Barcella 33 by Revista Barcella

any XII

febrer 2008

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

número 33

Reaccions al tancament del repetidor de la Carrasqueta Nàpols | Aplec de danses de la Mariola | Pep Gimeno Botifarra Entrevista a Juan Castro, president de la Federació de Rugbi de la CV El paradís valencià | Sistema Valencià de (des)Atenció a la Dependència Camino del Cid | Art Nostre | Renovació de la web de Barcella Masculinitat en perill | La industrialització a Banyeres de Mariola

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 33 - febrer 2008 Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó. Foto portada: membres d’ACPV a la concentració per a impedir el tancament del repetidor de la Carrasqueta el 28 d’abril de 2007 Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

configura Canal A València, a Jaume I en present Nou i Ràdio Catalunya, a Nou; l’exclusió Aragó, a les de periodistes, Illes, enguany creadors teatrals, celebrem els actors, músics, 800 anys del escriptors, els naixement de entrebancs Jaume I, un gran a l’escola rei i un fundador valenciana, a de regnes. El rei la Universitat, naix a Montpeetc., continuar ller el 2 de febrer buidant de conde 1208, viu tinguts l’Estatut tota una època d’Autonomia i la de bandositats LUEV. Potser aquest és l’esclat de polítiques; als vint anys, conquista la vertadera transició del franquisMallorca; als trenta anys, entra a me, ara amb vots, i sense renegar Balansiya, ciutat de València; als de Jaume I, faltaria més. Però cinquanta-vuit anys, entra a Múrcia; amb Jaume I recordem que el País mor el 1276, als seixanta-vuit anys. Valencià –amb el nom oficial de Deixa dit i escrit en el Llibre dels Comunitat Valenciana– és el resulfets –i en la Crònica de Muntaner– tat de la conquista i l’assentament que el soterren al monestir de de la gent que ve amb el rei –com Poblet i així va ser. Si defensem les es conta en el Llibre dels fets–, la celebracions és perquè provoquen qual aporta la llengua originària curiositat pel passat, al marge dels i costums bàsics de la població estereotips que no deixaran mai de la comarca d’on són naturals, d’actuar. Ara, s’ha entrat a l’any de es repoblen viles, ciutats, masos Jaume I amb volteig de campanes, i castells, també ve la llengua bandes de música, mascletades, Te catalana, els refranys, cançons, Deum, esperem que amb llibres que rondalles, acudits, hàbits socials. I seran llegits. La Generalitat d’ara també les bregues pels interessos s’ha capbussat en la celebració agraris que el rei intentarà resoldre amb gran soroll festiu però es veu per mitjà dels furs. Així que el d’una hora lluny que l’objectiu és passat no s’ha acabat, no molesta, passar l’any i de seguida tornar a el que molesta és prolongar el les conegudes porrades al bombo silenci. BARCELLA. ❦ democratacristà: la realitat és la que

Rafa Payá

Ara que hi pense… Si baixen els tipus d‛interés, ¿quin interés pose jo en els tipus?

Febrer 2008

El vicari de l’església de Sant Jordi, José Cascant, en una processó.

Polèmica per una homilia del vicari de l’església de Sant Jordi d’Alcoi plena d’atacs contra els musulmans José Cascant va pronunciar una homilia el passat 23 d’octubre a l’església de Sant Jordi d’Acoi en la qual va afirmar que «l’Islam és un perill evident per a la supervivència de la cultura occidental». Cascant va aprofitar aquesta missa del Mig Any per a arremetre contra els musulmans. El sacerdot va dir que aquests «poden dir el que vulguen i els cristians no». Després de parlar de la «política freqüentment genocida contra els cristians als segles IX i X», no va dubtar a fer una particular revisió de la història en afirmar que «molt s’ha parlat del mite de la convivència pacífica de les tres religions, però la veritat és que mai no va existir», perquè «als llocs on s’imposava l’Islam, jueus i cristians eren esclavitzats». També va afegir: «La proximitat de l’Islam ha significat per a Espanya una contínua i desesperada successió de drames històrics». Cascant va defensar la superioritat occidental i –tot barrejant en les seues declaracions el terrorisme islamista amb la religió islàmica– va afirmar que «correm perill amb la imposició de l’Islam perquè Al Qaida i Bin Laden han dit que vénen a recuperar l’Al-Andalus». El rector va anar encara més lluny i va atacar la denominada «aliança de civilitzacions», que va qualificar de «vel·leïtat de moda». Sobre aquesta qüestió va dir que «el que hi ha al capdavant dels musulmans és una altra cosa», però de cap manera podem parlar que aquests Febrer 2008

pertanyen a «una civilització». El vicari, a més, va criticar els qui pretenen «desvirtuar la imatge alcoiana de sant Jordi» –anomenat matamoros–, als peus del qual jeuen els moros travessats per les fletxes del sant. Cal recordar que el president de l’Associació de Sant Jordi, Javier Morales, va fer seues algunes veus de dins de la mateixa Església que es mostren crítiques amb aquesta representació i plantejen canviar els moros morts a mans del sant per un drac. Cascant va negar que les festes d’Alcoi siguen ofensives cap a l’Islam i va mostrar la seua sorpresa i malestar per aquestes declaracions de Morales, que va qualificar d’«innecessàries». El vicari es queixava per la polèmica i afirmava: «Es tracta d’un assumpte que estava tranquil, i que no feia falta plantejar. No entenc els motius pels quals em va llançar [Javier Morales] aquest repte, que ara em veig obligat a arreplegar». Pel que fa a la igualtat de la dona en la festa, Cascant va criticar els qui proposen que una xiqueta puga representar el patró de la ciutat durant les festes de moros i cristians i ho va qualificar textualment de «grollera idealització del personatge més important d’Alcoi, que alguns volen desfigurar consentint que el represente una xiqueta». La reaccions a aquesta bel·licosa homilia no es van fer esperar. La presidenta de l’Associació Ponts d’Integració, la marroquina Nàdia Afdaoui, va declarar que «els mussulmans no són

terroristes» ja que aquests «res no tenen a veure amb els musulmans». A l’Estat espanyol, més d’un terrorista haurà freqüentat alguna església catòlica, però això no ens permet parlar de cap manera d’un «terrorisme cristià». Afdaoui va recordar que «terroristes hi ha a molts llocs del món, fins i tot a Espanya», i va posar un exemple: «Dir que els bascos són terroristes és fals, ja que els terroristes només són els bascos que pertanyen a ETA». Afdaoui va afirmar que «qui fa unes declaracions així és perquè desconeix totalment l’Islam», perquè «el text de l’Alcorà defensa clarament els drets humans, la igualtat, la justícia i no practica cap mena de discriminació contra la dona». Una altra cosa és la instrumentalització que fan algunes persones de l’Islam en benefici propi. Segons explica Afdaoui «la paraula Islam significa pau en l’idioma àrab». Malgrat algunes actituts incendiàries com les del rector José Cascant, Nàdia Afdaoui viu des de fa sis anys a l’Estat espanyol i afirma sentir-se totalment integrada en la societat alcoiana. ❦

El Nadal passat es van inaugurar diverses exposicions culturals a Bocairent Durant els dies de Nadal s’han inaugurat diverses exposicions a Bocairent. En primer lloc, a la Sala Joan de Joanes hi ha hagut l’exposició fotogràfica Gent de Manuel López patrocinada per la Universitat Politècnica de València. El 27 de desembre s’inaugurava al Patronat una exposició sobre el 75 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló que, com se sap, són la base de l’actual valencià normatiu. Per a l’ocasió es va fer una taula redona amb la presència del bocairentí Vicent Satorres, cap de l’Àrea de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, d’Emili Casanova, professor de la Universitat de València i de Josep Daniel Climent, autor d’un llibre sobre les Normes de Castelló. Es va fer èmfasi en la signatura de les normes per part del Centre Valencianista de Bocairent. A l’exposició es fa un repàs per diferents autors i obres que van fer possible la signatura d’aquestes normes,

sobretot de les comarques de Castelló. Hi col·laborava l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. D’altra banda, i també a la Sala Joan de Joanes, l’ONG Setem organitzava una mostra de productes del comerç just, que va comptar amb una conferència prèvia i una degustació dels productes exposats. Coincidint amb les festes patronals, enguany es celebra el 75 aniversari de l’Himne a Bocairent, que fou encarregat per Joan Beneyto Bernàcer, president del Centre Valencianista de Bocairent a Julián Herrero perquè creara la lletra i a Àngel Bernat perquè li posara música. Aquest himne s’interpreta en l’arrancada de bandes del dia 2 de febrer. S’ha fet una exposició commemorativa a la Sala Joan de Joanes, i el dia 2 es va fer una interpretació especial amb la col·laboració de les bandes del poble, de l’Agrupació Coral i d’alumnes del Centre d’Educació Infantil i Primària Lluís Vives. ❦

Exposició sobre el 75 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló.

Josep Martínez al premi literari de Xàtiva.

Josep Martínez Sanchis guanya el Premi Blai Bellver Josep Martínez (Beneixama, 1971) és professor de filosofia en l’institut públic Pare Arqués de Cocentaina. Havia escrit bastants contes, presentats a concursos (amb alguns premis) o inèdits. També té una primera novel·la inèdita. El Premi Blai Bellver és un dels més importants de narrativa al País Valencià, dotat amb deu-mil euros i serà editat per Bromera. En l’obra Intercanvi, un encontre casual al metro de París colpeix el protagonista: mentre observa una dona que vist una samarreta amb un ideograma oriental, descobreix que una jove d’origen xinés trenca a plorar amb la mirada fixa en aquell símbol. Impulsat per la curiositat d’esbrinar-ne la causa, recorre la capital francesa, on es creuarà amb persones que desperten i alimenten la seua curiositat. La novel·la barreja diversos fils narratius adobats amb múltiples referències històriques i filosòfiques, en un to molt cinematogràfic i modern, allunyat del localisme i de l’historicisme que predomina en gran part de la narrativa d’avui. Així mateix, Josep Martínez Sanchis ha obtingut la beca concedida per l’Ajuntament de Beneixama per tal de realitzar un estudi sobre la vida i l’obra de Joan Baptista Pastor i Aicart, que està previst que tinga enllestit cap a setembre d’enguany. Malgrat tenir una obra voluminosa (assajos, ambaixades, cartes, poemes en castellà i català, llemosí per a Pastor) no s’ha publicat gairebé res d’ell i, per tant, aquesta era una tasca imprescindible que calia impulsar amb una compensació econòmica pel treball i la dedicació que caldrà esmerçar-hi. ❦ Febrer 2008

Timonets i argelagues Barcella

Timonet a l’Ajuntament de Banyeres per haver deixat la rotonda del Ventorrillo en bones condicions.

El Consorci integra set comarques del sud de València i del nord d’Alacant.

El PP manté paralitzat el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes des de 2002 El Consorci de les Comarques Centrals Valencianes, creat en 1999 per responsables polítics, empresarials i sindicats de set comarques del sud de València i del nord d’Alacant, es troba en un punt mort. No hi ha reunions, tampoc els ajuntaments aporten els diners previstos i ni tan sols han nomenat representants. El projecte, que en l’any 2000 va arribar a comptar amb el suport econòmic de la Unió Europea –del Programa Concercost– per a impulsar la promoció socioeconòmica i l’ordenació del territori, està sense activitat, segons han confirmat diversos dels seus membres. L’impagament de les quotes dels ajuntaments ha generat un deute que supera ja el mig milió d’euros. La Junta General de l’entitat tampoc no es reuneix des de juny de 2004 i des de les últimes eleccions municipals els ajuntaments no s’han molestat a designar els seus representants. Lluís Torró, diputat d’EU, va culpar d’aquesta situació a «la falta d’interés del PP per aquest projecte» i va assenyalar directament l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, president del Consorci, a qui va acusar de «haver-ho utilitzat per al seu benefici polític». En aquesta línia es va pronunciar qui encara figura com vicepresident del consorci, l’exalcalde de Cocentaina, Josep Marset, del PSPV. Marset va reconèixer que «els polítics, a diferència dels empresaris i els sindicats, no han cregut mai en aquest projecte», per a potenciar socioeconòmicament aquesta àrea. Va coincidir amb Torró que «és el PP qui més traves ha plantejat al bon Febrer 2008

funcionament del consorci», i va afegir que la designació de Rus com a president de la Diputació de València ha estat la gota que ha fet vessar el got. L’última acció del Consorci es va produir al juliol de 2004, quan el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va comprometre a impulsar la iniciativa creada per a l’ordenació territorial. Des d’aleshores, i transcorreguda una legislatura, el Consorci ha caigut en l’oblit. El Bloc vol reactivar el Consorci El Bloc promourà mocions als ajuntaments on té representació per a reclamar un nou impuls al Consorci de les Comarques Centrals Valencianes. Els nacionalistes defensen que aquest espai territorial «conforma una regió fonamental» per al País Valencià des del punt de vista econòmic (genera un 29% del Producte Interior Brut valencià), social (suma un 14% de la població) i cultural. El diputat en les Corts Valencianes, Enric Morera, va recordar que les comarques centrals pateixen les conseqüències de la reconversió dels sectors industrials tradicionals valencians, com el tèxtil, el jogueter i el moble, i que la reducció de vendes provoca la constant destrucció de llocs de treball. Els nacionalistes defensen que el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes és «un instrument útil» per a aconseguir finançament europeu que permeta impulsar mesures que dinamitzen aquesta zona. ❦

Argelaga a Sergio Iborra, director de l’emissora Onda 15 (associada a la Cope), per acomiadar el locutor i regidor de Junts per Beneixama, Pepe Toni Mataix, quan aquest es va negar a «vendre» el seu vot que haguera donat l’alcaldia al PP.

Timonet a l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres per la seua trajectòria de vint anys formant els nostres joves. Ha estat la gran conquesta educativa dels últims anys al nostre poble.

Argelaga al Govern valencià per fer en internet un portal de la Generalitat Valenciana on s’accedeix sempre en castellà a totes les conselleries.

Timonet a l’Associació de Cavallistes de Banyeres perquè enguany han rectificat la seua publicitat i ja no escriuen «Fiesta de San Antón». Per fi escriuen «Festa de Sant Antoni».

Argelaga a la la Diputació d’Alacant perquè, 25 anys després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, incompleix per sistema aquest reglament i diu que no considera l’ús del valencià una qüestió «prioritària». 5

Denúncies i detencions per injúries en una web de Beneixama Dos militants del Partit Popular de Beneixama, un d’ells membre de la llista electoral amb què la formació va concórrer als últims comicis municipals, van passar a disposició judicial després de ser detinguts per la Guàrdia Civil de Villena com a presumptes autors de sengles delictes d’injúries i calúmnies. Van ser arrestats el dia 3 d’octubre de 2007 i van quedar en llibertat hores després després de ser posats a disposició judicial. Se’ls acusa d’haver abocat insults greus, calúmnies, injúries i imputacions falses de delicte contra els membres del Partit Socialista i de la formació independent Junts per Beneixama a través del fòrum de Beneixama.net on, presumptament, s’emparaven en l’anonimat utilitzant pseudònims com «pajarraco» i «sinple». Els fets van ocórrer dies després que el PSOE aconseguira l’alcaldia després de les eleccions municipals del 27 de maig a Beneixama, la qual cosa va permetre fer fora de l’Ajuntament el PP després de pactar els tres regidors socialistes amb els dos de Junts per Beneixama. Suposadament, aquesta circumstància va desencadenar la campanya d’injúries que van dur el PSOE a interposar una denúncia davant la Guàrdia Civil una setmana després de les votacions. Al número dos de la candidatura socialista se l’acusava en el fòrum d’haver-se «aprofitat» d’una possible (ja que no es va arribar a realitzar) instal·lació a Beneixama d’una planta de residus industrials en l’etapa en què era regidor. En el mateix portal es qualificava els socialistes de Beneixama com «delinqüents» i se’ls acusava d’haver «piratejat» un dels seus ordinadors per a influir en el resultat electoral de forma maquiavèlica. No debades, el divendres abans de les eleccions del 14 de març el PP 6

havia repartit cap a les 21 hores un pamflet acusant el PSOE d’haver exercit una oposició feble i inútil, d’haver difòs mentides en el full de campanya electoral repartit al poble (del qual vam donar informació en Barcella el febrer de 2007), en el qual recordem que s’acusava el govern local d’haver cobrat un cànon ridícul a l’empresa que gestiona l’hort solar i pretendre un increment desmesurat de sòl urbanitzable. Poc després de repartir el PP els fulls per les cases de Beneixama, i a pocs minuts d’acabar el període de campanya electoral, el PSOE feia el mateix amb un altre escrit que rebatia punt per punt el que acabaven de repartir. D’altra banda, l’exvicerector, assagista i professor de matemàtiques de la Universitat de València, Josep Guia, és una altra víctima de les calúmnies i injúries i per això va denunciar també els fets. Aquests són alguns dels missatges pels quals els dos arrestats hauran de respondre davant del jutge, després que acabe una investigació complexa per a localitzar els equips informàtics des d’on, presuntament, es van enviar els escrits difamatoris. Abans de la campanya electoral, i també durant, el fòrum de Beneixama.net havia tingut una participació –majoritàriament amb anònims o pseudònims, tant fa– abundant i creixent. Ben prompte van començar a donar-se opinions molt enfrontades, amb tons agres i amb desqualificacions freqüents fins arribar a les acusacions més amunt esmentades. Des de les denúncies interposades, el nivell de virulència verbal ha baixat significativament, o bé s’ha traslladat a les pàgines web. En propers números de Barcella donarem compte de com acaben aquest denúncies. ❦

Web del Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil.

Francisco Camps i Agustín García-Gascó.

[El País, 31-12-2007]

Bisbes en campanya Editorial

[…] La insistència [de la jerarquia catòlica] que només existeix un tipus de família recognoscible i defensable és un comportament teocràtic i que demostra molt poc respecte a la independència del poder civil o laic enfront de les posicions fèrries d’una confessió religiosa, molt respectables sempre que no tracten d’imposar-se a tots. Els bisbes […] orientarien millor els seus esforços si en lloc de conrear la mania persecutòria analitzaren les causes per les quals el seu discurs religiós té cada vegada menys crèdit. Ningú ataca la família a Espanya, i la seua crisi, d’existir, es deuria a l’estretor de mires amb la qual els seus defensors s’han obstinat a negar que la societat accepta altres formes de convivència basades en principis d’afectivitat i respecte que la mateixa Església diu defensar. […] La trobada d’ahir va tenir les característiques d’un acte polític. L’obsessió persecutòria, la repetició de missatges poc articulats, com el que la família és el nucli fonamental de la societat o l’ofuscada acusació al Govern de tots els mals que afligeixen l’Església, confirmen que va ser un míting electoral encobert. […] L’exabrupte del cardenal de València, García-Gascó, que el laïcisme condueix a la dissolució de la democràcia ratifica la criticable qualitat política de la convocatòria. Al contrari, la democràcia es dissol quan els qui han de respectar-la, com els bisbes, irrompen sense miraments en tasques que no els corresponen. ❦ Octubre 2007

Nàpols S’ha parlat molt sobre ella com la «perla negra» d’Itàlia. La ciutat del caos automobilístic, de la brutícia, la dels crims de la màfia... I és cert tot açò. Nàpols avui dia és una ciutat amb problemes endògens de drogues, pobresa, màfia, atur... Coneixedors d’aquest «historial», la visita es fa encara més sorprenent. Napoli és, de ben segur, la ciutat més mediterrània d’Europa; oberta, de vida al carrer, de mercat diari, d’olors, de gent xarradora i amable. Molt lligada a les seues tradicions i creences. La ciutat i la regió són les brases de la gran foguera d’esplendor encesa sota domini grec i ofegada després del seu espectacular barroc per problemes econòmics i demogràfics. En la història moguda d’aquesta ciutat, els catalanoparlants tenim bastant a veure. El 1435 la reina Joana II de Nàpols es mor sense fills, deixant la corona del regne a Renat d’Anjou. Però Alfons el Magnànim, que havia estat adoptat per la reina Joana el 1421 ambiciona la corona napolitana per afegir-la al Regne de Sicília, conquerit per Pere el Gran l’any 1282. Després de molts anys de guerres i aliances, el Magnànim entra a Nàpols acompanyat de la seua cort el 26 de febrer de 1443. Al Castel Nuovo, seu de la cort a Nàpols, el rei manà alçar en la porta d’accés un arc en marbre commemoratiu de l’entrada triomfal a la ciutat, alguna inscripció i les quatre barres del seu llinatge en diversos punts. Aquest castell és l’obra més visible i millor conservada del període catalano-aragonés de la ciutat. Havia estat parcialment destruït pels combats i el nou rei el refaria amb l’ajut d’artistes italians i naturalment dels seus artistes, on hi havia el felanitxer Guillem Sagrera –arquitecte de la llotja de Palma de Mallorca– o el català Pere Joan, entre d’altres. En l’eterna Itàlia del classicisme, el tardogòtic del Castel Nuovo no deixà indiferent ningú. Al començ del segle XVI, Pietro Summonte, professor a la Universitat de Nàpols, escriu: «La sala grande del Castelnuovo è pur grande grande opera; ma è cosa catalana, nihil omnino Febrer 2008

Adrià Garcia

Arc d’Alfons el Magnanim, Nàpols.

«En la història moguda d’aquesta ciutat, els catalanoparlants tenim bastant a veure» habens veteris architecturae», admirat per la novetat que suposava l’absència d’elements clàssics. Aquesta sala, anomenada també Sala dels Barons –i utilizada encara avui per als plens de la corporació municipal de l’Ajuntament– és la més espectacular de l’edifici per les seues mesures. Fa 28 metres d’alçada. El professor Andreu Serra Desfilis la compara, en un article de la revista Annali di architettura, amb la sala capitular de la catedral de València per la seua mateixa planta octogonal i semblant resolució a la cúpula. També comenta que en l’incendi sofert el 1919 la sala va perdre part de la seua decoració original i també el paviment, fet de taulellets de Manises enviats des del port de València. A més, bona part del submi-

nistrament de pedra per a la reforma del Castel Nuovo, segons indicacions del mateix Sagrera, es portava de Felanitx i Santanyí. Poc temps després, Alfons el Magnànim estableix a la ciutat del Vesubi la seua cort. No tornarà mai més en vida als territoris heretats, deixant a València una part de la cort amb la seua esposa Maria de Castella. Un destacat acompanyant en les campanyes mediterrànies del rei fou el bisbe Alfons de Borja, el futur Calixt III. A Nàpols arriba a presidir el consell reial, càrrec des d’on exerceix d’ambaixador de la cort catalana davant els regnes italians i amb el Vaticà. El nomenarien cardenal el 1444 i, onze anys més tard, papa. Els nous dominis comporten per a la resta de la corona i, particularment, per al Regne de València, uns ràpids beneficis comercials i culturals. El flux d’artistes i escriptors entre els regnes d’ambdues vores de la Mediterrània és constant i molt prolífic en ple Renaixement. El rei anava acompanyat en les campanyes militars de nobles com Joanot Martorell, Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi, que caigué pres de Francesco Sforza el 1423. Durant el seu captiveri a Nàpols escriurà el poema Presoner: «Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada.» Una altra petjada ben important del regnat d’Alfons el Magnànim està en la que fou església de la cort, el convent de San Domenico. Conten que quan el Magnànim tornava amb els seus soldats de les batalles venia a pregar per agrair les victòries i deixava tots els cavalls i atifells al carrer. Però, com que eren tan estrets, generava un problema d’espai que prompte va solucionar assolant unes quantes cases i creant l’actual Piazza San Domenico. Lògicament s’havia de crear una entrada al temple des d’aquesta plaça, per a la qual cosa va manar construir una llarga escala que dóna accés a la part primitiva del temple i l’altar. A la mateixa església hi ha la sagristia o capella dels Aragonesi. Una 7

estança alta, amb frescs de Solimena i segle XVI, desembarca en la ciutat un perjudica greument. Mor a Nàpols l’any parets plenes d’armaris, que acaben a pintor nascut a Xàtiva, Josep de Ribera 1652 en la misèria. És sepultat, per una altura considerable, just on hi ha un i Cucó. Entra a formar-se en tallers de sempre, en una església de la ciutat. corredor de fusta que guarda els cofres pintors de l’època que l’amaren de Podem admirar algunes obres seues al amb les restes mortals de membres de la l’estil caravaggesc de l’època. El jove Museo di Capodimonte o en moltes de breu dinastia aragonesa de Nàpols i Josep compleix amb diligència i èxit les 365 esglésies de la ciutat. d’alguns nobles propers. Hi ha encara el els successius encàrrecs. El seu nom Després de la Guerra de Successió, el bagul on reposaren les despulles –o millor dit, el seu malnom Lo SpagRegne de Nàpols passa a mans austríad’Alfons el Magnànim per un temps, fins noletto– comença a ser prestigiós a ques per un període de mig segle, que temps després el portaren al monesNàpols i, a poc a poc, als altres regnes després del qual retornaria a mans dels tir de Poblet seguint el seu desig. Ara hi de la península ibèrica. L’estil tenebrisborbons. És en aquest període quan ens ha un retrat a sobre que el recorda. ta de les seues obres encaixa molt bé arriba la tradició de muntar el betlem, Per aquella època també ordena amb els gustos barrocs d’aquell segle i que a la capital del sud d’Itàlia havia col·locar l’arc renaixentista a l’altar de açò li proporciona encàrrecs de nobles adquirit practicament categoria de la Chiesa del Carmine i, molt a prop, i esglésies. Les obres de Josep de competició entre famílies. el rellotge gòtic de Però Nàpols i els l’església de Sant regnes de l’antiga Eligi amb les quatre Corona d’Aragó ja barres a la clau, on fa temps que han es creuen els arcs deixat d’estar units de la bòveda. culturalment, i les Una de les restes relacions comercials més importants que –amenaçades per la vam deixar en la pirateria en alta nostra aventura mar– són mínimes. italiana van ser Un altre Josep paraules en la redescobrirà Nàpols llengua –allí en per als catalans en la diuen dialecte– primera meitat del napolitana; riggiola, segle XX. Josep Pla, de la nostra rejola; en els seus viatges a addunà, del nostre Itàlia com a corresadonar; cemmenera ponsal de premsa, que ve de xemeneia; va visitar la ciutat i teng famm, pronunva quedar gratament ciat ‘tinc fam’, etc. sorprés de la forma La sala dels Barons de Castel Nuovo és molt semblant a la de la catedral de València. En morir el de vida tan diferent Magnànim el 1458, a la del nord. I el Regne de Nàpols passa al seu fill sempre, comparant-la a Barcelona en Ferran –la resta de territoris a Joan II– els seus apunts. Pla va deixar escrites i, a principi del segle XV, torna a mans les seues impressions de Nàpols en de Ferran el Catòlic per un període llibres com Cartes d’Itàlia o En mar: breu de temps. Amb el regnat de «Quins carrers! Estrets, bruts, fent alts i l’emperador Carles I es delega absolubaixos, carregats de balcons i de roba tament en la figura dels virreis, que que penja, amb els mil forats negres de portaran el descontent de la població les botigues de tota mena, plens de nit i pels elevats impostos fins al punt de de dia d’un poble xerraire, gesticulador, de pell torrada, d’ulls brillants i negres, rebel·lar-se en diverses ocasions moblats de tota classe de trastos i contra les autoritats espanyoles. La d’escorrialles domèstiques, perfumats ciutat veu créixer la seua població fins Ribera no amaguen la lletjor, la pobred’olor consumida de la fruita del temps a límits insospitats. Aquest gran sa, els captaires o els cossos maltrac–meló, taronja, raïms, castanyes– creixement, en relativament poc tats de màrtirs i, pot ser per aquest adherida a l’olor constant del peix fregit temps, provoca unes grans tensions naturalisme, li donà tan bona acollida i de llegum agre […]». socials. Açò genererà el naixement i la la societat napolitana. Paga la pena tornar sobre els passos consilidació de la Camorra, que L’any 1624, el virrei el nomena pintor de Pla, de Ribera o del Magnànim i controlarà i s’aprofitarà de la situació, de cort. El taller de Ribera funciona a deixar-se portar per aquesta ciutat de constituida com un poder paral·lel a bon ritme i es permet de portar una vida llums i ombres. Al remat, comprovarem l’oficial i, moltes vegades, actuarà acomodada. La revolta de Masaniello de que allò que ells van viure no és tan amb el seu vist-i-plau. 1647 provoca una crisi econòmica que, distint del que encara roman. ❦ En aquest context, a principi del junt amb llargs períodes de malaltia, el

«Una de les restes més importants que vam deixar en la nostra aventura italiana van ser paraules en la llengua napolitana»

Febrer 2008

Vicent Berenguer

Juan Castro

President de la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana

El rugbi manté una autènhi ha equips a Castelló, tica continuïtat esportiva Alacant –tres–, Alfara del al País Valencià i, a més, Patriarca, Alzira, Cullera, dia per dia en referma Montcada, la Vall de l’estructura. Juan Castro Tavernes, Dénia, Elx, és el president de la Oriola, la Vila Joiosa... –a Federació de Rugbi de la la resta d’Estat hi ha Comunitat Valenciana, també clubs i equips en professionalment és quasi totes les autonodirector d’instal·lacions mies–. Tots aquests equips esportives, però sobretot és valencians, siguen sèniors, antic jugador, exentrenajuvenils o cadets, juguen dor de l’equip Tatami i cada setmana la lliga àrbitre, fou reelegit l’any masculina valenciana en passat per segona vegada i les diferents categories, sens dubte hi ha contribuït l’estatal i l’autonòmica. aquests darrers anys de Per tal d’anar fent planter, manera brillant al foment i els caps de setmana també la promoció del rugbi, a es fa promoció per mitjà Juan Castro amb la Selecció Valenciana després d’un partit al País Basc. més d’interessar-se, entre d’escoles de rugbi, tot i altres assumptes, per que la continuïtat a partir aconseguir dos camps nous a la ciutat de dels setze o dèsset anys es fa difícil de sense honor (si fa no fa: hooligans), València, a més dels que hi ha. salvar. Hi ha també rugbi femení, que mentre que el rugbi és un esport de gent està constituint-se com a selecció. sense honor practicat per cavallers. Però – ¿Què és el rugbi? D’altra, la Federació Valenciana ha per damunt de tot, el rugbi té com a – El rugbi és un esport que, per posat en marxa un pla d’especialització característica principal l’honor i la valendescomptat, també es juga entre nosalde rugbi a la Universitat de Xest on tia que els jugadors han de tenir, ja que tres els valencians, en general tots en participen una cinquantena de xicots de és un esport en el qual hi ha contacte saben alguna cosa, però sembla que tot catorze a dèsset anys i s’espera que físic i si no hi hagués un ordre i un tendeix a ser incert al respecte. És clar prompte es podrà oferir aquest pla a que és un esport practicat al aire lliure, altres centres. que la pilota és ovalada i es fa avançar – ¿Quines altres competicions bé corrent amb ella a la mà o bé estan jugant-se? xutant-la. És l’esport que també aporta – A més del que he dit, formada per més jugadors dins d’un mateix terreny sèniors que participen en les dues de joc, concretament quinze per equip, categories esmentades, la Selecció trenta entre els dos equips; més l’àrbitre Valenciana juga el Campionat d’Espani els dos jutges de línia. Segons la ya cada any el qual, segons la classifitradició, rep el nom de rugbi [o rugby] cació, permet participar en el Campioperquè es va iniciar en la localitat nat Europeu de Regions. València ha anglesa de Rugby, el 1823, en avançar quedat dos anys subcampiona estatal, i cap al camp contrari amb la pilota sota fa dos anys que juga a França (a Tolosa respecte previ i continuat no podria el braç, aprofitant l’ambigüitat que hi de Llenguadoc, a Narbona), on tant els jugar-se en condicions òptimes. Per això, havia en les regles del futbol. A partir clubs com les seues seleccions regiotothom està d’acord en el fet que quan d’aleshores, el creixement del rugbi ha nals, equivalents a les nostres autonòacaba un partit el més important és el seguit a poc a poc camins diferents a miques, són molt fortes i això és molt tercer temps, finalitza la rivalitat i tots els Europa i als Estats Units. La primera positiu perquè els jugadors valencians jugadors es reuneixen i parlen sobre les Copa del Món de Rugbi va tenir lloc el es superen i agafen nivell. Fa dos anys, jugades que han tingut; és el temps per a 1995 a Nova Zelanda i Austràlia. Ací en aquesta última ciutat vam resistir fer-se la cervesa els dos clubs, tots junts. tot és especial i nou. vint minuts sense que marcaren els –¿Quina és la situació actual – ¿Què es pot dir per a desfer la narbonesos, però en l’últim moment quant als clubs? idea del seu caràcter violent? van remuntar el marcador per cinc, – A la ciutat de València hi ha set – Una vella dita diu que el futbol és un evidentment, i vam quedar 34-6. clubs que juguen habitualment, també esport de cavallers practicat per gent Enguany estiguérem guanyant-los

«La Selecció Valenciana juga el Campionat d’Espanya i, segons la classificació, el Campionat Europeu de Regions»

Febrer 2008

cintura cap a avall, mai no des de dalt, al llarg de tot el partit i només en els perquè pot lesionar-lo i té penalització. minuts finals ens superaren per cinc S’aconsegueixen cinc punts quan es punts. Per tot això, la Federació de porta la pilota en la mà a la línia de Rugbi francesa ha establert unes marca, és el que s’anomena assaig; estretes relacions amb la Federació després es pot fer un tir a pals, que val Valenciana i s’ha ofertat per a organitdos punts. Acabat el partit, hi ha punts zar amb regularitat partits internaciode bonificació segons els assaigs que nals entre dos clubs francesos, la Selecs’hagen fet. Quan la pilota ix fora es fa ció Valenciana i qualsevol altre equip un touch, es formen dues files i s’hi espanyol a qui decidim convidar. A llança; la melée és una penalització per França el rugbi disposa de centenars de un fora de joc, tot és particular, tot té un camps amb òptimes condicions i té tant nou encant Tot de prestigi com el s’encamina a fomenfutbol. tar la cooperació i – ¿Hi ha altres l’esportivitat, ja que projectes d’àmbit la preparació, internacional? evidentment, és forta – Un altre projeci els jugadors han de te ambiciós amb què desenvolupar les es pretén animar el seues qualitats rugbi valencià és estratègicament, aconseguir que el respectant el contraclub argentí Los ri, alguns poden Pumas puga tenir la pesar més de cent seu a València, ja quilos. Així, sempre que així podria ressalten els gestos fer-se ací un de cordialitat i bon Campionat Sis enteniment, tant Nacions (França, entre els jugadors Escòcia, Anglaterra, com entre el públic, Itàlia, Nova ZelanPartit cel·lebrat entre la que sempre aplauda, etc.), el qual Selecció Valenciana i l’Andalusa. deix el bon joc dels podria jugar-se dos equips, i tampoc perfectament en un no es polemitzen les decisions arbitrals. estadi de futbol, però això encara està – ¿Es pot veure amb esperança el en un àmbit de converses amb la Genefutur del rugbi? ralitat. És ben probable que tots aquests – Ni que siga a poc a poc, crec que projectes, com també la concurrència anem trobant-nos cada vegada amb del suport publicitari, avançaran també més acceptació d’aquest joc tant singuen la mesura en què els mitjans de lar i potser s’acabarà entenent millor el comunicació desfacen la invisibilitat i seu reglament i l’evolució d’aquelles els tòpics negatius i els malentesos en colles de jugadors al terreny de joc què es troba el rugbi. entossudides a portar la pilota cap a – ¿Quines característiques del aquella zona d’aquell parell de pals tan rugbi destacaria? alts. L’ambient dels partits sempre – El discret increment que arreu està genera una gran eufòria i entusiasme trobant aquest esport sens dubte es deu –¡sense oblidar-hi el tercer temps!–, a un conjunt de característiques que són coses que conviden al seu descobrigeneren un gran atractiu, per als ment, si més no a explorar-lo, i ara jugadors és l’al·licient de desenvolupar podem considerar que tot i les mancanun esforç de superació des d’una lògica ces està arrelat entre els valencians i amb unes estratègiques determinades també en l’àmbit internacional, és a dir, que empenten a seguir. El reglament que és una realitat amb l’horitzó és ben també ha evolucionat perquè el joc siga ampli en molts aspectes. ❦ més àgil, vistós i dinàmic, abans era més estàtic i això comportava més lesions. Hi ha aspectes de joc net com FRCV, Avellanes, 14, 2n, D 4, ara no interceptar l’avanç de qui no té la València, Tel. 963 926 224; federacionrugbycpilota, o bé, en interceptar el contrari, el v@hotmail.com; www.ferugbycv.com. que s’anomena fer la corbata de la 10

Febrer 2008

Joan Clos, ministre d’Indústria.

Els culpables de la Carrasqueta Pilar Rahola

La cosa més simple és picar únicament el PP, sabedors que aquest esport nacional del tir al plat peper sempre dóna dividends. A més, ningú negarà les culpes a un partit que extrau rèdits electorals de la confrontació entre catalans i valencians. No hi ha cap dubte. El PP és el primer culpable que 150.000 valencians que van pagar de les seues butxaques la infraestructura per a veure els quatre canals de la Corporació Catalana, avui es senten agredits i frustrats. En l’era de les autopistes de la informació i la televisió via satèl·lit, sembla inconcebible aquesta tornada a les cavernes de la censura. A més, resulta especialment xocant que el mateix partit conservador, catòlic i apostòlic, que es posa histèric amb una televisió seriosa en català, no tinga vergonya amb els alegres canals al·legals que poblen les graelles valencianes amb concursos enganyosos, dedicats a xuclar euros de les butxaques més pobres, o amb programes d’un porno cutre obertament dirigit al baix ventre més primitiu dels seus ciutadans. Deu ser més pecat parlar en català que tirar-se, amb mitjons i calçotets la veïna de la cambra. En fi. No serà una novetat assegurar que la guerra contra TV3 és una ofensiva ideològica de marcat caràcter anticatalà. Però una vegada queda exposat l’inconvenient que és el PP, no és gratuït fer una anàlisi de com hem arribat fins a ací, no en va, alguna cosa és evident: vint anys d’ofensiva contra TV3 no havien aconseguit molt més que soroll, i no obstant això ara tenim un tancament, una multa de 300.000 euros i una situació de degradació que, probableFebrer 2008

ment, no tinga marxa arrere. El Ministeri d’Indústria ha gaudit d’una nodrida presència catalana, que ha perpetrat tot tipus d’ultratges amb una punyalada final, en mans del mateix José Montilla. Va ser Montilla qui va propiciar que es passés la TV3 analògica a la digital, sense garanties, per a cedir a La Sexta l’espai que ocupava el canal català. La seua decisió va deixar en indefensió les antenes de la Corporació. Després, Joan Clos ha dut tan malament el problema, que el resultat final ha estat catastròfic. Tot amb la comparsa d’un conseller Tresserras que, o no s’ha assabentat de res, o s’ha vist tan superat per les circumstàncies, que ha estat responsable per ximple útil. Miren com queda la cosa. Clos era el propietari de les freqüències que gestiona Camps i que han motivat el tancament de TV3. No les ha reclamat, com hauria pogut. A més, per a permetre que TV3 moguera la cua, li ha cedit al PP valencià dos múltiplex, és a dir, ¡vuit canals de televisió nous!, amb l’excusa que un siga per a TV3. Així, gràcies als bons oficis de maese Clos, ara Camps tindrà vuit canals nous, desapareixen els quatre de la Corporació, i potser, si es torna amable, permet que un dels vuit siga per a TV3. Set canals nous en castellà, per tant, tres desapareguts en català, i la previsió d’un en català si, ¡atenció!, TV3 canvia el seu llibre d’estil. Si ho fan millor, munten un circ. No és que el Ministeri i la Conselleria hagen negociat malament amb la Generalitat valenciana, és que els han esquilat, s’han quedat la llana i els han fet pagar els ports. Asseguren ara que tot açò passa perquè estem en eleccions, l’anticatalanisme ven i el PP és molt dolent. El de sempre de la palla, la biga i l’ull. No. Açò passa perquè Montilla va deixar a la intempèrie el País Valencià, i amb anunci d’huracà, els canals de la Corporació. Passa perquè Joan Clos entrarà en la història com un mite de la incompetència. Passa perquè el PP ens ha pres el pèl alegrement. Passa perquè la Generalitat catalana no té pes. Entre tots la van matar i ella sola es va morir. ¿Una vergonya pepera? Sí, però sobretot una vergonya molt catalana. ❦

Reaccions al tancament del repetidor de TV3

Francisco Camps, president del Consell.

Xarxes i peixos Emili Piera

Diuen que el Consell ha decidit el tancament del repetidor de TV3 que Acció Cultural té a La Carrasqueta per a gratar algun vot blaver, algun que no tinguen ja. De moment ha deixat sense TV3 la ciutat d’Alacant –entre altres–, on amb la condició de fastiguejar València són capaços de fer-se catalanistes (en castellà). ¿Seran molts, els vots? Potser. L’anticatalanisme és popular ací per les mateixes i complexes raons per les quals fan fortuna a Mèxic (o Veneçuela) els discursos contra Espanya. Una dolenta relació amb la mare, que diria el doctor Freud. Aquests peixos, no obstant això, no són dels que alegren una xarxa, doncs en qualsevol peixateria decent serien considerats morralla com a molt: no totes les emocions contra Catalunya són feixistes, però tots els feixistes, a Espanya, són anticatalanistes. S’espera d’un govern solvent, catòlic i de dretes com el de Paco Camps que no es pose al nivell d’un boques del Carib com Hugo Chávez. El problema és que, a diferència de Zaplana, que només va usar la Comunitat com un trampolí, Camps sí que té un projecte que, de vegades, sona fins i tot nacionalista, una espècie de Dreta Regional actualitzada, sempre que González Pons no es faça un embolic amb la filigrana del seu verb. Vaig escoltar la justificació d’aquest tancament de boca de Vicente Rambla. Els arguments eren molt sòlids (encara que no han tancat cap altra de les altres teles il·legals que emeten per tot arreu, fins i tot pornografia) i sembla que han obtingut del Govern central un grapat de digitals a canvi, de moment, d’un mal gest amb els nostres veïns del nord que, a més, fan millor tele que Canal 9. ❦ 11

Vicente Rambla, vicepresident del Consell.

Repetidor de La Carrasqueta.

Dinamitar TV-3 (pel nostre bé)

L’antisemitisme espanyol

Amb nocturnitat i traïdoria (marca de la casa), l’extrema dreta governant a València ha tancat el repetidor de TV3 a Alacant. Diu l’ínclit catedràtic Vicente Rambla que els qui veuen la televisió catalana són «pertorbats mentals», així que res més oportú que tancar-los en un frenopàtic sense eixides d’antena. Pot ser que aquesta siga la solució: en canvi de TV3, la Generalitat podrà seguir pagant vicis als seus amiguets, perquè saturen l’espectre radioelèctric amb tertúlies preconstitucionals, presentadors amb clergyman i reposicions de Crónicas de un pueblo. Com diu un amic, cada vegada que resintonitzes la TDT en aquest desgraciat país el nivell de feixisme ha pujat fins a fregar límits insalubres. Tenen els seus canals la COPE i Las Provincias. Potser ja reclamen també canals la FAES o directament la Fundació Francisco Franco. Tot bé. L’important és que no s’escolte ningú parlar en valencià (i si algun s’escapa, que li posen una multa de 300.000 euros, com a Eliseu Climent). ¿Podrem veure els canals catalans o no? No ho sé. Potser tinguen raó ells, i un canal on un milió de persones riuen al uníson dels seus dirigents polítics no pot ser sa. ¿S’imaginen en Canal 9 un programa com Polònia? ¿S’imaginen la sàtira setmanal a propòsit de Camps, de Rambla, de Fabra, de Barberà o d’altres tants doctors horroris causa, com Trinidad Miró o Alfonso Rus? El dia que aquest país es puga riure lliurement de tota aquesta tropa s’acabarà el PP. Per això cal impedir coste el que coste la llibertat en les ones. Fumigar el català. Tancar-se en el búnquer. Col·locar-se religiosament la màscara de Juan García Sentandreu (que en pau descanse). ¿TV3? On estiga Popular TV, aquest canal tan nostre... ❦

La plaça de l’Òpera de Berlín és el cim de la Carrasqueta. Si el 10 de maig de 1933 es va fer tristament famós per la crema, per part dels nazis, de 20.000 llibres antialemanys, el 9 de desembre de 2007 passarà a la història com el dia que el PP va tallar les emissions de TVC al sud valencià. Com en el cas alemany, la censura, la injustícia i l’opressió es disfressen de legalitat, mentre els mitjans del règim amplifiquen la versió oficial i silencien les veus discordants. Si la comparació us sembla desproporcionada, recordeu la broma de Sigmund Freud a un periodista de l’època: que tal fenomen era un avanç en la història humana, ja que «en l’Edat Mitjana m’haurien cremat a mi». No es devia imaginar que les seues paraules eren premonitòries. Els qui van començar botant foc a les idees dels jueus van acabar incinerant els jueus mateixos. ¿Què precintaran en el futur els qui ara tanquen els repetidors? Diguem-ho clar: l’Espanya contemporània està assignant als catalans el mateix rol de boc emissari que tenien els jueus a l’Alemanya dels anys 30. Com que els Reis Catòlics ja es van encarregar d’expulsar els jueus fa cinc-cents anys, han de ser Catalunya i la llengua catalana els dimonis contra els quals es construeix i es cohesiona la nació espanyola. El nacionalisme espanyol menysprea (i, en secret, admira) la catalanitat, tal com el nazisme feia amb la intel·lectualitat jueva. L’anticatalanisme és, ni més ni menys, l’antisemitisme espanyol. Algú dirà que aquestes afirmacions són exagerades, que no tots els espanyols són anticatalanistes. Certament. Però el fet és que el PP ha pogut dur a terme impunement la seua crema de llibres particular, amb la passivitat còmplice del PSOE. L’esquerra espanyola –el nacionalisme espanyol d’esquerres– es cuidarà

Joan Garí

Rafa Ramos

molt que l’acusen de sionista-catalanista i, en el millor dels casos, es mirarà el linxament de reüll, amb indiferència. L’anticatalanisme s’ha normalitzat també entre la població valenciana. En massa converses de bar, els catalans son culpables de tots els mals. En alguns cercles, fer comentaris anticatalans esdevé una marca de valencianitat genuïna. ¿I com ens ha d’estranyar? Aquestes actituds han estat alimentades durant dècades, amb total impunitat, des d’alguns mitjans de comunicació, instrumentalitzades pels partits polítics de la dreta, tolerades pels de l’esquerra i aplicades programàticament des de l’Administració pública. Perquè aquesta variant espanyola de l’antisemitisme ja fa temps que ha passat del discurs polític a la praxi administrativa. Es concreta, en el cas valencià, en el boicot del Consell als títols de llengua de les altres administracions (inclosa la llicenciatura en Filologia Catalana), en l’obsessió per expurgar els pocs textos que es publiquen en valencià de qualsevol forma lingüística considerada catalana, en les campanyes milionàries (amb diners públics) que apel·len l’anticatalanisme per reclamar el lucratiu (i irracional) transvasament de l’Ebre, i, ara, en el tancament de les emissions de TVC al País Valencià. Els valencianistes només volem que la nostra cultura visca dignament. Pensem que l’Administració té l’obligació de posar tots els mitjans tècnics i legals per assegurar la recepció plena i lliure, pel cent per cent de la població, de tots els canals de ràdio i televisió en la nostra llengua. Això vol dir que els valencians hem de poder veure els canals catalans i balears, i viceversa. No demanem massa, atés que fins i tot així la majoria de canals disponibles estarien en castellà. Qualsevol demòcrata pot entendre que això no perjudica ningú i beneficia tothom. Els fets del 9 de desembre de 2007 constitueixen una victòria de l’espanyolisme goebbelsià del PP i bona part del PSOE. Però, per als valencianistes i per als demòcrates en general, és un dia trist. El dia en què la policia del règim ha impedit, per la força, que els valencians del sud vegem els quatre canals d’una televisió digna en la nostra llengua. A la crema de llibres de la plaça de l’Òpera de Berlín van seguir altres fets que tots coneixem. No permetem que la nit dels vidres trencats arribe a València. ❦ Febrer 2008

Eliseu Climent.

Federico Jiménez Losantos.

Abril Martorell i Manuel Broseta.

Pluralitat informativa

TV3 sí, Canal 9, també

Una resposta tèbia

Un mitjà de comunicació públic és –encara que molts no en som conscients– un servei general, una eina de difusió d’idees i valors i un canal cultural i educatiu. El govern valencià ha tancat el repetidor de Televisió de Catalunya a La Carrasqueta. No passa res: els valencians –tret d’una immensa minoria– no han alçat la veu, no han eixit al carrer a manifestar-se, no han demanat la dimissió de la consellera de Cultura, Trini Miró. El paper dels mitjans de comunicació s’ha degradat tant que els ciutadans ja no sabem valorar la importància que té el tancament d’un canal de televisió. Ens han fet creure que la televisió és una «caixa tonta» i de tonta no té res. I això ho saben molt bé els polítics, que permeten que les graelles dels canals estiguen farcides de programes «telefem» mentre ells puguen mantindre la seua quota de pantalla i en el pitjor dels casos, controlar els telenotícies. Fa just dos Nadals que el govern valencià regalava a empreses amigues pràcticament el noranta per cent de les llicències de TDT, un dels sistemes principals que hi haurà per a emetre i veure televisió en el futur. Entre els afortunats, hi ha grups de comunicació vinculats amb Federico Jiménez Losantos de la COPE, l’exdiputat del PP Julio Ariza o l’exdirectora general de TVV i destacada zaplanista Genoveva Reig. L’empresa de Genoveva Reig, per cert, és la que gestiona Canal 37, l’«amable» emissora de televisió que veiem a Alcoi. I com que se suposa que tots estem molt d’acord amb la llibertat d’expressió, amb la diversitat cultural i amb la defensa de la pluralitat informativa –cap demòcrata votant del PP ens ho negaria–, està molt lleig que la Generalitat només ens deixe vore Canal 9, les televisions de Madrid i els canals de les empreses dels seus amics. ❦

Dubte que la vertadera motivació de Camps i el PP per a tallar les emissions de TV3 al nostre territori siga posar un entrebanc addicional a la normalització lingüística del nostre país. Em fa la sensació que darrere la censura a les emissions de TV3 s’amaguen uns altres interessos. El més clar d’ells és la provocació identitària per a reobrir per enèsima vegada una Batalla de València que tants d’èxits electorals li dóna a la dreta local. Amb accions com estes el PP és capaç d’embutxacar-se bona part de l’electorat ultra i anticatalanista i, a la vegada, provocar-nos perquè amb la nostra reacció li tirem un cable en el seu propòsit. Fins i tot amb reaccions tant paradoxals com la d’un Eliseu Climent que acaba reclamant des de Barcelona que siga el govern espanyol, i no els autònoms, com el valencià o el català, qui ordenen l’espai radioelèctric. Crec que no cal estalviar forces per denunciar la censura mesquina per part del PP d’un mitjà que va arribar al nostre territori, gràcies a la col·laboració econòmica de milers de persones, quan els valencians i les valencianes encara no disposàvem d’una ferramenta amb un potencial tan gran per afavorir la normalització lingüística del valencià com esdevé una ràdio i televisió públiques. Trobe que hauríem d’aprofitar la perversa avinentesa per a exigir que RTVV, que paguem amb els nostres diners, siga un instrument de veritable servici públic, en valencià, professional i allunyat de la ferramenta partidista que ara esdevé. Al remat, el pitjor del tancament de TV3 és que podem perdre la perspectiva del millor que ens oferix la televisió catalana: el seu model. Un model de televisió referent per a molts mitjans. Una mostra d’allò que podria ser la televisió valenciana i que ara no és i que recordem-ho, està en les nostres mans que puga arribar a ser-ho. ❦

No sembla pas que la clausura, per part de la Generalitat Valenciana, del repetidor de TV3 a Alacant hagi provocat reaccions gaire contundents entre l’estament polític nostrat i, fins i tot, la cadena afectada ha tingut una resposta polida, formal i moderada. S’ha parlat poc de l’assalt al repetidor de la Carrasqueta perpetrat amb nocturnitat per una institució pública. Per fer-se càrrec de la dimensió del fet, podríem imaginar la situació a la inversa, que la Generalitat de Catalunya clausurés un repetidor de la televisió valenciana situat al Montseny, per exemple. ¿Us imagineu com bramaria tota la llopada mediàtica del PP arreu d’Espanya, ells que estimen tant la llibertat? ¿Us imagineu com s’exclamarien aquests catalans que sempre s’esforcen tant a comprendre i a justificar tot el que ve d’Espanya i, en canvi, són tan severs amb Catalunya? La realitat, però, és que no es pot imaginar cap govern de Catalunya capaç d’això i en canvi sí que ho és el govern del PP al País Valencià i, a més, ho justifica i es fa l’ofès per les crítiques que ha rebut. Des del temps dels tractes entre Miquel Roca i Abril Martorell, alguns polítics catalans han estat massa dèbils i condescendents amb l’agressiva i demagògica política de la dreta espanyola al País Valencià, que s’ha basat a atacar, separar i escindir la cultura i la llengua que compartim catalans i valencians. Quan van fer tractes estatals amb la UCD –que és qui primer va atiar aquest foc– i després amb el PP, que tots hem vist els extrems a què ha arribat, aquests polítics catalans han mirat cap a una altra banda, sense donar prou importància al que feien aquells partits al País Valencià. I així hem vist com es consumava legalment la divisió lingüística, per exemple. La indiferència continua. Potser consideren que són problemes d’una altra comunitat autònoma… ❦

Lucía Calvo

Febrer 2008

Pere Fuset

Miquel Pairolí

Pep Gimeno Botifarra

Renovació de la web de Barcella

El Col·lectiu Serrella va organitzar i patrocinar un concert de Pep Gimeno, Botifarra el 5 d’octubre de 2007 al Teatre Principal de Banyeres de Mariola amb motiu de la celebració del Nou d’Octubre. Aquest era el tercer concert que organitzava i patrocinava el Col·lectiu: el 1999 va actuar a Banyeres de Mariola La Inestable i el 2000 L’Ham de Foc. El públic assistent va gaudir de les cançons d’un intèrpret com Botifarra que, entre d’altres, ha col·laborat amb Obrint Pas, Verd Cel, Feliu Ventura o La Gossa Sorda. Aquest cantaor tradicional valencià, amb vora trenta anys d’experiència, ha aconseguit un gran ressò mediàtic en gravar el disc Si em pose a cantar cançons, treball guardonat amb el Premi Ovidi 2007 al millor disc de folk i noves músiques. Josep Vicent Frechina, director de Caramella, revista de música i cultura popular, escrivia de Botifarra: «¿Existeix una forma de cantar genuïnament valenciana? ¿Hi ha una col·locació de la veu, un timbre, una afinació,

Ara que ha fet deu anys que va eixir al carrer el primer número de Barcella, el Col·lectiu Serrella, que és l’editor, ha encarregat la renovació de la versió electrònica que es pot consultar de manera totalment gratuïta a la xarxa. Internet és un potent canal de comunicació que ningú pot menysprear i que ajuda el Col·lectiu Serrella a superar la dificultat de distribuir, per tots els pobles de la Mariola, una revista que no té cap ànim de lucre. La xarxa ens permet anar molt més enllà perquè qualsevol lector interessat puga assabentar-se del que passa al nostre petit territori des de qualsevol part del món. No obstant això, el Col·lectiu Serrella necessita el suport dels anunciants i de les subscripcions dels lectors a l’edició impresa per a poder sostenir el projecte. A banda del nou disseny de la web, la renovació de l’estructura ha estat profunda i s’ha optat per crear una base de dades amb els continguts de tots els números impresos. Això permet l’usuari accedir –mitjançant un cercador– a

Concert de Pep Botifarra a Banyeres de Mariola.

una actitud corporal, una forma específica d’atacar els melismes i les ornamentacions? ¿Hi ha hagut en el passat? De ben segur que una resposta taxativa d’aquestes qüestions s’enfilaria pels camins relliscosos de l’esencialisme i l’etnicitat. Tanmateix, i amb totes les prevencions que es vulga: si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i ‘valenciania’ en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, Botifarra. La seua veu sona a horta i a secà, a séquia i a bancal, a nit d’agost i meló d’Alger. Quan canta Pep, callen les xitxarres, s’aturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga l’aspror de la terra i les basques de l’oratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens fa sentir-nos-en profundament identificats. Acostumats a veure Pep abillat amb roba de batalla, cantant jotes i fandangos damunt un entaulat, animant una nit d’albades o convertint en inoblidable una sobretaula, potser algú se sobte de veure’l ací tan mudat, tan templat, amb el vestit a mida que li ha teixit Néstor Mont i que fa que semblen noves les antigues melodies tradicionals. ¡Però com llueix Pep tot endiumenjat! Fa el mateix efecte que un carrer engalanat per a la festa major amb enramades de murta i baladre i banderoles penjant de vora a vora. Així és ara el cant de Pep: una cosa extraordinària, amarada de perfum i llampant de coloraines. Tan natural i tan genuí com sempre; més bonic que mai.» ❦ 14

Barcella

Col·lectiu Serrella

Versió electrònica de la revista Barcella.

totes les referències que s’han donat d’alta. Els trenta-tres números publicats fins ara sumen un total de 1.064 referències conformades per les notícies, col·laboracions, ressenyes de publicacions, articles d’opinió i tota la resta. El cercador és una nova ferramenta que ens permet trobar qualsevol contingut demanant per paraules clau sobre l’autor, el títol, el peu de foto o el text de cada referència. L’hemeroteca de Barcella ha crescut a poc a poc i era inajornable la instal·lació d’un sistema com aquest que ens permeta trobar allò que desitgem. La posada al dia de l’edició electrònica era una tasca pendent i molt important per al Col·lectiu Serrella. L’accessibilitat a tot el material publicat té molt de sentit per a nosaltres, ja que –com va dir Josep-Vicent Ferre quan es va presentar la publicació a Bocairent– l’objecte de Barcella no és eminentment el present quotidià, ni el passat llunyà, no és la percepció directa de l’avui sinó que el seu temps és el de la reflexió sobre el present. És, fonamentalment, un fòrum de debat i de pensament fruit de la reflexió meditada. És l’espai on es plantegen i es replantegen els temes que ens ocupen i ens preocupen tractats, no des de la immediatesa de la notícia fresca, sinó des de l’assossegada perspectiva del pensament crític i divers. Barcella pot ser un nexe d’unió entre els pobles de la Mariola per a suplir l’escassa voluntat de determinats polítics d’establir lligams de cooperació entre pobles germans. Eixe és el repte pendent de la revista. www.banyeres.com/serrella. ❦ Febrer 2008

Casualment, la mateixa setmana que el Govern valencià ordenava entrar per la força i amb nocturnitat a clausurar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta, i s’iniciava la celebració del vuitcenté aniversari del naixement de Jaume I, començava la instal·lació d’uns senyals amb el text «Camino del Cid» a les portes de Banyeres de Mariola i Beneixama. Segons els promotors, el consorci Camino del Cid és una entitat pública formada per les diputacions de Burgos, Sòria, Guadalajara, Saragossa, Terol, Castelló, València i Alacant creada per a la «promoció i difusió dels potencials recursos culturals, turístics i mediambientals» dels territoris que s’han adherit. La Diputació d’Alacant està fent una inversió molt important amb diners públics per a promoure aquesta ruta. Malgrat això, els mateixos creadors de la iniciativa reconeixen que no hi ha dades concretes del pas del Cid per terres del sud valencià, llevat del Benicadell o Dénia. En canvi, sí que sabem que Jaume I va estar a Biar i al Camp de Mirra. El projecte pot analitzar-se des de diferents vessants. Pel costat del que comporta la promoció turística, pot ser una ferramenta útil per al desenvolupament del sector hostaler. Això ningú podrà negar-ho. Una altra cosa és el vessant polític i ideològic que porta associat el Camino del Cid. Perquè no sembla casual que estiga fent-se una inversió important en una ruta que té el seu inici a Castella mentre s’ignoren –quan no es combaten– de manera reiterada els nostres lligams culturals amb el Principat i les Illes. Només cal veure la minsa col·laboració econòmica de l’Administració en la representació del Tractat d’Almisra, o la insignificant aportació del Govern valencià a la commemoració dels tres-cents anys de la Batalla d’Almansa, que s’ha hagut de compensar amb l’esforç d’editors i associacions pertanyents a la societat civil valenciana. El personatge del Cid no ha escapat a la instrumentalització política. En els Jocs Florals de 1939 a València, els Febrer 2008

Camino del Cid Josep Miquel Martínez

Senyal instal·lat per la Diputació d’Alacant.

«Encara que no hi ha dades del pas del Cid pel sud valencià, la Diputació està invertint molts diners públics en aquesta ruta» primers deprés de la Guerra Civil, el Cid va ser glossat com a precedent del «victorioso Caudillo». El franquisme va saber transmetre una imatge èpica del personatge com a símbol màxim de la hispanitat i el va convertir en emblema de la «unidad de destino universal de España». La dreta franquista s’ha aprofitat d’aquestes teories, especialment de l’atribució de designis imperials a Castella i de l’afirmació del caràcter «nacional» del gènere literari èpic que considera més acostat a la seua mirada històrica. No obstant això, seria incorrecte atribuir únicament a la dreta l’interés per l’Edat Mitjana i pels herois èpics medievals, especialment el Cid, així com el seu centralisme castellà per a unificar Castella i Espanya en una sola idea. També part de l’esquerra comparteix aquesta opinió, encara que els seus objectius siguen diferents. L’esquerra intenta reivindicar també per a si les obres mestres de l’epopeia castellana, al considerar-les potencialment revolucionàries. Evidentment, la identificació entre Castella i Espanya no és exclusiva de

Menéndez Pidal. Tota la Generació del 98 comparteix aquesta mateixa ideologia. Potser que el moll de l’os, pel que fa al recolzament de les administracions valencianes a aquest itinerari, estiga en el fet que el Camino del Cid proporciona una visió històrica de reconquesta «castellana» –més pròxima a la concepció d’Espanya que tenen els governants del Partit Popular– front la reconquesta i el repoblament «català» que es va produir realment a les nostres terres. És una manera molt hàbil de debilitar qualsevol relació amb els nostres veïns del nord, encara que això no és cap novetat si recordem els fronts oberts com el «Agua para todos», el tancament dels repetidors de TV3, l’ordre del Consell de no admetre el títol de Filologia Catalana, l’exclusió en 2001 dels autors en llengua catalana del Principat dels llibres de text de Valencià, el recolzament a les tesis i els grups secessionistes, i un llarg etcètera. Del silenciament de la reconquesta catalano-aragonesa tenim exemples més propers, com la vigència dels textos que es reciten en les ambaixades de les festes de moros i cristians de molts dels nostres pobles. En l’ambaixada de Banyeres de Mariola es parla del Cid (1043-1099), de Don Pelayo (690-737), és a dir, d’uns fets i uns personatges històrics dos segles anteriors a Jaume I (1208-1276) que és qui va conquestar i ordenar el repoblament del nostre territori. El Cid va campar pels regnes de taifes (petits nuclis político-militars), com el de Dénia o València, en un temps i unes circumstàncies diferents al context històric de Jaume I, que va ser el periode on es va produir el naixement del poble valencià amb la seua llengua i la seua cultura. És una qüestió de prioritats i de no forçar la història. Aplaudirem la difusió turística del monestir de San Pedro de Cardeña o de la ciutat de Guadalajara, però sense paranys, és a dir, quan primer les administracions valencianes hagen fet els seus deures i hagen promocionat amb els nostres diners el coneixement del monestir de Poblet o el de Santa Maria del Puig d’on va partir la ruta de Jaume I per a conquerir València el 1238. ❦ 15

Sistema Valencià de (des)Atenció a la Dependència

El paradís valencià

Així és com jo i els meus companys que treballem a diferents municipis del País Valencià, en la implantació d’aquesta llei –en total som uns 180–, hem batejat aquest nou sistema d’atenció a les persones depenents i les seus famílies, el qual coneixereu per la «propaganda» en televisió i ràdio. Em sap greu fer burla d’una cosa tan seriosa que afecta més de trenta-mil persones, les quals estan a l’espera de rebre les seues resolucions i programes d’atenció o, el que és el mateix, les prestacions per a cobrir l’assistència a les persones que no es poden valdre per elles mateixes. Però, sens dubte, burlar-se de tota eixa gent és el que estan fent els polítics valencians amb els seus interessos partidistes i els seus despropòsits en l’aplicació real d’aquesta llei. Com a pinzellades bàsiques sobre el funcionament d’aquesta nova llei comentaré un quants punts que espere que aprofiten com a informació fidedigna, ja que, des de la pròpia Conselleria, no ens donen cap solució, o el que és pitjor, cap informació. En primer lloc, malgrat les opinions favorables i propagandístiques sobre la implementació d’aquesta llei, cal dir que realment som una de les comunitats més endarrerides en la seua aplicació, malgrat a qui li pese. En segon lloc, i com a gran despropòsit, tan sols hi ha trenta-cinc valoradors al País Valencià, tots ells centra-litzats a València, que no donen abast, ni de bon tros, per fer front a la gran quantitat de sol·licituds rebudes. En tercer lloc, caldria esmentar la situació laboral precària de les persones contractades per dur endavant aquesta llei, però, com la fi d’aquest article no es denunciar aquest tema, ho deixarem estar. En quart lloc, el termini per a rebre contestació i resolució del grau de dependència i, per tant, per a començar a pactar la prestació del servei o ajuda a rebre, és de entre sis mesos, el qual esta superant-se ja en gran part de les sol·licituts. I, finalment, com a crítica estrela, comentaré que la Generalitat ha publicat un decret, per cobrir-se les esquenes. I és que totes aquelles persones que hagen sol·licitat aquestes ajudes després de gener de 2008, i en un termini de sis mesos no en vegen contestada la sol·licitut, aquesta quedarà desestimada per silenci administratiu, és a dir, cancel·lada, denegada, tirada a la brossa. Tot el contrari del que ocorre a la resta d’Espanya, es crea una discriminació inconstitucional respecte als sol·licitants d’abans de gener, els quals, trascorreguts sis mesos tindrien la seua sol·licitud estimada, és a dir, resolta i acceptada. ¡Jutgen vostés mateix! Però a poques setmanes de les eleccions, en la política no interessen els problemes reals de la gent, ni la desesperació de les famílies en situació difícil. I mentre el Govern autonòmic i estatal es culpabilitzen l’un a l’altre, les famílies segueixen sense respostes, tot i que ja fa un any de l’entrada en vigor de la norma. ❦

Portem pràcticament tot l’any 2007 escoltant les dificultats que tenen els barcelonins i, per tant, els catalans per a sobreviure a les obres de l’AVE, a la millora d’infraestructures com les rodalies. Els pobres viuen tant mal que, fins i tot, demanen per activa i per passiva la dimissió de la ministra de Foment. I arriba l’apoteosi el dissabte 1 de desembre quan desenes de milers de persones es manifestaren a Barcelona demanant el dret a decidir sobre les infraestructures que afecten la seua vida. Per contra, els valencians vivim un any espectacular. A poc a poc estem aconseguint sobrepassar el port de Barcelona pel que fa al trànsit de mercaderies. Cosa que ha de ser molt interessant, sobretot per a les persones que viuen a la ciutat, és a dir, els valencians. També aconseguirem tenir el port més gran d’Europa perquè dir del món seria una estupidesa i amb ser d’Europa ja en tenim prou. Encara que això comporte posar en perill totes les platges del sud de la ciutat (la de la Devesa del Saler ha retrocedit més de vint metres els últims deu anys). Hem viscut en primera fila les regates de la America’s Cup. Amb tot el que comporta, és a dir, bevent cava, perdó xampany, i veient-les des dels vaixells de les autoritats (això sí, amb invitació de l’alcaldessa de València, Rita Barberà. El més important era parlar anglés, o castellà, clar). En fi, una passada. No podia oblidar la visita del Papa, que va promoure la ciutat més que qualsevol altre membre de la reialesa o de l’alta societat (polítics, artistes…) en la qual es prepararen milers d’urinaris públics i fonts d’aigua potable per als visitants. La veritat és que la ciutat va quedar preciosa. ¡No us ho perdeu! Gaudirem de la Fórmula 1 en directe. Van, millor dit, anem a construir un circuit urbà que serà la bomba. El millor del món, com no podia ser d’una altra manera. Els ciutadans valencians vivim en un paradís que ves tu a buscar en cap lloc d’aquest planeta. En fi, què voleu que us diga. Això és així i ja està. Les pluges de l’octubre inundaren el nostre buc insígnia, disse-nyat i construït per Calatrava: el Palau de les Arts Reina Sofia. ¡Déu meu, quina desgràcia! Com pot Déu castigar-nos amb eixa plaga «inevitable». Ningú no és responsable, senzillament va passar i prou. I Canal 9, sense informar, objectivament, ¡clar! Menys mal que a través de TV3 poguérem veure les primeres imatges del castic diví. Però no patiu valencians, ¡TV3 té les hores comptades! Des d’aleshores, rius valencians com l’Algar, aquell a prop de Benidorm, aboca les seues aigües al mar sense que ningú faça res per evitar-ho. I encara aboquen aigua els barrancs de Calp… El mateix dia de la mani a Barcelona, a Benaguasil va descarrilar un tren de la línea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. I no vaig a fer-vos una relació de les incidències en els FGV per no avorrir-vos, però que estan al vostre abast en qualsevol hemeroteca o en internet. Seria, malgrat tot, un meninfot si no volgués recordar que ací, a València, fa poc van morir 43 persones en un accident de metro. ¿No ho sabíeu?, 43 persones. Només 43 persones. Unes quantes més van quedar ferides, algunes molt greus per sempre. ¿De veritat que no ho sabíeu? Per a concloure: ¿com és que a València vivim en el paradís i el pobres catalans han de patir tant? ¡Pobrets! ¿Què passaria a Catalunya si en les obres de l’AVE i en les millores de les rodalies hagueren mort 43 persones? Sí, sí, ¡43 persones! ¿Què passaria? Ací a València no ha passat res. ❦

Jordi Belda Llopis

Ismael Ribera

Febrer 2008

Masculinitat en perill En un any important per a Banyeres, en assumpte de danses, cal fer-se una pregunta: ¿on estan els homes? ¿Per què s’amaguen? És cert que les danses han passat de tenir un sentit lúdic i d’ocasió de relació entre el veïnat, i especialment entre la joventut, a tenir un valor testimonial, d’identificació cultural. Hem de reconéixer que actualment es balla, sobretot o exclusivament, per tal de mantenir una tradició. De tot això té gran part de culpa els canvis que ha sofrit, en l’última meitat del segle passat, la societat valenciana en general, i la banyerina en particular. L’actual societat de consum, que facilita un gran ventall de possibilitats per al temps de lleure, és una de les causes principals. Abans els joves, tant els xics com les xiques, estaven desitjosos de ballar les danses, per dos motius principalment. En primer lloc, es tractava d’una ocasió única i no desaprofitable per a aproximar-se a l’altre sexe, de flirtejar. Amb molta sort, al donar alguna volta ballant, el xic podria veure-li el genoll a la xica (ara es pot veure molt més sols passejant pel carrer). I en segon lloc, era el moment ideal per a lluir-se davant de la parella de ball i del públic en general. Els bons balladors i les bones balladores sempre tenien renom entre la resta del veïnat. Tenien la seua fama. També ha influït moltíssim el pas de la vida de llauradors i maseros a una altra totalment industrialitzada. La quotidianitat de la gent de Banyeres ja fa temps que no ve marcada per l’eixida o la posta del sol, pel fred, la calor, la pluja o la neu. La gent ja no es reuneix, en les llargues nits d’hivern, per cantar i ballar a la vora del foc; ni festeja el final de la collita; ni té temps per celebrar festes amb els veïns dansant a la plaça o en un carrer. Amb el ritme de les fàbriques, els moments festius també han patit la seua metamorfosi o, directament, s’han perdut. A més, les danses de plaça s’organitzen en una comitiva formada per parelles. La comitiva va encapçalada pels caps de dansa i tancada per la cua. Però, hui per hui, falla un dels Febrer 2008

Josep Sempere i Castelló

Dos homes al ball de la Moma a Banyeres.

elements: l’home. I no l’home entés com a ésser humà (home i dona), sinó com a la part masculina de la parella. Originàriament, les parelles eren de ballador i balladora. Ara, moltíssimes parelles són de dones per manca d’homes. I amb açò no vull dir que dues dones no puguen ballar juntes, és clar que sí. Com si ho volen fer dos

«Els homes no volen dansar perquè pensen que ballar és d’afemellats» homes. El problema està en per què els homes no volen dansar. ¿Per què? Doncs perquè pensen que això no és pròpiament masculí, o pensen que ballar és d’afemellats. L’educació dels xiquets i les xiquetes a les escoles camina cap a un món menys masclista, i on els rols d’home i dona desapareixen per a convertir-se en comportaments humans. Ara, des del col·legi, s’advoca perquè no hi haja colors de xics i colors de xiques, perquè

els xiquets puguen jugar amb la nina plorosa mentre que les xiquetes fan carreres de cotxes teledirigits. Però, desgraciadament, en la família i amb les amistats, encara se senten comentaris contraris que continuen calant en la ment de les noves generacions. I és curiós que, encara que els comentaris sobre la dubtosa masculinitat engloben qualsevol tipus de ball, les crítiques i burles cap als homes balladors són més virulentes quan fan referència al ballet i a les danses. «Ballar balls de saló encara, però danses, ni pensar-ho». I d’açò, Banyeres n’és un clar exemple, fins a tal punt que la gent de Banyeres, no sols no balla els dies de danses, sinó que no ho fa ni en les orquestres que toquen en festes. Fart estic d’escoltar insinuacions d’aquelles. ¿Què passa? ¿Eren efeminats els nostres avantpassats que dansaven a la plaça durant l’últim dia de festes de Sant Jordi, on participaven també les filaes? ¿O els homes de la filà de Moros Vells que durant dècades eren els encarregats d’executar el Ball moro? ¿O ara són menys masculins els centenars d’homes que ballen les danses amb les seues parelles a Callosa d’en Sarrià per Sant Jaume? ¿O els cardaors que ballen a Sant Agustí? ¿O els biaruts que ballen Els espies? ¿O els de la Font de la Figuera? ¿O els d’Algemesí? ¿O els de…? Sincerament, qui veu perillar la seua masculinitat per ballar en públic crec que té un gran problema. És una pena que hui en dia la gent infravalore o rebutge les danses en concret i el folklore en general, pensant que és un rotllo, que no és per a homes o que és cosa de vells. Aquestes persones estan tirant per terra segles de tradició oral, musical i de ball dels nostres pobles; en resum, tot allò que els nostres avantpassats ens han transmés. Però també és cert que, moltes vegades, aquests comentaris es fan perquè no han tingut l’oportunitat de ballar-les amb un grup d’amics i amigues, gaudint de les danses i de la companyia. De segur que ho passarien d’allò més bé. Els homes també ballem i dansem. ❦ 17

Aplec de danses dels pobles de la Mariola

Art Nostre

Des del mes de desembre hem començat una ronda de danses per diferents parts del poble. Encara que els objectius són diversos, tots estan encaminats cap a una meta: l’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, que se celebrarà a Banyeres de Mariola el 5 de juliol de 2008. Aquest projecte intenta apropar les danses als carrers del poble, una volta al mes, i donar l’oportunitat d’aprendre-les. És important que la gent identi-

Art-Nostre és un grup d’artistes plàstics i teòrics de l’art de la nostra comarca que va néixer amb una clara voluntat d’obrir un espai obert i plural que, amb el respecte a la pluralitat dels llenguatges artístics i teòrics de tots els seus membres, convergira en un concepte de l’art com a procés de creació, reflexió i investigació, cercant formes que donaren resposta a inquietuds plàstiques, estètiques i intel·lectuals, compromeses amb l’art contemporani. Per altra banda, aquest col·lectiu ha volgut provocar una aproximació entre l’art actual i el ciutadà, de tal manera que els

Grup de danses Cardaors.

fique el fet de ballar les danses amb un acte participatiu, obert a qualsevol persona del poble, i, per damunt de tot, lúdic. A més a més, comporta un assaig mensual per a qui danse o toque la dolçaina o el tabalet. Però és més. Les dansades han estat organitzades de forma que estiguen vinculades a alguna festivitat del poble o d’un barri. Passen a ser un acte més dels organitzats en diferents festes de carrer. Intentem així que les danses arriben a totes les parts del poble. Ja que molta gent no puja a la plaça a veure les danses, doncs aniran les danses a sa casa. Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma. En desembre es va ballar a la Plaça Major el dia 13, dia de Santa Llúcia. En gener, el dia 19, pròxim al dia de la llonganissa, al carrer Benlliure (casetes noves). En febrer ballarem al barri de la Cooperativa. En març a la Venta, per la festivitat de Sant Josep. En abril descansarem. En maig i juny, als carrers de la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Pere, els dies que el veïnat organitza la festa. Finalitzarem així, el 5 de juliol, amb l’arribada de nou pobles dels voltants de la serra Mariola: Agres, Alcoi, Beneixama, Biar, Bocairent, Cocentaina, Gaianes, Muro i Planes, que junt amb Banyeres de Mariola pujaran dansant pel carrer la Creu fins arribar a la Plaça Major. S’espera una gran festa de danses. El temor inicial al llançar la idea de les danses als carrers ha desaparegut clarament, ja que l’assistència i participació en les dues primeres convocatòries (per Santa Llúcia i a les casetes noves) ha estat molt positiva. Són moltes les persones que ens han donat calor amb els seus aplaudiments i, el més important, també són moltes les que s’han animat a dansar. Amb molta il·lusió, esperem que continue sent així en els pròxims encontres mensuals. ❦ 18

Josep Albert Mestre

Josep Sempere i Castelló

Josep Albert Mestre a l’inauguració d’Art Nostre a Banyeres.

aprope en l’àmbit de la seua comprensió, sensibilització i projecció, així com fomentar l’intercanvi i el coneixement entre els artistes del nostre territori i els d’altres indrets. El caire comarcal del seu desenvolupament bàsic té com a finalitat la de potenciar una dinàmica cultural en aquest territori que, entenem, respon a expectatives i exigències socials que són cada vegada majors, entre d’altres coses en allò referent als nivells d’intervenció cultural a la comarca. Diverses són les actuacions en què pot operar aquest grup, des de la promoció de biennals, fins a la realització de cursos i tallers, passant per la mateixa promoció de l’obra dels seus components. Però la primera de les iniciatives que va impulsar fou la convocatòria d’una Biennal d’Arts Plàstiques de caire comarcal itinerant per tots aquells pobles, els ajuntaments dels quals es van comprometre a participar-hi i finançar. El primer d’aquests certàmens es portà a efecte l’any 2006, desenvolupant-se fins el 2007. Va ser una primera experiència força positiva, en la qual comptàrem amb la col·laboració dels ajuntaments de Banyeres de Mariola, Onil, Biar, Muro, Cocentaina i Petrer, de la CAM, i amb l’esforç de mols i moltes que feren possible que la selecció de vint-i-nou obres i vint-i-tres autors, realitzada per un jurat presidit pel president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i director del Muvim de València, passejara per les sales expositives d’aquests ajuntaments i de la CAM d’Alcoi. Foren força visitades per ciutadans d’aquests indrets, entre d’altres, escolars. Ara hem convocat la segona edició 2008-09. S’han afegit als anteriors els ajuntaments d’Alcoi, Ibi, Bocairent i Petrer, amb unes Bases semblants a les de la primera convocatòria. El termini de presentació expira el 28 de març de 2008 i es portaran les obres a l’Ajuntament de Muro. Certament, la presència de més ajuntaments, a més de la CAM, expressa que l’esdeveniment està consolidant-se com l’autèntica Biennal de les nostres comarques. Ha passat de ser una esperança a convertir-se en una realitat. I de segur que el futur anirà convertint-la en un fet cultural de gran rellevància comarcal. La nostra empenta no faltarà. ❦ Josep Albert Mestre és president i coordinador de la Biennal Art Nostre. Febrer 2008

La industrialització a Banyeres de Mariola Francesc Garcia L’obra que ha publicat l’Associació Cultural Font Bona és un llibre d’història local, important per a Banyeres de Mariola. Recupera amb documents i fotografies una part important del nostre passat, del nostre patrimoni econòmic i industrial. Només comentaré aquells aspectes que crec més interessants o que pense que poden faltar per a comprendre millor el procés d’industrialització a Banyeres. Però abans, voldria fer unes considera-cions que podrien justificar la importància del llibre que comentem, referides al gran debat que hi ha entre els historiadors sobre la manera de fer història, entre els defensors de la història que fan les universitats i els qui defensen fer una història més local o comarcal, sense oblidar que s’ha d’arribar a formular conclusions més generals. Serà a partir de la celebració del Col·loqui Internacional d’Història Local celebrat a València a final del 1988 quan se li donarà un nou impuls a este tipus d’història i que abans no gaudia d’un gran predicament perquè es deia que estava feta, en general, per no professionals. Serà Pedro Ruiz, catedràtic d’història de la Universitat de València qui en aquest col·loqui aportarà més llum al tema dient que, s’han de fer compatibles les diferents maneres de fer història, perquè s’hi complementen. L’estudi de la història a través del medi, aquell en el qual vivim, el nostre poble o la ciutat, obrirà horitzons pedagògics nous i renovadors. En la història local, també és important la història de les manufactures, de la burgesia, de la classe obrera que va patir les conseqüències de la industrialització, el canvi de mentalitats, de la família, els orígens de la indústria moderna, l’urbanisme, etc. Tot ha aconseguit copsar els problemes socials amb major profunditat a partir de l’anàlisi local i comarcal per arribar a conclusions més generals. Així, resulta important el pròleg que ha fet per al llibre Gabino Ponce, catedràtic de la Universitat d’Alacant, on resumeix d’una forma clara el procés i l’evolució de la industrialització a Banyeres de Mariola. Insisteix en el caràcter familiar de la majoria d’iniciatives empresarials, en la primera font d’enerOctubre 2007

gia, la hidràulica, que va engegar el nostre procés industrial, els molins de paper, i la importància del ferrocarril que va obrir l’economia banyerina a altres mercats, nacionals i internacionals. Tot va comportar un canvi en profunditat de la societat banyerina, un canvi social, econòmic, urbanístic, cultural, etc., que encara hui estem digerint. La protoindustrialització a Banyeres de Mariola a què fa referència el llibre –també un concepte polèmic entre els historiadors– hauria constituït la primera fase del procés d’industrialització, la qual contribueix decisivament als canvis essencials en l’ús de la terra, la mà d’obra, el capital i la iniciativa necessàries per a la industrialització. Els crítics a les explicacions simplistes defensen unes característiques més polimòrfiques, diferents formes d’organització artesanal, de diferents modalitats de la industria dispersa, fins a l’empresa fabril. I aquest seria el cas de Banyeres i d’altres pobles de la comarca que caldrà estudiar amb més profunditat. També –per a comprendre millor i d’una manera visual la relació entre l’augment demogràfic i l’evolució industrial– potser haguera estat interessant posar gràfics sobre l’evolució de la població al llarg del segle XIX i XX. O haver fet un estudi més exhaustiu sobre natalitat, mortalitat emigració, immigració, etc., i relacionar-ho amb l’evolució econòmica i industrial a Banyeres de Mariola. Encara que hi ha comentaris intercalats al llibre, resulta confús a causa de les nombrosíssimes dades i dates que

hi apareixen i que moltes vegades fan perdre la visió general sobre l’evolució de l’economia en eixe procés tan important com és la industrialització. Un altre aspecte important que el llibre nomes recull de forma superficial, és l’evolució del moviment obrer o de la classe treballadora al llarg d’aquest procés que va comportar una resposta dels treballadors a les injustícies del nou sistema industrial i capitalista, denunciades en tota l’Europa del segle XIX i, en concret, a Alcoi i comarca. Això suposa la crítica social al procés iniciat. Els inicis de l’anarquisme i del socialisme a Banyeres de Mariola comencen en l’últim terç del segle XIX quan els treballadors s’organitzen i es coordinen amb altres de la comarca, com Alcoi, per a fer front als abusos que es cometien i intentar dignificar les seues condicions de treball. Serien les vagues i manifestacions per les huit hores, en contra de la carestia de la vida, en contra de la guerra del Marroc, etc. Crec que seria important –potser motiu d’un altre estudi– veure com estava dividida la propietat de la terra entre els propietaris, els camperols sense terra, la seua evolució al llarg dels segles XIX i XX, i la seua relació amb els primers passos industrials o amb els òrgans de poder local, Ajuntament, sindicat del reg, etc. Aquest aspecte podria donar llum a la preindustrialització i la fase industrial posterior. O com es produeix el pas d’una societat rural a una industrial i urbana, amb totes les conseqüències que això comporta. El llibre té molts aspectes positius, com la recopilació de documents inèdits i el treball d’arxius que s’ha fet. Però hi ha d’altres qüestions on no s’ha aprofundit o no s’ha estudiat en la mesura que el tema ho mereix. Les dates i dades tan barrejades fan perdre la perspectiva de l’evolució dels diferents temes que es tracten en el llibre. De tota manera, i malgrat les crítiques, sempre en sentit constructiu i positiu, crec que el llibre és molt important per a la història local i comarcal, atés que obri el camí a noves investigacions d’aspectes més concrets per a poder formular teories més generals. ❦ 19

Ausiàs March (Gandia, 1400-València, 1459) LXXXVII Tot entenent amador mi entenga, puix mon parlar de amor no s’aparta e l’amador que en apetit se farta lo meu parlar no em pens que bé comprenga. Tres amors són per on amadors amen: l’u és honest, e l’altre, delitable; del terç me call, que és lo profit amable per què els amats llurs amants no reamen. Los dos units en nós se poden pendre, si llurs dos focs han lloc en nós d’encendre. Aquests volers a desigs han acórrer seguint cascú sa pròpria natura. Lo cos, qui és corrupta creatura, als apetits corruptes ha d’acórrer. L’arma, qui és per tostemps duradora, béns e virtuts ab llauger peu encalça. L’amor del cos en son delit l’embalça, mas no trobant son propi s’entrenyora. Lladoncs, ells junts, mesclat voler componen que dura tant com d’aquell se consonen...

Poesies Ed. de V. J. Escartí Alfons el Magnànim, València, 1993

Febrer 2008

Bajo del arco en ruina, Pedro Amorós, Nuevos Autores, València, 2007 Pedro Amorós Juan va ser professor d’història a l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola i a l’IES de Bocairent. Té la seua residència repartida entre Beneixama i Múrcia, on actualment treballa. És autor d’una tesi sobre la tradició en Plató, doctor en història antiga per la Universitat de Múrcia. Ha publicat diversos articles relacionats amb la historiografia i la història antiga: durant 2007 ha vist també publicat un llarguíssim assaig (extret de la seua tesi doctoral) de 190 pàgines en el número 8 de la Revista Murciana de Antropología, editada per la Universitat de Múrcia. La seua gran passió és el cinema, per a la qual s’ha preparat amb múltiples cursos; també ha escrit guions, normalment en col·laboració amb el seu germà Manuel Amorós. Bajo el arco en ruina és la seua primera novel·la publicada. Ho ha fet en una editorial que promou l’obra de nous i joves creadors: Nuevos Autores, amb seu a València. No sabem molt bé si es tracta d’una novel·la amb tres parts molt diferenciades o tres contes llargs amb elements comuns entre tots ells. En qualsevol cas, en veure l’estructura, de seguida se’ns ve al cap aquelles pel·lícules amb històries diferents que van enllaçant-se hàbilment per donar una coherència i un sentit a la diversitat narrativa, com ara Short Cuts (vides creuades) de Robert Alman. La història de Nemuel i Selina, la primera, recorre el llibre com si fóra la seua espina dorsal. És una història atemporal d’amor pur que ens recorda valors del romanticisme alemany. Aquesta trama es relaciona amb una altra d’un mestre que investiga un assassinat a Toledo i amb la d’un editor que pateix neurastènia crònica i pretén recuperar el seu passat. En l’última narració conflueixen les dues anteriors d’una manera reeixida per la diversitat textual utilitzada, i perquè les històries prèvies cobren un nou sentit. Febrer 2008

Alguns aspectes que ens han cridat l’atenció en aquest opuscle són: un llenguatge senzill, sense massa recargolament, en el fons, un castellà clàssic, fonamentat en les seues lectures (recorda Luis Mateo Díez, segons un bon amic meu); la preséncia en tot moment de la malaltia o la mort en els principals personatges i com això condiciona la seua vida i, doncs, la narració. També hi ha una admiració pels paisatges oberts, clars i majestuosos que prenen més vida encara quan són banyats per tempestes i pluges omnipresents i agreujadores de les malalties més amunt referides. L’autor dota la seues històries (situades en diferents moments del segle XX) d’un cert misteri i distanciament que fan una sensació de relats atemporals i universals, tot i que estiguen ambientades en moments i en llocs versemblants. En definitiva, us anime a llegir aquesta novel·la, entre altres coses, perquè no tots els anys es publiquen dues novel·les d’escriptors vinculats a Beneixama i, a més a més, amics meus. FRANCESC SARRIÓ. ❦

Història de l’art de la Safor. Segles XIII-XVIII, Vicent Pellicer i Rocher, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2007, il·lustrat, 410 pàgs. Aquesta obra és una recopilació rigorosa del patrimoni artístic de la comarca de la Safor. Es tracta d’un captivador treball d’investigació que ompli el buit que hi havia en la història de l’art sobre aquesta època i ara pot ser gaudit tant pel docent com per qualsevol lector curiós pel tema. L’autor orga-nitza el seu estudi a partir d’una divisió cronològica que s’enceta en el segle XIII, període en què es desenvolupa un nou concepte cultural a partir de l’arribada dels cristians i de la introducció d’una mentalitat burgesa que provoca una progressiva substitució dels antics elements que conformaven el territori a favor de diversos usos

i costums diferents dels anteriors. A partir d’aquest moment assistim a la construcció de les primeres esglésies i a l’aparició de les nombroses tipologies que afloren al llarg de la història de l’art i que tenen un lloc important en aquesta obra, que abraça fins al segle XVIII. És, per tant, un valuós treball que ens dóna a conéixer un patrimoni en ocasions desconegut i que aconsegueix posar de relleu el valor cultural de l’art de la Safor, un dels principals objectius de l’autor. CLARA BERENGUER. ❦

Molins i moliners. Els molins hidràulics fariners del Comtat, Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina, 2007, 470 pàgs. En el marc de la Fira de Cocentaina de 2007 va ser muntada al Palau Comtat una exposició sobre els molins fariners del Comtat. També va ser presentat un acurat i complet catàleg en gran format. En ell es recullen totes les fotografies i s’amplia tota la informació continguda en els plafons de la mostra. A més, es fa un repàs des de l’època àrab dels molins de la comarca i del seu funcionament i després es fa un recorregut poble per poble dels molins que hi havia en cada poble de la comarca, amb la seua descripció, plànol, propietaris i documentació històrica, si se n’ha trobat. Alguns molins es van abandonar a final del segle XIX o principi del XX, però d’altres es van transformar en productors d’energia elèctrica, com el molí del Salt de Benilloba o d’altres en fàbriques papereres com el molí de l’Alqueria d’Asnar. El catàleg es completa amb un bon apèndix documental i una bibliografia. Es tracta, doncs, d’una nova i interessant aportació de l’Institut d’Estudis Contestans a la recuperació de la història del Comtat, que inclou, per tant, l’activitat d’aquests molins en part de la Mariola. VICENT BELDA. ❦ 21

Eines, revista de cultura i ensenyament, núm 22, Diversos autors, IES Pare Vitòria, Alcoi, 144 pàgs. La veterana revista Eines, sorgida al recer de l’institut Pare Vitòria d’Alcoi, dedica la seua revista del 2007 a la serra Mariola, ja que, fa seixanta anys, el poeta alcoià Joan Valls va publicar la seua inoblidable La cançó de Mariola. S’hi fa una aproximació a la nostra serra des de diferents vessants: hi ha articles sobre un projecte LIFE a Agres, una entrevista al director del parc, un inventari de documentació sobre la serra, estudis sobre toponímia, geologia i paleontologia. També s’hi aborden aspectes com els mitjans de comunicació, els seus valors literaris i paisatgístics en la pintura, en la música o el joc. Es tracta d’una aproximació molt interessant a allò que representa el nostre territori més immediat i que aquesta publicació recull i intenta difondre amb una projecció de futur. VICENT BELDA. ❦

Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó, Tomàs Pérez Medina (coord.), Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, 2007, 120 pàgs. Aquest llibre recull amb gran encert les construccions relacionades amb l’ús de l’aigua de les diferents poblacions de les Valls del Vinalopó, des del Pinós fins a Asp i Montfort. Hi trobem aqüeductes, aljubs, basses, llavadors, etc. tots ells ben descrits, documentats i fotografiats. En total s’hi analitzen 133 elements relacionats amb els usos tradicionals de l’aigua, en una àrea en qual aquesta era i és ben 22

escassa. Els autors fan èmfasi en el fet que no han pugut recollir totes les obres hidràuliques de la comarca i que el seu objectiu primer és fer un diagnòstic d’un patrimoni que està en greu perill de desaparéixer, ja que van caure en desús al llarg del segle XX, i que les administracions públiques haurien de vetlar per preservar-lo. El Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, enceta, així, una nova col·lecció sobre cultura popular i patrimoni. VICENT BELDA. ❦

La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la gestión del paisaje mediterráneo, Ana Campo (coord.), Fundació Llar de Mariola, Banyeres de Mariola, 2007, 174 pàgs. Davall aquest laberíntic títol s’amaga un projecte presentat per la Fundació Llar de Mariola, que va ser premiat per La Caixa el 2004 i que compta amb el suport del Proder de l’Alt Vinalopó. Es tracta d’un projecte d’herpetologia, és a dir, de conservació dels amfibis en l’àmbit del Parc Natural de la Mariola. Aquest pla destaca, a més de la descripció de les espècies d’amfibis existents en el nostre entorn més pròxim, la importància d’aquests com a indicadors de la puresa de les aigües i del medi natural, ja que són molt sensibles a la contaminació. S’hi destaca l’antiga relació de l’home amb la natura que era beneficiosa per als amfibis i que ara s’ha trencat, per això aquest projecte també contempla la restauració de punts d’aigua on es reproduïen abans aquests animals; en concret s’expliquen les actuacions efectuades en la bassa del mas dels Arbres i en la bassa del mas de Galbis, a més d’altres actuacions menors efectuades en tot el parc natural. És una llàstima que amb l’ús del castellà es creen confusions en algunes de les citacions toponímiques i de noms de plantes, animals i noms d’espais humits. També es crea confusió als capítols IX i X quan se citen actuacions a

les pedreres de la població del Pinós que sembla que estiguen fetes a la Mariola. En resum, el treball és un bon indicador de les actuacions que s’han de realitzar en la Mariola per a recuperar l’entorn i així recobrar l’antiga biodiversitat del lloc. VICENT BELDA. ❦

Rodalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, Rafael Beltrán, Publicacions Universitat de València, València, 2007, 768 pàgs. Com bé diu el títol, es tracta de 200 rondalles valencianes en un sol volum, però agrupades en blocs temàtics, classificades pels criteris internacionals i explicades dins del context del folklore universal. Recordem que rondalla significa conte meravellós, però un conte de tradició oral mil·lenària, una part del folklore narratiu, és a dir, art, literatura col·loquial, que en el cas valencià ha estat negligida les darreres dècades. Així, és amb obres com la d’ara que no solament es cobreix aquesta important llacuna interpretativa tan necessària sinó que també es convida a una seductora lectura d’una varietat temàtica que sempre sorprén, com és propi d’aquest tipus de literatura que es manté perfectament viva a tot el món. N’és un bon exemple la vitalitat de la rondalla La bella i la bèstia, revifada per la versió nord-americana The Beauty and the Beast, i de la qual els valencians en coneixem algunes: Abella, situada precisament a Banyeres de Mariola, en la prestigiosa versió recuperada per Enric Valor, La mà negra, de Confrides, Roig, de Guadalest, o La rosa de l’amor, de l’Alacantí. Se’n coneixen huit versions més a Catalunya, quatre a Mallorca i una a l’Alguer, més les franceses i altres més arreu d’Europa. Així són les rondalles, s’han contat, es conten i es contaran. I ara més perquè ja disposem d’aquesta obra necessària, útil, metodològica, impecable i modèlica, a més de lúdica. VICENT BERENGUER. ❦ Febrer 2008

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola