Page 1

Entrevista:

Adela Doménech El comerç d’oli d’oliva adulterat Àngela Sempere Sanjuán Cardaors i valencians Art infantil Cuba

InfoTV Ontinyent, un adéu imposat En dir les veritats, s’acaben les amistats La Lluna de Banyeres

Tres-cents anys d’imposició Si els arbres parlaren…


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 32 - octubre 2007 Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

Medi Am-bient, El 1977 és 1977 ni síndic de una fita en la greuges, ni euros, lenta i legal etc. Llavors la liquidació del democràcia i franquisme. Hi l’autonomia havia moviments dels pobles va generalitzats a tot imaginar-se Espa-nya que, d’una manera de manera quasi però ara hem de unànime, reivindireforçar-la d’una quen «llibertat, altra, perquè amnistia i Estatut moltes coses d’Autonomia». que es van crear Semblava que fa tres decennis s’avançava poc, sembla que s’han capgirat o les han però per a la dreta immobilista la cursa capgirades contra el seu origen. era massa ràpida, i de fet, el 1981, Avui l’evolució del mercat ha intenten avortar-la. En molts aspectes cobrat una força que condiciona la de la vida valenciana, i espanyola, nostra ment, s’ha convertit en un l’ideari colpista del 1981 continua actiu argument, pretesament sense ideoloi per a superar-lo les idees i les mobilitgia, que tot ho posa al seu servei; fins zacions del 77 han de posar-se al dia, i tot ha absorbit molts catòlics! Al reinventar-se en el present sempre País Valencià, sota excuses demòcracomplex. La democràcia es defensa tes i coaccions econòmiques, el cada dia, té els seus perills i alhora condicionament polític i cultural és els dels reaccionaris, que l’enverinen molt fort, els mitjans de comunicació també cada dia. tenen una influència perversa, cal Recordem que fa trenta anys no repetir-ho. Per exemple, és com si la hi havia partits polítics legals, ni Gedelirant Espanya del Cid volgués neralitat, ni sindicats de treballadors, esborrar el llegat del rei Jaume I, ni Estatut d’Autonomia, ni Llei fundador del regne valencià i de tot d’Ús i Ensenyament del Valencià, ni el que això representa. Recordar Ràdio Nou, ni Canal Nou, ni Punt anys aquest octubre no és un joc; 2, ni escola en valencià, ni Trobades recordar, estudiar, ens du a entendre d’Escola Valenciana, ni les editorials millor la nostra època i el nostre país que ara publiquen en valencià, ni aui el present que tant il·lusiona. La tovies, ni Internet, ni mòbils, ni MP3, cursa és llarga. BARCELLA. ❦ ni Play Station, ni Conselleria de

Rafa Payá Sembla que es posa de moda cremar fotos del Rei.

Potser que ara isquen monàrquics on no n‛hi havia abans.

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Octubre 2007


El comunicat acaba dient que «InfoTV destaca perquè dóna cabuda a tots els partits i a totes les veus, sense més excepció que els comportaments no democràtics, i ha estat el primer canal a transmetre, íntegrament, mítings dels principals partits, el PP, el PSPV-PSOE o Compromís pel País Valencià».

© InfoTV - 2007

Solidaritat amb InfoTV

Lina Insa, alcaldessa d’Ontinyent en la presa de possessió del càrrec.

El PP d’Ontinyent talla l’emissió d’InfoTV i diu que ho fa perquè hi haja «més oferta» i «més pluralitat» Primer va ser TV3 i ara li ha tocat a InfoTV. El PP sembla disposat a eliminar qualsevol possibilitat de difusió de les emissions de cadenes de televisió independents o crítiques amb la seua gestió, ja siga en la Generalitat o bé als Ajuntaments. A la ja coneguda decisió del Consell de tancar els repetidors que permeten la recepció de la televisió pública catalana al territori valencià es suma ara la de l’Ajuntament d’Ontinyent, que des del 6 de juliol impedeix la difusió d’InfoTV a la comarca de la Vall d’Albaida. Segons el mateix PP, ho ha fet perquè hi haja «més oferta» i «més pluralitat» en les emissions televisives a la comarca, segons un comunicat emés per l’Ajuntament d’Ontinyent, on des de les recents eleccions municipals, el PP governa ara amb majoria absoluta. Fins el 6 de juliol, InfoTV emetia a la comarca gràcies a la col·laboració amb Televisió d’Ontinyent, depenent de l’Ajuntament d’aquesta capital de comarca. Però el nou Govern del PP ha decidit que la freqüència l’ocupen ara les emissions d’Eurosport i Euronews. Les emissions d’aquesta cadena independent –a la qual la Generalitat no va voler concedir una freqüència d’emissió en el concurs convocat en 2006, cosa que els promotors de la televisió han recorregut davant els Tribunals– es podien rebre a la comarca des de final de 2005, quan l’Ajuntament d’Ontinyent va comprar un paquet Octubre 2007

d’accions de l’empresa Info València Televisió, SA. Des d’aleshores, InfoTV facilitava el seu senyal a l’Ajuntament i aquest el difonia a través de la freqüència municipal. Resposta d’InfoTV A través d’un comunicat, InfoTV ha assegurat que la justificació que ha fet el PP de la seua acció és «una burla al sentit comú i a la intel·ligència dels ciutadans, atesa la raó al·legada per l’Ajuntament per a justificar el tall d’emissions». «L’única explicació comprensible és que l’Ajuntament d’Ontinyent no vol reconéixer que talla InfoTV perquè, des de l’ètica professional i des de l’escrupolositat democràtica, manté posicions crítiques amb el govern del PP i denuncia els abusos verbals i fàctics que comet», afegeix el comunicat. InfoTV diu que «es prescindeix d’un mitjà valencià, en valencià i amb continguts valencians, l’únic que hi ha d’aquestes característiques». Per als responsables d’InfoTV aquest «gest té tant d’injust i de dolorós per als espectadors del canal com d’autoritari i de sectari per al conjunt de la població d’Ontinyent», ja que els ciutadans de la població «estan a partir d’ara privats d’un canal que oferia una visió del món i de la vida diferent de la de la resta de mitjans i per eixa raó constituïa un complement necessari».

Acció Cultural del País Valencià, responsable dels repetidors de TV3, ha dit al president del PP, Mariano Rajoy, que «al pas que van» els integrants del PP a València «es convertiran en una trista referència a l’Europa occidental» pel que fa a la «censura de les veus discrepants amb el poder». Segons ACPV, «les raons adduïdes per al tancament són ridícules i enfosquixen el discurs que va pronunciar l’alcaldessa del PP el dia de la presa de possessió, dia en què tant va repetir que volia governar per a tots». La Unió de Periodistes Valencians –que va concedir el Premi Llibertat d’Expressió 2007 a aquest canal de televisió– diu en la seua web que «el gest té tant d’injust i de dolorós per als espectadors del canal com d’autoritari i de sectari per al conjunt de la població d’Ontinyent. La Unió diu que «InfoTV constituïa un complement necessari i equilibrador» per a la informació de la Vall d’Albaida. ❦

La televisió local de Banyeres no va retransmetre el polèmic ple de la pujada de sous Després que l’anterior Govern municipal PSOE-BLOC promoguera la retransmissió dels plens a través de la televisió local, amb l’arribada al poder de l’actual Govern del PP no es va televisar el primer ple extraordinari del 17 de juliol on es va aprovar l’augment de les retribucions per assistència a plens i òrgans col·legiats. Segons el PSOE, «l’alcalde percebrà 450 euros per cada Junta de Govern local, un 634% més que la màxima establida anteriorment». L’oposició va demanar que es retransmeteren novament els plens «en bé de recuperar la transparència municipal» de la qual s’havia gaudit en l’anterior legislatura. ❦ 3


L’autor banyerenc Vicent Berenguer anirà com a convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt La cultura catalana és la convidada d’honor en l’edició d’enguany de la Fira del Llibre Frankfurt. En el programa literari que la cultura catalana realitzarà a aquesta ciutat alemanya participaran més d’un centenar d’escriptors en llengua catalana, entre els quals figuren Pere Gimferrer, Joan Margarit, Carme Riera, Joan Francesc Mira, Feliu Formosa, Emili Teixidor, Albert Sánchez Piñol o Baltasar Porcel, que serà l’encarregat de pronunciar el discurs de clausura. Pel que fa als autors valencians, Vicent Berenguer, poeta i traductor banyerenc, ha estat convidat a la Fira per la Institució de les Lletres Catalanes. Els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella, s’incorporaran oficialment a la delegació de la cultura catalana. Aquestes institucions representaran el País Valencià a Frankfurt amb les Universitats, representades per la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives, i amb el Gremi d’Editors del País Valencià, que tindrà estand propi. Aquests ajuntaments han estat triats per circumstàncies culturals que ho fan possible. Gandia, lloc d’Ausiàs March i Joanot Martorell; Sueca, lloc de Joan Fuster; i Morella pel patrimoni monumental i històric de la ciutat. Aquests ajuntaments integraran oficialment la delegació de la cultura catalana, al costat de la Generalitat de Catalunya, del Govern balear, del Govern d’Andorra, de l’Ajuntament de Perpinyà i de l’Ajuntament de l’Alguer. El programa literari, amb una cinquantena d’actes, es centrarà en els 4

clàssics catalans traduïts a l’alemany, la presentació per part d’autors actuals d’obres seues traduïdes a l’alemany i diàlegs entre autors catalans i autors alemanys. Es podran veure a la fira diverses exposicions com Books on catalan culture, sobre llibres de cultura catalana publicats a tot el món, una altra fotogràfica sobre cultura catalana i una altra sobre el món del còmic, a més d’una intervenció artística de Perejaume. Al marge del recinte de la Fira del Llibre, la cultura catalana oferirà a Frankfurt, entre altres esdeveniments, unes jornades de literatura catalana i un simposi en el qual participaran els expresidents de la Generalitat Pasqual Maragall i Jordi Pujol. Frankfurt albergarà exposicions sobre còmics catalans, llibres d’artistes produïts a Catalunya, una mostra d’aiguaforts i litografies de Joan Miró amb Mallorca com a tema, una selecció del fons del MACBA i una mostra que reunirà litografies de Günter Grass realitzades durant una estada a l’Empordà. També es podrà veure una adaptació del Tirant lo Blanc a càrrec del dramaturg Calixto Bieito, A la toscana, escrita i dirigida per Sergi Belbel, un cicle de teatre infantil amb la participació de compa-nyies com La Baldufa o Teatre Mòbil i un altre de dansa amb Sol Picó, Senza Tempo. La música també tindrà una notable presència amb les actuacions de Maria del Mar Bonet, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i Jordi Savall. ❦

© Imma Antolí - 2007

© Confiteor i Ramon Llopis - 2005

Vicent Berenguer al Festival de Poesia de València, 2005.

Conferència de Ramon Micó.

Xarrades a la Fresca 2007 i homenatge a Joan Pellicer Enguany, a mitjan mes d’agost s’han tornat a fer les Xarrades a la Fresca, de nou al Jardí-Mirador de la Serra Mariola. Com en l’any anterior, el primer dia es va presentar el número 4 de la revista Trames, Cardaors i valencians, a càrrec de Guillermina Barceló, tècnic de cultura a Banyeres de Mariola. El dia següent, Ramon Micó, prevere bocairentí, va dissertar sobre la incidència de l’Església i la clerecia en la societat de Bocairent. L’endemà, Blai Silvestre, missioner a Cuba, va parlar de la bioètica i el seu paper en la societat d’avui. L’últim dia, Vicent Terol, arxiver a Ontinyent, va exposar el paper de Bocairent a la Guerra de Successió. Els actes de presentació i cloenda van tindre la presència de l’alcalde Josep-Vicent Ferre. D’altra banda, el 23 d’agost, l’Associació Trames i el restaurant Ca l’Alegre feien un homenatge al recentment traspassat Joan Pellicer, el famós etnobotànic, que va saber apropar al gran públic una gran estima per la nostra natura, sempre mitjançant un llenguatge planer, però alhora correcte i suggestiu. A la placeta de Sant Blai s’aplegaren nombroses persones per a escoltar el cuiner Juan Carlos Galbis que es va acostar a l’ús de les plantes en la cuina actual. En acabant, el biòleg Antoni Barber va denunciar que les noves generacions estan molt allunyades del món natural com passa en l’ús del valencià. Finalment, Rafel Silvestre va parlar sobre l’ús de les plantes en infusions i licors. La tertúlia va continuar al restaurant amb un sopar. ❦ Octubre 2007


Timonets i argelagues Barcella

© Bloc - 2007

Timonet a la Regidoria d’Obres de l’Ajuntament de Banyeres pel desbrossament que han fet a l’entorn de la Font del Sapo.

D‘esquerra a dreta, Anna Climent, Paco Blay i Enric Morera.

El diputat a les Corts Valencianes Enric Morera denunciarà el Plà Eòlic davant el Parlament Europeu El diputat a les Corts i secretari general del Bloc, Enric Morera, va manifestar l’oposició de Compromís pel País Valencià al projecte autoritzat pel Consell de construir el nou parc eòlic a una zona protegida per la Unió Europea. Morera va anunciar que Compromís durà l’assumpte a l’Eurocambra, sobre la qual cosa va dir: «Ja vam denunciar en el seu dia a Estrasburg l’oposició ciutadana als parcs eòlics de la Foia de Castalla i de la Serra de Mariola». El diputat a les Corts va demanar a l’Executiu valencià «sensatesa» ja que, segons va assegurar, «no es pot apostar per les energies renovables i alhora que aquestes comporten una agressió al medi ambient». Morera va reclamar que els parcs eòlics no es situen a zones d’alt valor mediambiental «com és el cas del Savinar d’Alpont». Segons l’opinió del diputat nacionalista, la implantació dels aerogeneradors eòlics en aquesta zona tindrà «greus efectes mediambientals i serà un perill per al futur de la comarca». I va afegir que els «ecosistemes i l’economia de la zona muntanyenca estan patint des de fa anys agressions». Morera va continuar dient que açò és molt greu en una comarca que està amenaçada pel despoblament. Sessió de treball a Alcoi Morera va participar en una sessió de treball que es va fer a Alcoi amb els representants de la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat, Anna Climent i Mariano Tomás, per a Octubre 2007

estudiar la situació del Pla Eòlic Valencià, que ha despertat una forta contestació social i un informe negatiu del síndic de greuges. Morera va dir que «la Generalitat ha estat negligent en la delimitació de zones LIC i ZEPA, d’obligat compliment en relació a la xarxa Natura 2000, perquè algunes zones de l’area 14 i 15 entren precisament en aquesta categoria i per tant –a més d’altres arguments– desaconsellen la instal·lació de parcs eòlics a les zones assignades». En una roda de premsa posterior a la sessió de treball, el secretari general del Bloc va felicitar la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat per la tasca tan rigorosa que estan fent amb la denúncia de les nombroses incongruències del Pla Eòlic –com la manca d’un mapa de vents–, les irregularitats –tramitacions inadequades– i les conseqüències negatives que aquest parc eòlic tindria per a la població de les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina, tant mediambientals, com històrico-culturals i econòmiques. Segons Paco Blay, regidor pel Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi, «una de les primeres iniciatives comarcals en aquest sentit va sorgir precisament de l’Assemblea d’Alcaldes i Regidors del Bloc de les Comarques de l’Alcoià, el Comtat i les Foies l’abril de 2004, on ens vam comprometre o bé a presentar mocions en contra als ajuntaments on tenim representació, o bé a recolzar aquelles iniciatives que sorgiren dels col·lectius respectius». ❦

Argelaga al cronista oficial de festes de Banyeres, Miguel Sempere Martínez, per mentir en el Programa de Festes de la Malena, on va criticar l’Associació de La Llegenda de Sant Jordi per fer –segons diu ell– «una cercavila abans de la representació que va restar visitants a la fira medieval». La suposada cercavila mai no va existir.

Timonet als grups de rock que han col·laborat enguany amb l’Associació de Malalts d’Alzheimer de Bocairent amb el muntatge del Festival Inèdit.

Argelaga al Proder i a la Regidoria de Turisme de Banyeres per instal·lar uns faristols d’informació davant els monuments amb un text principal complet en castellà i, al costat, un estracte de quatre línies en valencià i quatre en anglés.

Timonet al col·lectiu Art Nostre que acaba en Alcoi la seua mostra itinerant amb obres d’autors de la nostra comarca, després que s’haja exposat a Banyeres de Mariola, Biar, Cocentaina, Muro i Onil.

Argelaga al president de la Generalitat per proposar que l’assignatura Educació per a la Ciutadania s’impartisca en anglés al País Valencià. 5


© Barcella - 2007

Esteve, director de continguts d’InfoTV.

[InfoTV, 6-7-2007]

Ontinyent, un adéu imposat © Imma Antolí - 2007

Juli Esteve

Primitiu convent rupestre del segle XVI a sota de l’edificació actual.

La parròquia de Bocairent ha comprat finalment el monestir de les Agustines A final del passat mes de juny es va fer pública la notícia de la compra del convent de les monges agustines de Bocairent. Com es recordarà, les dues darreres monges van abandonar el convent de clausura ara fa dos anys i l’orde agustinià va decidir-ne la venda, després de cedir l’església a la parròquia. Això va generar una gran mobilització per part de la població quan va transcendir que podia anar a parar a mans privades i acabar urbanitzant-se. Amb la constitució de la Comissió Pro-monestir, va començar a gestar-se la compra del monestir i dels seus horts i terrenys annexos. Han estat uns anys d’incertesa que finalment han quallat amb la seua adquisició. Hi ha hagut una estreta col·laboració amb els majorals de Sant Agustí, ja que aquesta festa està íntimament lligada al monestir perquè en la seua església es celebra el novenari i les misses de la celebració i s’hi guarda la imatge del sant que ix en processó la vesprada del dia 28 d’agost. També ha sigut important la tornada de les dues darreres monges que han vingut a donar sentit a la vida monàstica que hi havia des de feia més de quatre segles. L’acord de venda s’ha signat a l’Arquebisbat de València, amb la presència de representants de la parrò6

quia de Bocairent i de l’Arxiprestat de la Mariola. Resta encara un llarg camí per acabar de pagar-ho tot i, sobretot, veure quin serà l’ús futur de les dependències. De moment, segueix el seu ús religiós per part de les monges, que encara en veuen amenaçat el futur per la manca de vocacions. També hi ha el compromís del consistori per a donar un ús públic als horts aterrassats del convent. D’altra banda, la Comissió Pro-monestir ha començat a programar unes visites guiades al primitiu convent rupestre del segle XVI. Aquestes dependències, que formen part de la clausura, es troben a sota de l’actual edificació i tenen un gran valor ja que aquestes coves van ser excavades en la roca per a la primera comunitat de monges que s’hi va establir i fins ara havien estat vistes per poques persones. Consta d’una petita capella i de les dependències on menjaven i dormien les monges. Es fa manifesta la duresa de les condicions de vida de l’època, que van fer necessari l’edificació de manera successiva fins a l’actual convent, de dependències més adequades per a la vida monàstica. La visita val dos euros i servirà, junt amb la venda de records, per a la compra del monestir. ❦

Lina Insa, del PP, manifestava al ple on va ser investida alcaldessa d’Ontinyent que volia ser «l’alcaldessa de tots». Després, lamentablement, les paraules se les enduu el vent i queden els fets. Hui, Insa […] ha confirmat que només és l’alcaldessa d’uns pocs i ha ordenat que el senyal d’InfoTV que distribuïa Televisió d’Ontinyent deixe d’emetre’s […]. El més curiós de tot és que […] eixa majoria absoluta de regidors del PP ha apel·lat la pluralitat informativa per a justificar el tall d’emissions […]. Nosaltres no som equidistants ni asèptics. Perquè som demòcrates i professionals i deixem que tot el món diga el que vulga. Però nosaltres també diem la nostra i ens mullem. No ens quedem a mitges. Fem molta informació política –ja ho saben– i estem perfectament ubicats en el progressisme i en el valencianisme exquisidament democràtics. […] No hauria estat gens malament que –juntament amb els canals públics manipulats pel PP que els ciutadans d’Ontinyent poden veure, que n’hi ha i molt, i juntament amb els canals dels amics del PP que han obtingut la llicència de televisió digital– no estaria mal, diem, que els ontinyentins també tingueren la possibilitat de veure’ns. Això sí que seria pluralitat. Que diguen, damunt, que ens lleven per apostar per la pluralitat informativa i posen a canvi Eurosport o Euronews, que canvien la nostra emissió en valencià per una altra en anglés o alemany, sembla una broma d’un gust pèssim. […] ❦ Octubre 2007


El comerç d’oli d’oliva adulterat Tom Mueller

La revista The New Yorker ha publicat en el número del 13 d’agost passat, dins la secció «Carta d’Itàlia», un article de huit pàgines titulat «El comerç d’oli d’oliva adulterat. Una empresa esvarosa», es tracta d’una rigorosa investigació de Tom Mueller, escrita magistralment. Per l’interés que té sempre qualsevol aspecte del món de l’oli, es reprodueixen, en extracte, tots els aspectes que semblen més significatius pel que fa aquestes pràctiques fraudulentes. El rastre de l’adulteració d’oli d’oliva comença el 10 d’agost de 1991 quan el Mazal II, un vaixell cisterna rovellat, atraca al port industrial d’Ordu, a Turquia, i carrega dues-centes vint tones d’oli d’avellana. Després l’embarcació navega pel Mediterrani i pel Mar del Nord. Abans del 21 de setembre, quan el Mazal II arriba a Barletta, un port de Pulla, al sud d’Itàlia, la seua càrrega s’havia convertit, en els documents oficials de l’embarcació, en oli d’oliva grec. Es va escapolir de tots els controls, possiblement amb la connivència d’algun funcionari, l’oli fou trascolat a camions cisterna i repartit a la refineria de Riolio, un productor d’oli d’oliva italià ubicat a Barletta, i allí venut, en alguns casos mesclat, com a oli d’oliva autèntic a clients de Riolio. Entre agost i novembre de 1991, el mateix vaixell Mazal II i un altre cisterna, el Katerina T., van repartir prop de deu mil tones d’oli d’avellana turc i oli de gira-sol d’Argentina a Riolio, identificat tot com oli d’oliva de Grècia. El propietari de Riolio, Domenico Ribatti es fa fer ric comerciant amb oli adulterat fent servir nombroses pràctiques considerades sempre de dubtosa legalitat, generalment difícils de provar judicialment, subornant funcionaris de divers rang tant amb efectiu com a caixes d’oli d’oliva, aliant-se amb productors sense escrúpols italians i estrangers, i sense descurar les importants influències a Roma. És així que, a partir de 1992, Ribatti i els seus socis comencen a ser investiOctubre 2007

© Joost Swarte - 2007

(Traducció i extracte de Vicent Berenguer)

Il·lustració del The New Yorker.

«Els beneficis de l’oli d’oliva adulterat són comparables al tràfic de cocaïna, però sense cap dels seus riscos» gats seriosament per la policia financera del Ministeri d’Hisenda italià. És sotmés a escoltes telefòniques, gravat per una videocàmera en miniatura per un cambrer de l’hotel on s’allotja a Roma i es comproven les seues operacions de suborn pagant en metàl·lic. Durant els pròxims anys els investigadors continuen aquest seguiment conjuntament amb l’oficina antifrau de la Unió Europea i s’acumulen més detalls dels delictes de Ribatti, identifiquen comptes bancaris de Suïssa i companyies del Carib amb què Ribatti solia comprar l’oli substitut. Els investigadors descobriren que l’oli d’avellana i de diferents llavors havia entrat a la refineria de Riolio per camions cisterna, en tren i per vaixell esperant a Rotterdam per a ser enviat a la mateixa Riolio i a altres companyies d’oli. L’oli acabava arribant als productors més grans d’oli d’oliva italià (Nestlé,

Unilever, Bertoli i Oleifici Fasanesi, que el venien com a oli pur d’oliva, cobrant també en aquest cas les corresponents ajudes de la Unió Europea per prop de dotze milions de dòlars. Tot i que aquestes companyies afirmaren que havien estat estafades per Ribatti, res va poder demostrar-se’n la complicitat. Entre 1997 i 1998, l’oli d’oliva va ser el producte agrícola (com també de begudes i d’aliments) més adulterat a la Unió Europea. Els beneficis de l’oli eren (i segurament encara són) comparables al tràfic de cocaïna, però sense cap dels seus riscos. Davant d’això, la Unió Europea ha començat a fer desaparéixer gradualment les ajudes als productors d’oli i als embotelladors, en un esforç de reduir el que considera un crim, però la mesura s’ha estancat. El frau continua sent un problema internacional molt important: l’oli d’oliva és molt més valuós que la majoria dels altres olis vegetals, és un luxe, i és increïblement fàcil de falsificar. L’adulteració és especialment habitual a Itàlia, el principal país importador, consumidor i exportador d’oli d’oliva del món. Amb tot, s’ha d’apuntar que els últims deu anys, Espanya ha produït més oli que Itàlia, però una gran part és enviat a aquell país per a embotellar-lo i vendre’l, legalment, com a oli italià. A Pulla es produeixen prop del quaranta per cent de les olives d’Itàlia, els milers de productors d’aquesta regió han estat més d’una dècada en un estat de crisi constant a causa d’aquest comerç fraudulent. L’associació de productors de Pulla ha denunciat constantment les importacions fraudulentes d’olis de llavors i olis d’oliva barats de fora de la Unió Europea, però el govern italià ha recolzat la quantitat sobre la qualitat, en benefici de les grans companyies, no ha implementat cap pla nacional per a la producció d’oli, i en canvi ha alimentat un complex sistema per a distribuir subsidis agrícoles. S’hi han malversat les ajudes per a l’oli embotellat, l’any 2000, Itàlia va rebre el vuitanta-set per cent d’ajudes de la Unió Europea per 7


nir exclusivament amb mitjans físics (per pressió o centrifugat) i ha de complir 32 requisits químics, incloent-hi el requisit d’acidesa menor del 0,8 per cent. (En l’oli d’oliva, la falta d’acidesa és un factor de descomposició) L’oli verge, el següent amb grau més baix, ha d’estar lliure d’acidesa o no tenir-ne més del dos per cent. L’oli que té un grau més baix d’acidesa es classifica com oli corrent.

© Barcella - 2007

aquest concepte; en els quinze anys precedents només se n’han recuperat una part insignificant. El govern ha estat tan negligent en perseguir alguns crims de l’oli que podria ser-ne còmplice. A partir de 2006 el Ministeri d’Agricultura italià va manifestar que el frau de l’oli d’oliva ha estat un problema del passat i que estan prenent mesures per a controlar-lo i posant-hi els carrabiners al darrere, però hi ha responsabilitats pendents de depurar i seriosos dubtes que s’assolisca aquest objectiu. Algunes companyies son especialment immunes a qualsevol investigació, la connivència amb els polítics és molt forta. Recordem que l’oli és una drupa, o fruita amb pinyol, de la mateixa manera que la cirera o la pruna. La majoria d’olis vegetals són extrets en una refineria de llavors o de nous, fent servir dissolvents, la calor i la pressió intensa; els millors olis d’oliva estan fets usant una premsa hidràulica simple o centrífuga, podríem dir que són més bé sucs de fruita escorreguda que no greixos industrials. Les olives són recollides en el moment quan comencen a canviar del verd al negre; idealment són fetes a mà i premsades en unes hores, per a minimitzar-ne l’oxidació i les reac-cions enzimàtiques, que deixen gustos i olors desagradables en l’oli. Hi ha aproximadament set-centes varietats d’olives, o cultivades, els diferents gustos i aromes de les quals són evidents en els olis que es produeixen, just com en les varietats de raïm és expressat en el vins de qualitat. En la dècada dels noranta, el consum d’oli d’oliva augmentà el trenta-cinc per cent a l’Europa del Sud, on es troba el seu mercat tradicional, i als Estats Units va creixent més d’un deu per cent cada any i representa una facturació molt alta. Aquest creixement és atribuïble al prestigi creixent de l’alta qualitat de l’oli d’oliva extra-verge, tot i el notable reconeixement d’algunes varietats inferiors. A Itàlia, preval l’etiqueta d’oli extra-verge i les competicions, els tasts públics i les botigues d’oli estan proliferant més cada vegada. D’acord amb la llei de la Unió Europea, l’oli extra verge s’ha d’obte8

«La policia va neutralitzar un cercle delictiu i va confiscar cent mil litres d’oli adulterat, amb un valor de sis milions d’euros al carrer» Amb tot, la majoria de fraus d’oli

d’oliva són fàcils de detectar usant proves químiques. En febrer 2005, la policia va neutralitzar un cercle delictiu que operava en algunes regions d’Itàlia, i va confiscar cent mil litres d’oli adulterat, amb un valor de sis milions d’euros al carrer. La banda de defraudadors que presumptament vengueren aquest oli original de soja i altres llavors, mesclat també en d’altres substàncies diverses, al nord d’Itàlia i Alemanya, estava presentat en pots i ampolles estampats amb etiquetes falses amb banderes italianes o del Vesubi. Però hi ha fraus més sofisticats, els d’oli d’avellana i altres olis barats que són més difícils d’identificar perquè es realitzen en

refineries d’alta tecnologia i requereixen moltes proves de laboratori. El consum d’oli d’oliva era molt abundant en l’antiguitat, i els fraus d’oli d’oliva ja eren ben comuns, Galè parla de comerciants d’oli sense escrúpols que adulteraven l’oli fins i tot amb mantega de porc, i Apícius parla d’una recepta per a convertir oli espanyol barat en el valorat oli d’Ístria usant herbes capolades i arrels. Els grecs i els romans usaren l’oli d’oliva en el menjar, per a fer sabó, locions, com a combustible dels llums, com a base de perfums, per a guarir problemes cardíacs, dolors d’estómac, caiguda del cabell i la transpiració excessiva. També el consideraren una substància sagrada, les estàtues del culte foren fregades amb regularitat amb oli; també el usaven, aromatitzat, els atletes, etc. L’oli era molt valorat arreu del Mediterrani, la presa de possessió dels emperadors Trajà i Adrià, originaris de la Bètica, provocà una alça ràpida en les exportacions d’oli. Però malgrat les mesures dels últims anys, es descobreixen fraus de molta consideració a Europa i als Estats Units cada any, per damunt de retolació de les ampolles, l’etiqueta Made in Italy, amb què ara es ven més oli, no representa una garantia total, els experts en la lluita contra el frau diuen que els criminals [així els qualifiquen] saben burlar la llei, i tot fa pensar que tenen protecció en els nivells més alts tant a Roma com a Brussel·les, des de la dreta a l’esquerra, la facilitat de les gran empreses per a emmagatzemar oli als ports del sud d’Itàlia, l’ampliació de la producció a Turquia, Síria, i el Marroc, són aspectes que, entre altres, ens fan ser escèptics pel que fa a superar aquest comerç fraudulent. Vista la narració de Tom Mueller de tots aquests fets, fa pensar en allò de si el periodisme és considerat el primer esborrany de la història, aquesta investigació podria considerar-se una vertadera pel·lícula, desgraciadament, amb ben pocs elements de ficció. ❦ Octubre 2007


Octubre 2007

Àngela Sempere Sanjuán Rosa Maria Belda

© Associació Cultural Font Bona - 2007

Després de llegir Una banyerense de su tiempo. Ángela Sempere Sanjuán, 1889-1971 hem de felicitar els cincs autors de l’Associació Cultural Font Bona per aquesta línea de treball de la qual ens beneficiarem tant els banyerins com els lectors de qualsevol altre lloc. Es tracta d’un estudi que no es limita a la vida d’una dona singular que va viure –suposem que amb entusiasme– una época que, des del punt de vista pedagògic va ser molt il·lusionant, fonamental com a base de la renovació pedagògica, i encara hui no superada, la de l’educació en temps de la Segona República, període en què va exercir com a inspectora de primer ensenyament. El llibre posa a l’abast un material molt sugeridor a partir del qual iniciar la investigació sobre la vida i la implicació social a través de l’educació d’aquesta mestra republicana que va patir la depuració del règim franquista i una posterior rehabilitació que va arribar com sempre tard, amb tràmits que es van allargar prop de huit anys. Per exemple, en el capítol de «Cuerpo de inspectores de primera enseñanza» on detalla les diverses destinacions i canvis de domicili d’Àngela Sempere caldría investigar si aquests canvis tenen relació amb la publicació en aquella època de diversos decrets que regulaven la pràctica de la inspecció i que van incidir molt en la mobilitat dels inspectors. També caldria interpretar al respecte el significat de la carta de l’«Alcalde-Presidente de la Junta Local de Primera Enseñanza» de Palma de Mallorca en defensa de la tasca de la inspectora cessada, etc., atés que un decret d’aquells anys supeditava la tasca d’inspecció a una autoritat política local com una mena de control polític. Altrament, seria molt interessant conéixer millor la seua estada a Madrid a la Residencia de Señoritas de la Institución Libre de Enseñanza que nomena l’autora del pròleg, Cristina Escrivà, atesa la influència de les idees d’aquesta institució en la formació d’Àngela Sempere. No sabem res sobre la llarga estada a Brussel·les, becada per aquesta institució, un episodi potser fonamental en la seua formació, de la qual els autors afirmen haver obtingut només algun testimoni oral, que no reprodueixen. Els capítols centrals sobre la inquietud pedagògica a Valèn-

Àngela Sempere Sanjuán.

«Caldria evitar certs eufemismes com ‘emigrar’ per ‘exiliarse’, ‘marchar’ per ‘huir’ i ‘exiliado’ per ‘represaliado’» cia, l’educació a València en la Guerra Civil o la visió de València pels intel·lectuals, potser per la brevetat, es queden en detalls anecdòtics. Recordem que són uns anys de molta efervescència social i cultural, amb molts esdeveniments que no es nomenen o quasi en el llibre, com ara la redacció de les Normes de Castelló, la creació de «las misiones pedagógicas» –que sorgiren precisament a instàncies del Cos d’Inspectors de Primer Ensenyament, al qual pertanyia Àngela Sempere–, del rector Peset Aleixandre (cap d’Izquierda Republicana a València), del Congrés Intelectual d’Escriptors Antifeixistes, de l’Estatut d’Autonomia valencià interromput per la guerra, etc., i tampoc no queda palés al llibre la manera en què participa Àngela d’aquest ambient tot i que va estar condemnada inicialment a vint anys de presó, reduïda posteriorment la

pena a sis anys que no sabem si va complir íntegrament. Per exemple, només al final del llibre, a propòsit del procés de rehabilitació, coneixem l’afiliació d’Àngela a Izquierda Republicana i posteriorment al Partit Comunista. Per cert, no el 1932, com s’afirma en el document, reproduit en el llibre, dels carrècs que alega el magistrat, perquè el partit es va fundar dos anys després i, a més, en la declaració jurada la mateixa, Àngela Sempere afirma que va ser cap a l’any 36. Ens preguntem si aquesta afiliació té relació amb la seua implicació en aquests esdeveniments. Tampoc no hi ha cap menció, en el capìtol sobre la lluita de la dona pels seus drets, a la incorporació d’aquesta al cos d’inspectors que es va fer efectiva totalment a partir de 1915, cinc anys abans de la incorporació al cos d’Àngela Sempere i que a partir del 1932 ja no distingeix entre places masculines i femenines (encara que tornarà a distingir-se després de la guerra). Per cert, quant al títol del capítol, «La lucha por la identidad de género», suposem que ha estat un lapsus i que, en realitat es tractaría de «La lucha por la igualdad de género». També, quant al llenguatge, potser tractant-se d’un text amb pretensions de document històric caldria evitar certs eufemismes com «emigrar» per «exi-liarse», «marchar» per «huir» i «exi-liado» per «represaliado», recordem que ens trobem en un context de guerra i la gent no emigra a América sinó que es veu obligada a exiliar-se, no parteix cap a França sinó que fuig a França o per França i Ernest Lluch –el qual va tractar Àngela Sempere– no s’exilia a València sinó que és represaliat, després de ser expedientat i expulsat de la Universitat de Barcelona per les seues idees i accions antifranquistes. Sens dubte que aquesta publicació de l’Associació Cultural Font Bona inicia, com diu la presentació de llibre, una línia de recuperació d’històries personals que mereixen un reconeiximent especial. La figura d’Àngela Sempere forma part del patrimoni de tots i aquest llibre ens desperta la curiositat sobre una vida ben particular, la d’una dona, una de les maltractades mestres republicanes, i una tasca docent en les quals caldria aprofundir, traure-les a la llum, en fi, per a conéixer millor la història. ❦ 9


En dir les veritats s’acaben les amistats

La Lluna de Banyeres

El gener de l’any passat el programa Informe Semanal va televisar un reportatge sobre el desficaciat urbanisme valencià denunciant els beneficis econòmics d’uns pocs a costa del dany ambiental a la costa valenciana sota el beneplàcit de les autoritats valencianes. Aquella emissió encén les ires del Govern Camps, que promogué un xantatge barroer i mafiós en desafiar RTVE a tancar el seu centre territorial a Paterna si no difonia un vídeo elaborat per ell mateix «rectificant» el documental avantdit. Aquest vídeo «rectificador» era, com no, una lloança audiovisual de les virtuts i beneficis de la construcció valenciana al més pur estil Canal 9. La Comissió Europea va aprovar el desembre del 2005 l’informe Fourtou, on advertia de la presència d’irregularitats en l’apicació de la Llei Urbanística Valenciana (LUV) i demanava una moratòria per aturar la continuació dels abusos urbanístics. Mesos després obria un expedient contra la LUV i enviava una delegació d’eurodiputats per examinar in situ, les denúncies arreplegades a Brus-sel·les. La resposta del Consell va variar des d’atribuir les responsabilitats al Govern Zapatero, fins a fotre-se’n dels parlamentaris europeus que, segons el cèlebre Gonzalez Pons, eren com «dos ciudadanos del imperio británico que deciden un día pasearse por las colonias para ver cómo vivían los buenos salvajes». L’arrogància va augmentar en guanyar les eleccions, quan van dir-nos que la majoria de vots obtinguda representava un aval dels ciutadans a la seua política urbanística. L’última ha estat aquest estiu, per la versió teatral del Tirant lo Blanc a la Fira del Llibre de Frankfurt (dedicada enguany a la nostra cultura). El director de la posada en escena és Calixto Bieito, que donarà una visió actualitzada del clàssic valencià. Preguntat el dramaturg aquest agost per la seua versió, respongué; «imagino com veuria ara la seva València natal, la costa valenciana de l’especulació immobiliària». Les reaccions van ser immediates; L’òrgan escrit de propaganda de la Generalitat, Las Provincias, ho va qualificar de «Nuevo ataque al urbanismo de la Comunitat» mentre que la consellera de Cultura afirmà que el treball de Bieito suposava una «lamentable mostra de manipulació d’un dels nostres emblemes culturals per a criticar la nostra comunitat autònoma [...] és, per desgràcia, la que ens tenen acostumats alguns sectors de la cultura catalana». Cal recordar que l’anterior versió del Tirant, la del cineasta barceloní Vicente Aranda va ser estrenada al Palau de les Arts amb la presència de la plana major del Partit Popular de la zona. És de suposar que aquesta obra, per molta qualitat i bones crítiques que reba, serà vetada al País Valencià com ja ho han estat obres crítiques amb la política del Consell o, senzillament, per estar fetes en català. Als qui tenim interés en gaudir de l’última versió del Tirant, ens caldrà, segurament, desplaçar-nos a Barcelona quan s’estrene al Teatre Romea el pròxim febrer de 2008. ❦

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convéncer algú per comprometre’s. Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però sí esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles. Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu «promeses estrella». No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament. Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades. Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps «prioritzant» altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià. Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això. Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic). Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per «unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià», tal com resa la seua bíblia electoral? Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpien que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua «promesa terrenal», és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar. Tots sabem que no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna. ❦

Adrià Garcia

10

Anna Pascual

Octubre 2007


Josep Sempere Castelló

Adela Doménech Directora del curtmetratge Alguna n’ha fet!

© A. Domènech - 2007

– Comences a trebaAdela Doménech Botella llar. Te’n véns a Alcoi i naix a Banyeres de col·labores amb La Mariola (l’Alcoià) el Cassola Teatre. 1967. Estudia a la Facultat d’Educació de la – Començar a treballar Universitat de València i a Alcoi va ser un poal es llicencia en Pedagogia d’aigua freda. En aquells l’any 1990. Treballa a moments, a València Alacant en un centre de m’havia vinculat a la recepció de menors amb Fundació Escola Teatre problemàtica social. Des Shakespeare –no recorde de xiqueta li atrau la si era així el nom– dirigiinterpretació i, per això, da per Manuel A. Conecomençant per l’escola jero. S’havia muntat i el teatre local, ha col·laMacbeth, dirigida per borat en compa-nyies Jaime Pujol, i fèiem com Variable, La Cassola representacions durant i Saineters. L’any 2007 més de vint dies al Palau té l’oportunitat de dirigir Adela Domènech treballa en un centre de recepció de menors. de la Música en sessions un curtmetratge sobre la per a públic d’institut violència masclista. El (em sembla recordar). Aquell muntatseu últim treball és Almesc, canyella... el batxiller, vaig participar en les dues ge el vaig viure com una experiència plaer de ma vida, sobre el Tirant lo companyies locals, Felipe Sempere i molt professional –tot i que no cobràBlanch, on dirigeix i actua. La Rosera. Amb Carmen, la Rosera, vem un duro–, ja que hi havia molts representàrem bastants sainets valenbons professionals que ens impartien ESCENA I cians: Foc entre cendra, Per la fam tallers i classes d’esgrima, vers, d’heretar, La barraqueta del nano… dicció, maquillatge… Hi havia (Un salonet d’una casa de camp. Ell Era una dona molt especial i creava premsa, sastresses, una excel·lent està assegut esperant-la. Entra ella, molta harmonia quan assajàvem. escenografia, vestuari… A més, el fet de la cuina, amb un pitxer.) de tenir representacions cada dia m’ho feia viure com una professió i, certa– ¿Vols un timonet? ment, feia molta alegria. – Sí, gràcies. I, conta’m, ¿en quin I a Alcoi, vaig col·laborar en projecte estàs submergida ara? diferents muntatges amb Jaume – Ja no estic submergida. El darrer Bordera: Minetti, El Tenorio, Concerts projecte ja ha vist la llum. Ha estat Poètics… Amb Pep Cortés férem una Almesc, canyella, plaer de ma vida. Es acció de carrer molt bonica i on va tracta d’un muntatge a partir de textos participar molta gent: La Cucafera. A eròtics de Tirant lo Blanch de Joanot més participava en tallers dirigits per Martorell. Ho representàrem a la – Tu vas estudiar Pedagogia a Adolfo Mataix, Àngels Sanz, etc. Universitat d’Alacant el passat juliol València i allí també vas fer alguna – ¿Quants anys portes a Alacant? dins d’unes jornades sobre amor i sexe coseta, ¿no? – Més d’un decenni. Quan vaig a la literatura medieval. ¿El vas veure? – Férem diferents obres amb grups arribar, vaig estar una bona temporada [Es riuen.] vinculats a Teatre Universitari com allunyada del món teatral fins que em – I tant... És una bona dosi de Variable. En aquest context represenva tornar a eixir el cuquet. Vaig contacsensualitat. Però el teu contacte amb tàrem, entre altres, Galería a parte tar amb Tomàs Mestre de Saineters i, el món del teatre ha existit sempre, que era una creació col·lectiva molt en un tres i no res, tornava a estar des de xiqueta... experimental; La mueca del miedo de involucrada en muntatges com Veu de – Sí, és fàcil a Banyeres vincular-te Dario Fo, i Tercet de Sergi Belbel, que dona de Carles Cortés, o en Un canvi amb el teatre perquè hi ha molta afició em va fer descobrir un autor dramàtic d’habitació, que és un sainet que i han existit espais per a viure’l de molt jove (en aquella època) i molt bo. encara rodem pels pobles. prop. A l’escola, a l’EGB, ja m’agra(Es fa de nit. La llum cada vegada és dava participar en qualsevol teatret o més fluixa.) (Se’n va la llum.) festival de fi de curs. Després, durant

«Crec que el meu curt pot ser una bona eina per a treballar als centres educatius»

Octubre 2007

11


ESCENA II

(Ella encén un ciri amb un misto i el deixa a la taula. Es serveixen una altra tassa de timonet.)

© A. Domènech - 2007

– L’hivern passat presentaren a Banyeres el teu curt Alguna n’ha fet!, amb motiu del Dia de la Dona. ¿Com va sorgir? – Doncs no sé ben bé com va estar gestat. Em va venir la idea del guió durant un curs molt bàsic de curtmetratges i, dos anys més tard, es van donar les circumstàncies personals, tècniques i materials per a poder materialitzar-lo. – ¿Quins entrebancs vas trobar com a directora i guionista? – No considere que hi hagueren entrebancs. Jo partia del no-res, així que tot el que venia em semblava bé, i massa i tot. Carmen Boluda, la productora, anava aplanant el camí per la seua experiència amb el món audiovisual. Jo sabia el que volia fer o veure, però no tenia ni idea de com es feia per no tenir formació en aquest àmbit. – El curt és una denúncia clara d’eixa construcció del món masclista i generador de violència contra la dona al qual, sense adonar-nos, tots i totes hem estat exposats des de la infantesa. ¿És, per això, que la persona que es va interessar en fer la producció del curt va ser una dona? – No crec que la consciència feminista –i per feminista entenc la necessitat d’una societat més justa per tothom– siga una qüestió de dones. De tota manera, vaig tindre molta sort de conéixer Carmen perquè en ella confluïa el compromís social, cap a aquest tema, a més de la formació tècnica. – Després de la projecció a les seus universitàries d’Alacant, Cocentaina i la Nucia, al Pinós i a Banyeres de Mariola, entre altres, la 12

crítica ha sigut molt positiva. ¿Què destacaries? – No em faces que ho diga jo. Però sí, ha tingut una bona acollida. – ¿Quines possibilitats té el curt? – Crec que pot ser una bona eina per a treballar als centres educatius. M’agradaria fer una guia didàctica que acompanyara el curt per a facilitar la tasca docent. – ¿I participar en festivals? – Sí, a poc a poc. Ara ha estat seleccionat el curt per al Festival Internacional de Cine i Drets Humans. I es projectarà dins del marc d’aquest Festival el 24 d’octubre a Alacant. (Sona un mòbil. Els dos es miren. Silenci.) ESCENA III

(Canvia la llum. Llum directa a la protagonista semblant a la dels interrogatoris policials. Seuen l’un enfront de l’altre, en butaques.) – El teu compromís social no és qüestió d’un curtmetratge, sinó que és del dia a dia... – Procure aportar el meu gra d’arena quan tinc l’oportunitat. – ¿Què opines del groc al teatre? – No tinc molt present eixa superstició, tot i ser supersticiosa. – ¿Quina és l’obra o personatge que més t’ha agradat representar? – La bruixa de Macbeth. – El teu curt, ¿fet puntual o inici d’una nova faceta? – Per ara, un fet puntual. Però tinc idees per a un altre. – Digues un actor o una actriu. – Victoria Abril, Ricardo Darín, per la seua força. – Un lloc de la Mariola. – El picador de cavalls. – Un cuquet a Banyeres. – La meua neboda Blanca. (S’acomiaden. Ell ix per la porta i ella l’acompanya. Fosc i baixa el teló.) ❦ Octubre 2007


Cardaors i valencians Guillermina Barceló

© Barcella - 2007

El passat 13 d’agost, tot obrint el cicle de Xarrades a la fresca, recuperades i organitzades des de l’any 2006 per l’Associació Cultural Trames, va ser presentat el nou número de la revista que aquesta associació publica anualment. La revista de recerca, pensament i opinió, aprofità la recent celebració dels 750 anys de la fundació de la vila de Bocairent per Jaume I i la commemoració dels tres-cents anys de la Batalla d’Almansa per a dedicar el número 4 de Trames al valencianisme. Sota el títol Cardaors i valencians ens presenten en l’editorial de la revista una declaració d’intencions que passa per «refermar la nostra identitat com a valencians que som i superar definitivament el rosari d’entrebancs que ara i adés ens han reservat […], és hora doncs de donar a conèixer eixa condició i difondre-la, ara més que mai […], donar a conèixer l’evolució del valencianisme cultural i polític al nostre país i a l’entorn bocairentí». Aquesta declaració d’intencions es desenvolupa a través de diversos articles i d’una entrevista. «Quan el mal ve d’Almansa. La històrica desfeta dels valencians» enceta el periple per les conseqüències històriques que l’aplicació del Decret de Nova Planta, l’any 1707, desprès de la Batalla d’Almansa, va tenir en el desenvolupament de la nostra sobirania com a poble i que marca, segons l’autor Vicent Verdú, el començament de la persecució de la cultura i la llengua dels valencians. A més a més, l’equip de redacció de la revista Trames és conscient de que hi ha una tasca important de recerca que encara està per fer i intenta cobrir aquesta mancança amb l’article «Un poble de progrés i llibertat. El valencianisme cívic i polític a Bocairent», un text que aprofita la data simbòlica de l’estrena de l’himne de Bocairent, el dos de febrer de 1933, per obrir el viatge per la història, els personatges, les associacions i les fites més importants que fins l’actualitat han contribuït a desenvolupar el valencianisme al seu poble. Octubre 2007

A l’article «Document d’Identitat Nacional. Bocairentins i valencians», Joan Sanz proposa als bocairentins triar entre resignar-se a ser un reducte a extingir o bé a decidir el futur com a bocairentins i valencians. Per arribar a la proposta, l’autor reflexiona sobre quins són els gran trets que demostren que ser bocairentí és ser valencià i a l’inrevés, que ser valencià és ser

«El número 4 de Trames és una reflexió imprescindible sobre la nostra condició de valencians i el futur del valencianisme» bocairentí, malgrat tots els entrebancs, estratègies divisòries i altres que han fet difícil la construcció-reconstrucció del poble valencià. Analitza també el futur i dibuixa algunes propostes per a desenvolupar l’autoconsciència del valencianisme i de la societat valenciana. Deixa clar que hi ha una necessitat de recerca, de síntesi en la història del valencianisme i, sobretot, de divulgació pedagògica del mateix entre les noves genera-cions. L’article «Nosaltres els anormals» de Josep Francés, tanca

les reflexions al voltant del tema i incideix en l’anormalitat que defineix el poble valencià i presenta un futur poc prometedor que l’autor proposa canviar. Tots els números de la revista Trames editats fins l’actualitat inclouen una o vàries entrevistes que ens apropen a personatges interessants per la seua trajectòria. En aquest número 4, Pau Calabuig i Joan Sanz entrevisten el prevere i fill de Bocairent Ramón Micó, que dóna a conéixer el seu pensament i la seua opinió sobre què és per a ell ser valencianista, quin és el paper de l’Església en el valencianisme actual, com veu el seu poble i el poble valencià en general i la seua concepció de la cultura, la identitat, el compromís cívic i la ciutadania. La revista inclou també un interessant reportatge sobre l’impacte que la macrourbanització construïda a Castalla, ha tingut sobre la població. Realitzat per Josep Francés i Pau Calabuig –motivats, sens dubte, pel moviment en contra del projecte d’urbanització entre Bocairent i Banyeres de Mariola–, l’article fa palesa la preocupació per certes polítiques urbanístiques que prometen «Eldo-rado» però que no tenen en compte els aspectes negatius de la depredació que el nostre territori està patint. L’estudi s’ha centrat, sobretot, en l’impacte econòmic i social que la macrourbanització ha tingut, més que no en l’impacte mediambiental que ja es fa evident per si sols. Com ja és habitual, el disseny de la revista és de Pep Sanz, una maquetació senzilla que conserva alguns trets de disseny del número anterior. Hi ha una gran profusió de fotografies i simbologia valencianista i bocairentina. A més, una bona notícia, l’associació ha abaratit el cost de la revista per tal de facilitar que arribe a més persones i també han creat una quota de soci col·laborador que ajudarà, junt amb la publicitat, al seu finançament. El número 4 de Trames és doncs, una reflexió imprescindible sobre la nostra condició de valencians i el futur del valencianisme. Compreu-la! ❦ 13


Tres-cents anys d’imposició M. Teresa Muñoz Martí

Cada vegada que escoltem que el castellà mai no sigut una llengua d’imposició, ens toca «la fibra sensible» a tots aquells que som catalanoparlants, i és que açò, no sols no és veritat, sinó que el castellà ha estat la llengua privilegiada pel fet de ser majoritària, durant molts anys. El català, a més d’estar reprimit per la imposició de la llengua que llavors consideraven culta, com és el castellà, va haver de patir les conseqüències de tota aquesta repressió. Una d’aquestes conseqüències fou la pèrdua de regles fixes de la llengua, ja que havia tardat molt de temps per a tornar a la «normalitat». Els escriptors van fer uns grans esforços per a tornar a confiar amb la pròpia llengua que quasi desconeixien a nivell formal. L’època que més afecta la nostra llengua ve marcada per una sèrie d’esdeveniments ocorreguts ja des del segle XV, després de gaudir, una època esplendorosa, però que en el segle XVIII afecten per complet aquesta. Després de moltes revoltes, en 1714, l’11 de setembre, amb la caiguda de Barcelona, comença un procés de prohibició de la llengua catalana; s’aboleixen els Furs i les institucions pròpies per a imposar les lleis i els organismes castellans. A partir d’ara, el Decret de Nova Planta, mana que aquesta llengua no s’utilitze per a qüestions de caràcter culte; es prohibeix a l’escola, a totes les institucions, fins i tot la religió no podrà ser divulgada en català. Durant el segle XVIII l’interès per la llengua com a objecte d’estudi es troba al servei de la curiositat arqueològica i l’aprenentatge del castellà i del llatí. Almenys, es realitzen propostes ortogràfiques i gramaticals i apologies de la pròpia llengua. Dos segles després, amb la dictadura de Franco, es prohibirien una altra vegada totes les llengües que no foren el castellà. Són força coneguts els càstigs que rebien els xiquets a l’escola quan aquests utilitzaven el català. Tot aquests aspectes de la llengua a l’escola se’ns han representat avui en dia en obres de teatre com El florido pencil, on els protagonistes expliquen i mostren de manera irònica les censures que va patir la llengua en l’època de la dictadura. Abans del franquisme la llengua va gaudir d’una etapa de recuperació, gràcies a figures importants dins del panorama lingüístic com Pompeu Fabra i Sanchis Guarner. Moltes han sigut les raons que han dut a pensar que sense Fabra, el català encara no posseiria una codificació convincent i acceptada per tot el món. I es que aquest personatge estava dotat d’un gran poder d’abstracció, una bona preparació tècnica, unes bones dots d’observació i un bon coneixement de les variants dialectals, qualitats que queden reflectides al llarg de tota la seua tasca de filòleg. Gràcies a tota una sèrie d’esdeveniments polítics i sòcioculturals que donaren suport al projecte fabrià, aquest pogué tirar endavant. Realment, després d’uns quatre segles que impedien qualsevol intent de normativització, Fabra es trobà en un moment idoni, en el qual el català tornà a adquirir un cert prestigi, fomentat, a més a més, pel Govern català, però que no tardaria gaire a perdre’s de nou entrat el segle XX, com he esmentat abans, amb la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. Amb tots aquests antecedents, la llengua catalana va estar greument submisa a les lleis establertes que, com sempre, perjudicaven les minories i afavorien la llengua majoritària. Tot el que no impregnava la majoria del país havia de ser rebutjat. I és que el que passa a Espanya és que quan s’ha volgut extingir una llengua, s’ha extingit, com es va fer amb l’àrab, ja que en 1566 s’imposà la llei de prohibir l’àrab per imposar, com no, el castellà. Esperem que totes aquestes injustícies, siguen almenys reconegudes per tots aquells que encara es negen a traure’s la bena dels ulls. ❦ 14

Octubre 2007


Les activitats d’expressió artística constitueixen una faceta sovint poc valorada dins de l’àmbit escolar i familiar, malgrat la importància que té el dibuix com a eina d’entrada al món de la creació artística i al gust per l’estètica. A més de participar en un procés de desenvolupament de la creativitat, l’activitat plàstica pot assolir un paper important en la presa de consciència del valor de les tradicions. Per aquest motiu el concurs de dibuix del programa de festes de moros i cristians de Banyeres de Mariola se’ns mostra com un eficaç mitjà de plasmació de la festa des de les vivències dels més menuts que així, gràcies a la seua observació i anàlisi, expressen plàsticament la seua experiència festiva. La Llegenda Àuria recull l’episodi de sant Jordi que allibera la princesa de les urpes del drac. Aquest personatge vingut d’Orient des d’abans de les croades és un sant militar i cavaller en honor del qual es celebren les festes de Banyeres. Sant Jordi, juntament amb el drac, forma part de la iconografia tradicional del poble i es converteix en el protagonista, quasi absolut, dels treballs dels xiquets. La seua representació més freqüent sol ser aïllat, amb l’armadura de cavaller i amb el seu cavall blanc en el moment de més tensió en l’enfrontament amb el drac. Aquesta imatge del sant és una de les més difoses i de les més conegudes pels xiquets, que intenten plasmar-la de forma més o menys mimètica, oblidant-ne altres també històriques o de més modernes, com ara el Sant Jordi de Manuel Boix, dret i en actitud triomfant, que pot visitar-se al peu del castell. Amb tot, en aquests dibuixos són també habituals les representacions de totes les comparses que componen la festa. Els festers que protagonitzen les composicions no es solen triar a l’atzar, sinó que, més bé, són representacions de les filaes de què formen part els mateixos xiquets. Aquests festers apareixen dibuixats amb una gran minuciositat, prestant-hi especial atenció als distints detalls dels vestits. A més, sovint, no Octubre 2007

Art infantil Clara Berenguer Revert

Dibuix d’Ana Belda Aragonés, 4 anys, 2007.

«Per al petit artista és fonamental arribar a plasmar allò que coneix de l’objecte, no solament allò que es veu» són personatges exempts sinó que és representen durant l’Entrada o en altres actes de la festa i en els quals ells participen. En alguns dibuixos, juntament amb els festers, destaca la presencia del públic, que apareix aplaudint i amb cares molt expressives en un intent de transmetre l’aspecte divertit de la festa. Altres elements característics de les festes són el castell, símbol indiscutible del poble per als seus habitants i escenari de les ambaixades i dels trons. És també freqüent, sobretot en els de més edat, la representació de la pujada al castell o al cementeri amb els festers disparant els seus trabucs. És especialment diferent el treball d’un xiquet de quatre o cinc anys al d’un de catorze, cada un expressa uns impulsos plàstics i tots dos mereixen una atenció particular. Durant l’etapa de preescolar els objectes es representen de forma molt esquemàtica, lluny del seu aspecte real. Les persones solen representar-se amb caps grossos d’on ixen uns braços llargs. Un fet important en aquests moments és que

el xiquet dibuixa de memòria, no té necessitat de recórrer a la còpia d’un model com faria un més gran. Dibuixen allò que ja saben de les coses, allò que els pareix més important. L’arbitrarietat és el tret que més caracteritzaria les seues composicions i és en aquestes llicències de llibertat on és possible trobar certs elements que ens fan identificar què és el que s’està dibuixant: la presència de barrets, llances o colors que corresponguen amb els d’algun tratge. El petit artista és molt més simbolista que no naturalista, no és preocupa el més mínim pel paregut total, per a ell, el fonamental és arribar a plasmar allò que coneixen de l’objecte no solament allò que es veu. Tot això ens permet establir una notable diferència amb els treballs dels més grans. Un poc abans de l’adolescència té lloc la tensió entre els criteris infantils i els principis purament visuals d’aquesta edat, amb una victòria d’aquests últims, i així comença una etapa on la percepció raonada del món exerceix una paper decisiu. L’adolescent desitja reproduir la realitat tal com és. És tracta d’una nova forma de dibuix que coincideix amb una etapa en què comencen a desinteressar-se per aquesta pràctica artística. Seria important plantejar-se com hauria d’enfocar-se la creació artística durant aquesta transició. Malgrat que hi ha alguns xiquets que no perden aquest estímul creador gràcies a una situació familiar especial o a l’escola, quan es fan grans, generalment, l’afecció pel dibuix va perdent-se. Convé recordar que el patrimoni d’una societat no és només arquitectònic o urbanístic sinó que també les tradi-cions i la cultura popular de cada població hi ocupen un lloc que cal considerar. Per tant, l’opció de dibuixar la seua visió espontània de la festa i el fet de publicar-la pot considerar-se com una activitat molt enriquidora ja que accentua la capacitat creadora dels xiquets, valora la festa des de nous punts de vista i aconsegueix que el concepte d’art infantil vaja prenent forma. ❦ 15


Si els arbres parlaren… Jordi Belda Llopis

© Jordi Belda - 2007

El Parc Natural de l’Albufera i la Devesa del Saler, és un espai molt conegut a nivell popular, però no massa visitat pel valencians. Vaig a fer una breu aproximació. Històricament, i des de Jaume I, l’Albufera ha format part del patrimoni de la Corona, i per això va poder ser cedida pels reis, en diferents ocasions. Fins que el 1869 passaren a ser propietat de l’Estat. El 1911 fou comprada per l’Ajuntament de València, propietat que no va ser efectiva fins a l’any 1927, per diferents motius. Des del començament, l’Ajuntament, sabedor del valor del territori, el volgué convertir en un espai públic perquè tots els ciutadans el pogueren gaudir. Però la pressió immobiliària dels anys 60 i 70 fou tal que la devesa la vengueren, i autoritzaren la construcció d’apartaments i xalets. La reacció dels ciutadans fou molt forta i modèlica, la qual, sumada als canvis sociopolítics ocorreguts en l’Espanya dels 70, aconseguiren que fos declarat Parc Natural el sistema format per l’Albufera i la Devesa, l’any 1986. Vint-i-un anys després, l’Ajuntament de València ha ordenat el territori per a facilitar-ne la visita, havent senyalitzat diferents itineraris, tots ells marcats amb balises i faristols informatius.

Jo us vull parlar d’un d’ells, anomenat «Itinerari històric de la Gola de Pujol». ¿Què són les goles? Són els canals que comuniquen el llac amb el mar i que estan regulats per comportes. Al seu origen, el llac era d’aigua salada, però amb les diferents intervencions humanes, a poc a poc es convertí en un llac d’aigua dolça i aquesta aigua li arriba dels rius Xúquer i Túria, a més d’unes emissions internes que s’anomenen ullals. Però... això era abans. Avui dia els embassaments retenen l’aigua per al seu aprofitament urbà, agrícola i industrial, així com per a evitar les riuades que històricament han arrasat les poblacions. Per tant, les aigües que arriben són de mala qualitat (en el millor dels casos són aigües depurades) i cada vegada més escasses. Així que les goles impedeixen que el llac es salinitze, a més a més de regular-ne els abocaments al mar. Doncs bé, aquest itinerari transcorre pel sud d’aquesta gola des de l’Albufera, fins el mar. És un vertader plaer pels sentits, i molt senzill, ja que es pot fer en quinze minuts, per damunt d’una catifa de taulons de fusta reciclada, que ens facilita el caminar. Només iniciar el trajecte a la vora de l’Albufera trobareu una soca de pi amb un metacrilat protector damunt, i amb un faristol informatiu on ens informen de les coses que eixe pi ha viscut des de l’any 1850, data del seu naixement. La llegenda comença amb un «Si los árboles hablaran...». A continuació vas llegint diferents dates i els esdeveniments més importants ocorreguts –segons el criteri dels qui han fet el faristol–. A mi em va produir una sensació estranya, i no sabia per què, fins que una llumeneta se’m va encendre en la ment i vaig saber la resposta al títol del faristol: ¡Ho farien en valencià! No deixeu de visitar l’Albufera i la Devesa. ❦ 16

Octubre 2007


Cuba La capital cubana es vanagloria de la magnificència de l’arquitectura colonial que, més que transportar-nos a l’època pròspera de l’imperi, ens colpeja amb la decadència de l’Estat. No es pot albirar l’edifici sublim rere una façana ennegrida i putrefacta a joc amb la brutícia del carrer que, a més, manca d’un bon sistema de clavegueram i amb freqüència pateix problemes de subministrament d’aigua i electricitat. La xafogor i els alts nivells de contaminació tampoc no suavitzen el xoc tot i que hom s’acostuma ràpidament a la mala olor. Ara bé, el nucli antic roman bonic i acolorit, tant pintoresc que després d’haver passejat per la resta de ciutat, pot semblar el decorat d’una pel·lícula. La gent no canta pel carrer, demana almoina. El sistema de la doble moneda és una font directa de desigualtats, perquè les classes socials no es defineixen per la professió o el patrimoni sinó que s’estructuren segons la dificultat d’accés al pes convertible, la moneda que en teoria només han d’utilitzar els turistes, amb la qual els nadius han de pagar-ho gairebé tot, mentre cobren els salaris en pesos cubans. Així, el conserge d’un hotel, gràcies a les propines, té més nivell adquisitiu que un enginyer. Altres persones, per a anivellar el pressupost lloguen habitacions o es dediquen al mercat negre de tabac, rom i altres productes, però la pràctica més comuna és la picaresca. L’estranger s’exposa al captaire que, amb l’elegància singular dels cubans, engalipa el visitant perquè es deixe els cèntims en la major quantitat d’assumptes possible i, a canvi ell, de baix mà, rep les seues comissions. Amb tot, la presència policial és tan notòria que més que donar seguretat evidencia bel·licisme. La dualitat esguita tants aspectes que el viatge es converteix en un exercici de desmitificació. Pel que fa al govern de Fidel –així l’anomenen– ens podem trobar almenys tres postures: l’una, la classe intel·lectual i els alts càrrecs són ferms defensors del règim, lògicament, encara que de vegades tinguen buits morals (com un sociòleg que humilment ens demanava disculpes pels «errors en la construcció d’un país millor», però després comentaOctubre 2007

© Neus Berenguer - 2007

Neus Berenguer Revert

Dos cubans pescant.

va que allò que un turista ha de fer és agafar una mulata i...); l’altra, aquells qui reneguen («¿para qué quieren ir al Museo Víctor Hugo si ya están viendo a los miserables?»); i, la darrera, la que sembla més nombrosa, qui es resigna, perquè es queixa però té ben interioritzat l’esperit de la Revolució. No obstant això, l’única propaganda permesa és la pro-revolucionària que folra el país amb tanques i cartells. Fins a tal punt arriba l’adoctrinament que alguns xiquets només coneixen marxes militars i

«El sistema cubà de la doble moneda és una font directa de desigualtats» himnes patriòtics, sense excloure el reguetón; resulta complicat trobar-hi música tradicional i debades en directe. La taxa d’alfabetització és del cent per cent perquè a més de l’educació gratuïta els estudiants reben beques que els animen a llicenciar-se i alhora aporten un sou extra a la llar familiar. És revelador que a un autòcton li resulte més barat anar al teatre que no comprar un refresc amb gas. Tanmateix, l’ideal cubà de culturització no està exempt de contradiccions, ja que malgrat disposar

de professionals altament qualificats el rendiment és força precari. ¿De què serveix tenir bons metges si no hi ha medicaments que receptar?, ¿i arquitectes sense peons que restauren les construccions?, ¿o per què no exploten millor tots els cultius? Altrament, es dignifica qualsevol ofici equiparant els salaris però, s’hi ha de reconéixer, a la baixa. La incompetència no és sols un problema de mala organització, també rau en allò que en diuen la cubania: el crioll és alegre, graciós, ballador i especialment molt mandrós. No convé generalitzar perquè hi ha de tot, així com una visible barreja ètnica de mulats, negres i blancs que aparentment conviuen en harmonia però amb un rerefons racista tan exogen com endogen («¿Tú me ves cara de negro? No. Yo soy un negrito guapo, y los negritos también vamos al cielo»). Les platges paradisíaques d’aigua cristal·lina i arena blanca són més boniques a l’oceà Atlàntic que no pas al mar del Carib, però ambdós territoris s’han urbanitzat amb complexos hotelers de gran categoria. Aquestes zones estan prohibides als cubans, tret dels qui hi treballen, de manera que el turista pot delectar-se d’una bombolla de luxes sense que cap de les contradic-cions de Cuba el desvetle. En canvi, les serres i valls, una gran part declarades reserva de la biosfera per la Unesco, es mantenen quasi verges ja que únicament són objecte d’un turisme selectiu, predisposat a superar l’inconvenient de trobar-se uns serveis bàsics molt deficients. Demà, sota la pressió americana, aquestes terres encara intactes «turísticament», probablement poden acabar tan prostituïdes com la costa, amb tot el que això comporta. Finalment, al contrari del que es sent a Europa, l’opinió més estesa a Cuba és que en morir El Comandante tot seguirà gairebé igual, car la inèrcia comunista està ben arrelada. De totes maneres, l’ànsia capitalista que nodreix el règim és massa evident per a creure’s el discurs socialista de l’actual Administració castrista plena d’incoherències. Semblaran termes grandiloqüents, però a Cuba no poden eludir-se. ❦ 17


Maria Josep Escrivà (El Grau de Gandia, 1968) Tren Tot groc. De tan madures, les marjals s’inflamen sota el sol. I està esgotat el cereal, del llarg estiu de palla. Marjals d’arròs com mars eixuts que passen i no passa res més. El groc, terra madura. M’és atorgada la sort d’admirar, quan enllà de la finestra passa tot i jo només espere a dins de cada cosa. De l’arrossar que espera una altra sega. De les garses que esperen el viatge. De les sèquies que esperen esquarterades la pluja. M’és atorgada la sort d’admirar. Només un home es redreça, voltat d’espigues, perquè sent que la tardor per fi li entra per les mans. Les mans, precursores del gra que en els ulls s’acompleix. Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2007

18

Octubre 2007


Bigneres, núm. 2, Associació Cultural Font Bona, Banyeres de Mariola, 2007, 64 pàgs.

Serra d’Or, Abadia de Montserrat, Barcelona, juliol-agost 2007, núm. 571-572, pàgs. 11-35.

En començar l’estiu es va publicar el segon número de la revista d’estudis locals Bigneres que edita l’Associació Cultural Font Bona. Aquest número recull una sèrie d’articles divulgatius, com ara un sobre la morfologia geològica de Banyeres o un altre sobre l’obra a Banyeres de l’arquitecte Timoteo Briet. Però la m a j o r i a d’aportacions tracten sobre la Guerra de Successió, ara que s’ha complit el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa. Ara bé, les aportacions sobre aquests fets i les posteriors repercussions sobre els nostres territoris són quasi nul·les, ja que es fa un repàs a la documentació conservada a l’Arxiu Municipal i a diversos autors que, copiant-se els uns dels altres, destaquen l’«heroica resistència» dels banyerencs a les tropes austracistes dins del recinte del castell i la posterior concessió de Vila Reial pel rei borbó. Fins i tot, s’arriba a dir irònicament que enguany hi ha hagut una allau de celebracions, publicacions i activitats sobre l’efemèride quan és sabut que les nostres institucions autonòmiques pràcticament no han fet cap aportació al respecte i que ha estat la societat civil i alguna institució privada les que han fet algunes exposicions i publicacions. I «la gota que vessa el got» com diu l’autor d’un article, ja és dir que aquesta guerra pràcticament no va tindre cap repercussió i que va ser positiva per a Espanya, encara que aquestes paraules les haja dites un descendent de la casa d’Àustria. Finalment, cal destacar que els efectes dels decrets de Nova Planta encara perduren en les ments de certa gent ja que no hi ha cap article a la revista en la nostra llengua –a diferència del primer número– i només apareix a les escadusseres línies de l’editorial bilingüe. VICENT BELDA. ❦

Amb el tema «País Valencià: vies de comunicació i vertebració», es publiquen un conjunt d’articles de diferents especialistes destinats, dins dels lògics límits d’espai, a posar al dia la qüestió de les vies de comunicació valencianes: carreteres, camins, trens, p o r t s , aeroports. Fa set segles el Llibre dels fets constatava que «tot aquell regne té bé set jornades de llonch», un envit per a la colonització. Des d’aleshores al País Valencià el podem fer fill d’un camí meridià a l’entorn del qual han passat tantes coses, les transformacions són evidentment extraordinàries i encara no han acabat, ara els camins de l’aire estan capgirant molts esquemes. Per això, en la seua concisió, aquest és un número apassionant no solament pel que conta sinó pel que s’anuncia i es pregunta sobre la geografia i el territori del país, des d’aquesta gran revista. VICENT BERENGUER. ❦

Octubre 2007

Lo que son las cosas. Adrià López, I.A.C. Juan Gil-Albert, Alacant, 2007, 360 pàgs. Adrià López Galiano (Novelda 1940-Alacant 2007), va ser un pur escriptor, va practicar probablement quasi tots els gèneres, el guió de ràdio, de televisió, la crònica, el reportatge, el relat, podria dir-se que res aliè a l’escriptura li era estrany ni li feia oix. La seua debilitat era la predisposició per a escriure, el seu talent era la lucidesa, la sorna, l’humor, l’autosarcasme, la crítica

amb estil, intel·ligent i sense complexos de qualsevol despropòsit o de qualsevol persona o personatge. Afirmaria que van ser molts anys exercint l’ofici de l’escriptura com si fóra una vocació acabada d’estrenar, costa de creure. Ara disposem d’aquest llibre, que crec que dissortadament ya no va poder celebrar l’autor, on es recullen les columnes publicades en la premsa entre els anys 2001 a 2003. Absolutament lluny de buides retòriques, per la seua capacitat d’observació, aquestes columnes fan honor al seu instint de l’actualitat, al seu instint periodístic, i representen una estimulant crònica de l’època, literàriament impecables pel seu sentit de modernitat, i socialment de segur que fixaran el catàleg de despropòsits i malsons a què la societat actual sotmet qualsevol persona de bona voluntat o no. L’efímera però necessària dosi de bilis diària que representa cada paper d’aquests, es transforma ara en aquest privilegiat llibre, és a dir, la provocació continua, els lectors del ciutadà Adrià simplement ho necessitaven. Els qui el van conéixer no l’oblidaran, els qui ara se’l lligen l’admiraran. VICENT BERENGUER. ❦

La poesía de Concha García. Rosa Maria Belda, Litopress-La Manzana Poética, Granada, 2007, 100 pàgs. Ya nada es rito y otros poemas, 1987-2003. Concha García, pròleg de Rosa Maria Belda, Dilema, Madrid, 2007, 502 pàgs. Enguany s’han publicat dues obres dedicades a Concha García, l’una és una raonada reflexió de Rosa Maria Belda sobre els camins que en aquests anys ha fet la poesia d’aquesta autora, amb una significativa selecció de poemes. L’altra, la seua poesia publicada fins ara, reunida; una obra essencial per a copsar el gran valor 19


d’aquesta cordovesa d’origen, i no per l’extensió sinó per la proposta poètica que planteja conscientment com a dona i persona. La intenció de reivindicar el present i la seua materialitat és un tret de les arts, ja que sovint en al·ludir el passat i el futur el que es busca és provocar en la ment la tensió que porte a sentir i dialogar amb l’obra d’art en un ideal present, entrar a les paraules de l’autor. La quimera pel present avui dia és molt airejada, però ben poques v e g a d e s assoleix aquest objectiu. És veritat que és difícil, però la poesia de Concha García no sols n’està molt prop tantes vegades, sinó que també arriba en tantes altres a aquest centre del present, a aquesta tensió, i a una consciència de món en què el lector es reconeix. Llegim-ne si més no un poema del llibre Pormenor: «Voluntad»: «Ha pasado la saliva, toda mi saliva. / La que tengo cuando se me seca la boca / la que tiene horquillas en el paladar, la saliva / mezclada en un vaso lento, ha pasado / garabateando mi garganta, mi garganta / está asqueada de siempre saliva, chorritos / de saliva. El miedo tiene miedo a su propia / saliva, que tragué y que trago. / Trago duramente porque para que se licúe / necesito beber otra cosa. Beber.» Per a mi, és excepcional. En la pluralitat de veus que té la poesia europea dels nostres dies, la de Concha García representa una permanent elevació ètica, un enriquiment, perquè conjuga tant el risc per evitar els llocs comuns de tradicions poètiques ja esgotades, com endinsar-se en la consciència més autèntica i íntima de la dona i els seus reptes. És a dir, personalitat poètica, i política, sense cap convencionalisme superant tòpics, ira i tendresa, desconcert individual i admiració de l’espècie, l’inconfessable i el trivial. Si la poesia expressa la síntesi de la persona, ara Concha García fa un pas endavant, posant-hi alhora sentit i absurditat a la ciència de viure, a la poesia d’ara; això és el moment. VICENT BERENGUER. ❦ 20

Llibre verd del territori valencià, Ricardo Almenar Asensio et alii, Escola Valenciana, Federació de Associacions per la Llengua, València, 2006, 238 pàgs. Amb motiu del primer aniversari del IV Congrés d’Escola Valenciana, dedicat a la sostenibilitat de la nostra societat, aquesta entitat reedita el Llibre Verd del Territori Valencià, una anàlisi feta per 17 especialistes en diferents camps del nostre territori que recull els darrers estudis acadèmics sobre la situació del nostre medi ambient. Entre d’altres, trobem els estudis d’Emèrit Bono, Carles Arnal, Maria Josep Picó, Ricardo Almenar, M. Àngels Ull, Fernando Gaja i Ernest Garcia. Es tracta d’un treball acadèmic que aporta proves indiscutibles de l'alarmant situació valenciana i que situa el País Valencià com a paradigma de la societat insostenible del segle XXI. Açò ho fa des de diferents perspectives com ara l’econòmica, la política, la cultural i l’ambiental. Com ja va explicar Carme Miquel, coordinadora del IV Congrés d’Escola Valenciana, «tant les persones que es dediquen a l’educació com la ciutadania en general, necessitem un coneixement i unes reflexions profundes sobre la situació actual del nostre país. És evident que els canvis que constantment s’estan produint són desmesurats i afecten de manera molt important la salut del medi ambient valencià i la sostenibilitat. Aquest llibre serà una eina fonamental per ser-ne conscients, i per entendre el significat essencial del mot sostenible: ser responsables no només del nostre benestar sinó també del benestar de les generacions del futur, i per aconseguir-ho és necessari que l’irrenunciable progrés humà és faça sense degradar el medi ambient». La reedició del llibre arriba després d’haver-se celebrat el curs d’extensió universitària Territori Valencià i Sostenibilitat a la Universitat d’Alacant, la UJI, la UPV i la UV. ANNA PASCUAL. ❦

Llegendes valencianes, Víctor Labrado, Francesc Santana, Bromera, Alzira, 2007, 144 pàgs. Víctor Labrado, escriptor i professor de secundària, va estar convidat l’any 2003 pel Col·lectiu Serrella al sopar-tertúlia del Nou d’Octubre, on va delectar els assistents amb les llegendes que havia arreplegat arreu dels pobles de la Mariola. Del 14 al 30 de setembre d’enguany, l’Ajuntament de Banyeres de Mariola va instal·lar a la sala de mostres temporals del Museu Valencià del Paper l’exposició Llegendes valencianes, patrocinada per Edicions Bromera. Aquesta exposició està basada en la publicació del treball de recerca que ha fet Víctor Labrado els darrers anys, on ens presenta un recull de les criatures de llegenda valencianes, com ara la Quarantamaula, el moro Mussa, l’home del sac, els nyítols, els butonis, les bruixes o sant Jordi. Francesc Santana ha il·lustrat aquests protagonistes amb una forta personalitat expressionista plena d’humor. I tot això amb el repte que comportava recrear alguns personatges fantàstics mai representats fins ara. L’edició del llibre que ha fet Bromera està molt acurada i compta amb un inestimable pròleg de l’escriptor Joan Francesc Mira que, a més a més, també és antropòleg. Era molt important recuperar i incorporar a la memòria col·lectiva actual aquestes narracions de la nostra tradició oral que ens van acompanyar en la nostra infantesa i la dels nostres avantpassats. Labrado fa un recull de llegendes fabuloses que tenen com a escenari llocs ben concrets de la nostra geografia. En altres temps, aquestes narracions servien per a corregir conductes dels xiquets i xiquetes considerades incorrectes pels adults. Es deia: «la Quarantamaula va per les teulades i agarra els xiquets que tiren pedrades». Es tracta d’un text pensat per a lectors adults que llegiran amb plaer i que contaran als xiquets sabent-hi que els encantarà. JOSEP MIQUEL MARTÍNEZ. ❦ Octubre 2007


Vil·la romana i la casa de Dimas el 25 de març de 2007.

© Jaume Varó - 2007

© Jaume Varó - 2007

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

La vil·la romana, ja desapareguda sota l’asfalt de l’autopista.

Consumada la destrucció de la vil·la romana del Campello Qualsevol vestigi que hi hagués restes d’una important vil·la romana darrere de la casa de Dimas ja ha desparegut. Avui, divendres 6 de juliol, podem confirma-ho. Curiosament, mentre a la Seu de la Universitat d’Alacant es celebrava el congrés internacional La sociedad de las villas en época romana, al Campello es consumava la destrucció interessada de la seua vil·la romana. I diem destrucció, perquè de ben poc ens val que s’haja conservat el trenta per cent del jaciment, amagat sota munts de terra, mentre s’ha destruït per complet l’altre setanta per cent. I tot això sense saber quina ha estat la resolució de Patrimoni, i què diu l’estudi dels arqueòlegs que durant més de sis mesos han estat treballant al jaciment. La Colla va demanar per registre a l’Ajuntament i a la Conselleria de Cultura eixa informació, però de res va servir. Per això vam presentar una queixa a la Síndic de Greuges, que la va acceptar a tràmit. D’altra banda, el Bloc va fer vàries preguntes a les Corts Valencianes, es va traslladar el tema als eurodiputats Verds del Parlament Europeu i es va enviar informació del que havia passat al jaciment al subdirector general de Protecció de Patrimoni Històric de l’Estat espanyol. La Colla va rebre resposta al primer dels seus escrits del 30 de gener de 2007, adreçats al director del MARQ. En el mateix, datat el 14 de febrer, el director del MARQ comunicava que havia traslladat l’escrit de la Colla al director tècnic del MARQ, alhora que Octubre 2007

mostrava la seua disposició i la de la Diputació d’Alacant per a considerar «qualsevol col·laboració que fes possible la participàció del MARQ en el tema de la vil·la romana del Campello». Recordem que, posteriorment, la Colla va presentar al mateix MARQ còpia de les més de 1.200 signatures presentades a la Conselleria de Cultura demanant la no destrucció de la vil·la romana. Entre altres accions per a conscienciar la població, la Colla va repartir més de 900 cartells «turístics» del jaciment entre ciutadans, comerços, escoles i associacions del poble. Els cartells van sorprendre els ciutadans en donar-los a conéixer d’una forma molt acurada. La reacció dels vianants de tots els orígens, campellers, de la comarca, d’altres comunitats, estrangers –als qui en ocasions se’ls va donar explicacions en anglés–, vianants que no van deixar lluire la paradeta durant les tres hores que va estar posada, va sorprendre positivament els membres de la Colla. També vam presentar a la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, un recurs contra la resolució de la Direcció de Patrimoni del 13 de juny on s’autoritzava el «desmuntatge» del vuitanta per cent del jaciment de la Foia de Santa Maria, al Campello, nom amb el qual es coneix oficialment i finalment la vil·la romana. El recurs es basa en un contra-informe de l’aqueòleg Miquel Martí Maties i de l’incompliment del procés d’informació a les parts interes-

sades com la Colla Muntayenca, tal com consta a l’expedient del jaciment en Patrimoni 2005/0419-A. Tampoc l’Ajuntament va estar informat oficialment de la resolució, tenint-ne constància només quan va rebre còpia de la resolució de Patrimoni el 29 de juny, un cop ja destruïda la vil·la romana per Ciralsa, l’empresa encarregada de les obres de l’autopista, a través d’un escrit presentat per la mateixa empresa a l’Ajuntament. Es va lliurar també a la Síndic de Greuges i al Ministeri de Cultura una còpia del recurs i de l’informe de Miquel Martí. Volem donar les gràcies a tots els qui heu col·laborat en l’intent de salvar aquest important jaciment aqueològic. Malauradament, la cultura no interessa els governants del PP del Campello i de la Generalitat Valenciana, sols preocupats per omplir-nos de formigó i d’asfalt. La Síndic de Greuges, el Parlament Europeu, el Parlament Valencià, el Ministeri de Cultura, coneixen el que ha passat al Campello, i esperem que exigesquen responsabilitats. Esperem que tot això servesca, si més no, perquè no torne a passar en un altre lloc. Sempre ens quedarà la pàgina web de la Colla per a no perdre la memòria d’aquest patrimoni ciutadà abandonat pel PP. Podeu visitar tota la història de la vil·la romana en: www.colla.cat/campm012.html. ❦ Colla Muntanyenca del Campello El Campello (l’Alacantí) 21


© Eliomar Ribeiro - 2007 © Levante-EMV - 2007

Salvem Montserrat

Església en construcció dedicada als beats «de la persecució religiosa de 1936».

Macrosantuari Davant el greu afront que significa per a les víctimes del franquisme i les seues famílies, i per a la societat democràtica en general, la construcció a València per part de l’Arquebisbat de l’anomenat «macrosantuari», dedicat a 233 «víctimes innocents de la Santa Croada», en un terreny públic de quasi 4.000 m2 donat per l’Ajuntament de València, en el lloc més car de la ciutat i valorat en milions d’euros, denunciem el següent: 1) No poden considerar-se «innocents» membres d’una organització com l’Església Catòlica, que es va aliar, entre d’altres, amb Hitler i el feixisme italià de Mussolini, per a executar un colp d’estat criminal contra el govern legítim de la II República, constituït després d’unes elec-cions lliures i democràtiques, que va costar la vida de centenars de milers de persones. 2) L’Església Catòlica, una vegada finalitzada la guerra, creà, juntament amb els militars colpistes, tota una indústria de la repressió que va afectar tots els sectors indefensos de la població: xiquets i xiquetes, persones majors, ferits, malalts, etc., i els demòcrates que havien defensat l’ordre constitucional, la llibertat i la democràcia, posant al servei de la maquinària repressora els seus edificis per a ser habilitats com a presons, i creant ex 22

profeso ordes religioses d’homes i de dones per a exercir de carcellers/eres. 3) Entenem que el «macrosantuari» es construeix per a desviar l’atenció de l’immens horror que va comportar la repressió del franquisme a València, del qual donen testimoniatge les 26.300 persones enterrades en les immenses fosses comunes del cementiri (moltes d’elles llançades sense ni tan sols un taüt), els camps de concentració creats per tots els llocs, els consells de guerra sumaríssims, etc. Per altra banda, a dia d’avui, després de trenta anys de democràcia, les víctimes del franquisme no han estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i col·laboradors del genocidi i de la repressió, i ens trobem per contra que, després de setanta anys d’honors i reconeixements, els religiosos que van col·laborar amb el colp d’Estat han arribat, fins i tot, a ser canonitzats per l’Estat del Vaticà, en una clara apologia del feixisme i del colpisme. Davant aquesta situació, exigim la paralització immediata dels treballs del «macrosantuari» i la devolució a la ciutat dels terrenys donats per l’Ajuntament de València a l’Arquebisbat, de manera que siguen els esmentats terrenys destinats a equipaments i serveis públics. ❦ Fòrum per la Memòria del País Valencià València (l’Horta)

La marea de l’especulació urbanística ja ha arribat a la muntanya de Montserrat, símbol de la naturalesa i la cultura del nostre país. A Collbató, als peus de la muntanya, l’Ajuntament ha aprovat la requalificació de 21 hectàrees de sòl agrícola per construir-hi un gran polígon amb més de 140 naus industrials que podran acollir activitats altament contaminants. Tot això, en uns terrenys que són el millor sòl agrícola de Collbató i que limiten amb el parc natural de Montserrat i la zona d’especial protecció de les aus (ZEPA) Roques Blanques-Montserrat-Llobregat de la Xarxa Natura 2000. Tot per satisfer la voracitat financera dels empresaris «amics del partit» amb els quals ja ha signat l’Ajuntament un conveni i que obtindran en un instant uns guanys de més de 120 milions d’euros. A Collbató, poble de 3.500 habi-tants, ja s’han recollit més de 1.200 al·legacions contra el projecte de zona industrial. Diverses entitats han posat en marxa la recollida electrònica de signatures per mostrar el nostre desacord amb una especulació que atempta contra un patrimoni que és de tots. La resposta ha estat contundent amb més de 60.000 signatures recollides fins aquest moment. Si t’estimes Montserrat, si creus que el futur no és destruir el territori, signa a la nostra web i envia l’enllaç als teus amics, coneguts i familiars. Són només vint segons… Gràcies. www.salvemmontserrat.org ❦ Plataforma Salvem Montserrat Collbató (Baix Llobregat) Octubre 2007


Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 32  

Barcella 32  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded