__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

any XI

febrer 2007

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

número 30

Cultura incompleta Una infermera de Banyeres a l’hospital sueconorueg d’Alcoi Paisatge sense vinyes III Centenari del naixement del bisbe Josep Climent La crisi mediambiental La filosofia i l’ecologia segons Punt 2 Vela llatina: la vela del poble L’església de l’Assumpció de Biar

ENTREVISTA

Comiat de Lluís Llach


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 30 - febrer 2007 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

institucions i E n g u a n y Almansa 1707-2007 reduïa al mínim com-memorem la seua autonoels tres-cents mia. Al museu anys de la batalla de l’Almodí de d’Almansa i la Xàtiva encara posterior pèrdua penja un quadre dels Furs amb el de Felip V de Decret de Nova cap per avall, Planta basant-se per tal de recoren el «justo dar la destrossa de-recho de que les tropes con-quista». La borbòniques van der-rota va fer a la ciutat: el canviar el curs rei va manar de la guerra i va cremar-la per haver intentat resistir comportar una repressió virulenta la invasió i la va rebatejar com a contra la població civil, una ocupaSan Felipe. Malauradament, la ció militar molt pesada, la destruchistòria oficial ha anat polint ció total de les institucions aquella derrota del poble valencià i polítiques del Regne de València, la ha introduït, a poc a poc, elements implantació de l’absolutisme de tall per minimitzar-ne el significat. francés i de les lleis castellanes, i la Amb motiu d’aquesta important imposició d’impostos agressius. A la commemoració, Edicions Bromera fi, una veritable espoliació del país. ha publicat molt encertadament el Hui dia encara perdura la dita: llibre de Joan Francesc Mira titulat «Quan el mal ve d’Almansa, a tots Almansa 1707. Després de la alcança». I no es diu de bades batalla. Mira ens convida amb perquè la victòria a Almansa va urgència a recobrar la memòria significar un gran pas en la consoliquan escriu el text següent: «Algú dació de la dominació d’Espanya va dir, i és un lloc comú, que un pels borbons. Finalitzada la guerra, poble que no recorda la seua història Felip V va mamprendre una està condemnat a repetir-la. Però és profunda reforma administrativa de molt pitjor: un poble que no és l’Estat de caràcter centralista amb conscient de la pròpia història està un enfortiment del Consell de condemnat a perdre-la, a perdre’s ell Castella i, al 1716, el Decret de mateix, a dissoldre’s i a deixar Nova Planta de la Corona d’Aragó, d’existir». BARCELLA. ❦ pel qual dissolia les seues principals

Rafa Payá El canvi climàtic és un fet. Que al gener faça calor, no és normal, però d‛això a que la xiqueta arreplegue les olives en top-less…

Portada: concert de Lluís Llach a Banyeres Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Febrer 2007


El Govern valencià ha nomenat a dit un 64% d’inspectors d’Educació en 10 anys L’estratègia inaugurada en 1996 en la primera legislatura del PP –que només en un lustre va consolidar un aparell d’inspecció a través d’un laboriós entramat de vincles ideològics, familiars i polítics– s’ha accelerat en portes de les eleccions autonòmiques. Des de novembre, Educació ha nomenat 15 inspectors «accidentals» més, que es sumen als 28 dels últims anys, sense intervenir cap concurs de mèrits ni oposició pública. En una dècada, dels 134 inspectors autonòmics que componen la plantilla, 86 han estat seleccionats a dit en comissió de serveis. Actualment, d’aquests 86 inspectors que han estat nomenats a dit en una dècada, un total de 45 ja tenen consolidada la seua plaça gràcies al polèmic concurs oposició convocat el 20 de novembre de 2000 que –contra l’acostumat en la funció pública– va valorar com a mèrit el temps ocupat en comissió de serveis. Uns altres 28 responen al perfil de docents vinculats al PP (alguns militants) que han estat seleccionats en l’última legislatura. I els 15 restants van ser reclutats el passat novembre, dos per a la plantilla d’inspectors de la província de Castelló (ja incorporats); cinc per a la de València (tres incorporats); i uns altres set per a Alacant (tres cobriran baixes per jubilació, encara que no s’han incorporat). Aquesta fórmula de selecció a dit sense intervenir concurs de mèrits ni oposició –que és «inèdita» en l’Estat espanyol, segons l’estudi comparatiu realitzat per l’associació professional Febrer 2007

Adide en 2006— llança un resultat preocupant en la comunitat autònoma, ja que els 86 nomenaments representen el 64% de la plantilla autonòmica d’inspectors actual, integrada per 134 funcionaris docents. Una imatge que contrasta amb les promeses preelectorals de la dreta fa 11 anys. De fet, el PP valencià va arribar a la Generalitat amb una promesa electoral baix del braç: «Professionalitzar la inspecció educativa» i netejar un cos de funcionaris docents que el primer director general d’Educació, Carlos Alcalde, i un il·lustre exdiputat del PP van arribar a definir com un «pesebre per a col·locar els amics del PSOE». Lluny de complir el compromís adquirit amb els electors valencians en el programa del PP, l’actual Administració valenciana, que presideix l’exconseller d’Educació, Francisco Camps, ha accelerat el ritme de designacions. De manera que en les últimes setmanes s’ha produït un «reclutament massiu d’inspectors accidentals, sense convocatòria pública i sense una explicitació clara dels requisits que mínimament haurien de complir segons assenyala la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE), segons denúncia l’associació professional d’inspectors majoritària Adide. Adide, a més, assenyala que en «alguns casos de reclutament s’incompleixen els requisits mínims de tenir una experiència mínima de cinc anys». Com tampoc no s’acredita el coneixement de la llengua cooficial de l’autonomia de destinació, que en aquest cas és el valencià. ❦

© Ed. de Ponent - 2006

© HF - 2006

El president Francisco Camps, Carlos Fabra i el portaveu del Consell Víctor Campos.

Enrique Selva Roca de Togores.

Onze catedràtics qualifiquen de «depuració ideològica» els acomiadaments del CEU La Universitat CEU va acomiadar al juny una desena de catedràtics i professors, com Carmen Quintero –amb 17 anys d’antiguitat–, una dels cinc docents que han recorregut els acomiadaments per «improcedents i injustificats». «L’acomiadament del professor Enrique Selva Roca de Togores no pot deixar de despertar la nostra estranyesa i preocupació», diu l’encapçalat del text signat, entre d’altres, per l’exrector i catedràtic d’Història Contemporània, Pedro Ruiz Torres, i els catedràtics Mechthild Albert (Rheinische Friedrich-Wilhelms Universität, Bonn), Nigel Dennis (Universitat de St. Andrews) i José Luis Martín Ramos (Universitat Autònoma de Barcelona). El comitè ha assolit, a més, dur el cas davant de la Inspecció de Treball. De fet, la polèmica suscitada pel que els demandants consideren una «depuració ideològica» en tota regla, ha forçat el CEU a retractar-se de les raons de «falta de rendiment, al quedar-se sense arguments en el judici», segons fonts de l’equip de la defensa que dirigeix una experta advocada, que alhora ja va ser depurada pel CEU. Els catedràtics posen l’accent en l’acomiadament d’Enrique Selva i recorden que «ha desenvolupat una tasca investigadora –en condicions no sempre propícies– gràcies a la qual li devem estudis de referència en el camp de les avantguardes i els orígens del feixisme espanyol, citats per destacats especialistes espanyols i estrangers». ❦ 3


Beneixama acollirà la major central solar fotovoltaica de tot Espanya Beneixama acollirà la major central solar fotovoltaica de tot Espanya després que la Generalitat n’haja autoritzat la construcció. La ins-tal·lació estarà formada per 100.000 panells solars i serà capaç d’abastir el consum elèctric d’una població de 24.000 habitants, segons va informar la Conselleria d’Infraestructures. La seua potència arribarà als 20 megavats i generarà anualment prop de 30.200 megavats per hora d’electricitat. La central està formada per 200 instal·lacions modulars de 100 vats de potència, cadascuna de les quals pertany a inversors diferents. Infraestructures va destacar que la central produirà energia sense danyar el medi ambient, evitant l’emissió de més de 30.100 tones de CO2 a l’atmosfera. Originàriament estava prevista la construcció a Beneixama d’una central tèrmica que finalment va ser desestimada, ja que el projecte va fracassar en el 2005 a causa de l’oposició dels ciutadans i dels ajuntaments afectats. La central de Beneixama es situarà al nord del seu terme municipal, en una zona propera a Banyeres de Mariola, en un terreny estratègicament orientat per a obtenir el major nombre d’hores de sol. La seua superfície total serà de 418.000 metres quadrats (tan gran com 71 camps de futbol), dels quals 164.340 correspondran als panells solars. L’electricitat generada s’abocarà a la xarxa elèctrica a través de la subestació elèctrica de Beneixama. El projecte conta amb un pressu4

post de 120 milions d’euros i un termini d’execució previst de deu mesos. Està previst que funcione a ple rendiment a partir del pròxim estiu. La planta és fruit de la inversió de diferents empreses, entre les quals es troben empreses locals com Gesfesa Energia i Eolia Mistral d’Inversions. Durant la curta fase de construcció d’un any treballaran unes 80 persones alhora. Les tasques seran quasi totes realitzades per empreses espanyoles. De l’equipament elèctric es responsabilitza la multinacional alemanya Siemens. Després de l’engegada de la central s’originaran uns 10 llocs de treball fixos per al manteniment de la planta. Un altre any més, alguns instituts valencians es queden sense energia solar Dos instituts d’ensenyament secundari –l’un d’Alacant i l’altre de València– es quedaran sense la instal·lació d’energia solar que tenien concedida gratuïtament després de la negativa de la Generalitat Valenciana de firmar aquest conveni amb l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE). Aquests instituts de secundària havien estat seleccionats per al projecte Solarízate, un programa conjunt de Greenpeace i l’IDAE. Més d’un centenar de centres educatius públics de totes les comunitats autònomes poden bene-ficiar-se, de forma gratuïta, de la generació neta d’electricitat mitjançant mòduls solars fotovoltaics. ❦

© Anna N. - 2006

© Barcella - 2007

La central està formada per 200 instal·lacions modulars de 100 vats de potència.

Ple de l’Ajuntament de Bocairent.

Sentència judicial en l’afer Dimas En novembre es va celebrar a Alacant el judici a l’exalcalde Dimas González per conduir en estat ebri i tindre un accident amb el cotxe oficial de l’Ajuntament. Aquests fets van desencadenar una forta crisi en el consistori que va desembocar en l’arribada al poder del PP. En aquest judici, l’imputat ha estat condemnat a pagar un multa i un any de retirada del carnet. La sentència ha revifat l’assumpte i el tripartit format pel PSOE, BLOC i EU han recordat al PP, ara en el poder gràcies a Dimas i un altre regidor trànsfuga del PSOE, que està governant amb un regidor condemnat per la justícia i han ofert estabilitat en el poc que resta de legislatura, si es trenquen aquests lligams, cosa a la qual l’alcalde Juan B. Sanchis no s’hi avé. ❦

Vetlada literària a l’Esglai de Bocairent La vespra de la nit de Cap d’Any, es va fer una nova vetlada literària a la Cafeteria l’Esglai de Bocairent. Fins ara s’havien fet algunes lectures de poesies en la nostra llengua, coincidint amb la celebració del Nou d’Octubre, però ara, de la mà de l’Associació Trames s’ha anat més enllà i s’ha llegit una tria de fragments de prosa d’autors universals. El local tornava a estar ple i s’hi va crear una ambientació especial, amb ciris encesos i la tria de tres fragments musicals per a violoncel interpretats en directe. ❦ Febrer 2007


Timonets i argelagues Barcella

© Barcella - 2005

Timonet a l’associació ACIS de Bocairent pel seu suport al comerç local en el seu desé aniversari.

Construcció d’habitatges al camp de golf Alenda, Monfort.

El PSOE de Biar cedeix a la pressió veïnal i opta ara per rebutjar el camp de golf L’assemblea del Partit Socialista de Biar, grup que governa l’Ajuntament, ha canviat d’opinió i mostra ara el seu rebuig a la construcció d’una zona residencial d’un milió de metres quadrats, 1.900 habitatges, diversos hotels i un camp de golf en la partida de Santa Aurèlia, un paratge situat a tretze quilòmetres del nucli urbà. El PAI Biar Golf Resort va ser presentat a l’Ajuntament en 2003 per la societat Llanera Urbanisme i Immobiliària. El projecte ha estat «contestat» d’una manera aclaparadora per part de la gran majoria dels biarencs, motiu pel qual l’agrupació socialista ha decidit replantejar-se la seua postura i finalment ha optat per oposar-se a la seua execució. L’alcalde Cristóbal Román i Julio Sanjuán, secretari d’Organització de l’agrupació local socialista, han fet públic un comunicat en gener on es diu que: «Aquest partit [PSOE] no pot emparar ni promoure actuacions que no són acceptades democràticament per la societat». Al començament de la tramitació del projecte, el PSOE i PP van estar d’acord en iniciar els tràmits oportuns per a estudiar el PAI. Van arribar, fins i tot, a realitzar diverses consultes al mateix Govern valencià. Aleshores, l’única veu crítica va ser la de la exalcaldessa so-cialista Carmen Pilar Nieto. Al febrer de 2006, la societat civil de Biar es va mobilitzar i en poques setmanes es van arreplegar 2.300 firmes contràries al projecte. Aquesta circumstància va fer que el Febrer 2007

grup popular reconsiderara la seua postura i canviara de criteri. No obstant això, el PSOE va optar per congelar l’expedient fins a l’entrada en vigor de la Llei Urbanística Valenciana, la qual va obligar la constructora Llanera a tornar a presentar el PAI ajustat a les noves exigències legals. Ho va fer al juliol de 2006 i, a l’octubre, un decret de l’Ajuntament va advertir de les irregularitats detectades i la necessitat de modificar-les. Després d’un «llarg estudi» –i a instàncies de l’executiva socialista– al final s’ha optat per no acceptar el pla perquè «no s’ajusta al model de turisme sostenible defensat des d’aquest partit en totes les seues instàncies, atés que pot ser un element desestabilitzador de la població a l’augmentar de forma desordenada el nombre d’habitants i disminuir la ràtio actual d’habitants i serveis públics, així com per ser un potencial desvertebrador de la nostra cultura i tradicions». El de Biar és el segon cas on la pressió veïnal aconsegueix aturar la construcció d’un camp de golf als voltants de la Mariola mitjançant el canvi de postura dels governants municipals. L’altre cas es va produir quan la coordinadora No-Golf va mobilitzar els ciutadans de Bocairent i Banyeres de Mariola per a parar una macrourbanització projectada entre ambdós pobles. La posició en contra de la majoria dels ciutadans va fer que el PP que governa Bocairent es replantejara el recolzament d’aquest polèmic projecte urbanístic. ❦

Argelaga a la regidoria d’Obres i Urbanisme de l’Ajuntament de Banyeres per instal·lar nous senyals on apareix la paraula polideportivo només en castellà.

Timonet als banyerencs M. del Mar Belda, per guanyar el VIII Open Internacional d’Armes Pneumàtiques, i a David Mataix per proclamar-se campió de motociclisme Pre GP de 125 cc.

Argelaga al programa de festes de Bocairent per la minva d’ús del valencià, sobretot pel que fa a l’apartat institucional.

Timonet a Escola Valenciana per presentar una demanda contra la Conselleria d’Educació per in-compliment de la Constitució, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i l’Estatut d’Autonomia, per permetre que un professor de la línea en valencià de Burjassot es negara a donar les clases en la nostra llengua.

Argelaga a l’Ajuntament de València i a la Generalitat Valen-ciana per balafiar 1.200.000 euros de diners públics en la presen-tació del fòrmula 1 de Fernando Alonso que va circular 8 minuts pels carrers de València, quan en el circuit de Xest no haguera costat ni un euro. 5


Protesta a la fira Urbe y Desarrollo.

Es constitueix el patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó

La Carrasca reclama una serra de Mariola sense camps de golf ni més urbanitzacions

Amb quasi tres dècades de demora, s’ha constituït a Barcelona el patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Han estat 28 els anys que s’ha tardat a aconseguir un acord entre el Govern central i les quatre comunitats autònomes que compten amb fons en l’arxiu –Aragó, Catalunya, València i Balears–, que obtenen representació paritària en l’òrgan de gestió. Els presidents de les quatre comunitats van fer l’acte solemne de constitució del patronat en el Palau renaixentista del Lloctinent, seu històrica de l’arxiu. El primer intent durant el segle XX de modernitzar els òrgans de gestió de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) es remunta a 1934, durant la II República, quan es va acordar crear un patronat mixt entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya que la Guerra Civil va truncar. L’arxiu va ser creat pel rei Jaume II en 1318 per a reunir les escriptures del seu patrimoni i de la conselleria en un únic departament situat a palau. L’ACA és un dels arxius més importants del món per la rellevància dels documents que conserva. Els seus fons alberguen lligalls d’incalculable valor. El més antic d’ells és el contracte de venda d’una casa al comte Guifré el Pilós, datat en 844, a més de les capitulacions de Cristòfol Colom. Entre els documents valencians més destacats que es troben a l’ACA figura el Llibre de Repartiment de Jaume I, els Registres de Cancelleria –on apareix documentat tot el Govern de l’època foral valenciana– i el Fons del Reial Patrimoni de la Batlia General i del Mestre Racional del Regne de València –on es recull l’administració dia a dia del periode foral–. ❦

Membres de la Colla Ecologista La Carrasca d’Alcoi van participar en un acte de protesta a la porta de la Fira de Mostres de Paterna, en la inauguració de la fira Urbe Desarrollo. La protesta, convocada per la plataforma Compromís pel Territori, denunciava com aquesta fira «exhibeix sense vergonya l’espectacle del negoci d’una minoria a costa de la destrucció territorial i del menyspreu cap als nombrosos sectors de la població realment necessitats d’una vivenda digna». Per acabar-ho d’adobar, a més, enguany la Fira coincideix amb l’aprovació a les Corts Valencianes de la Llei del Golf, que significa un pas més en la consolidació legal de la insostenibilitat i de l’especulació amb el territori. Compromís pel Territori destaca que molts dels projectes exhibits no estan aprovats o no tenen viabilitat o incompleixen lleis vigents i directives europees sobre sostenibilitat ambiental i social. Aquest és el cas de dues de les actuacions privades que es presenten a l’estand de l’Ajuntament d’Alcoi: les urbanitzacions de Serelles i de Xirillent, aquesta última amb el corresponent camp de golf. La Carrasca considera indignant que es promoga el projecte de Xirillent, que ni està aprovat, ni compta amb la necessària declaració d’impacte ambiental favorable; a més, el grup recorda l’existència d’informes negatius de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Per als ecologistes, és lamentable que l’Ajuntament d’Alcoi balafie els diners de tots els alcoians per a promoure una actuació privada que és rebutjada per bona part de la població a causa del seu greu impacte ambiental (sobre els espais naturals, els recursos hídrics, etc.). ❦

6

© ERC - 2006

© La Carrasca - 2006

© Carles Ribas - 2007

Constitució del patronat de l’ACA.

Ricardo Bellveser jura el seu càrrec.

[Revista Caràcters, octubre 2006]

Una burla més Marc Granell

[…] Perquè aleshores sí que estaríem perduts del tot, ja que significaria que admetríem com la cosa més natural del món que el […] govern valencià, tingués, com de fet té, com a norma en la seua actuació, no només la ineficàcia més manifesta i el sectarisme més evident, sinó també el cinisme més descarat que desemboca en una autèntica befa continuada dels valors de sentit comú i decència mínims […]. Per enèsima vegada, burla a la llengua dels valencians i, de pas, insult a la intel·ligència de tots. Perquè, ¿de quina altra manera pot qualificar-se el nomenament, el passat juny, del senyor Ricardo Bellveser com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?, […] començant per la comissària política que hi fa de presidenta, Ascensión Figueres, sense cap mena de qualificació per a ser-ho, si no és la de mediocritats intel·lectuals a sou del PP. […] Perquè el perfil del senyor Bellveser, […] no és un altre que el de ser un intel·lectualet a sou –en el seu cas a molts sous (membre del Consell Valencià de Cultura i del consell rector de l’IVAM, director de la Institució Alfons el Magnànim, director del programa Encontres, de Punt 2...), amb els diners de tots, és clar– del partit que governa, que ha fet tota la seua obra en castellà i que, no sols no ha estudiat ni usat el valencià, sinó que ha estat molts i molts anys un acarnissat militant contra la llengua que ara, suposadament, ha d’ajudar a «perfeccionar» […]. ❦ Febrer 2007


La filosofia i l’ecologia segons Punt 2 Sal·lus Herrero

© Barcella - 2006

Al programa Atrevix-te a pensar, que es va emetre el dilluns 27 de novembre de 2006 en Punt 2, jo explicava la dualitat entre cos i ànima (Plató), entre matèria fisica i espiritual, i les conseqüències d’aquest dualisme, impulsat per una versió espiritista del «cristianisme», que han estat nefastes perquè han dut al menyspreu del cos i de la matèria que ha de ser explotada per la ment sense cap límit. Si el nostre origen és espiritual i som fills d’ens inmaterials, es pot destruir tota la matèria perquè, com que només som «esperits», –d’acord amb aquesta concepció perversa–, podem prescindir-ne i exterminar la natura com una bola de neu davant l’infern amb les eines adients (Bateson). Aquesta perspectiva crítica es va ocultar deliberadament al programa Atrevix-te a pensar (a «pensar», però no massa, ni de manera gens crítica). Quan vaig esmentar la construcció del cientifisme als segles XVI i XVII, –Galileu, Newton i Descartes– i la vaig relacionar amb la idea del món com a matèria inerta, morta, per a conquerir, explotar i dominar, es va retallar açò darrer i es va deixar sense explicar el que vaig dir de Vandana Shiva, una científica i activista índia que, amb els seus assaigs, intenta criticar la noció de natura «inerta» que prescindeix dels vincles de la natura viva que forma la Mare Terra. Davant el darwinisme, vaig esmentar Lyn Margulis per a explicar que pot haver-hi una interpretació de Darwin vinculada al positivisme i a la legitimació del capitalisme (o del comunisme de Marx), la llei dels més forts i una altra lligada a Kropotkin i al suport i l’ajuda mutua que suggereix la fragilitat de la vida, els equilibris que cal sostenir entre els éssers humans i la natura. Vaig dir que ens estem carregant la natura d’una manera acelerada els darrers anys, i sense cap consideració pels aminals Febrer 2007

El més catastròfic és la realitat que s’oculta i s’edulcora.

«Intuïa que no treurien tot allò més punyent i crític, però mai no pensava que participaria en un programa ‘filosòfic’ com si fos un ninot de fira per a entretenir» infrahumans, pels ecosistemes vitals, pels humans dels països del sud i per a les futures generacions. També vaig esmentar Lovelock per a explicar la hipòtesi Gaia, la Terra com un organisme viu que respondrà als atacs provocats pels éssers humans que estan destruint les condicions de vida i els ecosistemes vitals per a la reproducció de la vida. Vaig parlar del parany que amaga el concepte de «desenvolupament sostenible» com a adormidora anestesiadora, que Ernest Garcia analitza en els seus llibres El trampolí fàustic i Sociedad industrial y medio ambiente. També vaig parlar de la noció de progrés, des de Hegel, que construeix la història de manera lineal, com una escala que pugem, però quasi tots els esgraons de l’escala estan trencats i

quasi totes les portes estan tancades, recollint la metàfora que replega Italo Calvino de Kafka quan diu que hem de fugir per les portes que hi haja obertes abans que siga massa tard. Vaig parlar dels costos del progrés que està soscavant les possibilitats de supervivència de l’espècie humana. Per primera vegada en la història de la humanitat, el fet que es va iniciar amb la bomba atòmica està significant la possibilitat d’extermini total de la vida al planeta. La destrucció ecològica és com una bomba atòmica gradual i en procés creixent que acaba amb la diversitat dels ecosistemes vitals, fràgils i necessaris per a garantir la supervivència. Sembla que s’opta pel suïcidi global. Vaig esmentar la necessitat moral –per responsabilitat amb nosaltres mateixos, amb el nostre País (Valencià) i amb les generacions venidores– de defensar els nostres rius, les nostres muntanyes, les nostres fonts i ecosistemes, les nostres costes absolutament destrosades per l’especulació urbanística i aquestes frases últimes van desaparéixer al programa. Quan em van preguntar pel «catastrofisme», vaig contestar que «el més catastròfic és la realitat que s’oculta i s’edulcora per a generar la impresió que no està passant res, que res no és greu i que no és irreversible». Vaig assenyalar que les responsabilitats podriem dir que són «culturals» i «col·lectives», pel productivisme, pel consumisme, per les maneres de viure malbaratadores, per unes mentalitats hiperconsumistes i per la urgència d’un consum compulsiu d’artefactes contaminants. No obstant això, vaig assenyalar que uns eren més responsables que d’altres: a escala local, a escala autonòmica, estatal, supraestatal i mundial, les distintes administracions –segons el seu 7


nivell de responsabilitat en la gestió–, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, etc. També els mass media per la seua ocultació, els col·lectius socials per no respondre amb més protestes davant els desastres que genera la complicitat de les administracions i les empreses contaminants i destructores que estan cimentant el país i la Terra, etc. I tot açò que vaig dir no va eixir després al programa. Tanmateix, vaig assenyalar, que hi havia col·lectius socials –la plataforma en defensa de l’Horta, els Salvem, la Universitat d’Estiu de l’Horta, la Llavoreta, etc.– que estaven treballant per l’ecologia, fent un consum responsable de productes d’agricultura ecològica, lluitant davant els transgènics, les centrals nuclears, els exèrcits, etc. Hi ha molta gent que està defensant un ecosis-

«Entre economia i ecologia, la majoria opta per l’economia, quan aquest és un subsistema de l’ecologia» tema bàsic com l’horta i l’Albufera de València, el Xúquer, la Mariola, el Benicadell, l’Aitana, etc. Evidentment, la situació de límits, de finitud del planeta i dels recursos apareix com una evidència, però, al programa de Punt 2 no es deixa que es veja l’argumentació que faig a continuació per a dir que molta gent viu, per ignorància o cinisme, com si els recursos foren il·limitats i molta més gent pensa que els desastres que genera la intervenció perniciosa i fatal dels éssers humans contra la natura els resoldrà la tècnica, com l’última gran creença religiosa abans de l’extinció final. Vaig assenyalar algunes contradic-cions: davant la situació, ¿quanta gent està disposada a reduir o a superar la seua addició a l’ús i a l’abús del vehicle privat? Entre economia i ecologia, la majoria opta per l’economia, quan aquest és un subsistema de l’ecologia. Davant la pregunta sobre com veiem el futur, no només vaig dir que seria deshonest dir que anem «pel bon camí», sinó, que, com era optimista de mena, 8

potser les catàstrofes contribuiren a canviar de paradigma per a garantir les possibilitats de reproducció vital de les societats humanes a la Terra. Cal fer les paus amb el planeta, la contenció, la capacitat de càrrega, el fre, els límits, el decreixement o la parsimònia. «Més» no és millor, «suficient» és bastant, atesa la urgència de rebaixar un nivell de vida tan malbaratador i destructiu. A pesar de la contenció i l’amabilitat amb la qual vaig respondre totes les preguntes, la vessant més crítica del que vaig dir –amb intenció de commoure i sacsejar les consciències perquè la majoria de la població del País Valencià perceba la gravetat dels problemes que afecten el territori valencià i mundial– va ser retallada al programa Atrevix-te a pensar per tal de donar una imatge lleugera i molt digerible, a l’estil de les darreres declaracions del conseller de «destrucció mediambiental», el senyor Gonzàlez Pons. Televisió Valenciana (i el govern de torn) té aquesta «virtut» per art de màgia: com ens explica Pierre Bourdieu en el seu llibre Sobre la televisió, aquesta retalla, enganxa, censura, monopolitza la veritat i fa desaparèixer els conflictes, esmorteix les tensions i ho banalitza tot en nom de l’espectacularitat, de la trivialitat i l’anestèsia. Tanmateix, estic «content» d’haver gravat el programa per comprovar la bèstial manipulació mediàtica que hi ha. Ho saps perfectament, però quan ho vius en carn pròpia ho tastes amb més cura i ho aprens amb més intensitat i coneixement. ¡No t’ho han de contar! Jo escric aquestes reflexions perquè és l’únic que sé fer. Després de la gravació, em van fer firmar un paper per a utilitzar les imatges com consideraren convenient. Vaig firmar i jo sabia a què jugava i a què m’arriscava. Intuïa que no treurien tot allò més punyent i crític, però mai no pensava que participaria en un programa «filosòfic» com si fos un ninot de fira per a entretenir, i el que és més greu, que en un programa com aquest no es reflexione massa sobre la gravetat de la situació actual. Si volen saber com està la situació mediambiental del País Valencià, que lligen el Llibre verd del territori valencià publicat per la Federació Escola Valenciana. El darrer número d’Espill també parla sobre l’assalt al territori que s’està perpetrant. ❦ Febrer 2007


Josep Miquel Martínez

Lluís Llach

© José Antonio Miró - 2006

Lluís Llach va anunciar en febrer de 2006 que es retirarà dels grans recitals i la gravació d’àlbums una vegada finalitze la gira 'i.' en març del 2007. En aquesta data es compliran els 40 anys de Llach dedicats al món de la cançó. El 30 de setembre de 2006 va actuar a Banyeres de Mariola i Barcella va aprofitar l’ocasió per a fer-li una de les darreres entrevistes que concedirà el músic català mentre estiga en actiu. – Després de desitjar-ho molta gent, per fi hem pogut disfrutar Lluís Llach a Banyeres de Mariola, precisament quan ha anunciat la seua retirada. ¿Ara va de bó? – Faig seixanta o setanta recitals l’any i aquesta vegada em sembla que en farem setanta-cinc. Es nota molt perquè la gent s’ho agafa com si fos un comiat i en alguns casos potser sigui així. He d’anar a llocs importants, a Madrid, a París, a la ciutat de València, etc. He de fer tot el recorregut i això és més mediàtic que quan fas els anys normals. La gent m’acull bastant bé i estic molt content. Per a mi és un problema d’estètica. Després de quaranta anys de privilegi de relació amb el públic, perquè si no fos pel públic jo ja estaria desaparegut des de fa molts anys, he escollit precisament aquest moment per a la retirada perquè em sento amb energia i amb força per a estar deu anys més dalt de l’escenari. I per tant, és ara que estic bé quan havia de fer-ho, perquè és l’única manera que tinc de respectar el públic. No vull deixar aquesta relació quan estiga en el cènit de l’edat ni en les malalties ni en les fallades de veu. Em sento massa bé per a l’edat que tinc i si he determinat acabar ara és precisament per poder fer-ho quan vull, com vull i amb el màxim respecte a la gent. Ho faig sense cap drama, des de l’alegria. No m’agradaria gens que la gent m’anés seguint per allò de «ai, mira, es fa gran…» A banda que jo desitjo aixecar-me amb força davant la tercera Febrer 2007

«El meu compromís social és amb els problemes que la societat sovint deixa arraconats» part de la meva vida. L’última tercera part voldria enfrontar-me amb serenitat i amb possibilitat de descobrir una altra manera de viure que no sigui aquesta, que és meravellosa. Com que vull plegar per estètica, espero que descobriré altres maneres de viure interessants. No és un problema creatiu ni res de tot això. És un problema de bon gust que jo interpreto així, però que la gent que acaba d’una altra manera, doncs fantàstic. – ¿Creus que algú podrà omplir l’espai que deixaràs al món de la cançó? – Jo, el personatge no me l’estimo massa. Sóc una persona atribulada amb els seus problemes i que fa quaranta anys que cuina música, lletres i cant per a fer això que es diu «cançó». Hi ha gent jove que està cantant avui dia que estic segur que omplirà espais, com ha de ser i és normal. És evident que la gent que ha conviscut amb mi quaranta anys em tindrà present en les seves oracions. Però hi ha gent jove molt més preparada que jo que diran les coses

d’una altra manera. No tinc ganes de veure’m a mi mateix com res d’especial. M’ho he passat molt bé, he estat molt feliç de poder fer aquesta feina i he tingut el privilegi que m’han seguit milers i milers de persones, així que moltes gràcies i aquí està tota la transcendència. – Has recolzat els insubmisos, has demanat el 0,7%, has col·laborat amb Amnistia Internacional per denunciar els desapareguts, has posat en evidència la degradació del Raval a Barcelona, t’has implicat en la defensa dels refugiats albanokosovars, has fet un cant a la solidaritat i a la fraternitat entre els pobles. ¿Es pot destriar el Llach cantant del Llach ciutadà compromés? – El meu compromís social és amb els problemes difícils que la societat sovint deixa arraconats. Jo crec que la cançó sempre és un compromís. Puc nomenar un paradigma que sempre mencione de tot això: Julio Iglesias. Ell sí que deu tenir-me present en les seues oracions. El Julio Iglesias fa cançó compromesa. De vegades això no ho valorem així, però el Julio Iglesias fa cançó molt compromesa, només que ell es compromet amb el sistema. Per això el paguen, per això el fan embaixador i per això li donen els diners que li donen i viu com viu. Està més compromés que jo. Jo estic compromés, en la mesura que puc, amb altres coses. Tant els cantants, com els mitjans de comunicació que tenen aquesta idea de dividir la cançó en gent compromesa i en gent no compromesa mantenen una fal·làcia. Això és fals. Tots estem compromesos i cadascú que asumeixi l’espelma que li toca. Els qui van amb la dreta i fan això que es diu «cançó consum» o «cançó comercial», que és una manera de dir que sí a tot i que no posen en qüestió res, i que no es miren ni la seva pròpia vida ni la de l’entorn d’una manera crítica, i que diuen molt d’accions de govern culturals espantoses, doncs aquests estan tan compro9


mesos o més que jo. Chapeau pel seu compromís. I us diré més: quan un cantant diu «jo no estic compromés amb res», dir això només és un compromís d’una dimensió tan grossa… El que passa és que volem compromís amb el cretinisme absolut. – Molts t’agraïm que utilitzes l’escenari per a fer d’altaveu de molta gent que no té veu. – A mi m’agrada comprometre’m amb les coses que trobo que s’han d’arreglar en la societat. I hi ha moltes, que van des de les econòmiques fins a una manca de memòria amb l’oblit i el sacrifici de molta gent. Han passat tantes coses en els últims trenta anys en l’Estat espanyol que els compromisos poden ser de tota índole, des d’anar en una vaga, a fer de caixa de resistència, fins a estar per la memòria històrica i mil coses més. Us he de dir que, si no fos per aquest compromís, avui ja no pujaria a l’escenari. Si jo no pugués dir el que dic abans de cada cançó dalt l’escenari, encara que sigui un «rotllo», ja no pujaria més. Jo utilitzo l’estètica per a fer ètica a través d’ella. No sé separar les dues coses i no consdero massa honest que els actors o els activistes culturals no publiciten el seu compromís amb la societat. En aquest país hi ha hagut una mena de renúncia de l’intel·lectual de fer el seu paper, de reqüestionar-ho tot, de qüestionar el poder. La gent s’ha assegut a les poltrones i li és molt difícil aixecar-se. És normal i és comprensible, però jo crec que la funció social dels activistes culturals és una altra. Jo no sé si ho faig bé, però intento anar amb les meves creences. El meu símbol era Jean-Paul Sartre damunt d’un bidó, a París, repartint a la sortida de la fàbrica de la Renault panflets perquè els treballadors exigissin els seus drets. – En 1989 vas participar en la tancada de l’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana en contra del tracte discriminatori que rebien per part de les emissores de la Generalitat de Catalunya i de la TV3. ¿Ha canviat alguna cosa quinze anys després? – Ha canviat molt poc. Potser som una societat menys acomplexada, perquè abans, quan tu demanaves que un vint per cent de la programació dels mitjans institucionals fos en català, et deien que això faria perdre audiència. 10

Això ja no gossa a dir-ho ningú. Una altra cosa, que potser ha canviat, és que en aquells moments només hi havia hagut l’esperiència de la cançó. Nosaltres li deiem al Guitart, que era el conseller a qui vam treure d’allà: «Escolti, hi ha gent a Figueres que fa rock, o a Reus… Estan omplint palaus d’esports i vosté no s’assabenta que aquesta gent està mobilitzant milers de persones». Estava començant un moviment importantíssim, jo diria que tant important com l’anomenada cançó. Perquè la cançó ha donat testimoni de l’existència d’una identitat, però el rock català, –que també ha estat valencià i mallorquí, perquè els d’Obrint Pas són casi més coneguts que els catalans del Principat– ha permés que els adolescents de casa nostra siguen «normals», és a dir, poden ballar en català, follar en català, cridar en català… És importantíssim aquest recanvi i és el que nosaltres voliem dir quan ens tancavem per a protestar. Nosaltres deiem: «Si vostés

«Tot el que havia de ser un projecte des de la llibertat, torna a ser el nacionalisme d’¡Arriba España!» ens tracten així als músics que cantem en català, serem només la cancó i reminiscències d’un passat. I avui dia la gent jove necessita símbols nous i, a més a més ja hi són». – Però la Generalitat de Catalunya va fer després bandera de tot això… – La Generalitat va fer una mena de jugada i va fer un Palau Sant Jordi on van anar el festivals de rock. I això els ha mig permés –amb molta vergonya que haurien de tenir– d’autoproclamar-se «projectors» del rock català. Mentida!, els importava un pito. La resposta del senyor Guitart, que jo trobo que va ser antològica –si no fos perquè la mediocritat dels polítics no mereix ni una sola pàgina escrita– va ser: «No home, no. Vosaltres no ho enteneu. El rock no està en la idiosincràsia de la cultura catalana». – Has estat un referent per els nacionalistes. Joan Fuster afirmava que era «nacionalista» en la mesura que l’obligaven a ser-ho perquè

ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista. ¿Què ha canviat quasi quinze anys després de la desaparició de Fuster? – Caram! [riu] No sé si estic capacitat per a contestar bé això. De fet el Fuster tenia molta raó. Ho he dit avui al concert: el nacionalisme és avui dia una paraula que fa una mica de por. Sobretot perquè ha estat utilitzat –inclús als Països Catalans– per una gent que l’ha monopolitzat i, massa sovint, manipulat. Jo crec que el nacionalisme serveix per a poder reafirmar la llibertat col·lectiva. ¿I què ha canviat? Molt poca cosa. És evident que tenim més possibilitats, diguem-ne «estructurals». Però molt poques més. Fixat: un Estatut –parlant de Catalunya que és una mica l’ovella negra d’Espanya– aprovat per un noranta per cent del polítics catalans que arriba a Madrid. I també per la mediocritat de les forces polítiques catalanes, se’l retalla i se’l fa un Estatut que quasi no té cap semblança amb el projecte inicial. I tanmateix el PP el porta al Tribunal Constitucional i al Defensor del Poble, que és un personatge que algun dia s’haurà de dir que és nefast per a una institució que hauria de prestigiar-se. I ara resulta que tres comunitats autònomes també tenen coses a dir. I ves a saber què dirà un Tribunal Constitucional, que encara que en teoria és independent, està nomenat i molt influït pels partits polítics majoritaris. Això vol dir fins a quin punt les coses han canviat. Jo diria que no han canviat gens. Jo diria que l’Estatut de Catalunya ha servit per a veure que la dreta espanyola, en realitat, segueix sent una dreta cavernícola. La dreta ha fet de l’Estatut l’arma de sempre i això ho ha aprofitat l’esquerra centralista democràtica de tota la vida – els felipes gonsàles, els guerres, etc.– per a fer marxa enrrere. Tot el que havia de ser un projecte des de la llibertat i des de la federació o la confederació, torna a ser el nacionalisme d’¡Arriba España! – ¿I què es pot fer davant de tot plegat? – El problema de tot això és que, amb aquest nacionalisme, sincerament hi ha molta gent que no ens hi trobem bé i, per tant, farem un altre camí. I veurem què passa perquè és un fenomen que no està tancat. Jo diria Febrer 2007


© Barcella - 2006

pogut anar pervivint en el món de la érem. Això, en el món de l’espectacle, que la gran diferència respecte al temps música amb un gran luxe: fent el que abans era difícil i avui és impossible. A en què Fuster vivia és que avui la gent m’agradava, sent fidel als meus nosaltres se’ns ha demanat que fóssim no té cap complex de dir-se indepenparàmetres i podent treballar, com he honestos amb nosaltres mateixos, fins i dentista. La gent jove no té avui dia la dit abans, utilitzant l’estètica amb ètica. tot abans que amb el públic. I se’ns ha por que teníem nosaltres. Recorde la Fer això durant quaranta anys és un pagat per això. I a partir d’aquí, amb una repressió, els preus que es van pagar i luxe fastuós. Has de pensar en la meva gent fabulosa com l’Ovidi, el Raimon o tot això la gent ja no ho recorda. Per situació personal: jo era una au molt Maria del Mar Bonet, la relació amb el tant, no sé què passarà, però està clar estranya. Perquè, a l’Estat espa-nyol, públic ha estat fantàstica, malgrat que hi que a Catalunya, en aquests moments, em dedicava a enviar als tribunals a ha hagut moments en què pensàvem que –i parle de Catalunya només– hi ha un Felipe González, i coses axí. Les això s’havia acabat. Resistir cinc anys de gran percentatge de la població que ha contestacions del socialisme que estava silenci per prohibicions estant a París i entés que, tal com nosaltres volem ser, en el poder anaven com anaven. Però que quan tornis, en compte que t’hagin Espanya no ens accepta. és que a casa meva, a Catalunya, per oblidat, t’hagin convertit en una mena – El públic ha aplaudit quan t’ha de símbol, va ser una sort immensa. als nacionalistes oficials, que eren els escoltat dir que no podies anarte’n qui govervaven, jo era d’esquerres i, Perquè si no, jo segurament hagués sense acomiadar-te de Banyeres de per tant, malament. I per a l’esquerra deixat de cantar per l’oblit. Mariola… oficial, que era l’alternativa de poder, jo Una altra cosa és el paper que la – A mi me n’havien parlat i quan vaig era un nacionalista i, per tant, societat ens ha donat. Suposo que els anar a actuar la darrera vegada a Bocaimalament. rent no vaig tenir O sigui que, si no temps de fer res. Quan arriba a ser per actues, a vegades aquests quaranta anys arribes o fosc o que el públic m’ha dormint perquè estàs mantingut, jo fa molts descansant per fer veu, anys que no existiria. i aquesta vegada he I aquest és el gran tingut la possibilitat de privilegi que tinc: que quedar-me per aquí, a el públic m’ha fet la comarca, durant dos arribar fins avui dia dies. He vist Bocairent sent sincer amb mi i he vist Banyeres i mateix. No he hagut està molt bé. A banda d’abaratir el que jo que jo sóc d’un poblet pensava. Això no vol i m’agrada anar a llocs dir que l’hagi enceraixí, jo crec que és una tat, potser l’he cagat de les funcions més del tot, però no he maques que li ha tocat hagut de canviar. He fer a la cançó catalana. sigut poderós davant Perquè la cançó del president de la catalana ha sigut un Generalitat, de consemoviment important Concert de Lluís Llach a Banyeres de Mariola el 30 de setembre de 2006. llers de Cultura o de perquè no ha sigut un ministres de Cultura moviment «normal», cantants, com que no hi havia polítics, ni espanyols, perquè tenia darrere aquesta sinò que s’ha pogut propagar i proclasindicats, ni mitjans de comunicació gent que em donava veu, i no sé si eren mar per totes les zones dels Països lliures, es van convertir en una referència deu, vint, mil o cent-mil, m’és igual. Catalans, rurals, industrials, etc., sense extraordinària. Teníem un paper desme– Trobarem molt a faltar el cantant. fer distincions. surat en aquella societat. Ens convertien – Jo sempre he dit, des del primer I de cop i volta, m’he vist una mica en gent molt important sense dia que vaig anunciar la meva retirada, les coses d’aquí. M’havien avisat que merèixer-ho ni sense estar preparats. que el que acabo és la meva carrera o fotria un fred d’espant. No sé, vosaltres Tanmateix això m’ha fet viure unes cursa artística. Això de fer un disc cada esteu molt espantats… És veritat que en situacions, unes complicitats i uns any i mig, fer tournés, preparar nous fa molt, però crec que no era per tant. protagonismes que jo no havia pensat espectacles… Perquè els Països – Després de veure al concert de mai. Catalans tenen un mercat tan petit que Banyeres de Mariola el teu públic – ¿Creus que un artista pot si no ho fas així, desapareixes. El que sí fidel, un s’adóna que la relació amb convertir-se en una autoritat quan es que em permetré, supose que per no els teus seguidors ha estat de llarg demostra que el seu missatge està haver d’anar al psiquiatra, és agafar el recorregut. ¿Quin ha estat el teu recolzat per milers de persones? piano de tant en tant i cantar a qui em paper en la nostra societat? – Passats aquests primers vint anys, deixi, perquè suposo que em serà molt – Jo vaig començar en una època que a través de la meua feina musical he difícil. Però faré una vida normaleta. ❦ als cantants ens pagaven per ser com Febrer 2007

11


L’església de l’Assumpció de Biar Óscar Martínez García

© CG - 2005

Al mig de la teranyina que formen els carrerons de l’entramat medieval, i que s’enfilen fins a besar els peus del castell començat en el segle XII, sorgeix esvelta la torre del temple que ens serveix com a far i guia. Una portada renai-xentista extraordinàriament decorada dóna accés al fosc interior gòtic, dominat des de l’alt per les voltes de creueria pètria. Des de l’entrada mateixa podem albirar la resplendor daurada que prové de la capella de la Comunió, la qual ens enlluerna amb una desbordant ornamentació barroca que arriba a atordir el visitant. Podria semblar que ens trobem en un qualsevol enclavament monumental dels molts que poblen la geografia peninsular, però és prop del límit entre les comarques de l’Alt Vinalopó i l’Alcoià, on sorgeix l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció de Biar. Aquest monument, declarat d’interès històric artístic en 1982, domina la vila juntament amb el castell adés citat, aquest últim des de les altures del turó al voltant del qual s’escampen tots els habitatges i els carrers de la població, i aquella des del centre mateix de la vida urbana. Biar, que ja va ser declarada vila reial en 1287 i coneguda com la que «obri i tanca el regne» per la seua situació estratègica en la primitiva frontera del Regne de València, posseïa diverses ermites de caràcter marcadament primitiu, però és durant el segle XV quan comencen les obres de l’edifici que ens ocupa. De la primera fàbrica original es conserva l’estructura general de l’edificació, que presentava una única nau amb capelles dobles entre contra-forts i capçalera poligonal, tot això resolt en un estil gòtic tardà d’acord amb els temps que corrien, un estil que pot encara rastrejar-se en les fantàstiques voltes de creueria que cobreixen els tres trams de la nau central. Aquestes tres crugies, cadascuna d’elles de dimensions diferents, mostren al seu torn tres solucions estructurals distintes pel que fa 12

al dibuix dels nervis gòtics, cosa que unida a la varietat de les claus que rematen la coberta, conforma un conjunt d’enorme riquesa visual, un tret característic del gòtic del cinc-cents en terres valencianes. No obstant això, si crèiem que la profusió ornamental es cenyia a les voltes medievals, el següent element destacable de l’edifici ens demostrarà l’erroni de la nostra primera impressió. En efecte, la portada principal del temple, situada al costat de l’Evangeli i dins del conjunt urbà de la plaça de la Constitució, se’ns ofereix, en paraules d’Elies Tormo, com «la més bella creació de l’art del Renaixement, paral·lela al plateresc castellà, al Regne de València». En aquesta obra de 1519, la iconografia encara marcadament medieval es fusiona amb el repertori decoratiu procedent de terres italianes per a traure a la llum la primera gran obra renaixentista de les comarques d’Alacant, que està íntimament relacionada amb exemples murcians, com la portada de les cadenes de la catedral de Múrcia, i sota la influència de l’arquitecte F. Florentino. Enmig del timpà central veiem la Mare de Déu de l’Assumpció acompanyada per àngels músics i altres que porten assutzenes al·lusives a la

puresa mariana en un clar esquema iconogràfic medieval, però envoltant aquesta escena ens assalta l’abundància de motius ornamentals italianitzants que poblen els contraforts, les arquivoltes i les fornícules. Grotescos, angelets, veneres, camafeus, vasos i canelobres decoren la pedra, la qual desgraciadament no va ser triada amb la mateixa delicadesa amb què els artistes van tallar la seua superfície, un fet que n’ha provocat una deterioració imparable al llarg dels segles que fa molt difícil d’apreciar en la seua totalitat la gran importància de la portada dins del primer classicisme en terres valencianes. Si la portada ocupa un lloc preeminent en el desenvolupament artístic de les comarques del sud valencià, una cosa similar passa amb l’últim dels elements en què ens detindrem en aquesta breu anàlisi: la capella de la Comunió. Alçada dins del fervor eucarístic que va seguir a la Contrareforma i que va dominar tot el segle del Barroc, aquesta petita construcció de 1688 és una de les millors obres del gran arquitecte de final del XVII valencià, Joan Pérez Castiel, cèlebre per ser l’autor de realitzacions barroques tan rellevants com el recobriment del presbiteri de la catedral de València. En aquesta capella, Pérez Castiel va donar regna solta a la seua inventiva ornamental fins a assolir una autèntica joia que alguns historiadors han arribat a qualificar com xorigueresca per la seua opulència en el que a l’adorn es refereix. L’exuberància decorativa del XVII assoleix ací una de les seues cotes més altes per a completar un edifici en el qual es fonen el medieval, el classicista i el barroc en un autèntic resum de l’arquitectura valenciana durant més de tres centúries. Un luxe per als sentits i l’intel·lecte per al gaudi del qual tot just hauríem de desplaçar-nos uns pocs quilòmetres; quilòmetres que, malgrat el seu escàs nombre, equivaldran a segles sencers d’història de l’art. ❦ Febrer 2007


Per posar-nos en antecedents històrics, els estudiosos estableixen el naixement de la navegació a vela llatina al voltant del segle II aC com a lògica evolució de les veles quadrades usades per egipcis, grecs i fenicis i perfeccionades pels bizantins. Amb posterioritat, la vela llatina fou adoptada pels àrabs gràcies a la qual esdevingueren els senyors del Mare Nostrum. És a través de la cultura islàmica que la tradició de la vela llatina arriba a l’Albufera. Tècnicament l’aparició de les llatines comportà una revolució en la navegació d’aquella època, tant pel que respecta a l’ampliació de rutes com a l’augment de la seguretat. Fonamentalment per la capacitat intrínseca de la llatina que obté un bon rendiment en rumbs de cenyida (navegar en la dirección d’on ve el vent), capacitat desconeguda fins a eixe moment. Això significà la seua supremacia a la Mediterrània durant més de 2000 anys. La vela llatina ha estat molt més que un aparell motriu, un vincle entre moltes cultures, una eina versàtil, eficient en totes les feines encomanades: comerç, pesca, guerra, pirateria, guarderia, cabotatge i més. Motiu de repercussions històriques, es considera la mare de la majoria de les veles de ganivet. La seua presència es dóna pràcticament a tots els oceans i mars del món, però és a la Mediterrània on abastà especial importància, ja que, com a l’Albufera, el vent és molt canviant i la vela llatina s’hi adapta a la perfecció. Hui, veure una llatina navegant és estrany. Els motius d’aquesta recessió i l’actual perill d’extinció començà en la conversió a místiques i d’altres aparells més fraccionats que reduïen el nombre de la tripulació i els costos. També la posterior aparició dels vapors que en pocs anys deixaren en un segon terme els vaixells de gran tonatge, entre ells, els xabecs de vela llatina. A final del segle XIX i principi

relegar-se a un segon terme, aquesta dualitat de mitjans es mantingué fins a la dècada dels anys setanta. Altres factors que afectaren la recessió de la navegació tradicional a llatina foren la millora de xarxa viària per al transport de l’arròs, la devaluació i posterior prohibició de l’explotació de productes del llac i la quasi desaparició en la dècada dels setanta dels pescadors professionals per la manca de rendibilitat a conseqüència de la forta contaminació, que obligà generacions senceres a incorporar-se a altres oficis. Tot açò féu que la navegació a llatina restara en poc més que històries antigues contades pels iaios emocionats, una vela guardada en un sac de pita i aparells empolsegats a les andanes de les cases dels pescadors dels pobles riberencs. Ens trobàvem abocats a l’oblit no sols d’una manera de viure, de treballar sinó també d’entendre la navegació, les maneres d’aprofitar el vent, les maniobres, un ampli vocabulari propi, en definitiva l’art de navegar a vela llatina. En la dècada dels huitanta els abocaments industrials, la pressió orgànica de tants habitants al seu voltant i el conreu industrialitzat de l’arròs havien convertit l’Albufera en poc més que un clavegueram. L’any 1987 es declarà Parc Natural l’Albufera, començà un procés de recuperació que ha demostrat ser molt lent ja que hui dia encara hi estem inmersos. Corria l’any 1988 i uns pocs amics, fills de pescadors del poble de Silla, es reunien al port per a aparellar les seues barques i velles veles. A poc a poc, la reunió d’amics es féu més gran i amb el temps decidiren fundar l’Associació de Vela Llatina de Silla. Hi plantejaren uns objectius clars que anaven més enllà de la simple pràctica esportiva de la navegació a vela, volien promoure la recuperació i promoció de les barques albuferenques a vela llatina i col·laborar en la salvaguarda del Parc Natural de

© Joan Rosaleny - 2007

Vela llatina: la vela del poble

Febrer 2007

Joan Rosaleny Romero* i Pilar Rosaleny Romero

Navegació amb vela llatina per l’Albufera de València.

«l’Associació de Vela Llatina vol promoure la recuperació i promoció de les barques albuferenques» del segle XX l’aparició del motor de combustió interna desplaçà l’aparell llatí de les barques de pesca i llaüts de menor tonatge. A l’Albufera els canvis es donaren més tard, a causa de l’enorme adaptabilitat i eficàcia de la llatina en aquest singular entorn que permet la navegació per espais estrets, com sequiols, carreres i passadissos en vents canviants. Un altre motiu és el purament econòmic, l’històric baix nivell adquisitiu dels pescadors i barquers amb una economia quasi de supervivència. Els primers motors foren adquirits per una de les companyies de pescadors de Catarroja, a partir d’ací la llatina començà a

13


*President de l’Associació de Vela Llatina de Silla.

14

Cultura incompleta Paco Salas

© CIC - 2005

l’Albufera de València. La tasca era i continua sent difícil, no sols per la falta d’informació del tradicional ofici de calafat sinó també per la greu situació mediambiental del parc. D’això fa dèneu anys durant els quals les barques, les passejades, les profies o proves, els dinars i els socis han augmentat any rere any. Així, en l’actualitat l’Associació de Vela Llatina de Silla està conformada per uns 80 socis i 40 barques de tot el llac que participen en la lliga anual estructurada en set regates puntuables i que rep el nom de Trofeu del President de la Diputació. Junt amb aquesta lliga es realitzen passejades i l’anomenada «Prova Boja» que enguany rebia el nom de «A l’Albufera’s de cap», a més de la tradicional eixida nocturna. L’Associació de Vela Llatina s’inscriu dins d’un moviment de recuperació de la vella llatina arreu de la Mediterrània, així des de Silla es treballa conjuntament amb associacions d’Itàlia, de les Illes Balears, Catalunya, Cartagena i amb altres del País Valencià com ara la de Torrevella i la de Xàbia. Cada any les trobades de barques tradicionals són més abundants i més concorregudes i el moviment per la recuperació de la navegació a vela llatina creix paral·lelament. En aquest sentit, hi cal destacar la I Conferència de Vela Llatina de la Mediterrània, celebrada l’any 2005 a Mallorca, on les diferents associacions participants acordàrem la confecció d’un reglament general per a totes les barques tradicionals de vela llatina de la Mediterrània. Com veiem, res no té a veure amb el gran fenomen mediàtic de la Copa de l’Amèrica que indirectament ens està afectant últimament. Així, des de fa uns mesos, encara que poques, l’Associació esta rebent certes atencions de l’Administració i els mitjans de comunicació comencen a interessar-se per la navegació tradicional a vela. Caldrà doncs, omplir les veles i aprofitar-nos del bon vent que corre, tot i que aquest siga escàs. Convidem, per tot això, els lectors de Barcella perquè ens acompanyen en el nostre navegar cap a la recuperació, conservació i posada en valor de part de la nostra cultura valenciana i mediterrània. ❦

Juan Luis Arsuaga treballa des de fa més de vint anys al jaciment d’Atapuerca.

«Si algú no sap qui va escriure El Quixot se li diu inculte, sembla que tothom haja de saber-ho, però no sembla tant important saber què és l’ADN» El 15 de desembre de 2005 moria Julián Marías. La notícia es va conèixer de vesprada i tots els informatius de la nit se’n van fer ressò. Potser les presses van provocar que un dels redactors, quan tractava de glossar la figura del filòsof deixeble d’Ortega i Gasset, diguera d’ell que havia practicat principalment l’assaig però també havia conreat la literatura. La meua sorpresa va ser majúscula. ¿És que l’assaig no és literatura? ¿És que tot el que escrigué Marías i tants altres filòsofs no era literatura? ¿Què era, doncs? Res més que literatura, evidentment. El cas resulta semblant a allò que ocorre amb la consideració de la ciència des d’un punt de vista cultural. El que li va passar a l’assaig –per error, espere– fa uns mesos li passa cada dia a la ciència. Conscientment o inconscientment es veu desplaçada dia rere dia en el seu intent de ser considerada allò que realment és: part fonamental de la cultura. L’afirmació no és injustificada.

Vegem-ho amb l’ajuda del diccionari. Cultura és el «conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» D’aquesta definició cal que destaquem dos aspectes que no convé perdre de vista. El primer és que junt amb les coneixences literàries i històriques les de tipus científic també formen part de la cultura d’una manera fonamental, és a dir, la ciència exerceix de fonament de la cultura, la sustenta i, alhora, li permet fer-se més gran, com en qualsevol edifici. Afortunadament el diccionari no s’oblida de la ciència ni l’exclou de la cultura com ho va fer el redactor de l’informatiu amb l’assaig i la literatura. El segon fa referència al mètode amb què posseïm aquestes coneixences. El diccionari diu que són «fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» Fixem-nos que no hi ha una única Febrer 2007


© Barcella - 2004

Noms per tal de protagonitzar aquestes inculte, sembla que tothom haja de forma d’adquirir-les sinó que els activitats no en falten en el panorama saber-ho però no sembla tant important camins son diversos. Tothom pot científic actual. Al ja esmentat Manuel saber què és l’ADN. acostar-se a la ciència –i, per tant, a la Toharia podem afegir Eudald CarboneTambé és acadèmic José Manuel cultura– seguint el camí que més li ll, Juan Luis Arsuaga, Margarita Salas, Sánchez Ron. A més a més, és catedràconvé: uns l’estudiaran, altres la José Manuel Sánchez Ron, Antoni tic de Història de la Ciència de la llegiran, altres viatjaran per conèixer-la, Roca, Bernat Sòria o qualsevol profesUniversitat Autònoma de Madrid i ha altres l’experimentaran i l’etcètera de la sor universitari o investigador que no publicat nombrosos assaigs de caràcter definició ens deixa les portes obertes visca tancat al seu despatx i tinga desig divulgador dins l’àmbit de la ciència. per afegir un de nou, el nostre. de transmetre a la societat seu coneixeHa estudiat amb profunditat la figura La ciència no és una altra forma ment, ni que siga mínimament. de científics com Isaac Newton, Marie d’apropar-se a les coses que ens envolEudald Carbonell i Juan Luis ArsuaCurie o Albert Einstein. La Història de ten –i que ens preocupen– sinó que ga treballen des de fa més de vint anys la Ciència també és l’especialitat millora, facilita i complementa l’aproal jaciment d’Atapuerca. El projecte d’Antoni Roca que exerceix la docènpament que diàriament realitzem. Si d’investigació que desenvolupen ha cia a la Universitat Politècnica de bé es mira, la ciència –i sobretot la comportat el reconeixement d’una Catalunya. Les coincidències, però, no seua filla la tecnologia–, no estan tan nova espècie: l’homo antecessor. acaben amb aquesta dada perquè tots allunyades de nosaltres com podria dos han estudiat amb pensar-se a primer colp d’ull. ¿Qui de profunditat l’obra i el pensament d’Albert nosaltres estaria ara Einstein, motiu pel disposat a renunciar a qual Antoni Roca va ella? ¿Qui de nosalestar convidat per tres acceptaria viure pronunciar una sense electricitat, conferència sobre la sense cotxe, sense figura del físic televisió o sense alemany dins del Cicle medicines? Accepde conferències dels tar-ho suposaria Premis Literaris Ciutat retrocedir a l’època en d’Alzira de 2005. què vivíem en coves, Per últim, el valenens cobríem amb pells cià Bernat Sòria és tal d’animals i menjàvem volta el més conegut amb les mans o amb per la presència que clòtxines com els ha tingut en els protagonistes de El mitjans de comunicaclan del oso cavernació en els últims anys rio de l’escriptora Manuel Toharia va omplir de gom a gom el Teatre Principal de Banyeres. per la seua defensa Jean M. Auel. per tal de poder invesEstem en deute amb tigar al nostre país amb cèl·lules mare. la ciència i cal, per tant, fer-li un xicotet Val a dir, com a conclusió, que si és homenatge almenys una vegada a l’any. possible celebrar un magnífic concert Si la memòria no em falla, tan sols un acte ha tingut que veure alguna cosa d’Ismael Serrano o Lluís Llach i es pot aconseguir que Manuel Toharia ens amb la ciència al nostre poble. A les explique les claus dels problemes del acaballes de 2004, el director del medi ambient, també ho és que la Museu de la Ciència Príncep Felip de ciència ocupe el lloc cultural que li València, Manuel Toharia, ens va parlar pertoca. Tan sols cal una mica d’imade medi ambient omplint de gom a ginació i voluntat de treball. I és que ja gom el Teatre Principal. Tot un encert. ho va deixar dit Einstein: «La imagiTambé cal ressenyar el muntatge d’un Margarita Salas, la primera científica nació es més important que els estand a la Trobada d’Escoles Valenciaque ha ingressat en la Real Academia coneixements. És el factor més impornes de 2004 per part de l’IES Professor Española de la Lengua, va ser deixeble tant en la investigació científica». Manuel Broseta on es podien veure –i del Premi Nobel Severo Ochoa i M’atreviria a dir que també ho és en la tocar, que tal vegada és encara més dedica el seu temps a investigar dins programació cultural i aquest any és important quan es parla de ciència– del camp de la biologia molecular. Fa un bon any per tal de demostrar-ho alguns aparells electrònics de control. uns anys, en una entrevista, va afirmar perquè el 2007 ha estat declarat Any Exposicions, projecció de documenque una persona és culta també quan de la Ciència pel Govern central. ❦ tals, conferències són algunes de les sap de ciència. Ella ho explicava amb activitats que poden incloure’s dins la un exemple clarificador: si algú no sap programació cultural del nostre poble. qui va escriure El Quixot se li diu

«Estem en deute amb la ciència i cal, per tant, fer-li un xicotet homenatge almenys una vegada a l’any»

Febrer 2007

15


Utilda Albero Francés va nàixer a Banyeres de Mariola en 1918. La seua infantesa va transcórrer entre els jocs al carrer i l’ambient de la fabriqueta familiar d’espardenyes, fins que als 15 anys es va traslladar a viure a Alcoi on va començar els estudis d’infermeria. L’esclat de la Guerra Civil i la necessitat d’atenció mèdica als ferits van propiciar que Utilda començara a treballar a l’hospital del Viaducte sense encara haver acabat els estudis. Malgrat ser una institució mèdica sufragada amb diners procedents dels països nòrdics, l’hospital sueconorueg també va sofrir els bombardeigs de les tropes rebels franquistes que quasi van estar a punt de costar-li la vida. Finalitzada la guerra, Utilda Albero va conéixer el seu marit amb qui va tindre quatre fills. En l’actualitat, sols li’n viu un. Després de residir durant un temps a Alcoi, la família es va traslladar definitivament a Madrid, on encara hi viuen. Amb el pas dels anys, ha retornat esporàdicament a Alcoi per a visitar les seues germanes i només ha estat dues vegades més a Banyeres degut a la progressiva minva familiar. Així i tot, diu tenir records inesborrables del seu poble natal que van marcar la seua infantesa. Transcorreguts 70 anys des d’aquells fets històrics, el sindicat UGT ha volgut retre un homenatge a tres de les infermeres supervivents i a familiars del personal mèdic que hi va prestar els seus serveis. En l’ànim de voler aportar un granet d’arena en la recuperació de la memòria històrica, la revista Barcella agraeix a l’alcoià Àngel Beneito Lloris, doctor en Història, la revelació de l’existència d’aquest personatge com a conseqüència del seu complet estudi.

tot, recorde la regidora Radkne que era l’encarregada de totes nosaltres. – ¿Va patir situacions de perill en el seu treball d’infermera? – Els qui bombardejaven no distingien que allò era un hospital. En una de les alarmes una auxiliar i jo no vam anar al refugi perquè teníem a la sala un paralític i ens sabia mal deixar-lo sol. Més tard, quan vam començar a sentir els avions i a caure les bombes, aquest malalt va tindre l’ocurrència de tirar-se a terra i cobrir-se amb el matalàs. En veure’l, nosaltres vam fer el mateix i d’esta manera salvàrem la vida perquè ben a prop va caure una bomba que va trencar els vidres i ens van caure al damunt. Vam tindre sort de no baixar al refugi perquè va morir gent per voler entrar tots de cop. – ¿I què ha sentit al retrobar-se amb antics companys i estar de nou en les instal·lacions de l’antic hospital? – Una gran emoció perquè, joveneta com era, vaig viure una gran experiència junt amb companyes com Vicenta Bosch i Pilar Pastor, les tres infermeres que quedem d’aquell moment. També al recordar-ho, sent pena de la gent que ja no hi és. D’altra banda, estar de nou en l’edifici del Viaducte m’ha comportat reviure moments del meu treball i he tractat d’imaginar com estava distribuït l’edifici en aquella època. Per exemple, on s’ha celebrat l’acte d’homenatge, el saló de sessions, era la sala 27. El servei actual era la sala 10 i justament al final del corredor hi havia el servei de dones, que ara és el servei dels professors! [comenta rient]. – Al cumplir-se el 70 aniversari de la Guerra Civil, ¿quin és el sentiment que perviu en vosté a partir de la seua experiència? – És el mateix sentiment contra tota guerra absurda. No hi havia necessitat de sofrir tant i moltes famílies van quedar desfetes per culpa de la guerra. Un dels meus germans deia que a ell no se li havia perdut res en el front i als pocs dies de ser-hi, va morir. L’altre, que estava destinat a Girona, quasi que va tornar paralític degut al reuma. La meua família era apolítica. Sols el meu germà major, d’inclinació cenetista, estava més ficat. És clar que parlàvem de política en família, però no militàvem en cap partit polític. ❦

Una infermera de Banyeres a l’hospital sueconorueg d’Alcoi

– Utilda, ¿quins records té de la seua infantesa a Banyeres? – Una vida molt normal i tranquil·la de xiquets. Recorde que fins els deu anys era obligatori anar a escola i els meus primers anys de classes van transcórrer en una casa enfront de la font de l’Aljubet. Després ja vaig anar a l’escola de xiques del carrer Major. Jo vivia al final del carrer Serrella, just en la casa on hi havia la font, ben a prop de la parada de l’Alcoiana. I enfront de ma casa estava el forn d’Elvira on la gent 16

© Barcella - 2007

J. Ricard Berenguer

anava a coure el pa, les carabasses, o el que hi havia per a menjar. Anàvem a llavar als Clotets i a una de les meues millors amigues li deien Leonor Pascual Calabuig, que vivia per l’Ereta. Amb el pas dels anys, l’única cosina que em quedava a Banyeres per la part materna era Maruja Beneyto. – ¿I per quin motiu se’n van anar a viure a Alcoi? – La meua família tenia una xicoteta fàbrica d’espardenyes i la competència era molt gran en aquella època. El meu germà major, Pepe, que estudiava per a ser practicant, anava tots els dies a fer pràctiques a l’hospital d’Alcoi. I va ser ell qui va convèncer mon pare per anar-se’n a viure a eixa ciutat perquè allí hi hauria més oportunitats i jo podria continuar estudiant. El meu oncle, que feia viatges de Gandia a Alcoi, va comentar a mon pare que hi havia possibilitats de comprar el local que ocupava una antiga herboristeria al carrer Sant Nicolau i allà que se’n vam anar. Jo tenia 15 anys en aquell moment. – ¿Com va ser el fet d’entrar a traballar en el Sueco? – Encara no s’havia acabat el curs de 1937 quan des de l’hospital van demanar personal per a atendre els ferits. Vaig ser una de les últimes infermeres de sala que va entrar en la institució abans de l’arribada del personal mèdic procedent dels països del nord d’Europa. Eren uns grans professionals, però la principal dificultat que hi havia en la nostra relació era l’dioma. És clar que ens enteníem millor amb els metges espanyols. Així i

Febrer 2007


Nascut a Castelló de la Plana primer any de Pontificat (1769). fa 300 anys, Josep Climent i És destacable la seua Avinent (1706-1781) fou el acció pastoral i social. Va més prestigiós dels prelats fundar el primer cementeri il·lustrats, que regiren la Jordi Bort Castelló general extramurs de Barcediòcesi de Barcelona lona (1775), anomenat (1766-1775) en la segona aleshores del Bisbe Climent meitat del segle XVIII. (actualment l’Est). ReorgaHome d’una gran personitzà l’hospici, i va tindre nalitat, va rebre una sòlida una extrema sol·licitud pels formació a València. Fou obrers de les fàbriques. Així rector de la parròquia de sant mateix, lluità contra la Bartomeu i, al mateix temps, pobresa i la mendicitat i creà el primer catedràtic de escoles primàries a Barcelofilosofia de la Universitat, na. Va fundar la Biblioteca així com també, canonge Pública Episcopal (1772) i magistral de la Catedral. ordenà el seu trasllat a l’antic El bisbe Climent és recorCol·legi de Betlem, va tindre dat com una figura singular a més una atenció especial de la il·lustració catòlica pel pla d’estudis dels espanyola. El seu treball es seminaristes. Deixà en pot definir com la il·lustració Signatura del conveni amb l’Associació Josep Climent amb el degà de la Facultat de Ciències Humanes i Socials, Manuel Rosas i els professors Barcelona una veritable de la fe, amb un interés per Marc Adell, de la Universitat de València i Francisco Marco de l’UJI. escola nucli de la pre-Rela reforma del catolicisme. naixença catalana, de la que Els seus ideals van quedar formàren part Fèlix Amat, J.P. Ballot i reflectits i difosos en les pastorals que els germans Torres Amat, entre d’altres. escrivia, les quals actuaven com a llum Va tindre un gran interés en traduir la de la il·lustració. Un dels seus discursos Bíblia a la llengua vulgar, cosa que no reivindicatius va ser la pastoral del 26 va poder realitzar, tot i que emprava el de març de 1769, dirigida específicacatalà com a llengua pastoral. Donà un ment a la ciutat de Barcelona, on pas molt important essent promotor criticava el luxe i la relaxació de la d’un diccionari català-castellà, però el disciplina moral de l’Església. projecte no s’acabà de portar a terme. Es va caracteritzar per la facilitat i la allò més notable del bisbe Climent, va Per les seues idees avançades, topà amb qualitat de la seua predicació, i també ser el seu contacte més directe amb el organismes tradicionals com el Capítol per la seua ferma adhesió a uns principoble i, sobretot, l’impuls que va donar de la Catedral i l’Ajuntament de la pis mal anomenats jansenistes (movia la llengua pròpia davant del llatí. Així, Ciutat. Fins i tot, va ser denunciat a la ment doctrinal i religiós, difós en els va utilitzar el català en la redacció de les Inquisició. segles XVII-XVIII pels Països Baixos, visites pastorals. És a dir, va ser una Amb una actitud valenta, s’enfrontà França, Alemanya i Itàlia, que propuganella més, de la llarga lluita per la al capità general de Catalunya, comte nava un rigorisme moral radical). Es llengua catalana en pro del seu de Ricla, en un afer de moralitat públidistinguí també per la seua influència reconeiximent i la seua valoració. És ca, protagonitzat per aquest, i una actriu sobre els il·lustrats valencians, com conegut el seu Edicte del Il·lustríssim italiana de teatre. Home incòmode per Andreu Piquer. Senyor Bisbe de Barcelona per la publial Règim, el Govern li oferí el trasllat a Nomenat bisbe de Barcelona l’any cació de la visita de las Iglesias parrola seu de Màlaga, que el bisbe Climent 1766, inicià la restauració del palau quials d’esta Ciutat (1770). no acceptà. Degut al seu enfrontament episcopal. Fou un dels principals repreEntre d’altres, publicà també Edicte al regalisme de Campomanes i pressiosentants de la il·lustració espanyola. per les rogatives que deuhen ferse en nat per motivacions polítiques, va Com a reformador, lluità contra la totas las Iglesias de la Diocesis presentar la renúncia el 1775. relaxació de costums de la clerecia i paraque Déu Nostre Senyor concedesca Bernard Plongeron ha analitzat el dels fidels. Promogué noves constituuna cumplida felicitat a la Sereníssima concepte d’Il·lustració catòlica situant cions per a les congregacions religioses Senyora Princesa de Asturias en sou els seus pilars en la reforma eclesiàstica, i treballà per aconseguir una purificació prenyat i sou part (1771). Anys abans, la justícia social i l’educació pública. de les processons, extirpant tot aparell havia publicat la Carta Pastoral y el Tres aspectes que el bisbe Climent va espectacular i supersticiós. Una de les sermón para el Domingo Tercero de tindre en compte a l’hora de desenvoludimensions fonamentals del bisbe Adviento del año 1766. Així mateix, par i donar a conèixer el seu pensament publicà també l’Edicte del Obispo de Climent, està basada en les obres i els seus ideals. Reforma eclesiàstica Barcelona para la publicación del benèfiques, socioculturals i educatives amb l’imperatiu de tornar des de Jubileo que nuestro Padre Clemente com col·legis, aules de gramàtica, col·legi d’orfes i llibreria pública. Però XIV concede a todos los fieles en el seu © Àlex Pérez - 2007

III Centenari del naixement del bisbe Josep Climent

«En una pastoral de 1769 criticava el luxe i la relaxació de la disciplina moral de l’Església»

Febrer 2007

17


© Àlex Pérez - 2007

avantpassats, el llegat del present i el una minoria, tenaç, constant, treballal’Església, a les formes clàsiques camí que s’ha d’anar llaurant el futur. dora, cívica, dialogant, que ha treballat d’austeritat. Va creure en la justícia Amb gradualitat i sentit comú. Amb per la veritat i la raó enfront del social, com a motor per a establir un coherència i sense coaccions, amb complex, la superioritat i la supèrbia. ordre mundial més equilibrat entre les rigurositat i raonament, impulsà Podem veure en aquest cas com bisbes diverses clases que formen la societat. valencians, en altres L’últim pilar de la époques, han estat a Il·lustració basat en l’alçada de les l’educació pública, circumstàncies, com demostra en el és el cas del cardebisbe Climent el seu nal Tarancón. esperit de servei a la Climent es retirà societat, entés com a Castelló de la a font d’aliment per Plana, la seua ciutat a la llibertat. nadiua, on proseguí, El bisbe Climent fins a la seua mort, mai no es va en el seu afany a mostrar insensible a favor de la cultura. les necessitats d’un És així com afavorí poble. Va analitzar la traducció de la realitat on vivia, Fleury, de Tourneux va prendre el pols a i de Fray Luis de la societat i no es va Granada. mostrar altiu, ni dalt Va morir a la d’un soli. Així, la capital de la Plana llengua que parlava El rector de l’UJI, Francisco Toledo, i el president de l’Associació Josep Climent, el 28 de novembre el poble va ser per a Agustí Flors Bonet, van signar l’acord de col·laboració el març de 2006. de 1781 i fou ell, un tret prioritari soterrat a l’Església per a respectar la de Santa Maria d’eixa ciutat. cultura, la identitat i la personalitat l’edició d’una gramàtica bilingüe. No Al llarg del temps, hem rebut una dels catalans, els mallorquins i els per fer una llengua superior a l’altra, tradició, i el nostre treball és mantevalencians. sino, per donar-li un cos propi i una nir-la viva donant-la a conéixer a les El naixement del nostre poble es estructura fonamentada a la llengua noves generacions. Som la gent d’un troba indubtablement vinculat a la pròpia d’un poble i un respecte acurat país per servir als altres. Quants vents història del cristianisme en el món i digne a l’adquisició d’una segona de doctrina han florit en tres segles!, occidental. L’Església va jugar un llengua (el castellà), per als territoris quantes modes de pensament i ideolopaper imprescindible i fonamental en de parla catalana. Salvador Puig fou gies!, quants canvis de mentalitat! El la conformació del nou territori, per més curiós és que, amb el pas del mitjà de la cultura. temps, sempre podem trobar gent Amb la prèdica del centenari de compromesa amb els valors més sant Vicent, el bisbe Climent va tractar nobles que dignifiquen l’ésser humà. el personatge il·lustre d’universal, pels Com el bisbe Climent: és servint al seus sermons arreu d’Europa. El sant poble amb actituds cíviques com es va convertir la llengua valenciana en contribueix al bé comú. vehicle de comunicació i transport de El passat 1 de juny, a Castelló de la pensaments i idees. Climent parlava Plana, s’iniciaven els actes de celebraaixí de la nostra llengua: «La llengua ció del Centenari Bisbe Climent amb valenciana, que comunament parlem i l’encarregat pel bisbe Josep Climent una conferència. Les celebracions que llavors era llengua de la nostra per a escriure aquesta gramàtica rememoratives continuaràn a la capital cort, es va fer llengua veritablement bilingüe que va aparèixer el 1770. de la Plana a la tardor, amb un monouniversal». Malgrat l’ordre de Carles El poble valencià ha patit al llarg gràfic als estudiants de la UJI, una III, de 3 de juny de 1768, ordenant que dels segles molt infortunis. No ha exposició sobre la persona i l’obra de s’impartira l’ensenyament en tot el pogut assaborir els fruits d’una Josep Climent i un concert de música territori espanyol exclusivament en Renaixença. No ha gaudit d’unes barroca. Així mateix, es confeccionarà castellà, el bisbe Climent no va deixar classes dirigents plenament compromaterial didàctic dirigit als infants i mai d’emprar el català. meses amb la llengua i, desgraciadajoves per a explicar i fer entendre la El motiu no era cap menyspreu ment, va apostar per la renúncia de la vessant educativa, cívica i eclesiàstica. d’allò castellà. Era el fet de reconéixer tradició cultural. Tant podem parlar des València i Barcelona també s’uniràn l’essència d’un poble, amarada d’una dels àmbits polítics, eclesiàstics, com al centenari, amb diferents actes a les singularitat especial i d’una cultura fins i tot podem dir culturals. Malgrat respectives ciutats. ❦ pròpia. La llengua és l’herència dels tot, sempre hi ha hagut una minoria, sí

«El poble valencià no ha gaudit d’unes classes dirigents compromeses amb la llengua»

18

Febrer 2007


La crisi mediambiental Manel Beneyto Ballester

© Barcella - 2007

La naturalesa, en certa manera, està de moda i la creació de parcs naturals, l’acció dels mitjans de difusió i, especialment, el fet que la sensibilització social s’accelera en situacions conflictives concretes (per exemple, la desaparició d’una zona verda o la destrucció d’un bosc pel foc) fan que es produïsca una reorientació de les actituds presents. Alguns han intentat, a través de l’escola com institució, que entre les obligacions de la mateixa estiguen l’afavoriment de la sensibilització col·lectiva, sobretot establint unes motivacions personals d’interès per la naturalesa i una base cultural sobre els mecanismes que asseguren el funcionament dels ecosistemes naturals. És a dir, l’escola té el deure de realitzar una labor urgent d’educació ambiental. No obstant això, l’ús i gaudi de la naturalesa en activitats d’oci constructiu, està encara molt delimitat a unes activitats concretes allunyades d’un ús lúdic generalitzat per part dels ciutadans. Parlar d’activitats físiques en la naturalesa, en termes generals, seria probablement abordar la pròpia evolució de l’home. Però en el moment present, els problemes mediambientals s’han multiplicat i conceptes com canvi climàtic, sequeres perllongades, residus radioactius, capa d’ozó, contaminació acústica, etc., que fins fa poc no eren d’ús comú, hui formen part dels nostres temes de conversa habitual. Quan reflexione sobre els problemes mediambientals em pregunte: ¿per què ens hem ficat com espècie humana en aquesta crisi ambiental? En primer lloc, el que ens ha dut a la situació actual ha estat el desenvolupament explosiu de la capacitat per a l’ús dels béns naturals. Hem passat de ser una espècie integrada en la naturalesa a ser els causants i promotors dels impactes ambientals i a constituir l’agent de canvi més important. Les dificultats per a produir la nostra adaptació al medi amb respecte es veuen influenciades, en primer lloc, per l’acceleració històrica. Aquests grans canvis fan que el món de hui siga complex, difícil d’entendre, ja que s’han detectat molts problemes d’adaptació en Febrer 2007

«Hem passat de ser una espècie integrada en la naturalesa a ser els causants i promotors dels impactes ambientals» xiquets, joves i adults. Em referisc a l’acceleració històrica, a l’evolució rapidíssima que té la nostra societat pel que fa a la cultura, l’art, la ciència, etc. Amb un ritme cada vegada més ràpid es renoven els invents, es transforma l’economia, la política, fins i tot la ideologia. El procés d’acceleració és tan ràpid que es diu que la velocitat dels canvis és superior a la capacitat d’adaptació humana, de manera que, si no estem atents, és molt fàcil quedar desfasats. Un dels grans riscos que es corren, per la velocitat a la qual estem sotmesos, és prendre’ns la cultura i la història a benefici d’inventari. És cert que la cultura hui no pot ser concebuda en termes de permanència i estabilitat, però no és menys cert que la continuïtat ha de ser una nota distintiva de la mateixa. No es poden fer salts en el buit. Arribats fins a ací, el que ocorre en un lloc del món ens afecta als éssers que compartim el mateix univers. S’imposa fer una reflexió sobre els principals problemes que componen aquesta crisi global mediambiental. La humanitat té la possibilitat, a través del seu poder atòmic d’autodestruir-se. Això hauria de

fer reflexionar els poderosos i realitzar un exercici de reflexió. S’està afectant de forma greu els sistemes clau en els suports de la vida, entre ells el mar, amb els abocaments de cru reiterats, les plantes químiques, la creixent contaminació de l’atmosfera, l’efecte hivernacle, la pol·lució, la desertització d’antigues terres fèrtils… L’elevació de la temperatura de la Terra, està fent que espècies, sobretot marines, moren o abandonen el seu hàbitat natural. El forat de la capa d’ozó, comporta greus conseqüències al deixar passar els raigs ultraviolats, l’escalfament, el desglaç, l’acumulació de residus tòxics procedents de plantes químiques i atòmiques… Els materials enmagatzemats als cementiris nuclears tardaran 150.000 anys en deixar de ser perillosos. Hem passat d’una crisi local a una global. Els problemes locals han passat a generalitzar-se. Perquè uns visquen millor, uns altres viuen pitjor. Mentre uns consumim més energia, suposadament generadora de benestar, uns altres han de patir les seues conseqüències. ¿Podria l’educació ser una solució als problemes del món actual? Fa temps que, esporàdicament, d’una o d’altra manera, es vénen realitzant, per part de persones, grups i institucions, tasques d’educació mediambiental, així com programes de desenvolupament. L’educació ambiental podria tenir una funció principal per a qui desitge treballar en la millora de la nostra societat. Es podrien incorporar continguts que sensibilitzen els més menuts, que fomenten el respecte a la natura i els seus mecanismes de funcionament. L’activitat física i el mitjà formen una parella inseparable. El marc natural per als nostres avantpassats era el seu mitjà de vida i d’això depenia la seua supervivència. No obstant això, en l’actualitat, per a l’home de ciutat, el mitjà natural és un marc secundari en el qual l’important no és la integració, sinó l’explotació dels seus recursos. L’activitat física ha transcorregut en les seues formes més variades al llarg del temps. La integració en el mitjà només seria possible a través de l’adaptació basada en activitats de permanència. ❦ 19


Paisatge sense vinyes Vicent Berenguer L’any passat vaig comprar el volum de la col·lecció «Las rutas del vino en España» titulat Comunidad Valenciana (Alicante, Valencia, Utiel-Requena), d’una col·lecció que en conjunt em sembla molt atractiva i amena que, de segur, recull el bo i millor. Aquesta obra dedicada als vins valencians recorre les tres regions vinateres del país i és molt estimulant, encara que en algun moment em provocava un rar vertigen quan sentia la quantitat de vins valencians –de dalt a baix!– que mereixen tastar-se per primera vegada o revisitar-los les vegades que calga; sense excloure’n altres! Per això, aquesta ruta de vins, és una guia molt positiva, o millor un llibre de cultura, de la cultura del vi, però també de geografia, d’història econòmica, etc., aspectes de la vida que mai no poden ser aliens als humans. Però encara hi ha més aspectes que m’han sorprés, primer que res, que aquest llibre conté un entranyable homenatge a Ba-nyeres de Mariola, que és d’agrair, ja que després del pròleg hi ha una foto esplèndida de la població –bucòlica, inquietant– a doble pàgina, presa des d’algun punt de la Marjal; probablement, per la llum, són les primeres hores d’un matí de primavera amb una lleu boirina, perquè el arbres i els bancals –sense vinya– ho delaten. D’alguna manera això és una ironia, ja que a Banyeres ara com ara només queda un heroic celler i uns poquets ceps, ja no es veu ni un bancal de vinya, al contrari que als pobles veïns que l’han cultivada i també l’han potenciada. De xiquet, fa quaranta anys, veia vinyes arreu del terme, era un paisatge habitual, un fet lògic perquè el vi junt amb l’oli i el blat eren la base de l’economia agrícola, de qui tenia terra, i per suposat de cada mas. Però la vinya no va resistir a Banyeres la dita industrialització dels anys seixanta, i aquest fet hauria de fer-nos pensar. Rodejats de gent que fa vi, Banyeres no deuria deixar perdre ni esborrar aquesta activitat tan entranyable, fins i tot tan estratègica en aspectes econòmics, enològics, i també paisatgístics, històrics, culturals, etc. Sense voler, els records em porten a moments en què he conegut ben de prop la verema, carrejar vi al celler, podar, llaurar, etc., i junt amb la nostàlgia se’m barreja l’alegria que a tants pobles valencians cada dia s’ocupen i es preocupen més del vi i del seu apassionant món, aquest univers amb sabor i color valencià cada dia més considerat i més prometedor. ❦ 20

Gemma Gorga (Barcelona, 1968)

10 [«És una casa vella»] És una casa vella, a muntanya, amb portes que grinyolen i amb una humitat que l’envolta tothora, com un drap de cuina xop de vinagre. També té aranyes que semblen fetes de tela metàl·lica, calaixeres desmarxades que costen d’obrir, racons on mai no hi arriba l’escombra, una xemeneia de cendra cansada. ¿De quina manera podria parlar d’una casa que és alhora tantes cases? Mira-la, sembla una capsa màgica entapissada de miralls: l’obres, i de dins en surt una altra; l’obres, i de dins en surt una altra; l’obres, i de dins en surt una altra. Potser per això diuen que les cases són com les persones. Llibre dels minuts Columna, Barcelona, 2006

Febrer 2007


Aljanat. Revista d’Estudis Locals Ajuntament d’Alginet, núm. 1, octubre 2006, 134 pàgs.

Las fiestas de moros y cristianos en el Vinalopó. Ed. de José Fernando Domene i altres, C.E.L.V., Petrer, 2006, 312 pàgs.

Una nova revista d’estudis i història ha aparegut en l’àmbit valencià a Alginet, la Ribera del Xúquer, de periodicitat anual, amb el lloable afany d’aportar nous materials de coneixement del món nostrat. Aquest primer número està format per un ben interessant conjunt d’estudis i investigacions que sens dubte posen les exigències en un nivell ben respectable. El sumari esta format per treballs com «La visita de Lo Rat Penat a Alginet, 1898» (R. Roca), «Hòmens de bé i jornalers: el blasquisme a Alginet, 1902-1906» (M. R. Iranzo) o «Instal·lació d’una indústria de guerra a Alginet, 1936-1939» (S. Comes), entre altres. V. BERENGUER. ❦

El darrer quart de segle s’ha conegut un seguit d’estudis i publicacions sobre les festes de moros i cristians al qual s’afefeix aquesta obra amb la fi de descobrir nous valors culturals i històrics que sempre s’amaguen sota l’aparença l ú d i c a d’aquestes festivitats. L’oportunitat d’endinsar-se en un conjunt de pobles que comparteixen aquesta festa, com Banyeres de Mariola, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar, Cabdet, Saix, Salines, Petrer, Crevillent, etc., sempre és una experiència enriquidora que obres com aquesta, tot i les naturals limitacions, sens dubte l’asseguren. V. B. ❦

Revista del Vinalopó. Temps de dones Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, 2006, núm. 9, 240 pàgs.

Herència d’una època Gustau Muñoz, Tàndem, València, 296 pàgs.

Numero dedicat monogràficament a les dones des de diversos aspectes i en temps també diferents, una impagable aportació al coneixement del paper de la dona en la nostra societat. «Género y trabajo: las trabajadoras del calzado en las comarcas del Vinalopó» (B. San Mi-guel), «Trini-dad Blanco Torres. Pioneres de la fotografia» (F. Salvà), «Mujer inmigrante, ¿doble exclusión? La inmigración femenina en las comarcas del sur valenciano» (R. Ruiz), «Honor,sexo y religión en la cabeza de gobernación desà Sexona, s. XVI-XVIII» (C. Martínez), són alguns dels seus interessants treballs. V. B. ❦

Dispersa en periòdics i revistes al llarg del temps, l’obra assagística i de reflexió de l’economista, assagista i traductor Gustau Muñoz (València, 1951) sobre aspectes polítics, socials i culturals s’aplega en aquest nou volum en què trobem un clarivident material per a reflexionar i analitzar el present dels valencians, atesa la trajectòria històrica de les darreres dècades, «una època devastadora en la qual s’ha desballestat a consciència un projecte de país i s’ha menat la ‘modernització’ pel pitjor camí possible», des d’una lúcida posada al dia de la qüestió que no deixarà indiferent a cap lector. V. B. ❦

Febrer 2007

21


Fe de errantes. 17 poetas del mundo Edda Armas i Lihie Talmor, Otero Ediciones, Caracas, 2006, 200 pàgs. En principi, la publicació d’una antologia poètica no és cap novetat, de fet alguns crítics les consideren ja un gènere literari, però potser aquesta antologia mereix una ressenya per raons molt diverses. No preten crear escola, ni reivindicar un grup de poetes coetanis, sinó donar testimoni d’aquella condició de l’ésser humà que millor reflecteix el poeta, la condició del nòmada i la seua mirada que, d’una banda, cerca llocs de trobada comuns lluny de si, tot i les diferències, i d’altra, retorna amb la memòria a la propia identitat que no és cap altra que el llenguatge, com deia Gadamer. Aquests 17 poetes escriuen en quatre llengües: hebreu, portugués, català i castellà i només els uneix el fet atzarós d’haver coincidit en l’espai físic o cibernètic. I l’atzar sempre fa justícia, per això hi ha tants homes com dones compilats i d’aquest món global també participa un lloc concret i reduït com és Banyeres, en els poemes antologats de La terra interior de Vicent Berenguer. R. BELDA. ❦

Viajer@s por la C.V. València, núm. 4, hivern 2006. Nova revista trimestral amb Ignasi Mora al cap de l’edició, dedicada a descobrir el País Valencià des de totes les seues realitats més potents. Ben rares vegades s’ha exposat així la vitalitat del paisatge valencià, les festes, les tradicions, els itineraris urbans, la gastronomia, etc., amb professionalitat, però també amb opinió crítica i creativa. V. B. ❦ 22

Adéu! Han passat tres anys, que no són pocs ni molts, i és hora de dir adéu. Alcoidigital, el primer periòdic digital de la ciutat, se’n va. Sembla que definitivament. Arrere deixa més de 6.600 notícies publicades, la majoria d’elles en català. Així ho vam somiar. En primer lloc, donar-vos les gràcies a totes i tots pel vostre suport, continuat des del primer dia. Hem llegit cadascun dels missatges que ens han arribat a la bústia en tot aquest temps, gairebé sempre per a donar-nos ànims i suport. Ens heu alimentat des del principi i ens heu donat ganes de seguir treballant. No ha estat fàcil però. Ens explicarem: pleguem perquè no hem trobat prou recursos econòmics com per a seguir tirant endavant; perquè això no ens ha permés formar un equip humà que garantira la continuïtat del periòdic, un diari que sí que s’havia consolidat pel que fa als lectors i al seu ressò (sempre modestament presents). De fet, la falta de recursos suficients des de ja fa temps ens va obligar a diversificar la nostra activitat i a convertir-nos en una petita agència de comunicació. D’allà a la falta de motivació i a l’orfenesa (jo mateix, impulsor d’Alcoidigital i editor, fa més d’un any que ja no hi sóc). Un mercat massa que sembla no madura, l’Alcoi del segle XXI i, principalment, el nostre modest i/o erroni plantejament empresarial, n’han tingut la culpa. Malgrat tot, que pleguem perquè no hem pogut perpetuar el projecte en el temps no vol dir que no n’estem satisfets, de la tasca feta. Hem encetat el meló, de la informació local a la xarxa, de la informació local en català. Tan de bo que algú s’hi anime en el futur (sort!, per endavant). A més a més, amb alts i baixos (sobretot, d’uns mesos ençà), mentre hem estat a la xarxa ho hem fet dignament, gaudint, creixent... Fins i tot hem fet escola (gràcies Elías, gràcies Jaurés, gràcies Bea). És per tot açò i més que ens acomiadem més que satisfets, sobretot jo, que puc dir he viscut amb Alcoidigital alguns moments dels millors. Tot un somni. Llàstima, la realitat. Adéu i gràcies. ❦ Jordi Orts, editor d’Alcoidigital (correu electrònic) Febrer 2007


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Llengües criminalitzades Després de l’atemptat criminal perpetrat per ETA a Barajas vaig seguir les seues conseqüències a través de la ràdio. En un informatiu de la cadena SER vaig escoltar: «El comunicat d’ETA, redactat íntegrament en eusquera (…)». I em vaig preguntar: ¿quina informació adicional s’afegix a la notícia quan el redactor remarca «redactat íntegrament en eusquera»? ¿Importa per a saber que ETA reivindi-

ca l’atemptat que estiga escrit en eusquera o en espanyol el comunicat? ¿Per què no diu aquest redactor: «La roda de premsa del ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba, «feta íntegrament en espanyol (…)»? Ens hem acostumat tant a aquesta manera de redactar les notícies que no ens adonem que així molta gent fa una associació ràpida de idees: eusquera igual a terrorisme. Aquest periodisme fet des de Madrid sense cap tipus de sensibilitat

no fa més que engrandir els prejudicis cap a les altres llengües que es parlen a l’Estat espanyol perquè així s’associen amb la radicalitat. Aquest és un error monumental, perquè criminalitzar una llengua i, per extensió, els milions de persones que la parlen, ens porta per un camí molt perillós cap a la incomprensió permanent entre la gent d’uns i altres territoris. ❦ Anna Llopis (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 30  

Barcella 30  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded