__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

any X

juny 2006

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

2,00 €

número 28

El projecte d’urbanització entre Bocairent i Banyeres de Mariola X Aniversari d’El Braçal Parc Cultural dels Molins Els reptes dels museus d’etnologia La Patum: fenomen d’interculturitat Jordi Garcia, director de La Llegenda Escola Alberg de Ciències Cosmofísica

Entrevista Entrevista

Maki, Maki, bateria bateria d’Obrint d’Obrint Pas Pas


Número 28 - juny 2006 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó

© Barcella - 2006

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

d’aquests fets Les festes de Rebel·lió festera caldria tindre moros i cristians en compte de Banyeres de l’ingredient de Mariola d’enla composició guany han estat política del singulars perquè Go-vern munila decisió dels cipal, ni si els responsables de qui van animar suspendre l’Ena desobeir les trada a causa autoritats haguede la pluja ha ren fet el mateix causat una amb un Govern polèmica de de diferent signe polític. Tot això proporcions insospitades. són especulacions, però és evident Si deixem de banda la qüestió que, en una primera lectura dels estrictament festera i ens fixem fets, molts vam poder veure com en els aspectes socials dels fets, alguns festers, que solen queixar-se trobem dos aspectes remarcables. per la «creixent manca d’autoritat», En primer lloc, descobrim que la encoratjaven en aquesta ocasió a la crida a no fer cas de la decisió de les desobediència civil davant d’una autoritats de suspendre l’acte, no va decisió que no els convenia acatar. vindre de part de cap grup suposadaAquest és un debat enverinat on ment marginal, com podria pensar és molt difícil destriar els interessos qualsevol persona aliena al tema, festers dels polítics o dels purament sinó dels sectors més benestants de personals i s’havia de prendre una la societat de Banyeres. decisió de manera urgent sense fer En segon lloc, en un poble on cas de les coaccions. S’han demanat el moviment associacionista de nous reglaments per a regular en el caràcter civil és escàs i –per posar futur aquestes situacions, però un cas recent– la mobilització potser el millor reglament és ciutadana per a combatre el utilitzar el sentit comú de suspendre projecte d’una macro-urbanització quan la pluja pot causar accidents que afectaria directament els indesitjats. El problema és que el ciutadans, casi inexistent, resulta sentit comú pot veure’s minvat cridaner veure les proporcions davant de la pressió dels qui han que ha adquirit la polèmica per la invertit molts diners en la preparació suspensió de l’acte fester. de la seua desfilada. BARCELLA. ❦ No sabem si en l’anàlisi

Rafa Payá Quines ganes tinc d‛arribar…!

…I d‛allistar-te en la Marina, eh?

Portada: Maki tocant la bateria Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Juny 2006


© Barcella - 2006

Xavi Castillo.

© Barcella - 2006

Una protesta contra la censura obri la gala dels Premis de la Generalitat Públic que va assistir a la xarrada informativa de la Coordinadora No-golf.org.

L’alcalde de Bocairent fa marxa enrere després que Territori rebutge el camp de golf i la urbanització Bocairent-Banyeres Tècnics de la Conselleria de Territori i Habitatge han conclòs que el projecte de camp de golf i macrourbanització Les Penyes Resort, al terme de Bocairent, és inviable. Els tècnics de Territori assenyalen en el seu informe que el projecte entra en competència amb el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals de la Serra de Mariola (PORN), també afecta la Xarxa Natura 2000 d’Interés Comunitari i una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA), entre altres apreciacions. Encara que el Govern municipal de Bocairent, del Partit Popular, ha mantingut un rigorós silenci fins ara i, a més, va posar obstacles perquè la Coordinadora Ciutadana No-golf.org poguera explicar la seua oposició al projecte en denegar el Teatre Avinguda per a fer una xarrada informativa, l’alcalde, Juan Bautista Sanchis, afirma ara que la voluntat popular «que es va manifestar majoritàriament en contra del projecte, és una circumstància que també ha pesat en la decisió de la Corporació». L’alcalde ha enviat una carta al bocairentins en la qual comunica que l’equip de Govern ha desestimat la construcció d’una macrourbanització i un camp de golf entre Bocairent i Banyeres, perquè l’informe de la Conselleria de Territori així ho desaconsella. Sanchis ha declarat que l’informe de Conselleria «indica que no és viable la proposta que va fer la promotora Les Penyes Resort». Sanchis, que fa uns mesos visitava la Fira del Turisme de la Comunitat Juny 2006

Valenciana acompanyat pel promotor de la urbanització, afirma ara sobre el projecte en qüestió: «És veritat que és ambiciós i podria incidir positivament en l’economia de Bocairent, però no és menys veritat i cert que també implicaria una incidència important en una zona d’alt valor ecològic que desaconsella aprovar la viabilitat del programa presentat». Per aquestes raons, assenyala l’escrit, l’equip de Govern «ha pres la decisió de no aprovar el projecte» en entendre’l «inviable ecològicament i tècnicament». Sanchis, que ha hagut d’assumir la divisió interna del seu partit pel que fa a la defensa d’aquest projecte, que governa en precari amb els vots de dos trànsfugues del PSOE i a un any de les eleccions, defensa en l’escrit la política «de transparència» que ha de presidir «els nostres actes». El PP de Bocairent es va reunir la vespra de l’emissió de la carta al poble i va decidir recolzar la decisió del Govern municipal. D’altra banda, la Coordinadora Con-tra la Urbanització entre Bocairent i Banyeres de Mariola (www.no-golf.org), davant l’amenaça d’un model de creixement urbanístic basat en l’especulació sobre el territori i en la seua malversació i destrucció, exigia en la xarrada informativa del dia 20 de març «un compromís institucional i unànime per part del conjunt dels partits polítics dels pobles afectats, que garantisca la inviabilitat, ara i en el futur, de qualsevol Pla d’Actuació Integrada (PAI) d’aquestes característiques». ❦

La nit del 27 de març, la gala dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat va tindre un preludi amb protestes dels professionals del teatre, molts dels quals es van concentrar davant del Teatre Principal de València i van lluir samarretes contra la censura. L’intercanvi de comunicats entre Cultura i la Plataforma de les Arts Escèniques, que aglutina el sector, continuava hores abans de la gala. La directora general de Teatres, Inmaculada Gil Lázaro, rebutjava les acusacions de censura, falta de diàleg i exclusió del sector. Contra la censura en general, i contra la d’un cartell, en concret, va anar la concentració de dotzenes de professionals. Portaven samarretes roges amb un perfil de trets semblants als d’Eduardo Zaplana, sota el rètol del dolent. Era la part del cartell de L’estrany viatge, del còmic Xavi Castillo, censurat a Alacant. En aquest sentit, van assegurar que «mai» no protestaran «prou» i van advertir que no permetrien «que s’oblide la gravetat d’algunes accions polítiques com la censura del cartell de Pot de Plom a Alacant». Un portaveu dels concentrats va dir que «si hi ha un dia a l'any especialment indicat per a manifestar la necessitat i el dret de garantir la llibertat de creació artística i d’expressió, eixe dia és, sens dubte, el Dia Mundial del Teatre». La major part dels professionals va entrar i va seguir la gala presidida per la sotssecretària de Cultura, Concha Gómez i l’edil de Cultura, María José Alcón. Alguns premiats van al·ludir discretament les protestes en els seus agra-ïments. Punt 2 va retransmetre la gal·la una hora després i no va mostrar imatges de la concentració. ❦ 3


© Barcella - 2001 © Barcella - 2004

Parc eòlic d’Higueruela.

Banyeres de Mariola, Onil i Biar demanaran la protecció de les seues serres Tècnics del departament de difusió de Canal 9 van interferir en 1997 el senyal de TV3.

El Govern central impedeix de nou la recepció analògica de la TV3 al País Valencià El Govern central ha publicat al BOE que la freqüència ocupada per TV3 ara té un nou propietari: La Sexta. Enrere queden els més de vint anys en què els ciutadans del País Valencià han pogut veure Televisió de Catalunya gràcies a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que va lluitar per aconseguir l’arribada del senyal analògic de TV3. La història de persecució de les emissions de la TV3 ve de lluny. Tot va començar el 1985, quan un grup de radioaficionats van muntar un repetidor de TV3 a Sueca. La Delegació del Govern central va enviar la Guàrdia Civil a precintar el repetidor i els radioaficionats el van tornar a connectar poc després. La Delegació del Govern va enviar de nou la Guàrdia Civil per a precintar el repetidor i els veïns ho van impedir, ja que els agents no portaven cap ordre judicial per a fer-ho. El 1986, ACPV va realitzar una col·lecta per a sufragar la compra de terrenys i equipaments per a construir repetidors. TV3 es va convertir en el tercer canal del País Valencià. El 1989 va començar l’emissió de Canal 9 en la mateixa freqüència per on emetia TV3. El president Joan Lerma, del PSOE, recolzat per José Barrionuevo, del mateix partit, va precintar, amb ordre judicial, els repetidors d’ACPV. Aleshores es va canviar la freqüència dels emissors de TV3 a una altra que no estava ocupada i el Govern central del PSOE va multar amb més de 20 milions de pessetes cadascun dels centres emissors. Tot seguit va començar una 4

altra campanya d’ACPV de recollida de donatius per a poder pagar les sancions. El 1990, ACPV va guanyar el judici sobre les freqüències, per la qual cosa no va pagar la multa i va invertir els diners recaptats en nous centres emissors per al C33 i les emissores de FM Catalunya Ràdio i Catalunya Cultura. ACPV va arribar a un acord amb la Generalitat Valenciana per a canviar el senyal de TV3 al C33 quan emetia el mateix partit Canal 9. El 1997 van aparéixer interferències que impedien seguir la retransmissió del futbol per TV3 que finalitzaven quan acabava el partit. ACPV va denunciar al jutjat RTVV i Eduardo Zaplana per provocar les interferències. La Generalitat va replicar que eren falses les acusacions i que tot era un muntatge d’ACPV. ACPV va localitzar el punt on es feien les interferències i, acompanyat per la Guàrdia Civil i d’alguns periodistes, va agafar in fraganti els tècnics del departament de difusió de Canal 9. ACPV va presentar al Jutjat els testimonis gràfics com a proves per a la querella contra RTVV i Zaplana. El PP i ACPV van arribar a un pacte: ACPV retirava la querella i el PP es comprometia a mantenir i augmentar la quota de les emissions en valencià de Canal 9 i Punt 2, cosa que no va fer. El 2006, La Sexta ocupa la freqüència en la qual ACPV emetia TV3 al País Valencià. ACPV ha reaccionat abandonant les emissions en analògic per a passar a la TDT on es poden veure 4 canals: TV3, C33, 3-24 i 300. ❦

Els ajuntaments de Banyeres de Mariola. Onil i Biar sol·licitaran a la Conselleria de Territori la protecció de les serres situades en els seus respectius termes municipals per a evitar la instal·lació dels parcs eòlics programats dins la Zona 15 del Pla Eòlic Valencià. Aquests ajuntaments volen per als seus municipis la mateixa protecció aconseguida per a la serra del Maigmó que va dictar la Conselleria de Territori. La Generalitat ja ha iniciat els tràmits per a protegir la serra del Maigmó, que es troba situada entre els termes municipals de Castalla i Tibi, al sud de la Zona 15, mentre que les serres de Banyeres, Onil i Biar, que es troben en l’àrea nord, encara figuren com a zones eòliques. L’alcaldessa d’Onil, Mercedes Mira, va manifestar que «no s’acaben d’entendre els motius pels quals es protegirà la zona sud i no es farà el mateix amb la zona nord». Per a demanar la protecció, entre altes motius, figuren els elevats valors mediambientals i paisatgístics d’aquestes serres, «tal com va quedar de manifest als estudis que es van realitzar després de conèixer que aquests paratges resultarien afectats pel pla eòlic». Els alcaldes implicats han contactat amb la directora general del Medi Natural i ara ho faran amb els directors d’Energia i de Planificació i Ordenació del Territori. D’altra banda, s’ha fet pública la primera assignació de producció elèctrica provinent de les centrals eòliques que ha d’abarcar el període 2006-2008. La Generalitat ha autoritzat la instal·lació de les zones 1, 2, 3 i 6. Les zones 11 i 13 serien les següents en l’aplicació del pla eòlic si es segueix l’ordre de les dates en les quals van eixir a informació pública els avantprojectes. ❦ Juny 2006


Timonets i argelagues Barcella

© Barcella - 2001

Timonet als integrants de la Coordinadora contra la urbanització entre Banyeres i Bocairent per oposar-se a un model de creixement urbanístic basat en l’especulació sobre el territori i en la seua malversació i destrucció.

Facultat de Filologia de la Universitat de València.

El Tribunal Suprem obliga la Generalitat a admetre els certificats d’idioma de Catalunya i Balears La llengua dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és la que també comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya, Balears i Andorra. Aquest argument, tret del dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de febrer de 2005, ha servit al Tribunal Suprem per a obligar la Generalitat a convalidar els certificats administratius de coneixement de l’idioma aprovats pels governs català i balear. La sentència anul·la parcialment una ordre del Consell que només admetia els títols emesos per la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià. L’organització Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballa-dors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià van recórrer contra l’ordre de Cultura de 22 de desembre de 1995 (aprovada durant el mandat d’Eduardo Zaplana) que va acabar amb l’equiparació dels certificats oficials de coneixement de l’idioma per a funcionaris emesos per la Junta Avaluadora de la Llengua Catalana de Balears i la Junta Permanent de Català de la Gene-ralitat de Catalunya. La sentència, redactada per la Sala Contenciosa Administrativa del Tri-bunal Suprem el passat 15 de març, considera que el fet que la Generalitat no admeta els títols catalans i balears comporta una discriminació contrària al principi d’igualtat i al dret fonamental Juny 2006

d’accés als càrrecs públics (articles 14 i 23.2 de la Constitució). Per a arribar a aquesta conclusió, la Sala es basa en un informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 9 de febrer de 2005. «En aquest dictamen s’afirma que la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, i que les diferents parles de tots aquests territoris constitueixen una llengua». L’alt tribunal compara el fet que les titulacions acadèmiques de major rang (les filologies) siguen equivalents, amb la prohibició de convalidar els títols procedents de Catalunya i Balears, per a concloure que «no sembla massa convincent que en una certificació administrativa, la finalitat de la qual és facilitar en la llengua valenciana la comunicació del ciutadà amb l’Administració pública, s’exigisca un nivell d’especialització molt més intens que el requerit per a l’ensenyament i la investigació uni-versitària». Al mateix temps que admet tots aquests motius, la Sala retrau a la Generalitat que no argumente les seues «raons d’índole científic» per a justificar la supressió de les convalidacions dels certificats lingüístics. ❦

Argelaga a l’especulació que hi ha al Barri Medieval de Bocairent, sobretot per part de les immobiliàries, que negocien amb ciutadans estrangers amb un alt poder adquisitiu, que ha provocat que els preus de les cases siguen prohibitius per a la mateixa gent del poble.

Timonet a la Llibreria 3i4 per creure en la democràcia, en la tolerància i en la cultura davant les agressions continuades per part de certs sectors intransigents.

Argelaga als responsables de la confecció del programa de mà dels actes de festes de moros i cristians de Banyeres per la seua redacció en castellà.

Timonet a la Unió Musical de Bocairent per l’excel·lent concert de primavera en el qual han demostrat un alt nivell professional. A la fi, el nou pavelló esportiu es pot utilitzar per a altres usos.

Argelaga a la Diputació d’Alacant per l’eterna reforma del primer tram de la carretera entre Banyeres i Onil que dura ja deu anys. 5


© Alcoidigital - 2006 © Barcella - 2006

Jorge Sedano, alcalde d’Alcoi.

[Información, 11-3-2006] Rodabalcons del 750 aniversari de la Carta Pobla de Bocairent.

750 aniversari de la Carta Pobla de Bocairent

© Barcella - 2006

Bocairent celebra amb diferents actes l’atorgament de la seua Carta Pobla, però el començament ha estat bastant polèmic, ja que sembla que amb el canvi polític a l’Ajuntament, la preparació dels actes no s’ha fet amb el consens adient entre el Govern municipal i els diferents partits de l’oposició i moltes associacions del poble que no combre-guen

amb el tarannà de l’actual alcalde. És un fet remarcable que els actes s’han encetat amb un acte institucional unit a la celebració d’una missa d’acció de gràcies, fet que, segons l’oposició, s’adiu més a l’època en la qual es va signar la Carta Pobla que no als temps actuals, en què, en teoria, els poders públics són aconfessionals. ❦

Representació del Pas de l’Hort de 2006.

Nova representació triennal del Pas de l’Hort Nou èxit en la representació del Pas de l’Hort a Bocairent el qual va comptar amb 150 actors en escena i l’assistència d’un miler de persones. Es tracta d’una representació de la passió de Jesús que s’escenifica el Diumenge de Rams i el Divendres Sant, sempre en diferents escenaris segons les escenes. Aquest any fou especialment espectacular 6

l’escenificació de la crucifixió al final del carrer Taula del Rei per les perspectives del Barranc de l’Infern i de l’ermita del Sant Crist, il·luminada al fons. Alguns del públic que va assistir van lamentar la intromissió que hi va haver durant el descans entre dos actes per agrair amb un detall la presència del president de la Diputació de València. ❦

Vergonya nacional Javier Llopis

[…] Per més previsible que siga, el boicot institucional de l’Ajuntament d’Alcoi a tots els actes que tinguen que veure un poc amb Ovidi Montllor segueix sent una indignitat injustificable, una deci-sió sectària que converteix els seus promotors en una vergonya nacional per als habitants de la ciutat que va veure nàixer el cantautor. […] Resulta difícil trobar tal grau de misèria moral […]. Durant l’últim any, mentre es commemorava el desé aniversari de la defunció d’Ovidi, els alcoians ens hem ruboritzat veient com universitats, ajuntaments i entitats culturals de tot Espanya organitzaven home-natges a l’autor de La fera ferotge, mentre la nostra Administració local rebutjava, l’una darrere l’altra, les peticions per a sumar-se a l’esdeveniment. El ridícul s’ha vist compensat, almenys en part, per aquest remarcable esforç de voluntarisme que han fet els col·lectius culturals de la ciutat, que ha orga-nitzat una intensa programació per a l’Any Ovidi, al marge de tots els circuits d’ajudes oficials. […] Apagats els ecos de l’aniversari i de la indignació, arriba l’hora de fer balanç. D’aquesta trista història s’extrau una conclusió: la política cultural del PP ha quedat totalment desqualificada per la seua absurda i inútil obstinació en negar l’existència d’un dels artistes més importants d’Alcoi. Davant del clamorós menyspreu a Ovidi Montllor, resulta inevitable preguntar-nos: ¿què dimonis entendrà aquesta gent per cultura? ❦ Juny 2006


El projecte de camp de golf i urbanització entre Bocairent i Banyeres de Mariola Barcella

© Barcella - 2006

Des de l’edició del darrer número de Barcella fins a hores de tancar l’edició d’aquest número 28, s’han produït una gran quantitat d’esdeveniments capitals per al futur de Bocairent i Banyeres de Mariola. Aquesta rapidesa en el desenvolupament dels fets recorda el projecte de construcció d’una central tèrmica entre Beneixama i Banyeres que va ser rebutjat, pocs mesos després, enmig d’una important mobilització ciutadana en contra. L’última notícia que ha arribat a la nostra redacció és que l’Ajuntament de Bocairent abandona el suport inicial del projecte, encara que la Coordinadora Contra la Urbanització entre Bocairent i Banyeres (www.no-golf.org), davant l’amenaça d’un model de creixement urbanístic basat en l’especulació sobre el territori i en la seua malversació i destrucció, exigeix «un compromís institucional i unànime per part del conjunt dels partits polítics dels pobles afectats, que garantisca la inviabilitat, ara i en el futur, de qualsevol Pla d’Actuació Integrada (PAI) d’aquestes característiques». Barcella ha volgut tractar informativament la qüestió i reprodueix, per l’interés que té la magnitut de la mobi-lització en contra del projecte, un resum del full informatiu editat per la Coordinadora no-golf.org.

No és només un problema de Bocairent L’impacte del projecte per a urbanitzar la zona que va des de quasi l’assegador de Sant Jordi (a 1 km de Banyeres) fins a la carretera Bocairent-Alcoi (a 4 km de Bocairent) pot tindre conseqüències greus i irreversibles per als nostres pobles. Encara que administrativament afecte només Bocairent, els aqüífers, els ecosistemes i els paisatges no entenen Juny 2006

Xarrada informativa al parc de l’Estació de Bocairent.

de ratlles dibuixades damunt del mapa i no només afectarà Banyeres, sinó que els altres pobles de l’entorn i el parc natural poden veure’s perjudicats pel balafiament de recursos estratègics tan imprescindibles com l’aigua. Dins del perímetre del projecte hi ha la font del Roglar i l’ermita de Sant Antoni, a més d’altres masos tradicionals o creus de terme d’un valor incalculable, elements importants i històrics del patrimoni arquitectònic i cultural de Bocairent i Banyeres que no haurien de poder comprar-se amb diners.

Impacte sobre la Mariola El projecte d’urbanització entre Bocairent i Banyeres afecta una zona considerada com l’àrea d’esmorteïment del Parc Natural de la Serra de Mariola. L’àrea d’esmorteïment d’impactes té com a funció preservar els valors ecològics i paisatgístics del parc. Si la urba-nitzen, l’impacte es desplaçaria cap a zones més sensibles del parc i es faria més intens a causa de la proximitat de l’activitat humana. Entre les conseqüències de la pressió de la nova gent que aniria a viure, destaquen l’increment del risc d’incendis forestals, la contaminació i la destrucció del paisatge.

Els aqüífers es veurien afectats greument Els promotors d’urbanitzacions amb camps de golf s’esforcen molt a canviar

la imatge negativa que arrosseguen en l’aspecte mediambiental argumentant que reguen els camps amb aigua depurada. El que no diuen és que els centenars (o milers) de cases projectades sí que necessitarien inevitablement centenars de milions de litres d’aigua potable per al consum dels seus habitants, el qual inclou els seus jardins privats i les seues piscines. El consum d’aigua als habitatges unifamiliars de les urbanitzacions arriba a ser el triple que el dels pisos o cases urbanes sense jardí. La construcció de 1.500 habitatges comportaria un consum anual molt superior als 500.000 m3 d’aigua, con-sum que cal afegir a l’actual consum urbà de Bocairent. Però, a més, les necessitats només de reg d’un camp de golf de 18 clots mitjà (de 40 o 50 hectàrees) superen els 500.000 m3 anuals (l’equivalent al con-sum domèstic urbà de més de 8.000 persones), amb un consum d’uns 3.000 m3/dia als mesos d’estiu. A un territori on els recursos hídrics són tan limitats, és inacceptable malbaratar en el golf aigües que són vitals per a garantir les demandes domèstiques, agrícoles i industrials. No podem permetre la sobreexplotació de les aigües subterrànies, perquè pot posar en perill l’abastiment d’aigua potable de Bocairent i Banyeres o amenaçar els espais naturals protegits.

Un verd que mata Els camps de golf són monocultius totalment inadequats per a les zones de clima mediterrani. Mantindre’ls exigeix l’aplicació intensiva de productes químics (fertilitzants i plaguicides) que, arrossegats per les aigües de reg i per les pluges, contaminen les aigües subterrànies i provoquen la pèrdua de biodiversitat. Cal tindre en compte que el nucli urbà de Bocairent i gran part del seu terme estan situats a nivell més baix 7


que el lloc on es vol fer el camp. La gespa dels camps de golf és un cultiu molt vulnerable que necessita d’un ús intens d’herbicides per a impedir la invasió d’altres espècies vegetals, així com també de verís contra insectes i fongs. Als camps de golf s’apliquen, sobretot, quantitats ingents d’adobs químics nitrogenats que salinitzen el sòl i contaminen els aqüífers. Tots aquests elements, que són letals però imprescindibles per al manteniment dels camps de golf, circulen a través de l’aigua, del sòl i de l’atmosfera. Són tòxics, persistents, s’acumulen als organismes i no són selectius: no només ataquen les espècies considerades «no desitjades», sinó que també afecten les persones exposades i poden danyar i matar altres espècies d’animals que viuen als hàbitats pròxims.

Dèficit d’infraestructures L’arribada d’uns 5.000 habitants nous (3 o 4 habitants de mitjana per 1.500 cases projectades, igual a uns 5.000 habitants), comportaria que Bocairent duplicara la població sense tindre previstes les repercussions. Això significaria que les infraestructures actuals com el Centre de Salut, Correus, policia, neteja, zones d’aparcament, oficines municipals, etc., haurien d’abastir el doble de ciutadans quasi de la nit al matí i patirien un col·lapse. En altres paraules: hi hauria cues el doble de llargues, la qualitat de l’atenció baixaria a la meitat, els serveis públics es veurien desbordats. D’això tenim molts exemples on fixar-nos a la costa, on molts veïns de pobles turístics que a l’estiu multipliquen la

població es queixen reiteradament que en període de vacances estan desatesos als centres de salut i a qualsevol oficina pública municipal.

Augment del trànsit de vehicles La dispersió provocaria un augment del trànsit. Això comportaria impacte ambiental i social sobre el conjunt de Bocairent i Banyeres i, per tant, més soroll, més contaminació atmosfèrica i més barreres per als vianants. La dependència del cotxe obligaria els seus habitants a anar a àrees allunyades per a satisfer les necessitats quotidianes (treball, escola, gestions, sanitat, oci, etc.). A més, la baixa densitat de població faria econòmicament inviable un servei de transport públic que poguera atendre amb eficàcia aquestes zones tan disseminades.

Alt consum de sòl El model d’edificació dispersa és el que consumeix més superfície de terreny per habitant i, per tant, més energia. «Estar amples» és un luxe molt car i molt perjudicial. El balafiament de sòl agrícola o natural –un veritable tresor que hem heretat dels nostres avantpas-sats– impediria que en el futur s’hi pogueren fer altres usos realment necessaris per al conjunt de la societat. A més, es destruiria el paisatge natural per un «de disseny», d’on desapareixerien els camins, els marges, els elements arquitectònics tradicionals i la vegetació autòctona que seria substituïda per plantes exòtiques. Com es pot comprovar pertot arreu, l’oferta massiva de sòl urbanitzable no ha abaratit el preu dels habitatges, sinó tot el contrari. És un fet incontestable que s’ha exportat l’especulació de les ciutats a les zones rurals.

el territori i genera un context on creixen el desarrelament social, l’aïllament i la pèrdua d’identitat i de sentiment de comunitat. Aquest model provoca pèrdua de vida als carrers, reduïts a simples vials de circulació motoritzada. El mercat immobiliari agrupa en cada urbanització una població amb un perfil socioeconòmic molt semblant, i això impedeix la coexistència i la interacció entre grups socials diversos, la qual cosa és una de les grans riqueses que conserven pobles com Banyeres i Bocairent. Només cal aprendre d’altres municipis que han caigut en el parany del model d’urbanització + camp de golf. A llocs com Torrevella han augmentat espectacularment els robatoris i tota mena de delictes (fins i tot amb sang), ja que és molt més fàcil furtar on les cases estan disperses. Com també és més fàcil que hi residisquen màfies permanentment, ja que les urbanitzacions són atractives per a aquestes en ser un lloc ideal per a passar desapercebuts.

Una herència lamentable per a Banyeres i Bocairent Si el camp de golf resulta un fracàs –i no seria la primera vegada que passa això– res no ens assegura que en el futur no es construiran més cases sobre les hectàrees ocupades abans per la gespa. Els promotors i els governs municipals passaran i desapareixeran però, com hem explicat, ens pot quedar una herència lamentable i irreversible entre Banyeres de Mariola i Bocairent amb conseqüències de tot tipus: ecològiques, econòmiques, socials i, fins i tot, culturals. ❦

Problemes de cohesió social El territori no és un full de paper en blanc on dibuixar el que ens parega. La urbanització del medi rural és una nova forma de colonització del territori que transforma el camp en un espai desposseït de la cultura agrícola i de la seua història. Això provoca la desaparició dels vincles entre els habitants i 8

Juny 2006


Macrourbanitzacions: ¿futur o mort dels pobles? Coordinadora No-golf.org

© Barcella - 2006

El passat 20 de maig va tenir lloc al parc de l’Estació de Bocairent una xarrada informativa titulada Macrourbanitzacions: futur o mort dels pobles? Malgrat els entrebancs que va haver de sortejar la Coordinadora, com la denegació del permís per a utilitzar el Teatre Avenida per part del Govern municipal de Bocairent, la reunió va tenir un remarcable èxit d’assistència de veïns i veïnes de Bocairent, Banyeres de Mariola i altres pobles de la zona afectada. Com a iniciativa ciutadana, la Coordinadora va aprofitar l’acte per a exigir un compromís institucional per part dels partits polítics, que garantisca la inviabilitat –ara i en el futur– de qualsevol actuació d’aquestes característiques. A l’acte havien estat convidats tots els representants dels partits polítics a l’Ajuntament de Bocairent, per la qual cosa els organitzadors lamenten l’absència del Govern municipal, sobretot de l’alcalde i del regidor d’Urbanisme, que van declinar la invitació per escrit. Abans de la presentació dels ponents, Joan Sanz, un dels membres de la Coordinadora, va llegir un manifest amb una declaració d’intencions d’aquest grup de ciutadans que s’oposa a aquest model de creixement urbanístic basat en l’especulació sobre el territori i en la seua malversació i destrucció. Tot seguit, va prendre la paraula Carlos de Aguilera, membre de la Junta Rectora Estatal d’Adena WWF. Aguilera va abordar els greus problemes mediambientals que es derivarien d’una urbanització associada a un camp de golf, com el balafiament de l’aigua, la destrucció del paisatge, els problemes per a la flora i la fauna i l’impacte social sobre les persones. També va encoratjar els assistents a unir-se per oposar-se al projecte si no el volien per al seu poble, i va explicar el cas d’una urbanització projectada per la construcJuny 2006

Xarrada informativa al parc de l’Estació de Bocairent.

tora Llanera a Biar, que es troba paralitzada per les accions d’oposició d’una coordinadora de veïns d’aquest poble. Aguilera va explicar als assistents, com a primícia, que hi ha un compromís verbal per part d’aquest Ajuntament segons el qual la macrourbanització de Biar no es farà, atés que la massiva oposició de veïns ha fet que els polítics de tots els partits reconsideren les seues posicions inicials cap al projecte de la constructora. El segon ponent, l’enginyer urbanístic Nicolás Anguix, va fer un repàs dels abusos urbanístics que ha propiciat la LRAU, una llei recentment derogada. Després va passar a analitzar els «forats» legals que té la nova Llei Urbanística Valenciana (LUV) i va recordar que la Comissió Europea ha advertit, de manera reiterada, que la LUV «encara manté importants deficiències» que perpetuen els abusos contra els propietaris que no volen vendre les seues terres. També va dir que els promotors urbanístics solen utilitzar materials de curta durada com, per exemple, asfalts per als carrers que es mantenen en bon estat només mentre dura la construcció, i que quan es deterioren s’han de reparar a costa de tots els ciutadans, a base de pujades d’impostos. Carmen Sanjuán, advocada urbanística, va prendre el relleu en la paraula i va explicar que els ciutadans no han d’oblidar que els promotors vénen «a fer caixa» i que després desapareixen i deixen en herència greus problemes als

municipis. Sanjuán va dir que, si un dia abans de l’arribada del promotor amb el projecte, Bocairent no tenia cap necessitat d’aquesta actuació, és injustificable que, un dia després de la presentació de la proposta, Bocairent necessite edificar milers de metres quadrats sense que les condicions i les necessitats objectives del poble hagen canviat de la nit al matí. Carmen Sanjuán, igual que Nicolás Anguix, van oferir la seua col·laboració als veïns i veïnes dels pobles afectats per a donar-los qualsevol informació tècnica que puguen necessitar per a lluitar contra el projecte. L’últim ponent va estar el metge Vicent Calabuig, coordinador del Centre de Salut de Bocairent, que va explicar la reculada que, al seu parer, podria patir la gent de Bocairent pel que fa a la qualitat de les prestacions sanitàries. Calabuig va advertir que el País Valencià duu camí de convertir-se en el geriàtric d’Europa i que això comportaria la fallida del sistema sanitari valencià. També va assenyalar la paradoxa existent entre rebutjar socialment els immigrants «de tercera» que treballen amb uns sous de misèria, cotitzen la Seguretat Social i mantenen l’augment de la natalitat, i acceptar gustosament els immigrants «de primera», que després de generar la riquesa als seus països d’origen durant l’edat activa, originen, ja jubilats i instal·lats ací, una despesa mèdica espectacular que hem de pagar entre tots els ciutadans valencians. Calabuig va pronosticar que, de dur-se avant la construcció de la urbanització, els serveis del Centre de Salut es veurien desbordats per una població que es duplicaria quasi de la nit al matí. Per acabar l’acte, es va obrir un torn de paraules entre els assistents on es va poder veure la satisfacció del públic, que demanava informació per a poder unir-se a les properes accions de la Coordinadora. ❦ 9


Tomàs Escuder

Joan Antoni Ruiz Company

Si dic que el meu veler té 28 peus d’eslora es dir-vos ben poca cosa, supose. Els de terra ferma solem tindre poca visió i estima per les coses de mar. Que té 28 peus vol dir que amida uns vuit metres i mig de llargària. Que no és molt que diguem. Però prou per a viure-hi. I també això us xocarà, als de Barcella en particular, o als de Banyeres més en general. Perquè dir que hom viu a bord d’un petit veler com el meu tot l’any no deixa de ser un pessic estrafolari. Però no tant. Perquè si vos agraden les coses pures, els espais grans, les relacions humanes clares, en eixe cas viure a la mar té molts avantatges. Jo també era de terra endins: terraqüi. Fins que, no sé per quina raó exactament, vaig mirar cap a la mar. Viure a bord d’un veler significa una visió diferent de les coses en general. En primer lloc, de la meteorologia. Res no compta tant, a bord, com eixa qüestió. Tot hi queda subordinat. Navegar d’un port a un altre, la vida en port si plou o fa sol… Però això que podria ser un inconvenient acaba sent un espectacle. Quines escenes, mare meua! Els mobles del cel, les coloraines d’un capvespre… Des de la mar les inquietuds i desficis de la vida es veuen de forma diferent. I tant! Jo, que caminava per la literatura, en vaig quedar fastiguejat per tantes misèries i guerres personals. En mar les lleis de la natura són dures, però clares. Ningú no enganya. Són inflexibles però clares. Me’n vaig allunyar. La política? Els polítics, vists de la mar estant, componen un paperot ben fluix, egòlatra, pudent. Així és que més m’estime una bona singladura que una declaració altisonant de qui no té res a dir. El ventijol d’un dia de primavera empenyent el veler… quina delícia! En mar, ja siga navegant o en una cala o en un port, la vida passa suau. Un s’acontenta amb coses senzilles i pràctiques. I boniques. El consumisme exacerbat de la nostra vida quotidiana queda en un segon terme una vegada que tens el veler a punt de mar, tot ben estibat, les veles parades i sents com el casc llisca per sobre una mar suau. Sí, de la mar estant copses la vida amb una mirada diferent. Allunyada. Un poc trista si veus el personal. I únicament, de vegades, alguna espurna de gràcia i alegria et sorprén quan veus una fita com aquesta Barcella. Des d’aquest tan maltractat Mediterrani no puc sinó donar-vos les gràcies per la revista. ❦

Arrop va rebre, a principi d’any, el Premi Nacional com a Restaurant Innovació de 2005. Des de final de 2004 té obertes les portes. Ara ja és una visita obligada perquè és una autèntica fruïció. En primer lloc, pel local. Després, les persones, el tracte és immillorable; i per últim, el menjar, que és el fonamental. Decoració i ambient minimalista, funcional i pulcre. Molt grat per al repòs i acurat extrem en els detalls. Espais amples i plens de comoditat que, a més, es beneficien d’un magnífic equip, on es respira professionalitat, atenció i saviesa: eficàcia, sense cap servilisme. Un model de seriositat i ofici. Màxima qualificació i bon gust. Allò important en un temple del bon menjar com aquest és el què i com es menja. Ací tot són sorpreses des de l’inici a la fi. En aquest apetitós caminar pels sabors de sempre, en la seua obsessió per oferir matèries de primera qualitat hi ha un destacable respecte per la tradició, entesa amb nova i suggeridora òptica. Tot el que s’hi menja és fruit d’una reflexió, d’un treball constant per part d’un cuiner sensible i autodidacte, fruit d’estudis constants, cursets i lectures que l’han portat a oferir una gastronomia tradicional i revolucionària alhora, que constitueix sempre grates novetats. Ajuntant la memòria i la tradició del bon receptari valencià –de tota la vida– i aprofundint en les arrels d’una cuina fèrtil i autòctona a Arrop es gaudeix de cada plat, perquè la tècnica perfecta s’uneix al sabor gratificant i al repte de cada dia, del qual ix vencedor per la seua honestedat i el seu bon fer. L’oferta és sempre creativa i mediterrània, amb caràcter personal, talentosa pel seu tarannà sense igual. Amb risc –per a alguns, els poc aventurers–, però amb la fidelitat a les tradicions estan les seues millors virtuts. Una perfecta mescla que incorpora noves creacions inspirades en plats coneguts. Així, per exemple, els arrossos locals, la inevitable fideuà, la sépia, el tradicional bullit, el moniato, la tonyina, la carabassa, l’espencat, la pilota, les sofrides i saboroses coques –entre molts altres– hi troben immillorables i noves ocasions per al delit total i la satisfacció del més exigent paladar. Tot això amb l’encertat acompanyament dels vins. Una oferta àmplia i selecta dels millors cellers. Així, tant Mari Carme Bañuls a la sala –ideal en la recepció i el tracte, i gran coneixedora de vins– com el seu marit Ricard Camarena, a la cuina, ofereixen un local jove, vigorós i ple de futur, que és una referència ineludible en la gastronomia valenciana. Un orgull per a ells i per a nosaltres que podem paladejar amb la seua cuina singular, arriscada i útil, imaginativa. Poderosa. Recorde que vaig moure amb un cava (després vingueren altres vins de diversa procedència) i vaig voler acabar amb un altre. Català, per cert. Amb ell brinde pel seu futur, que ja és una esplèndida realitat. ❦

10

© Arrop - 2006

Arrop

© Barcella - 2003

Una temporada en mar

Restaurant Arrop, Tel. 962 950 768, Gandia. www.arrop.com Juny 2006


Anna Pascual

Maki, bateria d’Obrint Pas

© Obrint Pas - 2006

Ximo Tomàs i Gómez (Maki) és, actualment, un dels membres del grup valencià de més èxit: Obrint Pas. Va nàixer a Banyeres de Mariola a la primavera de 1974 i ha viscut a Banyeres, València i Onil. Combina el disseny gràfic amb la mú-sica. Començà, amb 15 anys, to-cant a l’Orquestra Electra Glide, for-mada per gent de Banyeres, Ibi i Onil. Un parell d’anys més tard, formà part de Kar-tutx (Bocairent), pioners del rock en valencià. Va entrar en Dropo, un grup de rock en valencià que començava, juntament amb Obrint Pas, a fer els primers concerts. La tornada de València va comportar l’inici de Banda Jachis però, sobretot, l’inici de Disidencia, un grup del qual encara forma part col·laborant en la logística (dissenys, web, etc.). Obrint Pas és ara el seu present.

– ¿Quan comencen les teues inquietuds musicals i per què et declines per la percussió i aquest estil de música? – De menut solia passar les revetles de les festes de La Cope, el meu barri, mirant el bateria del conjunt que tocava. A diferència de la resta de xiquets, que sentien predilecció per les motos, el futbol o els jocs bèl·lics, a mi em captivava tot allò que fóra un tabal, un timbal, uns platets o qualsevol cosa que fera soroll al colpejar-la. Sempre recordaré els bonegons de ma mare perquè li foradava el sofà amb les agulles de fer punt, fent com que tocava els timbals. M’agradava molt la música, sobretot aquella on els instruments de percussió prenien protagonisme: des de les marxes mores, fins al rock dur, passant per una batucada o, fins i tot, per una samba o una rumba. Recorde que, de qualsevol cosa que m’envoltava, feia un ritme. Encara ho faig, de vegades sense adonar-me’n. Supose que és el meu destí. Juny 2006

«Fem cançons sobre la nostra visió del món, del nostre país i de les persones que l’habiten» – Un dels projectes més important ha sigut el grup Disidencia, el qual ha tingut un gran èxit amb cinc discos al carrer (La solución está en tus manos, 1997; Apología de lo evidente, 1998; Novus Ordo Seciorum, 2001; Bienvenidos a Occidente, 2002; Hablarán de las piedras, 2004). ¿Quines eren les teues intencions al formar aquest grup i com valores la teua trajectòria en ell? – Disidencia va començar com comencen tots els grups de rock: quatre amics que, motivats pels mateixos gustos musicals i amb unes mateixes inquietuds socials i polítiques (en aquell moment tots quatre erem insubmisos al servei militar obligatori), decideixen formar un grup i versionar els seus referents. En el cas de Disidencia, vam tindre l’oportunitat d’enregistrar uns quants discos i vam passar de versionar els grups que admiràvem, a compartir escenari amb ells. A Disidencia li he dedicat una dècada de la meua vida. Han sigut més de 500 concerts i dues

gires que ens van dur a Mèxic, Ale-manya, Suïssa, Àustria i França. Han sigut més de 40.000 discos venuts i milers i milers de quilòmetres recorreguts. Han sigut deu anys de conéixer món, d’intercanviar cultures, de reforçar lligams i d’establir relacions que perduraran per sempre. – Has portat avant altres formacions com ara Banda Jachís i col·laboracions amb altres grups en gires i concerts. ¿Com han estat aquestes experiències i quines han sigut les teues motivacions per a portar-les a terme? – Des que tinc ús de raó, mai he estat sense fer música. Primer va ser Kartutx: recorde que participàrem al primer Festival Tirant de Rock, a la plaça de bous de València, i va ser tot un esdeveniment per a mi. Vaig passar per Dropo, de València, on tambe feiem servir la nostra llengua per a transmetre les nostres inquietuds. I Banda Jachis va ser un projecte paral·lel a Disidencia. De fet, tots els membres de Disidencia hi hérem. Vam enregistrar dos discos, Qué pasa en el mundo i Intereses creados, que van tindre una molt bona acollida a l’Estat espanyol. Durant dos anys, vam estar de gira quasi continuada amb Banda Jachis, deixant un poc de costat Disidencia. Crec que totes les experiènces són bones: tocar diferents estils musicals, fer-ho amb músics diferents, moure’t per diferents circuits… Tot ajuda a créixer com a músic i, a més a més, també t’adones d’allò que realment vols fer, amb quines coses et quedes i quines deixes de banda. – Fa al voltant d’un any que ets el bateria d’Obrint Pas. ¿Com va sorgir aquest projecte i per què vas fer aquest canvi de grup? – Amb Disidencia vam tindre una sèrie de circumstàncies, com ara el saturament, l’estancament, la mala sort 11


12

© Obrint Pas - 2006

amb el darrer treball discogràfic... Fins i tot una mica d’esgotament físic i psíquic, que van desembocar en la necessitat de fer una aturada «biolò-gica». Aquesta aturada indefinida ens oferia la possibilitat de treballar en projectes personals que, en principi, no tenien cabuda en Disidencia. I una sèrie de casualitats van fer possible la meua incorporació a Obrint Pas. Va ser curiós perquè, sense arribar a conéixer-nos personalment, durants els anys que vaig viure a València, la gent d’Obrint Pas i jo coincidíem als mateixos concerts, a les mateixes manifestacions, als aplecs, ens movíem i anàvem als mateixos llocs... Fins i tot vam arribar a tindre amics i companys comuns. – Sempre has format part de grups i projectes els missatges dels quals han estat crítics i han tingut un gran contingut reivindicatiu. ¿Per què? ¿És així com entens la música? – És així com entenc la vida. Visc a una terra de revoltes populars. Vinc d’una família de treballadors, d’uns avis que van perdre la guerra al 39. Sempre he tingut un fort compromís i una forta consciència de classe. Intente ser conseqüent amb la meua forma de veure les coses i veig en la música un important instrument de reflexió i de conscienciació. – Obrint Pas està batent tots els rècords de vendes i concerts d’un grup valencià que canta en valencià. ¿Feu la vostra música conscients de la repercussió dels vostres missatges? – Últimament la cosa ens va prou bé. Hem tingut la gran sort d’arribar no només al públic d’on es parla la nostra llengua, sinó que hem pogut traspassar fronteres tocant arreu d’Europa. Això és molt important per a nosaltres perquè volem demostrar-nos que la música en valencià no ha de ser només per a valencianoparlants. És cert que cada vegada som més conscients de la repercussió de les nostres cançons, però sempre intentem fer-les segons allò que sentim en cada moment. Fem cançons sobre la nostra visió del món, del nostre país i de les persones que l’habiten. I, per tant, de les seues injustícies, de les seues pors i les seues lluites. – ¿Quins plans teniu per als pròxims mesos? – Amb Obrint Pas he realitzat ja un centenar de concerts amb cites importants en llocs emblemàtics com

Maki al camp de concentració de Dachau, Alemanya.

«Sempre he tingut un fort compromís i consciència de classe» ara Amsterdam, el Sahara, Berlín, Barcelona, Madrid, Zuric, Bilbao, Compos-tel·la, Sardenya, Saragossa o Londres. Tenim pensat fer un nou disc que eixirà publicat la primavera del 2007. Ara estem fent una gira llarga per tot Europa que, amb sort, també ens portarà a l’Amèrica del Sud. – ¿El fet de cantar en valencià ha comportat un problema en la projecció d’Obrint Pas o ha conseguit que el grup es cree un segell d’identitat amb la llengua? – Per a nosaltres, cantar en la nostra llengua és un fet normal, o almenys crec que així hauria de ser-ho. Obrint Pas creu, i així ho fa, que s’ha d’intentar arribar a tot el món amb la llengua pròpia. Ens han educat amb molts tòpics i complexos respecte d’aquest tema i sempre se’ns ha dit que només cantant en anglés o castellà pots arribar a més gent. Amb Obrint Pas estem treballant per poder-ho fer en valencià. – Amb tot el que comporta pertà-nyer a un dels grups més sol·licitats del moment, ¿ha canviat la teua vida o els projectes personals que tenies abans d’entrar al grup?

– Obrint Pas té un volum d’actuacions importantíssim. Això implica molta dedicació i, de vegades, un poc de sacrifici també. No ha significat un gran canvi, ja que porte uns quants anys a la carretera, però sí que he notat un increment d’eixides i, amb tot això, una reducció del temps lliure per a veure els amics i les amigues, la família i per a estar amb la meua companya. Pot ser tot això siga el més difícil. Fa unes setmanes van coincidir les –per a mi, tan estimades– festes de moros i cristians amb una gira per Alemanya que acabava l’1 de maig a Berlín. Sóc de la filà d’Estudiants des que vaig nàixer i mai no havia faltat en 30 anys a unes festes de Sant Jordi. He de reconéixer que, tot i l’èxit de la gira alemanya, va ser dur no poder ficar-me el vestit de fester i escoltar la música d’El bon humor. – Per acabar, ¿voldries dir als lectors del Barcella alguna cosa més? – A títol personal, i ja que em doneu l’oportunitat, voldria donar un toc d’atenció a La Crónica de Banyeres, que «pretén» ser el periòdic del nostre poble i «la voz y el reflejo de todos los banyerenses», segons s’autoproclama la publicació. Un toc d’atenció perquè no van ser ni dues les línes escrites de la crònica del concert d’Obrint Pas a Banyeres el passat setembre. Un concert que va reunir més d’un miler de persones (no recorde tal poder de convocatòria a cap concert o revetla de Banyeres) vingudes des de diferents punts del País Valencià, bé amb autobusos organitzats o bé per iniciativa pròpia. Un concert que va comptar amb un altre grup musical de Banyeres, a qui no se li va fer gens de cas. Un concert on va col·laborar gent de Ressons: un grup de dolçaines i percussions format per músics de diferents poblacions al voltant de la Mariola on, evidentment, torna a haver-hi gent del nostre poble. Va ser un concert de caràcter festiu, però també de caràcter reivindicatiu, on es van donar cita diferents generacions que van vindre per a gaudir de la música, de la nostra cultura, de les nostres arrels i per a reivindicar l’ús de la nostra llengua, precisament allò que falta en la publicació que pretén ser «la voz y el reflejo de todos los banyerenses». La veu i el reflex dels banyerencs que ens vam reunir aquella nit, afortunadament, va per un altre camí. ❦ Juny 2006


© Barcella - 2003

El grup de dolçaines i tabals El Braçal, de Banyeres de Mariola, fundat a l’octubre de 1996, ha desenvolupat des de llavors una tasca cultural amb finalitats com les de donar a conéixer per tot arreu instruments típics valencians –como ho són la dolçaina i el tabal–, el foment i creació de peces musicals, etc. Al grup ha tingut cabuda qualsevol persona, sense limitacions d’edat, sexe, condició social, etc. L’evolució del grup ha estat considerable. Va partir d’un nombre de membres reduït, que ha augmentat amb el pas del temps fins arribar actualment a 30 músics. S’ha fomentat també la creació d’una escola per al ensenyament d’aquests instruments i també d’altres, generalment de percussió. L’escola ha estat nodrint-se, fins i tot, de persones de fora del nostre poble. Actualment hi ha més de trenta-cinc alumnes i tres professors (dos de dolçaina i un de percussió). De fet, en cada inici de curs hi ha veritables problemes a l’hora adaptar l’horari a causa de la quantitat de alumnes que, any rere any, s’incorporen, tant en l’aprenentatge de la dolçaina com en el del tabal. Aquest és un indicador palés que el grup està «viu», atés que cada vegada hi ha més membres que procedeixen de l’escola, una vegada assolida la seua «majoria d’edat», musicalment parlant. Aquesta tasca fa que molta gent

Juny 2006

X Aniversari d’El Braçal Grup de dolçaines i tabals El Braçal

Concert d’El Braçal. Festes de la Malena, 2003.

jove del poble tinga uns altres al·licients a més dels merament lúdics i tòpics (pubs, discoteques, etc.) i puga destinar part del seu temps a activitats culturals com aquesta. Han pogut adquirir coneixements musicals i viatjar. De fet, hem actuat en infinitat de llocs per tota la geografia del País Valencià i, a més, fora d’aquesta frontera i de l’Estat espanyol: Albacete, Almeria, Eivissa, A Corunya, França, etc., sempre portant amb orgull el nom del nostre poble. I no és gens fàcil, tot i que semble el contrari, crear, unir, mantenir i consolidar un col·lectiu de persones de diferents edats, oficis, perspectives, etc. No és gens fàcil trobar una compenetració i una perseverança en un bon nombre de persones si no es manté un

ordre establit i una bona planificació. No és gens fàcil mantenir la il·lusió i les ganes de fer les coses bé si no hi ha una aportació per part de cadascun dels components que integren el col·lectiu. Amb tot, la major part d’aquestes premisses han estat complides pels components que actualment formen el grup de dolçaines i tabals El Braçal, sense oblidar que també han existit desànims, frustra-cions i, malauradament, membres que han abandonat aquest camí, cosa que ens ha fet recapacitar com és de dur, de vegades, mantenir una afició. Perquè, no ho oblidem, cap dels components del grup es dedica en exclusiva a aquesta activitat. Malgrat tot, el grup complirà aquest any 2006 els seus primers 10 anys d’existència i el balanç, en general, pot considerar-se molt positiu. Per tot això, volem realitzar aquest any diverses activitats destinades principalment a fer festa i donar a conéixer més profundament, si cal, la dolçaina i el tabal. Aquestes activitats volem dedicar-les al poble de Banyeres de Mariola i a tots els qui han apostat per aquest grup i aquests instruments. Finalment, volem assenyalar que el camí no ha arribat a la seua fi. Al contrari: no hi ha un horitzó marcat. No obstant això, mentre la gent seguisca escoltant aquests instruments, el grup no desapareixerà. Eixe és el nostre desig i el nostre objectiu. ❦

13


14

Els reptes dels museus d’etnologia Raquel Ferrero i Gandia

© Barcella - 2001

¿Som primer museu i després etnològic o som primer etnològic i després museu, o més bé és un tàndem que no es pot destriar? Estic convençuda que, depenent d’on posem l’accent, estarem fent una cosa o una altra. Si passegem per les sales dels museus i parem atenció veurem que els museus d’etnologia valencians són museus descriptius. Dic que són descriptius perquè representen espais físics i arquitectures, oficis, processos de conreu, transformació d’aliments, maneres de vestir..., en definitiva, exposen escenaris. S’organitzen temàticament i funcionalment i, en general, la coherència expositiva va d’allò més simple a allò més complex; d’allò material a allò immaterial; d’allò més directament observable a allò més difícil d’observar. També direm que tenen voluntat de ser museus de territori i museus d’identitat. De territori perquè tots ells responen a classificacions geogràfiques i parlen sobre les relacions establertes entre les persones i la natura. D’identitat perquè mostren unes formes culturals, considerant que els són pròpies i que, per tant, els confereixen uns trets particulars. Tenen en comú parlar d’uns altres que ja no són com nosaltres, però subjau la pretensió de transmetre que eixos altres som nosaltres, val a dir, estan apel·lant a la nostra identitat, o a la nostra microidentitat. Així, les exposicions ens mostren trossos idíl·lics d’eixe passat que solem anomenar vida tradicional. A eixos nostres-altres, se’ls representa suposant que estaven harmònicament instal·lats en el món preindustrial. Aquests museus de la «vida quotidiana», de la identitat local, tracten de mantenir vives unes formes culturals en desús, mostrant trets distintius i diferenciadors front als veïns. Aquesta intenció per conservar aquelles tradi-cions, artefactes o relacions pròpies de la societat preindustrial és el coll de botella dels nostres museus d’etnologia. La por que desapareguen en un futur (quan de fet ja moltes han desaparegut o estan en trànsit de desaparéixer) aboca els museus a fer una representació idealitzada de les condicions de vida dels nostres avantpassats. Una representació falsa i confusible que no ajuda gens ni mica a entendre la dinàmica dels canvis socials. És des d’ací des d’on s’apunta que estem fent museologia etnològica i no

Museu arqueològic a Bocairent.

«Els museus haurien de ser territoris d’imatges suggeridores de reflexió sobre la realitat, no d’objectes» pas etnologia museològica que, al meu parer, és l’orientació en què hauríem de començar a treballar als museus d’etnologia. Posar l’èmfasi en la conservació d’objectes o de formes de vida, mitjançant la representació d’estampes o relíquies sacralitzades, sense tensions, ens aboca a mostrar-nos com a cantors de la rusticitat i acaba en l’immobilisme. L’hàbit conservacionista fa que no tinguem capacitat d’adaptar-nos a l’esdevenir del moment en què vivim, i presentem obstacles a la producció d’altres mirades museístiques més entenidores. En canvi, fer etnologia museològica significa abandonar la perspectiva descriptiva i agafar-nos a la conceptual. Una de les primeres accions per arribar-hi passa per deixar de banda la tirania conservacionista i el protagonisme dels objectes. Els museus haurien de ser territoris d’imatges, no d’objectes; d’imatges suggeridores de reflexió sobre la realitat. La qual cosa és, més o menys, el mateix que afirmar que els

museus haurien d’interrogar, de crear reaccions entre les persones que els visiten. Per fer-ho hauríem de treballar afavorint la possibilitat de reconstrucció i explicació significativa d’ambients socials i culturals. Així, la lluita entre continuïtat i tradició-canvi i desenvolupament és un testimoni que hauríem d’agafar en els museus d’etnologia. Açò és el mateix que dir que els museus d’etnologia haurien de preocupar-se per documentar el canvi social, explicant les transformacions dels espais, de les relacions, de les creences, en definitiva, de tot allò que ens caracteritza. Davant de les estampes atemporals i nostàlgiques ens caldrà investigar el moviment que caracteritza els subjectes que conformem la societat. Deixem de construir excel·lències, deixem de sacralitzar l’anomenada societat tradi-cional, doncs aquest fet ja sabem, a hores d’ara, que impedeix la problematització dels fenòmens i de les accions socials. Ara bé, no és fàcil passar de la museologia etnològica a l’etnologia museològica. No és fàcil i demana un procés de construcció i redefinició col·lectiva. Passar de la descripció d’objectes a capbussar-se en les rela-cions dels objectes, en els discursos, implica fer un salt a pèl cap endavant. I dóna vertigen, és clar que sí. Però si som museus d’etnologia seria bo que treballàrem en eixa línia, és a dir, la de l’etnologia-antropologia. I la primera clau per apropar-nos a la realitat social des d’ací demana posar l’èmfasi en allò més humà (característica cabdal de l’etnologia), la qual cosa ens farà aproximar-nos més als «habitants» i no tant als «habitats», per a centrar-nos més en el «paisanatge» que no en el «paisatge». Comptat i debatut, seria bo que les nostres exposicions, més que ser documents descriptius d’un temps passat, foren testimonis oberts per a la reflexió o per a la comparació entre els nostres avantpassats i el nostre present més immediat. ❦ Raquel Ferrero i Gandia és antropòloga del Museu Valencià d’Etnologia, València. Aquest article és una síntesi del publicat per aquesta autora amb el títol «¿Un museu d’etnologia és un bon lloc per a pensar?... De la museologia etnològica a l’etnologia mu-seològica», en la Revista Valenciana d’Etnologia, núm. 1, Diputació de València. València, 2006, pàgs. 95-103. Juny 2006


Parc Cultural dels Molins Isaac Montava Belda

© Isaac Montava - 2006

El Parc Cultural dels Molins és el títol del meu projecte final de carrera d’Arquitectura, tutorat per Miguel del Rey i Vicente Vidal i presentat en gener del 2006 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. La primera fase va consistir en l’arreplegada de dades sobre les diferents etapes en l’elaboració del paper d’aquests molins, de les vivències d’alguns dels seus treballadors, les idees de projectes somiats en aquest entorn, els exemples d’intervencions en llocs de característiques semblants, etc. Vaig dibuixar i passejar per a obtindre els criteris d’intervenció en aquests espais tan singulars. Els recursos propis i únics de Banyeres de Mariola són la serra, el riu Vinalopó i les ruïnes dels molins de paper. Si s’exploten correctament i de forma respectuosa i sostenible, es pot aconseguir un futur turístic molt prometedor per a Banyeres de Mariola. El projecte pretén recuperar dos dels antics molins de paper i el seu entorn, el molí Pont i el molí Sol, molt pròxims entre ells i a la vora del riu Vinalopó. Davant de la imminent pèrdua d’aquestes impressionants construccions, vaig proposar la creació d’un parc cultural. La intervenció comprén tres etapes complementàries, encara que clarament diferenciades: La primera, la recuperació del paisatge exterior, amb la configuració dels passejos amb voreres que delimiten amb gran simplicitat el recorregut del

Juny 2006

«Destaca l’actitud respectuosa amb les ruïnes i l’entorn»

© Isaac Montava - 2006

medi natural. Tot això adaptant-ho a la topografia, buscant les millors vistes i els llocs de l’entorn més interessants i

recuperant les espècies autòctones. La segona és la recuperació de part del molí Sol amb uns nous espais d’acord amb les necessitats turístiques actuals, com un alberg-hotel-restaurant i una sala multiusos, a més d’un recorregut per les zones fabrils més ben conservades. La tercera part és l’actuació sobre el molí Pont, que albergaria la nova seu del Museu Valencià del Paper. Al projecte destaca l’actitud respectuosa amb les ruïnes i l’entorn. Els nous elements emprats es diferenciarien de la construcció històrica i de l’entorn, tant formal com constructivament, i serien reduïts al mínim necessari. El material utilitzat, principalment, és l’acer Corten, amb aspecte de ferro oxidat, però que no es corroeix, i que contrasta amb els murs de maçoneria de les ruïnes i limita el recorregut al parc, amb un element repetit modulat amb un pam valencià de 22,5 cm. Aquest mòdul regeix les mesures d’aquestes impressionants construccions i s’utilitzaria per a modular tota la intervenció nova. El parc cultural tindria un recorregut molt adaptat a la topografia del terreny, en el qual la terra consolidada es limita per dues línies que ens acompanyen durant tota la visita i separen la zona transitable de l’espai natural amb gran simplicitat: una línia formada per plaques d’acer que configuren el mur de contenció en les zones necessàries. Aquesta repetició sistemàtica de la xapa plana modulada fa referència a les

15


16

© Isaac Montava - 2006

© Isaac Montava - 2006

© Isaac Montava - 2006

característiques del paper, repetit i pla, el qual és el protagonista d’aquests molins antics i del nou museu. El parc està pensat per a la seua contemplació, per a relacionar-se les persones i per a pensar. També per a conéixer la nostra història i el nostre entorn, acompanyats per l’aigua del molí i de les séquies, integrant-nos en tot moment amb els molins i l’entorn natural, que es diferencia clarament en tres zones: l’ombria, el riu i la solana, zones que es replantarien amb espècies pròpies de la comarca. Al molí Pont es reubicaria el Museu Valencià del Paper, actualment situat al parc de Vil·la Rosario, amb totes les sales necessàries per a donar servei al museu i buscant que cada espai readaptat es corresponga amb les necessitats dels nous serveis. Les escales estan ubicades on s’han enfonsat algunes plantes del molí i es desplacen en cada planta per a permetre reconéixer l’envergadura real d’aquests molins paperers. Unes perforacions al mur donarien vistes a la roda hidràulica i ens permetrien observar i escoltar l’aigua de la roda i el moviment d’aquesta sénia que, gràcies a la força de l’aigua, generava l’energia necessària per a aquests molins. A la

planta baixa amb voltes es recrearia la fabricació del paper. La primera planta es destinaria a l’exposició permanent. La segona planta es dedicaria a una exposició etnogràfica sobre la vida dels habitants d’aquestes comarques i, en l’última planta, s’ubicaria la biblioteca i les exposicions temporals. Des de la planta baixa s’accediria a l’espai de bar, que penjaria una part de

«El projecte pot servir per a potenciar el turisme i l’economia de la comarca» l’edifici sobre el riu Vinalopó. Permetria un descans en harmonia amb les ruïnes i l’entorn natural. De manera contigua s’ubicaria la sala de deu metres d’alçada i tres d’amplària on podria observar-se la roda hidràulica que aprofitaria també l’energia del salt de l’aigua per a generar l’energia necessària per a tot el parc amb una central minihidràulica. L’espai de l’antic molí de farina es reutilitzaria

com a sala de conferències i concerts. El pati serviria com a lloc de descans, jocs o espectacles a l’aire lliure. Al projecte destaca l’actitud respectuosa amb les ruïnes i l’entorn. Durant tota la visita es reconeixeria la intervenció efectuada, diferenciada de les ruïnes precedents, amb les cobertes executades amb acer Corten reinterpretant el sistema constructiu anterior i amb unes finestres de vidre i d’acer Corten com a caixons que podrien eliminar-se en qualsevol moment. La senzillesa i delicadesa de la xapa metàl·lica d’acer Corten seria el fil conductor que ens acompanyaria en tot el projecte. És l’element que dialogaria amb les ruïnes i el medi natural. És el material que definiria la nova arquitectura integrada en aquest entorn i als molins. En definitiva, aquest projecte pretén ser realista i econòmic. Amb la voluntat necessària d’inversors particulars i de les administracions, es pot aconseguir rehabilitar aquests dos molins i el seu entorn, amb una solució molt coherent, sostenible, unificada i respectuosa que pot servir per a potenciar el turisme i l’economia de la comarca, recuperant i donant una utilitat als recursos propis de gran valor dels quals disposem. ❦

Juny 2006


Almudena Belda

Jordi Garcia Vilar,

El proper 15 de juliol es celebra a Banyeres de Mariola la representació de La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa per a commemorar el 25é aniversari de la primera posada en escena d’aquesta obra, escrita i dirigida per Jordi Garcia. Per tal que ens explique els entrevís de la funció i ens avance els preparatius del muntatge hem parlat amb l’autor i creador d’aquest espectacle. © Barcella - 2006

– Jordi, explica’ns com i amb quin objectiu va nàixer la idea de crear i portar endavant aquesta obra escenificada que com-pleix enguany 25 anys. – Va ser una proposta més en el conjunt de propostes que el veïnat del sector del barri més cèntric de Banyeres va decidir fer en la festa del 200 aniversari de l’arribada de la relíquia de sant Jordi, l’any 1981. Vaig pensar que seria bonic contar als menuts la llegenda del sant, que a mi, des de xicotet, m’havia cridat molt l’atenció. Una bona manera era fent teatre, al qual sempre he estat molt afeccionat. Com era juliol vaig pensar que el més adient seria fer un espectacle de carrer on hi pogueren participar els xiquets. Li vaig posar imaginació i va eixir el text que bàsicament es representa actualment. Vam construir un gran drac i un divertit cavall de cartró, el cap del qual encara utilitzem, amb altres ingredients com la música en directe i una senzilla però impactant escenografia. La vam fer a la plaça de l’Ajuntament gràcies a la gran participació de molta gent, sobretot de la meua família, Picolí, que va convertir la casa en un taller d’atrezzo, vestuari i de cançons. Destacaria també la col·laboració de sor Sara, que va cosir els 10 metres del drac, deixant-se els dits en la costura. – De segur que als lectors, tot i conéixer la llegenda, els agradaria saber què significa per a tu i què has volgut plasmar en aquesta creació. – Inicialment va significar una manera d’aportar al projecte de tot el Juny 2006

«És un gran joc simbòlic i col·lectiu al voltant d’un personatge tan significatiu per a Banyeres» veïnat allò que m’agradava i sabia fer un poquet per la meua professió de mestre i l’afecció i l’experiència en teatre. Va comportar un nou projecte de família amb la qual compartisc afec-cions semblants. Va significar una gran il·lusió, sobretot al veure com tota la gent s’engrescava preparant-ho i aconseguint un resultat que va entusiasmar tots aquells que van eixir i ho van veure. Va significar descobrir una manera de trobar-nos tots i gaudir en allò que semblava un gran joc simbòlic i col·lectiu al voltant d’un personatge tan significatiu per a Banyeres com és el nostre patró. Va ser un repte creatiu que generaria un desig en molta gent que la representació de la llegenda es convertira en una tradició, enriquint el patrimoni fester i cultural del nostre poble, que de per si ja és molt ric. – ¿Consideres que La Llegenda és quasi com una filla teua que has vist nàixer, créixer i desenvolupar-se? – La veritat és que sí. Però aquesta «filla» no hauria pogut créixer, desenvolupar-se i fer-se una «dona preciosa»

si no haguera estat alimentada, treba-llada, mimada i estimada per molta gent. Així que és també filla de molts, filla de Banyeres, és una paternitat compartida. En aquest sentit he de fer referència a una data molt important en la història de la llegenda: la seua recuperació sota la direcció de Toni Belda, amb motiu del 750 aniversari de Banyeres l’any 1999, gràcies al recolzament de l’Ajuntament. – Gràcies als bons resultats que van donar les successives posades en escena de l’espectacle des que aquest va nàixer, es va crear a Banyeres l’Associació de la Llegenda. ¿En què consisteix i quines funcions té aquesta agrupació? – Després de la representació de 1999 vaig pensar que era el moment que es consolidara com a una tradició. Així ho vaig proposar a una colla de gent i vam decidir fer una associació per tal d’assegurar la posada en marxa cada tres anys. Actualment som uns 140 socis. Tenim una Junta directiva molt il·lusionada, treballadora i activa i estem rodejats d’un conjunt de persones col·laboradores molt creatives i especialistes en diferents camps: premsa, edició, música, escenografia, costura, etc., sense les quals aquest projecte no seria possible. L’Associació presenta el projecte a l’Ajuntament i sempre hem trobat un recolzament incondicional. – L’escenografia d’aquesta obra és un dels aspectes més importants de la representació. Comenta’ns una mica tot aquest procés. – Decidir l’any 2000 fer-ho al parc de Vil·la Rosario va comportar un repte molt interessant i encoratjador. Es tractava de convertir un espai natural preciós en el marc on succeïa la llegenda. Era un repte escenogràfic difícil que anava a condicionar i complicar la posada en escena però, que al mateix temps, anava a donar-li una dimensió molt més original i espectacular. He de confessar que el projecte em va entusiasmar i em vaig animar quan 17


18

© Barcella - 2006

l’alcalde d’aquell moment, Roberto Calatayud, va confiar en mi i em va deixar tirar avant amb una proposta tan insòlita, ja que era la primera vegada que s’utilitzava aquest espai per a fer teatre. Des d’aleshores, ha estat per a mi un procés d’investigació i creació teatral a tots els nivells. Les dues primeres representacions allí vam utilitzar els magnífics panells de decorat que va dissenyar Josep Miquel Martínez per a la representació de 1999 a la plaça Major. Enguany fem un pas més atrevit encara i incorporem la casa de Vil·la Rosario a l’escenografia: serà el palau reial, amb la qual cosa s’amplia considerablement l’espai escènic. Es crearan nous espais, s’incorporaran més accessos als diferents nivells del parc amb rampes i està construint-se el poble amb decorats que estan elaborant-se amb un tractament contemporani i atrevit, que contrasten i s’integren al mateix temps amb l’espai natural. Esperem que siga un element sorpresa per al nostre públic. He de destacar la tasca que estan fent Juanjo Serrano i Pere Gil, Vinagre, que fan realitat i enriqueixen tot allò que els propose. – ¿Com assimiles que el poble de Banyeres sempre haja respost tan bé a la teua crida per a participar en el muntatge de la llegenda? – L’acceptació i sintonia de la gent amb un projecte, al qual se li dedica temps, esforç i il·lusió i que, com qualsevol cosa que vulgues fer, no t’estalvia més d’alguna preocupació i disgustet, és una resposta que esperes de les persones amb sensibilitat i bona voluntat i d’això en sap molt la gent del nostre poble. He tingut moltes manifestacions personals de recolzament, la qual cosa m’ajuda a seguir i agraïsc de tot cor. Si no haguera hagut aquesta resposta de la gent i de l’Ajuntament, jo seria el primer a entendre que no hauria de continuar-se, perquè aquest no és un projecte meu, sinó de molta gent i, sobretot, de Banyeres. La representació de La Llegenda té uns ingredients que crec que la fan estimable: el tractament fantàstic, el seu caràcter participatiu i popular i el fet de ser una proposta d’espectacle únic i singular a Banyeres i, modestament, m’atreviria a dir que en tota la Comunitat Valenciana. Però és, sobretot, una festa i quasi una bogeria il·lusionant per a moltes persones.

«El protagonista principal d’aquesta història és el poble» – Desgrana’ns els personatges secundaris que apareixen en l’obra i la seua importància dins de l’engranatge escenogràfic. – Sempre dic que el protagonista principal d’aquesta història és el poble, vilatans i vilatanes amb diferents oficis que van haver d’enfrontar-se al malefici del drac. Però als pobles hi ha persones amb nom propi. Així, tenim tres personatges que condueixen la narració: el Cec amb el seu Pigall i l’Algutzil, que van substituir els quatre bufons de la primera representació. El Músic és un altre personatge singular que es converteix en el pont entre els personatges de ficció i els músics reals, la banda, tabaleters i dolçainers, que toquen en directe. Tenim una família reial de conte però amb comportaments inusuals, entre còmics i ingenus. La colla de les donzelles, filles de diferents gremis, amb la princeseta, posen en escena les situacions més divertides i dramàtiques, no exemptes d’actituds de qüestionament del destí, rebel·lia, creativitat i germanor davant del conflicte. I entre elles la Princesa que, amb sant Jordi, protagonitzen la lluita final contra el gegantesc Drac, representant la lluita del bé contra el mal. A la qual cosa ens ajuda la colla de dimonis La Quarantamaula que condueix el Drac.

– ¿Es podria afirmar que La Llegenda forma ja part del patrimoni cultural de Banyeres? – Crec que això ho ha de dir i sentir la gent del nostre poble. Per a mi, absolutament sí. Crec que la cultura d’un país i d’un poble és un fenomen viu. Igual que els nostres majors van tenir iniciatives d’àmbit festiu i cultural, fent-les nàixer en un moment determinat i continuant-les al llarg del temps, també les noves generacions hem d’aportar les nostres iniciatives, amb la nostra manera singular i generacional de crear i construir llenguatges que expressen i enriquisquen la nostra manera de sentir i viure col·lectivament. Vull assenyalar un fenomen que em sembla molt bonic i interessant. És el fet de la participació en la llegenda de diferents agrupacions i associacions de Banyeres, a les quals aprofite per traslladar el meu reconeixement i agraïment: músics, colla de dimonis, mestresses de casa, grups de teatre, escoltes… ¿No és una raó per a pensar que aquest projecte que aglutina cada tres anys diverses manifestacions culturals forma part ja del nostre patrimoni cultural? – ¿Què ens pots avançar d’aquesta nova edició de l’espectacle i en què es diferencia de muntatges anteriors? – Enguany hi haurà moltes novetats. Miquel Payà, un excel·lent músic del poble, està preparant alguns canvis de cançons i d’altres noves per a enriquir i donar més coherència a la part musical. Hi haurà canvis en el text. Molts personatges principals estaran interpretats per nous actors i actrius. Per nomenar-ne alguns, diré que el Rei i la Reina estaran interpretats pels mateixos que ho van fer fa 25 anys, Aguediu Enrique i Toni Belda, la Princesa serà Neus Belda, i sant Jordi, elegit com cada any entre els joves que fan la majoria d’edat, serà Fidel Jordà. – Per a finalitzar, ¿quins altres actes commemoratius està preparant l’Associació de la Llegenda? – L’edició d’un llibre que es presentarà el dia 11 de juny al Teatre Principal; algunes activitats dirigides als menuts a les escoles; l’edició d’un audiovisual; una exposició; una placa commemorativa a la plaça de l’Ajuntament, i fer una campanya de premsa a Banyeres, als pobles de la nostra comarca i de les comarques veïnes. ❦ Juny 2006


La Patum: fenomen d’interculturalitat Jordi Bort Castelló

© Barcella - 2002

Els valencians i els catalans, a més de compartir la llengua, compartim també la passió pel foc. No concebem la festa, sense la pólvora: de les fogueres de sant Antoni i sant Joan, les falles de sant Josep, els balls dels diables, les mascletaes, el correfoc, les traques… La festa del Corpus, que la capital del Berguedà (Berga) celebra des de fa sis segles, ha estat proclamada Patrimoni Mundial de la Unesco, en la categoria d’Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial. Aquesta distinció pretén contribuir a la salvaguarda de formes d’expressió populars com les tradicions orals, musicals, danses, rituals i mitologia, coneixements i pràctiques relatives a la natura i a l’univers, l’artesania tradicional i els espais culturals. Els qui hem tingut la sort de veure i viure la Patum, podem dir que és un esclat de foc i d’entusiame, d’alegria i de disbauxa. Una festa arrelada entre el poble de forma passional. La Patum és la festa que naix en l’essència de berguedanes i berguedans: al cor. Tant aquests com els visitants, tots absolutament tots, sense diferències ni distincions, ens convertim en patumaires: àngels i dimonis, turcs i cavallets, nans i gegants, l’àguila i les guites. Cap al segle XII, els teòlegs discutien sobre si acabada la missa, Déu continuava present en el pa consagrat. El poble cristià va creure que si Déu vivia reclós a l’església, aniria bé traure’l en processó començant la festa dins del mateix temple. Un signe més del temperament del poble català: d’obertura al món i a noves cultures, savi, com les seues tradicions i costums, intel·ligent com les seues estructures econòmiques. Fins i tot volien donar a conéixer Déu. En definitiva, volien donar a conéixer la seua cultura i el seu patrimoni espiritual, que no és poc. Un fenomen amarat de civisme on es transmeten els valors de lluita del bé contra el mal. I ací tenim els orígens de la Patum: en els entremesos medievals que acompanyaven les processons del Corpus, una festivitat de la qual, a Berga hi ha constància documental des del 1454. Aquests entremesos eren escenificacions mora-listes, versions cristianitzades d’antics rituals pagans Juny 2006

«És un esclat de foc i d’entusiame, d’alegria i de disbauxa» que es van estendre per tot el país. A poc a poc, van anar guanyant pes, fins al punt de separar-se de la processó pròpiament dita. Ja amb entitat pròpia, el conjunt d’entremesos rebé el nom de Bullícia del Santíssim Sagrament, o Bulla, tal com es va anomenar a Berga. Però prompte, l’Església va començar a castigar el ritme lúdic i frenètic de les bulles. A excepció de Berga, les prohibicions de la cúria van ser letals per a la festa. I és així com a Catalunya, la Bulla va desparéixer, llevat del cas de Berga, on es va anar ampliant, afegint-se nous entremesos. Els més primitius, documentats l’any 1626, són el tabal i la guita, coneguda com a mulassa. Poc després es van afegir els turcs i els cavallets (una batalla entre moros i cristians) i els diables, transformats més tard en maces i els plens. Les transformacions també van afectar el nom de la festa. El canvi de Bulla per Patum es va produir de manera progressiva a finals del segle XVIII, seguint l’onomatopeia del tabal: pa-tum, pa-tum. L’última incorporació va tindre

lloc entre el 1887 i el 1892 amb la introducció de la música i dels gegants i els nans. La Patum té un valor excepcional, en tant que és obra mestra del geni creatiu humà. Altres atractius de la festa són la seua antiguitat i els seus elements, la continuïtat de la tradició i la concepció festiva a través dels segles en formes de teatre medieval. A més a més, cal destacar també el marc natural (l’encís de la plaça de Sant Pere) i el factor humà de la participació, que porta els espectadors a convertir-se en actors, d’observadors en protagonistes, així com la guita, el tirabol i els plens. Amb aquests elements, que tenen quelcom de màgic, envoltats d’una orgia de foc, no és estrany que la Patum haja aconseguit la declaració d’Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, una expressió cultural, la primera de Catalunya i la segona de l’Estat espanyol, després del Misteri d’Elx, en terres del País Valencià. Aquestes dues grans festes són un signe cabdal del triomf de la cultura mediterrània. La gran riquesa de la Patum recau en la implicació del poble i el manteniment de la diversitat cultural, especialment en relació amb altres formes d’expressió a l’interior de la mateixa cultura i també universalment. Molt encertadament, mossén Balla-rín, gran patumaire, ha definit la Patum com «un esclat de follia que tenim els de Berga…, una cosa feta pel poble, que la podrien haver inventat els poetes, els músics i els artistes plàstics, però que no hauria quedat així». És, d’aquesta manera, gràcies al poble, berguedans i visitants, que personatges, gent, música i foc, ocupen els carrers de Berga per Corpus, durant cinc dies. Sense cap mena de dubte, cada berguedà, i tots ho som una mi-queta quan omplim la plaça de Sant Pere, portem la nostra pròpia Patum al cor. És aquell element que fa més gran la festa. Un fonament de tradició, d’identitat, singular i original, de cultura autòctona i alhora universal i, com no, un element de cohesió i d’interculturalitat, d’aproximació a altres pobles i costums. La festa de Berga és ja de tota la humanitat. ❦ 19


20

El gran pum! Paco Salas

© BSW - 2006

És fàcil que el nom d’Edwin Hubble no ens resulte familiar però no serà estrany que ens sonen les paraules Big Bang. Les investigacions de Hubble, que descobrí que les galàxies s’allunyen de nosaltres, van suposar el començament de la teoria de l’expansió de l’univers com a conseqüència d’una gran explosió inicial que li donà nom: Big Bang. El traductor benèvol, amb clara intenció pedagògica, ens dirà que el Big Bang anglés equival a una gran explosió en la nostra llengua. Agraint la benevolència, cal dir que la traducció no és exacta: la traducció literal és «el gran pum». Resulta curiós observar com la ciència, que passa per ser raonable i, de vegades, excessivament seriosa, fa servir una onomatopeia per tal de donar nom a l’origen de l’univers. Pensem, per un moment, que tornem a les aules i que el professor ens explica que tot s’originà amb un gran pum. Estic segur que molts no podrien contenir una sonora riallada. Doncs bé, alguna cosa semblant a un altre gran pum es produí a principi del segle XX pel que fa a la situació de les dones dins la societat moderna. Després de la gran invenció grega de la democràcia, han hagut de passar vint-i-sis segles per tal que es formaren els primers grups feministes i es produïra el gran pum a què vull referir-me: la consecució del dret de vot per a les dones. Encara que resulte estrany, no va ser fins a l’any 1902 que Austràlia es convertí en el primer país del món que concedeix a la dona el dret de vot, cosa que no ocorre a Alemanya fins a 1918 ni als Estats Units fins a 1920. Entre nosaltres, les dones hagueren d’esperar fins a 1931 durant la Segona República. Enric Valor, al descriure en Sense la terra promesa una revolta de les classes més desafavorides de l’imaginari poble de Cassana, fa dir a uns dels personatges: «Se senten units perquè tots són pobres, no perquè tots són homes». Ara, al referir-nos a les reivindicacions feministes, tal volta caldria dir: «Se senten unides perquè totes no voten, no perquè totes són dones». No és complicat imaginar alguna dona, còmodament situada a recer del seu marit, que considerara supèrflua o simplement cosa d’homes la responsabilitat d’exercir el vot. El que queda inhibit en aquest cas no és la consciència de dona sinó la consciència del paper de les dones a la societat i,

«Un altre gran pum es produí pel que fa a la situació de les dones» per extensió, del seu dret de vot. Un cas paradigmàtic d’una dona de l’època esmentada és el de Maria Sklodowska. A primer colp d’ull, aquest cognom no ens diu molta cosa, però si s’afegeix que es tracta del cognom de Marie Curie abans de casar-se amb el físic francés Pierre Curie, la cosa canvia considerablement. ¿Qui no ha escoltat parlar alguna vegada dels Curie? Imagine que ningú. De tota manera, ara és un bon moment per tal de recordar alguns detalls de la seua biografia com a pionera en uns àmbits –l’universitari i el científic– on encara hui els homes són majoria. Evidentment, no era francesa, va nàixer a Varsòvia, i aconseguí el seu primer treball en 1904 d’assistent del seu marit Pierre en la càtedra de física de la Universitat de París, després d’aconseguir el Premi Nobel de Física en 1903. Va ser necessari obtenir tot un Premi Nobel per tal que la deixaren –tan sols– ser ajudant del seu marit. ¿Algú s’imagina que els opositors a professors universitaris hagen de reunir entre els seus mèrits un Premi Nobel? La cosa fa riure. Pocs anys després, el 5 de novembre de 1906, després de la mort del seu marit, atropellat per un carruatge al centre de París, va succeir-lo en la càtedra de física i es convertí en la primera dona a obtenir una càtedra a la Sorbona. Disposar d’un model o d’una referència no ens ha de portar a

creure que tots –i totes– podem ser Marie Curie. Les circumstàncies i les habilitats exclusives dels genis ens ho impediran. Això no obstant, sabem que, malgrat tots els impediments, és possible millorar la situació de la dona. No es tracta d’oblidar allò que som sinó de millorar allò que som. No és possible, parlant de manera realista, passar del primer esglaó a l’últim d’un bot. Si que ho és, en canvi, pujar un, o dos, o tres... És possible, per tant, progressar, millorar. L’objectiu és que allò que hui constatem com a excepcional deixe de ser-ho i comence a ser normal i corrent. Com per exemple, que una dona siga catedràtica o científica o presidenta d’una gran empresa o presidenta del govern. Pel que fa a aquest darrer càrrec i sense fer cas –de moment– dels diferents signes polítics, cal dir que Margaret Thatcher ho aconseguí en el passat al Regne Unit, Angela Merkel ho és en el present a Alemanya i Hillary Clinton està ben situada per tal d’aconseguir-ho als Estats Units, això sí, amb el cognom del seu benvolgut marit, com Marie Curie. No es tracta, ara, d’emetre un discurs políticament correcte sinó que la igualtat –i no la uniformitat– siga un discurs políticament normal. Tan normal que deixe de sorprendre’ns. No obstant això, cal afegir que aquest procés de millora, com l’expansió de l’univers, encara no ha acabat: la situació de les dones als països islàmics és un clar exemple d’allò que queda per aconseguir. A més a més, sense eixir de les nostres fronteres, el món laboral també ens proporciona indicis clars d’una situació de desigualtat. A Espanya, d’acord amb dades de l’any 2005, sis de cada deu persones aturades són dones. La democràcia no sols és viure en ella sinó participar en ella, amb ella, des d’ella, per a ella i, de vegades, front a ella, per tal de millorar-la. La inventaren els grecs, però també cal recordar que aquella primitiva democràcia, que estava reservada a les elits, impedia la participació de les dones en la vida pública i permetia l’esclavitud. L’invent va ser revolucionari per a l’època. No obstant això, cal perfeccionar-lo i aconseguir el màxim profit per tal de permetre la convivència, és a dir, la vivència conjunta, la vivència de tots, homes i dones, rics i pobres. A açò vull referir-me quan escric «front a ella». ❦ Juny 2006


Fernando Martín Polo

Escola Alberg de Ciències Cosmofísica

– ¿Quines funcions té Cosmofísica? – Que pernocten col·lectius que desitgen quedar-se uns dies per a fer les activitats que s’hi imparteixen, passar una nit d’observació telescòpica i poder descansar. També acollim famílies durant el cap de setmana i els festius. Disposem de lliteres per a 52 persones i apartaments amb llits. – ¿Quins altres serveis concrets pot prestar? – També impartim tallers i cursos, principalment d’astronomia, però complementats amb àrees de botànica, cartografia, metereologia, paleontologia, per a les quals comptem amb material d’alta qualitat i tecnologia. – ¿A qui es dirigeix principalment? – Sobretot als alumnes dels centres de Secundària, però també, sense cap distinció, a tots els col·lectius possibles, discapacitats, jubilats, empreses, associacions i grups de qualsevol classe. – ¿Per què està ubicat a Titagües precisament? – Des de fa molts anys sabem que aquesta zona és perfecta per a dur a terme una escola amb aquestes característiques. En qualsevol poble del veïnat seria igual de factible, però els promotors del projecte decidiren Titagües. – ¿No tem una competència amb l’observatori d’Aras de los Olmos? – No, de cap manera. L’observatori d’Ares justament el muntàrem nosalJuny 2006

Titagües s’han creat alguns negocis de mul-tiesport, els nostres alumnes accedeixen com a clients a aquestes activitats lúdiques: ca-valls, bibicletes de muntanya, quads, etc. Tractem d’inculcar que la col·laboració i el respecte entre els visitants i el poble siga mutu. – ¿És a dir, que funciona bé? – Sí, i enguany ja tenim programades 18 visites de diferents col·lectius. De tota manera, qualsevol co-mençament és difícil, i esperem fer-ho bé perquè córrega la veu, ja que el de boca en boca és el millor reclam perquè no ens falte activitat. – ¿Quines perspectives veu en el futur? –Esperem que molt bones, ja que l’esforç per a la construcció ha estat enorme, ja que tot i les ajudes d’Europa (programa Leader Plus), la inversió particular ha estat molt gran. Un bon avantatge és que la Diputació de València subvenciona el cost total de l’autobús dels col·lectius que sol·liciten visitar-nos amb antelació. Ens agradaria que la gent sentira curiositat per conéixer els serveis que oferim i s’acosten a Titagües per a visitar el centre i intentar tocar amb nosaltres les estreles. ❦

Ángela del Castillo, directora del centre

© RGC - 2006

L’Escola Alberg de Ciències Cosmofísica es creà fa dotze anys i enguany s’han inaugurat les instal·lacions a Titagües, una població de la comarca dels Serrans, a l’alt Túria. El centre té 800 m2 i entre les seues instal·lacions cal destacar la cúpula de 5 metres on caben 30 persones, amb un telescopi de 16” motoritzat amb GPS on, entre altres, es pot observar la Lluna, Saturn, alguna galàxia o conéixer el trànsit del Sistema Solar. Per a saber més coses d’aquest centre, la seua directora, Ángela del Castillo, ens respon al nostre interés.

«Ens agradaria que la gent s’acoste a Titagües per a intentar tocar amb nosaltres les estreles» tres, hi col·laboràrem directament en la construcció. En l’actualitat l’observatori de la Mola de Santa Catalina d’Aras ha rescindit el seu conveni amb la Universitat de València i ben prompte eixe terreny serà explotat amb una xarxa d’aerogeneradors d’energia eòlica. Amb tot, la nostra escola té alberg, planetari, aules taller i està enfocada a la docència, i l’observatori d’Aras està dirigit a la investigació. – ¿Quines dificultats pot trobar-se Cosmofísica? – En un principi cap, perquè ha estat acollida meravellosament per tots els habitants del poble i també pel veïnat, però l’exagerada il·luminació nocturna del poble redueix les possibilitats d’observació telescòpica. – ¿En què pot beneficiar-se Titagües? – Ja està beneficiant-se’n. Quan hi ve un col·lectiu, en el temps lliure entre activitat i activitat, passegen pel poble, es relacionen amb la gent i compren a les botigues. I també mengen als restaurants i fan consumició als bars. Com a

Tel. 961 634 245. www.escuelacosmofisica.com

21


Guia pràctica de drets lingüístics al País Valencià. Alfons Esteve i Francesc Esteve, Acció Cultural del País Valencià, València, 2006, 106 pàgs. Durant els darrers mesos, Acció Cultural ha estat presentant aquesta guia per les nostres comarques. La guia ha estat concebuda, segons els autors, com una eina útil per a fer ús dels drets que tenim d’usar la nostra llegua en tots els àmbits administratius i que, encara que la Constitució i el nostre Estatut, darrerament reformat, reconeixen aquests usos, mai les administracions públiques valencianes han fet un esforç clar d’aplicar els drets lingüístics que tenim tots els valencians. D’aquesta manera, es fa un breu però entenidor repàs pels nostres drets lingüístics bàsics i després també de l’ús del valencià en la nostra relació amb les administracions públiques, des dels governs locals fins a l’estatal. Després arriba a aspectes més personals

com és el nostre nom i cognoms, la manera de canviar-los i/o d’adaptar-los al valencià. Finalment es fa referència a tota la documentació a la qual tenim dret que se’ns faça en valencià, des de qualsevol contracte fins a un testament passant per qualsevol document que utilitzem en un registre públic. Així mateix, aquesta guia és prou útil perquè inclou un complet annex amb 39 models de documents ja enllestits perquè qualsevol de nosaltres els puguem utilitzar en les nostres relacions amb les administracions públiques, amb l’Administració de Justícia, universitats, etc. i també amb els diferents registres públics. Esperem, doncs, que siga una eina útil per a molts valencians i valencianes i que contribuisca al nostre malmés procés de normalització lingüística. VICENT BELDA. ❦

Documentos sobre el término municipal de Banyeres de Mariola. José Luis Vañó Pont, edició d’autor, Banyeres de Mariola, 2005, 112 pàgs. Fruit de les últimes recerques de l’autor en diferents arxius històrics i fonts bibliogràfiques, aquesta obra representa una significativa aportació

documental sobre diferents l i t i g i s territorials que tingueren lloc entre Banyeres i Bocairent al llarg dels segles XVIII i XIX. V. BERENGUER. ❦

Revista del Vinalopó. Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, núm. 8, Petrer, desembre 2005, 240 pàgs. Publicació anual d’estudis i investigació, amb treballs com la implantació en el Neolític de co-munitats agro-pecuàries a les comarques va-lencianes del sud, un terra-trèmol al Baix Vinalopó al segle II aC, o les xarxes d’aigua potable del segle XVIII al Vinalopó, entre altres, fins a la desena que hi conté. V. BERENGUER. ❦

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Gentilici normatiu Hola a tots i totes els que feu Barcella. Sóc subscriptor de la revista des que va aparéixer i, encara que no m’he dirigit mai a vosaltres per escrit, aprofite l’ocasió per felicitar-vos pel vostre esforç i treball. Estava llegint la revista de febrer i he constatat que en tots (o quasi) els articles utilitzeu el gentilici «banyerenc» per referir-vos als habitants de Banyeres de Mariola, quan en realitat és el que definix els habitants de Banyeres del Penedès. Des de fa temps observe que la gent, en general, té una confusió prou gran sobre la manera en què hauríem de referir-nos al dir d’on som. Hi ha voltes que escoltes o veus escrita l’esgarrifadora paraula «banyerense» amb el valencià com a llengua vehicular. I en aquest cas he observat 22

que empreu la paraula «banyerenc». Tots els diccionaris defineixen oficialment l’habitant de Banyeres de Mariola com a «banyerí», però qualsevol persona del poble sap que mai ho diria així, sinó que la forma col·loquial cone-guda és «banyerut». Pense que estaria bé que paràrem atenció a saber com ens hem d’anomenar correctament entre tot aquest munt de denominacions: banyerut, ba-nyerí, banyerenc, banyerense... I, sobretot, perquè la població en general prendrà model del que veja a la tele o del que llija als llibres, periòdics, revistes, etc. Si no hem d’utilitzar el gentilici normatiu, crec que almenys hauríem de fer servir el que hem conegut generació rere generació. ❦ Pau Berenguer (correu electrònic)

Nota de la redacció

Quant a l’estil de la revista, tendim a respectar tot el que entra dins de la correccció del català en les seues varietats, sense forçar ningú a cap normativització ideal que ben probablement desvirtuaria l’estil o les intencions de cada col·laborador. En algunes ocasions ens trobem aquesta alternància en la terminologia dels gentilicis de Banyeres o Bocairent i mai no deixem de banda buscar la màxima claredat comunicativa en qualsevol article. No obstant això, el criteri que Barcella segueix és el de no utilitzar els gentilicis «banyerense» (perquè és un barbarisme evident i no existeix cap paraula normativa escrita així, ni en castellà ni en valencià), ni «banyerut» (perquè té una connotació Juny 2006


pejorativa com «cardaor» o «socarrat»). Pel que fa a «banyerí», encara que és la paraula acceptada normativament, estem d’acord amb tu que la seua utilització ha tingut poca fortuna. Hem optat per unificar l’estil de Barcella utilitzant el gentilici «banyerenc», una paraula em-prada per Enric Valor en les seues Rondalles, que pot tenir millor acceptació. Si a Banyeres del Penedés utilitzen «ba-nyerenc», no hi ha cap motiu per a no utilitzar-lo també a Banyeres de Mariola. Perquè parlem del gentilici que s’ha

d’aplicar a la paraula «Banyeres», a banda que ens referim al topònim dife-renciador «del Penedés» o «de Mariola».

de mitjans de comunicació, associacions, entitats o a títol individual, la qual cosa ens reconforta i ens anima a continuar en la mateixa línia, perquè ens deixa palès que, malgrat els intents de certs sectors intransigents, la gent que creiem en la democràcia, en la tolerància i en la cultura continuem units en la defensa dels valors que han de fer progressar la nostra societat. ❦

Agressió a la Llibreria 3i4 Vull fer-vos arribar el nostre sincer agraïment pel vostre suport a la Llibreria 3i4 davant l’agressió patida el passat 20 de gener. Han sigut moltes les mostres de solidaritat que hem rebut per part

Eliseu Climent (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 28  

Barcella 28  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded