__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

any X

febrer 2006

Històries

2,00 €

número 27

de la censura Entrevista a Antoni Signes

L’Aplec, raó i motiu per a conéixer el País El cardenal Tarancón i la llengua dels valencians La llacuna de Gaianes


Número 27 - febrer 2006 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó

© La Carrasca - 2004

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

convertit en un La sentència David contra Goliat bloc de formigó del Tribunal lamentable. L’orSupe-rior de dre judicial de Justícia que conreposar la zona demna l’Ajuntaverda –si es que ment d’Alcoi es porta a terme a retor-nar la algun dia quan zona verda de la l’Ajuntament Rosaleda al seu haja esgotat estat anterior tots els recursos constata que, judicials– es a vegades, el pagarà amb fons xicotet David pú-blics. Peralta –malgrat que va ser del veïnat pot véncer el poderós advertit reiteradament que estava Goliat de l’Administració. cometent un error– no haurà d’afronParadoxalment, també queda tar cap responsabilitat ni política ni palesa la indefensió del ciutadà monetària. En altres obres com ara de peu enfront del poder polític, l’hotel de la Font Roja, la reforma del perquè l’estat de dret –recolzat centre antic, els polígons industrials en una trama complexa de lleis i o el camp de golf de Xirillent, el d’ordenances– propicia que els PP alcoià aplica el mateix sistema processos judicials esdevinguen de gestió pública caracteritzat pel interminables. menyspreu absolut als advertiments Miguel Peralta, l’alcalde d’Alcoi sobre anomalies en els procediments. en 2001, no va fer cas en aquell A Jorge Sedano tampoc no semblen moment dels advertiments dels importar els informes crítics del veïns, de l’oposició i dels juristes Síndic de Greuges, del Defensor experts que denunciaven que la del Poble i d’altres estaments supressió d’una zona verda sense independents perquè, si perd, no canviar el PGOU constituïa una clara haurà de pagar res de la seua butxaca. il·legalitat. Peralta sabia que, al ritme En aquest primer capítol, el veïnat que va la justícia, qualsevol sentència ha guanyat la primera batalla contra sobre el polèmic parc arri-baria quan el poder de l’Ajuntament però la l’obra estiguera acabada i quan ell guerra continuarà, perquè sembla haguera obtingut tota la rendibilitat haver-se obert un abisme entre les política de la foto tallant la cinta. percepcions de l’Administració i les Quan ha arribat la sentència del TSJ, dels administrats. BARCELLA. ❦ l’antic parc duu uns quants anys

Rafa Payá ¿No saps que en el lloc de treball ja no es pot fumar?

Portada: Xavi Castillo en el local d’assaig Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

2

Febrer 2006


© MGR - 2005

© Conferencia Episcopal - 2005

Charlie i la fàbrica de xocolata.

Projecció de pel·lícules de cinema actual en valencià en sales comercials L’arquebisbe de València Agustí García-Gascó.

L’arquebisbe de València utilitza de nou la seua carta pastoral per a fer política contra el Govern socialista L’arquebisbe de València, Agustí GarcíaGascó, va acusar en la seua carta setmanal el Govern socialista d’Espanya de tenir «gestos que recorden la dictadura». En la seua opinió, la situació actual «és fruit d’una política feble, de curt abast, sotmesa per les pretensions d’unes minories nacionalistes i separatistes que practiquen el revengisme antirreligiós». Més endavant, descrivia que «només la visió del dogmatisme marxista i de l’estatalisme poden explicar tant de rebuig a la llibertat social de les persones». Les declaracions de García-Gascó, arreplegades per la publicació de l’Arquebisbat Paraula, van aparéixer el mateix dia que el president del Govern rebia els convocants de la manifestació contra la LOE a Madrid. L’arquebisbe de València s’ha distingit per la duresa de les seues crítiques cap al Govern des que José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a La Moncloa. García-Gascó ha comparat els socialistes amb els botxins de san Vicent Màrtir; ha qualificat de «traïció als morts» les suposades negociacions de l’Executiu amb ETA; ha vaticinat que l’aprovació dels matrimonis homosexuals tindrà «funestes conseqüències» i ha advertit que la proposta d’Estatut presentat pel parlament català amenaça la unitat d’Espanya. L’arquebisbe s’ha alineat amb la posició política del PP en tots els casos, de vegades utilitzant textualment les mateixes paraules que cita aquest partit polític. L’arquebisbe va animar a participar els seus fidels en la «legítima» manifestació Febrer 2006

del 12 de novembre a Madrid perquè, al seu judici, «s’intenta aplicar un model d’educació principalment estatal i lai-cista». García-Gascó indicava en una carta pastoral anterior, titulada Manifestarse es disfrutar de la democracia, que el projecte de Llei Orgànica d’Educació (LOE) presenta «greus mancances i atacs deliberats» als pares. Però García-Gascó va de polèmica en polèmica perquè, en un altra carta pastoral, va afirmar que «al Govern d’Espanya correspon un inexcusable paper preponderant a l’hora de promoure la unitat al servei del bé comú» i va advertir que «trencar amb la unitat, la llibertat i la igualtat que caracteritzen l’Espanya constitucional és un camí sense tornada cap a la insolidaritat». Joan Ribó, porta-veu d’Esquerra Unida a les Corts, va respondre a les afirmacions d’aquesta carta dient que «l’arquebisbe no només oblida que dins de l’Església hi ha persones amb ideologies diferents, sinó que, a més a més, de forma recurrent es posa en el paper de portaveu del Consell i del PP, encara que vestit amb sotana». Les crítiques d’alguns sectors cristians progressistes es centren en el fet que l’arquebisbe cuida especialment la seua relació amb l’Opus Dei i amb Legiones de Cristo de manera ostensible. La seua sintonia amb Eduardo Zaplana va ser notòria. Fins i tot li va preparar audiències amb el mateix Papa. Davant aquestes crítiques, el maridatge amb alts càrrecs del PP l’explica García-Gascó dient que «la cosa de Déu es realitza amb l’ajuda de les institucions». ❦

Es reprén enguany la projecció de pel·lícules de cinema actual en valencià en sales comercials, fruit del tre-ball dels serveis lingüístics de les universitats valencianes. La iniciativa, que es va posar en marxa el curs anterior de la mà dels departaments de la Universitat de València i de la Politècnica, ha comptat amb una bona resposta per part del públic. En aquesta nova oferta cinematogràfica han participat, a més, els serveis de normalització lingüística d’Alacant i de Castelló. Les cintes traduïdes podran veure’s en aquesta ocasió no només en la ciutat de València, sinó també a Alacant, Castelló, Alcoi i Gandia. En la nota elaborada pels impulsors de la iniciativa, agrupats en Cinema en Valencià, s’explica: «Les universitats valencianes intenten pal·liar l’absència d’oferta de cinema en valencià en les pantalles valencianes, ja que el sector compta amb escasses o tímides iniciatives privades i d’algun ajuntament, i amb l’absència de suport per part de les institucions públiques valencianes d’àmbit superior», en referència a la Generalitat. Els governs autonòmics de Catalunya i Balears, per la seua banda, duen anys subvencionant l’exhibició d’aquest tipus de productes. De moment està confirmada la col·laboració dels cinemes Albatros i Aragó a València ciutat, i dels ABC Gran Via a Alacant. El nou lliurament cinematogràfic torna a programar pel·lícules taquilleres com Charlie i la fàbrica de xocolata, de Tim Burton; Star wars III. La venjança dels Sith, dirigida per George Lucas; La guerra dels mons, de Steven Spielberg, La vida secreta de les paraules, d’Isabel Coixet i Match Point, de Woody Allen. ❦ 3


El personatge de Mossén Torregrossa.

© Dagoll Dagom - 2005

© Mossàrabs - 2000

© AJA - 2005

Jordi Sedano en la presentació del logotip.

Representació de Mar i cel.

L’oposició opina que el Govern alcoià farà del 750 aniversari una «folklorada»

Es constitueix a Alcoi una associació a favor de la discriminació de la dóna

Generalitat Valenciana obliga Dagoll Dagom a interpretar Mar i cel en castellà

La celebració del 750é aniversari de la fundació de la ciutat d’Alcoi està envoltada per la polèmica. El Bloc i l’Entesa van criticar que el logotip i la imatge de la celebració s’havien dissenyat en castellà. El regidor del PSOE, Carles Esteve, va denunciar que fa poc més d’un any que es va formar la Comissió organitzadora, en la qual s’integraren tots els partits polítics municipals i les associacions ciutadanes, i només s’ha convocat tres vegades. El PP els ha comunicat recentment que les propostes per a commemorar el 750é aniversari li les han de passar directament al Govern municipal, sense que passen per la Comissió organitzadora. El PSOE ha dit que «volen buidar de contingut la comissió» atés que la celebració es canalitzarà des del Govern municipal i no des del «consens». El grup socialista va afegir que el PP vol convertir el programa en «una folklorada» i va afirmar que una prova d’això és que s’ha fet càrrec de l’aniversari el regidor de Festes en lloc de la regidora de Cultura. També Paco Blay, regidor del Bloc, va expressar la seua «decepció», ja que es prepara una celebració «molt folkloritzada». ❦

Un grup de dones d’Alcoi ha constituït l’Associació Mossén Torregrossa creada per a lluitar contra la plena integració de les dones com a membres de ple dret en les festes de moros i cristians de la ciutat. El nou col·lectiu, que treballarà perquè es perpetue la discriminació de les alcoianes en el món fester, començarà amb una campanya de recollida de firmes per a defensar la «idiosincràsia» de la celebració alcoiana i perquè «es man-tinguen les diferències entre homes i dones dins de l’àmbit fester». La seua portaveu, Concepción Albors, es va mostrar «totalment contrària als principis que defensa el Col·lectiu Fonèvol i a totes aquelles persones que intenten desfer el que, de debò, és història». Albors va afirmar que «si canviem les coses, perdem la nostra dignitat» i que «no se li prohibeix a cap dona que vulga participar en les Festes, però com a dona». També va criticar el tracte que està rebent l’Associació de Sant Jordi per part del Síndic de Greuges i va dir que «ens sentim molt ofesos». En la seua opinió, el Síndic «no hauria de ficar-se en coses que no són de la seua incumbència». ❦

El director de la companyia Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo, va denunciar el novembre que la Generalitat Valencia-na els obligava a representar l’obra Mar i Cel exclusivament en castellà. Bozzo va dir que els van contractar els Teatres de la Generalitat Valenciana i els van obligar «per contracte a treballar en castellà». El director es lamentava de la prohibició taxativa d’aquest govern del PP «que sempre s’ompli la boca de protecció cap a la llengua». Bozzo va afegir: «Hem demanat, de les tres setmanes contractades, fer-ne una en català i se’ns ha contestat que si no hi volíem actuar que ho diguérem». Àngel Guimerà (1845-1924), autor de Mar i cel, és un clàssic de la literatura catalana del segle XIX. El director va acabar preguntant: «¿Algú s’imagina la Generalitat Catalana exigint que es traduira el Lazarillo de Tormes, una obra clàssica de la literatura caste-llana, per a poder ser representada? Seria un escàndol immediatament amplificat per la xarxa mediàtica per titllar-los d’ultranacionalistes i odiadors de cultures i llengües». «Ara però, no passarà res: tothom callarà», va dir Bozzo. ❦

4

Febrer 2006


Timonets i argelagues Barcella

Timonet a la cafeteria l’Esglai de Bocairent per la segona edició del recital de poesia valenciana que organitza pel Nou d’Octubre.

© La Carrasca - 2005

Argelaga al Govern municipal de Banyeres per no substituir l’arbre retirat de la plaça de l’Ajuntament.

Timonet a la Conselleria de Terri-tori i Habitatge per la recuperació de la llacuna de Gaianes. Marxa de protesta pel camp de golf de Xirillent al seu pas per Barxell.

Més protestes veïnals pels projectes de camps de golf L’Associació Naturalista El Reconco de Biar prepara una campanya contra la construcció de 2.200 habitatges i un camp de golf a la partida de Santa Aurèlia, després de la massiva assistència de públic a les conferències organitzades per aquesta entitat. La Casa de la Cultura es va omplir de gom a gom per a presenciar les dues xerrades organitzades, per la qual cosa, les previsions dels convocants es van veure desbordades. Segons el parer de l’Associació Naturalista, això demostra que el pla urbanístic no només genera rebuig a Biar, sinó que «hi ha moltes persones en contra pels pobles del voltant». A més a més, es va incidir en els efectes a llarg termini sobre els recursos hídriccs de l’aqüífer del Pinar de Camús, d’on també s’abasteix Banyeres de Mariola. Una altra empresa vol construir un segon camp de golf en aquest terme municipal. L’actuació, que contempla edificar més de mil habitatges, es pretén desenvolupar a la zona baixa del Fontarró, prop dels termes de la Canyada i el Camp de Mirra. Aquesta macrourbanització ocuparia una superfície d’1.300.000 metres quadrats. El passat dia 21 de desembre es va presentar al registre d’entrada de l'Ajuntament de Bocairent un projecte per a un PAI que preveu un camp de golf anomenat Les Penyes Ressort. Els Febrer 2006

tècnics municipals estan encara revisant la documentació presentada, la qual no està en exposició pública de moment. El PAI preveu un camp de golf que aniria des de la font del Rotglar fins a la carretera d’Alcoi, per dalt de l’actual polígon industrial de Bocairent. D’altra banda, un total de catorze entitats van convocar una marxa en defensa de la serra de Mariola que va ser tot un èxit. Amb ella, els veïns van expressar la seua oposició a la construcció d’un camp de golf i una urbanització a la zona de Xirillent. En el comunicat que es va llegir en la marxa es va dir: «Sabem el que no volem: no volem ni camps de golf ni més urbanitzacions. No volem veure com el model especulatiu que ja ha destrossat la costa ens encoloma, amb l’excusa d’un camp de golf, una urbanització a Xirillent de més de 560 cases». El comunicat afegia: «Sabem que, si ho consentim, el monstre del rejol prendrà força i voldrà urbanitzar més i més». Davant de l’oposició al camp de golf de Xirillent, el regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Alcoi, Fernando Pastor, va qüestionar la validesa d’algunes de les quasi 2.000 al·legacions contràries al projecte. Pastor va dubtar que els ciuta-dans de Banyeres de Mariola «tinguen dret a al·legar» perquè el projecte està al terme municipal d’Alcoi. ❦

Argelaga al Govern del Consell per l’adjudicació arbitrària dels canals de televisió digital terrestre a grups afins a la seua ideologia.

Timonet al Govern municipal de Banyeres per instal·lar energia solar al poliesportiu i per habilitar un carril bici a les Molines.

Argelaga a l’alcalde de Bocairent per censurar la representació d’una obra de Xavi Castillo com si estiguérem encara en l’època més fosca de la dictadura.

Timonet a José Vicente Doménech i a la Fundació Ribera de Banyeres pels premis aconseguits en els concursos de Betlems autonòmic i provincial, respectivament.

Argelaga a la Policia Municipal de Banyeres per escriure en les pla-ques de prohibit aparcar «fiesta de San Antón» en lloc de Sant Antoni. 5


© RDM - 2005 © Barcella - 2003

[El País, 6-1-2006] Representació de la Llegenda de Sant Jordi. Parc de Vil·la Rosario, 2003.

L’Ajuntament de Banyeres utilitzarà un concurs d’idees per primera vegada en la seua història L’Ajuntament de Banyeres de Mariola convocarà, durant el pimer trimestre d’enguany, un concurs d’idees per a la construcció d’un auditori dins del parc de Vil·la Rosario. Aquest sistema és la primera vegada que s’empra en l’àmbit municipal de Banyeres i, amb ell, el Govern municipal pretén recollir les diverses sensibilitats dels ciutadans perquè el futur auditori complisca el major número d’espectatives possibles dels banyerencs. El Govern pretén trobar el plantejament arquitectònic

© I. Antolí - 2005

Gonzàlez Pons i Font de Mora.

Carrer de Bocairent durant la Mostra.

Mostra d’Artesania i Tradicions a Bocairent El passat mes d’octubre es va celebrar la I Mostra d’Artesania i Tradicions a Bocairent. La Mostra es va ubicar al Barri Medieval, la zona més em-blemàtica del poble. La inauguració oficial es va fer amb un pregó que va recórrer alguns dels carrers de Bocairent i va acabar a la plaça de Sant Vicent amb la participació de la 6

d’un auditori que s’adapte a les necessitats específiques que planteja Banyeres. La ubicació reservada per a aquest projecte municipal és l’explanada situada a la part baixa del parc de Vil·la Rosario, un lloc amb amplitud suficient per a albergar intérprets i públic que ja ha estat testat en representacions com la de La Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa, així com diverses demostracions d’equitació, jocs populars o concerts de rock com el d’Obrint Pas de la tardor passada. ❦

rondalla i una projecció de diapositives preparada per serveis turístics La Sària. Durant un cap de setmana el centre es va omplir d’aromes, sabors i música. El públic assistent va poder gaudir d’un gran ventall d’activitats, degustacions gastronòmiques, jocs, balls populars, pujades en globus i exhibicions de tota mena, amb la participació del comerç local, la qual cosa la diferencia d’altres fires me-dievals. Aquest projecte estava gestant-se des de feia dos anys, però no s’havia pogut dur a terme abans perquè es va quedar paralitzat durant la crisi política municipal. Els organitzadors han mostrat la seua satisfacció per la bona acollida que ha tingut, atés que els carrers es van omplir de gom a gom. El comerç local espera que hi hagen noves edicions ja que així no es perdran les arrels culturals alhora que es poten-ciaran el turisme i l’economia local. ❦

Colònia mediàtica

Francesc de P. Burguera González Pons va anunciar la concessió de les televisions digitals. Segons les seues paraules, «ha prevalgut la pluralitat». Vegem. Els grans beneficiaris han estat, en primer lloc, la Cope i el grup Vocento (ABC i Las Provincias), que han estat agraciats amb les dues emissores de cobertura comunitària. I quant a les d’àmbit comarcal, els principals agraciats han estat: l’antic comunista i hui flamant empresari milionari, Federico Jiménez Losantos, amb quatre emissores; l’ínclit Pedro J., director d’El Mundo, amb quatre emissores més; el grup Intereconomía, dirigit per l’antic diputat del PP Julián Ariza, amb cinc emissores; i el grup Mediamed Comunicación, de les 14 demarcacions locals, estarà present en 13. Al capdavant de Mediamed figuren Antonio Martin Beaumont, editor del Semanal Digital, i José Luis Ulibarri, president de Televisió de Castella-Lleó, que agruparan, sota el seu grup, les 13 emissores concedides a distints sol·licitants. Tots ells afins al PP. Entre els citats s’han repartit el pastís televisiu. […] L’empresa Infovalència Televisió SA, que emet totalment en valencià, que és una societat netament valenciana, promoguda per professionals del periodisme, va ser exclosa del concurs al qual es presentava sol·licitant un canal autonòmic i tres locals. I Pons parla de pluralitat. […] ¡Quina poca vergonya la d’aquests polítics nostres! Polítics de pa sucat amb oli, sense personalitat, pobletà... En fi… ❦ Febrer 2006


Històries de la censura Barcella El darrer episodi de censura a Xavi Castillo protagonitzat per l’alcalde popular de Bocairent, Juan Bautista Sanchis, ha posat de manifest que algunes actituds dels qui ostenten el poder han canviat molt poc des del període predemocràtic. Segons George Orwell, «si la llibertat significa alguna cosa, és el dret de dir-los als altres el que no volen escoltar». Els polítics sempre han tingut molt a prop la temptació de prohibir els actes que són crítics amb ells i alguns han caigut en el major pecat que existeix contra la democràcia: impedir que puga escoltar-se la veu del qui pensa diferent amb mesures de força o coaccions. La censura ha estat històricament un tret típic de les dictadures i sistemes po-lítics autoritaris i també de certs grups religiosos. La crema de llibres i la persecució dels autors va ser una activitat habitual del nazisme i del franquisme; de molts règims comunistes; de la Santa

Inquisició o de molts estats proislamistes. Que aquestes tàctiques siguen tan velles com l’home mateix no resta gravetat al fet que es censuren coses hui en dia. Està demostrat que silenciar el contrari no proporciona bons rèdits polítics perquè, primer, desprestigia en gran manera el censor i, segon, perquè publicita la persona o entitat que s’ha volgut silenciar quan li arriben les mostres de suport. Una altra vella tàctica del poder és mantenir un cert clima de temor en l’ambient perquè els ciutadans practiquen l’autocensura. La por a perdre el treball o les amistats és molt humana i això ho saben molt bé els dirigents polítics i religiosos. Barcella ha fet un recull de les censures més cridaneres que han afectat els darrers anys els ciutadans del País Valencià, amb una atenció especial als pobles de la Mariola. Aquesta llista de prohibicions i censures forma part d’una

història que caldria no repetir mai més als nostres pobles. Algunes prohibicions han estat subtils i d’altres prou mal dissimulades. Si observem la recopilació, hi ha una frase que els censors repeteixen molt amb un cert paternalisme: s’ha prohibit perquè «podia ferir la sensibilitat» de la gent. Entrar en la dinàmica de la censura és molt perillós per a tots perquè ens planteja una pregunta difícil de respondre: ¿qui pot atorgarse la facultat d’estar per damunt dels altres per a decidir el que és correcte i el que no ho és, quan vivim en una societat cada vegada més multiètnica, multicultural i multireligiosa? Sembla prou menys arriscat eliminar les tuteles morals perquè els ciutadans decidisquen per sí mateixos i sense coaccions el que volen o el que no volen escoltar, veure o llegir. Això certificaria d’una vegada la nostra majoria d’edat per a poder decidir amb llibertat.

Concert de Raimon a Bocairent

Paraules prohibides a Canal 9

Exposició fotogràfica

En 1963, Joan Fuster va escriure la Crida de l’Aplec de la Joventut del País Valencià, que hauria d’haver-se celebrat a Bocairent el 27 d’octubre d’aquell any. La Guàrdia Civil va impedir l’encontre quan va ocupar militarment tots els accessos a la població. L’expedient governatiu de la prohibició va començar amb la denúncia del text de Fuster. Als voltants de la Mariola, la Guàrdia Civil va fer un desplegament per a impedir l’aplec valencianista on havia de cantar Raimon en una de les seues primeres actuacions públiques.

Durant el govern autonòmic del PSOE, amb Joan Lerma al capdavant, el director de Canal 9, Amadeu Fabregat, va confeccionar una llista de 593 paraules prohibides per ser «massa catalanes», per tal de no molestar el blaverisme del diari Las Provincias. Les paraules proposades com alternatives en molts casos eren incorrectes o simples sinònims. Fabregat va encetar després una persecució cap a l’equip de correctors lingüístics de Televisió Valenciana que va acabar amb l’acomiadament de tots ells.

En 1995, l’Ajuntament de València, governat pel PP, va censurar una exposició de fotografies on figuraven persones nues de l’autora Tere Arcos en un centre juvenil de la ciutat. Davant de l’allau de crítiques per la censura, el PP va dir per a justificar la prohibició que es podia «ferir la sensibilitat» dels espectadors. La fotògrafa va expressar el seu estupor pel fet que es poguera considerar «immorals» o «libidinoses» imatges que mostraven l’afecte entre familiars sense roba.

Febrer 2006

7


Octubre que no podrien disposar del local que havien convingut. Zaplana va pressionar el director de la Fira perquè la sala acollira un altre acte en eixa data.

El florido pensil En 1997, el Govern del PP de Banyeres de Mariola va censurar la representació de El florido pensil, memoria de la escuela nacionalcatólica que havia estat anunciada per la Regidoria de Cultura en la programació impressa i s’havia anunciat al Consell Municipal de Cultura que tindria lloc el dia 25 d’octubre. Pocs dies abans de la representació la van suspendre al·legant que no restaven diners. Les protestes de molts banyerencs va provocar que el Govern municipal programés de nou la representació.

Programa de festes de Banyeres de Mariola L’equip de redacció del Programa de Festes de Banyeres de Mariola va fer pública en 1999 la norma que «només s’acceptarien col·laboracions que estigueren relacionades amb la festa». D’aquesta manera es censurava, per tercer any consecutiu, la publicació d’una il·lustració del poema de Vicent Berenguer «Notes per a una enci-clopèdia» (V. Berenguer, L’home no confia en la ciutat, Alzira, 1996). Aquest text va estar censurat pel regidor de Festes del PP i el representant del PSOE en l’equip de redacció va mostrar la seua conformitat.

Premis Octubre Des de fa 34 anys es celebra a València el Sopar dels Premis Octubre on es lliuren els premis d’assaig, narrativa, poesia i teatre, atorgats per Edicions 3i4. Els Premis s’han convertit en una trobada important d’intelectuals i autors de les lletres catalanes en l’agenda cultural valenciana. Cap representant de la Generalitat Valenciana ha participat mai en la festa de proclamació dels Premis d’ençà que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques i Canal 9 tampoc no informa de l’esdeveniment des que està en mans dels populars. L’any 1997, el president Zaplana va anar més lluny i va intentar impedir la celebració del sopar. Poques setmanes abans de la festa, la Fira de València –on venia celebrant-se l’acte fins a eixa data– va comunicar als organitzadors dels 8

l’Ensenyament en Valencià i l’Associació de Pares i Mares Gonçal Anaya, van signar un manifest que mostra la voluntat d’incloure els continguts exclosos pel Govern Zaplana que es consideraven imprescindibles en el currículum escolar. Les entitats signants van assegurar que s’oposarien a l’Administració valenciana, a la qual acusaven d’ignorar totes les propostes de la mesa sectorial d’educació, si s’oposaven a la lliure càtedra educativa mitjançant qualsevol tipus de censura. Les universitats valencianes també es van posicionar en contra del polèmic decret.

Mostra de cinema La polèmica protagonitzada per l’arquebisbe de València, Agustí García-Gascó, per la Mostra de cinema del Mediterrani, va ocupar moltes pàgines de periòdics en 2002. El cicle de cinema d’eixe any incloïa pel·lícules amb dècades de projeccions a les seues esquenes com Jo et salude, Maria, de Godard, o La religiosa, de Rivette. El president de la Cambra de Comerç, Arturo Virosque, es va unir al bisbe per a clamar al cel per la «provocació» que havia «ferit» les seues creences religioses.

Exclusió dels llibres de text La Generalitat Valenciana va decidir excloure en 2001 els autors catalans no-valencians dels llibres de text escolars amb un decret de mínims. Aquesta nova censura del PP va originar una allau de manifestacions contràries al País Valencià. L’Associació d’Editors del País Valencià va manifestar que no faria cas de l’ordre i continuaria incloent als llibres de text els autors del Principat i de les Illes exclosos. Els editors, juntament amb la Mesa per

Jornades de Sociolingüística Amb l’arribada al poder del PP a l’Ajuntament d’Alcoi, en 2002, es van eliminar les Jornades de Sociolingüística que, fins aleshores, organitzava el Gabi-net Municipal de Normalització LingüísFebrer 2006


tica sota el govern del PSOE. Els organitzadors havien demostrat una gran capacitat de convocatòria al llarg de totes les seues edicions. Les Jornades eren un referent important des del punt de vista cultural i científic, no solament per a Alcoi i els pobles veïns sinó també per a tota la comunitat lingüística i els cercles acadèmics i intel·lectuals de l’Estat espanyol. Un grup d’entitats culturals i cíviques van elaborar d’un manifest per a demanar la continuïtat de les Jornades i va ser presentat en un ple municipal. Va ser rebutjat per la majoria del PP.

ser que «podia ferir la sensibilitat de la gent.» Davant les queixes del Col·lectiu, Calatayud es va reafirmar quan va dir que «de cap manera» es publicaria.

Rus i Castillo

Repetidors de TV3

Espai d’Art Contemporani El conseller de Cultura en 2003, Esteban González Pons, va considerar que «no era tolerable» que l’Espai d’Art Contemporani de Castelló exhibira una reflexió sobre la violència. Segons el director del centre, Manuel García, la mostra era «molt menys inquietant que qualsevol imatge d’Israel en un telediari o que una pel·lícula de Van Damme». No obstant això, es va censurar el catàleg i es va intentar silenciar la difusió de la mostra. El reputat artista Francesc Torres va retirar tota la seua obra com a acte de protesta.

No a la guerra El març de 2003, l’alcalde del PP de Banyeres de Mariola, Roberto Calatayud, va censurar el missatge «No a la guerra» que el Col·lectiu Serrella pensava inserir al Teletext municipal. El motiu al·legat va Febrer 2006

Des que va arribar a la Presidència de la Generalitat, Eduardo Zaplana va considerar una prioritat política impedir que el senyal de Televisió de Catalunya arribara al País Valencià. Va aprofitar totes les oportunitats per a evitar-ho i no se’n va acabar de sortir mai del tot. Des de gener, fins a setembre de 1997, tècnics de Canal 9 van provocar interferències –de manera intencionada– en el senyal de TV3 des de Plató València. Poc després, quan van començar les emissions del segon canal de Televisió Valenciana, la Generalitat va concedir l’espai que ocupava TV3 a Punt 2 per a xafar el senyal català. Com a conseqüència d’una forta reacció popular, la mesura es va suavitzar i Televisió de Catalunya va poder accedir a una altra freqüència. Ara la història de voler tancar els repetidors instal·lats per subscripció popular ha tornat a començar. El govern que presideix Francisco Camps ha afirmat que aprofitarà l’apagada analògica per a impedir la recepció de TV3 i el Canal 33. Fernando Abril Martorell, exvicepresident del Govern central va definir durant la Transició «el catalanisme» com «un càncer que cal extirpar de les terres valencianes». I, segons aquest esquema mental, les emissions de Televisió de Catalunya constitueixen una de les vies per on es pot introduir aquest «càncer» en la societat valenciana. Però també quan governava la Generalitat el PSOE, la Guàrdia Civil va precintar els repetidors d’Acció Cultural en més d’una ocasió. Joan Lerma va incloure entre les raons que justificaven la creació dels dos canals autonòmics la necessitat de contrarestar els efectes de la «influència» de TV3.

En agost de 2004, l’actor alcoià Xavi Castillo, no va poder posar en escena l’obra El Chou a Xàtiva. L’espectacle contenia una imitació del Papa Joan Pau II que va irritar l’alcalde del PP, Alfonso Rus. Davant les queixes de l’abat de Xàtiva, l’alcalde va decidir prohibir immediatament la funció. L’actor va qualificar el fet com «un cas flagrant de censura» i de «falta de tolerància de la dreta». Rus va anunciar una investigació per a esbrinar quin tècnic municipal havia contractat l’espectacle per a depurar-lo.

Samarretes prohibides Les samarretes promocionals de l’obra de teatre Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker, van estar prohibides pel conseller de Cultura, Alejandro Font de Mora en 2004. La producció, que curiosament havia estat premiada poc abans per Teatres de la Generalitat, versava sobre el desencant del comunisme. El cartell incloïa una falç i un martell, tal com es va mostrar a la façana del Teatre Rialto durant dos mesos de 2004. Fins i tot a les passarel·les de moda s’ha emprat iconografia descontextualitzada dels països de l’Est. La samarreta reflectia el dibuix del cartell, a més d’anunciar la gira del muntatge. L’obra va viatjar, però les samarretes no. El conseller Font de Mora, va afirmar que eixe estampat no podia «tolerar-se». 9


Fòrum albaidí

Músics en valencià

L’últim episodi, a Bocairent

L’Ajuntament d’Albaida va inhabilitar en 2004 el fòrum allotjat a la seua pàgina web després de rebre el Govern municipal un bon grapat de crítiques per la seua gestió. Segons el portaveu del PP, «no estava fent-se un ús adequat de la pàgina». Des del Govern es va justificar la decisió per haver rebut «uns correus electrònics a l’adreça del fòrum on es feien una sèrie d’acusacions, infàmies, injúries i calúmnies». L’oposició albaidina va qualificar aquesta mesura com una censura directa de l’Alcaldia. La pàgina albaida.net s’ha convertit en un fòrum alternatiu al fins ara censurat.

El grup musical alcoià VerdCel va denunciar que va estar vetada la seua participació en el programa de Canal 9 Pobleshow. La direcció del programa va descartar la participació del grup per «motius tècnics». Responsables del grup van afirmar que es sentien «primerament manipulats i finalment censurats» perquè, segons VerdCel, el motiu real havia estat que «cantaven en català». VerdCel va rebre el recolzament de la Plataforma de Músics en Valencià. Els components d’Al Tall i Obrint Pas van criticar el silenci institucional i mediàtic que pateixen els grups que canten en valencià.

Les Trobades

Cartell de l’Observatori 05

En el mes d’abril de 2005, Canal 9 només va dedicar un minut i 10 segons a les nou trobades del diumenge 24, que van reunir més de 100.000 valencians. Canal 9 no va donar cap xifra d’assistents ni tampoc va permetre cap missatge amb contingut, en no deixar parlar cap dels organitzadors. Els talls de veu eren de xiquets que ens explicaven quina classe de manualitat estaven fent en eixe moment. Segons el Comité Professional d’Informatius de la televisió autonòmica, Canal 9 informa de les Trobades d’Escoles en Valencià d’una manera «mísera i completament desproporcionada a la multitud de persones que intervenen i a la quantitat de comarques que les celebren».

Observatori 05 és un festival internacional d’experimentació artística patrocinat per la Generalitat Valenciana. Enguany, aquest certamen girava a l’entorn de la idea dels ídols. Generalitat havia donat el seu vistiplau a la il·lustració humorística que mostrava Jesucrist entre altres ídols de la història com una deessa hindú o Elvis Presley. La vespra de la inauguració, la Generalitat va censurar el cartell i la propaganda. En paraules de la institució, «es va instar» els organitzadors del festival que retiraren el cartell perquè podia «ferir diverses sensibilitats». El motiu de la censura va ser que la jerarquia de l’Església i un alt càrrec del PP, vinculat a aquesta, van manifestar el seu malestar a la Conselleria de Cultura.

L’11 d’octubre de 2005, l’alcalde de Bocairent va censurar l’espectacle El Chou, de la companyia Pot de Plom amb Xavi Castillo al capdavant. Estava previst que es representara al maset de la filà de Granaders. No obstant això, l’alcalde del PP, Juan Bautista Sanchis, va prohibir la representació poques hores abans del seu inici, en el qual es parodiava la Copa de l’Amèrica. L’Ajuntament va argumentar per a prohibir l’acte que el local de la filà no comptava «amb la preceptiva autorització de l’Administració autonòmica». L’oposició va denunciar que l’alcalde havia exigit al president de la filà de Granaders que la suspenguera. El president es va negar en un primer moment, però Sanchis li va recordar les «responsabilitats econòmiques» i, fins i tot, «penals» en les quals podria incórrer com a representant de la filà i li va advertir que «podia enviar la Policia Autonòmica o la Guàrdia Civil per a impedir la representació». En un escrit de Sanchis repartit posteriorment per tot el poble, l’alcalde esgrimia un altre motiu pel qual va prohibir la representació: «Ficar-se en un espectacle amb el Papa no deixa de ser ‘un atemptat’ contra els creients». L’Associació Cultural Bekirent, organitzadora de l’acte, va denunciar que a les seus de les filaes es fan habitualment concerts, sopars, sainets i actes lúdics sense cap autorització des de fa dècades. Bekirent va denunciar que «Juan Bautista Sanchis s’ha encarregat personalment d’impedir que es realitze a Bocairent l’actuació». La mesura va estar qualificada per Bekirent com a «absolutament singular» i dirigida «contra un sector de la població que discrepa de la manera de fer cultura que vol imposar el PP». L’actor alcoià Xavi Castillo va relacionar la suspensió del seu espectacle amb una «consigna» del president provincial del PP de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus. ❦

10

Febrer 2006


J. Antoni Francés

Antoni Signes

© J. A. Francés - 2005

Antoni Signes naix a Gata de Gorgos (la Marina Alta) en 1940. L’any 1953 entra al Seminari de València i en 1960 passa al col·legi de Sant Tomàs. S’ordena sacerdot l’any 1965 i, al febrer de 1966, és destinat a Banyeres on passarà tres anys, de molt bon record per a ell. Exerceix després de rector a Xàtiva durant 6 anys. En 1974 és destinat a València i, un any després, es secularitza i passa a dedicar-se a la tasca comercial com a representant d’una fàbrica familiar de mobles. Té dues filles i enguany, cap a l’estiu, es jubilarà. L’any passat va publicar el llibre Crònica d’un viatjant, basat en un viatge realitzat a França, el qual dóna peu a aquesta entrevista. – Crònica d’un viatjant és una guia de viatges, uns apunts de teologia, un retrat familiar, unes recomanacions de màrqueting comercial... ¿No ens trobem davant d’unes memòries d’Antoni Signes? – El llibre té un poc de tot. Escrius sobre les ciutats i els paisatges per si algú li interessa visitar-les, però no és una guia, n’hi ha de ben completes. És cert que a certa edat escrius sobre els records i evocacions de coses passades, per tant hi ha un poc de memòria. Crònica és un compendi de tot el que dius i això li dóna una certa varietat. – Ets un viatjant, queda clar. ¿Però un viatjant de què? – A mi m’han influït els viatgers del segle XIX. Viatjaven en carruatges per conéixer territoris i gent i escriure-ho després per els altres. He viatjat per motius comercials, però el viatge m’ha fet rememorar tot allò que hi ha escrit. – Parlem de religió. ¿Quines inquietuds socials i religioses comparties amb Robert, el rector de Noirmoutier, quant encara no pintaves 30 anys? – Jo vaig ser 10 anys capellà i vaig tindre 12 anys de preparació. El tema religiós em preocupa molt. Com a viatjant tinc molt de temps per a pensar. I he pensat molt sobre les incongruències que afecten la religió i l’Església i he Febrer 2006

«La jerarquia espanyola té una mentalitat de dretes escandalosa» arribat a unes conclusions, que poden estar errades, però que quede clar que no vull convèncer ningú ni adoctrinar. A mi em preocupa molt la creença en un Déu superior, que la tinc en el fons, però no en el Déu manipulat pels homes que justifica guerres contra altres creients i pense que tothom ha de pensar sobre açò: ¿en quin Déu crec? L’Església té dues cares. En una podem apreciar els beneficis que ha portat al món, però a l’altra cara hi ha coses nefastes. – ¿Què queda d’aquelles convic-cions religioses amb les quals ens instruïes als joves per l’any 65? ¿Què queda del rector Don Antonio? – Queda quasi tot i no renegue de cap cosa. No sóc capellà però crec en allò que vaig fer a Banyeres: la pastoral obrera, el treball amb els joves, la revista Banyeres perquè tots opinaren, la predicació a Jesucrist. Jesucrist és un personatge que em convencia i em convenç ara igual. Els dogmatismes sobre si la Santíssima Trinitat, sobre si és o no fill de Déu no em convencen. Es van escriure més de quatre evangelis, però eixos quatre són els que es va voler propagar perquè interessava als dirigents.

– ¿Diferencies entre jerarquia eclesiàstica i creients de base? – La diferència és abis-mal. La jerarquia espanyola té una mentalitat de dretes escandalosa, més que el partit que ens va governar la legislatura passada. Per exemple, no accepta els homosexuals i els condemna quan Jesu-crist no ho va fer. – ¿No hi ha una con-tradicció entre l’Antoni que practica tant l’amistat amb religiosos o sacerdots –que fins i tot van a passar uns dies a Cullera (Robert)– i de-finir-los, en un altre apartat, com a santons que proporcionen receptes per a ser feliços i demanen obediència absoluta amb unes teories sobre un Déu que s’han elaborat a la seua imatge i semblança? – Hi ha una diferència abismal entre la vida dels sacerdots amb els quals jo em relacione i la jerarquia religiosa de França i Espanya. Intenten estar al costat del poble, fan comunitat… Ells són creients i s’han conformat una idea de Jesús, a la seua manera, que implica la seua vida i un compromís. Ells saben les meues idees i podem compartir el pa o un acte religiós. – ¿Eres conscient que algunes d’aquestes afirmacions han afectat algunes persones de Banyeres que es van formar com a cristians en les teues predicacions de 30 anys enrere, malgrat la teua voluntat manifesta de no escandalitzar ningú? – Aquest llibre és un relat d’un viatge escrit pensant en la gent de Banyeres, de Xàtiva, de Gata. Jo als creients els respecte i presente les meues idees per si poden servir per ajudar-los a pensar. Però jo no vull convéncer, cadascú ha de pensar en les creences de la seua vida. Això, no obstant, no lleva l’amistat. Podem i hem d’entendre gent de diferents pensaments religiosos i polítics, de països diferents. – ¿És possible l’harmonia i el bon entendre entre creients i agnòstics? – I tant, ara i abans. Ja en els anys 60 i 70 hi havia a París uns encontres entre creients i corrents polítiques agnòstiques per tal d’arribar a acords per un bon enteniment en la societat. 11


– Fa goig i admiració l’amor amb què relates la teua vida familiar. No passen els anys. Has encertat en un temps on la crisi de parella i de paternitat pareix que trontolla. – Jo he format una família tradicional amb la meua dona i les meues filles a les quals vull moltíssim. Però no vull que es pense que és l’única família que es pot donar. També és una família una dona que viu sola amb el seu fill o el que s’ha separat i ha trobat una nova parella. Famílies n’hi ha de diferents tipus i havent amor ja és una bona base per a eixa família. – Tot el llibre és un cant a l’amistat, per damunt de les relacions comercials –ho diu Paco Asensi en la presentació del teu llibre– i al marge de les diferències ideològiques i del pas del temps. ¿Per què tanta dedicació? – Jo no he pretés donar eixa idea al llibre i, molta gent, en la presentació dels llibres, m’ho ha dit. Jo he estat 30 anys realitzant eixos viatges comercials i l’amistat ha sorgit així. Ara que vaig a retirar-me ho lamentaré perquè sí que valore l’amistat. – Has triat editar el llibre en valencià. ¿Es pot defensar la llengua pròpia i participar d’altres cultures? – No hi ha cap contradicció. Jo havia d’escriure-ho en valencià, encara que anava a perdre difusió. Però com que la meua llengua familiar i habitual és el valencià i és la primera que vaig aprendre i l’estime, no podia ser d’altra manera. Parle vàries llengües i les he utilitzat per a entendre’m. A Alemanya he utilitzat l’alemany amb gent que parlava el castellà per tal que es sentiren apreciats pel seu idioma; a França el mateix; a Còrsega també en la mesura que puc. Cal fer un esforç per aprendre la llengua d’allà on estem. – Mostres un interés gran pels llibres. ¿Alguna recomanació? – M’estime els llibres antics que en donen a conéixer la saviesa d’altres èpoques. Tinc llibres antics o facsímils de llibres antics. Per exemple, de la Bíblia, tinc entre 20 o 25 edicions de diferents èpoques. Els llibres de viatges sempre m’han atret. Des de menut volia saber que hi havia darrere de les muntanyes. Vaig descobrir els pobles, Aitana, Bèrnia… Em va produir una emoció especial. Ulisses, els viatges de Marco Polo… Jo els tinc en facsímil. Els viatgers del segle XIX que venien a Espanya per a conéixer i escriure 12

les seues observacions per a la resta de països d’Europa. D’aquests en tinc molts. – ¿Com descriuries amb una paraula o frase curta els següents noms? ¿Jesucrist? –Un gran personatge de la història però molt manipulat. – Maria Magdalena. – S’han dit coses contradictòries, però va ser una dona que va tindre la valentia de canviar de vida. – L’abat Escarré. – Un home valent que, des de la seua fe, va analitzar la situació social de certa part d’espanyols, especialment els jornalers. – Monsenyor Casaldàliga. – S’ha entregat pels pobles de l’Amazones per a fer-los el bé sense canviar la seua cultura. – L’arquebisbe de València. – És el president honorífic d’un partit d’extrema dreta. – El bisbe Rafael Sanus. – Un home intel·ligent que intentarà fins el final fer valdre la seua creença per a fer bé a la societat valenciana. – Les teues filles. (Alegra la cara) he intentat que pensen per elles mateixes. Moltes voltes ho fan en coses que m’agradaria que foren d’una altra manera. Estic orgullós i pagat. – Banyeres de Mariola. – Guarde molts bons records. El poble em va acceptar de meravella i mai no em vaig sentir rebutjat. Per a mi va ser un poble tolerant i m’estranya que alguns no accepten el llibre per dir coses diferents. – França. – Un país centralista però molt apreciable perquè, una vegada et coneixen, són molt oberts i tolerants. Accepten els emigrants i han canviat les lleis perquè s’integren. Els immigrants que han col·laborat s’han integrat i han esdevingut polítics importants. És clar… hi ha els qui no volen integrar-se. – València. – És l’altre tema que em preocupa. El poble valencià ha sigut d’esquerres, però és molt manipulable perquè és tot cor. Això fa que de vegades actue amb poca reflexió i siga manipulat com en el tema de la llengua. – Finalment, ¿voldries dir alguna cosa als lectors de Barcella? – Els lectors de Barcella me’ls imagine com aquells que llegien i feien la revista Banyeres. Amb ells sent un vincle d’amistat i d’afecte. ❦

Isidre Martínez Marzo (València, 1964)

Nocturn Lluna de grills. Somnia juliol. Dèbil i dòcil, la campana a punt, toca les hores de la sort, distant. Algú posa la vida per escrit. Diu la brisa que ser és no ser res. Les mans pugen l’escala de l’amor. Per tot espai, sagetes de gesmil. Els fils de la calor es tornen nus. Cos a cos s’embriaguen els amants i cremen les paraules a la veu. Cada cosa al seu lloc. Qui dorm té [els ulls posats a bon recer. Roman el món possible. L’enyorança fa camí. Rosada a les muntanyes, son al cel, sembra la nit miralls sobre la mar. Hostes (Premi Carles Riba 2005)

Febrer 2006


senzilles explicacions, Fidel a la seua cita passaven a formar part annual, l’Aplec Excurdel nostre bagatge i sionista dels Països ens feia retrobar part Catalans va celebrar la David Gironés Micó dels nos-tres costums. seua XXIX edició a Els seus noms diversos Ontinyent. El Centre i els seus beneficis Excursionista d’Ontiancestrals omplien nyent, que acompleix les cu-riositats de tots el seu cinquanta aniveri en-cenien l’interés sari, va ser l’amfitrió per entendre i valorar de totes i tots aquells allò que veiem quan que volen conéixer tre-pitgem la nostra de primera mà les munserra i que, en part, ta-nyes de les nostres desconeixem, perquè terres. La Mariola i el perdem cada vegada Benicadell, la serra de més les arrels pròpies, la Solana de Bocairent bategant encara en i la serra Grossa, les la tradició popular serres d’Agres i Alfafadels nostres pobles. ra, Agullent, Fontanars I per arredonir les dels Alforins i Castelló excursions, una vegada de Rugat foren les que retornats a l’Aplec, oferiren l’oportunitat a vam poder completar el excursionistes d’arreu Joan Pellicer fa una explicació a la marxa del Mirador de l’Àguila. recorregut botànic amb del domini lingüístic de les xarrades de Toni la llengua catalana, de Conca, un biòleg que ha publicat diversos retrobar-se. Mallorquins i rossellonesos, punt d’encontre i intercanvi de tots els llibres sobre la botànica i la micologia de valencians i catalans units per una afició: parlars que reconeixen una llengua viva i la Vall d’Albaida. També Pep Nebot, un la nostra terra i el descobriment a passes diversa. altre biòleg, ens va ajudar a conéixer la de la geografia de les nostres comarques. Però no cal oblidar que si l’Aplec és un idiosincràcia de les comarques centrals Durant quatre dies, a cavall entre octubre i lloc de trobada, també és una oportunitat valencianes. novembre, l’Aplec acampat al poliesportiu per aprofundir en el coneixement del Gràcies a les aportacions de tots els qui d’Ontinyent va presentar a més de 700 exnostre entorn. I és per això que algunes van participar en l’Aplec, molta gent cursionistes sopars de germanor amb més de les excursions estaven guiades per esd’arreu del domini lingüístic ha tingut de cinc-cents assistents, més de trenta expecialistes que ensenyaven sobre tot allò l’oportunitat de valorar i mirar amb altres cursions, un recital de poesia en memòria que crea el paisatge. Un d’ells fou Joan ulls les nostres terres, els nostres paisatges d’Ovidi Montllor amb l’acompanyament Pellicer, metge i etnobotànic, autor, entre i la nostra gent. I això, sens dubte, és de la guitarra de Toti Soler, concerts de d’altres, del llibre Costumari botànic que sufient perquè, el proper any, un altre música medieval i de rock, l’actuació conduí la marxa del Mirador de l’Àguila poble, una altra comarca, prenga l’Aplec teatral censurada a Bocairent de Xavi Casa Castelló de Rugat. Durant tota la marxa com un esdeveniment per a mostrar a tots tillo amb l’assistència de més de dues mil ajudà a entendre i observar tots els detalls els xicotets detalls i els grans paisatges persones, balls tradicionals d’Ontinyent i que conformen les nostres muntanyes, que formen les nostres terres. L’any que audiovisuals sobre les nostres muntanyes. herbes i plantes que fins aleshores ens ve, de nou l’Aplec. ❦ I un llarg etcètera que féu de l’Aplec un havien restat desapercebudes. Gràcies a © D. Gironés - 2005

L’Aplec, raó i motiu per a conéixer el País

Febrer 2006

13


Commemoracions a la carta

Els Reis d’Orient quan vénen a Banyeres no saben parlar valencià

Anna Pascual

Josep Sempere i Castelló

Amb això de les xifres redones, enguany tenim aniversaris per a tots els gustos. Mirant enrere 75 anys hi ha qui voldrà rememorar la Constitució del 31. Eixe any s’aprovà la capdavantera carta magna que proclamava, entre altres coses, la sobirania popular, el dret al vot de les dones, les tendències autonòmiques amb oportunitat d’elaborar els seus propis estatuts, una declaració de drets socials, econòmics i laborals en consonància amb els dels països més avançats del moment, un sistema educatiu públic sense discriminacions de gènere o classe, i la separació entre l’Església i l’Estat aportant la aconfessionalitat i la llibertat de cultes a Espanya. I és que enguany commemorem el 75 aniversari de la victòria lícita i legal, sense violència, dels partits republicans en unes eleccions; un règim republicà que quaranta anys de franquisme soterrà baix l’odi i convertí en fantasma innombrable ja en democràcia. Encara que hi haurà qui preferirà ce-lebrar que part de l’exèrcit es-panyol, cinc anys després, es rebel·là contra eixe le-gítim règim republicà, donant pas a la Guerra Civil. Amb això, podem celebrar que, fa 70 anys, no sols les dones deixaren de votar, sinó que tampoc ho farien els homes; que no sols l’Estat deixà de ser aconfessional i haver llibertat de culte, sinó que l’Església Catòlica controlà les persones amb valors i dogmes basats en la por del pecat; que no sols s’aboliren els estatuts autonòmics, sinó que es perseguí i condemnà qualsevol cultura o llengua diferent a la castellana; que no sols l’educació i la llei discriminava les dones, sinó que els drets i possibilitats socials de part de la població quedaren reduïts. Haurem d’esperar molts anys, fins 1976, per poder assistir a nous triomfs dels demòcrates i rememorar, aquest 2006, els 30 anys de la legalització dels partits polítics i l’aprovació del projecte de llei de reforma política que trencaria amb el règim franquista. Podem celebrar, doncs, l’aniversari que vulguem: aquell que ens suposà quatre dècades de ferotge dictadura o aquelles que comportaren dues implantacions democràtiques. Hi haurà qui celebrarà nostàlgic el 70 aniversari de la rebel·lió armada contra el govern del 36. Al 30 aniversari dels primers passos de la Transició li faran els merescuts honors (fins i tot persones que dubtosament la recolzaren en el seu moment). I m’agradaria imaginar que, passats ja 75 anys, es commemorarà també, sense por ni interessos ni recels, un dels períodes més brillants culturalment i democràticament de la nostra història recent, perquè ja toca ser justos amb aquell intent de construir un país més modern i lliure. ❦

El passat mes de gener, com en tots els principis d’any, arriba un dels dies festius més important per als xiquets, xiquetes i, també, majorets: la Nit de Reis. La il·lusió, la màgia de l’arribada de ses majestats els Reis d’Orient i obrir els regals es converteix en tot un ritual que, any rere any, es repeteix en quasi totes les cases dels pobles de la Mariola. I dic quasi totes perquè, desgraciadament, el Pare Noel està guanyant-li adeptes als Reis Mags. La Bíblia (Mt 2, 1-12) fa referència als tres personatges que adoraren el Jesuset anomenant-los Mags. No obstant això, com aclareix en notes a peu de pàgina, es tractava de savis que havien adquirit una gran influència a Babilònia i que es distingien pels seus coneixements i per la seua afició a l’estudi, sobretot en astronomia i astrologia. Crec que no sóc l’única persona que, alguna vegada, el seu nebot, filla o nét (d’uns 8 o 9 anys d’edat), després de pujar a la carrossa per besar algun dels Reis, han dit: –parlava en castellà, i m’ha preguntat «¿te has portado bien?» (no és el cas de tots els que han sigut reis, però sí el de la gran majoria). A més, el castellà és l’única llengua que s’utilitza a les representacions del palau d’Herodes i a la del pessebre. Em resulta molt curiós el fet que aquests insignes personatges replens de saviesa i màgia no puguen parlar en la nostra llengua. És un fet evident que els Mags que visitaren la sagrada família al portal de Betlem, ara fa més de dos mil anys, no parlaven valencià... però tampoc castellà. Però també és evident que aquests Reis són mags i són savis i que, igual que són capaços d’estar en molts pobles, ciutats, comarques i països a la vegada, són capaços d’adreçar-se als xiquets i xiquetes en la seua llengua. Si cada 5 de gener arriben parlant la nostra llengua a tots els pobles catalans, balears i a alguns pobles valencians: ¿per què quan vénen a Banyeres de Mariola no utilitzen el valencià? Potser, ara que ja estem al segle XXI, és hora de fer alguns canvis, i que les xiquetes i els xiquets del nostre poble puguen escoltar a ses Majestats parlar la llengua d’ací. Potser també, si no es vol fer una traducció literal del text que s’utilitza en l’actualitat, es podria encomanar l’adaptació del text teatral a algun escriptor local (o a un xicotet comité format per algun filòleg, algun escriptor i un rector). Les incorporacions i els canvis, si són per a millor, mai no arriben tard. Per exemple, a Alcoi la primera cavalcada que es té constància va ser a l’any 1866 però, a poc a poc, a la festa de Reis, van anar incorporant-se elements com els patges amb escala (que s’institucionalitzaren el 1940, encara que ja eixien anys abans); actes com la baixada dels pastorets (1889); i figures noves com l’ambaixador que llig el ban reial i les burretes (1924). No podem continuar pensant que el fet d’utilitzar el castellà en aquests i altres tipus de representacions dóna més «categoria» i, entre tots, hem de fer que el valencià arribe a tots els aspectes de la nostra societat. Tant de bo, el pròxim any ses majestats els Reis d’Orient ens porten un bon regal per a tot el poble: que hagen aprés a parlar valencià. ❦

14

Febrer 2006


El cardenal Tarancón i la llengua dels valencians Jordi Bort Castelló

© Alberto Schommer - 1969

El cardenal Vicent Enrique i Tarancón, naix a Borriana, el 14 de maig de 1907, provinent d’una familia llauradora. Amb el seu temperament mediterrani, envoltat pels tarongers de la Plana Baixa, és educat en una formació religiosa. Ingressa al seminari de Tortosa l’any 1917. La seua figura pren una dimensió més i més rellevant a mesura que passa el temps, perquè el seu treball ens fa entendre millor la nostra actualitat. Aquest personatge il·lustre, inicia el seu servei pastoral a la parròquia arxiprestal de Vinaròs. Ací ja comença a tindre conflictes amb les autoritats falangistes, pel fet d’atendre, acollir i ajudar presoners i famílies republicanes. Alguns ja l’acusaven de roig. Des de jove, Tarancón s’adona que no es pot ser cristià per coacció, per força o per llei. L’Església havia de ser oberta. L’ideal cristià és molt humà i el diàleg és necessari, pel respecte i la igualtat. La seua pròxima destinació és l’arxiprestat de Vila-real. L’any 1945 és nomenat bisbe de Solsona. Les seues inquietuts pel benestar social i el progrés dels pobles, es manifesten en la carta pastoral El pan nuestro de cada día, dánosle hoy. Pastoral explosiva que incomoda el règim franquista. Es va arribar a dir que el bisbe Tarancón no eixiria mai d’aquella diòcesi. L’any 1969 és promogut al cardenalat. Però sense cap mena de dubte, la seua figura comença a despuntar cap a la década dels anys 70. Des de 1969 a 1971 ocupa el càrrec de vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, abans de ser elegit president de la institució durant tres triennis. El cardenal Tarancón sempre va estar preocupat per la integritat de l’home, per a esdevindre lliure amb el món que l’envoltava. La seua formació humanística era patent des dels inicis del seu apostolat. Els seus discursos sempre indicaven una visió holística de l’home, englobant la seua moral, l’ètica, la democràcia, el compromís per la justícia, l’equilibri econòmic, l’ordre mundial, etc. El seu objectiu era treballar per la llibertat, entesa com a font d’aliment per a la societat. Tarancón va poseïr una voluntat, una força i uns coneixements extraordinaris. Febrer 2006

«L’actitud del bisbe valencià davant la llengua era d’una gran naturalitat» Un dels factors que identifica un poble i que li dóna personalitat és la llengua. És per mitjà de la llengua que l’home transmet una forma de vida i un pensament determinat. La llengua està profundament lligada als conceptes i a les idees d’un poble, a la seua cultura i a les seues tradicions. Els valencians, compartim amb catalans i mallorquins una mateixa llengua, amb escriptors de la talla d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Ramon Llull, Verdaguer, Salvador Espriu, Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. En un moment com l’actual, en el qual es pretén negar o posar en qüestió una evidència tan clara com la unitat de la llengua, és interessant veure l’actitud del cardenal Tarancón, ara que estem a les portes del centenari del seu naixement. El ministeri episcopal de Tarancón, curiosament, no va ser mai en cap de les diòcesis del País Valencià. Amb tot, Tarancón no va perdre mai el contacte amb Borriana, amb la cultura i la llengua del País. Més encara, quan es trobava en una situació difícil, sempre tornava als

tarongers de Borriana, el seu poble natal, a la recerca de la pau de les brises mediterrànies que el van veure nàixer. Tarancón, sempre es mostrarà disposat a col·laborar, en tot allò que ajude a protegir i defensar la cultura pròpia. La Generalitat Valenciana va declarar l’any 1990 Any del Tirant lo Blanch. Amb aquest motiu, el cardenal Tarancón va escriure un article prou significatiu titulat Tirant lo Blanch y los ideales de la época. Segons el cardenal, «Tirant lo Blanch culmina l’edat d’or de la cultura valenciana». A més, té l’interés d’«acostar als valencians d’avui el llibre de Martorell i impulsar-los a assaborir la seua prosa», perquè, per a ell, això «és fer valencianisme». Però Tarancón va més enllà: «Jo m’atreviria a dir, des del meu caràcter valencià (potser, és tan solament una exageració d’un que estima de tot cor la seua terra), que el llibre de Martorell és l’exaltació de la llengua, és veritat, però sobretot, del caràcter valencià». Per a Tarancón, el Tirant, reflecteix el caràcter valencià: «un caràcter obert, com les nostres platges valencianes, enlairat, com els nostres cims, un poc cridaner (per això els sentiments més forts i més íntims dels valencians es manifesten sempre per mitjà del soroll: les traques i les mascletaes), intimista, acollidor i un poc sorneguer. És sempre planer, clar i sense intencions amagades, perquè el valencià autèntic, sempre porta el cor en la mà». Així Tarancón arriba a la conclusió que el Tirant és «l’auténtica expressió de la nostra identitat valenciana». Després de la renúncia presentada pel cardenal Tarancón, torna a la Plana, concretament a Vila-real, a prop de Borriana, la seua ciutat nadiua. En aquells moments, la societat valenciana estava immersa en l’anomenada Batalla de València, al voltant dels símbols, la denominació de la llengua i del territori, la bandera i la història dels valencians. Uns anys abans, el 1975, es produeix un fet en el qual el cardenal Tarancón mostrarà el seu compromís en defensa de la llengua dels valencians. Esclaten unes revoltes, fins i tot amb violència, per a separar català i valencià com a llengües diferents. 15


Tarancón no pot callar davant la campanya infame que preten trencar la unitat de la llengua. Com a membre de la Real Academia de la Lengua des de 1970, juntament amb Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Jesús Pabón, Alonso Zamora, Fernando Lázaro Carreter, Emilio Alarcos, Vicente Aleixandre i Rafael Lapesa, presenten un document, ple de sentit comú, en el qual s’afirma la unitat de la llengua. El cardenal valencià, sap que la llibertat ens fa lliures i per això, no admet cap manipulació al voltant d’un tema científic. Un arxiprest de Vinaròs, de Vila-real i més tard bisbe de Solsona, no pot callar davant d’aquells que pretenen negar una obvietat: la unitat lingüística entre ciutadans de Borriana, de Vinaròs, de Solsona o de Manresa. Compromés amb tot allò que fa referència a la seua terra, el cardenal Tarancón pasa a formar part del Con-sell Valencià de Cultura el 28 de novembre de 1985. El seu consell i la seua paraula va significar un gran bé per tal de normalitzar la societat valenciana, tan crispada. La intenció de Tarancón al si del CVC sempre va ser la d’intentar trencar antagonismes i pacificar una societat fragmentada per qüestions culturals. Des de xiquet, Tarancón es va familiaritzar amb els costums i el temperament del poble català. «Tota la meua formació va ser en castellà. En castellà i en llatí. Mai no en valencià. Però el fet que no estudiàrem en català o valencià, no vol dir que no tinguérem en compte la producció en aquesta llengua. Les classes eren en castellà, però nosaltres parlàvem valencià». Fixem-nos com Tarancón, no parla de dues llengües diferents. A més, el seminarista Tarancón coneix la producció de Verdaguer i Teodor Llorente. En cap moment, com és lògic en un home intel·ligent, no pensa en una divisió lingüística. Tarancón dirà amb ironia: «Jo parle la meua llengua. El valencià, ¡el borrianenc, si vols!». Una vegada elegit bisbe de Solsona, el mateix Tarancón reconeix com la llengua l’ajudarà en la seua tasca pastoral: «No era un extrany en Catalunya. Jo parlava valencià i això em va ser molt útil. Ens vam entendre molt bé. Era el lloc adequat per a mi». Tarancón, gràcies a parlar la mateixa llengua que els seus diocesans, va saber entendre els 16

catalans i amarar-se de la seua cultura. Considera un requisit ineludible per al seu ministeri episcopal entendre la realitat social i la cultura de Catalunya. Tarancón té present la realitat lingüística de la seua diòcesi: pobles i masos que pràcticament no entenen el castellà. Per això, sap que la millor manera d’evangelitzar era parlant la llengua del seu poble. «La missa era en llatí, però la predicació sempre en català». És així com el cardenal Tarancón, s’avança a l’esperit del Concili Vaticà II. L’actitud del bisbe valencià davant la llengua era d’una gran naturalitat. La mitra i el bàcul no el van allunyar del poble. Al contrari: es converteix en un pare sol·lícit que fa present l’Esperit de la Pentecosta: «Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües» (Ac 2: 4). La seua actitud i les seues desicions estaven

«Sabia que la millor manera d’evangelitzar era parlant la llengua del seu poble» plenes d’un fonament autènticament pastoral i evangèlic, amb un contingut sociològic, cultural i religiós. Tarancón sempre va tindre gestos d’aproximació al poble. Considera un deure parlar en català. A part de predicar amb la paraula, també ho feia amb l’exemple. Amb el seu secretari, Rafael Escuder Pinyol, Tarancón començarà a conèixer la diòcesi. Escuder Pinyol, gran amant de la cultura catalana, havia treballat en la Federació de Joves Cristians de Catalu-nya. El fet que Tarancón el vulga al seu costat, indica la gran sensibilitat que el nou bisbe té per la cultura dels catalans. Ell mateix utilitzarà la llengua dels seus diocesans: «Parlar en la seua llengua em van guanyar la simpatia de sacerdots i seglars que van arribar a considerar-me molt prompte com un català més». Un punt de referència important per al cardenal Tarancón és el Monestir de Montserrat. Aquest monestir tenia una casa depenent en la diòcesi de Solsona: el santuari d’El Miracle. Considerava els monjos benedictins importants puntals per a la formació dels preveres i diaques. Els monjos de Montserrat eren amants de la

llengua i la cultura autòctones i es relacionava el monestir com a signe d’identitat del poble català. La unidad de España, era considerada com un dogma polític, el qual era irrenunciable per al règim. La dictadura franquista considerava el monestir benedictí com el centre de conspiració contra el centralisme de Madrid. Amb paraules de Tarancón: «Cal reconéixer que la postura del poder central no era justa ni encara política: aconseguien el contrari del que pretenien. Perquè exacerbava l’esperit català al sentir-se reprimit i convertia en oposició al règim tot el que no ho era en la consciència de molts, més que la defensa legítima dels propis valors». Tots els bisbes de Catalunya defensaven i recolzaven l’ús del català en tots els esdeveniments religiosos. «Ens oposàvem a les restriccions que pretenien imposar des de Madrid. Crèiem sincerament que no eren justes i que l’Església tenia el deure (…) de salvaguardar i defensar aquests valors fonamentals que caracteritzen un poble». El cardenal és un observador excepcional. La seua vida és única i exclusivament al servei dels altres. Com a bon servidor del poble de Déu sap que ha de conéixer la realitat on viu. La lectura espiritual, amb els escrits del doctor Torras i Bages, la considera imprescindible per a tindre un judici més exacte de la personalitat i del cristianisme del poble català. El nostre bisbe no és un nostàlgic del llatí. Vol preveres propers al poble. No vol extranys. No té por a la llengua i tampoc no vol que la tinguen els seminaristes. Per això, fa que «al seminari de Solsona s’estudiara la gramàtica catalana, amb tanta importància com el llatí o el castellà, i no va passar res». Contribueix d’aquesta manera a la normalització lingüística en un poble on el català és perseguit. En un moment com l’actual, l’actitud i la tasca del cardenal Vicent Enrique i Tarancón ens ha de fer pensar en allò que ell hi va creure. La llibertat i la justícia són dons concedits per Déu a aquells homes que han sembrat llavors amb esperit de pau. Tarancón va ser un d’ells. Va mirar amb fe la realitat on vivia i va apostar per la veritat, encara que això li va portar més d’un disgust. Però va ser fidel al poble que servia. Va saber assumir els costums, les tradicions i la llengua del seu poble. Tarancón és el borrianenc que va proclamar el seu «orgull de ser valencià». Un gran exemple per als nostres dies. ❦ Febrer 2006


Febrer 2006

Annobón Clara Ríos

© Noemí - 2005

Noemí no recorda, per suposat, l’època en què Annobón va anar obrint-se pas entre les aigües de l’Atlàntic equatorial, des de les mateixíssimes entranyes de la terra. Ni tan sols els seus descobridors, una parella de navegants portuguesos, podrien recordar-lo, ja que a penes descobriren Annobón (Ano Bom) fa 531 anys, quan ja existia l’estany Ô Pot (l’ull de la porta) que es formà, realment no se sap quan, al cràter del volcà mare d’on Annobón va nàixer. Més recordable és, pel camí de la transmissió oral i de la història, el canvi que va fer Portugal amb Espanya d’algunes terres d’Amèrica per la presumiblement verge Annobón, avui una illa singular de Guinea Equatorial que per aquesta via va rebre per llengua secundària l’espanyol, una llengua que de manera indiscutiblement menys abrupta que el volcà que la va formar, ha vingut foradant les entranyes de les ànimes fins a convertir-se en llengua quasi nativa dels avui 2.500 habitants que viuen en aquells 17 quilòmetres quadrats. Però Annobón és molt més que un punt tipogràfic en un mapa: és reconeixement i respecte a l’experiència de la senectut, i recolzament per als cossos ja debilitats, fràgils portadors de saviesa, valors, conviccions i supersticions, que no estan segurs de poder transmetre a les generacions del futur; és la inclemència del sol sobre els cossos dels talladors dels capoquers, que busquen en l’explotació de la fusta la matèria primera per a fer les canoes i els rems de què derivarà el sosteniment; és lluna i sol als matins, als migdies o a les nits de pesca; és bosc verd i estany i aigua dolça: és cel blau i immens mar coral·lí, transparent i d’arenes blanques, que han esculpit en Noemí, a força de capvespres, d’aiguats, de llunes plenes i d’albes, una mirada i un accent que transmeten la sensació de llunyania i de nostàlgia. Potser va ser la primerenca mort de la mare, el fil des del qual va teixir-se la porta per on Noemí va venir a parar a Espanya. Potser la seua absència va ser la matèria primera amb què va ordir-se el coratge que va necessitar per tal d’abandonar aquells paisatges tropicals que la veieren nàixer, aquella aigua cristal·lina en què es banyà després que li practicaren la cuta sêsê (les marques), el ritus del tatuatge que va esguellar la seua pell en diferents parts del cos, perquè les cicatrius, en qualsevol banda del planera, la feren reconeixi-

Noemí a Annobón.

«Annobón és molt més que un punt tipogràfic en un mapa» ble com a pertanyent a Annobón. Noemí recorda amb especial afecte, aquella família madrilenya on per primera vegada treballà com a assistenta interna; la desprevenció, la respectuositat i l’afecte d’aquells xiquets, eren una imatge forjada en l’espill dels seus pares. També el seu únic viatge a Eivissa és un record especial, ja que va ser una experiència d’enyorança i d’il·lusori encontre amb la seua estimada Annobón. Bastava tancar els ulls, escoltar la mar, deixar-se inundar per aquell murmuri, aquella olor i aquell ensopiment i imaginar les finíssimes arenes blanques que acompanyaren els jocs de la seua infància, per a fer-se la idea, encara que només per uns instants, que era Annobón. Però València ha sabut compensar i mitigar en algun grau l’enyorança: les classes de teatre, les classes d’informàtica i de recepcionista d’hotel, li han permés cultivar-se i formar-se per tal d’aspirar a una vinculació laboral en la qual li paguen per fer les coses que sap i li agrada fer. Entre totes les experiències viscudes a València, sens dubte la més bonica va ser el moment en què s’assabentà que

per fi estava resolta favorablement la seua estada a Espanya, perquè així se li obrien les portes de la legalitat, i amb ella la possibilitat d’aspirar a la igualtat de deures, de drets i d’oportunitats. Avui, a més de l’aspiració a una vinculació indefinida en la institució bancària on treballa com a temporal, li fa il·lusió la idea de perfeccionar el francés i l’anglés, dos idiomes que, a més de l’espanyol i de la seua llengua nativa, l’annobonés, per raons culturals aprengué a parlar en el medi i que avui aspira a certificar en una institució autoritzada. Quan tornà per uns dies per a visitar els seus familiars a Annobón, Noemí, tal com mana la tradició, quan va encontrar-se amb la senyora Juana, no dubtà a portar-li fins a sa casa la llenya que duia al cap; però si algun dia es casara, i per les sendes atzaroses de la vida arribara a quedar vídua, ja no usarà vestits rigorosament negres, ni es tallarà el cabell cada vegada que cresca, ni molt menys es recolzarà en un bastó, per la resta de la seua vida, com a símbol de viduïtat i que mai més no permetrà que l’amor es faça carn en el seu cos, com encara fan avui algunes dones vídues de l’illa. Tampoc no repetirà el ritus que busca renovar les cicatrius del reconeixement, perquè Annobón el porta sempre en el record, com aquell lloc al món del qual no hauria eixit mai si li haguera ofert el caliu i la seguretat que només brinda la falda materna quan s’és infant, o en una pàtria que pels seus desvetlaments se la pot anomenar mare pàtria. Un somriure ample en el qual hi ha sempre esculpit un deix de tristesa que tothora l’acompanya, avui es dibuixa als llavis de Noemí, potser com a signe d’esperança i de confiança en el seu futur. ❦

17


Exemple a la Mariola

Trencat barreres

Enric Sòria

Pau Alabajos

Fa uns dies, la participació en un acte públic em va portar a Banyeres de Mariola. No hi havia estat mai, però com que tinc amics que són d’allà i en parlen, me n’havia fet una idea positiva, que es va confirmar plenament. Banyeres és una ciutat petita de llarga tradició industrial, situada en un cantó muntanyenc de la comarca de l’Alcoià. La ciutat no té l’atractiu pintoresquisme de la veïna Bocairent, però els seus carrers costeruts han mantingut un sabor encomiable. Des del castell, a dalt de tot, la vista és esplèndida. Les terres que voregen la serra de Mariola compten entre les més belles del País Valencià: un seguit de valls encastades entre muntanyes tortuoses i de secans clapejats per horts que reguen fonts i rius incipients, amb una personalitat inconfusible. Banyeres, situada a més de 800 metres sobre el nivell del mar, és una talaia perfecta per admirar aquest paisatge interior. Aquella nit, el Col·lectiu Serrella celebrava el seu sopar anual i també el seu desè aniversari. Aquest col·lectiu tenia com a objectiu la creació d’un estat permanent de debat sobre les qüestions que afecten els po-bles de la Mariola. I això és el que fan. Convoquen actes, dis-cuteixen problemes i editen una revista quadrimestral, Barcella, que ja va pel número 26 i fa un bon goig. Dins de l’àmbit generalment voluntariós de les publicacions associatives, Barcella és una revista d’una qualitat sorprenent. Molt ben presentada i redactada, inclou informa-cions, articles d’opinió, entrevistes i debats, i també petits monogràfics. Com a carta de presentació del Col·lectiu, Barcella fa una impressió de treball seriós i responsable molt estimulant. Fullejant-la, un desitjaria que coses així foren molt més habituals del que són al meu país. Raó de més per aplaudir-les quan ens les trobem. Pel que vaig veure al sopar, bona part dels membres del Col·lectiu Serrella són professors, però també hi ha professionals diversos, polítics, empresaris. A les postres, atorguen premis als qui han treballat per fomentar l’ús social del valencià i, després, debaten els problemes que els capfiquen: la llengua i el país, el present precari i el futur possible. En les intervencions hi ha realisme i sentit de l’humor, però no hi ha cap concessió al tumult ni la parleria. Per davall de l’evident cordialitat d’aquest aplec anual, sentim que un profund sentit de civilització sosté aquest debat i ens el fa més entranyable encara. Recordem que el nostre país és també això, una gent que es reuneix per fer i per argumentar, amb hospitalitat i amb pulcritud. Una gent molt valuosa. I és per gent com aquesta que n’estem orgullosos. Trobar-se rodejat de tanta gent que, com ha escrit un dels membres de Serrella, Vicent Berenguer, «creu en el seu país i en el seu poble», fa que la nostra fe també es referme. ❦

La música en valencià està passant per un moment dolç. Em fa l’efecte que podem parlar amb optimisme d’un sector de la nostra cultura que cada vegada sembla deparar al públic més sorpreses satisfactòries. Si analitzem la diversitat de gèneres, per exemple, crec que ens trobem en condicions d’afirmar que mai anteriorment no havíem aconseguit reunir una heterogeneïtat tan rica d’estils i tendències: des del folk més tradicional al metall progressiu, passant pel soul, el jazz, la cançó d’autor, el pop, l’electrònica i, per descomptat, l’ska. Un símptoma més de la saludable situació que viu la música en la nostra llengua és el fet de no haver-nos quedat ancorats en la dècada dels setanta. Senzillament, no hem deixat d’evolucionar: les primeres i les noves generacions de músics hem tractat de nodrir-nos dels corrents més moderns i avantguardistes del planeta, hem avançat cap al mestissatge sense complexos ni prejudicis; i això significa, en poques paraules, abjurar del nostre hipotètic paper de màrtirs i utilitzar l’idioma com una eina natural de comunicació creativa, amb absoluta normalitat. Resulta un tant paradigmàtic comprovar que un grup com Obrint Pas (que compta amb unes xifres de venda espectaculars, ara com ara sensiblement superiors a les de tots els grups valencians que canten en castellà o en qualsevol altre idioma) no rep el més mínim suport de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana ni es beneficia de les minses ajudes de l’Institut Valencià de la Música. Em sembla un fenòmen igualment paradoxal que projectes de la rellevància inqüestionable d’Al Tall, amb trenta anys d’història a les esquenes, no tinguen un lloc de privilegi dins de la televisió de «tots» els valencians. ¡Simplement inexplicable! Dic una obvietat si afirme que els nostres creadors es veuen condemnats a la més injusta marginalitat mediàtica, com a conseqüència d’una tria lingüística que s’allunya dels cànons culturals globalitzats (em referisc al sentit capciós de l’adjectiu) que regeixen l’escena musical del moment. Sí, senyores i senyors, ¡cantar en valencià és un handicap! ¿Però què podem fer per a combatre aquests prejudicis? ¿Quines mesures podem posar en pràctica perquè el sector continue creixent a bon ritme? Al meu parer, seria molt important constituir un circuit de sales estable on, periòdicament, es programara música en valencià, amb la qual cosa els nostres intèrprets tindrien la possibilitat de presentar en directe els seus treballs discogràfics en diversos punts del País Valencià, enfrontant-se a un públic receptiu, gens indiferent, que sap a priori allò que es trobarà. Una altra proposta positiva per tal de protegir el nostre patrimoni seria fixar legalment una quota mínima per a les radiofórmules i els espais televisius de videoclips. Posem un exemple il·lustratiu: si una ràdio emet 60 minuts de música, un 15% (posem per cas) hauria de ser obligatòriament (prescriptivament) en la nostra llengua. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la Llei de Creació de Ràdio Televisió Valenciana recullen una voluntat social de normalització lingüística, però no preveuen mesures efectives que garantisquen uns resultats palpables. La diglòssia no és cosa de broma, ha arribat el moment de convertir les bones paraules en fets consumats. ❦

Article publicat al diari Avui el 23 d’octubre de 2005.

18

Pau Alabajos és cantautor i secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) i de l’Associació de Músics i Cantants del País Valencià. www.paualabajos.com. Febrer 2006


Revista d’Estudis del Vinalopó El patrimoni històric i comarcal Tomàs Pérez Medina (coord.) C.E.L.V., Petrer, juny 2005, 368 pàg. Aquest volum de les actes del II Congrés d’Estudis del Vinalopó (Mo-nòver, 2001) arreplega unes molt importants propostes sobre la diversitat del patrimoni d’aquestes comarques, amb l’advertiment de la necessària reflexió individual i comunitària, atesa la crucial evolució econòmica i social d’aquest temps. V. BERENGUER. ❦

Plantes medicinals i comestibles Josep Enric Oltra i Conca, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent, 2005, 293 pàg. S’ha editat un altre llibre que recull els costums i la cultura de les nostres comarques. En aquesta ocasió es fa ressò del món de la botànica i de l’ús que s’ha fet tradicionalment de les plantes. El llibre ve avalat amb un pròleg del prestigiós i televisiu etnobotànic Joan Pellicer. Es divideix en tres grans apartats: per una banda les plantes medicinals, després les plantes comestibles i finalment les plantes aromàtiques. També s’hi completa amb un apartat culinari, un acurat índex de les plantes i una bibliografia. Cada planta recull tota la informació que tenen d’ella els autors: el seu nom científic, la descripció, els llocs on es cria, la recol·lecció, les parts utilitzades, les virtuts, l’ús o preparació i algunes observacions. El que més destaca és que hi ha un mínim de dues fotografies per planta, algunes ocupen tota una pàgina i són de gran utilitat per a identificar-les. Febrer 2006

El llibre es centra en les plantes de la Vall d’Albaida, però també té en compte la gran riquesa de botànica de tota la serra Mariola i els usos que tradicionalment se n’han fet. De bon segur que tindrà bona acollida entre la gent més major i també entre els amants del camp i de la muntanya ja que hi trobem, a banda del nostre patrimoni natural més immediat, un bon recull de saviesa i tradicions populars que han caigut una mica en l’oblit en la nostra societat actual. VICENT BELDA. ❦

entre els festers, la Comissió Gestora i la resta de la ciutat i es fa una reflexió sobre la renovació per a poder oferir unes festes més d’acord amb el temps actual. Per tant, trobem uns assajos prou lúcids que poden fer reflexionar els alacantins i la resta de gent que vulga acostar-se al món de les fogueres des d’una visió diferent; crítica, però alhora amb aportacions constructives perquè la festa perdure i siga més autèntica. VICENT BELDA. ❦

¡Oh, Hogueras! Otra visión de las hogueras de Alicante F. Abad y otros, Denes, Paiporta, 2005, 160 pàg.

El taller de la Estación, Silvia Ribera, Edicions la Solaneta, «Estudios sobre Banyeres de Mariola», nº 4, Banyeres de Mariola, 2005, 172 pàg.

Aquest llibre aplega un conjunt d’articles de nou autors, grans coneixedors del món de les fogueres d’Alacant i que provenen de diferents àmbits, sobretot del món del periodisme i que ens aporten unes visions de la festa alacantina prou diferents a les que estem acostumats, ja que aquesta festa tan plena de tòpics, igual desperta passions com odis, com li passa a les falles de València, de les quals prové el seu origen, la qual cosa mai amaguen els autors del recull, al contrari del que sol passar entre els alacantins. S’hi aborden temes tan diversos com l’origen controvertit del vestit de núvia alacantina; la festa paral·lela dels jóvens que ja és més important que la dels foguerers i barraquers; també s’aborda la polèmica exportació de la festa fora de la ciutat per promocionar-la perquè es considera un balafiament de diners dels polítics locals, així mateix, es qüestiona que l’«alacantinitat» passe per ser foguerer i que açò s’utilitze com a trampolí per passar al món de la política local. També s’ironitza sobre el món de les belleses i la seua utilització pública com si foren misses. Finalment, es confirma que hi ha un divorci clar

Saludem aquesta nova publicació que, com d’altres generades pel Grup d’Investigació Font Bona, posen a l’abast les dades necessàries o el punt de partida perquè els joves investigadors i historiadors puguen realitzar, ara sí, la tasca, encara pendent, d’aprofundiment i interpretació de les dades històriques al voltant del nostre poble i el seu desenvolupament social, polític, cultural, etc. En aquest cas, es tracta d’una molt completa documentació al voltant de l’Estació, que va des de la relativa al nom de l’edifici, el seu ús com a taller, a més del producte que s’hi fabricava i la tasca empresarial de José Laporta, fins a l’edifici de l’Estació en si mateix que, sembla ser el pretext per a l’escriptura del llibre, encara que n’ocupe només una quarta part. Aquest llibre recopilatori pren com a guia d’anàlisi els pressupòsits de l’arqueologia industrial, una aproximació molt interessant i escaient a l’edifici en qüestió, però de forma generalitzada, sembla que degut, segons afirma l’autora, al ruïnós estat que presenta l’edifici, la manca de documents gràfics o la desaparició dels arxius que dificulten un estudi més aprofundit. Com deiem, no és tracta d’un 19


llibre d’investigació personal estricta sinó d’una recopilació de materials, tal com declara l’autora en la introducció i, com és evident amb un ullada al llibre, en el qual predomina la lletra cursiva, donat l’escrupolositat de Silvia Ribera a l’hora de citar les fonts, la qual cosa és d’agraïr, encara que l’abús de la cursiva supose un llast per a la lectura i per al caràcter divulgatiu que entenem que té la col·lecció on s’edita. És evident el treball ingent que hi ha darrere d’aquest llibre només amb la quantitat de bibliografia emprada. De fet, la capacitat de treball de l’autora queda palesa des del principi, només amb l’abast i l’ambició que presenta el treball escomés. Potser, per això mateix, al tractar-se de tal quantitat de materials, esdevé una recopilació amb citacions massa llargues d’autors diferents amb els seus estils diferents, introduïdes sense cap fil conductor, que contrasta amb certes aparicions de la veu de l’autora que no acabem d’entendre dins del marc d’aquest llibre. Per exemple, una correcció –a més d’errada, del tot innecesària– a un autor citat, al voltant de l’adaptació del terme castellà Chicharra al valencià (al «whisky» se li diu güisqui en castellà, per exemple); un comentari desafortunat per prejuiciós, en l’apartat dedicat a la dona treballadora, doncs no es pot relacionar el fet que la dona abandonara prompte el treball en les fàbriques amb què no ocupara càrrecs de responsabilitat. Però, sobretot, es troba a faltar quina solució proposaria Silvia, com a estudiosa del tema, sobre l’ús futur de l’edifici en qüestió, ja que sembla que rebutja qualsevol recuperació que no respecte la tipologia original de l’edifici. ROSA M. BELDA. ❦

Entre la nit i el marasme La Vall d’Albaida, 1939-1952 Antonio Calzado Aldaria, IV Premi d’Investigació de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Germania, Alzira, 2005, 416 pàg. Aquest llibre sobre una etapa molt fosca de la nostra història, tal com s’afirma des del títol, constitueix una mirada interessantísima, per descone20

guda i necessària, d’una realitat no massa llunyana. Es tracta d’un estudi exhaustiu i ben documentat, com és lògic al tractar-se del fruit d’una tesi doctoral que, a més, compta amb l’al·licient de centrar-se en la comarca de la Vall d’Albaida i així permet de fer-se una idea molt clara del què va representar la repressió franquista a nivell local, amb exemples individuals documentats de càstics i conseqüències de de-lacions, quasi sempre falses, amb resultats nefastos per als oprimits i els familiars d’aquests; també amb quadres on apareixen descrites dades, per exemple, d’executats i condemnats per consell de guerra, amb les seues filiacions polítiques o sindicals, comdemnes, etc.; testimonis orals i una anàlisi dels poders locals, que van constituir els pilars del franquisme: ajuntaments, Església i Falange Tradicionalista. El període en el qual es centra l’estudi és el considerat com el primer franquisme i té com a finalitat, segons declara Antonio Calzado en la presentació, intentar comprendre el perquè del perllongament de la dictadura fins a l’any 1975, és a dir, fer una anàlisi de la història social del franquisme sobre el microcosmos de la Vall d’Albaida. Amb aquesta finalitat, l’estudi abasta també aspectes econòmics: posicions de monopoli, acumulacions de capitals, explotació de mà d’obra, etc., i aspectes educatius o de socialització de les masses. En resum, tota mena de comportaments que van provocar canvis socials al llarg d’aquests vint anys. Es tracta, a la fi, d’un relat conmovedor, esfe-reïdor d’aquesta etapa negra de la història on l’autor aconsegueix el que preten, donar un primer pas cap a una «necessària dignificació de les víctimes i els seus descendents (…), impedir l’edulcoració i la relativització de la dictadura franquista i, en general, de qualsevol dictadura». És, per això, una lectura molt recomanable. ROSA M. BELDA. ❦ Febrer 2006


La llacuna de Gaianes Josep Miquel Martínez

© Barcella - 2006

Dins del panorama habitual de degradació del nostre entorn natural, trobem una notícia prou singular que ens trau un poc del pessimisme on semblem tots instal·lats. Es tracta de les primeres accions per a la recuperació d’un petit hàbitat natural als voltants de la Mariola. La recollida dels primers fruits demostra que, amb una actuació encertada per part de l’Administració, es poden rescatar indrets que semblaven perduts per a sempre. La llacuna de Gaianes s’ha convertit en un nou oasi a la comarca del Comtat, després que, fa tot just un any, les aigües tornaren a inundar la zona. Encara que no hi ha dades concretes, es calcula que aquest enclavament ha estat sotmés a treballs de dessecació durant quatre segles perquè, antigament, les zones humides estaven considerades com llocs insalubres i veritables focus d’infeccions i malalties. Un sistema de séquies s’ha encarregat, al llarg dels temps, de desviar l’aigua procedent de la font que abastia la llacuna. Una prova d’aquest passat és l’estació de bombament que es troba enmig d’aquesta plana inundable, on encara es troben les bombes que van sagnar la llacuna fins a convertir-la en un erm. No obstant això, les pluges intenses dels últims anys, unides al deteriorament patit pels sistemes d’evacuació d’aigües, han propiciat que la llacuna recupere la seua esplendor passada. L’aigua va començar a aflorar de nou a la superfície amb les precipitacions de la tardor de 2003, si bé va ser en

Febrer 2006

l’hivern de 2004 quan es van inundar totalment les tres hectàrees que en l’actualitat tornen a configurar aquesta interessant zona humida. Des de fa anys, el mas i la finca en la qual es troba situada la llacuna és propietat de la Conselleria de Turisme, la qual, després de la inundació, va enviar una excavadora per a desembossar els sistemes d’evacuació d’aigua i tornar a dessecar els terrenys. No obstant això, la Conselleria de Territori va impedir aquesta actuació i va decidir mantenir inundada la zona sobre la base de l’actual normativa d’espais naturals. Els fruits no s’han fet esperar. Hui dia la llacuna és un autèntic oasi ple de vida. Àlvar Seguí Romà, especialista en aus i tècnic de l’empresa Màquia Serveis Ambientals, ha realitzat un estudi sobre la fauna que s’ha albirat en la zona i ressalta la gran varietat d’aus aquàtiques que han trobat en aquest lloc un enclavament

ideal. En aquest sentit, resulta sorprenent la celeritat amb què la llacuna ha començat a ser visitada per la garseta blanca, l’agró roig, el bernat pescaire, el blauet, la polla d’aigua, la cigonyeta, l’ànec reial o el cabussó emplomallat. Algunes d’elles utilitzen la teulada de l’antiga estació de bombament com a illa improvisada on descansar. La llacuna també ha començat a ser colonitzada per diverses espècies de peixos. Aquest és el cas de les carpes, els carpins o les gambussies. Així mateix, han proliferat les granotes comunes i els gripaus. Totes aquestes espècies, que controlen eficientment la proliferació de larves de mosquits, també serveixen d’aliment per a altres animals. Així mateix, les plantes, com els nenúfars i la boga de fulla blanca, poblen algunes parts de la riba nord. Aquest conjunt d’espècies han transformat aquest espai en un enclavament de gran interès mediambiental que convindria protegir i conservar. De moment, la Conselleria de Territori ha procedit a instal·lar una zona d’evacuació, perquè les aigües es mantinguen dins dels límits de la finca de propietat pública i no inunde els terrenys particulars. En principi, està prevista una segona fase d’actuacions que consistirà en l’acondicionament de la llacuna, la instal·lació d’observatoris d’aigua i, fins i tot, la rehabilitació del mas. Demostrat queda que reguanyar territoris que haviem perdut abans és possible. Esperem que la Generalitat ho entenga també així a partir d’ara. ❦

21


Placa d’un carrer de Valladolid.

© Barcella - 2005

© Barcella - 1998

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Camp de golf de Monfort, 2005.

Nou camp de golf

Aquest 20 de desembre passat m’he parat davant la façana de l’església de Banyeres de Mariola a observar la placa on es recorda José Antonio Primo de Rivera. El fundador de la Falange encapçala una relació de persones del bàndol franquista assassinades salvatgement en la Guerra Civil que són homenatjades en la placa amb un «¡Presentes!» al final de la llista. Les 60.000 persones mortes del bàndol franquista (moltes d’elles rectors) assassinades en la zona controlada per la República van ser comptades i homenatjades acabada la guerra. Però les altres 150.000 víctimes republicanes van caure en l’oblit i els seus familiars van ser humiliats durant 40 anys pels guanyadors en impedir la recuperació dels cadàvers. A eixos anys cal sumar 30 anys més de règim democràtic en els quals molt poca cosa s’ha fet per una justa equiparació. Les víctimes franquistes sí que van ser enterrades i recordades en els cementeris, però molts republicans segueixen enterrats com a gossos en les cunetes 70 anys més tard. És una llàstima que no s’haja aprofitat una data tan simbòlica com el 30 aniversari de la mort de Franco per a portar a terme, almenys, algun gest. ¿Com és possible que a Banyeres encara no es puga parlar sense por de la placa franquista de la plaça Major? ¿No són suficients 30 anys de democràcia per a reparar la injustícia que en la placa només es recorde la meitat de les víctimes? ¿No seria just afegir a la placa les altres persones de Banyeres que van morir també en la Guerra Civil o en els camps de concentració de Hitler? ¿I què fa el PSOE tan callat en aquest tema? ❦

Sóc Alícia i sóc sòcia de l’empresa de serveis turístics La Sària a Bocairent. Nosaltres oferim rutes culturals, de senderisme i cicloturisme a la comarca de la Vall d’Albaida i la Serra Mariola. El nostre objectiu és difondre el nostre patrimoni amb conciència i respecte. Des

Manuel Navarro (correu electrònic) 22

© Barcella - 2005

Placa franquista

que hem creat l’empresa hem estat donant el missatge de respectar el nostre medi i hem participat en la lluita contra les noves construccions aterradores. Bé, el motiu de posar-me en contacte amb vosaltres és que a banda dels camp de golf que van a fer entre Banyeres i Alcoi, n’hi ha altres en marxa entre Bocairent i Banyeres. Així que m’agradaria que m’ajudareu a conscienciar la nostra població fent xerrades informatives, difondre cartes i tot el que calga per paralitzar el consumisme als nostres pobles. No sé molt de temes legals i tampoc d’algunes actuacions que feu a Banyeres perquè ací no aplega la informació. Així que m’agradaria que es posareu en contacte amb mi i m’informareu sobre el que s’està fent. ❦ Alícia, la Sària (correu electrònic)

Retirada de l’arbre mort de la plaça de l’Ajuntament en setembre de 2005.

L’arbre de la plaça de l’Ajuntament Envie aquesta carta a Barcella per a mostrar la meua decepció perquè no s’ha reposat l’arbre que havia mort (o havien matat) a la plaça de l’Ajuntament. Pel que escolte pel carrer i pel que veig als fòrums d’Internet, hi ha molta més gent de Banyeres disgusta-

da perquè s’ha tapat amb esfalt el forat on estava l’arbre sense cap mirament. Es suposa que l’Agenda 21 és un instrument per a escoltar la veu del poble pel que fa a les estratègies futures de Banyeres i l’Ajuntament ha convidat els ciutadans Febrer 2006


a participar. Si volen escoltar, que escolten: amb l’arbre tenen l’ocasió. És com si en cinc minuts es pogués tapar el clot i soterrar així la història d’una plaça que durant segles ha albergat un arbre de manera successiva. ¿És que aquest Govern municipal vol passar a la història amb el dubtós honor de ser qui el va retirar per a sempre? Molts voldríem veure augmentar el nombre d’arbres als carrers del poble i ens trobem que hem de veure just tot el contrari. Fa anys que fem un poble

cada vegada més inhabitable on els vehicles ens furten l’espai a les persones a poc a poc. Ara s’ha guanyat una plaça més d’aparcament a un preu molt car. És a dir, el preu és cabrejar una gran part de la gent de Banyeres que no entén com el Govern municipal és tan insensible en aquest tema. ¿Què més es pot dir davant d’aquesta visió del poble que prima l’esfalt i els cotxes en contra dels vianants? Molts ajuntaments fiquen la pota però alguns, quan veuen el descontent

popular per una acció «desafor-tunada», rectifiquen de seguida que poden. ¿Serà possible que puguem veure un arbre de nou a la plaça? Tot dependrà de si el Govern municipal té la categoria suficient per a rectificar. M’agradaria pensar que reconsideraran la decissió davant la gran quantitat de crítiques que estan rebent per aquest fet. ❦ Pep Camarasa (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 27  

Barcella 27  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded