Barcella 26 by Revista Barcella

any IX

2,00 €

octubre 2005

número 26

Vins Vins de de la la Mariola Mariola Entrevista Entrevista aa Albert Albert Montón, Montón, coguionista Del roig roig al al blau blau coguionista de de Del

El projecte cultural de Pots L’Estatut del bipartidisme 10 anys del Col·lectiu Serrella Pensa globalment, actua localment Breu exercici de commemoració aritmètica El convent agustinià de Bocairent Simón de Rojas Clemente y Rubio Xilillent Jornades contra el camp de golf de Xirillent La invenció de Banyeres de Mariola La bebeteca de Sant Sebastià

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 26 - octubre 2005 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

paquet. L’an-teriEn 1996 es va Consell Local de Cultura or búsqueda de constituir el l’acord partint des Consell Local de les posicions de Cultura de diferents de cada Ba-nyeres de grup ha donat Mario-la. Aquest pas al fet que ens consultiu va alguns membres estar creat per bombardegen l’Ajun-tament qualsevol iniciatiamb la intenció va municipal de coordinar, amb l’aplicació d’asses-sorar de la tàctica de i –en algunes dir «no» a tot. Segurament el govern ocasions puntuals– organitzar events erra en moltes coses, però costa creure culturals generals que depassaven que s’equivoque absolutament en tot. l’àmbit particular de cada associació. La posició del «tot o res» entrebanca Durant tot aquest temps, al Consell qualsevol col·laboració entre els ha assistit un representant de cada membres del Consell i fa es-tèril la grup cultural que desenvolupa la seua seua funció. activitat a Banyeres. Fruit d’aquesta L’aspecte més negatiu d’aquesta primera etapa de col·laboració de totes nova situació és que el perfil del debat les associacions va estar la celebració ha baixat molt, perquè l’origen de les del 750 Aniversari de la Donació discussions no està marcat per l’oride Banyeres a Jofre de Loaysa o la entació cultural que ha de pren-dre el reeixida I Festa de la diversitat. poble, sinó per la incapacitat d’alguns Amb el darrer canvi de govern per a acceptar el canvi democràtic municipal també s’ha produit un produït fa dos anys. apreciable canvi d’actitud de part Mentre no cesse l’actitud d’alguns d’alguns membres del Consell que, representants de rebentar les reunions potser, marcarà una segona etapa ben del Consell, romandrem sense diferenciada d’aquesta institució. El coordinació cultural i no cal dir que dret legítim a la discrepància alhora sense l’organització de cap acte comú. que l’esforç de tots els components pel Aquests representants que practiquen consens de la primera època ha donat el boicot pensen que així guanyen pas al fet que, alguns repre-sentants, les seues postures, el que no sabem utilitzen l’insult personal i la desqualiés si s’han adonat que qui perd és ficació permanent de tota la política Banyeres de Mariola. BARCELLA. ❦ cultural municipal en un mateix

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto

Rafa Payá Amb tanta col·lecció sobre la Guerra Civil, són capaços de regalar-nos un milicià. O un falangista.

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Octubre 2005

Trobada d’Escoles Valencianes.

Per primera vegada, una entitat cívica subvenciona la Generalitat

Convent agustinià de Bocairent.

Bocairent perd part del seu important llegat d’art Després que les Agustines abandonaren el convent en 2004 i el posaren a la venda, s’ha produït la desaparició dels béns mobles amb els quals comptava el monestir. És tracta d’un convent agustí fundat al segle XVI i que ha caigut en decadència per l’absència de vocacions. Segons el rector de Bocairent, amb la marxa de les religioses ha desaparegut un Ecce Homo (popularment atribuït a Joan de Joanes) i altres obres d’art, junt amb documents importants sobre la història de Bocairent. El convent es va construir fa més de 500 anys gràcies a les donacions de moltes persones i, des de llavors, ha estat vinculat al municipi. Els pobles del voltant de Bocairent també senten que aquest és un patrimoni seu, atés que el convent ha rebut durant més de quatre segles milers de donacions dels veïns dels pobles de la Mariola. Aquest fet ha ocorregut després que el Vaticà haja autoritzat les religioses Agustines a vendre’s l’edifici. A Bocairent s’ha produït una oposició contundent, tant per part del rector com dels veïns del poble que han llançat dures crítiques contra la decisió adoptada a Roma. Després de la decisió del Vaticà, s’ha creat una comissió en la qual participen l’Ajuntament de Bocairent, la parròquia i l’Arxiprestat de la Mariola. Aquesta comissió ha sol·licitat la declaració del convent de Bocairent com Bé de Rellevància Local. La qualificació demanada donaria protecció a l’immoble, Octubre 2005

encara que amb un nivell inferior al de Bé d’Interès Cultural. El nou Govern de Bocairent prohibeix que s’anuncien activitats de Banyeres de Mariola El mes de juny, la presidenta de la Co-missió de Festes de la Malena de Ba-nyeres de Mariola va demanar permís per enganxar un cartell publicitari a les dependències municipals de Bocairent. El cartell anunciava les «Festes i Fira de Santa Maria Magdalena». La resposta dels funcionaris de Bocai-rent va ser que havien rebut ordres del nou Govern municipal del Partit Popular per a no admetre cap publicitat en les dependències municipals d’activitats desenvolupades a Banyeres de Mariola. Aquest canvi d’actitud arriba després que el Partit Popular haja recuperat el poder amb l’ajuda de dos regidors trànsfugues del PSOE, atés que, a principi de març, el PP aconseguia desallotjar l’anterior Govern format pel PSOE, EU i el BLOC. El portaveu del Bloc, Josep Lluís Pascual, va declarar amb motiu del concert Retrobem la Nostra Música –on va actuar a Bocairent el grup Veus de Mariola de Banyeres– que «tots no som com l’alcalde de Bocairent i, per sort, les relacions entre els veïns de tots dos pobles no tenen res a veure amb les quimeres d’aquest individu». ❦

La Generalitat Valenciana ha cobrat els 1.220 euros que la Federació Escola Valenciana ha reunit en la campanya reivindicativa Cinc cèntims pel valencià. Al juny, Escola va dipositar el xec en la seu del Consell per a protestar per la poca atenció que, en la seua opinió, el Govern autonòmic presta a la llengua. El xec anava acompanyat d’una carta en la qual es demanava, entre d’altres coses, que devia destinar-se a «accions reals» en favor de la llengua. El president de la federació Escola Valenciana, Diego Gómez, va dir que amb el cobrament del xec, «per primera vegada, una entitat cívica subvenciona la Generalitat. Ara volem saber en què s’han invertit els diners, i si s’han gastat en algun sopar homenatge». Tres milions d’euros per a les entitats secessionistes Escola Valenciana (EV) va denunciar «les subvencions que reben les entitats secessionistes radicals properes a la dreta que actuen constantment contra la llengua». Segons EV, «entre els anys 2002 i 2005, grups com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, han rebut més de tres milions d’euros. Tot això sense afegir les ajudes indirectes i les subvencions municipals. A nivell comparatiu, la Federació des-taca «l’endarreriment del Consell valencià respecte el finançament de les polítiques lingüístiques» i que «el Consell valencià va destinar en matèria de «promoció i ús del valencià» la meitat de pressupost que a Catalunya. Escola Valenciana denuncia que aquesta Federació no rep «el suport del Govern valencià quan a les darres Trobades van assistir més de 170.000 valencians i valencianes». ❦ 3

Activitats a una escola infantil.

Serra del Benicadell.

VerdCel al FigaRock 2003.

Ontinyent acollirà el XXIX Aplec Excursionista dels Països Catalans

El Govern valencià suprimeix les ajudes a les escoles infantils municipals

Canal 9 veta el grup musical alcoià VerdCel per «cantar en català»

La ciutat d’Ontinyent acollirà, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2005, el XXIX Aplec Excursionista dels Països Catalans. La trobada està organitzada pel Centre Excursionista d’Onti-nyent, que enguany celebra el seu cinquantè aniversari. La zona d’acampada i seu de l’Aplec serà el Poliesportiu Municipal d’Ontinyent. El programa d’activitats inclou excursions de muntanya. Entre d’altres, del barranc dels Tarongers al camí vell de Bocairent; del Bancal Redó a les covetes d’Alfafara i la Valleta d’Agres; a la serra del Benicadell; als senders de nevaters del Parc Natural Serra de Mariola; al riu Clariano i el paratge del Pou Clar; i una excursió botànica a la microreserva de la Teixera d’Agres. També hi haurà activitats culturals com la projecció d’un audiovisual sobre la Vall d’Albaida; un passeig cultural pel centre històric d’Ontinyent; actuacions del grup de danses Cardaors, del grup de danses Les Comarques amb els balls tradicionals d’Ontinyent dels Cavallets, la Veta i els Arquets; un concert de música antiga a càrrec del grup Menestrils; un audiovisual sobre el 50 aniversari del Centre Excursionista d’Ontinyent; l’es-pectacle El Xou de Xavi Castillo; excursions culturals a Albaida, a Bocairent, al poblat ibèric de la Bastida i a un celler de vi a Fontanars dels Alforins; una visita guiada a la torre i al campanar d’Onti-nyent; xarrades de Rafael Cebrian al voltant de les serralades valencianes, de la Plataforma per l’Ús Racional de l’Energia Eòlica sobre els parcs eòlics a la Vall d’Albaida, de Toni Conca sobre la riquesa botànica de la Vall d’Albaida; concerts de rock amb Mugroman i de música folk i tradicional amb el grup Ball a Banda. ❦

El Consell ha suprimit enguany les ajudes que destinava als ajuntaments per al manteniment de les escoles infantils de titularitat municipal. L’ordre anual que regeix aquestes ajudes per a escola-ritzar xiquets i xiquetes de fins a tres anys no inclou els centres autoritzats de primer cicle depenents de corporacions locals i d’entitats sense ànim de lucre, de manera que només podran rebre-les les guarderies infantils. La portaveu del PSOE, Ana Noguera, va explicar que aquesta decisió «ofegarà» molts ajuntaments que en els últims anys han fet grans esforços per oferir aquest servei als ciutadans i que, al deixar de percebre les ajudes que rebien fins ara, «tindran dificultats per a mantenir en funcionament les seues escoles infantils». L’ordre d’enguany va dirigida únicament a les guarderies infantils que hagen sol·licitat autorització per a convertir-se en centres de primer cicle d’educació infantil. Amb aquesta ordre, les 185 escoles infantils municipals i entitats sense ànim de lucre que l’any passat van rebre les ajudes per al manteniment ja no poden accedir a elles aquest curs.

El grup musical alcoià VerdCel ha denunciat que ha estat vetada la seua participació en un programa de Canal 9. Els components d’aquesta formació, que combina la cançó i el teatre, atribueixen la situació al fet que canten en català i al contingut de les lletres de les seues cançons. Mentrestant, la direcció de TVV argumenta únicament raons «tècniques» per a justificar la decisió. VerdCel ha rebut el recolzament en la seua denúncia de la Plataforma de Músics en Valencià. Responsables de la productora del programa Pobleshow van contactar amb ells, demostrant interés per la seua intervenció en un nou programa que visita diferents pobles per a descobrir nous artistes locals. VerdCel va enviar a aquesta empresa una sèrie de material sobre el grup, incloent una maqueta, amb els temes que solen tocar en directe. Posteriorment, la productora va fixar dates per a l’enregis-trament i va arribar a efectuar entrevistes telefòniques. Més endavant, i després de diversos canvis en les dates d’enregistrament, la direcció del programa els va anunciar que, finalment, s’havia decidit descartar la participació del grup. Des del programa es va argumentar «motius tècnics», perquè hi havia «problemes per a la sonorització dels instruments». Des del grup, es nega aquesta afirmació i s’assegura que es va arribar a un acord per a participar en el programa amb versions acústiques dels seus temes per a eliminar les posibles dificultats que argumentava el programa. Responsables del grup musical alcoià han afirmat en un comunicat que es senten «primerament manipulats i finalment censurats». ❦

Aposta per la privada La decisió del Consell mostra, segons els socialistes, l’incompliment d’un dels compromisos del programa electoral del PP, que era la potenciació d’aquest tram d’ensenyament que, si bé no és obligatòria, sí que té molta demanda. Noguera va dir que «mentre es redueixen les ajudes per a l’escolarització infantil pública, es potencia l’oferta privada. Amb el greuge que, mentre les escoles infantils tenen un preu taxat d’entre 60 i 80 euros, les guarderies privades cobren entre 250 i 300 euros». ❦

Octubre 2005

Timonets i argelagues Barcella

Timonet a la Fototeca Municipal d’Alcoi per la magnífica web que ha inaugurat, on es pot consultar el fons fotogràfic amb un cercador. Web: www.ajualcoi.org/wfototeca/ principal.asp.

Argelaga a Edicions La Solaneta per camuflar un acte polític de Coalició Valenciana sota l’aparen-ça d’una conferència de l’advocat Juan García Sentandreu. Els Ajuntaments afectats demanaran a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que incloga tots els usuaris en la comunitat d’usuaris de l’aqüífer de Mariola.

La urbanització del camp de golf de Xirillent extraurà més de 29 milions de litres d’aigua per any de l’aqüífer de la Mariola L’empresa promotora del camp de golf i de la urbanització de Xirillent, entre Banyeres de Mariola i Alcoi, diu que construirà una conducció de prop de 15 quilòmetres per a transvasar aigües recuperades des de la depuradora dels Algars, a Cocentaina, que seran utilitzades per al reg del camp de golf. La promotora preveu utilitzar un cabal de 300.000 metres cúbics anuals. Pel que fa a l’ai-gua potable de la futura urbanització, que tindrà més de 500 xalets, s’utilit-zaran els pous de Barxell. Representants de l’empresa urbanitzadora es van reunir en juny amb els grups polítics de l’Ajuntament d’Alcoi per a explicar-los les característiques d’aquest projecte. La constructora ha reconegut que la conducció d’aigua depu-rada des dels Algars fins a la partida de Xirillent serà un procés complicat, ja que entre ambdues zones hi ha una distància de gairebé 15 quilòmetres i un desnivell cap amunt de 350 metres. L’empresa promotora diu que desenvoluparà una xarxa de conduccions i d’estacions de bombament per a unir ambdós punts. Lluís Torró, portaveu municipal de l’Entesa, va recordar que aquestes ins-tal·lacions també han de donar el servei d’aigües depurades a les empreses tèxtils que hi ha riu avall, al terme de Cocentaina, i va assegurar que si es comproven les xifres dels consums Octubre 2005

anunciats «no ixen els comptes». Pel que fa a l’aprovisionament dels 500 xalets de la futura urbanització de Xirillent, dins de l’àrea d’esmorteïment del Parc Natural de la Serra de Mariola, els promotors del projecte van anunciar que s’usarà aigua dels pous de Barxell. Segons Ecologistes en Acció, el consum d’aigua en aquests habitatges unifamiliars és molt superior al de les cases urbanes sense jardí. Aquest grup ecologista ha fet un càlcul «optimista» sobre un consum per persona i dia de 160 litres (la mitjana urbana estatal) i ha deduït que la construcció dels 500 xalets de Xirillent comportarà unes extraccions d’uns 29 milions de litres d’aigua per any de l’aqüífer de la Mariola. Els ecologistes afirmen que són càlculs optimistes perquè han fet el recompte amb la premissa que només consumeix aigua una persona per cada xalet i no es té en compte el reg dels jardins particulars de cada habitatge. Comptadors als pous La Comunitat d’Usuaris de l’aqüífer de Mariola ha aprovat la instal·lació de comptadors en tots els pous que afecten aquesta unitat hidrològica. L’objectiu que es persegueix és controlar l’aigua que s’extrau amb exactitud. El volum total d’extraccions s’estima en uns 7.338.904 metres cúbics anuals. ❦

Timonet a la Regidoria de Joventut de Banyeres de Mariola per l’orga-nització d’unes III Jornades farcides d’activitats molt interessants.

Argelaga a l’Ajuntament de Bocai-rent per prohibir anunciar en les seues dependències municipals qualsevol activitat de Banyeres de Mariola.

Timonet als pobles de la Mariola que s’han solidaritzat amb Bocairent en la recollida de firmes per a evitar la venda del patrimoni cultural del convent de les Agustines.

Argelaga als ciutadans incívics per convertir els bancals dels voltants del Sant Crist de Banyeres en un femer ple de llaunes i plàstics.

Timonet a l’Arxiu Municipal d’Alcoi per la troballa d’un poemari inèdit de Joan Valls.

Argelaga a la Televisó Local de Ba-nyeres per no retransmetre l’Entrada de la Relíquia i no molestar-se en donar cap explicació al poble. 5

[El País, 30-6-2005]

L’Estatut

Territori i Habitatge vol evitar els danys irreversibles que poden provocar els vehicles.

Josep Sorribes

El Seprona perseguirà i posarà multes de 9.000 euros als vehicles que circulen fora de les pistes de Mariola

[...] ¿Què volen que els diga? El maleït Estatut [valencià] és pura i simplement un nyap, amb l’avan-tatge addicional de ferir profundament la sensibilitat d’aquells qui, com jo, alguna vegada han cregut que teníem futur com a País. D’entrada, [...] el text està redactat amb un dubtós gust literari i hi ha expressions que em recorden el famós «Esperanto» [...]. Una bona manera de fer que no s’entenga allò que no interessa. [...] l’Estatut té la virtut de posar en pràctica el famós principi «que tot canvie perquè tot segueixca igual». [...] Potser el més greu és el manteniment contra vent i marea del famós llistó del 5% dels vots emesos com un requisit per a formar part de les Corts Valencianes. Amb una mà es nega el pa i la sal als partits «minoritaris» i amb l’altra es té la barra d’incloure en el text de l’Estatut que «la Generalitat promourà la participació [...] del conjunt de la societat civil en els afers públics. [...] Caradura o cinisme, com vulguen vostés. [...] El que no acabe d’entendre és quines ments preclares o consellers àulics hauran convençut Joan Ignasi Pla perquè consensue tan infumable Estatut. ¿Realment pensa que avancem una mica amb aquest text? ¿Li troba algun sentit a renunciar a gairebé tot, a canvi de no se sap què? La dreta pot estar ben contenta. I jo també. Encara sort que vaig deixar la militància en 1989 [...]. Per a aquest viatge no feia falta tanta alforja i jo m’asseuré a la porta per a veure passar el cadàver del meu enemic. I si no passa, a perdre, que és el meu. ❦

La conselleria de Territori i Habitatge ha recordat aquest estiu que, al Parc Natural de Mariola, els vehicles només poden circular per les pistes forestals. A més, els vehicles a motor no poden sobrepassar els 30 quilòmetres per hora en terreny forestal o espais protegits i està prohibit circular amb vehicles per les sendes. Des d’aquest estiu, s’ha tancat la pista forestal que uneix Agres amb l’àrea recreativa de la font de Mariola. Des del tancament d’aquest camí, la direcció del parc natural ha informat de

Joan Ignasi Pla.

Central eòlica d’Higueruela.

La plataforma contra la Zona 15 qualifica de «pura propaganda» la reducció d’aerogeneradors La Plataforma Cívica contra les centrals eòliques de la Zona 15 del Pla Eòlic Valencià ha criticat el que consi-dera «pura propaganda»: la reducció del nombre d’aerogeneradors anunciada per la Conselleria d’Infraestructures a les zones 14 i 15. 6

la prohibició als visitants que intenten accedir amb vehicles fins la zona en la qual es troben les caves. A partir d’ara, el Seprona perseguirà les infraccions dels vehicles que incompleixen la normativa. També, davant l’habitual trànsit de quads, motocicletes i vehicles tot terreny per sendes i serra a través, la conselleria ha advertit que ni tan sols les bicicletes estan autoritzades a circular camp a través i assenyala que pot haver san-cions de fins a 9.000 euros. ❦

La Generalitat Valenciana ha anunciat la disminució del nombre de torres, una notícia que ha despertat la indignació dels components de la Plataforma Cívica de la Zona 15 del Pla Eòlic Valencià, que afecta Banyeres de Mariola, Biar, Castalla, Onil, Petrer i Saix. Segons la Plataforma, «la Generalitat Valenciana ha decidit disminuir ara el nombre d’aerogeneradors per a confondre la població i que així pensen que el projecte no és tan dolent». Per a la Plataforma Cívica contra la Zona 15, «l’única resposta que vol escoltar la població afectada és que es paralitza aquest projecte de manera definitiva». Des de la Plataforma s’ha recordat que les més de 15.000 al·legacions presentades contra la instal·lació d’aquestes sis centrals eòliques «dóna una idea de la magnitud del rebuig social generat per aquest projecte entre la població afectada, al·legacions que, fins a la data, segueixen sense ser contestades». ❦

Octubre 2005

Vins de la Mariola L’últim celler de Banyeres Rosalia Martos Vañó

Un intens aroma de vi ens dóna la benvinguda a l’únic celler en actiu de Banyeres de Mariola. Ubicat en una antiga edificació situada davant de la vella bassa de la vila (la gran bassa del Reg Major), porta ja tres generacions en funcionament. Martí, el seu actual propietari, no recorda la data exacta en què el seu avi va inaugurar el celler, però el més segur és que aquesta empresa familiar porta més de cent anys elaborant vi. Així, l’activitat vinícola d’aquesta família es remunta almenys fins a 1892, any en el qual va tindre lloc l’última reforma del celler. Des d’aleshores fins ara, l’aparença del celler ha variat ben poc, raó per la qual molts joves creuen que es tracta d’una casa potser abandonada en compte d’una empresa completament en actiu. En canvi, el seu interior i el seu procés de producció han experimentat una total transformació. Tot i que el celler de Banyeres continua amb l’elaboració tradicional, sense utilitzar additius i produint vi natural de raïm, el procés està molt més mecanitzat. Activitats com la verema, passant per la maceració i la fermentació del vi, l’embotellat i l’etiquetatge són dutes a terme per Martí i Enrique, un dels dos únics empleats de l’empresa. Només dues persones s’encarreguen de realitzar tot el procés de transformació del raïm

Octubre 2005

en el apreciat líquid. El cada vegada més mecanitzat funcionament del celler ha permés aquesta reducció de personal que sembla anar en augment. Però no sols ha evolucionat el mode de producció, el tipus de vi elaborat per aquest celler també ha variat des que es posara en funcionament a les darreries

Celler de la Casa la Bassa.

del segle XIX. Hui dia, l’antiga barreja de raïms utilitzada per tal d’elaborar el vi ha donat pas a la producció de quatre tipus de vins varietals d’indubtable qualitat: monastrell, cabernet-sauvignon, merlot i tempranillo. El monastrell és el més caracte-rístic de tots ells, tant a nivell local com al nivell autonòmic. Amb tot però, el més venut és el cabernet-sauvignon, ja que molts consumidors refusen comprar el monastrell pel simple fet de ser autòcton i perquè busquen descobrir nous sabors. El celler produeix al voltant de vint mil litres anuals de cada varietat de vi amb raïm procedent de les vinyes de Banyeres i Bocairent. El suc provinent d’aquesta collita pròpia s’acull a les denominacions d’origen Alacant i València, respectivament. No és d’estranyar, per tant, que la totalitat de la producció siga venuda any rere any. No obstant això, la direcció del celler ja està plantejant-se començar a fer vins de reserva la pròxima temporada. Només el deu per cent de la producció anual del celler es reserva per al consum

local i la venda en la pròpia empresa, la resta està destinada a la distribució a nivell nacional. Les principals destinacions del vi banyerut són Alacant, Carinyena i, des de fa un parell d’anys, també la Rioja. La totalitat del vi que exporta aquest celler és embotellat, mentre que la venta directa de l’empresa al consumidor ofereix la possibilitat d’adquirir-lo a granel. Però tot i els bons resultats de les vendes, el celler de Martí veu perillar el seu futur. La disminució del consum davant del considerable augment de la producció, junt amb el desfasament del preu entre el celler i els restaurants, fan trontollar l’existència dels petits cellers com és ara el cas. La quarta generació al capdavant del negoci viní-cola de Banyeres de Mariola té un futur incert. Tres tonells vells i trencats presideixen la Casa Nova de la Bassa. Es tracta de la casa adossada al celler on Salvadora, la segona i última de les treballadores de l’empresa, ven el vi, conegut localment com «vi de la bassa». Així que aquells als que els pique la curiositat o vulguen delectar el paladar amb vi de Mariola, només han d’acostar-se fins al celler. Habitualment van a adquirir-lo en botelles de la casa, o bé la gent porta una garrafeta per a omplir-la amb qualsevol de les varietats que s’elaboren, mentre les existències ho permeten. ❦

Montcabrer, un bon vi del Comtat

La comarca del Comtat, abans productora de vi, va perdre la seua identitat viní-cola amb l’arribada de la fil·loxera en 1907. Va ser l’últim lloc d’Europa on aquesta terrible plaga va destrossar les vinyes. Procedent de Nord-amèrica, la fil·loxera va entrar en 1870 per Burdeus, Màlaga i Porto, en desembarcar ceps americans que portaven aquest exterminador paràsit. Quan la fil·loxera arribà a Cocentaina, la solució ja s’havia trobat (empeltar la vara del cep europeu sobre el peu americà, ja que aquest era resistent al paràsit). Però amb la fil·loxera va caure també la demanda dels que importaven, car les seues vinyes ja estaven restaurades. No s’hi va replantar i encara es poden veure els bancals en terrasses que van acollir les vinyes fil·lo-xèriques. Vins del Comtat de Cocentaina ha decidit canviar això i, tot i que van iniciar la seua activitat de forma artesanal en 1996, avui són ja un celler de 200.000 ampolles. Elabora un dolç natural de moscatell, dos blancs secs d’aquesta varietat, l’un jove i l’altre de barril de les vinyes de la Vall de Llíber, i negres amb les varietats foranes: syrah, cabernet sauvignon, merlot, tempranillo i monastrell i la local giró (garnatxa negra comuna). Aquesta és la varietat local, igual que a la Marina, comarca amb la qual té una identitat vinícola més estreta que no

Joan C. Martín amb el Vinalopó. La giró és una varietat que amb ceps vells i en viticultura de muntanya dóna uns negres especiats, madurs, rics i complexos. Es cultiva també a Mallorca, el Priorat i Califòrnia, on la va dur el franciscà mallorquí fra Juníper Serra i és coneguda amb el nom de giró i gironet. Vins del Comtat utilitza aquest interessant raïm en el seu Penya Cadiella, s’adiu molt bé amb el merlot,

El celler Vins del Comtat embotella 200.000 ampolles.

el syrah i el cabernet sauvignon. El seu millor vi és el Montcabrer, un negre potent però fi a la boca, que ha estat 10 mesos en barril de roure francés i quatre en americà, una intel·ligent combinació per al cabernet astringent i longeu. Porus fi i oxigenació lenta en els 10 primers mesos i una sacsejada en el tram final abans d’embotellar-lo on es redueix i

s’afina. Montcabrer és un vi de 13,7º i més de 2,5 grams de sucre residual per litre (el sucre no fermentat del most), cosa que li confereix un equilibri i una harmonia molt atractius. Aquesta combinació pròpia d’un gran vi és símptoma de la cultura enològica de bons vinaters. Montcabrer és monovarietal de cabernet sauvignon, i un gran vi, que sens dubte ha-gués estat més ric d’haver fet un coupage amb la giró, car la seua glicerina i la po-tència aromàtica, amb aqueix acusat sentit de les fruites del bosc (gerdera silvestre, gerdó, grosella), l’hauria millorat. Ja que el vi no anava a la muntanya, aquesta ha anat al vi, perquè com diu l’Alcorà, en la sura del Resplendor: «A la nit quan regna la foscor, al migdia quan el sol resplendeix, el senyor no t’ha oblidat, ni t’odia, ell tindrà cura de tu i el futur serà millor que no el present, ell et donarà i tu n’estaràs satisfet.» I satisfet queda u quan beu aquest Montcabrer vingut de la muntanya. ❦ Marca: Montcabrer. Tipus: vi de reserva. Varietat: cabernet-sauvignon. Preu: 24 euros. Celler: Vins del Comtat (carrer Turballos, 1, Cocentaina). Telèfon 965 593 194. Web: www.vinsdelcomtat.com. Article de l’enòleg Joan C. Martín, publicat en El País l’11 d’agost de 2005.

Octubre 2005

Valencianisme.com

Albert Montón

Albert Montón és exalumne del Màster de Producció de la Universitat de València. Té vint-i-cinc anys i ha participat com a coguionista i ajudant de direcció en el llargmetratge Del roig al blau, un producte del Taller d’Au-diovisuals de la Universitat de València. A partir d’una idea de Montón, el documental recull les opinions de més de 60 polí-tics, intel·lectuals i periodistes de totes les opcions i de tots els extrems amb la intenció de llançar una mirada rigorosa des de la distància sobre un moment intens de la història recent del País Valencià.

– Al documental heu tractat de recollir el testimoni de molts dels protagonistes del moment. Alguns d’ells continuen defensant encara posicionaments molt similars als d’aquells temps mentre que altres han evolucionat d’una o d’atra manera. ¿Heu tingut molts problemes a l’hora d’obtindre resposta a les vostres preguntes? – Potser el millor premi que se’ns pot concedir a dos anys de treball siga les felicitacions i el reconeixement que ens han fet arribar els protagonistes que van viure la Transició des de posicions força diferenciades i, fins i tot, enfrontades. Evidentment, hi ha qui ha evolucionat després de tants anys. Però és molt lògic perquè aquella fou una època de fortes polaritzacions que no es poden mantenir amb el pas del temps. En el cas del blaverisme, aquells que ho feren servir cínicament en funció dels seus interessos fa 25 anys (com es palesa al documental), segurament ho continuaran fent mentre traguen rèdits polítics. Aquells que seguien les quatre consignes irracionals que els marcaven, que coincidien amb els seus sentiments identitaris més íntims, i que es negaven a escoltar els arguments dels altres, continuen responent al toc de corneta quan toca. Però molts dels qui es cregueren de bona fe els arguments del blaverisme han evolucionat quan han cercat argumentacions científiques, històriques o culturals als seus posicionaments. Octubre 2005

«Els qui es negaven a escoltar els arguments dels altres, continuen responent al toc de corneta quan toca» Potser no hauran esdevingut catalanistes, però sí hauran acceptat fets indiscutibles com ara la unitat de la llengua (i per tant certs lligams culturals amb la resta de països de l’antiga Corona d’Aragó), o el reconeixement de l’adversari polític i els seus posicionaments polítics, tot abandonat les acusacions de traïdors i antivalencians a aquells que gosen pensar diferent. Per l’altre costat, també resulta evident el distanciament de molts personatges dels maximalismes de l’ortodòxia fusteriana, per bé que caldria discutir si aquesta ortodòxia la produí el mateix Fuster o els seus intèrprets. En aquest cas, a mesura que la democràcia ha permés conéixer la realitat de la societat valenciana, molts han anat abandonant objectius gairebé impossibles, tot prenent postures més possibilistes. El resultat d’aquestes evolucions és un terreny més abonat per al diàleg, i Del Roig al Blau comporta un bon exemple d’això. Pràcticament no hi trobàrem dificultats per accedir a la gent. Em fa la impressió que, tot i que hi ha qui treballa per provocar-la, la societat no està disposada a viure una segona batalla de València.

– Del Roig al Blau no conté una narració ni tampoc no tracta de presentar unes conclusions explícites anys després de la Transició democràtica valenciana. ¿Per què? – Allò que no conté Del Roig al Blau és una narració omniscient, una veu en off. Però sí que en té, de narració, i tant. I es tracta d’una narració molt complexa. No té res a veure amb altres productes com ara la sèrie La Transición, de Victoria Prego i Elías Andrés, perquè ells partien d’una situació ben dife-rent. Hi havia un discurs dominant sobre la Transició a l’Estat. A més a més comptaven amb tots els mitjans i els arxius de TVE. A la gran vàlua testimonial de les imatges només calia afegir la visió políticament correcta del període des d’una veu en off «autoritària» que et deixa amb la sensació que aqueixa és la història de la Transició, i no hi caben opinions divergents. Perquè fins i tot compten amb les imatges que ho palesen. A casa nostra la situació és una altra. No hi ha un discurs sobre la nostra Transició. Hom pot parlar de Suárez, de Felipe, de Carrillo o de Fraga, dels assassinats d’Atocha, del procés constitucional, de la legalització del PCE o del colp d’Estat lligant un discurs coherent de la Transició (per molt discutibles i variats que siguen els d’uns i els d’altres), però hom no coneix la Transició valenciana més enllà dels records vivencials. Segurament hom parlarà de la violència al carrer, del catalanisme i l’anticatalanisme o dels carros de combat de la nit del 23F, però només si ho visqueren personalment. Són vivències personals, però no una «història» que nar-rar. I això ha estat així perquè no ha interessat debatre la Transició valenciana, com tantes altres coses. I tampoc no tenim imatges de la nostra Transició. Malgrat la crema dels arxius d’Aitana a principis dels 80, aquest fet palesa que València no tenia un paper important. Si a finals del segle XX no hi ha imatges de la Transició a la democràcia d’un determinat lloc, això vol dir que aqueix lloc no compta: les «províncies» no hi compten. Catalunya comptava. Madrid, també. Ells tenen les imatges. 9

Pin Arboledas: «no nos interesaba promocionar la lengua... nunca nos había interesado». Fa uns dies, tractant la reforma estatutària, el diari Las Provincias es lamentava de la via lenta que prengué el procés estatutari durant la Transició. Nosaltres mostrem el paper jugat pel mateix diari i pel partit que el recolzava. No busquem bons i roïns, sinó discursos i fets que es contradiuen. Perquè era perfectament legítim posicionar-se en contra dels estatuts d’autonomia i del redreçament cultural del país i actuar en conseqüència dins dels solcs democràtics. Aquesta postura, si més no, era honesta. Tanmateix ací s’amagaven les contradiccions sota la demagògia i la manipulació d’aqueixos fets objectius, tot

Pel que fa al discurs de la Transició valenciana, més enllà de l’interessantís-sim llibre periodístic de Jesus Sanz de principis dels 80, i de la recent aportació d’Alfons Cucó, no hi trobem res. Llavors, no creguérem convenient dictar nosaltres el discurs dels fets. A més a més, ens faltaven les imatges per adobar-lo. Volíem el testimoni dels protagonistes polítics pel simple fet que encara ningú no s’havia preocupat d’arreplegar-lo. Evidentment, les preguntes són nostres, així com el procés de selecció, tall i edició. No es tracta de la Transició pel fet que la narren els protagonistes. La nostra interpretació hi és ben present, però sense l’arrogància d’una veu en off que ben mirat resta credibilitat al discurs. Per últim, no estàvem interessats a traure unes conclusions concloents, malgrat que sí que s’expressen avaluacions del període. Ans al contrari, el nostre objectiu era obrir la problemàtica d’un període històric molt proper i amagat. Ara esperem noves propostes, més idees per afegir a la discussió. No podíem tancar un tema que ha d’encetar ara seu debat públic. – ¿La història de la Transició valenciana és una història de bons i roïns? – La història de la Transició valenciana és pròpia d’una societat provinciana amb una llengua en procés de substitució que arrossega 40 anys de dictadura i censura. És la història d’una societat ignorant en molts aspectes cabdals per a un procés com el que s’estava duent a terme. El problema, com escrivia fa poc Joan Francesc Mira, rau en el fet que al País Valencià no es discuteix sobre projectes polítics partint d’uns fets acceptats. Ací es discuteixen els fets: la identitat de la llengua, la història. Podríem acceptar tots la unitat de la llengua per encetar el debat al voltant de la identitat nacional i de la realitat po-lítica, perquè una llengua no fa necessàriament una nació. Però ací es discuteixen, abans i ara, els fets objectius. Parlar de bons i de roïns és fer-li el joc al maniqueisme i la manipulació dels qui veuen traïdors, venuts i antivalencians pertot arreu. A més a més, implica un judici moral que jo no estic disposat a practicar. Ja s’ho farà cadascú amb la seua consciència. A nosaltres no ens ha interessat tant eixe judici com poder destapar la incoherència de certes actuacions. Per exemple, la suposada defensa de la llengua per part d’UCD resta en evidència amb el comentari d’un dels seus integrants,

«A la Transició es va treure fruit de la ignorància de la gent al voltant de la seua història i la seua llengua» traient fruit de la ignorància de la gent al voltant de la seua història i la seua llengua. A més a més, la proposta nacional fusteriana, la més honesta al meu parer amb la llengua, la cultura i l’autonomia política dels valencians havia arribat com qui diu feia quatre dies, dos segles després de l’espanyola i, com a mínim, un segle després de la majoria de les propostes nacionals reeixides a Europa. Simplement, havíem fet tard. I no podem titllar de roïns aquells que defensaven la seua espanyolitat i tot el que comportava, doncs era l’única identitat que havien conegut. – Alguns moments del documental provoquen emocions intenses al públic. Hi ha moments, fins i tot, còmics. ¿Quina sensació li oferix a un dels autors l’escena del valencià «cerril»? – Aquest ens va semblar un tall

interessant per diversos motius, més enllà de la broma fàcil que suposa el lapsus de dir que hom és valencià «cerril» volent dir acèrrim. Vull aclarir que es tracta d’un personatge anònim del carrer que expressa unes opinions molt esteses entre certs sectors socials. No es tracta, per tant, de ridiculitzar una persona concreta. I en això rau la seua importància. En aquest lapsus fa servir un castellanisme («cerril»), la qual cosa em sembla molt representativa. Aquest personatge diu posteriorment, entre d’altres coses, que el valencià, a diferència del català, és una llengua «de poble». Qualsevol argumentació resulta inútil front a posicionaments tan obstinats i absurds. Malauradament, aquest fenomen és propi d’una societat ignorant pel que respecta a la seua llengua i la seua cultura. I això no s’ha d’interpretar com una ofensa. No és més que una situació absolutament normal per a una llengua que ha estat absent de l’escola i dels espais cultes durant segles en clara subordinació d’una altra, de dominant. Es tracta d’una situació que amb l’educació es va redreçant a poc a poc. – ¿Penses que el públic ha entés allò que volieu transmetre amb el documental? – En qualsevol text allò més important no és el que l’autor vol transmetre, sinó allò que el receptor pot interpretar. Evidentment, Del Roig al Blau no és un documental fàcil «d’empassar» per la seu densitat. Però l’han pogut seguir persones amb coneixements molt heterogenis. Per això, pense que presenta diferents línies de lectura. En un extrem trobem l’espectador que va viure i recorda molt conscientment el període i els seus problemes, i que cerca en el documental la dialèctica entre uns i altres, les revelacions i, per què no, també un puntet de nostàlgia. Per contra, n’hi ha qui, amb vint anys, ha descobert una realitat important i amagada de la història però també de l’actualitat del seu país, regió o comunitat autònoma. Possiblement només ha assimilat el 20% de la informació exposada, però ja tindrà temps d’aprofundir, si ho estima convenient. I entremig trobem tot un ventall d’interpretacions força interessants. El més enriquidor de les diferents projeccions han estat les impressions i els debats generats després de cada visionat. D’això es tracta. ❦ Octubre 2005

Des de Banyeres de Mariola volem donar-vos la grata notícia de la creació de un nou col·lectiu anomenat Pots. Som un grup de gent que fa temps ens vam plantejar un nou projecte però que, fins a aquest estiu, no hem pogut fer-lo realitat. Som gent jove amb ganes de fer coses pel poble i pels pobles. Naixem desde l’autoges-tió, ja que creiem que amb molt poc es poden fer moltes coses i, amb aquest objectiu, voldriem créixer com a col·lectiu. Hem observat com en altres pobles s’han orginitzat grups similars al nostre i hem decitit agafar allò que de cada un d’ells ens ha permés dur a terme una tasca que, de segur, serà dura però a la volta reconfortant. Volem contribuir a la cultura del poble per a enriquir la programació artística i cultural de la nostra comarca. I volem fer-ho amb el suport de tots i totes aquelles persones que, igual que nosaltres, tenen infinitats de inquietuds de tot tipus, ja siguen personals ja siguen globals. ¿Què és Pots? Som una associació artística i cultural sense cap vinculació política de gent majoritariament jove, oberts a tot tipus de persones, ja siguen majors, joves i de tots els colors. Una de les bases de la nostra cultura és la interracialitat i volem obrir els braços a aquestes persones que, d’una manera o d’altra es senten apartats d’aquesta societat injusta que no vol comprendre’ls. Esperem a llarg termini poder comptar entre nosaltres amb aquesta gent per a

Octubre 2005

Un nou projecte cultural Col·lectiu Pots

El col·lectiu Pots funcionem de manera assambleària.

«Volem enriquir la programació artística i cultural de la nostra comarca» poder aprendre els uns dels altres. ¿Què volem fer? Volem fer tota mena d’activitatas relacionades amb el món de la cultura, com ara concerts o conferències, teatre, cercaviles, etc. En fi, tota aquella activitat que qualsevol persona ens propose. Sempre que tinga una bona finalitat intentarem realitzar-la, des de projecció de pel·lícules, tallers per als més menuts, fins a jocs malabars. Totes les activitats estaran obertes a tots, siguen o no socis, ja que pensem que «nosaltres» som «tots» i «tots» volem ser «nosaltres». ¿Com volem funcionar? En un princi-

pi funcionem de manera assembleària, sempre comptant amb el consens, on tots els socis tenen veu i vot. Hem decitit formar tres grups, el primer d’ells el dels socis que col·laboren activament bé dins dels locals o fora d’ells realizant activitats; el segon és el dels socis de menys participació, cosa que no comporta que siguen menys importants; i per últim, vosaltres, la gent que gaudirà de la nostra feina, vosaltres que per a nosaltres sereu els més importants, ja que si no fóra per la gent que creu en nosaltres açò no hagera estat una realitat i encara seria un somni estiuenc amb esperances que algun dia es fera realitat. Per tal de facilitar-nos el treball, volem que tots aquells que vulgueu formar part d’aquest col·lectiu ens ho comuniqueu, bé mitjançant la web www.webpots.tk o bé al local que tenim al camí del Moli Roig. La quota anual es de cinc euros, un preu simbòlic però, com hem dit abans, amb molt poc es pot fer molt. Per últim, no volem oblidar aquelles persones i col·lectius amics que ens han recolzat en la tasca de començar una associació com la nostra: el Col·lectiu Serrella, la colla ecologista La Carrasca, l’ateneu cultural Terra Roja de Castelló del Rugat, el Panical d’Alcoi, l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, els grups musicals que s’han prestat a col·laborar amb nosaltres i els nostres familiars i amics que ens donen suport dia a dia. A tots, gràcies. ❦

¡Ja tenim nou Estatut! Els valencians hem estat la primera comunitat que va presentar la renovada llei autonòmica en el Congrés dels Diputats després de 23 anys per a procedir a la seua discussió a Madrid en les darreres setmanes de setembre, avançant-se així a d’altres comunitats històriques de l’Estat espanyol. ¿Caldria, doncs, felicitar-nos? Pel que es recorda a les cròniques de l’1 de juliol, sembla que el nounat no va causar massa expectació entre la societat valenciana en la celebració del seu naixement al jardí del Palau dels Borja, llevat de diputats i càrrecs populars i socialistes, pares exclusius de la criatura. Lluny d’intentar aplegar a un acord que satisfés a tot l’arc polític de les Corts Valencianes, a més de formacions fins avui extraparlamentàries junt amb un ampli ventall del món institucional, el Partit Popular i el PSPV-PSOE han pactat la reforma d’un Estatut que no acaba de satisfer una part respectable del món polític i social valencià. Tenint com a principal objectiu aconseguir per via legal l’alternància en el poder al País Valencià sota la fórmula del bipartidisme, populars i socialistes intenten repartir-se temporalment el poder com ja ho feren els libe-rals i conservadors del segle XIX i de principi de segle XX a nivell d’Estat sota l’ull consentidor de la monarquia borbònica. En una societat moderna com la nostra del segle XXI, no hi ha prou que ara se’ns vulga identificar com a nacionalitat històrica quan en la consciència col·lectiva del poble valencià sempre ha existit el sentiment de pertànyer a un territori amb clares i definitives senyes d’identitat que una bona part dels que ara han votat a favor de l’Estatut no han sentit mai, ni sentiran, com a seues. Els seus valedors han proclamat als quatre vents que el nou estatut contempla, entre d’altres aspectes, la creació de noves institucions com el Servei Tributari Valencià que podrà desenvolupar l’aplicació d’un nou siste-

però que, a partir de la reforma present, i a diferència de les altres nacionalitats històriques, aquest sistema de consulta, se’ns diu literalment, «no s’aplicarà en el cas valencià». El nou Estatut naix coix i mancat de la ne-cessària aura legislativa capaç d’il·lusionar tota una col·lectivat, el poble valencià, que no acaba de sentir l’Estatut com a pròpiament seu, ja que la nova llei valenciana aprofitarà de motle per a l’aprovació de les altres reformes estatutàries iniciades. Sense desmeréi-xer cap autonomia, podria ser també l’Estatut dels extremenys, dels càntabres, dels murcians..., al possibilitar la inclusió la «clàusula Camps» per la qual en el fons es reconeix que es tracta d’un «estatut de mínims», imperfecte, al deixar la porta oberta per a poder assumir en el futur determinades competències que puguen presentar altres autonomies. Aquest Estatut no acaba de convéncer al no deixar resolts, de manera unànime i definitiva, aspectes com la rebaixa del llistó electoral del 5 al 3% i la unitat de la llengua. Tot i reconéixer l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en matèria lingüística, en canvi deixa flotar en l’aire ambi-güitats com la de «idioma valenciano» elegida per a la denominació estatutà-ria de la llengua dels valencians, una clara mostra que, per a la dreta amb la connivència socialista, la llengua ha de seguir sent una de les seues armes polítiques preades front les tesis cien-tífiques auspiciadores de la unitat de la llengua. Per últim i pel que fa a la barrera electoral del 5%, aquesta es converteix en el búnquer del bipartisme reformador de l’Estatut per tal de dificultar l’accés a les Corts d’altres partits menors en nombre de vots, quan justament es dóna el cas contrari en la resta de nacionalitats històriques on sí que es reconeix de forma explícita el dret de les minories a participar en la vida política i legislativa, convertint-se en un clar exemple de pluralitat i veri-table democràcia. ❦

L’Estatut del bipartidisme

J. Ricard Berenguer

Serafín Castellano, Francisco Camps i Joan Ignasi Pla.

«La barrera electoral del 5% és un búnquer del bipartisme» ma de finançament que sempre haurà de quedar supeditat, vulguem o no, al que es diga o s’aprove a Madrid. També se li atorga al Tribunal Superior de Justícia el caràcter de darrera instància judicial a la qual els valencians podrem adreçar-nos abans de recórrer als organismes estatals i, fins i tot, li confereix al president de la Ge-neralitat la facultat de dissoldre de forma anticipada les Corts Valenvianes, quan de tots es conegut que en algunes ocasions la situació política requereix la dissolució a crits dels parlaments o la inviabilitat d’un govern resulta més que evident per a l’opinió pública. El nou Estatut té llacunes que estan abocades a tenir mala premsa entre els ciutadans de peu, com per exemple, en l’augment del nombre de diputats, quan és sabut que, per relació directa, a més diputats, més gent a xuclar del pot, justament el que no vol el poble; a més institucions dependents de la Generalitat, més burocràcia. Fins i tot, no deixa de ser d’autèntic repte el paper assignat a les consultes populars a través de la fórmula del referèndum pel qual s’accepta que les modificacions de l’Estatut hagen de ser ratificades per aquest sistema,

Octubre 2005

Això va quallar molt Ja fa uns quants anys bé i l’activitat va ser del Col·lectiu Serrella, assumida posteriorment ¡ni més ni menys que Antoni Sanjuan per l’Ajuntament que ha deu! Per la primavera mantés Nadàlia fins ara. de 1995, ens vam En juny de 1997, vam reunir unes quantes iniciar una altra activitat persones convocades del Col·lectiu que ha per Acció Cultural del esdevingut un dels seus País Valencià, per tal principals trets d’idend’obrir al nostre poble ti-tat. Es tracta d’aquesta un Casal Jaume I, dels revista que ara llegiu: quals hui n’hi ha més Barcella. El primer de quaranta al llarg de nú-mero es va publicar tota la geografia on es amb la mirada posada parla la nostra llengua. en l’antiga publicació Després d’unes quantes Ba-nyeres que feia una reunions, vam decidir vintena d’anys que no crear un grup cultural eixia al carrer. Aleshores, però sense vincular-nos a el Col·lectiu va fer una aquesta xarxa concreta i declaració d’intencions: així hem seguit fins ara. Víctor Gómez Labrado al Sopar del Nou d’Octubre de 2003. la revista volia ser un Durant aquest temps, fòrum de debat, de li hem donat forma i denúncia i d’opinió respectuosa on contingut al grup mentre ens coneixíem la discrepància i la diferència serien les persones que anàvem afegint-nos al ferramentes enriquidores de la societat projecte. Pel juny de 1995 vam celebrar democràtica on vivim. Només els la primera Assemblea General amb una lectors podran dir si ens hem acostat a quarantena de socis, en la qual, després aquest objectiu durant aquests 10 anys. de proposar uns quants noms, vam deAmb l’aparició del suport d’Internet, cidir anomenar-nos Col·lectiu Serrella. del Nou d’Octubre amb la presència Barcella es va fer present a la xarxa Vam triar el nom genèric de col·lectiu d’Alfons Llo-renç que ens va parlar del on es pot trobar el contingut de tots els front a altres opcions com grup, ateneu, naixement del poble valencià. Després números publicats fins ara. D’aquesta o associació, atés que érem un grup de d’aquesta primera experiència vam manera féiem possible que, persones gent prou heterogeni. I s’hi aprovaren pensar que la fórmula tenia futur. I el que viuen lluny de la Mariola, pogueren els objectius: la normalització de l’ús tenia perquè enguany celebrem el 10é tindre un punt més de connexió amb la de la llengua a tots els àmbits possibles, sopar amb Enric Sòria com a convidat seua terra i la seua gent. el foment de la cultura, i la creació d’un que introduirà una tertúlia on debatrem El Col·lectiu ha volgut estar present estat permanent de debat i opinió pel el present del País Valencià. Pel que fa en els debats crucials per a Banyeres. que fa a les qüestions que afecten de als temes tractats als diferents sopars, Per això ha recolzat iniciatives de defenmanera directa la societat del nostre hem debatut de cultura, d’immigració, sa mediambiental on aquest territori poble i de la resta de pobles de les de política, d’ordenació del territori, de s’hi juga el futur: és el cas dels parcs comarques de la Mariola. medi ambient, dels mitjans de comunieòlics i la central tèrmica. El Col·lectiu Les primeres activitats remarcables cació, de mites i llegendes, és a dir, de ha animat els ciutadans a col·laborar que vam realitzar van ser el mural les qüestions que afecten de manera amb aquests moviments de protesta ¿Per què no en la nostra llengua? en directa la societat del nostre poble. que, en el cas de la central tèrmica, han desembre de 1995 i la participació en la També fan deu anys els reconeixements aconseguit parar la instal·lació. campanya Banyeres ajuda Bòsnia junt a l’ús social del valencià que hem Després de deu anys, les persones que amb altres associacions i institucions de repartit al llarg dels sopars a persones, formem part del Col·lectiu Serrella ens Banyeres de Mariola, una experiència institucions, associacions i empreses hem fet un poc més grans sense perdre la molt enriquidora on va participar tot el que contribueixen perquè cada dia siga il·lusió inicial. A poc a poc, arriben nous poble amb la recaptació de diners i mamés normal trobar la nostra llengua membres que aporten més energia i idees terial. A més, la voluntària Ma. Dolores en tots els àmbits on desenvolupem la renovades per a donar continuïtat als Cantos va passar uns mesos en aquell nostra vida. objectius inicials i marcar-se’n de nous país on va col·laborar directament. Una altra activitat que vam col·labod’acord amb els nous temps i els nous Potser els primers anys van ser els rar a crear fa deu anys és Nadàlia. Junt interessos i inquietuds socials, mediammés fecunds per al Col·lectiu perquè amb l’Associació dels Reis Mags vam bientals, culturals, econòmics, laborals o aquelles activitats van esdevindre, organitzar diverses activitats lúdiques polítics. No ens hem d’aturar com deia al llarg del temps, en les nostres i culturals per a les vacances de Nadal Lluís Llach: «Cal anar endavant sense activitats fixes. En octubre de 1996 dels xiquets i xiquetes de Banyeres. perdre el pas». ❦ vam celebrar el primer sopar-tertúlia © Barcella - 2003

10 anys del Col·lectiu Serrella

«Arriben nous membres que aporten més energia i idees renovades»

Octubre 2005

El present dels nostres majors i el nostre futur

Kale borroka

Ismael Ribera

Josep Miquel Martínez

L’obertura de la nova residència a Banyeres de Mariola ens brinda una fenomenal oportunitat per a parlar d’un tema d’actualitat important, si tenim en compte que la població beneficiària d’aquest tipus de serveis serà un dels col·lectius més nombrosos i influents en les pròximes dècades. Cal veure la piràmide de població i les previsions de futur, per comprovar que la població espanyola per a l’any 2050 serà la més envellida del món, amb un 35% de la població major de 65 anys. Banyeres té, actualment, 1.186 persones majors de 65 anys (el 16,22% de la població), front a 3.344 menors de 35 anys (el 45,72%), als quals se’ls podria considerar joves. És un percentatge de majors lleugerament inferior a la mitjana estatal, però en la mateixa línea d’envelliment a llarg termini semblant a la resta dels països desenvolupats. Són tendències ja conegudes i que indicaven fa temps la necessitat a Banyeres d’alguna mena de serveis per a la gent gran, unes persones amb salut delicada i amb un major nombre de necessitats per la seua considerable longevitat. Les residències formen part de l’oferta de serveis socials que existeixen per a gent gran i, a pesar de ser la principal alternativa actual a Banyeres en l’àrea d’atenció especialitzada, no és l’únic a nivell de les comunitats autònomes. Altres poblacions ja donen l’oportunitat de gaudir de diversos serveis, l’objectiu dels quals no és un altre que permetre romandre a casa la gent gran el major temps possible, evitant la pèrdua d’identitat i de relacions sociocomunitàries –que per una persona major comporta el canvi de barri per anar a una residència– com poden ser els programes «menjar a casa» i el «servei d’ ajuda a domicili» que tenen una gran acollida a altres poblacions. A Banyeres, al tractar-se d’un poble, la residència pressuposa guanyar un bon servei, bé siga en la modalitat de centre de dia o de residència d’atenció especialitzada, ja que el fet de poder gaudir d’un centre d’atenció a la mateixa població permetrà als nostres majors no desvincular-se del seu entorn social, com pot ocórrer a les ciutats. Però, perquè aquesta siga una bona opció, hem de creure-ho així, desmitificant vells fantasmes com és la imatge arrelada dels asils amb una concepció del passat i canviar-la per la seguretat de veure la residència com un lloc on gaudir d’una vida digna, amb un pla d’atenció integral i personalitzat que garantirà un envelliment actiu als nostres majors partint de les potencialitats de cadascun i amb el treball d’uns professionals que ho garantiran: pot ser molt més que una simple atenció domèstica. En segon lloc, és necessari superar el sentiment de culpa per qualsevol ingrés d’una persona propera que visquem obligats per les circumstàncies. Sense que açò siga una forma gratuïta de desfer-se de la gent gran, tenint la certesa que les relacions familiars no acaben amb l’ingrés, si no que han de continuar amb la mateixa assiduïtat i intensitat. I, en especial, tenint en compte que és preferible un ingrés voluntari i que gaudim de la posibilitat de romandre a casa el major temps possible sempre que les circumstàncies ho permeten. En definitiva, una opció personal que segons la societat que ens ha tocat viure forma part del present dels nostres majors i, com no, del nostre propi futur. ❦

Els ciutadans que ens considerem demòcrates sempre hem convingut que pot defensar-se qualsevol idea amb la paraula. Qualsevol idea, per extravagant que siga. També estem d’acord que les persones que utilitzen la violència han de ser assenyalades per la societat, atés que ningú vol que els perdonavides imposen les coses amb la intimidació i la coacció. La kale borroka a Euskadi mereix una condemna clara i sense ambigüitats perquè conculca un dels drets més fonamentals del ciutadà: poder viure sense estar atemorit cada vegada que s’ix al carrer. No obstant això, el País Valencià també pateix la seua kale borroka particular, però amb una diferència: ací no s’ha volgut definir amb aquestes paraules des dels mitjans de comunicació ni s’ha practicat mai cap detenció perquè les autoritats han mirat sempre cap a un altre costat. A més a més, les entitats secessionistes radicals han rebut en subvencions del Govern valencià més de tres milions d’euros en els darrers quatre anys. La crema de locals, les amenaces de mort i els assalts provocats per militants blavers han quedat impunes fins ara. Hi ha algunes persones que són claus en la cobertura d’aquests actes delictius. El conegut advocat ultradretà Juan García Sentandreu ha aplaudit cafrades com l’incendi de locals, agressions i pintades amb advertències amenaçadores contra tots els qui no pensen com ell. Sentandreu no ha dubtat mai en utilitzar els beneficis que li proporciona el vandalisme. Aquest personatge prové de sectors feixistes espanyols de la Universitat i va ser president del Grup d’Acció Valencianista (GAV), el qual ha protagonitzat constants atacs, com el del local Terra de Benimaclet on solen fer acte de presència per a enfrontar-se i espantar els joves del bar. En un altre acte de la campanya recent d’atemptats van calar foc a la seu del grup Endavant i van destruir completament les instal·lacions. També han sofert la brutalitat –amb cobertura del GAV– la llibreria de la Universitat de València; la seu d’Acció Cultural del País Valencià; el Casal Jaume I de Russafa; la Societat Coral El Micalet; la Llibreria 3 i 4; les seus dels partits PSPV-PSOE, EUPV i el BNV, etc. Sentandreu, un històric del blaverisme més radical i salvatge, s’ha situat al front de la Plataforma Nou Valencianisme i, a partir d’aquesta, ha creat el partit polític Coalició Valenciana. El passat mes de juliol, Edicions la Solaneta convidava Sentandreu a fer una conferència a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, anunciada a la web oficial de Coalició Valenciana com un acte d’aquest partit polític. El més lamentable és que aquesta editorial, que de manera tan encertada havia començat a editar llibres sobre Banyeres de Mariola, firme les invitacions d’aquest acte polític. La promoció d’un personatge que tant de mal ha fet a la convivència entre valencians és –si més no– desafortunada, perquè els qui treuen profit de la kale borroka mereixen una condemna sense pal·liatius de part de tots els demòcrates. ❦

Octubre 2005

Pensa globalment, actua localment Anna Pascual

Quan sentim parlar de globalització i de tot el que comporta aquesta nova manera d’organitzar el món sembla que estem parlant d’un futur, no massa llunyà, on tota forma de vida seguirà els patrons de funcionament propis d’una ciutat i on, a més, tots els nuclis urbans i rurals estaran interconnectats mitjançant xarxes econòmiques, culturals i de comunicació. El nostre planeta, segons diuen, podria convertir-se en una gran metròpoli (encara que, supose, quedarien excloses les zones més desafavorides del planeta, incapaces de seguir el vertiginós ritme tecnològic dels països industrialitzats). ¿Vol dir això que desapareixeran les ciutats i els pobles tal i com els entenem hui en dia? No ho sé, però jo, en compte d’aquesta teoria, preferisc aquella que planteja la possibilitat, fins i tot la necessitat, de renovar el paper específic de pobles i ciutats. Si la globalització és el tret que ha de caracteritzar la nostra època, hem d’apostar perquè local i global siguen complementaris. És la famosa frase de «pensa globalment, actua localment». Així, podem trobar molts camps on la gestió local pot guanyar la partida a la global. I no dic jo que eixa siga la realitat, però crec que estaria bé plantejar-nos-la així. En primer lloc, al camp de l’economia és lògic pensar que el lloc físic on està ubicada cada empresa és decisiu en la generació de competitivitat, per tant, les empreses depenen també de les actuacions dels governs municipals o regionals, que juguen un paper vital en les seus possibilitats de creixement econòmic. Davant dels perills ja patents de la globalització econòmica no en hem d’arrau-lir-nos ni enfonsar-nos, pensant que no podem fer-hi res i resignant-nos a ser David front el Goliat xinés, indi o americà. Els governs locals han de fer l’esforç per dotar el seu territori d’una infraestructura tecnològica adequada, d’un sistema de comunicacions que el connecte als fluixos globals i de recursos humans degudament formats capaços de produir i gestionar amb garanties. En segon lloc, cal reconéixer el paper fonamental dels pobles en matèria d’inte-gració sociocultural. Ens dirigim incessants cap a societats cada volta més diverses, degut a fenòmens de sobra coneguts com la immigració, territoris on encara existeix la marca de la colonització, estats on conviuen diferents referents d’identitat nacional, etc.

Manifestació a Alcoi en 2000.

«Hem d’esforçar-nos per a construir xarxes de ciutats cooperatives i solidàries» Però, paradoxalment, en un món globalitzat amb hegemonia de valors que insisteixen que siguem «ciutadans del món», és essencial el manteniment d’identitats culturals diferenciades a fi d’estimular el sentit de pertinença quotidiana a una societat concreta. Per açò, front a aquest dilema, cal crear un sistema de comunicació adequat entre els qui són culturalment distints però, inevitablement, veïns d’un mateix poble. Així, en la urgent i necessària tasca d’integració, els governs locals tenen menys dificultats que els nacionals per mantindre el punt d’equilibri entre grups socials distints i, per tant, la seua gestió en aquest camp també ha de ser imprescindible. En tercer lloc, al camp de la representació i gestió polítiques els governs locals podrien adquirir un paper revitalitzat, ja que, malgrat que aquests governs municipals i regionals depenen administrativament i financerament dels estats nacionals (i, per això, tenen menys poder i recursos que ells), disposen de dos avantatges importants: d’una banda, gaudixen d’una major capacitat de representació dels

ciutadans i, d’altra banda, podrien disposar de molta més flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de maniobra en un món de demandes i ofertes canviants. No es pot globalitzar tot i, encara que es construeixen institucions supranacionals (Unió Europea, OTAN, etc.), els governs locals són els qui millor coneixen la seua ciutadania, per tant, se li ha d’atorgar a la seua gestió política un lloc més considerable. Per últim, hem d’actuar localment en matèria de mediambient. En els últims anys estem batent rècords d’emissions de gasos, escalfament de l’aigua del mar, augment de catàstrofes naturals, crema de boscos... però quan ens apleguen les dades del canvi climàtic sembla que la reacció natural de les persones siga pensar que, a títol individual, no podem fer massa per canviar aquesta dinàmica. Doncs, des d’una adequada conscienciació i educació, amb programes a nivell local de cura de boscos, reciclatge, canvi de la cultura de l’aigua, estima del nostre entorn... i, sobretot, amb l’apel·lació a l’instint de preservar el que és més immediatament nostre, podem guanyar tots. Quan parlem de globalització pareix que siga o una benedicció o una maledicció inevitable de la nostra època, però siguem pràctics i realistes: la millor manera de viure, i sobreviure, en aquest nou sistema d’organització mundial és comen-çant a fer-ho bé des del nostre propi poble, sense caure, òbviament, en un particularisme mal entés i que puga generar una competició excessiva i destructiva entre distintes localitats i regions, sinó esforçant-nos perquè ciutats i regions puguen construir xarxes cooperatives i solidàries, als camps que he anomenat abans (economia, cultura, política i mediambient) o en qualsevol altre aspecte de les nostres vides. ❦

Cada any que passa, uns i altres trobem alguna cosa que commemorar; tots, en alguna vegada, sentim la necessitat d’aturar-nos uns instants i fer la vista enrere. Sense anar més lluny, tots nosaltres fem memòria de manera més o menys solemne del nostre naixement una vegada a l’any amb un pastís d’aniversari, moltes besades i, si hi ha sort, amb un regal. És per això que un dels motius més utilitzats per tal de fer memòria és la de comptar els anys que han transcorregut des que va passar allò que es vol recordar. És tracta de la commemoració aritmètica. Deu, quinze, vint-i-cinc, cinquanta, cent... qualsevol múltiple de cinc és una bona xifra per tal de recordar un esdeveniment de transcendència: el final d’una guerra, el naixement o la mort d’un personatge de relleu, l’arribada a la Lluna, l’última vegada que l’equip dels nostres amors va guanyar la lliga, etc. Enguany, sense cap dubte, qui s’ha emportat el primer premi ha sigut la commemoració del quart centenari de la publicació del Quixot. Ningú amb un poc de sentit comú oposaria cap resis-tència a aquesta celebració. Ben mirat ha propiciat que el Quixot s’instal·le a les posicions capdavanteres de les llistes de vendes de llibres lluitant quatre-cents anys després amb Dan Brown i el seu Codi. No obstant això, altres fets, no són recordats de la mateixa manera. Al capdavall, l’home organitza la seua memòria segons li convé. En la majoria de les ocasions, sobre un mateix fet de relleu del passat cadascú fa una lectura pròpia i interessada. Passa com a les eleccions on, no sé per quina raó miraculosa, s’obtinguen els vots que s’obtinguen, tots se senten guanyadors quan els escoltes parlar al dia següent en la ràdio o la televisió. No està mal recordar allò que vam fer bé però el que és injustificable és que s’oblide allò on vam errar notòriament. Correm el perill de tornar a fer-ho. Fem, doncs, un breu exercici de com-

per l’alt valor de la constant de la velocitat de la llum. Era l’origen de l’energia atòmica. Que algú se n’aprofitara fraudulentament del coneixement científic amb motius po-lítics era qüestió de temps. I no van ser els alemanys qui ho van fer sinó els mateixos nord-americans encapçalats pel president Truman. Fa seixanta anys, el 6 d’agost de 1945, l’exèr-cit americà deixà caure sobre Hiroshima la primera bomba atòmica matant de manera immediata 80.000 persones. La van batejar amb el nom de Little Boy (xiquet xicotet). Tres dies després, el 9 d’agost, era llançada sobre Nagasaki la segona bomba atòmica, aquesta amb el nom de Fat Man (home gros), que va provocar la mort de 75.000 persones. Aquest bombardeig va suposar la rendició del Japó i el final de la II Guerra Mundial. Un enfrontament que va matar 56 milions de persones. Sense dubte, una trist commemoració que cal que no oblidem mai. Veritablement, el progrés científic no té cap valor si no va acompanyat de progrés polític. En aquest cas, un pas endavant de la ciència va ser seguit per un pas enrere de la política. Fem molt bé en recordar als polítics el perill de l’energia atòmica però el risc no sols està a les centrals nuclears sinó també a les bombes atòmiques. En qualsevol moment –i la Guerra d’Iraq és un bon exemple–, aquestes armes que ara dormen poden activar-se quan algun president sense cervell prenga la pitjor decisió de la seua vida. No ho oblidem. Recordem Einstein, commemorem la publicació del Quixot però no oblidem que fa seixanta anys dos bombes atòmiques van ser llançades sobre l’illa de Japó i, sobretot, no oblidem que dia rere dia moren persones per causa d’alguna guerra. Recordem als nostres polítics que en política –en la vertadera política– no és el fi el que justifica els mitjans sinó que són els mitjans els que justifiquen els fins. ❦

Breu exercici de commemoració aritmètica

Paco Salas

Albert Einstein.

«El progrés científic no té cap valor si no va acompanyat de progrés polític» memoració aritmètica. Com es tracta fer càlculs, fem-ho amb l’ajuda d’un professor de reconegut prestigi: Albert Einstein. En el 2005 es compleixen cinquanta anys de la mort del major cien-tífic del segle XX a Princeton on encara es conserva el seu cervell. El seu palmarès és de tan gran valor que, fins i tot, un dels elements de la taula periòdica, l’einsteni, element radioactiu artificial que fou descobert en els residus de la primera bomba termonuclear, va ser batejat amb aquest nom en honor del físic alemany. Fa cent anys que va publicar el seu primer article sobre la Teoria de la Relativitat i fa seixanta-cinc anys des que va fugir de l’Alemanya nazi als Estats Units. És en aquest país on adverteix el president Roosvelt del perill que corria el món si Hitler aconseguia fabricar la bomba atòmica. La seua famosa fórmula (on E és l’energia, m és la massa i c la velocitat de la llum) ens deia que d’una minúscula quantitat de matèria es podia obtenir una immensa quantitat d’energia

Octubre 2005

El passat 6 de desembre de 2004 es tancava definitivament el convent de les monges agustines de Bocairent, després de molts anys de manca de vocacions religioses que havien reduït el seu nombre dràsticament. Feia ja anys que el poble comentava el seu possible tancament que a la fi s’ha produït. Amb ell s’acaben els 448 anys de la presència de la comunitat agustiniana al convent-monestir de la Mare de Déu dels Dolors i dels Sants Reis Mags. La seua existència, per tant, es remunta al 1555, quan el capellà Melcior Ferre aconseguí primer el permís de l’or-de i, poc després, el de la diòcesi i del municipi. Ell mateix féu donació dels terrenys «en lo Raval Nou de dita vila, en la partida de les Heretes». El 10 de març de 1556 arribarien les primeres monges i prengueren possessió el 10 d’octubre. La primera priora fou la valenciana Baptista Conques. Aquesta va ser la segona comunitat religiosa de la vila després de l’establerta pocs anys abans al Sant Crist de monges emparetades i que poc temps després desapareixeria. La peculiaritat d’aquest convent radica en el fet que era tot ell rupestre, és a dir, excavat per la pròpia comunitat en la pedra del lloc, amb les seues cel·les i capella. Amb el pas del temps es farien successives edificacions del convent, fins arribar a l’actual edifici, que és de principis del segle XX. Tanmateix, el seu principal valor segueix sent precisament aquest primitiu assentament que hom situa davall de l’actual edificació. Durant tots aquests anys hi ha hagut una particular estima del poble per les monges com ho demostra l’elevat nombre de vocacions del poble i d’altres llocs, fins i tot de fora de l’antic Regne de València fins a ser-ne més de dues-centes en tots aquests anys. El convent ha anat enriquint-se en espiritualitat i en donacions, com el famós Ecce homo pintat per Joan de Joanes i que ara se suposa que ha eixit del convent amb les darreres monges. Octubre 2005

El convent agustinià de Bocairent Vicent Belda

Convent de les agustines de Bocairent.

«S’ha produït una mobilització en favor de la conservació del patrimoni» L’església del convent ha acollit durant anys diverses celebracions i festes molt entranyables per als pobles de la comarca, com la de Santa Rita en el mes de maig i la de Sant Agustí, el sant fundador de l’orde, a l’agost i que actualment encara es celebren. També van tindre molta fama els famosos pastissets de les monges, que elaboraven i venien per a poder sostenir la comunitat. Posteriorment van deixar de fer-se i aquesta tradició ha passat a les pastisseries del poble. Així mateix, feien uns brodats amb molta reputació i per això tenien moltes comandes d’aixovars. Per això des de fa uns anys, amb la reducció de vocacions, va créixer la incertesa sobre el seu futur. Es va intentar evitar que es buidara el convent amb la incorporació de monges provinents de països sud-americans, amb una sort prou diversa perquè a la fi només quedaven dues monges. L’orde agustiniana ha fet donació de l’església al poble de Bocairent, però en el seu moment no va dir res del convent

i sembla que les seues intencions eren vendre-se’l. Hi ha, però, l’opo-sició de la Parròquia, de l’Arxiprestat de Mariola i de l’Arquebisbat de València perquè la venda es consume; tanmateix aquest estiu es coneixia que el Vaticà instava el mateix arquebisbe a la venda del convent. Davant aquesta notícia, s’ha iniciat la recollida de firmes per a evitar-ho i durant les festes de sant Agustí s’han posat grans llaçades blanques als balcons de les cases i en les nits de danses se’n repartien de menudes per portar-les enganxades als vestits del públic assistent. El dia de sant Agustí, després de la processó, la Junta de Majorals va fer un sentit homenatge a les monges que han passat al llarg d’aquests anys pel convent fent vida contemplativa i que mai no han eixit d’ell, ja que estan soterrades dins de la clausura: es va projectar un audiovisual i després els fidels van dipositar centenars de ciris encesos en la seua memòria al jardí que hi ha davant l’església. Durant aquest estiu, tècnics de Patrimoni de la Conselleria de Cultura van intentar de manera infructuosa inspeccionar i inventariar els béns del convent. Des de l’Ajuntament s’ha manifestat que segons el PGOU el convent és donació religiosa i els jardins es consideren zona verda privada i, per tant, no es poden edificar. Segons les darreres estimacions s’han recollit ja vora les 5.000 signatures, una xifra superior al nombre d’habitants del poble. Tot plegat s’ha produït una de les majors mobilitzacions ciutadanes a Bocairent de les últimes dècades en favor de la conservació del patrimoni històric i cultural de la població. La pressió ciutadana ha fet que estiguen buscant-se alternatives per a l’ús del convent, des de l’establiment d’un altre orde religiós que li donara continuïtat fins a un possible ús turístic de les dependències si a la fi s’aconsegueix aturar el procés de venda. ❦ 17

En 1777 naix a Tita-gües (els Serrans) Simón de Rojas Clemente y Rubio, un valencià molt conegut en el seu temps –també a nivell internacional– i ara un poc en l’oblit tret dels especialistes. La seua vida va ser curta, va morir a Madrid en 1827 amb 49 anys i mig d’edat. Va ser director del Reial Jardí Botànic de Madrid, membre de la Societat Linneana de Pa-rís i la d’Amics del País de València, va ser el primer que va amidar el cim del Mulha-cén, etc. La seua producció està formada per 18 obres impreses i nou inèdites; va realitzar un herbari de quatre mil plantes que als 22 anys ja havia format, així com altres col·leccions que aniria ampliant a través dels anys, a més de nombroses cartes, articles i estudis breus o observacions sobre diversos temes, particularment de botànica. En la seua autobiografia conta que en la Guerra de la Indepen-dència va perdre una part important de la seua obra que ha restat desconeguda. Pel que fa a aquesta, cal citar la importància d’alguns títols com ara Ensayo de las variedades de la vid que vegetan en Andalucía, publicat en 1807 (2002), traduït al francés en 1814 i a l’alemany en 1821, en 1879 se’n va publicar una edició il·lustrada per Real Ordre; la Historia

tòria vital és la d’aventurer ja que en 1802 i 1803 va estar, juntament amb Domènec Badía (més conegut com Alí Bey) a París i a Londres, per a un viatge sufragat pel govern de Manuel Godoy amb la finalitat de preparar una incursió a Àfrica de caràcter científic, o almenys en principi era aquest el motiu, però després l’assumpte va prendre un gir clarament polí-tic, i el de Titagües al final no va realitzar aquest viatge. Com ja s’ha indicat, Clemente Rubio era molt conegut en el seu temps, i pel seu prestigi Manuel Godoy, El Príncep de la Pau, li dedica unes pàgines molt elogioses en les seues memòries; després ha estat glossat per distintes personalitats de la ciència i, ja en la nostra època, fa pocs anys, han estat realitzades dues tesis doctorals sobre la seua figura. Al poble de Titagües sempre s’ha mantingut vigent l’admiració per la figura i el mite de Clemente Rubio y, des de fa uns anys, el seu Ajuntament ha assumit el repte d’aprofundir més seriosament tant en la seua vida com en la difusió de la seua obra i, així, dedica anualment unes prestigioses jornades a glossar aquest botànic, amb la participació i la col·laboració tant d’institucions acadèmiques europees com, naturalment, d’especialistes en les diverses disciplines que va abordar aquest il·lustre naturalista de Titagües. ❦

Simón de Rojas Clemente y Rubio

Fernando Martín Polo

Escultura de Simón de Rojas Clemente y Rubio.

«L’aspecte més divulgat de Clemente Rubio és el de botànic» civil, natural y eclesiastica de Titaguas (2000) i la Historia natural del reino de Granada (2002). L’aspecte més divulgat de Clemente Rubio és el de botànic, però com a bon il·lustrat, ja que pertany a la Il·lustració tardana, va estudiar molts altres temes: va ser professor d’àrab i hebreu en la Universitat i, a part de la seua llengua materna, sabia llatí, grec, francés, anglés, italià i valencià. Va col·laborar en la confecció del Diccionari de la Real Academia de la Lengua de 1817. Un altre aspecte de la seua vida és el de polític; en efecte, va ser diputat a Corts en la legislatura del trienni liberal 1820-1823 per València, on va encap-çalar la candidatura; políticament se’l pot definir com a liberal moderat, va ser perseguit per afrancesat i la Inquisició li va obrir un procés que finalment es va arxivar. Acadèmicament, el grau més alt que posseïa era el de doctor en teologia, doncs la seua formació inicial començà al Seminari de Sogorb. Una altra particularitat de la seua trajec-

Octubre 2005

La promotora Xirillent Nou, vinculada al grup La Española, pretén construir a Mariola una urbanització de més de 560 habitatges, un gran hotel de luxe i un camp de golf. Ens trobem ara davant d’una nova proposta d’urbanit-zació que naix de la iniciativa privada, encara que, segons sembla, tutelada i animada per algunes institucions públiques. Es tracta d’una actuació que reprodueix en l’interior valencià el mateix model especulador que ha destrossat el litoral, basat en la reclassificació dels terrenys i en la construcció, sense ni tan sols respectar les zones de major valor ambiental. En aquest cas, com ja comença a ser una moda, la reclassificació utilitza l’excusa del camp de golf, tot i la seua escassa viabilitat. La zona afectada, a la partida alcoiana de Polop Baix, està ubicada al centre d’una ZEPA (Zona d’Especial Protecció de les Aus) i un LIC (Lloc d’Interés Comunitari) i ocupa terrenys de l’àrea d’esmorteïment d’impactes del Parc Natural de la serra de Mariola, en el corredor ambiental que comunica aquest parc natural amb el del Carrascar de la Font Roja. El municipi d’Alcoi compta ja amb unes set urbanitzacions al seu terme, tot i que algunes encara no han regularitzat la seua situació il·legal. És lamentable que el projecte Xirillent Nou-Golf utilitze en la publicitat la seua «situació privilegiada entre dos parcs naturals», quan justament aquest projecte comportaria una nova barrera entre els dos parcs i un greu impacte paisatgístic en aquesta àrea rural. Aquesta proposta és una amenaça per al desenvolupament d’un autèntic tu-risme rural i cultural de baix impacte ambiental, un sector que crea llocs de treball estables i de qualitat sense de-predar recursos naturals tan fonamentals com ara l’aigua, el paisatge o la terra fèrtil. Es tracta, simplement, de la conti-nuació d’un procés d’ocupació urbanística que provocará inexorablement la pèrdu-

xarrada Kike, tècnic mediambiental i membre de la plataforma Salvem la Bossarta i Anna, advocada i membre també d’aquesta coordinadora. Després de la xarrada, a les 20,00 h, farem una cercavila des de la Casa de Cultura fins el Ateneu Cultural Villa Manises (al molí Roig). Més tard, a les 10,00 h, hi haurà un concert de suport a les Jornades a càrrec dels grups Matxambrao (Bocairent), Desgavell (Oliva) i Énfasis (Alcoi). El diumenge 16 d’octu-bre, a les 18,00 h, hem programat un taller de pancartes al mateix Ateneu. Per al dia 22 i 23 d’oc-tubre hem programat una marxa de protesta a Xirillent. L’eixida de Banyeres serà a les 17,30 h. El diumenge, 30 d’octubre, a les 18,30 h, projectarem el vídeo Arrels de lluita a la Casa de Cultura de Banyeres. Aquest documental mostra el combat que porten a terme la gent de Maulets de l’Horta per a intentar canviar la realitat especulativa que pateixen a Benimaclet i a la Punta. L’objectiu que ens hem marcat el col·lectiu Pots amb les Jornades de protesta és oferir una rebuda cordial i lúdica als socis i sòcies per a informar-los de la gravetat que comportaria la instal·lació del camp de golf de Xirillent. Amb les Jornades volem cons-cienciar tothom dels valors naturals, socials i culturals d’aquest paratge. Com que som una entitat preocupada per conservar l’espai natural de Xirillent manifestem el nostre rebuig al projecte de transformar aquest valuós territori agroforestal en un camp de golf. A més, aquest projecte preveu la construcció de diversos equipaments, la qual cosa comportaria una transformació irreversible de l’indret. Esperem que els ciutadans de Banyeres de Mariola responguen amb la mateixa contundència que van tenir amb el projecte de la central tèrmica per a aturar l’agressió mediambiental a la partida de Xirillent. ❦

Jornades contra el camp de golf de Xirillent

Israel Colomina

Octubre 2005

«Es reprodueix en l’interior valencià el mateix model especulador que ha destrossat el litoral» da irreversible per a les generacions futures de la biodiversitat i de les característiques naturals que un dia van permetre la declaració d’aquests paratges com a espais naturals protegits. L’actuació comportaria un gran consum d’aigua: 400.000 litres dels pous de Barxell per a abastir els 550 xalets programats; pel que fa al camp de golf, l’empresa anuncia que utilitzaria aigües depurades dels Algars, afirmació que no resulta creïble.

Les Jornades Per a contribuir a aturar aquest desficaci, el col·lectiu Pots i la colla ecologista La Carrasca hem organitzat unes jornades informatives sobre el camp de golf de Xirillent amb el següent programa: El dissabte 15 d’octubre, a les 17,30 h hi haurà una conferència a la Casa Cultura de Banyeres de Mariola a càrrec de Carles Mansanet, biòleg i membre d’Ecologistes en Acció i de La Carrasca. L’acompanya-ran en aquesta

La invenció de Banyeres de Mariola Vicent Berenguer Sí, a partir d’una determinada època, pot considerar-se que Banyeres de Mariola ha tingut alguns moments d’inflexió més o menys crucials en la seua història, d’indubtable canvi o renaixement que, tot i les injustes generalitzacions, mereixen alguna reflexió. Aquests moments de Banyeres passen, primer, pel Regne de València fundat per Jaume I i la concessió dels llocs de Serrella i Banyeres a Jofre de Loaysa, primer senyor feudal banyerí; segon, pel privilegi de Felip IV en 1628, perquè es puga elegir el batle, el justícia i els jurats entre ells, per a governar-se i administrar-se separats de Bocairent; tercer, pels títols de noble, fidel, lleial i reial, concedits per Felip V, gràcies a la singular participació contra la causa austracista; quart, per l’auge dels molins paperers en el segle XIX (sense oblidar el trust que va anar tancant-los) cap a una treballosa i gradual industrialització que despunta en la segona meitat del segle xx, i arriba fins als nostres dies. Amb tot, pel canvi d’època tan radical que estem vivint, ens trobem davant d’unes perspectives de futur probablement més inquietants que mai. Aquesta nova situació ens exigeix unes actituds individuals i col·lectives inèdites fins ara, que potser estan tímidament apuntades, però em semblen només un balbuceig que cal que arribe a convertir-se una decisiva força de renovadora. Així, davant la transcendència dels canvis a què estem assistint, si no sabem afegir una intel·ligència nova, precisament des de l’àmbit local, per a construir el Banyeres de hui, d’ara en avant, tot el procés històric que ha tingut lloc al poble podria dissoldre’s. El Banyeres viu que pel volum de població i circumstàncies seria i és raonable assolir hauria d’anar més enllà de la cultura del mimetisme i la imitació subsidiària en què estem immergits, més enllà de la inconscient cultura de convertir-nos en secundaris, que potser va assumint-se com una atàvica i perillosa tradició. És ja una evidència que això passa, sobretot, perquè les direccions de l’economia i la política el que sempre han fomentat (i ausades que amb «èxit») és una cultura de la supeditació: abans era provincialisme, ara autonomisme, i per suposat «ben entés». Són estratègies que vénen actuant des de fa massa temps, segles. És necessari inventar un Banyeres sense el llast anacrònic que el tipifica, amb la consciència de la història local i global però amb lucidesa, ja que la realitat local conserva una inusitada consistència que és vàlida. Així, el camí a inventar i obrir ara no passa solament per la mera renovació de tecnologia, que també, sinó per l’aireig de les idees, sobretot les idees polítiques (tant les liberals com les conservadores), les econòmiques i les culturals. Inventar Banyeres passa per generar estratègies locals i comarcals pròpies, sense excloure el conflicte, el debat, ni el dissens, des de bases democràtiques i responsables, perquè la diversitat conté valors que sempre generen actituds de superació i esperança. Cal inventar un Banyeres no destructiu en vista a un projecte solidari davant de l’horitzó globalitzat que s’imposa vulguem o no, d’escassesa de recursos, amb migracions intenses de població, nous països emergents, crisi de valors, etc. I crec que no serà mirant cap a un altre lloc com es farà avançar el poble, perquè és molta la gent conscient de la varietat dels temps i la mudança dels costums. Durant molt de temps, tots els esforços d’alguns per a integrar-se en la proposta centralista, potser ara requereixen un més gran esforç per a pensar autònomament, comptant amb la població, des dels nous sabers que estan configurant l’època. No sé si ja és tard o impossible, jo encara crec en el meu país i en el meu poble, i no m’entusiasma gens que es fomente el sucursalisme sinó donar ànim a l’invent del Banyeres que exigeix el nostre temps. Tal com feren Jaume I, aquells primers jurats del lloc o els primers paperers, ¿és una utopia?, em pregunte. Sí. ❦ 20

Octubre 2005

José Bru i Jorge Souza, He decidido seguir viviendo..., Universidad de Guadalajara, Guadalajara, 2004, 448 pàgs. Aquesta obra publicada per la Universitat de Guadalajara (Mèxic) va nàixer amb motiu de la Fira Internacional del Llibre de 2004. El llibre dels mexicans Brú i Souza és una mostra bilingüe de la lírica catalana contemponàrea. Brú i Souza han volgut realitzar el seu particular homenatge a la literatura catalana amb He decidido s e g u i r viviendo... Es tracta d’un recull treballs de qua-ranta poetes catalans nascuts després de 1940. La Universitat de Mèxic ha seleccionat, a gust personal, els treballs dels millors poetes contemporanis en la nostra llengua, entre els quals és troba Vicent Berenguer. Aquests poemes s’inclouen tant en català com en castellà, amb una traducció el més literal possible segons afirmen els autors. L’obra en qüestió conforma una interessant i curiosa proposta poètica, ja que, a banda de reunir en un mateix llibre els millors poetes catalans dels últims temps, realitza un breu recorregut per la història de la llengua catalana i, més concretament, per la dels seus poetes més destacats. ROSALIA MARTOS VAÑÓ. ❦

VV. AA., Històries de l’institut Pare Vitòria. Alcoi, 1929-2004, Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, 2005, 174 pàgs. Amb motiu del 75 aniversari de l’Institut Pare Vitòria d’Alcoi, la direcció del centre, amb la col·laboració de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, han editat aquest llibre per a commemorar-ho. Es tracta d’un recull de quaranta-quatre històries d’alumnes que han passat pel centre i que ens conten des de la seua òptica particular el seu pas per la institució. Estan ordenats per ordre cronològic Octubre 2005

des de l’any 1929 fins l’actualitat, sempre acompanyats per fotografies de cadascuna de les èpoques i agrupats per capítols que s’ajusten a cada dècada. Hi ha, per tant, un anecdotari de la història del centre prou ric, sempre tenint en compte cadascuna de les èpoques: la II República i la Guerra Civil i el centre precari al costat del mercat de Sant Mateu; després, amb la postguerra, el trasllat a l’edifici que ocupava l’Hospital Sueco-Noruec a l’altra banda del Viaducte –l’actual Escola Industrial– i finalment el trasllat a les actuals instal·lacions en l’eixida d’Alcoi cap a Alacant durant els anys 60. Trobarem quin era el professorat de cadascuna de les èpoques, fins i tot els conserges i la seua relació peculiar amb l’alumnat; el paper que representava per als pobles de les comarques ja que molts joves anaven una vegada a l’any a fer els exàmens finals per lliure sense ser-ne alumnes. Així mateix, trobem la repressió durant l’època franquista i, pel contrari, el nou alè de llibertat i de renovació pedagògica que van arribar després. Tam-bé veiem la posada en funcionament de les primeres línies en valencià quasi clandestines i les particulars «batalles per la llengua» al centre, de les quals jo en vaig ser testimoni directe com a alumne durant els anys 80. I la història arriba fins els nostres dies amb la reforma educativa de finals dels 90 i l’arribada de l’alumnat de Secundària al centre. Finalment, com a conclusió, cal destacar que, durant dècades, fins als 80, va ser l’únic institut de les nostres comarques, «el vell» com encara li diuen a Alcoi. Per tant, va tindre un paper fonamental en la formació de l’alumnat dels pobles de l’Alcoià i del Comtat per a poder obtindre el batxi-llerat. També va ser el germen de l’actual Institut Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola ja que les primeres classes de batxillerat que es feien a la Malena a finals dels 80 funcionaven com a una secció d’aquest institut. VICENT BELDA. ❦

La sierra de Mariola, Fundació Llar de Mariola - Ull de Canals, Tecnimagen, Alcoi, 2004. Abans d’aquest estiu, la Fundació Llar de Mariola va projectar el vídeo La sierra de Mariola durant l’acte de presentació oficial d’aquesta institució a Banyeres. Van acudir a la Casa de Cultura una nodrida representació del món polític i religios –a banda d’institucions i associacions de Banyeres– amb el conseller de Justícia i Administracions Públiques Miguel Peralta al capdavant. La Fundació va exposar els seus objectius, entre els quals pretenen «fomentar l’educació mediambiental i la protecció del nostre entorn, inculcant entre els valors de la societat l’ecologia i el respecte al medi ambient». La setmana següent a la presentació va eixir a la venda aquest vídeo en format DVD. Es tracta d’una producció de l’empresa alcoiana Tecnimagen. Quan inserim el DVD en l’aparell reproductor ens apareix un menú amb la versió en castellà. Si volem veure la versió en valencià haurem de buscar entre les funcions del reproductor la pista d’audio per a canviar l’idioma predeterminat, atés que aquesta opció no apareix al menú principal. Els capítols que figuren al menú són: «Introducción», «Geología», «Fósiles», «Asentamientos humanos», «Castillos», «Explotación agropecuária», «Botánica», «Fauna», «Clima», «Cavas», «Senderismo», «Áreas recreativas», «Ermitas» i «Ull de Canals». Com podem veure pels capítols, el guió del DVD fa un repàs enciclopèdic dels aspectes geogràfics, biològics i històrics de la zona. La Fundació, però, ha optat per no fer cap referència al fet que la serra de Mariola ha estat declarada parc natural, per la qual cosa no tracta els motius ecològics i els perills per a la serra que van propiciar aquest grau de protecció. El vídeo opta per mostrar els paellers de les àrees recreatives amb una visió de la Mariola, potser més acostada a la vessant excursionista i turística que a l’aspecte de compromís ecologista. BARCELLA. ❦ 21

La bebeteca de Sant Sebastià Clara Berenguer Revert

Imma Antolí

Passejant per la part vella de Donostia/San Sebastià, al carrer Fermín Calbetón 25, prop de l’església de Santa Maria, podem trobar un lloc molt interessant: la Bebeteca o Biblioteca Infantil, que forma part del denominat Sistema Bibliotecari de la ciutat. Aquest servei de 700 metres quadrats i una plantilla fixa de tres persones es va inaugurar l’any 1994 i, des d’aleshores, s’ha convertit en un lloc de visita obligada per als pares i xiquets de la ciutat. És clar que, arreu de l’Estat, ja poden trobar-se algunes bebeteques o seccions per als lectors més menuts amb una dotació respectable (com ara Novelda, per posar-ne un cas) però la Bebeteca de Sant Sebastià té una envergadura especial i ofereix tot un món de possibilitats. Hi trobem cinc espais ben diferenciats: una bebeteca per als més menuts (de zero a cinc anys), sales de lectura i consulta, sala d’activitats i, fins i tot, un centre de documentació del llibre infantil per adults. Parlem, per tant, d’un centre actiu, que anualment organitza diversos tallers i activitats a més de prestar un servei d’informació i assessorament a les biblioteques que ho sol·liciten en qualsevol matèria de literatura infantil i juvenil. Cada any s’hi realitzen prop de 27.000 préstecs i més de 32.000 visites. Les diferents activitats realitzades estan dirigides, òbviament i principalment, als més menuts. A principi de curs, per exemple, es concerten visites didàctiques que consisteixen en una explicació del funcionament i els serveis de la biblioteca, a més de la coneguda «hora del conte», en la qual un grup de narradors de contes, una vesprada a la setmana s’encarrega de la lectura d’una història. Però, a més d’això, també és un lloc on els adults tenen una presència important, no sols com a mers acompanyants passius dels menuts, ja que a més d’organitzar-se visites per a conéixer el centre, també hi poden acudir per a assistir a les exposicions que es preparen al llarg de l’any com també a les xerrades dirigides a pares i educadors per a recordar la importància de la lectura durant els primers anys de vida del xiquet. Cal destacar-hi el conveni de col·laboració entre el Govern Basc i el Patronat de Cultura, per al desenvolupament de diversos programes orientats a millorar els serveis de formació i orientació professional, relacionats amb la lectura i la literatura infantil i juvenil. Per aquest motiu, s’organitza anualment un curs de formació per a bibliotecaris i s’edita la revista Irakurketa eta haur literatura que compren els índexs de les publicacions periòdiques que rep el centre de documentació. Ja hem fet referència al Centre de Documentació del llibre infantil com un altre dels serveis que ofereix aquesta singular biblioteca donostiarra. Es tracta d’un espai dirigit a professionals relacionats amb els llibres i les biblioteques infantils, a més d’investigadors o persones interessades en el tema. El seu objectiu principal és posar a disposició del públic una informació, el més exhaustiva possible, sobre llibres infantils i juvenils, tant en basc com de la resta de l’Estat, a fi de constituir un centre eficaç d’assessorament i formació de professionals. A banda de les obres i revistes especialitzades, nacionals i estrangeres, el centre compta amb un arxiu documental amb prop de dos-cents dossiers, amb informació no publicada en monografies, un fons bibliogràfic i audiovisual amb més de 18.000 documents posteriors als anys huitanta fins a l’actualitat i una increïble col·lecció històrica amb llibres datats des de final del segle XIX, que també inclou les primeres edicions en idioma èuscar. Malgrat els nombrosos atractius que presenta aquesta ciutat basca, no hauria de descartar-se la visita a aquest centre de lectura tan singular, en el qual menuts i grans poden deixar de banda per unes hores els problemes quotidians i submergir-se en el fantàstic món de la lectura. Web: www.bibliotecaspublicas.es/donostia. ❦

El paper de l’escola, 1900-1975, Museu Valencià del Paper, Banyeres de Mariola, del 23 de setembre de 2005 fins el 8 de gener de 2006.

El passat 23 de setembre va ser inaugurada l’exposició El paper de l’escola, 1900-1975, organitzada pel Museu Valencià del Paper i la Regidoria de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola. La iniciativa pretén mostrar de manera sistemàtica quina ha estat la trajectòria del món escolar a Banyeres de Mariola al llarg del segle passat fins l’any 1975. Per a dur-la a terme s’ha demanat la col·laboració dels ciutadans per a recollir el material necessari i la resposta ha estat massiva: desenes de persones han cedit fotografies, llibres, quaderns i utensilis d’escriptura, objectes utilitzats per a la docència, jocs, etc. Tot aquest material s’ha seleccionat i classificat per a les diferents seccions de l’exposició, la qual s’ha completat amb material procedent d’altres institucions i museus d’arreu del País Valencià. Es tracta d’una exposició interactiva distribuïda en setze seccions en la qual trobem, entre d’altres coses, la recreació d’un aula de l’època i un muntatge amb 150 fotografies escolars. Així mateix, es poden consultar les fotografies exposades de manera informatitzada a la sala del museu per a consultar les dades. S’ha editat un catàleg de l’exposició que recull part de la història escolar local amb fotografies dels alumnes i dels mestres, dels diferents edificis on han estat ubicades les escoles, així com una mostra fotogràfica del material recopilat. Per a adobar-ho tot, hi ha un apartat amb testimonis d’alumnes de l’Escola Permanent d’Adults on recorden les seues vivències passades a l’escola d’aquell temps. El Museu Valencià del Paper ha programat, junt amb la regidoria de Cultura i Educació, tot un seguit d’activitats paral·leles amb la projecció de quatre pel·lícules sobre el món de l’educació i cinc conferències al voltant de diferents vessants de l’escola de l’època. L’experiència de totes les persones que han treballat per a dur a terme aquest projecte ha estat molt gratificant perquè el seu esforç i dedicació ha fet que el resultat final siga atractiu i, alhora, novedós per a Banyeres de Mariola. Amb el passeig per l’exposició i la ullada al catàleg, la gent de més edat podrà reviure moments de la seua infantesa i la més jove coneixerà de prop quina mena d’ensenyament es feia durant gran part del segle XX. ❦ Octubre 2005

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

l’Associació Turística de Bocairent. Això és una pèrdua important, ja que les xarrades estaven consolidades amb la presència d’uns ponents procedents de diferents àmbits acadèmics i laborals i s’havia creat un públic fidel al llarg d’aquests estius. ¿Ha desaparegut també aquesta Associació? ¿Es tracta només d’un parèntesi o seguiran fent-se altres anys? ❦

Un estiu sense Xarrades a la fresca

Xarrades a la fresca de 2001.

Quan ve l’estiu, la quantitat de festes locals que hi ha als nostres pobles i comarques veïnes ens serveixen de distracció. Però també existeix una oferta cultural paral·lela, la qual s’aprofita molt bé donat que no tenim un horari de treball que ens condiciona la vida. Enguany, molta gent hem observat amb sorpresa que no s’han fet les Xarrades la fresca que organitzava

Maria Ferre Bocairent (la Vall d’Albaida)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola