Barcella 24 by Revista Barcella

any IX

2,00 €

febrer 2005

«Any Ovidi»

número 24

Entrevista Alfredo Ferre Miró

InfoTV, l’esperança d’una veritable televisió valenciana

La Constitució Europea Cap a una nova subcomarca a l’Alcoià La valentia de Trames Els papers confiscats a l’arxiu de Salamanca Més sobre el problema greu de l’aigua Un somriure, per favor

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 24 - febrer 2005 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Núria Cadenas, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Anna Pascual, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Portada: Ovidi Montllor Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto

L’Aconcagua Entre final de Aconcagua no és un cim desembre i primer tècnic, dels que de gener passat, el s’han de pujar Centre Excursionamb l’ajuda de ista Penya Roja, piolets, oxigen, de Banye-res, etc. La gran difiva realitzar cultat és que s’ha una expedició d’aconseguir una d’una durada de bona adaptació vint-i-dos dies a l’altura. Allí amb l’objectiu les baixades de coronar el cim de pressió de l’Aconcagua, són sobtades i amb una altura sempre fa vent. de 6.962 metres, i És un clima situat a l’Argen-tisense treves, na, en la província cada dos dies de Mendoza. neva. En unes A q u e s t a circumstàncies expedició ha així, la pressió estat formada sanguínia té ten-dència a pujar per Jordi Albero, Eduard Belda, i venen constants maldecaps, hemMiguel Belda, Juan Carlos Cruz, orràgies nasals o vòmits que poden Joan Carles Estany i Regino Ferre. ser molt perillosos, sense excloure Després de tots els intents d’arribar la congelació. L’únic repòs es troba al capdamunt per tot el grup, el cim al moment de dormir a la tenda on ha pogut ser coronat almenys per només hi ha 15 graus negatius. quatre membres, però en solitari, tot Al capdavall, un balanç positiu, i que el conjunt de l’expedició s’ha per tornar tan sencers i amb un munt considerat molt positiva per tots, ja d’experiències tan al límit; no és poca que els reptes i les dificultats que cosa. L’enfrontament en grup davant s’hi han hagut de superar eren molt la natura sempre ha estat un estímul, durs, d’una duresa excepcional, i de la manera amb tant de trellat malgrat la meticulosa planificació amb què una gent com aquesta colla de l’ex-pedició, on cada dia cada del C.E. Penya Roja aborda aquestes expedicionari es posava a prova expedicions mereix la nostra millor psicològicament davant les complienhorabona. BARCELLA. ❦ cacions que sorgien per avançar.

Rafa Payá

Ni Superman, ni Batman, ni Spiderman…! Jo, Musulman!

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Febrer 2005

i Emilio Attard. Al voltant dels mateixos dies que la Fundació Broseta feia públic el manifest, Coalició Valenciana –que lidera l’ultradretà Juan García Sentandreu– convocava una manifestació a València per a defensar la «llengua valenciana». A aquesta manifestació es van sumar, oficialment, grups d’extrema dreta com España 2000 –que ja va ser no-tícia per les concentracions xenòfobes que van crear una gran tensió amb els veïns del barri de Russafa– la Peña Yomus i la Hermandad de la Legión.. ❦

José Ma. Jiménez, Bruno Broseta i Fernando Giner en la presentació d’un llibre de la Fundació.

El aleshores president en funcions de la Fundació Professor Manuel Broseta, Manuel Broseta Dupré, va presentar a finals de novembre un manifest en el qual es demanava als valencians una «presa de posició ferma» per a impedir la «il·le-gítima pretensió de grups externs» i de «valencians marginals» (qualifica de «marginals» les universitats de Castelló, València i Alacant, la Federació Escola Valenciana o els partits d’esquerra, entre d’altres) de qüestionar «els drets dels ciutadans valencians» i així protegir la seua «llengua secular». La Fundació, que ara diu mostrar-se molt preocupada per la «llengua valenciana», té una web oficial disponible només en castellà. Broseta Dupré va afirmar que la Fundació llança aquest comunicat com a conseqüència de les «ingerències externes esdevingudes durant les últimes setmanes en les nostres normes d’autogovern». La Fundació Broseta, que afirma en la seua web oficial tenir com a objectiu «[…] el respecte i el pluralisme ideològic de la nostra societat», es posiciona així al cos-tat de la tesi secessionista que defensa el PP enfront de la majoria de forces polítiques valencianes. La Fundació, que s’autodefineix com a «independent i apolítica», pren partit en el comunicat i demana un suport explícit al Govern valencià del PP i a aquelles formacions polítiques «en les seues accions empreses per a aconseguir aquests objectius». El manifest enalteix els successius governs de la Generalitat que, segons la Fundació, «han liderat un esforç col·lectiu Febrer 2005

de construcció d’un projecte comú» que «permet que la nostra siga una societat cohesionada i pròspera». Francisco Camps va expressar la seua «adhesió absoluta» al manifest, Rita Barberá va aplaudir el text i Serafín Castellano i Fernando Giner van fer el mateix. «La segona Batalla de València» La Fundació Broseta es radicalitza i s’incorpora a l’enfrontament entre valencians promogut pel PP amb el suport de partits polítics extremistes com ara España 2000 i Coalició Valenciana. El desembre de 2003, un grup «sense identificar» va destrossar les instal·lacions del Casal Jaume I del barri de Russafa, a València. Era la cinquena agressió que, en eixe mateix mes, patia Acció Cultural del País Valencià. Els últims dos anys s’han produït 21 atemptats del mateix signe contra tota mena d’entitats (Universitat de València, Societat El Micalet, Llibreria Tres i Quatre, Col·lectiu Endavant, PSPV, EU, BNV, etc.). Malgrat que a les webs de Coalició Valenciana i El Palleter es feliciten per aquestes agressions, a més de proporcionar els números de telèfon particulars de dirigents nacionalistes perquè siguen hostigats, la policia mai no ha detingut a cap dels autors. Aquesta etapa ja ha estat batejada per la premsa com la «segona Batalla de València». La primera «batalla» va ser encoratjada per membres de la dreta valenciana com ara Manuel Broseta (el pare de Broseta Dupré), Abril Martorell

La Fundació Professor Manuel Broseta pren partit pel secessionisme lingüístic del PP

La Generalitat endureix les sancions per obres il·legals La nova Llei Urbanística Valenciana (LUV), que el Consell preveu aprovar en el primer trimestre de 2005, augmentarà l’actual règim sancionador. La LUV fixa les sancions en funció de la seua gravetat amb quanties que van dels 300 euros de la sanció més lleu a l’1,5 milions d’euros per a la molt greu. Un dels objectius de la nova llei és corregir els abusos que ha permès l’actual Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU), un text que ha estat objecte de diverses denúncies, algunes a la Unió Europea. La LUV classifica les infraccions urbanístiques en molt greus, greus i lleus. La sancions greus seran les relacionades amb l’incompliment de les normes urbanístiques que afecten zones verdes, espais lliures, dotacions, equipaments, així com qualsevol alteració en el sòl no urbanitzable protegit. Aquest aspecte afecta molt especialment els pobles ubicats al voltant del parc natural de la Mariola perquè tenen regulada la protecció mediambiental de l’entorn. Quan en els expedients sancionadors administratius apareguen indicis de delicte, l’òrgan ins-tructor –l’ajuntament afectat o la Generalitat– haurà de posar-ho immediatament en coneixement de la Fiscalia. ❦ 3

Crisi política a Bocairent El govern municipal està conformat pel tripartit format pel PSOE (amb 3 regidors) i el BLOC i EU (amb 2 regidors cadascun). L’alcalde, Dimas González, anava com a independent en les llistes del PSOE. Segons els tres partits, les relacions dels regidors que formen part de l’equip de govern amb l’alcalde han estat molt tenses, amb intromissions contínues en les àrees de gestió de cada regidor. El detonant ha estat un accident que va patir l’alcalde amb el cotxe oficial que, a més, va donar positiu en el control d’alcoholè-mia. A més, l’alcalde va ocultar els fets durant un mes. Els membres del tripartit i el PP li van demanar la dimissió i ell no la va acceptar basant-se en el suport del regidor del PSOE José Vañó. Tots els altres regidors han renunciat a les seues delegacions com a mesura de pressió i ara l’alcalde les assumeix totes. El PP ha manifestat que donaria suport a la moció si obté l’alcaldia ja que és el partit més votat. Mentre, hi ha hagut un fort creuament de declaracions a través de la prem-sa, l’activitat del govern municipal s’ha reduït al mínim i això ha creat un gran desconcert entre els bocairentins. El 18 de gener es va celebrar un ple on Dimas Gonzàlez va comunicar que no pensava deixar l’alcaldia i va oferir als regidors del PP la possibilitat d’entrar a formar part del seu govern. Tot seguit va donar el ple per acabat i va impedir el debat. Després del ple, els quatre partits polítics (BLOC, PSPV-PSOE, EU i PP), van voler explicar les seues postures al públic, però l’alcalde va enviar la Policia Local per a impedir que els polítics parlaren. Els policies van voler desallotjar la sala, però la majoria del públic no es va moure. Aleshores, el cap de la Policia va requisar el micròfon. Al remat, tots els portaveus van explicar –a viva veu– els motius que els han portat a demanar la dimissió de l’edil exsocialista. ❦ 4

Planta medicinal.

Presentació a Beneixama d’un llibre de Juan Sirera Valls El llibre Usos i virtuts de les nostres plantes de Juan Sirera Valls forma part de les activitats que el Grup de Danses va preparar per a commemorar el 25 aniversari de la seua formació. Amplia i dóna continuïtat al material recollit amb motiu de l’exposició del mateix nom que es va dur a terme al mes d’agost de 2003. Si-rera ha elaborat l’obra a partir de les enquestes realitzades entre la gent més major que encara està lligada a la terra. Pre-tén donar a conèixer no sols els usos i virtuts reconeguts a Beneixama, sinó també ampliar-ho i contrastar-ho amb bibliografia especialitzada, de vegades contradictòria amb els coneixements trasmesos pels informants, afegint-hi alguna observació, alguna anècdota o algun refrany. Hi ha 80 plantes estudiades i fotografiades, de les quals s’ofereix informació sobre els llocs on es cria, l’època en què convé fer la recol·lecció i les virtuts me-dicinals i culinàries, si ve el cas. ❦

Documental sobre la dècada dels seixanta a Bocairent El dia 2 de gener, a la sala d’actes del Patronat, es va presentar el cartell anunciador i la portada del programa de festes de moros i cristians. A continuació es va projectar l’audiovisual Una ullada als anys 60 el qual segueix la línia del documental presentat l’any passat sobre els anys 50, i que ara s’ha editat en DVD per a cobrir despeses de la restauració del castell de fusta. Després, la companyia local L’Arcà, va posar en escena el sainet fester Unes festes de muerte, guanyador del concurs d’enguany, dels autors locals Vicent Ferre i Xavi Pascual. Aquest acte ha tingut una assistència massiva de públic. ❦

Ajuntament de Bocairent.

Obres del Centre de Salut.

El Centre de Salut de Banyeres redueix l’horari «per la peculiaritat del nou edifici» El coordinador mèdic de Banyeres de Mariola, Gumersindo Gómez, va anunciar que «el nou Centre de Salut reduirà l’horari d’atenció al públic» –des de les 8,00 h fins a les 15,00 h– «per l’accés del carrer Laporta, mentre que l’accés pel carrer Fra Lleonard es reserva únicament a les urgències en horari de vesprada, la nit, els caps de setmana i els festius.» Gumersindo Gómez també va anunciar que, des de la coordinació mèdica, s’ha cregut convenient habilitar una nova dependència per a les urgències a la part superior, ja que les situades a la planta inferior queden reservades per a les guàrdies. «Això és una conse-qüència» –va afirmar– «de no poder controlar més d’una porta d’entrada amb el personal actual, motivat per la peculiaritat de l’edifici i, en aquest sentit, es fa un pas endarrere.» Per al coordinador mèdic, amb el nou Centre de Salut gaudirem d’una sèrie d’avantatges i patirem també inconvenients. Pel que fa als avantatges, «el bon acabat arquitectònic comporta una millora substancial. En l’apartat dels desavantatges, Gómez va lamentar que «en cap moment s’ha consultat el projecte amb els professionals que treballaran en aquest nou edifici, els quals haurien pogut aportar suggeriments per a donar-li una major funcionalitat, donat que el centre té quatre plantes.» El nou Centre de Salut disposarà de menys sales de consultes que l’anterior, per la qual cosa «caldrà optimitzar els recursos amb l’objectiu de poder seguir prestant els serveis complementaris que es donaven fins ara, com la preparació al part, les donacions de sang o el tractament de la fibromiàlgia.» ❦ Febrer 2005

Timonets i argelagues Barcella Timonet a la gestió municipal de Bocairent per l’adhesió al programa de recollida de fem selectiu de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. Ara és cosa de tots tindre un poble més net.

Argelaga als periòdics Información, Levante-EMV i Crónica de Banyeres per no contrastar les notícies i atribuir el descobriment d’una pintura del segle XV a l’Associació Font Bona, quan el veritable descobridor va ser Josep Ferre Puerto. Pintura que formava part del retaule de l’església primitiva de Banyeres de Mariola, obra del pintor medieval valencià Joan Reixach.

Josep Ferre Puerto ha localitzat una pintura del segle XV de la primitiva església de Banyeres de Mariola L’especialista en art medieval valencià Josep Ferre Puerto, durant la tasca d’investigació per a la tesi doctoral que prepara, va trobar l’any passat el parador d’una pintura que formava part del retaule de l’església primitiva de Banyeres de Mariola, obra del pintor medieval valencià Joan Reixach. Mesos després, com a expert en la matèria, va rebre l’encàrrec de redactar les fitxes de dues obres per al catàleg de l’exposició Els Reis Catòlics i la mo-narquia a Espanya, organitzada per la Generalitat Valenciana a l’antic convent del Carme de València. Com que una de les dues obres que va ressenyar era aquesta pintura en qüestió de l’autor medieval, Ferre Puerto va difondre el seu parador actual a Oviedo. Quan el catàleg es va publicar, Ferre Puerto va avisar l’Associació Cultural Font Bona de Banyeres de Mariola per si volien acudir a València per a visitar l’exposi-ció i comprovar que el quadre es cor-responia amb la fotografia que es conserva de l’antic retaule. Ferre Puerto és un especialista en l’obra del pintor Joan Reixach alhora que col·labora com a cronista oficial al poble de Bocairent. Ha publicat, a més de diversos llibres i articles en revistes especialitzades d’art, Joan Reixach, autor de dues obres del cercle Jacomart-Reixac, València, 1997 i Retaule de Sant Llorenç i Sant Febrer 2005

Pere Verona de Catí, València, 1997. L’obra localitzada per aquest investigador bocairentí va estar pintada per Joan Reixach en el segle XV, entre 1460 i 1465. La pintura va ser venuda en 1921 i, fins ara, es desconeixia el seu parador. La taula té unes dimensions de 106 per 81 cm, representa el Calvari i constituïa la part superior del retaule. En la peça apareixen representades la figura de Jesucrist i la Mare de Déu sobre un fons daurat amb decoració picada i motius vegetals. La primitiva església de Banyeres, situada al lloc on hui s’ubica el Teatre Principal, va deixar d’acollir oficis religiosos ara fa 250 anys, quan es va construir el nou temple parroquial. En aquest moment, el retaule va ser traslladat a l’ermita de la Malena, on va romandre fins a 1921, quan va ser venut en diverses peces per a finançar la restauració de la teulada d’aquest edifici. Només se’n coneixien algunes referèn-cies de l’historiador nord-americà, Chandler R. Post, que apuntaven la possibilitat que estigués en mans d’un col·leccionista privat de Neguri, al País Basc. No obstant això, amb l’arribada de la Guerra Civil Espanyola es van perdre totes les pistes. Ara s’ha pogut saber que l’obra, després d’estar alguns anys al País Basc, va passar als fons de Casa Masaveu d’Oviedo, on es troba actualment.» ❦

Un timonet a l’Ampa de l’IES Professor Manuel Broseta per aconseguir cobrir la plaça de professor de dibuix després de protestar reiteradament davant la Conselleria. Argelaga als representants municipals dels pobles de la Mariola per no dur res preparat a la reunió de la Junta Rectora del parc natural. La serra encara té molts problemes per resoldre i no s’entén aquest silenci.

Timonet a la bocairentina Adelaida Ferre, que ha format part de la plataforma de periodistes a favor de la unitat de la llengua a Barcelona. Argelaga a la Fundació Professor Manuel Broseta per actuar com a corretja de transmissió de la política lingüística del Partit Popular.

Timonet a l’expedició banyerenca per coronar amb èxit l’Aconcagua. Argelaga a la majoria de mitjans de comunicació estatals per aprofitar el Pla Ibarretxe per criminalitzar tots els partits nacionalistes des d’un altre nacionalisme: l’espanyol. 5

Reunió de la Junta Rectora.

El Camp de Mirra.

Manuel Broseta Dupré.

El Camp de Mirra recapta 1.000 firmes contra l’Arquebisbat de València

La Junta Rectora estudia a Banyeres de Mariola la gestió del parc natural

[Levante-EMV, 30-11-2004]

La gran quantitat de firmes arreplegades ha superat les expectatives més optimistes de la gent del Camp, que confiaven arribar a tres-centes en un poble que només supera els quatre-cents habitants. La comissió encarregada de reunir els fulls ha rebut ja més de mil firmes. En aquest cas, s’ha constatat que s’han sumat a la petició signants de municipis veïns, especialment de Beneixama, Banyeres de Mariola, Biar i Villena, i d’altres punts de les comarques d’Alacant, així com d’altres de València i Castelló. Josep Miquel Francès, el cronista oficial que va acusar l’Arquebisbe García-Gascó de voler regalar, per una decisió «unilateral», terrenys parroquials a la Generalitat –per a deixar sense efecte el projecte que tenia la parròquia de vendre més de dues mil metres quadrats per a la construcció d’habitatges de protecció oficial destinat a joves del poble– valora molt positivament l’èxit de la protesta «per part de persones que, encara que no són del Camp de Mirra, han comprés que l’actitud de l’arquebisbe és injusta i han decidit solidaritzar-se amb un poble petit on els feligresos demanen, amb un escrit respectuós, que no li furten a la parròquia el que és seu». El cronista oficial, natural del Camp de Mirra i sacerdot a la diòcesi de Sogorb-Castelló, critica a més l’her-metisme de l’Arquebisbat «que està actuant amb indiferència i no ha donat cap explicació». Francès diu que va enviar una carta en setembre a l’arquebisbe, al vicari general i al director del periòdic Paraula que edita l’Arxidiòcesi de València, «en les pàgines del qual es va tractar d’il·lusos els joves del poble, sense que fins ara s’haja rebut resposta de cap dels tres». ❦

El 21 de desembre es va reunir a Banyeres la Junta Rectora del Parc Natural de la Mariola per a estudiar la Me-mòria de Gestió 2004 que va explicar el director del parc Raúl Jordà. L’informe conté poques novetats ja que els aspectes més importants com el «Pla de Prevenció d’Incendis» i el «Pla Rector d’Ús i Gestió» encara estan en fase de redacció. Els representants municipals de Cocentaina i de Muro van reclamar «que es tornen a retolar els senyals indicatius perquè han estat espatlats pels visitants» i també van demanar «més inversió per a reparar camins». El portaveu dels conservacionistes va comunicar que «a cap dels grups» que representa «li ha semblat bé el disseny d’uns senyals que no s’integren gens amb el medi natural». També va dir que els semblava que s’havien «balafiat els diners en aquesta partida de 300.765,31 euros (50 milions de pessetes), la més elevada de totes amb diferència». Aquest representant va afegir que, «atés que l’informe reconeix que un dels principals problemes del parc és la pressió de l’activitat humana (pedreres, edificacions il·legals, etc.), l’apartat de denúncies i sancions només parla d’onze denúncies de manera genèrica» i va sol·licitar que s’especifiqués en l’informe «quines havien estat i en quines circumstàncies.» Per acabar, van preguntar si es pensava «estudiar l’impacte que tindran els parcs eòlics de la Zona 15 sobre les aus protegides del parc natural, donat que només estan separades la zona dels aerogeneradors i la zona del parc natural per l’ample de la carretera Alcoi-Banyeres». Conselleria va respondre que –segons els tècnics– «tindrà un valor educatiu per a explicar les energies renovables». ❦

Ferran Belda

Espectres de segona generació Podria semblar un lloc comú, però no ho és. Està plenament justificat dir –com ha dit algú en aquestes últimes setmanes a propòsit de la traducció de la Constitució Europea a les llengües espanyoles– que la intervenció del trio Moratinos, Maragall i Carod i la punta que estan traient-li Camps, d’una banda, i Juan García [Sentandreu], d’altra, ha vingut a ressuscitar vells fantasmes del passat. (...). I gai-rebé, amb el temps reglamentari transcorregut, Manuel Broseta Dupré ha estat obligat a saltar al terreny de joc lingüístic, el major dels fills de l’exsecretari d’Estat per a les Autonomies –disminu-ïdes, com la nostra, o plenes, com la catalana, amb perdó– Manuel Broseta Pont (…). ¿Constitueix o no constitueix un exercici d’espiri-tisme aquesta infeliç coincidència del rebrot de la guerra dels símbols amb la reaparició dels cognoms que van participar activament en la batalla de València? En política no passa res per casualitat. Estic convençut plenament que així és, almenys, pel que fa a Broseta. Broseta va ser invocat pels seus patrocinadors sense mèdium ni res, a pèl. El que no entenc és com ningú de Presidència va reparar que, en involucrar la Fundació Broseta en aquesta maniobra per a preservar la fidelitat del vot secessionista al PP, sacrificaven uns premis que, d’ara endavant, estarà menys justificat que s’atorguen sota el paraigua de la «convivència». ¿Convivència i brossetes? ¡Bah! ❦ Febrer 2005

Sóc qui torna Núria Cadenas *

Difícilment trobareu poble, pobliu, barri o capital que no us en pugui explicar una història. De quan va cantar dalt d’aquell remolc o de la nit que tocava i no cobrava perquè el concert es feia per a una fàbrica en vaga o del sopar que hi va haver després o del que sigui. Perquè va recórrer tot el país, de Salses a Guardamar, ja fos per actuar davant trenta persones o trenta mil –com succeïa als megaaplecs musicals de Canet de Mar, recordeu-li al poca-solta que encara avui gosi insinuar que això de la cançó era o ha de ser per a quatre gats–, però, sobretot, perquè tenia alguna cosa que feia «clic!» i connectava i aconseguia d’instal·lar-se en la me-mòria i en la vida de tanta gent. L’Ovidi Montllor i Mengual, que havia nascut a Alcoi en el temps de la misèria extrema –misèria als carrers i a l’escola, misèria d’uni-forme que mana (i mana callar); misèria material i moral, de supervivències i rancúnies–, era poble. I ja està. Com en Joan i la Maria i en Vicent, en Tomeu o l’Empar. Aquesta va ser la seva clau: saber-se i voler-se poble, ni més ni menys que això. I per això la connexió era tan fàcil: perquè no engolava la veu, perquè es deixava anar, es donava tot, com a la cançó: ens ho donava tot. De primer, van ser les cançonetes: tenia ganes de comunicar i la guitarra li oferia la via més directa, i completa. Va aprendre a tocar-la igual com havia après a escriure en català: amb cabuderia i esforç, sol, a casa. Si per a la llengua li havia servit la ràbia de la descoberta –quina sensació d’alegria i impotència, destapar l’engany i saber que la llengua que parles a casa Febrer 2005

i al car-rer, mai a l’escola, s’escriu, i té llibres, i ciència, i literatura, clàssics!–, per a la música va ser la voluntat de dir: i anava a la Cova del Drac, un local de Barcelona, i anotava punts i ratlles en un paperet, segons veia que els músics col·locaven els

Ovidi Montllor al mas Sopalmo.

«En va ser plenament conscient, d’aquest buit que van anar bastint al seu voltant» dits, i després ho repetia, i sonava, i ja ho tenia –el so– i, de passada, un personalíssim llenguatge musical, capaç d’escriure en un tros de tovalló, amb quinze puntets i un nom («Teresa», posem per cas), una cançó d’amor. De primer va ser això, però després va ser més. Si alguna cosa defineix la trajectòria d’Ovidi Montllor –junta-ment amb la coherència i el

compro-mís («tinc un partit i una ideologia», cantava: «dic el que dic sense cap covardia»), posem per cas– és l’esforç, la voluntat de perfeccionament, el treball. Treball i treball i treball: sempre. Possiblement tenia un do, una pruïja: comunicava i volia comunicar. Però és que l’Ovidi, aquest do, se’l va treballar a consciència. I va treballar els poetes, per exemple, per oferir-nos-els de la millor manera possible: pensem en Estellés, evidentment i ràpidament –«No hi havia a València dos amants com nosaltres»!–, que semblava completar-se quan el deia la veu pregona i intensa de l’Ovidi; però pensem també en Joan Oliver i en Espriu, en Salvat-Papasseit –a qui va dedicar un disc immens–, en Sagarra, Blai Bonet i més, que la llista és fecunda i llarga. Quan l’Ovidi Montllor pujava a escena, de negre, amb la guitarra de Toti Soler per fer-se mútua companyia –vet aquí una altra complitud!–, i alçava la mà en gest magnífic i «Oh, que cansat estic...», gairebé tenies la sensació que el món sencer s’aturava a escoltar-lo. L’aparent naturalitat, l’expressió exacta li venien del do, és clar: però també d’haver-se llegit tots els poemes de l’autor que ens oferia, d’haver-ne llegit les anàlisis i la història i el context, d’haver-se’n amarat del tot amb hores d’estudi per fer-nos-el senzill i entenedor i proper: nostre. De la mateixa manera com treballava els versos dels altres, va aprendre a polir els seus. Escolteu Ovidi: aconseguiu aquella capseta preciosa que va editar fa uns anys (era el 2000?), amb tots els seus discs en format CD, i algun per torna, i escolteu Ovidi: en copsareu l’evolució. I veureu com, de les primeres cançons que ens agraden per tantes 7

«Si alguna cosa defineix la trajectòria d’Ovidi Montllor és l’esforç» flamantíssima i amnèsica (presumpta) democràcia no suportava el mirall que l’Ovidi Montllor, cabut de mena, li plantificava al davant. I va ser el buit. No tele, no ràdio, no discos, no res. Ell, no cal dir-ho, en va ser plenament conscient, d’aquest buit que van anar bastint al seu voltant. I li va dedicar ironies i cançons. Mai no va donar-se per vençut, i ara, passats els anys, li ho continuem agraint. «No me’n vaig, sóc qui torna», cantava aleshores. I, com

«Quan havia arribat a la maduresa creativa es va trobar que incomodava» en tantes altres coses, l’Ovidi tenia raó: mai no ha marxat en l’estima del poble, que era ell mateix i com ell, i torna en cada homenatge sentit que li fem, en cada versió dels grups joves que s’hi reconeixen, quan el cantem –desafinant o no, això ja va amb cadascú– sempre que ens dóna la gana, quan l’escoltem un dia qualsevol, a casa, i plorem de ràbia, potser, o riem, o cridem, o el que sigui. I això, com li escrivia Joan Fuster per a un disc: «no ho sabran valorar mai els sàtrapes de la política i de la cultura ‘oficials’: sàtrapes o sapastres. Però ja es fotran». ❦ *Núria Cadenas és autora del l’obra l’Ovidi.

Any Ovidi

Comissió Any Ovidi El proper mes de març farà deu anys que l’Ovidi va marxar de vacances. Ens deixà llavors un magnífic artista, un referent constant a nivell cultural i ideològic al nostre país, però sobretot una bona persona. L’Ovidi representà i representa ara un veritable símbol de la coherència personal i ideològica tan escassa als nostres temps. Des de les seues can-çons, des del seu treball com actor però sobretot des de la seua posició personal lluità sempre de la banda de la seua gent, de la seua classe, del seu país. Avui que fa deu anys que ja no és amb nosaltres creiem que des del seu estimat poble, Alcoi, hem de retre-li un merescut homenatge i mantindre per sempre viu el seu record. Per aquest motiu, un conjunt d’entitats de la societat civil alcoiana hem format la comissió Any Ovidi, el principal objectiu de la qual és compartir amb tothom la figura de l’Ovidi: la seua música, el seu discurs, la seua ironia, el seu compromís… Volem que tots i totes aquelles que no hagen conegut l’Ovidi ho puguen fer i puguen arribar a estimar el seu treball tant com ho fem aquells que sí que hem tingut l’oportunitat d’accedir-hi. I també volem amplificar el seu missatge, proclamar l’obra d’un artista que al llarg de la seua vida, com tots sabem, fou arraconat per l’oficialitat d’aquesta país nostre, tan culturalment deficitari, tan estrany. Considerem que aquest recentment encetat 2005 pot constituir un bon punt de partida per a aquesta feina. Pensem que el nostre país té molts deutes pendents, sobretot envers aquelles persones que més han lluitat per la nostra pròpia identitat com a poble. Considerem que aquest deute pot començar a saldar-se difonent l’obra d’aquests artistes, l’Ovidi © 3i4 - 2004

coses, va ser capaç de l’obra mestra, amb el temps, i el treball, i aquell do. I descobrireu com aconseguia l’aparença senzilla, la síntesi màxima en un vers carregat de mala llet –ai, la mala llet ovidiana que tanta falta ens continua fent!–, de tendresa, de ràbia o ironia. D’esperança, malgrat tot o precisament. Quan l’Ovidi Montllor va morir, feia quinze anys que no gravava. Quinze anys! Quan havia arribat a la síntesi, a la maduresa creativa, quan tenia els millors fruits, i preparats, per oferir-nos, es va trobar que incomodava, que la

entre ells. Els cants d’Ovidi Montllor van ser concebuts perquè foren escoltats, i precisament això és el que volem: que tots i totes, valencians i valencianes, escoltem el que ens diu l’Ovidi. Perquè encara avui, anys després d’haver vist la llum, les seues paraules continuen vigents, i cal difondre el seu missatge. A la Comissió Any Ovidi hem decidit començar la tasca d’arreplegar tots els sentiments d’estima vers l’Ovidi i fer-los visibles, de recordar la figura inigualable de l’artista, que l’Ovidi torne de les seues vacances, i ens el trobem de nou entre nosaltres. Amb aquest propòsit hem configurat un extens programa d’activi-tats que recorreran al llarg d’aquest 2005 totes aquelles dimensions de la figura de l’Ovidi: cantant, compositor, actor, amic... Tanmateix la nostra tasca serviria de ben poc si no aconseguim implicar tota la societat civil. Perquè el que veritablement pretenem és que, arreu dels territoris de parla catalana, recuperem l’Ovidi. I que la seua veu romanga per sempre com el que sempre ha estat: la veu del poble. ❦ L’Ajuntament d’Alcoi rebutja finançar les activitats El govern municipal d’Alcoi del PP ha dit no a la proposta de la Comissió Any Ovidi de subvencionar les activitats programades. Malgrat la falta de finançament, la comissió prossegueix amb la programació d’actes que inclouran la celebració de concerts, projeccions cinematogràfiques i audiovisuals, exposicions i conferències. Les activitats començaran el 4 de febrer, el dia que va nàixer l’artista. Els organitzadors coordinaran i difondran els altres actes programats en memòria de l’au-tor alcoià en diverses ciutats. ❦ Febrer 2005

Vicent Berenguer Alfredo Ferre Miró és un industrial de Banyeres de Mariola amb una trajectòria empresarial d’excepció que, als seus seixanta-cinc anys, desplega encara amb tota la lucidesa en Hilaturas Ferre, S.A., com també ho va fer, anys arrere, en la coneguda Constructora Mariola i en altres diverses iniciatives empresarials. Així, la coneguda fàbrica de «Ferre» va ser fundada en 1914 pel seu avi, Antonio Ferre Ferre, que va ampliar aleshores així les seues activitats d’agri-cultor i corresponsal bancari amb la instal·lació de telers, dedicats a teixir jute, espart i lli. En 1947, al cap del nou successor, Alfredo Ferre Belda, es va inaugurar la secció de filatura que, juntament amb els teixits, ha configurat gradualment les activitats més característiques d’aquesta empresa. En els anys seixanta, amb la incorporació d’Alfredo Ferre Miró i el seu germà Antonio a la direcció empresarial, va continuar el procés de modernització i creixement empresarial fins que, en la passada dècada dels noranta, s’incorpora la quarta generació familiar i assumeix des d’aleshores la responsabilitat de dirigir aquesta gran empresa, que compta amb unes factories de vint-i-cinc mil metres quadrats. Però ara hem d’entendre gran també en el sentit de grossa, ja que Ferre, S.A., es troba en una posissió molt destacada entre les firmes valencianes que més facturen. Atesa, per tant, la situació de la fàbrica actual, Alfredo Ferre manté una vinculació evidentment activa però ja no de direcció gerencial de primera línia. Ara, tant per la seua vitalitat com per la seua trajectòria en el conjunt de l’empresa actual, ell representa un valor empresarial molt útil i positiu. El seu coneixement del món industrial específic és indubtable, i bona prova d’això és que la seua època de responsabilitat directiva no es va caracteritzar en absolut per l’estabili-tat sinó per canvis constants, no sempre amables: l’últim franquisme, la Transició democràtica, la crisi energètica, reconversions industrials, etc. Enmig de tot això, la celebració al seu dia del cinquanta aniversari de la

– Actualment ja es pot donar pràcticament per acabada aquesta dedicació que va començar a partir de 1977, quan es creen les actuals organitzacions empresarials, ja que abans tot estava regulat pel sindicat vertical, que era una organització unitària formada per treballadors i empresaris. Era una època on no es pagava, i els impostos estaven regulats per un sistema anomenat «estimació subjectiva». Després d’ai-xò, com que a Banyeres el tèxtil és majoritari, vaig ser elegit successivament com a representant del sector en diferents associacions i entitats, vaig ser president d’Ateval, vaig formar part del comité executiu de la Cierval, Coepa, la CEV, de la Cambra de Comerç, de la junta directiva de l’Associació Valenciana d’Empre-saris, etc. Quasi era normal anar cada setmana dos dies a València per aquest motiu, però també tinc la gran satisfacció que durant tots aquests anys, a Banyeres, hem vingut a fer reunions i visites amb representants del més alt nivell polític i empresarial. – D’alguna manera, vosté deixa responsabilitats quan la situació de crisi industrial del tèxtil s’anuncia més preocupant que mai. ¿Com viu aquest moment? – Tinc molt clar que no és un problema local, estem en una situació global. I és ben cert que, a partir de l’1 de gener, s’han alliberat totes les quotes del tèxtil i ja no hi ha cap marc proteccionista, cap. Açò havia començat fa deu anys, fruit dels acords de 1994 de l’Organització Mundial del Comerç –on es va incorporar la Xina–, però des d’aquest mes de gener el procés de supressió de contingents s’ha completat ja totalment. Mentrestant, els empresaris del tèxtil –com també els sindicats– hem estat fent i fem moltes gestions per a mantindre algun tipus de protecció, però no s’ha aconseguit res ni en les instàncies autonòmiques ni en les estatals, perquè qui decideix és Europa, i totes les conversacions mantingudes a Brussel·les no han pogut defensar millor el sector. Tot ha resultat infructuós. Només tres països –Portugal, Espanya i Itàlia– ens hem

Alfredo Ferre Miró

Febrer 2005

«Els empresaris han sigut conscients de la crisi que venia, sense ser escoltats per a buscar eixides» inauguració i la continuació de la moderna filatura va significar una fita important que, d’alguna manera, a vegades ja recorda que falten relativament ben pocs anys perquè s’arribe al centenari de la fundació de l’empresa. Un fet que Alfredo Ferre expressa, sense excloure justes satisfaccions, amb la lucidesa que en una època com aquesta, un període tan objectivament breu fins arribar al centenari, significarà travessar una gran quantitat d’inquietuds i treballs inimaginables al dia d’avui. D’altra banda, la seua experiència com a membre en diverses organitzacions empresarials valencianes, des de les locals a les autonòmiques, també el caracteritzen com un professional amb una visió molt realista del món de l’empresa –i en especial del sector tèxtil–, amb una visió empresarial que va des de l’esfera local a la global. Un perfil que ausades té gran valor no sols per a la firma Ferre, S.A., com és evident, sinó també per al conjunt de la cultura tèxtil i empresarial en general de Banyeres de Mariola. – ¿Com comença la seua participació en les diferents associacions empresarials i de quines forma part?

Jugar als xinesos Ismael Ribera Sanchis

preocupat pel problema i, com s’ha vist, no ha pogut mantindre’s cap mesura proteccionista, ni una. Estem davant d’un problema global i se’ns ha escapat de les nostres mans, eixa és la situació, que naturalment em preocupa molt. – Però a pesar de la constatació del sector, fins fa ben poc, el president Camps va estar molt de temps negant que hi havia crisi. – En principi, els polítics volien evitar que es generara una desmoralització de la gent i es reduïra el consum, que la por afectara la construcció, la compra de pisos, sobretot. I ara com ara, està donant-se una compensació entre uns sectors i altres, però els empresaris en tot moment han sigut conscients del que venia, sense ser escoltats per a buscar eixides. La crisi industrial dels vuitanta era conjuntural, encara hi havia algunes alternatives per a la reducció de plantilles o jubilacions anticipades, però la situació d’ara és molt diferent i molt més crítica. – ¿Què pot significar, en concret, la mencionada supressió de contingents en el comerç internacional del tèxtil? – Cada u podrà pensar el que vulga, però la situació a què anem perjudicarà molt el nostre sector: teixidors, filadors, acabadors, confeccionistes, etc., tots ho acusaran. S’han fet estudis que diuen que sobren del trenta al seixanta per cent d’empreses. No ho podem amagar. Tot el que venem ara ho han copat els asiàtics, principalment la Xina, que té un creixement anual del vuit per cent; Espanya té un creixement que pot ser ¿del zero per cent, de l’u per cent, del dos per cent...? ¿Com es notarà això en les nostres comarques?, ¡ah!... – ¿Vol dir que, amb el nivell de modernització i innovació que suposem que ha aconseguit el sector tèxtil, no hi ha res a fer? – Ara el que sobra és la quantitat. No es tracta que tots es posen a fer I+D, ¡el problema és que no hi ha mercat! És com si feres dos-centes camises però només en compren cinquanta. Estem parlant de globalització, i recordem la quantitat d’empreses que diuen els estudis que sobren. En altres ocasions, no sé exactament com, però Banyeres –¡«el petit Japó»!, com ens diuen fora d’ací– ha resistit, perquè una cosa és la mitjana i una altra els casos particulars, els extrems. M’agradaria que quan haja passat un temps suficient, vegem quins són els resultats. Anem a veure si Espanya, si la Comunitat Valenciana, si dins d’ella l’Alcoià, i ací dins si Banyeres es salva, si sap salvar-se..., si concretament només han sobrat el deu per cent d’empreses, ¡o moltes menys! Tot això està encara per veure. – Ja hem sentit les crisis del calcer, de l’automòbil, en l’agricultura..., sembla que ara és l’hora de la vertadera crisi del tèxtil. – És necessari tornar-ho a dir: estem parlant d’una globalització. Jo ja estic venent a Alemanya i a Itàlia, però aquests països ja no tenen la mateixa capacitat per a comprar-me, a mi. Ara he de vendre menys perquè els alemanys em compren una part a mi, però una altra als xinesos. I estic segur que l’any que ve compraran més als xinesos i menys a mi. De dos-cents empresaris que hi ha, cent agafaran un corder i els altres cent no se’n quedaran cap, ¡no n’hi ha més! Qui estiga més espavilat agafarà un corder, l’altre no. Si, a tot això, els xinesos van prosperant i van fent-se consumidors, potser establirem intercanvis comercials amb ells, però això no es sap quan serà. Avui, el que estem trobant-nos és que quan ixen a vendre són devastadors. Ací som rics, treballem per un plat de gambes, però els asiàtics ho fan, actualment, per un plat d’arròs. Amb tot, és veritat que, a pesar dels tòpics que creiem, en el tèxtil valencià –i per descomptat en el de Banyeres–, hi ha moltes coses que funcionen, potser i tot millor que a Catalunya, però i les que fallen, ¿s’absorbiran en altres sectors i no ens afectarà la crisi? Potser al millor no arriba a ser tan desastrós, però no m’atreviria a ser optimista; el problema d’ara no es pot amagar.. ❦ 10

El model económic xinés –no és d’allò més nou– és molt semblant al model que s’ha estat fent servir anys enrere al nostre país, amb l’excepció que està basat en un sistema comunista, o el que queda d’ell. Parle d’açò en referencia a la situació actual que travessa el tèxtil o el calcer mateix, i en general l’economia valenciana que tant ens influeix a nosaltres. El nostre tèxtil esta en crisi i bona part del nostre malestar es centra en el repudi i el prejudici contra els xinesos. Però com deia abans, eixe joc de xinesos, basat en un sistema de treball poc tecnificat, intensiu en mà d’obra manual i baixos costos de producció, és l’estratègia que hem estat seguint a Espanya des de finals del franquisme i que tan atractius ens ha fet per a les inversions de les multinacionals, de la mateixa forma que el progrés de la nostra economia a Europa també s’ha fonamentat en aquestes variables. El problema hui és que hem passat d’un mercat tancat a nivell nacional i europeu a una poc entesa globalització econòmica i, amb l’influència d’un altre factor molt important, l’entrada de nous membres en la UE que susciten en els inversors les mateixes expectatives que nosaltres suscitàrem fa ja uns trenta anys: mà d’obra barata per a poder explotar. Tot açò agreujat, si cap, pel fet que el País Valencià deixarà de ser zona d’objectiu 1 per a les subvencions europees Uns poden tirar les culpes de tant de despropòsit al PP, que no ha donat a la nostra comunitat suficients ajudes per a poder combatre la política econòmica xinesa. Altres culparan el PSOE perquè no ha fet un control duaner. I molts treballadors y ciutadans tiraran les culpes a l’arribada al mercat de Xina, sense parar-se a pensar que jugar als xinesos no es realment nou. De fet, ningú tira les culpes a les grans superfícies que acaben amb el nostre petit comerç amb una competència deslleial. Ni tan sols a les mulitnacionals que desmunten el campament d’ací per a traslladar-se al sud-est asiàtic o a l’Europa de l’est. ¿O és que ningú no recorda ja que importants firmes esportives explotaven menors en països asiàtics en la producció de roba esportiva que després venien a preus inversemblants a Occident. ¿Això no és jugar als xinesos? El problema és que la gran amalgama de consumidors no ens plantegem termes com «comerç just» o «solidaritat» i l’únic valor que prima és la rendibilitat econòmica, tant per a l’empresari com per als mateixos consumidors. Tal volta caldria buscar la solució en la investigació i el desenvolupament com a manera de competir amb qualitat front al preu. O tal vegada mitjançant la implementació de polítiques d’ajuda i expedients de crisi com els que estan començant a aplicar-se a la nostra comunitat. A la fi, seran unes pèrdues que es nacionalitzaran, quant durant anys els beneficis han estat privats per a enriquir tan sols uns pocs. ❦ Febrer 2005

ben prudent de share: el quatre per cent, unes 80.000 persones. Potser en tindran més, però serà perquè recuBarcella peraran espectadors que ara han desertat de la televisió impossible de veure que ens ofereixen. I perquè una part de l’audiència avorrida de programes sense interés anirà a InfoTV. Dit d’una altra manera, no els interessa el públic que veu Tómbola, sinó el que no el veu, que és mol-tíssim més, vint voltes més exactament. Però això no vol dir tampoc que faran un producte elitista. Es tracta d’apel·lar la neurona, una L’objectiu, més a prop Juli Esteve presenta InfoTV al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi. miqueta encara que siga, i no insultar o fer-li la cara InfoTV tanca l’any amb bona roja de vergonya a ningú que s’assega part dels seus objectius complits. Del no al sofà per veure la tele. Es pot aconseres inicial, hui és un projecte conegut a tot guir eixe equilibri. arreu i està ben a prop d’obtindre el capital requerit per a posar en marxa el canal de La infraestructura televisió plural, de qualitat i en valencià que tanta gent reclama. Això serà gràcies InfoTV vol arribar, d’entrada i des del a les aportacions dels accionistes minoritaprimer dia, a totes les comarques valenris, incessants des del maig de 2004, i que pretén ser alhora un referent quant cianoparlants i també, probablement, al als contactes que els promotors han fet a la informació, el debat, l’opinió i la Baix Segura. Això, en una primera fase. l’últim trimestre amb 130 ajuntaments i producció audiovisual. Després aniran més enllà. A més, en una seixantena d’empresaris, molts d’ells InfoTV és una aposta per la normalitat, alguns casos, potser a la Plana, al Baix ja compromesos per a invertir. La previsió que és just el que no tenim en el panorama Maestrat, la Safor, la Marina i potser és que l’emissió en proves comence en audiovisual valencià. La pluralitat és també al Baix Segura funcionaran des poques setmanes, tancar l’ampliació de pràcticament inexistent en la televisió. Els del primer moment desconnexions capital entre el 28 de febrer i el 15 de promotors volen que, si hi ha una no-tícia, servides per delegacions d’InfoTV o març i inaugurar el nou canal autonòmic hi haja un informatiu que la conte; si hi per empreses associades a la cadena. el 8 d’octubre del 2005. ha una qüestió polèmica, que hi haja un InfoTV farà servir Internet i també el En la societat resultant de l’ampliació de programa de debat on es puga tractar; si hi satèl·lit per difondre el senyal. capital, els ajuntaments podrien arribar a ha persones o fets dels quals toque riure’s, Serà una televisió autonòmica, però tindre aproximadament un terç del total, que ho puguem fer en un programa d’humor; en la pràctica funcionarà com una xarxa s’estima entre 4,5 i 6 milions d’euros. Els si tenim personatges que destaquen perquè de televisions locals. Serà un dels pocs accionistes minoritaris representaran entre escriuen, actuen, canten, fan música, projectes, per no dir l’únic, que es un 10 i un 15 per cent. Una bona selecció investiguen, dissenyen... que hi haja un presente amb capital valencià i per una d’empreses valencianes de diversos sectors magasín on se’ls puga veure... No s’entén programació cent per cent en valencià. i origens adquirirà el 55% restant de les per què no hi ha res de tot això en la accions. Les gestions per tancar tots aquests televisió que podem veure. Per això fa ¿Qui hi ha darrere? acords avancen a molt bon ritme. InfoTV falta InfoTV, per a recuperar la normalitat, manté contactes amb emissores públiques la dignitat i els drets dels ciutadans. I des Tots i ningú. La prova que no hi ha cap i privades perquè s’encarreguen de les del punt de vista professional, per poder mà negra amagada és que els promotors desconnexions comarcals previstes en la treballar dignament. han posat el compte corrent a disposició programació. S’obriran delegacions pròpies de tots aquells que vulguen posar-hi en determinades capitals de comarca. La lluita per l’audiència diners. La televisió serà de qui més diners pose. Més transparència, impossible. Ara El model que volen els promotors InfoTV competirà per tindre audiència, bé, també volen que hi haja en la junta naturalment, però no vol tota l’audiènd’accionistes la mateixa pluralitat que El periodista valencià Juli Esteve cia i molt menys a qualsevol preu. Tots volen per al producte que faran. InfoTV ha treballat en diferents mitjans els càlculs econòmics que han fet els vol que hi haja equilibris ideològics, audiovisuals (Canal 9 i TV3). Ara és un promotors estan basats en una xifra territorials i econòmics, que amb dels promotors d’InfoTV, un nou canal

InfoTV, l’esperança d’una veritable televisió valenciana

El projecte televisiu InfoTV ha omplit d’esperança molts valencians farts de queixar-se als governants per la situació denigrada de Canal 9. El Col·lectiu Serrella, editor de Barcella, s’ha sumat als centenars d’ajuntaments, associacions, empreses i particulars que han donat suport al projecte amb la compra d’accions, com Arròs Dacsa, Edicions del Bullent, Bromera Edicions, Joan Romero, Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando, Ezequiel Castellano i una cinquantena d’empresaris com ara Vicente Lluch.

«Estan cansats de queixar-se de Canal 9. Volen fer una televisió per als qui se senten foragitats»

Febrer 2005

la riquesa de la cultura que es fa ací, els l’accionista simpatitzant del BLOC o del problemes socials i les particularitats de PSPV, hi haja també el d’EU, ERPV, UV l’era Zaplana, interessantíssima des de i el PP. Que hi haja l’empresari mitjà o qualsevol punt de vista. gran i també el menut; qui posa 300.000 euros i qui en posa 3.000. Que estiguen No vol ser una televisió de partit representats la Marina, el Maestrat, l’Alcoià, el Baix Segura, València i Castelló. Els promotors insisteixen molt en la maEls promotors han parlat amb Camps teixa cosa: InfoTV serà plural o no serà. i González Pons; amb Glòria Marcos i Ja saben com funciona la televisió de Joan Ribó; amb Enric Morera, Hèctor partit i no els interessa de cap de les maVillalba, Agustí Cerdà i Eliseu Climent; neres. Els interessava per això –i molt– amb els empresaris, amb Recuenco, amb que el conseller González Pons i la Mauri, amb Brusca, amb Sifre; amb els presidenta de l’Acadèmia Valenciana de editors; amb els acadèmics de la llengua i la Llengua, Ascensió Figueres, almenys amb els membres del Consell de Cultura; ells dos, anaren a l’acte de presentació amb les Universitats d’ací, d’allà i de més a València. Primer, perquè reflecteix la cap allà... Amb tots. pluralitat que busquen. I segon, perquè L’empresa serà dels accionistes, que els permet, a l’hora nomenaran un conde predicar sobre sell d’administració el projecte per tot i consellers delegats, arreu, guanyar gerents, presidents, credibilitat. Pel bé directors generals... de la iniciativa, els Dels administradors promotors volen de l’empresa depenque el món del PP drà la contractació s’integre en el capital de personal. Pel que social, que participe fa a la resta dels en els programes socis, forma part i, naturalment, del projecte Evarist que hi col·labore Caselles, un empreeconòmicament amb sari de produccions subvencions, patrociculturals; Frederic nis i publicitat instiIbá-ñez, un periodistucional, la mateixa ta ben format i ben que a qualsevol altre experimentat; amb mitjà o més encara, una participació simpel fet d’emetre en bòlica, el catedràtic valencià. Fins ara, d’economia Aurelio Juli Esteve. totes, absolutament Martínez. totes les converses que han tingut amb la Generalitat sobre L’experiència de TV3 el projecte han acabat amb la promesa solemne d’ells que ajudaran amb tot el En una empresa seriosa com és TV3, es que puguen. I en això confien. pot contar tot el que un periodista vulga si ho fa d’una manera també seriosa i L’esperança que representa InfoTV professional. Juli Esteve ha treballat amb una llibertat absoluta. Tot això ha permés Segons els promotors, Canal 9 és el traslladar als catalans una versió del que que és i ja no volen parlar-ne més. passava ací prou ajustada a la realitat. Estan cansats del que fan a la televisió Potser els corresponsals de TV3 a Valènpública autonòmica i de queixar-se. cia han contribuït a trencar algun tòpic, Volen mirar avant, aprofitar el forat potser han fet molt més valencianisme de mercat que els han deixat i fer una que catalanisme, una cosa lògica, d’altra nova televisió per atendre tots aquells banda. Potser Juli Esteve ha trencat que se senten foragitats. Pensen que amb aquell tòpic que deia que només hi ha un camp suficient per a treballar. apareixíen els valencians als informatius No creuen que Canal 9 siga insalvable, de fora si hi havia un succés, perquè però pensen que costarà molt endreçar d’això a penes s’ha fet. I, en canvi, han aquell arbre tort. ❦ exportat a Catalunya des de la delegació 12

Febrer 2005

Constitució Europea, ¿sí o no? J. Ricard Berenguer

El proper 20 de febrer, l’Estat espanyol serà el primer membre de la Unió Europea que sometrà a referèndum la nova Constitució, sens dubte una fita molt important pels actuals 25 països components del projecte comú europeu, que després es veurà reflectida en altres consultes populars, com ara les que s’han de realitzar a França o a Portugal, o bé a tra-vés del sotmetiment a aprovació en els parlaments de la resta d’estats membres. En el camí cap a la unió política, una vegada experimentada la unió econòmica amb l’adopció d’un mateixa moneda comuna representada per l’euro –malgrat que determinats socis com Anglaterra o Dinamarca encara segueixen en el seu paper d’euroescèptics–, la previsible ratificació de la Constitució suposarà donar entitat a un projecte que venia avalat per una cadena de sucessius tractats amb l’establiment de polítiques comunes que quedaran abolits i ampliats per la nova carta magna. La Unió Europea passarà a tindre verdadera entitat política i jurídica amb l’autoconcessió d’una «llei de lleis» per part dels seus ciutadans que substitiurà tots els acords previs que s’iniciaren amb el Tractat de Roma de 1957. Pel que fa als seus continguts, la Constitució Europea contempla des de la definició de valors, objectius, compe-tències i procediments per a la presa de decisions en accions internes i externes, fins als símbols, la ciutadania, la vida democràtica i les finances. La inclussió de la Carta de Drets Fonamentals en la seua segona part li confereix els principis de base que hauran de regir les relacions entre la Unió i els seus estats cons-tituents, la qual cosa permet denominar també a aquest text base com la «Constitució dels ciutadans europeus». En referència al procés de ratificació, a l’inici d’any han començat les accions governamentals per a donar a conéixer el text posant en marxa la maquinària que es pretén que aplegue a conscienciar la població al voltant dels avantatges del sí en contra dels seus detractors. En eixe camí per a l’aprovació, tot i que hi ha el perill que la Unió esdevinga en el futur un gran gegant amb peus de fang degut a la variada heterogeneïtat en la mentalitat, la idiosincràsia i els interessos dels seus membres, a favor del sí pesen determinats factors generals per al seu recolzament. En primer lloc, perquè cal fer més forta

«Les raons a favor del sí o del no poden ser múltiples i diverses» la Unió Europea com el referent polí-tic superior menys roí a pesar dels seus defectes, mancances i dèficits que puga tenir aquesta base jurídica. El triomf del no en algún país membre entrebancaria el procés d’unió política, veient-se perjudicada l’estructura interna comunitària, així com la política exterior. En aquest cas, i en altres circumstàncies, la Constitució afavoreix el plantejament de la possibilitat de continuïtat o no en la Unió per part del govern corresponent. Aquest és un dels aspectes importants i novedosos del text. Un altre aspecte a favor ve marcat pel mateix devenir històric europeu en el qual, malgrat els enfrontaments ocorreguts sobre els darrers mil anys entre les diferents potències que s’han disputat el predomini en el vell continent, hui, de forma latent, encara brolla el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat marcada per un mateix destí comú davant de la competència d’altres visions imperialistes com la dels Estats Units d’Amèrica o fins fa poc l’antic poder rus que capitalitzava

l’òrbita comunista. En el cas espanyol, el sentiment europeu encara pot esdevenir més fort després d’haver superat amb l’establiment de la democràcia i la Constitució de 1978 l’aïllament mantingut durant quaranta anys pel règim franquista on els Pireneus eren, a més de frontera física, també frontera ideològica. Les raons per al no europeu poden ser molt variades fins l’extrem de no tenir cap lligam o relació directa entre elles, alineant-se en el mateix bàndol les crítiques a una constitució de caire neolibe-ral el catolicisme ultraconservador, les raons econòmiques, de defensa, de reivindicació nacionalista o, fins i tot, l’ultradretà francés Le Pen. La inspiració ultracristiana votará en contra en considerar que el text europeu no respecta els valors cristians tradicionals que han existit en el bressol europeu al llarg de la seua història, en considerar que una constitució laica no assegurarà ni potenciarà mai aquesta orientació. La constitució reconeix que en el seu territori hi ha desigualtats no sols entre els seus estats, sinó també entre les més de 250 regions i, per tant, advoca per una política de cohesió i de solidaritat regional. Basant-se en la divisió territorial és precisament on apunten algunes reivindicacions nacionalistes, argumentant que el text constitucional és obra dels dos grans partits presents en el parlament d’Estras-burg –conservadors i socialites– deixant a banda altres sensibilitats nacionals i negant altres possibles formes de representació de pobles que no tenen estat propi. Per als nacionalistes, la Constitució consagra l’Europa dels actuals estats, no la dels pobles que la formen. Altres raons van des del dubte en la capacitat de poder conferida al Consell de Ministres i el mateix ministre d’Exteriors a l’hora de decidir en cas d’intervenció militar, relegant a un segon plànol la decisió dels respectius parlaments estatals. També es senten crítiques a l’im-puls europeu de cooperació i ajuda al desevolupament, quan pràcticament no s’ha fet res per posar remei a la situació de pobles com Palestina o d’altres verdaderament necessitats. Com podem apreciar, les raons a favor del sí o del no poden ser múltiples i diverses. Per tant, que cadascú actue en conseqüència segons el sentiment de pertànyer o no a la gran col·lectivitat europea. ❦ 13

La Constitució que ens ve al damunt

El voluntariat, una altra opció

Maulets de l’Alcoià i el Comtat

¿Quines són les raons que mouen a un col·lectiu de la societat a realitzar una activitat de forma voluntària durant el seu temps lliure? N’hi ha moltes i de ben peculiars, però totes elles bones perquè redunden en benefici de tots. Aquest estiu, varies associacions locals i de les comarques d’Alacant han iniciat o continuat amb diferents projectes, en aquest cas mediambientals. Són propostes que, any rere any, s’esforçen per millorar o mantindre el nostre medi natural, que la majoria no valorem suficientment, ja siga per costum o per indiferència. A Banyeres de Mariola, com a la resta de pobles del voltant,

Al llarg de la història contemporània, en les democràcies europees actuals es diu que el poble té el poder i que, precisament, ací radica la legalitat i la grandesa d’aquestes mateixes democràcies. Tot i que és curiós que els partits que diuen defensar la democràcia i la participació ciutadana són els més interessats que la majoria de la gent no tinga una postura crítica cap als seus governats i acabe votant els partits majoritaris de sempre. Als polítics i les classes dirigents els interessa que la majoria no siga conscient dels seus problemes, com també que no es fiquen en política. I així ha estat i segueix estant amb reflexions del tipus: «Això de les decisions polítiques no és cosa nostra», o «Nosaltres a treballar que és la nostra faena, i poc ens han d’importar les decisions dels que manen». Com si les decisions dels nostres representants que tenen incidència en l’economia, i en la nostra vida diària no foren de la nostra incumbència. Aquest mateix procés que s’apropia de les consciències i ens obliga a no pensar, o a manipular tot allò que ens podria fer pensar, és el que està propiciant-se actualment a Europa amb la seua famosa Constitució, un text que, suposadament, ha de fer més forta Europa al món i millo-rar la vida de les ciutadanes i els ciutadants, però que es basa en negar drets fonamentals dels pobles i les persones que habitem el vell continent. A l’Estat espanyol, els partits majoritaris PSOE i PP han apostat pel «sí» a la Constitució Europea que tindrà lloc el febrer actual, tot afirmant que així serem més europeus i ens portarà molts beneficis. Lluny d’aquestes mentides, des de Maulets i des del moviment de l’Esquerra Independenstista volem denunciar que aquesta Constitució que ara ens imposen no és res més que la rotunda negació de drets bàsics com el d’autodeterminació, una retallada de les llilbertats personals, drets de les treballadores i els treballadors i l’enfortiment del militarisme, la justificació de la guerra preventiva contra el terrorisme internacional com han fet els EUA a l’Iraq, la negació dels drets de la dona, etc. És a dir, la perpetuació de l’Europa dels estats i del capital. Però la cosa no acaba ací, la Constitució Europea també preveu bàsicament convertir Europa en un macroestat. Res estarà més lluny de la realitat, amb territoris tan distants lingüísticament, econòmicament, històricament com per exemple Romania i Finlàndia. També preveu la creació d’un exèrcit europeu que vetle pels interessos de la Unió, quan, sobradament, l’ONU ha mostrat la seua incapacitat per a intervenir en molts conflictes arreu del món. Aquesta Constitució, igual que l’espanyola, nega les possibilitats de supervivència de les llengües minoritàries com la nostra. Només contempla les llengües oficials dels estats, en el cas dels Països Catalans, el castellà o el francés (Catalunya Nord). Amb aquests arguments, a nosaltres ens correspon difondre el no del poble català a la Constitució Europea en el referéndum que tindrà lloc el 20 de febrer, que també serà el «no» a un nou espoli de la classe treballadora i el «no» a la destrucció del nostre poble i el seu caràc-ter nacional que, des de fa segles, exerceixen des de Madrid i ara també des de Brusel·les. ❦

Vanessa Martínez

hi ha hagut voluntariats dedicats a la prevenció d’incendis forestals. Dues són les associacions que s’han dedicat a esta tasca tan important a l’estiu: l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil i la Fundació Llar de Mariola. Ambdós col·lectius realitzen actuacions durant tot l’any; la primera, ajudant a coordinar activitats socioculturals i, la segona, diferents tallers mediambientals. Protecció Civil de Banyeres de Mariola ha fet vigilància amb cotxes i en punts fixos tots els caps de setmana de juliol, agost i setembre. La Fundació Llar de Mariola proposà una vigilància amb bicicleta més activa durant tota la setmana per dues zones (una recorrent el terme de Banyeres de Mariola i l’altra per una part del Parc Natural de la Mariola), o també en un punt fix ubicat a Ull de Canals. A més, en aquest alberg, la CAM ha realitzat un camp de treball, amb tres torns de quinze dies, on els voluntaris han aprés a xerigrafiar, a fer cases niu i a netejar al parc, a banda de conéixer alguns llocs de les comarques d’Alacant. Una associació alacantina, Educa.nos, Projectes de Medi Ambient, amb la col·laboració del programa Volcam, ha estudiat la situació de les poblacions de timó real (Dictamnus hispanicus) a les serres de la Mariola i de la Font Roja. El projecte sorgí de la preocupació per l’excessiva recol·lecció a què està sotmesa aquesta planta i que està posant-la en perill. És un projecte a llarg termini on es pretén repoblar les espècies més afectades i conscienciar del problema a tots els usuaris de la planta, en aquest cas, els licorers. Amb aquest mateix programa de voluntariat, l’any passat, una altra associació banyerenca, els Amics del Museu Valencià del Paper, va rehabilitar a la zona d’acampada, la font del Molí l’Ombria. Encara que aquest any no s’ha fet aquesta activitat, sí que hi ha intenció de continuar netejant i adequant altres fonts del poble. Moltes són les coses que s’hi poden fer, però no tot el món està disposat a dedicar part del seu temps a aquestes qüestions. Per això, cal donar-los l’enhorabona i ànim per a seguir endavant, perquè són ells qui aconsegueixen que tots aquests programes pugen dur-se a terme. ❦ Febrer 2005

Febrer 2005

Cap a una nova subcomarca a l’Alcoià Sal·lus Herrero

Acabe de llegir un interessant article de Josep Miquel Martínez Ferre, a partir d’un article de Pep Nebot en la revista Barcella, –una altra abraçada– sobre la deixadesa i llunyania d’Alcoi de la seua comarca i l’apropiació que fa, hàbilment, Villena dels pobles de l’Alcoià per augmentar els seus dominis demogràfics i polítics, a més de la queixa per la manca de sensibilitat cap al valencià d’aquesta ciutat d’arrels castellanes que al llarg de la història s’ha debatut entre Castella i València en funció dels interessos de l’Estat espanyol i que s’incorporà definitivament al País Valencià el 1834, si no recorde malament, i que alguns dels seus habitants no acaben de sentir-se valencians perquè no accepten de grat la llengua històrica i pròpia de País Valencià. Pel contacte amb Els Verds de Villena, sé que hi ha gent d’eixa ciutat, de sectors socials d’esquerres i progressistes, que no només entén perfectament el valencià, sinó que el parla amb fluïdesa. Són de les persones més intel·ligents i dinàmiques d’aquesta població i se senten a gust sent valencianes perquè augmenten les seues competències socials i intel·lectuals en saber manegar-se amb altres llengües i contextos socials comunicatius. Per això, si els habitants d’aquests pobles valencianoparlants de l’Alcoià (el Camp de Mirra, Biar, Beneixama, Banyeres) van a continuar amb vincles administratius amb Villena, seria necessari, urgent i desitjable que el valencià s’incorporara a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’institut i a l’Administra-ció pública de Villena de manera plena, com a qualsevol altra part del País Valencià, i que la gent de Villena no tingués cap problema per entendre i parlar una llengua que, oficialment, és també la d’ells, com el castellà ho és per imperatiu legal també llengua oficial de la gent de pobles catalanoparlants. És molt senzill, dues llengües millor que una, tres millor que dues, quatre millor que tres... Perquè les llengües amplien la visió del món i contribueixen a fer que les persones tinguen més capacitat de comprensió i comunicació. Una altra qüestió és que les lleis estan per a complir-se, no pot ser que s’aplique la llei de l’embut, «per a tu l’ample i per a mi el menut». La cosa és que la gent de pobles catalanoparlants no tenen dret a estar exempts o a tenir exepcionalitats per tal de no aprendre el castellà, i l’han d’aprendre sense cap mena d’incompliment. Crec que és una

«S’educa en la ignorància i es condemna molta gent a no saber una de les dues llengües oficials» sort aprendre dues o tres llengües alhora. En canvi, en molts pobles de zones castellanoparlants del País Valencià, Villena, Oriola, Utiel, Requena, posem per cas, hi ha molts casos on s’educa en la ignorància i se’ls condemna a no saber una de les dues llengües oficials. Molta gent després ens agredeix i intenta no deixar-nos viure en pau en valencià al nostre país. És un dels productes més ben aconseguits de les baralles violentes del blaverisme per afeblir el «valencià» i de les polítiques anticatalanistes, antivalencianes i proespanyolistes del PP, que ha heretat els residus blavers i que per tots els mitjans intenta ampliar les escletxes per a debilitar el català de València fins a fer-lo desaparèixer de la superfície de la Ter-ra, com els clevills d’un desert que deixa de ser una terra fèrtil i és esborrada del món dels vius, sense cap petjada humana. Hi ha gent que té

aquests «entreteniments» per aconseguir ser feliç. Necessita amargar la vida als altres i tallar a bocins la llengua de les altres persones i pobles pel plaer cruel de veure com brolla la sang i llangueix fins als estertors de la mort, més evident cada dia. ¿Què li hem de fer? El sadisme és present a la política lingüística de la Generalitat Valenciana d’una manera fefaent, omnipotent i amb una dedicació molt especial, només cal veure les estocades (amb agulles, tisores, espases, banderilles, decrets de deshomologació, prohibició de paraules, censura de llibres i d’escriptors catalans, castellanització de la TV blavenciana, acadèmies, consellers d’educació que van d’informàtics sense un mot en valencià al web –com denuncià Rafa Xambó en un dels seus articles–, altres de professió forenses o soterradors que li posen l’anestèsia adient a la llengua per tal d’extirpar-la com un virus, que li donen canya, per Espanya, cada dia a la llengua catalana de València fins que aconseguesquen tornar-la una despulla pudent, inservible i immunda. Tanmateix, la crueltat no produeix cap bellesa, només uns instants interminables de desgràcia que s’eternitzen fins a convertir la vida en un lament. Totes les llengües del món són belles, la nostra també, i és encara més bella perquè ha sigut (i continua sent) marginada, fustigada perseguida fins a l’extermini, i fins ara hem ressistit. No sé quan de temps més. Una altra possibilitat que em suggereix la conversa del meu amic Antoni Defez sobre la situació del Camp de Mir-ra, Beneixama, Biar, etc., és la possibilitat de crear una subcomarca depenent de Banyeres de Mariola. Alcoi està molt lluny d’aquests pobles i Villena molt a prop. Si l’Administració d’aquesta ciutat no està disposada a adaptar-se per atendre els ciutadans dels pobles de l’Alcoià que tenen vincles administratius amb Villena, una solució política adient seria la creació d’una nova comarca que tingués Banyeres de Mariola com el lloc adient per resoldre el problemes d’aquests pobles menuts de la Mariola. És qüestió d’obrir el debat i trobar la solució més adient, el que no pot ser és que no es tinguen en compte els drets lingüístics de les persones valencianoparlants que són tractades com a ciutadans de segona; el que no pot ser és que no hi haja una po-lítica territorial de comarcalització que garantesca els drets de totes les persones que viuen i treballen al País Valencià. ❦ 15

El conflicte lingüístic. Apreciacions des de Catalunya

Interessant ineptitud

Anna Pascual i Carles Molina

Tot sovint m’he fet una pregunta concreta al voltant del tema que ens ocupa: ¿aquells pares i mares que eduquen els seus fills en una llengua diferent de la seva pròpia materna, ja són prou conscients del regal letal que els lleguen?, ¿s’han posat a imaginar alguna vegada les conseqüències de tal acte aparentment irreflexiu?, ¿no han après a l’escola que hi ha un verb de la primera conjugació que es diu castrar? La primera resposta que se m’acut, fruit del que anomenem sentit comú, és obviament no: no ho han fet, no hi han parat esment, no ha estat una decisió conscient, ferma, volguda i convençuda. Més aviat s’hi han deixat arrossegar, han actuat per mímesi, han

Nou d’Octubre, dia de tots els valencians. Almenys era el que també creiem nosaltres, però deixeu-nos que tinguem els nostres dubtes. Abans d’aquesta data de l’any passat pensàrem escriure un article per a Barcella que versara sobre allò que digueren els periò-dics de les celebracions d’aquesta festa i comparar-ho amb allò que nosaltres mateixos poguérem viure personalment a la ciutat de València. Però, vam haver de resituar el nostre objectiu inicial. Eixe matí passejarem pels carrers de València i la nostra sorpresa per trobar-nos la major part dels escrits oficials en castellà i els extraoficials en un valencià adulterat passà, a poc a poc, a ser tristesa i indignació. Encara que això no fou el més inversemblant d’aquell matí. Quan miràvem com la comitiva oficial feia l’ofrena de flors al rei Jaume I, un grup de xics del Grup d’Acció Valencianista (anticatalanistes ra-dicals emmascarats de valencianistes), començaren a increpar-nos, agredir-nos, cridant insults ben fort i fent-nos fóra d’un lloc públic on celebràvem, repetim, el dia de «tots» els valencians. I la gent allí congregada o es va sumar als crits o va preferir guardar silenci. El motiu de l’agressió va ser, ni més ni menys, portar posada la samarreta de «Compromís pel Valencià» de la Trobada d’Escoles Valencianes de Banyeres de Mariola. Busquen vostés la provocació. Nosaltres no la hi trobem. Però creiem que la ignorància porta a aquesta intransigència. No cal aprofundir massa per esbrinar que això té molt a veure amb la censura. Una censura que hui, al nostre vanagloriat primer món, existeix. La promouen els qui més s’omplin la boca de paraules com pau o igualtat. I la permeten els qui més gaudeixen de les llibertats que uns altres han lluitat i aconseguit per a ells. Però no descobrim res nou. La censura condueix a l’analfabetisme forçat, garantia de control i poder per part de mandataris polítics, religiosos i/o empresarials. Així, la base inqüestionable i comuna de molts individus poderosos és la saviesa. O, millor dit, la ignorància de la resta. Aquesta saviesa naix del control de la informació que ens arriba, en nombre i forma, al poble. I, en l’actualitat, la censura ens l’encobreixen amb el bombardeig constant d’imatges, dades i opinions; amb una acu-rada disfressa de lliure vessament de la informació. Se’ns manipula amb eines essencialment democràtiques (ma-nifestacions, esdeveniments...), però reconvertides en actes mediàtics, amb la conseqüent espectacularització i, en molts casos, la descarada tergiversació produïda pels interessos estratègics dels organitzadors. Per això, el domini dels mitjans de comunicació és l’argolla imprescindible en la cadena del poder que ofega, cada volta més, als qui sols hi podem anar tirant d’un fil. I amb un fil no s’ofega. Així és fan de valdre alguns: imposant la ineptitud, perquè se’ns puga manejar millor; perquè ells puguen existir al seu gust. ❦

Pep Espuny

donat per bons el que han interpretat com a designis de l’inconscient col·lectiu, el qual, lluny de buscar el sentit i la coherència de les coses, s’acontenta amb aceptar i fer seus plantejaments vinguts de fora, del tot forassenyats, alienants, autodestructius… Aquesta no és, però, la única resposta a la pregunta inicial que feia esment. Tot seguit se m’encèn una llumeta d’alarma i se’m tiben els mecanismes de defensa quan se’m revela, un cop més, que la truita pot ser girada, que les monedes tenen sempre dues cares, sovint complementàries, però també contraposades, oposades; en definitiva, que el nostre món és un món dual, és clar. I és llavors que m’armo de valor, obro els ulls de bat a bat i fito directament la silueta de la segona resposta: alguns pares i mares eduquen els seus fills en una llengua diferent a la que empren entre ells perquè consideren que els fan un favor inconmensurable. Evidentment, estan convençuts que, fent això, catapulten els seus fills i filles a una realitat superior, transcendent, molt millor que la que ells han viscut. Els doten, creuen ells, d’un mecanisme que els farà més grans, més ben valorats, més refinats, més lliures, més savis, és a dir, més persones. Un cop exposada la pregunta que segueixo fent-me i les dues úniques respostes que sóc capaç d’imaginar, aleshores faig un petit salt i aterro en un camp sembrat d’enigmes foscos, opacs, lúgubres. Les preguntetes inicials que obrien aquest article esdevenen un joc de nens comparades amb la magnitud de l’enigma amb què topo bruscament: ¿quin procès mental pot portar a algú a considerar que la seva llengua, l’instrument que ha mamat dels seus avantpassats, que ha donat color, sentit i coherència al món en què ha crescut, que ha omplert de significat i d’emoció els seus dies i nits, que li ha servit perfectament per establir vincles amb altres persones, per fer amics, per conèixer una persona especial, per casar-se i portar fills al món… és inferior a una llengua veïna, emparentada amb la pròpia a certa distància, però prou diferent perquè els seus parlants no s’entenguin? L’ésser humà és probablement l’única criatura del nostre planeta amb capacitat mental per autodestruir-se, ¿però això li dóna dret a estendre l’anihilament cultural als seus descendents? Rotundament, no. ❦ Febrer 2005

qualificat d’actitut «hostil» El passat mes de novembre, la posició de l’Ajuntament el Museu Fester de d’Alcoi que es recolza en Banyeres de Mariola va Josep Miquel Martínez una malentesa «tradició». convidar dos membres de Moltes festes tradicionals l’Associació Trames de poden revisar-se sense que Bocairent per a fer una passe res. Això van fer a xerrada amb el títol Moros i Manganases de la Polvorosa cristians: el xoc de civilitzaquan van decidir l’any 2000 cions. Quan van acabar la que no llançarien mai més conferència i es va obrir cap cabra des del campanar un torn de paraula, Vicent durant les festes patronals. Verdú i Pau Calabuig van Però aquests canvis trobar un auditori on la no han vingut del no res. majoria dels assistents els Sempre han estat el resultat va mostrar obertament la de la lluita de persones que seua hostilitat. Com que han suportat pressions i la societat valenciana està insults per voler revisar la molt poc acostumada al tradició en els aspectes que debat civilitzat, algunes Vicent Verdú i Pau Calabuig a la xerrada del 19 de novembre de 2004. no tenen defensa possible intervencions del públic hui en dia. En 1998, dues van estar contestades amb sentències judicials reconeixien el dret de un to visceral. Tres dies després, Miguel les dones d’Hondarribia a formar part dels Sempere feia en Ràdio Villena una crònialardos en condicions d’igualtat amb els ca sobre la conferència plena de desqualihomes, encara que la tradició durant segles ficacions. Molts dels qui vam assistir vam només permetia desfilades masculines. pensar que parlava d’una altra xerrada, Més a la vora –alhora que un grup perquè, segons el nostre parer, la narració d’alcoianes lluita amb coratge des de Sempere distorsionava totalment la tesi de l’Associació Fonèvol per evitar la dels conferenciants. marcades per la conjuntura política de discriminació de les dones en la festa– Per als qui no compartim l’arenga que l’època en la qual van estar escrites. apareix la gent de Trames. Encara que va fer Sempere, el que van fer aquests Trames demana una major sensibilitat són joves, no són ingenus. Saben que llicenciats en Història i en Filosofia envers els nous conciutadans que paguen moure el vesper de la «tradició festera» va ser explicar la interrelació entre els els lloguers, consumeixen els nostres pot ocasionar-los algunes picades, però esdeveniments històrics internacionals productes, abonen els seus impostos i fan es resisteixen a assumir que les coses són i les festes de moros i cristians, per a anar les nostres fàbriques. Amb un esperit com són i aposten per un debat civilitzat després preguntar-se si caldria revisar de conciliació, Verdú i Calabuig van sobre la qüestió. A Bocairent també hi va alguns aspectes de la festa. Els membres expressar el seu desig que les festes foren haver polèmica quan van participar en de Trames van advertir que ara viu entre veritablement «de moros i cristians i no les Xarrades a la fresca i, si algun dia els nosaltres una nombrosa comunitat de de cristians contra moros com són ara en convidaren a parlar a Alcoi, probablement musulmans que no pot estar ignorada. El molts dels seus aspectes». podria recriminar-los algú del públic el seu passat conflicte –perfectament evitable– En la conferència de Trames no es va «atreviment» per donar lliçons a la ciutat ocorregut a Ontinyent entre la festa i la dir res que no sabíem. Aleshores, ¿per que és la «Meca» dels moros i cristians. comunitat islàmica és una prova que la què es va produir aquesta resposta tan Alguns que ja no som tan joves admirem realitat ha canviat des que els Estats Units agressiva per part d’alguns assistents? la valentia de la gent de Trames perquè, d’Amèrica s’enfrontaren amb tot el món Aquesta reacció es pot comprendre si lluny d’adotzenar-se, s’han implicat en la àrab. Per a combatre l’integrisme islamisobservem el grup reduït de persones que solució dels problemes d’una festa que ta, no sembla una posició intel·ligent vetla per «l’essencialisme fester» en cada ha anat canviant al llarg dels segles per a contraposar una actitud integrista de un dels pobles on es celebren moros i adaptarse a la societat de cada temps. signe contrari. Verdú i Calabuig es van cristians, per a vigilar que res no canvie el Els qui no sabem de física quàntica no preguntar què pensen els nous valencians seu guió. Quan aquests guardians festers s’atrevim a opinar sobre eixa disciplina, immigrants quan presencien a Bocairent ens alliçonen des de la seua «càtedra», jo però no passa el mateix en temes de festa la crema de la figura de Mahoma; o què em pregunte: ¿pensaran que representen perquè tots ens considerem experts en els passa pel cap a aquests nouvinguts el pensament de tots els festers i festeres? aquesta matèria. La solució pot venir quan descobreixen que Alcoi manté la Un exemple clar el tenim en la lamentade part de tots si adoptem una actitud iconografia del sant Jordi «matamoros»; ble oposició d’algunes filaes d’Alcoi, basada en el consens i la humilitat. No o què opina un creient musulmà quan del seu Ajuntament i de l’Associació de passa res si escoltem el que diu l’altre veu tots els anys el «moro» que renega Sant Jordi perquè les dones tinguen el sense exaltar-nos perquè la paraula és el de la seua fe quan es converteix al cristiamateix dret que els homes a participar en tret més humà que ens caracteritza. Si nisme; o quina lliçó extraurà un visitant la festa. Fins i tot el Síndic de Greuges ha més no, així hauria de ser. ❦ quan escolte els textos de les ambaixades © J.R. Berenguer - 2004

La valentia de Trames

«Trames es resisteix a assumir que les coses són com són i aposta per un debat civilitzat sobre la festa»

Febrer 2005

Almassora, Almenara, Almoradí, l’Alqueria de la Comtessa, Alqueries, Altea, Alzira, Ares del Maestrat, Asp, Banyeres de Mariola, Bellreguard, Barcella Benasau i Benassal. També figuren en aquesta relació Beneixama, Benejússer, Beniarbeig, Benicarló, Beniarrés, Benicarló, Benicàssim, Benidorm, Benifaió, Benigànim, Benilloba, Benillup, Benimodo, Benirredrà, Benissa, Benissanó, Benitatxell, Biar, Bicorb, Bocairent, Bolulla, Borriana, Borriol, Bugarra, Busot, Cabanes, Càlig, Calles, Callosa d’en Sarrià, Callosa de Segura, Calp, el Camp de Mirra, Canet lo Comissió de la Dignitat Roig, Carcaixent, Carlet, Vuit vagons amb 80 tones de documents van ser enviats des del País Valencià. Cases Baixes, Castalla, Aquesta entitat cívica Castell de Cabres, Castell demana al Govern de Castells, Castelló de la Plana, Caudiel, espanyol el retorn íntegre de tots els doCinctorres, Cocentaina, Cortes d’Arenós, cuments i d’altres materials espoliats pel les Coves de Vinromà, Coix, Crevillent, bàndol franquista els anys 1938 i 1939 Culla, Daia Nova, Dénia, Dolores, el Puig, al nostre país i retinguts hui a l’esmentat Elda, Elx, Énguera, Eslida i Fanzara. arxiu. La Comissió de la Dignitat ha Així mateix, es van confiscar béns de expressat en diverses ocasions el seu Figueres, Figueroles, Finestrat, Formentera suport a tots aquells ajuntaments i altres Segons les mateixes fonts, entre 1938 de Segura, Gandia, Gavarda, Godella, el entitats i particulars que lluiten per retorn i 1943 «hi ha constància que, almenys, Grau de Castelló, Guardamar, Fondó dels dels seus documents. vuit vagons de ferrocarril amb més de Neus, Ibi, Xacarella, l’Olleria, Llanera de Encara que la Llei de Patrimoni 80 tones de documents, llibres i revistes Ranes, Llíria, Llucena, Lludient, Manises, Cultural Valencià obliga la Generalitat van ser enviats des de Castelló, València Moncofa, Monfort, Monòver, Montesa, a reclamar la devolució dels documents i Alacant cap a l’arxiu». Morella, Muro, Mutxamel, Novelda, la valencians que es troben en l’Arxiu Incomprensiblement, el govern central Nucia, Nules, Oliva, Onda, Ondara, Onil, de Salamanca, el portaveu del Govern del PSOE ha advertit que només retorOntinyent, Orba, Oriola, Orpesa, l’Orxa, valencià del PP Esteban González Pons narà els arxius confiscats a Catalunya. El Orxeta, Parcent, Paterna, Pedreguer, Pego, afirma que no hi ha res a reclamar «ja govern s’oposa al retorn al País Valencià Petrer, el Pinós, Pobla d’Arenós, Pobla del que la Generalitat no existia entre 1936 i de documents saquejats als nostres Duc, Polinyà del Xúquer, Polop, Quart de 1939». Aquesta Llei considera «legítim pobles com ara cartes privades, llibres, Poblet, Ràfol d’Almúnia, Redovan, Relleu, i just» retornar als seus propietaris els cartes de corporacions municipals, Requena i Ribesalbes. papers espoliats durant la Guerra Civil. cartells, documents de diversa índole, Completen la llista Rocafort, Rojals, Fins a ara, la Generalitat no només no ha testaments, documents administratius i la Romana, Rossell, Sagunt, Salem, demanat la devolució dels lligalls, sinó resolucions de partits i de sindicats. Salines, Sant Joan del Moró, Sant Rafel que s’ha oposat a la seua disgregació. del Riu, Sant Vicent del Raspeig, Santa González Pons ha assegurat que el Els pobles afectats Pola, Saix, Serra d’En Galceran, Sogorb, Govern valencià «no reclamarà cap Sollana, Sueca, Tales, Tavernes Blanques, document de l’Arxiu de Salamanca». Segons la llista que ha completat la ComisTibi, Torreblanca, Torre dels Maçanes, El president de la Generalitat, Francisco sió de la Dignitat, els municipis que conten Tor-rent, Torrevella, Traiguera, les Useres, Camps, desautoritzava el seu grup parlaamb documentació dipositada en l’Arxiu Valèn-cia, la Vall d’Alba, Vall de Gallinementari en les Corts un mes després que de la Guerra Civil són Ademús, Atzúbia, ra, el Verger, Vilafamés, Vilafranca dels la Comissió de Coordinació aprovés per Agost, Agres, Aigües, Aiora, Alacant, AlaPorts, la Vila Joiosa, Vilanova d’Alcolea, unanimitat la reclamació dels papers a quàs, Albaida, Alberic, Albocàsser, Alcalà Vila-real, Vilavella, Villar de Llibertat, proposta d’Esquerra Unida. Segons Els de Xivert, Alcàsser, Alcoi, l’Alcora, Alfara Villena, Vinaròs, Xàbia, Xàtiva, Xelva, Verds, la legislació valenciana «obliga la de Carles, Algemesí, Alginet, l’Alguenya, Xiva, Xiva de Morella i Xixona. ❦ Generalitat a reclamar el seu patrimoni».

Els papers confiscats a l’arxiu de Salamanca dels pobles de la Mariola

Diversos documents i d’altres materials espoliats per Franco a persones i entitats públiques i privades de tota classe a diversos ajuntamets del País Valencià estan dipositats actualment a l’Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca. Les orientacions de la Unesco recomanen el retorn al seu lloc de procedència de béns i documents desplaçats en temps de conflicte o de guerra. Aquesta entitat també recomana la necessitat de qualsevol poble de conservar el seu patrimoni històric i recuperar la seua memòria històrica.

«El PP i el PSOE s’oposen a la devolució dels papers valencians saquejats»

Febrer 2005

La Universitat d’Alacant comença a redactar un estudi sobre l’aqüífer de la Mariola

La Universitat d’Alacant ha iniciat la redacció d’un estudi sobre el subsistema aqüífer de la serra de Mariola. Aquest subsistema –dins del sistema aqüífer Prebètic 50.1– ocupa una superfície pròxima als 300 quilòmetres quadrats. A la perifèria del subsistema es troben assentades les poblacions d’Alcoi, Cocentaina, Muro del Comtat, Agres, Banyeres de Mariola, Biar, Saix i Onil. L’informe estarà acabat en el termini de tres mesos, i servirà de base perquè la Confederació Hidrogràfica del Xúquer adopte mesures i garantisca la preservació dels recursos hídriccs. La redacció de l’estudi ha estat promoguda pels ajuntaments afectats, amb l’objectiu de preservar les reserves d’un aqüífer que ha vist com el seu nivell descendia de forma preocupant en els últims anys. Després de mantenir diverses converses, finalment la Universitat d’Alacant ha acceptat l’encàrrec. Després d’això ja es comptarà amb una base de dades fiable respecte a la situació del subsistema aqüífer, els seus aprofitaments i les explotacions, tant legals com il·legals. Des dels municipis del Comtat s’ha expressat, en més d’una ocasió, la seua preocupació per les voluminoses extraccions al pou Rositas, de Biar, i la seua relació directa sobre el nivell del sistema aqüífer. En qualsevol cas, s’espera que l’infor-me de la Universitat oferesca més dades concretes sobre la qüestió. A partir

Més sobre el problema greu de l’aigua Barcella

Medi Ambient sobre les conseqüències del canvi climàtic adverteix que les comarques d’Alacant perdran fins a un 20% dels seus recursos hídriccs en els pròxims 75 anys degut, principalment, a un ascens de quatre graus en les temperatures. Les dades van ser fetes públiques en unes jornades sobre dessalació per Arturo Gozalo Azpiri, secretari general per a la Prevenció de la Contaminació i el Canvi Climàtic. Gozalo va assegurar que el cost contaminant de la dessalació no afectarà els compromisos adquirits per a complir amb el protocol de Kioto. L’Ajuntament de Banyeres de Mariola penalitza el balafiament d’aigua

Presa del molí Serrella al riu Vinalopó.

«Els ajuntaments han vist com el nivell de l’aqüífer descendeix de forma preocupant els últims anys» d’ací, els alcaldes tenen previst adreçar-se als responsables de la Confederació Hidro-gràfica del Xúquer perquè prenguen mesures i actuen per a preservar els recursos hídriccs de l’aqüífer. Comunitat d’usuaris Mentrestant, la comunitat d’usuaris del propi aqüífer roman paralitzada a l’es-pera que els jutjats adopten una decisió respecte al recurs plantejat fa uns mesos pels regants de Muro. Aquesta entitat va ser constituïda en un intent perquè els usuaris regulen les extraccions i repartesquen equitativament l’aigua disponible. No obstant això, les discrepàncies han impedit fins ara l’ope-rativitat de l’organisme.

L’Ajuntament de Banyeres ha a-provat les noves ordenances fiscals per al pròxim any amb el vot a favor del PSOE i del BLOC i el vot en contra dels regidors del PP, els quals critiquen les modificacions en la taxa de l’aigua que pujarà per als ciutadans que més consumeixen. Dins de les noves tarifes establides, s’ha creat un quart tram per a penalitzar els usuaris que més aigua balafien, mentre que els qui es mantinguen dins d’un consum moderat, només tindran una pujada del 2%. L’aplicació d’aquesta mesura educativa ve reclamant-se –des de fa anys– per part d’ecòlegs i de grups conservacionistes com ara Ecologistes en Acció, els quals afirmen que «estem molt lluny d’aplicar el preu real a l’aigua que consumim, per la qual cosa, com que l’aigua és barata, es malgasta freqüentment sense cap tipus de control». ❦

Les comarques d’Alacant perdran un 20% de la seua reserva d’aigua pel canvi climàtic Un informe de la UE preveu un augment de 4 graus de temperatura mitjana en 75 anys. Aquest document de l’Agència Europea de Febrer 2005

Un somriure, per favor Paco Salas

Si aquell qui practica l’amor és un amant, és evident que aquell qui practica l’humor és un humà. A pesar de l’opinió dels qui es consideren persones serioses aquesta afirmació evidencia l’estreta relació que s’estableix indefugiblement entre els humans i l’humor, entre els humans i el somriure, entre els humans i les rialles. Segons el lloc del planeta que habitem parlem diferents llengües, tenim opinions diverses –molt sovint enfrontades–, mengem aliments que res tenen a veure els uns amb els altres, creem lleis distintes i, fins i tot, conduïm per llocs diferents de la carretera, però allò que resta invariable és el so inconfusible de la rialla. I és que, veritablement, una de les característiques de la nostra condició d’hu-manitat que ens diferencia de la resta d’animals és l’humor. ¿Algú ha vist alguna vegada un gat, un cavall o un porc riure? Potser el gos estarà somrient quan mou la cua amb rapidesa, però no és el mateix que l’explosió d’alegria altament contagiosa que tenen les primeres rialles d’un xiquet de bolquers. Definir l’humor pot resultar una tasca molt més complexa que entendre’l quan es produeix al nostre voltant. Tot i això, tractaré de definir-lo d’una manera senzilla i inevitablement subjectiva: l’associa-ció d’idees. ¿Què és allò que primer et ve al cap quan algú pronuncia la paraula humor? Els exemples són nombrosos: somriure, rialla, ironia, sàtira, crítica, provocació, sarcasme, paròdia, idea, comèdia, invenció, complicitat, enginy... i tantes altres que es poden afegir. Quedem-nos ara amb la darrera de les paraules esmentades en l’anterior intent de definició: l’enginy. Segur que molts dels qui ara llegiu aquestes línies esteu pensant que l’humor és cosa de bufons i comediants, de gent de baix nivell acadèmic i

«Txèkhov, Quevedo, Rabelais, Shaw o Voltaire van fer literatura amb un somriure als llavis» intel·lectual, i que no mereix l’atenció dels experts ni dels suposats savis de trona i nota a peu de pàgina per intranscendent i ociós. El malentés és de dimensions gegantines. L’humor no són reculls d’acudits més o menys afortunats sinó la ironia en grans dosis, la paraula adequadament situada en una frase provocadora o el joc que es produeix amb els diferents significats de les paraules. Tot amb un únic objectiu: aconseguir un somriure. En aquest sentit, l’enginy resulta un dels trets més importants de l’humor. Sense la capacitat d’eixir-nos del camí ample i lògic pel que passegem tranquil·lament per endinsar-nos en la senda estreta i plena de revolts de l’humor no és possible ni crear-lo ni entendre’l. Per tant, açò de l’humor no és cosa de persones ximples

sinó de persones enginyoses i talentoses. Afortunadament, la literatura està plena de bons exemples d’aquest tipus de persones. En primer lloc, no cal oblidar que el teatre, referent i escenari natural de l’humor, és un gènere literari més i no sols un espectacle per a ociosos. Però també podem trobar mostres abundants en altres formes literàries: el còmic, la novel·la, l’assaig i, fins i tot, la poesia –tan dedicada per als quefers amorosos– han servit de camp de treball per tal de fer un poc més lleugera la vida dels lectors. Si bé es mira, cal dir que l’humor s’ha desenrotllat en la majoria dels àmbits de l’escriptura. Sense córrer molt, ens trobem amb El Quixot, exemple clar d’enginyosa comicitat elevada a la categoria d’obra mestra de la literatura universal. L’humor corrosiu de l’assaig i els aforismes de Fuster també han obtingut un ampli reconeixement per la seua indubtable qualitat. Són també molt conegudes les Gregue-rías de Ramón Gómez de la Serna i no em resisitisc a oferir-ne traduïda una xicoteta mostra alliçonadora: «Era tan moral que perseguia les conjuncions copulatives.» Joan Oliver, amb el pseudònim de Pere Quart, també va conrear l’humor i, fins i tot, el va fer servir en l’elecció del pseudònim ja que Pere era el seu segon nom i Quart fa referència al lloc en què va nài-xer en relació als seus germans. Txèkhov, Quevedo, Rabelais, Shaw, Voltaire i tants altres van decidir que una bona forma de fer literatura era fer-la amb un somriure als llavis, com a bestreta del que provocarien en els lectors de les seues obres. De segur que en falten molts però no és menys cert que l’anterior relació no pretén ser exhaustiva, acadèmica ni rigo-rosa sinó tot el contrari: subjectiva, profana i improvisada, és a dir, humorística. ❦

Febrer 2005

José Navarro Cabanes, Bocairent. Geografia i història, ed. de Vicent Satorres Calabuig, Ajuntament i Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Bocairent, 2004, 245 pàg. El 30 d’octubre, a la Casa de la Joventut de Bocairent, es va presentar el llibre Bocairent. Geografia i història. Va comptar amb la presència del regidor de cultura Josep Lluís Pascual i va anar a càrrec de Vicent Terol i del mateix Vicent Satorres. Aquest va ser un dels actes previs del II Congrés d’Es-tudis de la Vall d’Albaida que es va celebrar a Ontinyent al novembre. El llibre que ara veu la llum ha estat vuitanta anys esperant ser imprés, ja que l’autor, José Navarro, el va presentar el 1923 al II Premi d’Investigació de la Diputació de València dins dels Jocs Florals de Lo Rat Penat i el va guanyar però mai no va ser publicat. Durant dècades, això sí, el llibre ha estat consultat i estudiat per la gent que ha investigat la història de Bocairent. Vicent Satorres ha realitzat la feixuga tasca de transcriure el manuscrit i d’incloure, a més, les fotografies i dibuixos que tenia el llibre. El text comen-ça amb la descripció geogràfica que féu Cavanilles al segle XVIII, després passa a l’època romana i als temps forals, amb interessants aportacions com la carta pobla. Després parla de Banyeres i d’Alfafara, que van pertànyer durant un temps a Bocairent. En l’apartat de guerres, parla de la participació del poble en les Germanies, en la Guerra de Successió i de la Independència; un important apartat que ell anomena Guerra Civil i que es refereix a les guerres carlines, amb especial referència a la famosa batalla de Camorra que descriu amb detall perquè va tindre lloc el 1873 molt a prop del l’ermita del Sant Crist. Segueix amb la descripció el temple parroquial i la seua història, sempre basant-se en documents del seu arxiu, molts d’ells desapareguts avui dia. També fa el mateix amb l’ermita del Sant Crist. Finalment fa referència a Febrer 2005

una sèrie de perso-nalitats cèlebres de la vila. Reconeix que resten moltes coses per tractar, entre elles les festes de moros i cristians i la història del tèxtil i del moviment obrer. A la fi, afix un interessant apèndix amb una relació del documents de l’Arxiu del Regne de València que fan referència a Bocairent. El llibre és una transcripció literal de l’original i, per tant, està escrit en castellà. Tanmateix, s’hi ha afegit al principi una biografia de l’autor, un pròleg i una presentació en la nostra llengua que contextualitzen perfectament l’autor i l’obra; per això, la lectura del llibre es fa més entenedora per al públic en general. Sens dubte, estem davant d’una obra que era esperada per molts investigadors locals i que passa a enriquir el coneixement del nostre passat com va ocórrer l’any passat amb la publicació de la Història de la vila Bocairent. VICENT BELDA. ❦

Jordi Garcia Vilar i Cèsar Barceló, Cocodrila Cocopau, una història foradada, col·lecció «Llibres del Cocodril», Denes, Paiporta, 2004, 47 pàg. L’editorial Denes publica el número 2 de la col·lecció «Llibres del cocodril», encetada amb Cocodril, Cocollibre, ambdós de Jordi Garcia Vilar. En la tercera incursió de l’autor en la literatura infantil, fa servir Cocollibre, un personatge ja conegut entre nosaltres, i a un nou perso-natge, Cocopau, per a explicar als més menuts que la guerra és una qüestió de forats, forats foradats de guerra, però que també hi ha forats de pau. El conte sorgeix arran del treball de Jordi Garcia a l’escola amb motiu de la celebració del Dia de la Pau. Davant d’un món convuls, ens preocupa com enfrontar els xiquets i xiquetes davant la dramàtica realitat de la guerra. Aquest llibre és una bona eïna per a treballar, pensar, refle-xionar i dialogar conjuntament pares i fills, xiquets i mestres; per tant, és un llibre adreçat a totes les edats. A través del personatge Cocopau, se’ns convida a lluitar i treballar per

la pau, en contra de, com diu el conte «eixa manera foradada que tenen els humans de resoldre els conflictes». Les magnífiques il·lustracions, com diu el mateix autor, apor-ten una dimensió particular a la interpretació del text, i són tan importants com aquest en la concepció i resultat final del llibre. Són del mateix Jordi García i del jove artista banyerenc Cèsar Barceló, que realitza la seua primera incursió en el món de la il·lustració de contes, en la qual li augurem un futur prometedor. No deixeu de llegir-lo. GUILLERMINA BARCELÓ. ❦

Revista del Vinalopó, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, núms. 6 i 7, Petrer, 2004, 313 pàg. Es tracta d’una publicació de caràcter anual però que en aquesta ocasió s’ha publicat bianual. Inclou estudis de les comarques per les quals transcorre el riu Vinalopó. En aquesta ocasió el Dossier està dedicat al 7é centenari de la Sentència de Torrellas (1304), per la qual es van incorporar al País Valencià les comarques de l’Alacantí, del Vinalopó i del Baix Segura i es van segregar del Regne de Múrcia. Amb aquests territoris es va crear la nova Governació d’Oriola. Hi trobem articles que ens parlen del territori i del poblament de les noves terres i també de com funcionava la capitalitat d’Oriola. En l’apartat de Varia, ens trobem aportacions, de diferents disciplines, prou interessants, des de la recuperació del soliguer, au en perill d’extinció, passant pels alacantins presents en la División Azul, i acaba amb diferents estudis sobre llengua i literatura d’aquestes comarques. Pel que fa a l’apartat Documenta, trobem dues interessants col·laboracions, l’una sobre l’arxiu històric de la parròquia de Saix i l’altra sobre el cognom Rico al Vinalopó i a la Foia de Castalla. Finalment, en l’apartat de ressenyes trobem les publicacions d’aquests últims dos anys de les comarques del Vinalopó. VICENT BELDA. ❦ 21

Descobrir mes a mes la Comunitat Valenciana, Valenciana de Publicacions Periòdiques, València, núm. 1, gener de 2005, 100 pàg. El començament del nou any ens ha sorprés gratament amb una nova pu-blicació periòdica en la nostra llengua, encara que també es pot adquirir en castellà. Aquesta revista, Descobrir, de periodicitat mensual, és una autèntica delícia per als amants de la nostra terra, del seu paisatge, rural i urbà, de la seua gent i dels seus costums i tradicions. Trobem les col·laboracions d’articu-listes i escriptors de renom, com ara Víctor Labrado, Joan Pellicer, Josep Piera o Marc Granell i està molt il·lustrada amb les fotografies dels prestigiosos Francesc Jarque, Helena Mar-tínez o Carlos Tamarit. Aquest número destaca pel fabulós reportatge sobre el Mercat Central de València i per les nombroses col·laboracions sobre cuina valenciana, com ara un recorregut pels bars d’Alacant i un petit receptari de cuina autòctona. És també remarcable el fet de trobar tres entrevistes en aquest número: una feta a Joan Francesc Mira, una altra a Pedro García, el nou director de RTVV, i finalment una altra a Ferran Torrent. Sols ens resta desitjar-li una llarga existència a aquesta nova revista, que ens dóna una visió molt àmplia del nostre país sense complexos ni afeccions partidistes. VICENT BELDA. ❦

Àngel Beneito Lloris, El hospital sueco-noruego de Alcoi durante la Guerra Civil española, Visual Producciones, Alcoi, 2004, 157 pàg. Àngel Beneito ha publicat un nou llibre que contribueix al coneixement de la història de les nostres comarques. En aquest cas sobre la creació de l’hospital sueconoruec a Alcoi durant la Guerra Civil. Alcoi, com que estava en territori republicà, va rebre l’ajuda antifeixista 22

de diferents països. A Suè-cia i a Noruega es van centrar en l’ajut humanitari a la població civil i als fe-rits de guerra. Això es va concretar en la creació d’aquest hospital el 25 d’abril de 1937 amb l’enviament de metges, infermeres i material sanitari d’aquests països sostinguts pels go-verns i els donatius particulars. El llibre compta amb molts testimonis i amb un abundant material gràfic de l’edifici on estava ubicat (l’Escola Industrial), amb fotografies de personal sanitari i de pacients. Hi des-taca la gran professionalitat de l’hospital en les operacions i les transfusions de sang als ferits. Després de la guerra, l’edifici va ser transformat en la presó de la repressió franquista. Durant l’any 40 també va allotjar l’Exposició Industrial, que es va fer per il·lusionar de nou l’empresariat local en una època de clara recessió, ja que començava la llarga postguerra. El volum ens ofe-reix, doncs, uns materials d’incalcu-lable valor sobre uns fets de la nostra història que fan reflexionar sobre la solidaritat en els durs temps de la Guerra Civil. VICENT BELDA. ❦

Antonio Belda Martínez i altres, Iglesia Parroquial de Banyeres de Mariola, Associació Cultural Font Bona, Banyeres de Mariola, 2004, 221 ps. L’Associació Cultural Font Bona edita un nou recull de documentació, en aquest cas sobre el temple parroquial de Banyeres de Mariola. Una visió general –i amb detall– amb informació que desvela el seu desenvolupament religiós, social i econòmic. BARCELLA. ❦ Febrer 2005

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Valencià sense manipulacions haja d’informar-me per la TV3. Estic farta que el meu cosí, que sí que la veu, em faça enveja. Els regidors del Bloc de Banyeres haurien de posar-se les piles perquè un amic meu m’ha dit que, a Bocairent, veuen la TV3 des de la setmana següent que el Bloc va entrar al govern municipal. ❦

Volem veure la TV3 Ja fa prous mesos que espere que es complisca la promesa d’instal·lar la TV3 a Banyeres i no entenc per què encara no la podem veure. No crec que tècnicament coste tan de temps. I si no és un problema tècnic, encara ho entenc menys. Aleshores, ¿quin és el motiu? La programació de Canal 9 és una vergonya i encara és més trist que per assabentar-me del que passa al País

Núria Mataix (correu electrònic)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola