Barcella 23

Page 1

any VIII

1,50 €

octubre 2004

número 23

Comunicacions

Juan Gil-Albert, un escriptor incòmode Entrevista Àngel Beneito i Lloris

2004: ¿Any

Gil-Albert? Un centenari silenciat

En primera línia del Centre de Salut

Llegir com animals Al voltant dels drets de les dones La mala educació Sobre Villena, l’Alt Vinalopó i els villenencs El Centre d’Estudis Contestans Parcs eòlics: la hipocresia de l’estudi d’impacte ambiental


Número 23 - octubre 2004 Quadrimestral (febrer, juny, octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Portada: dibuix de Grau Santos Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto

© Barcella - 2004

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

per més canvis Tr a n s m e t r e Transmetre la que es «forcen» la llengua als llengua als fills en la societat fills és l’actitud i, malgrat les essencial per la actituds ara qual el valencià neofranquistes ha arribat i és ara castelparlat als nostlanitzadores res dies. Des de la classe del segle XIII no política, la hi ha cap dubte llengua és i que la llengua serà l’aspecte dels pares és més significatiu l’ins-trument de la nostra privilegiat identitat. I això per a integrar no ha estat mai el nounat en ni un fi ni un límit, sinó una capacitat la família i, posteriorment, en la d’entendre’ns, d’entendre la vida i de societat on viu. En el cas valencià, projectar-la cap al bé del nostre poble, la vida pública (la política, la religió sense menystenir l’espècie i el planeo l’ensenyament) es desplegava en ta. Des de Jaume I fins als nostres llatí, o després en castellà, però això dies, per damunt de les peripè-cies de no ha qüestionat que a casa i al carrer la història, la continuïtat idiomàtica el poble pla i la burgesia visqueren i nacional ningú no la pot posar en i s’entengueren en valencià; perquè dubte, si té bona fe. La po-lèmica la reialesa sovint va per uns altres recent sobre la unitat del ca-talà i la camins. Aquesta actitud de continuïtat seua denominació en les ins-tàncies idiomàtica del país proporciona unes oficials (siguen de la Unió Europea, referències i un sistema de valors amb de l’Estat o per suposat del País Vaels quals la gent (malgrat la res-tricció lencià) no ha d’impedir que reconegals estudis fins a una època recent) uem que, primer, la transmissió de la adquireix una maduresa que, a partir llengua als fills i, després, l’eficàcia del nucli familiar, ens situa en el de l’escola, entre altres mesures més, món, per a viure-hi i buscar-se la vida són vitals contra el cinisme amb què d’una manera o altra. Això encara és ens tracta, sobretot, la classe política, perfectament vàlid i qualsevol poble l’Administració autonòmica i els d’Europa i del món està caracteritzat, mitjans de comunicació de titularitat primer que res, per la seua llengua pública. BARCELLA. ❦ materna. En el cas dels valencians,

Rafa Payá

Quina por tinc que, un dia, se m‛acabe la tolerància!

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

2

Octubre 2004


© Barcella - 2003

Construcció il·legal al tossal de l’Àguila en la zona d’esmortiment del parc natural a Banyeres.

La inactivitat de la Junta Rectora propicia nombroses actuacions il·legals al parc natural de la Mariola La Junta Rectora del Parc Natural de la Mariola es va reunir per primera vegada a Cocentaina el 30 de juny passat, dos anys i mig després de la declaració del parc natural al gener de 2002. La Junta només havia tingut una presa de contacte a l’octubre de 2002 a Bocairent, quan encara no estava formalment constituïda. La inactivitat de la Junta Rectora ha propiciat que, durant els dos últims anys i mig, nombrosos problemes i denúncies relacionats amb actuacions il·legals en la serra no hagen estat resolts. La Junta Rectora és un òrgan col·legiat, consultiu, representatiu i canalitzador de la participació i de les iniciatives dels propietaris, de les distintes admi-nistracions i dels col·lectius públics i privats directament relacionats amb els objectius del parc natural. La funció de la Junta Rectora és fer servir el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) per a controlar les activitats que estan provocant els impactes negatius més importants sobre la serra (edificació dispersa, pedreres, incendis forestals, ús recreatiu, línies elèctriques aèries, etc.). Edificacions il·legals La pressió urbanística ha provocat, entre d’altres problemes, que l’Ajunta-ment de Cocentaina mantinga impugnat el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN), perquè està en desacord amb Octubre 2004

la qualificació atorgada a la zona de la Plana. D’altra banda, l’Ajuntament d’Alcoi pretén autoritzar una urbanització a la partida de Serelles, sobre uns terrenys classificats com a no urbanitzables i que es troben dins l’àrea d’esmortiment d’impactes del parc natural. Pel que fa a Banyeres de Mariola, també la zona d’esmortiment del parc sofreix una important pressió urbanística on l’Ajuntament ha consentit la construcció d’edificacions il·legals malgrat l’aprovació del PORN. Fa anys que els ecologistes de la co-marca demanen a l’Ajuntament de Cocentaina la paralització de l’activitat de la pedrera de Botella, la qual ha sobrepassat la quantitat autoritzada d’extracció i afecta greument el perímetre de protecció del parc natural. Tota la informació a Xarxamariola El passat mes de juliol es van reunir a Muro diferents grups ecologistes, excursionistes i culturals per a ser informats pels seus representants del contingut de la primera reunió de la Junta Rectora. Els assistents van acordar obrir una secció específica sobre el parc natural a la web www.xarxamariola.org. En aquest espai es vol reunir tota la informació pel que fa a convocatòries, legislació, accions en defensa del parc, bibliografia, etc. ❦ 3


Agustín García Gascó.

Els bisbes d’Oriola i de València tornen a paralitzar la valencianització del missal

El Síndic de Greuges, Bernardo del Rosal, considera «inqüestionable» l’exis-tència de discriminació de les dones en les festes de moros i cristians d’Alcoi. Del Rosal dóna la raó a l’associació Fo-nèvol en la seua denúncia contra l’Ajun-tament i exigeix que la corporació impulse decididament la integració de la dona, alhora que demana que «valore la legalitat» d’atorgar subvencions a l’Associació de Sant Jordi mentre dificulte la plena integració. El Síndic planteja la possibilitat de revocar la declaració d’Utilitat Pública de l’Associació si no es produeix un canvi en la seua actitud actual. Representants de Fonèvol han assenyalat que la resolució del Síndic té caràcter vinculant respecte a futures accions judicials. ❦

Els bisbes, encapçalats pel toledà Agustín García Gascó, han tornat a retardar l’ac-ceptació del missal en valencià amb l’ar-gument que volen esperar que l’Acadè-mia Valenciana de la Llengua consensue el text amb la Generalitat, mentre el document porta 18 messos aturat. L’AVL va arribar a un acord per unanimitat en desembre del 2002 i l’Arquebisbat de València va crear una comissió amb la intenció d’estudiar la proposta. Els bisbes s’escusen ara en que tornen a aturar la publicació del missal per les polèmiques que manté el president de la Generalitat respecte al terme «valencià-català». A la reunió van assistir, entre d’altres, els bisbes García Gascó, Victorio Oliver, i el contestà Juan Antonio Reig. ❦

© Barcella - 2004

El Síndic de Greuges exigeix a l’Ajuntament d’Alcoi la igualtat de la dona en la Festa

Joan Sanz, president de l’associació Trames.

Xarrades a la Fresca 2004 Puntuals a la cita agostenca dels darrers anys, s’han celebrat les Xarrades a la Fresca que organitza l’Associació Turística de Bocairent. Enguany el presentador ha estat el president de l’Associació Trames, Joan Sanz. En primer lloc, Xavier Mollà, fotògraf i especialista en patrimoni gràfic, ens va parlar de la necessitat de conservar 4

© Conferencia Episcopal - 2004

© MiC - 2003

Desfilada a l’Entrada.

l’arxiu gràfic històric i actual acompanyat d’un interessant audiovisual. L’endemà, Raül Jordà, director del Parc Natural de la Serra Mariola, va parlar de la nostra serra i la gestió que està fent-se del parc per part de la Conselleria de Territori i Habitatge, cosa que va provocar que sorgiren algunes qüestions, algunes polèmiques, per part del públic assistent. La tercera xarrada va anar a càrrec del bocairentí Josep Pascual que va dissertar sobre les excavacions arqueològiques que s’han fet els darrers anys al terme i que han permés recuperar part del nostre passat material, moltes vegades a punt de desaparéixer per les actuacions d’obres públiques i industrials. Finalment, els germans Raül i Blai Carbonell ens van mostrar els elements i característiques de cadascuna de les energies renovables tot i analitzant els pros i els contres de cadascuna d’elles. ❦ Octubre 2004


Timonets i argelagues Barcella Timonet a la Regidoria de Joventut de Banyeres per promocionar els grups locals amb la celebració del Mariola Rock 2004.

© Barcella - 2000

Argelaga a Televisión Intercomarcal (antic Canal 39 de Castalla) per utilitzar únicament el castellà, quan les seues emissions s’adrecen a pobles valencianoparlants.

El rector Josep Miquel Francés va fer un gir inesperat al seu discurs que va sorprendre els més de mil assistents a la representació del Tractat d’Almizra.

El rector Josep Miquel Francés, cronista del Tractat d’Almirra, critica obertament l’arquebisbe abans de la representació El presentador del Tractat d’Almirra, Josep Miquel Francés, va llançar un dur atac a l’arquebisbe de València, Agustín García Gascó, per la decisió personal del prelat de lliurar gratuïtament a la Gene-ralitat uns terrenys que són propietat de l’Església per a la construcció d’habi-tatges. Francés, cronista oficial del Camp de Mirra, va realitzar aquestes manifestacions en públic, moments abans de començar la tradicional representació medieval. En el seu discurs va dir que aquesta decisió perjudica els plans de construcció d’habitatges de protecció oficial que havia promogut la parròquia per a joves del poble i va exhortar els veïns a oposar-se al que va considerar una decisió «unilateral» de l’arquebisbe que va qualificar, a més, d’«expoli» del patrimoni parroquial. «Ens sentim tan poc estimats pel senyor arquebisbe, tan poc compresos, que el poble del Camp de Mirra potser presente a la Nunciatura la petició de canviar-se a la Diòcesi d’Oriola-Alacant», va afegir. El rector Josep Miquel Francés va fer un gir inesperat al seu discurs que va sorprendre els més de mil assistents. Francés va acusar també l’Arquebis-bat d’utilitzar el nom dels pobres per al que va considerar una acció immobilià-ria, en principi dubtosa, ja que, en la seua opinió, no encaixa amb les necessitats ni demandes socials de la comarca. Aquesta argumentació va ser titllada per Octubre 2004

Francés com «pura demagògia», afegint que «quan l’arquebisbe parla de pobres, ¿a qui es refereix? ¿Als immigrants que mentre siguen il·legals mai podran accedir a cap tipus d’habitatge oficial? ¿En quins pobres està pensant l’arquebisbe? ¿Hi ha d’altres intencions que se’ns escapen?», va afegir el presentador. El butlletí de l’Arquebisbat arremet contra el cronista El butlletí informatiu Palabra, que edita l’Arquebisbat de València, conté en el seu últim número vàries al·lusions a Josep Miquel Francés. En una pàgina titulada «Gritos de agosto», s’inclou un epígraf titulat «Or, encens i terrenys de Mirra», en el qual s’al·ludeix Francés, que és delegat de mitjans de comunicació de la diòcesi de Sogorb-Castelló. L’article diu: «Un cura d’una altra diòcesi, del nom del qual preferisc no recordar, insulta i llança tota classe d’ombres i sospites en el diari sobre altres cures per un solar. Difícilment pot tenir raó qui es dedica a inju-riar. Sempre hi ha algun frare que pretén manar més que el pare prior». Josep Miquel Francés considera que «aquesta nota és poc elegant i covard, ja que el redactor s’empara en un pseudònim; però el més penós és que tracta d’una manera despectiva els habitants del Camp de Mirra i els joves que aspiraven a un dels habitatges socials.» ❦

Un timonet a la junta de la Confraria i de la Comissió de Festes de la Ma-lena de Banyeres per la col·laboració mútua en les passades festes.

Argelaga al Govern central del PSOE per recolzar la tesi secessionista del Govern autonòmic del PP davant la Unió Europea.

Timonet als ecologistes d’Onti-nyent per oposar-se a la cons-trucció d’un camp de golf a la Vall d’Albaida que pot agreujar la situació precària dels aqüífers.

Argelaga a l’Ajuntament de Banyeres per asfaltar el carrer principal on passa la festa alhora que descuida molts carrers de la part vella.

Timonet als membres de les coordinadores que s’oposen als parcs eòlics de les zones 14 i 15 pel seu intens treball en defensa de les nostres serres.

Argelaga als qui defensen la discriminació de la dona en les festes de moros i cristians d’Alcoi per mantenir mentalitats «medievals». 5


La conca alta del riu Vinalopó esgota els recursos de 100 pous per la pressió extractiva

© Barcella - 1999

La situació de sobreexplotació que arrosseguen els aqüífers d’aquestes comarques, des de fa més de quatre dècades, ha dut a l’extinció d’un centenar de pous. Aquesta zona ha vist desaparèixer fins un centenar d’explotacions en les últimes quatre dècades com a conseqüència de la pressió extractiva que afecta aquests pous, esprement les seues reserves per a satisfer la demanda dels usuaris, la qual és cada vegada major.

Abocador del camp de tir de Banyeres de Mariola ara clausurat.

L’Ajuntament de Banyeres rep una subvenció per a la recuperació de l’abocador en la zona del camp de tir L’Ajuntament de Banyeres de Mario-la ha rebut una subvenció de 12.537 euros de part de la Conselleria de Te-rritori per a la recuperació de zones degradades de la població com ara l’abocador ja clausurat en el seu dia en la zona propera al camp de tir. La realització dels treballs necessaris per a la recuperació d’aquest parat-ge situat en la zona d’amortització del parc 6

natural de la Sierra Mariola consistirà en la neteja dels residus sòlids encara existents, incloent la recuperació de l’entorn natural mitjançant la repoblació amb espècies autòctones de plantes i arbratge, incloent-hi la col·locació d’una tanca metàl·lica de separació. El preu final de les tasques a efectuar s’estima en una quantitat aproximada als 30.000 euros. ❦

© El Mundo - 2004

© Barcella - 1999

Construcció d’un pou.

Hi ha punts, com l’aqüífer de Penyarrúbia que estan tècnicament morts, ja que l’aigua obtinguda reflecteix uns nivells de conductivitat excessius; això vol dir que, com que cada vegada s’han d’extreure els recursos a una major profunditat, la qualitat de l’aigua que s’obté és molt menor. El nivell d’extraccions d’aigua procedents dels aqüífers Villena-Beneixama es manté de nou en l’època estival a la seua màxima capacitat. Açò comporta un consum al voltant de 1.400 litres per segon. Aquests aqüífers estan sofrint, des de la dècada dels 80, un progressiu descens de les xifres d’aigua disponible als pous. Durant aquest període de temps no s’ha observat cap recuperació i l’evident sobreexplotació s’ha intensificat en aquests últims anys. Cal recordar també que, al voltant de tres quartes parts dels recursos hídriccs que s’extreuen dels aqüífers d’aquesta zona, es destinen a cobrir les demandes de la resta del territori alacantí, tant per al sector de l’agricultura com per al consum dels municipis. ❦

Miguel Ángel Moratinos amb Zapatero.

[Vilaweb Ontinyent, 14-9-2004]

A Europa en valencià i a casa, en cristiano Josep Albinyana

Açò del valencià dóna molt de si. La nova polèmica respon a la petició que diu el govern espanyol que farà perquè el «valencià» i el català (per separat) siguen oficials a la Unió Europea. (…) diuen els del PP que presentaran mocions als ajuntaments per recolzar la petició del govern espanyol. S’hi tornaran a retratar, i es quedaran de nou en evidència. Posem per exemple el cas de l’Olleria. (…) tindrem un ajuntament que reivindica que el valencià siga oficial i es puga usar a la Unió Europea (com si digué-rem allà on brama la tonyina), però que no l’usa a casa. No ve de nou. Són capaços de demanar que el valencià siga llengua oficial a la Lluna, per demostrar-se més valencianistes que ningú, amb la tranqui-l·litat que els dóna saber que, encara que s’aprovara, ells seguirien amb el castellà. En aquest cas, resultaria contradictori, però no sorprenent, que el consistori de l’Olle-ria sol·licitara l’oficialitat del valencià a Europa i continuara fent la paperassa, les comunicacions o la web en castellà. Ara bé, serà interessant vore què en diu el senyor secretari de l’ajuntament, com explica eixa exigència a la Unió Europea quan ell continua negant-se a redactar les actes en valencià, una actitud que trobe legalment dubtosa. Ja no ens enganyen: si diuen voler el valencià com a llengua europea és només per polemitzar amb el català. Ho sabem de fa temps, però es veu que encara els funciona la martingala. ❦ Octubre 2004


Juan Gil-Albert, un escriptor incòmode Cent anys del naixement de l’autor alcoià Rosa M. Belda

2004: ¿Any Juan Gil-Albert? El passat any 2003, el Consell Valencià de Cultura va decidir el nomenament d’Any Juan Gil-Albert per al 2004. La presentació oficial de l’efemèride va tindre lloc al Cercle Industrial d’Alcoi amb el primer recital de poesia –a càrrec del poeta d’Oliva, Francisco Brines– d’una sèrie anomenada Voces y versos que ha de concloure el proper novembre a Alacant i que consistia en una programació de recitals de poesia a diverses localitats alacantines. Aquest és un dels actes que suposem ja realitzats, en procés o programats però que, tan poca difusió han tingut, ni oficial ni mediàtica, que desconeixem si finalment s’hauràn produït o es produiràn. L’agost passat, un parell de mitjans de comunicació valencians criticaven la gestió d’aquest centenari, farcit d’actes simbòlics però poc compromesos amb la difusió i la promoció de la lectura de l’obra del escriptor alcoià. Així mateix, esmentaven els canvis no anunciats oficialment en la programació dels actes de tot l’any, tot denunciant els retards –tot s’ha traslladat als mesos d’octubre i novembre: conferències d’escriptors, exposicions del llegat del poeta, etc.–; la desaparició d’actes ja programats i les noves propostes d’homenatge no programades, també recordant l’error en la ubicació de la placa que assenyalava el naixement del poeta a l’actual carrer Sant Llorenç i l’escassa publicitat del que serà l’acte central o, almenys, el més reixit pel que fa a les aportacions des del món acadè-mic a l’estudi de l’obra de Gil-Albert: el Congrés Juan Gil-Albert: La memoria y el mito, que es celebrarà a Alacant del 8 al 12 de novembre, organitzat pel professor i poeta Guillermo Carnero i cofinan-çat per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert i la CAM, del qual, d’altra Octubre 2004

banda, no s’ha fet cap publicitat, per tant, poques comunicacions s’hi podran aportar, donat que fins a setembre no ha aparegut el programa oficial de conferències. Ni tant sols, fins a la segon setmana de setembre,

Pintura d’Enric Climent.

«El paper institucional ha estat nefast i l’oportunitat ha estat perduda. És una gran decepció per als seus estudiosos» apareix cap menció a l’Any Gil-Albert a la pàgina del Institut de Cultura que té el seu nom, ni l’anagrama del centenari que, segons els diaris es va presentar el passat mes d’abril, ¿algú l’ha vist? També als diaris, es parla d’una antologia a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi que, fins ara, només ha participat al centenari amb actes institucionals, l’obertu-ra de l’Any i la recepció del Consell Valencià de Cultura per al descobriment de la tan «esmentada» placa de commemoració del naixement a Alcoi de l’escrip-tor. L’aportació més destacable de la ciutat d’Alcoi a l’efemèride és el llibret que, amb la coordinació de l’IES Andreu Sempere, s’ha editat darrerament amb el títol

d’Alcoi en la retina de Juan Gil-Albert.

Un centenari desaprofitat o silenciat A hores d’ara, a principi d’octubre, sembla un improvisat centenari que només tindrá un fruit palpable en la reedició de la Poesia Completa que feia temps que estava exhaurida, a càrrec d’una editorial, Pre-Textos, que fa uns anys va encetar la reedició d’algunes obres de Gil-Albert, tal i com es pot comprovar al seu catàleg. L’Obra Completa –una lloable empressa que data de l’any 1981– feia ja massa anys que era introbable i s’esperava aquest centenari com l’oportunitat inapelable per a donar nova circulació a l’obra d’aquest escriptor. Pel que fa a la reedició de l’obra en prosa i d’alguns dels seus llibres més representatius per part de la prestigiosa editorial Tusquets, tal com s’ha publicat als diaris valencians, suposem quedarà per a propers anys i esperem que s’acomplesca, encara que amb un degoteig que hauria tingut més ressó i eficàcia d’haver-se produit dins d’aquest any d’homenatge. ¿No haguera sigut més lògic impulsar aquestes edicions que la reedició d’una biografia que, d’altra banda, s’ha anunciat com a nova? Perquè, a la fi, la celebració d’un centenari, ara per ara, només té un valor possitiu, que és servir de pretext per a la difussió d’un autor que, en el cas de Gil-Albert, era inqüestionable, donat el valor de la seua aportació a la literatura espanyola, poc coneguda i difosa. Només comparant amb un altre cas d’escriptor valencià, exiliat i desconegut per al gran públic: Max Aub, el paper institucional ha estat nefast i l’oportunitat ha estat perduda, irrecupe7


rable. Ja sabiem que no hi seria la rehabilitació tan anunciada per Esteban González Pons (aleshores conseller de Cultura) de la casa del Salt per al seu centenari –un paratge internacionalment conegut en el món literari per obra de Juan Gil-Albert–, però que ni tant sols l’obra literària estiga circulant en una fita com aquesta és una gran decepció per als seus lectors i estudiosos. Sens dubte, ha estat un centenari desaprofitat, ni tant sols pensem que silenciat, almenys no més que els autors que escriuen en valencià que no existeixen per als nostres gestors culturals. Simplement és un espill on es reflecteix perfectament la política cultural del partit que ens governa a la Generalitat, inexistent, el menyspreu del patrimoni literari i cultural, en general, al qual ja estem acostumats o ¿potser la resposta caldria buscar-la en la biografia, en la personalitat i en l’obra de Juan Gil-Albert?

emocional, que el va dur a definir-se no com el qui regressa, sinó com un repatriat, una condició pitjor que la de l’exiliat, encara que es repatriés ell mateix. El sentit del seu retorn està explicat profussament als seus llibres memorialístics i també a l’entrevista que li va fer Luis Antonio de Villena i que es va publicar com a llibre l’any 1984 amb el títol de El razonamiento inagotable de Juan Gil-Albert. Closa una etapa de la seua vida i de la seua literatura, de la qual no renega, inicia un nou camí, que tal com va succeir amb la seua «veu compromesa», respon a un sentit únic i irrepetible del deure, un deure entés com la fidelitat a un mateix i als dictats del seu ésser més profund, com la recerca d’un ordre que no és l’imposat, d’una moralitat que no és la moral a l’ús i que, per tant, ha de manifestar-se amb una rebel·lia que afecta radicalment la seua manera de vida i té

Juan Gil-Albert: un escriptor incòmode Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi l’any 1906, sis anys després es va traslladar la família a València. Amb l’excusa d’aca-bar els estudis universitaris, va viure a Madrid per un temps, allí va conéixer alguns escriptors com Gabriel Miró i, sobretot, els de la Generació del 27, amb alguns d’ells va mantindre fins al final l’amistad i el contacte. L’any 1938 va ser un dels secretaris del Congrés Internacional d’Inte-l·lectuals Antifeixistes convocat pel govern republicà a València i amb la resta d’escriptors fundadors de la revista Hora de España va haver d’abandonar València i després Barcelona, seguint els passos del govern republicà, camí de l’exili a Mèxic, després d’una estada curta al camp de concentració de Saint Ciprien a França. L’any 1947, es produeix el retorn de Juan Gil-Albert del seu exili mexicà a l’Espanya franquista, després d’unes gestions familiars, fonamentalment dirigides a esbrinar si la seua tornada era possible sense cap mena de represàlia. Aquest fet va ser mal interpretat i poc comprés per la gran majoria dels exiliats, que van certificar la seua mort en vida, «de la pitjor manera posible». Víctor Alba el va qualificar de pròfug i l’anarquista Bundó li va retreure amb crueltat el seu retorn. Juan Gil-Albert va dur fins el límit aquesta determinació, sabent el que li suposava, endevinant la resposta social del seu acte i realitzant un sacrifici personal, 8

Dibuix de Serra.

conseqüències en el seu entorn social. Va ser un rebel quan va escriure Candente horror i Son nombres ignorados, la seua obra de denúncia, no tenim cap dubte perquè la seua rebel·lia va ser compartida per altres homes en desacord amb un ordre que s’imposava amb les armes. Però va ser-ho més, va anar més lluny quan aquesta rebel·lia no va ser compartida, va deixar de ser una experiència col·lectiva, quan va defensar un individualisme que ja havia proclamat en un sonet recollit en la seua Obra Poética Completa: «Ajuda’m a viure a contracorrent». És sabut que, fins a l’any 1945, els exiliats van viure amb l’esperança d’un retorn immediat, després de la Segona Guerra Mundial, amb el triomf dels al·liats, però el reconeiximent del govern de Franco per part de les democràcies occidentals va trencar totes les expectatives. De refugiats polítics van

passar a considerar-se ells mateixos com a «transterrats» (terme encu-nyat pel filòsof valencià Gaos) i tot i això van romandre fins a la fi dels seus dies, en el que Max Aub va anomenar una «sala de espera» de la que no van eixir. L’Espanya que els esperava al seu retorn, mort Franco, no tenia res a veure amb la republicana de la qual ells van estar expulsats (els diaris de Max Aub recullen perfectament aquestes sensacions i també els testimonis dels exiliats que, en la recent commemoració dels seixanta anys de la Guerra Civil espanyola, demanaven amb vehemència que els tornaren la república que els van furtar). Amb la nova circumstància europea després de l’any 45, també probablement amb eixa racionalitat que el va caracteritzar i la influència que va tindre Mèxic en la seua vida, Gil-Albert va decidir retornar i les circumstàncies familiars poc després van confirmar el seu encert (va morir el seu cunyat i poc després son pare, així que no li quedava més opció que fer-se càrrec dels negocis familiars). Mèxic és percebut per Juan Gil-Albert com el contrapunt del seu món d’arrels clàssiques, helèniques, d’influència provençal, mediterrània; suposa l’entrada de l’exotisme en la seua vida, significa l’enfrontament visceral amb allò mental o intel·lectual del seu món i, el més curiós, és sentit per l’escriptor com a propi, com a part del seu ésser, encara que, com afirmara posteriorment, va ser l’indígena de Mèxic i no la seua espanyolitat allò que el va captivar. A Mèxic, Juan Gil-Albert es va sentir nàixer, va saber que no era un ésser complet fins que va arribar a aquestes terres. Va trencar amb el passat, en certa manera, per a nàixer de nou. Va seguir amb total llibertat el dictat del seu esperit que li demanava un replegament, un retorn a l’origen, a la unitat de l’ésser. Retornar li va suposar una mort social, perquè mai no va renegar del seu pasat republicà, perquè mai no va ocultar la seua condició d’homosexual reflectida als seus llibres, ja des dels anys trenta, als sonets homoeròtics de Misteriosa presencia (1936), a la novel·la Valentín (Homenaje a Shakespeare) (1974), al magnífic llibre-assaig Heraclés, sobre una manera de ser (1975), i el de més recent publicació Tobeyo o del amor (Homenaje a México) (1990). Com va explicar els darrers dies de la seua vida, retornar va suposar, després, per a ell «viure la collita última: l’absolutisme vencedor. (…) El meu drama patri». ❦ Octubre 2004


J. Ricard Berenguer i J. Miquel Martínez els recursos per a fer la donació d’un hospital de sang a la ciutat. Li escriuen a Federica Mont-seny, la ministra de sanitat, i li proposen la instal·lació de l’hospital i el seu manteniment de manera totalment gratuïta. Montseny els parla de diversos edificis disponibles i, com que l’Escola Industrial d’Alcoi era una construcció nova i acabada de lliurar, reunia totes les condicions per al projecte. Els suecs i els noruecs fleten un comboi que travessa mitja Europa fins arribar a Alcoi amb uns trenta metges i infermeres i el material. Com que hi havia un tractat de no intervenció, el personal va haver d’anar-se’n als sis mesos. Aleshores, li lliuren l’hospital al doctor republicà Manuel Bastos, el millor metge de sanitat militar que hi havia a Espanya i una autoritat que havia escrit nombrosos llibres especialitzats. Després, l’aviació italiana bombardeja l’hospital i els ferits són evacuats. Alcoi va albergar aquells anys grans personalitats. A més de Manuel Bastos, va venir Georg Branting, un socialdemòcrata fill del primer ministre suec o Nini Haslund Gleditsch, una lluitadora pels drets dels més desvalguts, una espècie de «Pasionaria noruega». – Sembla que el material ha donat per a més que un llibre. – Hem aconseguit un gran moviment de recuperació de la nostra història que estava amagada. La història era tan bonica que entre el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) i l’IES Andreu Sempere vam fer una exposició i un catàleg i vam convidar els ambaixadors suecs i noruecs per a donar-los les gràcies per aquella ajuda humanitària, on es van adherir l’Escola Politècnica i l’Ajuntament. Els companys de Vi-sual Produccions van veure el material i van dir que allí hi havia una història magnífica que contar. Amb el nostre material van fer el documental. – Metges, escriptors, voluntaris, obrers o polítics s’han posat davant les càmeres per contar una experiència pionera en plena Guerra Civil. ¿Creu que després de seixanta i tants anys de silenci s’ha fet justícia històrica? – La justícia històrica es va fer quan el

Àngel Beneito i Lloris

© Barcella - 2004

Àngel Beneito i Lloris va nàixer en 1949 a Alcoi. Va estudiar magisteri i després es va llicenciar en Història. Ha treballat en el Cefire i ara és professor a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi. Màster en Didàctica de la Geografia i la Història, és doctor en aquesta disciplina. El seu treball en investigació documental li ha permés inventariar quasi tots els arxius d’aquestes comarques. La seua especialitat és la Demografia Històrica, sobre la qual va fer la tesi. Ha escrit nombrosos llibres, entre ells, Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d’industrialització, amb molta documentació comarcal. Al mes de novembre publicarà un nou llibre, titulat provisionalment, L’hospital suec-noruec d’Alcoi i l’ajuda internacional que va ser ressenyat en un reportatge al País Semanal aquest estiu. Amb aquest motiu, Barcella li pregunta pel seu darrer treball que ens ajudarà a recuperar part de la memòria històrica oblidada de la Guerra Civil.

– El documental Corones de vida, basat en les seues investigacions i coproduit per Visual Produccions i la Te-levisió Valenciana, mostra l’ajuda humanitària procurada als republicans espanyols durant la Guerra Civil en «El Suec», l’edifici d’Alcoi que alberga ara l’Escola Industrial de la Politècnica. Va ser fonamental per al documental la seua aportació per a iniciar els contactes amb els arxius laboristes de Suècia i Noruega… – Com que jo treballe qüestions demogràfiques i de mortalitat, una de les coses que feia era buscar informació sobre hospitals. En l’imaginari col·lectiu hi havia un hospital a Alcoi, El Suec, però ningú no sabia ni com, ni per què, ni de quina manera s’havia creat. Quan em vaig posar a investigar, em va sorprendre descobrir que havia arribat a Alcoi una gran quantitat de suecs i noruecs durant la Guerra Civil espanyola. Ací, a Alcoi, ningú no sabia el nom d’aquestes persones, ni quan havien vingut, ni què va costar… Tota eixa història estava per fer i jo la vaig treballar. Octubre 2004

«Clama el cel que encara no s’haja fet justícia històrica en algunes qüestions i açò és un deute pendent» Com que a Alcoi hi havia molt poca documentació, vaig recòrrer als arxius suecs i no-ruecs. Vaig trobar una documentació gràfica magnífica. L’únic metge suec que quedava viu d’aquella època, quan es va assabentar de que jo estava investigant, em va telefonar des de Suècia perquè volia conèixer-me. Va viatjar a Alcoi i em va portar un recull de fotografies originals per a lliurar-me-les. Jo li vaig dir que faria còpies però em va dir que, de cap manera, que jo era l’única persona que m’havia preocupat i que volia que jo me les quedara. Així que em trobe amb una història i una documentació magnífiques. – A grans trets, ¿què ens contarà al seu llibre que encara prepara? – Contaré que, només començar la guerra, va haver un gran moviment de solidaritat envers la causa republicana. A Suècia es crea l’associació «Ajudem Espanya» que comença a recaptar una gran quantitat de diners. Milers les persones col·laboren des dels sindicats, les associacions o els partits polítics recaptant recursos. El moviment de solidaritat és tan gran que els sobren diners i és llavors quan el Comité d’Ajuda Internacional decideix que els suecs i els noruecs junten

9


10

d’investigacions per traure a la llum més coses, sempre i quan es treballe amb una gran sinceritat. Aquest és un tema com tants altres de la nostra història que l’hem d’interioritzar. Ací el que hi ha és només història i s’ha de tractar rigorosament. Aquelles persones que encara tinguen complexos, que s’ho facen mirar. Només es tracta d’aclarir els esdeveniments que, de vegades, són luctuosos, però que es curen en el moment que ixen a la llum. Amb el silenci s’enquisten, es fan tabús

© Barcella - 2004

CAEHA i l’IES Andreu Sempere vam parlar amb els ambaixadors suec i noruec i els vam dir que les nostres entitats volien donar-los les gràcies, no al seus països, perquè els països no van fer res, sinó als seus ciutadans. A partir d’ací es va fer una part de justícia. Si a més hagués hagut un recolzament municipal en tota regla, s’hauria fet més justícia. El reconeixement, tant institucional com de l’oposició va ser molt tebi i van tenir poca sensibilitat. Nosaltres, però, tenim la consciència molt tranquil·la. El CAEHA i l’institut vam voler donar les gràcies als ciutadans demòcrates que pertanyien a partits polítics, sindicats i associacions cíviques i religioses que van tenir la consideració de donar qualsevol tipus de recursos per a curar la gent d’ací. Els nostres estudiants de l’Andreu Sempere aprenen en valors. Des que vam començar a treballar aquest tema, tots els nostres projectes actuen al voltant d’això. Són els nostres referents i fa anys que mantenim relacions amb instituts suecs i noruecs. La part emotiva ja s’ha fet. Ara cal testimoniar-ho amb rigor històric en un llibre, a banda del documental. – L’ajuda humanitària internacional als republicans que es va produir en 1937 ha estat silenciada, alhora que encara trobem creus dels caiguts del bàndol franquista a molts pobles de la Mariola. A pesar que ha transcorregut més de mig segle des del cop d’estat de Franco, ¿encara no ha arribat l’hora que puguem parlar sense complexos de la Guerra Civil? – En absolut, en absolut. És una au-tèntica vergonya. Els partits polítics i la gent d’esquerres han estat totalment tebis en aquesta qüestió i han actuat amb molts complexos. Clama el cel que hui dia encara no s’haja fet justícia. Encara queden creus dels caiguts alhora que silencien el contrari, quan tant els uns com els altres van morir pels seus ideals. Estic totalment convençut que encara no s’ha fet justícia i açò és un deute històric pendent. – Ningú no s’havia atrevit encara a parlar sobre el tema tabú de la crema del convent de Banyeres, fins que vosté va publicar enguany un article al Programa de Festes… – Vaig redactar un testimoniatge històric treballat amb total serietat i rigor amb els documents que hi ha. Espere que el dia de demà, companys meus de Banyeres abunden en aquest tipus

«Aquelles persones que tinguen complexos, que s’ho facen mirar. Amb el silenci es fan tabús» i es conten més mentides del que hi ha realment. Jo vaig intentar tractar-ho amb la major elegància possible. – Als nostres pobles hi ha grups i autors, a vegades, amb més bona voluntat que capacitat, que es dediquen a fer llibres d’història. A més de recopilar dades, ¿un historiador ha de saber interpretar-les? – Hi ha nivells diferents d’implicació. Jo no voldria criticar cap llibre perquè l’esforç de les persones és molt valuós. Els estaments públics han de promoure tot tipus d’investigacions, sempre i quan siguen rigoroses, indubtablement. Els llibres de fotos, per exemple, aprofiten per als estudis sociològics. Tots els pobles han fet el seu llibre de fotos, però d’això a dir que han fet un llibre de sociologia va un tros. El problema és que, moltes vegades, els historiadors transcriuen els textos i això és el que presenten. Eixa és una part, l’altra és la interpretació

històrica. Són diferents nivells i el lector ha de ser suficientment espavilat per a saber el que està llegint. La segona part és més inte-ressant però el treball previ és necessari. Per exemple, l’arxiu parroquial de Penàguila recull les dades des de 1570 fins ara. Allí hi ha les dades que només cal recontar, després hi ha el mètode històric que és el que no tothom té la capacitat d’aplicar. No és llegir i escriure només, s’ha d’interpretar. – ¿Quina valoració fa vosté dels arxius que ha catalogat de Banyeres de Mariola? – El primer que es fa és posar en valor els arxius, és a dir, saber el que tenim. La segona part és treballar eixe material. No podem tenir els nostres arxius descuidats i perdre documents. Cal catalogar els papers i posar-los a l’abast de la ciutadania. L’arxiu de Banyeres no és que siga el de Biar ni el de Penàguila, que són més potents, però tots han d’estar inventariats. Ara qualsevol regidor vol fer coses, però abans els documents estaven molt des-cuidats. Amb el preu d’una traca es pot condicionar un arxiu i les societats més avançades cuiden molt els seus documents. El que es va fer a Banyeres va ser molt meritori. Encara que els grans documents s’han perdut amb el temps, s’ha d’actuar sobre el material que tenim. El xovinisme local sempre vol trobar algun paper important però, encara que jo pense que ja no podem esperar trobar moltes maravelles més, per a mi, tots els documents que ja tenim inventariats són importants. El Registre Civil és un bon material per a treballar qüestions demo-gràfiques o amb l’Arxiu del Sindicat del Reg es poden abordar temes d’investi-gació agrària. Tinguen més o menys va-lor els documents, cal treballar la pedagogia de les donacions privades perquè els arxivadors no mengen pa. L’Ajunta-ment ha de fer didàctica amb l’arreplega de donacions per què el poble participe de la seua història. Tot el que siga recollir patrimoni paga la pena. Els arxius parroquials tenen un valor impressionant de tipus demogràfic. En ells es poden esbrinar els fluxos migratoris, les èpoques de fam o les malalties i no fa falta trobar un paper més important. La història no la fa el comte, la fan els qui naixen, es casen i es moren. A vegades, la gent prefereix trobar la carta pobla, el document, el litigi, però, per a mi, la història també és la vida quoti-diana dels ciutadans. ❦ Octubre 2004


d’espai, dotació, horaris i Quan aquestes reflexions disposició del personal per arriben als lectors de a realitzar la nostra atenció Barcella, faltaran molt pocs als usuaris amb la dignitat dies perquè s’inaugure el Salvador Puerto que es mereixen. nou centre de salut i, com L’altra mancança imporqualsevol obra pública que tant és la poca disponibilitat s’inaugura, aquesta tampoc d’espai per habilitar sales no estarà exempta de la d’espera en l’àrea de medipresència en primera línia cina i infermeria general o de solemnes personalitats de l’adult. No hi ha prou de la vida política i social lloc perquè els usuaris que de Banyeres i com no, del estiguen esperant puguen govern de la Generalitat, seure’s. Ni tan sols per responsables sanitaris de a poder passar d’una l’àrea. Tots ells voldran consulta a l’altra. apuntar-se els punts que No hi ha dret que, dóna el fet de ser immortaper falta d’espai, no es litzats en la premsa per a treballe de cara al futur deixar-se voler pels seus amb les necessitats que electors. També hi haurà la sanitat local generarà recepcions oficials, benvinConstrucció del Centre de Salut de Banyeres. Setembre de 2004. d’ací a pocs anys. Açò gudes i altres floritures és la conseqüència d’una pròpies de l’acte. decisió a l’hora de triar una ubicació Però, prop d’ells, relegats a un segon tan pèssima. Ho patim ja i patirem en pla, hi haurà els protagonistes principals el futur les impossibles ampliacions d’aquesta inversió econòmica de prop de de serveis per falta del lloc necessari dos milions d’euros, ni més ni menys, (especialistes, radiologia bàsica, etc.). que són els clients i usuaris de la sanitat Per això, estic convençut que el local, deutors d’aquesta xifra milionària protagonista en primera línia, però a (recordem que el deute públic del l’ombra d’aquest desficaci, no és un altre Govern Valencià supera els 3.000 euros retrats dels assistents, els periodistes ens que l’anterior alcalde del nostre poble, el per persona). recordaran què ha costat la inversió i, senyor Calatayud, que amb una decisió De segur que els uns i els altres, eixe sense aprofundir en les virtuts i els defecunilateral, sense escoltar la veu dels altres dia de festa sanitària es quedaran en les tes de les noves instal·lacions, redactaran ni deixar-se aconsellar per aquells que percepcions més superficials: «està molt una notícia on el més destacat serà la foto del tema entenen més que ell, va abocar bonic», «ací s’han gastat molts diners», de qui va tenir la sort de tallar la cinta el poble de Banyeres a patir per sempre «pareix molt gran», «la sala de preparació i, d’eixa manera, ser el protagonista en la nefasta ubicació i sense futur del nou al part és molt espaiosa», «els mobles primera línia. Centre de Salut. són molt bons i moderns», «no està Encara que els protagonistes de cada Des d’ací anime els periodistes perque tant malament com deien alguns». Tot dia serem els usuaris i els treballadors recorden la gran polèmica que es va tampoc no serà positiu: alguns veuran les de la sanitat local –i puc assegurar que generar a Banyeres quan els responsables dificultats d’accés a les diferents consultes, les noves instal·lacions proporcionen polítics del Partit Popular decidiren aquest també al centre de salut, o les dificultats poques millores respecte a les actuals–, despropòsit de primera línia. ❦ per a aparcar. Tampoc no veuran el lloc destacaria en positiu l’àrea de pediatria i suficient on s’han d’esperar abans d’entrar la de salut maternal, així com els serveis a les consultes, la manca de llum natural, de climatització interns. Però, malgrat l’embolic per a arribar la primera vegada tot, el que és més greu i el que impedirà a trobar la consulta desitjada per unes estreballar amb normalitat, és que no tenim cales amples i un ascensor complicat. No prou consultes i, com sempre, serà el entendran com, si estan al carrer Fra Lleocol·lectiu d’infermeria el que patirà les nard, han de pujar a peu al carrer Laporta mancances. Només tenim dues consultes per a tornar a baixar al tercer subsòl per a destinades a infermeria de l’adult i una a poder ser atesos i tornar a eixir sempre pel pediatria, quan al centre de salut som cinc carrer Laporta. O del perill que suposa la els professionals d’aquesta categoria. terrassa oberta al carrer Laporta amb prop Tampoc no hi ha prevista una consulta de 15 metres de caiguda. pròpia ni de cures, ni d’injectables, ni S’acaba la inauguració i, l’endemà, els d’urgències en la part alta del centre. diaris de la comarca –els locals un mes Així que, de segur, compartirem més més tard– es faran ressò de què va passar d’una consulta, és clar, d’infermeria, al centre de salut de Banyeres. Hi haurà amb els problemes que aixó generarà © Barcella - 2004

En primera línia del Centre de Salut

«La falta d’espai és la conseqüència de triar una ubicació tan pèssima»

Octubre 2004

11


Llegir com animals Paco Salas

© Barcella - 2004

En incomptables ocasions, sobretot des que el mot Internet ha passat a formar part del nostre vocabulari habitual, he escoltat que vivim en la societat de la informació i les comunicacions. Em sembla, però, que més que de la informació formem part de la societat de les estadístiques. Dia rere dia, se’ns ofereixen una ingent quantitat de curioses dades que fan referència als aspectes més diversos de la vida consuetudinària. Se’ns diu que els alemanys són els que més cervesa beuen o que el cinquanta per cent de les famílies tenen dificultats per a arribar a final de mes. Tampoc no és infreqüent escoltar que es llig poc, molt poc. I és en aquest punt on voldria parar-me un instant, no per corroborar o desmentir el fet esmentat sinó per ampliar-lo: a més de poc, crec que es llig ràpid, massa ràpid. Tal com ho és la hipertensió, la lectura ràpida és una malaltia moderna que no té símptomes, no te n’adones que estàs patint-la i per tant res no fas per remeiar-la. Sense ser-ne conscients, el poc que llegim ho fem de manera tan accelerada que, també sense adonar-nos, passem les pàgines sense gaudir de l’originalitat que amb tant d’esforç i dedicació ha concebut l’autor. Ens empassem el pastís sense assaborir-lo, gairebé sense mastegar-lo, incorrent d’aquesta manera en una falta de respecte vers el cuiner. Atenent ara a les causes de la malaltia, cal dir que, en la majoria dels casos, no és el lector el creditor de la falta. Deia Voltaire que el secret de ser avorrit és dir-ho tot i, molt sovint, els escriptors s’estenen de tal manera en els revolts de l’argument que ens obliguen, amb la finalitat d’escurçar l’agonia, a llegir amb rapidesa. El pecat, tot i ser venial, no deixa de ser contraproduent per al mateix autor, ja que la incapacitat del lector per a discernir entre tanta vegetació impedeix que s’admire el monument que tant li ha costat d’alçar. Addicionalment, es pot adduir en favor del lector l’existència d’un fenomen d’evident justifi12

«Es llig poc, molt poc. A més de poc, crec que es llig ràpid, massa ràpid» cació: hi ha tant que llegir i tant poc de temps que és inevitable caure en la temptació. Llegim llibres com si es tractaren de periòdics, és a dir, passant les pàgines ràpidament, fixant-nos tan sols en els titulars i oblidant-ho tot al dia següent. La diferència entre els llibres i els periòdics rau en el fet que els primers no caduquen passades vint-i-quatre hores sinó que continuen vigents per sempre. Sense abandonar l’àmbit mèdic, em prendré ara la llicència d’exercir de metge improvisat al tractar de llançar a l’aire una arriscada proposta: l’animalització de la lectura. Que ningú s’esquince les vestidures que no estic proposant que, en lloc de llegir còmodament asseguts al sofà, ho fem a quatre potes o agafant amb una mà el llibre i amb l’altra la branca de l’arbre d’on estem penjats com ho faria una mona. Res més lluny de la meua intenció que posar encara més dificultats a la lectura. El meu suggeriment cau dins del camp de la digestió de les vaques. ¿Per què no tractem de rumiar els llibres? ¿Per què no, imitant les vaques, després d’haver-se engolit un llibre i passat el temps que considerem oportú, no retraiem el mateix llibre per maste-

gar-lo escaientment aconseguint així una correcta digestió? Una segon lectura –una relectura– deliberada i pausada, fa que els personatges no se’ns presenten com complets desconeguts sinó com amics de tota la vida; fa que les paraules esdevinguen conscients convertint-se en allò que realment són o allò que volem que siguen; fa que les accions més insignificants recobren una significació especialment penetrant. Se’m dirà que, amb la relectura, la intriga o el factor sorpresa queda inevitablement devaluat. No seré jo qui tinga la gosadia de negar una evidència tan palmària, però no em resignaré a deixar-ho córrer sense proposar-vos un senzill exercici de comprovació. Agafeu llapis i paper. Simplement consisteix a fer una llista dels títols complets dels deu últims llibres que heu llegit. Sembla fàcil però no ho és gaire. I si a penes som capaços de recordar els títols dels llibres que hem llegit, ¿veritablement creieu que retenim tots els detalls que formen la trama d’una nove-l·la o l’autèntic significat dels versos d’un poema? A manera de consell últim, us recomane que no tingueu por i us llanceu a rellegir aquells llibres que fa temps que estan col·leccionant pols a la prestatgeria. Us assegure que el pitjor que us pot passar és reconéixer-vos ridículs davant de lectures que, en el passat, us feren adelitar-vos i que hui possiblement us esfereirien. No us preocupeu, no és gens greu; es tracta d’un signe inequívoc del pas del temps, de l’evo-lució inevitable del pensament. Tanmateix, el millor que us pot passar es que us sorprengueu a vosaltres mateixa amb l’experimentació de la pruïja d’una activitat poc practicada: la relectura. El lector impacient trobarà una banqueta on descansar, el lector nostàlgic trobarà un recer on refugiar-se del pas del temps, el lector malintencionat trobarà errors que passaren desapercebuts i el lector habitual trobarà un plaer de caire diferent. Descobriran tots, el plaer de la relectura. ❦ Octubre 2004


Al tall de les reflexions que vaig tractar en el número anterior, m’agra-daria fer-ne unes altres perquè, com tots sabem, encara queden moltes discriminacions. Avui dia, el fet de ser dona encara suposa un pes gran de desigualtat, sobretot en l’àmbit laboral. És ben cert que la dona està present en moltes professions que abans només desenvolupava l’home, i cada vegada més augmenta aquesta circumstància, que no és acceptada del tot per la societat actual i açò provoca la situació que la dona ha de esforçar-se molt més per demostrar que pot ocupar el lloc de treball per al qual ha sigut contractada. La crítica totalment destructiva de la majoria dels homes ja la coneixem i ni en parlem però, en molts casos, el més dolent és la visió de gran part del sector femení, que malgrat que vivim al segle XXI, no aproven ni donen suport a les dones que accepten aquest repte. Durant la vida laboral de la dona també crea molt de conflicte el tema de la maternitat. S’hauria de prendre més consciència i respectar els nostres drets laborals. Veiem contínuament acomiadaments per aquest fet, ja que a l’em-presari no li interessa una dona emba-rassada que, per certes limitacions físiques, no arriba al nivell de producció desitjat; el període de lactància li suposa una pèrdua de diners en facilitar el temps permés segons la llei i, si es vol disfrutar del dret de la excedència per tindre cura dels fills, ni ho valoren. Sols pensen en la part econòmica que hauran de suportar, o siga, un any de cotització a la Seguretat Social sense traure cap rendiment de la treballadora. Perquè, ¿quina «culpa» tenim les dones de tindre el privilegi de poder dur una criatura al mon? No ho hem triat nosaltres però ens agradaria molt que s’apren-guera a respectar-ho. Un altre punt que marca discriminació és l’estat civil: una dona fadrina no és valorada en alguns llocs igual que una casada i, entrada en edat, és tractada socialment amb un to un tant irònic. Crec que no s’ho mereixen, la societat no hauria de creure’s amb la

les dones entre casades i fadrines. Les casades tenen uns privilegis i les fadrines en tenen uns altres. Tot açò, fa que, algunes nits, es produisquen conflictes entre els balladors i les balladores, uns que res-pecten la tradició i altres que no ho fan. [...].» «Per al meu entendre, la festa necessita d’una actualització i d’aquesta manera incorporar els drets aconseguits per les dones en tots els àmbits i així poder-los exercir a l’hora de gaudir les nostres danses [...].» «La tradició no ha de ferir els drets de les persones, però també hem de ser conscients que, el que ha fet que les danses arriben als nostres dies amb la qualitat i serietat que tenen, ha estat que tot el món tenia clar quin era el seu paper. [...].» Supose que aquesta circumstància també es dóna en alguna celebració d’altres poblacions. Estic d’acord que es necessita una actualització, però no tan sols per a la festa, hi ha més àmbits on també, desgraciadament, afecta la situació civil de la dona. En les entrevistes de treball és prou comuna la pregunta «¿ets soltera o casada?». En aquest cas, s’afavoreix la dona fadrina. Per no tindre fills és contractada amb més facilitat. L’empresari no té voluntat d’adaptar els horaris per facilitar la vida familiar ni tampoc li agrada assumir una maternitat. En canvi, a les bosses de treball d’algunes entitats públiques es puntuen les càrregues familiars, però només en el cas de ser o haver estat casada i es discrimina qualsevol altre estat civil. No es té en compte que la societat ha canviat i per això ho té molt més difícil la dona que és mare soltera i la separada o divorciada amb fills. Ara, després de tot el que hem vist, cal fer una reflexió: al llarg de la nostra vida social hem viscut diversos canvis que, pel pas del temps, ens han canviat la manera de viure. ¿Per què no deixem que aquesta evolució també s’integre dins del món de la dona i siga valorada en totes les seues formes ? Crec que totes les qüestions esmentades donen el pes suficient com per a no oblidar que existeixen. ❦

Al voltant dels drets de les dones

© Barcella - 2004

Imma Antolí

Octubre 2004

«¿Quina «culpa» tenim les dones de poder dur una criatura al mon?» potestat de jutjar ningú i menys quan cadascú tria la seua situació personal. Les dife-rències entre fadrines i casades arriben fins a les nostres tradicions i festes, un exemple el tenim en l’article publicat enguany al programa de festes d’estiu de Sant Agustí que porta per títol «Entre la tradició i l’actualitat» en el qual, Carmen Doménech i Boscà, convida els veïns de Bocairent a fer una refle-xió seriosa sobre alguns aspectes de les tradicionals danses: «¿Per què té que ser casada la dona cap de dansa? ¿Per què l’acompanya-ment del cap de dansa té que ser necessàriament una dona casada? ¿Per què hi ha dos torns a l’hora d’eixir a ballar? [...].» (Per aquells que no ho sàpiguen, en el primer torn eixien a ballar al rogle gran les dones casades i, en el segon, les que no ho són). «Com es pot veure, el temps va passant i les coses van can-viant, res és de ‘tota la vida’ i, d’aquesta manera, la festa va millorant [...]». «Crec que cal anar pensant en fer una anàlisi crítica de la realitat de les danses i d’algunes accions i protocols que conserva que són veritablement discriminatòries entre les dones que participen en la festa. És a dir, a la festa hi ha una sèrie d’accions que discriminen

13


© Barcella - 2004

Pel títol d’aquest article, alguna persona hauria pogut intuir que els hi parlaria de la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Doncs no, no és el meu objectiu, donat que no domine gens ni mica el món del cinema i, a més a més, aquest director no m’agrada massa, tot i que he de reconéixer que aquesta darrera pel·lícula està força bé. No, no els parlaré del ressò que ha tingut La mala educación d’aquest director internacional, sinó d’una altra mala educació. Resulta que –segons hem pogut llegir a la premsa– en el darrer plenari de l’Ajuntament d’Orba, el regidor de Sanitat del PP, Pedro Giménez, va conceptuar de «maleducat» el portaveu del BNV Joan Caravaca. Però no pensen que l’insult fou per diferències polítiques sobre el model de sanitat local, ni sobre el Pla Urbanístic del poble o sobre qualsevol altre aspecte del govern municipal. El motiu és ben curiós, molt nostre diria jo, típicament valencià. El regidor del PP, en un acte d’espanyolíssima bona educació, insultà el senyor Caravaca perquè, ¡ja hi som!, segons ell, és de «mala educació» adreçar-se en valencià al secretari de l’Ajuntament, donat que, segons ell, no entén aquesta llengua. ¿No els sembla ben curiós que després de més de vint anys d’autonomia encara ens passen aquests disbarats? ¿Com és possible que tot un secretari d’ajuntament tinga la gosadia, a hores d’ara, de posar sobre la taula que no entén una de les dues llengües oficials del país on treballa?

14

La mala educació Vicent Luna i Sirera

Orba, a la Marina Alta.

«Qualsevol pot fer servir el valencià sense escoltar que és un mal educat» ¿Quina mena d’Administració autonòmica tenim que permet tindre un funcionari desenvolupant un treball públic i no haver-li exigit que dominara la llengua pròpia d’aquest país? Perquè, anem a veure, ¿qui és el maleducat en aquest cas, el regidor del BNV que no està fent res més que expressar-se en la seua llengua, que és del tot oficial, o el senyor secretari que no la coneix? El portaveu del BNV va fer ús d’un dels seus drets i el secretari està incomplint la seua obligació de conéixer-la. En tot cas, el maleducat és aquell que, ocupant un càrrec de l’Administració, no domina la llengua d’ús d’aquesta. I és que durant molts anys, fins i tot segles, als valencians ens han transmés, generació rere generació, com si volgueren que ho tinguérem gravat en els gens, que era de mala educació adreçar-se en català a qualsevol persona sense saber quina llengua parlava. Encara més, en qualsevol conversa, quan algun dels interlocutors afegia que no ens entenia, nosaltres ens hi sentíem avergonyits, no fos cas que aquest interlocutor patís algun mal. Era –per a molts encara ho és– un remordiment molt greu adreçar-se en la nostra llengua i que l’interlocutor ens contestara aquella frase tant lapidària «a mi, o me hablas en cristiano o no te entiendo». Per això als valencians ens han fet tant ben educats,

com el regidor Pedro Giménez que, sentint vegonya aliena, eixí en defensa del pobre secretari. Ei, ¡ja està bé! ¿És que han d’estar sempre perdonat-nos la vida? ¿Hem de viure frustrats per aquesta «mala educació»? ¿Hem d’estar sempre pendents si ens entendran o no? ¿En quin altre lloc del món passa aquest disbarat? Els hi agrade o no a alguns, a casa nostra, al País Valencià, hi ha dues llen-gües que són oficials, el valencià i el castellà. I oficials vol dir que qualsevol les pot fer servir quan vulga i amb qui vulga, sense cap tipus de neguit, sense haver d’escoltar que li diuen que és un mal educat. «La mala educació» que vam rebre durant el franquisme, i que ens va fer més mal que una apedregada, ha determinat les nostres vides. Repressió sexual, com denuncia Almodóvar en la seua pel·lícula, adoctrinament ideològic i religiós, mani-pulació històrica i, com no, autoodi lin-güístic. Han estat molts anys reprimint-nos la nostra llengua, recordant-nos que allò que parlàvem no servia per a res, i que era de mala educació adreçar-nos a qualsevol persona en la llengua pròpia. Aquesta «mala educació» està gravada molt endins de nosaltres, per això, i per altres motius, el poble valencià és tant perplex, fràgil i pateix una gran manca d’identitat. Mentre no superem aquesta «mala educació», mentre no ens alliberem d’aquesta repressió, continuarem sent un poble acomplexat, humiliat i amb un sentiment d’autoodi. ❦

Octubre 2004


valencià. Fins el nom del Amb aquest títol vull Col·lectiu Serrella ens va parafrasejar l’article estar traduït a «Colectivo Sobre Alcoi, l’Alcoià i els Serrella» en una gestió alcoians, una excel·lent administrativa. També reflexió de Josep R. Nebot, Josep Miquel Martínez l’Ajuntament de Villena publicat al núm. 13 de es va negar a escriure Barcella, sobre la minsa «Banyeres de Mario-la» voluntat política i social de en valencià en la placa del fer comarca. Nebot explica carrer que va inaugurar. que, «per a molts alcoians Espere que els alumnes i alcoianes, no hi ha cap, –exempts de l’assignatura de comarca, ni falta que en de valencià– de l’institut de fa», i acaba dient que «no Villena ja no diguen, com es tracta de recuperar, sinó ens deien als banyerencs més aviat de construir» d’aquella època, «háblame perquè «o construim la en cristiano». comarca que volem i La qüestió és que, si els necessitem, o ja vindran villenencs són valencians ells –els de sempre– i ens per voluntat pròpia, no imposaran una altra». s’entén la beligerància Mentre Alcoi ens segueix Exposició fotogràfica sobre el poble sahrauí a la Casa de Cultura de Villena. que demostren envers la ignorant a la resta de pobles llengua identitària dels de l’Alcoià, un altre cas ben valencians. Una altra cosa és que no diferent és el de Villena i la seua batalla per vulguen pertànyer al País Valencià. Si annexionar –de facto– tots els pobles que és aquest el cas, estic segur que ningú pot a l’Alt Vinalopó. Ja té pràcticament vol retenir ningú contra la seua voluntat. guanyada la voluntat de Biar, la Canyada, Si la llengua pròpia de Villena és el el Camp de Mirra i Beneixama, pobles castellà, com la pròpia de Banyeres és el de l’Alcoià que no tenen més remei que renvalencià, ¿per què un ciutadà de Vi-llena dir-se a Villena perquè Alcoi no sap ni que ens pot parlar a nosaltres en la seua existeixen. La lluita de l’Alt Vinalopó per llengua (oficial) però nosaltres no podem annexionar-se també Banyeres compta amb decideix eliminar la província de Xàtiva par-lar-los a ells en la nostra llengua la inestimable ajuda de Ràdio Villena SER, i que Villena es reintegre a Múrcia. Però (oficial)? Si es fa la prova d’adreçar-se la qual repeteix, des de fa més de vint-i-cinc la cosa no acaba ací, al remat, els polítics a alguna empresa o servei de Villena en anys, que els pobles d’aquesta banda de la jacobins decideixen que el Marquesat valencià, és habitual veure males cares Mariola els pertanyen administrativament. de Villena s’unisca de nou a la província per haver tingut «l’atreviment» d’emprar Però aquesta situació no tindria res de d’Alacant en 1836 i els villenencs tornen una llengua que –solen dir– no entenen. cridaner si no portara aparellada una paraa ser valencians. Costa d’assumir que molts villenencs doxa. I és que, la majoria d’aquests veïns Aquest trasbals a través de la història estudien l’anglés o el francés a les escoles villenencs que «tant ens volen», perden pot ser motiu d’un conflicte d’identitat alhora que no volen sentir parlar el tota l’estima per les nostres persones quan per als villenencs. Recorde que molts valencià als seus veïns que es relacionen passem a temes de llengua o d’identitat dels meus companys de l’institut de amb ells tots els dies. I si molts villenencs col·lectiva. En una ciutat solidària com Villena, afirmaven que mai s’havien no volen escoltar-ho, no cal dir el que Villena que té grup propi d’Amnistia Intersentit ni valencians ni castellans. pensen de parlar-ho. nacional o que fa tots els anys campa-nyes És lícit que Villena vulga augmentar Si es fa una negació reiterada a la pels drets del poble sahrauí, sorprén que el recompte d’habitants que demanden identitat d’altres cultures és perquè els hi haja villenencs que no volen ni sentir els seus serveis per a pressionar l’Adminprejudicis pesen massa. Tant de bo amb parlar dels drets lingüístics de les persones is-tració amb l’argument que, com que té l’educació de les noves generacions es que viuen al seu costat. més població que atendre, necessita més puga desactivar aquesta situació viciada El cas històric de Villena és prou curiós infrastructures i recursos. Elda, per tenir per què el saber comunicar-se amb més per la gran quantitat de vegades que ha més població, li resta a Villena alguns llengües siga un valor i no un desmèrit. canviat d’ubicació administrativa. En serveis i es pot entendre que els villenencs Villena estira per un costat i Alcoi 1822, l’Administració borbònica decideix utilitzen totes les armes al seu abast. afluixa per l’altre mentre Biar, la dividir l’antic Regne de València en Malgrat els seus motius, no es pot Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama quatre províncies –Alacant, Castelló de voler el benefici comercial alhora que se i Banyeres de Mariola esperen que algú la Plana, València i Xàtiva– i afegir la coli nega al client una cosa tan bàsica com els done l’oportunitat d’expressar la marca murciana de Villena a la d’Alacant. utilitzar el seu nom propi. Perquè és quasi seua opinió. Perquè, alguna cosa tindran És aleshores quan els habitants de Villena imposible que algú que anota el teu nom a dir aquests ciutadans en el futur que passen a ser, legalment, valencians. El a un comerç, un restaurant o una empresa volen per als seus pobles... ❦ 1833, l’Administració dels Borbons de Villena, respecte que pots tenir un nom © Villena.net - 2004

Sobre Villena, l’Alt Vinalopó i els villenencs

«En una ciutat solidària com Villena, sorprén que no vulguen sentir parlar dels drets lingüístics»

Octubre 2004

15


La realitat de l’autogestió

La vergonya del mur

L’Ateneu Popular Arrels va nèixer a les darreries del passat any, amb el clar objectiu que fomentar la cultura participativa i associativa tant al municipi de Beniarrés, com a la comarca del Comtat, la Vall d’Albaida i l’Alcoia. Això sí, deixant clar el nostre objectiu popular així com reivindicatiu, ja que des d’un primer moment treballem per la aconseguir la concienciació social, tant del poble com de la comarca, amb la base ideològica del socialisme i l’objectiu social de l’alliberament nacional de la nostra nació, els Països Catalans. L’Ateneu com a tal, va ser creat des de l’assemblea intercomarcal Vall d’Albaida-el Comtat de l’organització socialista Endavant-OSAN, la qual participa de forma activa tant en l’organització de les activitats culturals, com ajuda amb la gestió de l’Ateneu. Gestió que funciona per si mateixa, és a dir, que l’Ateneu Popular és totalment autigestionat, ja que funciona gràcies a les activitats que realitza, sense acceptar cap tipus de subenció, fet que li permet la total independència en el seu funcionament com d’actuació i plantejament social. Açò, que en un principi va dificultar l’inici de les activitats del casal, però que a poc a poc i amb el treball diari dels seus militants li ha donat conti-nuïtat i força en el seu funcionament. Des del seu inici al mes de desembre, ja han estat moltes les activitats que s’han realitzat des de l’Ateneu Popular Arrels, combinant el caire reivindicatiu amb el desbarjo, però tenint sempre clar l’ideal i plantejament a seguir. Així, practicament per a la totalitat dels caps de setmana dels darrers mesos s’ha dotat l’Ateneu d’unes activitats que el fan romandre obert, esdevenint en un centre d’atracció social, per mitjà de les activitats realitzades. Darrerament hem obert un cicle de cine-fòrum, amb la visualització de diferents pel·lícules i documentals de caire reivindicatiu com El efecto Iguazú, La Hane, La fuga de Segovia, entre d’altres, la presentació de la revista d’actualitat Barcella o la revista de consum responsable Opcions, com també el concert de rock inaugural, l’actuació del cantautor de Xàtiva Feliu Ventura, o l’organització del 25 d’abril, amb altres associacions de Beniarrés, on prop de 100 persones es manifestaren pel municipi i participaren en les activitats programades. De cara a la resta de la comarca del Comtat, mantenim bons contactes amb altres organitzacions amb la mateixa base ideològica i objectius que la nostra, tant amb l’assemblea d’endavant com amb Maulets, així com relació amb diferents ateneus i casals de l’Alcoià-Comtat com el Panical, Riu Viu o Casal Jaume I-Centre Ovidi Montllor, tots d’Alcoi, entre d’altres. De cara a un futur no molt llunyà, allò que pretenem és consolidar l’Ateneu tant en activitats a realitzar com en gent que ens visite i ajude a organitzar la lluita del dia a dia, i consolidar l’opció de la independència i el socialisme. ❦

Fa uns anys, ja m’afligia al dir-li –sense creure-ho– adéu a la Pedrera. L’adéu va ser el mortalment temut, el més temut, el de pitjors resultats. La màquina poderosa va passar, va assolar, va eliminar, no va deixar ni el sòl que donava nom al pla, ni la pedra que li donava nom, ni timó, ni romer, ni argelagues, ni ombra del que va ser. Com a testimoni del que va haver-hi, van quedar dos pins i dos carrasques diminutes que, com que romanen en una de les portes que li han posat a la urbanització, no tardaran en ser eliminades. Tota la bellesa que li donava nom i fama al lloc ha desaparegut arrossegada per la màquina, desbrossada per l’asfalt, menjada per

16

José Antonio Blanes Verdú

© Barcella - 2004

© Barcella - 2003

Ateneu Popular Arrels

plantes exòtiques i arbres llunyans que mai podran reproduir-se per no trobar-se en el seu medi natural; flora que només viurà a base d’atencions i aigua abundant, cada vegada més escassa. Arrancat el seu sòl, canviada la seua terra, remodelat el seu aspecte, ¿què és el que de tu queda? Del Pla Roig només queda la primera paraula, fins i tot el seu color propi ha desaparegut. De la Pedrera no queda ni la més mínima pedrera, ni una pedra. De la serreta de la Neu només queda el nom d’un xalet. Quan la gent era menys «civilitzada» i construïa a la Pedrera, respectava al màxim la flora autòctona que tenia en l’entorn, els plànols de les cases es feien conservant al màxim el medi ambient i això que no s’escoltava cap paraula de conservació del medi ambient. Ara que inclús l’entorn està protegit, s’han fet les majors aberracions conservacionistes possibles i este poble, tan amant de la natura i de les seues coses, roman amb la boqueta tancada. Doncs bé, sembla que les calamitats no vénen soles. No sé si serà per a aïllar-se en un mas, per a guanyar-li terreny al cel, perquè quede estèticament lleig o per a fer un nou castell, estan delimitant la famosa urbanització a la qual em referisc, per la cota sud, amb un mur de vergonya visible des de molt lluny perquè quede estèticament i ridículament més lleig, i no és ni de bon tros discret. Possiblement, el pinten de color verd perquè faça joc amb l’entorn exterior o deixen el ciment interior tal qual. Siga com siga, ací tindrem un mur de vergonya més anys del que va durar la vergonya de Berlín i que, possiblement, traspasse la poca vergonya de Sharon. ¿Hi ha algú? ¿Algú s’assabenta d’alguna cosa? ¿No hi ha lleis, normatives i no sé quantes coses més? ¿No hi ha el més mínim sentit de l’estètica? Esta paret em recorda l’empremta conscient que un adult, a qui suposem en ús de raó, fa en el paviment fresc d’un carrer perquè perdure la seua burrada i perquè el recorden, a través dels segles, com l’incivil i maleducat que va ficar la pota a posta. ¿Recordeu que intentava enumerar les savines que hi havia en aquest entorn? Només en queden dues que estan protegides per trobar-se dins de dos xalets d’anterior edificació, la resta han desapa-regut sense combat i això que eren i són espècie protegida. Perquè que ho sàpien tots: per a la nostra vergonya ens han co-l·locat un mur al capdamunt de l’expedrera. ❦ Octubre 2004


El Centre d’Estudis Contestans es va crear l’any 1971 per una quinzena d’amics, després d’una excursió. El seu objectiu va ser i és promoure la investigació científica a tots els nivells, conservar i augmentar el patrimoni cultural i promoure el desenvolupament contestà, com també fomentar la seua evolució amb la utilització dels mitjans adequats per a la seua divulgació. Sense deixar de banda la prospecció de zones i la denúncia a la Conselleria de Cultura d’agressions contra el patrimoni. Però, a més d’això, el Centre és especialment conscient que la millor manera de protegir el patrimoni és la divulgació amb la màxima seriositat. La seua labor pot trobar-se en la revista Alberri, que des de 1988 publiquen anualment (de la qual han aparegut catorze números), en els coneguts programes de festes dels pobles de la comarca i en publicacions especialitzades, ja que és permanent la relació amb universitats i museus valencians i l’intercanvi amb prop de 300 centres de l’Estat i una seixantena d’estrangers. Ara com ara, després de trenta-tres anys de funcionament hi ha més de seixanta membres integrats en les diferents especialitats els quals abonen aquell projecte inicial amb una nota excel·lent. Tot el treball és voluntari i gratuït, els ingressos provenen de les quotes dels socis, la venda de publicacions, les subvencions i les entrades al Museu. Els càrrecs són biennals i prorrogables; l’actual president és Pere Ferrer; la vicepresidenta, Empar Soler i el secretari, Enric Català. La seu pròpia es va adquirir en 1985. Es tracta d’un cèntric edifici a Cocentaina, amb 624 metres quadrats, on s’inaugurà la primera col·lecció museogràfica i on, des d’octubre de 1995, es troba instal·lat el museu, que des de març passat està reconegut oficialment com Museu Arqueològic i Etnològic del Comtat. A la planta baixa, hi ha sis sales destinades a etnologia, on es troben exposats els tres cultius bàsics de l’agricultura mediterrània: el blat, el vi i l’oli; i dues mostres permanents: l’arqui-tectura

Comtal amb motiu de la Fira de Tot Sants. Des de 1979 se n’han fet dotze i moltes d’elles després han rodat per pobles com ara Biar, Finestrat, Xixona, la Vall d’Uixó, Callosa d’En Sarrià, o altres museus. La temàtica d’aquestes exposicions potser dóna una idea ben concreta del seu abast: Ceràmica medieval; Mostra d’art rupestre de la Marina Alta i Baixa, l’Alcoià i el Comtat; La tradició vinatera del Comtat; El blat i els molins de farina; L’olivera i l’oli al Comtat; El Comtat i l’època medieval, segles XII-XV; L’art macroesquemàtic; El Comtat, una terra de castells; L’art llevantí; Cocentaina, la fotografia de Rafael Camps; i l’última, de 2002, Cocentaina, la fotografia de Josep Llopis «El Retratiste». Enguany no se n’ha fet perquè la programació de l’Ajuntament vol fer en aquesta sala una altra cosa. Ara hi ha unes deu persones que estan acabant un projecte que tracta l’arribada de les clarisses a Cocentaina, fa 350 anys, ja que aquest convent de monges de clausura conserva un patrimoni molt ric, tant en arquitectura, pintura, orfebreria, com de biblioteca. Pròximament, i per mitjà del patrocini de la confraria contestana Pia Unió, aquest projecte es materialitzarà en un llibre. Un altre treball en curs és el que està fent un altre equip sobre el molins hidràulics al Comtat, a partir d’investigacions en l’Arxiu del Regne, del Patriarca i diversos arxius notarials. Finalment, també es publicarà prompte la segona part de l’obra Cançoner de Just Santsalvador. Fa uns anys també es creà l’Asso-ciació d’Amics del Centre d’Estudis Contestans-Museu i Patrimoni Cultural del Comtat que té dos centenars de socis, i és una important plataforma de suport humà i econòmic per al CEC, ja que es manté molt activa. Entre altres coses, organitza viatges culturals a llocs com ara Atapuerca, el MARQ o Segòbriga. Centre d’Estudis Contestans: Carrer Major, 3, Cocentaina (CP 03820). Telè-fon 966 500 197. Horari: de 16 a 19 h, de dilluns a divendres. ❦

© CEC - 2004

El Centre d’Estudis Contestans

Octubre 2004

Vicent Berenguer

Pere Ferrer, president del Centre d’Estudis Contestans.

«La millor manera de protegir el patrimoni és la divulgació seriosa» rural i els recipients ceràmics. I, a la primera planta, tres sales més dedicades a prehistòria, tecnologia lítica, arqueologia ibèrica, romana i medieval (segles X al XV). L’any passat van rebre prop de tres mil visites, entre particulars i grups. L’entrada val un euro. Hi ha també un important i necessari conjunt de serveis que presten una ajuda molt valuosa per als objectius de l’entitat: la biblioteca, amb més de vint mil volums, l’arxiu documental de plànols, fotografies i diapositives, el laboratori de restauració, el departament d’audiovisuals i el d’informàtica. De moment està duent-se a terme una important tasca de digitalització de tot l’arxiu, ja que la diversa documentació de molins, corrals, castells, aljubs, caves de neu, etc., de tota la comarca és molt nombrosa i així podrà avançar-se millor en els treballs. Una important conseqüència del que s’ha exposat du a una de les activitats potser més característiques que són les exposicions biennals, de les quals generalment s’edita el catàleg corresponent. Aquestes són fruit d’investigacions sovint fetes amb la col·laboració d’especia-listes del Centre o no. Fins ara, les exposicions s’han instal·lat al Palau

17


Lima Azimi Manel Beneyto

Reconec que, quan la vaig veure entre les corredores d’una de les sèries eliminatòries de 100 metres, vaig pensar que es tractava d’una col·laboradora que retirava la roba de l’èlit mundial de l’atletisme de París. Però quan vaig observar-la ensopegant amb els tacs a l’eixida, junt amb altres participants, tan primes i embotides amb les malles i els tops, tenses, concentrades, hem vaig adonar –a pesar del meu curt entendre d’atletisme de pista– que alguna cosa no anava bé. ¿Què feia aquella doneta amb una vestimenta tan impròpia com uns pantalons de xandall, esportives de corredor popular i samarreta de mànega curta? ¿Era una espontània? Doncs no, perquè va eixir darrere de les seues competidores, que la van dei-xar perduda pel carrer número 1, lluint el seu dorsal amb la mateixa xifra. Era una atleta del minso equip representatiu d’Afganistan, la qual cosa augmentava més el meu interés, però açò no responia a l’enigma ni, tant se val, a la meua curiositat. ¿Què feia una dona amb roba de footing en el santuari de l’atletisme mundial, amb les primeres dames de la velocitat i competint amb un dorsal oficial? La corredora intrusa és afgana, estudiant de filologia anglesa i literatura a la Universitat de Kabul. Té 22 anys i va començar a practicar l’atletisme fa tres mesos, entrenant-se en una nau industrial per no disposar de pistes esportives. Fou la més ràpida de les huit que formaven l’equip. A París, la seua marca fou 18' 37'', quan la més lenta de les altres quaranta-huit atletes va ser de 7' 29''. Però de segur que ella es va sentir bé per haver travessat una oscura barrera, l’entrada d’atletes afgans que, de segur, seguiran el seu camí. Encara tenia vergonya que la gent li mirara els braços; fins fa poc eixia al carrer amb el burka, amagant el seu rostre a la mirada pública. No és que jo siga tant ingenu com per a creure que estem arribant a un món ideal, ni sé si els vertaders motius d’aquesta obertura de l’Associació Internacional de Federacions At-lètiques respón a una decisió democràtica, o se’n aprofiten de l’ocasió per a incloure un país al qual poder manejar. Sens dubte, les que no van ser democràtiques van ser les seues rivals en la sèrie d’eliminatòries; ni tan sols un gest de comprensió o un somriure de benvinguda. És injust, perquè Lima representava la carrera de la llibertat del seu poble, una cosa més important que qualsevol medalla. ❦ 18

La ruta daliniana Clara Berenguer Revert

Una bona mostra de l’enigmàtica personalitat del famós pintor Salvador Dalí (1904-1989) la trobem en la coneguda «ruta daliniana», en la qual podem visitar les localitats gironines de Cadaqués, Púbol i Figueres, un triangle que ens descobrirà els prodigis i les obsessions de l’univers dalinià. Figueres, on passà la seua infantesa, Cadaqués, on va viure durant més de quaranta anys i Púbol, residència de la seua estimada Gala (1894-1982). A l’actual Casa-museu Salvador Dalí, situada a la badia de Port Lligat, a Cadaqués, residència del pintor des de 1930 fins als anys setanta, hi podem destacar el seu estudi on ens crida l’atenció el sistema, ideat pel

mateix artista, que li permet pintar d’una manera més còmoda teles de grans dimensions, com també la possibilitat de descobrir alguns dels enquadraments més famosos de les obres del pintor, a través de les finestres i els balcons. És també interessant comprovar la repetida presència de la sempreviva (una planta coneguda a Banyeres com herba fematera), que adorna els racons més insòlits de les tres residències del pintor. Durant quaranta anys, Dalí i Gala, anaren ampliant progressivament aquesta barraca que passaria de ser una menuda casa de pescadors fins a convertir-se en un autèntic conjunt dalinià on les extravagàncies, molt pròpies del pintor i sobretot de les seues aparicions en públic, són la constant més repetida. El castell de Púbol, situat al municipi de la Pera, va ser durant els anys setanta la residència de Gala i, després de la seua mort, la de Dalí. És en aquest castell on se’ns descobreixen algunes pistes d’aquesta estranya parella en la qual la dependència seria la clau més visible; una dependència emocional per part de Dalí i econòmica per part de Gala. És sabut que el mateix Dalí havia de demanar permís amb una setmana d’antelació per tal de visitar el castell on Gala vivia i gaudia dels seus infinits amants. Dalí s’encarregà de restaurar-lo i «dalinitzar-lo» preocupant-se’n del disseny de mobles, pintures i altres objectes. Hi destaca la col·lecció de vestits d’alta costura que Gala acostumava a lluir, entre els quals es troben alguns models del mateix Dalí. Però són els jardins els que més desperten la curiositat i la imaginació del visitant. Els grans elefants amb llargues potes d’insecte es materialitzen en forma d’escultura en un conjunt d’arbres, flors i pedra on la realitat i l’oníric es confonen i envolten l’espectador en un autèntic somni dalinià. Finalment, és a Figueres on trobem el nucli del seu cosmos, al Teatre-museu Dalí fàcilment identificable pels ous disposats a la manera de merlets i per la rogenca façana decorada amb nombroses peces de pa. Construït sobre les restes de l’antic teatre, va més enllà del tradicional museu ja que, a més d’albergar la col·lecció més important de l’obra del pintor, aconsegueix introduir-nos en la ment de l’artista i constitueix l’objecte surrealista per excel·lència. [http://www.salvador-dali.org/]. ❦ Octubre 2004


les tasques de vigilància dels L’empresa Guadalaviar, parcs. És a dir, que els parcs concessionària del desenvolupament eòlics tindran poca o nul·la del Pla Eòlic Valencià en la Zona 15 repercussió en la contractació (serres de Banyeres de Mariola, Biar, de mà d’obra de les poblacions Onil, Castalla, Petrer i Saix), reconeix afectades. Curiosament també en l’estudi d’impacte ambiental que es parla del potencial «atractiu la construcció dels aerogeneradors J. Ricard Berenguer turístic» dels parcs eòlics i de les de la Fontanella, la Fenassosa i l’Alt «visites guiades per a escolars», de la Creu produiran, en la seua quan dies enrere la premsa major part, afeccions «negatives» i avisava de les conseqüències «significatives» durant la construcció ne-gatives per al turisme rural i l’explotació dels parcs eòlics propers d’aquestes comarques anunciant a Banyeres, repercutint directament que els turoperadors no faran sobre el medi i el paisatge i, per promoció del turisme d’interior si tant, en el seu canvi i degradació. es construeixen els parcs eòlics. Amb l’ànim de minorar l’impacte Molt s’ha parlat, i es parlarà, d’aquestes obres descomunals, d’un Pla Eòlic totalment ambigu Guadalaviar fa públiques unes i arbitrari en la ubicació dels «mesures correctores» generals i parcs i en el qual no s’ha tingut ambigües, vàlides per a qualsevol en compte per a res l’alt valor actuació –no importa l’hàbitat en ecològic de les nostres serres, què es desenvolupen– que tenen Excursió reivindicativa contra els parcs eòlics de la Zona 15. encara que no tinguen la qualifinomés com a objectiu fer veure Penya la Blasca, 18 de març de 2004. cació oficial de parc natural o la «viabilitat del projecte» que espai protegit per raons administratives tindria com a conseqüència que les serres de divisió del terreny. Sí que es tracta, dels voltants de Banyeres canvien de per en canvi, d’un projecte que té com una vida la seua configuració i morfologia, de les seues principals finalitats servir convertint-les en emplaçament d’empreses de manera ràpida l’electricitat a les productores d’electricitat. zones costaneres per evitar els talls en Tot i ser un document extens, no té el subministrament, sobre tot a l’època desaprofitament. Cal indicar, a manera estival, per evitar així les crítiques i d’anècdota, algunes de les seues afirmaprotestes dels estiuejants. Un objectiu cions que ratllen en la contradicció i la lloable, però no a qualsevol preu. hipocresia i que provoquen l’aparició del d’amplària» per a que «vehicles de Encara és temps per què el govern auganyot amb la seua lectura degut a que 25 m de llargària» puguen accedir tonòmic del PP reconsidere la ubicació és un estudi fet a distància i que transpira als punts on s’haurien d’ubicar els de determinats parcs del Pla Eòlic a fi de interessos econòmics creats en cada aerogeneradors, fent necessari, com a preservar alguns dels millors tresors meconclusió. Per exemple, no deixa d’existir mínim, «el moviment de més de 800 m diambientals de les nostres comarques, un veritable cinisme quan els estudis cúbics de terreny» i on cadascun d’ells sense la necessitat d’anar en contra de la sobre la velocitat del vent han estat basats necessitarà una piscina mitjana de voluntat popular manifestada en les prop en les dades proporcionades per l’Institut formigó per a la base. de 60.000 al·legacions arreplegades a Nacional de Meteorologia de l’estació Les valoracions finals en quasi tots les zones 14 i 15, a banda de les considmeteorològica situada a… ¡Cocentaina!, els apartats de l’estudi (vegetació, sòl, eracions tècniques i administratives dels quan tothom que haja pujat a la Blasca sap fauna, aigües, erosió, incendis i patrimoajuntaments i institucions públiques i que l’anemòmetre situat allí ha estat fóra ni), ja hem dit que són qualificades privades. Cal preguntar-se per què l’Adde servei des de fa molt de temps. Crida com a «negatives» i «significatives» i, mi-nistració autonòmica s’entossudeix a també l’atenció la valoració al voltant de en la comparació de la minorització de ubicar els parcs eòlics únicament en les l’impacte visual dels aerogeneradors que l’impacte, es posen exemples «significaserres, quan la mar posseeix un potencial farien més de 100 metres d’alçària quan tius i và-lids» de parcs eòlics situats eòlic de vents continus que poden oferir es diu, textualment, que vistos a més de 7 a… ¡Tarifa! (Cadis) i a ¡Galícia!, ¡com un major rendiment econòmic a les km. de distància «dei-xaran de constitusi dels mateixos ecosistemes es tractés! empreses, malgrat que la inversió siga ir un intrusisme en el paisatge o fons Només en l’apartat socioeconòmic, una mica més quantiosa en principi. En escènic». Una parida que sona molt l’estudi d’im-pacte preveu afeccions aquest sentit, a Castelló ja s’ha presentat «made in Valdano», quan en un dia clar «molt positives» i «significatives», per el primer projecte de parc eòlic marítim els aerogeneradors situats a la serra de la qual cosa, pot suposar l’augment en fora del Pla Eòlic oficial que pot ser Cabdet s’aprecien perfectament des de la recaptació d’impostos municipals o la un exemple a seguir. Definitivament, Banyeres. creació de llocs de treball «temporals» i amb el ressò del sentir de molta gent En un acte de sinceritat, l’estudi en la fabricació dels aerogeneradors i, del poble, energia eòlica, sí, però no a la reconeix el gran impacte que produirà posteriorment, en el seu manteniment Blasca ni a la Barcella. ❦ l’obertura de nous camins de «8 metres a cura de personal especialitzat o en © Barcella - 2004

Parcs eòlics: la hipocresia de l’estudi d’impacte ambiental

«Les mesures correctores del informe són generals i ambigües, vàlides per a qualsevol actuació»

Octubre 2004

19


Neus Berenguer Revert Fahrenheit 9/11 El nou documental de Michael Moore és una anàlisi dels esdeveniments polítics ocorreguts als Estats Units abans i després dels atacs de l’11 de setembre del 2001. Comença la investigació qüestionant la legalitat de l’elecció en l’Estat de Florida que va catapultar George Bush a la presidència. Mostra la manipulació mediàtica i els documents que haurien sigut adulterats, analitza la propera relació entre la família Bush i Ben Laden, desvetla els interessos i els beneficis petroliers que apuntalaren la invasió armada i exposa, en tota la seua dimensió, la devastació de la guerra a Iraq. Així, Moore ataca la classe empresarial i política del seu país, representada per Bush, explica per què els joves pobres i marginals són els únics que segueixen incorporant-se a l’exèrcit i reivindica el lloc del ciutadà, que ha perdut els seus drets i garanties individuals després dels atemptats davant de les fortes mesures de seguretat i vigilància. Allò que diferencia Fahrenheit de la resta de treballs de Moore és l’escassa aparició en cà-mera del director, que d’alguna manera és la seua marca registrada, a favor d’un major ús d’imatges d’arxiu excel·lentment utilitzades. Mitjançant aques-tes va cohesionant la pe-l·lícula alhora que introdueix multitud d’informes i documents, totalment contrastats, que l’argu-menten. Cal destacar-hi també l’encertada tria del fons musical que il·lustra a la perfecció les intencions del director: «aconseguir tirar del poder l’actual president». Aquest és precisament un dels factors més criticats pels seus detractors, que l’acusen d’ésser un manipulador. La seua arma principal és la insinuació. Amb les mitges veritats condueix l’espectador al seu terreny, apel·lant sovint el sentimentalisme, típic i efectiu recurs nord-americà que ho empara tot, des del discurs polític i ideològic (patriotisme) fins a la publicitat i el cinema comercial (exemplaritzat en les comèdies romàntiques de Hollywood). Crida l’atenció ja no sols la plasmació de les barbaritats comeses durant els quatre anys de l’administració de Bush, sinó com despulla la figura d’un líder, un autèntic fhürer de les masses, i buida de sentit el seu discurs. Es tracta del contrast entre els dos George, un de primer presentat com un pe-rot mancat d’iniciativa i coherència i un darrer altiu, crescut amb el recolzament del poder i una estudiada propaganda. Tot i tractar-se d’una projecció obertament tendenciosa tampoc no hi trobem massa de nou, doncs tots coneixíem ja els seus pilars bàsics: la corrupció del poder, la santificació d’una guerra i al cap i a la fi, vendre’ns la moto. De tota manera convé prendre’s la curiositat de veure situacions tan banals com quotidianes que acabem per admetre com una anècdota més. Si fa no fa, ¿per què les dues parts no podrien servir-se del sentimentalisme per refrescar la memòria de la gent? ¿És que en dues posicions enfrontades no hi cap l’objectivitat? ❦ 20

Àngel Beneito i Lloris, Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d’industrialització, Universitat Politècnica de València, Alcoi, 2003, 293 pàg. El rigorós treball realitzat per l’historiador Àngel Beneito ens descriu com van ser les condicions de vida de la majoria de la població d’Alcoi durant el procés d’industrialit-zació que va començar a principi del s. XIX i que va tenir unes conseqüències per a la salut i la qualitat de vida dels alcoians, en una societat en canvi que alhora demanava unes solucions als diferents problemes sanitaris i d’habitatge i de les condicions de vida en general. El llibre analitza l’evolució de la població alcoiana i les condicions higienico-sanitàries en què vivia la majoria de la població, la progressiva dotació d’infrastructures bàsiques que anava aconseguint el municipi i també les diferents epidèmies de còlera i de grip que van assotar la ciutat i la seua repercussió en vides humanes. Per últim, s’analitzen les causes de mort més habituals que es produïren en aquest trànsit demogràfic i sanitari d’una societat agrària fonamentalment a una industrial, i si el procés d’industrialització va imposar uns ritmes d’emmalaltir i de morir diferents als que s’hi donaren a la resta de municipis on l’economia agrària imposava unes formes de treball i d’alimentació diferents i hipotèticament més saludables. Tot dins d’un context a principi del s. XIX quan la majoria de la població camperola dels pobles del voltant d’Alcoi treballaven a temps parcial en el cardat i filat de la llana i que els permetia augmentar els minsos ingressos de l’economia agrària de secà que practicaven. Quan els fabricants decidiren centralitzar tot el procés fabril a les fàbriques, provocaren la crisi de la indústria domèstica i, per tant, reduirien els ingressos dels agricultors. Però aquest procés era imparable. Cada vegada es necessitava abundant mà d’obra i barata, accentuant la vinguda d’immigrants a buscar un salari. L’autor es pregunta si Alcoi estava preparada per a rebre esta quantitat d’immigrants i créixer tan ràpidament, i si Alcoi disposava d’una sèrie d’infrastructures bàsiques, xarxa d’aigües potables, de clavegueram, d’habitatges, d’escoles suficients, d’assistència sanitària. Ell va donant resposta a tota aquesta sèrie de preguntes. Òbviament Alcoi no estava preparada per a aquestos canvis perquè la manca quasi absoluta d’infrastructures bàsiques era insuficient per a la gran massa de població. La falta d’higiene i d’habitabilitat afavoriren la proliferació de malalties infeccioses i processos epidèrmics que afectaren greument la classe proletària. També els elevats impostos municipals, ofegaven econòmicament els treballadors que contribuïen majoritàriament a les càrregues del municipi. A més cal afegir l’explotació laboral a què eren sotmesos amb salaris baixos, jornades laborals esgotadores, treball femení i infantil inhumà, sense cap tipus d’assistència social, ni subsidi d’atur, ni assegurances per malaltia ni accident. I la promoció social mitjançant l’educació i la Octubre 2004


cultura estava restringida exclusivament als rics. Àngel Beneito ens des-criu i ens demostra com eren les condicions d’eixa classe treballadora, que estava contribuint al procés industrial i que va convertir la ciutat durant molts anys en una trampa inhabitable per a milers de veïns. Però tota una generació de metges higienistes es preocuparen de denunciar la tràgica situació social i sanitària que patia la classe obre-ra alcoiana i que també es donaven a tots els municipis de la comarca on s’havia començat la industrialització. Com molt bé diu Bouchardt, al qual cita Beneito, «el ric mor menys que el pobre» i queda clar en el pre-sent treball que molts dels treballadors que estaven sotmesos a aquest procés de producció industrial, tenien per regla general una sèrie de mancances que els abocaren a tenir menys talla corporal, més mortalitat, més facilitat per contraure epidèmies i elevats índex d’alcoholisme i de tuberculosi que repercutia en una menor esperança de vida, elevades xifres d’inadaptació social, de violència, de criminalitat, de prostitució i en tenir més nombre de fills. Així doncs, en la segona meitat del s. XIX, els diferents ajuntaments de la ciutat van haver de pal·liar la falta d’infrastructures bàsiques que patia la ciutat, encaminades a suavitzar les dolentes condicions d’habitabilitat. Però les obres i serveis públics que milloraren les condicions de vida de la ciutat, cos-taren molts diners que van suposar un esforç contributiu al qual van estar sotmesos els veïns, sobretot els més desprotegits, tancant un cercle viciós difícil de superar per a aquesta gran majoria de treballadors. FRANCESC GARCIA. ❦

Gil-Albert i en el núm. 1, el Tractat d’Almizra), una entrevista, diverses col·laboracions sobre autors i artistes alacantins, sobre literatura i cine; també una secció de publicacions on es ressenyen les edicions de la institució i una pobra secció dedicada a la xarxa. Peca d’un excés d’«alacantinisme» ja que oblida prou la resta de comarques: només tenim els dos monogràfics esmentats i una entrevista a l’autora de best-sellers M a t i l d e Asensi, feta a «Ba-ñeres» l’octu-bre de 2003 pel periodista camper José Ferrándiz (núm. 0). Amb tot, hi ha contribucions molt interessants, com la que fa Anna Esteve sobre els nostres escriptors més pròxims; Lorenzo Hernández sobre l’esclavitud a les nostres comarques; la ruta de Miguel Hernández (núm. 0); qui era Quijano i per què té un panteó i jardí a Alacant (núm. 1). La revista fa poc honor al títol El Salt (la finca d’estiueig de Gil-Albert a prop d’Alcoi) perquè la presència de la nostra llengua és testimonial i amb abundants errades atribuïbles segurament a la impremta. Finalment, malgrat que en els editorials es fa gala de la seua suposada independència, és abundant la presència de fotografies amb els polítics de torn de la institució provincial en actes de diversa índole. VICENT BELDA. ❦

El Salt, revista de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, 2004, núms 0-1, 60 pàg.

María Teresa Chàfer Huguet, Aroma de santidad. La vida de la beata Piedad de la Cruz contada por una paisana, edició de l’autora, Bocairent, 2004, 93 pàg.

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert presenta aquesta revista que pretén ser un referent de la ciència, l’art i la cultura de la «província» d’Alacant: té un disseny prou acurat, és a color i amb abundants fotografies. Té les seccions típiques d’aquest tipus de publicacions: un tema més extens al principi (en el núm. 0, Octubre 2004

reposen les seues restes. Fou la fundadora de les Hermanas Salesianas del Sagrado Corazón de Jesús i destacà per dur una «vida d’amor a Déu i d’entrega al proïsme» que ja li donà fama de santa encara en vida. El llibre que ara veu la llum fou presentat a la casa de cultura de Bocairent el 23 de juny per l’autora i les autoritats parroquials i municipals. Hi destaca la nombrosa documentació referent a l’origen bocairentí de la futura santa, com ara la partida de naixement (el seu nom original era Tomasa) i el seu arbre genealògic; així mateix, hi ha la reproducció de documents de les seues fundacions. També són curioses algunes des-cripcions i fotografies antigues del poble (com ara les imatges del sant Crist i de sant Blai que foren destruïdes du-rant la Guerra Civil). L’estil de l’autora és marcadament religiós, amb abundants cites atribuïdes a la monja, amb moltes recreacions sobre els monuments i la història del poble i la seua suposada influència en l’esperit de la futura beata. És tracta, doncs, d’una biografia que queda prou diluïda dins de les anècdotes i de les abundants refe-rències religioses que impregnen el text, perquè, a la fi, el que pretén transmetre l’autora és el testimoni i el missatge evangelitzador de sor Piedad. VICENT BELDA. ❦

El 21 de març de 2004 era beatificada a la basílica de Sant Pere de Roma, pel Papa Joan Pau II la Mare Piedad (1842-1916) monja d’origen bocai-rentí però que va desenvolupar la seua tasca a diversos llocs, sobretot a la localitat murciana d’Alcantarilla, on morí i on 21


© Barcella - 2003

© Barcella - 2004

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

El Teletext de Banyeres Escric aquest correu electrònic a Barcella perquè, després de parlar-ho moltes vegades amb el meu cercle d’amics, pense que no és una mania personal meua. No entenc per què l’Ajuntament de Banyeres manté el contracte amb l’empresa que gestiona la televisió local. Després de donar proves constants de la seua incompetència, ignore els motius pels quals l’Ajuntament està satisfet. El servei del Teletext sempre està ple de faltes d’ortografia, tant en castellà com en valencià i sembla que a ningú li importe. Potser s’hauria de demanar a l’empresa que gestiona el servei que contractara alguna persona amb l’ESO aprovada per què repassara els textos abans d’emetre els anuncis. Si parlem de les emissions locals de televisió ens podem posar a plorar. Les retransmissions dels plens són inaudibles en molts moments, i no és un problema puntual perquè açò pasa totes les vegades. Un capítol a part el tenim en l’última retransmissió de les festes de moros i cristians, quan els actes que s’havien de fer en directe es van fer en diferit. Potser podríem ser comprensius amb els problemes tècnics, però és que les irregularitats en les emissions són la norma habitual des de fa anys. Si a tothom se’ns exigeix en el nostre treball que fem bé les coses, ¿per què l’Ajuntament de Banye-res passa per alt la mala qualitat del servei? ¿És que no hi ha cap altra empresa audiovisual solvent que estiga interessada en aquesta funció? No vull acabar sense felicitar-vos pel esforç informatiu que feu. Almenys hi ha un espai on poder expressar les coses que passen en el dia a dia. ¶ Joan J. Albero (correu electrònic) 22

Supressió del concurs de vestits de paper Vull enviar-vos aquesta carta perquè m’agradaria protestar i no sé com fer-ho. Es tracta del concurs de vestits de paper que organitza el Museu Valencià del Paper de Banyeres de Mariola. Tots els anys he vist les bases a l’Escola d’Art d’Alcoi i enguany, al veure que no les penjaven al tauler d’anuncis, vaig entrar a Secretaria per a preguntar per què no es publicitava. Em van dir que l’Ajuntament de Banyeres havia decidit no fer el concurs aquest any. M’he informat i sé que s’ha produit un canvi de govern a Banyeres. ¿És aquesta la causa de l’eliminació el concurs? Si és així em quede molt trista perquè, si un nou govern municipal s’ha de carregar les coses dels ante-riors governants, només perquè «ho han fet els altres», no anirem enlloc. El concurs tenia un èxit extraordinari i no trobe cap motiu per a suprimir-lo. I després ens retreuen als joves que passem de la política... ❦ Maria Agulló (correu electrònic)

¿Perquè no es pren el model de Guardamar? Fent una ullada per Vilaweb, he vist una notícia que m’ha cridat prou l’atenció. Després de de tenir huit anys el mateix govern a Guardamar, el nou govern municipal que ha entrat ha promés un canvi radical. Una de les primeres accions ha sigut el canvi de Octubre 2004


l’edició de la pàgina web del poble de Guardamar per a que estiga ara totalment en valencià, inclosa també la publicitat. Tot en valencià, anuncis i edictes: això sí que és un autèntic compromís per la llengua del nou govern municipal. Jo em pregunte, si el periòdic Crònica de Banyeres és debades i pagat per tots els banyerins amb els seus impostos, ¿per què no hi ha edició en valencià? Si no volen fer-los tots en valencià,

que en facen una tirada. Si no volen repartir-los, que els deixen als llocs on anem habitualment, on els podrem agafar. Així es respectarà el dret dels banyerins que volem llegir el periòdic del nostre poble en valencià. L’actual ajuntament també podria fer com el de Guardamar, demostrar o adquirir un compromís per la llengua i això seria una bona opció. ❦ Antonio Pascual Garcia Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.