Page 1

Barcella verda

Eòliques Indefensió davant del robatori d’aigua

Comunicacions

Trobades Història d’un potent moviment social El compromís per la llengua Ara fa deu anys de la Trobada a Banyeres

Entrevista

Vicent Romans

Llengua i cultura Horitzó 2007: guanyem el futur L’oblit d’Àfrica La Rata Cellarda Dia Internacional de la Dona Situació insostenible de l’abocador de Bocairent


Número 22 - juny 2004 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto

© Barcella - 2000

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

l’electorat. Barcella El quart poder Tampoc cal ofereix en presentar les aquest número persones que es informació comprometen a sobre les treballar per les diverses causes comunes mobilitzacions com a herois, ciutadanes dels però sí que és darrers mesos. just mostrar S’han preparat el nostre activitats reconeixement reivindicatives a la gent que com les dedica les seues Trobades, hores a aquestes protestes per batalles, que salvar els Final de la manifestació per la gestió pública de l’aigua a Alcoi en 2000. s e m b l e n aqüífers de perdudes al la serra de seu comen-çament, però que obrin Mariola, denúncies d’abocadors il·una porta d’esperança en moltes legals o convocatòries per a impedir de les qüestions que afecten tota la l’impacte mediambiental dels parcs comunitat. El compromís no és fàcil ni eòlics sobre el patrimoni natural. còmode i és per això que va tan escàs. Molts ciutadans intenten arribar allà Tampoc no ajuda el corrent dominant on no ho fa el poder de l’Adminisd’«operacions triomf» imperant als tració de la manera que més caldria. mitjans de comunicació, on el treball Moltes vegades, els nostres goveranònim i col·lectiu és poc valorat. nants dificulten subtilment la recuAmb tot i això, sempre reconforperació lingüística quan no s’oposen ta constatar que cada any s’hi incora les Trobades, però tampoc no fan pora gent nova al voluntariat social, res per recolzar-les. O entrebanquen cultural, ecològic o de qualsevol la preservació del patrimoni natural mena. Les motivacions que porten a quan abandonen les seues funcions comprometre’s a cadascú poden ser de control i vigilància que els han molt diverses, però això no influeix estat confiades. L’opinió pública, en el resultat: una gestió democràtiperò, s’ha erigit en un «quart poder» ca i transparent de la societat en la que obliga els governs a modificar qual treballem, aprenem i creixem. constantment les seues polítiques si no volen perdre la confiança de BARCELLA. ❦

Rafa Payá És el nou mestre de valencià… I sembla molt motivat!

Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

2

Juny 2004


© Barcella - 2004

La manifestació de Banyeres arriba a la plaça Major.

Manifestacions pels atemptats de l’11 de març a Madrid El passat dotze de març l’Ajuntament de Bocairent va convocar, una concentració silenciosa per l’atemptat de l’11-M a Madrid, a la qual acudiren centenars de veïns i veïnes recolzats pels professors i els alumnes de l’IES d’aquest municipi. L’alcalde, Dimas González, va llegir un manifest expressant el rebuig més contundent contra el terrorisme i va pregar també per una societat en pau amb el condol als familiars i amics de les víctimes. A la nit, l’Associació de Comer-ciants i Serveis de Bocairent (ACIS) va convocar una concentració silenciosa. Curiosament, no va estar l’Ajuntament el convocant. El president d’ACIS, acompanyat per la corporació municipal, va obrir l’acte i, tot seguit, el silenci va envair l’espai que ocupaven

milers de persones de totes les edats. L’alcalde, a títol personal, va dirigir unes paraules de condemna als terroristes i de solidaritat a tots els afectats i va agrair també la res-posta dels bocairentins que, per acabar l’acte, esclataren en un gran i llarg aplaudiment. La població de Banyeres va viure la manifestació més massiva que mai s’ha produit a aquest poble. El transcurs de la manifestació es va produir amb un impressionant silenci. Unes tres-mil persones van eixir des de la plaça dels Plàtans per a arribar a la plaça Major on es va llegir un manifest de condemna al salvatge acte terrorista de Madrid. Tot seguit, es van guardar cinc minuts de silenci que van concloure amb els aplaudiments dels assistents. ❦

Mancances educatives en l’Alcoià i el Comtat

El ple d’Alfafara va aprovar en 2001 cedir sòl annex al centre a la Conselleria d’Educació per a ampliar el centre. L’Ajuntament demana diners per al transport escolar a l’IES de Banyeres i recorda que un poble tan xicotet com aquest ha de pagar més de 2.140 € cada mes. Un altre dels casos és el del col·legi Alfons Iniesta de Banyeres de Mariola, el qual està dividit en dos edificis als dos extrems de la localitat. En 1998, també l’Ajuntament de Banyeres va cedir un terreny de 5.000 metres quadrats per a la seua ampliació. ❦

La diputada autonòmica socialista Rebeca Soler ha remés cinc preguntes orals i una proposició no de llei per la falta d’infrastructures escolars a Banyeres i Alfafara i per problemes en el transport per a estudiants en diverses localitats. El col·legi Mariola-Benicadell d’Alfa-fara pateix una gran saturació en educació infantil i primària, la qual cosa comporta que l’Ajuntament estiga pagant un local per a escolaritzar els alumnes. Juny 2004

3


© Barcella - 2004

Acte institucional al parc municipal de Vil·la Rosario a Banyeres de Mariola.

Celebració dels 25 anys d’ajuntaments democràtics

© Barcella - 2001

El 19 d’abril de 1979 es van constituir els primers ajuntaments elegits democràticament després de 40 anys de dictadura. Començava una etapa de transformacions en la qual els ciutadans van tenir l’oportunitat de participar en el nou desenvolupament dels municipis i en la nova realitat democràtica del país. Aquest passat mes d’abril, 25 anys després, els ajuntaments

Mas de la Solaneta.

Edicions La Solaneta crea un premi d’investigació Edicions La Solaneta, de Banyeres de Mariola, ha convocat el I Premi Francisco Berenguer Mora d’investigació. Els treballs hauran d’abordar aspectes de la història de Banyeres com la indústria, la sociologia, l’agricultura, l’economia, les relacions laborals, l’arqueologia, l’eco-logia o qualsevol altre tema investigat relacionat amb la població. 4

de les comarques de la Mariola han celebrat l’esde-veniment amb actes de reconeixement als primers regidors d’aquesta etapa. A Banyeres de Mariola, es va fer un acte institucional al parc municipal de Vil·la Rosario on es van lliurar unes plaques commemoratives als primers regidors democràtics. ❦

L’editor, Juan Castelló, ha creat un primer premi dotat amb 1.200 € i un segon de 600 €. Edicions La Solaneta es reserva el dret de publicar els treballs originals guardonats durant els dos anys següents a la data del veredicte del jurat que estarà compost per cinc historiadors. El termini de presentació d’originals finalitza el 30 de gener de 2005 i el veredicte del jurat es farà públic abans del 15 d’abril de 2005. Els treballs s’han de remetre a l’Apartat de Correus 161 de Banyeres. Aquesta editorial ha publicat, fins ara, tres títols dins de la col·lecció «Estudios sobre Banyeres de Mario-la»: d’Abel Soler, Banyeres y Serrella en época medieval; Banyeres de Mariola durante el Sexenio Democràtico y la III Guerra Carlista, de José Miguel Santacreu i Federico Aura, i de Josep Pascual i Sellés, La agricultura de Banyeres de Mariola. 1589-1678: el terç-delme. ❦ Juny 2004


Timonets i argelagues Barcella Timonet als milers de persones dels pobles afectats per la Zona 15 del Pla Eòlic que han firmat al·legacions per defensar el patrimoni natural.

© Jordi Molina - 2004

Argelaga al periòdic La crónica de Banyeres per dedicar-li un espai insignificant als parcs eòlics i per «oblidar» la Trobada d’Escoles Valencianes d’enguany.

Un membre de la Coordinadora entrega un document informatiu al conseller d’Indústria Miguel Peralta durant la celebració de la fira de Castalla.

Un timonet per fer comarca a les més de mil empreses que s’han integrat en la nova Federació Patronal de l’Alcoià i el Comtat.

L’alcalde d’Alcoi acusa als qui s’oposen a la instal·lació de parcs eòlics a la Mariola de «voler tornar a les cavernes» El PP d’Alcoi va expressar en un ple el seu suport incondicional al Pla Eòlic Valencià després de rebutjar una proposta conjunta dels partits de l’oposició, en la qual demanaven la paralització dels projectes d’instal·lació d’aerogeneradors a l’Alcoià. En el transcurs de la sessió, l’alcalde va acusar a la resta de partits de falta de coherència i els va acusar de «voler tornar a les cavernes». La moció del PSOE, l’Entesa i el BLOC demanava que l’Ajuntament d’Alcoi exigisca al Consell la paralització i la revisió del Pla Eòlic Valencià. L’oposició va denunciar contradiccions internes en el PP perquè els regidors populars s’han manifestat en contra de la Zona 15 a la resta de pobles afectats. «Èxit sense precedents» La Coordinadora d’Associacions que s’oposa a aquestes instal·lacions, ha treballat intensament aquests passats mesos d’abril i maig per arreplegar el màxim nombre d’al·legacions. El dia 19 de maig, vespra del termini fixat per l’Administració, membres de la coordinadora registraven a Alacant els últims documents. Segons els organitzadors de la campanya, s’han presentat més de 15.000 al·legacions provinents de Banyeres de Mariola, Biar, Onil, Castalla, Saix i Petrer, la qual cosa és conside-rada com un «èxit sense precedents» que Juny 2004

ni les previsions més optimistes dels organitzadors esperaven. Segons la coordinadora, «aquesta resposta massiva dels ciutadans denota una inqüestionable estima i conscienciació de la població pel seu patrimoni natural».

Argelaga a qui corresponga per l’estat deplorable dels carrers Desemparats i Sant Miquel de Banyeres després de les obres.

Mobilització ciutadana

Timonet al govern municipal de Banyeres per iniciar la retransmissió dels plens. Molts ciutadans de Bocairent reclamen que també comencen al seu poble.

La mobilització ciutadana dels darrers mesos ha propiciat que tots els ajuntaments que tenen afectats els seus termes municipals s’hagen pronunciat en contra dels projectes. La majoria dels consistoris han presentat al·legacions tècniques on denuncien les afeccions a la fauna, a la flora, al paisatge, als jaciments arqueològics i a les vies pecuàries. La coordinadora d’associacions ha fet xarrades informatives a tots els pobles i ha gestionat la distribució d’im-presos d’al·legacions i la seua posterior arreplegada, comptabilització i presentació davant de l’Administració. Internet ha estat també molt útil per a que l’organització, a través de la pàgina web www.zona15.org, haja oferit informació diària sobre les reunions i convocatòries i ha posat a l’abast de tothom diferents models d’al·legacions. Encara que la primera etapa d’arre-plegada d’al·legacions ja ha acabat, la Coordinadora està a l’espera del que puga dir ara l’Administració per a seguir amb les mobilitzacions. ❦

Argelaga a l’editorial Anaya per defensar en els seus llibres de text que el català i el valencià són dues llengües diferents.

Timonet a les associacions de festes de barri perquè, amb el seu esforç i treball incondicional, mantenen vives les nostres tradicions que formen part de la identitat dels pobles.

Argelaga als responsables del Programa de Festes i de les emissions de la televisió local de Banyeres per la poca professionalitat demostrada. 5


Exposició de la II República a Bocairent Durant el mes d’abril va haver una exposició sobre la II República Espanyola a la sala d’exposicions Joan de Joanes organitzada per la plataforma Catorze d’Abril. Va estar organitzada per la Regidoria de Cultura de l’Ajun-tament de Bocairent amb el

patrocini de la Diputació de València. S’hi va organitzar una conferència paral·lela titulada L’escola i la dona durant la República, a càrrec de Carme Agulló, presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Alcaida. Carme Agulló és professora del Departament d’Història de l’Educació de la Universitat de València i autora del llibre Maestros de la República. ❦

Escut oficial d’Espanya.

[El País, 13-2-2004]

Història i eleccions

La diversitat cultural està present a les aules.

© Barcella - 2004

© Barcella - 2004

Francesc de P. Burguera

Pau Calabuig.

Setmana cultural a Beneixama

Taula redona de l’Associació Trames

Entre els dies 26 i 30 d’abril, l’AMPA del CP Divina Aurora de Beneixama va organitzar la Setmana Cultural sota el lema «Educació, integració i diversitat cultural». La nova realitat social dels nostres pobles i, en conseqüència, dels nostres col·legis amb l’arribada de xiquets i xiquetes d’altres nacionalitats (molt nombrosa en el cas de Beneixama) va fer plantejar a l’associació de mares i pares la celebració d’unes jornades de reflexió i comprensió partint de la diversitat cultural ja present a les aules. La Setmana va comptar amb la presència de tallers de sensibilització social (de henna i percussió africana), activitats a càrrec d’ONGs com Càritas i Movimiento contra la Intolerancia, una representació teatral a càrrec del grup de teatre de 4t de primària de la Fundació Ribera, Contes i Jocs del món, Danses del món pel grup Arcansal de Banyeres, una conferència de la professora Carmen Pellicer per a pares i mares, xarrades de la Creu Roja i diapositives d’Equador. Es va cloure la Setmana amb una Exposició de la Diversitat amb treballs dels alumnes del col·legi i mostres d’artesania i gastronomia aportades per persones de diferents nacionalitats residents a Beneixama. ❦

El passat 3 d’abril, l’Associació Trames va organitzar una taula redona al local de l’Associació de Festes de Bocairent, per analitzar el passat, pre-sent i, sobretot, el futur de les festes de moros i cristians de Bocairent. Va presentar l’acte el president Joan Sanz i van ser els ponents Pau Calabuig, membre també de l’Associació Trames, i Sergi Gómez, etnòleg i membre de la Colla de Campaners d’Ontinyent. També va comptar amb la presència del president de l’Asso-ciació de Festes de Sant Blai i de les regidores de Festes i d’Afers Socials. Malgrat la poca assistència, hi va haver polèmica en temes com la supressió de l’acte de la Mahoma i el canvi de la data de les festes i el seu trasllat al cap de setmana més pròxim. En el proper número de la revista Trames, entre d’altres temes, l’Asso-ciació té previst publicar la transcripció de les ponències i el debat poste-rior que s’hi va produir. L’Associació Trames va nàixer a Bocairent en novembre de 2000 i està formada per 10 membres d’entre 22 i 25 anys. A més de les taules redones no descarten programar cine-fòrum o participar en la ràdio municipal. ❦

6

TVE ha iniciat un serial sobre la història d’Espanya i l’autor és Gar-cía de Cortázar. (…), Cortázar pertany al grup d’historiadors que «professen una ardent fe espanyolista. (…) el senyor García de Cor-tázar «remet la Hispanitat al temps dels dinosaures i els mamuts». És aquesta una forma de contar la història a la qual ja ens tenen acostumats. Això de la «unitat d’Espanya» és alguna cosa que, sense solució de continuïtat, ha arribat fins el nostre temps des del Paleolític. Els espanyols, segons sembla, formen «un poble» des d’aleshores. En aquells ancestres s’enfonsa la seua personalitat. Hi ha els qui no van tan lluny a l’hora de fixar l’arrencada de la unitat d’Espanya. La situen en el segle XV, en el matrimoni d’Isabel i Ferran. Segons diuen, els Reis Catòlics aconsegueixen la unitat d’Espanya i funden, ¡ni més ni menys!, el primer «estat modern d’Europa». Només que d’aquell matrimoni no va sorgir un «estat». En tot cas, si es vol retrotreure el modern concepte «d’estat», el que allí hi hauria serien dos «estats»: el Regne de Castella-Lleó i el Regne d’Aragó. Espanya no existia com entitat ju-rídico-política. No és Espanya, com estat qui descobreix Amèrica, sinó Castella. (…) Però així s’ha escrit i ensenyat la història. I així serà ensenyada i mostrada per TVE. Un cant a la unitat d’Espanya i una condemna dels separatismes. Just el mateix i principal missatge que Aznar i els seus fidels basen la seua campanya electoral. ¡Quina feliç coincidència! ❦ Juny 2004


Trobades

© Barcella - 2002

Des de fa 17 anys, milers de persones i institucions organitzen les Trobades, unes manifestacions lúdico-reivindicatives per defensar l’ús i l’ensenyament del valencià. La Federació Escola Valenciana ja n’ha fet més de cent. Escola Valenciana és un moviment civil amb una salut inqüestionable i, potser, és l’organització amb capacitat de mobilització més gran al País Valencià. Aquesta gran quantitat de persones actives mai no han passat desapercebudes per al poder polític, encara que sí han estat ignorades a l’hora de recolzar-les. I no només han estat els polítics, perquè encara que totes les primaveres prenguen els carrers desenes de milers de valencians, els mitjans de comunicació silencien, desinformen i converteixen en una caricatura folklòrica l’escàs minut que dediquen els informatius a les Trobades.

Escola Valenciana Escola Valenciana, Federació d’Associa-cions per la Llengua és una entitat cívica que actualment integra quinze associacions d’arreu de les comarques valencianes. Va ser constituïda legalment en 1990, si bé les associacions membres ja venien treballant de manera coordinada des de 1984, tot fent seues les aspiracions de grups d’ensenyants i de pares i mares d’alumnes que des de feia temps reivindicaven una escola arrelada al propi medi, una escola integradora i solidària que considere la llengua dels valencians com a element normal de comunicació, com a eina d’estudi i mitjà d’enri-quiment intel·lectual i cultural. Els àmbits d’actuació d’Escola Valenciana són el social i l’educatiu i entre les seues activitats, juntament amb les que fan referència a la defensa i extensió de Juny 2004

Història d’un potent moviment social Barcella

Milers de persones i institucions organitzen les Trobades.

«Escola Valenciana és l’organització amb capacitat de mobilització més gran al País Valencià» l’ensenyament en valencià, cal destacar la promoció d’activitats culturals i lúdiques relacionades amb l’educació i amb altres àmbits d’ús de la llengua. Escola Valenciana té assolides unes fites que la situen com a entitat reconeguda per la seua capacitat de convocatòria en temes que li són propis, sempre des d’una perspectiva de racionalitat, respecte al criteri científic i la pràctica d’actituds que potencien l’autoestima col·lectiva i la tolerància com a valors bàsics, personals i socials.

Una societat que s’organitza Pel que fa a les reivindicacions, aquest moviment social ha tingut un planteja-

ment prou generalista, i això ha estat de manera deliberada. Els resultats demostren que la direcció d’Escola Valenciana ha encertat. En un país desestructurat i socialment polaritzat, Escola Valenciana ha evitat la instrumentalització partidista i la identificació amb cap opció política determinada. Aquest tarannà ha donat lloc a una federació eficaç i flexible que aplega ciutadans valencians que participen o col·laboren sense que ningú els demane la seua filiació política. A ningú li passa per alt que tots aquests aspectes fan de les Trobades una moviment potencialment poderós. Escola Valenciana vol fer que siga normal viure en valencià i ha demostrat, amb la seua perdurabilitat per damunt dels canvis polítics a la Generalitat Valenciana, que la societat civil sap organitzar-se per a enfrontar-se al perill de desaparició de la nostra llengua.

Les reivindicacions Problemes no en falten. Patim la incapacitació lingüística d’un bon nombre de professors. El valencià no acaba d’obrir-se pas en la Secundària i això amenaça els èxits aconseguits en la Primària. La Universitat no garanteix en els seus plans d’estudi la competència lingüística necessària a l’alumnat. No hi ha suport econòmic suficient a les activitats de promoció i ús del valencià fetes pels col·lectius cívics. Els càrrecs públics, polítics i religiosos no parlen la nostra llengua. No hi ha coordinació pel que fa a la planificació estratègica amb la resta de la comunitat lingüística. La Ràdio Televisió Valenciana no té cap qualitat ni es fa en valencià. No hi ha cap suport econòmic a la premsa escrita ni a la promoció del sector audiovisual en valencià. I podriem sumar un llarg etcétera. 7


Incompliment de les lleis Una altra batalla que manté Escola Valenciana amb l’Administració és que aquesta acomplisca les lleis que ella mateix ha promulgat. És un escàndol en un país democràtic que les lleis esdevinguen tots els dies en paper mullat. Per exemple, la Llei 30/1984 de Reforma de la Funció Publica diu que «l’Adminis-tració en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials, té l’obligació de seleccionar funcionaris que estiguen qualificats en l’ús d’aquestes llengües». O una altra, la Llei de Creació de RTVV diu que «L’obligació establida en l’Estatut d’Autonomia d’atorgar una especial protecció i respecte a la recuperació del valencià es correspon amb el primer principi, que ha d’inspirar l’activitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat». I un altre exemple d’incompli-ment: la Llei 4/1983 d’Ús i Ensenyament del Valencià, atribueix al Consell la promoció i utilització del valencià en els mitjans de comunicació, «tot vetlant per l’adequada presència del valencià en els que depenguen de la Generalitat».

¿En quina llengua prefereix vosté expressar-se? El novembre de 2003, l’empresa CIDES Estudios de Mercado va fer una enquesta sobre la preferència lingüística d’expressió dels residents al País valencià. El resultat, en l’àmbit general del país, va ser que el 52% prefereix expressar-se en castellà, a un 29% li és indiferent fer-ho en castellà o en valencià i el 17% prefereix el valencià.

Mapa de preferència lingüística per zones

els Ports l’Alt Maestrat

8

el Baix Maestrat

l’Alcalaten la Plana Alta

la Plana Baixa

Compromís pel valencià La Universitat de València ha estat pre-sent en algunes de les trobades d’escoles en valencià d’enguany amb un punt d’informació, difusió de material i un taller per als més menuts. Aquesta és una de tantes institucions que s’han adherit al manifest Compromís pel valencià. En 2003, partits polítics, sindicats, entitats cíviques, culturals i acadèmiques van signar aquest document per adoptar, amb urgència, una sèrie de mesures perquè el valencià tinga un ús ple dins de la nostra societat i es convertisca en un element de cohesió i d’identificació col·lectiva. Com que cada dia més, el valencià perd presència en la vida pública, sobretot perquè els poders polítics han abandonat les seues responsabilitats, el text proposa accions en els àmbits polític, administratiu, social, educatiu i dels mitjans de comunicació. Davant la indefensió del valencià, el manifest adverteix que, si tots els agents implicats no adoptem mesures per assegurar-ne l’ús social, es degradarà formalment i es convertirà en un instrument de comunicació residual. ❦

Pel que fa a les comarques on més preferència existeix per emprar el valencià com a llengua vehicular, en primer lloc hi figuren les dues Marines, en segón lloc aparei-xen les comarques del nord de Castelló, en tercer lloc l’Alcoià i el Comtat, en quart les Riberes, en cinqué la Costera i la Vall d’Albai-da i, tot seguit, la Safor. ❦

Camp de Morvedre Camp del Turia Interior castellanoparlant

València ciutat l’Horta

Ribera Alta

Ribera Baixa

Preferència lingüística del valencià Preferència moderada del castellà Preferència acusada del castellà Preferència monolingüe del castellà

la Costera la Safor la Vall d’Albaida Comtat la Marina Alta l’Alcoià

Alt Vinalopó Vinalopó Mig

la Marina Baixa

l’Alacantí

Baix Vinalopó Baix Segura

Juny 2004


és necessari que els pares i els mestres Entre els mesos de maig i juny, arreu de siguen els qui han d’anar arrancant a la les comarques del país es celebren des pròpia Administració escolar valenciana de fa dues dècades una sèrie de trobades cada curs i cada línia amb una gran d’escoles, amb pares, familiars i amics, perseverància sense la qual les traves organitzades per la Federació d’Escola Vicent Berenguer burocràtiques i la coneguda en Valencià. Enguany, inèrcia castellanitzadora la pe-núltima es farà sempre s’hi imposa. precisament a Banyeres de Per això, a més d’aquest Mariola, el dia 6 d’aquest avanç, cal tenir ben present mes de juny, i de segur que que encara només dos de allí tornarà a comprovar-se cada deu alumnes estudien la vitalitat d’aquesta en valencià, i el curs empresa. Es tracta d’un passat només un 48% de moviment escolar sorgit i centres feren ensenyament consolidat a partir a d’un en valencià, dins d’una esforç voluntariós i cívic distribució geogràfica molt que compta ja amb unes desigual. Tot això s’agreuja fortes vinculacions tant per la ten-dència bastant municipals i comarcals preocupant a configurar com de país que, des una doble xarxa educativa del seu àmbit específic, d’ensenya-ment públic fomenta una significativa Vicent Romans presenta de la Trobada de Banyeres el 20 de febrer de 2004. en valencià, d’una banda, defensa i cohesió de la i concertat privat en identificació col·lectiva castellà, d’altra. A més, l’Administració dels valencians, amb vista a arribar allà no atén de manera adequada el tractament on no ho fan els poders autonòmics de la multicultural i plurilingüe inherent als manera que més caldria. importants fluxos emigratoris a què assisPer a Josep Chaqués, mestre de Benitim; igualment, des de la seua creació, faió, actual president de la Coordinadora suportem i paguem una televisió pública de Centres d’Ensenyament en Valencià de valenciana que incompleix de manera la Ribera i també president de la Fundació greu fins i tot complir el 65% d’emissions Sambori, els moviments de defensa del en valencià en horaris raonables, com valencià, tot i les lògiques dificultats, en centenars de centres, enguany en seran preveien les bases fundacionals inspirades bona manera, posen de manifest que estem més de quatre-cents i és ben probable pel PSOE-PSPV d’aleshores. Són coses en un dels millors països del món. ¿Què que es depassen els 50.000 alumnes; però que requereixen encara una denúncia pensaria Joan Fuster si haguera vist aquesamb la col·laboració de l’Administració permanent, ja que actuen renovant les tes trobades o la participació en el premi de manera totalment simbòlica. dificultats que han de superar-se perquè de literatura Sambori? Són preguntes que D’altra banda, també cal tenir en puga adoptar-se el valencià socialment. li salten de seguida, perquè les trobades compte que, fins a la promulgació de la Però després de tres segles de d’escoles en valencià han aconseguit un Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, proscripció de l’autonomia política (des avanç espectacular per elles mateixes en en 1983, no es disposava d’un marc de 1770), una guerra civil i quatre dècades la incorporació del valencià a l’escola. És legal i la creació de cursos o escoles en de dictadura, arribar a la Preautonomia, un mèrit i un èxit que ha obtingut la ciutavalencià eren excepcionals i, naturalment, a l’Estatut d’Autonomia i a la LUEV dania i sense aquesta iniciativa no és gens heroics. En els anys trenta del segle significava partir pràcticament de zero i, probable que s’haguera arribat a la situació passat, Carles Salvador i Enric Soler des d’aleshores, ja ha començat a fer-se d’ara. Per això, és lògic l’optimisme de i Godes crearen colònies de xiquets i un balanç gradualment positiu perquè, Chaqués en aquest aspecte. xiquetes per a aprendre a llegir i escriure si comparem, el panorama d’ara és Davant d’aquesta heroica i entusiasta en valencià; en els anys 1968, 73 i 78 es mínimament esperançador, tot i els perills activitat de la Federació d’Escola en crearen escoles cooperatives en valencià, d’involució. I quan s’atenen aquestes Valencià es manifesta clarament que el i per primera vegada, a final dels setanta, situacions es veu sense cap dubte que la sector està donant la talla i construint una escola d’Almoines va promoure una societat valenciana està dient que sí que per primera vegada en aquest país un experiència d’ensenyament en valencià, vol el valencià. Per al sociòleg Rafael important espai valencià i en valencià per emparant-se en una llei ministerial que Ninyoles això és un fet inqüestionable, ja a les generacions del futur. D’ací sorgí permetia investigar en llengües vernacles; que aquestes dècades l’ús del valencià mai també fa sis anys la Fundació Sambori en veritat eren iniciatives heroiques i molt no ha deixat de ser una aspiració pública per a fomentar l’ús literari dins de l’àmbit aïllades. Ara, amb tot, la LUEV no obliga constantment mantinguda, un objectiu escolar, i s’ha transformat en un artefacte a fer ensenyament en valencià, perquè socialment definit, i assumit per la majoria que cada any convoca a escriure a més esúnicament disposa que l’ensenyament de ciutadans per damunt (o en contra) colars. L’any 1999 hi participaren amb els ha de ser voluntari, i per això ha estat i de les velles confrontacions –encara no seus treballs prop de 7.700 alumnes i dos © Barcella - 2004

El compromís per la llengua

«Aquestes dècades l’ús del valencià mai no ha deixat de ser una aspiració pública»

Juny 2004

9


desactivades per complet– d’uns pocs polítics que, com anem veient, van quedant-se més aïllats d’una manera clarament constatable. Ara el valencià, dins del paquet de reivindicacions autonomistes, forma part d’aquesta etapa de transformacions profundes en el trànsit a la modernitat i a la democratització de la vida política, de la societat i la cultura, per suposat en el marc de la Unió Europea. I de totes aquestes característiques participa la Federació d’Escola en Valencià i les seues activitats, malgrat les actituds o els entrebancs que alguna vegada s’han produït per a presentar-les com a anacròniques o sense sentit de la realitat. L’escola en valencià no solament és un important espai de cohesió social o socialització sinó també un àmbit de preparació efectiva dels escolars perquè es desenvolupen i s’enfronten amb autonomia als nous reptes que el món d’avui, en un procés de canvi tan ràpid, els exigirà. Per això, quant a la Primària, el valencià avança, però el que cal encara és que en l’ensenyament Secundari i les universitats el compromís amb el valencià cresca molt més fins que es trenque aquesta situació de conculcament dels drets lingüístics dels estudiants a mesura que avancen en la seua escolarització, ja que no es cobreix ni la demanda formulada en la matriculació. La taxa d’alumnes d’ensenyament obligatori i secundari que estudien en valencià és baixa, al voltant del 20%, i encara ho és més la dels alumnes matriculats a les cinc universitats públiques valencianes. En l’Escola de Magisteri de València encara continua sent el valencià una assignatura voluntària. També assistim al fet que milers de docents preparats per a fer classe en valencià estan treballant a Catalunya i a les Illes Balears, a l’entorn de 15.000; és un altre aspecte de les disfuncions que arrossega aquest país. D’entrada, sembla un acte de gran generositat invertir en modernitzar l’ensenyament per a exportar la posterior mà d’obra produïda, en aquest cas qualificada, a altres llocs d’aquesta manera tan massiva. Si més no, aquest és un altre aspecte del sistema escolar valencià que requereix una reflexió mesurada o, si ja existeix, una explicació que resulte convincent, perquè és un cas que sobta bastant quan sorgeix.

Malgrat la cobertura legislativa quant al valencià i les manifestacions formals de respecte per part dels responsables de torn, s’hi assisteix a la perversa situació que, a mesura que s’ascendeix en l’es-cala de responsabilitats l’ús del valencià descendeix en percentatges vertiginosos i, el que és pitjor, en la majoria de casos, si depén d’aquestes esferes de direcció, les actituds o les iniciatives d’incorporar el valencià al treball es dissuadeixen perversament. Això, com que es tracta d’àmbits de l’Administració pública, és especialment greu i sempre costa neutralitzar o denunciar. D’alguna manera, sempre s’ha de fer front al fet que allò que la Conselleria de Cultura, i darrerament Presidència, pretesament vol promoure fins i tot els seus mateixos funcionaris i la resta d’administracions en general van despromovent de la manera més displicent. Atés això, a més d’algunes iniciatives que estan funcionant arreu, ara amb la campanya «Comprimís per la llengua» es vol fer un altre impuls perquè s’adopten mesures per a assegurar-ne l’ús social i evitar que es degrade formalment amb el perill que es convertisca en un instrument de comunicació residual. Mesures com ara incentivar fiscalment el sector privat, valencianitzar efectivament i eficaçment tots els àmbits de l’Administració, fer una crida a les confessions religioses perquè en la relació amb els seus fidels tracten el valencià com a element integrador, garantir la plena valencianització de Ràdio Televisió Valenciana (inclosos els directius), garantir que els recursos universitaris capaciten per a exercir la funció docent en valencià, entre moltes altres, encara demanen molt de suport de tots els ciutadans i de totes les organitzacions cíviques perquè es complisca simplement la legislació estatutària en matèria lingüística. Per tant, la voluntaritat és el que fa créixer el valencià, així fou en el passat i així és ara, davant la política cultural tan erràtica dels nostres governants. Mentre les complicitats siguen tan excepcionals, la via del compromís personal serà la que mantindrà dinàmic aquest sector de tanta importància estratègica com és l’ensenyament. I, per suposat, amb una gent com aquesta, que és un dels millors actius del país. ❦

«L’escola en valencià és un important espai de cohesió social»

10

Juny 2004


© Morenet - 1994

Enguany celebrem la XVII Trobada de la nostra Comarca a Banyeres de Mariola, com fa deu anys celebràrem la VII. Les Trobades són una realitat importantíssima a la qual caldria començar a donar-li la magnitud i el significat que han anat tenint progressivament com a activitat cívica per tot arreu del País Valencià. Va ser i és «la festa per la llengua» com deia el lema d’aquella Trobada, el lloc d’encontre de tots o de molts dels qui estimem la nostra llengua i volem donar-li la importància i normalitat que es mereix perquè és la nostra. És la festa de tots aquells que vivim l’escola: xiquetes i xiquets, pares i mares, mestres i entitats relacionades amb el món de l’escola i la cultura. En aquell moment, el juny de 1994, al CP Alfons Iniesta estava acabant el segon curs de preescolar la primera generació d’alumnes els pares dels quals havien optat per l’ensenyament en valencià. Ja començava a consolidar-se l’opció d’aprendre a llegir i escriure en valencià. Cal reconéixer des d’ací l’esforç dels mestres que iniciaren i continuaren el procés en eixos primers anys. Però, més encara, cal manifestar el reconeiximent a la valentia i estima per la llengua dels pares d’eixes primeres generacions d’alumnes que, en contra del corrent dominant i malgrat totes les crítiques rebudes per l’opció elegida, van confiar en les orientacions tranquilitzadores dels professionals i també en la capacitat dels seus fills d’aprendre, amb la mateixa eficàcia o més, a llegir i escriure. La celebració d’aquella trobada a Banyeres de Mariola va ajudar a normalitzar l’opció d’Ensenyament Bilingüe, que és el nom tècnic que rep l’ensenyament en valencià, com a definitiva al costat i paral·lelament a la d’Incorporació Progressiva, tal i com es conserva en l’actualitat. La VII Trobada va comportar un canvi en l’horari de les activitats de les anteriors. El canvi consistia en començar les activitats generals, tallers i altres, a les 17 h i acabar, ja entrada la nit, amb una actuació musical, pensant també amb la Juny 2004

Ara fa deu anys La VII Trobada d’Escoles Valencianes de l’Alcoià i el Comtat a Banyeres de Mariola el 4 de juny de 1994

Toni Sanjuan

Inauguració de les VII Trobades el juny de 1994.

«Cal manifestar el reconeiximent a la valentia dels pares d’eixes primeres generacions d’alumnes» gent més gran. Aquest nou plantejament de trobada va agradar i a partir d’eixe any, s’ha seguit fent el mateix. Enguany, després de deu anys, i amb actuacions diferents, també es repetirà. L’organització d’aquest esdeveniment va suposar la col·laboració de moltíssimes persones i associacions que amb molta il·lusió van fer seua la festa comarcal que es celebrava al seu poble. Des d’ací, amb afecte i record pels absents, volem retre homenatge a totes aquelles persones i institucions que van fer possible aquell esdeveniment i també a aquelles que van participar i gaudir d’aquella diada. Una de les coses que més ha perdu-rat al llarg del temps entre nosaltres han sigut les samarretes que es van confeccionar i imprimir amb motiu de la Trobada. Tenien una silueta del poble que va agradar molt i encara hui en queden i se’n veuen. També queda com a record més

formal de l’acte el mural de manisetes que hi ha a l’entrada de l’edifici principal de la Font Bona del CP Alfons Iniesta. I un altre record interessant i molt recomanable és la cinta de vídeo resum de la Trobada que té una duració de vint minuts i que vam projectar el dia de la presentació de la Trobada d’enguany. I com no, queda la memòria personal de cadascú com podem comprovar en els comentaris amb la gent de 14 o 15 anys en avant que rememoren i personalitzen els records d’aquell dia de festa gran que van viure quan eren xicotets o no tant: aquell taller que els va il·lusionar, l’actuació de la Família Vamp, la fireta, el globus, l’actuació d’Urbà-lia Rurana, el racó de contacontes, el rocòdrom, els gegants i cabuts. Per acabar, intentaré contestar a una pregunta que tothom ens fem alguna volta: ¿quins beneficis o repercussions positives deixa tot aquest esforç? Cal dir que molts i pocs. Molts perquè, entre nosaltres, a poc a poc, va assentant-se la idea que estudiar en valencià és normal i convenient; que usar el valencià en els actes públics és possible i socialment ben vist, situació no tan normalitzada abans; que llegir i escriure en valencià ja no costa tant com costava a la gent no escolaritzada en valencià; que triar per als fills l’opció d’ensenya-ment en valencià ha passat a ser, com a mínim, tan normal, i en ocasions, més triada que l’altra opció dins de l’ense-nyament públic. Pocs perquè, en àmbits de més gran abast, encara no s’ha arribat a la normalitat en l’ús del valencià i en molts altres es pot parlar de retrocés; perquè les autoritats valencianes no tenen i crec que no volen tindre l’autoestima que cal per a governar un poble amb una personalitat, una llengua i una cultura que és necessari mimar i recolzar per a que cada volta ens sentim més a gust amb els nostres orígens i superem l’autoodi que ens han inculcat tant segles de manca de normalitat institucional i social. Sense complexos, hem de mirar el futur amb il·lusió i esperança. Entre tots ho farem tot. ❦ 11


J. Ricard Berenguer la normalitat, allò rebutjable són les realitats que ens dificulten expressar-nos com som i en la llengua que ens és pròpia. – ¿Com qualifiques la trajectòria que han tingut fins ara la celebració de les Trobades? – El moviment autoorganitzatiu i cívic que suposa les trobades ha anat i va en creixement. Pensem que el motor més important és la comunitat educativa. Cada vegada hi ha més centres en valencià, cada vegada hi ha més sensibilitat social en-vers la llengua, això lligat a una manera oberta, correcta i seriosa de convocar les festes per la llengua fa que hàgem guanyat credibilitat social, i per tant, èxit numèric i qua-litatiu any rere any. A l’Alcoià i el Comtat anem per la festa que fa 17. Mantenir aquesta convocatòria anual ja és tot un èxit. Cal saber que cada any s’ha de constituir una nova comissió organitzadora i s’han de guanyar les confiances necessàries per fer hores i hores de feina que només tenen com a guany la satisfacció d’haver enganxat una baula més a la cadena de les celebracions per la llengua. Cada vegada s’han anat incorporant noves entitats de tot tipus: esportives, comercials, ajuntaments de diferent signe polític… Cada vegada hi ha més activitats el mateix dia de la trobada i hi ha més activitats, inclús mesos abans de la trobada. La trajectòria és de milloria en tots els aspectes. – Des de l’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ¿quin paper han jugat les polítiques del PSOE i del PP com a partits governants en el suport del valencià? – L’Administració en mans del PSOE és la que va fer possible la LUEV. Els pares, les mares, els ensenyants i moltes organitzacions civils som els qui hem donat vida a aqueixa llei, perquè les lleis –en aquest cas els drets lingüístics– són inútils si les persones no les exercim. Per estalviar molts detalls i matisos,

Vicent Romans Noguera

© Barcella - 2004

L’afany per aconseguir la vertadera normalització lingüística no ha estat mai un camí planer per als valencians. Al llarg del temps sempre hi ha hagut persones que han lide-rat aquesta lluita conti-nuada, sense treva, i a Vicent Romans cal incloure’l en el grup dels compromesos que han donat a la seua vida la significació del repte per la defensa de la llengua pròpia. Ja des de xicotet hi hagué persones que el van moldejar en aquest sentiment, marcant-lo per sempre. Com ell diu, «des de ben jove, milite, m’avicie a opi-nar, dir, fer, acordar, actuar… ¡el que donava el temps al final del franquisme!». No debades, Romans és originari de la co-marca de la Marina Alta, una de les terres que més senten en el nostre país el compromís amb la terra, la gent i la llengua. Amb la maduresa, la seua militància esdevingué en lideratge. Els avatars de l’amor i la formació d’una família feren que professionalment haguera de desenvolupar la seua tasca a Alcoi. Dinamitzador, organitzador, «cabut com a bon capricorni», és un dels professors que enceta la línia en valencià a l’escola de Batoi en 1983. Col·labora en la fundació de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, en els primers Encontres d’Escoles Valencianes; ajuda perquè en 1988 s’inicien les Trobades a l’Alcoià i el Comtat, en l’organització del premis literaris Sambori i, al remat, es converteix en la cara visible de la Federació d’Escoles Valencianes des de 1994 fins a 2002. Com s’aprecia, una trajectòria personal i professional de vertader «compromís pel valencià». – ¿Quin és el vertader esperit de les Trobades? ¿Són un acte més reivindicatiu pel valencià com a llengua o un acte purament festiu? – Les trobades, festes per la llengua, tenen des dels inicis la voluntat de traure al carrer la normalitat dels avanços que des de l’educació es fan pel que fa a l’ús 12

«Ningú no ens ha de impedir parlar i escriure en valencià. Cal ser radicalment fidels a l’ús de la llengua» de la llengua com a eina de comunicació, d’aprenentatge… Açò és reivindicar a la societat la mateixa normalitat que s’ha après a les aules. Si fem un poc de me-mòria, reconeixerem que hi ha més ge-neracions vives convivint que han estat més anormals que normals lingüísticament parlant. Des d’aquest punt de vista, les trobades van ocupant, any rere any, espais naturals de normalitat. Algú que tinga ara 17 anys a les nostres comarques i que haja fet ensenyament en valencià veu en les trobades una celebració anual de normalitat. Els qui som més majors sabem que encara queda per fer, però que hem avançat i seríem menys normals sense aquestes festes per la llengua. Reivindicació i festa no han de ser excloents, no tenim perquè acceptar que fer festa implica falta de compromís o que per ser compromesos amb la llengua i el país hajam de fer només actes seriosos destinats al convençuts de sempre. Ens agrada convocar a la diversió per

Juny 2004


Juny 2004

tasca cor-responent de les solucions. Per exemple, a cadascú de nosaltres ningú no ens impedeix parlar i escriure, demanar i exigir els nostres drets. Ara bé, continua sent més fàcil, i més inútil, queixar-se. Si ens conformem no en traurem trellat. Cal ser radicalment fidels a l’ús de la llengua.

© Barcella - 2004

diré que el PSOE va deixar fer, en la majoria dels casos, i el PP ha anat «de facto», sense tocar les normes, entrebancant, dificultant l’avanç en la normalitat lin-güística, però aquestes afirmacions ne-cessiten d’una taula redona àmplia i temps per a raonar i contrastar. Amb tot, he de dir que siga quin siga el partit o coalició de partits que estiga al govern, el nostre Estatut d’Auto-nomia exigeix, mana del govern la promoció i especial protecció del valencià. A hores d’ara pensem que la política lingüística que cal fer és l’aplicació urgent de les 50 mesures pel valencià incloses en el document Compromís pel Valencià que està signat per la majoria de partits polítics, sindicats, universitats i organitzacions socials. – ¿Què s’ha de fer perquè s’acabe el problema del secessionisme lin-güístic, amb la dicotomia capciosa valencià-català? – El «problema» és complex, les solucions senzilles, però necessiten voluntat política, escoltar i pressupostos. Mentre parlar de la situació de la llengua no estiga fora de les baralles interessades, que totes van en contra de la normalitat, no podem parlar de les mesures que li calen a la nostra llengua per situar-la en el terreny de la plena normalitat en tots els àmbits d’ús i a totes les institucions. «Problemes» n’hi ha un fum, però hem de saber diagnosticar-los objectivament per detectar-los i així posar-li a cadascun el millor remei: el que assegure plenament els drets lingüístics del valencians. No és el mateix tenir un funcionari incompetent lingüísticament, que saber què cal fer amb els nouvinguts per incorporar-los a la nostra llengua. No és el mateix resoldre el que està fent Canal 9 que demanar a les distribuïdores i productores de cinema que facen còpies en català. En aquest sentit, crec que des del dictamen sobre el valencià fet pel Consell Valencià de Cultura, com l’acord polític –incomplit– entre el PP i el PSOE al document de les 50 mesures del Compromís pel Valencià, es detecten claríssimament on estan les mancances i les responsabilitats. Nosaltres el que hem de fer és exigir que s’apliquen i si no es fa, denunciar-ho educadament, com a ciutadans d’una democràcia moderna. Per això insisteixc, cal parlar amb tots els qui poden millorar aquests aspectes que no ens agraden i assumir cadascú, col·lectivament i personal, la

«Un bon govern no deu marginar les organitzacions civils que dinamitzen la societat i participen en la recuperació de la llengua pròpia» – ¿I sobre el que és diu als mitjans de comunicació, que el valencià està amenaçat...? – Quan apareixen resultats estadístics com els que acaba de fer públics l’AVL només podem dir: tenim raó els qui fa temps que diem que les polítiques lingüístiques que s’apliquen no són les correctes. I pitjor, últimament se’ns ha volgut fer creure que «cadascú faça el que crega» i que la «llibertat» ha de marcar les decisions en política lin-güística. Al final, massa ho sabem, perd la llengua més feble, la més desprotegida, la més amenaçada… Per això cal una altra política, valenta, decidida, objectiva, respectuosa, planificada, que abaste tot el territori, que genere compromisos entre tots els que actuen a la societat: el món polític, l’empresarial, l’eclesiàstic, els mass media, l’ensenya-ment i les diferents administracions que actuen sobre el nostre país.

– ¿Què aporta la Federació d’Es-cola Valenciana en aquest sentit? – Des de l’entitat en la qual treballe, la FEV, estem compromesos en tirar endavant les 50 mesures urgents pel valencià, duent-les a la pràctica; així el futur del valencià estarà assegurat. Si pel contrari, anem perdent el temps continua-rem ferint-lo de mort. La FEV està formada actualment per 20 entitats. Hem anat creixent sense pa-rar des de 1988, quan encetàrem els primers projectes compartits. La nostra coordinadora, la de l’Alcoià i el Comtat, és sòcia fundadora i l’encontre d’escoles valencianes que es feu el març de 1987 a Alcoi fou decisiu per la posterior constitució de la FEV. Ara la federació du endavant un bon grapat de projectes compartits: les 17 Trobades, el VI premi literari Sambori, el Compromís pel Valencià, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, els materials d’Acord per als nouvinguts, el manteniment de la web www.fev.org i la revista Sembra. Ja hem fet tres congressos i estem pensant en el quart per a 2006. L’any que ve celebrarem 20 anys de trobades i 10 de disseny amb el valencià universal Xavier Mariscal. Tenim signats convenis de col·laboració amb les universitats valencianes i altres institucions i ajuntaments valencians compromesos per la llengua. Al setembre inaugurarem una nova seu, puix l’actual se’ns ha quedat petita; tenim una persona treballant a mitja jornada i un servei de premsa que rep el suport d’estudiants universitaris en pràctiques. Ara com ara tenim una dotzena de guardons per la nostra tasca. Hem creat una targeta de crèdit amb l’entitat financera Caixa Popular que destina el 0,7% dels guanys als projectes de la Federació… Però allò més preuat que té la FEV és l’equip humà que la mou. Som un vo-luntariat fester per la llengua, content i compromés i, des d’ací, convidem tothom perquè s’implique diàriament en la defensa de la nostra llengua de la manera que entenga i puga, com per exemple feu el col·lectiu Serrella editant Barcella. – Però tota aquesta realitat tan vital encara es veu menyspreada pels actuals governants. – Una situació ben paradoxal, que desitgem que acabe com abans millor perquè un bon govern no deu marginar les organitzacions civils que dinamitzen la societat i participen en la recuperació de la llengua pròpia. ❦ 13


Llengua i cultura

Horitzó 2007: Guanyem el futur!

Assemblea Maulets de l’Alcoià i el Comtat

¡És curiós! Un dia i una altre dia, en una conversa i en una altra, ix i torna a eixir allò: – Si ho feu en valencià, segurament que, la meitat de les persones no ho entendran i l’altra meitat no ho voldran entendre. – I, això… ¿per què ho dius? – Doncs, és clar, ací el que importa són altres coses, com els diners, fer les coses ben fetes… – Ah. És a dir, que la cultura no té importància per a tu. – Escolta’m, que jo no t’he ofés. – Ei, aleshores, explica’m com pots estimar la teua cultura i, al mateix temps, dir que el valencià no és allò més important…

El 16 de desembre de 1705, el general Baptista i Basset al front de l’exèrcit maulet entrava triomfant a València. Durant tota aquella tardor aquest exèrcit havia recorreugt el País Valencià per tal de reclutar homes i armes per a fer front a l’invasor borbònic. No fou, però, un exèrcit convencional. Format per elements de les classes populars, una vegada dominaren el País Valencià proclamaren tot un seguit de mesures favorables a les classes populars. Alhora, iniciaren una persecució contra els enemics del nostre poble. El 25 d’abril de 1707, en la tristament famosa batalla d’Almansa, l’exèrcit maulet és derrotat per les tropes borbòniques, que ocupen i destrueixen el País Valencià. Els efectius que pogueren salvar-se es dirigiren ràpidament a Barcelona per a la defensa de la capital. La seua actuació fou heroica i moriren més de 4.000 maulets en combat contra les tropes borbòniques en el també fatídic Onze de Setembre. Molts d’ells foren enterrats al Fossar de les Moreres. 300 anys després, el jovent català pren el nom d’aquells heroics lluitadors per a lluitar per la independència dels Països Catalans. Aquest curt text, tret de l’Anuari de Maulets de 2001, il·lustra molt bé la trista història del nostre poble durant els primers anys del segle XVIII, quan es perderen definitivament les llibertats nacionals de què havíem gaudit durant segles a favor de l’expansionisme espanyol i francés que es repartiren la nostra terra com si d’un triomf en una subhasta es tractés. Com sabeu, cada any es conmemora a València amb una manifestació reivindicativa que recorre alguns dels principals carrers de la capital del País Valencià. Enguany, però, no fou un més on eixim al carrer a reivindicar que som vius encara, acabem i tornem a casa, no, ja que des d’Acció Cultural del País Valencià, amb el seu treball constant any rere any d’estima envers el País, s’ha aconseguit unir a la «mani» que es celebrà el passat dissabte dia 24 d’abril a totes les forces polítiques progressistes i d’esquerres del País Valencià: PSPV-PSOE, EU-l’Entesa, BLOC, ERPV, Esquerra Valenciana, Els Verds del País Valencià i PSAN. Tots, menys el Partido Popular de la Comunidad Valenciana (PPCV). És clar que un partit amb militants que alçaven el braç orgullosos cantant el «Cara al sol» durant la transició «democràtica», que manipula constantment Canal 9 buscant beneficis partidistes, que nega ajudes al valencià i s’esforça en no informar pels mitjans de comunicació de les multitudinàries Trobades d’Escoles valencianes que es fan cada any, i que ens ompli el litoral valencià de ciment amb els seus purs interessos especulatius, no pot interessar-li la recuperació de la identitat del País Valencià i els Països Catalans. Però com dic, no ha estat un any més, ja que des d’ACPV s’està impulsant un procés cívic anomenat: Horitzó 2007: Guanyem el futur! que preveu un procés de reflexió de la societat valenciana que ens porte d’ací a l’any 2007 a la reforma del nostre Estatut d’Autonomia, un concert econòmic propi per al País Valencià, un nou impuls cultural, la millora de les relacions amb els territoris que compartim llengua i cultura, etc. Tot coincidint que el 2007 farà tres segles de la desfeta d’Almansa i que és any d’eleccions autonòmiques i municipals al nostre país. Des del nostre punt de vista, s’ha de treballar en aquesta línia, i que el 2007 no siga un any de desesperances, o un any de lamentacions i de pensar que ja des d’aquella data tot està perdut. No hem d’amagar-nos, ni lamentar-nos, sinó ser valentes i valents i mirar amb optimisme el futur, mirar cap a una Europa dels Pobles i persones lliures, de les treballadores i treballadors, respectuós amb el medi ambient, unida i solidària. Ja que aquest és el marc on els Països Catalans ens podrem desenvolupar amb plenitud, trencant les barreres de la injustícia i l’Estat capitalista. ❦

© Esteve Valentí - 2000

Jordi M. Belda

El concepte de cultura ha evolucionat amb el temps i ha anat fent-se cada vegada més ampli. Des de conside-rar la cultura com un element d’elevació social, de manera que la cultura estava estrictament vinculada als coneixements, fins a la consideració actual que totes les manifestacions, tot allò que fan les persones, és cultura. Així, és cultura la festa, la manera de viure un poble, la seua gastronomia o la religió. Un altre concepte de cultura, és aquell que l’explica com l’adaptació que fa un grup humà al seu entorn. I així parlem de la cultura esquimal o de la cultura dels pigmeus. Una definició senzilla i que sintetitza totes les connotacions seria aquella que la conceptualitza com el conjunt de maneres de viure i de pensar en un grup humà. No estic defensant una cultura estable, immòbil i sense capacitat d’evolucionar. Més bé al contrari: la cultura l’heretem, la canviem i la passem als nostres fills. Però, és ací on vull arribar. La cultura és una manera de viure i de pensar. I, ¿en què pensem? ¿En la llengua que els nostres pares ens han donat o en una altra llengua? ¿Quin és el vehicle de comunicació amb els altres? ¿Fem la nostra cultura o en fem una altra? ¿Quina llengua haurem d’utilitzar? ¿En quina llengua pensem? ¿En quina llengua parlem? ¿Per què en uns llocs ho fem en castellà i en uns altres en valencià? ¿Quins llocs són eixos, per a cada llengua? Preguntes i més preguntes que no s’acabarien. Aleshores, ¿com quedem? ¿És important defensar la nostra cultura? ¿Sí? Doncs, això només es pot fer en valencià, que és la llengua dels nostres avantpassats, perquè la cultura és la manera de viure i de pensar. ❦ 14

Juny 2004


Juny 2004

L’oblit d’Àfrica Vicent Calabuig Alcántara

© Gideon Mendel - 1998

En estos dies on tota l’atenció es centra en la guerra a Iraq, en el conflicte de l’Orient Mitjà o en la lluita contra el ter-rorisme, encara està vigent una de les lluites que és necessàri guanyar: la guerra contra la pobresa. L’any 2000 en l’anomenada Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides, es va plantejar aconseguir un ambiciós programa de reducció de penúria i patiment en el món en un període de quinze anys, amb huit objectius que van des de reduir a la meitat la fam i el nombre de persones que sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia, fins a aconseguir l’escolarització primària de tots els xiquets del món passant per rebaixes en els índexs de mortalitat i altres millores sanitàries i mediambientals. En este context val la pena detindre’s un poc per a contemplar la situació d’un continent com Àfrica que concentra el nombre més gran de països pobres. Per a fer-nos una idea de la situació econòmica i social actual d’Àfrica (a partir d’ara ens referirem exclusivament a l’Àfrica negra o subsahariana, excloent el nord d’Àfrica) ens centrarem en dos informes que publiquen anualment tant l’ONU com el Banc Mundial. En els últims 20 anys es pot afirmar que la pobresa ha augmentat en l’Àfrica subsahariana, de fet es l’única regió del món on ha augmentat. Des de 1981, s’ha produït una reducció del 13% del PIB per capita en eixa regió (una mesura de la riquesa en béns i serveis dividit pel nombre d’habitants) que va fer que el nombre de persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia (xifra que indica la pobresa extrema) es multiplicara quasi per dos, passant de 164 milions a 315 milions. Açò significa que quasi la meitat de la població de l’Àfrica subsahariana visca en la pobresa extrema actualment. Amb dades de 2002 es pot comprovar que, per exemple, l’ingrés nacional brut d’un país com Espanya quasi duplicava el de tot l’Àfrica subsahariana (recordem que la població d’Espanya era de 41 milions mentre que la de l’Àfrica negra suposava 688 milions), això implica que l’ingrés per capita d’un espanyol és 32 vegades superior al d’un africà. Però el més greu és que al ritme actual de creixement, estos països africans subsaharians no aconseguirien l’objectiu de reduir la pobresa extrema a la meitat, fins a l’any 2147 (¡quasi 150 anys!). Es fa evident, per tant, la necessitat d’accelerar el procés de creixement

La sida causa milions de morts a Àfrica.

«L’ingrés nacional brut d’Espanya quasi duplica el de tot l’Àfrica subsahariana» econòmic per a aconseguir els citats objectius (que els experts xifren en un creixement de 7% anual si es volen aconseguir estos objectius en el 2015). Per a realitzar este creixement és necessari, primer, augmentar la inversió en educació i en salut per a la població africana i en segon lloc remoure obstacles estructurals que afecten a esta regió i que difícilment pot superar per si mateixa. Entre ells l’eliminació de les barreres d’accés dels productes africans (principalment agrícoles) als mercats internacionals i la reducció d’uns nivells de deute molt elevat. Efectivament, els països africans ja no demanen tanta ajuda per al desenvolupament sinó l’obertura dels mercats dels països desenvolupats perquè entren els seus productes agrícoles. Esta exigència és necessària perquè aproximadament el 70% dels pobres del món viuen en zones rurals que depenen directa o indirectament de l’agricultura, que és la raó per la qual un comerç lliure i just en l’agricultura és important. I no sols és necessari permetre l’accés a estos mercats, reduint els aranzels, sinó eliminar els subsidis que

promouen la producció en els països rics i perjudiquen els agricultors dels països pobres. Les xifres són verdaderament alarmants: la subvenció europea mitjana per vaca equival al nivell de pobresa de dos dòlars diaris amb els quals subsistixen a males penes milions de persones; els subsidis de 4.000 milions de dòlars que concedix Estats Units a 25.000 productors de cotó acomodats provoquen la misèria de 10 milions d’agricultors africans i superen amb escreix la raquítica ajuda internacional que atorga este país a alguns dels països afectats. Un argument addicional a favor d’un sistema comercial més just és el fet que en els anys 60 les exportacions africanes significaven el 10% del comerç mundial mentres que en 2003 únicament representaven un 1,4% del total. Doncs bé, un augment de només l’1% d’esta participació en les exportacions mundials suposaria un increment dels ingressos econòmics equivalent a 5 vegades els recursos que els països africans reben actualment en concepte d’ajuda al desenvolupament. El segon obstacle que afectarà al desenvolupament futur d’Àfrica és el nivell tan elevat de el seu deute. Un deute que ha passat dels 3.000 milions de dòlars anuals en 1962, als més de 240.000 milions actuals. I seguix creixent dia a dia perquè els països no poden fer front als seus pagaments i van acumulant interessos. De fet, alguns governs africans gasten quatre vegades més a pagar el deute del que invertixen en sanitat i educació. Però el que és més cridaner és la dada que es desprén d’un estudi realitzat per dos economistes del desenrotllament: de cada dòlar rebut en concepte de préstec pels països africans, 80 cèntims tornen a Occident a comptes privats a causa de la fuga de capitals. Els polítics corruptes s’apropiaven dels fons rebuts en préstecs en nom dels governs i els dirigien a l’estranger com si foren la seua riquesa privada. Caldria preguntar si la sol·licitud d’alguns països occidentals de perdonar el deute al poble iraquià perquè es va produir baix la tirania d’un dictador també podria aplicar-se al deute contret per Àfrica. En definitiva, les dades anteriors ens han de fer reflexionar sobre la justícia en un món en què, segons un informe de l’ONU, l’1% de la població més rica del món té tanta riquesa com el 57% de la població més pobra del planeta. ❦ 15


© F. Sarrió - 2004

El 17 de maig de 2002 es va inaugurar La Rata Cellarda. Després d’un laboriós procés de restauració d’un antic celler, els propietaris –Cristina Mar-tínez i Carles Blay– han donat vida a un bar restaurant atractiu i especial. L’origi-nalitat estètica del local s’uneix a la proposta gastronòmica innovadora. S’ubica al carrer Sant Josep de Beneixama, però té l’aire cosmopolita d’una gran ciutat. Allí pots escoltar música que difícilment escoltaràs en altres bars com Bowie, Rollings o Sisa o llegir premsa (en la nostra llengua, en tenen molta) o veure quadres i fotografies o escoltar concerts de jazz. Els hem fet una entrevista als propietaris perquè conegueu de primera mà què és La Rata Cellarda. – ¿Com sorgeix la idea de portar endavant un bar restaurant? – A nosaltres sempre ens havia agradat anar al bar. El bar és un lloc on la la gent es relaciona i ix de casa, trenca amb la rutina. Al mateix temps també ens agradava servir i en teníem alguna experiència. També teníem la idea de fer una cuina amb tapes gracioses i diferents de les que fan en qualsevol bar; es tractava de posar a l’abast de tothom el que sol donar-se normalment en llocs especialitzats. Per exemple, molts dels plats que servim són inventats per nosaltres, com les llesques, els nius, la sabata… – ¿Com es concreta el projecte que teníeu en el local on ara estem? – Es concreta a Beneixama, sobretot per la facilitat del local. N’havíem vist altres, que o bé eren lletjos o bé massa cars. Temps enrere havia estat un local d’assajos de la banda de música, de fet s’anomenava l’Acadèmia. I encara abans havia sigut un celler per adobar les olives (del cuquello); també el meu avi hi venia oli quan no hi havia la cooperativa. De fet, hem conservat els onze cups de vuit metres cúbics que servien per emmagatzemar les olives, són de pedra. – ¿Quin ha estat el procés de restauració i conservació de l’antic celler? Hem intentat conservar al màxim tot el que es podia. Vam usar rajoles antigues; el sòl és de silleria com era abans. Vam deixar una paret de pedra, sense voler abusar de totes les parets de pedra. Del 16

La Rata Cellarda Francesc Sarrió i Bellod

El bar conserva molts elements de l’antic celler.

«Estem oberts a qualsevol formació musical que vulga oferir la seua música» sostre vam netejar les vigues i vam aplicar-hi un tractament complex. – ¿Com vau decorar el bar? – La barra i la cuina són actuals, però la resta és tot antic, que estava ací o hem arreplegat. Per exemple, una taula abandonada, una taula de treball de corretger, una saranda que ja estava ací; l’espill pertany a una antiga porta d’armari, etc. – A banda de la cuina, ¿què més oferiu als que us visiten? Portem els dos anys des que estem oberts fent exposicions de manera continuada i en tenim concertades fins a l’any que ve. En l’àmbit de les actuacions musicals hem tingut més dificultats; així i tot, per ací han vingut els Tomatoes Blues Band, Graham Foster, La Raspa, José Arocas Quartet i Xavi Torres Quintet. Estem oberts a qualsevol formació musical que vulga oferir la seua música. Tenim també el projecte de fer cinema i competicions d’escacs. A part d’això, teníem clar que no volíem posar cap televisió, perquè la gent ve a conversar en un ambient agradable. Posem música, però amb un volum baix sobretot en funció de l’hora. – ¿Quin és el plantejament que teniu de la gastronomia? Volem fer plats bons, originals i que

estiguen a l’abast de tot el món. Quan trobem una cosa bona però que eixirà massa cara, la descartem. Fem tant sopars com dinars, tot i que la gent ve normalment a sopar i el cap de setmana. – Parleu-nos un poc dels plats que soleu oferir. – Tenim magre al roquefort, conill amb caragols, picolat de carn, cus-cus de marisc… elaborats amb ingredients tradicionals però que nosaltres transformem. Tenim quatre amanides amb sabors molt diferents. Fem favetes amb calamars, els nius, les llesques, la sabata… Ara estem en un projecte de fer diferents cartes en funció de l’oratge o de l’època; si fa fred, uns plats; si fa calor, uns altres. – ¿Com arribeu a inventar els plats? – La millor manera per inventar és arribar a passar fam. En eixa situació l’ingeni s’aguditza i acabes fent coses que ni t’hauries imaginat. – ¿Per què li vau posar el nom de La Rata Cellarda al vostre bar? En un principi volíem posar-li El Celler per l’origen, però després ens vam decantar més per La Rata Cellarda, ja que és una expressió antiga, que pertany a generacions majors; per tant, és una aposta per allò tradicional i que mereix la pena de conservar. És una expressió en la nostra llengua, i això ja és una declaració d’intencions. – ¿Quin és el públic que freqüenta el vostre bar? – És molt divers, des de molt jove a major i en la procedència encara més. Ve molta gent de fora de Beneixama; sense fer publicitat la gent va assabentant-se de l’existència del bar. Supose que és allò del boca-orella. En general són persones que busquen una proposta diferent a l’habitual de la zona. Això no vol dir que no hi haja bons restaurants per la comarca, el que passa és que ací troben una cuina distinta en un ambient molt concret poc freqüent. – ¿Què destacaríeu del vostre local? – Pensem que quan la gent entra estableix com una mena de contacte afectiu amb el que veu, li recorda coses, moments; són molts els que relacionen algun objecte del bar amb el que tenia un avantpassat seu per casa. I això per a nosaltres ja és gratificant. ❦ Juny 2004


Eòliques

i incongruent un dels accesos oficials del Parc Natural de la serra de Mariola. La Generalitat Valenciana està ultimant El passat mes de març Josep Miquel Martínez un conveni amb el mas Ull de va començar una reacció Canals de Banyeres perquè ciutadana sense precedents a siga una de les tres entrades aquestes comarques afectades oficials al parc. La Generalitat pel projecte d’instal·lació ja ha instal·lat en aquest mas dels parcs eòlics de la Zona la senyalització oficial que 15 del Pla Eòlic Valencià. La designa aquest indret com publi-cació en el DOGV de a punt d’informació oficial, l’estudi d’impacte ambiental conjuntament amb el punt ha marcat un termini de 30 de Cocentaina i el punt dies per a la presentació d’Agres. A més, Ull de Canals d’al·legacions als projectes. ofereix als visitants un centre El període hàbil ha coincidit d’interpretació educatiu com «casualment» amb les festes els que estan instal·lant-se al de Setmana Santa i amb les de llarg de tots els espais naturals moros i cristians de Banyeres, de tot l’Estat. L’afecció que Onil, Petrer i Biar, quatre dels comportarà la instal·lació dels sis pobles afectats. Malgrat La notícia ha impactat la societat de Banyeres de Mariola, molt aerogeneradors sobre el centre això, la resposta ciutadana ha sensibilitzada amb la conservació del seu patrimoni mediambiental. d’Interpretació serà d’un estat exemplar perquè, uns for-tíssim impacte visual (la dies abans de la publicació casa està a uns 2 km de l’accés als parcs oficial, la coordinadora ja havia fet varies projectats) i serà un mal exemple de gestió reunions informatives en diversos pobles d’una zona d’alt valor ecològic. Aquest afectats. La població ha contestat a la aspecte, ara explicat, està del tot absent crida de manera massiva firmant milers en l’estudi d’impacte ambiental i té una de documents amb objeccions als parcs. gravetat, per si mateix, que pot inhabilitar Acabat aquest període frenètic la construcció d’aquests parcs eòlics. d’arre-plegada d’al·legacions, potser cal D’altra banda, l’estudi d’impacte refle-xionar pausadament sobre alguns asambiental no diu que la zona «protegida» pectes de l’energia eòlica. La coordinadora de la serra de Mariola està separada ha consensuat un missatge unitari i concret de la zona «desprotegida» dels parcs d’oposició al lloc triat per a aquests parcs eòlics només per l’ample de la carretera deixant de banda la controvèrsia «energia la zona de protecció més endavant. Banyeres-Alcoi. eòlica sí / energia eòlica no». La instal·lació dels parcs eòlics de La notícia ha impactat la societat de la Fontanella, de l’alt de la Creu i de la Banyeres, molt sensibilitzada amb la conEl cas concret de la Zona 15 Fenassosa, frustra la possibilitat d’una servació del seu patrimoni mediambiental. afecta la serra de Mariola ampliació futura del parc natural. La Pràcticament la totalitat de la població zona occidental d’aquesta serra és l’últiestà en contra d’aquesta actuació que El Pla Eòlic Valencià produirà un impacte ma massa forestal de les comarques alas’ha vist representada amb l’oposició al sense precedents sobre el Parc Natural de cantines que fa de frontera de contenció projecte, per unanimitat, de totes les forçes la serra de Mariola. Encara que l’estudi amb altres zones castigades per la deserpolítiques representades en l’Ajuntament d’impacte ambiental de la zona 15 tització que avança any rere any. Inexplide Banyeres de Mariola. Aquest rebuig amague que les serres d’Onil, Banyeres i cablement, aquesta qüestió també queda ha anat més enllà de l’àmbit local perquè Biar són els últims contraforts d’aquesta obviada en l’estudi d’impacte ambiental. el valor ecològic de la serra de Mariola serra, així ha estat des de sempre i CaNomés cal veure una fotografia des d’un és apreciat per tota la població del País vanilles va certificar que el límit occidensatèl·lit per a veure aquestes taquetes Valencià i conegut arreu de tot l’Estat. tal de la Mariola estava en Penya Rúbia. verdes sobre un mar groc d’erosió. Una de les principals dificultats que han Que aquesta zona haja quedat fora Una degradació anunciada hagut de sortejar-se per a la creació del del Parc Natural de la Mariola per una parc natural és que és un territori amb qüestió administrativa, no vol dir, en La nova accesibilitat a la zona, fins ara molta pressió humana des de fa segles. cap cas, que tinga menys valor ecològic. quasi verge, és un dels principals aspectes Aquesta dificultat va comportar que els Més bé és al contrari, perquè la seua que produirà la degradació mediambientècnics mediambientals aconsellaren situació de fragilitat hauria de comportar tal. Si aquest indret s’ha conservat bé fins l’Administració que es «conformara» un esforç major per conservar aquest ara és perquè no ha tingut vies i camins amb una primera declaració de Parc tresor forestal. importants que hajen provocat la pressió Natural pensada com una primera fase, La instal·lació afecta de manera greu humana sobre el bosc. sense renunciar a la possibilitat d’ampliar © Barcella - 1998

La mobilització dels ciutadans a la Zona 15

«Acabat aquest període frenètic d’arreplegada d’al·legacions, potser cal reflexionar pausadament sobre alguns aspectes de l’energia eòlica»

Juny 2004

17


Si es converteix la instal·lació en un atractiu turístic (i ho diu l’estudi d’impacte ambiental), els nous accesos per als grups de visitants comportarà més risc d’incendis, de producció de brossa, de molèsties a la fauna nidificant, d’augment dels sorolls pels vehicles, d’erosió de la coberta vegetal, etc.

Impacte visual L’estudi d’impacte visual està ple d’afirmacions subjectives. És difícil compartir l’afirmació de que no hi haurà impacte visual quan observem que aquests elements mòbils arriben a veure’s fins a 30 km de distància, com és el cas del parc eòlic de Cabdet (Albacete) que es pot veure perfectament des de molts punts de Banyeres de Mariola. Si es veuen girar les aspes dels aerogeneradors a 30 km, ¿quin impacte visual tindran si es situen al parc de la Fontanella que està només a uns 5.000 metres de Banyeres? ¿Com es pot argumentar en l’estudi que unes màquines de major alçada i més visibles individualment acaben passant més desapercebuts que unes altres més menudes?

L’informe reconeix, de manera reiterada, que l’agressió existirà L’informe reconeix l’impacte negatiu al llarg de tot el document. Encara que l’estudi d’impacte ambiental vol justificar que s’han triat les opcions «menys agressives», no per això deixen de ser «agressives». L’estudi parla d’aspectes negatius «inevitables» per la qual cosa seria convenient no instal·lar aquests parcs eòlics en una zona de gran fragilitat ecològica on no es podrà «evitar» la degradació de l’ecosistema. Les mesures correctores no eviten l’impacte ambiental. Aquestes rectificacions no son cap garantia perquè s’evite la degradació de les nostres muntanyes. De manera reiterada, el document utilitza expressions com «que es causen les mínimes afeccions possibles» o que «sempre cal contemplar la possibilitat que l’impacte es produisca inevitablement i siga necessari minimitzar-lo». Minimitzar l’impacte comporta reco-nèixer que l’agressió a l’entorn natural existirà, serà menor que sense mesures correctores, però existirà. Només és una qüestió de grau. 18

Energia eòlica, sí En l’acalorament de les accions per parar aquests projectes s’han sentit algunes veus en contra de qualsevol forma de producció d’energia eòlica. Si algú proposara instal·lar panels solars al castell de Banyeres amb l’argument que és el lloc òptim per estar elevat i orientat cap al migdia, tothom rebujaria la idea amb el contra-argument que un monument històric no és el lloc més adequat. Però tampoc a ningú se li acudiria per això posar-se en contra de la producció d’energia solar per sistema. 6,5% Energies renovables

53,4% Petroli

10,3% Gas

13,4% Nuclear

16,4% Carbó

«Seria convenient no instal·lar aquests parcs eòlics en una zona de gran fragilitat ecològica» El principal avantatge de l’energia eòlica és la seua netedat. Si es substituïra momés l’1% de les centrals tèrmiques de la CE per centrals eòliques, s’evitaria l’emissió de 15 milions de tones de CO2 cada any. L’energia eòlica és neta i renovable. La potència que pot generar una torre depén molt de la velocitat del vent. Si la velocitat del vent es duplica, la potència es multiplica per 8, perquè és proporcional a la velocitat elevada al cub. Les millores tècniques dels aerogeneradors permeten arreplegar energia a partir de 4 m/seg. Una turbina elèctrica produeix, en un sol any, tota l’energia que es va consumir en la seua construcció. En pocs anys l’energia eòlica ha crescut prop del 40%, mentres els costos s’han reduït quasi en la mateixa proporció. Encara que aquesta energia manté el liderat absolut entre les energies netes a l’Estat espanyol, a altres estats, com Dinamarca, el Parlament ha proposat que per als propers 20

anys els molins de vent aporten el 40% de tot el consum energètic danés. Les organitzacions ecologistes com Adena, Greenpeace o Ecologistes en acció s’han mostrat molt receptives a aquest tipus d’energia neta sempre que estiga ben instal·lada sobre llocs adeqüats. Els desavantatges ja els coneixem. La ubicació dels aerogeneradors en zones d’especial interès mediambiental pot afectar de manera important el medi. Aquestes centrals requereixen, per al seu manteniment, la construcció de nombroses pistes forestals que comuniquen totes les torres entre elles, la qual cosa augmenta l’accessibilitat i, per tant, el risc d’incendis i de degradació del territori. Un altre apartat, encara que més subjectiu, és l’impacte paisatgístic i, per últim, pot afectar les aus que poden xocar en els seus vols contra les pales. Es probable que tinga efectes sobre la modificació dels comportaments habituals de migració i de nidificació.

Cal fer bé les coses A la cimera de Kyoto va haver un reconeixement unànime que el canvi climà-tic ja ha arribat i que s’ha de fer alguna cosa perquè s’ature. Malgrat aquesta situació, la delegació espanyola va aconseguir que es permetera a l’Estat seguir augmentant les emisions de CO2 com si no passara res. Les companyies elèctriques, i les petrolieres i de gas, estan preparant un paquet de nous projectes per a la construcció de centrals tèrmiques. El repte de superar el problema és inabas-table degut al gran augment continuat del consum energètic i així no anem bé. Amb el balafiament de l’energia mai no es podrà arribar enlloc perquè per més que augmentem la producció d’energia renovable no podrem deixar de dependre de les energies brutes. L’alternativa al consum de combus-tibles fòssils és la combinació de l’ener-gia solar, l’eòlica, la minihidràulica i la biomassa, amb tots els seus avantatges i tots els seus inconvenients. El cas de la Zona 15 és, però, un clar exemple de planificació mal feta. No es tracta que la gent que vivim a la vora d’aquests espais naturals som més insolidaris que altres, sinó que el planejament s’ha de fer bé per a ubicar les centrals en llocs on es puga lluitar contra el canvi climàtic sense fer malbé els darrers tresors forestals de la serra de Mariola. ❦ Juny 2004


Indefensió davant del robatori d’aigua Coordinadora en Defensa de l’Aigua

© Barcella - 2000

Fa huit anys que, tant a Cocentaina com a Muro, van començar a assecar-se fonts, pous i naixements d’aigua. Tot apuntava que l’origen d’aquests assecaments no era el capritxós clima d’aquestes terres i que s’havia de buscar en les extraccions il·legals i abusives d’aigua que, per tal cobrir la demanda de les indústries d’estampats i acabats del sector tèxtil, feien tant les mateixes empreses d’acabats com una empresa privada de venda d’aigua. Així, per posar un exemple, l’alcavó del reg de Benataire, que estava sec durant tot l’any tornava a brollar pel mes d’agost, just quan les indústries pròximes estaven tancades per les vancances d’estiu, i al més de setembre s’assecava una altra volta.

Ciutadans indefensos El veíns i veïnes perjudicats, organitzats en la Coordinadora en Defensa de l’Aigua, van denuciar la situació a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (organisme dependent del Ministeri de Medi Ambient), però la Confederació va ignorar sistemàticament aquestes denúncies. Els ciutadans van reclamar dels ajuntaments que feren valdre la seua influència i poder polítics per aturar la situació, però els ajuntaments tampoc no van abordar el problema amb l’energia que la seua gravetat demanava. Els afectats també van convocar manifestacions per tal que tota la ciutadania coneguera la greu situació de l’aigua, van publicar fullets informatius i van fer tot un conjunt d’activitats que van portar la Diputació d’Alacant a realitzar un estudi en el qual es reconei-xia el procés de sobreexplotació. Després d’això, lluny d’aturar-se les possibles extraccions il·legals d’aigua, es va accelerar la cursa per fer-se amb la major quantitat d’aigua possible, fins al punt que les mateixes empreses es van adonar que la situació podia tornar-se en contra d’elles, bé per la irregular situació legal en qual es trobaven les seues concessions d’aigua com per una eventual escassesa d’aigua. Juny 2004

Els pous il·legals proliferen, des de fa anys, per tot arreu.

«La Confederació Hidrogràfica del Xúquer ignora sistemàticament les denúncies ciutadanes» Els agents implicats Fins a l’any passat, per tant, ens vam trobar amb una qüestió en litigi (la sobreexplotació d’aquífers) de la qual formaven part quatre elements: els veïns i els regs que s’han quedat sense aigua; les indús-tries d’acabats i una empresa privada que es dedica a vendre aigua; els ajuntaments afectats i, per últim, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que, incomprensiblement, ha ignorat les peticions o ha deixat sense resposta les denúncies que se li han interposat, com si d’una novel·la de Kafka es tractara. La Confederació Hidrogàfica, per tal de desfer-se del problema (assecament de fonts) i passar-lo als altres elements (regs, indústries i ajuntaments) va decidir crear una Comunitat d’Usuaris d’Aigua al si de la qual es pugueren resoldre les diferèn-cies i greuges entre els tres elements. Però abans que aquesta comunitat es posara en marxa ja es va poder entreveure quina anava a ser la dinàmica de funcionament de dita comunitat: mentre els empresaris estaven representats sense

tindre concessions d’aigua legalitzades, el Reg de Muro havia de demostrar amb pèls i senyals que les seues concessions estaven legalitzades. Més que una Co-munitat d’Usuaris de l’Aigua, allò semblava un estratagema per tal de legalitzar la venda irregular d’aigua i consagrar l’abús sense mesura d’aquest recurs per part d’uns pocs. La creació de la Comunitat d’Usuaris va estar tan mal feta que una sentència judicial la va deixar en suspens. Per tot això fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes de Cocentaina i Muro per recordar-los que vivim en unes cormarques on l’aigua és un element escàs. Que l’accés a l’aigua s’ha de garantir a tots i que tots tenim l’obligació de fer un bon ús de l’aigua, un ús eficient, moderat i responsable. Que l’aigua és un recurs econòmic fonamental i que el control democràtic de l’aigua gantarirà el futur de les nostres terres. Que com a tal recurs econòmic és susceptible d’apropiació i d’esgotament. Que, si permetem que un reduït sector social s’apropie de l’aigua i la gaste sense mesura, el futur de les nostres comarques estarà hipotecat. Que la prosperitat de la indústria d’acabats s’hauria de fonamentar en un racionament de l’aigua, i per tant s’hauria d’arribar al control del seu ús, i apostar seriosament per mesures com la seua reutilització. Que únicament organitzant-se, oposant-se, protestant i manifestant-se com a ciutadans d’una societat democràtica acabarem amb els abusos i podrem fer front al futur amb unes garanties de prosperitat i llibertat. ❦

19


Dia Internacional de la Dona

Situació insostenible de l’abocador de Bocairent

El dia Internacional de la Dona, té els seus orígens en el moviment internacional de dones socialistes de finals del segle XIX, amb la finalitat de promoure la lluita del dret al vot de la dona, sense cap tipus de restricció. Fou Clara Zerkin, qui va fer la proposta en la Conferencia de Dones Socialistes celebrada l’any 1910 a Copenhaguen. La primera diada va ser el 19 de març de 1911 i els primers anys es festejava en una data diferent segons el país. En 1914 comença a celebrar-se a Alemanya, Suècia i Rússia el dia 8 de març. Es demanava ocupar càrrecs públics, el dret al treball i a la ensenyança vocacional, i sobretot acabar amb la discriminació de gènere en l’àmbit laboral. Gràcies a aquestes dones i a les innombrables lluites de les següents generacions, ara disfrutem d’uns drets que sempre se’ns havien negat. La igualtat està travessant fronteres que temps enrere es creien inabastables, només hem de veure els últims esdeveniments. Hi ha voluntat per a modificar la norma que regula l’ordre de successió de la Corona, de manera que s’elimine la discriminació de la dona i actualment el Congrés del diputats està format per un 36% de dones i també n’ha augmentat la representació política en molts municipis, la qual cosa significa una victòria important perquè demostra, entre altres coses, que la dona també té capacitat de decisió i de poder i, d’altra banda, també és molt important l’acceptació masculina del fet, perquè el paper que tenia la dona fins ara era de submissió vers l’home. Actualment al nostre país es celebra el dia de la dona treballadora el 8 de març, per la qual cosa es programen als nostres pobles una sèrie d’activitats. Encara que als tríptics informatius s’explica ben clarament que van dirigides a qualsevol persona interessada, trobem que l’assistència a la majoria dels actes és tan sols d’unes poques dones (llevat d’alguna rara excepció) d’edat mitjana. Crec que caldria plantejar-se aquestes qüestions. Malgrat que vivim al segle XXI les dones d’avui encara patim moltes de les discriminacions que durant anys portem arrossegant, per la qual cosa m’agradaria fer una crida a la gent jove, sobretot a les dones, perquè s’animara a acudir ja que és important la seua assistència. Aquests actes (xarrades, tertúlies, tallers, etc.) contràriament a l’estereotip que hi ha creat, no són tan sols per a un grup reduït. Juntes amb un diàleg obert i una posada en comú podem aconseguir moltes més coses, nodrint-se unes d’altres, lluitant amb mes força, perquè aquestes desigualtats desapareguen amb el pas del temps, o almenys gaudisquen les pròximes generacions d’una gran millora. És important la participació les dones ja que les activitats es dirigeixen especialment a elles, però també és important que ho facen els homes perquè coneguen de més a prop els problemes socials que patim i pren-guen consciència dels drets i igualtats que tenim i els valoren. Hauríem de fer tots un xicotet esforç per tal d’augmentar la participació en aquests esdeveniments i adquirir més coneixements sobre els temes tractats per a portar-los a terme. ❦

Des de fa anys existeix a Bocairent un abocador il·legal d’enderrocs vora el camí de Buenavista. Durant tot aquest temps, cap de les corporacions municipals no s’ha preocupat de legalitzar l’abocador –tal com marcava la llei– i, per tant, no hi ha hagut cap control seriós dels abocaments que s’hi feien. Aquesta circumstància ha portat l’abocador a una situació insostenible, on l’orografia de la zona ha sigut notablement afectada, amb el consegüent impacte paisatgístic. Segons el regidor de medi ambient de l’Ajunta-ment de Bocairent, el consistori està tramitant el condicionament d’un nou abocador d’enderrocs, gestionat per una empresa privada, a la zona de Masar-ra. El nou abocador inclourà un servei de reparació de camins i, a més, l’empresa encarregada haurà de comprometre’s a rehabilitar l’antic abocador per convertir-lo en una zona de lleure i esbarjo, així com a assumir la vigilància dels abocaments incontrolats

20

Pablo Calabuig Gómez

© Joan Sanz - 2004

© Barcella - 2004

Imma Antolí

a la resta del terme. Tot això sense despeses per a l’Ajuntament ni per als veïns del poble, llevat dels usuaris de l’abocador, que hauran de pagar per poder-ne fer ús. Mentre aquest projecte es materialitza, però, l’antic abocador continua rebent tones d’enderrocs, en un període de gran activitat urbanística a Bocairent. Davant d’aquests abocaments il·legals, l’Ajuntament de Bocairent s’ha limitat a sol·licitar a les empreses constructores que busquen abocadors alternatius als municipis de la rodalia. Aquesta sol·licitud, no obstant això, està sent totalment desatesa, tant per les constructores que treballen per lliure, com per les que estan fent-li serveis a l’Ajuntament. Així les coses, l’abocador creix sense mesura, dia rere dia, sense que l’Ajuntament de Bocairent intervinga de manera directa per evitar-ho, tot mantenint –tant per acció, com per omissió– la situació d’il·legalitat de l’abocador. A això cal sumar, a més, el problema afegit d’una solució –el nou abocador d’enderrocs– que sembla incerta, si més no, pel que fa a una concreció immediata, tal com exigeix una situació tan greu com aquesta. ❦ Juny 2004


Tradicionari dels Maseros. Comparsa de Maseros de Banyeres de Mariola, Banyeres, 2004, 96 pàg. + disc compacte La Comparsa de Maseros ha tingut la bona idea d’editar un llibre i un disc compacte amb la seua música més representativa i fer d’açò l’eix central de la celebració del 75 aniversari de la seua fundació. El llibre va ser presentat al públic el 26 de març i ha estat redactat per un equip de treball creat per a la seua edició. L’originalitat del treball presentat rau en el fet que no es tracta d’una «història de la filà» (perquè els Maseros ja en tenen una realitzada per Patricio Barceló) sinó perquè han recollit diferents aspectes de la vida tradicional dels maseros en aquestes comarques: s’hi recullen aspectes relacionats amb l’arquitectura, la vida al camp, el nom de diferents atuells, els menjars, els vestits tradicionals de l’Alcoià, i un extens apartat dedicat a la música tradicional i de banda, així com el comentari i lletra de la música recollida en el disc compacte. A més a més, trobem la relació de capitans, bandereres, presidents i bandes que ha tingut la comparsa des de la seua fundació fins avui i, finalment, un interessant recull biblio-gràfic relacionat amb els temes tractats. Cal destacar que el text és fluid i fàcil d’entendre; també hi ha una acurada selecció de fotografies que il·lustren les explicacions i un disseny atractiu que de segur seran ben rebuts pels curiosos que volen saber més sobre les nostres tradicions. A més, abasta una temàtica d’interés més general i no estrictament local i això és novedós dins de les publicacions generades a Banyeres per les diferents entitats i associacions. El disc compacte conté onze peces musicals relacionades amb la comparsa; dedicades a alguns capitans i d’altres que s’han interpretat tradicionalment en la comparsa, entre elles el pasdoble Mase-ret –l’himne dels maseros– o València –que s’interpreta quan entren les esquadres maseres en la plaça Major–. El dia de la presentació se n’estrenaren dos d’elles: Manso –en honor de la capitania d’enguany– i Dotze forques –en honor Juny 2004

dels dotze fundadors de filà i composta per commemorar el 75 aniversari–. Es tracta, doncs, d’un acurat recull interpretat per la Societat Musical de Banyeres. VICENT BELDA. ❦

La fera ferotge. Revista Cultural, núm. 0, febrer de 2004, Alcoi, 16 pàg. Ens trobem davant d’una revista d’un format i extensió menuts. Està editada per diferents col·lectius alcoians (Riu Viu, El Panical, Centre Ovidi Montllor i Club d’Amics de la UNESCO) i pretén «transmetre tot allò que no té cabuda als espais de comunicació –diguem-ne– oficials», segons l’editorial. A través de dife-rents articles es pretén donar una visió nova i constructiva als problemes locals: destaca una defensa del centre històric de la ciutat i una enginyosa crítica al govern municipal de la ciutat, a través d’una carta dels Reis Mags a l’alcalde. També tenen cabuda seccions de cultura i de cinema. Es tracta, doncs, una publicació agosarada amb la intenció de crear un esperit crí-tic en el lector i de gran abast ja que té un tiratge de dos mil exemplars tot i ser gratuïta. VICENT BELDA. ❦

Espai del llibre. Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes, núm. 4, desembre del 2003, 20 pàg. La Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals de les Comarques Centrals Valencianes (XIEC) ens presenta aquesta revista que pretén ser un espai on poder trobar ressenyades totes les publicacions de les nostres comarques. Hi tenen cabuda tant les publicacions de les institucions que estan associades en la xarxa, com també aquelles que generen els nostres autors i editorials. En aquest número destaca l’article de l’inici, on Jesús Villaplana fa una anàlisi de les publicacions que fan referència al Racó del Duc o Barranc de l’Infern,

a cavall entre la Safor i el Comtat, i aconsegueix que, a través d’allò que diuen diferents autors, ens encise un dels espais naturals millor conservats que tenim. Després hi trobem ressenyades una vintena de publicacions ordenades temàticament: territori, natura, jornades, arxius, història, biografies, etc. Cal destacar algunes publicacions sobre la Mariola i, fins i tot el recent Arxius de Banyeres de Mariola. Finalment trobem un apartat de novetats i diverses resse-nyes literàries d’abast més general. En resum, com diu l’editorial, ens trobem davant d’un aproximació a l’apassionant món dels llibres i que, a voltes, per diferents raons, no tenim l’oportunitat de conéixer, tot i que han estat concebuts i editats per autors, institucions i editorials del nostre àmbit territorial més pròxim. VICENT BELDA. ❦

L’agricultura de Banyeres de Mariola. 1589-1658: el terç delme, Josep Pascual i Sellés, Banyeres, 2004. Edicions La Solaneta acaba de publicar el seu tercer llibre continuant així la línia d’investigació sobre aspectes interessants de Banyeres. L’editor aborda, en aquest cas, la primera meitat del segle XVII. El terç delme era una mena d’impost sobre l’activitat econòmica. Els batles de pobles de reialenc, com ara Banyeres o Bocairent, recaptaven una part de la producció agrícola i ramadera per al rei. L’autor és Josep Pasqual i Sellés, llicenciat en Història Moderna i restaurador del Museu de la Festa del Casal de Sant Jordi d’Alcoi. Un excel·lent treball d’investigació realitzat en l’Arxiu de l’Antic Regne de València en la secció del Mestre Racional. FRANCESC GARCIA. ❦ 21


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Una sorprenent notícia apareguda a una revista comarcal: «Vallada comptarà amb un parc estratègic. Una mar inte-rior única a la Comunitat Valenciana. Aquest parc revitalitzarà el teixit social i econòmic de la localitat de Vallada i la seua comarca, a més serà de gran utilitat per a la CV donat que ajudarà a des-congestionar els ports del litoral valencià i tindrà un important paper dins dels esdeveniments de la Copa Amèrica 2007. El parc es construirà sobre una extensió de 1.000.000 m2, amb possibilitat d’ampliació. En principi tindrà set àrees: hivernació nàutica, heliport, ciutat de transport per carretera, emmagatzematge de contenidors per a descongestió portuària, transport per ferrocarril a través de l’estació de ferrocarril, zona logística i parc tecnològic, I+D+I nàutic-energètic-aeronàutic i empresa nou concepte.» Sembla que estem vivim una època de grans projectes, cosa que hem d’agrair als polítics que governen el País Valencià perquè d’alguna manera estan preocupant-se d’allò que s’anomena el futur de progrés. En pocs anys podrem gaudir d’un país ple d’avantatges, així és com ells ho anomenen, que ens faran la vida més fàcil. ¡Val! estic d’acord amb la idea de disfrutar d’una qualitat de vida, però la meua pregunta és ¿a quin preu? Tots aquests projectes, transvasament d’aigua, parcs eòlics, Copa Amèrica i molts altres que potser desconeguem, ¿realment són tan viables per a compensar els inconvenients que comporten? Impacte mediambiental, despeses desmesurades per a la construcció de totes les instal·lacions ne-cessàries… Com a exemple tenim Terra Mítica, que en la seua curta vida ja ha fet pràcticament fallida. Recorde la campanya de màrketing que vam suportar en la qual es defensava fermament aquest projecte, o dit d’una altra manera, com intentaven vendre’ns la burra (com passa ara). Tots coneixem la dita que diu «rectificar és de savis», i els valencians no hem vist l’acceptació d’aquest fracàs, per això ens queda un gran dubte: si després de tants anys governant no han volgut rectificar, ¿realment tenen la saviesa suficient per defensar els nostres interessos i treballar en el càrrec que ocupen? ❦ Pep Vanyó Bocairent, (la Vall d’Albaida) 22

© Bromera - 2003

Vallada portuaria

Maulets contra l’oblit A tots, quan viatgem fora del nostre poble, o de la nostra ciutat, ens sol vindre un aire patriòtic per la nostra terra. Parles d’ella, dels seus costums, dels seus personatges i artistes. En poques paraules, ets sents molt orgullós i, per tant, la lloes. Doncs bé, hi ha un poble que quan viatja fora de la seua terra, només sabria parlar d’un parell d’artistes, i que a més no són representants de la seua cultura. Si els proposes que anomenen un escultor i/o pintor del seu poble, de segur que no sabran dir-ne cap. ¿I si preguntes per escriptors? El mateix. Però, tot canvia amb els cantants. Segur que contestarien, però no anomenarien cap que cantara amb la llengua que utilitzen. ¿I tot açò, per què? Perquè els nostres governs, tant estatal, autonòmic, com municipal, ens han intentat convèncer que la nostra llengua és de segona classe, i sens dubte en molts casos ho ha assolit. Han aconseguit que molts de nosaltres ens avergonyim per parlar la nostra pròpia llengua. És hora de descobrir que la llengua que parlen els nostres majors, és tan vàlida com la que parla el govern i els mitjans de comunicació. Sense anar molt lluny, podem veure que paisans nostres, han tingut el seu reconeixement amb el valencià com a penó. I que si parlem una llengua diferent a la resta de l’estat, no és per casualitat. El motiu es troba gairebé tres segles enrere, en una terra ocupada per uns botxins de cultures. Per un imperi que ja ha fet desaparèixer prou cultures amb les seues respectives llengües. Cal que recordem els nostres ambaixadors culturals com ara Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Antoni Miró i Pi de la Serra. ❦ Assemblea Maulets de l’Alcoià i el Comtat (correu electrònic) Juny 2004


L’era digital La televisió i el cotxe representaren en la dècada dels setanta una referència important de progrés. Si es mesura en termes de PIB, el resultat és més que sa-tisfactori, la societat ha progressat molt en aquests últims anys. Si es mesura en termes de satisfacció personal subjectiva, els resultats no són tan bons: treball precari, violència domèstica, morts a les carreteres, etc. Amb tot açò, ens trobem amb una nova realitat que suposa el començament

d’una nova era: l’era digital. Un nou mil·lenni acaba de començar, una nova societat. Els nous conceptes són rebuts per les noves generacions, que fan de la comunicació digital una nova eina de treball. La globalització és una gran revolució per als éssers humans. La comunicació analògica ha de deixar pas a aquesta nova realitat. L’aposta per la formació de la joventut no es pot demo-rar més, l’entrada en el procés productiu exigeix aquesta nova formació cultural per a ser competitius. Les administracions, les

indústries i les empreses no poden donar l’esquena a aqueta realitat. La nova eina que hauria de democratitzar la societat, fa que el qui no puge al nou sistema es veura més enfonsat, més en mans dels altres. Disposar d’aquest mitjà ens farà aprofundir en aquell bé tant essencial: la llibertat. Les coses no son blanques o negres. Cal reconduir-les cap a la cooperació entre les persones. ❦ Josep Antoni Santonja Castelló Picanya, (Horta Sud)

• Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Codi postal

Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 22  

Barcella 22  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded