Barcella 21 by Revista Barcella

any VIII

1,50 €

febrer 2004

número 21

Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el comtat Els adolescents, eixes rares bestioletes Qüestió de noms Maulets contra els símbols feixistes Conflicte lingüístic, manipulació política ¡Secessionisme! ¿Però això no estava ja superat?

Entrevista

Adelaida Tornero, Joan Sanz i Pau Calabuig, membres del consell editorial de la revista Trames

Barcella verda

Les estètiques del paisatge

Canal 9: una màquina de manipular

Número 21 - febrer 2004 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

la policia, quan El dia 29 de deAntivalencianisme de fet no ho sembre passat, és per a ningú un grup «sense que pare un identificar» va poc d’atenció destros-sar les a l’actualitat instal·lacions social, cultural del Casal i po-lítica Jaume I del d’aquests barri de Russadarrers anys fa, a València. en aquest país. Era la cinquena Atés això, agressió ca-da dia estem que, en eixe veient més mateix mes, clar quina és patia Acció la política del Cultural del Atacs a la Universitat de València, la seu del Bloc i el Casal Jaume I de Russafa. PP, predicar País Valencià. una pau social Sense comptar que no es creu i aplicar mesures que els últims dos anys s’han produït antivalencianistes: dificultar les 21 atemptats del mateix signe contra línies en valencià, exclusió d’autors tota mena d’entitats (PSOE-PSPV, catalans en el currículum, censura EU, BNV, Societat El Micalet, i exclusió a la ràdio i la televisió Llibreria Tres i Quatre, Col·lectiu públiques, divisió a les escoles Endavant, Universitat de València, oficials d’idiomes, etc. És a dir, no etc.). El senyor Juan Cotino, delegat es tracta simplement de la coneguda del Govern (de Madrid), fins ara, i renovada estratègia espanyolista no ha pres cap mesura que s’hi haja del PP, ara l’antivalencianisme notat per a eradicar definitivament i la supeditació als interessos de aquests incidents, que han passat Madrid avança d’una manera tan de les inofensives pintades a les apa-rentment educada que acabarem amenaces i fins i tot agressions en una societat on la cultura de la físiques, vint anys després dels repressió i la coacció cultural està atemptats a la casa de Joan Fuster i a claríssimament dirigida a destruir la de Manuel Sanchis Guarner. I això qualsevol signe de recuperació és encara més sagnant pel fet que nacional valenciana, «para que se la identitat dels agressors, per molt consiga el efecto sin que se note el que actuen anònimament, no es pot cuidado». BARCELLA. ❦ creure que siga un gran misteri per a

Rafa Payá

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Portada: Lluís Motes, director d’Informatius de Canal 9 Dipòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Només estic a favor dels regnes de taifes si en tots mane jo

Febrer 2004

Perforació d’un pou d’aigua entre el Buscarró i Polop en 1999.

L’Ajuntament d’Alcoi obri la guerra de l’aigua amb la construcció d’un camp de golf

La programació de la nova xarxa es pot consultar en: www.xarxamariola.org

Diverses entitats de les comarques de la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Comtat creen Xarxamariola Un grapat de grups culturals i socials de les comarques del voltant de la serra Mariola han creat una xarxa informativa anomenada Xarxamariola. La xarxa compta entre els seus objectius, la difusió de les activitats i les convocatòries que el seus membres programen. La primera reunió, celebrada a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, ha comptat amb la presència de represen-tants del Col·lectiu Serrella, la colla ecologista La Carrasca, el Club d’Amics de la Unesco, el Centre Ovidi Montllor i la Plataforma per la Pau, entre d’altres.

La primera iniciativa ha estat la creació d’una web comuna a Internet on tots els membres poden donar a conéixer les seues activitats. Les associacions coincideixen en la necessitat de crear una via de comunicació estable entre elles, una mena de «taulell d’anuncis» on poder consultar les activitats que es fan, cada dia, en aquest territori. La xarxa ha convidat a participar a totes les agrupacions, associacions, casals, ateneus, clubs, co-l·lectius, grups, colles, i centres d’estudis que ho desitgen. L’adreça a Internet és: www.xarxamariola.org. ❦

Torna Ràdio Bocairent, «La Veu de Mariola»

i amb la col·laboració de l’històric Josep Palao. L’emissora emet per a tota la Mariola però també es pot escoltar a moltes poblacions de la Vall d’Albaida en la fre-qüècia 107.4 de la FM. La programació arreplega música de grups independents –fins i tot, del poble–, debats, tertúlies i un programa per a menuts en el qual participa una xiqueta de només 5 anys. L’Ajuntament, que dóna suport a la iniciativa, ha felicitat els joves pel seu compromís totalment desinteressat que permet que l’emissora puga existir. ❦

Ràdio Bocairent torna a emetre des de fa uns mesos. L’impuls donat per un dels seus fundadors, José Ricardo Agulló, amb el suport del Punt d’Informació Juvenil de Bocairent –amb la seua coordinadora Eva Galvany al davant– ha fet que una colla de joves voluntaris s’incorporen al projecte. Més de vint programes omplin la graella de la programació de Ràdio Bocairent amb la col·laboració de més de 25 joves d’edats compreses entre els 5 i els 26 anys Febrer 2004

El regidor d’Urbanisme de l’Ajunta-ment d’Alcoi, Fernando Pastor, va anunciar la instal·lació imminent d’un camp de golf al terme municipal alcoià. Pastor va ser concloent en afirmar que «el govern del PP està convençut que, en aquesta legislatura, Alcoi ha de tenir un camp de golf en ple funcionament com es reflectia en el nostre programa electoral» i va afegir que «no anem a perdre un sol dia en el desenvolupament d’aquesta oferta». Segons Pastor, les zones de la Canal, Barxell-Polop o, fins i tot, la Rambla Baixa, són les úniques possibles per a aquest camp que necessita uns 700.000 m2. Aquest anunci ha obert immediatament un debat social. El 7 de gener, la colla ecologista la Carrasca va emetre un comunicat de premsa on afirmava que «Els camps de golf són un exemple de mal ús dels recursos, tant per l’enorme volum d’aigua que cal per a mantindre’ls, com per la gran quantitat de plaguicides que necessiten, per no parlar de la destrucció del paisatge tradicional i de l’especulació urbanística que amaguen». La Carrasca ha advertit reiteradament que «en el futur pròxim, només serà possible garantir l’abastiment d’aigua si es du endavant una política de gestió de la demanda amb el menor consum d’aigua possible». El fort augment en la despesa d’aquest recurs que comportaria la construcció del camp de golf a Polop, també afectaria, de manera important, l’aquífer del Pinar de Camús d’on s’abasteixen els pobles de Banyeres de Mariola i Biar. ❦ 3

Comunicat de l’Institut Joan Lluís Vives La Xarxa d’Universitats Institut Joan Lluís Vives ha manifestat la seua perple-xitat davant l’acord de la Comissió d’Ordenació Acadèmica del Ministeri d’Educació de l’Estat espanyol de dividir en dos ensenyaments i titulacions dife-rents, sota els noms de català i valencià, l’ensenyament de la nostra llengua en les Escoles Oficials d’Idiomes de tot l’Estat. L’Institut entén que l’acord constitueix una intervenció injustificada des d’ins-tàncies polítiques sobre una qüestió òbvia des del punt de vista acadèmic i científic. El president de l’Institut ha demanat al govern de l’Estat espanyol que retire la proposta, que no respon a cap demanda de caràcter docent, que no té cap fonament científic i que crea un conflicte artificial. ❦ 4

Obres de canalització en formigó del riu Riquer d’Alcoi vistes des del pont d’Alcassares.

L’alcalde d’Alcoi presumeix de sentit comú per defensar una via asfaltada per al riu Riquer El 17 de desembre, Jordi Sedano va anunciar la seua intenció d’incloure «una via d’asfalt de 6 metres, amb un carril en cada sentit» que, segons ell, servirà per a «descongestionar» el trànsit de la ciutat. Segons l’alcalde, els ecologistes són els únics que s’oposen a aquesta idea que va qualificar de «iniciativa de sentit comú». A més, Sedano es va atrevir a afegir que

«la gent» passejarà més tranquil·la per la zona si es sent «acompanyada pel trànsit rodat». Sense citar en quina consulta ciutadana es basaven les seues afirmacions, Sedano va dir que «el 99% de la població dóna suport a aquesta iniciativa» i que les protestes dels ecologistes «només representen l’1%». ❦

La XVII Trobada d’Escoles en Valencià de les comarques de l’Alcoià i el Comtat es celebrarà a Banyeres de Mariola el proper 5 de juny de 2004. El Consell Escolar Municipal, en sessió del dia 25 de novembre, va ratificar la decissió de re-colzar l’esdeveniment on un grup de docents dels centres educatius seran els encarregats de l’organització amb la col·laboració de l’Ajuntament, AMPES i empreses del poble. Després de celebrar la VII edició de 1994, torna deu anys després a Banyeres. La Trobada a aquest poble segueix les celebrades a Biar i l’Orxa els darrers anys. L’any passat, una vegada més, es va fer palés el compro-mís de la comunitat educativa per l’ensenyament en valencià. ❦

La Trobada d’Escoles en Valencià de 2004 es farà a Banyeres de Mariola

Tallers a la Trobada de l’any passat.

Bocairent fa una ullada a la dècada de 1950

Inaugurat a Bocairent un centre per a malalts d’Alzheimer

El passat mes de desembre es va celebrar a Bocairent un preludi fester en el qual es va projectar un documental que mostrava els esdeveniments més importants de la dècada de 1950 del segle passat. La part principal de la projecció va constar d’unes imatges de les festes de sant Blai de l’any 1956 cedides per un veí del poble. La resta del documental va fer un repàs dels fets més destacats en tots els àmbits any rere any fins a hui en dia. ❦

El 13 d’octubre 2003 va obrir les seues portes el Centre de Dia per a malalts d’Alzheimer i altres demències, de Bocairent. El nou centre està promogut per l’Associació de Familiars i Amics de Malalts d’Alzheimer de Bocairent (AFAB) que suma els seus esforços als que fan, des de fa anys, les associacions de l’Olleria, d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida. L’AFAB va signar amb la Caixa un conveni de col·laboració pel qual l’entitat rebrà 10.000 euros. ❦ Febrer 2004

Timonets i argelagues Barcella Timonet per a la Universitat de València i els Casals Jaume I per ser un exemple de civisme davant la violència de la ultradreta valenciana.

Argelaga al conservador del Museu Valencià del Paper, Juan Castelló, per mostrar el seu masclisme de patxolí a Ràdio Alcoi. Segons Castelló, les festes són per a que les dones es queden a casa.

Ciutadans i ciutadanes banyerins a la plaça Major.

La nova llei del PP per a il·legalitzar referèndums afectarà de ple el Reglament de Participació Ciutadana de Banyeres de Mariola

A final de 2003, el PP va aprovar en solitari al Parlament espanyol una reforma del Codi Penal on es considera delicte i motiu de presó convocar un referèndum no autoritzat pel govern d’Espanya. La reforma, feta a mida per al «Pla Ibarretxe», entrarà en vigor en març de 2004. Els articles que han quedat modificats castiguen amb una pena de presó que va de 3 a 5 anys i inhabilitació absoluta entre 6 i 10 anys «l’autoritat o funcionari públic que, mancat de competències o atribucions per a això, autoritze la convocatòria d’eleccions generals, autonòmiques, locals o consultes populars».

Bocairent recupera la Mostra del Llibre després de 10 anys d’absència Les regidories de Cultura i Educació de Bocairent, amb la col·laboració de la revista Trames, van recuperar enguany la Mostra del Llibre. La Mostra va estar Febrer 2004

Els Reglament de Participació Ciutadana en vigor a Banyeres de Mariola es veurà afectat perquè preveu la possibilitat d’una consulta popular si l’Ajuntament ho considera convenient. L’Article 21é d’aquest reglament diu que «d’acord amb el previst a l’article 71 de la Llei 7/85, de 2 d’abril, l’Ajuntament podrà sotmetre a consulta popular, per via de referèndum, aquells assumptes de competència municipal que siguen d’un relleu especial per als interesos dels veïns». Aquesta nova llei del PP comporta un retall dels drets democràtics i deixa buit de contingut el reglament. ❦

exposada del 2 al 4 de gener, a la Sala Joan de Joanes de la Casa de la Joventut. Aquesta activitat havia estat organitzada tradicionalment per l’Associació Cultural Bekirent, però ja fa quasi 10 anys que no s’havia tornat a fer. Enguany l’organit-zació ha comptat amb llibres de les dues papereries de Bocairent, Mariola i Maria, de l’editorial 3 i 4, de Caixa Ontinyent i de l’IEVA. A més, l’Ajuntament pretén que la Mostra es consolide durant aquesta legislatura i, per això, s’ha assegurat la participació de diverses editorials per a la pròxima edició. Enguany la Mostra aprofitarà també per a donar a conèixer el llibre Història de Bocairent d’Abel Soler i Josep Antoni Ferre i editat per l’Ajunta-ment de Bocairent. ❦

Un timonet a l’Ajuntament de Bocairent per l’organització de la festa dels Reis Mags d’enguany que ha obert les portes a tots els qui han volgut col·laborar.

Argelaga a l’Ajuntament de Banyeres, a la parròquia Santa Maria i a l’Asociación de Caballistas per rebatejar la festa de Sant Antoni. Segons ells, ara és la festa de San Antón.

Timonet a l’Escola Comarcal de Música de la Vall d’Albaida que compleix 10 anys. L’escola ha estat pionera en l’ensenyament musical pel seu pla pedagògic innovador. Argelaga a l’Ajuntament d’Alcoi per inaugurar un monument dedicat a l’«agent comercial», mentre oblida alcoians com ara Ovidi Montllor.

Timonet a l’organització de Nadàlia pel treball desenvolupat, una vegada més, a Banyeres. Argelaga als responsables de la Diputació d’Alacant i l’Ajuntament de Banyeres per les inacabables obres de renovació de la xarxa d’aigua potable. La poca professionalitat demostrada fan que els carrers queden en un estat deplorable. 5

El Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi ha iniciat un procés per tal de constituir un l’Observatori de l’Ensenyament a les comarques de l’Alcoià i el Comtat. L’objectiu és estudiar i analitzar la situació de l’ensenyament per tal de poder fer propostes i portar un seguiment de la

seua evolució a tots els nivells. L’Observatori pretén ser un fòrum de debat, amb una representació tan àmplia com siga possible de tots els sectors implicats (mestres, pares i alumnes) obert a la participació de tothom. La Unesco vol que siga «una eina capaç de definir estra-tègies, proposar actuacions per millorar l’ensenyament a les nostres comarques i denunciar les mancances que pateix». ❦

Es constitueix l’Observatori de l’Ensenyament

Pintades anticatalanistes. Casal Jaume I de Cullera, 12 de desembre de 2003.

[El País, 13-12-2003]

El retorn

Paco Molina.

Miquel Alberola

Revistes Hasta aquí i Cuadernos de Ermua.

El banyerí Paco Molina va estrenar a Berlín la seua obra Mezgorj

Generalitat repartirà gratuïtament per les escoles la propaganda de Basta Ya

Francesc Molina va estrenar el 30 de novembre, a Berlín, l’obra Mezgorj dins del cicle de concerts del Contemporary Spanish Music in Europe. El cicle va estar programat per diverses ciutats europees com ara Barcelona, Bucarest, Pa-rís, Munic o Berlín. La interpretació va estar a càrrec del grup instrumental Archaeus Ensemble de Bucarest que, sota la batuta del seu director Liviu Danceanu, va interpretar un repertori amb obres d’autors consagrats com Luis de Paz o Carlos Cruz de Castro, junt amb estrenes de joves compositors com Paco Molina i l’alcoià Jordi Orts. Mezgorj està escrita per a conjunt instrumental de cla-rinet, violí, violoncell, piano i percussió. Molina ha estat guardonat amb el Premi de Composició Ciutat d’Alcoi en la 13a edició i és autor d’obres que han estat estrenades i enregistrades per solistes com Serban Novac i per grups de cambra com el Grup Instrumental de València, Archeus Ensemble i Ars Poètica Ensemble. Les seues obres s’han escoltat en el XV Festival del Fimca, el II Festival Internacional de Música de Cambra de Bucarest de 1999 i en el Festival Two Days & Two Nights of New Music d’Odessa (Ucraïna) l’any 2001. ❦

Després del conveni firmat per la Generalitat Valenciana, els col·legis públics i els instituts de secundària del País Valencià rebran les publicacions Hasta Aquí, editada per Basta Ya, Cuadernos de Ermua i Papeles de Ermua, totes elles entitats instrumentals vinculades als partits «constitucionalistes» del PP i el PSOE. El president Francisco Camps, després de firmar el conveni, va definir aquestes publicacions com «material didàctic». Els dirigents d’aquestes plataformes es van afanyar a agrair a Camps el seu gest que els comportarà importants be-neficis econòmics. Iñaki Iriondo, membre de Basta Ya, va agrair públicament al govern valencià que «vinga des de València a comprar-nos les revistes». La iniciativa del govern del PP no preveu, però, incloure publicacions amb altres punts de vista com les de l’associació pacifista basca Elkarri. Aquesta demostració de suport al pensament únic compta amb l’antecedent de quan el PP va arribar a la Generalitat i la Conselleria d’Educació va deixar de repartir gratuïtament als instituts els pe-riòdics El País i Levante i va restringir la distribució de premsa als diaris ABC, El Mundo i Diario de Valencia. ❦

Tot just s’ha tancat la celebració del 25 aniversari de la Constitució, amb la seua corresponent autocomplaença pel consens aconseguit, i ja hem tornat de nou a la transició. El fantasma de l’imperialisme català ha tornat amb l’ànim de fer por […]. Ara, com llavors, la defensa del que és propi enfront de l’amenaça exògena és només un paper d’embolicar d’usar i llançar […]. L’anticatalanisme s’ha revelat com un jaciment inesgotable per als interessos electorals i personals de la dreta local. I en aquest pantà estem una altra vegada. El tardoblaverisme és el falangista Fernando Giner remasteritzat i digitalitzat vociferant com Paquita la Rebentaplenaris a instàncies d’Eduardo Zaplana. Però el tardoblaverisme ho són també Camps i Esteban Gon-zález Pons reaccionant amb més anticatalanisme a cada desvari encoratjat pel ministre des del fulletó incandescent del seu comissionat de propaganda. També l’ha portat via Madrid l’inesperat i criminalitzat pacte entre Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod-Rovira, pel qual brama Giner com un Palleter ofés […]. Catalunya es dibuixa de nou com una referència inquietant en el discurs del PP per a erosionar els socialistes allà i ací, com ja van fer Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta en UCD. Llavors aquests dos llests pròcers van engreixar Lizondo i van propiciar el conegut desgavell civil. ¿A qui engreixarà aquest clembuterol ara? ¿A quin preu? ❦ Febrer 2004

Canal 9: una màquina de manipular Comité de Redacció de TVV

Sext informe anual

El PP rep un tracte de favor L’informe està dividit en diversos capí-tols temàtics i un annex on Febrer 2004

Beatriz Manjón presentadora del programa en castellà La Bomba, pregunta a la web del programa: «¿Té una història increïble per a contar-nos?, ¿Vols ser famós i no saps com?, ¿Faries el que fóra per a triomfar? El nostre plató és teu.»

«Els informatius de Canal 9 s’han convertit en un instrument de propaganda pur i dur» s’inclouen algunes taules estadístiques. En primer lloc, ens hem ocupat de la informació política i podem dir, com a conclusió general, que Televisió Valenciana persevera en els seus tics habituals de tractar de manera diferent el Partit Popular i la resta de partits de l’oposició. La diferència de tracte en favor del partit en el poder resulta evident quan mirem, per exemple, el temps d’informació dedicat a Eduardo Zaplana o Francesc Camps, els polítics millor tractats per TVV. En canvi, el partit de l’oposició que més apareix, el PSPV-PSOE, no és

El informe anual 2003 és fruit del treball del Comité de Redacció de Televisió Valenciana, elegit democràticament entre els membres de la redacció el 8 març del 2002, tal com descriu el capítol sèptim del l’Estatut Professional de la Redacció. En la composició actual, el Comité de Redacció està format per Gabriel Vallés, Roberto Ortín, Josep Manuel Alcañiz, Onofre Sanmartín i Innocenci Ortín. L’informe abraça l’activitat dels Serveis Informatius de Televisió Valenciana des de final de desembre del 2001 (on acaba l’informe anterior) fins al 14 de febrer del 2003, data en què hem considerat que calia donar per finalitzat este treball. L’informe, tot i voler abastar el màxim possible, s’ha hagut de centrar no-més en l’informatiu diari Notícies 9, concretament en la primera i la segona edició. El gran volum d’informació que emet Televisió Valenciana en els diversos espais i programes informatius ens ha obligat a restringir-nos a estes edicions. Són, a més, les que més audiència tenen i les que marquen d’alguna manera la línia informativa de TVV. Molt al nostre pesar, s’han quedat fora de l’anàlisi altres edicions de l’informatiu i programes com Dossiers, Bon dia Comunitat Valenciana, Medi Ambient, Europa al Dia, Notícies del Món, Punt de Mira, Solidaris, Colp d’Ull, Panorama d’Actualitat i els programes especialitzats en informació esportiva, entre d’altres.

tractat amb el mateix guant de seda; més encara, diríem que, a voltes, s’usa amb ell un llenguatge molt punyent i que es busca destacar les desavinences entre els seus líders o les declaracions que els poden perjudicar electoralment. Perquè, és evident, la proximitat d’una consulta electoral s’ha fet sentir. Els altres partits de l’oposició a penes existeixen per a Televisió Valenciana.

La vaga que no va existir © RTVV - 2003

El Comité de Redacció de Televisió Valenciana va presentar aquest any passat el Sext informe anual. El text mostra les cotes de manipulació informativa sense precedents on ha arribat Canal 9. Segons el Comité, els càrrecs nomenats pel Partit Popular treballen en la degradació intencionada de la televisió pública en vespres de la seua privatització. El document, d’un centenar de pàgines, és d’un interés extraordinari perquè detalla les dades i les xifres dels panflets informatius de Canal 9. Barcella presenta un estracte del text que es pot trobar íntegre a Internet en l’adreça: www.rtvvpublica.info.

Un altre capítol està dedicat a tres grans temes que han centrat bona part de l’atenció informativa dels mitjans de comunicació durant este període. El primer és la vaga general convocada pels sindicats majoritaris el 20 de juny. Dissortadament, aquell dia Televisió Valenciana no va complir amb la seua finalitat d’informar d’una forma veraç, objectiva i equilibrada com és obligació d’una televisió pública. En línies generals, podem dir que TVV es va sumar a la consigna del Govern de dir que la vaga no existia i que la normalitat era la nota dominant. L’autèntica informació va brillar aquell dia per la seua absència i els informatius de Canal 9 es van convertir en un instrument de propaganda pur i dur.

El Prestige: només una catàstrofe natural La catàstrofe del petrolier Prestige en aigües gallegues és el segon dels grans temes analitzats. En este cas, la línia informativa es torna més subtil i Televisió Valenciana ofereix una gran quantitat d’imatges de la tragèdia i de les seues conseqüències. Però en una segona lectura, es troba a faltar en la informació de TVV tot allò que fa referència a les possibles responsabilitats polítiques de membres del Govern. La catàstrofe del Prestige sembla, així, fruit de la fatalitat, de la mala sort, del mal oratge. I res més. La gran mobilització ciutadana a la mateixa Galícia i a la resta d’Espanya expressant la solidaritat amb el poble gallec també es minimitzada.

El PHN: una informació maniquea El periodista madrileny Julián Lago cobra per cada edició (per suposat, en castellà) de Panorama de Actualidad, 3,5 milions de pessetes en concepte de direcció, presentació i producció. A banda, Canal 9 paga periodistes, i equips tècnics.

Davant del Pla Hidrològic Nacional, Televisió Valenciana ha pres una posició absolutament maniquea, on es qualifica 7

d’antivalencians els que s’oposen, per una raó o per una altra, a estes obres. Si hi ha una manifestació a València contra el PHN, ha sigut perquè han vingut de fora a manifestar-se, segons TVV. En canvi, la televisió pública valenciana no té inconvenient a fer campanya activa per una manifestació a favor del PHN i li dedica, fins i tot, una secció diària. Les veus discrepants de científics o d’organitzacions ecologistes són silenciades sistemàticament.

La cultura en valencià no existeix El Comité de Redacció també ha constatat una preocupant deixadesa pel que fa a la informació cultural, sobretot si té a veure amb la cultura en valencià. Considerem inacceptable que la televisió pública valenciana, un dels objectius de la qual és afavorir l’ús social de la nostra llengua tinga tan poca sensibilitat en este camp. Per posar algun exemple, Canal 9 no va informar de l’última edició dels Premis Octubre, uns dels més importants dels que es concedeixen a la Comunitat Valenciana. O la poca atenció que s’ha dedicat a la cobertura d’un fet tan important com les Trobades d’Escoles en Valencià organitzades per la Federació Escola Valenciana.

Durant la redacció d’este informe, un altre gran tema ha centrat l’atenció informativa dels mitjans de comunicació. Parlem de l’amenaça d’una guerra a l’Iraq. Des del Comité de Redacció hem observat amb preocupació com els serveis informatius han tendit a donar més rellevància a les posicions del Govern i no han tingut la mateixa consideració amb les mobilitzacions ciutadanes. Així, les manifestacions contra la guerra que hi va haver a les capitals valencianes van tindre un tractament informatiu que no considerem adequat si tenim en compte la gran quantitat de ciutadans que van eixir al carrer a manifestar-se. En la segona edició de l’informatiu del 15 de febrer, la manifestació de València (una de les més grans de la història de la ciutat) només va meréixer 40 segons, la d’Alacant 7 segons i la de Castelló 4 segons. Això va motivar una nota de protesta del Comité de Redacció el 17 de febrer del 2003, però l’anàlisi en profunditat serà ja matèria del pròxim informe.

Vivim en un paradís L’economia mereix un capítol a banda en este informe. La conclusió general és que per als informatius de TVV, els valencians vivim en un paradís econòmic on es crea ocupació, la inflació no puja de forma preocupant i no hi ha cap sector econòmic en crisi. Per descomptat, quan es donen dades de l’Enquesta de Població Activa, de la inflació o del Producte Interior Brut, es fan autèntics jocs malabars per a destacar només aquells aspectes positius i amagar-ne els negatius. Els informes econòmics i les estadístiques només tenen un lloc en els informatius de TVV si són positius. Si no és així, directament no es donen. 8

La crisi iraquiana

Els treballadors interrompen el Consell d’Ad-ministració de RTVV. El director José Vicente Villaescusa, escolta els lemes: «no a la manipulació»; «no al tele-fem» o «no a la privatització», alhora que escolta cridar:

Som els millors La tendència a la hipèrbole quan es tracta de situar els valencians en un suposat rànquing també és un fet que preocupa el Comité de Redacció. Per a TVV, qualsevol cosa feta a la Comunitat Valenciana és única al món. I els valencians, senzillament, som els millors. El pitjor és que esta tendència a voler fer-nos creure que vivim en un món ideal amaga els conflictes que s’encaboten a negar esta idea. Així, en els informatius de Canal 9 no solen tindre cabuda les protestes ciutadanes, les associacions cíviques reivindicatives, els sindicats o els col·lectius veïnals que denuncien algun problema.

Privatització de RTVV: silenci còmplice La privatització de la gestió de RTVV, un projecte expressat reiteradament pel govern de la Generalitat, ha centrat en

els últims mesos l’atenció dels treballadors de l’ens públic i de les seues societats. Però també d’una bona part de la societat valenciana que ha expressat públicament en moltes ocasions el seu rebuig a este projecte. El Comité de Redacció també se suma a estes veus que pensen que la Televisió Valenciana ha de ser pública, en valencià i de qualitat, i que només preservant el seu caràcter públic podrà complir els objectius fundacionals expressats en la Llei de Creació de RTVV. Però el debat sobre el model de televisió no s’ha pogut veure a les pantalles de la TVV. No s’ha emés ni una sola imatge dels actes protagonitzats pels treballadors d’esta casa en contra de la privatització. Canal 9 tampoc no s’ha fet ressò de la constitució de la Plataforma per uns Mitjans de Comunicació Públics al Servei dels Ciutadans i de la Democràcia, que agrupa un amplíssim col·lectiu d’entitats cíviques, polítiques, sindicals, culturals i de tota classe. Només s’han cobert dues sessions de les Corts sobre esta qüestió. I només després de molts mesos, Canal 9 s’ha dignat a emetre unes breus declaracions del president del Comité d’Empresa de RTVV.

Assumptes interns Hem dedicat també una part de l’informe a parlar d’allò que la direcció de TVV considera assumptes interns i sobre els quals té una política peculiar. Així, són matèria d’anàlisi les informacions que només són autopromoció basada en les xifres d’audiència, el tractament informatiu del juí al director general de RTVV, Josep Vicent Villaescusa, els miniespais Blanques o Negres i El Comentari, o les relacions entre els directius de TVV i el Comité de Redacció.

Trivialitats, successos i omissions Les trivialitats, les frivolitats i els successos continuen ocupant una bona part dels nostres informatius i resten un temps preciós a altres notícies més transcendents. Això no és cap novetat, però continua passant i també mereix un apartat. Com també hem dedicat un capítol a les omissions, aquelles informacions que han sigut recollides per altres mitjans de comunicació però que, per diversos motius, han resultat incòmodes per a TVV. Febrer 2004

Una reflexió per a acabar Finalment, una reflexió. Tot i la quantitat de fets denunciables que atempten contra els principis que inspiren la Llei de Creació de RTVV, tot i la precarietat de mitjans de què ha disposat este Comité de Redacció i tots els que ens han precedit, considerem que és important el fet d’haver pogut elaborar este informe amb total llibertat. També cal dir que, gràcies a l’esforç i el treball de bons professionals d’esta casa, comptem amb espais fets amb una gran dignitat. Els membres del Comité de Redacció ens sentim orgullosos de treballar en una televisió pública i pensem que disposem d’instruments molt valuosos com l’Estatut Professional de la Redacció per a contribuir a mantindre este caràcter de servei públic. Només caldria que els directius actuals de TVV també s’ho cregueren de veritat. L’elaboració del present informe referma encara més l’opinió del Comité de Redacció de la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics

Cronologia 4 de juliol de 1984. Es publica la Llei de Creació de la Radiotelevisió Valenciana. 1991. Amadeu Fabregat –director general de RTVV durant l’etapa socialista– enceta una persecució cap a l’equip de correctors lingüístics de Televisió Valenciana que acaba amb l’acomiadament de tots ells. Fabregat publica una llista de 500 paraules prohibides a Canal 9 per semblar massa «catalanes». Novembre de 1997. Arribat el PP a la Generalitat, desde Plató València (productora que treballa per a Canal 9) es produeixen interferències per a «tapar» el senyal de TV3. Acció Cultural del País Valencià, propietària dels repetidors presenta una denuncia contra el govern Zaplana per «segrestar l’emissió de TV3». 6 de desembre de 2002. La direcció de RTVV dona ordres estrictes de no incloure en cap informatiu cap referència al procés de privatització. 17 de desembre. Constitució a la Universitat de València de la Platafor-

Febrer 2004

que estiguen al servei dels ciutadans. Pensem que una televisió pública no ha de ser, necessàriament, una televisió governamental que només servisca els interessos del partit que estiga en el poder. Ara mateix, a la vista d’este informe i dels anteriors, no podem dir que la Televisió Valenciana complisca els objectius per als quals va ser pensada i que estan clarament definitis en la Llei de Creació de RTVV. Una informació veraç, objectiva i equilibrada és un dels pilars en què descansa un sistema democràtic. És un dret bàsic, com ho poden ser el dret a la salut o el dret a l’educació. El paper dels mitjans de comunicació públics ha de ser garantir este dret. Sobretot si parlem de la televisió, un mitjà especialment poderós i que arriba a grans audiències. L’experiència ens diu que qualsevol partit que governe tindrà la temptació de fer de la televisió pública el seu aparell de propaganda. Per tant, cal enfortir els mecanismes de control perquè això no passe o que, almenys, ma cívica en defensa d’uns mitjans audiovisuals públics, formada per una trentena d’associacions. 22 de desembre. Partits, sindicats, professionals, escriptors i artistes de tot l’Estat defensen el caràcter públic de TVV. 30 de gener de 2003. Els sindicats s’oposen a la privatització de Canal 9. 11 de febrer. Canal 9 cedeix espais gratuïts per a publicitar l’acte contra el Pla Hidrològic Nacional. 18 de febrer. El PP aprova en solitari l’informe per a privatitzar RTVV. 18 de febrer. El Comité de Redacció denuncia manipulació en el tractament de les protestes per la guerra. 21 de febrer. Una auditoria detecta en 2000 l’existència de contractes que encobreixen blindatges. 22 de febrer. Quatre sentències condemnen l’ens a pagar 91.000 € per acomiadaments improcedents. 24 de febrer. Cinc-mil persones es manifesten contra la privatització de RTVV i exigeixen la seua «refundació». 11 de març. El Comité de Redacció denuncia que TVV li ordena fer notícies contra l’oposició.

no siga tan senzill. En este sentit, els comités de redacció són un primer escaló, però cal dotar-los dels mitjans adequats perquè puguen fer el seu treball. Però això no és prou. Cal dotar-se d’un organisme superior, un Consell de l’Audiovisual, que exercisca una vigilància real sobre els continguts de la televisió pública i que tinga capacitat sancionadora. També és important que el nomenament del director general de la Radiotelevisió pública siga elegit directament per les Corts per majoria qualificada per tal que siga una persona de consens i evitar així que estiga al servei del govern de torn. El Comité de Redacció considera que la privatització de la gestió que planeja l’actual govern de la Generalitat en cap cas garanteix que es puga complir l’objectiu d’una televisió al servei dels ciutadans valencians. Ben al contrari, la privatització tindria com a conseqüència un abandó encara major dels principis rectors de la Llei de Creació de RTVV. ❦ 11 de març. RTVV s’afanya en convocar oposicions en ple procés de privatització. 25 d’abril. Els sindicats denuncien que opten a les oposicions directius que han elaborat les bases i els requisits. 26 d’abril. Consellers del PSPV i EU denuncien la falsificació de les seues firmes per a convocar les oposicions de Canal 9. 17 de maig. Els treballadors de RTVV voten de forma massiva en contra de la privatització de Canal 9 i en defensa d’una televisió pública, en valencià i de qualitat. 24 de maig. Vaga dels treballadors de Canal 9 contra la privatització de la televisió pública. 31 de maig. Canal 9 retira de la programació l’innovador espai Colp d’ull i manté Tómbola. Ràdio 9 expulsa dels informatius una redactora que va anar en les llistes del PSPV. 31 de desembre. El PSOE va acumular un deute de 10 milions d’euros en la RTVV. En huit anys, el PP augmenta el deute 400 milions d’euros.

L’informe del Co-mité de Redacció de TVV inclou a-bundants exemples de manipulació informativa. Aquesta és una mostra amb cites textuals dels episodis més denigrants:

Marina Cubells ha publicat Mírame tonto (Robinbook, 2003). La periodista explica com es convenç els participants en els programes de tele-fem perquè conten les seues misèries; com es negocia amb els famosos les quantitats desorbitades que co-bren; com es «folren» les productores inflant els pressupostos de programes; com es menteix, s’enganya, es suborna, es manipula, s’obeeix, s’humilia, es falseja, i es tra-eix per a aconseguir més au-diència. Cubells mostra alguns professionals de televisió racistes, classistes, despò-tics, elitistes i cruels. La pe-riodista valenciana contraposa a altres professionals amb ètica: entrevista l’escriptor Alfons Cervera, el professor d’Ètica del Periodisme Hugo Aznar, el cap de programes de TV3 Francesc Escribano i el periodista Javier Rioyo. Encara que el llibre conta les baixeses de totes les televisions de l’Estat, l’autora s’es-plaia amb Canal 9, on va ser redactora, guionista, i directora de diversos programes fins que va dir «prou». Encara que Cubells no escatima en autocrítica, fuig del discurs moral. Imprescindible per a conèixer els episodis més vergonyosos de la manipulació. J. M. MARTÍNEZ. ❦

tures com la conclusió de l’autovia València-Madrid, paralitzada durant anys. L’acord a què no havien arribat tres administracions socialistes, l’aconse-guix Zaplana, amb una capacitat per al diàleg que marcarà 21 de gener de les seues actuacions 2002: «Volen aigua polítiques de cara i estan farts dels que Lluís Motes, director d’Informatius. al futur. Fruit intenten impedir-ho d’eixa voluntat és i dels qui vénen ací el compromís que a sa casa a cridar s’aconseguix del govern central perquè contra el PHN.» un tren d’alta velocitat enllace Madrid i la 23 de gener: Introducció de Lluís Comunitat Valenciana en, a penes, hora i Motes: «Blanques o negres, parlem mitja. En el balanç de la gestió d’Eduardo de delinqüència i immigració. Hui en Zaplana no es poden oblidar la creació portada hem vist la mort d’un armeni a de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Mislata i un cas d’extorsió a immigrants que suposa la pau lingüística després per part de les màfies. La delinqüència de dècades de confrontació. I és que la ha crescut a la Comunitat Valenciana en consideració cap a diferents sensibilitats els últims mesos i hi ha qui associa este ha sigut una constant en la forma de fer augment a l’arribada d’immigrants.» política d’Eduardo Zaplana. De nou, la Juí a Villaescusa: «Amb esta sentència, resta d’Espanya ha de girar la mirada és la quarta volta que la Justícia dóna la cap a la Comunitat Valenciana, que es raó a Televisió Valenciana en els casos converteix en un referent polític.» en què el PSPV ha portat la televisió 26 de setembre: «Som els millors. autonòmica davant els tribunals, una Els soldats de Rabassa (Alacant) ocupen pràctica que en els últims quatre anys l’illot de Perejil.» quasi s’ha convertit en habitual. L’única 19 de novembre: «Ara voran quin vegada que TVV va haver de rectificar és el suport que està rebent la marxa antiper ordre dels tribunals va ser durant transvasament. Són a penes 20 persones el govern socialista, per una notícia en que han eixit des de Catalunya. Són memquè es feia un balanç de la gestió de Rita bres de la plataforma en defensa de l’Ebre Barberà com a alcaldessa de València.» que estan en contra que la Comunitat 6 de febrer: «Joan Ignasi Pla intenta Valenciana reba aigua de l’Ebre. Són els posar fi a la contínua sagnia de militants que mateixos que es manifestaran diumenge a abandonen els càrrecs en el partit. Alguns, València contra el PHN.» fins i tot, s’han donat de baixa o han sigut 21 de novembre: «¿Seria capaç vosté expulsats. Pla ha mantingut hui una reunió de vore una autòpsia per la tele des del amb secretaris comarcals per a intentar posar sofà de sa casa?» fi a una situació que redueix el seu crèdit com 22 de novembre: «Arriben 44 autobua secretari general del PSPV.» sos procedents d’Aragó i Catalunya per 15 de febrer: Pilar Ferrer titola a manifestar-se a València contra l’arriel seu microespai, «El Comentari»: ba-da de l’aigua, vital per al futur. Per «Zaplana, o l’eficàcia.» als agricultors, manifestar-se en contra 20 de juny: «A RTVV la vaga ha del PHN és tota una provocació. No transcorregut amb completa normalitat. comprenen com hi ha gent tan insolidària El 99% dels treballadors de la cadena no que reclama aigua que no li fa falta.» han secundat la vaga.» 24 de novembre: «Ens neguen 9 de juliol: «Eduardo Zaplana assul’aigua. El civisme dels ciutadans meix el Ministeri de Treball i té l’aval de la valencians ha sigut el més destacat. faena feta a la Comunitat Valenciana. Una La manifestació està organitzada per de les taxes de desocupació més baixes col·lectius aragonesos, catalans i d’Espanya. En la gestió del primer govern formacions d’esquerra.» ❦ Zaplana destaquen els èxits en infraestruc-

Ho han dit a Canal 9

Febrer 2004

Imma Antolí

Adelaida Tornero, Joan Sanz i Pau Calabuig

prefereixen treballar per lliure, cosa que podrien fer en Trames però no hi ha hagut precedents fins ara. – J: Ens agrada Membres del consell editorial de la revista Trames discutir els continguts moltíssim i potser un altre autor no sàpia assimilar-ho. A nosaltres ens interessa la interpretació de la història i això potser no s’entén massa a l’hora de veure la importància de certs articles. Eixe resultat final pot determinar les vendes i la percepció que es té del que estem fent. No hem tingut una allau de – ¿Com va sorgir col·laboracions i ens la idea de formar agradaria que n’hi D’esquerra a dreta, Adelaida Tornero, Joan Sanz i Pau Calabuig. l’Asso-ciació? ¿Per què haguera. el nom de Trames? – El segon número – Pau: L’objectiu principal va ser editar és més extens que el primer. A més, es la revista. Organitzar l’associació era un nota que el disseny de la portada està tràmit necessari per a poder fer la revista més elaborat. ¿Potser açò siga fruit de i poder optar a fonts de finançament. l’experiència adquirida? Respecte al nom, buscàvem un element – A.: Aquest segon número és un local i tradicional amb el qual es pogueren monogràfic i això influeix a l’hora de fer la pena deixar que el seu discurs es identificar els bocairentins als quals va dila portada. També en l’extensió perquè desenvolupara. Es nota el caràcter rigida la revista i també era una metàfora s’intenta veure un mateix tema des de transcrit i llarg en relació a l’entrevista que podia suggerir «destramar» els fils de diverses perspectives. del número anterior que va ser un poc la història, escriure la trama de la història – P.: Per a nosaltres l’element gràfic més elaborada per part nostra. de Bocairent. és molt important perquè la quantitat – També es veu que tots els Joan: Des del punt de vista de lectors disposats a llegir una revista articles estan elaborats pel consell metodològic és assumir un tractament d’història és limitada i, per tant, tractar editorial. ¿Esteu oberts a incloure de la història lax, no decantar-se per una d’enganxar nous lectors passa per noves col·laboracions? visió unívoca de la història i d’ací el nom mi-llorar el màxim possible l’aspecte – Adelaida: La revista va nàixer amb en plural, podem tindre la possibilitat de visual i, en eixe sentit, crec que la revista eixa idea. No està tancada i des del diferents «històries». no està acabada. El repte és fer-la encara principi tota la gent està convidada a – ¿Com us organitzeu per a fer la més atractiva i a través de l’element participar-hi. A més, estaríem interessats revista? vi-sual apropar-la més als lectors: el en què participara més gent de fora del – P.: Cada volta partim de zero. Es tria nostre cavall de batalla és ajuntar el consell editorial. el tema a partir d’un consens –tret que treball ri-gorós i la divulgació efectiva. – P: Hem tingut casos puntuals: una algú vulga treballar un tema concret a – J.: Les limitacions de pressupost ressenya de Josep Vicent Ferre i, per al banda de la resta de l’equip– es fa una o-bliguen a fer-la en blanc i negre, per pròxim número, sí que hi ha alguna nova distribució de tasques i, després, al llarg això estem en desavantatge respecte a col·laboració. És tracta d’una revista sobre dels mesos, es fan posades en comú. qualsevol altra publicació feta en color. història i, a Bocairent, hi ha molta gent que – Fent una ullada als dos exemplars Ara mateix estem parlant-ho per al escriu sobre història i que tampoc no és editats, s’aprecia que l’entrevista, prò-xim número: com mantenir el rigor tanta. A més, hi ha diferents publicacions malgrat que té un pes important, no i, alhora, captar nous lectors. com ara els programes de festes que es fan està relacionada amb el tema central de – Un altre punt és la publicitat que càrrec d’aquests temes. Per tant, les energies la revista i, a més, en el segon número és ocupa pàgines senceres. ¿Per què? es dispersen. El nostre és un treball en equip més extensa. ¿A què és degut? – P.: L’últim número té 140 pàgines, i per això els possibles autors que no ens – J.: No tenim res preconcebut. En el per tant, 10 pàgines completes de coneixen o pensen que han d’adequar-se cas de Joan Pellicer era un personatge publicitat, tampoc és cap barbaritat. Posar a un tema i unes condicions determinades, interessant i ens va semblar que pagava publicitat és una qüestió de supervivència. L’Associació Trames va nàixer a Bocairent en novembre de 2000. Està formada per 10 membres entre 22 i 25 anys, majoritàriament. Els seus àmbits de formació acadèmica són variats: història, sociologia, belles arts, filologia, filosofia, econòmiques, etc. El seu objectiu principal és editar una revista d’estu-dis locals d’una perio-dicitat anual. El primer número es va pu-blicar en juny de 2002. Fins ara n’han publi-cat dos i estan preparant el tercer.

«Ens interessa la interpretació de la història i això potser no s’entén massa»

Febrer 2004

Hem de tenir en compte que el mercat local de publicitat està saturat, les empreses es publiciten per un afany de col·laboració i, per tant, hem de donar un cert marge. – J.: Hi ha una certa cultura publicitària a Bocairent, a causa dels programes de festes, que es paga proporcionalment a l’espai que s’ocupa i jo tinc poca fe en això. – P.: El nombre de pàgines s’ajusta al pressupost, tenim la publicitat que ne-cessitem per traure la revista endavant i procurem que no siga excessiva. – Esmenteu les dificultats que us heu trobat a l’hora de fer revista… – J.: Des del punt de vista econòmic hi ha la qüestió de l’ajuda pública. Ens acollim a les subvencions que hi ha i això permet abaratir el cost final. – P.: Venem la revista a quasi la meitat del preu que costa produir-la i això no repercuteix en les vendes com a nosaltres ens agradaria. També tenim la competència, no sé si dir deslleial, dels programes de festes que es venen com a xurros i, tot i que el nostre preu és més assequible, aconseguim un nombre de vendes ridícul. Encara que és normal, perquè és una publicació nova i especialitzada en certs aspectes. – J.: El programa de festes de sant Blai és el fetitxe cultural de Bocairent. Ara va guanyant-li terreny al programa de sant Agustí: estem davant d’institu-cions culturals indiscutibles i no són el mateix que un grup de gent que fa alguna cosa i a veure això per on ix. La gent, en general, no compra el programa de festes pel contingut literari, és més una qüestió afectiva. – P.: De tota manera, les principals dificultats no han sigut les econòmiques, ja que el primer any vam tindre superàvit. En aquest número hem tingut algun problema però, ara per ara, pràcticament hem pagat les despeses i els ingressos que tinguem a partir d’ara ens permetrà tindre uns estalvis. Hem tingut més problemes d’organització perquè som gent jove que tracta de guanyar-se la vida, no tenim una situació definida i de vegades és difícil reunir-se. – J.: Avui dia, el correu electrònic permet establir un diàleg molt eficaç entre els membres per a discutir els articles: el fet de posar-ho tot per escrit afina molt el pensament i això juga al nostre favor, encara que segueix sent important reunir-se. Una altra dificultat, és que no es pot competir amb el món 12

audiovisual la qual cosa es veu reflectida en els índexs de lectura en general. Costa fer-li competència a Operación Triunfo. Llegir, com a acte, és una cosa prou estranya i, a més a més, fer-ho massiu… – Després de tenir dues publicacions al carrer, de les quals abans s’ha fet una presentació, ara com ara ja haureu valorat l’acceptació i la participació que han tingut… – P.: Som bastant crítics amb l’acollida i la prova és que ens estem plantejant introduir canvis per tractar de fer la publicació més atractiva al lector. El tipus de presentació ha tingut un èxit acceptable fins ara, però també pot arribar a cansar als que assisteixen habitualment i, per a no caure en la rutina, estem pensant en altres alternatives.

«No es pot competir amb el món audiovisual, i es veu reflectit en els índex de lectura. Llegir és una cosa prou estranya.» – J.: En el to dels articles, probablement, pequem d’un cert academicisme i això limita la bona acollida per part del públic en general. A mi em preocupa prou la destinació final del missatge i hem tingut pocs feed-back. Hem escoltat alguns comentaris encara que, normalment, la gent que li interessa la temàtica sempre diu que molt bé. – A l’estiu de l’any passat vau participar en les Xarrades a la fresca i portàreu a col·loqui el tema del monogrà-fic del segon número. ¿Esteu satisfets amb la reacció del públic assistent? – P.: Jo diria que insatisfets, perquè tots ens vam quedar amb ganes de més. Vam despertar la inquietud, que era el primer objectiu, però la nostra intenció era el tema del monogràfic. Ara mateix, estem organitzant una taula redona sobre les festes davant del segle XXI on, possiblement, tornen a eixir els temes de les xarrades i, a més, la gent puga participar. – Parlem del futur… – J.: Se’ns han ocorregut diferents idees: taules redones, també cine-fòrum, sempre relacionat amb el tema d’un determinat número. Ara bé, tot això costa molt d’organitzar i ens hem d’implicar més. De

moment, ja és prou traure la revista i jo crec que és més important el treball previ a la publicació i canalitzant-lo un poc pot donar lloc a altres activitats. Però, quan u es familiaritza amb un format, és més reticent a canviar. – A.: Bé, de totes maneres, ara hem col·laborat amb la mostra del llibre de Bocairent. Idees en tenim moltes i espe-rem que algunes puguen portar-se avant. – J.: Ara també hi ha el tema de la ràdio que està movent-se ací al poble i és un caos absolut, però és un caos dels bons. Després quedarà el que quedarà, però sempre serà interessant i ací sí que podríem participar. – Per acabar, ¿ens podeu fer un avanç de la pròxima revista? – P.: La intenció és fer també un mo-nogràfic des d’un punt de vista plural, com l’anterior, sobre la dona a Bocairent amb una perspectiva històrica, però sense renunciar a qüestions actuals i mirant cap al futur. – J.: Pot semblar que siguem oportunistes en la tria del tema: nosaltres el vam plantejar abans del boom dels maltractaments en els mitjans de comunicació, però el nostre ritme de treball és més lent. Per això, m’agradaria prevenir contra la possible acusació que se’ns poguera fer. – P.: El monogràfic de la immigració va ser molt curiós, perquè dúiem prepa-rant el tema mig any abans que passara la qüestió de les Torres Bessones, un any abans de la guerra d’Iraq i de l’assumpte de les festes d’Ontinyent. És a dir, que encara que anàvem per davant d’allò que va passar després, la revista va tardar molt a eixir per la dificultat d’elaborar un producte així. La idea estava ja d’abans, es podria dir que tenim una espècie de dipòsit de temes amb l’objectiu de traure’ls a poc a poc. ❦

Febrer 2004

estratègies complementàries A principis de desembre de és la marginació progressiva 2003 un corrent d’indignació (promoguda per l’esquarteració ha solcat els fonaments de les normativa i un ús social regresorganitzacions i institucions Aitana Guia siu) de la llengua catalana al defensores de la unitat de la País Valencià i posar-li una llengua catalana arreu dels bomba de rellotgeria a la superPaïsos Catalans. El promotor vivència de la llengua catalana d’aquest enuig ha estat l’acord en el seu conjunt. de la Comissió d’Ordenació La manipulació de la llengua Acadèmica del Ministeri per part del PP s’ha donat d’Educació d’in-troduir el tant a escala de partit com «valencià» en les Escoles de fraccions dintre del partit. Oficials d’Idiomes (EOI) D’exemples de la primera, de tot l’Estat amb el mateix poden trobar-se’n a dojo en estatus que tenen actualment La llengua negociada, la més el gallec, el basc o el català. flagrant de les quals durant Així, el Govern espanyol del el període Zaplana fou la Partit Popular (PP) promourà promoció del pacte lingüístic l’apro-vació d’un decret-llei com a instrument per furtar-li que institucionalitze i legalitze el discurs lingüístic a Unió la inclusió del valencià com a José M. Jiménez de la Iglesia, Bruno Broseta i Fernando Giner en la presentació d’un llibre sobre Manuel Broseta. Valenciana amb l’objectiu final una llengua diferent del català. d’engolir-se els vots d’aquest Aquesta mesura ha estat acomsense preocupar-se per les conseqüències ja difunt partit polític i, així, aconseguir la panyada d’altres d’equivalents com la que això puga tenir en l’aprofundiment majoria absoluta en les Corts Valencianes traducció del Boletín Oficial del Estado de la marginació que pateix el català al que el període 1995-1999 no els havia proal català i al valencià i la intenció de fer País Valencià. En segon lloc, i seguint porcionat. Un cop amb la majoria absoluta, el mateix amb totes les webs oficials aquesta estratègia de l’interès propi, el PP l’aleshores president Zaplana va incomplir d’àmbit estatal o la catalogació per part ha promogut i defensat el secessionisme la llei de creació de l’AVL, que l’obligava de la Biblioteca Nacional dels llibres en oficial entre el valencià i el català de forma a constituir-la un mes després de la seva català com a «cat» o «val» depenent d’on consistent des de 1995, quan aconseguí publicació oficial la tardor de 1998, i ho va han estat publicats. per primer cop el control del govern fer quan li va convenir, dos anys després. Aquestes mesures s’han percebut al valencià. Aquest secessionisme oficial es La formació de l’AVL va reflectir el Principat com atacs meteòrics de l’espai diferencia del secessionisme dur que va caràcter partidista que la llei de creació ja exterior que no se sap ben bé d’on surten. nàixer en els anys de la Transició en el li donava, atès que els seus membres foren ¿Però no havíem quedat que amb el fet que no és violent en la seva activitat nomenats segons les quotes dels partits pacte lingüístic de Zaplana i la creació de diària (no posa bombes als intel·lectuals, majoritaris a les Corts. Quan el maig del l’Aca-dèmia Valenciana de la Llengua 2003 canvia el Consell, que passa a estar (AVL) el conflicte polític sobre la llengua ocupat per l’equip del president Francisco havia desaparegut i la seva unitat havia Camps, la manipulació de la llengua no quedat garantida? Al País Valencià, alguna cessa. Així, els treballs de l’AVL foren gent també s’ha sorprès de la mesura de la «aturats» abans de les eleccions autonòmiministra Pilar del Castillo i l’ha atribuïda a ques de 2003 per «no crear mala maror» i interessos conjunturals del PP de cara a les ho han tornat a ser abans de les eleccions properes eleccions generals. generals de març de 2004 (la comissió que En La llengua negociada (2001, Tres havia de decidir el nom de la llengua no i Quatre) argumentava que la creació ha plagut al PP i la presidenta de l’AVL, de l’AVL el 1998 pel govern d’Eduardo Asunción Figueras, del PP, l’ha avortada). Zaplana no tancaria el conflicte polític ni fa pintades contra llibreries i casals, El segon tipus de manipulació ha estat sobre la llengua (el conflicte artificial entre tot i que condone i es negue a perseguir usar la llengua com a arma d’atac entre el valencià i el català tancat consensuadaaquests actes que continuen ocorrent). els diversos sectors del PP. D’una banda, ment amb les Normes de Castelló de 1932 El secessionisme oficial del PP utilitza Camps i el seu conseller d’Educació, i reobert durant els anys de la Transició), altres mètodes: pretén assentar les bases Esteban González Pons, havien marcat sinó que li canviaria la fesomia. Cinc anys de la separació legal entre el valencià i el distàncies amb la política lingüística dels després, encara hem de veure i viure que català utilitzant el poder de què disposa governs Zaplana l’octubre de 2003 amb la llengua catalana és «conflictivitzada» en el govern valencià i en el de l’Estat l’aprovació del Decàleg pel valencià (una artificialment, separada i esquarterada amb (ambdós amb majoria absoluta) i imposar, sèrie de mesures per normalitzar la pre-sènl’objectiu final de fer-la desaparèixer. a mitjà termini, un estàndard lingüístic cia del català dintre de l’Administració Aquest article defensa la tesi que el diferenciat utilitzant com a instrument autonòmica, provincial i local que, si es PP, primer, ha decidit instrumentalitzar la l’AVL. L’objectiu real d’aques-tes dues portaren a terme, suposarien un revulsiu llengua dels valencians en benefici propi © FMB - 2003

¡Secessionisme! ¿Però això no estava ja superat?

«¿No havíem quedat que amb el pacte lingüístic de Zaplana el conflicte polític sobre la llengua havia desaparegut?»

Febrer 2004

simbòlic i pràctic en l’ús social de la llengua). D’altra banda, el sector fidel al ministre portaveu del Govern, Zaplana, que considera que aquest ha de continuar controlant el PP valencià, arran de l’aprovació del decàleg va començar a usar la llengua per atacar Camps i es va desmarcar públicament de la política lingüística del Consell. Així ho feren el president de la Diputació de València, Fernando Giner, i el de la d’Alacant, José Joaquín Ripoll, l’alcalde d’Alacant, Luis Díaz Alperi, i el govern municipal d’Alcoi. Aquest sector, els principals enemics de la llengua dintre del PP, defensa que el castellà és l’única llengua que compta i només s’accepta el valencià com a l’ele-ment folklòric que ha fet d’ell el secessionisme. El sector de Camps pretenia seguir una política d’activi-tats simbòliques, i algunes de pràctiques, com ara l’acord promogut amb el Col·legi de Notaris que garanteix l’escriptura de les actes en català, però el seu decàleg ha passat a ser només una «recomanació» a les administracions i sembla que el seu propi partit no està disposat a seguir la línia «massa valencianitzant» de l’equip Camps, que ha replegat veles sense gaire esforç i ha reprès la política d’atac al català. Si el PP només haguera «jugat» amb la llengua en benefici propi, se’l podria acusar de menystenir i, per tant, permetre la seva marginació i degradació, però no se’l podria titllar de secessionista. El problema és que el PP sí que és secessionista fins a la medul·la, no només per a la galeria blavera. Primer, respecte al nom de la llengua ja en 1962 Joan Fuster escrivia Qüestió de noms i a 2003 encara estem enfangats en el mateix bassal. Un toll que podria haver-se dessecat en 1982 amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia si aquest hagués adoptat una solució com la balear (on ha evitat l’aparició d’un secessionisme a la valenciana): reconèixer que la llengua pròpia és el valencià, una varietat dialectal de la llengua catalana, i hagués donat la competència normativa a la Universitat. Però no fou així. L’Estatut no estableix legalment la pertinença del valencià a la llengua catalana ni estableix quina ha de ser-ne l’autoritat normativa. Aquests buits legals han estat aprofitats

pel PP per tal d’afirmar que el nom de la llengua és exclusivament el de valencià (tot combatent la denominació «llengua catalana» en els estatuts de les universitats valencianes) i per designar una autoritat normativa diferenciada per al valencià sense vinculacions orgàniques amb l’autoritat normativa reconeguda al Principat i les Illes Balears: l’Institut d’Estudis Catalans. El PP ha acceptat definicions ambigües i eufemismes per a anomenar la llengua, però mai no ha acceptat públicament la seva unitat. Segon, les iniciatives del PP per diferenciar legalment i en la pràctica el valencià del català han estat, en l’àmbit autonòmic, la deshomologació de títols de coneixement de valencià amb els expedits per la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear; la convocatòria d’oposicions en les quals no es reconeixia el requisit lingüístic als llicenciats en Filologia Catalana o no s’accep-tava la seva titulació (per no saber valencià, se suposa); la prohibició d’ensenyar autors de llengua catalana nascuts al Principat o a les Illes Balears en l’ensenyament secundari, etc. En l’àmbit estatal, les actuacions més destacades han estat la introducció del valencià en les EOI que ja ensenyen català, la traducció del BOE i de les pàgines de l’Administració central al valencià quan ja n’hi ha una versió en català, la catalogació dels llibres a la Biblioteca Nacional i a l’ISBN de forma diferenciada per a la llengua «valenciana» i la catalana, etc. Finalment, el PP ha continuat finançant entitats secessionistes com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat que continuen utilitzant una normativa lingüística diferent de la marcada per l’AVL (d’obligatori compliment per a totes les entitats que reben fons públics) amb uns 200.000€ l’any 2003 i amb l’assistència de la seva plana major als Jocs Florals de Lo Rat ara fa quatre dies. Si hem de fer un balanç per veure si el conflicte és obert o tancat, si és troba en vies d’obertura o tancament, la meva opinió és que no estem tancant el conflicte, sinó que estem plantant les llavors d’una «valencianització» progressiva del català parlat al País Valencià, les bases d’una secessió

menys evident però no pas menys contundent que la que proclamaven els secessionistes d’antany. Hem canviat del secessionisme dur i paraoficial a un secessionisme més tou però oficial, molt més poderós i destructiu que l’anterior. La millor recepta contra aquesta malaltia és aconseguir el reconeixement legal que el valencià és català en totes les instàncies oficials (incorporar-ho a l’Estatut). Mentrestant, el perill del secessionisme, amb la cara lletja o l’amable, serà el nostre pa de cada dia. ❦

«Hem canviat del secessionisme dur a un de més tou però oficial, molt més poderós i destructiu que l’anterior»

Febrer 2004

Conflicte lingüístic, manipulació política

Qüestió de noms

De res serveix promulgar desitjos de pau, amor i felicitat de Nadal per a tothom quan alguns s’entesten a renovar velles po-lèmiques que es donaven per acabades. ¿A quin sant s’enceta novament el debat sobre la llengua? ¿No s’havia acabat ja amb la constitució de la AVL? De vegades, es pot pensar que, més que un debat, açò és ja un monòleg, perquè per una orella entra i per l’altra ix. Bé, el cas és que el debat continua. ¿I per què? Doncs perquè a la senyora ministra d’Educació se li va ocórrer d’incloure a les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI), de tot l’Estat espanyol, el títol de valencià com a diferent del de català. Evidentment, les reaccions contra aquesta decisió inútil no es feren esperar i, en qüestió de dies, tant els professors de les EOI com l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), els sindicats, partits polítics i, fins i tot, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) rebutjaren en diferents comunicats la intenció desintegradora d’aquest decret. Sembla que tots coincidien en una cosa: la manipulació alhora de presentar una imatge fragmentada d’un sistema lingüístic que, a la vegada, contradiu totalment la comunitat científica, la RAE i fins i tot el Tribunal Constitucional que dictaminà en 1997 la validesa del terme català com a denominació del valencià en els àmbits acadèmics. Tots sabem que les denominacions de valencià, balear i català són històriques, legals i estatutàries i que no són incompatibles amb la denominació científica que se li ha de donar a la llengua i encara que alguns s’obstinen a negar-ho, tant el lèxic, com la gramàtica i la sintaxi demostren que es tracta d’una mateixa llengua. ¿Potser un colombià, un nicaragüenc o un uruguaià no parlen espanyol? ¿Potser un anglés, un nord-americà i un australià no parlen anglés? ¿Potser un canari, un andalús o un lleonés no parlen castellà? És clar que hi ha dife-rències fonètiques o lèxiques però tothom els reconeix com a parlants d’una mateixa llengua. ¿Per què un eivissenc i un alcoià no poden parlar català? ¿O es que els valencians som especials? El cas és que hom arriba a pensar que tota aquesta po-lèmica sobre el conflicte lingüístic ens porta cap a una divisió inexistent en l’àmbit lingüístic i, a la volta, no compartida per la gran majoria de valencians. Que el problema lingüístic és un problema polític i electoral salta a la vista, i més encara quan hi ha unes eleccions per davant, a curt termini, on les majories es mouen en un xicotet espai de terreny. Queda clar que, d’alguna manera, es volen recaptar una sèrie de vots de l’ultravalencia-nisme de falla i barraqueta amb vista a la no compareixença a les eleccions generals. ¿No deu ser que des que el capitost pepero va marxar cap a Madrid la polèmica s’ha de servir des del centre sense possibilitat de rèplica? No debades, les autoritats valencianes recolzen aquesta iniciativa i proclamen als quatre vents que s’ha de treballar des de la normalitat. ¿Des de la normalitat? ¿I què és el que fan ells per fer possible la normalitat de la llengua? No accepten decàlegs que afavorixen l’ús de la llengua en l’Administració pública, no parlen valencià, com fan alguns destacats polítics i, a més a més, es dediquen a crear debats polítics sobre qüestions lingüístiques que no acabaran mai de resoldre’s. ¿O és que açò volen que s’acabe alguna vegada? ❦

Com que les paraules van carregades del tarannà dominant de cada època, d’un temps a aquesta banda està produint-se una quantitativa substitució de mots. En el món de les professions, ja no arrepleguen la brossa els brossaires, ara ho fan els «agents de la neteja»; els camioners són «logistes»; els inspectors d’hisenda, «agents tributaris» i els perruquers, «estilistes». No obstant això, encara no s’ha il·legalitzat que algú puga adreçar-se a un «auxiliar administratiu» anomenant-lo «oficinista». Encara que ho semble, aquesta no és una qüestió banal perquè, encara que resulte delirant que algú intente «il·legalitzar paraules», hi ha casos de denúncia per usar noms «alegals», és a dir, no contemplats en la llei. En l’àmbit dels gentilicis, Joan Fuster va explicar en Qüestió de noms (1962) la dificultat que existeix a l’hora de nomenar els habitants dels diferents territoris de parla catalana i el territori on habiten. Els dies posteriors al Nou d’Octubre –40 anys després de les reflexions de Fuster– representants del Partit Popular a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola i un membre del Consell Municipal de Cultura es van queixar per la redacció del text que apareixia als cartells editats pel consistori: «Nou d’Octubre, diada nacional del País Valencià». L’argument de les protestes va ser que l’únic nom «oficial» que es pot utilitzar per definir aquest territori és «Comunitat Valenciana». Curiosament, sembla que no moleste ningú escoltar la paraula «levante» o «sureste» –paraules alegals– quan es defineix reiteradament el nostre territori des de Castella. Per a nosaltres, al llevant està la mar Mediterrània. És veritat, no és oficial, però encara que la denominació «País Valencià» no té el vistiplau del poder, no per això deixa de ser menys país ni menys valencià. Està constatat que «país» es un nom maleït per a molts sectors conservadors, encara que el diccionari diga una cosa tan elemental com que «país» és «un territori que constitueix una unitat paisatgística o geogràfica». I afegeix: «a diferència de la paraula ‘territori’, ‘país’ s’empra en relació amb els habitants amb un to afectiu». No acabe d’entendre per què a alguns «paisans» nostres els produeix urticària una paraula amb un significat tan benvolent. No caldria entrar en més exemples, però hi ha un altre cas que ha tornat a ser portada als diaris. El PP ha aprofitat que la paraula «legal» per definir la llengua que parlem els valencians apareix a l’Estatut com «valencià» per a negar una gran evidència: que valencians, catalans i mallorquins parlem un mateix idioma. El monstre del blaverisme ha estat despertat de la seua letargia perquè atempte contra la llibreria de la Universitat de València. En aquest cas, una paraula com «català», que serveix per a definir un idioma, ha desfermat una violència que té un greu precedent en la bomba que va esclatar a casa de Joan Fuster en 1981. Comunitat Valenciana versus País Valencià: és una qüestió de noms perquè, per molt que algú s’obstine a desterrar algunes paraules, un «agent de seguretat» sempre serà un policia i el «Ministeri de Defensa», un ministeri de la guerra. ❦

Febrer 2004

Josep Miquel Martínez

Marisa Berenguer

Trames. Revista d’estudis de Bocai-rent. Número 2. Moros i Cristians. Convivència i conflictes. Associació Trames, Bocairent, 2003, 142 pàg. El mes d’octubre de 2003 es va presentar el segon número de Trames, aquell que segurament més costa d’eixir després de l’empenta i la il·lusió del primer. Trames s’estructura d’una forma bastant coherent, com un monogrà-fic, amb un tema que amb major o menor grau en recorre tots els articles: els moros i cristians. Però no tracta aquest tema com ho faria una revista de festes convencional, sinó que, com bé evidencia el seu sub-títol «convi-vència i conflictes», ho fa analitzant-les des de diversos punts de vista, amb un plantejament que po-dríem anomenar interdisciplinar, amb cabuda per a la història, la filologia, l’antropologia i la sociologia. I el més interessant, al meu parer, en tots els articles és que no es conformen amb la pura acumulació de dades i l’erudició sinó que tots els continguts presentats afegeixen també un caràcter argumentatiu encarat al present més immediat i que ens afecta. És a dir, que els autors intenten buscar en la història o la sociologia respostes concretes a problemes concrets de hui dia i del nostre entorn més o menys pròxim. És, doncs, una revista valenta, que s’arrisca i que defineix una línia molt clara, cosa que agraïm quan veiem que ens envolta tanta autocomplaença i tan poc esperit crític. D’un costat, des de fa uns anys tenim al nostre davant una realitat nova i innegable: la vinguda d’immigrants de tots els orígens possibles, molts d’ells musulmans. D’un altre, hi ha les repercussions sociològiques i religioses sorgides arran dels fets de l’onze de setembre a Nova York. I, per últim, tenim les nostres festes de moros i cristians amb tota la seua càrrega «religiosa» explícita en uns casos o implícita en altres. A partir de la xarxa d’aquest plantejament divers els autors dels articles ordeixen les trames per bastir 16

en els lectors una aclaridora visió de la realitat. Així, en l’article més extens de la revista, Vicent Verdú indica que la història de la presència musulmana a la Península s’ha contat la majoria de vegades d’una manera partidista, desqualificadora i excloent. Per a aquest autor, els actes que tenen una càrrega xenòfoba més gran són les ambaixades, el «despojo» del moro i la «cremà» de la Mahoma. Verdú no pensa que aquests actes esmentats hagen de desaparéixer de la festa de moros i cristians; tan sols intenta explicar alguns aspectes d’aquests actes, com nasqueren, com s’han establit a les nostres festes i en quines condicions; amb la intenció d’encetar, d’alguna manera, el respecte i l’apropament a la cultura islàmica dintre de les festes de moros i cristians. S’hi afegeixen després articles sobre filologia, història, sociologia, religió i acaba centrant-se en la problemàtica de la dona a l’Islam tot trencant molts dels prejudicis de la civilització occidental. Per acabar, encoratgem des d’una revista «germana» com Barcella la tasca dels joves redactors i redactores de Bocairent perquè continuen en aquesta línia encetada. FRANCESC SARRIÓ. ❦

Banyeres de Mariola durante el Sexenio Democrático y la III Guerra Carlista. Edicions la Solaneta, Banyeres de Mariola, 2003. José Miguel Santacreu Soler, professor titular d’història contemporània de la Universitat d’Alacant, especialitzat en qüestions monetàries i arqueologia industrial, i Fe-derico Aura Murcia, llicenciat en història i especialista en paleografia, diplomàtica i documentació d’arxius són els autors del segon volum que edicions La Solaneta ofereix al lector dins la col·lecció «Estudios sobre Banyeres de Mariola». Els seus autors fan un repàs d’aquest període vertiginós de la història d’Espanya del segle XIX que va comportar la

interrupció momentània del regnat dels Borbons, l’arribada de la casa de Savòia, l’experiència de la Primera República i la Restauració monàrquica. No deixa de ser arriscat voler donar a conèixer, amb una visió sincrònica de la història, el que va passar a Banyeres en aquells sis anys convulsos quan els testimonis històrics locals de l’època es redueixen bàsicament al que puga existir a l’Arxiu Municipal o al de la Diputació d’Alacant. La informació històrica aportada es redueix, bàsicament, a una exposició nominal de les corporacions municipals d’aquest breu espai de temps, així com els càrrecs que ostentaven. Resulta més interessant el coneixement d’alguns fets històrics pròpiament locals amb l’aportació de dades de la construcció de la carretera Banyeres-Alcoi. Les anècdotiques incursions del bandoler Palloc per aquestes contrades, difícilment podrien ser conegudes pels banyerins de no ser per llibres com aquest. Cal dir en favor dels autors les dificultats que entrebanquen un coneixement més complet de la història local degut, en part, a la manca de documentació històrica suficient que puga aportar més llum. És elogiable que edicions La Solaneta promoga un major coneixement de la història banyerina, encara que en els llibres publicats fins ara, denoten una maquinària editorial un tant forçada per l’exigència d’aportar noves dades històriques de Banyeres per a presentar-les com si es tractara d’una troballa proverbial. Potser haguera estat encertat concentrar tot l’esforç en la realització d’un únic estudi històric que abarcara les diferents èpoques històriques sense que quedaren paleses les mancances. J. RICARD BERENGUER. ❦

Febrer 2004

ZONA 13

Balones

Bocairent

Cocentaina

Beneixama

p am El C a yad Can

ZONA 14

Elda

ZONA 15

Castell de Castells

Beniardà

Altea Penàguila

Torre de les Maçanes Relleu

Zones eòliques

Tibi

Benidorm

Xixona

Salines

El Pinós

ZONA 15

Benifallim

Ibi

Castalla

Monòver

Confrides

Banyeres

Onil

Tollos

Vall d’Ebo

Gorga

Alcoi

Biar

Saix

ZONA 14

Muro

Alfafara Agres

Fontanars

Villena

Dénia

Pego Ontinyent

Zones no aptes per estar protegides com a parcs naturals o microreserves

Petrer Agost Novelda

Zones que poden veure afectat el paisatge pel Pla Eòlic de la Comunitat Autònoma Valenciana.

Les estètiques del paisatge

Entre els dies 13 i 15 de novembre de 2003, al Casal Marià d’Olot se celebrà el I Seminari Internacional sobre Paisatge. Portava com a títol Les estètiques del paisatge, i estava organitzat per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, Centre Ernest Lluch de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. L’objectiu de l’experiència era donar a conèixer els diferents àmbits que abasta un terme tant aparentment assumit socialment com és el paisatge. A banda del significat implícit en el concepte del títol, aquest denotava la complexitat i la magnitud de possibilitats del que s’anava a tractar. Així doncs, veus capdavanteres vingudes de Catalunya i de la resta de l’Estat, i també d’Itàlia i de França, manifestaren les seues experièn-cies a través de la geografia, l’art i la teo-ria de l’art, la filosofia, l’ètica, l’estètica, la història, la il·lustració, la literatura, la sociologia, la poesia com a interpretació paisatgística, l’urbanisme, la jardineria, etc. I no sols des del pensament occidental purament, sinó comptant amb experts en altres visions: bàsicament Orient (la Xina i el Japó) i Europa de l’Est (Polònia). S’iniciaren les jornades parlant de l’ètica i l’estètica del paisatge i després de l’art, la ciència i la literatura. Tot seguit es va parlar del paisatge a Orient, on hi ha una concepció harmoniosa i recíproca i no de domini de l’ésser humà a la natura, per acabar parlant de diversos paisatges del món més proper Febrer 2004

Alfons Olmo a Occident; ciutat, corones d’horta de gran ciutat, espais poc urbanitzats, etc. com a cloenda geogràfica de les ponències. Es van agafar exemples d’arreu per nodrir de conceptualitzacions diferents allò que entenem per «paisatge». En l’afany –com esmena el director del curs– de ser un «fòrum innovador, crític i obert», i d’intentar assolir el lloc on és erigint actualment el paisatge: «peça fonamental de les polítiques d’ordenació del territori i fins i tot de les polítiques culturals». El curs també va esdevenir un recorregut temporal, generalitzador i aproximat, dins el pensament occidental i les seues pròpies conceptualitzacions a l’entorn de la temàtica esmentada: els clàssics, el renaixement italià, el realisme nòrdic, el romanticisme i, per acabar, els moviment artístics contemporanis. I torn per als francesos a la tarda. Augustine Berque, director d’Estudis a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales amb l’esperada conferència Etique et estétique du paysage en Asie Orientale: le principe de Zong Bing et le principe de Bashô. Aquesta conferència no només feia entendre el que explicava, sinó que també es desprenia alhora l’aura que com a persona el caracteritza. Una aproximació als orígens i l’evolució del taoisme, en el cas de la Xina, i un recull etimològic de la paraula «paisatge» en el cas de la literatura japonesa. Una visió

que, en definitiva, trencava amb tot el que s’havia vist fins llavors pel fet de ser una pers-pectiva més aviat oriental (com dèiem abans), i datada des del segle V i no des del Renaixement. És a dir, una conceptualització de l’entorn que desafia el concepte de futur, replanteja de manera íntegra allò que considerem progrés, i ens posa al davant el retorn cap a la natura (entesa de manera complexa, incloent-hi l’ésser humà, però on aquest no exclou la resta de la natura). Tot i així, sumant la participació organitzada dels ponents i els conflictes que se’n derivaren, hom pot arriscar-se a dir que existeix una distinció entre transformació i destrucció de paisatge, i d’aquí se’n deriva la preocupació de conéixer els límits. Evidentment, passant pels filtres que suposa considerar cada paisatge i cada territori com a únic, i que les percepcions varien en funció de l’individu (formació, cultura, etc.). Destacaré també la reclamada –però no trobada– «solució», que cada cop es preveu com allò impossible. Solució que pot venir en clau de legislació, normes que regulen coherentment el territori junt amb el paisatge (que com hem vist ens afecta a tothom), comptant amb totes les disciplines i els coneixements més adients per a la seua configuració. I el que és més important, que aquestes lleis s’apliquen, a tots els nivells, a totes les escales, administracions i sectors, de manera coordinada; que territori només hi ha un, i aquesta és la complexitat. ❦ 17

Assemblea de Maulets de l’Alcoià

Grups de rock en valencià

Un fet que deu caracteritzar els règims democràtics de l’Europa actual, és haver sabut superar èpoques passades en el temps, que queden reflectides en la història i recopilades pels llibres i els estudiosos, però res més. Aquestes etapes cal recordar-les, ja que és molt important conéixer la història dels actuals estats per comprendre el present. Per exemple, si no s’hagueren produït els esdeveniments entre 1707 i 1715, actualment els Països Catalans no formaríem part d’Espanya, sinó que hauríem configurat el nostre propi estat i la nostra realitat independenment d’Espanya i de França, però a la vista està que no fou

Antonio Pascual Quan parlem de cançó en valencià, a tothom li venen de seguida els grans clàssics de la nostra música: Al Tall, Lluís Llach, Paco Muñoz, Raimón o Maria del Mar Bonet, els quals triomfaren en les dècades de 1970 i 1980. Parlem ara dels grups de rock més nous que canten en valencià. Potser les associacions i les entitats que promouen la llengua no els donen prou suport i segur que podrien fer-se moltes més coses. Si s’organitzaren més concerts, tant els grups musicals com les associacions que estan per la promoció de la llengua, s’en beneficiarien. Les associacions del voltant de la Mariola només han programat tres concerts des de l’any 1997. Potser s’ha fet algun concert més, però jo només recorde en 1997 el concert de Sant Gatxo programat per l’Associació de Minusvàlids de Banyeres; en 2000 el concert de Doctor Calypso amb Sant Gatxo, programat per l’Associació de Defensa dels Animals d’Alcoi i, en 2003, el concert d’Atzukak amb Obrint Pas, organitzat per l’Associació de Rock d’Ontinyent. Em semblen pocs concerts per a la quantitat d’associacions que hi ha al voltant de la Mariola. Els grups actuals que canten en valencià han superat en vendes els nostres clàssics. Sangtraït és el primer grup en llengua catalana que aconsegueix vendre més d’un milió de discos. Obrint Pas, que ha publicat ja el seu tercer disc i ha fet una gira molt important per Europa, ha actuat al major festival de rock d’Espanya. Inadaptats fa gires constantment per tot l’Estat i és ressenyat a les revistes especialitzades pel seu considerable nombre de vendes. A la Safor i la Marina hi ha un bon grapat de grups que començen però que, per manca d’ajuda, o prompte abandonen o passen a cantar en castellà. Aquest abandó és inevitable perquè no aconsegueixen contractes si canten en valencià. Les associacions dels nostres pobles haurien d’implicar-se. No és per manca de voluntat, perquè he vist un grup de Villena cantant en valencià en un concert d’Obrint Pas, o el grup italià Banda Bassotti, al seu darrer disc Así en mi vida, té una cançó titulada Processo on conten la història de l’abolició dels Furs i l’ocupació dels Països Ca-talans. Encara que la força de la música és molt gran, no és gens fàcil mantenir la fidelitat a la nostra llengua. Cal denunciar que, dels dos grans festivals de música que es realitzaven a l’estiu, el de la Font d’En Carròs ja no es fa i el dels Poblets perilla. El més trist és que el problema no rau en la falta de públic, sinó en els canvis de governs municipals. No s’haurien de polititzar els festivals perquè els concerts de rock també són cultura. A pesar d’aquest panorama general, podem trobar casos de compromís per la llengua que ens esperancen. Un exemple el trobem en els joves de Castelló de la Ribera, que aconsegueixen, tots els estius, programar uns quants concerts on sempre es pot gaudir d’algun grup que canta en valencià i, a més, per un preu simbòlic. ❦ 18

Maulets contra els símbols feixistes

així. Hem de passar eixa pàgina de la història, conscients que encara hui queden vestigis del règim franquista i no sols en les mentalitats d’algunes persones majors, sinó també als nostres carrers. No ens hem parat a pensar que hui, després de més de vint-i-cinc anys als pobles i carrers de la comarca de l’Alcoià encara queden plaques i emblemes que recorden aquella època. Sense anar més lluny, a la Canyada de Biar es manté, al costat de l’Ajuntament, l’Oficina Local del Movimiento en un edifici que està caient-se i és de propietat privada. Si s’enderrocara i s’edificaren cases, li donaria vida al centre del poble. Un altre cas a la Canyada: fins a principi dels anys 90, es va mantidre el nom de «Escuelas Nacionales Francisco Franco» i aquest nom figurava també en els papers oficials del col·legi. Fins fa pocs anys, a la façana de l’església de Biar hi havia una creu negra pintada on es podia llegir «Gloriosos caídos por Dios y por España. Jose Antonio Primo de Rivera». Sort que aquest Ajuntament va prendre la decisió d’esborrar-la. Tot i això, encara es mantenen moltes plaques damunt de les portes de blocs d’edificis on figuren incripcions del «Ministerio de la Vivienda» amb el jou i les fletxes. Aquestes plaques també les podem trobar a Alcoi i a altres pobles de la comarca. És per això que, des de Maulets, des del nostre compromís com a joves independentistes d’esquerres volem denunciar que, encara hui, es mantenen aquests símbols que tan de mal li va fer al nostre país i que va contribuïr a la pèrdua de consciència nacional dels Països Catalans. Instem els ajuntaments de la nostra comarca que pren-guen mesures per acabar amb tota eixa simbologia. Per la verdadera democràcia, la nació catalana des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, independent, reunificada i antifeixista. Pots donar-nos la teua opinió a: mauletsalcoi@hotmail.com, o visitar la nostra web: www.maulets.org/alcoi. ❦ Febrer 2004

Febrer 2004

Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el Comtat Cultura de Pau de l’Alcoià i el Comtat

en el reglament de subvencions aquesta nova activitat. Aquesta iniciativa ja està portant-se endavant a molts municipis, com per exemple el de Barcelona. Per això, la Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el Comtat presenta la següent proposta d’acord al ple de l’Ajuntament d’Alcoi: que el consistori dedique un 0,3% dels propers pressupostos públics a favor de la Cultura de Pau i que l’Ajuntament recolze les associacions locals que treballen per la solidaritat i la cultura de la pau. ❦

L’exercici de les llibertats només és possible quan regna la pau, com ens recorda l’article 28 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per les Nacions Unides l’any 1948: «Tothom té dret a un ordre social i internacional en el qual els drets i les llibertats proclamats en aquesta Declaració es facen plenament efectius». Aquesta mateixa declaració ja indica en el preàmbul que «la desatenció i el menyspreu dels drets humans han menat a actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat». La pau és, però, un bé que només adquireix plenitud quan és universal. En el context internacional actual hi ha factors diversos que atempten contra la pau: la tensió i les diverses formes de violència no paren d’augmentar en un món perillosament sobrearmat i amb àrees que tenen problemes de subalimentació; la producció i la venda d’armament generen un comerç de gran importància econòmica; la desigualtat afavoreix els fanatismes; la lluita justifica tota mena d’abusos i condemna a la marginació i a la misèria sectors molt significatius de la població d’arreu del món. Sovint, l’esperit bèl·lic i la confrontació s’instal·len al si de la societat, cada vegada més competitiva i més insensiblement insolidària envers els col·lectius marginats de les riqueses del desenvolupament social. Cal impulsar una nova cultura de la pau, basada en l’abolició de la guerra i en el compromís d’arribar a acords pacífics que solucionen els conflictes; la pràctica de la no-violència; la promoció dels drets humans; el respecte dels drets dels infants; la promoció del desenvolupament econòmic i social sostenible; la reducció dels desequilibris econòmics i socials fins a eradicar la pobresa; la construcció de la seguretat global i el desarmament progressiu; l’esforç per a protegir el medi natural de les generacions presents i futures; el respecte i el foment de la igualtat de drets i oportunitats de les dones i els homes, i l’eliminació de les formes de racisme, xenofòbia i dels actes d’intolerància. L’any 2002 el Ministeri de Defensa va destinar sis mil milions d’euros a despeses militars. Una xifra que es duplica si tenim en compte les partides ocultes en diversos ministeris, com ara les inversions d’investigació del Ministeri de Ciència i Tecnologia dels projectes del tanc Leopardo 2-E, la Fragata F-100, el Eurofighter 2000 i altres armaments. En total les despeses es calculen al voltant de 2 bilions de pessetes

«L’objectiu és posar les bases per a la resolució no violenta dels conflictes» que representen l’1,7% del PIB. Una quantitat molt per sobre del que el Govern espanyol hi està dedicant a promoure el desenvolupament dels països empobrits que en l’actualitat és el 0,25% del PIB i la Unió Europea s’ha compromès a arribar al 0,39% al 2006, a pesar que l’ONU va demanar el 1970 que els països enriquits dedicaren el 0,7% del seu Producte Interior Brut, més de 30 anys des-prés estem molt lluny d’aquest objectiu. Aquest és un exemple de com els estats dediquen molts més recursos a les despeses militars que a fer front a les desigualtats i injustícies econòmiques i socials. L’objectiu de la campanya pel la Cultura de Pau és posar les bases per una nova societat que prime la pau i la resolució no-violenta dels conflictes. A més, els ciutadans i ciutadanes d’Alcoi s’han manifestat molt sovint a favor de la pau i la solidaritat internacionals. Expressant la seua solidaritat concretes en molts conflictes i crisis. Per això, des de la Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el Comtat proposem que a més de destinar el 0,7% dels pressupostos municipals a projectes per al desenvolupament, també es dedique un 0,3% dels pressupostos a fomentar la Cultura de Pau, integrant 19

Els adolescents, eixes rares bestioletes Trànsit Aracil

En alguna època de la meua vida vaig tindre la necessitat de rebel·lar-me contra les normes, de buscar noves experiències i de creure que era autosuficient davant dels obstacles que em presentava la vida. ¡Que il·lusa!, pense ara. Però, ¿i aleshores? Tots i cadascú de nosaltres hem de viure diferents etapes en la nostra vida i per sort o per desgràcia, no recordem les passades. ¿Potser no recordem la primera vegada que ens van castigar, el nostre primer amor, o fins i tot el nostre primer problema? Jo recorde perfectament la primera vegada que em va castigar mon pare per arribar tard, la meua primera besada, el meu primer fracàs... ¡Quins temps aquells, i quina incompresa creia ser! Hui en dia alguns dels que van ser adolescents són ara pares, i tenen fills que estan vivint una època de la vida difícil, que els demanen a crits comprensió i ajuda, i en canvi, ¿què fan? Repetir els patrons dels seus pares, tornar a ser jutges sense preguntar un per què, o no permetre que l’adolescent experimente i aprenga dels seus errors. Tant els pares com els adolescents tenen unes formes de ser i d’actuar ben distintes. Entre els pares pesa la seua condició de majors, el bagatge del que han viscut, del que saben, del que desitjarien que els més jóvens aprengueren. Entre els fills, sembla que predominen les coses noves, l’autosuficiència, la necessitat de descobrir, d’experimentar…, i heus ací el gran problema. Tant els uns com els altres creuen tindre la raó, però no es paren a raonar què volen o què esperen dels altres. Al començar a parlar de fills adolescents cal començar per preguntar-nos quina és la visió predominant entre les persones que els rodegen. És diferent actuar considerant l’adolescent una col·lecció de problemes que fer-ho pensant que és una persona en ple procés evolutiu i educatiu, algú que passa per una situació temporalment problemàtica. Comprendre no és permetre-ho tot, és simplement entendre el que passa utilitzant també altres arguments, altres lògiques que no les adultes, crear empatia amb els nostres fills, acceptar que poden atribuir altres sentits a les coses que els passen, tenint en compte la seua realitat personal i les circumstàncies del context en què es troben. Un dels principals hàbits que hem

«L’adolescència és tan sols un procés puntual i passatger» d’adquirir per a comprendre’ls és intentar llegir sempre en primer lloc les seues conductes en clau adolescent. Per a això, hem de crear un clima familiar d’ajuda, de comunicació i d’afecte, on el nostre fill es senta un més, amb veu i vot, i no un mer receptor de normes i ordres. Açò resulta un poc difícil en una societat com la nostra, sempre amb presses, amb horaris de treball incompatibles amb els nostres fills i on les relacions afectives es mantenen en un segon pla. No són les paraules el que més educa, sinó l’ambient familiar en què es troben. Si escolte el meu fill sense interrompre’l, sense humiliar-lo i sense enfadar-me, possiblement facilite que em conte els seus problemes per a així poder ajudar-lo i arribar a un millor enteniment. També he de recordar-li les seues qualitats i elogiar-lo quan ho mereix, deixar-lo que prenga decisions sobre la seua vida, i demostrar-li que confie en la seua capacitat d’elecció. I si s’equivoca, no passa res, cal donar-li una segona oportunitat i suport perquè canvie la seua conducta. La comprensió del món adolescent ha de conduir les persones adultes que intenten seguir educant a substituir la tutela i el control per l’educació progressiva en

l’autonomia i la responsabilitat. Això significa deixar que s’equivoque i al mateix temps ajudar-lo a traure profit de les seues experiències. Acompanyar-lo com a pares, com diu Funes (un psicòleg especialitzat en l’adolescència): reconeixent els seus límits i les responsabilitats que té nostre fill, des del moment que viu en el nostre nucli familiar. L’adolescència és una etapa difícil en la qual quasi tot els sembla malament, per això hem de ser tolerants i recolzar-los en les seues decisions, no donar ordes perquè sí i contar-los les nostres experiències, però deixant en tot moment la responsabilitat d’acceptar o rebutjar el nostre consell. Si els demostrem que confiem en ells sense intentar controlar-los, no ens defraudaran. Tot açò pareix un mer discurs moralista redactat per una persona que ni tan sols té fills, ¿què puc saber jo dels problemes dels fills dels altres? Res i molt. Però en alguna ocasió algú em va demanar consell sobre el seu fill adolescent i pense que aquestes línies poden ajudar a qualsevol pare en aquesta situació. No oblidem que educar és molt difícil i que «la teua tasca educativa no és inútil. De moment no es nota massa, però més avant podràs comprovar que ha servit.» La desesperació arriba amb facilitat acompanyada l’esgotament. És llavors quan cal recordar que l’adolescència és tan sols un procés puntual i passatger, que requereix temps, anades i tornades, parades i desorientacions. La nostra acció consisteix a anar ajudant els joves a omplir-los la «motxilla vital», com diu Funes, però sense pretendre que faça servir immediatament tot el que acumula. A poc a poc, més avant, anirà servint-se de les «provisions» i ens ho agrairà, ara no. Tinguem paciència. ❦

Febrer 2004

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Carta oberta a l’alcalde d’Alcoi Com que l’Ajuntament que vosté presideix s’ha adherit a la commemoració oficial del 25é aniversari de la Constitució de 1978, volem demanar-li públicament que aquesta celebració vaja més enllà dels actes protocol·laris i aprofite per a refermar els principis constitucionals en la nostra ciutat i en la seua festa. Imaginem que no cal explicar-li que la igualtat és un dels valors superiors que propugna el text constitucional en l’article 1.1 i que el 14 prohibeix les discriminacions per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Suposem que no ha oblidat que, d’acord amb l’article 9.2, correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat siguen reals i efectives, de manera que han de remoure els obstacles que impedisquen o dificulten la seua plenitud i facilitar la participació de tota la ciutadania en la vida política, econòmica, cultural i social. Justament per això, volem que es comprometa en la defensa sense fissures de la participació de les dones en la festa en peu d’igualtat. Si la Constitució ha de ser alguna cosa més que paper mullat, no podem tornar als temps de la Secció Femenina de la Falange en versió festera. Les nostres tradicions, que s’han nodrit d’aportacions de moltes èpoques diferents, mereixen que les enriquim ara amb unes bones dosis de llibertat i d’igualtat. Té vosté la paraula. ❦ Col·lectiu 8 de Març, Col·lectiu Dones i Associació Fonèvol (correu electrònic) Febrer 2004

He de dir que cal fer algunes matitzacions a la notícia del número 20 de Barcella, en la qual s’afirma que, a Banyeres de Mariola, no han hagut protestes relacionades amb els atacs a la línia en valencià, com ha passat a Bocairent a principi d’este mateix curs. Caldrà més cues de pansa per tal de fer memòria. Si més no, cal recordar que al final del curs 2001-2002, al nostre poble es va organitzar un bon rebombori relacionat amb la proposta de retocar el panorama lingüístic de l’escola Alfons Iniesta, per la qual, les línies de valencià i de castellà s’equipara-ven en un únic model a partir de tercer curs amb la finalitat d’intentar solucionar el problema de massificació de determinats cursos, tal i com ho va aprovar el Consell Escolar sense informar prèviament als pares i mares i anunciant-ho el director en una accidentada assemblea, quasi al final d’eixe curs. Cal dir que, aquella idea brillant que sembla que comptava també amb el be-neplàcit del senyor inspector d’Educació, mestres i una part de l’AMPA d’aquell moment, sobretot la presidenta, va comportar un gran revol de mares (sembla com si els pares no tingueren els fills al seu nom) de les dues línies que veien perillar la progressió dels seus fills en qualsevol d’elles, doncs, per a uns hi havia massa assignatures en valencià i, per als altres, el contrari. També s’ha de dir que, algunes mares i pares, van presentar les seues manifestacions de desacord, tant al director del centre com a la presidenta de l’AMPA d’aleshores, per tal que les feren arribar a l’Administració. Per tant, senyors i senyores de Barcella, protestes n’hi van haver abans que a Bocairent, però ací, a Banyeres, sempre topem amb la por del «què diran» quan es tracta de reivindicar alguna cosa. Passat el temps, res no s’ha sabut d’aquelles protestes, de si van arribar on devien, o si van quedar oblidades en qualsevol calaix. Ara, com sabeu, i perquè els vostres fills i filles hauran canviat de companys habituals, al Col·legi Alfons Iniesta ja no hi ha les línies de castellà o valencià, sinó un híbrid que utilitza matèries com la Religió, l’Educació Física o la Música com a moneda de canvi per a ser impartides uns anys en castellà

i altres en valencià. ¡Eixa ha estat la solució «salomònica»! He escoltat cantar alguna vegada estos versos que no sé de qui són, i que faig també meus: «No tinc res contra Castella, contra el poble castellà. L’enemic és comú i hem d’anar junts a lluitar». Però…¡pobra línia en valencià! ¡Entre l’Administració, els mestres i part de l’AMPA la mataren, i ella sola es va morir! ❦ Maria Francés Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Matitzacions a una notícia apareguda a Barcella

Drets animals L’Ajuntament de Godella, per sentència judicial promoguda per ell, ha expulsat del terme els animals acollits per la Protectora d’Animals de Godella. Mentre, subvenciona vaquetes i bous embolats. Els animals han estat amuntonats a corre-cuita en un solar sense condicions pels seus protectors a l’espera de concloure les obres del refugi definitiu i digne que teníen en marxa i que no compta amb subvenció de cap organisme oficial. Ni el jutge ni l’Ajuntament no han tingut la sensibilitat d’esperar que estigués acabat, i ara els animals passen fred per culpa municipal. Són animals prèviament abandonats, maltractats, tolits, accidentats. Clameu al cel i a l’Ajuntament enviant-los postals, e-milios, cartes, fax, per furgar-los la consciència (si és que en tenen) i demanar-los que costegen integralment el nou refugi a càrrec dels molts beneficis de la invasió d’Iraq. Els animals no poden parlar. Tu, sí. Ajuntament de Godella; alcaldessa: Rosa Roca; carrer Major, 45; 46110 Godella; tel. 96 363 80 56; fax 96 364 53 92; ayto-godella@ctv.es. ❦ Adolf Gisbert Burjassot (l’Horta Nord) 21

Parlar valencià a Alacant

Vaig descobrir la vostra revista no fa molt de temps i per casualitat. Em sembla interessant la iniciativa que vau tindre al crear una revista on poder debatre l’estat de la llengua o expressar lliurement les experiències viscudes de cadascú. Per la meua part, he de dir que sóc d’Alacant i castellanoparlant, per això us demane perdó per les errades que cometa al escriure. Encara em queda molt per a dominar la gramàtica catalana. Vaig començar a estudiar valencià a l’escola primària, quan només comptava cinc anys, i encara que no em penedisc dels anys d’estudi, em fastigueja molt no trobar-li tota la utilitat que hauria de tindre, almenys en la meua ciutat. Només he sentit parlar en valencià a companys d’estudis de la Facultat que venien d’altres pobles de la província. Però, amb ells tampoc podia parlar en valencià perquè, com jo era d’Alacant i sabien que la meua llengua materna era el castellà, trobaven inapropiat parlar-me en una altra que no fos eixa. Només em va fer cas una companya de Bocairent. Empar, ¡moltes gràcies! D’altra banda, hi ha els qui et miren malament quan, per exemple, de bon matí, puges a l’autobús i saludes amb un «bon dia». Ja no és que la resposta siga en castellà… és que, directament, ¡no contesten! I després es parla de la normalització de l’ús de la llengua a tota la comunitat. Doncs, al meu entorn almenys, encara no ha arribat. Abans tant em feia tot això del valencià, però últimament estic en contacte més directe amb la llengua. Va començar com una obligació que havia d’acomplir per a poder opossitar al cos de mestres de la Comunitat Valenciana i s’ha tornat un repte: el de fer ús del valencià en igual mesura que ho faig del castellà, intentant millorar-lo personalmente cada dia una miqueta més. He pres consciència de la importància que té el fet de tindre dues llengües oficials i per això us escric, perquè sou un grup de gent amb, crec, aquesta mateixa forma de pensar, i feu alguna cosa per demostrar-ho. Ànim i continueu endavant. Salutacions. ❦

Em diuen Juan Tormo Payà i sóc alcoià, encara que la meua residència és a Sagunt. Fa uns anys, va caure a les meues mans un sobre que va circular entre Banyeres de Mariola i Alcoi en 1939, poc després de l’acabament de la Guerra Civil. Com a filatèlic sols li vaig donar importància com a un document filatèlic per a la meua col·lecció, però crec que ara pot tindre una altra finalitat. Desconec si hi ha molts sobres com aquest o es un exemplar rar però, en qualsevol cas, té una importància didàctica o és una simple curiositat per a la gent jove que desconeix l’existència de censura militar a Banyeres desprès de la Guerra Civil. Si estudiem el sobre amb deteniment es veuen quatre coses curioses respecte de qualsevol sobre normal. Una sobreimpressió de un segell o tampó amb el text: «Censura militar Bañeres». Al cantó superior esquerra, escrit a mà, un text patriòtic: «Saludo a Franco». Al cantó inferior dret, també escrit a mà un altre text patriòtic: «Arriba España». Al mata-segell figura, com a nom del poble, «Bañeras (Alicante)». El sobre va eixir de Banyeres el 30 de maig de 1939, com es veu al mata-segell, i va arribar a Alcoi, com es veu al darrere, el dia 31 –abans hi havia mata-segell tant a l’eixida, com a l’arribada–. D’altra banda, és curiosa la publicitat del mata-segell de darrere: «El aceite de oliva que exporta España es perfectamente puro». El segell que duu el sobre està dedicat a Isabel la Catòlica, és de 40 cts. de co-lor violeta, està emès l’any 1938, (número de catàleg 859). ❦

Ana Jaén (correu electrònic)

Juan Tormo (correu electrònic)

Censura militar a Banyeres de Mariola

Febrer 2004

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any Cognoms

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola