__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

any VII

octubre 2003

Qüestions Informar-se a Bocairent | Maulets: joventut i lluita | ¿On estan els recursos per a la reconversió del tèxtil? | Primer curs de Patrimoni Cultural i Industrialització | L’estètica classicista en l’àmbit fabril de l’Estació | Després de les eleccions

Entrevista

Josep Lluís Doménech, membre de l’Academia Valenciana de la Llengua

Comunicacions

Associar-se o morir

1,50 €

número 20


Barcella

Número 20 - octubre 2003 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Inmaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Ma Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Vicent Olmos, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Peres, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Distribució: Eduard Beneyto Portada: Estàtua de Jaume I, València Depòsit Legal: A. 562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

© Barcella - 2003

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

El passat dia 4 de setembre es representà La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa a Banyeres, al parc municipal Vil·la Rosario. L’obra es va crear en 1981 per Jordi Garcia Vilar, en el seu origen, com un espectacle de carrer dirigit als xiquets i amb la participació activa dels espectadors. Aquest gran muntatge teatral d’ara és possible gràcies a l’entusiasme de l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi i la decidida col·laboració de les diferents institucions, entitats, col·lectius i actors (dos centenars) que presten el seu suport d’una manera vital i plena d’il·lusió, no cal dir-ho. Sense oblidar l’animós pú-blic que assistí aquella nit (prop d’un miler d’es-pectadors), que va contribuir amb el seu alé a arredonir una representació que enguany tenia moltes emocions assegurades, com ara algunes novetats escèniques o la complicitat de la meteorologia al llarg de la vetlada. Una vegada més, a partir del tradicional relat jordià, es posa en escena aquesta versió caracteritzada per la inclusió d’elements clàssics i contemporanis al servei d’un gran

joc simbòlic on conviuen personatges reals i fantàstics, tractats d’una manera seductora. Però ací, a més, l’argument tradicional s’eixampla, ja que tota la gent del poble adquireix un gran protagonisme a partir de la participació i la col·laboració com a veïns, per mitjà de l’actitud combativa de les donzelles i per la singularitat dels seus monarques. L’acció teatral es troba marcada per un variat registre interpretatiu que comprén des de la comicitat fins al lirisme més sensat, al servei d’una positiva tensió dramàtica fins a la fi de l’espectacle. Així, la cita triennal de La llegenda de Banyeres sembla que està consolidant un espai cultural ple d’atractius que, des dels diferents elements que la configuren, contribu-eix a l’enriquiment de l’imaginari col·lectiu a partir d’aquesta clàssica llegenda que a més és compartida i celebrada per tants pobles i països. Però sobretot, aquest espectacle és l’expressió d’una gran il·lusió que minimitza tot l’esforç personal i co-l·lectiu que s’ha fet. I, sense això, di-fícilment s’hauria vist allí ¡la màgia de Banyeres! aquella nit. ❦

Rafa Payá

…I quan la situació es convertisca en un vesper, apareix vostè amb l'antídot.

Tiratge: 500 exemplars

2

Octubre 2003


© Barcella - 2000

Estàtua de Jaume I a València.

© Barcella - 1999

Els pobles de la Mariola programen nombrosos actes per al Nou d’Octubre

Instal·lació del parc eòlic d’Higueruela, Albacete.

La Generalitat té prevista la instal·lació de parcs eòlics a Ontinyent, Bocairent, Fontanars dels Alforins i el Camp de Mirra La Conselleria d’Infrastructures i Transports ha tret a informació pública la zona 13 del Pla Eòlic del País Valencià formada per cinc infrastructures. El parc de la serra Grossa disposarà de 31 aerogeneradors i estarà situat als termes d’Aielo de Malferit, Ontinyent i Vallada. Al terme de Bocairent s’ubicarà un parc amb 16 aerogeneradors. El tercer parc eòlic és el de la serra de la Solana, als termes de Fontanars dels Alforins i del Camp de Mirra on s’instal·laran 19 aerogeneradors. Els altres dos parcs de la zona 13 són els de la serra del Morrón i el de la serra de la Villa, a Villena. En la exposició pública es poden

Octubre 2003

consultar els avantprojectes d’aquests parcs eòlics on es detallen les principals característiques. També s’han publicat els estudis d’impacte ambiental de les zones afectades. El mes de juny passat la Coordinadora d’Associacions per la Natura, formada per entitats ecologistes de poblacions que envolten la serra de Mariola, va redactar un manifest crític amb el desenvolupament del Pla Eòlic Valencià, on es considera poc lògic que es faça un pla d’energies sense un pla estratègic d’estalvi i d’eficiència energètica. La coordinadora diu que s’oposa a la «industrialització de les serres de la Mariola». ❦

El Club d’Amics de la Unesco va convocar el passat mes de juliol a Alcoi una reunió de diferents grups i associacions culturals de les comarques de la Mariola. El propòsit de la trobada va ser que s’encetara una via de col·laboració i co-municació entre aquests col·lectius. Hi van assistir diverses associacions culturals, colles ecologistes, associacions de veïns, etc., els quals van acordar la redacció d’un manifest reivindicatiu per a ser llegit a tots els pobles amb motiu de la festa del Nou d’Octubre. Els grups esperen que aquesta primera acció conjunta comporte altres col·laboracions, com ara l’edició d’una pàgina a Internet que continga una agenda actualitzada de l’activitat cultural de les associacions d’aquestes comarques que trenque l’aillament informatiu que hi ha entre aquests pobles. A Banyeres de Mariola, l’Ajuntament ha programat diversos actes previs a la festa. El dia 3 d’octubre està prevista la conferència Sant Vicent Ferrer a càrrec de Bernat Montagut. El dia 4 actuaran els Sonadors de la Guaita a les 19,30 h. El dia 8 narrarà les seues històries el contacontes Llorenç Giménez; després, Víctor Gómez Labrado presentarà el seu llibre La guerra de quatre; el Col·lectiu Serrella farà el 8é sopar-tertúlia del Nou d’Octubre on l’escriptor Víctor Gómez Labrado farà la introducció al debat i, a més, es lliuraran els reconeixements a l’ús social del valencià. El dia 9, l’Ajuntament ha previst una visita guiada a la cova Serrella on s’esmorzarà; a la vesprada es farà l’acte institucional, després una dansà i, per acabar aquest dia de festa, Xavi Castillo actuarà amb la seua companyia Pot de Plom Teatre que representarà l’obra The best. ❦ 3


© Barcella - 2001

Jordi Francés ha participat en la Convenció Internacional de Marimba

© Barcella - 2001

El músic de Banyeres de Mariola, Jordi Francés Sanjuán, ha participat en la Convenció Internacional de Marimba a Wroclaw (Polònia). Jordi Francés estudia Direcció i Percussió a l’Escola Superior de Maastricht (Holanda), alhora que treballa a la Limburg Simphony Orchestra. Aquest jove participa aquest mes d’octubre en el Concurs Internacional per a Joves Marimbistes a París. ❦

Cava d’En Miquel a Alfafara.

El Museu de la Neu: nova oferta turística a Bocairent L’Ajuntament de Bocairent ha rebut 8.455’65 euros per a convertir la cava de Sant Blai en un museu de la neu. Aquesta iniciativa ha sigut premiada dins del II Concurs d’Idees i Projectes Turístics València Terra i Mar de la Diputació de València. A les dependèn-cies es mostra les vora 300 pous de neu i neveres del País Valencià a través de plànols, mapes, fotos i estadístiques. El museu ofereix al visitant una informació molt completa sobre el comerç de la neu, el qual va ser molt important per als pobles de la serra Mariola entre els segles XVI i XVII. ❦ 4

© Barcella - 2003

Jordi Francés.

Conselleria ha denegat la petició d’atorgar un docent més per a desdoblar la línia de valencià.

Un nou atac a la línia en valencià provoca protestes de l’AMPA a Bocairent mentre, a Banyeres de Mariola, no hi ha cap mobilització L’Associació de Pares i Mares d’Alum-nes del Col·legi Públic Lluís Vives de Bocairent va acordar, en una assemblea, convocar una vaga per a la primera setmana de curs per a protestar per la negativa de la Conselleria d’Educació a desdoblar el Programa d’Ensenyament en Valencià de 3 anys. A la vaga han donat suport tant els pares d’alumnes de la línia en castellà com els de valencià. Els pares han realitzat sentades de protesta a la porta de l’escola. El resultat de la matriculació de l’alumnat de tres anys del curs 2003-04, ha estat de 32 xiquets i xiquetes en la línia en valencià i 10 en castellà. La Conselleria ha desestimat el desdoblament de la classe i ha proposat la reubicació de xiquets de diferents edats en una mateixa classe per a «solucionar el problema». Aquesta mesura ha estat molt contestada pels pares afectats i per tota la comunitat educativa del Consell Escolar. Els Serveis Territorials d’Educació han denegat la petició d’atorgar un docent més per a desdoblar la línia de valencià. La Conselleria ha comunicat que el col·legi de Bocairent ha d’organitzar els cursos amb recursos propis, la qual cosa comporta fusionar els cursos dels xiquets de 4 i 5 anys. Davant la negativa de la Conselleria, l’Ajuntament, l’AMPA i el claustre de professors han fet saber el seu malestar per aquesta decisió «equivocada» mitjan-çant escrits i recollida de signatures. Davant de la negativa de la Conselleria per a concedir una entrevista amb la

comunitat educativa de Bocairent, els pares s’han negat a dur els xiquets a l’escola. Els pares volen mantenir la seua postura mentre no se’ls atenga i es done una altra solució que no passe per fusionar els diferents nivells en una sola tutoria en detriment de l’ensenyament en valencià. Els pares i mares, la regidoria d’Educació i el claustre de Bocairent han dit que «no entenen com el conseller apareix als mitjans de comunicació dient que van a preocupar-se per l’ensenya-ment en valencià mentre retallen el nombre de professors d’aquesta assignatura». La comunitat educativa ha manifestat que «per a tenir un ensenyament de qualitat, no es poden rebre respostes solament numèriques de part de la Conselleria». Els mestres i professors han dit que «cal tenir altres coses en compte: l’ensenyament s’ha de fer amb bones condicions i mitjans suficients, tant humans com materials». A Banyeres no hi ha protestes A pesar que a Banyeres de Mariola es va produir una situació semblant, els pares i la comunitat educativa no ha organitzat cap mobilització de protesta. Encara que alguns pares també han fet notar el seu malestar, la majoria d’afectats s’ha conformat amb la nova situació que disgusta tant als qui volien triar la línia en valencià, com als qui preferien la línia en castellà. ❦ Octubre 2003


Timonets i argelagues Barcella Timonet a l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa per recrear una obra que ja és tradició a Banyeres.

© Barcella - 2003

Argelaga a l’alcaldessa de Banyeres per redactar tots els bàndols en castellà. Almenys abans es feien en les dues llengües oficials.

Excavació arqueològica annexa a la casa de Juan Gil-Albert. El Salt, agost de 2003.

El conseller de Cultura diu que la casa de Gil-Albert serà un centre cultural, alhora que reconeix que no estarà a punt per al centenari El conseller de Cultura, Educació i Esport, Esteban González Pons, va dir el 14 d’agost –durant una visita a la casa de l’escriptor Juan Gil-Albert, a Alcoi– que la Generalitat Valenciana vol restaurar l’habitatge per a crear un espai cultural que siga un referent per al País Valencià, en fusionar l’obra de l’autor amb les restes arqueològiques trobades al jaciment del Neandertal, descobert en 1959 al jardí de la residència. D’altra banda, Pons va assenyalar que les excavacions del Salt passaran a formar part de la futura xarxa de jaciments arqueològics de la Generalitat. Aquest és el jaciment del paleolític mitjà més important del País Valencià.

Pons, però, no va poder concretar el calendari de les obres ni quan es podria disposar del centre i va reconéixer que no estarà a punt per al centenari del naixement del poeta alcoià en 2004. Alguns grups culturals d’Alcoi han mostrat ja el seu escepticisme en la recuperació de la casa d’aquest escriptor de l’exili i –recorden– que l’acabament de l’edifici de l’Ecocentre de la Font Roja està paralitzat des de l’any 1995. Aquesta obra va ser anunciada amb un gran desplegament mediàtic, però les divergències pel que fa a la utilitat de l’Ecocentre, per part de l’Ajuntament d’Alcoi i la Generalitat Valenciana, han deixat el projecte en una via morta. ❦

Projecte Ciutat de les Estrelles a Beneixama

a desenvolupar els diferents tallers educatius i mediambientals s’ubicaran a la zona baixa de la Talaeta, per tal de salvaguardar al màxim l’entorn natural. Aquest projecte d’iniciativa privada encara no compta amb un pressupost. L’alcalde de Beneixama confia en la implicació futura d’institucions autonòmiques per a la construcció d’altres museus complementaris a Beneixama com el de les Idees o el de la Tecnologia. D’altra banda, s’ha iniciat la constitució de la Fundació Ciutat de les Estrelles, i la seua presentació en la Setmana Cultural d’octubre de Beneixama perquè la població conega el projecte. ❦

El Centre d’Investigació Astronòmica d’Alacant (CIAA) vol desenvolupar a Beneixama el projecte Ciutat de les Estrelles. El Centre vol construir un observatori astronòmic i diversos serveis culturals complementaris. Després d’alguns anys en la recerca de la ubicació més idònia, han triat la zona de l’Atotxar en la muntanya de Benei-xama perquè és un lloc ideal per a l’observació del firmament degut a l’escassa contaminació llumínica. L’observatori comptarà, segons el projecte, amb dos telescopis. Les casetes per Octubre 2003

Un timonet als nous responsables de l’ecoparc de Bocairent perquè mai no havia estat tan net i ordenat.

Argelaga als responsables dels contenidors de recollida selectiva d’en-vasos a Banyeres. Després de conscienciar la població, els ciutadans no han pogut depositar res perquè els contenidors desbordaven de brossa.

Més timonet per a les persones particulars d’aquestes comarques que omplin de contingut la festa del Nou d’Octubre amb el seu treball.

Argelaga a l’anterior govern de Banyeres per amagar les notificacions a 500 contribuents que havien d’avisar-los dels canvis en l’IBI (a mig any de les eleccions municipals). El PP es fa ara la víctima de la pujada d’impostos, quan van ser els governants populars els qui van decidir en solitari que els veïns pagaren el tram màxim.

Timonet a l’Ajuntament de Biar per proposar als pobles de la rodalia la recepció de TV3 des del Reconco.

Argelaga a qui corresponga per l’ús i abús en la interpretació de la Marxa real centenars de vegades a les festes de moros i cristians i la Relíquia de Banyeres. 5


Mor l’arqueòleg Enric A. Llobregat L’exdirector del Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), Enric A. Llobregat, considerat el pare de l’arqueologia mo-derna a les comarques d’Alacant, va mo-rir el 28 d’agost als 62 anys d’edat, des-prés d’una llarga malaltia que el mantenia allunyat des de feia anys de la vida pública. La seua família té vinculació a Banyeres de Mariola, però ell va nàixer a València en 1941. La seua faceta investigadora ha contribuït, de manera brillant, no sols al coneixement de l’arqueologia ibèrica, sinó també al terreny de la numismàtica, la història, l’art i l’arquitectura d’Alacant. Té un prestigiós currículum: Premi Extraordinari de Llicenciatura, doctor amb la tesi Contestània Ibèrica (obra de referència obligada per als investigadors), director del MARQ, professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, membre del Consell Valencià de Cultura, acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història, vocal del Patronat del Misteri d’Elx, membre del Institut d’Estudis Catalans, Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valen-ciana, etc. Iniciación a la arquelogía alicantina o Els orígens del País Valencià són algunes de les seues obres entre el llarg centenar que ha escrit. ❦

Xarrades a la Fresca 2003 Durant la 3a setmana d’agost, tingueren lloc les tradicionals xarrades a la fresca que organitza tots els anys l’Associació Turística de Bocairent. Com sempre en foren quatre, presentades enguany per Josep-Vicent Ferre Domínguez. Les dues primeres van tindre com a eix comú la Festa i les darreres foren de temàtica històrica. La primera, La festa i la roda del temps, va estar a càrrec de Sergi Gómez i Soler, conegut etnògraf, escriptor 6

© Vanessa Martínez - 2003

Neteja al molí l’Ombria.

Neteja de fonts a Banyeres La CAM ha atorgat, dins del programa de voluntariat mediambiental (Volcam), una ajuda a l’Associació d’Amics del Museu Molí Paperer per a la neteja de fonts. La campanya Recuperem les fonts, promoguda per aquesta associació creada en 2001, ha servit per a fer brollar de nou la font del molí l’Ombria que s’havia assecat per problemes en la conducció de l’aigua. Els 15 voluntaris que hi han treballat tenen previst netejar la font del Molí Sol a continuació. Encara que les primeres faenes s’han emmarcat dins del projecte La ruta dels molins (en fase d’execució), l’associació pretén ampliar la neteja a la resta de fonts del terme de Banyeres de Mariola. ❦

© Lloret - 1987

© Universitat d’Alacant - 1995

Enric A. Llobregat.

i membre de la colla de Campaners d’Onti-nyent, va parlar del ric patrimoni festiu de les nostres terres. La segona, Els moros i cristians com a festa intercultural, la van pronunciar Vicent Verdú i Pablo Calabuig, membres de l’Associació Trames. Van fer una anàlisi de la festa, dels seus orígens i de la seua adaptació als nostres temps actuals i va tindre bastant polèmica en el torn de paraules. Després, Vicent Terol, director de l’arxiu municipal d’Ontinyent, va parlar de La Germania a Bocairent, de les causes, desenvolupament i conseqüències de la guerra de les germanies al segle XVI al poble i a Alfafara i Banyeres que ales-hores pertanyien a Bocairent. Per últim el tècnic de Patrimoni de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant, Pablo Rosser Limiñana, va parlar de l’Arqueologia de la mort. Totes quatre van tindre prou d’èxit de públic, la qual cosa va fer que molts assistents aconsellaren a l’organit-zació el trasllat a una altra ubicació més gran, atés que el públic ja no cap en la menuda placeta de Sant Blai. ❦

Manuel Broseta en una conferència del Club Encuentro, València 1987.

[El País, 19-7-2003]

Manuel Broseta Miquel Alberola

Les investigacions de la Guàrdia Civil, airejades ara en el judici als seus assassins, apunten que ETA va triar Manuel Broseta i el va fer víctima a partir d’un vell arxiu on figurava encara com secretari d’Estat per a les Autonomies, […], i per la seua responsabilitat en la promulgació de la LOAPA. […]. Així mateix, aquestes investigacions posen en relleu que ETA no disposava d’infraestructura en la zona. No obstant això, els guardians del santificat sepulcre del catedràtic de dret mercantil sempre van defensar en lletres de motle el contrari, fins i tot van assenyalar cap al desballestat nacionalisme valencià com a col·laborador en el seu assassinat. Fins més d’un dels seus pupils, en la deriva pròpia a la qual condueix la marea seca del introspectisme autòcton, s’ha mortificat aquests anys especulant quins foscos interessos locals van moure a la seua violenta eliminació. Broseta, en aquest moment, tractava de recuperar el prestigi polític que va tenir com degà de la Facultat de Dret i que havia malbaratat en la Transició pel seu viratge i les seues martingales. Tenia la benedicció de José María Aznar per a ser el pròxim candidat del PP a la Generalitat […] presentant-se com bomber en un incendi que ell mateix havia avivat per a desgastar al PSOE […]. Però els pistolers d’ETA el van convertir en màrtir i hui, el nom del més qualificat instigador de discòrdia civil valenciana, és sinònim de convivència. ❦ Octubre 2003


L’espectre d’associacions, grups, colles, coordinadores, centres d’estudis, ateneus, casals i col·lectius que conformen la societat civil és un bon termòmetre per a medir la temperatura de la democràcia valenciana. Als pobles de la Mariola –a banda de les associacions esportives o festeres, més preocupades per l’aspecte lúdic– hi ha un bon grapat de grups molt compromesos amb qüestions pròpies com ara el territori, la història, la cultura o la llengua. Les societats més civilitzades compten amb un nodrit conjunt d’associacions perquè són conscients de que no tot es pot deixar en mans de l’Administració. En aquests casos, la societat civil fa de contrapés al poder polític. Un cas cridaner –i val com a eixemple– és el de l’Ateneu Cultural el Panical que ha organitzat

Associar-se o morir Barcella –junt amb altres col·lectius– el segón festival Moniàtic de manera gratuita per protestar contra el Mediatic Festival que patrocina l’Ajuntament d’Alcoi. El Mediatic Festival està organitzat per una empresa privada que s’emporta quaranta milions nets (de les antigues pessetes) de les arques alcoianes alhora que es retalla el pressupost de tots els grups culturals de la ciutat. Es podria dir que el Panical practica la «resistència cultural». La tasca de molts centres culturals és impagable. Les activitats que organitzen omplin molts buits en la programació de cultura d’alguns dels pobles de la

Agrupació Fotogràfica Alcoiana

Amics de Joan Valls i Jordà

Associacio de Familiars de Malalts d'Alzheimer de la Vall d'Albaida

Associació sense ànim de lucre formada per un grup de ciutadans que, juntament amb un equip de professionals, coordinen programes de cures per a malalts d’Alzheimer. [www.albaida.org/afmava /index.html] © Barcella - 2003

Es va fundar l’any 1957. Amb el pas dels anys, s’ha convertit en un punt de refe-rència per a totes les agrupacions d’àmbit nacional amb la realització d’exposicions i concursos anuals. Ofereix serveis de laboratori, cursos, biblioteca, projecció de diapositives, i concursos socials. [afa.alcoi.com].

Entre d’altres coses, organitzen el premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i els Premis per l’Ús i Promoció del Català. [Albereda, 15. Alcoi].

Amics de la Natura de Cocentania

Associació ecologista fundada en 1984. A més de participar en aplecs, jornades i exposicions, han publicat nombrosos treballs. [www.uv.es/~ramos/gan /index.html].

Associació d’Amics del Museu Molí Paperer

Es va fundar en 2001. Els components de l’associació realitzen treballs de voluntariat per a potenciar el museu. Participen com animadors als tallers o fan tasques de manteniment a l’entorn del patrimoni arquitectònic dels molins. Octubre 2003

Mariola de manera altruista. L’aïllament de les associacions entre elles en un territori menut es pot explicar per la manca de recursos i de canals informatius que fa que la gent dels pobles desconega les activitats que fan les associacions de les ciutats veïnes. Potser la introducció d’Internet ha pal·liat un poc el problema, però encara són una mino-ria els qui poden connectar-se. Molts col·lectius han sofert èpoques de declivi i d’altres de ressorgiment. Algunes associacions han desaparegut i s’han creat altres de noves. Barcella presenta en aquest número un recull breu dels grups que hui estan actius als pobles de la Mariola. Per manca d’espai, hem triat els més representatius, malgrat que puguen restar fora algunes associacions. ❦

Associació de la Llegenda

Membres de l’Associació de Periodistes de la Vall d’Albaida al 5é aniversari de Vilaweb Ontinyent.

Associació d’Amics de la Música d’Alcoi

L’Associació d’Amics de la Música d’Alcoi és una entitat dedicada, des de fa vint anys, a organitzar activitats musicals de música sinfònica, de càmera, solistes, òpera i dansa. Organitzen viatges musicals i el Concurs d’Interpretació Amics de la Música. [www.aamalcoy.com].

Associació Cultural Font Bona

Fundada l’any 1995, l’Associació Cultural Font Bona de Banyeres de Mariola és continuadora del treball iniciat pel Grup Cultural d’Investigació. La seua principal finalitat és l’estudi històric de Banyeres de Mariola. [www.banyeres. com/fontbona /acfb_v.htm].

L’Associació per a la Representació de La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa de Banyeres de Mariola, posa en escena aquesta obra de teatre una vegada cada tres anys. Qui ha volgut, ha participat enguany per quarta vegada.

Associació de Periodistes de la Vall d’Albaida

Agrupa els professionals d’aquest sector amb una voluntat clara de dignificar la seua professió, així com defensar la cultura pròpia.

Associació de Veïns de Batoi

A banda de les activitats habituals, aquesta associació ha participat activament en la campanya «Contra la privatització de la gestió del servei d’aigües» a Alcoi o en les accions «Contra l’asfaltatge de la via verda Alcoi-Alacant». 7


Associació de Veïns Zona Nord

Aquesta associació de veïns ha participat en la protesta «No al projecte de canalització del riu Riquer» i col·labora oferint les seues instal·lacions per a activitats com les «Jornades sobre agricultura, salut i medi ambient» o el concurs de fotografia «Ecoimatge».

Associació Turística de Bocairent

Organitza tots els anys les Xarrades a la Fresca el mes d’agost. L’associa-ció programa aquestes interessants conferències per a augmentar l’al·li-cient turístic de Bocairent.

Ateneu Cultural el Panical

Organitzen debats i donen suport a qüestions com: festival de músiques alternatives «Moniàtic», «Activitats contra la globalització econòmica», «Realitats de la Ciutat», «Celebració del Huit de Març», «Campanya Bush go home», «Boicot a Terra Mítica», etc. [Font del Vidre, 4. Alcoi].

l’alcalde del PP quan aquest va retirar el nom d’Enric Valor al IES de Castalla. El Centre Castellut va organitzar una campanya per al nomenament d’Enric Valor com a fill predilecte del seu poble natal.

Centre Cultural el Teular

Aquest centre de Cocentaina dona suport a activitats com ara «Comerç i etiquetatge en valencià», el «Dia Internacional de les Dones», el «Certamen Coral Fira de Tots Sants», la «Mostra de Teatre Amateur», etc. [Plaça del Teular, s/n].

Centre d’Estudis Contestans

Aquesta institució veterana vetla per la conservació, la recuperació i la divulgació del patrimoni cultural de la comarca del Comtat. Treballa, sobretot,

© Barcella - 2002

Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics

Col·lectiu feminista que organitza activitats el Dia Internacional de la Dona Treballadora a més d’una programació que abasta tots els mesos de l’any.

Col·lectiu l’Olla

Amics de Joan Valls i Jordà organitza el premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez.

en els terrenys de l’arqueologia, l’etnologia i la història. Organitza exposicions i realitza investigacions tan variades com l’art rupestre o els molins de farina de les Comarques Centrals.

El CAEHA és una organització creada en 1982 per a potenciar les tasques d’investigació històrica en la ciutat d’Alcoi, estudiar i conservar el seu patrimoni històric, i difòndre els temes històrics d’àmbit local i comarcal. [server-die.alc.upv.es/Alcoy/CAEHA/index.htm].

Centre Excursionista d’Alcoi

Centre Cultural Castellut

Centre Excursionista Penya Roja

La prestigiosa associació, que ha contribuït molt a la normalització i dignificació de la cultura valenciana a la Foia de Castalla, ha celebrat ja els 25 anys d’existència. Va protagonitzar, durant varios mesos, un dur enfrontament amb 8

Es va crear en en el context social, econòmic i polític de 1968 com a oposició a la dictadura de Franco. Fou la base per a l’aglutinament dels principals partits i sindicats que estaven en la clandestinitat a Alcoi. El club té com a objectius, la lluita per la defensa dels drets humans mitjançant els idearis de la Unesco amb la difusió de l’educació la ciència, la informació, l’art i la cultura. El club realitza conferències, taules redones, seminaris, exposicions artístiques i temàtiques, tallers de poesia, etc., per a intentar contribuir a la formació d’una societat amb esperit crític i sense perjudicis, on el dialeg i les diferents formes de pensar puguen tenir cabuda. Estan realitzant un projecte museològic sobre la ciutat d’Alcoi.

Col·lectiu Huit de Març d’Alcoi

Casal Centre Ovidi Montllor

El Casal Jaume I de l’Alcoià i del Comtat sorgeix davant la necessitat d’activar un moviment cívic de recuperació i promoció de la llengua, la cultura i el patrimoni d’aquestes comarques. És un centre de reunió i confluència, que funciona com a eix d’integració comarcal i d’activisme valencianista, com a seu d’activitats cíviques i d’esplai. [inicia.es/ de/ovidi].

Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi

Creat l’any l949. Algunes seccions del Centre Excursionista d’Alcoi, han passat a ser societats independents com l’Agrupació Fotogràfica Alcoiana, el Club d’Escacs o la Societat Naturista. [www.centrexcursionistalcoi.org] Creat en 1986, compta amb un centenar de socis. Organitza les activitats que la Federació Territorial Valenciana de Muntanyisme du a terme al llarg de l’any. [usuarios.lycos.es/penya_roja/ centre_excursionista.htm].

Entre d’altres activitats, mantenen una pàgina web amb un programa d’activitats culturals de l’Olleria. [albinyana.com/olla].

Col·lectiu Serrella

Es crea en 1995. El Col·lectiu vol fomentar la cultura i la creació d’un estat permanent de debat pel que fa a les qüestions que afecten de manera directa la societat de les comarques de la Mariola. Organitza el Sopar-tertúlia del Nou d’Octubre on es lliuren els reconeixements per l’ús social del valencià i edita la revista Barcella. [www.banyeres.com/ serrella/Collectiu.htm].

Colla de Dimonis de Darrere la Vila

Creada l’any 1995 a Bocairent. L’objectiu de la colla és que participe tot el poble d’uns elements molt arrelats a la festa, com la música i el foc. Formada primerament per un grup d’amics, ara compta amb més de 40 components actius. [bocairent.iespana.es/bocairent/ catala/catala.htm]. Octubre 2003


Colla de Dimonis Emplomats

La Colla de Dimonis Emplomats naix l’estiu de 1999 amb motiu de la cel·lebracio del 75 aniversari d’una filà de les festes de moros i cristians de Beneixama. [www.ctv.es/USERS/kelo/vdimonis.htm]

Colla de Dimonis la Quarantamaula

Grup de 55 persones que es va fundar en 1998 per recuperar aquesta tradició a Banyeres de Mariola. Els seus espectacles van acompanyats per la colla de dolçaines i tabals El Braçal, que omple de música tot l’espectacle. [www.laquarantamaula.com]

Colla Ecologista la Carrasca

Colla Ecologista Kabrantà

la

© Barcella - 2000

És una associació ecologista d’Alcoi, que té per finalitat la defensa del medi ambient i la qualitat de vida. La Carrasca és totalment independent de qualsevol partít polític o institució. Participa també en altres estructures organitzatives del moviment ecologista i alternatiu com la Coordinadora per la Defensa de Mariola, la Coordinadora en Defensa de l’Aigua de l’Alcoià i el Comtat, la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, etc. [www.xarxaneta.org/ca-rrasca].

Grup ecologista de Muro, que defensa el medi ambient al Comtat. [Centre per a jovens de Muro].

Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià

Dona suport a les «Jornades de Sociolingüística d’Alcoi», a l’«Homenatge a Enric Valor» o a la promoció del valencià «Mou-te per la llengua».

Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i Ús del valencià

Membre d’Escola Valenciana i de la Federació d’Associacions per la Llengua, organitza activitats en defensa de l’ús del valencià. Té una pàgina web molt útil on apareixen notícies i convocatòries dels premis Sambori, les Trobades d’Escoles Valencianes o la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. [www.fev.org/covalba/#part1]. Octubre 2003

El Braçal

Colla de dolçaina i tabal fundada en 1996 a Banyeres de Mariola. Disposa d’una escola per a formar els seus membres. [usuarios.lycos.es/brasal].

Fòrum Alcoià

Associació cultural creada l’any 1993. Sense ànim de lucre, vol facilitar la formació de la joventut alcoiana, i canalitzar les seues inquietuts en profit de tota la societat. També promou el debat i la investigació sobre aspectes econòmics, socials i culturals que afecten la ciutat d’Alcoi i la seua àrea d’influència. Divulga els resultats dels debats promoguts i les investigacions realitzades a fi de posar-los a l’abast de tots els ciutadans. [anas.worldonline.es/ forumalc].

futur de les polítiques lingüístiques aplicades a la normalització de les llengües minoritzades, i se centra bàsicament en aquelles actuacions que tenen lloc al País Valencià. [web.partal.com/jornadesalcoi/ presentacio.html].

Grup Mou-te

Grup de jóvens que pretén dinamitzar l’activitat cultural d’Ibi, tot organitzant activitats, jornades, concerts i xarrades, entre d’altres coses. [www.arkania.org/ ~enfarinat/moute/moute] .

Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida

Entitat que es proposa fomentar la creació i la difusió de la cultura valldalbaidina i estimular-ne l’intercanvi amb altres comarques i altres cultures. [www. albinyana.com/ olla/ ieva/index.htm].

L’Aljub

El grup de Xirimiters i Tabaleters de Bocairent es funda en 1994. Col·labora amb els Dimonis de Darrere la Vila en els correfocs. [es.geocities.com/laljub].

La Xafigà de Muro

Aquesta colla de dolçai-ners i tabaleters té una escola de música tradicional. Convoca el «Premi de Composició per a Dolçaina i Percussió». [www.laxafiga.com].

Els veïns del Camp de Mirra organitzen tots els anys la representació del Tractat d’Almizra.

Garbera Cultural el Guaret

El Guaret és una associació cívico-cultural d’àmbit local que treballa en Cocentaina i que fomenta la recuperació de la llengua, la cultura i la història. Publiquen el butlletí cultural Tarannà. [www. geocities.com/Athens/Forum/7302/]

Maulets

Organització assembleària de l’esque-rra independentista dels Països Catalans amb presència a la comarca de l’Alcoià des de 2002. Fan xerrades, excursions, accions reivindicatives, etc.

Tarannà

Fan marxes multitudinàries, proves d’escalada, topografien avencs i han obert un sender de petit recorregut (el PRV 52) que ha comportat més de cinc anys de treballs. Gestionen un refugi de muntanya. [www.ctv.es/USERS/kelo].

Butlletí cultural de Cocentaina. Publicació que pretén fomentar la lectura dels escolars. Tracta qüestions elementals de llengua i recull cançons populars, poemes escolars, opinions, etc. [www.geocities.com/Athens/ Forum/7302/taranna.htm].

Grup d’Estudis Sociolingüístics

Trames

Grup de Muntanya de Beneixama

Associació cívica formada a Alcoi per un col·lectiu de professionals de diversos àmbits del coneixement i diverses associacions, que s’interessen pel present i el

Revista que edita l’Associació Trames a Bocairent. L’associació està formada per joves universitaris bocairentins per a editar treballs d’investigació i assajos. ❦ 9


10

Manifest del Nou d’Octubre Coordinadora d’Associacions de l’Alcoià i el Comtat

© Esteve Valentí - 2003

Un any més, valencianes i valencians ens retrobem als carrers de les nostres places i ciutats, enmig d’un clima festiu i alhora reivindicatiu, per commemorar la data en que vam nàixer com a poble, per celebrar que, en un dia com aquest, fa segles, un país va començar a caminar. Un any més, valencianes i valencians ens retrobem al voltant d’una data simbòlica i històrica, que segueix omplint-nos d’orgull i, també, d’ esperança. E1 Nou d’Octubre és per a nosaltres, a més d’una data festiva, un dia que serveix per recordar-nos que hi ha encara moltes coses per fer. Les valencianes i els valencians sabem que no som un país com qualsevol altre, que ens trobem en una situació estranya, en un continu estat d’excepcionalitat cultural que ens distingeix d’altres nacions veïnes o germanes dins el nostre propi Estat, com ara el País Basc, Catalunya, Galícia o Andalusia. Una vegada més, ara i ací, mentre celebrem la data que marca el naixement d’una manera d’entendre el món, hem de tornar a exigir respecte per la nostra cultura. Respecte per la nostra manera d’entendre la vida, la natura, el territori i respecte per la nostra llengua, el més valuós dels nostres tresors. Un any més, tornem a aprofitar aqesta data per recordar que valencianes i valencians vivim en una cultura «de peatge», ja que quasibé cap organisme públic potencia l’accés dels ciutadans a aquesta cultura pròpia, sinó que el dificulta. Ni tan sols la seua pervivència està garantida, com tampoc es garanteix el lliure ús del nostre més característic tret cultural: la llengua. Exigim per a la nostra llengua el mateix respecte que les valencianes i els valencians professem cap a altres llengües, ja que només els i les valencianoparlants som realment bilingües, i comminem el govern autonòmic que, d’una vegada, facilite els mitjans necessaris per garantir-ne l’aprenentatge als xiquets i les xiquetes que la trien com a vehicle d’expressió i comunicació. Des de les comarques de l’Alcoià i el Comtat, a més, els signants d’aquest manifest volem fer públiques les nostres reivindicacions en una data com aquesta, per tal de que el Nou d’Octubre no passe desapercebut i quede tan sols en una diada folklòrica, sinó que servisca per redreçar el camí del País Valencià cap a un futur millor: —Els pobles i ciutats de les nostres comarques necessiten la comunicació.

Plantada d’una senyera al cim d’una muntanya.

«Ens trobem en un continu estat d’excepcionalitat cultural» Vivim de l’intercanvi de vivències i experiències, i de l’encontre entre veïns i veines. Ens necessitem els uns als altres per seguir caminant, i tan sols ho podrem fer amb una xarxa de comunicacions digna i moderna, que garantisca la qualitat de vida i el desenvolupament d’un projecte conjunt. —Exigim també una sanitat pública comarcal adequada, a l’abast de tothom i amb una atenció propera als ciutadans, la qual cosa es mereix la nostra gent. Una atenció sanitària i hospitalària on l’important siga el pacient i que, per sobre de qualsevol interés, tinga sempre el servei a la comunitat. El dret a la salut és universal, i no tolerarem que els interessos econòmics s’imposen als criteris socials. —Volem una cobertura de serveis socials de qualitat, d’acord amb les exi-gències de la societat actual. Exigim que els desafavorits, persones amb pocs recursos, famílies monoparentals, gent gran, immigrants, aturades i aturats, discapacitades i discapacitats, ètnies minoritàries, tinguen garantida la seua

plena integració, i es troben en igualtat d’oportunitats amb la resta de membres d’aquest «nord desenvolupat». És necessària, ja, una xarxa comarcal de serveis socials agil i efectiva. —Reclamem un ensenyament laic, públic i de primer ordre, amb tots els mitjans necessaris per aconseguir que els nostres xiquets i xiquetes reben una educació idònia per al seu futur, i que fomente els valors igualitaris i justos per sobre d’altres criteris competitius o personalistes. —Reivindiquem, una vegada més, la mancomunitat dels municipis de l’Alcoià-Comtat, per tal d’aconseguir el desenvolupament sostenible que necessita el nostre territori i que, per interessos partidistes i particulars, està endarrerint la nostra evolució social, econòmica i política. Hui més que mai, les nostres comarques necessiten un model eficaç d’ordenació territorial que puga garantir el futur dels seus habitants. Hui, Nou d’Octubre, tornem a manifestar la nostra voluntat d’aconseguir un futur millor per al nostre país, un futur basat en els valors de la convivència i fonamentat en la cultura de la tolerància i la pluralitat, on tots i totes els ciutadans i ciutadanes tinguen garantit el seu accés a la cultura, a l’educació, i al benestar. I mantindrem aquestes exigències mentre anem bastint el nostre país, mentre anem edificant la nostra identitat pròpia, a la qual s’adhereix tot el qui vol compartir la vida amb nosaltres. Per aixó també aprofitem aquesta data tan assenyalada per obrir aquesta identitat a tothom, a tots i totes aquelles que, arribant de terres llunyanes, han vingut per compartir un projecte de vida, i amb qui hem anat conformant al llarg de la nostra història una identitat única i plural. Aquells que continuen venint cada dia i que comparteixen les seues il·lusions i les seues esperances amb nosaltres. Els valencians i les valencianes això ho sabem molt bé: aquell que ha volgut construir el seu projecte de vida, aquells i aquelles que han volgut sumar-se a la història d’aquest país, han estat sempre benvinguts. Cal que això continue sent el que ens caracteritza als valencians i a les valencianes. Som un poble obert, hospitalari, que sap acollir i que sap conviure. Les portes del País Valencià sempre seran obertes. Valencianes i valencians creiem fermament en nosaltres mateixos, en el nostre esforç i en el nostre treball. Però, sobretot, creiem en el nostre futur. ❦ Octubre 2003


Ferran Santonja

Josep Lluís Doménech

Josep Lluís Doménech Zornoza va nàixer a Alberic (la Ribera Alta). Doctor en Psicologia, és professor de valencià a l’IES Vicente Blasco Ibáñez de València. La seua inesgotable activitat es desenvolupa en els més variats àmbits: assagista, poeta, músic de banda, cronista, columnista de diferents diaris valencians (Levante-EMV, El Punt), agricultor. Té prop d’un centenar de títols publicats. Va ser nomenat membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a proposta del PSPV.

Octubre 2003

© Ferran Santonja - 2003

– Ara ha fet cinc anys de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i dos del nomenament dels primes vint-i-un acadèmics. Ens podries explicar per què va ser necessària la creació d’aquesta institució? – En principi no caldria haver fet ne-cessàriament una acadèmia si la situació sociolingüística valenciana haguera estat normal. Ara bé, donades les circumstàncies de desavinences entre uns valencians i uns altres pel que fa, sobretot, a aspectes normatius, es feia necessari un ens que alhora servira com a catalitzador i promotor del valencià i que intentara, d’alguna manera, fer convergir les distintes postures i ajudar a fer desaparéixer els desacords i, fins i tot, els despropòsits que s’anaven produint. Dintre d’aquest marc és on jo veig el principal sentit d’aquesta entitat. En realitat, l’AVL naix com a conseqüència d’un seriós i complicat conflicte lingüístic, a partir d’una problemàtica sociolingüística molt acusada i arrelada en algunes zones de les terres valencianes. Es tracta d’un intent de donar so-lucions a un problema antic. – ¿És viable el treball dins d’una institució els membres de la qual han estat triats segons criteris més aviat polítics que científics? – S’ha parlat i escrit molt sobre això i no sempre de manera justa. El problema del valencià quan es creà l’AVL i fins i tot en aquests moments no és de tipus filològic, sinó més bé de tipus social i polític, de política lingüística. Per tant calia la intervenció dels poders polítics legitimats per les urnes. Si tothom haguera tingut clara la unitat lingüística, possiblement no haguera estat necessària l’AVL. Però açò amb matisos, perquè no sempre s’ha tingut en compte com calia, des d’altres entitats normatives, la realitat lingüística valenciana. Donades eixes circumstàncies de conflictivitat social per

Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

«Les divisions sols originen fragmentació, caos i debilitat» uns pro-blemes d’interpretació de quin és l’origen, la naturalesa i el corpus doctrinal del valencià, calia la creació d’un ens normatiu que regulara aquests paràmetres. En un moment de profund desacord, i davant d’una situació que, en gran part, té un origen sociopolític, calia la intervenció de les formacions polítiques. No obstant, no seria bona cosa que sempre corresponguera a les Corts Valencianes l’elecció dels acadèmics. Convindria que la pròpia Acadèmica decidira en una segona fase els nous acadèmics, i això amb un perfil que obeïsca a criteris objectius de cientificitat, sense oblidar el doble vessant de normativitzar i normalitzar que li correspon a la institució. D’aquesta manera està regulat per la llei de creació de l’Acadèmia. – ¿Quins treballs estan duent-se a terme, en aquests moments, a l’AVL? ¿Quins són els objectius més immediats? – L’AVL té dues finalitats principals. El 25 de març i el 20 de maig de 2002 es produeixen uns primers acords normatius que eren necessaris per fixar cap a on anava la normativa. Des d’aquests

moments es reconeixia com a vàlida la manera d’escriure que havia fet servir la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència des de 1983 fins al dia de la data en què se signen aquests primers acords, cosa que contesta en molts aspectes el que l’AVL entén com a elements normatius per poder escriure i parlar correctament. En aquest context se situen els dos treballs principals de l’AVL. D’una banda la normativització del valencià i de l’altra, la normalització. En aquest sentit hi ha treballs que s’estan enllestint en aquests moments com, per exemple, l’establi-ment d’una normativa ortogràfica valenciana, o les normes de l’estàndard oral valencià o un diccionari ortogràfic. També pertany a aquest àmbit la redacció d’un diccionari normatiu valencià que, donada l’envergadura del projecte, donarà per a molts anys. Una altra tasca no menys important de l’AVL, més encara amb els temps que corren, és l’assessorament lingüístic i el foment de l’ús de la llengua. S’estan realitzant treballs de dinamització lingüística, la redacció d’un llibre blanc, l’estudi de la documentació del teatre valencià, textos religiosos, etc. El treball és molt extens i es fa amb un esperit de consens i amb l’objectiu que puga ser acceptat per la totalitat de valencians i valencianes. – ¿Els valencians hem estat, tradicionalment, poc conscients, poc lluitadors pels nostres drets lingüístics? Els poders fàctics de la nostra societat, el poder econòmic, l’Església, sempre han sigut reticents a l’ús de la llengua pròpia. Les nostres capitals han donat l’esquena al valencià, molt sovint. ¿D’on ens ve aquesta indolència? – Els valencians som menys cons-cients no només pel que fa a la llengua sinó a molts altres aspectes. Això degut a un procés que històricament s’ha donat i que ha arribat fins al dia d’avui. La poca involucració, al seu moment, de la noblesa valenciana en els interessos valencians, la imitació d’aquesta forma de fer per part de la burgesia valenciana, mostrant un desinterès no sols per la llengua sinó també pels aspectes econòmics i socials valencians, en definitiva, una imitació de formes de vida castellanitzades per part de tothom. Avui en dia els valencians som dels ciutadans espanyols amb més baixa autoestima i més baix autoconcepte, cosa que ens porta a un cert menyspreu d’allò que és propi. I això s’associa a diverses etapes històriques com ara l’època de la decadència lingüís11


tica o la més recent de la dictadura franquista, que suposen un retrocés molt important en l’ús de la llengua. Això unit a una fragilitat i debilitat que ja per se té el País Valencià, amb una zona castellanoparlant, amb unes tradicions, molt accep-tables, d’altra banda, que d’alguna manera frenen eixe possible moviment de recuperació lingüística. Cal augmentar el propi concepte i l’estima per allò que li és propi, que li pertany com a individu i com a membre de grups socials. Això és el primer que cal fer per a trobar-li sentit al propi idioma, i per a trobar un espai per a la utilització que es puga fer de la llengua, i això sense absurdes discussions que resten força. Les divisions sols originen fragmentació, caos i debilitat. I això cal evitar-ho. Tenim l’obligació d’arribar a acords unànimes o altament majoritaris. – Efectivament, vivim en un país particular: allargassat, la qual cosa facilita la desvertebració, amb la difícil qüestió del nom, «Valencià», sense capacitat identitària per aglutinar les perifèries i que amb massa facilitat es canvia per el més ambigu levante. Parlant de noms, ¿com resoldrem el tabú de dir que parlem la mateixa llengua que els catalans? – La llengua dels valencians és el valencià, i això per tradició històrica. Ara bé, la llei de creació de l’AVL afirma mitjançant una extensa perífrasi que valencià i català és una mateixa cosa. ¿Això comporta que hem de perdre les nostres particularitats, els nostres modismes, les nostres paraules? De cap manera. Des del coneixement i millora de la realitat sociolingüística és com devem avançar, no sols en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó a tot arreu. – Tens publicat molt de material didàctic i manuals per a l’aprenentatge del valencià, els últims amb Marfil, una editorial de les nostres comarques. Com a pedagog i docent, ¿per què estudiar en valencià a les nostres comarques de la Mariola? – És recomanable estudiar en valencià ací i a tot arreu del país. Si parlem dels pobles de la Mariola, com passa amb la resta del que s’anomena comarques centrals, el domini i ús del valencià és molt important. Es tracta d’uns pobles amb una forta tendència cap a la conservació del que és propi i aquesta és una primera raó per fer que l’ensenyament en valencià siga preponderant a les nostres escoles. D’altra banda 12

existeixen estudis referits a les regions econòmiques d’Europa que demostren que hi ha raons de tipus funcional i de tipus pragmàtic que fan que parlar i viure en valencià siga una bona opció de futur. Estic parlant d’una important regió que podem denominar l’Arc Mediterrani: la Catalunya francesa, l’Aragó, el Principat, les Illes, el País Valencià, és l’antiga Corona d’Aragó. En aquests moments s’ha encetat un debat sobre el tema que pot ajudar a treballar millor envers els diversos aspectes de la vida social. I no em referisc ara al tema estrictament de tipus lingüístic, sinó en un sentit més ample que abraça elements socials, culturals i, sobretot, econòmics. Tornant a la pregunta, pense que els

«No desvetle cap secret si dic que el treball al si de l’AVL és molt complicat, perquè hi ha postures molt enfrontades» alumnes de les comarques de la Mariola, com els de tantes altres, han d’estudiar i augmentar el domini del valencià per diversos motius. D’una banda per conéixer la llengua dels seus pares, dels seus avantpassats més remots, del seu poble. És un patrimoni cultural que cal preservar i que explica la nostra història i el nostre present. D’altra banda, el valencià és un instrument important en la comunicació en les diverses esferes de la vida. En eixe sentit és, no sols una opció de pre-sent, sinó també de futur. – Parlem d’esperança. ¿Creus en la pau lingüística? ¿Quin futur albires al valencià? – Vaig a començar per respondre la segona pregunta. Joan Fuster va dir, en una de les seues darreres entrevistes, feta per l’abril de 1991, que al valencià, com a altres llengües li quedaven dos-cents cinquanta o tres-cents anys de vida i assenyalava a la televisió com l’element més negatiu per al seu futur. Dia a dia moren llengües minoritzades. Les llengües majoritàries tenen cada dia més usuaris. Si nosaltres sabem fer respectar els nostres drets lingüístics, si el valencià es fa servir en àmbits

formals i no es queda reduït a un ús col·loquial únicament i si, d’altra banda, els nostres mitjans de comunicació empraren la nostra llengua, si el Canal 9 ho fera com cal, podríem parlar d’un futur més optimista. Fixem-nos en la xarxa Internet, un alt percentatge dels continguts estan en anglés. Sabem que el volum de tot allò que s’escriu en valencià, català o balear ocupa al voltant del lloc 20 entre les llengües a Internet. En qualsevol cas, els estudis fets per a televisió demostren que l’audiència no depèn de la llengua emprada sinó de la qualitat del producte emés, és a dir, la gent no tria un programa segons la llengua en que està fet, sinó segons l’interés del seu contingut. Si es feren programes interessants en valencià, els telespectadors vorien aquests programes, no hi ha dubte. Respecte a la primera pregunta, la de la pau lingüística, jo pense que en part ja ha vingut, amb la creació de l’AVL, ara, això no vol dir que la pau siga definitiva, tarda-rem anys per poder afirmar açò de manera total. No desvetle cap secret si dic que el treball al si de l’AVL és molt complicat, perquè hi ha postures molt enfrontades. Però realment jo pense que el conflicte no està en el mateix punt d’altres èpoques, recordem els anys setanta o huitanta. L’origen del conflicte és en gran part polític. Han fet bé els polí-tics d’intentar intervindre en la resolució d’aquest conflicte. – Per acabar, Josep Lluís, has pogut llegir la nostra revista a Internet, ¿creus que el valencià que utilitzem entra dins dels paràmetres d’allò que l’AVL considera com normatiu? – El model de llengua, pel que veig, és el mateix que el que ha utilitzat la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència des de 1983. M’agradaria afegir que trobe molt interessant que al llarg de les nostres comarques existisquen publicacions i que siguen escrites en valencià. És una bona manera d’informar, estar al dia i adequar-se a la llengua dels parlants, a banda de la funció pedagògica que exerceixen. Revistes com Barcella ajuden a fer normal l’ús dels valencià a qualsevol situació, tot i que siga en una situació formal com la present. D’aquesta manera es col·labora en un procés de normalització en el qual tot-hom ha d’estar involucrat. Cal fer-ho d’aquesta manera, amb normalitat i amb decisió. Endavant. ❦ Octubre 2003


La ràdio

ter diari de la informació que ens ofereixen, el lloc adequat per a la reflexió o l’anàlisi, Josep-Vicent Ferre Domínguez sinó més bé per al missatge Presentació de la revista Barcella, a directe i entenedor. Per açò Bocairent el 14 de desembre de 2002. mateix, si analitzem el que es publica, veurem que predominen les notícies oficials (del tipus, «El Conseller de Obras Públicas pone la primera piedra…», o la segunda, –tant s’hi val–, «…del nuevo puente bocairentino»), les de la roda del temps (com «Los primeros copos de nieve blanquean el verde manto de la Mariola bocairentina»), les festeres (de l’estil «Las frías nits del ciri, preludio de la fiesta grande bocairentina»), La televisió o fins i tot, arriba a la fi a De la televisió, millor ni recollir-se alguna crítica de parlar-ne. La fins ara nostra, l’oposició sobre qualsevol i prompte d’alguns pocs presumpta infracció i escome–dels de sempre– televisió Presentació de Barcella al maset dels Moros Marinos de Bocairent. sa del govern municipal a la autonòmica, sols se’n recorda normativa mediambiental o dels pobles de les nostres del present, del que va ocórrer ahir o del urbanística, que serà després contestada, comarques, bé per a emetre alguns moque s’anuncia per a hui o demà, però com no, amb el pertinent comunicat de ments de les seues festes patronals, bé que es limita, normalment, al relat periol’Ajuntament o del partit, amb reparticom a lloc de visita d’algun governant dístic curt, a la notícia escarida o, fins ment inclòs per totes les cases de la vila. o aspirant a ser-ho, en la seua incessant i tot, al titular cridaner amb contingut Esporàdicament, això sí, alguna notícia i permanent campanya electoral, o bé somnolent. Tot i això, les bocairentines sensacionalista, de l’estil «El personal quan, per desgràcia, algun «pobletà» i els bocairentins, com els pobladors del consorcio arqueológico descubre trau la seua ira contra la seua parenta dels altres pobles de la nostra comarca, un barco fenicio entre el Barranc dels o fa qualsevol altre desgavell digne comenten i celebren els reportatges i les Tarongers i el del Dolçainer», trenca la de ser difós per tot arreu. El programa referències a la seua vila, tot i que ací monotonia repetitiva de les anteriors. que fa anys va gravar Tola a Bocairent, no hi ha la sort de tenir una llibreria que En qualsevol cas, aquest tipus del seu Si yo fuera presidente, i que d’informació compleix la seua funció fou tan durament criticat, seria hui un d’informar-nos del dia a dia. No podem paradigma de programa culte i divertit, oblidar-nos, però, del diari electrònic Wicomparat amb la grolleria i barroeria laweb Ontinyent que ens permet, als qui d’una cadena que va renunciar, fa ja estem fora d’ací i no podem adquirir les anys, a ser la televisió dels pobles edicions comarcals dels diaris Levante valencians. o Las Provincias o la revista Crònica, D’altra banda, el canal local de mantindre’ns informats d’eixe jorn a jorn televisió encara és un nadó, i per això és local. No és aquest terreny de la notícia prudent ajornar per a una altra ocasió el quotidiana, pense, el de Barcella. La judici, tot i que en la seua curta existèntrie les notícies i les col·loque o expose revista que hui presentem té una periodicia ja ha donat alguna sospitosa mostra en el vidre o aparador, per a públic citat trimestral o quadrimestral, i, per de fidelitat i acatament al poder local, coneixement i generalitzada fruïció dels això, tot i tindre una secció anomenada el qual, al cap i a la fi, per això tolera o vianants. «Panorama», amb un interessant recull anima, com en la majoria de municipis El fet de no tenir diaris comarcals, de notícies, algunes d’elles sufocades on hi ha emissores televises locals, les amb la valuosa excepció del setmanari per altres fonts informatives, s’allunya seues emissions. d’Ontinyent Crònica, que puntualment d’aquest món de la informació diària. ofereix informació sobre el nostre poble, Els mitjans escrits limita les notícies a les ressenyes que, Publicacions que ens Anem a centrar-nos, per tant, en els mitde tant en tant, els corresponsals locals parlen més bé del passat jans escrits. Hi ha un tipus d’informació dels diversos periòdics del cap-i-casal També les bocairentines i els bocairentins que és la del dia a dia, la de les darreres aconsegueixen introduir en les seues llegim altres publicacions que no ens notícies, la del temps immediat de les edicions comarcals. Tot i això, no són parlen del present sinó més bé del passat. nostres vides. És la que ens assabenta aquests mitjans escrits, pel mateix caràc-

Informar-se a Bocairent

© Barcella - 2002

Permeteu-me, encara que la reflexió m’allunye del que és la realitat de la informació que rebem, que quasi no incidisca en l’anàlisi de la ràdio. Tot i els successius i trontollants intents de fer funcionar una emisora local, és, en l’actualitat, un mitjà escassament vàlid per a informar les bocairentines i els bocairentins del que passa al poble; ni a Radio Villena, per sort, ni a Ràdio Ontinyent i Alcoi, dissortadament, sembla preocupar-los massa el que ocorre per aquest aïllat i singular poble de la Mariola.

«Hi ha un tipus d’informació que es limita al titular cridaner amb contingut somnolent»

Octubre 2003

13


14

recentment aparegut núm. 18, d’Almaig, Rafael Domé-nech Domínguez publica el treball «Nuevas canteras en Bocairent», on descriu, entre d’altres, la pedrera de l’antic camp de futbol del mateix nom. Tot i que ja he dit que la situació actual d’aquest tipus de treballs històrics i d’investigació és acceptable, voldria fer una puntualització. Si llegim les distintes relacions de col·laboradors, descobrim un exigu nombre de dones, –darrerament sols trobem amb una certa continuïtat a María Josefa Sempere, en la seua qualitat de cronista oficial–, davant d’una aclaparadora presència masculina. Al meu parer, és aquesta una

© Barcella - 2002

El seu temps no és el que es viu, l’instantani, el d’ara, sinó el viscut, el recordat, el d’abans. Podem dir que en l’actualitat tenim un ampli ventall de publicacions que ens il·lustren sobre el que ha estat el Bocairent històric, que ens informen de la crònica dels esdeveniments anuals, que ens assabenten d’aspectes i-nèdits de la nostra vida col·lectiva. En aquest apartat, tenim, per exemple, les dues revistes de festes. El mes de gener, la de moros i cristians. El Programa de Festes no es limita ja a ser la versió escrita de l’antic acte de la Publicació, sinó que inclou, entre d’altres apartats, eixe relat de la vida del poble i les seus institucions, la informació municipal –tot i que tan sols des de l’òptica del partit governant–, els articles anomenats d’exaltació i crònica festera i, finalment, un repertori d’investigacions, fonamentalment de tipus històric. També el programa de les Festes d’Estiu, al mes de juliol, ha ampliat la seua funció anunciadora de les danses i celebracions al seu voltant, per a convertir-se en una important i insubstituïble revista local amb els seus apartats històric, literari, etnològic... L’oferta s’ha completat, des d’en-guany any, amb una atractiva i atrevida proposta: la revista d’estudis, assaig i investigació Trames, que un grup local de jóvens han estat capaços de llançar al carrer, plantejant, en el seu primer número, temes tan interessants com la reflexió sobre com s’ha d’escriure la nostra història, els precedents i l’engegada del nostre trenet, el Xitxarra, o la indústria tèxtil en el primer terç del segle XX. Tot i que amb característiques diferents que ara no és el moment ni el lloc per a analitzar, podem dir que l’oferta de publicacions que ens parlen més del passat que del present en el nostre poble és suficient, tot i que hi ha aspectes manifestament millorables. A més, cal afegir que les dues revistes comarcals d’estudis i investigació, editades a Ontinyent, Alba i Almaig, solen incloure, també, articles sobre Bocairent. Així, en el darrer número d’Alba, el núm. 15, que va aparéixer l’estiu passat, n’hi ha un de Tomás Pérez Medina, intitulat «Enriquits i desposseïts. La propietat de l’aigua al Bocairent modern», on planteja una qüestió fonamental per a comprendre l’evolució econòmica i social del nostre poble en els inicis de l’edat moderna, i, també, en el

Josep-Vicent Ferre presentant Barcella.

«Nascuda a Banyeres, pot ser la revista d’aquesta vessant de la Mariola» assignatura pendent: la publicació d’articles, escrits per bocairentines, sobre les dones d’aquest poble, la seua vida, els seus quefers i els seus ideals, mostrant, a més, que en la història de Bocairent no totes les dones han sigut monges. Permeteu-me, a títol de suggerència, dos temes inèdits: en el llibre Esbozo de una enciclopedia histórica del anarquismo español, Miguel Íñiguez publica una llista de poblacions en les quals va haver agrupació llibertària local de «Dones lliures», essent precisament Bocairent un dels vint-i-dos pobles valencians on n’hi hagué una associació anarquista femenina; d’altra banda, recentment, el hui minoritari partit polític Izquierda Republicana, ha penjat en la seua pàgina web la llista dels seus militants històrics per poblacions, i, en el cas de Bocairent, sorprén la quantitat significativa de dones jóvens que formaven part de les joventuts d’eixe partit com, per exemple,

persones tan conegudes i estimades com Conxa Coello o Rosario Marco. Crec que ja va sent hora, per tant, de rellegir alguns temes locals i d’espavilar la nostra desmemòria històrica, activitat en la qual no hauríem d’oblidar la justa exigència del retorn dels papers dipositats a l’arxiu històric de Salamanca.

La revista Barcella

Des del meu punt de vista, tampoc no és la investigació històrica i l’assaig erudit, tot i que també pot tindre cabuda algun article d’aquest caire, el terreny propi de Barcella. L’objecte de la revista que ara presentem, tot i que se subtitule «Revista d’informació general», no és eminentment el present quotidià, ni el passat llunyà, no és la percepció directa de l’avui ni la docta mirada de la memòria, sinó que, al meu modest parer, el seu temps és el de la reflexió sobre el present. Barcella és, fonamentalment, un fòrum de debat i de pensament sobre la nostra terra, la nostra gent, els nostres pobles, creat pels seus fills i filles, veïns i veïnes, però no del debat trivialitzat i falsificat de «blanques o negres», sinó d’aquell que és fruit de la reflexió serena i meditada, del que ens ajuda a ser «descreguts». Per això, segons jo crec, el tret que singularitza la revista és la doble secció «Incomunicacions» i «Qüestions», és a dir, l’espai on es plantegen i es re-plantegen els temes que ens ocupen i ens pre-ocupen, però tractats no des de la freda distància de l’erudició històrica ni de l’ardent immediatesa de la notícia fresca, sinó des de l’assossegada perspectiva del pensament crític i divers, que vol abordar els temes des d’òptiques diferents a la versió oficial i, presumptament, única. Eixa és la peculiaritat de Barcella i el tarannà que pot aportar al món informatiu de Bocairent. Per això, considere que, nascuda a Banyeres, pot ser la revista d’aquesta vessant de la Mariola, de la nostra comarca natural, la d’un grup de pobles que ni volem ser de l’Alt Vinalopó, ni som massa atesos i compresos des d’Alcoi, i, en el cas bocairentí, amb dificultats d’integració en la Vall d’Albaida. Barcella pot ser, per tant, un nexe d’unió entre eixos pobles, suplint, d’alguna forma, l’escassa voluntat de determinats polítics d’establir lligams de cooperació entre pobles germans. Eixe és també, però, el repte pendent de la revista Barcella. ❦ Octubre 2003


Manuel Broseta Pont. Imágenes de una vida. Edició de Bruno Broseta Dupré, Diputació de València, València, 2003, 330 pàg. Dins la societat valenciana, la figura de Manuel Broseta Pont té un interés permanent, atesa la seua trajectòria cívica i política. La tràgica mort a mans d’ETA el 15 de gener de 1992 a València, tallà la probable culminació de la seua carrera política –cas d’haver arribat a la Generalitat– i un intent de pacificació o l’avanç en la superació del conflicte identitari valencià, en el qual participava activament aquells mateixos dies. A iniciativa de l’Associació d’Amics de la Fundació Broseta, el llibre és fruit de l’amis-tat i l’afinitat política però també la discrepància, com diu Bruno Broseta Dupré, fill i editor de l’obra, qui ha fet una àmplia tria de testimonis i documents del que serà una nova referència documental que no es podrà menysprear. No estem davant d’un llibre d’història, però la conté en apreciables dosis per on rastrejar moltes coses de la societat valenciana, que probablement és tan complicada, com moltes altres de la resta del món, però la manera de plantejar, repensar i dirimir o no els seus conflictes la fa d’unes especificitats que potser li confereixen algunes de les seues singularitats o servituds. Potser la política és l’aspecte de més interés. Ací ara es reflecteixen a bastament les tesis de la dreta i el blaverisme però també, ni que siga mínimament, les del catalanisme i una determinada esquerra, com ara de Ramon Lapiedra, Jesús Huguet, Damià Mollà o Luis Berenguer, que hi posen un bon contrapunt de credibilitat a determinats episodis amb Broseta d’epicentre que, altrament, deixarien el llibre malament apuntalat; l’editor ho ha sabut preveure. Hi falten noms (¿Eliseu Climent, Amadeu Fabregat, Ferran Belda...?), però és comprensible que no hagen estat cridats o no hagen volgut participar-hi. Potser l’obra reflecteix el punt en què es troba la digestió del conflicte valencià: s’hi plantegen postures i es serren les dents dins la Octubre 2003

boca, amb diplomàcia. La part dedicada al Broseta professor i jurista és d’un abast considerable i reflecteix exhaustivament la seua participació a la Universitat de València, especialment a la Facultat de Dret, amb la preocupació davant els problemes de docència i alumnat dels anys seixanta com també els diferents conflictes polí-tics condicionats pel règim franquista. En el capítol dedicat a l’etapa de formació, entre altres, és molt útil, la precisa contribució de Ferran Cerdà Albero a la genealogia del personatge, la família i, en especial, el seu pare. I una nota sentimental des de la Mariola estant, ja que hi trobem que Manuel Broseta al llarg de la seua vida sempre remarca una gran debilitat –compar-tida amb Xàbia i València– per Banyeres de Mariola, on va nàixer el 1932, i un gran afecte tant pel caràcter de la seua gent com pel seu paisatge. VICENT BERENGUER.

Història de la vila de Bocairent. Abel Soler i Josep-Antoni Ferre, Ajuntament de Bocairent, 2003, 360 pàg. Aquest llibre ix a la llum vint anys després que el prevere, cronista local i investigador Francisco Vañó publicara el seu Bocairente. Fiestas a San Blas, obispo y mártir. Soldadesca, Moros y Cristianos, on ja va fer una aproximació històrica al poble però sempre davall la visió del patronatge de sant Blai i de l’origen de les actuals festes de moros i cristians. Els dos autors, que són historiadors, reprenen aquest fil, però ara des d’una visió molt més àmplia. El llibre està subdividit en quatre apartats històrics: «De la prehistòria a l’Islam», «La vila en època baixmedieval (segles XIII-XV)», «L’es-plendor dels segles XVI-XVIII» i «Temps de conflictes: els segles XIX i XX»: tots estan redactats per Abel Soler, excepte l’apartat dedicat als segles XVI-XVIII fet per Josep-Antoni Ferre. Abans de cada apartat hi ha fotografies que mostren el ric patrimoni artístic i històric del poble, des del lleó ibèric de

Galbis fins a fotografies dels segles XIX i XX i acabant amb la inauguració del pont nou de sant Blai i del monument a l’Home de la Manta. A més a més, els autors han tingut la cura d’afegir un ric i interessant apèndix documental que va des de l’època àrab, passant per la carta pobla de Bocairent i acabant amb la batalla de Camorra, les vagues de principi del segle XX o el frustrat concert de Raimon l’any 1963. Finalment conté una exhaustiva bibliografia referida a la història bocairentina, fent èmfasi en tots els articles publicats als programes de festes de sant Blai i sant Agustí així com també en altres programes de poblacions veïnes i investigacions publicades en revistes universitàries o comarcals; no s’obliden tampoc les obres i investigacions d’àmbit més general, no estrictament local, referides a cadascun dels pe-ríodes històrics investigats. La principal novetat que presenta aquesta obra respecte a d’altres semblants és que refon altres investigacions ja publicades i ara aquests historiadors han sabut donar-li una forma estructurada i sempre fidel a la història de Bocairent, però amb una redacció prou amena i entenidora que fa, com diu Vicent Pons al pròleg, que siga útil tant per als investigadors i historiadors consumats, com també per als visitants i els escolars que sovint no disposen de materials didàctics amb què conéixer el nostre passat. Des d’ara, doncs, Bocairent compta amb una obra que, des del passat, mira també cap al futur ja que amb tota seguretat serà punt de referència per a totes les investigacions futures que es facen no sols sobre el poble sinó també, i per les referències que conté, dins l’àmbit de la historiografia, economia, política, etc. dels pobles de la Mariola i de les Comarques Centrals. VICENT BELDA. ❦

15


16

Maulets: joventut i lluita Assemblea Maulets de l’Alcoià

© Maulets - 2002

Diuen que la joventut és l’etapa més difícil en la vida per la immaduresa i la confusió que s’hi té, però també som qui en un futur substituirà el lloc dels adults en la societat. Potser és ací on radica un dels factors més importants de l’organització independentista Maulets, en la força i la joventut dels seus integrants. Maulets, el jovent independentista revolucionari pren el nom d’aquells valencians heroics que capitanejats pel general Batista Basset defensaren, no sols les llibertats nacionals del País Valencià contra els exèrcits ocupants d’Espanya i França, sinó també tot un seguit de canvis i reformes a favor de les classes populars de la societat del seu temps. Maulets es va fundar com a organització de l’independentisme català l’any 1988 i les seues tasques principals són: la mobilització al carrer, la formació dels seus militants, i ser un referent ideològic per la majoria dels joves dels Països Catalans. Maulets no es limita a la lluita per l’autodeterminació del nostre país, ja que si volem constituir un nou Estat cal millorar les condicions de la classe treballadora, acabar amb la intolerància i el racisme i un desenvolupament ecològic sostenible. A l’Alcoià vam començar oficialment el mes de març, tot i que abans ja havíem organitzat algunes activitats. Som un grup de gent jove amb ganes de treballar pel país i per canviar allò que considerem injust. Ens reunim periòdicament en assemblea per a adoptar les nostres decisions i organitzar activitats a nivell comarcal que puguen interessar els i les joves com nosaltres. Som joves normals que no ens diferenciem de la resta i que ens agrada eixir i divertir-nos igual que a tots i totes, encara que també hem de dedicar

Capçalera del bloc de Maulets durant la manifestació del 25 d’Abril del 2002 a València.

temps a la nostra militància. Ens uneixen unes idees i el fet d’integrar una mateixa organització, però per damunt d’açò pensem que el més important és la nostra amistat, i poder conéixer gent nova amb qui relacionar-nos i divertir-nos. És cert que la consciència nacional dels valencians i valencianes és molt baixa i que la nostra ideologia és minoritària al País Valencià i produeix rebuig en molta gent. Però un ideal no és per omplir llibres i dossiers, és per organitzar-se i lluitar per ell. Hem de ser conscients i contribuir en el redreçament dels Països Catalans perquè tornen a ser una nació lliure on configurar la nostra realitat com a poble diferenciat, una realitat en la nostra llengua, vivint la nostra cultura, sabent quina és la nostra història... Si hi ha una cosa que caracteritze la nostra organització és la seua desacomplexada forma d’exercir l’independentisme. Maulets és una resposta contundent a tots aquells i aquelles que no senten el país i que viuen dient que són espanyols sense ni tan sols preguntar-s’ho. També és una resposta als Estats de França i Espanya, als quals demostrem que amb la força

de la nostra joventut i militància que no ens cal cap control i que el poble català per història, cultura, llengua, identitat ... podem i hem de formar un Estat propi al costat de la resta de pobles lliures de la Terra. Tenim un camí molt llarg per recórrer i les condicions actuals no són òptimes, perquè és molt difícil que un poble resisteixca tres segles d’ocupació i de mentides sense acabar creient-s’ho. Ens queda molta faena per fer, i cal lluitar al carrer eixint a manifestar-nos. Però no sols això: pel país s’ha de treballar dia a dia, amb el sacrifici personal, i cal tindre molt clares les idees, ja que la militància no és fàcil. Trobem molts entrebancs, cal dedicar-li moltes hores, i potser més d’un de nosaltres ens hem parat a pensar si paga la pena continuar endavant, si el que estem fent servirà per alguna cosa, si eixes vesprades de dissabte mentre hauríem d’estar amb els amics i amigues, estem amb els companys de l’Assemblea encartellant o fent un reunió, paguen la pena, i si no seria millor abandonar i deixar-ho tot que a casa s’està més còmode. Però no és costós trobar la resposta si pensem que si ara deixem perdre el país, la llengua i tot, ja no tindrà remei i haurem deixat perdre més de mil anys d’història, i allò que els nostres avantpassats ens han llegat. Per això la nostra lluita no s’atura, convençuts que vindran temps millors i que hem de continuar mirant el futur amb optimisme i amb la confiança que aquest poble sabrà retrobar-se amb les seues arrels i la seua identitat diferenciada. i per fi podrem mirar Espanya i França, que ara ens administren, i demostrarem així que cap poble per gran i històric que siga té dret a dirigir l’esdevenidor d’un altre. ❦

Octubre 2003


© Barcella - 2003

Hem de ser valents i tenir el caràcter i el coratge suficient per a reconéixer la situació actual de la indústria valenciana del tèxtil i des d’ací plantejar propostes per assegurar el seu futur. Afirmar reiteradament que no hi ha crisi a la indústria tèxtil, mentre es reduïx la producció, les exportacions disminuïxen, es destruïx ocupació, etc., suposa una negació de l’evidència (suspensions de pagaments, fallides, expedients d’extinció d’ocupació, etc.) i el convenciment que les mentides oficials tranqui-l·litzen la ciutadania. Al tèxtil, com a la resta de sectors industrials de la Comunitat Valenciana, la situació de crisi prové generalment d’una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Així ho afirma la teoria econòmica i no caben dubtes que esta és la situació actual. Ara bé, esta situació de crisi pot ser cíclica o cojuntural, és a dir, desapareix quan es recupera la demanda, o més bé de caràcter estructural, i per a superar-la són necessaris canvis en el sistema productiu, en el producte i en els procediments d’aprovisionament i distribució. Este procés a través del qual l’estructura productiva d’un sector econòmic concret s’adapta a una nova tecnologia, context econòmic o social, etc., rep el nom de reconversió. L’aparició de nous països productors de tèxtils, amb una estructura de costos inferior i l’anunciada liberalització del comerç mundial de productes tèxtils per a l’any 2005, són canvis al context que recomanen la reconversió de la indústria tèxtil valenciana. L’efecte que sobre l’ocupació pot tenir esta reconversió és la nostra principal preocupació. A l’estudi sobre l’impacte de la liberalització tèxtil de l’any 2005 encarregat per l’Observatori Industrial del sector es preveu una reducció de l’ocupació entre 67.900 i 100.000 persones fins a l’any 2010, és a dir, entre el 28 per cent i el 43 per cent de l’ocupació actual (la població valenciana ocupada a la indústria tèxtil representava el 15 per cent del total estatal). Més recentment, a l’estudi Canvi sectorial i desocupació a Espanya realitzat per encàrrec de la Fundació BBVA, i on es fa una prospectiva de futur Octubre 2003

¿On estan els recursos per a la reconversió del sector tèxtil? Rafael Beneyto Cabanes*

Matèria primera d’una filatura de Banyeres de Mariola.

del mercat laboral fins a l’any 2006, es determina que, entre les activitats que tindran una evolució negativa, també hi està la indústria tèxtil. Per a limitar al màxim els efectes socials d’esta reconversió són necessàries mesures rapides de flexibilitat laboral, que faciliten l’adaptació al nou context comercial, i que no suposen cap cost econòmic per a les empreses i els treballadors. Ara és el moment que el ministre de Treball, Eduardo Zaplana,

«Es preveu una reducció de l’ocupació, en el sector tèxtil, de entre 67.900 i 100.000 persones fins a l’any 2010» demostre les possibilitats reals del seu «poder valenciano» i establisca els recursos pressupostaris necessaris per a la reconversió de la indústria tèxtil. L’actual superàvit de la Seguretat Social pot facilitar l’aprovació de mesures laborals com les que han so-l·licitat conjuntament empresaris i sindicats mitjançant l’Observatori Industrial del Tèxtil. També s’hauran d’introduir a esta reconversió canvis en l’estructura productiva i en el producte. El paradigma americà d’estabilitat per a la indústria tèxtil recomana la distribució de la

producció en terços entre el vestit, el tèxtil per a la llar i els tèxtils tècnics. L’especialització productiva, els canvis continuats en el producte i l’acurtament de les series de producció, també hauran d’incorporar-se de forma generalitzada a la indústria tèxtil valenciana. L’adaptació tecnològica de les empreses per a canviar la seua estructura productiva ha d’orientar el disseny d’una política activa de la Generalitat Valenciana per a la indústria tèxtil. La qualitat, la diversitat i la competitivitat del tèxtil no poden ser encara l’aposta de la Conselleria d’Indústria, Comerç i Turisme, perquè hui no són objectius a complir, sinó més bé requeriments imprescindibles per a poder afrontar esta nova reconversió. Les propostes publicades per a millorar la competitivitat de la indústria valenciana del tèxtil per a la llar ja recomanaven, l’any 1999, dur endavant la integració de la indústria cap a la distribució, és a dir, que les empreses productores del tèxtil feren un pas més enllà i crearen un sistema propi de distribució, mitjançant tendes especialitzades. El poc èxit d’esta proposta es pot deure a la reduïda dimensió de les empreses i a la poca col·laboració entre elles, però cal continuar i pot ser que siga més factible l’alternativa de localitzar socis detallistes per a crear una «marca de canal» per al tèxtil valencià. En tot cas, pot ser un assumpte d’atenció prioritària de l’Observatori d’Estratègies Empresarials constituït recentment fruit d’un conveni entre el Consell de Cambres Valencianes i la Conselleria d’Indústria, Comerç i Turisme amb l’objectiu d’analitzar i promoure els clusters de la indústria valenciana. Sembla que, de nou, la falta d’empenta, decisió i coordinació del Govern Valencià impedirà la mobilització a temps de recursos i actuacions per a la necessària i urgent reconversió de la indústria tèxtil valenciana, i de tant repetir que no hi ha crisi deixarà sols a empresaris i treballadors per a afrontar els efectes de la liberalització comercial. ❦ *Secretari de Política Econòmica del Bloc

17


© Ma Ángeles Alcántara - 2003

El passat mes de juliol va tenir lloc al Museu Valencià del Paper, a Banyeres de Mariola, el Primer Curs Superior de Patrimoni Cultural i Industrialització, organitzat conjuntament pel Museu i la Universitat d’Alacant. Tot i que la preparació i enviament de la convocatòria als mitjans culturals va ser precipitada, contra tot pronòstic, l’assistència de participants va arribar a la xifra de quaranta, una quantitat significativa puix que considerem que hi va ha-ver una alta acceptació i interès pels temes desenvolupats, atesa la gran quantitat de cursos similars que s’imparteixen en aquestes dates i coincidint, especialment, amb els de Cocentaina i Biar. El nivell dels participants va ser alt, en la seua majo-ria llicenciats. El curs va ser inau-gurat per l’alcaldessa de Banyeres Maria Encarna Francès, que va assenyalar la importància de les po-nències. Especialistes destacats van tractar temes d’història i evolució del paper, patrimoni industrial, plantes utilitzades en l’elaboració paperera, tèxtil, tints, sabons, ciste-lleria i cordelleria, juntament amb intervencions sobre l’arquitectura dels molins paperers, la protecció del patrimoni arqueològic industrial, itine-raris didàctics, el paper com a suport, la filigrana i les tintes, així com les fonts d’energia. L’alcaldessa va destacar les perspectives de futur que pot oferir el curs i un dels acords de col·laboració firmats amb la Universitat d’Alacant que preveu institucionalitzar Banyeres de Mariola com a seu dels cursos d’estiu de la UA. Així mateix, va esmentar el propòsit de l’Ajuntament de traslladar finalment la seu del Museu Valencià del Paper al Molí Pont, ja que aquest edifici és de titularitat municipal i integrat en el conjunt de museus de la Generalitat. Al Molí Pont s’han restaurat ja les cobertes i es confia en la seua prompta rehabilitació interior. Maria Encarna Francés va anunciar oficialment l’estudi de l’avantprojecte de creació d’un Parc Cultural sense precedents a la Comunitat Valenciana que rehabilitaria el trajecte del riu Vinalopó comprés entre els molins l’Ombria i Pont. El projecte preveu restaurar els seus tres molins paperers, recuperar el paisatge i el medi ambient amb la flora i fauna característiques i conservar l’arqueologia industrial dels molins. 18

Primer Curs Superior de Patrimoni Cultural i Industrialització Juan Castelló Mora* Ma Ángeles Calabuig**

Visita guiada preparada per als assistents al curs.

«Hi va haver una alta acceptació i interès pels temes desenvolupats» El Museu Valencià del Paper es sent satisfet per l’assistència i el desenvolupament del curs, a pesar dels dubtes plantejats en alguns sectors sobre si seria o no factible. Aquesta nova realització mostra l’experiència del Museu en la realització de les més variades activitats, evidencia d’una bona infraestructura en instal·lacions, serveis hotelers i comunicacions. Cal dir que el Museu serveix per a recuperar, conservar i divulgar el ric passat paperer de Banyeres i de la resta de la Comunitat Valenciana, un patrimoni de tots, i mereix el suport mà-xim, al marge de qualsevol pensament. Entre les activitats lúdiques del Curs, destaquem la demostració d’elaboració de paper a mà i el recorregut efectuat pel Vinalopó, entre el Partidor i el Molí Pont. Van ser molt interessants totes les comunicacions amb contactes per a futures

actuacions: Universitat Politècnica de València, Centre Iberoamericà de la Diversitat (CIBIO), on es plantejava una sèrie de convenis entre l’Ajuntament i aquesta entitat per a la realització de projectes comuns, Bancaixa, Parc Cultural, etc. Hi ha interés per part del Vicerectorat de Coordinació i Comunicació de la Universitat d’Alacant, per la creació a Banyeres d’un Institut d’Arque-ologia Industrial, que seria el primer de la Comunitat Valenciana. D’altra banda, Carmen Pérez, catedràtica de Restauració de la Universitat Poli-tècnica de València –persona molt interessada pel Museu ja que va ser la primera instal·lació que va inaugurar en la seua etapa de directora del Patrimoni–, ens va proposar la creació de la Ruta del Paper, itinerari que uniria Síria, origen del paper àrab, amb Banyeres a través dels països del Nord d’Àfrica. Comptaria amb el patrocini de la Unesco, institució de la qual és directora a València. Al nostre entendre, es tracta d’un projecte suggestiu i divulgatiu de Banyeres, encara que pot ser difícil pel poc temps de què disposem, ja que, en el cas de la nostra aprovació, seria presentat en una reunió que tindrà lloc aquest mes d’octubre en un país del Nord d’Àfrica. La Unesco, actualment, ha relegat a un segon pla la declaració de ciutats i llocs de patrimoni universal i actua, preferentment, sobre els llaços culturals entre diversos països. Tant el curs com tota la labor que ha vingut desenvolupant el Museu des de la seua creació en 1997, no seria possible sense la col·laboració entusiasta i gairebé sempre desinteressada de molts banyerins i persones foranes i, per descomptat, sense la plena confiança de l’Ajuntament, amb l’afecte de la població que manifesta en les seues visites al Museu i en la donació de nombrós material. És el nostre desig i esperança que aquesta trajectòria siga cada vegada més ascendent amb la realització dels projectes anunciats i d’altres que puguen presentar-se. Estem conven-çuts tots del seu interés per a la divulgació de Banyeres de Mariola i el desenvolupament de la seua infraestructura cultural, comercial i turística. ❦ *Conservador del Museu Valencià del Paper. **Directora del Museu Valencià del Paper. Octubre 2003


L’Estació Aquest edifici rep el seu popular i inexacte nom per la proximitat a l’estació de tercera classe situada, en el seu origen, a un quilòmetre de Banyeres de Mariola. Aquesta estació pertanyia al trajecte de la línia Alcoi-Villena-Iecla. La situació de la fàbrica no era gens aleatòria ja que era important la comunicació, tant per a rebre matèria primera com per a comercialitzar aquesta una vegada elaborat el producte. No cal oblidar que el contacte amb Alcoi era necessari i constant, per la qual cosa el ferrocarril (en aquest cas el Xitxarra) era la manera més ràpida i fiable de poder salvar el nostre accidentat territori de muntanya. L’edifici de l’Estació és una translació d’una edificació fabril alcoiana. En un context on no s’havia donat una manifestació semblant (Banyeres), es podria dir que s’importa una estètica procedent d’un àmbit cult amb un llenguatge aca-dèmic procedent dels «models clàssics». És el que s’ha vingut anomenant «edifici fàbrica», un model que ve determinat per una sèrie d’innovacions tècniques Octubre 2003

L’estètica classicista en l’àmbit fabril de l’Estació Sílvia Ribera

© Barcella - 2003

A principis del segle XX, Josep Laporta Valor establiria a Banyeres de Mariola un focus empresarial dedicat a la fabricació i comercialització de llibrets de paper de fumar. La raó de la seua elecció geogràfica es deu a tres motius principals: la primera i més important es deu a l’aigua, ja que el riu Vinalopó es trobava poc explotat; el segon motiu seria la creació d’una eixida al tancat monopoli existent i establit a Alcoi com a focus industrial emergent; en tercer lloc, no cal oblidar que els preus dels molins de vila distaven enormement dels estipulats en una urbs fabril. Sumades les circumstàncies conegudes i les ignorades en 1904, Josep Laporta adquireix el Molí l’Ombria per a eliminar competències i assegurar-se el recurs de l’aigua neta per a abastir, a més, els molins Sol i Pont que serien comprats per ell l’any següent, en 1905. Aquests molins es dedicarien, principalment, a la fabricació de paper de fumar com a matèria primera. La intenció era que el producte eixira al carrer ja acabat i apte per a la seua venda. Josep Laporta va fer construir en 1910 un taller dedicat a la manipulació i acabat dels llibrets de paper de fumar.

Marquesina modernista de ferro de la porta principal de l’Estació.

«L’Estació, busca una dignificació estètica que reflectisca el seu poder econòmic i social» que van provocar un contenidor capaç d’explorar i explotar plenament els seus potencials productius i, alhora, seguir puntualment els ritmes d’un mercat en continu creixement. L’arquitectura fabril de principis de segle i, en el cas que ens ocupa de l’Estació, busca una dignificació estètica que reflectisca el seu poder econòmic i social en un nou emplaçament. En els complexos fabrils de baix cost, anteriorment lúgubres i lliures d’ornamentació, es generalitzarà una manera de construir i engalanar pròpia de l’arquitectura do-mèstica burgesa emparentada amb l’estètica isabelina. Es produeix l’adopció dels criteris bàsics concentrats en «el bon gust», revestint de manera elegant les façanes. Es marquen els cantons amb un decoratiu i sobri encoixinat per a assentar les càrregues i embranzides de l’edifici. Es recu-pera la simetria i l’eix axial marcant la importància del cos central, el qual està arquitectònicament emmarcat pels cossos laterals. Amb aquest

revival neoclassicista torna a emergir la rutina i la normalització acadèmica amb una decoració senzilla, però bella. La imatge de la fàbrica és utilitzada en l’incipient camp de la publicitat, ja que l’estil es va veure com una via capaç de crear una imatge d’autoritat social, de domini de l’espai i de poder sobre els obrers que en ella tenien invertit el seu futur benestar. En un moment on els conflictes entre obrers i patrons havien co-mençat a ser evidents, era necessari afirmar l’autoritat de la fàbrica i, amb això, del patró sobre els seus treballadors. Aquest interés per la meua banda de concedir tanta importància al continent fabril i la seua estètica resideix en la vo-luntat de demostrar la pluralitat d’usos que té la mateixa bellesa. En el cas del model de fàbrica en el què es va inspirar l’edifici de l’Estació, es buscava «aixafar» psicològicament l’obrer que mai no era entés com individu i sí com un component de la massa sotmesa i capaç de revoltar-se. Així va succeir en 1912 a Banyeres amb la revolta originada pels treballadors alcoians. Hui en dia, lluny de representar el que va ser, l’edifici com a tal ja no fa por. Sembla una obra més pròpia d’una arquitectura utòpica del segle XVIII a causa de la deterioració i oblit que ha sofert amb els anys. Encara així, és impossible romandre impassible a la magnitud i força que encara desprén el conjunt. En poques paraules, crear la imatge arquitectònica de l’Estació va ser una manera galant d’amagar la submissió de tants xiquets i dones (en la seua majoria), els quals, en alguns casos, havien de desplaçar-se a peu més de tres quilòmetres sota la intempèrie per a treballar més de 72 hores setmanals, en condicions infrahumanes i per uns salaris irrisoris. ❦

19


Carda

Vicent Berenguer

© Carda - 2001

Cap a final de juliol vam perdre l’amic Carda, Josep Daniel Beneyto Domé-nech. Tenia 49 anys i mig d’edat. Originari de Bocairent, va passar de xiquet uns pocs anys a València, d’allí va vindre a Banyeres, on va anar a escola i va treballar fins que es traslladà a Ontinyent, on va fer de bomber, conductor d’ambulàncies, etc., i músic. Però més que no d’algun d’aquests pobles en concret, potser sense proposar-s’ho, al remat, Carda ha acabat sent un home de les comarques de l’Alcoià i la Vall d’Albaida, un valencià exemplar de cada un d’aquests pobles, i de tot el país, perquè les imaginàries fronteres locals –les establides pel cadastre– per a ell no existien. Conegut per tanta gent, estic segur que també era apreciat i amic de molts, ja que la vinculació d’ell amb els altres sempre era sobre bases tangibles, sobre el fet de compartir coses, projectes o somnis, ni que fóra des de la discrepància. Veure que al seu funeral va estar tan acompanyat almenys va ser molt satisfactori. Na-turalment, la seua pèrdua significa una gran sacsada absolutament inesperada.

A la dreta, Carda al sopar del Nou d’Octubre del Col·lectiu Serrella en 2001.

Abocat des de jove a la música, d’ella va fer una de les seues activitats principals, se’n servia i la servia des de totes les facetes. Érem veïns de carrer a més d’amics, i ja de menudet el vaig conéixer vinculat a la banda de música, on tocava la caixa, els timbals, la percussió; era un bon músic. D’adolescent vam aprendre junts alguns rudiments de guitarra i de seguida vam participar en el grup que cantava en missa, vam formar part d’un grup de folk, ell en formà un altre i, a més, feia actuacions com a solista per tot arreu, amb cançons que ell mateix componia. Mantenia una activitat amb total independència. La seua participació en bandes de música i concerts, seria un capítol d’enciclopèdia, perquè se m’ha fet sempre impossible retindre la intensitat d’aquesta participació en desfilades de festa, concerts, concursos, etc. Era molt ben rebut i buscat per molts, per la seua singular actitud de perfecció. També un molt bon responsable en tasques de producció, ja que darrerament, si no m’erre tenia una important responsabilitat en el protocol de la banda de la Federació de Bandes de la Comunitat Valenciana, i naturalment era molt apreciat per la seua efectivitat. Se’m fa difícil de resumir la vida de Carda, potser cada u en faria una histò-ria, perquè era imprevisible en cada època. El futbol de jovenets, el voluntariat de Protecció Civil..., tenia una predisposició incansable de servici, al poble, al país, amb una valerosa solidaritat que ens deixa a tots en ridícul i, malgrat els humans defectes, una gran generositat amb els altres que ara, amb la seua ab-sència, desconcerta més, i no amagaré que amb el sentiment que sempre hauria pogut fer més per ell. Sempre el tindré en la memòria i espere que així serà igualment en tots els que el vam conéixer. ❦ 20

Octubre 2003


Octubre 2003

Després de les eleccions Francesc Sarrió i Bellod

© PP - 2003

No es pot negar que la portada del darrer número de Barcella «Una societat mobilitzada» tenia un cert un punt d’optimisme i il·lusió. ¡Per fi, la gent eixia al carrer per un motiu que no fóra únicament laboral! Semblava, fins i tot, que assistíem a un moment important en el decurs polític i la joventut eixia de la letargia dels últims anys. Després del 25 de maig, però, hem vist que res –o quasi res– no ha canviat ni possiblement canviarà. Tractaré d’aportar, modestament, algunes explicacions sobre el que ha pogut passar. Arran de la mobilització social observada des de fa uns dos anys (estudiants contra la Llei de Qualitat, la vaga general contra la reforma de l’atur, el cas Prestige, la guerra contra l’Iraq), hom podia esperar que una part de l’electorat deixaria de votar el PP decebut per alguna o totes les actuacions abans esmentades. ¿Per què la «revolta social» no ha tingut un reflex directe en les eleccions? A banda que eren d’abast local i autonòmic, una de les raons que primer se m’acut és que el votant de dreta –sobretot, el de tota la vida– difícilment canvia de vot. És un elector bastant fidel que vota pensant molt en la butxaca i, com que la situació econòmica l’afavoreix i sembla que les dades macroeconòmiques no són massa dolentes, decideix obviar la realitat negativa i mirar, per exemple, els dinerets que s’estalvia en l’IRPF o en altres impostos directes. En l’altre costat, el votant d’esquerra, normalment més idealista, perd la fe ràpidament al menor contratemps i sol deixar de votar; ni tan sols trasllada el vot a altres partits, se sent decebut pels polítics i plega veles. Aquest és un factor intangible, subjectiu, però que crec que s’ha de tenir en compte per explicar la realitat política dels darrers anys. Un altre factor que ha anat prenent importància per guanyar unes eleccions és l’ús tan partidista que el Govern fa dels nombrosos mitjans de comunicació que té sota la seua influència. Els qui governen han comprés que no basta fer coses sinó més aviat mostrar-les. És aquesta obsessió de la «primera pedra». Es fa publicitat també del que tan sols és un projecte. Tanta se n’arriba a fer que de vegades dubtem, per exemple, si l’AVE Madrid-València ja funciona fa anys. Tal vegada hi haurà algun usuari despistat que confondrà allò real amb allò virtual, i li passarà com al personatge del conte de Pere Calders: «Ningú no volia dir-li a

«Per a Zaplana, la política per als vells és un entrepà gratuït al Mestalla» quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació». I ja que entrem en el terreny de la manipulació i de la il·lusió, haurem de parlar del mag que més brilla a l’hora d’ensarronar el personal amb el seu art i la seua xerrameca. Per a ell la política per als vells és un entrepà gratuït al Mestalla; la política de l’aigua són paelles gegants al Túria. El rei mag Zaplana reparteix als pensionistes els complements que els pertoca cobrar per un error en la previsió de la inflacció; amb la seua vareta màgica converteix un error en un motiu de lluïment personal. Aquest venedor d’aire utilitza per aconseguir els seus fins un lèxic ben reduït: tan sols ha de repetir: «satisfactorio», «altamente positivo», «más si lo comparamos con...», «extraordinario». Ni una autocrítica. Així és Eduardo Zaplana. No ens estra-nya que haja estat nomenat portaveu del Govern, o portaveu de Disneylàndia, tant fa. Algú que és capaç de dir que ningú com aquest Govern per als temes socials quan estem els tercers per la cua en despesa social deu ser un David Copperfield de la política. Algú que s’enorgulleix de la caixa que ha fet darrerament la Seguretat Social,

quan paga pensions mínimes (les més nombroses) de 400 euros al mes –després de 40 anys de cotitzar com a llaurador, per exemple– és que li importa ben poc la gent gran. No estranya, doncs, que el primer que haja dit des que és portaveu és que la seua intenció és no mentir. Tractant-se d’ell és molt, però l’ha traït el subconscient perquè implícitament estava dient que algú en el càrrec anteriorment havia mentit (tal volta, Pío Cabanillas), o bé que ell normalment menteix però ara que és portaveu, no. Per reforçar aquests dos factors (materialisme-manipulació) cal comptar amb un aliat decisiu per tal que la gent proteste poc i que pense menys. De produir aquest efecte «narcotitzant» s’encarrega la televisió –o millor dit, el model televisiu– que patim fa més d’una dècada. La televisió, prostituïda sempre als interessos capitalistes i de mercat, redueix els ciutadans a simples màquines de consumir. Com més televisió, més consum, més negoci i menor esperit crí-tic. No hi ha dubte que la televisió és l’actual opi del poble. I quan parle de poble, em referisc sobretot a les classes més populars, més consumidores innocents de l’aparell psicòtrop. Cal esmussar el sentit crític de la gent amb futbol, folklore, xafarderies i operacions triomf. I res no és casual, el model televisiu acaba trobant el seu reflex en el model social al qual aspiren els governants. Un model cutre, materialista, tronat, mediocre. Poseu-li l’adjectiu que vulgueu. En tot cas, desil·lusionant i poc esperançador, si el comparem, per exemple, amb el del període de la transició o dels anys vuitanta. ¿Tants esforços passats per acabar amb aquest panorama? Diuen que, de vegades, tot ha de canviar perquè res no canvie. ❦

21


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Ara fa tres anys que seguisc la vostra revista, però no he vist mai que ningú haja escrit sobre l’ensenyament en català a la Catalunya Nord. De visita al Casal Jaume I de Mutxamel, vaig comprar un CD que ha estat enregistrat per a recaptar fons per a aquest projecte d’ensenyament. Us envie un fragment del text perquè tots puguen conéixer el que està fent-se: «L’escola de Càldegues és el seté centre creat en 25 anys a la Catalunya Nord per la Bressola que actualment escolaritza, junt amb l’escola Arrels, més de 400 nens i nenes. El projecte de crear una escola maternal catalana a la Catalunya Nord amb el model de les ikastoles basques va ser impulsat l’any 1975 per Esquerra Catalana dels Treballadors […]. L’elecció de François Miterrand va obrir algunes esperançes, però en 1981 va esclatar la pitjor crisi de la Bressola. Quan es va retirar l’ensenyament del català a la xarxa d’escoles primà-ries estatals franceses, la Bressola va voler fer-se càrrec. […] Després de perdre Mitterrand en 1986, el nou govern va voler que el 50% de l’ensenyament fos en francés. La Bressola va rebutjar la proposta i el Ministeri d’Educació francés va suprimir totes les subvencions. Tots els mestres van ser acomiadats però van seguir ensenyant mentre cobraven l’atur […]. L’any 1995, amb successius acords amb el Govern francés central, la Gene-ralitat del Principat, el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló i l’adhesió d’un centenar d’ajuntaments d’arreu dels Països Catalans sota ocupació espanyola, la direcció general de la Bressola, va poder impulsar una política d’expansió. […] Les bressoles compten amb la complicitat d’ajuntaments que cedeixen espais i presten els mateixos serveis que a les escoles de la xarxa pública francesa […].» Amb aquesta carta vull donar a conéixer la realitat de les escoles a la Catalunya Nord. Vull agrair als Maulets, i als grups musicals que han cedit alguna cançó, per la gravació d’aquest CD per a la recollida de fons. ❦ Antonio Pascual Banyeres de Mariola (l’Alcoià) 22

© Barcella - 2002

Catalunya Nord

Qui m’hi donarà una mà? Madame Yanka Hékimova és una organista establerta a París. Deixebla de Monsieur Jean Guillou excel·leix com a intèrpret i compositora. Vaig conèixer-la l’estiu de l’any 97, quan tocava l’orgue de la celebèrrima església de Saint-Eustache, on interpretaren al mateix instrument Liszt, Berlioz… En acabar la missa aquella vesprada i com és norma a França, per a la sortie o eixida, Madame Hékimova elegí una obra, en aquell cas l’allegro de la Sonata núm. 3 de Carl Philipp Emanuel Bach. La interpretà, com li és habitual, amb una brillantor i un ritme sublims. El temple es transfigurà en quelcom de celestial, com una llum de glòria, una transfiguració. Vaig intentar que vingués a Barcelona, però després d’haver comunicat amb els d’Euroconcert, els quals s’encarreguen de la programació d’orgue a la catedral, i de molestar la gran artista perquè enviés el currículum i un enregistrament de les seves interpretacions, doncs resulta que fins ara res no s’ha aconseguit pel que fa al cas. ¿No hi haurà la possibilitat que Madame Hékimova vingués a València? No conec si a les nostres comarques hi ha orgues. A Cabdet n’hi havia tres, tots destruïts l’any 1936. El de l’Arxiprestal –títol perdut en benefici de l’acaparadora ciutat d’Almansa–, era l’orgue bessó del que hi ha a la catedral d’Oriola, un dels millors de totes aquestes contrades. Però a Cabdet res no hi queda. Tot s’ha perdut. ¿Pot haver confiança perquè Cabdet pugui ser recuperada per València? Jo almenys no la tinc quan penso en la ignorància dels capitosts valencians a qui sols interessen els diners de les obres i els projectes macrofaraònics fora de tot racionalisme. ❦ Josep Sànchez i Amorós Cabdet Octubre 2003


© Barcella - 2003

Explicacions a una convidada

Una banda interpreta la Marcha Real.

Les passades festes de moros i cristians vaig convidar una amiga a vindre a Banyeres. Em vaig veure apurada quan em va preguntar perquè s’interpreta l’himne espanyol tantes vegades (després vaig sumar-les i calcule que els músics toquen la Marcha Real unes 175 vegades si multipliquem les deu filaes pel nombre d’actes, entrades a capitanies, entrades a l’església, etc.). La meua amiga es

va sorprendre quan va escoltar la lletra «…los vecinos del pueblo español» de l’himne de Sant Jordi. Tampoc no vaig saber què dir-li quan em va preguntar perquè el text de l’Ambaixada parlava de Don Pelayo i Espanya i, curiosament, omitia Jaume I i la història del País Valencià. Ho reconec: no vaig tindre paraules per explicar-li res. ❦ Maria Ribera Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any

Cognoms

Codi postal

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


Profile for Revista Barcella

Barcella 20  

Barcella 20  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded