Barcella 18 by Revista Barcella

Marea blanca de solidaris Entrevista

Alfons Cucó

La Mariola i l’imaginari col·lectiu

Visita al Museu Parroquial de Bocairent

Sant Isidre i els de la pedra filosofal Manifest per al desenvolupament racional de l’energia eòlica

Antoni Miró: ètica i pintura

Barcella

Número 18 - Febrer 2003 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció: Inmaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Vicent Olmos, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Pérez, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

perdre unes hores precioses des Si ens digueren que part de la població que va parar de nevar el dia 10 a de Banyeres de Mariola ha estat més la vesprada fins que es va gelar la de 24 hores sense electricitat, que s’han neu a la nit. Primer van vindre les tancat les escoles i que s’han perdut queixes dels ciutadans –refermades dos dies de treball perquè la població en un primer moment en veure que ha estat incomunicada a les seues cases passaven les hores i es feia poca durant 48 hores, pensa-ríem que està cosa– i després es va instal·lar una produint-se una situació d’emergència. sensació de desemparament en patir Açò ha passat i el Govern municipal ha les conseqüències durant quasi una considerat que la situació no mereixia setmana. una reunió de crisi per a coordinar les Ha estat molt important l’esforç accions de les persones que havien que han fet els d’intervenir-hi. La treba-lladors de conseqüència ha estat l’Ajunta-ment, la Polique, sis dies després cia Local, els voluntarde la nevada, la poca is de Protecció Civil i sal disponible seguia els particulars que han ti-rant-se a mà, desenes col·laborat en la retirade cotxes seguien da de la neu i el gel, immobilitzats als però, malauradament, carrers secundaris sense la coordinació i molts xiquets i profesi els materials que sors s’assabentaven Plaça Major de Banyeres sis ha de proporcionar de la suspensió de les dies després de la nevada. l’admi-nistració del classes quan ja havien Govern municipal, ha quedat tot en arribat als centres escolars després d’un volunta-risme poc eficaç. desplaçament molt perillós. Quan es produeix una emergència A pesar que feia una setmana que és quan es mostra la capacitat dels les prediccions meteorològiques polítics que ens governen. Molts advertien de la nevada i que és ciutadans no han pogut evitar trobar sabut que no és extraordinari que paral·lelismes amb l’afer Prestige, del neve a Banyeres, el municipi no qual tant s’ha parlat. L’aspecte que tenia suficient sal emmagatzemada més pot preocupar és la reinci-dència ni havia preparat maquinària per perquè l’any passat també va vindre a retirar la neu. A la imprevisió la nevada i Banyeres no tenia sal. s’ha afegit la tardança a actuar. De Si no aprenem dels errors, estem res no ha servit llançar grapadets condemnats a repetir-los. ❦ de sal damunt del gel quan es van

Rafa Payá

Maquetació:

tam-tam / Josep Miquel Martínez

Publicitat:

Enrique Sempere

Depòsit Legal: A.562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Per favor, un poc de whisky que, de gel, ja n‛he tingut prou.

Febrer 2003

Manifestació a València contra el PHN el 24 de novembre de 2002.

Ciutadans de l’Alcoià i el Comtat participen en la manifestació multitudinària de València contra el Pla Hidrològic Nacional Una bona representació de les comarques de l’Alcoià i del Comtat va participar en la manifestació de desenes de milers de persones que es va celebrar el 24 de novembre a València contra el Pla Hidrològic Nacional i en defensa dels deltes i els rius vius. Segons la colla ecologista La Carrasca, «A pesar de la manipulació informativa del govern del Partit Popular i dels mitjans de comunicació controlats per aquest, van ser milers els valencians que van participar en la manifestació sense caure en el parany que pretén convertir aquest conflicte en un enfrontament entre les diferents comunitats autònomes». Els ecologistes van assegurar que «el que realment està en joc és triar entre dues opcions: la d’un model econòmic i social sostenible basat en l’ús racional dels recursos, o triar un model al servei d’inconfessables interessos, basat en el desequilibri territorial, la destrucció ambiental i les grans obres públiques faraòniques». D’altra banda, La Carrasca ha presentat una extensa al·legació a la construcció de 1.500 habitatges unifamiliars i xalets adossats a Serelles. La colla diu que «tot fa pensar que es tracta d’una actuació que respon més a interessos especulatius que al benestar col·lectiu». Els ecoloFebrer 2003

gistes han mostrat la seua preocupació en diverses ocasions per les construccions il·legals que estan fent-se a Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro d’Alcoi, Cocentaina i Alcoi i recorda que «l’atorgament de permisos s’ha d’ajustar estrictament al que es disposa al PORN». Especulació a Monòver El projecte de construcció del pantà Azorín, una obra prevista pel Pla Hidrològic Nacional que inundarà 1.300 hectàrees de Monòver (Vinalopó Mitjà), ha despertat l’interés especulatiu d’empre-ses promotores d’habitatges. Grans em-preses constructores de Madrid preveuen edificar 4.000 habitatges i crear un camp de golf de més de 600.000 m2. Prop dels 250 propietaris afectats, com també els partits de l’oposició i grups ecologistes consideren que l’interès sobtat de les constructores pel terme municipal de Monòver es deu al fet que tenien informació privilegiada des de fa més d’un any pel que fa al projecte del pantà. El govern municipal format per sis regidors del PP, un regidor d’EU i dos regidors independents, ha previst requalificar els terrenys afectats perquè les constructores tinguen via lliure. ❦ 3

Un nodrit grup d’habitants de Bocairent asisteix a la presentació de Barcella

Manolo Boix i la maqueta de la escultura.

El 9 de març s’inaugura el sant Jordi de Manolo Boix El monument de sant Jordi, promogut per la confraria del sant a Banyeres de Mariola, s’inaugurarà el 9 de març al lloc on estava ubicada antigament l’ermita del Conjurador. L’escultura, que és obra de Manolo Boix, s’instal·larà al peu del castell des d’on es podrà disfrutar d’una vista panoràmica privilegiada. ❦

Cava arquejada i, al fons, el Montcabrer.

Es constitueix el Consell Rector del Parc Natural de la serra Mariola a Bocairent La Sala de Plens de l’Ajuntament de Bocairent va acollir l’acte de constitució de la Junta Rectora del Parc Natural de la Serra de Mariola en octubre de 2002. El president de l’organisme serà el director del parc natural de la Font Roja, Juan Luis Albors, que compartirà Mariola amb la Font Roja. Medi Ambient pretén gestionar els dos parcs junts. La Junta comptarà, entre d’altres, amb representants dels municipis de Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro d’Alcoi, Cocentaina i Alcoi; universitats del País Valencià; societats de caçadors; grups ecologistes; entitats excursionistes; entitats per la defensa del patrimoni cultural; associacions de propietaris i col·lectius agrícoles. ❦

Torre medieval de Beneixama. © Barcella - 2002

El passat mes de desembre es va presentar la revista Barcella al maset de la filà dels Moros Marins de Bocairent. Imma Antolí, Josep-Vicent Ferre Domínguez, Antoni Sanjuán i Francesc Sarrió –col·laboradors i membres de la redacció– van explicar la línia editorial de la revista que fa enguany sis anys. La taula va convidar els assistents a enviar notícies i articles d’opinió perquè la revista esdevinga una publicació pròpia dels bocairentins. ❦

Presentació de Barcella a Bocairent.

terrenys adquirits per l’Ajuntament a tal efecte de manera que tot el solar i la torre quedaran ja definitivament com a patrimoni de Beneixama. L’alcalde, Antonio Valdés, va fer aquest important anunci durant el Sopar Literari que el 28 de desembre de 2003 homenatja la figura del poeta beneixamí Joan Baptista Pastor i Aycart (1849-1917), davant la satisfacció general del centenar de persones que van assistir-hi. ❦

Acord final sobre la torre medieval de Beneixama Com vam informar en el darrer número de Barcella, a Beneixama s’havia creat una plataforma per salvar la torre de defensa medieval, única mostra del patrimoni històric de Benei-xama, en un lamentable estat de conservació. Aquesta plataforma va arreplegar més de quatre-centes firmes de demanda a l’Ajuntament que comprara el solar de la torre al seu propietari i evitara de pas la construcció de pisos projectada, fet que deixaria qualsevol restauració futura en ridícula. L’Ajuntament va iniciar les gestions per convéncer el propietari i, cap a final d’any, es va arribar a un acord: el propietari permutarà el solar de la torre per uns altres 4

Voluntaris a una platja de Galícia.

Solidaritat de l’empresa Rasilán amb Galícia L’empresa Rasilán de Bocairent ha enviat 8.000 mantes als voluntaris desplaçats Galícia. La fàbrica de mantes ha volgut ser solidària amb tota la gent que treballa en la major catàstrofe ecològica que ha patit mai la costa europea en enfonsar-se el buc Prestige. ❦

El Camp de Mirra.

Encontre de moviments antiglobalització al Camp de Mirra La primera setmana de novembre de 2002 es va fer un aplec de grups i moviments antiglobalització del País Valencià al Camp de Mirra. La reunió, organitzada per la secció d’Elx del Moviment de Resistència Global, es va pensar per a col·lectius polítics, socials, culturals i sindicals de caràcter anticapitalista, internacionalista i solidari. L’aplec va servir per coordinar la Campanya Contra l’Europa del Capital d’àmbit valencià. ❦ Febrer 2003

Timonets i argelagues Barcella

Timonet a l’Associació de Malalts d’Alzheimer de Villena per proporcionar cobertura a altres pobles dels voltants.

Argelaga al govern municipal de Bocairent per desestimar la proposta de l’oposició de crear l’Espai de Música Jove. Els cinc grups musicals de joves entre els 14 i els 20 anys tenen molt difícil trobar un lloc on assajar.

Assistents a la inauguració del Centre Ovidi Montllor al carrer Vistabella d’Alcoi.

El Casal Centre Ovidi Montllor obri les portes a Alcoi

El 30 de novembre, una setmana després de la inauguració de la casa nadiua rehabilitada de Joan Fuster a Sueca, va obrir les portes l’edifici de quatre plantes del carrer Vistabella d’Alcoi, on va viure Ovidi Montllor. L’anomenat Casal Centre Ovidi Montllor, integrat dins la Xarxa de Casals Jaume I, naix amb la voluntat de recuperar la memòria del cantautor i escriptor de l’ostracisme a què ha estat sotmés durant dècades,

Club d’Amics de la Unesco a Alcoi.

Un nou grup cultural es fa càrrec de les Jornades de Sociolingüística suprimides pel PP alcoià Membres del Club d’Amics de la Unesco, dels Amics de Joan Valls, de la Coordinadora pel Valencià Alcoià-Comtat, del Centre Ovidi Montllor i de l’Associació Cultural Alcoià-Comtat, han creat el Grup d’Estudis Sociolingüístics (GES). Aquesta iniciativa naix després que el PP d’Alcoi eliminara les Jornades Febrer 2003

i també per estimular-ne l’estudi. El centre disposa de sala d’exposicions, sala d’actes i programació cultural pròpia. En la jornada inaugural es va fer una reunió de l’Assemblea de Regidors per la Cultura i el Territori, formada per representants d’ajuntaments de tots els territoris de parla catalana. A la vesprada es va fer l’obertura de portes del nou centre i, a la vesprada, Lluís Llach va tancar l’homenatge amb un concert. ❦ de Sociolingüística que s’havien celebrat en aquesta ciutat durant deu anys. Jordi Botella, vicepresident de la nova entitat, va destacar que és la primera vegada que membres de distintes entitats de la comarca s’uneixen amb un objectiu comú: reivindicar l’esforç que durant molts anys ha realitzat el Gabinet de Normalització Lingüística d’Alcoi per a organitzar les Jornades. Per al GES, la societat civil recupera així un esdeveniment cultural que havia aconseguit un reconegut prestigi i que l’Administració va frustrar en arribar la dreta a l’ajuntament alcoià. El GES té com objectiu estudiar tots aquells fenòmens que tinguen relació amb la política i la normalització lin-güística així com la promoció de la cultura i la llengua valenciana. La Universitat Politècnica d’Alcoi ha patrocinat les Jornades i, a més, els ponents han recolzat la iniciativa de manera patent en oferir-se, si calia, a intervenir desinteressadament. ❦

Un timonet als voluntaris de Protecció Civil de Banyeres per donar cobertura al Centre de Salut durant la nevada del 10 de gener.

Argelaga al govern municipal de Banyeres per no previndre la nevada, malgrat les reiterades prediccions meteorològiques. La manca de recursos i la tardança en actuar va incomunicar 7.000 banyerins durant més de 48 hores. ¿No van aprendre res de l’any passat?

Més timonet per als voluntaris solidaris amb la catàstrofe ecològica que sofreix la costa gallega.

Argelaga al govern municipal de la Canyada per fer oficial en tots els rètols la denominació «Cañada», en castellà i sense l’article.

Timonet a Raquel Vañó Vicedo i a Alicia Ferre Belda pels merescuts premis que han rebut a l’IES Professor Manuel Broseta.

Argelaga a la televisió local de Banyeres per fer de l’alcalde el protagonista absolut de la retransmisió de la festa de Santa Llúcia. 5

Edifici nou per a l’Ajuntament de Bocairent

El 21 de novembre va inaugurar les ins-tal·lacions de l’Ajuntament nou el conseller d’Obres Públiques José Ramón García Antón que va aprofitar per a fer un discurs amb les promeses de portar l’aigua al polígon industrial, iniciar la segona fase de rehabilitació del Barri Medieval i construir el pont del Regadiu, propostes de fa quatre anys i que mai no han començat. L’edifici nou de l’Ajuntament ha estat finançat íntegrament per la CO-PUT amb fons de la rehabilitació del Barri Medieval amb una despesa de més de 600.000 €, encara que tan sols disposa de l’atenció al públic i l’Alcaldia. A l’edifici antic ha quedat la Sala de Plens i l’oficina de Infoville. També s’han renovat les instal·lacions de la biblioteca. ❦

Xiquets davant d’una pintada franquista.

La dictadura va espoliar més de 80 tones de documentació de ciutats i pobles valencians La Comissió de la Dignitat del País Valencià, plataforma cívica creada a imatge i semblança de la constituïda a Catalunya, està integrada per entitats, organitzacions i personalitats valencianes. El seu objectiu és aconseguir 6

Cuiners del restaurant Riberet.

La Societat Micològica Valenciana va organitzar un any més la degustació de bolets a Bocairent La primera quinzena de novembre la Societat Micològica Valenciana va ser fidel a la cita que tots els anys té amb el restaurant Riberet de Bocairent. Aquesta manifestació, alhora gastronòmica i cultural, es va desenvolupar en dos caps de setmana per a poder atendre les nombroses reserves que es fan tots els anys. Un membre de la Societat Micològica Valenciana va presentar l’acte i va recomanar el llibre Bolets de la Vall d’Albaida (Vol. I) de Rafael Mahiques, Fernando García, Antoni Conca i Ricardo Aparici, publicat per la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. En el pròleg del llibre es diu que «la gent anomena allò que es menja. Així, alhora que augmenta el nombre de bolets que mengem, incrementem el nostre lèxic sobre el tema». A més dels populars rovellons, pebrassos o esclatasangs, es van tastar bolets com la gírgola de bruc, la llengua de bou, els fredolics, les tòfones o les trompetes de la mort. ❦

Instal·lacions de l’Ajuntament de Bocairent.

la devolució dels documents espoliats pel franquisme al final de la Guerra Civil que estan dipositats en l’arxiu de Salamanca. La documentació –unes 80 tones de documentació de diversa procedència– va ser producte del saqueig sistemàtic portat a terme pels franquistes en seus de partits polítics, sindicats, organitzacions culturals, entitats privades, domicilis particulars, editorials i publicacions republicanes. El saqueig va ser executat entre setembre de 1938 i setembre de 1939 a tra-vés de la Direcció General de Recu-peració de Documents, creada pel franquisme per a crear una gran base de dades al servei de la repressió. ❦

Pintura amb el símbol de la victòria franquista sobre un mur.

[Diari Avui, 22-11-2002]

Franquisme i Partit Popular Editorial

Han calgut vint-i-set anys des de la mort del general Franco perquè tots els partits polítics […] hagin pactat finalment un text que condemna la revolta militar contra la legalitat republicana i el règim totalitari que va inspirar el denominat Generalísimo. Els crims que també es van perpetrar, des del 18 de juliol, en territori republicà –i que cap demòcrata ha pretès mai ni menysvalorar ni justificar– no poden servir com a coartada per instaurar l’oblit com a garantia de no «reobrir velles ferides». Les ferides hi són. Encara les mantenen obertes tots els supervivents d’una repressió i una por que es van allargar durant quatre dècades. La millor manera de tancar-les és, precisament, no negar-les ni amagar-les i atorgar a les víctimes els drets legítims que els corresponen. En el cas […] d’aquelles persones que van perdre parents que després van ser enterrats en fosses comunes, és legítim exigir un acte públic –com ja van fer els guanyadors de la guerra amb les seves víctimes– que, sense odis ni revenges, els repari moralment els horrors viscuts des del silenci. S’ha de reconèixer al Partit Popular que finalment hagi fet un pas decisiu en tot aquest camí […]. Fa la sensació que el Partit Popular s’ha estimat més fins ara obviar la condemna del franquisme, no per convicció, sinó per no ferir la sensibilitat d’aquell segment dels seus votants que s’identifiquen amb l’extrema dreta i amb la mateixa dictadura que va patir Espanya durant quaranta anys […]. ❦ Febrer 2003

Entre Ibi i Alcoi hi ha un mas, El Sopalmo és el seu nom. És un lloc curiós, és gran i està ple de passadissos i d’escales enrevessades que recorren la casa per dur el visitant a les nombroses habitacions. De vegades recorda un castell medieval del cine d’aventures, amb passadissos i escales secretes. Però El Sopalmo no és un castell, res més lluny. És una casa on és benvingut qui vol gaudir d’una conversa interessant o està interessat per l’art. Perquè en aquest mas viu el pintor Antoni Miró, un dels personatges més rellevants i entranyables de la comarca de l’Alcoià i de molt més enllà. Antoni Miró és un alcoià que es dedica a la pintura des d’abans del 1960, quan va rebre un premi que més tard es convertiria en el primer d’una llarga llista. Fundador i membre dels grups Alcoiart i del Gruppo Denunzia a Brescia (Itàlia), la seua obra està present, entre altres, en fundacions i museus tan significatius com ara el Museu d’Art Modern de Barcelona o el Cívico Museo di Milano. És membre de diverses acadèmies internacionals i al seu currículum consten una interminable llista d’exposicions arreu del món. La seua obra està situada dins del realisme social. No obstant això, Miró, que és una persona amb una gran curiositat, sempre interessat a aprendre coses noves, ha cercat i ha investigat diverses tècniques dins la seua trajectòria professional fins quedar-se amb la que més còmode es sentia i amb la que millor expressa els seus ideals. Així, va indagar en l’expres-sionisme figuratiu, entre altres tendències, per denunciar el sofriment humà (sobretot a la sèrie Els bojos). Però és a final dels anys seixanta quan el seu interés pels problemes socials el condueix a un neofigurativisme, amb un missatge de crítica i de denúncia que en els setanta s’identifica plenament amb el moviment artístic Crònica de la Realitat. Aquesta tendència està inserida dins de les corrents internacionals del pop-art i del realisme, que agafa les imatges i les icones propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de

Antoni Miró, el pintor de la realitat Sol Ferri

Miró davant d’una de les seues darreres obres.

masses, per tal de descontextualitzar-los. És a dir, els capgira, els utilitza per fer arribar un missatge de denúncia, no sense grans dosis d’ironia i d’humor: «La ironia sempre és present a la meua obra. És una característica valenciana, no sols meua. Veure les coses d’una forma diferent; al cap i a la fi, davant la impotència de poder canviar una cosa, almenys prendre-s’ho amb una certa broma.» La ironia és un dels elements principals que Antoni utilitza a les seues obres, però no és l’únic, també hi són presents el sarcasme o el plaer dels sentits: «L’interés

és cap altre que la protesta, la denúncia de les injustícies, la plasmació de tot el que ocorre al món, però amb una mirada especial, diferent: «Normalment la gent es preocupa de l’aparença. Jo intente extraure d’eixa imatge aparent, el fons de la qüestió. És una forma d’intentar des-cobrir els secrets de la vida. Veure més enllà de la pura aparença.» Antoni Miró és un artista compromés que fa un art honest. La totalitat de la seua obra està unida per la conscienciació i pel compromís: «Mol-tes vegades em pregunten si tinc algun compromís i jo dic un «no, els tinc tots». Jo estic completament compromés amb els meus semblants, i m’interessa no oblidar-me mai d’aquestes coses. Per a mi una forma de poder evolucionar i continuar endavant és coneixent i reconeixent les coses que estan per a millorar i que d’alguna manera s’han d’intentar canviar. Es pot dir que eixe ha estat el meu objectiu.» La seua manera d’intentar canviar les coses és la denúncia, o simplement mostrar la realitat sense cap careta: «Darrere de la meua obra sempre hi ha quelcom que vol dir alguna cosa més, hi ha una preocupació pel que està ocorrent. I és que tu no inventes les coses, simplement les reculls com fa un escriptor que està deixant constància del seu temps, del seu moment». És per això que la comunicació té un dels papers més rellevants als seus quadres. Aquests sempre estan carregats èticament, sempre contenen un missatge que pretén arribar a la gent per tal d’intentar canviar les coses que ens fan mal a tots. Es podria dir que l’art és el mitjà de comunicació d’Antoni: «Sempre he dit que l’art és un mitjà de comunicació i, sobretot per a mi, és especialment el més important. És un mitjà de comunicació fantàstic amb el qual t’entenen absolutament a tot el món. Tens la intenció de deixar constància perquè la gent pense i reflexione, i que d’alguna manera tot puga anar evolucionant i corregint-se amb el temps». Un altre tret que caracteritza l’obra de Miró és l’estètica. Ètica i estètica són un

«El seu fi no és cap altre que la protesta i la denúncia de les injustícies»

Febrer 2003

eròtic sempre està viu, és una manera de reafirmar l’ésser humà en el conjunt de la vida». Pintar és la cosa que més li agrada fer i, per tant, no sols pinta les coses que li molesten, sinó que també reflecteix les coses que més li plauen: la sensual bellesa del nu d’una dona que s’ofereix complaent, els jocs estètics de moviment, de mimesi o les confusions visuals. Miró ofereix poesia als seus quadres, ja que juga amb les realitats irreals dels objectes i amb les seues composicions impactants i excitants. L’artista utilitza aquests elements per a complir el seu fi que no

tot que pren forma als seus quadres, als gravats, a les escultures, a les instal·lacions. Perquè per a ell l’art no es pot desproveir d’un contingut, d’una intenció, d’unes idees i d’un compromís. Però no per això es despreocupa per la forma, al contrari, aquesta és una de les seues majors preocupacions i la que fa millor, perquè és un gran dibuixant, els seus quadres ens semblen fotografies. Compon les obres amb una gran audàcia dinàmica i domina el color, el viu, ens impacta i enlluerna amb la seua gamma cromàtica. Antoni es sent per aquesta circumstància una mica artesà: «Sempre m’ha interessat molt que l’obra d’art siga consistent, que estiga mínimament ben realitzada; tampoc no tenia suficient que estèticament estiguera bé, sinó que, a més, havia d’anar junt amb l’ètica. L’art, per a mi, sempre ha estat ètica i estètica i no sols estètica com en molts altres, cosa que no critique i que em pareix bé, però aquesta és la meua opció.» El fet que l’obra de Miró siga figurativa i realista és també un altre tret indispensable per tal que l’obra s’entenga, per tal que arribe a la gent i complisca la funció comunicativa per a la qual ha estat creada. Per això, el conjunt de l’obra artística d’Antoni forma un art únic, un univers personal on els objectes es traslladen i es transformen, on la ironia i el sarcasme fan de les seues, on l’humor sempre és present, on la comunicació crea una mena de diàleg amb l’espectador que li provoca una rialla mental de complicitat. Les seues obres tenen un estil propi que sempre les distingeixen en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La creació d’un estil propi ens parla d’una gran personalitat i d’una gran coherència en una trajectòria i en una manera de fer i de viure que pocs artistes aconsegueixen. És el que diferencia un gran artista de la resta. Antoni Miró ha fet al llarg de la seua trajectòria nombroses sèries amb diferents temàtiques, sempre amb un a-fany 8

denunciador i amb l’home com a element principal dins una natura que ens engloba a tots i de la qual formem part. Algunes de les més importants són per exemple: La fam (1966), Els bojos (1967), Vietnam (1968), Amèrica negra (1972), El dòlar (1973-1980), Pinteu pintura (1980-1990), Vivace (1991-2001) i Sense títol (a partir del 2001). Aquestes sèries rebutgen tota mena d’opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana. Perquè el que fa Antoni can-viant les coses de lloc i d’ordre és, entre altres coses, trencar

Miró fent un treball d’investigació previ a la pintura.

«Les sèries de Miró rebutgen tota mena d’opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana» eixe ordre imposat, rebel·lar-se contra l’opressió i els dictàmens preestablerts. ¿Per què hem de veure les coses només com es suposa que s’han de veure? L’artista busca la llibertat de mirar, de viure i de sentir. Després de la llarga sèrie de caire més ecològic, Vivace, que denunciava els delictes que es cometen contra la natura, Antoni Miró n’ha començat darrerament una de nova: Sense títol. I d’aquesta, Miró manifesta: «No canvia molt en relació amb l’anterior, són preocupacions socials i ecològiques, que criden l’atenció

sobre la destrucció de la natura i l’ésser humà. Fa més incidència en el viatge, a tots els llocs per on passe. Recull les imatges que em pareixen interessants, de manera més explicita que abans. Enfocant-ho tot com una espècie de viatge on vas veient tot el que passa al món». La noció del viatge Miró l’entén com una manera d’aprendre: «És una forma de continuar coneixent, aprenent i descobrint tantes coses que hi ha en el món. Moltes voltes el viatge és per obligació professional, però sempre l’aprofite com una espècie de descans actiu per tal d’ampliar coneixements». De fet, el vertader viatge d’Antoni ha estat continu, ja que el viatge que va triar fou el de pintar. «Un llarg viatge al voltant de quaranta anys de creació», com diu Jordi Botella. Així, a la nova sèrie trobem quadres que ens transporten pel món, siga el proper siga el llunyà, a ciutats com Mallorca, Londres, Palestina, Nova York, Madrid o Barcelona. En cada lloc, un element fora de context; en cada quadre, un nou missatge per a l’especta-dor, un nou joc de pa-raules i d’imatges. Una nova poesia visual. Tècnicament també continua experimentant, divertint-se, i per això a les últimes obres ha utilitzat noves tècniques de realització: «Faig un treball previ d’ordinador, d’investigació sobre les imatges anteriors, que transforme amb ajuda de la informàtica. Després, aquestes imatges estan totes pintades, però he tingut eixa ajuda i també eixa possibilitat de provar, investigar i de treballar amb el que és l’actualitat, en format digital». Antoni Miró és un artista d’ací, un artista molt nostre que du la seua terra com a bandera pel món i que està fortament arrelat al seu poble i a la seua gent. Un vigilant de l’actualitat que ens crida a la lluita per la llibertat. I sobretot és una persona que veu la vida, que la viu. Ja ho diu Isabel-Clara Simó en un poema sobre ell: «Quan la vida és a dintre / i Toni la veu, fit a fit, / i d’un glop beu la terra / i la pàtria, i la posa en la / tela [...]». ❦ Febrer 2003

Ètica i art

Rosa Ma Belda

Davant la manipulació, la falsificació de la veritat i la denúncia de la realitat, l’artista i l’espectador han quedat un poc deso-rientats. ¿Quin és el camí adequat, correcte moralment i alhora progressiu estèticament? Al llarg de la història, aquesta consi-deració dels valors ètics en l’art és sempre present, tot i que a mitjan segle XIX, amb el realisme, aquesta inclinació troba un nou recolzament amb l’evolució del pensament humà, seguit per la revolució industrial. La funció ètica passa al primer pla de l’obra i influeix en les qüestions estètiques o bé les determina com ho demostren els exemples de les tendències aparegudes al llarg del segle XX. Després dels anys de la febre avantguardista, la confirmació que tots som artistes i que tot és art, arribà el moment dels fracassos de la humanitat, com ho foren la Primera i la Segona Guerra Mundial. Els grans poders totalitaris, tant del costat feixista com del comunista, no pogueren negar la potència de l’art en la creació de l’home conscient i independent. Fou això el que els obligà a reprimir l’expressió lliure, com a font del pensament enemic i a incorporar l’art a la seua màquina propagandística. Paradoxalment, podem trobar arrels d’aquests sistemes dictatorials en els manifestos de l’avantguarda de les primeres dècades del segle XX, en les declaracions de la llibertat, de la força espiritual i física de l’ésser humà, de la igualtat entre la gent. Després de la Segona Guerra Mundial ens trobem amb un temps mut en l’art, amb la representació privada de forma que poguera recordar les coses reals, amb la imatge abstracta, expressiva, informal, geomètrica o conceptual. Aquest llenguatge de l’art tan depurat èticament, no obstant això, podem considerar-lo com amoral des d’un altre punt de vista, ateses les circumstàncies sociopolítiques, la desigualtat i el sofriment de la gent en el món. Els anys seixanta portaren una resposta diferent i alternativa, el pop-art, que féu una crítica a la societat de consum, i es convertí, en el cas d’Espanya, en el mitjà de la crítica política i social, l’anomenat realisme social. El seu llenguatge transmetia les idees de l’artista per mitjà de la imatge, sense necessitat de la paraula. Les tendències artístiques aparegudes en la segona meitat del segle passat omplin l’art amb teories purament estètiques o bé saturades d’idees ètiques, i s’hi arriba a la desorientació. En fer-se tan significatives, les decisions ètiques no arribaren a ser més clares per a l’artista, un artista format entre dues opcions: l’home lluitador pel bé de la societat i l’home incomprés. L’artista lluitador per l’expressió individual i lliure, en contra d’allò comú i imposat. Ens adonem que l’artista pot prendre una posició davant l’ètica del seu art de diverses maneres. Però, com a prioritat, queda mostrar la independència a diversos nivells de la nostra percepció i creativitat, que provoca igualment la sinceritat del pensament, dels sentiments, i de la lliure expressió de cada un de nosaltres. Això és el que ens fa homes lliures i conscients, tot i que mai no podem estar segurs fins on arriben les nostres possibilitats i coneixements. ❦

Una ullada a la trajectòria artística d’Antoni Miró ens permet d’observar com, a partir de la sèrie Sense títol, i coincidint amb la incorporació de les noves tècniques digitals a la seua obra, sovintegen quadres que són únicament reproduccions de la realitat sense cap element fora de context –com havia estat el més habitual en tota la seua obra, així com en la de l’Equip Crònica–. Més que mai, la tècnica pictòrica emprada és clau per a copsar el missatge que amb la seua obra –que es pot incloure dins el realisme simbòlic– vol transmetre’ns. A més, amb el seus títols que, sembla, anomenen una obvietat, obri un món de suggerències que apel·la la intel·ligència del receptor en el sentit que ens demana anar més enllà i preguntar-nos què pretén l’artista quan un quadre que reprodueix la imatge quotidia-na d’un captaire, es titula Captaire. Són quadres que semblen perfectament possibles, és a dir, semblen reproduccions de la realitat perquè cap element està distorsionat de forma evident, ni tampoc s’incorporen objectes fora de context, i perquè el títol anomena, com deiem, una obvietat, la representada al quadre, com és el cas també de La Cartuja, En venda, Compre or… No debades, l’última sèrie rep el nom de Sense títol i són, en una part, els aparentment «no títols» –per l’evidència del que anomenen– els que provoquen l’estranyament necessari perquè una icona –representació d’una realitat– ens demane una interpretació simbòlica –significat nou–, són els títols els elements que trenquen els nostres esquemes lògics que ens dificulten sempre veure més enllà. És així com les icones representades pulcrament i nítida esdevenen símbols. És a dir, Antoni Miró de cada icona fa un símbol sense que cap element aparentment fora de context ens done la pista per a veure o llegir amb altres valors el què és representat als seus quadres. Simplement així, una classe de signes –les icones–, es transformen en una altra ben diferent –els símbols– amb eixa apel·lació indirecta al receptor que ens obliga a mirar la realitat amb uns altres ulls, a explicar-nos el sentit de la selecció del món que ens ha reproduït el pintor, el perquè d’eixe retall de realitat i no un altre. No és que Antoni Miró ens vulga dificultar la interpretació –sempre ha defensat l’art com a comunicació–, és que el món, malauradament, se’ns presenta, dia rere dia amb la cara i la creu en cada esdeveniment i el que és pitjor i inquietant és que els nostres ulls s’hagen acostumat a rebre aquestes imatges de desigualtats evidents amb naturalitat, sense analitzar-les, ni tan sols questionar-les –no cal dir que els qui manen fomenten aquesta actitud conformista–. Antoni Miró ens está demanant, sobretot a Sense Títol, que no restem impertorbables davant les injustícies d’aquest món en què vivim i que ara són un fet quotidià, que recordem que l’obvietat de l’evidència no ha d’insensibilitzar-nos, ni tampoc vèncer-nos. De fet, Antoni Miró ens «ajuda a mirar» i, com diu Eduardo Galeano, això és el que ha de fer l’art. ❦

Jolanta Studzinska

Febrer 2003

La restauració de l’ermita de Sant Antoni Abat

Prospeccions al terme de Banyeres de Mariola

És l’edifici més antic de Bocairent ja que data de 1504, d’estil gòtic, amb un gran valor arquitectònic, històric i artístic, i per això és molt important recuperar i conservar el valuós patrimoni que posseeix. L’estat de conservació de les cinc pintures trobades era prou pèssim. En descobrir-les totes presentaven un aspecte molt blanquinós. El temple estava seriosament danyat a causa de l’antiguitat i sobretot perquè l’encalcinat era més gros en algunes zones. Calia fer una segona neteja més detallada i eliminar les restes de calç que quedaven adherides. Tenien nombroses pèrdues de les veladures i de la pel·lícula pictòrica pel desencalcinat, arrossegament de la pel·lícula pictòrica produïdes per la humitat, i pèrdues de fragments dels murals. El procés de reintegració, el qual consisteix a tornar l’obra a l’aspecte original, ha estat complicat i delicat. En les zones en què les pèrdues eren majors s’ha fet una reintegració il·lusionista, tractant de reproduir fidelment els fragments perduts de les pintures, basant-se, en les parts originals que es conservaven d’altres murals, o bé pel dibuix de les zones dels voltants. S’ha utilitzat l’aquarel·la per acolorir els murals perquè la reversibilitat i bon ús d’aquest material facilita la reposició de les veladures i l’acabat que dóna és el més aproximat al temple, tècnica original de les pintures. Per a diferenciar les parts reproduïdes de les originals s’han efectuat, amb llapis aquarel·lables, dues tècniques: el puntejat i el reglejat; aplicant el color en forma de punt en els buits, on hi ha pèrdua de la pel·lícula pictòrica i pèrdua de veladures i per les zones de majors pèrdues un ratllat vertical superposat a la reintegració il·lusionista. S’han utilitzat les diverses tonalitats de cada dibuix reproduït per a crear volums i intensificar les zones de llum i ombres. Com a protecció final s’ha polvoritzat la superfície amb vernís acrílic en esprai, mat i setinat i s’han aplicat les capes necessàries segons demanava l’acabat. També s’ha descobert que els nervis de la volta, les co-lumnes i els capitells són d’alabastre de molt bona qualitat, encara que estan un poc danyats per la humitat. Tan sols s’ha pogut realitzar una xicoteta intervenció en les columnes. Al voltant dels murals de les parets laterals s’han localitzat sota una capa de calç les emmarcacions originals i són de la mateixa època que les pintures. Es suposa que es va fer aquest recobriment en una restauració anterior, i que van ser substituïdes per les de motlura que hi ha ara. Al presbiteri hi havia un retaule que fou cremat el 17 de gener de 1937 i només es conserva una foto de primers del segle XX. Aquesta obra s’atribueix a Cristòfol Llorenç, bocairentí deixeble de Joan de Joanes. L’any 1945 se’n va pintar un altre en la paret, obra de Blai Silvestre Jornet. ❦

L’any 2001 es van realitzar al terme municipal de Banyeres de Mariola unes prospeccions arqueològiques dins de les actuacions ordinàries de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Aquestes van ser dirigides per l’autor d’aquest article, Josep Pascual i Beneyto (arqueòleg-col·laborador del Servei Arqueològic d’Ontinyent i del Museu Arqueològic d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida) i codirigides per Ma Ángeles Alcántara (arqueóloga municipal de Banyeres de Mariola). Vam tenir l’ajuda d’un grup d’entusiastes de l’arqueologia com Miguel Belda, Gonzalo Bodí, Luís Domé-nech, Juan Castelló, Vicent Francés i Mireia Pascual. La finalitat de les prospeccions va ser la localització de jaciments d’adscripció ibèrica i romana. Es van centrar els treballs en aquests períodes degut al gran desconeixement que tenim d’aquests moments pel que fa a Banyeres. Es van utilitzar les poques referències que existeixen de bibliografia, i es van contrastar les informacions amb el treball de camp, fonament principal del nostre treball. Vam centrar els treballs en les zones planes al voltant dels cursos d’aigua, tant permanents com se-mipermanents i en els terrenys en vessant que dominen els cursos d’aigua. El co-neixement de la co-marca ens feia sospitar que aquestes ubicacions eren les més adequades per a trobar aquests tipus d’assentaments. Vam deixar per a una altra ocasió –segurament quan ens plantegem unes prospeccions per veure la incidència del poblament de l’Edat del Bronze a Banyeres– la prospecció de les zones elevades, els turons i els cabeços. Els treballs de camp ens van obligar a fer unes tasques prèvies de laboratori, amb l’observació de mapes topogràfics i de fotos aèries. Els problemes més repetits van estar derivats de la gran parcel·lació i també de l’abandonament de l’agricultura. D’altra banda, la gran quantitat de terrenys erms va estar la principal dificultat important a l’hora de poder establir, per dispersió de materials, les dimensions reals dels jaciments. Vam procurar identificar, a més de les zones on apareixien materials ibèrics, l’existència de concentracions de materials, aspecte que considerem més important. Vam recollir després els materials i vam anotar a l’etiquetat la procedència i el lloc de la troballa indicat a la foto aèria corresponent. També es van anotar les característiques de cada peça al diari de prospeccions. Més tard, al laboratori del Museu Arqueològic de Banyeres, es van netejar, etiquetar i des-criure per a posteriors estudis. Les prospeccions han durat un mes i una setmana i han dei-xat dipositat el material al Museu Arqueològic de Banyeres. Fruit de les prospeccions ha estat la localització de cinc grans àrees on s’han trobat materials de cronologia ibèrica i romana. Els materials més interessants, perquè quasi no se n’havien trobat al terme municipal de Banyeres, són les diverses terra si-gil·lada localitzades als jaciments de Perolit, la Font Bona-Font Santa i Ulls de Canals. ❦

Josep Pascual

Inma Antolí

Febrer 2003

Vicent Olmos i Vicent Soler*

Alfons Cucó

Alfons Cucó i Giner (València 1941-2002). Fou catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de València. De 1979 a 1996 fou senador al parlament de Madrid i membre del Consell d’Europa pel PSPV-PSOE. Entre la seua important bibliografia podem destacar El valencianisme polític (1999), País i estat: la qüestió valenciana (1989) i Roig i blau. La transició política valenciana (2002).

—Què et va portar a estudiar història a l’inici dels anys seixanta? Jo pertany a una família, diguem-ne, benestant. El meu pare s’havia llicenciat en Dret poc abans de la guerra i en acabar la carrera havia començat a treballar d’advocat amb un parent nostre, Joan Calot, que havia estat un republicà blasquista, diputat a Corts i president de la Diputació de València durant el bienni progressista i que tenia bufet obert. Amb la guerra, però, va canviar tot. El meu oncle Joan Calot fou «passejat» per incontrolats, probablement faistes o similars. El meu avi va acabar molt tocat de salut per la guerra i el meu pare es va haver de de-dicar a portar endavant els negocis fa-miliars. Jo, però, havia estat malalt del pulmó i havia passat una llarga convalescència. Havia començat a ser allò que se’n diu un adolescent literaturitzat, als disset anys ja havia llegit Fuster i havia descobert Estellés. La carrera de Dret em produí una decepció absoluta. Allò no m’interessava gens, com tampoc no li interessava a Manuel Ardit, del qual sóc amic des que anàvem en pantalons curts i que també començà estudiant Dret. Cap al 1959-1960, en acabar el primer curs de Dret, del qual només vaig aprovar alguna assignatura, vaig decidir canviar de carrera, la qual cosa provocà un esbronc amb el meu pare de magnituds tràgiques. Reglà ens explicava, en unes classes que recorde perfectament perquè m’impressionaven molt, que la història no era una acumulació de dates, ni de xifres, ni de batalles, ni de reis, sinó que

portar-me a Barcelona. Vaig entrar a la casa-clínica del doctor Manresa situada al passeig de Gràcia. Jo devia tenir deu o onze anys apro-ximadament, i vaig veure que totes aquelles senyores perfectament vestides i aquells cavallers tan encorbatats que hi havia a la sala d’espera parlaven una cosa que entenia perfectament, com els de Cullera. Allò em va colpir; era un altre pas. Quan vaig tornar als je-suïtes després de la malaltia, don Agustí Alaman, que havia estat un antic valencianista de l’època de la República ens ensenyava cançons populars en català, la qual cosa en l’ambient nacionalcatòlic de l’època i en un col·legi de jesuïtes era sorprenent. La majoria dels capellans, dels jesuïtes, eren nascuts al Principat i entre ells parlaven català, però en adreçar-se a nosaltres canviaven de llengua. Un dia Vicent Lluís Aracil, arribà de sa casa amb un llibre molt vell, del segle XIX, era el llibre de versos de Llorente. Ens vam dir: açò està escrit tot en català, per tant el català s’escriu… A partir de totes aquestes anècdotes vam començar a reflexionar sobre la llengua primer, sobre el país després, i vam canviar de llengua entre nosaltres. —L’any 62 va aparèixer Nosaltres, els valencians. Què va suposar aquell llibre per a aquella generació en ge-neral i per a tu en particular?, en quin grau Fuster trobà el terreny adobat entre alguns joves estudiants d’aquell moment? Efectivament, hi havia un terreny almenys relativament adobat, però tot era molt caòtic. Pensem en la cronologia, perquè si no hi ha cronologia no hi ha història. Estem parlant de 1959, de 1960, és a dir que nosaltres no érem més que unes criatures. Dic la paraula criatura perquè a Fuster li agradava molt. Teníem unes idees molt simples, perquè trobar llibres una mica decents era tota una aventura. A mi, el llibre de Fuster em va produir un extraordinari enlluernament. Això no vol dir que després no apare-

«En 1960 passe de ser un jovenet molt literaturitzat a tenir la vocació d’historiador en el sentit de voler comprendre el món»

Febrer 2003

servia per a comprendre el món. És en aquesta època quan passe de ser un jovenet de divuit o dinou anys, molt literaturitzat, a tenir la vocació d’historiador en el sentit de voler comprendre el món. Tot i això, us he de confessar que la literatura sempre m’ha perseguit i que continue llegint novel·les: no sóc d’aquells que diuen que qui als quaranta anys continua llegint novel·les és un imbècil. —Alguna cosa degué passar, però, quan alguns d’aquell grup d’amics [dels jesuïtes] vau passar a parlar ca-talà entre vosaltres. Perquè a casa continuaríeu parlant castellà. Com passe de parlar castellà a fer servir el català?, doncs a base d’anècdotes que potser no ho són tant. Jo, com que els negocis del meu pare estaven a Cullera, coneixia el país tal com era. Amb els meus pares no parlava valencià, però anava al col·legi de monges on gairebé tots el parlaven, i al carrer no es parlava una altra cosa. Als anys quaranta, quan jo era menut, Cu-llera era un poble pràcticament monolingüe; en canvi, els meus amics, que eren fills de les famílies benestants del poble, parlaven castellà. El segon canvi fou que, quan vaig agafar aquella malaltia, una mena de tuberculosi, els meus pares decidiren

gueren els matisos: d’Ernest Lluch sobre la industrialització, de Sebastià Garcia Martínez sobre l’extirpació de l’erasmisme... Però, és clar, el 1962 no teníem ni idea de res, sobretot aquell llibre era un veritable pla de treball, perquè contenia moltes afirmacions, i molts buits, i moltes preguntes, i molts suggeriments... Certament, fou en aquell moment que vaig començar a pensar en el que després, al cap de molts anys, em portà a fer una tesi doctoral i a escriure El valencianisme polític, perquè no hi havia manera de saber què havia passat abans del 1936. Els valencianistes que quedaven d’aquella època no en volien parlar. Alguna vegada vaig intentar sondejar per exemple Sanchis Guarner, que ja havia tornat a València, però es tancava en banda, encara tenia por. Després, és clar, vaig saber que havia estat processat per la seua pertinença a Esquerra Valenciana... — Com fou que tu i els altres a-mics us posàreu en contacte amb el grup de Torre (Miquel Adlert i Xavier Casp), o amb altra gent? Quan vam arribar a la Universitat per fer primer de Dret, ens vam donar ràpidament a conèixer. Vam guanyar unes eleccions, ens presentàrem amb un nom que se li va ocórrer a l’Eliseu Climent, que es deia la candidatura incolora, és a dir no franquista. Recorde perfectament com un parell d’anys després de la cèlebre vaga d’Astúries del 1962, férem aquella primera i tímida manifestació de cantar al claustre Asturias, patria querida entre els xiulets dels estudiants de Dret. El Pele, el Raimon, se’n va anar a uns ultramarins que hi havia al costat a comprar dos ous i els va tirar ostensiblement contra els estudiants de Dret, dient-los «no teniu collons!». Estem parlant d’aquest món... —Hi ha un fet al voltant de la publicació de Nosaltres, els valencians, sobre la famosa carta que tu signares amb altra gent, entre altres Xavier Casp, en què es matisen algunes de les propostes de Fuster. Com va anar aquell afer? Tenia dinou anys, i per tant les dife-rències ideològiques de base entre Casp i Fuster m’eren absolutament desconegudes. En segon lloc, nosaltres en aquell moment ja havíem fundat l’Aula Ausiàs Marc, en la qual coincidíem 12

amb una mena de sèniors o de patrons, persones més grans, entre les quals hi havia Fuster i Casp, que es parlaven amb tota cordialitat. En tercer lloc, la proposta de Casp i Adlert no em va semblar cap ximpleria sinó una qüestió purament estratègica, perquè parlaven de la unitat del català, que podíem utilitzar la denominació País Valencià, naturalment, però que no calia renunciar a l’expressió Regne de València. El que sí que passà, i això ho he defensat també a País i estat, és que al meu entendre l’actitud de Fuster fou molt desproporcionada; podria haver despatxat aquell paper amb una resposta més amable. —Parlàvem dels teus llibres El valencianisme polític, País i estat, Roig i blau. Estàs d’acord que aquests tres llibres són en realitat tres parts del mateix fil discursiu? Veient-ho ara en perspectiva, tant Lluch com vosaltres teniu molta raó: crec que en les tres obres hi ha un cicle

«Jo em vaig dedicar molt al que podríem denominar l’agitació cultural» coherent, amb totes les mancances que hom vulga, però coherent. I aquesta és la qüestió i la discussió. El que passa és que, a mesura que els anys passen, un es torna més pessimista, més escèptic. Perquè, és clar, ací hi ha gent que diu que no, que la Constitució dirà el que voldrà sobre els pobles d’Espanya, però de nació només n’hi ha una i de pàtria només n’hi ha una i el que no opine el mateix «al pa-redón». País i estat va respondre en certa manera a això i, d’alguna manera, modificà l’esquema fusterià que al meu entendre –ara ho veig– és massa dicotòmic, ja que Fuster veia el problema més a la basca i menys a la catalana. — Als anys seixanta eres universitari i eres PNN. En aquell moment construeixes una vida política al PSV, i alhora una altra sobre una vessant més cívica. Alguns dels meus amics i companys del PSV es dedicaven a muntar tinglados

polítics i sindicals que no conduïen a res. Jo, en canvi, em vaig dedicar molt al que podríem denominar l’agitació cultural. Allò em semblava més important muntar les coses més inversemblants, com ara fer ràdio en ca-talà en emissores, algunes d’elles pa-rroquials, organitzar algunes conferèn-cies importants, i fins cantar i tocar la guitarra. Tota aquella tasca d’agitprop civicocultural, o nacional, o nacionalcultural, era i és molt important. Per tant, hi ha d’haver una força nacionalista de referència, i també un nacionalisme transversal, que tant de bo arribés a la dreta, que no arriba, i al mateix temps hi ha d’haver una impulsió cívica capaç de renacionalitzar el país, i això es fa des de la càtedra, des de l’edició, des de la música i des del que siga... Vull dir que un país es cons-trueix des de moltes perspectives i si se’n pren una sola el país camina coix i a trompades. —Per acabar, podríem parlar sobre el teu dietari. Quan el PSPV em va demanar formar part de la Comissió de l’Estatut. calia prendre les notes oportunes per conservar la memòria de com va anar i què va passar. Vaig continuar escrivint fins al 1995, quan es van dissoldre les Corts per cinquena vegada, i ara es publicarà per l’Editorial Afers. *Extracte de l’entrevista publicada en la revista El Contemporani. Arts, Història, Societat (Editorial Afers, núm. 26, juliol-desembre, 2002), realitzada per Vicent Olmos (editor i historiador, cap de redacció de la revista Afers i membre de la redacció d’El Contemporani i L’Espill) i Vicent Soler (catedràtic d’Economia Aplicada de la Facultat d’Economia de la Universitat de València). ❦

Febrer 2003

La Mariola és una serra extensa i serena que té molt a veure amb la configuració de la cultura i el folklore de tots els pobles que han nascut al seu redós. Alguns d’aquests pobles estan arrapats a les faldes de la serra (Banyeres, al vessant de ponent, Alfafara i Agres, al nord i Cocentaina, al vessant de llevant); uns altres, a les vores (Beneixama, Bocairent, Muro, Alcoi...) El Montcabrer, el cim més enlairat de la Mariola, s’alça altiu cap als núvols i es deixa veure des de ben lluny. És el guaita permanent de la serra, per bé que moltes vegades s’amague sota la boira, per reaparèixer després clar i net com un espill. Els habitants de les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida coneixen la riquesa vegetal i aqüífera de la serra i saben que és el seu pulmó natural: els ha proporcionat des d’antic herbes remeieres, aigües fresques i medicinals, llenya per a escalfar-se, animals, fruites i altres delícies de la natura. Qui no coneix la sàlvia, el timó, el romer o el té de la Mariola? «Tota a floretes», ja ho diu la cançó, i ja ho va explicar, al segle XVIII, el botànic valencià Cavanilles. Per això, encara que la Mariola m’apassiona, no continuaré fent-ne la descripció, sinó que em centraré en el que pretenc que siga la idea principal d’aquest article: les petjades que les formes de vida que s’hi han desenvolupat han deixat en la literatura popular, en la llengua i en el caràcter dels seus habitants, és a dir, tractaré d’explicar que aquestes formes de vida han influït en l’imaginari col·lectiu dels homes i dones d’aquestes contrades. Quan parlem de literatura popular, hem de tenir present les rondalles, llegendes, succceïts, acudits..., que els nostres avantpassats es contaven a la vora del foc, en els freds hiverns, o a la fresca, en les nits d’estiu, i que han arribat fins a nosaltres gràcies a la tradició oral; però també cal incloure-hi les endevinalles, els proverbis, els embarbussaments, les cançons i totes les formes de comunicació oral que la gent produeix, interpreta, repeteix i recrea en àmbits diversos de la vida quotidiana. De fet, aquesta part del folklore, es Febrer 2003

La Mariola i l’imaginari col·lectiu Maria Conca*

Volums de la col·lecció editada per la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.

denomina etnopoètica, tal com reivindica Carme Oriol al seu llibre Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana (Valls, Cossetània Edicions, 2002), alhora que la fa extensiva a noves formes de comunicació sorgides de la societat tecnològica, és a

«Hem d’agrair a Enric Valor que ens donés pèls i senyals dels pobles on havia recollit les rondalles» dir, l’art verbal que es transmet també a través de mitjans com la fotocopiadora, el fax, el correu electrònic o Internet. Però tornem al nucli del nostre tema: la influència de la Mariola en les nostres rondalles. I és en aquest moment, quan li hem d’agrair infinitament a Enric Va-lor** que fes una recopilació tan completa i variada de temes rondallístics i, sobretot, que ens donés pèls i senyals dels pobles on les havia

recollides i dels paratges on es desenvolupa l’acció, ja que trobem diverses rondalles ubicades a la Mariola i als seus pobles. Per raons d’espai, només n’esmentaré unes quantes. A la rondalla El gegant del romaní, l’acció comença a Benifallim i la serra del Rontonar; però es trasllada de seguida a la Marina i després al pla dels Dubots, situat a Penàguila. S’hi contraposa clarament la diferència de paisatge i de clima i s’hi destaca l’amor que el protagonista Adolfet sent per les seues serres. Per això, quan tornà al Rontonar des de la Marina, des del castell del gegant on vivia presoner, exclama: «Açò són les meues serres! Quan de temps sense veure-les! I –segueix la narració– saludà tots els tossals i carenes coneguts que s’albi-raven des d’allí: l’Aitana, el Puigcampana, el Cabeçó d’Or, el Carrascal, l’Ull de Moro, la Mariola, el Benicadell, l’Almudaina i la Serrella... Però, Déu del cel i quin fred! Açò no era el clima del castell del gegant del romaní. Adolfet s’adonà que estava xafant neu, neu pura. Per això relluïen amb aquella pompa i vistositat totes les seues serres» (p. 20). Una altra rondalla, Esclafamuntanyes, transcorre al bell mig de la Mariola. És un relat de tema meravellós, on els quatre germans protagonistes, criats al maset de les Nou Soques, en el cor de les muntanyes de Penàguila, «deixaren renom per totes aquelles serres, de la Mariola a l’Aitana, del Rontontar al Benicadell, de la Serrella al Carrascar d’Alcoi» (p. 7). «Va venir el bon temps i se n’anà la neu, i un dia de sol primaveral, de cel blavíssim i de muntanyes rentades i esplendoroses, van eixir pel món a guanyar-se la vida. Ja portaven un any fent dinerets, que duien ben amagats en les seues alforges [...] quan pegaren pels Polops, entre la Mariola i el Carrascar, cap al terme de Banyeres» (p. 9). Però perderen la senda i s’endinsaren en un bosc intricat que no s’acabava mai, on trobaren el castell de la Torre-Vella, el casalici de la por, a la Mariola. «A la primavera es van celebrar, 13

perellons, gairebé es troben desapareguts que els he vists, us ho diré en confiança: amb una pompa mai no vista en aquell actualment: «Continuà la música; no semblen nobles; a tot posar, gent del petit i feliç regne, les noces principesques s’encetaren tortells, massapans, pastissos puntet» (p. 60). I, en Abella, veiem Jaumet de Joan i Rosa, i això després d’un festeig i padous, dolços i llepolies de tota mena; el de la Barcella, camí de València, deliciós en festes, saraus, excursions i es menjà de valent; es feren brindis amb experimentant sentiments de plaer, mentre forades a la bella Mariola» (p. 88). exquisits clarets de la terra; es begué vi s’identifica amb la veu de la saviesa de les I a la rondalla Abella, escoltem que arropat de Beneixama; donaren compte velles muntanyes: «I Jaumet, mentrestant, «això va anar i era un matrimoni que de les fruites més oloroses dels pomerars pels estrets camins que travessaven en vivien a l’enlairada vila de Banyeres, en i perellonerars del Campet i de les gustoaquells temps els boscs de Banyeres i la serra de Mariola, i tenien tres filles. ses avellanes de la Fenassosa» (p. 42). Bocairent, hala, hala, tric-trac, a l’alegre A l’home li deien Jaumet de la Barcella De la mateixa manera, també trobem trot de l’haca, feia camí cap a la capital i era comerciant de teixits [...]. El de eines de treball, oficis, parament de la del regne. –A València, qui no va no ho la Barcella havia anat a més, a força casa, jocs lúdics i formes de vida amb pensa!– Repetia Jaumet el vell refrany d’estretors i d’estalvis, i també de feina: què ens identifiquem. de les muntanyes i el cor se li omplia de ara gastava tartaneta per anar a Alcoi i Quant als altres gèneres de l’etnopoètigoig» (p. 94). També a El rei Astoret, a Ontinyent a comprar faixes i roba, i trobem coneixements a voltes més lluny, llunyísproverbials en referir-se sim, a València... Però això a les inclemències del era poques vegades en temps a l’hivern: «Tots la vida» (p. 91). La serra tres prengueren seient en també serveix al narrador uns escons que hi havia per establir comparacions, a l’entorn, i Jeremies va ara amb el físic de la dir somrient, per haver-se protagonista: «Abella va sentit un tro rude i poderós eixir tan rossa de cabells, que retrunyí llargament en tan nacrada de carns, tan les abundants i abruptes vinclada de cinta... que muntanyes de la rodalia no podeu pensar-ho. La –Trons a l’hivern, fred i blavor de les altes serres neu a la muntanya!» (p. semblava concentrar-se 16). dolçament en els seus ulls» Ara, en l’era de la (p. 91), ara amb una tela postindustrialització i que venia el botiguer de d’Internet, pot semblar-nos la competència: «un teixit Il·lustració del Palau Comtal de la rondalla L’albarder de Cocentaina. que el paisatge i la terra on que canviava els llampegnaixem i vivim ja no ens uejants tons cada volta que influeixen de la mateixa l’aire els bellugava, ja fent manera que abans ni tornassols blaus com ala ens fan tanta falta. I ens de garsa, ja llançant uns equivoquem si pensem esclats de llum com quan així. Justament perquè les el sol treia l’ull roent per condicions de vida i de dalt de la Mariola» (p. 92). ca que hem descrit més amunt, sobretot, el treball han canviat, precisament perquè Però si, d’una banda, hem vist com les relatiu als proverbis, veiem que en trobem el perill de descohesió social i de divisió serres, el clima, la vegetació i el paisatge d’inserits a les rondalles. El tema de l’ús territorial és major, ens cal més que repercuteixen en el valor, l’enginy i la d’unitats fraseològiques en l’obra d’Enric abans preservar el nostre espai vital, el caracterització dels personatges, i els fan Valor (des de proverbis, a locucions, patrimoni cultural i la riquesa de la nostra versemblants als nostres ulls, de l’altra, fórmules rondallístiques o conversacionallengua. Hem de continuar traspuant caldrà atendre l’ús de costums, com ara ls), que he tractat en alguns treballs, és l’esperit de les muntanyes, perquè tal els gastronòmics, on els protagonistes molt apassionant i cal destacar que, en com ens va definir Enric Valor: «Som guisen amb gust plats ben típics: «Esclales rondalles i també en les no-vel·les valsòlids, ferms, hem heretat l’esperit de la famuntanyes, reclòs a la cuina, començà orianes, aquestes expressions lingüístiques vella Catalunya; la gent dels voltants de a preparar una olleta de fesols de la remeten a l’imaginari col·lectiu de les la Mariola tenim el mateix temperament bogeta que revivaria un mort. Hi havia nostres comarques. Només n’aportaré que la gent de Pirineu». ❦ po-sat tres perdius, tres gaigs de serra, alguns exemples, entre els molts que un perdigot i una griva ginebrenca (en poden considerar-s’hi representatius. * Universitat de València. tenien dos per hom, d’animalets, doncs) Així, al conte Esclafamuntanyes, sentim ** Enric Valor: Rondalles valencianes. i també unes sucosíssimes penques que una locució molt pròpia de la comarca València, Federació d’Entitats li havien dat al mas del Buscarró» (p. de l’Alcoià, per indicar que algú s’ha fet Culturals del País Valencià, vol. I-VII, 16). Al conte Les animetes, ubicat a Biar, amb diners i vol aparentar més del que és parla de dolços, begudes i fruites, 1984.1987. València, Edicions del és: «Ah, són molt estranyots [...], però jo alguns dels quals, com el vi arropat i els Bullent, vol. VIII, 1988.

«Ens cal més que abans preservar el nostre espai vital, el patrimoni cultural i la riquesa de la nostra llengua»

Febrer 2003

Trames, Associació Trames, Bocairent, juny 2002, 80 pàg. El 22 de juny es va presentar aquesta revista a la sala d’expo-sicions Joan de Joanes de Bocairent. A la taula estaven el consell editorial, José Luis Pascual, regidor de Turisme i Josep-Vicent Ferre Domínguez, com a presentador de l’acte. S’hi va fer constar que la revista pretén compondre la història del poble ja que encara no se n’ha fet cap en un sentit global i es va animar els joves investi-gadors a participar-hi. La revista comença amb una entrevista a dos dels restauradors que han participat els darrers anys en les restauracions de l’església de l’Assumpció i últimament a l’ermita de Sant Antoni Abat, el de baix. És interessant la informació que aporten sobre el ric patrimoni artístic del poble, els pro-blemes que en comporta la faena i el fet que estan supeditades a les subvencions que es puguen rebre, la qual cosa fa que no hi haja encara una intervenció més àmplia. Després hi ha l’apartat d’investigació amb dues aportacions: primer un article sobre la indústria tèxtil a Bocairent a final del segle XIX i principi del XX on s’exposa una visió general de l’evolució de les fàbriques i de la seua producció fins a consolidar la confecció de la manta, finalment parla dels moviments obrers i de les vagues de l’època. En acabant, hi ha una col·laboració que pretén ser una aproximació a la història del tren Xitxarra a les nostres comarques. En aquest primer lliurament parla del desenvolupament del ferrocarril a Espanya i dels diversos projectes privats a la zona d’Alcoi, de les seues dificultats per l’orografia i pels trasbalsos po-lítics de la segona meitat del segle XIX. Segueix un apartat d’assaig on l’autor ens proposa quin hauria de ser el model per a fer una història de Bocairent. Fa un repàs d’alguns treballs semblants fets a la comarca i dels diferents models historiogràfics que hi ha hagut al llarg del temps. A partir d’aquests models Febrer 2003

planteja construir una història que parle del passat del poble, però que puga ser replantejada i revisada en el futur. Hi ha també un apartat de creació li-terària que recull tres contes premiats al Concurs Enric Valor de Narrativa de l’IES Bocairent. Finalment conté ressenyes de llibres i d’articles que fan referència al poble, molt especialment els publicats als programes de festes de sant Blai i sant Agustí, perquè donen a conéixer diferents aspectes de la història local i fan una valoració de cadascun d’ells. La revista té publicitat, però no entrebanca la lectura perquè està a la fi de cada article. Està ben editada i té un nom que evoca la producció de la manta, encara senya d’identitat del poble. Desitgem llarga vida a l’associació i a la revista Trames i que aconseguisquen el seu objectiu. / V. BELDA. Caramella, Carrutxa, Tramús i Solc, Massalfassar, VI, gener 2002, 106 pàg. Ens arriba a la redacció de Barcella el núm. VI d’a-questa revista tan interesant sobre el món de la música i cultura popular a l’àmbit català. No és únicament una revista especialitzada de música sinó de cultura popular en ge-neral, donat que la música tradicional està molt vinculada a altres aspectes culturals de tradició o folklore. A la contraportada apareix un sumari dels números publicats amb la descripció dels continguts i podem observar com cadascun d’ells té un tema central: Festes i menjar (núm. V), Treballar i cantar (núm. IV), Tradiciona-rius (núm. I)… Aquest darrer número tracta les Festes d’hivern, hi dedica articles, per exemple, a l’arrelada celebració de la festa de sant Antoni als Països Catalans o als enfarinats d’Ibi. A banda del tema central ens trobem amb seccions fixes com ara: «Tocadors i sonadors», «Cultura popular», «Trobades i festivals»…; també amb una curiosa secció anomenada «Amb altra veu» que dóna notícia de la dedicació de persones a músiques tradicionals d’altres

cultures: sefardí, italiana, grega, etc.; i, finalment, amb «Ressenyes», que tracta ampliament de fer-se ressó de les novetas editorials i musicals sobre la tradició cultural popular. Caramella no és solament una revista ja consolidada de cultura popular centrada en la música sinó també una plataforma per a donar a conéixer les nostres tradicions i les noves propostes musicals al voltant de la cultura popular que s’apropa al nostre patrimoni cultural amb un afany divulgador. / R. M. BELDA. Un segle d’electricitat a Banyeres de Mariola, Juan Castelló Mora i altres, Col. «Quaderns d’Estudis Locals», Associació Cultural Font Bona, Banyeres de Mariola, 2002, 72 pàg. Nova publicació de l’Associació Cultural Font Bona que es suma a d’altres d’aquesta associació que, com assenyala al pròleg el professor d’Història Contemporània de la Universitat d’Ala-cant, José Miguel Santacreu Soler, són una font d’informació molt útil per a posteriors estudis i investigacions sobre la història del nostre poble, encara pendents. També assenyalen aquest aspecte els autors d’aquesta recopilació de dades sobre el procés d’electrificació de Banyeres quan afirmen que, amb aquestes investigacions, «[…] es desitja donar a conéixer la màxima informació documentada possible, tant a estudiosos com a interessats». / R. M. BELDA. ❦

Al cim del nucli medieval ceràmica, que van del segle XV de la vila de Bocairent es al XIX. Les obres de les sales situa l’església parroquial de de pintura provenen tant de la l’Assumpció. El voluminós parròquia com d’ermites del Josep A. Ferre i Puerto bloc de la nau i sobretot el terme. Des-taquen les pintures seu alt campanar conformen del Mestre de Borbotó (gòtic), una bonica estampa que Joan de Joanes i Cristòfol l’escriptor Emili Piera ha Llorenç (renaixement), Pere definit com el millor sky line Salvador, Espinosa i Palomino del país. (barroc), Joaquim Sorolla El que visitarem són els (impressionisme mediterrani) tresors que conserva el seu a més d’altres poc estudiades i museu. Encara que el museu conegudes. En conjunt les obres pròpiament dit està conformat ens donen una visió àmplia de per tres sales (una d’argenteria la història de la pintura des del i dues de pintura) no es pot segle XV fins a l’actualitat. separar de la visita a l’església Destaca el Sant Sopar en conjunt. atri-buït al Mestre de Es comença per la visió Borbotó, de final del XV. general del temple des de la Una taula redona presideix gran nau central. Des d’ella l’episodi evan-gèlic. Jesús es contemplen perfectament institueix l’Eucaristia davant la grandiosa i aplomada sèrie dels dotze apòstols, amb d’arcs de mig punt que ens un jove sant Joan adormit porten rítmicament cap a l’ali Judes amb corona negra, tar major. Els murs estan cobbossa penjant i vestit de erts d’exuberant decoració, groc (co-lor simbòlic de La nau central de l’església de l’Assumpció es va restaurar en 2001. vegetació frondosa i sucosa l’enveja en època medieval). del nostre barroc valencià, El gust pels detalls denota mediterrani i vital. Des-prés el co-neixement de les visitarem l’elegant pica de novetats del nord d’Europa, batejar, situada a la primera concretament de Flandes. La nau del costat de l’epístola perspectiva del dibuix del (dreta de cara a l’altar): es mantell i dels taulellets de tracta d’una obra de final terra junt amb la idealització en desembre de 1579. Portava vivint del gòtic i principi del renaixement. de les cares i les postures indiquen a la vila mes d’un any en companyia Deu datar-se cap a l’any 1499 i era origfamiliaritat amb la pintura italiana. de la seua família pintant el grandiós inalment una font pública, tras-lladada D’una i l’altra, de Flandes i l’Itàlia del altar major que acabarien els seus fills. a l’església al segle XVII. Mostra relleus renaixement, el Mestre de Borbotó pren Seguidament visitem el primer dels amb àngels, figures femenines nues, el millor, que juntament amb elements espais museístics estrictes. Com a antealegories i animals mitològics que propis de la tradició valenciana com són sala de la Sala d’Argenteria, es mostra sostenen els escuts de la vila i el regne. la composició en taula redona ja dita, el el vestuari litúrgic dels segles XV al Després, pel costat de l’Evangeli, gust pels dau-rats i el treball minuciós XVIII i la delicada taula de la Mare de s’entrarà a la capella del Roser, també de les corones dels apòstols crea una Déu de la Salut, atribuïda al Mestre de coneguda com a capella de la Comunió. obra silenciosa i recollida, d’una gran Borbotó (principis del segle XVI). A les Està decorada completament amb riques delicadesa i poesia. vitrines de la Sala d’Argenteria destaca pintures murals del segle XVIII. La capelSón molts els tresors que conserva el sens dubte el conegut calze i patena Museu Parroquial. Per tal de visitar-lo la ha estat restaurada fa poc i podrem de sant Joan de Ribera, datats cap a és convenient adaptar-se a l’horari contemplar tota la seua bellesa original. 1570. Cal dir que, deixant de costat la de visites. Si no pot ser, cal telefonar Visitem ara la carregada i menuda seua discutida autoria, en la qual s’ha sempre abans a l’Oficina de Turisme capella de sant Blai, lloc emblemàtic a proposat el nom del mateix Benvenuto (96 290 50 62). La visita en horari Bocairent com pocs. A la capelleta el Cellini, és obra d’una bellesa i una normal es fa el diumenge després de patró de la vila centra un ric repertori del elegància inqüestionables. missa de dotze, és a dir entre les 12.30 barroc dels Vergara (segle XVIII) amb A la sagristia es poden contemplar h i les 12.45 h. Després d’acabada la passatges de la vida del sant. diferents pintures del segle XVII. Destaca la missa, feu-vos vistosos prop de la pila En un i altre costat de l’altar major làpida sepulcral d’un nebot del Papa Borja baptismal i des d’allí començarà una dos retaules dedicats a la Puríssima Alexandre VI, amb una llarga ins-cripció interessant visita. Les persones que disón la mostra del pas Joan de Joanes, en valencià. Les escales de pujada a les rigeixen la visita disposen d’una àmplia el gran pintor del renaixement sales de pintura estan cobertes per peces de expe-riència que es nota de seguida. ❦ valencià. Joanes va morir a Bocairent © Barcella - 2001

Visita al Museu Parroquial de Bocairent

«Les persones que dirigeixen la visita disposen d’una àmplia experiència que es nota de seguida»

Febrer 2003

nobles, a vegades, tenen uns El passat mes de maig, la lleons gitats als seus peus que filà Maseros de Beneixama fan referència al seu martiri. celebrava la festivitat de Sant Deixant representacions Isidre amb una entraeta, un Josep Sempere i Castelló i històries relacionades amb sopar, una revetla i un concurs aquests sants, cal dir que aquesde paelles. A Banyeres de ta substitució per sant Isidre Mariola, la mateixa filà també ha trobat també resis-tències organitzava diversos actes: puntuals. Entre altres podríem missa, nanos i gegants i mencionar que a Sant Joan de cercavila. A més, des d’aquell l’Ènova (municipi de la Ribera dia, el carrer del maset de la Alta) es van fer votacions i, filà banyeruda passà a dir-se l’any 1983, es va substituir carrer de Sant Isidre. com a patró sant Isidre per sant A banda dels festejos, no Abdó i sant Senén. deixa de ser curiós el fet que Però el cas de sant Isidre un sant «foraster» s’haja im(15 de maig) i els Sants de plantat dins el santoral valencià la Pedra (30 de juliol) no és i haja portat a l’oblit altres que l’únic. També podem parlar durant segles han gaudit de la de sant Valentí i sant Dionís. devoció dels valencians i de Gegants de la festa de sant Isidre de la filà Maseros de Banyeres. Mentre la festivitat de sant les valencianes. Valentí (14 de febrer) ens ha Segons les investigacions de terres italianes i franceses. A Occitània sigut importada des d’altres cultures i Manuel Aranda, a les terres valencianes, i l’antiga Corona d’Aragó eren venerats impulsada pels centres comercials que eren al voltant de 90 les poblacions que com a patrons dels boters i de l’agricultuhan vist augmentats substancialment els celebraven algun tipus de festivitat en ra, ja que es tenen vinculats a ells, i a les seus beneficis, la festivitat de sant Dionís honor de sant Abdó i sant Senén (els Sants seues relíquies, una sèrie de fets miracu(9 d’octubre), patró dels enamorats de la Pedra o Sants Màrtirs). D’altra banda, losos relacionats amb collites, tempestes, valencians, ha anat reculant fins que la va ser des de principi del segle XX quan etc. Eren protectors, especialment, de les ce-lebració la mantenen només en un es va fer més present la figura madrilenya pedregades. A l’antic Regne de València nombre molt reduït de poblacions. de sant Isidre, recolzada especialment per es tenen referències sobre el seu culte ¿Per què hem de venerar uns sants, cooperatives locals i les cambres agràries. des del principi del segle XV. Hui dia, al quan en tenim d’altres que fan i han fet Sant Abdó i sant Senén són ca-racterístics País Valencià, són unes 40 poblacions les durant més temps la mateixa funció? de la devoció valenciana. Els Sants de la que fan festes en honor dels Sants de la És cert que si no en tinguérem la cosa Pedra tenen molta presència a la nostra Pedra. seria diferent. Però, ¿per què sempre ens zona. Entre altres, a l’església de la Mare La seua història es remunta a l’època pareixen millor les coses que ens vénen de Déu de la Misericòrdia de Banyeres romana de persecucions contra el cristiande fora que les que tenim a casa? Potser estan les imatges dels sants. A Biar tenen isme. Hi havia dos prínceps de Pèrsia que podríem pensar en canviar sant Jordi o la una ermita dedicada a ells. A Ontinyent, recollien els cossos dels perseguits per enMalena per Santo Domingo ja que, a més d’on van ser patrons, tenen una capella anterrar-los. Aquests eren Abdó i Senén, que que el seu nom ens fa pensar en festa i terior a 1658. Al Camp de Mirra (d’on van van ser degollats al voltant de l’any 250. descans, és una bona destinació per fer ser furtats de l’ermita i, al poc, recuperats) Les seues imatges són les de dos prínceps. vacances. I si no, podríem incloure festes en celebren la festivitat junt amb la de sant L’un té unes espigues de blat i l’altre un en honor a San Vicente de la Barquera, Bartomeu, i en tenen referència des de xanglot de raïm, productes del camp que és un dels sants més de moda últimal’any 1725. relacionats amb el pa i el vi. Aquests dos ment, gràcies a Bustamante. ❦ La seua devoció es troba estesa per © Barcella - 2001

Sant Isidre i els de la pedra filosofal

Febrer 2003

Un pas més Jordi Francés Conejero*

Com la majoria de vosaltres sabeu, el passat mes d’octubre va tindre lloc al nostre poble la I Festa de la Diversitat, organitzada pel Consell Local de Cultura amb l’única finalitat de fer un pas més en la integració de les persones que vénen de fóra a treballar i viure a Banyeres de Mariola. No es tractava de fer-los una festa de benvinguda, com s’ha dit per part d’algunes persones, ni d’organitzar-los una festa paralel·la per a ells. Ben bé al contrari. L’únic objectiu era conéixer-nos una miqueta més les persones que convivim en este poble. I per a això, vam creure convenient fer-ho a través de la cultura de cada país d’origen, tant a les manifestacions artístiques com a la seua gastronomia. És per este motiu, i després d’haver presentat la Memòria davant del Consell, que agraïsc la invitació que em fa Barcella per tal de donar-vos compte de les conclusions a les quals vam arribar. En primer lloc, la gran repercussió que va tindre la Festa, sobretot el diumenge dia 6, ja que l’assistència va superar totes les previsions i això produïa que més gent coneguera altres cultures, complint eixe dia l’objectiu marcat, que fóra una vertadera festa. En segon lloc, la poca assistència que va haver-hi en els actes celebrats entre setmana (cine i taula redona) que si bé no eren tan festius sí que transmetien d’una forma més directa la crua realitat dels seus països d’origen i els motius que espenten a l’emigració. Així mateix, ens agradaria destacar que la participació per part dels immigrants no va ser aclaparadora en alguns països, no obstant en altres va ser del cent per cent. Açò, lluny de ser un desànim no és més que la constatació que entre estos veïns passa exactament el mateix que entre els que residim ací des de fa més temps, és a dir, que quan s’organitza un acte, una

I Festa de la Diversitat a Banyeres de Mariola, octubre de 2002.

celebració, un esdeveniment… sempre hi ha gent que està disposada a participar i col·laborar i una altra que preferix vore les coses passar, sense ser-ne partícips. Al final, creiem que els que han estat han donat un pas més per a la seua integració. No volem dir amb açò que l’hagen aconseguida, tampoc no cal ser tan il·lusos. Però creiem que almenys s’hi ha produït un acostament que la pot propiciar. També ens agradaria destacar l’enorme col·laboració rebuda de moltíssims llocs, institucions i persones. Així, i aprofitant este fòrum, volem agrair públicament el suport rebut de l’Ajuntament, tant per la seua ajuda econòmica com de personal a la nostra disposició. D’igual forma, pel suport econòmic rebut de la CAM i d’empreses que gratuïtament ens han cedit material o treball, com també de les múltiples associacions que han col·labo-rat en el projecte, fent-lo seu i implicant-se de forma molt directa.

I finalment volem agrair al centenar de persones que han col·laborat amb nosaltres en esta travessia, per tota la seua de-dicació en pro d’esta Festa de la Diversitat ja que al principi no sabíem cap a on caminàvem ni què anàvem a aconseguir amb açò. No obstant això, han estat en tot moment al nostre costat, li han dedicat molt de temps i alguna que altra amargura, però sempre amb voluntat resolta de treballar per intentar que les persones que han d’emigrar dels seus països per a vindre a un altre lloc desconegut no hagen de sumar-li a esta pena el dolor per sentir-se rebutjats allí on han trobat el seu treball i han fixat, encara que només siga temporalment, la seua residència. Està clar que esta Festa ha tingut algunes deficiències, però creiem que la voluntat ha estat la de treballar per evitar que a estes persones en alguna ocasió els facen sentir que no ho són. Perquè d’una cosa sí que estem convençuts, ara i al començar el projecte, que amb la Festa de la Diversitat no s’aconseguix la integració de tots els immigrants, ni tan sols dels què han participat més activament. No obstant això, al mateix temps, estem convençuts que si no es donen xicotets passos, com este o com molts altres que s’estan donant en l’anonimat i que no transcendixen a l’opinió pública com ho ha fet este, com diem, sense xicotets passos mai no s’avançarà siga quin siga l’objectiu a aconseguir. El Consell Local de Cultura, amb l’ajuda de moltíssima gent, ha considerat necessari donar este pas en pro de la integració. Nosaltres ho creiem convenient i adequat. Si ho és o no, el temps i les persones seran les que hauran de decidir. ❦ *Coordinador de la I Festa de la Diversitat organitzada pel Consell Local de Cultura.

Febrer 2003

400 acabaven lluitant contra Galícia és la terra màgica per el fuel. La resta estaven en la excel·lència. Terra de meigas, Vanessa Martínez mateixa situació que nosalres: de gaites i de misteri. Un ENVIADA ESPECIAL A GALÍCIA perdent el temps. encant paradisíac que ens Hi ha dues raons per transporta a èpoques antigues, les quals passa açò. La des-concertants i atraients. Ara primera és que els mitjans de es veu envoltada en un greu comunicació, que en moltes problema ecològic i econòmic catàstrofes mantenen viu l’encom és el vessament de fuel tussiasme de la gent, també pel trencament del Prestige. I l’enganyen perquè la realitat si el relleu d’aquest problema que ens ensenyen és parcial. radica en la gravetat de la ¿Seguiran informant-nos de situació creada, el més penós l’evolució de la costa gallega, de tot és la incongruència cantàbrica, asturiana, basca entre els diferents organismes o francesa durant els propers i entitats encarregats de la cinc o deu anys? No ho crec. coordinació i la solució del La segona raó, ja comentada problema. abans, és la dependència Pel que fa a l’Estat, la econòmica i els interessos mateixa rivalitat entre partits creats en diferents sectors que impedeix un avanç ràpid i necessiten l’afluència massiva ordenat de les actuacions de voluntaris. La major necessà-ries, a banda que no part de diners son d’altres demana l’ajuda que fa falta autonomies. En un principi no a altres estats perquè, segons Voluntaris de l’Alcoià van netejar fuel a la costa de Porto do Son. sembla tan mal, però, ¿eixos molts polí-tics, «no hi ha diners arriben a tots per igual? cap problema». La qüestió roques, que va desenganxant el fuel solidUn altre tipus de voluntariat és el és que Galícia no és una prioritat. ificat al damunt. Primer, o paral·lelament, que realitza Protecció Civil, que també L’aportació monetària a les arques de s’hauria de netejar les roques i després, ajuda en la coordinació però es veu l’Estat és ínfima comparada amb la de fer un garbellament de l’arena. També ens limitada per la resta d’organismes que Catalunya, el País Valencià o les Illes. comentava Tragsa que la maquinària no intervenen. Segur que tots recordem les passades podia entrar a la platja. “Una prohibició L’Exèrcit neteja les zones més tempestes que van destrossar les de la Llei de Costes”, ens dien. Doncs, si conflictives i perilloses de les platges, nostres platges. ¿Quant de temps s’ha anem al Reglament que desenvolupa la però allí sembla que no fan tot el que tardat en reparar-les? Ni als mateixos Llei de Costes, 22/1988, de 28 de juliol, està al seu abast. Molta gent es queixa mitjans de comunicació els ha donat troba-rem que per a situacions perilloses que no fan servir els helicòpters per a temps a parlar-ne perquè, amb una i excepcionals, amb l’autorització i la la neteja. Potser, però s’ha de tenir en ràpida inversió, tot arreglat. compte que, a banda de l’excessiu cost Moltes empreses privades estan del vol d’aquests aparells, necessiten aprofitant la situació per a enriquir-se. un manteniment (és el cas del Chinook) Un cas molt descarat és el de Tragsa, una d’unes quatre vegades les hores de vol empresa privada encarregada de la gestió realitzades. de temes mediambientals que, fins al 2 de Una altra institució que intervé és la gener, s’ha dedicat a coordinar els grups Xunta, la qual no s’ha preocupat encara de voluntaris proveint-los del material i de la gestió adequada dels residus. En la mitjans necessaris. Però a partir d’aquesta concessió corresponent, sí que és possible majoria de zones afectades, la recollida data, la coordinació serà assumida pel la introducció de la maquinària necessaria de residus i les tones de fuel tretes acaben Concello Galego de medi ambient, el per pal·liar el problema. depositant-se als ports i als racons dels qual pagarà l’anomenada empresa per A més a més, el voluntariat és necesarenars en molts casos. Tampoc no va bé netejar les roques. Eixa és una de les sari quan la situació d’emergència ho l’educació dels voluntaris en qüestions principals raons per les quals fan perdre el requereix per falta de mà d’obra (sempre de reutilització i reciclatge: s’utilitza temps als voluntaris en po-sar-los impedique no es pose la seua vida en perill més material del imprescin-dible, el ments a l’hora de netejar les roques i perquè facen falta uns coneiximents qual acaba acumulant-se en contenidors, només deixar-los arreplegar galetes (trosi una experiència previs). Però, una bosses i caixes. sets menuts de fuel solidificat). Aquesta vegada esmenada eixa situació, la zona Moltes solucions aportades per volunmanera de netejar les platges és totalment ha de buscar les solucions amb recursos taris i coordinadors no acaben tenint-se ineficient i absurda per què moltes d’eixes propis o aliens, però disminuint a poc a en compte. És un gran error, però hem de galetes, a banda de ser restes transportats poc eixa dependència. Dels 4.000 volunseguir recolzant el poble gallec perquè per l’aigua, aparei-xen dia rere dia pel taris que Galícia podia allotjar, només ens necessiten més que mai. ❦ mateix embat de les ones sobre les © Adelaida Pérez - 2002

Marea blanca de solidaris

«És un gran error no tenir en compte les solucions aportades pels voluntaris»

Febrer 2003

Vanessa Martínez

ENVIADA ESPECIAL A GALÍCIA

Més de cent voluntaris, arribats de l’Alcoià amb dos autobusos, arrepleguen fuel a Galícia.

Galícia ha vist truncat el seu destí pel petrolier Prestige. Dia rere dia se’ns estreny el cor en veure les imatges de les platges gallegues asfaltades i desperta en nosaltres un sentiment fort de solidaritat que ha permés crear un moviment molt important de voluntariat. El passat 19 de desembre van eixir d’Alcoi un parell d’autobusos amb més de cent voluntaris que voliem aprofitar al màxim els pocs dies d’estada a Galí-cia. Després de més de setze hores de viatge vam arribar a Porto do Son, poble mariner que es troba al sud de la Ria de Muros i Noia. Durant la passada setmana havia estat treballant l’Exèrcit i les platges es veien prou netes. Però al nord de la ria, a Muros, les ràdios locals informaven que les platges havien rebut una nova onada de fuel. ¿Aniríem allí o a una platja més propera? Ens vam dirigir cap al sud i les platges seguien igual: les roques brutes de fuel però l’arena i l’aigua prou netes. L’autobús va estar fent voltes cap a baix i cap a dalt durant més d’una hora. Vam parar, vam baixar i vam tornar a pujar fins que ens vam detindre enmig d’una carretera on ens van dir com havíem de vestir-nos. La platja estava un poc llu-nyana. Un tècnic especialitzat en l’ecosistema de muntanyars i coster ens va dir que la zona tenia un gran valor natural i que fórem conseqüents amb el que féiem. Ens van dividir en dos grups i cadascún es va dirigir cap a una platja. No podeu imaginar-vos la cara de decep20

ció que se’ns va quedar quan vam veure que l’única faena que podiem fer més de cent persones era arreplegar galetes (trossets de fuel solidificat de la mida d’una moneda). A banda que diferents sectors d’aquell ecosistema «tan natural» semblaven autèntics femers. També ens van limitar l’accés a les roques. Qui volia anar-hi havia de proporcionar el DNI perquè el Departament de Costes donara el seu permís. El matí següent, uns companys van trobar una platja més al sud on una taca de xapapote començava a estendre’s. Conforme teníem coneixement de la no-tícia, ens apropàvem a aquella zona. La situació era molt trista. L’Atlàntic, amb una bravesa increïble per a uns ulls acostumats a veure el Mediterrani, amb cadascuna de les seues ones deixava la superfície de batuda i les roques plenes de fuel amb animals i plantes morts. La marea pujava per moments, la marea ens calava i el mar enfurit ens impedia romandre més temps. La situació d’impotència era desesperant. Vam haver de deixar-ho. L’endemà, quan vam tornar, la platja estava asfaltada. El treball fou dur: no hi havia prou poals, pales i gent per al ritme de neteja que requeria la situació. Desgraciadament, el temps va passar i vam haver d’anar-nos-en. El pitjor de tot és que eixa era la situació insostenible de dos-cents metres de costa: només era una de les moltes platges afectades pel Prestige; sols una més. ❦ Febrer 2003

6) No estem d’acord en el Les energies alternatives –solar, fet que assumptes que afectaran eòlica o minihidràulica– han estat la qualitat de vida de la nostra reivindicades històricament per població siguen silenciats reiteral’ecologisme, tant pel seu caràcter dament per part de les administrarenovable, com pel seu baix cions i que ens vulguen abocar a impacte ambiental en comparació Coordinadora d’Associacions per la Natura una política de fets consumats. amb les fonts energètiques 7) Ens creiem amb el deure convencionals (centrals nuclears d’informar la població que i tèrmiques). La reducció ajuntaments com els d’Alcoi, Biar, necessà-ria d’emissions de diòxid Castalla i Ibi s’han oposat a la imde carboni per a prevenir el canvi plantació de centrals eòliques a les climàtic ha de passar, necessàriaseues serres. Mentres que encara ment, pel desenvolupament de no s’han pronunciat al res-pecte les energies renovables, com ajuntaments com els de Banyeres també per l’estalvi i la millora en de Mariola, Beneixama, Onil o la l’eficiència energètica en tots els Canyada. sectors (transport, indústria, habiNosaltres també apostem pel tatge, etc.). Tot i això, els avantatprogrés i el desenvolupament, ges comparatius d’aquestes fonts però d’una forma racional i energètiques no justifiquen el seu sostenible. Per tant, no volem desenvolupament sense tindre en que aquest manifest siga tan compte el seu impacte ambiental. sols un recull de denúncies sinó El cas de l’energia eòlica ha també d’alternatives a aquest sigut paradigmàtic: la falta de Aparells per a mesurar la força del vent a la penya la Blasca. pla eòlic, com ara: cap planificació ha fet que en els 1) Plantejament d’un últims dos anys s’haja produït programa seriós d’estalvi energètic des actuacions d’instal·lació de centrals una au-tèntic allau de projectes de parcs de tots els àmbits: indústria, edificis dins de zones protegides, llocs d’interés eòlics, que amenaçaven alterar la pràctica públics, enllumenat d’espais públics, comunitari, corredors ecològics i totalitat de les muntanyes valencianes. cases particulars, etc. paratges que formaran part de la Xarxa A final de novembre de 2002 ens 2) Descentralització de la producció Na-tura 2000. És el cas de bona part de vam reunir, amb la finalitat de constituir de l’energia, és a dir, acostar els centres les nostres serres. la Coordinadora d’Associacions per la de producció als centres de consum, 4) Denunciem l’alt preu que s’hauria Natura, els representants de les següents per a evitar el transport de l’energia a de pagar per a instal·lar i mantindre una entitats cíviques: Centre Excursionista grans distàncies amb la gran quantitat de activitat industrial d’aquest tipus a les de Biar; Associació Ecologista Amics de pèrdudes que això comporta. nostres muntanyes: erosió, desforestació, les Muntanyes d’Ibi; Natura i Gent de 3) En relació amb el punt anterior, pèrdua d’hàbitat de les espècies, alt risc Castalla; Coordinadora per la Defensa caldria també millorar la xarxa de d’incendis, degradació del paisatge, de l’Entorn d’Onil; Centre Excursionista distribució d’aquesta energia per a evitar devaluació del terreny (estimat en un Penya Roja de Banyeres; Club de així aquestes grans pèrdudes. Muntanya de Beneixama i Club de 4) Desenvolupament d’altres energies Muntanya de la Canyada. alternatives que tenim a l’abast, com ara Aquesta coordinadora, que pretén dela solar fotovoltaica i la solar tèrmica fensar el medi ambient del nostre entorn, (integrant-la als mateixos edificis), la vol fer públiques les següents manifestaminihidràulica, la biomassa o la mateixa cions pel que fa al desenvolupament eòlic energia eòlica però a petita escala. que plantegen les nostres administracions: 5) Promoció de l’ús d’electro1) No entenem un pla d’energies domès-tics de baix consum. alternatives sense un bon pla estratègic 6) Desenvolupament, subvenció i d’estalvi i eficiència energètica. És 25-30%), efectes negatius sobre el turisme exigència de la producció d’energia a utòpic pensar que d’ací a 2010 el 12% rural i d’interior, alt risc d’impacte per partir de la cogeneració a les indústries o de l’energia produïda provindrà de fonts col·lisió d’aus protegides i pèrduda d’espai llocs públics on es puga dur a terme. renovables, quan el consum augmenta d’oci, entre d’altres. 7) Elaboració d’ordenances municipals més del 3% anual de mitja. 5) No entenem com una zona que que afavorisquen i faciliten la implantació 2) Ens manifestem a favor de les considerem l’últim pulmó verd de les d’energies alternatives, com és el cas de energies alternatives, però ens oposem comarques d’Alacant (fins i tot l’Adminl’ajuntament de Barcelona o el d’Onil. a la industrialització de les nostres istració ho considera així en declarar-la 8) Finalment, permetre una major serres mitjançant la ubicació de zona d’actuació urgent per a la prevenció participació ciutadana pel que fa a ma-crocentrals eòliques. d’incendis), siga susceptible de ser l’assessorament i el plantejament de 3) Aquest sentiment d’oposició objectiu d’actuacions industrials d’aquest projectes. ❦ s’agreuja quan hi ha previstes diverses tipus. © Barcella - 2002

Manifest per al desenvolupament racional de l’energia eòlica

«No volem que aquest manifest siga tan sols un recull de denúncies sinó també d’alternatives»

Febrer 2003

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). barcella@banyeres.com

Centre de salut

La escopeta nacional i la Fenassosa

¿Des de quan «san Antón»?

Xe, m’agrada’t molt la vostra pàgina web i crec que hem serà molt útil per a la propera visita que us farem al poble. Repetisc, enhorabona i endavant. ❦

Aquest final de 2002 hem assistit a la insòlita reedició de la pel·lícula de Luis García Berlanga La escopeta nacional (1977), la qual ens presenta la mesquinesa del franquisme tardà durant una partida de caça. La realitat ha superat la ficció quan s’ha descobert que, alhora que el petrolier Prestige rebentava i vessava 120 tones de fuel al mar cada dia, Fraga i Álvarez Cascos se n’anaven a caçar. Però no cal anar a Galícia per a tornar a veure l’obra de Berlanga. A la finca de la Fenassosa de Banyeres fa anys que acudeixen personatges del mateix pelatge que Álvarez Cascos. Arriben de tot arreu per caçar cérvols dins d’aquest corral cinegètic i, de passada, a parlar de negocis. La benedicció d’una creu de formigó edificada pels propietaris de la Fenassosa al cim de l’alt de la Barcella en 1998, va resultar d’allò més berlanguià. No van faltar ni el president de la Diputació d’Alacant ni l’alcalde de Banyeres. Per a completar aquest repartiment de pel·lícula, el rector de Banyeres va beneir la creu durant aquesta festa privada. La representació de l’alcalde de Banyeres (Antonio Ferrnadis en La escopeta nacional), del president de la Diputació (Rafael Alonso en la pel·lícula) o del rector de Banyeres (interpretat per Agustín González), va estar a l’alçada de la pel·lícula original de Berlanga, on un industrial català, (José Sazatornil), organitza una cacera de perdius amb la qual intenta subornar diversos membres de les altes jerarquies del Govern perquè l’ajuden a introduir la seua marca de porters automàtics per tot Espanya. Així s’explica que l’amfitrió de la Fenassosa (Luis Escobar a la ficció) mai no ha tingut cap problema amb l’Administració tot i que segueix fent transformacions agressives a la finca. ❦

Josep Moll Biblioteca d’Albaida (correu electrònic)

Joan Molina Onil (l’Alcoià)

Després de veure la publicitat de la festa de sant Antoni, em pregunte si l’ús del valencià està estancat o pateix una reculada severa. ¿Des de quan s’ha dit la festa de «san Antón»? És la primera volta que ho escolte per estes terres. ❦ Jordi Francés Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Josep A. Doménech Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Aparador de diferències

Quatribarrada Sóc una fidel seguidora de la vostra revista. M’agradaria suggerir que, degut als temps que estem vivint (per suposat, temps de retrocés), i per si intenten fer-nos oblidar quina és la nostra senya d’identitat, podrieu posar a la portada de la revista, una xicoteta quatribarrada (no és precís que tinga 200 metres de llargària). Enhorabona per la vostra tasca, seguiu endavant. ❦ Ma Josep Ripoll (correu electrònic)

Enhorabona

¿T’atrevixes a descobrir les diferèn-cies de les imatges? Són l’entrada a dues localitats. En una d’elles es preocupen per la imatge de la població. En l’altra, gens ni mica. ¿Sabries dir quina població alacantina té abandonades, descuidades i brutes les rotondes i cunetes? ❦ Pepa Vañó Revert Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Febrer 2003

Destrucció de la font de Sant Jordi

Font de Sant Jordi de Banyeres de Mariola.

La font de Sant Jordi, ja està tapada pel fastigós asfalt. Com sempre, l’Ajuntament acaba destruint coses meravelloses que ens han deixat els nostres avantpassats. Tot va començar a ma casa, amb els comentaris de ma mare sobre les fonts que hem tingut a Banyeres i han desaparegut. Sempre ens conta les històries de quan ells eren menuts. Quan vos

vaig enviar l’e-mail va ser quan estaven arreglant la baixada de la costera dels Muts cap a l’assegador de Sant Jordi, on està la fàbrica del Betis i la de Jordi el Fuster. Allà va quedar al descobert la font de Sant Jordi i, com que anem molt sovint camejant per eixa zona, ma mare me la va ensenyar. Realment em dol que l’hagen tapada. ❦ Ma Dolores Belda Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any

Cognoms

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola