__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1


Número 17 - Octubre 2002 Quadrimestral (febrer, juny, octubre) Edita:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià) www.banyeres.com/serrella barcella@banyeres.com Redacció:

Inmaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens

Col·laboradors:

Carlos de Aguilera, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Josep Guia, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Vicent Olmos, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Pérez, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Vicent Romans, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó

Maquetació:

tam-tam / Josep Miquel Martínez

Publicitat:

Enrique Sempere

Portada:

Joan Fuster fotografiat per Toni Vidal en 1972 Depòsit Legal: A.562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola

Tiratge: 500 exemplars

Fa uns quatre anys es va celebrar a Banyeres un simposi sobre el III mil·lenni, on van plantejar-se diverses qüestions d’interés directament relacionades amb el poble. Sobre les formes i les maneres d’aquella inèdita aventura creiem que pot aprendre’s encara alguna cosa, perquè amb aquella iniciativa es pretenia posar els peus a terra i mirar cap a avant, atalaiar alguna cosa. Intentar imaginar algun futur. Ara podria consultar-se si sobre la immigració allí va dir-se alguna cosa, què es va dir o què no es va dir sobre aquesta qüestió. Només han passat quatre anys i la immigració, tant a Banyeres com a la comarca, sembla que cal tindre-la més en compte, potser ja no es resoldrà amb polítiques improvisades com en els anys seixanta. D’alguna manera aquesta immigració està desbordant la societat receptora i posa al descobert moltes contradiccions que conté aquesta. Potser ara s’ha destapat la falta de polítiques adequades perquè es produesca una integració gradual i justa i que no augmenten les bosses de població marginada. La iniciativa de la I Festa de la Diversitat a Banyeres sens dubte indica que s’ha detectat algun símptoma, i és d’esperar que aconseguesca la màxima eficàcia. Tot i que potser caldria pensar

que, pel temps, una de les millors proves d’integració de la població nova serà la seua participació en el conjunt de celebracions, festes i vida social de Banyeres, que evitarà d’alguna manera la creació de circuits socials paral·lels. Sense que s’hi excloga la creació de noves festes locals possibles. No és poca cosa la diversitat d’origen de molts dels que probablement ja veiem com a futurs «nous banyeruts», ara parlem de persones d’altres continents, altres llengües, altres religions, altres costums, etc., i davant d’ells tenim no sols la responsabilitat d’aplicar-los les lleis amb rigor sinó de mostrar-nos i mostrar-los el conjunt de les nostres creences humanes i culturals perquè puguen arribar, en llibertat, a veure-les seductores i les comprenguen i potser els facen seues en la mesura que desitgen. Això produirà un enriquiment mutu. D’alguna manera el Banyeres de hui ja es troba configurat per processos socials com el que ara ens ocupa. En definitiva, hem de veure que la immigració és un indicador de la força de l’economia d’un poble –i d’un país– més que no el contrari. Per això la diversitat facilita la identificació de tots els que arriben en l’única cosa que tenen en comú: la societat on han anat a treballar i construir una nova vida. ❦


Part de la biblioteca del històric socialista Màrius Brotons arriba a Banyeres de Mariola després de ser rebutjada per Alcoi Part de la biblioteca personal de Màrius Brotons Jordà –integrada per uns 3.000 volums– està dipositada a Banyeres de Mariola ja que el seu ajuntament ha assumit la recepció després que resultaren infructuoses les gestions efectuades pel historiador Àngel Beneito –en representació de la família Brotons– perquè es quedara tot el llegat a Alcoi, integrat per la seua biblioteca i el seu arxiu personal. El seu fill Orestes va manifestar que, després de morir Màrius Brotons Jordà el 10 de juny de 1995, ni sota el govern municipal del PSOE ni de l’actual govern del PP es va acceptar la donació de la biblioteca. Àngel Beneito va explicar que «la regidora de Cultura d’Alcoi, Trini Miró, va delegar la decisió en el tècnic, i aquest em va manifestar que seria un problema perquè no hi havia lloc». Els llibres de Brotons també van ser oferits a la Politècnica d’Alcoi, però aquesta entitat també els va rebutjar. Quan Beneito es trobava a Banyeres catalogant l’Arxiu del Reg, va plantejar a l’ajuntament banyerí la possibilitat que el llegat quedara a la seua biblioteca i el consistori va acceptar. «Després de tants anys de decepcions, ens va sorprendre que a Banyeres digueren que sí el primer dia; gairebé no ens ho

crèiem», va manifestar Orestes Brotons. Després de la polèmica generada a Alcoi, Trini Miró ha volgut aplacar les crítiques que li venien de tot arreu amb una solució d’última hora: la recepció de l’arxiu personal de Brotons a l’Arxiu Municipal d’Alcoi així com el dipòsit al Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó dels llibres que versen sobre aquesta disciplina. Amb aquesta solució de compromís Alcoi ha rectificat i s’ha quedat amb el material més valuós i els llibres de tema alcoià mentres que Banyeres acull la resta dels llibres genèrics. En la documentació que rebujava Alcoi en un principi i que després de la polèmica accepta, figuren diversos centenars de cartes amb les firmes, entre d’altres, de Pablo Castellà, Dionisio Ridruejo, Harold Wilson o Fraga Iribarne. També hi ha documentació relacionada amb el consell de guerra incoat a Brotons, el seguiment de la famosa foto de la Guerra Civil de Capa i una sèrie sobre la refundació del PSOE d’Alcoi, com també la correspondència que mantenia amb Antonio Molina o Enrique Múgica. L’última decissió de la família ha estat remetre una còpia d’aquest material a la Fundació Pablo Iglesias. ❦


Creada la plataforma Salvem la Torre de Beneixama Davant la imminent construcció d’un bloc de pisos al voltant de la torre d’origen medieval (segons les darreres investigacions arqueológiques, cristiana i no musulmana), un grup de ciutadans i associacions s’ha mobilitzat per evitar el que suposaria la pràctica desaparició visual de la torre, a tan sols quatre metres de l’edifici. La plataforma que s’ha creat demana a l’Ajuntament de Beneixama que no permeta cap tipus d’habitatge a la part davantera de la torre, que s’indemnitze convenientment els propietaris dels terrenys, que es construïsca una plaça i que es restaure la torre per tal de crear un espai urbà per a ús i gaudi de tot el poble i recuperar alhora el vestigi més antic conservat de Beneixama. ❦

Es revisa el funcionament de la residència de persones majors de Bocairent S’ha creat una nova comissió per a estudiar el funcionament actual de la residència de persones majors de Bocairent i realitzar les millores necessàries. Els membres de la comissió creuen que actualment hi ha instal·lacions inadequades, una quantitat escassa de personal i poc abastiment de materials bàsics. La comissió ha començat la seua tasca revisant els estatuts vigents del patronat de la residència, el conveni amb la congregació religiosa que la gestiona, i les relacions de personal i religioses que hi treballen. A més farà un estudi exhaustiu dels ingressos i les despeses, com també del compliment del pressupost i de les necessitats dels residents. ❦

Propostes desestimades de l’oposició de Bocairent El grup municipal del Bloc va presentar, a finals del mes de juliol, una proposta per a la millora del barri medieval de Bocairent. El Bloc va dir que està preocupat per l’estat ruïnós en què es troba i que ho volen «pel bé i la seguretat dels veïns de Bocairent i de la imatge del poble com a vila turística i d’interès historico-artístic». La proposta, que ha estat desestimada, contempla la intenció de declarar en estat de ruïna aquells edificis que comporten un perill imminent, per a protegir la seguretat de les persones. Els tres grups de l’oposició també proposaven que en la rotonda de l’Home de la Manta s’instal·le un semàfor per a regular el trànsit, a més de col·locar als dos costats un polsador per a detindre els vehicles quan ho necessitaren els vianants. Segons l’oposició, és ben sabut per tots els bocairentins el perill que existeix en l’accés a l’àrea esportiva i altres zones recreatives on està ubicada la piscina municipal. El perill s’incrementa a l’estiu quan els xiquets i xiquetes que van diàriament a prendre el bany han de creuar una carretera comarcal plena de trànsit sense tindre les mesures de seguretat necessàries. També sol·licitaren presència policial en les hores de màxima afluència. El govern municipal, que no va aprovar la primera proposta, va assegurar que la sol·licitud presentada no era la solució. El govern pensa controlar només el pas dels vianants incrementant-hi la presència de la Policia Local i de Guardia Civil. ❦


Timonet reconfortant per a Jordi Albero i tots els que han fet possible el llibre Rutes i excursions pels voltants de Banyeres de Mariola. Com diu el pròleg: «no es pot estimar allò que no es coneix».

Argelaga a la central nuclear de Cofrents per haver estat expedientada pel Consell de Seguretat Nuclear. El motiu de la sanció ha estat les cinc parades no programades que ha fet.

Un centenar de persones celebra el 5é aniversari de Barcella El darrer dissabte 1 de juny es va commemorar el 5é aniversari de la revista Barcella a la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, amb la celebració d’una taula redona en què van participar destacats periodistes de l’Alcoià i de la Vall d’Albaida com Esther Vizcarra de Ciudad de Alcoy; Joan Micó, director del Crònica d’Ontinyent; Ernest Maiques, director de Ràdio Olleria; Josep Almiñana, editor del diari electrònic Vilaweb d’Ontinyent; Josep-Vicent Ferre, col·laborador de Barcella, i Tona Català, antiga col·laboradora de Ràdio Nou que

Dues publicacions a la Mariola: L’Esca a Beneixama i Trames a Bocairent Des de fa uns mesos, s’edita a Beneixama la revista literària en català L’Esca. Opuscle mensual independent molt a prop del segle passat on es combina creació literària i plàstica. En vuit pàgines, diferents col·laboradors de tot arreu dels Països Catalans escriuen i dibuixen al voltant d’un tema proposat. La revista fa el número 69 i aquest ha estat el tema d’agost. S’editava des de fa quatre anys a Arbúcies, a la comarca catalana de la Selva, i ara ix al carrer al País Valencià perquè els seus animadors principals –Carles Blay i Cristina Martínez– hi són ara a Beneixama. La revista es financia amb una fila zero de col·laboradors i es distribueix per tot arreu del territori

va presentar i moderar el col·loqui. Els membres de la tertúlia, que abordaren els problemes de la premsa local i comarcal, van ressaltar la importància d’aquesta mena de premsa més acostada als ciutadans de poblacions mitjanes i menudes, com també les dificultats que han de superar els mitjans de comunicació escrita independents per eixir periòdicament al quiosc quan es fan sense cobrar. A l’acte van actuar sis músics que van interpretar, entre d’altres, El cant de l’enyor de Lluís Llach i versos musicats de Joan Timoneda. ❦ catalanoparlant. Els editors de la revista faciliten una adreça per a contactar amb L’Esca: carrer Sant Josep, 9 de Beneixama (Tasca La Rata Cellarda) o bé: escaedicions@eresmas.com D’altra banda, el passat 20 de juny es va donar a conéixer la nova revista Trames a Bocairent. La presentació del primer número va estar a càrrec del regidor de Turisme José Luis Pascual, dos components de la revista i Josep-Vicent Ferre i Domínguez que va conduir l’acte. Es tracta d’un anuari d’informació local, que consta de cinc apartats: Entrevista, Investigació, Assaig, Contes i Ressenyes. Els editors volen compondre la història de Bocairent ateses les diverses vessants de qualsevol aspecte polític, social, econòmic, històric, cultural, religiós, etc. El consell editorial convida a participar en aquesta revista a totes les persones interessades. ❦

Timonet a la Direcció General de Patrimoni Artístic per aprovar el projecte de consolidació del castell de Barxell.

Argelaga caduca als responsables de publicar les comunicacions del simposi Banyeres davant del III Mil·lenni. Ja són tres els anys de retard. Un timonet per al Consell Municipal de Cultura de Banyeres per organitzar la I Festa de la Diversitat.

Argelaga a la nova empresa responsable d’escombrar els poquets arbres urbans que queden a Banyeres. Han tallat tant les branques que quasi la meitat dels arbres han mort.

Timonet a l’Ateneu Cultural El Panical per denunciar amb l’organització del festival Moniàtic l’empantanament cultural que viu la ciutat d’Alcoi.

Argelaga fosca per l’absència de llum al carrer Sant Jordi de Banyeres durant la processó del 75 aniversari de la proclamació canònica del sant. Molt ajustat estarà el pressupost de festes per a fer a les fosques aquest acte.


Xarrades la Fresca 2002

El PP col·loca Vizcaíno Casas al Consell de Cultura amb el vistiplau del PSPV Després de vetar persones com el bisbe alcoià Rafael Sanus –mal vist per l’arquebisbe de València Agustín García Gasco– i la compositora Matilde Salvador, el PP va fer que el PSPV acceptara l’autoproclamat feixista Fernando Vizcaíno Casas per a formar part del Consell Valencià de Cultura. Fernando Vizcaíno Casas viu a Madrid, té 76 anys, és advocat, periodista i escriptor de llibres com ¡Viva Franco! (con perdón) o Las autonosuyas. Ha estat un dels escriptors preferits pels sectors més involucionistes espanyols. El líder d’EU, Joan Ribó, va manifestar que el PP «ha abandonat la seua careta de centre per ensenyar la seua veritable cara: la de la dreta de sempre que representa Vizcaíno Casas». ❦

L’albaidí Abel Soler va desmentir amb la seua xarrada alguns dels mites dels moros a Bocairent. A la xarrada Bocairent islàmic: el perquè d’una roca habitada, Soler va explicar que el Bekirent islàmic mai no va existir: aquest nom ha estat producte d’una dolenta traducció feta a finals del segle XVIII. Les conegudes Covetes dels Moros tenen per a Soler un origen àrab evident que, «podrien tractar-se d’una mena de graners que utilitzaven els berbers a Bocairent». Tres conferències més van completar el programa d’enguany. El mestre alfafarenc Josep Vañó i Tudela, escriptor i autor de llibres de text va xarrar sobre Històries curioses a la fresca. Vicent Ferrandis i Mas va fer la seua xarrada sobre la Indumentària tradicional de Bocairent. L’investigador i coleccionista ha treballat als arxius del País Valencià, Múrcia i Castella-La Mancha. El doctor en Geografia i escriptor Paco Tortosa va tancar les xarrades amb El futur turístic de Bocairent en el marc del desenvolupament sostenible. ❦

Nou camió de bombers per a Bocairent Gala dels Premis Euterpe a València El Palau de Congressos de València va acollir el lliurament de Premis Euterpe de la Música. L’acte el va organitzar la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Entre els més de trenta guardonats va estar el músic de 101 anys de la Societat Musical de Banyeres José María Ferre Ferre amb el Premi «Tota una vida dedicada a la música». ❦

La Diputació de València ha posat al servei de Bocairent un camió de bombers valorat en més de 144.000 € i que estarà a disposició del components de la brigada forestal d’aquesta localitat. El vehicle, dotat de tecnologia capdavantera, està proveït d’una cisterna de 3.500 litres de capacitat i diverses entrades d’aigua per a connectar-se a les boques de rec urbanes. Per a fer front a qualsevol imprevist, dos del membres de la brigada rebran la formació adequada per a el correcte funcionament del vehicle. ❦

[…] El primogènit de Manuel Broseta […] s’ha convertit en el julivert dels cuiners conservadors valentins: està en tots els guisats. Així de sobte i de memòria no sabria precisar-los en quants embolics oficials o paraoficials està ficat el xicot, però segur que entre els que va heretar de papà i els què li ha procurat Zaplana depassen la dotzena. Tot això sense comptar l’altra dotzena llarga de societats als consells d’administració de les quals va accedir per la via ràpida, ja que no era un primer espasa del fòrum, precisament, quan es va quedar orfe. I hui dia posseeix un dels bufets més pròspers del Cap i Casal i és conseller o administrador únic d’altres diverses societats. Una de les empresàries político-militars que més ha fet en pro de l’entronització d’aquesta dinastia al Regne de València renyia ahir un respectable catedràtic per haver-se permès opinar en un claustre que amb una placa ja s’honorava de manera més que suficient l’obra del polític i lletrat assassinat. Aquests insensats tenen ganes d’estirar de la llengua als qui estem suportant elegantment la canonització del pare i l’exaltació del fill. Perquè delegar l’orgull de parlar en representació de les famílies dels diputats morts als actes de commemoració del XX aniversari de l’Estatut en el fill d’un dels ucederos que més va bregar perquè la CV no accedís a una autonomia plena són ganes de provocar […]. ❦


Quan la prestigiosa revista Europe dedicà el número de desembre de 1967 a la Literatura Catalana, per tal de proporcionar-ne una aproximació panoràmica i crítica als intel·lectuals francesos, només hi foren incorporats un poeta i un prosista valencians: Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster, a més de l’article que Pere Verdaguer hi dedicà a Raimon. De fet, Fuster hi apareix com a l’únic representant de l’assaig català, amb un passatge del llibre Diccionari per a ociosos, seleccionat per Jordi Pere Cerdà, que fou l’encarregat de l’edició d’aquest exemplar monogràfic d’Europe. Fuster era, doncs, el representant per antonomasia del pensament assagístic català, no només en temes relatius a la qüestió nacional, però sobretot en aquests temes. Així ho destacava, al mateix número d’Europe, Enric Sió, en ocupar-s’hi de «La pensée catalane d’après la guerre», on diu, de Fuster, que «adopta criteris d’investigació rigurosos, de caire històric i socioeconòmic, i simbolitza, en el terreny de l’assaig polític, la rectificació de l’actitud estrictament resistencialista per tal d’aconseguir un constructivisme, que podríem anomenar militant, perfectament adequat a la situació actual». Efectivament, Joan Fuster va inflexionar la trajectòria del nacionalisme català, des del resistencialisme enfront de la derrota vers l’acció positiva de futur, des del regionalisme estricte del Principat o del País Valencià vers l’afirmació sobirana d’una nació catalana completa, provisionalment anomenada «Països Catalans». Aquesta va ser la principal aportació teòrica de Joan Fuster i aquest seu magisteri es va estendre com una taca d’oli per tota la nació, de tal manera que, a les acaballes del franquisme (si és que s’ha acabat, que jo tinc els meus dubtes), cap a la meitat de la dècada dels setanta, els intel·lectuals i polítics que eren més reticents als

«Països Catalans» eren els qui els acceptaven sols com a unitat de llengua i cultura. Tanmateix, la contraofensiva espanyola va ser duríssima, amb bombes i tot, i encara continua. Tornem, però, als anys cinquanta i seixanta, quan Fuster va crear el seu corpus doctrinal (recordem que el llibre Nosaltres els valencians és de 1962) i quan aquest corpus s’estén a molts sectors socials, especialment entre el jovent. Joan Fuster, com a bon intel·lectual compromès, no només escrivia per a iniciats en revistes d’alta cultura, més o menys pròpies dels àmbits acadèmics, sinó que incidia en la quotidianeïtat de la lluita al carrer, per tal de fer arribar el seu missatge a la gent menys lletraferida. Així, per exemple, d’una banda exposava el seu ideari en revistes de distribució restringida (deguda, sovint, a les circumstàncies polítiques de l’època), com ara a La Nostra Revista (Mèxic, 1946-1954), i d’altra banda escrivia fulls solts, veritables pamflets d’agitació, com ara la Crida de l’Aplec de la Joventut del País Valencià, que hauria d’haver-se celebrat a Bocairent, el 27 d’octubre de 1963, si no ha hagués impedit la Guàrdia Civil, que va ocupar militarment tots els accessos a la població. Al número de juny de 1950 de La Nostra Revista, Joan Fuster publicava l’article «València en la integració de Catalunya», on deia, entre altres coses: «Perllongar el desinterès del catalanisme per València equivaldria a convertir en irreparable una desgràcia essencial –i no escric «essencial» per amena afició a l’adjectiu. Si els intents que hi fem els escassos catalanistes valencians no troben al Principat més que un ressò platònic, de cortesa simpatia, la reintegració nacional de Catalunya seguirà frustrada, seguirà frustrant-se cada dia. Sense remei. I tinguem en compte que no es tracta únicament de la pèrdua material, tremenda, d’un


territori i d’uns milers de connacionals que es desnacionalitzen. Hi ha, a més, en perill, quelcom que afecta al Cos místic de la Pàtria: una fina tradició, una deu de possibilitats, el matís jocund i elegant de la cultura catalana» No cal dir que aquestes paraules de Fuster, que en això coincidia amb el punt de vista d’alguns exiliats catalans que analitzaven les causes de la derrota, han tingut molt de ressò al Principat o Catalunya central, on, malgrat el regionalisme

que no hi ha una altra eixida. O bé els valencians recobrem el domini i l’estímul de les nostres energies col·lectives, o cada dia quedarem més diluïts i més enfangats en la despersonalització i en el provincianisme. És una qüestió de vida o mort: de vida o mort, precisament, «com a poble». I el poble que som ha de triar. Nosaltres ja hem triat: ni volem ni podem resignar-nos a l’abúlia servil, a la traïció, a les renúncies oprobioses (...) I aquesta és la missió que hem assumit: la

oficialment imperant, hi ha amplis sectors populars que tenen al cap la nació completa i que hi adeqüen les seues actuacions. D’altra banda, a les paraules finals, obviant el to irònic d’allò del «cos místic de la pàtria», inclou una de les observacions de més profunditat que es puguen fer sobre la realitat nacional catalana, ja que aquesta quedaria definitivament mancada sense l’aportació valenciana: «una fina tradició, una deu de possibilitats, el matís jocund i elegant de la cultura catalana» I és que Catalunya queda coixa sense València... De la Crida a l’Aplec de Bocairent, publicada per Xavier Ferré al seu llibre Abans i després de «Nosaltres els valencians», Curial, 2001, pàgs. 303-4, reproduirem aquest paràgrafs: «Enguany ens trobarem a Bocairent. I la convocatòria, no cal dir-ho, té el mateix sentit i la mateixa ansietat de sempre: una afirmació de fe en el nostre poble. (...) sabem

de tornar-li la consciència, la seua consciència, de ser «poble». Que en tornar-li la consciència li tornarem també la bandera i l’esperança. (...) A Bocairent –com ahir a Llíria, a Alcoi, a Castelló de la Plana— reiterarem el nostre compromís comunitari de seguir treballant en aquesta direcció. (...) El futur, la llibertat i la justícia són els nostres aliats. Us esperem a Bocairent» Sembla que l’expedient governatiu per a la prohibió de l’Aplec va començar, precisament, amb la denúncia de la Crida feta per Joan Fuster. Tanmateix, als voltants de la Mariola encara es recorda aquell desplegament opressiu que va fer la Guàrdia Civil contra un aplec valencianista, on havia de cantar Raimon, en una de les seues primeres actuacions públiques. L’Aplec no es va poder realitzar, però la veu clara i catalana de Fuster va continuar estenent-se.❦ Josep Guia és professor de la UV.

Manta a cuadros. Música festera composta per als Moros Vells de Banyeres de Mariola. Volum I. Enregistrat per la Societat Musical de Banyeres el 9 de març de 2002 i promoguda pels Moros Vells de Banyeres, arreplega les peces de música festera que, a poc a poc, s’han anat creant per a la filà dels Moros Vells o aquelles significatives com Flores españolas de Guzmán Cárcel, pasdoble amb el qual els moros vells desfilen quasi sempre a la diana. Cronològicament la peça més antiga arreplegada correspon al Ball Moro, dansa de finals del segle XIX ja que de l’antiga es va perdre la música i la coreografia. En 1949, el mestre Garrigues va compondre a petició d’un grup de moros vells el pasdoble De la Font Bona a la plaça. Les altres composicions són molt més recents i ens demostren com, a Banyeres de Mariola, ha crescut l’interés per la creació d’un patrimoni propi de música festera. La primera d’elles està composta per un banyerí, Benjamín Francés Luna. Es tracta d’una marxa mora anomenada Octavi el Boticari creada per a la capitania d’Octavi Calatayud l’any 1990. Als Moros Vells, marxa mora regalada a la filà per les capitanes de l’any 1995 que va estar composada pel músic d’Altea J. F. Ripoll Martins. L’any 1997 s’estrena una nova marxa mora, José Jorge, del bocairentí Miguel Aparicio dedicada al seu nét. Ramón García i Soler, important compositor de la nova fornada que està deixant una empremta important en el món musical de la festa, va ser l’encarregat de fer-li una marxa mora a Jorge Mataix amb motiu del XXV aniversari de la Societat Musical de Banyeres, en homenatge de la banda al seu primer president. El mateix autor composarà per a la capitania de l’any 2000 la marxa mora Lídia. Finalment l’última peça enregistrada és Serrella, marxa mora del compositor de la Font de la Figuera Luís Pedrón Francés. Una lloable decisió de la filà dels Moros Vells per enriquir el patrimoni musical i fester que desitgem tinga continuïtat amb la resta de filaes de la festa de moros i cristians.❦


José María Ferre va nàixer a Banyeres de Mariola el febrer de 1901. Té tres filles, nou néts i onze besnéts. Amb una memòria privilegiada ha viscut les dues guerres mundials i els canvis espectaculars que s’han produït en les comunicacions, el territori i les relacions humanes. Recentment ha rebut el Premi Euterpe a tota una vida dedicada a la música amateur. Amb 101 anys fa memòria del segle XX a Barcella. —Tota una vida dedicada a la música amateur. ¿Què comporta per a vosté el Premi Euterpe que ha rebut? La Societat Musical de Banyeres em va proposar per al premi. Estic molt content perquè és un reconeixement per ambdues parts. La banda ha estat per mi i jo he estat per la banda. Sempre havia somiat que la banda arribara al nivell de qualitat que té ara. Amb la constància dels músics ho han aconseguit. —Parlem del passat. Els conflictes amb el Marroc sembla que vénen de lluny. Vosté va anar a combatre en 1923. ¿Com li va anar? Jo vaig tindre sort. Contínuament hi havien sublevacions al Protectorat i quan es va rebel·lar Abd el-Krim ens van mobilitzar als dels quarters de Xàtiva i Alcoi. En la segona línia de foc vaig agafar el paludisme i em van hospitalitzar a Melilla. El meu batalló va entrar en combat prop de Ceuta on van morir molts dels meus companys. —¿Gent de la comarca? Si. Van morir coneguts meus d’Alcoi, un de Beneixama, un altre d’Agres… —Ara estem rebent una segona immigració d’importància. ¿Era la gent d’ací la que emigrava al començament del segle XX? Jo conec això. La meua dona Piedad i jo vam haver de deixar Banyeres i anar

a viure a Aielo de Malferit. Piedad feia gorres a casa però hi havia poques comandes, així que vam decidir anar a Aielo per a vore si allí hi havia més treball. Com que jo era espardenyer, vaig entrar a treballar a un taller. Piedad va fer una bona clientela i no tenia prou mans per a fer tantes gorres. Fins i tot vam emplear una xica perquè l’ajudara. Jo repartia les gorres per l’Olleria, Alfarrasí i tota la zona de Benigànim. Amb els anys, va canviar la moda i, a poc a poc, la gent va deixar de cobrir-se el cap. Vam haver de tornar perquè la faena s’havia acabat a Aielo i a Banyeres tenia una caseta dels meus pares on no pagava lloguer. —Una altra cosa per la qual vosté és conegut a Banyeres és pel seu treball d’assessorar en qüestions del cadastre com les fites i els propietaris… Ho he fet molts anys però ara les coses estan molt embolicades. A l’última revisió que han fet del cadastre no hi ha hagut precaució i ha faltat peritatge. Han adjudicat molta terra a algú sense ser d’ell i, en altres casos, han desaparegut bancals als nous documents o han equivocat el nom del propietari. Per a fer estes coses és necessari treballar amb gent que sàpia del terreny per a no fer passos en fals. —¿Encara assesora als 101 anys? Sí. No m’ho prenc com una obligació, ho faig per ser fill del poble. La setmana passada vaig resoldre el cas d’un bancal que ningú trobava. —Vosté que coneix bé el territori haurà vist una transformació notable al llarg del segle XX… Ara hi ha menys aigua perquè s’han fet pous, no sé si amb la llei o sense ella. On més ho he notat és als aiguamolls que hi havia com el de la Solaneta, l’Horta la Bassa o la Marjal. ❦


M’agrada fullejar tots els dies diversos periòdics. La majoria de les vegades, quan llig els titulars tinc una sensació estranya: totes les notícies que circulen davant meu em proporcionen una imatge irreal. El nostre món no pot ser tan inhumà, no és possible que tot el que va succeir el dia anterior siga tan horrible. És molt trist que el que ens puga atraure d’una primera pàgina siguen només les notícies dolentes: accidents, catàstrofes, etc. Hi ha algunes vegades que –¿per què no més sovint?– llegim titulars que ens alegren. Sense saber el perquè, hi ha gent que es dedica a enriquir la nostra vida, gent que des del seu treball pensa que la cultura és un bé important i necessari, que treballar per a la seua comunitat suposa un compromís i una obligació molt importants amb la gent que, potser, no vam saber valorar, però que ens alegra reconèixer els seus mèrits, la seua vàlua i la seua dedicació.

El que he exposat ve al cas per una notícia que en els últims dies va meréixer titulars a la premsa. La biblioteca que durant la seua vida va reunir una de les persones que des de la clandestinitat més va treballar i va col·laborar perquè poguérem gaudir de moltes de les llibertats i realitats que hui tenim i que hagueren estat impensables sense persones com ell, és a Banyeres. No és una promesa, és una gran realitat. Independentment de la seua labor callada i constant, de la seua lluita contra allò fàcil, contra allò còmode i allò convenient socialment, Màrius Brotons va ser capaç de percebre que existia una altra realitat, que existien coses més importants que els diners fàcils i l’ésser complaent. Per desgràcia, el seu poble mai no sabrà reconéixer tot el que ell va voler impulsar i proposar. Va menysprear el seu llegat i, amb ell, la seua aportació cultural. Potser siguen casualitats, potser inquietuds o potser bon olfacte, però hi ha una cosa que és indiscutible: el nostre poble podrà gaudir d’una de les biblioteques més importants que puguen existir en el nostre entorn. ¿Quin serà el cost? L’obstinació i la il·lusió d’unes persones que treballen, i que desitge que seguisquen treballant durant molts temps per la cultura del nostre poble. És possible que no haja sabut transmetre els sentiments que aquesta notícia m’ha produït, però considere que estem obligats a intentar col·laborar, des de les nostres inquietuds, en el desenvolupament de la nostra cultura. Cadascún, des de la nostra concepció vital, però sempre mirant cap a endavant, haurem d’estar agraïts a la gent que, gairebé des de l’anonimat, treballa per nosaltres. Gràcies. ❦

Les lectures atentes d’estiu em fan reflexionar i comprendre que les idees arreplegades no poden quedar a la paperera. Les bones idees cal difondre-les perquè algú més puga gaudir d’eixa sensació d’aleshores. És l’avantatge del llenguatge escrit, que desprès de llegit es pot reelaborar, donant-li tota classe de matisos i suggeriments personals. Poden obrir un debat col·lectiu sobre determinades matèries que, d’una u altra manera, afecten l’ésser i la seua convivència. El tema en qüestió que plantege, és ample i profund, donat que ens situa en la «malaltia moral del capitalisme», com a conseqüència de totes les fallides empresarials americanes i la seua repercussió en totes les economies mundials, principalment a la borsa. L’anomenat capitalisme social ha fracassat. Milions de persones que tenien confiats els seus estalvis en aquest sistema financer estan en la completa ruïna. Es feia creure que sols es podia guanyar oblidant la llei de Newton que tot el que puja baixa i no al contrari. La falta de confiança en el sistema es fa palesa en aquest moment. Des de principi dels anys noranta, amb la caiguda del socialisme real i la unipolaritat del món s’entra en un túnel on no es veu la llum d’eixida. El món financer, ha substituït els pilars bàsics del sistema productiu i industrial. L’ètica del capitalisme, dels seus filòsofs i fundadors Adam Smith, Benjamin Franklin, Max Weber, etc., està qüestionant-se, així ho fan alguns estudiosos francesos com ara Luc Boltansky i Eve Chiapello, quan afirmen que «mentres el capitalisme prospera, la societat es degrada. El creixement dels beneficis es paral·lel a l’exclusió». Voler atribuir a la comptabilitat caràcter de ciència a meitat dels anys noranta i introduir el concepte de «comptabilitat creativa» per al sector públic, va significar per al sector privat, sempre més dinàmic, el punt d’arranc de les noves estratègies empresarials. Serà el desembre del 2001, quant la multinacional texana de l’energia, l’empresa Enron, paradigma de la desregulació i exemple dels beneficis ben administrats, feia fallida. Per primera vegada es demostra que el capitalisme portat amb cobdícia paga el seu preu. És l’hora de la constatació de l’ocultació i la destrucció de la informació, la pèrdua del valor de les accions, l’atur dels treballadors i la creació de milers de societats instrumentals per a traure partides dels balanços de les comptabilitats i la implicació directa del poder polític al més alt nivell. D’Enron a WorldCom, passant per Andersen, tots els dies, estan saltant noves empreses per l’efecte de la «comptabilitat creativa». A Espanya el cas Banesto amb Mario Conde al cap. ¿Quantes vegades hem escoltat la frase «s’ha de governar un país com una empresa»? Amb Bush la paral·lela entre poder polític i poder empresarial ens demostra que una administració reblida d’empresaris fa l’Administració republicana sospitosa de convivència empresarial, fent aigua per tots els costats. Fa pocs anys la pràctica comptable als Estats Units era un exemple a seguir. «La falsificació i el frau destrueixen el capitalisme i la llibertat del mercat i, a llarg termini, els fonaments de la nostra societat». Això ho diu el president de la Reserva Federal Alan Greenspan. Aquestes reflexions ens han de conduir a expressar-nos en llibertat, per tal que cada vegada existesca una llibertat més real i no tant formal adscrita a la lletra de la Constitució. Exercim-la, que no ens la donen. Manifestem-nos expressant tot el que vulguem i com vulguem. Sens dubte, serem més feliços. ❦


Una de les festivitats que va en augment potser siga el Corpus de la ciutat de València després de passar per una etapa en la qual semblava que podia, fins i tot, desaparéixer. Però vegem quina és la seua història. La celebració del Corpus, venia fent-se el Dijous Sant i fou el Papa Urbà VI amb la butla Transiturus de hoc mundo, redactada en part per Sant Tomàs d’Aquino, qui institucionalitzà la festivitat el dijous següent a la vuitava de Pentecostes, allà per l’any 1248. Els precedents de la devoció popular a l’Eucaristia al nostre país estan arrelats al segle XIV. Enumerarem els més coneguts, sense descriure’ls per motius d’espai: 1) El miracle dels peixets d’Alboraia. 2) La batalla de Llutxent i els corporals de Daroca. 3) La custòdia en la bandera del Gremi dels Blanquers (adobadors de pell). Tots aquests miracles i successos feren que la devoció a l’eucaristia anara en augment, i l’any 1355, sent bisbe de València Hug de Fenollet (que havia estat bisbe de Vic, on es celebrava el Corpus des de l’any 1318), és quan es pogué celebrar a València la primera processó. El Consell de la ciutat se’n féu càrrec i en la crida municipal de dit any, institucionalitza i ordena «una processó general i solemne en el dia de la festa del Corpus en el qual vagen tots els clergues i religiosos i totes les gents de la ciutat amb les creus de les seues parròquies.» A més a més, «en honor i reverència a nostre senyor Déu Jesucrist mana empaliar i enramar les façanes i netejar tots els carrers» i estableix l’itinerari amb tota mena de detalls. També caldria remarcar que l’envelat de la plaça de la Mare de Déu es fa des de l’any 1426 i que, abans, des de 1423, s’envelaven alguns carrers per tal de protegir el públic de la rigorositat del sol. L’origen de les Roques A partir de 1400 ja eren moltíssims els elements paralitúrgics que s’havien incorporat a la processó, els figurants

Terrenal, Betlem, Sant Jeroni, Sant Jordi, Sant Vicent, Sant Sebastià, lo Davallament de la Creu, lo Juí, lo Tedeum, la Cena, los Sants Pares. Les festes del Corpus

dels quals eren obsequiats per l’Ajuntament amb un suculent dinar. Aquests entremesos, anomenats també misteris, són representacions amb figures animades i inanimades d’un tema bíblic o fet històric que pot comptar amb

elements de decoració, música, dansa, amb acció dramàtica i, de vegades, text. A València es té notícia que era costum d’organitzar-ne en les visites oficials de prínceps i monarques. Amb motiu de la visita de Ferran d’Antequera, monarca proclamat al Compromís de Casp, es construïren uns carros de tracció animal o roques per tal de representar els entremesos damunt de la seua plataforma. Aquestes roques foren incorporades a la processó del Corpus el mateix 1414. El municipi construí uns anys més tard (1435) la Casa de les Roques, a la vora de les Torres de Serrans, per a custodiar-les. Al segle XVI es representaven onze misteris damunt les roques: Paradís

Amb les alteracions pròpies dels esdeveniments polítics, socials i econòmics, les festes del Corpus han consistit bàsicament en els següents actes: 1) Correguda de bous braus pels carrers de la ciutat la vespra del Corpus. Aquesta es va prohibir l’any 1691. 2) Trasllat de les Roques des de la seua casa a la plaça de la Mare de Déu, on són arrenglerades amb els gegants a la dreta de la porta dels Apòstols. Hui dia es fa el divendres, la vespra abans del diumenge del Corpus). 3) La Cavalcada. La vigília pel matí recorria els carrers de la ciutat una cavalcada, convidant tots els ciutadans a participar en la festa. Hui dia es fa el mateix diumenge, a les 12 del migdia, i està formada per: a) La banderola de la ciutat. b) Clarins i timbals. c) Els Nanos. Són tres parelles que ballen al so del tabal i la dolçaina. d) El capellà de les Roques (a cavall). e) Dansetes acompanyades per dolçaines i tabalets: la Moma, la Magrana, els Cavallets, els Arquets, els Pastorets, els Llauradors, els Turcs. Després ixen elements que han quedat dels entremesos que es representaven al llarg del temps: f) La Serp. g) La Mare de Déu de la Burreta. h) Sant Cristòfol. i) Els Tres Reis d’Orient. j) Per últim, la comparsa de la Degolla, que procedeix del Misteri del Rei Herodes. Són homes vestits amb tela de sac que van proveïts amb carxots per a fustigar al públic. La processó del Corpus La processó del Corpus començà a fer-se per la vesprada a partir de 1506 i, com que era molt llarga, acabava de nit.


El dia 10 del passat mes de juny commemoràvem el centenari de la mort de Jacint Verdaguer, l’escriptor del segle XIX que contribuí decisivament a llegar-nos una llengua literària viva i mal·leable per al futur. Així, nosaltres ara som hereus de la seua poesia èpica, lírica, religiosa, amorosa, civil i patriòtica, com també de la seua prosa poètica, narrativa, de viatges i periodística. Però, ¿què en sabem, de la vida i de l’obra de Verdaguer cent anys després? Jacint Verdaguer i Santaló va nàixer a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845, en una família pagesa, modesta però relativament il·lustrada. Als deu anys ingressà per voluntat de la mare al Seminari de Vic, on començà a manifestar el seu interés per les lletres. Del 1863 al 1871 va residir a can Tona, una masia situada entre Vic i Folgueroles on va escriure les sues primeres obres literàries. El mes de maig de 1865, Verdaguer va obtenir un accèssit i un premi als Jocs Florals per dues composicions en vers, de tema patriòtic. Aquestes distincions li van procurar molts contactes personals amb les figures més destacades dels Jocs i del moviment de la Renaixença. Les relacions amb personatges com Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, entre altres, guiaran els començaments literaris del prometedor Verdaguer. El 1871 començà a exercir com vicari a la parròquia de Vinyoles d’Oris on escrigué diversos versos de temàtica colombina i mitològica. Però, el 1873 afectat de fortes cefalàlgies ingressa com a capellà dels vaixells de la Companyia Transatlàntica d’Antoni López, futur marqués de Comillas, per tal de recobrar la salut. Passà dos anys fent els trajecte entre Espanya i Cuba. Al cap d’un temps, els nombrosos viatges transoceànics el sanaren, i l’ajudaren a contemplar la mar en tota la seua immensitat poètica. Segurament, Verdaguer enfortit i recuperat reprengué el tema mitològiccolombí dels versos de Vinyoles, fins que el 1877 amb el poema èpic L’Atlàntida, Verdaguer guanyà el premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona i el reconeixement literari dins i fora de Barcelona. En aquest mateix any, fruit del seu èxit literari i social, entrà com a capellà de la família del marqués de Comillas, on posteriorment li serà confiat el càrrec d’almoiner. Durant més de quinze anys Verdaguer visqué al Palau de Comillas. És l’època de major estabilitat econòmica de l’escriptor en la qual tingué ocasió de conéixer diverses personalitats de l’alta societat catalana i espanyola. Durant

aquesta etapa de la seua vida Verdaguer aprofitarà per realitzar diversos viatges pel Pirineu, Europa central, el nord d’Àfrica,... dels quals deixà constància literària amb Excursions i viatges (1887). Serà, però, amb l’edició del volum Idil·lis i cants místics (1879), composicions líriques de tema religiós i d’una gran delicadesa, i amb la del poema «A Barcelona» –del qual l’Ajuntament féu una edició de 100.000 exemplars– el que confirmaren la vàlua literària de Verdaguer per tot arreu. Més tard, el 1880, amb motiu de la celebració del mil·lenari de Monserrat, publicà Cançons de Monserrat i Llegenda de Monserrat, posteriorment unificades en el volum Monserrat. Però fou a les acaballes de 1885 quan Verdaguer publicà una altra de les seues obres fonamentals: Canigó, composició poètica de caire simbòlic i romàntic sobre els orígens cristians de Catalunya. Amb Canigó Verdaguer aconseguí transmetre les idees del catalanisme conservador naixent posades al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Canigó, amb el temps, esdevingué el seu millor poema èpic. Mesos després, de tornada de l’esperat viatge a Terra Santa, Verdaguer va experimentar una crisi espiritual que es va manifestar en un desig de purificació i d’ascesticisme. El 1889 fruit d’aquest viatge, Verdaguer publicà Dietari d’un pelegrí a Terra Santa que ha estat considerat com la seua millor obra en prosa. A partir d’aquest any la vida Verdaguer donà un tomb. El fet que Verdaguer començara a usar els diners destinats a les almoines d’una forma descontrolada i abusiva, provocà que el marqués incomodat pel canvi de conducta de Verdaguer, decidira prescindir dels seus serveis. Verdaguer endeutat amb la compra d’una finca a Vallcarca per a construir un

lloc d’oració i penitència, fou traslladat a la capital d’Osona per ordre dels bisbes Català i Morgades, amb el pretext d’una cura de repòs. En realitat, aquest trasllat va ser un acord entre els bisbes i el segon Marqués de Comillas Claudi López, a fi d’allunyar Verdaguer de Barcelona. Després d’alguns dies al palau espiscopal de Vic, el maig de 1893, Verdaguer s’instal·là al santuari marià de la Gleva (Osona), on residí durant dos anys. En aquesta conflictiva època de la seua vida, Verdaguer donà a l’estampa el poema Sant Francesc (1894) i els reculls miscel·lanis Roser de tot l’any (1893), Veus del Bon Pastor (1894), Flors del Calvari (1896) i Llibre de Consols (1896). Tots ells seran manifestos de la dramàtica situació en la qual es trobava l’escriptor. Per l’abril de 1895, contravenint a les ordres del seu bisbe, abandonà la Gleva i s’instal·là a Barcelona a casa de la vídua Duran, famíla amb la qual havia tingut relació anys abans. El bisbe afrontat per la situació i per les acusacions de Verdaguer, ordenà la suspensió a divinis acusant-lo de boig. Enfront aquestes acusacions i prohibicions, Verdaguer reaccionà publicant entre 1895 i 1897, una sèrie d’articles periodístics «en defensa pròpia» de gran impacte públic. El fet d’atacar implacablement el marqués i les autoritats eclesiàstiques adquirí una dimensió social que trascendí les fronteres de Barcelona. Durant aquests anys la situació s’agreujà dramàticament fins que a la fi de 1897, mitjançant la intervenció dels pares agustins d’El Escorial i del bisbe de Madrid, Morgades acceptà la restitució de les llicències sacerdotals a Verdaguer després que es retractara de tot el que havia dit. Adscrit amb un benefici a l’esglèsia de Betlem (la que hi ha a la Rambla) passà els darrers anys a Barcelona, fins que malalt de tuberculosi es traslladà a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el 10 de juny de 1902. Tres dies després mossén Cinto fou enterrat al cementeri de Montjuïc, enmig d’una impressionat manifestació de dol. El «cas Verdaguer» dividí en dos bàndols la societat barcelonina de l’època. Però l’obra de Verdaguer va molt més enllà de tota polèmica. Cent anys després de la seua mort podem afirmar que, amb els seus versos, Verdaguer tornà a la llengua catalana el prestigi, la perfecció i l’eficàcia perduda com a idioma de cultura. I si encara hui, parlar de la figura del mossén implica debat, el que hem de tenir clar és que la seua obra és la d’un clàssic de la literatura europea de finals de segle XIX. ❦


El terme «boig» s’ha utilitzat amb freqüència per a qualificar a aquelles persones que per les seues característiques personals, l’extravagància o la insensatesa, se n’ixen de la norma social. Des de l’Edat Mitjana i fins quasi entrat el segle XIX, els bojos es consideraven resultat del pecat i de la possessió diabòlica. Va ser gràcies als descobriments mèdics sobre les conductes anormals que demostren que una malaltia física, accident o deterioració orgànica afecten la personalitat, que van deixar de marginar-se i van començar a tractar-se com a «malalts». Actualment el terme que més els defineix és el d’esquizofrènics o psicòtics, entre altres. L’esquizofrènia comporta fonamentalment un trastorn de l’estructura i fisiologia cerebral, que repercuteix tant en els processos emocionals i psicològics del malalt (al·lucinacions, deliris...), com en la seua interacció social (pèrdua de contacte amb la realitat i aïllament). És per açò i per la seua conducta, en molts casos violenta i incomprensible, que se’ls reclou en centres psiquiàtrics. La literatura descriu aquests llocs com a «escenaris animats per éssers estrafolaris amb conductes estranyes i veus sufocants en plor», i d’alguna manera és així, tot i que no tan exagerat. Ens sorprendria vore la gent silenciosa, amb una aparença «normalitzada», educats, amb estudis universitaris, parella estable, inclús fills..., que estan allí també. ¿Què fa aquesta gent allí? La resposta vaig a donar-la amb un exemple, el cas d’un xic de 20 anys, que anomenaré Jordi. Jordi és el menor de tres germans en una família sobreprotectora i molt «normalitzada». No el deixaven arribar tard, estava estudiant electrònica i mecànica, jugava en un equip de futbol, eixia amb una xica i tenia una moto amb què li encantava eixir a passejar. __En l’institut li van oferir porros diverses vegades perquè els provara, però com no li agradava fumar, no suposà cap problema dir que no. Fins que un cap de setmana, un dels seus amics va portar unes pastilles de colors i amb formes divertides, que li les havia donat un cosí perquè les provaren; total, per una vegada, no passa res. El cas és que les pastilles que va prendre li van fer perdre la seua timidesa, es sentia molt millor i més capaç davant els amics, es va desinhibir davant les xiques, lligà amb una i es van enrotllar eixa mateixa nit. La sensació de plaer era tal, que no era conscient que un dels seus amics vomitava en el wàter, que un altre era expulsat del pub per la seua conducta agressiva i que un altre es va quedar tota la nit assegut davall d’un altaveu perquè uns nans el perseguien. Eixa nit ell era el rei i no importava la resta del món. L’endemà es sentia deprimit, el cos no reaccionava igual de bé, es cansava molt més.., però recordava els bons moments de la nit anterior i això el portà una altra vegada a les pastilles. Tot anava més o menys bé fins que la seua nóvia el va deixar perquè estava cada vegada més distant i violent, tot i que a ell no li importava massa. Es sentia deprimit pels matins i cansat durant el dia, però a la vesprada-nit era el rei i li agradava sentir-se així. El seu cos demanava la dosi necessària per a passar el dia, però la seua butxaca no li ho permetia, així que va començar

demanant diners prestats, després en va robar als germans i als pares i, finalment, va acabar traficant i incitant la resta dels seus amics i coneguts que consumiren pastilles perquè així les seues li isqueren gratis. La seua conducta era cada dia més esquiva i desconfiada, dormia poc, menjava menys i les seues respostes eren cada dia més violentes. Va començar a desconfiar de tot el món, pensava que la gent es reia d’ell, que els amics conspiraven a les seues esquenes (creia que sentia conversacions senceres sobre ell), que uns hòmens el perseguien pel carrer, i inclús va arribar a creure que sa mare volia enverinar-lo i va deixar de menjar. Tot açò sumat a la pèrdua dels amics, en no voler eixir al carrer, no voler menjar…, el portà a una situació tan angoixosa que va explotar en intent de suïcidi i internament en l’hospital per brot psicòtic amb 18 anys. Aquest internament es va repetir diverses vegades, inclús van arribar a detindre’l per robar alguna cosa; en un dels seus moments d’al·lucinació arribà a creure que era Déu i va eixir al carrer nu dient-li a la gent del mal que anaven a morir per no respectar-lo com es mereixia. A partir d’este succés, Jordi va ser reclòs en un hospital psiquiàtric on es va treballar el seu desintoxicació, que es va aconseguir, però on hui dia segueix perquè no li han pogut curar els danys físics del seu cervell, que són els que el porten a desenvolupar l’esquizofrènia i pels quals no pot conviure amb la resta de la societat d’una manera normalitzada. I allí està, entre éssers excèntrics que criden pels corredors i s’autolesionen, amb la seua contínua desconfiança, més un desordre en el pensament lògic que el porta a tindre un llenguatge incomprensible i que l’impossibilita per a una vida «normalitzada». Hui dia Jordi no pot anar sol a cap lloc, li han retirat el permís de conduir, el seu aspecte és deixat i ha perdut tots els amics que tenia. L’única esperança que li queda és trobar una medicació que substituïsca les funcions danyades del seu cervell per a poder eixir d’allí algun dia. Aquest és només un cas entre molts, i que per dur que ens resulte estan omplint els psiquiàtrics. I el pitjor no és sols el consum, sinó que l’edat cada vegada és menor, el 30% de la població entre 12 i 14 anys, segons l’Organització Mundial de la Salut, ja ha provat els porros i també les pastilles o la coca. Aquestes dades són aterridores perquè els adolescents són la població que mes perill té davant del consum ja que no són conscients dels seus efectes, ni tenen l’assertividad necessària per a dir no, i com són curiosos experimentadors, els atrau tot allò que és prohibit. El cas de Jordi podria ser qualsevol amic en què pensem ara mateix, però pensem: «en tal no arribarà a fer això, segur que no és tan greu». Sí que és greu i tot comença sense tindre importància però a la llarga pot acabar així, i no sols amb les pastilles com ja he dit, sinó amb la cocaïna, el LSD i qualsevol substància química que ens fiquem en el cos de manera antinatural. Davant de tot això, la millor solució és la prevenció. ❦


Fa un any que les escombreries de les Torres Bessones han deixat al descobert, d’una manera brutal i esgarrifadora el conflicte entre el Nord i el Sud, entre l’abundància i la misèria, entre l’Orient i l’Occident, entre el Cristianisme i l’Islam. Conéixer i explicar les causes no es justificar els esdeveniments. Sens dubte en l’origen està la injusticia, la pobresa i la violència. La pobresa ha deixat de ser un problema per a convertir-se en un escàndol. La força, el terrorisme, les guerres no són la solució dels conflictes. Només podrem eixir del cercle viciós de la injusticia, la pobresa i la violència, treballant per la justícia, rebujant la pobresa i perdonant. La pau es obra de la justicia, de la solidaritat, del diàleg, de l’empatia, de l’estima i del perdó. Es precís i necessari educar en la pau. Educar per la pau és instruir en l’estimació, és perdonar sempre, no cridar per la venjança, és descobrir les falses i cíniques legitimacions d’allò més injustificable en nom de valors tant profundament humans com la vida, la llibertat, la solidaritat, el bé comú, els drets dels pobres, la religió... Hem d’educar per a la tolerància, la integració de les diferències i la convivència pacífica i democràtica dins la pluralitat. Educar en el compromís de promoure el progrés de la participació, la cooperació i la llibertat de persones i pobles. Educar en el rebuig de tota postura ideológica, social, política, económica i religiosa que discrimina ètnies, pobles o grups socials, llengües i cultures i que contribueixen a fer de la diferència motiu d’enfrontament i font de conflictes. Educar i ensenyar que davant el valor aparent de tenir poder, prestigi, influencia, càrrecs i diners, hem de donar preferencia al valor «ser». Educar per a la pau és treballar el sentit crític començant amb els mitjans de comunicació que moltes voltes enverinen la veritat per a crear més sentiments d’odi i revenja. Ser crítics per a saber quin lloc ocupa la legalitat internacional. No es gens fácil ara que hi ha gent empenyada en un enfrontament entre Occident i Orient, entre Cristianisme i Islam. Sorprén esoltar també allò de la primera guerra del segle XXI, quan en aquests moments hi ha més de 30 conflictes armats arreu del món en els quals es segueix morint i matant milers de persones cada dia i provocant milinos i milions de desplaçats i refugiats. No hi ha límits en la fabricació i venda d’armes, inclús al teòric enemic. Cal saber que la vida de qualsevol persona té el mateix valor tant si és home, dona, xiquet o gran, afganistà, israelià, nord-americà, palestí, kurd, iraquià, sudanés, magrebí, asiàtic, eruropeu o africà. No es pot justificar tanta destrucció i sofriment de tantes persones innocents com «efectes colaterals» de la guerra contra el terrorisme internacional. Les paraules de Joan Pau II en la seua carta No hi ha pau sense justíticia, no hi ha pau sense perdó ens ho diuen ben clar. Les reunions que estan produint-se en aquests moments no són precisament les que ens diu el Papa. Estats Units ha augmentat un 14% més el seu pressupost militar, pareix que l’oncle Sam i els seus socis entenen la gobalització com a una «cocacola-globalització» i ho volen fer per camins de «justícia infinita», «pau duradora» o qualsevol altre eufemisme, però això sí, imposant la seua força, la seua voluntat i poder. El Papa ens mostrà una altra via també global en l’encontre que hi va haver el 24 de gener a Assis: «¡Mai més la violència! ¡Mai més la guerra! ¡Mai més el terrorisme! En nom de Déu, que cada religió porte a la terra justícia, pau, perdó, vida i estimació». Totes les religions que hi van acudir van fer un compromís comú: fer als altres el que tu voldries que feren amb tu. ❦

Sóc natural de Banyeres i ballador des de ja fa prou de temps. A més a més de ballar als grups del nostre poble, ja fa cinc anys que estic amb un grup de danses valencianes anomenat Centener de la Vila-Joiosa. La veritat és que gaudisc molt ballant amb ells perquè fem actuacions sovint, i hi ha un gran interès per part de totes i tots per aprendre nous balls. Comptem amb un ampli repertori i això ens aporta satisfaccions a la llarga. Vull contar-ne una de molt recent. A Galícia, els dies 19, 20, 21 i 22 de juliol, vam fer quatre actuacions inoblidables en quatre localitats diferents: Narón, Brión, Mugardos i As Pontes. Érem els següents grups: Alxibeira de Narón, Kahukura Whanui de Nova Zelanda, Eunyul Mask Dance de Corea, Cukarica de Iugoslàvia, Nuestra Señora de la Soledad de Badajoz i Centener de la Vila. El nostre repertori estava format pels següents balls: Dansà d’Alacant, Palo de Teresa de Cofrents, Carrers d’Ibi, Vetes de Sueca, Bolero de Castelló i Vell, Jota de Sella i Fandango i Jota de Banyeres. Poden imaginar-se com em sentia jo al ballar la jota i el fandango del meu poble en un esdeveniment d’aquestes característiques: tenia els pèls de punta. Estic molt satisfet de poder participar en aquests tipus d’experiències. Expresse el meu agraïment al grup Centener i a la resta

de la gent que ens va ajudar que fóra possible la nostra participació en aquest festival. Gràcies a Francisco Martínez de Banyeres que en companyia de guitarres, llaguts, violí i bandúrries d’Alacant, la Vila, la Canyada, Calp i Bocairent, formà una rondalla molt distingida. Gràcies a Jaume i Raül com a dolçainers i a Aítor com a tabaleter, components del Braçal. Doble felicitació a Marta «la cantaora» per tal i com va cantar. Tenim un autèntic tresor que ens han deixat el nostres avantpassats i desitge que mai s’acabe. I diu: «En Banyeres, naix un riu, en la font de la coveta» (va per la meua iaia Àgueda, la del Camp de l’Or, i la meua besàvia Milagro, la de la caseta les Monges.). «Entra per ací torna per allà, formarem un vuit, tot solucionat» (va pel meu amic Guillermo, l’home de Mariló). ❦


Entre les característiques de l’art dels segles XVI al XVIII cal destacar que la comarca de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla pertanyia a l’Arquebisbat de València, pel que fa a la fundació, reforma, dotació i encàrrec en general d’obres d’art, que eren ordenades o permeses per les autoritats eclesiàstiques i executades per artífexs residents a la comarca. Aquest territori constituït per viles, pobles reials i per senyorius, el mecenatge de la noblesa serà fonamental a l’hora d’incrementar i enriquir el patrimoni de les distintes localitats. Transcendent va ser la presència d’una important població morisca que, a partir de la política evangelitzadora dels Àustria, foren obligats a convertir-se, aprofitant-se en un principi de les seues mesquites com a parròquies per a posteriorment ser derruïdes, erigint-se en el seu solar temples de nova planta, manats construir sobretot per l’arquebisbe de València, el patriarca Sant Joan de Ribera, que va dur a terme una intensa política evangelitzadora sobre aquests cristians nous. L’economia valenciana en general i la dels llocs amb important població morisca, es va ressentir notablement després de l’expulsió (1609), afectant el món de l’art amb una notable disminució de la seua activitat, fins que es va recuperar en temps de Carles II. Pel que fa als segles XVII i XVIII, moment en què es desenvolupa l’estil barroc, basat en els postulats ideològics de la Contrareforma catòlica, iniciada en el Concili de Trent, hi ha dues fases ben diferenciades, una primera austera i reivindicativa i una segona exuberant i triomfal. Les terres valencianes, van ser precoces a l’hora d’assimilar i integrar el llenguatge artístic que havia nascut a Itàlia ja en el segle XV, inspirat en l’Antiguitat clàssica, però amb una indubtable personalitat, i que es coneix com a Renaixement. La nostra Comunitat es va manifestar en certa mesura a l’avantguarda de l’art nacional, sens dubte afavorit per la facilitat dels contactes que tenia amb la península veïna, on la Corona d’Aragó va deixar una profunda empremta. Prova d’això és la portada de l’església parroquial de Biar, la més primerenca manifestació renaixentista, o a Cocentaina les construccions de la parròquia de l’Assumpció de Santa Maria fundada en el segle XIII, reconstruïda en el segle XVI i reedificada a partir de 1666, i la capella del Palau, dedicada a Sant Antoni Abad, fundació dels primers senyors del lloc, els Corella. La seqüència arquitectònica de la zona continua ja en la segona meitat de la centúria amb la construcció de distints temples que acusen el que s’ha denominat com “gir cap a la desornamentació”, esglésies parroquials que conserven l’estructura tradicional gòtica, d’una sola nau amb capelles entre contraforts, volta de creueria sobre pilars d’orde toscà i capçalera poligonal o plana, com la de Castalla. Cal destacar de finals de segle, la realització de l’església parroquial d’Ibi, el convent d’Agres i les obres del Sant Sepulcre d’Alcoi entre altres construccions, com també els edificis de caràcter civil de la primitiva Casa de la Vila d’Alcoi (hui Museu d’Arqueologia Camilo Vicedo), el pont del Tossal, de la mateixa localitat, erigit en 1589. o el pantà de Tibi, autèntica joia de l’arquitectura hidràulica, el projecte del qual havia sigut realitzat per Pedro Izquierdo i aprovat en 1579. ❦

El 6 de maig del 2002 vam començar a treballar un grup de restauradors a l’ermita de Sant Antoni Abat, situada a la rodalia de Bocairent, a l’antic camí d’entrada al poble. L’equip de restauració, dirigit per l’empresa Gaia, el formem Lorena Bonillas, Regina Sanchis, Karina Valls, Alicia Pla, José L. Pascual, Santiago Aliaga, Miguel Calduch, Silvia Botella i Beatriz Hurtado. Col·laboren amb nosaltres Gonzalo Espí com ajudant i Inma Antolí que s’encarrega de la part administrativa. Estàvem il·lusionats i sobretot expectants. No sabíem amb el que ens anàvem a trobar. La nostra tasca era desemblanquinar, traure a la llum unes pintures que havíem localitzat abans. A poc a poc, van anar apareixent davant de nosaltres cinc escenes, quatre que hi ha a l’absis i l’altra que és al contraabsis, totes elles barroques i emmarcades en orles de vius colors que representen sant Antoni Abat fent algun miracle o bé en acte d’oració. Però una important troballa ha sigut l’aparició d’una llegenda al mural que decora la porta de la sagristia: «A expensas de Micolas Francés de Bartolomé». Gràcies a açò vam poder datar l’obra amb prou exactitud. Després d’una investigació a l’Arxiu Municipal de Bocairent, sabem que era un mestre peraire notable i acabalat amb importants propietats. El padró de 1762-1763 ens dóna una dada molt important: tenia en aquesta data 70 anys, per la qual cosa va nàixer en 1692-1693, i fa datar les pintures en la primera meitat del segle XVIII. Respecte als treballs de restauració han sigut complicats, no sols per l’estat de les pintures, sinó pel suport. Els murs sustentadors estaven buits i va ser necessari realitzar una laboriosa tasca de consolidació. S’han injectat als murs distints estrats i, a causa del seu mal estat, es perdia morter hidràulic inclús filtrant-se fins a l’exterior de l’ermita. Una vegada enfortits els murs, la problemàtica ens la trobàvem en les pintures, estaven molt dèbils i polsoses. Després de la seua consolidació es van estucar les llacunes o faltants. Les majors pèrdues són les patides en les zones picades sense saber que existien les pintures, a causa del seu emblanquinament. Com ocorre al contraabsis, tota la part inferior de l’escena ha desaparegut, degut potser a les obres que es van realitzar anys arrere per a encastar una finestra en eixa paret. Una vegada posat tot el suport en un mateix nivell només ens queda per dur a terme la labor més bonica i complicada, la reintegració, tornar als seus colors originals l’obra, perquè d’aquesta manera reprenga el seu aspecte original. En aquest procés ens trobem ara mateix, fins al 4 de novembre, data de finalització del nostre treball en aquesta ermita. Sentim una gran estimació per l’ermita encara que no siguem tots veïns del poble i, per tant, la coneguem menys que qualsevol bocairentí. Ens resulta molt gratificant el treball que estem fent per a així aconseguir recuperar el valuós patrimoni que posseeix, treball que els comentarem amb més detalls en la pròxima edició d’aquesta revista. ❦


Sembla «que el poble cometia alegres excessos dins del temple a les fosques». Per això, a partir de 1515, els jurats acordaren que les Roques i els entremesos feren la volta pel matí i la processó a la vesprada. Hui dia comença a les 16,30 h amb la Guàrdia Municipal a cavall i les Roques: la Diablera, Sant Miquel, la Fe, Sant Vicent Ferrer, la Pusíssima, València, la Fama, el Patriarca, Mare de Déu dels Desemparats, la Santíssima Trinitat i el Sant Calze. A les 17,30 h desfilen les danses: a) El Ball dels Nanos i els Gegants. b) La Moma i els Momos que representen ballant el triomf de la virtut sobre els Set Pecats Capitals. c) La Magrana, els Cavallets, els Llauradors i els Turcs. A les 19,00 h comença la processó pròpiament dita. Amb variacions produïdes pels canvis socials i polítics podem fer-ne una descripció de tots els estaments que participaven, gràcies a les aquarel·les que va pintar Fra Bernat Tarín i que corresponen a l’any 1800, però foren publicades per primera vegada l’any 1913. Vaig a fer un resum, per tal de poder-nos fer una idea de fins on arribava la seua grandiositat. 1) Començaven la processó tots els gremis, els quals es disputaven la prioritat. L’any 1515 n’eixiren 36 des dels carnissers fins als sastres. Actualment ixen les seus banderes gremials i no totes. 2) Els asils: xiquets de la Beneficència, pobres de la Casa de las Caritat… 3) L’Antic Testament i els Apòstols: Sant Miquel, Noé, Abraham i Isaac, Melquisedec, Jacob i els seus 12 fills, Moisés, Aaron... 4) La clerecia, que venia representada pels: a) Convents: trinitaris, agustins, caputxins, franciscans... b) Les parròquies: Sant Miquel, Sant Valer, etc., amb els rectors, capellans, amb les seues andes i els escolans portant la creu millor guarnida. c) Tres evangelistes: tres homes amb cabotes de cartó simbolitzen els evangelistes Sant Marc (cap de lleó), Sant Lluc (cap de bou) i Sant Mateu (cap d’àngel). d) L’àngel tutelar del Regne amb l’escut de València. 5) El clero catedralici. 6) La creu catedralícia, les àguiles, Sant Joan Evangelista...

7) Els Cirialots: 24 homes amb corona daurada de llautó, barba, melena i túniques blanques portant un cirial molt gros que representen els 24 ancians a l’entorn de la llum divina en figuració dels patriarques del Vell Testament que adoren l’Anyell. 8) La Capella Catedralícia de música. 9) El Capítol de canonges i els invitats d’alta jerarquia. 10) La Custòdia. Des de 1456 la Seu de València disposava d’una custòdia d’or i argent famosa per la seua bellesa, que fou fosa durant la guerra napoleònica per tal de fer-ne moneda. L’actual data de 1952 amb 3,5 kilos d’or i 425 grams d’argent. Suposà 300.000 hores de treball i té més de 10 km de soldadura._Una esquadra de soldats envolta la custòdia fent-li guàrdia d’honor. 11) Darrere va l’arquebisbe voltat de canonges i els bisbes auxiliars. 12) Presidència i escorta. A continuació va la Corporació municipal i les autoritats civils i militars. 13) Finalitza amb una companyia de soldats escortant la processó. El seu futur A ningú se li escapa que mantindre una manifestació, en principi religiosa i actualment cultural, d’aquestes característiques és una tasca molt dificultosa pel volum de persones que hi intervenen. Algunes d’elles ixen per voluntat pròpia (per motius religiosos o sensibilització cultural). Altres ixen perquè els convé manifestar-se així, normalment pel seu càrrec religiós, polític o militar. Però, quasi totes les persones que fan possible la processó són contractades a l’efecte, i mai es correspon el cost econòmic amb el seu cost real. Considere important una altra dificultat: que tant les barbes com les melenes, els gegants, cabuts i roques, presenten moltes deficiències per falta de manteniment, i això li dóna un cert aire de decadència, molt costós de superar. A més a més, en la societat actual, predomina l’anticlassisme i això no propícia l’exhibició de l’alta jerarquia. Per tots aquests motius, em sembla que la processó té un futur prou incert. La solució passaria per potenciar i consolidar una organització ferma i participativa amb tots els grups, associacions i persones que fan possible tots els anys les festes del Corpus a València. ❦


Dos homes de Banyeres víctimes dels nazis L’any passat es va celebrar el desé aniversari de la mort de la narradora i periodista Montserrat Roig, nascuda a Barcelona l’any 1941. Ja en vida va ser una autora molt admirada, que obtenia una gran acceptació en les seues novel·les (El temps de les cireres, L’hora violeta, etc.) i en la seua participació en la premsa (Triunfo, Cambio 16, Serra d’Or, Avui, etc.), com també en la seua trajectòria cívica de resistència al franquisme i lluita per la cultura catalana, sense oblidar la qüestió de la dona. A més d’això, l’autora també compta amb un conjunt de publicacions relacionades amb l’activitat periodística i la investigació, com ara el llibre Els catalans als camps nazis, de 1977, del qual apareix una segona edició aquest any passat. És una obra que aleshores incidia en una aspecte que semblava inexistent o potser irrellevant en el context català. La investigació dugué Montserrat Roig a descobrir que dels deu mil republicans espanyols deportats als camps d’extermini nazis, una tercera part eren catalans (¡ella els documenta!), i del total un seixanta per cent s’hi deixaria la pell. Pel que fa als catalans que investiga l’autora, cal precisar que aquest conjunt inclou homes o dones que, procedents de diverses parts de l’Estat, havien acabat radicats a Catalunya, per raons de la guerra o anteriors a aquesta. Així podem trobar gent d’Andalusia, Aragó i, naturalment, del País Valencià, que hi figura amb una quantitat notable, tràgicament considerable. La sorpresa és que entre les víctimes nazis de la comarca hi figuren dos homes de Banyeres de Mariola. De l’existència d’un d’ells ja ens havia advertit en aquestes mateixes pàgines Josep Vicent Ferre Domínguez, però ara trobem la datació d’aquest i d’un altre més, i tot seguit n’indiquem la referència: Enric Albero Puertas, nascut el 8 d’agost de 1908. Camp de presoners Stalag XIII-A, núm. 40660, 6 de juny de 1940; camp d’extermini Mauthausen, núm. 3276, 20 d’octubre de 1941; mor al kommando Gusen, núm. 10174, 19 de desembre de 1941. Familiar localitzat, esposa: Llúcia Pastor Vila, carrer l’Ermita, 8, Banyeres de Mariola. «Enric Ferrer Berenguer, nascut el 31 de desembre de 1889. Camp d’Angoulême, 24 d’agost de 1940 (França); mor al camp d’extermini Mauthausen, núm. 4204, 6 de gener de 1941. Familiar localitzat, pare: Enric Ferrer (La Sènia, Tarragona)». Són unes dades mínimes que permetran seguir aquest fil de la història europea. Per a escriure el llibre, Montserrat Roig va consultar els arxius de les diferents associacions de presoners republicans, també s’entrevistà amb historiadors i, essencialment, amb prop de cinquanta supervivents dels nazis els testimonis dels quals s’hi inclouen de manera contundent, junt amb la descripció d’aquella peripècia que començà en gener de 1939 amb el pas pels Pirineus dels republicans per a refugiar-se a França, l’empresonament i la reclusió en camps de concentració a les platges d’Argelers, Sant Cebrià, etc., fins que acabà en l’holocaust concebut pels nazis. Els catalans als camps nazis. Montserrat Roig, Edicions 62, Barcelona, 2001, 832 pàg. ❦


ací fa temps. Aquesta obvietat no ha impedit que alguns fills de les persones que van ser acollides fa quaranta anys –la segona generació d’aquells immigrants– no accepten que hui vinguen altres persones a treballar. Per sota d’una calma social aparent subjau el rebuig a l’estranger. He pogut escoltar ja alguns banyerins queixar-se per trobar el centre de salut «ple d’immigrants». No vull predir el que poden manifestar aquestes persones quan hagen de compartir altres espais públics com els bars o la festa, tan pretesament oberta a tots.

El Consell Municipal de Cultura de Banyeres de Mariola prepara per a aquest mes d’octubre la I Festa de la Diversitat. Al meu parer, és una iniciativa remarcable que convida a analitzar el fenòmen de la immigració. Lluny de caure en la temptació d’adjetivar la multiculturalitat com a bona o roïna, el Consell assumeix el que ja és una realitat: la segona immigració d’importància que arriba a Banyeres de Mariola, amb el record d’una primera acollida –principalment d’extremenys i andalusos– que va esdevindre en la dècada de 1960.

Responsabilitat

Incriminació Iniciatives com la del Consell de Cultura de Banyeres poden contrarestar altres pedagogies perilloses com les que ha fet el Govern central a través del ministre de l’Interior, fins fa poc temps, Mariano Rajoy. L’exministre ha posat els darrers mesos baix sospita els col·lectius formats per milers d’immigrants alhora que ha estimulat la propagació d’estereotips que equiparen la immigració amb la delinqüència. Malgrat això, algunes persones del partit de l’exministre, com ara Alberto Ruíz Gallardón, ha dit que vincular ambdues realitats és pervers i molt perillós. També l’exministre de Treball Manuel Pimentel va criticar el seu propi partit en afirmar que «en associar intencionadament la immigració als conflictes, la delinqüència, les mafies i l’«efecte crida», ha remenat el temor atàvic que tots tenim enfront els qui són diferents a nosaltres». I afegia: «Són missatges adreçats als nostres fetges que atien l’exclusió i que fomenten l’aparició d’actituds racistes». El Govern central ha maquillat les estadístiques oficials en inflar les xifres sobre la delinqüència estrangera per justificar la seua política d’immigracció. El president del Govern va xifrar en un 89% el nombre de presos preventius que són estrangers, percentatge que Rajoy va rebaixar després de les primeres crítiques al 74% i, segons Interviú, els reclusos estrangers són el 53%. La consigna del Govern acaba per calar en els ciutadans perquè un estudi sociològic de març revela que el 77% dels espanyols relacionen la immigració amb la inseguretat front el 36% de persones que

pensava això només sis mesos abans. Alguns periodistes també són responsables de fomentar la xenofòbia quan en els titulars esmenten l’origen d’uns delinqüents però no diuen intencionadament d’on provenen altres grups. D’aquesta manera es contribueix a atribuir els delictes comesos per un sol individu a tot el col·lectiu d’estrangers.

L’estratègia d’incriminar grups sencers de persones que ara fan Jörg Haider o Jean-Marie Le Pen és molt antiga. Joseph Göbbels, ministre de la Propaganda Nazi ho va fer amb els jueus. El discurs populista de Le Pen li ha proporcionat un bon rendiment electoral. L’avanç de la ultradreta europea hauria de ser un avís. La segona generació Quan la primera immigració va arribar en 1960 des d’altres territoris espanyols com Badajoz, Jaén o Múrcia als pobles de la Mariola, la societat de Banyeres no va associar immigració amb crim. Res no demostra que un nouvingut siga millor ni pitjor que una persona que resideix

No ens hauríem de sorprendre si d’ací uns anys recol·lectem conflictes socials quan els polítics sembren ara la mala llavor del binomi immigració i delinqüència. Els fets d’El Ejido no van nàixer del no-res. Aquest poble, junt amb poblacions properes com Roquetas de Mar, apareixen de manera destacada en les tres darreres edicions de l’informe anual de SOS Racisme. A El Ejido és pràctica habitual negar als estrangers l’entrada a alguns bars i locals públics. En l’origen de l’esclat racista d’Almeria hi trobem un discurs xenòfob per part dels poders públics. I és que quan els governants plantegen la immigració com un «problema» d’ordre públic, s’està alimentant el rebuig a l’estranger. Si d’ací uns anys es produeixen fets lamentables com els d’El Ejido als pobles de la Mariola caldrà demanar responsabilitats als qui ara animen a desconfiar dels nouvinguts, bé siga per convenciment personal o bé siga per rendibilitat electoral. Esperança en l’educació Les festes de la diversitat poden ser una ferramenta útil per sembrar la llavor del coneixement entre les diferents cultures que estan arribant als pobles de la Mariola. No ens penedirem si ens esforcem en fomentar el coneixement entre les diferents races que ja formem la societat valenciana. Tant de bo que la iniciativa del Consell de Cultura de Banyeres siga el principi d’altres semblants en aquestes comarques que, de fet, han estat fins ara un territori amb vocació de mestissatge. ❦


El número que Barcella va dedicar als «nous valencians», títol encertadíssim, em va motivar tot un seguit de reflexions que vull compartir amb els lectors de la revista. I és que el repte que suposarà la immigració en els propers anys ens mostrarà la dimensió moral dels governants i de tots els ciutadans en general. Haurem d’estar expectants per veure com es desenvolupen les actituds cap al immigrant que ha vingut buscant feina i progrés. Ja se senten veus que el discriminen o llancen sobre ells gran part dels mals de la nostra societat, però encara són minoritàries. Amb sorpresa, veiem ara que aquest país, que s’emocionava amb les desgràcies de Kunta Kinte a Raíces i clamava contra el racisme dels americans envers els negres o que es solidaritzava amb els jueus perseguits pels nazis en sèries com Holocaust o en pel·lícules com La llista de Schindler, reacciona amb extrema passivitat davant les injustícies que pateixen els marroquins o els equatorians per aconseguir una situació legal, com quan són tancats en autèntics camps de concentració a Fuerteventura o quan han estat vilipendiats a El Ejido o a Terrassa. Bé, doncs, ara és quan cal afirmar de debò –no sols en la ficció– que totes les races són iguals, que tots són persones amb el dret a viure on siga, independentment d’on hagen nascut, que no importa el color de la pell o els costums diferents que tinguen; en fi, que tothom ha de ser respectat. Per decència moral, l’Estat espanyol hauria de ser molt comprensiu i solidari amb tots aquells que vénen d’un altre país per raons de necessitat o fam. Després de dècades d’emigrar a altres llocs, ara podem tornar amb gentilesa el que altres països van fer pels nostres emigrants. Com a pobres que érem no fa tant, no podem ara que hem prosperat girar la vista i evitar la situació. Hem de fer un esforç per acollir l’immigrant, per comprendre’l o simplement respectar-lo. És veritat que hi ha entitats que ho estan fent (ONGs, serveis socials, Càritas, etc.), però no és prou. Tothom, des de la seua responsabilitat o consciència, hauria de fer el possible perquè la

immigració no siga un problema sinó un enriquiment mutu, on tots se’n beneficien. Caldrà aturar activament els brots de racisme que puguen eixir i estar a l’aguait dels partits polítics (ja eixiran, si és que algun amb responsabilitat política no ho està fent ja) que plantegen la immigració com la causant dels problemes d’atur o de seguretat ciutadana

que puguen haver. Aquests problemes, en tot cas, seran responsabilitat dels governants, no dels immigrants; que és molt fàcil traure’s les culpes del damunt. En aquest sentit, el nacionalisme valencià, ha de ser radicalment antiracista i integrador. No pas com el nacionalisme espanyol que s’entesta a presentar l’immigrant com un problema, com un individu que genera situacions conflictives (droga, delinqüència, imatges de pasteres arribant a la costa). No ofereix mai la visió de persones que contribueixen al progrés de la societat, treballant (normalment en feines que molts d’ací ja no volen fer), cotitzant a la seguretat social, incrementant una població estancada des de fa anys. Esment especial caldria

fer a la tasca de cura i ajuda a les persones de la tercera edat o als malalts, que amb les pensions de «república bananera» que cobren no podrien pagar la residència privada o el personal especialitzat necessari per atendre’ls. Gràcies a aquests immigrants –normalment sudamericans– moltes famílies estan tirant endavant amb ells situacions altrament difícils de suportar. També és destacable l’aportació de mà d’obra a zones agrícoles que anaven despoblant-se i empobrint-se a poc a poc. Bé, doncs, açò les televisions tutelades pel partit que ens governa ho ignora. I és que el nacionalisme espanyol s’encabota a presentar-se com l’únic possible a Espanya, ofegant el nacionalisme gallec, el català, el basc i ofegant també les diferències racials, religioses (recordem la ridícula polèmica del xador de la xiqueta musulmana a l’escola) i culturals dels immigrants. «Que s’assimilen», «si volen estar ací que facen com nosaltres», diuen, i es queden tan bé, tan tranquils. El nacionalisme espanyol no fa res per integrar els fills dels immigrants, no dissenya polítiques educatives serioses i previsores. L’única consigna, i ho sé per experiència pròpia, és: apanyeu-vos com pugueu, que és –per cert– la consigna predominant els últims anys en educació. Els valencians, i també els partits polítics que s’anomenen així, hem de fer que l’immigrant siga un valencià més, diferent, però valencià al capdavall. I per això s’ha de començar des de baix: cal facilitar l’aprenentatge del valencià com a instrument d’integració primordial. No ens ha de passar com en la immigració andalusa o castellana al País Valencià als anys 60 i 70, que rarament ha aprés i usat el valencià. Aprofitant que el nostre idioma és present en l’ensenyament, cal que el xiquet immigrant l’aprenga ràpidament, que l’use, que el veja com un element de sentir-se com un més del nostre poble. No podem perdre aquesta segona oportunitat. Els valencians hem d’oferir la nostra millor cara, de poble obert i acollidor, a aquestes generacions de nous valencians, sense incórrer en els errors d’altres països, més prepotents i orgullosos.❦


Prou a sovint es senten comentaris al carrer una mica entre racistes i preocupats. Aquests comentaris intranquils es refereixen a una «problemàtica» de gran actualitat avui dia, però que existeix des de el principi dels temps. Aquest fenòmen no ens l’han d’explicar a la televisió, tan sols en assomar-se al carrer ja podem descobrir-lo. Es tracta d’una gran mescla multiètnica i intercultural, atreta per l’oferta laboral i industrial que comporta Banyeres. En referència a aquests comentaris s’hauria d’indagar per cerciorar-se si realment la immigració és un problema o una alternativa. En primer lloc, cal analitzar l’àmbit demogràfic. No cal dir que aquests immigrants aporten un rejoveniment de la piràmide poblacional d’un país com Espanya amb un creixement proper a zero. Per tant, aquests immigrans signifiquen saba nova, població activa, sense oblidar el manteniment de les pensions. De fet, sense aquesta saba nova pràcticament dins de 50 anys tan sols hi hauria un treballador actiu per jubilat, quan son necessaris tres treballadors cotitzant a la Seguretat Social per a mantindre la pensió d’un jubilat. Una altra faceta que cal analitzar és l’econòmica, i ací els immigrants juguen un paper molt important aportant una enorme plusvàlua, ja que per desgràcia no hi ha res més productiu que un immigrant: ma d’obra barata, en la qual no s’ha d’invertir per a la seua formació, i que se li pagarà un sou menor que a l’autòcton. A més, en arribar als cinquanta, tornarà al seu país, sense rebre cap pensió del Govern espanyol per no haver pagat els patrons les correspondents cotización socials. Aleshores, ¿qui són els il·legals? Però també es poden ressaltar altres coses, com el fet que possibiliten la inclusió de les dones espanyoles a la vida laboral. Moltes dones es vorien obligades a tornar a la llar familiar si no tingueren una estranjera al servei domèstic que s’ocupara d’eixes tasques. I és que la incorporació de la dona al món del treball es sustenta amb el treballl d’una altra dona. Al mateix temps beneficien l’autoctòn que es pot promocionar laboralment a llocs superirors, ja que aquests immigrants ocupen els escalons que ells ocupaven. Per tant, no lleven el treball als autòctons, sinò que cobreixen els llocs que ningú vol. Però la immigració no és tan sols una variable económica. És sobretot una realitat humana, i tal volta haja estat una font de conflictes, tensions o dominació, pero també de progressos, avanç i obertura, amb aportaciones intel·lectuals i artístiques. Integra una gran barreja ètnica i multicultural. Aquesta barreja deu allunyarse de qualsevol pretensió assimiladora i uniformadora. Encara que sone un poc utòpic, socialment la immigració dóna una oportunitat histórica per a la democràcia europea de consolidar-se com a tal i construir una autèntica ciudadania més enllà de la raça, la nacionalitat i la llengua. Tota persona que viu, consumeix, produeix, resideix i es casa en un lloc, ha de tindre els mateixos drets que els autòctons. Aquesta és la base de la democràcia i la integració. Per això, és necessari eradicar conductes discriminatòries i racistes perquè guanye la solidaritat. Per a totes aquestes persones preocupades per aquesta nova «alternativa», un consell: el racisme es cura llegint. ❦

A Johannesburg s’han reunit, representants dels estats i ONGs per tal d’avaluar els compromisos adquirits fa deu anys en la cimera de Rio de Janeiro, que fou l’inici de l’esperança d’aplicar una gestió més sostenible en el planeta. El protocol de Kioto pretenia que es reduïren les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle, però el país que més contamina, EUA, s’hi va oposar. Però Kioto fou la primera presa de consciència d’un model de desenvolupament insostenible si continuàvem amb l’actual model i no buscàvem alternatives. La recerca d’aquestes alternatives a Johannesburg s’ha tancat sense objectius concrets ni terminis per a l’aplicació de l’ús d’energies renovables amb l’oposició lògicament dels països productors de petroli, recolzats pels Estats Units. Les ONGs i el responsable de Greenpeace han criticat durament la falta de compromisos i el fet d’haver acabat amb les expectatives i esperances d’un desenvolupament sostenible. El fracàs que ha suposat Johannesburg només s’ha concretat en uns compromisos generals que ja es van plantejar fa deu anys. Si Johannesburg pretenia avaluar quina era la situació mundial del nostre desenvolupament insostenible l’Agenda 21 local també pretén avaluar si és possible per al futur un desenvolupament sostenible a Banyeres. Però l’Agenda 21 local ha nascut coixa perquè no s’ha consensuat amb tots els partits que formen part de l’Ajuntament, ha sigut una proposta única del PP i és precisament el consens entre totes les forces polítiques i socials el que garantiria l’èxit de l’Agenda 21. Els resultats finals, després de tot el procés ha de dir-nos si és possible eixe desenvolupament sostenible al nostre poble. I a partir d’ací projectar el nostre futur, el dels nostres fills i néts. Un futur on la qualitat de vida dels banyerins ha de ser l’objectiu prioritari. I això vol dir apostar per un urbanisme racional, apostar per unes infrastructures industrials com han fet a Beneixama o Bocairent. Vol dir apostar per recuperar cases, carrers i la part vella del poble, amb una estètica i uns criteris racionals de construcció, vol dir recuperar espais dins del poble per a ús públic, places, vol dir utilitzar l’aigua d’una forma racional, etc. Els errors urbanístics i la falta de planificació sense visió de futur dels últims anys són difícils d’arreglar. Ara, les bones intencions del PP amb l’Agenda 21 són lloables, però la política de Roberto Calatayud haurà de canviar en 360 graus si vol aplicar criteris de racionalitat i sostenibilitat, cosa que no ha fet fins ara. Exemples els tenim en el nou centre de salut i la zona del mercat, on els problemes de tot tipus s’han multiplicat i agreujat. Jo no crec en miracles i el PP i la seua Agenda 21 vol fer-nos creure que encara se’n poden fer. És possible, però vénen eleccions. ❦


alhora de rebre subvencions municipals i als que, fins i tot, els posen problemes quan volen utilitzar les instal·lacions municipals. Els col·lectius que organitzem [la festa reivindicativa] Moniàtic creiem que és possible un altre model cultural front els macroespectacles de masses, un model del i per al poble, plural i divers, ric i variat, tradicional i innovador i, sobretot, participatiu. ❦

hijo adoptivo». És cridaner que el senyor Mira no faça la més mínima revisió històrica de Franco en 2002 quan manté que l’Ajuntament de Banyeres deu al dictador gratitud, amor i afecte especial. ❦ Maria Corbí Tolsà Cocentaina (el Comtat)

Ateneu Cultural El Panical Alcoi (l’Alcoià)

Defunció cultural Els col·lectius que signem aquest manifest volem fer constar que Alcoi viu actualment dies de «defunció cultural», dies en què l’oferta cultural a Alcoi viu una època d’autèntica crisi a tots els nivells. Una «defunció» que s’ha accentuat últimament amb la política que en matèria cultural ve desenvolupant el Partit Popular a l’Ajuntament d’Alcoi; una política que retalla pressupostos en cultura, reduint d’aquesta manera tant les subvencions destinades a diversos col·lectius i entitats que, de manera altruista, treballen en aquest camp, com els pressupostos destinats a la contractació d’espectacles de qualsevol índole o exposicions d’art. A aquest «panorama» s’uneix el fet que el govern municipal financie certs actes «culturals» com ara la correguda de bous del passat mes d’abril (un milió de pessetes) o el macroconcert Mediatic Festival (vint-i-cinc milions de pessetes) restant més diners que podrien anar destinats a impulsar «altres» activitats culturals. No trobem lícit que un ajuntament destine una incerta quantitat de diners dels fons públics a finançar el Mediatic Festival, espectacle que, no oblidem, gestiona una empresa privada, ¿o és que aquesta empresa no tindrà beneficis en el muntatge del festival? Des d’aquest manifest denunciem aquests fets, màxim quan hi ha col·lectius alcoians que, de manera altruista, es dediquen a promoure «altres» manifestacions culturals i que són marginats

El nou centre de salut de Banyeres de Mariola Franquisme sociològic Fa més de vint anys que col·leccione revistes de festes dels pobles de la rodalia perquè, de tant en tant, es troba alguna cosa interessant en aquest tipus d’edicions. He observat l’evolució d’aquestes revistes i he constatat que molts dels col·laboradors més progressistes de la revista de moros i cristians de Bocairent ara escriuen en la de Sant Agustí. Aquesta migració comporta que, a la revista de moros i cristians de Bocairent, haja quedat el contingut més «caspós». A Banyeres de Mariola he observat un fenòmen semblant. La col·laboració que més m’ha sorprés d’enguany a la revista de festes és «Hijos predilectos e hijos adoptivos de Banyeres de Mariola» de F. J. Mira Calatayud. En l’article, l’autor fa una llista on figura Francisco Franco com a fill adoptiu de Banyeres i fa una introducció on diu (incloent-hi a Franco) que «[…] son diversos los motivos, todos ellos tan loables por los que el Ayuntamiento, en nombre de todo el pueblo, considera que a estas personas debe hacerles partícipes de su gratitud, amor y afecto especial y dejar patente el nombre de cada una de ellas para que las generaciones venideras tengan constancia de quiénes fueron y qué hicieron por nuestro pueblo […]. En igual sentido […] se le declara

Com es pot veure, la proposta de l’Ajuntament de Banyeres de construir el nou centre de salut ja és tota una realitat. Això, per a la meua manera de veure-ho, és pa per a hui i fam per a demà. Veurem al voltant de l’edifici carrers unidireccionals. ¿Què vull dir amb açò? Vull dir que pel carrer Laporta, quan vullga parar un cotxe perquè baixe una persona major, es faran uns embussos bestials. Però encara hem de pensar en una altra cosa: al mateix carrer tenim una caixa de la CAM i això vol dir pocs aparcaments. Pel carrer de baix hi ha un supermercat i un altre banc: ¿on aparques el cotxe quan vullgues que baixe una persona major? Una altra cosa és que, quan haja de vindre una ambulància, haurà de donar moltes voltes pels carreronets fins arribar al nou centre de salut, després es farà un altre embús i, per a eixir a la carretera, més voltes. Potser l’únic que es beneficiarà serà l’alcalde si pensa que es fa major i tindrà el centre de salut prop de la seua casa. Per acabar, propose que per a fer una revista un poc més divulgativa, intenteu que col·labore gent d’altres pobles. Una manera seria que es venguera fora de Banyeres, als pobles de prop de la Mariola i contactant amb gent d’altres pobles que vullgueren escriure unes línies. ❦ Lluís Belda Reig Banyeres de Mariola (l’Alcoià)


El 27 d’abril a València Com tots els lectors i lectores d’esta revista ho saben, el 25 d’abril de tots els anys es recorda al País Valencià la derrota en la Batalla d’Almansa que va significar el retall definitiu de les nostres llibertats nacionals per part dels castellans. Sobre açò ja vaig fer referència en el primer article que vaig escriure per a esta revista en el número 14 del mes d’octubre de l’any passat. I com esta diada és motiu de festa i de reivindicació per a tots els qui estimem la llengua i el país, s’aprofita per organitzar diferents actes en commemoració, entre ells, una manifestació reivindicativa que tots els anys organitza Acció Cultural del País Valencià que desfila pels carrers de València per acabar en un concert d’algun grup o cantant del nostre àmbit lingüístic. A la manifestació es concentren milers de persones vingudes de tot el País Valencià així com de la resta dels Països Catalans. Compta també amb el suport de nombrosos partits de l’àmbit del nacionalisme d’esquerra, de sindicats i de nombroses organitzacions. Dit açò, m’agradaria comentar la meua experiència allí, perquè enguany ha estat el primer any que he pogut assistir. Com indique en el títol d’este escrit, la diada es va celebrar el dia 27. Jo vaig aplegar a València sobre les cinc de la vesprada. Prèviament ja havia quedat allí amb una amiga que viu a la capital. Sols aplegar a València ja es notava l’ambient de festa i reivindicació: els xirimiters pels carrers, els colors quatribarrats estaven per tot arreu, tot estava ple de gent… Ens vam acostar fins a la plaça de Sant Agustí, d’on partia la manifestació i, després de fer algunes compres per les paradetes, ens

vam reunir amb més gent. La marxa no va començar a l’hora que estava convocada, com sol passar, i vaig eixir amb la colla al final del tot, amb els maulets, a les set de la vesprada, ¡una hora després! La manifestació va transcorrer sense incidents pels carrers de València entre els crits de «Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti», «Visca la terra lliure», «Fora les forces d’ocupació», «Independència», «Visca, visca, visca, visca Terra Lliure», «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes» i similars. També entre les populars cançons de No volem ser una regió d’Espanya, El cant dels maulets, Que se’n vagen, La muixeranga i algunes més. El dia va acabar amb un concert d’Al Tall amb cent músics de la banda de música de Castelló de la Plana a l’esplanada dels Tarongers, després que el govern del PP prohibira l’actuació del grup valencià a la plaça de bous, primer, i al passeig de l’Albereda després en una mostra de feixisme i persecució a Acció Cultural. La veritat és que, per a mi, va ser una experiència molt possitiva que espere repetir el Nou d’Octubre. Potser manifestant-nos no aconseguim el nostre objectiu d’autodeterminació, però deixem clares les nostres idees i deixem clar que encara quedem molts valencians i valencianes que estem disposats a lluitar per allò que és nostre, que ens estimem la nostra terra i no volem veure un País Valencià espanyol i castellanitzat. No estem d’acord amb el curs actual de les coses ni amb l’actual gestió dels governs estatal i autonòmic que volen reduir la nostra terra i la dels nostres avantpassats al «Levante regional español», quan som molt més que això: ¡som tota una nació, tant si volen com si no volen els qui pensen en contra! Amb

dies com el 27 d’abril deixem clar que milers i milers de persones no volem veure el valencià reduït a un dialecte espanyol o a una llengua de segona categoria. No volem que se’ns impose el castellà, no volem ser un apèndix provincial de Castella, perquè tenim identitat pròpia i no tenim por ni a res ni a ningú. Tot i que els qui pensen en contra tenen el poder, nosaltres ens llancem al carrer per defensar els nostre dret a formar una nació amb qui compartim llengua i cultura. Amb quasi tota seguretat el senyor Zaplana no llegirà articles d’este tipus, però és impossible que no llegira en la premsa l’endemà de la diada que, a València, es va fer una manifestació a favor de la independència nacional dels Països Catalans amb 40.000 assistents segons els organitzadors. ¡És segur que ho llegiria! Doncs que s’assabente bé que a este país ningú no li furta la identitat mentre hi haja milers de persones disposades a reivindicar-la, ¡com va passar a València! Sols em queda animar tota la gent de la nostra comarca a fer el que vaig fer jo i dir-los que no se’n penediran. Rememorem que ja va camí de tres segles del desastre d’Almansa però que no som cap poble de vençuts, sinó que aquella derrota encara ens ha de donar més força per mirar endavant i més raó per reivindicar el dret a la llibertat dels pobles. Si voleu, podeu enviar-me la vostra opinió a l’adreça electrònica: viscalallibertat@msn.com, tant sobre este article com sobre el que vaig escriure en el número 14 d’octubre de 2001 en esta revista («Quan el mal ve d’Almansa»). ❦ Eduard Garcia i Molina La Canyada de Biar (l’Alcoià)

Nota de la Redacció Els darrers mesos han arribat a la redacció de Barcella algunes cartes on no consten els autors dels escrits. No és voluntat de Barcella deixar de publicar cap carta, però no podem acceptar l’anonimat en un mitjà que defensa i creu fermament en la llibertat d’expressió. Per això, la Redacció demana que els autors o autores que col·laboren en la secció «Fem barcella» no obliden identificar-se amb la firma dels seus articles ja que les cartes anònimes no seran publicades en la revista. ❦


Els violents A ningú li diu res el 20 de juliol de 2001 en un primer cop d’ull, però els manifestants antiglobalització van demostrar el seu poder de lluita pels drets dels més desfavorits a ciutats com Seattle, Washington o Niça. Els màxims dignataris tingueren que ajornar les reunions en algunes ciutats perquè els manifestants havien trencat el setge policial. Silvio Berlusconi va buidar el centre històric i va alçar tanques com si

fos una fortificació de l’Edat Mitjana a la cimera del G8, a Gènova. Però no va poder parar la gent que no estava d’acord amb el nou ordre mundial. Crec que tothom va veure per televisió com un jove de només 23 anys trencava el vidre d’un cotxe dels carabinieri. Li deien Carlo Giuliani. Els policies de l’interior del cotxe ho van arreglar de la manera més ràpida: un d’ells, de només 20 anys, va traure una pistola i va fer la seua faena. Per rematar-lo, el cotxe li va passar per damunt en fer marxa enrera.

Silvio Berlusconi va dir que això estava ben fet. Això demostra que els violents en aquestes manifestacions són realment els qui duen plaques i pistoles. Carlo, mentres quede un de nosaltres la lluita continuarà. Ànim per dur aquesta revista cap a endavant deixant un espai per a l’opinió dels seus lectors. ❦ Xavi Asensio Aparisi Alfafara (el Comtat)


Profile for Revista Barcella

Barcella 17  

Barcella 17  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded