Barcella 16 by Revista Barcella

Barcella

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 16 - Juny 2002 Quadrimestral Edició i Redacció:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià) www.banyeres.com/serrella e-mail: barcella@globalmail.net

Redacció:

Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens.

Col·laboradors:

Miquel Alberola, Carlos de Aguilera, Vicent Albero, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, J. Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Llorenç Magraner, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Pérez, Marisa Puerto, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, J. Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó.

L’ambició del text, publicat el 16 d’abril passat en el DOGV, de l’acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el qual s’aprova “el referent normatiu oficial del valencià” pot tindre lletges repercussions. El PP, impulsor de l’AVL, no ha perdut el temps i, siga perquè és hoste del secessionisme, siga perquè efectivament el que vol és aconseguir que el valencià siga una llengua independent del català, continua la seua polí-tica de desgastar la llengua i la cultura en tots els fronts: l’Administració, la RTVV, l’escola, la Universitat, etc. Com que els “populars” necessitaven un nou argument amb una pretesa solidesa que volen irrefutable, ara s’han trobat aquest acord de l’AVL sobre el referent normatiu oficial del valencià. D’acord amb això, les normes que l’Acadèmia elaborarà en el futur seran assumides pel Govern de Zaplana i, amb el rang d’oficials, es tornaran d’obligat compliment. L’oficialitat que s’atribueixen, passada pel DOGV, és clar que és evident, el més gros és que es recolza en els acords de l’Acadèmia que ella mateixa ja elabora i publica amb caràcter d’oficial, és a dir, absolut, coercitiu, excloent, únic. Tot això té un contracolp molt pervers, ja que ens trobem un Govern que des de Franco dedica tots els es-forços possibles perquè l’idioma avance cap a la invisibilitat més gran i cresca com a símbol valenciano inútil, afegit al fet que ara disposa

de la coacció que tot allò que no és oficial “no és”. L’Acadèmia, i més en concret els acadèmics nomenats des de l’exterior del PP –cremant el seu prestigi professional– han servit aquesta coartada amb safata d’argent; uns fets que costa no veure’ls. No és possible tancar així el conflicte lingüístic. Zaplana no respecta res; amb l’exclusió de la llicenciatura de Filologia Catalana, les restriccions del requisit lingüístic per a l’accés al funcionariat, entre altres mesures “legals”, ja es pot veure quin és el respecte del PP per la llengua i la cultura del país, que només consideren seu si el capgiren a la seua imatge carpetovetònica, amb el suport de la tecnologia. Tota la normativa oficial que ara es vol “imposar” a colp de decret, ¡estem usant-la des de sempre!, junt amb les aportacions de la tradició literària valenciana –sense oblidar els clàssics–, com recomana l’AVL. Però pretendre instaurar un valencià amb restriccions tan salvatges per a fer-lo una altra cosa és una provocació molt grossa, per més que Zaplana controle tot el poder del Parlament. Ell i els seus prosèlits són els que no compleixen la mateixa oficialitat que decreten. Cal recordar-ho per evitar que passen o prenguen per impostors els que han mantingut fidelitat al valencià, l’han transmés als fills i volen per a ells un sistema escolar de qualitat en un país en valencià. ❦

Rafa Payá

Maquetació:

tam-tam / Josep Miquel Martínez

Publicitat:

Enrique Sempere

Depòsit legal: A-562-1997 Fotomecànica: Flexocolor, Bocairent Impressió: Comercial TB, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

Juny 2002

Una de les jornades del Congrés de la FEV celebrat a València en març de 2002.

Peralta afegeix més llenya al foc en dir que són uns “indesitjables” els qui recolzen les Jornades de Sociolingüística El Govern municipal d’Alcoi, que presideix Miguel Peralta, del Partit Popular, es va reafirmar al Ple del passat 17 de maig en la seua negativa a recolzar econòmicament les Jornades de Sociolingüística que des de 1992 ha organitzat ininterrompidament el Gabinet de Normalització Lin-güística de l’ajuntament alcoià. Peralta es va acarnissar amb els participants de jornades anteriors ja que, a alguns d’ells –sense especificar cap nom– els va qualificar d’indesitjables i va dir que si es repassara la llista dels participants podria arribar-se a la “sorpresa” de comprovar que “algun d’ells hauria d’haver passat per comisaria”. L’alcalde d’Alcoi va utilitzar el seu vot de qualitat per rebutjar la moció presentada pels tres grups d’esquerra de l’oposició, en la qual exigien la celebració d’aquest esdeveniment. Durant el Ple, en el qual Peralta va fer aquestes manifestacions, va assenyalar que “no comparteix que es parle d’àmbit lingüístic català per a justificar aquestes jornades ja que es pot parlar amb total normalitat del valencià gràcies a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, promoguda pel PP. La reivindicació ha estat encapçalada per les entitats culturals Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, l’Associa-ció Cultural Alcoià-Comtat, el Casal Jaume Juny 2002

I-Centre Ovidi Montllor, l’Asso-ciació Cultural Amics de Joan Valls i el Club d’Amics de la Unesco. Aquestes entitats van presentar 2.000 firmes de recolzament a les Jornades. Entre les persones a les quals Peralta qualifica com “indesitjables”, s’han adherit desenes de mestres i professors d’escoles i instituts del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, a més de professors i investigadors universitaris de la Universitat de València, la Universitat d’Ala-cant, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de les Illes Balears i la Universitat Oberta de Catalunya. La regidora de Cultura alcoiana, Trini Miró, va assegurar que havia detectat firmes repetides i va afegir que més de la meitat dels firmants no són d’Alcoi. Miró es va adreçar als firmants de fora de la ciutat i els va dir que “els recomanem que remetixquen als seus ajuntaments corresponents les seues inquietuts perquè organitzen aquest tipus d’activitats”. Trini Miró va recolzar Miguel Peralta en justificar la supressió de l’esdeveniment. La regidora de Cultura va dir que “amb els tres milions de les Jornades es pot il·luminar algun carrer i posar papereres, perquè hi ha altres coses prioritàries”. ❦ 3

Autoritzada la consolidació del castell de Barxell

Castell de Barxell.

La Conselleria de Cultura autoritza el projecte de consolidació del castell de Barxell. La colla ecologista La Carrasca va presentar un conjunt d’escrits de denúncia dirigits a la Direcció General de Patrimoni Artístic i a l’Ajuntament d’Alcoi on s’insistia en el perill d’ende-rrocament de la torre del castell i es demanava que se n’evitara la ruïna. Aquest castell, situat estratègicament entre el Parc Natural del Carrascal de la Font Roja i el Parc Natural de Mariola, constitueix una part molt important del patrimoni cultural d’Alcoi, ja que és un dels pocs monuments medievals que es conserven en el terme municipal. ❦

Membres del jurat del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez junt amb els guardonats amb el premi Joan Valls i Jordà.

Barcella i Josep Lluís Peiró reben el premi Joan Valls i Jordà El 9 de març es van atorgar els VIII Premis Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català al Col·lectiu Serrella, de Banyeres de Mariola, editor de la revista Barcella, i al mestre de Muro del Comtat Josep Lluís Peiró. Els organitzadors de l’acte hi van llegir un manifest on es criticava amb duresa la supressió per part de l’Ajun-tament d’Alcoi de les Jornades de Sociolingüística i el decret de mínims aprovat recentment per la Conselleria d’Educació valenciana, que exclou del temari de literatura els autors no valencians. Vicent Romans, membre d’Amics de Joan Valls i president de la Federació Escola Valenciana, i Joan Jordà i Sanchis, poeta i escriptor de Muro, van fer sengles parlaments per exalçar les figures dels premiats. 4

La mateixa nit de lliurament dels Premis Joan Valls i Jordà, es va fer públic que l’alcoià Jordi Segura Soler, amb el poemari titulat Trajecte de turista, va resultar guanyador del XIX Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez que anualment atorga l’associació cultural Amics de Joan Valls i Jordà. El premi, que està dotat amb 1.500 euros i la publicació de l’obra guardonada en la col·lecció “Alfama” de l’editor Amós Belinchón. A aquesta dinovena edició del premi van optar 21 treballs. El jurat, integrat per Jordi Botella, Joan Jordà i Sanchis, Josep Ripollés, Manel Rodríguez-Castelló i Josep Sou, va destacar l’alta qualitat de les obres presentades. ❦ Juny 2002

Timonets i argelagues Barcella Timonet als lectors i lectores, als anunciants i als col·laboradors de Barcella pel seu suport a la revista durant cinc anys.

Argelaga a la Diputació d’Alacant per ignorar sistemàticament el nom oficial i únic de Banyeres de Mariola en la retolació de les carreteres que són competència seua.

Els participants de Banyeres de Mariola es reagrupen a l’ermita de Sant Antoni.

Per unes vies verdes lliures d’obstacles i sense asfalt El diumenge 28 d’abril, els ajuntaments d’Alcoi, Cocentaina, Muro, Agres, Banyeres de Mariola i Bocairent van organitzar una excursió en bicicleta per la via verda que discorre per l’antiga via del tren Xitxarra que unia totes aquestes poblacions. Més de 700 persones es van inscriure en l’activitat. Els participants es van haver de desviar en alguns trams ja que aquesta via verda ha sigut seccionada per les obres de circumval·lació de Cocentaina i ha sigut esborrada al seu pas per polígons industrials com el de Bocairent.

D’altra banda, tretze grups i associacions d’Alcoi on hi havia ecologistes, empresaris de cases rurals, associacions de veïns, excursionistes i associacions culturals, van firmar en febrer un manifest per protestar per la pavimentació amb asfalt de la plataforma de la línia de ferrocarril Alcoi-Alacant. Els firmants exigien a les autoritats competents la modificació del projecte, especialment per a suprimir l’asfaltatge, i l’establiment de mecanismes que pugueren garantir la participació dels usuaris en el projecte. ❦

Banyeres de Mariola prepara una festa de la diversitat

Arreu de la comarca s’han instal·lat locutoris telefònics per a immigrants, com el del carrer Sant Nicolau d’Alcoi.

Juny 2002

El Consell de Cultura Municipal de Banyeres de Mariola està organitzant una festa de la diversitat per al mes d’octubre de 2002. Per a aquesta activitat, els membres del Consell han contactat amb els co-l·lectius d’immigrants de les diferents nacionalitats que resideixen al poble. Les comissions de treball volen incidir especialment en l’àmbit de l’educació, per la qual cosa preparen diverses activitats escolars. També es desenvoluparan actes a la Casa de Cultura adreçats a capes més àmplies de la societat ba-nyerina. Els organitzadors pretenen un apropament entre les cultures de les persones que han arribat recentment a Banyeres i la cultura dels qui hi resideixen fa més temps en aquest territori. ❦

Timonet als veïns de la plaça dels Plàtans de Banyeres per soportar la patxorra en les obres que van començar en gener.

Argelaga per al nou portal de la Generalitat Valenciana, que substitueix l’anterior, per tindre l’accés en castellà i només deixa el valencià i l’anglés com a segona opció.

Timonet per al Cine Club de Ba-nyeres de Mariola per programar cinema de qualitat.

Argelaga al corresponsal de Ràdio Villena de Banyeres per fer totes les entrevistes de moros i cristians en castellà. ¿Com es menja que Villena vulga “annexionar” Banyeres a l’Alto Vinalopó i, d’altra banda, no reconeguen la seua llengua?

Un timonet per als aficionats valencianistes perquè el seu equip ha guanyat el títol de la lliga de futbol després de 30 anys d’espera.

Argelaga a qui corresponga per estrenar en moros i cristians de Banyeres unes barreres mal acabades que van produir talls i enganxades a la gent que s’hi va recolzar. 5

Logotip del Sambori 2002.

IV Premi Escolar de Literatura en Valencià Sambori 2002 El dia 31 de maig es van lliurar a la Casa de la Cultura de Biar els premis Sambori 2002. En la categoria de 1r cicle de l’ESO han quedat entre els tres finalistes de la comarca l’Alcoia-Comtat dos alumnes de segon curs de l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola: Álvaro Belda Ribera i Javier Revert Doménech. Aquest certamen té com a objectiu la promoció i difusió de l’ús literari del valencià dins l’àmbit escolar per tal d’incentivar la creativitat artística i imaginativa entre els xiquets i xiquetes valencians. La convocatòria d’aquest premi i l’enviament de les bases s’adreça absolutament a tots i cadascun dels centres d’ensenyament, públics, concertats i privats, del País Valencià.

Obres editades per Bromera.

L’editorial Bromera crea una fundació per promoure la lectura en valencià Fundació Bromera naix arran dels últims índexs de lectura al País Valencià. Segons una enquesta encarregada per l’Associació d’Editors del País Valencià, un 44% de valencians llegeix alguna volta, i únicament un 17%, en valencià. Josep Antoni Fluixà serà l’encarregat de tirar-la endavant amb programes docents sobre motivació per la lectura a base de col·loquis, confe-rències i cursos de formació, adreçats especialment a l’àmbit educatiu. ❦

L’equip cadet femení del club de bàsquet Banyeres ha arribat a la final provincial de la seua categoria. Després de quedar-se guanyador de la lliga comarcal organitzada pel Centre d’Esports d’Alcoi, va guanyar la fase semifinal provincial en véncer el representant de Crevillent. El dia 11 de maig va jugar la final provincial enfrontant-se al Elda. El club Banyeres està molt satisfet de l’equip que els ha representat. L’equip Banyeres Futbol Sala juvenil es va classificar, després de quedar segon en la lliga provincial, per a disputar la fase autonòmica amb equips de la talla del Vijusa-València. El resultat d’aquesta fase ha servit per a adquirir experiència en aquest tipus de competició de més alt nivell. Cal dir que alguns partits han estat molt igualats però els ha faltat saber controlar el joc al final. ❦ 6

Satisfacció en l’esport banyerí

Font de Santa Bàrbara.

Apareix una altra font contaminada a Bocairent i Alfafara Una anàlisi ha confirmat la contaminació d’aigües al mas de les Dotze. Fa unes setmanes es va denunciar la infecció de la font de l’Alpadull. El Seprona investiga l’alerta per la contaminació dels aqüífers dels termes de Bocairent i Alfafara. La situació podria agreujar-se si no es troba la procedèn-cia i el contagi s’escampa a altres fonts de la zona com la de l’Alboret o la de la Caseta Ferre. ❦ Juny 2002

Índex temàtic BARCELLA VERDA «L’Agenda 21»: J.R. Berenguer, núm. 12, feb. 2001, p. 19. «Abans que ens falte l’aigua»: Grup d’Amics de la Natura. Cocentaina, núm. 6, feb. 1999, p. 16. «¿Centrals eòliques a les nostres muntanyes?»: F. Sarrió, núm. 15, feb. 2002, p. 18. «El desaﬁament de l’energia»: C. Aguilera, núm. 9, feb. 2000, p. 21. «Fonts en alerta roja»: J.M. Martínez, núm. 14, oct. 2001, p. 11. Juny 2002

Més de huitanta persones fan Barcella des de fa cinc anys

La primera regla no escrita del periodisme diu que els mateixos redactors no han de ser mai notícia, però potser és remarcable que els col·laboradors i les col·laboradores, així com i els lectors i les lectores de Barcella sostinguen durant cinc anys una iniciativa poc prodigada en aquestes comarques: informar d’assumptes que tenen poca cabuda en altres mitjans escrits convencionals. Sí que és una novetat que més de huitanta persones han escrit fins ara en llibertat dels temes més variats. Aquestes col·laboracions són un exercici d’expressió de la pluralitat en un mitjà que només vol ser una plataforma més per la informació i el debat. Però no hi hauria revista sense les persones que van formar el Col·lectiu Serrella en 1995. El context sociopolític i cultural de començament de la dècada de 1990 estava marcat per la progressiva desmobilització dels ciutadans. Després del procés d’instauració de la democràcia i de la seua lenta consolidació, la societat civil va desactivar, a poc a poc, la seua xarxa reivindicativa. El cinema, el teatre o les conferències es van institucionalitzar a les cases de cultura dels ajuntaments. Els ciutadans es van retirar a les seues llars perquè l’Administració ja es feia càrrec de la cultura oficial. En vespres dels comicis que donarien la victòria als conservadors valencians es va constituir el Col·lectiu Serrella. El panorama que es veia vindre no era molt tranquil·litzador i el temps va anar confirmant els temors. El pensament únic es va instaurar a poc a poc en l’Administració ofegant qualsevol altra veu discrepant. N’és un bon exemple Canal Nou en convertir-se en un aparell de propaganda

Mostra de Revistes en Català a Alcoi, 1999.

i de subcultura en castellà. Amb aquesta situació d’empantana-ment cultural, el Col·lectiu va anar dibuixant el seu ideari. Des de mitjans dels anys noranta aquest grup ha intentat crear espais de reflexió i de debat perquè la societat participe en tot el que li afecta. Així va nàixer Barcella, com un instrument per a combatre la desinformació i l’apatia dels ciutadans de les comarques de la Mariola. Un mitjà que pretén ser plural i compromés amb el territori per a tornar a mobilitzar els ciutadans. Però el fet que Barcella busque la diversitat d’opinió no comporta que vulga ser neutral. La seua línia editorial sempre ha

estat, de manera inequívoca, al costat dels valors democràtics, ecològics o de defensa de la identitat valenciana. Aquesta actitud ha motivat algunes acusacions de politització de la informació: és inevitable, i un bon senyal, que els afectats per les crítiques no estiguen satisfets. Com que aquestes opinions serveixen per reforçar l’exercici de respecte social, benvingudes siguen. Des de les pàgines de la revista no s’ha buscat convèncer ningú sinó afegir més punts de vista sobre temes que només s’havien abordat des de les premisses de la foto fixa i sense possibilitat de rèplica. Amb la publicació d’altres mirades diferents, de les infinites que en són possibles, ens hem acostat a una realitat que mai és només blanca o negra i esperem haver afegit alguns matisos de la gama del gris. Barcella no ha tingut que pagar peatges perquè ha aconseguit mantenir-se com una gota d’aigua dins l’oceà mediàtic sense el recolzament de cap administració ni grup privat. Tant de bo puguem celebrar dins d’uns anys l’edició de setze números més amb les mans lliures i així contribuir al mosaic informatiu del País Valencià. A la redacció es recorda que quan es va encetar la publicació, ja es considerava un èxit arribar a editar el número 2. Amb la publicació del número 16 es vol celebrar que s’ha arribat fins ací i que encara hi ha ganes per a continuar més avant. Amb aquest aniversari hem volgut fer un poc de memòria per a manifestar l’agraïment als lectors i lectores per la seua confiança i suport en el projecte. Hem fet una ullada cap a arrere per a constatar la consolidació de la revista i, a partir d’ara, mirem cap a endavant per a preparar un altre grapat de Barcelles. ❦

«Fronts ecològics a la comarca»: C. De Aguilera, núm. 5, oct. 1998, p. 17. «¿Idees brillants?»: Colla Ecologista La Carrasca, núm. 13, juny 2001, p. 19. «Incendis a la Mariola»: A. Martínez Juan, núm. 2, oct. 1997, p. 17. «La serra plora»: J.M. Vicens Petit, núm. 1, juny 1997, p. 9. «Manifest per la gestió pública de l’aigua a Alcoi»: Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l’Aigua, núm. 10, juny 2000, p. 21. «¿Són lícits els ﬁlats de la Fenassosa?»: J.M. Martínez, núm. 4, juny 1998, p. 15. 7

«Terra Mítica: el desert avança»: J.M. Martínez, núm. 8, oct. 1999, p. 17. «Una altra manera d’examinar les centrals eòliques»: J.M. Martínez, núm. 15, feb. 2002, p. 17.

2. Albero, Jordi (Banyeres): núm. 5 (p. 19) 3. Aragonés, Ma. Teresa (Banyeres): núm. 2 (p. 18) 4. Associació Cultural Font Bona (Banyeres): núm. 7 (p. 18) 5. Belda Ferre, Miguel (Banyeres): núm. 2 (p. 18) CINE 6. Belda Molina, Jordi (Banyeres): núm. 3 (p. 18) Las razones de mis amigos: F. Garcia, 12 7. Berenguer Silvestre, Josep Ricard feb. 2001, p. 16. (Banyeres): núm. 13 (p. 23) Tabarka (D. Rodes): G. Barceló, 2, oct. 8. Bou Serralta, Vicent (Xeresa): núm. 1997, p. 15. 14 (p. 22) 9. Braçal, El (Banyeres): núm. 7 (p. 18) 10. Càritas Banyeres: núm. 1 (p. 22) CÒMIC 11. Carrasco, Emili (Benicàssim): núm. 14 (p. 22) «Atracs»: R. Payà, núm. 10, juny 2000, p. 2. 12. Doménech Martínez, Jordi: núm. «Bombardeig»: R. Payà, núm. 7, juny 6 (p. 18) 1999, p. 2. 13. Fernández Domínguez, Manel «Contaminació»: R. Payà, núm. 4, (Badalona): núm. 12 (p. 22), núm. 15 (p. juny 1998, p. 2. 22) «Creu Roja»: R. Payà, núm. 14. Ferrando Cambra, Sergi: 12, feb.2001, p. 2. núm. 7 (18) «Cuba-libre»: R. Payà, 15. Francés Berbegal, Romà núm. 3, feb. 1998, p. 2. (el Camp): núm. 4 (p. 18) «Energies alternatives»: R. 16. Garcia, Adrià Payà, núm. 9, feb. 2000, p. 2. (Banyeres): núm. 14 (p. 22) «Euro»: R. Payà, núm. 15, 17. Galvany Doménech, feb. 2002, p. 2. Andreu (Banyeres): núm. 15 «Eutanàsia»: R. Payà, núm. (p. 23) 11, oct. 2000, p. 2. 18. Garcia Molina Eduard «Fem barcella»: R. Payà, (La Canyada de Biar): núm. núm. 5, oct. 1998, p. 2. 14 (p. 21) «Impotència»: R. Payà, 19. Genís Lloret, Ma. de núm. 6, feb. 1999, p. 2. Gracia i Genís Lloret, Joseﬁ«Negret de l’Horta»: R. Payà, na (Banyeres): núm. 15 (p. 22) núm. 13, juny. 2001, p. 2. 20. Giner Terol, Empar L’equatorià Pablo Vinicio Aguirre va ser entrevistat al núm 13 de Barcella. «Paper»: R. Payà, núm. 8, oct. (Xàtiva): núm. 13 (p. 21) 1999, p. 2. 21. Góio i Sénsio: núm. 6 (p. 19) «Andrés J. Pedreño»: J. Santonja i R. «Pantà»: R. Payà, núm. 2, oct. 1997, p. 2. 22. Gómez-Elegido, Ferre, núm. 12, feb. 2001, p. 9-10. «Talibà»: R. Payà, núm. 14, oct. 2001, p. 2. María Luisa (Banyeres): núm. 12 (p. 23) «Josep Sanus»: F. Garcia i J.A. Miró, 23. IES Enric Valor (Castalla): núm. 6 núm. 3, feb. 1998, p. 5-6. (p. 18) «Pablo Vinicio Aguirre»: M. Puerto i E. CUINA 24. Líquids: Alberto, Lluís (Alcoi): Valero, núm. 13, juny 2001, p. 9-10. núm. 9 (p. 23) «Irene Zabala»: C. Berenguer, núm. 12, «Casa Pinet: del bon menjar i 25. Llorenç Gisbert, Adel (Banyeres): feb. 2001, p. 21. altres curiositats»: J. Pérez, núm. 13, 26. Martínez Francés, Vanessa juny 2001, p. 16. (Banyeres): núm. 9 (p. 22) 27. Mataix Rubio, Pepe Toni (BeneixaEXPOSICIONS ma): núm. 6 (p. 18) ENTREVISTES 28. Menargues, Josep (Cabdet): núm. 8 «A la recerca de la llum. Joaquím Sorolla (p. 19) »: Barcella, núm. 15, feb. 2002, p. 14. «Vicent Albero Albero»: Barcella, núm. 29. Navarro, Tello (Banyeres): núm. 7 (p. 18) 9, feb. 2000, p. 11-12. 30. Nicasio, Victòria: núm. 8 (p. 19) «Juan Luis Albors»: Barcella, núm. 8, 31. Pérez Llopis, Mar (Banyeres): núm. FEM BARCELLA oct. 1999, p. 9-10. 13 (p. 22) «Ferran Belda»: V. Berenguer, núm. 1, 32. Revert Samper, Josep: núm. 3 (p. 18) 1. Abad, Santiago (Cedric de juny 1997, p. 4-5. 33. Ripoll Palomares, Josep Maria: Los Àngeles): núm. 14 (p. 21) «Rafael Doménech Belda»: Barcella, núm. 13 (p. 21) © Barcella - 2001

núm. 2, oct. 1997, p. 6. «Alcaldes de la Mancomunitat de Municipis de la Mariola»: Barcella, núm. 4, juny 1998, p. 9-12. «Francesc Asensi»: J.A. Francés, núm. 11, oct. 2000, p. 19-20. «Joan Castelló»: Barcella, núm. 7, juny 1999, p. 7-8. «Aurora Francés, Jordi Francés, Jordi Belda i Jordi Navarro»: A. Belda, núm. 14, oct. 2001, p. 9. «José Miguel Iríbar»: V. Berenguer, núm. 11, oct. 2000, p. 11-12. «Miquel Maestre Castelló»: L. Cardona i C. Conca, núm. 10, juny 2000, p. 11-12. «Josep Vicent Mascarell»: Barcella, núm. 15, feb. 2002, p. 11-12. «Antoni Mataix»: Barcella, núm. 5, oct. 1998, p. 7-8. «Francisco José Molina»: G. Barceló, núm. 6, feb. 1999, p. 15.

Juny 2002

34. Sánchez Amorós, Josep (Cabdet): núm. 11 (p. 22) 35. Sanjuán Francés, Antoni (Banyeres): núm. 4 (p. 18) 36. Silvestre Martí, Xavier (Banyeres): núm. 2 (p. 18) 37. Vañó Silvestre, Marina (Bocairent): núm. 12 (p. 22) 38. Vilaplana Antolí, Maria (Banyeres): núm. 4 (p. 18) 39. Víctor (Sant Esteve Sesrovires): núm. 9 (p. 22)

Garcia, núm. 4, juny 1998, p. 7-8. «Mariola: Parc Natural, ¡ara!»: T.L. Berenguer, núm. 3, feb. 1998, p. 7-9. «Nous reptes per al voluntariat»: S. Puerto, núm. 12, feb. 2001, p. 7. «Turisme rural a la Mariola. Una nova activitat econòmica»: Barcella, núm. 8, oct. 1999, p. 7-8. Una aproximació a Manuel Broseta: «Una entrevista de 1976»: A. Fabregat, núm. 15, febrer 2002, p. 7-9. «Broseta i els compartiments estancs»: M. Alberola, núm. 15, febrer 2002, p. 10.

núm. 3, feb. 1998, p. 16. Talaüd: T. Belda, núm. 12, feb. 2001, p. 17. Veles e Vents (Xarxa Teatre): G. Barceló, núm. 1, juny 1997, p. 8.

OPINIÓ

1. Cerdà Mataix, Joan Antoni: «La destrucció del nucli antic de Biar», núm. 8, oct. 1999, p. 14. 2. Barcella: «La Bilioteca Valor i Lorca», núm. 2, octu. 1997, p. 14. «El Sopar del Nou d’Octubre», núm. 6, INCOMUNICACIONS feb. 1999, p. 14. «El Simposi, llums i ombres», núm. 9, «A propòsit d’Almansa»: F. Garcia, MÚSICA IVÍDEO feb. 2000, p. 20. núm. 1, juny 1997, p. 3. «II Festival de Rondalles», núm. 12, feb. «Acostament a la cruïlla actual del Aniversari Societat Musical de 2001, p. 20. nacionalisme valencià»: C. Mulet, núm. Banyeres, 1974-1999 (XXV): M. Payà, 3. Belda Llopis, Jordi M.: «El 9 2, oct. 1997, p. 7-8. núm. 8, oct. 1999, p. 15. d’octubre i el 25 d’abril: dates per a no «De màrtirs i de símbols»: oblidar-les», núm. 2, oct. J.V. Ferre, núm. 14, oct. 2001, 1997, p. 13. p. 7. «Obres faraòniques… ¿i el «La depredació dels poble, què?», núm. 4, juny aqüífers»: Barcella, núm. 11, 1998, p. 6. oct. 2000, p. 7-10. «Eleccions del 13-J», núm. 8, «El laberint dels reglaments oct. 1999, p. 14. de normalització lingüísti«Pel camí vell de Bocairent», núm. 9, feb. 2000, p. 20. ca»: V. Berenguer, núm. 6, «Fer o no fer ¿És eixa la feb. 1999, p. 7. qüestió?», núm. 13, juny Els nous valencians: 2001, p. 20. «Clandestí»: M. Chao i S. «Intervencions urbanístiques Salgado, núm. 13, jun 2001, i les destrosses de la Natura», p. 12. núm. 15, febrer 2002, p. 16. «Immigrants»: T. Navarro, 4. Belda Molina, Jordi: núm. 13, juny 2001, p. 11. «La importància de la «Una infància diferent», núm. Barcella ha difós noves músiques tradicionals com les de L’ham de foc. reciprocitat»: V. Calabuig, 4, juny 1998, p. 14 (amb núm. 13, juny 2001, p. 7. Obdúlia Gisbert). Cavall de Foc (La Xafigà): G. Barceló, «Els Programes de Garantia Social», «Energia elèctrica alternativa: ¿d’on núm. 1, juny 1997, p. 8. núm. 9, feb. 2000, 16. ve l’electricitat que consumim a la La Diputació d’Alacant amb els monu5. Belda Molina, Rosa Maria: «El Mariola?»: Barcella, núm. 9, feb. ments arquitectònics de les comarques: Programa de Festes», núm. 4, juny 2000, 7-10. A. Belda, núm. 13, juny 2001, p. 17. 1998, p. 16. Enric Valor: un castallut universal: Folk Nou (Urbàlia Rurana i Primera 6. Berenguer, Josep Ricard: «Un pas «Amb Enric Valor en el record»: R. Nota): G. Barceló, núm. 2, oct. 1997, endarrere», núm. 2, oct. 1997, p. 13. Serrano, núm. 10, juny 2000, p. 8-9. p. 16. «Pilatos Zaplana», núm. 3, feb. 1998, «Enric Valor, un escriptor de CastalL’ham de foc: G. Barceló, núm. 10, juny p. 14. la»: V. Luna, núm. 10, juny 2000, p. 9. 2000, p. 16. «¿Netejarà, fixarà i donarà més esplen«El fons cultural de les rondalles»: V. La música del 68 (I): G. Barceló, núm. Berenguer, núm. 10, juny 2000, p. 10. dor?», núm. 5, oct. 1998, p. 12. 4, juny 1998, p. 13. «Laudatio d’Enric Valor i Vives»: J. «Carrers de Banyeres de Mariola», núm. La música del 68 (II): G. Barceló, núm. Colomina, núm. 10, juny 2000, p. 7-8. 6, feb. 1999. p. 6. 5, oct. 1998, p. 15. «Fotografia de Robert Capa sobre la «Buit legal eòlic», núm. 9, feb. 2000, 16. Ovidi Montllor. Antologia: G. Barceló, Guerra Civil espanyola»: V. Berenguer, «Per un major ús de les energies alternanúm. 11, oct. 2000, p. 21. núm. 7, juny 1999, p. 16. tives», núm. 11, oct. 2000, p. 16. Respira (Els Pets): C. Berenguer, núm. «La insurrecció del ‘Petrólio’»: M. «Polèmica servida», núm. 14, octubre 13, juny 2001, p. 17. Cerdà, núm. 5, oct. 1998, p. 13. 2001, p. 18. So Whait! The Jazz Guitar Trio, II «Mancomunitat de Municipis de la Ma7. Berenguer, Marisa: «La creació de (Ximo Tebar): G. Barceló i C. Ferre, riola. L’Alcoià: una ullada històrica»: F. l’AVL», núm. 14, oct. 2001, p. 18. Juny 2002

8. Berenguer Micó, Vicent: «67/97», núm. 2, oct. 1997, p. 14. «Elogi de la Cope», núm. 5, oct. 1998, p. 16. «Josevicente Mateo, integrat», núm. 13, juny 2001, p. 18. 9. Bloc Nacionalista Valencià, Col·lectiu Local: «Bloc Nacionalista Valencià, la nova alternativa a Banyeres», núm. 5, oct. 1998, p. 18. 10. Club d’Amics de la Unesco, Alcoi: «Una crida permanent», núm. 5, oct. 1998, p. 6. 11. Conca, Consol: «Crítica i solucions a les festes de Biar», núm. 12, feb. 2001, p. 20. 12. Esquerra Unida de Banyeres de Mariola: «Sobre el nou centre de salut», núm. 15, feb. 2002, p. 16. 13. Francés, Antoni: «Passatemps», núm. 2, oct. 1997, p. 16. «Passatemps», núm. 3, feb. 1998, p. 16. 14. Francés Albero, Joan Antoni: «Llengua i escola», núm. 3, feb. 1998, p. 12. «¿RIP a l’Educació Secundària Obligatòria?», núm. 9, feb. 2000, p. 18. 15. Francés Berbegal, Romà: «La representació del Tractat d’Almirra enguany compleix 25 anys», núm. 12, feb. 2001, p. 18. 16. Garcia Martínez, Francesc: «El Sopar del Nou d’Octubre», núm. 3, feb. 1998, p. 12-13 (amb Salvador Puerto). «Fa 750 anys», núm. 5, oct. 1998, p. 12. «Algunes disposicions oﬁcials contra el valencià després de la Batalla d’Almansa», núm. 6, feb. 1999, p. 14. «Kosovo», núm. 7, juny, 1999, p. 6. «El moviment obrer a la comarca a principi del s. XX», núm. 13, juny 2001, p. 14. «L’Escoleta Infantil Municipal: un model per al futur», núm. 14, octubre 2001, p. 16. 17. Gascó Navarro, Francesc: «Millorem el llenguatge», núm. 5, oct. 1998, p. 15. 18. Gisbert, Adolf: «¿Vaques boges? ¡Mal!», núm. 13, juny 2001, p. 20. 19. Gisbert, Obdúlia: «Una infància diferent», núm. 4, juny 1998, p. 14 (amb Jordi Belda). 20. Gómez-Elegido, María Luisa: «De l’educació dels ﬁlls», núm. 7, juny 1999, p. 12. 10

«Llibertat d’expressió», núm. 6, feb. 1999, p. 6. «Som diferents, som iguals», núm. 12, feb. 2001, p. 18. 21. Martínez Ferre, Josep Miquel: «Crispadors», núm. 3, feb. 1998, p. 15. «Estereotips i imprecisions», núm. 6, feb. 1999, p. 8. «Canvi trencador», núm. 7, juny 1999, p. 6. «Autarquia», núm. 10, juny 2000, p. 20. «Tribu», núm. 12, feb. 2001, p. 15. 22. Martínez Francés, Vanessa: «Les nostres plantes: ¿què és un endemisme?», núm. 10, juny 2000, p. 22. «Una morfologia peculiar», núm. 11, oct. 2000, p. 16. 23. Molina, Francesc: «Costa Blanca», núm. 4, juny 1998, p. 16. 24. Moltó, Júlia: «Col·lectiu 8 de Març», núm. 10, juny 2000, p. 18.

29. Sánchez Amorós, Josep: «La Vila Reial de Cabdet», núm. 10, juny 2000, p. 18. «Cabdet o el segrest d’un poble», núm. 14, oct. 2001, p. 20. 30. Sanjuán Francés, Antoni: «Millorem el llenguatge», núm. 3, feb. 1998, p. 17. «Millorem el llenguatge», núm. 4, juny 1998, p. 13. «Ambaixades», núm. 10, juny 2000, p. 22. 31. Santonja Castelló, Josep Antoni: «Els drets humans», núm. 12, feb. 2001, p. 8. «Les festes de moros i cristians: el foc», núm. 14, octubre 2001, p. 20. 32. Sarrió Bellod, Francesc: «Josep Piera i la seducció del Marroc», núm. 4, juny 1998, p. 6. «De Barcella solipsista», núm. 7, juny 1999, p. 12. 33. Sempere, Enrique: «¿No la tornarem a (…)?», núm. 13, juny 2001, p. 12. 34. Terol Ferre, Miquel Àngel: «Les orelles verdes», núm. 10, juny 2000, p. 11-12. 35. Vañó Aznar, Ignacio: «Joan Oliver i Sallarès», núm. 7, juny 1999, p. 9. 36. Vicens Petit, Joan Manuel: «D’un temps, d’un poble», núm. 3, feb. 1998, p. 17.

PUBLICACIONS L’opinió dels ciutadans està present en Barcella.

«Dones i medi ambient», núm. 3, feb. 1998, p. 6. 25. Navarro, Tello: «Ausiàs March», núm. 1, juny 1997, p. 5. 26. Pascual, Josep: «Els Vilars, una alqueria islàmica al terme de Bocairent», núm. 13, juny 2001, p. 14. 27. Puerto, Salvador: «El Sopar del Nou d’Octubre», núm. 3, feb. 1998, p. 12-13 (amb Francesc Garcia). «L’Alcoià i la mancomunitat de pobles de la Mariola», núm. 5, oct. 1998, p. 18. «Pressupostos municipals», núm. 9, feb. 2000, p. 16. «Banyeres per la recuperació del Dret Civil Valencià», núm. 10, juny 2000, p. 16. «Borja, un cognom per al canvi de nom», núm. 11, oct. 2000, p. 20. 28. Ribera Leal, Natàlia: «Mal d’ulls», núm. 6, feb. 1999, p. 8.

Actes del Primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida: E. Abad Lluch et Alii, 4, juny 1998, p. 14. Alacant: la llengua interrompuda (Brauli Montoya): R.M. Belda, núm. 1, juny 1997, p. 8. Almirra. Aportacions a la seua història (II). Història del Camp de Mirra i la seua Festa Major (R. Francés et alii): R. Francés, núm. 6, feb. 1999, p. 12. Aproximació a la història de Beneixama, 1245-1850: F. Sarrió, núm. 8. oct. 1999, p. 15. Cantata inicial del País Valencià (V. Andrés Estellés): J.M. Martínez, núm. 2, oct. 1997, p. 10-11. Consorci de Comarques Centrals Valencianes: G. Barceló, núm. 9, feb. 2000, p. 17. Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes (Joan Pellicer): F. Sarrió, núm. 13, juny 2001, p. 16. Juny 2002

«Músics sense fronteres: passió per El diablo tiene nombre (Francisco QÜESTIONS la música»: A. Belda, núm. 14, oct. Asensi): M. L. Gómez-Elegido, núm. 2001, p. 9. 14, oct. 2001, p. 16. «Els arbres a Banyeres»: V. Berenguer, «L’ombra dels castells»: S. Ribera El florido pensil (A. Sopeña): F. Sarrió, núm. 12, feb. 2001, p. 11. Belda, núm. 14, oct. 2001, p. 19. núm. 5, oct. 1998, p. 16. «El Ball dels Espies»: C. Conca «El pantà. Els dubtes sobre un Guia bibliogràfica de l’Alcoià-Comtat Coloma, núm. 7, juny 1999, p. 17. projecte nonat»: J.R. Berenguer, X. (F.X. Blai et alii): R.M. Belda, núm. 2, «La banda, ¿es desbanda?»: Barcella, Beneyto Vañó i T.L. Berenguer, núm. 2, oct. 1997, p. 15. núm. 2, oct. 1997, p. 12. oct. 1997, p. 3-5. L’home no confia en la ciutat (V. «Banyeres UE: posada al dia. Una «Pels camins de la Mariola. Berenguer): R.M. Belda, núm. 2, oct. dècada de futbol amb Enrique Sempere Descoberta del naixement del riu 1997, p. 15. Castelló»: A. Belda, núm. 8, oct. 1999, p. Vinalopó»: J.M. Martínez, núm. 7, Hulda o el evangelio de las mujeres: F. 16. juny 1999, p. 10-11. Asensi, núm. 13, juny 2001, p. 18. «Congrés d’Història del Paper» (III): «Pels camins de la Mariola. Un Mariola. Guía de senderismo (Guillem F. Garcia, núm. 8, oct. 1999, p. 11. itinerari amb bicicleta per la ruta del Torres i Perea): R. M. Belda, núm. 14, «Danses a la processó del Corpus»: J. Xitxarra»: J.M. Martínez, núm. 5, oct. oct. 2001, p. 17. Sempere, núm. 15, feb. 2002, p. 19-20. 1998, p. 10-11. Mariola: Sendes de nevaters (Josep «Estatuts de la Mancomunitat de «Reglament de normalització Nebot i Cerdà): R. M. Belda, núm. 14, Municipis de la Mariola»: Barcella, lingüística de l’Ajuntament de oct. 2001, p. 17. núm. 5, oct. 1998, p. 9. Banyeres de Mariola»: Barcella, Miquel Maiques (ca. 1490-1577): S. «El franquisme, (1939-1975). 25 núm. 6, feb. 1999, p. 9-10. Puerto, núm. 12, feb. 2001, p. 16. aniversari de la mort de Franco»: F. «Reglament de participació Nacionalisme (Ernest ciutadana de l’Ajuntament Gellner): V. Berenguer, núm. de Banyeres de Mariola»: 6, feb. 1999, p. 12. Barcella, núm. 9, feb. 2000, Poesia reunida 1976-1999 p.13-14. (Marc Granell): R.M. Belda, «El requisit lingüístic, ¿per a núm. 10, juny 2000, p. 17. què?»: V. Romans, núm. 13, Revista del Vinalopó (1): F. juny 2001, p. 13. Sarrió, núm.7, juny 1999, p. 9. «Resultats de les eleccions Revista Valenciana de municipals»: A. Francés, núm. Folclore. Número 1: J. A. 8, oct. 1999, p. 18. Cerdà, núm. 14, oct. 2001, p. «La Segona República a 17. l’Alcoià. Una ullada històriRondalles de la Vall d’Alca»: F. Garcia, núm. 15, feb. baida i l’Alcoià: F. Sarrió, 2002, p. 21. núm. 9, feb. 2000, p. 22. «Simposi Banyeres de MariLa sibila de Delfos. Asesinato ola davant el III Mil·lenni en el cónclave (Francisco Barcella ha denunciat delictes ecològics arreu de les comarques de Mariola. (Cultura, Festa, Educació)»: Asensi): R.M. Belda, núm. 3, Barcella, n. 7, juny 1999, p. 14. feb. 1998, p. 14. Garcia, núm. 11, oct. 2000, p. 13-15. «Simposi Banyeres de Mariola davant Toponímia dels pobles valencians. Alcoi: «El gasoducte. Gran desastre per el III Mil·lenni (Economia, Llengua)»: F. Garcia, núm. 9, feb. 2000, p. 17. a l’arqueologia de Banyeres de MarioBarcella, núm. 6, feb. 1999, p. 11. Una història gràfica de Banyeres la»: J. Pascual, núm. 1, juny 1997, p. 9. «Simposi Banyeres de Mariola davant de Mariola: V. Berenguer, núm. 15, «Hi ha realment una Catalunya Nord?»: el III Mil·lenni (Educació, Urbanisme feb. 2002, p. 15. M. Pérez Llopis, 10, juny 2000, p. 19. i Medi Ambient)»: V. Albero i Barcella, «Huit arbres monumentals de núm. 8, oct. 1999, p. 12 Banyeres de Mariola»: J.M. Martínez, «Simposi Banyeres de Mariola davant el TEATRE núm. 12, feb. 2001, p. 12-12. III Mil·lenni (Història, Serveis Socials)»: «Josep Maria Sirera Sanjuán, Barcella, núm. 9, feb. 2000, p. 19. El florido pensil: J. Silvestre, núm. 3 feb. ‘Corbo’. L’exili espanyol: 60 anys «Sobre Alcoi, l’Alcoià i els alcoians»: 1998, p. 15. després»: V. Berenguer, núm. 9, feb. J.R. Nebot, núm. 13, juny 2001, p. 15. Joc, ball o danses del Rei Pàixaro: B. 2000, p. 15. «El soroll ambiental a Banyeres de Sansano, núm. 6, feb. 1999, p. 13. «La Mariola serà parc natural»: Mariola»: R. Sanchis Francés, núm. 10, Nascuts culpables: G. Barceló, núm. 12, Barcella, núm. 10, juny 2000, p. 15. juny 2000, p. 13-14. feb. 2001, p. 16. «El mes del Ramadà a Russafa»: «SOS»: J.A. Blanes, núm. 12, feb. La nit del drac: representació de la J. C. Martínez Díaz, núm. 15, febrer 2001, p. 15. llegenda de sant Jordi: V. Berenguer, 2002, p. 13. «Tancats cinegètics al voltant de núm. 8, oct. 1999, p. 13. «Els molins fariners»: F. Garcia, núm. Banyeres de Mariola»: J.M. Martínez, El Tractat d’Almirra: R. Francés i G. 7, juny 1999, p. 13. núm. 3, feb. 1998, p. 10-11. Barceló, núm. 4, juny 1998, p. 17. Juny 2002

«Un passeig estiuenc per Biar»: C. Conca i R. Palomera, núm. 11, oct. 2000, p. 17. «Vint anys d’ajuntaments democràtics»: Barcella, núm. 7, juny 1999, p. 5.

18. Blanes Verdú, Juan Antonio: núm. 12 (p. 15) 19. Calabuig Alcántara, Vicent: núm. 13 (p. 7) 20. Cardona, Luisa: núm. 10 (p. 11) 21. Càritas Banyeres: núm. 11 (p. 22) 22. Cerdà Mataix, Joan Antoni: núm. 8 (p. 14), núm. 14 (p. 17) 23. Cerdà, Manuel: núm. 5 (p. 13) 24. Club d’Amics de la Unesco, Alcoi: núm. 5 (p. 6) 25. Colomina Castanyer, Jordi: núm. 10 (p. 7) 26. Colla Ecologista La Carrasca: núm. 8 (p. 6), núm. 13 (p. 19) 27. Conca Coloma, Consol: núm. 7 (p. 17), núm. 10 (p. 11), núm. 11 (p. 17), núm. 12 (p. 20) 28. Esquerra Unida de Banyeres de Mariola: núm. 15 (p. 16) 29. Fabregat, Amadeu: núm. 15 (p. 7)

13 (p. 20) 39. Gisbert, Obdúlia: núm. 4 (p. 14) 40. Gómez-Elejido, Maria Luisa: núm. 6 (p. 6), núm. 7 (p. 12), núm. 12 (p. 18), núm. 14 (p. 16) 41. Grup d’Amics de la Natura, Cocentaina: núm. 6 (p. 17) 42. Iniciativa Ciutadana per la COL.LABORADORS Gestió Pública de l’Aigua, Alcoi: núm. 10 (p. 21) 1. Albero, Vicent: núm. 8 (p. 12) 43. Llorenç Berenguer, Tirs: núm. 2 (p. 2. Alberola, Miquel: núm. 15 (p. 10) 5), núm. 3 (p. 7), 3. Aguilera, Carlos: núm. 5 (p. 17), 44. Luna Sirera, Vicent: núm. 10 (p. 9) núm. 9 (p. 21) 45. Martínez Díaz, José Carlos: núm. 4. Asensi, Francesc: núm. 13 (p. 18) 15 (p. 13) 5. Barceló Francés, Guillermina: núm. 46. Martínez Ferre, Josep Miquel: 1 (p. 8), núm. 2 (p. 15, 16), núm. 3 (p. núm. 2 (p. 10), núm. 3 (p. 10, 15), núm. 16), núm. 4 (p. 13, 17), núm. 5 (p. 15), 4 (p. 15), núm. 5 (p. 10), núm. 6 (p. 8), núm. 6 (p. 15), núm. 7 (p. 19), núm. 9 núm. 7 (p. 6, 10), núm. 8 (p. 17), núm. (p. 17), núm. 10 (p. 16), núm. 11 (p. 21), 10 (p. 20), núm. 12 (p. 12, 15), núm. 14 núm. 12 (p. 16) (p. 11), núm. 15 (p. 17) 6. Barcella: núm. 4 (p. 9), núm. 5 (p. 7), 47. Martínez Francés, núm. 6 (p. 14), núm. 7 (p. 5), Vanessa: núm. 9 (p. 22), núm. núm. 7 (p. 7, 14), núm. 8 (p. 10 (p. 22), núm. 11 (p. 16), 7, 9, 12), núm. 9 (p. 7, núm. 12 (p. 14) 11), núm. 9 (p. 19, 20), núm. 48. Martínez Juan, Alexan10 (p. 15), núm. 11 (p. 7), dre: núm. 2 (p. 17) núm. 15 (p. 12) 49. Menargues, Josep: núm. 7. Belda, Almudena: núm. 8 8 (p. 19) (p. 16), núm. 13 (p. 17), núm. 14 (p. 9) 50. Miró, José Antonio: núm. 8. Belda, Toni: núm. 12 (p. 17) 3 (p. 5) 9. Belda Llopis, Jordi M.: 51. Molina, Francesc: núm. 4 núm. 2 (p. 13), núm. 4 (p. (p. 16) 6, 14), núm. 8 (p. 14), núm. 52. Moltó, Júlia: núm. 10 9 (p. 20), núm. 13 (p. 20), (p. 18) núm. 15 (p. 16) 53. Mulet Grimalt, Carles: 10. Belda Molina, Jordi: núm. 2 (p. 7) núm. 9 (p. 16) 54. Navarro, Tello: núm. 1 Els col·laboradors de Barcella han abordat la vida cultural valenciana. 11. Belda Molina, Rosa (p. 5), núm. 3 (p. 19), núm. 7 Maria: núm. 1 (p. 8), núm. (p. 18), núm. 13 (p. 11) 30. Ferre, Cristina: núm. 3 (p. 16) 2 (p. 15), núm. 3 (p. 14), núm. 4 (p. 55. Nebot Cerdà, Josep R.: 31. Ferre, Rosa: núm. 12 (p. 9) 16), núm. 10 (p. 17), núm. 14 (p. 17) núm. 13 (p. 15) 32. Ferre Domínguez, Josep-Vicent: 12. Beneyto Llorca, Ximo: núm. 2 (p. 4). 56. Palomera, Robert: núm. 11 (p. 17) núm. 14 (p. 7) 13. Berenguer Silvestre, Josep Ricard: 57. Pascual, Josep: núm. 1 (p. 9), núm. 33. Francés, Antoni: núm. 2 (p. 16), núm. 2 (p. 3, 13), núm. 3 (p. 14), núm. 13 (p. 14) núm. 3 (p. 16), núm. 8 (p. 18) 5 (p. 12), núm. 6 (p. 6), núm. 9 (p. 16), 58. Payà, Rafa: núm. 2 (p. 2), núm. 3 (p. 34. Francés Albero, Joan Antoni: núm. núm. 11 (p. 16), núm. 12 (p. 19), núm. 2), núm. 4 (p. 2), núm. 5 (p. 2), núm. 6 3 (p. 12), núm. 9 (p. 18), núm. 11 (p. 19) 14 (p. 18), núm. 15 (p. 11) (p. 2), núm. 7 (p. 2), núm. 8 (p. 2), núm. 35. Francés Berbegal, Romà: núm. 4 14. Berenguer Silvestre, Marisa: 9 (p. 2), núm. 10 (p. 2), núm. 11 (p. 2), (p. 17), núm. 6 (p. 12), núm. 12 (p. 18) núm. 14 (p. 18) 12 (p. 2), núm. 13 (p. 2), núm. 14 (p. 2), 36. Garcia Martínez, Francesc: núm. 15. Berenguer Micó, Vicent: núm. 1 (p. núm. 15 (p. 2) 1 (p. 3), núm. 3 (p. 5, 13), núm. 4 (p. 4), núm. 2 (p. 14), núm. 4 (p. 14), núm. 5 59. Payà Molina, Miquel: núm. 8 (p. 15) 7), núm. 5 (p. 12), núm. 6 (p. 14), núm. (p. 16), núm. 6 (p. 7, 12), núm. 7 (p. 60. Pérez, Jordi: núm. 13 (p. 16) 7 (p. 6, 13), núm. 8 (p. 11), núm. 9 (p. 15), núm. 8 (p. 13), núm. 9 (p. 15), núm. 61. Pérez Llopis, Mar: núm. 10 (p. 19) 17), núm. 11 (p. 13), núm. 12 (p. 16), 10 (p. 10), núm. 11 (p. 11), núm. 12 (p. 62. Puerto Bacete, Salvador: núm. 13 (p. 14), núm. 14 (p. 16), núm. 11), núm. 13 (p. 18), núm. 15 (p. 15) núm. 3 (p. 13), núm. 5 (p. 18), 15 (p. 11, 21) 16. Berenguer Revert, Clara: núm. 12 núm. 9 (p. 18), núm. 10 (p. 16), 37. Gascó Navarro, Francesc: (p. 21), núm. 13 (p. 17) núm. 11 (p. 20), núm. 12 (p. 7, 17) núm. 5 (p. 15) 17. Bloc Nacionalista Valencià, C.L. 63. Puerto, Marisa: núm. 13 (p. 9) 38. Gisbert, Adolf: núm. 8 (p. 6), núm. Banyeres: núm. 5 (p. 18) 64. Ribera Leal, Natàlia: núm. 6 (p. 8) 12

Juny 2002

PUBLICITAT 1. Alp Broker 2. Barceló y Valero, S.L. 3. Centre Òptic La Creu 4. Colla de Dimonis La Quarantamaula 5. Cristalleria Dani 6. Editorial Denes 7. Esports Cantos 8. Fermín Francés, S.L. 9. Ferreteria Sant Jordi 10. FS-TC Informàtica 11. Furitravel 12. Fruites Belda 13. Immobiliària Mariola 14. Limpiezas Saisa 15. Llibreria Al Vent 16. Mapfre-Immobiliaria Carbonell 17. Miró Producciones 18. Mobles i Decoració Piedad 19. Nacional Suiza Seguros 20. Nou Gràﬁc Impressors 21. Polispray 22. Rizos Banyeres 23. Tam-Tam Disseny Gràﬁc 24. Tàndem Edicions. ❦ Juny 2002

Premi Joan Valls i Jordà Vicent Romans

veu clara: al meu país Amigues i amics, és hi ha persones que se una gran satisfacció l’estimen i l’omplin de poder compartir amb sentit cada dia! vosaltres el premi, el Fan barcelles reconeixement públic sopant per celebrar el i el treball de persones naixement del poble vaque usen amb total lencià: els sopars tertúlia naturalitat i normalitat del Nou d’Octubre. la llengua que ens és Valoren, publiciten pròpia: el valencià, la i premien altres col·lectinostra llengua catalana. Vicent Romans, president de us que defensen la terra, A l’inici d’un mil·lenni la Federació Escola Valenciana, la llengua i la cultura. on els factòtums polítics lliura el 8é Premi Joan Valls al president del Col·lectiu Serrella. Tenen una clara voluntat i econòmics valoren de comarca i no perden per damunt de tot la el temps fent com si foren capital d’un país “utilitat” d’algunes llengües, de certes perque encara tenim per fer. sones i d’altres cultures i, per tant, exclouen Fan una revista que fruita tres vegades totes les altres llengües, persones i cultures l’any. Farcida d’interessants reportatges, –per a elles una argelaga–, trobem altres de fresques entrevistes i de complicitats que saben treballar plegades per pròpia publicitàries del món empresarial. I tota voluntat sense cap altra “utilitat” que no en la llengua que ens uneix i singularitza: siga l’estimació per la seua terra i per la seu el català, el nostre valencià. Més moderns, llengua. Per a elles un timonet de premi. perdó, actuals, no poden ser: podem llegir Com el mestre Valor, contribueixen Barcella allà on estiguem del món a través a universalitzar el seu, el nostre entorn, de la xarxa d’Internet i els podem dir el que fent valer els noms que ens identifiquen: vullguem mitjançant el correu electrònic. Ser-rella, Barcella, Mariola. Així el món sencer ja n’ha pogut llegir 15 Fa sis anys que decidiren formar un números i ha pogut saber el que va passar col·lectiu, i miraren les serres i el batejaren en la revolta del petroli a Alcoi, quins són Serrella. Fa cinc anys que editen una revisels problemes dels aqüifres de la Mariola ta, i també miraren les serres, i parlaren –Ximo Llorca em ve a la memòria– i qui i raonaren i al remat amb molt de seny i era i què va fer Enric Valor. mesura decidiren que es diria Barcella. L’Associació Cultural Amics de Joan Són d’un poble que només pronunValls ha lliurat el 8é Premi Joan Valls i Jordà ciar-lo se sap d’on és i quina llengua al Col·lectiu Serrella de Banyeres de la parla: Ba-nyeres de la Mariola. ¡Quin Mariola ja que aquest guardó ens uneix per goig fa un poble així, amb un col·lectiu la llengua, per la terra i per la Mariola. ❦ així! ¡Quin orgull i quin luxe poder dir en © Barcella - 2002

65. Ribera Belda, Sílvia: núm. 14 (p. 19), núm. 15 (p. 14) 66. Romans, Vicent: núm. 13 (p. 13) 67. Sánchez Amorós, Josep: núm. 10 (p. 18), núm. 11 (p. 22), núm. 14 (p. 20) 68. Sanchis Francés, Raül: núm. 10 (p. 13) 69. Sanjuán Francés, Antoni: núm. 3 (p. 17), núm. 4 (p. 13), núm. 10 (p. 22) 70. Sansano, Biel: núm. 6 (p. 13) 71. Santonja, Josep Antoni: núm. 14 (p. 20) 72. Santonja Cerdà, Judit: núm. 12 (p. 9) 73. Sarrió Bellod, Francesc: núm. 4 (p. 6), núm. 5 (p. 16), núm. 7 (p. 9, 12), núm. 8 (p. 15), núm. 9 (p. 22), núm. 13 (p. 16), núm. 15 (p. 18) 74. Sempere, Josep: núm. 15 (p. 19) 75. Serrano, Rosa: núm. 10 (p. 8) 76. Silvestre, Joan: núm. 3 (p. 15) 77. Terol Ferre, Miquel Àngel: núm. 10 (p. 20) 78. Unesco-Alcoi: núm. 5 (p. 6) 79. Valero, Elena: núm. 13 (p. 9) 80. Vañó Aznar, Ignacio: núm. 7 (p. 9) 81. Vicens Petit, Joan Manuel: núm. 1 (p. 9), núm. 3 (p. 17)

Nombre de connexions a Barcella edició electrònica (fins a juny de 2002): 1.618.

Procedència de les connexions País Valencià ........................... 42,4 % Catalunya ................................ 28,9 % Resta de l’Estat ....................... 13,3 % Estats Units ............................... 1,3 % Irlanda ....................................... 1,0 % Anglaterra ................................. 0,7 % Països Baixos ............................ 0,2 % França ........................................ 0,2 % Japó ........................................... 0,2 % Itàlia .......................................... 0,2 %

Canadà ....................................... 0,2 % L’Argentina ............................... 0,1 % Desconegut .............................. 11,3 % Resta del món 4,1% Desconegut 11,3%

País Valencià 42,4%

Resta de l’Estat 13,3% Catalunya 28,9%

La covardia en la societat democràtica

L’Ajuntament d’Alcoi, el PP i la llengua

Fa vint anys que treballe en l’àmbit de l’associacionisme veïnal i faig un balanç esperançador quan constate que els ciutadans estem ara més implicats que abans en la solució dels problemes dels nostres pobles. Amb la democratització de la societat, a poc a poc, alguns veïns hem perdut la por a manifestar les nostres opinions de com ha de ser la comunitat on vivim. Alguns companys guanyen per a tots els altres el dret a opinar sense coaccions de tot el que ens afecta en el període que resta entre unes i altres eleccions. A mi em sembla, però, que el principal punt dèbil del sistema democràtic representatiu és que els electors depositem la papereta a l’urna i els guanyadors creuen que tenen un xec en blanc per a fer i desfer el que vulguen sense escoltar els desitjos de la població fins que ens toque tornar a votar. Malgrat la major implicació civil que hem assolit en la nostra societat, no puc defugir parlar d’altres ciutadans que trien amagar el que pensen davant la resta del veïnatge. Alhora que respecte aquesta opció, em resulta curiosa perquè he escoltat aquestes persones queixar-se al bar, a la cua del pa o a la perruqueria –sempre en àmbits on poden saber qui els escolta–, però quan es tracta de firmar una carta oberta adreçada a un periòdic o de protestar per escrit davant l’Administració, desapareixen misteriosament sense deixar rastre. Encara que davant la colla d’amics –mentres prenen una copa– els he vist expressar-se amb contundència, també puc dir que he comprovat que, quan se’ls demana que recolzen una iniciativa de manera pública, la por a no sé què fa que ja no diguen ni mitja paraula. De vegades he escoltat justificacions d’algun veí per explicar aquest silenci, com la por a patir represàlies de part dels seus clients o del seu patró, o el temor a ser assenyalat amb el dit quan u es significa amb una opinió, o pensar que de res serveix expressar una queixa perquè res ha de canviar. Diuen que la por és lliure però, ¿no es perpetuaran les situacions injustes amb aquesta absència de valentia? He arribat a escoltar algun veí dir: “Jo soc neutral i no opine públicament perquè no soc ni d’esquerres ni de dretes”. Potser que les persones que accepten aquesta opció –clarament conservadora, al meu parer– creuen que estan per damunt del bé i del mal, però ningú no es creu que els qui expressem públicament la nostra opinió som especialment perversos. Dic açò perquè l’associació de veïns on treballe també rep crítiques com quan ens diuen que les nostres opinions estan polititzades (mai ho hem negat). Amb això, sembla com que fer política és sinònim de degradació i estar callats és sinònim de virtut. La política es podria definir com el conjunt d’activitats referents a les relacions entre els ciutadans d’una mateixa colectivitat, una tasca més bé noble, al meu entendre. Qui no parla mai no pot equivocar-se, és cert. Però jo em pregunte: ¿així s’adoba la prudència o la covardia? ❦

Des de fora d’Alcoi tothom s’estranya que l’Ajuntament, governat pel Partit Popular haja deixat d’organitzar –i subvencionar, per tant– les ben consolidades en el panorama científic Jornades de Sociolingüística, precisament quan més prestigi havien assolit. I més encara quan tothom reconeix que han constituït durant molts anys una oportunitat quasi única d’escoltar les darreres investigacions d’una matèria tan difícil com interessant, i han propiciat al mateix temps el debat i la discussió, bastant absents en general del nostre poble. Però no. Pel que es veu, el Partit Popular té altres preferències (o antipaties): sembla que no vol que hi haja en Alcoi debats d’altura ni tampoc que es parle de la llengua des d’un punt de vista acadèmic. Des del meu modest punt de vista, aquesta decisió forma part de la política lingüística i cultural del Partit Popular, que no té altre objectiu que frenar i entrebancar tot el que siga recuperació i dignificació de la llengua i cultura dels valencians. Encara no fa un any, el PP d’Alcoi votava en contra del requisit lingüístic per als funcionaris a proposta d’una ampla representació de la societat civil. La major part dels papers oficials que l’Ajuntament fa públics o les rodes de premsa que organitza, fan servir quasi exclusivament el castellà. La Conselleria d’Educació acaba d’aigualir el requisit lingüístic que havia pactat amb els sindicats, no exigint-lo ni per al concurs de trasllats ni per als interins. Baixes en cotxe el port d’Albaida i et trobes un rètol oficial: Costa Blanca, i no el Comtat, o l’Alcoià, o... Les intervencions públiques dels polítics del PP, d’Alcoi i d’altres llocs, quasi mai les fan en valencià; i la vergonya més gran de totes és que el mateix president de la Generalitat, amb un gest clar de displicència i menyspreu, no s’ha pres la molèstia d’aprendre a parlar –no sols a llegir el Nou d’Octubre– la llengua tradicional i històrica d’un poble del qual ell és el president. En aquest sentit, sona a hipocresia –per no dir cinisme– que per un costat vulguen donar la impressió de “valencianitzar” l’ensenyament del País quan exclouen dels programes educatius els autors no valencians (¿per què no exclouen també Cervantes i Lope de Vega?), o confeccionen llistats de paraules “autòctones” (tasca que hauria de ser exclusiva dels acadèmics i no dels polítics), i en canvi per l’altre es neguen a ajudar econòmicament a les Trobades de les Escoles Valencianes o a organitzar les Jornades de Sociolingüística. I per a que no queden dubtes de la contradicció (i manipulació que per motius electorals fan del problema de la llengua), per un costat segueixen subvencionat amb molts milions de pessetes entitats que s’han negat a acatar l’acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –entitat creada per “ells” precisament– que determina i reconeix com única ortografia vàlida la de les Normes del 32, i d’un altre, conculquen la legalitat vigent negant l’homologació entre els títols de Filologia Valenciana i Catalana, acceptada ja fa temps pel Ministeri d’Educació i Ciència (també en mans del PP). No és difícil arribar a la conclusió que al Partit Popular (d’Alcoi i del País Valencià) no solament se le da una higa la recuperació i la dignificació de la llengua dels valencians, sinó que la utilitza per a treure’n rendiment electoral i fa tot el possible per a entrebancar la seua normalització social i cultural. ❦

Llorenç Magraner

Francesc-X. Blay

Juny 2002

Antoni Sanjuán

Transi Aracil

Transi Aracil va nàixer a Banyeres de Mariola el febrer de 1974. És llicenciada en Psicologia des de fa quatre anys i treballa a la ciutat de València. La seua mirada deixa escapar l’apas-sionament amb què viu la seua professió entre malalts mentals empresonats. Un tema tabú per a molts que, en canvi, ella viu des de la naturalitat del treball quotidià.

tava una psicòloga amb experièn-cia amb malalts mentals i vaig començar a treballar en l’ONG Àmbit. —¿Quina és exactament la teua funció en aquesta ONG? Es fa una sessió de teràpia amb els presos malalts dins de la presó, concretament a l’hospital psiquiàtric de Picassent, no al penal. Cal aclarir que nosaltres estem dins de l’Associació, i per mitjà d’aquesta entrem com a voluntaris a la presó. Jo no estic contractada pel centre penitenciari, ni tampoc m’agradaria. Com a voluntaris d’Àmbit acudim dos, tres o quatre dies a la setmana i allí dins fem grups d’autoestima, tallers d’habi-litats socials, activitats de la vida diària i tallers de la sida, perquè també estem tractant els presos que pateixen aquesta malaltia. Coses perquè quan isquen algun dia de la presó puguen fer una vida el més normalitzada possible. La mateixa associació té un habitatge tutelat que és on jo treballe.

“Oblidem que els presos són persones iguals que nosaltres”

—¿Quina és l’es-pecialitat per la qual vas començar, en una tasca un poc atípica, a treballar amb malalts mentals de centres penitenciaris? Vaig estudiar Psicologia perquè era, en un principi, una carrera que m’atreia des de ben joveneta per a fer coses pels altres. Durant la carrera vaig començar a fer pràctiques ajudant els xiquets. Pensava que m’agradava el treball amb deficients i autistes, però vaig acabar treballant tres anys amb malalts mentals al psiquiàtric de Bétera. A partir d’ací em va cridar una associació que necessiJuny 2002

—Potser has de ser d’una fusta especial per a treballar en estes coses. ¿Què et mou a fer una faena tan complicada i no sé si gratificant? És gratificant. I dur, molt dur, perquè, de vegades, la resta del món no t’entén. Et pregunten: ¿i per a què interessa parlar amb els presos? Estan allí perquè s’ho han merescut. I obliden que són persones iguals que ho som nosaltres. El que passa és que, potser, en un determinat moment han comés un delicte perquè no tenen per a donar a menjar els seus fills. No tenen per què ser tots criminals. El que passa és que els posen a tots dins del mateix sac, se’ls aparta i se’ls margina. En el cas dels malalts mentals és molt més dur encara perquè hi ha alguns que han comès crims molt greus: des d’un abús a menors, un assassinat, un robatori o un acte d’exhibicionisme. Han comès delictes que són incomprensibles per a la resta del món, però estan motivats per la seua malaltia. —¿Què penses del rebuig social que hi ha sempre a tots els pobles per tindre una presó? En el cas de Villena hi ha hagut una gran polèmica. Tot el món sap que no es poden evitar les presons, però ningú les vol a la vora de sa casa. ¿Creus que tot això són prejudicis? Per descomptat que hi ha prejudicis en tots els llocs. El que passa és que jo crec que la gent té por d’allò que desconeix. I com no saben què hi ha allí dins o què hi pot passar, tenen por de tindre-ho prop per si s’escapen o què sé jo. —¿En quina mesura la faena que tu realitzes reflecteix la societat actual? ¿Influeix el ritme de vida que duem per a que aquestes malalties es manifesten actualment amb tanta intensitat? El ritme de vida influeix moltíssim. El que passa és que la malaltia mental ha existit abans i existirà sempre perquè és genètica. Actualment i, sobretot en llocs com la presó, es manifesta en la gent jove. Les drogues modernes trastornen la gent i fan que, per aconseguir més droga, cometen delictes que els fan estar a la presó. És molt significatiu què la gran majoria siga consumidora de drogues. —¿Penses que això és degut a una falta de valors, d’iniciativa o de perspectives de futur? És falta bàsicament d’un recolzament social fort perquè la majoria provenen de barris marginals que no han acabat els estudis i que s’han dedicat de 15

habitatge tutelat: donen uns diners per persona i dia. Però això no cobreix totes les despeses. En aquest cas ha estat Caixa Madrid la que ha aportat una gran quantitat de diners perquè es pose en marxa la casa. Els bancs estan donant prou diners. —¿Està reconeguda la vostra feina en l’àmbit que treballeu i també per les persones a les que esteu ajudant? Jo crec que sí. A més ells t’ho demostren amb una mirada, un somriure, una abraçada, amb un “com t’enrotlles”. Pense que socialment també. Com que hi ha molt poqueta gent que s’hi dedica, sí

molt jovenets a traure els diners d’on podien, demanant o robant. La gent que ve d’estatus socials més acomodats és perquè han provat les drogues i s’han enganxat. En el cas de la cocaïna, hi ha molts adictes a la presó que han arruïnat les seues famílies. Que les drogues estiguen duent a estes coses és una dada molt important. De tota manera, el tipus de societat en què vivim, la societat capitalista de consumisme fa que la gent vulga tindre més d’allò que realment necessita. Molts d’estos xavalets es fiquen en un cercle viciós: comencen en un xicotet delicte, els funciona, en cometen un altre, proven les drogues, i al final es transformen en delinqüents. —¿I la inserció en el món laboral? No ho tenen oblidat. Els interessa i els agrada. El que passa és que fins que no han estat allí dins i ho han vist i ho han patit, no es donen compte d’allò realment important que és sentir-se dins d’una societat. A partir del nostre treball i de molts esforços per part de totes, alguns arriben a reinserir-se en la societat amb normalitat. —¿Com s’enfoca la figura de reinserció al voltant dels pisos tutelats? Presenten molt de rebuig perquè els pisos tutelats són de malalts mentals i el malalt mental està molt oblidat. És el típic boig de tota la vida i ningú el vol en cap de lloc. Nosaltres no podem descobrir a ningú que tenim un determinat habitatge tutelat perquè, si ho ferem, els veïns ens tirarien del barri. El que es fa es treballar-los dins de la presó i, quan ixen, primer estan de prova a la casa, i si funcionen, es poden quedar tot el temps que necessiten. Dins la casa els ajudem a buscar feina, els ensenyem a fer qualsevol activitat de la vida diària perquè una de les característiques dels malalt mentals és que són molt deixats. Treballem des d’allò més bàsic, com és la higiene diària, fins a tècniques de buscar feina. —¿Què caldria fer des del punt de vista de la política social perquè estes persones visquen amb el grau de dignitat necessari? ¿El que es fa és suficient o caldria apostar més per aquest aspecte? Caldria apostar molt més perquè, de fet, la casa que té l’associació Àmbit és l’única que hi ha en tota la ciutat de Va-lència. Se’ls reclueix en el psiquiàtric, en la presó, o estan en el carrer. —¿La Conselleria de Benestar Social no té cap programa o ajuda? Sí. La Conselleria subvenciona aquest

“Pretenem planificar el futur, i oblidem viure el dia a dia” que està gratificada. La gent que coneix en què treballes està interessada pel tema cada dia més. Ara està formant-se una plataforma de salut mental a València. Els familiars dels malalts mentals es mouen per aconseguir més recursos per als seus familiars, però sempre fa falta més. —¿Quin aspecte del teu treball t’interessa més? M’interessa que la societat es consciencie una miqueta més que hi ha aquest tipus de gent i que necessiten molt de recolzament. Tractant-los de bojos i marginant-los en psiquiàtrics no aconseguim res. L’únic que planifiquem és com tancar-los. El fet de que tinguem les presons plenes diu molt poc de la nostra societat. —¿Treballes amb altres tipus de professionals? Sí. És clar. L’enfocament ha de ser multifuncional. Hi ha advocats, treballadors socials, educadors socials, tècnics en integració social i també animadors socioculturals. També es necessita un psiquiatra

perquè els malalts mentals necessiten medicació i nosaltres hem de coordinar-nos amb el centre de salut mental de la Malva-rosa. Si deixaren la medicació recaurien. —Pel que fa a mesures preventives, sobretot pel que fa a les drogues de disseny, ¿són suficients les xarrades que es donen en els centres educatius o caldria algun altre tipus d’experiència més avançada? Pense que s’haurien de fer més coses. De fet, en la mateixa associació en què treballe hi ha un programa de prevenció en escoles i el que s’està fent és fer xarrades. Realment són classes teòriques sobre les drogues i les conseqüències que tenen. Crec que la prevenció mai no està de més. Tant és així que jo posaria una assignatura en què es parlara d’educació sexual i drogaaddicció i que la gent coneguera el que pot passar-li. Així aconseguiríem que estos temes no foren tabú. —¿L’atur o determinades frustracions personals poden conduir a que els joves busquen vàlvules d’escapament en aquest tipus de drogues tan fortes? Potser en la població juvenil no hi ha necessitats materials, però els joves són molt rebels i tot el que puguen dir els seus pares ells han de dur la contra. Una qüestió com l’absentisme escolar a València està convertint-se en un gran problema. Crec que ho duu la societat mateixa i que no es renoven les formes de donar classe i de motivar els alumnes. No els atrau gens el que puguem ensenyar-los: això seria per a replantejar-s’ho. —¿Quines són les malalties més freqüents als centres penitenciaris? L’esquizofrènia i la paranoia. A Picassent hi ha més psicòpates. Al psiquiàtric no hi ha psicòpates. Com a cas curiós, un esquizofrènic assassí que va assassinar sa tia. Ell deia que quan la veia, veia el dimoni i que el dimoni el perseguia i volia matar-lo i va ser com en defensa pròpia. Ell no era conscient que realment eixa persona era sa tia. Cal dir que la majoria dels esquizofrènics no ha comès cap assassinat i estan allí per problemes d’adaptació a la família i no saben què fer amb ells. —¿Quin és el futur que desitges? Tinc una consulta a València però no és el que més em motiva. Preferisc la faena en grups perquè m’agrada treballar d’animadora. No pense en el futur, visc el present. Gaudisc al màxim el que faig ara i intente aprendre coses noves. No em tanque a cap camp. Tan sols has de tindre ganes que tot canvie i vaja avant. ❦ Juny 2002

Juny 2002

A favor de les Jornades de Sociolingüística Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià Associació Cultural Alcoià-Comtat Casal Jaume I - Centre Ovidi Montllor Associació Cultural Amics de Joan Valls Club Amics Unesco

El passat mes de gener iniciàvem una campanya de recollida de firmes i d’adhesió a un manifest a favor de les Jornades de Sociolingüística. Concretament, en aquest manifest es sol·licitava a l’alcalde de l’Ajuntament d’Alcoi que reconsiderara la seua decisió de suprimir aquestes Jornades i que es tornara a dotar econòmicament una partida destinada a sufragar-les; d’aquesta manera podrien continuar celebrant-se amb total normalitat. Ara s’ha fet efectiva aquesta petició a Miguel Peralta amb la presentació de tot un conjunt de firmes en el Registre de l’Ajuntament. Des del moment que vam saber pels mitjans de comunicació que el govern municipal havia pres la decisió de no continuar organitzant les Jornades, no vam dubtar a mobilitzar-nos, ja que es tracta d’una activitat cultural i acadèmica absolutament consolidada, que té un gran prestigi fora de les nostres fronteres locals i que és coneguda en tots els cercles acadèmics i intel·lectuals de l’Estat que s’interessen per la sociolingüística. Cal no oblidar que les Jornades s’han realitzat de manera ininterrompuda des de 1992 fins a l’any 2001 i que, any rere any, han sabut mantenir una gran capacitat de convocatòria perquè al llarg de tota una dècada han aconseguit mantenir un bon nivell. A Alcoi s’hi han reunit els millors especialistes de l’àmbit de la comunicació, la sociologia i la lingüística. Les Jornades de Sociolingüística ja han entrat a formar part de la vida cultural de la ciutat i s’han convertit en un referent important des del punt de vista cultural i cien-tífic. Amb les Jornades, s’ha gestat a Alcoi un fòrum d’idees i de reflexions amb el qual s’han pogut seguir les preocupacions canviants sobre la nostra realitat lingüística i s’hi han aportat arguments i vies de desenvolupament d’una política lingüística pràctica i aplicable a la realitat sociolingüística del País Valencià. D’aquesta campanya, se n’ha de destacar l’alt nombre i la qualitat de les firmes aconseguides, unes dues mil. Són moltes les persones que han considerat que paga la pena sumar esforços i sol·licitar a l’Ajuntament d’Alcoi que canvie la seua decisió inicial. Sense menystenir ningú, volem destacar noms com: Isabel-Clara Simó, Jaume Cabré, Joan Solà, Manuel Pérez Saldanya, Joan Martí Castell, Jordi Sarsanedas, Lluís Polanco, Joan Miralles, Joaquim Rafel, Antoni M. Badia Margarit, Joan

Argenter, Isidor Marí, Joan Veny, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, M. Teresa Cabré, Francesc Vallverdú, Aina Moll, Albert Jané, Vicent Pitarch, Mavi Dolç, Carles Solà, Gemma Lluch, Verònica Cantó, Toni Cucarella, Guillem Calaforra, Júlia Todolí, Marc Granell, Carles

Isabel-Clara Simó recomanava al govern municipal del PP que estimule la cultura i que faça seu el món de la intel·ligència i del pensament Palanca, Manel Rodríguez Castelló, Jordi Botella, Francesc Bodí, Vicent Romans i un llarg etcètera. Però també s’hi han adherit desenes de mestres i professors d’escoles i instituts del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, a més de professors i investigadors universitaris de la Universitat de València, la d’Alacant,

l’Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la de les Illes Balears, la Universitat Oberta de Catalunya, etc. Pel que fa a les organitzacions acadè-miques, cíviques, culturals, polítiques i sindicals que s’hi ha afegit, podem esmentar l’STEPV-Intersindical Valenciana, CCOO-Comarques Centrals, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, CIEMEN, Associació Cívica per la Normalització del Valencià (Alacant), Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Bloque Nacionalista Galego, Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció, Entrelínies, Ajuntament de Meliana, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Unida del País Valencià (Agrupació d’Alcoi), Nova Esquerra d’Alcoi (Agrupació d’Al-coi), PSOE-PSPV (Agrupació d’Alcoi), Bloc Nacionalista Valencià (Agrupació d’Alcoi), etc. Per tot això, no entenem com l’Ajuntament s’ha desentés de l’organització d’aquestes Jornades que, a més del seu interés científic i acadè-mic, àmpliament reconegut, han contribuït a l’acreixement del renom d’Alcoi com a ciutat compromesa amb la cultura. Creiem que tots els motius al·legats són més que suficients perquè el govern municipal reconsidere el seu propòsit. Tampoc no compartim el punt de vista del govern municipal, segons el qual les Jornades era més lògic que les assumira una institució acadèmica, com tampoc no entenem la necessitat d’esborrar del mapa moltes activitats culturals pròpies anteriors o ajudes a entitats culturals per allò de contenir les despeses; sempre es retalla en cultura, medi ambient, serveis i benestar social, educació, etc. Assumim les paraules que fa uns dies escrivia en l’Avui la nostra escriptora Isabel-Clara Simó: d’actes culturals no n’anem sobrats i el país té molta fam de cultura; per això recomanava ella –i nosaltres també– al govern municipal del PP que estimule la cultura, que faça seu el món de la intel·ligència i del pensament, que es rasque la butxaca, perquè, com ja s’ha demostrat és absurd prohibir la cultura, i al·legar problemes pressupostaris –¡pen-sen què ha costat Terra Mítica o la plaça de bous instal·lada a Alcoi en festes, posem per cas!– és com a mínim una solemne estupidesa. ❦ 17

Joan de Joanes

Globalització i poder muncipal

Paolo de Sant Leocadio, Francesco Pagano, Fernando Yáñez de l’Almedina, Fernando Llanos o Piombo són alguns dels pintors italians o italianitzats que van deixar una gran empremta en la València de l’època, erigint-se esta ciutat com a seu cultural i artística del moment. En esta València i amb data desconeguda va nàixer Joan de Joanes, fill del cèlebre pintor de retaules Vicent Masip. Joanes es va educar en l’ofici de la pintura en el taller familiar, el qual, a principis del segle XVI, ja era el més prestigiós de tota la ciutat. En la documentació que ha arribat fins a nosaltres trobem generalment com a cap de contracte Masip ajudat per un joveníssim Joan de Joanes, però serà l’any de 1534 quan Joanes rep el grau de mestre en el gremi de pintors i amb açò el seu primer contracte en solitari, l’elaboració del retaule de Sant Eloi del gremi dels argenters. Joanes es crearà estils propis semblants als depresos al taller patern, abandonant la robustesa i la monumentalitat, dulcificant motius i evidenciant l’empremta rafaelista en la seua obra. Des-prés de saber que posseïa models seus i una depurada factura es va dedicar a una repetició mecànica. Les seues obres són, tan sols, una profusa reiteració dels tipus iconogràfics heretats de Masip suavitzant la passió i el drama en composicions equilibrades, expressions serenes i tot immers en una lírica idealització. Les obres de Joanes posseïxen un gust exquisit per l’anatomia, amb una evolució en la plasmació de les carnacions, innovadores perspectives amb ruïnes fortificades inspirades de l’antiguitat, les línies en sfumato, els rostres esponjosos, la lluminositat amb l’ús específic de colors freds i marfilencs. Joanes crea un Renaixement personal amb la idea teològica difosa per l’arquebisbe valencià sant Tomàs de Villanueva, rebutjant el desig humanista de captar la psique dels personatges. A causa del prestigi adquirit pel pintor anà cridat a Bocairent en 1578 per a realitzar el retaule major d’aquella parròquia, lloc on moriria el 21 de desembre de 1579, sent représ l’encàrrec en 1580 pels seus tres fills. Vicent Joan Masip tan sols tenia vint anys i des de la seua inexperiència es va limitar a copiar fidelment les obres de son pare, com s’aprecia en el Sagrari d’esta vila on Vicent de Joanes i les seues dues germanes es van decantar per la plasmació del Salvador Eucarístic de mig cos portador en la destra de l’hòstia i en la sinistra del sant gral de la Catedral de València. Rostre decantat, cabell a dos aigües ondulat, barba bífida i pell lleugerament nacrada. Ningú dels qui van sobreviure Joan de Joanes i que va adquirir l’estil joanista va poder aconseguir en les innumerables còpies posteriorment realitzades la perfecció tècnica que posseïa el mestre. Vicent Joan Masip Navarro, més conegut amb el sobrenom de Joan de Joanes va rebre sepultura a Bocairent l’any de 1579 on es troba el seu cos en la tomba de Miquel Ferre fins a 1585, any en què les seues restes van ser traslladades a la parròquia de la Santa Creu de València com figurava en el seu testament. Esta parròquia seria demolida en el segle XIX i, per a tal efecte, la Reial Acadèmia de Sant Carles va aconseguir que les restes de l’artista foren traslladades al Convent de Sant Doménec on es va disposar un panteó de valencians il·lustres. ❦

El terme “globalització” es podia definir com l’augment de facilitats per a la lliure actuació de les grans empreses o grups econòmics, alhora que es deterioren els drets socials i el medi ambient, i s’adopten en cada país unes formes concretes d’actuació. En el nostre cas està concretant-se en la Unió Europea i per suposat en els àmbits nacionals, autonòmics i locals, vassalls de la dinàmica global i general del capitalisme. En aquesta dinàmica de globalització cal considerar dos àmbits fonamentals: els capitals privats o poder econòmic i el poder polític. Així la UE permet als capitals privats penetrar amb més facilitat i amb més seguretat en els altres països europeus, ja que a poc a poc s’està entrebancant que els estats pugen prendre decisions econòmiques i polítiques que perjudiquen els altres. Així, les empreses més poderoses poden ocupar els mercats europeus i obtenir grans beneficis i gradualment anar eliminant els xicotets negocis. D’aquesta forma els grans capitals financers disposen de tot el territori per operar sense traves. Els grans negocis s’aprofiten de la competència dels governs per atraure’ls als seus països o regions estimulant la competència entre els treballadors als quals imposaran les seues condicions de treball i de salaris. Tal és el cas de les organitzacions empresarials europees (UNICE, ERT), organitzacions que exerceixen una gran influència en les decisions de les autoritats comunitàries. Les institucions de la UE constitueixen les instàncies formals per les quals s’imposa en tot el territori comunitari una política econòmica dirigida a potenciar el model de política econòmica neoliberal, de la qual són uns dignes representants els nostres governants del Partit Popular, súbdits dels interessos econòmics europeus i globals. Estats Units i la UE són, en aquests moments, els màxims aliats en la defensa d’aquests interessos econòmics de les grans empreses i, alhora, són els màxims responsables de la deterioració de les polítiques socials i del medi ambient europeu i mundial. La política social, econòmica i medioambiental del PP espanyol són un exponent clar. I si fem una transposició d’aquestes breus idees a l’àmbit local veurem com hui, a Banyeres de Mariola, la globalització o política neoliberal està concretant-se en molts aspectes. Llocs emblemàtics del poble com la Pedrera, la Font Santa o la zona del Molí Roig han sigut motiu d’especulació urbanística i han donat com a resultat la desaparició de la massa arbòria i segurament d’altres elements d’interès històric o arquitectònic. En aquesta línia podíem també parlar de la sobreexplotació dels aqüífers que està donant problemes d’abastament a algunes empreses locals que han abusat d’aquest bé natural i de tots, o del nou centre de salut. Naturalment no és una causalitat. El PP local, seguint la política neoliberal dels seus caps superiors en l’àmbit nacional amb el PHN, la Reforma Laboral o la Llei de Partits i, en l’àmbit autonòmic amb Terra Mítica, entre d’altres, es dediquen a afavorir els interessos d’unes quantes empreses en detriment del medi ambient (la Pedrera) i d’oblidar uns drets socials dels ciutadans. És obvi el matrimoni feliç entre el poder polític amb la seua política neoliberal i els interessos econòmics d’uns pocs que se’n beneficien d’aquesta política sempre en detriment del medi ambient i dels drets socials més elementals. ❦

Sílvia Ribera Belda

Francesc Garcia

Juny 2002

Rutes i excursions pels voltants de Banyeres de Mariola. Jordi Albero Ferre, Caixa d’Estalvis del Mediterrani, Alacant, 2002, 118 pàg., il·lust. color, 6 € V. BERENGUER.

És probable que siga la primera guia que s’ha escrit sobre les rutes de Banye-res i, sense cap mena de dubte, serà molt útil. A partir d’ara es tornarà imprescindible per l’excepcio-nalitat i la precisió de la informació geogràfica que conté sobre la rodalia del poble. Els criteris d’utilitat amb què s’ha fet són sorprenents, d’una eficàcia fora de dubtes per la manera tan natural amb què s’ha organitzat tot el material. El llibre és exhaustiu i els capítols de l’obra són ben suggeridors i essencials. Hi ha nou itineraris (la Blasca, l’Eixarc, l’Àguila-el Porc, la penya Roja-Benassai, l’Ascensió, la Barcella, l’alt de la Creu, riu Vinalopó i el Sender PR-V4), amb una durada entre dues i quatre hores, i tretze rutes (la font de la Coveta, de la Mallaeta, de la Burra, del Roglar, dels Puros, del Teularet de Roc, de la Mata, de Pico Romeu, la Freda, la cova de Serrella, el cabecet de l’Àguila, el toll Blau i la ruta dels molins). Sovint, el secret d’un gran llibre és la passió i l’entusiasme de l’autor per la matèria en qüestió, i el de Jordi Albero amb aquestes rutes n’és un immillorable exemple. No és sols un gran amant de la muntanya sinó que ara ha sabut graduar amb encert tota aquesta experiència i l’ha posada al servici de les seues serres sense que cap sentiment n’obstaculitze la descripció més ajustada. Hi ha detalls que caldria esmenar en una nova edició, com ara la reparació d’alguns topònims que hauríem de ser els primers a respectar: “Benasaiz” per Benassai, “Bruxs” per Brulls o “font de la Burrà” per font de la Burra, entre alguna altra cosa secundària. En resum, una guia magnífica que pot situar-se al costat d’altres obres sobre la geografia, la natura, la història natural, etc., del país de Mariola que passen per alt o bé tracten molt generalment el terme de Banyeres, als quals ara Jordi Albero s’afegeix amb tots els mèrits. Juny 2002

Castillos y torres en el Vinalopó. Edició de Gabriel Segura i José Luis Simón, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, 2001, il·lus. B/N, 236 pàg. Una trentena de documentats treballs donen notí-cia dels castells i les fortificacions menors edificades entre els segles XII i XVI, seguint el curs del Vinalopó, des de Banyeres a Santa Pola. / V. B. Revista del Vinalopó. Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, número 4, 2001, il·lus. B/N, 284 pàg. Dins la línia de rigorosa investigació, aquest número conté el magnífic dossier “La implantació del franquisme”, coordinat per Pedro Payá, a més d’importants articles, entre altres, un de Rosselló i Verger “El riu Vinalopó. Viatge amb un poc d’història i més geografia”. / V. B. Centre d’Estudis Contestans, 1971-2001. Història i memòria gràfica. Edició a cura de Pere Ferrer i Marset, Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina, 2002, 280 pàg., il·lus. color. Amplíssima memòria de l’activitat realitzada a Cocentaina al llarg de trenta anys, desenes d’estudis i publicacions que avalen els objectius del CEC: recuperar i documentar la memòria col·lectiva, el patrimoni arqueològic, natural i històrico-artístic, l’arquitectura rural, els treballs tradicionals, la documentació escrita, etc. Una obra d’impres-cindible consulta i estudi. / V. B.

La Crónica de Banyeres. Coordinat per Pedro Vilanova, Gráficas Ciudad, Alcoi, núm. 1, març 2002, 16 pàg., il·lus. color. Nova iniciativa periodística mensual, sorgida del Grup Z (editora del diari El Periódico d’Alacant, i el Ciudad d’Alcoi), dins el projecte d’implantació del grup editorial a les comarques d’Alacant. De caràcter gratuït però pagada pels banyerins, cal desitjar-li ànim amb el seu declarat objectiu de ser “la veu i el reflex de tots”. / V. B. La Llançadora. Casal Jaume I de l’Alcoià-el Comtat-Centre Ovidi Montllor, Alcoi, núm. 0, hivern de 2002, 16 pàg., il·lus. B/N. El Casal Ovidi Montllor va fent camí i d’ací ha sorgit, amb un lloable impuls informatiu i crí-tic, aquesta publicació que de segur contribuirà al dinamisme en aquestes comarques, amb l’Ajunta-ment d’Alcoi d’esquenes. / V. B. La guerra de quatre. Víctor G. Labrado, Bromera, Alzira, 2002, 248 pàg., 15 € J. A. FRANCÉS. La postguerra civil espanyola va ser especialment dura i cruel per a persones o famí-lies que van destacar en el bàndol republicà. L’autor indaga les accions d’uns guerrillers urbans que, amb l’esperança de recuperar la democràcia amb l’ajuda europea, es dediquen a donar suport als maquis que actuen per les muntanyes de l’interior. És una pàgina de microhistòria, una crònica real i ben documentada que es llig com una novel·la.

Revista Banyeres

Per a Jimmy

Maelo Ribera

Després de tants anys de no escriure, de no expresar les pròpies idees a través d’una publicació, d’anar callant dia a dia, arriba el moment en el qual, sense buscar-ho i per l’encontre casual amb una conversació intrascendent amb un amic, com un repte personal amb Paco, com una aposta personal amb ell, sense pensar-ho, com el meu particular homenatge i recordatori a Jimmy i a tota la gent que durant aquells anys vam treballar amb entusiasme perquè la nostra revista Banyeres estiguera tots els mesos al carrer, decidixc escriure aquestes línies. És molt probable que una part de la gent que va col·laborar en la confecció de la nostra revista i, una vegada transcorreguts els anys, tinga una visió diferent, una percepció molt diferent en el record de la que estic intentat expresar. Però, per damunt de tot, segueix dreta alguna cosa que molta gent no pot entendre. Per què gent de idees diferents, de distinta formació, gent molt diferent i diversa a tots els nivells podíem treballar i col·laborar en un objectiu comú: editar la nostra revista. La revista Banyeres, en certa manera, va ser predecessora de la que, en aquests moments esteu disfrutant a les vostres mans. Pense que, des de plantejaments personals ideològics i culturals tal vegada diferents, teníem en comú el més important: la voluntat i el desig de comunicar al nostre poble tot el que sentíem, que cada un com a persona teníem la nostra pròpia personalitat, però que això no era cap obstacle perquè formàrem un grup unit dins de la nostra pròpia divergència. Érem un grup de gent que no ens agradava el nostre món, que des de la nostra visió de la realitat, amb 16 o 17 anys, creíem que el món es podia canviar. Nosaltres no sabíem, no coneixíem, no teníem altres experiències. Pensàvem que el canvi, la millora del nostre entorn, era alguna cosa que es podia aconseguir amb un poc de voluntat, d’esforç per part de tots. Ens reuníem quasi tots els dies a la nostra casa: el Club de la Joventut, el club dels jóvens d’aleshores. Xarràvem, jugàvem a ping-pong, escacs, cartes, etc. Escoltàvem música (Serrat, Llach, Beatles, Rollings, etc.). Llegíem i tots els mesos teníem una obsesió, un objectiu comú: traure al carrer la nostra revista Banyeres. Comptàvem amb gent il·lusionada amb el projecte, que era feliç preparant cadascú la seua secció: entrevistes, biografies, humor, articles d’opinió, entreteniments, etc. O bé col·laborant en la part material de la revista. Hem de recordar que en aquella època tota la impressió es realitzava a base de multicopista manual (gràcies Ringo). Creíem que des de les nostres creences i, a través de les possibilitats de comunicació que ens oferia la revista, podíem realitzar una tasca important. La revista Banyeres era la nostra forma de expressar-nos, de comunicar les nostres idees, les nostres inquietuds, d’intentar contactar amb la gent perquè aquesta no fóra indiferent al que passava en el nostre entorn. Des de la distància, i intentant no caure en la malenconia, des de les diferències de idees o de plantejaments vitals, és un estímul personal que seguixca existint gent que recorde, per a bé o per a mal, que va haver un temps en el qual un grup de jóvens pensaven que era important per a ser feliços dedicar moltes hores tots els mesos a un projecte que no tenia cap tipus de recompensa econòmica. que l’única recompensa que teníem, de tant en tant, eren les pressions polítiques perquè no fórem crítics, perquè les nostres opinions fóren el més “correctes” possibles. Han pasat els anys i la gent que va estar amb nosaltres en aquell temps seguix treballant amb la mateixa il·lusió per a desenvolupar i donar a conéixer les seues idees i, potser sense saber-ho, nosaltres som un poc culpables que, per molts anys, expresseu i deixeu expressar les idees a través de la revista Barcella. Gràcies. ❦ 20

Juny 2002

El simple fet d’haver de pagar el rebut de la llum cada dos mesos, o suportar talls d’electricitat de difícil explicació per part de les companyies que la suministren, poden tindre data de caducitat.

Una casa ecològica a la serra Mariola J. Ricard Berenguer

estan totalment il·luminades de manera natural durant tot el dia a través de grans finestrals per afavorir l’estalvi energètic; a recollir les aigües pluvials en una cisterna perquè, prèviament

Inversor Converteix la corrent de 24 V cc en 220 V ac

Plaques solars

Habitatge El corrent elèctric es distribueix per una instal·lació convencional

Transformen la llum solar en energia fotovoltaica

Regulador Regula la càrrega de l’acumulador

Tot depén de la conscienciació personal quan s’aposta, en major o menor grau, per les anomenades energies renovables aplicades al propi habitatge. No cal que vosté es definisca com un element visceral antisistema: “Iberdrola no em mola”, o que diga que ja està fart de la societat de consum i dels seus entrebancs burocràtics, sinó que un bon dia s’alce amb la convicció que pot tindre una casa una mica diferent a les convencionals, o que determinats ideals forjats al llarg de la vida cal que estiguen en consonància amb el model domèstic d’habitatge futur. I si així fóra, i si pot dur endavant la idea, eixe dia decidirà tindre una casa ecològica. Avui en dia ja no és suficient amb comprar unes plaques solars, ubicar-les damunt la teulada i a funcionar, no. Com tota obra seriosa, cal un estudi professional i tècnic que determine el tipus d’instal·lació, així com la quantitat d’energia que serà necessària en la nova concepció de casa. Bàsicament, necessitarà unes plaques solars que transformaran i conduiran l’energia captada fins a un regulador de càrrega, que a la seua vegada emmagatzemarà l’energia en potents bateries que, després de fer passar el corrent per un inversor-convertidor, transformaran Juny 2002

Bateries el corrent elèctric de 12 v de corrent contínua en 220 v de corrent alterna. ¡Xe, que meravella! A partir d’ací, deixe que el sol esdevinga el seu principal proveïdor i es convertisca en energia fotovoltaïca per a fer funcionar tots els electrodomèstics en qualsevol temps i circumstància. Deixe tanbé que l’energia solar-tèrmica li done suficient aigua calenta, fins i tot per fer funcionar el sistema de calefacció central. En llegir açò és possible que es senta una mica capciós i de seguida li assalte la pregunta: ¿I què passa si per circumstàncies meteorològiques no apareix Llorenç en uns quants dies? Que tampoc li preocupe. El servei tècnic li garanteix una autonomia de càrrega d’una setmana en els pitjors del casos. Les bateries poden carregar fins i tot amb la llum de la lluna plena. És indubtable que apostar per aquesta concepció d’abastament domèstic energètic implica una nova mentalitat, creure a ulls clucs en les possibilitats de les energies renovables, practicar l’ús racional de l’energia i gastar-ne sols la que en veritat siga necessària, tenint en compte el dogma del desenvolupament sostenible. Aquest principi és el que mou a fer noves construccions on les escales

Emmagatzema l’energia en 2 bateries de 860 Ah

depurades, aprofiten per a omplir la piscina sense haver de dependre de la xarxa pública; o, fins i tot, ¿per què no fer servir les aigües negres depurades per a regar l’hortet? Si posar en pràctica totes aquestes idees comporta una nova mentalitat, aquesta tampoc ha d’estar barallada amb un augment de la qualitat de vida més que suficient. És possible que una nova la pregunta li vinga al cap: ¿Compensa econòmicament el canvi? Doncs, faça els seus comptes. El projecte més la instal·lació per a una casa normal costa al voltant de tres milions de pessetes de les d’abans. Però si considera que pot rebre una subvenció de fins el 45% de la instal·lació, si considera que no haurà de pagar mai més un rebut de llum a la companyia elèctrica, si considera que té a l’abast disposar de la millor tecnologia al propi País Valencià sense necessitat de recórrer a Alemanya o Estats Units, que són els pioners en aquest assumpte… Ara, traga les seues conclusions. ¡Ah!, i si desitja visitar la casa ecològica que hem vist funcionar a la Mariola, pregunte a la redacció de Barcella i el posarem en contacte amb Toni Francés, el propietari, i amb Raül Carbonell, el instal·lador. De res. ❦ 21

Dones d’una banda de música en les festes de moros i cristians.

Contra l’apartheid Les dones i els hòmens que formem part dels col·lectius 8 de Març i Dones no podem deixar d’expressar públicament la nostra indignació pel que ha ocorregut en la Filà Navarros. I és que és molt trist veure com s’adopta un acord que té la innegable intenció de discriminar les dones i que, per a arredonir la suma d’il·legali-tats, ni tan sols respecta els drets legítims adquirits prèviament per una de les seues festeres. Això no obstant, volem deixar ben clar que pensem que no és just que únicament la Filà Navarros siga el centre de totes les crítiques, i no només perquè ens consta que té, com a mínim, 32 membres molt respectables, sinó perquè el joc brut contra les dones i les xiquetes que volen participar en peu d’igualtat en la festa és una moneda d’ús massa cor-rent i generalitzat. Aquests dies hem pogut escoltar i llegir opinions de tots els colors. Mentre que algunes ens han omplit d’esperança en el futur, altres ens han semblat una lamentable reedició dels arguments que es van utilitzar en el passat per a negar el dret de vot a les dones o per a impedir el seu ac-cés a les universitats. Les sufragistes i les pioneres en els estudis superiors van haver d’escoltar els mateixos insults i els mateixos raonaments sobre el lloc que, per gust o per força, havien d’ocupar les dones i sobre el que se suposava que havia de ser la seua feminitat. Fins i tot hi ha qui ha criticat que les dones tracten d’exercir els drets que els reconeixen les lleis, i això malgrat que estem parlant de drets humans tan fonamentals com la llibertat i la igualtat, proclamats com a valors superiors del nostre ordenament jurídic. 22

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià). E-mail: barcella@globalmail.net

Policia Local de Banyeres de Mariola.

¿Qui vigila els vigilants?

Llibertat per a decidir si es vol o no es vol participar en la festa i igualtat per a no patir discriminacions per raó de sexe siga quina siga l’opció escollida. És curiós comprovar com les tradicions i els costums s’utilitzen com a excusa per a trepitjar els drets humans de les dones. També en nom de les tradicions, altres pobles continuen mutilant sexualment les xiquetes o les alimenten pitjor que els seus germans. La llista d’exemples podria ser, desgraciadament, molt llarga. Per això no ens valen aquestes cortines de fum. Les nostres tradicions, que s’han nodrit d’aportacions de moltes èpoques diferents, mereixen que les enriquim ara amb unes bones dosis de llibertat i d’igualtat. Tampoc no ens aprofiten les excuses pretesamet històriques que, a més de considerar que els únics protagonistes del nostre passat han sigut els hòmens, tanquen els ulls davant l’evidència que, si volguérem que la festa fóra una mena d’acte sacramental rigorós sobre la colonització cristiana d’aquestes terres, hauríem de canviar-ho pràcticament tot i inventar una celebració nova. De la mateixa manera que les primeres dones que es van matricular en les universitats van obrir el camí cap a una societat més equitativa, l’esforç i la il·lusió de festeres com Nuria, Hermínia o Eva està contribuint a fer que la festa siga més “la nostra festa”, la de tots i totes, la de tot el poble d’Alcoi. I no és just que alguns i algunes tracten de condemnar-les a l’apartheid dissenyant un model a l’estil de la Secció Femenina de la Falange. ❦

Potser esta queixa l’hauria d’escriure al Ple de l’Ajuntament, però crec que és millor a esta revista per a que ho puga saber tot el poble. El divendres 3 de maig a les 15.04 h, anàvem dos cotxes pel carrer València cap a el poliesportiu, quan el cotxe Citroën Xsara de la Policia Local de Banyeres de Mariola, que portava dos cotxes darrere, envaeix la banda esquerra del carrer sense tindre cap emergència i circulant nosaltres de cara a ell. No sé qui era el policia local perquè la pluja no em va deixar veure-li la cara, però, ¿qui no ha vist alguna volta la Policia Local en la seu de la penya del Barça per denunciar aquells que es posen a la banda esquerra del carrer per saltar-se les bandes sonores? L’Ajuntament les va col·locar, però no s’ha preocupat del manteniment i les fixacions que le subjecten a terra estan sobreeixides. Potser el policia local, pensant en els ciutadans de Banyeres, ha volgut estalviar-los uns cèntims circulant pel costat esquerra per a no trencar les cobertes del cotxe. A ell no el poden denunciar per posar-se a l’altra banda perquè ell és la llei. Només vull dir una cosa en esta carta: que la policia done exemple i que l’Ajuntament faça el manteniment d’aquelles coses que estan trencant-nos les rodes del cotxe amb les fixacions que se n’ixen pel pas del trànsit. Els qui ens denuncien perquè evitem les bandes sonores són els primers que se les salten i no donen exemple. ❦

Col·lectius 8 de Març i Dones Alcoi (l’Alcoià)

Jordi Ferre i Vañó Banyeres de Mariola (l’Alcoià) Juny 2002

Resposta a “The Angels” Em diuen Vicent Llin. Vaig nàixer a Fontanars dels Alforins. Visc a Alacant.

Quan he d’explicar a alguna persona les nombroses raons per les quals els noms propis no s’han de traduir, sempre pose com exemple el cas dels omnipresents topònims castellans a terres d’Amèrica del Nord. Consulteu qualsevol atles. És evident qui va colonitzar aquelles contrades. La cultura que ha suplantat allà la castellana, no és precisament de les que no tenen pes pel cantó que es mire... i mira que és fàcil traduir els noms dels sants. Doncs no,

no s’han pres la “molèstia”. La veritat, quan vaig llegir la carta enviada, ¡quina casualitat!, des de “The Angels”, pensava que era una broma o un exemple molt aconseguit d’ironia. I, en el fons, vull continuar pensant que així és. En qualsevol cas, Manel, estic amb tu: clar i català. ❦ Vicent Llin Ribera Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida)

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 6 € l’any

Cognoms

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola