__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

Número 13 • juny 2001 • 200 ptes./1,2 euros

Barcella verda ¿Idees brillants?

Sobre Alcoi, l’Alcoià i els alcoians

Entrevista Pablo Vinicio Aguirre


Barcella

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

Número 13 - Juny 2001 Quadrimestral Edició i Redacció:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L’Alcoià) www.banyeres.com/serrella e-mail: BARCELLA@globalmail.net Redacció: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Vicent Albero, Francesc Asensi, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Toni Belda, José Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, J. Antoni Blanes, Vicent Calabuig, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, J. Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Alexandre Martínez, Paloma Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Josep R. Nebot, Robert Palomera, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Mar Pérez, Marisa Puerto, Natàlia Ribera, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, J. Antoni Santonja, Judit Santonja, Rosa Serrano, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó. Maquetació: tam-tam / Josep Miquel Martínez

L’arribada d’immigrants als pobles de la Mariola és un fet constant que té les seues fluctuacions. Cal recordar que a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX es conegué un auge d’entrada de població –exclusivament peninsular– requerida per la incipient expansió industrial d’aleshores, i la importància de l’aportació del seu treball al desenvolupament econòmic i social de pobles com Banyeres, o d’altres, és innegable. Per la circumscripció d’aquell fenomen en un temps i un espai concret, les reflexions i les anàlisis de tot tipus pel que fa als seus resultats, de segur que serien ben instructives. En aquest cas, probablement hi ha hagut un considerable índex d’èxit en la integració, tot i que puga haver-hi les inevitables ombres. En la immigració actual, per les característiques socials i polítiques del país, encara està per veure com es produirà la nova assimilació dels qui, sense cap mena de dubte, seran –¡i ja ho són!– els valencians de demà. Encara hi ha casos –com El Egido– que hom dubta que els tractem com a persones d’una societat civilitzada. Procedents d’Àfrica, Amèrica, Europa central, Rússia..., amb diferències culturals tan distants de les nostres, pel seu nombre i per la seua regularitat, aquests immigrants de hui han creat una situació, en general, preocupant. En molts casos, això requereix mesures especials i actituds obertes que faciliten la seua integració social, més enllà de la primordial obtenció d’un imprescindible lloc de treball. Així, l’accés a cases dignes, a l’educació, a la participació social i política, etc., són coses que marcaran la qualitat de la seua integració en una societat concreta –en aquest cas, la valenciana–, com també la imatge que ells es formaran de la societat que els acull i, probablement, l’actitud que ells adoptaran davant una societat, que presumeix de civilitzada. Caldria acceptar-los sense temor perquè la construcció d’una societat moderna justa i pacífica no pot sostindre’s en la desconfiança, l’abús o la injustícia contra una part dels seus ciutadans, siguen immigrants, dones o joves. Esperem, per això, que aquest senzill acostament de Barcella a la immigració siga un estímul per entendre i cooperar amb aquests nous valencians –i els seus fills– que, en bona mesura, ja han començat a participar en la construcció de la societat multicultural de demà. ❦

Rafa Payá

Publicitat: Enrique Sempere

Foto portada: Pablo Vinicio Aguirre amb la seua família, Banyeres de Mariola, 2001 Fotomecànica: Flexocolor - Bocairent Impressió: Nou Gràfic C.B. Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Depòsit legal: A-562-1997

2

Juny 2001


© Barcella - 2001 © Marisa Puerto - 2001

L’oficina de Correus de Banyeres de Mariola encara utilitza els segells amb el nom no oficial del poble

Protesta d’alguns alumnes i professors de l’IES Professor Manuel Broseta.

El conseller d’educació Tarancón es rebut amb xiulets a l’IES Professor Manuel Broseta El darrer 6 d’abril el conseller d’Educació i Cultura Manuel Tarancón visitava l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola amb motiu de la inauguració oficial de les aules de formació professional en les especialitats de comerç i instal·lacions electrotècniques, que amplien així l’oferta educativa de l’institut. En un acte al qual assistiren el conseller, familiars de Manuel Broseta, l’alcalde i representants institucionals, municipals i empresarials, es retia un homenatge a Manuel Broseta, convertint-se el mateix, per extensió, en un reconeixement a les víctimes del terrorisme.

L’altra cara del la moneda, del dia, en l’arribada del membre del Consell va estar protagonitzada pels xiulets i les pancartes exhibides per un centenar d’alumnes d’ESO i Batxillerat i per una quinzena de professors interins, que feren arribar al conseller la seua insatisfacció per la reforma educativa prevista i la situació d’inestabilitat laboral que pateixen els interins. Una representació dels alumnes va lliurar un escrit al conseller amb les seues reivindicacions. D’altra banda, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament demandà la inclusió del requisit lingüístic en les oposicions a l’Administració autonòmica. ❦

Conferències de Joan Francesc Mira El conegut autor Joan Francesc Mira ha estat una parell de vegades per aquestes terres en el breu termini de dues setmanes. En concret, la primera d’elles el darrer 27 d’abril a Castalla on l’autor valencià pronunciava una conferència al saló d’actes de l’institut de la capital de la Foia sota el títol de “Nacionalis-mes: àngels o dimonis”. Mira va fer una reflexió sobre la ten-dència de totes les comunitats a estructurar-se en totes les vessants Juny 2001

quan hi ha una base social, lingüística i política. Va donar un repàs històric als antecedents històrics positius i negatius del nacionalisme, apostant finalment per un nacionalisme responsable no violent que es planteja nous projectes i reptes en la societat actual. L’altra conferència va ser la que l’autor de Els cucs de seda, entre altres llibres, va pronunciar a Banyeres de Mariola el dia 25 de maig amb el títol “Els Borja, família i mite”. ❦

Tot i que a gener de 1998 es va fer el canvi del matasegells antic per un de nou amb la denominació oficial Banyeres de Mariola, a hores d’ara, encara es fan servir altres segells amb el nom no oficial Bañeres. Durant la legislatura 1990-1994 es va aprovar la denominació única del poble en valencià, la qual cosa comporta que, deu anys després, no s’ha renovat aquest material de l’oficina local de Correus. Malgrat aquesta situació, s’ha produït la paradoxa que l’Ajuntament de Banyeres de Mariola va enviar una carta a l’ajuntament de Villena per aconsellar-li que no anomenara Bañeres a un carrer perquè aquesta denominació no existia de manera oficial. ❦

Denúncia d’abocaments incontrolats a Bocairent El Col·lectiu del Bloc Nacionalista de Bocairent va denunciar al Ple de l’Ajuntament de Bocairent la presència als voltants del Mas de Maçanet –quasi en la fita amb el terme de Ba-nyeres de Mariola– de vehicles abandonats i d’altres residus que es concentren de manera incontrolada als bancals de les rodalies. Els nacionalistes vénen denunciant periòdicament les irregularitats i la incúria que fa gala, en matèria de medi ambient, la regidoria del consistori bocairentí, com és ara la contaminació que provoca el càmping Les Fonts de Mariola, que continua abocant el seu clavegueram sense cap control ni autorització, o els abocaments de tints tèxtils a la depuradora municipal. ❦ 3


© Barcella - 2001

La nidificació de l’àguila perdiuera en la Font Roja serà vigilada amb una microcàmara El projecte de vigilància i seguiment de la nidificació de l’àguila perdiuera, ha estat presentat per la Conselleria de Medi Ambient i la Gerència de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’objectiu de fer un seguiment d’aquesta espècie emblemàtica del Parc Natural de la Font Roja. El projecte, que ja es va realitzar l’any passat i continuarà enguany, consisteix en la instal·lació al niu d’una microcàmara que retransmet imatge real i grava una imatge cada vegada que detecta moviment dins el niu. Amb aquesta iniciativa els visitants del Parc Natural podran seguir en temps real imatges del niu de la parella reproductora de l’àguila del parc. ❦

El Consell aprova el PORN de la Serra de Mariola Després de nou anys de tràmits, el Ple del Consell va aprovar el Pla d’Ordenació de Recursos Naturales, PORN, de la Serra de Mariola. Aquesta actuació dóna l’últim pas cap a la declaració de parc natural a la Mariola. En la proposta definitiva del Consell, aquest planteja que siguen 4

declarades com a parc natural 12.000 hectàrees, del total de 16.000 que té aquesta zona. El conseller de Medi Ambient, Fernando Modrego, va comentar que el següent pas en aquest procés és l’aprovació de la declaració de parc natural, que serà efectuada també pel Ple del Consell, encara que no s’han donat dates concretes. A més de l’aprovació de la declaració, serà necessari nomenar un director i comen-çar els tràmits per a constituir un consell rector. Amb aquesta normativa s’estableix la zonificació i les limitacions als usos en les diferents parts de la Serra Mariola. Amb l’aprovació del Pla també es converteixen en definitives totes les mesures cautelars que el Consell va aprovar per a previndre la degradació de la Mariola. L’aplicació de mesures de protecció per a la Serra de Mariola és la reivindicació més antiga dels col·lectius ecologistes de tota la comarca. ❦

La revista Ruralia dedica un número als pobles del Vinalopó El número 9 de la revista Ruralia, editada pel CRIE (Centre Rural d’Informació Europea) va estar dedicat a les Terres del Vinalopó. Francesc Moltó es va encarregar de coordinar i investigar el monogràfic de 32 pàgines que va ser presentat a Villena el passat mes de març. Aquesta revista té una tirada de 5.000 exemplars i es distribueix entre els Proders i altres institucions. Deu aconseguir-se al Proder del Vinalopó o cridant al 96 413 12 60. Pel que fa als pobles de la Mariola, s’hi parla del Molí Pont i de l’empresa. Naturalment de Banyeres, de la Cooperativa Sant Cristòfol de la Canyada, del polígon La Casilla de Beneixama, de El Solet de Biar, del Mas de Fontanelles (ben prompte, atractiu hotel rural) i del Patronat del Tractat d’Almirra. També hi ha articles sobre el Grup de Muntanya de Beneixama, del Centre Excursionista de Biar, de la representació de El drac i la princesa a Banyeres; semblances de Maria Rosa Trigueros de Biar, Paco Pana de Beneixama, Antonio Miró Pastor de Banyeres i Miguel Maestre, cronista de Biar, així com un article sobre els usos tradicionals de la muntanya. ❦ Juny 2001


Timonets i argelagues Barcella

© Barcella - 1999

Timonet per al teletext de Banyeres de Mariola per la millora de la imatge i de l’ortografia. Rectificar és de savis.

Pont de l’Albereda, a València, de Santiago Calatrava.

Santiago Calatrava reclama 48 milions a l’ajuntament d’Alcoi L’arquitecte Santiago Calatrava ha presentat una denúncia davant el TSJ, en la que reclama a l’Ajuntament d’Alcoi el pagament d’un deute de 48 milions, relacionat amb el projecte del pont Viaducte-Zona Nord. La formalització d’aquest pagament fou una decisió aprovada al Ple municipal, quan el Govern municipal estava presidit per Josep Sanus. La demanda està motivada en una clàusula del contracte que l’Ajuntament va subscriure en 1995 amb l’estudi d’arquitectura de Santiago Calatrava Valls, per a la

redacció del projecte i direcció de l’obra del pont que enllaçaria el Viaducte i la Zona Nord, una obra que no s’ha arribat a realitzar. La clàusula en qüestió obliga l’Ajuntament a indemnitzar Calatrava amb 48 milions, si el projecte no arribara a materialitzar-se. L’Ajuntament ha encarregat el cas a un advocat i, en principi, s’oposarà al pagament. Cal recordar, a dia de hui, que Calatrava ha cobrat un total de 100 milions de pessetes per la redacció de l’avant-projecte i del projecte, més 17 milions per l’elaboració de la maqueta. ❦

Argelaga per l’elecció –tal vegada de manera no conscient– del cartell anunciador de la darrera edició de la Setmana de la Dona a Banyeres. La il·lustració podia alimentar el sexisme, en compte de combatre’l. Timonet a María Teresa Martínez que s’ha jubilat en el treball d’assistència social. El seu bon fer serà recordat pels més necessitats de Banyeres de Mariola. Una argelaga a l’Administració per les dificultats que ha posat als festers a l’hora de disparar. ¿Acabaran carregant-se aquesta tradició?

© Àngel Vila - 2001

Timonet compartit als alumnes de tercer de Primària del col·legi Fundació Ribera pel premi literari de la revista Leo-leo, als premis Joan Fuster de Sueca Adrià Garcia, Natxo Molina (còmic) i Xavi Silvestre (narrativa) i a Jesús Martínez pel premi comarcal Sambori.

Els alumnes que estudien en valencià en l’ESO aconsegueixen els millors resultats escolars El resultat de les evaluacions que ha fet l’Institut Valencià de la Qualitat Educativa (Ivece) als estudiants evidencia que, en termes absoluts, els alumnes que cursen una educació bilingüe tenen un percentatge d’encerts tres punts superior a la mitjana d’aquells que no segueixen cap tipus de metodologia propia dels programes en dues llengües. L’explicació cal buscarla, segons Concha Gómez, directora de l’Ivece, en les teories psicolingüístiques que afirmen que l’alumnat bilingüe desenJuny 2001

volupa una agilitat major o una plasticitat cerebral més acusada. D’altra banda, els dirigents del PSPV, d’Esquerra Unida i del Bloc, han acordat presentar una moció conjunta sobre l’exigència de comptar amb el requisit lingüístic per accedir a la funció pública a tots els ajuntaments valencianoparlants. Aquesta moció pretén garantir que els funcionaris estiguen capacitats per atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials del País Valencià. ❦

Argelaga al periòdic Ciudad d’Alcoi per posar baix de les imatges de Banyeres peus de foto amb texts referents a Alcoi.

Un timonet a la Creu Roja i a Càritas pel nou servei d’assesorament a l’hora de tramitar els papers de residència i de treball dels immigrants.

Argelaga a George Bush per les agresions mediambientals que ha anunciat. El canvi climàtic ja ha arribat al nostre territori. 5


110 milions destinats a les instal·lacions per a redacció, administració i publicitat, que ocupen 800 metres quadrats, dotades d’un sistema informàtic d’última generació. El Periódico serà la tercera cap-çalera del holding al País Valencià, on ja està present a través de Mediterráneo a Castelló i Ciudad de Alcoy. ❦

© Barcella - 2001

L’Institut Cartogràfic Valencià actualitza la toponímia Paralitzen un pou il·legal a l’exalcalde de Bocairent

Efectius de la Policia Local de Bocairent han paralitzat la construcció d’un pou per a extracció d’aigua en les propietats de Vicent Vicedo, l’últim alcalde socialista de Bocairent i president de la comunitat de veïns de la urbanització El Pinatell. El pou estava realitzant-se il·legalment en aquesta urbanització, enmig de la serra Mariola, i ara l’expedient de paralització es troba en mans dels tècnics municipals que en breu emetran l’estudi adient. En aquests moments Vicedo es troba absolutament desvinculat de la política i ni tan sols forma part de l’agrupació socialista local. L’Ajuntament de Bocairent ha aprovat recentment l’enduriment de la vigilància i el control sobre les extraccions d’aigua, tot incidint sobre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que és la que té el control sobre aquest tema i que a hores d’ara no té ni un sol vigilant a tota la Vall d’Albaida. ❦

L’Institut Cartogràfic Valencià ha llançat al públic la cartografia oficial de la Comunitat Valenciana. Ho va fer primer en format de CD Rom en col·laboració amb els diaris Levante i Información. També ofereix un catàleg de productes com fotografia aèria, cartografia bàsica de 1:10.000 i 1:25.000, mapes de termes municipals (de moment només 30 municipis), mapes temàtics de parcs naturals, etc. La principal novetat és que –per fi– han incorporat la toponímia actualitzada, aprofitant-se de la feina de recollida feta per a l’Atlas Toponímic Valencià. Per tant, les errades dels mapes militars són ja història. Per demanar els mapes cal trucar al 96 387 77 10, o entrar en www.gva.es/icv. ❦

6

La filà Marrocs de Banyeres de Mariola ha publicat el número 1 de Marrocs. Aquesta revista, resultat de la celebració dels 75 anys de la filà, fa un recorregut gràfic i històric pel món, per Banyeres i per la festa. La major part de les pàgines estan dedicades a mostrar les imatges més representatives d’aquest segle per a comprendre millor el context històric de les festes de moros i cristians. D’altra banda, els Marrocs estan ultimant l’edició d’un CD rom amb quasi 2.000 fotografies. Aquest suport permetrà accedir en una base de dades per a trobar qualsevol imatge quan es demane per la data, l’acte de festa o el nom dels qui apareixen a la foto. ❦

Crítiques per la ubicació del nou centre de salut de Banyeres al siti del quarter vell

El Periódico de Alicante s’imprimeix a Biar El primer número de El Periódico de Alicante va eixir al carrer amb una tirada inicial de 60.000 exemplars. Aquest nou diari serà la dotzena capçalera del Grupo Zeta. Un ampli equip de professionals del món de la comunicació componen la plantilla inicial de redactors, dirigits per Jaime Esquembre, qui fins fa uns mesos estava al front de la delegació de El País a Alacant. El grup ha invertit 1.050 milions de pessetes en la moderna planta d’impressió construïda a Biar. S’afegeixen a aquesta inversió altres

S’edita el número 1 de la revista Marrocs

La web de Barcella inaugura un índex temàtic A partir d’aquest número 13 de la revista Barcella, a més de poder consultar a la pàgina web qualsevol dels números que s’han publicat durant cinc anys, es pot fer ús d’una nova secció: l’índex temàtic. Aquest apartat permet trobar els articles, de manera ordenada, pel tema, per la secció o per l’autor. L’adreça és la mateixa: http://www.banyeres.com/serrella. ❦

L’oposició de Banyeres de Mariola ha mostrat la seua decepció perquè el grup municipal del PP ha desaprofitat l’oportunitat de consensuar la ubicació definitiva del nou centre de salut. Segons el portaveu municipal del Bloc, el Govern del PP ha rebujat sistemàticament totes les suggerències que ha presentat el seu grup. El Bloc manifesta que aquesta ubicació és un error que hipotecarà el bon funcionament del nou centre la que es produirà un colapse de trànsit per la manca d’aparcaments en aquesta zona. El Bloc també diu que el desnivell del siti farà que les barreres arquitectòniques siguen considerables, així com l’absència de llum natural per trobar-se encaixonat el terreny entre dos edificis. El Bloc ha declarat que, amb aquesta actitud del Govern municipal, es perd l’oportunitat de tindre un centre de salut amb bons accesos i amb possibilitat d’ampliacions futures. ❦ Juny 2001


La importància de la reciprocitat

© Richard Kalvar - 1997

Vicent Calabuig Alcántara

L’economia forma part d’un grup de matèries conegudes col·lectivament amb el nom de ciències socials (com la sociologia i la ciència política). Totes aquestes matèries tracten del comportament de la gent en societat. L’economia com a disciplina desenvolupa teories sobre el comportament de les persones fonamentades en alguns supòsits bàsics sobre la motivació humana. A causa de la complexitat dels determinants del comportament econòmic, és impossible treballar amb totes les consideracions que segurament són rellevants. El mètode utilitzat pels economistes consisteix en construir el que s’anomena un “model” de la part que es desitja estudiar. El model no és més que una representació simplificada del que es creu que són els principals factors que influeixen en el comportament en qüestió. Doncs bé, quasi tots els models econòmics suposen que les persones persegJuny 2001

ueixen exclusivament el seu propi interès material i no donen importància a objectius “socials” per se. L’economia convencional utilitza un model de persona que és egoista en el sentit que només es preocupa dels seus ingressos monetaris. A l’actor d’aquest model se l’anomena Homo Economicus, perquè no hi ha res particularment racional o irracional amb ell. L’economia convencional ha adoptat aquest model perquè amb condicions de mercat –anonimat i interaccions no estratègiques– la gent es comporta buscant el seu interés propi i només li interessen els resultats. No obstant això, molta gent es desvia d’aquest comportament cap a una classe de reciprocitat. Reciprocitat significa que en resposta a accions amistoses, les persones es comporten d’una forma més cooperativa que allò que preveu el model estàndard de l’interès propi, però front a accions hostils, la resposta és prou més desagradable que la predicció

estàndard. Recents treballs d’investigació presenten un “nou tipus d’individu”: Homo Reciprocans, que es caracteritza per la seua reciprocitat, és a dir, la propensió a cooperar i compartir amb aquells que facen el mateix amb ell i la disposició a castigar a aquells que violen la cooperació o altres normes socials, fins i tot si aquest comportament suposa un cost personal i no existeix la possibilitat d’una recompensa futura. L’Homo Economicus no prendria cap acció en la qual els beneficis no superaren els costos de realitzar-la. Per altra banda, la reciprocitat és diferent de l’altruisme. L’altruisme és una forma de bondat no condicional, és a dir, l’altruisme no sorgeix com a conseqüència de l’altruisme rebut mentre que la reciprocitat és una resposta a actes beneficiosos o perjudicials. Exemples d’aquests comportaments els trobem en la vida diària quan observem a persones amb el desig de venjar-se d’aquells que els han fet mal, a ells o a la sua família, fins i tot si no s’espera cap guany material d’aquest comportament. Junt amb aquesta evidència casual, també tenim la que es desprén de nombrosos estudis històrics i contemporanis sobre accions col·lectives, on la reciprocitat ajuda a explicar fets tals com la participació d’un gran nombre de persones en manifestacions i activitats de protesta que són individualment costoses encara que socialment beneficioses, així com el treball dur en equip o també les nombroses lluites per la justícia que s’han repetit al llarg de la història de la humanitat. Concretament tenim dos tipus de situació que són molt difícils d’explicar per la teoria econòmica estàndard en la qual totes les persones es comporten de forma egoista. La primera és l’anomenat joc de l’ultimàtum que consisteix en el fet que una persona li proposa a una altra la divisió d’un excedent o “pastís”, si aquesta última accepta la partició, les dues reben la part acordada, però si la rebutja les dues es queden sense res. Doncs bé, segons la teoria estàndard qualsevol persona sempre acceptaria una part positiva del pastís (excedent) per molt reduïda que aquesta siga (de fet, fins i tot zero). Per tant, la persona que proposa oferiria a l’altra una quantitat propera a zero. Però, no obstant això, l’evidència experimental feta fins ara en diferents països, amb diferents grandàries de l’excedent i amb diferents procediments experimentals, refuten clara7


ment aquesta predicció. En la majoria d’estudis les persones ofereixen entre el 40 i el 50% del pastís i pràcticament no hi ha ofertes per baix del 20%. Dos investigadors, Fehr i Smith, diuen que precisament és la reciprocitat negativa (castigar una acció considerada hostil) la que apareix en el joc de l’ultimàtum, perquè moltes persones estan disposades a rebutjar ofertes positives però injustes (per a ells), fins i tot si el rebuig és costós. Ell es quedaria sense res, però també reduiria el pagament de l’altre. Aquest comportament indueix l’altre a fer ofertes que proporcionen una divisió més equitativa. Aparentment, les persones que rebutgen no es comporten d’una forma que maximitze l’interès propi. En general, el motiu assenyalat per rebutjar ofertes positives, encara que baixes, és que els individus les consideren injustes. La fracció de subjectes que mostren preocupació per la justícia i es comporten recíprocament en situacions que es produeixen una única vegada és relativament alta. Molts estudis han assenyalat que el percentatge d’individus que manifesten eleccions de reciprocitat oscil·la entre el 40% i el 60%. Aquests estudis també mostren que entre el 20% y el 30% dels individus no manifesta cap reciprocitat i es comporten d’una manera totalment egoista. En aquest sentit, l’existència de reciprocitat positiva (comportar-se bé si l’altre també ho fa) pot induir els tipus egoistes a comportar-se generosament per raons purament egoistes, ja que esperen una recompensa dels tipus “recíprocs”. De la mateixa manera, la reciprocitat negativa pot evitar comportaments oportunistes dels tipus egoistes per la por a ser castigats. L’altre exemple que la teoria econòmica convencional té problemes per explicar és un del mercat de treball. Concretament respondre perquè no baixen els salaris en determinades situacions, sobretot en èpoques de recessió, quan hi ha molt d’atur, etc. L’explicació també podria vindre de la presència de persones amb reciprocitat. Hi ha molta evidència que suggereix que la fixació dels salaris per part de l’empresa està condicionada per la visió dels treballadors del que consideren un salari “just”. Segons aquests estudis la principal raó per la qual les empreses rebutgen retallar els salaris en èpoques de crisi és el temor que els treballadors perce8

bran aquest retalls com injustos, cosa que s’espera que repercutesca negativament sobre el nivell d’esforç dels treballadors. Si els treballadors tenen un cert control sobre el seu esforç en el treball, a més de rebutjar ofertes salarials baixes poden afectar els ingressos dels empresaris alterant el seu nivell d’esforç. Aquest comportament podria explicar per què els empresaris són reticents a retallar salaris en una recessió. La raó és que els retalls salarials poden disminuir la productivitat. Aquesta explicació no sols té un interés teòric, sinó pràctic, ja que afectaria la idoneïtat de mesures de política econòmica. Si una fracció significativa de la població té preferències per la reciprocitat, tal volta la mesura de retallar salaris per incrementar l’ocupació no seria efectiva. Finalment, una nova línia d’investiga-ció basada en la teoria de jocs, biologia evolutiva i economia del comportament està introduint un nou tipus de comportament, l’anomenat Homo parochius, un home o una dona localista o de mentalitat molt estreta que divideix el món en insiders i outsiders (“els nostres” i “els de fora”) segons la raça, l’ètnia, etc. Observacions de la vida diària són suficients per a convéncer-nos de que la capacitat i el desig de dividir el món entre “els nostres” i “els de fora” és virtualment universal en tots nosaltres, encara que molts rebutjarien participar en formes de localisme que posaren en perill drets individuals, tals com intolerància racial, ètnica o religiosa o construira estereotips basats en el gènere o la classe social. Diversos autors han demostrat com aquest comportament segons el cual algunes persones es comporten d’una forma prosocial en relació als insiders (els nostres) i tenen un comportament antisocial envers els outsiders (els de fora), pot ser un resultat del procés evolutiu. Per parochialism (localisme extrem) entendríem afavorir els membres de mateix grup sobre els membres d’altres grups, fins i tot si això representa un cost material per a la persona que ho realitza. En definitiva, hem repassat succintament nous tipus de comportament que la ciència econòmica està incorporant a l’anàlisi de diverses situacions econòmiques i socials, que poden aportar llum sobre fenòmens socials de gran importància hui en dia. Òbviament és només un primer pas, però de gran projecció, cap a l’enteniment del comportament de l’ésser humà en les societats modernes. ❦ Juny 2001


Marisa Puerto i Elena Valero

© Barcella - 2001

Pablo Vinicio Aguirre

“A Banyeres falten habitatges de lloguer i el transport públic és molt roín” L’equatorià Pablo Vinicio Aguirre Mantilla, de 28 anys i nascut a Quito, va obrir les portes de sa casa a Barcella per a contar les experiències i els motius de la seua vida d’immigrant. El principal motiu pel qual va vindre fins ací, en 1998, és la situació decadent en què també es troben països com el Marroc, la Xina, Colòmbia, Equador i l’Argentina. Pablo viu a Banyeres de Mariola amb la seua dona Sandra Elí-zabeth, de 26 anys, la seua filla Arianna Michael de 15 mesos i amb els seus cosins Luis Vicente i Beatriz, els fills dels quals, amb 12 i 14 anys, es troben a Equador. En la mateixa situació que esta família, es troben hui al voltant de 938.783 immigrants, 27.000 dels quals en situació il·legal. Juny 2001

—¿Quins foren els principals motius que et feren deixar el teu país? El treball i l’economia allí són escasos. No hi ha suficients fonts de treball i els salaris no provïxen les despeses mínimes, ja que l’antiga moneda, el sucre, va donar pas al canvi en dòlars. Cobràvem uns 100 dòlars mensuals, equivalent a unes 18.000 pessetes, i amb això una família nombrosa no té per a poder viure dignament. —Potser l’estat de l’economia és la conseqüència d’altres factors. ¿Que ens dius de la situació política d’Equador? Encara que diguen que hi ha una democràcia, això no és així. És el que es vol

aparentar, però el que hi ha és una política tapada. Fa uns dies vam veure a la televisió que com l’entrenador de la selecció nacional de fútbol no va triar el fill del president d’Ecuador per a jugar, uns sicaris li van disparar dos trets per a acovardir-lo. —¿Tenieu contacte amb algú que estiguera ací i vos informara de la situació que se’ls oferia als immigrants? Estan els que anomenem coyotes, que et poden dur il·legalment i et diuen si hi ha treball i el que pots guanyar. Però, en el cas de la meua dona, va ser perquè tenia una amiga que ja residia a Espanya que li va contar la situació real d’ací. Li va informar de com estava el treball i no li va mentir. Malgrat això, donades les circumstàncies personals de la meua dona, va decidir vindre tan prompte com poguera. —¿Quan vinguereu a Espanya? Sandra va vindre primer fa quatre anys i mig. Ens vam conéixer a Madrid i, poc després, els dos ens vam quedar sense treball. Aleshores decidírem aventurar-nos i anàrem a Alacant, però allí la vida era molt cara i no ens arribava el jornal. Així que ens vam haver de traslladar a Biar i buscàrem un alberg perquè ens donaren ajuda i puguérem quedar-nos unes quantes nits. La veritat és que al nostre país un alberg significa un altra cosa, allí pots passar una nit si no tens cap recurs. L’encarregat de l’alberg ens va demanar 1.000 pesetes per nit, a part del menjar. Però quan el vam informar que no ens ho podíem permetre perquè no teníem treball i va veure que te-níem una xiqueta amb pocs mesos, ens acollí durant tres mesos sense pagar. La gent va ser molt hospitalària i ens va donar diners per a la llet i els bolquers de la xiqueta. —Escoltem els polítics dir constantment que ara quasi tenim ocupació plena. ¿Trobareu treball amb facilitat? Primer vaig anar a Madrid amb un visat de turista, amb un temps de tres mesos, però quan s’acaba ja estàs il·legal i no et contracten. Quan va entrar en vigor la Llei de Regularització em vaig traure el resguard per a poder treballar legalment i quan vaig arribar a Banyeres em vaig posar a treballar en 9


10

© Barcella - 2001

la neteja dels carrers. Sandra i els meus cosins treballen al Molí Roig. —¿Penses que pel simple fet de ser immigrants us paguen menys o teniu treballs que altra gent no vol? On jo treballe no, però tot depén de l’antiguitat del contracte. Quan treballava a Madrid sí que existien diferències notables: mentres jo cobrava 90.000 pessetes, altres espanyols cobraven, per fer la mateixa faena, 150.000 pessetes. Jo no crec que treballe en el que la gent no li agrada fer, perque on treballava abans havia estat treballant una xica del poble. —Sovint es promet el paradís. ¿T’has sentit enganyat alguna volta des que vas vindre aci? Sí, a Madrid, on vaig trobar gent molt racista. Allí on treballava, el patró ens tractava amb menyspreu. A mi i a un company ens va amenaçar de fer-nos presos sense cap motiu, ens volia enganyar pel simple fet de ser equatorians. Sempre, a l’hora de cobrar el sou, ens ajornava la data. Nosaltres insistíem que necessitàvem cobrar, fins que va arribar el moment en el qual no podia aguantar més i vaig decidir abandonar el que estava fent i buscar un altre treball. Per això ara estíc ací. Pense que cada volta, la societat està educant la joventud perquè siguen tolerants, ja que al cap i a la fi tots som iguals. —¿Creus que les condicions socials d’immigrants d’altres països africans són distintes a les vostres? Sí, sobretot per la llengua. Nosaltres tenim la sort de tindre una llengua en comú que ens facilita relacionar-nos. —¿Teniu alguna classe de problemes per a comunicar-vos amb la família que viu a Equador? Sí. Per a parlar amb els familiars hem de desplaçar-nos a un locutori que hi ha a Villena perquè ací les cabines telefòniques són molt cares. Preferim anar a Villena encara que hàgem de pagar l’autobús, però ens ix més rendible. —Parlem ara de la qüestió de l’habitatge. ¿Tinguéreu dificultats per a trobar un pis? A ciutats com Madrid o Alacant no tinguérem cap problema perquè hi ha moltes ofertes de lloguer. En canvi, a

Banyeres ens va costar prou més: ací la gent només vol vendre i no li interessa llogar un habitatge. —¿Heu arribat a sentir algun tipus de desconfiança dels veïns? No, la gent d’ací s’ha portat molt bé amb nosaltres. Però va haver un cas en el pis on jo visc. El veí de dalt, també equatorià, ens molestava cada nit amb mala intenció: feia soroll amb els mobles i ens despertava a tots. —¿Abans de vindre a Banyeres sabies que es parlava una altra llengua, el valencià? No, fins que vam arribar a Biar. La gent ens parlava d’una manera que no compreníem, sobretot la gent major

“A Madrid vaig trobar gent molt racista. On treballava el patró ens tractava amb menyspreu”

que els costa molt parlar el castellà, ja que no hi estàn acostumats. —¿Penseu que seria interesant aprendre la llengüa que es parla al País Valencià? Sí, per descomptat. Ara la nostra filla va a la guarderia el Patiet i allí a-prén el valencià. Amb el temps ella ens l’ensenyarà. —La necessitat d’unes o altres infrastructures no és igual per a tots els banyerins. ¿Quines coses trobes a faltar a Banyeres? A més de la família, hi ha diferències en les festes i les tradicions. Allí les festes de Cap d’Any i Carnestoltes es viuen amb més intensitat i ho enyorem molt. El menjar canvia, aci no trobem aliments com la yuca o d’altres. Si als supermercats es vengueren productes importats d’altres països la cultura gastronòmica d’ací s’enriquiria. També ens agradaria que hi hagueren més i millors transports públics ja que no ens podem permetre tindre un automòbil propi i ens trobem aïllats. Ens coneixem el poble pam a pam de tant que hem passejat perquè no es pot fer molt més. Com que tothom té cotxe no es pensa en millorar el transport públic. Els horaris dels autobusos són molt roíns. Si anem al locutori de Villena per a parlar amb els nostres familiars, com que no podem parlar fins a les 5 de la vesprada per la diferència horària, no tenim cap autobús per a poder tornar a Banyeres. —¿Penses tornar amb la teua família a Equador algún dia? Per a quedar-me no, només de visita. Per a tornar i viure bé hauria de reunir uns 10 o 15 milions de pessetes i muntar un negoci propi que fora rendible, ja que és molt difícil que la situació del meu país canvie. Nosaltres ara estem bé, i d’ací a poc vindrà la filla de la meua dona que té huit anys. Ens agradaria estar tota la família al complet. Aquesta família equatoriana, igual que moltes altres, fuig de la situació precària que es viu al seu país. Van vindre amb la intenció de millorar les seues vides i ací van trobar el que buscaven: un treball, un sou, una llar i la tranquil·litat que, amb l’ajuda i la solidaritat de tots nosaltres, els faran els nous valencians. ❦ Juny 2001


Immigrants Tello Navarro

© Luc Delahaye - 1995

Entenem per emigrant la persona que per raons econòmiques es veu obligada a eixir de sa casa i de la seua terra per instal·lar-se en un altra amb la intenció de treballar per guanyar-se la vida. També entenem per emigrant el que per qüestions de persecució política, social o religiosa, ha de buscar refugi en un altre lloc, on així mateix haurà de cercar la manera de sobreviure mitjançant un treball. No és el mateix el xeic àrab que ve a Marbella, o la dona filipina de portada setmanal, o l’inversor d’una multinacional, o el jubilat europeu que s’estableix al nostre país per disfrutar del nostre clima, o l’esportista que ha fitxat un club, que l’africà que passa l’Estret amb una pastera, l’asiàtica que busca treball, en el millor dels casos, en el servei domèstic, el que treballa com a jornaler pels camps d’Espanya, o el sense papers que malviu de l’economía submergida. Els primers produïxen admiració i respecte; els segons solen despertar altres tipus de sentiments. ¿Realment, el racisme, no serà provocat per la pobresa? El que l’arribada d’ immigrants es produïxca de la mà d’amics o parents ha arribat a un curiós repartiment i especialització del territori i del treball: majoritariament, els magrebins s’ocupen dels treballs al camp, la construcció i de la pesca; els sub-saharians, de la venda ambulant; els xinesos als restaurants: pakistanís i gent de l’est d’Europa a les mines; les filipines al servei domèstic. A part els que cauen en les urpes de les màfies internacionals amb la promesa d’un lloc de treball i d’una situació regulada i en arribar al nostre país descobreixen que han entrat en una enramada de prostitució i d’explotació d’on no poden eixir. La capacitat d’exigir els seus drets està en funció de les seues circumstàncies personals i familiars. Moltes voltes la subsistència de tota una família depén del jornal i no es pot permetre que el traguen al carrer perquè el sou no siga just. El prototip de la persona immigrant Juny 2001

segons la veu d’alguns governants i de les nostres lleis és un individu en edat laboral, de 20 a 40 anys, sense família, amb un contracte de treball per a una activitat que no desitja fer el ciutatà del propi país i que, quan s’acabe la seua tasca, torne al seu país d’origen. Per a alguns, el millor seria que al finalitzar cada jornada, a les set de la vesprada poguera desaparéixer d’entre nosaltres per a encontrar-lo el dia següent a les set del matí en el seu treball. “A les set del matí tots els treballadors són pocs, a les set de la vesprada, tots sobren”, paraules de Juan Encino, alcalde d’El Ejido. Ens trobem dins el marc d’una societat capitalista, on es persegueix el màxim benefici amb un mínim cost, on l’ésser humà, no sols els immigrants, es contemplen, abans que res, com a força de producció: “volíem treballadors i arribaren persones”. Els que han deixat la seua ter-ra mereixen i desitgen ser tractats en qualitat del que són, és a dir, persones, (abans que magrebí, colombià, senegalés, gallec, andalús) perquè tots estan necessitats d’afecte, autoestima, èxit, i reconeixement de la seua dignitat. Espanya ha sigut, desde fa segles, país d’emigració i, entre els anys 1850 i 1950, més de cinc milions d’espanyols han eixit del país, tot i aixó sense comptar l’emigració dins del propi Estat. En els anys 60 uns tres milions emigraren a França, Alemanya i països centreeuropeus. A tots ells els desitjàvem sort i reclamàvem que se’ls tractara el més humanament possible. Es calcula que encara n’hi ha uns dos milions fora d’Espanya. Però des de fa uns anys, Espanya, tradicionalment país d’emigració, s’ha reconvertit en un país d’immigració. Darrere l’últim procés extraordinari de regularització acabat el 20 de desembre de 2000 el nombre d’immigrants amb permís de residència és de 938.783 (515.955 de països no comunitaris i 518.374 de la Unió Europea). Hauríem d’afegir els 150.000 sense papers (sense permís de

residència, ni treball). És a dir, que el percentatge d’immigrants amb papers, procedents de països no comunitaris, és al voltant de l’1,3% de la població espanyola, un dels més baix d’Europa (Alemanya el 10%, Bèlgica el 16%, França el 8%, la mitjana de la UE és del 7%). A París el 18% de la població són immigrants, Nova York el 52%, Xicago el 63%, Madrid i Barcelona al voltant del 3%. Hi ha quatre milions d’africans a França, dos milions de turcs a Alemanya i un milió de negres a Anglaterra. Algunes característiques de la situació que pateixen els immigrants són: no tenen contractes laborals, un 29% estan ocupats en l’economia submergida, no estan donats d’alta en la Seguretat Social, llargues jornades de treball, salaris de subsistència, submisos als patronos i a les màfies. Els immigrants regularitzats tenen contractes temporals, al quedar-se en l’atur tornen a ser “sense papers”, molts viuen sense la seua família, aquest factor complica greument la integració. Els és difícil accedir a vivendes socials, es tendeix al prejudici que són persones amb una dificil convivència i com a fons potencials de la delinqüència. Un important nombre de xiquets estan sense escolaritzar, el fracàs escolar és molt elevat. No hi ha quasi plans d’educació compensatòria, inexistència d’especialistes de la seua llengua, hi ha un incipient començament en l’educació en la diferència, en el pluralisme i en la interculturalitat. Viuen en condicions de marginació social. Tot és pitjor si es tracta de dones, la majoria d’elles venen enganyades per les màfies a realitzar treballs que després no existeixen. En molts casos, en estar sense papers acaben en la marginació i en la prostitució. En 1999 van arribar a Espanya 35.000 immigrants. El nostre creixement demogràfic va ser del 0,9%, el més baix de la UE, llevat de Suècia. Si segueix així, dins de 50 anys serem el país més vell del món amb una mitjana d’edat de 54 anys. A terme molt més curt, Espanya necessitarà 10 milions d’immigrants per mantenir les proporcions entre població activa i passiva i poder així mantenir l’actual estat de benestar. Si no canvien les tendències de la natalitat, hauríem d’obrir més les portes a la immigració i no precisament per raons humanitàries o altruistes. ❦ 11


¿No la tornarem a (…)?

Clandestí

Tot sol vaig amb la meua pena sola va la meua condemna. Córrer és el meu destí per a burlar la llei. Perdut al cor de la gran Babilon m’anomenen el clandestí per no dur papers. A una ciutat del Nord jo m’en vaig anar a treballar. La vida la vaig deixar entre Ceuta i Gibraltar. Sóc una ratlla al mar, fantasma a la ciutat: la meua vida va prohibida diu l’autoritat.

Lletra de la cançó: Manu Chao. “Clandestino”, del disc Clandestino, Virgin France, 1998. Fotografies: l’Estret de Gibraltar, 1995-1997. Sebastião Salgado. Éxodos, Fundación Retevisión, Madrid, 2000.

Tot sol vaig amb la meua pena sola va la meua condemna. Córrer és el meu destí per no dur papers. Perdut al cor de la gran Babilon m’anomenen el clandestí, jo sóc el trencallei. Mà negra clandestina, peruà clandestí africà clandestí marihuana il·legal.

12

Enrique Sempere

© Barcella - 2001

Manu Chao, Sebastião Salgado

Quarter vell, Banyeres de Mariola.

Per a mi, i en la meua modesta opinió, pense que a Banyeres l’hem (…) els últims anys en alguns aspectes. Per exemple: Al poliesportiu ens hem quedat quasi sense terrenys per a una ampliació futura, quan anys enrere s’hagueren pogut comprar alguns metres per a possibles ampliacions. A la Casa de Cultura la vam (…) quan vam assolar, possiblement, l’únic teatre que quedava d’eixes característiques a la Comunitat Valenciana. Crec que també la vam (…) quan vam deixar perdre el Cine Mariola i també en la ubicació de l’Institut Professor Manuel Broseta. ¿I el per què de la pregunta del títol? Quan fa molts anys teníem el Centre de Salut a la Mútua i de pressa i carrera es van buscar alguns locals per a instal·lar el centre de salut, perquè si no perdíem una bona subvenció, crec que la vam (…) al situar-lo als baixos del mercat. I ara la tornem a (…) donant-li al Servei Valencià de Salut l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, que és el millor lloc que li queda la poble per a unes possibles ampliacions o trasllats dels serveis de l’Ajuntament. Al quarter vell es podrien construir locals dignes per a la Policia Local (està ara en un lloc obsolet i xicotet), dependències municipals, serveis socials, etc. Es podria deixar l’actual Ajuntament per a protocols, festes, exposicions, algun possible museu, etc. ¿No seria millor que l’Ajuntament comprara uns terrenys (serem dels pobles menys endeutats) per a construir un centre de salut, tot d’una planta, rodejat d’un entorn més agradable i natural? ¿No la tornarem a (…) instal·lant el centre de salut al quarter vell? És la meua opinió que és una opinió com una altra qualsevol. Nota: (…) = cagar. ❦ Juny 2001


Sense requisit lingüístic se’ns vulneren els nostres drets Tots els components de la Mesa per l’Ensenyament en valencià (MEV) estan duent a terme campanyes de recollida Juny 2001

El requisit lingüístic, ¿per què? Vicent Romans

© Àngel Vila - 2001

Escola Valenciana, Federació d’Associa-cions per la Llengua (FEV) ve denunciant fa anys l’arribada, permesa per la normativa actual, d’ensenyants als centres educatius valencians que no saben valencià. La Sindicatura de Greuges ens ha donat sempre la raó com a col·lectiu o personalment quan li hem presentat queixes en no respectar-se els nostres drets lingüístics. L’Administració, tard i mal, ha anat apedaçant els casos més flagrants, això sí, sense rectificar mai l’origen de les queixes: exigir el requisit lingüístic per a l’accés a la funció pública. Quan començà el present curs acadè-mic, la FEV i la resta de components que configuren la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, (els sindicats CCOO, UGT, STEPV-IV, professorat de secundària, alumnat i representants universitaris) començàrem una campanya decidida per exigir aquest requisit sota el lema “ Sense requisit lingüístic no hi ha qualitat”. No volem que cap alumne, cap família, cap centre educatiu haja de resoldre problemes que li són creats per l’actual normativa que aplica la Conselleria d’Educació i permet l’actual Llei de la Funció Pública Valenciana. Per això duem endavant una campanya continuada de denúncia i explicació que és perfectament legal exigir aquest requisit, que així es fa en altres comunitats autònomes que també tenen llengua pròpia i que aquesta mesura erradicaria els problemes que genera. A hores d’ara, parlar i opinar sobre el requisit lingüístic com a imprescindible per a l’accés a la funció pública al País Valencià ha passat de ser una qüestió oblidada per tothom, a ser un tema de candent actualitat, perquè estem parlant de drets que afecten les persones, els parlants d’una llengua, el valencià estatutari, el català acadèmic, que és la llengua pròpia i que és oficial al seu territori. Tant és així que molts ajuntaments ja han acordat exigir aquest requisit per cobrir nous llocs de treball i també demanar al Govern i a les Corts que eliminen la normativa caduca i l’actualitzen en el sentit d’impedir la vulneració dels drets lingúístics de les valencianes i els valencians.

de signatures per l’exigència del requisit així com possibilitar acords dels consells escolars municipals en el mateix sentit. Fa unes setmanes el PSPV, EU i el Bloc, anunciaven públicament el seu compromís per traslladar aquesta campanya de sensibilització i d’exigència de la competència lingüística en valencià a tots els ajuntaments on tenen majoria, podent-se arribar a més de 200 municipis. La FEV ha dedicat, com calia, a aquest tema el motiu reivindicatiu de les Trobades de 2001. 15 trobades per la llengua, 200.000 persones, que entendran com les normes actuals vulneren els drets lingüístics de la ciutadania i que exigiran els canvis normatius oportuns per evitar aquestes vulneracions als drets. ¿Què fa el Govern? ¿Què diu el conseller? Per fi han parlat del tema, d’un tema que mai s’ havien plantejat perquè no els interessava, d’un tema que constantment des del moviment civil que representa la FEV se’ls recordava. Les preguntes parlamentàries dels grups de l’oposició parlamentària (PSPV i EU) també han burxat en la manca de seny i en el despropòsit de l’actual Govern per obligar-los a dir alguna cosa sensata. A les declaracions sobtades i de carrer del Molt Honorable Zaplana seguien unes altres de l’Honorable Tarancón on s’anuncien per a l’any vinent algunes reformes substancioses que permeten pensar que tenim raó en allò que demanem i que estaven, conscientment, privant de drets la ciutadania valenciana.

¿Triomf? Cautela El conseller Tarancón només parla del requisit lingüísitic per a les oposicions d’accés als llocs de treball docents: els ensenyants. Nosaltres, FEV, MEV i els partits abans esmentats, demanem el requisit per a l’accés a tota la funció pública, és a dir, a totes i tots els qui treballen en un lloc públic i per tant cobren un sou que ix dels impostos de tota la ciutadania. Conselleries, ajuntaments, diputacions, sanitat, biblioteques… i, si cal, per què no, també a totes aquelles empreses que les decisions liberalitzadores populars han cedit perquè s’encarreguen d’aten-dre serveis públics. Per tant, confirmació dels qui plantegem la qüestió que anem pel camí que toca, modificació, encara que només siga de moment d’actitud, de qui té la responsabilitat política de fer valdre els drets lingüístics. De governar per a tots. ¿I ara què? ¿S’ha acabat? ¿Missió acomplerta? No. Pensem que cal mantenir la informació, recollir totes les voluntats al voltant de l’exigència d’aquest requisit i recordar que les lleis que ens regeixen (Llei d’Estatut d’Autonomia, Llei d’Ús i Ensenyament) obliguen el Govern valencià, mane qui mane, a promoure i preservar el valencià –llengua pròpia i oficial– com el patrimoni cultural viu més important dels valencians. I vigilar que les paraules siguen acompanyades de fets, normes, pressupostos i gestos institucionals, conduents a la justícia. ❦ Vicent Romans Noguera és president de la FEV.

13


Els Vilars, una alqueria islàmica al terme de Bocairent

El moviment obrer a la comarca a principi del s. XX

Volem amb aquestes ratlles donar la notícia de les darreres excavacions que s’han realitzat a Bocairent, i per extensió a la comarca de la Mariola, on sabem que no són un fet molt habitual, a pesar de la preocupació d’algunes persones pel Patrimoni de les nostres terres. Durant el mes de setembre del passant any realitzàrem una excavació d’urgència a la finca dels Vilars, ara pràcticament dins del nucli urbà de Bocairent, on des de feia anys sabíem de l’existència de restes islàmiques. La sedimentació originària de l’Alqueria (casa de camp islàmica), es troba totalment arrassada –segurament pels treballs d’abancalament–, per la qual cosa sols localitzàvem materials ceràmics molt erosionats en superfície i així la possibilitat de l’existència d’alguna resta estructural era pràcticament impossible. L’any passat mentre construïen uns adosats, localitzàrem un interessant abocador. Aquest fou excavat gràcies a la mediació de José Luís Pascual, l’interés i el suport de Ximo Piedra Capial i l’ajut d’Agustí Ribera, Maria Barberà, Albert Garcia i Joan M. Belda (del Servei d’Arqueologia d’Ontinyent i la Vall d’Albaida). Aquesta estructura, un femer, estava retallada en la tercera terrassa, vam netejar tot el tall, adonant-nos de l’existència de petites taques de sediment amb materials islàmics, –restes que quedaven després del procés d’abancalament–, és a dir, pràcticament res. Tan sols ens quedava en aquesta zona l’abocador, el qual s’havia preservat degut a ser una estructura subterrània, excavada en la roca calcària i aprofitant algun clevill natural. Per altra banda deduïm que l’abocador fou afectat en la seua part superior pels treballs d’abancalament, pels treballs agrícoles, així com també per l’existència d’un abocador contemporani del mas. Després de fotografiar tota la zona, retiràrem les unitats estratigràfiques superiors amb una retroexcavadora i, després de dibuixar el tall, excavàrem el femer. Del procés d’excavació, que ara no contarem, deduírem que es tractava d’una estructura que havia estat reblida de manera ràpida, ja que localitzàrem restes dels mateixos vasos en diferents posicions tant vertical com horitzontal. L’abocador donà una gran quantitat de materials, els més destacats a banda de la fauna, la vaixella de cuina, les restes de teula, les ceràmiques de vaixella de qualitat (decorada en verd i manganés sobre blanc i sobre melat), els vasos de vernís blanc i melat amb decoració en bandes i liníes en manganés. Bona part d’aquesta vaixella de qualitat la trobem en molt bon estat de conservació i prou sencera i, tipològicament, es tracta majoritàriament d’ataifors, alguna fiola, cresols i d’altres. També aparegueren restes metàlics, la major part de ferro però també algun de bronze. L’abundància de materials així com la concrecció cronocultural ens permeten afirmar, abans de fer un estudi més acurat, que en aquesta zona existia una alqueria islàmica que almenys estava en ús durant el segle X d.C. Només ens resta dir que allò veritablemente interessant no són els materials sinó la informació que ens donen i que amplien considerablement el coneixement del mon islàmic en les nostres terres. ❦

El desprestigi de la política de la Restauració per la guerra de Cuba i del Marroc era cada vegada major a mesura que anaven descobrint-se els interessos dels sectors oligàrquics. Al descontent social i el prestigi de les forces polítiques no dinàstiques s’afegirà el descontent de la burgesia que veia el sistema polític vigent impotent per solucionar en el seu favor els problemes que afectaven el país. A Alcoi i comarca, durant els primers anys del segle XX, els conflictes socials augmentaren, sobretot a partir de 1909 quan protestaren contra la guerra del Marroc amb greus enfrontaments i una vaga general. Aleshores, a Banyeres de Mariola, tant la UGT (1910) com el PSOE (1913) i les Joventuts Socialistes (1916) tingueren les sues organitzacions i participaren activament de les reivindicacions obreres i socials. De la CNT tenim poques notícies encara que també hi havia militants. A Banyeres de Mariola, sempre molt relacionat amb Alcoi, algunes fàbriques de paper i del tèxtil, foren escenari de conflictes. En 1912 va haver una vaga de paperers contra l’empresari Josep Laporta impulsada per organitzacions pròximes a la UGT en ser acomiadats de la fàbrica de Laporta alguns obrers pel fet de pertànyer a la Societat de Paperers La Lucha. Treballadors d’altres localitats també es van declarar en vaga per aquest i altres motius i la indústria tèxtil va encap-çalar algunes d’aquestes vagues. En 1913 es declarava una vaga general d’espardenyers a Banyeres. Mentrestant la recollida de firmes en contra de la guerra del Marroc anava en augment. Però l’inici de la guerra mundial en 1914 va fer descendir els conflictes socials. La crisi de subsistències i els beneficis que la guerra mundial suposà per a la indústria comarcal que no repercutí en la majoria de la població obrera. Els preus van pujar afectant negativament les economies familiars. En 1916 la vaga general estatal convocada per CNT i UGT contra la pujada de preus tindrà una gran repercussió en la comarca, Alcoi, Banyeres, la Canyada, Beneixama… I l’any següent, en 1917, una vaga general per la jornada de vuit hores afectaria diferents oficis, Alcoi acabaria sent ocupada militarment i amb enfrontaments entre guàrdia civil i vaguistes. Tingué repercussions a la Canyada i Biar on foren detinguts i empresonats alguns dirigents i es clausuraren centres obrers i la Casa del Poble. La crisi de 1917 posava en evidència el fracàs dels polí-tics que ja no podien defensar els interessos de la classe dominant. Però a la comarca, la conjunció de republicans i socialistes malgrat les seues diferències ideològiques, obtenia bons resultats electorals. Mentrestant els republicans perdien militants i els socialistes havien augmentat la seua presència a Banyeres de Mariola, Biar, Onil, La Canyada, Beneixama, Castalla… En 1920 la UGT tenia 120 afiliats a Banyeres de Mariola. La CNT, però, era la força més nombrosa, sobretot a partir de 1919. Només a Alcoi hi havia més de 6.000 federats i controlaven el Sindicat Únic Tèxtil on plantejaren nombrosos conflictes, alguns en col·laboració amb els socialistes. L’1 d’octubre de 1919 s’aconseguia la jornada de vuit hores, però l’incompliment fou general, amb la qual cosa augmentaren els conflictes. Però, els dirigents més batalladors es van veure obligats a emigrar i en 1918 la premsa deia que els obrers de Banyeres vivien completament aïllats de l’organització obrera, trobant-se dominats pels patrons, fins i tot a l’hora de les eleccions. ❦

© Josep Pascual - 2000

Josep Pascual

14

Francesc Garcia

Juny 2001


desinterés d’una classe política Ja fa algun temps que, d’Alcoi de la qual podem esperar ben estant, vinc seguint amb gran poques iniciatives realment interés la vostra excel·lent reJosep R. Nebot i Cerdà innovadores i il·lusionants. vista; però no ha estat fins ara Alcoi –o qui siga– esdevindrà que m’he decidit a enviar-vos cap de comarca quan la aquestes quatre ratlles de comarca signifique alguna felicitació i encorajament per cosa més que un àrea de salut, la magnífica tasca que dueu a un espai de relació comercial terme. A més a més, el fet que o una obscura referència a tots els números hi dediqueu històricocultural. I crec que una atenció especial a les això, malauradament (¿o no?), qüestions ambientals –per les només podrà assolir-se a partir quals em sent especialment de l’acció i les iniciatives interessat–, em sembla dobledels ciutadans i ciutadanes ment encertat i necessari. d’aquestes terres. En la Però cal dir –“i torne a mesura que puga definir-se repetir: sóc alcoià”– que un projecte de futur comú per allò que finalment m’ha als nostres pobles, la comarca mogut a escriure aquesta esdevindrà, estic segur, una nota ha estat, bàsicament, necessitat també per als la reflexió de Josep Miquel Mural dedicat a Ovidi Montllor repintat per grups antivalencians o blavers. polítics i les institucions. O, Martínez (“Tribu”, al número en altres paraules: només si som capaços 12 de la revista) respecte a l’actitud de ací, alguns desitjos ben intencionats per de demostrar als nostres conciutadans l’Ajuntament d’Alcoi envers la seua allà, quatre adobs sobre històries, territo–també als alcoians i alcoianes– que una comarca –o comarques– exemplificada ris i identitats, i ja va bé. De fet, i a la comarca eficient, forta i estructurada repen aquest cas en l’esperpèntica actitud pròpia Barcella, hem pogut llegir coses resenta una millora per a tots i totes (i no municipal respecte a la convocatòria del així per part de ben significats responsuna nova “paradeta” a l’ús), el projecte cartell de festes. Una actitud que, des del ables polítics que després s’han caracterserà viable. meu punt de vista (i això és el que em itzat per la més absoluta inoperància al ¿Com hauria de ser aqueix projecte? resulta més preocupant) no fa més que respecte. No hi ha dubte que la nostra Ja se’n han dit moltes coses, però encara institucionalitzar en un (altre) fet concret complexa realitat geogràfica i territorial caldria que se’n digueren moltes més. un sentiment que, malauradament, es –la de l’Alcoià en sentit estricte, Aspectes com la prestació més eficient de troba estés entre gran part de la gent del però també la del Comtat i la Foia de certs serveis a través de mancomunitats, meu poble; no són casuals, per això, les Castalla– no ajuda gens, des de cap punt o la creació de canals de comunicació coincidències entre els partits majoritaris de vista, a la vertebració; com tampoc comuns i eficaços –com la vostra a l’hora d’ignorar els altres pobles de la no ajuda el desinterés oficial al respecte. revista– són aspectes clau fàcilment comarca: per a molts alcoians i alcoianes, Però el cas és que, a hores d’ara, quasi perceptibles i que comencen a donar no hi ha cap, de comarca, ni falta que en tota la feina està per fer i, sobretot, entre fruits esperançadors. Però en aquest fa. No és por a res: és que no cal. la gent dels nostres pobles. I això, quan sentit –i potser pel meu biaix personal i Per a Alcoi, pensar a hores d’ara no anem desfent el poc camí avançat: professional–, coincidisc amb molts dels en clau comarcal és, simplement, innecpregunteu-li-ho si no a la UGT (de la plantejaments de Barcella en atribuir essari. Ben servides –fins i tot exageradaMontaña y el Vinalopó, of course). Per a les qüestions mediambientals, en un ment– les necessitats identitàries amb el no comptar, la Vall de Biar no compta ni sentit ampli, un elevat protagonisme en ric imaginari local (ja sabeu, “Som gent per a les esperançadores i tan invocades la definició d’aquest projecte. En tot cas, d’Alcoi”), i cobertes –o en vies de fer-ho– Comarques Centrals Valencianes. ja resulta molt evident que o construim les necessitats bàsiques d’interrelació Per això, crec que el problema bàsic la comarca que volem i necessitem, o ja econòmica i territorial amb els pobles rau precisament en reconéixer que la vindran ells –els de sempre– i ens en impropers, la comarca no és, per a la major nostra comarca no existeix, i que el posaran unes altres, perquè els municipis part dels alcoianes i alcoians, més que un seu lloc en l’actual context territorial, se’ns han quedat petits per a solucionar referent tèoric i difús, allò que travessem econòmic i social està encara per definir. uns problemes –com la mobilitat, l’aigua per l’autovia quan anem cap a València o No es tracta, per tant, de recuperar, sinó o els residus, per exemple– que rarament Alacant. Però allò cert és que, si s’exclou més aviat de construir. I també per això es circumscriuen a l’àmbit del terme. el fet –realment significatiu, d’altra crec, honestament, que la dificultat I, ja que ve al cas, ¿per què algú no es banda– que és a Alcoi on s’hi ubiquen perquè Alcoi esdevinga realment i efectiplanteja promoure una Agenda 21 Comaralguns serveis bàsics per als pobles de la vament cap de comarca (d’alguna comarcal per a les Valls de Mariola? Potser comarca, tampoc pot dir-se que la situació ca) no es troba només en una aferrissada podriem començar per constituir el Forum inversa siga molt diferent fora dels reduïts defensa tribal cap a suposades agressions Ciutadà Intermunicipal –la participació cercles “conscienciats”. externes (tot i les postures kafkianes de ciutadana és una part consubstancial al Parlar de comarca, com bé sabeu, és certs individus/es, que si bé es mira hi ha procés–, i a veure que passa… ❦ d’allò més sencill: dos o tres tòpics per també a altres pobles), ni tanmateix en el © Barcella - 1999

Sobre Alcoi, l’Alcoià i els alcoians

Juny 2001

15


Jordi Pérez

Francesc Sarrió

Casa Pinet: del bon menjar i altres curiositats

Joan Pellicer. Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes. Edicions del Bullent, Picanya, 2000. 2 vols. 1r Premi Bernat Capó per a la Difusió de la Cultura Popular, patrocinat per Bancaixa.

© Anel Fernández - 1997

16

Som a la seu de la Mancomunitat de la Safor, a Gandia, en la presentació del segon volum del Costumari Botànic de Joan Pellicer i de seguida escolte “Banyeres”. Plantem l’orella i allí està Martí Domínguez, professor, novel·lista i col·laborador de El Temps, relatant amb admiració com Pellicer havia recollit a Banyeres de Mariola l’herberet de vint-i-set herbes. En l’article del El temps de 30 de gener de 2001 ja havia afirmat Martí Domínguez que aquesta obra de Joan Pellicer és en molts aspectes com l’herber de Banyeres: saborós i exultant, riquíssim i inassequible, variat i tibant, valent, i, ¡és clar!, marcadament “bataller” (com el segon cognom de l’autor). No endebades Pellicer acaba de publicar un costumari botànic en dos volums que conformen un total de més de cinc-centes pàgines amb totes les plantes de les comarques centrals (el que ell anomenava “Diània” en un altre llibre). Obra, doncs, imprescindible i impressionant. Imprescindible per a tot amant de la natura i de la seua terra. Treball que ens recorda altres costumaris igualment monumentals: el de Joan Amades i el de l’autor de Dénia, Bernat Capó, amb el seu famós Costumari valencià, també en dos volums, compendi de cultura popular valenciana. I impressionant perquè hom pot intuir la feina pacient i ingent d’un home que per confegir aquestes cinc-centes pàgines ha trepitjat les nostres muntanyes, els nostres bancals –a la recerca del llaurador que vulga contar-li algun secret que guarda des que li’l va contar son pare– i les nostres places preguntant i enraonant amb el rogle d’ancians que pren l’ombra mentre veu passar el temps. I no sols intuïm açò, ho sabem de cert, perquè hem tingut la sort d’acompanyar Joan en alguna excursió per la nostra serra de la Solana i no hem pogut fer altra cosa que admirar aquest caminant erudit que va per la muntanya relatant-te com es diu aquella planta en altres pobles, per a què serveix, quin refrany diu la gent sobre les seues propietats, quina relació té amb la mitologia, etc. L’hem vist després de l’excursió anar a buscar algun entés i prenent un timonet al bar de la plaça del poble, ha tret uns fulls i s’ha posat a anotar tot el que el seu informant ha tingut a bé recordar. Això és veritable treball de camp. Pellicer coneix molt bé la nostra comarca, i n’és un amant de la riquesa paisatgística i botànica que ací reposa. Bé, doncs, aquestes coneixences fetes a Banyeres, Beneixama o Biar estan presents al Costumari, i és freqüent trobar-hi referències als nostres pobles. Acabarem amb una citació del primer volum que és tota una declaració davant d’un món tan industrialitzat i uniforme com el que vivim: “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor és com si una petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”. ❦

© Barcella - 2001

Davant un menú que ens convida a tastar un porquet al forn, arròs amb fesols i naps, sobrassada i botifarra o, per que no, uns gaspatxos de peix, ens agradaria saber qui seria aquell capaç de rebutjar un sol dels seus plats. Ens trobem a Tàrbena, la Marina, a Casa Pinet, un lloc on fins que un no entra per primera volta, per moltes coses que li hagen pogut contar, mai podria imaginar-se’l. En primer lloc, per trobar este inusual restaurant haurem de travessar típics paisatges de la muntanya alacantina, és a dir, molt de verd barrejat amb vertiginoses parets que ens aniran conduïnt, a poc a poc, fins el cim, on per art d’enginyeria s’alloca aquest xicotet i alhora característic poble. Característic per exemple al llenguatge de les seues gents, on han restat peculiaritats mallorquines com l’article salat i altres del parlar de les illes, ja que la població és d’origen mallorquí. En segon lloc destacaríem el bon caràcter de la gent del poble i més en concret del “germà” Pinet, director del seu restaurant, encara que no sabríem si este nom seria el correcte: millor museu-restaurant, restaurant-museu. El que sí podem tindre clar és que junt amb l’exquisit paladar que tindrem l’oportunitat de degustar s’hi afegirà la recreació visual, per tots els llocs haguts i per haver de l’estança (sostre, parets, pilars), del pensament del nostre amfitrió, que trobarem desde la música que ens acompanyarà a les nostres feines degustatives fins a les fotografies, llibres, escrits, banderes, utensilis, i tot un fum de records lligats al nostre amic. Ideologies a una banda i cascú la seua, gaudirem de bon menjar casolà enriquit amb un ambient de cordialitat. Un detall, per a la sobretaula no deixeu de tastar les exquisites herbes del Benitafal, lícor típic de la casa elaborat pel propi Pinet, molt semblant al nostre herbero però amb característiques pròpies. Això sí, una passejadeta pel poble abans d’agafar el cotxe per tornar a casa. Casa Pinet el trobareu a la plaça Major de Tàrbena, a la Marina. Per arribar anirem fins Callosa d’En Sarrià, bé per la muntanya, bé per la costa, i des d’ací seguirem direcció Pego, fins trobar Tàrbena. El seu telèfon és: 96 588 42 29. ¡Bon profit! ❦

Juny 2001


Almudena Belda

Clara Berenguer Revert

La Diputació d’Alacant amb els monuments arquitectònics de les comarques

Respira, Els Pets. 2001

© Barcella - 2001

La Diputació d’Alacant ha editat en vídeo un complet inventari patrimonial dels monuments del període Barroc, Gòtic i Renaixentista pertanyents a disset municipis de les comarques d’Alacant. Dues cintes plasmen imatges inèdites de la riquesa monumental dels municipis d’Alcoi, Alacant, Banyeres de Mariola, Biar, Castalla, Cocentaina, Calp, Dènia, Elx, Xàvia, Oriola, Pego, Villena, Albatera, Asp, Benisssa i Callosa de Segura. S’han repartit al voltant de 3.000 còpies en centres d’ensenyament, televisions locals, arxius i biblioteques, ajuntaments i associacions culturals. Aquests dos productes ens mostren una imatge diferent dels pobles alacantins. Tot i que les comarques alacantines no tenen grans catedrals gòtiques, posseeixen vestigis desconeguts per a molts, xicotetes ermites escampades per tota la geografia. L’objectiu dels documentals ha estat mostrar una imatge inusual de les comarques d’Alacant i, per aconseguir-ho, s’ha jugat amb els efectes de llum i moviment, utilitzant els mitjans tècnics necessaris. La banda sonora té un paper fonamental i ha estat composta i interpretada expresament per als vídeos per l’alacantí Lluís Ivars. El compositor ha rescatat partitures antigues d’autors valencians i ha comptat amb la col·laboració de l’Orquestra Barroca Valenciana. L’edició dels documentals ha tingut una duració d’once hores i a més de relatar elements arquitectònics i artístics dels monuments també recull apunts històrics així com velles històries i tradicions de cada municipi. En allò referent als grans blocs monumentals destaca Oriola tot i que cal tenir en compte les esglésies de Santa Maria d’Alacant i Sant Jaume de Villena. L’art barroc té el màxim exponent en l’església de Santa Maria d’Elx. L’obra civil també té la seua notorietat en el nostre patrimoni arquitectònic amb exemples com el Palau de Dos Aigües d’Onil, el Palau Comtal de Cocentaina, l’Ajuntament d’Alacant i la Llotja de Contractació de Benissa. ❦

Juny 2001

«El món va massa ràpid. El món ja no s’espera ni un instant. Fa temps que no vull seguir el seu pas...» Aquesta és una de les cançons que formen el seté disc dels Pets, Sol. Aquest grup naixia la nit de Nadal de 1985 a Constantí, un poble del Tarragonès on abans eren coneguts amb el suggestiu nom de Condons Adulterats. Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria i veu) i Falin Cáceres (baix) són els components d’aquesta banda catalana que va començar amb l’únic propòsit de passar-s’ho bé. Els Pets autoanomenen el seu estil com rock agrícola i en la seua música podem trobar influències que van des del pop anglés fins al soul americà, així com unes lletres compromeses i provocatives on no hi falta un gran sentit de l’humor. El grup s’ha convertit en una de les formacions catalanes que més seguidors té, alhora que és una de les més ben considerades per la crítica musical del Principat. Qui anava a dir a aquests tres amics que començaren sent un escàndol per aquelles comarques que l’èxit assolit passaria a ser una cosa més que un somni. Amb el darrer disc, Respira, els Pets tornen a entrar dins del mercat de la música catalana, on han volgut recuperar l’alegria, la ironia i la sal que ja contenia Bon dia, un dels àlbums que més èxit va tindre i que els va llançar a la fama. Aquesta gravació d’ara té un alt contingut social i posa de manifest l’actitud crítica que la formació adopta pel que fa a diferents aspectes del món que els envolta. Així, els Pets tornen a sorprendre’ns amb un disc nou i estem segurs que ens deixarà sense respiració. ❦

17


‘Hulda o el evangelio de las mujeres’

Josevicente Mateo, integrat

Aquest és un fragment de la novel·la que està preparant Francesc Asensi, Hulda o el evangelio de las mujeres. El autor ha tingut la gentilesa d’avançar als lectors de Barcella un fragment d’aquesta obra que es publicarà pròximament i que reproduïm, traduït, tot seguit.

El dia 6 d’abril passat va morir a Múrcia Josevicente Mateo, a l’edat de 69 anys. Escriptor d’expressió castellana i expresident del Club d’Amics de la Unesco d’Alacant (1973-1978), sempre exercí una labor fonamental en la lluita de les forces democràtiques contra el franquisme a Alacant. Amb l’assaig Alacant a part, publicat per primera vegada en 1966, Mateo contribuí amb un sentit ben agut de la conjuntura immediata, alhora que un inusual criteri independent i lúcid, a posar de relleu alguns problemes sobre la valencianitat dels “alacan-

Maria Magdalena: Si els Apòstols arribaren a avorrir-me no va ser perquè el Mestre em besara sovint i cercara la meua companyia, sinó

La Magdalena de Piero di Cosimo.

perquè preferia les meues besades a la seua amistat. ¿Què haguera sigut d’ell si no m’hagués tingut a mi? Jo fon la certesa a la qual s’agafava com a una taula de salvació en nits de naufragis i dubtes. I, quan Déu l’abandonà, jo estiguí allí... Homes de ment estreta mai pugueren comprendre que un rabí anara tan enamorat d’una dona. Però, ¿entengueren alguna vegada la mena d’amor que ell predicava? ¿Per què m’enamorí? ¿Què em va seduir? La veritat, el nostre diví Mestre no era alt ni ben plantat, com una imagina l’amant del Cantar dels Cantars. Més bé vulgar, difícil distingir-lo dels pescadors que prengué com a deixebles. M’enamorí d’ell la primera vegada que vaig sentir la seua veu, abans que els meus ulls l’haguessen vist. ¿Qui, abans d’ell, havia pronunciat amb tant de respecte i afecte paraules detestables com pobre, leprós, prostituta, xiquet, dona...? ¿Per què la seua veu, simplement la seua veu, em va fer sentir, neta, bona, feliç...? Sa mare i els seus parents pensaven que estava boig. És cert que moltes vegades, quan predicava, els seus ulls se li omplien de foc com els d’un boig... Per a mi, eixa bogeria era el que el feia irresistible. ¿Per què els homes que escrigueren els Evangelis ignoren el meu nom i m’exclouen del nombre dels Apòstols? ¿Per què no em seuen a la taula, en la nit de Gran Sopar, quan va ser en la meua falda, i no en Joan, on va reclinar el seu cap? ¿Per què no diuen que sols el cor d’una dona va saber comprendre l’amplària i la fondària de la seua doctrina? ¿Per què tanta gelosia i recels contra mi? ¿En quina aigua hauran de rentar els seus ulls eixos homes per a veure net? Si algú vol comprendre amb quin amor estimà Déu el món, que vinga a mi i li ho ensenyaré. El que em va dir en secret jo li ho diré a plena llum. ❦ Francesc Asensi és autor de La sibila de Delfos i Sombras en el Vaticano.

18

Vicent Berenguer

© Barcella - 2001

Francesc Asensi

Port esportiu d’Alacant.

tins”, certes característiques, una sèrie de suposats tòpics privatius de la línia Biar-Busot enllà, referits especialment a la capital meridional. El problema es deia Alacant i tenia, i té, una importància innegable en el context del País Valencià i la seua vertebració política i social. Els greuges comparatius que campejaven aleshores respecte al cap i casal estaven aguditzats per l’últim franquisme, semblaven bastant sòlids, potser irreversibles, i en ells el provincianisme i el sucursalisme espanyolista d’aquells anys, instal·lat i defensat encara hui dia per alguns sectors, es troba ara al davant l’indefugible marc autonomista (valencià, cal dir-ho) que ens regula i posa un interessant contrapunt a l’esperpent de societat que concebien els “dirigents” franquistes de l’època. És interessant constatar, per això, com enmig de polítiques antivalencianes i de supeditar els interessos individualistes i privats als públics, aquests darrers han guanyat un cert espai. Això es manifesta en la versatilitat de la que podríem anomenar “societat alacantina” per a abordar els reptes que posa al davant el món actual. Que la unanimitat en aquestes qüestions no siga absoluta no desdiu gens que, conscients que no hi ha receptes infal·libles, les opcions més o menys autonomistes triades per al desenvolupament d’aquest país siguen una de les vies més encertades, sense ignorar-hi les dificultats més diverses. Hi ha una segona edició d’Alacant a part de 1986 i una de darrera de 1991 que conté els pròlegs que s’han incorporat en les edicions successives, a més d’unes puntualitzacions ben significatives, a peu de pàgina, escrites pel mateix autor. Amb la perspectiva que permet el temps, aquest assaig és una aportació ben apreciable i una positiva referència de la idiosincràsia dels valencians del sud. El tema resta pendent encara. Cal reiterar-ho ara, a partir de Mateo, aquest “foraster integrat” —com el definia Joan Fuster—, un estil de valencià tan exemplar com escàs, que mereix el millor record. ❦ Juny 2001


¿Idees brillants? Colla Ecologista La Carrasca

© Barcella - 2001

S’ha fet pública la proposta d’il·luminar un dels llocs més emblemàtics d’Alcoi, el barranc del Cint, per part de l’ajuntament i de l’Agència Valenciana de Turisme (fent prèviament un estudi d’impacte ambiental), amb la suposada finalitat de potenciar la imatge d’Alcoi. Des de la Colla Ecologista La Carrasca volem manifestar que aquesta il·luminació implica tota una problemàtica al seu voltant, que pensem que no s’ha tingut en compte en un principi. De fa uns anys, han sorgit tota una sèrie de problemes derivats de l’anomenada contaminació lumínica, provocada per l’excés de llum als nuclis urbans. Com a precedents podem citar, com a més destacats, la petició de l’Associació Astronòmica Britànica al Parlament Europeu, l’any 1996, sol·licitant una regulació i legislació dels enllumenats públics, i també, a Catalunya, la proposició no de llei al Parlament català elaborada per l’Associació Cel Fosc. Precisament aquesta associació, junt amb altres, reinvindiquen un ús racional de la llum. Davant d’una societat on els nostres polítics defensen cada vegada més l’estalvi energètic i la defensa dels valors naturals i de la biodiversitat (terme molt de moda hui dia), no té cap sentit fomentar una proposta que va en contra dels aspectes abans esmentats. Realment, en una societat on en el dia a dia estem inculcant als nostres fills uns valors mediambientals (sobretot a l’escola), aquesta idea evidentment no és del tot encertada. El que a priori pot ser una cosa insignificant com és il·luminar un paratge, té unes conseqüències més profundes i importants. En primer lloc, es realitzaria una important despesa energètica, a tota vista innecessària; però anem més Juny 2001

enllà, perquè tant la fauna com la flora es veurien greument afectades, ja que com s’assenyala en estudis concrets sobre la contaminació lumínica, la vida durant el període nocturn està totalment adaptada a la foscor i és en aquesta foscor on s’estableix un complex joc de predadors i preses, o entre els animals que s’amaguen i els que persegueixen. Per tant, tot un procés evolutiu i d’adaptació al dia-nit perilla, i perillen les condicions d’aquest hàbitat nocturn, fins al punt de desaparéixer i poder-se produir l’extinció d’alguns animals en la zona. Per últim, cal no oblidar les alteracions que es produeixen sobre les rutes migratòries de les aus, ja que les potents llums desorienten aquests animals durant la nit. Aquestes manifestacions podrien semblar exagerades, però, ¿realment tenim el dret d’alterar un espai tan emblemàtic i als seus habitants, quan no hi ha cap necessitat? Com ja es podran imaginar, no estem en contra de potenciar el barranc del Cint, al qual tenim en molta estima, per la grandiositat de la seua morfologia i geologia. Precisament aquestes doten el barranc d’un perfil únic, el qual sí que es podria explotar i exportar com a símbol de la ciutat mitjançant cartells, pòsters i rutes d’excursionisme, que feren del paratge una visita obligada per a qualsevol que ens visitara. No voldríem acabar sense recordar que la il·luminació d’un lloc que formarà part d’un futur espai natural protegit, el de Mariola (encara que no se sap quan), estaria en contra de la pròpia normativa del parc. Esperem que l’estudi d’impacte ambiental del projecte desestime aquesta actuació i des de la Colla Ecologista La Carrasca convidem la responsable municipal Amparo Ferrando a recapacitar sobre la seua proposta. ❦ 19


Fer o no fer, ¿és eixa la qüestió?

¿Vaques boges? ¡Mal!

Jordi M. Belda

20

Les paraules / són gates maules: / planes com taules, / tenen revers. Que els polítics menteixen (no tots, certament) és més que sabut de tota la vida. Ara bé, abans, al comerç del segle passat, feien servir l’art oratòria, la retòrica, per a ornar i maquillar les mitges veritats o les flagrants falses veritats artísticament. A hores d’ara ni això. Es menteix directament dient rònegament el contrari del que tothom sap o intueix i que a la fi acaba aflorant. Això no seria més que pecata minuta si no fóra perquè també els mitjans de comunicació encunyen i posen en circulació conceptes equívocs, ambivalents o malintencionadament tendenciosos. I la pecata magna es produeix quan el lector, el televident o el radioient, inclús el qui té llums suficients per a llegir entre línies, reprodueix l’esquema i transmet, al seu torn, els mots o les expressions equívoques o tendencioses. La plebs, la generalitat, el poble sobirà, el proletariat, la proba ciutadania votant i pagadora d’impostos, hauríem de ser més lúcids i no reproduir esquemes d’altre sense analitzar-los. Solen ser enganyosos. Ho dic pel tema que de bon començament es va encunyar com a “el mal de les vaques ‘boges’”. En poc de temps es van retirar les cometes a l’epítet “boges”, quan les cometes indicaven que no és que estigueren boges, sinó que l’home –causant directe i malintencionat del seu mal– l’assimilava a –o el disfressava de– “bogeria”. Atenció a la paraula: mal, no pas malaltia, sinó roïndat. Humana, és clar. Els animals no la coneixen. Uns mesos després, s’anomena el tema, tot simplement, “les vaques boges”. Ja ens han escamotejat el mot clau: el mal, la maldat, el dany, la lesió, l’estrall. Però no el mal de les vaques, sinò el mal dels anglesos, el mal provocat, comercialitzat i exportat per a rescabalar-se d’una inversió immoral en una experimentació crematística a tota ultrança. Tot, a costa dels més innocents i desvalguts, dels animals. Tot, per diners. Si la sífilis es coneix com a “el mal francés”, ¿per què a aquest mal no se l’ha denominat “el mal anglés” i se l’ha imputat, mal camufladament, a les vaques? ¡Com es juga amb les paraules, i sempre interessadament! I els ministres de tot Europa diuen que no hi ha cap cas de mal de les vaques boges. I la gent no se’ls creu. I moren animals que de natural són her-víbors i que per egoisme humà hom els ha forçat a ser carnívors; més diré: antropòfags dels seus congèneres cadàvers. Això sí, triturats, premsats, liofilitzats. I més avant han d’assegurar que els casos són aïllats i estan controlats. I als investigadors malpagats se’ls amuntona la faena. I se sacrifiquen vaques induïdes a la malaltia. I els ramaders es manifesten mentre callen que no els donen ni herba ni palla ni fenàs als productors directes de la seua riquesa si no lucre. I se sacrifiquen vaques i vaquetes sospitoses. I la ciutadania afectada protesta pels enterraments il·legals massius. I es contaminen aigües i subsòls. I es donen casos de persones contaminades, sempre presumptament. I fins perilla la tradicional fiesta nacional. I es fa matança general (Alema-nya: mig milió d’animals), mentre els anglesos prenen flegmàticament el te de les cinc o’clock. I els governs compren pinso massivament. I les vaques es temen que els fabricants de pinso continuen fabricant-ne. I s’esborronen i embogeixen, però de por. Neguitegen els carnissers, els pelleters, trontolla el ram del calçat, se’ls allarga la cara als empresaris taurins… I els humans es barallen i pleitegen els uns contra els altres. I es mouen diners, crèdits, advocats… I els governs paguen crematoris amb diners públics escatimats als empleats, i les cementeres tenen faena extra: cremar cadàvers de vaques usant el seu propi pinso de combustible. I, mentrimentres, a la Pèrfida Albió, la ínfima minoria causant del mal de les vaques, de les ovelles… i futuriblement dels humans, pagada i enriquida a la salut de tots, impunement, pren el te. Pobres vaques, pobres animals, pobra naturalesa, pobre planeta. ❦

© Josep Miquel M. - 1996

Una de les crítiques que ha de patir aquell o aquella que es decidix per participar en un projecte com és Barcella és aquella que diu que se’ns veu la vessant política en tots els escrits. Jo he reflexionat al respecte durant bastant temps, i he arribat a la conclussió que tenen raó. Totes aquelles persones que escriuen, per més que ho intenten, no poden deixar de manifestar com són les coses i com haurien de ser; i aleshores, fan política. Però... això no és roí en absolut. És més, jo crec que tots els ciutadans haurien de fer política, implicar-se en aportar iniciatives i cercar solucions a tota la problemàtica que hi ha. ¿Poden haver interessos en escampar la idea que fer o parlar de política és una activitat que pot envilir a les persones? ¿Hi poden? Estem vivint una època en la qual inaugurem i reinaugurem obres i obres, totes elles faraòniques, una i una altra vegada, i inacabades. Estem vivint un època en la qual es parla de projectes una i altra vegada, a almenys 10 anys vista. Tots els dies són titulars, en massa ocasions, de primera pàgina. Palau de les Arts de València, l’AVE Madrid-València, Terra Mítica, el transvasament de l’Ebre... Totes elles tenen un preu milmilionari (¿en euros? ¡Tot hi arribarà!) Déu meu, si els nostres avantpassats ens estan veient diràn que ens hem tornat tots bojos. No parlem de fer residències per a ancians i ancianes, no parlem d’invertir en la formació dels nostres joves, no parlem de la necessitat de no gastar més aigua de la que cau del cel, no parlem d’invertir en el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no. Eixes coses són ximpleries. ¿Que les persones es fan majors i necessiten ajuda? Que les cuiden les famílies, i si no tenen família, que s’ho paguen, i si no s’ho poden pagar... Ximpleries. ¿Que l’ensenya-ment no té els resultats desitjats? Ens estre-nyem les neurones i ràpidament donem amb la solució: el privatitzem. ¿Que hi han alumnes conflictius? Els enviem a la pùblica (òbviament l’ensenyament públic no pot desaparéixer, si no...). Però, ens estrenyem encara més les neurones i trobem la sol·lució definitiva: al finalitzar els estudis obligatoris tots els alumnes hauran de fer una Revàlida. Sí, ja tenim la sol·lució. ¡Oi!, barat, ¿eh? Ximpleries. ¿Que el nostre desenvolupament industrial, agrícola i urbà ha acabat amb les reserves d’aigua que la nostra serra havia emmagatzemat al llarg de tota la seua era? No passa res. La portem d’on faça falta, i a seguir gastant. ¿I si es torna a acabar? Doncs, altra vegada el mateix. Si és molt fàcil. ¿De veritat, que no estem bojos? ¡Ah! Acabe d’assabentar-me que els americans dels Estats Units no rebaixaran la seua contaminació. Seguiran creixent més i més. ❦

Adolf Gisbert

Juny 2001


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià). E-mail: BARCELLA@globalmail.net

Cuantes vegades hem oït allò de: No te entiendo, háblame en castellano, doncs tantes i tantes com vulgues contar. Però no estic dient que aquest fet ocórrega en territori estranger, que, aleshores seria lògic. ¡No!, dic ací dins del nostre país petit i estimat, on encara hi ha gent que no enten res. ¡Però res de res! Gent que ha oblidat, o millor dit, que ha volgut oblidar els seus orígens, gent superficial que passa de puntetes per la vida sense involucrar-se en la història i sense experimentar el sentiment d’estima al poble i a tot allò que comporta ser poble i país. Gent que ha oblidat que els seus avantpassats van estar obligats a una escolarització monolingüe que va reduir la llengua valenciana a la sola transmissió oral i, a vegades, ni tan sols això. Aleshores, ¿quina mena de persones són eixes que creuen que parlar o escriure en valencià constitueix un insult a la unitat de la humanitat i a la igualtat dels pobles? Gent a favor de la homogeneitat, gent que no accepta que l’imperi caducat ja no és una grande i libre, sinó una barreja de pobles amb llengua pròpia que marca el fet diferencial que identifica els pobles. Gent que no se n’adona de la riquesa que pot aportar la diversitat de llengües, de cultures, de idees, de races, etc. Bé, crec que el valencià, malgrat totes les putades de a peu que rep, té molta vida, i jo, i espere que molts més, cadascú des de la seua xicoteta i modesta posició, treballe per fer-lo avançar una mica més. Si els valencians no defensem els nostres drets, ¿qui, en aquest món, ho ha de fer? Si no lluites pel que sents realment, ¿perquè has de lluitar? Si oblidem els nostres orígens, ¿qui en parlarà d’ells? Aprofite per saludar-vos i felicitar-vos la vostra tasca. ❦ Josep Maria Ripoll i Palomares Alcoi (l’Alcoià)

Beatos Al número 12 de Barcella vaig llegir la transcripció que va fer Marina Vañó Silvestre de una columna de Manuel Vicent publicada a El País. Jo tampoc vull deixar passar l’ocasió d’extraure un fragment d’un altre treball de Manuel Juny 2001

Pessimistes o... ¿més aviat realistes?

© Carles Francesc - 2001

Ganes de seguir

Vicent perquè em sembla molt encertada l’anàlisi que fa sobre les beatificacions recents que ha fet el Papa. Vicent, entre d’altres coses, diu: “En glorificar els màrtirs de mitja Espanya contra l’altra mitja, el Papa va convertir la nostra guerra civil en una història de bons i roíns, espiritualment cristalitzada fins l’eternitat. Sota uns càntics suaus d’aparent amor, va santificar l’odi entre germans i va exercir la crueltat més divina contra un dels bàndols, al qual milers d’espanyols també van ser martiritzats en ser afusellats pel franquisme per haver defensat les seues netes idees, la seua fe en la justícia social o la seua esperança en una vida millor. Amb aquesta beatificació, en compte d’elevar-los al cel, el Papa va baixar els seus màrtirs arran de terra, i inclús els va afiliar a un partit de dretes embrutant el seu terrible sacrifici”. A mi m’ha sorprés ben poc l’actitud del Papa perquè, segurament, el nostre territori li queda un poc lluny. El que trobe incomprensible és que han assistit als actes de Roma capellans i alcaldes valencians, sabedors de que també altres paisans seus –del bàndol republicà– van ser depurats, represaliats o assasinats. M’aclapara una gran tristor en veure que la meua família republicana ha fet un exercici d’amnèsia conscient perquè hi haguera una veritable reconciliació, mentres la dreta remou una i un altra vegada el passat de manera interessada. ❦ Empar Giner Terol Xàtiva (la Costera)

No sé si em considere massa pessimista, el que sí que em considere és força realista, tot i que, de vegades és una opció que atempta contra la meua ideologia o la meua hipotètica voluntat. Aquesta breu opinió m’agradaria que li arribés a Manel Fernández, i a ell va adreçada particularment, ja que en el número 12 de Barcella feia referència a unes paraules, dites per mi en una edició anterior de la revista, i de les quals opinava que eren força pessimistes. Doncs bé, ¡que més volguera jo, llicenciada en filologia catalana, que la nostra llengua i cultura visqueren en un camí de flors i violes!, no hauríem de lluitar com fem actualment per una normalització al País Valencià, entre moltes d’altres coses. La realitat, però, no és ben bé així, i, senyors, ¡hem de ser realistes! Reconec que la meua visió de la Catalunya Nord és bastant negativa, però la situació no dóna per a més; no és que jo tingués la intenció de viure el que vaig viure, sinó que més aviat, els catalans del nord foren qui em van demostrar que ben poques coses sentien pel que fa a la nostra llengua. Bé, la realitat no és del tot així, ja que sentir sí que ho senten o almenys així ho exterioritzen: fan castanyades pel novembre, ballen sardanes ben sovint, defensen la unitat dels Països Catalans, els agrada molt conéixer gent d’Alacant (ja que així pensen que fan realitat la seua utopia…) però, ¡parlen gairebé sempre francés! ¿Com pot pair-se això? Bé, sent molt que el senyor Manel Fernández pense que sóc una persona pessimista, però, com ja he dit, més aviat em considere realista. Hem de veure la realitat per a poder canviar-la; si pensen que tot és molt bonic, no hi veurem problemes i no canviarem, o almenys intentarem canviar, cap cosa de la nostra societat, la qual no és perfecta, ni molt menys. [D’altra banda, us presente un altre text per si voleu publicar-lo. Aquest article té una història, ja que el vaig escriure l’any passat quan era a Perpinyà. Quan vaig tornar d’allà, amb la il·lusió de publicar-lo al Programa de Festes, ja que era adequat tant pel tema com per les dates en què vaig tornar, se’m va negar aquesta possibilitat amb una sèrie de raonaments que més aviat semblaven excuses ben dolentes. El que realment no sé és per què no el van voler publicar. 21


Aprofiteu la saviesa festera dels vells No sé com començar aquest article ja que és fruit de la nostàlgia. Estic escrivint des de molt lluny de Banyeres de Mariola i em venen al cap molts records sobre la figura més important de la meua família, qui malauradament va faltar ara fa tres anys, però a qui dedique des de dins del meu cor aquest article. Possiblement aquest no és un moment massa especial per a escriure aquestes paraules, però ¿per què no he de fer-ho si és ara quan realment m’apeteix? Em va vindre al cap la idea i em va seduir fins a tal punt que ací estic, totalment engrescada en la tasca de parlar de la relació que jo tenia amb el meu avi dins la nostra filada. Abans de res he d’agrair als meus avis el fet de ser capitans ara ja fa un grapat d’anys. ¡Potser finalment sí que és un moment especial per a escriure aquest article amb l’expressió d’una de les millors experiències de la meua vida! Bé, com anava dient, els done les gràcies per aquest fet. Ésser capitans és una cosa meravellosa (recomane a tot aquell que li passe pel cap que no s’ho pense gaire, ja que mai no se’n penedirà); aquest fet ens va ajudar a unificar, si encara és possible una mica més, la nostra família. Va ésser un any en el qual anàvem junts a tots els llocs; ja que havíem de prendre decisions que ens hi afectaven directament i, per tant, havíem d’estar tots d’acord. Em sembla que ha estat i estarà, per sempre, un record cabdal en les nostres vides. Mai no ho oblidarem. Gràcies. Pel que fa al tema que volia destacar en l’article puc començar dient que tot i que numèricament estem separats dintre de la filada, estàvem molt units en tots els actes de les nostres Festes. Tot començava en les juntes. A ell, com a tota la gent major, li agradava anar i, sobretot, que jo anara a aquest acte tan important dins la festa, però la veritat és que a mi se’m feia una mica difícil això de matinar... ¡no ho aconseguia massa voltes! però ell sempre 22

m’informava de totes les coses que passaven. He de dir que actualment vaig a totes les juntes que puc, ja que pense com ell i a més a més pots passar un bon matí amb els amics de la filada; possiblement açò és una característica heretada d’un bon fester. En l’acte en què érem més còmplices era la nit de la vespra. Teníem un pacte que complíem fil per randa: jo podia beure una miqueta i ell podia fumar-se un puret, això sí, mai no podíem contar-ho en casa, ja que si ho féiem hi hauria renecs que no servirien de res ni ens durien enlloc. Sempre vam complir aquest pacte i mai no ens va anar tan malament. Malgrat que la nit acabava quan ja era de dia, a l’hora de l’Ofrena allà estàvem els dos. Amb un bon ram, que sempre era regal seu, la cara de son, però que ben maquillada no es notava massa i el vestit de valenciana posat a la perfecció, començàvem a pujar el carrer la Creu. Era meravellós veure la cara de satisfacció que feia quan la gent li recordava com anava de ben acompanyat, i encara era més increïble quan ens acompanyava en aquest acte la meua germana, que encara que llavors no era masera s’hi sentia de cap a peus i el temps ens ha donat la raó, no poden negar-se les arrels i encara menys unes de tan fortes, com pot arribar a ésser la tradició dins una filada. Com anava dient, l’Ofrena era l’acte més meravellós per a tots dos. Quan entràvem a l’església sentíem una joia indescriptible. És un acte breu però, personalment, pense que és el millor de totes les Festes i, a més a més, és del que tinc millors records. Actualment eixim a aquest acte amb els meus cosins i espere que puguem fer-ho així per molts anys. D’un altre acte que tinc bons records és la Processó. He de dir que tan sols vam eixir junts una vegada. Ell ja era major i el cansava molt anar tan a poc a poc. Malgrat tot, aquesta vegada fou meravellosa; notar com es cansava i poder-lo animar perquè fera un esforç; entrar a la plaça fou una bona lliçó per a aprendre que un bon fester ha d’anar a tots els actes i comportar-se com a tal, sense abandonar en cap moment. Tot açò que he explicat en aquest article és un record particular i l’he utilitzat com a excusa per a dir-vos que hem d’aprofitar el bon fer en la Festa de tots els ancians, ja que ells són els únics que ens poden explicar què són les Festes realment i com hem de viure-les per a poder gaudir-les al màxim, i ¿a qui millor poden explicar-ho

que als néts que tenen dins la mateixa filada? Sols em queda dir-vos que aprofiteu aquesta situació si la teniu al vostre abast; ¡el temps passa i ho fa per a tots! Han estat uns anys meravellosos els que he pogut gaudir del meu avi en les Festes de Moros i Cristians i espere que havent-vos contat la meua experiència arribeu a gaudir tant o més del que jo vaig poder. Gràcies, agüelo, per haver-me ajudat a entendre la simbologia de molts dels actes de les nostres Festes de Moros i Cristians i per ajudar-me en la meua formació com a bona festera. ¡Moltes gràcies! ❦ Mar Pérez i Llopis Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

© Barcella - 2000

Enguany he pensat en la possibilitat de publicar-lo a la vostra revista. Si ho considereu oportú us agrairia molt la seua publicació, ja que com us he dit, l’any passat em vaig quedar una mica xafada, per la qual cosa mai més no pense presentar res a aquella revista, ja que, si ho penses, no paga la pena esforçar-se per una gent (coordinadors del Programa) que no ho mereixen.]

Plaça dels Plàtans de Banyeres de Mariola.

Resposta al SOS Estimat Pepe Toni: Per al·lusions, vull contestar el teu article titulat “SOS” que apareix en el número 12 de Barcella, en el qual mostres la teua preocupació per la futura remodelació de la plaça dels Plàtanos i, el que és més greu, segons tu, sobre la desaparició de l'exemplar que dóna nom a la plaça. De partida, no sé si coneixes ja el projecte. Et convide que ho faces. En el moment de ser presentat, i sobre el paper, al nostre grup polític li va paréixer un tant innovador, sobretot perquè es té en compte un espai urbà per fer-lo més habitable, limitat al trànsit, amb presència de vegetació. En definitiva, un espai més humà d'acord amb la concepció d'un urbanisme més modern i adient que té en consideració les persones, i no basa els seus projectes sols en el culte al formigó, com per desgràcia ens tenen acostumats alguns polítics i constructors els darrers anys. Ja et dic, tot sobre el paper, esperant que el projecte es faça realitat en els propers mesos. Juny 2001


Comprenem la teua preocupació per l’arbre, senya d’identitat de la plaça, quan a poc a poc van desapareixent mostres naturals significatives del nostre entorn que, unes vegades, és per causes naturals, com per exemple, la malaltia dels oms i, d’altres, en què, de manera directa, hi intervé la mà de l’home. Casos com els que tu bé coneixes. Si l’arbre està malalt, com així ho pareix, no es pot supeditar tot el projecte de remodelació a l’actual ubicació d’aquest, tot i ser centenari com dius. Però res es pot

fer per ell. Recorde la frase famosa que deia: "Si un arbre perd la sava, es mor. Si un poble perd la llengua, perd la seua identitat". I no sols la llengua, també es perd la identitat sense el patrimoni artístic, cultural, ecològic, etc. Les causes de la seua mort poden ser variades. Tal vegada, l’arbre haja estat també una víctima més del progrés que pren l’aparença dels cotxes i les motos circulant al seu voltant. Per això cal plantejar solucions que tinguen més en compte el medi ambient, i al temps, la

salut i el benestar de les persones posant en pràctica la concepció i la planificació de ciutats més sostenibles. Més humanes, si cap. Que no et preocupe la desaparició de l’arbre. Hi haurà un nombre suficient de plataners d’acord amb la topo-nímia pròpia de la plaça. Almenys, així ho diuen els papers. ❦ J. Ricard Berenguer

Portaveu del BLOC-EV a l’Ajuntament de Banyeres de Mariola.

• Butlleta de subscripció Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l’abonament de tres números per 1.000 pessetes / 6 euros l’any

Cognoms

Codi postal

Codi postal

Comarca Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 www.rizosbanyeres.com aranea@rizosbanyeres.com 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 13  

Barcella 13  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded