__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 10 • juny 2000 • 200 ptes./ 1,2 euros


Barcella

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 10 Juny 2000 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) www.banyeres.com/serrella e-mail: BARCELLA@globalmail.net Redacció: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Vicent Albero, Almudena Belda, Jordi Belda Llopis, Jordi Belda Molina, José Beneyto, Ximo Beneyto, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, J. Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Alexandre Martínez, Vanessa Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Rafa Payá, Miquel Payá, Ma. del Mar Pérez, Natàlia Ribera, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Rosa Serrano, Miquel Àngel Terol, Ignacio Vañó. Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Foto portada: J. V. Rodríguez Per criteri editorial Barcella no comparteix ni es creu, necessàriament, les opinions expressades pels seus col·laboradors. Fotomecànica: Textogràfic - Alcoi Impressió: Nou Gràfic C.B. Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Depòsit legal: A-562-1997

2

El Museu Municipal de Biar s'ha configurat com un centre ben exemplar d'investigació i difusió de la cultura tradicional biaruda. Però els fons d'un centre així també tenen un gran valor general i suposem que l'entrevista amb Enric Maestre Castelló, el seu director, servirà per a sensibilitzar una mica més l'atenció dels nostres lectors pel que fa al tema. Som conscients que hi ha molt per fer quant a la consolidació i la divulgació de les institucions museogràfiques que tenim arreu de la comarca; no és només perquè una mínima o necessària continuïtat amb el passat la trobem als museus, les biblioteques, etc., sinó perquè principalment aquestes iniciatives són una de les millors respostes del present amb les quals un col·lectiu social concret construeix i consolida el seu futur. Si intentàrem fer un inventari dels centres d'aquest estil que tenim pel nostre veïnat, el resultat por arribar a ser sorprenent, i des dels que funcionen òptimament als que s'arrosseguen en precari, tot ells representen uns fets claríssims de defensa i increment de la cultura. Entre els pobles civilitzats aquestes coses es debaten o s'objecten però mereixen el màxim suport i tota la imaginació perquè funcionen operativament en tots els aspectes possibles. Per una altra banda, informem sobre l'estat actual del PORN Mariola. La creació d'aquests parcs sempre comporta un procés lent i complex perquè afecta molts interessos diferents que cal harmonitzar: des dels propietaris privats a les diferents institucions, passant per la flora, la fauna i els recursos d'aigua. També publiquem el primer mapa acústic de Banyeres de Mariola. Es tracta d'un estudi elaborat pel físic Raül Sanchis; en ell trobem un treball molt necessari i important, que s'ha fet en ben pocs llocs, i aquest ens permet conéixer un cas real i concret, realitzat científicament amb el màxim rigor. Al condol que vam expressar per Enric Valor el passat gener, afegim ara una secció per a remarcar alguns aspectes del seu perfil literari. Darrerament els homenatges s'han succeït gran amb fortuna, des de l'afecte i l'admiració, però l'oportunitat de dur a Barcella un dels millors escriptors valencians del segle XX, no es podia eludir. Hem pretés sumar o almenys eixamplar un poc més la suggestiva obra d'Enric Valor entre nosaltres, i no sols perquè el món de les nostres comarques es trobe inclòs en ell, sinó perquè, a més, la seua narrativa és una de les poques finestres que, per mitjà de la literatura, expressen el món amb autenticitat. A la fi, agraïm el suport dels anunciants i els subscriptors –com també les cartes dels lectors–, hem fet deu barcelles, que ja són algunes arroves de paper; regraciem tot el suport i esperem arribar tots junts a fer, si més no, un altra desena de barcelles. ❦

Rafa Payá


© Barcella - 2000

l’aragonés sobre el nounat regne de València del segle XIII, i com la diferent proporció entre uns pobladors i altres, majoria de catalans i minoria d’aragonesos, navarresos i castellans, donaren pas a un anivellament lingüístic que és l’origen de l’actual valencià que parlem. Les diferents proporcions entre els uns i els altres ens permeten construir una explicació per a les diferències dialectals més generals entre les comarques del nord, l’Horta i el Sud del País Valencià. ❦

Encara que el topònim emprat per l'Ajuntament no existeix oficialment, la institució ha permés que apareguen gravats els nous registres de l’aigua del carrer Angel Torró amb la inscripció "Ayto. de Bañeres de Mariola. Saneamiento". També ha consentit que als cartells i programes del curs de formació “La calidad ambiental en las pymes” que organitza la Federació d’Empreses Valencianes d’Economia Social, aparega la denominació no oficial "Bañeres". Al logotip que figura a la base dels cartells del curs que tindrà lloc a la Casa de Cultura es pot llegir "M. I. Ayto. de Bañeres". La corporació municipal al seu dia va aprovar la denominació oficial valenciana de Banyeres de Mariola. ❦

Conferència d'Enric Guinot El divendres 18 de febrer, es celebrà a la Casa de Cultura una xarrada col·loqui, organitzada pel Col·lectiu Serrella amb motiu de la publicació del llibre Els fundadors del Regne de València, a càrrec del seu autor Enric Guinot. El llibre vol donar una resposta definitiva al debat sobre el veritable origen dels repobladors de la València medieval, camp de batalla en els últims anys sobre què i qui som els valencians actuals i quina llengua parlem. Les conclusions a què arriba el llibre pretén establir una explicació de com es va estendre el català i, en menor mesura

© Barcella - 1998

L'Ajuntament de Banyeres de Mariola utilitza una denominació incorrecta del poble

Depuradora a Banyeres de Mariola.

Alcoi i Banyeres de Mariola incompleixen el pla de control d’aigues residuals El 1997 el Consell i la Federació Valenciana de Municipis acordaren prendre mesures a fi de donar solució a un dels problemes mediambientals més greus de les comarques alacantines: la contaminació de l’aigua. Es tractava d’aprovar, per part dels municipis, actuacions que acabaren amb la contaminació dels rius i rendibilitzaren el funcionament de les depuradores. Encara que, segons Obres Públiques, Benidorm, Altea, Dénia, Calp, Mutxamel, la Vila, Alcoi o Banyeres de Mariola es van comprometre a realitzar aquest conveni amb tot aquests ajuntaments, han fet cas omís i no han aprovat cap pla de control de filtracions d’aigues residuals. L'absència d'un pla de control de residus impedeix que els ajuntaments puguen conéixer la naturalesa dels cabals d'aigua residual que es canalitzen per la xarxa d'andrones cap a les depuradores. No és el cas dels Ajuntaments de Beneixama, el Camp, la Canyada, Muro del Comtat, Cocentaina o Ibi que sí que han complit amb el conveni. ❦

El PP de Castalla accedeix finalment a obrir un expedient per a considerar la nominació d'Enric Valor com a fill predilecte del poble Després de rebutjar dues voltes sengles mocions del Bloc per a considerar aquesta possibilitat, el PP ha accedit recentment a contactar amb els portaveus del Bloc i el PSOE per a consensuar la inclusió d’aquest assumpte en l’ordre del dia del proper Ple de l’Ajuntament. El Bloc, amb el recolzament del PSOE, després del traspàs d’Enric Valor, el passat mes de febrer va sol·licitar l’inici d’un expedient per via d’urgència per a nomenar fill predilecte de Castalla l’escriptor Enric Valor. El PP va votar en contra al·legant la no urgència del debat; dos mesos després davant la mateixa iniciativa del Bloc, el PP votava en contra al·legant, esta volta, el desig de no fomentar polèmiques davant els comicis generals. El Bloc havia denunciat reiteradament aquestes pràctiques dilatòries. ❦

La Federació Escola Valenciana critica, després de l’exit de les trobades a Bocairent i a Alcoi, el silenciament del moviment per part del govern de Zaplana Amb el lema “En valencià, cap al futur” van concloure amb gran éxit de participació i públic les darreres trobades festives de reivindicació de l’ensenyament en valencià organitzades per la FEV que ha crititcat durament el silenci informatiu dels mitjans públics valencians i la promoció escassa del valencià. Segons la Federació, aquest moviment social organitzat que reuneix cada primavera a unes 150.000 persones no ha estat rebut mai pel President Zaplana. Escola Valenciana va denunciar que Canal 9 i Ràdio 9 "ignoren deliberadament aquestes concentracions en un exercici descarat de manipulació informativa", i van afegir que "per al Partit Popular el valencià és només una anècdota ja que segueix eliminant línies de valencià als centres de Secundària". A Bocairent i a Alcoi, com a la resta dels pobles, les trobades –que van estar un èxit notable d'assistència– es van dedicar a la figura d'Enric Valor. ❦ 3


Els grups ecologistes de la comarca demanen la inclusió de tots els pobles de la Mariola en la Mesa del Aigua Els representants ecologistes han solicitat la inclusió en la Mesa de l'Aigua de tots els pobles situades al entorn de la serra de Mariola. Aquesta proposta va ser plantejada en la darrera reunió cel·lebrada per aquest fòrum de participació que aborda el problema del descens dels nivells dels aqüífers de Muro i Cocentaina. Els ecologistes consideren que el problema es deu abordar des d'una òptica global i és per això que és necessari que estiguen representades totes les poblacions que tenen aqüífers connectats amb el Pinar de Camús, com és el cas de Biar, Banyeres de Mariola i Alcoi. També es va apuntar que el tema podria tractar-se ne manera més extensa en la mancomunitat comarcal que en aquestos moments es troba en fase de constitució. D'altra banda, la Coordinadora per la Defensa de l'Aigua –entitat que agrupa a regants, agricultors usuaris i ecologistes de la comarca– ha remés una carta de protesta per la concessió a l'empresa de Cocentaina Moltó Reig del Premio Príncipe Felipe a la Excelencia Empresarial. Aquest escrit s'ha enviat al secretari d'Estat de Indústria i Energia. La Coordinadora assenyala que "no podem més que quedar atònits i impotents front a aquest fet, ja que en la Coordinadora per la Defensa de l'Aigua portem més de quatre anys lluitant contra aquesta empresa que des de fa dècades està abusant sistemàticament dels recursos naturals d'aquestes comarques, especialment de l'extracció d'aigua, fins el punt que ha posat en perill l'abastament a la població i ha produït la dessecació d'un gran nombre de fonts i pous". 4

La Conselleria de Cultura recomana que el teatre en Alacant s'escenifique en castellà La Direcció Territorial en Alacant de la Conselleria de Cultura i els responsables de la Sala Arniches, que depén de la Generalitat, han recomanat a la companyia Nas Teatre que la posada en escena de Inhospital, la inseguridad social, de Carles Pons, siga en castellà. "Ens van dir que parlàrem en castellà per a que l'obra tinguera més acceptació pel públic", va dir el director Jesús Jara. ❦

© Jaume Vila - 1989

© Barcella - 1999

Finalment la Coordinadora recorda que l'empresa guardonada "està sent investigada pel Jutjat de Instrucció número Dos d'Alcoi per sobrexplotació, captacions il·legals d'aigues i vessaments contaminants". ❦

El Grup Popular rebutja a les Corts Valencianes la proposta per a editar les obres completes de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) El coordinador general d'EU, Joan Ribó, va afirmar que "la postura del PP és un despreci cap al millor poeta valencià d'aquest segle" en negar-se a editar l'obra del autor de Burjassot al·legant que els drets són propietat de l'editor Eliseu Climent. Cal recordar que Climent i Zaplana van tindre un fort enfrontament poques setmanes abans que guanyara les eleccions autonòmiques el PP per primera vegada. Ribó va reclamar "altura de mires; el PP deuria pensar en la cultura d'aquest país i no en els seus problemes personals". ❦


Timonets i argelagues Pedrera a Biar L’empresa Àridos Aspe vol obrir una pedrera al port de Biar i aprofitar una antiga pedrera abandonada que va deixar de ser explotada fa uns 15 anys. Aquest nou projecte és molt ambiciós i es vol fer una pedrera cinc vegades més gran que la que hi havia abans, això ha fet que grups ecologistes s’hagen oposat a la seua obertura i amb més raó quan la Conselleria de Medi Ambient té un projecte per a rehabilitar aquesta zona. L’Ajuntament no té previst canviar la protecció especial d’aquest paratge. ❦

Nou llibre de Moros i Cristians La Fundació Bancaixa acaba de publicar el llibre Calendari de Festes de Primavera en la Comunitat Valenciana. El llibre és el primer dels quatre volums que es publicaran en els anys vinents. Arreplega una crònica sobre les festes de moros i cristians que es celebren, entre d'altres pobles, a Banyeres o a Biar. Els textos són del professor Antoni Ariño, cap del Departament de Sociologia de la Universitat de València i gran coneixedor d'aquestes festes. També fa menció a les festes de la Mare de Déu del Miracle de Concentaina i a les festes d’Alcoi. ❦

Inauguració de la seu nova de la Undef

© Barcella - 1999

El dissabte 6 de maig va quedar inaugurada la nova seu de la Undef a Beneixama. L'antiga escola pública ha estat reformada per albergar l'oficina, la sala de reunions i el magatzem d'articles festers. El cost de les reformes ha esta assumit per la pròpia associació. ❦

Activitats socioculturals a Beneixama Pedrera al port de Biar vista des del Reconco

Nous fangs a Biar La Universitat d’Alacant en col·laboració amb l’empresa pública Proaguas, que depén de la Diputació d’Alacant, vol fer una experiència pilot per a abocar fangs de depuradora en zones acotades del mont de Biar. Concretament es volen delimitar sis quadres de 15 per 15 metres a la vora dels camins que envolten el camí forestal que travessa els paratges de Campaneta, Casetes de Gil i Pinar de Camús, aprofitant les zones d’on s’ha actuat desbrostant per fer tallafocs dins del Pla Zeus de la Generalitat per a la prevenció d’incendis forestals. L’Ajuntament de Biar ja a assenyalat reticències al projecte ja que l’aplicació d’aquests fangs de depuradora en zones agrícoles va crear problemes seriosos entre el veïnat a l’estiu de 1998. ❦

Hi ha previstos un Curs de Prevenció de Drogodependències dins de l'ambit familiar i un curs d'Informàtica (Word i tractament de textos). Així mateix el 3 de juny l'Orfeó Mare Nostrum, d'Alacant, oferira un concert al Centre Social. ❦

Barcella

Timonet al Consell Pastoral i a l’Ajuntament de Biar per aprovar per unanimitat la retirada de la creu dels caiguts del bàndol guanyador de la Guerra Civil situada en la façana de l’església.

Argelaga a Alfagràfic, l'empresa que ha editat el Programa de Festes de Banyeres de Mariola farcit de faltes d'ortografia i amb una maquetació deficient.

Timonet a la Corporació municipal de Banyeres per aprovar per unanimitat la moció per a la recuperació del Dret Civil Valencià.

Una argelaga als responsables de cedir l'antiga escola de Beneixama a la Undef. En un espai públic útil com aquest se li hauria d'haver donat un ús millor.

Un timonet a les Jornades Musicals de l'Octavari de Sant Jordi pels 21 anys de continuïtat i qualitat dels concerts.

Representació de la Llegenda L’Associació per a la Representació de la Llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa de Banyeres de Mariola, posarà novament en escena l'obra el dijous 30 d’agost, al començament de les festes de la Relíquia de Sant Jordi. La intenció de l’Associació és representar-la de manera periòdica i per això es troba actualment en procés de captació de socis. Enguany la representació canviarà d’escenari i es representarà al parc municipal de Vil·la Rosario on les possibilitats escèniques són majors que les de la Plaça Major, a més de disposar d'un espai millor per a ubicar el públic. ❦

Argelaga a qui corresponga per permetre la formació del boato dels Moros Vells al pati del Col·legi Alfonso Iniesta de Banyeres, pel risc sanitari que comporten per als xiquets els escrements dels animals.

Timonet a la nova Junta de la Malena per incloure als actes del 50 Aniversari grups de cultura tradicional valenciana de les nostres comarques. 5


© Barcella - 1999

tot per a saber si es volia o no la central". La Plataforma en Defensa de la Serra Oliva i el Rebolcador afirma que "la consulta s’efectuà només a 600 persones i, evidentment, el resultat va ser favorable a les tesis de l’Ajuntament, el qual va donar valor universal al sondeig. No es va voler, en canvi, donar-li la mateixa importància a les més de 2.500 firmes que la Plataforma va presentar en contra del projecte. A tot açò, cal afegir que el propi arquitecte municipal va desestimar l’esmentada indústria per ser il·legal en aquests terrenys, però el seu informe va ser silenciat i amagat". Encara dins el termini de reposta de les al·legacions, l’Ajuntament va firmar un conveni mil·lionari amb l’empresa Energías

Eólicas Europeas a mitjans de febrer. Al parer de la Plataforma, "la Comissió de Govern ha incorregut greument en un suposat delicte de prevaricació, conculcant la legislació vigent i fent abús de poder" i així li ho ha fet saber en una carta a l’alcalde on li recorda que "si és precís es recorrerà a la via judicial". Al fons de tot aquest embolic estan els importants ingressos econòmics que poden percebre els ajuntaments. Alguns polítics veuen una font important de recursos encara a costa de malbaratar el medi ambient amb instal·lacions “ecològiques”. Mentre això passa noves empresses eòliques pul·lulen pel terme en espera de la seua oportunitat. ❦

Central eòlica de Higueruela.

Cabdet de moment no tindrà centrals eòliques en les seues serres. La Comissió Provincial d’Urbanisme d’Albacete ha estimat les al·legacions tramitades per la Plataforma en Defensa de les Serres de l’Oliva i el Rebolcador de Cabdet juntament amb Adena, la Societat Espanyola d’Ornitologia, el Centre Excursionista de Biar, Izquierda Unida d’Almansa, Els Verds de Villena, Ecol·logistes d’Onil i moltes altres associacions i grups culturals i ciutadanes. En les esmentades al·legacions es denunciava la il·legalitat que representa construir una indústria eòlica en uns paratges que ara per ara són espais protegits per les normes subsidiàries de Cabdet (zones d’interés ecològico-paisajistic). Segons la Plataforma en Defensa de la Serra Oliva i el Rebolcador, "l’equip de govern municipal ha continuat la seua política d'ocultació de la realitat legal dels terrenys afectats". La plataforma recorda que "al novembre, després de la manifestació contra la central a la qual assitiren unes dues-centes persones de Cabdet i altres vingudes de pobles veïns com Biar, Onil i altres zones properes, l’Ajuntament organitzà una enquesta en la qual es preguntava entre d’altres: a quin partit ha votat en les darreres eleccions, o si és de dretes o d’esquerres, 6

© Barcella - 2000

Estimades les al·legacions contràries a la central eòlica de Cabdet

La Conselleria de Cultura reconeix oficialment com a museu el Museu Molí Paperer de Banyeres de Mariola El govern de la Generalitat ha acceptat una sol·licitut plantejada per la Corporació municipal de Banyeres de Mariola. En una resolució, aprovada el passat 13 de gener i publicat en el DOGV, s'assenyala que aquesta instal·lació reuneix tots els requisits que demana la llei per a usos museogràfics. A més, es constata l'existència d'informes favorables per part del Servici de Patrimoni Arqueològic, Etnològic i Històric, i també dels servicis jurídics de Cultura. El reconeixement com museu per al Museu Molí Paperer comporta avantatges importants. Aquesta instal·lació podrà accedir d'aquesta manera a noves línies d'ajudes oficials. Així, s'inclouria dins de la xarxa autonòmi-

ca de museus i podrà tindre una difusió major, que repercutirà en un increment dels visitants. El museu del paper de Banyeres de Mariola és l'únic del País Valencià dedicat a aquest sector industrial. Les instal·lacions van ser inaugurades l'any passat i en elles s'arrepleguen fons històrics importants sobre aquesta indústria. La Corporació municipal va fer una campanya ciutadana per a captar donacions. Cal recordar que amb motiu de la inauguració del Museu Banyeres va acollir un congrés d'especialistes del paper. Els historiadors i investigadors van analitzar la importància d'un sector que va ser capital en la economia de Banyeres de Mariola. ❦


Enric Valor Un castallut universal

Enric Valor va nàixer a Castalla el 1911 i va morir a València el dia 13 de gener de 2000. La Diputació de València li atorgà el Premi Sanchis Guarner (1983) i la Generalitat Valenciana el Premi de les Lletres Valencianes (1985); posteriorment la Generalitat de Catalunya li atorgà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). És doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d’Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Diputació d’Alacant té instituït el Premi Enric Valor a la millor novel·la en valencià.

Laudatio pronunciada pel Dr. Jordi Colomina i Castanyer en el solemne acte d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant de Enric Valor i Vives el 5 de novembre de 1999 La Universitat d'Alacant m'ha fet l'honor d'encomanar-me la tasca de pronunciar la laudatio en aquest acte d'investidura del doctor Enric Valor. Ho faré, de bon grat, en nom d'aquesta comunitat universitària que hui s'honora d'integrar en el seu claustre una de les figures clau de la història valenciana contemporània: la d'Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel·lista, recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars, gramàtic, lexicògraf, enamorat d'una llengua i d'un país als quals ha dedicat totes les seues energies al llarg de més de huitanta-huit anys de vida fecunda. Tota la seua obra és un esforç constant per fer realitat els consells de Pompeu Fabra als escriptors valencians, als quals recomanava l'any 1930: "continuar sense defalliments l'obra de depuració de la llengua valenciana", "procurant descastellanitzar l'idioma, redreçar-lo i enriquir-lo" (...). Tota l'obra de Valor, narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf per convicció cívica, per davall de la seua aparent diversitat, té un eix bàsic evidentíssim: el compromís amb el poble valencià a través de la paraula (...). Gràcies als personatges de les seues contaralles, a Esclafamuntanyes, a

l'Albarder de Cocentaina, al Dimoni Fumador, etc., els valencians hem recuperat el nostre imaginari col·lectiu. Amb aquestes contalles –publicades entre 1950 i 1976 amb els títols de Rondalles valencianes i de Meravelles i picardies–, milers de valencians hem començat a llegir i a estimar la nostra llengua. En les seues rondalles, arreplegades majoritàriament en comarques properes a la Universitat d'Alacant (a la Foia de Castalla, a l'Alcoià, a la Vall d'Albaida i a l'Alacantí), aconsegueix una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament correcta. Aquest valencià elaborat per Enric Valor s'erigirà en el model lingüístic adoptat per una bona part dels nostres escriptors de les darreres generacions, pels mestres de la nova i esperançadora escola valenciana, i, en darrer terme, pels poderosos mitjans de comunicació audiovisuals. Les seues obres gramaticals –Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), etc.– tenen tanta qualitat com les dels mestres Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner, i és indiscutible que han resultat fonamentals en la formació de bona cosa de valencians en els darrers trenta anys. La major part dels qui a l'hora d'ara ens dediquem a l'ensenyament de la llengua hem perfeccionat els nostres coneixements gràcies als excel·lents manuals del mestre Enric Valor. Com a filòleg, en les dues facetes de gramàtic i de lexicògraf, mostra a

tothora la seua passió d'ensenyar. A base d'una gran capacitat didàctica, combinada amb una formació lingüística respectable, ha anat fornint una obra ben consistent. Als seus manuals combina el rigor i la precisió amb la claredat de l'exposició. L'afany de precisió el porta a establir distincions subtils, a donar clarícia en els aspectes més complexos. Com ha assenyalat Vicent Pitarch, els seus manuals gramaticals són treballs seriosos però alhora senzills, en els quals el rigor no enterboleix gens ni miqueta l'eficàcia i l'operativitat de l'ensenyança de la llengua. En la seua obra, aconsegueix un equilibri perfecte entre l'adhesió disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d'esplendor medieval. Podem afirmar que en tota la seua producció, gramatical o narrativa, sap trobar el punt dolç entre la parla real, viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua convergent amb la resta de varietats del nostre idioma. La seua obra gramatical es mou sempre dins la més estricta ortodòxia fabriana, car ell és un disciplinat, un purista, un fabrista enèrgic: d'ací prové la seua reconeguda autoritat. En la seua recerca d'una normativa comuna s'esforça per orientar els valencians cap a les formes unitàries, però no desaprofita gens les ocasions d'aconsellar als parlants de la varietat oriental que s'acosten a les formes valencianes (...). Entre la seua producció gramatical, l'obra més brillant i més original és sen7


se dubtes Millorem el llenguatge (1971), un llibre extraordinari i modèlic, on seguint el mestratge de les Converses filològiques de Fabra, tracta de depurar i d'enriquir l'idioma, a partir de l'ús poc contaminat dels pobles valencians. Com ha assenyalat Joan Solà, en aquesta obra "el lector trobarà una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia)". Enric Valor és, sense cap mena de dubte, la persona que més ha contribuït en els darrers anys a la recuperació del lèxic genuí valencià. La seua tasca lexicogràfica comença amb el Vocabulari castellut de 1948, obra valuosíssima formada per una relació de les variants de Castalla que mancaven en el diccionari de Pompeu Fabra. Aquest vocabulari, amb comentaris de Josep Giner, ha estat àmpliament aprofitat per Joan Coromines en el seu monumental diccionari etimològic. Més de la meitat de Millorem el llenguatge s'ocupa de qüestions de lèxic; a les gramàtiques trobem excel·lents vocabularis temàtics; i la darrera edició de les seues Rondalles valencianes (1984-1988) incorpora uns utilíssims Glossaris lèxics i fraseològics sens dubte obra del mateix Valor. Valor escrivia fa ja quasi trenta anys: "els valencians tenim grans reserves de vocabulari, que en altres indrets només coneixen a través de la lectura dels clàssics; posseïm un tresor d'expressions magnífiques; conservem girs sintàctics d'una gran puresa... I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdre i, en una paraula, aportar-ho a la llengua general" (Gorg, 15). Aquesta és la tasca que Valor ha aconseguit dur a terme combinant una gran fidelitat a la norma fabriana amb una admirable tasca de recuperació de la llengua de la terra. En la seua obra literària trobarem un lèxic fresc, genuí, arreplegat directament de la boca del poble, tant en les comarques meridionals on va nàixer ell i els seus pares, com de les centrals on ha viscut la major part de la seua vida. Perquè cal dir que Enric Valor és el millor coneixedor dels nostres parlars. Coneix tan a fons el valencià meridional –de l'Alacantí, de l'Alcoià, de la Marina, de la Vall d'Albaida–, 8

com el valencià central. Per això Josep Giner ha pogut dir d'ell que "és l'escriptor valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània" (Pròleg a Millorem el llenguatge). S'esforça per aconseguir un model de llengua que, construït a partir de materials valencians, siga entenedor per tots els membres de la nostra comunitat lingüística. Encara que siga més fàcil descobrir en la seua prosa mots meridionals, Valor mira de combinar-los amb els comuns del centre i del nord valencià. Així, al costat de formes meridionals com ara copa, ferrament, reballar o taulell, usa les corresponents als parlars del centre i del nord, com braser, ferramenta, refilar o post. Ell ha volgut seguir, per convicció i amb rigor, el consell de Pompeu Fabra als nostres escriptors: "no desitjaríem altra cosa sinó que tractàreu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals". En la prosa valoriana trobarem mots perfectament clàssics, com ara hedra, esmenugar, unflar, quemenjar o trellat, que, malgrat la seua antiguitat venerable, eren absents del diccionari de Fabra. Especialment rica és l'aportació valoriana al vocabulari referent al món natural. En les seues narracions es troben ben a sovint termes ornitonímics, fruit de la seua coneguda afició cinegètica, com ara búfols, esmirles o txènnes, o termes propis de la nostra flora, com ara cospins, gírgoles o sajolida. Especialment valuoses són les referències meteorològiques, conseqüència de la seua passió per l'observació del cel i de l'oratge. Així, ens parla de núvols com els cells o els torrellons, i de vents com el morisc o la provença (...). La Universitat d'Alacant tenia un deute amb Enric Valor. La seua obra extraordinària, basada i elaborada amb materials de les comarques properes a Alacant, exigia el nostre reconeixement i la nostra gratitud. Amb aquest acte de hui, li fem justícia i ens afegim a les universitats germanes de València, de les Illes Balears i Jaume I de Castelló, que ja li havien concedit anteriorment el seu màxim guardó (...). ❦

[www.va.es]

Amb Enric Valor en el record Rosa Serrano

Amb Enric Valor compartia (¡ai, com dol haver d'usar el passat!) moltes coses. Com ho compartia molta altra gent. Compartíem els orígens. La llengua i la cultura. L'opressió de molts segles i les petites conquestes de cada dia. L'alegria de la diversitat que enriqueix un tot i que ens reafirma i ens ompli d'orgull. El fet de saber quin és el nostre lloc en el món i com és d'important la dignitat individual i col·lectiva. La implicació i el compromís. El treball ben fet que és el que sura malgrat l'adversitat. La vivència del temps. El cercle lluminós de la creació. La tenacitat. I la pàtria. Ara l'hem perdut o com a mínin és un sentiment de pèrdua el que se'ns instal·la en la memòria quan pensem en ell. Tanmateix, ell –i aquest és un dels grans privilegis dels creadors– perdurarà en la seua obra. Un corpus rondallístic no molt extens (tan sols 36 rondalles) però completíssim i un nivell literari i lexicogràfic extraordinari. Una trilogia que alça acta notarial dels paisatges vitals de l'escriptor i d'un període històric que va de la primera guerra mundial al final de la nostra guerra civil on tants hagueren de fugir més "enllà del l'horitzó". El Cicle de Cassana està format per tres novel·les imponents que inciten a la relectura, com tot gran llibre, i cada vegada que ens aboquem a rellegir, per exemple el primer volum Sense la terra promesa, descobrim pàgines sorprenents, certs paràgrafs se'ns il·luminen perquè cobren, segons els notre estat d'ànim o la circumstància personal, una significativitat diferent. Queden les altres obres, la primera de totes, L'ambició d'Aleix, ara acabada de reescriure per l'autor. Enric Valor, tal com va fer Llorenç Villalonga, ha volgut al final dels seus anys millorar la criatura literària, fer que funcionara millor el relat passant-lo a


als centres educatius depén, és clar, del nivell de coneixement i d'adhesió a l'escriptor i al patriota. Les persones que li agraïm tota una vida al servei de la dignificació cultural del País Valencià i a la creació d'un model de llengua literària elegant i efectiva, podem i devem contribuir a la seua difusió amb un recurs ben senzill i eficaç: la motivació, és a dir, compartir amb els altres el nostre entusiasme i la provocació: Però, ¿no has llegit encara I queixalets també? ¿Com no recordes la descripció que Valor fa del bombaredeig del mercat d'Alacant, a Enllà de l'horitzó? ¿Però com? ¿Vinga a anar a totes les manifestacions i encara no tens a casa ni un sol llibre d'Enric Valor?

© J.V. Rodríguez - 1988

primera persona i altres petits canvis més. Un exemple més de l'extraordinària capacitat del nostre escriptor, del seu esperit de superació. Resten també La idea de l'emigrant, Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles. Aquests dies, després de la seua mort he visitat molts centres i he participat en molts homenatges. He tingut, com explicava l'altre dia a la Casa de la Cultura de Dénia, experiències commovedores: com aquella xiqueta d'un CP de Catarroja on havíem llegit Abella i els havia explicat records d'Enric Valor, que en eixir de la classe se'm va acostar, em va posar en la mà una petita espelma que havia fet en un taller i em va dir emocionada: Gràcies per haver conegut Enric Valor. La frase estava potser mal construïda, però jo la

vaig entendre i em va arribar a l'ànima. En altres llocs, l'experiència no és tan grata. Hi ha milers d'infants que continuen sense saber qui és Joan Ratot, El gegant del romaní, Les velletes de la Penya-Roja, Abella, El llenyater de Fortaleny i altres tants personatges meravellosos d'Enric Valor. Sí que coneixen per suposat, perquè la gran indústria en aquest cas és un factor mediàtic poderós, Hansel i Gretel, El flautista de Hamelin o la Blancaneus. D'Enric Valor, lligen o acoloreixen tan sols alguna rondalla fotocopiada. A d'altres llocs he trobat més bé un rampell de necrofília i davant l'impacte mediàtic que l'escriptor va provocar amb la seua mort, és a partir de la mort que han sabut de la vida i de l'obra. La difusió de l'obra d'Enric valor

Acabaré aquestes ratlles apressades després d'uns dies de Fira del Llibre recordant un viatge a Banyeres amb el Sr. Valor. Vam arribar tard i a la porta de la Casa de la Cultura estaven les autoritats esperant-lo. A la Sala d'Actes una gernació de xiquets i xiquetes encuriosits davant aquell senyor elegant, de barret i bastó que els parlava del seu poble, de rondalles i de com estimava la llengua que parlem. Molts conservaran aquells llibres, gràcies a pares, mares i mestres que els han sabut educar en la sensibilitat i en el respecte. I la signatura senzilla de Valor els contagiarà compromís i dignitat. Que així siga. ❦ Rosa Serrano és editora i biógrafa d'Enric Valor.

Enric Valor, un escriptor de Castalla

Vicent Luna i Sirera Enric Valor és, sens dubte, l´escriptor més conegut i estimat pels nostres escolars i per la població en general. Les seues gramàtiques i d´altres materials lèxics continuen sent, consulta obligada d´estudiosos i de qualsevol que vullga aprendre valencià. Malgrat aquesta prolífica obra lèxica, el gènere literari que més li agradà conrear a Valor fou el de la novel·la.Valor, des de la seua infantesa, fou un gran apassionat de la narrativa i escrigué novel·les, però no totes les que va voler. En una ocasió va dir "(...) però els de la meua generació hem tingut tan mala sort, (...)" "(...) He escrit prou, sí, però no tant com haguera volgut. A vegades pense: què poques novel·les em va deixar escriure Franco (...)". Però segurament la faceta de rondallaire és la més coneguda de totes. El coneixement rigorós i exhaustiu que Valor tenia de les seues terres i gents està palés en les seues rondalles: noms de paratges, fonts, rius, muntanyes,etc. I és que Enric Valor fou un gran amant de la natura, un ecologista del seu temps. La seua afecció per la cacera, i aquest amor per la natura, contribuïren que pam a pam coneguera les nostres muntanyes i paratges: "(...) Jo he estat un caçador (un caçador noble i no un matador d´animals) i un excursionista terriblement enamorat del camp, potser un pre-ecologista sense saber-ho (...)". 9


Vicent Luna és professor de filologia catalana

10

El fons cultural de les rondalles Vicent Berenguer

La gran difusió a què han arribat actualment les Rondalles valencianes d’Enric Valor va començar fa mig segle, exactament el 1950, quan les publicà Editorial Torre. Eren unes obretes en rústica, pulcres, en un format de butxaca; potser ens costa imaginar les limitades llibreries per on circulaven i on acudirien els seus escassos lectors d’aleshores. Vint-i-cinc anys després, l’any que mor el general Franco, es reediten per Editorial Gorg en dos grossos volums titulats Obra literària completa. Així –si recordem el que tan encertadament expressa Rafael L. Ninyoles en aquella edició–, aquest material literari s’ha incorporat al llarg procés de recobrament col·lectiu dels valencians que exigia tant la modernització del país com la legitimació històrica i cultural que aboquen, en 1978, a la creació del Consell del País Valencià i, en 1982, a l’Estatut

© Rafa Gil

Així, el nostre escriptor, animat pel mestre Sanchis Guarner i mentre practicava aquestes excursions diumengeres i les caceres amb els amics, aprofitava per parlar amb els grans de cada lloc i recollir els esquemes de les històries que li contaven. Històries que transformà en rondalles, donant-los un caire literari i aplicant la tècnica del conte. Un bon grapat de comarques i pobles poden estar ben orgulloses d´aquest escriptor castallut. Així, els de la nostra comarca de l´Alcoià, han d´estar molt agraïts amb aquest escriptor de la Foia de Castalla, que amb les seues rondalles ha difós arreu del país el nom dels nostres pobles, el lèxic de la seua gent i les meravelles dels seus paisatges. L´acció i el context d´algunes d´aquestes narracions ocorre en les nostres contrades. Topònims com Serra de Mariola, Port de Biar, Penya de la Blasca, Foia de Castalla, Banyeres, Biar, Castalla, Alcoi, Penàguila, la Marjal, l´Altet de Todora, Pinar del Clot, Basseta dels Confiters, Penya Roja, Serra de la Carrasqueta, el Molí Nou, etc., són una bona prova del veritable coneixement que Valor en tenia de les nostres terres. Bé estaria que els nostres ajuntaments se sumaren als homenatges que altres pobles i associacions cíviques de tot tipus estan portant a cap. El nom d´una plaça, d´un carrer, d´un col·legi, etc., són algunes iniciatives que caldria tenir en consideració. I és que aquest patriarca de les lletres valencianes, aquest darrer gran homenot, aquest castallut de la Foia ha estat un exemple de fidelitat a la terra i de fermesa a una llengua i una cultura. El mestratge de Valor ens ha d´esperonar a seguir el seu exemple. El millor homenatge que li podem fer és llegir la seua obra, anar a la recerca de noves rondalles, conrear la nostra llengua. Aquesta llengua sobre la que un dia Coromines digué: "Valor, quin avantatge més gran que té vosté, quin català més sòlid té la Foia de Castalla." ❦

per les característiques d’aquest gènere, s’ha comprovat que aquests relats –narracions, contes o llegendes–, per una banda, proporcionen un plaer subjectiu al lector, tan al jove com al menys jove, ja que no han perdut le funció del conte popular. I veiem, d'altra banda, que l’efecte d’aquesta literatura folklòrica –a diferència del folklore literari: anònim, oral i col·lectivitzat–, sempre és obra d’uns escriptors determinats o determinables, la qual per la seua varietat temàtica i per la riquesa imaginativa té un gran poder de comunicació, independentment dels mitjans de transmissió. Això pot tenir en ocasions més virtuts, com ara gràcies a l’estil d’Enric Valor, principalment pel que significa quant a autenticitat cultural. En aquest aspecte, la rondallistica de Valor s’homologa al que ja van aconseguir autors com Perrault, Grimm o Andersen, i a més de potenciar un gènere que s’havia reivindicat ja per alguns erudits de la Il·lustració –Carles Ros, Marc A. Orellana, Lluís Galiana– i posteriorment per Martí Gadea, Martínez i Martínez o Pasqual Tirado, des d’Enric Valor ha representat un veritable estímul que darrerament s’ha materialitzat en reculls de Joaquim G. Caturla, Leandre Iborra o Francesc Gaston, entre d’altres. Per això, la riquesa que aporta tot aquest munt de relats al nostre imaginari col·lectiu és immensa i, a més,

Valor, Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster, Joaquim Maldonado i Eliseu Climent.

d’Autonomia. De manera que, al costat de l’evolució o la modernització política, es donava una modernització cultural que, lògicament, començava –havia començat molt abans– amb l’alfabetització del poble en el seu idioma; el tema encara resta obert. Per això, l’èmfasi sobre els elements de continuïtat cultural de tota aquesta meitat del segle XX troba en l’obra d’Enric Valor una aportació –literària i culta– que no es pot eludir, i tot i que aquesta lloança és reiterada es justifica de manera perfecta tant per la diversitat temàtica com –sobretot– per la qualitat intel·lectual de l’escriptor de Castalla. Centrant-nos en l’obra rondallística,

desfà el fals prejudici que els valencians havíem perdut, o no havíem tingut mai, aquestes obres, al contrari del que ha esdevingut en altres llengües, com ara el gallec o l’occità, per posar uns casos, on tota aquesta narrativa ha tingut i té un prestigi creixent cada vegada més. Si, contra alguns negres pronòstics –després de mig segle–, la costosa popularització no sols de les rondalles valencianes sinó de l’obra valoriana ha començat a ser unànime i respectada entre nosaltres, confiem que siga perquè significa que les idees cíviques i humanistes d’Enric Valor comencen a reconéixer-se i tenir fonament. ❦


Luisa Cardona i Consol Conca

Miquel Maestre Castelló

© Barcella - 2000

Director del Museu Municipal de Biar

“La ceràmica forma part des del naixement fins a la mort de tot biarut o biaruda” El dia 6 de juny de 1999 es va inagurar l´edifici que albergarà el Museu Municipal de Biar. En l´actualitat està en procés de muntatge. L´Ajuntament ha contractat a Miquel Maestre Castelló, cronista oficial de la vila, per a la realització de aquesta tasca. Miquel, té 56 anys, i va estudiar a l´Escola Massana d´Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Cal assenyalar que el fons museístic d´aquest futur museu s´està constituïnt gràcies a les donacions que ha fet i continua fent la gent del poble i a les diferents col·leccions que eren de propietat municipal. Com pròximament podrem visitar-lo, ens hem acostat a parlar amb Miquel Maestre perquè ens explique el contingut, la distribució i el seu posterior funcionament.

—¿Com desenvolupa aquesta tasca tan interessant de muntar un museu? Bo, quan una peça arriba al Museu, la valore, la catalogue, inicie una xicoteta investigació sobre ella; si és necessari la restaure ja que els meus coneixements tècnics m´ho permeten; també li busque la ubicació en les distintes sales de museu i en col·laboració amb l´alcade gestione les donacions. Jo denominaria que estic fent un treball de camp. —¿Quines són les eines de treball per a documentar-se sobre les peces? En l´actuatitat estic treballant amb l´enciclopèdia Espasa-Calpe i sobretot utilitze la descripció que fa Cabanilles de les nostres terres. A banda, per esbrinar la propietat inicial dels objectes, consulte l´Arxiu Parroquial, el qual és molt ric en dades, ja que ens dóna informació fins i tot de l´ofici de

la família del donant. —¿Què li pareix el lloc on està ubicat el Museu? Em pareix el lloc idoni, ja que es tracta d´un edifici rehabilitat del segle XVIII. Pense que la llavor feta per l´arquitecte Juan Manuel Frases ha sigut important, perquè a banda de recuperar parts de la casa que havien estat ocultes prop de cent anys, com és el cas de la cúpula llanterna que il·lumina l´escala en l´actualitat, li ha donat a l´edifici una concepció d’espais diàfans i neutres que ressaltaran el valor de les peces que formen part de la col·lecció del museu. També s´han conservat en la façana exterior uns taulellets dels patronatges dels fundadors de la casa que són sant Faust Llaurador i la Mare de Déu dels Dolors, peces que inicien ja des de l’exterior el contingut del Museu. —¿Com s'han distribut les distintes sales museístiques? Estic agrupant per temes totes les peçes que van arribant al Museu, cosa que es fa difícil perquè cada dia n´arriben. En l´actualitat n'hi ha més de tres mil. En la primera planta s’ubica la sala de les arts suntuàries del segle XIX i també la reproducció d’una cabala musulmana en la qual s’exposa cronològicament una interessant col·lecció amb més de tres-centes peces i mesures de tipologia molt variada. En la segona planta hi ha distintes àrees; un espai dedicat a la ceràmica vidriada, encara que la ceràmica està repartida per totes les sales del Museu, ja que forma part des del naixement fins a la mort de tot biarut o biaruda; un altre espai dedicat a les festes locals, especialment a les de moros i cristians (aquesta última zona és la que jo considere propícia per a l’investigador ja que gaudeix d’un important fons de documentació gràfic i escrit); la part superior es reparteix entre vàries seccions, una dedicada als oficis singulars del poble on podrem recórrer des de la confecció d’espardenyes, a la del torró, passant per la de la teula i el tractament de l’espart, etc. Un altra secció està dedicada a l’àmbit de la música, una altra a la cultura del aigua, i una tercera a l'elaboració del pa. Fins i tot hem aconseguit recrear els elements tipics d’una escola dels anys 30, ja que teniem al nostre abast una 11


gran i variada quantitat de llibres de text que va de l’any 1910 al 1950. També tindrem una sala d'ús multifuncional per a les exposicions itinerants que arriben al Museu o bé puga albergar l´exposició. —¿Quina peça del museu creu vosté que és la més valuosa? El més important del museu per a mi, és una vara valenciana de mesurar de fusta d’eben amb caràcters cúfics simples, que està datada en el s. XII i va estar en vigència fins al s. XVI quan s’implantà definitivament la utilització de la vara valenciana que equival a 91 cm del sistema mètric actual, substituïda desprès pel metre francés. Però les peces que desperten en la gent més admiració son les més sumptuoses com és el cas de una taula barroca amb incrustacions de marbre. I també tots els elements de batejar; però m’agradaria dir també que totes les peces i els documents tenen per a mi la mateixa importància: des de les pintures d’un menjador valorades en deu milions de pessetes, fins a una xicoteta peça de pesar que ens ha pogut permetre completar una interessant col·lecció. —Ja sabem que no està obert al públic en general però vosté ens ha explicat que ja ha sigut visitat per

grups escolars i altres persones. ¿Quines són les reaccions que ha observat en aquestes visites? Bé, per una part està la gent major que veu les coses i s’emociona perquè les ha conegut en el seu ús original, hi ha un altre sector de públic al qual li provoca una sensació de tristesa perquè alguns dels objectes li recorda la penúria de la seua infantesa. Els més jóvens senten molta curiositat per l’ús que tenien les peces antigament i em fan gran quantitat de preguntes, d'altra banda hi ha gent que no entén perquè objectes de la vida quotidiana tenen tanta importància com per a estar en un museu. —¿Quina projecció futura li veu al museu? En primer lloc dir-te que considere que és molt important per a un poble com Biar tindre un museu amb peces tan interessants i valuoses com les que podem veure ací, ja que aquest poble ha tingut un gran passat històric que ha sabut conservar. Pense que pot servir de lloc per a futurs investigadors de la nostra comunitat. T a m b é m’agradaria, és un desig personal, editar una sèrie de fitxes didàctiques de cada àrea del Museu perquè tots els escolars que el visiten puguen dur a terme una experiència didàctica. ❦

© Barcella - 2000

“La gent major que veu les coses i s’emociona perquè les ha conegut en el seu ús original”

“Hi ha gent que no entén perquè objectes de la vida quotidiana tenen tanta importància com per a estar en un museu”

12


Raül Sanchis Francés La contaminació ambiental avui en dia no coneix fronteres i afecta tot el planeta. L'esgotament dels recursos naturals, l'augment del nombre i la grandària de les ciutats i un llarg etcètera han ocasionat en poques dècades una pèrdua de la qualitat de vida humana i la degradació de l'entorn físic en general. Més concretament, en la societat moderna, s'ha produït un increment molt important dels nivells de contaminació sonora, especialment en les dècades dels seixanta i setanta. Açò ha sigut a causa, bàsicament, de l'espectacular desenvolupament dels mitjans de transport i de la seua elevada utilització. A les petites ciutats, no obstant, sembla que l'augment de la pol·lució acústica s'ha produït més recentment, en consonància amb el seu propi creixement. La contaminació sonora ha rebut una lleu atenció fins fa relativament poc temps. Aquesta situació ha estat motivada

fonamentalment pel fet que, en general, la seua perillositat no és immediata; però el soroll ho ompli tot i estem exposats a ell quasi contínuament. Al carrer, a casa, al lloc de treball i fins i tot als llocs reservats a l'oci és freqüent trobar-se amb nivells acústics massa elevats. Diferents investigacions realitzades per científics de tot el món han demostrat que aquests nivells sonors tan alts i continuats afecten directament a la salut de les persones, així com al medi ambient en general, en una importància relativa a les condicions concretes de cada cas particular. Dins d'aquest marc, el soroll ambiental s'ha convertit en una de les majors fonts de malestar en tots els països, especialment per a l’Estat espanyol, que és el segon més sorollós del món després del Japó. En una població com Banyeres de Mariola es produeix un cúmul de factors que promocionen una elevada pol·lució

acústica (carrers estrets, edificis alts, pendents grans, parc automobilístic elevat, etc.). És per açò que cal que el poble s'enfronte a aquesta realitat i que dispose de les eines suficients per a resoldre-la. Però per a poder actuar, primer que res hem de conéixer la situació sonora en la qual vivim els banyerins. En aquest article es presenten alguns dels resultats del treball realitzat entre juny i setembre de 1999 pel Grup d'Electromagnetisme i Ones: Laboratori d'Acústica de la Universitat de València i que pretén cobrir eixa necessitat. A nivell internacional s'han establit una sèrie de criteris per a catalogar acústicament les zones dedicades a un cert ús humà (mireu la llegenda del mapa sonor). Així, a hores d'ara i segons aquests criteris, a Banyeres es pot afirmar que només el 21% de la població viu en zones acústicament acceptables. Aquestes zones són, bàsicament, els barris més tranquils de la ciutat: Font Bona, Sant Pere i Santa Llúcia, Sant Crist i els Pardalets, Castell, Serrella i Sant Agustí. Per contra, el barri dels Plàtans, l'avinguda Ramón y Cajal (accés oest de la ciutat), el carrer la Creu i Laporta (centre neuràlgic de la població), la majoria del barri de la Cooperativa i la Constitució (accesos oest i sudoest), carrers Conqueridor i Alcoi (accés sud i sudest) i finalment la zona del carrer Sant Jordi, són zones acústiques bastant crítiques (37% de la població). La resta del poble viu en condicions acústiques deficients però sense greus problemes. Per caracteritzar acústicament tot el poble, es pot calcular un nivell sonor equivalent diürn. Per a Banye-

13


res aquest nivell val 61.2 dBA* i és relativament comparable al trobat en altres ciutats més o menys pròximes, com Villena o Benidorm. Com ja hem dit anteriorment, nombrosos estudis afirmen que el trànsit rodat és el que ocasiona la major part del soroll a les nostres ciutats. Banyeres, en aquest aspecte, no és una excepció: durant el 90 % del total del procés de mesura ha estat present com a font de soroll el trànsit rodat. Per donar dades concretes, només dir que en 1999 Banyeres tenia uns 70 vehicles per cada 100 habitants, valor molt superior al d'altres ciutats com València, Gandia, Aldaia o Algemesí, que volten els 50 vehicles per cada 100 habitants (la mitjana espanyola és de 47 vehicles per cada 100 habitants). També cal ressenyar l'elevada presència de sorolls procedents de motocicletes, indústries, vehicles pesants i construcció. L'estudi acústic d'una població no es compon només d'un seguit de mesures de camp, sinó que també comporta l'anàlisi de la resposta subjectiva dels seus habitants mitjançant la realització de diverses enquestes entre els afectats. Els resultats obtinguts en l'enquesta passada a alguns habitants de Banyeres, mostren una clara insatisfacció amb els nivells de soroll existents (més del 80 % dels enquestats). Altres aspectes poc satisfactoris, segons les repostes populars, són la disponibilitat de mitjans de transport, la presència de zones verdes o la disponibilitat de serveis públics. Pel que fa a les fonts de soroll, el trànsit rodat, i especialment les motocicletes, és el que més molesta als banyerins. Tot seguit, també apareixen la recollida nocturna de

deixalles, els locals d'oci i la construcció. Els efectes que produeixen les diverses fonts de soroll sobre la població de Banyeres són: irritació, pertorbació de la lectura i el treball, pertorbació del descans i del son, etc. Els problemes ambientals tenen actualment implicacions universals, però les seues solucions són, inversament, locals, puntuals, focals i cauen inevitablement, d'una forma o d'una altra, en l'òrbita (almenys físicament) dels municipis, sobretot dels urbans. En l'àmbit d'aquests és on es generen la majoria dels problemes mediambientals més importants. D'ací la importància de l'estratègia de base municipal per a la tutela de la gestió mediambiental. És per açò que cal disposar d'informació detallada de la situació sonora actual, analitzar-la i actuar, aplicant mesures alternatives que pal·lien o eliminen el problema. La lluita contra el soroll a Banyeres de Mariola no ha estat nul·la; l'adopció d'unes ordenances municipals i la compra d'un sonòmetre en 1996 per al control de les emissions acústiques industrials, dels locals d'oci i dels ciclomotors, n'és un bon exemple. No obstant això, la situació es pot millorar prenent algunes de les següents mesures de prevenció, planificació i correcció (assimilables a altres ciutats): –Creació de programes de conscienciació ciutadana, tant a nivell municipal com a nivell educatiu. –Realització d'estudis acústics de prospecció general, impacte acústic, evolució sonora al llarg del temps, etc. –Major aplicació de les ordenances municipals de què disposa Banyeres,

ja que representen un marc normatiu suficient (encara que modificable) contra el soroll i les vibracions. En particular, crear una normativa específica que regule l'emissió sonora dels vehicles a motor. –Adequada planificació urbanística que tinga en compte els paràmetres acústics necessaris per a un ús correcte del sòl. –Recolzament a l’arquitectura compromesa amb un adequat aïllament acústic. –Potenciació de l'ús de mitjans de transport menys contaminants (tant atmosfèrics com acústics): la bicicleta, els mitjans de transport públic (comarcal en aquest cas, ja que l'interurbà no és viable), vehicles que es desplacen amb energies no contaminants, etc. –Revisió periòdica dels nivells de soroll emesos pels vehicles a motor (ITV), la maquinària de construcció i les obres públiques. En especial s'haurà de revisar l'emissió de ciclomotors i motocicletes. –Utilització de barreres acústiques en algunes de les zones més deprimides pel soroll dels automòbils. –Regulació de l'impacte sonor produït pels serveis de neteja nocturns (per exemple, canviant la recollida de deixalles als horaris diürns). Per acabar, només em resta incidir que la lluita contra el soroll depén bàsicament de les actuacions personals i de la conscienciació ciutadana, que alhora, permetrà salvar la riquesa del nostre medi ambient i deixar en herència un planeta digne (i silenciós) per a les futures generacions. ❦

Percentatge de la població exposta a nivells equivalents superiors a 65 dBA en diversos estats membres de l’OCDE als anys 1986 i 1999.

* Els nivells sonors equivalents són les mitjanes dels nivells acústics (intensitat sonora) mesurats al llarg d’un temps definit (5 minuts, 1 hora, etc.). La seua unitat de mesura és el decibel (dB) i si es té en compte la resposta freqüencial de l’oïda humana, el decibel A (dBA).

Raül Sanchis és membre del GEO: Laboratori d'Acústica de la Universitat de València.

Nivells sonors equivalents diürns i la seua distribuició estadística per a diverses ciutats (la falta d'estudis realitzats per a ciutats amb una població inferior als 15.000 habitants, i per tant comparables a Banyeres de Mariola, és palesa). Nivells sonors equivalents i nivells sonors màxims mitjans (per al periode diürn) obtinguts a Banyeres.

14


La Mariola serà Parc Natural Àrea de protecció integral Àrea de protecció ecològica

Bocairent

Alfafara

Agres Muro del Comtat

Àrea de protecció de paissatge te

rre

Ca

t

yen

tin

On

na-

ille ra V

Cocentaina

Banyeres de Mariola

Àrea de predomini agrícola

A la ciutat de València es presentà dies enrere l’anomenat PORN (Pla d’Ordenació de Recursos Naturals) de la Serra Mariola per part de personal responsable de la Conselleria de Medi Ambient, projecte pel qual després de la seua aprovació definitiva cap a començaments d’estiu, la Serra Mariola es convertirà en el tercer parc natural més gran de tota la Comunitat Valenciana al comptar amb una extensió total de 16.000 Ha. Al capítol econòmic es preveu una inversió d’uns 500 milions de pts. en els propers cinc anys per a la creació de les infrastructures necessàries, mentre que la superfície total del parc natural de la Serra Mariola afectarà una part important dels termes municipals d’Agres, Alcoi, Alfafara, Banyeres de Mariola, Bocairent, Cocentaina i Muro, sent Bocairent una de les poblacions que més terreny aporta al futur parc amb 6.400 Ha., i no figuren els nuclis urbans de Banyeres de Mariola i Cocentaina dins l’àrea protegida. L’actual PORN era un document llargament esperat pels diversos sectors sociopolítics per la gran quantitat d’al·legacions particulars i institucionals presentades com a conseqüència de la primera aparició en 1998 del document que regulava la declaració de la Mariola com a parc natural. En línies generals, s’han tingut en compte la quasi totalitat d’al·legacions particulars presentades i pràcticament el 100% de les municipals referides a la seua expansió urbanística, que en cap moment es veurà condicionada. La mateixa administració autonòmica afirma que s’ha intentat redactar un PORN que contente la quasi totalitat de propietaris, que una vegada realitzada la declaració oficial, tindran el seu negoci, explotació o segona residència dins l’àmbit del parc natural. Entre els principals aspectes que arreplega el PORN cal destacar els següents a manera de resum.

Carretera Banyeres-Alcoi

Alcoi

Àmbit i zonificació Les carreteres perifèriques que uneixen les poblacions de la Mariola es constitueixen en els seus límits màxims, incloent-hi el que es denominen les zones d’amortització amb una extensió aproximada de 4.000 Ha. La zona destinada a parc natural, unes 12.000 Ha, tindrà àrees de protecció integral de màxim valor ecològic, bàsicament les ombries de Bocairent, Alfafara, Agres, Muro i la zona de naixement del Vinalopó; àrees de protecció ecològica, on el principal objectiu serà la restauració de la coberta vegetal degradada; i les àrees de protecció paisatgística, on s’inclouen els camps de cultiu de les àrees ecològiques. Aigües Quedaran prohibides les noves captacions d’aigua per particulars, així com usos i activitats insalubres que puguen perjudicar la qualitat de les aigües, com la construcció de foses sèptiques en vivendes aïllades, xicotetes explotacions ramaderes o en zones recreatives, i només podrà ser autoritzada la seua construcció quan es donen les garanties suficients de no contaminar les aigües subterrànies. Els propietaris de fonts deuran garantir un cabal mínim d’aigua per als animals i les persones. Flora i fauna Un dels principis bàsics de la declaració de la Mariola com a parc natural és la protecció de les espècies de la flora i la fauna autòctones després de la futura elaboració del pla forestal i antiincendis o facilitar la necessària permeabilitat per als animals. No obstant, hi haurà certes mesures permissives, entre les quals cal destacar l’existència de la mitja veda per a la caça en els vedats en els quals haurà d’existir una zona de reserva. S’autoritzaran batudes per animals que alteren l’equilibri ecològic –com per exemple els porcs senglars–, es

Barcella permetrà la recol·lecció de rovellons i la sega de plantes aromàtiques de consum tradicional comptant amb el permís del propietari del terreny o s’autoritzaran les tales controlades quan siguen necessàries. Els vehicles a motor només podran circular pels vials adequats, i així mateix es prohibeix la circulació de vehicles per la zona integral sense autorització. Agricultura i ramaderia S’aposta pel manteniment de les activitats agrícoles tradicionals, i resulta òbvia la prohibició per a poder ampliar els terrenys de conreu en zones protegides. S’autoritza la ramaderia extensiva excepte en zones de protecció integral. No obstant, si ja existiren explotacions ramaderes en aquestes zones, hauran de seguir-se unes mesures de depuració de residus per a explotacions amb més de cent caps de ramat. Activitats recreatives i difusió cultural Un dels objectius bàsics del PORN és facilitar el coneixement d’aquest medi natural. Amb tal motiu es mantindran les actuals estructures destinades al turisme (càmpings, zones d’acampada, albergs), afavorint-se mesures per a la rehabilitació, restauració i ampliació de masos fins al 25% del seu volum edificat que tinguen com a principal objectiu l’allotjament de persones per a la difusió natural i cultural dels valors de la Mariola. Les activitats recreatives de nova creació deuran anar situades en la zona d’amortització. Es protegiran els edificis de caràcter singular com ermites, masos o neveres, als quals se’ls podrà donar un ús turístic i recreatiu per a la qual cosa els seus propietaris podran optar a les subvencions necessàries. Urbanisme Es respecten les edificacions aïllades i urbanitzacions existents actualment en l’àmbit del parc –com per exemple Pinatell–, però en canvi no s’autoritzaran edificacions de nova planta que estiguen destinades a segona residència o ampliacions de les mateixes perquè no apareix en el PORN la qualificació de terreny de tipus urbanitzable: es demoliran aquelles que tinguen un caràcter d’il·legalitat. Només s’autoritzaran construccions com magatzems, granges cinegètiques o de ramaderia intensiva en zones agrícoles sempre i quan estiguen adaptades a normes urbanístiques concretes i es contemplarà el soterrament de línies elèctriques o l'ocultació d'antenes de televisió. ❦ 15


Banyeres, per la recuperació del Dret Civil Valencià

Guillermina Barceló

Resulta indubtable la influència que va exercir san Ramon de Penyafort (1185-1275) en l’elaboració i la confecció dels furs com a jurista assessor del rei En Jaume I. Ramon de Penyafort va estudiar i va ser professor a la Universitat de Bolonya, on coincideix amb l’elit dels juristes europeus d’una època que significà el renaixement del dret romà, convertint-se aquest en la principal arma legislativa contra la noblesa en favor de l’hegemonia del rei. Aquest Codi és jurat pel rei en les primeres corts celebrades a Quart el 7 d’abril de 1261 i obliga els seus descendents a jurar-lo sense cap excusa en el termini d’un mes després d’iniciat el seu regnat. Després de la promulgació del decret de Nova Planta, queden abolits els Furs a València, Aragó, les Illes i Catalunya, però només és al País Valencià on no es recuperen les lleis anteriors al 1707. Sí, en canvi, als altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Els historiadors no es posen d’acord per tal d’explicar aquest fet insòlit. Hi ha qui fonamenten la causa perquè Felip V no va voler donar cap privilegi als valencians. Altres són de l’opinió que els valencians en cap moment reclamàrem el nostre dret a regir-nos per les nostres lleis, i vegèrem amb bons ulls emparar-nos en el dret castellà en no defensar les nostres institucions, seguint la moda castellanitzadora que comença al segle XVII. Quasi tres segles després s’ha creat la Comissió Interdepartamental sobre el Dret Civil Valencià, dependent de la Generalitat i formada per col·legis d’advocats, notaris, registradors de la propietat, cambres agràries i algunes universitats. Dins d’aquesta comissió hi ha dos punts de vista divergents: els uns que pensen sols recuperar el dret consuetudinari, és a dir, el que prové de les costums i s’ha conservat per la tradició oral, i els altres que són de l’opinió que cal fer una recopilació més profunda del dret escrit per evitar que sols aprofite per als estudiosos del tema i que no puga ser recuperat com una eina vàlida de dret i d’institucions de la història del poble valencià com qualsevol altra comunitat anomenada de les històriques. L’ajuntament de Banyeres de Mariola en el ple del dia 27 de març aprovà una moció presentada i consensuada pels tres grups polítics per a la recuperació del Dret Civil Valencià, moció per un altre costat ja presentada en el Ple de gener pels representants del Bloc, que solicitava del Govern Valencià l’inici del procés de recuperació legal del nostre dret civil històric, i promoure la compilació científica dels furs, privilegis i costums i la seua materialització en un projecte de llei, per a també instar la Comissió de Peticions de les Corts la formació d’una comissió parlamentaria del més ampli espectre polític encarregada d’impulsar les iniciatives legislatives que es presenten, amb la finalitat d’aconseguir la recuperació plena i legal del dret civil dels valencians. Cal esperar que els fets acompanyen la bona voluntat política perquè aquesta reivindicació històrica es convertisca en realitat. ❦

U. L’Ham de Foc. Edició: Sonifolk, 1999.

© Barcella - 2000

Salvador Puerto

16

U és la primera gravació de L’Ham de Foc, formació d'Algemesí que comença la seua trajectòria amb l’objectiu d’investigar en les tradicions musicals del món; músiques amb flaires de Mediterrània que s’alquimitzen amb els vents vinguts d’altres terres. La gravació està realitzada l’any 1999 produïda i barrejada per Efrén López amb gran encert. En ella col·laboren un munt de músics convidats que afegeixen als tradicionals instruments utilitzats per L’Ham de Foc, d’altres com la guitarra flamenca que donen a la gravació un toc especial. Aquesta formació ha estat apadrinada pels components d'Al Tall que els han cedit alguns instruments. U ofereix música integrament acústica que incorpora unes lletres molt ben el·laborades que es passetgen per temàtiques tradicionals com en Cançó de bressol, o bé fan referència a l’ànima de la gent del món, escrites per Mara Aranda que és també la veu del grup. Pel que fa a les músiques tradicionals d’aquesta gravació, caldria destacar la peça El nord, inspirada en una melodía tradicional escandinava, Nikita i Estelis música tradicional grega i Tocs occitans, música tradicional occitana on s’utilitzen instruments tradicionals de la zona centre-sud d’Occitània i que recorden instintivament el folklor del nostre poble germà dels Midi-Pyrénées (Campan). Però sens dubte, és en les cançons pròpies on L’Ham de Foc investiga i dona a conéixer tot un potencial contundent i brillant que augura un futur esplendorós per aquesta formació. Temes com Lluna d’algeps, Al matí amb un fort toc andalusí i Dels amors del dimoni demostren una tècnica en la instrumentació poc habitual. Esperem espectants poder escoltar un concert en directe de L’Ham de Foc. ❦


Rosa Ma. Belda Poesia reunida (1976-1999) Marc Granell València, Denes, Col. "Ed. de la Guerra", 2000, 216 p. Marc Granell (València, 1953) és considerat com un dels més grans poetes contemporanis en la nostra llengua, de fet, també és un dels més llegits i aquesta obra que ressenyem ens dóna l’oportunitat de conéixer tots aquells llibres d’aquest autor que, amb el pas del temps, es fan més difícils de trobar o d’accedir-hi. A Poesia reunida es recull tota l’obra poètica publicada de Marc Granell –exceptuant la poesia per a xiquets– des de l’any 1977, any de publicació del seu primer llibre, Llarg camí llarg (Premi Vicent Andrés Estellés de 1976), fins al darrer, Corrent de fons (Barcelona, 1999), inclosa una plaquette posterior, Matèria d’ombra, i altres poemes publicats recentment en algunes revistes, amb un regal: la reproducció manuscrita de dos poemes d’aquest mateix any 2000, situats al final com a colofó del llibre que es constitueixen també amb símbol de l’obra en marxa i ens auguren que continuarem fruint els pròxims anys amb la poesia de Marc Granell. A l’al·licient de trobar en un únic llibre tots els seus poemes s’uneix el de l'interessant pròleg que introdueix el volum, a càrrec del poeta i professor de la Universitat de València Vicent Alonso, en el qual fa un recorregut sobre l’evolució i els trets que defineixen la concepció poètica de Marc Granell. Es tracta d’una introducció escrita des de la posició d’un lector seguidor i interessat amb l’obra d’aquest poeta en la qual es reconeix i gaudeix –més amb uns llibres i poemes que amb uns altres– tal com ens ho explica al pròleg, amb més objectivitat de la que ell mateix s’atorga. No és Marc Granell un poeta fàcilment catalogable, malgrat que una única veu, com afirma Vicent Alonso, recorre els seus versos, perquè és difícil definir una poesia que siga capaç d’unir una alè existencial amb el llenguatge col·loquial que requereix una anècdota prosaica, és a dir, omplir de suggerències, trascendir la realitat tan aclaparadora en la qual s’inspira que és, de vegades, també la més punyent. I és per això que als seus llibres conviuen poemes d’una gran suggerència i capacitat d’abstreure’ns amb altres de concreta denúncia social, i uns poemes no desdiuen els altres perquè són dues actituds davant el món que es nodreixen i es retroalimenten. Deia Johannes Pfeiffer que la bona poesia és aquella que ens duu de la realitat més concreta fins a una veritat universal i és aquest moviment, en ambdós sentits, el que defineix la poesia de Marc Granell. I en part l’èxit de la seua poesia –amb totes les prevencions que calen quan es parla d’èxit en poesia– resideix en l’ús que fa d’un llenguatge tan proper que ens condueix amb comoditat pel poema i una volta ja endinsats en els versos tot és més fluid perquè, a la fi, els seus llibres, com diu Vicent Alonso, són “tractats sobre la naturalesa de l’home”, és a dir, sobre tot això que ens interesa, tot això que compartim i del que participem. Recomanem als lectors de Barcella aquest llibre no només per la seua significació, també perquè és una bona excusa per a començar a conéixer la nostra poesia. ❦

Els expulsats

Il·lustració de Josep Miquel Martínez per a un poema de Marc Granell

Els expulsats de la societat formen una societat encara més gran que la societat de la qual han estat expulsats. Però no es diu societat. Es diu bossa de marginació estrictament prevista, inapel·lable, necessària perquè la societat realment digna d'aquest nom cresca i progresse fins a extrems mai abans coneguts, celestials, mirífics. Car, com tots sabem, la defecació és absolutament imprescindible perquè un cos cresca i progresse com cal i a ningú se li ocorre dir a la merda cos per molt enorme i nombrosa que aquesta siga. Senzillament, s'intenta no mirar-la i, amb la satisfacció de qui es desfà d'un llast inútil i lleig que frena el seu benestar i les glorioses perspectives de creixement i de progrés que al davant se li obrin, estira despreocupadament de la cadena.

17


Col·lectiu 8 de Març

La Vila Reial de Cabdet

Aquest 8 de març vam presentar públicament la Marxa Mundial de les Dones en l'Any 2000, una mobilització internacional que pretén orientar les prioritats del món devers la solidaritat, la pau i la igualtat amb dos objectius clau: lluitar contra la pobresa i contra la violència cap a les dones. Vivim en un món on triomfen les desigualtats: entre els hòmens i les dones, entre els països del nord i els del sud, entre els rics i els pobres... El patiment de milions de persones sense treball i sense accés a un mínim vital no és per la falta de recursos o de producció, sinó per la falta de justícia en la distribució i la irresponsabilitat en la gestió d'aquests recursos, que no són il·limitats. Les dones són les qui més pateixen aquest mal desenvolupament, amb més responsabilitats domèstiques i familiars, més atur, més precarietat i més pobresa que els hòmens. El 70% de les persones per sota del llindar de la pobresa absoluta són dones. Vivim en un món on la violència cap a les dones és una realitat universal: violència conjugal, agressions sexuals, mutilacions sexuals, violacions sistemàtiques en temps de guerra... Una cosa tan simple com caminar pel carrer de nit pot ser un perill per a la nostra seguretat. Massa voltes els drets humans de les dones es trepitgen en nom de les tradicions i dels costums. Volem canviar el món on vivim, volem canviar les regles del joc i, per això, la Marxa Mundial de les Dones vol trencar el patriarcat i el capitalisme neoliberal, que no és més que una actualització del capitalisme salvatge. Volem contribuir a la construcció d'un món basat en el repartiment de la riquesa col·lectiva, material i espiritual de la humanitat, perquè cadascú tinga mitjans i motius per a viure. La Marxa reivindica mesures ben concretes, com ara l'aplicació de la taxa Tobin per a les transacccions especulatives, l'abolició del deute extern que esclavitza els països empobrits o la proscripció de les retallades en els pressupostos socials i els serveis públics, serveis que, quan no es presten de forma comunitària, solen carregar-se sobre l'esquena de les dones. ¿Comencem a caminar? ❦

La vila de Cabdet, glòria qui fou de l’antic Regne de València, es troba actualment aliena, enquistada, colonitzada dins l’ambigua comunitat autònoma de Castilla la Mancha, que es va organitzar de la forma més disbaratada amb els sobrants del gran trencaclosques espanyol. En el repartiment de terres que es féu el 1244 al cèlebre Tractat d’Almiçra, Jaume I cedí la vila, conquerida als sarraïns, al seu gendre Alfons X dit el Savi. Malgrat tot i refiant-nos d’Escolano, Cabdet mai deixà de pertànyer a la Corona d’Aragó, si bé l’autèntic artífex de la incorporació de forma perdurable seria el gran estratega Jaume II el Just. El més gran honor que gaudí Cabdet durant la seua pertanyença al Regne de València, li provevenia pel fet d’ésser Vila Reial amb dret a vot, seient i estendart que encara avui s’hi pot veure a les Corts Valencianes. Compartia, doncs, els privilegis del braç reial amb la seua veïna i protectora, la lleial ciutat d’Ontinyent i d’altres com Biar, Oriola, Alacant o Xixona. Deixant a banda altres drets, la regalia més excepcional que va rebre Cabdet fou de mans d’Alfons V el Magnànim en 1427, atorgant-li el privilegi de demanio, que reconeixia la unió perpètua de la vila a la Corona i la prohibició expressa d’alienació o cessió a régim senyorivol. Sens dubte els mèrits obtinguts pels cabdetans durant “los debats de Villena” de 1425, dins el context de la guerra contra Castella, influiren en la graciosa decissió del monarca. Cabdet sempre va fer defensa activa i heròica del Regne de València front les poblacions estrangeres del seu entorn, més grans i poderoses, que pertanyien a Castella, molt especialment contra l’ambiciosa i influentíssima ciutat de Villena (sorpren la fascinació incomprensible que actualment exerceix aquesta població sobre els polítics valencians, ignorants totals de la historia, oferint-li un tractament honorífic que no li correspon, per haver tingut sempre una trajectoria oposada als interessos valencians). Aquesta incongruència i Cabdet patint un exili execrable en Castilla la Mancha, són també una prova que la maldestrament denominada Comunidat Autònoma Valenciana es quelcom d’artificiós sense significat històric i el seus governs ni s’ho poden plantejar per ignorància irreversible. L’exclusió de Cabdet es una taca humiliant i constitueix un cas singular en tot Espanya. Els antecedents inmediats cal veure’ls en la Guerra de Successió del segle XVIII, on Cabdet, com tants altres pobles de la Corona d'Aragó, es proclamà austracista. Quan a la batalla d’Almansa, el rei Felip V va obtenir la victòria, Villena, botiflera i prepotent, li demanà del rei com a botí de guerra la vila de Cabdet amb tot el seu terme. D’aquesta manera Villena saldava radicalment el plet que secularment mantenia amb Cabdet pel territori dels Alforins. Trenta anys més tard, la vila captiva, que Villena havia reduït a la categoria de llogaret no sense abans arribar a cremar-en els arxius municipals, recuperà la seua independència –en virtut dels esforços d’un fill seu, Mossén Lluís Golf–, però la ciutat castellana imposà una condició pèrfida: demanà del borbó que la vila deslliurada no retornés a València per controlar millor la que havia estat rebel. N’era un nou argument per a la salvaguarda dels Alforins per part de Villena, perquè en aquest contenciós –encara avui amb el recurs de Cabdet sense resoldre judicialment– València avalava sempre la seua vila reial, però ara, derrotada, no hi podia fer res. Per a acabar Villena de manegar tots aquests excesos i mitjançant un cop d’efecte impresentable, la ciutat que va fer tot perquè Cabdet perdés els seus drets, traient-la per força de València, acabà ella mateixa ficant-s’hi i acomodant-s’hi sense més contemplacions. Però no acaben aquí les coses. Actualment ha donat tots els consentiments i permisos per a construir una presó inmensa en els esmentats Alforins, tot tocant el petit enclavament urbà de Cabdet i allunyant-se-la el màxim que li ha estat possible de la seua pròpia àrea urbana. Cabdet (i el petit poble germà de Fontanars), carrega per enèsima vegada amb la servitud d’una ciutat que mai no ha sigut amiga. I mentre, una plaga de mosques i pudors envaeixen la vila irredenta. ❦

18

Josep Sánchez i Amorós

© Barcella - 2000

© Pau Giner - 1998

Júlia Moltó


¿Hi ha realment una Catalunya Nord?

M. del Mar Pérez i Llopis

© Anna Morell - 1987

i pobles que l'han perdut completament. Abans de viure durant un temps a la Això sí, hem d'aclarir que la regla generCatalunya Nord –també coneguda al és que tothom utilitze el francés. com el Rosselló–, concretament a Fins ací la cosa sembla normal, ja la ciutat de Perpinyà, els meus coneixeque és lògic que una llengua tinga una ments lingüístics previs eren que de distribució no pas massa homogènia Guardamar fins a Salses i de Fraga a arreu del seu territori. D'això en sabem, l'Alguer, tots podíem expressar-nos en ¡i molt!, al País Valencià, on hi ha força la nostra llengua materna, que nosaltres zones que, tot i pertànyer al país, parlen lògicament denominem valencià. en castellà. A mesura que passa el temps te Malgrat aquesta situació i que els n'adones que l'espai real de tot açò no estaments oficials no és ben bé el que enfan gaire per potensenyen els manuals. ciar el català, hem Si vas a Guardamar d'esmentar l'existènno et trobes massa cia d'associacions gent, per no dir (Associació Catalana gairebé ningú, que d'Estudiants), mitjans parle català. A més, de comunicació la situació encara (Ràdio Arrels) i soés força pitjor a la bretot la instauració, Catalunya Nord, el 24 de novembre on no hi ha tampoc de 1999, de l'Institut massa gent que utilid'Estudis Catalans; tze la nostra llengua. tot açò són estaments Arribes a Perpinyà que sí que potencien i, amb bona fe, l'ús del català a la preguntes per Catalunya Nord. qualsevol cosa que Una altra cosa vols saber en català Vista aèria de Perpinyà molt diferent la i –ací ve la realitat– trobes quan parles ningú no parla ni amb gent de per allí. És increïble el que gairebé entén aquesta llengua. En et trobes quan entres al Departament aquesta situació pots pensar que açò dels Estudis Catalans de Perpinyà i és conseqüència de trobar-nos en una te n'adones que, en general, tot i que gran ciutat, ja que en aquests llocs no sempre hi ha alguna bona excepció, es parla en català, per la qual cosa no la gent que es troba allà no es sent t'ho prens massa seriosament. gaire catalana, és a dir, no tenen una Quan vaig estar instal·lada a Perpinyà ideologia massa clara del que són els se'm va ocórrer fer turisme i així comproPaïsos Catalans. La llengua unifica els var personalment la gran bellesa del pobles que tenen una tradició comuna Rosselló i també el grau de coneixements i, vulguem o no, a la costa mediterrània lingüístics d'aquest territori. A Elna vaig hi ha uns factors comuns que fan que poder trobar una senyora que treballava ens diferenciem de la resta. en un lloc públic i que parlava català; Doncs bé, a la Catalunya Nord la ací el meu goig començà a engrandir-se. gent és francesa i així s'hi senten de cap Després, escoltant amb molta cura, un a peus; pertanyen a l'Estat francés i així company va trobar una colla d'ancians ho demostren. Són gent que estudien que també hi parlaven, en català. Podeu català com si fóra una llengua estrangimaginar com creixia la nostra alegria. era. Sempre s'expressen en francés i no Uns dies després vam visitar Cotlliure fan massa esforços per a canviar la seua i ací les coses van canviar una mica, ja actitud lingüística. Estudien en català, que sols vam poder trobar tres dones que això no pot negar-se; fan classe en parlaven català; en aquest poble vam aquesta llengua, però no dubten massa pensar que la situació era conseqüència en canviar el xip quan deixen les aules de ser un poble turístic. D'aquesta mena i posar-se el de francesos. Ho són, de de pobles en tenim força exemples a les francesos, i no poc; malgrat això, quan nostres costes. els ho dius t'ho neguen rotundament i Com podeu imaginar, la resta de et contesten «¡Sem catalans!», ¿però de visites van anar, si fa no fa, de la mateixa debò és així? ❦ manera. Trobes pobles on parlen català 19


Autarquia

Les orelles verdes

La situació d'aillament cultural que viuen els governants de la Generalitat està conformant un signe identitari del viatge centrista-reformista. Quan aquests polítics trenquen l'autonomia de gestió de l'Institut Valencià d'Art Modern –un museu que ha atresorat un prestigi internacional sòlid en els seus 11 anys d'existència–, o quan batallen contra la independència de la Universitat de València –que celebra cinc segles d'existència– perquè no volen aprovar els seus estatuts nous, o quan s'enfronten amb les tesis dels professors dels departaments de català de totes les universitats del món per defendre el secessionisme lingüístic, és quan poden arribar a propugnar, si és que els convé per oportunitat política, que la terra és plana i no redona.

Això era una vegada un país, allà on s’acaba el món, on la gent naixia amb les orelles verdes. Els habitants d’aquest país van viure durant molts segles en completa harmonia amb aquesta particularitat. No se sentien millors ni pitjors que ningú, i tampoc consideraven un defecte la seua peculiaritat. Això sí, cada vegada que venia de visita algun ésser humà procedent d’un país veí, el miraven encuriosits: ells es consideraven normals i en canvi veien l’altre com un estrany. Tenien, fins i tot, algunes petites dificultats per a entendre’s amb els visitants, ja que, per exemple, quan els autòctons es referien al color verd, feien servir com a metàfora per al mot orella, cosa que desconcertava els forasters. Succeí que, a poc a poc, amb l’aparença d’acte pacífic, aquest país fou conquistat pels seus veïns i arribà a ser governat per homes d’orelles descolorides. Es distingien perfectament els originaris dels foranis, que era tant com distingir conquistadors i conquistats. Però succeïa que açò no agradava al nou poder. Mentre hi haguera diferència visible, hi havia perill que els autòctons se sentiren conquistats i això implicava un risc per a la nova situació. Així doncs, els colonitzadors començaren a tapar-se les orelles amb l’objectiu que no se’ls notara la característica distintiva. Però fou una mesura poc eficaç; ara hi havia éssers de dues classes, els d’orelles verdes i els d’orelles tapades. Aleshores algú trobà una bona solució: es va decretar que per a adreçar-se al nou poder calia presentar-se amb les orelles tapades, en cas contrari no se’ls atendria. Aquesta mesura sí que va donar els resultats esperats. Els éssers d’orelles verdes començaren a cobrir-se-les per a congraciar-se amb els foranis d’orelles descolorides. Amb el temps, i a força de dur les orelles tapades, perdien el color original a poc a poc i els autòctons anaven semblant-se als conquistadors. Ben prompte decidiren els homes i les dones d’orelles verdes embenar les orelles dels fills en el moment de nàixer, d’aquesta manera en fer sis o set anys ja havien perdut per complet el color verd de les orelles i d’ací en avant podien dur-les al descobert tal com ara feien els estranys. De tota manera, de tant en tant havien de passar un període amb les orelles tapades, ja que tenien una tendència natural a recobrar el color original. Hi hagué, però, una minoria d’habitants d’aquest país de la fi del món, que sempre va passejar les orelles verdes a l’aire i a la vista. Dones i homes a qui no els les van tapar en la infància, persones que consideraven que aquesta és la normalitat i volien viure-la amb orgull. Això no els fa més feliços que als altres, són, simplement, persones menys infelices que aquelles a qui no els agrada tenir les orelles verdes i segueixen cobrint-se-les periòdicament perquè no recuperen el color normal, fins i tot conviden les altres a fer el mateix perquè tots siguem iguals –diuen. ❦

Miquel Àngel Terol i Ferre

© Alfaro - 1985

© Barcella - 2000

Josep Miquel Martínez

Si un “ens” es basta a ell mateix per decidir en qüestions culturals, artístiques i científiques, sense la "contaminació" de cap argument que prové de professionals autoritzats de l'exterior –encara que siguen arguments coneguts, contrastats, assumits o demostrats– és perquè la institució ha arribat a un estat ideal d'autarquia. L'autoabastiment de productes d'art o de cultura afavoreix l'endogàmia entre els qui habiten dins les fronteres del territori. La mateixa estructura es reprodueix en l'àmbit local de manera cel·lular. Així, la pràctica aïllacionista produeix productes ben curiosos com la reforma que es va fer dels fanals del parc de Vil·la Rosario a Banyeres de Mariola. La contrapartida que té aquesta desconnexió amb la resta del món és que els gestors de la cosa pública no es van poder assabentar que, després de l'Exposició Internacional de París de 1925, va nàixer un nou estil anomenat decó. Després de 75 anys transcorreguts des de la definició d'aquest estil decoratiu, entroncat amb el modernisme i el noucentisme i difós internacionalment, es van reformar aquests fanals a Vil·la Rosario amb un afegitó sorprenent, si més no per a qui no participa de l'autarquia. Recentment, la Delegació de Turisme de l'Ajuntament de Banyeres de Mariola ha presentat la iluminació renovada dels edificis històrics més importants del poble. De nou s'han aplicat els preceptes autàrquics sobre la imatge d'un fanal, en aquest cas sobre el central de la Plaça Major. El resultat ha estat una combinació insòlita en el disseny d'un enllumenat adquirit a Alcoi, on es va concebre per 1980 una imatge coherent i unificada pel que fa al mobiliari urbà. Ara podem veure a Banyeres un fanal amb uns trets visuals de principi de segle amb un focus afegit al damunt que res té a veure amb l'estil de la resta. Potser és una ubicació pràctica per a enllumenar bé la façana de l'església. Només em resta confiar en que no siga un bon lloc on captar els senyals via satèl·lit. ❦ 20


Manifest per la gestió pública de l'aigua a Alcoi Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l'Aigua

Davant la posició del PSOE, que amb la complicitat del PP pretén privatitzar el servei d'aigües, diverses persones i entitats hem constituït una Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l'Aigua. Aquesta naix amb el compromís d'informar els ciutadans de les negatives repercussions que comportaria la privatització, i de dur endavant una campanya per tal de paralitzar el procés i exigir un servei d'aigües públic i de qualitat. Són molt importants els arguments que desaconsellen privatitzar la gestió del servei d'aigües. Només amb la implicació del conjunt de la societat podrem impedir que l'Ajuntament d'Alcoi duga a terme aquesta privatització, contrària als interessos del poble i que hipotecaria per dècades el control social d'un recurs tan vital com l'aigua. L'aigua en el punt de mira de l'especulació L'aigua constitueix un bé de consum bàsic, una necessitat insubstituïble per a les activitats productives i per al sosteniment de la biodiversitat. El fet de ser un recurs limitat ha generat al seu voltant negocis d'un abast inimaginable. Tot i que el control de l'aigua ha generat de sempre interessos de poder, hui dia es constata una especial pressa pel control privat d'aquest recurs, que es troba, cada dia més, en el punt de mira dels interessos especulatius. L'aigua no pot ser una mercaderia L'aigua no pot estar exposada a les lleis del mercat. No és acceptable una política que permet a individus privats traure beneficis a partir d'un bé social i no substituïble. Si pot haver guanys econòmics de la gestió de l'aigua

s'haurien de destinar cap a un benefici en favor del conjunt de la població. El poble ha de garantir-se el bon ús de l'aigua enfront de les apetències especulatives que desperta. Mai s'ha d'oblidar que l'objectiu que guia les empreses privades és el seu benefici econòmic, mentre que en les empreses públiques la rendibilitat econòmica ha de ser compatible amb objectius socials i ambientals. Només una gestió pública i de qualitat del servei d'aigües pot oferir les garanties perquè un bé tan important com aquest es gestione amb criteris d'interés públic. ¿Qui pagarà la privatització? Mentre que un ajuntament no pot fer negoci de l'aigua, ja que només ha de cobrar els costos de manteniment i millora del servei, una empresa privada entra en el negoci per obtindre la major rendibilitat econòmica possible. Dit d'una altra manera, eixe benefici privat ha d'eixir de la butxaca dels ciutadans. La preocupació està més que justificada: a França, on la distribució de l'aigua està en mans d'empreses privades, el preu de l'aigua no ha fet més que augmentar. Entre 1990 i 1994 l'augment mitjà ha estat del 50% (a París ha augmentat un 154%, però hi ha ciutats on el preu s'ha triplicat). Pel que fa al Regne Unit, el preu de l'aigua ha augmentat un 55% en quatre anys i el servei no ha millorat. El perquè de la situació actual Actualment el Servei d'Aigües de l'Ajuntament d'Alcoi no és deficitari. Un informe calcula que té un superàvit de més de 38 milions anuals. No obstant això, el servei presenta deficiències importants pel que fa a les pèrdues d'aigua. Aquestes deficiències no es poden

imputar de cap manera als treballadors del servei. El regidor del PSOE Anselmo Mataix reconeix que no han estat entre les prioritats d'inversió en els últims anys les millores en la xarxa. S'han descuidat de forma incomprensible algunes propostes dirigides a millorar el servei d'aigües. La raó que explica aquest desgavell és la voluntat de deteriorar la situació del servei a fi de poder justificar la privatització. Una decisió antidemocràtica En la campanya electoral de les eleccions municipals, el PSOE no va mencionar la intenció de privatitzar la gestió de l'aigua. Però, quan encara no ha passat ni un any, el grup municipal del PSOE pretén aprovar aquesta privatització, amb presses i sense el debat que requereix. Una actitud clarament antidemocràtica: un partit votat per a quatre anys, que no incloïa la privatització en el programa, vol comprometre la gestió per 25 anys, decidint així en nom de futures generacions i governs municipals. No cal ser massa malpensats per a veure que darrere de la decisió del PSOE estan els interessos d'algunes societats anònimes. De fet, la política municipal sembla que cada dia està més condicionada per influents grups econòmics locals, que compten amb el suport de l'alcaldia. Pa per hui, fam per a demà Un dels principals arguments del PSOE per justificar la privatització és la necessitat d'aconseguir recursos per a quadrar els pressupostos. Aquesta estratègia és insostenible: fa poc van ser els autobusos, ara volen privatitzar la gestió de l'aigua i ja es parla del cementeri. Però, ¿com quadraran els pressupostos quan no quede res per vendre? ¿Quina política d'aigües necessitem? L'aigua és un bé escàs, en quantitat i qualitat, que requereix una gestió dirigida a la conservació. La clau està en utilitzar instruments que permeten potenciar l'estalvi i l'ús racional. Una política d'aigües així permet aconseguir un preu de l'aigua competitiu per abaratir el subministrament bàsic als usuaris, millorar el servei i reduir la pressió sobre els recursos naturals. Però si la gestió de l'aigua es privatitza, qualsevol política tendent a la disminució del consum entra en contradicció amb els interessos de l'empresa privada. ❦ 21


Les nostres plantes: ¿què és un endemisme?

Ambaixades

La Comunitat Valenciana és un dels territoris amb més variació de espècies vegetals dins de la península Ibèrica. Açó es possible degut a l'oscil·lació de l'altitud (des de 0 m fins als 1.839 m), l'orientació de les nostres serres és de SW a NE; al contrari que les ibèriques (NW – SE) i pel clima ben particular. Un endemisme està referit a la delimitació de la regió geogràfica que ocupa una planta donada. Aquesta regió no necessariament ha de ser una franja petita (com una muntanya o una agrupació d'elles) sinó que pot abarcar una comunitat sencera (com la nostra), un país o tot el món. Les plantes que ara vaig a presentar-vos, que molts de vosaltres ja coneixeu, són plantes que ací trobem freqüentment però que tan sols són característiques de aquesta zona i que en molts casos, en eixir de la Comunitat ja no trobem. Per exemple: El nostre timonet (Thymus vulgaris subsp aestivus) és un endemisme del llevant, trobant-lo majoritariament a la Comunitat Valenciana i en menor mida al nord de Múrcia i a Eivissa. Nosaltres l'utilitzem molt: per a fer herbero, després d'una bona fartada perquè és un antisèptic del tracte digestiu i hi ha qui encara prepara amb ell llavatives antiparasitàries. Però a més de tot açò és també eficaç en malalties respiratòries com bronquitis, constipats... ¿I què en diem de la pebrella? (Thymus piperella). Ésta és una pionera que sol aparèixer després d'incendis forestals i sol resistir molt bé la sequera. Per això es distribueix principalment per la provincia de València irradiant lleugerament cap a Alacant, Albacete i Múrcia. Es sol posar com a condiment de carns, ja que a més de aromatitzar-les, estimula la secreció gàstrica facilitant la digestió. ¡I com no! per a amanir les olives i fer salmorres. Finalment, el timó reial (Dictamnus hispanicus) que destaca molt per les seues vistoses flors blanques, però s'ha d'anar amb compte amb ella perquè és fitofotosensibilitzant (si s'usa per via externa por produir cremades i hiperpigmentació residual). Es distribueix per tota la Comunitat, però sempre de forma rara i escasa. Té propietats carminatives (alleugera les digestions pesades) i contra el mal alé. En la nostra terra s'utilitza per a l'herbero (en dosis molt baixetes, per la seua toxicitat) i en la comarca dels Ports de Morella es prepara el licor anomenat “gita'm”. Com heu vist, és important conèixer el nostre entorn, tant per a traure-li profit com per a conservar-lo. Hi ha al voltant d'un 16,9% d'endemismes propis de la Comunitat Valenciana respecte de tota la península Ibèrica. En són molts, ¿veritat? ❦

Durant tot l’any passat, vam estar celebrant el 750 Aniversari de la Donació dels Castells i Viles de Banyeres i Serrella a Jaufre de Loaysa i la seua muller Jaumeta pels serveis prestats al rei Jaume I en la reconquesta d’aquestes terres. És a dir, del naixement del nostre poble com a poble cristià i valencià alhora. Sense oblidar que els àrabs, als qui els arravataren les terres, vivien ací ja durant més de quatre-cents anys. Nosaltres, ací a Banyeres de Mariola, i també als pobles del voltant, celebrem les festes de moros i cristians commemorant precisament aquells moments històrics en els quals els conquistats es rebel·laren en multituds d’ocasions contra els conquistadors, com és lògic i natural. Les ambaixades de les nostres festes no arrepleguen en cap moment cap referència al moment històric que es va viure al llarg de la segona meitat del segle XIII. Som un poble cristià, fill de la cultura i la llengua que Jaume I i les seues tropes van dur i van implantar. ¿En quin moment de les ambaixades es nomena a Jaume I i les seues tropes? Es parla del Cid, de Covadonga… fets i personatges històrics de dos segles anteriors i en terres molt llunyanes a les nostres. No es nomena en cap moment Al-Azrac, cabdill àrab sublevat i resistent front a les tropes cristianes durant vàries dècades per estes contrades. D’ací l’origen de les nostres festes. Ni una paraula de les nostres ambaixades parla de l’ antic Regne de València, independent i a la vegada pertanyent a la Corona d’Aragó, ni de les seues fronteres al sud (Tractat d’Alzmirra). En definitiva, ignoren per complet la nostra història. ¿No és hora ja de ser coherents i respectuosos amb el nostre passat? ¿Per què celebrem el 750 aniversari dels nostres orígens i mantenim textos que no hi tenen res a veure? Pense que aquesta breu i senzilla reflexió deuria, com a mínim, fer-nos pensar en la possibilitat de renovar els textos sense precipitacions, però amb la necessària fidelitat històrica que els temps actual demanen i prenent-se la tasca amb la seriositat que es mereix. Les ambaixades actuals van ser escrites pel poeta Pastor i Aicart de Beneixama. Al seu dia, fa un segle aproximadament, van substituir unes altres ambaixades de les quals en desconeixem el contingut. ¿Serien més fidels a la història que les actuals? Les actuals són fruit del moment històric en què van ser escrites: la idea única d’Espanya com a anul·ladora de qualsevol realitat diferent a la idea centralista. Per això l’única història vàlida i donada a conéixer era la castellana i l’única llengua de cultura la castellana. La resta no existia o era minimitzada fins a l’extrem que la poca gent lletrada que aleshores hi havia no ho coneixia o no ho reconeixia. ¿Què anava a dir el poble poc o gens escolaritzat i socialment dependent d’una minoria aristocràtica ostentadora del poder polític i econòmic? I després, passen els anys, els règims polítics… i el poble mai no s’havia plantejat si el contingut dels textos esmentats eren o no històricament correctes. És amb l’arribada de la democràcia, amb el reconeixement de les diferents realitats que conformen l’actual Estat espanyol, quan comença a ensenyar-se la història més objectiva i les noves generacions comencen a conéixer la història pròpia, a comprendre per què ací s’ha parlat i es parla una llengua i a Castella, Galícia o al País Basc se n’han parlat i se’n parlen d’altres diferents. A excepció d’uns pocs erudits mai havíem sentit parlar d’Al-Azrac, sabíem de l’existència de Jaume I molt de passada. Hui es celebra el Nou d’Octubre com a diada nacional del País Valencià. M’agradaria que aquesta reflexió servira per polemitzar, en el més positiu sentit de la paraula, sobre una qüestió que sembla tabú i intocable, però que, al meu parer, necessita una urgent substitució perquè allò que s’aprén des de l’escola fins a la universitat i la realitat de la nostra festa guarden la coherència adequada. Ningú ha de sentir-se molest. Este plantejament no és en contra de ningú sinó a favor de la festa i de la història. ¿Tenim voluntat de canviar-les? Eixe és el repte. Cal prendre’s el temps necessari, preparar, estudiar i proposar algun text alternatiu, persones n’hi ha, de ben preparades per a escriure’l, i presentar-ho no com a una substitució immediata sinó com una representació paral·lela que pel temps podria arribar a ser el text nou de les ambaixades. Cal ser fidels als orígens del poble i de la festa perquè “qui perd l’origen perd la identitat”. Anem-hi. ❦

© Barcella - 2000

Vanessa Martínez Francés

22

Antoni Sanjuán


© Carme Hervas - 2000

Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià). E-mail: BARCELLA@globalmail.net

Música a Barcella Som el grup de pop-rock Líquids d'Alcoi. Ens dirigim a vosaltres per a donar-vos l'enhorabona per aquesta revista tant bona que amb l'essència de

la cultura per davant i el suc i l'espenta de les notícies, tradicions i músiques dels nostres pobles elaboreu. També us voliem dir que no estaria mal que fereu un apartat per a la música que no és de caire tradicional ja que a Banyeres de Mariola, Alcoi, Cocentaina i altres pobles de les nostres comarques existeixen diversos grups de pop-rock, post-rock, etc. que estarien interesats en poder trobar informació d'aquestes bandes sobre propers concerts, actua-

cions i tretes de CDs i maquetes. Bé, ja us hem proposat la nostra idea i us tornem a donar de tot cor la nostra enhorabona per la revista. La nostra adreça d'e-mail és: liquids@mixmail.com i els nostres telèfons de contacte són 636 220 790 ó 636 247 029. ❦ Líquids: Alberto, Lluís, Norman, Pablo i Raül. Alcoi (L'Alcoià)

• Butlleta de subscripció

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l'abonament de tres números per 700 ptes. l'any Nom Cognoms Adreça Població Codi postal Comarca Banc Núm. compte Adreça Població

Codi postal

Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140, 03450 Banyeres de Mariola


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 www.rizosbanyeres.com aranea@rizosbanyeres.com 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 10  

Barcella 10  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded