REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL
Número 6 • febrer 1999 • 175 ptes.
El laberint dels reglaments de normalització lingüística Francisco José Molina.
Premi Ciutat d'Alcoi de Composició
Abans que ens falte l'aigua Joc, ball o danses del Rei Pàixaro
Simposi
Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni
Redacció
REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL
Número 6 Febrer 1999 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:
Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) REDACCIÓ: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique COL.LABORADORS: Carlos de Aguilera, Ma. Inés Amoroso, Jordi Belda Llopis, Jordi Belda Molina, José Beneyto Llorca, Ximo Beneyto Vañó, Manuel Cerdà, J. Antoni Francés Albero, Francesc Gascó i Navarro, Obdúlia Gisbert Gil, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç Berenguer, Alexandre Martínez Juan, Francesc Molina, Carles Mulet Grimalt, Rafa Payá Abad, Natàlia Ribera i Leal, Biel Sansano. PORTADA I MAQUETACIÓ: Josep Miquel Martínez PUBLICITAT: Enrique Sempere PORTADA: Fotomuntatge amb plaques de carrers de Banyeres de Mariola, 1999. Per criteri editorial Barcella no comparteix ni es creu, necessàriament, les opinions expressades pels seus col·laboradors. FOTOMECÀNICA: Textogràfic - Alcoi IMPRESSIÓ: Nou Gràfic C.B. - Banyeres de Mariola Depòsit legal: A-562-1997
2
La llista de carrers d'un poble concret també informa en bona mesura d'unes maneres de concebre el món. Això té un interés innegable, però hui el que destaquem encara és la falta de tornar a cada carrer el nom que li correspon. El sentit dels reglaments d'adopció del valencià i estimació a la llengua del país tenen simplement –que no és poca cosa– l'objectiu de restituir i no ocultar l'idioma a la vida municipal. Com que des de 1707 el castellà ho va envair tot, ha calgut actuar en molts fronts alhora i les coses no resulten fàcils. Per això cal cridar l'atenció davant la passivitat que s'ha fet normal en alguns casos o pobles. Iniciatives d'ús emblemàtic del valencià com el retolament del terme i dels carrers, entre altres, o l'ús administratiu –oral i escrit– són d'obligada exigència des de l'esfera pública. I a pesar que aquesta responsabilitat té un grau d'acceptació molt alt, això no es tradueix en actituds adequades i cal fer un seguiment continuat i realista d'aquestes iniciatives. A alguns dels casos més perversos i inconseqüents que provenen d'institucions com l'Institut de la Joventut –sense ignorar el seu balafiament pressupostari–, cal oposar iniciatives municipals com les proposades en aquest número, respectuoses amb la nostra cultura i sense intencions d'exclusió i fragmentació social. El simposi Banyeres de Mariola davant el III Mil·lenni ja ha començat amb les primeres sessions, dedicades a economia i a cultura. El fet és molt excepcional i l'ambient viscut en aquestes jornades, dins de la seua innegable i afortunada discreció, pot qualificar-se de molt positiu. S'ha partit d'unes propostes que han suscitat un grau d'interés i desig d'aprofundir i continuar per aquesta línia de coneixement. Tant el descobriment de punts de vista nous com els estudis que poden induir-se de tot açò poden anar marcant un salt qualitatiu ben considerable i necessari, que serà gratificant i rendible socialment. Sens dubte, les pròximes sessions –cultura, festa, etc.– causaran unes expectatives semblants i continuarem divulgant-les. La construcció de pous d'aigua il·legals a Banyeres ens iguala tristament amb una pràctica que ja és una preocupació a Cocentaina i Muro. No voler veure aquest problema seria una irresponsabilitat greu, perquè un dia o l'altre aquestes pràctiques afectaran els recursos de la col·lectivitat i, a més, signifiquen un insult per a les empreses o els particulars que compleixen la normativa legal. A la fi, hi destaquem el XIII Premi Ciutat d'Alcoi de composició de música contemporània que va obtindre Francisco José Molina Rubio el novembre passat, a qui felicitem des d'ací i animem perquè continue la seua brillant carrera creativa. ❦
Rafa Payá
L'any 1998 ha estat el menys plujós dels 12 darrers
La Diputació de València va aprovar fa uns mesos a petició de l'Ajuntament de Bocairent la construcció d'un pont nou per al poble. Es dóna la circumstància que s'afavorirà l'accés a una nova urbanització de la qual un dels promotors és Joaquin Piedra, redactor del projecte del pont. Tècnics consultats han afirmat que el nou viaducte no millorarà el trànsit urbà per la seua ubicació. L'alcalde, Juan Sanchis, ha reconegut que l'ajuntament havia demanat un accés més modest, però Manuel Tarancón, expresident de la Diputació va insistir que Bocairent es mereix molt més. El pont prefabricat de 600 milions –el més car que construirà la Diputació fins ara– ha dut la polèmica al poble ja que serà de disseny avantguardista. L'opinió pública ha criticat l'impacte que tindrà la construcció en l'entorn rural i més encara a la vora de una fàbrica llanera del segle XVIII. Malgrat les opinions en contra, el regidor d'EU s'ha pronunciat a favor del projecte i ha demanat que el pont tinga quatre carrils. ❦
622
480
475
317
Polèmic projecte d'un pont a Bocairent
311
728
720
679
828
868
L'any 1998 s'han recollit només 311 litres per metre quadrat a Banyeres de Mariola. La mitjana normal de les precipitacions d'aigua per metre quadrat és d'uns 600 litres anuals. ❦ 602
Ja es pot trobar a la xarxa Internet la revista Barcella. A l'edició electrònica es poden consultar els articles més importants dels darrers números. L'adreça és: www.banyeres.com/serrella. També està gestant-se la publicació d'una agenda mensual que vol recollir els actes culturals de grups i associacions dels pobles del voltant de la Mariola. L'idea és que tothom puga assabentar-se de tots els esdeveniments culturals que es fan per aquestes comarques, així com servir de contacte i intercanvi d'activitats entre els grups. Els col·lectius que preparen l'edició d'aquesta agenda volen que siga independent i gratuïta, i no descarten que tinga una versió a Internet. ❦
492
Edició Electrònica de la revista Barcella
de la Plana SA ha perforat una gran quantitat de pous sense cap vigilància i ara ha baixat l'aqüífer més de trenta metres respecte al cabal de 1996. La colla ecologista va criticar l'alcalde per no tindre cap dada del que consumeix cada empresa de l'aigua de l'aqüífer, ja que, com la gran majoria dels pous són il·legals, escapen a qualsevol control. També assistents a la xerrada del grup ecologista de Cocentaina van rebatre a l'alcalde de Muro les seues afirmacions en les quals no volia saber res dels problemes de Cocentaina. Segons els contestans, el problema és de tots els que habitem a la Mariola, perquè la configuració dels aqüífers no té res a veure amb els límits administratius. ❦
Es perforen impunement pous d'aigua il·legals
Doble CD del grup de danses Cardaors
Una empresa d'un poble anomenat Lagos (Màlaga) du més de sis mesos perforant a Banyeres de Mariola per a construir pous d'aigua. Malgrat que s'han de demanar permisos a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer abans de perforar, aquesta empresa ha estat fent pous sense cap control per part de l'Ajuntament. Els camions amb les màquines transiten fa mig any per finques i empreses oferint perforacions d'uns pous que no tarden en fer-se més d'un dia. A finals de l'any passat es va realitzar una xerrada a Muro del Comtat, a la qual va assistir el seu alcalde, organitzada per la Colla Ecologista la Kabrantà. Segons membres d'Amics de la Natura, a Muro i a Cocentaina l'empresa Aguas
El passat 7 de novembre el grup de danses Cardaors, de Bocairent, van presentar dos CD intitulats La serra i la vall en els quals arrepleguen el folklore de cançons i balls tradicionals de la nostra rodalia. Cal esmentar que en aquests compactes hi ha dues cançons de Banyeres de Mariola: la famosa jota tradicional –molt coneguda– i el romanç del Matxero i Teresa la del Morer al qual li han donat certa originalitat. També acompanya a aquest CD les imatges dels utensilis i la roba, la forma dels pentinats, els barrets i tot allò que s'utilitzava abans en cada ball. És una obra molt completa que mereix ser vista i escoltada. Aquest disc es pot aconseguir en la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent o en el grup de danses Cardaors. ❦
Telèfon: 96 556 75 83 Fax: 96 556 66 97 E mail:
furitravel@alc.es
Àngel Torró, 4
03450 BANYERES DE MARIOLA
3
Concurs Ecoimatge'99 Un any més, la Colla Ecologista la Carrasca ha convocat el concurs de fotografia sobre natura i medi ambient Ecoimatge. El concurs d’enguany, Ecoimatge’99, té com a tema la serra de Mariola, tant des d'una perspectiva de denúncia del procés de degradació que pateix, com d’exposició dels seus valors naturals i culturals. Les modalitats del concurs són: fotografia en blanc i negre, en color i diapositiva. El termini d'admissió d'obres finalitza el 26 de març de 1999. Les persones interessades poden demanar les bases del concurs a: Colla Ecologista La Carrasca. Apartat de Correus 252. 03800 Alcoi. Tel.: 96 554 31 35. Les bases també es poden consultar en la pàgina web de La Carrasca: http://www.xarxaneta.org/carrasca. ❦
L'antropòleg Àlvar Monferrer ha explicat respecte al significat que la singular manera de fer festa (que és paradigmàtica al famós Ball de Torrent, conegut per tot arreu) que "s'aprofitava per a fer el foll, tornar el món al revés, tornar boja tota la comunitat aquell dia i passar-ho molt bé". Així mateix, també ha afirmat que constitueix una variant del festeig al voltant dels Sants Innocents. La celebració dels Folls al Camp de Mirra uneix tota la comunitat rural que al llarg de dia i mig trastoca "anàrquicament" els sistemes establits de la seua societat en una mobilització popular que salta sobre tot esquema lògic i en el qual es troben involucrats homes i dones. Per unes hores es transformen, voluntàriament, en folls. Les festes van començar a la Sala d'Actes de la Casa Consistorial, amb la dimissió del Consell Municipal i la proclamació de les noves autoritats populars que, al balcó de l'Ajuntament,
Concurs Poeta Pastor a Beneixama El cubà José Sama Pacheco, autor d'una extensa obra poètica al seu país, ha sigut el guanyador del primer premi Poeta Pastor de poesia, fallat el 26 de desembre de 1998 a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Beneixama. El segon premi va ser per a un poema escrit en valencià per Rafael Morales Prats, llicenciat en filologia i natural de Villena. Aquest premiat va llegir la seua obra davant el públic assistent que el va aplaudir fortament, valorant la circumstància de ser un villener que escriu en valencià. ❦
Es recupera la Festa dels Folls al Camp de Mirra La Germandat dels Folls del Camp de Mirra va organitzar la Festa dels Folls els dies 26 i 27 de desembre. Aquesta antiga i tradicional celebració pot dir-se que és contemporània a la mateixa configuració del municipi al llarg de la primera meitat del segle XIX. Segons els convocants, possiblement aquesta festa no va sofrir cap interrupció fins als anys de la Guerra Civil. Després, s'ha celebrat alguna vegada més, però sense continuïtat. 4
Taula recaptatòria.
van realitzar la primera llegenda del pregó que anunciava les noves disposicions generals que regien la tradició popular. Tot seguit, l'agutzil, damunt d'un ruquet, va fer públiques per a tots els habitants del poble, les noves regles, parant-se en determinats llocs. A les 9.30 hores es va instal·lar davant l'església de la localitat la taula recaptatòria i es va encendre la foguera. Amb aquestes dues iniciatives, es va obrir la festa del diumenge. A les 12, es va fer l'arreplegada de donatius per tots els carrers i places del poble. A les 2 del migdia, va tindre lloc el dinar per a la Germandat dels Folls, on pobladors i visitants van poder gaudir dels menjars típics. Per últim, a les 5 de la vesprada, es va fer la subhasta de presents i el Ball dels Folls a la sala de la Societat Cultural. Cal destacar que la recaptació en aquests dos actes s'entrega a la parròquia de Sant Bertomeu. ❦
Timonets i argelagues Redacció
S'han recollit 792 signatures contra els fangs a Biar Una plataforma de veïns va recollir en només 20 dies 792 firmes de protesta per les molèsties causades per la utilització d’adob en diverses plantacions agrícoles de Biar; es tracta d’un fang de depuradora procedent de diferents ciutats de les comarques d’Alacant. Tot això va provocar una reunió entre tots els afectats, els jóvens agricultors, l’Ajuntament i els dirigents de la planta de magatzematge de fangs. En la qual s’acordà, després de molta discussió, que aquests últims tindrien una major vigilància en la distribució dels fangs però la reunió no va ser satisfactòria del tot per als afectats. També provocà que el ple del dia 29 d’octubre de 1998 tinguera una gran durada quan el BNV preguntà sobre aquest tema i a la fi s’aprovà la constitució d’una comissió de seguiment de l’activitat. ❦
Beques de formació de voluntariat en cooperació internacional L’Ajuntament de Biar ha convocat unes beques de formació de Voluntariat en Cooperació Internacional. El projecte està gestionat pel Fons Valencià per la Solidaritat del qual l’ajuntament va ser membre fundador i consistix en preparar a jóvens entre 21 i 31 anys per a passar una estada d’un mes a l’estiu vinent en un país de Centreamérica. L’any passat, dues xiques de Biar ja van participar en un projecte semblant, concretament Maria Molina i Rosa Maria Sanchis van conviure i van conéixer els problemes de la gent de Santo Domingo i Guatemala els mesos de juliol i agost. També el regidor Mateu Molina va participar junt amb una delegació d’alcaldes i regidors del Fons Valencià, Català, Mallorquí, Basc i Gallec en la primera trobada Constuyendo Democracia y Poder Local que va tindre lloc a la ciutat d’Antigua, a Guatemala, el juliol passat, i on es va tractar la problemàti-
ca municipal en els països de Centreamérica i els mecanismes de col·laboració entre els ajuntaments de la zona i de l’Estat Espanyol. ❦
L’impacte visual a Biar de nou en perill Els grups de l’oposició PSOE i BNV van presentar al·legacions al projecte per a un embassament que la Conselleria d’Agricultura vol construir a petició de la Comunitat de Regants Sant Cristòfol en el paratge del Ravalet prop de l’ermita dels Sants de la Pedra. En elles s’argumenta que l’impacte visual és molt greu i amb la seua execució es destrossarà un dels llocs més emblemàtics del poble, a banda que condicionarà el futur de Biar com a poble davanter en turisme interior. Estes al·legacions han motivat una carta del President de la Comunitat de Regants que en un to marcadament electoralista intenta desacreditar als partits polítics al·legants. ❦
Biar solidaritzat amb Nicaragua El 7 de desembre passat va eixir de Biar un contenidor d’ajuda humanitària amb destinació a la Congregació Pureza de María de Nicaragua. La iniciativa va partir d’un col·lectiu de persones que durant més de dues setmanes van arreplegar sabates, espardenyes, peces de tela per a vestits i abrics, roba, material escolar, higènic i menjar amb un total de 14.500 kg. Diverses associacions locals com la Banda de Música, les Ames de Casa, la Cooperativa Elèctrica i l’Ajuntament han col·laborat en el projecte. També s’enviaren a aquesta Congregació 760.000 pessetes que s’obtingueren en un festival el dia 26 de desembre i amb el Foso del Terror celebrat els dies 27 de desembre i 2 de gener en els que participaren el Centre Excursionista, el Club de Futbol, el Grup Betlemista, l’Associació d’Acampades, Apiarimbras i un col·lectiu de jóvens de Biar. ❦
Argelaga per als polítics responsables d'encendre el llum del pacte lingüístic i d'apagar-lo amb un vent que bufa carregat d'hipocresia i manca de voluntat. ¡Tenen molta barra! Timonet calentet per a Rafael Morales Prats, de Villena, 2n Premi Poeta Pastor de poesia d'enguany de Beneixama, per un poema escrit en valencià. En volem més.
Argelaga punxant a tots els ajuntaments de la Mancomunitat de la Mariola per no tindre Reglament de Normalització Lingüística del Valencià o, als que el tenen, per no aplicar-lo. Timonet dolcet a la junta de Sant Antoni de Biar per mantindre la festa durant 25 anys amb la confiança que recuperaran els passos del Ball dels Bufons del Rei.
Argelaga encesa als qui protagonitzen any rere any els actes vandàlics i incívics durant les festes de Nadal (cossiols trencats, robatori de borreguets, vidres a la plaça la Nit de Cap d'Any, i altres destrosses i malifetes). Com sempre, uns pocs perjudiquen a tots.
Timonet al setmanari El Punt per mantindre's als quioscos durant un any i per voler arribar prompte a convertir-se en el primer diari escrit en valencià ací, al País Valencià. Bona falta ens fa.
Argelaga al teletext local de Banyeres de Mariola per la desídia i desinterés en la presentació i la correcció ortogràfica dels anuncis i informacions, així com per la castellanització continuada. 5
Llibertat d'expressió
J. Ricard Berenguer
Ma. Luisa Gómez-Elegido
Relacionat amb el monogràfic que ocupa el present número de Barcella, no es pretén realitzar un treball de caràcter diacrònic i exhaustiu al voltant de la denominació dels carrers de la localitat, sinó que és el fruit d'una simple observació de plaques de carrer i una ullada al nomenclàtor; volen ser al mateix temps una crida davant l'evidència de la inadequada ortografia que fa malbé a qualsevol llengua en el seu ús i extensió. S'ha de tractar de normalitzar, però també s'ha de fer-ho bé. Obra de corporacions municipals anteriors, és en la vessant ortogràfica on s'aprecien el major nombre d'errors en l'intent de normalitzar, i és ahí on caldrà rectificar. Vejem-ne alguns exemples: Carrer Matauret, denominació que fa recordar l'escorxador que hi s'ubicava ja fa un temps. Si des del punt de vista lèxic poden resultar més impactants les denominacions de degollador o la mateixa d'escorxador, primant més el valor afectiu de la denominació en diminutiu Matadoret més pròpia de la professió que no del lloc, amb la particularitat que al pronunciar-se cau la d intervocàlica i queda com a mataoret. Resulta totalment inacceptable l'ortografia de carrers com avinguda d'els Furs o plaça d'els Plàtanos. En el primer cas, per l'ús inadequat de la preposició de + l'article els, havent d'utilitzar necessàriament l'article contracte dels. Altra qüestió és la de barrejar paraules valencianes i/o castellanes com passa al segon cas. Si bé l'expressió Plaça dels Plàtans pot malsonar des del punt de vista de la parla local, en canvi sí que és l'ortografia correcta per aquesta denominació. Hi ha, a més, altres exemples que resultarien força llarg el comentar-los com l'absència de dièresi en Travessa del Taut, utilització de y grega per j en En Proyecte, Cabecet de l'Àguila (diminutiu d'un diminutiu i evidentment sempre millor que l'accepció cartogràfica militar de Capullo del Águila)... Malgrat les deficiències del lent procés normalitzador també hi ha aspectes possitius que han ajudat a veure superades en la realitat dualitats de noms de carrer que l'únic que feien era confondre el visitant i, inclús, els mateixos banyeruts. Exemples com Canalejas / la Creu, Primo de Rivera / Nou o Calvo Sotelo / Major han passat ja a la història, fent-se oficial l'accepció popular per damunt d'imposicions de noms d'èpoques històriques passades. Actualment, i de manera afortunada encara que insuficient, assistim a una progressiva substitució de plaques de noms de carrer ja normalitzades que fan pensar en la futura i total revisió, no fent-se necessària la doble denominació valencià / castellà al provindre d'un mateix tronc comú lingüístic, resultant perfectament comprensible qualsevol nom. En la voluntat de l'actual corporació municipal o en la futura, no importa quina siga la seua composició, queda la facultat de decissió per a poder finalitzar i bé la tasca mampresa. ❦
Coincidint amb el XX aniversari de la Constitució caldria fer-se unes quantes reflexions: En el text constitucional es garanteix la llibertat d’expressió (art. 20), que es concretitza en el següent dret a part d’altres més: a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. ¿Encara hi ha algú que s’ho creu? Doncs és mentida. Quasi en el segle XXI i amb tants anys de democràcia encara no hi ha plena llibertat d’expressió. També diu la Constitució que: la promoció de les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectius, (…), i facilitar la participació de tots el ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social, corresponen als poders públics (art. 9.2). No és que vulga enrotllar-me en el text constitucional, però els anomene perquè crec que eixos drets que tant ens pertanyen no estem gaudint-los de la manera què caldria. Eixos poders públics que deurien defensar-nos estan fent el contrari, és a dir, posant barreres i dificultant l’accés, lliure i democràtic, dels ciutadans a la política, a la llibertat d’expressió, al dret a la intimitat personal i familiar i un altre molt important, a la pròpia imatge. Personalment he estat afectada per la falsa democràcia, per eixa autoritat, que no és autoritat, sinó autoritarisme, i em sent molt decebuda. No fa massa temps, aquests poders públics locals, que abans comentava, van increpar la meua família en una situació poc normal en els temps que corren (ens recordava l’època de la dictadura). Amb crits i abusant d’autoritat van fer falses acusacions i falsos testimonis, posant-se en evidència ells, i posant en perill els ja famosos drets constitucionals als que abans he fet referència (per no anomenar qüestions com l’educació cívica o religiosa de la qual tant es vanaglorien). Per desgràcia, o afortunadament, els xiquets ho van presenciar i es van adonar de com funciona la democràcia en el nostre poble. Jo ara pense, ¿a què es deu aquest tipus d’actuació? I no em ve al cap una altra raó sinó que tinguen por. Por que els drets dels altres puguen xafar-los el seu poder i la seua falsa actuació democràtica. Aleshores, ¿què és el que pretenen?, ¿ser els únics i més poderosos?, ¿els intocables? Creuen que no permetent el lliure accés del ciutadans a la política, a la lliure associació i al sindicalisme, a la cultura, a l’economia o bé censurant certs mitjans de comunicació, com TV3, Notícies 9 i d’altres, el progrés s’aturarà. Els ciutadans de peu volem saber quan acabaran aquest tipus de situacions; quan alguns partits que es diuen democràtics ho seran realment. Perquè crec que, si no triem correctament les persones que volem que ens guien i representen, aquest món no serà gens apetible de viure, i els nostres fills l’heretaran en un estat molt trist. Doncs, senyors, per dir-los d’alguna manera, crec que s’acaba el seu mil·lenni. ❦
© Barcella - 1999
Carrers de Banyeres de Mariola
6
El laberint dels reglaments de normalització lingüística Vicent Berenguer
Atés el canvi qualitatiu produït en l’ús del valencià des de 1975, la situació actual de demanda de l’idioma és prou diversificada en determinats sectors, tot i que si disposàrem d’un mapa d’ús observaríem desproporcions en el temps i l’espai prou sorprenents. Els diversos agents que han intervingut al llarg del temps demostren que costa aconseguir que la incorporació del valencià a la societat mantinga una línia contínua. La constatació que no s’ha avançat suficient és prou manifesta, i es pot quantificar en molts casos concrets, amb evident penetració de l’idioma en àmbits de prestigi (RTVV, El Corte Inglés). Amb tot, quan comparem ara la presència de l’idioma amb el país de fa 25 anys, el resultat pot ser aborronador. En la consolidació del valencià es troben dificultats, hi ha uns frens aparentment invisibles (els polítics, els funcionaris, els comerciants, etc.), que, per altra banda coincideixen amb els mateixos agents que fan
és el laberint del valencià? Potser la legalitat vigent, la legislació, el reconeixement, els títols, els especialistes, tot un munt d’actituds “emblemàtiques” que configuren l’idioma en uns àmbits, o nínxols de simulació més que no de creació difícils de fer clevillar. Sembla que és el màxim que pot absorbir aquesta societat; i que sense estar-hi manifestament en contra, ja n’hi ha prou. A més, el conflicte lingüístic afavoreix –sense que puga dir-se fins a quan– que a vegades el dilema de quina llengua utilitzar es resol triant el castellà. Això és una constatació, com el creixent ús oral del castellà al carrer –espontàniament– entre joves valencianoparlants. Identificar els obstacles pot representar una tasca ingrata, però és necessària, tot i que això no solucionarà per si les coses. Enmig d’això, quan disposem d’una legislació prou positiva i segurament, també, d’un suport social molt ample, apareixen els
d’impulsors. I no oblidem que l’anglés és la primera llengua de relació; la nova vitalitat que desenvolupa el castellà, pel lògic “desplaçament” que pateix a costa de “les altres llengües espanyoles”, o bé per raons ideològiques o psicològiques, que també poden ser algunes altres causes aquest nínxol valencià. La falta de tradició en l’ús social i cultural, és evident en el nostre cas, almenys des del segle XVI. No és una simple anècdota, entre altres, però no va tindre la mateixa ambició la Renaixença valenciana que la catalana. Ni és equivalent, ja en el primer terç del segle XX, la Mancomunitat catalana i el blasquisme, només a partir de 1931 convertit al regionalisme. Sense oblidar una postguerra, hi ha molts anys ben poc exemplars fins a la Transició. Però ¿quin
reglaments de normalització municipal, que són un laberint. Hem comprovat que un reglament, en prou casos, no comporta la seua aplicació progressiva ni la reducció del monolingüisme de l’Administració. Un reglament de NL es resumeix en fer totes les coses –que fins aquell dia es feien en castellà, exclusivament– en valencià. Potser no calia reglamentar el que ja s’ha legislat suficientment. També cal tindre en compte que un reglament de NL té el perill de convertir-se en una exigència aliena a l’organització administrativa i, com tot additament, significa un conflicte nou per a la institució: més treball. A vegades, l’única cosa que normalitza és l’oficina del normalitzador. Tendir a involucrar tota l’Administració en compte de delimitar les iniciatives de valencià en una persona o en
un departament és el que a la llarga podria estendre l'idioma de manera tangible en el conjunt del municipi. En alguns casos, hi ha un consens i un acord, però no s’hi ha involucrat verticalment i horitzontalment tot el personal, en la mesura de les seues responsabilitats. S’han superat alguns prejuins lingüístics, com ara entre la llengua de família i la del carrer, o la pròpia del territori, i seria completament factible respectar els drets lingüístics dels ciutadans que volen viure en castellà si no fóra que actualment eixa situació és –i serà– una quimera. Entre els mateixos valencians, no hi ha una confiança suficient en el fet que la utilització de la llengua pròpia és un estímul de superació i desenvolupament social. La llengua pròpia és una eina, un mitjà per a fer coses. A la fi, si recordem la història valenciana distingirem dues fases legislatives en matèria de l’ús de les llengües regionals pel que fa a l’Administració. La primera correspon a la darrera etapa del règim franquista i al començament de la Transició (1975) fins a l’Estatut d’Autonomia valencià (1982). Una època caracteritzada per la salvaguarda i la preeminència del castellà sobre les altres llengües peninsulars; un bilingüisme restrictiu com a expressió ideològica i com a forma pràctica d’aquesta subordinació; una passivitat o indiferència dels poders públics, i una possibilitat restrictiva d’incorporació de les llengües “regionals”. La segona fase podem considerar-la de l’Estatut d’Autonomia (1982) fins a l’acabament dels mandats de Joan Lerma (1995), i inclou, a més del text estatutari, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) que desenvolupa aquest text en matèria lingüística. Les característiques d'aquesta etapa, fonamentalment, ja són la promoció específica del valencià amb vista a la seua recuperació social efectiva; l’exercici dels drets personals i l’impuls institucional d’acord amb el principi de territorialitat; una iniciativa positiva de les institucions democràtiques, i la responsabilitat de les institucions en la seua recuperació. Pel que fa a la consideració de les llengües en concurrència, entre les dues etapes es pot advertir un canvi qualitatiu notable, cosa que podríem atribuir a la diferència de legislador i, per tant de mentalitat legisladora. La titularitat actual de la Generalitat, amb Eduard Zaplana, a partir de 1995, tot i que té també la seua significació –des de l’estat de coses actual–, la deixem per al futur. ❦ 7
Mal d'ulls
Josep Miquel Martínez
Natàlia Ribera i Leal
© Judah Passow - 1998
El novembre de l'any passat es va produir una onada de protestes als Estats Units d'Amèrica quan es va estrenar la pel·lícula The siege (El setge). Les associacions àrabs i musulmanes es van queixar per una producció que explicava com grups terroristes musulmans devastaven Nova York amb un seguit d'atemptats. Els manifestants argumentaven que la pel·lícula és d'un racisme insuportable. Ja sabem prou dels tòpics cinematogràfics dels industrials de Hollywood; els indígenes indis els presenten com a sanguinaris, els hispans com a narcotraficants, els italians com a mafiosos, els russos com a espies i, els àrabs, com a terroristes. Aquesta pedagogia nefasta goteja de seguit sobre els nostres cervells i és la causant que fem moltes injustícies amb els pobles veïns. La xenofòbia comença per ignorar la realitat de l'altre. Per a erradicar l'odi a l'estranger primer s'ha de combatre la ignorància. La realitat dels pobles sempre és més complexa del que ens pensem i hom no acaba mai de conéixer profundament qualsevol col·lectiu de persones, de la mena que siga. Algunes afirmacions a l'obra de teatre Castells i viles de Banyeres i Serrella, de Miguel Sempere, tampoc ajuden molt a aclarir les relacions entre els pobles i les cultures. El text barreja en diverses ocasions el concepte àrab i musulmà, i l'utilitza de manera incorrecta com a sinònim. El que és ben cert és que hi ha milions d'àrabs que són de religió cristiana i altres tants musulmans que no són de raça àrab sinó negra o caucàsica. Però sembla més cridanera l'afirmació a l'obra que ací van conviure tres races. Segur que l'autor volia dir que van conviure tres cultures (ni els jueus ni els musulmans ni els cristians són races). No és gens aconsellable confondre cultura amb raça. La cultura valenciana acull persones d'altres races que volen assumir els nostres costums i a la nostra llengua. No cal dir que encara són més irracionals les reticències cap a les poblacions veïnes. És massa habitual que s'arribe a satanitzar el poble del costat com al causant dels nostres mals quan no sabem solucionar els nostres problemes i, és aleshores, quan es crea l'estereotip de l'habitant veí amb una descripció arbitrària i parcial. El llenguatge està farcit de prejudicis i hem de usar-lo amb molta cura. Tenim gravades profundament expressions injustes com dir que tal persona ha fet una gitanada. Adjectivacions com moro poden de vegades tindre tanta càrrega xenòfoba com la paraula sudaca. Alguns mots heretats es poden revisar i desterrar de la parla quan són imprecisos, ofensius o racistes. Qualsevol producció, siga literària o cinematogràfica, d'entreteniment o didàctica, deuria extremar el rigor amb què descriu les persones. Les paraules no són innocents, van carregades de la nostra manera de concebre el món i en aquesta mirada ens va el futur. ❦ 8
© Barcella - 1999
Estereotips i imprecisions
Seu de l'Espai Jove (IVAJ) al carrer Cid, d'Alcoi, on s'ha retulat de manera incorrecta: "Espai Jove de l'Alcoya".
De tots és sabuda la guerra lingüística que s'ha lliurat a les nostres terres valencianes amb eixe "estira i afluixa" dels partits polítics governants i aspirants al tron del poder. Però semblava que a força de motlurar la llengua i sacsejar-la prou s'havia aconseguit una normalització generalitzada a les aules i a la Administració, encara que mancava un enfortiment als mitjans de comunicació. Eixe enfortiment era el somni de tots els que respectem i estimem la nostra llengua. Potser pensàvem que el tancament d'alguns que es resistien a abdicar davant la normalització s'obriria a la llum de la raó i de la saviesa, però el miracle encara no ha succeït. I no em referesc només al nostre "benvolgut" Canal 9 que peca de traïció rendint tributs als índex d'audiència, sinó també a les publicacions de la Generalitat Valenciana i més concretament a les de l'Institut Valencià de la Joventut (IVAJ). Molts joves hauran rebut a les seues llars com jo, el Magacine del Carnet Jove, i molts joves s'hauran sorprès com jo (almenys això espere) de la quantitat de paraules escrites en valencià no normatiu. No se quina reacció haurà tingut a la resta de la gent, però a mi m'ha provocat mal d'ulls veure tanta barrabassada i, el que és pitjor m'ha provocat mal de cor com han sigut capaços de torturar i maltractar d'eixa manera una cosa que s'hauria de respectar, afalagar i estimar tant com es la nostra llengua. Donaria exemples dels errors, però la llista seria tant llarga… El que més m'angoixa de tot açò són les seqüeles que pot deixar en l'ortografia de molts joves que han de tenir ja un bon "bullit mental" per no saber amb certesa quin camí han d'agafar per poder expressar-se correctament. Ara la primera pregunta seria, ¿qui és el responsable d'açò? La resposta no estaria només en mirar el nom que apareix imprès a la direcció del "magazine", la deuríem trobar segurament més amunt, com sempre, al món de la política. La segona pregunta seria, ¿quin futur li espera a la nostra llengua? Espere, perquè diuen que l'esperança és l'última cosa que es perd, tindre la resposta: un futur d'acceptació, solidesa, unitat i explendor. Nosaltres, els que estimem el valencià, només podem aportar un granet d'arena, la nova Acadèmia Valenciana de la Llengua molt més. En ella confiem, espere que no ens deceba. ❦
Reglament de normalització lingüística de l'Ajuntament de Banyeres de Mariola Article primer La vila de Banyeres de Mariola té com a llengua pròpia el valencià. L’Ajuntament de Banyeres de Mariola té com a llengües oficials el valencià i el castellà. Article segon L’Ajuntament de Banyeres de Mariola estimularà la presa de consciència col·lectiva quant a la potenciació ètica del valencià en tots els nivells d’intervenció dels ciutadans. Article tercer L’Ajuntament de Banyeres de Mariola normalitzarà l’aplicació del valencià en l’àmbit de la seua administració local. L’aplicació del present reglament no podrà comportar cap tipus de discriminació als ciutadans per raó de la llengua oficial que utilitzen davant de l’Administració municipal. Article quart L’Ajuntament comptarà dins del seu organigrama amb un consell o comissió encarregada d’assessorament i seguiment del procés de normalització lingüística amb les funcions següents: a) Promoure l’ús social de la llengua i la seua presència pública, creant un ambient de rendibilització a l'entorn del tema per part dels ciutadans. b) Dissenyar, ajudar i fer possible la normalització lingüística. c) Vetlar pel compliment municipal en matèria lingüística. d) Qualsevol altre objectiu que marque l’Ajuntament en cada moment del procés de normalització.
Article cinquè Els àmbits d’actuació de la Regidoria de Política Lingüística són els següents: a) ENSENYAMENT. Estat de la qüestió al centres escolars: nivells de coneixement, normalització a nivell intern de l’escola, i de l’escola com a capacitadora d’alumnes (ús i coneixement). La normalització a l’Associació de Pares d’Alumnes i al claustre de cada centre en particular. b) ELS COMERÇOS, EMPRESES I CENTRES DE TREBALL. La Regidoria ha d’encetar una campanya institucional de “la llengua al carrer”, que tindrà com a objectiu la valencianització dels comerços amb diferents fases. Primer, analitzar l’estat de la qüestió i donar-se a conèixer (fitxer de comerços i estat de normalització), després caldrà posar en marxa els primers canvis (llistat de productes o preus, indicacions, rètols, etc.), i a partir dels resultats d’aquesta fase, caldrà anar endavant. Un bon pas que pot donar l’Ajuntament per encetar el procés de normalització als comerços i indústries és aprovar la moció sobre bonificació fiscal de la taxa sobre publicitat, en compliment de l’article 30 de la Llei d’Ús i també, amb caràcter general, l’article 33 de la mateixa Llei quan diu: “Els poders públics valencians fomentaran, en l’àmbit de la seua competència i d’acord amb el que disposa aquesta llei, l’ús del valencià a les activitats professionals, mercantils, laborals, sindicals, polítiques, recreatives, artístiques i associatives.” En aquest àmbit d’actuació cal fer una referència especial a l’activitat empresarial dels impressors, per la seua tasca especial de difusors del llenguatge escrit i caldrà tenir un especial tracte amb aquestes entitats, assessorant-les per la normalització lingüística mitjançant el servici de traducció i correcció de textos. També caldrà tenir una especial sensibilització per la normalització de l’ús del valencià a totes les associacions, entitats privades, etc., del poble, perquè facen ús de la nostra llengua en la documentació que expedeixen,
donada la seua importància sòcioeconòmica al si de la població. La Regidoria també haurà de desplegar la seua actuació en la conscienciació i l'assessorament per la retolació interna i externa en valencià i perquè dispose de material administratiu en valencià (reglaments, normatives, fulls d’encàrrecs i de tarifes, etc.) i que la comunicació interna es faça en valencià, en les consultes de professionals, metges, assessories laborals, advocats, notaria i empreses en general, amb especial incidència que facen ús del valencià en la publicitat (cartells, catàlegs, ràdio, etc.), així com la correspondència, comandes, facturació, etiquetatge i capçaleres d’impresos, etc., donant a conèixer les normes vigents sobre subvencions amb càrrec a la Generalitat. El mateix s’hauria d’aconseguir de les entitats financeres i d’estalvi, donada la seua especial importància en l’actual context sòcioeconòmic. Treballar, en definitiva, perquè fóra realitat el que diu l’article 17 de la Llei d’Ús: “Tots els ciutadans tenen dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, sindicals, polítiques, religioses, recreatives i artístiques.” c) L’ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL. En primer lloc, dins del procés de normalització lingüística caldrà tenir present la situació de l’ús del valencià a l'Ajuntament tant pel fet que cal predicar amb l’exemple, com perquè és el nivell oficial i administratiu més proper al ciutadà, i cal que aquest s’hi identifique. La situació real és que el nostre Ajuntament té, encara la retolació, la informació al públic i els impresos en castellà. Amb aquesta finalitat anem a proposar algunes actuacions que hauria d’executar l’Ajuntament. La relació no és definitiva ni tancada: –Retolació interna en valencià (indicadors de les diferents dependències, dels cartells, etc.) Només s’acompanyarà la versió en castellà en aquells casos en què la diferència fóra tal que impossibilite la comprensió dels no valencianoparlants. –Valencianització dels documents interns de l’Administració i diferents 9
documents dels procediments administratius, segells, etc. Només quan ho demane l’administrat s’acompanyarà del document en castellà. Excepcionalment, s’adoptaran solucions bilingües en un mateix full: a l’esquerra, el text en valencià i a la dreta en castellà. –Les convocatòries, les circulars, els oficis i els escrits de règim interior. –Reciclatge lingüístic dels funcionaris, garantint la presència oficial del valencià en les relacions entre l’Administració i els administrats. A tal efecte, s’arbitraran les pràctiques necessàries per a destinar una persona encarregada o responsable de posar en pràctica el Reglament. –Que els funcionaris siguen bilingües, perquè l’administrat puga exercir els seus drets lingüístics, exigint que en la provisió de places de funcionaris o empleats s’incloga el coneixement oral i escrit de l’idioma. –Normalització lingüística de totes les dependències municipals descentralitzades de l’Ajuntament, en la retolació i ús de la llengua del personal contractat, serveis culturals (biblioteca, arxiu, etc.), serveis esportius (poliesportiu, camp de futbol, etc.), policia municipal, empreses arrendatàries de serveis públics (recollida de fem, etc.), serveis assistencials, llar de jubilats, festes locals (publicitat, programa de festes, documents de la Comissió de Festes, etc.), etcètera. –La promoció i difusió de les activitats municipals mitjançant anuncis a diaris i revistes, falques radiofòniques, cartells, fullets, memòries, etc., es faran en valencià com a regla general. –Normalització de l’ús del valencià a altres instàncies de l’Administració com ara Correus, Telèfons, Jutjat de Pau, etc. –Retolació en valencià de les vies urbanes i interurbanes, de les partides del terme municipal, dels camins, dels paratges naturals, accidents geogràfics, pous, edificis històrics, retornant a la toponímia tradicional sempre que siga possible. d) RECUPERACIÓ DE LA TOPONÍMIA TRADICIONAL: RETOLACIÓ EN VALENCIÀ DELS CARRERS, DE LES PARTIDES, DELS CAMINS, DELS PARTGES, ETC. 10
La normalització lingüística comporta també tornar a les nostres arrels com a poble, perquè la llengua n'és l’element definidor. I per tornar a les nostres arrels com a poble, reconciliats amb el nostre passat, caldrà que les nostres partides i camins del terme municipal segueixen sent retolades en la llengua del nostre poble, així com els accidents geogràfics (barrancs, muntanyes, etc.), i paratges naturals (fonts, coves, etc.), pous, edificis històrics, etc. La tasca normalitzadora s’haurà d’estendre també a aquelles senyalitzacions d’indicadors de carreteres i de trànsit que nosaltres coneguem i que la Conselleria d’Obres Públiques oblida o no coneix del nostre terme, i en aquest casos ho farem en la nostra llengua i amb el nom pel qual nosaltres ho coneixem. Serà una menera de fer conèixer als altres el nostre passat i el nostre present com a poble. Legalment aquesta llavor per part de l’Ajuntament és totalment legítima perquè així ho autoritza la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i el Decret 145/86, de 24 de novembre, sobre senyalització de vies i serveis públics. e) ALTRES ÀMBITS D’ACTUACIÓ –Edició i repartiment de material en valencià. –Presència i exigència de l’ús de la llengua en totes les activitats públiques, festes, conferències, actes oficials, actes culturals, esports, etc. –Participació de la Regidoria en les mitjans de comunicació locals o comarcals mitjançant articles, etc., fent ús de l’idioma i reclamant-lo per part dels altres. –Promoure la creació a curt termini d’una emissora de ràdio en valencià, pel que caldrà seguir els tràmits legals oportuns. –Coordinant-se amb altres comissions, regidories o grups que treballen en l’àmbit de la promoció idiomàtica per tal d’intercanviar materials i experiències junt amb entitats de caràcter públic dependents de la Diputació, Generalitat Valenciana, Gabinet d’Ús i Ensenyament o altres institucions públiques de la nostra àrea lingüística.
Article sisé 1. L’Administració municipal, com a regla general, durà a terme la tramitació dels expedients en valencià. 2. Les còpies o certificacions expedides per l’Administració municipal s’hauran de lliurar en valencià, excepte en aquells casos en què els interessat6s les demanen expressament en versió castellana. Article seté Seran redactats en valencià: 1. Els oficis i escrits dirigits a autoritats, organismes i dependències de les entitats públiques radicades al País Valencià o altres territoris on el català és llengua oficial. 2. Els oficis i els escrits dirigits a particulars domiciliats en territoris on el català siga llengua oficial, excepció feta dels casos previstos en el punt 2 de l’article anterior. Article huité Les disposicions normatives de caràcter general de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola es publicaran en el DOGV, en les dues llengües oficials. Article nové L’aplicació de les tècniques informàtiques a les tasques administratives, s’hauran de fer d’acord amb les disposicions del present Reglament. Article desé L’Ajuntament de Banyeres de Mariola, per tal d’assegurar el funcionament d’aquest Reglament, posarà els mitjans necessaris i propiciarà les accions més convenients. La Regidoria de Normalització Lingüística vetlarà per l’acompliment dels objectius descrits en el present Reglament mitjançant una planificació a curt i mitjà termini. No obstant això, el Ple, amb el seu superior criteri, decidirà allò que estime més oportú. Aquest Reglament va ser aprovat per unanimitat de les tres forces polítiques (PSOE, PP i EU) en sessió ordinària del Ple municipal el dia 1 de març de 1994. ❦
Simposi Redacció
© Barcella - 1998
Remigio Beneyto va presentar una comunicació amb el tema de l'economia social en la qual reflexionava sobre la crisi de l'estat del benestar. Beneyto va proposar una mirada crítica per a dir que la visió econòmica imperant no té en compte que l'atur provoca greus problemes de desintegració familiar. El Inauguració del Simposi. Banyeres de Mariola, 13 de novembre 1998. to crític de la comuEl passat 13 de novembre de 1998 nicació de Remigio va ser diferent de la s'encetava el Simposi Banyeres de resta d'intervencions que van presentar Mariola davant del III Mil·lenni dins de un Banyeres un tant idí·lic pel que fa a la les activitats programades per a la seua situació econòmica. celebració del 750 Aniversari de la Alfredo Ferre, president d'Ateval, va Donació per Jaume I a Jofre de Loaysa conduir el debat que va començar amb el dels castells i viles de Banyeres i Serrella. problema de la falta de polígons industriLa Comissió organitzadora, formada als. Ferre va dir que, a més del problema per membres del Consell Municipal de de l'encariment del sòl, a l'empresariat li Cultura, ha programat nou mòduls per al costa trobar mà d'obra per a cobrir les Simposi, els quals aniran desenvoplantilles i es va encomanar a l'alcalde lupant-se fins l'octubre de 1999. Roberto Calatayud perquè l'Ajuntament L'estructura de cada mòdul és la prenguera mesures per a fer de Banyeres mateixa: una ponència, diferents comuuna destinació atractiva per als treballanicacions i un debat per a tancar cada dors que pugueren vindre d'altres llocs. jornada. Després del debat on es va parlar de temes com la formació, el medi ambient Mòdul d'Economia o la diversificació industrial, el moderaLa ponència va estar a cura del dor va tancar la jornada amb la proposta catedràtic d'economia Enrique de d'un decàleg amb les coses més imporMiguel que va argumentar que al País tants que al seu parer necessita la Valencià se l'identifica des de l'exterior indústria a Banyeres. com a lloc de taronges i turisme, imatge que al seu parer és equivocada ja que els Mòdul de Llengua valencians estem al segon lloc de Va estar invitat el sociòleg Vicente Sastre l'estadística pel que fa a nombre d'ocuque va presentar una ponència sobre la pacions industrials a l'Estat. De Miguel llengua des d'una perspectiva sociova presentar un seguit de gràfics per a lingüista. Com a moderador va actuar el explicar que les exportacions del País banyerí Vicent Berenguer Micó. Sastre, Valencià no havien crescut al ritme de la va ressaltar la importància de la diversiresta d'autonomies i expressava que tat de les llengües com un dret que es potser ens hem dormit sobre els llorers. basa en el poder de prendre decisions de La recepta que va proposar el ponent per les persones. Segons Sastre, és un valor al continu creixement del sector tèxtil va que no s'ha de perdre en aquesta societat, ser més sòl industrial, millors comunicadiversa en molts sentits, culturals, cions i més formació professional. lingüístics, maneres de viure, etc. Pel que Tot seguit Josep Jordi Belda va fa als diferents usos de la llengua va dir llegir la seua comunicació. Entre que al capdavall el que cal potenciar és d'altres coses, va lloar les actuacions l'ús no instrumental de la llengua, ja que empresarials de Laureà Ballester aquesta és objecte de comunicació i la (segle XVIII) i de Gregori Molina com seua intenció és merament comunicativa. a adelantats al seu temps. El futur, va comentar Sastre, camina cap
Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni al plurilingüisme amb una llengua d'intercanvi que en el III mil·lenni serà l'anglés, i sota el domini de les llengües dominants, romandran les llengües culturals menors. Al mateix temps, criticà els mitjans de comunicació perquè esborraran les diferencies que caracteritzen cada llengua. Va exposar una situació lingüística per als pròxims anys pessimista, perquè hi haurà una amenaça latent contra la diversitat. Després s'hi van presentar quatre comunicacions; La primera fou de Maria del Mar Pérez que va tractar sobre la situació sociolingüística de Banyeres. Va indicar que l'última generació és la que més usa el valencià i que caldria un ús més extensiu. Francesc Sarrió exposà la seua comunicació, basada en enquestes fetes als alumnes del l'Institut de Secundaria de Banyeres sobre els coneixements del valencià i el seu ús front al castellà. Exposà, d'entres altres coses, que més del 50% dels enquestats escriuen habitualment en valencià i un 70% el parla de manera habitual. També es detecta que estan desapareixent els prejudicis envers la llengua. Toni Sanjuan presentà la tercera ponència sobre les actituds lingüístiques. Va exhortar les institucions perquè no renuncien a les tradicions històriques ni als nostres orígens ja que qui perd l'origen per la identitat. Sanjuan va fer una crida a les autoritats perquè assumisquen i respecten l'ús del valencià en tots el àmbits. Pel que fa al bilingüisme, va assenyalar el gran desequilibri que hi ha entre el valencians (que tots som bilingües) i els castellans que no aprenen el valencià. Finalment ens va advertir del perill que suposen les llengües dominants respecte a les minoritàries i dominades. L'última ponència, de Paloma Martínez Ferre, va tractar de la toponímia de Banyeres i rodalia, la qual va assenyalar que "una manera de recuperar la llengua és saber l'origen de les paraules". Va exposar amb alguns exemples una mostra d'un extens treball d'investigació sobre l'origen dels topònims del nostre terme: muntanyes, serres, fonts, etc. Per acabar, Sastre va qualificar de molt interessants les aportacions de les comunicacions, i va convidar als assistents a la reflexió sobre el lloc que ha d'ocupar la nostra llengua en la societat. ❦ 11
Vicent Berenguer Nacionalisme. Ernest Gellner, traducció de Gustau Muñoz, Catarroja, Editorial Afers, 1998, 112 pàg., 1.500 ptes. L’interés pel nacionalisme ha generat en la nostra època una gran controvèrsia que s’ha reflectit també en una gran quantitat de publicacions. Però les obres que aborden i analitzen rigorosament aquestes actituds des de perspectives històriques, sociològiques o antropològiques no abunden. Tot i l’interés creixent per autors com Isaiah Berlin o el mateix Gellner, treballs com aquest arriben difícilment a una gran divulgació fora dels especialistes. Per això cridem l’atenció sobre aquesta obra, perquè, en ella, sense tractar el valencianisme o l’espanyolisme com a temes concrets, hi ha una gran capacitat d’al·lusió i de síntesi, amb vehemència però sense dogmatisme, al costat d’una claredat expositiva molt eficaç que, al llarg d’ella, sens dubte implicaran qualsevol lector curiós en un diàleg ben fèrtil, no sols amb les seues realitats domèstiques sinó amb les impensables qüestions essencials que revelen les seues pàgines. Aquesta obra conté les idees de Gellner més madures i provocatives sobre el nacionalisme. Per la descripció i l’anàlisi d’aquestes idees, el lector coneixerà un seguici –impagable– de raonaments contínuament nous, que en tot moment actuen despertant el nostre interés intel·lectual. Les tesis central de Gellner al respecte del nacionalisme que trobem en aquesta obra són la negació del seu caràcter universal, que tampoc no és un fenomen accidental, i el plantejament de la seua consideració com la consciència necessària o el correlat de determinades condicions socials que són les nostres i estan molt esteses, són profundes i generalitzades, les quals es produeixen amb el pas a la modernitat industrial. Igualment són atractives les consideracions que fa respecte a la homogeneïtat de la cultura com a requisit social i la utilització d’una determinada cultura superior per a la construcció de la ciutadania política. També aborda la hipòtesi del triomf del cosmopolitisme, tal com fou apuntat per les ideologies liberal i socialista, que es va veure impossibilitada pel caràcter molt desigual de la difusió de la industrialització, tant des del punt de vista territorial com cronològic. Igualment cal ressaltar l’atenció que dedica a les relacions entre nacionalisme i religió, i un altre capítol a la relació entre nacionalisme i islam, ja que d’aquest últim l’ha estudiat amb profunditat, des dels berbers del Marroc a tot el Mediterrani àrab. Encara més, Gellner planteja un interessant inventari de conseqüències polítiques dels conflictes nacionals que resulta tan sorprenent com l’enumeració amb què acaba que consisteix en unes recomanacions complementàries per al tracte dels problemes nacionals: evitar les destruccions, preferència per l’estabilitat, no prendre la terra com un fetitxe, pluralisme cultural, etc. Esta obra es publicà l’any passat en anglés, pòstumament, ja que Gellner morí dos anys abans. Nascut a Praga en 1925 de pares jueus i establit a Anglaterra des dels 13 anys, fou un intel·lectual inquiet i iconoclasta, coneixia perfectament els diversos països europeus. Posseïa una sòlida formació en ciències socials, i va dedicar-se sobretot a l’antropolgia social. Entre la seua important bibliografia, hi ha una sèrie de treballs dedicats al nacionalisme que, com aquest, estan trobant cada dia un reconeixement més alt, tant per la independència de les seues reflexions com per l’inconfusible estil carregat d’ironia i encant. Una obra inexcusable en qualsevol biblioteca. ❦ 12
Romà Francés Almirra. Aportacions a la seua història (II). Història del Camp de Mirra i la seua Festa Major. Ramón Belda, Romà Francés i Josep Miquel Francés, el Camp de Mirra, Patronat del Tractat d'Almirra, 1998, 148 pàg. Amb motiu de commemorar-se els 25 anys de la incorporació dels moros i cristians a la Festa Major del Camp de Mirra, el Patronat del Tractat d'Almirra amb la col·laboració de l'Ajuntament de la localitat, ha tret a la llum el passat mes d'agost una magnífica publicació que descriu cronològicament l'antic patronatge i advocació popular de Sant Bertomeu i els Sants de la Pedra sobre el Camp de Mirra, així com la evolució de les seues festes patronals. El volum és el número 2 de la col·lecció iniciada fa uns anys amb el títol de "Almirra, aportacions a la seua història". Els autors de la publicació són el jove estudiant de dret Ramón Belda, de Biar, el cronista del Camp de Mirra mossén Josep Miquel Francés i Romà Francés, del Camp. El treball ens ofereix una àmpla, detallada i amena descripció cronològica de les Festes Majors del Camp de Mirra, unes celebracions que es remunten als segles medievals, quan els veïns de Biar i les alqueries de la Vall, celebraven la festa a l'ermita construïda sobre l'antic castell musulmà d'Almirra. ❦
La Creu, 34 • Tel. 96 556 73 57 BANYERES DE MARIOLA Juan Beneyto Bernàcer, 25 • Tel. 96 235 09 77 BOCAIRENT
Biel Sansano
Joc, ball o danses del Rei Pàixaro –amb un caràcter mig festiu, mig espectacular i parateatral– podem esmentar altres “autoritats” efímeres com són: la Fiesta del Obispillo, el Obispillo de Inocentes, el Sermó del Bisbetó, el Rey de la Faba, el Rey de los Pastores, etc. De fet, el professor Ramon Miró s’hi ha aproximat en tant que personatges espectaculars de l’Edat Mitjana, i a aquells que provenen de la tradició folklòrica els denomina “joves autoritats efímeres”. Entre aquestes autoritats de regnat breu, apunta el Rei Pàssero, Pàixaro, o Moixó (els tres remeten d’una o altra manera a “au, ocell”) o el Rei de Nadal. A més, hi aporta notícies referents a Igualada, Cervera o Tàrrega.
© Barcella - 1999
Cada any, en arribar la festivitat de sant Antoni Abat, el 17 de gener, a Biar reapareix el Rei Pàixaro. La festa té dues parts: la vespra del dia de la celebració del sant (sempre en cap de setmana), i el dia de la festa. En la primera, a les nou i mitja de la nit es realitza la cavalcada dita del Rei Pàixaro, en la qual un personatge coronat, barbat i muntat a cavall, recorre els carrers del poble llançant vítols a sant Antoni i convidant els veïns a prendre part en la festa. L’acompanyen dos palafreners, i dos dansadors que van al seu davant. Els precedeixen una vintena d’atxes enceses que n’il·luminen el recorregut al so de la dolçaina i del tabalet. En els carrers més amples els veïns encenen fogueres i ofereixen vi i bunyols als convidats, als membres de la comissió organitzadora i als de la comitiva. La nit acaba amb una cordà. La segona jornada, a més dels actes religiosos propis del dia, s’inicia amb una nova cavalcada en la qual el rei i els seus acompanyants, ara ja sense les torxes, van recollint tot un seguit de donatius dels veïns (en general, d’elaboració casolana): coques, bunyols, tonyes o dolços; llonganisses i botifarres donades pels carnissers, i també botelles de vi, licors, etc. que seran venuts posteriorment en pública subhasta amb la finalitat d’obtenir recursos per pagar la festa. Les diferents colles que han aconseguit alguns d’aquests productes, amb d’altres elaborats a casa, organitzen berenars amb els quals conclou la festa. Cal entendre el Rei Pàixaro com un personatge espectacular –en tant que espectacle festiu– al qual hem de situar en el context de les antigues festes profanes que s’esdevenien durant de la segona quinzena de desembre i primers dies de l’any nou. Aquestes eren unes festes que –com han recordat Julio Caro Baroja i Josep Romeu i Figueras–, cal relacionar en últim terme amb les saturnals romanes del 13-17 de desembre, dates que coincidien amb la fi dels treballs agrícoles, festes que es caracteritzaven per una inversió de la relació jeràrquica amo-criat i per l’abolició temporal de qualsevol diferència entre homes lliures i esclaus. Lentament l’església anà cristianitzant aquestes celebracions paganes i limitant-les al màxim. Durant molt de temps, algunes d’aquestes celebracions van ser tolerades entre dia de Nadal i el de l’Epifania, i algunes encara perviuen en molts pobles valencians. En el context de les festes desembrines i els personatges singulars que durant aquestes es donen
Cavalcada del Rei Pàixaro. 16 de gener 1999.
Malgrat que, com han estudiat Antoni Ariño o Àlvar Monferrer, avui dia sembla que la festa del Rei Pàixaro va lligada a la de sant Antoni del Porquet, no sempre ha sigut així. Si més no, això es pot deduir de les notícies que coneixem, tant la de València de 1403, com una altra de Novelda de l587, de Monòver de 1636; d’Agost de 1691, les de l’Arxiu Parroquial de Biar, datades entre el 1570 i el 1605. A tot estirar, jo diria que el Pàixaro profà ha sobreviscut gràcies a lligar-se a la festa cristiana. D’altra banda, no sé estar-me de remarcar el fet que tant la notícia de Monòver com les de l’Arxiu Parroquial de Biar apunten uns beneficis econòmics recaptats per la mateixa figura del rei efímer i destinats a l’ornament de l’església, fet que deu tenir alguna relació amb el pagament dels delmes, les collites, etc. –i no sé si amb els moriscos–. I encara,
cal no perdre de vista que la designació "joc del Rei Pàixaro", alterna amb la de "ball o danses" que és la designació més general, fet que em porta a pensar que les danses del Rei Moro d’Agost, no deixen de ser una altra pervivència del Rei Pàixaro. En el cas Biar, pel que coneixem fins ara, ens trobaríem davant d'un personatge espectacular, representat per un membre de la comunitat, erigit en jove autoritat efímera (d’un a tretze dies màxim), amb unes dosis elevades de representació social que, possiblement, escarniria o no elements diversos de la comunitat morisca o de la mateixa comunitat cristiana, que per aquestes mateixes dates havien de pagar els seus impostos. Emparats per aquest clima de relaxament de l’autoritat, el veïnat aprofitava per a transgredir la moral rigorosa i l'ordre social establert, amb els avalots consegüents. Tinc la impressió que a Biar aquesta tradició festiva va decaure cap al segle XVII o XVIII fins a perdre’s, i que a final del segle XIX o començament del XX va ser recuperada. Es tracta d’un punt important (el com i el per què de la pèrdua i de la recuperació) que cal estudiar i aclarir amb deteniment. Això al marge, el que avui dia es fa a Biar no deixa de ser un pàl·lid record d’aquella altra festa, ara lligada a la festivitat de sant Antoni, que només conserva el nom d'aquell rei, que posa poca cura en l’habillament del monarca o en la mateixa dansa que es fa en honor d’aquest. Per acabar diré que és de doldre que la mateixa colla de veïns que, si fa no fa, ara fa 25 anys que donaren un nou impuls a la festa, no pose més atenció en la recuperació del personatge espectacular del Rei Pàixaro, bé encarregant una proposta d’estudi i de recuperació de la figura del Rei a especialistes en espectacles medievals com el professor Francesc Massip, bé recuperant la dansa dels dos personatges que precedeixen al Rei. No cal que siga la dansa original, si és que algú no en té memòria, sinó un simple ball, i no la pamtomima que avui dia fan. Es tractaria de xicotets detalls que farien més atractiva la festa. L’Ajuntament i la Diputació d’Alacant s’hi deurien implicar. La Comissió, que tants esforços ha fet, i el poble de Biar ho mereixen. La vila recuperaria, en allò possible, una de les nostres festes més singulars i antigues, i el Rei Pàxaro una certa dignitat. ❦ Biel Sansano és professor a l'Universitat d'Alacant.
13
© Barcella - 1998
El Sopar del Nou d'Octubre
Algunes disposicions oficials contra el valencià després de la Batalla d'Almansa
Redacció
Francesc Garcia
Intervenció de Francisco Loras.
La vespra del Nou d'Octubre de l'any passat –per tercera vegada consecutiva– el Col·lectiu Serrella va organitzar el sopar-tertúlia, en aquesta ocasió amb la Mancomunitat de la Mariola com a tema de debat. Antoni Sanjuàn va explicar que fruit de la preocupació del Col·lectiu Serrella per recuperar el projecte de la Mancomunitat (pel que sembla en via morta), s'havien convocat tots els alcades implicats a aquest sopar. Per això la xerrada que ens introduiria a la tertúlia anava a càrrec de Francisco Loras, director de l'Institut d'Economia Pública, economista i redactor de diversos estudis comarcals (la Vall d'Albaida, la Foia de Castalla, etc.). Loras va fer una exposició molt ponderada en la qual es qüestionava l'existència de mancomunitats que només serviren per a augmentar la burocràcia, i va dir que seria convenient començar mancomunant temes senzills i quan es vegera la seua efectivitat és quan es podria passar a temes majors. També va explicar que hi ha una gran quantitat d'ajudes (sobretot de la Unió Europea) que si no es demanen de manera mancomunada no es poden aconseguir. Loras va contar algunes experències d'altres mancomunitats i va advertir del perill de les desercions quan arriba el moment de les despeses. Per això era partidari que els alcaldes consensuaren la solució dels servicis "a la carta", de manera que cada ajuntament decidira en quins temes vol entrar i en quins no. Tot seguit es va iniciar la tertúlia. Els alcaldes que van parlar van mostrar una predisposició general a dur davant el projecte, encara que cadascun amb els seus matisos motivats, sobretot, per la proporcionalitat a l'hora de pagar despeses. En general les postures de cada alcalde van ser les mateixes que han defensat al llarg dels darrers mesos (vegeu les entrevistes al núm. 5 de Barcella). Al llarg de la nit es van lliurar els habituals Reconeixements a l'Ús del Valencià a l'Escoleta Municipal, al Grup Scout Edelweiss i a la Llibreria Al Vent. ❦ 14
La conseqüència directa del triomf de Felip V i la desfeta austracista fou la unificació lingüística de la corona, premissa de la unitat de l'estat espanyol i que anava contra els idiomes anomenats regionals: basc, gallec i català. Si el 1713 es crea la Real Acadèmia Espanyola i el 1716 s'inicia la primera edició del diccionari de la llengua castellana, acabada el 1739, el català serà objecte d'una persecució al llarg del s. XVIII que afectaria tots els àmbits de la vida política, l'economia, l'ensenyament, el comerç, la vida municipal i la religiosa. Així doncs, Xàtiva passaria a dir-se San Felipe i la Reial Cèdula d'Aranjuez de 1768 disposava la introducció del castellà en la vida pública i en les escoles. I el 1772 s'imposava el castellà en la comptabilitat. Però llevat dels funcionaris forans i de la minoria il·lustrada (que tan li feia el tema de la llengua) el poble era analfabet i no entenia ni parlava una altra llengua que el català. En el aspecte polític, els diputats de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca, presentaren a les Corts de Madrid, el 1760, un memorial reclamant els drets d'autogovern que s'havien perdut. Mentre, el conjunt de la població s'anava habituant a conviure segons pautes diglòssiques, per les quals els documents institucionals i d'un gran abast públic, com també les manifestacions de l'alta cultura, es transmetien en castellà, i els documents d'abast més local, com contractes, testaments, ordenacions municipals, etc. es feien en la llengua autòctona, encara que amb un augment progressiu de l'ús del castellà. Al País Valencià moltes parròquies mantingueren els registres en català fins a mitjan segle XVIII, i alguns com el llibre de la fàbrica i armari de la catedral de València s'escriu en català fins al 1847. Però en el tema de la llengua foren els jesuïtes els majors partidaris de la castellanització, mentre que els franciscans mantingueren una notable lleialtat lingüística. A més dels registres i de la predicació, hi ha tota una literatura pietosa que tardarà també a castellanitzar-se, com els llibres d'ordes i de confraries, els sermonaris i els manuals de missió, els catecismes, els llibres de ritual litúrgic o consuetes, els sacramentaris de confessió, els de matrimoni, els arts de ben morir, les vides de sants, els devocionaris, els tractats ascetico-místics, els exercicis del cristià, etc. En el segle XIX la política napoleònica fou també centralitzadora i a favor del castellà o el francés segons els casos, i la minoria afrancesada estava a favor del castellà. Així, la constitució de 1812 revela un concepte jacobí de l'estat i augmenten les disposicions legals en contra del català i amb més efectivitat si cal, com en 1857 la Ley de Instrucción Pública dictada pel ministre Moyano que deia: "la gramática y la ortografía de la academia española sería texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública". I el 1867 el govern d'Isabel II repetint reials ordres de 1799 i 1807 prohibeix que la censura admeta obres escrites "esclusivamente en dialectos de las provincias de España", i obliga que aparega almenys un personatge parlant castellà. El català també es prohibeix legalment en el registre civil a partir de 1870, en el reglament del notariat en 1874, en la llei d'enjudiciament civil en 1881 i, fins i tot, en les converses telefòniques en 1896. Tanmateix és al País Valencià on s'observa que el canvi de llengua era símbol de desclassament per als grans comerciants i propietaris enriquits amb l'exportació agrícola. Sanchis Guarner ens ho diu: "en l'època del moderantisme cristino-isabelí, és quan la burgesia valenciana, ja ha adquirit consciència de classe, i comença a parlar el castellà, per tal de diferenciar-se de la menestralia que parlava valencià i imitar l'aristocràcia castellana i centralista. Escalante en el seu teatre reflectirà molt bé aquesta actitud. Però a Catalunya passaria més bé el contrari, on els interessos industrials catalans s'allunyaren de la noblesa absentista, lligada a la terra i a l'oligarquia centralista i castellana. Cosa que generarà actituds polítiques i lingüístiques totalment diferents al llarg del segle XX fins avui. ❦
Guillermina Barceló
Francisco José Molina
© Barcella - 1999
Guanyador de la XIII edició del Premi Ciutat d'Alcoi de Composició
"És un error creure que la creació ha de fer-se només en la música festera" El passat novembre, rebiem una grata notícia; el banyerí Francisco José Molina Rubio guanyava la XIII Edició del Premi Ciutat d’Alcoi de Composició, amb la seua obra Icsàpar. La lògica alegria per aquest premi es veu augmentada, si cap, per alguns aspectes que caldria remarcar. En primer lloc, el Premi de Composició Ciutat d’Alcoi de música Contemporània és, hui per hui, un dels més prestigiosos de l’Estat espanyol, encara més si tenim present la categoria del jurat d’aquesta edició, presidit per Tomás Marco (director de l’Inaem) i format, entre d’altres, per Luis de Pablo. Per un altra banda, l’obra de Franciso José Molina va estar guardonada entre 32 peces presentades, totes amb un excel·lent nivell mitjà en opinió del jurat. Finalment, perquè aquest
premi significa que els nostres paisans són reconeguts en el món de les arts, i que l’esforç de moltes persones arriscades, que decideixen viure i treballar de i per a la cultura, va arribant a bon port. Hem de dir que el jurat va opinar que Icsàpar és un obra de difícil muntatge i que el públic la pot escoltar amb facilitat. També va destacar que Molina és un músic que domina molt bé l'escriptura musical. Francisco José Molina Rubio va nàixer a Banyeres de Mariola l’any 1968. Actualment és professor d’Harmonia i Anàlisi Musical al Conservatori Professional d’Elda. És membre actiu de la Societat Musical de Banyeres, codirector de la Coral Mariola i membre de l’Escola de Composició i Creació d’Alcoi, dirigida per Javier Darias.
—En primer lloc, enhorabona en nom de la revista Barcella pel Premi. ¿Quan decideixes dedicar-te professionalment a la música? Des que vaig començar els estudis musicals en la Societat Musical de Banyeres ho tenia prou clar, m’agradava, però sempre vaig anar deixant que el temps i la maduresa definira la meua vocació. Vaig fer els estudis de composició en la seua part lliure a Alcoi, i la part oficial paral·lelament al Conservatori d’Alacant per aconsseguir la titulació. —¿Quin és el procés que segueixes per a compondre, quan comences a fer composicions musicals? Dir un moment concret és difícil, comences a fer treballs, analitzar molt, treballar el que és la tècnica tradicional, el contrapunt. A partir de ahí comences a fer treballs que no saps en principi si acabaran sent un obra o no, si resultarà. Porte cinc anys més o menys pel que fa a la part forta d’estudis de composició, encara que abans ja estava fent alguna cosa, però ja quan els meus estudis estaven un poc consolidats. —¿Com definiries el Premi Ciutat d’Alcoi de Composició? El premi a banda del reconeiximent i la quantia en diners, és important perquè l’obra premiada s’estrenarà en el proper Certamen de Música Contemporània d’Alacant, i a més a més s’editarà en compacte amb altres obres premiades en passades edicions. La difusió que té el premi i el prestigi del jurat és fonamental. —¿Què se sent quan et diuen que has guanyat el premi? Supose que en principi no t’ho acabaries de creure… Sí, efectivament no t’ho acabes de creure, perquè és un premi en el qual sempre havien guardonat a músics de fora que no coneixes o que et sona algun nom, només un any va guanyar un amic d’Alcoi, Javier Santacreu, alumne també del Conservatori d’Alcoi. Que sigues tu el guardonat, doncs, et sorprén. En principi jo tenia una certa confiança que l’obra no quedaria malament. Treballada molt de temps, podia quedar bé, però d’ací a tindre la confiança que vas a guanyar, la veritat és que no ho esperava. —¿Com definiries musicalment Icsàpar? Icsàpar és un obra per a conjunt 15
instrumental, és un septet per a clarinet, oboé, fagot, violí, violoncel, piano i percussió, és un obra de cambra. Està dins del gènere nomenat de música contemporània, té un tractament contrapuntístic, és a dir, independència de línies, jocs harmònics i aprofita els recursos tímbrics dels instruments, tot aixó en línies generals. —¿Creus que és un obra que pot arribar facilment al públic no especialitat però que escolta música habitualment? Sí, encara que aquesta música no és fàcil d’entrada, perquè la gent que escolta música clàssica, escolta música molt clàssica, i aquest tipus de música contemporània, si no s’està entrenat, sempre va a entrar-li amb més dificultat. Però si una persona s’habitua, sí que li pot arribar, encara que tenen el concepte d’escoltar una melodia acompanyada, però en aquesta peça sí que hi ha temes recurrents, encara que hi ha paràmetres no habituals com el joc tímbric, harmonies fora dels esquemes tradicionals que no apareixen en la música clàssica tradicional. —¿Què ens pots dir del títol que has triat per a l’obra? Hi ha coses que són molt personals, i que no es poden explicar. Sí que puc dir que sempre busques una combinació de paraules amb significació concreta que no tenen res a veure musicalment i jugar amb sílabes que tinguen sonoritat. El que sí m’agradaria dir és que aquesta obra està deidicada a la memòria de mon pare Francisco Molina Ferre. —Alguna vegada s’han fet afirmacions prou gratuïtes com que a Banyeres no hi ha compositors… M’agradaria que ens contares el teu punt de vista. ¿Com veus el
panorama musical actualment del poble, tant a nivell d’ensenyament com a nivell compositiu i d’interpretació? L’ensenyament el veig molt bé, perquè el Conservatori està fent una tasca molt important, amb un professorat molt preparat i amb moltes ganes de fer les coses bé. Ja va donant un fruit. L’ensenyament en la Societat Musical de Banyeres, des de fa uns anys, gràcies tant als equips directius com al director ha fet que el nivell musical haja augmentant; el repertori és més interessant, fugint del que tradicionalment era només interpretar música festera. En l’aspecte compositiu, a la Comunitat Valenciana i també en el nostre poble sempre s’ha unit la tasca compositiva amb la música festera, i això no està malament perquè la Festa forma part de la nostra societat, però és un error creure que la creació ha de ser només aixó. A partir d’ací, està el tema de la formació musical que sempre és molt important, bàsic. Qualsevol no pot ser director o creure que pot compondre. La formació i l’estudi són fonamentals. —Després de tantes felicitacions ve la calma i la normalitat. Supose que el premi t'haurà encoratjat a seguir en la creació… Continuaré amb la composició, ja que el premi, amb tota la difusió que té m’obliga en certa manera a continuar. Els premis són importants perquè et coneguen, encara que l’estudi i la titulació són un aval importantíssim. Vull mencionar el reconeiximent del premi que m'han fet les institucions de Banyeres de Mariola i el poble en general, cosa de la qual estic molt agraït. Pense que el premi no és tan sols meu sinó de la Societat Musical de Banyeres. ❦
"El Premi és important perquè l’obra premiada s’estrenarà en el proper Certamen de Música Contemporània d’Alacant i, a més, s’editarà en un disc compacte"
16
Abans que ens falte l'aigua Grup d'Amics de la Natura. Cocentaina.
REDACCIÓ. Arran de la recent construcció impune de pous d'aigua il·legals al terme de Banyeres de Mariola per una empresa del poble malagueny de Lagos, presentem un estracte del treball de l'associació ecologista Grup d'Amics de la Natura de Cocentaina. També a Muro i Cocentaina van permetre el seu dia la construcció indiscriminada de pous. Ara se'ls han assecat les fonts. L'evident interconnexió que té el nostre hàbitat amb l'altra vessant de la Mariola fa que puguem patir prompte la falta d'aigua que ja tenen els pobles veïns.
© Barcella - 1999
aqüífers. Alguns efectes ja comencem a patir (la davallada del nivell de la capa freàtica, l'assecament de pous i de regs –Benataire, Cocentaina–, pèrdua d'aigua als barrancs, cabal ecològic, etc.). En aquest sector creiem que és molt necesària la vigilància exhaustiva de l'aigua que s'usa, a fi d'evitar en tot moment la pèrdua o contaminació del cabal d'aigua dels aqüífers, que garanteixen el subministrament a la població i a la natura. A l'hora de gestionar l'aigua cal tindre sempre ben present que es tracta d'un recurs natural, limitat i escàs, i a més imprescindible per a la vida. L'extracció, distribució i ús actuals de Parlar de l'aigua a la comarca del l'aigua dels nostres aqüífers, per part Comtat, de l'ús i la gestió, pot semblar d'algunes empreses que es dediquen a del tot arriscat, sobretot, si tenim en explotar aquest vital recurs i patrimoni compte les dimensions del present (per exemple, Aguas de la Plana SA), treball. Malgrat tot, confiem que aquest caldria fer-nos reflexionar moltíssim. desig de voluntat, que més aïna a algú Cal tindre ben present que moltes pot semblar tot un atreviment, no haja empreses tenen pous propis, d'on alterat els objectius i extrauen grans quantiles finalitats del present tats d'aigua subterrània treball, que no són i que a hores d'ara altres que contribuir a escapen de qualsevol la millora i el benestar tipus de control. Cal de la gent que viu, fer un seguiment estima i treballa en d'aquesta aigua, entre aquestes terres. altres paràmetres químics, sòlids en suspensió, metalls Contaminació de l'aigua pesants, àcids, olis, etc. La incidència nociva L'ús d'aigua per a que aquesta aigua molt activitats industrials, contaminada i lixiviaagràries i urbanes és, de da pot tindre sobre la molt, la causa principal qualitat de l'aigua de la de la seua contamiAigues residuals abans de que siguen nació. La contaminació tractades a la depuradora de la Marjal. comarca i la salut pública, fa necessari industrial és deguda a que es facen estudis hidrogeològics i es l'abocament de residus sòlids i líquids prenguen mesures preventives, i també procedents del procés de fabricació. A la exigir que siguen complides les normes comarca hi ha, sobretot, dos tipus d'indúsjurídiques vigents que en regulen l'ús. tries molt vinculades amb el consum i 2. Indústria paperera. Aquesta posterior contaminació de l'aigua. indústria ha estat i està ubicada tradicio1. Indústria d'acabament tèxtil. Es nalment al llit del riu Serpis. A la concentra bàsicament a Cocentaina i comarca la tenim distribuïda en tres Muro, on vivim el 67,5% dels habitants pobles (Cocentaina, l'Alqueria i l'Orxa). de la comarca. La demanda d'aigua per Un dels exemples més escandalosos de al sector és de cada dia més creixent. De contaminació del riu Serpis és el que tots és sabut l'èmfasi que algunes empreprovoca l'abocament continu del molí ses posen a buscar l'aigua dels nostres
paperer de l'Orxa. El fang espès en suspensió, en assecar-se, deixa un tram important del Serpis sense vida, totalment encartonat. L'activitat industrial, com qualsevol altra activitat humana, no ha de posar necessàriament en perill la salut de la gent o el medi ambient. Aquesta relació que s'ha establit indústria – esgotament de recursos – contaminació, creiem que és irracional i que a la llarga no beneficia ningú. Per això cal incentivar la comunicació i el diàleg entre tots els sectors implicats (Administració pública, empreses, ecologistes, etc.), a fi que tot el món conega els problemes i les inquietuds dels altres, i junts busquem solucions adients. 3. Ús agrari. L'agricultura és, sens dubte, l'activitat que necessita una proporció major dels recursos hídrics. L'aigua per al reg queda condicionada per l'ús i els abocaments d'origen industrial i urbà, que a més poden reduir la quantitat i qualitat de l'aigua. L'activitat agrària, de vegades, també comporta una font de contaminació tant per a l'aigua superficial com per a la subterrània, especialment en relació a una aportació excessiva de nutrients (fosfats, nitrats, i matèria orgànica). L'ús indiscriminat de fertilitzants i plaguicides també afecta seriosament la qualitat de l'aigua. 4. Ús domèstic. En les cases l'ús de productes tòxics i substàncies químiques perilloses és cada dia més gran (per exemple: lleixiu –clor–, amoníac, detergents, insecticides, abrillantadors de metalls, etc.). Tant en quantitat com en qualitat tots aquests productes, bé perquè són líquids o perquè s'usen dissolts en aigua, solen acabar abocats al desguàs o a l'inodor, cosa que contamina l'aigua residual urbana. Per això creiem que és necessari per a millorar aquest tipus d'aigua fer un programa de prevenció hídrica d'origen urbà que evite el consum i l'abocament de productes tòxics per les canonades, afavorint l'ús i la compra responsable de productes inofensius per al medi hídric. Una col·laboració més gran dels ajuntaments amb les entitats cíviques de la nostra comarca (associacions ecologistes, de veïns, de consumidors, mestresses de casa, etc.), fent campanyes de sensibilització cívica poden contribuir substancialment a l'estalvi i la millora de l'aigua residual urbana. ❦ 17
Apartat 140 - 03450 BANYERES DE MARIOLA (L'Alcoià)
Comunicat de l'IES Enric Valor de Castalla
comunicació la seua solidaritat envers aquest penós conflicte. ❦
Al mateix temps que a Castelló de la Plana, avui 4 de novembre de 1998, el senyor Valor era nomenat membre Honoris Causa per la Universitat Jaume I, unànimement, a Castalla, es feia un Ple extraordinari a l'Ajuntament de la localitat per tal d'informar a l'oposició política i al poble en general, de la decisió del president del Consell Escolar Municipal –Juan Rico, alcalde de Castalla– sobre el canvi de nom de l'institut Enric Valor. De les qüestions que l'alcalde ha tingut a bé contestar, s'extrauen les següents conclusions: 1r. L'alcalde ha reconegut públicament que el Consell Escolar Municipal que propulsà el canvi de nom de l'institut podia no estar constituït legalment, ni comptar amb el nombre de membres mínim per decidir aquest canvi de nom. 2n. L'alcalde es nega en banda al pronunciament públic del Ple de la Corporació respecte aquesta qüestió. 3r. Proposa consensuar amb la comunitat educativa quin nom és més adequat per a l'institut, quan a hores d'ara s'ha interposat un recurs contenciós administratiu perquè resolga el conflicte. Conseqüentment, fem saber a l'opinió pública que: 1r. La comunitat educativa de l'Institut d'Ensenyament Secundari Enric Valor de Castalla, sempre ha estat oberta al diàleg i respectuosa amb les formes democràtiques que sempre practica. 2n. No és el Ple de l'Ajuntament l'òrgan competent per a tractar aquesta qüestió. Legalment, els òrgans competents per a tractar la denominació específica de l'institut són: el Consell Escolar de Centre i el Consell Escolar Municipal, sempre que aquest últim estiga constituït legalment. 3r. Com aquestes vies estan esgotades i s'ha obligat a acudir a la via judicial, considerem que no és el moment de plantejar la qüestió del nom, perquè la Sala del Contenciós Administratiu dictarà resolució sobre el nom de l'institut. 4t. L'única proposta que s'acceptaria seria la restitució del seu nom legal i democràtic, és a dir, IES Enric Valor de Castalla. Per últim, l'IES Enric Valor de Castalla vol agrair a totes les persones, institucions, organitzacions i mitjans de
Transcripció d'Enric Aragonés i Francés, professor d'Educació Física i Esports a l'IES Enric Valor de Castalla.
18
Comiat de Passatge a la nit El 18 de setembre de 1998 assistírem en directe al programa de ràdio Passatge a la nit, un programa conduït per Amàlia Garrigós, una bona professional de les ones i que presenta el programa estrela al matí de Ràdio 9. L'ambient que pel comiat d'aquest programa es va crear va ser molt especial, jo diria que quasi màgic, potser per la presència de la bruixa Adela Ferrer o per la resta de persones que hi van acudir: Pere Miquel Campos, Merxe Ansuàtegui, gent de València, Castelló, Alacant i, fins i tot, gent vinguda des de Reus. També escoltàrem les telefonades dels oients reivindicant drets i acomiadant-se del programa. Passatge a la nit suposava per a molta gent un signe d'identitat, un programa on els oients ens podíem expressar lliurement sense cap tipus de coacció, on podíem proposar les nostres idees i donar les nostres opinions. Però sembla que tot ha canviat i ara ens fan escoltar allò que interessa a certes persones. Programes buits i sense cap tipus de trellat. Nosaltres sentim vergonya de tenir una ràdio manipulada i que a més usa una llengua "bruta" i totalment castellanitzada. És una verdadera llàstima que per qüestions polítiques ens quedem amb una ràdio sense una programació competent i sense criteri, dirigida per autèntics dictadors i reprimits, vinguts normalment de fora del País Valencià. L'exemple més clar el tenim amb la supressió del programa després de més de set anys amb molta audiència. ❦ Pepe Toni Mataix Rubio. Beneixama.
El Teatre Principal Escric aquestes línies per tal de fer una crida general cap a un dels elements més representatius a nivell local. Parle
del Teatre Principal, que actualment estava un poc descuidat. No parle perquè estiga en desús, al contrari, aprecie l'esforç de l'Ajuntament per haver-lo comprat als anteriors propietaris, per mantenir-lo encara operatiu, inclús per realitzar allí algun acte públic com certàmens de música, representacions teatrals, homenatges, etc. No em fique en tots eixos assumptes. Si mal no ho he entés, el teatre es creà allà per l'any 1925-1926, degut al lamentable estat de conservació de la bodega de Sant Jordi, que emborronava la bellesa dels carrers. Per a tal efecte es pagaren en aquella época vora 5.000 pessetes per a la construcció d'un nou teatre. Banyeres sempre ha tingut (i encara conserva) molta afició per les representacions teatrals, bona prova d'això és la centenària Milagro Picó, i altres companyies que en la actualitat continuen assajant obres. Jo mateix, estic involucrat directament en una de eixes companyies, i per tant, he estat observant quasi tots els dies d'aquest passat estiu tots els defectes (i virtuts) que "el Principal" du a les seues esquenes. No vull fer una enumeració d'aquestos defectes, en canvi, m'agradaria ressaltar l'enorme alegria que m'ha produït el conéixer que hi ha aprovat un pressupost per a restaurar el Teatre, i així poder disfrutar veritablement de l'obra o pel·lícula sense tenir que estar pendent de si la cadira es incòmoda, de si fa fred o calor. En fi totes eixes coses que fan que es reflectisca l'interés d'un poble per la cultura, o que fan que siga un simple espai amb butaques i gent representant obres teatrals. ❦ Jordi Doménech Martínez. Banyeres de Mariola.
La substracció continuada dels borreguets del Naixement de la Plaça Major ha alçat la més pregona indignació entre els membres de la Junta de la Fundació d'Amics dels Reis Mags i el veïnat del poble en general. Però no sols açò. Les actituds vandàliques al llarg del Nadal s'han succeït. Prova de tot la tenim en la destrucció parcial del Palau d'Herodes una vegada finalitzat el seu muntatge. Davant aquesta situació només hi ha dues possibilitats clares. La primera i més comuna entre els veïns de Banyeres és tancar els ulls i fer com si res no passara. El temps tot ho esborra, ¿no? Aquest és un dels problemes que ofeguen el nostre poble: la capacitat innata per hivernar i deixar de
—1 de febrer. 20.00 h, Alcoi. Club d'Amics de la Unesco. Exposició de pintures de Ma. José Marco. Fins al 27 de febrer. —6 de febrer. Banyeres. 25 Aniversari de la Societat Musical de Banyeres. Desfilada i sopar de germanor. —11 de febrer. 20.00 h, Alcoi. Club d'Amics de la Unesco. Presentació del llibre ¿50 anys de quina llibertat?, de Vandana i Mira Shiva. —12 de febrer. 19.00 h, Banyeres. Casa de Cultura. Simposi Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni, mòdul Cultura.
banda els problemes veritablement socials, perquè al cap i a la fi, Banyeres de Mariola només serveix per a fer diners. Trobem, també, una altra possibilitat respecte de les nostres actituds, simplement una major implicació en la vida social. És evident que els actes vandàlics abans esmentats no suposen uns fets aïllats perquè són previsibles. Durant l'any es repeteixen i es repetiran. ¿Però caldrà centrar aquest problema entre el personal jove o pel contrari caldrà centrar-lo en les minses possibilitats participatives i motivacionals que hi ha al poble? Mirat des d'aquest vessant, el salvatgisme pot quedar, fins i tot, justificat. Finalment, només resta assenyalar que mai no pretendrem, ni tan sols suggerir, la recerca d'un estat policial
—17 de febrer. 20.00 h, Alcoi. Club d'Amics de la Unesco. Taller d'interpretació poètica, a càrrec d'Emília Pérez. —18 de febrer. 20.00 h, Alcoi. Club d'Amics de la Unesco. Homenatge a Gloria Fuertes. —19 de febrer. 22.30 h, Banyeres. Intríngulis, per Vol-ras. —25 de febrer. 20.00 h, Alcoi. Club d'Amics de la Unesco. Presentació de l'associació Attac (Acció per una Taxa Tobin d'Ajuda als Ciutadans), a càrrec de Josep Fuster. —Febrer. Banyeres. 25 Aniversari de la Societat Musical de Banyeres. Concert didàctic.
(tan negatiu per a la llibertat individual i col·lectiva, tot i que alguns se n'alegrarien). Però la pregunta resulta necessària i ineludible: ¿on s'amaga la/les policia/es en les nits de lluna plena? ❦ Goio i Sénsio. Banyeres de Mariola.
© Barcella - 1999
¿Banyeres vandàlic?
Beltlem a la Plaça Major.
—del 8 al 14 de març, Banyeres. Setmana de la Dona. —11 de març. 20.00 h, Banyeres. Casa de Cultura. Neus en nues, per Neus Agulló. —12 de març. 19.00 h, Banyeres. Casa de Cultura. Simposi Banyeres de Mariola davant del III Mil·lenni, mòdul La Festa. —13 de març. Banyeres. Teatre Principal. 25 Aniversari de la Societat Musical de Banyeres. Concert. —28 de març. Banyeres. Maset Moros Vells. 25 Aniversari de la Societat Musical de Banyeres. V Concert de Música Festera.
• Butlleta de subscripció
Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població
Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l'abonament de tres números per 500 ptes. l'any Cognoms Codi postal
Codi postal
Comarca Oficina Comarca Firma
Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140, 03450 Banyeres de Mariola
19
FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA