__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 4 • juny 1998 • 175 ptes.

Als alcaldes de Biar, la Canyada, el Camp de Mirra, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres pàg. 9

pàg. 7

GANDIA ÉNGUERA

XÀTIVA

ONTINYENT

s

re Ag

a ar

f fa

Al

nt

ire

ca Bo

COCENTAINA

es er la ny rio Ba Ma de

a m

xa

i ne Be

p m a Ca irr El e M d da

ya

n La Ca ar

Bi

VILLENA

ALCOI


Redacció

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 4 Juny 1998 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) REDACCIÓ:

Rosa Maria Belda Eduard Beneyto J. Ricard Berenguer Vicent Berenguer Antoni Francés Romà Francés Francesc Garcia Josep Miquel Martínez José Antonio Miró Tello Navarro Salvador Puerto Antoni Sanjuán Francesc Sarrió Enrique Sempere COL.LABORADORS:

Jordi M. Belda i Llopis Jordi Belda Molina Obdúlia Gisbert Gil Francesc Molina Rafa Payá Abad PORTADA I MAQUETACIÓ:

Josep Miquel Martínez PUBLICITAT:

Enrique Sempere La Redacció no comparteix, necessàriament, les opinions expressades pels col.laboradors d'aquesta publicació. FOTOMECÀNICA:

Textogràfic - Alcoi IMPRESSIÓ:

Nou Gràfic C.B. - Banyeres de Mariola Depòsit legal: A-562-1997

2

L'opinió pública segurament ja té algun coneixement de la iniciativa de crear la Mancomunitat de Municipis de la Mariola. En aquest número, entre altres coses, presentem els punts de vista dels alcaldes de la zona. Des de fa uns cinc anys, els diferents governs municipals estan desenvolupant aquest projecte. Sembla que no és impossible, però tampoc és fàcil, perquè formular respostes no és obtindre solucions automàtiques. Encara cal estudiar més el tema. El que pot apreciar-se és que les converses, tot i que escasses, estan afegint un punt de realisme en este nivell que, al capdavall, pot anar donant fruits positius. Potser que a mesura que s'intensifique aquest debat i es vegen tots els seus diferents aspectes, o a més hi participen tècnics o el sector privat (que primer serà el vinculat a l'economia), aquesta iniciativa cobrarà uns perfils més possibilistes i pràctics: necessitats com enllaçar aquesta part de la Mariola amb Muro per accedir a l'autovia central, la potenciació de l'agricultura, els usos de l'aigua, l'explotació sostenible del patrimoni natural, etc., tenen un interés que depassa l'estricte àmbit municipal, tot i la lògica i primordial atenció que cada municipi té al respecte. Més que com una forma de pressió davant els centres de presa de decisions (autonòmics, estatals o europeus), com una manera de marcar direccions de creixement el més harmòniques possible, com també ser conscients que ens movem en un espai de relacions on cal veure i aprofitar les complementarietats del territori, i fer-ne, d'això, un incentiu social. Partida a Banyeres pel Vinalopó, recordem que els geògrafs situen la serra de Mariola entre els cims del Montcabrer i el del Reconco, fins a prop de Saix, i és dins d'ella on ens trobem. Desaprofitar el prestigi que ja té Mariola d'espai natural, i per tot el que significa, tan històricament com, modernament, de vitalitat econòmica, seria una actitud irresponsable. Amb aquest número quatre complim el primer any de presència informativa i, com podran llegir vostés en la portada, continuem editant la revista a Banyeres, però inaugurem la nova capçalera de "Pobles de la Mariola". La bona acollida de Barcella en una rodalia que podria convertir-se en una eficaç mancomunitat aconsella que tinguem aquesta deferència. Això, lluny de mirar-nos el melic, ens demana més rigor i responsabilitat informativa. Reiterem que formem part d'un veïnat concret i, d'això, hem de fer una situació més productiva. Ara, cal mirar de constituir-hi un bon marc territorial amb estratègies de cooperació objectives i fomentar estímuls mutus per a incrementar la qualitat de vida d'aquestes poblacions amb vista a la previsible evolució que experimentarem els pròxims anys dins de la societat valenciana. ❦

Rafa Payá


a instal.lacions o maquinària. Al revers de la carta, on s'explica el funcionament del Programa de Desenvolupament i Diversificació Econòmica de les Zones Rurals (Proder), afegeix que un dels requeriments per a poder beneficiar-se de les subvencions és que la inversió es faça a l'Alt Vinalopó, argument que significa una contradicció en la ubicació comarcal de Banyeres de Mariola, ja que l'Ajuntament ha defensat en altres ocasions que Banyeres pertany a l'Alcoià.

Nou plagi en el concurs del cartell de festes El cartell i la portada del Programa de Festes de Moros i Cristians de Banyeres que va guanyar Patricia Beneyto Picó ha estat plagiat del logotip d'una marca de papers. El jurat del concurs no es va assabentar de la còpia de la icona quan va fallar el premi.

La Confraria de Sant Jordi arreplega 650 tones de cartó L'anterior Junta de la Confraria de Sant Jordi va acabar el seu període de gestió el passat mes d'abril i, per tant, la primera etapa de recollida de cartó. Amb els beneficis de la venda del paperot s'ha pagat una part de l'obra de l'edifici destinat a ser seu de la Confraria, que va ser inaugurat el 3 de maig. Durant la campanya de recollida s'han arreplegat més de 650 tones de paper i cartó, amb un benefici de 4 milions de pessetes. L'empresa Evelio Mataix Molina SA ha pagat de manera molt generosa la matèria primera. La Junta entrant pensa començar una segona etapa d'arreplega, ja que els ciutadans de Banyeres de Mariola han estat molt concienciats pel que fa a la recollida selectiva en origen.

Portada del programa de festes 1998.

Logotip d'una marca de papers.

Els industrials i comerciants de Banyeres van rebre el passat 13 de març una carta firmada per Roberto Calatayud que els animava a adreçar-se a la Asociación para el Desarrollo del Alto Vinalopó. Encara que Banyeres participa de les estructures de l'Alcoià, en la carta s'afirma que el nostre municipi pertany a l'esmentada associació de Villena, pel que es poden demanar ajuts per

© Barcella - 1997

L'Ajuntament de Banyeres es contradiu, situant-nos ara a l'Alt Vinalopó

Recollida al carrer la Creu.

Premis a la Llibertat d'Expressió El darrer 4 de maig van ser lliurats a la ciutat de València els Premis a la Llibertat d'Expressió que atorga la Unió de Periodistes. En aquesta ocasió els guardonats van ser, respectivament, la publicació setmanal Crònica de la veïna ciutat d'Ontinyent i la Ràdio Nacional Sahrauí, ambdues compromeses en l'objectiu de la defensa del dret de la llibertat d'expressió. La decisió va ser presa en assemblea per components de la Unió de Periodistes en destacar la tasca després de 10 anys d'existència de la publicació d'Ontinyent en pro de la coexistència del bilingüisme, i pel que fa a la Ràdio Nacional Sahrauí per la seua lluita en la consecució de l'alliberament nacional.

L'Ajuntament de Cocentaina s'oposa a la denominació Costa Blanca El Ple municipal de Cocentaina va aprovar, amb els vots de tots els grups polítics, la proposta del Bloc Nacionalista de Cocentaina perquè es sol.licite a la Diputació d'Alacant la retirada de les noves retolacions situades a l'entrada del poble en les quals apareix el logotip Costa Blanca. La proposta argumenta que aquesta denominació ignora la denominació històrica del Comtat. L'Ajuntament de Cocentaina afegeix que aquesta actuació inventa una nova marca turística en l'interior, confon les denominacions comarcals i no respecta les senyes d'identitat històriques. Per a Júlia Bonet, portaveu municipal dels nacionalistes, la Diputació d'Alacant fa molt de temps que desplega una política de poca sensibilitat cap a les denominacions històriques de les comarques. Cal recordar que ja havien aparegut mapes on la designació no era la correcta. El desplegament d'aquests pals indicadors s'ha fet de manera diferent segons el poble, ja que podem trobar la denominació Costa Blanca als indicadors de Banyeres de Mariola, però a Alcoi no apareix, en aquests pals turístics, la marca esmentada. 3


Inauguracions a Beneixama Es preveu que, per a finals de juny o principis de juliol, s’inaugure la Plaça de l’Ajuntament i la de l’Església. Suposarà el canvi del centre del poble. Aquestes obres, juntament amb les de l’assegador i del parc de la piscina, van guanyant espai als vianants, de manera que els cotxes no invadisquen determinades zones i que la gent puga tranquil.lament passejar pel seu poble. També el Centre Polivalent es posarà en funcionament per juny i s’hi intentarà fer l’acte de Nomenament de Capitans de juny.

Vint-i-cinc anys de moros i cristians al Camp de Mirra Enguany es commemora els 25 anys de la incorporació del Camp de Mirra a la festa dels moros i cristians. Les celebracions més importants tindran lloc al voltant de les festes majors, amb diversos actes i actuacions extraordinàries en la mateixa festa del mes d’agost.

El Camp de Mirra disposarà prompte del Centre Cívic i Social Està a punt d’acabar-se el nou Centre Cívic i Social del Camp de Mirra. És un magnífic edifici de forta estructura i disseny contemporani. Per la dimensió d’altures i l’ampla façana, que dóna a la plaça del Parador, queda ben harmonitzada amb les dues casones del s. XVIII que el flanquegen els costats.

L’Agrupació Musical tindrà allí la seu definitiva, i les altres dependències estaran destinades a centre de jubilats, mestresses de casa, activitats juvenils, etc., a més de biblioteca i un espaiós saló d’actes i projeccions.

A ple funcionament l'Oficina de Turisme de Biar Fa un any i tres mesos que funciona l'Oficina de Turisme de Biar, que pertany a la xarxa de Tourist Info de l'Agència Valenciana de Turisme que depén de la Generalitat Valenciana. La seua creació va ser possible mitjançant un conveni entre l'Agència i l'Ajuntament de Biar. Durant l'any 1997, és a dir, en el periode de nou mesos, han entrat a l'Oficina 1.766 persones en taulell, un 7% de les quals són estrangeres. La gent que acudix es pot classificar en dos grups: un primer, procedent de la costa que ve a conèixer l'interior i, un segon, procedent de ciutats grans de tot el País Valencià. La informació més demanada pels visitants, ordenada de major a menor, és sobre senderisme, cases rurals per a llogar, hotels, informació local, festes, artesania, gastronomia típica, etc.

Comencen les obres en la zona d'acampada del riu Vinalopó Abans del mes d'agost es preveu que queden acabades les obres per habilitar la zona d'acampada del Molí l'Ombria, la capacitat estimada serà per a unes cinquanta tendes de campanya i estarà dotada dels serveis

necessaris; el pressupost de les obres supera els 25 milions i estarà finançat íntegrament per la Diputació d'Alacant.

Diari Electrònic Vilaweb Ja funciona un diari electrònic on es pot navegar en català. A l'edició d'Ontinyent apareixen notícies de Banyeres i dels pobles veïns. La adreça és: http: // www.vilaweb.com/ontinyent.

El Bloc Nacionalista Valencià es presenta a Banyeres Més de cent persones van acudir a la presentació del BNV. Aquesta força política, valencianista i de progrés, té una forta implantació a la comarca i també a Banyeres. L'acte de presentació fou conduït per Ricard Berenguer, i hi participaren membres del col.lectiu local del BNV com ara Salvador Puerto que parlà de la història nacionalista del poble, i Francesc Garcia que avançà el que podria ser el programa electoral municipal. Per altra banda van intervindre destacats càrrecs del BNV, com Enric Morera, secretari d'Organització, que va fer una crítica als partits centralistes per no afavorir gens els interessos dels valencians.

Conferència de Lluís Carandell Dins de la setmana cultural que organitza l'institut de secundària, Lluís Carandell va donar una conferència que versà sobre la Generació del 98 i la història de l'època, rodejada per

Telèfon: 96 556 75 83 Fax: 96 556 66 97 E mail:

furitravel@alc.es

Àngel Torró, 4

03450 BANYERES DE MARIOLA

4


Timonets i argelagues Redacció

la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les últimes colònies d'Espanya a Amèrica. Els assistents van gaudir de la gran humanitat i saviesa d'un home de món i polifacètic.

Al.legacions al PORN La repercussió que tindrà el PORN en l'aprofitament futur de la serra Mariola ve donada pel nombre d'al·legacions presentades, també hi cal destacar que, segons d'on vingen, tenen un caràcter o bé proteccionista o pel contrari permissiu: per un costat, part dels ajuntaments implicats com ara els d'Agres o Bocairent volen que desaparega la zona d'amortiment i que el Parc comence on comença la serra i no des de la carretera com figura en el projecte. D'aquesta manera podran seguir planificant i ordenant el seu terme com fins ara, sense entrebancs de la Conselleria. També cal destacar les al·legacions presentades per l'Associació de Propietaris de la Serra –una associació que té cent socis, amb una única finalitat: la de protegir els seus interessos com a propietaris del Parc–, alguna d'elles a la totalitat, al·legant raons de mala planificació del projecte i de poca necessitat d'establir un espai protegit. Un altra al·legació a la totalitat va ser la presentada per la Societat de Caçadors de Bocairent, expressant la seua disconformitat en el projecte de declaració de parc natural, ja que donen per suposat que aquesta declaració frenarà d'alguna manera la pràctica cinegètica. Per una altra banda, trobem un gran nombre d'al·legacions que van orientades a donar un major

reconeixement al Parc, entre les quals destaquen les que recomanen la retirada dels tancats cinegètics, firmades per associacions com la Colla Ecologista la Carrasca, d'Alcoi, o el BNV de Bocairent. També fan referència a la protecció dels aqüífers, demanen que les aigües negres de les casetes siguen dipositades en pous cecs impermeables per poder-les transportar a les depuradores, o a la senyalització de les línies elèctriques per evitar accidents dels ocells. N'hi ha d'altres que firmen grups polítics com el PSOE de Banyeres en el sentit de crear zones de protecció integral, o orientades a augmentar els recursos econòmics, materials i humans per la gestió del parc: aquestes últimes estan presentades també pel centre Excursionista Penya Roja de Banyeres.

L'oposició abandona el Ple de l'Ajuntament de Banyeres de Mariola El passat 25 de maig, el grup del PSOE que està a l'oposició va abandonar la Sala de Plens quan l'alcalde, Roberto Calatayud, del PP, va fer referència al butlletí que el PSOE va distribuir per les cases del poble. L'Alcalde es va defensar de tots els punts dels quals l'acusava el Partit Socialista. També va fer al.lusió als plets que té l'Ajuntament, en part, segons l'alcalde, per la gestió de l'anterior Corporació del PSOE que poden comportar pèrdues d'uns 100 milions de pessetes. Entre aquests plets figura el del clavegueram de la Pedrera que podria significar, si l'Ajuntament el perd, uns 45 milions per al municipi. ❦

Un timonet ben bo per a la banyerina Milagros Picó Crespo per haver complert els seus primers 100 anys de vida. Moltes felicitats.

Argelaga per a l'empresa Enagas SA perquè ja ha passat un any des que va acabar les obres i encara no ha fet la repoblació dels terrenys afectats pel gasoducte.

Timonet calentet per al periòdic El Punt que des del passat mes de maig va passar de mensual a ser setmanal. És un pas endavant per a tindre algun dia premsa diària en valencià.

Argelaga punxant per als vàndals que han arrasat la futura zona d'acampada del Molí l'Ombria.

Un timonet per a Bancaixa perquè ha completat la col.lecció de 4 volums dedicada a Cabanilles. En la quarta obra entra Banyeres.

Argelaga encesa a la Comissió de Festes de Banyeres de Mariola per publicar en castellà les bases del Concurs Escolar de Redacció i Dibuix. ¡Precisament a les escoles!

Timonet per al bisbe Rafael Sanus que va utilitzar el valencià en els actes de inauguració dels locals de la Fundació Ribera. No tota la jerarquia valenciana té la mateixa sensibilitat. Argelaga per als responsables de l'organització de l'Entrada de Moros i Cristians de Banyeres de Mariola. Caldrà donar una solució definitiva a la excessiva durada de tots els anys. 5


Josep Piera i la seducció del Marroc

Obres faraòniques… ¿i el poble, què?

Francesc Sarrió

Francesc Sarrió és professor de valencià a l'Institut de Secundària de Banyeres de Mariola.

6

Estem assistint amb ¡Ohhhs...! d'admiració a inauguracions molt espectaculars com l'Hemisfèric (per cert durant tot el meravellós espectacle muntat per donar-lo a conèixer, fou l'única paraula en valencià, però açò és matèria per a reflexionar en altra ocasió), i en els propers anys veurem l'acabament de la Ciutat de les Arts i les Ciències, més ponts, més grans i més bonics que el de Calatrava, Terra Mítica, el Palau de Congressos, i una interminable (veritablement llarga) llista d'obres costosíssimes.

© Ramón Espinosa - 1998

De l'escriptor de Beniopa ja havia llegit Un bellíssim cadàver barroc, però només saber que, per agost, orientaria els meus passos cap a la ciutat de Marràqueix, va ser de visita obligada la lectura del llibre Seduccions de Marràqueix. Josep Piera va escriure aquest llibre, Premi de narrativa Sant Joan, de Barcelona, després d'una greu malaltia i era per a ell com un nàixer una altra volta, sorprendre's de tot a través d'allò més sensorial. Amb tota la intenció, l'escriptor es presenta com un xiquet que acudeix a Marràqueix a meravellar-se i a deixar-se seduir per una cultura, una ciutat i, sobretot, una gent tan diferent i tan semblant a les nostra. Piera no és un pedant, no va de llest i ens fa sentir que tot el que li ha ocorregut a ell pot passar-nos a nosaltres si visitem el Marroc. Inclús és enganyat vilment i no mostra reticències a dir-nos com l'ensarronen (a tots ens ha passat això, malgrat anar advertits). A banda d'aquest llibre, em va donar temps a empassar-me L'infant de sorra del marroquí Tahar Ben Jelloun. No vaig poder arredonir la jugada amb El cel protector de Paul Bowles, però la visió de la pel.lícula en tindria un efecte compensador si més no. Piera em va donar una noció intuïtiva del que m'esperava: un país poc desenvolupat, on conviuen la misèria i els palaus imperials, la brutícia i el luxe. I m'havia ensenyat també que cal respectar les formes de cultura i de religió, els costums propis, aprendre, en el sentit més etimològic de la paraula. Si hi ha algun país al qual no es pot anar de turista típic, un és aquest, i supose que tots els del món àrab. És cert que vaig observar aspectes molt diferents als nostres, però en d'altres la similitud em va colpir sincerament: la importància del carrer com a canal de comerç i encontre, la vida tan atrafegada de les places, els rostres, la cridoria (algaravia) quan parlen, el regateig en la compra-venda, el tracte tan directe (t'inviten de seguida a te fet a sa casa i et conten la seua vida simplement per vendre un plat), la venda de figues de pala, com es fa en alguns pobles valencians encara, etc. El Marroc atrau per tot açò, per la gent, els mercats, les sensacions de colors i olors, no pels seus monument o paisatges. Qui vaja per açò últim pot quedar lleugerament decebut. I tampoc es pot oblidar el factor aventura: qui vaja disposat a córrer-la la tindrà de segur, com començar un itinerari en un poble i acabar en un altre diferent no previst i a molta distància, sempre que córreguen els diners, és clar. Per a concloure em vaig fer les següents reflexions: primer, el factor àrab en la història valenciana no és gens menyspreable. Al meu modest parer, Joan Fuster minimitza l'aportació musulmana dels àrabs valencians dient que amb la conquesta jaumina comença una etapa diferent en tots els sentits. El perquè Fuster té aquesta visió poc arabista me l'estalvie de comentar ara, ja que necessitaria un altre article. Tal vegada si Fuster haguera visitat el nord d'Àfrica hauria matisat la seua opinió. Segon, no entenc com els valencians podem ser racistes, i especialment amb els àrabs. Perquè estem sent racistes amb una part de la nostra història i, fins i tot, de la nostra sang. Em semblen lamentables les burles als magribins que corren els nostres pobles venent els seus productes per poder subsistir i enviar uns quants diners als familiars que han deixat al seu país. ¡I quina ironia —tràgica— quan aquesta burla es fa durant les festes de moros i cristians! ❦

Jordi M. Belda

L'Hemisfèric.

Per altra banda, els barris de València patixen d'una falta total d'infrastructures: no hi han parcs on la gent puga eixir de sa casa a passejar sense perill; no hi ha camps esportius, ni cap gimnàs municipal a l'abast de tothom; ni tan sols prou places escolars per a posar en marxa l'ESO. A la fi, la llista de deficiències és tan llarga com la de les obres en execució. Pobles grans i xicotets allunyats de la ciutat o pròxims d'ella, disposen d'una sèrie d'infrastructures: piscina municipal, gimnàs cobert, camps poliesportius, cases de cultura, camps de futbol, carrers per jugar a la pilota... que ja volguera tenir qualsevol barri de València que en tot cas multiplicaria per cinc o més la població a què aniria destinada. No és suficient, crec jo, dir que el viure en una gran ciutat té avantatges i inconvenients i que això no té solució. Queda clar què no és una manca de recursos el què impossibilita fer obres que afecten a tots els ciutadans, i que possibiliten un millor nivell de vida, a les portes de tercer mil·lenni. És una falta clara de voluntat política dels nostres governants, que malgasten els recursos en obres faraòniques, de la mateixa manera que els faraons ho feien construint les piràmides, les quals han passat a la història immortalitzant els noms d'aquells que les manaren fer. Perquè, clar, després ja s'encarreguen ells de fer que els llibres de text no expliquen que, mentre es dedicaven xifres astronòmiques a la construcció de monuments funeraris, el poble agonitzava lentament, pres d'unes condicions de vida miserables. Els llibres parlen d'altres coses. En el III mil·lenni, el nostre país, té el repte, de redirigir els recursos per tal d'institucionalitzar l'atenció obligatòria i gratuïta als nostres ancians i ancianes, entre altres necessitats, de la mateixa manera que en el II mil·lenni hem universalitat l'educació a tothom fins als 16 anys. Encara que tenim per davant 1.000 anys per aconseguir-ho. La desgràcia és que no viurem per veure-ho i, mentre, els llibres parlaran dels actuals governants per totes les obres faraòniques que manaren construir, i... ¿ho faran en valencià? ❦ Jordi M. Belda és mestre, viu i treballa a València.


320 340

Agres

Bocairent

Beneixama La Canyada

D

Camp de Mirra

330 VILLENA

T N

U

M O C

N

M

A

ril Ferrocar Alacant

Madrid-

ALACANT

I

Biar

La història dels pobles que conformen la comarca de l'Alcoià és un camí que han fet junts des que Jaume I va conquerir les nostres terres. Fou en la segona meitat del segle XII quan es creen les primeres viles, com Alcoi, i els primers nuclis de població, com Banyeres i Biar, amb pobladors que venien dels comtats catalans en substitució de la població autòctona mudèjar, que fou expulsada o arraconada a la zona oriental de la comarca i passà a ser una força de treball important, sotmesa a fortes exigències de treball i de rendes per part de propietaris i senyors. Les seues terres foren expropiades i passaren a mans dels nous senyors, així la renda agrària obtinguda del treball mitger dels mudèjars fou la base dels ingressos, del poder i el prestigi d'algunes oligarquies medievals, com a Cocentaina, que permeté el desenvolupament d'una activitat comercial important des de mitjan segle XIV. A la zona occidental de la comarca, pràcticament no hi havia mudèjars i, a Alcoi, on els beneficis derivats de la possessió de terres no donaven tants beneficis, els elements dominants

A

T

Alfafara

Banyeres de Mariola

3316

D

E

M

U

N

IC

IP

E

Muro del Comtat

L

A

M

A

R

IO

L

A

Cocentaina

ALCOI 3313

IS

L'Alcoià: una ullada històrica Francesc Garcia

de la vila feren inversions comercials, manufactureres i creditícies, iniciant així un model de desenvolupament econòmic diferent al de Cocentaina on els senyors es limitaven a gaudir de les rendes prèviament establides sense intervenir en la trama dels procés productiu iniciat al si de les viles. El tres-cents és una època de guerra, fam i pesta, que no fou molt sentida a la comarca gràcies a la relativa abundor de terres cultivables. Però, en el segle XV es manifestarà la primera crisi de les estructures agràries feudals valencianes amb conseqüències en les explotacions familiars i les rendes dels senyors. Els més afectats foren els mitgers mudèjars, i s'originà un despoblament masiu d'aquests en el comtat de Cocentaina i en el terme d'Alcoi. Però els problemes estructurals del regne esclataren en la Guerra de les Germanies (1519-1521) i, a la nostra comarca, les reivindicacions de llauradors i menestrals es manifestaven a Alcoi (teixits de llana) i Biar (terrisseria) i també en les comunitats camperoles. Uns contra els privilegis dels grans comerciants

i, els altres contra els senyors. Quasi totes les viles de la comarca es veieren implicades i Banyeres va pagar 250 lliures per la seua participació. Només Bocairent i alguns pobles de la Foia de Castalla no hi participaren. Després de les Germanies s'inicià una croada contra els mudèjars fins a l'expulsió el 1609. La part oriental de la comarca quedà deshabitada i ràpidament hi hagué una voluntat, per part dels senyors, de repoblar els llocs desocupats. Així, a Cocentaina i Muro, uns dies després de la marxa dels moriscos, anaven a repoblar aquelles terres, perquè no s'interromperen les tasques de conreu, 205 colons procedents de Bocairent i Banyeres, i en menor mesura d'Alcoi. La majoria eren camperols empobrits. L'expulsió dels moriscos permetia als senyors consolidar més el seu poder, apropiant-se'n de les terres i les cases. També va comportar una decadència de la producció agrària i serà, cap al 1640, quan s'inicia una certa recuperació econòmica que prompte xocaria amb els límits marcats per les cartes pobles dels senyors. I en aquest context esclataria 7


8

per part del nombrós proletariat, que iniciarà a partir de l'últim quart del segle XIX una lluita per la jornada de les vuit hores i unes pujades de sou. Un altre centre industrial important fou la Foia de Castalla que té, des de final del XVIII fins a principi del XX, una estructura industrial prou variable. A Ibi, en el segle XVIII, ja hi havia una fàbrica de preparació de llana i un comerç de gel desenvolupat, mentre que Castalla contava amb tres fàbriques d'aiguardent, tallers de fabricació d'espardenyes, de llenç i de sarga. Onil oferia quaranta forns de terrissa i una fàbrica de draps. Un segle després, a Ibi, hi havia quatre telers de llenç, set molins, 24 almàsseres i vuit pous de neu. L'estructura torna a canviar a prin-

© Joan Planella (1850-1910)

la Segona Germania (1693) i poc després la Guerra de Successió que plantejarien l'abolició dels drets senyorials. Els maulets, seguidors de l'Arxiduc eren camperols de senyoriu i també gremis urbans (cas d'Alcoi) que veuran en el sistema foral que defensava l'Arxiduc un escut contra els grans comerciants i la competència francesa. Hi participa tota la comarca llevat Biar, Banyeres i la Foia de Castalla, poc afectats per les convulsions subsegüents a l'expulsió dels moriscos. Però una de les manifestacions més interessants del set-cents, fou la recolonització i la creació d'entitats o nuclis de població nous, com ara la colònia que Laureà Ballester, notari i terratinent de Banyeres, va fundar a la vora del Vinalopó, el 1798, amb la construcció a les seues propietats, vora el riu, de molins fariners, un batà, una fàbrica de paper i un altra d'aiguardent, una casa principal i les cases dels obrers i els llauradors. Tot un complex agrícola i manufacturer d'avançada concepció que no arribà a consolidar-se del tot. Cal esmentar, també, les colonitzacions espontànies de famílies camperoles autònomes, com el cas de Beneixama, i els pocs casals de pastors escampats, que acaben convertint-se a inici del s. XIX en els nuclis del Camp i la Canyada. Seria a la darreria del set-cents quan els habitants de la comarca es trobaven fortament implicats en l'entramat productiu centrat a Alcoi, basat en el treball a domicili comarcal i orientat a mercats extraregionals. Cap a 1800, el sistema alcoià de manufactura dispersa integrava una vintena de pobles als quals donava treball, cosa que permeté l'enriquiment i l'acumulació de capital necessari per a la centralització de la manufactura amb l'ajut de màquines noves. El procés de mecanització industrial deixaria sense treball la comarca i a molts alcoians que reaccionaren amb la destrucció de màquines (moviment ludista). Però Alcoi, el 1844, rebia el títol de ciutat i, amb l'èxit definitiu de la centralització fabril, esdevenia una veritable ciutat industrial. La comarca es convertiria així en la reserva de mà d'obra pròxima i barata, per a la indústria tèxtil i la paperera. D'altra banda, les dures condicions de vida i de treball facilitaren la ràpida adquisició d'una consciència de classe

cipi del s. XX i, a Castalla, podem trobar indústries d'algeps, alcohol i gèneres de punt, mentre que Ibi fabricava teules i paper. També comença l'especialització en la fabricació de joguets, l'origen de la qual és la fabricació d'envasaments metàl.lics per a transportar la neu i el gel. Ibi s'especialitzaria en joguines de rodes i metàl.liques, i Onil aprofita els forns de terrissa en nines de fang. La influència d'Onil fou decisiva per a aquest sector a Biar. A Banyeres, a mitjan segle XIX, se'ns esmenten fàbriques de faixes i mantes, al costat d'una indústria tradicional d'aiguardent, terrisseria i gel de neu. La influència de la indústria alcoiana permetria un creixement progressiu i el 1920 Banyeres tenia una borrera, tres fàbriques de gèneres de punt, una de

gorres, una filatura, una fàbrica de lones, una de tovalloles, sis de bosses de paper i altres establiments. És un desenvolupament paral.lel al d'Alcoi, on té el seu origen. Complementàriament al tèxtil, també hi apareix la indústria paperera que té els seus orígens l'any 1779, quan es van transformar dos molins fariners en molins de paper. A la vall de Biar, el treball no agrari es limitava al que donaven les petites fàbriques de pisa, d'olles i de terrisseria, a més de la producció d'aiguardent que es feia a Beneixama. Però el màxim auge industrial per a la comarca fou durant la I Guerra Mundial, a causa de la paralització de les fàbriques europees. S'exportaven teixits per a l'èxercit francés i, després de la guerra, en recuperar-se la indústria europea abocà el sector tèxtil de la comarca a la crisi. La indústria paperera tingué aleshores un alça important en crear-se el grup Papeleras Reunidas SA. Però serà els anys 1950-1960 quan la indústria tèxtil tornà a patir una profunda crisi, dedicada fonamentalment a l'elaboració de teixits regenerats de baixa qualitat, i va haver de reestructurar-se i orientar la producció a teixits per a la llar. És aleshores quan les fàbriques s'escampen per tota la comarca a causa de les facilitats donades a la instal.lació d'indústries en els seus termes municipals. La superació de la crisi també passava per l'associació d'empresaris per organitzar l'exportació, la comercialització i canviar les fàbriques dels barrancs als polígons industrials, pròxims a les vies de comunicació. De nou la crisi apareixeria els anys 75-80 en tancar-se el mercat àrab que va motivar l'aparició de l'empresa submergida per poder subsistir. La constitució dels ajuntaments democràtics i l'augment de les finances i les competències municipals, assenyalen l'inici d'una nova època i noves formes de fer les coses. Entre aquestes, cal assenyalar la iniciativa que, fa uns anys, tingueren alguns ajuntaments de la comarca en constituir legalment una mancomunitat de pobles de la Mariola per a potenciar-ne els recursos i el desenvolupament; això podria donar bons fruits en general. A les portes del III mil.leni, dins d'una societat cada dia més globalitzada, no sembla superflu aprofitar estratègies com aquesta, si no n'hi ha d'altres. ❦


Redacció B iar Ramón Belda Díez és industrial del sector tèxtil. Es va presentar per les llistes del PP i va ser nomenat alcalde de Biar el 1995.

B eneixama Vicent Payà Gracià és llicenciat en econòmiques. És alcalde de Beneixama des de 1995 i el partit a què pertany és el PSOE.

A lfafara José Sanz Pascual té 49 anys i és treballador del tèxtil. Es va presentar pel PSOE i ja fa 11 anys que està al capdavant de l'alcaldia.

—Al llarg de l'anterior legislatura municipal es van fer algunes reunions per a tractar el projecte de la Mancomunitat de Municipis de la Mariola. Sembla que fa temps que no es parla d'aquest tema. ¿Quin és l'estat de les coses? Biar. En l'anterior legislatura es van aprovar els estatuts. La seu i el president serien de Banyeres. El seu alcalde seria el més indicat per dir alguna cosa i reunir-nos. Sempre havíem pensat que era interessant la mancomunitat. Hi hagué problemes sobre les aportacions dels pobles grans i dels xicotets. Després de moltes discussions els ponents van arribar a un acord, però després, incomprensiblement, no s'ha fet res més, supose que pels canvis en les corporacions. La Canyada. Hi va haver un contacte i una predisposició. Però també un inconvenient: voler avançar en molt poc de temps. Es van fer uns estatuts i a Bocai-

L

E

a Canyada

Juan Molina Beneyto treballa en el sector del joguet. És alcalde de la Canyada des de 1992 i el seu partit polític és el PP.

B

anyeres de Mariola

Roberto Calatayud Tormo treballador del sector de la banca, des de 1995 és alcalde de Banyeres de Mariola pel PP.

M

rent en la reunió van estar tots els alcaldes (també el regidor d’EU de la Canyada, Jose Luis Castelló). Els pobles menuts van ser els que menys problemes van plantejar. Però sent majoria van veure que no estaven molt ben representats en els òrgans de la mancomunitat. Es va arribar al segon punt de l’ordre del dia després de moltes hores, s’avançava molt lentament. I això que hi havia interés per part de l’Administració (hi era present Garcia Pertusa). Es va designar Banyeres com a seu, però veient que després no avançava la cosa vam enviar una carta deixant en suspens el tema fins que entrara la nova corporació, ja que quedava poc perquè acabara la legislatura. El Camp de Mirra. La finalitat de la mancomunitat era unir criteris un poc amb mires a una comarca o subcomarca, impulsada sobretot pels alcaldes Just Roman, Vicent Vicedo i Joan Antoni Esteve. Intentar eixir un poc

l Camp de Mirra

Ramón Salvador Alfaro és agricultor. Va concòrrer a les eleccions pel PSOE i va ocupar el càrrec d'alcalde el 1991.

B ocairent Juan B. Sanchis Ferre, 46 anys, alcalde pel PP des de fa 3 anys. Per estar malalt, el 1r. tinent d'alcalde, José L. Pascual contestà les preguntes.

A gres Arcadio Navarro Pascual es va presentar per les llistes del PP i fa 7 anys que és alcalde d'Agres. Té 56 anys i és forner al seu poble.

del centralisme de Villena i del Vinalopó Mitjà, fer més coses conjuntes. Ens unia una cultura comuna; volíem un consorci de bombers, entre altres coses. No va acabar de construir-se, entre altres coses, pel canvi polític en les corporacions. Caldria preguntar als alcaldes per què no es va portar avant. La Canyada va dir que se n’eixia. Els alcaldes tenien interessos particulars. Es va perdre molt de temps en la fase preliminar. I la mancomunitat, te la creus, o no te la creus. S’ha de pensar decididament que amb la mancomunitat es podien millorar coses. Beneixama. Que jo sàpia estem en el mateix lloc que estàvem en la legislatura passada. Només s’ha fet una reunió en aquesta legislatura, a Bocairent, a la qual va assistir el nostre tinent d’alcalde, i es va intentar reprendre el tema. Allí es va arribar a intentar aprovar els estatuts en els plens de cada ajuntament (any 1995). El Ple de Beneixama el va refrendar, 9


10

© Barcella - 1997

però encara queden per fer altres coses, està per constituir un organisme, una seu, unes persones, etc. Banyeres. Hem parlat de reactivar el tema. El problema és que els pobles grans hauriem de suportar el pes pressupostari i els xicotets se'n pujarien al carro. Si el projecte va endavant deuríem de pagar grans i xicotets, proporcionalment, és clar. Les despeses de la mancomunitat són per sempre i cal assegurar be el que es fa; no és com una inversió concreta que s'acaba de pagar algun dia. Bocairent. El projecte està paralitzat. Teníem un gran interés en la Mancomunitat perquè –per qüestions de proximitat geogràfica– estem més identificats amb la Mariola que amb la Vall d'Albaida. El problema és que moltes vegades s'està més per obligació que per convenciment. Nosaltres vam arribar a nomenar consellers per a representar Bocairent a la mancomunitat. Es va fer la darrera reunió amb els representants de tots els pobles fa dos anys i la iniciativa va ser nostra. La presidència hui la té Banyeres, no cal dir res més… Alfafara. Està tot parat. Des del canvi polític en les darreres eleccions municipals no s'ha fet cap reunió. Extraoficialment s'ha parlat de tornar a convocar els pobles però ningú ho ha fet. És una llàstima que cadascun faça la batalla pel seu compte. Agres. Les eleccions municipals ho van parar tot. El problema va ser també que es pretenia que tots els municipis fórem iguals i jo pense que cada poble hauria de pagar en proporció dels seus habitants. Cada vegada que ens trobem els alcaldes en festes parlem de la conveniència de tornar a reunir-nos. El cas és que encara no s'ha produit eixe encontre. —¿Quines necessitats en l'apartat d'infrastructures té el seu poble que es podrien resoldre amb l'existència d'una mancomunitat? Biar. Per exemple, un abocador com cal. Els bombers, també seria interessant per a la mancomunitat. Una televisió i uns mitjans de comunicació. La sanitat es podria millorar. El turisme tindria més recursos i estaria més potenciat que si cadascú va fent les seues coses. L'educació, la cultura, l'intercanvi entre els pobles, etc. La Canyada. Banyeres, Biar, Bocai-

Parc de Bombers a Banyeres de Mariola.

rent i Agres tenien la preocupació de crear un subparc de bombers i nosaltres, encara que estem coberts per la Diputació d’Alacant, també. Però el que més ens interessava era el tema de la brossa o el del servici d’aigües potables. El Camp de Mirra. Per exemple, el tema de les aigües. Es podria haver creat una infrastructura agrària, aprofitant el potencial de l’oli, que ens hauria portat a una centralització, a crear una embotelladora i una denominació d’origen. Beneixama. No ho sé exactament. N'hi ha algunes, però no estic segur de quines podrien resoldre’s; més amb una mancomunitat com la que es planteja de tants pobles. Necessitaria una personalitat jurídica pròpia i quan parlem d’utilitzar la mancomunitat per a possibles beneficis econòmics, doncs, els que podríem tenir en alguns aspectes: en altres, no estaria tan clar. Crearia una infrastructura paral.lela i tinc dubtes seriosos. Banyeres. No em ve a la ment cap necessitat, perquè tenim tots els servicis solventats. Per exemple, la brossa ens l'han assignada a Villena; hi ha estudis tècnics de la Conselleria de Medi Ambient que així ens ho aconsellen. Els servicis socials ja els tenim propis, els mèdics també. No ens interessa, si no és per una qüestió de solidaritat. Si jo fóra de Bocairent tendria sempre la boca plena de parlar de la Mariola, però nosaltres som els que menys terme tenim. Bocairent. Servicis de sanitat, bombers, Creu Roja… Encara que només fora un servici el que es mancomunara, si funcionara bé, ja estaríem molt satisfets. A més, pensem que s'ha de reivindicar un bon enllaç amb Muro per accedir a la futura autovia central cap a València. Pensem que el barranc d'Ontinyent ja està molt saturat de trànsit i no es pot millorar molt més el traçat que té. Alfafara. En l'apartat de cultura podríem intercanviar grups de teatre. Potser el més important per a nosaltres serien les brigades forestals i de bombers. Agres. Sobretot necessitaríem

compartir el manteniment de la serra Mariola, però no vullguera que el meu poble trencara els acords que ja té en servicis com la brossa, mancomunats ara amb Muro. És una llàstima que les competències estiguen tant dividides entre ajuntaments, diputacions provincials, Generalitat, plans com el Feder, etc. Si volem evitar problemes hauriem d'unir-nos en les al.legacions al PORN de la Mariola. —¿Serien més barats servicis com la brossa, els bombers o el sòl industrial si es contractaren de manera conjunta? Biar. Tots. És més barat contractar un servei tenint darrere un potencial de molts habitants. Les empreses ho tindrien més en compte. La Canyada. Eixirien més barats aquests assumptes que he referit. En l’aigua, per exemple, no hi ha poble que tinga les mateixes tarifes, cadascú té la seua companyia. La mancomunitat hauria solucionat aquest problema. Beneixama. Igual, pense que no serien més barats. Caldria incloure uns servicis que probablement a tots no farien falta però que haurien d’estar. Són molts pobles i l’espectre de necessitats s’eixampla. Són pobles de estructures socio-econòmiques de dimensions diferents i, per tant, crec que no s’abaratarien. Banyeres. No sé si serien més barats, sincerament. Crec que resultarien més cars perquè ja tenim els propis. Ens costaria diners i no trauríem cap benefici. Bocairent. Pense que sí. Dins de la Vall d'Albaida tenim els servicis més cars que si es mancomunàrem amb la Mariola. És un problema geogràfic. Alfafara. Possiblement sí, però caldria estudiar-ho, perquè el problema és mantenir després les infrastructures. Sempre es pot fer més força si són diversos els pobles que, units, demanen una subvenció. Agres. El que no voldria mai és carregar al meu poble amb una despesa sense veure a canvi un servici. —¿Veu convenient una estratègia econòmica associada per a desenvolupar nous llocs de treball en el comerç, l'hostaleria o l'oci? Biar. Per descomptat. Jo sóc un fervent creient que cal unir-se per a moltes coses. L'esforç de cada municipi no és res comparat amb el conjunt de tots. Si vas a l'Administració, i vas recolzat per molts alcaldes, tens més força i et fan


© Barcella - 1997

més cas, tens un tracte més preferencial. També a l'Administració interessa tenir un únic interlocutor i els servicis tindrien un cost inferior. La Canyada. Nosaltres anàrem darrere del pla Proder. És interessant per al desenvolupament. El Camp de Mirra. Es necessària una estratègia que done a conéixer els nostres pobles. Hauríem d’impulsar el turisme d’interior, però primer la Conselleria hauria de gastar-se els diners en la promoció de la zona, i ara no ho està fent. Beneixama. És probable que sí que desenvolupara un paper. Una altra cosa és que siga de l’interés de tots els pobles perquè, per exemple, el turisme local requereix uns requisits que no tenen tots els pobles. Són pobles amb disparitats acusades. Però allí on més desenvolupament podria tenir és en el camp de servicis i de cultura. Banyeres. Quasi seria l'únic tema viable. De tota manera el turisme està per a nosaltres en un segon lloc, perquè la nostra prioritat són les infrastructures per a la indústria. Bocairent. Estem apostant molt fort en turisme. El resultat és que només en març van vindre 47 autobusos de turistes a visitar el poble. Acudim a totes les fires del sector i hem detectat que quan el Parc Natural de la Mariola siga una realitat, tota la zona tindrà un pes encara més gran en les xarxes turístiques. Seria molt interesant la creació d'una marca turística per a tota la Mariola. Alfafara. Seria molt convenient. Ací tenim un alberg que està funcionant molt bé. De tota manera, s'haurien de repartir racionalment els servicis, per no duplicar-los, en tots els pobles. Els tècnics són els que haurien de fer-ne la distribució. Agres. El meu poble té moltes coses per visitar. Es podria mancomunar tot el turisme d'interior. —¿Seria interessant mancomunar altres servicis que no solen tenir-se en compte com la cultura, el medi ambient o les comunicacions (publicacions o alguna emissora de ràdio)? Biar. En sóc un fervent partidari. Per exemple, una emissora de ràdio per a un municipi és costosíssima. I aprofitaria per a conéixer-nos i per crear una tasca cultural en tota la zona. Crec que els pobles veïns hem d'estar units i cal ser pràctics i comprendre que la unió fa la força.

Abocaments a la Mariola.

La Canyada. Seria interessant en el tema cultural: hi hauria servicis o espectacles més assequibles entre tots, que un poble sol no podria fer front. També pel que fa a una emissora de ràdio o crear un circuit cultural que passara per tots els pobles. El Camp de Mirra. En el tema de medi ambient, que el tenim bé, hem de potenciar-lo fent pressió per crear infrastructures. La Diputació d’Alacant va presentar un pla estratègic a Petrer, fet per la Universitat d’Alacant, que contemplava totes les dotacions que calien, per veure si les empreses es decidien a invertir, però tot s’ha quedat, de moment, en estudi. Pel que fa a l’intercanvi cultural, ara sí que és el moment per a poder mancomunar, perquè els pobles ja tenen centres culturals, teatres, etc. Beneixama. Probablement és on tindria més incidència: cultura, medi ambient, etc. Però no veig clar que només per aquestes qüestions s’haguera de constituir, encara que segur que faria un paper. Banyeres. Podria ser, no dic que no fóra interessant. De tota manera, també tenim resolta l'animació cultural. Bocairent. Estem totalment oberts a tot tipus de servicis. Alfafara. Sí, perquè quasi tots els que vivim en esta zona tenim algun familiar en un poble veí. Estem molt relacionats i seria una bona idea la creació d'una emissora de ràdio. Agres. D'això es va parlar i jo estava d'acord. Seria molt interessant una emissora conjunta de ràdio. També necessitaríem fer publicacions per a donar a conèixer Agres. —¿Quin paper podria fer la mancomunitat dins de l'espai de les Comarques Centrals? Biar. Biar pertany també a una espècie de mancomunitat o associació (de la Foia de Castalla: Ibi, Tibi, Castalla, Onil i Biar). Estem estudiant la possibilitat d'adherir-nos a les Comarques Centrals per tenir les mateixes condicions que les altres, sobretot en les comunicacions.

La Canyada. És un projecte bonic, però fa falta voluntat. Han de comprendre l’aportació dels pobles xicotets, que pot ser gran tot i que quantitativament no ho parega. Cal concretar quin percentatge ha d’aportar cada ajuntament. El Camp de Mirra. Podria ser que els nostres pobles foren impulsors de diverses iniciatives de cara als pobles de més al sud de nosaltres. Seríem un vincle d’unió, per exemple, en el tema de la música. Beneixama. També en comunicacions podria fer-se un bon paper. Podria estructurar les nostres pobles amb altres dels voltants, perquè amb alguns pobles (Alcoi, Cocentaina, Agres) no tenim una relació fluïda. Banyeres. Primer que m'expliquen a mi qué són les Comarques Centrals. Crec que serveixen només per a augmentar la burocràcia i la parafernàlia. Bocairent. Eixe tema encara està per veure. El que volem és que primer funcione la mancomunitat. Alfafara. Podria funcionar. Per exemple, Alfafara té molta relació amb Bocairent encara que siga d'una província diferent. Té més sentit unir estes comarques que dividir-les artificialment amb límits provincials. Agres. Podria fer un bon paper en el turisme. El tema de la indústria ens agafa un poc més lluny. De tota manera estem molt vinculats amb les comarques veïnes. —¿Estaria disposada la seua Corporació municipal a dedicar un percentatge del pressupost per a crear servicis mancomunats? Biar. Clar que sí. Qualsevol municipi que vol entrar en la mancomunitat ha d'assumir que té unes despeses. La mancomunitat de la Serra de Mariola açò ho tenia ben resolt: era una espècie de servici a la carta. No obligaves que tot el món tinguera tots els servicis; i conforme els utilitzaves, pagaves. Hi havia una xicoteta confrontació entre els pobles grans i els menuts per aquest tema; hi havia suspicàcies sobre qui havia de pagar i quant. I per això es va decidir esta modalitat. La Canyada. Estem oberts. Per exemple, tenim una agrupació de servicis socials. Amb una mancomunitat tindríem açò mateix però millor. També podríem mancomunar els servicis de l’aparellador municipal, l’enginyer, l’arquitecte, etc. Cal enfocar bé les coses. No sols mirar allò que fa falta als pobles grans 11


12

© Barcella - 1997

sinó també als menuts. Fa falta voluntat per part de les localitats més grans. El Camp de Mirra. Sí, per descomptat. El Camp de Mirra tenia pressupostats diners per a residus sòlids mancomunats o per als servicis socials, que ja estan fent-se. Beneixama. Es tracta de veure la viabilitat de les coses. No diem que no. En el tema econòmic, amb huit pobles afins culturalment però dispars en conomia i servicis, crec que és difícil . Però, d’entrada, no dic que no. Tot i que veig que altres mancomunitats tenen problemes. Sol passar que el poble més gran és el que ix millor parat. La mancomunitat ha de contemplar servicis múltiples, que en el cas de les localitats grans tindrien un paper, però no així en el cas dels xicotets. Però bé, caldria anar a allò concret, punt per punt. Banyeres. Sempre aportaríem la seu i faríem un esforç més gran que els altres si arribara a bon port el projecte. Bocairent. Si és efectiu, si. Alfafara. Sí, perquè ja estem fent-ho amb altres servicis compartits amb Muro, com la brossa. Agres. Sempre que siga proporcional… —¿Comporta una dificultat afegida per a la relació entre les diferents corporacions municipals el fet de pertànyer a diferents partits polítics? Biar. Jo, fins ara, tinc la satisfacció de dir que em porte bé amb els membres de totes les corporacions. Inclús a vegades ens portem millor els de diferents partits. Sobre el tema de quin partit té la presidència, cal dir que hem de ser pràctics, i hem d'observar una certa sintonia amb les administracions públiques que hi haja en cada moment. La Canyada. No. Abans eren quasi tots del PSOE, tret d’Agres i la Canyada, i també hi havia divergències. El Camp de Mirra. Cal tenir en compte la tendència de la majoria de pobles. Nosaltres som positius de cara a la mancomunitat, però cal veure cap a on va la majoria. Per exemple, el pla Proder està funcionant i, per tant, açò també podria, si hi haguera bona voluntat. Beneixama. No, no és un impediment. Banyeres. Hi ha una relació excel.lent amb els altres alcaldes, siguen del partit que siguen. Bocairent. No, de cap manera.

Nova planta depuradora ubicada a la Marjal, de Banyeres Mariola.

Alfafara. No té perquè. A Alfafara sempre ha hagut bona relació entre les diferents forces polítiques. La serra Mariola, per exemple, no és ni del PSOE ni del PP. Agres. No és cap problema. Sempre hem pogut parlar unes forces polítiques amb les altres, encara que els del teu partit sempre estan més a prop. —¿Quan es va reunir per última vegada amb algun dels alcaldes dels pobles de la comarca i quins temes van tractar? Biar. Vaig estar reunit el 18 de maig, en una llarga sessió per aprovar activitats en els plans Proder. La reunió va ser molt positiva. La Canyada. Sobre la mancomunitat, des de febrer del 95, sobre el tema dels estatuts; ja no ens hem tornat a reunir. Només hi ha hagut comentaris solts, a nivell informal. El Camp de Mirra. Caldria preguntar-se què van fer els alcaldes perquè la mancomunitat continuara i no haver-se centrat només en els aspectes més divergents o negatius. Hi havia voluntat i continua havent-la perquè hi ha temes (els bombers, la festa, l’ecologia) que no s’han arribat a dur a terme perquè en no estar units no hi teníem la suficient força de demanda. Beneixama. Dissabte passat mateix, depén de les reunions, normalment acudint a invitacions sempre sol tractar-se algun tema. Però el que és reunió de faena, per exemple, aquesta vesprada amb el tema del Proder ens reunim, tenim molt de contacte i habitual. Però pel que fa als temes de la mancomunitat, no. En temes comuns ens reunim (servicis socials, neteja diària, etc.) també habitualment. Sobre temes puntuals és més facil reunir-se poble a poble que estructurar una mancomunitat gran. Banyeres. ¿Reunió per a tractar la qüestió de la Mancomunitat…?, no recorde la data. Sí que recorde que vam parlar de l'eixida de la Canyada del projecte.

Bocairent. Pel que fa al tema de la mancomunitat, l'última reunió oficial va ser l'agost del 96. Hem tingut altres encontres per a tractar les al.legacions al PORN i vam decidir no anar units amb Alcoi, perquè tenim punts de vista diferents. Alfafara. L'últim contacte el vaig tindre durant les festes de Banyeres amb els alcaldes que vam coincidir-hi. El tema principal de què vam parlar va ser les al.legacions al PORN. Agres. En els últims encontres que he tingut, s'ha parlat de moltes coses però no es pot dir que fora de manera oficial. —¿S'atreveix a fer un propòsit i un pronòstic per a la constitució de la mancomunitat? Biar. Jo voldria que fóra demà. M'agradaria que em cridara l'alcalde de Banyeres com a president i que començàrem a funcionar. Jo ja dic que pertany a una altra mancomunitat, però no m'importaria que esta funcionara prompte. La Canyada. M’agradaria que es realitzara, però veig que caldria enfocar-la bé, ja que ara per ara no és necessària. Si hi haguera voluntat es podria començar, la pena és que han passat massa anys. El Camp de Mirra. Tenim moltes coses en comú i que val la pena desenvolupar. Beneixama. Crec sincerament que no s’arribarà a constituir, perquè jo mateix tinc les meues reticències; la Canyada se n’ha eixit en el Ple. L’alcalde de Banyeres tenia la presidència abans i també era reticient. No és un projecte que en el fons tinguem clar. Sóc prou escèptic perquè, en altres llocs, hi ha problemes (Monòver, la Vall d’Albaida). Banyeres. Formalment està constituïda. Caldria refer els estatuts perquè la Canyada ja no està pel tema. Anirà endavant amb la condició que es replantejen certes postures; no es poden demanar comptes per avançat per a saber si a un li convé entrar o no. Bocairent. El propòsit és que sí que vaja endavant el projecte, però no m'atreviria a fer un pronòstic. Alfafara. Jo tinc voluntat i il.lusió, però no hi ha, de moment, signes que facen creure que anirà endavant el projecte. Agres. Pense que sí que acabarà constituint-se, perquè és precís que ens unim per solventar problemes com el PORN o la falta d'infrastructures turístiques. ❦


Guillermina Barceló

© Chris Lancaster - 1968

La música del 68 (I)

L’any de "la imaginació al poder", "siguem realistes, demanem l'impossible" i "prohibit prohibir", els Estats Units estaven en guerra contra Vietnam; Martín Luther King era assassinat i el moviment racial vivia el seu punt àlgid amb l'organització de grups armats i radicals; les protestes dels estudiants i de la joventut es generalitzaven contra la guerra i la segregació racial. "La Revolució Cultural" de la Xina maoista havia estat ràpidament sufocada. A Cuba, la Revolució de Castro estava ja consolidada i les tropes de l'exèrcit rus envaien Praga per a parar l'intent d'oberturisme. Mentrestant, a Europa i Mèxic es

desenvolupa un moviment contestari protagonitzat pels estudiants i els intel.lectuals immersos en moviments contraculturals que recuperen postulats anarquistes i tendències pacifistes revolucionàries que es concretaran en el moviment hippy. Però eixe moviment estudiantil portava darrere tota una convulsió social que va marcar l'època. Les crítiques al sistema per part dels estudiants recolzats pels intel.lectuals en els diferents països van ser contestades amb una forta repressió als campus universitaris. Es tancaren diverses universitats i l'exèrcit ocupà les aules a Mèxic, Brasil, Espanya, França i els Estats Units. La societat del benestar

no satisfeia als jóvens, que pensaven que calia revolucionar els fonaments culturals d'eixa societat. La cultura occidental, inclosa la dels països de l'Est, es posava en qüestió. Els moviments contraculturals apostaven pel pluralisme sociocultural acostant-se al coneiximent de les cultures orientals. Als Estats Units la cançó folk que s'havia fet servir com a cançó protesta es transforma en folk-rock. La joventut vol que la música parle de coses que li interessen: la segregació racial, les guerres injustes, la repressió legal, etc. i que ho diga en el llenguatge que coneixen: el rock. Bob Dylan que havia creat el famós Blowing in the Wind, convertit en himne juvenil, se'n puja al carro del rock i introduïx guitarres elèctriques en les seues composicions, però les lletres són més àcides i reivindicatives que mai. Simon & Garfunkel que l'any 65 havien publicat The Songs of Silence, cançó mítica per a la revolució juvenil fan arribar el folk-rock a les seues quotes més altes d'elegància, distinció, classe i, sobretot, reflexió. The Birds en la mateixa línia canten el Mr. Tambourine Man de Dylan i són la part més comercial del moviment. Alhora un cantautor canadenc, Leonard Cohen publica The Songs of Leonard Cohen amb la famosa i captivadora Suzanne. Però, malgrat tot, no sols el folk es veurà influenciat pel moviment de protesta juvenil, també el pop i el rock evolucionen al ritme de les protestes. La música era un vehicle ràpid per a difondre notícies, per a propagar una moda o per demanar canvis. (Continuarà) ❦

Toni Sanjuan Continuant amb la pretensió d'intentar millorar el llenguatge, anem a parlar de dos verbs molt castellanitzats, de tres substantius i continuarem amb l'apartat de barbarismes: Rebre: Prendre, acceptar alló que ens és donat, ofert, etc. Sinònims: percebre, admetre, acollir. Castellà: recibir. "Tots els anys rebíem la visita dels amics" / "Hem rebut un premi pel nostre esforç" Sospitar: Tenir sospita, recelar, desconfiar. Castellà: sospechar.

"Sospite que no em diu la veritat", "Els científics sospiten de la veracitat dels descobriments" Aixem/eixem: m. Distància entre l'extrem dels dits polze i índex posats tan separats com siga possible, però sense pressió de la mà. Castellà: jeme. Pam: m. Distància entre l'extrem dels dits polze i menut tenint la mà oberta i els dits estesos. Castellà: palmo. Teda: f. Cor de la llenya del pi, ascla resinosa de pi emprada per a fer llum o encendre el foc, teia. Castellà: tea.

NO ES DIU • CAL DIR Ahorrar • Estalviar Aunque • Encara que Entonces • Aleshores, llavors, en aquell moment Fresa • Maduixa Recibir • Rebre Recibo • Rebut Red • Xarxa Sospechar • Sospitar Tacha • Taca Techo • trespol, sostre Valla • tanca, barrera. ❦ 13


Una infància diferent

Vicent Berenguer

"Un xiquet és maltractat quan és objecte de violència física, psíquica o sexual. Així mateix, si sofreix de falta d'atencions per part de les persones o institucions de les quals depén per al seu desenvolupament" (definició proposada pel Grup d'Estudis de la Infància Maltractada i Abandonada de la Societat Catalana de Pediatria). S'estima, a l'Estat Espanyol, una mitjana de 400.000 casos de maltractament infantil, dels quals només 40.000 són denunciats, d'eixos, 90, amb resultats de mort en el menor. Són superiors els maltractaments físics (70% dels casos), seguits de l'abús sexual (25% dels casos). La societat eludeix allò que li resulta incòmode. Veiem els problemes lluny, però no en el nostre entorn. Només hi ha allò que la televisió ens diu. En una societat que es suposa progresista, democràtica i desenvolupada estan produint-se casos de violència dirigida a una població desprotegida i més dèbil com és la infància. Si analitzem l'origen de molts casos de xiquets maltractats/es, xiquets en situació de guarda o tutela que estan en residències comarcals, joves menors de divuit anys que compleixen mesures judicials en centres de menors –¿presons?–, veiem que procedeixen de famílies extremadament pobres i indefenses, la qual cosa no vol dir que en les famílies amb més recursos no es donen casos de maltractament; però és evident que la pobresa i la marginació social incideixen de manera més aguda en la població infantil. Creiem necessari conéixer les diferents realitats que ens envolten a les nostres ciutats, a les nostres comarques. Els menors són els que més sofreixen les conseqüències d'aquesta societat en la qual trobem famílies desestructurades a conseqüència de la falta de treball dels pares, que duu al món de les drogues, l'alcohol, els delictes, la violència familiar. També trobem que hi ha una falta de recolzament social a aquestes famílies. Tot aquest entorn socioeconòmic (societat capitalista on el més gran es menja al menut) fa que molts xiquets/es visquen en soletat, sofriment, falta d'estima… Aquest ambient repercuteix en el seu comportament que sol ser més agressiu, la qual cosa fa que la societat, que nosaltres, que l'escola els desvaloritze i els excloga. Ara és el moment de parar-nos a pensar què podem fer. Les alternatives són moltes: acolliment familiar temporal o permanent (no cal anar a acollir xiquets a l'estranger –iniciativa molt respectable– quan ací hi ha xiquets que ho necessiten), igualtat d'oportunitats, respecte i recolzament a les famílies acollidores, denúncia de situacions d'injustícia. En definitiva, no excloure gent com nosaltres que està sofrint. Aquest és un tema molt seriós que estan patint xiquets i xiquetes amb noms i cognoms, com ara Mariano, Pedro, Antonio, Rogelio, Alícia, i tants altres que no coneixem i que estan totalment desprotegits als carrers. Esperem que aquesta crida siga un instrument que ens aprope a aquesta realitat. ❦

Actes del Primer Congrés d'Estudis de la Vall d'Albaida. Aielo de Malferit 1996. Enric Abad Lluch et alii, València, Diputació de València-Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida, 1997, 968 p., 2.800 ptes.

© Roy Morsch

Obdúlia Gisbert i Jordi Belda

Obdúlia Gisbert i Jordi Belda són educadors a una residència comarcal de menors, a València.

14

Aquest I Congrés d'Estudis de la Vall d'Albaida, celebrat a Aielo de Malferit, fa dos anys va ajuntar una setantena de ponents que presentaren estudis de gran nivell i de temàtica diversa: etnografia, agricultura, indústria, arquitectura, arqueologia, educació, història, etc. Disposem, així, d'una obra amb moltes virtuts que, tot d'una, ja encomana la seua lectura global. Des del punt de vista de Banyeres, és a dir, mirant-ho des d'ací, per començar, hi ha alguns treballs que podrien considerar-se d'obligada lectura. En "Artefactos hidráulicos. Notas para la historia de los molinos papeleros de la Vall d'Albaida", Joan Castelló Mora, conegut promotor o inductor del Museu Molí Paperer de Banyeres, hi aporta, entre altres dades, una interessant notícia d'aquesta activitat en el territori contigu a Banyeres, en concret al riu Vinalopó com a font d'energia, en aquest cas, amb la notícia dels antics molins concentrats en la capçalera del riu, en terme de Bocairent. D'altra banda, en l'interessant i documentat estudi de Francesc Torres Faus "L'evolució de les divisions territorials de la Vall d'Albaida", on aborda les fronteres del regne i la Vall d'Albaida, sí que trobem algunes referències a Banyeres de manera directa, ja que aquest poble pertanyia a Bocairent. Des del segle XV fins al XIX les divisions dels territoris municipals han passat per moltes vicissituds, aquest estudi, en el marc geogràfic citat, aborda els diferents conflictes que s'hi donaren pel que fa a les fronteres del regne (perquè som la frontera amb Castella), a les divisions territorials internes i, a la fi, a l'evolució del mapes municipals. De tot això també es desprenen suggeriments i pistes per a reconstruir una mica més la història del nostre terme local, com també ampliar el coneixement del funcionament social que en diversos ordres ens ha precedit. Com passa en molts treballs d'aquestes actes, malgrat la seua especificitat, els estímuls intel·lectuals poden ser tant variats com els lectors, ja que els referents, per tractar-se d'una comarca veïna, sempre tenen alguna o altra familiaritat. Per acabar la tria d'exemples, destacaré un altre treball que considere de gran valor, es tracta del titulat "La economía de la Vall d'Albaida en el siglo XXI", de Francisco Loras. És un resum de la important anàlisi socioeconòmica sobre el mercat de treball i les estructures de la Vall d'Albaida (amb força claredat i realisme), que publicà la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent i la Conselleria de Treball, l'any 1991. Per les semblances econòmiques i socials amb alguns contextos que coneixem, digueu-li comarca o poble de la Mariola, aquest article potser encomana una atenció especial. Per tot això, els conspicus organitzadors i tots el que han fet possible aquest llibre interdisciplinari –i envejable– mereixen l'enhorabona més sincera, i tot el suport per al Segon Congrés. ❦


¿Són lícits els filats de la Fenassosa?

© Barcella - 1997

Josep Miquel Martínez

Malla cinegètica a la vora del camí del Cossi.

© Barcella - 1997

En els darrers anys hem vist com el filat de la Fenassosa anava a més i incorporava al seu tancat el Cossi i Colomera. Aquesta malla presenta algunes irregularitats que passem a analitzar. Segons Violeta Sanz –bióloga especialista en fauna i ordenació cinegètica–, boscos, matollar, cultius i caça major estan tan estretament relacionats entre si que l'actuació sobre qualsevol d'ells repercuteix inevitablement sobre els altres. Si el brostejar de la caça major és molt intens, les espècies llenyoses primer deixen de regenerar-se, després es degraden i, finalment, poden arribar a desaparéixer. És prou un període de fam per destruir la regeneració aconseguida al llarg de molts anys. A més, la caça major afecta, més o menys indirectament, les altres poblacions de la fauna. El manteniment d'altes densitats de cérvols a la muntanya valenciana

impedeix el desenvolupament de les poblacions de conill, amb el qual pot competir pels recursos tròfics. Sanz afegeix que els tancats cinegètiques també provoquen importants impactes en la fauna. En l'àmbit estatal, la Llei de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestre, de 27 de març de 1989, article 34, apartat f, diu: "Els tancats i filats de terrenys cinegètics deuran construir-se de tal manera que no impedesquen la circulació de la fauna silvestre no cinegètica". Així, és frequent la utilització de filats que no s'adeqüen a les característiques estipulades en les normes. D'açò en tenim un bon exemple en el tancat de la Fenassosa on s'han col.locat, en alguns trams, pedres al peu del filat perquè no puga passar cap animal i, a més, s'han afegit, a l'interior de la malla, dos cables electrificats per

a la dissuasió de la fauna que intente apropar-se. Els filats són una autèntica trampa mortal per a perdius, àguiles reials, mussols i òbiles: quan volen baixes entre la vegetació, en la nit o amb boira, xoquen contra la malla i moren o es fracturen algún ala. Quan aquestes malles es situen en les coronacions dels tossals –com és el cas de l'Alt de la Barcella a la finca de la Fenassosa– i entre el matollar alt poden provocar xocs en els desplaçaments diaris d'aquests pardals. Freqüentment, un o ambdós costats del filat es troben nets de vegetació, per l'existència de camins i tallafocs. Aquesta situació pot ser també perillosa per a alguna rapaç, que utilitze aquestes zones aclarides com a lloc per a caçar conills i llebres, entrant en vol baix contra el filat. La limitació de moviments es fa especialment manifesta en casos límit, com quan es produeix un incendi. És fàcil imaginar el gran problema que comporta, en cas d'incendi, l'accés per als equips d'extinció i, sobretot, el difícil que pot resultar a un animal tancat fugir de les flames. Miguel A. Martín –enginyer de muntanyes i màster en política i gestió ambiental– afirma que els tancats tenen el beneplàcit de les Administracions competents que s'inhibeixen o els regulen escassament. A més de disminuir la capacitat de proporcionar llocs de treball i beneficis econòmics al conjunt de la societat, els tancats comporten una sèrie de riscos derivats, com els incendis forestals, l'evasió fiscal i la insatisfacció ciutadana. Martín sosté que els tancats ocasionen danys i perjudicis a tercers, tant a veïns –propietaris legítims d'espais i vedats confrontants– com a ciutadans en general –caçadors i no caçadors–, ja que aparentment lesiona drets constitucionals i civils, a més de causar pèrdues físiques, morals i econòmiques. Per això, les malles poden incórrer en l'il.lícit d'abús de dret de la propietat exercida. No es pot ni es deu consentir que la falta de planificació, la gestió inadequada o la curtedat de mires posen en perill l'existència de finques que, encara que siguen de propietat particular, produeixen molts beneficis indirectes per a tota la societat. ❦ 15


El Programa de Festes

Costa Blanca

El que va començar com un Programa de Festes, és a dir, una relació dels actes a celebrar amb motiu de les festes patronals, òbviament, any rere any ha arribat a ser molt més que això. De la seua destinació inicial només conserva el nom i la preeminència del tema fester. A hores d'ara ha esdevingut un llibre o memòria anual de les activitats fetes al poble. Evidentment, aquesta evolució és fruit d'una necessitat, la de qualsevol col.lectivitat que demana fer memòria, escriure la crònica de les festes però també la crónica de cada dia, i la rememorança de fets, situacions o sentiments que el temps suscita en els qui col.laboren amb els seus escrits. Al Programa de Festes tenen cabuda la memòria municipal; la memòria anual de les diverses associacions del poble, tant esportives com culturals o cíviques; articles d'opinió sobre els més diversos temes; records personals; articles d'investigació de la nostra història –alguns científics, altres pseudo-científics–; interpretacions històriques –més o meyns acertades o vàlides–, etc…, però sempre inspirats, tots ells, per la millor voluntat del autor, del banyerí que vol aprofundir en la seua història, la del seu poble i la del seu país. En aquesta diversitat radica Portada del Programa la vàlua i el predicament del de Festes de 1942. Programa de Festes. Potser siga la varietat de temes i estils amb els què compta el secret del seu succés, de l'interés que desperta, perquè és una publicació oberta a tot tipus de continguts, estils i manifestacions sempre que siguen fruit de la preocupació o les inquietuts dels banyerins, o també d'altres autors; perquè és el lloc en què qualsevol banyerí sempre ha tingut l'oportunitat d'expressar-se; perquè cap criteri ni selecció, que no siguen els ja esmentats i per tots coneguts, s'ha aplicat per part de la Comissió del Programa o Equip de Redacció a l'hora de la publicació. La mancança d'una comissió técnica encarregada de supervisar la qualitat i l'adequació dels continguts inclosos –com es fa a qualsevol revista especialitzada o amb una tendència marcada– ha esdevingut la seua major virtut i, segur que crear-la, en algún moment, ha pogut estar una temptació. Però, és ben clar, el Programa de Festes no és una revista especialitzada i, molt saviament, cap Equip de Redacció no s'ha arrogat aquesta funció. Tampoc, aquesta mancança és necessàriament sinònim de falta de qualitat, no cal esmentar-ho; revisitar les últimes dècades és prou exemplar. Aleshores, ens preguntem quin sentit té censurar una col.laboració pel seu contingut si aquesta reuneix les característiques de qualsevol altra col.laboració del Programa de Festes –si ens atenim al que ací hem exposat–; quina raó hi ha darrere, si mai no ha existit cap criteri de selecció de textos. I, precisament, per què aquest poema que, d'altra banda, reuneix els criteris que demana qualsevol revista literària especialitzada. ❦

Un bon dia, a traïdoria, ens van plantificar a la entrada del nostre poble un artefacte d'indicació on diu que Banyeres de Mariola, un poble situat damunt la serra del mateix nom, pertany a la Costa Blanca. El segell és de la Generalitat Valenciana (Agència de Turisme), però encara no s'han adonat que Banyeres no té res a veure amb la costa i que, de blanc, n'hi ha ben poc; en tot cas, de verd, que d'això sí que n'hi ha i pels quatre cantons. La cosa té un cert regust de sarcasme o de burla sagnant si tenim en compte que l'adscripció geogràfica de marres es basa en l'esquema de sempre: la divisió provincial, que sempre es pren com a referent, un referent per altra banda artificial i que obeeix a una visió uniformitzadora, centralista i de l'Estat espanyol. No oblidem que l'etimologia de província ens ho il·lustra ben a les clares: terra guanyada, terra vençuda (del llatí vincere) i incorporada a l' imperi, en aquest cas el castellà. Quan el sentit comú i la raó, impulsat pel procés de recuperació democràtica, demana l'aprofundiment en la divisió natural de la nostra terra, és a dir, la comarcal, des de la Generalitat Valenciana i, sobretot, des d'institucions arnades com la Diputació, l'única cosa que es fa és fomentar una entelèquia artificial que no té cap raó de ser ni cap fonament, ni històric ni lingüístic, i ni tan sols geogràfic, ja que l'única cosa que fa és confondre i alimentar un ridícul i tronat particularisme provincial, que no fa altra cosa que dividir als valencians. Tots esperàvem que amb la democratització del nostre país i la recuperació del nostre autogovern, institucions provincials com ara la Diputació desaparegueren i ho consideràvem una conseqüència lògica del règim de llibertats. Resulta que qui ho ha pogut fer, és a dir, suprimir aquestes institucions anacròniques, entre d'altres coses per evitar duplicitat de funcions i despeses supèrflues, a saber, PSOE i PP, no ho han volgut fer perquè la seua ànima és espanyolista i unitarista i no entenen una altra concepció d'estat modern. Quan el botànic Cavanilles recorria el nostre país en el no tan llunyà segle XXVIII, no hi havia encara la divisió provincial. Va ser quasi un segle després quan un senyor de la meseta castellana amb una visió centralista es va inventar la divisió provincial que ara patim. A l'Administració (recordem-ho, abans del PSOE i ara del PP, partits estatalistes que tenen en provincias les seues delegacions o sucursals) no li interessa que aquest país prenga consciència de la seua identitat, ja que això afectaria la seua mateixa essència jacobinista (a l'estil de l'Estat francés) i li restaria suport electoral. Els interessa més fomentar la confusió amb invents tant asèptics i desnaturalitzadors com la Montaña i permetre que Villena s'annexione Banyeres de Mariola a la seua comarca o que l'Agència de Turisme no tinga una visió global, valenciana, a l'hora de fer la seua tasca, o que impresentables antivalencians com el president de la Diputació estiguem utilitzant els diners públics per diluir els esforços que els valencianistes estem fent per afirmar el que és obvi, que som valencians. Volen que, damunt de cornuts paguem el beure… Nosaltres, en canvi, que sabem el que pretenen, volem afirmar rotundament i recordar al qui vulga escoltar-nos que l'única costa que tenim i que coneixem és la que va de Guardamar a Vinaròs, o siga, la costa valenciana. ❦

Rosa Ma. Belda

16

Francesc Molina

Francesc Molina es dedica al comerç, a Ontinyent.


Romà Francés i Guillermina Barceló

© Barcella - 1997

"El Tractat d'Almirra"

Representació del Tractat d'Almirra el 25 d'agost de 1997.

La representació del Tractat, a més d'ésser possiblement l'única mostra de teatre històric a tot el País Valencià, té una trascendència molt important per a la història dels valencians d'aquestes comarques. Històricament, el Tractat d'Almirra està considerat com un dels més relevants entre els dos estats medievals de la península: Castella i la Corona d'Aragó, i adquireix la seua importància històrica en marcar la primera frontera estable de l'antic Regne de València. El pacte fou signat pels dos protagonistes més importants de l'época: l'infant Alfons el Savi, per Castella, i el rei d'Aragó Jaume I, que descriu el Tractat detalladament en la seua Crònica dels Fets amb tots els aspectes del conflicte i la dura negociació fins arribar al pacte. En temps de Jaume II els límits del regne s'amplien fins a Oriola. Malgrat tot, Villena i Saix restarien com a frontera secular de l'administració dels regnes de Múrcia i Castella, davant d'Almirra, Biar i Castalla en el Regne de València. Aquests límits perduraran al llarg dels segles, fins a la implantació de les províncies el 1836. Els límits delimiten clarament la parla del valencià i el castellà. El dia 7 de novembre de 1976, els fills del poble del Camp de Mirra donaven vida per primera vegada al Tractat, en un intent de recuperar la significació històrica dels fets que allí van succeir, amb motiu de la celebració del 750 aniversari de la mort del rei En Jaume.

El primer text representat el va escriure el biarut Francesc González Mollà. La representació dirigida en aquell moment per Romuald Moreno, Miquel Maestre i Ximo Navarro, va disposar del vestuari del Casal de Sant Jordi d'Alcoi, els estendarts, les banderes i els penons de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta de Castelló i la infrastructura tècnica de la Diputació d'Alacant, incorporant com a fet especial la dansa guerrera de la Todolella. La representació i el seu manteniment, dóna lloc a la creació del Patronat del Tractat d'Almirra que des d'aleshores mira que tot estiga a punt. Darrere del Patronat hi ha un grup de persones interessades perquè l'espectacle perdure per molts anys. El 1977 s'incorporava a les Festes de Moros i Cristians d'agost el Tractat i el Pregó. Així mateix s'estrenava en el castell l'ambaixada sobre textos de Salvador Doménech Llorens, que recollien topònims, personatges i accions ben pròpies i úniques del Camp de Mirra i la seua comarca, convertint-la en peça original de la literatura festiva valenciana i en un bon exemple a imitar per aquells pobles que fem moros i cristians. Les ambaixades haurien d'adequar-se en cadascun dels pobles als fets històrics propis de les terres. El 1982, el primitiu text del Tractat de González Mollà va ser substituït per l'escrit per Salvador Doménech, molt més

complet i històricament rigorós. Alhora es va renovar la posada en escena, els decorats, les danses, la música, tot tal i com ho coneixem actualment. Si assistim a la representació del Tractat, ens trobarem amb un espectacle teatral molt cuidat. Tant el text, amb una línia històrica rigorosa, com la interpretació dels personatges –esforç col.lectiu de tot un poble– és modèlica per a uns actors no professionals. Un joglar, un trovador i 35 personatges (cadascun dels quals parla en la seua pròpia llengua al llarg de tota la funció, castellà o valencià), ens introdueix en la trama d'escenes curtes segons van transcorrent les diferents accions. A les portes de l'església de Sant Bertomeu, l'escenografia aconseguida a partir d'una tarima circular i giratòria dividida en dues mitads va ser pensada per Josep Navarro. Pepe Menor es va fer càrrec de la direcció d'actors. Les danses són interpretades pel cos de ball del Grup de Danses de Villena. La música, basada en cançons populars de les comarques valencianes, és interpretada pel Grup de Dolçainers El Terròs, de Petrer. Eixa és la fita que ens ofereix des de fa més de vint anys el Camp de Mirra cada 25 d'agost. Cada any, l'interés dels valencians pel Tractat augmenta perquè ens permet recordar un fet important de la nostra identitat com a poble, per a plantejar-nos millor un present i un futur amb personalitat. Intel.lectuals de l'àmbit universitari han manifestat en diverses ocasions la conveniència de mantindre viva aquesta representació, pel seu caràcter històric i eminentment popular. Com diu Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, la representació del Tractat és el més bell exemple didàctic en la nostra llengua. ❦

17


Apartat 140 - 03450 BANYERES DE MARIOLA (L'Alcoià)

Transformació ambiental L'home sempre ha modificat el seu entorn en benefici propi, sense preocupar-se massa de les conseqüències negatives de la seva transformació. En tot moment ha sabut justificar els canvis, si aquests li produïen un benefici o una millora en la seva qualitat de vida. En un principi els boscos s'aprofitaven per extraure d'ells els recurssos que oferien a l'home: agrícoles, ramaders, cinegètics, forns de calç, fusta, llenya com única font energètica, etc. A la darreria de la primera meitat d'aquest segle, es produeix un abandó progressiu del camp, que fins eixe moment havia estat fortament poblat. Però la transformació més agressiva estan sofrint-la a les acaballes del segle, les raons són molt nombroses i difícils d'acceptar per tothom. És molt difícil encontrar un caçador, un rovelloner, un boleter, un ciclista de muntanya, un campista, un muntanyista, un senderista, un caragoler, un herbolari, un arqueòleg, un motorista, un excursionista, un scout, un monitor, un buscador de fòssils, un naturalista, un turista d'interior, un llaurador, un tallador, un diumenger 4x4, un constructor, un propietari de tancat cinegètic, un usuari de tantes i

18

tantes casetes que admeta que la seva activitat en la serra, puga transformar negativament l'entorn. El que és ben cert, és que tots volem gaudir de la meravellosa natura i que l'excusa que ens busquem per estar en contacte amb ella no sempre és innòcua. Tothom és responsable de la transformació que està sofrint el nostre entorn. ❦ Maria Vilaplana Antolí

© Barcella - 1997

Els textos enviats a aquesta secció han de ser breus. L'original ha de vindre firmat i és imprescindible que hi figure el domicili el telèfon i el DNI. No es publicaran cartes firmades amb pseudònims ni amb inicials. La revista BARCELLA es reserva el dret de publicar-les, resumir-les o traduir-les quan ho considere oportú.

Molí l'Ombria.

Som de l'Alcoià Volem manifestar en aquest escrit el nostre desacord amb el tractament que els nostres pobles (Banyeres de Mariola, Beneixama, Biar, el Camp de Mirra i la Canyada) reben per part dels següents mitjans de comunicació: ràdio Villena, els setmanaris Comarca i el més recent Canfali i el diari

Información d'Alacant. Hi ha un sistemàtic intent de desarrelar-nos de la comarca natural a la qual pertanyem històricament: l'Alcoià. Podríem fins i tot parlar d'una campanya orquestrada per incloure'ns a l'Alt Vinalopó, amb la intenció de potenciar una comarca al voltant de Villena, amb uns clars interessos comercials, administratius i de serveis al darrere. Aquestes postures irrespectuoses amb la nostra personalitat no tenen gens en compte les nostres arrels històriques (sempre partint de la línia Biar-Busot marcada pel Tractat d'Almirra, però inclús remuntant-nos a època àrab o ibèrica), lingüístiques, culturals i socioeconòmiques. I a més, compten normalment amb la passivitat de les autoritats municipals dels pobles afectats, que es deixen portar per interessos aliens. Demanem que se'ns respecte la nostra identitat comarcal, tant pel que fa als organismes oficials com als mitjans de comunicació en general. Ens agradaria que els mitjans de comunicació esmentats rectificaren la seua línia informativa i que respectaren la integritat comarcal, tot atenent la pluralitat de cada comarca i les seues legítimes aspiracions. I finalment, exigim l'ús de la denominació oficial i única dels nostres pobles, moltes vegades vulnerada especialment en els casos de Banyeres de Mariola o de Beneixama. ❦ Antoni Sanjuán Francés, pel Col.lectiu Serrella. Romà Francés Berbegal, pel Bloc Jaume I de Biar, Beneixama, el Camp de Mirra i la Canyada.


Des de l'any 1975 el Sàhara Occidental es troba il.legalment ocupat pel Marroc. La invasió marroquina i la posterior Marcha Verde van empènyer una gran part de la població sahrauí a l'exili, i així va començar un llarg i penós èxode. Finalment la població sahrauí es va assentar en campaments de refugiats a la part més dura i inhòspita del desert algerià. Durant 23 anys el poble sahrauí espera que les innumerables resolucions internacionals aprovades porten a la celebració d'un Referèndum d'Autodeterminació. El juny de 1990 el Consell de Seguretat de Nacions Unides va aprovar, finalment, el Pla de Pau per al Sàhara Occidental, que havia d'haver culminat en un Referèndum d'Autodeterminació, el gener de 1992. Tanmateix les violacions sistemàtiques per part del Marroc dels acords pactats, sense que la Comunitat Internacional fera res per evitar-ho, van frustrar aquella possibilitat. Després del nomenament, el desembre del 96, de Kofi Annan com

a secretari general de l'ONU, renaixen les esperances per als sahrauís. El març de 1997, James Baker és nomenat representant especial del secretari general i a partir d'aquí, comencen diverses reunions entre les parts, que culminen amb la signatura dels Acords de Houston, el 18 de setembre de 1997. La signatura dels Acords i el Pla de l'ONU és un gran pas per al poble sahrauí, però s'ha de multiplicar el nostre suport. El Marroc té tots els mitjans. Té suports incondicionals interns i internacionals que li permeten tot tipus de maniobres, sense pagar per això cap preu polític. Els marroquins disposen ja de tots els recursos econòmics necessaris per fer front a la seua estratègia i, en aquest període pot encara multiplicar-los gràcies al suport polític que té. A més, el Marroc disposa de tots els recursos administratius i logístics i ha iniciat ja la seua campanya. Controla el territori fins al 7 de juny, i a partir d'aquesta data –encara que sota l'administració de l'ONU– tots els colons i personal civil restarà al Sàhara. Els sahrauís només tenen la força de la raó i la seua indestructible voluntat de ser lliures. Però això no és suficient si no es garanteix un referèndum just i transparent. Per tal de neutralitzar –encara que només siga en part– l'enorme avantatge que ja d'entrada té el Marroc, un gran nombre de col.lectius cívics, ONGs, sindicats i altres organitzacions hem constituït la Plataforma de Suport al Referèndum, la qual pretén treballar per un referèndum clar i just, de suport al Poble Sahrauí. ❦

© Barcella - 1997

Si alguna persona es sòcia o col.labora amb alguna ONG pot utilitzar aquesta secció per a informar de les seues activitats.

Post de la Creu Roja de Banyeres.

Nova ambulància El passat dia 3 de maig es va beneir la nova ambulància adquirida per l'Assemblea Local de Creu Roja que substituirà l'antiga Fiat Ducato. El vehicle, s'ha finançat amb la col.laboració dels ciutadans de Banyeres de Mariola i amb campanyes en les que han participat les associacions d'ames de casa de Bocairent i Beneixama. ❦

La Creu, 34 • Tel. 96 556 73 57 BANYERES DE MARIOLA Juan Beneyto Bernàcer, 25 • Tel. 96 235 09 77 BOCAIRENT

• Butlleta de subscripció

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, per això pagaré la quantitat de 500 ptes. a l'any Nom Cognoms Adreça Població Codi postal Comarca Banc Núm. compte Adreça Població

Codi postal

Oficina Comarca Firma

Envia aquesta butlleta a l'Apartat de Correus 140 de Banyeres de Mariola

19


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VILLA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 4  

Barcella 4  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded