__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 2 • octubre 1997 • 150 ptes.

Rafael Doménech Belda

president del Sindicat del Reg Major de Banyeres

Acostament a la cruïlla actual del nacionalisme valencià La Banda, ¿es desbanda? Incendis a la Mariola


Redacció

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 2 Octubre 1997 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) REDACCIÓ:

Rosa Ma. Belda Eduard Beneyto J. Ricard Berenguer Vicent Berenguer Antoni Francés Francesc Garcia Josep Miquel Martínez José Antonio Miró Tello Navarro Salvador Puerto Antoni Sanjuan Enrique Sempere COL.LABORADORS:

Jordi Belda Llopis José Beneyto Llorca Ximo Beneyto Vañó Tirs Llorenç Berenguer Alexandre Martínez Juan Carles Mulet Grimalt Rafa Payá Abad PORTADA I MAQUETACIÓ:

Josep Miquel Martínez PUBLICITAT:

Enrique Sempere La Redacció no comparteix, necessàriament, les opinions expressades pels col.laboradors d'aquesta publicació. FOTOMECÀNICA:

Textogràfic - Alcoi IMPRESSIÓ:

Nou Gràfic C.B. - Banyeres de Mariola Depòsit legal: A-562-1997

2

Aquest número, coincideix amb la vespra del Nou d'Octubre. Un dia com aquest, però l'any 1238, el rei Jaume I va fer l'entrada triomfal a la ciutat de València la qual, des de 1331, celebra solemnement aquest dia. És en aquesta data on comença una part molt important de la història dels valencians i, naturalment, de Banyeres de Mariola. En aquest número hem volgut tractar alguns temes d'actualitat que ens toquen de prop: el projecte de pantà per a Banyeres, del qual oferim algunes opinions, amb la intenció de donar un poc de llum a un assumpte de vital importància per a tots; la qüestió de la llengua, l'educació i la consciència nacional dels valencians, en una data tan significativa, on creem que cal una reflexió, i un tema també local i d'actualitat com és la problemàtica que acompanya els músics banyerins. L'any passat vam encetar el primer sopar de la vespra del Nou d'Octubre i vam comptar amb la presència d'Alfons Llorens com a convidat especial, alcalde de Planes, antropòleg, periodista i estudiós de la nostra història. El vam acompanyar una cinquantena d'assistents. Després del sopar, i com a acte central, es van lliurar uns guardons de reconeixement a la labor realitzada per la normalització i l'ús del valencià. Els guardonats van ser: en l'apartat d'institucions, els tres partits polítics de l'anterior corporació, per l'interés posat en el canvi de nom del poble i dels noms d'alguns carrers, i també per haver aprovat el Reglament de Normalització Lingüística per a l'Ajuntament de Banyeres de Mariola que esperem s'aplique d'una manera més efectiva; en l'apartat d'associacions, l'Associació de Minusvàlids; i, en l'apartat d'empreses, la Cristalleria Dani. El sopar va acabar amb un interessant i animat col·loqui. Enguany, i continuant aquesta línia de reconeixements, els guardonats seran: el C.P. Alfonso Iniesta com a institució perquè acaba enguany la primera promoció de la línia en valencià; el Centre Excursionista Penya Roja com associació, i l'empresa Baco's Pub per l'ús habitual que fan normalment del valencià. El convidat especial al sopar d'enguany és Vicent Cardona, director de la revista Saó i rector d'Alaquàs, coneixedor de la nostra comarca i de la gent que hi viu. Un valencià que des de fa molts anys creu, com molts, que la nostra llengua és tan digna i útil com qualsevol altra per a ser usada de manera habitual allà on es desenvolupa la nostra vida. ❦

Rafa Payá


Pluviometria José Beneyto Llorca

Els dubtes sobre un projecte nonat J. RICARD BERENGUER.

¿On és el projecte? En realitat, i segons fonts consultades a l'Ajuntament, no es pot parlar d'un projecte definit i complet. Anys enrere, i encara sota l'administració socialista, es contemplava la possibilitat de construcció del pantà a la zona del Partidor, a partir del treball realitzat sobre plànols per especialistes del MOPU, amb una previsió de finalització d'obra per als primers anys del 2000. Es produeix el rellevament polític nacional i es reprén el famós Pla Hidrològic Nacional, que deriva amb una aportació de 46.000 milions per a millores en infrastructures hidràuliques al País Valencià, dels quals sembla que 2.000 anirien destinats al pantà. Les competències entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la mateixa Conselleria d'Obres Públiques sembla

Plou poc però, per al poc que plou, ¿plou prou? Aquestes dades mostren el que ha plogut a Banyeres de Mariola durant una dècada. La mitjana inter-annual ha estat de 619 litres/m2.

1987

87 G F M A M J J A S O N D 132 54 0 18 32 0 26 51 41 48 3

492 litres

que no queden ben definides i no s'acaba de concretar quin organisme deuria ser l'encarregat de dur avant la realització del projecte. Finalment, i com té un caràcter d'obra oficial, podria ser la mateixa Conselleria la responsable. Una vegada que s'aclarira el padrinatge, el projecte hauria de seguir, més o menys, el camí de tota obra pública, és a dir: nova publicació de les bases del projecte definitiu, obertura dels terminis per al concurs de presentació de pliques, adjudicació definitiva de les obres, estudi d'impacte mediambiental i actuacions a seguir, pagament de les expropiacions oportunes, inici, desenrotllament i finalització de les obres. Un procés que no es veuria conclòs abans de l'any 2001. En definitiva, tota una odissea per davant. ❦

1988 232

G F M A M J 52 60 64 37 7

602 litres

J A S O N D 0

51 65 0 34

0

249

200 1989

G F M A M J J A S O N D 67 57 62 52 32 59 73 0 17 0

868 litres

217

1990

G F M 100 A 91 M J J A S 154 O N D 57 0

828 litres

0

45

19 56

29 60

297

1991

G 87 F 109 M A M J J A S O N D 14 11 13 34 49 49 4

679 litres

0 12

1992 175

Pont actual

114 G F 110 M A M 100 J J A S O N 142 D

37

Nou traçat previst per a la carretera Alcoi - Banyeres

La Solaneta

3

12 0

728 litres

Ull de Canals

3 25 7

278

1993

G F M A M J J A S O 132 N D 68 44

El Clot

42

8

del Pi

720 litres

5 10 7 50 48

28

1994

©

se

Jo

el

iqu

pM

.

M

G F M A M J J A S O N D

60 18 15 3 14 5

317 litres

3

1

74 88

29

7

1995 152

G F M A M J J A S O N D

Traçat de la carretera actual que restarà submergida La Povila

Presa

Barranc dels Pinarets

Font

del Sapo

El Ral de Dalt

El Ral de Baix

1 38

72 13 35 39 6 24 35 18 47

480 litres

1996

G F M A M J J A S O N D

38 32 52 46 73

475 litres

0

0

2

57

39 78 58

3


© Josep Miquel M. - 1986

Em demanen els meus amics de la revista Barcella que pose un granet d'arena en la discussió sobre el futur pantà de Banyeres. Com la informació sobre aquest tema la tinc un tant desfasada en el temps, data de 1984, i l'actual tampoc és excessivament clara, faré una exposició que pecarà de poc rigorosa, però que pot ser útil per al debat obert. Fa ja un grapat d'anys (vint- i-dos o vint-i-tres, quan ens descuidem), l'antiga Cambra Agrària Local va convocar els propietaris de terrenys de Banyeres a unes reunions als antics locals de la Caixa Rural, per a exposar-nos les idees provinents del Ministeri d'Agricultura en el sentit de construir un pantà que regulara les aigües del riu Vinalopó al seu pas pel terme municipal de Banyeres de Mariola. La ubicació del mateix comprenia una zona no excessivament gran del llit del riu Vinalopó, estaria la capçalera de la presa aproximadament a l'altura de la font del Sapo. Paral·lelament a l'obra, es modificava tota la xarxa de reg del poble, generant, a partir d'allí, tres branques principals: —Una branca cap la zona de la

4

A favor Ximo Beneyto Vañó

Crescuda del riu al Partidor per la gota freda de 1986.

bassa de Reg Major actual i la zona dels Sifons. —Una altra cap a la zona del Camp de l'Or. —Una altra cap a la zona de la carretera de l'Ansarí. Aquestes branques anaven obrint nous ramals fins a un total de 15. Plantejava el tècnic d'Agricultura la possibilitat d'accedir a una presa d'aigua per propietat a pràcticament tots els llauradors que tenien terrenys per totes les zones per on passaven aquests ramals, a les xicotetes indústries, a les casetes, etc., pràcticament a tota la gent, per un valor aproximat de deu mil pessetes, si no recorde malament. Òbviament, es va obrir un intercanvi de postures entre els assistents: La necessitat d'ofegar terrenys i casetes, les possibles molèsties per mosquits, el poc valor de la producció agrària dintre de l'economia del poble, la poca necessitat de reg dels cultius que es desenvolupen habitualment (olivar, ametler, vinya, etc.), la impossibilitat d'omplir-lo, la modificació geogràfica tan important que significaria, i alguna cosa més, van ser els comentaris més adversos cap a la iniciativa plantejada. La possibilitat de reordenar la

distribució d'aigües provinents del riu, el fet de controlar dintre del terme una gran quantitat d'aigua, la transformació d'una pobra agricultura de secà en una "decenta" agricultura de regadiu complementària a l'economia industrial del poble, la possible generació de llum, abastir d'aigua casetes i xicotetes indústries, entre altres fets més eren els arguments emprats per aquells més favorables a la idea. A q u e s t s a r g u m e n t s prácticament poden assolir-se en la data de hui. Tampoc no han canviat tant les coses, encara que la forta industrialització dels nostre poble lleve un poc la raó als darrers arguments. Probablement, si el pantà no afectara propietats, ni ofegara terrenys, el debat seria d'altres característiques. Si el pantà s'ompli o no, pràcticament és un assumpte d'un simple quocient entre la capacitat proposada pel pantà i el cabal del riu i les torrenteres. Realitats. Els primers passos per a la construcció de l'embassament pareix ser que s'han donat ja. No seria un mal assumpte exigir els arguments esgrimits a favor de la seua construcció a la instància autonòmica o estatal que haja représ la seua construcció quasi vint-i-cinc anys després. Tampoc no ho seria, conéixer si s'han plantejat obres paral·leles i de quin tipus són. O els avantatges de què disposarem per tindre aquesta important obra. O el cost d'una presa d'aigua. O les indemnitzacions als terrenys afectats. En una paraula, exigir transparència a les instàncies competents en un tema que ens afecta plenament a tots. ❦ Ximo Beneyto Vañó és professor de matemàtiques a Alacant.


© Barcella - 1997

El passat 14 de gener es firmà a València un conveni de col.laboració entre el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat Valenciana en matèria d'obres d'infrastructura hidràulica; entre les actuacions previstes en l'acord s'inclou la construcció d'una presa a Banyeres, pressupostada en 2.000 milions de pessetes. Segons el text del conveni, la seua finalitat és regular les escorrenties del riu procedents de brolladors i d'aportacions de la pròpia conca. Aquesta és, de moment, la informació que disposem, mentre esperem rebre una còpia de l'avantprojecte de la presa i altres possibles informes existents, que hem demanat a la Conselleria d'Agricultura. Però encara que és poc el que hem pogut saber, és qüestió de plantar bé les orelles, ja que la construcció d'un pantà és sempre una actuació de gran entitat i incidència sobre el medi natural, tot i que l'impacte és molt diferent segons la qualitat ambiental de la zona inundada, la superfície del pantà, etc. Pel que fa a la incidència social, aquesta afortunadament no es pot comparar amb els casos en què s'inunden pobles sencers, fet per desgràcia freqüent. A banda de l'impacte ambiental d'aquesta presa, cal també estudiar detingudament quina és la seua necessitat real, ja que són massa els casos en què les grans obres hidràuliques es converteixen en una finalitat en si mateixes. A tall d'exemple recordem el pantà de Riaño, que suscità una forta oposició a causa del seu enorme impacte ecològic i social; més de deu anys després de la seua construcció, la promesa de l'aigua de Riaño no s'ha complit, ja que encara no estan ni construïts els canals que suposadament haurien de proporcionar aigua per al reg. Les grans beneficiades per aquesta gran obra "d'interés social" van ser

En contra Tirs Llorenç Berenguer

Estrenyiment on està prevista la construcció de la presa.

finalment les constructores i l'empresa elèctrica Iberduero. Un altre cas, aquest ben actual, és el del pantà d'Itoiz, la construcció del qual ha estat envoltada d'il.legalitats i sembla una repetició de l'engany de Riaño (llevat que el moviment d'oposició aconseguisca parar definitivament les obres). Durant dècades i encara en l'actualitat, la política hidràulica a l'Estat espanyol ha seguit un enfocament principalment d'oferta, és a dir, la seua prioritat ha sigut l'increment continuat dels recursos hídrics disponibles (o, més bé, de les obres hidràuliques construïdes). Des de l'ecologisme volem contribuir a canviar radicalment aquesta visió. L'aigua ha de considerar-se com el que és: un recurs natural limitat, de vital importància per al manteniment dels ecosistemes i l'activitat humana. Per això, cal conservar-la i utilitzar-la amb la major eficiència possible, amb absolut respecte cap al medi ambient i satisfent plenament les necessitats reals de la població. Cal posar fi a la intolerable baixa eficiència en la utilització de l'aigua. L'Estat espanyol és un dels països que més aigua consumeix per habitant (el tercer en tot el món). I la major

part d'eixa aigua es consumeix en els regadius (entre un 80 i un 90%), amb un consum mitjà per hectàrea que duplica el de la resta de països de l'Europa mediterrània. És necessari frenar les demandes, ja que aquestes han crescut per damunt dels recursos disponibles. Cal estabilitzar-les i, fins i tot, reduir-ne algunes (regadius, camps de golf i prats verds de les urbanitzacions del litoral mediterrani i de les regions seques). És totalment il.lògic seguir augmentant la superfície regable quan encara no s'ha pogut assegurar la viabilitat futura de molts dels cultius dels regadius actuals. La gestió ecològica dels recursos hídrics també implica fomentar l'estalvi, les millores en l'ús eficient i la reutilització: millores en les xarxes de distribució, de regadius i urbanes (que tenen pèrdues superiors al 40%); major eficiència en les tècniques de reg, en els usos domèstics i en la indústria; reutilització de les aigües residuals urbanes per a altres usos; etc. És fonamental, també, combatre la contaminació i la sobreexplotació de les aigües subterrànies; lluitar contra l'erosió, que disminueix la capacitat d'infiltració dels sòls que alimenten els aqüífers; frenar el canvi climàtic, potser la principal amenaça per a l'aigua. Animem el poble de Banyeres a prendre protagonisme en aquest tema, a informar-se de l'impacte de la presa, de la seua necessitat real i de l'existència d'alternatives més racionals; i, sobretot, si després d'eixe treball es considera negativa aquesta obra, a fer-li front. No cal dir que, dins de les nostres possibilitats, estem a la vostra disposició. ❦ Tirs Llorenç Berenguer és membre de la Colla Ecologista la Carrasca, d'Alcoi.

5


Redacció

Rafael Doménech Belda President del Sindicat del Reg Major de Banyeres Té 64 anys i ja fa quinze anys que treballa des de la Presidència del Sindicat del Reg perquè es mantinguen les séquies i els braçals en perfecte funcionament. Coneix pam a pam la seua terra. És per això que hem volgut saber les seues opinions sobre la construcció del pantà que necessàriament afectarà les estructures del reg a Banyeres de Mariola.

que no és que les diga jo, és que són del domini públic. Veig absurd que es construïxca el pantà tan a la vora de Banyeres, perquè es poden produir moltes molèsties; això si és que alguna volta arriba a omplir-se. –Aquesta és una questió sobre la que s'ha especulat molt. ¿Quines dades es conèixen en el Sindicat del Reg per a pensar que serà difícil veure'l ple? –El cabal que ix de la Font de la Coveta és aproximadament d'uns vint litres per segon. Aquesta aportació d'aigua és la principal i té molt poques variacions durant l'any. En la passada dècada només dues vegades ha pujat el cabal del riu considerablement. –A més de l'aportació d'aigües s'ha de tindre en compte l'excedent… –No hi ha cap excedent. Eixa és la questió fonamental. Al Partidor es separa un 50% d'aigua per a Beneixama, l'altre 50% va a parar a la Bassa del Reg Major que distribueix el 25% del aigua per a Bocairent i el 25% restant per a Banyeres. Tota l'aigua s'aprofita per a regar i per a que funcionen els molins de paper. ¿On està l'aigua que sobra per a omplir el pantà? –¿Aquesta distribució d'aigües serà la mateixa després d'acabar l'embassament?

"¿On està l'aigua que sobra per a omplir el pantà?"

© Barcella - 1997

–Des d'una institució com el Sindicat del Reg Major de Banyeres, ¿què ens pot dir del projecte del pantà del qual ningú sembla saber res? –No ens ho han comunicat oficialment. El que jo sé és el que sap qualsevol veí de Banyeres. El Sindicat deuria haver estat informat ja que quedaran afectades infrastructures de la seua competència. –Si el Sindicat no està assabentat, ¿a qui pot interessar la construcció del pantà? –Hi ha interessos creats en altres pobles com Beneixama o Villena que són els que pressionen. La veritat és que no sé quin benefici en trauria Banyeres. –Un altre a s p e c t e que pot ser polèmic és el de la ubicació. –Jo no he vist mai cap embassament que estiga dins del recinte urbà d'un poble. Qualsevol pot veure que del castell a la presa hi han poc més de cinc-cents metres. Són observacions 6

–Els regants tenen uns drets adquirits que s'han de respectar. El dot històric de reg de Banyeres és de 3.106 fanecades. –Ja per acabar, voldríem que ens explicara el moment que viu el regadiu a Banyeres. –Tots sabem que cada volta es treballen menys les terres al terme. Des de fa unes tres dècades ha anat degradant-se el funcionament del regadiu. Falta molta consciència de comunitat. Abans cada propietari netejava la seua part de les endreceres i braçals. Ara esperem que l'Administració vinga a solucionar-nos tots els problemes. S'hauria de conservar el que tenim perquè la situació podria canviar en el futur i és possible que es necessitara tornar a cultivar terres que ara resten abandonades. Si ara no conservem, hipotequem el futur. No podem abandonar els cultius. No s'han de deixar de la mà els sistemes de reg que venen d'abans i s'han transmès durant segles d'uns als altres. ❦


Acostament a la cruïlla actual del nacionalisme valencià Carles Mulet Grimalt

El triomf del PP en les darreres consultes electorals ha encetat un nou cicle polític amb la consegüent crisi i reposicionament general de les forces polítiques. I s'ha posat a l'ordre del dia, especialment pel que fa a l'esquerra, un procés de canvi més o menys profund d'estratègia i de lideratges on apareixen, indestriablement barrejats, alguns elements de confusió i fins i tot de crispació amb altres d'actualització i de regeneració política. Sembla necessari que s'hi impose una reflexió serena i rigorosa, que fecunde el debat sobre el present amb l'anàlisi del passat i l'aprofundiment en un projecte de futur, perquè la vessant renovadora s'impose a l'enrocament i la paràlisi política. El nacionalisme valencià faria bé de no creure's fora d'aquest procés i, al meu parer, caldria que engegués una anàlisi de la seua situació i les seues perspectives que tingués en compte la seua evolució històrica. Un bon punt de partida podrien ser les eleccions del 1931 quan les dues formacions valencianistes, l'esquerrana Agrupació Valencianista Republicana (AVR) i la conservadora Unió Valencianista (UV) assoliren respectivament dos i un regidors per València gràcies a la seua integració dins les coalicions republicana i monàrquica. Amb l'arribada del Bienni Negre el sector dretà, liderat per Joaquim Reig, va intentar de canviar el model i propugnà la creació d'un únic partit nacionalista, que representés el "valencianisme totalitari", la proposta va aconseguir la divisió de l'AVR però el nou partit, anomenat Acció Valenciana Republicana no va reïxir i serien l'Esquerra Valenciana i el Partit

Valencianista d'Esquerra, formats fonamentalment a partir de l'escissió de l'AVR i del blasquista PURA, els que hegemonitzaran finalment el valencianisme i aconseguiran un relatiu triomf electoral mercé a la seua integració dins el Front Popular. El franquisme, amb la seua repressió política i cultural, tant de caire general com dels nacionalismes minoritzats, va operar de gresol en la conformació d'un nacionalisme que a partir dels anys seixanta es concreta en partits de base nacionalitària catalanista —encara que majoritàriament restringits al País Valencià com a àmbit d'acció— i ideològicament progressistes i/o d'esquerres (PSV, UDPV, PSPV, GS, PSAN, PDLPV…) a la vegada que aconseguia també d'influenciar relativament les forces d'oposició de matriu estatal (PCE, PSOE, Esquerra Radical…) amb la inclusió de nacionalistes dins de la seua militància i amb l'assumpció programàtica de reivindicacions nacionalistes bàsiques que lligaven la democràcia amb el reconeixement del fet diferencial valencià i l'autonomia. Les eleccions de 1997 i el subsegüent procés constituent que clou la transició democràtica va palesar la precarietat de les forces nacionalistes que, de forma generalitzada, anaren integrant-se en els partits estatals, (sobretot al PSOE i a la UCD) amb l'esperança de valencianitzar aquestes formacions majoritàries. Aquesta estratègia es va demostrar inviable ben aviat i les tesis anticatalanistes d'un moviment blaver tan reaccionari com agressiu —instrumentalitzades des de la dreta i sense una contestació adequada des

"La presència de partits d'obediència estrictament valenciana s'ha revelat indispensable per a la pervivència i creixement del projecte nacional valencià"

de l'esquerra— van imposar-se fins a esdevenir la matriu identitària bàsica que recolliria la redacció de l'Estatut de Benicàssim. Tot això va fer ressorgir els partits nacionalistes: es constitueix el PNPV i després l'AEPV i la coalició EUPV. Totes aquestes forces inicien un procés de convergència electoral per afrontar les eleccions generals del 1982 i les autonòmiques del 1983 que acabarà constituint la UPV. La UPV, així, fou en primer lloc la resposta del nacionalisme polític a l'abandonisme dels partits polítics estatals, especialment de l'esquerra, respecte dels plantejaments mínims de la transició democràtica, i es va consolidar com una formació que aspirava a possibilitar un salt qualitatiu del nacionalista, amb l'accés a les institucions representatives, i a vertebrar de forma significativa l'espectre polític radical-democràtic i d'esquerres en un moment de canvi polític marcat pel final de la transició i l'accés dels socialistes al poder i el consegüent procés de dretanització. Amb la UPV, el nacionalisme polític ha fet un salt maduratiu que podríem concretar en l'extensió de la seua organització arreu de les comarques del país i en la consecució d'alguns èxits electorals rellevants a nivell municipal, de Diputació Provincial i, sobretot, de representació al Parlament valencià, mitjançant la coalició efectuada en 1987 amb EUPV, i al Parlament Europeu —en 1990— per la coalició Esquerra dels Pobles. Tot i això, no ha assolit l'objectiu bàsic d'aconseguir un augment electoral qualitatiu que superés la marginalització i la convertís en un element bàsic, encara que minoritari, de l'arc polític valencià, i esdevenir així una força política capaç d'incidir significativament en l'evolució política del país. Aquesta fallida essencial cal atribuir-la a factors diversos, tan interns com externs. En primer lloc, la vocació d' "integració del nacionalisme" ha jugat constantment de contrapés per impedir en la pràctica el desenvolupament i l'aprofundiment del perfil político-ideològic inicial: la seua concreció com a formació política ja va provocar l'abandonament dels elements més dretans i dels partits d'esquerra radical de matriu estatal que hi havien participat en la fase embrionària, l'acord 7


8

PSPV-PSOE s'ha decidit a tallar el nus gordià del passat fent suport al trencament renovador de Joan Romero —i amb això els sectors més nacionalistes del partit semblen haver augmentat el seu pes i capacitat de decisió— tot i això, Lerma i els seus aliats no han renunciat encara a tirar endarrere, i es manté oberta la crisi. EUPV sembla ja abocada irremeiablement al trencament atesa la divisió profunda que significa el caràcter irreconciliable dels diferents projectes polítics que la integren. El desenllaç pot ser molt divers, amb alternatives que van des de la dissolució en un bloc ortodox i un altre de convergència amb els socialistes, d'acord amb la dinàmica estatal de fraccionament

© J.V.R. - 1977

electoral amb Esquerra Unida va dur l'escissió dretana del PVN, com també tingué una contestació significativa l'opció europea per l'Esquerra dels Pobles, finalment, l'abandonament del camp de l'esquerra ha significat —tot i la recuperació del PVN dins el Bloc Nacionalista— la sortida del partit dels elements més esquerrans i alternatius. Supeditada al xantatge dels sectors més dretans de la seua militància i limitada per un posicionament estrictament defensiu i reticent en la seua relació amb els partits majoritaris de l'esquerra, la UPV s'ha anat entrampant en la indefinició política i en l'estagnament electoral, sinó la davallada, fins i tot en les conjunctures més propícies per fer un salt qualitatiu. Paral.lelament a l'evolució del nacionalisme majoritari representat per la UPV, el blaverisme es consolidava com a opció política rellevant, amb UV, i de mica en mica, sense abandonar el seu anticatalanisme, anava assimilant a nivell epidèrmic la semàntica nacionalista i posant l'accent en la vessant més victimista i populista. A l'esquerra de la UPV es mantenien petites formacions nacionalistes, d'on cal destacar la implantació d'ERC al País Valencià. Pel que fa a l'esquerra majoritària, el PSPV-PSOE amb acció política carregada de mancances i d'insuficiències però que significava un avanç inqüestionable i que rebia el suport pragmàtic d'una part de l'entramat cívic i cultural valencianista, anava institucionalitzant des del Govern de la Generalitat un espai polític i social autònom i engegava un procés de recuperació i normalització lingüística; per la seua banda, EUPV es consolidava com la força alternativa d'esquerres, incorporant al seu programa plantejaments netament nacionalistes i acollint dins la seua militància una tendència nacionalista. Amb l'accés de la dreta al poder, la UPV ha anat acomplint el seu objectiu de reubicació en el centre polític i ideològic sota la inspiració del model de CiU. Tanmateix la seua minimesa política l'ha portada a un excessiu tacticisme, amb decisions que de vegades sobrepassen els límits d'aquell model, amb picades d'ullet a determinats sectors del blaverisme o aliances aberrants com la de Sagunt. Al darrer congrés, la militància del

Manifestació per l'Estatut d'Autonomia, a València, el 9 d'octubre de 1977.

d'IU, fins al naixement d'una força sobirana i renovadora capaç de fer de pal de paller de la constitució d'una nova esquerra valenciana, i en la seua concreció jugarà un paper molt important la tendència nacionalista. Per tal d'emmarcar l'anàlisi d'una situació tan complexa potser servirien unes quantes propostes provisionals: 1a. La presència de partits d'obediència estrictament valenciana s'ha revelat indispensable per a la pervivència i creixement del projecte nacional valencià. Ara bé el model de nacionalisme amb vocació "totalitària" o "integradora" ha resultat erroni si ens atenem a l'experiència tant de la República com de la mateixa UPV. El nou període polític del nacionalisme valencià podria articular-se sobre dos

eixos, un nacionalisme de centre-dreta en la línia que persegueix l'actual UPV, i una formació d'esquerra de caire renovador, inviable a curt termini però perfectament plausible en l'horitzó de la reestructuració final de l'actual crisi del nacionalisme i de l'esquerra. 2a. Però els partits estrictament valencians s'han revelat també insuficients per a aquella pervivència i creixement del projecte nacional valencià i per això la divisió legitimista i exclusivista que afirma que el nacionalisme polític només pot exercir-se des d'aquests models de partit resulta negativa per a l'articulació nacional del país. Cal aconseguir, doncs, la interacció serena i fins i tot una relativa complicitat entre tots els nacionalistes, amb l'establiment de plataformes de debat i reflexió que, sense impedir ni pervertir les lleialtats partidistes de cadascú, ens permeten de treballar conjuntament en la reflexió sobre l'orientació general del moviment nacionalista i en l'avanç de la recuperació nacional del poble valencià. 3a. A més a més, atesa la feblesa del nacionalisme en el seu conjunt, l'única estratègia que ha fet avançar històricament el nacionalisme polític valencià ha estat la d'integrar-se en coalicions electorals més àmplies, capaces d'obrir-los les portes de les institucions legislatives i de govern i fer arribar les seues reivindicacions a àmplies capes de població. En aquests moments el bloc dretà al poder evidència, cada vegada més, que és encara lluny de la simple acceptació dels minsos avanços nacionals realitzats des de l'establiment de l'autonomia. En conseqüència, qualsevol intent de cooperació amb ell sembla il.lusori; i com a prova només caldria argüir la seua reacció davant el reconeixement de la unitat lingüística per part del Tribunal Constitucional. Ens cal doncs, per difícil que ens puga semblar la seua articulació, treballar per bastir un Acord de Progrés capaç d'hegemonitzar la societat valenciana i encaminar-la en un camí on l'assoliment de les reivindicacions nacionals van lligades a l'eixamplament de les llibertats, la justícia i la solidaritat. ❦ Carles Mulet Grimalt és mestre al Col.legi l'Alfàs, a Pedreguer.


Timonets i argelagues Redacció

La serra Mariola ja podrà ser espai natural

© Barcella - 1997

Després de dos anys paralitzat, la Conselleria de Medi Ambient ha desbloquejat el procés per a la declaració de la serra Mariola com espai natural protegit. Una vegada feta l'exposició pública del pla d'ordenació de recursos s'obrirà el període d'al·legacions. ❦

Vista aèria del Montcabrer.

Nova visita de xiquets i xiquetes bosnians Onze xiquets i xiquetes, croats i bosnians entre set i tretze anys han estat acollits durant el mesos d'estiu, per segon any consecutiu per diferents famílies de Banyeres, que és l'únic poble de la província que acull xiquets i xiquetes de l'extingida Iugoslàvia. El programa d'acollida ha estat coordinat per l'Associació Ciutadans Sense Fronteres i pels Serveis Socials Municipals amb els objectius fonamentals de facilitar l'encontre i fomentar els llaços d'amistat entre les famílies espanyoles i bosnianes, fer un seguiment de l'estat físic i psíquic dels menors i possibilitar espais on fer possible l'educació per a la pau i la tolerància. Per a dur a terme aquests objectius s'han realitzat diverses activitats de convivència entre els xiquets bosnians i els xiquets de Banyeres de Mariola com ara excursions, activitats esportives i participació en algunes activitats de les Festes de la Mare de Déu d'Agost.

La valoració que es pot fer d'aquest projecte és molt possitiva, ja que el nivell d'adaptació i integració dels xiquets i xiquetes a les famílies acollidores i a nivell municipal han sigut molt bons.. ❦

Curset de Voluntariat L'Associació de Minusvàlids de Banyeres crearà un equip de voluntaris perquè treballen en les seues activitats. Per això, a final d'octubre o primer de novembre, es farà un curset teòric i pràctic per a totes les persones solidàries que vulguen dedicar part del seu temps als discapacitats. AMB mantindrà durant tot l'any les activitats perquè puga establir-se una relació satisfactòria entre voluntaris i minusvàlids. Les dates per a les inscripcions del curset es faran públiques al Teletext. ❦

1.000 visitants al Museu Torre Font Bona Prop d'un miler de persones han passat a visitar la Torre de la Font Bona des que s'inaugurà el passat 25 de març, la qual cosa demostra l'interés pel museu arqueològic i paperer instal·lats en aquest singular edifici. ❦

És viable el càmping del Molí l'Ombria Tècnics d'una empresa privada contractada per la Diputació d'Alacant, han confirmat la viabilitat del càmping del Molí l'Ombria a Banyeres de Mariola. El fet que la zona estiga junt al riu Vinalopó i la possibilitat que en un futur es construïsca un embassament havien provocat dubtes, sobretot després dels successos de Benasc. La Diputació d'Alacant invertirà 20 milions de pessetes en la seua construcció i en cedirà les instal·lacions a l'Ajuntament. De fer-se realitat aquest projecte, el càmping s'instal·laria en els nivells superiors del llit del riu per a evitar possibles avingudes i el pantà seria la garantia per a evitar riuades. ❦

Timonet solidari per a les persones que van participar en la manifestació per la pau del juliol passat.

Una Argelaga a l'Ajuntament per la poca utilització del valencià en comunicats i publicacions.

Un Timonet refrescant a la Regidoria de Joventut per l'organització de la II Escola d'Estiu.

Argelaga punxant per als organitzadors de l'enduro que van fer malbé la serra.

Timó matiner a la Filà de Contrabandistes per servir-nos l'ídem cada Relíquia.

Dues Argelagues a la Diputació d'Alacant. La primera per redactar només en castellà les pàgines "web Internet" que parlen de Banyeres. La segona per escriure incorrectament el nom oficial del poble.

Timó encoratjador a la Junta i els col.laboradors de les Festes de la Malena per l'esforç que han fet en la recuperació de les nostres tradicions.

Una Argelaga que ja cruix per als "anònims" obstinats que continuen tirant brossa indiscriminadament pel riu i la serra. 9


Il.lustració de Josep Miquel Martínez per a un fragment de Cantata inicial del País

Contenció, mesura'm les paraules ara que vull cantar el meu país, ara que vull narrar el seu procés per molts pregons i diversos camins, fins arribar aquest dia ara solemne, fins arribar aquest moment preciós, aquest instant d'alfàbegues i pedres, l'hora solar del canyar i el gesmil!

(…) El meu país, aquest país que cante, és un país molt clar i elemental si es mira amb ulls d'aclaridores pupil.les, si no se'l veu amb ulls predisposats a veure allò que s'hi voldria veure i que no hi és i en la vida ho haurà. Té voluntat molt punyent de país aquest que hom diu País Valencià.

Començà a ser, per voluntat d'en Jaume, pel seu ocult i vinculant amor, i començà per ésser ample regne, clar i distint, tot de marges i solcs. Arribà a ser país al llarg dels segles vers un futur polític millor. L'antic metall del regne és sols història i mira i veu clar l'esdevenidor.

Camins, camins, Morella i Guadalest, pertot arreu collites i camins, tots opulents de verdes illes mòbils duen els carros llenya del garbí. Oh Maestrat, Mariola de fonts! Aigua de fang de séquies i rius. Tot és cultiu a la terra estimada, fonamental creixença del país. La universal cantata del país.

10


s Valencià de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (Obra completa-10, València, 1990)

(…) Aquesta és la cantata que encunya segells crescuts i festes seculars. D'igual a igual, i amb unànime punya, proclamarà vincles familiars. L'idioma matern de Catalunya, i per la mar les illes Balears. Aquesta és la cantata que avança cor tot, amics, no es va perdre en Almansa.

Res no ha pogut, res no podrà amb la gent, d'aquest país de segles socarrats. Quan ha calgut, avançà cautament. Quan ha calgut, amb els mots declarats. Pujava el cor, al fonament de secretíssim rent, i al vent i al foc estem acostumats. Res no valdrà ni caldrà ni podrà. Nostre secret és el secret del pa!

L'amor m'ha dut la paraula segura, el mot secret que prospera i perdura i és oli i pou, sement i sagrament, i es vessa prest, com guiat per la brisa. Molt lluminós, al solc del paper, hissa senyeres grans de rosella i forment.

Diria uns noms que ara em fan companyia, ara que estén cigales el migdia, noms cantelluts que mantenen un arc mai no vençut per coltell ni martell: Vicenç Ferrer, Sant Jordi, Martorell, sor Isabel, Roís, Ausiàs March.

11


La Banda, ¿es desbanda? No és la primera vegada que a la nostra localitat es dóna el fet de la coexistència de dues bandes de música. Recordem l'aparició de La Vella i La Nova durant el primer quart del segle actual, o El Fomento i La Unión Musical a l'inici dels anys trenta. Ara, ja en les

acaballes del segle XX, es torna a repetir el fenòmen de la mà de la consolidada a través dels anys Societat Musical de Banyeres i amb l'aparició d'una nova experiència anomenada Agrupació Musical La Nova. Contràriament a la idea de competència i rivalitat que han

alçat alguns comentaris, representants d'ambdues formacions expressen a través de Barcella que els seus objectius són ben diferents, que tot el món té cabuda en el panorama musical local, encara que de vegades la polèmica no pot estar absent del tot.

Agrupació Musical La Nova

Francés i Òscar Sempere, aquest últim amb el difícil paper de dirigir la formació musical acabada de nàixer. Deixant clara la idea d'anar entrant en solfa a poc a poc —mai millor dit—, d'anar repassant els estudis musicals, treball que es realitza de moment al maset dels Cristians en no disposar de local propi, el principal objectiu de La Nova és el d'acostar la música al carrer, al servici del poble en festes populars, sense oblidar la lògica línia de perfeccionament ni el determinat prestigi que tota formació musical busca. A hores d'ara, l'agrupació es troba immersa en el procés de redacció dels estatuts per a la seua legalització com a entitat musical, desenrotlla de forma paral.lela el treball personal i col.letiu d'assaig, i té l'afany de treballar per aconseguir el finançament econòmic per a la compra de l'instrumental necessari a través d'actuacions en festes com a Alcázar de San Juan o Montaverner, "per tant, no hi

ha l'objectiu descarat d'anar a guanyar diners. No som la banda dels diners com s'ha comentat per ahí, sinó que cada músic deu fer l'esforç d'aportar o pagar el seu instrument, faristols, partitures i, en el futur, l'uniforme oficial de la banda". Al voltant de les possibles repercussions a llarg termini sobre l'existència de dues bandes, els representants de La Nova són optimistes del tot, "ja que, pel temps, la diversitat pot resultar afavoridora, i en eixa línia caldrà tindre en compte el paper del Conservatori Municipal per anar augmentant el nivell de qualitat dels músics", encara que darrerament ens han sorprés amb la notícia de la creació d'una escola gratuita de música pròpia. S'obri, per tant, un període de noves il.lusions i espectatives que per als components de La Nova es veuran centrades en la seua presentació oficial a Banyeres amb un concert la festivitat de santa Cecília. Abans, ja els hem escoltat en la festivitat de la Relíquia i ens n'hem fet una idea de les possibilitats. ❦

s'han decantat per l'autoexigència en qualitat musical per tal de poder exhibir un bon nivell en els concerts que ofereixen. Açò ha estat possible gràcies a que, amb el temps, ha millorat la preparació musical dels seus components, el que fa, per altra part, cada volta més necessària l'Escola de Música Municipal. Per altra part, des de fa cinc anys, els músics no han pogut cobrar de les actuacions realitzades perquè la Societat ha de pagar les obres de millorament del seu local d'assaig que pertany a l'Ajuntament —que els ha avalat en el préstec per

a les obres—. Fins ara, només han comptat amb aportacions de particulars. Des de la Junta, esperen en el futur aconseguir alguna subvenció per acabar de pagar el proper any. ❦

J. RICARD BERENGUER.

La idea anava gestant-se des de feia temps per a consolidar-se de manera definitiva pel mes de maig, després de les festes de sant Jordi d'enguany. Al paréixer, hi havia una certa inquietud entre músics veterans d'altres etapes —alguns d'ells de l'època de D. Godo i amb 28 anys sense tocar— y que conservaven gran afició per la música, encara que el repte de tocar en la Societat Musical significava veure el llistó massa alt per a les seues capacitats o aspiracions. Estant així les coses, apareix La Nova, "però deixant ben clar que en cap moment ha existit la idea de fer mal a la Societat Musical, ja que dels 22 músics que som actualment, 18 són d'èpoques i formacions anteriors, i només quatre han passat a La Nova", comenten M. Àngel

"La música déu estar al carrer, al servei del poble"

Societat Musical de Banyeres ROSA Ma. BELDA.

La Societat Musical de Banyeres considera que no deu pronunciar-se a propòsit de l'eixida d'alguns, molts pocs, dels músics de l'agrupació per a formar una nova banda, perquè pel fet que hagen estat tan pocs no es pot parlar d'una disgregació. A més, els objectius d'una i altra agrupació musical són diferents, per tant, no hi ha competència entre elles. En l'actualitat, la Societat Musical de Banyeres i el seu director

"Els objectius d'una i altra agrupació musical són diferents"

12


El 9 d'octubre i el 25 d'abril:

dates per a no oblidar-les

Un pas endarrere

En la memòria col . lectiva i ancestral dels valencians, potser les dates amb més relevància siguen les que donen títol a aquest article... ¿Per què? ¿Què va ocórrer en aquells dies que vist des de la perspectiva actual, creem que són importants per tal de no oblidar-les? Fins al 9 d'octubre de 1238, al nostre territori hi hava un grapat de regnes musulmans (Dénia, Alacant, València, Cullera, etc.), que aparegueren pel desmembrament del Califat de Còrdova. Són doncs, cinc segles (perquè els musulmans arribaren a la península l'any 711) durant els quals els valencians d'aquella època tenien una cultura totalment diferent de la d'avui. Es a dir, parlaven, pensaven, treballaven i creien fins i tot en Alà, i Mahoma era el seu profeta. D'allò encara ens en recordem en les nostres festes de moros i cristians, sobre tot l'últim dia quan l'ambaixador moro renuncia a la seua religió i es convertix al cristianisme. Tanmateix, aquells que acompanyaven el rei cristià Jaume I, i conquistaren les nostres terres, imposaren la seua cultura a tots els valencians d'aleshores. És a dir, que aquells que vivien aquí (i no se'n pogueren anar, com la majoria dels rics musulmans) hagueren de parlar, pensar, treballar i creure tal i com els conquistadors ho feien. ¿Què vol dir tot això? ¿De quina manera parlem, pensem, treballem i en qui creem avui? ¿Tal com ho fan els musulmans o com ho fan els cristians? La resposta és clara. I quan les Corts Valencianes decidiren establir el 9 d'octubre com a Dia dels Valencians, ho feren perquè eixe dia, farà enguany 759 anys, el rei cristià Jaume I conquistà la ciutat de València i, per tant, era una data prou significativa per tal de celebrar-la, i considerar-la com el dia del Naixement del Poble Valencià. ¿Què fa ací el 25 d'abril? Eixe dia de l'any 1707, (469 anys després de la conquista de València per Jaume I), batallaren a Almansa dos exèrcits, que representàven a les dos cases reials més importants d'aquell moment a Europa (França i Àustria) que defensaven, cadascuna d'elles, el dret a regnar a Espanya i que s'anomenà Guerra de Successió, perquè el rei Carles II morí sense descendència directa. Guanyà Felip V de Borbó i, com a "recompensa" als valencians per haver ajudat el seu contrincant l'arxiduc Carles (per a més informació llegiu l'article de Francesc Garcia al número 1 de la revista), va abolir els Furs del nostre poble (que haguera sigut com avui eliminar la Generalitat i les Corts Valencianes), i va manar molts altres decrets, per tal de difuminar i eliminar al llarg del temps, les nostres identitats. És a dir, començà un procés que ben bé puguera ser la gènesi, de tots els problemes que tenim actualment els valencians pel que fa a la nostra cultura i als nostres signes d'identitat. En definitiva, una altra data per a conèixer-la i no oblidar-la. ❦

Per desgràcia, no hi ha prou amb la definició del diccionari de la RAE en dir que el valencià és una varietat dialectal del català, o ni tant sols la sentència igualatòria del Tribunal Constitucional en reconéixer que la Universitat de València pot utilitzar indistintament els termes valencià o català, o ni l'acord de l'Institut d'Estudis Catalans acceptant la denominació estatuària de valencià per designar la llengua comuna científicament anomenada català, o la mateixa aprovació de la denominació per part de la Comissió d'Educació del Congrés dels Diputats, o el sentiment col.lectiu d'estar utilitzant una mateixa gramàtica comuna a Catalunya i les Illes, i el que és més important, entendre's, deixant a banda particularitats lèxiques i fonètiques entre pobles i comarques com també les té el castellà o qualsevol altra llengua. Sembla com si la nit dels temps o tornar a la caverna planejara de nou sobre el panorama lingüístic valencià reobrint-se ferides del passat malgrat l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i aconseguir que cada curs hagen sigut més i més els centres que han vingut demanant la implantació de línies d'ensenyament en valencià. I per què tornar de nou a la vella situació. La resposta té un caràcter marcàdament polític repercutint en l'àmbit institucional com a reflex d'aquest abandonament i insídia. En primer lloc, hem de tenir en compte el canvi polític que es va donar al capdavant de la Generalitat en les eleccions de maig de 1995. Per molt que s'intente mostrar una certa línia de valencianització progressiva d'institucions i Administració, no s'ha d'oblidar el caràcter espanyolista del PP on el valencià no deixa de constituir un aspecte més que secundari, gens preocupant, quan les seues actuacions venen marcades des de Madrid. En segon lloc, el paper encoratjador del secessionisme lingüístic que representa la formació regionalista instal.lada a la presidència de les Corts Valencianes. Vistos els resultats del protagonisme de bascos i catalans en l'escena espanyola, aquesta formació representant de l'odi contra tot allò que duga l'adjectivació de català, intenta desenrotllar, aconseguint-ho, el mateix paper de jutge en la política valenciana efectiva i lingüística, recolzant postures d'institucions privades al servei d'idees ancorades en l'arcaisme del període de reviscolament de la llengua. Tenint els regionalistes la clau del govern valencià resulta fàcil comprendre la volatilitat lingüística del partit majoritari en passar des d'una postura d'ambigüitat a guanyar partidaris de forma particular del secessionisme lingüístic. A partir d'ací sorgeix la contradicció, la política de nadar i alçar la roba, és a dir, de la contundència que déu mostrar el partit en el poder i determinar qui té el necessari rigor científic i la legítima autoritat acadèmica que no és altre que l'Institut Interuniversitari de Filologia o altre organisme que es puguera crear —sempre dins de l'àmbit universitari— , o fins representar la feblesa efectiva que tant de mal pot fer en el camí ja recorregut de la normalització de la llengua. No veure aquesta solució significa ser cecs polítics o al remat, demostrar que la hipoteca suportada pesa més del degut. ❦

© Antoni Miró

Jordi Belda Llopis

J. Ricard Berenguer

13


67 / 97

La Biblioteca Valor i Lorca

Entre les publicacions periòdiques que han aparegut al poble, mereix un esment especial la revista Banyeres. El seu primer número va aparéixer fa trenta anys, pel mes de març de 1967, com una més de les diferents iniciatives del novedós Club de la Joventut, Acció Catòlica, ubicat al carrer de la Creu, 44. Aquella revista té vint pàgines, està feta a ciclostil, inclosa la portada, que és un dibuix del castell abans de restaurar, sense firma d’autor, sobre una cartolina fina de color carabassa. El director era Antoni Signes, coadjutor o vicari de la Parròquia, i a l’editorial manifestava les intencions de la revista, entre d’altres: suscitar inquietuds als joves “ambdós sexes”, establir un diàleg entre tots i, també –per primera volta–, oferir la possibilitat de col·laborar en castellà o en valencià. L’únic article en valencià d’aquest primer número l’escriu Rafael Tomàs Bèrnia, que aquells anys era el secretari general de l’Ajuntament, i es titula «Educació per a la convivència». La resta de col·laboracions, sota firmes que hui quasi semblen complets pseudònims, aborden temes històrics, de política municipal, problemes generacionals, sobre la mentalitat dels joves o la falta de treball si tanquen alguns molins de paper, entre d’altres. Aquell any 67 van editar-se’n 4 números; 6 l’any 68; 1 el 69; 2 el 70 i 2 el 71; des de la nova seu del Club, al carrer de la Malena, 4 l’any 72 sota la direcció del nou vicari, Elies Pastor, i en el 77, des del Patronat Valor, 3 o 4 més, definitivament. Tota una dècada més heroica que prodigiosa on el capital més important que es tenia era la il·lusió, enmig de diverses ideologies de dretes i d’esquerres no exemptes de candor, perversió –sobretot, vistes des d’ara– i posem que també joventut, és clar. Em remunte a una època en què tot pareixia immòbil, definida com el final de la postguerra, el franquisme, el postconcili, la contestació juvenil, etc., però hi havia una mobilització que s’intensifica des dels sindicats i els partits polítics clandestins –il·legals– com també des de la Universitat i molts altres grups, associacions culturals o amplis sectors del clero que activen tots els àmbits possibles per a provocar l’evolució o la ruptura del règim que, al final, a partir de 1975, desemboca en la Transició presidida per Suárez, com un irònic testament de Franco. A escala local, la història de la revista Banyeres —que amb els seus clarobscurs podria il·lustrar ben bé la mentalitat del poble— és un reflex de les inquietuds d’aquell temps d’intempèrie en què a l’empara de l’Església —o la Parròquia—, ni que siga tèbiament, començava a reivindicar-se la democràcia en nom del diàleg o en nom del valencià les aspiracions autonomistes valencianistes més o menys erràtiques; també, a escala local. Encara que en ocasions no semble que hagen passat les tres dècades susdites. Així, no sobrarà recordar i valorar aquelles Banyeres, amb una poca benevolència si cal, perquè no era còmode tindre un protagonisme en aquella època. Per contra, les intuïcions de la majoria d’aquells jóvens em semblen prou encertades, per damunt d’inevitables incoherències, i van mantindre unes necessàries aspiracions d’harmonitzar aquest territori, cosa vigent encara. ❦

En la biblioteca personal que Alfonso Iniesta va tindre la generositat de donar a Banyeres, entre d’altres coses, perquè es depositara a la Biblioteca de la Fundació Valor, hi ha un volum que té un valor excepcional, es tracta d’una primera edició de l’obra Impresiones y paisajes, de Federico García Lorca, publicada a Granada l'any 1918, sense cap altra indicació editorial. Però encara té més interés el fet que hi haja una dedicatòria de la pròpia mà i firma del poeta a una amiga seua. El text en qüestió escrit a ploma, diu el següent: “A mi queridísima amiga / Merceditas por lo muchísimo que la / quiero. / Las cosas únicamente tienen el encanto / que nosotros ponemos en ellas, ¡Qué sería / de una puesta de sol sin unos ojos que / la miran en su melancolía!... En este / libro te dejo una prueba de vieja amistad. / Federico / 24 de septiembre / 1918.” Fa uns mesos, la Fundació Valor va tindre l’encert d’adoptar la decisió d’enviar una diapositiva d’aquesta dedicatòria a la Fundació Federico García Lorca, que té la seu a Madrid, a la Residencia de Estudiantes. El seu secretari, que és un nebot del poeta, va agrair la notícia alhora que va certificar sense cap dubte l’autenticitat de la lletra i la firma de García Lorca. Tot això és molt important perquè aquesta dedicatòria, plena de poesía com la resta de poemes de Lorca, passa a engrossir els molts testimonis ja existents que documenten la vida i l’obra d’aquest poeta, que ara la seua fundació custodia i divulga d’una manera exemplar. És simpàtic que hagen intervingut tota una sèrie de circumstàncies i que, per mitjà d’Alfonso Iniesta, després de tants anys i qui sap quines peripècies, aquest llibre torne a donar notícies no només a la família sinó a la gran família de lectors i estudiosos de Lorca i, d’alguna manera, desfer un silenci i obrir un nou cicle. Trobem que gràcies a la Fundació Valor, i per extensió el poble de Banyeres de Mariola, s’ha pogut fer aquesta contribució, no per discreta menys essencial, a una obra com la de Lorca que suscita un interés mundial permanent, primerament pels seus valors literaris i poètics, encara que que no podrà oblidar-se mai la desgraciada circumstància de la seua mort. Ni que siga modestament, podem considerar ben bé un orgull que figure ara el nom de Banyeres de Mariola amb la seua contribució a l’obra lorquiana. Si fórem capaços de compartir el valor i la bellesa de l’obra de Lorca, d’alguna manera també hauríem de sentir-nos internacionalitzats una miqueta amb el gest d'ara. Al capdavall, oportunitats com aquesta, són ben rares. Enhorabona. ❦

Vicent Berenguer

14

Redacció


Rosa Ma. Belda Francesc-X. Blay i Messeguer; Josep Ma. Segura i Martí (Coords.) Guia bibliogràfica de l'Alcoià-Comtat Alcoi, Ajuntament d'Alcoi i Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, 541 pàgs. Encara que editat ja fa tres anys, ressenyem aquest llibre —com farem en altres ocassions— perquè és de les escasses publicacions al voltant del nostre poble i de la nostra comarca als darrers anys. Aquest llibre constitueix un repertori de tipus global, és a dir, inclou tot el que s'ha publicat sobre el patrimoni cultural dels pobles de la comarca, exceptuant les obres de creació literària i els llibres de text comuns, més fàcilment localitzables. La idea dels coordinadors és servir d'ajuda als nous investigadors facilitant-los l'accés als coneiximents. Al mateix temps, aquest repertori ens descobreix quins han estat els temes d'estudi que més han interessat al llarg dels anys i en cada época. En el llibre es recull tot el que s'ha publicat fins al 1988 i queda obert per a properes actualitzacions des d'aquest any. Pel que fa al criteri d'organització, s'ha triat l'ordre alfabètic, pels avantatges d'aquest sistema tan estés, i s'hi

han afegit al final uns índexs, temàtic, toponímic i onomàstic de gran utilitat. Finalment, el llibre inclou tres annexos que detallen, poble per poble, els jaciments arqueològics, els arxius —amb el tipus d'informació que es pot trobar en ells— i les publicacions periòdiques. Una guia d'aquestes característiques i tan ben organitzada, amb la informació prèvia a tota investigació ja recopilada és, sens dubte, de gran ajuda no sols per als científics i estudiosos sinó per a qualsevol lector curiós. ❦

Vicent Berenguer L'home no confia en la ciutat Alzira, Bromera Poesia, 1996, 59 pàgs., 1.300 ptes. Aquest és el cinqué llibre de poemes que publica el banyerut Vicent Berenguer, un dels poetes valencians més destacats del panorama poètic actual. Lobra d'ara té en comú amb La terra interior (1989) —el seu llibre més conegut entre nosaltres— la utilització d'un registre col.loquial del llenguatge que submergueix en la lectura, suscitant i movent a la identificació del lector amb els sentiments que el poeta li transmet. El motiu més recurrent al llibre, és a dir, la preocupació que hi ha darrere de cadascuna de les situacions o de

les experiències que se'ns descriuen als poemes, és el recel que provoca en el poeta descobrir que el temps ha passat imperceptiblement, sense adonarse'n. L'home —qui és el subjecte d'aquest versos— acusa el pas del temps, la pèrdua de la innocència, la certesa de no poder sostraure's al moviment dels cicles de la vida i les seues oscil.lacions, del seu avanç cap a la mort, i un desencís que es manifesta en el to dels seus versos. Però, aquest descobriment no ha estat casual, malgrat que li haja arribat inesperadament, sinó que forma part dels cicles de la vida, és un dels símptomes del pas de l'edat jove a l'edat madura, i el que li ha provocat també el sentiment d'incertesa front al que vindrà després. Aquesta incertesa és el motiu de la desconfiança del poeta amb tot allò que es desenvolupa en la ciutat, que és l'àmbit on transcorre la seua vida. En aquest llibre ens trobem amb la descripció de preocupacions i sentiments comuns a tots els hòmens, és dir, ens trobem amb el que ha estat sempre l'objecte o la matèria de la poesia o, almenys, de la que ha perdurat al llarg del temps, impermeable als canvis de la història. I aquest fet, com diu Octavio Paz, és el que ha ratificat a la poesia com una experiència comuna a totes les èpoques i anterior a totes les religions i les filosofies. ❦

Guillermina Barceló Tabarka. Espanya, 1996. Director: Domingo Rodes. Actors: Neus Asensi, Ginés García, Raúl Fraire, Cristina Collado, Toni Misó, entre d'altres. Guió: Mariano Sánchez Soler. Fotografia: Paco Belda. Música: Luis Ivars. Producció: Xavier Crespo. Estrenada el dia 6 de juny de 1997 a Alacant.

Tabarka és una producció totalment valenciana i és el primer llargmetratge del director alacantí Domingo Rodes (39 anys), després d’haver estat molts anys realitzant curts. La història ens porta als temps del franquisme, on un activista polític que acaba de cometre un atemptat s’amaga a l’illa de Tabarka. La transformació de l’activista (Ginés García) va paral·lela a la presentació amarga del poder del caciquisme i els

somnis dels escassos pobladors de l’illa de Tabarka, tot presentat d’una manera convincent. Tabarka és una opera prima a defensar, fruit d’un lloable esforç col·lectiu, rodada amb poc pressupost (80 milions) i moltes ganes. A destacar, la interpretació dels actors, la magnífica fotografia, l'escenografia i la música composta per Luis Ivars, antic membre del grup Mediterráneo. ❦ 15


Guillermina Barceló

Urbàlia Rurana i Primera Nota són dos dels grups més destacats del panorama folk del País Valencià i Catalunya. Aquesta gravació fou enregistrada en viu durant la presentació pública a la sala l’Espai de Música i Dansa de Barcelona el mes de juny de 1996 i ve a demostrar-nos que les fórmules de revitalització de la música tradicional encara no s’han esgotat. Integrat per peces originals que beuen d’estils tradicionals tan dispars com el pas-doble, la jota, la marxa

mora i inclús el xotis, Folk Nou és un disc decididament innovador que alhora no deixa de sonar familiar. La música i les lletres estan compostes pels mateixos membres de les dues bandes. Molt curiós el tema que obri el compacte "Xotis a Pequín", impressionant "La móra", i quasi impossible la fusió que significa el tema "Seguidilles, jota i quin fandango!" amb una lletra molt actual. Temes en tot moment ballables: polques, pas-dobles, etc. Tretze músics, la majoria d’ells multiinstrumentalistes que tenen com a proper projecte, unir-se als Chieftains, la mítica banda irlandesa, amb la qual creuen que tenen un llenguatge comú.

Si voleu disfrutar de la seua música en directe podeu viatjar en octubre a la Fira de Gandia on actuaran. ¡Festa assegurada! ❦

© Teia Cusachs

Folk Nou Urbàlia Rurana i Primera Nota

Antoni Francés

Diuen que fa molts anys, en un país llunyà, el rei, vell i malalt, veient que es moria, va fer cridar els seus dos fills i els va dir: "Fills meus, he organitzat una cursa de cavalls per a vosaltres, de manera que l'amo del cavall que arribe segon a la meta serà l'hereu de tota la meua fortuna". Els fills es van quedar parats, ja que la prova podia durar eternament (ni l'un ni l'altre voldria ser el primer en arribar).

16

QUI S'EMPORTE L'ÚLTIM GUANYA

© Escher

EL REI I L'HERÈNCIA

Afortunadament, un savi que atenia el rei malalt va trobar la solució. ¿Quina era, aquesta solució?

Posem 40 palets sobre la taula i proposem el següent joc per a dos jugadors. Cada jugador pot agafar 1, 3 o 5 palets cada vegada. Guanyarà el qui s'emporte l'últim palet. ¿Saps qui guanyarà?


Incendis a la Mariola Alexandre Martínez Juan

Dintre de l'àrea mediterrània, un dels principals elements deforestadors són els incendis. Entre els greus efectes que aquests produeixen sobre l'ecosistema, alguns, encara que són molt importants, no són gaire visibles, com per exemple l'impacte que produeixen sobre el sòl, mentre que d'altres evidencien molt més la seva gravetat, com és l'efecte sobre la vegetació. La vegetació forestal no tant sols interessa per ella, si no pels efectes que realitza sobre el terreny on es troba, ja que protegeix el sòl de l'erosió. En aquest sentit, intercepten les gotes de pluja, esmorteint la força amb què aquestes colpejen sobre la terra. Esta eficàcia de les plantes en reduir l'erosió depén, entre d'altres de l'alçada i de la continuïtat de la coberta vegetal. En condicions naturals, el sòl tendeix a un estat d'equilibri i es troba més o menys cobert per la vegetació natural, que produeix un augment progressiu de la seua matèria orgànica, nutrients i defineix la seua estructura. Així, una densa cobertura vegetal proporciona al

sòl un potent horitzó superficial, obscur per la matèria orgànica que s'hi troba, i molt desenvolupat, que pot absorbir i emmagatzemar aigua. Actuacions abusives com les tales incontrolades i/o el foc, generen una regressió del bosc mediterrani que disminueixen l'efecte protector de la vegetació. Els efectes del foc, principalment dels que es produeixen a l'estiu, com és el cas del darrers incendis que han afectat a les contrades de la serra de Mariola difereixen segons afecte a les partes altes dels arbres, al matollar o al propi horitzó superficial. Després d'aquest el sòl resta desprotegit front a l'impacte de les gotes de pluja, arribant a formar una crosta superficial i originar canvis microclimàtics que d'una banda dificulten la recuperació vegetal de les zones afectades i d'altra, degut als canvis físics o químics, augmenten l'erosionabilitat i disminueixen tant el seu contingut en matèria orgànica i la capacitat d'emmagatzemar aigua, és a dir, la degradació del sòl i l'erosió, dos

© Barcella - 1997

"El propi bosc, si se'l deixa i té una base, és capaç de regenerar-se"

Restes del incendi de 1994 a la Mallaeta.

aspectes d'un dels problemes més importants de l'ecosistema mediterrani, el de la desertificació, que s'accentuen amb les precipitacions torrencials que es solen produir a la tardor i que originen un efecte de llavat del sòl i l'arrossegament dels materials nutrients, deixant la roca nua. Després d'un incendi sorgeix el dubte de com es deuen recuperar els terrenys afectats, si la regeneració natural pot ser suficient o si es deuen realitzar tractaments. El procés de reforestació es tant important com delicat, ja que una actuació, diguem-ne, no pertinent o desafortunada, tot i estar realitzada amb bona voluntat, pot perjudicar seriosament el procés natural de reforestació. Hom pot trobar bons exemples de reforestació natural a la serra de Mariola, en aquells llocs on es pot trobar encara sòl després del darrer incendi, per la presència, de factors favorables, com que, immediatament després del foc, no es produïren les típiques precipitacions de tardor del clima mediterrani, anomenades gota freda, que haurien significat deixar la roca mare al descobert, i així qualsevol intent de repoblació hauria estat estèril, i els efectes de l'incendi irreversibles. Si hom va veure la serra de Mariola, dies després del darrer incendi, tindria la impressió que la vegetació va quedar totalment calcinada, i resultava un paisatge tremendament depressiu. Aparentment, la coberta vegetal havia mort, però la realitat era una altra. Dintre de les característiques del bosc mediterrani, la vegetació que hi ha té uns mecanismes adaptatius al foc, dels quals podem ressenyar els de les carrasques, amb la seua facultat de rebrotar, ja siga d'arrels, de soca o del mateix tronc, o els dels pins, que aprofiten el foc per, mitjançant les pinyes que esclaten, alliberar les llavors, o bé, a altre nivell, les estepes, que han deixat en el sòl gran quantitat de llavors, o com el matapoll, que presenta un cicle reproductiu curt. El propi bosc, si se'l deixa i té una base, és capaç de regenerar-se ja que aquest disposa de mitjans suficients per a poder recuperar-se. Només quan açò no siga possible, és quan ha d'actuar l'home. ❦ Alexandre Martínez Juan és llicenciat en Geografia.

17


Apartat 140 - 03450 BANYERES DE MARIOLA (L'Alcoià) Els textos enviats a aquesta secció han de ser breus. L'original ha de vindre firmat i és imprescindible que hi figure el domicili el telèfon i el DNI. No es publicaran cartes firmades amb pseudònims ni amb inicials. La revista BARCELLA es reserva el dret de publicar-les, resumir-les o de traduir-les quan ho considere oportú.

seria immens i, lògicament, ningú ho permetria. Doncs encara que açò sone a somni-ficció, una situació pareguda està ocorrent amb la pràctica d'algunes motocicletes de les anomenades cross, que en compte de practicar el seu esport en llocs autoritzats o rutes legalment establides, estan enfilant-se camp a través sense solta ni volta, subjugant tot allò que troben al seu pas, i la destrossa és ben visible, com per exemple, entre Serrella i la penya de la Blasca. S'haurà d'actuar i promte, contra tal pràctica. Des d'aquestes línies no s'intenta desprestigiar la pràctica del motocross, més bé al contrari, es deu practicar com qualsevol esport, amb unes regles de joc. I el club local intentar tallar aquestes pràctiques abusives que, sens dubte, res tenen a veure els seus membres, però per ignorar qui o quins són, poden donar lloc a malentesos, que en general perjudiquen a tots.

© J. C. Orengo - 1993

Miguel Belda Ferre

Reconeixement Pràctiques abusives Tots els esports tenen un fort component de competitivitat, emoció, risc i sobretot esportivitat, siguen en l'àmbit personal o en grup. Ens quedaríem bocabadats si de sobte es jugara al bàsquet utilitzant com a cistella els balcons de les cases de qualsevol carrer de Banyeres, o un partit de futbol utilitzant com a porteries les portes; l'estropell que això portaria

18

Em plau escriure aquestes paraules de reconeixement i recolzament a la tasca que la Barcella ha començat. Per al desenvolupament i creixement del nostre poble, és important l'existència d'un fòrum com el que ara se'ns oferix. Les pàgines de la revista són un bon marc per a informar, debatre, proposar, contestar, demanar, i informar dels esdeveniments rellevants de la nostra realitat més quoditiana, debatre-la, proposar altres alternatives, contestar-les. En definitiva, aprendre.

Aprendre, sí. Aprendre a "perdre" el temps llegint i pensant, aprendre a parlar i escoltar; aprendre que no necessariament tot és blanc o negre, que ja no val estàs amb mi o en contra meua; aprendre que no és enemic qui no és com nosaltres, que cal respectar qualsevol opinió ben raonada; aprendre tantes coses que no ens van ensenyar quan erem més menuts. Pense no equivocar-me si imagine Barcella el lloc d'encontre de tanta gent com tenim al poble, que busca interlocutors vàlids: les pàgines que llegir i escriure, les persones que les lligen i les escriuen. Ànims i més ànims. Ma. Teresa Aragonés Albero

Barcella és un 10, 10 és excel.lent 1. Perquè és la primera publicació local que es fa "íntegrament" en valencià. 2. Perquè parla del nostre poble. 3. Perquè informa de coses que ens afecten a tots. 4. Perquè no és difícil de llegir. 5. Perquè és molt fàcil d'entendre. 6. Perquè resulta molt econòmica. 7. Perquè es confecciona amb paper reciclat. 8. Perquè tots poden participar-hi. 9. Perquè no és una revista per a forrar-se. 10. Perquè la realitzen desinteresadament. Xavier Silvestre Martí


Si alguna persona es socia o col.labora en alguna ONG pot utilitzar aquest tauler d'anuncis per a informar de les seues activitats.

La brossa a més de generar un greu problema ambiental, significa un malbaratament de recursos que podríem aprofitar. Pensa quantes coses de les que van a parar al poal de la brossa podrien no estar-hi. Els embalatges arriben fins al 50% de les brosses que generem. Per això: —Evita l'envàs d'un sol ús: botelles de PVC, tetra-brik, llandes… Tria si pots vidre retornable. La reutilització dels envasos de vidre significa un estalvi energètic i no genera residus. Exigeix-ne on compres habitualment. —Evita les bosses de plàstic. Millor si pots dur la teua pròpia bossa quan vages a comprar. Si és de tela o espart, molt millor. Pensa quantes bosses de plàstic acaben en la brossa, després d'un breu recorregut de la tenda a casa. —No compres aliments envasats amb safates de poliestirè expandit (suro blanc). Opta per la compra tradicional, al pes i amb el mínim d'embalatge. —Evita els envoltoris excessius. Amb frecuència l'embolic ocupa més que l'article que comprem. —No compres productes fabricats amb PVC. —Evita el consum de piles. A més de contribuir a incrementar els residus, l'energia elèctrica que produeixen es 450 vegades més cara que la de la xarxa i són molt contaminants pel seu contingut de metalls. Compra joguets sense piles, rellotges solars o cinètics, calculadores solars, etc. —Evita els productes d'usar i tirar.

La Creu, 34 • Tel. 556 73 57 BANYERES DE MARIOLA S. Juan de Ribera, 4 • Tel. 235 09 77 BOCAIRENT

—Abans de tirar qualsevol objecte pensa si et pot aprofitar. Els joguets o la roba usada la pots donar a les associacions que els distribueixen a persones necessitades. ❦

L'Assemblea Local de Creu Roja comprarà una nova ambulància per al transport sanitari i substituir així la Fiat Ducato 4x4 que ja té set anys. Encara que no té molts quilòmetres la Creu Roja es veu obligada a canviar-la perquè les normes sobre transport sanitari no permeten que s'utilitzen en aquesta activitat els vehicles de més de set anys, per tal de garantir la màxima seguretat dels usuaris. La destinació final del vehicle que s'ha de retirar, encara no està definida. Entre les possibilitats que s'estudien, hi ha donar-la a la Creu Roja Internacional, que la faria arribar als països del Magreb, que estan molt necessitats de transports. A l'última arreplegada de roba i sabates velles per a reciclar, que es va fer pel juny, va comportar la recaptació de 10.290 kilos de material amb uns ingresos de 434.800 ptes., que vindran molt bé per a finançar la compra de la nova ambulància. La roba que s'obté, abans de vendre-la, es tria perquè Càritas de Banyeres enmagatzeme al seu guarda-roba el material que ha de necessitar. La Junta agraïx al poble de Banyeres de Mariola l'esforç que fa pel bé de tots, i també a les associacions d'ames de casa de Bocairent i Beneixama, que han col.laborat en aquesta causa. ❦

Una carta teua a les autoritats, afegida a les de milers de persones, pot ser la clau que allibere un presoner de conciència, explique la situació d'un "desa-

paregut", evite una condemna a mort o una ejecució extrajudicial, o finalitze la tortura. Testimoniatges de les víctimes certifiquen que moltes vegades les cartes van ser la seua única esperança. Cada missiva és imprescindible. ARGENTINA PERIODISTES AMENAÇATS El periodisme s'ha convertit en una professió perillosa a l'Argentina. Els últims mesos s'ha produit un considerable augment d'actes intimidatoris contra els periodistes que fan investigació o critiquen les autoritats. Santo Biasatti, destacat locutor de ràdio i presentador de televisió, és un dels amenaçats. Pel febrer de 1997 va rebre amenaces de mort contra ell i la seua família als Estudios de Radio Rivadavia i a l'Oficina del Defensor del Pueblo. Tot fa pensar que membres de la policia poden estar implicats en aquest succés, que té molta semblança amb el cas de José Luis Cabezas, reporter gràfic assasinat al gener de 1997 en circumstàncies encara no aclarides. Encara que ell mateix va informar al governador de Buenos Aires d'aquests fets i s'ha obert una investigació, les amenaces anònimes de mort s'han repetit a l'abril. Entre gener i març s'han produït seixanta casos d'atacs físics, amenaces i intimidacions contra altres periodistes, segons va informar la Unión de Trabajadores de Prensa de Buenos Aires. Successos semblants s'han denunciat per Amnistia Internacional als darrers cinc anys. Quasi tots els casos haurien comptat amb la complicitat de la policia o altres membres de la seguretat de l'Estat. Si voleu, podeu escriure una carta expressant la vostra preocupació per les amenaces i les intimidacions contra periodistes i demanant que s'enceten investigacions per a l'aclariment d'aquests fets. ❦

Dr. Carlos Menem Presidente de la República Casa Rosada Balcarce 50 Buenos Aires Argentina

19


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VILLA ROSA, 10 TEL.: (96) 656 71 34 FAX: (96) 556 69 34 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 2  

Barcella 2  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded