Page 1

MAIG de 2017


SANT JORDI, MÉS ENLLÀ DE LA LLEGENDA Article d'història sobre Sant Jordi.

CONTES CASTELLÀ Fets pels alumnes del Damià Campeny de 1r d'ESO.

CONTES CATALÀ Contes guanyadors de les categories 1r, 2n, 3r, 4t d'ESO i Batxillerat. I poema guanyador de Batxilellerat.

FOTOS Fotografies de l'acte a la Sala Cabanyes.

ENTREVISTES Entrevistes realitzades a alguns guanyadors.


Sant Jordi, més enllà de la llegenda Carla Alfonso. Maig de 2017. Article d’història

Cada 23 d’abril els carrers de les ciutats i pobles d’arreu de Catalunya s’omplen de gent venent roses i llibres per celebrar la diada de Sant Jordi, però realment sabem d’on ve aquesta tradició? Es creu que Jordi fou un militar romà d’origen grec, el qual va aconseguir formar part de la guàrdia personal de l’emperador Dioclesià, qui més tard el va fer decapitar per haver sigut fidel al culte cristià, quan el governant havia imposat la devoció al déu Apol·lo. Així doncs, segons els escrits conservats, Jordi va trobar la mort el 23 d’Abril de l’any 303. La devoció a Sant Jordi es va despertar a Europa durant l’Edat Mitjana, quan Jaume de Voràgine va escriure la llegenda àuria, al segle XIII, una col·lecció popular d'hagiografies on es relatava les vides de sants, entre elles la llegenda de Sant Jordi. L’estil acolorit i la senzillesa del relat van convertir-lo en un best-seller, que va contribuir a difondre per Europa el mite. Així va escriure la llegenda Jaume de Voràgine: “La sort va voler que la filla del rei fos la destinada. Tan jove... Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la vila de Montblanc i s'encaminà cap al llac on vivia la terrible fera.

Retrat idealitzat de Sant Jordi, localitzat a la Regió de Calàbria, església de Sant Jordi Màrtir. Es pot veure Jordi malferint el drac.


Tan bon punt havia traspassat la muralla, se li presentà un jove cavaller dalt d'un cavall blanc. La donzella l'instà a fugir, advertint-lo que per allí rondava un monstre que així que els veiés se'ls menjaria. Però el cavaller li va dir que no temés, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i alliberar-la, a ella i a tot Montblanc, d'aquell sacrifici. El monstre va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir, el va lligar pel coll i el va donar a la princesa perquè ella mateixa el portés a la ciutat. A la plaça major del poble, els veïns de Montblanc van rematar el ferotge animal. Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb aquell cavaller, però Jordi, així es deia, va replicar-li que no la mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut. La gesta es va arribar a conèixer per tot el món, i l'emperador romà Dioclecià va fer cridar sant Jordi, que era soldat seu, perquè li n'expliqués les raons. Ell, sense por, li va dir que ho havia fet per revelació de Déu i del seu fill Jesucrist. La resposta va irritar l'emperador i el va fer matar per haver-se declarat cristià.” Actualment la llegenda s’explica amb variacions, una d’elles, i que capta bastant l’atenció, és que en aquesta Sant Jordi no va ser qui va matar el drac, sinó el poble. També es pot observar que Jordi no es va casar amb la filla del rei i que va acabar morint per culpa de l’emperador a qui servia. Així doncs, la devoció a Sant Jordi en les terres catalanes també es va iniciar a l’Edat Mitjana. Jaume I explica a la seva crònica que van veure el sant ajudant els catalans en la conquesta de la ciutat de Mallorca; Pere el Cerimoniós va instituir un ordre de cavalleria sota la seva advocació; Alfons el Magnànim va erigir capelles al seu nom pels seus regnes de Sardenya i Nàpols. La devoció va prospera tant que la Generalitat de Catalunya va proposar, a les Corts reunides a Montsó el 1436, la celebració oficial i obligatòria de Sant Jordi. L’any 1456 les Corts van dictar una constitució que ordenava la festa i la van incloure en el codi de les Constitucions de Catalunya, i es va convertir, així, en el seu patró.

Escut de Barcelona on apareixen representades també les armes de Sant Jordi junt amb les del Compte de Barcelona.


A més del patró de Catalunya i d’Aragó, sant Jordi també ho és d’Anglaterra, Portugal, Etiòpia, Bulgària, Grècia, Lituània, Rússia, Croàcia, Sèrbia i Eslovènia, i les regions alemanyes de Baviera i Saxona. A Polònia és el protector de les identitats nacionals i respecte a Geòrgia, el mateix personatge li donà el nom. No es coneix del tot l’origen de la tradició popular de regalar roses el dia de Sant Jordi, encara que ha de ser molt antiga, ja que es té constància que al segle XV ja se celebrava una fira de roses a Barcelona, en la qual s’instal·laven venedors d’aquesta flor al voltant del Palau de la Generalitat. Al mateix temps, ja era costum d'obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I, finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels romanes, concretament de les festes en honor de la deessa Flora, que més tard van ser cristianitzades.

L’any 1926 Espanya va instaurar el 23 d’abril com Dia del Llibre, ja que aquesta data coincidia amb la mort del cèlebre escriptor Cervantes, imitant també a Anglaterra que ja ho celebrava el mateix dia perquè també coincidia amb la mort de Shakespeare. Però en realitat ni un ni l’altre van morir el 23 d’abril, Cervantes va morir el dia abans i va ser enterrat el dia 23. A causa del desfaci entre els calendaris espanyol i angles, Shakespeare va morir el 23 d’abril pels anglesos i el 3 maig pels països catòlics que utilitzaven el calendari Gregorià.


La celebració va arrelar ràpidament a Barcelona i es va estendre a Catalunya, i va afegir la tradició de regalar un llibre el dia de Sant Jordi. Mentre la festa a altres indrets es mantenia de forma tímida o desapareixia, a Catalunya esdevingué una de les diades més celebrades i apreciades pels catalans. La Conferència general de la UNESCO del 15 de novembre de 1995 va proclamar “Dia mundial del llibre i dels drets d’autor” el 23 d’abril. I va reconèixer, així, aquest dia a nivell mundial. Actualment, a Catalunya cada 23 d’abril se celebra el dia de Sant Jordi, de la rosa i el llibre, i representa el dia dels enamorats pels catalans.

Diada de Sant Jordi a la Rambla de Barcelona, Catalunya.


Contes castellà. 1r ESO 1r premi

Lo que le sucedió a Lázaro con un ajorrador Autor : Aboubacar

Sangare 1rA

Tras haber sido repudiado por mi antiguo amo, me dirigí hacia un pequeño pueblo tildado Alquézar. Pude soportar los tres días de camino gracias a la bondad de buenas gentes que, al verme herido, me daban comida, pero esa suerte cesó cuando para mi desdicha la herida hecha por el garrotazo del ciego se curó. Una vez en Alquézar y convencido de que ese iba a ser mi último día en esta creación del señor, mi desdicha terminó, o al menos eso pensé. Me encontré a un señor que, tras verme más hambriento que amo de ciego, que lo fui, sintió un poco de empatía y me preguntó: -Hola, mochuelo,

¿Tienes amo?

-No, mi señor-dije entristecido, asimismo esperanzado de que me acogiese como mozo. Mi fortuna ha sido incierta todo este tiempo.


-Pues ya tienes uno, sígueme. Y así es como conocí a mi nuevo amo al que seguí con la esperanza de que fuera mejor que los anteriores, esperanza que como de costumbre fue falsa. Fui con mi nuevo amo al monte, ya que por lo visto su ocupación era la de ajorrador y nos situamos en una cabaña de madera, que era su lar. Estuve cinco días con este dueño y, vuestra merced, solo adelantarle que el ciego y el clérigo comparados con este, eran las personas más afables y bondadosas que he visto. Pues este amo no me daba de comer ni de beber, hasta que llegué el punto de comer madera con el fin de ahitar mi gula. En su lugar, me obligaba a llevar grandes trozos de leño, traerlos a la ciudad y venderlos. Y si el dinero recaudado no era satisfactorio, me dejaba sin comer, mientras él se atiborraba de apetitosos manjares. Como vuestra merced ha podido deducir, no me gustaba este amo y que Dios me perdone, en varias ocasiones le deseé la muerte por todo el sufrimiento que me ocasionó. Y por eso, todo tiempo en el cual no estaba llevando trozos de madera o corriendo después de robarle dinero a la gente con el fin de llevar dinero a mi amo, lo aprovechaba para pensar cómo deshacerme de este. Un día, pensé la manera de quitarme de encima a mi nuevo amo. Elaboré un plan que es impropio de mi persona decir que ni el diablo pudiese haber planeado. Le dije a mi amo que cuando había ido a la ciudad a vender madera conocí a un leñador el cual me ofreció la labor de transportar su leño, y que para eso quería reunirse con mi amo para hablar con él. Su rostro se iluminó al escuchar tal oferta, así que en el acto me dijo:

NOMADIC

|

24


-Lázaro, siempre pensé que tu presencia en este lar era la razón de mis infortunios, mas me has demostrado lo contrario, y por eso hoy comerás lo mismo e incluso más que yo-dijo él con un aire de compasión hacia mí. En ese mismo instante, me pensé dos veces si no esperar al día siguiente para acabar mi plan y así poder comer, pero mis ganas de cortar mis ataduras hacia mi amo eran insondables. De manera que le dije que el leñador nos esperaba al atardecer en la ladera del monte, y mi amo entusiasmado me siguió, pero ese entusiasmo pronto se convertiría en padecimiento. Lo que él no sabía es que en ningún momento hubo un leñador tratando de ser nuestro proveedor, sino que todo era un plan hecho por mí para que al llegar al punto de encuentro cayera sobre un hoyo que llevaba días cavando y el cual tapé con hierbajos y rama, con la suficiente profundidad para que mi amo no saliera durante al menos un día. Al llegar al punto de encuentro, todo aconteció como estuvo planeado, aunque hoy en día aún siento remordimientos por mi acto, ya que  ahora considero que fue un poco severo. Pero cuando mi amo cayó al hoyo y al instante quedó inconsciente, no pude parar de reír hasta que me empezó a doler el vientre. Ya era de noche y finalmente me fui de ese monte, no sin antes haber transitado la cabaña para cenar como hacía tiempo que no hacía y haberme llevado unas cuantas rodajas de pan bajo mi camisa. Parece que, al final, la suerte volvió a iluminar mi camino.  

NOMADIC

|

24


2n premi

Lázaro aprendió que las apariencias engañan Autora :

Laia Oró. 1rC

Tras mi último amo, al cual sobreviví gracias a un arcón lleno de comida, seguí mi camino en busca de otro hombre o mujer que me diera más beneficios. Mientras iba por las plazas y calles, me encontré un hombre aparentemente más desamparado que yo, que pedía un poco de limosna para su bien. A mí solo me quedaban un par de maravedís, le ofrecí uno de ellos, pero no le di el otro por mi propia necesidad, ya que yo tampoco vivía como un rey. Él me dio las gracias y le rogó a Dios que me cuidara y me sanara hasta el fin de mis días. Por dentro se lo agradecí, ya que si no encontraba alguien a quien servir, mi vida acabaría en breve. Ya habían pasado horas y seguía sin encontrar a alguien que aceptara mi petición. Por un momento pensé que la falta de comida había dañado mi mente, ya que por unos segundos vi a ese mismo indigente, al cual le había ofrecido mis maravedís con toda mi caridad, entrar en un palacio vestido con nobles ropas y con un séquito de criadas que escondían sus rotas y sucias vestimentas en un precioso cesto. No sabe Vuestra Merced cómo la rabia me subía de pies a cabeza. Decidí dirigirme hacia aquel palacio para dejarle bien claro a ese estafador que lo que hacía era robar. Cuando estaba delante, me di cuenta que había una puerta gigante entreabierta, lo que me dio la ocasión perfecta. Cruzado el umbral, me encontraba entrando en un jardín lleno de flores que rodeaban el precioso palacio hacia donde me adentraba. En la puerta principal, estaban dos sirvientes. Yo sabía ciertamente que no me dejarían entrar. Les pregunté si podría ser recibido por el dueño de la finca y, por bendición, accedieron a mi petición.

NOMADIC

|

24


¿Quién necesita mi presencia?- exclamó él con un tono de rey.

-

En este momento pensé en dar media vuelta porque el hombre se quedó más pálido que un clérigo al verme.

¡

- Oh, pero a quién tenemos aquí! Pasa jovencito, pasa.- dijo él como si hiciera años que nos conociéramos. Entré junto a él y me llevó hasta una sala donde las criadas estaban preparando el té.

¡Preparadle un té a él también, de inmediato! –exclamó a las criadas. -¿Cómo te llamas chiquitín? ¿Por qué has venido a verme?   -

-Me llamo Lázaro y querría saber si todavía guardaba mis maravedís….dije un poco asustado.   - Mira Lázaro, esto que has visto no se lo puedes contar a nadie,

¿de

acuerdo? A cambio te daré un hogar, comida, trabajo, criadas y cocineros a tu servicio. Pero, si se lo cuentas a alguien, no tendré otro remedio que deshacerme de ti. Piensa que aquí todo el mundo me conoce y si tú vas esparciendo eso sobre mí, ya sabes lo que podría pasar. En ese momento, estaba asustado porque temía que ese hombre se deshiciera de mí, pero también me alegraba por haber encontrado otro amo. -Aceptaré su propuesta y puede estar seguro que jamás se lo contaré a nadie- le dije con un tono de satisfacción. Mi amo, que se llamaba San Francisco de la Buena, me llevó a una habitación donde había una fantástica cama, un baño para mí solo y hasta un vestidor lleno de ropa muy elegante y cara. Me puse a pensar por qué un noble tan rico y con tanta categoría social a veces iba por las calles pidiendo limosna. Mas ahora esta no era mi principal preocupación, debía saber qué  necesitaba mi señor,  así que bajé la larga y hermosa escalera y fui a buscar a mi amo. Lo malo de vivir en una casa tan grande como aquella era encontrar a una persona, podías estar horas y horas. Mas  aun así no lo encontraba. Al final me cansé y fui a preguntar a las criadas y una de ellas me dijo: NOMADIC

|

24


-Escucha Lázaro, cuando no encuentres el señor, ya sabes lo que estará haciendo… Seguía sin entender lo que la criada me decía.   -Ya sabes, por eso tú estás aquí, el señor ha ido a pedir limosna, ya me entiendes…

¿otra vez robando?

Ahora sí que lo entendía, mas

Esto cada vez iba de mal en peor, yo seguía guardando el secreto, siéndole fiel pero es que cada vez que pasaba por la calle a comprar, buscar agua y otras tareas, cuando veía que la gente, incluso la más pobre que él, le daba maravedís, mi conciencia se sentía cada vez peor.

Todavía tenía curiosidad por saber por qué lo hacía, así que un día, le pedí a Dios que pasara lo que pasara, yo siguiera en vida, porque aquel día le iba a preguntar a mi amo la razón por la que pedía limosna.

¡

- Lázaro, ya basta! Por Dios, llevas todos los días preguntándome eso, ya estoy harto. Cuando lo necesito lo tengo que hacer me guste o no. No sabía lo que acababa de ocurrir. Todos los días que llevaba aquí solo había hecho nada más que trabajar y nunca preguntaba por eso. Me fui a mi habitación lo  más rápido que pude antes de que él pudiera verme. Él estaba hablando con una mujer de tercera edad que al parecer era su madre. Mientras yo reflexionaba lo que acababa de pasar, me di cuenta que una de las criadas me estaba observando.   -Se supone que no tengo que hablarte de eso, Lázaro, mas  estás muy asustado,

¿no es así? - Me comentó la criada viendo mi rostro.

-La verdad es que sí, porque yo procuro hacer bien mi tarea, mas él no debe estar lo suficientemente satisfecho, no quiero que se desasga de mí. – dije con un tono de voz bajo.   -Su madre le prestó dinero cuando el señor era indigente mas con una condición: Cuando su madre viera que él ya habría superado esa etapa, él tendría que devolverle el dinero prestado - explicó la criada. NOMADIC

|

24


-No creo que sea precisamente pobre, el señor - dije extrañado. -Por eso, cuando su madre acude a la ciudad, el señor se disfraza y va a pedir limosna para no tener que retornar el dinero prestado –continuó la criada. Ahora lo entendía todo, yo tuve la mala suerte de preguntárselo cuando su madre estaba presente. Pasaron dos meses y parecía que todo iba bien hasta que su madre acudió al palacio con una cara que no parecía precisamente alegre; se había enterado de la estafa de su propio hijo. Se oyeron gritos desde el comedor y la criada me recomendó ir  a dar un paseo. Cuando volví, ya era demasiado tarde. Dos guardias estaban en el comedor con un médico y al lado la madre de mi amo, esposada. La criada me lo contó todo. La madre se enfadó tanto que le dio a su hijo con un jarrón de flores a la cabeza y él no sobrevivió. Me despedí de mi compañera criada y  así fue como se acabó mi trabajo allí.

NOMADIC

|

24


·Categoria 1r d'ESO: La gran gesta de sant Jordi. Joan Jubany 1r D

Contes català

·Categoria 2n d'ESO: Per la finestra. Maria Gil 2n A ·Categoria 3r d'ESO: Buit incommensurable. Carla Alfonso 3r A ·Categoria 4t d'ESO: Que és el que mesura un rellotge? Marta Gonzalez i Júlia Tomico 4t ·Categoria Batxillerat: Darrera de la porta hi ha un monstre. Maria Ortigosa 1r Bat ·Premi de poesia: El món en què vivim. Claudia Sanchez 1r Bat C

NOMADIC

|

24


Premi 1r d'ESO

La gran gesta de sant Jordi Autor : Joan

Jubany

Feia un dia ennuvolat i una protuberant tempesta sobrepassava la vila, ningú no sabia que aquell dia augurava mals presagis... L'Esteve feia el sopar, galets en un caldo fet amb les sobres dels dies anteriors, la seva dona rentava la roba dels últims tres dies al safareig i els seus dos fills, de setze i catorze anys respectivament, tornaven d'una dura jornada de sol a sol al camp, on llauraven la terra per a la pròxima temporada de sembra de blat. Va ser llavors quan una misteriosa boira envoltà la vila, no es podia veure res més enllà d'un pam de distància, i un sinistre silenci s'apoderà de la situació. Sobtadament, tot sorgint d'aquells núvols, un grandiós drac blau d'ales enormes i esmolades urpes, amb un dors colossal envoltat d'espines, aparegué sobrevolant les cases i es llençà de cap contra la torre de vigilància i la va abatre de ple. Seguidament va expirar una gran flamarada que cremà i arrasà la major part dels edificis. Tot havia quedat sumit en el caos quan aquella bèstia ferotge tornà a l'atac, aquest cop més violentament. Totes les defenses que tenien van resultar insuficients, ja que d'una sola envestida, veloçment executada, les destruí. Aquell dia va ser tràgic en la història de Terinsford, una gran comarca, ara, amb una ciutat menys. Un pagès que havia anat a recollir aigua al brollador del riu Hairum va presenciar aquella massacre des d'allí dalt, a la muntanya Anärec, i en va intentar informar al duc d'aquella zona. Per desgràcia, no se'l cregueren, decidiren que l'opinió d'un insignificant vell com ell no devia tenir cap valor i l'acusaren de traïció, la qual cosa era penalitzada amb la humiliació pública i la mort.

NOMADIC

|

24


Aquell sobtat atac fou seguit de molts d'altres, cada un a major escala, tots en aquella mateixa província. Nou pobles més foren arrasats, i va ser aleshores quan la família burgesa s'adonà de l'imminent perill. N'avisaren al rei,

«Ricard el savi», estimat per tots i conegut al llarg del

país per ser just i no fer pagar impostos a la corona, i ell, després de sotmetre-ho a una llarga votació entre els integrants de la cort reial, decidí enviar els seus millors homes per combatre aquell ferotge animal. Entre ells s'hi trobaven cavallers altament diferenciats entre les diferents classes socials, com

«Adrià l'il·luminat», conegut per les seves grans

gestes, i molts d'altres, però hi havia quelcom ben estrany, un d'ells, ros i d'ulls castanys, amb una continua expressió de despreocupació, del qual se'n desconeixia el nom, no l'havia vist mai ningú, ni n'havia sentit a parlar. Aquest equip improvisat, integrat per sis grans cavallers, cada un armat i protegit per una ortopèdica armadura, exceptuant l'home misteriós, que creia que una armadura tal només li podia causar molèsties, començaren la marxa cap allí, amb bastanta pressa, cal remarcar, ja que els atacs no cessaven, i ja havien començat a evacuar els ciutadans a la ciutadella, on representa que estaven segurs. Per fi, al cap de quatre dies i mig al galop, arribaren al seu destí, on els esperava una gran sorpresa, aquella fortalesa que havia de ser

«tan

», estava essent assaltada per aquell temut monstre. Van baixar

segura

dels seus cavalls i agafaren les armes, dos portaven llances, que eren uns bessons nòrdics força corpulents, un altre una maça de ferro forjat, un amb dues dagues, que es veu que era d'un país oriental, i els dos restants, entre els quals s'hi trobaven el nostre misteriós cavaller i Adrià, unes ballestes que havien dissenyat els millors enginyers del regne.

NOMADIC

|

24


El drac, després de, per fi, enderrocar la muralla, s'adonà de la seva presència, s'apropà a ells i baixà fins a posar-se a terra sobre dues potes per atacar-los. D'un cop sec amb l'urpa va ferir greument un dels dos bessons, cosa que va fer enrabiar molt a l'altre, que li aconseguí encestar un cop a la

«cama» dreta. Després d'aquesta envestida, caigué i fou

envoltat d'una bafarada de foc que acabà amb ell de forma exageradament dolorosa. Sols en quedaven quatre, els arquers es disposaren a atacar mentre la resta, els intentava protegir distraient al drac. La fletxa d'Adrià aconseguí impactar a l'estómac, però la bèstia ni se n'adonà, ja que rebotà a l'instant. Al veure com morien els dos últims combatents cos a cos, el cavaller sense nom apuntà bé i la fletxa fou perfectament clavada a l'ull esquerre de l'animal i produí un horrible xiscle. Aprofitant la situació, el cavaller sense nom carregà una altra fletxa, aquest cop apuntà millor i l'encestà just a la gola del drac, que morí dessagnat. El valerós assassí del monstre es girà i veié com el seu últim company havia estat ferit al pit, pocs segons després, es desplomà. Per fi va  poder  cantar  victòria,  decidí  que  en  comptes de ser un gran heroi i  tothom sabés el que havia fet, quedaria en l'anonimat, per això va marxar d'aquell regne per no tornar-hi. Però abans havia de dir a tots aquells que havien sigut presents en la batalla des de la gran fortalesa, que no ho diguessin a ningú, i a canvi de fer-ho, li demanaren que els contés la seva història. I així ho va fer: Hi havia una vegada, un petit nen, fill d'una família pobra, que vivia als afores de Grenüron, en una simple granja, a qui li agradava molt practicar la lluita en el seu temps lliure. Aquell nen és deia Jordi. En Jordi a vegades era una mica entremaliat, però sempre s'havia estimat molt la seva família, fins que un dia tot va canviar. El rei, que en aquella

NOMADIC

|

24


època era Jaume III, havia sumit el país a una guerra civil, ja que els impostos que feia pagar als vilatans eren excessius, i la majoria no se'ls podia permetre. Aquest fet va causar que una gran quantitat de pobles i ciutats es revelessin i s'amotinessin contra la corona. Els meus pares, a desgana, van acabar formant-ne part, d'aquesta lluita. Recordo prou bé que el dia que vaig complir els setze, marxaren a la guerra i ja no en tornaren. Després que el poble guanyés la guerra i fos elegit un nou rei, un compte anomenat Ricard, l'actual rei, em va acollir a la seva família com si fos el seu propi fill i des d'aleshores, que visc amb ells.

FI

NOMADIC

|

24


Premi 2n d'ESO

Per la finestra Autora : Maria

Gil

Quan vius en un entorn privilegiat com és a la Cerdanya, no us podeu imaginar la quantitat de sentiments que provoca un gest tan senzill com ara mirar per la finestra.     Tots els matins, quan em llevo, és el primer que faig: obro la finestra i, asseguda al balancí de l’àvia, aquella petita història, única i diferent cada dia. La calma que transmet veure unes muntanyes nevades, el càlid silenci de l’hivern acompanyat de la claror del sol que despunta darrere el turó llunyà, l’esquellot i algun que altre bram de les vaques...     A mesura que passen les hores, es poden anar observant petits canvis en aquesta petita història. El poble es comença a despertar i, a partir d’aquí, pots anar veient més vida en el poble. L’avi que va  a buscar el pa a la fleca de la cantonada, la gent gran asseguda als bancs fent tertúlia, el jovent prenent un cafè al bar, els infants jugant a pilota o a fet i amagar, el soroll dels cotxes en travessar el poble o el tractor que recull la collita d’aquells camps llunyans... Observar per la finestra és com una història explicada en diferents vinyetes.     A cada hora del dia els colors van canviant segons la posició del sol, si fa vent, si neva, si espurneja... Cada dia és un espectacle nou i irrepetible.  Això sí, el moment més esperat és la nit. A la nit sí que es produeix la

·

màgia de veritat. Els carrers il luminats per la feble llum dels fanals, el fum de les xemeneies que s’esfuma com si fos un geni sortint de la llàntia màgica i, sobretot, aquelles nits clares en què pots observar un cel serè inundat per miler d’estrelles que brillen com si no hi hagués un demà. Com m’empipa que la mare em faci anar a dormir...   El que tampoc no m’agrada gens és quan s’entela el vidre de la finestra, és com si en aquesta bonica història hi vingués un núvol immens que ho tapés tot.

NOMADIC

|

24


Quan sóc al llit, segueixo pensant en la finestra. Quan jo sigui gran i em faci construir una casa, faré que hi posin moltes finestres i finestrals, però sense persianes! Perquè així em podré llevar a trenc d’alba , anar a dormir amb la dolça claror del crepuscle o acompanyat del cant de la lluna i el ball de les estrelles.   Aquest matí, quan m’he llevat i he mirat l’hora, m’he entristit i alhora m’he enrabiat amb mi mateixa. Potser a vosaltres us pot semblar una bestiesa, però us puc ben assegurar que, per a mi, no ho és, ni de bon tros. El cas és que m’he llevat a dos quarts d’onze i no he pogut veure sortir el sol, el poble despertar-se o dir al pare “fins al vespre, pare”, i això m’ha fet reflexionar:     I si avui era l’últim dia que podia veure sortir el sol?     I si demà no surt el sol?     I si avui era l’últim dia de l’avi que va cada dia va a comprar a la fleca de la cantonada?     I si demà tota la gent del poble marxa?     I si avui el pare no torna?  Però la cosa no s’acabava aquí. Resulta que, quan he baixat al menjador a dir bon dia a la mare, perquè avui no treballava, l’he trobada parlant per telèfon. He mirat al meu voltant i he trobat a faltar la presència d’alguna cosa, però no sabia ben bé què, fins que me n’he adonat. He trobat a faltar la llum de la finestra gran del menjador! Es veu que aquest matí, el meu germanet estava jugant i sense voler ha trencat el vidre de la finestra i, com que la mare no volia veure el vidre així, ha abaixat la persiana impedint que entrés llum al menjador i que jo pogués contemplar la vida que passava per allà fora.  Això ha fet que m’enrabiés encara més. Per acabar-ho d’adobar, el balancí on jo m’asseia cada dia a contemplar el meravellós paisatge, s’ha trencat. Ha sigut en aquest moment que m’he fet una pregunta: NOMADIC

|

24


-Què he fet jo per merèixer això?   Però només me l’he feta mentalment, de manera que no ho ha sentit ningú, tret de mi. I encara bo, perquè sinó ja veig el meu germà petit contestant-me la pregunta, cosa que em fa molta ràbia, que em contestin les preguntes retòriques!

Tres mesos més tard...   Avui la mare ha tornat molt moixa de la feina. L’he anat a abraçar i ha dit amb una veu molt tendre i suau:     -Sort que us tinc a vosaltres.     Seguidament li he preguntat què li passava. Després d’abraçar-me uns minuts m’ha dit que s’havia quedat sense feina. En aquell moment m’he adonat del que això suposaria. Un canvi de vida. Concretament, un canvi de casa. La mare era la gran font econòmica de casa. Ella aportava molts diners cada mes. Aportava quasi tres vegades més que el pare. Quan el meu germà i jo hem anat a dormir, he sentit la conversa que tenien el pare i la mare. Una conversa que ja m’esperava. S’han plantejat i finalment han decidit canviar-se de casa el més aviat possible. He sentit

·

que el mes que ve ja volen estar instal lats a la nova casa.   Després d’unes setmanes intenses i complicades de buscar una nova vivenda, per fi l’han trobat. M’ha decebut el lloc nou on viurem. La cosa està en què jo m’esperava una casa, petita, però una casa. Però no, a partir d’ara viurem en un pis bastant, per no dir molt, petit. Però això no ha estat el pitjor. El més decebedor de tot plegat ha sigut al veure la poca llum que hi entrava, les poques finestres que hi havia, poques i a més a més petites.

  Aquesta nit me n’he anat a dormir plorant i amb la finestra oberta de bat a bat per poder veure la dansa de les estrelles i el cant de la lluna per últim cop abans d’anar a dormir, pensant en la nova vida que m’esperava. NOMADIC

|

24


·

Ja estem instal lats en el pis i no estic gaire animada amb aquesta nova vida. Quan em llevo, no puc veure sortir el sol, perquè ara comparteixo habitació amb el meu germanet i no puc obrir la persiana fins que ell es llevi, perquè sinó el despertaria. Tampoc puc anar a dormir contemplant el

·

cel estrellat i brillant, el poble il luminat, perquè el meu germanet necessita l’habitació fosca com la gola d’un llop per dormir.   En menys de dos mesos la meva vida ha canviat radicalment i, d’ençà el dia de la mudança, que cada nit compto els anys que em falten per poder-me comprar la meva pròpia casa, amb grans finestres i finestrals, perquè ara m’he adonat de la quantitat de sentiments positius que em provocava el simple fet de mirar per la finestra.

NOMADIC

|

24


Premi 3r d'ESO

Buit incommensurable Autora : Carla

Alfonso

Em trobo en un camp, ajagut, tranquil, escoltant la brisa de la tarda, com els rossinyols canten amb la seva dolça veu. Sense pensar en res i gaudint de la llum i els incomparables colors que m’envolten. De sobte m’inunda un record molt llunyà, d’un moment semblant a aquest mateix. I així comença la meva història. Aquella matinada d’un dia de primavera estava envoltat per un camp verd coronat per la rosada del capvespre amb infinitat de flors de meravellosos colors, que s’obrien al veure la claror del sol que sortia

·

entre les muntanyes. Els primers raigs il luminaren aquell paisatge bucòlic, fent-lo reviure després d’aquella nit. La meva mare estava al meu costat llepant la meva pell terça i peluda d’un color negre intens, intent d’imitar la de l’atzabeja. Era la primera vegada que estava ajaguda al meu costat, fregant la meva pell; sentia el seu cor bategant a l’uníson del meu, veient com el seu amor era verdader, un amor de mare que mai mor. Aquell precís moment el puc considerar el més feliç de la meva vida, el que em va portar més seguretat. La meva mare era una euga d’una bellesa insòlita, filla de cavalls llegendaris, orgull de tota una generació. Era d’un posat elegant amb potes fermes i llargues, coll musculós i lleugerament encorbat, cua vaporosa i brillant que deixava entreveure la cura que s’hi dedicava; crinera llarga i ondulada que el vent a vegades feia que li tapés la cara, la qual cosa provocava que sovint els seus ulls s’amaguessin de la realitat del seu voltant. NOMADIC

|

24


El temps que vaig passar amb la meva mare va ser molt feliç. Em cuidava amb tot el seu amor. Fins que va caure malalta i va arribar un dia en què no es podia aixecar. Feia renills de dolor, com si s’adonés que ja no em podria cuidar més. El recordo amb total nitidesa. Primer em van separar d’ella, portant-me a un altre estable. Va ser una sensació de buit total, jo a penes havia fet els nou mesos i necessitava la meva mare per viure. El seu patiment va durar hores, que semblaven anys fins que va arribar el moment. El silenci es va apoderar de totes les quadres. Només silenci en aquells moments d’infern. Només el silenci d’un amor de mare perdut, que ningú va saber substituir. Jo vaig seguir creixent i fent-me més alt i fort, amb el meu color negre inconfusible. Era distant, no m’agradava que s’apropés ningú a mi. Era

·

recelós amb tothom i no deixava que em col loquessin corretges ni cap arreu sobre el meu cos. Sempre em resistia amb tota la meva ànima. El meu amo devia estar cansat del meu estat rebel i em va portar a un altre lloc. No el vaig tornar a veure. Va ser així com durant un temps indeterminat canviava d’habitatge molt sovint. M’intentaven muntar, agafar, lligar, acariciar, però jo mai em deixava, lluitava fins el final per no ser dominat. Em considerava un ànima lliure ja que el vuit que sentia en el meu cor encara estava allà, incommensurable. Ningú podia omplir aquell vuit, només volien dominar-me, utilitzar-me... Va arribar el dia en què van donar-me per impossible, i van deixar-me amb uns grangers. Envoltat per muntanyes i boscos hem deixaven en un tancat molt ample, amb menjar, aigua i aixopluc. No volien res de mi, no volien dominar-me. Simplement observaven la meva bellesa, bellesa heretada de la meva mare. Va arribar un punt en què vaig considerar la meva llar aquell lloc; ja feia molt de temps que era allà. Tot i així, el meu caràcter no havia canviat, seguia distant, recelós i indomable. No tenia intenció de canviar. NOMADIC

|

24


Un dia vaig trobar a faltar les mirades de fascinació dels meus amos. No van aparèixer. Però jo continuava allà sense immutar-me, distant com sempre. Aquell estat de suspens no el puc definir en un temps concret, dies o setmanes. Simplement era allà. Una tarda em vaig tornar a trobar amb uns ulls que em miraven fascinats, però amb la diferència que també expressaven curiositat i afecte. Cada dia tornaven aquells ulls, i es feien cada cop més entranyables. Va arribar el punt en què jo mateix vaig sentir curiositat i em vaig apropar a la meva observadora. Comparada amb altres amos que havia tingut, ella era diferent. Sentia tendresa per mi i em donava seguretat. Cada dia venia, em portava llaminadures i m’acariciava suaument, sense esperar res a canvi. Jo per primera vegada em deixava fer, aquella persona m’aportava quelcom de familiar. Em donava el que jo necessitava, amor. Va ser així com la nostra relació va arribar a ser tant estreta que el seu contacte amb la meva pell em recordava moments inoblidables, moments que m’havien fet desbordar de felicitat, tant llunyans com el temps de la meva existència. Ella hem corresponia amb el seu amor sense límits. Em va treure d’allà i em portà a un lloc millor, en plena natura. Una vall envoltada de muntanyes, amb grans prades verdes creuades per un riu

·

d’aigües cristal lines i flanquejades per boscos d’avets. Un lloc on podria córrer lliurement i ser feliç la resta de la meva vida. Va ser així com el buit incommensurable del meu cor va ser omplert amb afecte. El record de la mort de la meva mare va deixar de turmentar-me, perquè vaig tornar a ser estimat de veritat, amb un amor sincer, reflex del que m’havia donat ella.

NOMADIC

|

24


Premi 4t d'ESO

Què és el que mesura un rellotge? Autores :

Marta Gonzalez i Júlia Tomico

El temps clarament. Però exactament, què és? Davant aquesta pregunta penso: si ningú m’ho pregunta ho sé, però si m’ho pregunten ja no ho sé. Tots sabem què és el temps, però realment no és gens fàcil d’entendre; i per suposat, no és gens senzill imaginar un món sense ell. És el moviment, les emocions, les aventures, tot allò que ens passa dia a dia i que ens porta a fer-nos tantes preguntes. Podríem dir també que el temps és la successió del passat, present i futur. Però elcuriós és que ni el passat ni el futur hi són. Només ens queda el present, un instant que no deixa de deixar de ser i que contínuament desapareix. Parlem del futur, res real, podrem anar tot el més ràpid que vulguem però mai sortirem del present, ni per suposat, del temps. Així com veu la Berta la seva àvia, sempre en el present però cada cop diferent, fins al punt en què l’ha deixat de veure. L’envelliment és part del temps, un llarg cicle que totes les persones vivim i que tard o d’hora acaba. Perquè el temps no el coneixem, ni el veiem, ni el toquem, ni en realitat l’apreciem, però és el moviment de la vida i apareix en totes les fotos, records que després tant estimem.  Amb el temps aprendràs que un somriure no és alegria i una llàgrima no ha de ser tristesa, que la companyia no és seguretat i la seguretat és difícil de trobar, que la vida no és curta si tu no te la fas, i que una de les pitjors coses de la vida és perdre un dia pensant en el demà. 

NOMADIC

|

24


Aprendràs que pots ser petit amb un cor gran, i que l’amistat no és compartir i l’amor no és sempre estimar. Has de posar els peus a terra i mirar endavant, perquè a vegades i només a vegades és millor deixar-se portar per la vida, pel temps... Perquè si el present no es convertís en passat, no seria temps, seria l’eternitat.

NOMADIC

|

24


Premi Batxillerat

Darrera de la porta hi ha un monstre Autora :

Maria Ortigosa

Estic terroritzada, noto com el pit se m’enfonsa i em cau la suor freda per la galta. Sóc incapaç de respirar i estic segura que es pot escolar el meu pols des de l’altra banda de la porta. “Toc-toc-toc” Un cop més, el rotund i simple soroll que m’avisa que hi havia alguna cosa esperant a fora. Fa cinc segons això era impensable. Vaig per l’escopeta que encara guardava del meu avi sota el llit, sé que cada pas que dono cap a la porta pot ser l’últim. El meu cap em repeteix com una cançó sense fi, “Darrere la porta hi ha un monstre”. El malson va començar fa 755 dies, quan la NASA va confirmar que el món era incapaç de protegir-nos dels rajos UVA. Però ningú hi va fer cas fins que es van veure obligats a viure sota terra per protegir-se del que ens havia donat la vida, la llum. Ningú va arribar a descobrir mai per què van morir, però nens i vells van començar a tornar-se bojos. Cridaven fins que es quedaven sense veu, ploraven fins a quedar-se deshidratats, corrien d’un cantó a l’altre fins que les cames no els hi responien. Va ser horrible veure tanta gent desesperada per trobar un perquè i un com. Els següents 200 dies, el món es va tornar un infern i tot el gel que existia es va fondre, donant pas a catastròfics tsunamis. Per desgràcia, més d’un 80 per cent de la població no va sobreviure. Aquells qui ho van patir asseguren que preferien tindre l’aigua al coll que intentar viure entre tanta misèria. 

NOMADIC

|

24


Tothom va morir, quan l’aigua va començar a bullir. Cap animal, persona o planta era capaç de sobreviure sense beure aigua així que en unes setmanes ja no quedava ni rastre de cap d’ésser viu. Jo, que vaig sobreviure tancat a l’edifici de la NASA gràcies a ser diferent. Gràcies a una petita mutació en el meu ADN que ningú havia vist mai. Sóc l’única persona capaç de suportar el canvi climàtic, és a dir que sóc capaç de caminar per la superfície, respirar només amb

CO i fins i tot de poder obviar l’aigua. Vaig néixer així, tothom deia que era el següent pas en l’evolució de l’Homo Sapiens, una mutació que ens asseguraria el futur.  “Toc-toc-toc-toc” I un cop més, el rotund i simple soroll que m’avisa que hi havia alguna cosa esperant a fora. Fa cinc segons això era impensable. Vaig per l’escopeta que encara guardava del meu avi sota el llit, sé que cada pas que dono cap a la porta pot ser l’últim. El meu cap em repeteix com una cançó sense fi, “Darrere la porta hi ha un monstre”. El mànec està més fred que mai i m’ha fet pujar de peus a cap un malestar i no m’alerta de res bo. Obro la porta. No em vull perdre ni un detall d’aquest estrany personatge. Trucava el meu reflex, tan nerviós com jo, intranquil i terroritzat com jo. També sóc un ésser humà, també sóc un monstre. Mai m’havia adonat i és que l’última fase era jo, l’evolució Homo Sapiens, l’espècie més perillosa i destructiva de totes. No em puc creure que durant aquests deu segons, davant la porta hi havia un monstre. 

NOMADIC

|

24


Premi de poesia

El món en què vivim. Autora :

Claudia Sanchez

En el món en què vivim és normal ser pobre o ric, passar gana i estar prim, sense importar d’on venim. No vull saber què passarà quan sigui gran i adulta, si serà lliure el delinqüent i empresonat el culte. No vull veure què passarà en envellir i madurar, si serà lliure el tirà o volaran bales per menjar. Avui en dia, i més enllà, de ben petita o de gran, no serà ric el poderós sinó el més facinerós. Vull fer meva l’alegria. la bondat i l’amistat, per ensenyar, amb valentia què és la generositat. Vull fer meva l’alegria, la bondat i l’amistat, per ensenyar, amb valentia què se sent en ser estimat. NOMADIC

|

24


FOTOGRAFIES


Entrevistes -Per què has decidit participar? Joan Jubany: m'agrada molt escriure i com que vaig trobar l'oportunitat per escriure un conte, doncs el vaig presentar. Amin, Paula, Júlia Cuenca: era un treball de castellà obligatori. Però teníem ganes de fer-lo i ens vam esforçar molt. Laia Oró: comptava com a nota, per tant era obligatori escriure el conte i també hi participava tota la clase. Aboubacar Sangare: bàsicament perquè m'agrada molt llegir i escriure. Maria Gil: comptava com a nota, el professor em va dir que l'havia fet força bé i entrava dins del concurs. Denis, Paola, Ariadna, Biel: perquè era una activitat nova i que ens cridava l'atenció, tot i que era obligatori.


-Has participat en més d'un concurs de Sant Jordi? Laia Oró: sí. A l'escola també fèiem concursos de Sant Jordi, tot i que eren de poemes. Júlia Tomico i Marta González: sí. Altres anys també hi hem participat. Joan Jubany: també he participat a altres concursos, però de Sant Jordi és el primer. Aboubacar Sangare: a l'escola també participava als concursos de lectura. Maria Gil: sí, a l'escola també celebràvem Sant Jordi d'una forma semblant. Denis, Paola, Ariadna, Biel: de poemes és el primer any, però altres anys hem participat en altres coses. Amin, Paula, Júlia Cuenca: la Paula i la Júlia sí, però l'Amin no. Carla Alfonso: sí, des que vaig entrar a l'institut sempre he participat a concursos de Sant Jordi. -Que has fet exactament? (llegir, escriure, vídeo...) Aboubacar Sangare: dues coses, llegir i escriure. Carla Alfonso: escriure un conte i també fer un vídeo d'un poema. Denis, Paola, Ariadna, Biel: un vídeo d'un poema. -Per què aquesta categoria i no una altra? Participaries també en una altra categoria? Maria Gil: no, ja que fer altres coses em fa vergonya. Joan Jubany: depèn però jo crec que sí, no tindria cap inconvinent. Laia Oró: també he participat a d'altres però no m'he classificat. Aboubacar Sangare: he participat en tot el que podia. -Pretenies guanyar o passar-t'ho bé? Denis, Paola, Ariadna, Biel: ens ho vam passar molt bé fent-ho junts. Joan Jubany: la meva intenció no era guanyar, ho vaig fer pel simple motiu que m'agrada fer-ho. Laia Oró: jo sabia que el meu conte estava ben fet, però tampoc pensava que guanyaria, per tant pretenia passar-m'ho bé. Aboubacar Sangare: principalment era per passar-m'ho bé, però he guanyat i ha sigut encara millor. Maria Gil: Passar-m'ho bé. Carla Alfonso: passar-m'ho bé, però guanyar ha estat molt emocionant perquè no m'ho esperava.


Profile for Rev.Campeny

#campeny. Sant jordi  

Revista especial de Sant Jordi amb les obres guanyadores del concurs.

#campeny. Sant jordi  

Revista especial de Sant Jordi amb les obres guanyadores del concurs.

Advertisement