__MAIN_TEXT__

Page 1

Vinyes de Savall, un escenari de canvis

Conferència d’Isidre Grau. Encontre d’escriptors gallecs, bascos i catalans GALEUSCA. Ourense, del 30 d’octubre a l’1 de novembre del 2004


Vinyes de Savall, un escenari de canvis Quan jo era petit, a totes les cases hi havia la tradició del pessebre de Nadal. A principis de desembre escollia el millor racó de casa i buscava la taula adequada. Li posava unes faldilles, de roba o de paper. I a la paret, hi enganxava una cartolina de color blau marí, amb tot el firmament dibuixat. Ja n’hi havia prou, tot era a punt perquè, damunt la superfície d’una fusta, repetís un any més la història del naixement de Jesús. No m’importava que l’espai fos limitat – mai no vaig passar del metre quadrat -, ni m’importava que els camins, les muntanyes i els rius s’acabessin bruscament, arran de precipici. Tampoc no hi feia res que les figures fossin les de cada any, tret d’alguna nova adquisició; ni que el material de treball es reduís al paper de diari, la plata de la xocolata, quatre grapats de sorra i la molsa que tot ho recobria. Podia muntar un nou paisatge, organitzar un altre desplegament de personatges i experimentar formes arriscades de fer volar l’àngel damunt la cova. En aquella època, també hi havia el costum dels diorames, que ja no era cosa dels menuts, sinó de pacients artesans. Però hi havia un dia de les Festes que jo anava a veure’n l’exposició. Era en una sala fosca i havia de caminar a les palpentes, només guiat per la claror dels petits escenaris, una avançada dels futurs televisors. Quan m’acostava a cada finestra, hi descobria una petita història, una ampliació magnificada dels detalls del meu pessebre domèstic. Unes escenes que em remetien al teatre dels famosos Pastorets o, si l’artesà s’hi havia lluït molt, a la màgia del cinema bíblic. La porció d’història era molt escassa, ni crec que fos gaire decisiva per notar aquella emoció estètica, fruit de l’habilitat de l’artista per saber transmetre sensació de veritat. La meva feina era forçar la vista des de tots els angles


possibles; fins i tot per les escletxes del darrera, allà on no s’hi havia d’anar a fer res. Perfecte. Mai no em va caler que en aquelles minúscules capses hi hagués més del que hi havia; tan sols necessitava comprovar els elements i topar amb els seus límits per gaudir d’aquell tros de vida. La màgia dels pessebres i els diorames em va tornar a la memòria no fa gaire, quan vaig veure la pel·lícula “Dogville”, del danès Lars von Trier, l’apòstol del Dogma. El defensor de la naturalitat, la il·luminació diürna i la càmera espontània se salta els propis manaments per ambientar un nou drama en un poble tot just insinuat damunt d’un pessebre rectangular, envoltat de negra nit. Els carrers i les parets de les cases són unes línies pintades al terra, però els personatges es comporten com si estiguessin sota teulada. La història avança, brutal, sense que el minimalisme del plató rebaixi la intensitat d’una tragèdia amb connotacions clàssiques. Aquestes referències m’han tornat a la imaginació quan buscava la manera d’introduir el meu espai literari, la població que anomeno Vinyes de Savall. Llavors m’he adonat que va ser en un moment concret, que jo també vaig optar per organitzar un escenari apte per convocar històries. Va ser a principis dels anys vuitanta, quan ja m’havia entrenat amb dues novel·les ambientades en espais reals, i tot d’una em vaig fer la pregunta: Què en puc fer d’una eina tan formidable com la literatura? El model d’inspiració El 1982 es donava per superada la Transició política. S’havien acabat les primeres eufòries que havien abocat la gent al carrer, amb tota classe de reivindicacions. Era l’hora de fer funcionar la democràcia possible, ni que fos assumint un cert desencís - la paraula que tot d’una es va posar de moda. I en aquest clima anímic, recordo que vaig tombar la mirada al meu voltant, en una


mena de travelling cap a les coses que eren o semblaven ser. I també, cap a les coses perdudes o en vies d’extinció. El meu entorn immediat tenia, i té, un nom concret: Cerdanyola del Vallès. Una població situada a divuit quilòmetres del centre de Barcelona, amb un cens estable de quatre mil habitants als anys quaranta, i que ara ja arriba als seixanta mil. Una població de predomini rural, amb un modest sector comercial, que des de principis del segle XX s’havia vist escollida per la burgesia barcelonina per tal de convertir-la en plàcida estació d’estiueig. Es tractava d’aprofitar la dispersió d’un terme que amb l’aglutinació del segle anterior havia deixat molts espais buits, aptes per encabir-hi esplèndides torres i agradables passeigs amb arbres. El poble que jo vaig conèixer amb l’ús de la raó responia a aquesta barreja de pagesos, comerciants i estiuejants. Entre les collites i les anades i vingudes dels senyors, el pas de les estacions quedava ben marcat. És clar que també hi havia altres marques, com els ecos d’una guerra innominada, que un mal vent s’havia endut la memòria de la gent i l’havies d’endevinar entre silencis. Fins que el paisatge immòbil de la postguerra va donar pas als tímids moviments dels anys cinquanta, quan amb el desvetllament de l’economia els industrials hi van trobar un espai idoni per instal·lar-hi les fàbriques que havien de treure la gent de la misèria, tant la dels pagesos que malvivien d’unes collites sempre precàries com la de tanta gent sorgida d’infinitat de pobles de la península que arribaven per treballar a les fàbriques i habitar els primers blocs de pisos que trencarien l’horitzontalitat del paisatge. Industrialització i especulació immobiliària van anar de bracet durant els anys seixanta i bona part dels setanta, fins que la crisi del petroli va marcar el primer toc d’alerta i sota les consignes d’austeritat el parc industrial va anar arronsant les ales, preparant-se per a noves migracions, mentre la gent es reciclava per convertir-se en població de serveis.


Neix l’espai imaginari Així, el meu antic poble, avui ciutat, no va parar de transformar-se, sempre en el camí que va de la identitat a l’anonimat; de la calma a l’agitació. Un espai de canvis que t’interpel·len. Què en puc fer d’una eina tan formidable com la literatura? Podia haver escrit novel·la negra, comèdies satíriques o una crònica social fidedigna. Però la resposta va ser la concepció d’un nou espai, d’un pessebre tan ampli i tan limitat com em dictava la imaginació. I l’espai va adquirir una configuració i un nom: Vinyes de Savall. Va ser a força d’hores de caminar pels llocs de sempre, cada dia menys reconeixedors. Va ser gràcies a l’estat d’obertura que et fa canviar la visió de les coses assimilades, perquè hi endevines dimensions desapercebudes. I de les visions puntuals passes a una cartografia completa, la definició d’un espai que mai no serà com te’l mostren els ulls de fora. Un espai que només s’alimentarà de paraules. Un espai que anirà creixent mirada endins de tu que escrius, en un inesgotable joc de coincidències i distàncies respecte al model original. Més de vint anys després, el resultat és un indret amb les coordenades essencials ben definides, però amb uns buits físics que farien difícil la preparació d’una guia turística. No hi fa res, l’únic que compta és disposar d’un escenari des d’on contemplar els canvis socials i humans del nostre temps. Un escenari, i un grup de personatges, totalment inventats, sorgits de la íntima comunió amb tantes persones de carn i ossos que he vist passar o créixer a prop meu, sense haver de ser fidel a la seva biografia. Perquè, a diferència de l’assagista, el novel·lista no cal que se supediti a la realitat verificable. El novel·lista somou la realitat per altres procediments. Una simple mirada humana és capaç de detectar els canvis, però la mirada literària és la que indaga més endins de les seves motivacions i conseqüències. Sens dubte, tota


transformació comporta més alteracions de les que ens permet apreciar la vida quotidiana. Quan les bases socials, econòmiques i polítiques no tenen res a veure amb les d’uns anys enrere, vol dir que alguna cosa ha canviat en la convivència dels ciutadans, més enllà de la percepció diària. Si una de les funcions de la literatura és posar en evidència les entranyes dels canvis, l’any vuitanta-dos jo em sentia davant d’un material extraordinari. Per acabar-me de convèncer només em calia recórrer els llocs d’abans amb les ulleres que et proporciona la literatura i que et tradueixen la geografia corrent a una d’inèdita. D’aquell passeig indiscriminat, en vaig treure moltes imatges que derivarien en ficcions, però n’hi ha una que he retingut de forma emblemàtica: la de dos antics falangistes que passegen amb bastó i s’aturen a conversar enmig d’un paisatge de camps erms, a mig urbanitzar. De què estaven parlant? No ho vaig arribar a saber mai, és clar, però jo els vaig carregar d’una forta nostàlgia, amb dosis de ràbia, per les moltes coses escapades de les mans, mentre ells se’m convertien en l’esquer de moltes històries i dintre meu els versos de Miquel Martí i Pol cobraven noves significacions: Sempre l’home retorna als orígens i arrenca del fosc del pensament l’arrel de la desfeta i emprèn, tossut i astut, la percaça d’allò que no li és donat pel foc i per l’angoixa. Neixen les històries Així, el pes de les històries que no hem viscut directament, però que estan condicionant el nostre present, va ser el punt de partida de Vent de memòria, la primera novel·la amb què exploraria el mapa de Vinyes de Savall. Era una història de vells enfrontaments entre amos i masovers, d’abans de la guerra, que tot d’una reviu entre un home i una dona que n’han patit les conseqüències invisibles. L’argument arrenca del retrobament casual entre l’exiliat polític que


acaba de tenir un accident de cotxe a l’autopista i la filla del cacic local, separada i en moments de crisi; tots dos amb unes velles hostilitats de joventut poc clares. Ell s’haurà d’adonar que ha anat a parar al seu antic poble per petits indicis en un paisatge totalment desfigurat. I el clima tòrrid d’un estiu d’incendis en els boscos de Vinyes facilitarà que tots dos vagin a fons del misteri, fins aclarir un crim encobert durant la guerra civil i que, sense saber-ho, els ha afectat. Tanmateix, he de reconèixer que la intriga dramàtica era tan sols el pretext per formular la vella lluita entre Eros i Thànatos i reflexionar sobre el pes de les arrels familiars en el món canviant d’avui. Després d’aquesta primera incursió a Vinyes de Savall, les seves possibilitats em semblaven més grans que abans i hi vaig situar altres arguments. O potser eren les meves ganes de continuar investigant un territori que m’obria noves finestres a la literatura, una excusa per posar a prova les relacions entre present i passat. Per aquest camí va aparèixer la figura de Pau Benavent, fill de terratinents, que als vint anys vol ser pintor, fuig a París i s’introdueix en la bohèmia de l’any trenta, fins que és obligat a ser prudent, tornar a casa, fer d’advocat i apuntar-se a una vida familiar que vindrà condicionada per la guerra civil. El matrimoni d’aquest advocat tebi, i una mica sonat, amb una antiga minyona andalusa no serà casual, sinó un reflex de la diversitat del segle, quan coexisteixen, a Vinyes de Savall i arreu del país, tota mena d’opcions vitals. Aquest és l’inici d’Els colors de l’aigua, pedra angular del cicle literari que es completarà amb quatre novel·les més, centrades en els estils de vida dels fills Benavent Frías. El conjunt no es limitarà a presentar una societat endogàmica, reclosa en el pessebre de Vinyes, sinó que mostrarà com la seva gent s’ha implicat amb altres realitats, socials i geogràfiques.


La novel·la segueix linealment l’evolució de la família, formalitzada amb el casament de l’abril del trenta-nou, i que es completa amb quatre filles i un fill. Pau, fidel a la condició d’advocat i amb el pensament a la pintura, afavorirà els processos de canvi en el si de la família, mentre que la seva dona Lola procurarà ser factor d’estabilitat dins del fràgil equilibri. Cadascun dels fills assumirà una actitud diferent a l’hora de fer-se un lloc en el món. Mentrestant, el text avança a galop de cavall, en diversos fronts argumentals, tot revisant aspectes com l’impacte de la immigració andalusa a Catalunya; la fi de la vida rural; el procés de creixement industrial fins als inicis de la seva decadència; el món de l’art, amb el contrapunt de Dalí, com artista que sí que va exercir. I fins i tot el món del cinema, amb la fugaç aparició d’Ava Gardner. Completar un cicle Les altres novel·les del cicle estan pensades des d’una estratègia molt distinta, ja que pretenen centrar-se i aprofundir en la personalitat i el context de cadascun dels fills. Són novel·les de més metabolisme interior i, alhora, amb una major presència del món fora del microcosmos de Vinyes de Savall. Així, La nit vermella (1989) s’ocupa de Carolina, la segona filla del matrimoni, la que assumeix amb més naturalitat la condició burgesa i es casa amb un directiu de la fàbrica d’electrodomèstics crescuda al peu de Can Benavent. El desencadenant de l’acció és una nit de Sant Joan, quan un grup d’amics passen la revetlla en una casa al mig del bosc i hi ha un intent d’assassinat que delatarà les tensions latents entre ells. La novel·la aposta per analitzar els mecanismes que mouen les relacions humanes i les tensions en una colla de vells amics atrapats pels convencionalismes de la burgesia i l’entramat econòmic. Però les geografies imaginàries també saturen l’autor que les ha creat i poden esdevenir una hipoteca difícil de mantenir. Potser per distanciar-me d’un


món que jo mateix havia creat amb absoluta llibertat, vaig tenir necessitar de donar llargues vacances als Benavent. Mentrestant – amb això acabava de justificar-me l’excedència – ells es dedicarien a viure tot el que els calgués durant la resta del segle XX i jo els podria retrobar carregats de noves experiències. I jo em desintoxicaria amb altres temes, amb altres geografies més o menys reals. Per aquest procediment, a finals dels noranta vaig recuperar Maridol Benavent, la filla gran, de caràcter esquerp i poc convencional, quan ja havia consolidat la seva carrera teatral, després que el 1985 – quan s’acaba Els colors de l’aigua – rep l’oferta d’un vell amic que és director de teatre. En El balancí negre, ella ja està totalment retirada de l’escena i reclosa en una masia de l’Empordà, quan una temptadora oferta de retorn al teatre li qüestiona la seva relació personal amb l’amic, ja difunt, la propietat sobre la creació artística i una manera de viure en etern equilibri entre el desig i l’espera. A l’entretant, s’havia fet el segle XXI i per part meva havia decidit ocuparme de les peripècies dels Benavent només fins l’any 2000. Era, doncs, el moment d’acostar-me a Marina, la quarta filla, de caràcter pacífic, molt ben connectada amb les recerques alternatives, basades en l’espiritualitat d’Orient. Groc d’Índia, d’immediata aparició, situa l’acció entre el darrer dia del 1999 i el primer del 2000, quan la dona viatja de Vinyes de Savall a una masia del Solsonès per assistir a l’enterrament del que havia estat el seu company durant 18 anys i amb qui havia compartit un pis comunitari, un projecte cooperatiu rural, un viatge decisiu a l’Índia i l’intent d’una nova estabilitat a Vinyes de Savall, on ella crea un centre de ioga. Fins que el 1989 la parella se separa, just “quan tants murs i règims queien a la vella Europa”. La novel·la planteja una trama intimista que ha de permetre que la protagonista liquidi vells comptes amb una gent que havia fet bandera de la sinceritat, però s’amagava cartes a la butxaca.


En aquests moments el cicle de la nissaga Benavent encara està pendent de tancar. O més ben dit, l’estic tancant amb una darrera novel·la, que es titularà El punt blanc de l’horitzó i mostrarà com han viscut Berta – la filla tercera – i À ngel – el quart fill i únic noi. Ella és l’activista sindical dels anys seixanta que va haver de fugir per esquivar la presó i que amb la instauració de la democràcia va refer la seva vida a Madrid, com a advocada i parlamentària. Ell, d’una generació que creu més amb la imatge que amb la paraula, va créixer com un atent espectador dels canvis i es va dedicar a la fotografia, per acabar especialitzant-se com a reporter de conflictes bèl·lics. La novel·la s’inicia la primavera del 2000, quan À ngel cau víctima d’una mina antipersona a Kosovo i la germana Berta, acompanyada de Daniel, el fill que ella va abandonar de petit, va a Pristina per fer-se’n càrrec. La confrontació dels mons dels dos germans anirà acompanyada d’un altre dilema neuràlgic: què ha de fer Daniel amb Can Benavent, la casa que li va correspondre per herència i de la qual n’és l’únic habitant actual. Miralls de la condició humana Aquest és el ventall d’històries que quedaran associades a Vinyes de Savall, un espai que vaig intuir fa 22 anys i que vaig decidir convertir en el meu pessebre particular per situar-hi uns quants dogvilles. Ara, quan penso en aquelles passejades per la Cerdanyola de l’any vuitanta-dos, no m’acabo de creure que l’embrió de Vinyes pogués contenir tantes històries. Però, entre d’altres capacitats, la literatura és una immensa nina russa. Ara bé, més enllà de tantes peripècies dramàtiques, se’m podria preguntar: per què parlar de Vinyes, i no de Cerdanyola? Llavors hauria de respondre que mai no he pretès fer una crònica costumista ni de caràcter històric. Ni tan sols explicar la història de ningú en clau. M’ha atret molt més el sentit de la història col·lectiva, el pols del nostre temps. No m’ha interessat tant l’anècdota puntual


com el seu poder d’esdevenir categoria universal, quan els fets narratius provoquen identificacions tant en els que han viscut en unes coordenades similars com en els d’altres latituds. Per mi, aquest és el gran privilegi de la literatura, que té llicència per crear indrets imaginaris, només a condició que l’autor en sàpiga treure un bon rendiment. Per descomptat, no es tracta de cap invent personal. Només he procurat aplicar-lo lliurement i amb la intenció de reflectir-hi un panorama de canvis. Al final de tot, hi haurà un cicle novel·lístic que haurà comportat més de vint anys de treball, amb les lògiques variacions de la perspectiva narrativa i de visió humana per part de l’autor. Amb tot, les sis novel·les que s’hauran ocupat de Vinyes de Savall tindran els ingredients indispensables de tota ficció: Temps, Espai i Persona. Si a banda de servir de mirall als companys de generació, els seus arguments aconsegueixen interessar a gent d’altres latituds, hauré aconseguit el que busquem tots els que escrivim: fer pensar sobre la condició humana.

Profile for Remarcat.cat

Vinyes de Savall, un escenari de canvis  

Encontre d’escriptors gallecs, bascos i catalans GALEUSCA

Vinyes de Savall, un escenari de canvis  

Encontre d’escriptors gallecs, bascos i catalans GALEUSCA

Profile for remarcat
Advertisement