Una nissaga d’a d’artistes artistes Els Benavent són sensibles a l’art en les seves diverses manifestacions.
Pau Benavent volia ser pintor però, després d’una escapada de joventut, segueix la carrera d’advocat. La pintura serà la seva passió de diletant, mentre contempla el pas del temps a través dels colors de l’aigua i manté converses imaginàries amb Dalí. Maridol Benavent, que de ben petita s’emmiralla amb Ava Gardner, sent la vocació del teatre, la practica de moltes maneres i acaba sent una actriu professional reconeguda, tot i que ara viu retirada dels escenaris.
“Pau Benavent va caure del seu núvol de revolucions teòriques el dia que van mobilitzar la seva lleva. Aleshores va adonar-se que les declaracions dels surrealistes de París o els mítings dels esquerrans ianquis reclamant l’ajut a la causa republicana no l’eximien de prendre posició.” (IG)
“Quan va conèixer Christa Köhner, Pau Benavent havia canviat la fidelitat als pinzells pels passeigs calmosos a ciutat. Havia entrat en la seixantena amb la indecisió de qui vol passar balanç i encara es dedica a recollir penyores escampades.”
Àngel Benavent, desconfiant de les paraules, es decanta per la imatge, esdevé fotògraf professional i reporter televisiu, especialista en el seguiment dels conflictes bèl·lics. Acaba de rebre un premi internacional pel seu reportatge sobre la deportació de Kosovo.
“Maridol encara no havia sentit parlar de l’Olimp, però espiava els moviments d’Ava Gardner. Ella no havia corregut a tocar-la, com ho havien intentat les nenes bledes. Ella havia presenciat l’entrada des de la finestra del saló i en cap moment no se li hauria acudit de demanar-li un autògraf.” “Li agradava mirar sense ser mirada. Potser era la revenja de qui s’ha sentit massa anys espiada pel públic, i també, el plaer d’un ritual que li venia de més antic. Gairebé de sempre, o, si calia posar-li una època, des que havia après que cadascú fa més d’un paper a la vida, i ella s’embadalia amb la gent que no se sap observada.”
“L’Àngel Benavent sortí amb el color de la fusta d’olivera i amb l’enigma d’uns ulls verds com els mars massa serens. Quan la llevadora li va donar una patacada al culet va plorar tant que esgotà el plor. Certament, després de set dies i set nits de bramar amb desfici de desnonat va ser, definitivament, un nen pacífic.” “Feien córrer moltes llegendes sobre Àngel Benavent l’Impassible, unes invencions que irritaven l’Ignacio, potser perquè per a ell no era un col·lega més de la tropa que circula hotels i nius de premsa. Entre ells dos hi havia una amistat de catorze anys i molta complicitat de la bona, quan saps que l’altre no malbaratarà la confiança que li demostres.” (IG)
(IG)
Un mirall de la història col·lectiva Vinyes de Savall ha participat de la història col·lectiva del segle XX i els Benavent han tingut les seves maneres de viure-la.
L’exili
La guerra civil “Els tancs dormien a banda i banda del Passeig de l’Estació. Sobre el pont del tren, els de la columna navarresa muntaven guàrdia i les seves metralletes brillaven com amenaces fàl·liques. A baix, a la fonda, hi havia un escamot de moros torrats pel xarel·lo del poble que feien punteria sobre un rètol que indicava Cafè de la Revolució.”
(AHS) 4
(AHS) 3
“Mesos després, a can Benavent, es va rebre un sobre a nom de Rosalia Cortès, vídua de Benavent. A dins, només hi havia un full amb quatre paraules comptades: “Estic bé. No patiu.” No hi havia remitent. Només pel mata-segells van saber que venia de Cartagena d’Índies, a Colòmbia.”
El nou desenvolupament econòmic
La repressió de la dictadura “L’Agustí Ricart prenia ràpidament la paraula per narrar les heroïcitats del seu fill Santi al costat de la llei i la bona hora d’Espanya, que els del govern l’havien retingut a Madrid perquè comptaven amb ell, i l’Andreu Saura el felicità perquè exemples com el d’en Santi demostrarien al món que Espanya no es nodria de demagògia ni falses llibertats, i aprofità per encoratjar-lo a ser més que un estiuejant de Vinyes, que al poble convenia gent d’empenta per engegar negocis, per arrencar vida de les cendres roges.”
(AHS) 5
“La jornada s’encetà amb la presència de Mr. Russell, el delegat a Espanya dels accionistes americans que, juntament amb don Santiago, presidí la col·locació dels nous rètols que batejaven l’empresa amb el nom de Ricart i Krauser, de la mateixa manera que tots els productes fabricats passarien a denominar-se amb la marca genèrica Rickraus, tot i que va costar molt arribar a un acord sobre aquesta matèria, atès que en un primer cop d’ull semblava que la part americana participava amb més lletres.”.
(IG)
Els moviments obrers
El final del franquisme
(AHS) 6
“L’Àngel només havia cremat el cotxe, no la cabana. A la caseta de fusta, hi guardava les col·leccions més valuoses i els retalls de diari de l’actualitat. Sense l’ombra constant del nebot, sense les provocacions del Bernabé, s’havia dedicat a la feina d’anar seguint la crònica d’aquells anys a través dels grans titulars. La caiguda d’Allende a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, la guerra del Sàhara, la voladura de l’almirall Carrero Blanco, l’escalada d’atemptats terroristes...”
“Potser la cosa no hauria passat d’aquí, però les negociacions del comitè amb l’empresa estaven en un punt que servia per frenar certes reivindicacions, com ara el plus de toxicitat a la secció de pintura, el punt més negre de tots els pendents. La negativa de gerència va tenir efectes automàtics: l’aturada de les màquines i la més absoluta immobilitat de tot el personal, cadascú al seu lloc de treball, com estàtues decoratives.”
(AHS) 7
(AHS) 8
La transició democràtica “Li pesava el temps de no existir per al món. Primer, set anys de clandestinitat, anant d’una banda a l’altra. Després, els anys durs de resoldre’s una nova vida a Madrid, enmig d’un canvi polític que va madurant amb entrebancs i retallades. I en el fons, l’orgull de no voler tornar a Vinyes sense ser ningú.”
La reconversió industrial “L’antic espai, ara saturat de fàbriques i d’urbanitzacions, ja no tenia res d’idíl·lic. Hem acabat vivint en un poble que ha canviat les menuderies per la vida a l’engròs, li recordava la Lola en la confessió gravada, tanmateix sense ni un bri de nostàlgia. I la Marina no podia sinó donar-li la raó, ella creia que els pobles i les ciutats han de ser espais elàstics, oberts al canvi, i ella mateixa procurava beneficiar-se de l’anonimat, abans impossible.”
(JRU)
De Vinyes de Savall a Catalunya Els Benavent, com tanta gent de Vinyes de Savall, han sortit dels seus orígens per continuar vivint les seves històries en altres llocs del país. Barcelona és la ciutat sempre present, com a teló de fons. Pau Benavent s’hi passeja sovint i s’hi reenamora. Carolina hi va a viure. Maridol hi fa carrera teatral. Marina hi viu en un pis comunitari. Àngel hi estudia fotografia.
(EP)
Guilleries – Collsacabra és el paisatge que inspira el Balcó Roig, la casa des d’on el narrador escriu la història de Carolina Benavent a “La nit vermella”
“Continuava l’obstinada recerca pels carrers de Barcelona, més virolats i esqueixats per simfonies brusques, que mai no havia acabat de fer-se seves. El renou de la gent, l’aire pol·lut i tot el feixuc codi de coexistència urbana no eren sinó una única cortina de fum a través de la qual esperava descobrir un esquinçall d’insospitada claror, un petit alè màgic capaç de donar un altre sentit a un panorama interior massa devastat, massa perplex.” “Durant deu anys el pis de la plaça Sant Just es va convertir en el seu univers privat. Era la primera vegada a la vida que disposava d’una casa per a ella sola, sense comparació amb les habitacions i els apartaments de pas que havia utilitzat per Europa, quan renegava de les llars.”
“El matí que arribàrem a l’altiplà, el cingle estava banyat per la boira. A les estribacions superiors de la serra, però, la naturalesa s’oferia amb la verdor brillant de després de la pluja. El sol perfilava la carena amb intensitat i permetia somiar que, al capdavall de totes les contradiccions, el món és harmoniós.”
(IG)
L’Empordà és la localització de La Torrella, la masia que Maridol Benavent ha escollit per viure després de retirarse del teatre. És als afores de Vilordís, un altre espai imaginari, inspirat en els voltants de Navata, on se situa l’acció d’“El balancí negre”. El Solsonès és la comarca on transcorre bona part de “Groc d’India”. El company de Marina Benavent era de Can Lloberes, al terme imaginari de Vilardida, que té molts paral·lelismes amb Ardèvol. Ella hi ha viscut abans i ara hi ha d’anar per un enterrament.
(IG)
“La primera vegada que la Marina va descobrir la fortalesa enlairada de Can Lloberes, i cada cop que hi tornaria, li havia semblat més un panteó “Eren les quatre de la matinada a la Torrella, el funerari que un lloc per viure-hi. Res en comú vell far de l’Empordà, en una fosca nit d’abril, amb Can Benavent, sempre immers en el bullici amb la tramuntana que castiga les velles parets d’una vida massa inquieta.” del mas. El llum del portal que balandreja i di“Més ensota del pendís, hi havia una gran llenca buixa ombres sobre la cortina de ganxet de la d’arbres salvats del foc, i al centre, un nucli de finestra.” cases, una llarga fila de teulades que formaven una creu de tres o quatre braços amb les cases “Cap núvol trencava la silueta allargassada del que vessaven per les vores. Era Vilardida.” Pirineu; des del Cap de Creus fins a la Mare de Déu del Mont, la serralada s’anava convertint en un retallable negre, tènuement il·luminat pel darrere, amb el blau magenta que virava a morat, a violeta, a un gris que aviat seria ben negre, mentre que a ponent encara refulgien unes darreres pinzellades de taronja.”
(IG)
De Vinyes de Savall al món Els Benavent també han travessat fronteres i han viscut les seves peripècies en altres països. Itàlia és la primera porta de sortida a l’estranger de Maridol, que viurà un any a Roma amb el seu amic Enric Ambròs i farà una decisiva estada a Florència.
París és la ciutat que uneix els destins dels Benavent. Pau s’hi volia fer pintor als 20 anys; Maridol hi va viure el maig del 68; Berta s’hi va exiliar, i Àngel hi rep el premi que el consagra professionalment.
(IG)
“Itàlia va ser una injecció de vida sense rebaixes. Roma els va rebre com si en fossin fills immemorials, potser perquè en Carles ja se n’havia fet adoptar set anys enrere, quan hi havia passat un curs per estudiar història de l’art i havia acabat fent cinema, teatre i moltes relacions mundanes.” “L’escenari s’assemblava molt al paradís de les vil·les toscanes que Maridol duia pintat a la imaginació. Pau, bellesa, llibertat, rellotges parats: un oasi amb aromes de Renaixement. Allà començava a ser possible un altre concepte de civilització, just el que reclamaven, sense gaire coherència, els amics de la Roma més mundana.”
“Pau, però, oscil·lava entre l’esperit arrossegador de la Piaf i l’anècdota del borratxo. Efectivament, el París que acabava de retrobar no tenia l’alegria d’abans de la guerra i l’espai abonat a les follies de tota mena estava ocupat pels dubtes grisos de l’existència.” “Maridol s’havia sorprès de sentir-se dir, a París, vull anar a París, sense saber de quin racó de l’anima havia tret l’acudit, aquella nova argúcia per concedir-se una treva o fugir definitivament. Tan sols molts anys després, amb les darreres confessions de la seva mare, va sentir com l’excés de claror li feia mal, mentre la veu emocionada del pare li repetia: a mi em van fer fora de París, tu te’n sortiràs.”
Nuremberg és la ciutat originària de la família Krauser, accionistes de la fàbrica de Vinyes de Savall, i jugarà un paper important a “La nit vermella”, amb els viatges que hi fan Carolina i els seus amics.
Cincinnati és la ciutat americana vinculada a la família Krauser i també hi viatjaran els protagonistes de “La nit vermella”, amb noves complicacions amoroses per a Carolina.
“Encara sota l’impacte de Nova York, la ciutat d’Ohio se’ns aparegué amable i domèstica. La convenció tenia lloc a l’Omni Netherland Plaza Hotel, a l’àrea urbana més cèntrica. El luxe dels salons s’adeia amb el to que els Krauser pretenien donar al simposi. El record d’Europa es feia present amb una fastuositat a cavall de la cort de Lluís XV i l’Art Déco francès.”
Índia és el país mitificat per Marina i el seu company Guillem. De Bombai a Pondicherry, hi viuran uns mesos decisius per al seu futur, que són la base argumental de “Groc d’Índia”.
(IG)
“En Guillem havia començat les notes el mateix dos de gener, quan acabaven d’arribar a Bombai i no es creien que fossin ells dos els que trepitjaven els carrers més miserables i fabulosos que mai no havien vist. Un trànsit infernal, de cossos, de tricicles, de bèsties. Gent que ven de tot, gent que es desespera per uns dinars. Fang, merda i simfonies de colors. I ell que s’ho vol empassar tot amb els ulls per les ganes de retenir-ho al paper.” “Era cert, Auroville li semblava una entelèquia; a tot estirar, un experiment curiós. Res comparable amb l’espai de claror que se li obria quan pensava en Damarpur, en la possibilitat de col·laborar amb un equip jove, gent de la terra, amb capacitat de dipositar il·lusió i noves idees en el país d’origen.”
(IG)
(IG)
(IG)
“El viatge a Nuremberg li confirmaria el canvi. Les hores de passeig en solitari li van fer l’efecte d’un despertar massa brusc. Cada edifici, cada racó del paisatge urbà ressorgit de les runes, la incitava a reaccionar... En aquelles imatges, hi havia el testimoni de com havia quedat la ciutat després dels bombardeigs de la guerra i de com, de mica en mica, cada indret havia ressuscitat com una obstinada rèplica del passat.”acabat fent cinema, teatre i moltes relacions mundanes.”
Kosovo és el país on Àngel viu la seva darrera història d’amor i on té el fatídic accident, que posa en marxa el viatge de Berta i el seu fill Daniel a “El punt blanc de l’horitzó”. “L’aglomeració de Pristina va aparèixer de cop, al fons d’una gran clotada. De primer, els barris més humils, amb l’amuntegament de pisos de formigó prefabricat i els carrers plens de deixalles. Després, l’anarquia del centre, amb els gratacels convivint amb les barraques. I un trànsit enrevessat, amb contínues passades de vehicles de l’exèrcit alliberador. Pristina, ciutat protegida del mal per la gràcia dels ianquis, va murmurar la Berta, sense que ningú li entengués les paraules.” “Era la primera vegada que contemplaven el paisatge amb un relleu net i el cercle llunyà de les muntanyes semblava gairebé a l’abast... Era una visió entre bucòlica i aspra, que la silueta d’una central tèrmica acabava d’espatllar, amb les enormes xemeneies fumejant i el niu de torres elèctriques plantades als camps; un bosc de ferro i ciment que feria de mort el que abans havia estat una esplanada fèrtil.”
(IG)