Page 1

LA PELL  DEL  XAI,  LA  DENT  DEL  LLOP     La   vaig   conèixer   ara   farà   un   parell   d’anys,   potser   més,   en   un   taller   d’escriptura.   Érem   un   grapat   de   dramaferits   que   escrivíem   i   discutíem   amb  apassionament  un  cop  a  la  setmana.  La  Irene  em  va  cridar  l’atenció   ben   aviat:   el   seu   posat   concentrat   –l’aire   de   ser-­‐hi   i   no   ser-­‐hi-­‐,   les   seves   intervencions   precises...   Quin   imaginari!   Quin   llenguatge!   El   primer   dia   vaig   arribar   a   casa   i   no   em   vaig   saber   estar   de   repassar   el   seu   cv...   Una   poetessa   (havia   guanyat,   entre   altres,   el   premi   Amadeu   Oller)1,   vaja!   No   m’ho   esperava.   Sovint,   quan   els   poetes   s’aventuren   als   meandres   del   llenguatge  dramàtic  els  costa  conciliar  les  necessitats  de  la  representació   de   la   realitat   (si   aquest   és   el   seu   objectiu   literari   i   escènic)   i   l’hàbit   de   l’embranzida  lírica  o  dels  jocs  de  sonoritats  de  la  llengua.  No  era  el  cas  de   la   Irene:   els   personatges   dels   textos   que   ens   passava   per   llegir   s’expressaven   amb   naturalitat,   la   seva   psicologia   era   densa   i,   quan   calia,   els  arribava  l’alenada  poètica  sense  estridències  ni  escarafalls.       Mirat  des  d’una  altra  perspectiva,  també  és  cert  que  el  conreu  continuat   de  la  subtilitat  poètica  afavoreix  la  gestació  del  drama:  l’escriptura  concisa   dels   mots   que   queden   per   dir,   les   insinuacions   a   mitja   veu,   els   sobreentesos,  els  desitjos  soterrats...  De  fet,  tot  això  és  present  a  Chureca,   l’obra   guanyadora   del   Premi   Josep   Ametller   (Recull)   2015,   una   peça   que   treballa   amb   el   no-­‐dit,   amb   la   incapacitat   tensa   per   expressar   l’amor,   amb   la   seducció   (o   la   temptació)   per   la   diferència,   amb   unes   atmosferes   prenyades  de  símbols  i  presagis...  Anem  a  pams,  però.                                                                                                                               1

- Irene Tarrés Canimas és llicenciada en psicologia per la UB i en filologia catalana per la UAB. El 2004 va obtenir el segon accèssit (amb Els perfils emmudeixen a Managua) del premi de poesia per a joves escriptors Joan Duch de Juneda. El 2005 va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia pel poemari I si ens enfonsem?, inspirat en la tragèdia del barri del Carmel de Barcelona, on la Irene va viure uns anys. El 2008 va ser guardonada amb dos poemes, “Silenci” i “Desordre”, del premi de poesia Joan Margarit. El 2009 va obtenir el premi de poesia Joan Llacuna pel poemari Murs de Tlacalt. El mes d’abril de 2015 ha presentat Treta de terra, poemari il·lustrat pel seu germà, també poeta, Albert Tarrés.

1    


L’obra se  situa  a  Nicaragua  –com  el  poemari  Murs  de  Tlacalt,  de  2009-­‐  on   l’autora   ha   viscut   llargues   temporades   implicada   en   projectes   solidaris.   Tanmateix,   amb   l’objectiu   d’alliberar   la   història   de   qualsevol   indici   de   localisme,   la   Irene   parla   en   general   d’Amèrica   llatina   sense   esmentar   un   país  concret.  Fet  i  fet,  tot  el  continent  és  ple  de  chureques...  Però  què  és   una   chureca?   És   “l’abocador   d’escombraries   de   la   ciutat”,   ens   explica   l’autora.   Ja   fa   alguns   anys   Zygmunt   Bauman   va   dissertar   sobre   aquesta   mena   d’“espais   abocador”:   no-­‐llocs   on   una   massa   d’éssers   humans   (“deixalles   humanes”),   esdevinguts   superflus   pel   triomf   del   capitalisme   global,  han  estat  arraconats,  aïllats,  abandonats,  condemnats  –com  algun   dels  protagonistes  de  l’obra  que  teniu  entre  les  mans-­‐  al  “reciclatge”  o  a  la   improbable   “rehabilitació”.   I   mentrestant,   “las   guerras   y   las   masacres   tribales,   la   proliferación   de  tropas   guerrilleras   o   de   bandas   de   criminales   y   traficantes  de  drogas  enmascarados  como  combatientes  por  la  libertad  [se   devoran]   unos   a   otros,   absorbiendo   y   aniquilando   el   excedente   de   población   (la   mayoría   jóvenes   incapacitados   para   trabajar   en   casa   y   sin   perspectivas).”2     De  tot  això  tracta  Chureca.  En  clau  directa,  explícita,  i  en  clau  metafòrica   (els   abocadors   vergonyants   del   primer   món   són   també   els   abocadors   de   l’ànima).  Així  -­‐en  clau  metafòrica,  o  simbòlica-­‐,  es  construeixen  alguns  dels   motius   de   la   història,   gairebé   sempre   relacionats   amb   animals   (els   escarabats   vénen   de   “les   clavegueres”,   “són   una   plaga”,   a   la   gent   “no   li   agrada   trobar-­‐se’n   al   menjar”;   els   corbs   grallen   i   anuncien   mals   averanys   -­‐ “l’hora   del   silenci   i   dels   perills”-­‐;   els   nens   del   carrers   són   com   tortugues   que   mosseguen   en   somnis)   o   amb   elements   orogràfics.   Per   exemple,   el   volcà,     que   ha   conservat   les   petjades   d’aquells   que   en   fugiren   (“Quan   el   volcà  va  entrar  en  erupció,  els  indígenes  van  fugir  sense  rumb,  presos  pel   pànic.  I  hi  van  deixar  petjades.”)                                                                                                                           2

-Zygmunt Bauman: Tiempos líquidos, Barcelona, Tusquets, 2007.

2  


La fugida   és   un   dels   temes   centrals   de   Chureca.   En   tots   els   personatges,   la   necessitat   de   fugida   es   justifica   inconscientment   en   l’excusa   de   l’ideal   (ideal  d’una  missió  redemptora  per  a  alguns,  per  a  d’altres  la  idealització   del  primer  món)  o  en  la  negació  (o  en  la  necessitat  de  confirmació)  de  la   memòria.   Tots   tres   protagonistes   tenen   l’ànima   en   trànsit,   mig   seduïda   mig  enganyada,  sempre  inquieta.  Són  individus  “rodamóns”  -­‐diria  encara   Bauman-­‐,   subjectes   amb   fam   d’identitat   (“d’on   sóc?”,   “qui   sóc?”,   “que   hauria   passat   si   hagués”   vingut,   o   m’hagués   quedat,   o   si   haguéssim   intercanviat   els   papers?)   que   fugen   (o   cerquen)   amb   l’objectiu   de   tancar   els  interrogants  que  els  tenallen.  Malauradament,  com  més  es  belluguen   més  extravien  el  poc  sentiment  de  pertinença  que  els  queda.       D’altra   banda,   els   records   són   fràgils,   relatius,   discontinus   –el   passat   es   modifica   en   la   memòria-­‐:   i   llavors   resulta   que   no   tenen   (no   tenim)   gaire   res  on  agafar-­‐se  per  poder-­‐se  reconèixer.  Enregistrar  les  converses  és  una   manera   de   “no   confondre’ns   amb   els   records”.   Per   què   compartim   les   vivències   i   mai   no   recordem   exactament   el   mateix?   “No   puc   reconstruir   els   fragments   de   records   –diu   un   personatge-­‐   i   seguir   el   fil   del   que   va   passar  aquella  nit  com  si  tingués  la  certesa  que  hi  ha  un  únic  relat.”     La   fugida   es   pot   disfressar   de   missió,   dèiem.   En   aquest   sentit,   Chureca   planteja  un  debat  sobre  el  paternalisme  postcolonial,  sobre  l’actitud  ètica   profunda  dels  cooperants  (que  no  deixen  entrar  els  “escarabats”  als  seus   espais   de   privacitat),   sobre   els   dogmatismes   i   els   prejudicis,   sobre   la   dificultat   d’ajudar   sense   ofendre...   L’autora   usa   una   altra   metàfora   –un   mite-­‐  per  abordar  la  qüestió:  Prometeu.  El  seu  gest  és  arrogant  o  altruista?   Ajuda   o   no   ajuda   els   homes?   Accepten   els   homes   el   seu   sacrifici?   A   tall   de   resposta,   apunto   la   reflexió   d’un   dels   personatges:   “Si   Prometeu   tornés,   els  homes  d’avui  farien  com  els  déus  d’ahir  i  les  veus  del  poder  i  la  força   l’insultarien,   el   menysprearien.   No   som   en   una   faula   ni   escoltem   cap   3    


melodia. Això   és   la   realitat.   Ni   jo   era   cap   heroïna   ni   aquest   nois   són   les   úniques  víctimes  del  sistema.  Aquesta  és  la  veritat  que  ara  subratllo.”     Pel  que  fa  a  la  forma  i  l’estil  de  la  peça,  us  enfronteu  a  una  obra  de  factura   clàssica,   amb   els   seus   tres   actes   corresponents,   amb   diàlegs   aproximadament  naturalistes  i  un  ús  del  símbol  que  hauria  agradat  al  gran   Ibsen.  I  malgrat  tot,  la  peça  té  una  vocació  contemporània  evident.  L’ús  de   projeccions,  per  exemple  (que  són  fragments  ficcionals  i  alhora  materials   de   muntatge),   ens   confronten   amb   dos   plans   de   representació   escènica,   introdueixen  un  àmbit  narratiu  i  alteren  subtilment  la  cronologia  dels  fets.   Més:  les  projeccions  de  Chureca  es  mouen  entre  el  document  i  la  vivència,   la   distància   i   la   proximitat   i   permeten   viure/reconstruir   la   vida   com   una   ficció  o,  tot  al  contrari,  com  un  documental.       A  banda  les  filmacions,  l’alè  contemporani  de  la  peça  es  percep  en  algun   cas   de   repetició   amb   variació:   parlo   de   repetició   de   seqüències   amb   variacions  significatives  en  el  nombre  i  el  contingut  de  les  rèpliques  (com   si  les  escenes  fossin  resumides  o  sintetitzades  en  la  seva  reaparició).  Això   ajuda  a  relativitzar  la  percepció  del  real  i  a  proporcionar  ritme  a  la  peça.   D’altra  banda,  en  un  determinat  moment  l’obra  també  juga  a  encadenar   monòlegs  interiors,  o  cap  al  final,  fa  un  ús  certament  original  del  cor.       En   definitiva,   com   els   seus   personatges,   Chureca   també   es   disfressa   del   que   no   és:   té   l’aire   clàssic   i   pacífic   del   xai,   però   l’alenada   moderna   i     els   discurs   punyent   del   llop.   I   ves   per   on   m’ha   sortit   una   altra   metàfora   de   bestiari!   És   evident   que   no   podem   llegir   sense   deixar-­‐nos   transformar.   D’això  es  tracta.     Carles  Batlle   Abril  2015     4    


Chureca

1


La ferida, cansada, es tancà. Quedà el penyal inexplicable. KAKFA, Prometeu

2


Principi del segle XXI. Un carrer de l'Amèrica Llatina, davant d'una associació (primer, segon i tercer actes). Un mur blanc. (Aquesta paret farà de pantalla en alguns moments de l'obra i s'hi projectaran imatges filmades). Al mur hi ha una porta, que el penetra, per on entraran i sortiran els personatges femenins. De l'extrem superior de la paret, en penja una bombeta despullada. El fil elèctric que porta llum a la bombeta travessa el carrer en diagonal i en pengen sabates, pels cordills. Hi ha una taula plegable recolzada a la paret. I un piló d'escombraries a terra. El pròleg (Preludi) i l'epíleg (Coda) se situen a Barcelona.

Personatges: NURA: 19 anys. Porta una càmera de filmar, petita, d'amateur. NOI: 18 anys. IMMA: 45 anys. Mare de la NURA. NOI 2 (breu aparició al final del segon acte).

El signe / indica on comença la rèplica següent; en el cas que el signe es trobi al final d'una rèplica, vol dir que hi ha hagut una interrupció abrupta del torn de paraula. Quan se sobreposen les veus, s'explicita amb un subratllat (p. 42-43).

3


Preludi

Barcelona. La NURA és al centre de l'escenari, buit, davant d'una càmera en un trípode. S'està gravant mentre parla. Alhora, veiem la filmació, projectada darrere seu.

NURA: Falcó... El seu nom. Te'n recordes, del seu nom? (Pausa.) I del desert de pols daurada? Acahualinca. «On creixen els gira-sols quan l'aigua s'enretira». Fa gairebé sis mil anys. Un volcà entra en erupció. El llac, la terra, els gira-sols queden colgats de lava, de magma. Els habitants d'Acahualinca fugen sense rumb fix, presos pel pànic. Sedimenten les cendres, l'aigua, el foc i petjades d'homes, dones i nens nòmades. (Pausa.) La Chureca. Principi del segle XXI. Una estepa erma, erta, estèril, on s'amunteguen les sobres dels que tenen sobres. Un noi corre, entre fogueres i piles de trastos que no deixen empremta. Està avesat a conviure amb la immundícia. Els voltors el segueixen amb la mirada. La pudor agra de descomposició es va colgant d'oblit, s'esborra. (Pausa.) La Chureca. Una illa als afores de la ciutat, com els cementiris. Què se'n deu haver fet de la pols daurada? IMMA (en off): Cada gra de pols daurada incrustat a les ungles és una unça de l'or perdut. Continua aferrada a la carn de les mans, a la memòria d'aquesta terra. Penetra les parpelles dels joves. Els irrita la mirada. Fosc.

4


U: San Judas La NURA està asseguda a terra, amb l'esquena recolzada contra el mur. Té una càmera de filmar a les mans. Entra a escena el NOI, fent botar una pilota de bàsquet. Sembla que no s'adoni de la presència de la noia. Fa passar la pilota per sobre el cable elèctric, com si l'encistellés. La NURA, dissimuladament, el filma. El NOI torna a fer un tir des de l'altra banda del fil i llavors la veu. Ella deixa de filmar. NOI, tot botant la pilota: Canviem? NURA: Què? NOI: Tu jugues i jo gravo. NURA: Què? NOI, deixa de botar: Jo et filmo mentre... (Li llança la pilota) tu... NURA, l'agafa al vol: Ei! NOI: Jugues? NURA, s'aixeca de cop: De poc no em toques la càmera! La NURA comença a botar la pilota. NOI: Què filmes? NURA: Només faig proves. NOI: No m'agrada que em gravin. NURA: Perdona. (Pausa.) No volia... T'ho hauria/ d'haver... NOI: No passa/ res. NURA: ...demanat. La NURA deixa de botar la pilota i la hi llança. Torna a asseure's, vora la paret. El NOI s'asseu sobre la pilota, al costat d'ella.

5


NOI: M'ho ensenyes? NURA: El què? NOI, tot indicant la càmera: Sóc jo, no? NURA: Mmm. Tots dos, ajupits a la gatzoneta, miren la breu filmació. NOI: Per què em filmaves? NURA: No ho sé. NOI: Ah, no? NURA: Per fer alguna cosa. Mentre m'espero. NOI: Ja. El NOI s'aixeca. Va fent botar la pilota contra la paret del fons, entre rèplica i rèplica. NOI: Com et dius? NURA: Nura. NOI: Nura? Quin nom més estrany. NURA: I/ tu? NOI: Què esperes? NURA: Què? NOI: Has dit que t'esperaves. NURA: Ah. La meva mare. NOI: La teva mare? NURA: Està enfeinada amb tot això de demà. (Assenyala la paret.) NOI: Ets la filla de doña Irma? NURA: Qui? NOI: L'Irma. NURA: No. De l'Imma. És la.. La meva mare és... NOI: Sí, doña Irma. NURA: Imma. NOI: Tothom la coneix, al barri. NURA: Ja. NOI: Viu aquí. (Assenyala la paret de l'associació.) 6


NURA: Sí. Fa anys, que viu aquí. (S'aixeca i torna a filmar.) NOI: Ja ho va dir que vindries. NURA: T'ho va dir? NOI: No, a mi no. Ho vaig sentir a dir. Ell, en llançar la pilota a la paret, rebota contra la porta del mur. Al cap d'uns moments s'obre. Treu el cap l'IMMA. Es queda al llindar. Té les mans brutes de pintura. IMMA: Què ha sigut aquest cop? (Al NOI.) M'has espantat. Vigila amb la bombeta. (Pausa.) Nura... El NOI continua jugant a pilota. La NURA filma la seva mare, a la porta. Es miren a través de la càmera; la NURA fa un zoom (veiem la filmació, la seva cara ampliada, al mur). NURA: L'Imma Alzina. IMMA: Ja hi tornes? NURA: Cofundadora i actual presidenta de l'Associació R.J.: Revolució i Joventut,/ del barri... IMMA: Va, no em filmis. No ho vols veure? La NURA deixa de filmar. Endreça la càmera. IMMA: L'esbós dels nois. L'he desplegat. Per veure com quedarà. No vols entrar? NURA: Ara vindré a veure-ho. IMMA, fa per entrar. Al NOI: Torna la pilota quan acabis, eh? NOI: És demà, no? IMMA: Esperem que no plogui. NOI: El Dia Mundial contra... què? IMMA: Ja ho saps. NURA: Què falta fer? IMMA: Estava preparant els pots,/ les pintures... NOI: Quan és la festa? IMMA: ...per tenir-ho tot a punt. NOI: A quina hora comença? 7


IMMA: Abans del migdia. NURA: Et donaré un cop de mà. NOI: Hi haurà reggeaton? (Al mateix temps que “Et donaré un cop de mà”.) IMMA, a la NURA: No, si no cal. Ja està tot enllestit. Només era per si ho volies veure. NOI: I refrigeri! (Com si es contestés a si mateix.) IMMA, al NOI: Compte amb la bombeta. (Mirant-se les mans.) Vaig ben bruta de pintura. M'he de dutxar. (Per les escombraries, a terra.) I aquestes escombraries!? Qui les ha deixat aquí? (Ansiosa.) Nura, no vols entrar? Ella li fa un somriure a la seva mare, d'assentiment. L'IMMA entra cap a dins. La NURA treu una cigarreta d'un paquet de tabac Belmont, mig arrugat. NURA: Tens foc? NOI, es treu de la butxaca dels pantalons una capsa petita de llumins, i en treu un: L'últim! NURA: Aquest també és l'últim! Ell encén el llumí i l'apropa a la NURA. NURA: Normalment no fumo. Era al calaix de la meva mare. (Fa una pipada.) Ecs, és mentolat. NOI: Deixa'm fer una calada. A mi m'agrada el mentolat. Ella li allarga la cigarreta; ell fuma. NURA: Encara he de desfer la maleta. NOI: Quan vas arribar? NURA: Ahir a la nit. NOI: Et quedaràs a viure aquí? NURA: Aquí? NOI: Al país. NURA: No. NOI: I la teva mare? NURA: Què? NOI: Vindrà amb tu? 8


NURA: Amb mi? No. NOI: Ah. NURA: L'he vingut a veure. Això és tot. Ell li passa una altra vegada la cigarreta; ella fa l'última pipada i apaga la burilla amb el peu. NOI: Tens la sabata descordada. NURA, mentre es corda la sabata: Entres? NOI: A dins? Per què? NURA: No vols veure el dibuix? NOI: Per què l'hauria de voler veure? NURA: No ho sé. Em pensava que tu també hi havies participat. NOI: Jo no hi pinto res en tot això. Silenci. NURA, tot mirant amunt, al fil elèctric: Les sabates... Semblen garlandes d'una festa. NOI: Les meves són aquelles de la punta. NURA: Semblen botes de soldat. NOI: Són per marcar. NURA: Per marcar? Per marcar què? NOI: Fins aquí, nosaltres. (Llança la pilota per sobre el fil, com si l'encistellés.) Allà, els altres. NURA: I tu ets...? NOI: Aquí. ERA aquí. (Pausa.) Les xinel·les van més bé per jugar. NURA: Me n'hauria de comprar unes. Amb aquesta calor... NOI: D'aquestes, n'hi ha al mercat Oriental per quatre pesos. Si vols... t'hi acompanyo. NURA: Quan? NOI: Demà. NURA: Mmm... Demà no. Un altre dia. NOI: Dissabte (Al mateix temps que “Un altre dia”.) Silenci. La NURA va cap a la porta però es torna a aturar. 9


NURA: Com és que has parlat en passat? NOI: En passat? NURA: Abans. Has dit: “ERA aquí”. NOI: Ah, això. NURA: Quan parlaves de les sabates. NOI: De les bandes. NURA: Les bandes. NOI: Els d'aquí ens dèiem Coyotes. NURA: I ara? NOI: Ara ja no. NURA: Ja no us dieu així? NOI: No, ara ja no hi som. NURA: Què vols dir? (Pausa.) Que ets d'un altre grup? NOI: Per què ho vols saber? NURA: Què? NOI: Que per què m'ho preguntes? NURA: No ho sé. Per curiositat. NOI: Que t'ho ha dit la teva mare? NURA: El què? NOI: Que m'ho preguntessis. NURA: No m'ha dit res, ella. NOI: Per què em filmaves? NURA: Per passar l'estona. NOI: Ets periodista? NURA, rient: Filmo per... NOI: Per fer una pel·lícula? NURA: Sí. NOI, incrèdul: D'aquest lloc? NURA: Dels carrers, els llacs, el mercat, la gent... NOI: Podries filmar una baralla. Entre bandes. No, és massa perillós. De totes maneres, arribes tard. Fa un any que hi ha treva, al barri. NURA: Per què et vas fer dels Coyotes? NOI: Per llançar... 10


NURA: Llançar? NOI: ...pedres. T'ho ha demanat doña Irma que fessis una pel·li? NURA: No hi té res a veure, la meva mare. NOI: Doncs per què vols fer un reportatge de bandes de delinqüents? NURA: Ets tu qui ho ha dit. Tu m'has donat la idea... La NURA veu una cuca, entre els seus peus. NURA: Un escarbat! NOI: Una cuca. NURA: És morta? NOI: Encara no. (Agafa la cuca amb els dits.) Ve de les clavegueres, de les escombraries. Només és una bestiola però si comences a sumar-les són una plaga. A la gent no li agrada trobar-se'n al menjar, el llit, les sabates. I aquesta època de l'any ruixen les cases amb verí. Per això se'n veuen tantes vagant pels carrers. S'obre la porta. Treu el tors l'IMMA, acabada de dutxar. IMMA: Nura, si et vols dutxar, jo ja estic. NURA: Ah. IMMA: T'anirà bé treure't la suor, la pols... No vols entrar? NURA: Sí, ara venia. IMMA: Encara has de desfer la maleta. NURA: Ja ho sé. Ja vinc. L'IMMA torna a entrar cap a dins de l'associació. NOI: Els paràsits sempre són escòria. (Deixa la cuca a terra, amb cura.) NURA: Què? NOI, assenyalant la cuca: La gent les segueix amb els ulls. Fins que tornen a les clavegueres. A les escombraries. Com flors negres entre bosses de plàstic de colors. Gralla un corb.

11


NURA: Què és això? NOI: Un ocell. NURA: Sí, però quin ocell? NOI: Un corb. Va cap al nord-oest. Deu haver perdut el grup. Tots dos s'aixequen. La NURA fa per entrar. NOI, allargant-li la pilota: Torna-la a dins. NURA: Te'n vas? NOI: Sí. NURA: Vius per aquí? NOI: Aquí. El NOI surt d'escena. Salt temporal. Focus sobre la NURA. És a Barcelona, l'espai i el temps del pròleg (Preludi), filmant-se. NURA: Sempre deies que era un país convuls. Mare, quan fa que vius aquí? Deies que les convulsions, les guerres canvien la gent. Deies que havíeu transformant el barri en un lloc digne per a les famílies. I si hagués sigut al revés? I si jo hagués nascut aquí i m'hagués transformat amb les convulsions d'aquests moviments? Tornem a l'espai i el temps del primer acte (San Judas). Entra a escena l'IMMA. IMMA: Ja se n'ha anat? NURA: Qui? IMMA: No et quedis gaire per aquí al carrer. Tinc por que no et passi alguna cosa. Cada vegada que et veig... T'has fet tota una dona. NURA: Tenia moltes ganes de venir. IMMA: I jo que vinguessis. NURA: I ara se'm fa estrany. IMMA: Ja t'hi aniràs acostumant. Quan vaig venir per primera vegada... Era jove com tu. Llavors tot era diferent. Només arribar, ja ens esperaven amb un camió tot de joves barbuts i noies rialleres, per anar cap a les comunitats, a alfabetitzar els camperols. A l'aeroport, quan t'hi vaig veure ahir... Em van venir tants records...! (Pausa.) Tens gana? 12


Què dic, deus estar afamada. No has menjat res des d'ahir! NURA: No és que en tingui massa. IMMA: És pel canvi d'horaris. NURA: I la calor... IMMA: Sí, aquí la humitat t'enganxa la pols a la pell. Vés a dutxar-te i mentrestant prepararé el sopar. NURA, per la pilota: On la guardo? IMMA: Entrant a mà dreta hi ha un petit traster. IMMA, cridant, perquè la senti la NURA, que ja ha entrat: Et va bé sopar aquí fora?! (Per a si mateixa.) Així contemplarem la posta de sol. L'última llum, al sud-oest de la ciutat, sobre aquest mur vell. Entra a escena el NOI. IMMA: Que t'has deixat alguna cosa? NOI: No. IMMA: I, doncs? NOI: Doncs, res. IMMA: Ja són gairebé les sis. Estem a punt de sopar. (Agafa la taula.) NOI: L'ajudo? IMMA: No. NOI: Desplego la taula? IMMA: Com vulguis. Silenci. IMMA: Ja saps que a les cinc tanquem l'associació. NOI: On la poso? IMMA: Aquí davant mateix. NOI: N'he vist una com aquesta. Més vella. IMMA: Si vagueu tot el dia pel carrer, si dormiu a fora... NOI: Corcada. IMMA: ...qualsevol dia tindrem un ensurt. Una altra desgràcia. NOI: Cremava de pressa. 13


IMMA: Què cremava? NOI: La taula. IMMA: Quina taula? NOI: A la Chureca. Com un pètal esfullat. Sense potes, sense cops de puny, sense l'alè de vell bolo. Sense sermons. Silenci. NOI: I la seva filla? IMMA: A dins. (Pausa.) És un sol. És molt ingènua. Em recorda quan vaig venir jo aquí a la seva edat. Les esperances, els somnis, la joventut... no es poden llençar a les escombraries. (Pausa.) No vull que tu... Demà... hi ha el taller... NOI: No vindré. IMMA: Faries bé de venir. Silenci. IMMA: He d'entrar a preparar el sopar. És tard. NOI: Ja me'n vaig. L'IMMA surt d'escena (entra a l'associació). El NOI sembla que ronsegi. Sentim la veu de la NURA, entrant. Salt temporal durant el seu breu monòleg: és a Barcelona (Preludi). NURA: Tornar als llocs d'on venim... Mare, és això el destí? Els paràsits vaguen pels carrers, tornen a la pols daurada de les escombraries. Per què no el deixaves entrar a dins? Vagava pel carrer. Sense botes de soldat. És així com ens vam conèixer. La NURA entra a escena. Espai i temps del primer acte. NURA: Com et dius? NOI: T'has posat mai el calçat d'algú altre? NURA: Ara porto les sandàlies de la meva mare. NOI: I què notes? NURA: Una sensació... trivial. (Pausa.) Com et dius? 14


NOI: Aquelles botes... Són d'un home sense peus. Me les va regalar el sabater de l'Oriental. Un vell amic. Va anar a la guerra quan tenia la nostra edat. Li van metrallar les cames. Es va amagar al bosc d'un volcà, entre el fum i el foc. Al final se li van gangrenar els peus, dels dits als turmells, i els hi van haver d'amputar. Li deien Muchacho. Els guerrillers. Un nom que no és cap nom. Silenci. NOI: Saps quin era el meu sobrenom? NURA: Quan? NOI: Quan era amb els Coyotes. (Pausa.) Falcó Pelegrí. NURA: Falcó... NOI: Perquè corria més que ningú. Les sabates semblen vulgars. Però et poden salvar la vida. Et mouen de lloc. Et diuen qui ets. (Pausa.) Encara que jo sempre sóc allà mateix. NURA: Aquí? NOI: Les cuques... Tornen a les clavegueres o es moren. Silenci. NURA, per les sabates: Semblen garlandes. NOI: Fas bona olor. NURA: Ah. De xampú. Acabo d'arribar. Encara he de desfer la maleta. NOI: Com et dius? NURA: Nura. NOI: Ets la filla de doña Irma? NURA: De qui? NOI: De l'Irma. NURA: L'Imma. NOI: Ja ho va dir que vindries. NURA: T'ho va dir? NOI: No, a mi no. Ho vaig sentir a dir. Se sent piular una merla del Carib.

15


NURA: Què és això? NOI: Un ocell. NURA: Sí, però quin ocell? NOI: Un zanate (pronunciat “sanate”.) Una merla. NURA: La sentia mentre em dutxava. NOI: Sempre ronda per aquí. De vegades tinc la sensació que em segueix. NURA: Què vols dir? NOI: Com si em fes de guia. Com si em protegís. Silenci. NURA: Et quedes a sopar? NOI: Em convides? NURA: Tens gana? NOI: Tens un mentolat? NURA: Què? NOI: Un cigarro. NURA: No fumo. Però en podem comprar un paquet per després de sopar. NOI: No em puc quedar a sopar. He d'anar a buscar pells. NURA: Pells? NOI: N'he d'aconseguir per vendre-les a un home. Me les comprarà per revendre-les a un altre home que les vendrà als sabaters de l'Oriental. NURA: És la teva feina? NOI: És un negoci. Encara no sé quant em pagaran. Primer les volen veure, després diran el preu. Només sé que volen pells de vaca, netes i una mica adobades. NURA: I hi aniràs ara? S'està fent fosc. NOI: Hi he d'anar de nit. A la Chureca. NURA: La Chureca? NOI: L'abocador de la ciutat. Hi ha vaques seques que pasturen entre podridures. Em sembla que serà fàcil arrenca'ls-hi la pell, un cop mortes. No tenen carn al cos. (Pausa.) No sé si voldran pells nafrades, resseques de tant enganxar-se al costellam. Però és l'únic lloc que se m'acut. NURA: No és perillós? NOI: No més que quedar-me al carrer amb el matxet. Suposo que serà fastigós. Les mans, 16


com les urpes dels zopilots. (Veu que ella fa un gest de no entendre'l.) Voltors. També vigilen les vaques de lluny, per rapinyar-ne les restes quan es desplomen. (Pausa. Mira al seu voltant.) Escombralls i mans vigilants. Me n'he d'anar. NURA: Espera! Queda't a sopar. NOI: No puc. NURA: No pot esperar a demà, el negoci? (Pausa.) No hi vagis aquesta nit. Vine després. Vine després de sopar. NOI: D'acord. Potser vindré després. NURA: M'hi portaràs? NOI: On? NURA: Al mercat. Per conèixer el sabater. NOI: Demà? NURA: Demà no. NOI & NURA: Dissabte. NURA: En venen per aquí, de tabac? NOI: Al colmado de la cantonada. Tens pesos? Ja t'hi aniré jo. NURA: Només dòlars. (Treu un bitllet de la funda de la càmera.) NOI: Dóna-me'ls. A la botiga també t'ho canvien. La NURA li dóna els diners i ell surt de l'escenari. NOI, mentre se'n va: No l'hi diguis a la teva mare. NURA: Això de les pells? NOI: No li diguis que vindré. Bufa una brisa suau i se sent grallar un corb. La llum es va daurant. La NURA surt d'escena i torna amb un trípode. Mentre col·loca la càmera sobre el trípode, enfocant la taula i les cadires, l'IMMA va entrant i sortint amb els estris per sopar. La càmera grava mare i filla assegudes a taula, sopant. Mengen fesols, arròs i plàtan fregit. Sobre la taula també i ha una gerra amb aigua, una ampolla de rom, dos vasos i un recipient amb glaçons. Llum d'aram del capvespre. La bombeta està encesa. La filmació de l'escena es reprodueix al mur.

17


IMMA: Una cosa és la feina que fem a l'associació i l'altra la vida privada. Has d'aprendre a guardar certes distàncies. Amb els nois, vull dir. A més, aquí estem treballant des de fa temps amb un grup de joves i ara ells estan preparats per capacitar altres joves. És un efecte en cadena. I procurem no barrejar els capacitats amb els no capacitats. NURA: És estrany. IMMA: No podem tenir una actitud paternalista. NURA: Això t'ho havia sentit dir. IMMA: El paternalisme perpetua les diferències socials. NURA: Per telèfon. (Pausa.) I ara ho repeteixes. Silenci. NURA: Quan vam deixar d'escriure'ns? IMMA: Qui? NURA: Nosaltres. Vull dir cartes. De paper. IMMA: Ah, de paper... NURA: Els teus sobres sempre eren gruixuts. Hi posaves fotos, retalls de diari, propaganda, faules, cintes de caset amb cançons revolucionàries... Els guardava en una capsa. Després els vaig traslladar a una caixa més grossa. IMMA: I tu m'enviaves dibuixos. N'hi havia molts del port: les gavines, els barcos, l'estàtua de Colom... NURA: La vaig obrir abans de venir. IMMA: T'hi devia portar el teu pare. NURA: La caixa. Vaig fer endreça. IMMA: Has fet un gran pas, venint aquí tota sola. Vull que aquestes setmanes siguin especials. Dissabte anirem a un volcà. Ja ho veuràs, és un lloc impressionant. A continuació, hi ha un breu monòleg interior de la NURA, que l'IMMA no sent. Són preguntes i pensaments que no gosa dir a la seva mare. NURA: Quan fa que vius aquí? A la casa comunal. Abans vivies amb una família. I després en aquella caseta groga. (Pausa.) Em pregunto què hauria passat si hagués sigut al revés. Si jo m'hagués quedat aquí. Quan tu i el pare... Ara no seria la Nura, no seria jo. Però qui sóc? (Pausa.) Ara Barcelona em seria una ciutat estranya. Com aquesta. 18


Silenci. IMMA: Encara en surt fum. NURA: Fum? D'on? IMMA: Del cràter del volcà que et deia. Els colonitzadors el van batejar com la boca de l'infern. Hi van posar una creu, perquè no en sortís Satanàs. (Riu.) Fins i tot aquí els perseguien els dimonis. No van poder fugir de les seves pors. Ni esclavitzant els indígenes, ni fent-los gratar l'or a les mines. Tot és una repetició, una repetició. La NURA agafa la gerra d'aigua. IMMA: Ai! No beguis aigua de l'aixeta, que et faria mal. (S'aixeca.) Vaig a buscar... NURA: I el rom? IMMA: És per després de sopar. NURA: A mi em ve bé ara. La NURA se serveix rom, amb glaçons. Mentre beu, l'IMMA se la queda mirant, absorta. El breu monòleg (interior) de l'IMMA que hi ha a continuació, no el sent la NURA; són els seus pensaments. IMMA: Veia els nens que corrien descalços pels carrers com tu feies a la platja de sorra fina i em pensava que entenia aquelles vides que creixien a la intempèrie. Eren com... tortugues. Tortugues sense closca. Em pregunto què hauria passat si hagués sigut al revés, si jo m'hagués quedat a Barcelona. Seria una altra? Quan acaba de beure la NURA, l'IMMA torna a asseure's. IMMA, pel rom: Hi vols llimona? Ara és la NURA qui es queda absorta i verbalitza els seus pensaments (monòleg interior). NURA: He tingut un malson. M'atacaven dues tortugues. (Pausa.) La més grossa estava 19


submergida a l'aigua d'un riu i em mossegava el peu. (Pausa.) L'altra, la tortuga petita... era a terra, al meu costat, molt a prop de la meva cara. Silenci. IMMA: Nura, hi vols llimona? NURA: Te'n recordes d'aquell Nadal a Mallorca? IMMA: Nadal? No era l'estiu? La tallo en làmines, eh? NURA: Em vas regalar un disc. IMMA: Els preludis d'Itaspes. Sí, ho recordo. Miramar, Valldemossa, la Cartoixa... La isla de Oro. La va deixar inacabada, la partitura. La llum daurada de la Mediterrània... La llum argentada que s'havia perdut a Potosí... L'entrada al túnel de la història de l'Amèrica Llatina. O la sortida. Tot això en una melodia. “El viatge és una fugida...” Qui ho deia? (Pausa.) Però l'artista no pot fugir d'ell mateix i Benjamín Itaspes no va poder escapar de l'alcohol. NURA: Vam llogar una barca. IMMA: Sí... Era just abans que vinguéssim cap aquí. Quin any era? El teu primer viatge a aquestes terres. Vols dir que hauries de beure tant? Encara tens/ el plat mig... NURA: Vinguessis. IMMA: Què? NURA: Abans que TU vinguessis cap aquí. Jo tenia vuit anys. Tu ja t'havies instal·lat aquí. Vas agafar tu sola l'avió cap a Barcelona. I després cap aquí. IMMA: Un any abans, un any després... NURA: Te'n recordes de la tortuga? IMMA: Quina tortuga? NURA: El regal del pare. IMMA: No. NURA: Me la vaig voler emportar a la barca. IMMA: No me'n recordo. NURA: Amb la peixera. IMMA: Ah. NURA: I te'n recordes, de què va passar? IMMA: Què va passar? NURA: A la barca. 20


IMMA: No, no me'n recordo. NURA: Tu i el pare discutíeu sobre la llibertat intrínseca dels animals. “És un animal domesticat, engabiat, desnaturalitzat”, deies. I, d'un rampell, vas llençar la tortuga a l'aigua. IMMA: Ah, sí? Devia ser per tornar-la al seu hàbitat natural. NURA: I l'endemà et vam acompanyar a l'aeroport. Encara era fosc. IMMA: No era un peix? NURA: Era una tortuga. IMMA: Sembla que el vegi i tot. Un peix carbassa. Silenci. La NURA es torna a omplir el got. Fa un glop llarg. IMMA: Val més que apaguem la càmera. Suposo que no deus voler grabar totes les converses que tenim... (S'aixeca.) NURA: Seria la manera de no confondre'ns amb els records. IMMA, des de darrere el trípode: Com s'apaga aquest trasto? Entra el NOI. La NURA no el veu, primer. La càmera, apagada, ja no filma l'escena. IMMA, al NOI: Què vols? NURA: Què? IMMA, al NOI: L'associació està tancada. La NURA es gira i el veu. NURA: Em pensava que vindries més tard. IMMA: Més tard? Què vols? NOI: El tabac. (Li allarga el paquet a la NURA.) NURA: Vols seure? NOI: Me n'he d'anar. IMMA, a la NURA: No sabia que fumessis. NURA: Te n'has d'anar? (Al mateix temps que “No sabia que fumessis.”) NOI: Només venia a portar-te això. NURA: On has d'anar? Has sopat? Vols un glop de rom? 21


IMMA: Nura, diu que se n'ha d'anar. NOI: Me n'he d'anar. NURA: Acompanya'ns una estona. (S'aixeca.) IMMA: Nura... NURA: Vaig a buscar una altra cadira. La NURA surt d'escena. El NOI i l'IMMA es queden sols; ell, dempeus. IMMA: Comença a fosquejar. Els corbs..., els sents? Es reuneixen per anar-se'n a dormir. L'hora del silenci i els perills. (Pausa.) Si vagueu pels carrers a aquestes hores... No m'estranya que tothom tanqui les portes amb cadenat. (Pausa.) La Nura... no sap res. És molt ingènua. No la vull espantar, és el seu primer dia aquí. Però a partir d'ara... si no és per venir als tallers... amb la Nura... Torna la NURA amb una cadira. L'IMMA calla de cop. NURA: Em cridaves? IMMA: No, deia que tu... acabes d'arribar... i... NURA, al NOI: Et quedes? NOI: Me n'he d'anar. NURA: On? IMMA: Va, no insisteixis més, Nura. Se n'ha d'anar cap a casa seva. NOI: Me n'he d'anar. NURA: Ah.../ Pensava... NOI: M'esperen. IMMA: Ja ho saps. Demà... Farem el taller de capacitació. Hi haurà la teva colla. NURA: Els del mural? (Al NOI.) La teva colla? NOI, a la NURA: Passaré dissabte. NURA: D'acord. El NOI se'n va. Salt temporal. La Nura és a Barcelona (temps i espai del Preludi). NURA: Què em vas dir, Mare, després que se n'hagués anat el Noi? Recordo que ens vam discutir. El teu dogmatisme m'irritava. Estaves gelosa o espantada. Com si m'haguessis 22


de protegir d'alguna amenaça. Com si un cordill t'estirés i et lligués a les pròpies pors i t'impedís tocar de peus a terra, raonar amb coherència. No... no et banalitzo. Miro de ser honesta. No puc reconstruir els fragments de records i seguir el fil del que va passar aquella nit com si tingués la certesa que hi ha un únic relat. Què vas dir, Mare, quan se'n va haver anat el Noi? Temps i espai del primer acte. IMMA: Dissabte? Què passa dissabte? No te'n recordes del volcà? NURA: I demà? Què passarà demà? IMMA: Què vols dir? Demà hi ha l'activitat. NURA: Per què? IMMA: Què vols dir per què? NURA: Per què insisties tant, tu també, amb ell? IMMA: Mirem d'ajudar aquests joves a trobar oportunitats. De cara al futur. NURA: Una cosa és voler ajudar la gent i l'altra és voler que acceptin la teva ajuda. IMMA: Sí, n'hi ha que no volen ser ajudats. S'ha de tenir paciència. NURA: I si no volen passar la línia? IMMA: La línia? Quina línia? NURA: La línia dels no capacitats als capacitats. Què passa quan algú es vol quedar on és? IMMA: Mirem de fer-li veure altres possibilitats que la vagància i la violència. Un altre lloc/ que el carrer. NURA: Com saps quin és el seu lloc? IMMA: Tothom pot aprendre a mirar una mica més enllà. NURA: De què? IMMA: D'això. (Assenyala el fil elèctric.) De penjar espardenyes als cordills. De fer fronteres i guerres absurdes amb altres joves que estan tan perduts com ells. NURA: Com... com pots estar segura que el que calçava les sabates marrons necessita el mateix que el de les negres? I si algú és diferent? I si algú és especial? Tens una idea d'aquests nois. I del país. I del món. I del pare. I de mi. IMMA: No tinc cap idea de tu. NURA: Tot ho fas per construir aquesta idea que tens de les coses. IMMA: Ho estàs simplificant. NURA: La teva veritat. 23


IMMA: No em crec portadora de cap/ veritat. NURA: Sempre t'he vist així./ (Més fluix.) Des de la distància. IMMA: Em sap greu que em diguis això. (Al mateix temps que “Des de la distància”.) NURA: Gel. La NURA agafa un grapat de glaçons i els fica al got. Fa un glop llarg. IMMA: Para de beure, que et farà mal. NURA: Em fa mal no saber si no sóc més que un glaçó... (Agafa un altre glaçó del recipient. S'aixeca.) IMMA: Nura... NURA: ...que es dóna cops de cap contra la paret! (Llança el glaçó contra la paret.) IMMA: Calma't! NURA: I es desfà... I tu també. (Agafa la resta de glaçons del got amb els dits; els rebot contra la paret.) Et desfàs! Cubs líquids empresonats. Silenci. IMMA: Amb els anys aprendràs a ser més indulgent. Va, seu. Silenci. La NURA s'asseu. Encén una cigarreta, fuma. NURA: Quan era petita... T'admirava. Com l'heroïna d'un conte. (Pausa.) Te'n recordes de les faules? IMMA: Les faules? NURA: Me'n copiaves a les postals. Abans del viatge les vaig tornar a llegir totes. Un any, pel meu aniversari, me'n vas enviar una amb una fotografia del mar. I una illa de dues muntanyes, al fons. IMMA: Devien ser els volcans. Un llac i dos volcans. NURA: I al dors, amb lletra molt petita, hi vas escriure la faula de «Prometeu i la veritat». IMMA: És estrany. NURA: L'he tornada a llegir, a l'avió. IMMA: No ho recordo.... NURA: Me la vaig aprendre de memòria: «Una vegada Prometeu, terrissarie de nova 24


fornada, havia afaiçonat amb gran exquisidesa una imatge de La Veritat que pogués fer de jutge entre els homes.» M'encantaven aquestes paraules: afaiçonat, exquisidesa... Les repetia com la lletania d'una partitura estranya. Però tu havies subratllat “veritat”. Sempre em feies subratllats, a les cartes. Com si m'insistissis: “mira, al peu d'aquesta paraula, hi ha la meva mà, ratllant qualsevol suport que no sigui el meu judici”. IMMA: Ho devia fer per costum... NURA: «De sobte, enviat a demanar pel gran Júpiter, Prometeu va refiar l'obrador a La Mentida, que feia poc havia pres com a aprenent.» IMMA: Llavors la Mentida fa una còpia de la Veritat. Sí... Amb fang. Però no en té prou per acabar la figura i no li pot fer els peus. Quan torna Prometeu queda meravellat de la semblança entre les dues imatges i les cou i els hi dóna vida. La Veritat es posa a caminar però la Mentida queda clavada al seu lloc. NURA: «La Mentida no té peus.» Comença a xiular un vent suau, que cada vegada serà més intens. IMMA: S'ha girat vent. NURA: A l'avió pensava... Pensava que et vas descuidar de subratllar el foc. I un cos de carn i ossos, amb els peus sencers. IMMA: Que estrany. No en sol fer, aquí, de vent. És un barri arrecerat. NURA: Per què no subratllaves les cadenes, la roca? El vent fa bellugar el fil elèctric, les sabates, la bombeta que penja. IMMA: La bombeta...! NURA: Per què no em vas parlar de l'àguila, fent cercles sobre el cap d'aquell cos, oblidat de tothom? IMMA: Prometeu? No sé pas on vols anar a parar. Em sembla que tens ganes de fer-me retrets. Però no saps ben bé què em vols retreure. El llum fa pampallugues. Ens quedarem a les fosques si es fon. Haurem d'entrar cap a dins. (S'acosta a la porta.) No vols entrar? NURA: Caminaves tan lluny que no et veia. IMMA: Sempre t'he estimat. NURA: També podria penjar les meves sabates aquí dalt. O m'hi podria penjar a mi. Jo 25


tampoc he après a traspassar la línia. IMMA: Ho estàs fent tot més gros. Anem a dormir./ Demà... NURA: L'únic que faig és filmar trossos de nosaltres per endur-me'ls de tornada. Segueixo el consell del pare. IMMA: Què es aquesta pudor? No sents una pudor agra? Deuen ser les escombraries. NURA: Et feia por...? IMMA: Por? Què vols dir? NURA: Tornar. Amb el pare i amb mi. Per això... et vas quedar. I ara no som de veritat. El vent xiula més fort i arrossega pols. Se senten grallar els corbs. IMMA: Una altra vegada els corbs. Que estrany... Grallen com si parlessin... NURA: Dissabte no puc anar a cap volcà. IMMA: Quina pols! El vent la deu arrossegar del nord-oest. NURA: He quedat amb el Noi. Silenci. IMMA: Vés amb compte, Nura. Hi ha perills que no veus. (Pausa.) Si Prometeu tornés els homes d'avui farien com els déus d'ahir i les veus del poder i la força l'insultarien, el menysprearien. No som en una faula ni escoltem cap melodia. Això és la realitat. Ni jo era cap heroïna ni aquests nois són les úniques víctimes del sistema. Aquesta és la veritat que ara et subratllo. No vols entrar? L'IMMA surt d'escena. El vent fa voleiar bosses de plàstic buides. Se senten garrular els corbs. Es va atenuant el so i la llum, fins que s'imposa el silenci i la silueta de la NURA es confon amb la pols. Fosc.

26


Dos: Tipitapa És de nit. Només hi ha la claror de la bombeta i la llum argentada de la lluna i les estrelles. La NURA està tota sola, asseguda a la cadira. Encara hi ha l'ampolla mig plena de rom i el seu got sobre la taula. Està mirant una postal. Es filma a si mateixa. NURA: Cossos estranys... (Beu.) De gel. Clinc, clinc, dins el licor del món. Entra el NOI. NOI: Amb qui parles? NURA: Amb mi mateixa. Em pensava que no vindries. NOI: No em filmis. I la teva mare? NURA: La meva mare... L'Imma. L'Irma, la guerrillera. Tots teniu un altre nom. Jo també me n'hauria de posar un, de sobrenom, no? El nom d'un ocell, com tu. O el d'una tortuga. Una tortuga lenta i desnaturalitzada. O el d'una sabata. La marca d'unes espardenyes: Nike o Vamba o Camper o Victoria o Chicco... Sí, Chicco és un bon sobrenom. A la meva mare li agradarà. Sembla més d'aquí. Apaga la càmera i l'endreça a la funda que porta penjada a l'espatlla. El NOI s'asseu a l'altra cadira. NOI: Què és això? NURA: Una postal, una faula. Sobre la Veritat i la Mentida. NOI: Et queda tabac? La NURA treu el paquet. El NOI posa sobre la taula un petit tub metàl·lic, en forma de pipa, i una bosseta de plàstic, amb una pols blanca.

27


NURA: Coca? NOI: Crack. (Barreja el tabac amb una mica de crack i ho fica dins la pipa.) Espero que no et sàpiga greu. NURA: El què? NOI: Ho he comprat amb els teus diners. (Fuma.) El canvi, dels dòlars. (Li passa la pipa.) NURA: No, no em sap greu. (Fa una pipada breu, inhala, treu el fum i tus.) I les pells? Em pensava que al final hi havies anat. NOI: Poden esperar un altre dia. NURA: Tenia por que et passés alguna cosa. NOI: Tenia ganes de veure't. Silenci. NURA: També tens insomni? (Li torna a passar la pipa.) Vius a la vora? On dorms? NOI: Aquí, a l'asfalt. NURA: A l'asfalt?/ Per... NOI: Explica'm coses. Alguna història. NURA: La faula. NOI: De veritat. Coses de tu. D'Europa. Què veus... quan et despertes? NURA: El sostre. La finestra. Blocs. Edificis. Un tros de cel. NOI: I després? NURA: L'ascensor, el carrer, gent, el metro, més cares de gent... NOI: El metro. No m'ho imagino. Se sent piular la merla del Carib. NURA: El metro t'arrossega com el riu però sota terra. NOI: Com les clavegueres... NURA, riu: Però no hi ha mar. No hi ha final. Totes les estacions són de pas. (Pausa.) Tot acaba colgat sota ciment o quitrà. NOI: Han començat a enquitranar els carrers del meu barri. NURA: Aquí...? NOI: Al nord-oest, sortint de la ciutat. On vaig néixer. L'Acahualinca marginal, el residencial, l'assentament. Vaig passar per tots tres. De les escombraries als llibres. La 28


mare... No volia que acabés als mercats netejant botes o esnifant cola a l'asfalt. Dos anys amb els mormons. Fins que em vaig escapar. I encara torno a Acahualinca. NURA: Aquí el terra fa una olor humida, dolça i aspra, que ho impregna tot, fins i tot transpira per l'asfalt. A Barcelona, no. Allà l'aire és fum, un suport fals de vida que no fa olor de res. La NURA s'aixeca. Comença a notar els efectes del crack. NURA, eufòrica: L'ascensor, el carrer, gent, el metro, més cares de gent... NOI: El metro. No m'ho imagino. NURA, parlant de pressa: A la meva ciutat.... la rapidesa és com com una cèl·lula que viu a cada racó. Llisca per l'asfalt, el subsòl, l'asfalt, el subsòl. I tu també hi llisques i t'acabes convertint en una cèl·lula. Un gra de pols! L'acceleració ens fa sentir... segurs! Però vas tan de pressa que els dies passen desapercebuts, i les estacions i els anys i tu. Et passes desapercebuda. NOI: L'has trobat a faltar. A ella. NURA: Aquí tot és lent. L'espera... NOI: Cada dia és únic encara que et sembli el mateix dia. Silenci. NURA: Fa hores que no dormo. A l'avió... he tingut... un malson. M'atacaven dues tortugues. (Pausa.) La més grossa estava submergida a l'aigua d'un riu i em mossegava el peu. NOI: I tu on eres? NURA: Què? NOI: Et banyaves al riu? NURA: Estava estirada. A l'herba del marge. L'altra, la tortuga petita... era a terra, al meu costat, molt a prop de la meva cara. I, de cop, també em mossegava. (Pausa.) A la vida hi hauríem d'entrar només amb un peu, com si ja ens acostuméssim a coixejar. (Pausa.) Aquesta càmera me la va regalar el meu pare. Em va dir que em fixés en els detalls. Però i si deixo de veure el que miro a través de la càmera? NOI: No deixis que es perdi.

29


Silenci. NURA: Així... no tens casa? NOI: Aquí... hi ha el meu pare. Però és com si no hi fos. NURA: No el vols veure? NOI: No puc viure amb ell. Sempre m'ha dit dropo. (Pausa.) Jueputa. NURA: I la teva mare? NOI: És morta. NURA: Ostres. Em sap greu. Com va morir? NOI: No me'n recordo. NURA: Eres molt petit? NOI: No me'n recordo gaire de quan era un nen. Abans era abans. I ara és ara. Silenci. NURA: I què penses fer, ara? NOI: Mirar-te. Ets molt bonica. NURA, rient, coqueta: Ha sortit el teu nom, quan ens discutíem, amb la meva mare. NOI, tens: Per què? Què t'ha dit? NURA: Parlàvem d'això dels tallers de capacitació. De vegades em treu de polleguera amb les seves teories. Em sembla que està gelosa. NOI: Et vol protegir. Em veu com una amenaça. NURA: I ho ets? Ets una amenaça? Silenci. NOI: Demà la teva mare farà un taller sobre la violència. Obrirà la boca, treurà aire i pronunciarà: “vi-o-lèn-ci-a” (xiuxiuejant), com si sabés contra què parla. (Pausa.) El meu pare diu: “Vagar pel carrer és dolent, tots sou uns dropos, uns vagants. GAN-DULS!” (donant dos cops de puny a la taula.), com si sabés contra què crida. (Pausa. S'aixeca.) Saps com talla de fi un matxet? Coneixes la pressió de la fulla a la pell, a la carn, a la sang? (S'acosta a la NURA.) Quan el metall toca l'os desapareix el dolor. La violència. (És a tocar d'ella.) El xoc del matxet i l'os: crac!, un cop sord. (Pausa.) Quan tens una pedra a la mà ets la pedra. Quan tens un ganivet fregant-te l'os no ets el 30


ganivet, ets l'os. Quan la teva mare diu “violència”, encara deu pensar en els guerrillers. Quan fa murals, quan fa campanyes a San Judas, a les comunitats, a Acahualinca..., hi pensa en els munyons, en els ossos dels dits dels peus? La ferida és la violència. (Pausa.) Ningú no fa campanyes contra les ferides. Silenci. NURA: Abans he estat a punt de llançar el sopar contra la paret. Només hi he estampat gel. És violència, això? NOI: Notes l'odi? Aquí tots formem part d'un mateix grup de vagants dispersos i errem pels carrers com bèsties ferides. Diuen que som hostils. I els altres? I el meu pare? (Pausa.) La meva mare n'era aliena, a l'odi. La teva pell... el teu sexe... tu... no ets de pedra. No formes part d'aquesta violència. Jo vinc d'un descampat on la gent s'escalfa amb focs de pneumàtics i trossos de mobles vells. Ella li fa un petó. NURA: Tu tampoc ets de pedra. Si no vinguessis d'on véns tu no series tu. I a mi m'agrades. Dius violència però és com si cantessis... Segurament és el que la meva mare voldria que pintessis en aquesta paret. El que ningú diu. Per què no el pintem nosaltres, el mural? Tu i jo. Ara, aquesta nit. Hi ha els pots i els pinzells al traster. Està tot a punt per demà. El NOI fa que no amb el cap. NURA: Ara vinc! La NURA surt d'escena. NOI: Ets la pedra. Ets l'os. Un paràsit. Un dropo. Una rosa en un abocador d'escombraries. La NURA torna amb un pot de pintura vermella i dos pinzells. L'obre i hi suca el pinzell. NURA: A la meva mare li agrada pintar lletres, consignes, símbols. Nosaltres farem coses 31


reals. Animals. Ocells. No les urpes sinó les ales. De les merles, els còndors, els falcons! NOI: És una estupidesa! Això no és cap joc! (Pausa.) Despertaràs la teva mare. Anem a un altre lloc. NURA: On? NOI: Lluny d'aquí. (L'agafa per la cintura, per darrere, una mica brusc. Comença a abraçarla i li fa petons al clatell. L'estira.) Anem-se'n. NURA: No! (L'esquitxa sense voler amb el pinzell.) Silenci. Se separen. NURA: Mira, t'he tacat. El NOI es mira les mans tacades de pintura vermella. Se les neteja a la paret i hi queda estampada la forma de les mans. NURA: Tenies raó. És una estupidesa. NOI: Sí. NURA: Val més que te'n vagis. NOI: Em fas fora? NURA: He d'entrar. Silenci. NOI: Què sóc? NURA: Què? NOI: Dius que t'agrado com sóc. Però em tens por. Silenci. NURA: No. Silenci.

32


NOI: A Tipitapa vaig començar a no ser ningú. NURA: Tipitapa? NOI: La presó. NURA: Vas estar a la presó? NOI: No dissimulis. NURA: Què? NOI: Ella t'ho deu haver dit. NURA: No me n'ha dit res. NOI: A la vida no hi hauríem de venir coixos. Hi hauríem de poder nedar a braçades, per no ofegar-nos quan naufraguem. NURA: I allà vas tocar fons? NOI: On? NURA: A la presó. NOI: El carrer també és la presó. Els ALTRES són la presó! Sortir de Tipitapa va ser com tornar a aprendre a caminar. Ara tinc crostes de merda a les mans, a les plantes dels peus. És igual si m'embruto! Per això sóc lliure, perquè caic constantment! Silenci. NURA: Estàs enfadat. NOI: Tinc por! M'imagino que em persegueixen. M'imagino la meva mort. De vegades m'imagino que travesso la frontera. Cap al nord. (Pausa.) Tu hi penses en el destí? NURA: No hi crec en aquestes coses. NOI: No et pregunto si hi creus! NURA: No, no hi penso. NOI: El sabater parla del destí. NURA: El soldat sense peus. NOI: Les seves històries són el meu refugi quan surto d'Acahualinca. És com si sentís parlar un cec que mira dins el seu cap. Recorda els camins que va trepitjar abans de la revolució. Els boscos, les selves del seu poble. Els petròglifs. (Veu que ella no l'entén.) Són figures humanes de pedra amb cap d'animal. Les esculpien els indis. El sabater diu que aquell animal era el nahual de cada home. El seu esperit protector: un jaguar, una tortuga, una àguila... NURA: Un falcó. 33


NOI: Només era un sobrenom. No saps què és carregar amb un estigma a les espatlles. La frontera mai és un destí, només és un somni. AQUÍ, clavat! Silenci. NOI: A Tipitapa el meu cos vivia en una rutina. Menjar, cavar rases, fumar, dormir. Cada dia el mateix dia. Menys els diumenges, que ens humiliaven fent-nos abaixar els pantalons després de les visites. (Pausa.) Vaig aprendre a teixir malles amb tires de plàstic. Feia bosses de colors per portar-hi l'ampolla d'aigua. Les canviava per tabac o per fruita amb els altres presos. Ho feia tot per no ofegar-me. Silenci. NURA: Per què et van detenir? Silenci. NOI: L'any passat. Hi va haver unes setmanes de baralles fortes. (Pausa.) Van violar dues noies d'aquí, del barri. I nosaltres ens vam enfrontar amb Los Monos, la banda de la muntanya. Hi va haver molts ferits. La policia ens va agafar a uns quants, els que ja estàvem fitxats. I ens van tancar a la presó d'adults, encara que érem menors. Fins al judici. Al final em van deixar anar. No tenien proves. NURA: De què? NOI: Només tenia rocs a les mans. Aquell paio tenia un matxet però no s'atrevia a acostarse'm. Li vaig llançar una pedra i li va anar a petar contra la cella. Tenia la cara ensangonada. I m'hi vaig veure. Al seus ulls. Eren una cortina de sang. I jo era el meu pare. Era la pedra. Amb ganes de matar algú. (Pausa.) Els vaig deixar allà, a ell i els meus. I vaig fotre el camp. (Pausa.) A l'altre, el de Los Monos, no el van detenir. I es va curar. I ara va als tallers de la teva mare. NURA: De què t'acusaven, doncs? NOI: Va ser un malentès... (Pausa.) Va morir una noia. (Pausa.) Algú dels nostres... la va violar. Per revenja. Ella era de la muntanya. (Pausa.) Algú del barri va dir que ho havia fet un tal Falcó.

34


Silenci. NOI: Creus que vaig ser jo. Silenci. NURA: No. Silenci. NOI: No vull assemblar-me al meu pare. Silenci. NURA: De petita volia ser com la meva mare. Ara hi ha un abisme. NOI: El precipici sempre és darrere teu. Però t'has de girar. NURA: I la teva mare? On és? NOI: És una ombra. En aquell desert. L'assentament d'Acahualinca. Vivíem en una barraca al costat del llac, a tocar de la Chureca. És un desert de pols i porqueria. No hi vaig només per les pells. Hi trobo ferralla i la venc al mercat. Arriben camions, escupen les deixalles i se'n van. I la gent s'acosta a les piles, com un eixam afamat. Ens alimentem de les escombraries, com les cuques. NURA: M'hi portaràs? NOI: Per què? NURA: Per saber més de tu. NOI: No suportaries la pudor. NURA: A mi em van concebre aquí. Per això he tornat. M'agradaria conèixer el lloc d'on véns. NOI: Allò és el cul del món. T'oblides de qui ets. Et tornes una bèstia, grates a terra i rosegues els ossos d'altres bèsties. Ets carronya, no res. (Pausa.) El sabater diu que la vida és com una rosa en un abocador. Has de saber-hi viure per saber morir. També diu que la Chureca havia sigut un lloc bonic. Tota la plana d'Acahualinca era un camp de gira-sols. Quan el volcà va entrar en erupció els indígenes van fugir sense rumb, presos pel pànic. I hi van deixar les petjades. 35


Se sent piular la merla del Carib. NURA: Escolta! NOI: El sanate. NURA: No, l'ocell no. No has sentit una fressa? NOI: No. NURA: Com si hi hagués algú... NOI: T'ho deu haver semblat. És la nit. NURA: Sí. Devia ser la merla, que ha aixecat el vol i ha mogut les fulles. Pausa. NURA: Et referies a això, abans? NOI: Què? NURA: Les petjades d'Acahualinca. Fugir... És això el destí? NOI: No ho sé. Potser sí. Potser és el que fas tu. Jo... no sé si m'he mogut mai de lloc. D'una pedrada, algú trenca la bombeta. L'escenari queda a les fosques (només amb la llum tènue dels astres). La NURA fa un xiscle. Veiem les ombres dels personatges. La figura d'un noi (NOI 2) avança cap a la parella. Hi ha un forcejament. Brilla la fulla d'un matxet. La NURA crida, cau a terra. El NOI 2 fuig corrents, amb la càmera de la NURA. S'obre la porta i això fa que s'il·lumini més l'escenari. La silueta de l'IMMA, a contrallum, es troba cara a cara amb la figura del NOI, dempeus. Grallen els corbs. Se sent, de lluny, la sirena de la policia. Fosc.

36


Tres: Acahualinca L'endemà al matí. És molt aviat. La llum de l'alba encara és tènue i a poc a poc va clarejant. Ja no hi ha ni la taula ni les cadires. Encara penja el fil de la bombeta, trencada. A la paret blanca hi ha l'empremta de les mans del NOI, de color vermell. L'IMMA s'ho està mirant, dreta, davant la paret. La NURA està asseguda sobre la pilota de bàsquet (estan l'una d'esquena a l'altra). Té el tors embenat. Té la càmera entre les mans, mig trencada. Primer tot està en silenci i, a poc a poc, s'anirà sentint la piuladissa d'ocells. IMMA: Amb tot aquell enrenou... La bombeta, els xiscles... Vaig telefonar de seguida a la policia. NURA: Et vas pensar que havia sigut ell. IMMA: Quan li vaig veure les mans tacades... NURA: El vas tractar de lladre, d'assassí. IMMA: No vaig veure el lladre. NURA: Perquè va fugir de pressa. IMMA: Era molt fosc. NURA: Però ell corria més. I el va perseguir. IMMA: Com m'ho havia d'imaginar, que era/ pintura? NURA: Per recuperar la càmera. Per tornar-me-la. A mi. IMMA: Em vaig pensar que t'havia fet/ mal. NURA: I va atrapar el lladre. Al costat del llac. Silenci. IMMA: Filla, no hi pensis més. NURA: Ell li devia llançar una pedra. Va aconseguir prendre-li la càmera. Però l'altre tenia el matxet i va guanyar la baralla. (Pausa.) Em va semblar molt jove... De quin grup devia 37


ser? De Los Monos? Només era un lladre, no tenia pinta d'assassí. Devia quedar tan espantat que va fugir sense la càmera. IMMA: Una desgràcia, una desgràcia. Silenci. NURA: Ell encara tenia la càmera a les mans, quan va arribar la policia. (Pausa.) El van trobar estès a terra, entre les escombraries. El cos esventrat. Com si fos carronya, no res. Silenci. NURA: Qui ho explicarà? IMMA, fa un sospir: Segurament sortirà al diari de demà. I l'afegiran a la xifra d'aquest any. NURA: Diran el seu nom? IMMA: Potser sí. O potser només diran el nom de la seva banda. O senzillament escriuran: «Jove vagabund mor en una baralla a la Chureca.» NURA: Qui se'n recordarà? IMMA: Tu. Silenci. IMMA: Et fa mal? NURA: Què? IMMA: La ferida, et fa mal? NURA: Només és un tall. Silenci. IMMA: T'hauries d'estirar. Has de recuperar forces. Mira... mira de no pensar-hi gaire. Ha sigut terrible, el que ha passat. Ara ja no hi podem fer res. La NURA plora en silenci. L'IMMA s'hi acosta, li fa un petó al cap. S'ajup al seu costat.

38


IMMA: Diuen que amb els anys la nostra cara s'acaba assemblant a la imatge que desitjàvem ser. Quan em miro al mirall, penso: he fracassat? (Pausa.) Veia els nens que corrien descalços pels carrers com tu feies a la platja de sorra fina. Vides que creixen a la intempèrie. Tortugues sense closca. Em vaig quedar aquí per ells. Si tot ha estat en va, què queda? (Pausa.) Encara som estrangeres. (Pausa. S'aixeca.) No vols entrar? NURA: Te'n recordes del Nadal a Mallorca? IMMA: La tortuga? NURA: La isla de Oro. Te'n recordes? IMMA: Itaspes. La partitura inacabada. NURA: Per què? IMMA: Per què? NURA: Per què, d'or? IMMA: No ho sé... La llum de l'illa... La pols daurada... NURA: Ahir... aquesta nit... ell... m'ha parlat de la Chureca. IMMA: L'abocador. NURA: Me l'he imaginada així. IMMA: Així, com? NURA: Daurada. IMMA: És gris. NURA: Una mena d'illa deserta sense arrels. IMMA: És un infern. NURA: Plena d'ocells i de gossos sense amo. IMMA: Irrespirable. NURA: Inacabable. Com l'or dels preludis. IMMA: Or. (Fa que no amb el cap.) Cada gra de pols daurada incrustat a les ungles dels qui remenen les deixalles dia i nit és una unça d'or de la vida robada als indígenes. No té pes en aquest món. Però continua aferrada a la carn de les mans, a la memòria d'aquesta terra. Penetra les parpelles dels joves. Els irrita la mirada. Els ulls els couran tota la vida. (Pausa.) No vols entrar? NURA: No, vull estar aquí. IMMA: Jo sí que hauré d'anar passant. He de preparar les coses. NURA: Què? IMMA: Pel taller contra la violència. El mural... el deixarem en blanc. 39


NURA: Volia fer-hi ocells. Un falcó. Li hauria d'haver dit de pintar-hi el mar. Per nedar-hi a braçades. Les onades són més difícils de travessar que les dunes, ens poden separar, quilòmetres i quilòmetres... però la pols de terra no té la transparència de l'aigua. Del mar no cal fer-ne un símbol, t'hi pots imaginar qualsevol somni. IMMA: Els somnis són jocs d'ombres que només actuen dins teu. La mirada cap als altres és el compromís. NURA: Ell... Volia arrencar les pells nafrades a les vaques seques. Per fer-ne cuir, per ferne sabates, per vendre-les. Qui pot voler pells ferides per caminar? IMMA: S'està fent de dia. Aviat vindran els joves. Per què no t'estires al llit? La ferida... NURA: Només... només em vull quedar aquí... IMMA: Però Nura... NURA: ...i pensar. IMMA: ...no has dormit gens. NURA: No vull dormir. No podria. (Pausa.) Tu tampoc has dormit. IMMA: No. NURA: Però la vida continua. IMMA: Sí. NURA: I tu has d'entrar.... IMMA: Sí, he d'entrar. NURA: ...a preparar les coses. IMMA: Aquí s'aprèn a tirar endavant. S'ha de de continuar treballant per evitar la violència. El que has viscut aquesta nit. NURA: És com si hagués vist la Chureca. Com si hagués trepitjat Acahualinca. (Pausa.) Tot va ser un malentès. IMMA: Me n'he d'anar. Silenci. L'IMMA va cap a porta. NURA: No he desfet la maleta. IMMA: Què? NURA: Tinc la maleta a punt. IMMA: Què vols dir? NURA: Per tornar. IMMA: Per tornar? 40


NURA: Ens enviarem cartes. Com fèiem abans. IMMA: Em sap greu tot el que ha passat. No hem tingut prou temps. M'agradaria que et quedessis. Uns dies, almenys. Queda't. (Pausa.) No, no t'ho puc demanar. Ja és tard. Silenci. NURA: Serà com si no ens haguéssim mogut de lloc. IMMA: Com si no haguessis vingut? NURA: Com si no haguéssim fugit. Se sent garlar la merla del Carib. NURA: El sanate. La NURA s'aixeca. Fa un gest de dolor i es toca la ferida. S'ajup a poc a poc i agafa la pilota. NURA: Me la puc endur? IMMA: Esclar. La NURA mira cap amunt. Al fil elèctric d'on pengen sabates. NURA: M'agradaria emportar-me aquelles sabates, també. IMMA: Quines? NURA: Les últimes que pengen del fil. IMMA: Vols que te les despengi? Se sent un tro. IMMA: Ai, encara plourà. No podrem fer res, si plou.

L'IMMA surt d'escena.

41


Coda Barcelona. La NURA és al centre de l'escenari, buit, davant d'una càmera en un trípode. S'està gravant. Va vestida com al pròleg (Preludi). Porta les sabates del NOI. Alhora, veiem la filmació, projectada darrere seu. NURA: Mare... Em vas dir que la pols d'or continua aferrada a la memòria de la terra, de la carn. (Pausa.) Vaig poder salvar poques imatges de la càmera. He mirat de reconstruirles. Ara torno amb aquests fragments. (Pausa). Què hi veus? Cap on caminem? M'he quedat clavada? Silenci. NURA: He llegit al diari que han asfaltat la Chureca, que l'han transformada amb l'ajuda del govern espanyol en una planta de recliclatge. Ha desaparegut l'escampall d'escombraries. El desert del noi, oblidat. Tu deies que tot era una repetició. Silenci. NURA: Potser tot és pols d'aquesta aridesa. I jo només n'he aconseguit retenir un gra. No en tinc cap imatge, de la Chureca. No hi vaig ser, no en tinc records. (Pausa.) Si em pregunto pel destí de les empremtes del noi és per saber... per entendre... qui sóc. Entra el NOI.

NOI (en off):

NURA: Falcó... El teu nom s'esborra.

Quan tens una pedra a la mà

(Pausa.)

ets la pedra.

Ets la pedra.

Quan tens un ganivet fregant-te l'os

(Pausa.)

42


no ets el ganivet. Ets l'os.

Ets l'os.

(Pausa.)

Una repetició.

Quan el metall toca l'os

(Pausa.)

desapareix el dolor. La violència.

La violència.

(Pausa.)

Una repetició.

Ets la ferida.

Ets la ferida.

La NURA surt. NOI: El temps es dilata, la foscor s'estén. El carrer és una porta franquejable. Sóc un cos que corre, errant, sóc l'ocell que em segueix. Fins aquí, al meu desert. Sóc petit. (Pausa.) Cauen bosses de plàstic rebentades, regalimen sobre les altres deixalles: ferralla, cadires trencades, trossos de zinc, porqueria. Els camions se'n van, ens deixen el nèctar. Sóc el ferro i la taula. (Pausa.) Tot és ple de fum. Avanço entre els torterols cendrosos que empudeguen l'aire. Els homes cremen neumàtics. Els nens graten a terra, aixequen la pols, busquen tresors. Sóc el foc, la cendra. (Pausa.) Els gossos es barallen per un os carnós. La carcassa d'una vaca, polida pels becs dels voltors. Mosques blaves. Sóc de pedra. (Pausa.) Un estol de zopilots vola en cercles sobre meu. Sóc un cos quiet. (Pausa.) Els corbs grallen l'espera. Sóc un cos fred. El crit del sanate estripa el cel. (Silenci.) Aquí.

Fosc.

Fi.

43


Citacions Pàgina 18. «Ara no seria la Nura, no seria jo. Però qui sóc?»; i, a la pàgina 31: «Si no vinguessis d'on véns tu no series tu». Frases inspirades en un fragment de la novel·la inacabada Oro de Mallorca, de Rubén Darío: «Todo había sido dependiente de las disposiciones del destino. Si él hubiera nacido rico, ¿cuántas horas trágicas, cuántos terremotos vitales y mentales evitados, cuán diferente la realización de su obra artística... “Sí −le argüía una voz interior (...)− pero no sería tu obra la actual, no serías tu el que eres, no serías tú». Pàgina 20. Les paraules de l'Imma: «El viatge és una fugida», són una reminiscència de la frase de George Sand: «Tots, quan tenim una mica de lleure i de diners, viatgem o, més aviat, fugim perquè no es tracta tant de viatjar com de marxar, ¿m'heu entès?», a Un hivern a Mallorca. Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer, Edicions de 1984. Pàgines 24-25. «Una vegada Prometeu, terrissarie de nova fornada, havia afaiçonat amb gran exquisidesa una imatge de La Veritat que pogués fer de jutge entre els homes. De sobte, enviat a demanar pel gran Júpiter, Prometeu va refiar l'obrador a La Mentida, que feia poc havia pres com a aprenent, etc.», de Fedre, a Prometeu i la Veritat. Traducció d'Ignasi Mascaró a Faules, Edicions la Magrana. Pàgina 26. «Si Prometeu tornés els homes d'avui farien com els déus d'ahir i les veus del poder i la força l'insultarien», fragment extret de Prometeu a l'infern, de Camus. Traducció de Lluís Calderer, Edicions 62. Pàgina 35. «La vida és com una rosa en un abocador. Has de saber-hi viure per saber morir», fragments d'unes frases que em va escriure espontàniament a la llibreta l'Emilio, un noi del barri de San Judas (Managua, Nicaragua), el 2002, quan ignorava que el destí el portaria a una mort prematura al cap d'un any. Pàgina 39. «(...) amb els anys la nostra cara s'acaba assemblant a la imatge que desitjàvem ser», variant d'un fragment de Coetzee, a Temps d'estiu, en què l'autor cita Baudelaire: «La cara amb què naixem és tapada lentament per la que desitgem, la dels nostres somnis secrets». Traducció de Dolors Udina, Edicions 62.

Glossari Acahualinca*: Topònim. En nàhuatl significa: lloc d'acahuali o gira-sols, que apareixen quan s'enretira l'aigua. Terra no cultivada. Bolo: embriac.

44


Colmado: botiga de queviures. Nahual*: Bruixot. O bé: animal de qualsevol espècie que una persona té com a company inseparable. Sanate: zanate, amb pronúncia centreamericana. Merla del Carib. Tipitapa*: Nom d'un riu de Managua, Nicaragua, que serveix com a canal natural de desguàs del llac Xolotlán al Cocibolca. Dóna nom al municipi de Tipitapa, on hi ha la presó La Modelo. * Els nahualismes estan extrets del manual de Carlos Mántica (1973): El habla nicaragüense y otros ensanyos, edició a cura de Myriam Mántica de Chamorro, setena edició, 2003.

45

"Chureca", d'Irene Tarrés Canimas. Premi Recvll de Teatre 2015  

Publicació de l'obra "Chureca", d'Irene Tarrés Canimas, Premi Recvll de Teatre Josep Ametller 2015. Amb pròleg de Carles Batlle.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you