Page 1


Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: CS 49-2012 ISBN: 978-84-615-4586-5

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, D. Traver

Ha dirigit aquesta edició:

Portada i pintures: Manolo Alegre

Associació Cultural Colla Rebombori

Assessor linguístic: Josep J. Conill

www.collarebombori.cat

Disseny i maquetació: vetavisual.com

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


7 Brancal. Fets de memòria J osep M iquel C arceller

83 Colles: de la por a l’exhibicionisme M àrius A lmela i C ullell

9 La vil·la romana del camí de Vinamargo

89 Encesa o cremà: un dilema?

J oaquín A lfonso L lorens A na M iguélez G onzález

M iquel G ómez

Francesc M ezquita B roch

93 Cronologia de la premsa escrita a Castelló en els últims 20 anys S usana B arberá F orcadell

21 La importància de la memòria

97 1906...

A mparo C arpi

E milio M armaneu M oliner

25 Coses de la memòria

100 Alzheimer

Francesc M ezquita B roch

F erran A rchilés

33 Història i memòria de la “Transició”: els llegats identitaris 41 Remulla

1 01 Viure de la terra D elfín Traver i B arreda

18 Les dues cares de la lluna

F erran A rchilés

1 05 Les Columbretes Les illes de les serps, sense serps

43 El camí atzarós del català a l’ensenyament

Mª À ngels P ons F erran A parisi

V icent P itarch i A lmela

51 Vint-i-cinc J osep M iquel C arceller D ols

115 Chi dà luce rischia il buio

59 El valencià dels castellonencs: final de trajecte? J osep J. C onill

116 Obituari pel germà perdut

77 L’hora del rock en valencià J osep V icent Frechina

82 Maria de Magdala Francesc M ezquita B roch

J osep P orcar

M anel G arcia G rau

1 18 L’estranger i l’oret R osabel G umbau G onzález


6


B R A NC AL

Fets de memòria Josep Miquel Carceller

Situem-nos en l’espai: Castelló, al cèntric i antic carrer de la Mealla, davant mateix del número 26, seu social de l’Associació Cultural, festiva i recreativa, Colla Rebombori. Situem-nos en el temps: finia la primavera de l’any del senyor del 2011 i estàvem a la sobretaula, càlida i agradable, del sopar al qual havíem convidat la gent amiga que havia col·laborat al llibre «Avantguardes», el que feia dèneu de la col·lecció que ens fa sentir ben cofois a la rebomboriada, la col·lecció que no té nom oficial però aspira a ser referent i constituir-se en Biblioteca Bàsica de Castelló. Situem-nos en la conversa i centrem-nos en la pregunta que va formular algú dels col·laboradors esmentats: «Quin tema tractareu al llibre de l’any vinent?» i, en la resposta que va donar algú de nosaltres, resumint idees i suggerències parlades i debatudes aprofitant qualsevol estona i ocasió: «Tractarà sobre memòries variades, sobre alguns temes ja tocats, sobre aspectes que es van quedar al tinter en altres llibres quan vam escriure –sempre amb Castelló de referent– de sociologia, de música, de festa, d’economia, dels mitjans de comunicació, dels orígens de la vila,... Ens servirà, per tant, per completar alguns dels llibres publicats en paper i difosos a la xarxa al nostre lloc web <www.collarebombori.cat> i donar pas a noves veus, mirades i opinions, jugant en el títol amb el substantiu «memòria» i amb el verb «fer», que dóna tant de joc en la nostra estimada i maltractada llengua». Situem-nos mesos després, acabat de nàixer el 2012 –de presagis foscos, d’incerteses, pors i retallades, ple, però, de reptes– a la mateixa capital de la Plana Alta, centenars de metres més al sud dels carrers del segle XIII, en un despatx farcit de llibres i de records, davant la pantalla d’un ordinador que darrere té un finestral que dibuixa un sol esplèndid que s’ha despertat fa poc i ompli de verd la mirada i de reflexos daurats el blau de la mar que s’albira. És l’hora dels propòsits, és el moment i el temps de mamprendre el pròleg del vintè llibre que, des del 1997, edita la colla i enguany ens patrocinen la Fundació Dávalos-Fletcher, Meditérraneo Holidays i els migrats estalvis que ens han anat deixant els premis obtinguts.

7


Situem-nos ja en la redacció del brancal i deixem clara una obvietat: els humans vivim perquè convivim amb la memòria, som el que recordem, però també el que oblidem, per això la memòria, que es nodreix dels records, es defineix per la tensió mai ben resolta entre l’absència i la presència. Juguem, doncs, novament amb la memòria en aquest llibre que hem titulat «Fem memòria» tot i que, segurament, és ella la que ens fa a les persones, la que ens fa a nosaltres, la que ens forma i ens transforma, la que ens dóna identitat i singularitat, la que ens permet respondre la pregunta clau «Qui sóc?». Tornem a escriure sobre el nostre poble, el nostre país, la nostra terra, la nostra gent, la nostra ciutat i us hi oferim textos on la música, l’arqueologia, la llengua, l’escola, les colles, la història contemporània, l’agricultura, la premsa, les Columbretes, els records que es difuminen i s’esvaeixen, la sociologia, etc, conformen un corpus que, tot i semblar heterogeni, troba la unitat i la raó de ser en el desig de seguir reflexionant sobre la capital del riu Sec, sobre la ciutat que senyoreja la Plana quaternària, sobre el nostre Castelló de desficacis, somnis, misèries i miracles i la gent que l’ha fet i el fa. Situem-nos, com ja hem explicat altres vegades, en el moment tan engrescador de reunir els textos demanats, de veure quines col·laboracions han arribat i quines no i què s’ha quedat en el camí d’aquell índex provisional que Miquel Gómez elabora sempre molt abans de l’estiu. És el moment de les últimes reunions que tanquen i volen arrodonir el projecte pensat: ordenar els escrits que configuraran l’índex definitiu; fer una repassada ortogràfica per si s’ha escapat alguna errada o els dits han equivocat la lletra que calia al picar el teclat; assignar les il·lustracions, sempre excel·lents, que van signades per Manolo Alegre; decidir, assessorats i guiats per la mà experta de Josep Porcar, la maquetació més adient per dissenyar un llibre agradós de veure i de posseir; acabar de fer els números que decidisquen qüestions més prosaiques, com la tirada (set-cents cinquanta exemplars, o en seran cinc-cents?) i les pàgines (cent vint, com el darrer llibre, o millor arribarem a les cent trenta-dues com l’anterior?) Situeu-vos, doncs, còmodament asseguts, per impregnar-vos de les reflexions, opinions, dades, dibuixos… que us regalem i exposem un any més a la vostra opinió i consideració. No us perdeu tampoc la publicitat sui generis que, en temps de crisi, ha aconseguit l’amic Ferran Aparici. Enguany set persones noves ens ofereixen el seu talent i saber per sumar-se a les cent vint-tres que fins ara ja ho havien fet. De manera que podem fer un llistat de cent trenta persones (cent vuit hòmens, vint-i-dues dones) amb noms i cognoms –vint-i-tres de les quals (catorze hòmens, nou dones) són o van ser membres de la colla– que han signat els més de tres-cents textos diferents i originals apareguts als vint llibres rebomborians de Castelló, que han generat al voltant de setze mil exemplars que es poden tocar, fullejar, subratllar, copiar ( fent-ne esment de la procedència, per favor), llegir, analitzar, criticar, guardar… Textos i llibres per parlar-ne i debatre, com és costum, i millor si ho fem ben entaulats cara a cara amb un bon vi i qualsevol de les menges saboroses de la nostra terra. En tot cas, sempre ens quedaran les noves tecnologies per intercanviar idees, projectes, dubtes, discrepàncies, angoixes o esperances. Gràcies per fer-nos confiança i compartir amb nosaltres l’interès per saber, l’estima per la llengua, l’esperit crític i rebel, l’afany per avançar vers un Castelló més just i la il·lusió per foragitar les males pràctiques que dibuixen realitats amargues, mediocres, de somriures impossibles.

8


La vil·la romana del camí de Vinamargo Joaquín Alfonso Llorens Ana Miguélez González

La vil·la romana del Camí de Vinamargo és un dels jaciments arqueològics romans més importants de la província de Castelló, i per tant, de la pròpia ciutat. Amb una extensió actual d’aproximadament 2.750 m2 de superfície construïda, i una excavació total d’uns 3.500 m2, la seua ocupació se situa entre finals del segle I o inicis del segle II i el segle VI dC. D’altra banda, hem d’aclarir que aquest article respon a un resum dels treballs desenrotllats fins el moment, ja que no se n’ha conclòs la investigació ni els estudis corresponents dels materials trobats, per la qual cosa part d’allò que s’hi exposa són hipòtesis que esperem confirmar. A més hem de tindre en compte que el jaciment no ha sigut excavat per complet, i es desconeix, per tant, la seua extensió i configuració global, la qual cosa també dificulta la seua interpretació i comprensió, així com la diferenciació de diverses fases constructives o la funcionalitat d’alguns espais i estructures, moltes de les quals desapareixen davall el terreny de l’hort limítrof. Situació La vil·la romana de Vinamargo està situada en la Plana de Castelló, pròxima a l’actual nucli urbà de la capital, i entre aquesta i el litoral, a escassos 2 km. del mar.

9


Ortofoto i planta general de la vil·la romana

Es troba al costat de l’actual Camí de Vinamargo, via perpendicular al mar, el qual pareix tindre un origen almenys medieval, per trobar-se en l’entorn de l’alqueria del mateix nom, i potser té, fins i tot, un origen anterior d’època romana, per a comunicar la zona de la costa amb l’interior –amb diferents enclavaments ibèrics, com el Pujol de Gasset o el Pujol de la Rabassota, en el Grau de Castelló–, amb el Caminàs, camí probablement també d’origen fins i tot preromà, i amb la Via Augusta, que molts investigadors situen en l’actual Camí de la Cova del Colom o en les proximitats d’aquest, cap a Ribesalbes. De la mateixa manera, hem de destacar que les restes d’aquesta vil·la són pròxims al traçat del Caminàs, igual que ho fan en la mateixa Plana de Castelló altres enclavaments ibers i romans, com per exemple, el poblat de Vinarragell a Borriana o la vil·la de Benicató a Nules. La Vil·la romana del camí de Vinamargo Aquesta vil·la és un jaciment amb ocupacions datades entre els segles II i el VI dC, encara que també hi hem trobat restes d’una ocupació anterior del terreny, amb materials ibèrics i romans republicans (s. III aC).

10


Ortofoto de les estructures documentades.

Podem dir que el seu model d’urbanisme correspon a models típicament romans d’inspiració itàlica, amb diversos mòduls simètrics i amb uns quants patis entorn dels quals s’articulen les diverses estances, a més d’un carrer interior per a distribuir diversos espais i funcions. Aquesta vil·la romana respondria a una explotació agropecuària, propietat d’un personatge important del qual desconeixem la seua identitat, que potser podria tindre la seua residència a la veïna Saguntum. No sabem quina era l’activitat agropecuària principal desenrotllada perquè no n’hem trobat indicis, però hem de suposar que de forma secundària aquest assentament comptaria almenys amb un forn de producció ceràmica de caràcter local per a autoabastir-se, i que també explotarien el territori circumdant (olivera, vinya, cereals, fruiters, hortes, bestiar boví, oví, porcí,…), a més de, segurament, cànem o lli, i fins i tot saladures, per tractar-se d’una zona pròxima al mar i la marjal (s’hi han trobat diverses espècies de mol·luscs: escopinya, ostra, caragols de mar). S’hi han documentat igualment gran part dels típics espais que integren una vil·la romana, amb la pars urbana original, modificada posteriorment com pars rustica, junt amb la resta d’estances també de caràcter rústic, amb diversos magatzems, estables, habitacions del servei, dels esclaus… i fins i tot la pars fructuraria, amb una zona de forns i estances annexes.

11


Aplic metàl·lic trobat al jaciment amb decoració esmaltada amb la tècnica millefiori, finals s. II – S. III d.C.

Els espais documentats responen a una vil·la original, probablement més menuda, que a partir dels segles III-IV dC pateix una ampliació important, de la qual no n’hem trobat restes, i que a manera d’hipòtesi, proposem que se situa en la zona no excavada, situada al sud. Així, tenim documen­ tada la pars urbana original, molt modificada, i que a partir d’aqueix moment, es converteix també en zona rústica. Per tant, a partir dels segles III-IV dC, el jaciment respondria a una vil·la de gran extensió de la qual tan sols n’hem documentat la pars rustica, una xicoteta àrea de la pars fructuraria i de la pars urbana només part de les termes. Descripció vil·la romana i la seua evolució Les restes documentades fins el moment indiquen que la construcció s’articula a un costat i l’altre d’un carrer interior situat a l’est, amb una canalització o sèquia central, pertanyent als moments fundacionals. A un costat i l’altre d’aquest carrer es construeixen les diverses edificacions que conformen el conjunt de la vil·la. D’una banda, a l’est, s’hi troben les estructures més arrasades, amb tota una sèrie d’estances quadrangulars, d’ús concret indefinit, però que podrien respondre a zones d’emmagatzematge de productes agropecuaris, ormeigs... Desconeixem si s’articulen entorn d’un altre pati, i pel que hi podem observar, disposen de façana, probablement parcialment porticada, que dóna al carrer interior. En la primera fase d’ocupació d’aquest entorn, abans de la construcció d’aqueixes estances quadrangulars, apareixen una sèrie de canalitzacions que es troben amortitzades pels murs. Al seu torn, s’hi observen almenys dues fases constructives, datables entre els segles II-III dC. En la zona oest d’aquest carrer interior, s’ubica la majoria d’estructures que hem excavat. Sembla que, en un primer moment, serien el nucli principal de la vil·la o pars urbana, a més d’altres de la pars rustica i fructuraria. Amb posterioritat, entre els segles III-IV dC, aquesta pars urbana es desplaçaria amb tota probabilitat cap al sud, en la zona no excavada, amb una reforma i nova definició dels espais, afegint-s’hi les termes, el forn, etc. Les diverses estances s’articulen, bàsicament, entorn de tres patis, seguint una estructura i distribució típicament romana, al mode itàlic, amb un espai central al voltant del qual es distribueixen les diferents estances, ja siguen de la pars rustica o de la pars urbana.

12


El PATI 1, situat en el centre, al qual s’accediria des de la zona nord, on no es conserva el mur de tancament, es destruiria, probablement, amb l’ampliació de l’actual camí de Vinamargo i la sèquia paral·lela, ja en època contemporània. Aquest pati conserva un pòrtic amb quatre bases de pilar o columna, i les restes d’un pou. Des d’aquest pati s’accedeix a la zona sud, a l’àrea de termes, a través d’un envà, cap a la zona del praefurnium i estança annexa, però en una fase més avançada, quan aquestes termes ocupen part de l’espai sud del pati (ss. III-IV). D’altra banda, també s’hi té accés, en el cantó SO, a una estança amb les restes d’una xicoteta bassa quadrangular, amb canals a base d’imbrices a manera d’entrada i eixida d’aigua, i almenys dos dolia, contemporanis de les termes. A més, en aqueixa zona, s’hi documenten les restes d’un possiPlat de terra sigillata hispànica. Forma Drag. 15/17, segle II d.C. Presenta restes d’un grafit en la part exterior, prop de la base, del ble forn ceràmic, del qual només en queden les restes de la base i a que es pot llegir […ITICENIS]. penes res de l’alçat del focus o ignis (cambra de combustió), de tipologia circular, i el praefurnium o boca d’alimentació del combustible. Des d’aquest primer pati es tindria també accés al PATI 2, situat a l’oest, que respon a un pati interior, amb accés centrat respecte a la façana d’aquest a través d’una porta amb un xicotet corredor, que comunica ambdós espais oberts i on queden les pollegueres d’una porta de doble fulla i restes d’enllosat i s’hi documenten en els cantons sengles pedres arredonides, situades com a protecció de les rodes del carro. La tipologia respon a un pati central quadrangular al voltant del qual es distribueixen una sèrie d’estades, amb accessos a través d’envans, de models itàlics, que es troben rebaixades respecte a la cota del pati. En el costat oest, en la façana interna, s’hi conserven una xicoteta bassa amb una canalització de desaigüe en direcció sud i una altra en direcció est, que discorre al llarg del pati i travessa la porta cap a la zona de la bassa de l’habitació de les dolia, junt amb el forn. En aquest espai, igual que en la resta de la vil·la, s’hi observen diverses reformes i ampliacions, encara que no a nivell de canvi d’ús, ja que considerem que es tracta d’una zona de magatzem, estabulació i, fins i tot en algun moment més recent, d’hàbitat. Respecte a l’àrea termal, considerem que correspon a la fase d’ocupació avançada de la vil·la, a partir dels segles III i IV dC, i procedeix de l’ocupació i destrucció d’estructures i espais anteriors. Hi hem encontrat i identificat el furnus

13


i el praefurnium, amb accés a través d’un envà i una altra habitació des de la part sud del PATI 1. Al seu torn, a l’est de les anteriors, s’han descobert dues habitacions més, la que té accés directe des del pati, que podria ser el frigidarium, amb una xicoteta piscina enlaire, i des de la qual s’accediria a una altra estança situada al sud, amb restes de pilae d’un hipocaustum, per la qual cosa podria respondre al caldarium, i a l’espai que el separa de la natatio hi ha una altra sala, potser el tepidarium. S’hi documenten també les restes d’una latrina, situada al nord de la natatio. Cal assenyalar que aquesta àrea termal correspon a una zona no excavada completament, ja que hi ha estances que es troben en el límit de l’actual excavació, i no han pogut ser documentades, per la qual cosa si en algun moment es completara el treball, es podria comprendre millor tot aquest espai, que potser està annex a la nova pars urbana, situada al sud a partir dels segles III-IV dC. Les estructures que se situen entre el PATI 1 i el carrer interior, situades a l’est de l’àrea excavada, són les de més difícil comprensió, ja que s’hi observen nombroses reformes, ampliacions i reduccions d’espais. Entenem que ací hi hauria la primera fase, des de finals del segle I i el segle II dC, el nucli de la pars urbana, amb un gran pati central, amb pòrtic perimetral i un impluvium en el centre, amb tota una sèrie d’estances al voltant, seguint el model de casa romana. L’accés s’hi realitzaria des de la part est, que es troba porticada, separada i sense accés des del PATI 1. Tota aquesta zona està prou desfigurada Cantimplora amb decoració incisa de rosetó per les reformes posteriors, però s’observa el gran pati, amb restes d’algunes de les central. Producció pròpia. columnes i algunes de les habitacions, de les quals de moment no n’hem identificat més que una gran sala rectangular, situada en el cantó NE, amb un paviment d’opus caementicium, no massa ben conservat. Tindria accés directe al pòrtic interior del pati. Al nord, pareix trobarse un corredor amb funcionalitat indefinida. La resta d’estances no han sigut interpretades. Finalment, cal comentar que en la part oest de les estructures documentades, encontrem un mòdul que apareix adossat a les habitacions oest del PATI 2, sent al seu torn totalment independent d’aquesta, ja que no es comunica amb el pati, i l’accés a aquest conjunt d’estances només podria realitzar-se des de la zona exterior, és a dir, abandonant el pati. En aquest mòdul es localitzen un total de sis habitacions, que pareixen estar comunicades entre elles –s’hi ha identificat un dels envans d’accés, la resta només han pogut documentar-se parcialment– a les quals s’accedeix per la zona sud, a través d’una àmplia estança de forma rectangular.

14


Lluernes de producció pròpia de la vil·la. Segle II-III d.C.

Desgraciadament, aquesta és una de les zones amb les restes més arrasades, i s’hi poden documentar únicament part de les fonamentacions dels murs i en alguns casos tan sols una o dues filades del sòcol de maçoneria. Dins del conjunt cal remarcar una xicoteta habitació rematada per un absis en el seu costat sud, que apareix flanquejada per dues habitacions de forma quadrangular, formant un conjunt simètric al qual des del principi vam atribuir una funcionalitat especial i important dins del conjunt de la vil·la. Aquest conjunt està molt enrunat, i amb restes d’una probable ocupació entre els s. V-VI, que no podem detallar actualment, però considerem, a manera d’hipòtesi, que podria respondre a una zona de caràcter religiós de tipus privat.

15


Les tècniques constructives La tècnica constructiva utilitzada, en general, pareix respondre al mateix patró, fins i tot en les distintes fases d’ocupació i reformes documentades. Es tracta de fonamentacions construïdes a base de pedres de dimensions reduïdes travades amb terra, amb un sòcol de maçoneria més o menys regular, amb 3-4 filades de pedres escairades en la seua cara externa i disposades en filades horitzontals, unides també amb fang, (opus incertum, no es tracta en cap cas d’un opus vittatum); amb altures d’aproximadament 50 centímetres, encara que en alguns casos aquests sòcols arriben als 90 centímetres d’alçària, amb l’objecte de salvar els desnivells del terreny original. L’alçat dels murs no s’ha conservat in situ en cap cas, però si es jutja pel tipus de fonament documentat, caracteritzat per un estrat de terra argilosa de coloració rogenca, molt compacta, considerem que estaven construïts amb la tècnica de la tàpia de terra. La coberta seria a base de teulades d’un vessant, cap a l’interior, amb tegulae, dels quals n’hem trobat abundantíssims fragments. Quant als elements constructius o decoratius, hem descobert escassos indicis d’elements de luxe, per exemple, mosaics, que potser es troben en la pars urbana, i dels quals només n’hem documentat algunes restes residuals, com una acumulació de tessel·les pètries, de ceràmica i de vidre, que datarien de finals del segle III-IV dC, alguns fragments de marbre o restes de pintura i estucs, tots ells fora del seu context original.

Materials Pel que fa a les troballes, durant l’excavació s’ha trobat una gran quantitat de material arqueològic característic dels segles I a VI dC, sobretot ceràmic, que inclou la majoria de tipologies, formes i decoracions. Cal destarcar-ne les produccions pròpies de la vil·la relacionades amb la troballa del forn ceràmic: les cantimplores i les lluernes són les que presenten una major varietat tipològica i decorativa, encara que també hi ha un interessant lot numismàtic en fase d’estudi i altres materials metàl·lics ( fíbules, claus), a més de nombrosos recipients de vidre, os treballat (punxons, agulles de cabell, frontisses, etc.) i material petri, com vestigis de marbre. D’aquests destaca només un xicotet fragment amb restes d’epigrafia, a més de tessel·les de mosaic o alguns escassos fragments d’estucs i pintura mural.

16


La posada en valor del jaciment Les diferents administracions implicades han decidit la conservació in situ del jaciment, amb l’objecte de procedir a la seua posada en valor, desviant les obres i el traçat del Barranc de Fraga, durant els treballs del qual es va descobrir aquest magnífic jaciment. D’altra banda, s’ha procedit a començar la tramitació per declarar les restes constructives de la vil·la i el seu entorn com Bé d’Interès Cultural. Així, seria interessant que es duguera a terme l’excavació total del jaciment, a més de la seua protecció (ja s’ha procedit al seu tancament), i sobretot la consolidació de les diferents estructures, ja que si no és així, a causa de les tècniques constructives utilitzades, aquestes corren un greu perill de desaparició. Com hem indicat anteriorment, la vil·la romana del camí de Vinamargo és, fins el moment, el jaciment romà amb major superfície excavada de la província, i l’únic conservat en el terme de Castelló, per la qual cosa preservar-lo és fonamental. El fet que es conserve la seua planta quasi completa, i la seua proximitat a la ciutat de Castelló de la Plana, ofereixen a més una oportunitat única per aprofitar aquesta troballa de forma didàctica, així com per ampliar l’oferta turística de la ciutat. Finalment, el descobriment i excavació d’aquest jaciment no servirien de res sense la difusió de les troballes. Per tant, la finalitat última de tots aquests treballs és donar a conèixer aquest jaciment entre la població de Castelló i província. Tan important és la investigació i la conservació com la difusió de les troballes, i sense aquesta difusió, la resta dels treballs desenrotllats, no té sentit. Bibliografia Albiach Descals, R. i De Madaria, J.L. (coords.). La vil·la de Cornelius. Valencia: Ed. S.I.P. & Diputació de València, 2006. Arasa Gil, F. «Les viles. Explotacions agrícoles». A: Romans i visigots a les terres valencianes. València: S.I.P. & Diputació de València, 2003, p. 161-166. Coll Conesa, J. «Forns i producció de ceràmica romana a la Comunitat Valenciana». A: Recents investigacions sobre producció ceràmica a Hispània. València: Ed. Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí, 2005, p. 171, Tipus 1B. Roca Roumens, M. i Fernandez Garcia, M. I. (coords.). Introducció a l’estudi de la ceràmica romana. Una breu guia de referència. Màlaga: Ed. Universitat de Màlaga, 2005.

17


Les dues cares de la lluna Francesc Mezquita Broch

Lobo amarillo se sentó y dijo: los blancos contaron un solo lado de las cosas. Juan Gelman

La lluna té dues cares i la història és un prisma amb molts costats i una sola veritat (aquella realitat). Amb rigor, repassem cada cara i escrutem les raons des de cada angle. Heròdot narrava les gestes que veia, que vivia, les que li contaren els avis, les remors que circulaven pels camps, pels carrers de la polis, de l’àgora atapeïda de gent que volia participar en el debat, de les veus dels pastors abrigats per les roques. Homer era un poeta. Juli Cèsar, militar. Però ara, asseguts a casa, envoltats dels prestatges de l’arxiu i de la tècnica remenem els papers d’una època (tots?), consultem llibres (quins?), escoltem veus expertes i la gent sense veu i obrim noves vies com l’alpinista de la història. Discutim, discrepem, matisem amb estil acadèmic, o pel recte camí. Enraonem, sempre enraonem. «Hem d’arribar a comprendre el passat», deia el mestre.

18


Tractem d’explicar la història sense deixar de tenir en compte la lleialtat amb totes les cares del prisma, el reconeixement de l’errada, fins i tot les possibilitats del silenci, tot el que no hi és, el valor de la mancança. La història.

19


20


La importància de la memòria Amparo Carpi

—Te’n recordes, quan vàrem...? En la meva infantesa les coses eren...Recorde els amics que vaig fer a l’escola i tot el que vàrem fer... Sempre recordaré el que em va dir el meu avi abans de morir... Quan se’n va anar d’ací... Aquestes i moltes altres són expressions que fan referència al que hem viscut, el que ens proporciona identitat: qui som, què hem viscut, amb qui hem compartit experiències positives i negatives, enyorança o tal vegada alliberament d’èpoques amb costums diferents als actuals, patiments... Sí, tot açò pertany a la memòria. Normalment li donem una importància relativa en la mesura que considerem que sempre està amb nosaltres, perquè, de forma habitual, acostumem a recordar-ho tot o quasi tot. I si, esporàdicament, ens falla ens sentim molests, ens fa més o menys ràbia d’acord a la importància d’allò que havíem de fer. Quan els problemes de recuperació són, però, intensos, importants i freqüents, ens adonem com és d’important, tal com ocorre en tantes altres funcions de l’ésser humà, i se’ns fa més patent la inseguretat i la fragilitat i patim la por a tenir una malaltia irreversible. Malgrat que és impossible recordar-ho tot i que la recuperació d’experiències al llarg del temps no és del tot igual a com varen succeir els fets, i també que de vegades convé oblidar algunes vivències perquè ens dificulten seguir endavant, l’oblit (o més bé la falta de retentiva) ens preocupa, ens causa por. La memòria ha sigut explicada, a partir de les investigacions, com un sistema integrat per diversos components, per tal de distingir la coparticipació de processos de percepció (memòria sensorial) en la formació dels records. Una olor, un color, una cançó..., ens ajuda moltes vegades a recordar experiències viscudes. I quan en parlem (memòria a curt termini) estem donant forma al que acabem de percebre, recuperant el passat (memòria a llarg termini). —Mmm... aquest sabor em recorda que quan era menuda i plovia.. I aquest record autobiogràfic del passat no és l’únic, perquè també recordem el que els altres ens han contat, el que hem llegit (memòria semàntica) i tot el que sabíem fer, el que vàrem aprendre amb els amics, a l’escola..., i ho

21


fem sense adonar-nos de com ho fem. «Sempre ha sigut així» (memòria procedimental), i si algú ens demana per l’habilitat adquirida, amb freqüència, hem de realitzar-la a poc a poc per arribar a mostrar els passos per dur-la a terme. Aquestes habilitats ens permeten realitzar funcions capaces de donar forma al que necessitem per viure, per a l’oci, per relacionar-nos amb els altres, per transformar l’entorn, per produir, etc. I per si açò no fora poca cosa, tot el que hem guardat en els arxius biològics del nostre cervell està tenyit d’emocions, d’estats afectius, que contribueixen al fet que salvaguardem unes experiències i n’obviem altres, si afectivament no ens han resultat massa rellevants. Aquelles experiències viscudes sota emocions fortes com l’alegria o la felicitat quan hem aconseguit el que desitjàvem, o bé sota la por, a conseqüència de pèrdues familiars, amenaces físiques, econòmiques, etc, queden més patents i guien els nostres comportaments posteriors. D’aquesta manera, davant de situacions semblants, sobretot quan percebem amenaça, directament o indirecta, s’activen les emocions i arriben, si és el cas, a desestabilitzar la seguretat que tothom desitja. Si aquestes amenaces a la integritat no són processades conscientment i es reprimeixen, ens poden portar a desenvolupar problemes: bé en les relacions socials (agressivitat, poca tolerància, inhibició), bé en la salut física (malalties), bé en la salut psíquica (tristesa, ansietat, depressió) o en totes aquestes àrees simultàniament. Així, la memòria està integrada per molts components que realitzen una important funció en els aprenentatges i competències d’adaptació. El seu funcionament és força complex i més que parlar-ne de diversos components o d’estructures aïllades, el seu funcionament activa diferents estructures biològiques cerebrals i processos mentals que de forma interconnectada van teixint el coneixement de tot el que ens envolta. Les experiències anteriors contribueixen a l’anàlisi de les noves, seleccionant-hi allò que és més rellevant i obviant altres estímuls que també són presents i que valorem com poc importants i passen desapercebuts, com si no hi foren. En la valoració dels diferents estímuls, situacions, experiències, juguen un gran paper les emocions. Per tant, tot allò que puga resultar pertinent serà atès i processat de tal manera que siga integrat en les pròpies experiències rellevants, que van lligant, teixint la història personal i social del que hem viscut i amb els qui ho hem viscut. Encara que quan es parla de memòria es fa referència al record personal, cal tenir en compte que som éssers socials i que, com a tals, els records de les nostres vivències estan entrellaçats amb els records dels altres. Com s’interpreta i valora el que hem viscut té molt de personal però, a la vegada, és ampliat i compartit amb la visió i les experiències de tots aquells amb els quals compartim moments històrics.1 1. J. M. Ruíz-Vargas, «¿De qué hablamos cuando hablamos de memoria histórica?. Reflexiones desde la Psicología Cognitiva». Entelequia. Revista Interdisciplinar, monogràfic núm. 7, 2008. p. 53-76.

22


Comunicar aquestes experiències, que se’ns escolte i escoltar les experiències dels altres, ens fa sentir persones integrades en la societat, pertanyents a un grup que viu en un entorn geogràfic concret. Contar el que hem passat constata que allò ha sigut real. El que no es diu i no es dóna a conèixer, no existeix. El silenci és negar la realitat del que hem passat, és aïllament, solitud. I és aquest silenci el que dificulta assimilar i superar les experiències negatives (que normalment són les que experimenten major repressió). En la història de la humanitat hi ha moltes situacions que produeixen dolor: desigualtats socials i culturals, malalties, mort, persecucions, guerres..., que comporten domini versus dependència. La desigualtat social comporta que aquells que són dominants imposen els seus costums, la seua llengua i cultura, la seua visió de les coses com les úniques vertaderes, de forma que, per no acabar menyspreat o aïllat, s’abandonen els costums propis pels dels altres. Valga com a exemple la desigualtat d’ús entre el valencià i el castellà. El domini del castellà ha portat a fer sentir els valencianoparlants com ciutadans inferiors, amb poca o nul·la cultura. El neguit que açò comporta ha fet que molta gent parlara als seus fills en una llengua diferent de la materna. És el que li va passar a Maria: va ensenyar a les seues filles a parlar castellà, i ja molts anys després, afectada de demència, amb la pèrdua de memòria que patia, que ja no coneixia ni la seua filla, s’hi va alliberar de la repressió interioritzada contra la seua llengua i, en sentir-la parlar en castellà, li va dir: —Mira, la senyoreta, què fina que s’ha fet! Ara parla castellà... Quina poca vergonya! Qui t’ha ensenyat això de parlar així? Hi ha moltes altres experiències que, a més de ser viscudes individualment, no es poden separar de l’entorn social on es produeixen. Són les guerres, que provoquen por, angoixa i desolació, entre altres emocions, però quan les seues conseqüències es viuen de manera més directa, desbaratant l’entorn més íntim de les persones, com el familiar, el grau d’afectació és molt més gran. La mort i la desaparició dels que s’estima sempre provoca dolor, incomprensió, desconcert, però quan la mort s’ha produït en circumstàncies violentes és un patiment afegit davant el qual, sovint, no es pot fer res per impedir-ho. Si a més, després no se’n recupera el cos, si no se’l pot reclamar, si no se’ls pot donar l’adéu últim, tancar la ferida emocional costa més i perdura al llarg del temps. Moltes són les societats i els països que han passat per aquestes circumstàncies. L’estat espanyol n’és un d’ells.

23


Un dels aspectes que fan més doloroses i/o violentes les guerres, a més de les batalles i les morts, és que una vegada acabades, els vencedors continuen tapant, ocultant, impedint tota informació del que va passar en el bàndol dels vençuts. Aquest impediment —per activa o per passiva— de poder parlar obertament dels fets contribueix a mantenir el dolor, i deixa un munt de ferides obertes. I, d’aquesta manera, l’existència d’una etapa de patiment sense tancar, on els perdedors no tenen cabuda, és una manera de perllongar una guerra i, si bé en alguns aspectes no hi apareix oberta, sí que es manifesta en qualificacions negatives i menyspreu cap als vençuts. Poder parlar del que s’ha viscut, de com s’ha viscut, del significat que ha tingut per a cadascú, és compartir amb l’entorn social experiències, constatar la seua realitat, que s’és membre d’una societat i, sobretot, ajuda a superar els traumes, a elaborar el dol de les distintes pèrdues per poder-les superar. Si la memòria és important per desplaçar-nos, per realitzar activitats, per relacionar-nos, cal tenir en compte que hi ha moltes coses que conformen aquesta memòria: el que és personal estrictament, el que coneixem de llocs allunyats del nostre (la història i la cultura dels altres), el que sabem fer i, també, el que hem viscut en col·lectivitat, encara que estiga tenyit d’individualitat. Si hi ha un passat que s’ha viscut en una comunitat aquest cal que siga recuperat col·lectivament i que conste el que ha sigut viscut pels vencedors i pels vençuts, pels uns i pels altres. La història no és una, la mateixa per a tots, i cal recordar el que han viscut uns i el que han viscut els altres. D’aquesta manera la salut social serà factible. Si l’amnèsia individual és malaltia, l’amnèsia col·lectiva no ho és menys.

I tindrà memòria d’elefant! MAI MÉS NO OBLIDARÀ QUINA ÉS L’ACÀCIA QUE TÉ LES FULLES MÉS TENDRES. NI ON ESTÀ EL BASSAL MÉS FANGÓS PER REBOLCAR-SE. MÉS ENCARA: SI TREBALLA (AL CIRC, NATURALMENT), RECORDARÀ TOTS ELS PASSOS QUE HA DE FER DE LA DANSA DEL FOC (DE FALLA, ÉS CLAR).

LOXODONMEMORY és un producte totalment natural fet amb extracte de panses, fragments d’unitats pen-drive USB i agendes velles. Amb un delicat regust a no se sap ben bé què. DE VENDA EN FARMÀCIES, PARAFARMÀCIES I EL CLUB DEL GOURMET DEL CORTE INGLÉS

24


Coses de la memòria F. Mezquita Broch  La memòria és una facultat que tenim els humans de recordar allò que ha passat en el temps viscut i també el que ens han transmès altres de manera oral o escrita. Al final, tot plegat, forma part del propi pensament. La memòria és, per tant, un tipus de coneixement intel·lectual que ens fa retrocedir en els anys des del temps actual, per això diem que és històric. En aquest sentit sempre ha existit la memòria històrica, en totes les èpoques, en totes les generacions. Sempre hi ha hagut persones que han rememorat el temps passat. Això no és cap novetat. Hem vist asseguda gent major envoltada de joves escoltant notícies del passat, fins i tot hi ha pobles amb poca tradició de llenguatge escrit que construeixen la seua història amb aquesta memòria oral. Pobles que no han conegut cap altra història més que aquesta i,  encara que  es tracta d’una visió personal dels fets del passat, s’han refiat d’aquesta història. Però què és el que ha passat a Espanya, o a Castelló, perquè la memòria històrica haja promogut tanta controvèrsia? A Espanya va començar a emprar-se el terme de «memòria històrica» en la dècada dels anys 90 del segle passat per a referir-se, en general, al període de la II República, guerra civil i franquisme des de la perspectiva dels vençuts, a partir d’uns fets que la història acadèmica, oficial, havia escamotejat de manera intencionada a través de la visió exclusiva dels vencedors de la guerra, és a dir, dels franquistes. Per tant, la seua memòria històrica ja estava feta i l’havíem escoltada i apresa durant més de 50 anys. Cap al 1990, a Espanya la democràcia formal ja assolia quasi els vint anys de vida, és cert que havíem sofert un colp d’estat (Milans, Armada, Tejero i tots aquells guàrdies civils, i altres), però no estic segur si s’havia acabat de fer la digestió de tot plegat. No obstant, encara en aquells anys quan s’alçava la veu en públic es mirava al voltant per veure qui hi havia. La por que s’havia cimentat durant tants anys de franquisme continuava present. No sé si

25


encara continua. Aleshores les nostres Corts  no havien condemnat el colp d’estat de Franco (ja ho han fet?), i els antics franquistes s’havien reciclat, amb càrrecs o sense ells, s’havien adaptat ràpidament, fins i tot de ministres, caps de govern o d’autonomia, sense perdre ni un jornal. Per altra banda, cap dels que havien governat en la dictadura, dels que havien torturat, executat o se n’havien aprofitat econòmicament, va ser jutjat o condemnat per un tribunal. Una oportuna llei d’amnistia en l’any 1976, abans d’aprovar-se la Constitució democràtica deixava impunes tots aquells fets violents. Allò va significar una transició modèlica per als vencedors de la Guerra Civil. No és necessari ampliar més els fets d’aquest període, que apareixen en les hemeroteques, en els llibres. En aquestes condicions apareix tímidament la memòria històrica. Els llibres de text de les escoles i instituts encara referien, en general, la història acadèmica. Al llarg dels cursos, mestres i professors a penes arribaven al segle XX, els programes d’història s’entestaven en la prehistòria, l’edat mitjana, els segles dels àustries i borbons. Fins aquest moment sobre el tema de la República, la guerra civil i el franquisme, sols podia llegir-se amb rigor en obres d’autors francesos, anglosaxons o espanyols que vivien en l’exili (Pierre Vilar, R. Carr, S. Payne, H. Thomas, G. Jackson, G. Brenan, E. Malefakis, P. Preston, M. Tuñón de Lara, etc.). Una de les primeres obres que s’hi va publicar a Espanya per un autor espanyol, va ser la de l’economista Ramón Tamames, amb el títol La República. La era de Franco, el 1973, a les acaballes del franquisme (anotem la subtilesa del subtítol d’«era» de Franco per evitar altres denominacions que no haguera permès la dictadura). Entre aquesta closca intacta franquista i la modèlica transició dels vencedors va aparèixer la memòria històrica, és a dir, la veu dels vençuts, la història que no s’havia escrit, l’experiència viscuda d’una part nombrosíssima de la societat espanyola, a la qual fins aquell moment pocs polítics s’havien referit. Cap polític havia plantejat de manera pública què dir Monolit als defensors liberals (Parc Ribalta).

26

Foto: F. Mezquita


de la República, abatuda pel un colp d’estat i aixafada per quaranta anys de dictadura. Ni què explicar-hi, ara que havia tornat la democràcia. Cap polític de la transició va donar una satisfacció pública als republicans per explicarlos per què la II República no continuava i s’havia determinat encetar una monarquia imposada pel dictador. Podem entendre així el pas lent i tímid de la memòria històrica, amb tants franquistes circulant entre la democràcia, tantes institucions governades pel franquisme viu. Feia la sensació que els vençuts seguien essent els vençuts, que no tenien veu, que havien d’oblidar la seua experiència, que era l’única manera de no «obrir ferides», que s’havia de fer tabula rasa del passat. En algunes ciutats, com Castelló, l’ ajuntament governat per partits de les noves esquerres va canviar els noms dels carrers (no tots) que feien referència al franquisme.1 També es va alçar l’obelisc del Parc Ribalta, en memòria del liberals defensors dels atacs carlistes (s. XIX), que els franquistes havien abatut. Dels liberals!. I s’hi va canviar la retolació de l’antiga Cruz de los Caídos (de «Caidos por Dios y por España», a  «A  las víctimas de la violencia»). Eren els anys de l’alcalde Antonio Tirado. En aquells moments, de majories absolutes dels partits de les noves esquerres, els canvis de nom es van fer aparentment sense massa traumatismes, però avui en dia semblen una simple neteja d’imatge, perquè el franquisme social seguia latent i silenciós, esperant nous temps i noves transformacions. La memòria històrica havia de navegar en aquestes aigües, però tardarà Monolit a les víctimes del franquisme (cementeri). F encara a manifestar-se, a manifestar-se de manera pública i fer oir la veu dels vençuts. Faltava encara l’altra veu de la història, la dels oblidats, la dels que havien sobreviscut a la repressió franquista i la dels fills i descendents que mantenien viva la seua memòria, perquè en aquest camí llarg del franquisme i la transició alguns dels familiars dels vençuts també havien renegat de la memòria històrica i s’havien incorporat per oportunisme polític o per convicció a la democràcia, tot oblidant el passat recent. Però, malauradament, no tots els que podien i hagueren volgut parlar, ho van fer. La por i la desconfiança en els que estaven al voltant campava i campa com una llosa enorme, que no es poden traure de damunt. Tant és així que els actes públics d’aquesta mena en què podien participar, van tardar  a arribar. Mentrestant, alguns, ja majors, van morir.            

oto:

F. Mezquita

1.  Avui en dia encara hi queden noms pendents de traure, com el de Santos Vivanco, Blasco Vichares, Navarra, Serrano Suñer, etc. Per contra, algun altre nom tret en aquell moment l’han tornat a posar a un altre carrer com el d’ Herrero Tejedor.

27


Làpida als oblidats (antic cementeri civil). Foto: F. Mezquita

A l’ inici de la democràcia, la memòria històrica estava soterrada en molts llocs, en cases silencioses, en presons,2 a la vora de camins, en l’exili,3 en descampats, en cementeris, en fosses comunes dels cementeris, on de forma anònima anava la gent i dipositava  unes flors en la terra sense cap senyal, sabedora que els cossos estaven allí soterrats. El primer any dels ajuntaments democràtics, EL 1979, a Castelló, per iniciativa de l’UGT, es va erigir una làpida a l’antic cementeri civil, escrita amb la frase «En memoria de los olvidados». Potser aquest fou un dels primers homenatges públics als vençuts, amb unes paraules a la làpida políticament asèptiques, però que reivindicaven de manera pública la memòria històrica, la veu dels cossos anònims que no tenien veu ni presència. Davant d’aquella làpida cada any es reunien els companys de l’ UGT i altres per recordar-los, fent parlaments i recitant versos, com fins ara. Deu anys més tard, el 1989, amb Daniel Gozalbo en l’alcaldia, amb motiu de les reiterades peticions de gent de Castelló i de la província per desenterrar els cossos de la fossa comuna del cementeri, s’hi va optar per erigir unes làpides –fetes, per cert, per un picapedrer de Borriol–  que envoltaven l’antic cementeri civil, amb els noms dels més de 900 executats. A partir d’aquest moment, familiars i amics, podrien anar a aquell lloc a homenatjar els vençuts amb noms, cognoms i data d’execució, de manera pública. El 1994, en celebrar-se el 75è aniversari de la construcció de l’I.E.S.  F. Ribalta, es va editar per la Diputació Provincial un llibre amb el títol L’ Institut Ribalta, en el qual apareixia un article meu, «L’Institut durant la guerra civil», amb el qual encetava de manera impresa les meues preocupacions sobre la memòria històrica.4    Sense cap relació amb l’anterior i de manera aïllada, el 1995 es va publicar un llibre per part de l’Ajuntament de Castelló, a la «Biblioteca Ciudad de Castellón», titulat Prisión Provincial de Castellón 1939-1940 (Palabras y versos), a càrrec de M. José Martínez i M. Josebe Sabater, on es recollien els escrits dels presos –molts d’ells condemnats a mort– amb les seues vivències en aquelles terribles circumstàncies. Presentat com un llibre que reunia 2.  Cf. Teresa Armengot i Juan Luis Porcar (ed.). Represió franquista al País Valencià: Borriana i Manises. València: Tres i Quatre, 2008.

3.  Cf. les diverses col·laboracions aplegades al volum de recent aparició, editat per L. Meseguer, S. Fortuño, E. Nos i J. L. Porcar. La cultura exiliada. Castelló de la Plana: UJI i Diputació de Castelló, 2010. 4.  Un any abans, el 1993, Antonio M. Lorenzo Górriz havia publicat Movilización popular y burguesía republicana en Castelló de la Plana, 1931. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló. Obra important per conèixer la proclamació de la II República.

28


les creacions literàries dels presos, en la pràctica era una aproximació a la memòria històrica de Castelló, tal com apareix en la introducció, «La memoria histórica. Presentación»: Sus escritos contienen algo demasiado importante para permitir que desaparezca con la hoja de papel que los alberga o con el olvido de la próxima generación. (...) Su historia personal, su drama carcelario, solo lo conocemos por trasnmisión oral, por los relatos de los supervivientes –nuestros abuelos, quizás nuestros mayores- y de sus familiares. (pàg. 7-8).    

El 1996 hi apareix l’article de Ferran Bagan Górriz «Evolució política i procés de depuració dels funcionaris municipals de Castelló (1936-1939)», a l’obra de diversos autors D’història contemporània: Debats i estudis, publicada per la S.C.C. i dirigida per Manuel Martí. El divendres 14 d’abril de l’any 2000, organitzada per Acció Cultural del País Valencià en el Casal Jaume I de Castelló vaig fer una conferència titulada «Els valors republicans», en la qual efectuava un repàs sobre el significat de la República al llarg de la història i posava èmfasi sobre la vigència dels valors republicans en relació amb la democràcia i la laïcitat. No sé quantes conferències s’havien celebrat de manera pública sobre aquest tema fora de l’àmbit acadèmic fins aquell moment a Castelló, però almenys el públic assistent va manifestar el caràcter de novetat d’aquell tema, el fet que es pogués debatre de manera lliure i sense embuts (no oblidem que estem en plena democràcia).  El desembre de 2006 vaig tornar a parlar de la mateixa qüestió a l’ Ateneu de Castelló, davant d’un públic escàs. També per aquells anys van començar tímidament a fer-se manifestacions públiques pel carrers de Castelló a favor de la República el dia 14 d’abril, que a poc a poc han anat regularitzant-se  fins ara. Semblava que el tema de la República lentament anava normalitzant-se, sobretot en les publicacions,5 en l’ensenyament, en l’àmbit acadèmic –l’UJI va encetar un «Seminari d’Història Local i Fonts Orals» en el qual es debatien aquests assumptes de manera habitual i donava peu a publicacions dels seus components. Però s’hi debatia i parlava menys en els àmbits de la vida quotidiana, on la República encara es veia i es veu com un tema de discussió política, no historiogràfica, de posicions enfrontades, sense deslliurar-se del rerefons  de la Guerra Civil, com si es tractara del mateix.          L’any 2003, a iniciativa del Col·lectiu Republicà F. Gonzalez Chermá,6 s’hi va erigir una làpida commemorativa dels republicans que van ser afusellats i que van  patir la repressió franquista, a l’antic cementeri civil, paret sud, fila quatre, tal com consta en l’autorització de l’ajuntament de Castelló del 23 d’octubre, essent alcalde Jose Luís 5.  Anotem com a exemple l’obra de Manuel Vicent. Conflicto y revolución en las comarcas de Castelló, 1931-1938. Castelló de la Plana: UJI, 2006. O la de F. Peña Rambla. La aplicación de la Ley de Responsabilidades Políticas en la provincia de Castellón. Castelló de la Plana: UJI, 2009. 6.  El Col·lectiu Republicà «Francisco González Chermá» es va constituir formalment en setembre del 2002 a Castelló, i el seu primer president va ser Juan Bernat Bachero.

29


Gimeno Ferrer. L’any 2009, amb la col·laboració del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló,7 es va afegir a aquesta làpida el record de les víctimes de Castelló i la província en els camps d’extermini nazis. Al voltant d’aquest monument també van començar a fer-se parlaments i homenatges cada 14 d’abril.    Precisament, l’aparició del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en gener del 2004 va significar l’inici d’un  treball de manera organitzada sobre les diverses vessants de la memòria històrica en l’àmbit de Castelló i la província. A partir d’aquest moment es va entrar en contacte amb les víctimes i els seus familiars per tal que oferiren els seus testimonis,8 la veu fins ara silenciada. A més, s’hi han fet i continuen fent-se jornades anuals de memòria històrica, amb la presència d’historiadors especialitzats, de testimonis i altres actes; s’hi va iniciar la catalogació del patrimoni dels anys de la guerra civil (vegeu els treballs de Joan Miquel Palomar Martínez); s’hi va potenciar l’estudi de les activitats de la guerrilla del maquis;9 s’hi va investigar sobre les brigades internacionals i la seua estança a Benicàssim; s’hi va denunciar la simbologia encara existent del franquisme en les nostres ciutats i pobles; s’hi van estudiar els fons arxivístics de la presó provincial, dels judicis sumaríssims, de responsabilitats polítiques; es va viatjar a Salamanca, Alcalà de Henares i altres arxius per extraure dades sobre l’àmbit de Castelló; es va fer una actualització de les víctimes de la repressió franquista;10 s’hi va assessorar (i s’assessora) les víctimes de la repressió encara en vida i els seus familiars directes sobre possibles ajudes i reconeixements. A l’empara de la llei  de Memòria històrica del 2007, aprovada pel govern de Rodríguez Zapatero, es va erigir un monument al costat del Riu Sec, davant del cementeri, dedicat a les víctimes de la repressió franquista; s’han realitzat conferències, actes de divulgació i col·laboració amb ajuntaments i associacions, exposicions,11 etc. Fins a l’actualitat, en què continua realitzant una diversitat de tasques. Aquestes activitats es van celebrar i se celebren amb molts entrebancs. Els actes sobre la recuperació de la memòria històrica han assolit el grau de normalitat de qualsevol altra manifestació cultural en una societat democràtica, ni molt menys. Tot allò que es refereix a la memòria històrica, simplement és ignorat per les autoritats civils, posant entrebancs de tota mena i negant la necessitat de traure a la llum aquesta part de la història. Per tant, entenem que el tema no s’ha superat, que traure a la llum i dignificar les víctimes de fa 70 anys és un tema polític. I així estem.  L’ impuls del Grup per la Recerca i altres  associacions espanyoles ha coincidit amb la proliferació de llibres sobre el tema,  amb una major coneixença del problema tant en l’àmbit de l’estat com en el de la província. La 7.  El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, es va fundar en gener de 2004.

8.  Sobre aquest tema està a punt d’eixir a la llum un llibre amb el títol Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra, l’autora del qual és Maribel Peris, membre del Grup. 9.  Cf. com a exemple, en el llibre La cultura exiliada, l’article de Raul González Davis. 10.  El resultat d’aquesta investigació va ser la publicació de Juan Luis Porcar. La Memòria i les víctimes. Castelló de la Plana: Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, 2008. En aquest llibre s’amplien les xifres donades per V. Gavarda en el seu llibre Els afusellaments al País Valencià. 11.  L’exposició sobre els bombardejos de Castelló, celebrada en setembre de 2005 a l’edifici morú del Grau de Castelló, va donar lloc al llibre Castelló sota les bombes. Benicarló: Onada edicions, 2007.

30


reacció per part dels vencedors de la guerra i els seus continuadors actuals no s’ha fet esperar, esgrimint què també s’han de referir els fets violents, les víctimes causades pels partidaris de la República. Ha aparegut igualment un revisionisme històric que tracta de minimitzar o negar la repressió franquista, durant la guerra i la dictadura. Es tracta, segons aquests autors, de generalitzar la qüestió dient que en les dues parts del conflicte hi va haver víctimes i que, per tant, s’ha de tancar el tema i oblidar-ho tot.          Oblidar?          Com s’han d’oblidar els fets de la memòria històrica, si encara no s’han pogut exhumar, identificar o localitzar una gran part de les 150.000 víctimes civils de la repressió franquista o de les 1.300 víctimes de la província de Castelló?12  Com s’ha de passar pàgina, si els judicis sumaríssims sense cap garantia legal, sense possible defensa, irregulars en totes les seues actuacions, al servei en molts cassos de revenges i favors, continuen vigents i deshonrant moltes víctimes pel simple fet de pertànyer a un partit o un sindicat? Com poden sentir-se tots aquests i els seus familiars? Possiblement siga aquesta una de les claus de la vertebració de la societat actual espanyola. S’han de tancar aquests temes, però de la manera adequada, responent als interrogants, omplint les mancances d’alguna manera digna, resolent les injustícies pendents. Hem de poder parlar obertament de tots els temes de la memòria històrica, hem de normalitzar allò que fins ara eren assumptes tabú, però primer s’ha de fer catarsi, per tal que la història continue amb tots els temes que s’havien obviat de manera intencionada, amb aquelles veus silenciades. Quan s’acabe la necessitat de la memòria històrica podrem començar a comprendre la nostra història recent.

el de Violencia roja y azul, el estudio colectivo dirigido por Francisco Espinosa que ha venido a dejar establecida la cifra de los muertos por la violencia en 50.000 para el bando republicano y 150.000 para el franquista». (Josep Fontana. «El holocausto español». Público, 15-V-2011. En l’article Fontana, fa referència al llibre de Paul Preston, El holocausto español).

12.  «O

31


32


Història i memòria de la “Transició”: els llegats identitaris

Ferran Archilés Una cita per a començar. «Podemos estimar como queramos a las maravillosas lenguas habladas en las diversas tierras de España y a esos magníficos idiomas de pequeños países, como el finés o el holandés, el esloveno o el lituano, el tailandés o el malgache, pero la realidad es que el mundo contemporáneo se macroentiende en árabe, inglés, francés, español, ruso y chino, y todo lo demás, muy entrañable, respetable y admirable, tiene algo de reserva natural que hay que proteger y promocionar para que no se degrade y extinga como las ballenas y las focas».1 Aquest paràgraf pertany a una columna que publicà al diari madrileny El Imparcial un cronista polític que estava seguint tot el procés de la transició cap a la democràcia. En si mateix, el text no tindria més interés ni originalitat (¿quantes vegades hem pogut llegir menyspreus d’aquesta mena?) si no fóra perquè que el seu autor seria amb el temps quatre vegades diputat, des del 1982, i senador, per Castelló, en les files d’Alianza Popular primer, i del Partit Popular després: Gabriel F. Elorriaga. No seria la darrera vegada que s’ocuparia de la cosa autonòmica. De fet, el 1983, quan ja era diputat, publicà un llibre complet dedicat a la que titulà La batalla de las autonomías, que recomane al lector. O no. No hi cap mena de dubte que una de les claus més importants del procés polític obert després de la mort de Franco fou el de la reestructuració de l’Estat, allò que amb el temps s’anomenaria la qüestió autonòmica. En el fons, ben bé podríem afirmar que la redefinició del marc d’organització territorial de l’estat espanyol fou l’element 1.  Gabriel Elorriaga. La senda constitucional. Barcelona: Plaza y Janés, 1979, p. 108.

33


més problemàtic i en el fons mai resolt de tot el procés polític de democratització. Les demandes que es feien des de Catalunya i el País Basc (d’altra banda, distintes en aspiracions i procediments) amb amplíssims suports en els sectors polítics i en el conjunt de la societat, marcaven l’agenda. Una agenda incòmoda per a les forces polítiques de la dreta espanyola, aglutinada amb dificultats al voltant de la UCD de Suárez (i amb una branca de pes creixent com era l’Alianza Popular de Manuel Fraga a la seua dreta). Però també era una agenda incòmoda per a l’esquerra espanyola, per al PCE i per al PSOE i el PSP. Formalment els partits de l’esquerra espanyola es mostraven plenament partidaris de la descentralització, del reconeixement dels drets d’autonomia per a Catalunya, el País Basc i Galícia (però amb un grau d’indefinició notable pel que feia a la resta), i fins i tot havien incorporat als seus programes la defensa d’un model federal per a Espanya. Però, una vegada va començar el procés de redacció de la Constitució va quedar clar que, en minoria en la comissió de redacció i en el Parlament i Senat, l’abandó de les propostes federalistes fou un fet. En el fons, ni Gregorio Peces Barba, ponent del PSOE, ni Jordi Solé Tura, ponent del PCE, van plorar massa per la pèrdua, no cal enganyar-se. Però la clau de volta del procés, conduït a través del «consens», que fou el mot d’ordre del moment, la tenia la UCD, que és qui dirigí el rumb polític i qui liderà la redacció de la Constitució. Tota l’arquitectura del procés de descentralització i el dibuix del mapa autonòmic depenia de les seues mans. El problema més gros era que la UCD no tenia, en el fons, un programa clar, definit. Certament sabien el que no volien, i el federalisme no entrava ni de lluny en les seues propostes (com tampoc en les d’AP). La descentralització era una altra cosa, potser a la fi, inevitable. Com ho era donar alguna resposta a Catalunya i el País Basc. Però res més, i en el fons es tractava de limitar tant com es pogués els efectes d’un procés centrífug. ¿Què havia de passar amb el País Valencià, en aquest context? Sovint des del món del valencianisme tendeix a creure’s que el País Valencià en la transició va ser objecte deliberat d’un tractament especial, ben negatiu, pel que fa al procés autonòmic o «nacional». Sí i no, diria jo. Sí, en la mesura que els resultats finals van ser decebedors, després d’un procés de tensions i violències que va sacrificar bona part del llegat valencianista i democràtic que s’havia forjat en l’oposició a la dictadura. Però al mateix temps cal dir que, en el fons, el tractament donat als valencians des d’on es prenien les decisions, tendí a ser el mateix que a tots els «altres», excepte Catalunya i el País Basc (i Galícia). El País Valencià va entrar en els mateixos ritmes i processos de desenvolupament autonòmic que la resta de territoris. La via del 143, la via lenta, i les renúncies primer d’UCD i després del PSOE a la del 151, amb l’horitzó final de la LOAPA, ens van homologar –a la baixa– amb la majoria de la resta dels territoris. No érem per a Madrid més importants, no ens enganyem. Però, en la meua opinió, el mal va vindre menys d’Almansa que dels valencians mateixos: no oblidem que el diputat d’UCD per Castelló, J. M. Ortí Bordás fou dels qui més s’oposà a l’ús del concepte de «nacionalitats» a la Constitució i Jarabo Payá, diputat d’AP per València és qui aconseguí que s’impedira la federació de comunitats autonomes. En efecte, el País Valencià va entrar en el mateix procés de negociació que la resta dels territoris, però si res

34


no ens va apartar d’eixa dinàmica, la culpa fou del que els valencians van ser (in)capaços de fer. Culpa d’uns més que d’altres, naturalment. D’una banda, la UCD de les tres províncies valencianes (en el fons la seua unitat era virtual més que no real) no només es va moure sempre en el terreny de la indefinició sinó que a partir del resultat de les eleccions de juny de 1977, en què l’esquerra guanyà –la UCD va guanyar a Castelló, però va perdre a València i Alacant: en el conjunt valencià obtingué un 33,40 per cent, davant d’un 36,83 per cent del PSOE, un 8,99 del PCE i un 4,60 del PSP, mentre que AP hi obtenia un 5,85– va començar a contemplar l’ús d’un irresponsable «anticatalanisme» com a eina (era en el fons un pimpampum) contra l’esquerra. Al mateix temps que desfermava un espanyolisme indecent, reculava en plantejaments autonomistes. La responsabilitat d’Emilio Attard, Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell fou enorme, en aquest sentit. La UCD, com AP, van fer-ne ús i abús de la lectura més conservadora possible del discurs del regionalisme valencià (i dels localismes i provincialismes, també). Com que la majoria de la població valenciana se sentia identificada amb el marc de la identitat regional (i/o provincial respectiva), l’estratègia de la UCD va funcionar, però a un alt cost. Espanyolistes, la identitat regional valenciana i el regionalisme ho havien estat sempre, però convèncer importants sectors de la població valenciana que la identitat regional valenciana i l’anticatalanisme eren la mateixa cosa fou un èxit de la dreta. Un èxit a força de manipulacions, sense dubte, però també una estratègia exitosa de connexió amb un sentiment d’identitat regional (sinònim d’un localisme extrem de la ciutat de València, la «monstruosa cua vernacla» com solia dir Joan Fuster) que l’esquerra no va saber afrontar. D’altra banda, el PSOE, que havia esdevingut la força política de l’esquerra valenciana (desplaçant el PCE a una condició satèl·lit) va resoldre les seues contradiccions internes (no debades havia absorbit alguns dels valencianistes del PSPV original) convertint les demandes autonòmiques en objecte de negociació. Res resulta tan visible en aquest sentit com la qüestió dels símbols, que fou precisament això, un objecte de negociació: bandera i himne, nom del territori i de la llengua. No hi ha dubte que la dreta va imposar-se en gran mesura, al temps que es paralitzà la via del 151. Incapaços de reaccionar, la mal anomenada «batalla de València» (en què el tímid autonomisme del PSOE va ser identificat amb el «catalanisme») va deixar el PSOE (que havia aconseguit controlar el procés del Consell preautonòmic, amb Josep Lluís Albiñana al capdavant) a la defensiva i al descobert davant de

35


les seues contradiccions internes, ideològiques i personals. Albiñana caigut i el «valencianisme» del partit minvat. No sabien, com diria anys més tard Georg Lakoff que no havien de pensar en un elefant. Van entrar de ple en la teranyina de l’anticatalanisme i l’espanyolisme inflamant que havia teixit la UCD i en van eixir com van poder. Deixant-hi molt de llast, però, molt de llast valencianista. Evidentment, en aquesta història falta un personatge, el valencianisme polític: el nacionalisme valencià. Com al llarg de tota la seua història al segle XX, la seua fou la presència d’una absència. Com ja havia passat a la Segona República, i encara abans, les possibilitats del valencianisme estaven lluny de ser irrellevants. En efecte, els seus resultats electorals havien estat molt febles, però la presència social –en l’àmbit cultural, especialment– i la capacitat d’empentar propostes en favor de l’autonomia ja li havien permès mostrar el seu tremp als anys trenta. Convertit en una de les peces de l’antifranquisme, el nou valencianisme polític sorgit als anys seixanta del segle XX (i amb una figura capital com Joan Fuster, que el dotà d’un discurs analític d’enorme transcendència) va arribar a convertir-se en una cultura política que irradià, enllà de la seua força real, un discurs sobre la identitat valenciana. Aquesta no és una qüestió menor (independentment de la seua força numèrica, podríem dir) ja que l’esquerra al País Valencià, significativament l’esquerra comunista que era també entre nosaltres la més organitzada i eficaç en l’oposició antifranquista, no tenia un discurs específicament valencià i molt menys valencianista. En aquest sentit, el discurs fusterià fou clau en la mesura que feu sinònim antifranquisme, discurs de modernització de la societat valenciana i reivindicacions valencianistes. Amb més o menys reticències, el PCE acabaria per esdevindre PCPVPCE. El pes electoral del valencianisme a les primeres eleccions de juny del 1977 fou escàs. El principal partit hereu del nou valencianisme, el PSPV, obtingué un 1,60 per cent dels vots (presentant-se només per València i Castelló on n’obtingué un 0,7 per cent). Així mateix cal constatar la UDPV, un partit de tall democratacristià que havia incorporat part d’un programa valencianista i que obtingué un 2,58 per cent del vot (un 2,3 a la circumscripció de Castelló). En realitat la UDPV (que comptava amb noms com els de Joaquín Maldonado o Vicent Ruíz Monrabal) és la prova que una part de la dreta valenciana podria haver-se comportat de manera molt diferent a com ho va fer finalment la UCD. No és que la UDPV fos un partit nacionalista, però assumí un discurs valencianista (similar al que a la UCD tingueren Francesc de Paula Burguera o Joaquín Muñoz Peirats) gens menyspreable. No tornaria a passar mai més a la dreta valenciana, de fet. Amb aquests resultats i sense representació a les Corts, és evident que el pes del valencianisme fou escàs. La UDPV no tornaria a presentar-se a altres comicis i part dels seus quadres passaren a UCD; el PSPV, enmig d’una divisió interna notable, s’integrà en el PSOE, cosa que permeté als socialistes incorporar uns valuosos quadres dels quals no disposava i d’una vessant valencianista que tampoc tenia. Certament, la precipitació de la convocatòria d’eleccions i el fet que foren a Corts generals i no municipals –que s’han mostrat tradicionalment com l’espai electoral més exitós per al valencianisme– va fer que el valencianisme polític tingués clarament poques opcions.

36


Manifestació contra l’OTAN (1984) Foto: M. Gómez

No es pot negar que el coneixement que tenien els electors de les candidatures dels valencianistes era incomparablement menor del que podien tindre de la UCD o del PSOE (tot i que la UDPV feu una campanya potent, en realitat). Tot plegat ens deixa una conclusió clara: el valencianisme polític no seria un actor institucional decisiu del procés autonòmic. Com que els seus resultats (al bell mig de la desfeta i el marasme organitzatiu) mai no van millorar, les conseqüències són fàcils d’assenyalar. Les demandes autonomistes quedaven en mans de partits de l’esquerra que havien assumit només superficialment el programa valencianista (la política lingüística del PCE era, per exemple, molt confusa sota la direcció d’Antonio Palomares), mentre que el valencianisme «extraparlamentari» podia ocupar el carrer en manifestacions i aplecs, però quedava exclòs d’una dimensió clau. En realitat, si prenem com a pedra de toc els plantejaments fusterians, el que van assumir més fàcilment fou la proposta de modernització que aquests comportaven, però no la proposta nacional. Per això, i cal subratllar-ho, quan la dreta valenciana i en concret la UCD van engegar l’estratègia anticatalanista estaven disparant contra un fantasma. I ho sabien, naturalment. El seu objectiu no era ni podia ser un «catalanisme», és a dir, el nacionalisme valencià que

37


s’havia mostrat irrellevant. El seu objectiu era atacar l’esquerra que al País Valencià li havia guanyat les eleccions del 1977 i que tornaria a guanyar les del 1979 i 1982. El seu anticatalanisme era regionalisme molt mal entès. I espanyolisme. Crec que no hauríem de menysprear el paper que les forces de l’esquerra com el PSPV-PSOE i el PCE van jugar malgrat tot, en permetre que una part del seu electorat que procedia de la immigració dels anys seixanta i setanta, votara candidatures que defensaven un «valencianisme» per tímid que fos. Certament a aquest electorat l’acusació d’anticatalanista els podia ben bé ser igual. Però no l’espanyolisme furibund de la dreta. D’altra banda, no tindria sentit ignorar els errors del nacionalisme valencià: no van ser capaços de connectar amb bona part de la societat valenciana. Inexplicablement, els qui eren i feien valencianisme, van deixar que l’etiqueta de «catalanistes» els expulsara de l’imaginari col·lectiu. Això, als anys trenta del segle XX no havia passat, malgrat tot. A la ciutat de Castelló, el procés de democratització va seguir pautes semblants a les del conjunt valencià, però amb algunes particularitats decisives. Com queda dit, les eleccions generals del 1977, així com les del 1979, les va guanyar a la circumscripció provincial la dreta. La UCD obtingué a les primeres eleccions un 35,6 per cent, el PSOE un 29,8, mentre que una candidatura independent de centre (integrada després en UCD) n’obtingué un 12,7, el PCE un 5,9 i AP un 6,2 per cent. A les eleccions del 1979, la UCD obtingué un 46,50 per cent, el PSOE un 35,79, mentre que el PCE hi pujà al 7,25 i AP (integrada en una coalició) un 3,5 per cent. El percentatge provincial de les esquerres era el més baix del País Valencià. A més, no hi ha cap mena de dubtes que la UCD, organitzada com una aliança de clientelismes i interessos contrapuntats a tot el País Valencià, i de fet a tota Espanya, s’hi mostrava com una força «provincialista». Enrique Monsonís, que seria cap del Consell preautonòmic a la caiguda d’Albiñana, mostraria la contradicció de fer política des de i per a la seua clientela provincial i un marc d’integració valencià. De fet amenaçaria fins i tot amb demanar l’absurd d’un separatisme autonòmic castellonenc. La província de Castelló tenia una estructura econòmica més agrària que la resta del País, és a dir, amb un moviment obrer que tenia menys força i amb un sector serveis que depenia, en part, de la capitalitat provincial. Potser això explica la força electoral de la dreta. A la ciutat de Castelló, però, les coses eren lleument diferents. El caòtic i espectacular creixement migratori registrat des dels anys seixanta dibuixava un escenari social directament relacionat amb una economia més dinàmica, que permeté uns resultats electorals diferents. En realitat, a les dues eleccions generals esmentades a Castelló ciutat també guanya la dreta, la UCD, per davant del PSOE, i en conjunt el vot de la dreta superà al de les esquerres i les forces nacionalistes. Però a les primeres eleccions locals, celebrades també l’any 1979, l’escenari fou diferent. Amb una participació del 66,5 (per cert, la més baixa de les eleccions celebrades a la ciutat fins les europees del 1989) el triomf fou per al PSPV-PSOE que obtingué el 40,8 per cent dels vots, mentre que la UCD n’obtingué un 36,7 per cent. A més, el PCPV-PCE obtingué un poc més del 7 per cent, i amb un percentatge semblant se situà Esquerra Independent de Castelló, la formació que aglutinà els nacionalistes de la capital. La composició municipal fou de dotze regidors per als socialistes, deu per a UCD, dos per a EIC i dos per als comunistes, amb

38


Cinquanta aniversari de les Normes del 32. Foto: M. Gómez

un darrer regidor per a Alianza Popular. Com a alcalde fou escollit Antonio Tirado, que procedia originalment del PSP i que repetiria càrrec a les eleccions del 1983. En realitat, el seu perfil era més aviat moderat i solia autodefinir-se com a hereu del «liberalisme» castellonenc, fos això el que fos. Governà en tot cas en coalició amb les altres forces de l’esquerra local. Cal dir que els socialistes havien obtingut a la capital els millors resultats fins a la data, comparats amb les dues eleccions generals anteriors, com també els comunistes, cosa que no passà amb la UCD que baixà cinc punts respecte de les generals del mateix any 1979. Juntament amb els regidors comunistes, la gran novetat fou la de la presència dels dos regidors d’EIC, amb Vicent Pitarch al capdavant. Fou la primera vegada (i es mantindria com una excepció per més de tres dècades) que els nacionalistes entraven als ajuntaments d’una de les quatre grans ciutats del País Valencià. Si comparem els resultats amb els de les següents eleccions municipals, el 1983, trobem que el PSPV-PSOE hi va arribar a un espectacular 63,5 per cent del vot, el resultat més elevat de tota la història fins la data. Amb la UCD caiguda en barrina, fou Alianza Popular qui es convertí en la segona força política, amb un 27,9 per cent dels vots. L’ajuntament quedà compost per 19 regidors socialistes i vuit d’AP. Comunistes i nacionalistes van desaparèixer del consistori, escombrats pel bipartidisme que ja havia bufat fort a les eleccions generals del 1982. Cal destacar, però, que la nova formació UPV hi obtingué un 3,6 per cent del vot, i anys més tard engegaria una continuada representació municipal fins a l’actualitat. La «transició» no fou a Castelló tan virulenta com ho fou a València, i no hi hagué un recurs explícit a l’anticatalanisme. No hi hagué una «batalla de Castelló», certament. Però, en la meua opinió, no seria exagerat parlar d’una pugna profunda, latent, a la capital de la Plana. És ben cert que el context social i cultural permeté una

39


situació prou més favorable a l’hora del foment de determinades activitats valencianistes. Castelló era de les tres capitals de província del País Valencià la que tenia un percentatge de valencianoparlants més alt. A més, una de les tradicions culturals que havien definit la seua identitat local, la del valencianisme conservador dels anys vint i trenta, estava amerada no només de localisme sinó també de valencianisme i s’ha mantingut en part de la dreta local com una tradició de certa concòrdia i civilitat. Malgrat tot, el patriotisme local encarnat per les festes de la Magdalena (hereu en gran mesura d’aquella tradició conservadora) no era equiparable al que conformava, en gran mesura, la festa de les Falles. Sense estirar més el braç que la mànega, podem afirmar que les festes de la Magdalena han actuat com un mecanisme de construcció d’una identitat local no definitivament hostil al valencianisme. Però, no ens hem d’enganyar, perquè sense dubtes el patriotisme local castellonenc, el localisme identitari, tenia una vessant antivalenciana (anti-València específicament, com passa visiblement a les grades de l’estadi Castàlia) d’arrels profundes. En si mateix això no hauria d’haver anat més enllà d’una previsible rivalitat local, com tantes n’hi ha. Però és que, a més, aquest patriotisme local (amb l’afegit d’una dimensió provincialista intensa, un horitzó que lluny d’afeblir-se sota el marc autonòmic s’ha explotat a bastament) era espanyolíssim. En el fons, és el nostre «blaverisme» local. Anys més tard, esclataria amb José Luis Gimeno i la seua Coordinadora Pro Libertad de Enseñanza en Valenciano. I estaria a bastament representat per certs mitjans audiovisuals locals. Malgrat el govern d’esquerres de la dècada dels vuitanta, Castelló tenia un substrat de vot conservador potent que ha sabut consolidar-se i monopolitzar el patriotisme local des d’inicis dels anys noranta fins el present. Un model d’identitat que reutilitza el llegat del valencianisme conservador i més tradicional (la rellevància atorgada a les festes religioses hi és significativa) al servei d’uns plantejaments gens valencianistes. D’altra banda, el PSPV-PSOE va actuar de manera ambivalent en la qüestió identitària. Mai no tingué un model propi, i el passat liberal (és a dir republicà) de la ciutat servia –com havia servit històricament– més per a fomentar una identitat local espanyolíssima que no valencianista. A una ciutat sotmesa a canvis demogràfics tan potents com els de les dècades dels anys seixanta i setanta i els d’inicis del segle XXI, afeblir la vessant valencianista de la identitat local és suïcida. De segur que s’haurà guanyat en el foment de la religiositat local i en un abrandat i infladament retòric espanyolisme, però ¿a quin preu? Personalment, davant dels qui mai han tingut cap voluntat ni respecte cap a la nostra llengua, estic del costat de les balenes i les foques. No cal ni dir-ho. Per a saber-ne més: F. Archilés (coord.). Dossier monogràfic «Transició política i qüestió nacional al País Valencià». Afers, núm. 67, 2010. V. Flor. Noves glòries a Espanya: Anticatalanisme i identitat valenciana. Catarroja: Editorial Afers, 2011. J. Sanz. La cara secreta de la política valenciana. València: Fernando Torres editor, 1982.

40


Remulla Ferran Archilés

La casa és fosca i estreta, com són les cases del Raval, i encara que estem en agost no fa calor. En la penombra ressonen veus i uns ulls em miren des de l’espill d’un aparador vell, jo els mire: em veig a mi mateix per primer cop. Fa una lleu sentor dolça, a fruita madura i herbes.

Unes mans velles i blanques

que no em fan por, em deixen jugar amb les peces d’una romana. Una garba d’alls m’entreté i una enorme taronja que cau de les meues mans roda i es perd més enllà dels ulls que em miren.

A poc a poc les veus cauen en el silenci,

com fulles que cremen, els records.

Octubre 2011

41


42


El camí atzarós del català a l’ensenyament Vicent Pitarch i Almela 1. Presentació Entre les expectatives de canvis socials que van suscitar-se en desaparèixer la dictadura franquista hi havia, sens dubte, les profundes esperances que es congriaven a l’entorn dels progressos vers la normalitat i la modernitat que s’obrien al futur immediat del País Valencià. Dins aquell clima de transformacions socials i com a resposta a la demanda popular, les Corts Valencianes promulgaren, el 23 de novembre de 1983 (el 61è aniversari de la naixença de Joan Fuster), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i el 4 de juliol de 1984 la Llei de creació de l’entitat pública RTVV, dos instruments legals que assenyalaven les primeres passes –tímides i deficitàries, però innovadores, al capdavall– en el camí vers la necessària adaptació que havia començat a fer la societat valenciana als nous temps. Tanmateix les dues lleis esmentades, així com la legislació que se n’ha derivat, tan sols han tingut una aplicació força restrictiva, marcada per les vacil·lacions que sovint han constituït una mena de pedra d’escàndol, si més no entre els sectors socials amb la sensibilitat més desperta envers el fenomen sociolingüístic ambiental. Per descomptat, ací tan sols ens proposem de traçar el perfil de la incidència que continua tenint la llei en la parcel·la que afecta el segment de l’educació, el segment, per cert, estel·lar en la LUEV fins al punt que aquesta s’autodefineix d’ensenyament.

Festa per la llengua, 2010 Foto: M. Gómez

En l’elaboració de les notes presents hem recorregut, en primer lloc, al document de l’Àrea de política lingüística de l’STEPV intitulat De l’entrebanc a la involució. Informe sobre l’ensenyament en valencià. STEPV 2011. Com és sabut, d’ençà de 1999 aquest sindicat fa un seguiment exemplar i impagable de la política lingüística al sistema educatiu valencià no universitari.

43


Festa per la llengua, 2011 Foto: M. Gómez

Diverses raons aconsellen d’ajornar per a una altra oportunitat la consideració del panorama sociolingüístic a l`àmbit universitari, respecte del qual recomanem el treball d’Artur APARICI i Rafael CASTELLÓ (dirs.), Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011), consultable en línia (<http://www.uji.es/bin/serveis/ slt/triam/ulupv.pdf>), dins el flamant Observatori Lingüístic, del Servei de Llengües i Terminologia de l’UJI. Tinguem en compte, de tota manera, que, al món universitari, la normalització lingüística hi constitueix una fita de dimensions especials, que cal abordar amb forces renovades i, per descomptat, amb unes conviccions més fermes que les manifestades fins ara. Dissortadament, no podem afirmar que els màxims responsables del funcionament de les universitats valencianes hi hagen exercit una política lingüística satisfactòria. Certament, ha esdevingut una tònica generalitzada que les nostres universitats es doten del corresponent Pla de Normalització Lingüística. Tanmateix, són plans profundament deficitaris, incapaços d’abordar el problema crucial del reciclatge lingüístic del professorat i del perfil en català de les places de nova creació i, sobretot, ben sovint les iniciatives d’actuació previstes es dilueixen en una vana expressió de bones intencions. 2. Un fenomen de transcendència històrica La LUEV no era una llei amb objectius ambiciosos (renunciava a constituir-se en llei de normalització lingüística) i més aviat naixia amb llacunes considerables; tanmateix ningú no pot negar-li que esdevingué un fenomen que marcava, sens dubte, una fita en la història del país. De fet, la iniciativa legal emergia enmig d’un context social en què «el valencià no sols resulta despenalitzat sinó que queda connotat alhora amb els valors del progrés i del desenvolupament socioeconòmic, i esdevé així un dels ingredients indefugibles de la transició democràtica i del nou Estat autonòmic» (Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, o.c., p. 16). Recordem que Joan Fuster arribà a entusiasmar-se amb la que ell considerà la gran obra del conseller Ciprià Ciscar, per bé que encara tingué temps de manifestar-hi el desencís que van provocar-li les timideses i vacil· lacions amb què la llei tirava endavant. En qualsevol cas, fóra injust de no reconèixer que de la vigència de la llei

44


d’Alacant, especialment en l’àmbit escolar, se n’han derivat uns rèdits substanciosos per a la societat valenciana. Tot plegat va constituir una obra admirable –segurament, un dels edificis més sòlids que ha bastit la democràcia al nostre país–, una obra que els distints equips del govern valencià dels darrers setze anys sembla que s’hagen proposat d’enderrocar. Convé tenir present, d’entrada, que la legislació valenciana sanciona l’educació bilingüe (això és, un ensenyament que garantesca el domini de les dues llengües oficials), la qual s’ha d’aplicar a les zones catalanoparlants del país, mitjançant el model educatiu que es concreta en els tres programes coneguts com a programa d’ensenyament en valencià (PEV), programa d’immersió lingüística (PIL) i programa d’incorporació progressiva (PIP). El PEV, monolingüe en valencià, s’adreça a centres amb alumnat majoritàriament catalanoparlant; el PIL –bilingüe, amb el valencià com a llengua d’escolarització inicial–, per a centres de majoria castellanoparlant, en zona catalanòfona, i el PIP, per a la mateixa zona i també bilingüe, amb el benentès que la llengua d’escolarització inicial és el castellà en centres de majoria castellanoparlant, i el català en centres de majoria d’alumnes catalanòfons. A les zones castellanoparlants del país hi és prevista la modalitat del PIP en la qual el valencià és tractat simplement com a àrea, això és, no pas com a llengua vehicular sinó com a assignatura. 3. La involució com a pauta Situats a la distància de vora de trenta anys d’haver estat aprovada la LUEV, hom constata que aquella primitiva eufòria que ens va envair els primers anys de la seua aplicació-eufòria que era generada per l’accés de la llengua catalana al sistema educatiu– ha minvat en termes ostentosos i la causa no n’ha estat cap més que la paràlisi a què ha estat sotmès el vell projecte de valencianitzar l’ensenyament. En efecte, entre els dèficits clamorosos del sistema educatiu valencià, i que han estat sovint denunciats, convé de remarcarne un parell: a) el caràcter d’opcionalitat individual que s’aplica a la tria de la llengua vehicular de l’ensenyament, i b) l’«ambigüitat absoluta» que plana damunt el marc jurídic de l’esfera educativa (absència de concreció d’una normativa que establesca obligacions, terminis i actuacions), conseqüència de la manca d’una voluntat política de dur endavant la planificació lingüística pendent. Festa per la llengua, 2011. Foto: M. Gómez

45


Festa per la llengua, Almenara, 2002 Foto: M. Gómez

46

Fet i fet, els textos destinats a reglamentar la llengua catalana dins el sistema educatiu valencià deriven sovint en pura retòrica, en passatges que hauria de desenvolupar un ordenament legal precís. Ben mirat, mereix d’ésser considerada un fiasco absolut una legislació on, al cap de vint-i-vuit anys d’haver establert l’extensió dels programes d’educació bilingüe al conjunt de la població escolar de Primària i Secundària, l’ensenyament en valencià (programes PEV/PIL) amb prou feines han assolit el 29.05% del total de l’alumnat, enfront del 71.34% que estudia en PIP. A una tal desproporció hem d’afegir el factor negatiu de la davallada dels programes en valencià, en passar de la Primària (estudien en PEV/PIL el 35.29% d’alumnes d’Infantil/Primària) a la Secundària (tan sols un 20.14%). Això és, en Infantil 4 de cada 10 alumnes reben l’educació en valencià; en Primària, 3 de cada 10; en Secundària, 2 de cada 10 i, en Batxillerat tan sols 1 alumne de cada 10. La situació s’agreuja definitivament si passem als cicles formatius, en els quals l’alumne no trobarà opció a l’ensenyament en la llengua del país. «El camí no pot ser més decebedor. Com més edat té l’alumnat, més minven les seues oportunitats d’estudiar en valencià: de 4 a 0» (De l’entrebanc a la involució, o.c., p. 6). Així doncs, l’educació en valencià no sols arrossega una situació de minorització escandalosa sinó que esdevé més i més esquifida a mesura que avancem en la gradació de l’escolaritat. I val a dir que el diagnòstic que acabem de fer no és pas invalidat, ni tan sols l’atenuat, pel fet del creixement que experimenta, cada nou curs, l’ensenyament en català, un creixement que, ben mirat, no deixa de ser lent. Per exemple, al llarg del decenni que transcorre des del curs 1998-99 al 2007-08, el tal creixement no superava el 16%. En sentit estricte, «l’augment de l’ensenyament en valencià ha anat experimentant una desacceleració i ha acabat per estancar-se» (Vicent PASCUAL, L’escola valenciana. Un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià. València: Escola Valenciana, s. d., p. 8. En línia: <http:// www.fev.org/lesclaus>). Certament, els programes d’educació en valencià mantenen un augment sostingut en termes absoluts als dos nivells educatius –Infantil/Primària i Secundària–, tant de centres com d’alumnat; tanmateix, aquesta és una dada que també ha d’ésser sotmesa a una revisió en profunditat en funció de les consideracions següents: 1) el programa PIP, que hauria d’ésser de mínims, recupera posicions dins el sistema educatiu gràcies a una política que fomenta les exempcions en l’ensenyament en valencià; 2) sovintegen els casos de professors i professores sense competència en català que reben l’encàrrec d’impartir ensenyament a grups de perfil en valencià;


3) els programes vigents en Primària no disposen de garantia de continuïtat en Secundària; 4) en conjunt, la situació en Secundària és de retrocés respecte de Primària, un panorama agreujat entre altres raons per l’absència de catalogació de centres i de llocs de treballs; 5) per la seua banda, el sector privat resta notòriament més distant de la legalitat del que ho està el sector públic, una tendència que afavoreix la configuració d’una doble xarxa educativa: marcadament vehiculada en espanyol l’escola privada, i enfront, l’oberta al català com a llengua vehicular, que seria l’opció de l’escola pública. En definitiva, la política lingüística que han aplicat al sistema educatiu valencià els darrers governs de la Generalitat es caracteritza pels profunds desequilibris que està introduint en el sistema, l’impacte dels quals s’estén per tres àmbits diferents: el territori, els trams educatius i la titularitat dels centres. a) En primer lloc, l’àmbit territorial està patint una fragmentació greu pel que fa a la presència de la llengua del país dins el sistema educatiu; en termes generals, a les comarques del nord l’ensenyament en valencià ofereix un panorama que podria considerar-se suportable mentre que, a mesura que ens desplacem cap al sud, aquest ensenyament esdevé més i més deficitari.

territoris Castelló València Alacant TOTAL

Els programes PEV/PIL i PIP per alumnat i territoris (curs 2010-2011) alumnat % PEV/PIL % 90.641 11.85 61.13 397.802 52.00 30.21 276.529 36.15 16.87 764.972 – –

Parlament de Pep Castellano en la festa per la llengua, 2010 Foto: M. Gómez

PIP % 38.87 69.79 83.13 –

El quadre precedent mostra el fort contrast que presenta l’ensenyament en valencià (PEV/PIL) a les comarques de Castelló (61.13%) en comparació amb les centrals (30.21%), amb un percentatge exactament el doble, i sobretot amb les d’Alacant, de les quals es distancia en proporcions ben cridaneres (del 61.13 al 16.87%). b) Segonament, la major part de l’educació bilingüe es situa dins l’escola pública i, per contra, l’escola concertada es mostra greument refractària als mandats que deriven de la llei d’Alacant. En concret, mentre l’ensenyament en valencià és impartit gairebé en la seua totalitat (el 93.09%) en centres públics, la xarxa privada solament se’n fa càrrec d’un ridícul 6.32%. El corol·lari, susceptible d’afegir-hi una nova dosi de pessimisme, és la decisió del govern valencià

47


d’accelerar el procés de privatització del sistema educatiu, i en aquesta direcció podem aportar la dada suplementària de la distribució de la despesa educativa: la invertida en la xarxa privada augmenta a uns ritmes proporcionalment més elevats que els dedicats als centres educatius públics. c) I en tercer lloc, el nivell de presència de la llengua catalana als primers anys de l’escolarització, ben digne de ser tingut en compte, és inversament proporcional a l’ascens en l’escala dels trams educatius, de manera que, a cada nou curs, l’alumnat valencià hi entropessa amb noves i més greus dificultats per mantenir el nivell d’educació valenciana. Els programes PEV/PIL per trams educatius (% del total del sistema) E. Infantil 35.95 E. Primària 33.27 E. Secundària Obligatòria 27.34 Batxillerat 18.03 Cicles Formatius de F. P. 4.57 TOTAL PÚBLICA + PRIVADA 28.98 ( font: Ministeri d’Educació, 2011)

Al conjunt dels dèficits acabats d’esmentar i que han esdevingut crònics en la política educativa valenciana, encara hi cal afegir el nou invent (un projecte curiós d’educació trilingüe, al qual sovint s’afegeix la peregrina proposta del xinès mandarí) del nostre govern de modificar els programes lingüístics instaurats, els quals, per cert, continuen mantenint un grau elevat d’eficàcia. Certament, i tal com acaba de confirmar Vicent Pascual, «si alguna cosa ha quedat demostrada des de la LUEV, és que l’escola valenciana ha sigut l’única opció vàlida per a impartir el model d’enriquiment d’educació bilingüe que el País Valencià necessitava». Sens dubte, la iniciativa institucional que arranca amb l’objectiu clar de qüestionar aquest sistema educatiu no pot ésser considerada sinó com una maniobra per desactivar completament els recursos de normalització que manté la Llei d’Ús. 4. Per concloure. El protagonisme civil Una planificació lingüística eficaç comprèn no solament el reducte de l’aula, sinó també tots els àmbits comunicatius del món escolar i, encara, ha de ser una planificació amb una perspectiva globalitzadora de dimensions tals que abrace l’entorn del Centre, això és, el conjunt de la pròpia localitat. Festa per la llengua, Betxí, 2001. Foto: M. Gómez

48


En qualsevol cas, els programes d’immersió haurien d’estendre’s a totes les bosses de castellanització, que tenen un pes considerable sobretot a les grans conurbacions. D’altra banda, l’educació a les comarques castellanoparlants ha de garantir que, en acabar l’Ensenyament Secundari Obligatori, la totalitat de l’alumnat dispose d’una competència activa i passiva plena, si més no, oral. En aquest sentit, una altra mesura d’eficàcia contrastada hauria de ser la supressió immediata i en tots els nivells educatius, de les exempcions de les matèries curriculars en valencià. Tampoc no ha sabut situar-se a l’alçada de les circumstàncies el govern valencià davant la nova situació de plurilingüisme i multiculturalitat que afecta de manera tan directa la societat valenciana, amb les repercussions intenses amb què el fenomen migratori actual incideix damunt el sistema educatiu. D’altra banda, a hores d’ara, la pedagogia empírica i la recerca sociològica de base estadística aplicada a la realitat educativa valenciana conflueixen a demostrar que, per a l’alumnat valencià actual, el fet d’estudiar en castellà o en valencià no afecta la competència de l’espanyol, però sí la del català. En aquest sentit, únicament l’ensenyament en català garanteix que els xiquets i xiquetes en edat escolar esdevinguen competents en aquest idioma. El diagnòstic que hem deixat establert més amunt sobre l’acció del govern valencià a l’ensenyament queda més arredonit si hi afegim que aquesta es caracteritza per la descoordinació i l’absència d’objectius, de planificació i de continuïtat. Així doncs, davant d’un tal abandó de les pròpies responsabilitats per part de les instàncies institucionals, esdevé més nítida la conclusió que els guanys que la societat valenciana ha assolit en el camp de l’educació han de ser imputats, en primer lloc, al conjunt de les forces socials que intervenen en el moviment que coneixem com a Escola Valenciana. Precisament, en homenatge al 25è aniversari que celebrem enguany els Col·lectius per la Llengua i la Cultura a la Plana, ens plau d’adduir ací unes dades encoratjadores, els elements positius de les quals cal atribuir, en primer lloc i sense dubtar-hi, a aquest moviment d’avantguarda social:

49


Grups de 3 anys i 6è de Primària en ciutats de més de 30.000 habitants, comarques del nord Percentatges – Xarxa pública (curs 2009-2010) 3 anys 6è de Primària Municipi PEV/PIL PIP PEV/PIL PIP Castelló 84,75 15,25 82,26 17,74 Vila-real 100 0 100 0 Borriana 100 0 100 0 Vall d’Uixó 93,75 6,25 93,75 6,25 El quadre precedent exemplifica que una de les quatre ciutats del país amb més de 100.000 habitants (Castelló), així com altres tres ciutats del grup de més de 30.000 habitants (Vila-real, Borriana i Vall d’Uixó) s’han situat al capdavant dels municipis de les seues dimensions en el rànquing de l’ensenyament en català en Infantil i Primària, dins la xarxa pública. Castelló en concret hi supera no solament les del seu grup (més de 100.000 habitants) sinó també les de més de 50.000 habitants. I els casos de Vila-real i Borriana són, senzillament, insuperables. A fi de comptes, el moviment Escola Valenciana constitueix un dels fenòmens socials més rellevants que ha produït el País Valencià de la segona meitat del segle XX. Per fortuna, ara mateix es manté com un referent emblemàtic, una garantia de qualitat i una llum d’esperança a l’interior de la comunitat catalanòfona, de la mateixa manera que ha esdevingut una de les aportacions més admirables i operatives amb què la societat valenciana contribueix a la construcció de l’Europa del segle XXI.

Hi podrà trobar totes aquelles xanques, penques, penjolls i restes de sèrie que sempre ha desitjat!

La gran botiga intemporal per a la dona més actual

50

TOTES LES TALLES DE LA 28 FINS A LA 74 (EXCEPTE DE LA 38 A LA 46)

FERRETERIA ROVELL Especialista en productes fets en PRC (Però que Roïns, Collons)

caracteritzats per tindre l’homologació 3B:

BARAT, BAST I BRUT .

NO S’ACCEPTEN RECLAMACIONS NI CANVIS PASSATS DOS MINUTS

Carrer L’Enfilat, 11 Castelló. Tel 9649876543210

Carrer del Frau, 15, Castelló Telèfon reclamacions:


Vint-i-cinc Josep Miquel Carceller Dols

Ferran i Pere van nàixer el mateix dia del mateix any: el dissabte tres de març de 1945. I, si fa no fa, ho van fer a la mateixa hora que començava el primer Pregó, la cavalcada etnològica, imaginada i materialitzada per Manuel Segarra Ribes, per aquell apotecari «somniador de la gràcia popular», en paraules del seu amic, el poeta Bernat Artola. Ferran va fer el seu primer plor en un hospital públic de Mèxic, Districte Federal, quan allí faltava mitja hora pel migdia; Pere el va fer a Castelló, a la casa del carrer de l’Enginy, on sempre ha viscut, quan passaven trenta minuts de les cinc de la vesprada. El pare de Ferran, el germà gran de la mare de Pere, va conèixer la que seria la seua dona, una jove catalana, quan era estudiant d’arqueologia, en un creuer universitari, que, durant la República, en uns fructífers mesos de la primavera de 1933, havia fet viatjar de punta a punta de la Mediterrània, en el Ciudad de Cádiz, un vaixell de la Companyia Transmediterrània, a un bon grapat de jóvens i brillants aprenents de geògrafs, d’historiadors, d’arqueòlegs, acompanyats per alguns dels millors professors de la Universitat d’aquells anys d’esperances frustrades. Havien vist de primera mà el que explicaven els llibres i s’hi havien impregnat de l’esperit dels

51


D’esquerra a dreta, sobre l’entaulat, Vicent Marçà, Casimir Melià i Enric Soler i Godes. I Festa per la llengua, 1988. Foto: J. M. Carceler

52

pobles que van plantar les arrels de la nostra civilització, dels pobles que van edificar «les tombes faraòniques de la Vall del Nil, les grans mesquites de Kairuan, el Caire i Jerusalem, la senyorial grandesa de Santa Sofia, els murs impressionants de Tirint i Micenes, la serenor equilibrada dels monuments de l’Acròpolis d’Atenes, els llampants joiells arquitectònics de la Sicília normanda,...». La llengua comuna, els interessos intel·lectuals, les idees compartides sobre la vida i la societat, i, per damunt de tot, allò indefinible i intangible que fa nàixer l’espurna de l’amor els va unir per sempre. Van ajuntar les seues vides i, després d’un matrimoni civil, celebrat a Barcelona, s’hi van instal·lar, perquè tots dos havien aconseguit feina al departament d’arqueologia de la Universitat. El cop d’estat que va iniciar la guerra civil, però, ho va desbaratar tot. Tres anys més tard els oncles de Pere, consumada la desfeta, arribaren a Veracruz. Començaven un incert exili a Mèxic, després d’haver travessat la frontera amb França el febrer del 39 i d’haver patit la indignitat del camp de concentració de Prats de Molló i el fred hivernal de la comarca del Vallespir, senyorejada pel massís del Canigó. Van tenir sort i van aconseguir un raconet al vaixell de càrrega Ipanema, que es dedicava al transport de bestiar oví de Casablanca a Marsella, però que aquell 14 de juny del 39 –quan a Castelló els franquistes celebraven el primer aniversari de l’entrada del seu exèrcit– va emprendre el viatge per l’Atlàntic, des de l’estuari de la Gironda i va portar durant vint-i-cinc dies, escala a La Martinica inclosa, un miler llarg de passatgers, que abandonaven Europa cap al país centreamericà, hospitalari i ple de possibilitats. Europa, embogida, es disposava a ofrenar milions de morts als déus de la barbàrie i de la indignitat en una guerra que va acabar l’any que van nàixer els cosins Ferran i Pere. L’any que es van renovar, que es van refundar, les festes de la Magdalena, durant tants segles celebrades a Castelló, al voltant de la romeria penitencial que demanava a la divinitat el guariment de la pesta o la pluja benefactora que estalvia el ventre de penes. Les festes que durant moltes generacions van ser ben curtes, a l’entorn de la romeria, convertida en record i homenatge a la fundació i els fundadors, d’acord amb la llegenda acceptada pel poble, sabent que és això, una llegenda romàntica «que fa bonic» i per l’afany de proveir-se de mites, de símbols, de valors que donen identitat, «orgull de genealogia». Quasi no sabia parlar encara Pere i ja recitava de memòria per a satisfacció de pares, d’avis i de padrins la cançoneta que Tombatossals i la seua conlloga de galifants van cantar per demanar la presència de la bonica, jove, capritxosa, adelerada i llépola infantona, que va acabar maridant-se amb un gran noble, un valerós cavaller d’Aragó, de nissaga de reis. La infanta òrfena de mare, «per culpa d’un enfit de codonyat» i filla del Rei Barbut, que senyorejava un regne «de vegetació extremada, més tot abandonat...tot». La infanta que acabaria sent la regina d’aquelles terres, d’aquestes terres, heretades del pare, pacificades i convertides en fèrtils, gràcies als nostres mítics herois.


«Dalt d’un pi hi ha un molí que replica el tamborí. Va a la una, va a les dos, (...) Herba seca per al bou. El bou i la vaca rosseguen l’estaca. (...)» Sabia Pere aquella cançó i moltes altres, en el valencià aprés a casa i al carrer, perquè a l’escola el valencià, com tantes altres coses, s’ignorava, es menystenia, es menyspreava, es prohibia, se silenciava. Segons una llegenda antiga, vinguda de l’orient, com quasi tot, que vaig escoltar en un programa radiofònic sobre literatura, l’infant dins el ventre de la mare ho sap tot, ho coneix tot, ho entén tot, fins els últims i més amagats secrets de l’univers. Quan abandona la placenta i n’ix, tot saberut, pot veure finalment el món i parlar en veu alta, i voldria explicar a tothom allò que sap, però immediatament ve a veure’l l’àngel del silenci, que li posa el dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un xssst! I fa que tot se li oblide i que la capacitat de la parla, al contrari que l’instint de xuclar i de respirar, requerisca d’un aprenentatge lent i laboriós. D’aleshores ençà, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem. Va aprendre Pere, aviat també, l’inspirat Pregó del llorejat poeta Bernat Artola. Té ben viu el record de la mare llegintli’l i explicant-li les paraules complicades, fent-lo sentir, infant embadalit, castellonenc i castelloner, orgullós de ser de Castelló i de parlar valencià, però, en passar els anys va entendre, que allò no deixava de ser una bombolla que esclatava a la més mínima punxada, era un orgull que s’ajupia sovint, fent genuflexions i tenia un marc ben reduït. Era un Castelló que mantenia en la festa una identitat tòpica i superficial, que s’escolava a poc a poc en quasi tots el altres àmbits. La mare no li va parlar, però, del seu germà, de l’oncle exiliat. En algun llibre, no fa molt, va llegir Pere que la intel· ligència és la facultat d’entendre, és clar, però també la capacitat de trobar la paraula justa, el camí del mig, el gest exacte que evita el xoc i posa els fonaments per al futur. És a dir, que la intel·ligència és el seny, el sentit comú i alguna cosa més que no està massa lluny de la sensatesa. ¿Vol dir això que els seus pares van fer servir la intel·ligència en no parlar-li d’aquells membres de la seua família que van fer, a la força, les seues particulars amèriques? ¿O era la por que tot ho contaminava? ¿La por que el fill preguntara, pensara, es qüestionara el seu món farcit de consignes, de silencis, de veritats

Pinar de Castelló. I Festa per la llengua, 1988. Foto: J. M. Carceler

53


immutables, d’històries amagades? ¿O era la distància ideològica, més gran que els milers de milles nàutiques d’oceà que els separaven, d’aquell fill, d’aquell germà, d’aquell cunyat, d’aquell oncle, d’aquell castellonenc exiliat la resposta al silenci que li va amagar aquell fragment tan significat de la història de la família? Ploraven Ferran i Pere en aquell dissabte marcer del quaranta-cinc, quan començaven les renovades festes majors de Castelló, que no patronals, i quedaven reflectits els actes en el programa oficial de «La Feria y Fiestas de la Magdalena». Es tracta d’un programa editat a la impremta Armengot, de dotze pàgines, en castellà, amb una única fotografia en blanc i negre de l’ermitori de la Magdalena, a l’interior, el jou i les fletxes falangistes al costat de l’escut municipal amb les quatre barres i la portada en color –blau i marrons dominants–, amb el cartell anunciador signat per Ruperto, que mostra «les xiquetes del meneo», un infant amb un rotllo a la mà dreta, una haca guarnida de festa, la gaiata amb un fanal encès i el turó amb la blanca ermita. Obrien els ulls al món els dos cosins i els seus plors vigorosos feien riure els pares respectius. Els de Ferran a Mèxic, els de Pere a Castelló, a la casa a tocar de la plaça Major on, en passar unes poques hores, en despertar el dia, convocaria a la romeria el so afinat en sol de la campana Vicent, construïda de bell nou el 1939, per substituir la vella del segle XVIII. Sis-cents quilograms de bronze que repiquen cada any el tercer diumenge de quaresma, amb el rotllo i la canya gravats a la cara interior i que, sempre, des de la romeria del quaranta-sis, llevat de l’any del servei militar, Pere ha escoltat fent cua per agafar les canyes –i des del cinquanta-dos les cintes– a la mateixa plaça, acompanyat, en una seqüència lògica, primer pels pares i després pels amics i la núvia, que va esdevenir muller, i la filla, Esther, i el fill, Rafel. Esther, seguint la tradició familiar, va venir al món quan començava el Pregó magdalener del 1976, sis anys abans de la primavera negra que es va endur a l’altra riba de la vida l’àvia, amb temps, però, de trencar el silenci dolorós i llarguíssim i revelar-li a Pere l’existència de l’oncle desconegut. Aquell 1982 no hi havia internet, però no va ser massa difícil localitzar-lo i fer-li saber que la germana es moria i volia veure’l. Moria també la Magdalena d’aquell any, el mateix dia que naixia la primavera, quan els germans es van retrobar i els ponts es van reconstruir, i el silenci va esdevenir paraula i l’estima fonda va trencar la crosta d’odi que no tenia arrel. Cinc anys llargs després, el 29 de febrer del 1988, va nàixer Rafel i pocs dies després a l’alegria de l’arribada del fill es va ajuntar la produïda per la coneixença del cosí mexicà, que va trobar un Castelló immers en la festa magdalenera, i de la mà de Pere va viure en directe les contalles i les històries que li havia contat el pare. Hi va haver temps per conèixer mites, llegendes, tradicions, símbols, les colles que començaven, persones, conreus, camins antics, molins perduts,... Temps per assaborir menges típiques, per escoltar les músiques i els cantants d’ací, abandonats a mercè de les lleis

54


ferotges del mercat. Temps per pujar les escales del Fadrí i els camins que porten al cim del Penyagolosa. Temps per anar a les Columbretes, per visitar el país que ja no era, ni és, com el va descriure el Dr. Francesc Esteve, el juliol del 33, quan, després del creuer on havia coincidit amb els pares del Ferran, tornava en tren des del Cabanyal a Castelló: «A fora l’horta, conreada amb primors de jardí, es retallava per marges estrets en parcel·les de raonada geometria; (...) matisant-se verds en la policromia successiva de llegums i verdures forçades per a primícies, arbres fruiters i atapeïdes plantacions de tarongers... (...) Exponent del treball intel·ligent i la sàvia experiència del nostre llaurador». I si, com diuen, dominar és manar, poblar, prohibir, forçar; si dominar és dibuixar una ratlla a terra, si dominar és també construir: aixecar temples i palaus, monestirs i casPinar de Castelló. I Festa per la llengua, 1988. F : C. A tells, potser caldrà rebatre la teoria, si més no parcialment, que explica que la memòria són les pedres, els edificis que els éssers humans han bastit, i escoltar de nou les paraules que aquell savi, treballador incansable, escrivia: «(...) les obres grans ens parlen d’autòcrates absoluts, (...) Són també l’exponent d’unes estructures socio-polítiques que deixaren la seua empremta en la vida dels pobles que les crearen i les sofriren mentalitzant-los per al futur, camí de la resignació i del fatalisme. Molt lluny de la nostra tradició legalista i representativa en el règim de la cosa pública, fruint els ciutadans d’unes llibertats que possibilitaren l’acció, i dignificant el treball portaren major benestar i un millor repartiment dels beneficis. Era prou comparar aquells miserables llogarets que havia vist en la rica vall del Nil amb els pobles de l’horta valenciana,... d’alegre colorit, les cases espaioses i netes acoblant-se a l’entorn dels campanars de línies mogudes i elegants. Sí; més val que els nostres millors monuments, en la seua modèstia, no es feren en “pedres eternes”...». Aquell llunyà 1933 era temps de republicanes esperances. El 1988 les esperances ja no eren republicanes, però encara n’eren moltes. Va ser l’any de la 1a Festa per la Llengua a Castelló, organitzada amb precarietat ben austera, però amb tones d’il·lusió i d’empenta pels Col·lectius per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura, creats com a reacció necessària davant els intents, reeixits al principi, de la Coordinadora Pro-libertad de Enseñanza en Valenciano d’impedir que es concretara la iniciativa de la Conselleria d’Educació d’impartir en valencià l’assignatura d’Experiències. Dos mesos després, al maig, el Pinar es va omplir de festa, de gent, de jocs i de somriures. Enguany, per tant, vint-i-quatre anys després s’organitzarà la vint-i-cinquena edició a les nostres comarques d’aquesta festa, d’aquesta trobada lúdica, creativa, reivindicativa. I ho farà al mateix lloc del Grau, per fer memòria d’aquella primera quasi heroica, malgrat que oto

morós

55


Pinar de Castelló. I Festa per la llengua, 1988. Foto: J. M. Carceller

56

des del novembre de 1983 era vigent la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que fruit del consens i de massa renúncies, era la concreció lògica i necessària dels mandats emanats de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’autonomia valencià i oficialitzava i regulava l’Ordre Transitòria, sense cap força, de juliol de 1979, durant l’etapa encara preautonòmica És molt gran el deute que la societat té amb les escoles que han ensenyat en valencià, i qualsevol homenatge no seria més que una gota dels milions de milions que haurien de regar la fèrtil obra, el pacient i talentós treball de tanta gent. És qüestió de ciència i d’estima i de creure, per exemple, que totes les llengües són l’expressió de la identitat d’un poble i d’una manera d’entendre i de descriure la realitat. De creure que el sistema educatiu ha de contribuir a fomentar la capacitat d’autoexpressió, al manteniment i a la difusió de la llengua pròpia del territori i també, entre altres moltes coses, a facilitar la diversitat lingüística, perquè aprendre el valencià, el valencià del bo, que deia Josep Pascual Tirado al Tombatossals, el valencià que no nega la unitat de la llengua que compartim amb altres pobles, no vol dir renunciar a aprendre altres llengües, ben al contrari. Els valencianoparlants, els catalanoparlants som, sense excepció, com a mínim bilingües, i sabem que això és bo i que encara és millor si som capaços d’entendre i fer-nos entendre amb altres llengües. I la gent que sap de pedagogia té molt clar que l’escola en valencià és una escola de qualitat –no pot ser d’una altra manera, ens hi juguem massa– i, més que ho serà, si qui pot ajudar-la té la voluntat de fer-ho. Els infants, si els majors no els emboliquem amb absurds prejudicis, no tenen cap dificultat per sumar aprenentatges, això ho saben els bons pedagogs i ho han experimentat en la pràctica, per exemple, les persones que van fer possible l’Escola «Censal», pionera de l’ensenyament públic en valencià i hereva de la Cooperativa «El Rotgle», la iniciativa d’un grup de persones compromeses amb el país i amb un model d’escola arrelada al medi, que apostava perquè un aire nou de llibertat –lúdic, participatiu, democratitzador, sensible a les diferències, fidel al país– impregnara totes i cadascuna de les seues accions pedagògiques i vivencials. D’aquestes dues escoles va ser alumna Esther, que aquell 88 estudiava 6è d’EGB i aviat es va fer amiga de l’ànima de la seua cosina segona mexicana, que es deia com la seua àvia, Montserrat, i que per casualitat de les casualitats o per una màgia especial, reservada pel destí a aquella família, havia nascut, com els pares, a la mateixa hora del mateix dia del mateix any, nou mil quatre-cents quilòmetres en línia recta més a l’oest que la cosina, quan començava el Pregó de la Magdalena el 20 de març de 1976, quan encara no sabia res de Castelló i les seues festes, ni que els seus estudis musicals la portarien a ser una virtuosa de la flauta travessera. Esther que ara és una arpista reconeguda arreu del món, va estar en aquella 1a Festa del 88 amb els pares i el Rafelet que, amb dos mesos, mamava, dormia, mirava sense veure i escoltava cançonetes i rialles i


ara, amb vint-i-quatre anys, acabat de llicenciar-se en Enginyeria Industrial, corre per terres japoneses fent servir el que ha aprés. Ja li contaran els pares, jubilats i voluntaris en mil empreses, quan el visiten a l’estiu, com ha anat enguany aquesta vint-i-cinquena festa i li explicaran l’èxit extraordinari de la germana i de la cosina, integrants de la Orquesta Sinfónica Nacional de México, de gira per les Espanyes amb un programa que inclou el bellíssim Concert per a arpa, flauta i orquestra de Mozart, on elles dues són les solistes i hi excel·leixen, amb una interpretació celestial. Potser, però, abans li enviaran uns quants vídeos, el de la Festa per la Llengua del diumenge 29 d’abril de 2012 al Pinar del Grau, al «paratge delitós,… cobert tot d’una flairosa arbreda…», i el de l’actuació especial –que s’emmarcava en els actes que la complementaven durant tota una setmana– de Montserrat i d’Esther, a l’auditori de Castelló, la nit del divendres 27. Aquell matí, mentre les cosines, esdevingudes germanes, passejaven pel centre de la ciutat, la castellonenca li explicava a la mexicana que ella havia estat a la primera festa i havia vist al costat de mestres, companyes i companys de la «Censal», l’actuació de Xarxa Teatre representant l’espectacle de carrer «La filla del Rei Barbut» i –mentre assaboria una fresca i dolça orxata a la Plaça de Santa Clara i es preparava per connectar-se per Internet amb el seu marit, Ferran, i amb el seu fill, Manel, de vuit anys, que havia heretat el seu talent per a la música, però semblava inclinar-se per la percussió– li seguia contant a Montserrat, que tastava l’aigua de civada, que «censal» és un substantiu que fa referència a l’obligació redimible de pagar una pensió anual a una persona i els seus successors, en virtut d’un capital rebut per qui la contrau. «Així, que, ben mirat, d’alguna manera –li va dir– ja m’està bé fer aquest concert gratuït per pagar un censal, mínim si vols, però ple d’emoció, de simbolisme i de gratitud envers gent com la que em va ensenyar a ser com sóc i que ha fet possible que hui, malgrat tot, encara hi haja esperança».

CELLER

Amb aigua de cisterna fem grans reserves. Amb sifó fem cava. Amb aigua de riu fem ribera. Amb l’aigua de la basseta dels peixets fem vinho verde. Amb l’aigua de València fem cava amb suc de taronja.

Proveidors de bodes bíbliques. Mentre hi haja aigua no ens faltarà el vi. Diversos tipus de vins segons el tipus d’aigua.

PER ALS BOMBERS DISPOSEM DEL MILLOR AIGUARDENT

CANAAN

FÓRMULA MAGISTRAL REGISTRADA PER DÉU, NOSTRE SENYOR venda en carrer cafarnaüm,

2

cantó sant joan

Acceptem comandes per internet, a l’adreça web: www.cellercanaan.noutestament.org | evangelisantjoan@noutestament.org

57


58


El valencià dels castellonencs: final de trajecte?

Josep J. Conill No han emigrat ells, sinó tu Franz Kafka La fi del compte enrere   El 21 de febrer del 1971 l’alcalde franquista de Castelló de la Plana, Granjel Mascarós, va inaugurar el recinte firal de La Pèrgola en l’entorn del Parc de Ribalta, concretament en el mateix lloc ocupat fins aleshores per una pèrgola on se celebraven les berbenes estiuenques. En l’imaginari de molts castellonencs, l’enderrocament de l’antiga pèrgola i la seua substitució pel deplorable edifici del mateix nom, de factura grotesca, estil indefinit i acústica atroç, constitueix l’acta de defunció del Castelló de la seua joventut, sovint recordat com una ciutat petita i entranyable, on tothom es coneixia. No cal dir que es tracta d’un clixé en bona mesura fals, producte a parts iguals de la (des)memòria selectiva i de la manipulació ideològica del discurs oficial, que l’extrema dreta continua atiant a través de certes emissores locals de televisió –com la Televisión de Castellón o Castalia Televisión– amb considerable èxit d’audiència entre un sector important de la població indígena, que es consideren a si mateixos castellonencs «de la soca». Ben mirat, però, aquesta percepció popular no està del tot mancada de fonament. D’una banda, la construcció de La Pèrgola cobra sentit quan la relacionem amb el projecte (en gran part reeixit) de recreació d’una identitat local de caire historicista i confessional, que les forces vives de la ciutat van emprendre d’ençà de la guerra amb la creació de les Festes de

59


Cinquanta aniversari de les Normes de Castelló,1982 Foto: M. Gómez

la Magdalena, alguns dels principals actes de les quals havia d’albergar el nou recinte. De l’altra, la construcció de l’edifici s’emmarca en el context dels canvis que al llarg de les dècades dels 60 i els 70 van alterar radicalment la fesomia tradicional de la ciutat, transformant-la en un autèntic model negatiu de referència per als urbanistes, en virtut del seu casc històric ple de edificis nous d’altures inversemblants i l’infern de ciment dels seus barris sense zones verdes. En el terreny demogràfic, el trasbals no fou menor: la població s’hi va duplicar i el 1981 atenyia la xifra de 126.000 habitants, gràcies sobretot a l’afluència d’immigració procedent del sud i el centre d’Espanya, una part considerable de la qual es va instal·lar als barris perifèrics o als nombrosos grups que encara circumden la ciutat. Tot plegat es va produir en paral·lel a la transformació de l’activitat econòmica, on el predomini del sector primari, basat en el monocultiu de la taronja, va cedir protagonisme a la indústria i els serveis. Entre les repercussions culturals d’aquest accés traumàtic a la modernitat, cal esmentar en primer lloc la substitució lingüística. En aquesta època es produeix, com recorda Enric Forner, «la gran empenta de la castellanització a nivell oral en termes quantitatius». El procés, però, venia de lluny: Brauli Montoya ha documentat l’inici de la interrupció de la transmissió de la llengua a la Vila, entre les classes benestants, circa 1875-1880, així com la seua propagació en l’última dècada del segle XIX al Raval de la Trinitat i mig segle després al Raval de Sant Fèlix. A partir d’ací, el fenomen es va generalitzar pertot arreu, independitzant-se de les dinàmiques de promoció social i cultural que n’havien presidit les primeres etapes. Cal tenir present que el rocós monolingüisme oficial de la dictadura proscrivia el valencià i afavoria el canvi de llengua en tots els estrats socials. Per si això no fos prou, la penetració en els domicilis familiars d’un mitjà de comunicació de massa tan poderós com la televisió, al qual

60


estigueren exposats des de la més tendra infància els infants de la generació del baby boom, es va encarregar de la resta. D’aleshores ençà, amb l’adveniment de la democràcia, la despenalització del valencià i la seua posterior introducció al sistema d’ensenyament, el procés d’abandó de la llengua a penes ha experimentat variacions pel que fa als seus ritmes i manifestacions, de manera que, d’acord amb les estimacions d’Enric Forner, si no es produeix cap canvi, «la substitució del català a Castelló es completarà abans d’acabar la centúria actual» i s’estendrà com una taca d’oli per tota l’àrea metropolitana de la ciutat, que inclou també els municipis de Vila-real, Borriana, Almassora, Benicàssim, i Borriol, amb un total de 298.000 habitants, gairebé la meitat del total de la província. Diagnòstic: assassinat   Com el lector haurà pogut copsar, les previsions anteriors ens aboquen a un escenari de virtual desaparició del valencià a la ciutat de Castelló i el seu hinterland. No podem esperar, en aquest sentit, que l’actual crisi econòmica ature el procés, si bé no n’és descartable una desacceleració, derivada de la menor afluència de contingents migratoris i la fallida dels projectes megalòmans de Carlos Fabra, com ara Aeroport Castelló o Mundo Ilusión, que haurien repercutit a mitjà termini en una intensa castellanització de la Plana Alta i el Baix Maestrat, si més no. L’statu quo tan sols arribaria a veure’s seriosament qüestionat davant l’eventualitat (indesitjable) que l’actual crisi econòmica desemboqués en una crisi sistèmica agreujada amb les conseqüències de l’escalfament global –augment de les temperatures, desertització, salinització o contaminació dels aqüífers, crescuda del nivell del mar, etc.–, capaces d’ensorrar per complet el teixit productiu de la zona litoral, basat sobretot en el turisme, la construcció i la indústria taulellera, i d’incrementar al seu torn el pes relatiu dels territoris valencianoparlants de l’interior. Ara com ara, però, tot això no passen de ser meres especulacions catastrofistes, i el sociòleg de la llengua ha de treballar amb les dades de què disposa. Aquestes dades assenyalen que les causes últimes de la substitució lingüística tenen molt poc a veure amb la darrera onada immigratòria, composta per oriünds de l’est d’Europa, Sud-Amèrica i el Magrib. De fet, els romanesos –que en constitueixen de prou el contingent més nombrós– no alberguen envers el valencià els prejudicis característics dels nouvinguts de procedència espanyola i hispanoamericana i, en unes altres circumstàncies menys desfavorables, s’haurien aclimatat sense problemes a la llengua del país. Si, finalment, el desenllaç ha estat tot un altre, ningú no té dret a culpar-los-en. No ens enganyem, la precarietat de la situació actual de la llengua cal atribuir-la a la defecció sostinguda per part de les successives classes benestants valencianes i al seu confinament secular als àmbits col·loquials. Per a més inri, la llarga repressió franquista va complicar les coses fins el paroxisme. Ateses les circumstàncies, qui hauria estat capaç d’assimilar els enormes contingents de castellanoparlants que van arribar-hi d’ençà dels anys 50? Així i tot, potser l’aspecte més dramàtic del procés que comentem tinga a veure, tal com hem assenyalat adés, amb la seua persistència en el temps, més enllà de les transformacions econòmiques i

61


dels canvis de règim polític. El que això ens està indicant és que la substitució lingüística constitueix un mecanisme molt profundament arrelat en la societat valenciana, la lògica del qual respon a l’orientació supremacista de l’Estat espanyol –també en la seua versió autonòmica– en matèria de política lingüística, mantinguda contra vent i marea al llarg dels darrers segles. En el context castellonenc, la suma dels factors enumerats s’ha traduït en les últimes dècades en un espectacular retrocés del valencià, en paral·lel a la proliferació de les segones residències i la urbanització del litoral. Una urbanització, sobretot l’extensiva de tipus americà –les anomenades edge cities–, formada per habitatges unifamiliars, cadascun amb la seua parcel·la, que destrueix la xarxa de relacions socials tradicionals basada en el predomini del veïnat, és a dir, del carrer i dels espais comunals, com ara la plaça o el parc, reemplaçant-la per una forma de vida basada en l’ús del cotxe i el consum en les grans superfícies, que han esdevingut alhora els nous centres d’oci. L’èxit sense precedents del Centre Comercial La Salera, simultani a la pèrdua de pes comercial del casc històric de Castelló, s’explica en funció d’aquests canvis en els hàbits de la població, sobretot entre els sectors més joves, que són també els més castellanitzats. No debades, com assenyala Rafael Castelló, «el procés urbanitzador que experimenta la societat valenciana genera uns efectes estructuradors del capitals lingüístics que juguen, de forma creixent, en contra de la recuperació del valencià». En altres paraules: la desestructuració de la comunitat lingüística respon als mateixos paràmetres que la destrucció del territori, l’explotació econòmica i l’anorreament de la memòria històrica. Aquest diagnòstic es confirma quan apliquem a la població castellonenca, ni que siga de manera una mica aproximativa, la classificació dels habitus lingüístics dels valencians elaborada per Rafael Castelló. Segons això, a la ciutat i la seua àrea metropolitana es registraria un predomini de les següents categories: a) L’assimilat, de llengua materna castellana, fill (o nét) de pares castellanoparlants d’origen, encara que també hi abunden els descendents de famílies valencianoparlants que interromperen la transmissió de la llengua una o dues generacions enrere. Molt sovint, la seua identitat com a valencians atorga gran importància al que els antropòlegs en diuen factors d’identitat aparent, de tipus tradicional, mentre que la seua actitud cap al valencià és d’aparent indiferència, però sovint es transforma en rabiosa hostilitat quan se’ls exigeix alguna mena de coneixement formal de la llengua. Òbviament, aquesta categoria resulta més habitual allà on la castellanització es troba més avançada, és a dir, a Castelló ciutat més que no a la seua àrea metropolitana. b) L’idealitzador, constituït per valencians de primera generació, fills de parelles mixtes o de parelles valencianoparlants que han recuperat la llengua que els seus pares no es van preocupar de transmetre’ls. Tenen el castellà com a llengua materna i empren poc el valencià en les relacions primàries, però el van adquirir en l’àmbit acadèmic o laboral i posseeixen una visió francament positiva –«políticament correcta», en diríem– de l’extensió de l’ús de la llengua, a través de mesures com les línies en valencià.

62


c) El lleial, fill de pares valencianoparlants i valencianoparlant ell mateix, fa ús de la llengua tant en les relacions primàries com en les secundàries i procura transmetre-la a la generació següent. Això no significa, però, necessàriament l’existència d’una predisposició lúcida cap a la resistència lingüística, atès que les seues motivacions obeeixen amb freqüència a sentiments de caràcter folklòric o a un mer regionalisme reactiu, del tot allunyats d’una consciència lingüística madura. Per contra, el tipus d’habitus lingüístic predominant a les zones rurals de les comarques castellonenques és el subvalorador, propi d’aquells que tenen el valencià com a llengua materna i la utilitzen en les seues relacions primàries, encara que amb un cert sentiment d’inferioritat. En general, es tracta de persones d’edat més avançada que les que integren el tipus lleial i la seua valoració de la llengua es troba molt influenciada pels estereotips propagats pel franquisme i l’administració autonòmica. En circumstàncies favorables a l’ús del valencià, aquest tipus pot donar lloc al tipus lleial, però en ambients urbans molt castellanitzats i ideològicament adversos, on la xarxa social valencianoparlant del subjecte es presenta molt reduïda, pot derivar cap al que podríem anomenar el tipus desertor, que constitueix el retrat robot de l’individu que abandona ell mateix la llengua o decideix no transmetre-la als seus descendents. Òbviament, la gestació d’aquest repertori d’habitus lingüístics és producte, en gran part, dels projectes identitaris enfrontats que han afaiçonat la història de la ciutat de Castelló des de finals del segle XIX, així com de la reelaboració que se’n va fer al llarg del franquisme i, posteriorment, d’ençà de la Transició. A grans trets, podem parlar de l’existència d’un Castelló liberal o republicà i d’un Castelló conservador: el primer, fortament anticlerical, identificava abusivament democràcia i espanyolisme i afavoria una rotunda exaltació del patriotisme provincial, que es resolia en una rivalitat pueril amb els habitants de València i la seua província; el segon, en canvi, s’aferrava a les formes de vida populars, propugnant una versió religiosa, jeràrquica i estantissa –tradicional en suma– de la societat, amerada d’agrarisme i localisme. En realitat, es tractava de dues versions diferents de l’esperit de campanar, les quals podrien haver donat lloc a una síntesi prospectiva i progressista si el valencianisme republicà, representat entre altres pels Huguet, hi hagués arribat a quallar. Però aquesta tendència, com la republicana mateixa, es va veure dramàticament estroncada per la guerra civil i la dictadura subsegüent, durant la qual, en canvi, Cinquanta aniversari de les Normes de Castelló,1982. Foto: M. Gómez

63


els sectors més representatius del conservadorisme local van gaudir d’àmplies prerrogatives en la matèria. Fruit de la seua actuació van ser les Festes de la Magdalena, una celebració de caràcter conservador al voltant del mite fundacional de la ciutat arran de la conquista cristiana, interpretada en clau religiosa i espanyolista, on el valencià jugava un paper digne però subaltern. En altres llocs ens hem ocupat d’analitzar-ne la significació profunda; ací, doncs, ens acontentarem amb assenyalar que els ajuntaments democràtics van perpetuar aquesta herència festera sense a penes modificacions: els uns, els socialistes, perquè mai no van disposar d’una proposta identitària pròpia, escindits com es trobaven molts d’ells entre un cert valencianisme cultural i l’obediència a les consignes espanyolistes procedents de la cúpula madrilenya o valenciana del partit; els altres, els populars, perquè el model de festa transmès s’ajustava com un guant a la ideologia que professen –no debades va ser dissenyat en bona part pels seus correligionaris de generacions anteriors. Això no significa, és clar, que la festa haja romàs inalterada amb el transcurs dels anys; al contrari, ha anat desnaturalitzant-se a mesura que la ciutat perdia la seua fesomia tradicional, fins esdevenir una carcassa sense contingut, manipulable a l’antull de les instàncies oficials, que es complauen a fomentar un castellonerisme de vol gallinaci, en la línia d’un espanyolisme homogeneïtzador, on els trets identitaris valencians, començant per la llengua, apareixen reduïts a la mínima expressió. En l’àmbit provincial, aquest projecte identitari troba la seua traducció en el que m’agrada designar com ideologia del «Castellón y provincia», a partir del sintagma més repetit en els discursos institucionals emanats d’aquesta factoria del provincianisme que ha esdevingut la Diputació, un ens administratiu anacrònic, però que en contextos petits com el castellonenc adquireix una influència aclaparadora –sobretot si es troba en mans del PP i amb l’inefable Carlos Fabra al front, per bé que el PSOE no hi és tampoc aliè. És de justícia reconèixer, però, que la Diputació es troba ben lluny de constituir l’únic focus de propagació del provincianisme. De fet, aquest se’ns apareix com la perfecta encarnació del nacionalisme banal espanyol, a través d’un discurs imperceptible per omnipresent, tant se val si ens referim als mitjans de comunicació de massa –des de les emissores de ràdio a les televisions, tant nacionals com locals– com a la premsa escrita, l’administració o les circumscripcions electorals, que hi actuen sense pudor com vertaders agents de conversió de la ciutadania. L’únic àmbit discrepant en aquest ordre de coses és l’administració eclesiàstica, que divideix les terres de Castelló entre la diòcesi de Tortosa i la diòcesi de Sogorb-Castelló i, de moment, encara no ha cedit a les pressions creixents per tal d’ajustar-la a la «realitat» provincial. Tot plegat configura una percepció del ciutadà castellonenc mediatitzada per una retòrica profundament antivalenciana, a partir del recurs perenne a l’argument del greuge comparatiu contra la província per part d’un pretès centralisme de València. Les repercussions d’aquest discurs sobre la representació que es fan de la llengua molts valencianoparlants de les comarques castellonenques són fàcils d’aventurar: immersos en un context d’aïllament, on les referències a la totalitat del domini lingüístic brillen per la seua absència, no associen tampoc de manera automàtica el seu idioma a un patrimoni cultural i comunicatiu comú, compartit si més no amb la resta dels valencians, sinó que alberguen sovint l’obscura sensació

64


de parlar un «valencià de segona», un patois devaluat i innecessari, susceptible de ser abandonat sense conseqüències, en la mesura en què resulta insuficient per a la vida quotidiana i és objecte alhora d’execració i exaltació simultànies per part de la ideologia dominant, consistent en una variació barroera del que Bertrand Russell (Unpopular Essays, 1950) caracteritzava irònicament com «la virtut superior dels oprimits» (les nacions sotmeses, els pobres, les dones, els infants, etc.), és a dir, el prejudici sustentat en la creença que «si la virtut és el més gran dels béns, i si la subjecció fa els pobles virtuosos, és millor de refusar-los el poder, ja que destruiria llur virtut». Cap a la construcció d’una nova hegemonia Els grans mals requereixen grans remeis, i la situació actual ens deixa molt poc de marge per a l’error. D’altra banda, la magnitud de la crisi econòmica proporciona als enemics del valencià l’excusa perfecta per extremar el liquidacionisme idiomàtic sense trobar a penes resistència, invocant la necessitat de retalls pressupostaris en totes aquelles partides que no siguen estrictament indispensables. Consumat el tancament de l’emissió de TV3, l’horitzó a curt i mitjà termini es presenta també molt ombrívol en relació amb qualsevol altra iniciativa d’extensió social de la llengua. Tant se val si pensem en les línies en valencià de les escoles com en les ajudes a la traducció i el doblatge, la producció de programes o l’augment del seu ús en els mitjans de comunicació de titularitat pública; la tendència predominant apunta inequívocament cap a la reculada progressiva del valencià en tots els fronts. Una reculada que podria no haver fet més que començar, tenint en compte que la privatització de Radiotelevisió Valenciana o la seua hipotètica integració –tal com ha proposat la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA)– en un canal autonòmic únic sense publicitat, amb programació comuna i desconnexions regionals, significaria la desaparició de facto del valencià en el camp dels mitjans audiovisuals; per no parlar del protagonisme cada vegada major que la

65


política d’ampliació dels concerts escolars atorga a uns centres privats caracteritzats per una rocosa animadversió cap a la llengua; o de les propostes de plurilingüisme escolar «equilibrat», on la introducció de l’anglès constitueix tot sovint un mer subterfugi per fer-hi fóra el valencià per la porta del darrere. Tot això, és clar, sense comptar amb una eventualitat que acostumem a obviar, però que penja com una espasa de Dàmocles sobre l’ensenyament del i en valencià: que no acabe esdevenint, tard o d’hora, una matèria escolar d’estudi voluntari. Caldria recordar, en aquest sentit, que el PP mai no ha donat suport a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i en el seu programa continua defensant aquesta opció –encara que de moment no s’haja atrevit a aplicar-la, cosa que no significa que no ho intente en el futur. L’ofensiva contra el valencià es produeix, faríem bé de no oblidar-ho, en un context marcat per una autèntica apoteosi en tots els terrenys, no sols en l’econòmic, de les ideologies de tall neoliberal, sense que els mecanismes de legitimació de les polítiques lingüístiques hi suposen cap excepció. Estem parlant d’un àmbit en el qual ningú no ha gosat impugnar la supremacia de la llengua espanyola i on, des de fa anys, es ve afavorint amb notori èxit la consideració de l’assumpte per part de la ciutadania com un problema personal, aliè per complet a les condicions desiguals d’existència del valencià en la seua pròpia societat. Es tracta d’una dada digna d’atenció, perquè és gràcies al suport majoritari obtingut per aquest plantejament que el PP ha aconseguit esborrar el valencià de l’agenda política. L’única manera de combatre tal ocultació passa per dotar novament de visibilitat social el nostre conflicte lingüístic —inherent a les resistències suscitades per les temptatives d’inversió del procés de substitució lingüística. A hores d’ara podem afirmar sense por a equivocar-nos que el contenciós polític sobre la identitat (valenciana versus catalana) de la llengua ha servit per paralitzar durant dècades l’extensió del seu ús social, actuant com una maniobra de distracció susceptible d’arrossegar les energies dels parlants lleials cap a una modalitat molt específica d’enfrontament estèril, que deixa al marge amplíssims sectors de la societat —sobretot els no usuaris del valencià. Per aquest procediment, s’hi ha aconseguit desactivar el potencial de canvi de què era portador el valencianisme progressista a començaments de la Transició, reduint-lo a l’expressió d’un particularisme ple d’inanitat, amb escassíssima projecció social. No és gens

66


casual que aquest procés de deslegitimació haja coincidit en el temps amb la construcció del discurs hegemònic de la dreta, el predomini del qual s’ha tornat tan aclaparador que ha aconseguit eliminar pràcticament del tauler del joc polític els seus contrincants, fent-los aparèixer com a antivalencians, de manera que els reiterats errors de govern no li reporten cost electoral, perquè el votant és incapaç de concebre l’existència de cap altra alternativa. Evidentment, la situació descrita és producte tant dels encerts estratègics de la dreta com dels errors comesos en el camp de l’esquerra. El valencianisme progressista no ha estat tampoc aliè a aquests errors, que convindria ventilar i rectificar, no siga que estiguem contribuint sense voler a perpetuar una situació d’anomia sociolingüística, on els objectius socialment prescrits a la llengua resulten des de fa temps incompatibles amb els procediments que en regeixen la consecució. A tal fi, convindria disposar no sols d’un relat històric detallat i lúcid, sinó també d’una interpretació en termes teòrics del que s’hi ha esdevingut en relació amb l’assumpte d’ençà de la Transició. Com tindrem ocasió de comprovar tot seguit, les reflexions del teòric polític postmarxista argentí Ernesto Laclau ens poden resultar molt útils per copsar la lògica subjacent al procés i trobar-ne un possible desllorigador. Segons la seua peculiar concepció tropològica de la política com a camp de la lluita per l’hegemonia i de la formació de les identitats socials, el populisme, més que no una ideologia concreta, constitueix una etapa indefugible en el camí cap a la constitució de qualsevol actor històric amb pretensions hegemòniques. En política —argumenta Laclau— la constitució de nous agents es gesta a través d’un procés d’acumulació de demandes democràtiques no reconegudes pel poder institucionalitzat. En la mesura en què es presenten de manera individualitzada, es mouen encara a l’interior de les institucions, però quan les demandes insatisfetes s’acumulen poden esdevenir exigències contra l’ordre institucional, la legitimitat del qual resulta indefectiblement qüestionada. Tard o d’hora, la pròpia simultaneïtat de les demandes afavorirà la seua articulació en una cadena equivalencial al voltant d’un lligam negatiu, derivat de l’absència de trets compartits, més enllà del fet de romandre insatisfetes en conjunt. De la seua transformació en un sistema estable de significació –que és qualitativament alguna cosa més que la mera suma dels lligams equivalencials– dependrà l’aparició d’una veritable identitat popular amb vocació d’universalitzar els seus continguts particulars, així com la formació d’una frontera interna antagònica que la separe del poder. El procés descrit s’ajusta prou bé a la dinàmica seguida pel moviment de contestació popular a la dictadura franquista, que s’articulava a començaments de la Transició a través de la demanda de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». La reivindicació lingüística, tal com l’expressava l’aspiració a la «normalització», constituïa una més de les demandes associades de manera contingent en el si d’aquesta identitat popular que pugnava –ara sabem que endebades– per arraconar l’ordre emanat de la dictadura. Ara bé, les cadenes equivalencials no són estables per se, sinó que es troben subjectes a una sèrie de condicionaments, susceptibles d’afectar de manera decisiva la sort de certes demandes democràtiques. En aquest sentit, Laclau precisa que «per a qualsevol demanda democràtica, la seua inscripció dins d’una cadena equivalencial constitueix una arma de doble tall. D’una banda, aquesta inscripció

67


sens dubte atorga a la demanda una corporeïtat que d’una altra manera no tindria: deixa de ser una ocurrència fugaç, transitòria, i es transforma en part d’allò que Gramsci va anomenar una “guerra de posició”, és a dir, un conjunt discursiu-institucional que n’assegura la supervivència a llarg termini. D’altra banda, el “poble” (la cadena equivalencial) posseeix les seues pròpies lleis estratègiques de moviment, i res no garanteix que aquestes últimes no porten a sacrificar, o si més no a comprometre substancialment, els continguts implicats en algunes de les demandes democràtiques particulars. Aquesta possibilitat és encara més real perquè cadascuna d’aquestes demandes està lligada a les altres només a través de la cadena equivalencial, la qual resulta d’una construcció discursiva contingent i no d’una convergència imposada a priori. (...) Així, el destí del populisme està lligat estrictament al destí de la frontera política: si aquesta última desapareix, el “poble” com a actor històric es desintegra». De manera anàloga, el destí de la reivindicació lingüística, com el de tantes altres demandes democràtiques de l’època, es va veure fatalment determinat per la reestructuració de la frontera política que durant el franquisme i l’inici de la Transició oposava les forces opositores als defensors del règim, a partir del moment en què les principals forces de l’oposició acceptaren d’entrar en el joc parlamentari arbitrat per la monarquia restaurada. D’aleshores ençà, la lluita per la normalització lingüística hi va perdre bona part del seu suport popular, derivat de la inclusió en una cadena equivalencial de demandes democràtiques, i aparegué de sobte com una causa privativa d’algunes formacions nacionalistes i d’extrema esquerra, immersa en una crisi de representació que encara no ha aconseguit superar. Quan parlo de crisi representació, ho faig almenys en un triple sentit. En primer lloc, té a veure amb la redimensionalització experimentada per les demandes de normalització, les quals, pel mer fet de comparèixer davant la societat desvinculades de les aspiracions hegemòniques del bloc nacionaldemocràtic antifranquista, es veieren de cop i volta amputades –en la mateixa mesura en què havien perdut el suport del «poble» que les havia «universalitzat»– de les seues aspiracions universalistes i quedaren automàticament reduïdes a la trista condició d’una causa «particular», lligada als interessos d’una part molt minoritària de la societat. Això enllaça, en segon lloc, amb la impossibilitat d’aconseguir representació parlamentària per part d’un nacionalisme valencià que, fins abans d’ahir com qui diu, s’ha estavellat contra una llei electoral especialment dissenyada amb el propòsit de marginar-lo. Finalment, tot plegat es completa –d’acord amb la vella tàctica feixista que adjudica a l’adversari les pròpies intencions– amb l’estigmatització a mans del populisme hegemònic de la dreta, hereu directe de la retòrica del blaverisme, dels valencianistes com a antivalencians i agents a sou de l’imperialisme català. En aquest sentit, podríem dir que la funció de la demagògia blavera no sols va consistir a tornar popular una causa impopular, sinó sobretot a tornar impopular una causa popular. El desconcert ocasionat entre les files del nacionalisme valencià per la maniobra descrita el va marcar de manera tan profunda i traumàtica que ha tardat dècades a refer-se’n. Potser el millor testimoni d’aquest desconcert el trobaríem en la fixació obsessiva en l’argumentum ex auctoritate com a mecanisme susceptible de clausurar el

68


debat sobre la identitat dels valencians i la seua llengua, oblidant que «un discurs científic és un tipus de discurs més entre d’altres lluitant socialment pel seu reconeixement i assumpció social» (Rafel Castelló dixit). Aquesta estupefacció s’ha traduït en l’elaboració d’una ideologia de signe culturalista i defensiu, massa propensa a la commemoració d’esdeveniments emblemàtics, com ara els aniversaris de les Normes de Castelló i els actes d’exaltació panegírica de difunts il·lustres com Fuster, Estellés, Sanchis o Valor. Es tracta, deixeu-me remarcar-ho, de celebracions destinades a refermar la lleialtat a la causa dels (escassos) incondicionals, però incapaces de suscitar la menor curiositat entre una gran majoria de la població. No diré ja entre els sectors juvenils, imprescindibles per a la supervivència del valencianisme, tant pel que fa a la renovació del personal com de la ideologia. Una il·lustració alarmant: des de fa alguns anys a la Web han començat a proliferar els blogs de «crítica literària» escrits per xiquets i adolescents lectors, entre ells un bon nombre de valencians, però ni un sol d’aquests espais és escrit en valencià. A més a més, per si tot això no fos prou revelador, encara hi ha un altre motiu de pes per abandonar aquest mena de plantejaments: resulten fàcilment instrumentalitzables pel discurs hegemònic del PP, que identifica el valencianisme amb factors d’identitat aparent, de tipus religiós i tradicional –la referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna inclosa en l’article 57 de l’Estatut d’Autonomia valencià, com a «temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i (...) símbol de la grandesa del poble valencià», constitueix una mostra impagable d’aquesta concepció identitària. S’imposa, doncs, una profunda rectificació de les línies rectores del pensament valencianista, per tal de transformar-lo en una ideologia prospectiva, capaç de caminar cap a la construcció d’una nova hegemonia, on les demandes lingüístiques ja no apareguen en un context aïllat i particularista –tal com ocorre, posem per cas, amb les campanyes d’Escola Valenciana, centrades a més a més en un àmbit com l’escolar, de repercussions molt limitades de cara a la valencianització de la població–, sinó en el marc d’una cadena equivalencial, integradora de les reivindicacions del «poble» en tant que actor històric que s’enfronta a l’hegemonia de l’ordre establert i en qüestiona la legitimitat. Com ha recordat recentment el sociòleg Salvador Cardús, aquesta transformació passa, abans de tot, per la revisió de tres llocs comuns: a) l’associació retrospectiva de la idea d’arrels a la dels orígens ha de ser abandonada

Festa per la llengua, Benicàssim, 2008. Foto: M. Gómez

69


en benefici d’una concepció que les lligue amb el projecte de construir entre tots un País Valencià amb un futur viable, en el qual valga la pena arrelar, amb independència dels orígens de cadascú; b) la distinció entre establerts i nouvinguts (o immigrants), que associa la immigració a la presència d’una estrangeritat amenaçadora, ha de donar pas a la idea que la immigració és una experiència compartida també pels autòctons, sotmesos per la «lògica» econòmica del capitalisme global a unes experiències de desterritorialització-reterritorialització (idiomàtiques, culturals, laborals, de residència, etc.) similars en molts sentits a les experimentades pels nouvinguts; i c) la identitat no ha d’enfocar-se com una qüestió d’autenticitat, sinó de reconeixement públic, lligada a les lluites per l’hegemonia social, de manera que «l’únic debat identitari que ens interessa és el que deriva del combat per obtenir el poder polític que garanteixi el reconeixement d’una realitat social i cultural sense la murga d’haver d’estar donant explicacions fins a l’extenuació de qui som o deixem de ser». Tot plegat vol dir que hem de prescindir de la concepció del valencianisme com a defensa, sectorial i enyoradissa, de les «essències», reemplaçant-la pel projecte de construcció d’una societat valenciana més reconeguda (i reconeixible), justa i igualitària, a partir d’una recuperació actualitzada de l’ideari de la socialdemocràcia, com la que proposa Tony Judt. Dit d’una altra manera: cal lluitar per una (re)politització de la nostra questione della lingua, defugint tant la «lingüització» dels contenciosos polítics (Ninyoles dixit), característica de la Transició, com la seua trivialització a mans d’una instància acadèmica (l’AVL) obsedida per una dèria castissista que, amb el pretext de preservar les formes «genuïnes», entrebanca l’extensió social de la llengua, així com la circulació dels productes culturals arreu del domini lingüístic. En el context de l’actual crisi econòmica, cobra més sentit que mai una concepció de la política lingüística inserida en programes capaços d’unir els components de la classe treballadora i de la classe mitjana al voltant de la defensa renovada de l’Estat del benestar. Des d’aquests paràmetres, que no podem explicitar ací, la facilitació del valencià adquireix el rang d’una prestació social, equiparable en tots els sentits a la universalització del dret a l’educació – amb el qual manté una relació estretíssima–, la sanitat, les pensions o l’ajuda familiar i altres mesures adreçades a superar el marasme en què es troba immersa a hores d’ara la societat valenciana. De moment, sembla que a la Coalició Compromís ja hi ha gent que ha començat a entendre-ho, tot i que encara ens trobem als inicis d’un camí llarg i ple d’obstacles.

70


Què s’ha fet i què pot fer-se (de moment) a Castelló A Castelló el desconcert ocasionat per la Transició entre les forces valencianistes va ser peculiar, atès que el populisme de dretes no hi va adquirir ni la virulència ni les característiques del seu homòleg de la ciutat de València, sinó els d’un provincianisme rabiosament espanyolista que no qüestionava la unitat de la llengua, per bé que apostava (i aposta) sense embuts per la seua marginació total de la vida pública, reduint-la a un mer vehicle d’expressió folklòrica en el marc de les Festes de la Magdalena. Això no ha impedit, però, l’existència a casa nostra d’un sector ultradretà explícitament blaver, constituït per entitats sostingudes amb generoses subvencions oficials, com ara l’Associació Cultural Cardona Vives o les cadenes de televisió dels telepredicadors locals Vicente Miralles Troncho i Josety. D’altra banda, convindria tenir ben present que, quan va caldre, les forces oposades a qualsevol concessió en matèria lingüística foren capaces d’exhibir prou presència pública i capacitat de pressió com per aturarhi el desenvolupament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià en aspectes decisius, com ara la implantació del valencià a les escoles en l’àrea de Ciències Socials. No debades, arran de la campanya, protagonitzada a mitjans de la dècada dels 80 per la Coordinadora Pro Libertad de Enseñanza en Valenciano, el seu portaveu local, José Luís Gimeno, adquirí una notorietat en la vida pública que el va portar a convertir-se en regidor el 1987 i a ocupar l’alcaldia de la ciutat com a candidat del PP al llarg del període 1991-2005. La dada resulta reveladora, perquè no resultaria gens fàcil trobar entre els alcaldes de les capitals valencianes un cas semblant de polític que haja forjat tota la seua reputació en el camp de la lluita contra l’extensió de l’ús social del valencià. Ateses les circumstàncies, el primer que hauríem de fer a Castelló és cobrar consciència d’una vegada per totes de la gravetat de la situació, evitant el col·laboracionisme gratuït i procurant que els tòpics que els sectors lleials al valencià hi han contribuït a difondre –com ara, allò de «Ciutat de les Normes» i fidel a la llengua– no ens n’impedisquen l’anàlisi lúcida. La Universitat Jaume I hauria d’erigir-se en capdavantera d’aquesta tasca, però lamentablement la sociologia del llenguatge –per no parlar d’altres matèries– a penes figura entre els

71


interessos del seu professorat, si no és des del punt de vista de la dialectologia social i en relació amb l’espanyol, de manera que les principals contribucions locals en aquesta matèria procedeixen de gent que realitza la seua labor totalment o parcial des de fora de la institució, com Vicent Pitarch, Enric Forner o qui signa aquestes línies. Aquesta absència de la sociologia del llenguatge no constitueix una anècdota merament acadèmica, atès el paper crucial jugat per la universitat en la formació dels equips dirigents que lideren les reivindicacions socials. Mentrestant, amb totes les limitacions apuntades, el nostre objectiu no pot ser altre que el combat per l’hegemonia, procurant associar la causa de la reivindicació de la llengua al creixent paquet de demandes democràtiques desateses pel poder institucional. No repetiré ací arguments que ja he desenvolupat en altres ocasions; tan sols em limitaré a recordar que els defensors del valencià –que no hem de confondre amb els valencianoparlants tout court, entre els quals hi ha nombrosos partidaris de la defecció idiomàtica– no podem trobar-nos als dos costats de la trinxera, si no és que volem veure totalment compromesa la nostra credibilitat. Ara més que mai, s’evidencia que l’únic projecte viable de país és el del valencianisme polític, l’aspiració a l’hegemonia del qual resulta indissociable de l’assoliment del liderat cultural. Es tracta d’una aspiració molt ambiciosa –potser algú dirà que massa i tot, ateses les nostres limitacions–, impossible de dur a terme sense una coordinació acurada, destinada a optimitzar els recursos, de les iniciatives procedents dels àmbits polític i cultural, que hauria de traduirse en un increment de l’oferta de valencià. Perquè, com va assenyalar Josep Inglès, si en una comunitat no es produeix la suficient oferta en una llengua, tampoc no s’hi genera comunicació ni hi augmenta la competència idiomàtica de la ciutadania. Al capdavall, l’objectiu perseguit no és altre que la presència de la llengua en tots els àmbits de la vida social, contribuint a corregir en la mesura de les nostres forces l’habitus de subvaloració dels parlants de les nostres

72


comarques i fent alhora realitat el bilingüisme que tant es complauen a invocar retòricament les nostres instàncies oficials. En gran mesura, això passa per recuperar la iniciativa individual i col·lectiva, construint xarxes de relació i associacions destinades a enfortir una societat civil corcada per la subvenció i el clientelisme. La fundació el 2011 de l’Associació El Pont Cooperativa de Lletres, on s’agrupen la majoria dels escriptors de les nostres comarques, podria esdevenir una eina valuosa al servei d’aquests objectius –sempre i quan no es transforme, és clar, en una societat de bombos mutus al servei de la vanitat infantil dels seus integrants– i, sobretot, un exemple capaç d’estimular l’aparició d’iniciatives similars en altres camps. De fet, constitueix una autèntica vergonya que a aquestes altures no disposem a penes de diaris, escoles o mitjans de comunicació audiovisuals privats en la nostra llengua, tenint en compte l’existència de professionals sobradament preparats per gestionar-los i d’un mercat potencial que s’incrementaria amb l’oferta. Sens dubte, aquestes mancances deriven d’una fixació paralitzant en el rol de les institucions públiques, característica del que els politòlegs Gabriel Almond i Sidney Verba (The Civic Culture, 1963) van anomenar una cultura política de súbdit, definida per una orientació subjectiva —de caràcter afectiu i normatiu abans que cognitiu— dels ciutadans envers el sistema polític globalment considerat i les prestacions que aquest els pugui aportar, que contrasta amb una nul·la tendència a la participació activa. La comparació amb la capacitat d’autoorganització d’un petit col·lectiu humà, d’unes 15.000 persones, com la petita Noruega de l’Alfàs del Pi, deixa en evidència aquesta dramàtica falta d’empenta dels valencianoparlants, a la qual hauríem de començar a posar remei. L’alternativa no pot ser més ominosa: la reducció del valencià a la condició de llengua de museu. No cregueu que es tracta d’una llicència poètica, el projecte ja fa temps que va ser concebut pels dirigents del PP, quan es va decidir que el futur macroprojecte faraònic de La Ciudad de las lenguas, dedicat al «turisme idiomàtic» –és a dir, a l’ensenyament del castellà a estrangers–, havia d’albergar en les seues instal·lacions un Museo del Valenciano, consistent en un arxiu sonor de les maneres de parlar actuals, destinat a les futures generacions, per tal que tinguen l’oportunitat d’escoltar la llengua dels seus avantpassats. Mentrestant, no passa dia que no ens acostem a la realització d’aquest malson.

73


Bibliografia Almond, Gabriel A. & Verba, Sidney (1963). The Civic Culture. Londres: Princeton University Press. Trad. castellana: La cultura cívica. Madrid: Euramérica, 1970. Aparici, Artur (2006). «Castelló, entre la irracionalitat i l’esperança». Saó [València], núm. 305, abril, p. 21-23. Archilés, Ferran (2006). «La ciutat i la memòria: Castelló, la (improbable) capital de la Plana». Saó [València], núm. 305, abril, p. 18-20. –(2007). «La identitat local de la ciutat de les Normes. Patriotismes locals i valencianisme polític a Castelló (c. 1900-c. 1932)». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (ed.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 57-79. –(coord.) (2010). Dossier «Transició política i qüestió nacional al País Valencià». Monogràfic de la revista Afers [Catarroja], vol. XXV, núm. 67. Billig, Michael (1995). Banal Nationalism. Londres-Nova Delhi: Sage Publications & Thousand Daks. Trad. catalana: Nacionalisme banal. Catarroja: Editorial Afers & Publicacions de la Universitat de València, 2006. Calaforra, Guillem (1994): «Arguments d’autoritat i noms “científics”». Zeitschrift für Katalanistik [Friburg], núm. 7, p. 37-56. Reeditat amb addicions a: CALAFORRA, Guillem (1999). Paraules, idees i accions: Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana & Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 111-132. Cardús, Salvador. Tres metàfores per pensar un país amb futur. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009. En línia: <http://www.salvadorcardus. cat/wp-content/uploads/2011/03/ 091112DiscursIEC.pdf>. Castelló, Rafael (2001). «Nacionalismes i actituds lingüístiques al País Valencià: una aproximació». A: MOLLÀ,Toni (ed.). Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera, p. 145-199. En línia: <http://www.uv.es/ socant2/Investigació.htm>. –(2001). «Les posicions nacionals al País Valencià i Catalunya: diferències en la composició de la definició nacional de la realitat». Quaderns de ciències socials [València], núm. 5, p. 3-54. En línia: <http://www.uv.es/socant2/ Investigació. htm>. –(2002). «Economia dels intercanvis lingüístics al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona], núm. 16. València: 3 i 4, p. 195-215. Conill, Josep J. (2003. «La situació del valencià segons la sociolingüística no institucional (1998-2002)». Noves SL [Barcelona], primavera. En línia: <http://www6.gencat.net/llengcat/ noves/hm03primavera/catalana/conill1_3. htm>. –(2005). «Una llengua de museu». En línia: <http://www.josepconill.cat/images/stories/informacio /1_la_imaginacio_ sociolinguistica/una_ llengua_de_museu.pdf>. –(2007). «Tres textos i un sol discurs, o el lluç que es mossega la cua: Consideracions intempestives sobre la normativització al País Valencià». Ribalta [Castelló de la Plana], núm. 12, p. 63-95. En línia: <http://www.ies ribalta.net/revista/num/12/Ribalta12.pdf>. –(2007). Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. –(2011). «PRADILLA, Miquel Àngel (2008). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona], núm. 21, p. 253-269. En línia: <http://revistes.iec.cat/revistes224/index. php/TSC/article/view/ 53864/pdf_130>. Conill, Josep J. & QUEROL, Vicent (2006). «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]. Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 71-80. Conill, Josep & SALOMÉ, Anna (2007). «Tradicions que traeixen». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]. De la Magdalena, la romeria. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 49-60. En línia: <http://www.collarebombori.cat/?cat=9>. –(2009). «Pretèrits petrificats, present paròdic». A: LLOMBART, Xavier [et al.]. Castilgone... a la riba de la mar. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 97-108. En línia: <http://www.collarebombori. cat/?cat=9>. Costa, Esperança (2011). «Els crítics literaris més implacables». El País (Quadern), núm. 569, 20-X-2011, p. 1-2. En línia: <http://www.elpais.com/ elpaismedia/ultimahora/media/201110/20/cultura/20111020elpepucul_1_Pes_ PDF.pdf>. DD.AA. AltreCastelló. Pàgina Web amb informació alternativa sobre la ciutat. En línia: <www. altrecastello.com>. Flor, Vicent (2011). Noves glòries a Espanya: Anticatalanisme i identitat valenciana. Catarroja: Editorial Afers.

74


Forner, Enric (2010). «La transmissió de la llengua entre generacions a Castelló de la Plana». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona], núm. 20. Barcelona: Societat Catalana de Sociolingüística, p. 357-382. Inglès, Josep (1990). Els espais compartits en l’oferta lingüística: Elements per a les bases d’un projecte de normalització. Barcelona: El Llamp, 1990. Judt, Tony (2010). Ill Fares The Land. Nova York: Penguin. Trad. catalana: El món no se’n surt. Barcelona: RBA & La Magrana, 2010, Laclau, Ernesto (2002). Misticismo, retórica y política. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica de Argentina. –(2005). On Populist Reason. Londres: Verso. Trad. castellana: La razón populista. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica de Argentina. Martí, Manuel (2005). «Ser de Castelló: a propòsit de la identitat local en l’època contemporània». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura [Castelló de la Plana], vol. LXXXI, juliol-desembre, p. 643-650. Meseguer, Lluís (2003). Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I & Diputació de Castelló. Montoya, Brauli (2008). «La transmissió familiar del valencià». A: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Llibre blanc de l’ús del valencià – II: Iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 149-167. Ninyoles, Rafael-Lluís (2008). «Els reptes de la normalització: Societat, economia i llengua». A: Acadèmia Valenciana de la Llengua: Llibre blanc de l’ús del valencià - II: Iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 19-31. Prats, Joaquim (2003). «Estudi comparatiu del coneixement i l’ús del valencià als IES públics de Castelló (1985-2000)». A: Martines, Vicent (coord.). Llengua, societat i ensenyament, vol. III. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2003. En línia: <http:// publicaciones.ua.es>. Querol, Ernest (2000). Els valencians i el valencià: Usos i representacions socials. Paiporta: Denes. Ramos, Joan Àngel (2006). «Urbanisme sostenible a la Plana?». Saó [València], núm. 305, abril, p. 26-28. Russell, Bertrand (1950). Unpopular Essays. Londres: George Allen & Unwin. Trad. catalana: Assaigs impopulars. Barcelona: Edicions 62 & Destino (col·lecció «Llibres a mà»), 1985. Salomé, Anna (2008). «Venir al valencià». A: Carceller, Josep Miquel [et al.], Anys d’impremtes de gelatina. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, p. 11-18. En línia: <http://www.collarebombori. cat/?cat=9>. Suleng, Kristin (2011). «La pequeña Noruega mediterránea». El País (Comunidad Valenciana), 11-XII-2011. En línia: <http://www.elpais.com/ articulo/Comunidad/Valenciana/pequena/Noruega/mediterranea/elpepiespval/ 20111211elpval _9/Tes>. Viana, Amadeu (1997): «Quina llengua? Quina ciència?». En línia: <http://web.udl.es/usuaris/s2430206/quinllen .htm>.

T’agrada conduir?

L’emoció de les corbes? La llibertat d’anar allà on tu vols?

UBICAT A LA FIRA DE TOTS SANTS. PARADETA 14 CASTELLÓ

Fes-ho!!

VINE A...

AUTOS DE XOC ALILA DIVERSOS MODELS PER ELEGIR | PREUS POPULARS

75


76


L’hora del rock en valencià Josep Vicent Frechina

Malgrat que la seua aportació qualitativa sempre ha tingut una notable vàlua artística –i fins i tot, eventualment, una petita transcendència fora de les nostres fronteres– el rock en valencià mai havia assolit la massa crítica suficient per considerar que formava, per ell mateix, una escena musical d’una certa entitat. Mai, fins la primera dècada d’aquest segle quan, enmig de la insòlita eufòria creativa propiciada, en bona part, com a conseqüència del boom d’Obrint Pas i de l’experiència d’autogestió que suposà la creació del Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor (COM), es produeix la irrupció de desenes de grups que utilitzen el valencià sense complexos diglòssics i, aparentment, sense la necessitat d’un posicionament ideològic previ. I no deixa de ser un fet paradoxal que, en uns moments en què s’hi superposen un grapat de crisis diverses –la crisi financera mundial, la crisi de la indústria discogràfica, la crisi del consum cultural– sembla que efectivament haja arribat l’hora del rock en valencià.

Els pioners Quan l’any 1962 Raimon inaugura amb «Al vent» la nostra música moderna, s’està produint a tot arreu un canvi cultural de gran abast que exhibeix, com un dels seus símptomes més cridaners, la nova figura del jove alliberat: un jove que estudia o que treballa i que busca diferenciar-se de la resta del cos social a partir

Foto: M. Gómez

77


d’un nou codi estètic que ateny el llenguatge, la indumentària i les formes d’oci alternatives. El país s’omple de conjunts de música moderns que emulen les formes del rock’n’roll, del moviment yéyé que ve de França o de les noves sensibilitats que vehicula la cançó italiana de la mà de Modugno i companyia. L’oferta en valencià, però, és ben minsa: hi ha, com a nom més important, els 4Z de Lluís Miquel que arribaran a publicar tres discos i que actuaran, com a representació del rock local –juntament amb Dova i Bruno Lomas– a bord d’un portaavions de l’armada nord-americana fondejat al port de València. I al seu costat, només mereixen referència Els Cinc Xics, que deixaran per a la posteritat una magnífica versió valenciana de “When a man loves a woman”, l’èxit de Percy Sledge, i Los Supperson de Luis Manuel Ferri, el futur Nino Bravo, dels quals es conta que posseïen tot un repertori complet de temes en valència dissortadament sense rastre discogràfic. Haurem d’esperar, però, fins a la segona meitat de la dècada següent per disposar d’alguns exemples de més pes. És viu llavors una etapa d’entusiasme democràtic, recuperació del carrer i rehabilitació identitària, on triomfen les propostes més festives i extravertides –Al Tall, Els Pavesos, Lluís el Sifoner...– i on el rock, tot i tindre una presència que podríem qualificar perfectament de perifèrica, fa una contribució d’alta volada artística amb alguns noms que encara ocupen un lloc privilegiat en les prestatgeries de degustadors de delicatessen musicals de tot el món. Per exemple Cotó-en-pèl, autors d’un rock progressiu dens i bigarrat en la línia dels King Crimson, l’únic disc dels quals (Holocaust, 1978) conserva encara avui una elevadíssima cotització en el mercat de segona mà i va ser reeditat fa uns anys en format CD per al mercat japonès. O l’excelsa trilogia que conformen el Brossa d’ahir (1977) de Pep Laguarda i Tapineria, Humitat Relativa (1978) de Remigi Palmero i Bon Matí i Cambrers (1981) de Bustamante, els tres vèrtex d’allò que se’n va dir rock mediterrani i que manté intacta la seua frescor i el seu poder de fascinació. Malauradament, però, aquest interesantíssim camí es va interrompre bruscament amb la tremenda solsida que va viure la música en valencià en la dècada de 1980, una implosió que impedirà el progrés de les bandes de la nova onada –amb Pantaix com a nom més significatiu– i de la qual tardarà molts anys a recuperar-se. Tants com els que tardarà Obrint Pas a fer visible un moviment que, sord i contracorrent, va forjant-se a poc a poc fora dels focus de l’actualitat per aparèixer de sobte quan ja ningú no l’esperava.

El boom d’Obrint Pas Molt sovint es menysté l’èxit d’Obrint Pas adduint que es deu a raons extramusicals –eufemisme que es refereix al compromís ideològic dels seus textos– com si l’èxit de qualsevol proposta musical no tinguera molt a veure sempre amb qualsevol mena de raó extramusical i com si els que encapçalaren els rànquings de popularitat foren Vivaldi i Charlie Parker.

78


Obrint Pas ha venut milers de discos, ha realitzat centenars de concerts davant de milers de persones, ha fet gires per diversos països europeus i sud-americans, ha actuat al festival musical més important d’Àsia –el Fuji Rock en la seua edició 2011, al costat de Coldplay o Wilco– i ha editat el seu darrer disc Coratge (2011) al Japó. Els motius d’aquest boom són molts i diversos però podríem resumir-los en un: han sabut connectar amb un públic determinat mitjançant unes cançons que canalitzen unes inquietuds i unes sensibilitats compartides. Talment com qualsevol altra proposta musical d’èxit. Obrint Pas, òbviament, no han sorgit del no res: se saben fills d’una tradició que ve de lluny. Tenen un ull mirant cap al nervi punk de Fermín Muguruza, Kortatu i Negu Gorriak i l’altre pendent de les provatures mestisses de Manu Chao, però el seu cor batega amb Al Tall i Ovidi Montllor. Són segurament els primers que arriben a conciliar aquesta doble filiació, externa i interna, i des que ho han fet avancen abassegadors amb la força d’un remolí. Cap millor exemple d’aquesta insòlita conciliació que la naturalitat amb què han integrat la dolçaina en un discurs musical fonamentat sobre les cadències caribenyes del reggae i l’ska. Una integració que ha acabat configurant un gènere nou exclusivament valencià, l’ska amb dolçaina, que congrega tres o quatre desenes llargues de grups buscant una personalitat diferenciada mentre segueixen l’estela dels seus creadors. Obrint Pas Obrint Pas representa, però, la punta d’un iceberg de dimensions creixents que oculta, sota les aigües de l’impacte mediàtic, una gernació de grups i intèrprets que sorgiren al mateix temps o una mica després que ells i que contribuïren, igualment, a assentar les bases a partir de les quals s’ha produït l’esclat de l’extraordinària escena actual: 4000 som prou, Anselmos, Ki Sap, Intocablues Band, Bajoqueta Rock, Metall i So, Skaband Malajunça, Munlogs, Dropo, etc.

Foto: J. V. Frechina

Tot explota pel cap o per la pota L’ona expansiva provocada per la deflagració d’Obrint Pas –especialment arran de la publicació de Terra (2003)– se suma a un moviment de fons que afecta per igual a tots els estils musicals expressats en valencià: la decisió dels músics i cantants d’unir esforços i fundar el Col·lectiu Ovidi Montllor. El COM esdevindrà, en poc de temps, el veritable catalitzador i dinamitzador de la producció musical en la llengua autòctona: primerament realitzarà algunes accions de gran incidència mediàtica –com, per exemple, l’ocupació del Palau de la Música de València– concebudes per dotar

79


Artur Caravan Foto: J. V. Frechina

80

de visibilitat el moviment i posar l’accent en la seua situació obertament minoritzada per part de les institucions i els mitjans de comunicació públics; i, després, articularà diverses iniciatives en positiu per dotar-se d’un marc amplificador i d’una mínima infraestructura de promoció i difusió: Guia dels Músics i Cantants en Valencià, Premis Ovidi, circuit So de Sons, portal web, disc recopilatori anual, etc. A més, el COM trobarà en algunes entitats de la societat civil –especialment Escola Valenciana– i en l’atapeïda xarxa d’associacions, casals, ateneus populars, etc., escampada al llarg i ample del país, la complicitat necessària per a que tota la seua activitat tinga el ressò escaient. I les conseqüències no es fan esperar: la producció discogràfica es multiplica un any rere d’altre i, a poc a poc, tot el ventall estilístic es va omplint de propostes múltiples i diferents que constitueixen la panoràmica més rica, variada i completa que ha tingut mai la música expressada en valencià. Pel que fa al rock concretament, la gamma d’estils representants abraça, per primera vegada, tots els possibles matisos de l’espectre sonor. Els seguidors dels sons més durs, per exemple, valoraran segurament el nu metal dens i retorçut dels Gàtaca, el rock urbà, directe a la jugular, de Red Roja, el hard rock melòdic dels Mugroman, o els diversos camins post grunge que obren Inòpia –el seu disc Les quatre estacions de l’arròs (2009) demana a crits una redescoberta–, Neuròtics o El Corredor Polonés –amb un llenguatge propi, complex i virolat, capaç de crear atmosferes sonores veritablement angoixants. En l’àmbit del rock de tall més clàssic és inevitable la referència a Senior i el Cor Brutal, inventors d’un gènere anomenat «valenciana», que defineixen com a música americana en valencià; o la llarga llista de cantautors elèctrics que despleguen la seua proposta sobre un bastiment d’obediència netament rockera com Carles Pastor, Lluís Vicent, Màrius Asensi –en aquest cas amb una certa inclinació psicodèlica–, Carles Enguix o Òscar Briz. A mesura que avancem cap al centre de la gradació sonora, la població augmenta notablement: els territoris limítrofs del pop i el rock congreguen tal multitud de bandes amb veu pròpia que necessàriament hem de limitar-nos a esmentar-ne només aquelles que ens semblen més singulars. Com Les Deesses Mortes i la seua abrasiva sofisticació, la llibertat creativa de Gent del Desert, les turbulències emocore dels 121 dB, les escomeses galvàniques d’Arthur Caravan, servides amb una sensibilitat torbadora, la desimboltura amarada d’una lleu i irresistible acidesa dels Amanida Peiot o els Litoral –una mica llunàtics els uns i epicuris els altres, però tots dos igualment tònics i estimulants– el pop de guitarres brodades i costures vigoroses dels Sant Gatxo, el múscul rocker dels Pinka, la melodia juganera i adhesiva de Xavier Morant i Abraham Rivas o Miquel Herrero i els Autòmats, l’encantadora traducció de l’univers infantil al pop cristal·lí de


Rapsodes. Foto: M. Gómez

Senior. Foto: J. V. Frechina

Nit de grills. Foto: M. Gómez

veu i guitarres que postula El Corral de Pepeta o, en fi, l’elegància amb què Lola Bou s’acosta als discursos de la música negra i els Soul Atac els fan seus. Ja en les files del so mestís, tot escapant de l’ombra d’Obrint Pas i de l’extensa nòmina de bandes que s’ubiquen en coordenades estilístiques semblants –on han aconseguit fer-se amb un lloc privilegiat per la qualitat de les seues cançons La Gossa Sorda–, hi ha el reggae-fusió d’Aspencat, notable per la seua combinació d’elements electrònics i tradicionals. I unes quantes passes més enllà el post-bakalao descarat i imparable d’Orxata Sound System, possiblement la proposta més original i divertida de tota l’escena valenciana actual. També en una línia semblant, però totalment decantada ja cap la geografia del hip hop i l’electrònica, hi ha el flow rural de Rapsodes o, en una fesomia menys festiva, el rap reivindicatiu i sovint ferotge d’Ender o Arrap que completa una paleta d’estils d’una profusió i heterogeneïtat inapel·lables. La cosa, però, no acaba ací. En el moment de tancar aquestes ratlles –desembre del 2011– acaben de publicar-se tres obres monumentals: Gran de Senior i el Cor Brutal, una obra crua i visceral, pura música en carn viva, on Miquel Àngel Landete, Senior, dóna solta al seu univers tortuós i visionari instal·lat en un clar enmig d’un bosc de guitarres creuat eventualment per la tempesta; Atles enharmònic d’Arthur Caravan, on els d’Alcoi assoleixen el nivell expressiu que la seua trajectòria anterior prometia i ens regalen una col·lecció de cançons d’una intensitat emocional aclaparant; i Pam a pam de Rafel Arnal, viatge a les profunditats sonores del trip-hop realitzat des de les arrels musicals mediterrànies: tres discos que certifiquen que no només ha arribat l’hora del rock en valencià sinó que, si s’hi troba el públic que la qualitat de l’oferta demana, la seua edat daurada la tenim tot just a tocar.

81


Maria de Magdala Francesc Mezquita Broch

Des d’orient, Maria de Magdala ha vagabundejat erràtica i boja per la mort de l’amant. El dolor era més fort que la raó i la vida sembla que s’esmuny sense tornada. Els mars eren més petits que el seu amor desolat, sempre ocult. El silenci era fort i dur com l’abisme de mil  penya-segats. Exhausta ha arribat a la Provença, l’alè se’n fuig del cos, cansada de callar, impotent per explicar al món la raó de la seua vida. Abatuda per les veus i remors del passat que l’han perseguida sempre. Aixafada pels maldients i  fariseus. Des de les platges de Provença, transida per l’esforç i el sofriment, acomiadant-se, mira finalment cap al sud i l’oest, a les iberes costes on raja la font de Castàlia, cap al turó on hi ha una masia blanca, entre garrofers i oliveres, a la vora de canyissars espessos i perduts. Allí on encara se celebra la memòria del seu nom.

82


Colles: de la por a l’exhibicionisme

Màrius Almela i Cullell

La majoria de la gent pensa avui que una colla és un gran espai ple de gent on demanes begudes amb els amics tal com si estigueres en un festival de música o en una sala de festes. Però parem un moment i fem memòria de com eren les colles quan van nàixer i com s’hi ha donat pas a un procés que, com vorem, ha anat portant les colles (o més bé algunes colles) de la por a la jactància, d’amagar-se a exhibir-se, del romanticisme al negoci i, fins i tot, de la innocència al partidisme. Fem un viatge en el temps i recordem com eren les colles al cap de poc de nàixer. Fem memòria: anys 80. Hi ha un grup de joves de Castelló un dia de Magdalena, son passades les dues del matí i s’han acabat ja tots els actes del dia i de la nit. Fins i tot es difícil, gairebé impossible, trobar un establiment de copes obert. Xarren entre ells: —Què hi podem fer? —Iep!, podem anar a una colla que jo conec. —Què és una colla? —Ara ho veureu.... Després d’uns minuts de passeig, en un carrer bastant fosc i estret hi ha una casa vella amb una antiga porta de fusta. Ningú diria que a dintre hi ha ningú, però si pares l’orella a la porta se sent una mena de remor, com una música llunyana. «Toc, toc...». En trucar a la porta, la remor desapareix de seguida. Al cap de poc algú obri una espiera rodona i observa un per un els que esperen a fora. «Jo sóc amic de fulano», diu qui ha trucat. Es tanca l’espiera,

83


que torna a obrir-se al cap de poc. Ara s’endevinen dues persones a través del foradet. «Clonc, clinc...», sonen les velles baldes que obrin la gran porta. «Passeu si voleu, encara que fulano ara no està», diuen els de la colla, i així ho fa el grup. La porta es torna a tancar de seguida al darrere. Més enllà de l’entrador, hi ha la gent. En un primer moment tots et miren, però de seguida el vell radiocassette torna a sonar i cadascú torna a la seua conversa. Hi ha parets folrades de paper gros per evitar taques, on la gent s’expressa escrivint i guixant grafittis, i una aixeta de cervesa. «Voleu uns cacaus i tramussos?». A poc a poc vas coneixent tothom. Quan ixes has passat una bona estona i has fet nous amics, i algú comenta: —Hem de ficar alguna cosa al pot. —El pot?. —Aquell cubell d’allí dalt és el pot, fiques els diners que consideres pel que has begut. Pren, tira tu els diners. —Està ben alt, també l’hagueren pogut posar més baixet, no sé si l’encertaré. Això és part de la festa, Ep, m’han caigut vint duros fora!. —Ha, ha, ha... què has begut massa cervesa?. Les colles eren innocents i estaven atemorides quan van nàixer. Però a poc a poc van anar perdent la por. Cada vegada la porta estava més oberta i durant més hores. Cada vegada estava la música un poc més alta. Cada vegada els locals eren més grans. I van començar les queixes, justificades o no, de certs veïns. Algunes veus demanaven que hi haguera certa regulació. Altres fins i tot parlaven de prohibició. Un dia, al sentir-se atacades, la por de les colles es va transformar fins i tot en ardor de lluita, i un grup de joves collistes va interrompre una bona estona la cavalcada del Pregó, essent Daniel Gozalbo alcalde de la ciutat (1987-1991). Tothom se’n va assabentar d’allò. Seria possible avui una protesta semblant? A principis d’aquest segle XXI, uns altres joves van intentar interrompre el Pregó com a protesta per la guerra de l’Iraq, però tant sols ho van aconseguir durant uns breus instants a causa de la contundent actuació, bastons en mà, de les forces de l’ordre. Els que van aturar el Pregó en temps de Gozalbo hi van tenir més sort. A partir d’eixe moment podria dir-se que es dóna un punt d’inflexió en el món de les colles. Gent no tan jove, amb diners i amb poder, o amb ganes de tenir el poder, o de tenir-ne encara en més àmbits, s’uneix al món de la colla, sinònim aleshores de festa, de bon ambient i de llibertat, però que també mirava amb cert recel cap al poder municipal per com podia reaccionar. I ser d’una colla per a aquests nouvinguts va esdevindre una forma de dir: «Jo també sóc com vosaltres i els nostres objectius haurien de ser els mateixos».

84


El món de les colles, al llarg dels anys 90, va anar guanyant àmbit d’influència. Aleshores la gent ja organitzava les colles i hi anava sense por. Algunes van preferir mantenir-se més o menys com en els anys d’inici, senzilles, no massa grans i sense gaire intenció d’influir a nivell social. Altres no. Hi apareixen les zones de colles, i inclús un carrer, el Lluís Vives, esdevé l’epicentre festiu per antonomàsia de la nit magdalenera gràcies a les seues colles. No feia falta trucar a cap porta, ni conèixer a cap dels seus membres per a accedir a les actuacions que feien al carrer, sempre ple de gom a gom. Podies pagar la teua consumició i gaudir de la festa i de la nit. La voluntat d’influència social d’algunes colles es notà precisament aleshores en la creació de guardons a persones o entitats per la seua col·laboració amb el món de la festa, o amb el món d’eixa colla. Guardons que, més enllà de l’àmbit de l’agrupació, es fan públics, amb convidats, i amb nota de premsa inclosa als mitjans de comunicació perquè tothom hi tinga constància, perquè tothom hi quede advertit. A títol d’exemple, a mitjans dels anys 90, ja amb José Luis Gimeno com a alcalde de Castelló, una de les colles del carrer de Lluís Vives li donà el seu principal guardó a la Policia Municipal de Castelló, entre altres coses encarregada de vigilar la seguretat del Pregó, i encarregada de vigilar les actuacions de les colles i de procedir eventualment a tancar-les si es considerava que incomplien alguna normativa de convivència ciutadana, com fer soroll o tancar tard. També per eixos anys va nàixer la Federació de Colles, segons uns per a fomentar-les, segons altres per a intentar controlar-les. Eren nous temps, la llibertat ací ja havia fet el seu servei (tal vegada hauria de dir «servici») a nivell popular, i ara igual calia menys llibertat, i anar controlant la força de les colles a poc a poc, que mai se sap què pot acabar fent aquesta gent, pensaven alguns. Encara hi ha avui qui somnia que les colles haurien d’integrar-se en els col·lectius gaiaters de cada districte, amb deure d’obediència, i qui no ho faça no podrà tancar el carrer, ni fer actuacions, ni beure vi, ni res de res. Des que començà l’èxit de les colles, també van començar les veus crítiques contra les anomenades «colles negoci». L’alt índex de participació en aquestes agrupacions festives va ser tal que hi van aparèixer locals amb el nom de colla a la porta que no eren més que bars camuflats. Darrere no n’hi havia cap grup de gent amb ganes de festa, sinó el que podríem anomenar un «promotor», que amb un ús il·lícit de la paraula «colla» buscava fer diners fàcils i moltes vegades lliures d’impostos. Sempre s’ha parlat de la «colla negoci» com si aquesta fóra l’única modalitat possible, però n’hi ha també una altra de la qual es parla menys. Ja aleshores hi van sorgir empresaris del sector que digueren que des del seu punt de vista, l’autèntica competència deslleial era la que feien algunes colles a uns establiments de copes ben legals que pagaven impostos, no sols en Magdalena sinó al llarg de tot l’any.

85


Entre les colles reals pareix que ninguna ha reconegut públicament mai haver obtingut alts beneficis econòmics per la seua activitat durant les festes. Però en petits comitès i en confiança sí que hi ha hagut collistes que s’han vanagloriat dels molts diners que han guanyat gràcies a la seua agrupació. A vegades en algunes colles aquests «beneficis» han aparegut «sense voler», i els han acabat destinant honradament a la mateixa festa magdalenera, perquè l’ànim de lucre no hi existia. Però en altres agrupacions aquests beneficis han estat ben buscats, i també ben repartits. Encara que no sempre, perquè alguna d’aquestes colles també ha vist com algun «tresorer» espavilat s’emportava un bon grapat de bitllets deixant amb el cul pelat la resta dels ja excompanys per sempre. Comptabilitat en B, ves i busca qui te l’ha pegat. Així que entre les anomenades «colles negoci» també podríem dir que n’hi ha dues modalitats: les més conegudes del tipus A (bars camuflats), però també les menys criticades en veu alta del tipus B (colles amb ànim de lucre). Es parla poc d’aquestes últimes, però hi són, i ben presents. I acabaré aquest paràgraf ressenyant una obvietat econòmica: en general, com més xicoteta és una entitat, menys beneficis econòmics pot deixar a repartir, i viceversa. A mitjans dels anys 90, alguns pensaven que les colles no podien créixer més que el que ja s’havia aconseguit al carrer de Lluís Vives. Però la realitat sempre supera la imaginació. Pocs anys després aquest lloc va deixar de ser el principal epicentre festiu de la nit magdalenera, qui ho haguera dit! La gran festa va passar d’un carrer a l’espai públic i de tots per excel·lència: la plaça, on tradicionalment s’han celebrat mercats, manifestacions i mítings polítics. En aquest cas a la plaça de les Aules. Molta gent ara ni tan sols diu «anem a tal colla», molts senzillament diuen «anem a les Aules a beure». Mentre, s’hi podia llegir aquell «Agua para todos» amb lletres grans. La pregunta ara és: podria reunirse encara més gent en una colla? Per poder ser, encara hi ha places més grans a Castelló. I colles amb ganes de fer-se conegudes, envejades i dignes d’organitzar els tiberis més exagerats. I també hi ha llocs tancats grans, com La Pèrgola. De fet, l’any 2006 aquest recinte va acollir l’anomenat Cau Fester, que es va promocionar amb pancartes fora del local com «Colla Cau Fester» i amb cartells per la ciutat com «La colla más grande de Castellón». Es tractà d’una iniciativa de la Junta de Festes que va buscar una empresa per gestionar les barres de beguda i l’organització d’espectacles semblants als de les macrodiscoteques, amb números eròtics inclosos. Es jactaven que els seus preus eren «los más baratos de todo Castelló». Així com darrere les colles del carrer Lluís Vives i la plaça de les Aules hi ha agrupacions reals, amb els seus membres, la seua història i les seues formes d’entendre el món de la festa, en aquest cas ni això. Era un cas claríssim de «colla negoci» de tipus A, feta amb bona cosa de recursos. La Federació de Colles ho va criticar

86


en ser preguntada per la premsa local, i la mateixa Junta de Festes va dir que demanaria al Cau Fester que deixara de promocionar-se com a tal «colla». Des de la Junta es va assenyalar com a responsable de la malifeta a «alguien del Cau Fester». Però el fet és que, en lloc de llevar-la, van canviar la pancarta d’un costat a l’altre de la Pèrgola i van seguir usant la paraula «colla» fins el final de les festes..., que una setmaneta passa ben prompte. Van ser colla fins quan van voler. Quan la Junta de Festes va decidir fer el Cau Fester estava previst que si deixava beneficis, aquests es repartiren entre les comissions gaiateres i la pròpia Federació de Colles. Si en lloc de Colla Cau Fester hi hagueren posat Cau Fester de les Gaiates sense dir res a ningú, la reacció hauria estat la mateixa? Sols unes preguntetes més abans d’acabar. De la història de les colles pareix que s’extreu una tendència a engrandir-se, a voler captar cada vegada més gent, siga amb voluntat de fer festa, siga amb voluntat de fer negoci. I pareix que aquesta tendència no s’ha acabat encara. Al fil d’això: és compatible aquesta tendència a engrandir-se més i més amb l’esperit inicial de les colles? On hi és, el límit? S’està deixant descontrolar la grandària d’algunes colles com a excusa per controlar-ne en el futur alguna cosa més que més que la grandària? Fem memòria, reflexionem i, si cal, actuem.

THE NEW FRAGANCE FOR EVERYBODY PER ALS MOMENTS MÉS ÍNTIMS I PERSONALS PER A LES REFLEXIONS MÉS PROFUNDES

BATH’S FORNITURE by

SHIT

EAU GOGÔS by Renard & Fox

Basada en receptes naturals del gran metge Arnau de Vilanova i feta amb almesc, herbes de diversa mena, figues seques, rovells d’ous, pa fresc de pura farina ben pastat, faves seques, sang i sagí de diversos animals i llet de somera.

Tenim la tassa que et cal! DISSENY ERGONÒMIC Totalment equipada amb climatitzador, lector CD i MP3, sudokus i revistes endarrerides

En exclusiva per a Castelló i província: THE HOLE DISTRIBUTIONS, C.B. Polígon La Botera, nau 3 Castelló

DE VENDA EN EXCLUSIVA PERFUMERIES GUINEU Especialistes en perfums naturals des de 1475 Carrer Raboseta 28. Castelló. Tel 9640123456789

87


88


Encesa o cremà: un dilema? Miquel Gómez La persistència d’un corrent tradicionalista respecte a la gaiata el qual sustenta la tesi que aquesta és un monument força antic a la vila capital del riu Sec, es contradiu amb la realitat cabuda i també escrita.(1) Les tradicions festeres canvien amb la facilitat que dicte el poder quan li convé fer, desfer, inventar o reinventar en cada moment; després el temps i els mitjans ho curen tot i fan oblidar el que ahir era el contrari que avui. I mentrestant, un cop renovades (?) les festes del meu poble i posades al dia, la tradició que s’implanta és simple i diu que aquesta construcció enllumenada és com “un esclat de llum sense foc ni fum”! Com que sense foc ni fum? La gaiata renovada neix amb foc i fum o amb foc sense fum? Naix, es reinventa o resta un invent del moment. Del moment de 1945? La gaiata, la primera gaiata de la nova era de les anomenades festes renovades ni es renova cada any, ni s’aprofita per l’any següent ni es recicla. Tan simple com que es crema! Però ja ho sabem, les tradicions es fan a mida de qui les crea i quan les necessita. Les tradicions mai perduren intactes en el temps. Recorda algú quin era el trajecte fins la Magdalena al llarg dels darrers seixanta anys? Podem dir que seguint la tradició valenciana i mediterrània, en acabar una festa es crema el motiu que l’expressa o es guarda per anys millors? Amb el foc no ho restituïm tot? Les gaiates des que s’inaugura la nova festa, es reciclen o es cremen? Podem dir que hi havia de tot. Ara fa just un any hi explicava que el disseny i grafisme fester hi estava –està– ancorat en uns paràmetres llunyans, que no ha evolucionat en cap aspecte que no siga les noves tecnologies que s’empren en la confecció dels cartells, en el material usat en la construcció de la gaiata i en la manera de fer la llum gaiatera, però el model segueix quasi intacte. Avui intentaré descriure com es feia el llum de la gaiata en les seues beceroles catòlic-nacional-festeres. Com entenien aleshores això de l’encesa, d’encendre o cremar. Ara toca, per allò de fer memòria, parlar de com ha evolucionat –i molt– el concepte de gaiata. Si convenim –com va escriure el poeta poc després de la invenció de les festes

89


renovades– que la base, el fonament i la definició de la gaiata és ser “un esclat de llum sense foc ni fum”, caldrà revisar els primers anys d’aquesta literatura festívola per tal de trobar que la gaiata va evolucionar i molt ràpidament els primers anys, fins que la tradició va dir: —Ja la tenim, aquesta és la tradició gaiatera i des d’avui serà immutable, tradicional i inamovible. El monument gaiater serà sempre el tradicional, el que la tradició (que sóc jo) he dictat. I a més no s’ha d’assemblar a cap altre monument fester de les terres valencianes. Faltaria més! Ara, ja fa uns pocs anys, els dilluns a la nit, els anomenats monuments gaiaters que coneixem avui i que solen passejar-se pels carrers de la vila la nit de la Magdalena, s’exposen en una immensa plantada, una rere l’altra, a la plaça del Rei en Jaume, i que, casualment, li diuen l’Encesa(2) de les Gaiates.

90


Amb tot, l’ajuntamentbancaixailadiputació editaren a les festes del passat any un fulletó que vol recordar –o fer memòria però sense que es note– de com, amb qui, quan i perquè van començar les noves festes de la Magdalena i què es feia amb el símbol fester. De la lectura d’aquest fulletó resulta curiosa una paraula prou repetida als programes de festes d’algunes de les dotze gaiates que aleshores hi havia, una paraula que sembla que no s’hi corresponga amb la nostra festa major: cremà, “cremá de la gayata”. El fulletó en qüestió diu que a les festes de l’any 1945, any de la creació de les festes renovades de la Magdalena, les gaiates es cremaven! En la llengua oficial de les festes es deia : “se quemará la Gayata”, “cremá de la Gayata...” —Ai, collons, no ho sabia això de què les gaiates es cremaven, tot i que només fóra en aquell any de “renovació”!

91


Anem, per tant, a transcriure unes poques frases d’eixe fulletó, el qual sembla que pot resultar distret i, si més no, curiós: FIESTAS DE LA MAGDALENA CASTELLON 1945 PROGRAMA DE FIESTAS(3) (...) Gayata núm. 2 – Plaza de la Paz DIA 11. A las 24, se quemará la Gayata núm. 2, dando con esto fin a las Fiestas. Gayata núm. 4 – Calle Navarra Dia 11. A las 24, Cremá de la Gayata disparo de cohetes y gran traca final. Gayata núm. 10 – Plaza María Agustina (...) como final Gran Traca y Cremá de la Gayata. Gayata núm. 11 – Plaza San Roque DIA 11. (...) A las 22’30, Gran baile y a la 1 Gran traca final y Cremá de la Gayata.

Com diu el fullet, els inicis festers de la nostra Magdalena eren calentons: es cremava el monument fester! Es feia a imatge i semblança d’altre lloc? Del cap i casal. potser? De les foguers de Sant Antoni? A més, cal preguntarse si hi havien gaiates repartides per la vila abans de 1945, perquè al mateix programa al Pregón-Homenaje que se li fa a la regina d’aquell any, s’escriu que “... Mayor amplitud se les ha dado con la creación de las “Gayatas” fijas y diseminadas por los diversos sectores de la Ciudad...” Fent memòria, hem volgut parlar de tradicions, que és en el que –diuen– es fonamenten les majors del meu poble; ací fem i fabriquem tradicions; i és que les nostres –diuen– són molt antigues. Però que li hem de fer, no és així, la cosa ha estat d’una altra manera. A la societat del pensament únic, les tradicions en són una i sols una. Que hi faríem si n’hi hagueren vàries, moltes, diferents, diverses, de tradicions? Com es podria influir tant arreladament, tant profundament en la llar familiar, casolana, pairalera, llauradora, liberal i religiosament catòlicapostòlicaromana? Que passaria aleshores? Jo no ho sé, però tal vegada –solament tal vegada– les festes del meu poble anirien molt millor, atendrien més els vilatans, més forasters, més visitants. “A las 24, se quemará la Gayata, dando con esto fin a las Fiestas.” No cal dir el destarifo que aquest text significa al si de la tradició de les festes majors de la capital del riu Sec. Qui m’explica allò de «l’esclat de llum sense foc ni fum»? NOTES (1) L’any 1913 l’Ajuntament encarrega la primera gaiata monumental i transportable per acompanyar la processó (María Fabra, El País, 21-03-2001) (2) Encesa: ardència, ardentor, acalorada, foc, foguerada (...) .(diccionari de sinònims, S. Pey. Editorial Teide, Barcelona 1985). Encesa . f. Acció o efecte d’encendre. (...) 3..b. pescar a l’encesa: Enganyar algú amb falses grandeses. (Salt 3.0, Generalitat Valenciana, 2005) (3) La llengua emprada al programa oficial era el castellà; ni per allò de les festes pairals, s’usa el valencià. Altres perles del programa són qui formava part de la Junta de Honor i de la Junta Central de Fiestas, gent de la casa!.

92


Cronologia de la premsa escrita a Castelló en els últims 20 anys

Susana Barberá Forcadell Castelló ha experimentat durant els últims 20 anys un apassionant moviment pel que fa a la premsa escrita. Molts diaris han aparegut durant les últimes dues dècades i lamentablement també molts han hagut de tancar les seues portes amb pocs anys d’existència, per raons econòmiques, principalment. Si prenem com a punt de partida l’any 1991 per a realitzar una humil anàlisi de la premsa castellonenca i el traslladem fins als nostres dies podem veure que aquesta xicoteta província ha comptat amb huit periòdics diaris encara que, per descomptat, no tots han estat presents al mateix temps. L’any 1991 Mediterráneo era, i continua sent-ho, el diari de més tirada de Castelló. Fundat en  1938, durant els dos primers mesos de l’any 1991 només havia de competir amb el ja desaparegut Castellón Diario. El 23 de març de 1991, però, el diari Levante-EMV va llançar l’edició comarcal (la quarta per a El Mercantil Valenciano), podríem dir que convertida en una capçalera amb identitat pròpia, Levante de Castellón. Va nàixer amb pocs redactors, com sol ocórrer amb tots els projectes, seleccionats entre els dos diaris existents en aquelles dates i la seua ubicació, al carrer de Saragossa, ha sigut i continua sent el seu lloc de treball. Una ubicació estratègica per als periodistes que desenrotllen la seua labor en aquest diari, pel fet de trobar-se en ple centre de la ciutat, cosa que moltes vegades facilita el contacte del mitjà amb la realitat que l’envolta. Passarien alguns anys fins que la ciutat va veure nàixer un nou diari. El 1998 va aparèixer El Mundo. Castellón al Dia, un projecte que venia de la mà d’empresaris del taulell i que apostava per un periòdic nou i diferent de l’oferta existent en aquell moment. En realitat, es tractava de realitzar una versió castellonenca del diari de tirada

93


nacional El Mundo, dirigit per Pedro J. Ramírez. Van iniciar el seu camí al carrer d’Enmig, no molt lluny de la delegació de Levante de Castellón, encara que, amb el pas dels anys, van apostar per una nova ubicació, on continuen encara hui, que es troba un poc més allunyada del centre, a la plaça de Bucarest. Com en tota empresa nova, els redactors van eixir novament dels diaris que existien en aquells moments, la qual cosa va significar un punt positiu per a la professió periodística. Però quatre diaris al mateix temps era realment difícil que pogueren conviure en una ciutat com la nostra. I no perquè fóra Castelló, sinó perquè la partida publicitària, que és la que dóna de menjar als periòdics, té un límit. No es pot estirar massa, un fet que estem vivint també en l’actualitat, amb l’afegit que crisi la econòmica ha agreujat la situació. Amb Castellón Diario fora del panorama de la premsa escrita, va entrar en escena un nou jugador. Va ser en novembre de 2003 i era l’Heraldo de Castellón. No era un periòdic nou per als castellonencs. Era la segona etapa d’aquest diari en la província, i la seua posada en marxa va ser una gran aposta de Saragossa per tornar a recuperar la capçalera, marcant-se com a primer objectiu informar els centenars o milers de paisans aragonesos que viuen a la província de Castelló de l’actualitat diària sota el seua prisma. Pel que fa a aquest diari, el moviment de periodistes va ser igual o major que en el cas d’El Mundo. Les redaccions de Levante de Castellón i Mediterráneo s’esvalotaven cada vegada que es posava en marxa un projecte d’aquestes característiques, però, com he apuntat abans, els periodistes aprofitaven aquests bons anys per a deixar-se voler. Heraldo de Castellón va tornar a la capital de La Plana, al carrer del Mestre Ripollés, amb unes instal·lacions molt àmplies, on hi havia també una sala d’exposicions per a actes socials i públics en general. Aquest projecte solament va durar tres anys. El gener del 2006 va desaparèixer per reconvertir-se en un altre del qual escriuré més endavant. Continuant amb la cronologia, cal citar l’aparició en el mes de març de 2005 de l’edició comarcal de Las Provincias. Aquest diari regional del País Valencià va apostar, igual que va fer anys abans Levante-EMV, el seu competidor més fort a València, per desembarcar a la capital de La Plana. El seu objectiu era aconseguir atraure els lectors de l’edició regional oferint-los una visió més pròxima de l’actualitat de la seua província. El lloc triat per al seu local va ser el carrer Major, en ple centre de la ciutat, una característica comuna als diaris que es van creant els últims anys, a fi d’acostar-se al pols de la ciutat. La redacció de Las Provincias va començar sent més modesta que les anteriors noves capçaleres, però a poc a poc va incrementar la seua xarxa de corresponsals i periodistes. Tots aquests esforços per part de l’empresa valenciana no van acabar de donar els seus fruits i aquest projecte va durar cinc anys, perquè la delegació hi va tancar físicament a l’octubre de 2010, però no els continguts provincials del diari, que actualment es realitzen, de forma subcontractada, per part de Mediterráneo. No cal ni dir que en aquesta ocasió el tancament del diari, com va ocórrer en altres casos anteriors, va deixar en el carrer molts redactors, que han hagut de reconvertir-se i buscar noves fórmules de treball, sovint en el periodisme digital.

94


L’any 2006 va venir marcat per l’aparició en la província del primer diari gratuït. ADN va entrar així en les nostres cases, comerços i bars principalment, oferint la possibilitat d’informar-nos de l’actualitat castellonenca sense haver de passar pel quiosc, una opció que no era ben vista pels periòdics tradicionals, però que s’havia imposat ja a nivell nacional i Castelló no podia escapar de les noves formes de periodisme. En aquest cas, ADN es va ubicar en les instal·lacions de l’anterior Heraldo de Castellón, ja que era promogut pels mateixos empresaris, però després, a causa d’una reconversió nacional, va passar a denominar-se QUÉ. Aquest nou nom del diari comença en 2009 i continua en l’actualitat, en el mateix emplaçament i amb una plantilla reduïda. Cal assenyalar que, encara que ADN va iniciar la seua trajectòria amb un gran tiratge difusió i molta difusió per part dels seus empresaris, ja que era donat en mà a milers de castellonencs pel centre de la capital, durant els últims anys i a causa de la crisi, aquests s’han vist reduïts, alhora que la distribució es realitza només en determinats llocs estratègics de la ciutat. Durant aquest període també fa la seua aparició un altre periòdic gratuït, anomenat 20 minutos, que no va tenir la mateixa sort que l’anterior, ja que prompte va desaparèixer de les parades d’entrega. L’existència de tots aquests periòdics ha tingut i continua tenint un gran impacte en la societat castellonenca. Gràcies a cada un, moltes activitats de caràcter cultural, econòmic i també polític s’hi donen cita cada any per analitzar distints aspectes clau de l’actualitat de la província. D’ací sorgeixen congressos de comunicació local, com el que celebra cada any la Universitat Jaume I amb el suport de Mediterráneo, o jornades i taules redones que es preparen per part dels distints mitjans amb motiu d’alguna data assenyalada. En l’aspecte cultural, no cal oblidar les Festes de la Magdalena, quan tots els periòdics aprofiten per a donar el millor de si mateixos i publiquen números especials amb articles de destacades personalitats culturals de la ciutat. Després de l’auge i caiguda dels periòdics impresos, la nova era digital s’ha imposat també en la ciutat, com no podia ser d’una altra manera, i ara són els mateixos diaris que es poden comprar en paper els que ofereixen la

95


versió digital dels seus continguts. Açò, que per a molts nostàlgics de la premsa escrita mai arribarà a eliminar el paper –un debat que sempre se suscita entre els periodistes– ha incrementat la creació de noves versions dels diaris, que actualment només s’ofereixen a través d’Internet. Un cas cridaner és el recentment creat <castellondiario. com>, fundat el 7 de març de 2011, i que pretén recuperar els lectors de la seua època. Però entre els diaris digitals de Castelló destaquen <http://www.laplanaaldia.com> i <http://www.elperiodic.com/ castellon>, que ofereixen una informació detallada de les notícies més destacades de les comarques castellonenques amb l’afegit que moltes d’aquestes informacions no apareixen publicades als diaris impresos i estan dirigides a tot tipus de lectors interessats per l’actualitat de la província. Aquests diaris viuen de la publicitat que s’insereix en les webs, que sol ser més econòmica que la de la premsa en paper. Al costat de les webs dels diaris digitals –a hores d’ara ja no hi ha periòdic digne de tal nom que no tinga el seu format en Internet–, des de fa pocs anys la informació ve també de la mà de les xarxes socials. I aquest fenomen, aparentment nou, serà el que dins de no molts anys, ens porte a realitzar una reflexió en profunditat sobre com i quan volem estar informats: si ens serveixen uns tweets per conèixer la realitat o unes línies de Facebook per saber al moment què és el que passa a la nostra ciutat i en el món en general, o necessitem un paper entre les mans per tindre una versió detallada i una anàlisi més rigorosa de l’actualitat. Perquè crec que aquesta és la finalitat del periòdic en paper: oferir una informació detallada i rigorosa de l’actualitat, acompanyada d’articles d’opinió de persones rellevants que hi tenen alguna cosa a dir. El temps dirà si continuen els diaris en paper o no, però en l’actualitat i com a periodista i docent de Periodisme en la Universitat Jaume I de Castelló, veig amb preocupació la falta d’interès pel diari imprès dels estudiants d’aquest grau.

ASSEGURANCES LA MARE DE DÉU!! No busque més! Li fem l’assegurança més barata del mercat! Per què pagar per conceptes que mai no gastarà? Lleve’ls! Amb nosaltres l’única cosa que tindrà assegurada és que no li pagarem! Ací té els nostres preus: cotxe des de 25 a l’any; moto des de 12 a l’any i casa des de 34 a l’any A més, amb la seguretat que si ho troba més barat tampoc li tornarem la diferència. més informació

www.asseguranceslamarequeelsva.net

96


1906...*1 Emilio Marmaneu Moliner

Aquell mostrador del bar, on quasi no arribava. Aquelles tauletes rodones de marbre, les cadires metàl·liques. Aquella porta gran de fusta tan grossa, que jo gaudia d’ajudar a tancar, amb aquell forrellat negre i pesat. La pensió de l’àvia “Pensión la corte” on vaig nàixer i jugava amb les meues cosines Mariamparo i Alícia i la meua germana Salomé. “Meneno” —m’amollaven elles. Jo era el petit i, sovint, el seu joguet. Aquell esperar a la iaia Amparo quan venia del mercat amb la cistella enorme, que jo no podia quasi aixecar. Tinc fam, vull dinar; què he dinat avui: bullit, arròs, carn...?. No ho sé. Tenia fam, però... he dinat? Quina angoixa, com li diuen al meu fill? Com és que no ho recorde? Aquelles partides de pilota dissabte després de missa, a la Trinitat. Miguel Jodar, Luís Folch, Antolí Gordillo, Emilio Pons, Guillermo Escolano, Juanito Torrent i jo, amb el torn de qui perd el tanto ix, com al futbolí a Play, al carrer d’Enmig. Avui m’ha vingut a traure a passejar la meua filla, que tant s’assembla a mi, treballa a una fàbrica amb bata blanca. Pau, el meu fill es diu Pau! És que tinc un cap!. Treballa amb papers i telèfons, no sé... Al passeig la meua xiqueta portava un carret amb un nadó que no sé qui és. Tots diuen que s’assembla a sa mare i a mi; no sé perquè... Elena!, és la meua filla... Tinc un cap, no sé que em passa, alguna cosa tinc al cap que no sé...

1. 

* Aclariment del Consell de Redacció : l’any 1906, Alois Alzheimer va diagnosticar per primera vegada el que avui es coneix com a malaltia d’Alzheimer.

97


Vestit de marineret –com cal– el dia que s’estrenava la capella de la Consolació, allí als afores. Què lluny queda, al camí del Lledó, a tocar dels Bous! Vaig baixar amb Salomé, ma mare i mon pare, ben mudats –ell amb vestit i corbata, no l’havia vist mai tan templat– la mamà amb un llaç i la cara pintada i tot. Quin dia tan bonic! Vam menjar xocolate. No vam fer festa perquè acabava de morir l’avi Emilio, el sastre; la iaia Teresa de negre, és clar! Amb mi? Vam treballar junts?... Res, un que acabe de veure que diu que treballava amb mi, no sé qui és, ni sé de què treballave, jo; sé que tinc un cotxe molt xulo d’aqueix color que m’agrada tant, com els cotxes de carreres, com el cotxe de Niky Lauda; no sé, però és molt xulo el..., la casa, no!, el... si és molt bonic. Compartia habitació amb un xicot canari que feia veterinària i mai havia vist ni el tren ni un riu. Érem al carrer de Albareda 23, al Carmelo. La primera pel·lícula que vaig veure a Saragossa, al Palafox, va ser una de Chaplin, “El Gran Dictador”. La dona aqueixa de blanc m’ha dit que tinc no sé quina malaltia, no ho he entès, però la dona que estava allí. Sí, aqueixa... i aquells amb el carret del xiquet, que no sé qui és, s’han posat a plorar, quan pensaven que no els veia, no sé perquè parlen de ma mare Salomé. Si fa anys que va morir la mamà. I quant volia jo a ma mare!. Perquè ploren tots al nomenar-la ara?. Ells també l’estimaven?... No sé, però eixa dona de bata blanca diu que el que em passa a mi no m’ha de preocupar, que prompte es podrà curar i que jo sóc fort. M’ha fet fer uns dibuixos que m’han quedat molt bé, però em feia preguntes que no volia contestar, a ella què li importa!. M`ha dit que Paz i Elena, això, Paz és la dona que plorava tant, i mirava l’altra. Per què? Que els passarà? Almenys la de la bata blanca diu que jo estic bé i no cal que em preocupe. Colònia Benassal, a la Font, quins estius a la fresca fent cremaets amb el noi i molts d’altres amics, i em comprava un pastís. Sempre he sigut llépol. La piscina del Rivet. La mamà em va comprar un banyador blau. Com estava de templat! Va ser quan em vaig deixar barba, a ningú li agradava.

98


Salomé Moliner.

Usuaris de l’AFPA Castelló.

Són molt simpàtiques, aquestes xiques. Em fan fer dibuixets, m’ensenyen fotos antigues i retalle papers en unes..., retalle papers! Estic incòmode, no estic a gust assegut, em sent estrany. Una xica em porta al vàter i vol despullar-me. Per què a mi?. Què vol vore’m el pito? Estic molt enfadat, al final entre dues m’han despullat. No sé per què m’han tornat a vestir. Però ara estic més a gust, són molt bones aquestes xiques i em porten a passejar als pins i diuen que l’AFA és meua. Què és l’AFA? Aquesta història és la història que podria contar jo mateix i molts milers de persones a Castelló que pateixen la malaltia d’Alzheimer, una pèrdua de memòria, una malaltia neurovegetativa que fa que oblidem els fets més recents, però no els de fa anys, amb un greu procés que porta a l’oblit total, a la pèrdua d’habilitats, com ara menjar, caminar, i fins i tot el control d’esfínters, i que ens duu finalment a acabar prostrats a un llit, totalment fora del món. Per tractar d’ajudar aquestes persones i les seues famílies, imprescindibles, tenim ací a Castelló l’Associació de Familiars de Persones amb Alzheimer i la fundació Alzheimer Salomé Moliner, que treballem muntant centres de dia per a atendre aquest problema que fins ara no té cura ni tractament pal·liatiu, però almenys tractem de millorar la qualitat de vida de quasi 50.000 persones afectades a la nostra província.

99


Alzheimer Ferran Archilés

Per a mon tio Tomás

Tornen els records fora de tot context, només tornen. Una nit de Nadal que hi hagué boira a Castelló. Darrer hi ha veus, potser canten, veus que ja no pots explicar. A la carretera del Desert els fills dels perdedors picaven pedra. A València, al carrer de Balmes el temps s’atura. Mire el teu rostre. Somrius. No saps qui sóc. Ni jo, sense tu.

Octubre 2011

100


Viure de la terra Delfín Traver i Barreda  1. De quan no teníem rellotge i el temps semblava estar parat… Me’n recorde que, quan era menut, a l’època de plantar moniatos, mon pare em deia: «Xiquet, baixa a la sitja i trau un cabàs de moniatos per fer el planter!». Jo baixava a la sitja, que era un clot fet al terra en la planta baixa de la casa d’uns dos metres quadrats de superfície per una profunditat d’un metre i mig, on es guardaven els moniatos per anar-los gastant al llarg de l’any. Entrava en aquest forat amb una mica de por, perquè el lloc estava a fosques i com que, amb el tros de ciri o el cresol que portava a la mà, no veia més d’un pam, anava rumiant què podia haver-hi, a més a més de moniatos. Així que omplia ràpidament el cabàs de moniatos grillats, és a dir, que començaven a desenvolupar els primer brots vegetatius o esqueixos i que eren els precursors de noves plantes productores de moniatos, i eixia d’allí a tota velocitat. Després mon pare feia el planter; que consistia a buscar un lloc arrecerat de la finca, reomplir-lo de fem, posar-hi els moniatos grillats al damunt i tapar-los amb una fina capa de terra. Amb la calentor del fem i els regs freqüents, s’anaven desenvolupant els  renous de la nova planta, fins que al mes de maig es plantaven definitivament en un altre lloc de la finca. La moniatera és una planta enfiladissa provinent d’Amèrica, concretament del Perú, que els espanyols van portar a Europa en el segle XVI. Aquesta planta té la particularitat de traure molts braços o rames 

101


Collita de moniatos. Foto: D. Traver

102

laterals, de les quals naixen arrels que cal revisar periòdicament per tal d’arrencar-les i evitar que la planta perda força en perjudici de la seua arrel principal i, en conseqüència, dels moniatos. Aquests són comestibles, rics en carbohidrats, sucres i fècules, i  tenen propietats antioxidants gràcies a la presència de vitamina C. A més a més,  el seu consum també té efectes positius per a les persones, atès que són reguladors del trànsit intestinal i ajuden a regular la tensió arterial perquè contenen potassi. A l’època de la fam, el moniato va ser l’aliment salvador de moltes famílies al nostre poble. Es menjaven generalment fets al forn, crus, bullits, fregits o torrats amb pell: al mateix temps que mataven la fam, escalfaven les mans… Pel novembre es podran arrencar. Llevarem primer els braços o rames laterals i després, amb una aixada de fulla estreta, els arrencarem de la terra. Feina dura i pesada aquesta; però com a gratificació obtindrem enormes moniatos de més de dos quilos cadascun que guardarem a la sitja i que ens serviran per alimentar, en part, els animals domèstics que tindrem al corral, en la part de darrere de la casa. Al corral podrien haver-hi dos vaques, un jònec, mitja dotzena de gallines ponedores, un parell de conilles criadores, alguns titots, ànecs, un cavall i un porc. Les vaques lleteres les podrem munyir dues vegades al dia: al matí, en fer-se de dia; i a la vesprada, després de la posta de sol. La llet s’utilitzava abans per alimentar els infants o per fer formatge i, si en sobrava, per vendre-la. La venda de la llet era  una de les maneres d’obtenir diners en metàl·lic, que servien per comprar aquelles coses que no s’obtenien del treball del camp, però que es necessitaven per a la vida diària. També s’hi criava algun bou per vendre’l després. De les gallines ponedores (a elles també els agraden molt els moniatos) i dels altres animals comestibles, obtindrem bons aliments i, si ens sobren també, podrem acudir al mercat i pessigar un xicotet sobresou. El cavall ens servirà  per al nostre treball quotidià: llaurar la terra, transportar la càrrega, traure aigua de la sènia, … Què bonica que és la imatge del cavall que, amb els ulls tapats per a no marejar-se, roda la sènia i fa xorrar l’aigua pels cadufos!.


I què en direm del porc? Tots sabem com acaba la història d’aquest simpàtic animalet. És fàcil de criar, perquè menja de tot, i el podem alimentar amb les restes de tota mena d’hortalisses i verdures: li agraden molt els moniatos, ja siguen crus o bullits, les creïlles, la remolatxa, el panís,... I després, per Nadal, podrem fer la famosa matança del porc. Recorde que al mas del meu avi quan feien la matança venia el carnisser del poble i amb un ganivet enorme degollava el porc; que, nugat amb cordes sobre una taula, no podia moure’s ni un pèl, però grunyia. Ja ho crec que grunyia!. La sang, que li brollava en quantitat, l’arreplegaven les dones en una safa per fer les botifarres. Després els homes  cremaven  amb argelagues els pèls de la víctima, i ens en donaven als xiquets la bufa o bufeta per a que jugàrem amb ella una estona, com si fóra una pilota… Més tard, veiem les restes del porc penjades al sostre del rebost. Amb tot, el més agradable era fer les botifarres a partir de la sang del porc i ceba bullida. Es mesclaven ambdós ingredients i, amb una eina anomenada embotidor, s’introduïa aquesta pasta en els mateixos budells del porc (aquest animalet donava per a molt) netejats amb suc de llima. Després es coïen en una olla molt gran. La meua àvia comprovava que estaven bones les botifarres punxant-les amb un palet: si no n’eixia líquid, és que estaven a punt. Què bones que estaven les botifarres amb el pa cuit en el forn familiar i fet amb el blat de la collita anterior!. I… tot ben regat amb el millor vi del món, sobretot  perquè no en teníem d’altre… A més a més, els animals domèstics ens donaran un excel·lent regal addicional: el fem. Gràcies a ell podrem adobar de manera natural els nostres cultius: moniateres, bajoqueres, tomateres, encisams, cogombreres, carxoferes, pebreres, albergínies, melons d’Alger, diversos arbres fruiters, oliveres, ametlers  i un llarg etcètera. D’aquesta manera totes les verdures, hortalisses i arbres creixeran i faran goig regats amb generositat amb l’aigua del pou que tenim a la finca. Cal dir que per a practicar aquesta agricultura autogestionària només ens farà falta una fanecada de terra per persona. Amb aquesta parcel·la de terra, tros o marjal, produirem tot el necessari per alimentar-nos d’una manera sana i natural. Els excedents, que sempre n’hi haurà, facilitaran el bescanvi amb altres veïns, amics i familiars, o la venda a la porta de casa o al mercat.

103


I, ara, podríem fer uns pastissos de moniato  ben bons, fent servir una recepta que fa ma mare:   2. Pastissos  de moniato

Productes de l’horta de l’autor. Foto: D. Traver

Ingredients: Un litre d’oli, mig litre d’anís sec, dues cullerades de sucre (50g.), la quantitat que admet de farina (aproximadament dos quilos) i confitura de moniato. Preparació: Es barregen i es baten fins que es tornen espessos l’oli, l’anís i el sucre. S’afegeix la farina i es pasta fins aconseguir una massa ben definida o panoli. Aquesta massa es trosseja en porcions individuals d’uns 25g. Se li dóna forma de boletes, es deixen reposar una estona i, després, es xafen en forma de cercle. Es posa dintre de cada cercle una mica de confitura de moniato. Es tanca la pasta amb una rodeta dentada en forma de cresta. Es pinten els pastissos amb ou i s‘empolsen amb sucre. Es couen en una safata al forn, a 225º  i durant 25 minuts fins que estiguen  daurats. Per fer la confitura (el farciment): Ingredients: 1kg de moniatos blancs bullits, ¾ kg de sucre i una escorça de llima i canyella. Preparació: Coem els moniatos, els pelem i, encara calents, dins un recipient hi afegim el sucre i una mica d’escorça de llima ratllada i canyella. Per últim, ho remenem tot fins que quede una pasta molt fina.   Diu un refrany popular: De llegums i de moniatos, no te’n fies, que fan flato!

104


Les Columbretes

Les illes de les serps, sense serps Mª Àngels Pons Ferran Aparisi Com ja va dir Klemmer 1960 Las Columbretes: Die Schlangeninseln ohne Schlangen Com que aquest llibre va de fer memòria, anem a fer-ne sobre una part del terme de Castelló que sol estar prou oblidada, les illes Columbretes. (Com hauran notat, hi hem fet una introducció en alemany per demostrar que estem en l’Europa de la primera velocitat i, sobretot, per tal d’aconseguir una subvenció del Deutsche Bank).

LES ILLES Les Illes Columbretes, més correctament illots, són un minúscul arxipèlag situat a 55 km al sud-est del cap d’Orpesa (39º52’N - 0º40’E), que depèn administrativament de Castelló. S’hi destaquen 4 illetes d’entre quatre grups d’uns vint illots i esculls volcànics, departits per canals de 50 a 70 m d’ample. Totes les illes són esquerpes, d’accés difícil i deshabitades, excepte l’Illa Grossa quan el far estava habitat. Foren esmentades pels clàssics, com Plini, i per viatgers moderns com l’arxiduc Salvator. S’Altesa Imperial l’Arxiduc Ludwig von Salvator d’Àustria era el segon fill de l’arxiduc Leopold II de Toscana, abans de la unificació d’Itàlia. A bord del seu iot «Nixe» viatjà per totes les costes del Mediterrani. En 1872 fixà la seua residència a Mallorca i des d’allí explorà totes les illes i illots de què tenia noticia, estudiant-ne la flora, fauna, costums i etnografia en general. Parlava i escrivia, sense dificultat, una dotzena de llengües, entre elles el català, en la qual publica, en una editorial de Praga, diversos conjunts de rondalles. No era un científic en sentit estricte, però tenia una gran formació

105


Panoràmica de les Columbretes. Foto: J. Porcar

i un gran interès per la natura. Cal destacar que tenia també una afició, i era una beguda estranya que es feia dur des d’Àustria i que consumia amb considerables dosis, la cervesa. Les illes s’originaren per una erupció plio-plistocènica que causà també el diastrofisme litoral i l’enfonsament dels arcs mediterranis. Els volcans de Columbretes sorgeixen al cantell de la plataforma continental, que ací té menys de 100 m de profunditat. De fet, la isòbata de 80 m cenyeix les quatre illes principals. L’erupció tingué diverses fases, amb l’emissió de basalts, laves traquítiques i escòries. Les Columbretes conserven encara una part de la morfologia de l’aparell subaeri, com és el cas del placer de Barra Alta, 12 km al SW del Carallot, que és un cràter totalment submergit i que resta a 11 m de la superfície. A més existeixen abundants indicis de complexos volcànics enterrats o semi-enterrats en els sediments del fons marí , detectats per perfils sísmics o batimètrics, serien de fases d’activitats més antigues. (Simón 1984)

Els quatre grups d’Illes La Columbreta Gran o Illa Grossa, amb els illots Senyoreta, Mascarat i Montcolobrer. L’Illa Grossa, amb un diàmetre de prop d’un quilòmetre, és un cràter mig enfonsat, parcialment erosionat i en forma de mitja lluna oberta al NE. Té la costa més elevada de totes les illes, assoleix 67 m al nord, on es troba el far, i 43 al cornaló de migjorn, que es perllonga en els esculls Mascarat (35 m), Senyoreta i Montcolobrer (29 m). Conté un petit port interior, refugi de pescadors i antigament de contrabandistes. Conserva restes d’una platja suspesa del Tirrenià (estatge del quaternari), quan el nivell del mar era més alt.

106


Illa Grossa. Fotos: M. G贸mez

El Mascarat

La Ferrera

la Foradada

El Carallot

107


A l’oest s’hi troba el grup, més pròxim, de la Ferrera, que assoleix una altura màxima de 43 m, acompanyada pels illots de Bauzà, Navarret i Valdés i voltada pels bancs Fidalgo i Ciscar. Al sud està la Foradada, amb una altura de 55 m, casualment anomenada així per que té un forat producte de l’erosió marina. Prop d’ella i separats per un canal, on es troba el banc Jordi Joan, estan l’illot de Lobo i l’illot de Méndez Núñez. A l’extrem sud hi ha el Carallot o Bergantí, amb una altura de 32 m (restes d’una altra xemeneia volcànica), i els illots de Cerquero, Churruca i Baleato, a més d’esculls i baixos amb una gran riquesa pesquera.

EL NOM

Plànol de les Columbres. Font: Conselleria de Medi Ambient.

108

Tradicionalment s’accepta que el nom ve de colobra, però no està massa clar. Corominas (1984) explica el següent: «[...]esta etimología no es segura ni mucho menos (nótese la –m-) por no estar nada bien probada que a ellas se refiera el nombre de Colubraria; y que también podría tratarse de un qolumnät plural arábigo de Colŭmĭna [...] dada la forma típica cònica de varios de dichos islotes [...] podría también suponerse que viene de la locución en columbre de “en busca de” [...] y que columbar tiene el sentido de buscar con los ojos es variante de calumbarse que significa zambullirse en griego o zampullirse pescando. El paso de pescar a buscar és fàcil, y más en vocablo jergal [...]». Nosaltres particularment pensem que és més probable que el nom vinga de columbre, veure de lluny, i no de colobra.


DE QUI SÓN LES COLUMBRETES? La veritat siga dita, al llarg del temps les illes han anat passat de mà a mà «como la farsa monea, que ninguno se la quea», la qual cosa indica que no serien molt abellidores. En 1423 Alfons el Magnànim va cedir les illes a un tal Dionís d’Odena el qual, després de fer càlculs, i sense esmentar cap serp, va decidir no enviar ningú a prendre possessió de Columbretes. Després, i durant molts anys, ja no es torna a parlar més de propietat. Suposem que seria com allò que dèiem de xiquets, «el carrer és del rei, del que passa és d’ell», i que les Columbretes serien dels pirates, contrabandistes i pescadors que anirien per allí. Quan comença la construcció del far en gener de 1857 les illes eren de la província de Castelló (Salvator 1895). Des de l’1 de juliol de 1860 fins a 1864 pertanyien a Balears. Del 25 de febrer de 1864 fins a 1866 a València. Des de l’1 de gener de 1867 fins a a 1869, de nou a Balears, i des del 25 de Decret incorporant les Columbretes al terme de Castelló gener de 1869 ja no tenim constància de qui n’era el propietari. Però la cosa va quedar definitivament solucionada quan la dona d’un faroner donà a llum en 1955. En anar a inscriure el xiquet al registre municipal de Castelló no pogueren fer-ho, perquè no sabien a quin terme pertanyien les illes. Aleshores l’ajuntament de Castelló inicia els tràmits adients per tal que foren del seu terme, i així fou per decret del 28 d’octubre de 1955 (BOE del 14 de novembre de 1955).

RECULL D’HISTÒRIES COLOBRAIRES En primer lloc voldríem destacar el fet simptomàtic que les referències a les colobres de Columbretes fan al·lusió únicament a l’Illa Grossa, l’única que ofereix condicions acceptables per desembarcar. A les altres illes, tot i que tenen condicions ecològiques semblants, no se n’ha trobat mai cap o almenys no s’ha esmentat. Es pot fer una relació cronològica de la presència i abundància d’ofidis a Columbretes, fins la data en què, se suposa, foren exterminades. En 1610 Gaspar Escolano, en la seva obra Historia de la insigne y coronada Ciudad y reyno de Valencia, llibre quart, capítol 7, pàgina 719 diu: «Muy cerca de nuestra costa se descubre la isla de Moncolobrer, rodeada de muchas isletas, y en un sitio que mira a Cabo Cuervo, entre Peníscola y Oropesa. Los romanos la llamaron Colubraria, y nosotros Moncolobrer, por las muchas culebras que allí se crían, que bastaron a hacerla inhabitable».

109


En 1831 el capità britànic Smyth publicà a The journal of the Royal Geographical Society of London un article titulat «On the Columbretes Volcanic rocks near the coast of Valencia in Spain», en el qual explica: «but what excited the greatest surprise, and indeed is very remarkable, was that the seamen were actually impeded in their progress with the instruments, by the number of snakes which infested the whole space. They were generally between two or three feet long, finely striated with dark zig-zag lines, on a bright yellow ground, blending whiter at the belly, and on great beauty». Tota aquesta paragrafada ve a dir que a l’Illa hi havia unes serps, d’uns seixanta a noranta centímetres de llarg, amb el llom de color groguenc amb un línia fosca en ziga-zaga i la panxa blanquinosa, que fotien els mariners i no els deixaven prendre les mesures geodèsiques. Aquesta descripció coincideix, per bé que un poc exagerada la longitud, amb la de l’escurçó ibèric (sí, sí, ibèric com el pota negra). En 1859 Juan Vilanova y Piera, a la «Memoria geognósica agrícola sobre la provincia de Castellón». Mem. R. Acad. Cienc. Madrid, 4, 3ºser., Cienc. Nat. Tomo 2º, part 3, hi diu: «los islotes llamados Moncolobrer cuya extraordinària abundància en víboras hoy día, como he tenido ocasión de ver por mi mismo, justifica el nombre que le dieron los antiguos». Eduardo Boscá en una carta del 27 de desembre de 1894 adreçada a Salvator afirma: «Para mí no es dudoso el que fueran víboras las culebras de Montcolobrí, pues he tenido ocasión y amistad con un ingeniero, el señor Alloza, que asistió como ayudante a las obras del faro, que bien las conocía». I, pel voltant d’aquelles dates, li comunicà, també per carta, que durant la construcció del far enviaren primer una quadrilla de presidiaris per matar els escurçons. Però com que hi hagueren algunes baixes per mossegades, decidiren enviar un ramat de porcs, que mengen qualsevol cosa i, a més a més, després te’ls pots menjar. Cal destacar que quan Boscá contacta amb Salvator ja havia descrit com a nova espècie l’escurçó ibèric, Vipera latasti Bosca 1878, com una espècie diferent a l’escurçó europeu Vipera aspis. També sabem que Boscá fou el primer herpetòleg que visita les Columbretes, l’any 1873, i que no hi troba cap escurçó. En 1894 Eduardo Trujillo, enginyer que treballà en la construcció del far entre 1856 i 1859, en carta adreçada a Salvator diu: «se miraron todas (las culebras) como pertenecientes a la família Vipéridos». Aquest mateix enginyer informa Salvator que al diari dels treballadors del far s’anaven apuntant les colobres que es mataven cada jornada –alguns dies se n’arribaren a matar 70–, i que la suma total de serps mortes durant la construcció del far fou de 2.700. Comenta també que es donà l’ordre de cremar les figueres palejades i d’altra bosquina per eliminar els refugis de les serps. En 1913 Francisco Bru, al llibre Notas de caza, publicat a València, parla sobre el que li contava son pare quan, entre 1855 i 56, dirigia els treballs del far com a ajudant primer del cos de Obres Públiques: «[...]me acuerdo de lo que decia mi padre. Había tantas víboras y escorpiones [...] para exterminarlos trajeron gallinas y cerdos». En el mateix llibre, anota l’excursió que feren el 27 d’abril de 1886: «Desde el faro salimos con el señor Peris en busca de lo prometido la noche anterior. Llegamos a las chumberas, y con muchas precauciones cambiamos de sitio un montón formado por los podridos troncos de dichas plantas. Cuando quedaba poco, con el palo de una escoba meneamos aquellos esponjados residuos, teniendo la dicha de descubrir tres

110


víboras, que medían cada una unos 50 cm de longitud. Matamos dos de ellas, y la tercera, que se arrolló al palo, de una sacudida la echamos al mar, en cuyas aguas la vimos hundirse paulatinament. Bajamos junto a las olas, esperamos un rato por si salía, y suerte nuestra fue verla subir por el cercano risco en dirección a su morada. Llegué hasta ella y le di el palo que consumó nuestros deseos. Allí sentados aprovechamos la ocasión para estudiar este ofidio, que resultó ser la víbora Latastey. No describo esta variedad de “pelia” para no hacer más pesadas las presentes notas». Aquesta és l’última referència a l’existència d’escurçons, i ja veiem com acaben. Parodiant el que escriu García Márquez a Cien años de soledad, podríem dir que «les primeres dominen les Illes i l’última hi mor a granerades». En 1892 Boscá torna a Columbretes en busca de la colobra perduda i tampoc no en troba cap. En 1894 l’arxiduc Ludwig Salvator no en va trobar tampoc. Però en la monografia sobre les illes hi apareix un dibuix d’una Vipera latasti, un exemplar de la província de Castelló que li va donar el propi Boscá. En 1930 el zoòleg alemany Eisentraut, com indica en Beitrag zur Eidechsen der Pityusen und columbreten. Mitt. Zool. Mus. Berlin, 16, 397-410 (Contribució a les Sargantanes de les Pitiuses i Columbretes) visità una a una totes les illes i no hi trobà cap serp. El més paregut a un escurçó que va veure era la patrona de la fonda on pernoctava. En 1960 un altre zoòleg també alemany, Klemmer, a Las Islas Columbretes-Die Schlangeninseln ohne Schlangen. Natur und Volk, 91, 39-47 (que podríem traduir com Les illes Columbretes: les illes de les serps sense serps) va examinar també les illes una a una i no hi troba cap serp . En 1964 hi va arribar una expedició del CSIC per estudiar les illes una a una i tampoc no n’hi trobaren cap.

La sargantana de Columbretes

LA COLOBRA DE COLUMBRETES El cas és que tot el que s’ha dit sobre les serps de Columbretes prové de referències indirectes. La major informació correspon al viatge del capità Smyth i a l’època de construcció del far, quan els enginyers feren diverses relacions de la presència d’escurçons a l’Illa Grossa. Inclús el zoòleg valencià Eduardo Boscá, que fou el que identificà i caracteritzà l’escurçó ibèric (Vipera latasti, Boscá) com a espècie diferent de l’escurçó europeu (Vipera verus), no va arribar a veure’n cap de les Columbretes. De fet, com diem més amunt, en la carta a Salvator li parla dels escurçons a partir d’una referència de l’enginyer, senyor Alloza. En tots els treballs sobre Columbretes dels segles XIX i XX es fa al·lusió a aquestes referències bibliogràfiques, totes indirectes, i a un exemplar del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. Sobre aquest exemplar hi ha un article

111


La famosa colobra de les Columbretes del MNCN

112

de F. Bernís (1964) publicat en el Butlletí de la Societat Espanyola d’Història Natural, i titulat «La culebra de las Columbretes». Només amb el títol ja hi podem esbrinar alguna cosa: «la», article determinat, femení singular, és a dir, hi ha només una serp. L’esmentat article comença amb la descripció de l’exemplar (conservat originàriament en formol i actualment en alcohol de 71º): longitud, coloració, forma del cap, etc. Després es planteja quin és l’origen d’aquesta població de serps i pensa que possiblement hi hauria estat introduïda per l’home, a diferència de les sargantanes de les Columbretes (Podarcis atrata). Aquestes degueren arribar poc després de la formació de les illes, i de fet constitueixen una subespècie amb diferents subpoblacions en les diverses illes. A l’illa Grossa n’hi ha uns 25.000 exemplars. A Montcolobrer hi ha unes 500, a la Foradada unes 500; a Lobo unes 200. S’alimenten d’insectes, també de fruits, restes vegetals i carronya. Sembla especialment freqüent el consum d’ous de la seva espècie i el canibalisme. N’hi ha també una predació creuada amb els escorpins. Continua el treball intentant explicar com era possible que hi haguera 2.700 serps en 14 hectàrees (140.000 m2 dividit per 2.700 escurçons eixien a una parcel·la de protecció oficial de 51,85 m2 cada escurçó) i especialment explicar què menjaven. Apunta que podien menjar ratolins, ja que sembla que en 1894, després d’extingits els escurçons, n’hi havia molts. També que podrien menjar conills, més bé catxaps, dels quals segons Klemmer n’hi havia uns 1.960. També diu que es podien alimentar dels ocells migratoris que dues vegades a l’any paren a l’illa per descansar, tot i tenint en compte que s’ha comprovat que els escurçons poden estar 6 mesos sense menjar. També esmenta que Boscá va trobar en l’estómac d’un escurçó restes d’aliacrans, així com d’escolopendra i sargantana, i que en captivitat els escurçons joves mengen insectes. En resum, acaba dient que els escurçons hi han trobat sempre alguna cosa per menjar. Encara així, no està clar que l’exemplar provinga de Columbretes. Per comprovar si realment existeix l’exemplar, ens vàrem ficar en contacte amb el Dr. José E. González Fernández, conservador d’herpetologia del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid. El qual ens confirmà que, efectivament, hi ha un únic espècimen, amb el número de catàleg MNCN 8978, que és una Vipera latasti procedent de Columbretes. En l’etiqueta consta com a recol·lectada durant la construcció del far per l’enginyer Eduardo Mojades que estigué al càrrec de l’obra entre 1856 i 1857. Fou donada posteriorment per la viuda al MNCN.


A L’ATAC!! Anys després, com que fan tanta por els escurçons, per si de cas no els hagueren extingit a granerades, es va provar un mètode més efectiu per fer-los desaparèixer. Així, des de la segona meitat dels anys setanta fins a l’any 1982, l’aviació i la marina dels Estats Units (el 7è de cavalleria no va poder vindre perquè els cavalls s’arrupien d’estar tantes hores a remull) i d’Espanya hi feien pràctiques de tir contra les illes. Pensaven que si hi ha gent que mate mosques a canonades, més fàcil serà matar serps que són més grans i a més no volen. Tot i això, es van enganyar i van bombardejar les illes que no havien tingut mai escurçons, en comptes de l’illa Grossa. De tota manera, l’única cosa que van aconseguir va ser esmotxarhi algunes roques. Per fi, el 25 de gener de 1988 foren declarades Parc Natural, i el 7 de juny de 1994 s’aprovà el Pla Rector d’Ús i Gestió dels Parc Natural de les Illes Columbretes. De manera que ja no es pot matar cap més escurçó, sobretot perquè ja no en queden.

Bombes de segona mà

EN CONCLUSIÓ No tenim gens clar allò de l’illa de les colobres. Primerament, com s’ha dit més amunt, el nom no està clar que derive de colobra. En segon lloc, tampoc està clara la presència de serps, tot el en que sabem és per referències més o menys indirectes. Més encara, la famosa colobra del MNCN tampoc està clar que haja estat capturada a les Columbretes. És possible que en algun moment hi haja hagut alguna serp (potser algun escurçó), possiblement introduïda per la mà de l’home. Però el que tenim clar és que no hi hauria eixa enorme quantitat de serps. Això ens recorda una sèrie de TV molt antiga, El Superagente 86, el qual quan era capturat pels enemics els deia: «están rodeados por 500 víboras de Columbretes. ¿No se lo creen?¿I si les digo 200? ¿I por 50?». Però, sobretot, el més estrany és que desaparegueren sense deixar cap tipus de rastre. Perquè els animals quan moren deixen restes d’esquelets, els quals es poden conservar més o menys fossilitzats, i es poden identificar. De manera que amb la quantitat d’ofidis que hi havia s’haurien de trobar deixalles a poc que es buscaren o es feren excavacions. La qual cosa aclariria els dubtes sobre la colobra de les Columbretes. Sembla que l’article l’haguérem pogut titular (de fet, eixa era la primera idea): Vaig xafar una «agüela» ...i... «xafaagüueles»!. Vaig veure una colobra ...i... Columbretes! Encara així, com diu la cançó: les Columbretes enmig de la mar esperen inquietes al que hi vulga anar.

113


Bibliografia Barchi, J.C.; Teruel, J. I Sábada, J. (1998). Islas Columbretes. Guía submarina. València: B.P. Oil. Bernis, F. (1968). «La culebra de las islas Columbretes: Vipera latastei». Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. (Biol.), 66, 115-133. Corominas, J. (1984). Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos. Simón Gómez, J. L. (1984). Compresión y distensión alpinas en la cadena Ibèrica Oriental. Teruel: Instituto de EstudiosTurolenses. Urios Pardo, G. I Fernández Prímola, N. (1997). Un viaje a la Isla de las Serpientes. València: Fundació Bancaixa. Vives Balmaña, M.V. i altres (1987). «Amfibis i rèptils». A: Amfibis, rèptils i mamífers. Història Naturals dels Països Catalans, vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Von Salvator L. (1895). Columbretes. 1990 Castelló de la Plana: Publicacions de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló, 1990.

114


Chi dà luce rischia il buio* Josep Porcar

Aquesta plaça és un camp de concentració, una via morta, el crit ofegat. Les hores se’ns esmunyen com aigua entre les mans. Alguns sentim que el temps ens espanta abans d’usar-lo, com si ja ens faltara en el moment de prendre la iniciativa. Mal senyal. Se’ns escapa en el confortable subterfugi d’haver sobreviscut el present. Aquesta vesprada no hem arribat a cap acord. Comença a fer calor. Ens inquieten les paraules que aviat deixarem de dir i ens coagulem en mots desposseïts. Hem subestimat el poder totalitari de la decepció i de la por imperants, l’amalgama garant del salvífic mercat de futurs, de la gloriosa hipoteca perpètua, l’energia capital del capital. Caminem ajupits pel jou d’un grapat de sangoneres; cerquem una sortida digna, però arrosseguem els geps que obturen tota escapatòria, l’evacuació, la deposició, l’excreció alliberadora. La Santa Por és, més que mai, la puta verge dels usurers: el prestador sovint s’avança a la carència, inocula la doctrina del shock, administra els cicles de l’apocalipsi, rendibilitza l’imminent llindar de la misèria, amortitza l’avenir incògnit amb un fascinant aparador d’encantadores respostes molt abans que nosaltres, hipnotitzats, puguem formular les preguntes imprescindibles. No diré res de nou: vam pujar sense maleta a trens de l’entusiasme i, asseguts al vagó de l’espera, ens vam adormir al pou del melic, feliços, seduïts, pura expectació, conveçuts que a cada destinació li pertocaria un viatge blavíssim i, sempre, un amable camí de tornada: tot en un sol pack a un preu cobejable. I no hi ha retorn. Hem arribat a l’estació on qualsevol intent de restitució o de prevenció sembla fracassar perquè només cerca auxili en la fugida. Passem dies i nits en aquesta andana a la vora de l’abisme, un purgatori còmode on guardem esperances fàcils: ajornar el desistiment, esquivar la tisora i perseverar en la pacífica i indignada renúncia a desafiar el present. Futurs sense present, els idiotes hem après a teclejar, això és irremeiable, però continuem mirant-nos els uns als altres amb la tova mirada dels adéus, mentre cerquem l’enteresa necessària per fer veritablement nostra la veu i nostres les places. Qui dóna llum pot ser pres per la foscor.* Escrit a la plaça del 15M de Castelló de la Plana * Vers d’Eugenio Montale

115


Obituari pel germà perdut (Poema escrit el juny del 2004 i publicat al monogràfic dedicat a la figura de Vicent Marçà per la Revista Plaça Major en el seu número 26, la tardor d’aquell any)

Manel Garcia Grau (1964-2006)

Aquests homes no diuen mai: la nostra terra, perquè ells són la nostra terra. josep m. llompart

Aviat farà vint-i-dos anys que Mercè Rodoreda escampà la seua primavera i féu florir les places de roses blanques. Fa poc ha fet dotze anys de la mort, escèptica i esmolada, de Joan Fuster. N’ha fet onze que s’escolta, a Burjassot, com es fonen la passió i l’existència i rebenten totes les bombetes: algú ha dit que encara han vist l’Estellés escrivint poemes fins a les altes hores del desig i el seu magma. N’ha fet deu que Pere Calders se n’anà al paradís a narrar-li contes al Déu dels Somnis. Montserrat Roig fa deu anys que ens mira des de dalt dels estimats cirerers de la memòria. Farà aviat vuit anys que Maria Mercè Marçal va lliurar, definitivament, el seu cau de bruixes a la seua germana la lluna. Ha fet, també, sis anys que Jaume Fuster ens deixà les mans plenes de mots i l ‘ànima plena de magnòlies.

116


Avui, sapigueu-ho, el meu mot no pot estar sinó cercant els senzills dominis de la memòria...

Farà quatre anys que Vicent Ventura, abans de retirar-se a a judar els dissidents de l’est de l’Edèn, baixà als inferns i li féu un sumaríssim d’urgència al dimoni mentre creuava el riu dels llavis. Ahir, 5 d’agost de l‘any de nostre senyor de 2004, Vicent Marçà ens ha deixat aquest món un poc més salabrós i més perplex i més esquarterat. Avui, sapigueu-ho, el meu mot no pot estar sinó cercant els senzills dominis de la memòria i ser, entre les altes i secretes ferides de les paraules, el cant que ja mai no serà sinó un cant que enyora tots els cants perduts i retrobats enmig de les estimes. l aquest poema on llauro l’esvelt solc de la seua presència.

117


L’estranger I L’oret Rosabel Gumbau González A Joan Baptista Gumbau i Palmer, reportador de l’anècdota real que va motivar aquest conte i mestre en l’art de contar històries.

Els matins de maig, fill meu, ja no són el que eren. Quan jo era jove, agafava l’esmorzar i el cabàs, muntava a la bicicleta i mamprenia el camí cap al tros, a la marjal, a la Senda de l’Ullal: en un matí segava un sequiol, o tallava una fanecada de tarongers, o plantava sis cavallons de faves... I tot perquè no feia aquesta basca, més pròpia de la calor que precedeix les tronades de Sant Roc i la Mare de Déu d’agost que del naixement de la primavera. Llavors no t’ofegaves, feies mig jornal abans de l’esmorzar i l’altre mig abans del dinar. Les matinades eren fresques i olien a magreta i a garrofes. El teu iaio m’esperonava des de la seua bicicleta contant-me històries de joventut perquè, guiat per la curiositat, hi mantinguera el ritme i no m’encantara pel camí. Com aquella contalla de l’estranger, els quinzets i la casa de les putes. Es coneix que al camí Llombai hi havia una taverna on, a més de vendre vi i cacau torrat, algunes dones es dedicaven a la prostitució. La majoria havien vingut del sud o de l’interior amb la idea de posar-se a servir en alguna casa benestant, com altres jovenetes que treballaven de minyones o de passejadores per a les dones dels comerciants de la taronja. En no trobar cap faena, s’havien hagut de prostituir de pura fam. L’amo de la taverna cobrava dues pessetes per cada servei, de les quals a elles només els arribava un quinzet, és a dir, vint-i-cinc cèntims. S’havien de rentar vora sèquia i vivien totes amuntegades en una pallissa on havien desat mitja dotzena de màrfegues perquè dormiren. Ja et pots figurar que en aquella època els homes tenien les mateixes necessitats que ara però infinitament menys diners i poquíssimes ocasions per a desfogar-se, tu ja m’entens... Per això hi havia una colla de parroquians que havien ideat el que van venir a anomenar el joc de l’oret. Tots els dissabtes, de bon matí, quedaven un rotgle d’homes sota el parany d’una alqueria propera. L’ideal era que hi haguera un mínim de vuit perquè d’aquesta manera, si tots posaven un quinzet, hi havia el mínim de dues pessetes per tal que un d’ells poguera accedir a la companyia d’una de les dones que s’oferien a la taverna. El joc era senzill: un dels jugadors, el qui havia tret la carta més alta en una primera ronda, anava donant-ne una a cadascun dels participants fins que un d’ells treia l’as d’ors. Llavors cridava: “L’oret!” I replegant les dues pessetes, se n’anava cap a la taverna per a gaudir del seu triomf. Ja hi va haver que acudia al parany amb les dues pessetes a la butxaca i acabava perdent-les per la sola dèria del joc.

118


Un dia va aparéixer per l’establiment un estranger. Uns deien que era un mariner anglés i altres que era alemany. El cas és que el tipet en qüestió es va aficionar al joc de l’oret. Sembla que s’havia enamorat d’una xica que anomenaven la Murcianeta i que, entretant la convencia perquè deixara la vida, com se sol dir, i se n’anara amb ell, procurava jaure tants cops com podia amb ella per gelosia que la tocara un altre. No es va arribar a saber si feia trampes o si havia nascut amb la flor al cul. El cas és que sempre guanyava. Un matí de dissabte en què el joc havia començat més d’hora del que era habitual, l’estranger va arribar a treure l’oret per tres cops consecutius. I vet ací que durant la tercera visita, l’amo de la taverna va haver de pujar a corre-cuita a la planta de dalt, on era el bordell, en escoltar els crits espaordits de la Murcianeta. L’amant en qüestió havia llançat tres esbufegades i s’havia quedat difunt, estés a sobre d’ella com un sac de creïlles, en ple intent de complir-hi. Com que no van saber el credo del finat i a més el pobre havia deixat la vida cometent un pecat tan mortal i tan gros, el rector no va voler enterrar-lo al cementeri cristià, per la qual cosa els seus ossos van anar a parar a la part reservada als protestants, als jueus i als suïcides. I què t’estava jo dient? Ah, sí, que els matins de maig ja no són el que eren. Però el teu automòbil, fill, és molt més còmode que la bicicleta per a anar a raure a la marjal.

119


S’acabà d’imprimir el llibre Fem memòria a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda, en dies de fred, retallades i «santantonaes», quan el 2012 estrena el seu incert caminar. L’any que farà vint-i-cinc que el nebot del patrici Gaetà Huguet i Segarra, el mestre i poeta Miquel Peris Segarra, va traspassar l’altra riba de la vida per començar a «fruir... al si de l’infinit alfa i omega», pocs mesos abans que la 1ª Festa per la Llengua, en la primavera del 88, va omplir de gent, rialles i esperances el Pinar del Grau, com passarà enguany amb la 25ª, per reivindicar amb rebombori, il·lusió i empenta l’escola valenciana i en valencià.


Fem memòria  

Llibres 2012 de la Colla Rebombori

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you