Page 1


g emps de lleure g emps de creure

C ASTELLÓ 2004

Dedicat al refranyer popular, savi i ancestral, que té una dita que fa així: “Festa traslladada, festa esguerrada”


Consell rebomborià de redacció recreant un joc de la infància

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori Imprimeix: Innovació Digital Castelló, S.L.

Portada i dibuixos: Manolo Alegre Bernal Recull de refranys: J.M. Carceller

Dipòsit Legal: CS 45-2004

Consell de Redacció: M. Alegre - F. Aparisi - E. Artola J.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

ISBN: 84-688-5200-7

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


g emps de lleure g emps de creure

s u m a r i

COLLA REBOMBORI 2004

L’Aventura del Cine Francesc Mezquita i Broch

4

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

5

Maneres d’imaginar Castelló Ferran Archilés i Cardona

7

El primer “guateque” en la literatura costumista… Francesc Mezquita i Broch

13

Apunts sobre el calendari i la festa Josep Miquel Carceller i Dolç

19

Quan jugaven els avis Xavier Llombart i Bou

29

La rebomboriada en blanc i negre Josep Miquel Carceller i Dolç

37

De irrationalibus Ferran Aparisi i Monfort i M. Àngels Pons i Gozalbo

45

Les festes d’agost al meu carrer Miquel Gómez i Garcés

55

Dessert de jocs Josep Miquel Carceller i Dolç

73

Records d’un xiquet del Raval Salvador Esteve i Falomir

91

Te’n recordes, quan…? Eliseu R. Artola i del Campo

99

La casa habitada Manel García i Grau

106


4

L’ A v e n t u r a d e l C i n e Francesc Mezquita i Broch

A la vesprada anàvem al cine, una aventura que encara no podíem mesurar del tot, i que albirava esperances impossibles. En la foscor l’atmosfera era viva, espessa, el canó de llum del projector despertava la pols en suspensió, navegant en un moviment boig i lent, com una dansa. S’oïa mastegar, o que sé jo: remors que encara no comprenia i que enriquien l’aire com un pastís cada vegada més farcit de mossos. Queia la suor i l’espatla acabava per fi pegant-se al seient com un vulgar paper. Algú canviava de posició les cames o els braços, i es girava al mateix temps com sentinella. Entretant no perdíem cap imatge, però alguna paraula s’esvaïa enmig de la foscor cap el llimb tot formant un brou espès que un dia no molt llunyà recuperaríem. La sala de cine, aparentment dormia. Un silenci embafador, difícil de respirar, que feia madurar la vida.


5

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

idels a la cita anual amb la gent que s’estima les coses del nostre poble i de la terra que l’acull, publiquem la vuitena entrega d’una col·lecció que volem, en un compromís utòpic amb nosaltres mateixos, arribe a la trentena, amb el títol de “Temps de lleure, temps de creure” perquè: – Enguany escrivim, bàsicament, sobre els jocs de la nostra infància, sobre com érem i com apreníem fora de l’escola. – Ens plau, i molt, la paraula lleure: “Temps lliure del qual es disposa fora de les ocupacions regulars per a distraure’s de les obligacions quotidianes”. – Ens agraden les locucions i si són dobles ens agraden doblement. – Cercàvem la rima i lleure ho fa amb seure, asseure, veure, reveure, beure, rebeure, treure, atreure, contreure, distreure, retreure, sostreure, deure, jeure i també... creure. – Volem explicar i explicar-nos com, en una sola generació, ha canviat tant la vida i la manera de distraure’s i de socialitzar-se. – Ens van recomanar dia sí, dia també: -“Has de creure!” Creure en el sentit de tenir fe. Creure en una altra de les accepcions del diccionari: obeir.

F

– Estem per seguir reivindicant la memòria i ens il·lusiona força rescatar de l’oblit els jocs que vam jugar i que no vam saber preservar, els jocs d’un temps passat i d’un país que, canvi rere canvi, ha esdevingut tan diferent que ja no té ni el dret a anomenar-se país. – Els rebomborians adults tenim la tesi, prou acceptada ens sembla, que en la infància perduda, allà pels anys seixanta, el nostre temps de lleure, va ser molt més creatiu i molt menys dirigit pels adults que ens pujaven. – Encara vam conéixer i practicar desenes de jocs tradicionals, en una ciutat amb pocs cotxes, amb pocs televisors, amb cap ordinador. – Coincidim en la creença que en la nostra infantesa i joventut podíem aguantar més minuts, que els nostres fills i filles, avorrint-nos, o seria millor dir sense fer res, potser perquè sabíem que la queixa era inútil, potser perquè el tipus de vida i el consumisme quasi inexistent ens donava més armes per distraure’ns amb qualsevol cosa. – Si el nom no fa la cosa, tot i que “Déu n’hi do!” i el títol no fa el llibre, tot i que ajuda a vendre’l, tota cosa necessita un nom i tot llibre un títol i volem creure que amb aquest l’hem encertada.


6

Temps de lleure, temps de creure

Refranys Després d’una festa major, una sopa amb oli. Després la festa, el goig en resta. Festes passades, coques menjades. Les festes majors als ventres fan dolors. Més val una festa que dos diumenges. Una bona festa es comença la vespra. Qui destorba festa es romp la testa.


7

Maneres d’imaginar Castelló Ferran Archilés i Cardona

A ma mare, que s’emociona amb la primera carcassa del dissabte

es Festes, és clar, són festes, però les festes importants d´una ciutat són sempre alguna cosa més que simples diversions. Això ho sabien molt bé al Castelló de finals del segle XIX i principis del segle XX. Aquells van ser uns anys de grans canvis per a la ciutat i, sobretot, d´una intensa agitació política. No era cap peculiaritat de la capital de la Plana, perquè a finals del segle XIX per tot el País Valencià, i també per tota Espanya, la política estava en les primeres planes dels periòdics. Només caldria recordar tot el que va envoltar la pèrdua de les colònies, de Cuba i Filipines el 1898. A més, el sistema polític de la Restauració (de la restauració de la monarquia dels Borbons) s´enfrontava amb les tensions que l´aplicació del sufragi universal (masculí, evidentment...) havia encetat des de la seua implantació el 1891. La política aleshores era viscuda per la gent de peu d´una manera molt intensa, tant que amb tota seguretat ens sorprendria a vista des dels ulls d´avui. A Castelló els republicans eren la força majoritària, però no era només una qüestió de números, de resultats electorals.

L


8

Els republicans van desenvolupar tota una cultura política que esdevindria hegemònica a la ciutat des dels anys noranta del segle XIX, tot i que venia de prou abans, fins els anys de la segona república. Aquest predomini al llarg de més de quatre dècades va tindre profundes implicacions en la construcció de la imatge que els habitants tenien de la seua ciutat i de si mateixos. La cultura política republicana tenia una manera d´imaginar Castelló, la seua identitat, que va construir un model extraordinàriament eficaç de patriotisme local. A partir del mite del caràcter liberal de la ciutat, que s´hauria manifestat en les guerres contra els carlins i la resistència davant el general Cabrera que va assetjar Castelló, els republicans van desplegar tot un conjunt de repertoris simbòlics. Castelló era liberal, els republicans eren els hereus de la lluita contra la reacció i el carlisme, per tant Castelló havia de ser republicà. No era cosa de donar-li més voltes a l´equació, i qui no estiguera d´acord és que no era un vertader castellonenc. I no es tractava simplement de dicursos, de paraules més o menys abrandades. Per a commemorar el que havia passat en el setge militar del 1837, els republicans van convertir les Festes dels dies 7, 8 i 9 de juliol en les festes més importants de la ciutat. Per primera vegada, la ciutat va comptar amb unes festes que duraven vuit o nou dies, unes vertaderes festes majors. Bous, focs artificials, festivals de música... i molta, molta política. Perquè les festes incloïen una “manifestació cívica” que arribava precisament fins l´Obelisc del Passeig Ribalta, alçat en el canvi de segle per a recordar les jornades del 1837. La manifestació recorria tota la ciutat i acabava amb uns parlaments des del balcó de l’Ajuntament, on els republicans feien gala de tot el seu repertori d’excessos verbals... sobretot contra els de l’edifici de davant, els de l’església arxiprestal de Santa Maria. Les festes comptaven també amb una cavalcada no menys carregada de simbologia política, amb carrosses, bandes de música i en la qual alguna vegada els visquen els uns i els avall uns altres encenia l’ànim de la ciutat en els ja prou calorosos dies de l’estiu.

Temps de lleure, temps de creure


9

És clar que no tots els castellonencs hi estaven d´acord. Però això els republicans ja ho sabien. De fet, ells tenien uns enemics declarats: els clericals, l’església, els “beatos” en una paraula. L´anticlericalisme dels republicans castellonencs va passar a convertir-se a principis del segle XX en l´element més important del seu discurs. Les festes republicanes eren laiques, civils i s´alçaven contra els enemics del vertader “ser” de Castelló. Ací tenim plantejat un dels elements més importants de la dinàmica política i social de la ciutat al llarg del primer terç del segle XX: el conflicte entre clericals i anticlericals. Però, lògicament, els sectors no republicans tenien també una manera d´imaginar Castelló totalment distinta. No celebraven les Festes de Juliol, sinó les de la marededéu de Lledó. És cert que no duraven tants dies, de fet en durava un només, però la seua càrrega simbòlica i encara política era evident. La lluita política era també una lluita per la manera d´imaginar Castelló, entre dos models del patriotisme local. Un Castelló catòlic, pairalista i tradicional. No per casualitat aquesta era la manera d’imaginar Castelló que representava el grup de la Societat Castellonenca de Cultura, els quals a més de ser “els sabuts” eren també molt i molt conservadors. Una manera d´imaginar Castelló, si calguera resumir-ho en una sola imatge, mitificada en el paisatge i la llengua pel Tombatossals de Josep Pascual Tirado. Al mig quedaven les festes més antigues, les de la Magdalena. Però aquestes estaven relativament lliures de càrrega política. Eren una altra cosa. Com no resulta gens dificil de suposar, les dues maneres d´imaginar Castelló van acabar enfrontant-se també en la guerra civil del 1936. Després, a partir del 1945, els sectors del conservadorisme local, amb la participació gens casual dels homes i els valors de la Societat Castellonenca de Cultura, van pensar a reinventar les festes majors de la ciutat. I van girar els ulls cap a les


10

Festes de la Magdalena. No hi havia dubte que les noves celebracions anaven a ser les festes dels vencedors. Un dels seus objectius era esborrar de la memòria les festes republicanes, a les quals, per cert, van prendre “prestat” una part dels seus actes: els no polítics . Però era també un intent nou d´imaginar Castelló, un tornar al passat però mirant també al present i el futur. En lloc de convertir les festes de Lledó en les noves festes grans, van optar per utilitzar les velles festes de la Magdalena. Aquestes festes tenien el valor afegit de la seua despolitització i de la seua popularitat indubtable. A més, representaven com cap altra festa podia fer-ho una celebració dels orígens col·lectius de la ciutat: cap altra festa podia competir amb el significat de la recerca de les arrels pròpies. Així és com, després de diversos intents, el 1945 naixien les noves Festes majors. L’any tampoc no era casual, s’acabava la guerra mundial i el franquisme maldava per allunyar-se d’uns anys amb el braç massa en alt i en camisa blava. En l’àmbit local, les noves festes havien de ser un intent de trobar una manera de “reconciliar” tots els castellonencs. Unes festes velles, però també noves que serviren, a través del record de les arrels fundacionals, per a cohesionar a uns i altres en la nova Espanya. Però tampoc no ens hem d’enganyar. Els valors del nou patriotisme local eren els del conservadurisme catòlic i tradicional, als quals s’afegia ara l´exaltació provincial (clarament en el Pregó) i el caràcter d´espanyolisme franquista que ho envoltava tot. No hi havia lloc al dubte de qui havia guanyat la guerra. Però, paradoxalment o no, les noves festes i el nou model d´identitat local que representaven (el “Som de Castelló” orgullós del Rotllo i Canya) tenien un aire distint. Un aire ambivalent, també. Perquè, d’una banda, és clar que les festes dels vencedors van servir molt eficaçment per a esborrar la memòria del passat republicà. I no només de les festes republicanes com a tals, sinó del model d’identitat col·lectiva que representaven. Ja per sempre més, ja des d’aleshores i fins el present la

Temps de lleure, temps de creure


11

identitat dels castellonencs, de cadascun de nosaltres no pot explicar-se sense el repertori simbòlic i el significat de les festes de la Magdalena. La ciutat ha esborrat, així, el passat republicà d’una manera gairebé completa. D’altra banda, però, al ser unes festes basades en les arrels populars, en el moment mític i col·lectiu de la fundació cívica, han creat una identitat que va més enllà del que pretenien els seus fundadors. Perquè si les festes són la quintaessència d’un cert “castellonerisme” (de carrer Major i expressió en castellà, vull dir), també són la base d’una manera valencianista de ser castellonenc. El localisme “madalenero” ha creat, doncs, dues maneres d’imaginar Castelló, també... Tots els membres i amics de la colla Rebombori saben perfectament a què em referisc. La història, però no acaba ací. Al llarg de la dècada dels vuitanta i dels noranta del segle XX les festes han seguit canviant. Es vulga reconéixer-ho o no, el fenomen de les colles ha dinamitat l’estructura festera tradicional. Cada dia més les gaiates i el que les envolta s’assemblen, pobres, a una morta-viva. El futur resta obert. Jo acabaré, però amb una reflexió a què m’obliga aquest repàs històric. Em sembla clar que tota modificació de les festes de la Magdalena ha d’afectar la identitat local, la manera de ser castellonencs i imaginar Castelló. Per això si l’estructura tradicional no es renova les conseqüències són clares. Castelló ha canviat, i els valors que li van donar sentit originalment a les festes ja no tenen sentit. No sé si el Club Esportiu Castelló (si mai torna a primera!) o el Platges de Castelló són a hores d’ara molt més representatius per a certa gent o podrien ser-ho. El que sé és que al Pregó o a la desfilada de gaiates hi ha cada dia menys gent jove entre el públic. Afortunadament la pujada a la muntanyeta aguanta. Les colles aguanten. És ací d’on hem de pouar el futur, no en tinc cap dubte. Perquè ja no és possible, ni desitjable, que els vells valors tradicionals articulen la identitat local. Davant un futur, un present mul-


12

Temps de lleure, temps de creure

ticultural, hem d’oferir als que arriben una manera d’imaginar Castelló en què puguen sentir-se a gust. Com a casa. En cas contrari ja podem seguir alçant estàtues monumentals de tots els gegants del Tombatossals que aviat ningú sabrà qui són.

BIBLIOGRAFIA: AA.VV, Festa. Història de les festes de Castelló. Castelló, Levante-EMV, 1994. ARCHILÉS, Ferran, Parlar en nom del poble. Cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme castellonenc, Castelló, Ajuntament de Castelló, 2002. GODES, Ramón, Política y sociedad en Castellón durante la década de los años 40, Castelló, Diputació de Castelló, 1990. MARTÍ, Manuel, L'ajuntament de Castelló de la Plana, 1875-1891, Castelló, Ajuntament de Castelló, 1989. MESEGUER, Lluís, Castelló literari. Estudi d'història cultural de la ciutat, Castelló, Universitat Jaume I, 2003.

Refranys El creure és criança. Qui no vol creure amb raons, ha de creure amb bastons. Qui no vol creure el pare i la mare, ha de creure la pell de cabra. Cal creure el mestre per ase que siga. Per a creure, veure; i per millor assegurar, tocar.


13

El primer “guateque” en la literatura costumista de Castelló Francesc Mezquita i Broch

a paraula “guateque” segons J. Coromines té un origen incert, probablement antillà i significa ball bullangós, rebombori, per cert, festa celebrada en una casa particular on es menja, balla, beu i tot plegat la gent que hi participa tracta de divertir-se.

L

En els anys seixanta, que algun autor1 ha anomenat “dècada prodigiosa”, va començar a sentir-se entre la gent jove de Castelló la paraula “guateque” per expressar la festa que se celebrava en una casa particular on es ballava, es bevia el primer “cuba libre” i es feia tot el que es podia per passar-ho bé. Aquests “guateques” van ser els primers actes de sociabilitat privats on la gent jove podia esplaiar-se una mica lluny de la mirada vigilant dels pares. Un sector de l’església, per la seua part també tractarà de posar-se al dia seguint els aires del Concili Vaticà II (1962-65), amb reunions entre joves d’ambdós sexes per comentar la Biblia o parlar dels problemes de la joventut, però això eren altres àmbits. El “guateque” naixia en el si de la societat civil i era l’expressió de la necessitat d’un alliberament dels costums en el temps d’oci. Alguna cosa semblant es veia ja a les pel·lícules (no em referisc al “Guateque” de Blake Edwards/Peter Sellers, de 1 Sempere, P./ Corazón, A.: La década prodigiosa, ed. Felmar, 1976


14

1968, inoblidable, meravellosa), sinó a d’altres en blanc i negre, franceses o italianes. Tanmateix, la necessitat per buscar llocs de sociabilitat per part de la joventut, venia donada per la censura estricta dels costums que imposava la dictadura franquista, per la música decadent que s’escoltava en alguna sala de ball més bé per a gent adulta que estava molt lluny dels aires que venien de l’exterior. En eixe sentit a finals dels anys seixanta i principis dels setanta tenim notícia dels primers llocs per ballar per la joventut més o menys adulta, el “Costa Azul”, l’Hostal, la sala de festes Savoy, per exemple, era, autoritzada sols per adults, segons consta en anuncis del diari “Mediterráneo”, Tombatossals, El Pirata, etc; a Vila-real, la discoteca Eros, era un lloc per la joventut, era una “discoteca”, que per cert, va colpir força la societat caduca del poble dels últims anys del franquisme (a les xiques que hi anaven, les anomenaven amb sentit pejoratiu “xiques de discoteca”). En els anys setanta i començament de la democràcia, les discoteques van proliferar entrant d’aquesta manera decisiva a formar part de llocs de sociabilitat públics de la joventut per divertir-se i gaudir del temps d’oci, i es perderen a poc a poc els “guateques” que ja no tenien massa sentit. Però el primer terç del segle XX, que podria ser considerat com un període daurat de la literatura castellonenca, ens mostra una obra que podria servir-nos en un dels seus capítols per exemplificar la manera de divertir-se de la joventut de Castelló d’aquella època. Em referisc a l’obra de Lluís Sales Boli, Fontrobada, publicada en 1932. El que podríem anomenar primer “guateque” es reflecteix en el capítol Tardor (pag. 57 i següents) en l’esmentada obra. Les condicions en què es desenvolupa són similars salvant la distància del temps. És una manera privada d’aprofitar el temps d’oci, de diver-

Temps de lleure, temps de creure


15

tir-se entre amics i amigues en casa d’algun d’ells, on hi ha menjar, beguda i música per ballar, trets fonamentals per conformar el que als anys seixanta anomenaríem guateque: ¿Vols que Ferran no vinga sabent que hui hi ha ací ball, berena i xiquetes?2 Els objectius en l’obra són també semblants ja que tots volen divertir-se, hi ha alguns que són nuvis, d’altres que tracten de fer-se o desfer-se’n, però que mostra també la inexistència de llocs públics que poguen ser adients per passar-ho bé com la colla dels “escarotaris”. En realitat, ¿quins eren en aquella època els llocs de sociabilitat de la joventut que hi havien a l’abast fora del control dels majors? Els protagonistes, com diu Casimir Melià en la introducció són joves de les famílies benestants de Castelló del primer terç de segle, de la nostra burgesia, que encara estudiaven o començaven a treballar en oficines o botigues. Famílies de llauradors vinguts a més, nous rics com la família Cireres, ridiculitzada per l’autor en un viatge a la ciutat de San Sebastià, en la mateixa obra que estem comentant; comerciants, professionals, personal foraster de l’administració de la capital de província, amb una certa cultura. Comença el relat de l’obra esmentant el gramofonet3 l’aparell de música d’aleshores que possiblement el feren servir amb una maneta, que seria l’antecedent del tocadiscs dels anys seixanta popularitzat com picú (pick up). La novel·la no ens parla de les cançons que sonaven, que llàstima!, però si que es poden reconéixer els primers moments del guateque, de dubte, de fer-se endavant, quan alguns es llançaven a ballar de manera teatral, assajant postures extravagants imitant l’art de Tepsícore4 o quan el més atrevit trenca el 2 Sales Bolí, Luis: Fontrobada, pag. 60, (edició Caixa d’Estalvis de Castelló) 3 Fontrobada, pag. 61 i 71. 4 Fontrobada, pag. 61


16

gel amb els primers compassos suggerents. No obstant sempre es parla de ball amb parella, el ball solt no apareix mai en l’obra. La festa segueix. Els amics i les amigues comenten entre ells sobre les relacions, deixant caure frases amb doble sentit referides a possibles infidelitats entre nuvis, als vestits que porten, als plans per la pròxima festa, converses que podrien traslladar-se d’igual manera a temps actuals, potser menys directes, menys atrevides, emprant el llenguatge figurat, l’ambigüitat de les frases a mig dir. Però res no ha canviat de les secretes intencions de sempre: A vore, Paquita; a vore si enfiles bé l’amet5 (Recordem la cançó amb el títol “La caza” de Juan y Junior, per exemple) Un aspecte que crida relativament l’atenció és la presència del pares en el moment de berenar, tothora sota la vigilància dels caps de casa -diu Casimir Melià en la presentació de la mateixa obra-, sembla com si la gent major de la casa estigués en una altra sala i en un moment donat prepararen el berenar; això potser si que era diferent en els guateques dels anys seixanta, en els quals es procurava sempre que es podia estar sols a casa. En aquest cas, el berenar el fan tots plegats, amics i amigues amb els pares de la casa. El repertori de les llepolies que era l’avantguarda de la berena és molt variat i mostra tota una artesania de dolços que devia ser l’habitual de les festes, convits o celebracions: Bombons, rovells d’ou, rollets carats, prunes i claudies confitades, cocotets, cristines, rollets d’aiguardent Quasi totes aquestes pastes, encara podem trobar-les a les nostres pastisseries o les ha pogut fer la nostra àvia a casa per qualsevol festa, formant part de la cultura culinària del país. 5 Fontrobada, pag. 62

Temps de lleure, temps de creure


17

Després venia la tassa de xocolata que era el centre del berenar, acompanyada d’una altra tanda de pastes: - I açò, senyor Ramon, en què es pren? -¿Açò... Puix té raó: ¡Xica, Paquita! ¡Trau algun mullatori cap ací! A continuació venien: Bescuits de llengüeta, mostatxons (un paner), magdalenes. Després del berenar es tornava a l’altre saló a ballar on estaven fins l’hora de sopar. En mig, l’autor també esmenta una sèrie de jocs que es practicaven en algun moment de la reunió que no estarien exempts de segona intenció: Jugar a endevinalles, a la tia carabassera, a viudos i viudes, als refranys, al florí floró i a les palletes. Des que es va publicar aquesta novel·la (1932) fins els anys seixanta havien passat trenta anys i una guerra civil pel mig que havia tallat de cop el desenvolupament cultural de la República, però la dictadura del general Franco encara estava en plena efervescència, i de la mà de les autoritats eclesiàstiques censurava amb contumàcia la conducta pública i privada dels ciutadans, per això els costums no havien canviat tant com pensàvem, la música era diferent, però la major part s’escoltava a les emissores de ràdio les quals òbviament estaven controlades per la censura, el nombre de tocadiscs per càpita era escàs i eixa era l’única possibilitat d’escoltar música lliurement... si es tenia el disc adequat. D’altra banda l’estratègia de la joventut seguia els mateixos passos; només l’energia instintiva jovenívola feia progressar els costums de manera clandestina en una evolució que als joves sempre semblava lenta.


18

El veritable canvi encara tardaria a arribar; hauria d’arribar la democràcia després de la mort del dictador Franco, perquè joves nascuts als anys seixanta i setanta començaren a protagonitzar un autèntic trencament en els costums i la manera d’ocupar l’oci, de divertir-se i passar-ho bé; van proliferar els llocs d’esbargiment, les nits es van allargar fins el dia següent, la capacitat adquisitiva de la joventut, a conseqüència del major nivell dels pares, es va multiplicar i d’aquesta manera es va trastocar definitivament l’ordre antic. També és veritat que al mateix temps va esdevindre una despolitització d’una gran part de la joventut, encunyant-se aquella expressió tan coneguda de passar de tot6, però això ja no era divertirse tal com s’havia entés fins ara, sinó refugiar-se en un status mental de despreocupació i meninfotisme, del qual encara arrosseguem algunes conseqüències. Sobre les causes d’aquesta situació7 d’una part de la joventut no tracta aquest article, deixem-ho per tant com un tema de reflexió per una altra ocasió.

6 V.V.A.A. :Estructura social al País Valencià (a cura de R. Ninyoles), Diputació de València. València 1982, pag. 763 7 Diaz, Carlos: Los nuevos jóvenes de la vieja Europa. Ediciones libertàrias. Madrid 1989.

Temps de lleure, temps de creure


19

Apunts sobre el calendari i la festa Selecció de textos: Josep Miquel Carceller i Dolç

(Sobre alguns articles de Jan Grau i Albert Rumbo publicats a la Nadala 2003 Any XXXVII Ed. Fundació Jaume I)

n país es configura a partir d’un territori i dels seus habitants, però aquests dos elements són incomplets si no estan avalats per altres factors essencials com són la història, la llengua, el dret, els símbols, els costums i les tradicions. Tots aquests elements, que són els trets bàsics d’una nació, s’entreteixen i generen un sentiment i una forma de ser comuns entre tots els qui els comparteixen,

U

És per això que, sempre que es vol reprimir un país, s’intenta eliminar o diluir aquests elements essencials. Ara bé, mentre que la prohibició és relativament fàcil a l’hora d’intentar negar la història i afeblir el dret, els símbols, fins i tot la llengua, els costums i les tradicions, encara que pateixen també la repressió, conserven un substrat que els manté vius, al mateix temps que ajuda a sobreviure els altres elements dins la memòria col·lectiva. Quan es parla del manteniment de les tradicions hi ha la tendència de justificar-se dient que són “de tota la vida”, i justament aquesta totalitat de la vida depén de l’edat de qui ho diu. La memòria col·lectiva o familiar es pot remuntar, en el millor dels casos, a un


20

parell de generacions arrere, els avis, que són el nostre nexe directe, més antic, amb el passat, que no sempre és un moment que vulguem repetir. Si prenem com a exemple els infants d’avui, el seu referent més llunyà són els avis, que van viure la postguerra. Les tradicions naixen, desapareixen i poden reaparéixer encara que siga sota noves formes; el que compta és la voluntat de mantenir, de recuperar o de recrear la tradició com a expressió de la forma de ser de la comunitat. Les tradicions no són rígides, evolucionen al llarg del temps de forma natural i les mutacions que s’hi poden produir es deuen a la voluntat de la mateixa gent que les vol mantenir. La força, la vitalitat i la vigència de les tradicions rau, encara que siga de forma inconscient, en el fet que formen part de projectes col·lectius que es forgen o es mantenen per la il·lusió, per la voluntat i pel tarannà de la mateixa gent. Per lògica, el sentiment nacional de la gent ha de començar per força per la identitat local. El calendari tradicional és una eina que ens ajuda a mantenir viva la memòria col·lectiva, ressucitant any rere any les tradicions, maldant per mantenir-les com a tret identitari que pretenem llegar als nostres descendents.

Temps de lleure, temps de creure FESTES A CASTELLÓ 2004 GENER Sant Roc de Vora Séquia (Al voltant del diumenge 11) (C/ d’Adoberies, de Peníscola, de Ruiz Vila, o de Calderers) Parròquia de Sant Agustí FEBRER Carnestoltes (Divendres 20) Sant Blai (Al voltant del dimarts 3) (C/de Sant Blai) Parròquia de la Santíssima Trinitat MARÇ La Magdalena (La tradició manava del 13 al 21 i la política ha imposat del 20 al 28) Festa local (Tota la ciutat) Ermitori de la Magdalena ABRIL Setmana Santa i Pasqua (Del 8 al 12) Sant Vicent Ferrer (Al voltant del diumenge 18) (C/de Sant Vicent i de Santos Vivanco.) Parròquia de la Santíssima Trinitat MAIG Marededéu del Lledó (Al voltant del diumenge 16) (Grup “Verge del Lledó”) Parròquia de Sant Francesc JUNY Sant Cristòfol (Al voltant del diumenge 13) (Partida de Gumbau) Parròquia de Sant Cristòfol Sant Pere (Del 26 de juny al 4 de juliol) Festa Local (Tot El Grau) Parròquia de Sant Pere

Des de la llunyana prehistòria, l’espècie humana ha tingut l’angoixant necessitat de mesurar i, en certa manera, estructurar el temps. Un temps que ve donat per la natura i que els humans no podem variar, motiu pel qual aquesta estructura no fa res més que plasmar la realitat natural existent, atès que, per més que ens hi esforcem, la nit segueix el dia i les estacions discorren sempre amb el mateix ordre.

JULIOL Sant Cristòfol (Al voltant del diumenge 11) (C/ de Sant Cristòfol, de Terol, del Poeta Verdaguer, del Bisbe Beltran i Plaça de Mallorca) Parròquia de Sant Cristòfol

El mot calendari prové del llatí calendes, amb el qual els antics romans designaven el primer dia del mes, i és la racionalització humana dels cicles de la natura. Es tracta d’un instrument cultural i

SETEMBRE Mare de Déu de la Balma (Al voltant del diumenge 26) (C/ de la Marededéu de la Balma) Parròquia de la Sagrada Família

AGOST Festivitat de l’Assumpció (Al voltant del diumenge 15) Marededéu d’agost Ermita de Sant Francesc de la Font


21

OCTUBRE 9 d’octubre (Dissabte 9) DIADA NACIONAL Sant Tomàs de Vilanova (Al voltant del diumenge 3) (Barri de Rafalafena) Parròquia de Sant Tomàs de Villanueva Sant Francesc d’Assís (Al voltant del diumenge 3) (C/ de Sant Francesc, antic carrer de Talecons) Parròquia de la Santíssima Trinitat (C/ de Núñez de Arce, antic carrer de les Monges) Església del Reial Convent de Monges Caputxines. Santa Bàrbara (Al voltant del diumenge 3) (C/de Santa Bárbara) Parròquia de la Sagrada Família Sant Fèlix de Cantalici(Al voltant del diumenge 10) (Raval de Sant Fèlix, antic barri del Codony) Parròquia de la Sagrada Família Marededéu del Lledó (Al voltant del diumenge 17) (C/ de la Marededéu del Lledó i de Lope de Vega) Parròquia de la Sagrada Família Sant Roc del Raval (Al voltant del diumenge 31) (C/ de Sant Roc) Parròquia de Marededéu del Carme

festiu, nascut essencialment del fet de ritmar i pautar els cicles del sol i de la lluna. El nostre calendari actual no només és gairebé perfecte astronòmicament parlant, sinó que també ho és des d’un punt de vista cultural. Així, si la diferència que existeix entre l’any oficial i l’any real solar (marcat per dues passades consecutives del sol pel mateix equinocci) és només de tres dies cada deu mil anys, la cadència de festes en el nostre calendari actual és extraodinàriament regular. I si la cadència no és més perfecta és perquè el nostre calendari festiu té mig any de base solar i l’altre de base lunar.

NOVEMBRE Sant Roc de la Vila (Al voltant del diumenge 14) (Centre històric de la ciutat) Catedral de Santa Maria

Des dels grecs fins als xinesos, passant pels mesopotàmics, els jueus i els musulmans, la major part de les cultures antigues, amb l’excepció de l’egípcia, disposaren d’un primer calendari lunar. Encara avui, el calendari musulmà es basa exclusivament en el cicle lunar, motiu pel qual cada trenta-tres anys musulmans es corresponen a trenta-dos dels nostres. Habitualment, aquests calendaris alternaven dotze mesos de vint-i-nou i trenta dies, fins a un total de trescents cinquanta-quatre o tres-cents cinquanta-cinc dies, segons els anys. Malgrat aquests desajustaments en relació amb l’any solar, aquest calendari resultava extremadament útil perquè es troba dividit en quatre fases fàcilment observables: lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant.

DESEMBRE Sant Nicolau de Bari (Al voltant del dilluns 6- Dia de la Constitució) (C/d’Alloza, antic carrer d’Amunt, de Moreria, del Poeta Guimerá, i del Papa Lluna) Església de Sant Nicolau Immaculada Concepció (Dimecres 8) (Grups de Sant Agustí i de Sant Marc) Parròquia del Grup de Sant Agustí Sant Roc del Canyaret i Cassola (Al voltant del diumenge 19) (C/ d’Isabel Ferrer, d’Antoni Maura, de Mealla i de Cervantes) Església del Reial Convent de Monges Caputxines Sant Roc del pany de Sant Doménec (Diumenge 26) (C/ de Pescadors, del Governador, d’Escultor Viciano, de Gumbau, de Campoamor, de Caçadors, del Bisbe Climent, de Sanchis Abella, de José Juan Breva, de l’Aigua o Cardona Vives, de Bellver, del Bisbe Salinas, Plaça d’Hernán Cortés i Avgda. Germans Bou) Parròquia de Sant Vicent Font: Agenda de l’Excm. Ajuntament de Castelló 2004

El primer que s’utilitzà fou el lunar. El motiu és ben clar: la lluna canvia constantment i resulta molt més fàcil d’observar, creixent i decreixent, de manera que, a simple vista, es pot observar-ne el canvi d’un dia per l’altre. El cicle del sol és de tres-cents seixantacinc dies i escaig i cadascuna de les quatre fases de la lluna té una durada aproximada d’una setmana.

Per la seua banda, el calendari solar també presenta quatre fases, que coincideixen amb les quatre estacions. Només els antics egipcis disposaren d’un calendari solar, dividit en dotze mesos de trenta dies i amb l’afegit anual de cinc dies suplementa-


22

ris. Ara bé, aquest calendari no s’havia basat en observacions astronòmiques, sinó en consideracions agrícoles, ja que, en l’època d’elaboració del calendari, l’eixida per l’horitzó de l’estrella Sírius coincidint amb el sol tenia lloc just abans que es produís la crescuda del Nil. El fet que aquest tingués tres-cents seixanta-cinc dies va provocar un desfasament aproximat d’un mes cada cent vint anys i, gradualment, els egipcis anaren adoptant un calendari basat en el cicle de la lluna. En l’àmbit festiu, d’aquest calendari encara avui ens resta un element prou significatiu com és la celebració dels solsticis i dels equinoccis, els quals, malgrat haver estat convenientment cristianitzats, continuen presents al calendari festiu, amb una important presència del foc i les fogueres, la representació més perfecta que els humans poden fer del sol. Altres calendaris que influïren, en major o menor mesura, en el nostre foren el celta, l’hebreu i el romà. La refosa de tots aquests, la trobem en el calendari litúrgic cristià que, amb poques variacions, continua marcant el ritme del nostre temps.

CALENDARI CELTA Calendari lunar del qual queden petites restes relacionades bàsicament amb els oficis. La festa més important era el Lugnasad, celebració que s’esqueia pels volts de l’1 d’agost i que marcava l’inici del cicle. Nou mesos després celebraven el Beltene, el primer de maig. En aquesta festa s’intentava influir sobre la fertilitat del bestiar i de la terra. Actualment, l’1 de maig se celebra la festa del treball, però cal relacionar el Beltene amb les antigues festes de l’Arbre de Maig o amb la seua ulterior cristianització, les festes de la Santa Creu. Al cap de nou mesos tenia lloc l’Imbolt, el primer de febrer. En aquesta festa s’intentava despertar els sol, a través de diversos rituals purificadors,

Temps de lleure, temps de creure


23

NOMS DELS DIES Nom actual Dilluns Dimarts Dimecres Dijous Divendres Dissabte Diumenge

Nom llatí Lunae Dies Martis Dies Mercurii Dies Jovis Dies Veneris Dies Saturni Dies Solis Dies

Origen Dia de la Lluna Dia de Mart Dia de Mercuri Dia de Júpiter Dia de Venus Dia de Saturn Dia del Sol

després de la letàrgia hivernal. Aquesta festa podria relacionar-se amb la de la Candelera (Purificació de la marededéu), i fins i tot amb alguns actes propis del Carnaval. Finalment, nou mesos més tard celebraven el Samuhin, pels volts de l’1 de novembre, que era una festa en la qual es guardava la collita, es netejava la casa i es presentaven ofrenes als avantpassats i als difunts en general. El recolliment d’aquesta festivitat manté una més que evident relació amb la nostra festa de Tots Sants.

CALENDARI HEBREU El jueu és un calendari lunar movible de tres-cents cinquanta-quatre dies adoptat pel poble hebreu abans de Moisés i que encara avui funciona amb les llunes. Està dividit en dotze mesos, que comencen cada lluna nova, i, per tal d’esmenar la diferència respecte del calendari solar, cada dos o tres anys s’hi afig un nou mes. El calendari jueu, el conformen elements naturals, històrics i religiosos, i nosaltres n’hem heretat molts aspectes propis del costumari i la cultura. Sens cap mena de dubte, el més destacat és la celebració de la Pasqua i de totes aquelles celebracions que s’hi relacionen. Pasqua (passah) significa passar de llarg, i fa referència al pas de l’àngel exterminador per les cases dels primogènits egipcis quan el poble d’Israel es trobava captiu a Egipte. És per això que tant jueus com cristians celebren la Pasqua, si bé amb motivacions diferents. Per als jueus la Pasqua és el record del pas de l’àngel exterminador; per als cristians, la commemoració de la passió, mort i resurrecció del Crist. Jesús celebrà la Pasqua hebrea i l’endemà va morir a la creu. De fet, tots els gran cicles mòbils del nostre calendari deriven i depenen del calendari jueu, ja que festivitats com el Carnaval, la Segona Pasqua, l’Ascensió, el Corpus, etc., tenen relació directa amb Pasqua. És per això que la suma d’aquest calendari i del romà acabà conformant el calendari litúrgic cristià.


24

CALENDARI ROMÀ D’ell deriven els noms dels mesos i dels dies. Es va establir arreu de l’imperi per imposició dels conqueridors, bàsicament per tal de disposar d’un calendari uniforme, fet essencial perquè, al calendari, és on s’anotaven els pagaments dels crèdits, que calia efectuar per les calendes. Així, doncs, el calendari era un registre anual dels dies amb una clara finalitat fiscal. Segons la tradició, fou el mateix Ròmul, qui va introduir el calendari etrusc entre els romans. Aquest calendari tenia quatre mesos de trenta-un dies i sis més de trenta, la qual cosa donava un total de tres-cents quatre dies, i començava al març. Aquest calendari,de base solar, tenia el problema que no s’avenia amb l’any solar; fins que va acabar havent-hi un gran desfasament entre els mesos reals i els que marcava el calendari. Entre els diversos canvis que es dugueren a terme cal destacar l’afegit de dos mesos, el januarius (dedicat al déu Janus i que equival al nostre gener) i el febrinarius (mes de les purificacions dedicat a les festes Februàries i que equival al nostre febrer). Quan aquests dos mesos foren col·locats al principi de l’any, aquest va deixar de començar a la primavera i la major part dels mesos del calendari van passar a tenir un nom referit a un ordre numeral que no era el que corresponia. Aquest desfasament lingüístic i numeral ha perdurat fins avui. Tot i això, però, l’any romà només disposava de tres-cents cinquanta-cinc dies, dividits en quatre mesos de trenta-un dies, set de vint-inou i un de vint-i-vuit, motiu pel qual l’any civil i l’any solar continuava sense coincidir. Fou l’any 46 a.C. quan Juli Cèsar ho va intentar resoldre, de manera que va encomanar a un grup de savis alexandrins la reforma del calendari, reforma que ha passat a la història amb el nom de reforma juliana. Aquesta reforma, que va fixar la base del calendari actual, va donar com a resultat un any de tres-cents seixanta-cinc dies, dividits en dotze mesos alternatius de trenta-un i trenta dies, excepte el febrer que sempre en tenia vint-i-nou. També fou

Temps de lleure, temps de creure


25

NOMS DELS MESOS Nom actual Nom llatí Origen Gener Januarius Dedicat a Janus, déu de dues cares. Febrer Februarius De februare, temps de purificació. Del déu Februs. Març Martius Dedicat a Mart, déu de la guerra. Abril Aprilis Dedicat a l’esclat de les flors (aprire) Maig Maius Dedicat a Maia, deessa de la fecunditat. Juny Junius Dedicat a Juno, esposa de Júpiter. Juliol Quintilis Ordre numeral. Cinqué mes del calendari. Després a Juli Cèsar Agost Sextilis Ordre numeral. Sisé mes del calendari. Després a Octavi August Setembre September Ordre numeral. Seté mes del calendari. Octubre October Ordre numeral. Vuité mes del calendari. Novembre November Ordre numeral. Nové mes del calendari. Desembre December Ordre numeral. Desé mes del calendari.

en aquesta reforma que es veié la necessitat d’afegir un dia cada quatre anys per tal d’ajustar al màxim el calendari civil al cicle solar. Naixia així l’any bixest o de traspàs. Per tal de recordar l’efemèride i festejar la reforma es va decidir dedicar un mes al personatge que l’havia impulsada, Juli Cèsar, de manera que el mes quintilius veié com el seu nom era substituït per julius (el nostre juliol). Anys més tard, també es va dedicar un mes a Octavi August, sucessor de Cèsar, i així l’antic sextilius va passar a anomenar-se augustus (el nostre agost). Com que no se li podia dedicar un mes amb menys dies que el seu antecessor, es va traure un dia al mes de febrer (que passà a tenir-ne vint-i-vuit) i es va col·locar a l’agost (de trenta a trenta-un) També existeixen relacions entre les festivitats romanes i les nostres. Tenim les Floralia a la primavera, les Nustratio al mes de maig o les Neptunalia al mes de juliol. Durant les primeres se celebraven certàmens literaris, i els guanyadors eren obsequiats amb una rosa. En el transcurs de les Nustratio es beneïen els termes i les ciutats, i s’invocaven els déus protectors. I durant les Neptunalia es feien ofrenes a Neptú, el déu del mar. Per l’època de l’any i pels actes que es duien a terme, no us recorden moltes celebracions tan nostres com Sant Jordi, les benediccions de terme durant la Creu de Maig o les ofrenes marineres a Sant Pere i la marededéu del Carme? Ara bé, si unes festes han continuat celebrant-se pràcticament de forma idèntica fins avui, aquestes són les que acabaren conformant el cicle de Carnestoltes. A l’antiga Roma, durant l’hivern es documenten tot un seguit de llicències i períodes de permissivitat que presenten com a comú divisor el fet de capgirar l’ordre establert. Així hi trobem les Saturnalia, les Lupercalia, les Matronalia, que se celebraven als mesos de desembre, gener i febrer respectivament. Les primeres marcaven en certa manera el final de l’any vell i l’inici del nou; hom feia bromes i enganyifes i els rols habituals s’invertien, amb festes d’esclaus i de les classes socialment més dèbils. Les segones eren ritus pastorals de preservació dels ramats contra els llops i de la fecundació dels bestiar, durant els quals els homes es vestien amb pells de llops i altres animals. Finalment les Matronalia eren dedicades a


26

Juno, deessa protectora de les dones en general i dels parts, i recordaven el mitològic rapte de les Sabines. Mentre duraven era tradició que les dones manassen dels marits, els quals a vegades es vestien de dones. Novament hi ha relació quasi directa amb diades com els Sants Innocents, el Carnaval o el Sant Antoni. Curiosament en la paraula diumenge s’ha perdut la relació amb el mot original, la qual, en canvi, han conservat llengües no derivades del llatí com poden ser l’anglés (sunday) i l’alemany (sontag). Nosaltres hem substituït el Solis Dies (dia del Sol) pel Domini Dies (dia del Senyor)

CALENDARI LITÚRGIC CRISTIÀ Pròpiament, el nostre calendari és el calendari litúrgic cristià, que deriva directament del calendari hebreu (per gran part de l’estructura festiva) i del calendari romà (pel que fa als noms, l’estructura dels mesos i la durada). El calendari litúrgic, que ve marcat bàsicament pel santoral cristià, no és res més que la reforma que el papa Gregori XIII féu del calendari julià l’any 1582 (reforma gregoriana) Aquesta reforma fou deguda al fet que l’antic calendari romà tenia una durada lleugerament superior a l’any solar, de manera que cada quatre-cents anys sobraven tres dies. A instàncies del Concili de Trento es va decidir no afegir un dia al febrer cada quatre anys en els anys que acaben el segle, sempre i quan les seues dues primeres xifres no siguen divisibles per 4. Així, amb aquest calendari els anys que acaben en 00 no són bixestos, però sí que ho foren l’any 1600 i el 2000. Quan el papa Gregori XIII va reformar el calendari, el desfassament que arrossegava el calendari solar era de deu dies. Fou per aquest motiu, i per tal de solucionar el desajustament, que el dia 4 d’octubre del 1582 es va avançar el calendari els deu dies esmentats, de manera que l’endemà fou 15 d’octubre. Són els famosos “10 dies que no van existir” Aquesta reforma, però, no la van adoptar els països que formaren part del Cisma d’Orient.

Temps de lleure, temps de creure


27

EL NOSTRE CALENDARI FESTIU ACTUAL

QUADRE DE FESTES MÒBILS 2004-2024 Any

Diumenge Carnaval

Romeria a la Magdalena

Divendres Sant

Diumenge Corpus

2004 * 2005 2006 2007 2008 * 2009 2010 2011 2012 * 2013 2014 2015 2016 * 2017 2018 2019 2020 * 2021 2022 2023 2024 *

22 febrer 6 febrer 26 febrer 18 febrer 3 febrer 22 febrer 14 febrer 6 març 19 febrer 10 febrer 2 març 15 febrer 7 febrer 26 febrer 11 febrer 3 març 23 febrer 14 febrer 27 febrer 19 febrer 11 febrer

14 març 27 febrer 19 març 11 març 24 febrer 15 març 7 març 27 març 11 març 3 març 23 març 8 març 28 febrer 19 març 4 març 24 març 15 març 7 març 20 març 12 març 3 març

9 abril 25 març 14 abril 6 abril 21 març 10 abril 2 abril 22 abril 6 abril 29 març 18 abril 3 abril 25 març 14 abril 30 març 19 abril 10 abril 2 abril 15 abril 7 abril 29 març

13 juny 29 maig 18 juny 10 juny 25 maig 14 juny 6 juny 26 juny 10 juny 2 juny 22 juny 7 juny 29 maig 18 juny 3 juny 23 juny 14 juny 6 juny 19 juny 11 juny 2 juny

* Anys bixestos

És el resultat dels calendaris anteriors i és per això que des del punt de vista festiu, hi podem distingir dues grans meitats: una de base solar i l’altra de base lunar. La de base solar seria fixa i aniria de Sant Joan (24 de juny) a la Candelera (2 de febrer), del solstici d’estiu al final de l’hivern, i té com a element central la Nativitat de Crist, el Nadal. Aquesta celebració que l’any 325, durant el primer Concili ecumènic de Nicea, es va fixar el 25 de desembre, correspondria a la festivitat romana del naixement del sol (Natalis solis) i s’escau a tocar el solstici d’hivern, dia en què, simbòlicament el sol renaix. D’altra banda, cal recordar que la mateixa religió cristiana defineix Crist com a llum i veritable sol per als éssers humans. El Nadal, com el sol que representa, és una celebració fixa. Pel que fa a la meitat del calendari festiu que té sobretot una base lunar, aquesta seria variable o mòbil i aniria del dijous gras (que marca l’inici del Carnaval) fins al Corpus, del final de l’hivern a les portes de l’estiu, i el seu element central és la celebració de la Pasqua. La Pasqua, com la lluna, és mòbil, i és la festivitat que fa oscil·lar (pujar o baixar) la resta de diades festives mòbils. El diumenge de Pasqua és sempre el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (21 de març), llevat que la lluna plena s’escaiga aquest diumenge, circumstància que trasllada la Pasqua al diumenge següent. A partir d’ací podem deduir que la Pasqua pot oscil·lar entre el 22 de març i el 25 d’abril com a dates límits. El cristianisme, com a religió imperant, va acabar ocupant el lloc de les antigues creences. Les va transformar, adaptar i cristianitzar. Com més important era el culte anterior, més important fou el sant que el substituïa. Només calia seguir una premissa: el sant en qüestió havia de gaudir de virtuts i qualitats semblants i molt properes a les del culte anterior.


28

Temps de lleure, temps de creure

Refranys Qui no creu pare i mare, ha de creure la pell de cabra. Tant si ho creus com si no ho creus, el refredat entra pels peus. El que creu el paladar, el ventrell el farà plorar. De qui sols creu a bastó, no n’esperes res de bo. Qui predica el que no creu treballa pel dimoni.


29

Quan jugaven els avis Xavier Llombart i Bou

Tinc una carabassera que fa dos carabasses ¿Com dos? ¡Què quantes? Quatre I ja era cosa sabuda; en dir quatre es trencava el fil i Paquita pagava penyora. D´aquesta manera passaven el temps. Havien ballat, havien berenat, jugaren a endevinalles, al corral de ma tia sabonera, als refrans, als viudos i viudes, al florí floró, a les palletes i sempre, sempre, Paquita pagava el pato. Lluís Sales Boli. Fontrobada.

a societat castellonenca era una societat urbana amb una important base agrària. Els anys vint foren la dècada daurada de la taronja, la qual va afavorir la presència d´una burgesia tarongera. Al costat, una massa assalariada junt a xicotets propietaris agrícoles, artesanat, comerciants... La imatge d´una burgesia pròspera contrastava amb les bosses de pobresa, l´escassetat de vivendes i la insalubritat.

L

Els xiquets i xiquetes anaven a l´escola des dels sis als dotze anys, era l´escola bàsica. El primer cicle de quatre a sis anys i el segon dels dotze al divuit anys eren voluntaris. Però hi havia un gran nom-


30

bre d´analfabets i per tant de xiquets desescolaritzats per manca d´escoles. Així a començament de segle es construeixen col·legis als carrers: Herrero, Concepció Arenal, Lepant i Sant Roc. La lluita entre dos models culturals apareix reflectida en les dues formes diferents d´entendre i d´expressar el fet educatiu, per una banda els defensors de l´escola laica i, per altra, els de l´escola catòlica. Es construeixen edificis com la Casa dels Caragols, l´Hotel Suís, Casa Dàvalos, el nou hospital, l´institut Ribalta, edifici de Correus... La séquia Major serà coberta al llarg de tot el carrer Governador L´extraordinària difusió i l´enorme influència del cinema sonor, la ràdio –el dia vuit de setembre de 1933 es va inaugurar l´emissora Ràdio Castelló– i els gramòfons suposen també una revolució social a la ciutat. Així l´any 31, Castelló ja tenia cinc cinemes. També com un exemple de modernitat es prohibeix el pas de vaques i cabres per la ciutat vella. Castelló era, entre els anys vint i trenta, un poble gran que no arribava als quaranta mil habitants. Aquells carrers poc transitats eren els més utilitzats pels xiquets; la majoria eren de terra i sols uns pocs estaven empedrats o asfaltats. Quasi tots els xiquets pertanyien a un carrer, on havien nascut o vivien. Ser d´un carrer en concret tenia una certa importància i imprimia caràcter. Al mateix temps el carrer se sentia com a propi. Les circumstàncies actuals han provocat l´acabament de molts jocs. El cotxe ha ocupat el carrer i ha fet impracticable la majoria de les diversions infantils. A l´escola veiem tots els dies que els xiquets i les xiquetes juguen a molt poques coses ( futbol i poc més). És com si hagueren perdut l´hàbit de jugar. Han aparegut altres formes d´entretenir-se, la majoria d´elles molt passives, com els jocs d´ordina-

Temps de lleure, temps de creure


31

dor, les maquinetes... Aquesta cultura massificadora va desplaçant a poc a poc la saviesa tradicional i autòctona. Els jocs ens serveixen per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per conéixer el món que ens envolta i, sobretot, per compartir temps i alegries amb altres persones. Són vivències i diversions molt valuoses, les quals hem de transmetre i fer que perduren a través dels temps. Així el joc popular passa a formar part de la nostra cultura. El que ací presente són alguns jocs i entreteniments que recorden dues persones: Angelita Garcés Antonino i Pepe Aparisi Badia, nascudes a Castelló al començament del segle passat, mare i pare de dos membres de la Colla Rebombori, i que ens portaran a una època en la qual a Castelló la major part de la vida es feia al carrer ja que el bon temps i els pocs automòbils ho facilitaven. Quatre cantons. El joc consisteix en que cada xiquet está en un cantó i, al mig, un altre (el qui paga). Quan aquest diu “ canvi “ s´han de canviar ràpidament de cantó al mateix temps que han d´evitar que el qui paga n´ocupe algun del llocs. Pagarà aquell que no tinga cantó i es quede desplaçat. Galop. En paguen tres i un vigila. Fan un rogle a terra de dos o tres metres de radi. Els qui paguen es passen els braços pels bescolls donant l´esquena a l´exterior. Un vigila que ningú els puge. De vegades algú ho fa; ara bé, abans de botar ha de dir “ galop “ i realitzar-ho sense que qui vigila el puga tocar. A qui paga també el poden muntar sense que se n´adone. Els tocats pel vigilant abans de muntar paguen i substitueixen un dels enllaçats. Si es desparteixen o s´escagassen, quan els munten, tornen a pagar. Saltacavalls. Els jugadors s´ajupien amb les mans als turmells i l´es-


32

Temps de lleure, temps de creure

quena ben doblada per facilitar el salt. Els altres jugadors saltaven sobre el primer, donaven dos o tres passes, i es col·locaven també per a ser saltats. Així fins que es cansaven. Saltar la corda. Era un joc en el qual jugaven xiquets i xiquetes junts. Aquest du una sèrie de cançons segons la modalitat del salt. Consisteix a botar o saltar la corda, que és sostinguda pels caps per dos persones, els quals la fan volar i rodar a l´alçada d´una persona al ritme que assenyala una cançó. Paga aquell qui s´enganxa amb la corda o bota fora temps, aleshores reemplaçarà qualsevol dels que fan voltar la corda. Algunes de les cançons eren: Soy la reina de los mares y ustedes lo van a ver.. Tengo, tengo tú no tienes nada tengo tres ovejas en una cabaña..... Mambrú se fue a la guerra, qué dolor, qué dolor , qué pena.... Al pasar la barca, me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero.... El boli. El boli era un pal petit amb els dos extrems rebaixats, el qual es col·locava damunt del rastell i el feien sobreeixir un poc. Amb una pala de fusta se li pegava i el boli eixia per l´aire i amb la paleta s´intentava allunyar-lo dels jugadors que pretenien agafar-lo


33

abans de tocar terra. El que portava la pala deia: –“boli?” I els que esperaven el llançament –“dali!”. Moltes vegades el boli no seguia el camí pretés i trencava vidres de finestres o colpejava algú i a tots els xiquets els tocava eixir per cames davant dels crits del propietari de la casa o del perjudicat. Cartonets. Un element comú a molts dels jocs eren els cartonets de les caixes de mistos per a jugar-hi amb ells o com a moneda per pagar els deutes dels jocs. No tots els cartonets valien igual, com més cars eren els mistos més valor tenien els cartonets. Un dels jocs més habituals era el de la “pareteta”, que consistia a agrupar els cartonets en muntons que es recolzaven contra una paret i des d´una certa distància se´ls llançava una tella o un xavo negre, al caure els cartonets, els que quedaven solts eren per a tu i els que restaven junts els tornaves a plantar. Canut. El canut era un tros de canya que es plantava dins d´un petit cercle o un quadrat al seu voltant. Damunt del canut es posaven les perretes o cartonets que volien jugar-se i amb un xavo negre, i ans quatre o cinc metres de distància, s´intentava tombar-lo. Hi havia diverses modalitats, en unes si les monedes o els cartonets quedaven fora del cercle, te les quedaves. En altres el canut devia eixir de l´espai marcat però el cartonet o moneda havia de quedar dins. Cromos. Els cromos, com els cartonets, també eren elements de col·lecció I servien com a moneda de canvi. Eren de la guerra europea del catorze i en ells apareixien escenes d´avions, canons, soldats... Es podia jugar a diversos jocs en el quals es pagava el deute amb cromos, un d´ells era el joc de cartes del 31. La bolangera. Es formava un cercle i els xiquets i xiquetes s´agafaven de les mans i començaven a donar voltes al temps que es cantava:


34

Temps de lleure, temps de creure La bolangera del topí sense foc la vol bollir; posa-li foc que bollirà, la bolangera dinarà. La bolangera té un colom les ales se cremen al forn; fes-li llenya en la granera i rode la bolangera.

Al rodar es flexionaven les cames o es feien inclinacions, i el joc esdevenia a un exercici actiu. A acaçar. El qui pagava comptava fins al número que abans havien acordat. Després acaçava els altres. Aquell que era tocat es convertia automàticament en perseguidor. Conillets, a amagar. Un xiquet o xiqueta, el qui pagava, es col·locava en un lloc on no podia veure on s´amagaven els altres i mentrestant entonava: Conillets amagar que la llebre van a caçar. De nit i de dia, i quan toque l´Ave Maria. Al final preguntava: Conillets, ja esteu ben amagadets? Els conillets responien sí o no. Si deien que no, el qui pagava tornava a fer la mateixa pregunta fins que tots estigueren amagats. Una vegada amagats, anava a descobrir-los als seus amagatalls i quan en tocava un, aquest pagava. Si algun jugador arribava al lloc d´eixida abans del qui pagava, se salvava ell mateix de pagar. Les boletes. Les primeres boletes eren de fang, després estaven les de pedra i més tard les de vidre i les d´acer, les quals eren de rodaments i solien comprar-se als tallers.


35

Es jugava de moltes maneres, però la que feia el nostre amic Pepe consistia a col·locar cada jugador una boleta en un cercle o quadre i des d´una distància considerable, i per torns, llançaves una altra boleta per traureles de l´espai on estaven. Les que podies traure del cercle eren teues. Les boletes també eren moneda de canvi i es venien. Segons la qualitat del material o la forma tenien un preu. La trompa. La trompa té forma de pera i a baix acaba en una punta de ferro. La feien ballar mitjançant un tros de cordell, el qual per un extrem s´enrotllava a la trompa i per l´altre la subjectava per llançar-la imprimint un ràpid moviment de rotació. Les trompes eren de fusta, però de diferents classes. Els xiquets intentaven fer-se amb alguna trompa més forta per poder aguantar els colps d´altres trompes i que no es badaren o trencaren ja que un dels jocs era precisament pegar amb el clau de la teua trompa damunt les altres. Els claus de les trompes s´esmolaven a les parets de Santa Maria, a la plaça Major. Dien que era la millor pedra i que alguna d´elles estava tota marcada per les ratlles de les trompes. Un altre joc amb la trompa era el testillo (testet) el qual era un tros de taulell polit i amb forma rodona o quadrada que cada xiquet col·locava en una línea de partida. El jugador feia ballar la trompa damunt la palma de la mà i després la llançava sobre el testet de manera que aquest isquera cap endavant, com més lluny millor. Així guanyava qui primer arribava al lloc abans marcat.

ALGUNES MALIFETES A banda de prendre el bany al Grau i a la platja, els xiquets es banyaven a la séquia Major. L´Heraldo deia: ”muchos niños toman el


36

baño en las acequias próximas a la capital, con peligro para ellos y para la moral.” També era habitual els enfrontaments entre grups de xiquets els quals es dirimien a pedrades. Les ferides pitjors eren les que et feia ta mare quan arribaves amb un trenc al cap. Una altra malifeta, encara que quasi una tradició, era el llançament de pinyols de lledons amb canut. Aquest era de canya verda i, més o menys d´un pam de llarg i, així com els lledons, el podies comprar. La guerra estava assegurada. Disparaven contra vidres, globus, barrets, persones... també solia acabar com el rosari de l´Aurora, és a dir, els pares et llevaven el canut i t´emportaves algun calbot. Quan asfaltaven algun carrer sempre quedaven restes de quitrà, les quals després de calfar-se es podien utilitzar per posar als picaportes de les cases i per tant quedaven, les dues parts, pegades amb el natural enuig dels propietaris de la casa. Els guàrdies municipals també eren objecte de bromes, i el més famós era “coll de pato”, representat al Betlem de la Pigà. Les relacions entre els veïns i els municipals eren d´allò més familiars i sense trets autoritaris.

BIBLIOGRAFIA AGUILAR, C. (1997). Educació i Societat a Castelló al llarg de la II República. Col·lecció Universitària. Diputació de Castelló. BATALLER, J. (1979). Els jocs dels xiquets al País Valencià. Institut de Ciències de L´Educació. València. GASCÓ, A.-OLUCHA, F.(2002). Castelló segle XX. Paisatge d´una ciutat. Castelló. LORENZO, A. (1993). La II República. Historia de Castellón II. Ed. Prensa Valenciana. Castelló.

Temps de lleure, temps de creure


37

La rebomboriada en blanc i negre Josep Miquel Carceller i Dolç

na imatge no val més que mil paraules. Es podria escriure un llibre, per negar el divulgat i constantment repetit tòpic. Es podria escriure amb trenta mil paraules, per exemple, i de fet ja s’ha escrit i és molt bo, aclaridor, i necessari i està publicat per l’editorial Empúries i signat per un comunicador excel·lent: Jesús Tuzón.

U

Ací, però, no vaig a fer-vos ni cinc cèntims dels llibre, sols apuntaré que imatges i paraules són creacions humanes i que ja ens està bé que es complementen. És per això que vaig tenir la pensada de fer una crida als trenta-nou socis adults, vint dones i dèneu hòmens, que en l’actualitat formen part de l’Associació cultural “Colla Rebombori” per tal que obriren àlbums, capses o calaixos i triaren una foto de la seua infantesa amb actitud de jugar. Sabia de la gran dificultat de l’encàrrec, perquè certament no abundaven, a les nostres cases, les càmeres de fotografiar, o de retratar, com es deien, molt sovint, aleshores i perquè les poques fotos que tenim d’aquells anys solen ser de batejos, comunions o jornades especials i màgiques com el dia de Reis i quasi sempre en actitud de posar, quiets, davant l’ull de la càmera. Malgrat tot la rebomboriada adulta m’ha fet arribar 23 fotos


38

Temps de lleure, temps de creure

–tretze dones i deu hòmens, aleshores infants- totes, menys una, en blanc i negre, com pertoca a l’època, La majoria de format petit, com correspon també a aquells anys. Quasi ninguna jugant a algun dels jocs tradicionals i populars que van ajudar i força a la nostra socialització. Cotxes, gronxadors, nines, pilotes, cordes, patinets, bicicletes, tricicles, pistoles, cavallets, carrets... i nosaltres quan teníem l’ànima i l’aparença dels infants.

Ràdio de fusta i de disseny, corderet rialler, nina vestida d’estiu i Mavi Alegre que ens ensenya banyador, barret de moda i uns ulls ben oberts en la fotografia signada darrere per “Reportajes gráficos -Bodas, bautizos y comuniones - Viuda de Ciurana. Ruiz Vila, 50 Castellón”

De jocs de corda n’hi havia molts i les xiquetes se’ls sabien quasi tots i en gaudien d’allò més com en la fotografia, feta i revelada per son pare, que ens mostra riallera, simpàtica, àgil i flexible a Carme Amorós.

Dia de Reis de 1960 i Lidón Arrufat adreça la mirada -les mans ocupades pels joguets- no sabem on, potser cap al lloc on es trobava alguna altra de les peticions escrites o dictades a la carta adreçada a SSMM.


39

Darrere es llig: “Estudio Gallart. Enmedio 54. Castellón. // 29 ago 58” Davant Berta Baldayo mira cap a dalt, segurament a la mare que l’acompanya i li fa gestos simpàtics darrere el fotògraf, que acaba d’immortalitzar gest i somriure.

Paz Beltrán, mitjons llargs i blancs, trenes i ulleres que deixen veure com el sol destorba, acull la nineta que sembla necessitar diagnòstic i tractament mèdic.

Porta de fusta, gos que es deixa acaronar i Fina Beltran al mas dels avis, acompanyada d’una tia, d’un oncle, d’un cosí i del gos que portava el nom de “Míster”.

Empar Carpi, menudeta i fresqueta, riu divertida, mentre colpeja el pot, al terrat de la casa cèntrica on va nàixer, al carrer popularment conegut per carrer Ample i a hores d’ara per carrer de la Trinitat.


40

Darrere es pot llegir en tinta blava impresa amb tampó: “Reportajes Changay. Jorge Juan, 105 - 1º - 3ª“ ENERO 1962 Davant tenim la xiqueta que va ser Carme Fuertes reproduint el rol de mare, passejant alhora que juga, amb careta bonica de nena tranquil·la que no feia patir.

Qui de nosaltres no ha jugat d’infant al que està fent Isabel Labuiga en aquesta foto, idees i gustos de majors a banda

Temps de lleure, temps de creure

Carrers d’un altre Castelló, amb séquies per les quals navegaven, fent curses, fustes convertides en vaixells, que calia seguir quan eixien a la llum, després del túnel. Dia de comunió d’un amiguet, un servidor, fill d’amics dels pares d’Ilse Gómez.

Conxa Olmos agafa de la maneta tendrament un nino, potser el seu favorit, mentre somriu satisfeta i feliç.


41

Amparo Agramunt i altres nenes i nines en dia de collita de Reis, exhibint allò que havien demanat en la carta.

Fina Salvador, llaç blanc al cap, contenta amb la seua nineta negra, temps era temps, l’agost de 1965 al seu poble, Villamalur, quan les comoditats eren les que eren.

Vilafamés. Segurament l’any 65 quan s’acostava l’estiu. Pati de terra, pati mixt -xiquetes i xiquets junts- però sense barreja en els jocs, almenys a l’hora de fer aquesta fotografia, que és l’única, originalment en color d’aquest recull. Joan Miquel Ahís és un dels xiquets.

Manolo Alegre concentrat i seriós, com si anara a desenfundar el colt de mentida, no fa honor al seu cognom, en aquesta instantània de fotògraf ambulant, “FotoRIAU”, que sembla feta al Passeig Ribalta un diumenge d’hivern.


42

Temps de lleure, temps de creure

Això és el passeig marítim de la nostra platja i aquest és Salva Esteve fent guàrdia, rient feliç amb el seu rifle, un dia que sembla clar que no és d’estiu.

Eliseu Artola, de bon rotllo, com ho testimonien les dues cares, posa la mà al pit del company en un joc que els infants humans compartim amb els cadells de moltes altres espècies d’animals.

La foto porta darrere la inscripció “NAVARTE. Castello” així sense accent en la o i sense la ena que està esborrada pel pas dels anys. No sé on és ni qui la va fer, sí que sé que sóc jo Josep Miquel Carceller amb la llengua fora i estranyament amb pantalonets llargs.

Felipe Balaguer, rodanxó i ben alimentat, mira sorprés l’ull de la càmera i el seu germà, amb banyador amb tirants i somriure que s’endevina sincer. Tots dos en una platja amb algues, segurament la nostra.


43

Torna a ser un dia de Reis, aquest de 1955. Torna a ser un foto signada Riau. Torna a ser un foto estàtica. Ell, Miquel Gómez, molt formal, com si estiguera enfadat amb algú o li fera mal la panxa, ensenya -no era aquell temps de cotxes a Castelló!- un cavallet i un carro que m’agradaria saber on van anar a parar.

És Emilio Marmaneu, ben plantat sobre la platja, una vesprada -les ombres apunten a la mar- d’estiu disposat a començar el joc d’escarbar l’arena, dibuixar forats i construir castells.

Creia que era Joan Llombart, però resulta que és el pare, Xavier Llombart, ros i de blanc al terrat de la casa de Vilanova, ben ufanós ell amb el seu patinet, acompanyat d’una cosineta, amb la nina de torn, que abaixa els ulls no sé si per timidesa o per efecte del sol.

La fotografia ens mostra un elegant, pagat i molt morenet Pep Oria, a qui de ben menut ja se li endevinava vocació per la música, tot i que ell és home de vent i la percussió és més aviat cosa del fill.


44

Temps de lleure, temps de creure

Refranys Navegar contra el vent és perdre el temps. Bona és la neu quan ve al seu temps. Altres temps, altres costums. El temps aclareix els dubtes. Hi ha temps d’obrar i temps de reposar. No hi ha temps que no torne. Qui temps vol viure, de tot s’ha de riure. Temps al temps. Temps de floretes, temps d’amoretes. Temps passat, sempre envejat. El peresós, tot temps és menesterós. Les lleis segons el temps. El temps passa per a tothom. Qui temps espera, temps li falta. Un temps en porta un altre. El temps tot ho cura. Cada cosa al seu temps i de maig cireres. ............ i d’estiu cigales. ............ i cols i naps pel mes d’advent. ............ com les figues a l’agost.


45

De irrationalibus ( t r a c t a t s o b re e l s é s s e r s i r r a c i o n a l s : animals i xiquets)

Ferran Aparisi i Monfort - M. Àngels Pons i Gozalbo

a curiositat és una de les característiques més notables de l’espècie humana, i és molt més accentuada en els xiquets. Abans de les videoconsoles, jocs d’ordinadors, maquinetes de butxaca, teles, videos i altres aparells amb pantalla, els xiquets buscaven les experiències per saciar la seua curiositat en el medi que els rodejava.

L

Al seu voltant tenien tot el món natural: roques, plantes i, especialment, animals amb el qual s’establien una sèrie de relacions i investigacions. La qual cosa constituí l’embrió de les diferents ciències i camps del saber humà, com ara podem veure en els següents exemples d’investigació:

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN MINERAL Com que es tracta d’objectes inanimats, els seus components, especialment pedres de diversos calibres, eren utilitzades com a elements passius d’experimentació. En els següents camps: Primers estudis de cinemàtica. Trajectoria parabòlica de la pedra


46

Temps de lleure, temps de creure

A) Arquitectura Utilització de pedres per a la realització de casetes o barraques que servien de punt de reunió per a discórrer noves malifetes. Desenvolupant una de les activitats més tradicionals i perdurables de la història humana, anar a fotre els veïns. B) Cinemàtica Part de la Física que estudia les trajectòries parabòliques d’objectes impulsats, en aquest cas de les pedres. Es feia un estudi teòricopràctic de tècniques militars per combatre les bandes rivals, per tal d’encertar als caps dels xiquets de l’altre bàndol. Malgrat els efectes nocius que tenen les cudolades al cap i els efectes a llarg termini sobre les capacitats de l’intel·lecte.

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN VEGETAL Les plantes, igual que amb el món mineral, no responen directament als estímuls a que són sotmeses per part dels xiquets. Per la qual cosa eren també emprades com a elements passius en diversos àmbits, com ara: A) Arquitectura Per completar la part superior de les cabanes o casetes començades de pedra, ja que en el cas d’assolar-se, cosa freqüent, feia menys mal als membres del contuberni. B) I + D Militar Disseny i construcció d’espases, arcs o bastons en general. Que, amb diferents eficàcies, eren usats en les nombroses guerres que es feien entre els múltiples grups de xiquets que hi havia pels carrers Fruits del I + D militar. Es perfecciona la tècnica i la precisió


47

Però, tal i com ocorre amb les pedres, les plantes tampoc responen directament als estímuls a què són sotmeses per part dels xiquets, la qual cosa resulta poc atractiva. Per això tenia una gran importància les relacions amb el regne animal.

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN ANIMAL Els animals, els que tenen ànima, l’alè de la vida, són capaços, en major o menor mesura, de percebre estímuls de l’exterior i de reaccionar en conseqüència. Per tant, constitueixen uns magnífics subjectes d’experimentació per als xiquets. Ja que a cada estímul rebut ells donen una resposta, que al seu torn, representa un nou estímul per als xiquets. Els quals responen amb una nova acció que excita els animals, donant una nova resposta que al seu temps desencadena una altra sensació per als xiquets... i així successivament. En fi, que es forma una espiral de retroalimentació entre xiquets i animals que sol acabar malament, ja siga per al xiquet o, si l’animal no és massa gran, per a d’aquest últim. Les experiències solien fer-se majoritàriament durant els mesos d’estiu, quan es tenia més temps lliure i hi havia més activitat animal. D’experiments n’hi ha hagut de molts diversos tipus i en molts camps del saber. Podem esmentar-ne: A) Dinàmica Part de la Física que estudia el moviment dels objectes. En aquest cas la trajectòria i la determinació de la velocitat angular (™) en un moviment circular uniformement accelerat. Material: – Serpeta d’aigua – Xiquet o grup de xiquets La serp d’aigua en veure la colla de xiquets que s’acosta


48

Temps de lleure, temps de creure

Realització: Una vegada detectada la presència de la serpeta, prenent el sol al marge de la séquia, es capturava agafant-la de la cua. Tot seguit, i mantenint-la de la cua, se li aplicava un moviment circular uniformement accelerat durant uns quants segons. Després es llançava el més lluny possible en la direcció predeterminada. Es recollia l’exemplar i es comprovava si la força centrífuga havia ultrapassat la força de subjecció dels lligaments intervertebrals. Resultat: Si la serp es movia, volia dir que la velocitat angular no havia estat prou gran i calia repetir l’experiència. Si no es movia, indicava que la velocitat angular havia produït una força centrífuga que era major que la de subjecció de les vèrtebres. L’experiment havia estat un èxit. B) Gravetat Estudi de l’atracció gravitatòria terrestre Material: – Dragó – Got d’aigua – Xiquet o grup de xiquets

Esquelet de la serp abans de l’experiment

Realització Es buscava una paret on hi haguera dragons. Si era de dia, una que estiguera al sol, on anaven els dragons a escalfar-se. Si era de nit, una que tinguera un fanal o alguna llum prop, on acudien els dragons a menjar arnes i altres insectes nocturns. Una vegada detectada la presència de l’exemplar motiu d’estudi, se li llançava un got d’aigua. De tal manera que es formava una fina pel·lícula d’aigua entre la paret i les laminetes adhesives dels dits de la bestiola, impedint que poguera agafar-se i caiguera a terra. Dragó a la recerca d’arnes per a sopar


49

Resultat: Si queia era que la força de cohesió entre les molècules d’aigua era major que la d’adhesió de les laminetes i la paret. L’experiència havia estat un èxit. Una vegada el dragó a terra podia fer-se un segon experiment, que es descriu tot seguit. Si no queia es tornava a repetir des del principi, fins aconseguir-ho. C) Mesura del temps de reflex

Detall de la pata amb “grampons” per a pujar parets

Estudi del temps de reacció del xiquets des que apareix un estímul fins que es fa la resposta. És a dir comprovar els reflexos de la joventut. Material: – Els dragons caiguts en l’experiment anterior – Sabates o espardenyes per ambdós peus – Xiquet o grup de xiquets Procediment: Immediatament que el dragó queia a terra s’intentava xafar amb el peu abans de que s’amagara. Aquesta experiència es podia fer quantitativa, mesurant el temps que tardava el xiquets en esclafar el dragó, però generalment solia ser qualitativa, comprovar qui era més ràpid de reflexos.

Cara del dragó en veure’s a terra mentre s’aproxima un peu

Resultat: Si el dragó restava viu és que era més ràpid i si, al contrari, restava xafat indicava que era més lent de reflexos. D) Aeronàutica Estudia la capacitat de vol dels animals. Bàsicament amb les mosques, insectes molt abundants durant l’estiu.


50

Temps de lleure, temps de creure

Material: – Mosca – Xiquet o grup de xiquets Procediment: Una vegada capturada viva una mosca1 se l’agafa amb compte de no fer-li mal i amb les ungles, habitualment llargues i de mig dol que portaven i porten la majoria de xiquets, se li arrencava un halteri o balancí (rudiment del segon parell d’ales, que conté els receptors de l’equilibri. Procurant, això si, no danyar-li les ales. Després es deixava lliure la mosca, la qual fugia ràpidament de semblant companyia. Resultat: Si la intervenció quirúrgica havia estat ben realitzada, la mosca volava en cercles o escorant-se cap a un costat i, fins i tot, xocava contra alguna paret amb gran alegria de la canalla. Si al contrari queia a terra o no podia volar, a l’haver-se-li afectat qualsevol altre òrgan com a conseqüència del factor de risc de tota intervenció quirúrgica, calia repetir l’experiència amb un altre subjecte. E) Òptica És la part de la Física que estudia els fenòmens de propagació de la llum. En aquesta experiència s’estudia la determinació de la distància focal d’una lent biconvexa, col·loquialment lupa. 1 PROCEDIMENT PER A CAPTURAR MOSQUES VIVES: Es localitza una mosca que estiga parada, a ser possible que no estiga al sol perquè no pugue veure l’ombra que projectem a l’acostar-nos. Es col·loca la mà amb els dits junts i semitancada davant del cap d’ella i a una distància aproximada d’un pam i uns dos dits per damunt de la superfície sobre la que està parada. Tot seguit es llança la mà ràpidament cap a la mosca, ella en veure el moviment comença a volar cap avant, es a dir, cap a la mà facilitant la captura. En produir-se el xoc es tanca veloçment la mà.

– Punt d’extirpació de l’halteri


51

Material: – Mosca – Lent biconvexa o lupa – Xiquet o grup de xiquets – Sol Procediment: S’agafava una mosca viva (veure la nota 1). Després, i anant amb compte de no matar-la, amb les mateixes ungles de la pràctica D, se li extirpava una ala2. S’amollava sobre una superfície al sol, i com que no podia volar, corria per allunyar-se d’aquells elements. Es prenia la lupa i s’acostava a la mosca procurant que els raigs de sol es concentraren en un punt el més menut possible, el punt focal. La distància de la lupa a terra en aquest moment és la distància focal, que varia en funció de corbatura de la lent. Com que la mosca no s’estava quieta, la qual cosa era previsible, l’experiment tenia a més a més l’incentiu de desenvolupar la punteria i la capacitat de maniobra tot i seguint els moviments de l’insecte. Resultat: L’aconseguiment del punt focal, i per tant la determinació de la distància focal, venia indicat per la subtil flamarada i subsegüent columneta de fum que feia el dípter, subjecte passiu de l’estudi, quan la quantitat d’energia lluminosa sobre el dors de la mosca era superior a l’energia d’activació de l’oxidació de la quitina que forma l’exosquelet. En una paraula: es cremava. L’experiment es repetia tantes vegades com calguera fins que s’aconseguia la “fumata blanca”, amb la satisfacció de la feina ben feta.

2 Era indiferent que fóra l’ala dreta o l’esquerra, l’efecte pràctic era el mateix. Magnífic exemplar de mosca prenent el sol abans de ser capturada


52

F) Fisiologia animal. Estudi de la capacitat d’emmagatzemgament hemàtic de les sangoneres. Aquest estudi es feia durant els mesos d’estiu, quan s’estava a la marjaleria o al quadro de l’arròs. Material: – Sangoneres – Pedra – Xiquet o grup de xiquets Procediment: S’agafaven diverses sangoneres3 i es col·locaven sobre una superfície dura i amb l’ajuda de la pedra es comprimien amb un colp sec i fort (una pedrada). Resultat: Si l’impacte de la pedra havia estat prou fort, es provocava el desgarrament dels teixits blans de l’anèl·lid i l’eixida de les reserves hemàtiques que emmagatzemava als compartiments cecs de l’intestí. S’observava l’extensió de la taca. Podia realitzar-se com un tipus de competició i, en aquest cas, guanyava el xiquet que aconseguia la taca més gran. G) Ornitologia Estudi de les aus, concretament en la recerca dels nius i investigació dels ous. Especialment centrada en la determinació de la resistència de la closca a l’impacte. Es a dir, comparació de la re3 Durant la realització d’aquesta pràctica calia tindre compte, a l’hora d’agafar les sangoneres, que no s’enganxaren a les mans o les cames de l’experimentador. La qual cosa provocava un esclat de riure dels altres xiquets, i a més s’havia de demanar l’ajuda d’alguna persona major per a llevar-se-les amb la brasa d’un cigarret.

Temps de lleure, temps de creure


53

sistència estructural del CaCO3 davant l’alliberament d’energia cinètica. Material: – Niu amb ous – Xiquet o grup de xiquets Procediment: Una vegada localitzat un niu, i després de fugir l’ocellet que estava covant-los, s’agafaven els ous que n’hi havia. Generalment calia pujar a un arbre per aconseguir-los. Després d’haver mirat per damunt el color i la forma, ja que tots coneixien l’espècie de què es tractava, es passava directament a l’experimentació. Sorpresa! No n’hi ha ous

Es prenia un ou amb la mà i amb molt de compte de no trencar-lo abans d’hora es deixava caure sobre una superfície dura, com ara una pedra, d’una determinada altura. De manera que l’energia potencial, determinada per la distància de l’ou a terra, es transformava en energia cinètica, que depén de la velocitat. Resultat: Si l’energia cinètica era major que l’energia estructural de la closca de l’ou aquest es trencava. Si no era suficientment elevada i la closca aguantava l’impacte, es repetia la pràctica però des d’una major altura fins aconseguir-ho. Fent aquest experiment amb ous de diferents espècies d’ocellets, es podia fer una valoració de la resistència a l’impacte de la closca de les aus comunes dels tarongerars a les terres de Castelló. Estudi pioner de molts treballs d’àmbit universitari.


54

Temps de lleure, temps de creure

COROL·LARI Aquesta és una breu recopilació d’experiments infantils, n’hi ha moltíssims més que es podrien contar. Ens indica que la curiositat infantil no té límit i que, si es manté ens els adults, serà la base per a una futura investigació científica. Un ximpanzé jove és igual de curiós i manifasser que un xiquet però, quan es fa adult, perd quasi tota la curiositat. Nosaltres, alguns més que d’altres, la mantenim tota la vida com si fórem xiquets grans. Aquest és l’èxit de la nostra espècie: la curiositat.

L’autor amb cara de bon xiquet mentre dissenya noves experiències


55

Les festes d’agost al meu carrer Jocs, balls, menjars i l’horari de les festes

Miquel Gómez i Garcés

eia quinze o vint anys que la guerra havia finalitzat oficialment i que les tropes franquistes havien entrat a la vila el 14 de juny de 1938. Ja havien canviat les festes grosses de la ciutat que des del 39 ja no eren les que fins l’any 37 havien celebrat els vilatans del riu Sec. En molts masos de la contornada del terme municipal, encara apareixien de nit escamots de la guàrdia civil, fent-se passar per gent del maquis per tal de poder traure algun tipus d’informació o el que fora. El règim no es refiava –ni mai es va refiar- dels seus súbdits. Malgrat coses com aquestes i com la repressió viscuda: els empresonats, els exiliats, etc., que tot siga dit de passada, ens eren amagades, una cosa que quasi sempre ens amoïnava eren les respostes quan preguntàvem per què el cementiri tenia un recinte tancat al que no ens deixaven entrar el dia de Tots Sants, quan ens portaven allí de visita; més endavant, aquesta pregunta, ens ha quedat clara: el règim amagava tot allò que destrossava a l’albada, o pels camins. Els xiquets i xiquetes del meu carrer vivíem les nostres vides al marge del que passava; com tots els infants, necessitàvem jugar.

F

No recorde que el conjunt del carrer fóra especialment religiós. No s’hi feia cap festa religiosa al meu raval que no fora la comunió anual


56

o algun casament (sempre festes o celebracions privades); tret d’aquests dos referents religiosos obligats, cap altra festa semblant s’hi feia. No hi havia experiència en festes d’aquest tipus; restaven en l’ambient el dia de la Magdalena, les cavalcades i aquestes festes d’agost. Per a festes, les que organitzàvem la canalla del carrer: aquest era el nostre món, més encara que l’escola ja que allí s’anava a fer altres coses. Tots els jocs eren al carrer, excepte els dies de recollida del panís, del cacau o altres tasques d’origen agrícola. Aleshores ens ajudaven els amics de carrer a despullar les panolles i a ensacar la pellerofa per a les màrfegues (...) o bé ensacar el cacau i desprès, acabada la feina, ens convidaven a panís torrat, tallades de meló, moniato o carabassa torrada. Anys després, amb la plantada extensiva de la taronja aquests productes i queviures del camp ja mai més es van collir ni ensacar al meu carrer. Sí recorde que, aleshores, aquest no tenia asfalt al paviment ni clavegueres: el sòl era de terra, i quan plovia fort totes les cases s’inundaven perquè els pous cecs no podien engolir tota l’aigua dels terrats i calia traure-la a poalades que, sense altre remei, anava a parar al carrer. Cal dir-ho, el carrer era el lloc indiscutible i quasi únic per jugar tant a l’hivern com a l’estiu i tractar-se amb els altres i fer la festa. Encara avui recorde les cases d’alguns dels amics del carrer com llocs desconeguts, en algunes no vam passar de l’entrada però en altres ni tan sols això. Eren poques les cases on solíem juntar-nos. El lloc de trobada era el carrer. I estar en una vorera o en una altra depenia de l’hora: era el sol el que marcava les preferències. Sempre m’ha intrigat la diferent fesomia de les cases del meu carrer (abans era retolat amb el nom de Mendizábal), més ben dit de les entrades de les cases, parlar de les mides de les cases era una qüestió freqüent i que ens servia de comparació per altres aspectes de la nostra infantesa. A la banda del migdia abundaven les cases amb escaleta mentre que la banda orientada al nord eren d’una sola porta –porta de carro originàriament– i on habitava la gent llau-

Temps de lleure, temps de creure


57

radora o que vivia del camp. Cal dir que l’antiguitat d’aquestes cases no va més enllà del primer quart del segle XX, entre 1920 i 1930. Això vol dir que totes són fetes amb els mateixos materials i colonitzades en època d’expansió de la ciutat, un cop enderrocades les muralles carlines, i poca gent dels que hi habitàvem érem originaris del carrer: molts eren llogats i altres novells al carrer. Hi havia diversos tipus d’indústries grans: una serreria on de troncs d’arbres es feien cabirons i llistons, una llimoneria i petits comerços com ara la tenda de queviures, la barberia, la perruqueria, la fusteria, el local d’un veí soler i espardenyer... i el garatge de la guàrdia civil –sempre ens ha tocat viure amb ella–, i poques més coses. Les cases, doncs, eren de molts diferents tipus segons la feina dels seus ocupants, malgrat que algunes eren multifuncionals amb la mateixa distribució interior. Les més variades amb el seu ús eren les d’entrada de carro pel que tant servien per fer de menjador, per guardar el carro, com per a barberia, fusteria, etc.; aquestes eren ocupades generalment per una família que disposava de les dues plantes –poques tenien falsa– i tenien a la planta baixa el menjador, la cuina el comú i el corral i algunes un dormitori, mentre que a la planta alta hi havia els dormitori i al darrera algunes tenien el terrat. Les que disposaven d’escaleta, la qual cosa indicava que allí vivien almenys dues famílies, canviaven en la seua disposició interior: les estances eren més menudes amb una petita entrada o saleta a la planta baixa i a dins hi havia una petita cuina i algun dormitori; a la planta alta s’accedia per l’escaleta –molt estreta– i a dalt solia haver-hi un menjador a la part central de la planta, un dormitori al carrer –amb el balcó– i un altre dormitori –o dos a la banda de dins, il·luminats per un minúscul pati al fons de la casa. Algunes disposaven de l’escaleta per pujar a l’habitatge de dalt per dins de l’habitatge de baix i no indicaven en l’exterior la pluralitat del seu veïnat –d’aquest tipus n’eren a la façana nord del meu carrer: eren racons molts adients per amagar-se, per jugar, per..., per poder deixar també les bicicletes sota les voltes.


58

Aquest tipus d’habitatge i l’afluència de gent facilitava el contacte entre veïns i veïnes, entre xiquetes i xiquets, i quan s’apropava el temps de la festa l’organització d’aquesta era més fluida. Malgrat això, com a bon veïnat no s’estava lliure de certs problemes i, amb el progrés que anava arribant es necessitava aïllament i trencar els costums. Bé...

L’AGOST Les festes d’agost, amb el seu punt central els dies catorze, quinze i setze, ni abans ni després, sinó al bell mig del mes representaven els dies de festa més grossa per tota la jovenalla del carrer, de cada carrer, dels carrers del raval del meu Castelló. La Magdalena era tan sols un o dos dies (els pregons-cavalcades i la romeria) i res més, si de cas algun castell de foc vist des del terrat de les cases (aquest espai també era una bona zona de jocs...), ja que cap edifici era més alt que un altre i no ens tapaven la visió nocturna dels focs. Les festes al carrer a l’agost eren el més gros. Tornàvem dels masets i les alqueries, eixa setmana d’agost, per fer la festa. I en aquesta sí que participàvem tots els menuts, no ens en perdíem ni una ni cap: al matí, a migdia, a la vesprada, a l’hora del sopar, a la nit..., i a l’endemà torna a començar. El carrer, i alguns altres carrers del meu raval, es tancava una setmana a qualsevol tipus de trànsit que en realitat no era cap altre que el carro de l’herba de l’herbero, la burreta de Catalino, les bicicletes dels llauradors, el ciclomotor del barber per a quan anava a pescar, la guzzi del fuster, la vespa del meu cosí i la Lambretta del comercial, i per fi el carro que tenia el llimoner, per fer el repartiment de les begudes (sifons, llimonades i sarses). Queda clar que el carrer era nostre, dels menuts, i quan es feia festa no hi havia trànsit de res ni passava cap altre vehicle.

Temps de lleure, temps de creure


59

ELS JOCS Tot el que es feia per nosaltres o per a nosaltres era agafat com un joc, una novetat que no es tenia la resta de l’any. I calia aprofitarho per tots els seus costats i també imaginar-ne de nous. Tampoc no hi havia una diferenciació marcada entre jocs de xiquets i jocs de xiquetes, eren pocs aquests: guanyar terra pels xiquets i la corda per les xiquetes, i no sempre. La major part dels jocs eren per a tots i es feien junts. Al matí tot el ramat de criatures, junts al magatzem del sinyo Vicent, ens preparàvem per anar a tallar baladre amb la ferramenta de què s’hi disposava: tisores de tallar, petites falçs, cordes i cordills per fer els feixos de barretes de baladre. Tots junts al camí del barranc més a prop que el sinyó Vicent ja tenia aparaulat o bé coneixia amb la suficient confiança. Els matins, a l’agost, sempre eren clars amb un sol ben net -no teníem encara l’escalfament de la Terra, ni l’efecte hivernacle que avui tots coneixem- i amb la fresqueta de les vuit del matí, entre set i deu infants, la majoria xiquets, ens endinsàvem pel Riu Sec i pels camins del secà castellonenc: en ocasions era el Bovalar, la Marrada o l’Estepar, i en altres arribàvem fins la Magdalena. Això sí, sempre tornàvem carregats puix havíem d’ornamentar les dues entrades del carrer i, de tant en tant, altres parts d’aquest. Tornats com érem de recollir baladre i alguna pitera per guarnir el carrer, ja hi eren els pares amb els cabirons, puntals, troncs i bigues necessàries per fer les portalades al carrer. Armats amb pic i aixada, perpal i palustre, s’iniciava la tasca de fer dos forats ben profunds per tal de situar el troncs o pals de telèfon –de vegades fins un metre de fondària– i després fer una enredadissa amb les vares de baladres i gallardets. Després de qualsevol tasca en què intervinguérem els infants érem convidats a pastes, coca o begudes refrescants.


60

La darrera tasca consistia en la col·locació del gallardets per tot el carrer. Ja tenim al davant els més treballadors del carrer pujats dalt d’una escala, bé de tisora, bé tota recta i recolzada a la paret, enganxant els llargs fils d’una paret a l’altra de les cases del meu carrer. Els paquets de gallardets els portàvem nosaltres, els menuts, els xiquets i les xiquetes, i els donàvem als pares, mentre que de tant en tant renyíem per carregar-los uns o altres. El mateix es feia quan calia enganxar els fanals de paper. Recorde que els darrers anys de festes d’Agost, i per molts motius, ja no es posaven gallardets davant de certes cases, els motius eren diversos, alguns d’ells era que no s’havia pagat la quota de participació o perquè no es parlaven amb la resta de veïns. Va ser així com començà la desaparició formal d’aquestes festes: – “Jo no pague perquè l’altre no treballe per les festes” – “A mi em molesta la música, de nit no puc dormir i a l’endemà he de matinar” – “La meua dona està embarassada i no podem participar” – “Aquell veí s’aprofita del càrrec per tindre la llum al davant sa casa” – “La meua xiqueta no pot dormir pel soroll” – “…” Dins de les festes feien uns jocs d’allò més originals, participatius i divertits, diferenciant entre els dels pares i grans i els de la mainada del carrer, jocs que es feien al matí o a mitja vesprada: curses de sacs, pals ensabonats, bous de carrer però amb bous simulats de cartró i fusta, mostres de fanals de meló d’Alger o amb pebreres, recollir fruites o monedes de dins d’una tina plena d’aigua o bé de paelles emmascarades penjades d’un cordell, campionats de trompa, i desfilades de disfresses, cançons i concursos de cant, d’endevinalles, trencaperols, Una de les coses que més ens agradava per la novetat, era controlar l’aparell de música amb els discs de vinil: el tocadiscs (un aparell aleshores molt gran, negre i que

Temps de lleure, temps de creure


61

solia recalfar-se molt...) Almenys als matins era la canalla l’encarregada de posar els discs que com podeu suposar eren de ben moderns i compromesos (Antonio Machín, Juanito Valderrama, Nat King Cole, Paul Anka, orquestres famoses del moment... que ara no en recorde els noms, i molta de la música que es deia de flamenco o espanyola ). A la nit i quan ens quedàvem sols, els menuts sense la mirada dels pares, ens distrèiem contant històries, el més terrorífiques possibles, sempre assenyalant un lloc o la casa on algú contava que hi podien passar els successos més inversemblants i amb jocs com la tia sabonera, gallineta cega, jugar a palets, el mocadoret... on sempre érem nosaltres qui dirigíem el joc Altres jocs intemporals que solíem fer al carrer sempre i quan els menuts fórem sols, sense cap persona major, i que no estaven lligats expressament a les festes del carrer podien ser –i eren- un dos tres paret, saltar la corda amb diferents modalitats, els cartons i els xavos negres, el boli, a amagar, fer guerres entre dues faccions tot havent fet una passejada per agarrar les restes de llistons de la fusteria del cantó i procurant no ser vistos pels amos mentre ho fèiem, ens fabricàvem arcs i fletxes per fer batalles i campionats, titelles fabricades per nosaltres o partits de futbol fins que algun dia un municipal ens agafava i ens posava una multa –aleshores era prohibit jugar a la pilota al carrer, eren temps de prohibicions pels més menuts i el joc de la pilota era molt perseguit per l’autoritat municipal i per algun veí i veïna! El carrer era nostre menys les vegades que jugàvem a futbol: aleshores manaven els municipals. A les nits de l’agost, quasi tots els dies hi havia ball per als majors, habitualment amb una minúscula orquestra formada per un veí cec i el seu fill, i de vegades per altres veïns i veïnes molt posats i entesos en el terreny musical (hi havia bons i bones cantants en aquell carrer, com Lluís i la filla del llimoner); balls de sempre i ball del fa-


62

nalet, ballar amb una fruita o verdura entre les dues fronts de la parella, etc. El ball de disfresses era de les coses més participatives, si cal, i també partits de futbol amb els equipaments adients, ocasió que era aprofitada per substituir la manca del carnestoltes i on cadascú feia volar la imaginació.

ELS MENJARS Dels menjars també cal dir alguna cosa. Per les vesprades entre joc i joc els menuts fèiem un descans per tal de berenar i ens engolíem entrepans amb xocolata, amb vi i sucre, amb llet condensada, amb mel o arrop i talladetes, amb mantega i sucre o xocolata amb pols, etc., i per suposat amb qualsevol dels fiambres i conserves que aleshores hi havia: fuet, xoriç, en ocasions pernil, catalana, i tonyina. No recorde jo que fóra molt habitual el formatge, la mallorquina, el pernil, tot i que sí la cansalada. I de tant en tant se’ns donaven pastissets de peix (ben reomplits de tomata, pebrera, ou, tonyina, pinyons...) o d’espinacs. Amb aquests àpats podeu imaginar-vos que arribada l’hora del menjar fort, és a dir, el sopar de família, no hi tinguérem ja gana o amb la rua –perquè ens obligaven- en teníem prou. De postres, quan es feia berenar-sopar, hi teníem els gelat de mantecado, polos o coques que a cada casa es feien. La fruita era el meló d’Alger i de tot l’any. El menjar comunitari i més celebrat es feia en una taula d’una punta a l’altra del carrer, on tot el veïnat s’ajuntava, era el sopar que organitzava la comissió de festes. El menjar bàsic eren les anguiles pescades a les sèquies de la marjal. Al matí, amb les bicicletes o alguna de les motos es feia una petita excursió per tal de replegar-ne el màxim per fer el sopar per tota la gentada del carrer. No cal dir-ho, però els menjars més habituals per a la canalla eren les rues, entre-

Temps de lleure, temps de creure


63

pans amb qualsevol cosa que hi poguera cabre a dins; no hi havia queixes: llonganisses o botifarres o blanquets, truites de pataca, de ceba, amb tomata, amb carabasseta, creïlles fregides amb alguna altra cosa, albergínia arrebossada, pa amb sal i oli, etc.

L’HORARI L’horari era repetit tots els dies. Al matí ben poca cosa: música i algun joc, ja que hi havia gent que treballava. Al dinar cadascú a sa casa. Per la vesprada jocs pels menuts, berenar i més jocs. El sopar es feia al carrer on cada casa treia la seua taula o s’ajuntava amb altres famílies o convidats; i en acabar, el ball. Sempre hi havia un o dos dies que abans de sopar o després, els majors, els pares, feien concursos de disfresses o algun partit de futbol o practicaven el pal ensabonat o altres divertiments col·lectius amb premi. Festes de carrer ja no se’n fan, almenys com les descrites. Ara s’estila més un santet o santeta o marededèu, amb missa, processons, confraries de sants,... sense la qual cosa sembla que no hi puga haver cap festa.

DESCRIPCIÓ DELS JOCS Gran part dels jocs requerien d’un estricte torn per jugar, pagar o iniciar aquest. Per concloure qui començava o qui pagava, empràvem diferents jocs de triar com ara: * Tirar una telleta o un cartó a la paret o vora una ratlla i veure qui arribava més prop d’aquesta. * Endevinar en quina mà hi havia una pedreta, etc. En altres ocasions empràvem una cançó: * La boleta del café


64

Temps de lleure, temps de creure jo la sé contar molt bé del color del xocolate: una, dos, tres i quatre(...) * Pito, pito, colorito donde vas, tan bonito, a la era de mi abuela, xim, pom, fuera (...) (...) -i aquest darrer –el quatre o el fuera- era qui iniciava el joc o pagava.

JOCS A LES FESTES DE CARRER La setmana de l’agost hi destacaven uns jocs sobre la resta, que a més a més eren dirigits o vigilats per les mares o els pares, i entre ells cal indicar els següents: La paella mascarada. Era un molt popular, per a gent menuda, que es duia també a terme en les vesprades de les tradicionals festes de carrer, a l’agost. Consistia a intentar recollir amb la boca una moneda apegada anteriorment, amb sabó moll, a la base d’un paelló mascarat que penjava d’una corda, amb la qual cosa era molt difícil aconseguir-lo ja que el paelló es movia quan el tocaves amb els llavis o la cara. Els que provaven a despegar-la acabaven amb la cara ennegrida. L’objectiu era aconseguir la moneda per quedar-se-la per a ell. Capbussar-se en una tina. El jugador o la jugadora posava les mans a l’esquena i havia de posar el cap dins de la tina o llibrell ple d’aigua, amb la finalitat de tractar d’agafar amb la boca unes monedes –xavos o perres– que s’havien deixat al fons de l’atuell. El pal ensabonat. Joc de competició i de festa al carrer, que consistia a pujar al més alt possible d’un pal gros clavat a terra que


65

s’havia ensabonat abans, amb la qual cosa resultava un exercici de difícil habilitat. Aquest joc era practicat pels majors a les festes d’agost, però era imitat pels xiquets a les vesprades abans que ho feren els grans al carrer. Com a premi solia posar-se al remat del pal un pollastre, quan es tractava d’un premi per a gent gran o d’un joguet en el cas dels menuts, que se’l quedava aquell que aconseguia arribar fins a més amunt i l’agafava amb les mans. Carreres de sacs. Els participants corrien botant dins d’un sac d’arpillera lligat a la cintura i havien d’aconseguir aguantar fins arribar a la meta marcada. Qui primer arribava, aconseguia guanyar. El bou de carrer. El joc s’efectuava al voltant d’un bou simulat. Una persona o jovenall es posava al damunt un simulacre de bou molt acurat i ben pintat, amb banyes autèntiques i rodejat per una tela negra i lluenta, i per les expressions que recorde de la gent, impressionava en contemplar-lo, com si d’un bou real es tractara. En aquest divertiment o joc intervenien els pares i gent gran només, ja que resultava molt pesat i perillós per als xiquets, encara que de vegades ens deixaven dur el bou. Fanals de meló d’Alger. Més que d’un joc es tractava únicament de passejar-se a la nit amb un farolet a la mà, fabricat amb un menut meló d’Alger amb l’interior abans buidat, posant a l’interior un ciri encés o un llum que, en contrast amb la llum, marcava clarament uns dibuixos gravats en la corfa amb una tatxa o ganivet. El passeig nocturn de les xiquetes i els xiquets era acompanyat per alguna cançó. La filera que es feia causava impressió. Trencaperols. Consistia a intentar trencar amb un pal o gaiato a la mà i amb els ulls tapats, un perol vell que penjava a l’aire subjecte a una corda, lligada als balcons d’una i l’altra part del carrer. El joc provocava les rialles dels espectadors quan un altre jugador movia el perol i no l’encertava i quan veien caure sobre el cap de qui


66

jugava el contingut del perol que, a més de llepolies, podia contenir aigua, serradura, farina, etc.

JOCS DE NIT I LA RESTA DE L’ANY Quan la canalla estàvem sols els jocs canviaven i érem nosaltres els qui els dirigíem. Convé indicar-ne alguns, encara que cal dir que eren jugats durant tot l’any. Un, dos, tres, paret. Solia fer-se una ratlla a quatre o cinc metres de la paret. Al llarg de la ratlla es col·locaven tots els jugadors i jugadores menys qui pagava, que ho feia de cara a la paret. Mentre donava tres palmadetes deia: – Un, dos, tres, paret. Mentre els altres jugadors avançaven a poc a poc, de manera que qui pagava no els véra fer cap moviment quan es girava. Aquell que era sorprès tornava a començar. Pagava qui arribava el darrer a la paret. Els tres pamets. El joc consistia que qui pagava tractava d’agafar qualsevol dels altres jugadors (que havien d’estar pujats dalt d’una reixa, finestra, arbre...) sempre que estigueren a menys de tres pams del terra, passant aquest a ser el nou perseguidor. Un poquet més altet. Pagaven dos xiquets o xiquetes que agarraven els dos caps d’una corda. Els altres es col·locaven en cua i partint de ras de terra, anaven saltant tots. Quan saltava el darrer deia: – Un poquet més altet. Els qui pagaven alçaven la corda quatre o cinc dits. Quan un no podia saltar més substituïa aquell dels dos que estava més temps pagant. Aleshores es començava una altra vegada de ras de terra. Guanyava qui saltava més alt que cap altre.

Temps de lleure, temps de creure


67

Pot pot. Es posava un pot, amb pedres dins i xafat per la boca, en terra, en un lloc determinat. Quan era tot el grup reunit es llançava el pot el més lluny possible. Qui pagava anava a buscar-lo mentre els altres s’amagaven i quan ja el tenia el deixava al seu lloc. Després anava a buscar els qui s’havien amagat. Quan veia algú anava corrent al lloc on estava el pot, l’agafava i deia: – “Pot pot...” i el nom del qui havia vist. Aleshores pagava aquest. Però, si el que havia estat vist aconseguia tocar el pot abans que qui pagava se salvava i s’estalviava de pagar. Una altra variant consistia en que qui pagava devia de trobar i anomenar tots els jugadors i si un d’ells aconseguia tocar el pot abans de ser anomenat salvava a la resta. Furtar terra. Es jugava amb un punxó o navalla dins d’un camp marcat al terra. Es feia un rectangle dividit en tants quadres com jugadors hi havia. Per rotació, cada jugador intentava clavar la navalla en el camp del contrari. Seguint la línia de la fulla feia una ratlla, dividint el terreny del contrari en dos. El contrari elegia la part que volia i l’altra passava a ser propietat del jugador, esborrant la línia que separava els seus dos trossos. El jugador que tallava no podia descansar cap part del seu cos fora del seu terreny. Guanyava el jugador que es quedava amb totes les parcel·les. El mocadoret. Hi havia dos equips, un enfront de l’altre, i una persona es posava al mig amb un mocador a la mà. Els membres dels equips es numeraven; el del mig deia un número i de cada equip eixia corrents qui el tenia, de manera que dos jugadors, un de cada equip anaven pel mocador. Quan un d’ells l’agafava tornava al seu lloc perseguit pel contrari; si arribava sense haver estat tocat quedava eliminat el contrari i si no era ell qui estava eliminat. Es continuava jugant fins que un dels equips es quedava sense jugadors i perdia.


68

La gallineta cega. Els jugadors formaven un rotgle agafant-se de la mà i anaven rodant. Qui pagava es posava al mig amb els ulls tapats amb un mocador i es dirigia a cegues cap als companys i quan en trobava un tractava d’endevinar qui el tocava. Si ho feia deixava de pagar, s’agafava del rotgle i pagava qui havia estat tocat. Si no ho endevinava, seguia pagant. Ma tia Sabonera, també dit de ma tia Carabassera. Un jugador era la tia Sabonera - Carabassera i els altres eren les carabasses. Abans de començar es numeraven totes les carabasses. S’asseien tots en un rotgle i començavael joc: – En el corral de la tia Sabonera hi ha tres carabasses- deia l’ama (la tia Sabonera) – Com tres?- preguntava el número tres. – Que quantes? -contestava la tia Sabonera – Sis!- afirmava el número tres – Com sis? -preguntava el número sis, entrant en joc – Que quantes? -deia el número tres – Dos... I d’aquesta manera s’anaven dient tots els números. Calia estar molt alerta perquè quedava eliminat qui s’enganyava o no estava atent i, a més a més, havia de pagar penyora. Si la penyora es volia recuperar s’havia de fer el que s’acordava entre tot el rotgle. Sambori. (Joc de la Tella). El joc consistia a saltar uns quadres traçats en terra. Hi podien intervenir diverses xiquetes (els xiquets també solien jugar-hi). El sambori s’organitzava en diverses partides i requeria una tella (pedra plana) que, segons les normes, havia de recórrer els quadres sense trepitjar la ratlla. Les partides presentaven lleugeres varietats segons la classe de sambori a què es jugara.

Temps de lleure, temps de creure


69

Primer tipus de sambori Primera partida.- Es tirava la pedra sobre el quadre primer, procurant que no se n’isquera. Després s’entrava en el quadre a la pota coixa i se saltaven tots els quadres fins tornar al primer en què es tira la pedra amb un impuls del peu. Si es feia bé, sense tocar la ratlla, es tornava a tirar al quadre següent i s’iniciava la mateixa operació procurant sempre no tocar en ratlla amb la tella, ja que aquesta havia de passar per cada quadre en la tornada per començar en el quadre següent. Quan s’havien corregut tots els quadres sense pagar s’havia acabat la partida i començava la següent. Segona partida.- Consistia a efectuar el recorregut pels diversos quadrats, però arrossegant la pedra amb un peu. Quan s’arribava al darrer, es permetia descansar un moment fins reemprendre la tornada a l’eixida. Si no es pagava, començava la partida següent. Tercera partida.- El recorregut es feia ara amb la pedra sobre el peu. S’havia de procurar que aquesta no caiguera amb un lleu moviment perquè, si això passava, es pagava. Quarta partida.- Es recorrien els quadres amb els ulls tancats i procurant no trepitjar la ratlla. La xiqueta, a cada pas que avançava deia: crema? i les altres li contestaven sí o no, segons estiguera o no trepitjant la ratlla. Quan totes les partides s’havien acabat bé, la xiqueta que guanyava era la primera en el joc i podia permetre’s el privilegi de fer-se un camp o “rula”, fet que consistia a apropiar-se d’un dels quadres de manera que ella manava sobre aquest i les altres li havien de demanar permís per a poder descansar-hi. La “rutla” s’engalanava al gust de l’ama.


70

Segon tipus de sambori El moviment ací es feia saltant amb un peu els tres primers quadres. Es descansava sobre el quart i el cinqué, se saltava sobre el sisé i es descansava una altra volta sobre el seté i el vuité, efectuant-se en aquest quadre el gir de tornada. Les partides s’organitzaven de manera semblant al primer joc i s’obtenia també una rutla com a premi. Les normes eren les mateixes. Xurro, media manga i mangotero. Es necessitaven dos equips i un xiquet o xiqueta que fera de coixí. El coixí es posava dret, de cul a la paret, i parava les seues mans. El primer de l’equip que pagava recolzava el seu cap entre les mans del coixí. El segon posava el cap entre les cames del primer, el tercer entre les cames del segon i així fins que es col·locaven tots els de l’equip. Els de l’altre grup anaven botant fins que estaven tots assegut sobre l’esquena dels qui pagaven. El primer que havia botat deia: “churro” (assenyalant-se la punteta del dit), “mediamanga” (assenyalantse la meitat del dit) o “mangotero” (assenyalant-se tot el dit) “Cual es el primero ?”. Aleshores el primer de la fila de l’equip que pagava ho havia d’endevinar i si no ho feia tornava a pagar el seu equip. Si l’equip que pagava s’enfonsava pel pes dels altres (“burro esclafat” o “burro fals”), tornava a pagar. Si queien els qui pujaven o tocaven terra amb els peus o alguna part del cos pagaven ells. Qui botava havia de dir: “Churro va” o “Ahí va el carro, la burra y el amo”

JOCS AMB CANÇÓ La base d’aquests jocs consistia a recitar una cançoneta que anava descrivint el joc mentre era recitada.

Temps de lleure, temps de creure


71

A la run run. Fent remolí amb els braços per davant del cos i amb la cara molt formal, els xiquets i xiquetes i la persona major que els dirigia cantaven: – A la run run, tabalet de fum, el que se’n riurà pagarà. Qui se’n reia, pagava, i tots li donaven palmadetes a l’esquena (de vegades li pegaven calbot al bescoll o al cap, tot depenia de si eren més o menys bèsties...) Carabasseta de Paulí. Jugaven un bon nombre de xiquetes i xiquets. Qui manava o dirigia posava un nom fictici a cada jugador o jugadora, o bé quan era el moment assenyalava amb el dit. El jugador-ra que pagava es posava a la “falda” de la que feia de mare amagat els ulls i començava el recitat: – Mare: - “Carabasseta de Paulí” – Tots: - “Ací, ací!” – Mare: - “Quatre de pa i quatre de vi.” – Mare: - “Que vinga, que vinga, ...Letizia... i pegue-li.” El xiquet o xiqueta anomenada li pegava i tornava al seu lloc. Qui pagava havia de trobar qui li pegava. Si ho endevinava es canviaven, si no ho endevinava, no. Pis Pissiganya. Es posaven tots els xiquets en rotgle amb les mans cap al centre. Qui feia de “mare”, mentre anava pessigant les mans cantava: – Pis pissiganya mata l’aranya, pèl de canyeta estira l’orelleta, ben estiradeta. El xiquet a qui li donaven el darrer pessic agafava, amb eixa mateixa mà, l’orella del veí. Quan tots els xiquets ja tenien totes les orelles agarrades, es tornava a cantar altra vegada la cançó balancejant-se cap als costats.


72

Minyó minyó. Minyó, minyó, minyó, tabalet, tabalet, tabalera. Minyó, minyó, minyó, tabalet, tabalet, tabalà. Un, dos i tres, volta al revés.

BIBLIOGRAFIA: Cançons i jocs. Aplec dels xiquets. Magdalena 1980. Escola d’esplai de Castelló. Edició de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. Aquelles pasqües. I. Ballester i A. Meneu. Col·legis Públics Dualde i Cervantes. Betxí 1996. Els jocs de carrer dels xiquets i les xiquetes de Borriana. A. Peris i J. Palomero. Edició de Caja Rural de Borriana. Jocs tradicionals. J. Palomero. Edita RuralCaixa. Castelló 2003. Els jocs de sempre. M. Anton. edició de Reforma de la Escuela. 2ª edició. Barcelona 1984. Aplicació didàctica dels jocs a l’educació física. J.M. Beltran, R.J. García i C. Hernando. Publicacions de la UJI. Castelló 1998.

Temps de lleure, temps de creure


73

Desert de jocs Josep Miquel Carceller i Dolç

’estiu de l’any de la nevada va ser el primer que vaig fer a peu, sense ajuda, el camí que portava al Desert. Tot i que m’ho han explicat força vegades, la neu és el primer record que puc dir de veritat que és meu, solament meu, sense el filtre de les fotografies i de les contalles en què els pares et fan protagonista.

L

La tardor s’anunciava, la terra estava mullada i pertot arreu s’olorava la vida. Una bellesa antiga inundava el paratge, oxigenava l’alé i donava més força a les cançons i a les històries que rememoraven la nevada -rar fenomen al meu poble- per reviure caigudes, rialles, curses, ninots, trineus fets sense traça, batalles amb guants de llana i crits de joia. Ella, que havia arribat amb la neu, no va ser mencionada, però. Ella –xiqueta bonica, dolceta nineta, noieta estimada- d’ulls lluminosos i innocents, que va traure la careta per un cantó i va rebre l’impacte de la bola amassada per mans d’infant, les meues, i amb l’abriguet de roig llampant, que semblava sang, tacat de blanc marronós, va córrer a refugiar-se, desfeta en plors, als braços del pare, mentre jo em quedava parat, espantat i penedit, com un estaquirot, sense esma per fugir i rebia, en silenci, l’escridassada de l’home alt i corpulent que, des d’aleshores, se’m va aparéixer moltes nits en malsons interminables, convertit en ogre ferotge per apartar-me de la princesa, bellíssima i inabastable, per apartar-me d’ella.


74

La vaig estimar abans de conéixer les lletres, abans, molt abans, d’haver llegit que cap llac és tan clar com els seus ulls ni cap vent tan subtil com els seus dits. Abans de passar per la vida dibuixant camins de rutina i paisatges indolents, sempre iguals, sempre coneguts, sense trempera. Abans d’entendre que la poesia és el futur que recarrega l’arma de l’enyor i proclama l’ànsia. Abans d’haver nadat en aquella mar llunyana, d’ones, altíssimes i embravides, que arribaven a la platja indiferents al meu desencant. Abans, molts anys abans, del temps, tan curt i tan intens, en què vaig poder dir-li, xiuxiuejant i amb els cors abraçats: no hi ha racó per al plor dins la meua persona, perquè ara les meues hores viuen en la teua pell. Aquells ulls que em van mirar amb por, la pluja sòlida que va quallar per unes hores, aquell lloc, ple d’arbres, que els majors anomenaven Desert, els jocs infantils als carrers sense cotxes, la maneta negra de metall que repicava sobre la porta del carrer, la bicicleta blava del fill del metge, els dolços de crema, nata i xocolata a l’aparador de vidre de la pastisseria que ja no hi és, el guàrdia urbà de casc i corretjam blancs, els patins de quatre rodes i cintes de cuiro, les botes de futbol que venia el sabater de baix de casa, la Panderola que encara volava, el veí de somriure pervers que m’espantava, els majors que m’envoltaven i em protegien, l’aparell de ràdio tan gran que presidia el menjador, les interferències tan habituals, la galeria on vivien flors, insectes i gats, el passadís interminable de l’escola, les sessions dobles als cinemes de barri, les pel·lícules mutilades, el pa amb oli o amb llet condensada, els jardins del Casino Antic, el somriure de l’avi, el submarí gris i de plàstic que em va regalar el pare, el meu germà, que encara gatejava, acostant-se al pollet lligat a la pota de la taula, les gàbies amb conills i pollastres del terrat, la cassola d’arròs que tornava a casa després de passar pel forn de la panaderia, l’aigua de litines, el vicks vaporub i el cotó –en– pèl que l’impregnava per omplir d’essències el pit que remugava, la cartilla que em feia llegir donya Patro, l’estadi Castàlia, l’autobús sempre atapeït de gent que ens portava a la platja, la bata blanca del cirurgià que em va deixar sense amígdales, la cara amable del metge de capçalera, les ra-

Temps de lleure, temps de creure


75

joles blanques del consultori i l’olor tan especial, la dolçor del raïm de moscatell de les vinyes de Benicàssim, els milers de puntets blancs, dibuixant figures sobre el llenç negre, en aquella nit, al balcó, escoltant històries impossibles, que jo em creia des del principi al final, el codonyat que feia l’àvia, el forat al terra que hi havia en una habitació, les pedres de la platja de Moncofa, el xavo que em donaven per cada pixaví que agafava, l’home dels nassos i l’home del sac, el cinema buit i jo assegut a la falda de la mare, les casetes de fusta a la platja del Pinar, els pneumàtics de camió que convertíem en vaixells, les dones de casa de negre i la tia encara més, l’oncle gran i poderós que ja no hi era, els riures tallats, els ulls rojos, els xiuxiuejos quan la meua cosina i jo ens acostàvem, la gran capsa rodona amb la roba de castelloner, els colors dels castells de foc, la bufanda blanca que em picava tant, la caixa del camió que ens pujava a la Magdalena, l’ermita blanca que m’atreia tant, els caliquenyos de l’avi, les moltes col·leccions de cromos i, sobretot, aquells de Guillem Tell que hi havia a les barretes de xocolate, els programes de pel·lícules, la guardiola metàl·lica, l’escalextric d’aquell company que els Reis mai no em van portar, el conillet que tocava els platerets quan li donaves corda, l’oncle que me’l va portar des d’Alemanya, les revistes de bous que llegia l’avi, la màquina de cosir de marca Singer que la mare feia servir, aquella truita de creïlles i de cebes i la tomata a mos redó, la geladora manual per fer cafè granissat, els mantecados que portava el carret ambulant, el dormitori gran que els avis van cedir als pares i l’armari que prometia tants secrets... Són algunes de les moltes fotografies que l’òptica dels meus ulls va registrar, amb un procés químic tan antic com l’espècie, en el rodet infinit de les neurones. I en algun racó, que desconec, d’aquest cervell, s’ha de trobar, per força, l’explicació de la necessitat tan forta que, cada vegada més, tinc de transformar les imatges en paraules, en mots escrits, convençut, com estic, que la lletra escrita és molt més forta que la pols humida de la memòria, i que aquesta, fràgil i voladissa, està subjecta a capricis i accidents i a la sentència inexhorable de la mort, que, ho esborra tot, quan el pas indeturable de les generacions mata definitivament i l’oblit pinta de negre les finestres del record.


76

Perquè qui va ser, per exemple, l’avi de l’avi de l’únic avi que vaig conéixer? No ho sé. Ni el nom no el sé. Res. Puc imaginar-m’ho, puc fabular-ho, però no ho sé. Què va fer? A qui va estimar? No hi ha resposta. Cap ni un dels meus avantpassats ha expressat per escrit les esperances, els anhels, les frustracions, els desitjos, els èxits, els fracassos o les misèries que van marcar les seues vides. I si algú ho va fer els fulls s’han perdut o jo no he sabut trobar-los. Ni una ratlla he rebut en herència, ni que fóra tergiversada, falsificada o edulcorada. Invoque fantasmes i no hi vénen. Faig sortilegis i res no passa. Silenci. Callen els morts, els meus morts. No m’arriben les veus, no se m’apareixen les imatges i, tanmateix, sé que m’estimen, que van viure per fer-me viure, en eixa llarga cadena que l’instint enllaça. Ho sé amb la mateixa voluntat que m’empeny a ordenar els meus records o, si més no, a reclamar-los a la mirada gèlida o càlida, en tot cas sempre atzarosa, capriciosa i subjectiva de la memòria. Ho sé amb la mateixa seguretat que tinc que el respecte als drets humans retrocedeix a èpoques que la innocència i la feblesa m’havien fet somiar que no tornarien. No tinc, doncs, la història antiga escrita de la meua família i no tinc tampoc la no tan antiga que podia haver-me arribat per via oral. De nou el silenci, però aquest, més punyent, més trist, més ple de por, segrestada la memòria quan hi havia vida i forces per servar-la. I el silenci es va estendre a massa àmbits -el sexe, la política, la història distorsionada, quan no amagada, ...- i va abraçar massa racons deixant-me orfe de referències i d’arrels en anys que eren decisius, però això va venir després, quan les hormones ja havien esclatat i envaït la meua sang. I ara, tants anys després, quan ja circulen calmosament i han fet el millor que han pogut i sabut la seua feina, vull rescatar i ordenar alguns records i, si cal forçar, violentar, la memòria, que la química cerebral i el jo subconscient amaguen amb tantes capes de costra llefiscosa i covard i llegar-los, sense massa solemnitat, no a la història ampla i diversa, que se m’escapa, com l’aigua entre els dits cansats, sinó a la petita de què vinc, als meus,... al nét, del nét del meu nét.

Temps de lleure, temps de creure


77

Reivindique, doncs, la memòria perduda i comence a fer desfilar els fantasmes. De sempre m’ha agradat escriure quan ja la nit és ben entrada amb llum generada per electricitat i paraules o músiques vingudes a través de les ones radiofòniques o enllaunades en els diferents suports tecnològics de gravació -i ja en són uns quants- que la meua generació ha viscut. No fa massa anys que he substituït la mina del llapis, la tinta del bolígraf o de la cinta de la màquina d’escriure –instrument de percussió- pel processador de textos. Gaudisc de molts dels seus avantatges i alhora en patisc la facilitat que aquest dóna d’esborrar línies, de manera tan neta i asèptica, perquè així avance a tempo lento com la pavana de Fauré, majestuosa i noble, de melodia dolça, bella, vestida de nostàlgia, que m’acompanya ara mateix en la recerca. Vaig ser un infant estimat que va estimar, un infant alegre que va alegrar, un infant aplicat constantment felicitat, un infant obedient que va creure. Eren temps de creure i de qüestionar-se ben poques coses, d’aprendre de memòria llargues llistes i de practicar el sí senyor i les mil i una cares de la docilitat. Eren temps d’aprofitar el poc que es tenia i de traure-li suc a la convivència i a la barreja de tres generacions en la mateixa llar. De diners n’hi havia pocs i calia estirar-los, com feien les dones de la casa, -cèntrica i enyorada, llogada, quan es van casar els pares de la mare en temps d’Alfons XIII, a la família propietària de norantanou habitatges, segons em va dir l’àvia que havia fet de minyona de fadrina- apedaçant, cosint, reciclant, cuinant amb saviesa popular i mil·lenària, regatejant i cercant la ganga i la rebaixa, quan el comerç era nostrat i tothom es coneixia pel nom, en aquelles botigues petites i familiars. Al mercat central i al del peix separats per un carrer, la visita era diària i el recorregut tenia l’itinerari marcat i la litúrgia ben apresa. Hi havia les parades preferides i les substitutes primeres i segones. Hi havia simpaties, manies i topeties i preus accessibles en els menjars de primera necessitat, perquè les carteres no tenien bitllets i els moneders anaven poc assortits de pessetes o de


78

quinzets i els duros encara escassejaven més. Hi havia bons productes de la terra de temporada, amb sabors i olors naturals, que ja no es troben si no és com a delicatessen d’estómacs selectes de molt alt poder adquisitiu. Hi havia la roba que heretaves del pare o dels germans majors i les sabates que duraven anys i hi havia una tele gran i en blanc i negre, cada moltes cases, i aigua corrent que tenia la temperatura que marcava l’estació i un safareig on es rentava la roba i els infants. Hi havia el llit de canonge que vam compartir el meu germà i jo fins que la vida i el comprensiu i humà desig de disposar d’habitatge propi, amb escriptura notarial legalitzada, ja començat el desgavell urbanístic que pels anys seixanta va enriquir uns pocs, ens va fer seguir compartint habitació amb taula d’estudi, però ja no el llit, en el segon pis d’una finca de cinc, sense ascensor, ni pàrquing –per a què?- que acabava de construir un obrer-contractista, amic dels pares, un o dos anys abans de l’estiu de l’Apolo IX, en un carrer dedicat a un geni de la música nascut a Cadis, junt a solars als quals durant anys havíem fet incursions la colla d’amics, com qui se’n va a terreny estrany i potencialment perillós, per jugar partits de futbol o explorar la ciutat que es confonia amb l’horta. No vaig ser-ne assidu, però, d’aquestes excursions més enllà de la Séquia Major. No era el meu territori. Vaig ser bàsicament un xiquet d’asfalt, d’aquell que està empedrat, amb llambordes petites i rectangulars, del que ja quasi no es veu. Un xiquet del centre històric que quan arribava el dia gran de la romeria no necessitava més d’un minut, i sense córrer, per arribar a fer la cua. Un xiquet que es movia pel barri com pel menjador de sa casa i que durant un temps tenia marcats els límits que no es podien traspassar en funció de si des d’on estava era capaç d’escoltar el crit de la mare o de l’àvia reclamant-li la tornada. El joc va ser per mi, ho és per tothom, escola de convivència i vehicle de civilitat, la manera més lúdica i divertida d’inhibir instints egoistes i de créixer en el respecte envers els companys. Jugant vaig aprendre a véncer pors i a saber triar i seleccionar. I en el meu repertori lúdic la llista de jocs tradicionals valencians, entroncats amb les

Temps de lleure, temps de creure


79

antigues cultures mediterrànies, ocupava un percentatge molt alt, perquè encara no eren carn d’etnologia. Estaven ben vius. Els apreníem al mateix carrer jugant-los. Algun xiquet te’ls ensenyava. Els pares treballaven i els veíem poc, les mares, generalment, no en sabien massa dels nostres jocs de mascles en formació. Xiquets i xiquetes teníem pocs jocs comuns, almenys en el meu barri cèntric i antic, sense tradició de festes de carrer. Un d’ells era el de conillets, a amagar quasi sempre de nit, i amb un xiquet o xiqueta més grandet, fent de mare dels conillets i un xiquet fent de llebre. Un altre era la pinyata, però a aquest es jugava en les festes majors, en les festes dels carrers o en diades especials –batejos, comunions, natalicis– i quasi sempre amb la participació dels adults, una constant aquesta, segons la meua experiència, en els jocs entre xiquetes i xiquets. Jo mai no el vaig jugar al meu carrer, però sí a l’estiu en alqueries, bàsicament per celebrar les festes d’agost, quan també, ajudats pels majors, buidàvem melons d’alger i dibuixàvem, amb ganivets, forats que volien ser ulls, boques o altres parts de la cara, de manera que quan arribava la nit enceníem espelmes dins del meló i organitzàvem els nostres particulars aquelarres. Recorde la vegada que vaig estar a punt de guanyar una cursa de sacs i com, uns metres abans de la meta, vaig caure i vaig arribar a casa amb els genolls pelats i una ferida a la barbeta que va demanar punts, la vacuna contra el tètanus i una bona col·lecció de palletes per alimentar-me durant uns dies. També omplíem el cel de catxerulos i de globus de paper que escalfàvem, per tal que volaren ben lluny, amb una bola empapada d’alcohol a la qual preníem foc. Però, després d’un incendi que va provocar en un canyar prop del Molí de la Font, un dels globus que havíem batejat amb el nom de Peret, en honor de l’amic que aquell dia celebrava el sant, ho vam deixar córrer, fugint dels problemes i perquè un primitiu i encara no interioritzat sentit de defensa del nostre medi ambient em sembla que ja el portàvem enganxat a la genètica instintivament. La gallineta cega, també esdevenia, de vegades, un joc mixt i, en aquest cas, la bena als ulls el convertia en escola d’orientació i d’enganys, de picardies i de tocaments. Un diàleg, com aquest, iniciava la diversió: -Gallineta cega, què has perdut? / -Una agulla i un


80

canut. / -Busca per la ximenera /-No, que em faré negra. / - Busca pel terrat. / -No, que em faré gat. / -Pues, busca qui t’ha pegat. I aquesta va ser la cançoneta que vaig escoltar un matí nadalenc quan caminava desvagat prop de casa. Un grup de cinc xiquetes havien iniciat el joc i la que pagava... la que tenia els ulls tapats... era ella. Vaig tragar saliva i em vaig decidir. Per senyes els vaig demanar a les altres que em podien veure, amb gestos exagerats, i amb el millor dels somriures, si em deixaven jugar. Van intercanviar i mirades de complicitat i em van indicar que m’incorporara dins del cercle que havien marcat amb pedra de guix. Elles ja sabien feia temps, malgrat que només hi havia hagut mirades, el que ningun dels meus amics sabia, ni sabria mai si no els ho contaven trenta-una vegades i encara unes quantes més. Quan ella va rebre les palmades, després del “busca qui t’ha pegat” jo, sense dissimular massa, vaig fer per ser atrapat ràpidament. Va començar pel cap i la primera sorpresa que va tenir va ser comprovar que la llargada dels cabells no corresponia a ninguna de les amigues. A partir d’ahí l’exploració va ser tan minuciosa, que les campanes del Fadrí que just aleshores van iniciar els tocs corresponents al migdia, van ser tapades pels batecs del meu cor. No va endevinar el meu nom, però sí, amb seguretat, el meu sexe en un moment determinat. Es va llevar la bena i es va fer l’altiva amb mi i l’ofesa amb les amigues, però es veia de lluny, fins i tot jo vaig adonar-me, que l’enrabiada era falsa. En això van arribar uns xiquets del barri i em van engrescar per jugar al boli-dali. Vaig pujar a casa per agafar el pic que havia aconseguit a la fusteria d’un oncle i una de les pales que jo mateix m’havia fet amb els llistons d’un basquet que havia trobat al mercat. El nostre carrer era massa estret i cèntric per jugar al boli i aquella va ser una de les vegades que les coses van anar maldades, perquè quan encara no havíem acabat la primera jugada al Carboneret –li déiem així perquè el pare venia carbó en un dels carrers que anys després van desaparéixer per crear la plaça nova que mira al

Temps de lleure, temps de creure


81

mar- se li’n va anar el pic cap el balcó de la tia Paca, just en el moment en què aquesta, rondinaire i malcarada com ninguna, va tenir la mala pensada d’eixir. Rebre l’impacte de la fusteta i dedicarnos tota la col·lecció d’insults, que havia aprés en la seua llarga vida, va ser una. Almenys aquella vegada no tenia un poal d’aigua a la vora, per remullar-nos, com havia fet, unes setmanes abans, quan la vam molestar mentre jugàvem al futbol, fent servir la persiana metàl·lica que tancava un talleret que hi havia a la finca del costat, d’improvisada porteria. Em costa recordar si aquell nadal jo ja anava a l’institut, el que és segur és que la primera Comunió ja l’havia feta i el catecisme me’l sabia de memòria de la primera a la darrera paraula i durant anys haguera pogut superar l’examen oral i públic que vaig fer, amb la mateixa màxima nota que em va fer mantenir l’estatus de bon xiquet i d’estudiant model. Calia estudiar, em deien, i jo obeïa i anava alimentant la memòria i llegint llibre rere llibre en la llengua de Cervantes, perquè la d’en Joanot Martorell no vaig saber que també servia per escriure fins quan ja se m’apuntaven pèls a les galtes. A l’escola hi havia un mur de pedra al pati que separava les xiquetes i els xiquets també a l’hora de l’esbarjo. Hi va haver un temps que els meus amics i jo ataüllàvem, d’amagat, per una escletxa que va anar creixent, com jugaven les nenes al sambori, a saltar la corda, a la goma, a fer palmellades rítmiques i ràpides, que jo mirava com hipnotitzat o a la xata merenguera. Aquell temps va durar ben poc. A l’escletxa del mur li van eixir moltes germanes i, durant un curs i mig, vam fer escola en un altre edifici que ja no està, al lloc que sempre –un sempre relatiu- hem conegut pels Quatre cantons, no sé per quina raó, perquè d’interseccions amb quatre cantons n’hi ha moltes més, tantes que solament juntar-nos cinc era ben fàcil jugar al joc del mateix nom. Més fàcil encara ens era jugar a l’un, dos, tres paret, però aquest, si qui pagava no tenia un crèdit immens, solia acabar sempre amb baralles. De tenir baralles n’he fugit sempre, com del dimoni. I em sembla que l’explicació no cal cercar-la


82

en qüestions de covardia o de valentia, sinó més aviat en un tarannà tranquil i paciençut que em naixia naturalment, i que em feia creure de ben petit en el poder de la paraula. N’he tingut poques, poquíssimes de baralles, tantes com dues, per això les recorde tan vivament com l’única bufetada que vaig rebre del pare. La primera va ser un diumenge que la Banda Municipal feia un dels seus habituals concerts al templet del Parc Ribalta, ben a prop de la gran plaça rodona a la qual donaven els quioscos on a l’estiu refrescàvem i seguíem les gestes en blanc i negre de Bahamontes al Tour de França. Els majors seien en les cadiretes de fusta i palla trenada i la majoria dels xiquets teníem permís per jugar, si no destorbàvem l’audició musical. Sempre començàvem explorant un territori que, tot i que coneixíem força bé, no deixava mai de sorprendre’ns, amb les petites o grans transformacions que patia per acció de la natura o dels humans. En general el parc donava molt de si, era el lloc ideal per al boli-dali; per jugar a diversos jocs d’amagar, sobretot al pot pot, aprofitant les “maranyetes” que feien giravoltes i et proporcionaven infinitat d’amagatalls; per fer curses i malabarismes amb la bicicleta pròpia o la dels amics; per provar les habilitats amb la trompa, jo sempre en vaig tenir ben poques; per procurar guanyar boletes de vidre, després de fer cauet i colpejar la bola d’algun dels competidors; per organitzar partides de tacons, amb talons de sabates que llançàvem per traure les tapes soltes de capses de mistos que havíem ficat dins d’un cercle marcat a terra –vaig arribar a tenir una bona col·lecció, gràcies a la bona punteria i a la personal tècnica que vaig desenvolupar–; per fer l’animal al xurro-mediamanga-mangotero, un joc que mai em va acabar de fer el pes, a causa del meu poc pes precisament o per suar amb altres jocs de botar; per fer curses de velocitat o de resistència en el llarg passeig que creuava el parc fins l’estació, deixant a banda i banda arbres d’espècies exòtiques i els plàtans immensos que, al seu moment, omplien de fulles i de boles que es desfeien el terra que xafàvem i ens servien per

Temps de lleure, temps de creure


83

mil i un jocs de punteria; per visitar la font del Piliuet, junt a l’antiga i tan bonica pèrgola, sota l’om centenari i contemplar divertits el xiquet de pedra i el lloc per on eixia l’aigua que donava nom a la font; per passar per tot el mobiliari per a jocs del roserar; per donar-li la volta completa a la bassa dels peixets; per donar de menjar als coloms i fer-los la guitza sense solució de continuïtat. Aquell diumenge tocava, però, fer un partit de futbol amb xapes d’aigua de Benassal o de Vichí i de refrescos: Kas, Mirinda i Trinaranjus i un botó blanc com a pilota. Sobre la terra groguenca, hi havíem dibuixat un camp, més o menys proporcionat, amb les ratlles corresponents. Les meues xapes estaven folrades amb els colors del Barça i per la part de dins tenien una capa de cera, que els donava més consistència i evitava que es tragaren el botó-baló fent mans. La cera l’agafava dels ciris que teníem per casa per no anar a les palpentes quan, cosa habitual, la llum elèctrica fallava. Per aquell partit jo com a seleccionador-entrenador havia convocat els jugadors-xapes següents: Sadurní a la porteria, Rifé, Torres, Gallego i Eladio a la defensa, Zabalza, Fusté i Pereda al mig del camp, i Mendonça, Zaldúa i Rexach a la davantera. És a dir l’alineació que havia guanyat la final de copa al Madrid, en un partit que vaig veure a la televisió d’un bar d’Alcúdia de Veo, amb la majoria dels companys que feien amb mi el campament, organitzat per mossén Amorós, al poble abandonat de Benitandús. El mestre director es disposava a dirigir els darrers compassos de la peça que tancava el concert i el partit -que havia pactat uns dies abans amb un amic, molt amic, amb qui compartia moltes coses, però no afinitats futbolístiques- anava empatat. I no ens conformàvem. Els dos volíem, de totes totes guanyar i la tensió ens va poder. Vaig recordar la jugada que uns mesos abans havia propiciat el primer títol que el Barça havia guanyat des que jo tenia ús de raó i vaig intentar reproduir-la. L’índex de la meua mà dreta va posar en moviment la xapa que havia batejat amb el nom de Rifé. El botó blanc va seguir la trajectòria desitjada i, després de passar ben a prop de les xapes de Pirri, Zoco i Amancio va colpejar la de Zunzunegui, va


84

superar la de Betancourt, va travessar la ratlla de porteria i va provocar el meu crit fora de mida: Goooooooool! alhora que la Municipal rematava la seua actuació amb l’esplendorosa, faraònica i magna coda final de la novena simfonia de Schubert, tots els instruments en fortíssimo i els metalls exultants com a grans protagonistes. El meu amic em va mirar i quan començaven els aplaudiments a la Banda, que jo m’apropiava feliç i el meu gol repetia crit i entonació, va agafar les tres o quatre xapes meues que tenia més a la vora i les va llançar lluny, amb la força suficient per submergirles dins l’aigua de l’estany i provocar la fugida cridanera d’un ànec blanquíssim, com l’ànima futbolera del meu amic. Després d’uns segons, curts, de sorpresa i d’incredulitat, em va entrar tanta ràbia que, sense pensar-m’ho gens ni mica, em vaig abraonar sobre ell. Renecs, insults, puntellons, cops de puny, sang i fang,... tot barrejat, mentre rodolaven per terra en uns segons de violència que, en acabar, amb l’arribada dels majors, es van convertir en minuts de llàgrimes i hores, moltes, massa, de decaïment i d’agror a la sang. Han passat trenta anys ben llargs i mai més he renyit per res relacionat amb l’esport. Discutit, sí, però procurant filar arguments i, en tot cas resolent la disputa verbal amb un: -”Bé, doncs ja està be així!” quan els ponts de diàleg s’esfondren, perquè, qui em coneix sap que, tot i que el futbol en blaugrana ha esdevingut, per mi, passió -sentiment heretat dels majors i reafirmat per l’afectivitat simbòlica que vaig interioritzar, quan tantes coses estaven prohibides- els patiments i les alegries esportives d’aficionat, les he exterioritzades poc i les he somatitzades ben íntimament. Les voreres amples de la plaça del Rei i els carrers estrets i tranquils del meu barri eren camps de futbol quasi diàriament. Teníem prou amb un tros de paper rebregat o alguna fusta. Les carteres feien de pals i el travesser, que no existia, canviava d’altura segons l’estatura del porter, quan n’hi havia, perquè ningú volíem ser-ho. Al pati de l’institut, però, i defensant un espai tan petit com la base de les cistelles de bàsquet, n’hi havia uns quants i alhora, perquè

Temps de lleure, temps de creure


85

podien jugar-se tres o quatre o, potser, més de partits. De manera que marcar un gol era quasi un miracle i, de vegades, no sabies quina era la pilota, piloteta o fusteta que et pertocava. Els gols eren pocs, però els xocs i els cops eren molts, si fa no fa, com les vegades que ens gastàvem les poques monedes que tibaven les nostres butxaques en partides al futbolí als recreatius, quasi sempre amb la fòrmula que en el nostre argot anomenàvem cincaeta: quatre jugadors cercant el gol i el cinquè que entrava, quan es marcava un gol, per agafar les barres dels mitjos i els davanters, provocant un desplaçament que feia descansar, sense voler, a qui movia la barra dels defenses i el porter de la parella que no havia pogut evitar el gol. Es tractava d’aguantar el més possible per mantenir-se jugant quantes més boles millor. Hi havia una bona pedrera de futboliners entre els meus coneguts i val a dir que jo no era dels pitjors, cosa que no puc dir si la comparança la faig entre els futbolers o futbolistes de camp gran i botes de tacs. Em faltava talent i habilitat amb el baló als peus i no vaig gastar ni un gram de força, ni d’energia per assolir-ne. Cap trauma amb el descobriment, cap ni un. Ja van venir altres, molts, de descobriments més agradables. El Desert en va ser un i molt aviat, perquè, quan l’estiu declinava, representants de les tres generacions de la meua família hi pujàvem, a peu, des de la platja de Benicàssim, on passàvem la majoria de les vacances, gràcies a una amistat generosa i hospitalària que venia de lluny, de la joventut de l’avi de la mare, quan la guerra colonial amb el Marroc, en una torre horitzontal de construcció antiga, envoltada de conreus -vinyes, blat de moro, melonars- davant la més antiga Torre vertical de Sant Vicent, quan els apartaments no havien estat encara ni tan sols imaginats i des de la terrassa jugàvem a endevinar quin cotxe passaria, a raó d’un cada molts minuts i a mà dreta, cap el Voramar, que aleshores de debó besava l’aigua, s’endevinaven les llums de les viles que les famílies benestants de Castelló s’havien fet construir, amb gust pràctic, per donar sentit al verb estiuejar. Benicàssim 1961


86

La platja era aleshores més petita. Necessitàvem poques passes per mullar-nos els peus, des de la carretera que ara és passeig. En una zona ben delimitada marcada per les ones que trencaven suaument, perquè quan la mar bramava ens ho miràvem de lluny, jugàvem a aixecar castells d’arena, a canalitzar rius i pantans, a cercar els polps que s’amagaven entre les roques de l’escullera artificial, a imitar les estirades dels grans porters de futbol amb pilotes de plàstic, a enterrar-nos en la sorra molla o a comptar els mabres, els llobarros i les daurades que mossegaven l’ham de les canyes que apareixien quan el sol s’amagava pel Desert que ja ens esperava. Les tronades que, regularment, ens visitaven quan l’estiu havia tingut moltes setmanes per escalfar la mar, marcaven el moment de la pujada. Els caragols que havia ajudat a agafar, ja havien estat convenientment enganyats i golaframent digerits i l’olor a terra mullada, que m’agradava tant, deixava pas a un cel límpid i a l’espectacle de la natura neta, rejovenida, amb ganes d’exhibir-se. Cançons i exclamacions puntejaven les converses i, a mesura que guanyàvem altura, un sentiment renovat, primari i ancestral d’afirmació, de pertinença a una terra, se m’instal·lava al cor quan mirava, des de les ruïnes del monestir vell, sobre l’horitzó, les siluetes dels illots de les Columbretes o des del Bartolo, contemplava les terres ensenyorejades pel gegant Penyagolosa, quan, des del castell de Miravet, admirava el Pla de Cabanes-Torreblanca o, des del castell de Montornés, copsava extasiat i en una ullada, la mar de tarongerars que pintava de verd la Plana, i els seus pobles: la meua terra, la meua pàtria. Normalment el camí que seguíem era sempre el mateix i després d’escoltar els lladrucs dels gossos del mas de Salandó i de deixar la carretera, entràvem en un camí d’arenisca, de gres, de la terra roja fosca que domina tot el paratge, que pujava serpentejant, entre arbres, bàsicament pinastres i pins blancs, que, generosos, oferien aixopluc a nombroses espècies d’animals i ens donaven

Temps de lleure, temps de creure


87

ombra i companyia tranquil·litzadora i relaxant fins la font de la Teula, on fèiem la primera parada llarga, hidratàvem el cos i alegràvem l’estómac, en un barranc cobert d’exuberant vegetació. Hi havia encara móres als esbarzers, però les esgarrinxades que ens jugàvem en l’intent d’agafar-les, molt sovint ens feien desistir-ne. Hi havia canyes i baladres amb flors blanques i roses que l’àvia ens tenia prohibit tocar. -”Són verinoses”-ens deia, i nosaltres ens quedàvem amb ganes de tocar-les, però no ho féiem. Mentre l’àvia va tenir esma, sempre va venir i tothora era referència i ànima. Ella va ser la primera que em va explicar, a la seua manera, quan li ho vaig preguntar, que no es deia Desert perquè tinguera dunes d’arena, camells o palmeres als oasis, sinó perquè feia temps, ella no sabia quan, monjos carmelitans, com els que a Benicàssim feien aquell vi dolç moscatell, que alguna vegada m’havien deixat tastar en glopets ben curts, s’hi havien instal·lat. No vaig entendre molt més. Van haver de passar uns quants anyets perquè aprenguera que l’orde dels Carmels anomenava “Desert” un lloc solitari per fer vida eremítica i contemplativa, amb ermites silvestres –n’hi ha unes quantes– i que “convent”, del llatí conventus, vol dir aplec o reunió de gent, de manera que potser caldria dir-hi monestir vell de l’edifici en ruïnes que hi havia dalt, a pocs metres de la font de la Teula, perquè monestir ve del grec monasterion (lloc de solitaris) Aquella mena d’esquelet, fet de la mateixa pedra roja de gres que dóna el paisatge, sense sostre, però dibuixant encara les estances que els frares van ocupar durant el segle de l’anomenada Il·lustració, sembla tret d’un relat romàntic de Bécquer. En aquells anys arribàvem sempre corrents i, sense esperar els majors, iniciàvem la recerca del fantasma o del tresor perdut. No els vam trobar mai, és clar, però qui els volia? ja ens estava bé aquella exploració minuciosa, que no deixava cap racó verge de les nostres mirades, tampoc la capelleta, que hi havia a l’antiga horta, amb les parets cobertes de pintures al fresc, d’una deliciosa, simbòlica i humil plasticitat, absolutament ignorades, inermes i desprotegides davant les inclemències meteorològiques i les visites dels brètols de tota edat i condició.


88

Dinàvem el que portàvem a les carmanyoles a la font de Sant Josep, junt a l’ermita del mateix nom, envoltats d’eucaliptus enormes. Els menuts mastegàvem de pressa, per les ganes que teníem de seguir jugant, tot i les recomanacions i retrets dels grans. De vegades, poques però, aquests ens deixaven jugar a cartes amb ells. Les dones de la família eren especialistes del burro, sobretot, però el bac, el set i mig o el cinquet també sabien de la seua afició i habilitat i dels comentaris plens d’ironia sorneguera que feien abans, durant i després de cada jugada. Els hòmens també hi participaven però es captenien normalment callats i solament soltaven la llengua quan jugaven sense presència femenina i en jocs de l’estil de la brisca o el tute. Mentre fèiem la digestió no ens deixaven practicar jocs violents. Era l’hora de seure en cercle, de jugar al telèfon, de primar la paraula i de xiuxiuejar a cau d’orella a qui tenies a la dreta, per exemple: -”castell”. Quan aquell castell tornava després de rodar tot el cercle podia seguir sent un castell, mig enderrocat, com el de Montornés que havia senyorejat Garxolí del Senillar, fins que la colla de Tombatossals l’havia foragitat de mala manera, o podia ser “camell”, “cartell” o “melic”... qualsevol cosa podia passar i, normalment, la gresca estava assegurada quan cadascú expressava en veu alta el que havia entés. El joc dels disbarats, potser va venir més tard. No ho sé ben bé. Els records em vénen, sovint, sense data. Necessite trobar algun referent per situar-los en el temps: una cara, un objecte,... Sé, però, que ja havia passat el temps de fer sortir paraules relacionades amb els genitals i la sexualitat, paraules prohibides, que la mateixa dinàmica i essència del joc tendia a desproveir de qualsevol significat obscè i la malícia es diluïa, com sucre en l’aigua, pel riure divertit que provocaven les associacions absurdes que es formaven. Sé que aquell diumenge de Pasqua, a la Font Tallà, entre xops, eucaliptus i alguna alzina surera, estava ella, quan el company de la meua esquerra, Rafel, em va preguntar: -”A qui vol...?” i molt baixet va acabar la pregunta amb el nom d’ella. Sé que la tenia a la meua dreta quan vaig contestar, per eixir del pas.

Temps de lleure, temps de creure


89

-”El meu gos”. Sé que vaig tenir clar que la pregunta que havia de fer-li, demanava el meu nom de resposta: -”Qui tens a la teua esquerra?”- i abans que contestara, vaig pensar, que no em conteste: -”A tu!”- No em valia, no, perquè es podia entendre, quan arribara l’hora, que era a Rafel, així que vaig afegir: -”Vull nom i cognoms, per favor”- La veritat és que vaig demanar-li nom i apellits perquè encara no em feia vergonya ser analfabet en la meua llengua. Sé que quan va arribar l’hora de les confessions va resultar que a Rafel li havien preguntat: -”A qui et morrejaries ara?- i que la imposició del joc, de saltar-se una pregunta i una resposta, donava com a resultat que “Jo volia morrejar el meu gos!” i que la bestiesa va ser rebuda amb les rialles i les befes que era d’esperar. Sé, que tenia la boca seca quan vaig dir: -”Aquest-assenyalant Rafel- m’ha preguntat: A qui vol...? i vaig dir el seu nom. I ella m’ha contestat que...”- vaig fer una pausa, però no per cap ànim d’augmentar l’atenció del grup, sinó pel tremolor que m’estava entrant. De fet jo solament la veia a ella, sols volia saber com s’ho prendria ella. “...M’ha contestat que...”- i finalment, mirant-la als ulls vaig pronunciar el meu nom i el meu primer cognom. Més rialles, més burles, més crits. El joc va seguir, però jo no recorde la resta dels disbarats. Recorde la seua cara seriosa. Recorde algun creuament de mirades fugisser. Recorde que vaig caminar en silenci al seu costat quan anàvem cap el castell de Miravet, entre coscolls, llentiscles, esparregueres i d’altres arbustos i lianes com la sarsa i el xuclamel i, sobretot, els margallons que, amb les seues palmes, adjectiven el paratge. Recorde que, aquell estiu, quan vam pujar a les Agulles de Santa Àgueda, anàvem agafats de la mà. Recorde que hi havia l’entrada a una cova i que algú va dir: -”Diuen a Benicàssim que qui travessa aquesta cova i ix per l’altre costat, de segur que es casa!” Recorde que els dos vam entrar i vam recórrer aquell passadís estret i tan baix quasi de grapes. Recorde que bonic va ser el joc d’estimar aquell capvespre a les Santes, sota l’om que ja no hi és, amb tots els sorolls del bosc i de la vida esclatant i com, de matinada, la barbàrie va ensenyar les seues urpes llefiscoses i menyspreables, sota la mirada impàvida d’alguna òliba, o potser era un mussol, no


90

ho sé, el que sí sé és que els fatxendes, que van arribar en aquell cotxe, trencant somnis i paisatges, borratxos d’alcohol i d’altivesa, eren voltors, hienes, malfactors de mal pensar i pitjor actuar. Hi va haver ball de bastons i amenaces quan se’n van anar. Ens van amargar l’acampada i em van ensenyar la cara feixista que la democràcia formal que s’anunciava sempre ha arrossegat com un llast. Recorde, però, que vam dissoldre la por en aigua de paraules i que el gust va ser dolç. Evoque els records per fer la pau amb el passat, per tancar-lo, potser, definitivament. Recorde aquella última baralla a cops de la meua vida i com ella i jo, pocs anys després, ens vam allunyar, no sé com, no sé per què. Recorde aquell Desert i la bellesa que exhalava. Recorde aquell paisatge vegetal i geològic, indestriable del treball racional i secular de l’home. Recorde haver plorat de ràbia i de desesperança cada vegada que les flames l’han besat. Recorde com ha sabut renàixer, malgrat tot. Recorde aquelles muntanyes, aquells barrancs, aquells camins, aquelles ermites, que ens van acollir generosament tantes vegades. Recorde aquells arbres que van escoltar les promeses que no vaig complir. Recorde tot aquell espai que de petit em va servir per fer-me fort i gran. Recorde haver dit als meus fills que saber que certes coses romanen, ens ajuda a sentir-nos segurs. Recorde haver mirat tots els seus racons amb orgull de fill i li demane perdó, perquè ja no sé lluitar com aleshores i veig, desvalgut, el joc brut que ara forada les seues entranyes –contra tota lògica, contra tota ètica, contra tota llei– fent servir la força de la desraó i del negoci més mesquí. Recorde aquells paratges que ara són forats per demà ser asfalt i camí destrellat, aquest forats que foraden també els mites i l’anima del meu passat. Recorde aquells anys i aquell amor i aquell exuberant i exultant Desert de jocs.

Temps de lleure, temps de creure


99

Te ’ n re c o rd e s , q u a n … ? Eliseu R. Artola i del Campo

o corren bons temps. De vegades u viu amb desesperança eixa sensació que quasi res podem fer per a canviar el curs de la Història, ni tan sols el de la nostra xicoteta, personal i anònima història. Guerres programades, grans batalles comercials, la pujada del pa i la gasolina, les tarifes telefòniques, la fam al Tercer Món… tot pareix programat per governs que no hem votat, per gent que no ens interessa i als quals nosaltres interessem menys encara. Insistisc, no corren bons temps i no crec que siga només una opinió subjectiva.

N

Davant d’aquestes circumstàncies, i com si d’una via de fuga es tractara, pareix com si el subconscient ens invitara, cada vegada més, a recordar fets i situacions de quan l’única preocupació era saber quin seria el proper passatemps, fins i tot abans de finalitzar el joc en què s’estava immers. Eren altres temps, o millor dit, una altra situació, en la qual, com a xiquets, vivíem aliens a tota la foscor dictatorial de l’època i que en ocasions revivim amb nostàlgia; sobretot quan es troba a faltar aquella sensació de gaudir el moment, aquella gosadia que comporta la innocència i en definitiva, a pesar de la incongruència, aquell sentiment de llibertat que la mateixa existència i l’esdevenir del temps van diluint.


100

La memòria, selectiva i còmoda del ser humà, afavoreix la capacitat d’oblidar de les persones. Així, moments poc agradables, desenganys, decepcions, …, solen ser obviats a l’hora d’evocar situacions de la infància i sempre es comenten els jocs, les anècdotes, els successos, etc. que signifiquen un grat record per a l’individu. Només cal fixar-se en qualsevol reunió d’amics i observar quant tarda a escoltar-se la famosa frase: Te’n recordes, quan .... ? Un “quan“ que significa un retrocés en el temps més o menys llunyà i que en moltes ocasions, com el tema que ens ocupa, es remunta a una època de preadolescència o fins i tot anterior. Un “quan“ que porta implícita una coincidència o complicitat envers l’activitat recordada, encara que en moltes ocasions i a causa de la situació del domicili particular de cadascú, no sempre arribava a existir eixa connivència, a pesar del posterior coneixement del joc. Tornant la vista alguns anys arrere, menys dels que pareixen, podrem observar que la gent vivia més el carrer, tant en el sentit professional, social o lúdic i, naturalment, els xiquets i les xiquetes, amb els seus jocs, hi eren els “amos“. Però com he apuntat abans, no es jugava igual en els sòrdids i localitzats carrers del centre urbà, com en l’amplitud dels descampats i les hortes de qualsevol raval i els seus voltants. A mi, em va tocar l’escamot metropolità i a pesar de les evidents limitacions, també traginàvem tot el que podíem, encara que més d’alguna vegada he sentit eixa necessitat de llibertat que dóna l’espai obert. M’agrada anar al dentista. I vosaltres direu: “Bé, a mi com si t’operes”. D’acord, m’explique. En una de les meues periòdiques visites a l’odontòleg i mentre estava esperant el meu torn, se’m va ocórrer mirar per la finestra i una infinitat de records se’m van venir al cap. Encara estava allí. La mateixa visió, el mateix panorama, la mateixa imatge que recorde haver vist, per primera vegada, des d’una finestra i que dia a dia van contemplar els 16 anys que vaig viure a ma casa natal.

Temps de lleure, temps de creure


101

El “paisatge“ en qüestió, correspon als actuals números 5 i 7 del carrer de Ramón i Cajal i just davant, en el segon pis del llavors número 8, d’aqueix mateix carrer, habitava aquest modest lletraferit. En un àmbit totalment urbà, el nostre radi d’acció abraçava, més o menys, des del carrer d’Asensi, en aquell temps del General Aranda, fins al carrer de Jover i, d’altra banda, des del carrer d’Herrero fins a la plaça de Fadrell. Vist així, pareix un espai reduït però per als nostres ulls era una vasta extensió de terreny on, entre jocs, malifetes i alguna estona de no saber què fer, transcorrien els dies de la infància. La primera noció de joc, la tinc associada a un tricicle amb què, a pesar de com era de rudimentari, si es compara amb els sofisticats joguets actuals, es podia arribar a totes parts; almenys a aquelles que hi feia falta arribar. Pels corredors de casa, pel terrat, pel carrer intentant escapolir-me de la meua vigilant iaia, encara que quan m’atrapava em costara algun pessic de mongeta. Recorde, com un somni, donant voltes per una plaça de Fadrell, redona, amb diversos accessos i, una sèrie de rajoles que delimitaven uns jardinets, amb arbres i plantes, seguint la forma de la plaça. Uns bancs de pedra estaven fixats en un sòl de terra i al mig de la plaça, un gran pedestral servia de base a un enorme fanal que enllumenava tota la plaça. Ja, amb el temps, i a mesura que s’anava adquirint certa autonomia, el ventall de jocs s’ampliava a la carrera. Bé depresos en el col·legi, bé transmesos per algun company del barri, era estrany el dia que, durant les hores d’esplai, no es posaren en pràctica gran part dels divertiments assimilats. Sense entrar en una descripció detallada de tots i de cadascun dels jocs, tasca profusament desenvolupada en aquesta i altres publicacions, m’agradaria fer una ràpida ressenya d’alguns d’ells i d’aquelles peculiaritats que el pas del temps ha fet especials. Dibuix: MARC ARTOLA


102

Temps de lleure, temps de creure

Si diguera que, quan ens ajuntàvem prou gent, jugàvem al futbol, no descobriria res de singular. Si diguera que es jugava al futbol al mig del carrer, ja començaria a sonar estrany. Però si diguera que només passava un cotxe cada cinc o deu minuts i tan sols s’interrompia el joc durant aqueix temps, ja pareix impossible de creure. Doncs sí, és cert. En funció dels companys disponibles, es podia fer un partit a l’ample del carrer, quan hi havia poca gent, o al llarg del carrer, quan el nombre de jugadors així ho permetia. En el primer cas solia jugar-se amb una pilota més xicoteta, en ocasions, feta amb paper premsat i bosses de plàstic, i les porteries eren, bé dues portes encarades de sengles habitatges del carrer, o bé l’espai existent entre dos cotxes aparcats en ambdós costats del carrer. Pot deduir-se que la distància existent entre els cotxes era prou més considerable que no la que sol deixar-se ara i els problemes d’aparcament tampoc llevaven la son a ningú. En l’altre cas, quan el grup era més nombrós, el partit s’orientava al llarg del carrer, establint-se més distància entre les porteries, que es delimitaven amb algunes pedres, rajoles o, com a últim recurs, la roba sobrant que el mateix exercici físic obligava a llevar-se. Serà cosa de l’edat, però moltes vegades anaven units la diversió i el moviment. A vegades el simple fet de córrer es convertia en un joc i si a mitja carrera es parava en sec, la força de la inèrcia s’encarregava de la resta. Per a això, teníem el lloc ideal: el recentment estrenat “Passatge Diago“, amb el seu pis polit i brillant, era una temptació que invitava a exercitar tals menesters de “patinatge sobre soles“. Si a aqueixa poca estabilitat que suposaven els esvarons, s’hi incorporava una pilota per a intentar jugar a futbol, la diversió estava assegurada i les patacades també, amb els seus consegüents trencs a la cella i el seu posterior pedaç en la Casa de “Socorro”. Com tantes altres coses de la vida, també alguns jocs estan associats a determinades èpoques de l’any. Així, amb l’arribada del bon

Dibuix: MARC ART


103

temps i amb ell, els albercocs, la nostra principal ocupació consistia a fabricar xiulets. Era una tasca fàcil, però al mateix temps costosa. Séiem en el rastell de les voreres i després d’escopir en la pedra de gres, era qüestió de fregar el pinyol de l’albercoc sobre la saliva que hi havia en la pedra. Una vegada aconseguit un forat, es donava la volta al pinyol i se seguia fregant fins a aconseguir un nou orifici. La fase següent consistia a buidar el pinyol amb l’ajuda d’una agulla, fil d’aram o objecte semblant. Finalment, només faltava fer els forats prou redons, perquè el pinyol xiulara bé. Com pot observar-se, el procés de confecció dels xiulets no és gens complicat, només és qüestió de paciència; ara bé, l’objectiu final no era únicament fer un xiulet, sinó fer el que xiulara més fort, amb la qual cosa les “assentades” en els rastells de les voreres podien prorrogar-se durant dies, fins a aconseguir un xiulet sonorament perfecte. Altres moments d’esbarjo acudeixen a la meua memòria quan, amb només una piloteta de plàstic i tres o quatre metres de paret, teníem prou per a fer autèntics campionats del que anomenàvem “la pareteta“, simple emulació d’un joc de frontó a mà. “Ahí va el carro, la burra y el amo!” I després de prendre corregudeta, se saltava sobre les esquenes dels components de l’equip contrari, que a manera de poltre gimnàstic es col·locaven en fila amb el bescoll recolzat en les anques del company de davant. Quan tot l’equip que saltava estava damunt de l’equip que pagava, i a ser possible tots sobre el mateix jugador, que a la seua vegada es buscava que fóra el més escarransit, es feia la pregunta: “Churro, media manga o mangotero. ¿Cual es el primero?”, assenyalant al mateix temps amb una mà, el canell, el colze o el muscle del braç contrari. Formulada la pregunta, es deixava la mà en una de les tres posicions, que un jugador de l’equip contrari havia d’endevinar. Si l’encertava, es canviaven les posicions i si fallava o si no havien aguantat el pes dels altres jugadors, “burra escagassà”, es començava de cap nou. Dibuix: MARC ARTOLA


104

La majoria de diumenges, quan el temps ho permetia, els passàvem en una alqueria entre el camí de la Donació i el Grau, i ho aprofitàvem per a compensar les carències agrestes dels jocs a la vila. Muntats en cavalls imaginaris, ens dedicàvem a saltar obstacles que, amb canyes i caixons, havíem col·locat prèviament en un circuit establit. Quan ens cansàvem, anàvem al canyar i després d’elegir minuciosament la canya més recta, es tallava, es netejava i es nugava un fil en un extrem. Ai!, pobre del caragol que s’encreuara en el nostre camí, o millor dit, nosaltres en el seu, perquè tenia totes les possibilitats de convertir-se en carnada per a la pesca d’uns suculents i cobejats samarucs, quan les séquies de la marjal encara servien d’hàbitat d’aquesta espècie autòctona, avui gairebé desapareguda. I després de pescar, ens perdíem entre els tarongers, on, en el lloc més apartat possible de la mirada paterna, havíem construït una cabanya amb quatre pals i alguna branca. Amb la part més fina d’una canya, a manera de broquet, i un tros de la part més grossa, que serviria de recipient per al succedani de tabac, ens fabricàvem unes pipes al més pur estil “apatxe”. Ja només ens faltava la matèria primera i el que més a mà teníem, eren fulles seques, que solien ser de tomaquera o de nesprer. Algú encenia un misto que havia sisat de casa i allí, camuflats entre el fullatge i asseguts en cercle, com si d’un ritual es tractara, començàvem a fumar la pipa. No féiem una altra cosa més que allò que havíem vist fer en les pel·lícules i als nostres majors, però el que no abastàvem a comprendre eren aquells marejos i mals de panxa amb els què moltes vegades acabava aquella aventura. El xavo negre o els “tacos”, botar la mula, el mocadoret, ballar la trompa, un dos tres paret, calfamans, pot-pot, guá, ...... i molts altres que ara no aconseguisc recordar, configuraven un conjunt de jocs que, lamentablement, ja no són practicats pels xiquets d’avui en dia i que, segurament, els altres xiquets de quaranta anys endavant hàgem sigut les últimes generacions a gaudir-ne. Per cert, te’n recordes, quan.....?

Temps de lleure, temps de creure


105


106

La casa habitada Manel Garcia i Grau

A les meues filles Aina i Mar i a l’infant que algun dia vull tornar a ser. Quan passo per la carretera N-340 veig l’antiga sènia dels meus avis. Esquarterada, abandonada i erma, dos metres de terra seca i roja tapen l’entrada on, quan era infant, perseguia els somnis i el bestiar entre les corredisses i on jugava entre les branques de la llimera i el nyesproler que senyorejaven el senzill pati on glatia, dura i pertinaç, la vida. Te’n recordes, germà, germana? “Vols jugar a cucassel·la? I a telles o a bufos?” “No”, em déieu, “hem fet un sambori, t’apuntes? Tu pagues, au, vinga, tira, que després hem d’anar a l’era a jugar un partit. Bé, però després jo seré el sheriff i vosaltres els roïns, eh?”. Ara encara el seu pou rega els solcs dels voltants i un graffiti ben cridaner indica el lloc on temps abans va dormir, jugar i menjar la meua ànima. Recordo el rostre dels pares, joves i desendreçats, i els capvespres d’estiu quan l’avi em duia damunt el trill i esporgava, incansable i persistent, l’espiga de la palla


107

mentre tots jugaven a amagar-se pujant a la figuera gran del costat del parral. Si açò ho dic és per fer-vos menció del que sóc i dir-vos que no sóc sinó el pont que ara traço mentre veig l’àvia que abraça encara el magraner, el ginjoler i la figuera petita abans d’anar-se’n a ciutat a operar-se la ceguesa. Si açò ho dic és per dir-vos que no sóc sinó arbre arrelat, joc remembrat i terra seca i per dir-vos que si escric és per continuar essent-ho entre les humils cambres del verb. Quan passo per la carretera i la veig un bosc de ponts i de branques em rescata els cognoms entre els llavis ressecs i esporuguits. Algunes nits se’m presenta i esvelta i esponerosa rescata el nerviós, joganer i feliç infant que vaig ser entre els brancals i els arbres on habitaven els déus i tota mena de pirates i fugitius i guerrers entre les seues parets espesses i fortes. Sempre em dic que, algun dia, la compraré a l’empresa que va voler fer-hi una gasolinera i quan intentà fer el forat per posar-hi els ciments no va poder perquè trobà un riu subterrani ple de mans endurides, jocs, rostres, suors i somnis i unes raïls i còdols que el temps havia inscrit, per sempre, entre la brossa i les runes de tots els meus vestigis i totes històries que vaig viure entre el tràfec joganer de la infantesa. I sempre faig promesa que, algun dia, vendré la meua casa a ciutat, em desempolsaré el cor endurit per tantes places de pedra, carregaré totes les joguines de les meues filles i tornaré a fer d’ella la casa on vaig habitar, un dia, els meus somnis.


S’acabà d’imprimir el llibre “Temps de lleure, temps de creure” a l’obrador d’Innovació Digital Castelló, s.l. en una data on el 2 i el 4 agafen protagonisme: el 24 de febrer de 2004 –festivitat de sant Modest– (“no volem límits estrets d’ambicions massa modestes” diu el Pregó de Bernat Artola per referir-se a les festes magdaleneres “dignes entre les primeres de tindre lloc preeminent”) Vint-i-quatre dies abans de sant Josep –festivitat fixa i respectada pel poble i pels manaires– i dèneu per vint-i-quatre hores abans de la romeria traslladada que la gent del Rebombori -amb esperit festívol i orgull de pobleté la intenció de comboiar com toca el dia que pertoca.


Publicacions de l’Associació cultural Colla Rebombori “El Caminàs i les ermites” 1997 “De la plana, l’horta” 1998 “De la vila, oficis i costums” 1999

“Mar i marjal” 2000 “Castelló segle XX, fets i ficcions” 2001 “Castelló segle XXI, ficcions i prediccions” 2002 “Castelló segle XX. Paisatge d’una ciutat” 2002 “El cas del secà. De la Magdalena a l’Estepar” 2003 “Temps de lleure, temps de creure” 2004


Temps de lleure, temps de creure (2004)  

Llibre Rebombori 2004

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you