O P IN IÓ ES C UDELLA BAR R EJADA
per ANTONI PONSA
Eines antigues de la pagesia L’arada era de ferro, però el camatimó era de fusta, generalment d’om; un lluc recte i rodó que anava de l’arada a la treitera que penjava del jou amb uns quants forats pels quals passava una clavilla metàl·lica, cilíndrica i molt resistent que servia per arronsar o separar l’arada de les pots dels animals.
Arada antiga de ferro.
T
othom sabia i sap que per fer rendir la terra s’ha de remoure bé perquè desapareguin les males herbes i, de passada, perquè s’oxigeni i regeneri amb el fred, el sol, l’aire, la calor. Sense aquests requisits tota l’altra feina que s’hi feia hauria estat en va. Així la natura hi posa la seva part i la gent del camp hi afegeix la resta. Moltes de les antigues eines que usaven els pagesos d’abans, avui dia es pot dir que serien obsoletes, entre les quals cal citar-ne algunes de les més importants que, de fet, ja s’han extingit o estan en perill de fer-ho. L’arada: instrument agrícola que serveix per obrir solcs a la terra i que, en la seva forma més simple, consisteix en una fulla triangular anomenada rella, on també s’uneix la pala metàl·lica que cada solc s’ha de fer girar per sota d’aquesta
amb el fi de tombar la terra i les herbes cap al mateix costat del guaret. La rella, encara que sigui de ferro, degut al contacte seguit que té amb la duresa de la terra, s’havia d’esmolar de tant en tant pel ferrer, la qual cosa rebia el nom de lluciar-la i, a la llarga, afegir-li uns quants centímetres de ferro perquè s’havia escurçat massa, cosa que també se n’encarregava el ferrer; d’això se’n deia acerar. Una cosa semblant passava amb els tallants de la pala. La peça corbada i posterior de l’arada per on l’agafava el llaurador i on tenia els tirants del parell era l’esteva. L’arada era de ferro, però el camatimó era de fusta, generalment d’om; un lluc recte i rodó que anava de l’arada a la treitera que penjava del jou amb uns quants forats pels quals passava una clavilla metàl·lica, cilíndrica i molt resistent que servia per arronsar
o separar l’arada de les potes dels animals. El forcat; és una peça de fusta o de ferro en forma de forca que es posa fixada al collar de les haveries quan es tracta d’una sola haveria arrossegant-la i que en aquest cas es tracta d’un orelló, que no és altra cosa que cadascun dels dos tascons que surten en forma d’aletes l’un i l’altre al costat del dental de l’arada i serveixen per a eixamplar el solc. En cas que s’empri com a forcat, normalment és per arronsar més la terra a certes plantacions lineals de verdures passant-lo entre línia i línia, operació que se’n diu fer cavallons, sense malmetre les esmentades plantes. També es pot usar arrossegat per un parell d’animals junyits com es fa amb l’arada comuna. En aquest cas se solia usar per desermar terrenys durs i difícils no aptes per altres models d’arades. I finalment hi havia el cultivador: un aparell metàl·lic de carcassa en forma quadrangular proveït de diverses relles que es feia servir per endinsar els cereals, prèviament sembrats a mà, a poca profunditat en el terreny. No cal dir que amb el cultivador es multiplicava per molts enters la quantitat de metres quadrats sembrats cada jornada, però per contra, calia que les condicions del guaret fossin òptimes, tant pel que fa a estar net d’herbes que causessin embussos entre les relles, com per no estar massa àrid o enterrossat. ■ [ABRIL 2019]
sió 662
29