OP IN IÓ G EN T, FETS, COSES. . .
per A. PONSA
Ocells: grives i tords
Griva i tord.
L
En l’època que m’agradava anar a buscar nius, quan en trobàvem algun de grives hi havia una mena de celebració especial, talment com si haguéssim acomplert una fita difícil d’aconseguir; això vol dir que no abundaven gaire i no pas que eren excessivament amagats.
a griva potser és la més grossa del seu gènere. L’acoloriment del seu cos, però, és semblant a la dels tords, i es diferencia perquè té la part de les aixelles de color blanc; i és una espècie que habita a Europa i Àsia, amb vida sedentària cap al sud del nostre continent, que és on rep els hivernants procedents del nord. Sol niar per tot el territori, però la major densitat es troba sens dubte a la zona pirinenca i les comarques de Ponent. Un estudi recent xifra la població al voltant d’unes cent mil parelles. És un ocell de mida i formes molt semblants a la merla, però amb l’esquena de color de fullaraca i pit un xic blanquinós, tot esquitxat de moltes taques fosques. El seu hàbitat sol ser en boscos oberts, és a dir, no gaire espessos, on crien fent el niu en forma de cassoleta encastada en una ramificació d’un arbre, sovint a no gaire alçada i en llocs descoberts i no massa
difícils de descobrir. La parella s’encarrega d’atipar els novells amb cucs de terra, papallones i tota mena de cuques que arrepleguen furgant i esgarrapant la fullaraca del terra. Quan els joves ja tenen el cos cobert de plomes els sembla que ha arribat l’hora de deixar el niu i haver-se-les per si mateixos, la qual cosa és un miratge que no fa més que crear-los problemes per desplaçar-se volant i, també als seus pares per aconseguir-los el menjar indispensable per a sobreviure. En aquest cas, els adults estan al cas per arranjar les mancances i els continuen atipant enmig de les mates fins que de veritat se saben espavilar. Es pot dir que les grives són un dels ocells més primerencs a l’hora de fer el niu, ja que el fan quan tot just els arbres comencen a treure la fulla nova de l’any. Sobre aquesta curiositat tenim un refrany que ho reafirma de manera explícita: “No hi ha griva ni grivat que pel maig no hagi nat”.
Ara em ve a l’esment que en l’època que m’agradava anar a buscar nius, quan en trobàvem algun de grives hi havia una mena de celebració especial, talment com si haguéssim acomplert una fita difícil d’aconseguir; això vol dir que no abundaven gaire i no pas que eren excessivament amagats. També recordo que la frustració apareixia de tant en tant quan en lloc de les cries allò que trobàvem dins el niu era un jaç de rates o alguna serp que s’ho havien cruspit tot sense miraments, tant podien ser els novells com els ous; un ensurt que de vegades hauria pogut ser fatal si ens hagués fet caure espantats al terra. Del tord cal dir-ne que té el dors bru i el dessota clar clapat de taques petites, un plomatge que també el comparteixen altres tords i grives. Quan vola és de bon reconèixer perquè té les plomes de sota les ales de color rovellat, mentre que les grives les tenen blanques. Els tords són uns ocells ben especialitzats en menjar-se els cargols. I per ferho, els agafen amb el bec i els colpegen fort contra una pedra fins a esclafar-los la closca i, curiosament, si la tàctica funciona se’n recorden i quan aconsegueixen trobar més cargols tornen a la mateixa pedra per fer-la servir d’enclusa i, és clar, després d’un cert temps l’esmentada pedra resta completament envoltada dels trossos de closca que han estat un dels àpats més suculents de la seva dieta. ■ [FEBRER 2013]
sió 588
39