Page 1

Terror volum 1


El cinema és infinit, al assistir a una sala de cine no és una sola pel·lícula el que es projecta, es projecten tantes pel·lícules com espectadors s’han reunit a la sala. Cada persona veu una pel·lícula diferent i cadascun d’ells ha estat motivat per diverses circumstancies a visualitzar el film. Un cop comprès això, un grup de cinèfils hem decidit realitzar aquesta enciclopèdia de cinema, dedicada plenament al setè art, per compartir dades sobre aquest món, recomanar-vos films indispensables i, a més, entregar-vos algunes de les nostres recomanacions en DVD perquè veieu bon cinema a casa.

Els editors

Primera edició: maig de 2011 © 7art, C/ Ferran Puig, s/n, 08292 Esparreguera (Barcelona)

Imatges: Google, Deviantart, flickr.com Textos: Wikipedia, aullidos.com, cinefantastico.com, abandomoviez.net, http://aquihayterror.blogspot.com i cineydvd.com. Impressió: Copy-Trade S.L. ISSN: 2002-2002 Dipòsit legal: B-44772-2011

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», i estarà sotmesa a les sancions establertes per la Llei.


SUMARI

Volum 1

Gènere terror pàg.8

Gèneres cinematogràfics pàg.6

Estils del gènere pàg.9

TOP Actors pàg.20

TOP Pel·lícules pàg.10

Festivals pàg.28

Grans Directors pàg.24

Terror europeu pàg.29

Cronologia pàg.32

Terror a la TV pàg.30

Terror en blanc i negre pàg.56

Personatges mítics pàg.42

Cine terror descatalogat pàg.33

TOP Sagues pàg.86

Grans escriptors pàg.76

Terror en 3D pàg.118

Cine terror i videojocs pàg.105

Pel·lícules de baix pressupost pàg.97

Maquillatge del gènere pàg.131

Glossari del Terror pàg.148


Gèneres cinematogràfics

E

l s gèneres cinematogràfics es classifiquen segons els elements comuns de les pel·lícules que abastin, originalment segons els seus aspectes formals (ritme, estil o to i, sobretot, el sentiment que busquin provocar en l’espectador). Alternativament, els gèneres cinematogràfics es defineixen per la seva ambientació o pel seu format. • El cinema de ciència ficció és un gènere cinematogràfic que utilitza representacions especulatives basades en la ciència de fenòmens imaginaris, sovint juntament amb elements tecnològics com naus espacials futuristes, robots i altres tecnologies.

• El gènere musical va desenvolupar-se àmpliament amb l’arribada del sonor. El cine va aprendre abans a cantar que a parlar. • El cinema romàntic el formen totes aquelles pel·lícules en què l’argument principal o trama gira al voltant de les relacions romàntiques o amoroses entre els diferents personatges de la història. • El ‘western’. Genuí americà, mescla d’història i llegenda. Un cavaller solitari (que representa el bé), inseparable del seu cavall, combat al mal servint-se d’esquemes estereotipats; acció elemental i trepidant, cavalcades i tirs.

• El cine negre. Nascut després de la crisi del 29, condicionat per la situació econòmica i els Pulps (revistes d’acció populars). La 1a Guerra Mundial, l’emigració, la desocupació, la llei seca i el crack del 29, són alguns dels seus condicionants socials. • La comèdia. L’assentament del gènere, porta implícita la progressiva desaparició del cine còmic, del que la comèdia es fa finalment substituta. Comporta un acostament a la realitat, la seua recreació de la vida, la comèdia sobreviu al marge de les modes. 6

• El cine de terror. Amb Drácula i Frankenstein i el seu rotund èxit en 1930, influïts per l’expressionisme alemany, van fer néixer aquest gènere.


• El cine d’animació. La imaginació i els efectes especials són el motiu de la seva existència. Com a tècniques principals, apuntem la de fulls transparents (cells) amb dibuixos que reconstruïxen per seqüenciació el moviment.

• El cine bèl·lic. Confluïxen diversos gèneres (documental, aventures, etc.) per tant, és un subgènere. Hi ha al·legats antibèl·lics que són una variant del melodrama.

• El cinema d’acció és un gènere cinematogràfic on la història és contada mitjançant acció física, oposada al diàleg. L’acció normalment implica els esforços individuals per part de l’heroi. Mentre l’acció ha estat un element típicament del cinema, es comença a parlar de cinema d’acció com a gènere propi a partir dels anys 70, quan es desenvolupa.

• El cinema mut és aquell cinema que no té so gravat i sincronitzat, referit especialment a diàleg parlat, consistint únicament en imatges. La idea de combinar les imatges amb so gravat és gairebé tan antiga com la cinematografia en si, però fins a finals dels 20, la majoria de les pel lícules eren mudes.

• El cinema splatter o gore és un tipus de cinema de terror que es centra en el que és visceral i en la violència gràfica. Aquestes pel·lícules, mitjançant l’ús d’efectes especials i excés de sang artificial, intenten demostrar la vulnerabilitat del cos humà i teatralitzar la seva mutilació. 7


Cinema de Terror

El cinema de terror és un gènere cinematogràfic que es caracteritza per la seva voluntat de provocar en l’espectador sensacions de por, disgust, repugnància, horror o angoixa. Els seus arguments freqüentment desenvolupen la sobtada intrusió en un àmbit de normalitat d’alguna força, esdeveniment o personatge de naturalesa maligna, sovint d’origen criminal o sobrenatural. Els temes principals es poden agrupar en quatre grans blocs:

* * * *

E

Els Els Els Els

morts que no han mort monstres i criatures fantàstiques éssers humans pertorbats o modificats tirans o persones que excedeixen els seus límits

l cinema de terror sovint juga amb els efectes especials, la creació d’atmosferes inquietants i la música per provocar ensurts o nerviosisme en el públic. El terror pot ser causat pel que es veu a la pantalla (escenes d’assassinats, persecucions, criatures malèfiques) o pel que se suggereix (imaginacions dels protagonistes, qüestionament de la realitat, falses expectatives...). Les primeres cintes tenien una atmosfera basada en la novel·la gòtica i els relats literaris del Romanticisme. Després es van especialitzar en la filmació de criatures monstruoses, formant sovint sagues on intervenia el misteri i l’acció. 8

El terror ha anat passant a l’àmbit privat, de manera que el que causa més por és justament l’aparença de normalitat de determinades situacions, que mostren a l’espectador que allò que veu a la pantalla podria ser real. El cinema de terror beu de les fonts de la literatura i les supersticions i llegendes tradicionals, així com de malsons nascuts de contextos socioculturals molt més actuals i precisos. D’una banda, de la novel·la de terror, nascuda en la segona meitat del segle XVIII, per altra, de la tradició oral del conte de por, àmpliament desenvolupada en les societats rurals de totes les cultures.


Estils

E

l gènere de terror com a part del repertori cinematogràfic es subdivideix al seu torn en diverses classes d’estil depenent dels seus components. Ja sigui pel director, l’autor dels guions o de l’obra, la classe o la interpretació dels personatges o història, o el modus operandi dels assassins, etc., no sempre que parlem de “terror” ens referim al mateix. D’entre totes les variants sorgides en la Cinema de Fantasmes: Aquest subgènere història del gènere, caldría destacar les inclou, el gènere de fantasmes pròpiament següents: dit, i de cases encantades o embruixades, ja Els extraterrestres són un subgènere molt ampli que ha donat infinitat de films de terror i sci-fi, però que en ocasions ha alimentat altres subgèneres més minoritaris.

El cinema slasher és un subgènere del cinema de terror. La seva principal característica és la presència d’un psicòpata que assassina brutalment a adolescents i joves que es troben fora de la supervisió d’algun adult. La majoria de les vegades les víctimes estan envoltades de sexe prematur o consum de drogues. El cinema splatter o gore és un tipus de pel·lícula de terror que es centra en el visceral i la violència gràfica. Aquestes pel·lícules, mitjançant l’ús d’efectes especials i excés de sang artificial, intenten demostrar la vulnerabilitat del cos humà i teatralitzar la seva mutilació.

que van agafats de la mà. Alguns exemples els tenim en la saga de Poltergeist (1983), Al final de la escalera (1980), El resplandor (1980), La niebla (1980), etc. El cinema de Vampirs existeix des de l’època del cinema mut, i ha evolucionat de tal manera que la perspectiva popular dels vampirs es basa sobretot en les successives descripcions cinematogràfiques. Les adaptacions més populars i freqüents han estat les del personatge de Dràcula de Bram Stoker i les de Carmilla de Sheridan Le Fanu.

El cinema de zombis és un subgènere del cinema de terror, sovint enquadrat dins de la Classe B, però que compta amb una àmplia representació de pel·lícules al llarg de la història. 9


TOP Pel·lícules

El Exorcista L

’ Exorcista és una pel·lícula de terror nord-americana de 1973 dirigida pel realitzador William Friedkin, sobre un guió escrit per William Peter Blatty basat en la novel·la homònima del mateix Blatty, publicada el 1972 i que només als Estats Units va arribar a vendre prop de tretze milions d’exemplars. La seva estrena a la dècada dels 70 va provocar una aclaparadora acceptació per part del públic i també de la crítica, que van acabar considerant-la com una de les millors pel·lícules en la història del seu gènere. A més de la seva acceptació, la pel·lícula va obtenir un total de deu nominacions per als Premis Oscar, incloent Millor Pel lícula, dels quals va aconseguir guanyar-ne finalment dos. 10

Narra la història de Regan MacNeil, una nena de dotze anys tan normal i encantadora com qualsevol altra de la seva edat. Filla de pares divorciats, passa per una depressió originada en part per l’absència del seu pare, i en part per la seva falta d’amigues, sempre darrere de la seva mare d’un rodatge a un altre. Això desemboca en un estat nerviós que la seva mare atribueix a algun tipus de malaltia. Però, una per una, totes les proves mèdiques donen negatiu, sent cada vegada més palès que la nena no està malalta sinó posseïda, no necessita un metge, sinó un exorcista de l’Església Catòlica que la lliuri de les urpes del Mal.


Fotogrames “El Exorcista”

La crítica

per 7ART

Una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps. Amb una banda sonora inigualable, amb una ambientació increïble, amb un tema que ha marcat a la història del cinema: Tubular Bells i amb una història basada en fets reals. Suposadament van ocórrer a Washington el 1949, però no va ser una nena, sinó un nen que examinat per 27 metges diferents, van decidir enviar-lo a un sacerdot perquè la ciència es negava o se sentia incapaç per emetre un diagnòstic. Evidentment, la pel lícula no té molt a veure amb la realitat. Pel que sembla, després de diverses setmanes fent el exorcisme i en una sessió, el nen es va asseure al llit i posant una veu desconeguda o mostrant una personalitat que no havia aparegut fins aleshores, va dir que era l’arcàngel Sant Miquel i que li ordenava al ser que estava dins del nen que l’abandonés. A l’església que hi havia al costat van veure passar com una mena de llum, al mateix temps que a l’hospital on estaven fent l’exorcisme es va escoltar una enorme explosió i posteriorment, va començar a fer olor de roses.

Saga La pel·lícula va originar la següent sèrie de seqüeles de qualitat irregular: - El 1977 es va estrenar Exorcista II: L’Heretge sota direcció de J.Boorman. - El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigit per l’escriptor William Peter Blatty. - El 2004 es va estrenar El Exorcista: El Comienzo, preqüela dirigida per Renny Harlin. La trama es va situar a l’Àfrica i va abordar la primera trobada que va tenir el pare Merrin amb el mal. - El 2005 va aparèixer Dominio: Protoseqüela de El Exorcista, que va ignorar la presentada pel director Renny Arlin i a canvi va oferir un guió completament nou.

Fitxa técnica

Títol original: The exorcist Direcció: William Friedkin País: Estats Units Durada: 121 min Any: 1973 Guió: William Peter Blatty Interpretació: Ellen Burstyn, Max von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Jack MacGowran i Linda Blair. Fotografía: Owen Roizman i Billy Williams. Música: Jack Nitzsche. 11


El Resplandor

E

l Resplandor és el títol d’un llargmetratge dirigit per Stanley Kubrick el 1980 basat en l’exitosa novel·la de terror de Stephen King. Jack Torrance es trasllada amb la seva dona i el seu fill, al impressionant hotel Overlook, a Colorado, per encarregarse del manteniment del mateix durant la temporada hivernal, en la qual roman tancat i aïllat per la neu. La seva idea és escriure la seva novel·la alhora que té cura de les instal·lacions durant aquests llargs i solitaris mesos d’hivern, però des de la seva arribada a l’hotel, Jack comença a patir inquietants trastorns de personalitat, al mateix temps que en el lloc comencen a succeir diversos fenòmens paranormals.

Fitxa técnica Títol original: The Shining País: Gran Bretanya Durada: 130 min Any de producció: 1980 Director: Stanley Kubrick Guió: Diane Johnson, Stanley Kubrick Fotografia: John Alcott Música: Wendy Carlos, Rachel Elkind, György Ligeti Intèrprets: Jack Nicholson, Shelley Duvall, Danny Lloyd, Scatman Crothers

12


En una enquesta feta a Anglaterra, El Resplandor va ser escollida la segona pel·lícula més aterridora de tots els temps, darrere de L’exorcista.

La crítica

per 7ART

Kubrick es va proposar rodar l’esquizofrènia... i a fe que ho va aconseguir. El relat de Stephen King va ser traslladat a la gran pantalla amb una narració inquietant i per moments, angoixant. El poder de la imatge del mestre novaiorquès va aconseguir, a més d’una atmosfera opressiva, algunes de les escenes més impactants del cinema de terror de les últimes dècades. El mèrit és encara més gran quan, a diferència del que és habitual en el gènere, el director no es refugia ni un segon en la foscor per provocar por o tensió. Com a mostra: poques vegades en la història del cinema una simple escena com un nen muntat en un tricicle, passejant pels passadissos d’un hotel, va provocar un suspens tan estrany, tan inquietant, tan colpidor. Fotogrames “El Resplandor”

13


Pesadilla en Elm Street

É

s una pel·lícula de terror nord-americà de 1984 distribuïda per New Line Cinema, dirigida per Wes Craven i protagonitzada per Heather Langenkamp, ​​John Saxon i Johnny Depp, en el qual era el seu primer paper cinematogràfic. Es tracta de la primera aparició en cinema del mític psicòpata del cinema de terror adolescent dels anys 1980, Freddy Krueger, interpretat per Robert Englund, qui va donar vida al personatge en set seqüeles més i una telesèrie. La pel·lícula va ser un èxit de crítica, revitalitzant el gènere “slasher”, ja molt desgastat en l’època, i un dels Sleeper hits de 1984, recaptant gairebé 26 milions de dòlars a taquilla amb un cost de producció inferior a dos milions salvant a New Line de la fallida. La películ·la narra la història de diversos joves d’una petita localitat que tenen habitualment malsons en què són perseguits per un home deformat pel foc i que utilitza un guà acabat en afilades fulles. Alguns d’ells comencen a ser assassinats mentre dormen per aquest ésser, que resulta ser un assassí al que els pares d’aquests joves van cremar viu fa diversos anys després de descobrir que havia assassinat a diversos nens. Tot un clàssic del cinema de terror. L’actor que va personificar a Freddy Krueger (Robert Englund) en el primer lliurament, també ho va fer en les altres pel·lícules de la saga.

14


Fitxa técnica Títol original: A Nightmare on Elm Street Any: 1984 Durada: 91 min. País: Estats Units Director: Wes Craven Guió: Wes Craven Música: Charles Bernstein Repartiment: Robert Englund, Johnny Depp, Heather Langenkamp, John Saxon, Charles Fleischer.

Saga

* A Nightmare on Elm Street (1984). * A Nightmare on Elm Street Part 2: Freddy’s Revenge (1985) * A Nightmare on Elm Street 3: Dream Warriors (1987) * A Nightmare on Elm Street 4: The Dream Master (1988) * A Nightmare on Elm Street 5: The Dream Child (1989) * Malson final: la mort de Freddy (1991). * Wes Craven’s New Nightmare (1994). * Freddy vs. Jason (2003). * Never Sleep Again Legacy (2010). * A Nightmare on Elm Street (2010).

Crítica

per 7ART

Primera entrega de les sagnants aventures de Freddy Krueger, el sinistre personatge que tormenta els somnis d’un grup de joves a carn de ganivet. Heredera de “La matança de Texas” (The Texas Chainsaw Massacre, 1974), les seves frases promocionals (“Si Nancy no es desperta cridant, és que no despertarà mai” o “Facis el que facis, mai t’adormis”) van ser pioneres en un màrqueting de cinema de terror que encara avui tributa sang adolescent, i les seves històries quotidianes, esquitxades de gore, van captar una legió de seguidors. Impactants escenes i una història original la van convertir en mite entre els fanàtics del gènere, el que va propiciar una sèrie interminable de nefastes seqüeles.

Fotogrames “Pesadilla en Elm Street””

15


La matanza de Texas

D

esprés d’assabentar-se que la tomba del seu avi va ser profanada, Sally amb el seu nòvio Jerry, el seu germà Franklyn, i els seus amics Pam i Kirk van a investigar. En el desèrtic camí cap a la granja de l’avi de Sally, els viatgers recullen a un subjecte amb una aparença bastant estranya, que es talla intencionadament amb una navalla del germà de Sally. En arribar a la granja, Pam i Kirk busquen un lloc on poder nedar, Kirk escolta un generador d’energia i entra a una casa per aconseguir una mica de gasolina. Desafortunadament la casa és del subjecte que havien recollit, i de la resta de la seva família, el seu germà Cara de Cuir ataca un per un els viatgers amb una serra mecànica i altres artefactes.

16

Fitxa técnica Títol original: The Texas Chain Saw Massacre Director: Tobe Hooper País: Estats Units Any: 1974 Repartiment: Marilyn Burns, Allen Danziger, Paul A. Partain, William Vail, Terry McMinn, Edwin Neal, Jim Siedow Duració: 83 min Guió: Kim Henkel Música: Tobe Hooper, Wayne Bell


Crítica

per 7ART

“La matança de Texas” és una fita del cinema d’horror, la màxima expressió de la bogeria humana plasmada mai en el cel·luloide i una obra mestra indiscutible que ha estat font d’inspiració d’incomptables films de gènere. Encara avui apareixen referències a ella en films recents com “La casa dels 1.000 cadàvers”o el remake de “Las colinas tienen ojos”, al meu entendre, interessants mostres de cinema de gènere, però molt allunyades de l’obra del realitzador Tobe Hooper que en posteriors treballs mai va tornar a acostar-se ni de bon tros als resultats aconseguits amb aquesta pel·lícula imperible que li va encastellar. “La matança de Texas” convida l’espectador a acompanyar la protagonista en el seu viatge a la bogeria per obra de la família més il·lustre que ha donat el cinema de gènere. Imprescindible per a aquells que gaudeixin del cinema d’horror. Fotogrames “La matanza de Texas”

Saga

- The Texas Chain Saw Massacre (1974) - La matanza de Texas 2 (1986) - La matanza de Texas III: Leatherface (1990) - La matanza de Texas: La nueva generación (1994) - La Matanza de Texas (2003) - La matanza de Texas: El origen (2006) La pel·lícula, de terror independent, va tenir un pressupost de $140.000 dolars i va recaptar més de $30 milions als Estats Units.

17


El Silencio de los corderos

L

’FBI busca un assassí que mata a les seves víctimes, totes elles adolescents, després de preparar minuciosament i arrencar la pell. Per a poder atrapar-lo han contactat amb Clarice Starling, una brillant llicenciada universitària, experta en conductes psicòpates que aspira a formar part del FBI. Seguint les instruccions del seu cap, Jack Crawford, Clarice visita periòdicament la presó on el govern manté tancat a Hannibal Lecter, un psicoanalista dotat d’una intel·ligència superior a la normal.

Fitxa técnica

Titol original:The Silence Of The Lambs Nacionalitat: Estats Units Duració: 115 Min. Any de producció:1991 Director: J.Demme Guió: Thomas Harris Intérprets: Anthony Hopkins, Jodie Foster, Ted Levine, Ted Monte, Lawrence T. Wrentz, Lawrence A. Bonney, Kasi Lemmons.

Saga

- El Silencio de los Corderos (1991) - Hannibal (2001) - Dragón Rojo (2002) - Hannibal, el origen del mal (2007) 18

Crítica

per 7ART

Basada en el best-seller “El silenci dels innocents”, ens dóna pistes, mai en va, i ja només amb la descripció de Lecter aconsegueix inquietar, doncs a més marca una mena de normes a l’hora de parlar amb Lecter, com, per exemple, no acostar-se massa. I així, aconsegueix fer passar molta por al espectador, sobretot amb la fugida de Lecter.


Psicosis

U

na noia de Phoenix anomenada Marion Crane (Janet Leigh), roba una valuosa quantitat de diners en el seu treball, amb l’objectiu de poder viure tranquilament amb el seu amant (John Gavin). En la fugida i en una nit plujosa, decidirà anar a dormir en un apartat motel de carretera regit per Norman Bates (Anthony Perkins). El robatori de Marion no és més que un McGuffin sobiranament dissenyat perquè el genial director anglès dirigeixi les nostres insospitades mirades cap al motel i la seva contigua casa gòtica, llar de la família Bates conformada per Norman i la seva mare. La pel·lícula dirigida per Alfred Hitchcock l’any 1960 s’ha convertit en un clàssic del cinema de terror i suspens.

Saga - Psicosis (1960) - Psicosis II (1983) - Psicosis III (1986) - Psicosis IV: El Comienzo (1990) (TV)

Fitxa técnica Títol original Psycho Any: 1960 Durada: 109 min. País: Estats Units Director: Alfred Hitchcock Guió: Joseph Stefano Música: Bernard Herrmann Repartiment: Anthony Perkins, Janet Leigh, John Gavin, Vera Miles, John McIntire, Martin Balsam, Simon Oakland,Patricia Hitchcock. 19


TOP Actors En aquesta secció fem un repàs a aquells actors que van interpretar a personatges que es van enfrontar o van ser víctimes dels psycho killers o de qualsevol altra força sobrenatural del cinema terror des de els anys 70 fins a l’actualitat.

Vincent Leonard Price 27 maig 1911 - 25 octubre 1993

D

Películ·les rellevants - Shock (1946) - La casa de cera (1953) - House on Haunted Hill (1958) - Escalofrío (1959) - La caída de la Casa Usher (1960) - El Péndulo de la Muerte (1961) - La Mascara de la Muerte Roja (1964) - El inquisidor (1968) - Theatre of Blood (1973) - La casa de cera (2005) (remake)

20

esprés d’estudiar a Yale i viatjar per tota Europa, Vincent decideix convertir-se en actor. No li resulta fàcil i diversos anys roman realitzant papers secundaris. Més tard, comença a treballar en pel·lícules de terror de baix pressupost, entre les que no es pot passar per alt títols tan emblemàtics com “Els Crims del Museu de Cera”, “La Mosca (i la seva seqüela)” o “The house of Haunting Hill”, que ja de per si el converteixen en una gran estrella del gènere. Però és durant els anys 60, quan Price treballa en repetides ocasions amb el director Roger Corman, amb el que protagonitza diverses adaptacions de relats d’Edgard Allan Poe, aconseguint alguns dels seus papers més memorables. També va escriure diverses històries i guions al llarg de la seva carrera. Entre les seves últimes aparicions, cal destacar col·laboracions amb un dels seus grans seguidors, el director Tim Burton. Aquestes dues col·laboracions són una participació en el primer “curt” de Burton, “Vincent”, que homenatjava al propi Price, i el seu darrer gran paper al llargmetratge “Eduardo Manostijeras”, abans de que el càncer acabés amb la seva vida el 1993.


Boris Karloff_

W

illiam Henry Pratt (23 de novembre de 1887 – 2 de febrer de 1969), conegut amb el nom artístic de Boris Karloff, fou un actor britànic famós pels seus papers en pel·lícules de terror. Una vegada arribat a Hollywood, Califòrnia, Karloff va participar en nombroses pel·lícules mudes, abans d’aparèixer com el monstre de Frankenstein a Frankenstein (1931), la pel·lícula que el va convertir en estrella i que va rodar gràcies al fet que Béla Lugosi va rebutjar el paper. Un any després va interpretar un altre dels seus personatges més representatius: Imhotep, a La mòmia. La seva alçada i l’èxit de Frankenstein el van encasellar en el gènere de terror, en el qual va realitzar nombroses pel·lícules per a la Universal Pictures.

Karloff va interpretar al monstre de Frankenstein dues vegades més: La núvia de Frankenstein (1935) i El fill de Frankenstein (1939), amb Lugosi com al boig Igor.

Películ·les rellevants - Frankenstein (1932) - La Momia (1932) - Satanás (1934) - La Patrulla Perdida (1934) - El Cuervo (1935) - La Novia De Frankenstein (1935) - La Torre De Londres (1939) - El hijo de Frankenstein (1939) - La Vida Secreta De Walter Mitty (1947) - Black friday (1960)

21


Béla Lugosi of Frankenstein abans d’acceptar interpretar finalment al monstre en Frankenstein meets the Wolf Man.

Películ·les rellevants - Dracula (1931) - White Zombie (1932) - Island of Lost Souls (1932) - El beso de la muerte (1932) -El Cuervo (1935)

B

éla Lugosi va ser el nom artístic de l’actor Béla Ferenc Dezso Blaskó (Lugoj, 20 d’octubre de 1882 - Los Angeles, 16 d’agost de 1956). Va nàixer a Lugos, Transsilvània, Va començar la seva carrera com a actor a Europa, treballant en algunes obres de Shakespeare. Va haver d’exiliar-se a causa de la seva activitat política primer a Alemanya el 1919 i posteriorment va abandonar Europa i es va traslladar als Estats Units d’Amèrica. Als Estats Units va rebre el paper de la seva vida, el del comte Dràcula, paper que va interpretar primer als teatres de Broadway i en diverses gires i que posteriorment va portar a la pantalla de la mà de Tod Browning en Dràcula (1931). La pel·lícula va ser un èxit, però Lugosi es va encasellar en papers de terror amb pel·lícules com White Zombie i Scared to Death. Va rebutjar interpretar al monstre en Frankenstein però va realitzar un bon treball interpretant el trastornat “Ygor” en dues seqüeles, Son of Frankenstein i Ghost 22

- El hijo de Frankenstein (1939) - El gato negro (1941) - Ghost of Frankenstein (1942) - El Ladron de Cadaveres (1945) - Black friday (1960)

La revista “Rolling Stone” considera que l’actor húngar ha sigut el millor vampir de la història de la gran pantalla.


Robert Englund_

R

obert interpretà des de jove les obres de Shakespeare en el teatre. Es passà a la gran pantalla en els anys 70, on treballava en petites pel·lícules, algunes produïdes per Roger Corman. Però és a mitjans dels anys 80 quan Englund aconsegueix la fama. Si el seu paper de Willie, l’invasor llangardaix penedit de la sèrie televisiva “V” el van fer conegut, Englund serà recordat per un altre personatge menys jovial. El 1984, Robert Englund encarna per primera vegada a Freddy Krueger en “Pesadilla a Elm Street” de Wes Craven. Com ja li ocorregués a altres actors que van interpretar a monstres famosos, Englund

queda des de llavors limitat a papers de malvat, generalment en films de terror. Tot i que en més d’una ocasió va assegurar no tornar a interpretar Freddy, ja ho ha fet en altres 6 ocasions, a més d’en una sèrie de televisió.

Kane Hodder l’infame assassí de la sèrie “Viernes 13” en quatre ocasions. Hodder és l’únic actor a interpretar a Jason més d’una vegada, amb un total de quatre pel lícules. Ell també ha interpretat a Cara de Cuir al film “La Matança de Texas”.

K

ane Warren Hodder (nascut el 8 d’abril de 1955, Auburn, Califòrnia, Estats Units) és un actor i doble de cinema. Mesura 1.92 metres, i és popular per haver interpretat a Jason Voorhees, 23


Grans directors En aquesta secció parlarem dels directors més rellevants relacionats amb el gènere de terror, els que van dedicarse exclusivament o bona part de la seva carrera a aquest gènere, perquè casos com Hitchcock se’l relaciona amb el gènere, però en realitat només va dirigir 2 cintes de terror “Los Pajaros” i “Psicosis” o també Kubrik, Friedkin, De Palma, Demme, destaquen amb cintes emblemàtiques del gènere, però no són pròpiament directors de pel·lícules de terror.

Wesley Earl Craven

W

esley Earl Craven (Cleveland, Estats Units; 2 agost 1939) és un guionista i director de cinema nordamericà, conegut per ser el creador de nombroses pel·lícules de terror, destacant entre elles sagues com Scream o Pesadilla en Elm Street i formant al costat de David Cronenberg i John Carpenter una triada essencial per entendre el cinema de terror actual, a més és reconegut per plasmar del còmic al cinema en dues pel·lícules. Les obres de Craven tendeixen a compartir una exploració comú de la naturalesa de la realitat.

24


John Carpenter

N

ascut John Howard Carpenter en Carthage, Nova York, el 1947. Ja de nen mostrava una vocació cinèfila. Amb 14 anys havia rodat quatre curts en 8 mm. Amb 15 anys, va crear la seva pròpia productora, Emerald, on va rodar Warrior and the Demon i Gorgon, the Space Monster. Amb 17 anys es va dedicar a publicar: Fantastic Films Illustrated. La seva prometedora carrera en el cinema va quedar marcada en guanyar, amb només 22 anys, l’Oscar al millor curtmetratge per La resurrecció de Bronco Billy (Bronco Billy Resurrection, 1970). El seu primer llargmetratge: Estrella Fosca (Dark Star, 1974), el va realitzar en col·laboració amb Dan O’Bannon, coguionista d’Alien, el 8è passatger i Total Recall.

Assalt a la comissaria del Districte 13 (Assault on Precinte 13, 1976), a més de mostrar l’empremta de Howard Hawks en l’estil de Carpenter, va iniciar la consagració d’aquest com a director arran del seu èxit al festival de cinema de Londres, a la tardor de 1977 i amb motiu d’una retrospectiva dedicada a la sèrie B. Va ser La nit de Halloween (Halloween, 1978), la que va llançar a la fama el director, tant pel que fa a taquilla es refereix com en el respecte que la crítica va començar a professar. El seu estil és sempre pel·lícules de baix pressupost i pocs efectes especials. Després de Fantasmes de Mart, John Carpenter s’ha involucrat en el projecte Masters of horror que el cineasta americà Mick Garris va emprendre el 2005 en un intent per reunir en una sèrie de TV als millors artífexs del gènere de terror. El 2010, John Carpenter estrenà la que serà la seva única pel·lícula en nou anys. Es tracta de la cinta de terror i suspens The Ward, en la qual una jove és internada en un psiquiàtric i comença a veure l’esperit d’una altra noia a les nits. 25


Tobe Hooper

sar en alguns fets reals, crims comesos per Ed Gein en els anys 1950. Després va fer Eaten Alive el 1977, pel·lícula que va ser nominada a diversos festivals de cinema de terror. Explicava la història d’un pagès que vivia en els pantans de Louisiana, matava persones per alimentar a un gran cocodril que tenia com a mascota.

T

obe Hooper (25 de gener de 1943, Austin, Texas) és un director de cinema i televisió, enfocat al gènere del terror. Dels seus films destaquen Lifeforce, Poltergeist i el clàssic The Texas Chain Saw Massacre. Al costat d’un grup d’amics va fer The Texas Chain Saw Massacre, pel·lícula que va canviar el gènere de terror al cinema i va fer de Hooper una persona molt coneguda. La història de la pel lícula es va ba-

Hooper va seguir amb El misteri de Salem’s Lot (1979), una minisèrie basada en relats de Stephen King. Un dels seus grans èxits vindria el 1982 amb Poltergeist, pel·lícula produïda per Steven Spielberg. El 1986 Hooper dirigeix ​​The Texas Chainsaw Massacre 2, seqüela de la pel·lícula que el va fer famós. Hooper s’ha dedicat a dirigir algunes sèries de televisió com Abduïts. El 2005 va dirigir dos capítols de Masters of Horror titulats “Dance of the Dead” i “The Damned Thing”. 26


Dario Argento

D

ario Argento (n. 7 de setembre de 1940) és un director, productor i guionista italià de cinema. És conegut pels seus treballs del gènere giallo, i la seva influència a pel·lícules de terror i slashers.

Tot i que Mario Bava és catalogat com el creador del cinema Giallo, Argento va ser qui va popularitzar el gènere i el va expandir fora d’Itàlia. Va dirigir tres pel·lícules bastant reeixides dins del gènere, L’ocell de les plomes de cristall (1970), El gat de les nou cues (1971) i Quatre mosques sobre vellut gris (1972).

David Paul Cronenberg

D

avid Paul Cronenberg (n. Toronto, Canadà, 15 març 1943) és un actor i director de cinema canadenc. És un dels principals exponents del que s’ha denominat horror corporal, el qual explora les pors humans davant la transformació física i la infecció. Inaugura i abandera el concepte de la “Nova carn”, eliminant les fronteres entre el mecànic i l’orgànic. En les seves pel·lícules, normalment es barreja el psicològic amb el físic.

A la primera meitat de la seva carrera va explorar aquests temes principalment a través del terror i la ciència ficció, encara que el seu treball fa temps s’ha estès més enllà d’aquests gèneres. Al costat de John Carpenter i Wes Craven forma el grup anomenat “les tres C” del cinema de terror actual 27


Festivals de Terror

S

ITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya és el primer i el més important festival de cinema fantàstic i de terror del món i la manifestació cultural amb més ressò mediàtic de Catalunya. Amb una sòlida trajectòria, el Festival de Sitges ofereix al cinema fantàstic d’arreu del món un marc estimulant de trobada, exhibició, presentació i projecció. Nascut el 1968 com a 1a Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror, el Festival s’ha convertit en una cita ineludible per als cinèfils i per a tots els espectadors que volen veure les últimes tendències i les noves tecnologies aplicades al cinema i a la producció audiovisual. Com a primer festival de cinema fantàstic del món que és, Sitges pot presumir d’haver rebut la visita d’intèrprets, directors i productors del nivell de Quentin Tarantino,

28

Sir Anthony Hopkins, Jodie Foster, Paul Verhoeven, Ralph Fiennes, George A. Romero, Cameron Diaz, Viggo Mortensen, Terry Gilliam, Rutger Hauer, Sarah Michelle Gellar, John Landis, Joe Dante, Zoë Bell, Dino de Laurentii, Takashi Miike, Wim Wenders, Tony Curtis, David Cronenberg, Vanessa Redgrave, Darren Aronofsky, Brad Dourif, John McNaughton, Peter Greenaway, John Woo, Park ChanWook, Johnnie To, Paul Naschy, Ray Liotta, Jon Voight, Sam Raimi, Robert Englund, Tarsem Singh, Roger Corman, Mira Sorvino, Santiago Segura, Narciso Ibáñez Serrador, Guillermo del Toro, Kim Ki Duk, Álex de la Iglesia, Aitana Sánchez Gijón, etcètera; una llarga llista que, any rere any, constitueix un veritable reclam per als mitjans de comunicació. L’organització del Festival correspon a una fundació integrada per representants de l’Ajuntament de Sitges, de la Generalitat de Catalunya i d’altres institucions, com també de diverses associacions i empreses públiques i privades. El Festival es finança, en bona part, amb les aportacions dels patrocinadors i de les companyies i empreses col·laboradores, que veuen en la seva aliança amb el Festival una plataforma excel·lent de projecció i branding.


Terror a Europa

E

l cinema de terror americà darrerament està de capa caiguda, serà per falta d’idees o perquè les grans productores no volen arriscar-se amb nous projectes, llavors van sortir de sobte una alenada d’aire fresc com el terror asiàtic. Amb molt bones idees i sense un pressupost elevat, molt ben explicat i el que és el més important, causaven molta por. Però a mesura que els nipons treien seqüeles i pel·licules semblants van començar a repetir-se. És llavors quan van arribar els europeus, demostrant que tenen bones idees i que les saben explicar, com en aquests exemples que comentem a continuació. [*REC] (2007) REC és una pel·lícula de terror espanyola dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza i està rodada com fals documental. Una reportera i el seu càmera estan fent un reportatge en una estació de bombers amb la intenció de retratar la professió d’aquests, la seva manera de vida i les seves situacions de risc. Però mentre els acompanyen en una de les seves sortides nocturnes, el que semblava una intervenció rutinària de rescat es convertirà en un autèntic infern. El Orfanato (2007) Pel·lícula espanyola que narra la vida d’una dona que torna amb la seva família a l’orfenat on es va criar al nord d’Espanya, amb el somni d’obrir una residència per a nens discapacitats. Al poc temps, el seu fill començarà a deixar-se portar per fantasies cada vegada més intenses i inquietants per a la seva mare, qui pensa que alguna cosa amenaça la seva família. La suposada presència de fenòmens estranys li farà buscar ajuda en parapsicòlegs.

The Descent (2005)

Pel·lícula britànica, que explica la història de 6 amigues que es van un cap de setmana d’aventures, practicant la espeleologia. Dins de la cova una roca cau i els bloqueja la sortida, hauran de trobar una altra sortida alternativa, però veuran que no estan soles.

Alta tensión(2003)

França. Marie és convidada a passar uns dies a la granja dels pares de la seva millor amiga. De matinada, un psicòpata mata a tota la família de la seva amiga i segresta a aquesta última. Marie s’haurà d’enfrontar al seu pitjor malson si vol salvar la vida la seva amiga. 29


Terror a la TV

F

em un cop d’ull a algunes de les millors series que han passat per la petita pantalla de les cases de milions d’espectadors al llarg de la història. Un Paso al Más Allá (One Step Beyond) (1959-1961) John Newland va ser l’amfitrió i eventual director de molts episodis d’aquesta antologia de relats que ratllen en l’ocult i el sobrenatural, tractada amb aspecte pseudo-documentals. Usualment els episodis eren reportats com “històries reals” i estaven caracteritzats per un intel·ligent ús del curt pressupost (a través de la utilització d’escenes d’arxiu i altres artefactes).

Historias para no Dormir (1965) Sèrie que va ser tot un èxit en els ‘60, convertint-se en un clàssic de la televisió d’ahir i avui. Cada capítol era una introducció al món del desconegut, i veritablement provocava malsons. Misterio (1984) Impressionant sèrie de terror d’hora i mitja per capítol de la productora Hammer que va ser la segona part d’una primera sèrie de 13 capítols anomenada La casa del terror. La van emetre a Espanya en els 80 sota el nom de “Misteri”, produint molt terror en aquella època. Històries de la Cripta (1989) Sèrie de televisió basada en el còmic del mateix títol i on el guardià de la cripta ens relata en cada capítol una història de terror. La sèrie va començar el 1989 i va acabar el 1996. Imprescindible

El Club de Medianoche (1992) Un grup de nois s’interna enmig d’un bosc, encenen una foguera i expliquen històries de terror ... però el que ells no saben és que de vegades aquestes històries són tan reals com la vida mateixa.

La Tormenta del Siglo (1999) El 1989, el petit poble pesquer de Little Tall va patir una gran tempesta causant greus danys a la població. Els habitants del lloc van dir “La tempesta del segle”. Nou anys després, s’aproxima una altra gran tempesta i la gent del poble es refugiarà però el pitjor encara està per arribar. 30


Terror a la TV Gritos en la Noche (2001) Sèrie que segueix les pautes de sèries com “Històries de la Cripta”, “Dimension Desconocida” o “Pesadillas”. Divertida i entretinguda, les històries són perfectes per abans d’anar-se’n al llit, encara que com ja passava amb “Pesadillas” o “El Club de Medianoche”el final de cada història sempre té alguna sorpresa maligna. Hospital Kingdom (2004) Stephen King presenta Hospital Kingdom, una inquietant sèrie de 15 hores desenvolupada especialment per a la televisió pel cèlebre mestre de la literatura de terror. Inspirant-se en la minisèrie Riget (àlies The Kingdom), del director danès Lars Von Trier, King relata la terrorífica història del Kingdom, un hospital habitat per éssers estranys

Masters of Horror (2005) Aquesta sèrie setmanal d’una hora té la particularitat d’haver comptat amb grans directors que li van fer honor al títol, com John Carpenter i Tobe Hopper. Igual que els seus més cèlebres antecessores, Masters of Horror aborda una història individual per episodi, amb l’empremta de la mà mestra que la dirigeix.

Fear Itself (Terror en estado puro) (2008) Una de les particularitats d’aquesta sèrie és que cada capítol és totalment independent de la resta: diferent localització, diferents actors i, en definitiva, diferent història. Els episodis són històries de terror i suspens, amb molta variant en els arguments. Abasta diferents conceptes dins del gènere d’horror.

The Walking Dead (2010) Basada en el còmic homònim, narra la història d’un grup de supervivents durant un apocalipsi zombie. Aquest grup gira entorn de Rick Grimes, un policia que va estar en estat de coma durant la irrupció de la plaga zombie.

31


Cronologia

R

epàs a la història del cinema de terror, resumit cronologicament, les pel·lícules que van marcar cada dècada i les que van inicar els gèneres.

1910: Edison Company produeix “Frankenstein” en dues bobines. Actualment, la cinta es dóna per perduda. 1922: Estrena a Alemanya de la millor pel lícula de terror de la història del cinema mut, “Nosferatu”, de FW Murnau. 1925: Estrena de “El fantasma de l’òpera” 1931: Bela Lugosi apareix a “Dràcula” de Tod Browning i Boris Karloff en Frankenstein. 1935: “La núvia de Frankenstein” es converteix en un èxit per Whale i els estudis Universal. 1941: Lon Chaney Jr dóna vida a “L’home llop” 1943: Estrena de “Yo anduve con un zombie”, un altre clàssic del tàndem Lewton-Torneur. 1951: “El enigma..de otro mundo” retrata les pors de la guerra freda derivats de l’era espacial. 1957: S’inicia el segon cicle de clàssics amb “La maledicció de Frankenstein” i “Dràcula”. 1960: Psicosi i “El fotògraf del pànic” marquen l’adveniment del “terror realista”. 1972: Wes Craven presenta “La útlima casa a la izquierda”. També estrena de “Dràcula negre”. 1973: Hollywood recupera posicions i sorprèn el món amb “El Exorcista”. 1974: Estrena de “La matança de Texas”. Tobe Hopper arrenca el vel de protecció fam liar que els Estats Units s’havia teixit. El cinema de terror mai tornarà a ser el mateix. 1976: De Palma presenta Stephen King amb “Carrie”, “La profecia” demostra que hi ha vida (i mort) més enllà de “L’exorcista” de Hollywood. 1978: John Carpenter inicia amb “La nit de Halloween”, el major èxit independent. 1979: Estrena de “Zombie”, “Alien, el vuitè passatger” i “Cromosoma 3”. El terror ha arribat a tals dimensions que hi ha espai per a la sàtira, la ciència ficció i el psicodrama. 1980: Estrena de “Divendres 13” i “El resplendor”. La fama de Stephen King augmenta. El bany de sang italià “Holocausto caníbal” ofèn i atreu a parts iguals. 1982: “Poltergeist” explora el terror paranormal. 1984: Craven repeteix èxit, aquest cop amb “Pesadilla en Elm Street”. 1986: Cronenberg estrena “La Mosca”, una inoblidable peça de saló. 1990: “El silencio de los corderos”: Hannibal Lecter entra en escena. 1996: Estrena de “Scream: vigila quién llama”. El guionista Kevin Williamson i el cineas ta Wes Craven reviurà el gènere slasher amb una dosi d’humor autoreferencial. 1998: Amb “The Ring”, Hideo Nakata presenta el terror japonès al món. 1999: Estrena de “El projecte de la bruixa de Blair”, un fals documental innovador. 2004: Estrena de la saga “SAW” que inaugura el subgènere de la tortura. 2007: Inici de la saga [REC], un boom en el gènere de filmació amb càmera domèstica. 2010: Remake de “Pesadilla en Elm Street” del 1984, dirigida, ara, per Samuel Bayer 2011: “Scream 4”, un cop més, per Wes Craven, 14 anys després la saga continua. 32

Projecte Síntesi CFGS Disseny i producció editorial  

projecte de fi de curs

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you