Issuu on Google+

MU SEU

Visions en progrĂŠs


ESTAS PÁGINAS NO VAN, SOLAMENTE SON LAS CARTELAS PARA QUE POR FAV TERIOS Y QUE VAYAN EN CATALÁN Y CASTELLANO CARTELAS RAMÓN Y JORGE Serie casa turull Casa Turull I-X (la x varía según se incluyan todas las imágenes o no) Clorobromuro 40x50 cm (fotos 2,3,9,10,11,14)/ 50x60 cm (fotos1,5,6,8,12,13)/ 100x60cm (fotos 4,7) Ramón Casanova / Jorge Egea ------expo egea   Laura Bronce 103x31,5x31,5 cm. Jorge Egea Alaura Bronce 103x31,5x31,5 cm. Jorge Egea Xavi Bronce 110x31,5x31,5 cm. Jorge Egea Juanjo Resina 110x31,5x55 cm. Jorge Egea   -----expo casanova egea   Ritratto nel Museo Archeologico Nazionale di Napoli I-VIII Papel baritat sobre dibond a partir de clorobromur obtingut amb camera obscura 100x100 cm. Ramón Casanova / Jorge Egea

2


VOR UNIFIQUÉIS CRI-

CARLES I JESÚS “Fris del Minotaure” 160x430 (lápiz sobre papel) Sèrie “Fris d´Apol.lo” (British Museum) 60x40 (ceras sobre papel) Metacril.lats (no tienes todavía los metacrilatos, te los paso hoy) “Primer Pis” (80x40) (tinta sobre metacrilato) “Golfes del Museu”(80x40) “Escales”(40x40) Jesús Led 79x90 “Persèfone” (acrílico sobre lienzo) 40x30 “Marc” 150x200 “Sopar d´Emaús” 140x90 “Autorretrat” retrats del museu pendents de fotografiar (+o- 20x20 cm)

3


MUSEU. VISIONS EN PROGRÉS Aquest catàleg s’ha editat amb motiu de l’exposició Museu. Visions en progrés, presentada al Museu d’Art de Sabadell del 13 de gener al 13 de març de 2011. Direcció tècnica Engràcia Torrella. Museus Municipals de Sabadell Comissariat Museus Municipals de Sabadell Carles Bartolomé Ramón Casanova Jorge Egea Jesús Led Coordinació i producció Meritxell Casadesús. Museus Municipals de Sabadell Agraïments Cameralucida, Casanova Fotografia, Fecunda. Comunicació Creativa, TP Arquitectura i construcció textil EXPOSICIÓ Muntatge Cultural Sense SL Producció fotogràfica EGM Quality Image Laboratoris Color CATÀLEG Textos Ramón Casanova Jorge Egea Cristina Rodríguez Disseny gràfic Diego Mallo Reproduccions fotogràfiques Ramón Casanova Toni Peñarroya, Kodak Vallès Correcció lingüística Assessoria Lingüística. Ajuntament de Sabadell © de l’edició Museus Municipals de Sabadell © dels textos Els seus autors ISBN DL


Índex 3

Puedes poner el índice aqui directamente?

12

COLOCAR ÍNDICE en CATALÁN y CASTELLANO ¿no?. NO te preocupes por la tipografía. 33

44

55

66 77


text Museu Sabadell

texto Museu Sabadell

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt. La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens

La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt. La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens 6


ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt.

ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt.

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

Museu de Sabadell

Museu de Sabadell

7


“Mirades”

“Miradas”

Per Cristina Rodriguez Samaniego. Universitat de Barcelona Museu de Sabadell 2011. Museu. Visions en progrés

Per Cristina Rodriguez Samaniego. Universitat de Barcelona Museu de Sabadell 2011. Museu. Visions en progrés

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions.

El Museu esdevé, per tant, el punt neuràlgic de les consideracions que motiven i integren l’exposició. N’és el motor i també el tema, atès que posseeix la capacitat d’il·lustrar i de ser il·lustrat, de rebre mirades i de retornar-les transformades. Així mateix, la mostra aprofundeix en el seu caràcter cristal·litzador, condensador, i alhora té en compte la seva versatilitat, com a indret on suggerir itineraris que apel·lin a cada visitant de forma singularitzada, sense perdre mai, tanmateix, el seu caràcter i vocació universals.

El Museu esdevé, per tant, el punt neuràlgic de les consideracions que motiven i integren l’exposició. N’és el motor i també el tema, atès que posseeix la capacitat d’il·lustrar i de ser il·lustrat, de rebre mirades i de retornar-les transformades. Així mateix, la mostra aprofundeix en el seu caràcter cristal·litzador, condensador, i alhora té en compte la seva versatilitat, com a indret on suggerir itineraris que apel·lin a cada visitant de forma singularitzada, sense perdre mai, tanmateix, el seu caràcter i vocació universals.

8


Museu. Visions en progrés, cerca doncs posar de manifest la dualitat entre dos conceptes que expliquen el Museu avui. D’una banda, un de més tradicional, que l’entén i l’empra com a caixa contenidora, com a receptacle en el que disposar i preservar una col·lecció determinada. Aquesta visió més convencional s’arrelaria en la llarga trajectòria històrica del Museu com a entitat, des dels seus orígens en el col·leccionisme particular a la Grècia antiga fins a la obertura al públic dels primers museus occidentals, en el decurs del segle XVIII. De l’altra, la mostra palesa una segona concepció del que és un Museu en l’actualitat, la que l’imagina i el presenta com a organisme viu en el que conflueixen i interactuen objectes i persones; pràcticament com a obra d’art, contínuament renovada, eternament debatuda.

Museu. Visions en progrés, cerca doncs posar de manifest la dualitat entre dos conceptes que expliquen el Museu avui. D’una banda, un de més tradicional, que l’entén i l’empra com a caixa contenidora, com a receptacle en el que disposar i preservar una col·lecció determinada. Aquesta visió més convencional s’arrelaria en la llarga trajectòria històrica del Museu com a entitat, des dels seus orígens en el col·leccionisme particular a la Grècia antiga fins a la obertura al públic dels primers museus occidentals, en el decurs del segle XVIII. De l’altra, la mostra palesa una segona concepció del que és un Museu en l’actualitat, la que l’imagina i el presenta com a organisme viu en el que conflueixen i interactuen objectes i persones; pràcticament com a obra d’art, contínuament renovada, eternament debatuda.

La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt.

La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt.

La mirada que els autors que participen a la mostra exerceixen sobre el fet artístic és un element clau a l’hora d’explorar l’univers d’estrats que en ella s’hi presenten. En aquest sentit, resulten essencials les visions

La mirada que els autors que participen a la mostra exerceixen sobre el fet artístic és un element clau a l’hora d’explorar l’univers d’estrats que en ella s’hi presenten. En aquest sentit, resulten essencials les visions 9


de Ramon Casanova i Jorge Egea entorn de conjunts escultòrics tan importants i suggerents com el de la col·lecció de peces clàssiques del Museo Archeologico Nazionale de Nàpols i la visió de Carles Bartolomé de fragments del Fris d’Apol·lo del British Museum de Londres. Aquests projectes busquen evocar, a través de la mirada dels seus artífexs, una realitat preexistent en el context d’un Museu, que és recreada, reelaborada, re-visitada.

de Ramon Casanova i Jorge Egea entorn de conjunts escultòrics tan importants i suggerents com el de la col·lecció de peces clàssiques del Museo Archeologico Nazionale de Nàpols i la visió de Carles Bartolomé de fragments del Fris d’Apol·lo del British Museum de Londres. Aquests projectes busquen evocar, a través de la mirada dels seus artífexs, una realitat preexistent en el context d’un Museu, que és recreada, reelaborada, re-visitada.

Aquestes imatges ens ensenyen una manera nova de veure, per emprar la cèlebre expressió popularitzada per John Berger1. I és únicament mitjançant la mirada que aquest procés pren tot el seu sentit i l’envergadura, perquè a és través d’ella que l’autor converteix un objecte del passat en una imatge del present en la que vell i nou, modernitat i tradició, estableixen un diàleg. Semblantment, és interessant destacar que aquestes visions renovades exerceixen una mirada des del Museu cap a d’altres Museus. En efecte, en elles s’analitza i es poetitza, en el marc d’una institució museogràfica, la imatge d’un centre de natura similar tal i com la presenta un artista. En última instància, aquest joc de miralls ens permet establir una reflexió comparativa que multiplica i enriqueix els estrats interpretatius de la mostra.

Aquestes imatges ens ensenyen una manera nova de veure, per emprar la cèlebre expressió popularitzada per John Berger1. I és únicament mitjançant la mirada que aquest procés pren tot el seu sentit i l’envergadura, perquè a és través d’ella que l’autor converteix un objecte del passat en una imatge del present en la que vell i nou, modernitat i tradició, estableixen un diàleg. Semblantment, és interessant destacar que aquestes visions renovades exerceixen una mirada des del Museu cap a d’altres Museus. En efecte, en elles s’analitza i es poetitza, en el marc d’una institució museogràfica, la imatge d’un centre de natura similar tal i com la presenta un artista. En última instància, aquest joc de miralls ens permet establir una reflexió comparativa que multiplica i enriqueix els estrats interpretatius de la mostra.

Quan contemplem Antiquarium de Jorge Egea i el Darrer Sopar de Jesús Led, dos dels projectes que integren Museu. Visions en progrés, ens adonem que l’exposició també

Quan contemplem Antiquarium de Jorge Egea i el Darrer Sopar de Jesús Led, dos dels projectes que integren Museu. Visions en progrés, ens adonem que l’exposició també

1

1

J. Berger, Modos de ver. Barcelona: Gustavo Gili, 1975. Vegeu, en particular, “Ensayo 1”, pp.13-42.

10

J. Berger, Modos de ver. Barcelona: Gustavo Gili, 1975. Vegeu, en particular, “Ensayo 1”, pp.13-42.


busca palesar la mirada dels autors sobre materials concrets i sobre moviments de la Història de l’Art; fer-ne una síntesi, crearne una imatge personal. Així, Antiquarium ens acosta a la lectura que el seu autor efectua de l’escultura antiga, en la que s’hi captura l’essència i es defuig del treball en base a la reproducció o la còpia. El Darrer Sopar al·ludeix a la natura més pregona del Barroc italià, a la seva immanència i a la transcendència del seu poder evocador. Ambdues propostes són, en definitiva, el fruit de mirades personals que tenen com a objectiu principal el de reinterpretar des de la sensibilitat del present les presències clau del passat. Tot adaptant la cèlebre expressió d’Ortega y Gasset, podríem dir que se serveixen de coses esculpides i pintades per a crear escultura i pintura2.

busca palesar la mirada dels autors sobre materials concrets i sobre moviments de la Història de l’Art; fer-ne una síntesi, crearne una imatge personal. Així, Antiquarium ens acosta a la lectura que el seu autor efectua de l’escultura antiga, en la que s’hi captura l’essència i es defuig del treball en base a la reproducció o la còpia. El Darrer Sopar al·ludeix a la natura més pregona del Barroc italià, a la seva immanència i a la transcendència del seu poder evocador. Ambdues propostes són, en definitiva, el fruit de mirades personals que tenen com a objectiu principal el de reinterpretar des de la sensibilitat del present les presències clau del passat. Tot adaptant la cèlebre expressió d’Ortega y Gasset, podríem dir que se serveixen de coses esculpides i pintades per a crear escultura i pintura2.

Això no obstant, a banda de les mirades que hem desvelat fins el moment, l’exposició també incorpora la visió dels autors que en ella participen des d’un altre angle. En la seva voluntat de vincular-se amb una idea del que és el Museu com a organisme viu, que batega, que muda de pell i que es transforma amb les experiències culturals que proposa, la mostra atorga una rellevància especial al seu marc físic i a les activitats que en ell s’hi desenvolupen. Es tracta d’una exposició en progrés, és a dir que es modifica a mesura que es perllonga en el temps, atès que es va configurant de forma gradual, i és precisament en aquesta característica que rau el seu tarannà veritable. La mostra, per tant, reclama la incidència del públic

Això no obstant, a banda de les mirades que hem desvelat fins el moment, l’exposició també incorpora la visió dels autors que en ella participen des d’un altre angle. En la seva voluntat de vincular-se amb una idea del que és el Museu com a organisme viu, que batega, que muda de pell i que es transforma amb les experiències culturals que proposa, la mostra atorga una rellevància especial al seu marc físic i a les activitats que en ell s’hi desenvolupen. Es tracta d’una exposició en progrés, és a dir que es modifica a mesura que es perllonga en el temps, atès que es va configurant de forma gradual, i és precisament en aquesta característica que rau el seu tarannà veritable. La mostra, per tant, reclama la incidència del públic

2

2

J. Ortega y Gasset, “Adán en el paraíso”. A: Mocedades, Madrid, 1973, p.93

11

J. Ortega y Gasset, “Adán en el paraíso”. A: Mocedades, Madrid, 1973, p.93


i, a través d’aquesta incidència, transmuta la seva forma que, en conseqüència, és sempre canviant, sempre variable. Aquesta concepció mudadissa de la mostra resulta crucial a l’hora l’abordar-la i d’entendre-la, sobretot perquè ja des dels seus orígens -des de la mateixa concepció del seu programa-, s’hi han contemplat fenòmens com el temps o el canvi, cosa que per descomptat queda reflectida en la tria dels elements que formen part del seu recorregut, com ara la càmera obscura i la càmera lúcida.

i, a través d’aquesta incidència, transmuta la seva forma que, en conseqüència, és sempre canviant, sempre variable. Aquesta concepció mudadissa de la mostra resulta crucial a l’hora l’abordar-la i d’entendre-la, sobretot perquè ja des dels seus orígens -des de la mateixa concepció del seu programa-, s’hi han contemplat fenòmens com el temps o el canvi, cosa que per descomptat queda reflectida en la tria dels elements que formen part del seu recorregut, com ara la càmera obscura i la càmera lúcida.

Un tal espai expositiu és susceptible de generar infinitat de visions diferents, tantes i tan diverses com alteracions s’hi produeixin. Les mirades que exerceixen els autors sobre la vida del Museu, en el marc de la sala d’exposició, són mirades des de dintre, en les que es tenen en compte tant el propi espai, com els projectes que s’hi presenten, com les experiències que s’hi duen a terme. I el públic que hi interactua esdevé, de retruc, part de la visió en progrés, atès que és objecte d’aquesta mirada, però també subjecte.

Un tal espai expositiu és susceptible de generar infinitat de visions diferents, tantes i tan diverses com alteracions s’hi produeixin. Les mirades que exerceixen els autors sobre la vida del Museu, en el marc de la sala d’exposició, són mirades des de dintre, en les que es tenen en compte tant el propi espai, com els projectes que s’hi presenten, com les experiències que s’hi duen a terme. I el públic que hi interactua esdevé, de retruc, part de la visió en progrés, atès que és objecte d’aquesta mirada, però també subjecte.

Efectivament, la menció a les visions que conflueixen a la mostra no estaria completa sense tenir present l’espectador. Pel seu caràcter summament interactiu, Museu. Visions en progrés, reclama la mirada del públic per a ser íntegra, sencera. A través de la càmera obscura i de la càmera lúcida, el visitant és convidat a observar tant la sala d’exposició com la resta de persones que en ella s’hi combreguen. A més, pot mirar com s’hi realitzen retrats o, fins i tot, posar per a ells i esdevenir-ne el model, el protagonista, i contemplar-ne després el resultat. Per

Efectivament, la menció a les visions que conflueixen a la mostra no estaria completa sense tenir present l’espectador. Pel seu caràcter summament interactiu, Museu. Visions en progrés, reclama la mirada del públic per a ser íntegra, sencera. A través de la càmera obscura i de la càmera lúcida, el visitant és convidat a observar tant la sala d’exposició com la resta de persones que en ella s’hi combreguen. A més, pot mirar com s’hi realitzen retrats o, fins i tot, posar per a ells i esdevenir-ne el model, el protagonista, i contemplar-ne després el resultat. Per 12


tant, la visió que l’espectador projecta sobre la pròpia exposició és essencial perquè n’explica el caràcter progressiu, mutable, d’organisme viu. Així, el visitant podria considerar-se el tercer engranatge visual que fa funcionar el motor de la mostra - a més del propi Museu i dels artistes participants -; i potser el més important, perquè a més d’observar i de ser observat, rep el retorn de la seva mirada, s’entén com a part composant de l’exposició i clou el cicle experimental que des d’ella se’ns proposa.

tant, la visió que l’espectador projecta sobre la pròpia exposició és essencial perquè n’explica el caràcter progressiu, mutable, d’organisme viu. Així, el visitant podria considerar-se el tercer engranatge visual que fa funcionar el motor de la mostra - a més del propi Museu i dels artistes participants -; i potser el més important, perquè a més d’observar i de ser observat, rep el retorn de la seva mirada, s’entén com a part composant de l’exposició i clou el cicle experimental que des d’ella se’ns proposa.

En aquest sentit, l’exposició suscita una reflexió entorn dels límits i dels recursos de la nostra capacitat de percepció, que ens permet qüestionar-nos el fenomen cognitiu associat al fet artístic. Tal i com hem apuntat, a través de la mirada, l’espectador rep un missatge, però també és convidat a omplir alguns buits, a inferir certes consideracions, a extreure’n conclusions, en definitiva, a tornar a crear. El públic, per tant, exerceix de co-creador del discurs inherent a les obres de la mostra, i és que en ella l’experiència estètica suposa una tasca de reconstrucció i d’integració que involucra plenament al receptor; no es tracta doncs d’una actitud passiva i quieta, sinó d’una en la que participació i co-execució esdevenen principals, com la que tan encertadament explorava M. Luisa Amigo3.

En aquest sentit, l’exposició suscita una reflexió entorn dels límits i dels recursos de la nostra capacitat de percepció, que ens permet qüestionar-nos el fenomen cognitiu associat al fet artístic. Tal i com hem apuntat, a través de la mirada, l’espectador rep un missatge, però també és convidat a omplir alguns buits, a inferir certes consideracions, a extreure’n conclusions, en definitiva, a tornar a crear. El públic, per tant, exerceix de co-creador del discurs inherent a les obres de la mostra, i és que en ella l’experiència estètica suposa una tasca de reconstrucció i d’integració que involucra plenament al receptor; no es tracta doncs d’una actitud passiva i quieta, sinó d’una en la que participació i co-execució esdevenen principals, com la que tan encertadament explorava M. Luisa Amigo3.

Un projecte com el que es presenta al Museu de Sabadell ens interpel·la directament, ens presenta una creació per a exigir-nos

Un projecte com el que es presenta al Museu de Sabadell ens interpel·la directament, ens presenta una creació per a exigir-nos

3

3

M. Luisa Amigo Ferández de Arroyabe, El arte como vivencia de ocio. Bilbao: Universidad de deusto, 2000, p.74

13

M. Luisa Amigo Ferández de Arroyabe, El arte como vivencia de ocio. Bilbao: Universidad de deusto, 2000, p.74


tot seguit una col·laboració. Busca que el complementem i fa que posem en joc la nostra capacitat re-descobridora. De fet, les obres d’art com les que ens ocupen posen de manifest aspectes i temes crucials de la nostra existència; ens introdueixen en la vida tot transformant i aprofundint la nostra mirada. Alhora, modifiquen la nostra perspectiva atès que aconsegueixen que parem atenció al fet que la diversitat i la riquesa depenen també del que no som nosaltres, de “l’allò altre”, com molt bé evocava George Steiner:

tot seguit una col·laboració. Busca que el complementem i fa que posem en joc la nostra capacitat re-descobridora. De fet, les obres d’art com les que ens ocupen posen de manifest aspectes i temes crucials de la nostra existència; ens introdueixen en la vida tot transformant i aprofundint la nostra mirada. Alhora, modifiquen la nostra perspectiva atès que aconsegueixen que parem atenció al fet que la diversitat i la riquesa depenen també del que no som nosaltres, de “l’allò altre”, com molt bé evocava George Steiner:

“[...] L’Art existeix perquè existeix allò altre [...] Les diversitats il·limitades de l’articulació formal i l’elaboració estilística corresponen a les diversitats il·limitades de les modalitats de la nostra descoberta de l’altre”4.

“[...] L’Art existeix perquè existeix allò altre [...] Les diversitats il·limitades de l’articulació formal i l’elaboració estilística corresponen a les diversitats il·limitades de les modalitats de la nostra descoberta de l’altre”4.

Així, l’exposició al Museu de Sabadell fa èmfasi en el fet que la nostra condició humana es posa de manifest en la percepció, a través de la mirada. El projecte ens obliga a interrogar-nos en clau de transcendència o, dit d’una altra manera, ens fa reflexionar sobre les possibilitats del que no és nostre però que, tanmateix, resideix en nosaltres. I aquest fenomen no es produeix tan sols en nosaltres com a espectadors, sinó que també pren forma en la ment de l’artista i explica la configuració de les seves obres. Es tracta, en definitiva, d’un mecanisme per al nostre propi coneixement perquè, en confrontar-

Així, l’exposició al Museu de Sabadell fa èmfasi en el fet que la nostra condició humana es posa de manifest en la percepció, a través de la mirada. El projecte ens obliga a interrogar-nos en clau de transcendència o, dit d’una altra manera, ens fa reflexionar sobre les possibilitats del que no és nostre però que, tanmateix, resideix en nosaltres. I aquest fenomen no es produeix tan sols en nosaltres com a espectadors, sinó que també pren forma en la ment de l’artista i explica la configuració de les seves obres. Es tracta, en definitiva, d’un mecanisme per al nostre propi coneixement perquè, en confrontar-

4

4

G. Steiner, Presencias Reales. Barcelona: Ed.Destino, 2002, p. 169 y 171.

14

G. Steiner, Presencias Reales. Barcelona: Ed.Destino, 2002, p. 169 y 171.


nos a l’obra creada o la que està encara per crear, ens permet descobrir els nostres sentiments, els nostres anhels, i ens indueix a un judici sobre el que succeeix al nostre entorn, en el que, per descomptat, també hi tenen cabuda les nostres experiències passades, el nostre bagatge i les nostres preferències culturals, tal i com defensava Rudolf Arnheim5.

nos a l’obra creada o la que està encara per crear, ens permet descobrir els nostres sentiments, els nostres anhels, i ens indueix a un judici sobre el que succeeix al nostre entorn, en el que, per descomptat, també hi tenen cabuda les nostres experiències passades, el nostre bagatge i les nostres preferències culturals, tal i com defensava Rudolf Arnheim5.

I, precisament, aquest és un dels objectius que busca assolir Museu. Visions en progrés: el d’explorar com les interrelacions entre l’ésser humà i els elements exposats generen nous discursos personals, i propicien el naixement d’experiències subjectives i intransferibles. Com hem apuntat a l’inici d’aquest text, l’exposició busca aprofundir en la natura doble dels Museus d’Art d’avui, en els que s’integra i s’entrelliga una funcionalitat contenidora i una altra de reflexiva, d’experimental. En efecte, en l’àmbit del Museu, es proposa una lectura dual i complementària, en la que conflueixen dues realitats paral·leles, al mateix temps: d’una banda l’objectual, la fàctica, estrictament limitada a les fotografies, pintures, escultures i ginys que integren la mostra. De l’altra, l’experimental, que respon a les sensacions, sentiments, descobertes, projeccions... I a través d’aquesta doble natura queden units a les obres tant artistes com visitants, perquè les seves mirades contribueixen, en paral·lel, a la creació d’un discurs concret, el de l’exposició. Ambos són essencials a l’hora de donar-li forma: un, proposant visions creades; i l’altre,

I, precisament, aquest és un dels objectius que busca assolir Museu. Visions en progrés: el d’explorar com les interrelacions entre l’ésser humà i els elements exposats generen nous discursos personals, i propicien el naixement d’experiències subjectives i intransferibles. Com hem apuntat a l’inici d’aquest text, l’exposició busca aprofundir en la natura doble dels Museus d’Art d’avui, en els que s’integra i s’entrelliga una funcionalitat contenidora i una altra de reflexiva, d’experimental. En efecte, en l’àmbit del Museu, es proposa una lectura dual i complementària, en la que conflueixen dues realitats paral·leles, al mateix temps: d’una banda l’objectual, la fàctica, estrictament limitada a les fotografies, pintures, escultures i ginys que integren la mostra. De l’altra, l’experimental, que respon a les sensacions, sentiments, descobertes, projeccions... I a través d’aquesta doble natura queden units a les obres tant artistes com visitants, perquè les seves mirades contribueixen, en paral·lel, a la creació d’un discurs concret, el de l’exposició. Ambos són essencials a l’hora de donar-li forma: un, proposant visions creades; i l’altre,

5

5

Vegeu, entre d’altres, El pensamiento visual. Barcelona: Paidós, 1998

15

Vegeu, entre d’altres, El pensamiento visual. Barcelona: Paidós, 1998


responent al diàleg visual tot projectant-s’hi, col·laborant, en definitiva, en l’acte creatiu inicial. Les seves experiències, sumades, sintetitzades, desvelen un àmbit nou de trobada, un punt de contacte suggerent i sinèrgic, que configura un univers de visions del Museu que es construeixen en progrés.

responent al diàleg visual tot projectant-s’hi, col·laborant, en definitiva, en l’acte creatiu inicial. Les seves experiències, sumades, sintetitzades, desvelen un àmbit nou de trobada, un punt de contacte suggerent i sinèrgic, que configura un univers de visions del Museu que es construeixen en progrés.

16


Museu ???

17


RAMÓN i JORGE museo, expo?? Per Ramón Casanova i Jorge Egea Professors del Departament d’Escultura de la Universitat de Barcelona Museu. Visions en progrés

L’exposició Museu. Visions en progrés, del Museu d’Art de Sabadell, és un projecte coral que integra el treball de diversos creadors i que busca presentar una reflexió entorn de la pròpia institució des d’una òptica renovada, en la que conceptes com mirada, tradició, imaginari i creació adquireixen el protagonisme, tot proposant una visió nova sobre el rol del Museu com a generador de discurs cultural. Així, Jorge Egea, Ramon Casanova, Carles Bartolomé i Jesús Led reflexionen en aquesta mostra a propòsit dels límits i de les possibilitats del Museu com a indret físic però també simbòlic, tot explorant les opcions que els confereix l’espai expositiu, entès com a referent i al mateix temps com a continent d’un material adreçat a la producció d’experiències, de relectures, de relacions. El Museu esdevé, per tant, el punt neuràlgic de les consideracions que motiven i integren l’exposició. N’és el motor i també el tema, atès que posseeix la capacitat d’il·lustrar i de ser il·lustrat, de rebre mirades i de retornar-les transformades. Així mateix, la mostra aprofundeix en el seu caràcter cristal·litzador, condensador, i alhora té en 18


compte la seva versatilitat, com a indret on suggerir itineraris que apel·lin a cada visitant de forma singularitzada, sense perdre mai, tanmateix, el seu caràcter i vocació universals. Museu. Visions en progrés, cerca doncs posar de manifest la dualitat entre dos conceptes que expliquen el Museu avui. D’una banda, un de més tradicional, que l’entén i l’empra com a caixa contenidora, com a receptacle en el que disposar i preservar una col·lecció determinada. Aquesta visió més convencional s’arrelaria en la llarga trajectòria històrica del Museu com a entitat, des dels seus orígens en el col·leccionisme particular a la Grècia antiga fins a la obertura al públic dels primers museus occidentals, en el decurs del segle XVIII. De l’altra, la mostra palesa una segona concepció del que és un Museu en l’actualitat, la que l’imagina i el presenta com a organisme viu en el que conflueixen i interactuen objectes i persones; pràcticament com a obra d’art, contínuament renovada, eternament debatuda. La mirada és, per tant, un dels elements essencials que es troben a la base del projecte que aquí ens ocupa: la mirada al Museu i des del propi Museu. D’aquesta manera, la mostra planteja diverses lectures possibles, a partir de les diferents capes interpretatives relacionades amb el fet de mirar que entren en joc a la sala d’exposició. En efecte, en ella s’hi proposen vàries dimensions de la mirada que cohabiten en l’espai, que s’entrelliguen, i que, tot i funcionar per separat, adquireixen el seu significat més profund quan són observades en conjunt. 19


La mirada que els autors que participen a la mostra exerceixen sobre el fet artístic és un element clau a l’hora d’explorar l’univers d’estrats que en ella s’hi presenten. En aquest sentit, resulten essencials les visions de Ramon Casanova i Jorge Egea entorn de conjunts escultòrics tan importants i suggerents com el de la col·lecció de peces clàssiques del Museo Archeologico Nazionale de Nàpols i la visió de Carles Bartolomé de fragments del Fris d’Apol·lo del British Museum de Londres. Aquests projectes busquen evocar, a través de la mirada dels seus artífexs, una realitat preexistent en el context d’un Museu, que és recreada, reelaborada, re-visitada. Aquestes imatges ens ensenyen una manera nova de veure, per emprar la cèlebre expressió popularitzada per John Berger1. I és únicament mitjançant la mirada que aquest procés pren tot el seu sentit i l’envergadura, perquè a és través d’ella que l’autor converteix un objecte del passat en una imatge del present en la que vell i nou, modernitat i tradició, estableixen un diàleg. Semblantment, és interessant destacar que aquestes visions renovades exerceixen una mirada des del Museu cap a d’altres Museus. En efecte, en elles s’analitza i es poetitza, en el marc d’una institució museogràfica, la imatge d’un centre de natura similar tal i com la presenta un artista. En última instància, aquest joc de miralls ens permet establir una reflexió comparativa que multiplica i enriqueix els estrats interpretatius de la 1

J. Berger, Modos de ver. Barcelona: Gustavo Gili, 1975. Vegeu, en particular, “Ensayo 1”, pp.13-42.

20


mostra. Quan contemplem Antiquarium de Jorge Egea i el Darrer Sopar de Jesús Led, dos dels projectes que integren Museu. Visions en progrés, ens adonem que l’exposició també busca palesar la mirada dels autors sobre materials concrets i sobre moviments de la Història de l’Art; fer-ne una síntesi, crearne una imatge personal. Així, Antiquarium ens acosta a la lectura que el seu autor efectua de l’escultura antiga, en la que s’hi captura l’essència i es defuig del treball en base a la reproducció o la còpia. El Darrer Sopar al·ludeix a la natura més pregona del Barroc italià, a la seva immanència i a la transcendència del seu poder evocador. Ambdues propostes són, en definitiva, el fruit de mirades personals que tenen com a objectiu principal el de reinterpretar des de la sensibilitat del present les presències clau del passat. Tot adaptant la cèlebre expressió d’Ortega y Gasset, podríem dir que se serveixen de coses esculpides i pintades per a crear escultura i pintura2. Això no obstant, a banda de les mirades que hem desvelat fins el moment, l’exposició també incorpora la visió dels autors que en ella participen des d’un altre angle. En la seva voluntat de vincular-se amb una idea del que és el Museu com a organisme viu, que batega, que muda de pell i que es transforma amb les experiències culturals que proposa, la mostra atorga una rellevància especial al seu marc físic i a les activitats que en ell s’hi desenvolupen. Es tracta d’una exposició en 2

J. Ortega y Gasset, “Adán en el paraíso”. A: Mocedades, Madrid, 1973, p.93

21


progrés, és a dir que es modifica a mesura que es perllonga en el temps, atès que es va configurant de forma gradual, i és precisament en aquesta característica que rau el seu tarannà veritable. La mostra, per tant, reclama la incidència del públic i, a través d’aquesta incidència, transmuta la seva forma que, en conseqüència, és sempre canviant, sempre variable. Aquesta concepció mudadissa de la mostra resulta crucial a l’hora l’abordar-la i d’entendre-la, sobretot perquè ja des dels seus orígens -des de la mateixa concepció del seu programa-, s’hi han contemplat fenòmens com el temps o el canvi, cosa que per descomptat queda reflectida en la tria dels elements que formen part del seu recorregut, com ara la càmera obscura i la càmera lúcida. Un tal espai expositiu és susceptible de generar infinitat de visions diferents, tantes i tan diverses com alteracions s’hi produeixin. Les mirades que exerceixen els autors sobre la vida del Museu, en el marc de la sala d’exposició, són mirades des de dintre, en les que es tenen en compte tant el propi espai, com els projectes que s’hi presenten, com les experiències que s’hi duen a terme. I el públic que hi interactua esdevé, de retruc, part de la visió en progrés, atès que és objecte d’aquesta mirada, però també subjecte. Efectivament, la menció a les visions que conflueixen a la mostra no estaria completa sense tenir present l’espectador. Pel seu caràcter summament interactiu, Museu. Visions en progrés, reclama la mirada del públic per a ser íntegra, sencera. A través de la càmera obscura i de la càmera lúcida, el 22


visitant és convidat a observar tant la sala d’exposició com la resta de persones que en ella s’hi combreguen. A més, pot mirar com s’hi realitzen retrats o, fins i tot, posar per a ells i esdevenir-ne el model, el protagonista, i contemplar-ne després el resultat. Per tant, la visió que l’espectador projecta sobre la pròpia exposició és essencial perquè n’explica el caràcter progressiu, mutable, d’organisme viu. Així, el visitant podria considerar-se el tercer engranatge visual que fa funcionar el motor de la mostra - a més del propi Museu i dels artistes participants -; i potser el més important, perquè a més d’observar i de ser observat, rep el retorn de la seva mirada, s’entén com a part composant de l’exposició i clou el cicle experimental que des d’ella se’ns proposa. En aquest sentit, l’exposició suscita una reflexió entorn dels límits i dels recursos de la nostra capacitat de percepció, que ens permet qüestionar-nos el fenomen cognitiu associat al fet artístic. Tal i com hem apuntat, a través de la mirada, l’espectador rep un missatge, però també és convidat a omplir alguns buits, a inferir certes consideracions, a extreure’n conclusions, en definitiva, a tornar a crear. El públic, per tant, exerceix de co-creador del discurs inherent a les obres de la mostra, i és que en ella l’experiència estètica suposa una tasca de reconstrucció i d’integració que involucra plenament al receptor; no es tracta doncs d’una actitud passiva i quieta, sinó d’una en la que participació i co-execució esdevenen

23


principals, com la que tan encertadament explorava M. Luisa Amigo3. Un projecte com el que es presenta al Museu de Sabadell ens interpel·la directament, ens presenta una creació per a exigir-nos tot seguit una col·laboració. Busca que el complementem i fa que posem en joc la nostra capacitat re-descobridora. De fet, les obres d’art com les que ens ocupen posen de manifest aspectes i temes crucials de la nostra existència; ens introdueixen en la vida tot transformant i aprofundint la nostra mirada. Alhora, modifiquen la nostra perspectiva atès que aconsegueixen que parem atenció al fet que la diversitat i la riquesa depenen també del que no som nosaltres, de “l’allò altre”, com molt bé evocava George Steiner: “[...] L’Art existeix perquè existeix allò altre [...] Les diversitats il·limitades de l’articulació formal i l’elaboració estilística corresponen a les diversitats il·limitades de les modalitats de la nostra descoberta de l’altre”4. Així, l’exposició al Museu de Sabadell fa èmfasi en el fet que la nostra condició humana es posa de manifest en la percepció, a través de la mirada. El projecte ens obliga a interrogar-nos en clau de transcendència 3

M. Luisa Amigo Ferández de Arroyabe, El arte como vivencia de ocio. Bilbao: Universidad de deusto, 2000, p.74

4

G. Steiner, Presencias Reales. Barcelona: Ed.Destino, 2002, p. 169 y 171.

24


o, dit d’una altra manera, ens fa reflexionar sobre les possibilitats del que no és nostre però que, tanmateix, resideix en nosaltres. I aquest fenomen no es produeix tan sols en nosaltres com a espectadors, sinó que també pren forma en la ment de l’artista i explica la configuració de les seves obres. Es tracta, en definitiva, d’un mecanisme per al nostre propi coneixement perquè, en confrontarnos a l’obra creada o la que està encara per crear, ens permet descobrir els nostres sentiments, els nostres anhels, i ens indueix a un judici sobre el que succeeix al nostre entorn, en el que, per descomptat, també hi tenen cabuda les nostres experiències passades, el nostre bagatge i les nostres preferències culturals, tal i com defensava Rudolf Arnheim5. I, precisament, aquest és un dels objectius que busca assolir Museu. Visions en progrés: el d’explorar com les interrelacions entre l’ésser humà i els elements exposats generen nous discursos personals, i propicien el naixement d’experiències subjectives i intransferibles. Com hem apuntat a l’inici d’aquest text, l’exposició busca aprofundir en la natura doble dels Museus d’Art d’avui, en els que s’integra i s’entrelliga una funcionalitat contenidora i una altra de reflexiva, d’experimental. En efecte, en l’àmbit del Museu, es proposa una lectura dual i complementària, en la que conflueixen dues realitats paral·leles, al mateix temps: d’una banda l’objectual, la fàctica, estrictament limitada a les fotografies, pintures, escultures i ginys que integren la 5

Vegeu, entre d’altres, El pensamiento visual. Barcelona: Paidós, 1998

25


mostra. De l’altra, l’experimental, que respon a les sensacions, sentiments, descobertes, projeccions... I a través d’aquesta doble natura queden units a les obres tant artistes com visitants, perquè les seves mirades contribueixen, en paral·lel, a la creació d’un discurs concret, el de l’exposició. Ambos són essencials a l’hora de donar-li forma: un, proposant visions creades; i l’altre, responent al diàleg visual tot projectant-s’hi, col·laborant, en definitiva, en l’acte creatiu inicial. Les seves experiències, sumades, sintetitzades, desvelen un àmbit nou de trobada, un punt de contacte suggerent i sinèrgic, que configura un univers de visions del Museu que es construeixen en progrés.

26


27


28


29


30


31


32


33


Autors / Visions en progrĂŠs????

34


35


“Camerae Obscurae”??? Per Ramón Casanova i Jorge Egea Professors del Departament d’Escultura de la Universitat de Barcelona

Ramón Casanova Ramón Casanova va néixer a Monforte de Lemos (Lugo) l’octubre de 1974. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, continuà la seva recerca acadèmica a través de l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats i de la preparació de la seva tesi doctoral, intitulada L’Epifania de la Imatge. El procés fotogràfic com a paradigma de la creació, en curs actualment. És professor del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de l’any 2002, i de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya des del 2005. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva 36


producció, en la que conceptes com cos, individu o presència, conviuen amb un treball constant entorn de l’escultura i del Museu en el marc del seu grup de recerca Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea.

37


Ritratto nel Museo Archeologico Nazionale di Napoli I-VIII Papel baritat sobre dibond a partir de clorobromur obtingut amb camera obscura 100 x 100 cm Ram贸n Casanova / Jorge Egea

38


39


Jorge Egea

Falta reestructur

Nascut a Saragossa l’octubre de 1975, Jorge Egea és Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona el 2005, amb la tesi doctoral Modelat, Creació i Coneixement. Spiritus classicus. És professor del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de 2002 i ha col·laborat com a docent convidat al Graduat Superior de Disseny de la Universitat Politècnica de Catalunya.

sección según lo hablamos

Molt actiu i present en el context internacional, la seva activitat expositiva va encetar-se el 1992, tot destacant, entre les mostres més rellevants en què ha participat, les que ha dut a terme a França, Itàlia, als Estats Units d’Amèrica i al Japó. Alhora, pren part assíduament en mostres artístiques tant a Catalunya com a arreu del territori espanyol. La seva trajectòria ha estat mereixedora de diversos premis, beques i reconeixements. D’altra banda, és autor de nombroses publicacions, centrades tant en l’obra i els projectes propis com en l’estudi d’altres autors i tendències plàstiques. La matèria, la corporeïtat i la forma són motius cabdals en la seva producció escultòrica. El sentit clàssic del modelat esdevé en la seva obra un objecte de recerca i d’experimentació constants, que endega des del seu Grup de recerca Confluències, dirigit en col·laboració amb Ramón Casanova, des del que ha articulat diversos projectes en els que s’estudiava i s’intervenia en col·leccions d’escultura de diversos Museus europeus. Alaura Bronce 103 x 31,5 x 31,5 cm Jorge Egea

40


rar esta que

41


Xavi Bronce 110 x 31,5 x 31,5 cm Jorge Egea

Juanjo Resina 110 x 31,5 x 55 cm Jorge Egea

Laura Bronce 103 x 31,5 x 31,5 cm Jorge Egea

42


43


Carles Bartolomé-Ibars

Nascut a Sabadell l’octubre de 1977, Bartolomé Ibars posseeix un recorregut formatiu atípic, en ser Llicenciat en Dret a més de en Belles Arts. Ha exposat principalment a Sabadell i a Barcelona, per bé que la seva obra també s’ha exhibit a nivell estatal i internacional. De la mateixa manera, ha estat mereixedor de nombrosos premis i beques vinculades a la seva activitat creativa. Principalment orientat cap a la pràctica del dibuix i de la pintura, la recerca en el color i la forma esdevenen punts claus en la seva trajectòria. La seva producció desvela, d’altra banda, una experimentació intensa entorn de la construcció de l’espai i de l’articulació del volum en aquest espai, alhora que explora, a més, les possibilitats expressives i compositives de la figura humana. Una de les línies essencials de la seva obra és la que estableix una relació íntima i un diàleg constant amb les col·leccions dels Museus d’art europeus, fruit tant de les seves recerques personals com dels projectes corals en els que ha pres part, tal i com ho palesa la seva participació a la mostra que s’exposa actualment al Museu d’Art de Sabadell.

44


45


NO IRÁN TODA

FAVORITAS, EL

ELIMINARÉ SE NECESIDADES

46


AS, SI TIENES

LIGE, SINO

EGÚN

47


NO IRÁN TODA

FAVORITAS, EL

ELIMINARÉ SE NECESIDADES

48


AS, SI TIENES

LIGE, SINO

EGÚN

49


50


51


Jesús Led

Jesús Led va néixer a Barcelona l’agost de 1987. Procedent d’una família de pintors, la seva formació fou autodidacta, tot aprenent en base al treball personal davant les obres presents a Museus, col·leccions particulars i tallers d’artistes. Ha exposat sobretot a Sabadell, Madrid i Menorca. Especialitzat en el dibuix i, molt particularment, en la pintura a l’oli, Jesús Led entén la superfície del quadre com a problema que cal solucionar, gairebé com si es tractés d’un experiment que és necessari resoldre. En la seva producció, són clau el treball entorn de la temporalitat, del color i de la llum, en especial, dels contrastos que aquesta suggereix. Tanmateix, més que cap altra consideració, la matèria esdevé fonamental a l’hora de concebre la seva obra, entesa com a textura, com a gruix, com a presència. El diàleg amb els mestres del passat, sobretot del Barroc espanyol i italià, es fa palès en les seves composicions, que sovint busquen reinterpretar-los per tal de treure a la llum allò d’essencial que contenen. La seva aproximació a l’acte creatiu és, per tant, altament singular i intuïtiva, fruit d’un diàleg sense intermediaris amb el fet artístic.

Persèfone 79 x 90cm (acrílico sobre lienzo)

52


53


54


Sopar d´Emaús 150 x 200 cm

Marc 40 x 30 cm

55


Autorretrat 140 x 90 cm

56


57


+ text Casanova Egea ???? Per Ramón Casanova i Jorge Egea Professors del Departament d’Escultura de la Universitat de Barcelona

Ramón Casanova va néixer a Monforte de Lemos (Lugo) l’octubre de 1974. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, continuà la seva recerca acadèmica a través de l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats i de la preparació de la seva tesi doctoral, intitulada L’Epifania de la Imatge. El procés fotogràfic com a paradigma de la creació, en curs actualment. És professor del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de l’any 2002, i de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya des del 2005. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes com cos, individu o presència, conviuen amb un 58


treball constant entorn de l’escultura i del Museu en el marc del seu grup de recerca Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes com cos, Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes 59


com cos, Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes com cos, individu o presència, conviuen amb un treball constant entorn de l’escultura i del Museu en el marc del seu grup de recerca Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes com cos, 60


individu o presència, conviuen amb un treball constant entorn de l’escultura i del Museu en el marc del seu grup de recerca Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat a nivell europeu és també notable, en especial a Itàlia i a França. És autor d’un bon número de publicacions centrades en les arts plàstiques i en el món de la imatge i el pensament. Fotògraf i estudiós de la fotografia, els seus interessos s’orienten sobretot cap a l’exploració de la llum, un dels elements claus a l’hora d’entendre la seva obra. L’exploració de les possibilitats i els límits de la percepció vertebra, també, la seva producció, en la que conceptes com cos, individu o presència, conviuen amb un treball constant entorn de l’escultura i del Museu en el marc del seu grup de recerca Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea. Des de 1995 ha rebut diverses distincions i premis, a més de dur a terme una activitat expositiva intensa, que l’ha portat a participar en nombroses mostres principalment a Catalunya, Galícia i Madrid, tot i que la seva representativitat Confluències, que dirigeix en col·laboració amb Jorge Egea.

61


Visions en progrés /??? Noves visions del “Corpus de Sang”???

62


63


64


65


66


67


68


69


70


71


72


73


74


75


76


77


78


79


Retrats del museu

80


81


Retrats del museu

82


83


panorĂ miques del museu

84


85


panorĂ miques del museu

86


visions en progrés