Issuu on Google+

Pau Monfort: un mĂşsic amb un estoig singular


Pau Monfort: un músic amb un estoig singular Hi havia una vegada un clarinetista que duia unes enganxines virolades al maletí del seu clarinet. Com que la memòria selecciona coses de forma aleatòria, aquest era un dels primers records que sobre aquell clarinetista compartim un grup ja crescut què aleshores teníem al voltant de deu anys. Suposo que aquella enganxina d’un graciós i colorit animalet pegada al seriós estoig negre que solíem dur per guardar i protegir l’instrument ja suposava tot un signe de modernitat per a molts de nosaltres. No parlem d’altre que Pau Monfort, qui es posava ben jove al capdavant de la Banda de Música del seu poble. Ja albiràvem una forma de fer nova, en la que es van assentant les primeres pedres d’un nou sistema. Fins aleshores, i en ocasions, depeníem de la voluntat i la paciència i la generositat del temps d’uns i altres; vells músics que ens brindaven el seu coneixement o d’altres joves entusiastes, sempre amb el goig de crear nous músics. Però ara es gestava una nova etapa. Sense tindre cap consciència d'allò fet, assistíem en carn pròpia a un canvi de paradigma fruit d’una apertura inèdita al nostre racó del territori.

Lluny encara de l’actual accés al món a través de xarxes internàutiques i virtuals, els processos de descobrir el món o les seues novetats venien de la mobilitat física de les persones. Li ho hem sentit dir en ocasions vàries als qui hui constitueixen la gent major de la banda: és la carretera. I, efectivament, les millores amb les primeres paletades al vell asfalt i l’endreçament de moltes de les sinuoses traçades entre Vilafranca i Castelló de la Plana possibiliten un accés, sense oblidar la distància, més ràpid. Ja no es només el cotxe de línia i els camioners de les fàbriques tèxtils o d’altres transportistes qui freqüenten la carretera. També hi transiten un grup de músics que obren el camí, una primera fornada capaç de superar l’aïllament amb el cotxe propi amunt i avall, buscant la classe següent al Conservatori. Ells, amb el jove talent que du enganxines al maletí inclós, rebran el primer ensenyament musical professional. Dins un context més ample propi dels anys vuitanta del segle passat, tot allò es conjumina en altres aspectes com l’accés massiu a l’educació i, dins d’aquest, també l’ensenyament musical. Seran passes dirigides a una implementació d’un estat del benestar en construcció, del qual després hem vist el seu tímid abast i la seua fragilitat. Però tornem a aquelles


formes de mobilitat que hui hem naturalitzat: algunes eren de diari, altres de cap de setmana entre la ciutat i el poble, o entre la capital i la casa dels pares… En el plànol de l’estudi de la música eren incipients fa tres décades i requerien dosis de persistència i fer de l’entrebanc la virtut. L’estudi de les arts que resultava una frivolitat guanya uns primers adeptes dels qui ens hem aprofitat generacions posteriors i públic en general, i en formes diverses. Són, a risc d’equivocar-nos, alguns dels factors què expliquen aquell context. Tant de temps emprat a la carretera pot donar per a molt, i el trajecte potser era un brou de cultiu –no tant visible- propi dels grups pioners que fan del camí un recurs on créixer. Imagino un automòbil dels anys vuitanta per una carretera menys concorreguda que hui en dia, sabent que cada viatge és or. Perquè allí van les despeses de matrícules del conservatori, benzina, materials d’estudi i els propis de l’instrument musical; però el cotxe va farcit d’il·lusions. I en el mateix recorregut es parla de les coses explicades a l’aula, de les dificultats a superar amb hores i hores d’estudi constant, o quan la conversa para perquè sona per damunt del motor algun fragment musical que capta l’atenció. Aquelles cintes de cassette amb obres dels clàssics, dels

clàssics contemporanis… que van, viatge a viatge, provant allò que agrada i que no, allò que entronca amb la configuració d’una cultura musical que es va eixamplant, amb la construcció d’un gust que, en els anys, permetrà una apertura sense barreres a les obres a interpretar per la mateixa banda. El cotxe també es desplaçava a escoltar en directe altres bandes, concerts, certàmens, visitava l’aparador per excel·lència del país i, allí a la Plaça de Bous de València i al seu certamen anual, entraven concepcions del so de les millors agrupacions que es quedaven gravades a l’imaginari del músic i que podien suposar una brúixola que marca un dels camins possibles, allà on fixar allò que vols ser de major. Segurament, en aquell moment, cap d'ells no intuïa que en el futur tindria la responsabilitat d'assumir una batuta, però no qualsevol batuta. En definitiva… era la carretera i sobretot l’esperit curiós d’aquells músics que la transitaven. Podem dir que aquella via es va convertir en la nostra primera autopista de la informació d’una nova cultura musical. Arribat el moment, el bagatge que dona tant de moviment es podrà col·locar al damunt la taula i començar un projecte nou, una empresa que ja dura un quart de segle. Pau pren els rengles de la futura Unió Musical de Vilafranca i en primer lloc es pren l’Escola de


Música com la clau de bóveda d’un edifici sonor a construir. Es mantenen les virtuts d’un seguiment personalitzat dels alumnes i es continua passant la lliçó siga de la solfa siga de l’instrument, un per un. Però, a més a més, es va incorporant de forma paulatina un professorat especialista, un altre fet que si ara el veiem normal aleshores era insòlit. El procés de modernització estava servit amb Pau Monfort al capdavant. La Unió Musical també entra en una nova dinámica on, d’entrada, es doblen els assaigs setmanals. S’incorporava un nou hàbit, sense fer aldarulls, com tot allò que anava implantant aquest mestre. La reiteració dels passatges musicals més difícils, les noves partitures i els ritmes inèdits per a molts de nosaltres, tot s’anava aclarint setmana a setmana. De nou la persistència, sense importar l’espai on s’assajava els músics es retrobaven en un projecte comú i il·lusionant, sempre amb les dificultats d’un grup amateur amb ocupacions i interessos diversos. Divendres i dissabte, amb puntualitat exquisita, estava Pau esperant-nos, independentment de si érem quinze o seixanta els presents, de si plovia, nevava o feia sol, les partitures rebien el repàs necessari. Com passa amb les bones sumes, la doble sessió del cap de setmana era més

del doble en les millores d’execució de les obres al damunt del faristol. Si atenem als factors d’aquest procés de creixement musical, veiem com un a l’altre es retroalimenten i milloren: les bases de l’Escola de Música reverteixen en una tècnica de l’instrumentista que, amb la dinàmica nova i seriosa dels assatjos de la Unió Musical, va assolint noves fites en la construcció del nou edifici sonor. Cal recordar que ens hem malacostumat a unes formes de tocar i sonar pel grup dirigit per Pau; però no oblidem posar l’émfasi en com açò que ara tenim deriva d’un esforç sostingut en el temps. Quasi també percebíem de forma natural el fet que, a cada partitura, el mestre ens anés posant a prova i estirant el potencial dels músics. Quedà clar ben prompte que, sota la seua direcció, la paraula límit anava a desaparéixer i, com en un torrent tranquil, a cada concert ens arrossegava cap a una nova fita rítmica i sonora. Dins el grup i fruit de les primeres carreres professionals i les primeres fornades de l’escola es van assentant una série de puntals a les diverses cordes de la banda que, de la mateixa manera, estiren cap amunt el conjunt. El programa de futur era servit amb rigor i, a poc a poc, el


color i els timbres s’aniran extenent amb nous instruments i noves i nous intèrprets. En conseqüència, el grup creix en nombre i varietat instrumental, constantment alimentat per la pedrera de l’Escola de Música. D’una banda, l’alt nivell assolit ha servit perquè molts joves de Vilafranca troben en la música una via de realització professional, en alguns casos a uns nivells superlatius i en formacions orquestrals de primera plana nacional i internacional. Cal, això sí, situarse davant la diversitat de persones i potencialitats que formen la banda, un conjunt que té al capdavant un talent indiscutible: una batuta clara i precissa quan seus davant la partitura a cada assaig, serena i brillant quan surts a l’escenari. I és que en el moment crític del concert, ell transmet la seguretat imprescindible per als amateurs que pugem amb el grup, alhora que un lideratge musical d’un caràcter únic. Després d’hores i hores d’assaig i en la nostra primera cita amb un certamen els nervis podien fer males passades als músics. Però allí estava Pau, perfectament sabedor de que faríem allò que estava assajat, confiat dels seus músics i transmetent la seguretat que alguns necessitàvem. Així que ens mirava, ens aclucava l’ull i nosaltres entràvem al passatge corresponent, ell somreia i la música fluïa clara i acurada,

tal i com s’havia preparat. També era el seu primer certamen com a director, mai sabrem si ell estava nerviós, però el grau de serenitat que ens insuflava a cada compàs en aquella actuació retrata el caràcter d’un lideratge singular. Allò era capaç d’emocionar, tant als qui ho viuen de dins com els qui ho escolten des de fora. No és fàcil posar en paraules allò que la música transmet i no ho farem bé si ens aventurem... ja està escrit pels experts que sí en saben. En el cas que ens ocupa, les indiscutibles emocions musicals que la batuta de Pau genera s’imbriquen a d’altres factors no menys importants i dels quals en direm alguna cosa. En el lideratge singular del mestre s’aglutinen la seua vàlua amb una enorme capacitat integradora al front d’un grup divers, d’un equip amb limitacions de temps i dedicació però que respon davant el concert, davant l’actuació i davant el certamen. S’han escrit rius de tinta sobre com dirigir grups, des de la vessant més empresarial fins la més associacional. No sé si ens valdria cap d’elles, doncs Pau utilitza poques paraules i al darrere de les seues frases rau un nivell de capes de saber fer i mantindre el grup que, en pensar-les, ens reafirmem més en açò que escrivim. Reiteradament ens fa saber que ho podem fer bé i que, molt habitualment, només hi ha un


xicotet esforç de concentració en les i els músics que marcarà la diferència en l’execució. Axí és, sempre amb paraules integradores i en positiu, amb la sensibilitat de saber cadascun dels músics que té al davant i les seues potencialitats. Només un mínim gra d’il·lusió és prou per quedar atrapat per aquesta Unió Musical, gaudint de tocar amb ells o amb el sotrac d’escoltar-los. La diversitat de circumstàncies descrites ens permeten parlar d’una revolució silenciosa a la cultura musical d’un municipi com Vilafranca. D’aquesta manera, només cal tancar els ulls i reproduir algun bon fragment musical de la Unió Musical: amb la qualitat indiscutible ens trobarem a nosaltres com a públic més educat i obert a nous espais sonors. Són eixes coses menudes que disfrutem, ens fan la vida més agradable i intensa, i sota les quals s’ha hagut de fer un treball d’anys inconmensurable. Els 25 anys de Pau Monfort deixen un llegat que ha elevat la cultura musical en el poble, tant pel que fa als mateixos músics com pel que fa a la resta de veïns. Amb cada concert, als discs gravats, certàmens o actuacions, es posa al nostre abast una música d’una factura a la què, altrament, hi seríem aliens. Com a element cultural ha passat a ser un distintiu del nostre

poble, un fet que fa singular la nostra identitat i que ja forma part de la forma de ser i apreciar el fet musical. Les vilafranquines i vilafranquins tenim la sort de tindre com a fill del poble a un xic amb un talent desmesurat al qual es suma un caràcter especial. Però això mai és prou, doncs en una dinàmica d'èxode rural, Pau podria haver optat per desentendre's del seu poble nadiu i ampliar horitzons personals i professionals més enllà d’aquest municipi i d’aquesta província. Va optar, però, per fer el contrari i fer –de nou- de la carretera i la mobilitat una virtut inestimable. Potser siguem egoístes en pensar que s’ha quedat brindant-nos a nosaltres el seu saber, però en aquesta ocasió hem tingut la sort al nostre costat. Açò s’entén quan hi ha un projecte artístic i vital excepcional, a contracorrent d’algunes tendències i sempre obert a noves fites. A més a més, perquè hi ha un plus d’identitat amb el seu poble i la seua gent i tot sostenint una empresa cuinada a foc lent, sense aldarulls, sempre elevant aquesta institució musical amb la humilitat i el saber fer excel·lent. En un món de relacions líquides i efímeres, queden individus que mantenen una solidesa personal en el temps i, de retruc, aquesta reverteix en les persones i grups del seu voltant. L’estabilitat en institucions com la que hi ha a la Unió


Musical no és tan freqüent, no ho és entre aquest tipus d’associacions com puguem pensar, i també cal valorar aquest fet. Estem davant de trajectòries de molt llarg recorregut, excepcionalment fermes en un territori molt més fràgil, vistes totes les desigualtats geogràfiques imposades. I aquest aniversari és motiu d’alegria i reconeixement, però també de saber cuidar des de fora l’arbre ben arrelat en el temps. Aquest dissabte 23 de noviembre de 2013 sonarà el Concert Extraordinari de Santa Cecília, dirigit per vinticinquena vegada per Pau Monfort. Al programa, entre d’altres, gaudireu de l’obra que va marcar una fita en aquesta agrupació: La Simfonia n. 1 El Senyor dels Anells, de Johan de Meij. Aquella obra en la que Pau Monfort ens va fer donar un salt qualitatiu com a músics,

com a públic o com a fet cultural. Cumplits vint-icinc anys i milers d'hores d’impartir classe, de dirigir assajos, de crear una apertura musical on no es pot albirar el final... s’ha de reconèixer aquest edifici musical. Pau, sense ell voler-ho, s’ha convertit en una institució en el millor dels sentits de la paraula. Només cal desitjar que aquell clarinetista de les enganxines que captaven la nostra atenció mantingue els hàbits propis i tots els que ens ha inculcat, doncs la resta continuarem gaudint d’aquesta bona música. Gràcies mestre! Membres de la primera generació de Pau Monfort


Pau Monfort: un músic amb un estoig singular