Page 1


Mira si he corregut terres... Omplim el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s’acaben i raïm no queda un gra. La Llosa i el Genovès, Lloc Nou, la Torre i Barxeta, Xàtiva, Rotglà i Valles, Llanera, Vallà i Montesa, Alboi, Cerdà i Estubeny la Granja, Sorió i Torrella. Malaguenya de Barxeta (Pep Gimeno «Botifarra»)

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

e l ver í de l f o c

7

1


Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2013 www.fallajrj.com Director Rafa Tortosa Equip de redacció Verònica Llopis, Isabel Gosálbez, Anna I. Calvo, Patri Viñes Fotografies Antoni Marzal, Arxiu Rafa Tortosa, Patri Viñes, Arxiu Manolo Sanchis, Arxiu Joan Castelló, Josep Gimeno, Arxiu LevanteEMV Col·laboradors Antoni Marzal, Ximo Cerdà, Toni Cucarella, Joan Castelló, Miquel Mollà, Rafa Tortosa, Agustí Garzó, Verònica Llopis, Anna I. Calvo, Joan Quilis Coberta i maquetació covanegradisseny Impressió Matéu impressors, s. l. Dipòsit legal XXXXXXXXXXX Tirada 400 exemplars Col·labora Generalitat Valenciana Conselleria d’Educació Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2013, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

2


EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 7 / març 2013

les falles i la costera e l ver í de l f o c

7

3


índex

Una imatge i vint línies 6

Rastre, reata, cadena Toni Cucarella · Antoni Marzal 8 L’interrogatori Ximo Cerdà · Antoni Marzal 10

La falla de paper 13

Com tenen de negre el cor Miquel Mollà 14

F de festa, flama, foc, fum, falles 16

Festes del foc a la comarca de la Costera Joan Quilis La Costera en falles Agustí Garzó Les bandes de música de la Costera a la festa de les falles E. de redacció Pirotècnia Valenciana, art i tradició dels Crespo Vidal Vero Llopis Fa més de cent anys. Tres cadafals fallers del cap-i-casal... Rafa Tortosa Tortosa Biosca, un artista entre els grans... Joan Castelló Rafael Boluda, un dibuixant de falles Anna I. Calvo Alfred Sendin Galiana i Josep M. Esteve Victòria, ... Rafa Tortosa Un especial de 1909 del periòdic El Distrito de Enguera... Abril Baldoví

4

18 32 36 42 46 54 80 86 104


editorial les falles i la Costera

Encetem aquesta nova edició del Verí del Foc, i ja en són set, amb el guerrer de Moixent. Pensem que és un dels símbols que poden indentificar la nostra comarca de la Costera. El joguet iber convertit en símbol, el joguet iber convertit en falla. Molts recordarem com la reproducció a gran escala de la peça trobada al jaciment de les Alcusses, lluïa com a coronament de la falla de la plaça de l’Ajuntament de València durant les falles de 1997, obra dels germans Ferrer. El fanzine que té vosté a les mans, intenta estudiar i mostrar els lligams entre les falles i la Costera. Aquest guerrerot de Moixent convertit en falla pot ser un bon punt de partida. I no pensem les falles de la Costera com la festa fallera d’un poble, pensem també en persones vinculades a la nostra comarca, que durant anys han estat al servei de les falles.També és evident que la nostra comarca no és gens fallera, no hi ha tradició, globalment parlant. Però si tenim unes festes caracteritzades per un component: el foc. I aquest ha estat el punt de partida. Les festes del foc, és un magnífic article on Joan Quilis, ens descriu tot els focs de qualsevol racó de la Costera. I d’aquest foc, s’enlairen les falles en molts pobles de la comarca. Agustí Garzó ens posa el mapa de la festa fallera a la comarca. També veiem com les nostres societats es vinculen a les falles o com altra activitat, la pirotècnia, és present al cor de la Costera, un escrit de Vero Llopis. Clar, la figura de l’artista faller no cal deixar-la de costat. Presenten uns artistes falleres de Xàtiva que plantaren a València fa més de cent anys, signat per Rafa Tortosa; un espectacular treball de Joan Castelló recordant la figura de Vicent Tortosa Biosca, nascut a la Font de la Figuera; el treball de Anna I. Calvo dedicat a Rafael Boluda, un afamat acuarelista vinculat a les falles pels seus esbossos fallers. I per a la fi del fanzine ho deixem per a la literatura fallera. Un extens article, de Rafa Tortosa, va dedicat a dos lletraferits fallers com són Alfred Sendin Galiana i Josep Ma. Esteve i Victoria, i el darrer dels articles fem referència a un especial que li va dedicar un periòdic de la Font de la Figuera a Bernat i Baldoví l’any 1909. I no hem deixar de nomenar a Toni Cucarella i Ximo Cerdà, que recolzats amb imatges d’Antoni Marzal, ens han escrit unes històries molt interessants i divertides. I el còmic de Miquel Mollà, dins de la falla de Paper, qui ens mostra l’actualitat més pudenta de la Costera. A tots els col·laboradors moltes gràcies pel seu temps usat en aquest projecte que any rere any es supera. I als nostres assidus lectors agraïr la confiança que ens dipositeu. Gaudiu del Fanzine i, sobretot, de les falles.

e l ver í de l f o c

7

5


6


una imatge i vint linies

e l ver Ă­ de l f o c

7

7


8


Rastre, reata, cadema text Toni Cucarella imatge Antoni Marzal

En veure aquest rastre de xiquets fent una cadena humana, reivindicant-se de manera inconscient com a part activa i futura de la festa, estranyament no l’he vinculat, al primer colp, amb una idea de falles. M’ha vingut al pensament precisament la paraula rastre en comptes de cadena, com seria més lògic. I la paraula rastre m’ha dut a evocar rastres viscuts. Un rastre de caramels i un rastre de pots, allò que en déiem “reata”. Una rastrera de pots lligats amb una corda. Un xiquet l’estirava i corria els carrers, i uns altres, amb pals i garrots, colpejaven els pots i armaven una escarot de mil dimonis. Això solia passar, crec recordar, la Nit de Nadal, mentre a casa les mares, àvies i germanes preparaven el gran sopar familiar. La memòria convoca ara el rastre de caramels. Aquell home que pujava al tren en eixir de l’estació del Nord de València, un dia que potser havíem anat a veure les falles de la capital. Un temps en què els trens de rodalies es deien ferrobussos i feien pudor de tabac. Però aquell home portava al braç rastres de caramels i venia números de rifa, perquè els caramels els sortejava. Li compràvem un paperet, esperançats. Llavors el tren abandonava l’estació de València i nosaltres, xiquets il•lusionats, esperàvem que l’home tornara per dir-nos que teníem el número guanyador i era nostre, el rastre desitjat de caramels. A quin joc jugàvem que corríem com els xiquets de la foto, tots de la mà? En déiem “la cadena”. Un pagava i anava tocant els qui podia agafar, com a la pit-i-amagar, o com la tula verinosa: tots fugint de qui pagava. I qui pagava corria darrere de tots, esbalaït, desesperat. En tocava un i s’agarraven de la mà i ara corrien dos, i després tres i quatre i cinc... S’allargava la cadena. I quan hi eren tots, s’acaba el joc i si quedava alè se’n començava un altre... Acabar i començar de nou. Un rastre de xiquets fent una cadena. Cadena de món. Del passat i del present, del futur. Idèntica il•lusió, sempre. Aquell rastre, aquella reata, aquella cadena, com aquesta cadena...

e l ver í de l f o c

7

9


10


L’interrogatori text Ximo Cerdà imatge Antoni Marzal

Un eriçó li va recórrer l’esquena de dalt baix. No sabia molt ben on es trobava. Al seu voltant s’estenia una foscor difícilment penetrable amb la vista. L’única cosa que percebia amb claredat era que estava assentat, lligat i nu de cintura cap a dalt. Tampoc sabia molt bé com havia arribat allí. Les últimes hores es perfilaven borroses i confuses dins del seu cap. L’últim que recordava era estar un poc picat en el casal, donant compte d’un romcola i ballant el gangnam style. La resta no era més que boira. —Hi ha…? —va començar a dir, amb veu tremolosa. Una veu que inclús a ell li costava reconéixer—. Hi ha algú ací? El silenci va ser l’única resposta. —Què voleu de mi? —va insistir—. Per què estic ací? De sobte, una llum va partir la foscor. Una llum que incidia directament sobre els seus ulls. El canvi d’il·luminació li va provocar tant de dolor com si centenars de diminutes agulles estigueren recorrent el seu nervi òptic. Aquella sensació era com una mala ressaca de Casón Histórico, però pitjor. Molt pitjor. Cegat per aquell impacte de llum, només va poder intuir les fosques siluetes que el rodejaven. —Qui sou? Què voleu de mi? —va dir. Les paraules rascaven la seua gola com si estigueren fetes de paper de vidre. —Som la GCBCF —va dir una veu gutural que pareixia provindre d’una de les siluetes, la més alta. —La Germandat per a la Conservació dels Bons Costums Fallers —va apuntar una altra silueta, una un poc més baixeta. També tractava de donar-li a les seues paraules un to solemne, però com la seua veu era un poc més aflautada, tot quedava en un vull i no puc. —La Germandat per a la…? —la resta de paraules es van perdre en la seua malparada memòria. No tenien cap sentit per a ell—. Què voleu? Per què estic ací? —Bona pregunta —va reprendre la silueta major. Estàs ací per açò.

e l ver í de l f o c

7 11


La fotografia va caure sobre els seus genolls. Es va esforçar per enfocar la vista, encara que l’esforç era sobrehumà. A poc a poc va anar reconeixent les formes. Sí! Sabia què era això! No havia vist mai eixa foto, però podia identificar el moment. Havia sigut presa ahir mateix, durant l’ofrena. —Què estaves fent? —va preguntar la veu més aguda. —Jo… estava… en la celebració… participant… —Mentida! —va bramar la veu més potent—. Mira’t bé. Què estaves fent? Es va obligar a centrar-se en la fotografia. Apareixia ell en primer pla. I de sobte va entendre què li estaven preguntant. La seua mirada en aquella fotografia el delatava. —Què estaves mirant? —va insistir la veu greu. —Mirava… —es va adonar que no tenia sentit continuar dissimulant—. Mirava l’entrecuixa del meu amic, que tenia la cremallera descordada! Va dir allò com descarregant un pes enorme. No obstant això, les siluetes no pareixien haver acabat. —I què pensaves? —va dir una altra veu, una que no havia parlat fins ara, més baixa i murmuradora. Una que donava més por—. Què vas pensar? —Vaig pensar… —va titubejar. No sabia quines conseqüències podia tindre dir la veritat—. Vaig pensar que havia de dir-li-ho, perquè se la pujara. —Mentida! —va tornar a corregir la veu potent—. No t’has adonat de que no pots enganyarnos? —Està bé, està bé! —la seua resistència va acabar per trencar-se del tot—. Vaig pensar... oh, Déu... vaig pensar que si movia el ditet prou ràpid, igual aconseguia abaixar-li el gaiumbo i traure-li la xorra… i que llavors sí que ens anàvem a riure en eixe rotllo d’ofrena! Ja està, ja ho havia dit. Ho havia admés. Ara sí que no hi havia marxa enrere. Es va preparar per a rebre el castic definitiu. El següent que va percebre va ser que la pressió de les lligadures de les seues mans cedia. —Veus com no ha sigut tan difícil? —va sentir que algú li donava colpets en l’esquena. Era la silueta més alta—. Apa, ja eres un germà més. Les llums de l’habitació es van encendre. Va reconéixer el lloc. I tant que el va reconéixer. Havia passat ací més hores que en la seua pròpia casa. Era el seu Casal, clar. —Uah! —va dir la silueta de la veu aflautada, deixant caure una lleu rialleta—. Sempre has sigut el millor. El més bèstia. Sabíem que alguna cosa d’eixes estaves pensant. —Està clar que eres un dels els nostres —va dir el de la veu murmuradora—. Collons, quina afonia se m’ha quedat de la festa d’anit. Vinga, anem, que està a punt de començar la mascletada. Un poc confús es va incorporar del seu seient, sense acabar d’entendre molt bé què acabava de passar. Però amb unes ganes boges d’anar a veure la mascletada.

12


la falla de paper

e l ver Ă­ de l f o c

7 13


14


Com tenen de negre el cor Dibuix i text Miquel Mollà

e l ver í de l f o c

7 15


16


F de festa, flama, foc, fum, falles...

e l ver Ă­ de l f o c

7 17


Acabant de preparar La foguera de Canals, Foto Josep Gimeno

18


Joan Quilis i Ródenas

Festes del foc a la comarca de la Costera

E

l foc de sempre ha sigut un element encisador, respectat i temut, un foc sense control és sinònim de pànic i destrucció. La seua domesticació a la prehistòria de l’ésser humà, significà un gran progrés. Poder il·luminar-se a l’obscuritat de la nit i a l’interior de la caverna, espantar els animals perillosos, poder guisar els aliments i protegir-se del fred; foren algunes de les millores, que els nostres primers avantpassats pogueren aconseguir amb el control del foc1.

Per a molts pobles primitius el foc és un demiürg (paraula grega que significa creador) el fill del sol i el seu representant en la terra2. El foc és junt a l’aigua, l’aire i la terra un dels quatre elements de les cosmogonies, que pretenen explicar l’origen de l’univers tradicionals en occident3. Des de les cultures més antigues, com: la egípcia, la sumèria, persa…, el foc ha segut objecte de culte i element d’ofrena a les divinitats. En Egipte el foc es relacionava amb el sol i era connotació de salut i vida4. En la mitologia grega, el foc era dels Déus. El Titan Prometeu el va furtar al Déu Zeus i el va dur als humans amagat en un fenoll5. Si continuem amb l’antiga Grècia. Al món del filòsof Anaximandro, el foc ocupa la 1 Ariño Villarroya, A. (1990): «Los ritos del fuego», dins Ariño Villarroya, A. (dir.), Historia de las fallas, Valencia, Levante -El Mercantil Valenciano. 2 DD. AA. (1987): El Mundo mágico. Supersticiones, brujas, hechiceros e inquisidores, Año XII, nº 136, Historia 16. 3 Gispert, C. (dir.): Atlas universal de filosofia. Manual didáctico de autores, texto escuelas y conceptos, Océano. 4 Cassin, E., Bottéro J. i Vercoutter, J (1986): «Los imperios del antiguo oriente», Vol I i II, dins Historia universal siglo XXI, Siglo XXI editores S.A.

e l ver í de l f o c

7 19


perifèria i pot ser vist pels forats que es denominen estrelles. Heràclit compara el món amb el foc pel seu constant moviment i canvi6. 5 Ariño Villarroya, A. (1992): «Les festes de Sant Antoni Abat i la foguera de Canals», dins Papers de la Costera, 7 i 8, Associació d’Amics de la Costera. 6 Gispert, C. (dir.): Atlas universal de filosofia. Manual didáctico de autores, texto escuelas y conceptos, Océano. 7 i 8 «Llibre de l’Èxode» dins La Bíblia, Centro de Ediciones Paulines, 1974. 9 Sant Joan Evangelista: «L’Apocalipsi», dins La Bíblia, Centro de Ediciones Paulines, 1974. 10 López Santiago, S. (1988): Iconografía Medieval, Etor/arte. 11 Alighieri, D. : La divina comedia, Promoción y Ediciones S. A., 1983. 12 mades, J. (1987): Costumari Català el curs de l’any, Vol II., Barcelona, Salvat Editores, S.A. 13 Quilis Rodenas, J. (2011): «L’ofrena a la Mare de Déu de la Seu», dins Llibre explicatiu Falla Benlloch 2011, Xàtiva, Associació Cultural Falla Benlloch. 14 i 15 Melgares Guerrero, J. A. (1992): Las hogueras festivas de invierno en la etnología murciana, Murcia, Asociación de Amigos del Museo de la Huerta.

20

Dins de la cultura judeocristiana, no trobem cap narració, tan interessant com la descrita del món grec, per a explicar l’origen del foc. Però, en la Bíblia, el principal llibre, per al món judeocristià, trobem moltes referències al foc. D’elles podem distingir de dos tipus, unes que podríem definir com a bones o positives i que serien representacions de Déu i d’altres que serien destructives i perjudicials, també relacionades amb Déu, però com un element per a castigar. Per citar alguns exemples, podem recordar el passatge del llibre de l’Èxode (Ex. 3, 2) en què Déu se li apareix a Moisès representat en una sarsa ardent7. Un altre exemple podria ser el descrit al llibre Els fets dels Apòstol (He 2,1) on una llengua de foc s’hi posà sobre cada un dels apòstols, i representar així l’Esperit Sant8. Com exemple negatiu citarem el passatge del llibre de l’Apocalipsi (Ap. 8, 7) on ens diu que amb el toc de la primera trompeta va caure sobre la terra granís i foc mesclat amb sang; la tercera part de la terra es va cremar i la tercera part dels arbres també foren cremats9. Menció apart mereix el concepte d’infern, a la Bíblia no trobem quasi relacions entre infern i foc. Serà a l’Edat Mitja quan s’hi crearà la idea d’un infern ple de flames, creant-se així una iconografia que s’expandirà per tot l’art cristià. Escrits com la Visió de Sant Pau ajudaran a expandir aquest concepte d’infern10. Dante aprofitarà aquest text i descriurà l’infern en La Divina Comèdia 11.

Però no s’ha de remuntar a les cultures o als textos antics per tal d’observar la importància del foc. Sense anar molt lluny, dins de la religió catòlica, trobem la utilització del foc en forma de ritus, podem recordar com un dels actes de la Vigília Pasqual és la realització d’una foguera per encendre, posteriorment, el ciri Pasqual. Aquest foc representa el pas des de les tenebres a la llum, les tenebres representen el pecat i la llum la salvació12. Una altra costum de la religió catòlica és la d’encendre llumenetes o bé per a fer una petició o per l’anima d’algun difunt. Aquest últim cas encara es conserva com un buscar, en algunes cases, encendre una lamparetes d’oli per als difunts13. El foc va unit a la construcció de fogueres, les quals s’hi han realitzat en diferents èpoques de l’any la gent del camp a tot arreu. Les han encès fent festa al seu voltant: balls, bots i tot tipus de ritus; són característic al voltant de la foguera. Aquestes s’hi solen encendre en qualsevol mes de l’any, encara que per alguns antropòlegs són més nombroses a la primavera i a l’estiu. Dos interpretacions etnològiques intenten explicar el perquè de les fogueres nocturnes o festes iniqües. Una primera seria una cerimònia màgica amb l’objectiu d’aprovisionar-se l’home, els animals i les plantacions, de llum i del calor solar14. En aquest cas la foguera seria una representació del sol. Una altra interpretació considera les fogueres com alguna cosa purificadora, crema i destrueix tota influència negativa com: bruixes, dimonis o monstres...15. Les fogueres o festes iniqües no és un fenomen únic del nostre país. A tota Europa i a tot


arreu, també s’hi donen aquestes celebracions. Farem ara un xicotet comentari dels principals focs que s’hi celebren per Europa. A Bèlgica, nord de França, en molts llocs d’Alemanya i Suïssa, és costum encendre focs el primer diumenge de Quaresma. En localitats com Morlanwelz (Bèlgica), allò característic era cremar un ninot de palla16. El dissabte Sant, s’hi realitzà un foc nou a totes les esglésies catòliques, la foguera que es realitza a la Vigília Pasqual de la que ja hem parlat abans. A Alemanya les cendres d’aquesta foguera s’escampava pels cultius per tal de protegir-lo de la meteorologia17. L’u i dos de maig, en Escòcia, Gales i Eire, s’hi realitzen els focs de Beltane, un ritus druida que recorda els antics sacrificis a l’aire lliure. S’encenen focs en colines o llocs elevats18. Un altra festivitat del foc important és la del solstici d’estiu, 23 de juny, després de la cristianització serà coneguda com la nit de Sant Joan. En aquesta data en zones com el vall de l’Inn (Àustria), cremaven una figura que representava a Luter, En Graz (també a Àustria) cremaven el Tatterman. A Bohèmia ( República Txeca), les dones tiraven garlandes a traves de les flames19. En aquest tipus de foc caldria col·locar les fogueres d’Alacant i tots els altres focs que s’hi realitzen a la comunitat en aquesta data. Una altra manifestació a destacar, és la festa celta de Hallowen, la nit del 31 d’octubre, que també coincidia amb la nit de cap d’any, segons la costum les animes tornaven eixe dia a les seues cases per calfarse. Dels focs d’aquest període destacar els realitzats a Escòcia coneguts com de Samhnagan20.

Acabarem aquest resum amb els focs del solstici de hivern, en Anglaterra, França i Països eslaus, era la festa del tronc de Nadal que més tard s’hi guardava sota del llit per a protegir la casa de llamps i d’incendis21. La celebració del solstici de hivern, va ser substituït per l’església pel dia de Nadal, substituint, així, la festivitat a Mitra, que renaixia cada 25 de desembre22. Si, com hem vist dins de l’àmbit europeu els focs i les fogueres són importants des del punt de vista etnogràfic i folklòric, també a la nostra comarca de la Costera, és important la importància del foc, dins del concepte festiu juga un paper destacat, fins al punt que en quasi totes les localitats que comprenen la comarca hi ha, o ha hagut, alguna manifestació del foc. Trobarem fogueres al llarg de les diferents festivitats de l’any. Predominaran les celebrades a l’hivern, pel seu nombre, però també en trobarem a la primavera i

El foc està presenta a moltes de les festivitats europees.

16 al 22 Frazer, J. G. (1981): La rama dorada, Madrid, Fondo de Cultura Económico.

e l ver í de l f o c

7 21


estiu. La tardor és l’única etapa de l’any on no trobarem cap manifestació ígnia. Com a la resta de la Comunitat Valenciana les fogueres de la nostra comarca poden complir tres funcions: senyalar la presència d’un lloc o acte sagrat (ermita, processo); ser motiu d’una festa (falles) i honrar algun sant o verge (fogueres de Sant Antoni)23.

23 Monferrer, A. (1993): Sant Antoni Sant Valencià, Serie Minor, 14, València, Consell Valencià de Cultura. 24 cit.

razer,

J. G. , op.

25 Amades, J. , op. cit. i Bobadilla Conesa, M.: El fuego ritual de Navidad en un pueblo de la Ribagorza. 26 Amades, J. , op. cit. 27 Sarthou Carreres, C. (1978): Datos para la historia de Játiva, Vol I, 2a edició, València, Semana Grafica S.A. 28 Alcaraz i Santonja, A. (2000): «La Mare de Déu de la Llet (Torres Torres)», dins Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Hivern, València, Bancaixa.

22

Començarem parlant de les fogueres que es realitzen en hivern. La festivitat més important d’aquest període de l’any és el Nadal que coincideix amb el solstici hivernal. El sol arriba a la seua alçada mínima, és fa menys visible i el seu calor arriba menys. És un moment que marca notablement els afers agrícoles i ramaders. Les antigues concepcions religioses, com la festivitat a Mitra, que ja havem assenyalat, s’hi van originar entorn al món del camp com una sèrie de practiques i creences de les quals encara hi sobreviuen arrelades amb les creences religioses actuals24. Els focs de Nadal La primera manifestació ígnia de la que s’ha de parlar, ha totalment perdut el seu significat. Es tracta del denominat tronc de Nadal, no és una manifestació col·lectiva, sinó més bé familiar, tanmateix hi parlarem d’aquest costum, ja que com hem vist, és característica en molts llocs d’Europa. El tronc de Nadal consistia en guardar, per a encendre la nit del 24 de desembre, el millor tronc, soca o tió, possible25. Algunes persones majors de llocs com Genovés o Aiacor recorden que en aquestes dades s’encenia un tronc nou a la llar de casa, però no ho relacionen amb un costum característic de la nit de

Nadal. Però a Catalunya encara existeix aquesta tradició, agafen un tió el buiden per dins l’omplin de regals que són per als infants, i una vegada feta la festa és quan el llancen al foc. Aquesta tradició puga ser haja passat a formar part de la gastronomia amb la realització del dolç que hi porta el mateix nom tronc de Nadal. En aquestes dades trobem la primera foguera de la qual hi parlarem, es fa en el llogaret de Sorió. S’hi realitza el mateix 25 de desembre, és el que es denomina foguera de vespres, perquè es realitza per a donar inici a les festes en honor a la Mare Déu de la Llet, Sant Antoni de Pàdua i el Xiquet de Sorió, que es celebren durant els dies 26 i 27 del mes assenyalat. Quan hi preguntem a la gent del lloc des de quan s’hi fa la foguera, la resposta és des de sempre, ningú ens pot parlar dels seus orígens. Podríem trobar diverses explicacions. Una d’elles, que s’hi tracta d’un foc extern de Nadal a diferència del tronc, que hem comentat adés, que seria un foc intern26. Possiblement aquesta celebració tinga alguna cosa a veure amb els dominics, els quals posseïren aquest lloc fins al segle xvi27. El culte a la mare de Déu de la Llet, està molt vinculada a l’ordre de predicadors o dominics, que juntament als franciscans, expandiren aquesta devoció pel territori valencià, entre el segle xiv i xvi28. Aquesta Mare de Déu està molt vinculada a les cultures agrícoles, perquè representa el símbol de fecunditat. Així és fàcil pensar que els dominics substituïren un antic foc ritual, amb un foc més cristianitzat, ajuntant-lo amb la devoció a la Mare de Déu de la Llet. Però tot açò de moment queda en


una possible hipòtesi que encara no podem demostrar. Un altra possibilitat, menys elaborada, pot ser que l’única finalitat de la foguera siga el fet de reunir els veïns el dia de Nadal i fer una torrada de xulles per a sopar tots junts i encetar, així, les festes que s’iniciaran al dia següent. Les fogueres de Sant Antoni Abat Passem tot seguit a parlar, possiblement, de la foguera més importat del període hivernal a la nostra comarca, es tracta de la que s’hi fa en honor a Sant Antoni Abat, la vespra del seu dia, és a dir, el 16 de gener. Aquest sant està molt enraigat a la nostra comunitat, però també a Catalunya i a les Illes Balears, on també és costum fer fogueres. La foguera a Sant Antoni, és una ofrena votiva, és a dir, està vinculada, directament, amb el treball de la terra i el patronatge sobre els animals domèstics i de labor, és una foguera de vespra, constituïx l’anunci de l’endemà i un pretext per al rebombori. Aquest esdeveniment, és característic de les societats agràries, on el foc juga un protagonisme fonamental29. Segons Joan Amades al seu Costumari Català30 les festes de Sant Antoni són una cristianització de les consuàlides romanes, que s’hi celebraven al desembre en honor al déu romà Consus, a qui demanaven la protecció dels animals. Són moltes les localitats de la nostra comarca que cremen o han cremat fogueres en honor a aquest sant. Però, sens cap dubte, la més important és la que s’hi fa a Canals. La figura de Sant Antoni és molt important per a Canals ja que és el patró del poble i, a

més, l’església està dedicada a aquest sant. El cronista Sivera Font situa la possible data de l’inici de la foguera actual en 1634, any en què es beneí el temple que coneguem hui en dia31. Documentalment, la primera notícia que s’arreplega sobre la foguera, és de 1853, quan el regidor Ruperto Sanchis fa referència al ple realitzat el 9 de gener d’aquell any dels problemes que podria portar la foguera als que vivien al voltant d’on s’hi planta la pira32. La foguera d’aquesta localitat sol sobrepassar els 20 metres d’altura. El dia de la Puríssima, 8 de desembre, té gran importància l’entrada de la primera soca, aquesta marcarà l’inici de la construcció de la foguera. A poc a poc aniran portant troncs, canyots, branques, pinassa... fins i tot un taronger que és l’ornamenta que culmina la foguera. La seu encesa s’hi realitza amb el foc que el capellà trau del sagrari amb un ciri33. Podem dir, doncs, que un foc sagrat és el que pren el significat de la foguera de Canals.

La foguera de Canals en honor a St. Antoni, la més important de la Costera. Foto Josep Gimeno

29 Amades, J. , op. cit. 30 Amades, J. , op. cit. 31 Vila Moreno, A. (2010): La foguera de Canals, Canals, Festers de Sant Antoni 2010. 32 Vila Moreno, A. (2010): La foguera de Canals, Canals, Festers de Sant Antoni 2010. 33 Monferrer, A. , op. cit.

e l ver í de l f o c

7 23


Procés de confecció i cremà de la foguera de Cerdà en honor a St. Antoni. Fotos Web Ajuntament de Cerdà

34 htt://cerda es/ content/la-foguerade- cerda- cumple400-años.

24

Possiblement la segona foguera, en honor a Sant Antoni més important de la comarca de la Costera, siga la que es fa en Cerdà. A l’igual que en Canals, aquest sant és el patró del poble i l’església també està dedicada a ell. El cronista d’aquest poble, Alfonso Vila Moreno, afirma que aquesta foguera s’hi remuntaria a 1612, serien els repobladors, els quals substituïren els moriscs, els encarregats de celebrar la festa de Sant Antoni i encendre una foguera en el seu honor. Aquesta pira, com la de Canals, té forma cònica i ha anat creixent al llarg del pas del temps fins al punt d’haver de traslladar la seua ubicació de davant de la porta de l’església a la plaça Major34.

cular, però no fa molts anys la festa a Sant Antoni estava organitzada i s’hi cuidava la realització de la foguera. A Lloc Nou són fogueres particulars les que s’hi realitzen. En Moixent, durant algun temps varen competir en Canals per les dimensions de la foguera, però hui en dia només es cremen algunes xicotetes. A la Font de la Figuera, és la associació de les mestresses de casa les encarregades de fer la foguera. Acabarem amb el poble de Vallés on també existeixen i s’hi crema una foguera en Sant Antoni. En alguns llocs ha caigut en dessús el fet de realitzar la foguera, com les pedanies d’Annahuir i Aiacor, on era costum cremar una foguera a Sant Antoni el 16 de gener com a les altres poblacions.

Hi ha d’altres localitats on també es fan fogueres a Sant Antoni Abat, però ja no tenen la importància que tenen Canals i Cerdà, així és a Estubeny, on segons la població, s’hi realitza des de temps immemorials. Aquesta la fan coincidir amb el cap de setmana per a què la gent puga gaudir més de la festa. Barxeta, a l’igual que a Estubeny, també la fan coincidir amb el cap de setmana. Al Genovés s’hi fan fogueres un poc de forma parti-

Menció apart és el cas de Xàtiva, del qual parlem ara. Molts recordem encara, com en acabar les festes nadalenques, la xicalla començava a arreplegar tot allò que poguera ser cremat, tant a la majoria de les places i dels carrers del casc antic com a la plaça del Mercat, Sant Pere, Alexandre VI, el Raval i un llarg etc., li’n pegaven foc a una foguera la vesprada-nit del dia 16 de gener. Però les fogueres que molta gent recorda encara són


les del carrer Sant Josep, on els apers vells dels arriers eren cremats. Possiblement, la falta d’organització, l’expansió urbanística i la despoblació de la part antiga de Xàtiva van acabar amb aquesta tradició. Són poques les referències a les fogueres de sant Antoni que tenim de la nostra ciutat, possiblement, la més antiga siga la de Ventura Pascual i Beltrán a l’article Les falles fora de Valencia publicat en 1915, a la revista Pensat i Fet35. Ens diu que és feien falles (fogueres) a Xàtiva la vespra de Sant Antoni. El mateix Ventura Pascual en un altre article, La primera falla de Játiva ensueños y recuerdos, publicat al llibret de la falla del Cid de 194636, és on ens dóna més informació. Ens diu que estaven fetes de canyes i canyots i que la gent les botava ajudats d’una canya o fins i tot sense ella: «... pues en mi infancia, fuera de la del Bellveret que quemaban los carpinteros la vispera de su Santo Patrono, no había más fallas que les fogueres de Sant Antoni, hechas con cañas y canyotes, que saltábamos imitando el salto de la garrocha con una caña o simplemente dando brincos sin apoyo alguno». Com veiem al text, a Xàtiva s’hi cremaven fogueres la vespra de Sant Josep i la vespra de Sant Antoni. Ara ens interessen les segones, després ja parlarem de les primeres. L’autor del text naix en 187237, si en la seua infància recorda que es cremaven fogueres a Sant Antoni, podem deduir que aquest fet ja es realitzava en l’últim quart del segle XIX. Açò contradiu al lingüista i folklorista Joaquim Martí Gadea38 quan parla de la foguera de Canals en 1891, i ens diu que té mol-

ta fama al districte de Xàtiva, Énguera, Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida. Cal puntualitzar que li resultava estrany que no hagueren copiat en aquestes poblacions el costum de cremar fogueres per Sant Antoni39. En fonts com poden ser la premsa antiga local tampoc hi he trobat cap al·lusió a les fogueres de Sant Antoni encara que si al porrat que es feia en aquestes dates. D’aquesta activitat ens informa el setmanari El Clamor Setabense40 el 1887. Possiblement, a Xàtiva hi haguera més tradició per Sant Antoni de Pàdua (13 de juny) que per Sant Antoni Abat o del Porquet (17 de gener). Prova d’açò pot ser l’ermita construïda al paratge també anomenat Sant Antoni41 i que hui en dia s’hi troba en una pèssima situació, ja que aquesta ermita estava dedicada al Sant de Pàdua. Un altre exemple pot ser l’església de l’antic convent de Caputxins també dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Foguera de St. Sebastià a Montesa El 20 de gener s’hi celebra la festivitat de Sant Sebastià a Montesa des de1989, es planta i s’hi crema una foguera en honor a aquest sant. Aquesta costum la recuperà l’Associació Cultural d’Amics del Castell fra Miquel d’Aràndiga. Sabem poques coses d’aquesta celebració. A principi del segle XX l’historiador i sacerdot Pedro Sucias Aparicio, fa referència a aquesta costum de Montesa: «Existe la tradicional costumbre en esta villa de la fiesta a san Sebastián, en que la víspera de este santo, sobre la acera de cada vecino, se encienden grandes hogueras de leña verde»42.

35 Pascual i Beltran, V. (1915): «Les falles fora de València», Pensat i Fet. 36 Pascual i Beltran, V. (1946): «La primera falla de Játiva», Llibret explicatiu Falla plaça del Cid, Xàtiva. 37 Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Vol 12, Levante El Mercantil Valenciano, 2005. 38 Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Vol 9, Levante El Mercantil Valenciano, 2005. 39 Vila Moreno, A., op. cit. 40 El Clamor Setabense, 16 de gener de 1887. 41 Quilis Ródenas, J. (2011): «Per què no salvem l’ermita de Sant Antoni?», dins Llibre alternatiu Fira de Xàtiva, Ulleye. Quilis Rodenas, J. (2012): «És cosa de tots», dins Llibre explicatiu Falla Benlloch 2012, Xàtiva, Associació Cultural Falla Benlloch. 42 http:// www.museumontesa.com/ castellano/montesa/ fiestas.htm

e l ver í de l f o c

7 25


Pedro Sucias, sabem que va nàixer en Enqueria el 1844 i morí en València el 1917. Estudià al seminari de València Humanitats, Filosofia i Teologia. El primer destí com a sacerdot fou Montesa43, per tant aquest personatge viuria en primera persona les fogueres a Sant Sebastià. Si intentem trobar un significat a aquesta celebració ígnia, esbrinem que Sant Sebastià és l’advocat contra la pesta44. Ni a la Comarca ni a la resta de la Comunitat Valenciana hem trobat una altra localitat que faça una foguera la vespra del 20 de gener. Només hem trobat un altre referent a Mallorca. Joan Amades al seu Costumari Català on ens diu: «A la ciutat de Mallorca, la vigília de Sant Sebastià s’havien encés grans fogueres perquè el sant fes cremar tots els gèrmens pestilents. La veu popular diu que el costum recordava una gran pesta i que fos extirpada, amb l’ajuda del sant, encenent gran profusió de fogueres»45.

43 Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Vol 15, Levante El Mercantil Valenciano, 2005. 44 Amades, J. , op. cit. 45 Amades, J. , op. cit.

26

Actualment a Mallorca, la vespra de Sant Sebastià, una de les principals atraccions és la foguera que s’encén. Una vegada vist aquest exemple de Mallorca no és difícil pensar que l’origen de les fogueres que va poder veure Pedro Sucias, a principi de segle XX, en un origen foren per a combatre la pesta però que a poc a poc varen anar evolucionant i perderen la seua intencionalitat inicial, convertint-se en una tradició de la nit del dia 20 de gener. Actualment, només s’hi planta una foguera i és similar a les ja comentades abans de Canals i de Cerdà.

Les falles a Sant Josep Si estem parlant de fogueres i dels ritus del foc, no podem passar per alt la festa més important per a nosaltres, les falles. No anem a parlar de la falla com a monument artístic sinó de la relació amb el foc. Encara que les falles són una festa que anuncia la primavera, la seua celebració és en data hivernal, per eixe motiu les inclourem dins dels focs d’hivern. Possiblement Xàtiva siga la població de la comarca de la Costera que més tradició tinga en el fet de plantar falles, però són diverses les localitats que han desenvolupat aquesta tradició, així doncs, hi trobem falles en llocs com l’Alcúdia de Crespins, Genovés, La Llosa, Rotglà i Corberà, Vallada. En d’altres llocs com Novetlè, Llanera o el llogaret d’Annahuir també han plantat alguna vegada falles.


Foguera de Montesa en honor a Sant Sebastià. Foto Web A juntament de Montesa

Les falles són considerades, en el seu orígen, com un ritual d’ajusticiament. Foto Patri Vinyes

Tal vegada, l’expansió de les falles per les diverses poblacions de la comarca, es tracte d’una assimilació amb Xàtiva, intenten copiar el caràcter festiu i divertit de la festa, i deixar així de banda el significat del ritual del foc. Però, parlem d’allò que ens interessa en aquest article, el foc. Tres són les teories que expliquen l’origen de les falles46. La primera seria la del gremi de fuster. Aquests cremaven falles en honor al seu patró, feien falles amb els trastos vells, les borumballes i els parrots, que eren els suports on penjaven els cresols per a poder treballar a les hores sense sol. La festa a Sant Josep coincideix amb el final de l’hivern i l’inici del bon temps, el gremi de fusters ho celebrava amb una festa. D’aquestes fogueres o falles han anat desenvolupant-se fins arribar al que hui en dia coneguem.

La segon teoria buscaria l’origen als ritus dels equinoccis i dels solsticis i, que amb la cristianització de la societat, aquest foc se’ls assigna un sant. Estarien dins del concepte de focs com les fogueres de Sant Antoni o de Sant Joan que després veurem. La tercera teoria està relacionada amb el Carnestoltes i la Quaresma. Les falles valencianes s’hi poden emparentar amb les fogueres catalanes pròpies del Carnestoltes, on s’hi crema un ninot47, tant falles com fogueres de Carnestoltes estarien en connexió amb les fogueres quaresmals que es cremem en països com Bèlgica, França, Alemanya o Suïssa i que ja hem assenyalat adés.48 La primera referència que tenim a les falles modernes, és un document de València datat en 1784, en ell s’hi prohibeixen les falles en carrers per risc d’incendi i s’obliga a col·locar-les en les places o espais oberts49. A Xàtiva les primeres falles artístiques són

46 Soler i Godes, E. (1990): «Teorias sobre el origen de las fallas», dins Ariño Villarroya, A. (dir.), Historia de las fallas, Valencia, Levante -El Mercantil Valenciano. 47 Amades, J. , op. cit. 48 Frazer, J. G., op. cit. 49 Ariño Villarroya, A. (2000): «Sant Josep i les falles», dins Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Hivern, València, Bancaixa.

e l ver í de l f o c

7 27


Cada 19 de març, la ciutat de Xàtiva celebra la Romeria en honor a Sant Josep, participant els fallers de la ciutat, les autoritats i el Gremi de fusters. El recorregut s’inici a l’ermita de St. Josep fins les portes de la Casa de la ciutat. Antigament els fusters ja celebraven la festivitat del seu patró, al voltant de l’ermita.

50 Sanchis i Martínez, J. (1996): Història de les falles de Xàtiva, Xàtiva, Ediciones Xàtiva S.L. 51 Pascual i Beltran, V. (1946): «La primera falla de Játiva», Llibret explicatiu Falla plaça del Cid, Xàtiva 52 Camànyes i Ubeda, E. (1980): «La festa de Sant Josep en els anys 20», dins Llibre Falles de Xàtiva 1980, Xàtiva, Junta Local Fallera.

28

de 1865, 1866 i 1867, les mítiques falles de Blai Bellver, després desapareixerien fins al 1932 —excepció feta de la falla cremada pel gremi de fusters en el Bellveret en 1922 utilitzant la Cuca Fera del Corpus—, a partir d’aquest any, la festa de les falles, comença a consolidar-se a la nostra ciutat, comencen a aparèixer comissions i s’hi crearà el Comité Central Fallero encarregat d’organitzar la festa50. Que no es plantaren falles des de 1867 a 1932 no vol dir que a Xàtiva, durant aquest temps, no hi haguera foc per celebrar la festivitat de Sant Josep. Si tornem al text de Ventura Pascual i Beltrán51 que ja hem vist, quan hem parlat de les fogueres a Sant Antoni, en ell ens dóna una dada molt important, que sent ell un xiquet veia cremar falles al Bellveret la vespra de Sant Josep. Aleshores, si com hem dit va nàixer en 1872, ens està dient que, a l’igual

que a la foguera a Sant Antoni, el gremi de fusters estava cremant falles a l’últim quart del segle XIX. En un article, d’Enric Camànyez i Ubeda, publicat al llibre de la Junta Local Fallera de 1980, ens explica un poc, com era aquesta festa del gremi: «La vespra i damunt del “Bellveret”, encenien (el gremi de fusters) una falla o foguera, composta de trastos vells i borumballes (...) Al dia següent, sobre les onze del matí, es celebrava la missa major,....dirigida pel mestre Ramírez, i el panegíric era a càrrec de mossèn Pasqual...»52 La tradició del gremi de fusters de Xàtiva, de pujar a l’ermita de Sant Josep per celebrar la festa del seu patró ve de lluny, les ordenances de la Ciutat de Sant Felipe 1750 (Part I, títol XXVI, ordenança LXXI) ja arrepleguen aquest costum:


«Día diez y nueve, fiesta de San José, convida el clavario y mayoral de los carpinteros y albañiles à la ciudad visitando à uno de los Diputados y se convoca al Ayuntamiento à la hermita del Santo, à las diez, y asistencia à la misa, y sermón, y por la tarde, à las tres, en la colegiata, desde donde và en procesión a dicha hermita»53. Aquest text no ens parla del dia de la vespra, però per què no pensar que ja era costum al segle xviii, entre els fuster de la nostra ciutat, fer una foguera al Bellveret el dia avanç a Sant Josep? I, per què no pensar també que aquesta tradició seria anterior a la desfeta de Xàtiva en 1707, i que la tradició podria ser molt anterior a les ordenances que coneguem del segle xviii? Ho deixarem ací però el tema de les fogueres del gremi de fusterés interessant i intentarem recopilar mes informació al respecte per a un altre article. Passarem ara a parlar de les fogueres i dels focs que anem ha trobar als mesos de la primavera, són menys que a l’etapa hivernal, però també tenim algun exemple. El 21 de març és l’equinocci de primavera. Per a moltes cultures antigues l’any començava en aquesta estació ja que era quan començava el cicle de la vida al camp i finalitzava a l’hivern. A Babilònia, a finals del tercer mil·lenni a. C., l’any nou començava amb l’equinocci de primavera i la festa estava plena de cerimònies, destacava la que es feia al déu Nabu en què es cremaven ninots, que venien a significar alguna cosa així com els vicis o les males actituds54. En un àmbit més actual, trobem els focs ja esmentats de Dissabte Sant i la festa druida de Beltane.

Dins de la comarca de la Costera trobem dos manifestacions iniqües que coincideixen amb la primavera, són la foguera que l’església realitza per a iniciar la cerimònia de la Vigília Pasqual i les fogueres a Sant Onofre el 12 de juny. El foc del Dissabte Sant Ja hem parlat d’ell. És allò que es realitzà en totes les esglésies catòliques abans de començar la Vigília Pascual, Jesucrist està mort i el món està en tenebres, el foc significa la llum símil de Crist, qui moments després, ressuscitarà i il·luminarà el món. Una de les finalitats de la foguera és, després de la seua benedicció, encendre el ciri Pasqual que precedirà l’altar on romandrà a totes les cerimònies religioses55. Com hem vist, en llocs com Alemanya les cendres d’aquesta foguera s’escampaven pels camps de cultius per a protegir-los de les inclemències del temps56. Aquesta foguera té un caràcter més generalitzat ja que forma part del ritus catòlic de la Vigília Pasqual i, per tant, s’hi realitza a totes les esglésies a diferència de les altres fogueres que s’hi realitzen en uns llocs més puntuals. A diferència dels focs vist fins ara, els quals tenien una part religiosa i una altra laica, aquest serà plenament religiós. La celebració s’hi realitzava la vesprada-nit del Dissabte Sant, però no sempre ha sigut així, fins a la reforma de la Setmana Santa realitzada en 1955 pel Papa Pío XII, es denominava Dissabte de Glòria i la cerimònia de la resurrecció de Crist, la Vigília Pasqual, s’hi realitzava dissabte pel mati57. A Xàtiva, quan la cerimònia religiosa s’hi realitzava pel matí, era costum que comença-

53 Valdés Leon, P. (1980): Ordenanzas generales para el govierno politico y economico de la ciudad de San Phelipe. Aprobadas por el rey N. Señor, Copia Facsimil, Librería ParisValencia. 54 Roux, G. (1987): Mesopotamia historia Política, Económia y Cultura, Akal/ Universitaria. 55 La Seu. Hoja Parroquial, 201, Parroquia de Santa Maria, 2006. 56 Frazer, J. G., op. cit. 57 Ariño Villarroya, A. (1993): El calendari festiu a la València contemporània (1750-1936), València, Edicions Alfons el Magnànim.

e l ver í de l f o c

7 29


A Estubeny, l’església també està dedicada a aquest Sant i també és el patró del poble. La celebració la fan coincidir amb el cap de setmana per a què la gent puga participar més. Aquestes fogueres també tenen forma cònica com la de la majoria que hem vist. Sant Onofre també està relacionat amb el foc, perquè sent un recent nascut, son pare per saber si era fill d’ell o fruit d’un adulteri el va tirar a una foguera d’on eixí la criatura sense cap cremada58.

Foguera en honor a Sant Onofre a l’Alcúdia de Crespins. És de tipus cònica. Foto Josep Gimeno

58 Alcaraz, A. (2000): «Sant Onofre (Quart de Poblet)» . Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Primavera, València, Bancaixa. 59 cheid, J.: La religión en Roma, Ed. Incitatus. 60 Amades, J. (1987): Costumari Català el curs de l’any, Vol III., Barcelona, Salvat Editores, S.A.

30

ren a repicar les campanes, les quals senyalaven la resurrecció de Crist, la gent començava a fer soroll amb allò que més prop tenia de les mans. Foguera a Sant Onofre Sant Onofre és el 12 de juny i són dos les localitats de la comarca de la Costera que realitzen fogueres a aquest sant: l’Alcúdia de Crespins i Estubeny. Són fogueres de vespra com les de Sant Antoni o les de Sant Sebastià. No hem trobat altres llocs ni a la comarca ni a la Comunitat Valenciana ni a l’arc Mediterrani que facen fogueres a aquest sant anacoreta. Per la data, 12 de juny, podem pensar que es tracta d’una adaptació del calendari i que el seu origen pot estar a les fogueres del solstici d’estiu, 23 de juny. Sant Onofre és el patró de l’Alcúdia i l’església està dedicada a aquest Sant. La foguera, en un principi, s’hi realitzava al carrer que hi porta el nom del sant, però a l’anar creixent es va traslladar al darrere de l’església.

Ara passarem a tractar les fogueres d’estiu, són pocs els exemples que trobarem. A nivell general les més importants són les que s’hi realitzen el 23 de juny per a celebrar el solstici d’estiu, per alguns és el dia més llarg de l’any. Per als romans al mes de juny o juno celebraven festes relacionades amb l’aigua, amb la intenció de calmar al sol perquè no cremara els camps. Era costum encendre fogueres i votar-les59. Ací podríem trobar l’origen del ritual de l’aigua i del foc que es celebren la nit de Sant Joan. Encendre fogueres la nit del 23 de juny és una tradició extensa per tota Europa, la finalitat és donar-li més força al sol, és a dir, a partir d’ací començarà a pedrer intensitat. En aquestes fogueres s’acumulen diferents ritus: de purificació, magicomedicinals, magicoamorós i el ritus social (menjar en grup). A més a més, també té una potencialitat de les bruixes60. A la comarca de la Costera hui en dia no es realitza cap de foc la nit de Sant Joan, només hi hem trobat un exemple en el llogaret d’Annahuir, però va caure en dessús ja fa prou anys. En aquest lloc, la nit de Sant Joan, als carrers s’hi feien fogueretes amb les restes seques de la dacsa. A Xàtiva és


molt popular aquesta nit coneguda com La Nit del Ros però l’única relació amb el foc són els coets que es tiren des de les cases de camps on la gent s’hi reuneix per a sopar. Als mesos d’estiu trobem dos exemples de fogueres. Una és la que s’hi fa en Genovés l’altre a La Llosa de Ranes. La foguera de Genovés Es realitza a l’ermita del Calvari el dia 5 d’agost, el dia abans de les festes de marcat caràcter religiós al Santíssim Crist del Mont Calvari i la Mare de Déu dels Dolors. El seu origen és desconegut, quan es pregunta a la gent del poble des de quan s’hi fan, la resposta sempre és la mateixa, de tota la vida. La seua peculiaritat és que s’hi realitza en un lloc elevat. La seua finalitat pot ser la d’il·luminar i la de senyalar la presència d’un lloc o acte sagrat i informar que allí s’està realitzant qualsevol esdeveniment. La foguera de la Llosa de Ranes Aquesta foguera no està dins de les festes patronals, podríem dir que és un preludi a les festes patronals que s’hi celebraran a finals d’agost, dedicades a la Mare de Déu de la Nativitat i al dia següent al Crist del Milacre. Uns dies abans s’hi celebra l’ofrena al Crist. Es parteix, per la vesprada, des de l’ajuntament fins al Calvari on s’hi realitza l’ofrena floral, finalitzat aquest acte s’hi crema la foguera. Aquesta té moltes similituds amb aquella que s’hi crema al Genovés, i com s’hi fa en un lloc elevat, en una ermita i a un Crist, també se li pot suposar les mateixes finalitats, la de senyalar un lloc o acte sagrat al mateix temps que

informa del que allí està succeint i a l’igual que al Genovés l’origen és el mateix de tota la vida. No tenim cap exemple de la foguera de la tardor, encara que últimament la festa de Halloween s’està introduït prou a la nostra societat, però, aquest és un Halloween americanitzat, sense tindre en compte la tradició dels països celtes, que és d’allí d’on procedeix... L’única tradició que trobem amb el foc, relacionada amb la tardor és la costum, encara conservada per les persones majors, d’encendre llumetes els dies de Tots Sants i el dia de les ànimes.

Foguera realitzada al Calvari de la Llosa de Ranes, com a preludi de les festes Patronals. Foto Web Ajuntament de la Llosa de Ranes

Són molts els costums, tradicions i festivitats de la nostra comarca i lamentablement encara resten per a ser estudiades més en profunditat. S’ha de tindre en compte que res es fa sense un motiu, que tot té un origen i una aplicació i cal buscar-la, moltes d’aquestes explicacions ja s’han perdut i diferents actes s’hi realitzen sense saber el perquè s’hi fan.

e l ver í de l f o c

7 31


Cadafals de la falla Plaça Major de la Llosa de Ranes de l’any 2010. Arxiu Levante-EMV

32


Agustí Garzó Sanchis

La Costera fallera

N

o és una excepcional comarca fallera. No té —deixant a banda Xàtiva, evidentment— la potència ni la quantitat de comissions de territoris com la Ribera o les comarques del voltant de la ciutat de València. Tot i això, sí que és curiós, en canvi, que de manera intermitent, sense grans comissions a voltes ni un fort recolzament institucional, la Costera ha tingut des de fa mig segle i quasi sempre, alguna falla ací o allà; algun tímid ressorgiment de l’activitat, comissions més o menys actives… Hui per hui —i deixant a banda la comarca veïna de la Canal, on El Trampot (Enguera), No ni Ná (Chella) i la de Bolbaite són importantíssims exemples d’activitat fallera consolidada— a la Costera només se port parlar de certa consistència fallera en la Llosa de Ranes (quatre falles actualment); Vallada, amb la veterana comissió de Blasco Ibáñez; el Genovés, que enguany ha perdut una de les dues falles que tenia des de fa vora cinc anys però manté l’altra, la de La Moteta, i l’Alcúdia de Crespins, amb falla des de 1981. Un cas molt recent d’una activitat fallera considerable el trobem a Novetlè, on se va fundar una falla de certa importància el 1995 i que va romandre activa fins el 2004. Amb moltíssima modèstia monumental, Llanera de Ranes tingué falla en 1993 i 1994, segons Alfons Vila Moreno. Rotglà i Corberà, des de 1990. El mateix Vila, estudiós d’aspectes socioculturals de la comarca, assenyala que a Canals hi ha hagué una falla al voltant de 1950; a l’Alcúdia de Crespins en 1950, 1958 i 1965. A la Torre de Canals el 1982. I a Moixent i Montesa, en 1985 i 1987. Vallada arribà a tindre tres falles. Des de 1983, l’activitat fallera valladina no és altra que la de l’única comissió del poble, Blasco

e l ver í de l f o c

7 33


Ibáñez. Porten 30 anys plantant falla de manera ininterrompuda, poca broma. El seu mèrit és gran: el monument faller és obra «de la comissió». Però no estem parlant d’eixe epígraf que acompanya l’esbós de les falles de Xàtiva quan per qüestions administratives no se pot fer públic el nom d’un artista o taller professional, no. A Vallada, la gent de la comissió és autènticament la que fa la falla al casal, a la manera dels fallers que preparen la carrossa de la cavalcada del Ninot o la caracterització del cotxe del ral.li. Tot i això, el monument faller de Vallada —dins de la seua modèstia— sol tindre aspecte de falla quasi professional. El motiu és que Blasco Ibáñez compra peces soltes i ninots en brut que ells mateixos pinten i acoblen, aconseguint eixe aspecte de cadafal de certa solvència monumental que té la falla de Vallada. La falla Blasco Ibáñez de Vallada va saltar a les pàgines de successos poc abans de les falles de l’any passat. Un incendi provocat va danyar a quatre dies de la plantà el seu casal. Els fallers no van amagar que la seua activitat no és ben 34

caiguda entre alguns veïns del poble, tot i que la seua perseverança és més forta. La falla de Novetlè va ser un clar exemple de la influència de Xàtiva, no només per la proximitat física de les dues localitats. Resulta que des de principis dels 90 va ser freqüent que gent de Xàtiva escollira Novetlè per a viure i s’instal·lara als nous habitatges que anaven construint-se en la part del poble pròxima al camí la Bola. De tota eixa gent de Xàtiva va sorgir la falla de Novetlè, fundada en 1994. La falla novetlerina va tindre sempre una forta vinculació a Xàtiva, i de fet, entre d’altres aproximacions, a la premsa (Levante-EMV, 19 de març de 2002) consta la seua participació oficial en la desfilada de l’ofrena de Xàtiva del 18 de març de 2002, representada pel seu president i per la fallera major, Bárbara Hueso, com si d’una més de les 17 comissions de Xàtiva d’aleshores es tractara. Des de fa uns cinc anys, el Genovés té una considerable activitat fallera. D’una banda,


Cadafal de la falla la Primera de la Llosa de Ranes de l’any 2010 de l’artista A. Bernat; falla dels Jubilats del Genovés de 2008; un faller pintant la falla de Vallada. Arxiu Levante-EMV

la falla dels jubilats. Tot i la seua modèstia, el recolzament municipal va dotar de certa activitat aquest col·lectiu. El cadafal faller, a més a més, permetia als jubilats posar en pràctica les seues habilitats plàstiques. D’un altra banda, fa tres anys va sorgir la comissió de la Moteta. Però la falla dels jubilats ha desaparegut enguany. Pel que fa a la Moteta, la seua importància, en canvi, va en augment i hui per hui, amb uns 60 fallers, és un col·lectiu consolidat. La Moteta té falleres majors, fa presentació; organitza passacarrers… I planta un monument de taller professional. El perfil de la Moteta del Genovés és de fallers entre els 30 i 40 anys amb fills menuts. La Llosa de Ranes té, sense cap dubte, l’activitat fallera més forta de la comarca després de Xàtiva. Porten ja un bon grapat d’anys d’activitat ininterrompuda les comissions de Sant Josep, La Primera i Plaça Major. La del Casc Antic és la quarta falla en incorporarse al col·lectiu. Un teixit faller tan consistent

ha provocat ja la creació d’una Junta Local Fallera, el que fa de la Llosa l’únic municipi de la Costera després de Xàtiva que compta amb una comissió directiva que s’encarregue de les festes falleres. La junta de la Llosa està presidida pel regidor de Festes, Gustavo Aznar. No existeix, no obstant, la figura de la fallera major de tot el poble. A la Llosa de Ranes tampoc hi ha premis. El seu nom ja ho diu. La falla La Primera de la Llosa de Ranes va encetar l’activitat en el poble. Fou en l’exercici 1995-96. El seu president actual és Nicolau Hostalet. El col·lectiu ja té uns més que respectables 90 fallers, un cens que moltes falles de Xàtiva estan lluny de tindre. Enguany la fallera major és Mari Tere Ciscar, i la fallera major infantil Empar Giner. La Primera i la resta de falles prenen part en actes comuns, un seguit de convocatòries que ja ha derivat en una programació oficial de caràcter anual: el Mig Any Faller, la Correguda de Falles, l’Ofrena, la Cavalcada del Ninot…

e l ver í de l f o c

7 35


Músics de la Cultural Instructiva Unió Musical Genovense forman amenitzant la Visita Oficial de les falles a la comissió fallera de J. R. Jiménez. Foto Patri Viñes

36


Equip de redacció

Les bandes de música de la Costera a la festa de les falles

A

l llarg de la nostra vida haurem escoltat un fum de vegades l’expressió «sense música no hi ha festa». És clar que una de les funcions principals de la música és la lúdica i que la pràctica musical ja comporta un acte social per excel·lència. Els pobles valencians ho coneixen perfectament, atès que el fenomen musical arribà a pràcticament a tots ells, i és que en cadascun dels pobles existeix una banda de música (aquesta afirmació comença a ser un tòpic). I és que actualment, el nombre d’entitats musicals federades supera les cinc-centes. Endinsant-nos en la història, i per tal d’esbrinar l’origen d’aquestes agrupacions, sintetitzem que la gran proliferació de bandes de música naix per la intensa activitat social que viuen els pobles valencians a finals del segle xix. Com comenta Oscar Creus, el naixement de moltes bandes està associat a casinos o centres recreatius, producte de la mentalitat liberal d’aquells anys. Fins aquest moment, les bandes militars assolien les necessitats musicals tant militars com civils, però la vida social de les poblacions va en augment i apareixen al llarg del curs de l’any més festes, processons o concerts del diumenge entre d’altres activitats amb necessitat musical. Per una part, les bandes militars es veuen desbordades en molts moments, i per un altra, el fet de què molts pobles no tenen quarter militar, farà que comencen a gestar-se noves agrupacions musicals. Els pobles de la Costera, com a la resta de comarques valencianes, sofriran aquest fenomen i veuran nàixer les seues societats musicals. Clars exemples, són el naixement de les dues bandes

e l ver í de l f o c

7 37


Societat Musical la Primitiva Setabense, Cultural Instructiva Unió Musical Genovense i l’Associació Musical Canalense.

La banda de la Societat Musical de la Llosa de Ranes a les falles de València de 2012. Foto Web SM La Llosa de Ranes

1 La Primitiva Setabense es constitueix el 2 de gener de 1902, encara que hi ha referències escrites des de 1868. 2 Ja el 1934, la Música Nova es va repartir entre la falla de la plaça de l’Ajuntament i la de la plaça de Méndez Núñez. 3 Recordar que aquell 1932 es va plantar una falla promoguda per la Música Vella, sent la iniciadora de l’època contemporània de les falles xativines.

38

de Xàtiva, La Vella i la Nova, que ho faran el 19021; La Lira Fontiguerense que es constitueix oficialment el 1916, encara que hi notícies d’actuacions anteriors o La Constància de Moixent que ho farà a mitjans dels anys vint del segle passat. A quasi tots els pobles de la nostra comarca es produirà, al llarg del segle xx, la constitució d’una agrupació musical de forma oficial, tot i que hi ha documentació sobre actuacions de grups musicals en dècades anteriors. Actualment, la comarca de la Costera assoleix divuit societats musicals: Unió Protectora de Vallada, Unió Musical Santa Cecília de Canals, Unió Musical San Diego de Lloc Nou d’en Fenollet, Unió Musical Llanera de Ranes, Unió Musical Valladina, Unió Musical Santa Cecília de Barxeta, Unió Musical de Montesa, Unió Musical de Rotglà-Corberà, Societat Musical Santa Cecília de la Granja de la Costera, Societat Artístic-musical La Nova de Xàtiva, Societat Musical la Lira Fontiguerense, Societat Musical de Novetlè, Societat Musical de La Llosa de Ranes, Societat Musical la Constància de Moixent, Societat Unió Musical L’Alcúdia de Crespins,

Una vegada hem posat en escena les nostres societats musicals, és el moment de veure la seua relació amb la festa de les falles. L’aparició de comissions falleres capaces de plantar un monument faller i constituir un programa de festejos amb desfilades, cercaviles, concerts i balls nocturns generarà la necessitat de contractar agrupacions musicals. Com hem pogut comprovar als anteriors articles, la Costera no posseeix gran activitat fallera per a què les seues agrupacions musicals hagen tingut oportunitat d’expressar la seua música, almenys durant èpoques passades, on llevat de Xàtiva a la resta de les poblacions el plantar una falla ha estat una activitat esporàdica i puntual. Actualment, les falles de Xàtiva, o inclús la Llosa de Ranes, si que són un mercat musical per a determinades agrupacions. Evidentment, les societats musicals de la capital de la Costera desgranen la seua plantilla conformant dos o tres grups de xarangues que abasteixen la música a comissions falleres2. Els músics del Genovés, Rotglà i Corberà, Llanera de Ranes, La Llosa de Ranes o de l’Alcúdia de Crespins han acudit assíduament a les falles de Xàtiva, per tal d’assolir l’oferta fallera de la ciutat, iniciada amb la constitució de moltes comissions falleres actuals durant la dècada dels anys setanta. Des de la reinstauració de la festa fallera a la ciutat de Xàtiva, el 19323, coneixem diversos casos d’actuacions de les bandes de música provinents de la nostra comarca. A la dè-


cada dels anys trenta, les societats de la pròpia ciutat tindran la costum de fer concert la vespra de sant Josep així com tocar el pasdoble El fallero a l’hora de la cremà dels cadafals fallers. A més a més, també serà habitual que La Nova i La Vella actuen a les presentacions de les falleres majors, costum més estesa als anys quaranta i cinquanta. Durant les falles republicanes ja tenim constància de bandes de música avingudes dels pobles de la Costera. El 1934, la banda de Genovés és contractada per la falla de la Plaça de la República i els músics de la Llosa de Ranes per la falla del Carrer José Espejo. Com a nota curiosa, hem de dir que aquesta comissió tenia contractades les despertades amb la banda de Genovés, i els balls i concerts nocturns amb la de la Llosa de Ranes. Altres agrupacions musicals arribades d’altres comarques foren les d’Ontinyent, Pobla del Duc i Benigànim. Desprès de la contesa, el nombre de comissions falleres segueix sent considerable, tenint una mitjana de huit falles gestionades per adults. Les bandes de la ciutat seguiran sense poder acaparar totes les necessitats musicals i s’hauran de contractar altres. Les comissions no sols contractaven a bandes de la Costera sinó que ho feien amb altres agrupacions de comarques veïnes (Falla Plaça Enríquez amb la Banda d’Anna el 1945 o la Falla de la Plaça de sant Pere amb la de Benigànim el 1943), inclús amb bandes militars, como és el cas de la Falla de sant Pere de 1945, on diu al llibret sobre «el programa de festechos que se celebrarà en la barriá de san Pere, del 16 al 19, amenisats per la Orquestrina y Banda Militar del Rechiment de Infantería de Vizcaya»4.

Aquesta comissió fallera, la de la plaça de sant Pere, contractarà el 1944 a la banda de Genovés, on el dia 18 estava preparat «a les uit, passacarrer de la renombrá i laureá banda de Genovés, la que deleitarà a nostre barrio en alegres pasodobles»5. La banda de Llanera, avinguda des del cor de la Costera, va estar l’encarregada d’amenitzar els actes de la falla Màrtirs de la Revolució de l’any 1943, realitzant un passacarrer la nit del dia 17 i el dia 19, «a les 10 de la nit. Passacarrer, i a continuació Concert hasta les 12; seguidament una gran sorpresa i una gran traca de colors i cremà de la falla al acort del pasodoble El Fallero»6. També la banda de Canals acudeix a les falles de Xàtiva, tenint l’exemple de l’any 1956 amb la falla de la plaça del Cabdill. Vinculada a la Música Vella, hi havia una banda «cómico taurino musical» anomenada La Matraca, fundada el 1940, la qual també va ser contractada per a falles. La falla de la plaça de sant Joan ho va fer per a les falles de 1945. El text del programa de festejos del llibret, ens relata la importància de les bandes de música a les falles, i més a una època on l’existència d’aparells musicals

La banda de la Unió Musical Santa Cecília de Canals a les falles. Arxiu UM St. Cecília de Canals

4 Llibret Falla plaça de Sant Pere de Xàtiva (1945). 5 Llibret Falla plaça de Sant Pere de Xàtiva (1944). 6 Llibret Falla plaça dels Màrtirs de la Revolució de Xàtiva (1943).

e l ver í de l f o c

7 39


Músics de la Cultural Instructiva Unió Musical Genovense. Durant els darrers anys han participat a les falles de Xàtiva amb la comissió de la falla J. R. Jiménez. Foto Patri Viñes

era pràcticament nul·la. Per la dia 18 estava programat: «Com els dies anteriors se fará la despertá tirant dèu mil tronadors pel barrio de la plantá. Passacarrer pel matí traca en colors a mig día, i consert per la vesprá en nòtes de melodía. Per la nit atre concert en músics de la Matraca, finalisant este día en insuperable traca»7.

7 Llibret Falla plaça de Sant Joan (1945). 8 Llibret Falla plaça dels Màrtirs de la Revolució de Xàtiva (1947). 9 Llibret Falla plaça Urios de Xàtiva (1944).

40

Pràcticament totes les comissions falleres tenien contractada una banda de música que amenitzara els dies de falles. Algunes apuraven la contractació d’una banda de música, com la dels fallers de la plaça Màrtirs de la Revolució que el 1947 publicaren al seu llibret que per al dia dèsset «a les sét del matí, qu’encara mos donarà la “bufanda”, per que fará molt de fret, se tocará diana, i al que no estiga en peu el traurem del llit. Seguidament, una gran banda (si la trobém), fará la despertá als acòrts del “Fallero”, “España Cañí i “Como España, ni hablar”, i molt altres passodobles moderníssims...»8

Aquestos fallers suposaven tenir banda de música. Els de la plaça Urios es decantaren per altres mitjans «a les dotze de la nit plantá de la falla; com no hiá música amenisará la plantá un gramofonet»9. Actualment són diverses les bandes que segueixen posant música a les falles de Xàtiva. Un clar exemple és la banda de l’Alcúdia de Crespins, que està contractada per les falles Tetuán–sant Francesc i Murta–Acadèmic Maravall. Hem de ressenyar que aquesta banda, la qual també ha participat fóra dels àmbits comarcals (a les falles d’Alzira, amb la comissió Doctor Ferran i a Torrent, Lope de Rueda i Chenillet), també ho ha fet per a la falla la Primera de la Llosa de Ranes. Altres bandes musicals de la Costera, segons el costum que s’assoleix en el temps, han optat per altres poblacions falleres com l’Alcúdia, Alzira i València. Un clar exemple és la Unió Musical Santa Cecília de Canals que actualment assisteix a les falles de València (Falla Hierros– J. B. Perales), d’Alginet (Junta Local) i de Castelló de la Ribera (Falla del Mercat). En altres dècades han assistit a poblaci-


ons com Alzira, La Pobla de Farnals, Picassent o a Xàtiva. La banda de la Font de la Figuera, que actualment no va a tocar a falles encara que els músics del seu planter reforcen altres agrupacions, va participar a les falles de Torrent amb la falla del Vedat durant els anys huitanta i noranta, o l’Agrupació musical la Constància de Moixent que va participar a les falles de l’Alcúdia des de 1974 fins el 1998. En els darrers anys, els músics moixentins s’han decantat pel cap-i-casal, i han estat contractats per comissions com ara Serreria–santos Just i Pastor (2001-2008), Ciscar–Burriana (2001-2003), Virgen del Rosario (2005-2007). La banda de la Societat Musical de la Llosa de Ranes, habitual a les falles de Xàtiva, també participa a les falles de València amb la falla Duc de Gaeta – Pobla de Farnals. En èpoques passades hi era costum la realització de Certàmens i Concursos vinculats a la festa de les falles, sobretot de pasdobles. Tenim notícia del concurs de pasdobles a les falles de València de 1935, on la Societat Musical de la Lira Fontiguerense va guanyar el primer premi. També volen ressenyar el concurs de pasdobles organitzat per la publicació Las Províncias de 1929, on la peça guanyadora agafaria el nom del diari i el seu autor rebria un únic premi de cinc-centes pessetes. Els guanyadors d’aquell certamen foren els germans Vicent i Arturo Terol Gandia, músics de Xàtiva vinculats a la música Nova. Ni cal dir que Las Províncias, és un dels pasdobles fallers més interpretats. Per últim, afegir els dos pasdobles que el mestre xativí Josep Ripoll i Tormo va composar per a les falles

de Xàtiva. El primer fou dedicat a la primera fallera major de la ciutat, Mercedes Cuenca l’any 1933, el qual va ser interpretat el 17 de març per la Música Nova. El 18 de març de 1934, la banda de Genovés, sota la batuta del mateix Josep Ripoll, interpretava davant els micròfons de Radio Játiva, el pasdoble Falles a Xàtiva, dedicat al Comitè Faller de la ciutat (Coll, 2000: 57). La curiositat d’aquell any és que totes les bandes contractades per les comissions falleres van voler interpretar el pasdoble dedicat a les falles socarrades, llevat de la banda de la Llosa de Ranes. La premsa diu que «uno de los festejos de mayor atracción artística será la ejecución del pasodoble de nuestro paisano José Ripoll, titulado, “Falles de Xàtiva”, esta página musical, será ejecutada por las bandas de la localidad y las forasteras, menos la de Llosa de Ranes, que según noticias se excusa en que le falta tiempo para ensayarlo»10.

Agrair la desinteressada col· laboració de la Societat Musical La Lira Fontiguerense, la Unió Musical Santa Cecília de Canals, la Societat Unió Musical de l’Alcúdia de Crespins i la Societat Musical La Primitiva Setabense, i remetre’ns el formulari enviat a totes les Societats Musicals de la Costera.

Per cloure l’article, tornarem a l’escrit a l’inici del treball, però particularitzat a les falles. Imaginem-nos un passacarrer sense música, l’ofrena sense pasdobles, la cavalcada sense xaranga, la romeria de sant Josep sense les nostres bandes musicals...

Bibliografia Creus, O: «Les bandes de música valencianes», http://perso.wanadoo. es/eobert/Revista/eo5/quimeres/ musica.htm Coll, J. J. (2000): «El Pasdoble faller a Xàtiva», Argentina 2000. Llibre explicatiu falla República Argentina, Xàtiva, pp.55-57.

10 El Radical, 17 de març de 1934.

e l ver í de l f o c

7 41


Imatges d’esquerra a dreta: Manolo Crespo a una disparà; Monolit dedicat a Manolo Crespo; J. Manuel Crespo junt les fallleres Majors i autoritats a les falles de 2009; dues instantànies de J. Manuel preparant un espectacle; Els germans Crespo Vidal junt sa mare; els membres de Pirotècnia42 Valenciana junt les falleres majors de València i cort d’honor el dia 15 de març de 2011; dues instantànies de muntatges pirotècnics.


Verònica Llopis i Vinyes

Pirotècnia Valenciana, art i tradició de la família Crespo Vidal

L

a pirotècnia, junt la música, la indumentària i la gastronomia són activitats fortament vinculades a la nostra festa, inclús podríem dir que imprescindibles per al desenvolupament dels festejos. Les falles són un principal focus de clients, quan a material pirotècnic, atès que consumim pólvora a les mascletades, a les despertades, als passacarrers, a la nit del foc, al dia de la crida, als castells de focs d’Artifici... A més a més, les falles són una gran escaparata per donar-se a conèixer, fer-se publicitat i innovar amb els millors i nous productes pirotècnics existents al mercat.... I si parlem d’aquesta rama dins del món de les falles, una de les famílies més lligades a aquestes festes és l’empresa Pirotècnia Valenciana regentada per la família Crespo Vidal, ubicada a la població de Llanera de Ranes, dins del cor de la Costera. Està clar, que quan parlem de la Costera i de les falles, no sols pensem en comissions falleres dels seus pobles, també amb persones i activitats vinculades estretament a les falles i que formen part de la nostra comarca. Pirotècnia Valenciana, és un dels exemples. Vaja aquest article per endinsar-nos en aquesta empresa familiar i conèixer els seus indrets. El fundador i iniciador de l’empresa va ser Manuel Crespo Vidal, qui va nàixer el 9 de Setembre del 1942 a València. Des de ben jove es va dedicar al món pirotècnic, i que en un principi comprava el material i en solitari disparava castells de foc d’artifici. Els inicis de la fabricació pròpia de coets, són al voltant del 1965, que va fer societat en un home d’Almenara anomenat sr. Pérez, els quals muntaren una modesta pirotècnia a la mateixa població. Aquesta empresa no durà molt de temps, atès que la

e l ver í de l f o c

7 43


Imatges d’esquerra a dreta: Manolo Crespo junt el seu fill; J. Manuel amb els Reis d’Espanya després de la mascletà; J. Manuel junt sa mare.

mala fortuna va fer que es produïra una combustió, explosionant i quedant tot arrasat. La seua vinculació a Llanera de Ranes, és que tenint la pirotècnia a Almenara, Manolo ja disparava els focs d’artifici de les festes patronals a Llanera i tenia bona amistat amb l’alcalde. La família va veure possibilitats d’instal·lar la seua empresa en terrenys del poble i així ho va fer, traslladant-se a la menuda població el 1987. L’empresa es va instal·lar a la Partida La Mina, condicionant els terrenys per a la confecció i manipulació de material pirotècnic. La vivenda també es situà sobre els terrenys de la fàbrica desplaçant-se posteriorment a la coneguda casa dels mestres. L’any 1992, Manolo va faltar tristament a conseqüència d’una trombosi a l’edat de cinquanta anys. Manolo Crespo «el coheter», com tots carinyosament el coneixen, era casat amb Maria Vidal Martínez (Tobarra, Albacete, 1942). Del matrimoni van nàixer tres filles anomenades Maria, Manoli i Aurora, i un fill, José Manuel, qui des de la mort del seu pare, regentà el negoci familiar. José Manuel, en aquell moment es convertí en el pirotècnic més jove d’Espanya, qui comptà en tot moment amb l’ajuda de la seua 44

mare Maria, una treballadora incansable per tal de traure endavant la seua família . José Manuel, al mateix temps que creix com a persona, creix com a pirotècnic i des de l’any 1988 fins a hui en dia, i de manera ininterrompuda, continua disparant la mascletà del dia 15 de Març a les falles de València. Si algun acte cal destacar dins del seu extens currículum, és a l’any 1996 quan els reis d’Espanya visiten el balcó de l’ajuntament per a veure la mascletà i al finalitzar l’acte, en la recepció dels reis, li donen efusivament l’enhorabona. En aquell moment comptava amb tant sols vint-i-un anys. Amb els espectacles pirotènics, aconsegueix un palmarès important de premis, com el primer premi de les mascletades a Castelló de l’any 1999. L’any 2000, realitza una macromascletà per donar l’inici de les festes de Castelló mentre que a l’any següent participa al Festival Internacional de Castells del Foc. També, fora de la Comunitat, aconsegueix nombrosos premis com el del 8é Concurs internacional de focs d’artifici de San Fermí de 2007 o el del en 38é Concurs internacional de focs d’artifici de la Costa Brava «Vila de Blanes» de 2008. Dos anys després, aconsegueix el triomf a la 5a Mostra internacional de Burgos mentre que


al 2011 guanya el 5é Concurs Internacional de Focs d’artifici de Sant Mateo de Logroño. Tot aquest palmarès és aconseguit amb molt d’esforç per part d’alguns membres de la família Crespo Vidal com el propi José Manuel, la seua dona Tere, sa mare Maria —qui tristament va morir el 6 de Maig de 2012—, la seua germana Aurora amés de quatre treballadors que formen la plantilla. Tots coneixem el perill que comporta la manipulació i fabricació del material pirotècnic, la qual cosa suposa grans mesures de seguretat, atès que es treballa amb molts tipus de materials perillosos com perclorat, alumini i pólvora, materials adequats a la normativa d’explosius publicat al BOE. La fàbrica de Pirotècnia Valenciana, adequada a la normativa, esta composta per catorze casetes, algunes de les quals estan destinades a la fabricació de material i altres tant sols a l’emmagatzematge del que s’hi fabrica. Resulta molt curiós la geometria i disposició de les casetes, i com entre caseta i caseta existeix un mur de contenció de terra que fa de protecció per evitar una hipotètica explosió en cadena, el suposat de què explotara alguna d’elles. Cada caseta està habilitada per a la manipulació de material pirotècnic, destacant l’absència de llum elèctrica pel perill

que representa, la qual cosa suposa treballar dins d’elles les hores del dia amb llum natural. L’empresa, que fabrica i elabora tot tipus de material pirotècnic, també té el servei de venda de tot tipus de pirotècnia recreativa, tant per a professionals com per al consum de particulars: traques de diverses classes (valencianes, reforçades,...), caixes automàtiques de dispars, masclets, coets voladors, trons de metxa, etc. L’especialitat de José Manuel i la seua pirotècnia són les palmeres daurades anomenades «kamuros». Per últim ressenyar que l’assignatura pendent que té Pirotècnia Valenciana dins del món faller és disparar el castell de focs d’artifici del dia 18 de Març, més conegut com «la nit del Foc». No acaben sense recordar que José Manuel i la seua família homenatgen tots els anys el seu pare Manolo el dia de la Divina Aurora, dins de les festes patronals de Llanera de Ranes, on la Unió Musical interpreta el pasdoble El tio Ramon, seguit d’un castell de focs d’artifici disparat, evidentment, per la pirotècnia del qual va ser fundador. Des d’ací donar les gràcies a José Manuel Crespo i Vidal, per atendrem tan amablement, desinteressadament i obrir-me les portes de la seua pirotècnia i de sa casa per tal de completar aquest article.

e l ver í de l f o c

7 45


Falla dels carrers Caldereries i Cavallers de 1909. Duia per lema Valencia invitando a las artes a la Exposición Regional Valenciana, realitzada per J. Barreira i Adelino Marínez Devís. Arxiu Manolo Sanchis

46


Rafa Tortosa i Garcia

Fa més de cent anys. Tres cadafals fallers del cap-i-casal signats per artistes amb arrels xativines

S

i consultem la història de les falles, no serà fins els anys seixanta del segle xx quan un artista faller de Xàtiva plante un cadafal al cap-i-casal. L’honor d’aquest esdeveniment serà de Josep Martínez Mollà, amb la falla del carrer de la Mar de l’any 19621. Després li seguiren Paco Roca i Chorques (infantil falla M. Arnau–Creu Coberta, 1987); Xavier Herrero (infantil Falla Bailen–Xàtiva «La Ferroviària», 1990); Manuel J. Blanco Climent (infantil Falla Plaça del Pilar, 1994); Manolo Blanco Sancho (Falla Sueca–Lierat Azorin, 1998); Alfredo Bernat Cano (Falla Explorador Andrés–Jalance, 2004); Venancio Cimas Ribera, junt l’artista carcaixentí Juan José Armengol (Falla Barri de Sant Isidre, 2005) i Josep Almiñana Garcia, junt Carlos Orts Domènech de Carcaixent (infantil Falla plaça del Pilar, 2009)2. Aquest retard en veure participar a un artista faller de Xàtiva a les falles de València és degut a la tardança de la seua professionalització dins de la nostra ciutat. La poca demanda existent a les falles de la ciutat3 va fer que els autors dels cadafals fallers 1 Aquesta és la primera falla realitzada per Josep Martínez Mollà, encara que va estar signada per José Gimeno. Ja l’any 1963, signarà la falla Els pecats de la dona per a la demarcació d’Exposició–Micer Mascó, obtenint el quart premi de la secció especial (Dominguez, 2000: 19). 2 Faltaria aprofundir en la vida i obra de Luis Martínez Canuto, qui va residir i treballar a València, però que va nàixer a Xàtiva l’any 1946. Va plantar la seua primera falla a València l’any 1974. Va morir l’any 2009. 3 A Xàtiva, el nombre de falles a la dècada dels cinquanta i començament dels seixanta és 1950: 3, 1951:6, 1952: 6; 1953: 6; 1954: 3; 1955: 7; 1956: 8; 1957: 4; 1958: 4, 1959: 3; 1960: 5; 1961: 4; 1962: 3; 1963: 4, 1964: 2 i 1965: 4.

e l ver í de l f o c

7 47


4 A Xàtiva, el nombre de falles a la meitat de la dècada dels seixanta i començament dels setanta és 1965: 4, 1966: 5, 1967: 6, 1968: 5, 1969: 5, 1970: 5, 1971: 6, 1972: 9, 1973: 9, 1974: 14 i 1975: 14. 5 Agrair des d’aquestes línies la tasca desinteressada desenvolupada per Javier Mozas Hernando. 6 Aquesta darrera afirmació la mantenim com possible atès que existeix la hipòtesi del fuster Jaume Garí Fabregat com autor de la falla de la plaça de la Trinitat de 1866, La Creu del Matrimoni, promoguda i literada per Blai Bellver. La hipòtesi gira en què al llibret de la falla posava que també es venia a la fusteria de Garí enclavada a la mateixa plaça (Sanchis Martínez, 1996 : 27).

48

foren persones que no es dedicaren exclusivament a fer falles, sinó que ho feren a temps parcial. La majoria d’aquestes persones procedien de la pintura mural i que a l’arribar l’hivern, la gelor els impedia treballar amb la calç i calia recercar altres activitats. Una d’aquestes era la confecció de falles, que amb les nocions de pintura que tenien els era un gran avanç, i començaven la temporada fallera passats els Nadals. Antoni Grau i Tomàs —pare de l’artista faller Antoni Grau i Cros—, Pepico Castelló, El Bolincho o José Camarasa són pintors que signaren diverses falles de l’època. Les comissions també dipositaran la confiança en realitzar el seu monument faller en altres artistes de tarannà acadèmic com Emilio Sanchis, José García Tortosa Vernia o Paco Bolinches, els quals mostraran el seu art al carrer amb el format efímer de les falles. També cal nomenar a Ramon Morell qui no respon a cap dels casos esmentats anteriorment, atès que la seua principal professió era la de guàrdia urbà, fent falles a temps parcial. No serà fins a partir dels anys seixanta

quan apareixen els primers xativins que es dedicaran professionalment a la confecció dels monuments fallers període on comença a haver-hi més demanada4, no sols a Xàtiva sinó a la resta de les poblacions falleres, i l’artista a temps parcial podrà dedicarse exclusivament a la tasca de confecció de cadafals fallers. El primer dels artistes serà Antoni Grau i Cros a l’any 1960, qui curiosament no realitza cap cadafal a la capital valenciana a pesar d’haver plantat a la majoria dels pobles fallers de la geografia valenciana (Alzira, Gandia, Cullera, Oliva, Dénia...). També, aquest any,

serà l’inici de Josep Martínez Mollà mentre que Manolo Blanco Sancho ho farà el 1964. Fins ací és el que sabíem d’acord a la bibliografia fallera existent. Llegint l’article Els terrissers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en les falles de la segona meitat del segle xix, dels investigadors Elvira Mas Zurita i Jorge Vitores Mas, publicat al número 17 de la Revista d’Estudis Fallers, descobrirem a Vicent i Rafael Palència Aznar, dos fusters nascuts a Xàtiva els quals signaren el cadafal plantat a la demarcació de Cirilo Amorós–Pascual i Genis de 1898. Interessats en el tema, Javier Mozas Hernando5, membre de l’Associació d’Estudis Fallers, ens facilità més dades sobre aquestos artistes així com d’altres amb arrels xativines. Ens referim a Mariano i Vicent Simó Escales, i a Adelino Martínez Devís, els quals plantaren els cadafals de Cirilo Amorós–Félix Pizcueta de 1907 i el de Cavallers–Caldereries de 1909, respectivament. Aleshores, aquestes noves dades ens fa avançar en el temps la data del primer artista faller de la nostra ciutat en plantar a València, i possiblement Vicent i Rafael Palència Aznar també poden tindre l’honor de ser els primers artistes fallers nascuts a la capital de la Costera6. Al present article exposem les dades sobre aquestos artistes fallers i dels cadafals que plantaren. Tal vegada, la importància de la troballa ens haja precipitat a elaborar aquest treball, sent coneixedors de les poques dades de les quals disposem en aquestos moments, per tant cal deixar oberta la investigació per tal d’afegir més dades a les ja conegudes.


Les falles d’aquella època. L’aparició de la falla artística Amb l’arribada del segle xx els cadafals fallers sofriran una important transformació estructural passant de la representació d’una escena teatral a una forma escultòrica que es consolidarà al llarg de les primeres dècades del segle. Estem davant de la falla artística que conté més monumentalitat, major caràcter escultòric, millor proporcionalitat i acabat, així com un major atreviment constructiu. L’única escena que hom estava acostumat a presenciar, amb l’entaulat teatral, es descompondrà en vàries i disposant-se en diversos nivells, fet que comporta un considerable augment de volum i altura. Tot açò suposarà una preocupació per l’acabat i el perfeccionisme, que provoca que el cadafal s’oriente principalment al caràcter estètic i artístic. Tot aquest canvi en la concepció del cadafal faller és degut a un aspecte que succeeix a finals del segle xix: la creació dels premis dels cadafals fallers. Les falles de1887 van ser un èxit, degut a què la revista La Traca va impulsar premis per a les millors falles. Després va ser la societat de Lo Rat Penat la que va crear premis l’any 1895 que van potenciar falles amb bona estètica, i serà el 1900, ajudat per la pressió exercida per la premsa, quan l’Ajuntament decideix crear premis per «als autors de aquelles falles que revelen amb la seua execució i instal·lació el mèrit artístic que exigeix la cultura de la nostra ciutat» (Ariño, 1990b: 148). Aquest fet comportarà un canvi en l’autor dels cadafals fallers. La pre-

ocupació per tindre una falla artística farà que la tasca de construcció els vinga gran al grup de veïns i hagen de recercar personal especialitzat. Es necessitaran professionals com fusters, escultors, pintors, decoradors, escenògrafs, tallistes i altres persones al voltant de les belles arts que puguen assumir la nova estètica vertical dels cadafals fallers i dotar-li un perfeccionisme del modelatge amb l’intent d’imitar formes esculturals i artístiques presents en la vida quotidiana. Per tant, els cadafals passen a ser obra de gent especialitzada, de persones dotades de determinades competències tècniques, els quals encara no són artistes fallers ja que no viuen només d’aquesta tasca sinó que és una encàrrec més del seu obrador. Però lògicament hem de dir que estem davant l’època de la creació d’aquest artesà, atès que hi ha gent que no només construeix el cadafal sinó que en molts casos el comencen a idear i dissenyar.

Falla del carrer Russafa de 1901. Aconseguí el 1r premi atorgat per l’Ajuntament. Veiem l’evolució dels cadafals cap a la falla artística (Foto D. Tregou -Arxiu Manolo Sanchis).

e l ver í de l f o c

7 49


Vicent i Rafael Palència Aznar i la falla de Cirilo Amorós – Pascual i Genís de 1898

7 Sol·licitud conservada a l’Arxiu Històric Municipal de València. 8 Deduïm el domicili atès que el seu pares vivien l’any 1838 al número 26 del carrer Bruns en 1838, vivint el 1844 al carrer Bosch, número 3, segons els censos de la ciutat. Amés a més, José Palència es casà de segons núpcies amb Remedios Tomàs Castelló, el 22 de gener de 1864, quan vivia al carrer de Sant Agustí (dades facilitades per Ricardo Sicluna). 9 Dades obtingudes a l’Arxiu Eclesiàstic de la Parròquia de sant Pere de Xàtiva, al Sacramental llibre de batejos 1826– 1841, full 231. 10 Padró d’habitants de València de 1904, Districte Teatro, nº 16474. 11 Pasqual i Genís és l’actual Félix Pizcueta, que és la continuació de la primera però que se li canvià el nom en passar el carrer de Colom. 12 Las Provincias, 18 de març de1898 (HMV).

50

Cirilo Amorós. Segons dades del padró d’habitants10 podem deduir que Vicent Palència s’instal·là a València l’any 1876, el qual va ser fuster de professió com son pare així com ho foren els seus fills. Amés a més, Vicent Palència i els seu fill Rafael, formaren part del gremi de fusters.

Vicent Palència, Rafael Palència, José Blasco i Vicent Català, veïns del carrer de Cirilo Amorós, el dia 9 de març de 1898 sol·licitaren a l’Ajuntament la preceptiva autorització per planta una falla a l’encreuament dels carrers de Cirilo Amorós i de Pascual i Genis, sent autoritzada «siempre que no haya alusión privada»7. Per una part, hem de ressaltar el fet que tots els sotasignants eren veïns de la barriada, aspecte habitual durant moltes èpoques en la organització de les falles, reforçant el caràcter veïnal de la nostra festa. I per un altre costat, hem de ressaltar que moltes de les instàncies dirigides a l’Ajuntament per tal sol· licitar el permís per plantar un cadafal eren signades per especialistes com ara pintors, escultors, fusters o artistes que en molts casos s’hi posicionaven com a directors dels treballs. Vicent i Rafael Palència Aznar s’hi trobem en el llistat que Ariño considera com els especialistes més significatius de l’època (Ariño, 1993: 24).

A pesar de no tenir documents del projecte i de l’esbós de la falla, o dades implícites sobre aquesta a la premsa, les quals ens ajudarien un poc més a esbrinar la seua autoria, però recolzant-nos en tot el que hem explicat als paràgrafs anteriors, podem deduir que els Palència Aznar foren els encarregats de la confecció del cadafal faller, sota el lema La buñolería, plantat a la demarcació Cirilo Amorós - Pascual i Genís de 189811. Respecte al cadafal, Las Provincias ens diu que «el asunto es alegórico a las fiestas de San José. El pedestal está formado por un gran tabalet y sobre el una dulzaina y una guitarra. Completan la falla una labradora y un labrador vistiendo trajes antiguos. Aquella ofrece al segundo buñuelos y naranjas»12.

Vicent Palència Aznar va nàixer al número 26 del carrer Bruns8 de Xàtiva el 27 d’octubre de 1838, i van ser els seus pares Vicenta Aznar Garí i José Palència Roca9. Fent un incís i com a curiositat, hem de dir que aquest carrer sembla un bressol d’artistes atès que Josep Martínez Mollà va nàixer al número 4, el 31 de març de 1939. Vicent Palència va tindre almenys dos fills, sent un d’ells Rafael Palència Aznar, qui naix a Xàtiva cap el 1856, mentre que l’altre fill és Tomàs Palència Aznar qui va nàixer a Xàtiva el 1871. Vivien a València al baix del número 6 del carrer

D’aquesta descripció, podem considerar el cadafal com una falla apologètica, a pesar d’estar a una època on el tipus de critica respon a la categoria de falla política destacant els temes de les colònies espanyoles, el sistema de la Restauració o la política local (Ariño, 1993a: 127-134). Agafant-nos al que comenta Ariño, per aquesta època apareix el costum de representar la ciutat de València com una llauradora vestida a l’antigor —al carrer Isabel la Catòlica, 1891 o al carrer de Santa Teresa, 1893, per exemple —. Al pas dels anys, aquesta figura passa de ser una figura crítica,


que protesta, a un símbol apologètic representant l’idealisme. Amb la descripció periodística, on la llauradora ofereix productes valencians al llaurador, poc podem deduir allò que volia criticar, sent partidaris de una falla apologètica — ja s’inicia la descripció en aquest sentit, volent glorificar la festa de les falles— front a la política, un argument que va abundar en la majoria de les deu falles que es plantaren el 1898 a les places de la Beneficència, Reina, de la Pelota, i Major i Contraste de Russafa, als carrers de la Linterna, Barques, Don Juan de Austria i de Cirilo Amorós, i a l’hort d’en Cendra, falla aquesta última que guanyà el premi que va atorgar Lo Rat Penat, i que va estar signada per Pedro Ferrer Calatayud (Soler i Godes, 200: 70 i 71). Mariano i Vicent Simó Escales i el cadafal de Cirilo Amorós–Félix Pizcueta de 1907 Sota el lema Oferta, el germans Mariano i Vicent Simó Escales plantaran el 1907 un cadafal al mateix encreuat que els citats Palència Aznar. El vincle dels Simó amb la nostra ciutat és que son pare, Vicent Simó Lloris va nàixer a Xàtiva13, atès que Mariano i Vicent ja naixen a València. Els Simó Escales es dedicaven a la decoració seguint les passes de son pare, qui va ser pintor de professió. D’entre els dènou cadafals que es plantaren aquell any, el mereixedor del primer premi va ser el de la falla de Mossèn Sorell, el qual tractava temes socials, presentant escenes sobre l’opulència i la misèria. La falla de Cirilo Amorós, a pesar de no obtindre cap dels tres premis de falla, el jurat va fer constar que cinc falles més havien es-

tat mereixedores de premi, estant entre aquestes. Segons consta a la crònica de Las Provincias, La Societat humorística «La Rialla» si que li va atorgar el premi de l’entitat, consistent amb un pollastre, un conill i un ànec. Les falles de 1907 van guanyar en qualitat artística, van tindre millor presentació i van estar millor acabades. Soler i Godes (2000: 83 i 84) ens diu que «su causa eran los premios en metálico, pues los falleros encargaban su construcción a verdaderos artistas». Es van arribar a plantar huit falles més que l’any anterior. El cadafal dels germans Simó Escales responia a una política local de l’època tractant la polèmica de la

Sol·licitud per a poder plantar una falla al centre de l’encreuament del carre Cirilo Amorós amb la de Pascual i Genís el 1898. S’aprecien les signatures de Vicent Palència i Rafael Palència junt José Blasco i Vicent Català. Conservada a l’Arxiu Històric Municipal de València.

13 Un dels Cens consultats ens afirma que era de Xàtiva, encara que hi ha un que diu que procedeix de Xiva.

e l ver í de l f o c

7 51


Aquell 1907 van abundar molts temes valencians com la construcció de l’Estació del Nord, la paella i personalitats de les arts com el pintor Sorolla, l’escultor Benlliure, el músic Giner o el poeta Llorente. Adelino Martínez Devís i el cadafal de Cavallers–Caldereries de 1909

Esbós de la falla Cirilo Amorós - Félix Pizcueta plantada el 1907. Coservat a l’Arxiu Històric Municipal de València, a la sèrie Falles. A la pàgina següent: Esbós de la falla plantada el 1909 als carrers de Cavallers-Caldereries, signat per José Barreira i Avelino Martínez Devís. Coservat a l’Arxiu Històric Municipal de València, a la sèrie Falles.

14 Las Provincias, 20 de març de 1907 (HMV). 15 Actualment Plaça de Tros Alt.

52

ubicació de la nova escultura dedicada al Marqués del Campo encarregada a Mariano Benlliure. La relació d’aquesta estàtua amb la del pintor xativí Josep de Ribera (també obra de Benlliure), respon a que a l’any 1905, desprès de llargues vicissituds, es va proposar que s’alçara al centre del nou jardí de l’actual plaça de l’Ajuntament, lloc on s’hi trobava l’estàtua del pintor des de1903. L’estàtua del Marqués del Campo va estar instal·lada l’any 1908. El monument faller, de bastant qualitat artística, va voler escenificar aquest polèmica. Las Provincias descriu perfectament allò que volia criticar, «trozo de jardincito de San Francisco con el Pedestal del Pintor Ribera, desocupado. La estatua del mismo en el suelo, invita a la del marqués de Campo a ocupar el puesto que deja. Las figuras están muy bien hechas».14

Adelino Martínez Devís i José Barreira (fill), van ser els artistes de la falla de Cavallers–Caldereries15 de 1909. Martínez Devís, pintor de professió, va nàixer a València encara que és fill del xativí Adelino Martínez, qui exercia de comerciant. El cadafal duia per lema Valencia invitando a las artes a la Exposición Regional Valenciana, amb l’argument de realitzar una invitació als valencians a recolzar aquesta gran manifestació regional. Sobre un gran pedestal, i al voltant d’una columna rodejada de flors, tres muses representen al comerç, la indústria i la pintura mentre que asseguda al pedestal una llauradora representava València, amb un ramell de llorer a la mà dreta. Cal recordar que el fi de la pròpia exposició era mostrar el desenvolupament agrícola, comercial e industrial dels valencians. El cadafal, identificat en el gènere de les apologètiques, repeteix una vegada més la figura d’una llauradora com a símbol d’una ciutat moderna que vol ser València. En aquest cas, l’objectiu es promocionar l’Exposició Regional (Ariño, 1990b: 159). No va ser la única falla que es va referir a l’exposició regional, atès la de la plaça del Pilar també mostrà aquest tema. No faltaren les falles de caràcter polític: plaça de San Gil i la plaça del Contraste. La resta de


falles va tractar temes socials com la fama, el progrés, la fortuna i el joc. Va ser un any de poques falles, només es plantaren nou. Va haverhi mancança d’entusiasme entre els veïns dels barris atès la precària situació econòmica d’aquell moment i la supressió dels premis que atorgava l’Ajuntament, el qual va destinar la quantitat econòmica a l’exposició Regional a celebrar aquell 1909. Lo Rat Penat sí que donà el seu premi a la millor falla, trofeu que recaigué en la de Russafa–Cirilo Amoròs de Tadeo Villaba, la qual es referia a la mort del carnaval (Soler Godes, 2000: 86). Aquest monument faller és un clar exemple de la falla artística, abandonant definitivament la de tipus teatral. Els ninots guanyen en importància, augmentant en dimensions i passen a ser part principal i central de la falla, els quals comencen a ser més elaborats artísticament recercant en tot moment nous mètodes de construcció, sustentació i acabat. També es conformen més escenes i un augment del nombre de ninots, que conviuran amb altres elements artístics com ara columnes clàssiques (per exemple, el cas que ens ocupa, la falla de la plaça de l’Arbre de 1908 o la del doctor Collado de 1911) o altres objectes del món real que entraran a formar part de l’escenografia. Vicent i Rafael Palència Aznar, Mariano i Vicent Simó Escales i Adelino Martínez Devís, cinc artistes fallers de fa més de cent anys vinculats a Xàtiva, els quals hem pogut rescatar per a la història de les falles. De ben segur que no són els únics que queden per descobrir.

Bibliografia Ariño Villarroya, A. (1990a): «La falla política (1890-1900)», Historia de las Fallas, Valencia, Levante-EMV, pp. 121-134. —(1990b): «La falla artística», Historia de las Fallas, Valencia, Levante-EMV, pp. 145-160. —(dir.) (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la Historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València. DD. AA. (2008): Bolseria-Tros-Alt. 1858-2008, València, Falla Bolseria–Tros–Alt. Fontan, J. (2009): «La Valencia fallera de principios de siglo, a la sombra de la Exposición Regional de 1909», Actualidad Fallera, 219, pp. 54-56. Mas Zurita, E. – Vitores Mas, J. (2012): «Els terrisers del foc: Sena, Noguera i Palos. Fusters en les falles de la segona meitat del segle xix», Revista d’Estudis Fallers, 17, pp. 56-64. Dominguez, M. (2000): «Martinez Mollà, a les falles de València», dins Quilis i Ródenas, J (Dir.) Martínez Mollà. Escultor de falles, Xàtiva, Junta Local Fallera de Xàtiva, pp. 19-27. Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les falles de Xàtiva, Xàtiva, Ediciones Xàtiva, s. l. Soler i Godes, E (2000): Las Fallas.1849–1936, Valencia, Albatros. Web de la Revista de escultura pública: http://www.esculturaurbana.com [Última consulta, 4 de gener de 2013].

e l ver í de l f o c

7 53


La barca de Caront (Avinguda de l’Oest, 1958). Arxiu Llibre Historia de las Fallas. Arxiu Manolo Vilaplana

54


Joan Castelló Lli

Tortosa Biosca, un artista entre els grans de les falles i la pintura

L

a seua extensa obra fallera (de caràcter academicista i amb una considerable càrrega eroticosexual, bròfega i un tant grollera), la seua capacitat per a dirigir equips i les seues incursions en la poesia festiva situen Vicent Tortosa Biosca entre els més grans dels artistes fallers. Encara que estos mèrits ja són més que suficients per a considerar destacable el seu llegat, encara atresora al seu favor altres qualitats: els seus dots per a la pintura artística també li han permés situar-se entre els més il·lustres de la pintura valenciana, a pesar que la seua obra en este camp és considerada menor. Tortosa Biosca no figura entre els guanyadors de la secció especial de València, a pesar de ser un dels artistes que més falles ha plantat en esta categoria1 (Castelló Lli, 2007) i d’haver aconseguit un ninot indultat en 1950. En trenta anys d’activitat es va haver de conformar amb un primer premi en la secció primera (en 1964), un altre de la secció primera B (1970), dos de la secció segona (1953 i 1958) i un primer premi de la segona C (en 1974, precisament amb l’última falla que va firmar). En tot cas, el seu gran mèrit ha sigut aconseguir que alguns dels seus cadafals transcendiren al pas del temps i siguen recordats pels amants de les falles més de mig segle després (com ara La

1 Tortosa Biosca, amb 16 falles realitzades, figura en tercer lloc entre els artistes que més falles han plantat en la secció especial, després de Josep Pascual, Pepet, (28) i Josep Martínez Mollá i Miquel Santaeulàlia, ambdós amb 22. Amb 16 falles hi figuren també Modest González i Julià Puche.

e l ver í de l f o c

7 55


Tortosa Biosca pinta el ninot del boxejador Urtain que apareixia en la Falla Exposició de 1971. Arxiu de la Falla Exposició.

barca de Caront, 1958, o Amb diners… carxofes, 1971), o que algunes de les figures que va modelar (com per exemple el Moisés amb les taules de la llei de la falla de l’avinguda de l’Oest de 1969) hagen sigut reproduïdes fins a la sacietat per altres artistes en seccions inferiors i hagen obtingut els premis que ell no va aconseguir. En el seu currículum cal incloure també haver sigut mestre major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers i que una pintura mural amb la seua firma figure en la parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu del Rosari dels Xics, a la seua Font de la Figuera natal, junt amb el retaule pintat en el segle xvi per Joan Macip, més conegut amb el nom de Joan de Joanes, un dels grans pintors valencians de tots els temps.

56

Com a artista polifacètic, Vicentico, com era conegut en els ambients fallers, també va fer incursions en el món del teatre en valencià i de la poesia festiva, a més de compondre lletres per a pasdobles i himnes fallers. En definitiva, un autor polivalent i amb una gran sensibilitat que va treballar amb encert en camps ben diferents de la creativitat artística relacionats amb les falles i la cultura popular. Amb este estudi publicat en el llibret de l’Associació Cultural Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva pretenem reconstruir la trajectòria artística de Vicent Tortosa Biosca, un il·lustre fontí, el més destacat artista faller de la comarca de la Costera de tots els temps, que va obrir el camí d’esta professió a nombrosos artistes que, a partir de la dècada dels cinquanta, van atendre la demanda creixent de falles, no sols


de Xàtiva i els pobles dels voltants, sinó també de la ciutat de València. Una biografia iniciada a La Font de la Figuera Vicent Tortosa Biosca va nàixer el 24 d’abril de 1907 a la Font de la Figuera, on va transcórrer la seua infantesa. Molt prompte va començar a descobrir la seua afició per la pintura. Com a bon fontí, va destacar també com a ballador en la popular dansà de les festes en honor de la patrona del seu poble, la Mare de Déu del Rosari dels Xics, de la qual va arribar a acomplir el paper d’organitzador en les dècades dels seixanta i setanta. Va cursar estudis de magisteri, que no va acabar, i en 1936 va començar a treballar com a empleat de la companyia d’autobusos urbans SOGEVA (Societat General d’Autobusos) de València.

En esclatar la Guerra Civil va ser militaritzat en el cos de carrabiners i destinat a l’Hort Anillas, prop de la Presó Model de València.2 En l’última fase de la contesa va ser un dels nombrosos valencians que va combatre en el front de Terol, la batalla que va decantar definitivament el triomf de les tropes que, comandades pel general Franco, s’havien alçat contra la Segona República. Acabada la guerra es va matricular en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, però tampoc va acabar els seus estudis, perquè havia de treballar per a guanyar-se el manteniment. La seua primera ocupació la va aconseguir en un taller d’artesania i decoració situat prop de la plaça de Rodrigo Botet (Pérez Puche i Lladró, 1978: 336), el propietari del qual, Vicent Marín Reig, alternava els treballs de decoració amb la construcció de falles.3

Vicent Tortosa preparant un ninot. Arxiu de la Falla Exposició. 2 Web de l’Ajuntament de la Font de la Figuera. 3 En l’entrevista de Puche i Lladró, el mateix Tortosa Biosca assegura que el taller estava al lloc on hui s’alça l’Hotel Astoria. Al contrari, la nora de Vicent Marín Reig creu recordar que estava en un local entre la plaça de Rodrigo Botet i el Parterre, més prop d’este últim emplaçament. L’Hotel Astoria es va construir al solar que ocupava el palau dels Vilaragut, que durant els anys quaranta i cinquanta va albergar l’Acadèmia Castellano.

e l ver í de l f o c

7 57


Home polifacètic, Tortosa Biosca va realitzar un centenar de falles: 63 falles a València (16 en Especial i 47 en les diferents seccions), 16 en diferents pobles, deu infantils, huit per al pavelló de la Junta Central Fallera en la Fira de Julio, dos per a l’operació Plus Ultra i una plantada a París. Va construir també carrosses per als carnestoltes de Nova Orleans i per a diferents punts d’Espanya. Una falla infantil per a descobrir la seua vocació En 1942, Vicent Marín li van proposar participar en la construcció de la falla infantil dels carrers CadisMendizábal,4 junt amb l’escultor Josep Latorre Castejón i un grup de xicons de la barriada. En el projecte també va participar com a pintor Vicentico Tortosa, qui va acceptar aquell primer repte «perquè sempre havia tingut afició a la pintura i l’escultura» (Pérez Puche i Lladró, 1978: 336). Este primer cadafal, dedicat a Blancaneu i els set nanets (Castelló, Sanchis i Mir, 2001: 66), va ser decisiu en la seua vida, ja que va aconseguir el primer premi «i allò m’enverinà» (Pérez Puche i Lladró, 1978: 336). 4 En l’esmentada entrevista de Puche i Lladró, Vicente Tortosa confon l’emplaçament amb el de Cadis-Dénia, encara que la falla que va obtindre el primer premi, segons arreplega la premsa de l’època, va ser CadisMendizábal. 5 Pensat 1944, p. 19

i

Fet,

6 Web de la falla Fèlix Pizcueta.

58

En 1943 va firmar junt amb Vicent Marín la seua primera falla gran per a la comissió de Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós: Faules, dedicada a criticar «el que gasten les dones»”. Amb un pressupost de 7.000 pessetes, el cadafal va quedar enquadrat en la secció segona sense rebre cap premi. Tot i que encara no era plenament conscient d’això, el seu futur com a constructor de falles estava ja traçat. En 1944, la comissió de Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós li va proposar cons-

truir la falla a soles. Amb un pressupost d’onze mil pessetes va fer així Els caps del drac, que va obtindre un accèssit en la secció primera i que la revista Pensat i Fet va resumir amb esta terceta:5 «Col·leccionista que sua mirant asunts de tants caps I solament una cua.» Amb esta mateixa comissió va fer tres falles més de manera intermitent en els onze anys següents. La primera, en 1945, sota el lema Distintrs maneres d’enllumenar-se, enquadrada en la secció degona i que també es va quedar sense premi. El cadafal, en què mostrava ja les seues preferències per l’escultura academicista, criticava els diferents sistemes d’enllumenat de la ciutat i concloïa que, «el de la lluna, mai falla».6 No va tindre necessitat d’aconseguir premis, en esta primera fase de la seua carrera professional, per a guanyar-se la fama d’un solvent artesà faller. Així va quedar de manifest en l’exercici de 1946, no sols per les tres falles contractades, sinó també pel seu ingrés, el 2 de gener, en el Gremi d’Artistes Fallers, avalat pel mateix Regino Mas, amb qui va treballar en la construcció de la falla plantada als jardins dels Vivers de València amb motiu del Congrés Nacional d’Hostaleria. Les tres falles fetes en 1946 van ser per a les comissions de Bailén-Julio Antonio i Sant Vicent-Marvà (ambdós de la secció tercera, el segon amb un accèssit) i la de l’OliverarCastellar (de la secció segona, que va obtindre un accèssit dins dels premis concedits per la productora cinematogràfica Cifesa).


Amb passos ferms en les categories inferiors (un accèssit en 1948 en la secció tercera amb la falla de GlòriaFelicitat-el Tremolarr i un tercer premi, el seu primer podi, en 1948 en la secció segona amb la falla Cap de setmana de Mestre Gozalbo-Comte d’Altea), Tortosa Biosca va haver d’esperar fins al 1949 per a debutar en la secció primera. Eixe any va fer la falla de la plaça dels Pinazo amb el lema Qui te fam ensomia rotllos, que no va tindre premi però li va servir de trampolí per a fer la falla de 1950 (La ceba de la vida) i aconseguir l’indult per a l’escena «Iaios llauradors i net (Al·legoria de l’hivern)». En este grup indultat per votació popular, Vicent Tortosa Biosca va recórrer a un registre satíric per a fer un retrat humorístic sobre l’etapa de senectut d’una parella d’ancians llauradors amb el seu roín nét, dins d’una falla en què es comparava les

quatre estacions de l’any amb les diferents etapes de la vida humana (Hernández Martí, 2002: 188). Encara que no apareixen en la composició actual que es conserva en el Museu Faller de València, eixa mescla de crítica i humor irònic «s’expressava per mitjà d’elements que al·ludien a la pèrdua de vigor sexual dels vells, com ara la punta d’un cigarret a mig consumir a la boca de l’ancià o el gest que el xiquet feia amb els dits» (Hernández Martí, 2002: 190).

Iaios llauradors i net, Ninot Indultat de 1950, de Vicent Tortosa Biosca. Arxiu Biblioteca Valenciana

Un habitual de la secció especial L’any 1953 Vicent Tortosa va aconseguir dos grans fites en la seua trajectòria professional: aconseguir per primera vegada un primer premi (en la secció segona amb la comissió de Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós) i debutar en la secció especial amb la comissió de Ribera-Convent de Santa Clara.

e l ver í de l f o c

7 59


Contra vent i marea (Félix Pizcueta-Cirilo Amorós, 1953). Arxiu Junta Central Fallera S’acabà el romanticisme (Ribera, Convent de Santa Clara, 1953). Col· lecció Josep J. Coll

7 Web de la falla Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós. 8 Llibret de la falla Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós de 1953.

60

S’acabà el romanticisme, el cadafal amb què va debutar en especial, va obtindre el quart premi (l’últim d’eixe any), però el va situar ja, en la seua primera participació, al costat de noms llegendaris de les falles com ara els de Regino Mas, els germans Fontelles i Vicent Pallardó Latorre. La falla va costar 50.000 pessetes, el pressupost més modest de la secció, molt per davall del que van tindre Regino Mas en el Mercat Central i els germans Fontelles a la plaça del Doctor Collado (125.000 pessetes en cada cas) i la meitat dels diners que va tindre Vicent Pallardó al veí carrer del Marqués de Sotelo (100.000 pessetes). En esta composició, Tortosa Biosca va representar dos refinades dames d’època que, a la llum d’una làmpara de taula o quinqué, contemplaven sorpreses els

canvis en el comportament social que havia portat la societat moderna. El primer premi de la secció segona el va aconseguir amb Contra vent i marea una falla amb un pressupost de 30.000 pessetes7 feta per a la comissió de Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós, presidida eixe exercici per Juan Bautista Martí Belda,8 qui anys més tard seria durant quasi una dècada (1964-1970) president de la Junta Central Fallera de València. En eixe projecte, un far il·luminava des del punt més alt del cadafal un marí que, als comandaments del timó d’una barca, solcava les turbulentes aigües de l’actualitat del moment: la supressió de les cartilles de racionament i l’acostament d’Espanya als Estats Units, que provocava l’enuig de França (que suprimia l’ensenyament del castellà en les seues escoles).


Un defensor del barri del Cabanyal A partir d’eixe any, Tortosa Biosca es va convertir en un artista habitual de la secció especial, en què va estar durant 16 anys en dos períodes: el primer, entre 1953 i 1962, i el segon, entre 1965 i 1972. En esta etapa decisiva de la seua trajectòria fallera, Vicent Tortosa Biosca va comptar amb la col·laboració de diversos escultors. El principal, Josep Gutiérrez Carbonell (Alacant, 19242002), que va ser professor de l’Escola Superior de Belles Arts de València i que, posteriorment, també mantindria col·laboracions amb les fogueres d’Alacant.9 Uns altres escultors que van treballar en el taller de Tortosa Biosca en diverses etapes van ser el basc Zamarripa, Joaquim Gómez Perelló i Josep Azpeitia. A més de la falla de 1953, amb la comissió de Ribera-Convent de

Santa Clara va fer-ne dos més: De València al mar (1954), amb què conquistaria el tercer premi (el seu primer podi en la màxima categoria) i Poderoso caballero es don Dinero (1955), que només va obtindre un discret accèssit. De València al mar es va convertir en una encesa defensa del Cabanyal, un barri que representava com un artístic pitxer de ceràmica. La memòria de la falla resumia així el contingut: «El búcaro de flores que es el Cabañal, con su magnífica Semana Santa y su peixca del bou van a ser degollados por un verdugo: la apertura del Paseo de Valencia al Mar».10 Va ser una de les primeres veus que, ja en 1954, es va alçar en contra de la prolongació de l’avinguda i a favor de la continuïtat de la trama d’un barri que, paradoxalment, quasi seixanta anys després pretén destruir l’Ajuntament de València governat pel PP.

De València al mar (Ribera-Convent de Santa Clara, 1954). Arxiu José Alcaide Colombaires de profit (José Antoni - Sant Valeri, 1954). Col·lecció Josep J. Coll

9 Web de la Universitat d’Alacant. 10 Així apareix reflectit en El Turista Fallero de 1954.

e l ver í de l f o c

7 61


La ciutat sense aigua (Avinguda de l’Oest, 1956). Arxiu José Alcaide El casanova en Falles (Sant Francesc de Borja-Jesús, 1958). Arxiu Junta Central Fallera La lluita per la vida (Avinguda de l’Oeste, 1957). Arxiu Tívoli La barca de Caront (Avinguda de l’Oest, 1958). Arxiu Manolo Vilaplana

11 Una allau d’aigua argilosa entorpia el filtratge a la presa de Manises (Diari Las Provincias, juliol de 1955). 12 Entre 1955 i 1957, Regino Mas (junt amb altres artistes plàstics valencians) es va traslladar a la República Dominicana contractats pel dictador Rafael Leónidas Trujillo per a treballar en l’organització de la Gran Fira Internacional de la Pau i la Confraternitat del Món Lliure (Agramunt Lacruz, 1999: 116).

62

En Poderoso caballero es don Dinero ens presentava un espadatxí amb una xequera per bandolera i un bolígraf com a espasa. Estava situat a la part alta d’un pedestal, rodejat de figures mitològiques que representaven les distintes cares dels diners: el banc embargava les cafeteries que no pagaven (crèdit bancari), un home empenyorava la sogra per a comprar l’abonament de 15 anys per a Mestalla (crèdit esportiu) i els pisos bonificats eren una ratera en què, durant molts anys, quedaven atrapats els ciutadans (crèdit immobiliari). En 1956 va començar la que serà la seua etapa més fructífera: cinc anys en dos períodes diferents amb la comissió de l’avinguda de l’Oest, amb qui aconseguirà algunes de les seues falles que més fama li han donat, com ara La barca de Caront o El circ de la vida.

del campionat diari per la supervivència. Esta escena serà un element recurrent en moltes falles de categories inferiors en anys posteriors. Alguns dels protagonistes d’esta falla eren la porca que omplia de fills la casa per a cobrar els punts (bonificacions de l’Estat a les famílies nombroses) i els lobbys que feien pujar la balança dels preus fent inútil la lluita dels ciutadans. Les expectatives creades per esta falla varen ser grans, encara que al final es tingueren que acontentar amb un tercer premi. El llibret de la Avinguda de l’Oest de 1957 arreplegava esta estrofa: «Es nostre artista Tortosa un gènit d’inspiració, un xagant en construcció i una visiò portentosa. I si no te una desgracia cuant mos plante el carafàl, (“enca” que li sapia mal algùn altra comiciò) serà enguany ¡el campeò! perqué li auràn de donar, el Premit d’Ingeni i Gracia i el Primer de l’Especial.»

El primer període, que es va prolongar durant tres anys consecutius (del 1956 al 1958), es va iniciar amb La ciutat sense aigua (1956), que representava un fet succeït el 23 de juliol de 1955, quan una avaria va deixar la ciutat de València sense aigua potable durant una setmana.11 La cara del bomber del coronament, que assentat sobre un cànter i mànega en mà repartia aigua als ciutadans, era la del regidor responsable de Bombers i subministrament, José Montagud Richard. En una de les escenes, titulada «Els paràsits», les séquies del Tribunal de les Aigües s’emportaven l’aigua de l’irrigador i condemnaven la presa de Manises (presonera en una gàbia) a deixar sense aigua la ciutat de València.

Este primer cicle amb la comissió de l’avinguda de l’Oest el va tancar en 1958 amb La barca de Caront, una falla amb un pressupost competitiu de 125.000 pessetes (el tercer més alt de la secció especial), però que no li va servir per a situar-se en el podi. Va ser l’any de les falles de la riuada (després del desbordament del riu Túria l’octubre de 1957) i de la tornada de Regino Mas després del seu periple dominicà.12

La lluita per la vida (1957) presentava una baralla de galls sobre la copa

Amb una composició dominada per una barca decorada amb volutes i


e l ver Ă­ de l f o c

7 63


64


tot tipus d’adorns en daurat, Tortosa Biosca va aprofitar un succés tràgic en la vida de València per a donarne una de freda i una de calenta: va agrair les ajudes rebudes després de la destructora riuada, però va criticar els projectes que enlletgien València. En 1958 Vicent Tortosa Biosca va aconseguir una altra fita professional: per segona vegada va obtindre el primer premi de la secció segona. Va ser amb El casanova en Falles, el cadafal fet per a la comissió de Sant Francesc de Borja-Jesús, una versió local de Don Juan Tenorio de Zorrilla, amb què retia homenatge a l’alcalde de Valencia, Tomás Trénor Azcárraga, segon marqués del Turia,13 per les obres impulsades després de la riuada del 1957 (Plan Sud, reforma de la plaça de la Reina, túnel de les grans vies...), encara que un mesos després va ser destituït del càrrec per haver criticat el govern central per l’abandonament de València i el retard a disposar de les ajudes.14 Penis com a canons En els dos anys següents, Tortosa Biosca va intentar rendibilitzar el prestigi aconseguit. La comissió de Misser Mascó-Arévalo Baca, popularment coneguda com a Exposició, li va oferir el 1959 un pressupost de 175.000 pessetes amb què va fer Para, xe… para!, un projecte que anava a per totes però que es va quedar en un accèssit. El seu atreviment va quedar patent en l’arriscada composició d’un carro de tres cavalls, guiada per un hèrcules valencià: els cavalls (el progrés, el materialisme i l’ambició que porten la humanitat per camins de perdi-

ció), encabritats i amb les potes davanteres a l’aire, deixaven al descobert la seua potència sexual.

Para, xe… para! (Exposició, 1959). Arxiu Falla Exposició

Després d’una denúncia del capellà de la veïna parròquia de Sant Pasqual Bailón, la censura va obligar a tapar amb gases els atributs dels cavalls: «tres penis com tres canons i sis boles com melons d’Alger», però tots els matins apareixien casualment destapades […] “i les cues per a vore la falla arribaven fins a l’Albereda (Pérez Puche i Lladró, 1978: 338).

Safareig grauero (Port - Escala Real, 1960). Col·lecció Josep J. Coll Conclús per a sentència (Plaça del Mercat Central, 1960). Arxiu Tívoli

En esta falla, construïda en un taller que compartia amb Salvador Debón a la zona del Grau de València (Sorlí, 2007: 26), apareixia, a més dels nus femenins (que també va haver de tapar amb vels) dels relleus de la columna que sustentava la falla, el recentment nomenat alcalde de València, el doctor Adolfo Rincón de Arellano, atenent una dona (València) a la qual injectava una dosi d’optimisme. L’any següent, i amb un pressupost de 250.000 pessetes,15 va fer Conclús per a sentència (plaça del Mercat Central, 1960), una composició academicista inspirada en la iconografia clàssica, però a què va dotar de la seua peculiar sàtira: la justícia (més pendent del garrot que de l’equilibri de la balança) i un Salomó que s’havia oblidat de la seua equanimitat (trastornat per ser un assidu lector del diari de successos El Caso) aplicaven una particular llei a les noves versions dels pecats capitals. Segons Tortosa Biosca, el garrot o gaiato que portava de la mà la figura principal del coronament era «el mejor remedio para poner en orden y justicia la mayor parte de lo desordenado».16

13 Així consta en l’explicació del Llibret de la Falla Sant Francesc de BorjaJesús de 1958, d’autor anònim. 14 L’octubre de 1958 el marqués del Túria va ser substituit al capdavant de l’alcaldia de València per Adolfo Rincón de Arellano. 15 Revista Blanco y Negro del 12 de març de 1960, p. 42. 16 Revista Blanco y Negro del 12 de març de 1960, p. 42.

e l ver í de l f o c

7 65


La quixotada de la revàlida (Avinguda de l’Oest, 1961). Col·lecció Josep J. Coll El circ de la vida (Avinguda de l’Oest, 1962). Arxiu Manolo Vilaplana

El cos central el constituïa una àmfora, amb un medalló decorat amb la tècnica majòlica17 que reproduïa el quadre El juí de Paris, de Rubens. Com a contracoronaments, va col· locar al·legories del déu Bacus i l’avarícia. Va ser la quarta ocasió en què Vicente Tortosa va aconseguir un tercer premi en especial. La falla més fotografiada

17 Ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics. 18 Diari Abc del 17 de març de 1962, p. 39.

66

En 1961 va començar una nova trilogia amb l’avinguda de l’Oest, una comissió per a la qual va fer El circ de la vida (1961), La quixotada de la revàlida (1962) i El que fa bullir el caldo (1965). Les dos primeres van estar molt allunyades del podi, i només la tercera, que va tindre un pressupost de 300.000 pessetes, va aconseguir quedar en un meritori quart lloc. A pesar de no obtindre premi, Vicente es mostrava satisfet d’El circ de la

vida, la falla més fotografiada d’eixe any, ja que hi apareixien els principals personatges polítics del moment, com ara la banda de música El Rebombori, integrada per Khruixtxov (tocant el bombo amb una sabata), Kennedy, De Gaulle i Fidel Castro (Pérez Puche i Lladró, 1978: 338). La lluita de l’enginyós gentilhome Alonso Quijano i d’un sorprés Sancho Panza contra els exàmens de nivell previstos en la legislació educativa de l’època constituïa el motiu principal de La quixotada de la revàlida (avinguda de l’Oest, 1962), una falla de quinze metres d’alt i vint-i-una figures, que el mateix artista subtitulava com a «Operació revàlida. Pla Carabassa», ja que la seua intenció era recuperar «la sátira fallera, de la que no queda ni el rescoldo»,18 a partir del suplici dels estudiants per a aprovar els exàmens. Tres anys després va fer El que fa bullir el caldo (avinguda de l’Oest, 1965), una falla de 300.000 pessetes


en què representava el potencial turístic d’Espanya: Josué detenia el Sol perquè els milers d’estrangers pogueren torrar-se en les graelles de les nostres platges. Per a compensar la decepció de no fer falla d’especial durant dos anys (1963 i 1964), Tortosa Biosca va aconseguir en este últim any el seu primer premi en secció primera amb Els fums de la joventut (Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa, 1964), una falla amb un pressupost de 75.000 pessetes que tractava sobre les llibertats de què gaudien les noves generacions en comparació amb la rígida educació que van rebre els seus majors. Este cadafal va obtindre també el premi d’art, el tercer de la seua carrera, després dels aconseguits per Exportació valenciana (Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, 1956), una exaltació de la paella i les hortalisses de les nostres terres, i Sa majestat la Renfe (Doctor Gil i

Morte-Doctor Vila Barberà, 1958), una falla en què criticava tant el retard a traslladar l’Estació del Nord com a construir el túnel, batejat com el del l’albelloner, que unia les grans vies. L’èxit d’Els fums de la Joventut va compensar una important llacuna en l’historial de Tortosa Biosca, sempre apartat dels premis importants pel seu atreviment en escenes amb dures crítiques socials i d’alt contingut eròtic, que, segons el mateix artista, «encara que m’ho permetien, m’ho llevaven en punts» (Pérez Puche i Lladró, 1978: 336).

Els fums de la joventut (Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa, 1964). Arxiu Junta Central Fallera El que fa bullir el caldo (avinguda de l’Oest, 1965). Col·lecció Josep J. Coll

I és que en les seues falles sempre hi havia una constant: la presència de nus humans (sobretot en la reproducció de quadres de l’escola clàssica), l’ús d’un humor eròtic amb sorna i una contundent crítica social. Esta «predisposició pel grotesc i per la sàtira punyent el convertiren en un dels artistes fallers mes censurats» de l’època. (Hernández Martí 2002: 191).

e l ver í de l f o c

7 67


Si olores clavant el nas, encertaràs mes d’un cas (Plaça de la Mercé, 1966). Arxiu Falla de la Mercé Los bollos y el plan de desarrollo (Plaça de la Mercé, 1967). Arxiu Falla de la Mercé

Dos primers premis d’enginy i gràcia Amb la comissió de la plaça de la Mercé, que tornava a especial després d’un llarg parèntesi,19 Vicent Tortosa Biosca va començar en 1966 el seu període més reeixit, ja que va conquistar dos primers premis… però d’enginy i gràcia. Encara que fóra un guardó menor, no deixava de ser un primer premi en la màxima categoria. Si olores clavant el nas, encertaràs mes d’un cas (1966) descrivia tot tipus d’aromes, des de l’olor de glòria (representat per l’encenser i quatre prohoms valencians), fins a l’olor de l’horta (amb tres burros que cagaven primentons, tomaques i melons). Segons Tortosa Biosca, «era magnífica, la millor falla que he fet mai, i sobretot la millor d’aquell any. Tinguí un èxit de públic impressionant, hi havia tio que anava per terra» (Pérez Puche i Lladró, 1978: 337).

19 Des de la creació de la secció especial el 1942, la comissió de la plaça de la Mercé només va participar en la màxima categoria el 1943, amb una falla de Modest González, La pipa, que va obtindre el primer premi ex aequo amb la falla del Mercat Central. 20 Diari Abc del 16 de març de 1967.

68

En 1967, i amb un pressupost que rondava el mig milió de pessetes, 20 tornaria a conquistar el premi d’enginy i gràcia amb Los bollos y el plan de desarrollo, una sàtira sobre els experiments agroalimentaris i socials que comporta el progrés, mentre que en 1968 es va haver de conformar-se amb el sext premi, el penúltim d’especial, que va obtindre Entre polps, carrancs i llises, una al·legoria als dissonants ritmes de la música moderna que estrangulaven les bones melodies de les òperes i sarsueles. Segons Tortosa Biosca, representava «el manicomio musical de hoy (…), una sátira contra los ye-yés, sus bailes y retorcimientos». 21


El poeta Emili Panach, Milo, ho resumía així en el llibret de la Mercé del 1968: «Mentres siga el carranc el que prospere la cosa musical va cap arrere». El seu palmarés de primers premis es va completar amb l’aconseguit en 1970 amb A l’estiu, tot el mon viu, una falla de la secció primera B plantada en la demarcació de Serrans-Plaça dels Furs que, a més, va obtindre el premi de Turisme, el primer i únic d’esta modalitat en tota la seua trajectòria professional. En este cadafal, Tortosa Biosca feia un repàs de les alegries nocturnes de la Fira de Juliol i de l’erotisme creixent que sorgia a les platges.

Entre polps, carrancs i llises (Plaça de la Mercé, 1968). Arxiu Falla de la Mercé El mal costum (Avinguda de l’Oest, 1969). Arxiu Rafael Solaz

Una altra falla emblemàtica de Tortosa Biosca va ser El mal costum, una versió actual dels incompliments dels deu manaments i que en el seu coronament reproduïa el Moisés amb les taules de la llei que va fer Gustave Doré per a il·lustrar una història de la bíblia. Este coronament va ser reproduït àmpliament en els anys setanta, huitanta i inclús noranta per comissions tant de la ciutat de València com de pobles de la província, com ara Alzira (en la Falla Hernán Cortés del 1971) i Cullera (a la plaça de la Taüt del 1995). Les últimes falles En la recta final de la seua carrera, Tortosa Biosca va fer les seues dos últimes falles en especial per a les comissions de Misser Mascó-Arévalo Baca, Exposició, que va suposar el seu quint tercer premi en la màxima categoria el 1971, i Bailén-Xàtiva,

21 Diari Abc del 15 de març de 1968, p. 28.

e l ver í de l f o c

7 69


Amb diners… carxofes (Exposició, 1971). Arxiu Falla Exposició Sobre la marxa (Ferroviària, 1972). Arxiu Publicacions Bayarri

22 Web de la Falla Exposició.

70

Ferroviària, que va collir un decebedor sext premi el 1972. Amb un pressupost de 800.000 pessetes i amb el lema Amb diners… carxofes (Exposició, 1971), Tortosa va fer la millor falla d’eixa comissió en el seu primer període en la secció especial (1961-1979),22 amb la figura del rajà mawlāy Beni-Bufat, que vivia rodejat de luxe, dones i tot tipus de comoditats, com a principal protagonista.

interpretava la marxa de la ciutat. Es tractava d’una paròdia sobre els programes televisius de moda en eixos moments, com ara Investigación en marcha o Con el agua al cuello.

Els escultors Joaquim Gómez Perelló i Josep Azpeitia van formar part de l’equip que, junt amb Tortosa Biosca, va construir esta falla, que com principal novetat presentava, a la part posterior, una cova accessible per al públic, a l’interior de la qual es van col·locar acudits fets per l’humorista gràfic Ángel Villena (Sorli 2007: 107).

Entre 1973 i 1974 va fer les quatre últimes falles de la seua carrera: La gran ocasió (Plaça de Lope de Vega, 1973) es va quedar sense premi en la secció primera C, mentre que Olimpíades (Pelai-Matemàtic Marzal, 1973) es va haver de conformar amb el sèptim premi de segona A. Millor sort van tindre les dos falles fetes per a Humanista Mariner-Manuel Simó: la de 1973, Rateries, va obtindre el quart premi de la secció segona B i el primer premi d’enginy i gràcia, mentre que la de 1974, Bufes de pato, va conquistar el doblet: primer premi de la secció segona C i primer premi d’enginy i gràcia. Va ser un digne colofó per a un gran artista faller.

Tortosa Biosca es va acomiadar de la màxima categoria amb Sobre la marxa (Ferroviària, 1972), una falla coronada per una gruixuda majoret que esclafava el burro que la portava als lloms i que amb un helicó

Al llarg de la seua trajectòria, Tortosa Biosca va plantar falles per a comissions hui desaparegudes, algunes llegendàries com ara Lloria-Pascual i Genís (1952) i Plaça del Pintor Pinazo (1949 i 1950), i d’altres mes modestes


com ara Bailén-Julio Antonio (1946), Doctor Gil i Morte-Marvà (1947), Jesús-Guillem de Castro (1958) i PortEscala Reial (1960). El seu taller va ser també una escola per la qual van passar aprenents que després es van convertir també en destacats artistes, com ara Juan Canet Bonora (màxim exponent de les falles infantils en les últimes dècades del segle xx), Joaquín Gómez Perelló, Bernardo Javier Íñigo i Alfonso Díaz Tarazona, entre altres molts.

Bernardo Javier Íñigo en el taller de Tortosa Biosca preparant la majorette de la falla Sobre la marxa (1972). Arxiu Bernardo Javier Íñigo

Una vegada jubilat, Tortosa Biosca va mantindre durant alguns anys la seua vinculació amb la professió i la festa fallera, ja que es va dedicar a fer esbossos i guions per a altres artistes fallers. En la ciutat de València la producció de Tortosa Biosca inclou 79 falles: 16 d’especial i 63 en seccions inferiors. El catàleg complet es pot contemplar a la taula de la següent pàgina. El pensament de Tortosa Biosca Vint anys després de la seua mort (va morir a la Canyada, Paterna, el 28 de setembre de 1992, als 85 anys), hem reconstruït allò que pensava Vicent Tortosa Biosca de les falles a partir d’una selecció d’entrevistes que va concedir a diversos mitjans de comunicació durant la seua llarga trajectòria professional. Abans que res, Tortosa Biosca va ser un artista sorneguer. Enfront de la tendència a l’autocomplaença instal·lada tant en artistes com en comissions, Vicentico va ser un decidit defensor de la falla satírica, amb crítica social i amb abundants referències sexuals.

Vicent Tortosa Biosca, Joaquín Gómez Perelló, Bernardo Javier Íñigo i altres artistes en un descans del treball fet per a les falles de 1973. Arxiu Bernardo Javier Íñigo

e l ver í de l f o c

7 71


catàleg de cadafals de vicent tortosa biosca Comissió Fallera

Anys Plantats

Fèlix Pizcueta-Ciril Amorós Bailén-Julio Antonio l’Oliverar-Castellar Sant Vicent-Marvà Doctor Gil i Morte-Marvà Glòria-Felicitat-el Tremolar Mestre Gozalbo-Comte d’Altea Dr. Gil i Morte-Dr. Vila Barberà Plaça dels Pinazo Pelai-Matemàtic Marzal Sant Vicent-Falangista Esteve Lloria-Pascual i Genís Ribera-Convent de Santa Clara Joaquín Costa-Comte d’Altea José Antonio-Sant Valer Avinguda de l’Oest Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar Jesús-Sant Francesc de Borja C. Reial de Madrid-la Creu Coberta Jesús-Guillem de Castro Exposició-Misser Mascó Mercat Central Port-Escala Reial Conserva-Berenguer Mallol Sant Vult Plaça del Pintor Segrelles Albacete-Marvà Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa Castelló-Sogorb Guillem de Castro-Triador Plaça de la Mercé Alferes Provisional Serrans-Plaça dels Furs Bailén-Xàtiva Lope de Vega Humanista Mariner-Manuel Simó

1943, 1944, 1945, 1953 i 1955 1946 1946 1946, 1947 i 1948 1947 1948, 1949, 1950 i 1951 1948 1949, 1950, 1951 i 1958 1949 , 1950 i 1952 1950, 1951, 1952 i 1973 1951, 1954 i 1955 1952 1953, 1954, 1955 i 1956 1953 1954 i 1955 1956, 1957, 1958, 1961, 1962, 1965, 1969 i 1970 1956 i 1957 1958 i 1959 1958, 1959, 1961, 1962 i 1963 1958 1959 i 1971 1960 1960 1960 1961 i 1962 1962 i 1963 1963 1964 1964 1965 i 1969 1966, 1967 i 1968 1969 1970 1972 1973 1973 i 1974

Una escena de El que fa bullir el caldo (avinguda de l’Oest, 1965). Arxiu Tívoli Escena de Si olores clavant el nas, encertaràs mes d’un cas (Plaça de la Mercé, 1966). Arxiu José Huguet Exportació valenciana (Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, 1956). Col·lecció Josep J. Coll

72


En El Turista Fallero de 1954, Vicent Tortosa resumia així el seu model de falla: «[...] debe ser, ante todo, graciosa, ingeniosamente desarrollada y con ironía… Ambientada al argumento al que se refiere… y atrevida. Aunque este último concepto no cuente para el jurado y pase desapercibido al público, la de desvelos y complicaciones que supone para nosotros el conseguirlo, estando más cerca del fracaso que del éxito por lo complicado de la plantà». En una entrevista feta en 1968 per Miguel Fernández per al diari Abc,23 Tortosa Biosca presentava la següent radiografia de la professió d’artista faller: «Este es un negocio ruinoso. Como nunca nos conformamos con lo hecho, estamos gastando hasta el final. El dinero que le echamos a cada falla es increíble. Nosotros nos defendemos más económicamente con otros encargos al margen de las fallas: como belenes, carrozas… hasta para América hacemos carrozas». A finals dels anys setanta es va generalitzar l’ús del refregit en les seccions inferiors. Açò és el que el mestre va declarar en 1978 per a justificar la seua generalització: «Si una figura de Luna o Puche costa deu mil pessetes, i una gran de remat cinquanta o seixanta mil, de seguida arribem a les cent cinquanta mil o dos-centes mil que valen eixes falles de tercera… No se podrien fer perquè les comissions no podrien pagar-les, ni els artistes fer altra cosa perquè no saben, no estan preparats».24 En l’últim terç del segle xx les falles, segons Tortosa Biosca, anaven perdent part de la seua essència i es feien repetitives. «S’ha progressat molt artísticament. Les falles d’ara són tèc-

nicament perfectes, però s’ha perdut picardia. Abans en roba es canviaven les figures. Ara ja cal moldejar-ho tot. L’inconvenient es que ara es refan les figures de cartó i es venen; però es precís. Els refregits son un problema artístic, però gràcies a ells algunes falles són tan barates».25 En eixes mateixes declaracions, el que fóra mestre major del Gremi abordava també el problema de la formació i professionalització de l’artista faller: «Falta mà d’obra especialitzà i per aconseguir-la cal tindre una escola del Gremi d’Artistes Fallers [...]. Per a la quantitat d’artistes que hi ha ara, són pocs els que tenen autèntica qualitat […]. Com hi ha mes demanda que oferta, qualsevol aprenent que estiga en un taller dos o tres anys se tira a l’aventura, perquè, total, amb unes figures que compra i poquet que ell faça, falla»26. Sense xafar-se la llengua, perquè ja estava jubilat, Tortosa no tenia inconvenient a abordar un altre problema permanent de les falles: els premis. «Amb els artistes passa una cosa: que els consagrats no volen que els demés els superen. I la culpa la tenen els premis. Jo llevaria els premis i proposaria premis honorífics… Com estan les coses, pareix que u és bo si té premi; si no, la falla no val res i li troben qualsevol defecte».27 Mestre Major del Gremi Entre els cinquanta i els seixanta anys, Tortosa Biosca estava en la maduresa professional i artística. Va ser en este període quan va compaginar el seu treball com a artista faller amb l’assumpció de responsabilitats institucionals.

23 Diari Abc del 15 de març de 1968, p. 28. 24 «Vicente Tortosa Biosca, la censura y los premios», Fallas en su tinta, p. 335. 25 «Vicente Tortosa Biosca, la censura y los premios», Fallas en su tinta, p. 338. 26 «Vicente Tortosa Biosca, la censura y los premios», Fallas en su tinta, p. 339. 27 «Vicente Tortosa Biosca, la censura y los premios», Fallas en su tinta, p. 339.

e l ver í de l f o c

7 73


Vicent Tortosa Biosca amb membres de la directiva del Gremi (cap el 1966). Llibre Los escultores del fuego.

Elegit mestre major del Gremi d’Artistes Fallers (1966-1971) com a successor de Regino Mas, el seu mandat es va caracteritzar per una decidida defensa de la professió: va concloure la construcció de la primera fase de la Ciutat de l’Artista Faller, va posar en marxa l’escola professional (1969), va impulsar la creació del museu (que voria finalment la llum en 1987) i va aconseguir el reconeixement de la propietat intel·lectual dels artistes sobre els esbossos de les falles. La seua preocupació per millorar les condicions socioeconòmiques i laborals de la professió van començar una dècada abans, en 1952, durant el mandat de Regino Mas com a mestre major, quan va assumir la secretària per a crear la

74

Cooperativa del Gremi, l’objectiu de la qual era obtindre un preu millor en el subministrament dels materials més utilitzats en els treballs dels artistes. Altres iniciatives escomeses durant el seu mandat van ser la creació del Ninot d’Or, la distinció gremial, encara vigent en l’actualitat, amb què es reconeix a les persones i entitats que han col·laborat o han fet actes en benefici de l’entitat i de la professió d’artista faller. Home pulcre i educat, que sempre portava boina i vestia de trage fora del taller, va ser també l’impulsor i director de les revistes anuaris L’Artista Faller, fundada en 1967 i publicada fins a 1992, i El Falleret Infantil, que va començar la seua singladura en 1976.


Quan ja estava pròxima la jubilació del mestre, l’Ajuntament de la Font de la Figuera va acceptar la sol·licitud del Gremi d’Artistes Fallers i en 1972 li va dedicar un carrer del municipi, el seu poble natal. Entre les condecoracions rebudes per Tortosa Biosca al llarg de la seua vida destaquen el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer, l’Espurna d’Honor de l’Agrupació de Falles del Centre (1992) i el Ganxo d’Or de l’Agrupació de Falles de Russafa a títol pòstum (1993). En 1993 i en reconeixement als seus destacats mèrits, la comissió Doctor Gil i Morte-Doctor Vila Barberà va col·locar una placa de ceràmica al domicili on va viure l’artista, al número 10 del carrer de Gil i Morte. L’any 2005, l’Ajuntament de València va retolar la biblioteca del barri de la

Ciutat de l’Artista Faller, instal·lada als baixos de l’edifici gremial, amb el nom de Vicent Tortosa Biosca, en reconeixement a la seua trajectòria artística i per la seua decidida aposta per la creació d’instal·lacions adequades per a la professió.

Amb Carles Tarazona, Ricard Rubert i Vicent Luna davant la falla La Serp de mar (Plaça del Caudillo, 1975). Llibre Vicente Luna: L’art de fer falles.

Altres treballs: carrosses i nanos El prestigi aconseguit com a artista faller va permetre a Vicent Tortosa fer una sèrie de treballs amb què complementar els ingressos del seu taller. En els anys cinquanta va fer carrosses amb Carles Cortina per a les festes de Saragossa i posteriorment també va fer treballs per al carnestoltes de Nova Orleans (als Estats Units). Per a la ciutat de Tarragona va fer dos encàrrecs al llarg dels anys seixanta. El primer va ser la creació en 1964 de dos personatges dels nanos nous: el pescador Jaume Solé Busquiel, Jaume de Castellano, que «compaginava

e l ver í de l f o c

7 75


L’Home dels Nassos de Tarragona. Arxiu Jordi Espigó Gegants de La Font de la Figuera. Arxiu Josep Vicent Biosca Micó Nanos de La Font de la Figuera. Arxiu Joan Castelló Nanos pescadors de Tarragona. Arxiu de Jordi Espigó

28 Web de l’Associació de Portants dels Nanos Nous de Tarragona. 29 Diari La Vanguardia, 19 de desembre de 2008, suplement especial, p. VI. 30 Diari La Vanguardia, 19 de desembre de 2008, suplement especial, p. VI.

76

la tècnica de la nansa i la xarxa», i la pescadora Antònia Casanovas Melendes, Toneta del Pagés, que es «dedicava a cosir i adobar les xarxes».28 Es tractava de dos personatges molt populars del gremi de pescadors del barri del Serrallo. Tortosa Biosca va reproduir els seus trets fisonòmics amb exactitud i els va vestir amb la roba tradicional. Els dos nanos es van incorporar a la festa de Sant Magí de Tarragona en agost del 1964 durant la celebració del primer centenari de l’eixida de la comparsa de tretze nanos, l’11 de gener de 1865. També desfilen per les festes de Santa Tecla. Quatre anys després, Tortosa Biosca va rebre l’encàrrec de fer els caps de dos personatges populars de la Cavalcada de Reis de Tarragona. El president de la comissió organitzadora de la festa, Joan Virgili i Bàssora, li va encarregar en 1968 la realització «d’un nen i un home dels Nassos, que simbolitzessin l’inici i la fi de l’any».29 Tortosa Biosca va fer uns d’estos caps per 50.000 pessetes, segons consta en una factura que té per concepte «la confecció d’un cap de mida gran» i que conserva la filla de Joan Virgili.30

En 1975 també va fer una parella de gegants, els reis Sebastià i Margarida, de 4 metres d’alçària, per a les festes majors de La Bisbal del Penedés. Per al seu poble, la Font de La Figuera, Tortosa Biosca també va fer dos gegants i cinq nanos o cabuts. Els va regalar al poble el 1974 amb motiu de la coronació de la patrona del poble, La Mare Deu del Rosari dels Xics, i des d’eixe any son els que obrin la gran dansà que es balla en el mes de setembre amb motiu de les festes patronals. L’ajuntament de La Font de la Figuera li va encomanar també millorar la imatge de la dançà, aconseguint influir en la uniformitat del vestuari dels ballaors i ballaores que participen en esta exhibició del ball tradicional d’esta població. Dos pintors de la Font: Joan de Joanes i Tortosa Biosca Vicent Tortosa Biosca també va exercir de pintor a la Font de la Figuera, el seu poble natal. En 1944 va pintar una assumpció de la Mare de Déu a la volta del presbiteri de l’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, un temple que també


conserva un retaule renaixentista de Joan de Joanes, compost per 26 assumptes que narren escenes de la vida de Jesús, de la Mare de Déu i de diversos sants, i amb el coronament dedicat al pare etern. Per a fer l’assumpció de la Mare de Déu, una «fluixa pintura al fresc» ubicada a la volta del presbiteri, Tortosa Biosca va estar «auxiliat en la decoració per Francisco de Valdivia» (Delicado Martínez i Biosca Cirujeda 1997, p. 69). De Tortosa Biosca són també les figures dels quatre evangelistes plasmats sobre el mateix cel de la volta, acompanyats dels seus corresponents símbols i que flanquegen l’esmentada assumpció. Va ser també pintor artístic, amb una abundant producció, sobretot de temes relacionats amb el camp i les tradicions. I va arribar a fer alguna exposició individual a València. Obra literària i poètica Tortosa Biosca també va fer incursions en altres manifestacions relacionades amb l’art i la cultura popular.

La seua producció literària és considerable, encara que no va aconseguir la qualitat i el reconeixement de la seua obra fallera. De tota esta obra destaquem: Teatre en valencià: Clínica de recanvis (1985), El tio Piguirri, La verge rebatejada, La pelà de la paneta, Quina vida, El tio Sinagües ( ... o ací no hi ha mes codonys que el meus) i Una dalia, un clavell i una rosa (inédita), així com nombrosos apropòsits. Explicació per a llibrets: Humanista Mariner-Manuel Simó de 1975, 1976, 1979, 1980 (gran i infantil) i 1984, Ribera-Convent de Santa Clara de 1986 i 1987 i Mestre Valls-Marino Albesa. Poesia festiva i religiosa en valencià: A l’ombra del caparucho – pomell de versos fontins (1953), Glapits valencians (1985) amb motiu del primer centenari de la proclamació de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València, poesies a les reines de la dansà de la Font de la Figuera (1979, 1982, 1983 i 1988) i Com és fa un fontí o fontina (1983).

e l ver í de l f o c

7 77


Cartell dels Joc Florals de 1986. Arxiu Lo Rat Penat Cartell de les Festes de Moros i Cristians de La Font de la Figuera de 1992. Arxiu Josep Vicent Biosca Micó Coberta de Clínica de Recanvits, un sainet signat per Tortosa Biosca. A la següent pàgina: L’Assumpció i els evangelistes en la volta del presbiteri de l’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, pintats per Tortosa Biosca. Arxiu Manolo Vilaplana

Va participar amb assiduïtat en les presentacions de les Regines de la dansà de La Font de La Figuera, a les qui dedicava poesies d’exaltació. Lletres per a cançons, pasdobles i himnes: Himne de la Font de la Figuera (1950), himne de l’artista Faller (1962), himne de la Falla PelaiMatemàtic Marzal (1969), himne de la falla Bailén – Xàtiva Ferroviaria (1972), himne de la Coronació de la Mare de Déu del Rosari dels Xics de la Font de la Figuera (1974), himne de la falla Mistral-Murta de València (1979), himne de la Falla Humanista Mariner-Manuel Simó, i els pasdobles Vicent Luna (1979), Costa de Azahar i Costa valenciana. Cartells: Per a la fira de la Font de la Figuera (1949, 1950, 1951 i 1952), Jocs Florals de Lo Rat Penat (1986 i 1987) i Festes de Moros i Cristians de La Font de la Figuera (1992). A més, la imatge de la falla La lluita per la vida (Avinguda de l’Oest, 1957) va ser utilitzada per a una postal divulgativa de les Falles de València en 1959. Una altra curiositat és l’aparició d’alguns cadafals del nostre artista en pel·lícules espanyoles de finals dels

78

anys seixanta ambientades a València en Falles, com ara Pecados conyugales, de José María Forqué (1968), en què apareix la falla del Moisés de l’avinguda de l’Oest, i Agáchate, que disparan, de Manuel Esteba (1968).


Agraïments Josep Vicent Biosca Micó Inmaculada Biosca Manolo Vilaplana Rafael Solaz Josep J. Coll Jordi Espigó Juan Miguel Lladosa Bernardo Javier Íñigo Junta Central Fallera José Castelló Bibliografia Llibres Agramunt Lacruz, F. (1999): «La aventura americana de Regino Mas», dins DD.AA., Regino Mas: Historia de una época, València, Diputación de València. Castelló Lli, J. (1996): La festa del foc. Història de les falles de Cullera, Cullera, Ajuntament de Cullera. Castelló Lli, J. (2007): «500 falles d’especial», dins Llibret de la Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, València, Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar.

Castelló LLi, J.– Sanchis Ambrós, M. – Mir Serrano, H. (2001): Fallas infantiles. Juego y Tradición, València, Ajuntament de València. Delicado Martínez, F. J. - Biosca Cirujeda, V. (1997): La iglesia parroquial y casa-abadía de Fuente La Higuera, València, Universitat de València. H ernández M artí, G. M.l (coor) (2002): L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller de València, volum I, València, Ajuntament de València. Pelejero Ferrer, J. (1982): Llibrets de falla, poetas valencianos festivos y populares, Valencia, Del Cenia al Segura. Pérez Puche, F. - Lladró, V. (1978): Fallas en su tinta, València, Editorial Prometeo. Soriano de Gracia, R. (1992): Falla avenida del Oeste «Els velluters»1949-1992, Valencia, Familia MarínAlfonso. Sorlí, R. (2007): 25 anys especial, València, Falla Exposició.

Diaris i Revistes Diari Abc Diari La Vanguardia Diari Las Provincias (Julio 1955) El Turista Fallero Llibre de Festes de la Font de la Figuera 1979, 1982, 1983 y 1988 Llibret de la Falla Félix PizcuetaCirilo Amorós de 1953 Pensat i Fet Revista Blanco y Negro de 1960 Webs Associació de Portants dels Nanos Nous de Tarragona Ajuntament de La Font de la Figuera Falla Exposició Falla Ribera-Convento Santa Clara Telefónica Universitat d’Alacant El Blog JOTAJOTAFALLER (Centre d’interpretació i documentació de la festa de les Falles)

e l ver í de l f o c

7 79


Rafael Boluda davant els esbossos fallers exposats al Museu de Llanera. Foto Josep Gimeno

80


Anna Isabel Calvo i Pastor

Rafael Boluda, un dibuixant de falles

U

n diumenge de gener d’aquest nou any, vaig tindre la satisfacció de conèixer a Rafael Boluda i a la seua dona Amelia. Amb els seus 71 anys, Boluda ha sigut un artista que ha triomfat en tot allò que ha fet: dibuixant de còmics, portades i il·lustracions per a revistes, esbossos, retrats de falleres majors de València i, sobretot, un gran aquarel·lista. Des del dia que va nàixer a València l’any 1941, l’art ja li corria per les venes. Fill de família artesana i humil, amb arrels a la comarca de la Costera, al poble de Llanera de Ranes. Son pare va ser imatger, un gran dibuixant i retratista al pastel. Amb el pas del temps i de forma autodidacta Rafael va desenvolupar una gràcia natural pel dibuix. Amb 16 o 17 anys deixava els seus dibuixos a la seu de l’Editorial Valenciana perquè els valoraren. Açò va esdevenir el seu primer pas de la seua carrera, dibuixant el guió de La última bala. Al mateix temps Rafael anava seguit les passes del seu germà Vicent amb els estudis de dibuix i modelatge. Tots esperaven que continuara amb la trajectòria familiar de tallista. Molt prompte va deixar la Valenciana i va començar a treballar amb l’editorial Maga que és on es va iniciar com a il·lustrador realitzant les historietes de Jhonny Fogata, que de segur alguns recordaran, durant els tres pròxims anys. D’aquesta manera es va situar com un dels il·lustradors més reconeguts del còmic valencià. Va convertir el seu hobby en la seua professió.

e l ver í de l f o c

7 81


És per la seua relació al món de les falles perquè Rafael Boluda té ací tanta importància. La seua passió per les falles, és anterior a la seua relació amb el còmic. D’aquesta passió no ha pogut mai alliberar-se. Des de menut veia a son pare com ajudava a plantar falles a València. Impacient esperava a que eixiren les revistes falleres que portaven els esbossos per poder-los acolorir. També va fer la falleta del carrer Goya.

Rafael Boluda pintant una falla. Llibre Boluda, pasión por la acuarela. A la següent pàgina: Projecte de falla d’especial que no va arribar a plantar-se. Esbós per a la falla de la Ferroviària de 1980, l’artista de la qual fou José Pascual ‘Pepet’. Disseny i projecte de R. Boluda per a una falla de la plaça de l’Ajuntament realitzat per a l’artista José Azpeitia, que no arribà a plantar-se. Fotos Josep Gimeno. Museu de la acuarela de Llanera

82

Més tard va conèixer a la que seria la seua dona, Amelia Blasco. Ella va ser la que el va animar amb el còmic i obrir noves fronteres. A Anglaterra va dibuixar per a editorials com la Wary Cooker, la Thompson i la Fleetway. A continuació va començar a il·lustrar llibres. També va dibuixar per a l’editorial més important d’Itàlia, la Universo. Mentre treballava per als italians va nàixer la seua filla Maria Rosario. Boluda no va deixar mai de pintar, agafava trastos i eixia a l’Albufera, al camp... Va provar la tècnica de l’oli però, per problemes al·lèrgics ho va tindre que deixar i es va dedicar a la seua vertadera passió: l’aquarel·la. Va rebre encàrrecs de tot el món, entre ells, el retrat del Papa, el qual li va entregar en persona. Animat per la seua dona va decidir visitar la galeria i així va començar amb les seues primeres exposicions amb altres artistes reconeguts. Ha exposat les seues aquarel·les en diverses sales de València i altres grans ciutats. A Xàtiva va exposar l’any 1993 a la Galeria d’Art Esther i al 2000 en l’Exposició Sala Ribera.

Quan Rafael tenia al voltant de vint anys, començà a col·laborar fent esbossos per a reconeguts artistes fallers com Ricardo Rubert on passava a net dissenys originals de Soriano Izquierdo per a les falles de la Plaça del Mercat i la Plaça de l’Ajuntament. Amb el temps va realitzar i plantar les seues primeres falletes infantils, fins que va arribar a la secció especial quan va plantar per a la comissió Convent Jerusalem on va obtindre el tercer premi i el primer d’Enginy i Gràcia. Més tard va arribar la oportunitat de fer els esbossos de José Pascual Pepet a qui li va dibuixar els projectes de secció especial del anys 1978 a 1980 per a Convent, i de 1981 a 1983 a Bailén–Xàtiva la Ferroviària. Després va ser amb Agustín Villanueva per a plantar les seues falles 1989 i 1990 en Na Jordana, i 1992 i 1993 de nou a Convent Jerusalem. Va realitza també altres activitats relacionades al món de les falles com portades per a El Turista Fallero i cartells i portades per al Gremi d’Artistes Fallers al que va pertànyer des què va plantar les seues primeres falles infantils. Va ser fundador de la Comissió Pintor Goya–Brasil i retratista de falleres majors infantils de València a l’aquarel·la.


e l ver Ă­ de l f o c

7 83


84


Una de les seues majors satisfaccions ha estat el Museu de l’Aquarel·la al poble natal de sa mare, Llanera de Ranes. Aquest Museu es va inaugurar el 25 d’agost de 1996 i és, junt al de José Segrelles d’Albaida, l’únic dedicat a la tècnica de l’aquarel·la. En ell podem trobar a la primera planta una representació de l’obra de Rafael Boluda. La segona planta, que es va inaugurar l’any següent, està dedicada a altres aquarel·listes. I la tercera planta, que s’inaugurava en març de 2003, acull altres manifestacions artístiques com són les pàgines de còmic, il·lustracions originals, ceràmiques, etiquetes i un fum d’esbossos de falles que han arribat a plantar-se i d’altres que no. El dia que vaig conèixer Rafael, a la tercera planta hi havia muntat un Betlem amb paper i cartó reciclat, que ell i la seua dona Amelia han fet amb molta cura. Els convide a que visiten el museu, domini del dibuix, contemplen les aiguades, la seguretat del pinzell, com és capaç

d’immobilitzar el moviment... la tècnica pictòrica més complicada, els sorprendrà. Actualment té un projecte entre mans que no deixarà indiferent ningú. Es tracta de l’obra Caleidoscopio, una aquarel·la de 1,13 metres d’altura per, i ara ve el més sorprenent, 150 metres de llarg. Aquesta obra va començar el 2011 i està previst que estiga finalitzada aquest mateix any. La magnitud d’aquesta aquarel·la ha fet que, en acabar-se, siga presentada per al llibre Guinness dels récords. Nosaltres estarem allí per veure-ho i ser testimonis d’aquest gran esdeveniment. Esperem així deixar empremta en la història. Bibliografia Mir, H. – Llop, J. – Sanchis, M. (2004): Boluda, pasión por la acuarela, València, Diputació de València.

Esbós de la falla Najordana, «Ja semos europeos» de l’artista Agustin Villanueva (1990). Llibre Na Jordana. Foto Josep Gimeno A la pàgina anterior: Projecte per a una falla de la plaça de l’Ajuntament que no va arribar a plantar-se. Esbós per a Josep Pascual ‘Pepet’ per a la falla de Convent Jerusalem . Esbós de la falla Ferroviària de 1981 de Josep PascualPepet. Fotos Josep Gimeno. Museu de la acuarela de Llanera

Pardo, G. (2009): «Rafael Boluda», Revista Cendra, 8, pp. 17-19.

e l ver í de l f o c

7 85


86


Rafa Tortosa i Garcia

Alfred Sendin Galiana i Josep M. Esteve Victòria, dos lletraferits de les falles nascuts a la Costera

Q

uan parlem de les falles xativines, no oblidem el seu origen mitjançant la falla plantada l’any 1865 a la plaça de la Trinitat, duent per lema La Peixca de l’Aladroc, promoguda i literada per Blai Bellver i Tomàs. Aquest fet va convertir a Xàtiva en la segona població valenciana en plantar falles. Després, el popular impressor i escriptor, va promoure dos cadafals fallers relacionant-los i explicant-los a través de magnífics i complets llibrets. I és que no cal oblidar que un dels trets característics de les falles de Xàtiva és la seua literatura fallera. Després d’aquesta trilogia bellveriana (1865-1867), les falles apareixeran pels carrers de Xàtiva, de manera continuada, a començaments dels anys trenta del segle passat. Junt els cadafals, apareixerà la literatura fallera que recollirà tot allò que vol mostrar aquell conjunt de ninots. A partir d’aquells anys apareixeran poetes que signaran els versos de l’explicació fallera i d’altres composicions poètiques inserides als llibrets editats per les comissions falleres. Bernardo Sifre o Gonçal Vinyes als anys trenta; el carcaixentí, però vinculat a Xàtiva, Julià J. Piera serà un dels principals autors dels anys quaranta; Llorenç Martí Talens als anys cinquanta i des dels anys seixanta, tenim com a principals autors a Enric Camanyes Úbeda, Vicent Vidal Escorcia, Bertomeu Murillo o Rafa Santamaria. No hem d’oblidar altres noms vinculats a la Costera com Vicente Sanchis, Josep Ballester, qui signarà explicacions al cap-i-casal, o Vicent Guerra, qui donarà lletra als cadafals plantats a l’Alcúdia de Crespins1. 1 Segons dades facilitades per Alfons Vila Moreno, Cronista Oficial de l’Alcúdia de Crespins.

e l ver í de l f o c

7 87


El dramaturg Alfred Sendin Galiana

Caricatura d’Alfred Sendin Galiana apareguda al Pensa i Fet de 1924.

2 Diverses referències indiquen que Sendin Galiana va nàixer a València, com ara la Gran Enciclopedia Valenciana de la CV, Editorial Prensa Valenciana, 2005.

88

De tot açò exposat, cal deduir que durant quasi setanta anys la literatura fallera de la comarca de la Costera és inexistent atès la pràctica nul·litat de cadafals fallers. Però si parlem d’autors nascuts a la Costera aquesta afirmació és incerta. No ha calgut recercar molt per la història de les falles per trobar dos autors vinculats a la nostra comarca, el quals han donat a la festa fallera diverses composicions literàries amés de ser promotors de diverses publicacions falleres. Alfred Sendin Galiana i Josep Maria Esteve Victoria, són dos fills de la Costera que durant molts anys ha escrit per a les falles i que sembla han sigut uns grans oblidats per part del seus pobles —Xàtiva i la Llosa de Ranes—. És una gran oportunitat, a aquesta edició del Verí del Foc de 2013 i aprofitant la temàtica de Les falles a la Costera, per tal de redescobrir la figura i el treball d’Alfred Sendin Galiana i Josep Maria Esteve Victoria, uns lletraferits que exposaren les seues obres vinculades a les falles durant els anys vint i trenta del segle xx, principalment.

Alfred Sendin Galiana (Xàtiva, 1903 – València,1985)2 és un important comediògraf, que principalment va conrear el sainet costumista valencià, referit a tipologies i situacions habituals durant un llar període de temps, estant les seues obres datades entre mitjan dels anys vint i finals dels seixanta. Tot i que naix a la capital de la Costera, la seua residència serà València i, sobretot, Madrid. López Sellés el descriu com «el embajador permanente de Xàtiva en Madrid» i agafant paraules de Sendin Galiana, transcriu que és «hijo de padre castellano y madre setabense», i tindre la fortuna de «nacer en la ciudad de las mil fuentes, manantial de poesia» (López Sellés, 1974). El dramaturg pertany a una nova generació d’autors teatrals, entre els quals podem destacar a Paco Barchino, Manuel Soto Lluch, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Peris Celda, Rafael Gayano Lluch, Estanislao Alberola Serra, Lluís Martí i Alegre o Enric Beltran Royo, que irromp als anys vint i trenta degut a l’augment de la demanda d’espectacles lúdics provocat per un eixamplament de la classe social del sector terciari i el seu benestar econòmic durant la Dictadura de Primo de Rivera, establerta entre1923 i 1930 (Peiró, 2007). La majoria de les obres teatrals produïdes en aquells temps són sainets, encara que Sendin Galiana conrearà també la comèdia, la revista, la sarsuela, el joguet còmic o el poema dramàtic. Com a principals obres de Sendin Galiana podem nomenar el sainet Tonica la del llunar (1926); A la teua


reixa (1926), una comèdia lírica en un acte i en vers, amb música de F. Rodríguez Pons i estrenada al saló Novetats; les sarsueles en vers Amorosida (1926) i Amor que torna la pau (1927), amb música de F. Rodríguez Pons; Les últimes oronetes (1927); el poema líric Floreta de la Serra (1927) amb música de Rafael Guzmán; Rusafa, Bolseria, Mataero (1928), una humorada valenciana d’un acte dividit en un pròleg i tres quadres que fou signada junt Josep Gómez Polo i amb música de F. Rodríguez Pons; Matadero (1928); Vides trencades (1928), una comèdia de la vida real signada junt Eduard Escalante Mateu estrenada al Modern de València; la comèdia en vers Sacrifici (1929), signada junt Vicent Palomar i estrenada al Modern de València; el joguet en un acte i en prosa Encarna la primorosa (1930); la comèdia en vers ¡Front a front! (1930); la comèdia de boxejadors, en un acte i en prosa ¡Grogui!...¡Grogui!... (1931); la comèdia en dos actes Ella, l’altra, y don Pepito (1934), convertint-se en l’obra més ambiciosa del moment; la comèdia bàrbara Barraca de fira (1934), estrenada al saló novetats

o la comèdia Els Papirusos (1936), estrenada al principal de Sagunt. A la majoria d’aquestes obres es mostrarà la capacitat de retratar costums i tipologies valencianes del moment així com la força humorística de les situacions i personatges (amb acudits, equívocs, embolics, paròdies o jocs verbals), però que en la immensa majoria ni reflecteixen els canvis socials del moment ni intenten educar els espectadors, sinó que, amb una ambigüitat calculada, sols persegueixen distreure el poble de la realitat (Lloret,1994), i que en definitiva, és un teatre per a divertir i no pensar. Ressaltar dues obres de Sendin Galiana que intenten fugir d’aquest esquema fixat, com són la comèdia sentimental L’Ombra del mal (1926) i l’ apunt de comèdia realista La Rosa del Barrio Chino (1932). Per a Sendin Galiana o per a qualsevol autor, és un handicap el retratar una societat valenciana amb tant de canvi polític i la convulsió social que genera, sobretot a l’època de la guerra civil. Recalquem açò, perquè com anem dient, aquest tipus d’autors teatrals, que exposen la tipolo-

La popularitat que assolí el gènere del teatre entre els grups d’aficionats motivaren l’aparició de vàries col· leccions i revistes de teatre valencià. Les col·leccions eren futllets editats senzillament i a baixos preus. Normalment publicaven una obra sencera en cada número. Les més importants foren Teatro Valensià (com veiem a la imatge), Galeria de obres valencianes, Nostre Teatro, El Cuento del Dumenche, Nostres comèdies, La Comedia Llevantina i Lletres Valencianes.

e l ver í de l f o c

7 89


que tiene una originalidad indudable. Como innegable es su compromiso con la República. Una alternativa teatral progresista, una tercera vía entre el teatro revolucionario y el escapista, que ha sido muy poco valorada hasta el momento» (Sirera, 2007: 213-217).

Coberta de La Reina de la Colmena, inaugurada l’any 1938.

De fet, l’estrena en Madrid de La reina de «La Colmena», esdevinguda el 30 de desembre de 1938 al teatre Joaquin Dicenta3, i que va arribar a les dues-centes representacions, va provocar el deliri de la gent:

3 ABC, 30 desembre de 1938. 4 Periòdic El pueblo, 1938. Citat a Gómez Diaz, L. M. (2006): Teatro para una guerra (1936-1939), Centro de Documentación Teatral, p. 132.

90

gia del moment, poden caure en el fet de comprometre’s políticament, perquè és clar que es descriurà la contesa sempre des d’una perspectiva objectiva. Sendin Galiana, junt Enrique Beltran, estrenaran dues comèdies l’any 1938: La reina de «La Colmena» i ¡Qué más da!, i que segons Josep Lluis Sirera, «no fueron obras revolucionarias ni pretendieron innovar desde el punto de vista temático o estético, ni exponer los momentos álgidos (o trágicos) de la revolución que se estaba viviendo en la España leal; tampoco fueron teatro de urgencia o circunstancias, ni siquiera propagandístico. Están escritas ambas, en efecto, para los circuitos profesionales tradicionales, y tratan temas poco menos que universales (el aprendizaje de la vida, los conflictos familiares, el amor…) a través de unos personajes femeninos construidos de acuerdo con bastantes convenciones del género. A cambio, ambas obras nos ofrecen un cuadro de costumbres de la sociedad valenciana en guerra

«Se basa en las incidencias que atraviesa una monja exclaustrada por la sublevación militar. Desde el comienzo de la obra al final se celebran extraordinariamente las situaciones cómicas, así como las dramáticas, culminando el entusiasmo en el segundo acto, en que tuvo que suspenderse la representación durante unos momentos, en que el público, puesto en pie, aclamaba, pleno de emoción, a la República, arrastrado por el arte magnífico de los comediógrafos»4. També es cert que l’any 1937, amb l’arribada de refugiats d’altres regions espanyoles i els funcionaris del govern central instal·lats a València, afavoreix un gir de les preferències del públic cap a un costumisme propi de les cartelleres madrilenyes amb la sarsuela i la revista, i que a més a més serà en castellà. Com indica J. V. Peiró, un dels exemples més recordats i representatius d’aquest gir és la reconversió de Sendin Galiana i d’Enrique Beltran amb la ja nomenada ¡Qué más da!, la comèdia La madrileña y el che o la comèdia Plata y señorío. Amés, durant la ii República, Sendin Galiana estrenarà altres obres compromeses


políticament, algunes d’elles en castellà, com ara Canto a la República i Fernando Valera, Nova aurora i Blasco Ibáñez no ha mort. També es comptà amb l’opció de traduir al castellà les obres editades originalment en castellà com ara Los papirusos, on la crítica periodística deixava ben clara la resolució d’aquesta opció:

Coberta de Radiografías poéticas de la Peña Teatral Chicote, editat el 1971.

«La versión al castellano del camelodrama [...] no aporta ningún valor escénico a la obra. Más bien podríamos decir que la desmerece, por cuanto desplaza a los personajes de su primitivo ambiente»5. El gir en el tipus d’obres confeccionades per Sendin Galiana és veurà completament durant la postguerra. El teatre valencià fou exclòs de les cartelleres comercials, i fins i tot de les actuacions amateurs, almenys una bona setena d’anys. No vol dir que de vegades es representaren obres d’assumptes valencians però escrites en castellà (Blasco, 1990). Els autors teatrals van tindre dues vies: romandre callats a l’espera de millors temps o aplicar-se una deserció lingüística. Sendin Galiana elegí la segona opció i continuà escrivint gènere teatral en castellà. Un clar exemple és el joguet folletinesc en tres actes Crucigrama familiar, escrit junt Enric Beltran, i estrenat l’abril de 1946. Desprès d’uns anys de repressió, les autoritats foren més permissives amb el teatre valencià i autoritzaren la seua posada en escena. El nostre Sendin Galiana continuà escrivint, destacant les obres Tot per un pis (1950), una comèdia en vers estrenada al Alkázar i que va estar signada junt Enric Beltran; el poema L’hort embruixat (1951); la comèdia en vers Les filles de Pere Pansa (1952); Al poble... al poble (1955),

una comèdia que va sobrepassar les més de cent representacions, o la comèdia musical en vers Si en vols més para el cabàs (1968), estrenada al Russafa i amb música d’Enric Clèrigues Moragues. Sendin Galiana, amés d’escriure peces teatrals, va col·laborar en premsa com ara Las Provincias, El pueblo, La Correspondencia, Semana Gráfica, El demócrata, Valencia Atracción, Mundo Gráfico, Heraldo de Castellón, Dígame, Fotos o La Reclam Taurina, entre d’altres. També va col·laborar a les revistes d’humor Tirimundi i Gutiérrez. El 1971, edità el llibre Radiografias poéticas de la peña teatral Chicote, un llibre on pretén fer un homenatge als il·lustres de l’escena espanyola com ara Jacinto Benavente o Ramón del Valle-Inclán. També va publicar el 1979 la novel·la Oviles de café amb il·lustracions d’A. Goñi. De 1953 fins 1964 va ser cronista taurí de Radio Intercontinental a Madrid.

5 Heraldo de Castellón, 11 de novembre de 1938. Citat en Blasco, R. (1986): El teatre al País Valencià durant la Guerra Civil (1936-1939) Volum II, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, p. 170.

e l ver í de l f o c

7 91


També posarà lletra a diverses composicions musicals com ara el pasdoble La infanta castiza (1951) del compositor Gil Serrano; la cançó Molinera manchega (1950) de Joan Martínez Bàguena, lletra signada junt Ramón Sánchez Sarachaga; el vals Florista valenciana (1972) de Manuel Massotti o la marxa Flores y falleras (1972) d’Enric Clèrigues Moragues, composició coneguda popularment com La Geperudeta. Sendin Galiana no va deixar abandonada la seua ciutat natal on va col·laborar en diversos diaris locals. Amés a més, al llibre de la Fira d’Agost ha publicat diverses poesies escrites des de Madrid. Destaquem la composició ¡Les fónts del meu poble! (1950), el poema en castellà Valencia, del Mapa lírico de España (1956), El xiquet brut (1956), els versos en castellà a la memòria de José Cabanes, dibuixant i caricaturista (1958), Herencia de mi ciudad (1967) o Toda Játiva en mi! (1969). Cal fer referència al Llibre de la Fira de 1956, on apareix un escrit anònim defenent la figura de Sendin Galiana. D’aquest escrit n’és interessant reproduir el següent paràgraf on es defineix el dramaturg i recorda l’oblit que ha tingut Xàtiva amb el poeta:

6 Llibre de la Fira, Xàtiva, 1956. 7 Llibret Explicatiu Falla Abú Masaifa, Xàtiva, 1998.

92

«…—buen literato, exquisito poeta, afortunado autor teatral y mejor persona— le hubiera cabido la suerte de haber nacido en cualquier rincón de España, menos en Játiva, su “patria chica” le hubiera honrado y homenajeado como merece; se hubieran seguido con atención solícita sus reiterados triunfos en el campo de las letras; su nombre seria conocido

y bien valorada su gran labor literaria […]. Pero Alfredo Sendín Galiana nació junto al Vernisa y ello es lo bastante para la ciudad que lo vio nacer se le ignore o se le pretenda ignorar»6. Com a curiositat ressaltar que Sendin Galiana, junt Fernando Gil Ferragut, va ser l’encarregat de la lletra del Himno de Játiva, per a cant i piano amb solos de tenor i cors, i música de José Terol Gandia, estan datat a Madrid l’1 de juliol de 19547. Sendin Galiana i les falles Moltes són les relacions que Sendin Galiana ha tingut amb les falles, des de l’autoria d’explicacions de cadafals fallers fins la col·laboració i promoció de revistes falleres tant a València com a Xàtiva. Atès la seua facilitat en la ploma a l’hora de confeccionar textos en forma de vers o amb prosa per a les seues obres còmiques, les comissions falleres del cap-i-casal confien amb el poeta xativí. Moltes explicacions falleres, des de els anys trenta fins els seixanta, han estat signades per Sendin Galiana, aconseguint en molts casos diversos premis de llibrets. Un clar exemple d’aquest èxit és el premi aconseguit a les falles de 1931. El Demócrata, setmanari republicà de Xàtiva, donava la següent notícia: «Nuestro distinguido colaborador, el inspirado poeta Alfredo Sendin Galiana, está nuevamente de plácemes. El jurado calificador “dels llibrets de falles”, ha concedido a nuestro paisano el único accésit al llibret de la falla de la plaza del Collado, del que es autor. Nos tiene acostumbrados el amigo Sendin


Cobertes dels llibrets de la falla de Conde Salvatierra - Cirilo Amorós Mercat de Colón de 1936 i de la falla de la Plaça del Mercat Central de València de 1934, els quals van estar realitzats per A. Sendin Galiana. (Arxiu Manolo Sanchis).

a estos éxitos y justo es que una vez más le rindamos el homenaje de nuestra admiración por esta nueva prueba de su maravilloso ingenio»8. La producció de llibrets de falla realitzats per Sendin Galiana és molt extensa. Com a exemple poden enumerar: Ahon se conta punt per punt lo que motiva lassunt (Falla Taquígraf Martí, 1932), L’estranger tot ho envaïx (Falla Plaça del Mercat Central, 1935), El art a tres aguiletes (Falla Plaça del Mercat Central, 1936) o el de la falla Conde Salvatierra - Cirilo Amorós Mercat de Colón de 1936.9 El 1932 eixirà al carrer la revista Álbum fallero, portant com a subtítol «dedicado a propagar las típicas fiestas falleras y grandezas valencianas». La publicació es va confeccionar a Madrid mitjançant l’editorial Rivadeneyra i va eixir al carrer durant el mes de març dels anys 1932, 1933, 1934 i 1935. Du-

rant aquells anys de la ii República, Álbum fallero va estar declarat com el llibre oficial per l’Associació General Fallera Valenciana, sent el precursor de l’actual Llibre Faller, publicació oficial de la Junta Central Fallera. Sendin Galiana, com que residia a Madrid, s’involucrà directament amb l’empresa editorial, col·laborant en la coordinació de cadascun dels quatre exemplars (Sanchis Ambrós, 2011a), amés de participar com a escriptor en els fulls de la revista amb els següents poemes: Glosas a las falleras mayores (1932), La cremà (1932), Invitación a las fallas (1933), Flores de Valencia (1934) i ¿Que es una falla? (1934). Ressenyar que a l’edició de 1933, Sendin Galiana se’n recordà de la seua Xàtiva natal i es va publicar un ampli reportatge sobre les festes falleres xativines —sota el títol de Játiva presenta sus fallas— on col·labora Carlos Sarthou amb l’article Crónica de Játiva en fiestas (Sánchez, 2011).

8 El Demócrata, 21 de març de 1931. Citat en Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les falles de Xàtiva, Xàtiva, Ediciones Xàtiva s. l., pp. 45-46. 9 Figura una relació més extensa a l’arxiu de la Junta Central Fallera de València.

e l ver í de l f o c

7 93


A banda de l’Álbum fallero, Sendin Galiana va ser promotor de la revista Crit de Festa, iniciada l’any 1929, sent la publicació oficial de la falla del Mercat Central, mantenint-se fins l’any 1936. Després de la contesa, la revista eixirà a la llum l’any 1940 tenint com a subtítol programa fallero gratuito, però sempre vinculada a la comissió del centre de la ciutat sent una publicació distinta al llibret de la falla. A mitjans dels anys cinquanta la publicació serà absorbida pel llibret de la comissió del Mercat Central, passant la capçalera Crit de Festa a un segon pla. La vinculació a la revista per part de l’escriptor es deguda a què durant aquells anys va estar l’encarregat de realitzar l’explicació de la falla (1935 i 1936) i va col· laborar amb escrits com ara A Miss Dolly (1932), Banderín del bon fallero (1933), Tortà, serenata y... bronca (1932), La vengansa (1936) i Cortesia a nuestra fallera mayor (1945).

Portada del Albúm Fallero de 1933, signada per M. González Tolsà

94

A l’Álbum fallero va tindre cabuda la memòria anual del Comitè Central Faller, les fotos de les falleres majors, els esbossos de les falles amés d’una col·lecció d’escrits sobre la festa de les falles tant d’opinió com d’investigació així com de gaudí amb històries lúdiques relacionades amb les falles tant en vers com en prosa. Maximiliano Thous, Feliu Dosart, F. Garcia Cardona, Enrique Bohorques, José Fernández, José Maria Conesa, Lucio B. Jaime, Ricardo Sanmartín, Vicente Llopis Piquer, Fernando Vila, José Gomez Polo, José Castañer, Ramon Cervera o els nostres literats Josep M. Esteve Victoria i Alfred Sendin Galiana, són autors de distints treballs apareguts a la publicació.

Al llarg de la seua vida col·laborarà en forma de poesies o amb contes a les següents revistes especialitzades en les falles els anys indicats: El Bunyol (1924, 1926, 1931, 1934, 1945, 1947, 1949, 1951, 1954, 1955 i 1956), Nostres falles (1928), Les falles valencianes (1929, 1930 i 1932), El Petardo (1929), El Tio Pep (1930), Las fallas y sus Reinas (1931), El Petardo (1932), La despertá (1934), Tio Pep en Valencia Fallera (1934), Tarragona Fallera (1934), El fallero Valenciano (1941, 1942 i 1944), Anuario Fallero Valenciano (1941, 1942 i 1943), Fallero (1943), Las fallas (1945), Arte Fallero (1944 i 1946), El Fallero Mayor (1944), Nuestra falla – Comissión falla San Vicente – Olimpia y Adyacentes (1945), El Cohet (1945 i 1969), Información fallera (1946, 1947, 1948, 1950, 1951 i 1952), La voz fallera


(1952), Libro de Oro – Comisión de Falla plaza Dr. Collado (1953), Clima (1955), El fallero del Plata – Órgano oficial de la falla El Turia (1955) i Gracia y color de las fallas de Valencia (1960)10. A més a més col·laborà en revistes de continguts generals, que a l’arribar el mes de març solien fer especials dedicats a la festa de les falles com ara Mundo Gráfico (1933), Valencia Atracción (1934) i Mare Nostrum (1936). Sendin Galiana també participà activament durant molts anys al Libro Ofical Fallero amb Hora de Valencia (1945), El Fallero en la Moncloa (1946), Tres Planos per a una falla (1947), Xirigotes (1953), Cántic d´expanció espiritual (1960), Aculliment als extranys (1963), Valencia rop en càntics i rialles…. (1969), Contra canto y contra cuento de mi ansiado Apartamento! (1970) y Sátiras falleras (1971). A tota aquesta producció, cal incloure les realitzades per al Pensat i Fet, la revista referent de les falles, on Sendin Galiana col·laborà assíduament: Una confidència (1927), Una dòna, un hòme i una galtá (1928), Tonet ve a vore les Falles (1929), Romántic de tira-pèu (1930), El carrer en festa (1931), Aculliment (1932), La vengansa (1934), Canvi de carácter (1945), Lamentació de l’absent (1952), «Huiso» està allà (1969) i Càntic de l’optimisme valencià (1970). I precisament, amb una iniciativa del Pensat i Fet de l’any 1924, Sendin Galiana serà el guanyador del primer (i únic) concurs de contes fallers, i ho farà amb Tortá, serenata i bronca, sent publicat al número d’aquell any, guanyant la quantitat de 25 pessetes. El jurat d’aquest concurs va estar compost per Enric

La Revista Crit de Festa estava editada per la Comissió del Mercat Central de 1929. (Arxiu Manolo Sanchis)

Mollà Ripoll, Bernat Ortín Benedito i Enric Navarro Borrás11. Al final de la seua vida professional, el popular comediògraf i poeta xativí va obtindre dues Antorchas del Humor a les Olimpíades Internacionals de l’Humor celebrades a Valencia amb motiu de la Setmana Fallera. Ho farà els anys 1969 i 1971 amb els poemes Contra-canto y contra-cuento de mi ansiado apartamento i Exaltación singular de la empleada del hogar12. També ressenyar el segon premi aconseguit al iii concurs de poesia a les falles de Gandia de 1971. Per últim, parlarem de la relació de Sendin Galiana amb les falles de Xàtiva, deixant escassa producció. La llunyania de la seua ciutat farà poc a poc que la col·laboració literària amb les falles socarrades vaja diluint-se conforme passen els anys. Hem de ressaltar l’autoria de la relació i explicació de la falla de la plaça de Méndez Núñez —actualment Sant Jaume— de 1933, que du per lema Ciutat de les fons. Aquest text va es-

10 El llistat publicacions es dedueix de la documentació facilitada per l’estudiós de les falles i col· leccionista, Manolo Sanchis Ambrós d’acord amb el seu arxiu personal. 11 Pensat i Fet, núm. 16, març de 1924. 12 ABC, 1 d’abril de 1971.

e l ver í de l f o c

7 95


d’aquestos poemes ja van estar publicats, en anys anteriors a la data de publicació, en revistes falleres com ara el Pensat i Fet. Clar exemple són el poema El fallero en Madrid (Xàtiva, falles 1955) o el poema Canvi de Caràcter, aparegut al llibret de la Falla de Sant Jordi de 1946 junt la salutació de la comissió. Aquestes versades ja van aparèixer a la revista degana de les falles de març de 1945.

A la Revista Játiva, Festividad de las fallas, apareguda l’any 1933, s’inlourà l’explicació de la falla de Méndez Núñez, realitzada per A. Sendin Galiana.

tar publicat a la Revista Játiva, festividad de les fallas, edició que va recollir els esbossos, explicacions i reines falleres de les dues falles plantades aquell any, promogudes per les primeres comissions falleres de la història de les falles de la ciutat constituïdes aquell any: la referida Méndez Núñez i la de la plaça de la Trinitat. Destacar la importància de la col·laboració de Sendin Galiana, qui en aquells anys està a un dels seus millor moments de la seua vida professional, tenint gran èxit tant als teatres valencians com espanyols, i al món de les falles, signant explicacions falleres de cadafals de molta importància i categoria, com els plantats a la plaça del Mercat Central de l’artista Vicent Benedito. La resta de col·laboracions de Sendin Galiana apareguts als llibrets de falla, responen a poemes i escrits que complementen les publicacions sense trobar a la bibliografia consultada altra explicació de falla. La majoria 96

Com s’ha pogut comprovar, Alfred Sendin i Galiana va estar un important escriptor que va conrear el teatre i la comèdia, contenint la seua obra aspectes i costums valencianes, sent un destacat poeta de la literatura fallera del segle xx. El tipògraf i escriptor Josep Maria Esteve i Victòria Josep Maria Esteve i Victoria (La Llosa de Ranes, 1889 – València, 1936), va estar un important tipògraf, escriptor, periodista i polític valencià que és conegut principalment per ser un dels fundadors de la revista degana del Pensat i Fet, fet esdevingut el 1912. Els seues inicis al món de la tipografia es van produir al diari La Voz Valenciana, passant després al Diario de Valencia. En aquest mitjà va col·laborar en escrits i poemes sota el pseudònim de Pep. A banda de fundar el Pensat i Fet, del qual parlarem al següent apartat, també ho farà amb més publicacions. El 1912, dirigirà la revista literària Foc i Flama, duent com a subtítol semanari popular, apareix els disaptes. El seu lema va ser «volem ser veu i sentir de l’ànima valenciana, estímul dels forts homes que per són pa de cada dia treballen i exalta-


ció de l’amor v a l e n c i à » 13. La proposta del setmanari era dignificar literàriament la llengua dels valencians i va refusar el to vulgar dels setmanaris satírics. Va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Bayarri, Jacint-Maria Mustieles, Francesc Barberà Martí, Ricard Sanmartín, Bernat Ortín Beneito, Josep Navarro Cabanes, Bernat Morales San Martín i Carles Salvador14. Durant els seus vint-icinc números publicats, va dedicar números extraordinaris a les festivitats locals, com ara el número 15, de 16 de març de 2013, dedicat a la festa de les falles. La seua publicació va cessar el 7 de juliol de 1913. Esteve i Victoria també dirigí, aquell 1912, la col·lecció de fascicles literaris Rondalles Noves, la qual pretenia ser una publicació popular de contes il·lustrats. Només van aparèixer tres contes, el primer d’ells, signat per Bernat Morales Sanmartín, duia com a títol La primera flor. Ja a 1931, va ser fundador del setmanari El poble Valencià, aparegut el 4 de juliol de 1931, el qual va estar orientat a promoure un ambient favorable la consecució d’un estatut. A aquest primer número deia que «l’aprovació de l’Estatut nostre serà el principi de la llibertat de València, la nostra Pàtria»15. Va estar escrita en valencià, com les altres publicacions que hem fet referència, acceptant en tot moment les regles ortogràfiques establertes base de les Normes del 32, aprovades un any després, tenint com a un assidu col·laborador

a Nicolau Primitiu. La publicació finà el 7 de novembre de 1931, amb el número 19. Esteve Victoria, que en cap moment expressà la seua condició de promotor i director, va estar acompanyat de persones vinculades a l’Agrupació Valenciana de la Dreta, després anomenada Acció Nacionalista Valenciana o, simplement, Acció Valencianista, i que segons l’enciclopèdia catalana va estar considerat l’òrgan valencianista de dreta, nacionalista i anticatalanista»16. Esteve i Victoria, en la seua condició d’escriptor va col·laborar en diverses revistes i diaris valencians com ara El cuento del Dumenche (1914), Cultura Valenciana (1926) o La degollà Nova (1909). Al Diario de Valencia, publicarà assíduament uns poemes sobre l’actualitat del moment. Suggerents títols com Els enxufats, Els polítics, Carnestoltes, Es retira Azaña?, El feixisme, La tarara d’enguany, En busca del quòrum, Confusió o La vergonya del Parlament, apareguts l’any 1933, són exemples del posicionament polític d’Esteve i Victoria, qui en alguns casos usarà el pseudònim Batiste Llesca, un personatge de perfil semblant als protagonistes de col·loquis (Blasco, 1979: 245-267). La seua producció literària es bastant variada iniciant-se amb Tentativa literaria el 1908. Un any més tard va publicar el llibre El milacre de l’amor i de les flors, que respon a un conjunt de novel·les breus. A la

Caricatura de Josep Maria Esteve i Victoria, apareguda al Pensat i Fet de 1929.

13 Informació extreta de la Gran Enciclopedia de la CV. 14 Precisament és al Foc i Flama on Carles Salvador publica la seua primera narració breu el gener de 1913 (Simbor, 2008: 10). 15 Citat a la Gran Enciclopedia de la CV, a l’entrada El Poble Valencià. 16 http://www.enciclopedia.cat.

e l ver í de l f o c

7 97


president d’organitzacions obreres catòliques, va participar molt activament en la política, com a regidor de l’Ajuntament de València i com a diputat provincial. Fou president de la Agrupación Valenciana de la Derecha i s’afilià a la Dreta Regional Valenciana, estant conseller de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad. Dins de la docència actuà com a mestre de Rudimientos de periodística obrera dins dels cursos organitzats per Juventud obrera Católica, iniciats a finals de desembre de 1935 (Ruiz Rodrigo,1993: 200). Per la seua condició de polític dretà i de sindicalista confessional, Esteve i Victoria fou afusellat pels militants de la FAI el 8 d’agost de 1936.

Coberta de La filla de sa mare, una comèdia estrenada al Saló Novetats el 1934.

vessant poètica va escriure el llibre de poemes Carantoines i el recull de poesia política Les dècimes del dia (1932), composicions publicades l’any 1931 al Diario de Valencia. Va escriure obres teatrals dins del gènere del sainet com ara l’apropòsit en un acte i en prosa, Els magos del xiquet pobre (1927), el monòleg en vers A una novençana li s’ha perdut el marit (1929), el joguet faller La comissió de la falla (1929), estrenat al teatre de la Casa dels obrers, o la comèdia La filla de sa mare (1932), estrenada al saló Novetats. Dins de la política, Esteve i Victoria va estar vinculat a la dreta valenciana així com al sindicat obrer. Fou destacat sindicalista, ocupant la presidència de la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer de València, de la Confederación de Obreros de València i de la Confederación de Obreros Católicos de Levante així com del Barrio Obrero «La habitación obrera». Des del seu càrrec de 98

Afegir que als premis que convoca l’entitat Lo Rat Penat per als millors llibres de falles, hi ha un que porta el nom d’Esteve i Victoria, premi que va ser convocat per primera vegada l’any 1964 dins dels premis extraordinaris. A més a més, la ciutat de València li dedica un carrer al districte de Quatre carreres. Esteve i Victoria, les falles i Pensat i Fet Quan parlem d’Esteve i Victoria dins del món de les falles, ens redrecem directament a la Revista Pensat i Fet. A pesar de ser autor de llibrets de falla, d’apropòsits i joguets fallers, i de col·laborar en revistes falleres, la seua condició de fundador de la revista Pensat i Fet, fa a Esteve i Victoria un personatge imprescindible per estudiar el desenvolupament de la literatura fallera del primer terç del segle xx, inclús ens atreviríem a dir, de la primera meitat del passat segle, afirmació que intentarem explicar més


Els fundadors de la Societat Pensat i Fet junt les seues dones, excepte Esteve i Victoria (tercer per la dreta).

endavant. No ens detindrem en parlar de la publicació Pensat i Fet, i més després del recent centenari del naixement de la revista celebrat el proppassat 201217, i només ens detindrem en la relació, evidentment estreta, entre la publicació i Esteve Victoria, i que com diu un escrit del Pensat i Fet de 1940, fent homenatge al Sempre director nostre: «Tu, que ningú no podia escatir si et sentires carn de Pensat i Fet o Pensat i Fet carn teua...»18. Josep Maria Esteve i Victoria, junt Ricardo Sanmartin Bargues i Francesc Ramil Eduart decideixen, el 1912, editar la revista Pensat i Fet. Aquest grup d’intel·lectuals ja s’havia posat en marxa uns anys abans, constituint-se, el 1904, sota el nom de Societat Humorística Pensat i Fet de Valensia i adquirint aspectes formals l’any 1910, conformant una junta directiva formada per Francesc Ramil López, Eduard Abarca i Masià, un personatge amb cognom Sanz i el nostre Josep Maria Esteve i Victòria.

Esteve i Victoria fou el primer director de la revista, mantenint-se al càrrec durant els primers vint-i-cinc anys. Amb la seua condició de tipògraf a la Voz Valenciana i al Diario de Valencia, assolia una experiència en el camp editorial per poder assumir la direcció de la revista. No cal oblidar que Esteve i Victoria participava directament en els números especials dedicats a les falles que feia Diario de Valencia, i que en molts casos compartien els esbossos de les falles, degut a l’estreta relació que manté amb ambdues publicacions. També cal recalcar la importància del suport publicitari que li donen a la revista el Diario de Valencia i La Voz Valenciana (Sanchis, 2011b: 23). I és que a la revista Pensat i Fet, apart de publicar els esbossos dels cadafals que s’hi van plantar, aconseguí reunir nombroses col·laboracions literàries i gràfiques signades per intel·lectuals compromesos amb el valencià i el valencianisme del mo-

17 Remetem al lector interessat en la Revista Pensat i Fet a les següents referències: Argentina 2011, Llibret Explicatiu de la Falla República Argentina, Xàtiva 2011 on es realitza un extens estudi sobre la publicació, o el recull digital del Pensat i Fet, de Faximils Edicions digitals, on tenim el treball Pensat i Fet en la festa de les falles signat per l’Associació d’Estudis Fallers, podent consultar qualsevol número digitalitzat. 18 Revista Pensat i Fet, 1940.

e l ver í de l f o c

7 99


La col·laboració d’Esteve i Victoria al Pensat i Fet és molt extensa signant amb el seu nou, com a Pep o com a Pepico Eve. Publicarà escrits d’opinió com Cant a la tradició (1912) o El valenciá fallero (1916) així com l’estudi aparegut al primer número Crònica documentà del orige de la falla (1912) o un reportatge sobre el pintor Lluis Usabal, lo que diu de Valencia i les falles un pintor ausent vint anys d’ací (1934). També escriu contes al voltant de les falles: ¡S’havía mort!... (1913), La falla de don Tadeo (1914), ¡Beneida falla! (1915), ¡Si que fon minso el chasco! (1916), Una falla feminista (1917), Una hasaña de la peña «El Polp» (1918), El sindicat únic del ruido (1921), El Micalet fa la explicació i relació de lo que ha de ser una falla (1930) i Pepica, Reina (1931). El 1933 publicarà a la revista la peça teatral de dos personatges Un poeta desairat pel jurat del Rat Penat; pero que, al fi, triomfador lográ vore’l seu amor. Portada del primer Pensat i Fet (1912).

100

ment, i és que el desig de la publicació va ser el d’acostament de la intel·lectualitat valenciana a la festa de les falles (Mesa, 2011). De fet, el mèrit de Pensat i Fet, com diu l’Associació d’Estudis Fallers al seu treball Pensat i Fet en la festa de les falles, «va ser combinar magistralment estos quatre elements (cultura, humor, sàtira i falles) en les justes proporcions fins a aconseguir un producte de qualitat que, des del començament, va connectar amb un públic cada vegada més nombrós que gaudia amb els continguts generats al voltant d’una manifestació popular, les Falles, que just en eixos anys es convertia en la festa més representativa de la ciutat de València».

Però el gènere literari que més conrearà al Pensat i Fet serà la poesia. Des de 1913 fins 1924 la revista comptà amb l’apartat Pe-paes on Esteve i Victoria mostrarà el seu art en forma de versades: Baix de casa tinc la falla (1913), ¡Bon oferiment! (1914), A una Comisió fallera (1916), Ala ahí, y qué ganes! (1916), Quí té la culpa? (1917), Pintor o buñolero? (1918), Mirant una falla (1918), Ixe es valent? (1918), Una feminista (1924) i Negoci segur (1924). A aquestos títols cal afegir els poemes El valenciá en les falles (1920), Pepá del moment (1921), ¡A vore qui ix primer! (1923), Receptes per a fer bunyols (1926), Un escándalo de tants o la fuga dels


Publicitat sobre les obres teatrals d’Esteve Victoria inserida al Pensat i Fet de 1931.

xagants (1935), l’elogi poètic de la bunyolera valenciana En majestat de regina (1935) i la versada commemorativa del 25 aniversari de la revista Pensat i Fet, degá (1936). També versà quartetes per a tires de vinyetes que aparegueren a la revista: Coses que pasen de ralla i qu’en lo nostre concepte se mereixen... una falla (1923), Falla en programa de invent que fa que acabe la festa igual qu’el ball de Torrent (1923), Les aventures homeriques d’un valensia en les ameriques (1924), La barraca i l’alquería ha invadit ya en sa locura la radiotelemanía (1925), Sols son capás els falleros de convertir en bons gics a uns terribles bolxevics que duien propósits fieros (1932), Una bellesa fallera, dona, en estos moments crítics, una lliçó de primera a uns fallers... i a molt polítics (1933), Lo que en la nit del debut li va passar en un «Cau» a un poeta melenut (1936), o les versades a un muntatge fotogràfic Mentres els pares disputen un punt constitucional una parella de novios se declara cantonal (1931). Després de la Guerra Civil, la redacció de Pensat i fet considerarà publicar alguns treballs d’Esteve i Victoria. El 1942 publicarà Dues dècimes de Pep, considerades com un

homenatge així com el 1947 es publicaran els versos del poema En les falles. Al número de març de 1962, amb motiu del cinquanta aniversari de la revista, es rescataran els escrits Cant a la tradició aparegut a 1912, i Pensat i Fet, degá aparegut el 1936, quan es van celebrar les noces d’argent del Pensat i Fet. Esteve i Victoria, fou el director de la revista fins el 1936. Pensat i Fet tornà a editar-se el 1940, agafant la direcció Ricard Sanmartin, i en aquest primer número després de la contesa, els seus amics li van rendir un homenatge a les pàgines de la revista. El nou director escriu un homenatge al fundador de la revista contant anècdotes així com descrivint la seua forma de ser amb la inesgotable capacitat de treball. Ricard Sanmartin escriu «L’amic Esteve va nàixer en Llosa de Ranes (Xàtiva), per tant, “socarrat”, i per llei natural, “socarró”. Anys? no cal dir-ho, sinó, diré els meus»19. A aquest homenatge es va sumar gent que va estar molt prop a ell com ara Josep Sanç Moia (Conseller d’Acció Valenciana), Francesc Barrachina (de la Casa dels Obrers de Sant Vicent), Josep Zacarés Chisvert (De l’antiga Caixa de Previsió Social del Regne de València), J. M. Giménez (Secretari General

19 Revista Pensat i Fet, 1940.

e l ver í de l f o c

7 101


dels motius que va provocar l’autorització de continuar realitzant la revista després de la Guerra Civil, atès que va ser l’únic paper periòdic autoritzat.20 Des d’aquell any 1940 la revista estarà vinculada a Acció Valenciana per tal d’aconseguir que les autoritats franquistes autoritzaren les seues activitats, establint-se com a societat folklòrica. I és que cal recordar que «els mecanismes de censura implantats per la dictadura franquista incloïen unes dures restriccions a la publicació d’obres en “lenguas regionales”. Precisament, els textos festius i folklòrics constituïen unes de les poques excepcions a esta prohibició, ja que servien al règim per a instrumentalitzar els elements de la cultura popular valenciana. El caràcter de publicació fallera que tenia Pensat i Fet facilità reprendre’n la publicació l’any 1940» (ADEF, 2012).

Portada del Pensat I Fet de 1940. A les seues pàgines es rendeix homenatge a Esteve i Victoria.

de Lo Rat Penat) i Manuel Sigüenza ( de l’Acadèmia de Sant Carles). R. Gayano Lluch dedica unes versades a Esteve i Victoria, en forma de Carta Oberta, de la qual extraiem el següent quintet: «Per ara el goig no és complet perquè encara que ha triomfat la causa justa i el dret. li falta al PENSAT I FET ser per tu fet i pensat».

20 Poden consultar a Associació d’Estudis Fallers (2012), Blasco (1990), Cortés (1992), Hernández (2011) o Mesa (2011).

102

Sobre Esteve Victoria i la revista Pensat i Fet, només hem de fer referència a la circumstància que va provocar seua mort. Diversos autors coincideixen que va ser uns

A banda del Pensat i Fet, Esteve i Victoria col·laborarà en altres revistes falleres, com ara l’Albúm Fallero escrivint en castellà Crónica documentada del origen de las fallas (1932) i Como se premian las fallas (1933). Hem pogut comprovar la llarga producció literària d’aquestos lletraferits de la Costera. La vinculació a les falles de Sendin Galina i Esteve Victoria és evident, tant en textos teatrals com poètics. Tal vegada, políticament, aquestos dos extraordinaris escriptors no tingueren res a veure, però el que si van tindre clar va ser la clara defensa de la nostra llengua, i que no hi ha res millor per a aquest propòsit que usar-la.


Bibliografia

Llibres Associació d’Estudis Fallers (2012): «Pensat i Fet en la festa de les falles», Pensat i Fet. València 1912-1972, Faximil Edicions Digitals [Recurs en format digital DVD].

Ruiz Rodrigo, C. (1993): Política y educación en la II República (Valencia 1931-1936), València, Universitat de València.

Blasco, R. (1979): Poesia política valenciana (1802-1938), València, Ed. Eliseu Climent.

Sánchez pérez, J. (2011): «Portades al llibre de la Junta Local Fallera de Xàtiva», Falles a Xàtiva 2011, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 145-160.

— (1986): El teatre al País Valencià durant la Guerra Civil (1936-1939) Volums i i ii, Barcelona, Curial Edicions Catalanes. —(1990): «Les lletres valencianes en la cruïlla», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 1, Borriana, pp. 9-33. Cortés, S. (1992): «El Periòdic Faller “Pensat i Fet” a la postguerra (1940-1951)», Miscel·lània Joan Fuster, V, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 249-258.

Sanchis Ambrós, M. (2011a): «No tot és cendra. Sobre els xativins que han escrit i investigat sobre falles fora de l’àmbit local», Falles a Xàtiva 2011, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 134-141. —(2011b): «El naixement de la premsa festiva, fallera en particular», Cendra, 11, AC Malalts de falles, València, pp. 18-29. Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les falles de Xàtiva, Xàtiva, Ediciones Xàtiva s. l.

Gran Enciclopedia Valenciana de la CV, Editorial Prensa Valenciana, 2005.

Simbor, V. (2008): Carles Salvador (1893-1955), Barcelona, Fundació Josep Irla, p. 10.

Foguet, F. (2004): «La dramatúrgia espanyola en els escenaris catalans durant la guerra i la revolució (19361939) II», Assaig de teatre: Revista de l’associació d’investigació i experimentació teatral, 43, pp. 139-174.

Sirera Turó, J. Ll. (2007): «¡Qué más da! de Enrique Beltrán y Alfredo Sendín Galiana», Revista Stichomythia, 5, pp. 213-217.

Hernández i Martí, G-M. (2011): «El “Pensat i Fet” sota el franquisme», Argentina 2011, Xàtiva,, Falla República Argentina, pp. 130-133. Lloret Esquerdo, J. (1994): «El sainet valencià durant el segle xx», Revista de literatura L’Aiguadolç, Pedreguer, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. —(2007): «Salut i República! Ressenya biogràfica de Vicent Broseta Rosell, figura cabdal del teatre valencià dels anys vint i trenta del segle passat», Revista Stichomythia, 5. López Sellés, J. (1974): «Personajes setabenses», Játiva en Agosto, Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva. Martínez Canet, R. (2011): «La reflexió al voltant de les falles en el “Pensat i Fet” (1912-1932)», Argentina 2011, Xàtiva,, Falla República Argentina, pp. 124-129. Martinez de Sas, M. T. i Pagès i Blanch, P. (2000): Diccionari biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans., Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Mesa i Reig, LL. M. (2011): «La festa fallera i la cultura valenciana: El cas del “Pensat i Fet”», Argentina 2011, Xàtiva,, Falla República Argentina, pp. 54-57. Peiró Barco, J. V. (2007): «El teatro popular en la Valencia capital de la República: Teatro Popular / Teatro dirigido al pueblo», Revista Stichomythia, 5, pp.160-168.

Soler i Godes, E. (1990): «Literatura fallera (1850-1936)», Historia de las Fallas, Valencia, Levante-EMV, pp. 271-276.

Periòdics i revistes Diari La Acción, núm. 167, 12 d’agost de 1916. Játiva, Festividad de la fallas, Xàtiva, 1933. Llibret Falla de Sant Jordi, Xàtiva, 1946. Revista Pensat i fet, edicions 1912-1972.

Webs Blog del Museu Valencià d’Etnologia: http://etnobloc. blogspot.com.es/2012/02/de-les-falles-en-3d-les-del33.html [Última consulta 22/12/2012]. Academia del Humor: http://www.ciberniz.com/titirimundi.htm [Última consulta 22/12/2012]. Enciclopedia catalana: http://www.enciclopedia.cat/ fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0025322 [Última consulta 22/12/2012]. Memoria Republicana: http://www.memoriarepublicana. com/guerra.html [Última consulta 22/12/2012]. Teatre popular valencià: http://www.iifv.ua.es/sainet/ [Última consulta 22/12/2012].

e l ver í de l f o c

7 103


104


Abril Baldoví i Jordà

Un especial de 1909 del periòdic El Distrito de Enguera en homenatge a Bernat i Baldoví, amb motiu del centenari del seu naixement

É

s l’any 1909, Valencia i Sueca es bolquen en commemorar brillantment el centenari del naixement de Josep Bernat i Baldoví. Les restes del poeta i de la seua dona són exhumats del cementeri general de València i traslladats al seu poble natal. A la casa on va nàixer se li col·loca una artística placa. El poble de Sueca ix en processó cívica per acompanyar les restes del poeta, un acte dins d’un programa de festejos que va durar del 18 al 21 de març, i que també conté la inauguració d’un monument, donat per D. Francisco Peris Mencheta1.

Com podem apreciar, el centenari del naixement del primer autor d’uns versos al·lusius a un cadafal faller no va passar desapercebut. L’editor Angel Aguilar publicava una peça inèdita de Bernat i Baldoví, conservada per José M. Ros i Biosca, que duia per títol Qui no té la vespra no té la festa, obra teatral de setembre de 1945 2. També Salvador Carreres i Zacarés editava el 1909 una compilació de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, fent una tirada de tan sols quaranta quatre exemplars numerats i adreçats a un selecte grup d’investigadors, erudits i bibliòfils (Marín, 2010: 15). Inclús la premsa va fer ressò d’aquesta efemèride, com Las Provincias que obria l’edició del 14 de març de 1909 amb la commemoració dels cent anys de Bernat i Baldoví, exposant la biografia del poeta.

1 ABC, 24 de març de 1909. 2 Las Provincias, 11 de març de 1909. Hemeroteca Municipal de València.

e l ver í de l f o c

7 105


ón y entusiasmo que la noble ciudad de Sueca dedica a su preclaro hijo el Sr. D. José Bernat Baldoví, con motivo del primer centenario de su nacimiento, y se congratula en rendir el justo homenaje que merece la memoria de nuestro festivo poeta regnícola, cuyo inspirado, intencionado e inagotable ingenio fue tan celebrado por nuestros padres, que le otorgaron con justicia el dictado de QUEVEDO VALENCIANO. Hoy, que precisamente hace cien años, nació tan celebrado vate, nos complacemos uniendo nuestro recuerdo al que tan solemne y dignamente le dedica su ciudad natal».3 El Distrito de Enguera

3 El Distrito de Enguera, 19 de març de 1909. Hemeroteca Municipal de València. 4 Almenys és el darrer número conservat a l’Hemeroteca Municipal de València. 5 Blai S. Bellver Mata va ser l’hereu i continuador de la impremta de son pare, Blai Bellver Tomàs.

106

A la comarca de la Costera, a la població de la Font de la Figuera, s’editava durant aquella època el periòdic El Distrito de Enguera, i que aquell 19 de març de 1909, al seu número 37, li va voler dedicar un especial «en honor del Dr. D. José Bernat Baldoví (el sueco), con motivo del centenario de su nacimiento». L’editorial, ho justificava d’aquesta manera:

El Distrito de Enguera és el periòdic de la Font de la figuera al període comprés entre finals de 1907 i principis de 1910. De fet, la publicació del seu primer número esdevé el 6 de novembre de 1907 i el darrer, el número 59, amb data del 13 de març de 19104. Porta com a subtítol Periódico político independiente encara que a partir del número 26 es subtitula de Política, agricultura, literatura y mercados. Segons èpoques, ix al carrer entre dues i tres vegades al més, tenint un cost de 5 cèntims. La seu del periòdic roman a la plaça major del poble encara que la impressió es realitza als obradors de Blai S. Bellver5 de la capital de la Costera.

«EL DISTRITO DE ENGUERA que siente verdadera predilección por todo lo que redunda en honor y engrandecimiento de nuestra querida región, se asocia cordialmente al testimonio de admiraci-

A les quatre pàgines que constava l’edició trobàvem informació general, la crònica política, la secció d’agricultura amb el preu dels productes (oli, ametla, sucre, cacau, avena, ordi, cigrons, dacsa, creïlla,


vi...) així com de notícies locals o dels pobles que conformen el districte6, com ara Montesa, Xella o Quesa. La darrera de les quatre pàgines solia estar reservada per a la publicitat, principalment de caràcter local. Hem pogut observar alguns anuncis curiosos com «Paquetería, Mercería y Novedades, especialidad de artículos para corsés, diversidad de juguetes para niños, José María Tortosa y García», o el de «Los previsores del porvenir, Asociación Mutua Nacional Para Pensiones Vitalicias». Un altre interessant és el de «La salvación de las cosechas, cohetes granífugos contra el pedrisco. Grandes talleres de pirotecnia de Francisco Borrás y hermanos», que en aquest cas els pirotècnics eren de l’Olleria.

Uns dels propòsits polítics del Distrito de Enguera va estar, des d’un primer moment, en la lluita contra el caciquisme, defenent unes tendències liberals i intentant acabar amb els cacics que dominaven la població i tot el districte. Segons Soriano (2006: 250) és de destacar que un sector tan majoritari de la Font de la Figuera tinguera les idees tan clares contra el caciquisme imperant, que era el denominador comú en tot el país a principies de 1900. Ja al primer número, a l’editorial, ja diu que «el título y lema de nuestro periódico sintetiza y expresa cumplidamente la índole y objeto, de su publicación, la tendencia que persigue y los fines a los que aspira: destruir el caciquismo que hace años padece el distrito, ocupándonos de la política y la administración que se hace en los pueblos que la

Coberta del número 1 del periòdic El Distrito de Enguera aparegut el 6 de novembre de 1907. A la pàgina anterior Estàtua de Bernat i Baldoví a Sueca. 6 Recordar al lector que durant aquesta època la província de València, a efectes de divisió territorial dels escons, comprenia dotze districtes, sent un d’ells el d’Énguera. Vallada, Moixent, Montesa i La Font de la Figuera són les poblacions que pertanyen a La Costera i que en aquella època corresponien al districte d’Énguera.

e l ver í de l f o c

7 107


componen y de los intereses morales y materiales que los afectan»7. Amb l’interés per la cultura popular i la literatura, al número 5, comença a editar-se una sèrie d’escrits sota la col·lecció Biblioteca de El Distrito de Enguera. El primer escrit, i únic, es correspon amb Gente de Tablas, una novel·la espanyola escrita per M. Martínez Barrionuevo. El format de l’edició, ocupant la meitat de la tercera i quarta pàgina, responia a un format que la gent podia enquadernar-lo. L’edició d’aquest primer treball arribà fins el número 59, del 13 de març de 1910. El Distrito de Enguera era propens a dedicar especials a les seues pàgines. Apart de la que ens ocupa, va dedicar el número 21 a la Patrona de la Font de la Figuera, Nostra senyora del Rosari dels xiquets, amb motiu de les festes del mes de setembre de 1908. L’especial de Bernat i Baldoví El 14 de març de 1909, el número 36 del Distrito de Enguera anunciava, al final de la coberta, l’especial dedicat a Bernat i Baldoví:

7 El Distrito de Enguera, 19 de novembre de 1707. Hemeroteca Municipal de València. 8 El Distrito de Enguera, 14 de març de 1909. Hemeroteca Municipal de València.

108

«El Distrito de Enguera, que afortunadamente dispone de algunos manuscritos del notable Baldoví, piensa dedicar el próximo número a tan festivo escritor, honrándose publicando algunos de sus escritos y conmemorando de esta manera el centenario que con tanto esplendor dedica la ciudad de Sueca a uno de sus hijos más esclarecidos».8 El 19 de març de 1909 apareixia l’especial de Bernat i Baldoví, un text que estava il·lustrat per un gravat

del poeta de Sueca de 1844. El text, amb el títol de Notas biográficas, va estar signat sota les inicials de R. y F. , inicials dels cognoms de Godofredo Ros i Fillol, qui també exercia de director de la publicació. L’escrit es limita a expressar dades biogràfiques del poeta valencià, conegut com la Musa del Xúquer, basant-se en el llibre Apuntes acerca de la vida y escritos de D. José Bernat Baldoví de Pascual Pérez Rodríguez, que com apunta el text, va ser company de redacció del Tabalet. Recorda que Bernat i Baldoví va nàixer a sueca el 19 de març de 1809 i es recolza amb la idea de què de ben xicotet ja li agradava escriure poemes. Ros Fillol no deixa de destacar el talent de Bernat i Baldoví recordant el pas per la Universitat de València i pels jutjats de 1a instància de Catarroja. Destaca i recorda la seua sordesa patida l’any 1834, fet que al cap dels anys els amics li posen de malnom el sord. El text no només exalça la faceta literària sinó recorda que va ser diputat per Sueca, ajudant-se i reproduint uns versos titulats Circunstancias del Diputado. Les darreres notes biogràfiques recorda que va ser alcalde de Sueca, fins que la sordesa el va fer retirar-se i anar-se’n a València. A la segona part de l’escrit, fa un recorregut sobre la seua producció literària. Ros Fillol justifica allò del Quevedo valenciano recordant que Bernat i Baldoví fou un gran poeta i no un simple versificador. Agafant paraules de Pascual Pérez, descriu a la seua obra «se encuentra en ella la crítica más escrupulosa y descontentadiza, un destello de ingenio, una abundancia de energía y pasión, capaces de ennoblecer a todo el


mundo»9. Fa referència a la faceta de ingenioso periodista escrivint a La Risa, La Cotorra, El Álbum de Momo, El Clamor Público, El Valenciano, La Mentira, El Burro o El Fandango, entre d’altres, o les seues iniciatives amb La Donsayna, El Tabalet i El Sueco.

fandanguet en Paiporta; Un ensayo fet en regla ó qui no té la vespra no té la festa; Qui tinga cucs que pèle fulla ú obedecer al que manda; Pataques y caragols ó la tertulia de Colau. Recorda, que per compromís, va escriure en castellà Pastores de Belén.

També fa referència de la producció d’obres teatrals, enumerant-les: El pretendiente labriego o El Gafaút; Pascualo y Visanteta ó el Tribunal de Fabara, Cheroni y Bartoleta ó la viuda y el escolá; L’agüelo Pollastre; Un

Ros Fillol deixa per a la fi la producció fallera: «era muy conocido Bernat y Baldoví entre la llamada clase baja de Valencia, por sus notables escritos populares y entre ellos citaremos sus intencionadas Falles de San Chusep de la

Gravat de Josep Bernat i Baldoví que il·lustra la coberta del número dedicat a l’escriptor valencià.

9 El Distrito de Enguera, 19 de març de 1909. Hemeroteca Municipal de València.

e l ver í de l f o c

7 109


Verdad como un templo, la resta tenen el mèrit d’estar copiades dels esborranys autògrafs de Bernat i Baldoví, no tenint notícia de què s’hagen publicat amb anterioritat. A la tercera pàgina es recull una anècdota sobre l’escriptor. Ens diu que com a Espanya era tan conegut el nom de Baldoví, pels seus festius i característics escrits, contínuament rebia encàrrecs de poesia. L’escrit reprodueix una carta que des de Teruel li va escriure un amic seu el 23 de juny de 1853, encomanant-li un escrit per al Baró de L., amb unes directrius un tant singulars, així com també reprodueix el sonet i la dècima realitzada per l’escriptor. Ros Fillol, apart de les notes biogràfiques, li dedica una composició poètica a Bernat i Baldoví:

L’escrit de l’especial de Bernat i Baldoví, enumera els treballs realitzats pel poeta al món de les falles.

plaza del Almodí, en los años 1855, 1856 y 1858. Les falles de Tros-alt, en los años 1858, 1861, titulada de Urganda, Tembleque y Cabòta dura. La Falla de Sen Chusep en la plaseta del teatro Prinsipal de Valensia en el año 1858». Per acabar fa ressò dels miracles de Sant Vicent Ferrer signats per Bernat i Baldoví. A banda de l’escrit biogràfic, l’especial recull una sèrie de poesies presents a la segona pàgina. Les poesies són la dedicada a S. A. R. la Serma. Señora Infanta D.ª Luisa Fernanda, Una verdad como un templo, La regadera a las flores , En confianza (dedicada al Ministre de la Governació), Una Carta (al sr. D. Fulgencio Aliaga), A la prensa de Madrid i Despedida (dedicada a Cipriana). El Distrito de Enguera recorda amb una nota que llevat de les poesies La Regadera y

110

«Ton nom recorde molt bé, José; T’apellit es nomenat, Bernat; y el segón mes nom tinguí, Baldoví; Feres riure al que llechí Les Donsaines, Tabalets, Els Suecos y... atres llibrets escrits en marcat carmí. Naixqueres sent añs fa huí, y admiraor de tons cuentets, te envíe estos reglonets, José Bernat Baldoví». L’especial finalitza amb la reproducció d’una explicació de falla de la demarcació de Tros-alt. A l’escrit biogràfic ens diu que la «falla inédita que tenemos el gusto de publicar como folletín, en la que como todos los anteriores, se destaca, como dice muy bien cierto escritor, el vivo testimonio de su


peregrino ingenio, debido á su picaresca, intencionada y fácil versificación». L’explicació, considerada com inèdita, respon a un esborrany manuscrit amb uns versos per a una falla per a la plaça del Tossal, sense datar. Com explica Marin (2010:18-19), Salvador Carreres la incorpora a última hora a la seua edició dels llibrets de Bernat i Baldoví, i dels quals l’única informació que va aportar és que li van ser facilitats per l’historiador Josep Maria Ros i Biosca. De fet, no hi ha constància que la falla a la qual fa referència arribara a plantar-se. Per l’estructura del text, sembla ser la documentació que acompanyaria la instància corresponent a fi d’aconseguir autorització per plantar-la, considerant-se un projecte de falla. Aquest especial sobre Bernat i Baldoví no va passar desapercebut per a la resta de la premsa. Al número 39 del Distrito de Enguera, de 7 d’abril de 1909, es feia ressò d’allò que altres periòdics havien escrit sobre la publicació i l’especial. El Correo, Las Provincias, Germinal (periòdic de València) o El Sueco (setmanari il·lustrat de Sueca) van felicitar la iniciativa i el bon quefer del seu director. Ros Fillol, l’autor de l’escrit Godofredo Ros Fillol (La Font de la Figuera, 1873 — València, 1959), va estar el director del Distrito de Enguera encara que no ho va fer constar en cap dels números apareguts. La publicació va ser la veu dels pensaments d’aquest periodista, tant de les idees polítiques com culturals, dedicant part de la seua vida a la divulgació històrica de temes valencians així com del seu poble natal, com hem pogut comprovar als números

del periòdic de la Font de la Figura. Aquest interès per la cultura valenciana la va mostrar al seu repertori literari composant comèdies com Celos sin fundamento o Al començar la cordà, la sarsuela A la siega o l’obra teatral El milagro de la Virgen del Rosario de los niños. Com a obres de mèrit publicà la Guía urbana histórica de la Valencia Edetana: la calle de Pintor Sorolla, Efemérides fontiguerenses, El Pintor Joan de Juanes, La casa de armas, Las Murallas de Valencia i Nomenclator de las calles de Valencia al nacer San Vicente Ferrer. Al món faller també va escriure llibrets de falla i va col·laborar en diverses revistes falleres com ara Falla del Foc, Mascletà, El Bunyol o Pensat i Fet. El poeta suecà va ser una persona reconeguda socialment i literal durant la seua època, però com hem pogut comprovar també ho fou cent anys després del seu naixement. Inclús, a l’actualitat —més de dos cents anys del seu naixement—, és completament valorada la figura i obra de Josep Bernat i Baldoví. Bibliografia Marín i Garcia, J. LL. (2010): Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, València, Universitat de València. Soriano Ginés, V. (2006): Historia de la prensa, Xàtiva,Vicent Soriano Ginés. Col·lecció d’exemplars del Distrito de Enguera, des del núm. 1 (6 de Novembre de 1907 fins el núm. 59 (13 de març de 1909). Hemeroteca Municipal de València. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Editorial Prensa Valenciana, 2005.

e l ver í de l f o c

7 111


al número anterior... Número 6 - març 2012

ESPECIAL FALLES PUBLICADES Una imatge i vint línies

Les flors cansades Xavier Aliaga · Antoni Marzal

Etern Ximo Cerdà · Antoni Marzal

Música i Falles Toni Cucarella · Antoni Marzal

La falla de paper

Síndrome de Diógenes Paco Roca

Ruta d’efemèrides F de festa, flama, foc, fum, falles

112

Pensat i fet, una peça de l’engranatge faller vinculada a la Costera Ricard Huerta

Sanchis Guarner i les falles Verònica Llopis

La revista gratuïta LA RECLAM i els especials falles als anys vint Rafa Tortosa

La llengua de LA RECLAM Vicent Garcia

Premsa local i falles Joan Quilis

Falleres de portada Begonya Martínez

Els artistes fallers a la premsa Joan Quilis

Xàtiva en flames, l’intent d’una revista fallera Anna I. Calvo

Quan fuster va escriure a un llibret de Xàtiva Agustí Garzó

Ressenyes de les publicacions falleres de Xàtiva al llarg de la història Rafa Tortosa

El Verí del Foc 7  

Les falles i La Costera

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you