SOLIDARIS « 61
Al cap i a la fi si exigim el que exigim en nom de l’espectacle i el negoci, no sé per què caiem en la hipocresia de pensar que determinades fites són humanes, són possibles sense ajuda. I segur que n’hi ha moltes que sí, eh? (Ara ve quan els puristes de l’esport se’m llancen al damunt). Els Jocs Olímpics són vistos com l’acció suprema d’igualtat entre esportistes, el temple immaculat de la competició d’atleta a atleta. Quina igualtat?! La que no té present el palau de vidre on entrena un nen francès o anglès – per no dir ianqui, eh?– que als set anys ha estat seleccionat per experts per treballar en les millors condicions les seves facultats físiques? Amb els millors entrenadors, el millor equipament, les condicions socials adequades que preveuen adaptar l’escolarització al fet de ser el gran atleta que glorificarà el país, amb el plat –absolutament equilibrat– a taula a l’hora d’esmorzar, dinar, berenar i sopar? Igualtat amb qui? Amb aquell noi uruguaià que durant el dia estudia, al vespre reparteix pizzes per pagar-se els estudis, i quan troba una estona es calça les bambes que pot pagar-se, per anar a córrer i així poder entrenar? O el kenyà de 10 anys que manté la família després d’haver-se desescolaritzat; que corre perquè fuig dels depredadors animals o a vegades humans; que no sap el que és el plat a taula perquè en el millor dels casos no hi ha taula? I que segurament correrà des-
Tinc el convenciment que massa atletes han ocupat espais “molt per sobre de les seves possibilitats” que abans ocupaven intel·lectuals, filòsofs, mestres en el sentit més ampli del terme
calç o amb calçat fet amb rodes d’automòbil en desús? Aquesta és la igualtat amb la qual el comitè olímpic internacional tracta un cop cada quatre anys els atletes que competeixen en uns Jocs Olímpics? Tot fa olor d’hipocresia. I resulta que ens fixem en el dopatge? L’impacte de l’esport en la societat és brutal. Els mites de l’esport es mostren com exemple de valors per als qui seran futura societat. Però tinc el convenciment que massa atletes han ocupat espais “molt per sobre de les seves possibilitats”, i que abans ocupaven intel· lectuals, filòsofs, mestres en el sentit més ampli del terme. Els esportistes són referents que excedeixen l’esport que les marques comercials, pròpies i alienes, han situat per sobre l’esport
adjudicant-los facultats de caràcter i valors que estan ben lluny del que realment són i com actuen. No deixen de ser persones les virtuts de les quals no són res més que una aptitud interessant en una pràctica esportiva. Elevar-los més enllà és córrer el risc que passin coses com les que han passat a Nike: Lance Amstrong, Tiger Woods, Òscar Pistorius… Elevar per damunt del que és pròpiament el fenomen esportiu personalitats amb el risc de descobrir que són humans.
Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al
SOLIDARIS amb Rita Marzoa
Rita Marzoa Periodista
CATALUNYA ` RADIO
Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat