Page 1


Aquest Quadern vol honorar Josep Padró en l’aniversari de la seva mort. S’inscriu al costat d’altres actes ciutadans que en seran memòria agraïda. Recordo que a l’hora d’acomiadar-nos d’ell va centrar la nostra reflexió el passatge dels dos deixebles d’Emaús, de l’evangeli de sant Lluc. Com altres textos evangèlics, l’escena és una narració literàriament sòbria, d’una aparent simplicitat, però també d’una extraordinària profunditat. El reprenc ara perquè m’ajuda a llegir no solament aquest exemplar de Quaderns sinó també la fecunda vida de grup de la qual és expressió. . El camí com a imatge de la vida viscuda a fons per uns caminants que, tot parlant, cuiten camí, comunicant-se, confrontant, oberts fins i tot al Desconegut que els interpel·la. Una aventura compartida que troba el moment culminant a la taula amb el pa partit i «re-partit». Amb aquest gest, els caminants han esdevingut companys, Em permeto un incís. Que suggestiva és la rel etimològica d’aquest terme – company, companyia, acompanyar- en les nostres llengües! PANIS amb –COM! Amb aquesta experiència de comunió al sarró, el camí, potser igualment costerut, es fa més lleuger i fins i tot la boira esdevé diàfana de sentit. Som humans perquè som acompanyats. Som més humans quan ens acompanyem mútuament. Paradigma, aquest, de l’aventura que és el grup Quaderns de Taller. Persones ben diferents d’edat i procedència viuen la creació artística, en branques diverses, no entotsolats en les seves dèries sinó com múltiples cordes d’una única vibració. Com aquells caminants d’Emaús entorn de la taula on s’asseuen sovint, miren el món, confronten posicionaments i s’ obren a l’entorn; i aconsegueixen així que el seu art expressi la vida i ajudi a viure més a ple. Són companys. A fe que en Josep Padró fou un comensal fidel i tenaç del grup de Quaderns. En aquest espai, a més d’altres més íntims, hi va viure l’experiència que Carles Riba expressa dient que els qui l’envoltaven amb llur emoció, llurs consells, llurs confidències van anar seguint el procés creatiu de la seva obra literària no solament així fornint-me un autèntic contrast per anar provant el meu treball, sinó més: fentme sentir cordialment que la meva aventura poètica era la d’un home entre els homes. En Josep, entre tots nosaltres, ha llescat el pa de l’art que és vida: amb els seus escrits, amb els seus dibuixos deliciosos i sobretot amb la seva música: intèrpret, compositor i mestre. Sense qualificatius. I l’Esclat, aquesta escola, creació seva, de la qual tantes i tants manresans hem begut i en la qual avui infants, joves i algun vell, com ara jo, anem pouant. Gràcies, Josep Joan Aurich


ÀNGELS ARRUFAT


Aquest poema de Josep Padró és una metàfora de la situació actual i el nostre desig és que retorni la Pau.


Sobre l’obra d’en Josep Padró “Cinc apunts per a un retrat de dona” 1993, (interpretada per Montserrat Gascón) Mentre escolto el so de la flauta quan en Pep descriu amb cinc moviments musicals, uns apunts per un retrat de dona

TON BARAUT


JOSEP BARÉS


Petit trosset de natura, fins no fa molt, esponerĂłs en la seva senzillesa, ara sec i masegat al terra dels nostres camins; Bocins desapercebuts per quotidians, exempts de bellesa, si aquesta no ĂŠs amb tu. BarĂŠs


Xiprer de tremp altiu i vertical traça, en solitud acaronat per bromades indiferents, empeses pel vent que s’endú boires i somnis. Com el xiprer, fem créixer arrels, fermes en la nostra terra. Que cap ventada malastruga s’emporti els nostres somnis.

Barés


JOSEP BRUNET


El primer record que tinc d’en Pep, és tocant amb la cobla, per això he volgut retratar el seu tamborí , amb les marques de tants anys marcant el ritme.


“Escorcollant l’entranya fugaç de cada instant”, deia Josep Padró en un poema, instant únic, irrepetible, el temps que dura un esquitx…


LLUÍS CALDERER


D’un bloc de notes A vegades, tot mirant un paisatge, escoltant música, llegint un llibre, o, senzillament, passejant i, fins i tot, dormint, et passen pel cap sensacions, imatges, idees úniques, irrepetibles. En el meu cas, tot això se’n va com ha vingut i molt rarament se m’ha acudit deixar-ne constància per escrit. D’aquesta manera romanen, cert, tot i que també, a un mateix, a còpia de temps, se li han fet estranyes. L’avantatge, si algun n’hi ha, és com, d’aquesta manera, guanyen una autonomia que les fa compatibles. No gosaria pas dir si han esdevingut obres d’art. Deixem-ho només com a fulls d’un bloc de notes.


SCHUMANN AL CAPVESPRE

El cel és d’un blau tendre; el color d’aquests dies de bonança. A sota domina un rosa pàl·lid; d’una pal·lidesa que voreja el blanc. I els dos colors s’ajunten gairebé arran del filferro d’estendre roba. Al tocadiscos, la Fantasia en Do major de Schumann s’adiu amb l’hora; sobretot, el tercer moviment: lent, suau, insinuant, com caminar per un bosc quan els últims raigs de sol, d’un daurat de retaule, diuen adéu als verds; com si el cant d’un ocell amagat anunciés la revelació d’un misteri. Ha aparegut el primer estel; brilla intensament davant d’un blau turquesa. El rosa s’ha esvanit amb els darrers acords del piano.

ADAGI D’HIVERN La tarda declina embolcallada amb colors tan suaus que, tractant-se d’una tarda de finals de novembre, deixa un regust d’ametlla amarga. Malenconia que entra en una fase aguda si per atzar, t’acompanya una música que lliga amb el paisatge. Adagi de la Sonata per a piano en Fa major KV 280 de Mozart. Després, el silenci i l’alè feixuc i persistent de l’inevitable. Deixar-se anar i cloure els ulls no és cap sortida. Se m’afigura – com dins una fotografia vella i arrugada que es malmet al racó d’un calaix – el cos d’un jardiner decrèpit. Escombra les fulles mortes de l’avinguda d’un parc molt gran sota la nuvolada fosca i espessa d’un dia d’hivern.


FANTASIA SOBRE EL VIOLINISTA DE CHAGALL L’home cofat amb un barret negre que va robar, fa molts anys, a Kafka en un cafè de Praga, després de pujar amb moltes dificultats per una escala de fusta vella, humida i gastada, surt no sap on a la fi d’un temps immemorial que ha passat donant voltes pel túnel d’Europa, amb els ulls avesats a la tenebra. La primera cosa que veu, o li sembla veure, són unes franges blaves i blanques, horitzontals, verticals, formant angles, triangles, diagonals, les, als, les als!, i, encisat, exclama: - Oh! El mar! La veu d’un home que pel vestit sembla militar però que, de debò, només és un conserge, li respon: El marc! Gamarús! Que no ho veus que és el marc d’una finestra? L’home del barret s’immobilitza amb la boca oberta un pam. Al cap d’una estona, es frega els ulls, s’ho torna a mirar i respon: Tens raó. Però és un marc color de mar. Així, doncs, dins el marc hi ha el mar. I, més enllà del marc de mar, o el mar de marc, oi que són cases? Ara, sí. I tant! Que hi viu algú? Suposem-ho. Ho vull provar. Laraló! Laralí! No surt ningú! Trenca el silenci, llunyana com un eco gairebé imperceptible, la veu d’una dona que canta al to de Taixhet. Quan el cant s’evapora, l’home del túnel pregunta al conserge: Jueus? Bé ho sembla. Allà ells. I jueves? N’hi haurà. Bones anques per remenar. De sobte, pel bell mig de la finestra, es veu un home llarg i prim com un fideu que baixa del cel de cap per avall, fent sonar un violí. Hi ara! Em diràs què és això? Un àngel de paisà que toca la marxa triomfal del diable.


MANEL CAMP


Vaig escriure aquesta música pensant en tots els anys que havia estat dedicant-me en cos i ànima a l'Esclat, per fer que l'escola –entre tots els que en formàvem part- fos la millor manera d'aprendre a estimar la música, a conrear-la, i a gaudir-la a tots els nivells. I l'anima de tota aquella iniciativa, l'eix central de tota la proposta d'ensenyament musical trencador, innovador, divers i plural -que perdura i segueix any rere any- va ser el Josep Padró, que sobretot va saber encomanar la il·lusió i la responsabilitat per fer la millor tasca possible, i totalment necessària per a la ciutat. Gràcies Pep!


ENRIC CASAS


Quan tens la sort de poder visitar la casa i els espais casolans i íntims dels artistes, experimentes unes sensacions de complicitat que t’ajuden a entendre’l. Els racons quotidians et parlen de la persona i de la seva obra.


Reviure en solitud els espais de Santa Clara on el Pep i la seva família ens hi han acollit tantes vegades et fa un calfred que et recorden la seva absència. De sobte t’adones que els objectes i tots els petits detalls t’expliquen la seva fina sensibilitat i la grotesca ironia feta a mode de divertimento.


PERE FONS


CLAROR BRUNZENT I VACIL·LANT Aniquilaves els batecs de l’ombra per la drecera dels teus sons, pel senderó granat dels teus silencis, pels camins tan oberts del traç i la paraula. Tensaves sense pressa l’aire i la claror brunzent i vacil·lant del vespre. Germinaves en tot i tot et recorria tentinejant pels plecs de l’equilibri. Origen i destí, la vida clama, mirall i projectil, bevent la veu absent, obscura i clara i pressentida, on des de sempre i per sempre reposes.


J. M. MASSEGÚ


Els músics del Romanticisme, especialment Frédéric Chopin (1810–1849), varen crear l’impromptu. En aquest procediment el músic es posava davant de l’instrument i deixava anar la imaginació, improvisava. Després, recapitulava, ordenava i posava en solfa aquella idea musical que li havia sortit. Aquest procediment instaurat pels creadors romàntics, s’ha seguit utilitzant al llarg de la Història de la Música, especialment la contemporània. He de dir, però, que tot i modestament, els meus dos treballs inclosos en aquest Quadern, dedicat al nostre amic Josep Padró, són també un petit fruit semblant a aquest procediment musical. Ja que davant del suport, en aquest cas la fusta, m’hi he deixat suggerir pels mateixos elements del procediment pictòric: el collage, les pintures a l’oli i acríliques , els pinzells...; he afluixat, doncs, les brides tant com he pogut i m’he deixat portar pels camins de la imaginació i la fantasia. Diria que Personatges chagallians i Casetes vora el mar, volen ser dos impromptus plàstics, realitzats en tècnica mixta. Per què chagallians? doncs perquè els personatges que habitaven les obres d’aquest gran pintor, Marc Chagall (1887–1985), eren efímers i terrenals, com tots nosaltres, alhora que transcendents, perennes i eterns en els meravellosos cels plens d’esperança en el més enllà d’aquest eminent pintor rus jueu. M’atreveixo a dir, que Casetes vora el mar s’escauria molt bé com a títol d’una obra de Frederic Mompou (1893–1987). Dues petites obres, doncs, que he intentat amarar de música callada, en consonància amb els meus records del que fou un bon amic, Pep Padró. Josep Ma. Massegú i Bruguera


JOSEP MORRAL


El títol d’aquestes obres prové del nom que Josep Padró va posar a una peça musical editada al volum número 3 dels Quaderns de Taller. Es tractava d’una composició inspirada en un text de Josep M. López-Picó, i pensada per a soprano, flauta i violoncel. La referència al pas del temps i a la brevetat de les coses es posava de manifest en aquesta peça de Padró. A les pintures que us presento, es visualitza a través de la desaparició de les taques de color cap al blanc, i amb la fragmentació i la inquietud de les formes. A l’obra de format més gran, titulada Comiat, podem veure-hi representada la partitura sencera interpretada per la flauta. Al final de la partitura, unes corxeres que prenen la forma de regalims vermellosos, fan referència a la passió i al patiment de la creació. A l’obra Comiat 2, veiem només un fragment de partitura, però en ambdós casos, les notes dibuixades provenen de l’interior del cos, i sobretot del cap, ja que no són més que invencions conceptuals per transcriure la música. Així, quan surten fora del cos, prenen una forma plàsticament més lliure i abstracta. La fulla seca –o morta, com escriu López-Picó al seu poema–, en travessar la frontera del cos i convertir-se en so musical es transforma en una fulla resplendent, estranyament il·luminada, pura energia. Les dues pintures treballen conceptualment i formalment l’enllaç entre les mans i la flauta. Aquesta unió, que es visualitza a través d’unes taques riques en colors i textures, genera una energia que es transmet de manera continguda cap a l’espai proper. Les taques càlides de passió que neixen de la fusió del cos amb l’instrument, s’escampen com fràgils notes que il·luminen l’entorn. Efímeres, però, com el so de la música, es van perdent de nou en la fredor del blanc. Josep Morral


JOAN SEGON


“Fa gairebé dos mil·lennis i mig, el filòsof grec Plató afirmava: “L’art no té valor en sí mateix i la seva funció només es justifica quan contribueix a l’educació i millora dels humans. L’artista serà responsable de què la seva obra tingui una projecció social i haurà de subordinar la seva producció al bé de la col·lectivitat”. Sense voler entrar en cap estimació disquisitòria sobre la vigència i la validesa absolutes o no d’aquesta afirmació, estaríem d’acord en concedir a l’art, una immensa i peculiar capacitat de transmetre tota una colla de valors i estímuls, que ajudin a apropar les persones a la felicitat. El plaer incomparable de l’experimentació, el goig de la contemplació visual o la percepció auditiva, per via d’una comunicació a nivell de sentiments, transfereix a la persona, una visió del món i de la vida amarada d’una plenitud indescriptible; una plenitud que, de manera raonable, l’hauria d’integrar més positivament en la societat que l’envolta”. ... Josep Padró Fragment de la presentació de l’acte Música i Poesia, celebrat en motiu del 25è aniversari del Centre de Pensament Cristià, a l’auditori del Conservatori Municipal de Música. (4/3/2006)

Les dues obres que acompanyo : -Vivaldi i el violí-ocell de Josep Padró -Plenitud intenten ser un reflex d’aquestes paraules


PURA TRAVÉ


La cobla està preparada, les tres parelles de nans, en fila. La música comença a sonar cerimoniosa, però tot seguit es torna alegre i festiva.


Mentre els nans ballen fent saltirons, els qui fem rotllana seguim la mĂşsica picant de mans, sentint-nos una mica mĂŠs nens, i en algun lloc, el Pep somriu.


ANTOLINA VILASECA


Percepció contrast estructura ↔ subtilesa. Duresa del cos, dolor; subjecció a la terra. Agudesa del so, finor de la paraula, ales de l’esperit. Bellesa Antolina Vilaseca


Recordant al company Josep Padró Al quadern original hi podreu trobar un CD amb dues peces de Josep Padró: La terra devastada, per a veus blanques i piano. Petita peça musical composta amb el propòsit de comprometre els infants i adolescents en els valors del respecte al medi natural, com a única forma de salvar el nostre planeta de l’amenaça d’una destrucció definitiva i sense retorn. La cançó del rossinyol, per a cor de veus mixtes. Aquesta obra, basada en un text de Jacint Verdaguer, va ser editada l’abril del 1983 per la Federació Catalana d’Entitats Corals.


© per la seva obra: Àngels Arrufat Ton Baraut Josep Barés Josep Brunet Lluís Calderer Manel Camp Enric Casas Pere Fons Josep Ma Massegú Josep Morral Joan Segon Pura Travé Antolina Vilaseca Hereus de Josep Padró Disseny gràfic: Josep Barés Retrat de Josep Padró a la portada realitzat a llapis per Josep Barés segons una fotografia de Pura Travé

Col·lectiu Quaderns de Taller https://sites.google.com/site/quadernsdetaller


Quadern 13  

Una nova publicació del col·lectiu artístic Quaderns de Taller, dedicada al company Josep Padró

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you