Page 1

 

Caputxeta, la iaia,  el llop i Cia         


La iaia                   

             


ENTREVISTA A LA IAIA DE  CAPUTXETA   

Anem a entrevistar a la iaia de Caputxeta per a  saber que fa  darrere de les càmares.    Que fas quan les càmares no et graven, ja saps quan no  estàs en els contes?  La veritat, el que faig es fer camises de llana per a la meua  neteta caputxeta, però preferisc ficar‐me en noves aventures  perque al final sempre acave salvada.  Quants anys tens?  Tinc 86 anys, a que no pareix? el meu secret es la baba del  caragol, per això estic tant bé.  Tú no tens home?  En tenia, ara ja no tinc, la veritat es que es va morir fa un  quan de temps.  Quantes filles tens a part de la mare de Caputxeta?  3 filles més, el que passa es que no viuen ací perque estàn  casades, així que estàn on viuen els homens.  Qué feies de xicoteta?  De xicoteta no parava de fer‐li el monyo a ma mare i a les  meues germanes, elles me deien la perruquera.  Quin és l’esport que t’agrada més?  Abans, m’agrava molt el bàsquet, perque jo guanyava a tots  els meus companyes, perque jo era la més àgil, però ara ja  no m’agrada ningú, bé, si que m’agrada un, ballar el tango 


Tú has eixit alguna vegada en Salsa Rosa, ja saps per ser  tan famosa?  Si, si que he eixit, però no paraven de fer‐me preguntes, per  això m’agrada més vore‐ho en la tele.  Tú coneixes a molts famosos?  Si, el que passa esque viuen molt lluny d’ací, i no se molt  d’ells.  Vosté perque volia ser actora?  Perque de xicoteta sempre ha sigut el meu somni, sobretot  ser famosa i eixir en “aquí hay tomate”.             

                         


LES RECEPTES DE LA IAIA DE  CAPUTXETA    CRÊPS  BOJOS   

INGREDIENTS:   ∙ ½ DE LLET  ∙ DOS TASSES MITJANES DE FARINA  ∙ UN PESSIC DE SAL  ∙ UN OU  ∙ MELMELADA      PREPARACIÓ:    1‐.Mescla els ingredients amb la batidora. Deixa la  mescla sobre una caçola calenta amb un poc d’oli.    2‐.Trau la coca de la caçola i fica el farcit que més  t’agrade (melmelada, xocolata, crema…). Després  enrolla‐ho bé.    3‐.Pots ficar les teves xuxes preferides per a decorar  aquest divertit berenar (és el preferit de  Caputxeta). Sóls necessites un poco imaginació i  molta fam per a després menjar‐te‐les.       


TORTADA AMB FRUITS DEL BOSC   

ELS INGREDIENTS    2 ous, 1 làmina de pasta brisa, 2 rovells dʹou, 1 culleradeta  de ratlladura de pell de llima, 1 cullerada de mantega, 100  grams de sucre, 1 got gran de llet dʹametles, 25 grams  dʹametles picades, 2 cullerades de rom cubà, 350 grams de  fruits del bosc, ½ got de nata líquida i sucre glass.  LA PREPARACIÓ    Disposa un motle de tortada i unta‐ho amb la mantega, a  continuació, forra el motle amb la pasta brisa. Cobrix amb  una làmina de paper d’estrassa i distribuïx sobre ella uns  grapats de fesols secs.  Cou la pasta brisa en el forn prèviament precalfat a 180º uns  10 minuts. Mentrestant, bat en un bol els rovells amb els  ous, el sucre i les ratlladures de llima. Quan el preparat  estiga homogeneïtzat, afegís la nata líquida, la llet dʹametles  i el ron. Bat bé i finalment afegís les ametles picades.  Retira el motle del forn, retira també els fesols i el paper  sulfurizado i comença a omplir la base de la tortada amb els  fruits del bosc prèviament llavats i assecats.  Aboca a continuació la preparació anterior i mou els fruits  del bosc amb lʹajuda dʹuna cullera perquè la crema penetre  bé i òmpliga tots els buits. Introduïx novament la tortada en 


el forn a 170º durant 30 minuts, o fins que veges que ha  quallat. Retira la tortada del forn i deixa refredar abans  dʹempolvorar‐li el sucre glass.             

     


El llop       

         


EL LLOP   

Hola, em diuen Canis Lupus. Entre les raçes del llop àrtic,  llop vermell, llop tibetà i llop d’aràbia,  sóc un llop ibèric.  Nosaltres, sóm uns mamífers vertebrats i tenim molta fama  entre els humans.    Acostumem a viure en manades. Tinc molta sort perquè en  la manada dels grans, manen els meus pares, que són els  llops més forts entre ells. Han de dur el cap i la cua en alt i  els altres tot el contrari. Han de respectar unes regles. Els  llops petits, també tenim una llopada i un cap. Eixe sóc jo.    Sabeu com ens comuniquem? Ho fem amb la cua, amb les  dents, udolant rugint i bordant. A més a més, marquem el  nostre territori i el que menys ens agrada,  és que els altres  llops entren.    Em contà ma mare que quan vaig nàixer tenia els ulls  tancats i que com era molt fràgil, em tenia que protegir de  qualsevol perill. Només podia entrar al cau el pare perquè  ell havia de mastegar el menjar per a mi fins que em  creixeren les dents.    Vos vaig a ensenyar la meva fitxa que té ma mare:     


Nom: Canis Lupus Signatus Pes al nàixer: menys de 0.5kg Mida al nàixer: més o menys 50cm Edat que pot arribar: 20 anys   Alimentació: Carnívora   Medi: Bosc Vida: En grup   Depredadors: L’home i el linx Parents: El xacal, el coiot, l’aguarà  guasú i la guineu.         Els llops podem arribar a caminar fins 80 km al dia i no  solem atacar a les persones, els fem por. Això explica la  muntonada de contes en els que apareixem com: La  caputxeta vermella, els tresporquets, Pere i el llop, les set  cabretes i el llop, el llop dolent de la cova fosca, el llobató  vol ser dolent, el llobató i la mansió encantada, el llibre e la  selva, la guilla i el llop, el llop i la cigonya, el pastor i el llop,  l’home llop, el llop, el garrí, l’ànec i l’oca, el lobo bueno, el  gos Tupí i el llop Crispí, etc…               


HISTÒRIA SOBRE LLOPS   

Hi havia una vegada, en una caseta que estaba al peu de la  muntanya, vivia un pastor que tenia ovelles, més ben dit,  tenia les millors ovelles amb la millor llana que es podia  trobar.  Tots els dies les traia i  tenia tanta confiança que fins i tot per  la nit les deixava soltes.   Pasat un temps, les ovelles ja havien crescut i estaven totes  cobertes de llana quan, un dia, quan s’alçà el pastor, va vore  que li van desaparéixer tres ovelles. Ell va pensar que  s’havien escapat perquè no va trobar restes de sang ni ossos.  La cosa es va complicar quan, al matí següent, va poder  observar que li’n faltaven sis.   Una nit, les va tancar a totes i va fer la guardia amagat i  mirant per la finestra. Era de nit, nit de lluna plena, i el més  mínim soroll de les branques dels arbres li feia por. Va vore  una sombra i darrere ues més. Prompte va descobrir de que  es tractava d’un llop, millor dit, d’una manada de llops que  venien a devorar el ramat però al vore que no i havia cap,  van començar a donar colps a la porta de la casa però no la  van poder trencar.  Al matí següent, va construïr una tanca per a que quan  vingueren, no pogueren botar‐la.   Eixa mateixa nit, quan van arribar, intentaren trencar‐la i  com no podien, van escarbar per terra fins fer un forat per a  poder entrar però com no estaven les ovelles, ne n’anaren.  A l’endemà, el pastor va cridar a la guàrdia civil i els va dir 


que agafaren als llops i que se’ls emportaren a la “Protectora  d’animals salvatges de Montonyac”. Així va ser i el pastor no  va tornar a tindre més problemes. A més a més, amb la llana  que tenien les ovelles, va guanyar molts diners i  poder‐se  fer una casa més a prop del poble.                                             


LA LLEGENDA DEL LLOP     

Alumnes meus, vosaltres sabeu perque els llops fan  auuuuuuu?  Pues hui vos ho vaig a explicar…………  Un dia de lluna plena, tots els llops varen eixir a vore si  trobaven menjar, perque feia unes quantes dies que no  havien probat res.  Després d’un llarg camí, per fí els llops varen encontrar  algo, però no era molta cosa per a ells, de repent va eixir una  serp d’un racó i a un llop xicotet que hi havia a la punta de  la montanya el va tirar, la seva mare es va ficar a plorar,  vosaltres sabeu com ploren els llops?  Pues diguent auuuuuuuu.   Aleshores, ara cada dia que és lluna plena tots els llops 


s’enrecorden del llop xicotet i escomençen a dir  auuuuuuuuuuuuuuu, que com vosaltres ara sabeu, això vol  dir plorar.                                         


PERQUE ELS LLOPS SON ROINS?     

Els llops en el fons no son mals, són bons, pero ells tenen  que menjar, aleshores  maten a alguns animals, i per aixó la  gent diu que són roins, pero en el fons no son roins, i ara vos  explicaré per que.    Els llops no son roins, pero ho pareixen, per que tenen que  matar a animals, i se’ls coneix per carnivors, pero son  mamífers, com nosaltres.  No són roins, pero el que passa es que tenen por de  nosaltres i quan ens veuen, es pensen que els anem a atacar,  i es defenen mossegant‐mos, o fent‐mos ferides pel cos.  Ells solen viure als boscos, i per allí hi han molts conills i  coses aixi, els caçen i sʹels menjen, per aixó no tenen que ser  mals; per exemple, si nosaltres ens perdem en la selva, que  menjariem? doncs del que hi haguera, i si tinguerem que  matar a algún animal el matariem, per que no tindriem de  que menjar.   Si alguna vegada vos trobeu un llop, no feu moviments  bruscs, perque se vos tiraria damunt.  A mi un dia, vaig a anar a buscar reportages, i em vaig  trobar en un llop, i men vaig anar correguent, i se’n va  vindre darrere de mi, i no em va fer res, perquè després vaig  passar d’ell com si no hi haguera ningú, i no em va fer res, i  en canvi a un cuidador que ho va fer per a que ho vera, va  fer un moviment molt fort, i el llop se li va tirar, i vosaltres  quan per la TV o per on siga, i vegeu un llop fer aauu!! 


sabeu per a que és aixo? és per a comunicar‐se amb els altres  llops.  Bé, amics, aquest ha sigut el meu reportage de, perque els  llops son roins.  Fins un altre reportage, adeu amics, fins un altra.                                           


Els contes de  Caputxeta.   

   


LA CAPUTXETA VERMELLA  Versió del conte de Caputxeta a càrrec de Salvador Bonavia i Panyella , "Jordi Canigó" (Barcelona, 1907-1959), que fou escriptor, editor, impressor i llibreter. Va escriure algunes obres de teatre, sobretot còmiques i infantils, a partir dels anys 30.

Una veritable preciositat era la nena de la Sila...!  Per la seva figureta gentil, per la bonesa de son cor, sʹhavia  fet seu a tot el poble. Les dones lʹestimaven perquè veien en  ella tot el que podien desitjar per a sos fills, els homes  lʹadmiraven per sa boniquesa, i els infants per les seves  paraules dolces i per ses tendre rialles.  I per això, un jorn que la seva bona padrina va fer‐li ofrena  dʹuna caputxa de color vermell, per adornar son petit cap,  varen acordar nomenar‐la ʺLa Caputxeta vermellaʺ.  Un dia que la mare de la Caputxeta havia fet uns pastissos  al forn, la va cridar i li digué:  ‐Mira, nena, mʹhan dit que la teva padrina està malalta, ves  a veure‐la i porta‐li aquest pastís i una gerreta de mel.  Caputxeta, que era creient com totes les nenes que són  bones minyones, i a més, estava desitjosa de veure a la seva  padrina, va posar en un cistellet ço que la seva mare li havia  donat, i posant‐se la famosa caputxeta sʹencaminà vers al  bosc, on estava situada la casa de la seva padrina.  I heus aquí que per aquest bosc sʹhi passejava un llop dels  més feréstecs, que així que veié a la Caputxeta li entraren  uns desitjos de menjar‐se la...! I per no cruspir‐se‐la de cop  perquè sabia que la nena sʹespantaria. I la carn dʹespantada  al llop no li agradava gaire, va encaminar‐se cap al seu  costat, i així parlaren: 


‐Caputxeta, caputxeta  de la cara boniqueta,  a on vas tu per aquí?  ‐Vaig a casa la padrina  a portar‐li medecina,  que és que voldríeu venir?  ‐Caputxeta, caputxeta,  això és una mentideta;  i és castigat el mentir.  ‐Senyor Llop, mentir no sé,  el que porto ja us diré:  és un pastís, vet‐ho‐aquí.  ‐Un pastís fet per tes mans  tan fines com diamants,  que dolç deu ésser. Oi que sí?  ‐El que fa dolç el pastís   no sóc jo, senyor llop vell,  que és lʹavellana i el vi.  ‐Lʹavellana és ta boqueta,  el vi nʹés ta caputxeta.  ‐Deixeu seguir mon camí.  ‐Ja et deixo passar endavant.  Adéu siau, llop galant...  ‐Adéu llavis de robí...!    Però mentrestant, el llop agafà un altre caminet que arribava  més aviat a la casa de la padrina de la nena, i amb quatre  gambades es plantà davant de la porta. A lʹésser‐hi, trucà.  ‐Qui hi ha? ‐va respondre una veu de dona.  ‐Sóc la Caputxeta que us porto un pastís, obriu ‐va dir el  llop, fingint la veu. 


I la padrina va contestar‐li:  ‐Tomba lʹanella i la balda caurà.  I així va fer‐ho el llop. Entrà i se nʹanà directament cap al llit  de la velleta, i com que tenia molta fam i una boca tan gran  com les coves de Collbató, va menjar‐se la pobra dona sense  ni mastegar‐la. Després va anar a la calaixera, va agafar una  camisa i una gorra de dormir de la dissortada velleta, sʹho  va posar tan bé com va poder, es ficà dins el llit, i es tapà,  quasi tot, amb els llençols.  Amb això que la Caputxeta va arribar a la casa de la  padrina, i es va estranyar molt de trobar la porta oberta;  per+o va pensar que potser estava al llit i que li havia  deixada per no haver‐se dʹaixecar a obrir‐la.  ‐Bon dia ‐digué, així que traspassà la porta; però ningú va  contestar‐li.  I es dirigí vers al llit; lʹhabitació estava completament a les  fosques i amb penes i treballs va poder arribar fins allí.  ‐Padrina, padrina, deia‐ perquè no em contesteu? Esteu molt  malaltona...?  I la padrina no responia només que amb uns grinyols,  suaus, que eren els del llop.  ‐Pobreta, padrina, ‐deia la Caputxeta tot amoixant‐li el cap‐.  Jo em quedaré aquí amb vós.  I al passar‐li la mà per les orelles se nʹadonà del grans que  eren.  ‐Però padrina, i quines orellasses teniu! ‐Són per escoltar‐te  millor, filleta meva ‐contestà el llop.  ‐Però padrina, quins ulls més grossos teniu!  ‐És per poder‐te veure més clar ‐anava dient el malvat.  I al voler‐la agafar, la Caputxeta sʹadonà dels seus braços 


immensos, i digué:  ‐Padrina, padrina...! Quins braços més llargs teniu!  ‐Són per abraçar‐te millor, reina de la casa!  I ja tota esporuguida, fixant‐se en la boca, cridà espantada:  ‐I quina boca més grossa...!  I el llop contestà:  És per poder‐teʹm menjar millor, caputxeta vermella.  Féu un bot, saltà del llit, i es menjà a la pobra nena tota  dʹuna vegada, amb caputxeta i tot.  Satisfeta ja la fam del llop, pensà que un bon descans no li  aniria malament, i jaient en el llit de la vella va posar‐se a  roncar com un desesperat.  I un caçador que passava per allí, al sentir aquells roncs, que  semblaven trons que anunciessin pluja, va tenir gran  curiositat dʹentrar a la casa, per saber qui era la persona que  hi habitava, i figureu‐vos quina sorpresa al veure ajagut al  llit al llop, disfressat de persona decent. Ja lʹanava a matar,  quan pensà que potser aquell llop sʹhavia menjat a la  mestressa de les robes que portava, i llavors agafà unes  tisores que veié damunt de la taula, i començà a obrir la  panxa del llop. Així que la tingué oberta, saltà la Caputxeta  vermella dʹun bot, tot dient:  ‐Ai, déu meu, i que és negra la panxa del llop...!  I tot seguit sortí lʹàvia, amb qui sʹabraçà fortament.  Com que el llop se les havia menjades dʹuna bocada, vet  aquí que estaven tan senceretes com abans.  Ho explicaren tot al caçador i varen acordar omplir de  pedres el ventre del llop. I així ho feren; la Padrina i el  caçador anaven posant‐li les més grans que podien  arrossegar i la Caputxeta anava cosint‐li la pell amb filferro, 


operació de la qual no es va adonar el llopot per la pesada  digestió que estava fent.  Una vegada feta la feina, sʹamagaren, i el llop es va  despertar; es trobava tan pesat que ni podia aixecar‐se. Per  fi, pogué posar les quatre potes a terra, bo i dient:  ‐Caratsus! Que són pesades aquestes dones...! I com pesa la  meva panxa; si em toca a terra...! Ai que jo no podré resistir  aquest menjar...  I planyent‐se a més no poder seʹn tornà al bosc, caminant  tan a poc a poc, que diuen que avui encara va caminant  sense poder arribar a la seva cova, ja que les pedres  feixuguen tant son cos que ha de reposar cada dos minuts...  I segons conten uns caçadors, no el vol matar ningú dels que  per allí passen perquè troben que més càstig que la mort és  fer‐lo caminar pel bosc de les seves maleses, amb la panxa  plena de pedres, arrossegant‐se, i sense poder devorar a cap  persona de les que per allí passen.  Ah, i en tocant a la Caputxeta, sʹha fet molt gran i molt  bonica, i tota la seva feina és anar dient a la canalla del  poble:  No us fieu pas mai del llop  si un dia pel bosc aneu,  perquè de lluny o de prop  sempre que us vol mal, penseu.  Dic el llop i ja és sabut  que els llops no tots són iguals,  no us fieu dels més formals  ni del que sia sorrut,  ja que el de parlar melós 


i de maneres més fines  per empaitar les fadrines  és el llop més perillós.                 

     


CAPUTXETA AGRESIVA, I EL LLOP  COBARD    Hi havia una vegada, una xiqueta molt gamberra, estava en  sa casa jugant al baló.  La seua mare Sonia, li va dir que anara a casa de la seva iaia  a dur‐li pastisets, ella no volia, perque era molt gossa.  No tenía mai ganes de fer res, no feia els deures, sempre  estava mirant la tele, i sentada al sofà...  Pero eixe dia, era el dia que passava el llop, i aquell llop era  molt cobard, i com ella era agresiva, si que va anar, perque  així seʹl encontraría, i li podría molestar, i furtar‐li els diners.  Quant anava cap allí, es va trobar amb el llop, i li va dir:  ‐Ui llop, que fas tú per açi?‐  I el llop asustat li va contestar:  ‐P‐p‐p‐e‐e‐g‐g‐a‐a‐n‐n‐t‐t u‐u‐n‐n‐a‐a‐ v‐v‐o‐o‐l‐l‐t‐t‐e‐e‐t‐t‐ a‐a.‐  ‐Perque parles aixi?‐  I el llop li va contestar tranquil, perque com no li va fer res.  ‐Perque et tenía por.‐  ‐Perque?‐  ‐Per que com sempre em molestes, i em furtes els diners...‐  ‐Ui, si ja no me’n recordava, menys mal que me ho has dit,  vine, vine, que tu i jo ens farem molt amics.‐  Mentres que anaven caminant, si el llop parlava, caputxeta  agresiva li donava un pesic,  Al final, varen aplegar a casa de la seva iaia, li ho va donar, i  la seva iaia li va donar diners, aleshores, el llop va dir:  ‐Ara que la teua iaia tʹha donat diners, perque melʹs tens que 


furtar?‐ I ella, com no sabia que contestar, li va donar un calbot.  Despres, va vore a un xiquet que duia ulleres de cul de got ,  i com el va vore li va pegar també  I el llop li va dir:  Al final, el llop es va cansar de que molestara a tots, i es va  atrevir a pegar‐li un mos a la cuixa..  Com ho va vore prou gent, varen dir:  ‐El llop ja no es un cobard!‐  I tots varen anar cara xiqueta a renyir‐la pel seu mal  comportament, i conte contat ja sʹha acabat.    FI                              


COM ERA EL CONTE DE CAPUTXETA ?     

Un dia, Tim i Tom raonaven al parc del costat de l’escola i  els va sortir el tema de la Caputxeta vermella.    ‐Escolta, Tim‐ va dir Tom‐ La teua avia t’ha contat el conte  de la Caputxeta Vermella?    ‐Si però no me’n recorde perquè ja fa molts anys que me’l va  contar.    ‐Vols que el recordem tots dos?    ‐Vinga, Començem:  <<Entraren uns caçadors i mataren al llop, li obriren la  panxa i tragueren d’allí dins a l’avia de la Caputxeta>>.    ‐Que no, borinot!‐ va dir Tom‐ Que aixó ja és el final! Era:  <<La caputxeta anava pel bosc però el llop no va voler  menjar‐se‐la perquè prop d’allí hi haven uns caçadors i li  tenien por>>.    ‐Mira quí és el borinot, que ha pegat un bot del final a quasi  el principi. Abans de donar el bot, anava quan:  <<Caputxeta va entrar a casa de la seva avia i li va dir això  de:  Quines orelles tan grans que tens…>>.  El que passa és que no m’enrecorde de tot el que li va dir. 


‐I el principi éra:  <<La mare de Caputxeta li va manar anar a casa de la seva  avia a dur‐li uns pastissets, una medecina i… Qué era? Ah,  si! Un pot de mel>>.    ‐Bé‐ va dir Tim‐ el millor és que anem a preguntar.li‐ho a la  meva iaia.    ‐Vale. Anem!    Tots dos anaren i la iaia de Tim els el va contar.     

                           


LA CAPUTXETA I EL SEU FERRARI      Caperuxeta roja que en la seua ciutat li diuen Caperu anava 

a casa de la seua avia en un cotxe Ferrari, el llop que la va  vore i li va preguntar on anava i li va dir Caperu:   Que anava a casa de la seua avia.    El llop va agafar el seu Porxe i va anar a casa de la avia. A  lʹarribar el llop es menja a l’avia i es vestí com ella, quan  arribà Caperu no se ho va creure i el llop casi se la menja.   Caperu buscà per la casa fins que trobà una lligona de l’avia  que l’ utilitzava per plantar verdures, lʹagafà, li pegà al llop i  el deixà inconscient després Capuru va ficar al llop al revés i  tragué a lʹavia de dins del llop i entre les dos el tiraren al  barranc.   Quan el llop es despertà estava tot brut  i va córrer al llac  per llavar‐se i despres torna a sa casa tot enfadat pel que li  havien fet lʹavia i Caperu.  Caperu i lʹavia tornaren  a la ciutat en el Ferrari contentes i li  contaren la historia a la mare de Caperu.   


LAS PREGUNTAS DE CAPERUCITA  0B

    

A la abuelita se la habia comido el lobo. Caperucita entra a  la casa y dice:   ‐Abuelita, que ojos tan grandes tienes.   Y la abuelita dice:   ‐Es para verte mejor.   Nuevamente, Caperucita mira a su abuelita y dice:   ‐Abuelita, que orejas tan grandes tienes.   Y la abuelita dice:   ‐Es para escucharte mejor.   Caperucita vuelve a insistir:   ‐Abuelita, que nariz tan grande tienes.   Y la abuelita le dice:   ‐Es para olerte mejor.   ‐Abuelita que boca tan grande tienes.   Y la abuelita contesta ya cansada de sus preguntas:   ‐¿A que viniste, a visitarme o a criticarme?           


LA CAPUTXETA VERMELLA  I LA IAIA  MODERNA   

Estava la Caputxeta tan tranquil∙la parlant pel messenger  quan de sobte, sa mare li va dir:  ‐Ves a casa la iaia per a dur‐li el router per internet, el  “Nintendogs” de la DS i aquesta falda que li he comprat.  ‐OK, mare‐ va dir.  Capu va sortir de casa amb el seu patí de motor i es va ficar  les seues ulleres de “Tous” de sol. Amagat entre els arbres,  estava el llop per a menjar‐se‐la. Duia un parell de rastes al  cap, uns pearcings al nas i a l’orella i un braçalet de punxes.  Al seu costat, havia aparcat la seua “Harley” negra.  Ell no va voler agafar‐la perquè a prop d’allí, hi haven uns  caçadors amb escopetes repetidores, d’eixes que tiren molts  tirs a la vegada.  Ella va seguir conduint pel camí més llarg i el llop, que era  més astut que ella, va agafar el camí més curt. Quan va  entrar a la casa, va vore a l’avia jugar amb el “Robosapien” i  com estava distreta, va aprofitar per a menjar‐se‐la. El llop,  es va vestir d’avia i es va tindre que llevar els pearcings.  Quan Caputxeta va arribar, va vore a l’avia un poc rara i li  va preguntar:   ‐Avia, que ulleres tan grans que tens!  ‐Són per a vore’t millor‐ va dir el llop imitant la veu de  l’avia. 


‐Avia, quines orelles tan grans que tens!  ‐Són per escoltar‐te millor.  ‐Avia, quines dents més grans que tens!  ‐Són per a menjar‐te millor‐ va dir avalançant‐se cap a  Capu.  El llop se la va voler menjar però, uns caçadors que ho  estaven escoltant tot, van entrar i van matar al llop. Un  d’ells, va agafar un aparell per a vore si els conills que caçen  s’han empassat alguna cosa i el van fer servir per saber si  l’avia estava dins de la panxa i viva i ho van afirmar. Tragueren a l’avia i tiraren al llop a la piscina amb  hidromassatge de la veïna per a que s’asustara, ja que ella  era molt bromista.            

           


CAPUTXETA ROJA EN EL DESERT Era una vegada una xiqueta que vivia en el desert I que li  deien Caputxeta Roja, Caputxeta tenia una iaia que estaba  malalta perque no tenia aigua, la mare de Caputxeta li va  dir a Caputxeta ves a casa la iaia i porta‐li esta garrafa  dʹaigua,perque esta malalta de no veure aigua. Caputxeta mentres anava a casa la iaia, es va a encontrar a  un llop, que li va dir: Eh! xiqueta on vas? A casa la meua iaia que viu molt lluny. Ves per eixe cami que és mes fresc. El cami era mes fresc, pero més llarg, així que el llop, mentre  anava pel camí curt, quan arribá a casa la iaia de Caputxeta  Roja es la menja. Quan Caputxeta arribà a casa la seua iaia li  va dir: Quin nas tant gran tens? Per a olorar‐te millor Quins ulls tant gran tens? Per a voreʹt millor Quines orelles tant grans tens? Per a sentir‐te millor Quina boca tant gran tens? Per a menjar‐te millor.


Menys mal que per alli hi havia un caçador que va salvar a  Caputxeta i sa iaia del llop desèrtic.          

                       


CAPUTXETA EN LA SELVA Era una vegada una xiqueta anomenada Caputxeta Roja, un  dia sa mare li va dir: ‐ Caputxeta ves a casa la iaia a dur‐li este animal que has  caçat en la selva per a que es el menge. Després dʹun ratet Caputxeta anava per les branques de la  selva molt rapida, va vore un llop pel camí, clar anava  caminant, el llop li va dir: ‐ On vas xiqueta? Caputxeta li digué: ‐ A casa ma iaia que viu entre al costat del llac.  El llop li va dir:  ‐Ves pel cami de lʹesquerra que és més curt. Pero no, eixe camí era el camí mes llarg que hi havia per  arribar a casa sa iaia, quan el llop arribà a casa la iaia de  Caputxeta, el llop es menjà la iaia de Caputxeta i quan arribà  també es menja a Caputxeta, però un caçador que hi havia  per allí prop, quan va sentir els crits anà i salvà a la iaia i a  Caputxeta, i finalment es menjaren el animal que Caputxeta  havia caçat, i conte escomençat conte acabat.    


TEATRE: CAPUTXETA VERMELLA  NARRADOR: Era una vegada fa molt de temps, a un poble  que es deia Gal, hi havia una xiqueta que es deia Caputxeta  Vermella, perque la seua iaia li va fer una Caputxeta  vermella i li es queda el nom de Caputxeta Vermella. MARE: Caputxeta ves a casa la iaia que es troba malalta i li  portes estos pastissets per a que els menge i es pose bona. CAPUTXETA: Val, mare. NARRADOR: Caputxeta estava mes feliç que un xiquet en  pasqua. En el camí es trobà un llop que pareixia molt bó. LLOP: On vas per açi xiqueta? CAPUTXETA: A casa la meua iaia, per dur‐li uns pastisets. LLOP: El bosc és molt perillos per a una xiqueta. Agafa eixe  cami que està a la dreta del llac i arribaràs antes a casa la  teua iaia. NARRADOR: Caputxeta seʹn anà pel camí que li havia dit  el llop. Mentres anava cantant. No sabia que el llop la havia  enganyat, per arribar abans i menjar‐se la iaia de Caputxeta. Toquen la porta de casa de la iaia de Caputxeta. IAIA: Qui es? LLOP: Soc jo, Caputxeta. IAIA: No tʹhavia conegut amb eixa veu tant ronca, que estàs  afònica? LLOP: Ma mare m’envia per dur‐te uns pastisets.


IAIA: Pasa, Caputxeta passa.  NARRADOR: El llop es menjà la iaia i es disfressà de la  iaia, per enganyar a Caputxeta. Caputxeta tocá la porta de  casa la seua iaia. LLOP: Qui és? CAPUTXETA: Soc Caputxeta, la teua neta. LLOP: Passa neteta meua pasa. CAPUTXETA: Quina veu tens tan ronca, si que estas  malalta.  LLOP: Porte un refredat que no mʹaclarisc. CAPUTXETA: Quins ulls tants grans tens iaia?  LLOP: Per a vore’t millor. CAPUTXETA: Quines orelles tants grans tens? LLOP: Per a escoltar‐te millor. CAPUTXETA: Quin nas tan gran que tens? LLOP: Per a olorar‐te millor. CAPUTXETA: Quina boca tan gran que tens? LLOP: Per a menjar‐te millor.  NARRADOR: El llop es menjà a Caputxeta i de lo fart que  estava, es queda dormint i roncant al llit. Un caçador que va  sentir els ronquits del llop, pensan‐se que li passava alguna  cosa a la iaia de Caputxeta entrà dins la casa i es trobà al  llop. Va agafar una navaixa i li va obrir la panxa. De seguida  va eixir Caputxeta viva, la iaia en eixe moment es quedà  sense respiracio, lʹagafà el caçador en un estiró i la iaia  començà a respirar.


Entre els tres li ompliren la panxa de pedres, el cosiren i seʹn  anaren els tres a menjar els pastisos i viure feliços.                                               


POESIA    

Caperucita era una niña muy buena   que ayudaba a su madre en la faena.  Un día tenia que ir a casa de la abuela   a llevarle una tarta de ciruela.  Tenia que atravesar el bosque  y se encontró con el guardabosques,   que le dijo: Cuidado con el lobo  que esta un poco bobo,   te puede dar un susto  y un disgusto”.  El lobo que la vió,  llego antes a la casa   y a la abuelita escondió.  Se puso la ropa de la abuelita  de Caperucita, en la cama se metió  y se hizo la enfermita.  Caperucita llego a la casa,  y un poco asustada  le pregunto a la disfrazada abuelita:  Te veo una boca muy grandecita,  unas orejas con forma de puntita  y unos ojos que parecen bolitas. 


El lobo salto de la cama  y quiso, en pijama,  comerse a Caperucita  y la tortita.  Un cazador que paso,  gritos oyó,  entro en la casa y al lobo disparo,  este asustado huyo.  Saco a la abuelita del armario   que ya estaba cansadita  de estar escondidita.  Caperucita se alegro de ver a todos  con muy buen humor.                         


Faules    

           


EL LLOP REMULLAT    Al terme de Petres, al carasol de la muntanya del Ponera,  hi havia un corral on vivia una família de porcs. Estaven  molt ben alimentats i tenien totes les comoditats que els  feien falta, perquè els amos els tractaven molt bé. Com que  la felicitat mai no és completa, però, al grup hi havia dos  animals que estaven tristos i sospiraven. Es tractava dels dos  porcs més menuts de la ventrada, que havien sentit que a la  Vall de Segó, al terme de Quart de Les Valls, hi havia una  brisa tan abundant en aigua que mai no sʹacabava i, a més a  mes, arribava fins a la mar Mediterrània. Temen tantes  ganes de veure la font de Segó que la curiositat no els  deixava dormir ni descansar, perquè l’extensió dʹaigua més  gran que ells mai havien vist era la del seu abeurador.  Els dos porquets havien demanat a tothom en el corral  que els portaren a veure la Font, però ningú els havia fet cas  perquè deien que eren molt menuts per fer l’excursió.  Una nit, quan sʹacostava la Pasqua, van sentir que els  amos preparaven un dinar a la Font amb la colla dʹamics,  per al dia de la benedicció de les aigües. Allò prometia ser  una cosa gran i estaven molt contents. Els porquets  pensaren que era l’ocasió que havien esperat tant de temps.  En arribar el segon dia de Pasqua, els amos sʹalçaren molt  matí. Mentre l’home preparava el carro i l’haca, la dona  omplia unes carmanyoles amb tot allò més saborós que hi  havia a casa. Als porquets, el rotllo assaonat acabat de 


traure del forn els semblava excel∙lent, però la sobrassada i  la llonganissa de Pasqua no els va fer gens de gràcia perquè  els recordava els seus avantpassats. No obstant això, aquell  no era moment per posar‐se malenconiosos. No sʹhavia de  perdre ni un minut! Seguirien els amos, i ells, per fi, veurien  la font de Quart!  Sense  pensar‐ho  dues  vegades,  sʹamagaren  darrere  uns  matolls  que  hi  havia  al  costat  del  camí  i,  en  veure  eixir  el  carro,  sʹenfilaren  darrere  dʹell.  En  arribar  a  la  cruïlla  del  camí  de  les  Valls,  sʹajuntaren  amb  els  carros  que  també  hi  anaven  i  tots  junts  aparen  en  romeria  fins  a  la  Font.  Quina  impressió els va fer! Quina quantitat d’aigua! Quina brisa! I  quanta  gent!  Ja  pel  camí  sʹhavien  quedat  bocabadats  en  veure  tantes  copes  i  tants  carros,  tanta  xicalla  i  tants  grups  de joves cantant cançons de Pasqua. Aquella immensitat de  gent els llevava l’alè i els donava molta por, de manera que  decidiren  amagar‐se,  no  fóra  cosa  que  acabaren  ells  també  dins  duna  dʹaquelles  carmanyoles.  Pensat  i  fet,  els  dos  porquets sʹamagaren darrere dʹ una de les moltes garroferes  que hi havia.  El que no sabien els porquets és que, animats per l’ olor i  el desig dʹun bon menjar, també havien acudit a la Font un  fum  de  bestioles.  Allí  estaven  tots  els  pardalets  de  la  contrada:  centenars  i  centenars  de  caderneres,  verderols,  passarells, estornells... Però també hi havia acudit un animal  més perillós: el Llop. El Llop, que vivia a la muntanya dʹEl  Picaio dʹAlgímia, agafà el camí de Vorajunta per arribar a la  Font  i  fumar  el  menjar  que  les  copes  preparaven:  paelles,  conill  amb  tomata...,  i  que  presentaven  sobre  els  tapets  a  quadres  estesos  a  tema.  El  Llop  es  trobava  allí  des  de  bon 


matí i, en veure arribar els dos porquets, decidí que serien el  seu  dinar.  Va  adonar‐se  com  sʹesglaiaven  davant  de  tanta  gent  i  pensà  que  serien  un  mos  molt  abellidor  i,  sobretot,  molt  més  fàcil  dʹaconseguir  que  el  menjar  dels  pasqüers.  Sʹamagà  esperant  el  moment  dʹagafar‐los  quan  la  gent  estiguera dinant o sestejant.  Després de la benedicció de les aigües, el personal  començà a escampar‐se pels voltants de la Font per fer els  preparatius del dinar. Els porquets aprofitaren per eixir del  seu amagatall i es dirigiren cap a la comporta del Pantà, per  veure l’aigua més a prop. De sobte, una xarpa forta i peluda  els agafà pel bescoll i els allà un pam de tema, al mateix  temps que una veu ronca i desconeguda tronava:    ‐Ja tinc dinar per a huí!    Era el Llop, que aprofità l’ocasió i no sʹho pensà gens.  Aleshores, obrí una boca gran com una cova fosca i..., quan  ja els tenia quasi dins, sentí que li deien:    ‐Mira que eres bèstia! Com vas a menjar‐teʹls en aquestes  condicions? No veus que estan molt bruts?    Eren les caderneres que, des de dalt dʹun pi, havien estat  atentes a tot el que passava i, aprofitant la sorpresa del Llop,  continuaren dient:    ‐No sigues borinot i rentaʹls, encara que siga un poc! No  serà per falta dʹaigua!   


En sentir‐les, el Llop es detingué i pensà:    ‐Ben mirat, tenen raó, perquè, com estan, de bruts! Si no  mʹho diuen, meʹls menge amb tema i tot i podrien sentar‐me  malament!    Al mateix temps que ho pensava, sʹenfilà cap a l’aigua  per rentar els porquets. De sobte, una bandada de pardalets  que estaven amagats en l’ arbreda, es llançaren per darrere  contra ell. El Llop, en ser atacat de sorpresa, soltà els  porquets per recolzar‐se i no perdre l’equilibri, però, com  que no pogué agafar‐se a res, caigué de cap a l’ aigua, tot  just al costat de la comporta. En això, els ocells i els porquets  van obrir‐la i, en un tres i no res, se nʹanà el Llop espentat  pel corrent cap a la mar.    Lliures del perill, tots els animalets molt contents  celebraren haver acabat bé l’aventura.   

Caputxeta Roja  

Els contes de Caputxeta i altres coses

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you