Page 1

UNA ILLA AMB ÀNIMA

Pura Maria Garcia Gandia, un matí de juny de 2010


A JOAN I A CUBA, PERQUÈ VIURE ÉS CREURE EN L’ESPERANÇA

1


EL VIAJANTE No te enlutes amor yo siempre estaré de regreso. Mira mis manos y mi corazón no ves que pertenecen al viajante. Aunque hoy me veas descender el oscuro laberinto de la muerte volveremos a encontrarnos. Yo regresaré.

J. MEDEROS, 1993

He mirat la teua costa amb ulls distints als meus. No hi són suficients els meus ulls sense pupil·les, aquestes finestres trencades que mans alienes van voler encegar amb l'arena de la mentida.

2


He cercat la paraula que et nomena en la paraula silenciada per la falsa llibertat amb la qual la hipocresia intenta desembarcar en les teues ribes. He arribat amb tardança al color dels colors dels teus carrers blancs. Allí on no hi ha lagrimas tan profundes que el sol no puga enjugar en una vesprada de converses i abraçades. L'atzar ha demorat la meua trobada amb la teua terra, però avui m'acoste des d'aquest cor d’incessant e recerca a la teua essència de realitat per a trobar-me i recordar que l'esperança és la nostra pell innegociable. Arribe a tu. Dic el teu nom i es nega el desànim. Dic el teu nom i el matí se sap futur irrompible pel temps.

3


Dic el teu nom perquè eres illa que tens nom de nom que m’ompli la gola. Perquè tens l'ànima sembrada de llum que s'escampa pel camp i recorre el matí que sembla inacabable. Perquè tens la vora de la teua pell de terra gravada amb els llavis de la vida lliurada a renovar-te i canviar el rumb al que una mà opressora pretenia sotmetre't. Arribe a tu. Et veig caminar amb els passos que no saben del rellotge estrany que, en el cabal brut de la injustícia, sona amb un tic-tac absurd al que et negues. Sense temps més que el temps per a ser part del temps, transcorres en agitada calma que cerca la llibertat per a descordar la mordassa del miratge que et busca, des dels continents que gens saben del dolç sinsabor del temps en les teues entranyes.

4


Et declines en paisatges que les ombres estrangeres pretenen ocultar darrere d'una bandera de embustes i silencis: Guaos, Anafe, Candelaria, Mariel… Quants llocs et resumeixen sense poder explicar la teua immensitat ni el teu carácter. Et mostres, malgrat els incendis figurats que porten els vendavals de flames del gegant amb horda, i un únic ull, que només sap de la sang i l'opressió vetlada. Molts són els que van voler agenollar-te en la fam perquè el teu estómac oblidara els versos dels poetes que van cridar amb la veu de la teua gent, per la seua veu, en la seua veu silenciada abans de les estrofes alliberadores, rimades als llavis incansables de la revolució.

5


Molts són els que van voler que la teua mirada morira asfixiada en la foscor i en el buit, però van oblidar que guardaves el sabor commogut de la lluita sense pausa que l'oprimit lliura amb les seues armes més intenses: el seu pensament clar, la tenacitat encesa, la imatge dels somnis, la certesa innegable de la utopia que iguala als uns amb els altres, sense distingir pells ni mesures. Molts són els que van voler desfer el teu esperit ancestral prenent cada instant del teu somni, segant abans d'hora el que a l'alba sembraves amb les teues mans d'obstinació que mai es buiden del tot.

6


Són els que van desitjar assassinar-te els ulls, ignorant que fins i tot els falsos cants de les falses sirenes sucumbirien davant el teu mig somriure resistent, però et van deixar la mirada, les oïdes i el record. Vas evocar l'esclavitud que va recórrer les teues venes i, encara amb més força, la llum deslliuradora de la revolució et va retornar la vista i la consciència. No abandones les teues petjades al mar de les aigües del metall i les traïcions a la sang derramada. No necessites més que respirar amb breu alè per a imaginar que l'envit de l'enemic que somia adormir-te és únicament un impuls perquè no s'esborren mai els noms dels presos que encara bateguen en el cor ferit del teu cos.

7


Tu saps que la vida és el triomf de l'home i dels seus somnis, que claudicar és un verb que no ha de construir-se en les formes verbals d’aquest present, que encara amb por, la gola ha de negar-se a ser murmuri, que més li val al vent ser huracà que absència entre els núvols de la indiferència que els aliena com si foren aus cegues que abandonen el seu rumb sense adonar-se’n. Tu saps que la vida evelleix al cos, però no pas a la inspiració que cerca fer-nos lliures i en llibertat deixarnos bressolar fins a la fi del final, fins a aquell immens principi en el qual un som tots, iguals i distints. Tu saps que els camins mai s'esborren si els viaranys es mantenen recordant la sang que hi ha al darrere de cadascuna de les seues petjades.

8


Encara que et mires les mans i contemples les teues ungles trencades d’esgarrapar la vida i regirar-la, de lluitar perquè l'opressor es mire d'una vegada en l'espill de la derrota de la falsedat, vençut per la llum de la llibertat que no posseeix ja antònims, alça't Cuba, amb el Sol lliure, per a seguir bategant, sembra i espera sense dormir que les arrels de la vida cresquen cercant la llum del seu aliment, aixopluga del fals oropel la teua pell bruna aclareix-te la veu amb els poemes que no poden escriure's més enllà de les teues fronteres, silencia les falsedats que sobre la teua essència relaten les boques mentideres, resisteix i enforteix la teua memòria, perquè tens nom d'illa sense fronteras, perquè tens ànima de llibertat i el nom just que et nomena.

9

CUBA, UNA ILLA AMB ÀNIMA  

PARAULES A CUBA

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you