a product message image
{' '} {' '}
Limited time offer
SAVE % on your upgrade

Page 1

En la mort del Pep Soler. Josep Hortet.................................................. 2

L’AGULLA Butlletí de reflexió i diàleg Periodicitat bimestral C/e: agulla.revista@gmail.com

Any XXV

Núm. Clica el dibuix!

118

gener 2020

Recordant en Pep Soler. Salva Clarós..................................................... 3 Hesiquía o paz interior (integral). Fernando Rivas................... 4 La Catalunya buidada: Locus amoenus. Jaume Moya.......... 6

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral

Obrera a Ràdio Estel. Joan Andreu Parra........................................ 7

Les desafortunades estratègies comercials d’algunes ONG. Mercè Solé......................................................................................................8 Profetes majors, menors i actuals. Sergi Bernabeu............... 10 Volem pensar el futur i no en sabem. Albert Farriol...............11

A la cuina: Quinoa saltejada amb verdures i ou. Tere

Jorge................................................................................................................................. 12

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat: nova etapa. M. Antònia Bogónez.......................................................................... 13

Mirar el futur: De la crisi climàtica a la conversió

ecològica. Salvador Clarós........................................................................... 14

Costa rebatre la Najat. Mercè Solé...........................................................15

L’enreixat. Josep Lligadas..............................................................................16 A peu: De Garraf a Sitges. Jaume Roig..................................... 17 Per airejar el cervell.............................................................................. 20 El dibuix: Montserrat Cabo........................................................................... 23 PÀGINA

1

L’arxiu L’arxiu El blog

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli. A aquesta sensació hi contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn. Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

Inici

Bisbes, política i família....................................................................................... 1

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

Qui som

Bisbes, política i família

SUMARI:


Andreu resplendia de goig i d’esperança activa amb la comunitat aplegada. Em va fer recordar, tot donant-ne gràcies, l’itinerari vital que havíem recorregut des del 1965 al seminari de la Conreria, ara fa 55 anys... Moltes causes i compromisos semblants i temps d’esbar-

Tot això es va escampar entre nosaltres, seminaristes, preveres, religioses i religiosos, militants grans d’ACO, i es va escampar entre noies i nois dels barris de les ciutats i pobles i arribem a la JOBAC del curs 1973-74. El Pep Soler va ser el primer consiliari general. La persona de Jesús i el seu Evangeli el feien vibrar sempre profundament, era una fe experimental de vivència d’amistat i servei a la causa de Jesús. Sense pretensions personals de

Una gran part d’aquesta caravana de gent hem anat transitant des de diverses situacions i reptes, portant el bon segell de l’esperança activa enmig de les dificultats, entrebancs i retrocessos socials i eclesials que hem experimentat. Potser de vegades exagerem en sentir-nos massa sols o com poc transformadors. El que ens facin poc cas o no sapiguem incidir millor en la realitat per canviar-la no ens ha de portar al desànim i a la frustració. Ens entristim o ens indignem i ho expressem, però reciclem-lo aviat en una actitud constant de servei al Regne que està més enllà dels nostres esforços. Ens cansem, sí, però alliberem-nos de l’esgotament, cuidant-nos i cuidant l’amistat, i sense dubtar ni oblidar-nos d’anar posant

PÀGINA

2

la part prosaica, de vegades picant pedra, que ens toca. En la celebració exequial els comentaris i pregàries van recalcar molt que el Pep ha estat incombustible i prompte a l‘acció fins el final, teixint amistats i col·laboracions. A l’església de sant Andreu, amb el seu volum impressionant i objecte de maldecaps per a la seva reparació i manteniment, s’han viscut moltes coses; grans celebracions litúrgiques, manifestacions artístiques, tancades laborals o polítiques importants. Esdeveniments familiars i dels grups del poble de Sant Andreu. De moltes maneres és un espai consagrat. Vull recordar que el 17 de maig de 1987 vam trobar-nos com a Zona Pastoral en una celebració final per presentar el treball de durant el curs sobre aspectes de la vida de l’Evangeli en els nostres barris. Xavier Morlans ens va oferir l’estrena solemne del cant

“Poble de Déu”. Va ser una eclosió feliç de la Zona Pastoral, impregnant del tarannà dels moviments evangelitzadors a les nostres comunitats parroquials. Amb entusiasme ho vam comentar amb el Pep i altres persones en els dies següents i encara ara amb moltes persones que ho vam viure. El passat 7 de gener a la tarda també una gran multitud, amb una gran comunió, ens vam aplegar per celebrar l’Eucaristia de comiat de la vida mortal del Josep Soler i Llopart, juntament amb la seva entranyable família. El cant del “Poble de Déu” va emmarcar també la celebració. Anar donant la vida sempre té èxit. És el gran negoci de l’AMOR concretat en obres, sentiments, paraules, amistats, relacions, conversió permanent demanant perdó de les nostres mancances, esforços per donar el millor de nosaltres mateixos. Josep Hortet i Gausachs

El blog

Vam rebre de la bona tradició diocesana d’aquell temps la JOC com a moviment evangelitzador de la classe treballadora. Les seves grans capacitats d’unir fe i vida real, personal i social, l’estímul educatiu i de promoció de l’adolescència i la joventut. També vam rebre afortunadament la renovació conciliar del Vaticà II amb els tons de goig, llibertat i esperança.

títols o càrrecs o lideratge, fent un servei amb responsabilitat i esperit d’equip. Era un do difícil que ell tenia com a fàcil i va ser una bona base per a la JOBAC.

Qui som

jo periòdicament compartit en grup han anat enriquint l’amistat.

Inici

El vespre del 29 de novembre de 2019 Josep Soler i Llopart en l’Eucaristia de la Festa Major de Sant

L’arxiu

En la mort del Pep Soler


Pep Soler, acompanyat de Xavier Morlans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals dels 70.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del

PÀGINA

3

Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat...

El blog

la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

Qui som

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar. Salva Clarós

Inici

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació... suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit... una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

L’arxiu

Recordant en Pep Soler


la práctica de la quietud, a fin de que comprendas con todos los santos la altura, la profundidad, la longitud y la largura (cf Ef 3,18) de esta conducta que no tiene límites… Y no te concedas reposo hasta haber penetrado en todos los senderos”, ib. 182

No se trata de una situación momentánea, sino de un estado permanente, y va siempre acompañada por el conocimiento de las propias carencias, como bien expresa en el siglo VII uno de los grandes maestros espirituales del Oriente cristiano: «Amigo de la paz interior no es aquel que lleva a cabo con diligencia las cosas hermosas, sino aquel que acoge con alegría las cosas negativas que le afectan», Isaac de Nínive, El don de la humildad, Sígueme, Salamanca 2007, p. 111.

La hesiquía no supone dejar de tener problemas o dificultades, que nos acompañan hasta el final, sino ser capaces de enfrentarnos a ellas. Tampoco significa insensibilidad hacia lo que nos rodea, sino relacionarnos con nuestro entorno en su auténtico sentido y razón, no en función de nuestros deseos, pues como expresa Isaac de Nínive: “Permanece en paz contigo mismo, y los cielos y la tierra estarán en paz contigo mismo”, ib. 78.

Por medio de la hesiquía podemos alcanzar la unidad interna (focalizando nuestros deseos, facultades y energías), vivir en paz con quienes nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia y el encuentro con Dios. Volvemos de nuevo a Isaac de Nínive: “Escruta tu práctica y no corras tras un nombre. Entra, profundiza, no tengas pudor, aprende, progresa, lánzate en todas las distinciones maravillosas y libres de los caminos de

Y aunque es por esta hesiquía por la que empezamos a adquirir el conocimiento de nuestra propia persona y de Dios, no es más que indirectamen-

te, pues solo por el amor tenemos un conocimiento pleno de ambos: “De hecho, cada vez que apacigua todos los movimientos del oído y de la vista, el solitario ve de un modo luminoso a Dios y a sí mismo, y extrae [del alma] aguas limpias y dulces, que son los suaves pensamientos de la firmeza. Por el contrario, cuando se apoya en aquellos movimientos, a causa del torpor que ellos le producen el alma se vuelve semejante a uno que camina de noche en medio de la niebla: es incapaz de ver el camino y el sendero, de manera que se extravía con facilidad hacia lugares desiertos y peligrosos. Sin embargo, cuando se aquieta al mismo tiempo que su alma, como alguien sobre el cual soplara un viento fresco que despejase el aire a su alrededor, entonces empieza a resplandecer de nuevo ante sí mismo, descubre lo que él es, discierne dónde se encuentra y dónde se le pide que vaya, y ve de lejos la morada de la Vida”, ib. 108.

bre de la excesiva preocupación por el cuerpo y del tumulto de las actividades, a fin de que produzca en tu alma un sabroso gusto, mediante las comprensiones deliciosas que trascienden los sen-

Un conocimiento que también se aplica a la propia Escritura (y a nuestra vida e historia), donde su complejidad y riqueza hacen absolutamente necesaria la paz interior, como aconseja Isaac de Nínive: “Que tu lectura se realice en quietud, [alejado] de todo, estando li-

Y una vez visto qué es la hesiquía, y su importancia, tocará en próximos apartados ver cómo conseguirla, advirtiendo a las almas inquietas que esta cuestión va para largo.

PÀGINA

4

tidos [y] que el alma siente en sí misma cuando persevera en la lectura”, ib. 40.

Fernando Rivas Rebaque

Inici

Como decíamos ayer (10/9/2018), ahora toca hablar de la hesiquía, palabra con un significado muy amplio que iría desde el reposo a la paz interior, el silencio o el recogimiento… Algo que viene muy bien para tiempos como los que corren.

Qui som

¿Qué es y para qué sirve? Si es que sirve para algo

El blog

L’arxiu

Hesiquía o paz interior (integral)


passar per l’equitat territorial, per la garantia d’oportunitats de la població que decideix viure i desenvolupar-se

més enllà de les ciutats. Els actors polítics han de traduir el compromís en tres eixos fonamentals: oportunitats de treball, accés als serveis públics bàsics (especialment educatius i sanitaris) i seguretat i equitat en la tecnologia i les comunicacions. En relació al treball, cal crear una consciència favorable a l’emprenedoria rural, començant pels propis habitants de pobles, que identifiquin i celebrin projectes d’èxit arrelats als petits municipis. Treball que no necessàriament ha de lligar-se al sector primari (que contemplàvem en l’anterior article i que, com vèiem, no és el de major incidència directa en creació de treball i riquesa), però sí que pot –i ha de– aprofitar els potencials propis que té l’entorn: turisme rural, actiu i familiar, generació d’energies renovables, serveis d’atenció i cura a les persones, indústria tova i d’emmagatzematge net, etc. Alhora, són molt els sectors que, gràcies a les noves tecnologies, no requereixen una proximitat física a cap centre de treball: el desenvolupament de professions liberals –“professionals deslocalitzats”, en digué algú– poden arrelar al territori i prestar des d’allí els seus serveis. Per projectar aquestes oportunitats, cal però que les Administracions hi juguin el seu paper estimulador, acompanyant i assessorant les persones

No obstant, malgrat la supervivència del referent mític de la vida al camp, és una constatació que els espais rurals perden dia a dia la seva població i que aquesta tendeix a acumular-se en els entorns metropolitans. Més enllà dels caps de setmana i els períodes festius, on riuades de cotxes fugen de les ciutats cercant allò que en diuen “desconnexió” o “carregar les piles”, les cases dels nostres pobles i viles van quedant tancades i es marceixen fins a la ruïna. Els pobles s’esllangueixen amb una població majoritàriament anciana i masculina, amb un preocupant èxode de joves i dones que fa impossible el futur de les comunitats rurals.

PÀGINA

5

L’arxiu

El blog

Per frenar aquest fenomen del despoblament rural cal un compromís polític decidit i urgent. La resposta ha de

Qui som

Tres segles abans de Crist, el poeta Teòcrit va engendrar la figura literària de lloança del lloc amè i agradable, de l’espai ideal, aquell locus amoenus, sempre localitzat en un entorn rural i connectat amb els elements de la natura. Viure en aquest lloc, sumat a una bona companyia i a la bellesa del paisatge, era clau per assolir el plaer, l’harmonia i la felicitat. Després del de Siracusa, moltíssims han estat els poetes i, per extensió, artistes, que al llarg de vint-itres segles han recorregut a aquest tòpic bucòlic idealitzat de fugida del món urbà, d’allunyament dels maldecaps i de vida plena.

Inici

La Catalunya buidada (III): Locus amoenus


L’arxiu

El camp de la salut i l’educació és també vital per la preservació de la població i, també, per l’incentiu d’arribada de nous veïns i veïnes. Els dos extrems de la vida estan directament vinculats a aquest camp: l’atenció a la infància i a la gent gran, l’accés als serveis sanitaris, assistencials i educatius i, alhora, a l’aprofitament i gaudi cultural són imprescindibles per al desenvolupament de la persona i la qualitat de vida. La cura d’aquests drets fonamentals de tota persona, garantint la prestació d’una sanitat integral i de qualitat a través de la planificació territorial dels serveis mèdics i assistencials que, per exemple, faci que el temps d’espera per al servei d’atenció primària i per

En darrer terme, però tant o més important, hi juga l’accés a les tecnologies. Precisament allò que dota d’especial atractiu al lloc rural, la distància, ha de ser compensat amb el suport de les tecnologies de la comunicació. Només una connectivitat a les xarxes amb la mateixa qualitat i accessibilitat que en un entorn urbà donarà igualtat de condicions a tota la població. A l’evident garantia de subministrament d’energia i de carreteres segures, s’hi ha d’afegir l’accés a la fibra òptica que permeti el flux àgil i segur de la informació.

Qui som

El blog

a les proves diagnòstiques a les àrees rurals sigui equivalent al de la mitjana de tot el país, esdevé inajornable. El foment dels serveis educatius i culturals, accessibles per a tota la població, i la projecció d’espais com biblioteques, teatres, cinemes i altres llocs de cultura i socialització sumen en aquest objectiu. Alhora, el personal destinat a prestar aquests serveis públics bàsics, als quals també cal afegir seguretat i justícia de proximitat, han de trobar incentius per romandre als llocs de treball, evitant la itinerància i la interinitat que perjudica la qualitat del servei i la confiança de l’usuari.

I tot això no es podrà dur a efecte sense l’empoderament de les persones i les comunitats rurals, especialment les dones i els joves, organitzades a través de cooperatives locals, i amb els instruments del municipalisme que apropi la presa de decisions a la població que administra. Només la participació efectiva en la identificació i gestió

dels seus propis objectius socials, econòmics i mediambientals permet encarar amb seriositat els reptes de frenar el despoblament i assolir l’equitat territorial. Perquè, fet i fet, el lloc no serà mai amè, agradable ni ideal si la gent que hi viu no ho pot fer en plenitud. Jaume Moya i Matas

Inici

emprenedores, suavitzant si s’escau els requisits burocràtics i facilitant-ne la implantació, amb el foment d’espais de treball compartit, cooperatives i d’altres eines adaptades al petit i mitjà emprenedor. Alhora, una fiscalitat favorable, a la qual Europa ja ha obert la porta, que bonifiqui les inversions amb caràcter de sostenibilitat, equitat, perspectiva de gènere i lluita contra el despoblament, sumarien en acréixer l’imprescindible pilar del treball.

PÀGINA

6


La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes

laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental). En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb PÀGINA

7

els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església. En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials... Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada! Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de

L’arxiu

El blog

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Anton Costas, primer entrevistat

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta. Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

Inici

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem... Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

Qui som

«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel


Aquesta mena d’estratègia entre agressiva i emocional, però, és utilitzada no només per captar socis, sinó que en algunes quan ja n’ets, persisteix: hi ha qui, com Intermon, et truca insistentment perquè apugis la quota, o t’envia nous projectes de forma continuada. Jo, que crec que les quotes cal actualitzar-les i que soc sensible a determinats arguments, reconec que és més rendible que ho facin així: In-

L’arxiu

Qui som

termon deu ser l’ONG a la qual dedico més recursos. L’estratègia de perseguir la gent dona millors resultats que deixar-ho a la iniciativa dels socis, però em fa ràbia que sigui així. De fet reps moltes trucades que procedeixen d’automatismes i els seus autors, quan s’hi posen, apel·len sens dubte als sentiments més que no pas a la raó. Metges sense fronteres envia continuadament cartes personalitzades com si fossis íntim dels seus professionals i també apel·len a la llagrimeta (i perdoneu), desfent-se en agraïments i insistint a remarcar com n’ets de solidària pel fet d’haver-te’n fet sòcia. Afalacs purs i durs. A mi tot plegat em recorda un recurs que hi havia a Càritas i que no sé si encara existeix: el “finestral de la caritat”. Sortien als diaris cada setmana una llista de “casos socials” i la gent feia el seu donatiu segons les seves preferències i com li tocaven el cor: tantes pessetes aquí, i tantes allà. Òbviament Càritas ajudava igual prescindint de les preferències dels lectors del “finestral” i la major part de vegades quan es publicaven els “casos”, la necessitat ja estava resolta. El recurs era molt i molt rendible i per això costava prendre la decisió de prescindir-ne.

Aquí trobareul’enllaç a un interessant article sobre la vida laboral d’aquests “captadors”

A mi la veritat és que m’agradaria més que de tant en tant em recordessin que les quotes s’han d’actualitzar, que m’informessin bé de la feina que fan, de les dificultats i de les necessitats que tenen. Però no cal recórrer a uns mètodes de “comercial agressiu” en el pitjor sentit de la paraula, ni omplir-te d’afalacs ni apel·lar a les emocions per

PÀGINA

8

commoure’t davant la desgràcia. Perquè són estratègies del capitalisme que tant critiquem i que és causa de tanta desigualtat social. La major part d’aquestes ONG fan una gran feina en entorns molt difícils. Crec que aquests mètodes més aviat les desacrediten. Mercè Solé

Inici

És un clàssic que en passar per alguns llocs molt concorreguts, t’abordin algunes persones per fer-te l’article d’algunes grans ONG –la vàlua de les quals no poso en dubte– per tal que te’n facis sòcia. Desconec si aquestes persones són unes apassionades defensores de la missió de l’ONG en qüestió, o bé si són unes treballadores a comissió precària el sou de les quals depèn desesperadament del nombre de socis que aconsegueixen, però el cert és que n’hi ha algunes que resulten gairebé agressives de tan pesades. A mi m’acaben provocant una fugida per cames i, si m’enganxen, reconec que em poso a la defensiva, perquè la veritat és que a casa som socis d’unes quantes organitzacions, però no en podem ser pas de totes.

El blog

Les desafortunades estratègies comercials d’algunes ONG


Els llibres profètics de la Bíblia recullen a Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel (coneguts com els majors) i a Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies (els menors) a partir del seu especial do de contacte amb la divinitat. En altres paraules, persones capaces d’interpretar indicis que passen desapercebuts pels altres i de predir el futur a partir d’ells. (Persones)

El blog

profetes sempre han existit, també Jesús ho és per als musulmans. En el temps actuals aquests son alguns dels que jo hi trobo:

Qui som

A Isaïes el trobo més que mai en els mestres i educadors, en els filòsofs i en totes aquelles persones que ensenyen a pensar, que promouen la recerca i la creació de la veritat, que prevenen davant les estratagemes dels mitjans de comunicació i les xarxes, les que desvelen les fake news (cfr. Is 5,20). Identifico a Jeremies entre les que ens alerten de la política excloent, dels nacionalismes exagerats, dels imperis en decadència, les potències atòmiques, les dictadures… com les d’Egipte, Filistea, Moab i altres en el seu temps (cfr. Jer 46,1). Ezequiel es qui instrueix sobre la submissió a les marques i al seguiment sense fi dels influencers, del desig únic dels diners, de l’enveja per l’altre i la no auto-acceptació, de l’individualisme i dels likes de les xarxes, ídols contemporanis (cfr. Ez 18,5-6). El Daniel d’avui és qui lluita contra els governants que reneguen del do de la paraula, els prevaricadors, els militars i armats que pretenen només la força, els administradors que amaguen caixes B, dels jutges no justos (cfr. Dn 2,2-3). Els que descobreixen l’establishment a

l’ombra, els poders fàctics que s’escu- les parelles estables, les convivències o den en les lleis, la tradició i la constitu- el poliamor; tal com en el matrimoni, la ció per mantenir els seus privilegis per vida presbiteral i religiosa (cfr. Os 6,6) sobre del poble. Veig a Joel en les activistes i organitzaTrobo nous Osees en aquells que go- cions que lluiten contra la desforestació sen sortir de l’armari davant família, del gran pulmó mundial de l’Amazònia, amics, societat i esglésies. Els qui cer- del desgast del planeta, de la futurible quen dins el cor, preguen al Déu Amor manca de recursos… També en qui ens i opten per viure des d’ell i no pas des avisa sobre les grans corporacions i l’esd’un holocaust, un sacrifici en soledat o peculació alimentaria, com a noves llaen família tradicional a la que no satis- gostes famolenques (cfr. Jl 1,7). faran. El Déu cristià mostra que també En els nostres dies els Abdies ens avihi pot haver amor a les unions de fet, sen contra els que callen en créixer els

PÀGINA

9

Inici

El capítol de títol “Aberfan”, de la tercera temporada de la sèrie “The Crown”, narra els fets de 1966 en el petit poble miner de mateix nom (Gal·les), amb el despreniment d’una de les piles de runa que va sepultar part del poble i les escoles, amb més de 144 (persones) mortes, 116 d’elles, infants. Una de les escenes presenta els directius de la gestora i el ministre de Gal·les davant del poble en assemblea: un guirigall en el qual s’especula sobre les pluges torrencials, la confluència d’una multitud de condicionants extraordinaris, sobre el partit laborista en el poder o el dels tories –el de l’antic govern que aprovà l’extracció–… com a responsables directes de la tragèdia, quan una dona s’aixeca i, cridant, recorda els moviments subterranis que els miners ja notificaven de feia anys, “ja li vaig escriure temps enrere” diu: una profetessa del seu temps.

L’arxiu

Profetes majors, menors i actuals


El blog

L’arxiu

De tota manera, resumint algunes de les principals característiques de les profetes, jo trobo la curiositat, la indagació, l’atenció, la lectura dels signes dels temps… i el valor per denunciar el que consideraven poc humà en el seu temps.

Qui som

moltes, també Francesc, no callen més davant un clericalisme exagerat, una jerarquia mal entesa, una dignitat laïcal definida però no assumida, una dona encara en segon terme.

Si confirmes algunes d’aquestes característiques com a dons teus rebuts de Déu, t’engresco a llegir algun dels llibres profètics i a poder continuar escrivint, on veus tu, en els temps actuals, els nous Amós, Jonàs, Habacuc, Sofonies, Ageu i Zacaries.

extrems, contra els que giren el cap davant la injustícia aliena, els qui adormits pel consum i el capitalisme no volen veure allò que passa al seu costat (cfr. Abd 1,11). Tal com la terra i les cases per a Miquees (cfr. Miq 2,1-2), també avui plataformes i moviments socials, i encara

alguns sindicats, defensen les classes treballadores i les propietats, delaten els opressors, als que juguen amb el dret a l’habitatge, especulen amb els subministraments bàsics i assetgen la vida digna.

palaus venecians inundats, del Katrina desbocat, el gel dels pols fonent-se, els atols i corals superats i desapareguts, l’esquinçament de la capa d’ozó o la natura feresta vencent preses, desviaments i comportes (cfr. Nah 2, 6-8).

Els millors Nahum són les imatges de l’Ebre o el Mississippí desbordats, dels

I mirant l’Església endins, com Malaquies al Temple (cfr. Mal 2,8), molts i

PÀGINA

10

Inici

Sergi Bernabeu


PÀGINA

11

jament cupaire –legítim?– de no col·laborar en la governabilitat a Madrid, han d’acceptar que pactar només es pacta amb l’adversari 3/ No podem esperar solucions sense diàleg en el contenciós Catalunya-Estat i només reconeixent l’altre hi pot haver diàleg. De les trucades sense resposta –quins collons!– s’ha passat a un reconeixement del President de la Generalitat encara que pugui ser inhabilitat estrambòticament per la JEC. Un pas endavant, sí, però experiències anteriors haurien de servir per entendre que, si bé no hi pot haver limitacions al diàleg, no cal fer públic tot el que es parli. Cal acceptar que cap de les parts pot guanyar-ho tot. Cal començar per parlar d’allò on les diferències son menors i cal saber allò que l’altra part no pot acceptar de moment. Això és contrari a la pressa. S’han d’acordar els desacords si es vol mantenir la vigència del que sí que s’ha acordat. 4/ Les línies vermelles i les posicions innegociables poden servir per motivar la pròpia parròquia, sobretot en campanya electoral, però difícilment serveixen per avançar si fan de barreres mentals. I és cert que aviat tornarem a votar a Catalunya, però cal fer un parell de precs: opinadors i tertulians, sisplau, deixeu d’assenyalar el polític que és capaç de canviar

de discurs i fins i tot canviar d’opinió... polítics de tots els partits, feu el favor d’aprendre a usar les xarxes socials, que només amb titulars i eslògans no n’hi ha prou... entitats sobiranistes, en particular ANC, deixeu fer als que poden fer perquè tenen un mandat de tots... 5/ Sense un principi de realisme no es pot transformar la realitat i diuen que és l’objecte de la política. Allà a l’estat, han de saber, i alguns ho saben, que amb gent condemnada a la presó després d’un judici infame que ens va fer estar pendents de la radio i la tele –amb dolor i durant mesos– no es pot avançar. Per tant, és imprescindible la llibertat de les persones empresonades. Però tanmateix, a Catalunya, independentistes i sobiranistes han de ser conscients que, ara per ara, una amnistia és impensable per més que fos molt estètica i complaent. S’han de buscar altres camins, com la sol· licitud de l’indult del govern –no cal que el condemnat ho demani– o la reforma del codi penal que només requereix majoria simple al Congrés. Tot va molt lligat, sí. I de fet cal reconèixer que amb aquest escrit seguim estant en el “tria la teva aventura”... ho hem provat i no en sabem més! Albert Farriol

El blog

ca, les desigualtats creixents, la política d’habitatge, la violència masclista, l’encaix de Catalunya... tot això és en el programa de govern... Personalment no em podré estar de mirar de reüll Pedro Sánchez, que de motius me n’ha donat, per no ser, per a mi, un personatge de confiança. Però no perdo l’esperança i fins i tot puc pensar que, com que de tontet no n’és, ell sap que només amb un govern efectiu que porti a terme el programa, pot assegurar la seva carrera política. 2/ Necessitem pressupostos aprovats, a la Generalitat i a l’Estat. Portem tres i dos anys respectivament, amb pròrrogues pressupostàries que no es poden repetir. Hauria de ser bo l’encreuament de debilitats al Parlament i al Congrés. En Comú Podem i ERC –ara si– en són conscients i només falta que convencin a Junts X Cat perquè deixin de fer el petarrell. És clar que a més de superar el plante-

Qui som

jans de comunicació ens posem a especular a curt termini: “si passa X, llavors A farà Y...” però realment no passa X, A no sap què fer i al final anem a parar deu pàgines enrere... com si llegíssim un exemplar de “tria la teva aventura”. La situació és molt complicada, però malgrat tot hi ha esperança si som capaços de tenir el cap per sobre les legítimes emocions. Del problema fem-ne parts i no el vulguem solucionar de cop: 1/ Ja tenim govern progressista a Madrid. Certament, per inexperiència d’uns, per prepotència d’altres i per allò del “deep state” hem perdut quatre anys, però això és aigua passada. La jugada PSOE – Unides Podem és arriscada, però són tants i tan poderosos els enemics que això mateix els ha de donar la saviesa, la cohesió i la valentia necessària per anar obrint camins de solució a problemes que se’ns estan fent vells: l’emergència climàti-

Inici

Fa massa temps que tot va accelerat, molta tàctica i poca estratègia, molt contraatac i poc projecte. L’anar i venir dels insomnis de Pedro Sánchez i la repetició d’eleccions només per motius tàctics. La unitat d’acció reclamada a l’independentisme oficial, mentre els ganivets volen que és un gust, i cada vegada és més evident que hi ha una lluita soterrada entre partits per l’hegemonia del projecte independentista. La convocatòria d’eleccions com a bala a la recambra. L’absurditat de negar-se a retirar una pancarta per part del President Torra –claudicant al cap de tres dies–, com si és tractés d’un ritus iniciàtic tot buscant el seu martirologi. El que ara se’n diu el “deep state” , que sense perdre els nervis, és implacable en les seves maniobres per obstaculitzar qualsevol solució que no sigui del seu gust –part de la jerarquia eclesiàstica és estat profund? La dreta més carcamal, mentidera i sense escrúpols que podia entrar al Congrés. Les declaracions grandiloqüents i exagerades que només miren d’acontentar als de cada casa. I les mines, les mines antipolítica que va sembrant el poder judicial, la JEC, i “tutti quanti” se senten amb l’obligació de fer de salvapàtries. Volem pensar el futur i no en sabem. Polítics, particulars i mit-

L’arxiu

Volem pensar el futur i no en sabem


Quan parlem de tornar a la normalitat que ningú hiperventili, ens referim a trobar un equilibri alimentari amb menjars saborosos, sans i nutritius. Un consell general: en la mida del possible hem de triar menjar fresc sense processar i d’aquesta manera minimitzem la quantitat de toxines que el nostre cos ingereix i facilitem la seva posterior eliminació. En aquesta recepta experimentarem amb un “cereal” catalogat com un superaliment per la seva gran quantitat de nutrients, ric en proteïna i, a més, no conté gluten i amb una quantitat important de fibra que actuarà com una “escombra” emportant-se la brutícia que acumula el nostre cos.

Ingredients per a 4 persones • 250 gr de quinoa • 500 ml de brou (vegetal o de pollastre) • 1 ceba • 1 pebrot vermell • 1 pebrot verd • 2 pastanagues • 2 carbassons • 4 ous • Sal i pebre al vostre gust • Oli d’oliva

L’arxiu El blog

Tere Jorge

Preparació El primer pas sempre és esbandir bé el gra de quinoa amb aigua abundant. Introduïm la quinoa en una olla a la qual afegirem el doble de brou que volum de cereal i ho posarem a bullir aproximadament durant deu minuts. En aquest moment apaguem el foc i deixem reposar durant cinc minuts més. Pelem i tallem totes les verdures: ceba, pebrots, pastanagues i carbassons. Amb un raig d’oli d’oliva sofregim molt lentament la ceba i les dues classes de pebrot. Després afegim les pastanagues i per últim afegim els carbassons. Salpebrem i afegim la quinoa. Ho deixem uns minuts al foc baix, remenant tots els ingredients i reservem. Preparem els ous seguint una tècnica lliure de greixos: escalfats, cuits, passats per aigua, a baixa temperatura… Servim la quinoa amb verdures en un bol i posem l’ou a sobre. Si us agrada li podeu donar un punt de sabor empolvorant per sobre una mica de pebre vermell dolç, herbes provençals o orenga, segons els vostres gustos. Inici

El nostre cos necessita un descans de la sobredosi de sucre, greix i altres excessos. Fins i tot si hem fet tot el possible per menjar sa, el més segur és que hàgim abusat de la quantitat. És inevitable i va unit a l’alegria de les festes.

a la cuina

Qui som

Quinoa saltejada amb verdures i ou

PÀGINA

12


cament per recordar les propostes de Jesús als evangelis–, va servir per acomiadar-nos del local del CIEMEN del carrer Rocafort, agrair el camí fet i desitjar que allò que diem sovint els cristians (“si és de Déu...”) faci que el Col·lectiu continuï endavant.

quedar exposada en una vitrina.

Però el CDE pateix el mateix procés que la pròpia Església (i el de tantes entitats socials, culturals o de voluntariat del nostre país). L’envelliment, la manca de relleu generacional, la dificultat per aconseguir ingressos, el cansament de les per-

Una pregària al desembre –la que anomenem memorial i ens aplega periòdi-

Aquests mesos han estat centrats bàsicament en tancar l’oficina i buscar que l’arxiu de la feina feta en aquests 33 anys no es perdés. I n’estem contentes: Ca la Dona té un Centre de Documentació dels moviments de dones del nostre país, que és referència en el sud d’Europa. Allà tenen des del 7 de gener tots els nostres arxius, però també els llibres de la biblioteca. Enriquiran la seva, especialitzada en temes de dones, i on l’espiritualitat ocupava només un prestatge. La veritat és que només podem valorar l’entusiasme de Ca la Dona (amb la Mercè Otero com a portaveu) i l’agraïment que ens expressaven perquè donéssim tots els documents, pancartes, objectes, que formen part de la història del Col·lectiu i per tant de la de de les dones creients, però també dels moviments feministes a Catalunya. Allà els organitzaran amb criteris especialitzats i estaran oberts a qui necessiti fer recerca. I fins i tot la Creu de Sant Jordi va

De moment, ja tenim un memorial pensat per celebrar el 8M, que tindrà lloc el dia 9 de març. Celebrar pregant plegades l’alegria de ser dones i el dolor de la injustícia de la desigualtat, dels abusos, dintre i fora de l’Església, servirà per completar com a creients la lluita expressada al carrer el dia 8 de març. Abans, el dia 1 de març, ens unirem a la crida de la Coordinadora de Dones Creients, en la qual també modestament participem.

Algunes fites mostren la força del CDE que ha estat capaç d’organitzar el Sínode Europeu de Dones a Barcelona en el 2003 o dissenyar cursos sobre teologia feminista amb reconeixement de crèdits universitaris.

Va haver-hi debat entre optar per morir amb dignitat i agrair el viscut i aportat a la societat i a l’Església, o bé intentar tirar endavant ni que fos d’una altra manera, probablement més senzilla, austera, més de llevat discret en la massa. Els grups locals que tenen una vida pròpia, amb activitats i relacions personals entre les sòcies, com els de Girona o Sabadell, pesaven com una raó per la continuïtat. A Barcelona tot és més gran, es perd aquesta dimensió petita dels grups de dones que posen la cura en el centre. Es veia que caldria tancar l’oficina per evitar costos, renunciar a tenir una persona contractada, veure què se’n feia amb l’arxiu... I en el mes de novembre cinc dones (inconscients o esperançades?, el temps ho dirà), vam assumir el nou grup motor per provar si aqusta nova etapa era viable.

PÀGINA

13

L’arxiu

Confiem que l’Esperit Sant, la Ruah, ens impulsi, obri portes i creï novetat. I tant de bo s’acostin dones que puguin trobar una manera diferent de llegir l’Evangeli, de sentir-se empoderades, d’aprofundir en teologia feminista, de treballar per una Església on homes i dones caminem en la igualtat amb la qual sentim que Jesús va tractar les seves contemporànies. Us hi engresqueu? Podeu contactar-nos a cde@donesesglesia.cat i anar descobrint el que hem estat, el que som i el que volem ser i fer a la web. I juntes continuarem construint! Maria Antònia Bogónez Aguado

Inici

Al llarg de la seva història ha treballat en diferents àmbits. Ha denunciat la desigualtat de les dones en el si de l’Església: els actes davant de la catedral el dia 25 de març, els manifestos amb motiu del 8M o el dia de Maria de Magdala. Ha sensibilitzat, format i empoderat moltes persones en temes de teologia feminista. Ha dinamitzat grups locals creant xarxes que feien cursos, organitzaven pregàries i construïen entre elles relacions sororals (Girona, Sabadell, Horta, Sant Just...). Soles? No en xarxes. De dones de la resta de l’Estat (Mujeres y Teología, Dones i Creients, Mulleres Cristiás Galegas Exeria, etc.) i també internacionals (com l’European Society of Women in Theological Research).

Ara encarem l’any amb desitjos de posar al dia la web, de fer noves activitats senzilles... Caldrà superar les dificultats de no tenir local i les de les mans ja abans ocupades en altres activitats, envellides, però alhora engrescades del grup motor.

El blog

sones que tenaçment tiraven endavant les activitats van fer que l’any passat es plantegés el canvi de la junta en un parell d’assemblees extraordinàries. Calia renovar-la junta i donar una embranzida nova, o bé el Col·lectiu havia de tancar les portes.

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat porta 33 anys de vida afavorint una mirada violeta a dones creients i presentant que és possible ser cristiana i feminista.

Qui som

El Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat: nova etapa


Mentre escric aquestes notes –no puc deixar d’immiscir-me de l’actualitat– a Catalunya acaba de pujar sobtadament la tensió política al conèixer la decisió de la JEC d’inhabilitar al president Torra la mateixa vigília d’una investidura, la de Pedro Sánchez, que serà aspra, atacada per la incontinguda ràbia de l’extrema dreta. Al mateix temps, els EUA assassinen al general iranià Soleimani per ordre del president Trump. El Regne Unit es prepara, per bé i per mal, per a un Brexit incert. I a Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any transcorren en l’habitual orgia del consum, pírricament celebrada gràcies a una minsa i transitòria baixada de l’atur registrat, amb solapament d’una confusa, dissonant i contradictòria barreja de pobresa i benestar. A Austràlia fa mesos que cremen grans incendis. “Cada loco con su tema”, diria el refranyer! Notícies, totes elles, particularment importants en el seu microcosmos local, i definitivament insignificants, per estrany que li pugui semblar a algú, per als interessos (globals) del conjunt. Dit a la inversa, allò a què quasi ningú no li dona importància perquè forma part de l’exercici de la monòtona i quasi inconscient quotidiana llibertat individual pot ser globalment transcendent. Per exemple, qualsevol activitat que porti associades emissions de CO2 –que en

l’actual sistema econòmic capitalista són pràcticament totes– que eleven la temperatura del planeta posant en risc la vida de milions d’espècies, la humana inclosa. En canvi, coses que ens semblen a la majoria particularment transcendents, com les esmentades a l’inici, que generen titulars de premsa, són globalment irrellevants. Greta Thumberg, una nena adolescent afectada d’un trastorn lleu d’autisme, té aquesta percepció inversa. Sap reconèixer i discriminar com ningú el que és essencial d’allò que només és important per a alguns. S’ha convertit, potser sense voler-ho, en una veritat incòmoda que molts no volen escoltar per no dissentir de si mateixos, per no afrontar les pròpies contradiccions. La seva, és la veu que clama pel bé comú abans que pel bé particular. Per preservar la vida de les generacions futures abans que el benestar de les actuals. El president de l’ONU, António Guterres, va dir sentir-se decebut al finalitzat la cimera del clima COP25 el passat mes de desembre a Madrid. Es va perdre una oportunitat més per avançar en l’ambició per la mitigació, l’adaptació i el finançament necessari per fer front a la crisi climàtica. Amb les mesures actuals, avisen els científics, la pujada de les temperatures rondarà entre els 3,4 i els 4 graus centígrads a finals de

PÀGINA

segle. Però la COP25 va topar amb l’insolidaritat d’alguns grans països, els de sempre. Alguns diran que els principals culpables del canvi climàtic són els lobbys empresarials i els interessos del capital. Potser tenen raó. És clar que són els que encara creuen que el món es divideix en culpables i innocents. No obstant, la resistència al canvi, a la conversió ecològica, va molt més enllà. Es troba també en el que veu la palla a l’ull d’altri. El canvi climàtic, aliè a les batalles entre bons i dolents, només és un nou punt d’equilibri, conseqüència de l’estil de vida que es deriva del sistema econòmic (capitalista) fonamentat en l’antropocentrisme judeo-cristià i en la idea de llibertat entesa com a dret al planeta. Al concebre l’home com l’amo i senyor de la creació, és a dir, propietari de tot, els humans hem trencat algunes condicions de l’equilibri ecosistèmic que regnen des de fa alguns milions d’anys a la Terra. En conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i l’emissió de carboni fòssil a l’atmosfera arrossega l’ecosistema a un nou equilibri modificant el nivell del mar, la temperatura mitjana i transformant els hàbitats amb conseqüències nefastes per a les economies del planeta. No esperem que la solució vingui de la mà de les Conferencies de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El problema que afrontem necessita, a més de l’acció i els acords internacionals,

14

una conversió ecològica col·lectiva que recuperi l’harmonia perduda, com pregona la carta encíclica Laudato si del Papa Francesc.

L’arxiu

El blog

Salvador Clarós i Ferret

Qui som

mirar el futur

Inici

De la crisi climàtica a la conversió ecològica


Reconec que admiro molt la Najat, que m’agrada com escriu i la llibertat amb què ho fa. No es pot dir pas que intenti complaure ningú. A mi, hi estigui o no d’acord, sempre em fa pensar. Aquesta vegada, però, més aviat em vaig sentir confusa i incòmoda, amb ganes de respondre, però sense saber com fer-ho, perquè jo no hi havia pensat prou. D’entre les moltes coses que va dir a la biblioteca i que la Najat ha expressat també en el llibre i en múltiples articles en destacaria tres: 1. De tant voler mostrar la nostra tolerància amb la diversitat, acabem assenyalant l’altre com a estranger una vegada i una altra. Té raó la Najat quan diu que els partits polítics de casa nostra “llueixen” diversitat procurant que els seus membres la facin visible per exemple en la seva manera de vestir. I així contribueixen a estigmatitzar més que no pas a integrar. M’hi reconec. Quan he d’expressar en una imatge que hi ha persones de diverses religions o cultures que actuen juntes, sovint acabo recorrent a un

2. La tolerància de la societat occidental amb el mocador expressa una certa condescendència racista amb el masclisme. I la Najat lloa l’actitud ferma de les seves professores que mai no van permetre cap diferència a classe entre les seves alumnes, vinguessin d’on vinguessin. A banda, és clar, de subratllar que el mocador, que era un costum que s’aplicava a les dones casades, s’ha convertit en una imposició d’un pretès islam ortodox fins i tot a les nenes i s’està convertint en un signe d’identitat. Potser sí. M’adono que no hi he pensat prou. Però em pregunto qui estableix quina és la “normalitat” aplicable a tots els alumnes. ¿Per què un mocador s’ha de prohibir i en canvi portar unes sabates de marca caríssimes o uns texans falsament vells i passats per processos contaminants no s’han de qüestionar? A banda que les prohibicions penso que reforcen l’argument identitari. En qualsevol cas, l’excessiva sexualització de la vida, que es reflecteix en la forma de vestir i d’arreglar-se de petits i grans, PÀGINA

15

Potser soc molt paternalista, però també crec que un cop les famílies immigrades s’han instal·lat aquí, s’han de respectar els ritmes del procés que segueixen i que en qualsevol cas alguns canvis els han de decidir els interessats quan se’n poden fer càrrec. ¿Que això és massa relativista? Potser sí. Que hi ha canvis que els nouvinguts han d’acceptar des del primer moment, també. No és senzill. No és el mateix la forma de vestir que un matrimoni forçat.

El blog

el consumisme “pijo” són qüestions a treballar dins i fora de l’escola i no només pel que fa al mocador.

Qui som

senyal que tothom pugui reconèixer i que faci veure la diversitat, encara que molt probablement les protagonistes vesteixin de manera semblant o tinguin uns trets físics poc identificables. Touchée.

3. Les religions, especialment l’islam, són masclistes per si mateixes i són una forma de mantenir el poder patriarcal. Ho comentava amb un amic monjo, i em deia que si el masclisme provingués de la religió, rai: se suprimeix la religió i s’acaba el masclisme. El tema és que deu sorgir d’altres profunditats molt més difícils d’eradicar. Jo estic d’acord que les institucions religioses són masclistes, però la veritat és que penso que les religions a banda d’aquesta i d’altres distorsions transmeten també coses valuoses. ¿Que des d’Occident no gosem criticar l’Islam i que això és un postureig? Potser sí. Jo no goso criticar-lo justament perquè no el conec i també perquè sé que el cristianisme pot ser acusat amb molta raó de masclista, però l’Evangeli de Jesús, que sí que conec una mica més, no ho és en absolut. Visc amb un cert dolor el descrèdit del fet religiós en general, per merescut que pugui ser. A banda de tot això, agraeixo que la Najat ens continuï qüestionant i fent pensar. Mercè Solé

Inici

Em va agradar molt poder escoltar la Najat el Hachmi quan va venir a Viladecans a presentar el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres. La sala de la biblioteca era plena de gom a gom per sentir-la. I no va decebre. Va defensar amb valentia i passió la seva posició feminista, crítica amb el “bonisme” de l’esquerra a l’hora de tractar el tema de les dones musulmanes i aclaparadora en la seva valoració negativa de les religions en general i de l’islam en particular. Un discurs potent i llargament aplaudit a la sala.

L’arxiu

Costa rebatre la Najat


Verticals 1. Serra de la Catalunya occidental. Estri per tirar fletxes. 2. Peça musical per a ser cantada per una veu solista, habitualment amb acompanyament orquestral. Quan el pa es comprava a pes, tros que s’afegia per completar el que faltava per arribar al pes demanat. Per als romans volia dir 1.000. 3. Rieres petites esdevingudes camins, que fan pensar en Salvador Espriu. Em llevo d’hora. 4. Partit nacionalista gallec d’esquerres, fundat el 1980 i que el 1984 es fusionà amb el Partit Socialista Gallec. Habitants d’Astúries. 5. Òrgan d’investigació militar, que va actuar amb duresa a la rereguarda republicana durant la guerra civil espanyola. Poble del Pirineu aragonès. En les enquestes, lletres que indiquen que la persona enquestada desconeix la resposta a la qüestió que li han plantejat. 6. País de l’Himàlaia però imaginant que, en comptes de ser un, fossin uns quants. Lletres amb les quals se significa el so k davant la e i la i. Una vitamina que ja ha sortit abans.

7. Gibrelleta al revés. Òrgans, ordinàriament subterranis, formats per una tija curta que treu arrels per la part inferior i està recoberta de fulles membranoses o carnoses disposades en forma d’escates, com en els lliris, les cebes, les tulipes, etc.. 8. Nom català medieval. Ciutat de Galícia. Prefix negatiu. 9. Fòsfor. Institut de Tecnologia de la Construcció. Mou el cos seguint unes determinades pautes expressives, generalment al so d’una música. 10. Abans n’hi havia a totes les festes majors, però ara ja se’n fan molt pocs. Riu de Galícia, afluent del Miño, però amb la primera lletra posada al final. 11. Lloc on s’ensenyen animals més o menys exòtics en captivitat. Sigla del nitrogen, però en plural. Equip d’Assessorament Psicopedagògic. 12. Nom de dona. Nucli de població de la Cerdanya.

PÀGINA

16

Josep Lligadas

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12 El blog

1 1 2 3

Qui som

7. Nom amb què es coneix una formació política present al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles. Per als romans volia dir 1.000. A Anglaterra, a les cinc de la tarda. 8. Estranys. Paraula de gos. Indicació de taxi i d’altres vehicles d’ús públic. 9. Lloc on els cristians es van anomenar així per primer cop. Nom d’una vitamina. 10. Treia el pèl amb un raor. Al revés, símbol químic del Luteci. Cançó breu per a veu i piano. 11. Nom d’una altra vitamina. Nitrogen repetit tres vegades. Moure el cos seguint unes determinades pautes expressives, generalment al so d’una música. 12. Xicotes. Braç d’un molí de vent.

4 5 6 7 8 9 10 11 12

Per fer aquest enreixat em temo que no tindràs més remei que imprimir-te aquesta plana. Sí, sí, en detriment del medi ambient. Podria ser interactiu? Segur, però no en sabem més. Estic segur que te’n sortiràs, de fer aquest enreixat. Però si no és així, sempre pots consultar la darrera plana. O prémer aquí:

la solució de l’enreixat

Inici

1. Parella de lesbianes amb criatura o criatures. Arquebisbe de Rabat, fill d’Almeria i que parla català. 2. Format, produït, creat. Patriarca que li va caure un xàfec horrorós. 3. Fa niu. Que fa de bon menjar. 4. Talla una arbreda arran de terra. A França, imatge de la Mare de Déu amb el fill mort a la falda. Conjunció copulativa 5. Sofre. Forces de seguretat nazis. Fas arrels. 6. Extraterrestre que va protagonitzar una pel· lícula famosa. Tallo una arbreda arran de terra. Casament com no n’hi ha hagut cap altre, segons explica l’evangeli de Joan.

L’arxiu

l’enreixat

Horitzontals


Aquesta ruta discorre totalment pel GR 92, encara que els senyals estan mig esborrats pel pas del temps i la manca de manteniment. També trobarem senyals grocs de senders locals. El seu atractiu consisteix, al meu entendre, en la varietat i diversitat de llocs i paisatges – com la vida mateixa–: camins pedregosos i àmplies pistes; senders enmig del bosc i urbanitzacions; vistes espectaculars i pedreres; una ermita idíl·lica, masies antigues amb torres de defensa i una fàbrica contaminant...

Campdàsens

Fitxa de l’itinerari • Comarca: Garraf • Distància: 14,8 km • Desnivell acumulat: 534m • Dificultat: mitjana • Altitud: 286 m • Època: tot l’any • Com arribar-hi: tren de rodalia, línia R2, baixar a l’estació de Garraf. Horaris en aquest enllaç. Circulen aproximadament cada mitja hora; però, alerta, no tots paren a l’estació de Garraf. Més informació: La ruta es pot consultar aquí. També al mapa de l’Alpina, escala 1:25.000 Massís de Garraf

La ruta Iniciem el recorregut a l’estació de ferrocarril de Garraf.

Garraf Era un antic poble de pescadors que va esdevenir lloc d’estiueig dels barcelonins; té una platja freqüentada, on s’han filmat diversos anuncis de televisió. Forma una petita cala amb casetes pintoresques que contrasten amb el rocallós massís del Garraf.

Berenguer, deixeble d’Antoni Gaudí, en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell. Sortim de l’estació per la plaça i l’avinguda de l’estació; pel pas subterrani travessem la carretera C-31. A partir d’aquí seguim les marques en vermell i blanc del GR-92 pel camí del Castellet. El camí s’enfila decididament fent ziga-zagues enmig del

bosc, predominant unes vistes esplèndides del litoral que a voltes es contraposen amb la imatge més desplaent d’alguna pedrera. És el camí vell de Garraf. Quan passem a la vora del pou de la Mota i el safareig adjunt, ja entreveiem una mica més amunt Can Lluçà.

L’arxiu

El blog

Característiques i atractius de la proposta

Qui som

Jaume Roig

Can Lluçà Es tracta d’un edifici de tipologia popular, habitat. Consta de planta baixa i un pis. Té una

El 1902 s’hi va construir un port per poder transportar la pedra provinent de la Falconera cap a les obres del port de la Ciutat Comtal. Malmès pels temporals i la sorra, als anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu. Del passat medieval de la població, en resten els vestigis del castell, dalt d’un tossal, i una torre de defensa del segle XV. Aquesta torre i una casa annexa van ser convertides per l’arquitecte Francesc

PÀGINA

17

Inici

De Garraf a Sitges

A peu (i amb transport públic)


Campdàsens La plana de Campdàsens, al terme municipal de Sitges, és una gran dolina que ha estat habitada des del temps dels ibers. Les troballes de dues sitges amb restes de terrissa d’aquella època en són testimoni. Actualment els camps es destinen al conreu de la vinya. Consta de diverses edificacions habitades. La torre de Campdàsens està situada al costat de diverses cases i una església. Té una planta gairebé quadrada d’uns 6 metres cada costat amb teulada a dues vessants. No està adossada a cap construcció. Té una alçada de més de 10 metres. És una construcció de datació difícil, sembla construïda a partir del segle XIII. A Campdàsens no queden

Al costat de Ca n’Amell, una casa dels segles XV-XVI, al mateix altiplà, hi ha una torre de planta circular d’uns 8 metres d’alçada i uns 4 metres de diàmetre amb murs de 80 cm de gruix. Situada a uns metres de terra hi ha la porta de l’edifici. Els experts no la consideren anterior al segle XIII. Deixem Campdàsens i baixem per pista asfaltada a la cimentera de Vallcarca. Aquesta és la part menys agraciada de la ruta, tant per les vistes com per la seva història.

Vallcarca Vallcarca fou antigament un petit nucli de treballadors de la fàbrica de ciment Fradera (1903) i de les pedreres veïnes. El port fou construït l’any 1913 per donar sortida als materials de la fàbrica de ciment. EIs vaixells mercants que an-

El blog

L’arxiu

coraven al port portaven ciment a les Illes Balears i també a molts llocs de la costa de la Península. En alguns viatges de tornada portaven carbó de les mines propietat dels mateixos Fradera a La Pola Llaviana. Amb el ciment de Vallcarca es van construir els embassaments de Susqueda i de Sau, i molts edificis de la Universitat de Barcelona. El port de Vallcarca va ser especialment actiu durant l’ampliació del port de Barcelona. 12 milions de tones de pedres del massís del Garraf s’han fet servir per als projectes d’ampliació.

Qui som

A partir d’ara continuem per la pista de l’esquerra i baixem a l’altiplà de Campdàsens (del llatí, campus asinorum).

restes de l’antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L’església actual fou construïda el 1853 gràcies al propietari de la terra, Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona l’any 1899, que encapçalà el “tancament de caixes” contra Hisenda del govern espanyol.

L’any 1937, durant la guerra civil espanyola, els avions de les forces feixistes que donaven suport a la insurrecció del general Franco van bombardejar Vallcarca. Fou un dels objectius militars importants de la zona a causa de la fàbrica de ciment i la connexió marítima amb Mallorca. A Vallcarca hi vivien els treballadors de les instal·lacions industrials i portuàries i de l’estació de RENFE, que era llavors l’únic mitjà de comunicació dels treballadors i les seves famílies. El problema era la pols que infestava la zona, causa de malalties, i que ho cobria tot amb una capa blanquinosa. PÀGINA

18

A la segona meitat del segle XX molts joves de la colònia de treballadors de Vallcarca van negar-se a treballar en les condicions de semiesclavatge i contaminació que havien acceptat les generacions prece-

dents. Abandonant el domicili patern, propietat de la fàbrica, els joves s’havien d’amagar per anar a treballar a Sitges. L’estació del tren es va tancar definitivament l’any 1994 i

Inici

coberta amb teulada a dues vessants. Les cantonades tenen reforços de pedra. La porta d’entrada és amb muntants de pedra i arc de maó vist. Murs i escales interessants, construïts de “pedra en sec”, és a dir, sense morter.


Ermita de la Trinitat Oberta el quart diumenge de cada mes. Telèfon de contacte, 626 992 393. Conjunt d’edificis tots pintats de blanc. S’arriba a la part més alta on hi ha la casa de l’ermità i una entrada al cor de l’ermita. Baixant per unes escales es troba la font del Remei i l’entrada principal de l’ermita, amb façana feta a base de la pedra aspra de la zona. D’aquí surt un petit passeig fins al mirador, des d’on es poden descobrir diferents trams de costa, des de la plana del delta del Llobregat fins al massís dels Ports, en dies molt clars. L’ermita ha sofert moltes mo-

PÀGINA

19

Una vegada hem gaudit del lloc, seguim la pista que voreja unes antenes fins que veiem uns indicadors: la pista continua i si la seguim, podem fer una desviació facultativa d’anada i tornada d’uns tres quarts a la Creu de Sant Isidre. Nosaltres seguirem per un sender a l’esquerra, el GR-92, que ens durà a Sitges.

Seguim pel carrer de la Trinitat fins a un revolt pronunciat on baixem per unes escales i en poca estona ens plantem a la rotonda de la C-31. Si anem amb presses, podem vorejar les vies del tren fins a arribar a l’estació, però és més bonic arribar-hi passant per la platja de Sant Sebastià, el Cau Ferrat i el carrer Major; una petita volta que ens permetrà gaudir dels millors llocs de Sitges.

L’arxiu

El blog

un extrem de la urbanització Llevantina, que domina tota la plana sitgetana.

Qui som

Després de rodejar la fàbrica de ciment inactiva, es veu un petit grup de cases, les vivendes abandonades. Les envoltem i continuem el camí fins que a la dreta, a banda de muntanya un altre sender s’enlaira bosc amunt: és el que porta a l’ermita de la Trinitat. Després d’uns 20 minuts de caminar s’hi arriba: és una antiga capella marinera que constitueix un excel·lent mirador sobre la costa del Garraf.

dificacions; una de les més destacades fou l’arrebossat amb pedra de la façana de l’ermita feta el 1910. El lloc fou habitat per ermitans des del segle XIV. Tradicionalment s’hi tocaven les campanes avisant del mal temps i de la presència de pirates.

El sender passa en tot moment entre pins, llentiscle, bruc i romaní..., la flora típica del Garraf, i de tant en tant deixen entrellucar bones vistes del litoral. Arribarem a un dipòsit, on ja s’albiren boniques vistes de Sitges. Ara, sempre seguint les marques del GR-92, trenquem a l’esquerra i baixem en fort pendent i molt de pedregam fins a assolir un bonic mirador en

Inici

les antigues residències dels treballadors estan abandonades. Això dóna al lloc un aspecte fantasmagòric, sobretot a la nit.


En el número anterior de L’Agulla, us parlàvem dels poemes que David Jou havia fet a partir dels salms, arran d’unes jornades organitzades per la Casa d’Espiritualitat del Miracle. I us posàvem un parell de tastets.

Mercè Solé

actfulness. Hans Rosling. La Campana

L’arxiu

Qui som

Ara podeu llegir la totalitat d’aquesta re-creació d’alguns salms en aquesta plana web.

F

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla... La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança... I amb aquest llibre ho he entès... El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó... El món va a millor. En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

PÀGINA

20

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin... I és clar! I més esperançadament! Maria Antònia Bogónez Aguado

Inici

E

n el ressò dels salms. David Jou. Blog dels Amics de la Casa del Miracle

El blog

per airejar el cervell


L’arxiu

la Fundación Juan March

Des de fa uns mesos grups diversos de dones creients han començat a preparar un acte per al diumenge 1 de març a Barcelona. Es tracta de la Coordinadora de Dones Creients 8M, que es va reunint per gestar una concentració que doni veu a les dones en el si de l’Església. El treball és horitzontal, assembleari, plural... amb la força de dones grans i amb l’empenta i imaginació de les joves. Una manera de fer creativa, lúcida, dialogada...

Els canals de youtube permeten accedir des de casa a múltiples videos de conferències a les quals ens resulta impossible ser-hi físicament. Us recomano el canal youtube de la Fundación Juan March, que sol tocar temes de vegades molt erudits, però sempre ben tractats, encara que en la forma d’expressió estan allunyats de la relaxada forma en què la major part de les nostres entitats munta actes culturals. Vull dir que potser haureu de suportar una manera de fer que us pot semblar pedant. Però no us deixeu enganyar: ni pel nom de la Fundación ni per les formes. Hi ha algunes joies ben interessants. Us reco-

Es farà una acció reivindicativa al carrer i l’elaboració d’un manifest. Serà just una setmana abans del 8M, perquè aquell dia toca estar al carrer en les manifestacions convocades arreu per celebrar el dia de la dona, amb tantes altres, des de la diversitat i la pluralitat... Altres ciutats de l’Estat estan mirant d’afegir-se a la iniciativa barcelonina: Madrid, Saragossa, Galícia... Si ets una dona cristiana sensible a la lluita contra la discriminació de gènere, estigues atenta: ens trobarem, serem moltes per fer sentir la nostra veu dins i fora de l’Església. És el moment de deixar sentir la nostra veu, de fer pública la denúncia de la desigualtat en el si de l’Església i de manifestar que somiem, volem i lluitem per una Església d’iguals que tracti tothom com Jesús els tractava! Apa, apunta-t’ho a l’agenda i reserva’t el dia 1 de març per sortir al carrer i mostrar que es pot ser feminista i creient... I que moltes hem arribat al feminisme des de la radicalitat del missatge de Jesús que mirava les dones com a iguals. Que siguem moltes!

PÀGINA

tores romàntiques, Diàleg sobre Concepción Arenal i Emilia Pardo Bazán, George Sand... Hi ha també molts concerts i els temes artístics, polítics, socials, més diversos. Una bona font sens dubte i un estímul per pensar. Mercè Solé

Inici

Maria Antònia Bogónez Aguado

mano, per exemple, les conferències sobre dones escriptores de la professora Anna Caballé, com les de Concepción Arenal, les escrip-

El blog

C

onèixer i transmetre la saviesa de tantes dones... Canal youtube de

Qui som

D

ones creients, reserveu-vos l’1 de març

21


L’arxiu

A

El blog

ctivitats d’hivern al Miracle

També aprofitem a dir-vos que el dissabte 15 de febrer al matí, es farà una trobada oberta en record d’en Jaume i per tirar endavant l’Associcació que impulsarà, recollirà i difondrà el seu llegat.

Qui som

Hem rebut un correu d’una colla d’amics que estan treballant per donar a conèixer el llegat de Jaume Botey. Ens informen de la publicació que ha preparat l’Associació Centre d’Estudis de L’Hospitalet, dedicada al Jaume Botey. Adjuntem la carta del CEH per si en voleu reservar algun exemplar, ja que l’edició es fa a través d’un micromecenatge.

14-16 febrer Art & Espiritualitat Ikebana d’hivern F. Rodríguez 28 febrer - 01 març Natura & Espiritualitat Hivern L. Estrada, A. Pou 20-22 de març Audició del Miracle Gounod: Missa de Santa Cecília J.-A. Piqué 3-5 d’abril Paraula & Silenci Natura, Mindfulness i Pregària del Cor 9-12 d’abril Temps per a Déu Vetllant la Pasqua al Miracle

PÀGINA

22

A. Pou Inici

E

l llegat de Jaume Botey


Inici

Qui som

El blog

Montserrat Cabo

L’arxiu

el dibuix

PÀGINA

23


Grup promotor: M. Antònia Bogónez Joaquim M. Cervera Salva Clarós Quitèria Guirao Albert Farriol Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas Maquetació i tramesa: Mercè Solé Gestió del blog: M. Antònia Bogónez Gestió del Facebook: Maria-Josep Hernàndez Gestió del Twitter: Quitèria Guirao

L’arxiu

L’Agulla Butlletí de reflexió i diàleg

Correu electrònic:

agulla.revista@gmail.com

El blog

Periodicitat: 6 números l’any

Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona

Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual) Bloc: https://elpunxo.wordpress.com/ Arxiu: Trobareu els darrers números de la revista a:

la solució de l’enreixat

http://issuu.com/punxo/docs

L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i per les xarxes socials. No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne la procedència. Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir. I si voleu que l’enviem a algú, feu-nos arribar la seva adreça.

1

2

3

4

5

1

M

A

R

E

S

2

O

R

I

G

I

8

9

10

11

O

P

E

Z

A

T

N

O O

3

N

I

A

E

N

G

I

V

T

A

L

A

P

I

E

T

E

5

S

S

S

A

R

R

E

L

O

6

E

T

T

A

L

7

C

O

M

U

N

S

R

A

R

S

A

N

T

I

O

10

R

A

11

C

9

Capçalera: Mercè Gallifa

N

7 L

4

8

Dibuixos: Montserrat Cabo

M

6

12

M

I

A

N

N

N

O

S

S

Q U

12

E L I

E

S

A

N

A

T

E

B

U

B

U

I

A L

I

E

D

A

L

L

A

R

A

S

P

A

L B

E

C T

S

Qui som

Any XXV. Número 118 Segona època Gener 2020

S

P E

Inici

Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules. Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març, el 15 de maig, i el 15 de juliol.

PÀGINA

24

Profile for L'Agulla

L'Agulla, el número 118  

L'Agulla, el número 118  

Profile for punxo
Advertisement