El diàleg interreligiós (i 3) Roser Solé Besteiro.... 3 Carta a ‘Podemos’. Ignasi Riera............................. 4 Misericòrdia i reconciliació institucionals. Jesús Lanao...................................................................... 5
L’AGULLA Butlletí de reflexió i diàleg Periodicitat bimestral C/e: agulla.revista@gmail.com
Any XXI Núm.
97
juliol 2016 Clica el dibuix!
Classes socials i comportament polític a Catalunya (i 3) Quim Cervera............................... 6 Esglésies domèstiques. Maria Antònia Bogónez.. 7 1976 Jornades Catalanes de la Dona / 2016 Radicalment feministes. Quiteria Guirao.......... 8 El materialisme sexual de l’Església catòlica Josep Lligadas......................................................... 9
Tot acompanyant un grup d’adolescents.
Mercè Biosca..........................................................10
¿T’agradaria acompanyar persones grans que viuen en residències? Mercè Solé..................... 11 ¿Què penso, quan vaig a caminar? Ignasi Forcano........................................................ 12
Mirar el futur. No retorn. Salvador Clarós.......13 Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres (1) Quim Cervera.......14 Capellans de curt recorregut. Mercè Solé......... 15 “Vox populi, vox Dei”. Ignasi Forcano Isern.......16 Bécquer. Maria-Josep Hernàndez...........................16 A la cuina. Reinventem el pa amb tomàquet? Tere Jorge.........................................17 A peu. Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols. Jaume Roig.............................................................18
Per airejar el cervell................................... 20 El dibuix. Montserrat Cabo.................................. 22 PÀGINA
1
La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum. Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures. Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!
L’arxiu El blog
Torres...................................................................... 2
Qui som
¿Per què seguim votant partits corruptes? Santi
La transformadora inutilitat de la bellesa
Inici
SUMARI:
Potser la primera conclusió davant d’això, seria recomanar a la gent que es deixés de xarxes i escoltés molt més el que es diu en aquelles ciutats, barris o pobles on el discurs del PP ha calat i la fidelitat a aquest partit està a prova de qualsevol terratrèmol. I recomanar també que dediquessin un temps a llegir el magnífic estudi que l’any 2012 politòlegs com Jordi Muñoz van publicar precisament amb el títol Per què els votants perdonen els polítics corruptes?1 Alguna cosa no s’ha fet bé quan un partit amb la càrrega de corrupció que acumula els darrers anys i amb un lideratge aparentment feble, continua i continuarà els propers anys, amb una correcció seriosa però que en cap cas, sembla, li impedirà formar govern.
El blog
Però no és només el factor econòmic el que pesa. En la meva opinió també hi ha una derrota en el terreny cultural i dels valors. L’intel·lectual Santiago Alba Rico va escriure, no fa pas massa, un llibre molt interessant titulat ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? on defensava en contra d’una bona part del pensament dominant d’esquerres una necessitat de reconèixer el paper que juguen en la vida de les persones la religió, la família, la nació, la propietat o altres valors considerats com a «conservadors». Hi ha en tota l’òrbita del sentit i de la quotidianitat de la vida de les persones valors que moltes vegades un discurs de superioritat intel·lectual d’una part dels partits d’esquerra ha menystingut sempre i fins i tot, ha denigrat i ridiculitzat. Doncs bé, per moltes persones que viuen aquest món canviant nostre amb temor, que viuen en la precarietat i la inseguretat econòmica, aquests valors culturals conservadors són els únics on aferrar-se.
Qui som
han valorat altres coses. Segurament han valorat una millora econòmica, l’han percebuda i la consideren l’inici d’una recuperació que els portarà a una situació de més benestar. Tenim doncs un electorat conservador, que encara confia en el sistema i que el veu com l’únic possible davant alternatives excessivament radicals. Aquest conservadorisme té a veure amb molts factors, i l’envelliment de la població n’és un i no gens menyspreable. Per molta gent, la garantia del manteniment de les pensions (d’altra banda plena d’interrogants) i el discurs de la creació de llocs de treball (encara que precaris) ha esdevingut un discurs realista i creïble. L’esquerra no ha construït encara un discurs econòmic alternatiu que hagi estat percebut com a viable. O és que en un país on una bona part de la gent somnia en fer-se milionari a través de la loteria, hi ha lloc per alternatives econòmiques que tot just s’estan començant a experimentar? El PP es va centrar en aquest vot conservador i hi ha connectat, tot i la corrupció i el seu lideratge dèbil.
Els partits d’esquerra poden seguir acomodats en el seu Olimp, lamentant-se de la societat que tenim i menystenint els «electorats captius» d’altres partits, però seguiran naufragant2. Ja hem vist que la corrupció no és suficient motiu, i que cal construir un discurs atraient, realista i respectuós per milions i milions de persones que de ben segur no volen renunciar a un futur i a un país millors, però que no se senten atrets per un discurs que no entenen o que senten com aliè. Santi Torres
Com diuen els politòlegs en el seu estudi, la corrupció és un factor però no el definitiu. Els votants 1 L’estudi duia el títol “Why do voters forgive corrupt politicians? Cynicism, noise and implicit exchange” i es va presentar al congrés IPSA a Madrid el juliol del 2012
2
PÀGINA
2
Recomanable també l’esquerra
González Faus, J. I El naufragi de
Inici
Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.
L’arxiu
¿Per què seguim votant partits corruptes?
1.Cap participant no pot contradir-se. Perquè a part de l’embolic, no permet avançar en el diàleg. Potser voldrà dir que no ens hem preparat prou. 2.Un altre participant no pot emprar una mateixa expressió o terme amb un significat diferent. Cal, doncs, un acord previ en els conceptes. Per exemple, quan diem “Déu”, “revelació”, “religió”, “mística”, “espiritualitat”, “litúrgia”, “Jesús”, “Jesucrist”... ¿tothom parla del mateix? Quantes discussions estèrils sobre religió/espiritualitat perquè no som capaços de posar-nos d’acord amb el concepte? 3.Tothom pot posar en dubte qualsevol afirmació. Dubtar no vol dir negar, és una manera de voler aprendre, de rectificar si cal, rebutjar o recuperar amb més fermesa el que era simplement una creença o una opinió. 4.Tothom pot manifestar les seves posicions, desitjos i necessitats. Respectem la llibertat d’expressar-se de cada membre? Posem atenció en el que diu? 5.Tot subjecte capaç de parlar i d’actuar ha de poder
participar de la discussió. Què passa en les nostres reunions?, segons qui parla ja fem ¡uf! Sentim, però no escoltem. A vegades ni tan sols fem l’esforç d’entendre els arguments que es posen en una proposta senzillament perquè no valorem aquella persona. 6. Tothom té les mateixes oportunitats de parlar. És real aquesta afirmació? No és fàcil, oi? Si pensem en totes aquestes condicions, aplicades al diàleg interreligiós, podem pensar que mai arribarem a una bona entesa perquè en cap de les religions es compleixen tots els requisits, ni en cap dels diàlegs, perquè totes fallen en un o altre dels requisits que s’exigeixen. No cal espantar-nos, sinó tenir la gosadia de posar-ho en pràctica cada dia, a cada reunió, perquè no hi ha classe teòrica, hi ha aprenentatge. A partir d’aquí, fem-nos una pregunta: ¿On aprenem a dialogar? Per a dialogar cap enfora de l’Església cal que cap endins fem tres coses: la primera dialogar nosaltres
PÀGINA
3
En segon lloc, fer l’experiència de diàleg a l’interior dels teus grups, per descobrir allò que has de polir i posar a prova els teus coneixements i la teva actitud dialogant. Hi ha diàleg en les nostres comunitats? ¿En el Consell Pastoral del bisbat? Potser massa vegades, quan tothom ha acabat de fer la seva exposició el temps ja s’ha acabat... fins la propera trobada. Si no hi ha diàleg a l’interior de la nostra Església, ¿què aportem al diàleg interreligiós?
El blog
...tots en tenim l’experiència, però també és cert que no ens escoltem, que no deixem acabar els arguments a l’altre, que el tallem per dir-hi la nostra... Solem ser molt impetuosos i no ens adonem prou que, a més a més d’una mica d’humilitat intel·lectual i una certa actitud espiritual d’obertura a la riquesa de l’altre, són necessàries unes condicions formals que són pròpies de tot diàleg. Són condicions molt concretes que es refereixen al subjecte del diàleg, als coneixements que té sobre el tema dels que es tracta, a la llibertat d’expressió de tothom i a la socialització. Aspectes inspirats en el filòsof Habermas. Nosaltres hi introduïm unes preguntes per a facilitar el veure i el jutjar i posar en pràctica el que hem de corregir:
Qui som
mateixos amb la Paraula de Déu, deixar-se interpel· lar, pregar, formar-se en el contingut del propi credo. Busques aquest coneixement? En el nostre entorn normalment Déu n’hi do la quantitat de possibilitats de formació que tenim; arreu s’ofereixen cursos, cursets, conferències, tallers o seminaris sobre el propi cristianisme i sobre altres religions no cristianes, especialment de l’Islam i del Judaisme.
I, en tercer lloc, buscar què hi ha en l’àmbit de l’Església Universal, quines possibilitats de diàleg tenim. Per exemple, darrerament hem tingut ocasió de participar en la consulta que va preparar el sínode de bisbes per a tractar les qüestions de família i que ha culminat en l’exhortació apostòlica L’alegria de l’amor. Hi vam participar? Se’ns en va donar l’ocasió en la parròquia? Ens ha interessat conèixer els documents més importants de l’Església? Perquè sense coneixement no hi ha diàleg. En el primer article recordàvem el desig de l’Església del Vaticà II que ens insta a conèixer i dialogar amb les persones d’altres religions a fi de “col·laborar amb ells en la recerca d’un món de pau, llibertat, justícia social i valors morals”; tant de bo el diàleg ens porti a viure en pau, llibertat i justícia, amarat de l’amor del Déu de totes les manifestacions religioses que vol que tots ens estimem... més que no pas que tothom cregui el mateix. Roser Solé Besteiro
Inici
Parlant, la gent s’entén....
L’arxiu
El diàleg interreligiós (i 3)
L’arxiu
Carta a ‘Podemos’
Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’– tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué. Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV. Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado
Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisis de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados, que pueden dar lugar tanto a
Qui som
Compañeras, compañeros:
en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.
un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!) acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir: los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria, en la cual tiene especial relieve –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar –véase, p. e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse
PÀGINA
4
en una garantía política para quienes les hemos votado. En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública, los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda. Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país. Ignasi Riera
Inici
Madrid, La Arganzuela, 27 junio 2016. A las y los dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.
El blog
(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)
El que expressa aquesta anècdota revela una realitat molt seriosa i important del poder de l’estructura eclesial/clerical a l’“España católica”, que va provocar el rebuig i consegüent “laïcisme” anticatòlic d’una part de la societat del nostre país, que ja havia patit els enfrontaments republicans o que es rebel· là contra el posicionament servil de la majoria de jerarques a la dictadura. El bisbe de Roma va endegar la tardor passada tota una “campanya” al voltant de la qüestió del perdó i la reconciliació, tot anunciant un “any jubilar de la misericòrdia”, per a remarcar aquesta dimensió creient, dins la tradició bíblica i cristiana. Un missatge llançat al món davant de totes les dinàmiques violentes que enfronten pobles i persones, destruint les bases de la convivència humana. Animava les comunitats cristianes a promoure iniciatives per a
PÀGINA
5
El sagrament de la reconciliació vol expressar la nostra condició humana limitada (“pecadora”) i la necessitat d’una reconciliació amb Déu i entre nosaltres. Això pertany al nivell personal o comunitari “intern”. A casa nostra s’han fet algunes celebracions, xerrades i actes en comunitats i parròquies que han volgut materialitzar la crida del bisbe Francesc. I es pensa en un acte col·lectiu, molt més gran, a celebrar en un gran temple (Sagrada Família, catedral, etc.). ¿No seria l’ocasió privilegiada perquè l’Església catòlica demanés públicament perdó per tot el mal que ha fet a les persones i a la societat?
El blog Qui som
treballar, de moltes maneres, aquesta dimensió: celebracions, xerrades, escrits… i va nomenar, a cada diòcesi, uns capellans com a “missioners de la misericòrdia”, perquè poguessin difondre el missatge i poder perdonar determinats “pecats reservats” que, segons la legislació moral catòlica, només pot perdonar el bisbe de Roma.
Entenc que l’acció col·lectiva (els “pecats institucionals”) de l’Església requereix també una acció pública, simbòlica (sagramental), de reconciliació amb tota la societat. Això empalmaria amb la tradició dels primers cristians, que demanaven perdó públicament pels seus pecats, perquè afectaven (també) tota la comunitat i respondria a l’esperit del bisbe de Roma en la seva dinàmica pastoral i en el desig de fer-nos presents en el nostre món. Jesús Lanao
Inici
“Ens hauríeu de denunciar als tribunals per tot el mal que us hem fet: les mentides que us hem dit, la joventut condicionada per les nostres dèries, el control de les consciències… en definitiva l’abús de poder que els capellans hem fet sobre vosaltres, els laics”. Així s’expressava fa uns anys mossèn Mario Rodrigo, capellà de Lleida, home lliure i de gran qualitat humana. Molt amic del meu cunyat Jordi, havia quedat cec i vivia a la residència sacerdotal d’aquesta ciutat. Junts sortien a fer passejades i, tot conversant de diversos temes, en Mario se sincerava amb expressions com les inicials. Era una veritable “confessió” personal (i grupal) d’un capellà honest, que fa un repàs de la seva acció pastoral.
L’arxiu
Misericòrdia i reconciliació institucionals
L’arxiu
Classes socials i comportament polític a Catalunya (i 3)
1. Sobre les possibilitats d’una nova esquerra, que pugi fer polítiques més justes (socialment parlant), amb una fiscalitat més intensa, més clara, que “persegueixi” realment als defraudadors i posi impostos als més rics i s’avanci en polítiques socials, ens podem preguntar: • ¿És possible evitar, gestionar, capgirar, tenir “més mà esquerra”... davant dels condicionaments econòmics de la política? • ¿El capitalisme no produirà cada cop crisis més dures i amb menys temps entre una i altra, fins arribar al seu col·lapse? • ¿Com es poden fer polítiques d’esquerres davant d’una lluita de classes que de moment l’estan guanyat els “rics”? • ¿La crisi econòmica i financera que es dóna des de l’any 2008, és una estratègia definida, organitzada pels grans
obrera i de els capes populars dels territoris espanyols.
• ¿Potser és més possible fer una política social en petits estats, acompanyada d’un desenvolupament recolzat de les economies socials, sostenibles, d’inserció social, del cooperativisme, del tercer sector, i de projectes com la renda bàsica universal?
3. En vistes al futur a Catalunya podem dir:
• ¿Com es poden aglutinar totes “les classes subalternes”? ¿A base d’un lideratge carismàtic, que pot caure en protagonismes i fins i tot autoritarismes? ¿O en lideratges equipals cooperatius? ¿Hi ha una real recerca per part de la població que ha sofert i està sofrint les injustícies socials, d’un projecte que sigui realitzable i els afavoreixi, que a vegades es pot decantar vers un desig de salvació de caire messiànic? • Un autèntic partit d’esquerres o un equip d’organitzacions d’esquerres, ha de tenir un bon programa, un pensament, un lideratge equipal, uns valors i unes idees fonamentades en les grans tradicions del moviment obrer, i dels moviments socials i populars, una capacitat de gestió, i a la vegada i sobre tot una constant informació, sensibilització, pedagogia, mobilització de la població que el recolza i l’ha
d’anar recolzant. Això vol dir temps de dedicació i d’escolta del poble, del que viu, diu, pensa i experimenta. 2. Sobre la vinculació (tot i distingint clarament els dos processos emancipatoris) entre el procés de consciència obrera i el de consciència nacional catalana podríem aventurar-nos a afirmar que: • La classe obrera catalana pot ser engendradora de consciència nacional catalana, popular, no elitista, oberta, universal, dialogal, internacional i democràtica (republicana). • La classe obrera catalana pot esdevenir “mestre humil” en la consciència social i nacional i com a estimuladora de la mobilització de la classe obrera espanyola immigrada, vinguda a Catalunya (actualment ja catalana també), i de les capes obreres estrangeres i indirectament de la classe
PÀGINA
6
–– Si només tenim en compte el fet d’aconseguir un Estat propi (de moment, sense connotació social), calen les següents aliances: –– CDC+ERC+Demócrates per Catalunya+MES+CUP –– I es podria intentar incorporar-hi ICV i EUiA, i Barcelona en Comú, Podemos, Guanyem...
Qui som
poders econòmics del món, o és que l’economia se’ls ha descontrolat?
• En vistes a aconseguir un sistema social més just, veritablement socialista, caldrien les següents aliances: –– ERC+PSC+MES+ICV+EUiA+Podemos+CUP: unitat de l’esquerra • En vistes a un Estat propi social més just comptem amb: –– ERC+MES+CUP –– S’hi pot incorporar ICV i EUiA, Barcelona en comú, Guanyem... –– Podemos, i el PSC s’hi podrien incorporar –– Depèn de l’evolució de CDC i de Demòcrates per Catalunya, algun sector potser s’hi incorpori. Quim Cervera
Inici
En conjunt estic força d’acord amb els continguts dels dos articles de Salvador Clarós de L’Agulla núm. 94, del mes de gener: “Recessió econòmica i canvi de signe polític”, i “Sociologia de les classes socials: la nova política”. Senzillament, arran de la seva lectura, em faig les següents reflexions.
El blog
Algunes reflexions arran dels articles de Salvador Clarós a L’Agulla del mes de gener
L’arxiu El blog
Esglésies domèstiques
Qui som
És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant. Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments... Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres... Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres... Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!
Inici
Maria Antònia Bogónez Aguado
PÀGINA
7
El passat 3, 4 i 5 de juny, al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, ens vam aplegar dones, lesbianes i trans en espais de debat, taules, tallers, exposicions, espais creatius, ballant, cantant, i fruint de l’energia de trobar-nos i de re-trobar-nos! Es va aconseguir, malgrat el nul ressò als mitjans de comunicació, visibilitzar la capacitat transformadora dels feminismes per aconseguir una vida digna, lliure i socialment justa per a totes i tots; compartir els discursos i les pràctiques feministes per enderrocar el sistema capitalista i heteropatriarcal; enfortir les relacions entre les dones, lesbianes i trans i entre tots els grups i xarxes feministes, i posar de manifest les llargues i diverses trajectòries dels feminismes a Catalunya amb un reconeixement ple d’emoció i d’orgull. Durant el dissabte, 4 de juny, vam gau-
Una manera de funcionar que ha estat valorada molt i molt positiva per l’interés dels temes tractats, dels plantejaments i dels enfocaments, la qualitat de les intervencions, la participació, el bon ambient, el respecte a les diversitats i diferències i l’energia que es respirava. Es van poder veure durant els tres dies de les jornades deu magnífiques exposicions: algunes fotogràfiques, altres històriques sobre temes tant diversos com la memòria històrica, la salut, les vivències a la presó, els delictes d’odi o les experiències de vida de les dones migrades.
dones i grups que havien participat a les jornades vam compartir les experiències, les emocions viscudes, el treball realitzat als tallers i taules tant per part de les organitzadores com de les participants. Vam denunciar el silenci dels mitjans de comunicació i la manca d’informació sobre les jornades. Allà es van plantejar el nous reptes dels feminismes, que s’han evidenciat a les jornades, i es va proposar una agenda feminista que enforteixi el compromís i les aliances entre tots els feminismes.
L’arxiu
El blog
dir de seixanta-nou tallers i taules de debat organitzades per més de 150 grups d’arreu de Catalunya. Entre aquests tallers, el d’Una altra Església és possible. Què aportem les feministes creients? portat pel Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat. La majoria dels espais del dissabte van ser fruit d’un procés de confluència de les diverses propostes que van arribar a l’organització de les jornades, cosa que demostra la capacitat de treball en xarxa dels col·lectius i entitats feministes. Aquest fet va donar lloc a la barreja i confluència de les diverses propostes creant-ne taules de debat o tallers on vam trobar les diverses perspectives i enfocaments de cada grup al voltant de temes comuns.
A les Jornades es van informar de dues fites importants en l’agenda feminista estatal: • La caravana solidària obrint fronteres procedent de diverses ciutats de l’estat espanyol que sortirà de Barcelona el 16 de juliol i arribarà a Tessalònica (Grècia) el 25 de juliol, per denunciar les polítiques migratòries europees i exigir als estats que compleixin amb les seves obligacions davant els i les sol·licitants d’asil. • El 5 de novembre: manifestació contra les violències masclistes a Tarragona. • La propera trobada de feminismes serà al 2026, i ja s’està construint! Més informació a http://www.xarxafeminista.org/ Quiteria Guirao Abellán
El darrer dia de les jornades va començar amb una assemblea-cloenda on les
PÀGINA
8
Inici
Després de molts anys de dictadura, al 1976 les dones catalanes es van trobar per fer sentir la veu col·lectiva, feminista, política, a les “Jornades catalanes de la dona”. Un any després de l’any internacional de la dona proclamat per l’ONU, al paranimf de la Universitat de Barcelona, dues mil dones i cent homes, de forma assembleària, van parlar sobre la discriminació existent cap a les dones i van acordar un decàleg de reivindicacions i demandes. Aquella fita es va torna a produir 20 anys després i posteriorment serà cada 10 anys.
Qui som
1976 Jornades Catalanes de la Dona / 2016 Radicalment feministes
Aquesta serà, diu el cardenal, la gran i apocalíptica batalla entre el bé i el mal que viurem en els propers temps.
amb uns sentiments, unes emocions, uns instints complexos, que van més enllà de la biologia. La tendència homosexual, com la tendència transexual i qualsevol altra tendència també són obra de Déu. I resulta escandalós veure el bisbe de Còrdova abans esmentat quan va negar la confirmació a un transexual dient-li que Déu la va crear com a filla de Déu, no com a fill... Però en quina mena de Déu creu, el bisbe de Còrdova?
més l’alteritat, la independència personal, i per això representa millor el Déu que, des de fora, ve a visitar-nos. En fi. Jo, certament, no penso que no hi hagi diferenciació entre home i dona, una diferenciació clarament donada per la biologia i que afecta tot l’ésser. O sigui que crec que la diferenciació sexual té molta importància, i que sobre això no cal fer experiments innecessaris. Però també crec que Déu no ens ha creat només com a éssers determinats biològicament, sinó que ens ha creat
PÀGINA
9
L’arxiu El blog
I jo confesso que no ho entenc. No entenc com un tema que era absolutament secundari en les preocupacions de Jesús i dels escriptors del Nou Testament, ara sembla que hagi de ser la gran preocupació catòlica. I encara entenc menys que aquesta preocupació es fonamenti en una visió tan absolutament materialista del sexe. Per a aquesta visió, el sexe, els genitals, són el que determina la situació de les persones davant la vida. Si un ha nascut amb genitals masculins, té l’obligació de ser home segons el que la biologia determina (i com més home sigui, millor, que deia el bisbe de Còrdova Demetrio Fernández). I si un ha nascut amb genitals femenins, doncs el mateix. Fins al punt que hi ha teòlegs que un consideraria intel·ligents, que d’aquí en dedueixen també la situació dins l’Església: les dones, diuen, estan cridades a tenir un paper d’hospitalitat, d’escolta als peus de Jesús, de transmissió de la fe, i no de recerca de poder com fan els homes; per això, doncs, les dones no han d’aspirar a ser capellans. Per favor, i els homes, ¿que no hem de tenir aquest paper d’hospitalitat i d’escolta? També es diu que la dona representa l’element de simbiosi que es produeix en el si matern, la humanitat global de la qual tots participem, mentre que l’home representa
Aquest materialisme sexual de l’Església catòlica queda molt ben reflectit en dos aspectes concrets de la doctrina oficial sobre aquests temes. Un és la prohibició dels anticonceptius anomenats artificials, amb l’argument que cada coit ha d’estar obert a la procreació: el sexe, doncs, és només l’acte físic de la penetració de la dona per part de l’home. I l’altre element és que un criteri determinant per a la nul·litat matrimonial és quan el matrimoni no ha estat “consumat”, és a dir, quan no hi ha hagut penetració de la dona per part de l’home. Consumar el matrimoni, simplement, és això? L’exhortació Amoris laetitia del papa Francesc obre nous camins i noves maneres d’entendre les coses. Però, la veritat, no sé si arriba a temps... Josep Lligadas
Inici
El cardenal Sarah, un dels personatges rellevants de la Cúria romana i un eximi representant dels sectors conservadors que s’oposen amb totes les forces a les reformes del papa Francesc, està fent durant aquests mesos una mena de tournée pel món tot repetint una conferència titulada «La família davant la ideologia de gènere», en la qual comença dient que les dues principals amenaces que pateix el nostre món són l’Estat Islàmic i la ideologia de gènere. Seguidament s’oblida ja de l’Estat Islàmic i se centra en el tema del gènere, que és del que vol parlar. La ideologia de gènere, segons ell i segons amplis sectors de la jerarquia catòlica, pretén que la masculinitat i la feminitat, amb la complementarietat dels sexes, la paternitat i la maternitat, el matrimoni d’home i dona, la família, la tasca educativa dels fills, etc., són pures construccions socials elaborades durant segles per impedir la llibertat de l’individu, unes construccions que cal destruir per tots els mitjans: financers, polítics, culturals, educatius i legislatius. I a això, també segons ell, estan ara dedicats els estats, les organitzacions secretes i la mateixa ONU.
Qui som
El materialisme sexual de l’Església catòlica
El curs passat ens vam acostar a Déu amb l’Antic Testament, des de la Creació, fins a Moisès. I regularment fèiem pregària. Una adolescent va demanar ser batejada i es va fer un recés sobre el bateig, per concloure la iniciació en la fe de la noia, i fer present la nostra iniciació. Mossèn Joan Nadal va fer el bateig a la Capella de la Mare de Déu de Riusec. Una cerimònia molt participativa i viscuda. En acabar el curs passat, hi havia problemes de casar agendes. El dia que anava bé a tots era el diumenge. Així doncs, ens veiem els diumenges de 8 a 9. Tot seguit participem en l’Eucaristia de les 9 de la nit. En la comunitat hem tingut molt bona relació i acollida. El grup fa les lectures i el salm, parar i desparar la taula i passar les bosses dels donatius. Pel grup és un servei esperat, i fet amb satisfacció i joia. Aquest curs hem continuat amb la conquesta de Canaan. Els relats sobre les conquestes, muralles i portes, ens han conduït a parlar de l’obertura de la Porta Santa de l’any de la MisericòrPÀGINA
Una noia del grup ha demanat fer la comunió, i hem preparat aquest segon pas en la iniciació del camí de la fe. Va incloure una enquesta a la comunitat de missa de 9, preguntant què era per a cadascú l’Eucaristia. Es van treballar en una sessió cada una de les respostes i va servir per aprendre, qüestionar-se i alhora respondre què és per a nosaltres. Va fer la comunió en una emocionant missa de 9. I agraint la col·laboració de la comunitat, a l’hora de la comunió, es va entregar un recordatori amb la icona del pa, del pintor Jordi Roca, que està a la capella de la Mare de Déu de Riu Sec, amb un text del que el grup entén per Eucaristia: L’Eucaristia és una celebració comunitària que apropa a Déu. Fem memòria del misteri de l’Amor amb els símbols del Pa i el Vi. Això ens alimenta i ens dóna força. Parròquia de la Puríssima, abril 2016
Aquest curs hem fet pregària de grup regularment i també amb els joves de l’arxiprestat. Tot això ha afavorit que no s’allunyin de l’Església i vagin descobrint la vida del grup, tot creixent en la fe com un eix vertebrador de les seves vides.
10
Per mi ha estat un goig i alegria veure com els nois i noies van fent aquest procés. I alhora jo mateixa aprofundeixo en la fe amb ells. A poc a poc ens anem enriquint. El curs vinent seguirem el consell del papa Francesc quan diu: “La catequesi és preparar per a la vida i, per tant, ha de ser en tres idiomes:
L’arxiu El blog
dia, i treballar-ho. També obrir la porta interior: qui sóc jo?
– l’idioma del cap – l’idioma del cor – l’idioma de les mans. Que el jove pensi i sàpiga quina és la seva fe, però, alhora, senti amb el cor què és la fe. I alhora, faci coses. Si a la catequesi li falta un dels tres idiomes, no funciona. Els tres llenguatges van relacionats: pensar el que se sent i el que es fa, sentir el que es pensa i el que es fa, fer el que se sent i el que es pensa.” (Entrevista al papa Francesc a la emissora portuguesa Radio Renascença, el 14 de setembre de 2015). Estic agraïda per l’oferiment, disponibilitat i facilitats de mossèn Joan, per la rebuda de la comunitat, per les famílies compromeses, per les sessions de treball agradable, plenes de sorpreses i esperança que ens fan avançar en la fe tot qüestionant-nos. I estic agraïda al grup, ple d’abundositat. Mercè Biosca
Inici
Fa tres anys, mossèn Joan em va proposar acompanyar un grup de nens i nenes que havien fet el procés de comunió, i continuaven a postcomunió. Per mi va ser un repte i un gran goig acompanyar-los en la fe.
Qui som
Tot acompanyant un grup d’adolescents . . .
Càritas Diocesana de Barcelona ja fa molts anys que això ho va treballant, en coordinació amb diverses residències de gent gran, amb dos projectes que funcionen a Barcelona: la visita personalitzada i periòdica a algunes persones, que permet que se sentin escoltades, puguin mantenir el seu interès per les coses que sempre els han agradat i puguin sortir a passejar pel seu entorn; i l’animació, en grup, per part de joves que, un cop a la setmana, els visiten per fer-hi activitats diverses, cantar o tocar instruments. El contacte intergeneracional sempre genera relacions enriquidores.
L’arxiu
Qui som
en època de retallades i de poc personal, és gran.
Si voleu més informació: • PROJECTE RESIVOL, DE VISITA A PERSONES QUE VIUEN EN RESIDÈNCIA • PROJECTE GEDA, D’ANIMACIÓ JOVE DE RESIDÈNCIES
Càritas demana persones de qualsevol edat que s’hi vulguin comprometre. Us hi animeu? Mercè Solé
Si teniu ganes i disponibilitat per col·laborar com a voluntaris amb Càritas, escriviu-los a voluntariat@caritasbcn.org o truqueu al 933 441 673 de dilluns a divendres de 10 a 14h.
PÀGINA
11
Inici
Prou sabem tots que viure en una residència no és cap garantia de no sentir-se sol. Sovint s’arriba a un equipament quan ja no es pot viure sol o sola a casa, cosa que de vegades és sinònim de no comptar amb ningú proper que pugui fer-se càrrec de la teva atenció. I cal comptar que una de les característiques de la vellesa és la pèrdua continuada dels amics i de les persones que t’han estat un punt de referència a la vida, i un cert aïllament forçós quan ja no es compta amb la capacitat de moure’s per la ciutat i de sortir amb autonomia. Res d’estrany, doncs, que algunes persones que viuen en una residència se sentin soles, per més que estiguin envoltades d’altres persones i que tinguin les seves necessitats d’alimentació, higiene, salut, cobertes satisfactòriament. Les residències acaben esdevenint un petit microcosmos on el risc d’ensopiment general, i més
El blog
¿T’agradaria acompanyar persones grans que viuen en residències?
El mar on els pescadors busquen l’aliment i on també, moltes persones, ara en aquest temps, més de fora que no pas de casa, hi frueixen, del sol i d’altres serveis que els fa la vida agradable. Penses i pregues per tot allò que no veus ni captes amb els teus sentits, però que el pensament eixampla uns horitzons immensos. Hi ha aquells moments, que per dir-ho d’alguna manera, et fan tocar la realitat i descobreixes la resposta quan veus, quan escoltes el que t’envolta. Camines, vas per aquí i frueixes perquè hi ha hagut qui ho ha pensat i qui ho ha fet. Agrair-ho i saber-ho tractar és el que penses i el que has de fer. M’agrada pensar en aquells passatges que ens recorda l’Evangeli i que t’imagines quan camines com un més de la colla amb Jesús. No és ciència-ficció, és naturalitat traduïda ara, caminant però que més d’una vegada, fins i tot, somniant. Ignasi Forcano Isern
Inici
Bé, anem al gra. Amb tota sinceritat, mentre faig la caminada penso moltes coses, que no només les veig, sinó que les recordo, com pot ser, l’agraïment a Déu per tot. També, el fet que, gairebé cada dia, pots caminar. En recordar persones, situacions que no només fan trobar-te content, sinó, sobretot, per aquells que no tenen prou forces per aprofitar-ho. De vegades, aquella notícia, aquell fet, aquell record que t’esperona per a sortir de tu mateix i pensar i desitjar pels altres el que en aquells moments et fa feliç. També, aquells pensaments que enforteixen la voluntat, per corregir, evitar el que no vols per a tu ni per a ningú. He de ser franc, el fet de veure aquells pares, aquells avis acompanyant d’altres infants o persones amb dificultats, immediatament et preguntes, no només per què van junts, sinó què t’ensenyen per imitar-los.
El blog
Hom podria dir: caminar. Sí, però no només, en l’aspecte mecànic, moure les cames, el cos… No, vull dir què fas mentalment. Tots els sentits treballen i no només, repeteixen perquè ja coneixen el que t’envolta, el que sents, sinó, per descobrir tot el que observes, des del mateix trepig fins l’aire que t’embolcalla i que avui, ha fet que la Liueta digués: “Amb aquest aire val la pena caminar”.
La natura és un bon quadre que et fa pensar en l’esforç dels que treballen la terra i amb tots els elements que utilitzen per a poder oferir el que fan.
Qui som
Avui, aquest escrit, el tinc clar i decidit.
L’arxiu
¿Què penso, quan vaig a caminar?
PÀGINA
12
S’estima que l’energia d’origen fòssil consumida per la humanitat d’ençà de la utilització massiva de combustibles en l’era industrial equival en ordre de magnitud a l’energia solar acumulada sota l’escorça terrestre en forma de carbó, petroli i gas durant centenars de milions d’anys. La indústria ha devorat en un període molt curt de temps, durant el segle XX, un llegat còsmic que és fruit d’un procés evolutiu que s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys, quan es començà a formar l’univers (el moment de la creació) que donà lloc a les estrelles, els planetes i a les espècies vives.
Hi ha una creença ben estesa en la ciència i la tècnica com a salvació. És una fe sense fonament perquè el coneixement científic no serveix per a restituir cap equilibri perdut sinó per a generar noves forces desequilibrants per assolir noves situacions que poden ser solució a algun problema. En el cas del corc del suro, probablement es podrà controlar la població de l’insecte a través d’algun mecanisme, i això resolgui el problema econòmic de les explotacions sureres. Però l’equilibri anterior no tornarà. La gran reserva d’energia solar fossilitzada en forma de petroli s’esgota per sempre més com a recurs energètic un cop s’ha cremat en un motor. La sentència prové de les lleis de la física. Per a nosaltres significa que ja mai més la humanitat tindrà un període de creixement i prosperitat com el
Tot evoluciona i res no torna a ser com era. L’era industrial és un estadi més de l’evolució. Quantitats ingents d’energia heretada de la creació han sigut dilapidades a canvi d’un creixement demogràfic,
PÀGINA
13
Qui som
econòmic, tecnològic... El preu d’aquest creixement és l’esgotament de fonts energètiques i materials, l’extinció de multitud d’espècies, la transformació de la biosfera, l’escalfament global... I tanmateix es creen noves condicions per a la supervivència. No hi ha un punt d’arribada o d’equilibri sinó que aquest és dinàmic. La interacció entre les forces que alimenten i retroalimenten els metabolismes del sistema global crea nous i provisionals equilibris amb creixements o decreixements, amb benestar o penúria per a les espècies.
que hem vist perquè no hi ha cap altra reserva energètica d’aquesta magnitud. Ens haurem de conformar a viure amb l’energia del dia a dia. La que ve del Sol, i per això en diem renovable. La societat industrial és un sistema que genera cada cop més complexitat, és a dir crea formes d’organització sofisticades que retroalimenten el propi sistema creant més ordre. No s’ha d’oblidar, però, que globalment el sistema ecològic avança cap a un major desordre que és fruit únicament de l’evolució, a la qual hi contribueixen el coneixement científic i tècnic, i les decisions polítiques, i naturalment també l’atzar.
Inici
El corc del suro està atacant els boscos mediterranis d’alzina. Les causes no són del tot clares però segur que tenen a veure amb els canvis que ve registrant el clima. Els desequilibris poden ser deguts a una manca de pluviositat, a la desaparició d’algun depredador del cuc o alguna altra. El fet es tradueix en una minva de la qualitat del suro que fa poc rendible la seva explotació. Aquest i altres fets semblants mostren que els equilibris ecològics són precaris i canviants. Les sureres no desapareixeran per aquest fet però l’activitat econòmica queda afectada, i les possibles mesures tecnològiques que es prenguin per salvar les explotacions forestals de sureres crearan nous i provisionals equilibris, que mai seran els d’abans perquè l’evolució de la biosfera no torna mai enrere. És una llei universal que regeix l’esdevenidor del món.
El blog
Salvador Clarós
L’arxiu
mirar el futur
No retorn
En cada capítol després d’uns encertats, incisius, i innovadors comentaris d’algunes cites evangèliques, des de la perspectiva dels pobres, se’ns ofereixen uns textos de diferents autors molt ben escollits. En una segona part dóna “unes pistes per ajudar a fer que aquells que fan camí amb els pobres, puguin descobrir la felicitat i es sentin cridats a comunicar-los-la”. Cada capítol de la segona part està estructurat en cinc parts: Església al món; Jesús i els pobres; el cristià i els pobres; un qüestionari i uns texts evangèlics. La lectura del llibre m’ha fe bé. M’ha donat a conèixer un conjunt d’aspectes de Jesús per a mi força nous i en especial he gaudit de les anècdotes i ironies divertides que l’autor relaciona amb el tema, tot manifestant aspectes i detalls, del nostre fer quotidià. En la meva afectuosa critica em centraré en els punts següents:
Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres. L’autor ho afirma (a la plana 15) però en el discurs m’ha semblat que no es té prou en compte. De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats
2. Qui són pobres? Com diu el capítol: “Ens cal retrobar el pobre que som tots” (planes 5052), tots som pobres, en diferents aspectes de la vida. Ara bé, aquest capítol, hauria d’afectar tots els altres i fa la impressió que en els altres capítols segueix pesant la frontera entre ells i nosaltres. Com molt bé diu Oriol Xirinachs ens cal fer un procés de “desburgesització”, d’empobriment. De fet l’ Església, per la situació en la que el nostre sistema social l´està col·locant, l’està fent per força.
3. Què és evangelitzar? Penso que la paraula evangelitzar l’estem fent servir molt en els ambients clericals i religiosos, i en els textos del magisteri. I per això sospito que quan en parlem massa és que alguna cosa no va bé. O tenim nostàlgia d’altres èpoques, o no estem satisfets, o no entomem seriosament la crisi social, política, cultural religiosa i eclesial que vivim. Em sembla que és una paraula força “tramposa” en la qual cadascú imagina realitats diferents.
PÀGINA
14
Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?. ¿Què vol dir proclamació explicita que Jesús és el Senyor? Si ens posem davant d’un pres que visitem, ¿què significa? En l’imaginari eclesiàstic podem pensar que dir la paraula Jesús o fer una referència alguna paraula o gest d’Ell, en algun moment de la conversa, és evangelitzar de ple. Però és això?
L’arxiu El blog
En una primera part, “Ai de mi si no anunciés l’Evangeli”, intenta “justificar l’exigència evangèlica de fer als pobres destinataris de la persona de Jesús, ja que la Bona Nova és font d’una alegria que dóna sentit últim a la vida, a la qual tenen dret”, i no solament deixar els pobres com a simples destinataris de l’acció social, necessària però que segons l’autor no és tota l’evangelització.
1. La divisió entre nosaltres i ells
Fàcilment confonem evangelització amb “proselitisme” o amb “predicació”, encara que sigui per la via negativa del rebuig a aquests tipus d’accions. A més força dels pobres del nostre entorn o són musulmans, o indiferents. O no volen saber res de religió, o tenen una religiositat popular, que pot ser una vehicle o també un obstacle per la Bona noticia. (Continuaré en el proper número) Quim Cervera
Inici
Oriol Xirinachs ha escrit aquest llibre profund, inspirat, ple d’experiències i reflexions personals, clar, entenedor, pràctic i útil amb propostes per ser treballat.
Qui som
Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (1)
Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com
El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que
També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida. D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els capellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es
PÀGINA
15
munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny. Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent. Mercè Solé
El blog
sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.
Qui som
un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.
Inici
Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.
L’arxiu
Capellans de curt recorregut
Ja fa un temps, però ara han augmentat accions i reivindicacions que demanen que s’escolti la veu del poble, que se’l consulti. Sembla una novetat quan hauria de ser sempre, una normalitat. Per desgracia, massa interessos per a fer el poble inculte, desinformat i fins i tot, enganyat. Tots tenim l’experiència quan ens trobem reunits i demanem les opinions, els parers, els llargs silencis i dissortadament, moltes vegades, provocats per no saber què dir, o què pensaran els altres i el que és pitjor, quan no t’han entès. Parlar clar, sense embuts, amb sinceritat. El sentit comú en forma part, de bracet amb l’experiència. Mai, però, no podem deixar de renovar-nos i de viure el dia a dia, escoltant i oferint el nostre interès.
El blog Qui som
Com si fos ara, veig i sento aquell gran mestre, sacerdot de teologia, Josep Calçada. Persona admirada, de gran prestigi, seriosa, recta, però d’un cor i d’una sensibilitat tan gran com la catedral on treballà tant de temps.
Com menys interessos, més claredat. Fixem-nos en els nens i en les nenes. També en els més pobres i que l’experiència els ha enriquit en tot allò que arriba a ser rebuig. La dita que diu: “Les veritats fan perdre les amistats” té un sentit profund i a voltes, fa pessigolles. Les dictadures, les jerarquies i ja no parlem del món clerical… que en fan de mal! Tots som persones. Responsabilitats, igualtat, llibertat, un detall. Quan hom deixa aquell càrrec, fins i tot externament, com canvia.
Bécquer
La veu del poble és la unitat de cadascú manifestada sabent per què i el que vol.
Quin missatge extraordinari de tendresa, aquest de Gustavo Adolfo Bécquer: “El alma que puede hablar con los ojos, también puede besar con la mirada.” Hi ha tantes coses que no entenem fins que no topem amb elles... Com escriure poesia. Com pregar a l’infinit. Com plorar el silenci. Com necessitar el silenci. Com lluitar amb tu mateix sabent que perdràs. Com captar el valor del present. “L’ànima que pot parlar amb els ulls, també pot besar amb la mirada”. Si un dia una ànima així et besa insolentment amb la mirada... estàs perdut: et deixarà tocat per sempre
Déu ens ho ha regalat i Jesús, la Paraula feta Veu, pel poble i del poble. Avui, a casa i a “España”, votacions. Paraula de cada persona feta manifestació. Tant de bo que la melodia de la Democràcia sigui clara i ben afinada.
Maria-Josep Hernàndez
Ignasi Forcano Isern 26 de juny de 2016
PÀGINA
Inici
La veu del poble és la veu de Déu.
L’arxiu
“Vox populi, vox Dei”
16
a la cuina
Tere Jorge
El blog
Quin plat més nostre que ja ha traspassat fronteres! Fins i tot a Madrid podem trobar el “pa amb tomaca” i que alguns deuen menjar en la més absoluta intimitat, no sembli que fan cap concessió a Catalunya.
L’arxiu
Reinventem el pa amb tomàquet?
Qui som
No poso en dubte que el pa amb tomàquet de tota la vida és boníssim, però ja sabeu que sempre m’agrada anar una mica més enllà i per això us ofereixo dues receptes innovadores per disfrutar aquest estiu amb la família i els amics. Segur que a partir d’aquí podeu posar la creativitat en marxa.
Cons de pa amb tomàquet i pernil Ingredients (per a una truita): un tomàquet madur; una llesca ben gruixudeta de pa de pagès (sobretot que sigui pa de pagès!); 2 ous; oli d’oliva verge extra i sal. Ratllem el tomàquet, descartant-ne la pell, i el posem en un bol. Hi afegim un pessic de sal i un rajolí d’oli. Agafem la llesca de pa de pagès i en tallem amb un ganivet un rectangle de la molla, d’aproximadament 2 cm x 12 cm. El suquem en el tomàquet fins que quedi ben impregnat per tots els cantons i l’emboliquem amb dues llesques fines de pernil salat.
Ingredients: pa de motlle, sense crosta (dues llesques per persona); tomàquets que siguin forts (els de pera van bé); pernil salat (tallat fi però que no es trenqui). Amb el corró, estirem les llesques de pa fins deixar-les ben fines. Les enrotllem amb un motllo en forma de paperina i les posem al forn. Primer amb el forn normal i els últims dos minuts amb el gratinador. De tota manera, vigileu-les molt sovint, perquè no es cremin.
En un altre plat, batem els ous amb una mica de sal. Escalfem oli en una paella prou gran i, quan sigui calent, hi aboquem els ous i abaixem molt el foc.
Quan les traiem del forn, posem un parell de talls de pernil que quedi envoltant el pa, però per dins. Això farà que no s’estovi el pa amb el tomàquet.
Esperem dos o tres minuts que la truita sigui quallada, com si estiguéssim fent una crêpe. Col·loquem el rectangle de pa al centre de la truita i l’emboliquem pels dos cantons.
A part, trossegem el tomàquet i l’amanim amb sal, oli d’oliva verge i una mica d’orenga i el deixem l’estona que anem preparant totes les altres coses.
Retirem la truita del foc quan la veieu prou feta, depenent de si us agrada més blanca o més torrada.
Omplim el cornet amb els daus de tomàquet i ja ho podem servir.
PÀGINA
17
Inici
Truita de pa amb tomàquet i pernil
L’aproximació es fa des de Bagà, i fixant-nos en els indicadors, prenem l’estreta carretera de Gisclareny que és també un bonic i desprotegit passeig: atenció als vianants (en temps passats serien famílies cansades, famolenques, refugiats càtars provinents de França), fins que, passat un càmping, trenquem per una pista a la dreta que seguirem fins a l’actual casa de colònies La Salle Natura, on podem aparcar el cotxe. La ruta s’inicia aquí, al veïnat de l’Hostalet. Veiem dues edificacions: cal Cerdanyola, actualment casa de colònies, que temps enrere era un molí fariner
Qui som
masia del segle XVI amb afegits posteriors a causa del seu ús com a hostal del camí ral de la Cerdanya (imaginem una corrua de rucs amb les sàrries ben plenes i els comerciants descansant o parant els seus negocis). Antigament, fins que no es va perforar el túnel del Cadí-Moixeró, aquesta ruta era un dels camins habituals entre el nord i el sud del Moixeró (actualment Berguedà i Cerdanya) a través del Coll de Pendís, un dels punts més baixos de la serra (1,786 m).
que aprofitava les aigües del riu del Pendís (el moliner ens explicaria històries i xafarderies de la contrada). La segona edificació, la casa de l’Hostalet, queda a l’altra banda de la pista, al costat del camí que puja cap al coll de Pendís pels Empedrats. Està enrunada, però encara és observable l’estructura d’una
Aquest camí ral també és un tram del Camí dels Bons Homes, un itinerari transpirinenc d’aproximadament 200 km que va des del Santuari de Queralt (Berga-Catalunya) al Castell de Montsegur (Arieja-França). Aquest itinerari rememora l’exili dels càtars occitans (són els grups de refugiats que hem imaginat prop de Bagà), anomenats altrament Bons Homes i Bones Dones, que promovien un cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i contra l’autoritària, corrupta i ostentosa Església del s. XIII. Un cop ben assabentats del lloc on som, iniciarem la nostra ruta. Al costat mateix de la casa ens abastim d’aigua a la Font Nostra. Creuem el petit pont,
PÀGINA
18
L’arxiu
Jaume Roig
i just a la dreta prenem el camí indicat com a “ruta dels Empedrats” o PR C-125 i uns senyals grocs i blancs que seguirem. El camí segueix el curs del torrent per la riba dreta hidrogràfica, tot pujant suaument. Anem avançant per terreny obac, enmig de la vegetació esplendorosa pel sender molt fresat ja que és força concorregut.
El Bullidor de la llet Al cap d’una estona de caminar trobem un indicador que ens desvia a
Inici
La proposta d’aquesta ruta és visitar quatre salts d’aigua naturals i espectaculars en tres rius diferents, i tot en un radi de només 2 km (el recorregut total és d’uns 9 km). És aconsellable realitzar-la poc després d’època de pluges, quan els salts fan patent tota la seva magnificència. Per raons evidents és totalment desaconsellable fer-la quan es preveuen imminents pluges fortes. L’itinerari s’emmarca dins del Parc Natural Cadí-Moixeró, i seguint l’eix del riu Bastareny, afluent del Llobregat. Els masos enrunats testimonien una vida que el turisme ha canviat totalment. Intentarem recordar la vida passada.
A peu
El blog
Salts dels Empedrats, Bullidor de la llet, Adou del Bastareny i Murcurols
Tornem al camí principal i seguim pujant endavant per la ruta marcada. El camí s’endinsa en un congost, amb altes parets a banda i banda. En aquest tram trobem les poques restes que queden de l’antic camí empedrat que dóna nom a aquesta zona i aviat caldrà sortejar l’aigua, creuant el torrent en un parell d’ocasions per les pedres estratègicament col·locades. A voltes, quan l’aigua és realment abundant pot ser difícil creuar el torrent sense mullar-se els peus. Arribem al tram més congost i possiblement més bonic de la ruta i circulem al peu mateix del torrent fins a albirar a l’esquerra un bonic salt d’aigua, segon objectiu d’aquesta ruta. Podríem continuar enfilant-nos en fort pendent fins al refugi de Sant Jordi i el coll de Pendís... però això és una història que val la pena considerar per a un altre dia. Ara, una vegada que la vista s’ha sadollat de tanta bellesa, reculem fins a la casa de colònies repassant paisatges i racons.
Adou del Bastareny Un cop arribats a la casa de colònies, continuem a la dreta de la pista forestal
Ens sorprèn gratament escoltar el soroll de l’aigua tant quan baixa per la llera com quan salta impetuosa la resclosa propera. Si hi ha hagut pluges recents, salta tumultuosa i brava i en fort bategar damunt les pedres. L’escuma blanca fa joc amb l’aigua també blanca en la seva lluita per obrir-se camí riu avall. Prop de la resclosa hi ha una caseta on hi havia un generador d’electricitat per a la propera casa de Monnell. Després d’extasiar-nos en la visió de la resclosa, seguim el camí que en porta fins a la Dou pròpiament dita. (Dou: Del llatí dŭce en el sentit de ‘font’. La forma dou s’ha conservat com a toponímic i cognom; com a nom comú ha evolucionat convertint-se en deu. Adou: Font cabalosa.) El corriol que hi mena està indicat. L’estrèpit de les aigües no deixen cap dubte. Primer veurem el Salt del Bastareny
L’arxiu
El blog
A principis de segle XX, aquí hi havia una serradora i els troncs eren transportats en telefèric fins a Bagà. Si baixeu al torrent, abans de passar la barrera de la pista, veureu dues columnes de ciment. Aguantaven la roda que es feia moure amb l’aigua portada del riu per un canal de fusta.
Qui som
Cua de cavall dels Empedrats
que prové de Bagà i passat el pont podem contemplar allí mateix les restes de l’antic Molí del Puig o del Forat, reconvertit en casa a finals del segle XIX. Un trencall senyalitzat ens escurçarà la pista fins a arribar a un encreuament de camins, un pont, una resclosa i una antiga edificació.
que surt fotografiat en innombrables postals. Seguint el corriol senyalitzat s’arriba de seguida a l’Adou, curiositat geològica on neix de cop i amb un gran cabal el riu Bastareny. L’aigua brolla majestuosa i amb força de terra al peu d’una paret en un indret envoltat d’arbres, boixos i molses. La seva veu en néixer ja és forta, com avisant-nos que pot ser perillós entrar a les seves aigües per acostar-nos a fotografiar-la. El paratge és ombrívol, els raigs de sol només il·luminen la part alta d’uns plàtans espectaculars. Les pedres de la llera són negres però en el lloc mana la tranquil·litat només trencada pel brogit propi d’aquest fenomen de la naturalesa.
Salt de Murcarols I per acabar la nostra sortida, què més adient que apropar-nos al salt de Murcarols! Refem el caminet fins a la pista i, passat el pont i la tanca que priva l’entrada als vehicles, anem seguint paral·lels al riu. Deixem a la dreta la pista que
PÀGINA
19
mena a can Monnell i seguim els senyals verds i blancs que ens condueixen a la riera per pujar després per un camí i tornar a baixar fins a ser davant del circ natural on cau des d’una bona alçada l’aigua del rec de Murcarols. La tornada la farem pel mateix camí. Per a més informació i orientació podeu consultar el mapa El Moixeró de l’Editorial Alpina i els webs: http://www.engarrista.com/node/156 http://es.wikiloc.com/wikiloc/view. do?id=5826831 https://indretsoblidats.wordpress. com/tag/pr-c-125/ http://www.baga.cat/municipi/el-municipi/historia.htm
Inici
l’esquerra vers el Bullidor de la Llet, un curiós fenomen que es produeix en èpoques de molta aigua, quan aquesta brolla pels forats de la roca calcària. En un d’aquests sortidors, l’aigua vessa contra una cubeta formant un efecte de bullició. Aquest espectacle només es pot veure quan hi ha molta aigua.
R
El blog
espirs a l’estiu barceloní
Bon estiu! Maria Antònia Bogónez Aguado
J
o veig el que tu no veus. Una gràfica de l'autisme. CaixaForum Girona. Fns al 18 de setembre.
Si anéssim per la vida amb més humilitat prendríem consciència de tants mons i tantes realitats que tenim al nostre entorn i ni tan sols coneixem, però que les circumstàncies poden fer-nos descobrir algun dia. És el que m'ha passat amb l'autisme i l'Asperger. Un món fins fa poc, per a mi, desconegut, del qual només tenia referència a través d'alguns tòpics i pel·lícules, o personatges de sèries, com el Toni, de Polseres Vermelles, aquell noi amb Asperger que han ingressat a l'hospital (amb altres adolescents que pateixen càncer, anorèxia...), i que l'espectador percep que és especial i innocent, però que sorprèn, perquè sempre capta o sent allò que els altres no veuen, amb lucidesa i patiment alhora. Aquest punt de vista, el que els altres no veuen, és el de l'exposició que fins al 18 de setembre podeu veure al CaixaForum de Girona. No pretén explicar-nos què és l'autisme ni l'Asperger, només ens vol acostar a una PÀGINA
20
altra mirada de les coses, que ens pot semblar immensament creativa o extraordinàriament simple. Però és una altra mirada la que pot donar valor a les coses, com quan la pròpia ignorància ens fa obrir més els ulls si ens enfrontem a un món nou, o com a la vida, en què per créixer, ens calen altres mirades del nostre entorn, de les persones, de les realitats. Us ho recomano. D'entrada no entendreu res, però després, si us deixeu anar, percebreu un món a descobrir. I també us recomano la visita al CaixaForum Girona, on es percep una cura especial en totes les exposicions, i que, sincerament, m'agrada més que en la versió «gran museu»: tot més pròxim, més entenedor, més amable, i en un entorn d'encant indiscutible, com és el casc antic de Girona. Maria-Josep Hernàndez
Inici
Parar-se, mirar, deixar-nos nodrir per allò que sovint se’ns escapa per les presses... Jo m’ho proposo serenament per a aquests dies de vacances, que no són res més que dies de deixar la rutina enrere, desconnectar (o intentar-ho!) del que ens afeixuga i connectar amb allò/Allò que ens allibera, guareix, refà, descansa.
Qui som
Quedar-se a la ciutat a passar les vacances pot no ser opcional. Però en qualsevol cas hi ha refugis que ens permeten temperar la temperatura exterior i respirar per dins... Entrar en la Fundació Vila Casas, un migdia de dissabte calorós, m’ho va fer tenir present. Un edifici arquitectònicament preciós, una antiga fàbrica al bell mig del 22@, acull una excel· lent col·lecció de pintura contemporània catalana que permet de (re)descobrir pintors de tots els estils. Passejar-s’hi per les sales és tot un luxe! I en la meva llista de sortides estiuenques n’hi ha unes quantes més: la fotografia de Philippe Halsman i l’art xinès de l’època Ming al CaixaFòrum, Ramon Llull a la Capella de Santa Àgata i al CCCB, “El divino Morales” a l’MNAC...
L’arxiu
per airejar el cervell
C
omediants: Inventors d'un nou llenguatge. Palau Robert de Barcelona. Fins al 28 d'agost.
Magnífica entrevista a David Jou, el poeta científic de Sitges. Podeu llegir-la aquí. Us deixo amb un dels seus poemes. Mercè Solé
El seu futur ja no depèn de mi, sinó tan sols d’ell i de la sort. Però li planxo la camisa com si li dibuixés una aura protectora, com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar sense que ell ho sàpiga, inspirant-li la resposta justa i el gest adient –que, ben mirat, no sé quins són–. Elimino les arrugues com si planxés les ones de les tempestes de la vida, com si li estigués aplanant els camins del món. Ell ni se n’adonarà, de tot això, com mai no ens adonem d’allò que trobem fet, a punt, en ordre, esperant-nos com si fos natural i no exigís cap esforç. Però és el que puc fer i el que em plau fer: somiar mentre planxo –tan pesat, tan avorrit, però de vegades, com ara, amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa tan intens, que alguna cosa salva–.
L’arxiu
Maria-Josep Hernàndez
Inici
Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina
Si vàreu poder gaudir de la màgia dels espectacles de Comediants, de la creativitat esclatant, dels colors dels somnis i la poesia que transmetien, no deixeu de fer una breu, però intensa immersió en el seu món, a través d'aquesta excel·lent exposició que hi ha al Palau Robert de Barcelona. Jo n'era una fan, dels Comediants. Altres grups artístics del seu moment a mi em semblaven barroers (com els Joglars), en canvi, Comediants em van semblar un exponent de la suma de l'art popular i l'art modern convertit en espectacle i portat a l'escenari. D'aquesta manera he viscut l'exposició, molt ben plantejada, màgica com ells, i també un bocí de la nostra història cultural recent. «El teatre és la falsedat màxima per explicar les veritats de l'ànima»: ho trobareu a l'exposició.
El blog
E
ntrevista a David Jou. Fra Josep Manuel Vallejo. Recerca, núm. 64
Qui som
per airejar el cervell
PÀGINA
21
Inici
Qui som
El blog
Montserrat Cabo
L’arxiu
el dibuix
PÀGINA
22
Grup promotor: M. Antònia Bogónez Joaquim M. Cervera Salva Clarós Quitèria Guirao Albert Farriol Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé
Butlletí de reflexió i diàleg
L’arxiu
L’Agulla
Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com
El blog
Periodicitat: 6 números l’any.
Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona
Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual) Bloc: https://elpunxo.wordpress.com/ Arxiu: Trobareu els darrers números de la revista a: http://issuu.com/punxo/docs
Qui som
Any XXI. Número 97. Segona època juliol 2016
Coordinació: Josep Lligadas Maquetació i tramesa: Mercè Solé Gestió del bloc: M. Antònia Bogónez Gestió del Facebook: Maria-Josep Hernàndez Gestió del Twitter: Quitèria Guirao Dibuixos: Montserrat Cabo
L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i per les xarxes socials. No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne la procedència. Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir. i si voleu que l’enviem a algú, ens feu arribar la seva adreça.
Capçalera: Mercè Gallifa
Inici
Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules. Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març, el 15 de maig, i el 15 de juliol.
PÀGINA
23