Issuu on Google+

L’

A

G

U

L

L

A Abril 2014 - Any XIX - Número 89

Primer de maig: retorn a la utopia

En el desgavell social que vivim i que ha deixat –i continua deixant– sense feina i potser sense casa tantíssima gent, com ens recordaven les entitats socials catalanes fa pocs dies, els governs català i espanyol continuen desconstruint l’Estat del Benestar, amb l’argument que no hi ha diners, mentre desestimen una reforma fiscal directa i equitativa que doti de recursos la hisenda pública. Sort n’hi ha de la solidaritat dels veïns i veïnes dels nostres pobles i ciutats. Una solidaritat imprescindible però que no serà realment eficaç si no arriba acompanyada de la promoció de les persones en atur que, a més de millorar les seves possibilitats d’ocupació, han de poder sentir-se valorades i reconegudes, no un mer objecte de beneficència. I si aquesta solidaritat no es dota també d’un projecte social i laboral sòlid que garanteixi salaris mínims –bo i limitant els màxims– que permetin viure amb dignitat en bones condicions laborals, contemplarem com lentament ens endinsem en una societat on només una part de la població tindrà possibilitat de desenvolupar totes les seves capacitats i de viure amb autèntica llibertat, mentre que la resta malviu en la precarietat, amb una formació cada cop més escassa i uns serveis públics a la baixa, que deixen la qualitat per a qui se la pugui pagar. Una desigualtat que, segons alguns estudis, s’expressa ja en l’esperança de vida dels barcelonins, amb una diferència de fins a vuit anys segons el barri. Allò que en dèiem la “sopa boba” accepta com a normal una situació marginadora, deixa els recursos a la bona voluntat dels qui més tenen, aboleix els drets que posen tots els ciutadans en pla d’igualtat, crea dependència, i no es planteja incidir en les causes dels problemes. Els homes i dones que vivim del nostre treball tenim la responsabilitat de forjar utopies, d’articular propostes de redistribució del treball i de les rendes; de la creació de noves ocupacions d’acord amb les necessitats socials i no amb el consum desaforat; de trobar maneres de viure respectuoses amb el medi ambient, que és patrimoni de tota la humanitat, tot plegat en el marc d’unes relacions internacionals justes i respectuoses. Sembla difícil, però d’altres vegades el món obrer ha estat capaç de dotar de perspectiva la solidaritat, d’imaginar noves societats i de treballar per arribar-hi. Sempre ha estat en moments de crisi i de dificultat, en situacions potser pitjors que les que avui vivim. És la nostra esperança, avui. L’esperança de la Pasqua.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada


L’Agulla

Sumari

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Veure, mirar

Butlletí de reflexió i diàleg

Any XIX. Número 89 abril 2014 Periodicitat: 5 números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: M. Antònia Bogònez Joaquim M. Cervera Salva Clarós Quitèria Guirao Albert Farriol Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Marta Moya Josep Pascual Mercè Solé

03 “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”. Jep Alcalde 04 Llavors de coneixement sobre el moviment veïnal. M. Andreu 05 Vuit reflexions pel 8 de març. M-J. Hernàndez 06 Sobre el cost del cinema. Drets i deures. O. Roigé

La palmera i la font

07 La Teologia Feminista, de la resistència a la creativitat. A. Baracco

08 Sobre Església i societat els darrers 50 anys. J. Fernández. 09 Joaquim Vallmajó, als 20 anys de la seva mort a Ruanda. P. Claparols

10 No et tanquis en la teva pròpia carn. S. Agrelo amb entitat i experiència

11 Ak benn, ...un pas més. M. Sant

Coordinació: Maria-Josep Hernàndez Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: www.catalunyareligio.cat/ blogs/la-puntada

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

12 Bacallà amb gavardina i crema de carabassa. T. Jorge 12 La xarxa i jo. S. Clarós 13 Puigsacalm per Platraver. J. Roig 14 15

A peu Puntades

PER AIREJAR EL CERVELL La fe de cada dia

16 La Pasqua, la vida J. Lligadas

Molt bona Pasqua!

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Subscripció: 10 € l’any. Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Butlleta de subscripció

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

2

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

“Gracias a la vida, que me ha dado tanto” Josep Maria Alcalde El passat 12 d’abril, amb la Montserrat, l’Oriol i en Pol, bufàrem vuit espelmes i compartírem un pastisset per fer present l’inici del diagnòstic de l’Esclerosi Múltiple. (Les dates que et dibuixen la vida t’acompanyen sempre, oi?). Sí, tinc Esclerosi Múltiple. Han estat –són– vuit anys descobrint què són la “pèrdua de mielina”, els “brots”, intentant aprendre a conviure amb la malaltia, una convivència no sempre fàcil, compartint intensament tots els instants de vida, els genials i els que no ho són tant també, que de tot n’hi ha; aprenent a viure intensament l’ara i aquí, que al capdavall és l’únic que som i tenim; aprenent a viure i compartir la pèrdua, el procés de dol, des de la rabiosa negació fins la serena acceptació, passant tranquil·lament, a poc a poc, per la ràbia-emprenyament, la negociació-pacte, la profunda depressió-tristesa, del “per què a mi?” fins el “i per què no a mi?”. Aprendre que a voltes és bo i necessari plorar perquè has perdut no sé quines capacitats de fer no se què, i que ja sé que no les tornaré a recuperar mai més, tot sabent que, facis el que facis, la malaltia va fent igualment el seu procés silenciós, lent i inexorable; aprendre a redescobrir-me i reconciliar-me amb mi mateix, cada dia. Fer camí amb l’esclerosi, perquè és així que sóc, m’ha fet un home més sensible, més tendre, més humil, més acollidor, més vulnerable; “déjate querer”, com diu el Bon Amic Julio, i això només és possible des de l’estimació dels que m’acompanyen en el caminar, la família, els amics… Tot i que potser no caldria que ho hagués

fet d’aquesta manera, dono gràcies al Misteri, al Bon Déu que m’acompanya i m’acarona, per descobrir-me una nova realitat, una nova manera de fer, de llegir la vida i l’existència, i certament, vist des d’ara, em prefereixo així. És veritat que hom ha de fer front a la malaltia, la que sigui, amb no sé quins recursos mèdics i rehabilitadors, però allò que resulta fonamental és entomar cada dia i cada instant, tot admetent que hi ha moments de tot, amb una actitud positiva; com diu el Bon Amic Domingo, prendre’s la malaltia amb amor i amb humor. Dono gràcies perquè “sóc”, i és “essent” com sóc, és des d’aquesta realitat, des d’aquesta manera de ser i de fer que, com feia el Bon Amic Francesc X., entono com la Violeta Chamorro un “Gracias a la vida, que me ha dado tanto…“ Josep Maria Alcalde és advocat

El silenci i jo El silenci, des de l’experiència de la solitud, em ressona a: Pau, quietud, serenor, repòs, contemplació. Aprendre a escoltar Déu; el silenci és el llenguatge de Déu; Déu ens parla en el silenci. Aprendre a escoltar el meu interior, i des d’aquest aprenentatge, a escoltar Déu i els altres. Espai de recerca i trobada amb el meu jo més íntim, introspecció en mi mateix, reflexió vital, aturada en el camí. Aprendre a deixar fluir lliurement els sorolls del meu interior, Aprendre, des d’una reflexió serena i pausada de la meva existència, a reconèixer-me a mi mateix. L’aroma, el dolç sabor i la música de Déu. Aprenentatge de la confiança en el bon Pare Deu, en l’Esperit, en la presència amorosa de Déu. Espai privilegiat per reconciliar-me amb mi mateix, amb el transcendent, que és fer-ho alhora amb els altres; Déu passa per “l’altre”. Despullar-me, mostrar-me tal com sóc, amb les meves virtuts i limitacions, i posar-me a les mans del Bon Pare Déu, obrir-li i oferir-li el meu cor i la meva existència. Trobada amb el Misteri, amb Déu, que és trobada amb la Vida. Col·locar Déu i l’altre, aprofundint en el sentit comunitari de l’existència, en el centre de la meva vida.

3


Llavors de coneixement sobre el moviment veïnal

Marc Andreu Acebal

“M’ha sorprès la implicació del catalanisme cristià progressista en la forja i desenvolupament del moviment veïnal”. Quan un catedràtic d’Història Contemporània et diu això des del tribunal que jutja la teva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, una petita satisfacció et recorre l’espinada. Perquè saps que has aconseguit aportar una mica de llum nova sobre un període històric de canvi polític i social del qual hi ha massa protagonistes oblidats. Reconèixer aquests actors de base, i concretament la gent del barri i les associacions de veïns –on els cristians, efectivament, van jugar i juguen encara un paper cabdal, de llevat o llavor que dóna fruit– era un dels objectius principals de la meva recerca El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Hi he estat treballant intensament durant els darrers sis anys però té una prehistòria en el llibre Barcelona en lluita que el 1996 vaig escriure amb l’enyorat amic i company periodista Josep Maria Huertas. Per això és una satisfacció (personal i desitjo que col·lectiva) haver enllestit la feina i poder difondre-la i sembrar llavors de coneixement. El moviment ciutadà forjat als barris populars durant la dictadura franquista, alimentat per l’oposició comunista i militants cristians de base, es va articular a Catalunya en comissions, associacions i centres socials i, des de 1972, es va organitzar al voltant d’una Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) nascuda burgesa i afí al poder establert, però hàbil i ràpidament controlada per l’esquerra urbana i el catalanisme. Fins a l’extrem de generar una hegemonia cultural favorable a la lluita antifranquista, a la plena democràcia i als interessos de les classes subalternes. Aquest moviment popular va aconseguir, a Barcelona, conquestes urbanístiques, socials i culturals, la complicitat de professionals i intel·lectuals i una influència política que va deixar petjada arreu de Catalunya, Espanya i a l’estranger.

4

Aguantant la repressió i mobilitzant-se al carrer al costat d’altres actors socials, obtenint impacte mediàtic, assumint els postulats i funcions de l’Assemblea de Catalunya i actuant sempre en clau unitària, interclassista i ideològicament transversal (però escorat a l’esquerra), aquest moviment ciutadà va impulsar i, de facto, va aconseguir imposar a Barcelona la ruptura política, social i cultural respecte el franquisme que no va existir enlloc més. Fins a l’extrem que, després de forçar el cessament dels alcal-

des José María Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976) –i malgrat influir, per la por a un nou 14 d’abril de 1931, en la determinació de retardar al màxim la celebració d’eleccions municipals presa pel Rei sota consell del seu ministre Martín Villa, bon coneixedor del pa que es coïa a la Barcelona dels barris–, aquest moviment social va imposar la seva agenda durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep María Socías Humbert. Amb la instauració del sistema democràtic pluripartidista, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics –conscients d’haver perdut almenys una dècada nefasta per als seus interessos especulatius a la ciutat– i dels nous poders polítics: tant la dreta reformista provinent del franquisme, el centredreta catalanista de Jordi Pujol i l’esquerra socialdemòcrata en ascens dels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Cert és que el moviment ciutadà va patir la crisi de les associacions de veïns, iniciada el 1977 i aguditzada als anys 80 per la desmobilització social i la cooptació partidista de quadres veïnals; una crisi, amb tot, esmorteïda a Barcelona pel compromís personal d’alguns dirigents veïnals. En tot cas, el paper del moviment ciutadà va ser determinant tant en l’articulació del moviment veïnal a escala catalana i espanyola com, a Barcelona, com a paraigua d’altres moviments socials (feminisme, antimilitarisme…) i en la consecució de moltes demandes populars i millores concretes als barris. En síntesi, la gent del carrer va ser cabdal en la configuració originària del model Barcelona, pervertit en el llarg període de desdemocratització que va de 1982 a l’actualitat. La nominació olímpica de 1986, els Jocs de 1992 i el Fòrum 2004 són punts d’inflexió que marquen la fi d’aquesta hegemonia cultural i d’una idea de ciutat democràtica radical, socialitzant, que manté el seu influx tot i la definitiva fi del consens urbà forjat durant la transició. Marc Andreu Acebal és periodista i historiador


Vuit reflexions pel 8 de març

Maria-Josep Hernàndez

1.

Dia de la Dona Treballadora. Jo ho deixaria en dia de la Dona. Perquè tota dona (amb poques excepcions) és treballadora: la que, de forma voluntària o involuntària, és a casa i té cura de la família, és treballadora. La que atén els pares o els fills, o vetlla perquè en l’economia familiar surtin els números, o treballa en el negoci familiar,... tot és treball i tot mereix el seu reconeixement. En totes les cultures cal reconèixer la dona com a dona treballadora.

2.

Tot treball mereix el seu reconeixement, perquè tot treball és necessari. El treball domèstic, a la fàbrica, en un hotel, de dependenta, de metgessa, de periodista, d’assistent social, de guia de muntanya, de mestre, de secretària. Hi ha treballs amb més reconeixement social que d’altres, però totes les feines són dignes, necessàries i importants i, ben fetes, contribueixen a fer avançar la societat.

3.

Treballar fora de casa. Avui dia ja no és una opció, és una necessitat. Cal un sou per pagar un lloguer o una hipoteca i un altre sou per viure. O sigui que, o un dels dos guanya molts diners, o hi ha un papes que han deixat un habitatge als fills... o calen dos sous. Jo d’això en dic la gran mentida de l’alliberament de la dona. L’alliberament de la dona va arribar, en el sentit del treball, quan a la maquinària del capitalisme li va interessar. La dona (i les nenes!) van entrar a la fàbrica amb la Industrialització... i com ho van patir! Però en ple segle XX, encara la meva mare, que ara té 79 anys, i que va ser de les poques dones de la seva generació que va estudiar a la Universitat, el dia que es va casar va haver de deixar la feina. I si volia fer un moviment a la llibreta del banc o viatjar sense el meu pare, havia de tenir un permís d’ell per escrit (val a dir que el meu pare ja era un home modern, però aquesta era “la llei”). Per tant, compte, que no parlem de fa mil anys, parlem de fa una generació.

qui treballes, si has brillat per algun motiu i et sents amenaçada... passa un temps a un discret segon pla, i amb saviesa tranquil·la, perquè després el temps tot ho posarà al seu lloc.

7. 4.

El treball, amb tot, és la nostra garantia d’independència i llibertat. El treball ha de ser la nostra primera aposta en la vida, per obtenir independència econòmica. Les dones hem d’apostar sempre per treballar, com a única opció per valdre’ns per nosaltres mateixes, a banda de la importància òbvia de realitzar-nos com a persones.

5.

El treball ens dignifica. Estimar la feina que fem és un privilegi. Jo sóc privilegiada: la meva vocació, el periodisme, la ràdio, també escriure... és la meva feina i en puc viure; no em sobra ni un ral però no em falta res imprescindible. Però si cal treballar en allò que no ens agrada, malgrat sigui més dur, també ens dignificarà, ens farà avançar, ens permetrà conèixer gent que valdrà la pena i aprendre a esquivar els que no valen tant la pena. El treball és un valor en sí, i un gran dol (econòmic però també humà) quan no és té. Òbviament, hi ha explotadors i explotadores, però també bons i bones caps, i bons i bones empresaris i empresàries.

6.

Treballadores, compte si brilleu més que els homes. Treballar i fer-ho bé, i aconseguir destacar en algun àmbit, obtenir algun reconeixement, premi, etc, o fins i tot l’estimació i el sincer reconeixement de la gent pot ser molt gratificant. Però també pot ser una arma de doble tall. Algun mascle es pot sentir amenaçat si una dona brilla més que ell (sobretot si ell és el cap o té un càrrec superior). Per això, un consell: si valores més la feina i la gent amb

Mare treballadora, el gran escull. La societat encara no està muntada perquè la mare treballadora visqui la maternitat amb tranquil·litat. A totes ens perilla més o menys la feina amb l’embaràs. Unes directament es queden sense feina. D’altres passen un embaràs de risc: l’amenaça de perdre la feina fa que hagin de demostrar que poden treballar “igual” o més que si no estan embarassades. I compte: en tenir la criatura, la vida canvia. I encara que poguéssim tenir un company extraordinari i compromès, la natura demana de la mare, i la realitat és que el pes de responsabilitat és per a la mare en primer lloc. Per tant, siguem conscients que “suarem” en cedir al nostre instint maternal: serà el compromís més gran i meravellós, però també el que ens exigirà més de nosaltres mateixes si, sent mares, volem mantenir la nostra independència, una independència que mai no serà igual.

8.

Dona: la clau és la teva llibertat. L’amor hauria de ser l’únic a posar els límits i a marcar els compromisos, els pactes. Si no hi ha amor, no hi ha res. Si hi ha amor, hi ha camí. Les estructures de l’amor, les formes oficials, han estat escrites i decidides per homes, tant en la laïcitat com en l’Església. Per tant, dona, sigues lliure, perquè la teva naturalesa ja és d’amor i compromís. Protegeix, en la mesura que puguis, la teva independència econòmica, humana, emocional, sexual. I tria tu, decideix tu. I no et rendeixis ni et desanimis si algun cop no ho pots fer. Les dones, jo crec que la majoria, tenim una manera de fer que acabarà vencent, i que podria canviar el món per millorar-lo radicalment. Maria-Josep Hernàndez és periodista

5


Sobre el cost del cinema. Drets i deures

Oriol Roigé Gargallo

El cinema s’ha anat definint en el nostre imaginari col·lectiu com un art especialment car de produir des que a principis de la segona dècada del segle XX es dóna cos, amb l’establiment de Hollywood, a l’ambició nord-americana de convertir allò que els germans Lumière inventaren a finals del segle XIX com un instrument essencialment observador i que un d’ells, Louis, qualificà com “une invention sans avenir” (una invenció sense futur), en una potent indústria de l’entreteniment. Així, capgirant aquesta essència observadora més que evident en els primers films dels Lumière, en els quals el públic podia contemplar allò que avui tal vegada a molts els sembla mancat d’interès davant les inesgotables peripècies de les superproduccions nord-americanes, des d’uns Obrers sortint de la fàbrica (1895) fins l’Arribada d’un tren a l’Estació de la Ciutat (1895), Hollywood passà del “col·locar una càmera dintre el món” dels Lumière a voler “col·locar tot el món davant la càmera”. I col·locar tot el món davant la càmera és car per definició.

6

A mesura que el llenguatge cinematogràfic narratiu que inventà D. W. Griffith dins Hollywood s’anà establint com a corrent general de la realització cinematogràfica mundial des dels anys vint les produccions s’encariren progressivament, quedant relegada a algunes excepcions puntuals la via iniciada pels Lumière. És així encara com arribem al crepuscle de l’analògic i és així també com entrem a l’era digital. Però aquí s’amaga una contradicció essencial en què cal aturar-se davant l’assumpció generalitzada dels pressupostos elevadíssims de la majoria de produccions cinematogràfiques actuals. El digital permet un abaratiment molt

evident de les produccions i la ja tan repetida “democratització” dels medis que permeten fer cinema. I és que les inaccessibles càmeres i la caríssima pel·lícula analògica que només es podien permetre aquells que disposaven d’un gran capital ja no són necessaris: avui dia es poden fer pel·lícules professionals i perfectament projectables en pantalles grans de cinema amb càmeres que no superen els 2.000 o 3.000 euros, que ofereixen una qualitat que si bé l’ull professional diferencia de la que ofereixen les càmeres més cares, l’ull mitjà de l’espectador no. Iniciatives com el micromecenatge, el finançament d’un projecte o de part d’un projecte a través de petites donacions d’un gran nombre de gent, que ofereixen plataformes com Verkami, constitueixen també una bona opció per aquells que no disposen de subvencions ni de quantioses sumes per tirar endavant un projecte. És evident que tot i el gran abaratiment que suposa el trasllat al digital, el cinema continua sent de producció essencialment cara. Per tant, tractant-se d’un producte cultural, necessita de subvencions públiques per subsistir i desenvolupar-se amb correcció. És absolutament lícit, doncs, que els professionals del sector demanin un increment d’ajudes a un govern no massa amic de la cultura. Ara bé, dit això, cal també aturar-se davant d’unes declaracions com les de la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, a La finestra indiscreta de Catalunya Ràdio, que són representatives del joc a què juga el sector, quan, parlant de La plaga de Neus Ballús, que va costar 300.000 euros (xifra molt baixa al costat dels pressupostos habituals de producció d’una pel·lícula europea, que ronden

els 3 i 4 milions d’euros, per no parlar ja dels pressupostos dels “blockbusters” americans), titlla el pressupost d’inaudit i afirma que “hem de tornar a ser normals i apujar els pressupostos”. És veritat que ara tenim menys diners públics que abans per fer cinema, i que la quantitat de subvencions previstes pel 2014 de 50,8 milions d’euros per Espanya és ridícula al costat de les d’altres països europeus com el Regne Unit (120), Alemanya (340), o França (770), cosa que se suma al 21% d’IVA sobre el preu de les entrades i que tant de mal ha fet a les sales. I si bé tot això és cert (i s’ha repetit fins la sacietat amb raó), cal tenir en compte que davant nostre tenim amb el digital una oportunitat, que en el context actual s’hauria de presentar com irrefutable, d’abaratir els costos considerablement, tal com han fet pel·lícules catalanes com la ja citada La plaga o la fantàstica Història de la meva mort d’Albert Serra. Diu Jean-Luc Godard que del cinema sempre se n’han privilegiat els drets i se n’han oblidat els deures: potser caldria contraposar ara a la vulneració que estan patint els seus drets fonamentals la possibilitat de fer pel·lícules amb encara molts menys diners (perquè els pressupostos ja s’han rebaixat) i atenir-nos al deure de continuar fent cinema com puguem, perquè ara més que mai podem.


La palmera i la font

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

La Teologia Feminista, de la resistència a la creativitat. Adelaide Baracco

L’ATE (Asociación de Teólogas Españolas, http:// www.asociaciondeteologas.org/) ha dedicat el seu encontre anual a la reflexió sobre la Teologia Feminista des d’una doble perspectiva, la crítica i la creativa. Sota el títol Resistència i creativitat: ahir, avui i demà de les teologies feministes, les jornades van tenir tres espais de ponències. El primer, “Memòria resistent”, va ser un recorregut per la història de la teologia feminista, i les ponents encarregades, dues teòlogues de solvència reconeguda: Isabel GómezAcebo i Esperanza Bautista. Gómez-Acebo va fer un repàs històric, des dels albors de la consciència feminista –quan les dones van començar a tenir una presència activa en la predicació de la Bona Notícia, entre els quàquers (s. XVII)– fins a l’ètica i la dogmàtica feministes d’avui, sense deixar de banda la vessant de la litúrgia, en què es fomenten unes celebracions no jeràrquiques, la valoració del cos com a medi d’experiència espiritual, la memòria de les dones, etc. Esperanza Bautista es va centrar en la teologia feminista espanyola, remarcant-ne els elements més significatius –voluntat de treballar en equip, ser ecumènica i integradora, transformar les estructures eclesials, etc.– i recordant els nombrosos col·lectius de dones que treballen a partir i a favor de la teologia feminista. En el segon espai, “Creativitat emergent”, diferents teòlogues espanyoles van presentar el seu respectiu àmbit d’investigació. Silvia Bara va parlar de la “mística femenina” (s. XII-XV), que va tenir com a element peculiar l’accent en l’Encarnació, i va remarcar una de les seves figures més importants, la mística Matilde de Magdeburg (1207-1282). Adelaide Baracco va afirmar la necessitat de superar la ruptura històrica entre mística i teologia, apostant per una praxi teològica feminista que recuperi l’experiència de Déu de les dones, d’ahir i d’avui, i reflexioni sobre les intuïcions de les místiques; també va parlar de la mística-teòloga Juliana de Norwich (1342-1416?), exemple d’una teologia poc coneguda en els àmbits teològics, malgrat la seva profunditat i originalitat. Montse Escribano va parlar del nou paradigma que representen les neuro-ciències, alertant sobre la urgència d’entrar-hi que té la teologia, i més específicament la teologia feminista, si no volem córrer el perill que les altres disciplines basteixin una cultura sense cap preocupació pels “últims”. Va subratllar que la neuro-teologia no s’ha

d’entendre com a teologia en diàleg amb la ciència, sinó com una nova disciplina que aplica els principis de les neuro-ciències –especialització, interdisciplinarietat, transversalitat, transdisciplinarietat, etc.– a la reflexió teològica. Finalment, Silvia Martínez va parlar de la necessitat de nous llenguatges en la teologia per afavorir una experiència “calidoscòpica” de Déu, com la narració, l’experiència, l’art, els símbols, els rituals, la dansa.... La perspectiva de la tasca teològica ha de ser, per tant, holística, empàtica, transformadora i evocadora. En el tercer espai, “Donant a llum el futur”, la coneguda teòloga Mercedes Navarro, en la ponència conclusiva, va afirmar que la teologia feminista té el repte d’encetar una nova etapa en la que es dóna el pas des de la identity a l’agency, del “què som” al “què fem amb el que som”, és a dir, com podem influir en la realitat eclesial i social; finalment, va reivindicar la necessitat que té la teolofia feminista d’acceptar la precarietat, tot construint amb creativitat, a partir de la humanitat de les dones. Les jornades van tenir també un altre espai molt important, creat des de fa dos anys: els seminaris, que actualment són dos, “Dones profetes, místiques i predicadores”, i “Nous llenguatges teològics”. Pensats per crear un àmbit de reflexió compartit, que pot donar lloc en el futur a possibles publicacions, han estat molt ben valorats per les assistents, que es comprometen a treballar sobre la temàtica escollida, al llarg del curs. Les abraçades van posar el punt final a un encontre que permet donar visibilitat a una tasca encara poc valorada dins la nostra Església, la de les teòlogues. Adelaide Baracco és teòloga

7


Sobre Església i societat els darrers 50 anys

Josep Fernández Trabal

La recent edició, i presentació a Barcelona, del llibre Iglesia y Sociedad en España (1965-2010) en la trayectoria de la revista Pastoral Misionera, obra de Casimir Martí, és una bona ocasió per conèixer i reflexionar sobre la història de l’Església espanyola dels darrers cinquanta anys. El llibre és, en rigor, una monografia sobre la trajectòria intel·lectual de Pastoral Misionera (a partir de 1997 canvià el nom pel de Frontera), la revista que va ser fundada l’any 1965 per un grup de consiliaris de la JOC i que va sortir regularment fins al 2010. Els directors van ser, successivament, Ramon Torrella (1965-1969), Fernando Urbina (1969-2002) i el mateix Casimir Martí (2002-2010). Iglesia y Sociedad en España és una anàlisi ordenada dels continguts de la revista en relació al context social i eclesial en què es van publicar, incloent les editorials i els textos signats pel consell de redacció i dels articles encarregats als autors i col· laboradors externs.

8

D’aquí que Casimir Martí hagi escrit, alhora, la història de les relacions entre l’Església, l’Estat i la societat espanyola al llarg dels cinquanta anys de vida de Pastoral Misionera, que van coincidir amb l’etapa final del Franquisme i la transició a la democràcia. L’obra està estructurada en tres períodes: “Vacilaciones y equívocos en el postconcilio (19651978)”, “Signos claros de involución (1978-1995)” i “Involución, suma y sigue (1997-2010)”. A través dels articles publicats a Pastoral Misionera es toquen i valoren els fets històrics més significatius, com la crisi de l’Acció Catòlica de 1966, l’Assemblea conjunta de bisbes i sacerdots de setembre de 1971, la Constitució de 1978, l’elecció de Joan Pau II i la seva

visita a Espanya el 1982, el sínode de bisbes de 1985 i el nou catecisme de 1993. La revista fa aportacions a temes encara tan actuals com les relacions entre Església i Estat, l’ensenyament de la religió, les qüestions morals del divorci, l’avortament i un llarg etcètera. Pastoral Misionera va afrontar els grans debats des d’una postura estrictament evangèlica i des del respecte absolut al pluralisme i la llibertat de les consciències. Posició crítica i valenta respecte de la postura oficial de l’episcopat, que només s’explica tenint en compte que era una revista independent i conduïda per persones també independents, entenent per independència la llibertat respecte de la jerarquia i dels grups de pressió eclesials i polítics. El protagonista de l’obra és “el paciente llamado Iglesia”, segons van definir-la en un número de l’any 1979, d’una institució que ells entenen en estat de missió permanent, és a dir, dedicada a l’Anunci de l’Evangeli, la Conversió (no a l’Església sinó a l’Evangeli) i Encarnació en la realitat social de cada moment històric. Una missió, la de transmetre l’Evangeli, definida com una mística que requereix una espiritualitat i la vivència comunitària; una finalitat essencial que demana més pedagogia que estratègia de comunicació i propaganda. Pastoral Misionera va prendre una postura escèptica, si no contrària, al concepte de “Nova Evangelització” proclamat per Joan Pau II. Va criticar l’element de propaganda i l’anacronisme latent d’una formulació, darrera la qual els editors veien el desig de retornar a etapes superades de la història de l’església. Un programa grandiós que no concordava amb

Casimir Martí, en l’acte de presentació del seu llibre

la vida quotidiana, els dubtes i les aspiracions de les comunitats cristianes reals. Pastoral Misionera acceptava i analitzava la tensió sempre latent entre Església i societat, fe i cultura, religió i secularització, creences i increences. Una tensió que és un fet natural i inevitable que s’ha d’assumir i que, en els fons, ens enriqueix. Casimir Martí conclou el llibre mirant cap al futur. L’obra acaba amb un extens epíleg titulat significativament “Perseverar en la Fe y en la misión”, en el qual l’autor presenta el seguiment de Jesucrist com el puntal de la vida cristiana i eclesial i acaba enunciant les tesis fonamentals: el repte de ser cristià en el segle XX (prenent l’article Vivir la fe en la intemperie de Luís Briones, 2004); la necessitat de revisar la Cristologia segons un article de Julio Lois de 1997; oferir eines pedagògiques per una lectura creient dels evangelis (tres articles del numero monogràfic de 2004); i aprofundir la vivència comunitària de la fe. Perseverar en la missió fou precisament el principal contingut del darrer número de la revista. Així, Pastoral Misionera finia el seu recorregut tractant el tema que havia motivat la seva aparició. Josep Fernández Trabal és historiador


Joaquim Vallmajó, als 20 anys de la seva mort a Rwanda Pep Claparols

Empordanès com el seu amic Joan Alsina, nascut a Navata (Alt Empordà), ingressa al noviciat de Gap (França), amb els Pares Blancs. Es dedica a la parròquia i, més endavant,és responsable de les Obres Socials del bisbat de Byumba. A partir d’octubre de 1990 comencen les incursions del Front Popular Rwandés (FPR). Ell es compromet sobretot amb els refugiats, en els camps de Rebero i Muhura. El 26 d’abril de 1994 és arrestat, i, sense judici torturat i assassinat per l´FPR. Va ser un home lliure,amb molta embranzida i creativitat. No sols havia fet una opció clara pels més pobres de l’Àfrica, sinó que els provocava perquè fossin els protagonistes de les seves vides, del seu alliberament. Ja ens ho deia Boff: ”Els pobres no són simples objectes d’ajut, compassió o caritat, sinó protagonistes de la seva pròpia història, artífexs del seu propi alliberament”. En Quim es dedicava molt a fer cooperatives, a les plantacions en els camps de refugiats, a construir habitatges amb rajols especials. Aquests eren premsats sense coure, experiència ecològica que es va veure molt avançada (des de Grenoble es van interessar molt per l´experiment). També cal remarcar que dedicava molt de temps a formar caps per dur endavant aquesta tasca, sense deixar mai de banda el seu treball a la parròquia. Va ser incomprès pels poders civil i religiós, per una Església tancada en bones cerimònies, bones paraules i bon ensopiment. M’ho deia en una carta que em va escriure: ”Volem fer l’Església dels petits, i sovint, la ‘carcassa’ ens hi posa entrebancs.” En recordar-lo, hem de mirar què ens diu en Quim ara, avui i aquí,

20 anys després. A la darrera carta que ens havia enviat deia: “Sí, el poder els fa folls; i el poder absolut fa absolutament folls els qui manen. Jo tinc por dels bojos en el poder!”. Això ja ens posa un interrogant per pensar-hi, ara en temps d’eleccions. Em pregunto si els que surten elegits van sempre per servir el poble o per servir el Partit o per servir-se ells mateixos. És el mateix que ens podem preguntar a nivell d’Església: si servim el poble o si servim els de dalt. Mai Jesús de Natzaret no es va dedicar a servir els de dalt, els pobres eren la seva flor i nata. Vallmajó, a partir de la seva fe, va ser radical en el seu compromís per la Pau, un bon guerriller (no violent) a l’estil de Gandhi, ja que les seves armes eren la paraula clara, la denúncia de tanta corrupció, la passió per la veritat. Aquest profeta de foc, en Quim, sense pèls a la llengua com a bon empordanès, feia “mal” als de dalt i ens en faria avui aquí als que callem tant o estem tan cofois i conformistes. Ell ens deia que la solidaritat ha de ser radical, arriscada i per tant conflictiva. Res de tapar forats, res de beneficència. El mateix que ens deia Joan Alsina uns anys abans des de Xile. En recordar-lo cal fer una mirada cap aquesta Rwanda, que viu la mateixa situació greu d’abans del conflicte del 1994. Victoire Umuhoza és a la presó del seu país (i no se la pot visitar), i està convençuda que si torna la democràcia hi haurà pau als Grans Llacs. Segueix la querella pels crims contra la humanitat del president i criminal Kagame i quaranta peixos grossos. En recordar-lo cal fer una mirada sobre aquesta Àfrica tan oblidada, perquè no dóna joc informa-

tiu. Àfrica és una fira de mostres de grans dictadors, civils i militars, de totes les espècies (ho acabem de veure en els conflictes de l’Africa del Nord). No ens diuen res dels grans pillatges i robatoris de les multinacionals ni dels interessos de les grans empreses farmacèutiques. Tampoc no ens informen mai sobre la venda d’armes i el seu gran negoci. Top secret. Els culpables? Tots plegats! Els que fan i desfan i els que callen o callem, i no fem prou pressió, perquè això té solució, ja que Ruanda no és pas més negra que l’Africa del Sud. “Si a més d’indignar-te, actues, ets dels nostres” és el lema dels solidaris de l’Alt Empordà (GEES). En recordar la seva mort ens posa en qüestió certes actituds nostres: timidesa, por, covardia o silenci. En Quim ens esperona en aquests moments durs i difícils. Gràcies, Quim! Per la teva passió per la veritat que et va portar a una altra passió i creu. Però vius en el cor del poble africà i en molts de nosaltres. Pep Claparols és capellà a Figueres i membre del Fòrum Joan Alsina i del GEES

9


No et tanquis en la teva pròpia carn

Santiago Agrelo

No cal que ningú ho interpreti, ja que està dit perquè ho entenguin fins i tot els nens: “Parteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix qui va nu”. I després del mandat a l’abast de tots, per si fes falta, s’afegeix la raó que el sosté: “No et tanquis en la teva pròpia carn”. El famolenc, el pobre sense sostre, el nu, són ‘la nostra pròpia carn’! No et tanquis en la teva pròpia carn: Amb aquest únic convenciment n’hi hauria prou perquè fos una altra la política de les fronteres, una altra la lògica dels nostres raonaments, un altre el motiu de les nostres manifestacions, una altra la matriu de les nostres preocupacions, de les nostres aspiracions, de les nostres queixes, de les nostres opcions. No et tanquis en la teva pròpia carn, i el pa que comparteixes amb el famolenc, et farà llum per a l’indigent, com és llum per a tu el que, amb la seva vida, com si es tractés d’un pa a les mans, va dir: “Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres”. No et tanquis en la teva pròpia carn: Asseu els pobres a la taula de la teva vida, i tu seràs per a ells la llum amb què Déu els il·lumina. I a aquells que una i altra vegada em recorden que l’Església no és una ONG, una i altra vegada els recordaré que els pobres són “la nostra pròpia carn”, i que el meu pa és el seu propi pa, i que l’Església és casa seva». (...) (...) És inacceptable que als morts a les fronteres se’ls faci culpables, primer de la seva misèria, i

després de la seva mort. Ells no són agressors: han estat agredits des que els seus cors van començar a bategar al sud del Sàhara, fins que s’aturen per sempre, abans en la nostra indiferència que en les nostres fronteres (...) (...) Podem donar-los veu perquè s’escolti el seu crit, podem trucar a les portes de cada consciència perquè la societat reclami una nova política de fronteres i, amb tossuderia de deixebles de Jesús, podem recordar a cada home que la seva pròpia carn és també la de Crist, la qual, dia a dia, és condemnada a mort a les fronteres del sud d’Europa. Extret d’unes declaracions de l’ Arquebisbe de Tànger, Fr. Santiago Agrelo Martínez

1 de juny 2014: Festa dels 90 (números de l’Agulla) Tenim la data (diumenge 1 de juny a la tarda), tenim lloc (Parròquia de Santa Maria del Gornal), tenim grup d’animació (Grup DUM) i tenim la il.lusió de retrobar-nos. Volem que hi hagi espai de trobada, pregària i reflexió, i també temps per compartir música i festa. De moment, recollim idees i propostes. Escriu-nos a: agulla.revista@gmail.com. Gràcies als qui ja us hi heu posat!

10


Amb entitat (i experiència)

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Ak benn, ... un pas més !

Mima Sant i Granados

Les diferències entre les persones a l’hora de poder accedir als recursos, no para de créixer i fa que la fractura social, sigui cada vegada mes gran. L’esclat de la crisi ha disparat la desigualtat social tant al Nord com al Sud, la distribució de la renda entre les classes més riques i les més pobres és escandalosa. El deteriorament del medi ambient, les migracions forçades per diferents causes sovint extremes, el desplaçament del camp a les ciutats, fam i guerres enquistades son la conseqüència d’aquestes desigualtats que s’accentuen entre el Nord i el Sud. Aquesta situació afecta i agreuja problemes globals als quals hem de fer front els habitants del Nord i els del Sud conjuntament. Calen l’energia, la creativitat, el compromís i els recursos del Nord i del Sud, amb generositat treball i diàleg constant. Els objectius del mil·lenni, només s’assoliran si responen al compromís i la voluntat d’assolir-los per ambdues parts. Massa sovint el Nord mira amb paternalisme i gasiveria per una banda, i amb la gran hipocresia per l’altre, de fer els grans negocis dels oligarques del Nord, acontentant als sàtrapes i corruptes del Sud. Actualment les ajudes destinades al desenvolupament són una almoina i som ben conscients que les deficiències de la cooperació son moltes. Pocs països destinen realment el tan reivindicat 0’7% i massa sovint els ajuts es fan servir per potenciar el comerç del Nord, o acaben afavorint les classes benestants del països receptors.

Amics d’Ak benn, som ben conscients d’aquesta realitat i es per això que seguim enamorats d’aquest petit projecte: Ak benn, sorgit a una barriada de Dakar, des-del seu dia a dia i la seva realitat. “Ak benn”, aquests bonics mots wòlof que podem traduir com “i un pas mes”, ens esperona a donar aquestes petites passes, al Nord i al Sud conjuntament, que condueixin a caminar en la construcció d’un món més just i sostenible.

A Dakar i a Catalunya, Hem d’aprofundir joves i adults, en la dita wòlof “li nga xam, jangal ko ko”, “el que saps ensenya-ho a un altre”. Donar no només el que em sobra, allò que no em cal. És donar el meu temps, els meus coneixements, compartir la vida. En definitiva arremangar-nos per col-laborar en la construcció d’aquest projecte possible d’un canvi local i global. Nord i Sud, FEM UN MÓN PER A TOTHOM.

Ens agrada i volem sentir-nos enamorats de la nostra tasca. Nomes des de l’amor rebel i compromès, creatiu i inconformista, farem “un pas mes”, i un altre que encomani un altre.

Ak benn és una entitat animada des de l’any 1992 per Kër Taizé, la fraternitat dels germans de Taizé a Dakar.

A Dakar, el pas dels joves de ser receptors de formació, a ser voluntaris responsables dels més petits, els ajuda a convertir se en protagonistes del seu propi desenvolupament, a fer-se preguntes, a prendre responsabilitats.

Amics d’Ak Benn és la contrapart a Europa. Si voleu mes informació: amics-ak-benn@ak-benn.eu i el web www.akbenn.webs. com

mimasant@disset.org

11


RECEPTES per anar canviant Bacallà amb gavardina i crema de carabassa Tere Jorge Ja tornem a ser en el temps de la tradicional recepta de bacallà. Encara que us arribi un cop passada la Quaresma, sé que molts l’esteu esperant pensant “a veure que ens fa fer aquesta dona”. Doncs, com ja sabeu, encara que esdevingui una tradició en aquesta època, intento fugir de les típiques receptes i ampliar el meu i el vostre repertori. Avui jugarem amb el bacallà i les verdures, un tipus de bacallà podríem dir vegetarià. Però com que la primavera és molt traïdora i mai saps si farà fred o calor, embolcallarem aquest bacallà amb una gavardina de tempura i una lleugera crema de carbassa, per si venen maldades. La tècnica de la tempura és senzilla tot i que no deixa de ser un repte, però és que ja teniu un nivell! Ingredients per 4 persones: 8 talls del morro de bacallà dessalat, 8 cullerades de tempura en pols (farina de tempura), 12 espàrrecs verds, mitja carabassa madura, un porro, 1 litre de brou de pollastre, un rajolí de conyac Preparació: Primer de tot, traieu la primera capa del porro, passeu-lo per aigua i talleu-lo a rodanxes primes. Poseu-lo a coure en una olla amb un raig d’oli. Mentrestant, peleu la carabassa i talleu-la a daus. Quan el porro estigui tovet i transparent afegiu-hi la carabassa i deixeu que s’estovi una miqueta. Tot seguit, afegiu-hi un rajolí de conyac i deixeu que s’evapori. Quan el conyac s’hagi evaporat afegiu-hi el brou i deixeu que faci xup-xup a foc mig durant uns 20 minuts. Mentrestant, prepareu la tempura mesclant la farina de tempura i un rajolí d’aigua. La mescla ha de quedar ben homogènia i de la consistència d’una crema de llet lleugera. Passeu els trossos de bacallà ben eixuts per la tempura i fregiu-los en una paella amb força oli ben calent. No us passeu amb la cocció perquè el bacallà sempre és més bo un pèl cru. Escorreu els trossos de bacallà en un paper absorbent i poseu-los al forn a 50º per mantenir-los calents. A continuació, netegeu els espàrrecs traient-ne la part més blanca i filosa. Coeu-los al vapor durant 7-8 minuts i reserveu-los. Quan la carabassa estigui ben toveta, passeu-la per la batedora elèctrica i a continuació per un colador per evitar els grumolls.

12

Per muntar el plat, heu de posar tres cullerades de crema de carabassa escampades en forma de circumferència amb ajuda de la mateixa cullera; seguidament, poseu els dos trossets de tempura de bacallà i finalment decoreu el plat amb els espàrrecs verds. Si ho preferiu i ja sou uns experts en la tècnica, també podeu passar els espàrrecs per la tempura i fregir-los. Us resultarà un cruixent boníssim.

Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

La xarxa i jo Salva Clarós

La moda dels selfies, és a dir, fer-se un mateix una fotografia per exhibir-la a través de les xarxes socials va a més i pren variants d’allò més estrambòtiques. La darrera són les selfiesaftersex. Una autofoto després d’una relació sexual. El que va començar sent un divertiment entre adolescents ha estat adoptada ràpidament per persones de totes les edats i de tota condició social i cultural. I, com que aquestes coses neixen a l’empara d’internet, el fenomen té abast global. Ho facilita el fet que la fotografia i el vídeo estan ara pràcticament a l’abast de tothom que tingui un telèfon. D’aquesta manera les xarxes socials no només satisfan l’ànsia socialitzadora de l’esser humà sinó també el narcisisme i l’auto adoració. Probablement, el que empeny la moda selfie és el desig innat de manifestar als altres una gesta personal que pot consistir, segons el llistó de cada u, des de sortir fotografiat amb un personatge idolatrat, que és semblant a allò més tradicional de demanar un autògraf. O exhibir-te junt a un monument d’una ciutat del món per presumir que hi has estat. O bé descobrir públicament que ets protagonista d’una bretolada, o que has lligat o has fet llit amb tal persona: una selfie aftersex. El que és rellevant del fenomen selfies és que la foto no la fas per tu sinó per exhibir-la. Què hi farem: els humans som exhibicionistes. I com més frustració acumulem, més necessitat tenim de manifestar-nos davant dels altres. Les selfies poden ser crits d’alarma indicant fins a quin punt arriba el grau de frustració, i fins on l’ànsia per a projectar el jo cap a una societat on la realització personal depèn de l’èxit i el reconeixement públic de la pròpia gesta. La paradoxa és que havent globalitzat les relacions socials s’emetin cada dia a través de la xarxa més autosenyals de soledat.


A PEU

A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Puigsacalm per Platraver Jaume Roig

Cim emblemàtic de Catalunya, al Puigsacalm s’hi pot accedir per molts senders. Us proposem una ruta que, a més de ser de les de menys desnivell, és esplèndida per la varietat de paisatges que albirarem: prats immensos, fagedes misterioses, penyasegats imponents i panoràmiques impressionants. Anirem amb cotxe des de Sant Quirze de Besora fins a Vidrà (14 km) per la BV-5227 i, d’aquí, travessant el poble, cap a Ciuret (km 20,5) per la pista asfaltada. Passat el bonic llogarret de Ciuret, que mereix una visita, en un revolt força tancat, hem de seguir una pista a la dreta (km 21,8), on un rètol ens indica el mas de Platraver i el Puigsacalm. Seguim la pista, apta per a turismes no gaire baixos fins a un lloc indicat com a aparcament. Darrere nostre hem deixat el puig Cubell, i davant, el gran mas de Platraver. Comencem a caminar seguint l’indicador, a la dreta. El camí a estones es perd entre els prats. Passem una primera tanca. Cal tenir en compte que el camí sempre ens deixa la vessant de la muntanya a la nostra dreta i els plans de pastura a l’esquerra. El camí fa una mica de volta per evitar passar pel mig del bestiar i massa prop de la masia. Trobem una segona tanca al capdavall d’una baixada pronunciada. No deixeu de buscar aquest pas. Poc després passem per dins d’una fageda. Al capdamunt sortim a uns magnífics prats de pastura, dels de postal. Al costat d’uns indicadors trobem una porta per creuar el filat. Per la seva esquerra seguim vers el Puigsacalm. Després de tres quarts d’hora d’haver iniciat el camí, un cop rodejat el puig de Miralles, arribem al capdamunt dels rasos de Manter, a 1350 m, on trobem un nou indicador: a cinc minuts baixant i vint de tornada a causa del fort pendent, hi ha la font Tornadissa. Nosaltres, però, seguirem paral·lels al filat, fins a trobar la quarta tanca, a partir de la qual el camí s’endinsa de nou entre els faigs. Més endavant hi ha una bifurcació. Trobem una petita farmaciola. El camí que segueix planer

ens portaria a Santa Magdalena del Mont passant pel puig dels Llops. Aquí comença el darrer tram de l‘ascensió pel camí que s’enfila per la dreta; és curt però amb el pendent ben pronunciat. Si tenim la sort que el dia sigui clar i sense calitja podrem gaudir d’una panoràmica extraordinària: veurem la serra de l’Albera, el cap Norfeu, el golf de Roses i el Montgrí. Per descomptat que es veu gran part dels Pirineus, el Cadí, el Canigó, el Montseny, Montserrat, etc. i, més a prop, la Plana de Vic, la Garrotxa... Tornarem pel mateix camí. Si tenim ganes de caminar una estoneta més ens podem arribar al puig dels Llops. Baixarem fins a l’indret on hem trobat la farmaciola i continuarem pel camí planer que havíem deixat. En vint minuts ens haurem enfilat a aquest puig, des d’on també gaudirem d’una espectacular panoràmica. En una plana inferior, envoltada de cingleres albirarem Santa Magdalena del Mont. Però aquest pot ser el destí d’una altra sortida. Aquest itinerari és fruit de les petjades dels qui l’han realitzat i de l’ajuda de la guia El Bisaure: rutes a peu i en BTT, de Montserrat Vilalta i Prat, editat per Cossetània l’any 2003.

13


Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

U

UNA ALTRA ESGLÉSIA ÉS POSSIBLE PERQUÈ LA VISC. Aquesta frase no és meva, però la comparteixo. És de la teòloga i biòloga Mercè Budallés, membre des del 1976 de la missió de Pere Casaldàliga al Matto Grosso, al Brasil. He tingut ocasió de conèixer-la fa pocs dies amb motiu de la 26ena trobada de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga a Barcelona, que enguany s’ha celebrat pocs dies més tard de l’estrena de l’excel·lent pel·lícula Descalç sobre la terra vermella. La Mercè, que l’endemà va tornar al Brasil, és una veu pròpia dins la Teologia de l’Alliberament, molt de la mà de Casaldàliga. Satisfeta del tarannà del papa Francesc, ens parla de l’Església, però dient que “els grans canvis vindran de sota cap a munt”, i que “les causes del Pere fan sentir que es poden fer coses i que cal fer pensar a la gent”. Ella parla de les comunitats i del sentit de comunitat, fent-nos sentir que els cristians necessitem els uns dels altres, posant en relleu el treball al Brasil de les comunitats eclesials de base on es “teixeixen camins de llibertat”. De fet allà al Brasil, ens diu, no existia la paraula parròquia, allà tot són comunitats, i sense la comunitat no és possible viure la proposta cristiana. Diu: “La comunitat acull, forma, transforma, envia a la missió, celebra”, és “gent petita, fent coses petites, aconseguint resultats extraordinaris”. I em fa pensar que allunyant-nos del sentit de la comunitat no hi ha Església possible ni creïble. I em fa pensar també en el gran paper de les dones que hi són, però que no apareixen gaire a la Bíblia. I com Pere Casaldàliga remarca la mateixa paraula: esperança. Maria-Josep Hernàndez

E

14

N EL MEU CALAIX D’EINES PERSONALS, En el meu calaix d’eines personals, en els darrers anys una ha pres cos, força... Es tracta de l’enneagrama. Quan fa un temps, en converses amb amics i amigues, algunes religioses, em parlaven dels números que eren jo quedava fora de joc, com si es tractés d’un llenguatge críptic. En un primer moment em feia l’efecte que servia per posar etiquetes, però tots ells reconeixien que els era útil... I així vaig decidir fer el taller que proposaven a la Cova de Manresa, encapçalat per Josep-Lluís Isiberri. I ha estat un regal. Una eina per conèixer-me, perdonar-me, veure les meves pedres (on torno a ensopegar i amb les que faig mal a d’altres), entendre la meva història, però també agrair com en som totes les persones de diferents, els tresors que cadascuna amaga, per intentar comprendre-les. És un camí de creixement, de descobrir potencialitats i febleses pròpies i d’altri. Un instrument per construir-nos i construir Regne. M. Antònia Bogónez.

50

anys del taller de ceràmica del Monestir de Sant Benet: ceràmiques amb missatge. El taller de les germanes fa 50 anys. En un entorn cristià, qui no coneix el seu estil i no té a casa alguna de les seves peces? Abans era costum tenir un Déu vos guard a la porta de casa i una benedicció de la taula al menjador..., per no dir els recordatoris personalitzats de les celebracions familiars. Algunes coses han canviat en la nostra societat; per això, i perquè aquest missatge arribi a tothom, començarem pels inicis, pel sentit d’aquesta feina. En paraules de la germana Regina, impulsora del taller juntament amb la germana Montserrat Viñas, actual abadessa, elles volen un art positiu i bonic, perquè de coses dures ja n’hi ha, volen fer bellesa perquè la bellesa porta un missatge transcendent. ¿I com ho aconsegueixen? Les figures i escenes que representen diuen alguna cosa de la sensibilitat que els ha donat origen; i si aquest es el missatge implícit que porten, d’altres el porten clarament especificat, es tracta de les conegudes rajoles amb frases. Com diu la germana Regina, les frases que parlen de l’amor son les que tenen mes èxit, es allò del missatge positiu de què parlàvem, oi? Amb motiu de l’aniversari ens han fet arribar aquest vídeo que volen compartir amb vosaltres: http://youtu.be/ lor-OeYe4dM. Si voleu, també podeu consultar per internet el seu catàleg, ja que n’han renovat la presentació: http://www.stbenetmontserrat.org/Cataleg/index.htm I si teniu ganes de gaudir-ho en directe, deixeu-vos caure pel Monestir. Possiblement en breu tindran una exposició permanent de peces significatives, i amb una mica de sort la germana Regina es pot oferir a acompanyar-vos en una visita guiada dels principals llocs amb ceràmiques, i fer-vos partícips dels seus missatges! Adela Suñer

M

EMORIAL DE JOAN ALSINA I QUIM VALLMAJÓ. Des de L’Agulla ens hem afegit a aquest Memorial dels dos capellans i missioners gironins en els aniversaris 20è i 40è dels seus assassinats, Alsina a Xile i Vallmajó a Rwanda, amb dos articles, un el número passat, de Tomàs Nadal , i un altre, aquest, de Pep Claparols. I és que el Fòrum Alsina, de capellans del Bisbat de Girona, commemoren enguany aquest doble aniversari recordant i reivindicant dues figures que són dos testimonis, ara i aquí, de l’Evangeli, en dos territoris en crisi perpètua i on van fer opció pels més desfavorits per acabar assassinats de forma injusta. El Fòrum ha organitzat dos actes centrals (26 d’abril a Figueres i 20 de setembre a Giro-


na), ha editat un full amb propostes de reflexió, ha convocat un concurs de micro-vídeos i ha fet una pàgina web, www.alsinavallmajo.cat on trobareu tota la informació, tèxtos i apunts biogràfics. Val la pena. Maria-Josep Hernandez

E

GIPTE I LA LLIGA DEL BON MOT. El 27/12/1963 érem a Sakkarah (Egipte) a l’interior de la piràmide del faraó Unas amb un grup d’alumnes. Era molt fosc. Al final d’un passadís vam veure una mena de claror i una figura negra. Amb la por que us podeu imaginar, ens vàrem atansar i un d’ells es va entrebancar amb una pedra, va caure i va deixar anar un parell de paraulotes... L’ombra es va girar i va dir: “Tants

anys sense sentir parlar català i la primera cosa que sento és això! Paraulotes! Què ja no existeix la lliga del Bon Mot?” Es tractava d’un monjo català, conegut egiptòleg, que amb l’ajut d’un fanal de carbur estava copiant uns jeroglífics... quan encara no hi havia llum a les piràmides. Sempre que sento com TV3 fa ús i abús de llenguatge escatològic i fins i tot blasfem, em recordo d’aquestes paraules. ¿No volen entendre els guionistes i els companys d’assessoria lingüística que l’abús d’aquestes expressions els resta tota eficàcia? ¿Que són un mal exemple? ¿Que embruten i empobreixen el llenguatge? ¿Que TV3 hauria de vetllar per la llengua? Que quedi clar, no estic en contra de l’ús d’aquest llenguatge, que és real, sinó del seu abús, que a més d’inútil molesta moltes persones. Pau Hernández Prats

Per airejar el cervell

Per llegir lliures de prejudicis: El Quadern Gris, Josep Pla Reconec que em feia mandra començar la lectura de “El quadern gris” de Josep Pla. Sabia que em trobaria amb una obra fonamental de la literatura catalana, però tenia el prejudici de llegir un autor del qual m’havien dit que era misogin, de dretes, franquista i filo-feixista, cínic, sorneguer, descregut… Quina ràbia!... Una mica d’esma, per no desairar a la persona que me l’havia regalat, vaig començar la lectura d’aquesta edició revisada per Narcís Garolera. Després de llegir la crònica de dos o tres dies d’aquest dietari de l’autor –encara que relata els anys 1918-1919 el va acabar en el 1966–, vaig veure que no era broma, que estava magníficament ben escrit. Que valia la pena l’esforç, no sempre recompensat, de la lectura. La descripció que fa de la societat i el paisatge de l’Empordà menestral, pescador, industrial… de començament del segle passat és magistral!... Moltes vegades m’he trobat rellegint una pàgina, només

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

pel plaer de tornar a fruir de la descripció d’una posta de sol o, encara millor, d’un personatge de la societat del Palafrugell o de la Barcelona burgesa dels anys 20. És el plaer de llegir perquè sí, però més enllà d’això m’ha servit per sentir-me lliure en treure’m el prejudici de sobre. ¿Quantes vegades passa que només volem escoltar “els nostres”? ¿No és cert que amb aquestes reserves mentals només fem que perdre l’ocasió de comprendre els “altres”? Disfruteu, una a una, de les paraules de “El quadern gris” , i a més, quan les poseu una rere l’altre, tindreu el retrat d’una manera de ser que també ha configurat la nostra societat del segle XXI. Aquesta societat que a vegades voldríem que no fos la nostra. Albert Farriol

El retorn dels Cinc dits d’una mà Els Cinc dits d’una mà tornaran als escenaris després de prop de 30 anys amb una actuació al Centre Artesà Tradicionàrius, a Barcelona, el dia 31 de maig (19h), en què homenatjaran l’impulsor del col. lectiu, Xesco Boix, i també el seu principal inspirador, Pete Seeger. Els cinc dits d’una mà –Xesco Boix

(que va morir el 21 de juliol de 1984, ara fa 30 anys), Àngel Daban, Toni Giménez, Lluís M. Panyella i Noè Rivas–, van ser i són cinc cantants-animadors per a la mainada, que treballaven i actuaven de forma individual, però que alhora, per iniciativa de Xesco Boix, van crear aquest col·lectiu l’any 1980 i van actuar junts en una vintena d’ocasions. Entre d’altres, van actuar a les Festes de la Mercè de Barcelona, Sant Narcís a Girona, les Santes de Mataró i al Congrés Popular de Cultura Catalana. El 1984 va morir Xesco Boix, però el grup va continuar dos anys més. En aquests anys, van editar el llibre-cançoner “Els cinc dits d’una mà” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i el disc “Som de pas” (Audiovisuals de Sarrià). L’any 2009 van rebre el Premi “Reconeixement Infància” de la Generalitat, de mans de la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila. Van trobar en l’animació –a través de les cançons, els contes, les danses, i la llengua i cultura catalanes– una forma de comunicació, d’educació, de convivència, de transmissió de valors personals i culturals, de reivindicació i lluita pel reconeixement dels drets dels infants, quan cantar i fer animació musical per a la mainada era gairebé una qüestió de militància. De fet, potser com ara. Maria-Josep Hernàndez

15


La fe de cada dia

La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

La Pasqua, la vida Josep Lligadas

La Setmana Santa i el Tridu Pasqual s’acaben, naturalment, amb la celebració de la Pasqua. La Nit de Pasqua és, per als cristians, la nit més gran de l’any. En ella es concentra tot allò més decisiu de la fe: que Jesús, l’home fidel a l’amor de Déu i dels altres fins a la mort, viu ara per sempre, i ens mostra quina és la mena de vida que val la pena viure. Aquesta fe, a nosaltres ens ha arribat pel testimoni d’aquells primers deixebles que, començant per Maria Magdalena i continuant per Simó Pere, van experimentar, i van creure, que Jesús havia vençut la mort i era viu per sempre. No sabem, no podrem saber mai, quines van ser les experiències d’aquells primers seguidors que els va portar a convertir-se en testimonis convençuts d’aquella Bona Nova. Però els relats que en tenim als evangelis ens mostren que el que els va quedar dins el cor va ser la vivència d’una proximitat personal, amorosa, del seu Mestre crucificat, que els donava força per seguir el seu camí passés el que passés, i que els feia sentir-se enviats a comunicar-lo a tothom, moguts pel mateix Esperit que movia Jesús.

El retall

Des d’aquell moment, des d’aquella primera experiència, els creients vivim marcats per aquesta fe i aquesta esperança. Realment, la nostra feble vida humana, és plena d’una força que és Déu mateix. I, ja ara, cada dia, tot allò que vivim és ple d’aquesta força i d’aquest Esperit transformador, que fa que puguem viure fins i tot els moments més difícils agafats de la mà amorosa de Déu. I que puguem trobar a cada pas espurnes de la seva llum. I que ens sentim cridats a viure un dia, plenament, en la seva vida eterna.

La Nit de Pasqua, la Vetlla Pasqual, és la celebració esclatant de tot això. Com dèiem en un article anterior, és la celebració més antiga que els cristians van celebrar. En ella, després d’un ritu inicial en què amb l’encesa del ciri pasqual representem la llum de Crist que il·lumina tota foscor, fem un repàs de la història salvadora de Déu que culmina en la resurrecció de Jesús; després, celebrem i renovem el baptisme que ens uneix amb ell; i acabem amb goig asseguts a la seva taula on ell se’ns dóna com a aliment de vida inacabable. Amb la Vetlla Pasqual s’inicia un temps de cinquanta dies en què anem recordant Jesús vivent, i tot el que ell és per a nosaltres, i per a tots els creients, i per a tota la humanitat. I per acabar el temps, els dos darrers diumenges, fem com una síntesi del que la resurrecció de Jesús significa. El penúltim diumenge de Pasqua celebrem la seva Ascensió, una relat que l’evangelista Lluc ens presenta (tant al final del seu evangeli com al començament del seu segon llibre, els Fets dels Apòstols) per escenificar que l’home Jesús ha entrat en la vida de Déu, i que, així, tota la humanitat comparteix ja aquesta vida i aquesta dignitat divina. I l’últim diumenge de Pasqua culminem tot aquest temps amb la celebració de la Pentecosta, la Pasqua Granada, la Pasqua dels fruits, en què recordem que la resurrecció de Jesús no és un fet del passat que el va afectar a ell tot sol, sinó és un fet actual que ha donat i continua donant molt de fruit pel seu Esperit que és en nosaltres, i en l’Església, i en el món sencer.

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir Joan Fuster


L'Agulla, 089