Page 1

L’

A

G

U

L

L

A Febrer 2014 - Any XIX - Número 88

Autenticitat, voluntat democràtica i confiança

A L’Agulla tenim el costum de redactar l’editorial després d’una llarga i reposada tertúlia al voltant d’un cafè. Contrastem experiències, busquem el consens, divaguem una estona, passem d’un tema a l’altre... No sempre és fàcil seguir el fil. Ni fer-ne una síntesi.

Aquesta vegada constatàvem com en els nostres ambients –cristians, militants en associacions diverses de l’esquerra en general– costa mantenir la coherència entre allò que és políticament correcte i allò que tenim arrelat al cor, o a les vísceres. Una cosa és el discurs públic i una altra allò que expressem els militants de base. I veiem, per posar un exemple, com ens costa assumir amb naturalitat i sense prejudicis la immigració: als partits, als sindicats, a les associacions, entre el veïnatge i també dins les comunitats cristianes. O com és de difícil posar el bé comú per damunt dels interessos particulars o de grup. O, senzillament, constatem com la gratuïtat de la militància queda sovint enterbolida també dins de les nostres organitzacions per una recerca del benefici personal o per l’exigència d’un reconeixement explícit expressat en una forma o altra de gratificació. Al costat d’això descobrim com al nostre voltant creixen i s’articulen noves formes de lluita, que busquen altres maneres d’organitzar-se, més assembleàries (que no és sinònim necessàriament de més democràtiques) i que sovint desconfien, de vegades amb raó, de les associacions tradicionals. Signe també d’un relleu generacional no sempre fàcil. Són símptomes d’una voluntat de renovació social i democràtica que celebrem i que sovint roman invisible en els grans mitjans de comunicació. Un signe de vitalitat que ha de madurar, que ha de poder recollir l’experiència i els fruits de generacions anteriors, i que alhora pot aportar aire fresc i noves creativitats. Perquè ens necessitem mútuament. Però per donar fruit, ens cal a uns i a altres aprofundir en la complexitat dels problemes i evitar demagògies, viure a fons la fraternitat, afrontar les dificultats per assumir els valors que proclamem i que no sempre vivim, confiança mútua, generositat i gratuïtat, voluntat participativa i respecte democràtic. Valors tots ells que no porten segurament a un èxit immediat, però que posen les bases d’una transformació social més profunda i més sòlida, valors que es poden viure des de la senzillesa i que són a l’abast de tothom, valors on els cristians reconeixem l’Evangeli. Malgrat l’aparent indiferència, o la por al fracàs, o la fragilitat de les eines dels qui no tenim poder, són aquests valors els que realment poden transformar el món.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada


L’Agulla

Sumari

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

La palmera i la font

Butlletí de reflexió i diàleg

Any XIX. Número 88 febrer 2014 Periodicitat: 5 números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: M. Antònia Bogònez Joaquim M. Cervera Salva Clarós Quitèria Guirao Albert Farriol Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Marta Moya Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Maria-Josep Hernàndez Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com

03 Respostes al qüestionari sobre el Sínode de la Família. Q. Cervera

04 Superar el tabú de la mort (o afrontar una mort digna). J. Lanao

05 Joan Alsina, un màrtir empordanès. J. Nadal 06 Los que nos dirigimos a Dios. I. Marquès 07 Movi... quina sort!. A. Milian 07 Les lleis i el sistema educatiu. Eines de cohesió o

Veure, mirar

d’enfrontament? A. Farriol

08 Receta de enmascarar los datos del paro y de la emigración en un solo gesto. J. Masip 09 Pete Seeger: amor, lluita i llibertat. L.M. Panyella

amb entitat i experiència

10 La Llavor, quatre anys donant llar i acolliment. M.E.Alfaro

RECEPTES PER ANAR CANVIANT 12 Crema de calçots amb bacallà confitat. T. Jorge 12 Loteries. S. Clarós A peu 13 El Montmell. J. Roig 14 15

Puntades

PER AIREJAR EL CERVELL La fe de cada dia

16 Quaresma i Setmana Santa: fer camí amb Jesús. J. Lligadas

Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: www.catalunyareligio.cat/ blogs/la-puntada

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Subscripció: 10 € l’any. Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Butlleta de subscripció

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

2

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


La palmera i la font

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Respostes al qüestionari sobre el Sínode de la Família Joaquim Cervera

M’han arribat diferents respostes al qüestionari participatiu que prepara el Sínode sobre la família, de grups dels Centres de Preparació matrimonial, de les parròquies de Bellvitge i Gornal, de grups d’ACO (Acció Catòlica Obrera), de professionals cristians, etc. D’entrada tots els grups valoren molt que el Vaticà i el Papa s’hagin atrevit a demanar aquesta àmplia participació de les comunitats cristianes, sobre un tema tant delicat. I creuen que això hauria de ser normal a l’hora de fer una aportació eclesial sobre algun tema que es viu a fons entre els cristians i cristianes. És des de l’experiència dels mateixos cristians, respectada i escoltada, que es pot oferir a la societat una paraula d’esperança. Tot i amb això, presenten una certa incertesa sobre el cas que es farà de les seves aportacions, i sobre els filtres que passaran abans no arribin al Vaticà. Per tant, s’han cercat els camins per fer-ho arribar directament, a més de fer-ho arribar al Bisbat. Les respostes en general i en tot el qüestionari, coincideixen a posar l’accent en l’acollida, el respecte a les decisions de les persones i de les parelles, a la consciència de cadascú, i a no jutjar ningú, per damunt de les normes i les disciplines o les “morals” que molt sovint no procedeixen directament de l’Evangeli, sinó d’influències jueves o grecoromanes, molt marcades pel sistema patriarcal i pel dret romà. Les ensenyances de l’Església sobre la moral matrimonial i familiar o no són conegudes, o si ho són, no són massa acceptades i fins i tot refusades. Sovint no s’entenen, pel seu llenguatge “clerical” o per no partir de l’experiència. Es tendeix a pensar que seria millor una obertura vers les parelles que s’han construït després d’un fracàs matrimonial, fins i tot oferint algun tipus de celebració semblant a la que tenen en l’Església ortodoxa, de benedicció de la segona o tercera parella, i no tant d’una flexibilització dels processos d’anul·lació, que molt sovint poden ser una hipocresia. També es valora molt l’atenció pastoral i l’acompanyament, oferint espais de diàleg, de compartir i d’educar la fe, i recursos pastorals a les parelles (segones o terceres o relacions, parelles de fet, casats pel civil, no practicants, parelles homosexuals...) que es tenen per irregulars (tot i que moltes d’elles no ho perceben així) i pels seus fills, als quals s’ha d’acollir

al baptisme, com s’ha d’acollir els seus pares a rebre la comunió i el perdó. En aquest sentit es reconeix que la transmissió de la fe als fills i filles, malgrat els esforços fets de catequesi, celebracions familiars i altres propostes pastorals, no és fàcil, tot i que, encara que no segueixin una fe explícita en el Crist, molts segueixen els valors humans de l’Evangeli. Molts divorciats tornats a casar, o ja s’han allunyat de l’Església, o se senten discriminats i han de fer processos psicològico-pastorals i espirituals per, en consciència, combregar sense sentir-se malament, o bé accedeixen sense problema als sagraments. Moltes respostes indiquen que el matrimoni no s’ha de valorar solament en la seva finalitat procreadora sinó també per l’afecte i la relació d’amor i plaer entre els esposos. Per això les indicacions eclesials tradicionals sobre el control de la natalitat, o no es coneixen, o es parteix més de les decisions de cada parella, i no tant del que pugui dir oficialment l’Església. Molts capellans ens trobem amb moltes d’aquestes situacions, que ja no creiem que siguin “irregulars”, sinó que partim de les seves necessitats i intentem acollir-les i acceptar-les tal com són, i oferir a les persones uns espais per compartir la seva fe, i per celebrar-la. Això vol dir que ja hem encetat una experiència de celebracions de la paraula o eucarístiques en les que les parelles puguin expressar que s’estimen siguin hetero o homo, o siguin la segona o tercera o..., relació. Quim Cervera és capellà i sociòleg

3


Superar el tabú de la mort (o afrontar una mort digna) Jesús Lanao

Fa uns tres o quatre anys vaig conèixer l’Associació pel Dret a Morir Dignament (ADMD), a través d’un reportatge publicat a la premsa. Em va sorprendre molt positivament la tasca que feien amb persones que havien decidit suïcidar-se per alguna dificultat greu que els anul·lava (sentir-se sols, haver perdut la feina o la parella, etc.)… La vida ja no tenia sentit per a ells. Els membres de l’entitat ajudaven la persona a recuperar-se psicològicament, de manera que pogués superar la situació, valorant tot el que és positiu de la vida, les possibilitats que existeixen, els exemples d’altres que se n’han sortit de situacions molt dures… La gran majoria de persones ateses, després d’un procés, abandonaven aquella primera idea. A les que continuaven volent “desaparèixer” els aconsellaven les alternatives perquè ho fessin el més dignament possible, tot acompanyant-les en el procés. En tots els casos plantejaven la qüestió con un tema seriós, personal i social, tenint en compte que també en són afectats (indirectament, però igualment de forma important) els familiars, amics i coneguts de la persona que es planteja una decisió d’aquesta mena. De fet l’AMDM parla de “vida digna”, que comporta una mort digna. D’entrada sobta una mica un plantejament tan clar i “alternatiu”, però crec que ens ajuda a afrontar la qüestió de la mort, superant els tabús socials i morals, i encarant-la com un acte humà responsable: que hom pugui decidir sobre el final del seu cicle vital, d’una vida plenament humana, no sols biològica. L’exemple d’en Lluís Maria Xirinachs n’és un referent. Els “testaments vitals” han volgut ser un pas, molt tímid, en aquest sentit, però tenen encara moltes resistències (a la pràctica) també entre els professionals de la medicina, atès que volen evitar denúncies posteriors… que hi són. I no parlem de tot el negoci que suposen les residències i/o les medicines per part de les respectives empreses; això seria un tema addicional.

4

La qüestió té un abast molt més gran, a nivell social i moral. I ací els cristians ho hem d’abordar amb tota claredat. Perquè la pregunta podria ser: ¿es pot considerar “vida humana” la d’una persona gran, amb una malaltia irreversible i terminal, que “ha perdut l’oremus”? Perquè la realitat de moltes residències d’avis és molt penosa… La majoria pateix i/o fa patir. ¿Quin sentit té aquest patiment? ¿Déu vol aquesta degradació humana? Si Déu respecta profundament la nostra llibertat, a

nosaltres ens pertoca assumir-la, amb responsabilitat, prenent les decisions que, en consciència, creguem convenients, amb el màxim d’anuència dels nostres. I ací ens cal evitar dos esculls importants: a) La por a l’extensió del principi a d’altres situacions vitals; b) La decisió que prenguin uns sobre la vida d’altres. Pel que fa al primer, cal deixar ben clar que són realitats absolutament diferents, per exemple la d’un noi (o adult) amb disminució total (en molts casos de naixement) que la d’una persona gran que està iniciant el procés (lent i irreversible) de la mort. En el segon estaríem, justament evitant aquestes situacions si la pròpia persona, prèviament (en plena consciència) ha determinat que la deixin (o l’ajudin) a morir en pau… Seria, justament, ser fidels al seu desig, sense males consciències. En Xavier Rubert de Ventós ho explicava en una entrevista televisada, amb una expressió radical: “Hauria de poder dir al meu fill: Mata’m, que ja he viscut prou” (és a dir, dóna’m aquell fàrmac que em proporcionarà un final tranquil i en pau). Des de la perspectiva cristiana considerem la mort com un pas cap a una altra realitat que creiem més plena. ¿No és, aleshores, ajudar “a ben morir” posar tots els mitjans perquè aquest pas sigui joiós i en pau? Penso que en el segle XXII s’analitzarà la qüestió de la gent gran, malalta i sense solució vital com una de les “tortures” que es patien en les societats “avançades” dels segles XX i XXI. De moment hem de fer un procés, tots plegats, per aclarir-nos personal i col·lectivament, tot assumint la realitat de la nostra vida finita i com poder-la viure el més humanament possible fins al final. En aquests temps on es reivindica el “dret a decidir” podríem aplicar-ho a la nostra mort. El “principi bàsic” seria el que propugna la AMDM: dret a una vida i una mort dignes i en pau, sense fer nosa a ningú (ni a nosaltres mateixos). El debat és important i molt necessari; evitar-lo és “amagar l’ou”. Jesús Lanao és jesuïta


Joan Alsina, un màrtir empordanès

Tomàs Nadal

Joan Alsina va ser afusellat a Xile per defensar els més pobres i ser fidel a l’Evangeli. El vaig conèixer a l’edat de 13 anys, vam estudiar junts al Seminari de Girona, després a Madrid i ens vam traslladar junts a Xile l’any 1968. Quan van assassinar en Joan, jo era empresonat per la dictadura militar. En Joan fou un apassionat de la justícia, un enamorat de l’Evangeli, deia les veritats sense pèls a la llengua, denunciava les causes de la misèria i de la corrupció i els corruptes i afirmava que en el socialisme hi ha més valors evangèlics que en el capitalisme. En Joan ho veia, ho deia i ho vivia. Joan Alsina i Hortós va nèixer a Castelló d’Empúries el 28 d’abril de 1942. Va estudiar al Seminari de Girona, i va acabar els estudis de Teologia al seminari Hispano-americà de Madrid, essent ordenat sacerdot el 12 de setembre de 1965. Després va exercir el ministeri sacerdotal fent de vicari a Malgrat de Mar durant dos anys. Se’n va anar a Xile el 30 de gener de 1968 i va ser destinat a la ciutat portuària de San Antonio. Allí va connectar ben aviat amb la classe treballadora, amb les barriades més pobres. Anomenat Consiliari del MOAC (Moviment Obrer Catòlic), comparteix la pastoral amb el treball en l’àrea de salut a l’hospital de San Antonio i participa com a delegat del seu sindicat en el sisè Congrés Nacional de la Central Única de Treballadors (CUT). Mogut pels aires del Concili Vaticà ll i de la Teologia de l’Alliberament, en Joan s’anava fent poble. Per això es va fer obrer, poble oprimit i organitzat en lluita d’alliberament. Va optar pels pobres: “Sóc pobre perquè Crist és pobre i crec que ja n’hi ha prou de veure sempre l’Església lligada als rics”. A més, va assumir el compromís sociopolític que l’hora i el lloc exigien, encarnant-se en el marc històric del procés revolucionari xilè. El 4 de setembre de 1970, el poble vota a les urnes un govern de la Unitat Popular, iniciant-se així la via xilena cap al socialisme pel camí de la democràcia. Identificat en l’ideari de la Unitat Popular, escrivia a casa seva amb motiu del triomf de Salvador Allende: “Hem guanyat”. Aquest tarannà de compromís va despertar recels en el vicari episcopal de la zona qui li va plantejar deixar el treball o la parròquia. Així fou com es traslladà a Santiago, una de les barriades més pobres de la capital. En la seva feina va sol.licitar el trasllat a un hospital de Santiago i li van assignar una plaça en l’hospital San Juan de Dios. En Joan creu en el sacerdoci, creu en el compromís amb el poble xilè i creu en la seva tasca de capellàobrer. No vol renunciar a res d’això.

Pep Claparols, sobre Joan Alsina

Pocs mesos més tard, l’11 de setembre de 1973, es produeix el cop d’estat del general Pinochet i la mort del president Salvador Allende. En Joan és a la feina amb els seus companys, ell sabia que el buscaven i, malgrat tot, hi va tornar els dies següents. La nit abans del seu assassinat en Joan redacta el seu darrer escrit de comiat que és un veritable testament espiritual. És un text colpidor, que ens descobreix en tota la seva profunditat les reflexions d’un home en situacions extremes de desconcert, derrota i esperança. I també, una cosa més important: és el moment precís en què decideix portar la solidaritat fins a les darreres conseqüències, acceptant el risc real de la mort. Al dia següent el van detenir a l’hospital, el van torturar i aquella mateixa nit el van assassinar. El seu cos el van trobar al riu Mapocho, com tants i tants altres cadàvers de xilens. El soldat que el va afusellar va relatar després que, abans de disparar, en Joan li va dir: “No me vendes los ojos, quiero verte para darte el perdón”. Aquest home es va suïcidar al cap dels anys, mai no va poder oblidar aquella mirada. En aquest lloc avui dia s’alça un monument en homenatge i en memòria d’un capellà empordanès que va morir com un autèntic màrtir per defensar els més pobres i per ser fidel a l’Evangeli. Tomàs Nadal i Salamià és ex capellà i ex missioner a Xile, va ser empresonat i torturat per la dictadura militar

5


Los que nos dirigimos a Dios (aunque no nos reunimos en la misma casa de oración) Ignasi Marqués

Experiencias interreligiosas en Santa Coloma de Gramenet Santa Coloma de Gramenet es una ciudad que ronda los 120.000 habitantes, procedentes de 117 naciones distintas. De cada cinco habitantes, uno es extranjero (nacido fuera de España). ¡Cuánta variedad de rostros, de mentalidades, de religiones…! Las nueve parroquias que integran su arciprestazgo se han visto enriquecidas en los últimos años gracias a la presencia y participación en las actividades pastorales que llevan a cabo de los procedentes de Sudamérica, sobre todo. Por conocer la lengua española y la doctrina católica, se adaptan con facilidad a las formas de los barrios colomenses: Singuerlín, El Arrabal, Santa Rosa etc.

Asociación colomense para el Diálogo Interreligioso (ACDI)

6

Santa Coloma quiere ser una ciudad integradora, donde se reúnen en armonía la pluralidad de culturas y religiones. Hay diversidad de creencias, ritos religiosos, casas de oración donde se reúnen los grupos distintos. Muchas veces se constata el desconocimiento de las diferentes familias religiosas entre sí. Tanto el Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramenet (encabezado por su alcaldesa la Sra. Núria Parlom), como la Asociación Colomense para el Diálogo Interreligioso (ACDI) que dirige la Hna. Mª Jesús Zabalza, carmelita misionera, buscan la colaboración de creyentes y de asociaciones que puedan impulsar este trabajo de conocimiento mutuo.

Con la ayuda de Unescocat, por ejemplo, se editó un CD en lengua catalana titulado “Mapa de la diversidad de creencias y convicciones de Santa Coloma de Gramenet” y subtitulado “Una invitación a un viaje interactivo por la diversidad cultural y religiosa de la ciudad”. La ACDI convoca periódicamente conferencias a las que asisten personas de distinta religión, en las que se informan a partir de la explicación de un experto y debaten aspectos de temas relacionados con esta cuestión tan importante en nuestros días y tan presente en nuestra ciudad.

Fiestas religiosas compartidas por distintos grupos religiosos En diferentes ocasiones, y no solo durante la “Semana de Oración para la Unidad de los Cristianos” (que afecta sólo a las llamadas “confesiones cristianas” a finales del mes de enero), grupos religiosos distintos se encuentran para

compartir la alegría de alguna fiesta religiosa y ser informados mínimamente de qué se trata. Este es el caso, por ejemplo, del encuentro que tuvo lugar en los locales de la parroquia de santa Rosa. Si en abril siks, indúes, musulmanes sunitas y chiitas, budistas, protestantes luteranos y evangelistas asistieron a la explicación que un grupo de los católicos de aquella comunidad cristiana les ofrecieron sobre la Pascua de Resurrección, esta vez fue el sábado anterior a la Navidad cuando se hizo la misma convocatoria para relatar el Nacimiento de Cristo y celebrarlo compartiendo alimentos. Lo curioso es que el motor de estos encuentros está integrado por los miembros de una familia católica procedente del Pakistán, que son los primeros que estiran al párroco que esto firma, para que les ceda el local y les ayude en esta evangélica actividad que favorece también la buena convivencia ciudadana. Ignasi Marqués és prevere

Mor Mn. Josep Maria Totosaus, un amic de L’Agulla El passat 7 de febrer va morir, als 81 anys, mossèn Josep Maria Totosaus. Havia estat un dels personatges rellevants de l’Església de Catalunya, dedicat de ple a la lluita per una Església més evangèlica, en la línia marcada pel papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. També va ser un lluitador per la llengua catalana i pels drets de Catalunya. Durant molts anys va ser una de les ànimes del Centre d’Estudis Pastorals, del qual va ser secretari mentre Mn. Joan Batlles en va ser director. Quan tots dos van ser rellevats dels seus càrrecs, va centrar els esforços en la revista El Pregó, que va gestionar fins fa ben poc, quan la malaltia li va impedir de continuar. Bon amic de L’Agulla, de tant en tant ens demanava de reproduir-ne articles al Pregó. Que visquis en Déu, Josep Maria!


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Movi... Quina sort! Anna Milian

Vaig portar-hi la meva filla gran perquè una amiga me’n va parlar. Feia només dos anys que vivíem al barri i jo no tenia cap vinculació històrica ni familiar amb el MOVI. Apuntar-hi la nena em va semblar una bona cosa: a banda que ella s’ho passaria bé els dissabtes a la tarda, li suposaria fer amics al barri. Tenint en compte que anava a l’escola al barri de Sarrià –on jo treballo– això era particularment important. A més, el MOVI estava vinculat a la parròquia, la qual cosa era, per a mi, un valor afegit. No va ser fàcil: la nena s’hi resistia dissabte rere dissabte. Al carrer Pujades, davant la porta del despatx de Santa Maria, es passava l’estona plorant de valent fins que els monitors feien entrar tots els nens. Però el meu convenciment i la informació que em donaven els monitors a la sortida (la nena estava la mar de bé) van poder més. D’això ja fa divuit anys. Avui ella continua al MOVI –de monitora– i jo no tinc cap dubte que la meva intuïció primera va ser un gran encert. Els fets parlen: és monitora des de fa set anys, amb tot el que això suposa de servei als altres (nens, famílies, bar-

ri) i d’enriquiment i formació personal. El MOVI li ha facilitat molts amics, participació en activitats col·lectives i integració al barri, en definitiva. Per tant, quan vam apuntar-hi la nostra filla petita –que ara és al grup de Gregal– ja teníem ben clar que els guanys de la inversió que fèiem estaven garantits. Ara el MOVI fa 50 anys i gaudeix de molt bona salut: els grups plens i amb llista d’espera, el nombre de monitors i la participació com a col·lectiu en activitats del barri així ho demostren. Hi ha motius de celebració, doncs: per a la parròquia, per al Poblenou, per a les famílies, per als nens... I sobretot per als monitors: tots aquests joves que dediquen moltes hores a un esplai que estimen i que, en la majoria de casos, els ha ajudat a créixer. Hores que compaginen amb estudis, amb primeres feines i amb vacances. Hores que no s’acaben mai: dissabtes, vespres entre setmana, caps de setmana sencers i setmanes senceres a l’estiu. Hores que dediquen als altres, que eduquen i que els fan feliços. Quina sort tenir-te a la vora, MOVI. Per molts anys! Anna Milian és membre de l’ACO

Les lleis i el sistema educatiu. Eines de cohesió o d’enfrontament?

Albert Farriol

Ja tenim la LOMCE aprovada, que si d’una banda es decanta per un model elitista, utilitarista, servil amb el sistema, prioritzant els ensenyaments que fabriquen peces productives útils segons les doctrines capitalistes, per sobre els continguts que serveixen per a formar persones en el sentit ampli del

terme, per l’altra banda ha de servir per a “españolizar a los niños de Catalunya”. Podem preguntar-nos: ¿són uns ignorants o són uns perversos? La resposta és clara: tenen molta mala llet! I cal estar segurs que utilitzaran tots els mecanismes de poder que tenen al seu abast, i que

7


–ai las!...– els hem donat, per dividir-nos per classes socials i per àmbit lingüístic. Ara tenim la sentència del TSJC obligant a fer un 25% de les assignatures en castellà en aquells grups on un alumne ho demani. Amb aquest gest un tribunal de justícia s’atribueix funcions pedagògiques i d’organització curricular que no li són pròpies, tot atemptant contra un model d’immersió lingüística, que ha estat admirat i es vol imitar a molts països on conviuen dues llengües. No és casual que després de la campanya orquestrada en els darrers anys, que vol fer pensar a la resta de l’estat que a Catalunya estem dividits per

raó de la llengua materna, facin un pas més per intentar-ho, ara sí, de debò. I la perversió és evident quan de l’acompliment de la sentència en fan personalment responsables els directors dels centres educatius, la baula feble, i se’ls en fot l’opinió de la resta de pares de la classe, o de la situació en què queda l’alumne que han volgut “protegir”. Per sort, potser en l’ofici de mestre és on l’amor a la feina, l’amor al resultat de la feina i fins i tot l’amor propi és més present. Les lluites dels mestres de les Illes ens han de servir d’exemple i donar-nos l’esperança de que un ensenyament amb equitat és possible. Albert Farriol

Receta de cómo “enmascarar” los datos del paro y de la emigración en un solo gesto. Edición especial gobiernos liberales.

Julio Masip

Pongamos el caso de que mi pareja se ha visto abocada a emigrar a Suecia porque aquí mi gobierno no es capaz de dar un trabajo digno a una Doctora en Ecología. Ella, como buena ciudadana, se quiere dar de baja en el paro, ya que va a trabajar en el extranjero (cualquiera de nosotros hubiera estado chupando del bote hasta que se agotase). Después de marearla en el SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal) para conseguir un certificado digital (que es algo así como el cromo de Butragueño, que sabías que existía porque había un hueco en el álbum, pero nunca llegaste a verlo) y de pelearnos con diferentes versiones de Java (para ver porno valen todas, pero para cosas oficiales solo valen la versión 6 o inferiores, así que ya sabéis: desempolvad el Amstrad porque mi tablet ya va con la 9), llegamos a las últimas pantallas de la aplicación y vemos que si queremos formalizar nuestra situación tenemos que entrar al trapo y por supuesto... mentir. Esta es la receta ideada por nuestro gobierno:

8

Paso 1. Crear un servicio web para tramitar las altas y bajas en

el SEPE, para que lo puedas hacer desde casa, el mismo que se usa en las oficinas. Paso 2. Dar diferentes opciones de baja: trabajo por cuenta ajena, autónomo, jubilación, emigración o traslado al extranjero, enfermedad y otras. Todo bonito y fácil. Paso 3. Aquí viene la jugada maestra (¡digna de este país!). ¿Que quieres seleccionar la opción emigración o traslado a otro país (modo “mariquita el último”)? Pues no, no puedes. Aunque cliques ctrl-n aquello no se pone en negrita. Un pequeño aviso nos indica que “temporalmente la opción esta fuera de servicio”. Son unos cachondos! Paso 4. Como quieres darte de baja para que no vengan algún día (seguramente en tu lecho de muerte o cuando te pillen en una clínica extranjera abortando) y te reclamen el paro de todo un año, pues te ves abocado a elegir otras opciones. Lo bueno es que elijas la que elijas, ¡siempre sales del paro! MiniPunto para Rajoy y otro menos que sale en las estadísticas. Hay que admitir que la jugada es magistral.

Paso 5. Como no quieres jubilarte, ni tienes una enfermedad crónica, ni otras opciones extrañas, te queda o ser autónomo o trabajador por cuenta ajena. Con lo que además de salir del paro ya tienes trabajo. (Eso sí, solo en Matrix). Otro MiniPunto para Rajoy. No solo está bajando el paro, sino que además se crea empleo. ¡Son la repera! Paso 6. ¡La traca final! ¡El señor Rajoy ha ganado dos MiniPuntos pero es que además se lleva el super premio de que nadie deja el paro para emigrar! Con lo que nadie sabrá el número real de emigrantes debidos a la falta de empleo. Y lo de la fuga de cerebros y la emigración juvenil es un rumor creado por una conspiración judío-masónica. ¡Aplausos por favor! Porque gracias al señor Rajoy, he descubierto que mi novia me engaña y en realidad no se ha ido a Suecia, sino que forma parte de la gran familia de la recuperación económica y está en algún sitio de este país trabajando como Dios manda. Julio Masip és geògraf i tècnic de muntanya


Pete Seeger: amor, lluita i llibertat

Lluís M. Panyella

Parlar de Pete Seeger (New York, 1919-Bacon 2014) és parlar dels drets humans i de la lluita per la llibertat. Des del primer moment va entendre la música com un idioma universal, i en va fer una eina de lluita i de servei. Al seu banjo hi duia escrita la frase: “Aquesta màquina doblega l’odi i el força a rendir-se”. Aquest passat 28 de gener, Pete Seeger ens va deixar. Aquí el vàrem conèixer sobretot gràcies a Raimon, que el va portar a Catalunya, i a Xesco Boix, que va adaptar al català moltes de les seves cançons que ens van servir per lluitar contra la dictadura i animar-nos a treballar per un món millor. Què se n’ha fet d’aquelles flors?, Tots junts vencerem, No serem moguts, Kumbaià i Wimoweh, són algunes de les més cantades i recordades, però pensant en la millor manera de parlar de Pete Seeger, he triat una de les seves cançons que no és gaire coneguda: Old devil time (Vell diable temps). A finals dels anys 60, el director de cinema nord-americà d’origen jueu, Otto L. Preminger, va demanar a Pete Seeger si li podia fer una cançó en tres dies per una pel·lícula que tractava de la voluntat de les persones de viure enfront una situació límit, de perill o malaltia greu. Pete Seeger va pensar en tres o quatre cançons habituals del seu repertori, però mentre viatjava de Nova York a Fresno se li va encendre una llumeta, i a l’avió va composar una nova cançó: Old devil time. Ell la cantava i la seva dona Thosi l’anava transcrivint al paper. Anys més tard, amb la meva companya del grup La Bicicleta, la Maria-Josep, vam adaptar aquesta cançó al català, i crec que és una del les millors formes de reflectir l’essència de Pete Seeger. Pete Seeger va escriure just abans del passat Nadal: “Si jo em morís demà me n’aniria feliç sabent que gent d’arreu del món canten les meves cançons. Així les meves cançons aniran a països on mai no he pogut anar, i entraran dins cases on mai les havien sentit cantar, i fins i tot pot ser que acompanyin la gent per arreu, i ajudin a tothom a estimar-se.” I així ha estat: les seves cançons d’amor, lluita i llibertat se segueixen cantant arreu del món.

Old devil time (Vell diable Temps) Oh vell diable Temps, fent durs tots els meus dies, donaves per segur que acabaria sotmès. Però quan no puc més, els qui m’estimen fan pinya amb mi, i em donen forces per seguir lluitant Oh vell diable Por, amb les teves mans glaçades, volies fer-me por perquè deixés de lluitar Però quan tinc por, els qui m’estimen fan pinya amb mi, i em donen forces per seguir lluitant Oh vell diable Odi, ja fa temps que ens coneixem, volies fer-me teu entrant dins el meu cor Però quan l’odi em pren, els qui m’estimen fan pinya amb mi,i em donen forces per seguir lluitant Oh vell diable Tristor, dins un gran mar de llàgrimes, volies que em sentís per sempre més ofegat Però si estic trist, els qui m’estimen fan pinya amb mi, i em donen forces per seguir lluitant No hi ha cap diable enlloc que pugui fer aturar-nos. No hi ha cap diable enlloc que ens pugui derrotar. I si estàs sol, dóna’m la mà i fem pinya junts, i tindràs forces per seguir lluitant. Lluís M. Panyella és cantant-animador amb el Grup La Bicicleta (www.labicicleta.cat)

1 de juny 2014: Festa dels 90 (números de l’Agulla) Tenim la data (diumenge 1 de juny a la tarda), tenim lloc (Parròquia de Santa Maria del Gornal), tenim grup d’animació (Grup DUM) i tenim la il.lusió de retrobar-nos. Volem que hi hagi espai de trobada, pregària i reflexió, i també temps per compartir música i festa. De moment, recollim idees i propostes. Escriu-nos a: agulla.revista@gmail.com. Gràcies als qui ja us hi heu posat!

9


Amb entitat (i experiència)

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

La Llavor, quatre anys donant llar i acolliment M. Elena Alfaro

1. ”Farem un lloc a casa nostra per rebre bé l’estranger?” El 7 de junio del 2009, celebramos la apertura del Proyecto “La Llavor”. Hoy se me ocurre encabezar la introducción a este pequeño artículo, con el comienzo de la letra de una canción que marcó mi llegada a Catalunya, allá por el inicio del nuevo siglo. Sí, hemos sido capaces de agrandar nuestra casa y hacer espacio para quien (para Quien con mayúscula) nos pide alojamiento entre nosotros. De la reflexión/oración conjunta de las tres entidades que formamos la red de colaboración, Filles de María Auxiliadora, Fundación Benallar y Fundación Ared, también encontramos en la sabiduría de Jeremías una cita que nos da fuerzas para continuar alegres en el servicio: “los reuniré de todos los países, los traeré a un lugar seguro y los haré descansar”.

2. ”Per rebre bé”

10

¿Qué significa en la Llavor, recibir bien “al viajero” que llega? A las personas que llegan cansadas del camino recorrido por las rutas de la distancia, de la soledad, lejos de las familias que los despidieron un día, alejados de unos ingresos que les permiten tener acceso al derecho a un techo abrigado, y a una mesa tendida en familia, que han perdido o no han encontrado aún un trabajo que permita alquilar una habitación, y tantas situaciones que miradas desde los parámetros económicos significan desahucio, recibir bien significa darles la bienve-

nida a casa, asegurarles abrigo, comida y afecto en las relaciones, un tiempo adecuado a cada uno, para modificar la situación de llegada, y poder re-emprender la marcha una vez fortalecidos y recuperados. La bienvenida es gratuita y desde la gratuidad, con amplitud en los criterios de acogida y con un secreto agregado: convencidas de que nadie está tan alejado de su propia dignidad, le pedimos a cada una de las personas que llegan, su compromiso de participar en la buena marcha del proyecto. Participar, ¿cómo? Con lo que tienen, con lo que son, con lo que estén dispuestos a dar y compartir de sí mismos. No sólo en los servicios que la casa necesita. Tan importante como éstos es la participación alegre en las relaciones que se tejerán en la convivencia diaria. Alegrarse con los que están alegres, y compartir el dolor de quien aún no ha logrado su objetivo. Como veréis, La Llavor es un trocito cotidiano y en Barcelona del Evangelio de Jesús. Hay ocasiones en que compartir se limita a compartir la fragilidad

y la debilidad, el dolor y la incertidumbre, el sueño postergado, y las metas que no terminan de llegar; no es nada fácil conseguirlo, aunque es un regalo para todo el proyecto tomar conciencia de la fuerza que dan la colaboración y la solidaridad.

3. La hospitalidad La Llavor ofrece hospitalidad, fundamentalmente a dos subproyectos de la casa: la atención de grupos que solicitan el uso de los espacios para jornadas, reuniones y fines de semana de programación, convivencia, reflexión, y hospitalidad a personas que tienen algún familiar o conocido ingresado en el Hospital Vall d’Hebrón. Un servicio digno, de alojamiento y comida, llevado a cabo por las mismas personas acogidas, está preñado de calidez humana y de constante superación. Dicen los que saben que para ser hospitalarios hace falta encarnar algunos indicadores: estar a gusto en la propia casa, conocer y asumir los propios límites y dar libertad al huésped para que


se mueva a gusto por el espacio ofrecido. Cuatro años del proyecto, dan de sí para reflexionar mucho. Este “secreto” que antes mencionaba, no siempre es fácil de descubrir. No todas las personas que han llegado al proyecto de vivienda social temporal, han podido descubrir el secreto. Quienes lo han vivido como exigencia de “cumplimiento” a cambio de casa y comida, no han permanecido con nosotros. Quienes han podido reproducir la experiencia de familia acogedora que alguna vez han experimentado en sus vidas, han hecho suyo el proyecto, y con gozo comparten la que es su casa con los recién llegados.

4. Adviento 2013 en la Llavor: “No tinguem por, és Déu mateix”.. Y para terminar, una brevísima descripción del inicio del Adviento 2013, el domingo 1 de diciembre. Llegaba por la mañana, una nueva persona que esperaba nuestra cálida acogida, y así pudimos recibirla. Preparar la habitación bien bonita, salir a recibirla, ayudarle con sus maletas, acompañarla en las primeras horas de desorientación, dar respuesta a sus primeras preguntas, indicarle los sitios donde encontrar lo que necesita, y decirle por todos los gestos más allá de las palabras, “bienvenida a tu casa”. El impacto de las primeras horas se le fue pasando, y a media tarde, ya tenía colocada su habitación. Necesita ponerla bien bonita, pintar la puerta de su armario, personalizarla, estar a gusto. Nos invitó a unos sándwiches elaborados por ella con los ingredientes que traía de su vivienda anterior, probó nuestro café, y la sopa tuvo “el gusto de las sopas que hacían en las casas”. ¡Gracias por tu valoración! Hemos conseguido que te sintieras en casa. Todo el grupo te estaba dando la “bienvenida”: en la sopa caliente, los bistecs, la ensalada, las tortillas de patatas

y el pan tostado, te estábamos dando la bienvenida. Un grupo que había solicitado la casa para su jornada de reflexión, disfrutaba una sobremesa familiar, un café caliente, unas neulas artesanales elaboradas en el nuevo obrador de pan y pastelería de la Fundación Ared. Su donación aportará a la economía del proyecto, con el gasto mensual más significativo: el gasóleo que nos da agua caliente y calefacción a los sectores habitados de la casa. Un niño con su madre venidos de fuera de Barcelona, que mañana operan en el Hospital Vall d’Hebrón, y a pesar de estar dolorido y molesto antes de la operación en traumatología, aportando su buen ánimo y su creatividad con cuentos a todos nosotros, acompañado con el fondo musical que él mismo hacía con un teclado. Gracias Omar, no te hemos oído un solo “ay” de queja, y tu carita decía que estabas molesto. Para dar un toque navideño, Oliver acompañaba con una campana de verdad los acentos que el ritmo le iba dictando, y la más pequeñita de la casa, bailaba en los brazos de su mamá la alegría del domingo. Mientras tanto, en el huerto Orlando y Teresa preparaban dos cestas de verduras frescas para

regalar a nuestros colaboradores y amigos: acelgas, espinacas, calabazas, cebolletas, y un par de docenas de huevos frescos que dieron en la semana las gallinas ponedoras. Sólo en la Llavor pueden convivir en paz tres gallos en el mismo gallinero. Literalmente es así. Allá por el mes de julio nos faltaba un gallo. Lo comentamos a los que nos conocen y aprecian nuestro trabajo, y no sólo tenemos uno, sino que hoy tenemos tres. Y buscando por los almacenes de la casa, otro grupo encontraba muebles que nos han donado y que le hacían falta a una persona que ha alquilado un pequeño ambiente para iniciar su autonomía. Y antes de caer la tarde del primer domingo de adviento, un pequeño grupo intentábamos ponernos de acuerdo para verqué podemos aportar cada uno, el próximo miércoles cuando de operen de cataratas a una persona que comparte la vida con nosotros en La Llavor. ¡Gracias Señor porque una vez más llegas a nuestra casa, tocas a nuestras puertas y encuentras lo que necesitas para pasar la noche entre los sencillos de corazón!

11


RECEPTES per anar canviant Crema de calçots amb bacallà confitat Tere Jorge Tornem a ser en temporada de calçots i prop de la Quaresma. Avui us proposo una crema amb un sabor molt d’aquí que amalgama els dos productes propis d’aquesta època: el bacallà i els calçots. Una crema “multiusos”, ja que tant la podrem fer servir com a aperitiu, que com a primer plat, i, fins i tot, com a salsa per acompanyar plats de carn. També és una alternativa per menjar calçots a casa, molt més polida i delicada que la tradicional calçotada, o fins i tot crec que podria ser també una bona idea per a recuperar els calçots sobrers d’una calçotada, si es que algun cop en sobren! (Jo encara no he tingut ocasió de provar aquesta darrera opció). Com podeu veure, no es pot demanar res més a una recepta fàcil i molt polivalent. Per a la crema: un manat de calçots (25 u.), una patata, 200 cc de nata líquida, oli, sal fumada, bocí de bacallà esqueixat per cap, 2-3 grans d’all, 1/2 l. de brou vegetal. Per a la salsa: mig quilo de tomàquets madurs, tres nyores, 150 gr. d’ametlles torrades i pelades, cinc grans d’all, 1/4 l. d’oli d’oliva, sal i vinagre. Preparació: Per fer la salsa, escaldeu les nyores, obriu-les i traieu la carn. Escaliveu els tomàquets i 4 dels grans d’all. Peleu-los i tritureu-ho tot juntament amb la carn de les nyores, el gra d’all cru, un rajolí de vinagre i un pessic de sal, primerament amb l’oli d’oliva i després afegiu-hi les ametlles torrades. Rectifiqueu de sal i, si voleu, afegiu-hi un rajolí més d’oli, com si fos una maionesa, fins aconseguir la textura desitjada. Reservem la salsa. Per preparar el bacallà posem en un cassó al foc amb oli, els alls sencers, i si voleu, una mica de bitxo, feu que agafi temperatura però sense que arribi a cremar. Fora del foc, afegiu-hi els trossos de bacallà de tal forma que quedin coberts totalment amb l’oli, i deixeu-ho confitar uns 10 minuts. Ho escorreu i també ho reservem.  Finalment, per a la crema de calçots, en un cassó al foc, sofregirem la patata i els calçots, picats molt fins amb un bon raig d’oli d’oliva, afegirem el brou i ho deixarem al foc fins que sigui cuit. Llavors hi afegirem la nata líquida. Ho triturem i rectifiquem de sal si fa falta. Si voleu que quedi una crema més fina encara caldrà que la coleu.  En quant a la presentació, ja us he avançat abans que teniu vàries possibilitats:  Com a entrant,ompliu el fons d’uns gotets petits amb la crema de calçots, afegim el bocí de bacallà confitat, i ho amanim amb una bona cullerada de salsa. Podem acabar la decoració amb unes mitges llesquetes de pernil cruixent, torrat al forn

12

Com a primer plat se serveix com si es tractés d’una vichyssoise, però en aquest cas li afegim el bacallà confitat, repartirem una mica de salsa per sobre i també podem afegir uns daus de pernil lleugerament fregits.

Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Loteries

Salvador Clarós

No compro mai loteria. Pot semblar una excentricitat per la meva part atès que és un joc estès i popular però he de dir que veig en les loteries i jocs d’atzar un contrasentit. Recaptar entre molts per acumular en una minoria és just el contrari del que convé fer per reequilibrar i fer més justa la societat. Amb tot, la loteria es va crear com un instrument de recaptació de l’Estat. Jo més aviat estic per la pràctica contrària que consisteix a recaptar entre la minoria que li sobra, per repartir als qui els hi falta. Aquesta segona és la lògica que inspira la beneficència. La socialdemocràcia ha assumit a través de la fiscalitat el reequilibri de les rendes procurant assegurar una cobertura mínima de les necessitats, que mai no és suficient. Recaptant impostos que redistribueix indirectament a través de la prestació de serveis com la salut, l’ensenyament... i de forma directa amb subsidis, pensions no contributives i altres percepcions, l’Estat evita fractures socials i corregeix o modera la desigualtat pròpia generada pel mercat. Ja no cal la beneficència, almenys en teoria! No obstant, la crisi ens està retornant a estadis del passat. La descobertura social creada per la restricció econòmica de l’endeutament, i també la ideologia neoliberal dels governs actuals, està estimulant iniciatives de la ciutadania novament de beneficència a través de formes contemporànies: el banc d’aliments, el gran recapte, la marató de TV3... La finalitat és auxiliar franges de població cada vegada més àmplies que no poden cobrir necessitats bàsiques, o bé finançar projectes de recerca en moments de retallades a les universitat i centres públics. Torna la beneficència abans tan criticada per l’actitud paternalista i poc compromesa. Les loteries tornen a créixer. Entre les que hi ha a Catalunya ara s’hi ha afegit la grossa de cap d’any. I els jocs d’atzar, els casinos, volen tornar a Catalunya (Eurovegas, Barcelona World), això sí, sense pagar impostos. El govern diu que, tot i les retallades i el deute públic, aviat reduirà impostos. Corren temps de crisi no només econòmica sinó també moral.


A PEU

A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

El Montmell

Jaume Roig

Com un gran drac reptant entre les comarques del Baix Penedès i l’Alt Camp se’ns apareix aquesta serra. El nom del Montmell prové del llatí ‘Monte Macellum’ o de ‘Mont Maell’, que volen dir muntanya seca i àrida o bé muntanya de la carnisseria, fent referència a la gran mortaldat haguda en una cruenta batalla... L’excursió, agradable a l’hivern, de dificultat moderada, la farem pujant per la cara sud fins al Castell i la Creu; d’allí, per la carena, ens arribarem a l’esplèndid mirador que és la Talaia, on podrem veure, en dies clars, des de les muntanyes del Canigó fins a les dels Ports de Beceit. En el recorregut podrem gaudir de la visita a l’església de Sant Miquel del Montmell (any 1549), l’ermita del mateix nom (segle XI), les ruïnes del castell del Montmell (any 974) i les seves Boques Calentes. Cal arribar-se a l’entrada de la Bisbal del Penedès per autopista o també per carreteres comarcals des de Vilafranca, i continuar per la TV-2401 fins a la Joncosa. Seguiu uns indicadors que duen en 2 Km de pista no asfaltada a l’Àrea recreativa, actualment en estat lamentable. Podeu arribar en cotxe fins a l’església Nova de Sant Miquel. A la dreta seguiu l’indicador del Castell. Cal dur bon calçat perquè el sender és costerut i força rocallós. Al cap de poc es voreja la humil i bonica ermita de Sant Miquel del Montmell, que sembla que hagi de caure atesa la forta inclinació del terreny. És romànica, del segle XI, molt aèria i amb un sostre adaptat per recollir aigua. Fou reconstruïda l’any 1949. Deixem l’ermita per llevant i seguim primer planerament i després en forta pujada per entre blocs de pedres i restes d’alguna pintura indicadora de camí.

El sender mena a un petit coll que fa de divisòria entre els turons del Castell del Montmell i de la Creu. Val la pena pujar a tots dos, primer al Castell i gaudir de les esplèndides vistes. Si estem atents durant l’ascensió localitzarem dos “bufadors”, un parell de petites coves on, segons l’època, pot sortir aire calent de l’interior de la muntanya. Desfem el camí fins al petit coll i tornem a pujar ara per accedir al turó de la Creu. Des d’aquí es va carenejant per un sender més fàcil, fins a la Talaia (861 m.), punt culminant de la serra. Si el dia ens acompanya la panoràmica és impressionant. El sender continua, ara ja baixant. Trobarem un indicador i seguim a l’esquerra, vers Cal Magí Vidal. Entrarem en una zona boscosa i veurem l’altiu Pi de les Tres Soques. Un cop arribats quasi a la vall, un nou indicador ens assenyala a l’esquerra l’Àrea recreativa i Sant Miquel, el lloc on hem iniciat l’excursió. En ser l’obaga, el bosc és ufanós. L’Ajuntament de la Juncosa, amb bona intenció però amb mala ortografia ha posat al llarg d’aquest tram del recorregut alguns rètols explicatius de la vegetació. Trobareu una ressenya molt interessant a : http:// ferran-sole.blogspot.com.es/2012/03/serra-delmontmell.html , i el mapa que hem utilitzat és El Montmell, de l’Editorial Piolet.

13


Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

E

N UNA EUCARISTIA. Fa poc, en una Eucaristia amb un grup de dones de la parròquia, tot llegint el relat de Zaqueu (Lc 19,1-10), vaig entendre més clarament què significa “salvació”, concepte i acció central en la nostra fe i que sempre per a mi apareix com a interrogant. Al final del relat Lluc diu: “El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. I em vaig preguntar ¿què és el que està perdut per Jesucrist? ¿Què pensa Jesús sobre qui és el que està perdut? Començant per aquesta pregunta, vaig copsar millor l’acció “salvadora”. Per a Jesús està perdut el qui acumula diner, el qui s’aferra a les riqueses i per tant no s’adona (o sí) que ho està “robant” als pobres. Ha perdut la sensibilitat pels pobres i això el “perd”, el deshumanitza. No és que el diner sigui dolent de per si, sinó que quan ens agafa el cor, ens perdem i ens allunyem cada cop més dels més necessitats. Per això Zaqueu quan canvia el cor, torna el que ha robat (“els en restitueixo quatre vegades més”), i a més dóna amb escreix (“dono la meitat dels meus béns als pobres”). Amb tot plegat, esdevé pràcticament igual als altres, pobre. Els rics, els grans banquers, terratinents i altes classes socials per tant estan perduts, deshumanitzats. Ara bé, es poden “salvar” si retornen, si retribueixen i si són generosos i retroben la sensibilitat humana. Nosaltres, que no tenim tant, mentre ens aferrem al que tenim i ens deixem portar massa per l’afany de lucre, també ens perdem, i ens desorientem quan no ens deixem guiar pels pobres, els que són (o haurien de ser) els nostres “pastors”, figura del Crist. Quim Cervera `

E

14

LS NOUS AIRES DEL PAPA. Aquest papa Francesc ha fet girar la mirada a tots: creients, no creients, agnòstics, ateus, d’altres religions. És curiós com interessa els gestos que fa i com il·lusiona molta gent. Mai com ara –i potser mai abans– els meus amics, els coneguts, ateus i persones que mai no hi havien fet referència, aquests ara et parlen dels gestos que fa el Papa. Un dels últims ha estat batejar al Vaticà un nen d’uns pares que no estaven casats. Olé! Quin gol ha fet a aquells capellans que, intransigents i de la norma estricta, no volen batejar fills de pares “irregulars” i tampoc no accepten padrins que no

estiguin confirmats (no sabem si tots els padrins d’aquests nens batejats pel Papa eren confirmats). He llegit aquesta notícia, i m’he assabentat que va començar Joan Pau II a batejar un fill d’uns amics seus en aquest dia i al Vaticà. S’hi va anar afegint gent i, ara, el papa Francesc ha batejat uns nens, i entre ells una nena de pares casats pel civil (per lliure decisió o perquè ja estaven casats abans per l’Església i ara divorciats i tornats a casar i ja no es poden tornar a casar per l’Església?). En fem molts, nosaltres, d’aquests bateigs de pares casats només pel civil. El papa ha recordat que no es pot negar el bateig a un nen per raons burocràtiques, mentre un dels pares es comprometi a l’educació cristiana del fill, sigui ell mateix o a través d’una altra persona. Fins aquí em sembla bé. Però em posa unes qüestions que no tinc massa clares: sobretot els casaments i bateigs, són uns sagraments amb molta càrrega sociològica i de tradició. ¿Hem de continuar fent bateigs i casaments per tradició? Si els pares manifesten que no creuen, ¿com poden comprometre’s ells o a través d’un altre a la seva educació cristiana? ¿Què volen dir: que faran la festa de la primera comunió i els dos anys de catequesi a què els obliguem?. Si anem cap a una església pobra, de comunitats que viuen a l’entorn de Jesús i el seu Evangeli i en volem ser testimonis, ¿no hauríem de replantejar tot això i la seva pràctica? “Jo ho he vist i en dono testimoni”... Ramon Masachs

A

RA ÉS DEMÀ. Un nou intent de sumar l’esquerra social i política ha començat a caminar. S’ha fet amb l’assemblea oberta “Ara és demà”, que va convocar Esquerra Unida i Alternativa i Iniciativa per Catalunya Verds, l’1 de febrer a Fabra i Coats, a Sant Andreu, Barcelona. Vam ser 1411 persones inscrites, però en realitat 1700 participants, els i les que van debatre accions de lluita i quins han de ser els instruments polítics per desbancar la dreta que està destruint tot el que amb tanta lluita es va aconseguir. Amb presència i participació de plataformes (PAH, educació, sanitat,…), comitès d’empresa (Panrico, TV3 i Catalunya Ràdio, Alstrom,…), sindicats, la Nova Esquerra Catalana, l’Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat, Avancem, però també molta gent que està implicada en el Procés Constituent. L’Assemblea Oberta va acordar uns punts de mínims per seguir avançant en la configuració d’una


alternativa de govern formada de la pluralitat que representa l’esquerra en el nostre país: continuar amb l’experiència formant un grup dinamitzador; promoure “Ara és demà” a nivell territorial, el 8 de març girarà a voltant del dret de les dones a decidir sobre el seu cos; participar en les marxes per la dignitat del 22 de març; realitzar accions contra la troika el 9 de maig dia d’Europa; dret a decidir sobre tot el que ens afecta, reclamar el dret que expressa l’ILP per a la Renda Garantida de Ciutadania...

Moltes vegades els intents de sumar les forces de l’esquerra política, no han reeixit per petites discrepàncies o problemes de protagonisme. Cal esperar que la generositat dels partits convocants sigui prou gran perquè aquesta vegada sigui un éxit. Ja ho deia Miquel Martí i Pol en el seu poema “Ara és demà”: Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir... Quitèria Guirao.

Per airejar el cervell

Portes endins. Carme Ballús. Marcòlic Col·lecció. Alpina: 2013. Mai no és tard per escriure, i per escriure bé. Carme Ballús, catedràtica de llengua i literatura catalanes en un institut de secundària, diu que s’hi va posar a 50 anys, després d’un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. I escriu sobretot relats curts, alguns dels quals han rebut diversos premis. Portes endins és un recull d’una vintena d’aquests relats. La veritat és que me l’he llegit en un parell de dies, fruint de cadascuna de les narracions. Massa de pressa, sens dubte. Però és que l’estil és planer i el fil conductor de les narracions és realment interessant i sempre tocant de peus a terra, descrivint una realitat interna i universal, de vegades molt propera, de vegades molt llunyana en el temps,

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

però sempre connectada amb la vida. Hi he trobat dolcesa i amargor, humor, crueltat, esperança, tendresa... La complexitat de les emocions i de les relacions humanes, les sorpreses, els enganys (de vegades autoenganys)... Personatges, sobretot dones, de totes les edats , sense oblidar les que sovint queden al marge del nostre món: les captaires, les immigrants, les dones grans, les dones treballadores. En fi. Espero amb delit més narracions i us recomano el llibre. Sapigueu que la Carme ha començat un nou recull de contes, que col·labora amb el diari digita “NacióGraniollers” i que publica algun microrelat en el blog http://la-bona-confitura.blogspot.com. Mercè Solé

Un enemic del poble. Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Teatre Lliure El Teatre Lliure ens ofereix una versió del text de l’Ibsen, ac-

tual, interpel·ladora, de la que no pots sortir sense qüestionar mecanismes del nostre present social, polític i econòmic, però també sense guaitar atentament els nostres silencis, les nostres passivitats, les nostres pors que ens fan donar la raó a l’opinió de la majoria. Castor, Eurovegas, Barcelona World, el model turístic de la ciutat,... podrien ser com el balneari de l’obra de teatre avui a casa nostra. I davant d’ells, com ens posicionem? Una assemblea que es veu manipulada amb excuses de funcionament democràtic... Quantes no n’hem viscudes en associacions i entitats diferents! Ens calen Doctors Stockmann que siguin capaços de lluitar per la veritat, exposant-se, sabent que poden perdre el benestar propi, la comoditat... Potser els cristians i les cristianes hauríem de mirar com anem de lluita per la veritat, amb capacitat de perdre allò que aparentment ens dóna certeses... O és que no ens creiem que la veritat ens farà lliures? Maria Antònia Bogónez Aguado

15


La fe de cada dia

La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Quaresma i Setmana Santa, fer camí amb Jesús Josep Lligadas

El retall

La Quaresma són els quaranta dies que preparen per a la Pasqua. La Setmana Santa són els dies immediats a la Pasqua, que recorden els darrers dies de la vida de Jesús. Aquests dos temps litúrgics van néixer al segle IV, com a preparació de la Vetlla Pasqual i dels cinquanta dies del temps de Pasqua, que havien començat a celebrar-se al segle II. La Quaresma, doncs, és un temps en què posem els ulls en Jesús i volem reviure el seu camí de fidelitat, perquè així, quan celebrem la Pasqua, sigui una celebració autèntica, que comporti que nosaltres emprenguem realment una vida nova. És el que en diem la conversió, una paraula llatina que vol dir “girar-se cap a”, “canviar de direcció”. En grec la paraula és “metanoia”, que vol dir canviar de manera de pensar. I d’això es tracta: de fer un esforç per revisar la pròpia vida i veure si està girada cap a la manera de viure de Jesús, i si la nostra manera de pensar, la nostra manera de veure les coses, és la de Jesús. I mirar de canviar tot allò que calgui perquè sigui així. En altres èpoques, la Quaresma tenia una notable rellevància social (tancaven els balls, els cinemes, els divendres ningú no menjava carn…). Ara no. Ara s’ho ha de fer cadascú. I això comportarà preguntar-se quines coses faré jo durant aquest temps per acostar-me més a Jesús (una estona més de pregària, dedicar més temps i diners a causes valuoses, privar-me fins i tot d’alguna de les

possibilitats consumistes que tinc pertot arreu), i també revisar més globalment la meva vida i veure què podria canviar o què hauria d’intentar canviar per ser més cristià. I així arribem al Diumenge de Rams, l’inici de la Setmana Santa. La Quaresma com a tal, de fet, s’acaba el Dijous Sant, quan comencem el que s’anomena el Tridu Pasqual, els dies de la mort i la resurrecció de Jesús. Però uns diies abans ja comencem a recordar els seus passos finals, que s’inicien amb la seva entrada a Jerusalem muntat en un ase, l’animal del treball i de la vida quotidiana, que contrasta amb els senyors de la guerra que entraven a les ciutats muntats en cavalls. I aviat tot es precipita. Jesús celebra un sopar de comiat amb els deixebles, en què els escenifica el sentit de la seva vida rentant-los els peus com un signe de servei total, i els deixa el pa i el vi com a presència seva més enllà de la mort que l’espera. Aquella nit, a Getsemaní, serà detingut perquè els dirigents jueus el consideren una nosa i un perill per a la religió jueva, i serà portat al governador romà, el qual també optarà per treure-se’l del davant sense més escrúpols. El Divendres Sant recordem, venerem i agraïm la seva entrega i la seva fidelitat fins al final, i ho fem afirmant la fe en ell i en la vida que brolla de la seva creu. I, el Dissabte, vora el sepulcre, esperem la seva resurrecció.

La majoria de les persones s’estimen més confessar els pecats dels altres Graham Greene

L'Agulla, 088  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you