Page 1

L’

A

G

U

L

L

A Febrer 2013 - Any XVIII - Número 83

Corrupció

La corrupció ha passat al primer pla de l’actualitat, amb més força que mai. Mentre els ciutadans estem preocupats per la feina, per no perdre l’habitatge, per arribar a final de mes, hi ha una dimensió paral·lela a la nostra, on les preocupacions són unes altres: enriquir-se impunement i fora de la legalitat i mantenir-se al poder polític, per, tot fent el cercle, assegurar-se més impunitat i més enriquiment, a costa de la pobresa cada cop més severa dels que no estem en aquesta dimensió. És la fórmula del capitalisme: l’enriquiment desmesurat d’uns, que es creuen per damunt del bé i el mal, i l’empobriment progressiu dels altres. A més, tot això es fa normalment disfressat de legalitat (que no moralitat), però quan es traspassa a la il·legalitat, òbviament, la situació s’agreuja. Per exemple, el cas Bárcenas: tenir milions i milions a Suïssa és il·legal si s’evadeixen així impostos, però tenir tants milions, encara que els tingui a Caja Madrid, també ens ha d’escandalitzar. Que un individu s’apropiï de tants diners ja és, de fet, un escàndol. També ens podem preguntar qui o què hi ha al darrere del fet que es destapi un cas com aquest o que ara se n’esbombin tants en els grans mitjans. Qui hi surt guanyant? Per què ara, i no fa uns mesos? Qui ho ha provocat? Coincideix amb el cas Urdangarín, un altre escàndol majúscul que fa trontollar una institució que no és democràtica, però que hem de mantenir perquè ens va venir imposada a la transició. I els casos a Catalunya? Quantes coses es barregen i quantes no? Els fils perversos del poder tenen més connexions de les que ens podem imaginar. Una altre qüestió a tenir en compte és la manca de democràcia econòmica i de justícia social com a disparador de la corrupció: a més justícia social, menys corrupció. Precisament, i segons l’organització Transparència Internacional, als països amb menys corrupció (Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda) hi ha més igualtat social i més presencia de dones als parlaments i governs que a la resta de països. La corrupció provoca cada cop més desafecció de la política, amb els perills que això comporta per al sistema democràtic, ja què carregar-se indiscriminadament el sistema beneficia el poder econòmic i el feixisme. I si una de les qüestions de fons és el finançament dels partits polítics, cal posar-ho a debat i cercar solucions, perquè els ciutadans són poc conscients de la gran quantitat de diners que reben els partits de les arques públiques. Si no tenim clares les xifres (almenys, els diners que reben legalment) és que manca aquesta transparència de la qual tant volen presumir. I alhora, cal rebatre que tota la política sigui sinònim de corrupció, i evitar el descrèdit indiscriminat cap als partits i sindicats. Cal mantenir l’esperit de tirar endavant amb els ulls ben oberts, ja que el projecte de la democràcia és bo, i hi ha molta gent que hi treballa pel bé comú. El corrupte és la persona i no el sistema, i el sistema democràtic, encara que sigui imperfecte, és encara el millor sistema possible.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada


L’Agulla

Sumari

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Butlletí de reflexió i diàleg

Any XVIII. Número 83 febrer 2013 Periodicitat: 5 números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: M. Antònia Bogònez Joaquim M. Cervera Salva Clarós Quitèria Guirao Albert Farriol Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Marta Moya Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Maria-Josep Hernàndez Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona

lA PALMERA I LA FONT 03 Moltes gràcies, Joseph Ratzinger. J. Lligadas 04 Els enterraments laics i els enterraments religiosos. Q. Cervera 05 La litúrgia no és cosa només de capellans. M. Solé 06 07 08 09

VEURE, MIRAR Treballadores de la llar familiar. Quins drets? E. Rojo Tancats a la fàbrica. Maria Josep Hernàndez Vull manar sobre els meus diners. Q. Guirao Un assaig d’economia-ficció. P. Hernàndez

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

10 Arròs amb calçots T. Jorge 10 Salari màxim. S. Clarós

Amb entitat i experiència

11 Racó de la Pau. M.D. Fernández

a peu

12 Estany d’Ivars i Vila-sana. J. Roig 13 14

Puntades PER AIREJAR EL CERVELL relleus

15 Bernat Oró: transformant dificultats en possibilitats. M. Moya La fe de cada dia 16 Jesús i la família. J. lligadas

Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual) Bloc: www.catalunyareligio.cat/ blogs/la-puntada

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Butlleta de subscripció

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

2

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


La palmera i la font Moltes gràcies, Joseph Ratzinger! La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

Josep Lligadas

Recordo que fa uns anys, quan es parlava que Joan Pau II era un ferm candidat al premi Nobel de la Pau, un polític d’esquerres em va preguntar que com era possible que li donessin el Nobel de la Pau a algú que era considerat el representant de Déu a la terra i que, per tant, estava fora de la categoria dels éssers humans, que és a qui estan destinats aquesta mena de premis. No m’ho deia amb ironia, m’ho deia seriosament, us ho asseguro. Més o menys com un d’aquests entrevistats a la plaça de Sant Pere que aquests dies surten als diaris, que es preguntava que com podia ser que Déu volgués tenir ara dos representants simultanis. Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb la seva renúncia ha fet molt per desmuntar aquesta mena de plantejament, tan i tan arrelat. I val la pena agrair-li-ho. És bastant probable que el camí de l’Església no canviï gaire amb el successor que ara surti elegit, i que continuem sotmesos a aquesta ventada involucionista que fa ja tant de temps que ens fa patir, però estic segur que el pas que acaba de donar el papa tindrà conseqüències positives, i espero que importants, de cara al futur. A mi, la teologia de Joseph Ratzinger, que diuen que és tan bona, no m’agrada gaire, perquè la veig

molt barrejada amb uns quants prejudicis força discutibles cristianament. Però en aquesta decisió de la renúncia sí que es veu molt clar que ha posat per damunt de tot un principi teològic, un principi de fe, que arriba, crec jo, fins al nervi de l’Evangeli: que cadascú ha de ser capaç d’escoltar la veu de Déu, veure quins camins Déu li proposa, i mirar de respondrehi tan bé com sàpiga, i que això ho ha de fer posant en joc totes les capacitats de discerniment, de raonabilitat, i també d’humilitat per conèixer les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. Joseph Ratzinger va tenir clar en el seu moment que això de ser papa era una tasca a la qual estava cridat a respondre-hi, però quan, fent servir el seu cervell, ha vist que ja no podia fer-ho amb dignitat, ha entès que la crida de Déu havia canviat i ara li demanava, simplement, anar-se’n. I no s’ha deixat enganyar per les diverses excuses que segur que li venien al cap: des de la mística de l’entrega personal que al capdavall el que fa és posar la pròpia persona per damunt de la tasca a realitzar, fins a la por que l’Església aparegui feble i insegura davant el món. Aquí sí que hem vist el bon teòleg que Ratzinger és capaç de ser, i que sap que Deu no vol sacrificis inútils sinó treball fet amb pau, i que sap també que l’impor-

tant de l’Església no és que sigui vista com una institució perfecta i sense fissures sinó com el lloc on poder trobar Déu. Amb la renúncia de Joseph Ratzinger, la institució papal, i la jerarquia eclesiàstica en general, ha quedat clarament debilitada en la seva més o menys explícita pretensió de ser la presència de Déu a la terra. La tasca papal continuarà sent certament important, però el qui l’exerceix ja no podrà ser considerat com una mena de semi-Déu de per vida sinó, tan sols, com un cristià que exerceix una funció, potser fins a la seva mort o potser només per un temps. En aquest any del cinquantenari del Concili Vaticà II, jo m’atreviria a dir que aquesta renúncia és fruit de l’estil d’Església que allà va néixer. Josep Lligadas és escriptor

L

’Agulla, al Facebook. Si teniu compte al facebook, i si l’Agulla us agrada, ja ho sabeu: Busqueu l’Agulla i digueu “m’agrada”. Fàcil, oi? Així podrem comentar tots plegats la jugada de manera més participada.

3


Els enterraments laics i els enterraments religiosos

Quim Cervera

Fa poc dos amics m’han demanat preparar i participar en l’enterrament de les seves esposes. Cada cas ha estat diferent, amb alguns punts en comú. Les difuntes havien mort després d’haver suportat coratjosament un càncer. La relació que tenia amb aquests dos matrimonis venia d’anys, però no hem tingut una relació regular. Darrerament ens havíem creuat alguns correus i converses per telèfon i havíem fet algun sopar junts. Els dos marits em van demanar que havien decidit lliurement i amb agraïment que orientés la celebració del comiat de la seva dona. Volien quelcom molt senzill i sense signes ni referències religioses. Les raons no eren les mateixes, ja que els graus d’adhesió a la fe cristiana en les quatre persones (marits i esposes) anaven des de l’agnosticisme respectuós envers la fe, fins una fe que no es materialitzava en els comportaments sagramentals, passant per una crítica a fons de les formes retrògrades, poc democràtiques i degradants per la dona, que té lamentablement, encara avui dia, la institució eclesiàstica. De tal manera era aquesta crítica que denotava una certa lamentació per no seguir l’evangeli del Crist que es veia molt més humà.

4

Ens vam posar d’acord amb el guió a seguir. Vaig llegir tres poemes, un de breu de Màrius Torres per començar, un altre de Miquel Martí i Pol després d’unes breus paraules meves fent referència a la vida de la persona, a allò ens ha aportat de bo, i al dol que fem tot fent memòria d’ella i fent-la viva dins el nostre cor. I per acabar un

poema de Charles Peguy sobre l’esperança. En un dels comiats, el marit va fer una poètica, sentida i serena exposició sobre el seu procés d’ estimació, de companyia, de projecte junts amb la seva dona, i dels moments difícils de la seva malaltia i del seu final, tot agraint als familiars i amics l’acompanyament rebut.

Aquests dos comiats de dues persones amigues, juntament amb el record d’altres semblants, m’han fet pensar força. En primer lloc jo m’hi he trobat molt bé. La família propera ha volgut fer un acte familiar, amical i proper en què ha creat un clima humanament seré, agradable, silenciós i que aflorava pau. En algun cas les músiques hi han ajudat també molt. He notat sentiments profunds allunyats del sentimentalisme, elegància sense massa solemnitat, poca ritualització i molta proximitat al que passava, al que es vivia. En segon lloc se m’ha produït en el meu interior un pensament que interpreto profund i interessant. ¿No serà que els nostres rituals catòlics d’enterrament estan

massa ritualitzats, massa “fets”, amb un llenguatge poc humà, massa llunyà? ¿No serà que quan preparem una celebració diferent, amb una família coneguda, una celebració preparada, llavors tenim més en compte les persones, el que han passat, el que senten i intentem expressar tot això, gens condicionats pels esquemes catòlics? Però sovint l’únic referent que tenim des de segles de celebracions de comiat de persones és el catòlic, i llavors ¿no el copiem massa quan n’hem de fer un de laic? Per tant no seria millor que la base de qualsevol comiat, laic o religiós (de qualsevol confessió) fos un comiat laic, i a partir d’aquest donar-li la dimensió o el to cristià, jueu, musulmà, hindú o budista segons la tradició religiosa de la família i la voluntat el difunt? Això significaria que ens hem d’espavilar molt més a elaborar un comiat adequat segons cada família, a procurar també la participació dels més propers en la celebració, i finalment a tenir certs materials i models per no partir sempre de zero. Això ens obligaria als capellans o laics o laiques que haguéssim d’animar la celebració a ser molt acurats en aquest tipus de celebracions i encara que fossin religioses, tenir molt en compte aquesta base humana, laica que té tothom. El referent per tant, en una societat laica, hauria de ser la celebració laïcal, a partir de la qual es poden desenvolupar les celebracions que vulguin tenir un caire religiós explícit. Quim Cervera és capellà i sociòleg


La litúrgia no és cosa només de capellans Mercè Solé

He de reconèixer que durant molts anys he viscut més aviat d’esquena a la litúrgia, que em semblava una forma encarcarada de regulació de la comunicació amb Déu. Una mena de “checkpoint” on un tècnic eclesiàstic anomenat liturgista, inflexible i amb cara de pomes agres, permetia o no l’accés de les meves pregàries al destinatari. Com si al de Dalt o a mi ens fessin falta intermediaris.

La litúrgia, doncs, ha reforçat el meu sentit comunitari i també m’ha fet anar més enllà d’on arribaria jo soleta inventant-m’ho tot de cap a peus. Val a dir que aquest gust per la litúrgia “oficial” no està exempta de crítica (em sembla que convindria revisar unes quantes coses) i continua acompanyat del gust per determinats cants, pregàries espontànies, testimonis compromesos,

Doncs amb els anys he anat canviat d’opinió, per diversos motius: 1. Em vaig casar amb un liturgista, que ni és inflexible ni mai no ha tingut cara de pomes agres. 2. Treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, maquetant textos i tractant liturgistes el 90 % dels quals són uns xicots encantadors (l’altre 10 % ho són menys, però això passa a totes les famílies). 3. He anat coneixent i assaborint diverses formes de pregària de l’Església. Veig que els gestos i els textos litúrgics ajuden a aprofundir en la fe i que no són d’efectes immediats. Sovint, per assaborir-los, calen temps, formació i rutina, aquella cosa que sempre ens sembla espantosa, però que ens ajuda a funcionar quan estem encallats, en qualsevol àmbit de la vida. M’agrada també compartir pregària i litúrgia amb tots els cristians del món sencer que probablement avui i ara celebren el mateix que jo. I amb els qui ens han precedit, perquè moltes pregàries tenen orígens mil·lenaris, encara que fan servir un llenguatge pel meu gust massa encarcarat propi d’una societat medieval.

etc. Dit d’una altra manera, la litúrgia de l’Església catòlica de cap manera no és incompatible amb la vida ni amb la nostra forma d’expressar-nos. Ho comento perquè contemplo com alguns liturgistes (els del 10 % de les pomes agres, i algun més de nostàlgic) sospiren per retornar a formes anteriors al Concili, perquè la missa es faci en llatí (consideren que és una llengua “més afí al misteri”, és a dir, els sembla que no entendre el llenguatge reforça el sentit del sagrat!), perquè rebutgen la participació dels laics i perquè, en definitiva, entenen la litúrgia com una forma de poder, expressió d’una Església més vertical i masclista que mai. La majoria de congressos de liturgistes (en un 99 %, capellans), en lloc de reflexionar sobre com apropar més la litúrgia i el seu llenguatge a la vida de la gent, i de plantejar-se què cal

modificar en el futur, repeteixen incansablement la història de la litúrgia i els llocs comuns. Però potser per això mateix em sap greu que de vegades en els ambients “progres”, la litúrgia es contempli com si estigués en contradicció amb una Església dinàmica i compromesa. Hi ha capellans que, amb una formació que molts laics no tenim, desaprofiten l’ocasió de fer pedagogia sobre el significat de l’experiència litúrgica. Sobretot perquè em sembla que en el futur comptarem amb menys capellans i que per tant el to de les celebracions litúrgiques haurà de ser més el de la comunitat que no pas el del prevere, que ara encara marca molt. I també perquè és com segrestar la connexió amb l’Església universal. Val la pena fer l’esforç d’explicar –de forma crítica, per què no!– el calendari, els gestos i els textos litúrgics. Tots hem viscut celebracions que amb voluntat de “desmarcar-se” de l’oficialitat i d’encabir-hi una vida compromesa, de vegades es queden a mig camí: són igual o més llargues, no necessàriament més participades, estan atapeïdes de text, on sovint hi ha més anècdota que testimoni. Sortir-se del guió no sempre garanteix celebracions reeixides. Si a la llarga ens hem d’enfrontar amb intents de tornar enrere en la litúrgia de l’Església, o si senzillament volem que aquesta litúrgia sigui més adequada a la nostra forma de viure la fe, més val que tots plegats l’entenguem millor i que la nostra crítica no provingui només de la ignorància o de la superficialitat. Perquè la litúrgia no és cosa només de capellans. Mercè Solé és militant de l’ACO

5


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Treballadors de la llar familiar. Quins drets?

Eduardo Rojo

Durant molts anys les persones que treballen al servei d’una llar família han tingut molt pocs drets en matèria laboral i de Seguretat Social, molt probablement perquè sempre s’ha considerat aquest treball “de poc valor” (serà perquè el realitzen dones, i des fa uns anys, la major part d’elles són estrangeres extracomunitàries?). Sortosament, el món associatiu, les pròpies treballadores i grups amb sensibilitat social es van mobilitzar i reclamaren la millora de la seva situació laboral, amb propostes adreçades als poders públics. A mitjans del 2011 es va arribar a un acord entre el govern i les organitzacions sindicals que implicaria després una important reforma de la regulació jurídica laboral i dels drets de Seguretat Social. Certament, no s’equiparava la normativa a la dels altres treballadors assalariats (per exemple, segueix sense estar protegida la situació de desocupació), però es milloraven les condicions de treball i es procedia a una regulació de protecció social que implicava nous drets. Aquests canvis tenen molts punts de connexió amb la normativa internacional sobre aquesta matèria aprovada per l’Organització Internacional del Treball el juny de 2011 i que ja ha entrat en vigor. Moltes vegades creiem que les normes internacionals tenen poca importància, però aquesta la té, i molta, ja que gran part de la població treballadora de la llar familiar en molts països estava totalment sense drets.

6

Però, no tot seria tan bonic i senzill. Aviat, poc després del canvi de govern després del 20N, van començar les crítiques a la nova regulació, argumentant que era molt complexa i que imposava als ocupadors, en molts casos persones d’avançada edat (si més no formalment, perquè en la pràctica és molt diferent), una sèrie d’obligacions de tramitació de documentació que feien difícil la contractació. Sense desconèixer que tota norma és millorable, i certament ho era, no deixa de ser curiós

que les queixes es formularen només cap a un tipus d’activitat que, repeteixo, té escàs reconeixement social. Hi ha altres activitats laborals que també plantegen problemes (com a exemple, les de les persones amb discapacitat), però no sembla que el govern tingui tant interès per canviar la seva regulació. No ha trigat el govern del Partit Popular a modificar la norma, argumentant que l’anterior no funcionava perquè s’havia reduït el volum d’ingressos a la Seguretat Social. La pregunta que ens hem de fer és si això es va produir perquè hi va haver menys contractació (no és així) o perquè una part important de la remuneració es pagava de forma irregular i, per tant, no es cotitzava a la Seguretat Social. La nova regulació, convalidada pel Congrés dels Diputats el 31 de gener, amb el vot en contra de l’oposició, obliga a cotitzar en quantia econòmica superior a l’anterior norma, en suprimir alguns trams inferiors de l’escala, i permet traslladar a la part treballadora tota la tramitació administrativa de la documentació per donar-se d’alta, sempre que treballi menys de 60 hores a la setmana. Cal, això sí, que hi hagi acord de les parts, i genera diversos problemes jurídics que ara no puc abordar però que de ben segur que se suscitaran algun dia. Hauria estat convenient esperar més temps per veure els resultats de la reforma, però tot el que va fer l’anterior govern sembla que ha de ser modificat. I mentrestant, el personal de la llar familiar ha de seguir lluitant per defensar els seus drets, en el marc d’un entorn polític i una situació econòmica que no ajuda precisament a això. La tasca dels moviments sindicals i socials segueix sent totalment necessària. Eduardo Rojo Torrecilla és Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat Autònoma de Barcelona


Tancats a la fàbrica Són les vuit del vespre i els vestuaris de la fàbrica s’estan transformant. A la tarda han portat els matalassos i ara és el torn de posar els sacs de dormir i les mantes. La nit es preveu freda i les petites estufes elèctriques no escalfen prou. Al vestuari de les dones han aïllat les parets de rajola amb una capa de papers de diari i al vestuari dels homes, més petit, tot es veu més amuntegat però potser no passaran tant de fred. La sala, a l’entrada de la fàbrica, s’ha convertit en menjador i lloc de trobada de les properes nits, encara no saben quantes. També porten cartes i jocs de taula, i algú amb una mica de traça instal·la una antena i un petit televisor. La tancada dels 124 treballadors de Gallostra SA, al polígon de Pineda de Mar va de debò. Ja no poden més, són vuit mesos sense cobrar i fins ara els advocats els deien que no deixessin d’anar-hi, perquè si no, ho perdrien tot. Vuit mesos atenent i rebent comandes... però vuit mesos de desesperació, amb fills, amb hipoteques, amb parelles que hi treballen tots dos. Primer van arribar les reunions per reduir el personal, després un ERE amb reducció de jornada i sou (sou que se’ls deu encara) i al desembre es va saber que haurien de tancar. Els advocats parlen de la descapitalització de l’empresa: “milions que s’han esfumat entre diverses societats”. El 9 de gener. L’empresa entra en fase de liquidació però el cas queda encallat al jutjat. No hi ha acord i ara serà el jutge qui haurà de decidir com es liquida aquesta empresa i quines retribucions rebran els treballadors. Però sense acord no hi ha indemnització ni possibilitat de cobrar la prestació de l’atur. El cas queda en via morta. 23 de gener, i encara sense la resolució del jutge fan una primera manifestació, tallen la carretera N-II. Només la premsa local i comarcal recull la notícia i es desesperen. És llavors quan decideixen tancar-se a la fàbrica. L’endemà pujo de nou a veure’ls i encara se’ls veu més ferms i decidits. I en un dia en que la notícia a tota Espanya és que arribem gairebé als 5 milions d’aturats, es converteixen en la imatge de TV3 i de totes les televisions estatals. Sabem que comencen a sonar telèfons... Parlo amb un grup de treballadores. Una va començar amb 14 anys i ara en té 52:   “Ara no ho faria, m’he passat la vida aquí”. L’altra porta 37 anys a la fàbrica però no arriba als 60: “On buscaré feina a aquestes alçades?” Una altra té 63 anys: “Jo sóc la menys afectada perquè em podré jubilar, però d’aquí no em mouré” i m’ensenya on ha dormit. Han passat fred però es veu tant de caliu entre elles que és tota una lliçó. Parlo

Maria -Josep Hernàndez 

després amb tres treballadors amb els que visito la fàbrica. És immensa i captiva veure tanta maquinària aturada, els fils posats a la màquina, les caixes, les comandes a punt de sortir... sembla que el temps s’hagi aturat. M’ensenyen una pila de folis immensa. “Tot són comandes pendents”, em diuen. Calculo, a ull, que la pila equival a tres paquets de folis, per tant, unes 1500 comandes... Les nits es succeeixen i arriben mostres de solidaritat: menjar no en falta (pollastres a l’ast, olles de brou, safates d’embotit, pastes, llet, cafè...) Veïns, entitats i botiguers els han omplert el rebost, però sobretot l’ànim. Fan una nova manifestació, i passen després el primer cap de setmana. No es mouran fins que arribi la resolució del jutge.  Els demanen que surtin d’allà i no volen: “si ens envieu els Mossos, tenim tres televisions que arriben en un moment”. L’endemà, divendres, 1 de febrer, arriba la resolució judicial, i tot que hi consten com a “fets provats” aspectes greus com la doble comptabilitat que denunciaven els advocats, també hi consta que han de cobrar 20 dies per any treballat (el mínim). Els treballadors es pregunten: Per a qui estan fetes les lleis? Com pot tancar, si hi ha tanta feina i volum de facturació? No es podia quedar una part de la plantilla? Amb els advocats decideixen presentar un recurs per reclamar més indemnització, però almenys ja podran cobrar la prestació de l’atur. I arriba l’hora de plegar sacs de dormir i recollir mantes, l’emoció és a l’ambient i els cauen llàgrimes dels ulls. Uns dies intensos, en què han fet pinya i han lluitat pacíficament. Allà, en aquelles immenses naus plenes de centenars de màquines aturades, hi deixen bona part de la seva vida, en un silenci esfereïdor. Maria-Josep Hernàndez és periodista

7


Vull manar sobre els meus diners

Quitèria Guirao

Decidir-me i donar el pas a dipositar els diners que guanyo, amb el meu treball, a un banc amb valors ha estat un procés personal lligat a la recerca contínua de ser coherent entre els meus valors i les meves decisions. Que la utilització dels nostres diners per part de bancs i caixes d’estalvi en l’economia especulativa i armamentista era i és de vox populi, ho sabem. Que el guanys en aquesta economia de casino se’ls reparteixen entre uns quants, també ho sabem. Que a Catalunya això de les caixes d’estalvi era (ara no és) “una manera de donar suport a l’economia local” –cas de la Caixa Laietana, de la que vaig marxar “pies para que os quiero” fa més de 25 anys!­–, que li diguin a les famílies que estan en procés de desnonament o bé a les petites empreses que es troben mancades de crèdit. I més exemples que, qui més qui menys, podria dir de les seves experiències amb unes maquinàries preparades per donar dividends als accionistes, com són els bancs. Bé, vaig dir prou! No volia que amb els meus diners destruïssin el món!

8

Ho vaig fer, primer, deixant de tenir el pla d’estalvi en una caixa. D’això fa més de tres anys. Haig de dir que tinc sort de no tenir cap préstec demanat i concedit, i per tant sempre he estat lliure de posar els meus diners –pocs, no cal dir-ho– on he volgut. No tenia cap excusa per no donar el pas a un banc amb principis i amb valors. Aquí podem fer propaganda, oi? Els tinc a Triodos, un banc nascut a Holanda. Quan vaig decidir-me a donar el pas cap a Triodos, aquest encara no tenia el servei de compte corrent amb el que pogués operar amb normalitat (domiciliacions, ingrés nòmina, tarja...). Amb aquest canvi vaig poder decidir que volia fer amb part o amb el total dels interessos que obtenia dels diners estalviats: els podia aportar a en-

titats de reconeguda solvència en cooperació al desenvolupament i també a entitats ecologistes. Vaig posar la creueta en una d’elles, a una entitat ecologista. Havia trobat un banc on utilitzen els diners per finançar l’economia real, d’empreses i projectes, on la qualitat de vida de les persones i el respecte al medi ambient són les que prevalen, i no només la rendibilitat econòmica. El següent pas el vaig donar quan aquest banc va oferir poder obrir compte corrent. Des de fa un any en sóc clienta al 100% de la banca amb valors. També vaig prendre una altra decisió que em va facilitar el propi banc: destinar part dels meus estalvis a una cooperativa financera per a l’economia social, la COOP57. Un banc sense oficines podria semblar poc accessible. La meva experiència és que no és així. El telèfon, el correu postal i internet són els mitjans que utilitzem per contractar serveis. I els diners en efectiu que necessito, doncs, com feia amb l’anterior caixa, tiro de

targeta de crèdit en qualsevol caixer amb Servi-Red. Si encara no heu fet el pas a la banca amb valors plantegeu-vos seriosament emprendre aquest camí. Per a mi, no és coherent formar part del 15M, participar en manifestacions per la pau, signar manifestos per les energies reno-

vables o a favor d’un parc natural si els nostres diners estan finançant a la industria armamentista, a empreses que contaminen aquí o en països tercers buscant el rendiment econòmic màxim,... Els diners s’han de destinar a projectes útils per a la societat. I la banca amb principis –ètica– i valors ens proposa això. Quitèria Guirao és millitant de l’ACO

Per informar-nos i donar el pas: Finançament Ètic i Solidari. Som una associació que promovem el finançament com a efecte transformador de la nostra societat: http://bancaetica.cat – @banca_etica – http://www.facebook.com/fets. finances.etiques Campanya de la Federació SETEM. Som clients, no còmplices:

http://bancalimpia.com – @BancaLimpia

Una cooperativa pels que senten i pensen que cal donar als diners un ús més ètic al servei d’una societat més justa: http://coop57. blogspot.com.es – @coop_57 Campanya de SETEM, Banca Ètica i Justicia i Pau per promoure la banca ètica a la universitat: http://demanabancaetica.org – @dmanabancaetica Banca ètica, ciutadana i cooperativa: http://www.proyectofiare. com – @ProyectoFiare Triodos Bank és cofundador de la Alianza Global para una Banca con Valores : http://www.facebook.com/Triodos.es


Un assaig d’economia-ficció Pau Hernàndez Prats

És evident que no han funcionat les solucions donades a la crisi pels tècnics (que tinc la impressió que han estat els mateixos que l’han provocada) ni per alguns polítics. La sensació popular més estesa és que actuen com si fossin d’una secta d’abast universal en què un ll·luminat diu una cosa i tots la repeteixen paraula per paraula. No “parlen” mai en públic, només llegeixen uns fulls que els han fet arribar. Parlen, no raonen. Llegeixen, no escolten. Ni contesten les preguntes dels periodistes. Els que pregunten massa, desapareixen. Cal posar-los en mans de la justícia. I si resulten innocents, fer-los fora, per inútils. I si són culpables, que paguin. Crec que la solució a la crisi la tenia el seny popular. És evident, i el temps ho ha demostrat, que han estat contraproduents mesures com facilitar l’acomiadament dels treballadors; rebaixar sous, pagues i beneficis fiscals; desnonar de la seva llar famílies que han signat el que no devien, aconsellats pels que cobraven comissió per cada signatura malgrat saber que mai podrien pagar; col.locar accions que sabien que no tindrien cap valor i volatilitzar els estalvis de vides de treball i sacrifici; esperar el mannà europeu per als bancs, preferiblement pels més culpables, mentre els seus dirigents es proclamen innocents… No, no era aquest el camí. I ho sabien. Ha estat com llençar els diners a pous sense fons (o que no coneixem). On era la solució? L’altre dia se’m va acudir. No sóc economista. Però he estat alumne de Vicens Vives. I sé com va acabar fa molts anys, un cas semblant. També sé que, de vegades, la solució es troba en desenvolupar una idea-mare i contrastar-la amb altres. Tesi, antítesi, síntesi. No en sotmetre-la a un “cap” ple d’autoritat d’origen dubtós. I tot d’una, ve la inspiració. Així em va passar a mi. Tot va començar quan, per enèsima vegada, la televisió va il· lustrar una notícia sobre jubilats, retratant un estol de gent gran, ben vestits i pentinats (elles, de perruqueria) jugant a les cartes, o a la petanca, fent mitja o esport inadequat a la seva edat, xerrant o ballant o fent punta de coixí. No és aquest el cas dels jubilats que jo conec. Més aviat els veig carretejant cotxets d’infants, fent-se càrrec dels nets, acollint a casa els fills desnonats o divorciats, estirant la pensió per tal d’ajudar-los, en una actualització del “miracle dels pans i dels peixos”, ajudant com a voluntaris al banc dels aliments o al menjador de Càritas, o anant-hi a menjar quan apreta la necessitat, tal vegada una mica avergonyits a més de patir la injustícia… Això no és “congelar” les pensions, sinó els pensionis-

tes… Quina seria la solució? Molt fácil. Fer-ho tot al revés. En lloc de donar els diners als banquers (que ja imaginem què n´han fet) donar-los als pensionistes i triplicar la paga dels jubilats. Dit així, pot semblar un disbarat. Però, pensem: Què és el que els avis no farien mai amb els diners? Segur que no els invertirien en borsa ni els amagarien a les illes Cayman, ni comprarien lingots d’or ni joies ni anirien a esquiar a l’Argentina… No. Comprarien joguines i roba als nets, solucionant els problemes de les botigues del barri, ajudarien a pagar les hipoteques dels pisos dels fills (ajudant els bancs a solucionar l’únic problema real que tenen); s’arreglarien la boca o el pis (feina per dentistes, paletes, lampistes, pintors), agafarien taxis, comprarien el diari o algun llibre, portarien els nets al cinema o al zoo, tornarien a anar a la plaça amb el carret, algun dia dinarien fora, o anirien al cinema, o agafarien el tren per anar a veure la família… Feina per a tothom, construint l’economia des dels fonaments, beneficiant a qui realment ho necessita. Sembrant i recollint el fruit. Tots els diners es gastarien, s’invertirien. I, a més, sortiria més econòmic, en tots els sentits que es pugui donar a aquesta paraula. I, per sobre de tot, més just. Hi ha algun gremi que no sortís beneficiat d’aquesta inesperada injecció de diners? Fins i tot els bancs se’n beneficiarien, amb aquestes comissions que tan alegrement ens cobren… I els ajuntaments, i Hisenda, etc. que recaptarien els impostos per unes despeses que ara no es fan, quan s`haurien de fer més que mai. I que podrien invertir creant feina. Si, a més, es fes justícia, no deixant sortir de la presó a qui no torni tot el que ha robat, més un plus per el mal que han fet, dotant els jutges i els inspectors d’hisenda dels tècnics i les eines informàtiques que els cal per treballar… jo crec que gran part del problema quedaria resolt. Després ja podríem parlar de política i trobar la manera de que no torni a passar. Evidentment, això només és el germen d’una idea que podríem perfeccionar. Encara que sembli economia ficció. S’admeten idees. Fins i tot d’economistes. Pau Hernández Prats és Llicenciat en Filosofia i Lletres

9


RECEPTES per anar canviant Arròs amb calçots

Salari màxim

Us haig de confessar que aquesta vegada estava entre l’espasa i la paret. Hi ha dues menges típiques d’aquesta època que em tornen boja i em feia difícil l’elecció de la recepta: els calçots i el bacallà. Consultant amb els companys de redacció, gairebé per unanimitat van guanyar els calçots. Però no m’he pogut estar i, com diuen que en l’equilibri està l’èxit, he optat per combinar els dos ingredients i embolcallar-los amb un altre producte molt present a la nostra cuina de cada dia: l’arròs. Així doncs, tots contents! Com podeu veure és un plat que ens permet aprofitar les restes d’una calçotada utilitzat aquells calçots més esquifits i que es cremarien si els fem de la manera tradicional i és que, senyores i senyors, no estan els temps per llençar res.

Vista la necessitat urgent de fer reformes a fons, entre les moltes coses que caldria canviar, n’hi ha dues que jo faria de manera urgent. En primer lloc, retirar les competències en matèria d’urbanisme als ajuntaments més petits de 100.000 habitants. Les raons són òbvies i no crec que calgui explicar-les. La segona és fixar un salari màxim interprofessional, semblantment al salari mínim. Amb el salari mínim es pretén que, amb independència de l’oferta i la demanda del mercat de treball, tota persona amb un contracte de feina tingui una remuneració que asseguri una vida digna. Altra cosa és si això s’aconsegueix amb l’actual salari mínim, de poc més de 600 euros al mes.

Tere Jorge

Ingredients: 6 carxofes, 10 calçots, 200 g morro de bacallà, 250 g arròs bomba, 2 porros, 4 pastanagues, oli i sal Preparació: Prepararem un brou vegetal amb les pastanagues, els porros i les tiges de les carxofes, tot tallat ben petit. Tot seguit, ho sofregim fins que quedi ben torrat, hi afegim dos litres d’aigua i ho deixem bullir durant mitja hora. Reservem el brou. Per fer l’arròs comencem pelant, netejant i tallant els calçots a trossos petits, i els sofregirem amb una mica d’oli; a banda, pelarem les carxofes, les tallarem finetes, i ràpidament les saltarem amb una mica d’oli perquè no quedin negres. Agafarem una paella hi posarem els calçots, les carxofes i l’arròs, donarem unes quantes voltes i afegirem tot seguit el brou vegetal, que el tindrem calent, durant un quart d’hora anirem remenant i afegint brou a mesura que arròs el consumeixi. Enfarinem el bacallà un cop dessalat i el passarem per la paella. Quan quedin cinc minuts, hi posarem el bacallà tallat en quatre trossos amb la pell cap enfora.

10

Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Salva Clarós

Cal fixar una retribució màxima interprofessional per evitar que les lleis del mercat acabin trencant la justa proporcionalitat entre el treball i el salari percebut per aquest treball. En física, el treball es mesura amb el quilovat hora. Es compleix que per escalfar una habitació el doble de gran es necessita el doble de quilovats hora, no 10 o 40 vegades més. És cert que no tots els treballs aporten el mateix valor, però la diferència d’algunes retribucions de polítics, directius, banquers i esportistes... en relació al mínim interprofessional no només escandalitza sinó que, aplicant el símil de la calefacció, es demostren altament ineficients. Ja no pel fet de si la feina està ben feta, sinó pel fet que la unitat de valor generada té un cost salarial enorme. Deixem la física i anem a la política. Ara que sospesem els límits d’uns recursos més aviat exigus, hem d’entendre que les rendes del treball han de respondre prioritàriament a una distribució de la riquesa globalment produïda entre els membres de la comunitat, i no a l’apropiació arbitrària que en puguin fer alguns. L’exclusió forçosa del mercat de treball de pràcticament un 25% de la població activa obliga a replantejar de cap a peus la qüestió. Aquest és l’objecte de la política i no un altre.


Amb entitat (i experiència) Racó de la Pau Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Construint camins de PAU i CONCÒRDIA entre les persones, els pobles i les religions

Maria Dolors Fernández de Justicia i Pau del Maresme Des de l’any 2001, l’entitat cristiana Justícia i Pau del Maresme, i l’Associació Cultural Musulmana Al Ouadha han estat treballant i col·laborant juntament amb moltes altres entitats de la ciutat, per establir ponts de coneixença, de relació i de convivència per construir una societat cada cop més cohesionada i solidària dins de la diversitat de persones, races, religions, llengües, i condicions econòmiques que tenim a Mataró. Han estat 12 anys de treball senzill i constant que ha creat el grau de confiança mútua per poder avui, al 2012, fer un acte simbòlic de plantar un arbre, una olivera, com a signe de Pau i Germanor entre tots els mataronins. Les nostres trobades han estat sempre per buscar els punts que ens unien afavorint trobades i actes de reflexió i/o pregària en favor de la Pau. Aquestes trobades varen tenir més significat arran de la Guerra de l’Iraq i els atacs terroristes a altres països. Només volien ser un petit signe que es poden trobar punts de trobada , quan hi ha voluntat, apostant per allò que ens uneix i no pas per allò que ens separa. L’any 1994, va tenir lloc a Barcelona una important reunió de representants de diferents creences i organitzacions religioses, en la qual els participants van arribar a la conclusió unànime que les religions, basades en una visió comuna de la humanitat i valors compartits com la fraternitat, la solidaritat humana i l’amor, no haurien de ser mai més origen de confrontació sinó de conciliació. Amb aquesta voluntat, al llarg d’aquests anys, hem anat promovent moments de trobada com va ser la jornada de reflexió i pregària per la Pau al pati de les Caputxines, amb nombrosa participació de les dues comunitats. Vam impulsar la Plataforma Mataró Aturem la Guerra que, malauradament, ha tingut continuïtat cada vegada que ha calgut. És també un moment de trobada i convivència per ambdues comunitats la cloenda del Ramadà i al

trencament del dejuni que des del 2003 anem celebrant, així com la participació en el dia de portes obertes de les mesquites a la ciutat. També ens trobem en la pregària que s’organitza dins la Campanya de Mans Unides. El coneixement mutu ha estat un objectiu transversal de totes les activitats i en aquest marc s’inclou la participació de membres de la comunitat musulmana a la missa de Les Santes inclosa en la festa major de Mataró. També és normal que participem plegats en programes de ràdio i de televisió local per visualitzar que el coneixement mutu es possible. Des del 2010 promovem la celebració de la Jornada Mundial de la Pau amb una pregària interreligiosa. Aquesta acció constant d’acostament, de coneixença i de treball conjunt és la que ha permès que avui sigui possible que a Mataró hi hagi, amb el suport de l’Ajuntament, el “Racó de la Pau”. L’1 de juliol de l’any passat vam plantar i senyalitzar una olivera al Parc de Mataró. Un racó que es troba en un espai públic accessible a tothom i que mostra la voluntat de caminar junts i juntes. Creiem que com més persones ens ajuntem per crear ponts de confiança i coneixença, més eficaçment treballarem per una societat en pau, sense tensions, plena de justícia i solidaritat.

11


A PEU

A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Estany d’Ivars i Vila-sana, feliçment recuperat

Si un dia passeu per l’autovia de Lleida sobrats de temps o bé us encanten els ocells, o simplement voleu fruir d’una passejada relaxant, visiteu l’estany d’Ivars. Quan sigueu a l’altura de Bellpuig preneu la sortida a Ivars d’Urgell i des d’allí seguiu les indicacions fins a l’entrada del parc. Aquí comença la passejada d’uns escassos 6 quilòmetres i que envolta l’estany. La història d’aquest espai podríem dir que té quatre etapes. En primer lloc, des de la seva formació fins al 1861, just abans de la posada en marxa del canal d’Urgell. L’estany, de tipus endorreic, servia per a la pesca i caça de les poblacions del voltant, però en períodes estivals es podia arribar a assecar o fins i tot descontrolar-se en època de pluges, sense poder captar ni treure aigua de cap conca. La segona etapa va des de la posada en marxa del canal d’Urgell el 1861, fins al 1951, quan l’estany va començar a tenir a més una activitat per a l’agricultura de la zona i es va connectar fluvialment amb el canal d’Urgell, fet que li permetia mantenir una capa freàtica durant tot l’any. El 1951 una empresa de la zona influenciada per la dictadura franquista va aconseguir que es dessequés l’estany i es venguessin les terres per fer-les agrícoles. Desgraciadament es va afectar greument la biodiversitat de la zona, així com les tradicionals activitats de caça i pesca tan populars, i és que malgrat el rebuig popular, la dictadura les va acabar assecant. L’última etapa comença pels anys 90 del segle XX quan es va començar a gestar la recuperació de l’estany, un fet que va tenir els seus fruits el 2005, quan es va recuperar totalment l’estany.

12

L’extensió superficial de l’estany és de 126 ha i la profunditat màxima de 3,5 m, tot i que la mitjana

no supera els 2 m, amb un perímetre total de 5.798 m. L’aigua prové del canal i desguassa per l’extrem oest cap a un afluent del riu Corb. Per reduir la concentració de nutrients i millorar-ne la qualitat, l’aigua d’entrada circula per una zona de canyissar de depuració, de 8 ha, que actua com a filtre natural. L’Estany d’Ivars i Vila-sana és a més l’estany d’aigua dolça més gran de l’interior de Catalunya. Envoltat de productives terres agrícoles, té una rica flora que encara avui s’està recuperant. En destaquen les plantes de ribera com els canyissars, els nenúfars i els arbres també de ribera, com ara xops, salzes, freixes o verns. També hi trobem vegetació típica mediterrània una mica més allunyada de les ribes de l’estany com garrics, argelagues, aladerns i carrasques. A més hi ha una rica fauna: destaquen els rèptils i amfibis, com les granotes, els ocells, entre els quals podem mencionar les cigonyes (molt típiques de tot el Pla d’Urgell), els ànecs, les mallerengues i fins a 150 espècies diferents al llarg de l’any, així com els peixos d’aigua dolça. Durant el recorregut es pot observar perfectament l’estany i les cases del voltant, i és un indret on es respira tranquil·litat i és ideal per passejar-hi en família, en parella, sol, en bicicleta, acompanyat pel gos... Molts veïns de la zona hi vénen a caminar, córrer o anar amb bicicleta, fet que l’ha convertit en un espai d’esbarjo molt concorregut, però alhora molt calmat. Podem observar les cigonyes amb els seus nius, els ànecs nedant, conills corrent, i des d’alguns miradors, com el de Vallmajor una mica més elevat, podrem admirar tot l’estany i els seus voltants, i les muntanyes del Montsec i tot. Jaume Roig i Palet


Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

F

ER MEMÒRIA. Estem acostumats a viure les exposicions des del cap, com un exercici quasi únicament intel·lectual... Una representació teatralitzada pot ser un magnífic instrument perquè creï, a més, sensacions i sentiments. I així és en el cas de “Subterrànies. Sobreviure entre bombes”. Tres actrius, un violoncel i els espectadors com a testimonis silenciosos, compartint un refugi. Dues dones i una nena que comenten el que viuen, la guerra que fa 75 anys van patir quan es bombardejaven els nostres carrers, pobles i vil·les des d’avions amenaçadors. La guerra més de prop. Més endins... L’exposició “Catalunya bombardejada”, produïda pel Memorial Democràtic i ara en itinerància per la nostra geografia (La Garriga, Tarragona, Figueres...), ha preparat abans el terreny. Mapes, fotografies, testimonis de l’horror que va causar tantes víctimes mortals, però que també va provocar la unió de les persones que no estaven al front (avis, dones, ferits, criatures...) que esgarrapaven en alguns casos la roca per crear un dels 2.100 refugis, sota les instruccions inestimables de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i les juntes locals. Tot plegat, una magnífica combinació, molt recomanable. No us la perdeu! Podem intentar sentir el que tanta gent va viure fa 75 anys (tan lluny, tan a prop!): la por a les alarmes, el brunzir dels avions, la incertesa pels parents al front... Posar-nos a la seva pell per cridar un cop més, mai més una guerra! Ni aquí ni enlloc! Maria Antònia Bogónez.

a la primera casa de pagès que trobés per veure si podien treure la vaca d’allà. Després d’uns quants revolts més, m’he enfilat per una carretera sense asfaltar i he anat a una casa de pagès on m’han dit que ja avisarien els amos de la vaca, que ja sabien de qui era. He continuat el meu camí i he arribat a la trobada quan ja quedaven pocs minuts perquè s’acabés la xerrada del bisbe, que anava sobre “+el fer i el ser” del profe de religió. No sé què en deu haver dit, però em sembla que és també important per a una persona cristiana aturar-se quan et trobes situacions que poden comportar que la Creació en podia sortir doblement danyada i acabin prenent mal vaques i persones. Com que estem acostumats a anar a toc de rellotge i a exigir-nos i exigir puntualitat, hi ha qui s’enfada quan hi ha retards. El que no saben (o no sabem) és què hi ha al darrere. Podria ser una vaca en un revolt. Montse Coll

L

Això no és nou. Sempre hi ha hagut monges a la rua del Carnaval, amb grans creus i rosaris i fins i tot amb els pits a l’aire. La disfressa de bisbe conviu amb la del banquer corrupte, amb la dels animals de l’Angry Birds i amb la Lady Gaga, per posar exemples que vaig veure a la desfilada de la meva ciutat. ¿Quin coneixement tenen els qui es disfressen del col·lectiu seglar i del món de l’Església? La persona que vaig veure disfressada de bisbe, repartia benediccions amb els dos dits preceptius de la mà, però la feia anar només amunt i avall. No sabia ni fer el senyal de la creu.

A VACA QUE M’HA CANVIAT EL MATÍ. Aquest matí anava a la seu del bisbat a una trobada amb el bisbe. Ahir vam acabar tard d’una reunió (també d’àmbit eclesial) i aquest matí, entre ser dissabte i tot plegat, anava una mica més tard. Durant el trajecte, en un tram de la carretera més aviat estreta i plena de revolts, he trobat una vaca al bell mig del pas. Entravessada. He aturat el cotxe. Se m’ha quedat mirant, sense moure’s. Li he fet senyals perquè s’apartés, però la bèstia no es movia. No he gosat baixar del cotxe per si la vaca estigués de mal humor... Després d’uns minuts, s’ha acostat al cotxe i anava xafardejant. No sé si ensumava o prenia mides. Finalment la vaca ha quedat a darrere del cotxe i ja me’n podia anar, però si sortia un cotxe al revolt, anant de pressa, podria haver-hi un accident. No sabia què fer i finalment he decidit anar

C

ARNESTOLTES. No fa gaire es va celebrar el Carnestoltes. Sempre m’ha sorprès la quantitat de gent que van habillats de monges, capellans o bisbes. Em fa la impressió que en l’imaginari actual, l’Església és vista com un reducte d’una gent extravagant, amb uns senyors i senyores que vesteixen “raro” i fan celebracions amb càntics carrinclons i una gran parafernàlia. I per tant són susceptibles de ser imitats i de fer-ne burla per què suposadament deuen fer riure.

Al programa Polònia, no fa gaire encara feien acudits sobre els polítics amb rerefons religiós o aprofitant escenes del Nou Testament. Recordo una mena de multiplicació de pans i de peixos, i una altra escena on cert polític renegava tres cops del seu líder fins que li va cantar el gall. ¿Quanta gent va entendre aquells gags? Suposo que l’edat i la

13


formació religiosa dels guionistes ho feia possible. (En Toni Soler hi tenia bastant a veure, suposo.) Avui en dia seria impensable. Ningú no sap què va fer Moisès al Mar Roig ni quantes eren les plagues d’Egipte. Ni de quin cavall va caure Sant Pau i molt menys per quantes monedes va traïr Judes a Jesús. I si tot això no se sap? Com te’n pots enriure d’una cosa que desconèixes? Suposo que del que se’n riuen és de l’aparença externa dels actuals caps visibles, que entra més pels

ulls que per l’ànima. La gent imita i riu d’allò que troba diferent i extravagant i escandalós. I l’Esglèsia es veu així: diferent, extravagant i escandalosa. I els mitjans de comunicació no ajuden gaire. I val a dir-ho, certs membres de l’Esglèsia tampoc. És una llàstima, perquè la gent no sap res de la realitat de l’Esglèsia, ni per poc ni per massa. Ni per un costat ni per l’altre. No vaig veure cap disfressa de bisbe Casaldàliga. I no per que no sigui extravagant. Si no perquè no el deuen ni conèixer. Albert Otero

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

un episodi que les va trasbalsar profundament. Però també és una aportació que interessarà qualsevol lector que vulgui conèixer, a partir d’aquesta riuada, com actuava el règim franquista, com es movien molts cristians en aquells moments que estava a punt de començar la primera sessió del Vaticà II, què passava dins la classe obrera, com es movien els catalans de l’exili. Josep Pascual

La riuada de Franco. Ferran Sales, Lluís Sales. Pagès editors: Lleida 2012.

14

Coincidint que fa cinquanta anys el Vallès, el Baix Llobregat i el Barcelonès van patir els estralls provocats en part per uns aiguats poc habituals, però també, en part, per la irresponsabilitat dels ajuntaments del moment –les riuades d’aquella tardor van causar més de sis-cents morts, van destruir centenars de cases i fàbriques i van ocasionar milers de damnificats–, s’ha publicat La riuada de Franco, amb un subtítol prou explícit, Pugnes polítiques, propaganda i corrupció en el context de les inundacions del Vallès (1962), que diu molt més que el títol. L’obra segur que interessarà els ciutadans de les regions afectades que vulguin conèixer

Visió. La història d’Hildegarda de Bingen. Margarethe von Trotta, 2009. El proppassat octubre, Hildegarda de Bingen va ser nomenada Doctora de l’Església. Més enllà del que puguem pensar d’aquests títols que concedeix el Vaticà, la notícia ens va obrir els ulls a una dona del segle XII

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

que va ser renaixentista abans de l’hora. Abadessa, teòloga, mística, consellera de papes i reis, compositora musical, metgessa, profetessa, visionària i escriptora: totes són facetes de la seva vida i obra. Un parell d’anys abans, una pel·lícula ens sorprenia en els cinemes comercials: “Visió – La història d’Hildegarda de Bingen”, de la mà de la directora Margarethe von Trotta. Aquesta mística, autora de “Scivias”, la va atraure com a dona valenta. La cinta ens presenta la seva vida des del seu ingrés al monestir als 8 anys. Ens mostra escenes monàstiques, ens la deixa intuir com compositora, com a líder de la seva comunitat, com a metgessa amb remeis naturals,... És interessant veure com segueix la crida que sent a fundar un nou monestir benedictí amb les seves monges a Rupertsberg, en un entorn ben hostil quant a natura, emancipant-les així dels monjos de Disibodenberg. La història del cristianisme ha vingut marcada per molts noms de barons... Anar reescrivint-la amb dones de l’Edat Mitjana com Hildegarda de Bingen, Marguerite Porete, Hadewijch d’Anvers, Juliana de Norwich, Clara d’Assís o tantes beguines anònimes ens pot ajudar a descobrir un altre rostre de l’Església i una dimensió mística. Maria Antònia Bogónez.


Relleus

Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus

Bernat Oró: transformant dificultats en possibilitats!

Marta Moya

En Bernat Oró Capellades és coordinador de l’Escola de Persones Adultes La Verneda-Sant Martí. Amb 29 anys, actualment està cursant el Màster d’Emprenedoria Social a la UOC. Viu a Gelida. Els seus compromisos, més enllà de la feina, són la militància a la JOC i l’Esbart Rocasagna de Gelida.

Com vius la teva implicació a l’Escola d’adults? L’Escola d’Adults de la Verneda és una escola diferent: no només per la quantitat de persones adultes que hi van a aprendre (unes 2400 cada curs), sinó pel projecte educatiu que ha esdevingut un model de referència. Va començar com un reivindicació veïnal a finals dels 70, en un barri obrer i llavors aïllat, de la perifèria de Barcelona i continua sent un projecte democràtic gestionat pels propis alumnes, que persegueix la transformació personal i social, amb l’objectiu final de l’èxit educatiu (amb excel·lents resultats any rere any) i per a tothom (tot és gratuït). És una escola on les persones gosen somniar!

I com funciona? Obrim de dilluns a diumenges de 9h del matí a 10h de la nit, perquè ningú no es quedi sense l’oportunitat d’aprendre. Fem des d’alfabetització fins a l’accés a la universitat o la secundària, cursos d’anglès, alemany o xinès, la teòrica del carnet de conduir, tertúlies de clàssics universals i moltíssimes classes d’informàtica. I amb més de 150 voluntaris i voluntàries que hi estan! Treballar en un projecte tan engrescador com aquest és un privilegi, un aprenentatge en tots els aspectes, i un repte! I també té molt de sentit i molta connexió amb la meva militància: l’exemple més gràfic va ser

quan vaig descobrir al llibre “Pedagogia da Tolerància”, un capítol que era un diàleg entre Paulo Freire i Pere Casaldàliga! Els meus dos principals referents junts!

Què et mou a participar de l’esbart? A l’esbart hi sóc des que tenia 17 anys, vaig veure un festival en què ballaven la Patum, i se’m va posar la pell de gallina! Ballar a l’esbart és una manera de fer poble, d’estar en forma, de gaudir de la cultura popular d’una manera natural i viva, de descobrir la dansa i el ritme i també de fer amics. Assajar dos dies a la setmana, amb l’esforç que hi dediques, les actuacions i els nervis que passes fa que comparteixis molt amb els teus companys i companyes. També és una forma de viure experiències molt diferents i originals, com la col· laboració amb el nou espectacle de La Cubana ballant Bollywood en un vídeo que surt al mig de l’obra! Els moments més emocionants, però, són quan balles a Gelida, amb la teva gent, la plaça de la Vila plena a vessar, l’eufòria a dalt i baix l’escenari... és espectacular!!

Per on passa el teu compromís a la JOC? Quines transformacions hi veus (en tu i en d’altres?). A la JOC actualment sóc responsable d’iniciació de la Federació del Baix-Montserrat. La JOC per mi és una gran escola, ja des de petit acompanyant mons pares a les trobades, però sobretot més endavant com a militant, i amb les responsabilitats que he tingut la sort d’assumir. Les transformacions personals a la JOC sovint són imperceptibles, però deixen marca per poc temps que hi passis. Ho he vist en xavals d’iniciació, amb militants actuals i altres que ja has perdut de vista però amb qui tor-

nes a coincidir en d’altres lluites. Com deia Freire, la reflexió sense acció és pura xerrameca i l’acció sense reflexió és pur activisme. I a la JOC tenim les millors eines per unir-ho i motius ens en sobren per lluitar, construir alternatives i tenir esperança!

En un moment com l’actual, de tanta desafecció, on veus llum, esperança, signes d’utopia? Sortir de la cultura de la queixa que impedeix avançar, pensar en els qui més pateixen fugint del teus propis interessos personals, potenciar els que han tingut menys oportunitats, buscar sempre les millors alternatives, posar nom i cognoms a aquells que ens envolten, tenir-hi una mirada atenta, solidària, cuidar-nos i estimar-nos, tenir esperança activa i anar per feina per canviar el món col·lectivament, amb una actitud d’humilitat... Aquestes són algunes de les coses que aprenc dia a dia, gràcies a utopies reals que funcionen com la de la Verneda, i gràcies també a la militància a la JOC, que després de tants anys continua tant vigent com sempre! Per mi són dos exemples de que és possible, tornant a Freire, “transformar les dificultats en possibilitats”!

15


La fe de cada dia

La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Jesús i la família Josep Lligadas

Més enllà de les escenes de la infància de Jesús de què parlàvem en el número passat, la família de Jesús és present en altres moments dels evangelis. Marc, per exemple, presenta Jesús com “el fuster, el fill de Maria”, i parla dels seus “germans i germanes” (Marc 6,3), una expressió que pot referir-se a parents pròxims en general, o, com també s’ha dit, a fills de Josep en un anterior matrimoni. Per cert que, en Mateu, Jesús no és presentat com “el fuster”, sinó com “el fill del fuster”, fent referència a Josep (Mateu 13,55-56).

els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Per a Jesús, tot s’ha de posar en funció del seu seguiment, és a dir, del seguiment d’allò que ell anuncia i proposa. I en aquest sentit, sembla que consideri que la família pot ser més un destorb que una ajuda. No nega que la família pugui ser un bon caliu de creixement en la fe. De fet, per a ell ho va ser. Però només ho serà de debò si no es converteix en una família tancada, preocupada per ella mateixa i no pel que Jesús vol que ens preocupem.

Jesús, però, un cop ha sortit de casa i ha iniciat la seva predicació, no sembla gaire atent a la seva família. De fet, la mare i els germans (cal suposar que Josep ja era mort) continuen vinculats a ell i de tant en tant van a trobar-lo, tot i no ser-ne seguidors permanents. Però per a Jesús, en aquesta etapa de missió, la seva família són tots els qui l’escolten i volen caminar pel camí del Regne. I, certament, cal pensar que la seva mare i els seus germans formaven part d’aquests (vegeu Mateu 12,46-50, Marc 3,31-35; Lluc 8,19-21). En el text de Marc, però, en una escena anterior (Marc 3,20-21) s’explica que els familiars de Jesús s’atabalen davant tanta activitat del seu parent i volen endur-se’l. Però tot plegat sembla més aviat això, atabalament, i no que la família de Jesús estigués en contra d’ell. I de fet, Lluc recollirà que en la comunitat reunida en l’espera de l’Esperit, hi ha també la família de Jesús (Fets 1,14).

I queda un últim punt: el model de família. Jesús no en parla gaire, no és per a ell un tema central. Però quan en parla, queda clar que el seu model és el que apareix en la creació, a les primeres pàgines del llibre del Gènesi: home, dona i fills. Per a ell, això és una obvietat. I juntament amb això, Jesús critica la llei jueva segons la qual l’home podia repudiar la seva dona amb molta facilitat (Mateu 5,31-32 i 19,19; Marc 10,1-12; Lluc 16,18). En aquesta crítica hi ha una clara defensa de la dona, però aquesta defensa es fonamenta en la necessitat de fer realitat el projecte de Déu: una unió d’home i dona ben portada i que perduri. Per això, en la versió de Marc, que escriu en una societat en què les dones es podien divorciar, estén a les dones allò que Jesús havia dit per als homes.

El retall

Jesús, doncs, manté les vinculacions familiars, però amb una certa distància. I, en un determinat moment, a més, deixarà molt clares les seves prioritats. És a Mateu 10,37 i Lluc 14,26. Diu la versió de Lluc: “Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i

Sobre aquesta qüestió, un parell de reflexions. La primera, que Jesús parla d’aquest tema de forma secundària, com una aplicació concreta, des de la comprensió de la realitat que ell tenia, dels principis bàsics que informen la Bona Nova que ell anuncia. I la segona, que la proposta de l’ideal de relació de parella que perduri continua essent un ideal vigent per a tot cristià, i per a tota persona.

Para ver cuán poco caso hacen los dioses de las monarquías de la tierra, basta ver a quién se las dan... Francisco de Quevedo (1580-1645), Discurso de todos los diablos


L'Agulla, 083  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you