Issuu on Google+

L’

A

G

U

L

L

A Abril 2012 - Any XVII - Número 79

El problema i la solució El conflicte social que viu el país fruit de l’agressió a l’estat democràtic del benestar i als drets de les persones, i que sembla que anirà in crescendo  en la mesura que s’aprofundeixin les fórmules neoliberals per a sortir de la crisi, és la rebel·lió dels ciutadans contra la renúncia com a única via de salvació. És una evidència que la rebel·lió es va propagant en la mesura que les retallades van arribant a col·lectius cada cop més amplis entre els quals cal comptar ara també el funcionariat, els professionals liberals... i que es va difonent entre les capes socials mitjanes. És una altra evidència que els discursos reaccionaris dels governs tant d’Espanya com de Catalunya confonen deliberadament el problema amb la solució.      Retallar la despesa pública, els serveis de protecció social, reduir els salaris i renunciar a drets laborals ¿és la solució, com proclama el govern, els empresaris, institucions financeres i la dreta en general? O més aviat és el problema, com denuncien els ciutadans cada vegada més indignats i també cada cop més ofegats? Problema i solució són dues cares d’una mateixa realitat.    La renúncia que se’ns proposa per sortir de la crisi respon a la mateixa lògica que la va crear. Si la cara del sistema és el malbaratament, l’encoratjament del consum i l’endeutament, en la mateixa lògica, la reducció de prestacions, salaris i drets laborals serà la creu. Però com diuen alguns, el problema no és la crisi sinó el capitalisme. La crisi només és una oportunitat pel canvi. No ha de marcar un camí de tornada o de recomposició com vol la dreta neoliberal sinó obrir un altre camí. En la nova senda l’única renúncia ha de ser a l’excés. És doncs un camí d’anivellament i de repartiment, on la retallada només s’ha de plantejar en l’àmbit dels beneficis i la fiscalitat, i no en l’àmbit de les rendes del treball, la protecció social o els drets laborals.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada


L’Agulla

Sumari

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Butlletí de reflexió i diàleg

Veure, mirar

Any XVII. Número 79 abril 2012 Periodicitat: 5 números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas

03 El comerç de la mort.T. Font 04 La pèrdua del control democràtic. S. Clarós 05 Eurovegas, ciutat sense llei. M. Solé

LA PALMERA I LA FONT 06 07 08 09

Vaig a fer Sostre. M.A. Bogónez Fòrum Alsina: un missatge clar davant la crisi. M.J. Hernàndez El planter de l’Església. Q. Cervera El Concili Vaticà II, com el vaig viure i què m’ha suposat. F. Clua

10 Monges del segle XXI a Calella M.J. Hernàndez

Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@gmail.com Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual)

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

11 Pastís de Sant Jordi. T. Jorge 11 Desmitifiquem. S. Clarós

a peu

12 Ara que el sol es pon tan tard. J. Pascual 13

Puntades

16

Per airejar el cervell

Bona Pasqua!

Bloc: www.catalunyareligio.cat/ blogs/la-puntada

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Butlleta de subscripció

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

2

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

El comerç de la mort Tica Font

Les exportacions de material de defensa espanyol el 2010 han estat de 1.128,3 milions d’euros, un 16,2% inferior al 2009 i ha situat Espanya en el 7è lloc del ranquing mundial d’exportadors, darrere d’Estats Units, Rússia, Alemanya, França, Regne Unit i Xina. Si d’aquests sis països trèiem Alemanya, tindrem els cinc estats membres del Consell Permanent de Seguretat de Nacions Unides; tots ells amb dret de veto i exercint el control del 75% del mercat mundial d’armes. La missió d’aquest Consell Permanent és vetllar per la pau en el món, prevenir conflictes, organitzar missions de pau, decretar embargaments i mediar en els conflictes existents. És a dir, que aquells que tenen per responsabilitat vetllar per la pau en el món tenen el control legal de les exportacions d’armes i són els principals exportadors del món. Respecte dels clients de les armes espanyoles, esmentar que aquests tenen com a destí països que estan en conflicte armat com Colòmbia o Israel, països que es troben en situació inestable o de tensió, com Filipines, Indonèsia o Sri Lanka, o bé països on existeixen serioses preocupacions sobre el respecte als drets humans com Indonèsia, Kenya, Malàisia o Tailàndia, països històricament enfrontats com Índia i Pakistan, països amb repressions internes com Turquia, Aràbia Saudita o el Marroc, països com Angola on la situació interna és molt delicada i fràgil, països dels més pobres del món, com ara Burkina Faso, Angola, Kenya i Mauritània, o països que a causa del seu elevat grau de militarització, destinen més recursos a

la despesa militar que a la despesa en salut i educació com Angola, Aràbia Saudita, Equador, Israel, Jordània, Pakistan o Sri Lanka. A tot això, la llei de control d’exportacions d’armes espanyola estableix que no es vendran armes a països sancionats, inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans, que no condemnin el terrorisme, o que tinguin un nivell de benestar delicat. A la llum del que diu la llei, cal preguntar-se com interpreta el govern les exportacions mencionades anteriorment. Per altra banda, cal tenir present que la pròpia llei de control d’exportacions d’armes estableix que les dades sobre exportacions de material de defensa de doble ús, estan classificades conforme a la llei de secrets oficials, és a dir, les exportacions d’armes tenen la classificació de secret d’estat i per tant no estan sotmeses a control parlamentari. I per què son secretes? En primer lloc, perquè així ho expressa la llei i en segon lloc, perquè els compradors d’armes així ho desitgen, de manera que els nostres governants accedeixen a les demandes dels compradors. Moltes de les exportacions d’armes empitjoraran la inestabilitat regional i els conflictes latents, així com allargaran els conflictes ja existents. En definitiva, exportar armes suposa exportar sofriment humà a diferents llocs del món, sustentant-lo amb el secretisme en la presa de decisions i el negoci subjacent. Tica Font és directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

3


La pèrdua del control democràtic

Salvador Clarós

Aquest article és continuació de “Crisi i recomposició industrial (I)”, publicat en el número anterior de L’Agulla. Faig un breu resum del que allà deia: La crisi financera, que ha provocat el col·lapse i la recessió econòmica, és la fase convulsa d’un canvi de model industrial i productiu amb unes noves bases energètiques i tecnològiques, i el relleu del paradigma del consum pel de la sostenibilitat. Mentre d’una banda creix la indignació per les terribles conseqüències de la desfeta econòmica, que al nostre país s’agreuja notablement per l’elevat índex de desocupació i les retallades socials, el capital financer “fa l’agost” amb l’ajut de les agències de qualificació perjudicant les economies més endeutades. Tot plegat està posant en entredit el poder polític incapaç per ara de fer-se amb el control de la situació. Els ajustos econòmics, les reformes laborals, els topalls d’endeutament públic... sembla que en el millor dels casos vénen dictades des d’instàncies europees, si no directament des de lobbys financers internacionals. Però tornem a l’anàlisi del dinamisme intrínsec del cicle de crisis. La turbulència financera i les dinàmiques especulatives, alimentades ara per les nefastes agències de qualificació, s’expliquen pel fet que el capital financer, això que ara anomenen “els mercats”, campa desbocat i insensible a tot sofriment a l’espera que la nova indústria, emergida gràcies a les oportunitats que brinda el nou paradigma tecnològic, es vagi consolidant com un valor segur, i per atraure de nou cap a ella els recursos financers. Quan les empreses recuperin el finançament en un clima de confiança i creixement de les activitats industrials, l’economia i l’ocupació podran tornar a créixer per iniciar un etapa d’expansió (consultar diversos estudiosos dels cicles del capitalisme, especialment Carlota Pérez, 2002). Sembla doncs que el col·lapse i la depressió és inevitable i necessari perquè es produeixi el reacoblament del capital financer a un capital productiu sota un nou model industrial que haurà de ser necessàriament sostenible.

4

La percepció, però, dels ciutadans és una gran inoperància dels governants per a tornar a dirigir els recursos financers cap a una activitat productiva que sigui econòmicament sostenible i també distributiva. Malgrat que sembli que són els “mercats” els que dicten les normes, això només és veritat quan els governants dimiteixen de les seves responsabilitats en benefici d’altres poders no democràtics. La rapidesa amb què sortirem de la crisi dependrà de la capacitat (la pressió) social i política per a restablir i canalitzar els canvis institucionals. Sembla doncs que a la crisi econòmica s’hi ha d’afegir una crisi democràtica, ja que l’esdevenidor es

troba fora del control de la gent. Vet aquí el creixent moviment dels ciutadans “indignats” que han perdut la confiança amb les institucions democràtiques. Tot i acceptant que el col·lapse financer és inevitable en els cicles del capitalisme, i forma part de la solució per redirigir els mercats i impulsar de nou el creixement, cal exigir als governants que posin sota el control democràtic les mesures de control de la crisi. Els governs europeus s’han de decidir a aplicar la famosa taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin). A Catalunya cal posar en marxa sense demora una decidida política industrial pels propers anys, capaç d’impulsar sectors econòmics emergents, dedicant tota mena de recursos, també econòmics, a impulsar activitats tractores de l’economia com les energies renovables, l’automoció elèctrica, la química verda i la biomedicina, entre altres, en lloc d’acollir projectes especulatius d’economia no productiva com “Eurovegas” o semblants. El govern espanyol s’ha de comprometre amb una política fiscal més justa i distributiva amb pujada d’impostos progressiva per als més rics sense comprometre les economies familiars més febles. També ha d’impulsar mitjançant llei l’economia verda i, pel que fa l’aspecte laboral, ha de reduir les diferències salarials. Els ciutadans hem de canviar pautes de consum cap a un estil de vida més auster, menys malbaratador. Hem de reduir dràsticament l’endeutament privat. Cal que disminuïm els consums d’aigua, d’energia i de tot allò que necessita matèries primeres, desmaterialitzar en definitiva tant com puguem la nostra vida. Hem de retirar els estalvis dels fons de pensions especulatius i d’inversions que no siguin per a activitats empresarials sostenibles i per a serveis socialment útils. Hem de consumir productes preferentment locals, de temporada i sempre que sigui possible fets amb mà d’obra del territori per no alimentar les intermediacions que no afegeixen valor sinó que encareixen els productes, evitar emissions de CO2 en el transport, i sostenir les economies locals. D’aquesta manera començarem a recuperar el control democràtic del futur. Salvador Clarós és sindicalista


Eurovegas, ciutat sense llei

Mercè Solé

En el moment d’escriure aquestes ratlles no sé com acabarà tot aquest tema d’Eurovegas, però sigui quin sigui el seu emplaçament, hi ha unes quantes coses que ja s’han posat de manifest i que per tant ja són realitat, d’altres es mantenen en l’amenaça. Però queda clar què ens hi juguem tots plegats.

Deixem de ser iguals davant la llei. Les lleis sempre s’han fet d’acord amb els poderosos, però ara queda més clar que mai que qui paga, mana.

Està clar que el model econòmic d’especulació financera i immobiliària que va portar a la crisi continua sent vigent per a PP i per a CiU. De tot el desastre que patim, no se n’ha après res: l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany, la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social, continuen sent un model vigent per a ells. L’Estat del Benestar no es pot mantenir, diuen, però el model econòmic que ha fet fallida, sí.

Mentre es retalla una vegada i una altra l’Estat del Benestar en matèries tan sensibles com l’educació, la salut i els serveis socials, desapareix el concepte de redistribució de la riquesa a través del sistema fiscal, que es reduiria sensiblement a Eurovegas. El sistema polític i fiscal deixa de protegir la gent. El patrimoni col·lectiu que també són els guanys socials i laborals aconseguits per la lluita de molta gent senzillament desapareix.

1.

2.

El sistema democràtic sí que sembla a punt de fer fallida. Com es pot prendre una decisió d’aquesta mena sense ni tan sols informar ni consultar la població afectada? Es tracta d’un projecte que recau en la zona més poblada de Catalunya, amb un impacte ecològic brutal i amb una activitat que molts considerem immoral, i que si es fa alterarà la vida i els projectes de mig país!

3.

Els principis constitucionals desapareixen amb un sistema judicial nou: la llei s’aplica discriminadament en matèries laborals, d’estrangeria, fiscals, de protecció de menors... S’inclou desplaçaments de sòl públic.

4.

5.

La sobirania, que avui va de boca en boca, deu ser un concepte purament de maquillatge i referit a Espanya, perquè a la pràctica, la sobirania de Catalunya (cultural, legislativa, econòmica...) es deixa sense inconvenient en mans d’un capitalista estranger que subvenciona l’extrema dreta dels Estats Units.

6.

Els espais naturals que tant costen de preservar i de conservar desapareixen absolutament. Al Baix Llobregat fa molts anys que intentem preservar els aqüífers, la zona del delta... permanentment amenaçats per camps de golf, per macroprojectes del Barça, per ampliacions de l’aeroport...

7.

L’economia s’externalitza. És a dir, durant molts anys un munt de llocs de treball estaran pendents d’una persona per a la qual Catalunya no és més que una inversió econòmica que haurà de ser rendible. Si d’aquí a vint anys el senyor Adelson decideix que per als seus guanys caldrà que Catalunya no recapti res fiscalment o que li paguin, qui estarà disposat a tancar el xiringuito?

8.

El model “Benidorm” o “Orpesa” estètic, energètic, turístic, ciutadà, s’imposa. Com si aquestes experiències no haguéssin aportat corrupció a gran escala i no haguessin malmès definitivament el medi natural. O com si no ens féssin més depenents energèticament de tercers.

9.

L’activitat que es du a terme és d’allò més edificant: joc i tot el que comporta entreteniment per a adults, és a dir, prostitució i droga. Uns efectes col·laterals que es barregen habitualment amb tota mena de màfies i que arriben amb la demanda expressa de desprotegir-ne menors i ludòpates.

10.

Catalunya es privatitza: una extensa zona de 800 hectàrees passa a ser un país dins d’un altre país. La crisi, doncs, no es vol combatre amb una forma d’actuar que ens faci més solidaris, menys depenents econòmicament d’altres, més protectors dels més vulnerables, sinó tot al contrari: el nostre sistema social, jurídic, democràtic, s’esberla. El mercat arrasa. Les persones no compten, ni la seva història, ni la seva voluntat. Confio que el projecte no tiri endavant, ni a Barcelona ni enlloc. Mercè Solé és veïna de Viladecans

5


La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

Vaig a fer Sostre... Baixo cap a la Barceloneta... És fosc. Ja es nota la humitat en l’ambient... Una s’adona que en aquests darrers anys el barri ha canviat molt. És un barri ple de contrastos... Uns iots immensos al Port Vell, uns homes tirats entre cartrons a la plaça de la Repla, al costat del mercat... Botigues per a gourmets i de disseny i pancartes en alguns balcons de veïns i veïnes compromesos... Un barri treballador i senzill, un barri prop del mar de gran atractiu turístic... I allà, una porta en el carrer Pescadors. La porta verda, que deia el Juan. Així definia casa seva, quan no era capaç d’explicar res més. I és que el Sostre també és això, una porta que s’obre per a sis homes i els proporciona primerament aixopluc, recer, unes parets, escalfor... El Projecte Sostre va néixer fa vint anys, fruit de la preocupació d’uns joves cristians del barri que volien fer alguna cosa per aquelles persones que dormien al carrer, en cotxes, bancs, en els porxos de la platja... Pensat per al Gonzalo, el Bartolo, el Capitán... Acabaven de passar els Jocs Olímpics. Barcelona havia ofert la seva millor cara al món, però tenia (té) ombres, zones fosques, grises, sovint invisibles. Sense pretensions, la porta s’obre cada nit de la mà de dos voluntaris i voluntàries de nit. En som més de cinquanta: cal cobrir cada vespre de l’any, sí, tots, també els ponts, les vacances, els dies de Nadal... L’única intenció és fer una mica millor el dia a dia de sis homes. És casa seva. A partir de les 8 del vespre van arribant. Al voltant de la taula anem xerrant, jugant al dòmino, veient la tele... com a qualsevol casa. El sopar el preparen per a ells veïnes del barri: són les voluntàries de sopar. Cada nit, els porten un plat calent, cuinat especialment i adaptant-se a les necessitats dels usuaris. És un servei encara més discret... senzill i preciós. Després de sopar i de donar-los la medicació, més tele, més conversa, que s’allarga un pèl si és cap de setmana.

6

Un objectiu: oferir-los l’oportunitat de trobar un lloc, un espai per treure’s la cuirassa amb la qual han de viure al carrer. Allà tot els fa vulnerables: la soledat, la beguda, la climatologia, la violència amagada, les mirades acusadores, la fam... El Sostre els permet anar creant hàbits que els permetin passar a un recurs més estable, definitiu, més digne...

Maria Antònia Bogónez

Sobretot amb la feina de l’educador que ve cada matí, intentem que tinguin els papers al dia (com no recordar-ne un que no existia per a cap registre civil de l’Estat i a qui van haver d’atribuir amb l’ajut d’un forense una data de naixement i el van declarar barceloní: l’evidència de la seva invisibilitat!), que obtinguin alguna prestació si hi tenen dret, que vagin fent-se seguiments mèdics, que puguin anar a algun centre a fer una activitat si la seva situació els ho permet... Però més enllà d’això una eina quasi infal·lible: l’afecte! Entre voluntaris, voluntàries i usuaris anem creant uns vincles invisibles i forts. Tenim nom, tots, ells i nosaltres. Establim relacions diferents amb cadascú: “aquesta és una pelma, aquest m’enreda, aquest em costa, ja ha vingut el sargent”... Res d’anonimat. Reforçar les seves potencialitats, posar alguns límits (no gaires, que diuen que el Sostre s’adscriu en els anomenats centres de baixa exigència), somriure, compartir... És així com al llarg de la seva història, el Sostre ha aconseguit que una trentena de persones hagin pogut deixar els carrers. Uns han anat a pisos compartits, d’altres a residències, siguin d’avis, siguin de crònics (i és que el carrer i l’alcohol són duríssims i deixen petjada), alguns han mort acompanyats, un fins i tot va ser acollit per la seva família... D’altres, però, han decidit tornar al carrer... És la seva decisió, fruit de la seva llibertat: potser té poc més que això: la seva pròpia vida. A més dels voluntaris de nits i de sopars, altres porten la comptabilitat, gestionen els papers, fan un full de comunicació, cusen la roba que s’ha fet malbé, col·laboren en el manteniment de la casa... Som molts... Hem de ser molts per garantir que


cada nit s’obre la porta verda, s’acullen els sis veïns, somriem, posem límits... Aquesta descripció, però, és incompleta... No, no és una relació unidireccional... En llenguatge de consultoria dirien ara que és una relació win-win: tots guanyem... Cada persona que ha passat pel Sostre ho verbalitzaria d’una manera pròpia, però jo sí que puc exemplificar-ho amb les meves paraules. A mi, el Sostre, m’ha canviat. Va ser el meu primer lloc de compromís amb l’anomenat Quart Món. Un cop implicada, vaig gosar anar a captar la realitat dels països del Sud... I una certesa: aquí o allà, els txadians que pateixen o els sense sostre de les nostres ciutats del Nord són fruit de la mateixa injustícia. La mateixa! Exactament igual! Jo vaig sentir la crida a implicar-me aquí... i em va canviar la mirada: descobreixo cada cop més “els amagats”, “els invisibles”; llegeixo els diaris i poso rostres als perceptors de les PIRMI que van patir

en el mes d’agost amb una mesura lamentable, injusta, feta per a la galeria; intueixo la presència del Jesús de l’Evangeli entre els cartrons, fent cua per entrar en un menjador; endevino possibles nous veïns del Sostre en la gent que espera que el supermercat del costat de casa tanqui per recollir el menjar que s’ha fet malbé... Però sobretot, m’ha canviat la mirada envers jo mateixa. Profund agraïment per saber que el que visc és un regal; reconeixement de la fragilitat de la situació que pot fer que un dia jo, perduda la feina, trencats vincles familiars i d’amistat, caigui en una situació semblant... “És quan em sé feble que em sé fort”, versionant a sant Pau... I d’aquesta feblesa i fortalesa alhora neix la indignació davant de la injustícia de tantes vides trencades per causes alienes a elles... Neix l’esperança en petits projectes nascuts d’esforços, generositat, desig de compromís, moltes mans! És llavor de futur!!!! Maria Antònia Bogónez és voluntària de Sostre

Fòrum Alsina: Un missatge clar davant la crisi Maria-Josep Hernàndez

Amb un missatge contundent i serè alhora, on s’intueix un profund debat de fons i amb un esforç explicatiu acurat, ens arriba un nou document del Fòrum Joan Alsina: “No podem callar. La injustícia i la pobresa van creixent”. Amb una crida al conjunt de la societat i a la pròpia Església a reaccionar, els capellans del Fòrum denuncien com la crisi econòmica s’aguditza: desnonaments, manca de feina, cues a Càrites i Bancs d’Aliments per subsistir, més persones buscant menjar als contenidors o dormint al carrer.... Assenyalen les causes i el context de la crisi, denunciant que ja no manen els governs escollits democràticament sinó “la dictadura dels mercats especulatius”, amb un sistema “pervers i lladre” que “els governs mantenen com a legal, quan de fet és totalment injust,

tirànic, cec i immoral”. Reclamen als governs que posin fre a l’especulació econòmica en favor del treball i l’habitatge digne, i que acabin amb “les retallades de prestacions socials, sanitàries i educatives”. El Fòrum també mira cap a l’Església, i tampoc calla. Valoren que entitats d’Església com Càritas fan costat a les víctimes de la

crisi, amb centenars de persones voluntàries, mentre veuen que “una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimònies ostentoses i anacròniques, utilitzant objectes rics i valuosos propis de museus, que contrasten amb la senzillesa i autenticitat de l’Evangeli de Jesús”. També denuncien que gairebé no senten la veu crítica de la jerarquia eclesiàstica “tan insistent en altres temes” –aquí llegim entre línies, en temes de moralitat-sexualitat, etc... A les vuit conclusions del document fan una crida a la responsabilitat i al compromís de tots, conviden a prioritzar a les comunitats l’ajut als més empobrits i reclamen al conjunt de l’Església replantejar-se l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals, així com dedicar part del patrimoni d’objectes ostentosos de culte a pal·liar

7


la situació de moltes famílies. També demanem més claredat en tots els àmbits de l’economia eclesiàstica. Mentre penso en com agraeixo sentir aquesta veu dins l’Esglé-

sia, no puc evitar recordar els capellans i religiosos assassinats a Llatinoamèrica per denunciar amb claredat les injustícies, la complicitat dels governs i la manca de prou compromís de l’Església-institució. El document val la

pena de llegir detingudament, sense deixar-se’n ni una coma. El podeu trobar a la pàgina web www.forumjoanalsina.org. Maria-Josep Hernàndez és periodista

El planter de l’Església

Quim Cervera

El passat diumenge 4 de març, a la televisió catalana, en el programa “30 minuts”, van parlar del planter de l’Església aquí a Catalunya, mostrant diferents tipus de capellans i alguns seminaris. Fou un programa de qualitat, ben preparat i documentat. No va caure en la típica confrontació dual a què ens tenen acostumats els programes de televisió. Suposo que per atraure l’audiència presenten un tema polaritzant dues posicions arquetípiques, que de fet no existeixen tan pures en la realitat, que sempre és més ambigua. Llavors fàcilment cauen en el simplisme i en la falsificació dels fets. D’aquesta forma, com en els sermons catòlics tradicionals, donen seguretat i marquen el pensament del poble, que el deixen ignorant, oblidant la complexitat de els coses. De totes maneres, en el programa que comentem, hi podem trobar alguna tendència més suau i relativa en aquest sentit, ja que presenta els capellans joves decantats vers el conservadorisme, menys un, i els més grans, vers una visió més oberta. I aquesta presentació es presenta com a tesi. No hi ha cap capellà de l’edat entre els 50 i els 65. Un descuit? És fet expressament? Fa la impressió que la “sotana” (fins i tot combinada amb el fer de “paleta”), els “reclinatoris”, “els mantells de punta”, ressorgeixen de nou, com objectes antics i exòtics, i sembla que vulguin captar l’atenció i l’atracció dels espectadors. Així la televi-

8

sió per una banda pot arraconar el fet religiós-eclesial en el que és quasi esotèric i pre-modern i per tant criticar-lo, i per altra banda, malgrat presenti altres interlocutors que no responen a aquest model, en el fons, propaga l’oferta integrista i conservadora. Sense voler “mullar-se” (potser s’haurien d’implicar més en un posicionament concret) poden afavorir la crítica visceral, poc racional, i gens reflexiva sobre la complexitat del fet. Curiosament el qüestionament del model de capellà, home i cèlibe surt solament per part d’una persona. El fet que es digui, per part d’un dels entrevistats que les “esquerres” eclesials no donen capellans i sí les dretes, amaga la pregunta sobre les causes d’aquest fet. Possiblement les “esquerres” no en donen perquè no estan d’acord amb un model jerarquitzat i concentrat en una persona responsable de la comunitat cristiana, sinó que estan per un altre model, que consisteix en la responsabilitat compartida, en el treball en equip, en la distribució de serveis en les comunitats, segons els qualitats de cada persona, i per tant en “animadors” de comunitats que tant puguin ser homes com dones, casats com solters, perquè el que es contempla són els seves capacitats, disponibilitats i recursos, al servei de tota la comunitat, i no el seu sexe o el seu estat. Quim Cervera és sociòleg i capellà


El Concili vaticà ii, com el vaig viure i què m’ha suposat

Francesc Clua

El Concili Vaticà II, del qual el proper 11 d’octubre celebrarem els cinquanta anys del seu inici, el vaig viure en un moment d’una gran esperança, sobretot entre els joves i els no tan joves (jo tenia 28 anys). A Terrassa vam publicar un butlletí informatiu, ciclostil·lat, del qual vam arribar a tenir més de 100 subscriptors informant-los puntualment de les novetats que el Concili anava aportant. I no només això, sinó que els diversos moviments juvenils vam establir una germanor que es va manifestar en una ruta a peu a Montserrat per pregar pel Concili o trobar-nos, setmanalment, a la missa matinal de les monges que aleshores en dèiem de “clausura”, u n a espècie de refugi espiritual, entre altres iniciatives. Era un temps que, almenys a Terrassa, estàvem units els escoltes, els de la JOC, de la JIC, en una plataforma que en dèiem Joventut Catòlica de Terrassa. A la que es va aprovar la Constitució sobre Litúrgia en els campaments escoltes les misses, ja en català, es feien de cara al poble, amb una nova estructura que no s’assemblava en res en aquelles misses diàries de la parròquia en què la comunió es rebia a part de la missa pròpiament dita, entre molts altres canvis. Podríem dir que hi havia fam de canvis, ens semblava que tot era nou, que tot era possible. El lideratge de Joan XXIII primer i de Pau VI després amb la tasca difícil de fer aterrar a la realitat tantes esperances. Ara, al cap de cinquanta anys, el Concili m’ha suposat una doble realitat; és innegable que moltes coses han canviat en l’Església i que dificilment es podran tirar endarrere; l’ecumenisme, per exemple, molts canvis en la litúrgia, però sobretot les

noves visions cristològiques i eclesiològiques; o el diàleg de l’Església amb el món. Tot i l’intent de retorn d’alguns moviments cap a abans del Concili, per una banda, i de tants desanganyats perquè no s’han portat a terme moltes de les novetats d’aquell fet tan important, l’Església ja no és la mateixa. El que passa, a parer meu, és que el Concili es podia veure com un fet dinàmic, un punt de partida d’una nova època, o un punt d’arribada, fins aquí podíem arribar. Alguns diuen, amb bastanta barroeria teològica, que el Concili va ser un error; de qui?; de l’Esperit Sant? Ignoren aquell primer Concili de Jerusalem en què els apòstols van respondre “l’Esperit Sant i nosaltres hem decidit...” (Fets dels Apòstols 15,28). Posar en entredit l’Esperit Sant és greu.

Però han quedat molts aspectes que, amb una visió dinàmica de la doctrina conciliar, calia desenvolupar: la corresponsabilitat episcopal, per exemple. L’Església, sobretot amb Joan Pau II, ha reforçat el seu caràcter monàrquic i mundial del papat. Benet XVI, en canvi, no ha volgut aparèixer tant com el cap d’una Església global i ha continuat i afavorit un treball sinodal: la seva participació activa en el recent Sínode sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església és un motiu d’esperança en aquest sentit. Potser ha arribat l’hora d’un Vaticà III en què es reafirmin i es desenvolupin les grans intuicions del Vaticà II, per una banda, i doni resposta als nous reptes que al cap de cinquanta anys han aparegut: en el camp de la moral, per exemple, i, sobretot, el paper de la dona en l’Església, que és un tema que clama al cel del segle XXI, per una altra. Francesc Clua és coordinador del Secretariat de Formació i Estudi de l’Arxiprestat de Terrassa

9


Monges del segle XXI a Calella

Maria-Josep Hernàndez

Moltes vegades, i ara més en temps de crisi, els cristians i el conjunt de la societat reclamem a l’Església que destini més propietats a finalitats socials. Adaptant-se als nous temps, les Filles de Sant Josep de Calella (El Maresme) han fet un salt a la solidaritat del segle XXI reformant un antic convent per transformar-lo en casa d’acollida per a dones, i alhora en seu d’un centre de Promoció i d’un Taller Microempresa Social, que porta per nom NovaLlavor. “Com a institució, la nostra mirada d’estimació va per a les dones, amb l’esperit obert cap a les seves situacions”, explica la germana Agustina, una de les responsables d’aquest triple projecte, creat per unes monges que es defineixen com a obreres: “Per mi, ser monja obrera és ser com la gent que es guanya el pa, però religiosa. És a dir, en el dia a dia del treball hi ha un tarannà, un esperit, una estimació...“, diu amb fermesa i tendresa alhora.

10

Han acabat les obres i visito amb ella la casa d’acollida, feta reformant íntegrament l’edifici històric del C/Església, 173, mentre les germanes s’han traslladat a un petit edifici interior. Les instal· lacions de la residència són noves, càlides i lluminoses; consten de diverses habitacions per a dones amb fills o sense fills, totes amb bany. També disposen d’espais comuns de lleure, menjador, aules de formació i sales de treball. La germana Agustina parla de la casa com un lloc on “elles tindran unes persones que no només les acolliran, sinó que les estimaran, les ajudaran a promocionar-se, a tirar endavant, vivint el moment que els toqui, amb un sentit nou per ajudar-les a sortir endavant com a dones”. Les reformes han

de promoció personal, social i laboral, per fomentar la confiança i l’autoestima, les habilitats socials, la immersió cultural i els aprenentatges prelaborals, amb un espai específic per a dones amb fills petits.

estat costoses, i per finançar-les en part, han habilitat locals comercials de lloguer als baixos de l’edifici. “Ho hem d’explicar bé –diu la germana– perquè hi ha gent que diu que les monges són úniques per fer diners. Quedi clar que no són per a nosaltres!” . Em recorda que tenen projectes similars a Amèrica Llatina, a Madrid, i ara serà a Catalunya, on detecten aquesta mancança, i concretament a Calella, on va néixer la congregació. D’aquest triple projecte per a la dona, el que ja està en marxa des de fa mig any és la Microempresa Social NovaLlavor, que ofereix condicions de treball dignes i amb contracte, en uns àmbits on es treballa, sense de vegades poder evitar-ho, a través de l’economia submergida. Ja han aconseguit els primers contractes amb particulars, empreses, i també alguna parròquia, que han optat perquè la treballadora, encara que sigui per hores o uns dies al mes, tingui contracte laboral. Es tracta de capgirar el sistema: NovaLlavor contracta legalment la dona i aquesta treballa a les diferents llars o empreses que, per hores, dies o mensualment, contracten el servei a la microempresa. Els serveis són en l’àmbit de la neteja i l’atenció a persones grans. També cal destacar la tercera branca del projecte, el centre

D’ençà que vaig conèixer el projecte que naixia, fins avui que ja és gairebé una realitat, ha passat poc més d’un any. Em vaig oferir des del primer moment a ajudar-les des del meu àmbit professional, el de la comunicació, i us haig de dir que també està sent tota una experiència i un aprenentatge. Estem poc acostumats els responsables de comunicació en qualsevol àmbit, a treballar amb un autèntic equip amb majúscules, que ho debat tot, ho consensua tot i escolta molt, analitzant en profunditat (i pregant en comunitat) abans de prendre cap decisió. Us confessaré que si una acció comunicativa que veig necessària no la puc emprendre perquè no la tenen del tot consensuada, em dic: paciència, perquè saben com i a quin ritme volen avançar, i amb absolut respecte, miro de caminar al seu pas. I a la meva pregunta de com gosen engegar un projecte d’aquesta magnitud en temps de crisi, la germana em mira als ulls fixament, i em somriu dient: “Potser només ho poden fer unes persones que estiguin una mica tocades, però entén-me, tocades per Algú que fa molt de temps ho va donar tot perquè la persona fos persona, pensant en els més desvalguts. Hem dit que ho creiem i ho farem, en benefici per la dona “. Són tot un Signe aquestes dones, religioses i emprenedores, sembrant llavors per a dones. Més informació: novallavor@gmail.com Maria-Josep Hernàndez és periodista


RECEPTES per anar canviant Pastís de Sant Jordi Tere Jorge Sant Jordi és per excel·lència el patró dels enamorats a Catalunya (sembla que Sant Valentí fa la “vista grossa” i li cedeix aquest protagonisme al seu “col·lega”) gràcies a la gran gesta del Sant de salvar la princesa d’aquell monstre ferotge i això que, malgrat que el rei li va oferir la seva filla en matrimoni, el cavaller va rebutjar l’oferta al·legant que el seu destí era un altre. Per Sant Jordi, el noi li regala una rosa a la seva “princesa” i aquesta li regala un llibre. La presència del llibre és deguda al fet que la diada coincideix amb el Dia Internacional del Llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare i aquesta tradició s’estén a la resta de la península. A més a Catalunya la diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s’engalanen amb la senyera. Avui us regalo una recepta fácil, molt fresca i commemorativa d’aquesta diada si ens entretenim una mica en la part decorativa final. Per cert, aquesta “princesa” que escriu fa anys que s’estima més un bon llibre (amb tot el carinyo del món). Ingredients: Dotze llesques de pa de motlle sense crosta; maionesa, si la fem nosaltres millor (també es pot fer servir de pot); un pot de salsa rosa (si la fem nosaltres només cal afegir tomàquet concentrat a una part de la maionesa); pernil salat talladet molt fi; enciams variats; olives farcides d’anxova; gambes petites pelades; tres ous durs; pebrot de llauna o escalivat a tiretes; salmó fumat. Elaboració: En una plata de vidre, posarem una primera capa de pa de motlle (tres llesques). Seguidament, posarem una capa de salsa rosa, variats d’enciam talladets petits i gambes. Una segona capa de pa de motlle. Després, maionesa, pernil salat tallat petitó, i olives tallades pel mig. Posem una tercera capa de pa de motlle. Una capa de maionesa, ou dur ratllat, pebrot de llauna tallat petitó, i salmó fumat. Acabarem amb una capa de pa de motlle. Ho deixarem unes hores a la nevera, perquè es barregin els gustos. Ho desemmotllarem, i ho posarem en una safata de servir. Hi posarem per sobre maionesa, tapant tot el motlle (com si féssim la cobertura d’un pastís), i enciam a trossets pel voltant. Ho decorarem amb pebrot, ou dur (la part del rovell ratllat), formant les 4 barres (tires de pebrot intercalades amb tires fetes amb el rovell ratllat) i podem fer una rosa de Sant Jordi amb una llesca de salmó fumat tallada a tires i enrotllada sobre si mateixa formant la flor.

Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Desmitifiquem

 

Salva Clarós Es parla de l’emprenedoria com si fos la panacea per superar la crisi i per a la creació de llocs de treball. Si bé Catalunya és un país dinàmic en la creació d’empreses, en el darrer any se n’han creat de l’ordre de 70.000, se n’han destruït  en canvi una xifra una mica superior. La taxa neta de creació d’empreses, que és la diferència entre les que es creen i les que es destrueixen, es manté negativa a Catalunya des del primer trimestre de 2008, més o menys quan va començar la crisi. Això indica que és veritat que hi ha molts emprenedors però que les altes empresarials són, en un percentatge molt important, d’empreses petites o molt petites, entre les quals es compten els autònoms. Com més petita és l’empresa, més gran és la rotació, és a dir, que és més inestable. També ens diu l’estadística que és la indústria el sector econòmic que té el percentatge de rotació d’empreses més moderat, és a dir, se’n creen i se’n destrueixen menys. Cal que resituem doncs aquest discurs quasi obsessiu de l’emprenedoria, que sovint va lligat a l’exaltació mítica, per poc raonada, del talent, el coneixement, la innovació, etc. La nostra economia pateix un dèficit estructural de grans empreses, sobretot  industrials, que és on es creen els llocs de treball més estables i de qualitat. Som un país de petites i mitjanes empreses. Més del 90% de les nostres empreses són mitjanes, petites i molt petites, és a dir, microempreses, que és una altra forma d’anomenar els treballadors autònoms. Aquesta atomització és una de les causes estructurals d’inestabilitat i de manca d’internacionalització de l’economia catalana, així com de l’escassa capacitat per innovar i per captar capital. Ja és meritori que amb tanta microempresa i amb tan  poca indústria Catalunya estigui exportant. Mentre no paren els discursos que situen la figura de l’emprenedor i sobretot el talent com el nou factor estratègic de producció que reflotarà l’economia, aquesta crisi financera demostra tossudament que el que està enfonsant les empreses i l’economia és la falta de capital. Que la recuperació econòmica s’està donant als països més fortament industrialitzats com Alemanya. Que per fer créixer l’ocupació no calen reformes laborals sinó reformes industrials i empresarials profundes. El que cal que ens replantegem a fons és el nostre teixit empresarial. 

11


A PEU

A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Ara que el sol es pon tan tard

Josep Pascual

Ara que el sol es pon tan tard us proposo d’anar a fer un berenar sopar en un espai amb una gran panoràmica, l’ermita de Sant Jaume de la Mata (929,6 m). Es tracta d’una passejada curta amb un desnivell suau, amb la proposta, a més, per a qui s’animi a deixar el camí més fressat, d’anar a veure la boca de l’avenc que porta el nom de l’ermita. Deixem el cotxe a l’aparcament del coll d’Estenalles (870 m), molt ben senyalitzat, pel km 15 de la carretera de Terrassa a Mura. Hi ha un punt d’informació del parc natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac i esplanades per córrer i jugar la canalla. Davant mateix del punt d’informació, a l’altra banda de la carretera, surt la pista que puja a la Mata, masia vella, gran i solitària, en una cort en la qual actualment la Diputació de Barcelona hi té les oficines del parc. Aquesta pista la prendrem per a la tornada. Per a l’anada agafarem el camí que arrenca per unes escales que surten a la dreta del punt mateix on comença la pista. Hi ha un senyal vertical que ens diu que és el GR 5 –n’anirem trobant més– i que per allà podem anar cap al coll de Boix, cap a Mura i cap a la Mata. Tot pujant, el camí passa entre petites feixes abandonades i l’alzinar, fins dalt la serra de la Mata i, per l’ampla carena, fins a arribar a una bassa. Mentre pugem veurem la casa de la Mata i en alguns moments també, entre alzines, l’ermita enlairada a la dreta del mas. Val la pena d’anar-nos aturant a contemplar l’entorn. En algun punt el camí gairebé es toca amb la pista esmentada abans, que passa paral·lela per sota nostre.

12

Un cop a la bassa –hi haurem arribat en uns vint minuts–, si volem podem deixar el GR per anar a veure l’avenc. És cosa de cinc o set minuts baixar-hi. Per a això girem a la dreta gairebé 180º i baixem per agafar un petit corriol, som al vessant que mira al Bages i al Pirineu. Passem per sota un cable (del telèfon?) i de seguida, allà mateix trobem a mà esquerra una fita de pedres, deixem el corriol clar i tirem avall per un corriolet desdibuixat que seguirem, buscant les diverses fites, i que ens portarà a l’avenc, travessant l’alzinar i petites clarianes. L’avenc de Sant Jaume té una profunditat de 42 metres, com podem llegir al senyal que hi ha allà, i està envoltat per una barana. Una alzina creix a la boca mateix.

L’ermita de Sant Jaume amb el Montcau al fons

L’entrada de l’avenc de Sant Jaume Vist l’avenc, tornem cap al collet de la bassa. Allà continuem pel GR, pugem suaument entre unes alzines força velles i trobem una pista que fa un fort revolt, la travessem i continuem pujant fins a l’ermita que és allà mateix. Donem la volta a l’ermiteta i contemplem el Montcau, el monestir de Sant Llorenç, la depressió del Vallès, Castellsapera, la Pola, Montserrat, el Bages i, tancant el cercle per dalt el Port del Comte, el Cadí, els Rasos de Peguera, la Tossa Plana i el Puigpedrós –que treuen el nas per sobre les penyes del Moixeró–, la Tossa i el Puigllançada, el Puigmal i fins el Canigó. És un lloc que convida a passar-hi l’estona i gaudir d’una bona posta de sol. Per tornar baixem a la casa de la Mata i agafem la pista que mena fins a la carretera. Els cedres que voregen la dreta del camí ens seran una bona companyia a l’hora del crepuscle.


Puntades

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

D

E PREVERES I SEMINARIS. Aquest març passat s’ha parlat força del seminari i de capellans: programes de TV, jornades de portes obertes, notes dels bisbats, entrevistes a rectors de seminari, publicitat de la CEE... Des de L’Agulla volia embastar i compartir breument un parell de pensaments sobre tot plegat: a) Es continua presentant la invitació a ser prevere com una crida individual (com al monacat o a la vida religiosa). b) Els diaques i preveres s’haurien d’escollir entre els laics i laiques (casats o solters) de les comunitats cristianes i dels moviments entre les persones adultes més idònies per complir aquests serveis, si cal completant la seva formació. c) Suposo que hi podria haver diversos graus de dedicació i potser també acceptar compromisos limitats en el temps. Josep Pascual

H

OMES I DONES. Hi ha dones extraordinàries i homes extraordinaris. I hi ha dones que més valdria no trobarse en el camí i homes que tampoc. Cada any pel 8 de març, quan posem a debat la reivindicació pels drets de les dones, tinc un rerefons de sentiments aparentment contradictoris. D’una banda, l’evidència que no estem en igualtat de condicions, que molts homes continuen ofegant la vida de moltes dones, en moltes circumstàncies i en molts graus diferents. D’altra banda, l’evidència que l’evolució o retrocés del paper de la dona és, en gran part, en mans de les pròpies dones, que de vegades també mantenen actituds masclistes. I en tercer lloc, la pregunta i el qüestionament sobre si les dones hem de centrar la lluita en guanyar poder a unes estructures socials, polítiques, econòmiques i religioses que han estat creades per homes, que es demostra que no funcionen, i que, amb la nostra implicació, hem d’evitar de perpetuar. Quan diuen: “Que bé, una dona al consell executiu de tal...! O una dona al govern! O una dona veritablement reconeguda en la cultura!”, jo penso que està bé, que anem avançant, sí. Però la lluita de la dona no hauria de ser únicament per situar-se en condicions de poder en les estructures existents, hauria d’enfocar cap a provocar el part d’una nova societat, amb una mirada nova que de socarrel arrenqui estructures i en faci néixer de noves, socialment més justes i més igualitàries. Calen nous temps, i necessitem de l’empenta i l’empremta de la dona. Maria-Josep Hernàndez

P

RUDÈNCIA I MODÈSTIA. A El Punt Avui del 23 de març Ignasi Moreta parlava en un article de la revolució religiosa de Xavier Melloni. En destaco aquests dos brevíssims fragments que conviden a pensar: 1) “Aquesta revolució és la consciència joiosa que la pròpia religió no té el monopoli de la religió.” I 2) “Les nostres categories religioses són exactament això: categories, formes lingüístiques que expressen una realitat més gran que la materialitat de les paraules. Dogmes, litúrgies, codis morals, cossos sacerdotals…, tot l’edifici institucional creat per les religions no és sinó un pàl·lid reflex d’una realitat inabastable que cap corrent religiós o cultural no pot pretendre posseir.” A mi m’han ressonat com una crida a la prudència i a la modèstia per al nostre catolicisme de cara al diàleg amb els altres creients i amb la societat. Josep Pascual

E

L VIDEO “PRO-VOCACIONS” DE LA CEE. Antievangèlic, repulsiu i gairebé sinistre... Això és el que he pensat en veure l’anunci “pro-vocacions” de la Conferència Episcopal (em resistia a mirar-lo). Fora de lloc i injustificable apel·lar al “sou per a tota la vida” per fer-se capellà –em sembla un insult als capellans– i no cal ni fer esment del teló de fons masclista, perquè és més del mateix i no enganyen. No deixa de ser una provocació desencertada per als seus propis objectius, per més ressó mediàtic que hagin obtingut, ja que transmet desesperació de la Institució per captar adeptes, com si fos una secta. On és, aquí, Jesús? Em costa de veure. L’anunci em sorprendria que pogués agradar, fins i tot a capellans més de la seva corda. Perquè això de la vocació, crec que és un tema molt íntim i profundament respectable, sigui quina sigui la ideologia o el tarannà de cadascun. L’anunci pot despertar alguna vocació? És increïble... i com si arribés d’una altra galàxia: aliè a la fe, els sentiments i les realitats i patiments que vivim moltíssimes comunitats cristianes. Saben i neguen que alguna cosa s’està acabant... però el vídeo els posa en evidència. Maria-Josep Hernàndez

T

ENIM PODER. Ho van denunciar les ONG,  la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants, els periodistes als quals se’ls prohibia l’accés... Es reclamava la reforma o el tancament dels Centres d’Interna-

13


ment per a Estrangers, espais pitjors que presons, marcats pel buit legal. I alguna cosa ha començat a canviar. Quan entri en vigor el nou reglament, el Ministeri d’Interior cedirà a les oenagés l’atenció als immigrants, hi haurà assistència sanitària i social, seran possibles les visites de familiars i institucions i la policia només s’encarregarà de la seguretat de la instal·lació. Sempre penso que davant de les situacions injustes, cal que no ens cansem d’alçar la veu des de tots els àmbits. Ciutadans, oenagés, plataformes, associacions, periodistes... tots tenim més poder del que ens pensem. No defallim. Maria-Josep Hernàndez

D

E LA CRISTIANDAT, A LA MODERNITAT, I ARA VERS... En el passat, en règim de “cristiandat”, observem, des de la perspectiva moderna, una barreja entre el que era civil, i el que era eclesial, entre la vida social i el món de la fe cristiana, entre el natural i el sobrenatural. En la modernitat es va passar a la separació dels dos nivells, a l’emancipació de l’economia, la política, la cultura i fins i tot la mateixa religió i l’espiritualitat de la protecció eclesial (secularització). En canvi en el present actual i en el futur a venir, ens trobem que procedint d’aquesta separació, que ens segueix convenint com a punt de partida, potser haurem d’anar caminant vers una nova forma d’unió dels dos nivells per tal de que no esdevinguem persones i pobles esquizofrènics. Aquesta unió no pot reproduir, ni molt menys, la mescla anterior, sinó que ha d’anar més enllà, vers l’alliberament de les persones i dels pobles, en una valoració profunda de l’espiritualitat, de les creences, del misteri de la vida, com a força, energia i llum indicadora, per als pobles, per a les associacions, grups socials i per les persones que fecunda els nostres sentiments, accions i pensaments per fer més possible, més esperançada i més “animosa” la construcció de la dignitat i de la fraternitat entre els humans. Quim Cervera

L

14

A SALUT NO ÉS UN DRET. Aquest era el títol d’un article d’Antoni Nello, professor de Ciències de la Salut de Blanquerna - Universitat Ramón Llull, publicat a La Vanguardia i del qual (curiosament) es feia ressó El Pregó. N’extrec dues frases significatives: “La cultura de l’Estat de benestar ha generat els seus fantasmes que ara, en temps difícils, cal desemmascarar. Un d’ells és la certesa popular que la salut és un dret.”… “La salut, com la felicitat, no és un dret, és un valor”. Em pregunto: És que aquest se-

nyor desconeix la Declaració dels Drets Humans? Justament el primer és el dret a la vida i a les condicions que la fan posible: alimentació, salut, etc. D’altra banda suposo el senyor Nello deu ser catòlic… També desconeix les encícliques Pau a la Terra de Joan XXIII o Populorum Progressio de Pau VI? Si les llegeix veurà com aquests drets són reivindicats com a fonamentals per a la persona humana i vetllar-los és responsabilitat dels poders públics. Cal tenir valor per a considerar la salut com “un valor”. A no ser que es tracti d’un valor que cotitzi a borsa… Aleshores quedaría tot molt clar. Jesús Lanao

D

ÈRIES SOBRE L’ECONOMIA I LA POLÍTICA AQUÍ I AVUI. Davant la crisi social, econòmica, financera, immobiliària, laboral, ecològica, alimentària, energètica, política, cultural i ètica, potser ens cal un govern de coalició entre CIU, PSC, ERC i ICV, ja que l’assumpte s’ho mereix, és una qüestió d’Estat. Ja que en el govern espanyol ni el PSOE, ni pel que es veu el PP podrà donar sortida a tals crisis, i les Espanyes es trobaran en un carreró sense sortida, potser que ens posem d’acord a Catalunya, i de passada avançarem en la nostra sobirania. Més endavant, si hem pogut avançar tant en les solucions a la crisi, com en el procés d’autodetermianció (de fet veig impossible que vagin separades la lluita per l’emancipació nacional, i la lluita per l’alliberament social), el poble (no els partits) podrà anar ocupant l’estat (català en un estat federal europeu) per democràticament anar-lo arraconant vers el favor dels més necessitats. Ens calen estats forts (català, europeu, mundial...) per a fer front als grans poders econòmics, gràcies a la política. La utopia final, la destrucció de les classes socials, passa per aquesta ocupació realment popular de l’estat i per l’aniquilació d’aquest, perquè desaparegui tot poder opressor i arribem a tenir cadascú segons les seves necessitats. Quim Cervera

C

APELLANS A “30 MINUTS”. Darrerament un dels programes de TV3 “30 minuts” ha estat dedicat als capellans, mostrant diversos tipus i models, tot accentuant el to clàssic dels més joves enfront el més obert de generacions passades. En conjunt m’ha fet bastanta pena, sobretot per dues “llacunes” fonamentals que hi he trobat. La primera, ningú no s’ha referit (ni tan sols el clero “progressista”) al model d’Església que va plantejar el Vaticà II com a “Poble de Déu”. I que va capgirar el model anterior:


“societat perfecta” jerárquica, basada en l’autoritat suprema del Papa, que anava “baixant” sobre bisbes, capellans i diaques i laics, com a súbdits, de segona categoría, fins i tot teológicament parlat. La segona: el capellà presentat, fonamentalment en la vessant ritual i sagramental… Gairebé no es parlava de la funció de “pastor”, en el sentit evangèlic del terme, d’animador de la comunitat, de sacerdoci com a lliurament personal de vida, en totes les dimensions (“dintre i fora de l’altar”…). Sí que un jove deia que era “l’ofrena de tot l’ésser” al Senyor, però aquesta expressió quedava massa teórica i, en tot cas, dins d’una teología pre-Vaticà II, tot remarcant la “pre-eminència” del sacerdoci enfront el laïcat. I, per suposat, el servei ministerial com a “crida des de dalt”, no pas com a demanda concreta i personal de la comunitat cristiana… Jesús Lanao

l

ES PERSONES AMB DEPENDÈNCIA SUBVENCIONEN LA GENERALITAT. És la conclusió a què arribes quan treballadors socials de diverses institucions et confirmen que qualsevol modificació en la vida de les persones que estan cobrant alguna prestació econòmica per la llei de la dependència és causa d’una llarga interrupció en el pagament. Exemples: si la teva situació ha empitjorat considerablement i demanes una revisió, si pel motiu que sigui has de canviar de cuidador, si passes una temporada en un centre sòciosanitari... A casa ens ho vam plantejar quan el meu sogre va empitjorar de salut de tal manera que va fer-se molt més depenent. Demanar una revisió de grau significava, segons els Serveis Socials, un mínim de mig any sense cobrar. Una vergonya. Mercè Solé

A

LLARGAR LA VIDA. Els avenços mèdics que curen malalties i allarguen la vida de les persones estan molt bé, evidentment. Però també resulta molt obvi que la qualitat de vida en què han de viure moltes persones grans acostuma a ser bastant pobra, amb una gran dependència dels seus cuidadors, siguin familiars o persones contactades. La veritat, jo crec que és una cosa per pensar-s’ho. No dic que calgui aturar les investigacions sobre les malalties ni deixar d’atendre les persones grans, però sí que dic que caldria pensar-ho més i veure si la gran quantitat d’esforços i diners que es dediquen a allargar la vida en aquestes condicions són prou raonables. Josep Lligadas

L’Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu fa aquesta proposta a totes les parròquies i comunitats cristianes de la diòcesi: penjar aquest cartell que conté una llarga pregària sobre el tema de l’atur. Una pregària feta en el context pasqual de l’esperança i que ve acompanyada de textos de la Doctrina Social de l’Església. La idea permet diverses iniciatives: a) penjar el cartell a les parròquies (o fora, per què no?): per fer presents a la comunitat les persones que pateixen l’atur. b) penjar el cartell i fer la pregària a totes les misses del diumenge 29 d’abril com a forma de celebrar el Primer de Maig. c) recollir les intencions per totes les persones, amb nom i cognoms, que pateixen l’atur, i per les empreses que són a la corda fluixa, i tenir-los presents especialment a l’Eucaristia. d) muntar una vetlla de pregària. I, naturalment, potenciar tota activitat solidària encaminada a reduir l’atur i les seves conseqüències.Ens sentim impotents davant la crisi, però si més no podem pregar. I ja sabem que de l’Esperit aporta coratge, iniciativa, imaginació. Amén.

15


Per airejar el cervell

Can Bruguera, la maçoneria a un pas de l’església. Si mai veniu a Viladecans, no us perdeu la façana peculiaríssima de Can Bruguera, al carrer de la Muntanya 7-9, gairebé al costat de l’església parroquial de Sant Joan. Una façana que és, tota ella, un manifest maçònic. És una façana absolutament simètrica, que convida a mirar cap amunt, cap a una teulada acusadament triangular, coronada amb una àguila i, ben al mig, un escut amb un compàs, una rosa i dues estrelles. Només trenca la simetria el fet que les dues finestres centrals de la planta baixa, en comptes d’estar centrades, estan cap a un costat, com si haguessin pensat de fer-ne tres i se n’haguessin descuidat una.

El retall

La simetria, el triangle, l’àguila, el compàs, la rosa i les estrelles són símbols maçònics. I especialment l’escut mostra de manera clara que el qui ho va fer volia exhibir la seva militància maçònica. I el qui ho va fer va ser Joan Bruguera Díaz, mestre d’obres, barceloní, que es va fer aquesta casa com a casa d’estiueig. La va construir l’any 1892, i va fer l’estucat de la façana i l’escut l’any 1898.

Per airejar el cervell

En aquelles èpoques agitades del canvi de segle, Viladecans bullia de batalles entre els catòlics integristes capitanejats pel rector Andreu Samaranch, i els sectors maçònics i lliurepensadors aliats amb alguns catòlics assenyats. I Joan Bruguera va voler plantar, a quatre passos de l’església, el seu manifest ideològic, que allà continua, sense que, al llarg de tants anys, ningú no l’hagi fet desaparèixer… Josep Lligadas

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

El peregrino (http://nando-elperegrino.blogspot.com.es). És un blog editat per un capellà de Sevilla, on podeu trobar música de tota mena, pregàries, comentaris a l’actualitat, totes les connexions amb la Pastoral Obrera. Una Església viva i atractiva. Mercè Solé

Blanc. Obres corals de Bernat Vivancos. Latvian Radio Chor. Sigvards Klava. Neu Música Contemporània SL 2011. Una gravació excel·lent d’una música (profana i religiosa) que trobo fantàstica. Jo no hi entenc com per fer-ne una anàlisi musical que desmereixeria l’obra de l’actual director de l’Escolania de Montserrat. Només us sé dir que crea unes atmosferes de pau i de plenitud que m’encanten. La versió musical és impecable i el disc, acuradament editat, compta amb un suport informàtic que et permet baixar-te d’internet la música en MP3 i en formats d’altíssima qualitat. Ve acompanyat d’un cal·ligramapartitura que és tot un regal. Mercè Solé

Bach zum mitsingen. Cantates de Bach en format participatiu (http://www. bachzummitsingen.com) És una oportunitat per a cantaires amb experiència i formació per interpretar les cantates de Bach en el seu context litúrgic, cosa que resulta una altra mena d’aproximació a l’esperit amb què van ser escrites. La cosa consisteix a assajar tot un cap de setmana intensivament. A la plana web trobareu tota la informació. Mercè Solé

No tot allò real és racional. Més aviat gairebé res. Manuel Sacristán


L'Agulla, 079