Page 1

L’

A

G

U

L

L

A Desembre 2009 - Any XIV - Número 67

Malgrat tot, la política L’individualisme és un dels valors que gaudeix de millor salut en la nostra societat occidental. Potser el nom com a tal té una certa mala premsa, però el cert és que arreu es propugna l’interès individual com a màxima expressió de la llibertat personal, com a dret inalienable. Tot plegat afavorit, no pas desinteressadament, per un capitalisme que troba en l’individualisme un bon incentiu per al consum fora de mida. Ja fa temps que això s’expressa en un afebliment de la participació activa en organitzacions, associacions i partits que estiguin en relació, no pas amb els propis interessos immediats, sinó amb allò que anomenem bé comú. I especialment el bé dels més febles del nostre món. En aquest context poc entusiasta hem rebut darrerament unes quantes bufetades: la corrupció a la societat civil i política, la marrada estatutària que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no sabem com acabarà i, en general, la crispació i l’interès partidista per damunt dels objectius socials més clars. Sensació d’atzucac, de desgavell, de malbaratament, d’haver-nos encallat en un carreró sense sortida. La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives. Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora... Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola. Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com


L’Agulla Butlletí de reflexió i diàleg

Any XIV. Número 67 Desembre 2009 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 10 € Grup promotor: Jaume Botey Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge Josep Lligadas Josep Pascual Mercè Solé Coordinació: Josep Lligadas Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97

Sumari 03 04 05 06 07 08

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari

Veure, mirar

Nadal, un temps per regalar... S. Clarós i T. jorge Poders. M. Solé Educar els nostres fills en el consum. X. Bonet i G. Colom Xostakóvitx, la crisi i el tercer home. A. Dresaire Entorn dels casos Palau, Pretòria... J. Pascual Salvem-nos amb el planeta.. M.J. Hernández

LA PALMERA I LA FONT

09 L’Església “semper reformanda” A. Calvo 10 La gestió de la diversitat de creences. R. González 11 Per favor, d’aquesta manera no... R. Masachs

amb entitat (i experiència) 12 Sostre Cívic. R. Robert

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)

13 Faisà al foie de pebre. T. Jorge 13 Desafecció. S. Clarós 14

Puntades La FE DE CADA DIA

16 D’on ve la nostra idea de Déu (2).

J. Lligadas

Adreça: Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@telefonica.net Telèfon: 93.308.37.37 (Josep Pascual)

Bon Nadal!

Bloc: http://punxo.blogspot.com

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripció

Amics,

Nom i cognoms: ____________________________________________

Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.

NIF: ____________________________________________________

Atentament, Firma

2

Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Nadal, un temps per regalar... tinc alternativa? què cal regalar? Salva Clarós i Tere Jorge

Entre el valor de l’objecte i el de l’acció de donar hi ha una confusió pròpia d’aquesta civilització materialista que té com a conseqüència, d’una banda, la limitació que suposa el preu, i d’una altra la limitació que suposa sempre la traducció material d’un desig, d’una voluntat. Regalar s’acaba convertint en una compra. Ara que s’acosta el Nadal i ja que no podem fugir de la tradició de fer-nos regals, sí que des d’aquesta publicació volíem fer algunes reflexions i suggeriments per tal de controlar la compra compulsiva i fomentar el consum responsable i el més sostenible possible en aquests dies. Com a consell general cal que planifiquem les despeses. És recomanable fer una llista de les compres més necessàries (aliments, regals...). Amb l’ajut de la llista i evitant les compres a última hora, podrem comparar els preus i la qualitat dels productes i dels serveis i així minimitzar les compres per impuls. Cal tenir en compte que el preu d’alguns productes s’incrementa pels volts de Nadal. A l’hora d’escollir els aliments que posarem a taula, caldria escollir els de producció local, és a dir, optar per un consum de proximitat, consumir productes i serveis fets en el nostre entorn territorial més proper, ja que d’aquesta manera reforcem l’economia local i reduïm la despesa energètica que produeix el transport de productes des de llocs més llunyans. Una altra opció és comprar productes de comerç just que basa la seva producció i comercialització en criteris ètics, socials i mediambientals (pagar un preu just i un salari digne als productors, protegir els drets humans i laborals, rebutjar l’explotació infantil, no discriminar la dona, respectar el medi ambient i invertir els beneficis socials en el desenvolupament de la comunitat productora) que contribueixen al desenvolupament sostenible de les economies més desafavorides i empobrides dels països del sud del planeta. Podeu trobar productes de comerç just, alimentaris, tèxtils i molts d’altres, a les botigues solidàries especialitzades en productes procedents de comerç just, a les botigues d’Internet de comerç just i també en alguns establiments comercials i grans superfícies.

Pel que fa a les joguines, cal tenir en compte l’edat i la maduresa dels infants. Heu de pensar que han de servir per divertir els més petits, no per respondre als desigs o fascinació dels pares. Per una altra banda, cal valorar els continguts dels jocs i els aspectes educatius. Llegir les etiquetes, les regles i les instruccions del joc i evitar la distinció sexista i la incitació a la violència. Recordeu que les joguines fetes amb materials renovables (fusta, cartró...) tenen, usualment, un impacte ambiental més baix en el procés de fabricació que les que es fan mitjançant processos industrials (materials sintètics, plàstics...). Després d’aquestes reflexions més generals volíem oferir-vos un llistat de suggeriments de regals “alternatius”, i que potser ens obrirà els ulls per trobar un tipus de regal útil, gratificant i diferent. Només pretenem obrir aquesta porta alternativa, segur que vosaltres tindreu un munt d’idees per completar i personalitzar aquesta mini-llista. • Subscripció a revistes o publicacions d’interès. Podeu consultar, per exemple, la web www.conmishijos.com on podeu trobar subscripcions a publicacions molt interessants per a totes les edats.

Evidentment també podeu regalar una subscripció a l’Agulla. Preu anual: 10 €. Es pot sol·licitar enviant la butlleta que hi ha a la pàgina 2 de la publicació, o enviant les dades a l’adreça: agulla.revista@telefonica.net

• Tallers i cursos de Creixement Personal:

3


risoterapia, massatges, gestió de l’estrès, intel·ligència emocional, etc... per ajudar-nos a eliminar bloqueigs emocionals i físics. Hi ha una oferta molt variada i a preus molt diversos.

utilitzar per als teus trajectes per la ciutat. Preu: 30 € (abonament anual). www.bicing.com. En altres localitats també s’està implantant amb altres noms.

• Si us agrada la música podeu gaudir dels Concerts en família a l’Auditori Nacional. Aquests concerts ofereixen als pares no habituats a anar a concerts, l’oportunitat d’acompanyar i compartir l’educació musical dels seus fills i de descobrir conjuntament els valors de la música en directe. Podeu consultar programes i preus a www.auditori.com.

• El Teatre Nacional de Catalunya proposa el Tiquet Regal individual, amb el qual es poden adquirir entrades per a qualsevol dels espectacles de la temporada, com un regal a la carta per sorprendre familiars i amics. Podeu consultar abonaments, condicions i preus a www.tnc.cat.

• Carnet del bicing (a partir dels 16 anys). El bicing és una proposta de transport públic dins la ciutat de Barcelona amb bicicleta. Un nou servei senzill, pràctic i sostenible que pots

• Segur que en els vostres pobles o barris hi ha entitats culturals que poden ser del vostre interès i de les quals podeu fer o fer-vos socis com a regal i també és una forma de participar de la vida associativa de proximitat. Salva Clarós i Tere Jorge són militants d’ACO

feblesa democràtica que jo crec que és al darrere de moltes de les corrupteles amb què ens trobem: per part d’uns, el partit, una necessitat compulsiva de control de tot el que es mou; per part dels altres, una dependència no només econòmica, sinó gairebé sectària.

4

Un bon dia, tot fent una proposta a la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat on visc, em vaig trobar amb una curiosa i desinhibida resposta: “En parlarem a la reunió del partit i et diré alguna cosa”. No podia dir més clar una cosa que ja sospitàvem: el partit és qui pren les decisions d’allò que ha de fer o deixar de fer l’esmentada Federació. Tenint en compte que, a més, el partit té majoria absoluta al govern municipal, no pots deixar de preguntar-te què fan exactament aquesta mena d’associacions de veïns. De fet, val a dir que a part de mantenir el seu concorregut bar, la veritat és que fan coses valuoses. El problema és que no són gens crítiques amb l’Ajuntament i que de vegades es converteixen en una mena de “braç secular” del poder municipal, per entendre’ns. Tot plegat és exponent d’una

De fet, hi ha gent afiliada a partits –als partits amb possibilitats de poder– que va a la recerca i captura de favors, feines, beneficis… Gosaria dir malgrat tot que no és el majoritari. Molts militants de partit ho són perquè la política, i la municipal en particular, els interessa, cosa que fa que estiguin a moltes associacions i que provoca una certa “endogàmia ciutadana”. Trobo natural que potser, en les grans qüestions, hi hagi consultes o intercanvis de parer, però francament això no hauria de significar la pèrdua absoluta de criteri, i la submissió a l’aparell del partit.

Poders

Mercè Solé

fet dins la legalitat, però com a mínim creen la sensació que només es pot confiar en la gent del partit i sovint donen peu a la constatació que entre tants amics i familiars, n’hi ha de competents i n’hi ha que són insignes membres de l’ONG “Fantasmes sense fronteres”, perquè no estan preparats per fer la feina que en teoria han de fer. Alguns governs municipals veig que opten per una curiosa estructura: regidors amb poder real (un grup molt reduït) i regidors “florero”, clarament amb una funció ornamental.

És el mateix que l’altra endogàmia, la de debò. És a dir la de les famílies (parelles, cunyats, fills, nebots…) que ocupen regidories, càrrecs de confiança, empreses subsidiàries…

Lluitar contra això, que a més té moltes implicacions econòmiques i relacionades amb el finançament del partit és més aviat difícil. Però fins que no s’acabi amb aquestes males pràctiques no es recuperarà aquest sentit positiu de la vida política la pèrdua del qual és motiu d’innombrables –i sovint hipòcrites– gemecs dels partits davant l’abstenció generalitzada.

Segurament en molts casos s’ha

Mercè Solé és treballadora social


Educar els nostres fills en el consum,

una oportunitat de tranformació

Xavier Bonet i Glòria Colom

En el dia a dia amb els nostres nens de 2, 6 i 11 anys intentem, per exemple:

La nostra societat està en gran mesura articulada entorn de l’acte de consumir. És el motor que mou la nostra economia. En conseqüència, els hàbits de consum esdevenen el gran timó de la nostra estructura econòmica i social. Sense que en siguem conscients, només saltar del llit i fins que ens hi tornem a capbussar al vespre, estem exposats a multitud de missatges que intenten influir en els nostres hàbits de consum: etiquetes dels productes, anuncis televisius, tanques publicitàries, comentaris d’altres persones... En gran mesura aquests missatges estan dissenyats i dirigits des de les grans corporacions multinacionals per afavorir el seu creixement constant o la màxima rendibilitat borsària... Uf! Però precisament per aquest motiu, l’acte de consumir esdevé també una gran oportunitat. Si tots els xinesos del món saltessin alhora no aconseguirien moure l’òrbita de la Terra (en contra del popular mite urbà!), però què passaria si tots els nord-americans deixessin de consumir CocaCola durant una setmana? Consumir sota uns determinats valors i criteris, en lloc de permetre que la publicitat decideixi per nosaltres, és una bona manera de moure el timó de la nostra societat vers uns valors més sostenibles i solidaris... i també de sentir-nos més lliures. Dins de l’objectiu d’“actuar localment i pensar globalment” hi ha l’educació dels nostres fills en els petits temes del dia a dia. Conscienciar-los sobre les desigualtats del món, sobre les conseqüències del nostre consum, donar-los autoestima i ensenyarlos a admirar la bellesa sense necessitat de posseirla, són fonaments sòlids en aquesta tasca.

• Alimentació. Consumim variat, de prop, de temporada, amb mínim embolcall i si és possible producte ecològic i/o de comerç just (som d’una cooperativa de consum ecològic del nostre municipi). A casa no es cuina res especial per als nens: de ben petits els hem acostumat a menjar de tot com els adults. Normalment, per esmorzar i berenar els fem entrepans i/o fruita, i gairebé mai no els comprem pastisseria industrial. Intentem que no mengin res entre àpats. • Roba i joguines. Tenim una àmplia xarxa d’intercanvi de roba i joguines entre familiars i amics. Si cal comprar quelcom nou (poca cosa), intentem no fer apologia de la marca. Pels aniversaris parlem amb els familiars per acordar els regals que s’ajustin a necessitats pràctiques i reals. Per Reis intentem posar un cert fre a l’excés de regals fent un “amic invisible” encobert entre tots els familiars. • Consum d’audiovisuals. No hi ha teles ni ordinadors a les habitacions dels nens; només hi ha una tele al menjador, que durant els àpats està apagada (és el moment de compartir les experiències del dia i xerrar entre tots), i un ordinador a l’estudi. Acordem quins programes i a quines hores admetem que els nens en facin ús. • Transport. Usem molt les bicis i el transport públic en els nostres desplaçaments amb els nens. El cotxe el vam comprar de segona mà. • Vacances. Sovint, orientem les vacances a estar en contacte amb la natura, ja sigui a peu o en bicis (ajuda els nens a entendre quines són les nostres necessitats reals i quines les supèrflues). Anem molt de càmping amb una rulot que compartim amb uns familiars. Això ens permet que cada estiu els nens coneguin llocs i cultures diferents a un cost raonable i sense afavorir determinats models turístics. Intentar aplicar i ser constant amb aquests criteris, suposa un gran sobreesforç i un desgast important, ja que implica dir molts NO (i no només als nens!)...

5


De totes maneres també fem excepcions, per no provocar massa desig als nens i evitar també que es sentin excessivament “bitxos rars” respecte dels altres. Us recomanem: http://www.consumopolis.es (joc en xarxa interactiu

per ensenyar criteris de consum sostenible als nens tot passant-ho bé; cal enregistrar-se). http://www.historyofstuff.com (vídeo senzill i didàctic sobre el consum i el cicle vital dels objectes) Xavier Bonet i Glòria Colom són enginyers agrònoms

Xostakóvitx, la crisi i el tercer home

Albert Dresaire

La pel·lícula El tercer home va ser dirigida per Carol Reed l’any 1949 amb guió de Graham Greene. Una de les seves escenes més famoses és la que s’esdevé a la nòria de Viena. Al final d’aquesta escena, Harry Lime (el personatge interpretat per Orson Welles) li diu al protagonista una cosa així com ara: – Pensa en Itàlia. 30 anys de dominació dels Borgia: assassinats, guerres, traïcions... Resultat? Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, el Renaixement... A Suïssa, 500 anys d’amor, democràcia i pau. Resultat? El rellotge de cu-cut! Aquesta frase m’ha vingut al cap tot llegint el llibre de Bernd Feuchtner Shostakóvich. El arte amordazado por la autoridad (Madrid, 2004). El compositor rus Dimitri Xostakóvitx (19061975) va viure pràcticament tota la seva vida sota el règim soviètic. Ell mateix mai no va deixar de creure en la bondat de la revolució, si bé els anys el van anar desenganyant que aquesta arribés mai a terme, segrestada per dictadors i per la burocràcia del partit. La seva vida i la seva obra van estar molt marcades pels esdeveniments històrics que va viure (tal com va passar a tants artistes del segle XX, ben mirat!).

6

I aquí és on me’n recordo de la frase de Harry Lime a

la pel·lícula. Si Xostakóvitx no hagués viscut la segona guerra mundial i hagués patit la dictadura de Stalin, hauria compost igualment les simfonies 7a i 8a? La seva 10a simfonia seria tan genial si no hagués hagut de ser un “homenatge” al dictador? La seva música hauria estat plena de segones lectures si no hagués temut, i amb raó, per la seva vida? No ho podem saber, i m’incomoda pensar que si Xostakóvitx hagués viscut amb tot a favor (en una societat democràtica i en pau) potser mai no hauria arribat a crear alguna de les seves obres mestres i potser s’hagués limitat a fer música divertida i “lleugera”. I això que dic de Xostakóvitx també es podria aplicar a tants i tants artistes, entre ells molts compositors, que van haver de fugir de l’Alemanya nazi. O de molts artistes (sobretot escriptors) que Stalin va “depurar”. Potser és que les persones donem el millor de nosaltres mateixos quan patim dificultats. Potser és que quan “totes ens ponen”

ens relaxem, ens acomodem. Em temo que, en una bona mesura, la crisi que estem vivint reflecteix això: perquè ara és quan ens adonem que, durant els anys de bonança econòmica, més que generar coses excel·lents i idees noves, la nostra societat s’ha destacat per generar i aplaudir corruptes i especuladors... o sia, aquells que no tenen res de nou, ni de bo, per aportar a la pròpia societat. Potser és un consol ben ximple, però la crisi (la crisi en general o els moments de crisi que moltes persones pateixen o han patit) podria tenir la seva part bona si servís per promoure allò de bo que té la societat, per fer sortir el millor de cadascú. Però com que jo no tinc una resposta per tot plegat, de moment em conformo amb gaudir de la música de Xostakóvitx. El proper mes de març, i dins de la temporada de l’OBC, podrem escoltar la 10a. simfonia d’aquest compositor rus. Al meu modest entendre, una de les catedrals musicals del segle XX. És una de les seves millors obres i la seva audició en directe és una experiència molt emocionant; i més si l’escolteu pensant que el seu autor, Xostakóvitx, va ser una víctima més (privilegiada, dintre del que cap, però víctima) dels totalitarismes del segle XX. Us ho recomano! Albert Dresaire Gaudí és militant d’ACO


Entorn dels casos Palau, Pretòria...

Josep Pascual

La corrupció és un fenomen humà. Fa poc s’ha publicat en català una història de la corrupció. Conèixer el fenomen a fons és el primer pas per vèncer-la, o com a mínim per mantenir-la sota control. Si no es controla seriosament i permanentment, no hi ha oasi, no hi pot haver bassa d’oli. Hi havia hagut avisos i senyals d’alarma en instàncies en què són presents els nostres representants (govern i oposició). Què passa? Què ha passat? Hem demanat explicacions als qui creiem que ens representen més? Les dades de les alarmes i els avisos haurien d’estar també a l’abast de qualsevol observador (ciutadà, entitat, moviment...), s’haurien de fer públiques, i més tractant-se de diners públics. Control vol dir transparència i participació. Participació vol dir no desentendre’s del bé públic. La nostra democràcia és limitada; d’una banda, està condicionada pels grans interessos econòmics, controladors de les grans agències d’informació i dels estats d’opinió, que fan veure la realitat des dels seus interessos; de l’altra, descansa excessivament en la delegació de la responsabilitat. Collim el que s’ha sembrat. El valor suprem que es predica més o menys obertament des de molts mitjans (i els que prediquen altres valors sovint no els hi contraposen, ni els hi confronten) no és el benestar col·lectiu, sinó “arreplega tot el que puguis per obtenir el teu benestar”. A la premsa més “popular” i a la més “seriosa”, l’ostentació, la potència, el luxe, la riquesa, les finances ocupen molt d’espai (publicitat inclosa). La senzillesa, l’austeritat, el treball per la justícia i la igualtat no és el que es destaca més. Exigeixen el màxim a l’administració, però t’ofereixen amb orgull i obertament tots els camins per contribuir menys a les finances públiques. La magnitud del frau fiscal a l’Estat espanyol (obra de moltíssims ciutadans) que puja a gairebé el doble del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, els sous desorbitats, la desviació de diner públic... són fets que remouen les entranyes davant la precarietat de moltes accions, projectes i entitats que lluiten per la dignificació de persones i col·lectius desatesos o mal atesos.

La propietat privada ha de tenir uns límits, el sòl ha de ser de propietat pública... Els militants de moviments i de partits hereus de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme, del cristianisme... (no és una llista tancada), hauríem de debatre-ho i buscar un consens sobre els límits de la propietat del sòl i de la propietat privada. Hauríem de predicar-ho i practicar-ho. Del finançament dels partits i de l’origen dels recursos per al bon funcionament dels ajuntaments ja se n’ha parlat molt, i no en parlarem més, però no hem de perdre de vista que són aspectes clau que d’estar mal plantejats tenen molt a veure amb la corrupció. Josep Pascual és militant d’ACO

7


Salvem-nos amb el planeta

Maria-Josep Hernàndez

La reflexió i el compromís per avançar cap a un altre món possible ens ha d’acompanyar sempre. Amb aquesta filosofia i de la mà de Pere Casaldàliga, bisbe dels pobres, dels humils i dels senzills de cor, ens arriba una nova edició de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, una agenda solidària, aconfessional i pedagògica, molt escampada i amb molta difusió a les comarques gironines i al Maresme, però que també és coneguda, cada cop més, a l’entorn de Barcelona. Es tracta d’una agenda on trobarem els espais convencionals per escriure els nostres compromisos diaris, però amb uns articles que, mes a mes, ens ajudaran a ser conscients i a prendre part en el camí necessari cap a un món amb més justícia, igualtat i esperança. Aquesta és sempre la filosofia de l’Agenda Llatinoamericana, que aquest any té per lema un eloqüent “Salvem-nos amb el Planeta”, perquè el Planeta demana a crits un canvi de rumb. L’Agenda Llatinoamericana 2010 ens porta un missatge que es pot resumir així: si no canviem profundament els nostres estils de vida, ens encaminem cap a un desastre ecològic que posa en perill la supervivència la humanitat. Hem d’apostar per la implicació de tots, a nivell local i global, perquè el planeta és la nostra casa comuna. Farem tot el possible per salvar-nos amb el planeta? O deixarem que el planeta un dia existeixi... però sense l’ésser humà? En la presentació de l’Agenda, Pere Casaldàliga fa un toc d’alerta: “Davant les despeses astronòmiques en els espais siderals, davant l’assassí negoci de l’armamentisme, davant el consumisme i luxe d’una privilegiada parcel·la de la Humanitat, ara anem sabent que el repte és tenir cura d’aquest Planeta. La darrera gran crisi, filla del capitalisme neoliberal, embrutit en la usura i el balafiament, que ha ignorat cínicament tant el patiment dels pobres com les limitacions reals de la Terra, ens està ajudant a obrir els ulls i esperem que també el cor.”

8

històricament, puc compartir “que el millor que té la terra és la humanitat”, però no gosaré rebatre a qui veig com un veritable profeta contemporani. Per tant, m’apunto a aquesta crida a l’acció i a l’esperança que ens fa l’Agenda Llatinoamericana. En ella hi trobarem articles d’autors ben diversos i repartits en tres blocs temàtics: Veure, Jutjar i Actuar, els processos que l’Agenda ens proposa de seguir per fer front a un canvi climàtic que ja ha començat, per prendre el nostre compromís cap a una actitud ecològica profunda i per pensar en el Planeta com el gran criteri ètic comú que ha de tenir la humanitat.

L’escrit de Pere Casaldàliga a l’Agenda mereix ser llegit lentament i pensat frase a frase. Diu també:

En totes les seves edicions d’arreu del món i editada en diversos idiomes (castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès...) no oblidem tampoc que l’Agenda Llatinoamericana se’ns presenta també com a una eina macroecumènica, és a dir, “s’emmarca en aquest món de referències, creences, valors i utopies comú als Pobles i homes i dones de bona voluntat”. Apostem per aquesta recerca fraterna i de futur, compartim i difonguem l’Agenda.

“El millor que té la Terra és la Humanitat, malgrat totes les bogeries que hem comès i seguim cometent, veritables genocidis i veritables suïcidis col·lectius.”

Trobareu més informació de l’Agenda i de les presentacions al web: www.llatinoamericana.org. També la trobareu a les principals llibreries i a Barcelona es troba sempre a la Llibreria Claret.

No sé si, veient tal com va el món i tal com ha anat

Maria-Josep Hernàndez és periodista


La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

L’Església “semper reformanda”

Aureli Calvo

Hi va haver diferents comunitats, grups i personatges cristians, al llarg del temps, als quals la lectura i estudi dels llibres de la Bíblia i una apreciació del que sincerament consideraven inspiració de l’Esperit Sant, els portà a viure la seva fe d’una manera diferent a la imposada per l’església institucional. Uns d’aquests foren els valdesos, seguidors de Pere Valdo, un ric comerciant, terratinent i membre de la burgesia de la ciutat de Lió. La seva aparició es data entre els anys 1170-1180. Busquen les fonts històriques del missatge de Jesús, reparteixen tots els seus béns entre els pobres, i tradueixen al provençal els evangelis i altres llibres de la Bíblia, així com extractes dels escrits d’alguns pares de l’església perquè els seus conciutadans poguessin entendre les seves prèdiques. Feien professió de pobresa total i vivien de l’almoina dels qui els escoltaven pels carrers i places de Lió. També se’ls coneixia com “els pobres de Lió”. Són perseguits i acaben als Alps vivint en comunitats i practicant la seva fe. Després, amb la Reforma, entren a formar part d’ella. Dels Càtars o Albigesos a França, i Bogomils a Bulgària, són conegudes les seves idees des del segle tercer, però agafen força sobre l’any 1017 a Orleans i abans a Bulgària, però es desconeix la data exacta. A Catalunya van arribar fugint de les persecucions i aquí van ser coneguts com “els bons homes”.

o desconeguts, sinó que esdevindrà universal i passarà a moure la història moderna.

Exercien el vot de pobresa, predicaven el Nou Testament en la llengua del poble i vivien en comunitat. Van ser durament perseguits per la Inquisició que finalment va aconseguir la seva desaparició cap a finals del segle XIV. Aquests grups han estat coneguts, però es té coneixença de molts d’altres amb les seves respectives referències històriques que han estat oblidats en la nit dels temps. A Alemanya, durant el segle XVI neix el moviment de la Reforma condicionada per factors polítics, econòmics, socials i intel·lectuals. Sorgeix un despertar de tota una renovació cristiana a la intranquil·la Europa plena d’Estats nacionals que posaven en entredit l’ordre antic i les diferents prerrogatives papals. En aquest context històric, el 31 d’octubre de 1517, el monjo i teòleg Martí Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg. Amb aquet fet es posà en marxa la Reforma Protestant. Aquesta revolta que va encapçalar Luter ja no serà en una regió, o acabarà en una vall remota, com havia succeït amb altres intents, coneguts

Per al poble, aquesta rebel·lió vers les autoritats religioses instituïdes, va comportar també l’ocasió de qüestionar el concepte medieval de fidelitat als senyors feudals. Amb l’esclat de la Reforma, esclatà també el descontentament dels camperols i del poble explotats. A partir d’aquests fets trobem el desig d’un canvi polític i social on el poble i els camperols recerquen una major llibertat i justícia social. L’església de la Reforma és l’església semper reformanda: sempre reformant-se. Aquesta no és sinó el camí de tornada als orígens del missatge d’amor de Jesús i el seu anunci que, amb ell, el Regne havia arribat al món. Déu mou als creients a expandir aquest Regne a tota la Terra i crec que aquesta aspiració és la que caracteritza la vida d’homes com Martí Luter, Dietrich Bonhoeffer, Luther King, Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuria, Pere Casaldàliga o tants altres homes i dones desconeguts que senten la seva fe com una fe alliberadora que els porta al compromís amb el pròxim, moltes vegades havent de conviure amb formes poderoses i desencertades d’entendre l’Evangeli. Malgrat el poder d’aquestes formes, aquests homes i dones, van acostant el triomf del Regne de Déu a la Terra, amb el seu ajut. Aureli Calvo és membre de l’Església Baptista “El Redemptor” de Sabadell

9


La gestió de la diversitat de creences en l’espai públic com a contribució a la cohesió social i la convivència Rafa González

L’espiritualitat és una dimensió present en totes les cultures que enriqueix la condició humana. Les recomanacions adoptades per les Nacions Unides i la UNESCO destaquen la importància de donar a conèixer la riquesa i la contribució de totes les religions, creences i conviccions, així com les possibilitats de cooperació multireligiosa. El Centre UNESCO de Catalunya és una institució laica, però respecta i estima el fet religiós, defensa el dret a la llibertat religiosa i promou el diàleg interreligiós. Vol sensibilitzar la societat sobre la importància de la diversitat religiosa, el coneixement mutu, el respecte i el diàleg entre religions com a mecanisme per contribuir a la cohesió social i la pau. Les religions i els corrents humanístics, patrimoni comú de tota la ciutadania, disposen d’uns recursos comunitaris i espirituals que, degudament gestionats, poden contribuir molt positivament a l’assoliment d’una cultura de la pau i d’una societat més justa.

10

Per això l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre UNESCO de Catalunya assessora les administracions i entitats sobre la gestió de la diversitat cultural i religiosa en l’espai públic, ofereix un servei de mediació i prevenció de conflictes religiosos, organitza congressos i reunions d’experts, elabora materials i cursos de formació sobre diàleg interreligiós, i participa en les iniciatives internacionals de diàleg entre

cultures de la UNESCO així com en diferents organitzacions de diàleg interreligiós, com ara la Iniciativa de les Religions Unides, la Conferència Mundial de Religions per la Pau i el Consell per al Parlament de les Religions del Món. Per donar una resposta més ajustada a les realitats dels municipis, l’àrea desenvolupa plans d’acció adaptats a les necessitats i a les demandes dels ajuntament que ho sol·liciten. Actualment, té signats convenis de col·laboració amb els ajuntaments de Badalona, Barcelona, Blanes, Lleida, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Adrià de Besòs i Vilafranca del Penedès. També el Centre UNESCO de Catalunya gestiona, des de l’any 2005, l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona (OAR), un servei de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona obert

a totes les entitats religioses i persones individuals. Una altra iniciativa del Centre UNESCO de Catalunya va ser l’impulsar la creació de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) a la qual ofereix suport logístic i serveis tècnics. En totes aquestes actuacions el Centre UNESCO de Catalunya s’inspira, es fonamenta i es desenvolupa a través de la cultura de la pau, la defensa i la promoció del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, el reconeixement de la diversitat religiosa, la promoció de la tolerància i del diàleg interreligiós. (Per a més informació podeu consultar www.unescocat.org; www.audir.org) Rafa González és membre de l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre Unesco de Catalunya


“Per favor, d’aquesta manera no...” Ramon Masachs

“Per favor, d’aquesta manera no...”, no són maneres aquestes dels bisbes de condemnar, d ’e x c o m u n i c a r , d’excloure de la comunió... “per favor, d’aquesta manera no...”. Que deixin en pau als no creients, i als que som creients que ens deixin pensar, que ens deixin la nostra llibertat... la missió de l’Església és perdonar. “Per favor, d’aquesta manera no...”, que no estem en temps de la Inquisició per condemnar tothom. El que fan és avorrir, apartar molta gent de l’Església... i que mai més no es podran recuperar. Fan molt de mal. “Per favor, d’aquesta manera no...”, el que haurien de fer els bisbes és donar esperança, donar bons consells, animar els creients... que les esglésies es buiden però és per culpa de totes aquestes actituds. No han de condemnar, han de perdonar, i deixar que la gent decideixin per ells mateixos, que ja tenen prou seny.

Al pessebre també hi ha lloc per qui fa el carrer... Figureta de les Carmelites de Mataró

No, amics, això no ho dic jo. M’ho deia en Fermín la setmana passada, un avi d’una residència a qui vaig a veure de tant en tant. No poso ni trec res més del que deia. El que no puc expressar prou fidelment, i em sap greu, és tota la força de la lamentació que tenia en Fermín. Ja ho heu endevinat: es lamentava

de la condemna dels bisbes a través de Martínez Camino amenaçant amb l’excomunió, els diputats de Madrid que votessin a favor de la llei de l’avortament. No és l’única persona que m’ha fet uns comentaris com aquests. Unes quantes n’hi ha hagut. Hi ha gent molt enfadada. Recordo Joan Pau II condemnant la guerra d’Irak –que encara continua– i el recordo callant a Madrid davant el president del govern d’aleshores, no dient ni “mu” davant un govern que ens havia ficat a la guerra. Suposo que aquell dia el cap del govern deuria anar a combregar... i aquí no hi va haver cap condemna, cap excomunió, cap negació a donar la comunió... Aquesta defensa de la vida que fan contra l’avortament –quan avui dia encara hi ha diversitat d’opinions científiques i no es posen d’acord, sobre a partir de quin moment hi ha vida humana– no és la mateixa que fan en altres camps: fam, injustícies, dictadures, repressions, esclavituds, sous indignes (dels qui cobren sous de misèria i els qui el seu sou és escandalós), sobre les guerres i tantes morts d’innocents... a mi em sorprèn aquesta doble mesura que tenim. Una cosa els posa els pèls de punta: el sexe i les dones. Per què? No ho sé. M’ho imagino, però no ho sé. Com ens deia l’evangeli els últims diumenges de l‘any litúrgic: estem al final d’una època... i n’hem de començar una altra. Amb altres personatges, amb altres horitzons, i Jesús al centre i al davant, ningú més. Ramon Masachs és rector de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar

Mira com vinc per la nit del meu poble, del món, sense cants ni ja somnis, ben buides les mans: et porto sols el meu gran crit. Infant que dorms, no l’has sentit? Desperta amb mi, guia’m la por de caminant, aquest dolor d’uns ulls de cec dintre la nit. Salvador Espriu

11


Amb entitat (i experiència) Sostre Cívic

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Cooperatives d’habitatge i usuaris sense ànim de lucre en Models de Cessió d’Ús (MCU) Raül Robert

El problema de l’habitatge és complex, tant en el sentit que hi intervenen molts actors amb diferents capacitats d’influència i execució, diferents escenaris i realitats socioeconòmiques; com en la transversalitat que té o hauria de tenir l’habitatge en relació amb el model de ciutat o poble concret en què s’ubica. La tònica dominant actual en la nostra societat catalana ha estat un habitatge de propietat realitzat per un promotor (en molts casos especulador) amb ànim de lucre, entès com un bé bàsicament econòmic, amb poca o gens participació de l’usuari o usuària de l’habitatge, una qualitat baixa o justa, i sense tenir cura del potencial i influència de l’habitatge en relació el barri, poble o ciutat on se situa. El model cooperatiu català i espanyol, per diversos motius, ha seguit el mateix model anteriorment descrit, si bé reduint marges en benefici dels cooperativistes i deixant-los participar en algunes fases, però bàsicament sent una cooperativa de construcció que un cop acabada la promoció es desfà en una divisió horitzontal i reparteix els habitatges en règim de propietat a cada ex-cooperativista; perdent el sentit i valors dels cooperativisme del projecte i introduint l’habitatge dins del mercat especulatiu. Si pensem en un grup de gent que crea una cooperativa de treball o serveis i que un cop creada la desfan, que pensaríem?, un contrasentit, es quedarien sense feina i si han creat una cooperativa i no una SL és perquè creuen els valors d’aquestes?

12

En altres societats existeixen altres models que funcionen fa més de 90 anys i amb presència important en les seves societats, Andel (Dinamarca), Bonhprojeckt (Alemanya), FUCVAM (Uruguai), etc. que es basen en entendre l’habitatge com un

bé d’ús i en una propietat col·lectiva de l’habitatge i on els usuaris i usuàries en tenen un dret d’ús indefinit en el temps però no la propietat individual; aconseguint per la societat que l’habitatge sigui assequible en el temps i que es creï un estoc d’habitatge assequible i no especulatiu. El model Andel-SostreCívic es basa en cooperatives d’habitatges i usuaris de cessió d’ús sense ànim de lucre indefinides en el temps, és a dir, no és un model de cooperativa de construcció sinó de gestió. On és possible desenvolupar un model cooperatiu profund no especulatiu i continu en el temps; promoure la intercooperació entres cooperatives i entre els propis usuaris i usuàries dels habitatges; realitzar habitatge de qualitat i assequible; i desenvolupar si es vol potencials com espais comuns; cicles circulars d’energia, aigua i materials, banca ètica, espais oberts al barri, etc. És una forma més d’accedir a l’habitatge que s’ofereix a la societat, però no només habitatge, sinó valors i sentit de cooperació a través de l’habitatge. Així com comencem a pensar que la nostra forma d’actuar amb la natura té una repercussió en com la deixarem pels nostres fills i filles, aquí ho anomenem sostenibilitat, també hem de pensar que la nostra forma d’accedir, construir i gestionar els habitatges també afecta la natura i la societat futura: només cal veure com el model d’accés a l’habitatge que hem seguit ens ha deixat un paisatge ple d’edificis buits i no assequibles. Actualment SostreCívic està treballant amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, administracions locals i grups de persones per adaptar-lo a la nostra realitat cultural i legislativa, i portar-ho a la pràctica. Així doncs, animem a administracions locals i persones a cooperar per fer d’aquest model una realitat reaplicable en el territori. Per a més informació: www.sostrecivic.org - info@sostrecivic.org


RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Faisà al foie de pebre Tere Jorge

Per Nadal arriben als nostres mercats tota una varietat d’aviram, que desterren per uns dies el quotidià i “socorrido” pollastre “vulgaris”, i ens permeten gaudir d’altres textures de carn. Avui us ofereixo una recepta que té com a protagonista el faisà, una au polígama (per si no ho sabeu els mascles poden tenir autèntics harems de nombroses femelles). Amb tant d’estrès i exercici no és estrany que la seva carn estigui molt treballada i calgui estovar-la per tal que no sigui massa eixuta.

Ingredients (per a 4 persones): 1 faisà; ¼ de kg. de llard de porc; 2 fetges d’ànec i/o pollastre; 1 llauna o tarrina de paté de pebre; 1 ampolla de vi de porto o vi de xerès; una barreja de bolets (els que més us agradin o els que trobeu) Preparació Quan comprem la peça que hem triat hem de demanar que la buidin de dins; un cop a casa la rentem bé i acabem de polir-la. Sofregim els fetges amb una mica de llard de porc i quan estiguem a punt de retirar-los del foc, hi afegim el paté de pebre i un raig de vi de porto o xerès. Un cop fet ho passem pel xino o la batedora i reservem la pasta resultant. Per una altra banda, posem una mica de vi de porto o xerès al foc molt suau per coure els bolets. Quan ja estiguin cuits afegim la pasta que teníem reservada i farcim l’interior del faisà, el cosim i lliguem les ales als pits de l’au perquè no s’obrin durant la cocció. La salpebrem i la posem en adob a la nevera durant 24 hores amb el vi de porto o xeres per tal que s’estovi i agafi perfum. Fregim la peça amb la resta de llard de porc donantli voltes perquè quedi ben daurada per tot arreu. Afegim els sucs de l’adob i deixem coure a foc lent per reduir el vi i que la carn quedi ben cuita. Podem acompanyar aquest plat amb verdures al vapor o a la brasa i també amb patates al caliu.

Receptes

Receptes

Desafecció Salvador Clarós

Parlen pel micròfon i des de l’empostissat perquè els vegi i els senti tothom. Porten refinats vestits i arriben amb luxosos cotxes oficials per sentir-se més importants. I es fan acompanyar per xofers, escortes i secretaris per mostrar el seu poder. Fan discursos que la gent educada aplaudeix, més per convenció que altra cosa. Somriuen, donen la mà i marxen. No tenen temps per res més si volen complir amb una atapeïda agenda de treball. Es queixen d’un desafecte creixent cap a ells. Efectivament parlo dels polítics. Amb la caricatura no voldria caure en la simplificació del tan sentit “són tots iguals”, ni tampoc fer abús d’un retrat incomplet amb ganes de manipular. Només em proposo fer notar quin és el sentiment que tenen els ciutadans quan aquells que se suposa que estan al seu servei, es presenten com si fossin els seus amos. L’exercici de la política és cada cop més vist com un estatus i un privilegi, quan la legitimitat del que representa el govern i l’administració pública no respon en democràcia a cap mèrit personal sinó a una delegació per part dels electors, és a dir, de la ciutadania. Quan els representants institucionals adopten els procediments i les mateixes formes d’exercici del poder que els amos i directors d’empresa, que els jerarques, que els monarques o els dictadors, en definitiva imiten a tots aquells que no es deuen a ningú més que al poder que els ha col·locat, ja sigui econòmic, eclesiàstic, militar... la democràcia no trontolla pel que s’ha vist però creix la desafecció ciutadana. I en el fons sí que trontolla perquè es torna cada cop menys democràtica, menys representativa. Cal revaloritzar la política. No fer marxa enrere sinó al contrari. Això sí, cal plantar-se i no anar a votar a ningú que no coneguem. Així evitarem que els que ens representen adoptin actituds com les descrites, i potser també ens estalviarem l’ensurt de veure que aquells que fins fa quatre dies eren tinguts per honorables han delinquit a l’empara del poder, i tenen ara causes judicials obertes o amb condemnes fermes, o estan simplement sota sospita d’haver-se enriquit o d’haver permès que altres ho fessin. I fer del polític algú pròxim i accessible vol dir canviar la llei electoral.

13


Puntades

A

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

PRENENT (DES DEL DESÀNIM). Sovint em sento “aprenent” de creient, perquè mai no he sabut creure en tot el que se suposaria que hem de creure, i alhora, perquè mai no m’he sentit prou a l’alçada de compromís absolut que demana Jesús si volem dir-nos seguidors seus. I quan reconec les contradiccions internes i busco punts de guiatge, veig enfora tantes o més contradiccions. Miro cap a Jesús, que abraça, comprèn i acull, que ens ensenya un camí transparent i humà a seguir, malgrat les nostres limitacions. Però miro cap a la Església-institució i me n’avergonyeixo en veurela tan rígida, condemnatòria,

dogmàtica, lligada al poder i als interessos,  i amb una mirada permanentment altiva i plena del convenciment de tenir la veritat absoluta en tot. Ja em fan por aquelles persones que estan absolutament convençudes de qualsevol cosa i no deixen lloc a cap “potser”... doncs tota una institució fa esgarrifança. I bé, què faig aquí? Jo sóc Església? No, aquesta no. Però és el que hi ha, són els que són, i surten per TV i transmeten que això que diuen ells és la fe. Això? Avui sento una solitud immensa, un garbuix de sentiments que no sé expressar. Aquesta reflexió la faig enmig del silenci de la pregària, asseguda en un racó al terra de l’església a una hora que sé que no hi haurà ningú,

M

AR DE FONS. Arran dels segrests de pesquers, o d’amenaces de segrest, és molt oportú ampliar la perspectiva per observar aquest fenomen i aprofitar per conèixer més la realitat que hi ha al darrere. Per fer això destaco dos documents, un segurament de més conegut, «Los verdaderos piratas», del professor de la UB, Joaquim Sempere, perquè és un article aparegut al diari Público del 25 d’octubre passat, que la gent després ha fet circular per Internet: http://blogs.publico.es/dominiopublico/ category/joaquim-sempere/

L 14

’altre és un document que, tot i presentar-se en roda de premsa fa un parell de mesos, ha passat desapercebut; es tracta de Interessos econòmics espanyols en les negociacions comercials Europa-Àfrica: La pesca al Senegal com a exemple, que és el resum d’una investigació exhaustiva que ha editat SETEM en un quadernet i que podeu descarregar-vos d’Internet i fer-ne difusió si ho creieu oportú (també l’hi trobareu en castellà i en francès): http://www.setem.cat/ pdf/informe_eu-africa_pesca_cat.pdf Josep Pascual

envoltada de quietud i sentint d’alguna forma l’energia que hi han deixat els que han passat aquests dies per la parròquia. Sento les rialles dels nens de la catequesi, sento la força de la gent de Càritas fent funcionar el menjador social, sento també les solituds i esperances dels usuaris del menjador, sento el dolor del tràgic comiat a una mare jove que ha mort, les pregàries compartides en veu alta, les pregàries interiors de cadascú, els cants, els silencis... Sento alguna cosa, no sé ben bé què és, que em fa continuar sentint allò que en diuen fe, implicada i compromesa, i aprenent dels que són humils, que són els savis veritables. No, no estic sola. Maria-Josep Hernàndez

L

es consultes sobiranistes. Les consultes sobre la independència de Catalunya que es van estenent arreu del país fan pensar en les dimensions internes de la política. Aquestes consultes en un temps de crisi econòmica i d´incertesa en l´encaix entre Catalunya, Espanya i Europa ens transporten de nou al que en podríem dir les dimensions “P” de la Política, tan necessàries i potser darrerament més oblidades. La Política, a més de les dimensions “G” (Gasiveria, Gestió, Girs tàctics, Govern ...) és també Passió, Pedagogia, Participació, Proposta Positiva, Programa... Potser la Població fa temps que s´està atipant de les lluites internes, dels individualismes, dels afanys de domini, de la crítica obsessiva als altres partits, sense proposar el propi programa, de les corrupcions, de la manca de llistes obertes, de les lentituds en les lleis electoral, territorial, de les incapacitats de gestió davant la crisi, etc. Les consultes instal·len de nou la utopia en la política i van donant la veu al Poble, obren esquerdes en el sistema massa rígid, posen qüestió estructures poc democràtiques. Tant de bo sorgissin altres iniciatives que apliquessin les dimensions “P” en les qüestions econòmiques, socials i culturals. Quim Cervera


S

ALVADOR ESPRIU. A finals de novembre vaig anar –no m’ho podia pas perdre!–, a veure l’esplèndid espectacle de Salvador Espriu que feien al Teatre Nacional. L’Espriu, de fet, és el meu poeta fonamental, el que més porto a dins. I per això, en sortir, vaig pensar que, a aquestes altures, estaria bé de completar la meva biblioteca espriuana, sobretot en el camp de la poesia. Vaig pensar, ingenu de mi, que el millor que podia fer era comprar la seva obra poètica completa, que es va publicar fa temps en dos volums. No se’m va ocórrer que una cosa així pogués no estar al mercat. I no, no hi està. La poesia completa de l’Espriu està descatalogada i, tal com em va explicar una llibretera, com que Planeta ha comprat Edicions 62, que és qui tenia els drets, és difícil que es torni a publicar, perquè Planeta tendeix a dir, quan se li demanen coses d’aquestes, que “no és comercial”. Desolat, vaig intentar comprar alguns dels llibres solts que no tinc, i no en vaig trobar tampoc cap que estigués a la venda. L’únic que hi ha, publicat aquest juny per Edicions 62, és el recull Cicle líric. Més val això que res, és clar. O sigui que vaig comprar-me’l. I jo em pregunto que què està passant. A les èpoques de la dictadura, aquestes coses es publicaven, i bé es devien vendre. En canvi ara, amb tota la maquinària de la Generalitat funcionant i omplint el país de campanyes i de subvencions, els poetes catalans bàsics no existeixen. I per cert, algú ha vist mai a TV3 algun interès per aquests temes? “He mirat aquesta terra...”. Josep Lligadas

R

ECEPTA DE LA CORRUPCIÓ. Davant dels casos de corrupció confessada de Fèlix Millet, i de suposada corrupció de l´alcalde de Santa Coloma i altres membres del consistori, de Macià Alavedra, Lluis Prenafeta i altres, he pensat els ingredients del plat “sucós” i corrupte que són: • Una passió humana sempiterna en la nostra condició: l´afany egoista de lucrar-se. Ningú n´està exempt. Ja l´evangeli ens recorda sovint que el bon Déu té gelos dels diners. • Un marc en el qual tots hi som i ningú no en troba la gestió adequada i fa patir, com sempre, els més pobres: la crisi econòmica. “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Sempre hi ha qui s´aprofita de la política en benefici propi o pensant que es fa un servei a l´entitat, al partit, al municipi o al país. • Les dificultats dels ajuntaments per obtenir fons, sobretot després d´estar malacostumats pels diners que venien legalment o il·legalment de la construcció. • La deficitària resolució del finançament dels

R

eligioses. Per raons de feina he visitat algunes comunitats de religioses que viuen en barris. M’he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant no gens comuna.Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d’una societat que valora l’aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Però precisament per la seva aparent feblesa i per la gratuïtat del seu gest, són signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits. Mercè Solé

partits que han de cercar en transaccions, si no fraudulentes, sovint rocambolesques i delicades, els “dinerons” per pagar, a vegades, unes campanyes exageradament cares. • La manca d´horitzó col·lectiu polític de Catalunya. Penso que és un ingredient fonamental, ja que no es veuen les possibilitats ni d´un futur federal (els federals espanyols es deuen haver amagat), ni d´un futur independentista (es necessita una majoria sensible a favor) en relació amb Espanya i amb Europa. Ho barreges tot plegat i ben amanit i sempre trobaràs algú que davant de tantes incerteses, cuini i es mengi el plat en favor propi i ni permeti compartir-lo sinó amb els seus més afins. Tot serà que aquest plat no ens l´hagin preparat per seguir demostrant que Catalunya va malament i per desprestigiar la política i la democràcia i si no és així també hi ha els “cuiners” mediàtics que el seguiran servint. Per tant, refusem el plat, perquè hi som al·lèrgics, i reforcem Catalunya i la democràcia des de la participació i la fidelitat honrada. Quim Cervera

15


La fe de cada dia

La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

D’on ve la nostra idea de Déu (2)

Josep Lligadas

La religió, dèiem en el número passat de L’Agulla, neix del desig i la necessitat de trobar explicació als múltiples interrogants que plantejava la realitat que aquells primers éssers que podem anomenar humans es trobaven al davant, i també del desig i la necessitat de fer front i protegirse davant les múltiples incerteses i pors en què vivien. D’aquí sorgeix la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Una realitat, unes realitats, amb les quals intenten entrar en contacte de diverses maneres, per influir-hi i tenir-les a favor. I a partir d’aquí, al llarg dels segles, anirem trobant desenvolupaments de tota mena d’aquesta intuïció bàsica. Desenvolupaments que, en general, consisteixen a imaginar, no un únic ésser que està a l’origen de la realitat i que d’alguna manera o altra la guia, sinó com un conjunt de forces, o d’essers diferenciats, que estan més enllà del món visible i d’alguna manera o altra hi actuen. Uns éssers que poden estar jerarquitzats, o que poden anar cadascun d’ells per lliure; uns éssers que creen proximitat i confiança, o que, al contrari, funcionen per capritxs i amb un cert menyspreu envers els humans; uns éssers que estan lligats a un poble determinat i l’ajuden enfront dels altres pobles, o que actuen a tot arreu “especialitzant-se” en un àmbit concret de la vida; uns éssers que exigeixen dels éssers humans actuacions difícils i fins i tot cruels a canvi de ser-los favorables, o que al contrari són bondadosos i acompanyen amb goig la vida; uns éssers que estimulen actuacions de domini i d’egoisme o que estimulen actuacions de bondat i generositat; uns éssers que serveixen per consolidar i refermar els poders constituïts, siguin estrictament religiosos o siguin polítics, o que en canvi poden ser vistos –però poques vegades!– com a possibles impulsors d’anhels de llibertat i justícia.

El retall

És un camí difícil, el camí de la recerca de la divinitat. Un camí que es camina a les palpentes,

seguint el guiatge del propi cor. Un camí que, en molts casos, esdevé clarament alienador i justificador d’opressions de tota mena. Però que, alhora, per a molta i molta gent, esdevé l’únic suport i l’únic alleujament en una vida massa dura i que d’altra manera esdevindria insuportable. Aquest caràcter tan ambigu de la religió farà que, almenys en llocs de pes cultural com serien Grècia i Roma, en determinats ambients més il·lustrats es comenci a mirar la religió amb un cert distanciament: la religió és vista com una construcció que no ajuda gaire a fer que la gent actuï d’acord amb uns ideals humanistes, i a més presenta uns déus amb uns instints i uns comportaments tan poc exemplars que acaba no semblant una cosa gaire seriosa. Cada cop més, la religió, en el món occidental, va esdevenint, per una banda, un refugi més o menys supersticiós davant les penalitats de la vida, però sense gaires elements humanitzadors i que facin créixer i avançar; i per l’altra, un mitjà de refermament de l’estructura social i política existent, una barrera contra qualsevol intent de trencar l’estratificació social i, en darrera instància, a mesura que el temps avança, una assegurança del poder omnímode de l’emperador. I una cosa semblant podem dir dels pobles anomenats bàrbars, i també dels pobles d’Amèrica. (No entrem en les religions orientals, que mereixerien una reflexió específica). En resum. La creença en una realitat que està més enllà de les coses visibles, i que té influència en la vida dels éssers humans és, diríem, una bona manera d’entendre el món i la vida humana. Però a mesura que es va anar concretant històricament, va anar-se fent, diríem també, més irracional i insostenible. I aquí és on hi entra l’aportació decisiva del judaisme, de la qual parlarem en el número vinent.

El señor don Juan de Robres / con caridad sin igual, hizo este santo hospital, / pero antes hizo a los pobres. Epigrama escrit, o recollit, per Juan de Iriarte (segle XVIII)


L'Agulla, 067  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you