Page 1

Febrer 2005 - Any X - Número 43

Complicar la vida a la gent El dia 7 de febrer ha començat a aplicar-se el reglament de la llei d’estrangeria, sobre el qual trobareu un article dins d’aquest número. La sensació és que es posa en marxa una cursa d’obstacles, de confusió i de despeses per a les moltes persones “sense papers” que són entre nosaltres: horaris limitats, gestions complexes i llargues a administracions diverses també d’altres països. Dos exemples: no només fa falta un certificat de penals del país d’origen i dels països on s’ha residit els darrers cinc anys, sinó que aquest certificat ha d’estar traduït a una llengua oficial de l’estat i legalitzat pel consolat corresponent; no no n’hi ha prou amb el document que habitualment expedeixen els ajuntaments i que acredita l’empadronament, cal un certificat especial, signat per l’alcalde i pel secretari, que complica la vida als interessats i als treballadors municipals i fa encara més llargues les cues... Vaja, malgrat la bona voluntat que es diu tenir, les administracions continuen essent “antes muertas que sencillas”. I tot això ens porta diversos interrogants. En primer lloc, si té sentit un procés tan llarg i complicat, tot plegat per un permís que com a màxim serà d’un any. En segon lloc, si tota aquesta documentació que es demana acredita realment el que es demana: que la persona s’ha desplaçat aquí per treballar, que té possibilitats de fer-ho i que no és un delinqüent. I en tercer lloc si això servirà per fer aflorar totes les situacions d’irregularitat documental. Moltes persones continuaran al marge d’aquests permisos i moltes altres continuaran arribant. Encara una última reflexió. Si no es va a les causes últimes de la migració, relacionades amb les condicions socials, econòmiques i polítiques dels llocs d’origen, i amb l’enorme desigualtat social en relació al món occidental, el flux no s’aturarà. ¿No seria més interesant destinar les energies que es dediquen als processos de regularització a la integració real de la gent en el camp educatiu, sanitari, cultural, laboral, més que no pas obrir un camp abonat a la progressiva marginació del col·lectiu que no aconseguirà regularitzar la seva situació i que no per això tornarà al lloc d’origen? ¿No seria més interessant de cara al futur fer surar l’economia submergida, evitant així per exemple la proliferació d’accidents laborals, fent més solidària la fiscalitat i reforçant la cotització a la Seguretat Social?


L’AGULLA

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

BUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Any X. Número 43 Febrer 2005 Periodicitat: cinc números l’any. Subscripció anual: 9 € Grup promotor: Jaume Botey, Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao, Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual, Mercè Solé. Coordinació: Josep Lligadas Compaginació: Mercè Solé Dibuixos: Montserrat Cabo Capçalera: Mercè Gallifa

Sumari

Sumari

Sumari

Sumari

sumari

Veure, mirar 03 Ensenyament: bons propòsits, amb presses i traves. P. Comas 04 Aprovat el Reglament d’Execució de la Llei d’Estrangeria. I. Mata i E. Querol 06 La fibrosi quística: una lluita. J.M. Pujol

La palmera i la font

07 Una missa rociera. S. Torres 08 La “Jornada del Clergat”, després del desmembrament. X. Aymerich

Paraules embastades

10 Monja. A. Dresaire 10 Armamentisme. K. Guirao

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no) 11 Mongetes amb bacallà. T. Jorge 11 Una altra visió del desastre. S. Clarós 12 Inês Castel-Branco: fe, art, frontera. J. Lligadas

Avui parlem amb...

14

Puntades

16

Per airejar el cervell

Imprimeix: Multitext, S.L. D.L.: B - 41803 - 97

2

Adreça: Castellbell, 34-36, 3,4 08030 Barcelona C/e: soletey@terra.es Telèfon: 93.311.18.34 (Josep Pascual)

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar

la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. O d’ingressar els 9 € de la subscripció al compte de la Caixa número 2100.0554.91.0200094798 i enviar-nos la butlleta i el comprovant.

Butlleta de subscripció Amics, Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico. Atentament, Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________ NIF: ____________________________________________________ Adreça: _________________________________________________ Població: ______________________________________ CP: _____ Telèfon: _________________________________________________ Correu electrònic: __________________________________________

Entitat

-

Oficina

-

Control

-

Compte o llibreta


Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

ENSENYAMENT: BONS PROPÒSITS, AMB PRESSES I TRAVES Pep Comas

En política educativa un any és un termini massa curt per fer balanç, perquè qualsevol impuls renovador necessita sempre un cicle temporal més pausat. Per tant, pretendre una valoració de l’actuació en educació dels dotze primers mesos del nou govern de la Generalitat aboca, de segur, a un exercici coix. A sobre, encara hi ha un altre factor previ a considerar, que és el punt de partida. Perquè l’herència deixada pels llargs anys de mandat del govern anterior han configurat una situació d’emergència. I, per això mateix, les expectatives creades amb el canvi de situació han resultat inevitablement molt elevades.

mesures per donar estabilitat al professorat interí, acord amb els ajuntaments per a la creació de trenta mil noves places de llars d’infants públiques, inici d’experiències de col·laboració dels centres docents amb d’altres entitats del seu entorn per treballar conjuntament la interculturalitat i la cohesió social, començament de nous planteigs per a la formació professional i la formació d’adults, etc.

I quina era, doncs, la situació de partida? Sobretot una manca de planificació i de dotacions suficients, en un context d’increment demogràfic i de forta arribada de nous ciutadans al nostre país, amb la conseqüència d’una important falta de centres escolars, d’una alta saturació del nombre d’alumnes a moltes aules i d’una clara insuficiència de recursos per acollir i atendre satisfactòriament la gran diversitat d’alumnat que cada cop més constitueix la realitat connatural de les nostres escoles.

Totes aquestes mesures, que algú podria titllar només de bones intencions, han definit però un estil diferent a l’anterior, que no només apunta perspectives més engrescadores sinó que proclama també el convenciment que els canvis que necessita l’educació al nostre país han d’aconseguir-se amb un ample consens social. En aquesta línia el govern de la Generalitat ha encetat un procés de diàleg amb els agents socials i educatius i amb el conjunt de la societat catalana per arribar a un Pacte Nacional per a l’Educació que sigui la plasmació d’un compromís compartit per a la millora i l’estabilitat del sistema educatiu de Catalunya.

Al costat d’això, el desemparament de l’escola pública i la postergació dels ajuntaments havien marcat també la manera d’actuar de l’anterior executiu en matèria educativa. Així, un primer senyal positiu de les intencions del nou govern va ser l’èmfasi amb què l’anomenat Pacte del Tinell, que en va ser l’origen, ja assenyalava l’educació com a prioritat central. A partir d’aleshores un reguitzell de decisions, preses la majoria de vegades amb caràcter d’urgència, han omplert l’agenda d’actuacions educatives del tripartit: pla de xoc d’inversions per tirar endavant noves construccions escolars, ampliació de plantilles, creació d’aules d’acollida per a l’atenció i la integració de l’alumnat nouvingut, implantació de les primeres Oficines Municipals d’Escolarització, convocatòria d’oposicions i

En resum, hi ha prou indicis que permeten formular un balanç provisional positiu del primer any de nou govern. I, posats a matisar, podríem apuntar diversos factors que n’han reduït l’abast. Un primer han estat les presses. Perquè tanmateix la precipitació ha produït en determinats moments una certa dissociació entre els objectius proclamats o pretesos i els resultats realment obtinguts. Un cas d’això es podria haver donat amb les Oficines Municipals d’Escolarització, posades en funcionament a corre-cuita en dotze ciutats per tal de garantir una major equitat en el procés d’admissió d’alumnat i que han tingut uns resultats ambivalents. Un segon, els entrebancs intencionats.

3


Sobretot els provinents dels sectors més recalcitrants de l’escola privada, massa avesada al tracte de favor rebut durant anys i panys, que no està disposada a renunciar als seus privilegis. I un tercer, la pervivència de la normativa estatal sorgida durant el govern del PP, principalment tota la que deriva de l’anomenada Ley de Calidad, que marca unes pautes del tot contradictòries amb una política educativa de

progrés i que dificulta el desenvolupament d’una legislació pròpia de Catalunya. Vet aquí, doncs, que canviar aquest estat de coses, comptant amb l’actual govern de Madrid, és una de les prioritats inajornables. Pep Comas és regidor d’Ensenyament de l’Ajuntament de Mataró

APROVAT EL REGLAMENT D’EXECUCIÓ DE LA LLEI D’ESTRANGERIA Imma Mata i Eva Querol

4

Per fi tenim nou Reglament d’Estrangeria, Reglament que ha entrat en vigor el 7 de febrer d’enguany. I dic per fi, perquè durant més d’un any hem estat funcionant amb una Llei d’Estrangeria nova, LO 14/2003, i un Reglament de desenvolupament anterior a aquesta, és a dir un Reglament d’execució propi d’una altra Llei, la 4/2000 reformada per la 8/ 2000, amb la qual cosa en molts moments hem estat en una situació un xic esquizofrènica. Ara bé, a l’expressar aquest “per fi”, hom pot notar-hi un cert to triomfal i pensar que això que acaba d’entrar en vigor és quelcom excepcional que resoldrà tots el problemes que acompanyen al fenomen migratori en el nostre país. I res més lluny de la veritat. Per fer una anàlisi clara del contingut del Reglament, hem de dividir-lo en dues parts molt diferenciades, la que contempla un procés extraordinari de regularització, que s’anomena “normalització”, i la que regula pròpiament l’execució i desenvolupament de la Llei d’Estrangeria. El procés de normalització, contemplat en la Disposició Transitòria Tercera, permetrà que durant un període de tres

ocupació) no et vulgui contractar, no tenir feina en aquest moment, treballar per a una empresa que tingui deutes a la Seguretat Social o a Hisenda, estar malalt o de baixa per maternitat, o estar en una situació cronificada de marginalitat…

mesos es puguin regularitzar aquells estrangers que portin més de sis mesos empadronats en el nostre país i tinguin un contracte de treball de com a mínim sis mesos, exceptuant el sector agrari que podrà ser de tres. D’entrada el procés de normalització s’ha de considerar positiu, ja que donarà resposta a la situació de milers de treballadors irregulars que es troben entre nosaltres. No obstant això, l’enfoc que se li ha donat és extremadament utilitarista, donat que la possibilitat de regularitzar-se està completament condicionada a la situació laboral de l’immigrant, deixant fora a persones que porten molt de temps a Espanya, que hi tenen un fort vincle, però que no s’hi podran acollir per motius diversos, com són que l’”ocupador” (el que et dóna

Totes aquestes situacions que queden fora de la normalització, haurien de trobar resposta en el contingut del Reglament d’Estrangeria pròpiament dit, però malauradament això no és així. Com a previ, s’ha de dir que aquest Reglament està jeràrquicament per sota de la Llei d’Estrangeria i, per tant, en el moment de desenvolupar-la no pot anar més enllà del que està contemplat en la Llei, la qual cosa no vol dir que no tingui un cert marge de maniobra. Per exemple, figures jurídiques com són l’obtenció de residència per arrelament, laboral o social, o per circumstàncies excepcionals, s’haurien pogut desenvolupar d’una manera més favorable per a aquells estrangers que no es podran acollir a la normalització. L’arrelament laboral exigeix la permanència a Espanya durant un període mínim de dos anys i que es demostri l’existència d’una relació o relacions laborals de com a mínim un any, fet que


s’haurà de provar mitjançant Acta d’Inspecció de Treball o Resolució Judicial, cosa que significa que hi haurà d’haver prèvia denúncia per part del treballador immigrant. Aquesta regulació pot donar lloc a una situació de conflicte social, a part que ja es preveuen moltes dificultats de prova i de tramitació, amb la qual cosa molt poques persones podran acollir-s’hi. A més, aquesta figura pot ser molt problemàtica una vegada finalitzi el procés de normalització, ja que llavors només hi haurà dues vies per regularitzar un treballador estranger, la que acabem de descriure i la via del règim general de la Llei d’Estrangeria, que consisteix en que l’ocupador faci una oferta de treball d’un sector on no hi hagi treballadors regulars disponibles, sol·liciti autorització de treball i residència per al treballador estranger i aquest viatgi al país d’origen a sol·licitar i recollir el visat corresponent, amb el cost econòmic i personal que això suposa per a l’immigrant i el risc que una vegada en el país d’origen li deneguin al visat. Davant d’aquestes dues alternatives tan diferents i de les dificultats en l’obtenció del visat en el país d’origen, es pot donar que algun treballador que porti dos anys a Espanya, al qual l’ocupador li ha ofert regularitzarse, opti per no viatjar al país d’origen i el denunciï. Pel que fa a l’arrelament social, s’hi podran acollir aquells estrangers que acreditin la permanència a Espanya durant un període mínim de tres anys, tinguin un contracte de treball per a un any i acreditin vincles familiars (cònjuges, ascendents i descendents en línia directa) amb estrangers residents, cosa aquesta darrera que es pot substituir per un informe de l’Ajuntament que acrediti la seva

inserció social. Un cop més el Reglament exigeix com a requisit per a la regularització disposar d’un contracte de treball, amb la qual cosa aquelles situacions que hem dit que quedaven fora del procés de normalització tampoc no es podran acollir a l’arrelament social. Ni tampoc ho podran fer per la via d’autorització de residència per raons excepcionals, que amb aquest nou Reglament ha quedat extremadament restringida. Fins ara, les persones que portaven més de cinc anys de forma irregular a Espanya o més de dos, però que havien tingut autorització de residència amb anterioritat i no l’havien pogut renovar, se’ls concedia autorització de residència. D’altra banda, als pares de nens espanyols nascuts aquí (menors que han obtingut la nacionalitat espanyola gràcies a la legislació de nacionalitat d’Espanya i dels seus països d’origen) se’ls concedia autorització de treball i residència sense haver de viatjar al seu país d’origen. Així mateix, podien obtenir autorització de

residència, sense necessitat de viatjar, els cònjuges, els fills menors d’edat i els pares o avis que estiguessin a càrrec d’un treballador estranger. Amb el nou Reglament, tot això desapareix i l’única via de regularització que tindran les situacions esmentades serà la de l’arrelament social, amb l’única excepció dels fills menors de resident legal, que “només” se’ls exigirà dos anys d’irregularitat a Espanya. Quan es critica aquest Reglament, l’Administració respon que aquest té poc futur, perquè d’aquí un any s’aprovarà una nova Llei d’Estrangeria. Conclusió: un cop més, romandrem en la situació de provisionalitat tan característica de l’estrangeria en el nostre país i posposarem de nou abordar a fons el fenomen de la immigració a Espanya. Imma Mata i Eva Querol són advocades del Programa de Migració de Càritas Diocesana de Barcelona

5


LA FIBROSI QUÍSTICA: UNA LLUITA Josep M. Pujol

Fa 12 anys que treballo a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística, com a Coordinador. Em demaneu que us en parli una mica. El que segueix és una petita introducció a la malaltia, les conviccions de l’associació i uns valors a destacar en la seva tasca. La fibrosi quística La fibrosi quística és una malaltia genètica que provoca l’espessiment de les mucositats, ocasionant obstruccions, inflamació, infecció i lesió dels teixits. Afecta de forma greu i progressiva el pulmó, fetge, pàncrees i sistema reproductor. En aquests moments no té cura, i el tractament va encaminat a fluïdificar i expulsar les mucositats (fisioteràpia i aerosolteràpia), combatre les infeccions i inflamacions, facilitar suplements enzimàtics… o en darrer terme el transplantament. L’esperança de vida es limitada, encara que afortunadament, gràcies a les investigacions i nous tractaments, molts afectats arriben actualment a l’edat adulta. Afecta un de cada 5.300 nounats, i una de cada 25 persones és portadora de la malaltia sense estar-ne afectat (es transmet quan els dos pares són portadors).

6

Tot i ser una de les malalties genètiques hereditàries mes freqüents a Catalunya, la fibrosi quística continua essent considerada una malaltia “rara” (o de poca incidència). A part les circumstancies específiques de cada malaltia, unes característiques de les malalties rares son la desorientació en el moment de rebre el diagnòstic, la desinformació, l’aïllament i falta de contacte amb altres afectats, la manca d’ajudes econòmiques, o de medicaments específics... Podem dir que molts d’aquests trets ja no corresponen a la fibrosi quística, perquè hi ha hagut uns pares, uns metges, infermeres, fisioterapeutes i, darrerament, uns afectats adults que han lluitat perquè fos així (la consecució de la medicació gratuïta, les Unitats de Fibrosi Quística, o la Marató de TV3 de l’any 1997 en són un bon exemple). L’Associació Catalana de Fibrosi Quística va néixer amb l’objectiu de treballar, amb tots els

implicats, per la millora de la qualitat de vida dels afectats de fibrosi quística i les seves famílies, lluitant a la vegada contra les causes d’aquesta malaltia. Des de l’any 1988 i dia a dia s’esforça per aconseguir millores per als malalts i donar informació a les famílies i a la resta de la societat. Això ho fa moguda per unes constatacions: Dit amb les seves paraules: “La fibrosi quística es una irrupció a les nostres vides que ens arrabassa projectes, qualitat de vida, lligams, possibilitats... però a la vegada és un esperó, en nosaltres i en la ciutadania, per a la revolta, per a la solidaritat, per a la il·lusió i la lluita per una vida digna. No podem quedar-nos paralitzats per una malaltia que es presenta com inapel·lable, ni quedar-nos a casa: no estem sols! No podem resignar-nos a la pèrdua de la qualitat de vida: ni la nostra ni la d’altres. No podem limitar-nos ja d’entrada i esperar el que ens vingui de fora: a Catalunya s’ha d’investigar i estar a primera línia en la lluita contra la fibrosi quística. No podem permetre que hi hagi ciutadans de segona discriminats per la disminució. No podem acudir al “salvi’s qui pugui”, sinó cercar el millor per tothom: volem una sanitat pública de qualitat. No podem quedar en l’anonimat, com una malaltia “rara”: si no ens coneixen difícilment podran ajudar-nos.”


En aquesta trajectòria podem destacar uns valors:

malaltia, o la solidaritat de voluntaris il·lusionats pel mateix projecte.

El to positiu, malgrat tot: il·lusió, esperança, agraïment.

La cooperació i la col·laboració. L’Associació no es més que un dels agents en la lluita contra la fibrosi quística: hi ha metges, fisioterapeutes, psicòlegs, treballadors socials, les altres associacions FQ, altres associacions en el camp de la disminució, l’administració...

L’autogestió: creure que els mateixos afectats i famílies poden donar resposta als seus neguits, contraposada a una associació entesa com a “gestoria” del col·lectiu. La responsabilitat: creure que tothom és capaç de dur endavant la missió de l’associació, de plantejar-se un treball i fer-se’n responsable. L’interès per la formació, capacitar-se per donar resposta.

El despreniment: no estar centrat sols en els propis problemes, tenir projectes de col·laboració amb afectats i metges d’altres països. Podeu trobar www.fibrosiquistica.org

informació

a

Josep M. Pujol és Coordinador de l’Associació Catalana de Fibrosi Quística

El voluntariat: l’entrega desinteressada d’un temps tan mermat per les exigències de la

La palmera i la font

més

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

La palmera i la font

UNA MISSA ROCIERA Salvador Torres El fet Des de fa set anys el segon diumenge de cada mes, a les 11h., a la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs, es celebra la missa rociera. Una Germandat formada bàsicament per membres del mateix Besòs i la Verneda, anima una bona part dels cants acompanyats del timbal i les guitarres. La resta els canta el poble. Tots els elements d’una Eucaristia procuren ser tractats amb la millor qualitat i atenció possibles: lectures, pregàries, homilia, processó d’entrada i sortida, etc. El resultat és una celebració molt digna, viscuda i profundament religiosa. Els participants passen de tres-cents i això fa que aquesta missa hagi de ser fora de l’horari normal. També hi participen persones que no són dels

dos barris esmentats: vénen de més lluny motivats per la característica d’aquesta missa. Avui dia les demarcacions parroquials són superades per motius d’interès més vitals. Subratllo la importància de l’homilia en aquesta missa: es tracta d’un missatge planer, directe, arrelat a l’Evangeli i que fa referència als esdeveniments que viu la gent. És curiós que persones senzilles i també altres d’un nivell alt de formació han

recuperat el contacte amb la fe gràcies a la participació en aquesta missa i que l’han ampliat a altres trobades i celebracions parroquials. Faig notar que es tracta de gent més aviat gran i que per un bon nombre d’ells ja els està bé el ritme mensual. El ritme d’Eucaristia setmanal o no poden assolir-lo per ofec d’ocupacions o no es situen en aquest nivell de compromís. Arrels culturals Al tornar de l’Àfrica em va tocar viure a fons el món de la immigració interior espanyola. Era el Cornellà dels anys setanta i vuitanta. Em vaig apropar a la realitat andalusa amb interès i estima com ho havia fet al Camerun amb la meva tribu bamileké. Em vaig fer soci de dues penyes flamenques. Allí vaig fer molts amics i vaig introduir-me en la màgia d’una música i d’un

7


cant. Estava al costat de gent que vibrava. Allò no tenia res que veure amb un “tablao” dels muntats a la Rambla de Barcelona per satisfer turistes. Vaig comprar-me un bon llibre d’introducció al cant flamenc i vaig tenir la sort de presenciar les actuacions del conjunt teatral “La Cuadra” de Sevilla cada vegada que actuaven a Catalunya. Per fi vaig entendre el significat de “ai”!!, del “quejío”, com un crit punyent. És el plany d’un poble oprimit sota les potes del cavall del “señorito” de torn o portant el pes feixuc d’un pas de la Setmana Santa. Vaig copsar el perquè d’una “saeta”. He assistit a la Romería del Rocío a Catalunya i m’he amarat d’una barreja de sensacions: fer camí, dificultats, molta amistat, molt de color, el carruatge, tradició, la Mare de Déu, pregària, emoció, humor, hores de picament de mans, molta guitarra, gastronomia abundant... gairebé una barreja explosiva. Jo comprenc que per a moltes

8

persones els és impossible desentendre’s d’aquest llegat i que intentin transmetre’l als seus fills tot i que els costi. Repte pastoral L’intent és sempre el mateix. Que l’Evangeli arribi no amb motlles grecoromans sinó amb els de cada poble i cultura. El moll de l’os de la fe ha d’expressar-se en mil maneres tant en la formulació dels continguts com en les múltiples formes de celebrar-la. Com valorem avui per exemple la varietat que va des del tamtam i el xilòfon afroamericà fins al gregorià dels monestirs d’Europa, passant per la música hindú o un cor de cant coral amb orgue o el cant ortodox sense instrument! El dilema de la pastoral de casa nostra és la coexistència de cultures. No és el mateix poso per exemple un dol andalús, gallec, castellà o un dol de l’Empordà. Cerques inculturació catalana, però te n’adones que no n’hi ha prou i que requereix

un procés pedagògic. Sempre he trobat més ganes d’entrar en el món d’aquí quan hem sabut no menysprear i acollir els valors d’origen del qui han vingut de fora. He pogut combinar celebracions del Divendres Sant en les quals hi ha tingut cabuda el “Per vostra Passió sagrada” junt amb el cant d’una “saeta” davant la imatge del Sant Crist. I en dia de gran festa, al peu de l’altar, tant s’ha ballat una sardana com una dansa per “bulería”. Quan parlem de pastoral sempre parlem d’aproximacions, d’intents, de reflexió del que es va fent i del per què. Parlem d’anàlisi de la realitat, de possibles respostes, d’apropar en definitiva la vida i l’Evangeli. Aquesta experiència de la missa rociera és un d’aquests intents, intent senzill, sempre revisable i tanmateix gratificant. Per què no us hi deixeu caure un dia i en copseu l’experiència? Salvador Torres és rector de la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs de Barcelona.

LA “JORNADA DEL CLERGAT”, DESPRÉS DEL DESMEMBRAMENT Xavier Aymerich

El passat divendres dia 7 de gener de 2005 va tenir lloc al col·legi La Salle Bonanova la primera “Jornada del Clergat” (aquest era el títol) de la província eclesiàstica de Barcelona. Això vol dir que es van trobar els preveres, diaques i seminaristes, amb els seus bisbes, de l’arxidiòcesi de Barcelona i de les seves “filles” desmembrades, ara sufragànies, de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat. Certament aquesta era la primera vegada que es feia una jornada sacerdotal interdiocesana d’aquestes característiques, però de fet no era una trobada nova, ja que en aquest mateix lloc, i en aquesta mateixa data, ja s’havia celebrat aquesta mateixa trobada, tot i que aleshores era la jornada sacerdotal només de l’arquebisbat de

Barcelona. La trobada es va deixar de fer fa uns anys, i algun dels elements més propis, com per exemple el dinar de germanor, es van traslladar al dia de la missa crismal (que és la missa que es fa els primers dies de la Setmana Santa, en què hi participen tots els capellans amb el bisbe). Ara, però, la jornada tenia un sentit nou. Després de la tan polèmica divisió de l’arquebisbat de Barcelona, aquesta trobada era un moment òptim per mantenir lligams, per fomentar la comunió, per sentir-se units, ja que els que hi van participar (més de 300 capellans) es continuen sentint membres d’un mateix presbiteri, companys de tantes coses, malgrat tot el que ha passat. Donat que a partir d’ara hi haurà pocs moments de


trobada en comú (per exemple, sembla irremeiable que hi hagi tres misses crismals), almenys que hi hagi un espai d’aquesta mena. La participació, com he dit, va ser molt nombrosa. No hi érem tots (això no passa mai), però certament hi érem molts, i tot el dia va ser un goig per poder saludar i retrobar-se en ambient distès i amical amb els companys i coneguts. La iniciativa, doncs, va ser molt encertada, i crec que va ser una bona mostra del desig que tots tenim de treballar units i mantenir la cohesió en tot allò que es pugui. Voldria destacar, en aquest sentit, les paraules del bisbe de Sant Feliu, sens dubte el més nou dels assistents. Es notava que estava una mica descol·locat, però content. Va donar gràcies per haver conegut la figura del doctor Pere Tarrés, al qual estava dedicada la trobada, i per haver constatat a q u e s t a germanor entre tots. Crec que va ser bo per a ell, i per als altres bisbes, constatar que allà no hi havia el sentiment de pertànyer a tres parts separades, sinó el de ser una sola cosa. De fet, la jornada va gaudir d’un to excel·lent. La van presidir l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez; el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Sàiz; el bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés; el bisbe auxiliar de Barceona, Joan Carrera; i el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Pere Tena. Amb una naturalitat total van seure a la taula de la sala d’actes, van concelebrar l’eucaristia i van presidir el dinar de germanor. La mateixa naturalitat, també significativa, amb la qual no va fer acte de presència l’arquebisbe emèrit de Barcelona, cardenal Ricard Maria Carles. Ningú no preguntava ni comentava el tema, segurament va ser millor així per a tots.

La jornada va començar amb el rés de l’hora menor, i tot seguit el bisbe Joan Carrera va pronunciar una conferència, interessant i ben documentada, titulada “Missatges pastorals del beat Pere Tarrés”. També es va repartir a tots els assistents un dossier amb els onze articles publicats pel mateix bisbe Carrera a “Catalunya Cristiana” sobre el doctor Tarrés. Després, l’eucaristia a la parròquia de la Bonanova, que va seguir la litúrgia pròpia de la festa del beat Pere Tarrés. Va ser una missa d’acció de gràcies de tots els preveres per la beatificació del prevere i metge. Al final de la missa es van estrenar uns goigs en honor del beat. I encara, el dinar de g e r m a n o r, que va servir per arrodonir una jornada ben reeixida. Per cert, les paraules cordials a la sobretaula dels bisbes de Terrassa i de Sant Feliu van certificar el caràcter interdiocesà de la jornada. Dedicar la jornada al beat Pere Tarrés va ser un altre encert, ja que trobar-se tots per donar gràcies a Déu per la seva beatificació era una excusa creïble per tornar a convocar-la. El doctor Tarrés és una figura estimada per tots els preveres de les tres diòcesis, i tots ens el sentim ben proper i nostre. Algú preguntava si la jornada tindria continuïtat en anys propers, però en el fons tothom desitja que així sigui, encara que no hi hagi un motiu tan clar per convocar-la. Espais d’aquesta mena són molt positius, i l’experiència va resultar satisfactòria. Esperem, doncs, que tots plegats puguem tornar a reservar-nos ja a l’agenda, com a cosa fixa, la data del 7 de gener. Xavier Aymerich és vicari de Vilafranca del Penedès

9


Paraules embastades

Paraules ambastades

Paraules embastades

Paraules embastades

Paraules embastades

MONJA

Buscant al diccionari la paraula monja, veiem que ve del llatí monaca, i la trobem definida com a religiosa de qualsevol dels ordes aprovats per l’església que es lliga per vots solemnes. En els seus orígens, una monja era una persona Àngels Dresaire que vivia sola. Però una soledat, i un silenci que obre a tot el món, que porta, no a estar fora del món aïllada, sinó en comunió profunda amb tot el creat i amb el Creador. Encara que no tingui les dedicacions específiques d’altres religioses, com ara l’ensenyament, la sanitat o la tasca directament pastoral. Aquesta soledat es viu en comunitat. La dimensió comunitària, de vida fraterna i de comunió que és tan important com la soledat. Però la primera cosa que m’ha vingut al cap en pensar què és una monja, és que una monja és una dona. Cal destacar aquest “ser dona”, amb totes les possibilitats (immenses) i limitacions que això comporta. A aquesta condició de dona cal afegir-hi l’acció de Déu, haver estat tocada per Déu; estar totalment enamorada de Déu, del Déu de Jesucrist, que et porta a viure de cara a Déu, i que això et fa descobrir el rostre del món, de tota la humanitat. Una monja és una dona feliç, i que vol que aquesta felicitat arribi a tothom. Compromesa a viure al costat dels petits d’aquest món com Jesús va fer-ho. Segur que algunes d’aquestes coses que dic del que és ser monja, podríem dir que també són característiques de qualsevol cristià. Hi estic d’acord, perquè crec que una monja és una dona, cristiana, com qualsevol altra; o ho hauria de ser. El que passa és que una monja ho deixa tot per buscar de manera palpable i radical Déu, és a dir, Déu és l’Absolut de la nostra vida. I és un viure gens espectacular, petit, amagat i allunyat de tots els paràmetres que la societat en què vivim considera útils i efectius, que omplen la vida d’una persona, perquè l’Amor de Déu sigui l’únic realment visible. No fem, no tenim, només Som. Som signe de Déu, de la presència de Jesús Ressuscitat en aquest món, entre les dones i homes d’aquest món. I les estructures? Aquestes han d’ajudar la vida; si deixen d’ajudar a fer possible aquesta vida, aleshores se’n busquen de noves que siguin vàlides. Al llarg de la història ja han anat canviant, i hauran de continuar canviant si volem que siguin vives.

10

ARMAMENTISME

El nou tractat -que no constitució- europeu, instaurarà, en cas de la seva aprovació d’aquí a dos anys, l’Agència Europea d’Armament, Investigació i Capacitats Militars. Tot Kitty Guirao un signe del funcionament pel qual sembla haver optat el nostre món. Estem en un tren que ens porta a perpetuar la preparació de la guerra com a mesura per dissuadir la mateixa guerra -cosa que està en l’imaginari dels poderosos-. Tot plegat un dispendi de recursos econòmics que no es destinen a millorar les relacions entre les persones, els pobles i les cultures. Val la pena saber que no comprar un avió de guerra significa poder construir quatre hospitals perfectament equipats. És la mesura de la tragèdia. Aquesta és una estratègia que fa més rics als que seuen en la seguretat d’unes societats individualistes, porugues, mandroses col·lectivament, i que amuntega víctimes en el traster del món -on els hem col·locat nosaltres-. Volem la pau! I aquest és un crit incompatible amb la injustícia, i incompatible amb l’armamentisme en el qual estem instal.lats.


Receptes ràpides, bones i piadoses (o no) MONGETES AMB BACALLÀ

UNA ALTRA VISIÓ DEL DESASTRE

Tere Jorge

Salva Clarós

Com ja és tradició d’aquesta columna, quan arriba la Quaresma us ofereixo un plat de bacallà, intentant recuperar tradicions, receptes d’antic per no perdre la memòria històricoculinària que guarda la cuina de l’àvia i que també ens dóna identitat com a poble. Aquest és un tema interessant ara que no queda massa clar si Europa serà una “grande” amb diferents identitats o una identitat amb “petites” pobreses. En fi, no sé, crec que m’he fet un embolic. Per si de cas i abans que la Constitució reguli sobre l’alimentació i pretenguin que mengem tots els mateix (cuina europea¿?), disfrutem de la nostra passió per la cuina de pagès.

No voldria semblar cruel i insensible al referir-me a la crisi del Carmel, però sí expressar, en consideració a tot el que he vist i escoltat aquests dies passats de l’esfondrament, que a la pèrdua de la llar i de la majoria de béns de les persones afectades s’hi ha posat un plus de dramatisme. Aquell dramatisme que agrada ensenyar quan davant de la catàstrofe convé lluir un rostre humà, feble, desemparat...Unes vides assaltades per la fatalitat i la mala sort en contrast amb la resta de mortals. Se’ns fa cada cop més difícil acceptar la fatalitat, l’accident, la desgràcia, malgrat que la dissort conviu irremeiablement enmig nostre. Cerquem seguretat i responsables de la nostra seguretat. I quan aquests fallen, vestim l’episodi de drama i embolcallem les víctimes amb humanitat. Per què serà que la faç humanitzada sempre vessa llàgrimes i convida a la misericòrdia, quan en el dia a dia els humans s’etziben patacades en plena competició pels primers llocs en el rànquing del benestar?

Ingredients per a 4 persones: 400 gr. de mongeta blanca (100gr. per cap); 1 ceba i 2 porros; pebre vermell; all; 1 ou dur; nou moscada; bacallà esqueixat; pebrot vermell; escalivat; 1 fulla de llorer. Preparació: Posarem en una paella amb oli, la ceba i els porros tallats molt fins, els salarem i taparem perquè deixin anar el suc. Aquest sofregit poc habitual rep el nom de porrada. Quan estigui ben fet (és a dir, una mica fosquet), hi afegirem una picada d’all, pebre vermell, el rovell de l’ou dur i la nou moscada. Hi afegirem el bacallà esqueixat a tires. Remenarem uns minuts abans d’incoporar les mongetes (que hem tingut en remull 12 hores), una fulla de llorer i l’aigua tot just que les cobreixi. Ens han de quedar més avia sequetes. Ho deixem coure fins que les mogetes estiguin fetes. Per servir aquest plat, posarem les mongetes en una cassola de terrissa i per sobre hi disposarem tires de bacallà, pebrot vermell escalivat, la clara de l’ou dur a talls petits. Ho posarem uns moments al forn perquè s’acabi d’assecar bé i ho servirem tot seguit. Correcció de la recepta anterior “espàrrecs embolicats”. Abans de posar els espàrrecs al forn s’han de cobrir parcialment amb una mica de beixamel clareta.

Sorprèn, doncs, la dimensió del rebombori. No per la seva transcendència i gravetat política, que en té i molta. Més ara que, a més de resoldre responsabilitats civils i morals per rescabalar els afectats de les pèrdues i els planys, el que es persegueix fonamentalment és instrumentalitzar partidàriament el fet. El desaforament, des del meu parer, és perquè aquest accident, en correspondència als danys ocasionats, no guarda linealitat amb altres vicissituds conegudes. Jo hi veig en el rebombori una certa concessió a l’espectacle. Al capdavall, tots tenim dret al nostre petit “tsunami” particular. Com una necessitat de crear un col·lapse emocional col·lectiu, d’un episodi que, per més molest que sigui per a les famílies afectades, no ha generat, per sort, cap mal irremeiable. Però no voldria treure importància social al fet, sinó fer una reflexió a tomb de les fotografies del moblatge entre la runa i dels comentaris posats en boca de les víctimes. Em pregunto si no vivim massa dependents de les quatre tonteries que tenim entre la casa i el garatge. Em pregunto per què havent perdut totes les andròmines personals i atuells familiars, hom parla de començar de nou. I del feixuc que és començar de nou sense res! Quan, de fet, l’únic que és realment important ho portem posat. Parlo de la memòria personal, dels coneixements propis, dels afectes... Allò que ens pertany només a nosaltres i a ningú més. Em pregunto si aquesta enorme identificació de la persona amb les seves pertinences no és la causa del sentiment d’inseguretat i del dramatisme amb que s’afronta tot.

11


Avui parlem amb...

Avui

parlem

amb...

Avui

parlem

amb...

Avui

parlem

amb...Avui

parlem

amb...

INÊS CASTEL-BRANCO: FE, ART, FRONTERA

12

Inês Castel-Branco va néixer a Lisboa el 17 de maig de 1977, va venir a Barcelona amb un Erasmus l’agost de 1999, quan feia cinquè d’arquitectura, i s’hi ha quedat. Fa un any i mig que va casar-se amb Ignasi Moreta, viu a Gràcia, ja és arquitecta, està preparant la tesi doctoral, li interessa especialment el tema de la relació entre els espais de la litúrgia i el teatre (de manera que, parli del que parli, sempre acaba referints’hi), i està vinculada a una colla d’iniciatives eclesials. Va guanyar el premi Joan Maragall de l’any 2003 amb el llibre “Camins efímers cap a l’etern. Interseccions entre litúrgia i art”, que ara acaba de sortir, i parla un català amb consonants portugueses que resulta especialment agradable. I pensa que cal desclericalitzar l’Església.

Josep Lligadas - Per què ets a Barcelona? - L’agost de 1999 vaig venir amb l’Erasmus, i des de llavors que estic aquí vivint de beques. Em va agradar molt Barcelona, d’una manera que al principi no sabia explicar. M’agradava l’ambient cultural, la diversitat, el fet que aquí un arquitecte no només feia cases sinó que també intervenia en altres àmbits, m’agradava també la cultura catalana… I també

següent, el 2001, que vaig entrar en un grup que preparàvem la Trobada de Joves de Catalunya, una iniciativa que després no ha tingut continuïtat. I al grup, és clar, tota l’estona parlant en català… I alhora, podia explorar el meu tema en el màster, que vaig decidir que fos el dels espais litúrgics, relacionant litúrgia i art contemporani. Després, he entrat com a

Les generacions que van viure el Concili es van haver d’alliberar d’una imatge de Déu terrorífica, i d’una mena d’espiritualisme que els fa tenir un gran esperit crític i potser treballar poc la vivència espiritual. l’Església: vaig començar a participar en diverses iniciatives com ara el Centre Cristià dels Universitaris i la pregària de Taizé… I sense saber ben com, vaig demanar de quedar-me un altre any, i vaig tenir altres experiències, i vaig decidir quedar-me definitivament. Vaig fer un màster d’arquitectura efímera, relacionat amb art, museus i teatre. Vaig participar en la preparació de la trobada de Taizé de Barcelona, el Nadal del 2000, cosa que em va portar a visitar moltes parròquies i a conèixer moltes comunitats diferents. I després em vaig passar els cinc dies de la trobada al centre d’acollida, contestant el telèfon sense parar. Un moment clau va ser el febrer

convocant al Fòrum “Vida i Evangeli, i a Cristianisme Segle XXI, he començat el doctorat, m’he casat… Col.laboro a la parròquia de Sant Ildefons, on animo una missa i faig catequesi, vam començar un grup de preparació al matrimoni amb l’Ignasi Salvat i ens continuem trobant, també un grup d’hermenèutica al CIC… - Parlem de com vivies la teva fe abans, a Portugal. - Jo vaig néixer a Lisboa però he viscut tota la vida a Castelo Branco. I la meva família és molt cristiana, a casa hem viscut molt la fe. Quan jo tenia 8 anys el meu pare va agafar un càncer de medul.la, i el dia que en vaig fer 14 ell va morir. Recordo la vivència del seu funeral,


molt participada, festiva… Les meves germanes i jo estàven a la parròquia i tocàvem a les misses; també vaig estar un temps amb els carismàtics… em sembla que he estat a tot arreu. La meva fe era una fe bastant viscuda i personal, i després, quan vaig entrar a la universitat, participava en unes trobades de pastoral universitària que ens ajuntàvem per grups: els d’arquitectura i de belles arts anàvem junts, i una de les coses que parlàvem era de com calia reformar els edificis de les esglésies. De manera que un dels temes que va quedar en la meva memòria i els meus interessos va ser aquest de la litúrgia i, quan en el màster em comencen a parlar del teatre del segle XX, i surt el teatre sagrat, que és una línia de teatre que més que espectacle vol ser una experiència de participació i una experiència interior, de seguida em va tornar a evocar el món de la litúrgia. El teatre com a apropament vaig veure que equivalia al que deia la reforma litúrgica del concili Vaticà II, i això també té que veure amb els espais… En fi, que m’agrada moure’m en aquests temes de frontera.

més crític, menys clericalitzat, i això ho trobo molt important: que no hi hagi només la veu oficial. És molt bo que hi hagi tants grups, i jo em trobo bé en aquest ambient més obert, més conscient de la història. Però també he de dir que les noves generacions ens estem distanciant de les generacions més grans, les generacions que van viure el concili. Aquestes generacions es van haver d’alliberar d’una imatge de Déu terrorífica, i d’una mena d’espiritualisme que els fa tenir un gran esperit crític i potser treballar poc la vivència espiritual. I en canvi nosaltres no hem conegut aquesta mena de catolicisme, i per això trobo a faltar a vegades el treball més interior. Jo conec molts joves que busquen espais més espirituals,

Tant a les celebracions com a l’Església en general cal descleralicalitzar.

- Com veus l’Església? Primer, la d’aquí.

i no tant la crítica institucional i la denúncia. I jo crec que les dues coses són igualment importants. Que val la pena, alhora que la crítica, aquest treball espiritual. És a dir, que hem de fer aquesta experiència interior i alhora intervenir en les coses i denunciar el que calgui denunciar. Jo, almenys, intento conjugar-ho.

- D’entrada és una Església molt diversa, molt plural, i això

I alhora hi ha una altra cosa que crec que també cal conjugar. Jo

L’Església s’ha d’obrir al món i als llenguatges del món. Podria aprendre molt del llenguatge de l’art, perquè els artistes del segle XX han fet moltes coses per commoure, per incentivar la participació, per promoure el canvi interior, i això no té cap ressò a l’Església. és molt bo. En comparació amb Portugal, aquí hi ha un sector

estic treballant en una parròquia i alhora estic dedicant-me

intel.lectualment a aquests temes, perquè penso que cal conjugar la vida cristiana normal i l’estudi del fet religiós i de les religions, no dintre el món religiós, sinó des d’una perspectiva no confessional. Tot i que això segon exigeix una certa valentia en segons quins ambients: per exemple, quan vaig plantejar el tema de la meva tesi, en què volia tocar la qüestió de la litúrgia i els espais de la litúrgia, els professors d’arquitectura em van dir que no s’hi veien amb cor i m’he hagut de buscar un co-director a la Ramon Llull… Tot i que també he de dir que ara noto una actitud de més interès pel món de la religió des d’una perspectibva no confessional. És complicat, però cal trobar el llenguatge i les actituds adequades en cada un dels àmbits. Aquests són els meus dos reptes: per una banda, tenir una vivència interior compromesa en el món, i per l’altra, treballar la religió tant a les comunitats com a fora de les comunitats. - Com veus la situació general de l’Església? - Aquest és una qüestió que cal lluitar-hi però que no hauria de concentrar totes les energies… caldria aprendre una mica a prescindir-ne. La qual cosa és fàcil de dir, però no tan fàcil de fer. Tant a les celebracions com a l’Església en general cal desclericalitzar. L’Església s’ha d’obrir al món i als llenguatges del món. Jo això ho veig en particular en relació amb l’art, perquè l’Església se n’ha divorciat i en canvi podria aprendre’n molt, perquè els artistes del segle XX han fet moltes coses per commoure, per incentivar la participació, per promoure el canvi interior. I això no té cap ressò a l’Església. A les celebracions en concret hi

13


ha massa paraules, falta temps de silenci, els espais no són adequats sinó que haurien de ser molt més propers, perquè no anem a l’església com qui va al

que hem de fer. Però aquesta veu dels bisbes és l’única que se sent, i sap greu veure com així es taca el missatge evangèlic, que és tota una altra cosa. Jo voldria una Església més humana, que miri les persones i no les lleis morals. I una Església disposada a acceptar la secularització, la laïcització, aquest procés general que està vivint la societat. I acceptar també la presència d’altres camins religiosos, que poden enriquir molt, perquè són camins cap al mateix Déu. No dic que calgui relativitzar-ho tot, ni fer-se una religió a la carta, sinó que l’Església ha d’estar oberta a la societat que tenim, i a la realitat que trobem a tot arreu.

Tot el missatge de l’Evangeli és molt diferent del de l’Església: és no jutjar, és no imposar un codi de lleis morals... cine a veure una pel.lícula que fan al fons de la sala… En general, un pensa en l’Església i de fet pensa en la jerarquia. I no cal dir que aquests missatges dels bisbes espanyols i del mateix papa en què pretenen tenir el monopoli del cristianisme i ser-ne l’única veu fan mal. Per a mi, l’Evangeli és més important, i l’Evangeli no es fica en aquests temes de moral sexual. Tot el missatge de l’Evangeli és molt diferent del missatge de l’Església: és no jutjar, és no imposar un codi de lleis morals… En aquests temes, la majoria de cristians, i els joves en particular, fem el que creiem

14

Puntades

E

- I el món, com el veus? - Jo sóc optimista. Evidentment que els missatges que ens donen a gran escala, per exemple en el cas tan clar de la guerra de l’Iraq, el que fan és voler

amagar-nos els grans interessos econòmics que hi ha darrere aquesta mena d’actuacions. Però jo cada cop crec més en la gent que fa gestos concrets per un món millor. El món ara és més fràgil, però em sembla que, per exemple, ara estem tots més conscienciats que les religions tenen un paper molt important en aquest món: és una crida a veure quines actituds prenem, a frenar els fonamentalismes, a tenir una actitud crítica i il.lustrada davant les coses. El món està cada cop més desequilibrat entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. I la societat és molt consumista, i això fa por de cara als nens i als adolescents, perquè estan creixent amb la idea que si no tenen el que tenen els altres són menys que els altres… Cal fer, entre nosaltres, un món més senzill, més pobre. I també més ecològic, que no és només reciclar, sinó també, i sobretot, reduir el consum i reutilitzar. I això em sembla summament important.

PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

L CARMEL I LA BARCELONA GUAPA. No voldria ser demagògic, de veritat. Perquè ja sé que una desgràcia pot passar sempre, i el que ha passat al Carmel és una desgràcia. I que. si bé és cert que, tal com va dir el mateix conseller Nadal, la desgràcia del Carmel s’hauria pogut evitar si s’hagués vetllat més atentament el procés de construcció del túnel, també és cert que mai no es pot arribar a saber fins on cal vetllar les coses, ni es pot arribar a pretendre la seguretat absoluta en les obres públiques, perquè aquesta seguretat només es té quan no es fa res (i encara…). Però un cop dit això, no puc evitar de pensar en la gran despesa que ha fet Barcelona en actuacions urbanístiques que l’han millorada i li han donat una molt bona imatge, des dels Jocs Olímpics a les campanyes com la del “Barcelona, posa’t guapa”.

Una despesa que, certament, no han estat de cap manera diners llençats, perquè millorar la imatge de la ciutat i crear nous espais que la facin més agradable és una cosa bona per a tots, perquè en tots repercuteix el bon clima que aquestes coses creen. Però que, alhora, resulta obvi que ha estat una despesa clarament parcial i esbiaixada. La nostra Barcelona guapa havia d’incloure una gran atenció a llocs com el Carmel, que necessitaven una atenció directa de regeneració (que ara, gràcies a la desgràcia, els arribarà en forma de pla integral), en comptes de deixar que només els arribessin les repercussions de les millores que es produïen en altres llocs més visibles de la ciutat. I la nostra Barcelona guapa necessitava també que la dedicació dels tècnics que treballen en temes com el metro fos més seriosa, més atenta, més competent. Quan s’és d’esquerres, un no es pot deixar endur tant per les polítiques d’aparador, encara que sembli que aquestes són les que donen més vots. Josep Lligadas


E

L CARMEL I L’ARQUEBISBE. L’arquebisbe Martínez Sistach va reaccionar de pressa davant la desgràcia del Carmel, i va anar a dir la missa dominical al Casal d’Avis on es reuneix la comunitat cristiana de la zona davant la impossibilitat de fer-ho a l’església de Santa Teresa, directament afectada per l’esvoranc. És un bon senyal, aquesta presència episcopal. Com també ho és que no fes escarafalls davant els “mitjans pobres” amb què va haver de celebrar: sense casulla, i amb un missalet petit. Perquè, evidentment, podia haver fet anar a buscar els paraments “oficials” de dir missa a qualsevol altra església, i a ningú no li hauria estranyat, i més ara, amb els vents tan primmiradament ortodoxos que bufen per tot arreu. Però, per sort, a l’arquebisbe això no li va semblar important. Allà, l’important era la seva proximitat als afectats. I, juntament amb aquesta proximitat, també ho era recordar, com va fer, la situació de la molta gent que ha de viure sense sostre. Que no és relativitzar el dolor i l’angoixa dels que han perdut casa seva al Carmel, sinó que era una manera d’eixamplar la mirada i dir que els dolors d’un s’uneixen sempre als dolors de tots. Cal agrair-li tot això, a l’arquebisbe de Barcelona. Josep Lligadas

V

ELLES ÒPERES, NOVES PRODUCCIONS. A mi m’agrada molt l’opera. Tinc un abonament al Liceu i espero algunes representacions amb il·lusió, com el recent Parsifal. Formo part del públic normalet, no gaire entès, però que pot fruir enormement de l’espectacle. Per això cada cop em sento més maltractada per aquesta obsessió de presentar “noves versions” de les òperes clàssiques. Noves versions a la pràctica significa que els decorats, el vestuari i la direcció escènica prenen molt més protagonisme que la música i els seus intèrprets. I que sovint ens sotmeten a una mena d’esquizofrènia artística que vol dir que mentre el text i la música expressen una cosa, l’escena en diu una altra, de vegades oposada. Exemple: mentre la música del Parsifal va recreant l’esplendor de la natura i la verdor de la primavera, tu estàs veient una mena de túnel del Carmel, amb metro inclòs. O que mentre la música expressa la mort d’un personatge, el productor (o productora, en aquest cas, com era la Núria Espert en Turandot fa pocs anys) decideix que aquest personatge no té per què morir i en canvia el desenllaç... He de confessar que algunes produccions agosarades m’han agradat, com aquella vegada

que van presentar tot el Lohengrin com una història d’un curs de primària en una escola. Però la majoria de vegades em sento tractada com si jo fos incapaç d’entendre allò que tinc al davant. Perquè a sobre tots aquests invents vénen acompanyats de la necessitat de “traduir” els clàssics a l’actualitat, com si els espectadors no fóssim capaços d’entendre les coses també amb profunditat, també amb actualitat, també des de dins. Ja ho sé, que es tracta de trobar un equilibri, i que noves versions poden aportar riquesa, però de vegades el que aporten és frivolitat. I és que jo, que no tinc gaires recursos per veure gaires Parsifals arreu del món, quan vaig a escoltar aquesta obra, hi vaig a veure Wagner, no el productor “X”. En valoro especialment la música, i em sap greu que quan es programa una representació amb uns intèrprets de primeríssima qualitat com ha estat el cas a Barcelona, m’amarguin la representació a base de provocar un trencament entre allò que veig i allò que escolto. Bé. Deu ser un problema menor en el món. Amb els anys em dec fer cada cop més conservadora... Hauré de fer com una bona amiga, que confessa que de vegades tanca els ulls i es limita a escoltar la música... Però no em puc estar de pensar en el conte aquell del vestit nou de l’emperador. Mercè Solé

Q

UÈ MÉS DEUEN VOLER A ROMA? És una pregunta que em plantejo cada vegada que faig una estada en un monestir de monges i veig que quan no hi va cap capellà s’han de limitar a fer una celebració de la Paraula i a combregar però que pròpiament no hi ha Eucaristia. Ho he viscut recentment a Vallbona de les Monges i a Puiggraciós. Dones que donen tot allò que són a l’Església, perseverants, cultes, generoses, escrupuloses amb la litúrgia, que realment fan vida de pregària, és ridícul que a aquestes alçades no puguin celebrar per elles mateixes pel fet de ser dones. A l’Església cada cop som menys, però la mateixa Església en lloc de reconèixer i potenciar tot allò que és positiu i que encara conserva, s’entossudeix amb els seus prejudicis masclistes. I és curiós, perquè amb tants “manuals” de moralitat que conserven, sembla que aquest no està assenyalat enlloc com a pecat. Però ho és. I dels grossos. Mercè Solé

15


Per airejar el cervell

La idea d’Europa. George Steiner. Arcàdia. Barcelona 2004 Text de la conferència pronunciada pel maig del 2004 a Tilburg (Holanda); per tant un text d’encara no quaranta pàgines. Us la recomano vivament en aquests moments que es comença a parlar més d’Europa entre públics molt diversos, encara que no desperti grans entusiasmes el referèndum sobre la mal dita “constitució”.

EL RETALL

16

És una obra per acostarnos a Europa des d’uns trets que la defineixen: els cafès; les places i carrers; les dimensions humanes, que en faciliten la comunicabilitat; l’empremta d’Atenes i de Jerusalem; l’aportació de la música, la poesia, el pensament; el sentit que tota realitat té un final... També suggereix modestament unes grans línies de fons per si volem que Europa tingui futur: Europa no ha de sucumbir mai més a les guerres intestines, però alhora ha de partir del seu geni, el gran mosaic que és de llengües i manifestacions culturals. Europa ha de fonamentar-se en un humanisme laic que superi

Per airejar el cervell

les terribles confrontacions religioses, les antisemites incloses. Europa ha d’apostar per l’austeritat: el despotisme de la comercialització a gran escala i les recompenses de la fama mercantilitzada la maten i ens maten... Una conferència per reflexionar i un bon punt de partida per debatre. Josep Pascual Camins efímers cap a l’etern. Inês Castel-Branco. Editorial Cruïlla. Barcelona 2004 Acaba de publicar-se un llibre de la persona que ha estat entrevistada en aquesta Agulla. És un llibre interessant, amè fins i tot en molts moments, sobre l’expressió de l’etern per mitjà del que és efímer. És una reflexió autènticament teològica en tant que es parla de Déu a partir dels llenguatges humans, els únics que tenim. Aquesta jove cristiana reflexiona sobre litúrgia, teatre, art i arquitectura. El darrer capítol és una invitació a repensar amb profunditat i gosadia moltes de les formes que adopten habitualment les celebracions litúrgiques. És una obra en què es nota positivament, em sembla a mi, el fet de no haver estat escrita per algú vinculat al clergat, com solen ser escrites les obres que tracten aquestes qüestions. L’obra va merèixer el Premi Joan Maragall 2003. Josep Pascual

Per molts anys!

Per airejar el cervell

Per airejar el cervell

Sólo un beso. Ken Loach. Regne Unit - Itàlia - Alemanya Espanya 2004 (Es va estrenar el 14 de gener del 2005) En Ken Loach, director de pel·lícules sempre de caire social, reivindicatiu i radical (potser recordareu “Pan y rosas”, “Mi nombre es Joe” o “La canción de Carla”), ens ofereix aquesta vegada una història d’amor entre dos joves: Casim, un escocès d’origen paquistanès i Roisin, una irlandesa catòlica. Una història complexa, ja que ell és membre d’una família musulmana acomodada, molt tradicional i devota, amb molt de pes dins la comunitat paquistanesa de Glasgow, i ella és professora de música en un institut catòlic amb alumnes de famílies benestants. La parella, si vol tirar endavant la seva relació, s’haurà d’enfrontar amb la seva identitat personal i amb els vincles familiars i culturals de les diferents comunitats on pertanyen. Una pel·lícula que dóna peu a reflexionar sobre els conflictes de convivència d’origen religiós i cultural dins la nostra Europa de canvis. Carme Sellarès

(ens ho diem nosaltres mateixos, perquè comencem el desè any de l’Agulla)

L'Agulla, 043  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you