Page 1

15 de juny de 2018

Publicació independent d’informació i opinió

L’estiu que arriba Ara ve Sant Joan, amb les revetlles, i després el gran desplegament del Teatre Al Carrer. Comença l’estiu, i a Viladecans, cada any, l’estació de la calor ens arriba amb potència i ganes de festa. I com a pròleg, el bon invent de les portes obertes de Can Batllori d’aquest dissabte 16 de juny, que serà també una bona ocasió festiva. I després, a mig juliol, la Nit Golfa. O sigui que tot plegat és una magnífica celebració del curs que s’acaba, de l’estiu i les vacances que comencen, i de les ganes de tots plegats d’estar junts en un bon ambient ciutadà. Val la pena que ens en felicitem. Aquest any, a més, aquesta bona arrencada estival ve acompanyada per un altre fet que ens marca a tots plegats. Es tracta del nou clima polític provocat per l’inesperat i alhora tan desitjat canvi al govern espanyol juntament amb la posta en marxa, finalment, del govern de la Generalitat. Tant de bo que els senyals positius que emet l’actual situació s’arribin a concretar adequadament i aconseguim encaminar millor el nostre futur polític, que és el que segur que tots volem, sigui quina sigui la nostra idea de per on ha d’anar aquest futur. Així doncs, des de Viladecans Punt de Trobada us desitgem, i ens desitgem, una bona entrada d’estiu, per renovar foces personals i col·lectives, i amb moltíssimes ganes que tots puguem tenir una vida millor, i d’una manera especial aquells que més difícil els resulta tenir-l’hi. Aquesta revista, per cert, encara no fa vacances. Com cada any, tornarem a sortir el juliol. O sigui que esperem els vostres escrits. I després, a l’agost sí que tancarem la parada i la tornarem a obrir al setembre, just després de la Festa Major.

Sumari 1 L’estiu que arriba 2 I ara, el sector Roca (II). Myriam Moysset 4 Un nou llibre de poemes. Montse Pastor 5 Campeones? Mercè Solé 6 Comença la caloreta per als mamuts. Miguel de la Rubia 7 El llibre. Patricia Aliu 10 Propostes per a Viladecans 11 Perdem identitat. Bàrbara Lligadas 12 Els pagesos celebren Sant Isidre. Carles Faura 13 La sentència de la Manada. Encarna Garcia 14 L’ull i la ploma: Sol i ombra: José Luis Atienza i Jaume Muns 15 La mirada aguda: Mastegatatzes. Eio Ramon 16 Recerca històrica: Viladecans ocupada! Manuel Luengo 19 La memòria en imatges: 1977 Abocador de la Vall de del Garraf. Jaume Muns

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic:

Joan

puntviladecans@telefonica.net El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Any 12

puntviladecans@telefonica.net

122 Punt de trobada Viladecans


I ara, el sector Roca (II)

U

n parell de números enrere vàrem explicar les consideracions generals del projecte urbanístic publicoprivat als terrenys de la factoria Roca, 326.000 m2 dels quals més del 80% corresponen al terme municipal de Viladecans. Actualment s’estan revisant les al·legacions a l’avanç del projecte per redactar la proposta definitiva i iniciar els tràmits urbanístics. Des d’ERC Viladecans hem presentat un total de 10 al·legacions que resumin a continuació: Mobilitat. No s’ha previst cap accés nou a la C32, per tant el viaducte de la sortida 50 haurà de drenar a més del trànsit actual la mobilitat generada pels 2.800 nous habitatges (1.200 al Polígon Centre i 1.600 més a Roca), el po-

lígon de Ca n’Alemany, l’outlet, els nous hotels a l’entorn de la Renfe, etc. Hem sol·licitat desdoblar la sortida 50 i permetre l’enllaç amb el carril paral·lel a l’autovia, a Ca n’Alemany. Es facilitaria així l’accés directe als nous vials del sector: el carrer Enginy i l’avinguda Riera de Sant Llorenç. També hem demanat reduir un nou vial projectat, paral· lel al carrer de l’Agricultura, que mutilaria les noves zones verdes. Demanem també la prolongació de l’avinguda Segle XXI amb una secció idèntica a l’existent en direcció Sant Boi i que l’avinguda Riera de Sant Climent tingui una secció semblant a l’original, com a via principal. Habitatge. Pel que fa a habitatge social, el Pla local de l’habitatge 2008-2019 ja posa en relleu

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

la manca d’habitatge assequible per a una família de renda mitjana, d’habitatges de protecció oficial i dotacionals. Considerem insuficient que el 46% dels habitatges siguin de protecció pública i hem sol·licitat que augmentin fins al 54%. També plantegem que el 50% dels habitatges de protecció oficial en règim concertat ho siguin amb la fórmula de cohousing o habitatge compartit per a gent jove i gent gran, els col·lectius més vulnerables. Al mateix temps proposem un 15% del sòl residencial destinat a protecció oficial en règim especial, per cobrir les necessitats d’autonomia personal dels usuaris de la Fundació CAVIGA i amb la previsió d’ubicar-hi una futura Llar-residència. Per últim, amb bon criteri el Pla General Metro-

2


polità de 1976 fixava una alçada màxima de les parcel·les que caldria respectar: hem sol·licitat que els edificis residencials i del futur parc empresarial siguin de planta baixa més quatre plantes (PB+4P), amb alguna excepció a PB+6P (actualment es preveuen blocs de 12 plantes i predominen els de 8). Usos. Tot i que estem en una fase del projecte molt incipient i encara no estan definits els usos del nou parc empresarial i d’innovació, com que es tracta d’una zona industrial que conviurà amb habitatge creiem que s’haurien de determinar els mateixos usos definits al Polígon Industrial del Centre, eliminant l’ús sanitari, cultural, recreatiu i esportiu. I limitar a l’àmbit de noves activitats complementàries la construcció d’un únic hotel o preferiblement apartotel que doni sortida a les necessitats d’allotjament que puguin tenir els treballadors o visitants de Roca. Equipaments. El Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC), redactat al 2008, ja posava en relleu que a Viladecans mancava un poliesportiu: es va construir Pòdium el 2015 però s’ha derruït el Poliesportiu Municipal del Centre durant l’actual mandat. Si

hi sumem les denúncies que hem fet sobre la situació en què es troben alguns clubs esportius amb mancances d’espai, cal plantejar i plantegem un nou poliesportiu municipal i un edifici polivalent per a l’ús públic o activitats formatives a la parcel·la destinada a equipaments. Espai públic. Sol·licitem ampliar de 5 a 7 les zones verdes previstes, amb algun canvi de disseny. Hem inclòs la sol·licitud de l’Associació de Veïns de l’Hospital Roca, redissenyant el frontal de l’avinguda Generalitat per acostar la zona verda més gran a la banda de Viladecans on hi ha més densitat de població. En resum, hem demanat una pista de petanca, un parc infantil amb diferents espais per nens i nenes d’1 a 12 anys, un “Pipicà”, una zona esportiva a l’aire lliure amb de zona de pícnic, una plaça amb bancs, un monument dedicat als treballadors de Roca i un altre monument en una glorieta sobre la història de la factoria centenària. Fases de desenvolupament. Les fases inicials definides prioritzen la construcció de la nova seu de Roca i d’habitatges. Les fases finals són les que poden fer augmentar els llocs de treball i el creixement econòmic a Viladecans.

Per això hem sol·licitat repensar els períodes de desenvolupament i intercalar la construcció de part del nou parc empresarial amb les zones residencials. Auditoria pública. A la pàgina 34 de la memòria del projecte s’afirma que “tot el benefici econòmic final de la transformació urbana es destinarà a la modernització i construcció dels nous edificis de l’empresa Roca, fins allà on arribi”. En aquest sentit, hem sol·licitat que s’articuli un sistema d’auditoria pública i independent per fiscalitzar els comptes que generi la transformació urbana de l’àmbit Roca, amb l’objectiu d’evitar qualsevol ombra d’especulació amb els terrenys. En definitiva, ens hem llegit la lletra petita i podem concloure que l’anunciada pluja de llocs de treball va com a mínim per llarg. Com a grup a l’oposició amb esperit constructiu hem presentat aquestes al·legacions per contribuir a millorar el projecte en la mesura de les possibilitats, prioritzant el bé comú i la qualitat de vida dels veïns que ja viuen a Viladecans i dels futurs que hi hauran d’arribar. Convençuts cada dia més que l’actual equip de govern ha convertit l’Ajuntament en una promotora immobiliària. Myriam Moysset

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

3


Un nou llibre de poemes

E

l poeta viladecanenc Juan Alejo ha publicat un nou llibre de poemes, El ataúd del poeta. Segons el pròleg de Javier Fernández, l’obra ens porta a submergir-nos en el dolor existencial del poeta en el dia a dia particular. L’obra no deixarà indiferent ningú, perquè qui parla, sent i pateix no és Juan Alejo sinó l’interior que en forma de volcà tots portem dins. Montse Pastor

La poesia La poesía no piensa, siente; la poesía no quiere, ama; la poesía duele, hiere y sangra, no duerme, sueña. La poesía es jardín de sentimientos, es camino lleno de frutos frescos. La poesía, la mar que baña tus deseos, el santuario donde hablan tus lamentos. La poesía no otorga ni calla, padece entre lágrimas desatadas. Ríe entre tardes de huellas enamoradas, suspira por ese viento que esparce su aroma. La poesía es escalofrío, pasión sin medida, es canto de ruiseñor entre alcobas vacías. La poesía es Libro con sus sábanas florecidas, es suave brisa que compone bellas melodías. La poesía muere y resucita, la poesía se baña en felicidad y agonía. La poesía se pierde y se busca. La poesía es alfombra mágica en el vivir de nuestros días.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

4


Campeones?

N

o fa gaire vaig llegir un duríssim i àcid article de Juan Manuel de Prada sobre la pel·lícula Campeones –que encara no he tingut ocasió de veure– que té com a protagonistes un esforçat grup de d’esportistes amb discapacitat que es guanyen els espectadors al 100 %. L’article contraposa el sentimentalisme entusiasta que sembla que desvetlla la pel·lícula amb l’escassa acollida que tenen en el nostre món les persones amb discapacitat. De Prada fa referència a l’avortament, amb uns termes que a mi no m’agraden gens, però la veritat és que penso que no li falta raó. Perquè el cert és que acollir la malaltia mental, la discapacitat física o psíquica és un repte que té a veure amb la fragilitat, i ni la fragilitat dels altres ni la nostra no ens agraden. I per això qualsevol mena de discapacitat justifica socialment l’avortament, encara que el ventall de discapacitats i del patiment que poden comportar per a la persona pot ser molt ampli. En contrast amb aquesta por, qui més qui menys ha experimentat que tenir cura d’algú que pateix alguna mena de dependència més aviat ens fa més persones, ens apropa als altres, ens fa descobrir noves formes de comunicació i aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, encara que sovint també ens fa sentir impotents o mancats de resposta. Com que ens agrada tenir-ho tot controlat això de vegades ens incomoda. I és que la discapacitat incomoda. Ens és un mirall. Ens desvetlla preguntes i ens deixa sense respostes. Ens fa renunciar a coses i n’aporta d’altres. Ens recorda que tots tenim capacitats i discapacitats i que tots en un moment o altre de la vida deixem de ser autosuficients. Un dels signes d’aquesta incomoditat, em sembla, és la rapidesa amb què anem canviant els mots amb què anomenem “la cosa”: el pas d’imbècil a idiota, subnormal, retardat, deficient, disminuït, discapacitat, persona amb diversitat funcional intel·lectual, etc. sempre parteix d’una pretesa denominació tècnica per convertir-se ben aviat en un insult. Intentem ser políticament correctes, però ens guanya el mensypreu del feble. En el fons vol dir que som una mena de supremacistes de l’intel·lecte. I el que ens passa en un pla individual, ens passa encara més en un pla col·lectiu. Certament ens emocionen els nens amb síndrome de Down, tan bufons al facebook, però permetem que la llei de la dependència els vagi abandonant. A ells, i a totes les persones amb dependència. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

A casa tenim un beneficiari de la llei de dependència. I anem veient com se li van reduint els serveis, a ell i a moltes persones com ell. Acabem de viure com li han retirat un ajut, obligant-lo a triar entre mantenir la plaça en un taller ocupacional o continuar cobrant els 153 € mensuals que se suposava que li permetien tenir algú que tingués cura d’ell a casa. La Generalitat, que abans de l’existència de la llei comptava amb pocs ajuts per a aquestes persones, no només ha anat posant obstacles al desenvolupament dels recursos, sinó que ja fa temps que els va reduint. I ho fa sense cap seguiment que mereixi aquest nom, sense cap explicació convincent, amb uns criteris tècnics que creen greuges comparatius i seguint procediments administratius que resulten incomprensibles per a la gent normaleta. Per no dir que a Viladecans, per exemple, no comptem amb cap llar residencial per a persones amb discapacitat. ¿Potser no els considerem veïns? Deixar espai per als nostres campions significa dotar-los de bons serveis. Perquè són persones amb drets i deures (sí, deures també en tenen en la mesura en què els puguin assumir). Són persones amb una alta capacitat de ser feliços, d’estimar i de ser estimats, de col·laborar al bé comú. Res de “pobrets”, no són pas diferents de nosaltres. Altrament és col·locar sobre els pares i familiars més directes una càrrega pesant, que fa por i que aboca massa sovint a l’avortament, una mesura, per cert, mortal per als fills, cara per a les dones, i barata per a una societat que avantposa l’individualisme i el diner al dret de les persones. La qualitat dels sistemes polítics, diuen, es mesura per com són tractades les persones més vulnerables. ¿Nosaltres aprovaríem? Mercè Solé

5


Comença la caloreta per als mamuts

A

mb la primavera, el mamuts tornen a estar a tope de feina. Les festes dins i fora de la nostra localitat sovintegen amb un temps que comença a ser més càlid. I la nostra Coordinadora, i els mamuts, intensifiquen les sortides. A la nostra Vila, hem tornat a anar a la Festa de Barri de Can Palmer però també participarem, el proper dia 16 de juny, a la festa «Viu Can Batllori». Una festa en la qual les entitats que tenen seu a Can Batllori mostraran el que fan. És per això, que el dia 16 de juny, sobre les 17’00h, el bestiari de Viladecans, gegants, capgrossos i músics, sortiran de la Plaça de la Vila en Cercavila fins a Can Batllori. Després, a Can Batllori es farà una petita remullada amb els mamuts, mostres de les activitats de les entitats, un sopar popular i ball. Fora de Viladecans, aquesta primavera hem estat amb els mamuts a la Nit del Tararot de la Festa Major de Tàrrega, al Barri de la Maurina de Terrassa i properament estarem, fent remullades amb els mamuts, a les Festes Majors de Gavà i Castelbisbal. Aquestes sortides son molt engrescadores, ja que la gent d’altres indrets ens felicita i reconeixen Viladecans a través dels mamuts i la seva gent. Finalment, en ple estiu tindrem una nova nit de estiu amb lleure, bestiari popular, música i restauració dins del marc de la Nit Golfa 2018. S’apunta la data del 14 de juliol, a la tarda, per la celebració d’aquesta nit que aquest any compleix ja la seva trecera edició. I res, calor, estiu i vacances abans d’una Festa Major que ens tornarà a portar la nostra esperada Mamullada. Miguel de la Rubia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

6


EL LLIBRE ”La inspiració de Sant Mateu” (1602), de Michelangelo Merisi, Caravaggio

El meu pare li va comprar a un comercial que va venir a casa fa mil anys. Jo encara era una nena. La portada i la contraportada, de nacre, amb el seu color blanc groguenc, em recorda el llibre de la Primera Comunió, que encara conservo. Fulls fins, gairebé de paper de ceba, rivetats amb pa d’or. Cos de lletra gran, molt llegible. En la majoria de les pàgines, grans obres d’un mestre de la pintura religiosa: Caravaggio. En el centre de la portada, hi diu: “La Santa Bíblia”. Un volum que, de tan gros i gran, no pots mantenir-lo a pols i has de llegir-lo directament des del faristol on és. Ha passat molt de temps des que el llibre va entrar a casa. El meu pare i la meva mare ja no existeixen. El llibre continua amb mi. Per a ell, no sembla que hagin passat anys. No recordo el dia en què el meu pare va decidir que ens el quedéssim, ni si feia fred o calor, o lluïa el sol o plovia. Ni tan sols recordo el venedor. El que sí que recordo és tot el que m’agradava fullejar aquesta Bíblia amb ell. Mai no hem estat religiosos a casa; només ens agradava allò que fos bell. Com segueix agradant-me ara. Només l’art en totes les seves expressions -i els llocs bonics- aconsegueix aquest efecte en mi: el desig de perseguir la bellesa, gaudir-la i compartir-la quan puc, quan és possible, amb els qui senten com jo. El meu pare em va ensenyar a buscar-hi versicles i a trobar-hi referències per entendre molts dels textos i les històries que he conegut més tard, quan ell encara hi era, i després, quan ja no. Si ell sabés quantes coses m’ha deixat, somriuria des d’on és. Almenys, així vull imaginar-ho. Vaig plorar quan em va ensenyar a llegir. Vaig plorar quan em va donar un cop de mà amb equacions, regles de tres, arrels quadrades i polinomis. Em feia plorar quan m’ensenyava les coses precioses del món en una fulla, en el color d’una marieta de set punts o en el baf que provoca el nostre alè de vidre amb milers de gotes reunides i condensades. Gràcies a ell, aprecio les meves lectures, em són familiars les pel·lícules de la seva època i de la meva mare i ploro amb algunes, travesso el cel amb la mirada i em sembla veure tot el que té d’extraordinari el nostre voltant.   Fins i tot el que no som capaços de veure en un sol cop d’ull. Patricia Aliu patri.aliu@gmail.com

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

7


Viladecans Punt de Trobada - NĂşm. 122 - Juny 2018

8


Viladecans Punt de Trobada - NĂşm. 122 - Juny 2018

9


Propostes per a Viladecans Durant tot aquest any, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. • Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. • També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els objectius i interessos de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. • I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu. Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. I podeu firmar-les o no, com vulgueu. Aquest mes en tenim quatre. Falten les vostres!

Que les furgonetes de

Llars-residència per a persones amb discapacitat Un habitatge compartit i tutelat per a persones amb discapacitat intel·lectual. Perquè quan ja no puguin viure amb pares o germans, puguin continuar vivint, ben acompanyats, a la seva ciutat.

repartiment no deixin el motor

Cinema de qualitat a l’abast

engegat

L’oportunitat de veure cinema d’actualitat dins la ciutat: en una sala de cinema o en un centre cívic, de forma periòdica i amb tota mena de pel·lícules de qualitat.

No sé si és una qüestió de mandra, o de què. Però el fet és que moltes furgonetes de repartiment, quan s’aturen en algun lloc per fer la seva feina de deixar gènere o recollir-ne, es deixen el motor engegat. I això ho fan no només quan la càrrega o descarrega és cosa d’un moment, sinó també quan és per força estona. I una cosa semblant fan sovint els autobusos. Actuant així, gasten energia, contribueixen a la contaminació ambiental i generen també una forta contaminació acústica. Tres coses nocives per a la ciutadania, i perfectament evitables. No sé jo si hi ha alguna normativa o alguna ordenança sobre el tema, però en tot cas és un tema en què l’administració pública hauria d’actuar per evitar-ho. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

Una filmoteca amb els clàssics a la biblioteca No només cinema comercial, o el cinema que posaven a baix preu periòdics i revistes: totes les obres de Bergman, Tarkovski, Dreyer, Passolini, Antonioni, Truffaut, Visconti, Fellini, Orson Welles, o Huston, Ford i tantíssims altres… De manera que la blblioteca de Viladecans esdevingui un punt de referència per a amants i estudiosos del cinema. 10


Perdem identitat

J

a fa molts mesos vam veure com amb poques setmanes allà on hi havia hagut un emblema de Viladecans cada cop hi havia un buit més gran. Es va anar desvestint el Poliesportiu Centre fins a deixar-ne l’estructura nua i ridícula, per després eliminar-ne tot rastre. Se’ns explicava des del govern municipal per activa i per passiva que enderrocar el pavelló era imprescindible per finançar la construcció del nou complex esportiu Pòdium, a la Torre Roja. Recordem que hi havia una part dels terrenys on s’ha construït Pòdium que estaven destinats a habitatge, i calia fer un canvi de cromos amb algun altre terreny municipal per encabir aquesta parcel·la d’habitatges. I, és clar, a Viladecans no hi ha prou projectes urbanístics en marxa per encabir-hi aquesta parcel·la: calia enderrocar una instal·lació pública del centre de la ciutat que

durant dècades va esdevenir lloc de trobada i espai de relacions socials. A banda d’això, se’ns deia que era imprescindible vendre el terreny del Poliesportiu Centre per sufragar les despeses de Pòdium. Fem memòria: l’operació per construir aquest centre esportiu a càrrec d’Urbaser (multinacional que té la concessió del servei de neteja a Viladecans) es va tancar per 21.000.000€ a pagar fins el 2031, amb un interès del 9’8% (contextualitzem: l’Euríbor el 2015 era del 0,298%!). Però què ens trobem tres anys després? Una piscina descoberta ridícula, que hem perdut una piscina coberta de competició (l’actual no és reglamentària) i una instal·lació pública al barri centre, i que hem guanyat un gimnàs. Tot plegat pel “mòdic” preu de 26.500.000€ pagats en tres anys. Dels quals 5.500.000€ corresponen a interessos que no

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

s’han pogut destinar a altres inversions i equipaments necessaris com la pista d’atletisme, la segona biblioteca pública, la reforma de la Rambla o la millora dels carrers de l’Alba-rosa. Tampoc a serveis socials. I aleshores ens preguntem: si ja està pagat Pòdium, per què s’ha enderrocat el Poliesportiu Centre i el govern local continua volent fer-hi pisos? Sembla que la història i les necessitats dels barris no importen. No importen els petits detalls que ens configuren com a poble. Només importa construir i construir. Grans projectes que segresten les finances de l’Ajuntament durant tot un mandat en detriment d’instal·lacions públiques que constitueixen la nostra identitat, que garanteixen serveis públics a prop dels veïns. Perdem identitat, però això a alguns no els importa. Bàrbara Lligadas

11


Els pagesos celebren Sant Isidre

C

om cada any, des de fa 48 anys, amb motiu de la festa de Sant Isidre, la pagesia de Viladecans, amb la col·laboració de l’Ajuntament, fem a la nostra localitat diverses activitats per celebrar-la. Un any més, el passat diumenge 13 de maig, a les 10.45h, ha tingut lloc una missa solemne, a la parroquia de Sant Joan Baptista, per celebrar la Festivitat de Sant Isidre, patró de la pagesia. A la celebració hi va assistir una representació de la Comissió de la Fira, de la Cooperativa Agrícola de Viladecans, de la pagesia de la ciutat i de l’Ajuntament de Viladecans. En la pregària es va pregar per tots aquells que treballen i viuen de la terra i es va fer record de tots els pagesos que ens van deixar durant l’any. Els assistents a la celebració van poder seguir les pregàries i ofrenes gràcies a que la Cooperativa Agrícola els va facilitar uns fullets en els quals s’explicava la celebració. En la redacció d’aquests fullets hi van col·laborar pagesos de la ciutat. Les cançons que es van cantar van estar acompanyades pel Cor de l’Església. Després de la missa, un total de 16 pagesos amb els seus respectius tractors, van participar de la tradicional benedicció. A cadascun d’ells se’ls va fer entrega de un petit obsequi, gentilesa de la Cooperativa Agrícola de Viladecans. Desprès de la benedicció de tractors va tenir lloc un petit refrigeri per a tots els presents, al pati del Centre Cultural Sant Joan. Carles Faura

Ofrenes del camp

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

12


E

La sentència de la Manada

l 7 de juliol de 2016, durant les festes de San Fermín, una jove de 18 anys denunciava que havia estat violada per cinc homes. Ells mateixos es feien dir “la Manada” a whatsapp. Ella es trobava asseguda a un banc i ells la van acompanyar al seu cotxe. En un moment donat, la van agafar pel braç i la van obligar a entrar en un portal. En un passadís sense sortida, els cinc homes la van obligar a realitzar diferents actes sexuals. A l’escrit de la fiscalia es descriuen les diferents violacions que va patir

la jove, a qui, a més, li van robar el mòbil. La sentència del tribunal de l’Audiència de Navarra va dictaminar que va ser abús i no agressió sexual, perquè la violació com a agressió sexual exigeix una penetració no consentida, però acompanyada per la violència i la intimidació, i el tribunal va considerar que no hi havia ni violència ni intimidació en la situació d’una noia de 18 anys sola enfront de cincs tios com armaris en un portal en plena nit, com per vèncer la voluntat de la noia i obligar-la a fer actes contra la seva voluntat. La sentència és “un gravíssim precedent que exposa encara més a les dones” i evidencia que “encara queda molt per fer al nostre país en la defensa dels drets fonamentals de les dones, en la protecció de

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

la seva integritat i en la batalla contra la violència que moltes dones estan patint i davant la qual es troben indefenses”. Aquesta sentència és una mostra evident de la doble moral amb què es jutgen els casos de violència contra les dones. Aquesta sentència, més que de la restricció de la pròpia llei, és un producte de la interpretació masclista que fan del codi penal alguns jutges, en considerar que hi poden haver agressions sexuals d’homes contra dones sense que aquesta doni el consentiment, sense violència i intimidació. No hem d’oblidar, que el conveni d’Istambul contra la violència masclista d’aplicació a la UE té com a referent la llei Zapatero i la del Parlament de Catalunya. Si no hi ha consentiment hi ha violència, les dones ho tenim clar. No compartim en absolut els arguments que pretenen justificar legalment que en aquesta acció no ha existit violència ni intimidació cap a la víctima, ni que s’absolgui els cinc homes d’un delicte d’agressió sexual i molt menys que un dels magistrats de la Secció Segona de l’Audiència de Navarra s’hagi permès emetre un vot particular per defensar l’absolució fins i tot del delicte d’abús sexual. De la mateixa manera la sentència mostra l’orientació patriarcal i manca de perspectiva de gènere amb què alguns membres de la Judicatura d’aquest país continuen enjudiciant els delictes contra les dones, i no passi res, que res no es mogui. És inacceptable que una dona sigui víctima dues vegades, quan la violen i quan la jutgen, i que se li exigeixi un plus de patiment com a agredida com tampoc se se li pot exigir que mori per demostrar que es resisteix davant d’una agressió sexual. Les dones hem sortit al carrer i hem dit prou impunitat per als violadors, prou dels jutges que fan una interpretació masclista de la llei i hem demanat que s’incorpori la perspectiva de gènere a un Codi Penal que no protegeix de forma efectiva les dones de les violacions ni de les múltiples expressions de violència a què s’han d’enfrontar. Encarna Garcia

13


L’ull i la ploma

Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

Sol i ombra

M

i infancia son recuerdos de un patio de Sevilla / y un huerto claro donde madura el limonero, amb aquests dos versos comença un poema de Machado. Tot i que la foto no és d’un pati sevillà, sinó d’un pati cordovès. El pati és un espai de la casa per fer vida en comú, semblant al que aquí era prendre la fresca, però alhora és com tenir el jardí dins de casa, a l’aire lliure, protegit de les inclemències de la calor per l’ombra de les parets que són jardins verticals, jardins penjants. Encara que també és omplir les parets de testos com si fossin balcons per on treuen el cap com si fossin veïnes les flors del gerani, del roser, del pensament, de la petúnia i un etcètera de tots els tons del vermell que s’apoderen dels murs com els murs s’apoderen de la natura a les nostres ciutats que somien ser d’acer i vidre. I per una vegada guanyen els humils testos que són una copa, no per beure ni per guanyar, sinó per fer créixer la vida de les flors perquè ens alegrin la vista. Cuando te vas / se me mueren las macetas / que no las riego con llanto / de tanto llorar los ojos se me secan, canta aquest poeta clandestí del barri nascut a Gràcia que és Lichís de la Cabra Mecànica. Regar els testos amb aquest plor del cel que és l’aigua és fer de les flors algú de la casa, que a canvi d’alegrar-nos amb colors i olors, exigeixen cures més o menys continuades. Hi ha qui diu que el pati andalús és un exemple d’arquitectura sostenible. Les plantes i les flors rebaixen la temperatura ambient, i el color blanc de les parets els fa lluminosos i més frescs. Són uns jardins penjants de Babilònia de butxaca que van néixer com a ofrenes que penjaven als déus, però hi ha una altra teoria més materialista i civil: l’escassetat. Els testos van aparèixer en els patis per tapar o

dissimular els esvorancs de la paret. Sigui o no cert, aquesta cultura de l’escassetat que sabia fer de les pedres pans s’ha perdut. No obstant això, els patis semblen ser el feliç resultat d’un encreuament de cultures que són el nostre bressol: la romana i l’àrab. Els romans tenien el implúvium, un estany per recollir aigua de pluja, i el peristil, un gran pati interior enjardinat envoltat de columnes, mentre que

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

els àrabs van portar el concepte de Riad, una casa amb un gran pati al centre amb font i jardí. El pati andalús manté les columnes d’estil mudèjar, com el de la imatge. Després d’ell s’albira la fresca ombra. Els països del sud tenen una relació especial amb el sol i amb l’ombra, amb l’aigua i la sequera, que els fa portar l’oasi dins de casa. Al pati de casa.

14


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) Espai Natural del Remolar-Filipines, 20 d’abril de 2013 Migrador comú. Estat de conservació: Segura. No hi ha cap zona de Catalunya on nidifiqui de manera regular. Dimorfisme sexual. El mascle, a la primavera, té l’esquena i el cap negre amb una taca blanca a l’ala i al front. Les parts inferiors son blanques. La femella és de color terrós, sense taca blanca al front. El mascle a l’hivern és més marronós. S'alimenta d'insectes (escarabats, papallones, mosquits) i cucs. També alguns fruits silvestres.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

15


Recerca històrica

Viladecans ocupada!

Les maniobres militars del 4 d’abril de 1937

L

a primera setmana de febrer de 1937 les tropes feixistes italianes ocupaven Màlaga i amb ella començava una sagnant repressió dels elements republicans que havien quedat a la ciutat. Aquesta derrota militar republicana serà el detonant perquè a Catalunya s’engegués una campanya, impulsada, fonamentalment, pel PSUC amb la cooperació de la UGT, per a la constitució d’un Exèrcit Popular Regular que fos capaç de fer front a l’exèrcit rebel, d’estil clàssic: jerarquitzat, organitzat i amb disciplina militar. Aquesta campanya girarà a l’entorn d’uns eixos centrals: mobilització, servei militar obligatori, Exèrcit Popular i comandament únic. Un element d’aquesta campanya mobilitzadora per a la constitució d’un Exèrcit Popular Regular amb comandament únic va ser la petició a ajuntaments i a organitzacions polítiques i sindicals perquè enviessin un telegrama o comunicat a la subsecretaria de la Presidència de la Generalitat d’adhesió a la campanya. Esquerra Republicana de Viladecans serà una de les moltes organitzacions polítiques locals que s’adherirà a aquesta crida per a la creació l’Exèrcit Popular Regular.1 Al llarg del mes de febrer, el PSUC realitzarà tota una sèrie d’activitats i mobilitzacions pro Exèrcit 1 La Humanitat, dissabte, 6 març de 1937. La Joventut Unificada (PSUC) de Gavà, el PSUC de Martorell, les seccions sindicals de la UGT i de la CNT de la Societat General Xarxes Elèctriques de Cornellà, van ser altres del Baix Llobregat (Ultima Hora, dissabte, 27 febrer 1937, pàg. 2).

Fotografies d’Agustí Centelles de les maniobres militars organitzades pel Comitè Català Pro Exèrcit Popular, realitzades a Viladecans, el diumenge, 4 d’abril de 1937. La Vanguardia, dimarts, 6 d’abril de 1937.

Popular, fet que acabarà quallant en la constitució del Comitè Català Pro Exèrcit Popular integrat pel PSUC, ERC, Estat Català, Acció Catalana Republicana, Partit Federal Ibèric, UGT i la Unió de Rabassaires. El protagonisme polític de tota aquesta campanya d’agitació social fou del PSUC, fet que va propiciar la no participació inicial de les organitzacions anarcosindicalistes: la CNT i la FAI. El 4 de març, el Comitè Català Pro Exèrcit Popular s’acabarà convertint en un organisme oficial presidit per Lluís Companys, com a president de la Generalitat de Catalunya. El Comitè quedaria integrat, a banda del president Companys, pel conseller de Defensa, Francesc Isgleas (CNT) com a vicepresident i dos representants de cadascuna de les organitzacions polítiques i sindicals abans es-

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

mentades, ara sí amb la participació, també, de la CNT i de la FAI. D’aquesta manera les competències del Comitè van quedar limitades a la propaganda i a la instrucció premilitar de la joventut catalana en defensa de la República. L’actuació més important del Comitè seria la constitució dels camps d’instrucció premilitar de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès), el 21 de març i el de Viladecans, el 4 d’abril.2 I és la maniobra militar que es va desenvolupar el 4 d’abril de 1937 en el samontà i turons de Montbaig la que volen descriure en aquest article. “Confiem en la nostra joventut. Ella farà l’esforç que hom li re2 Per a la mobilització engegada pel PSUC per a la creació d’un Exèrcit Popular Regular, entre d’altres, vegeu José Luis Martín Ramos. La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937, Serie Assaig, L’Avenç, Barcelona, 2012, pàg. 345355.

16


Alumnes sapadors de l’Escola Popular de Guerra construint una filferrada per a les maniobres militars de Viladecans, 4 d’abril de 1937. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons de la Generalitat de Catalunya, Comissariat de Propaganda. Autoria desconeguda.

clama per a derrotar el feixisme. Mentre espera el moment d’ésser cridada, es lliura conscientment a la instrucció militar (...) Joventut catalana: els camps d’instrucció militar t’esperen! Vulgueu presentar-vos tots al front amb un cos i un esperit preparats per a la lluita, tensos, soferts, resistents...”.3 Aquesta es la crida que els diaris de l’època feien per a animar la joventut catalana, que encara no havia estat mobilitzada, per a inscriure’s als camps d’instrucció premilitar, el primer dels quals s’havia inaugurat el diumenge 21 de març de 1937, a Pins del Vallès. La propaganda del Comitè Pro Exèrcit Popular segueix i, a finals de març s’informa que “(...) ya hay un segundo Campo de Instrucción pre militar. Centenares de jóvenes acuden a diario al Comité Pro Ejército Popular Regular a alistarse para los Campos de 3 Ultima Hora, dimarts, 23 de març de 1937, pàg. 1 i 3.

Instrucción pre militar”.4 Aquest camp s’ubicarà a Viladecans, on el diumenge 4 d’abril es realitzarà una gran maniobra militar amb els joves ja instruïts en el primer camp de Pins del Vallès. Els periòdics dels dies previs a la maniobra no deixen d’insistir en el gran exercici militar que es desenvoluparà a Viladecans, el diumenge 4 d’abril,5 així com inviten a tota la població de Barcelona a presenciar l’acció i “(...) comprobar el valor de la instrucción militar que se està dando diariamente a miles y miles de hombres anhelosos de vencer rápidamente al fascismo”.6 “Tot el poble de Barcelona és invitat a assistir a aquesta maniobra per a fer-se càrrec que les immenses masses antifeixistes 4 La Vanguardia, diumenge, 28 de març de 1937, pàg. 4. 5 Ultima Hora, dilluns, 29 de març de 1937, pàg. 7; La Vanguardia, dimecres, 31 de març de 1937, pàg. 3; Treball, dijous, 1 d’abril de 1937, pàg. 2. 6 La Vanguardia, dijous, 1 d’abril de 1937, pàg. 2.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

de Catalunya ja son aptes per a formar les reserves indispensables, i més encara per a transformar-se en un moment precís en defensors ja bregats en la lluita moderna, cosa que es veurà a Viladecans, on el terreny ofereix magnifiques possibilitats per a presentar en tots els seus detalls una batalla de gran envergadura”.7 Per a poder desplaçar-se a Viladecans s’informa que hi haurà dos trens especials que sortiran a les 6.40 i a les 7.15 del matí des de la plaça d’Espanya a un preu d’una pesseta l’anada i tornada. La tornada es realitzarà a les 13.00 i les 13.15 del migdia, des de l’estació de Vilaboi (Sant Boi de Llobregat).“Els qui vulguin prendre ranxo a l’aire lliure, han de proveir-se dels queviures”.8 7 La Humanitat i Treball, diumenge, 4 d’abril de 1937, pàg. 3 i 2, respectivament. 8 Ultima Hora, divendres, 2 d’abril de 1937. La Vanguardia i La Publicitat, dissabte, 3 d’abril de 1937, pàg. 2 i 3, respectivament.

17


El supòsit tàctic estratègic de la maniobra de Viladecans consisteix en el fet que una divisió facciosa, desembarcada a la costa, intenta dirigir-se a Barcelona per la carretera de Viladecans a Cirerer del Llobregat (Sant Climent de Llobregat) i Vilaboi. Davant d’aquesta avançada de les forces enemigues surten dos batallons d’una brigada mòbil per defensar les posicions republicanes des dels turons de la muntanya de Montbaig (Sant Ramon en els diaris) i Cirerer del Llobregat. La maniobra serà dirigida pel tinent coronel Soriano i en ella hi estaran representades diverses seccions del sindicat de la Indústria de l’Edificació de la UGT.9 Els diaris de l’endemà de la maniobra ens expliquen com es va executar.10 A les 6.30 del matí començaren a sortir trens cap a Viladecans “(...) on l’enemic imaginari havia concentrat les seves forces per a un atac en direcció a Barcelona”. Els trens només arribaven a Vilaboi, perquè durant el trajecte es difongué que l’enemic ja havia pres Viladecans i seguia avançant. Des de Vilaboi, s’envien unes brigades motoritzades per contenir l’enemic, “(...) mentrestant, en marxa d’aproximació, un regiment es preparava a impedir, costés el que costés, per tots els mitjans, l’avanç. L’enemic havia ocupat ja el tossal pròxim a Sant Ramon, on inicia l’atac per mitjà de tres batallons”. El primer batalló sota el comandament del capità Escriche, atacà, en una maniobra envoltant, pel flanc dret; el segon batalló el dirigia un oficial de l’Escola de Guerra, que protegia “amb els focs” l’avanç; i el ter9 La Vanguardia, diumenge, 4 d’abril, pàg. 3 i dilluns, 6 d’abril de 1937, pàg. 2-3. 10 Ultima Hora i La Vanguardia del dilluns, 5 d’abril de 1937, pàg. 3 i 2-3, respectivament. Treball, dimarts, 6 d’abril de 1937. Treball i La Vanguardia publiquen imatges de les maniobres. En el cas d’aquest darrer diari les imatges són del pioner del fotoperiodisme, l’Agustí Centelles.

Alumnes de cavalleria de l’Escola Popular de Guerra participant en les maniobres militars fetes a Viladecans, 4 d’abril de 1937. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons de la Generalitat de Catalunya, Comissariat de Propaganda. Autoria desconeguda.

cer batalló, comandat pel tinent Gadol, avançava pel flanc esquerra i procurava “ocupar la muntanya de Sant Climent”, fet que va passar i va ocupar els seus focs sobre la posició enemiga de Sant Ramon, neutralitzant-lo. “Eren les onze del matí quan els batallons arribaren a la distància d’assalt. Aquest es cobrí amb bombes fumígenes i després d’una lluita dura cos a cos fou ocupada la posició enemiga a les onze i trenta minuts”, des de la qual es va hostilitzar l’enemic amb tal èxit que es va haver de replegar. A la una del migdia es van donar per acabades les maniobres que es va celebrar en un terreny d’una extensió no menor a 15 quilòmetres, on “(...) les marxes executades per les unitats d’instrucció eren duríssimes, més encara, ja que el terreny és molt accidentat. No obstant, les forces formades pels grups d’instrucció i alumnes de l’Escola de Guerra compliren tots els objectius assenyalats en el pla d’atac”.11 Els diaris tanquen la crònica amb l’“enorme entusiasme [que] regna entre els

nombrosos concurrents (...) [que] aplaudien amb frenesí els nostres herois, desitjosos de mostrar aviat en realitat al cos de l’enemic efectiu allò que havia aconseguit pacíficament als tossals de Sant Ramon”. Acabades les maniobres tots els participants així com públic assistent es va reunir en Vilaboi, des d’on van tornar, en tren, cap a Barcelona. Amb aquestes maniobres, juntament amb les que es van desenvolupar a Pins del Vallès, també el mateix dia, els viladecanencs, ciutadans dels pobles veïns, i els barcelonins en general, molt possiblement van prendre més consciència del que significava la guerra i de l’impacte en les seves vides, malgrat que a l’abril de 1937, el front encara estava lluny de Catalunya: “(...) Serveixen aquestes maniobres per a una educació militar, ja en una fase superior de tot el poble que cada dia veu amb major claretat que la guerra està entrant també en una fase superior, en una fase més cruel, més brutal, més perillosa”.12

11 Nota de la participació dels alumnes de l’Escola de Guerra, també a Treball, dissabte, 3 d’abril de 1937, pàg. 2.

12 Ultima Hora, dilluns, 5 d’abril de 1937, pàg. 3.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

Manuel Luengo Carrasco

18


la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

1977 Abocador de la Vall de Joan del Garraf El 30 de desembre de 2006 entrava l’últim camió d’escombraries al dipòsit controlat de la Vall de Joan del Garraf. L’explotació per l’abocament de residus municipals al Parc Natural del Garraf es va posar en funcionament l’any 1974. Al llarg d’aquests 32 anys de funcionament, el volum de residus acumulat ha estat de 26.676 milers de tones, amb una profunditat màxima de 80 m ocupant una llargada de 3 Km i 500 metres d’amplada. Les fotografies són de l’any 1977 quan els grups ecologistes i partits d’esquerra feien pressió pel tancament de l’abocador.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 122 - Juny 2018

19

Viladecans punt de trobada, 122  
Viladecans punt de trobada, 122  
Advertisement