Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

15 de maig de 2017

Per un veïnatge de qualitat La xenofòbia ja no sembla políticament incorrecta. Almenys aquesta és la sensació que produeix el progressiu increment d’actituds clarament xenòfobes a Europa i als Estats Units, que fan curioses distincions entre “els d’aquí” i “els de fora”, que atribueixen a la immigració totes les desgràcies mentre accepten la corrupció i la desigualtat social com un mal menor, que obliden les migracions dels seus avantpassats i els afanys colonialistes d’Occident que han estat causa de tants conflictes. Xenofòbia i terrorisme s’alimenten i justifiquen mútuament i fan saltar les alarmes si recordem les conseqüències de l’antisemitisme al segle XX. Un antisemitisme que en la nostra fràgil memòria s’atribueix només al nazisme, però que de fet era molt estès i compartit més enllà de l’Alemanya de Hitler. Prevenir això no obté resultats immediats i requereix una clara i ferma voluntat política contracorrent: perquè tota la població tingui els mateixos drets i deures; perquè la diversitat cultural i religiosa sigui entesa com un enriquiment i alhora no emmascari que allò que ens uneix als nostres veïns és molt més que allò que ens en diferencia; perquè tothom tingui els recursos públics que necessita. Un punt fonamental en aquesta política de cohesió social és promoure el coneixement mutu entre els ciutadans, en la línia del que fa pocs anys pretenia el Consell Municipal de la Convivència, format per entitats de la ciutat amb ganes de lluitar contra els prejudicis racistes i de promoure unes relacions de veïnatge de qualitat. L’actual passivitat municipal davant d’aquesta situació afavoreix, sens dubte, el cultiu d’actituds xenòfobes, dóna ales a la ignorància i a les llegendes urbanes, i posa pals a les rodes de l’acollida. Combatre la xenofòbia potser no obté rèdits electorals immediats, però és imprescindible per a l’honestedat, la pau i la justícia.

Sumari 2 3 4 5 6 7 8 9

Les caramelles. Francesc Ollé Et trobarem a faltar, Gus. Mercè Solé Caminada Sant Jordi contra el càncer 2017. Maria Lluïsa Capdevila En català i en castellà. Josep Lligadas Exercici davant del mirall. Patrícia Aliu El poder de la paraula i la seva interpretació. Sergio Román El Madrid, republicà? Sergio Román Premio Ciutat de Gavà a la Plataforma en defensa del hospital de Viladecans y de la sanidad pública. Eliana López

10 IV Certamen de poesía Constancio Zamora Moreno 11 Héroes de la transición. José Luis Atienza 12 Premi Montornès ‘2012’. Ignasi Riera. 13 L’ull i la ploma: Peus i rodes. Jaume Muns i José Luis Atienza 14 La mirada aguda: Curroc. Eio Ramon 15 Recerca històrica: Agost del 36: Miquel Batlle, mestre de Sant Boi, assassinat en el cementiri de Viladecans. Manuel Luengo

18 La memòria en imatges: Maria del Mar Bonet a Viladecans, 1975. Jaume Muns

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre blog: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Any 11

puntviladecans@telefonica.net

110 Punt de trobada Viladecans


Les caramelles

E

l cant de les caramelles té un origen molt remot. Segons el costumari català ja en el segle XVI colles de cantaires cantaven goigs dedicats a la Mare de Déu del Roser per masies i places de petites viles el dissabte de Glòria o el diumenge i dilluns de Pasqua. Aquesta tradició estava estesa per tota la Catalunya Vella i part de la Nova. Al llarg dels segles la temàtica de les cançons va anar variant introduint lletres profanes, danses i instruments populars de percussió com el rigorago, el cataclinc, els bastonets, els campanillers i els ferrets, o de corda com el salteri i el violí de pastor, o de vent com les flautes de canya. No només es cantava la joia de la Resurrecció sinó a la primavera, a l’amor i a la vida. A partir del segle XIX les societats corals (creades per Anselm Clavé el 1850) van fer-se seva aquesta tradició i la van popularitzar en els ambients més urbans. A Viladecans es té constància a començaments del segle XX de dues societats corals: La Fraternitat i La Perla (1903-1907) que més tard popularment s’anomenarien de Ca l’Esparter i de Cal Sastre respectivament, pel lloc on assajaven i per la seva ideologia política i estatus social. Cap als anys 1920 també es va crear un grup de caramelles al Centre Parroquial. Les diferents colles omplien d’ambient festiu les diades de Pasqua i rivalitzaven amb el cant de les famoses Coples, que eren cants satírics sobre el dia a dia de la petita societat del Viladecans de començament de segle. Com arreu el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil va marcar un abans i

un després, però malgrat la nova ideologia imperant el poble segueix marcant el seu propi ritme i sap com continuar un sentiment arrelat. Es desfan unes formacions però en neixen unes altres. Els cantaires veterans i nous continuen trobant-se per cantar les caramelles. El 1945 neix la Lira de l’antic Cor de la Cooperativa i es forma una coral infantil de caramelles del Centre Parroquial que han d’assajar en els locals de la Torre Modolell perquè l’església de Sant Joan estava enderrocada, i també va continuar el cor de Ca l’Esparter. Amb el creixement industrial de la segona meitat del segle XX moltes de les nostres tradicions es van anar diluint entre les que arribaven d’altres indrets de la península i no sempre hi ha hagut grups potents de base que hagin sabut trobar la manera de mantenir-les vives com en altres indrets de Catalunya.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

Quan es va crear el cor Som i Serem van contemplar el cant de les caramelles com una de les seves activitats locals per intentar recuperar una tradició que molts dels seus cantaires havien viscut d’infants o joves. El seu objectiu era engrescar altres formacions locals per estimular la recuperació de la festa i que pogués trobar noves formes d’expressió adients al temps històric. Durant quasi 20 anys el cor ha intentat ser fidel a aquesta tradició, incorporant les famoses Coples (molt ben compostes pels músics de la formació) i fent l’esforç de cantar en determinats punts de la ciutat, malgrat certa indiferència per a molta gent que desconeix aquesta tradició i moltes d’altres Una pregunta queda a l’aire: i després de nosaltres... ¿qui ho continuarà??? Francesc Ollé Cor Som i Serem

2


Et trobarem a faltar, Gus

V

aig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona. Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies... A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri. El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero. L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compar-

tíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental. Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys. Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres. Mercè Solé

Pedra, a la Cerdanya

3


L

Caminada Sant Jordi contra el càncer 2017

a diada de Sant Jordi va ser un gran dia en el qual molts viladecanencs es van unir per aportar el seu gra de sorra per a la investigació contra el càncer. A les 9 del matí la Plaça de la Constitució es tenyia del blau de les samarretes de mes 600 persones que ens van voler acompanyar en aquesta jornada lúdica i solidària. Amb el tret de sortida una riuada de generositat va recórrer els 6 km de l’itinerari pels carrers de Viladecans donant color al dia, acompanyats en tot moment per voluntaris i protecció civil. En acabar la caminada a la Plaça de la Constitució va començar la festa, no va faltar la música i la gent molt disposada i animada va ballar de tot, de sardanes a sevillanes, fins el moment en què la musclada va estar a punt i tothom va poder gaudir d’un bon aperitiu. La jornada va transcórrer sense cap incident i amb molta alegria. També la nostra paradeta va tenir un gran èxit, i les roses i altres detalls de Sant Jordi fets amb molta il· lusió per les voluntàries del taller terapèutic de manualitats es van vendre ràpidament entre els assistents per regalar en aquesta data tan assenyalada. Volem aprofitar aquesta línies per donar les gràcies a tots el participants per la seva aportació, als Voluntaris i a Protecció Civil per la seva gran tasca, a les associacions col·laboradores, a l’Associació de Veïns de la Montserratina-Manso Ratés per promoure aquesta jornada i pel seu inestimable ajut, i a l’Ajuntament i a l’Obra Social de La Caixa pel seu recolzament. Sense tots ells no hauria sigut possible. Els beneficis obtinguts es destinaran íntegrament al Centre d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) per la investigació del càncer gàstric que és el projecte d’enguany de la nostra Associació. Us esperem al Sant Jordi 2018 Maria Lluïsa Capdevila Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

4


Informe del Sindic de Greuges de viladecans 2016 Ja ha sortit el desè informe del Síndic de Greuges, que podeu descarregar-vos i consultar en aquest enllaç

En català i en castellà

A

quests dies he estat uns quants cops a l’hospital de Viladecans, perquè hi tinc un familiar ingressat, i he passat algunes estones en una sala on passaven un vídeo de la Generalitat, sense so, només amb fotos i textos, on s’informava d’uns quants temes importants: deixar de fumar, deixar l’alcohol, donar òrgans, lluitar contra la violència masclista... Tot molt bé. Però amb un problema: el vídeo passava una i una altra vegada, però només en català. En aquella sala, no hi vaig sentir ningú que parlés en català. Potser l’entenien, però poques ganes devien tenir de parar atenció en un vídeo que els exigia, com a mínim, un esforç d’interpretació i de traducció a la seva llengua més pròpia. Vaig pensar que la Generalitat no devia tenir gaire interès que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya rebessin els seus missatges, quan en un lloc com Viladecans, de població molt majoritàriament castellanoparlant, no facilitava vídeos com aquest però que estiguessin també en castellà. I en canvi, els castellanoparlants rebien així un missatge diàfan: vosaltres, per als qui governem Catalunya, sou ciutadans de segona. Certament, així no es construeix un país digne. Josep Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

5


EXERCICI DAVANT DEL MIRALL mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, tenen gust de purificació, de llast que es deixa anar, de descàrrega d’emocions. Són dolces. Jo sóc aquesta. La que em mira en la imatge i la que ha viscut aquests cinquanta anys. I no deixo de pensar que segueixo sent

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions. Somric. Em peto de riure. Em reconec: tan sols sóc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte, conserva il·lès el seu candor. Així ho sento. Patrícia Aliu patri.aliu@gmail.com

Noia davant del mirall. Pablo Picasso

Jo. Davant del mirall. A plena llum, nua, encara que no despullada. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un nou any, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-te? Costa, però ho intento. Persevero. Haig de fixar els ulls en els meus ulls del mirall, en el meu rostre reflectit, en cada racó del meu cos, en les meves entranyes, les que no ensenyo. Ara no sóc invisible. Diuen que als cinquanta i més a les dones ja no se’ns veu. Perdoneu que discrepi. M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb vint-icinc primaveres. Llavors tampoc no tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista. I què? Sóc capaç de mirar a aquesta altra que també sóc jo, i aprofundeixo en la seva mirada, que no es compadeix, que és sincera. Tant que espanta. Però l’hi agraeixo. Més val una veritat que cent mentides. Em poso música. Un bolero punyent que parla del temps que ha passat i ja no tornarà. Continuo

6


El poder de la paraula i la seva interpretació

T

ots i totes intentem alguna vegada al llarg de la vida exercir una mica d’influència, a través de missatges que ens semblen importants. Però de vegades no són el que haurien de ser. M’explico. L’afany de ser políticament correctes i de no ferir un col·lectiu o altre i el fet que tot pot ser denunciable, fa que a les campanyes de seguretat vial a Espanya siguin de les més fluixes d’Europa. En el nostre territori, el Servei Català del Trànsit ha fet un grup de treball per fer campanyes i el resultat és positiu, ja que es va llençar a partir de la perspectiva d’especialistes com nosaltres. Una mica trist en part, perquè hi ha qui, com C’s al Congrés no fa gaire, s’atribueix com a pròpia la feina que han fet voluntaris. Però no parlem de política, que n’estem farts. El que volia dir és que la imatge i el lema de la campanya s’han de reforçar mútuament per fer-te prendre consciència del missatge. Jo recordo un anunci de la DGT, els anys 90, on sortia només un fons negre, i una castanya rodolant que cau de la taula i es trenca. Després, el mateix amb un casc. A mi, amb poca edat, em va fer tant de impacte que sempre he tingut present que calia cordar-me el casc!!! O un altre també amb fons negre amb el rostre d’una persona i un cuc que se li ficava per el nas i li menjava el cervell. Per a mi, i per altra gent amb qui n’he parlat, la droga va quedar sempre relacionada amb el cuc i ha provocat sempre rebuig. Sembla recargolat, però no ho és. Avui aquestes campanyes ja no existeixen. Han perdut impacte. El missatge de la DGT sol ser que et posis el cinturó, que controlis la velocitat... Però les imatges que les acompanyen eviten la cruesa de la realitat i no perduren en el nostre cap. Si mireu vídeos a Youtube de campanyes al nord o al centre d'Europa, veureu que són molt més impactants i realistes i mostren què passa abans, durant i després de l’accident, i quines conseqüències traumàtiques i econòmiques té per a les persones i famílies. Aquí no només no es fa, sinó que sovint el concepte amb què es descriuen els accidents és confús. Dia rere dia escoltem que “hi ha retencions per un accident”, “el nombre d’accidents puja o baixa”, “un noi de X anys –procurant no molestar cap franja d’edat– ha triplicat la taxa d’alcohol i drogues i conduïa pel carril contrari fins a xocar amb un altre Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

cotxe, causant la mort de tots els seus ocupants”.... Es parla d’”accident”. Òstres tu! ¿”ACCIDENT”!!!!? Obro el diccionari i busco el significar d’aquesta paraula. Hi diu “acte involuntari que no es pot evitar”. Això no és un accident, és violència vial. Perquè la violència és un fet voluntari de fer alguna cosa expressament. Si aquest noi hagués respectat la llei, no hagués causat aquesta violència i no hagués mort una família sencera. Dir-ne accident i no violència no ajuda gens a fer prendre consciència el noi del que ha fet.

Imagineu com canvia la notícia. "El noi ha fet violència vial matant una família innocent”. Crec que arriba més aquest missatge i fa reflexionar. Quin poder té la paraula! Simplement veient la veritat i dient la paraula idònia podem canviar la percepció de la realitat. Però des de dalt no veuen ni fan res. Gent com jo, que hi destinem temps sense res a canvi, fem propostes per a les campanyes. Aquest any hi ha la meva foto amb reflectants al casc perquè si es fon el llum es vegi el reflectant. I no és ego, vàrem ser tres persones amb mi amb el recolzament de PMSV. Simplemente una reflexió i un pensament. Gràcies Sergio Roman President PMSV a Catalunya catalunya@pmsv.org

Algunes curiositats i campanyes: Web de anuncis durs de SV nivell europeu: 7


El Madrid, republicà? A mi no m’agrada gens el futbol, sóc de rugbi peró aquest article, com a persona que s’ho mira des de fora, m’ha sorprès i el vull compartir amb vosaltres: La historia republicana del Real Madrid. Sergio Román

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

8


Premio Ciutat de Gavà a la Plataforma en defensa del hospital de Viladecans y de la sanidad pública

E

l pasado 22 de abril, el Ayuntamiento de Gavà galardonó la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública con el Premio Ciutat de Gavà de Solidaritat i Acció Cívica. Este bonito reconocimiento valora e incentiva el trabajo y la tenacidad de los ciudadanos de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, en cuanto a la defensa de su derecho a recibir atención sanitaria pública digna y de buena calidad. En sus seis años de vida, la lucha de esta Plataforma cívica parece haber sido capaz de revertir el menoscabo a que el Hospital de Viladecans fue abocado a partir del año 2011. Aunque es temprano para cantar victoria, todo parece indicar que pronto se iniciarán las obras de su ampliación. A día de hoy, la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública tiene enfocado su trabajo en cuatro distintas vertientes, cada una de ellas circunscrita a las diversas piezas del aparato sanitario público de los cinco municipios: - vigilar que la ampliación del Hospital finalmente se haga realidad y que esta ampliación dé respuesta a las necesidades

de salud de los ciudadanos (en este sentido, su principal reivindicación es que el nuevo Hospital de Viladecans debe disponer de una UCI); e incidir para que el día a día del Hospital sea digno, subsanando las tremendas listas de espera, la temeraria falta de personal y los frecuentes colapsos en las urgencias. - velar por un Hospital de Bellvitge adecuadamente equipado y dotado. - combatir la masificación y el notable deterioro de la atención primaria de los cinco municipios adscritos al Hospital;

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

- corregir las deficiencias asistenciales del Centro Socio Sanitario Frederica Montseny. Pese a que vivimos tiempos de rebajas en los recursos públicos destinados a prevenir y curar, la concesión de este premio Ciutat de Gavà sobre todo ha dejado claro que la ciudadanía apuesta por la buena calidad y la rápida respuesta de la atención sanitaria pública. Eliana Lopez Sanchez

9


La Fundación Espejo ens fa arribar les bases i la convocatòria del IV Certamen de Poesía Constancio Zamora Moreno. Us les transcrivim per si us poden interessar:

Bases: Idioma: castellano. Pueden participar todas las personas que lo deseen con un poema no premiado en otros concursos, escrito a máquina u ordenador en una sola columna y por una sola cara. El tema, la métrica y rima serán libres. La extensión será de un mínimo de 90 versos, en un poema único sin firma ni pseudónimo. Sólo se aceptará una obra por concursante. Las obras se presentarán en 3 copias dentro de un sobre, y dentro de éste se incluirá una plica (pequeño sobre cerrado) con los datos del autor y fotocopia del D.N.I.; tema y el título del poema en el exterior. Los trabajos se harán llegar por correo, o en mano, a la Secretaría de Fundación Espejo, a la calle Noi del Sucre, nº 65. 08840 Viladecans (Barcelona). El plazo de admisión finaliza el 14 de julio de 2017. Premios establecidos: - Tema libre : 400€. - Tema Jorge Manrique, vida y obra : 400€. Todos los premios estarán sujetos a la retención fiscal legalmente establecida. El jurado estará formado por personas competentes en el mundo de las letras, y su decisión será inapelable. Los concursantes galardonados tendrán que recoger su premio personalmente. En caso de no hacerlo, el importe del premio será reintegrado a Fundación Espejo. El veredicto y la entrega de los premios se darán a conocer en acto público el día 6 de octubre, a las 20 horas. El acto se celebrará en Viladecans (Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, Pje Sant Ramon,2). Los ganadores del certamen no podrán concursar en la edición siguiente. Las obras no premiadas serán destruidas.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

IV Certamen de poesía Constancio Zamora Moreno

NOTA: Con los poemas premiados la Comisión Organizadora tiene previsto editar un libro cada cinco años. Fundación Espejo se reserva la facultad de publicar los trabajos premiados. Los derechos de autor de los trabajos premiados pertenecerán a Fundación Espejo para la primera edición, pudiendo ceder tales derechos a los autores de los trabajos para posteriores ediciones. Participar en este concurso supone someterse a estas bases y a las decisiones del Jurado y la Comisión Organizadora, sin derecho a ninguna reclamación.

10


Reflexions d’un exregidor (2)

Héroes de la transición Que la vida va en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante Jaime Gil de Biedma

L

a irrupción de la nueva política ha cambiado la duración de los plenos municipales, cinco horas, como los plenos inaugurales de la democracia municipal en 1979. Ahí se acaban las comparaciones con la vieja política, aunque aquella política que se hacía cuerpo a cuerpo en mangas de camisa duró poco más de una legislatura. Eran los tiempos que en el Congreso de Diputados Cipriano García, diputado del PSUC, se llevaba la comida en el puente aéreo dentro de una fiambrera en una cartera de mano, igual que hacía mi padre cuando iba a trabajar a una obra. Hoy los partidos jóvenes se quieren llevar la vida por delante pero de paso arrasan con la memoria de lucha y victoria de las clases populares. Una victoria relativa, porque todas las victorias de las clases populares son siempre relativas, pero para ellas la transición no fue una renuncia, fue una conquista con el sudor de muchas frentes, con ese heroísmo de andar por casa, esa solidaridad de vecinos de barraca o de escalera, de compañero de trabajo, que siempre ha sido patrimonio de los pobres. Una transición con muertos y heridos, con detenciones, palizas en las comisarías, con despidos y listas negras. Total, por poquita cosa, por jornadas de cuarenta horas cuando se trabajaban cincuenta y ocho –diez horas cada día y los sábados dos menos– por un mes de vacaciones, por pensiones dignas –las pocas que había eran con cupones como los de los ciegos que se cambiaban por dinero en los bancos–. Vivimos en tiempos de democracia digital con miles de amigos y youtubers, con cientos de megas de velocidad, pero es tan líquida como el agua que se escurre entre los dedos y tan rápida como un juego de manos, que ahora la ves, ahora no la ves. Queremos lanzar la democracia analógica al contenedor gris, como lanzamos al contenedor del olvido las palabras viejas que no utilizamos. Tenemos gigas de información pero cada día perdemos vocabulario como si sufriésemos Alzheimer colectivo. La democracia digital con ciento cuarenta caracteres explica el mundo; la otra, la vieja, necesita de monViladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

tones de libros de papel y encima no acaba de explicarlo porque en el fondo solo sabe que no sabe nada. Además, va con el coche de San Fernando, un rato a pie y otro andando. La transición se hizo a pie, como ahora se hace el camino de Santiago, pero ocupando la calle en manifestación todos juntos con pancartas hechas a mano con brocha, ensuciando el mosaico con la pintura que traspasaba la tela, y alguna excepción con letraset gigante. Cada plaza, cada árbol, cada escuela, cada plaza de ambulatorio se ganó con manos de peón y pies de caminantes que hicieron camino al andar. Esa gente consiguió una Constitución de la que siempre se saltan las páginas de los artículos sociales y un estatuto de trabajador del que se van tachando párrafos como un libro censurado. Muchos de ellos son los viejos más viejos de los clubs de jubilados o han muerto, y ya no pueden defender o defendernos. Algunos ejercen de yayoflautas en el tiempo que les queda entre las visitas al ambulatorio o los encuentros en el tanatorio para despedir al amigo que se ha ido de viaje por esa puerta giratoria que siempre vuelve vacía. José Luis Atienza

11


Premi Montornès ‘2012’

A

un llibre de dos germans, F. Javier Alvarez Conchudo i Abel Alvarez Conchudo: Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà. El naixement de Montornès Nord (1958-1965). Com a membre que era del jurat, coneixia el text i la bona feina feta. La seva lectura em torna a recordar d’on venim, de quina pasta urbana ens alimentem, com i què ha capgirat la fesomia urbana, i geogràfica, d’una Catalunya... que tenia tres milions d’habitants el 1939, quan l’ocupaven les tropes franquistes i que avui té més de set milions d’habitants. Si ja en el seu moment, i a partir de les monografies que va posar en marxa ‘Adigsa’, teníem més i més dades i dates sobre una transformació tan colossal –i, en alguns casos, tan traumàtica– aquest nou llibre se’ns converteix en una teràpia a favor de la memòria concreta d’allò que som i de com és la nostra ‘petita pàtria’. En el seu moment, vaig publicar un llibre amb el títol: Off Barcelona. Era abans dels Jocs del 92. Un editor amic em va demanar un llibre sobre la futura ciutat que havia d’acollir uns Jocs Olímpics. Vaig consultar llibreters i editors amics. Ja aleshores hi havia al mercat més de cinquanta llibres sobre la ciutat que el Quixot batejava com a ‘archivo de cortesía’ (potser perquè encara no havia passejat per l’assassinada Rambla, entre la plaça Catalunya i el monument del Descobridor, no sé si per desgràcia –o no– dels ‘descoberts’). Doncs bé: a poquíssims d’aquests llibres es parlava de barris barcelonins com ara la Verneda, Ciutat Meridiana, el barri del Besòs –amb molts més habitants que Sant Adrià del Besòs–, La Mina o el Carmel. I molt menys encara de l’entorn metropolità que era allò que batejaríem com la Barcelona Gran. I és per això que al meu llibre vaig poder-me dedicar a parlar del Baix Llobregat, dels dos Vallès, d’aquesta zona que la miopia hospitalenca i badalonina van voler designar com ‘el Barcelonès’, etc. Quan, ja a Madrid, m’he passat els darrers catorze anys explicant-los què era Barcelona i què era el seu entorn, he suat tinta o he hagut de consumir molts vins (de Rioja, Ribera del Duero, de Costers del Segre, de Madrid o de Toro) per poder aclarir qui i com érem... fins i tot els fills de la Barcelona estricta, com ara jo. Com que aquestes darreres setmanes he hagut de sotmetre’m a la pena, o càstig, de les galeres, per escriure un llibre, que he titulat com a Auca del xup-xup, per recollir punts de vista dels meus conveïns madrilenys amb relació al dit ‘Procés Català’, he hagut d’aclarir per què els quatre milions de madrilenys davant del milió i mig de barcelonins, en el sentit estricte, amaguen un punt de fal·làcia... perquè a Madrid no ‘treballen’ amb corporacions metropolitanes Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

i l’entorn barceloní compta amb trenta-i-tants municipis: ço és, amb moltíssims ajuntaments, que tu has votat, i contra els quals, si les coses van mal dades, tens la possibilitat i el dret de reclamar. Però he descobert, també, que els que redueixen allò que anomenen ‘el problema catalán’ a una dèria de la presumpta burgesia catalana –i així ho expliquen molts dels ‘anti-tot-plegat’, també de l’interior de Catalunya–, són uns ases integrals, als quals jo castigaria obligant-los a tornar a escola, per tal que aprenguessin alguna cosa. ¿O és que hi ha més de dos milions de ‘burgesos’ a Catalunya? Seríem l’excepció, el nou rècord Guinnes, del món, en nombre de burgesos per quilòmetre quadrat. Els pregunto si consideren o no burgesos catalans José M. de Porcioles, Josep M. Figueres, els Milà, els Buxó de Montesinos, els Ferrer Salat, els Palomar, els Sagnier, els ‘nous burgesos’ com la família Lara, i un llarg etcètera. (I dic cognoms de companys meus de col.legi que no he vist mai amb l’estelada als dits). Els pregunto si, a més d’estimular (misteri que ignoràvem!), el Brèxit a la catalana, aquells honorable burgesos (separatistes en la intimitat) no es van aprofitar i/o enriquir amb la transformació urbanística que tan bé descriu aquest llibre sobre la ‘Ciutat Satèl·lit Riera Marsà’. ¿Es van enriquir únicament per patriotisme a favor de ‘la terra més ufana sota la capa del sol’? Chi lo sá! Ignasi Riera (Madrid).

PS.: Si convé em presentaré com a acusació particular contra J. L. Atienza, que em diuen que ha plegat de les seves responsabilitats municipals, per tal d’obligar-lo a escriure, i en algun cas a reescriure, els molts papers que deu tenir amagats i/o en projecte. Fa molts anys que el vaig qualificar com el millor escriptor de la comarca. I ho mantinc, amb permís de la poeta santfeliuenca que ens va deixar.

12


L’ull i la ploma

Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

Peus i rodes “Las bicicletas son para el verano”, era una obra de teatre de Fernando Fernán Gómez. No sembla que sigui estiu. Hi ha cossos en samarreta, jersei de màniga curta o vestit sense mànigues amb cames a l’aire, lliures més enllà del genoll, però la llum no sembla d’estiu, sinó d’entretemps. Entretemps era una estació inexistent inventada per tenir roba mandrejant tot l’any a l’armari. Aquesta jaqueta és d’entretemps, em deia la meva mare, però al final decidia que passaria fred o passaria calor i la tornava al penjador a l’espera d’entretemps millors per a la roba d’entretemps.

Tampoc el color de l’aire té la lluminositat mediterrània d’onades, sol i nens, festivament i proletàriament nus que va pintar Sorolla. Europa és el paradís de les classes mitjanes il· lustrades amb bicicleta, tot i que la Xina de Mao va ficar els pedals als peus de les classes populars. Mentre que aquí es pedaleja per gust i per progressia mediambiental, a la Xina es feia per necessitat. És un mitjà de transport que mai ha necessitat diners per moure’s. Una bicicleta no deixa de ser una prolongació de rodes per a les cames. A la postguerra europea

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

la bicicleta era el mitjà de transport humil dels qui no es podien permetre una altra cosa, com recorda aquella bella pel·lícula, “Lladre de bicicletes”, que ja no es veu als cinemes ni a les televisions. Vivim l’època en què més tecnologia tenim per recordar i ens dediquem a oblidar. Tractem els fruits culturals del passat com si fossin iogurts caducats o trastos descatalogats. Les bicicletes, que de vegades es creuen vianants però no ho són, ens disputen l’espai als qui caminem amb els peus. Sovint fan una mossegada a la rajola de la xocolata del lloro

que són les voreres dels carrers. La carretera és hostil per als ciclistes, és la fragilitat d’un cos humà davant la duresa metàl·lica i veloç dels automòbils. Tot i així, la bicicleta ha sobreviscut gairebé cent trenta anys des que es va fer popular quan el senyor Dunlop va inventar els pneumàtics de cambra d’aire per a les rodes. En els anys cinquanta no era estrany veure un pagès amb bicicleta, o assegut al pescant d’un carro que portava un gos lligat a sota que anava corrent al ritme del cavall. Mirant la foto es veu que els temps han canviat, sobretot per als gossos. 13


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Curroc (Sterna nilotica) Reserva Natural Remolar-Filipines, 8 de juny de 2014 És molt semblant al xatrac, del qual es distingeix pel bec, més semblant al de les gavines, i per la mida, lleugerament superior. És de color blanc i gris cendrós, amb la part superior del cap, les potes i el bec negres. Habita a la vora de les platges, als maresmes salabrosos i, més rarament, a les aigües de l’interior. Estival nidificant localitzat al delta de l'Ebre, a la resta del territori és un migrant escàs, però regular.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

14


Recerca històrica

Agost del 36: Miquel Batlle, mestre de Sant Boi, assassinat en el cementiri de Viladecans

F

ins a data d’avui no teníem constància de cap assassinat comès en la nostra població durant el període revolucionari iniciat al juliol de 1936. Els documents de la Causa General, signats per l’alcalde Pere Masallach l’11 de novembre de 1940, així ho indicaven quan en l’estat núm. 2 “Relación de los cadaveres recogidos en este término municipal, de persona no reconocidas como residentes en el, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”, respon que no n’hi ha cap. En Pere Masallach diu això malgrat que uns mesos abans, al juliol del mateix any i en relació a la mort d’en Miquel Batlle, afirma el següent: “(...) practicadas las debidas averiguaciones, nada en concreto ha podido saberse sobre el particular, si solamente que el hecho se desarrolló en la misma puerta del cementerio y a primeras horas de la noche y que el vehículo que conducía a la victima y sus asesinos, venia en dirección de la carretera de S. Baudilio. Tanto el sereno como el vigilante afirman que solo oyeron el tiro o tiros”. Resta clar que Masallach va faltar a la veritat.1 De l’assassinat de Miquel Batlle, la nit del 15 d’agost de 1936, va ser acusat un veí de Viladecans, Simón Alonso González, el qual va ser detingut per la Guardia Ci1 Causa General de Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i Viladecans - Portal d’Arxius PARES del Ministeri de Cultura. http://pares.mcu.es/ Pares.

Informe de Joan Miernau, cap local del servei d’Informació i Investigació de Falange de Viladecans, sobre Simón Alonso González, 7 de març de 1939. Consell de Guerra contra Simón Alonso. ATMT3, Barcelona

vil el 14 de juny de 1939, en la població de Santa Coloma de Cervelló, localitat a la qual va traslladar la seva residència cap al setembre de 1936. L’endemà quedà a disposició de l’Auditoria de Guerra de Catalunya i és empresonat en la Cel·lular de Barcelona.2 La detenció es va produir a instàncies de l’informe emès, el 9 de juny de 1939, per Agustí Domènech, cap local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS) de Santa Coloma de Cervelló, en el qual es descriu que davant d’ell i d’altres veïns del poble, Alonso va fer ostentació d’haver intervingut en 2 Tot l’historial en el Consell de Guerra instruït contra Simón Alonso González dipositat en l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, Barcelona (ATMT3).

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

una mort ocorreguda entre Sant Boi de Llobregat i Viladecans. Aquest assassinat era el del mestre de Sant Boi, Miquel Batlle i Elias (Barcelona, 1893 – Viladecans, 15 d’agost de 1936).3 Prèviament, el 7 de març de 1939, un joveníssim i ressentit Joan Miernau Domènech, nomenat cap local del servei d’Informació i Investigació de Falange de Viladecans va informar al cap de FET de Santa Coloma de Cervelló que Alonso González, “(...) era un destacado dentro de la CNT y patrulló en los primeros dias con armas por este pueblo, atropellando toda persona de derechas”. Posteriorment, el 10 de novembre 3 Consultada la Causa General de Santa Coloma de Cervelló no s’esmenta en cap document el nom de Simón Alonso González.

15


El Capità General de Catalunya confirma la sentència condemnatòria de Simón Alonso González a 15 anys de reclusió temporal, 10 de juny de 1943. Consell de Guerra contra Simón Alonso. ATMT3, Barcelona

de 1941 i ja en el procés sumaríssim que l’Auditoria de Guerra va instruir contra Alonso, Miernau declarà que un veí de Viladecans li va denunciar que Alonso havia comès dos assassinats a Sant Boi de Llobregat, mentint, descaradament, sobre el nom de la persona que va fer la denúncia: en Maurici Bosch i Mateu. Aquest darrer, el 18 de març de 1942 va contrariar Miernau declarant davant del jutge militar instructor que com a persona de dretes, en els primers dies de la Revolució, es va veure obligat a amagar-se a Barcelona, des d’on va intentar creuar la frontera francesa, essent detingut a Girona on va quedar empresonat, ignorant per tant l’actuació

d’Alonso i negant que hagi fet cap denúncia contra ell. Miernau, en la seva declaració, també voldrà involucrar al cap local de FET, en Vicente Ferro però aquest, en una declaració de 5 de novembre de 1942, davant del jutge municipal en Joan Janer Rosselló, afirma que, efectivament, fa quinze anys que coneix a Simón Alonso, que aquest va fer de patruller durant els primers mesos de la Revolució amb d’altres de la FAI, que va participar en registres domiciliaris però que en relació a l’assassinat del mestre de Sant Boi, que es va esdevenir en el cementiri de Viladecans, ignora els fets. Els falangistes locals Nicasi Marieges Mas i Lluís Moré del

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

Castillo sí que van secundar les declaracions de Miernau contra Simón Alonso si bé sempre a partir “del rumor público” o “(...) por haberselo referido en cierta ocasión un compañero del encartado”. De l’altre assassinat al qual es refereix Miernau, el d’una dona, també en el cementiri de Viladecans, consta diverses vegades en algunes declaracions del sumaríssim però no es diu en cap moment el nom de la dona ni se li atribueix formalment a Alonso. Tot plegat un despropòsit per part de Miernau i d’altres testimonis, tant locals com de Santa Coloma de Cervelló. Si bé, pel que fa a les declaracions del personal falangista local són molt simptomàtiques de la conflictivitat interna en l’organització feixista de Viladecans. Tanmateix, ¿qui eren Simón Alonso González, Miquel Batlle i Elias i què va passar la nit del 15 d’agost de 1936 al cementiri de Viladecans? Miquel Batlle i Elias (Barcelona, 1893 – Viladecans, 15 d’agost de 1936) era veí de Sant Boi de Llobregat i exercia de mestre a l’Ateneu Santboià. Estava casat amb Maria Figueras i Aguilera (la Pobla de Claramunt, 1891) i en el moment del seu assassinat tenia dos fills: Maria Dolors (la Pobla de Claramunt, 1922) i Eduard (Sant Boi de Llobregat, 1923) Batlle i Figueras. Afiliat a la Lliga Catalanista, va ser president local del partit i regidor municipal en l’ajuntament de Sant Boi. També exercia de “corredor de harinas” i en funció d’aquesta dedicació tenia relacions amb la Cooperativa de la Colònia Güell.4 La nit del 15 d’agost 4 Arxiu Històric Municipal de Sant Boi. “Memoràlia: la repressió dels primers mesos de la guerra”, a Viure Sant Boi, juliol de 2006; Barreda i Casanova, Maria Lledó; García i Pardo, Jordi i Serret i Bernús, Carles. Història de Sant Boi de Llobregat, Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, abril de 1993, pàg. 299 i Solé i Sabaté, Josep Maria; Villarroya i Font, Joan. La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939). Relació de víctimes, Vo-

16


de 1936 va ser detingut, en el seu domicili de Sant Boi, per un escamot de la CNT-FAI. La seva dona va reconèixer, entre els membres de l’escamot, a Nemesi Lázaro,5 el qual, juntament amb d’altres, que no coneixia, van ficar Batlle en un cotxe i se’l van endur. El seu cos va ser trobat, l’endemà, en el cementiri municipal de Viladecans “(...) con magullamiento general y heridas de arma de fuego”. Del sumaríssim instruït contra Simón Alonso es pot deduir que al cementiri de Viladecans aquest escamot faista el va afusellar i el va donar per mort, però sembla que van ser els milicians armats que hi havia a la barricada de la carretera de Viladecans els que l’acabarien rematant. I es d’aquesta part final que s’acusà Simón Alonso, si bé aquestes acusacions es van fer sense testimonis directes i sempre basant-se en el rumor públic i en les declaracions de falangistes locals i de Santa Coloma de Cervelló, que parlaven per boca d’altres. Simón Alonso González era natural d’Espeja (Salamanca) on va néixer el 4 d’agost de 1906. Casat. Va arribar a Viladecans pels volts de l’any 1927. Militant de la CNT des de 1931 i sempre votant d’esquerres segons afirma ell mateix. Les declaracions dels falangistes locals el tipifiquen com un “(...) elemento activo anarquista, tomando parte en cuantas manifestaciones de dicho partido y secundaba las huelgas” i d’altres declaren que era “(...) muy rojo lum II, Col·lecció Biblioteca Abat Oliba, 84, Publicacions de l’Abadia Montserrat, Barcelona, 1990, pàg. 16. 5 Nemesi Lázaro Monés (Barcelona, 1905-1939) pagès, veí de Sant Boi i patruller de la CNT. Va ser sotmès a sumaríssim i assassinat, pel règim franquista, en el Camp de la Bota el 3-4 de novembre de 1939, en Solé i Sabaté, Josep Maria. La repressió franquista a Catalunya (19381953), Col·lecció Catalunya sota el franquisme, 1, Edicions 62, Barcelona, 1985, pàg. 282-283 i Corbalán Gil, Joan. Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956), Cossetània Edicions, Valls, 2008, pàg. 238.

y muy revolucionario”. Treballador dels Ferrocarrils Catalans, de guardabarrera, en un pas a nivell a la Colònia Güell, des del 7 de juliol de 1931 fins a l’abril de 1938, data en la qual sembla que es va incorporar al front, amb caràcter voluntari. Amb l’inici de la Revolució, va formar part de les milícies locals armades, de la CNT-FAI, que rondaven per Viladecans i que feien guàrdia a les barricades que hi havia instal·lades a la carretera de Barcelona, passat el pont, en direcció Barcelona. El setembre de 1936 trasllada la seva residència a Santa Coloma de Cervelló, segons ell perquè Paco Barón l’havia obligat, amenaçant-lo, a fer guàrdia a les barricades de la carretera.6 La majoria de les declaracions coincideixen en el caràcter fatxenda d’Alonso i en el fet que sempre anava armat i amb el mocador de la CNT-FAI, tant en els primers mesos de la revolució, a Viladecans, com quan, posteriorment, es va traslladar a Santa Coloma de Cervelló, però cap de les declaracions va poder provar la seva participació en l’assassinat d’en Miquel Batlle. De les declaracions contingudes en el sumaríssim es desprèn que la nit del 15 d’agost de 1936, Alonso juntament amb d’altres milicians viladecanencs –entre ells Manuel Trigueros Molina7– estaven de guàrdia a la barricada que hi havia en la carretera, molt probablement a la vora del cementiri, 6 Molt possiblement es tracta de Francisco Barón Ortiz, membre de les patrulles de control de Viladecans, de la CNT-FAI. Amb l’entrada de les tropes franquistes sembla que es va exiliar. No s’ha pogut comprovar l’acusació d’amenaces que li fa Alonso. Tenim documentat un José Barón Ortiz, natural d’Almoradí, Alacant (1903), fonedor en la Compañía Roca i membre de la CNTFAI. Ignorem si es tracta de la mateixa persona per confusió de Simón Alonso. Resta per aclarir. 7 A Manuel Trigueros no consta que se l’instruís cap consell de guerra per part de l’Auditoria de Guerra de Catalunya.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

des d’on van sentir crits d’auxili. Van anar-hi i van trobar ferit en Batlle. Algú dels milicians el va rematar però no va ser Alonso perquè, malgrat les declaracions en la seva contra, el Consell de Guerra no va poder provar la seva actuació. El 18 de maig de 1943 va tenir lloc, a Barcelona, el Consell de Guerra contra Simón Alonso pel delicte d’auxili a la rebel·lió militar i en el qual el fiscal militar demanà la pena de mort per a l’encartat. El defensor militar d’Alonso demanà l’absolució pel càrrec d’assassinat ja que no havia estat provat però pel fet d’haver prestat servei armat a les barricades demanà la pena de 12 anys i un dia de reclusió menor. La sentencia dictada el mateix dia determina que “(...) no aparece confirmado, ni que hubiese estado en un grupo de milicianos que atraídos por las voces de una victima acudieron al lugar donde se encontraba el Sr. Batlle en estado agónico, quien fué rematado por uno de los del grupo”, si bé pel fet de ser anarquista i milicià armat va ser condemnat a la pena de 15 anys de reclusió, amb aplicació de la llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939, estimant el Consell de Guerra que no procedia a la commutació de la pena. No obstant, el 30 d’agost de 1943 Simón Alonso sortia de la Model de Barcelona en llibertat condicional. Les declaracions dels falangistes de Viladecans i de Santa Coloma de Cervelló implicant-lo en un assassinat només perquè havia “el rumor público” o era “de conocimiento general”, sense que hi hagués cap testimoni directe de la seva participació així com la seva simple adscripció ideològica a la CNT-FAI i com a milicià armat li va costar 4 anys, 2 mesos i 15 dies de presó en un temps en el qual estar empresonat era, fàcilment, sinònim de no sortir amb vida. Manuel Luengo Carrasco

17


la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Maria del Mar Bonet a Viladecans, 1975 Maria del Mar Bonet (Palma de Mallorca, 1947) celebra aquest any el cinquanta aniversari de la seva carrera com a cantant. Va venir a Barcelona, des de ses illes, per estudiar a l’Escola Massana ja que volia ser ceramista, però a poc a poc es va anar introduint en el món musical, començant amb petits concerts per més endavant integrar-se en el grup dels Setze Jutges, com a membre número 14. L’any 1975, ara fa 42 anys, va venir a actuar per la Festa Major de Viladecans. Durant tots aquests anys ha tingut una exitosa carrera com a cantautora.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 110 - Maig 2017

18

Viladecans punt de trobada, 110  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you