Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

Any 6

15 de maig de 2012

Sant Jordi En aquest temps de malestar general i de por davant el que ens està venint a sobre, necessitem més que mai situacions i moments en què puguem sentir-nos vius, formant un col· lectiu, compartint la ciutat, fent-nos nostres els carrers… Certament que això no resol els problemes de fons que estem tenint, és clar, però ens permet afrontar-los amb més ànim, i ens permet també no tancar-nos en nosaltres mateixos pensant que no hi tenim res a fer i que tot ens ha de venir donat de més amunt. La festa de Sant Jordi és un magnífic exemple d’això, com ho és també la Festa Major i altres ocasions semblants. En el primer número d’aquesta revista, ara fa cinc anys, publicàvem un article de Maria Victòria Herrero en què es lamentava de la poquíssima vitalitat de Viladecans en aquesta data, una vitalitat reduïda pràcticament a la parada que posava al carrer la llibreria Els Nou Rals. Ara, cinc anys després, toca dir que la situació ha millorat de manera notable. No perquè sigui una meravella d’activitat, de festa i de cultura al carrer, però sí que podem constatar que la situació és ben diferent de llavors. Ara, en efecte, passar pel carrer de Sant Joan, “la Raval”, és tot un goig. I al carrer del Doctor Reig també hi ha un moviment destacable. L’Ajuntament, a més, ha promogut la trobada d’escriptors viladecanencs que sens dubte caldrà millorar en el futur però que d’entrada és una magnífica idea. I la gent que circula per aquests espais és també notablement variada. Hauria de ser-ho més, perquè Viladecans ho és més, però en tot cas anem pel bon camí. Sortir al carrer, compartir el carrer, posar vida al carrer, és una gran cosa. Caldrà, any rere any, potenciar-ho.

Sumari

3 4 5

L’informe del Síndic de Greuges. Vicenç Mazón El cafelito de Beteta. Miguel de la Rubia La sanidad pública en Viladecans, ¿esperanza o frustración? Leandro Ortiz

6 La sardana “Mil·lenari a Viladecans”. Joan Gibert 7 1 de Mayo. Carlos de la Rubia 8 Rius de gent cridant: Aturem Eurovegas!!! Ricard Caba 9 Eurovegas. Montserrat Lligadas 10 Que el tren no passi de llarg! Bàrbara Lligadas 10 Wilaya. Rosa Mercader 11 Que plourà, avui? José Luis Atienza 12 Solidança, a la Deixalleria de Viladecans. Josep Maria Fisa 14 El Mamut a la Fira. El Mamut de Viladecans 16 La mirada aguda: Camallarga. Eio Ramon 17 Les nostres entitats: Òmnium Cultural a Viladecans. Agustí Martí 18 Recerca històrica: El protagonisme de Josep Feliu. Xavier Calderé 20 Històries viladecanenques: Manuel González, dignitat indignada (1). Andreu Comellas

22 Conèixer

J. Lligadas

Viladecans: Una mirada als nostres camps (1).

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

55

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


L’honor de ser Mamutaire d’Honor Aquí publiquem la llista dels comerços, entitats, partits i associacions de tota mena que han volgut contribuir perquè aquest any el Mamut de Viladecans pugui continuar viu i fent festa pels nostres carrers. I si no sou Mamutaires d’Honor, encara sou a temps per ser-ho. Es tracta de fer una aportació mínima de 50 €, i rebreu un magnífic diploma acreditatiu, uns mocadors del Mamut per repartir a qui vulgueu, i el Mamut us vindrà a visitar en els dies previs a la Festa Major. Només cal que us poseu en contacte amb nosaltres enviant un correu a: mamutviladecans@gmail.com √ Forn del Mig

√ Calçats Daniel

√ Viladecans Punt de Trobada √ Llibreria Els Nou Rals √ Grup Tres Torres √ Modes Constanci √ Hobbit Viatges √ Carns Nati

√ Partit dels Socialistes de Catalunya √ Convergència i Unió

√ Iniciativa per Catalunya Verds √ Esquerra Unida i Alternativa

√ El Partit dels Comunistes de Catalunya √ Cal Sei

√ Associació de Familiars del C.O. Caviga √ Centro Cultural Raíces de Andalucía

√ Parròquia de Santa Maria Magdalena √ Forn de la Plaça √ Fruites Esther

√ Pastisseria Roca

√ Agrupament Coral La Lira

√ Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC √ Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

2


L’informe del Síndic de Greuges Gairebé tres de cada quatre recomanacions del Síndic Municipal de Greuges de Viladecans han estat favorables per la ciutadania

E

l dijous 22 de març de 2012, en el Ple Municipal, com a Síndic Municipal de Greuges de Viladecans, vaig presentar l’informe de les actuacions de l’any 2011 i vaig fer un balanç dels darrers cinc anys (2007-2011). En el mateix ple, per unanimitat, em van renovar com a Síndic municipal per uns altres cinc anys més. Durant l’any 2011 vaig realitzar 205 atencions, de les quals 64 van ser queixes, de les quals a l’Ajuntament en vaig tramitar 44 per ser matèria de la seva competència, les altres queixes van ser derivades a altres Síndics o Defensors. Va haver-hi 6 recomanacions i 7 mediacions. Quant a la resta d’atencions van ser considerades com a consultes d’assessorament de diversa temàtica, el 55% van ser consultes de competència municipal. Vaig obrir un expedient d’ofici relacionat amb la responsabilitat patrimonial, i vaig proposar a l’Ajuntament unes recomanacions amb la finalitat que a les resolucions utilitzi un llenguatge més entenedor i informi els ciutadans de quines són les accions que han de realitzar, mitjançant una carta de serveis. Fent un balanç dels cinc anys vaig dir al Ple, que caldria millorar la gestió en la instrucció de les sancions, evitar donar respostes preestablertes i que les resolucions contemplin les al·legacions realitzades pel ciutadà, degudament motivades. També vaig recordar la necessitat de fixar criteris més clars per regular les infraestructures de radiocomunicació i dels equips d’aire condicionat en els

edificis. En l’àmbit de Serveis a les Persones, la majoria de les queixes rebudes han estat per la temàtica de Salut i Benestar, les quals s’han resolt amb mediacions i cap recomanació. En l’àmbit de la Via Pública, vaig demanar a l’Ajuntament que valori si compensa el fet d’instal· lar elements dissuasoris, com són els pivots a les voreres o el bloqueig total de carrers, motivat per l’incivisme d’alguns conductors i el rigor de respectar els espais dedicats per a l’ús dels vianants, atenent el cost i el manteniment que representa. De totes les actuacions realitzades en aquests cinc anys hi ha 116 queixes amb recomanació o mediació, de les quals el 75 % s’han resolt favorablement per a la ciutadania. Els temes que més han preocupat a la ciutadania han estat el “soroll/medi ambient”, les “sancions” i els “tributs”, seguit per les “obres/disciplina”, el “trànsit”, “salut i benestar”, “la via pública” i la “responsabilitat patrimonial”, en aquest ordre de major a menor. Des de la Sindicatura es faciliten tasques d’informació, orientació, assessorament tècnic i jurídic. Davant la formalització d’una queixa i la seva valoració es segueix la fase en la qual es proposa un pronunciament amb recordatoris, recomanacions i suggeriments a l’Ajuntament. Significar que quan es resol una queixa, aquesta es notifica a

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

l’Ajuntament i al ciutadà. Només en els casos que la resolució conté una recomanació, primerament es lliura a l’Ajuntament perquè aquest es pronunciï al respecte i una vegada ha donat resposta, es notifica al ciutadà la resolució del Síndic i la resposta de l’Ajuntament. D’aquesta manera el ciutadà coneix en un mateix document les consideracions i recomanacions del Síndic i de l’Ajuntament. En conclusió, la institució de la Sindicatura de Greuges de Viladecans amb l’assessorament del seu equip té la missió de garantir els drets dels ciutadans que davant un greuge produït com a conseqüència de l’activitat de l’administració local o del seu servei, el Síndic demana la salvaguarda dels drets fonamentals del ciutadà. El detall de les actuacions estan disponibles a la pàgina web www.sindicatura.viladecans.cat a l’apartat de “Informes anuals”. Vicenç Mazon

3


El cafelito de Beteta

L

a apuesta de muchos ciudadanos y ciudadanas por un futuro laboral ha pasado durante mucho tiempo entre las opciones de ganar más en menos tiempo o una totalmente diferente que para mí representaba varios elementos positivos, entre ellos, el trabajar por y para la ciudad donde naciste y siempre has vivido, el trabajar cerca de casa, la estabilidad y otras cosas en las que la cuantía económica no lo era todo. Yo como muchos elegí la segunda preparando oposiciones para ser empleado público. He pasado muchos años, creo yo, trabajando con la intención de que el trabajo que yo realizaba fuese provechoso para mis conciudadanos y jamás se me ha ocurrido verlo como una forma de “escaquearme” o de sacar más provecho personal que aquel que se había pactado colectivamente. Creo que la mayoría de los empleados públicos, al contrario de lo que expresan voces malintencionadas, trabajamos, incluso muchas veces festivos, fines de semana, turnos, etc. de forma que ofrecemos unos servicios públicos más que aceptables. Son los empleados públicos los que permiten que los ciudadanos tengamos acceso a unos servicios públicos (sanidad, educación, emergencias...) independientemente de los recursos económicos que tengamos. Lejos están ya los tiempos en los que “el funcionario” era aquella persona que estaba tras una mesa poniendo sellos y enviando a la gente de un sitio a otro. Hoy creo que la Administración es otra cosa muy diferente. Pero a los empleados públicos se nos ha convertido en un chivo expiatorio de forma que durante muchos años, cuando venían vacas flacas, los incrementos salariales que aprobaba el Gobierno del Estado eran cero y se nos congelaba el salario y en cambio

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

cuando la tendencia era la contraria nuestro salario subía estrictamente el IPC. Veíamos como muchos profesionales del ámbito privado, pertenecientes al ramo de la construcción u otros, con categorías similares a las nuestras se ganaban bien, pero que muy bien, la vida y su nivel económico les permitía tener más de un lujo. Nosotros, los empleados públicos, continuábamos ahí apostando por la estabilidad del trabajo y dar día a día nuestro esfuerzo para mantener los servicios públicos. Y llegó la crisis y con ella, una bajada del salario del 5%, dos congelaciones más (incremento salarial anual 0%) durante dos años consecutivos, la subida de IRPF que ha tocado a todo el mundo, los recortes, etc., etc. Y aún así la gente nos ve como privilegiados, sí, a nosotros que mayoritariamente no cobramos ni 2.000 ni 3.000 euros al mes, como sitúan los debates malintencionados. Desde hace tiempo a los empleados públicos, junto a políticos y sindicalistas, se nos ha situado en el centro del huracán como si fuésemos los que hemos generado la crisis. Hasta hay algún político como el Sr. Beteta (Secretario de Estado de Administraciones Públicas) que se permite generalizar y nos pedía “olvidarse del cafelito y de leer el periódico”. No diré que ningún empleado público lo haga, pero sí podría afirmar que ni la mayoría de mis compañeros y compañeras ni yo mismo hacemos lo que este Sr. Secretario de Estado seguro que hace habitualmente. Digan lo que digan sujetos como el anterior, los empleados públicos seguiremos trabajando con esfuerzo para que los y las ciudadanas puedan seguir disfrutando de unos servicios públicos en condiciones. Miguel de la Rubia

4


La sanidad pública en Viladecans, ¿esperanza o frustración?

L

os ciudadanos de Viladecans no solo soportan la crisis económica, también soportan el abandono, por parte de Convergencia, de la sanidad pública. Ponerse enfermo en Viladecans puede convertirse en un drama personal y familiar. Por su número de habitantes, Viladecans ya debería contar con tres ambulatorios. Hace ya diez años que las Asociaciones de Vecinos están reivindicando el tercer ambulatorio, del que, al parecer, ya están asignados los terrenos, pero llega Convergencia al Gobierno de la Generalitat y paraliza su construcción. Los usuarios seguirán sufriendo, por muchos años más, la masificación y por ende, un mal servicio sanitario, siendo salvado en muchos casos, por cierta pericia profesional de médicos/as, enfermeros/as y demás personal. El Hospital, ¿qué pasa con el Hospital? Desde su misma apertura como Hospital Público, las reivindicaciones de ampliación y mejora han sido una constante, se han ampliado sus instalaciones para atender mejor las visitas de especialidades, se ha mejorado y ampliado el servicio de urgencias y se ha incrementado el número de quirófanos y la conclusión final, allá por el 2003, era la construcción de un Hospital nuevo, un Hospital nuevo con más camas, más quirófanos, mejor y más moderno equipamiento, todo lo necesario para dar cobertura a la población de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, con una atención sanitaria de calidad. El Ayuntamiento de Viladecans expropia los terrenos necesarios y los pone a disposición de la Generalitat de Catalunya para que inicie todo el proceso que debía culminar con la puesta en marcha del Nuevo Hospital de Viladecans, pero, ¡oh desgracia para los ciudadanos de Viladecans, Gavà, CastellViladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

defels, Begues y Sant Climent! al Gobierno de la Generalitat de Catalunya llega Convergencia, paraliza el proyecto y frustra la esperanzas de todos los ciudadanos, sobre todo las de todos aquellos que necesitan hacer uso de los servicios que habría de proporcionarles el Nuevo Hospital. Amparados en la crisis económica y sin más miramiento, Convergencia i Unió frustran las esperanzas de los ciudadanos, eso sí, promueve el envío de enfermos a las clínicas privadas concertadas, clínicas que se construyen y se ponen en marcha por la iniciativa privada pero que luego son pagadas con dinero público que es aportado por los enfermos que son desviados a ellas al no tener capacidad el servicio público de sanidad y ¿por qué no tiene capacidad el sistema público? Porque no se hacen las inversiones adecuadas, porque el envío de enfermos a las clínicas privada resulta muy rentable para unos pocos, y no importa que esa rentabilidad sea producida por el sufrimiento de los más débiles. Puede ser que muchos ciudadanos no se hayan percatado todavía cuál es el camino que Convergència i Unió, desde el Gobierno de la Generalitat de Catalunya, ha elegido con la excusa de la crisis económica, pero no tardará en percibirlo y será entonces cuando desde Convergència i Unió, comprobarán que los ciudadanos están dispuestos a luchar por esos servicios públicos que le son necesarios para vivir dignamente y no va a permitir que le sean arrebatados y sirvan para que unos pocos hagan negocio a costa de su salud. La lucha en defensa de este servicio básico es inevitable, porque es necesaria, no deberemos permitir semejante despropósito. Leandro Ortiz Ibarburen

5


La sardana “Mil·lenari a Viladecans”

E

scriure una sardana per commemorar els mil anys d’història de Viladecans va ser una idea dels organitzadors dels actes de celebració. Que en fos jo l’autor va sorgir de la proposta d’en Secundí Roca. Des del primer moment em va seduir l’idea i m’hi vaig posar amb ganes. Vaig creure convenient que a la sardana hi figurés, de manera destacada, algun o alguns temes musicals relacionats directament amb Viladecans. I em vaig decidir pel més representatiu que vaig trobar, tant per la seva antiguitat, com per ser molt conegut: el tema dels Goigs de la Mare de Déu de Sales, la patrona de la ciutat. Aixi doncs, estructuralment, la sardana ens mostra: • en els curts: una introducció, que és com un crit i una invitació a la festa; immediatament apareix el tema complet dels Goigs, que es glossa i que al final dels curts s’interpreta amb tota força.

• en els llargs: un introit, després del qual apareix encara el tema dels Goigs planteja una preparació de la festa i dóna pas a la part central de la sardana. En ella, tenora, tible i flabiol expressen un cant melòdic, romàntic i sentit però de caire festiu i ballador. Després torna a sentir-se la introducció dels curts tot recordant el crit que convida a la celebració i la cobla du a terme un crescendo fins a arribar a un ple en el qual es viu tot l’esplendor del mil·lenari en sentir novament, ara amb la força expressiva de tota la cobla, el tema melòdic principal. Quan ja s’acaba, queda temps per poder sentir encara el tema dels Goigs que, com de lluny, ens recorda el caire de la festa i ens condueix cap a la seva fí. Al darrere d’aquesta estructura hi ha la voluntat d’expressar els meus sentiments i la meva gratitud vers una ciutat que m’ha acollit plenament d’ençà que hi vaig arribar. Joan Gibert i Canyadell

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

6


1 de Mayo

D

ía 1 de Mayo, el Día del Trabajo, el Día del Trabajador, el Día Internacional del Trabajo, podemos llamarle de mil maneras, pero en el fondo, es el día de la esperanza, esperanza por la llegada de una nueva sociedad, justa y social, de lucha, lucha para conseguir esa esperanza, de recuerdo, recuerdo de aquellos mártires de Chicago, sindicalistas ejecutados en Estados Unidos el 11 de noviembre de 1887 por su lucha para conseguir la jornada laboral de ocho horas, de reivindicación, reivindicación de los derechos conseguidos en toda la historia y que hoy día, los gobiernos de derechas –PP, CiU, etc– están reduciendo a la mínima expresión. Se me ha pasado por un momento, llamarle el Día de la Dignidad, pero he decidido en el último momento, no denominarlo de ese modo. De siempre, he podido escuchar aquello de que “el trabajo dignifica a la persona”, sí, pero me he puesto a pensar, en que si el trabajo de los cuerpos antidisturbios se han dignificado con las cargas policiales efectuadas, si el trabajo ha dignificado a aquellos políticos cuyo “trabajo” ha sido el expolio de las arcas públicas, a través de la corrupción, si aquellos Jueces que han juzgado casos, como el del Juez Garzón, también se han dignificado con su trabajo, si los políticos gobernantes, que nos están recortando la vida, también están dignificados con su trabajo, creo que no, si no más bien, todo lo contrario, y por ello he decidido no señalar el 1º de Mayo como Día de la

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

Dignidad, y no porque no se lo merezca la clase trabajadora, sino porque ese apelativo de Dignidad se lo estarían llevando gratuitamente los que he referenciado más arriba. En estos días nos hemos encontrado ante el 1º de Mayo más importante de los últimos años, que nos enfrentamos ante un avance desmedido de la derecha, en su faceta más extrema, que está eliminando sin contemplación, apoyándose en la crisis –que como bien sabemos, ha sido creada por las propias políticas neoliberales que se han aplicado en estos últimos años– todos los derechos sociales y laborales conseguidos desde hace unos siglos atrás. Nos han impuesto una reforma laboral de lo más retrógrado que nos podíamos imaginar en la Europa del siglo XIX, están desintegrando poco a poco todo lo que conlleva el concepto de Público. Estas extremaderechas que nos gobiernan están consiguiendo cada día con mayor efectividad que se haga cierto el eslogan “El Pueblo Unido jamás será vencido”, y esto se lo hemos demostrado en la reciente huelga general, y en este 1º de Mayo que ha pasado. Y por último, desearía que los jóvenes que van a sufrir todo esto en sus propias carnes, con un futuro poco esperanzador, no dejen la lucha y la movilización a sus padres y abuelos, como hemos visto en estas últimas movilizaciones. Vosotros tenéis que decidir por vuestro futuro. Carlos de la Rubia

7


Rius de gent cridant: Aturem Eurovegas!!! 

L

a Plataforma Aturem Eurovegas considera un èxit indiscutible la jornada de mobilització que, el dissabte 21 d’abril, va organitzar contra el projecte d’Eurovegas i en defensa de l’agricultura i els espais naturals protegits al Delta del Llobregat.  L’acte va assolir els dos objectius desitjats per la Plataforma: visibilitzar l’oposició ciutadana a aquest projecte especulatiu i destructiu del territori que portaria ocupació de baixa qualitat i demostrar que, més enllà del discurs governamental, moltes persones i col·lectius rebutgen importar a casa nostra un model socioeconòmic que ha fracassat a Las Vegas. La protesta va materialitzar allò que idealment es vol aconseguir: que la població de la gran ciutat recuperi els espais agrícoles i naturals, els valori i els estimi. Perquè el territori forma part de la nostra identitat col·lectiva; és el lligam amb la nostra història. El Baix Llobregat no només és l’horta de Barcelona, també té una història agrícola molt  potent amenaçada per la immensa pressió de les infraestructures i la urbanització que ha arrasat ja, convé no oblidar-ho, més del 50 per cent del Delta.  La Plataforma considera que alguns titulars dels mitjans de comunicació han estat clarament orientats a minimitzar el seguiment ciutadà de la protesta i la seva repercussió social. Així, alguns mitjans han parlat de 100, 200 o 300 participants a la jornada mentre que la nota d’Europa Press parlava “d’un miler de manifestants”. Una altra mostra del poc rigor informatiu ha estat la informació inexacta que la marxa “sortia de Barcelona i anava fins a Viladecans” quan, en realitat, els punts de sortida estaven distribuïts per tota la comarca. En general, des de la Plataforma venim denunciant des de fa setmanes un tractament informatiu molt parcial en relació al projecte Eurovegas de la majoria de mitjans de comunicació així com la difusió de dades falses  sense contrastar (com les desmesurades i irreals xifres de llocs de treball o l’import real de la inversió total).  La realitat ha estat ben diferent. L’acció de protesta contra el projecte Eurovegas del 21 d’abril va comptar amb la participació activa d’unes dues mil persones. Des de 1976 no es recordava una protesta semblant al Delta del Llobregat. 

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

Una columna de manifestants a peu i en bicicleta va sortir de Viladecans a les 10:00h, recorrent els carrers fins a l’estació de tren. Allà es van trobar amb els manifestants arribats des de Castelldefels i Gavà i els vinguts amb tren des de Barcelona i altres punts de l’àrea metropolitana (com el Maresme), comptabilitzant en total entre 500 i 800 persones a peu. A més, un col· lectiu de ciclistes provinent de Castelldefels, de Gavà i Viladecans va formar un grup de més de 50 bicicletes que des de Viladecans es van endinsar al parc agrari per anar fins al Prat a trobar-se amb la marxa que venia de Barcelona.  La columna ciclista principal va sortir prop de la Plaça d’Espanya de Barcelona i, amb uns 400  participants, va recórrer la Gran Via fins arribar a L’Hospitalet, on va recollir un altre grup de  manifestants en bicicleta que van desplaçar-se fins al Prat, un cop creuat el pont del Llobregat. Allà es van reunir al voltant de 600 bicicletes i 100 persones més a peu, ja que s’hi va afegir la columna de participants vinguts de Sant Boi, Cornellà i Sant Joan Despí. Els acompanyaven una vintena de tractors de pagesos provinents principalment del Prat, Sant Boi, Viladecans i Gavà.  Totes les columnes van confluir a una parcel·la abandonada situada molt a prop de les basses de Cal Dimoni, a Sant Boi de Llobregat, juntament amb unes 200 persones més que havien fet  camí cap a aquell punt a títol individual.  L’acció de protesta va consistir a dibuixar a la terra d’aquest camp abandonat unes lletres gegants amb el lema “Aturem Eurovegas” i plantar-hi cols com a símbol de la lluita pel manteniment de l’espai agrari del Delta del Llobregat, fonamental per a garantir la sobirania alimentària de l’àrea metropolitana de Barcelona. La jornada va finalitzar amb un dinar popular, enriquit per les escarxofes que van cuinar un grup de voluntàries i voluntaris, en un ambient distès i il·lusionant, plantejant les futures accions per a  continuar la lluita contra Eurovegas.  Com dèiem en una pancarta a la marxa, els catalans i les catalanes no deixarem que es juguin la nostra terra! Volem pagesos, no casinos. Eurovegas, ni aquí, ni enlloc!!  Ricard Caba http://aturemeurovegas.wordpress.com 

8


Eurovegas

D

es que al mes de febrer va sortir a la llum pública que el govern de la Generalitat estava negociant amb Las Vegas Sands Corporation per tal d’acollir el complex que aquesta empresa vol construir a l’estat espanyol, i que entrava en competència amb Madrid per aconseguir aquesta inversió, les informacions no han parat d’evolucionar. Són informacions que surten entre silencis i mitges veritats, i moltes vegades forçades pels passos que van fent a Madrid. No repetiré ara tot el que ha anat sortint a la premsa sobre el tema, ara bé, intentaré discernir algunes qüestions. Per començar, les negociacions van de debò. No estem davant de cap maniobra de distracció per aconseguir que Las Vegas vagi a Madrid i aquí ens quedem alguna altra cosa. No és així. La Generalitat està fent passos molt seriosos per aconseguir el complex. Això vol dir que si les persones que vivim en aquest territori o les que viuen a Barcelona, creuen que aquest projecte no convé, cal que ens posem a treballar ja, i sense descans. En aquest sentit la Plataforma està fent una magnífica feina. Però no es pot defallir, perquè quan el senyor Adelson decideixi si li interessa o no el nostre territori, ja no hi haurà marxa enrere. En segon lloc, l’única opció que el Sr. Adelson contempla, si és que això ha de venir, és el Delta del Llobregat. La Generalitat li va oferir al principi de les negociacions fins a deu localitzacions diferents, però l’única que interessa a la corporació, és aquesta. Per tant, tampoc cal perdre el temps pensant en les alternatives. El paper dels Ajuntaments durant els mesos que fa que això es va publicar ha estat, com a mínim, llastimós. Només l’alcalde del Prat s’ha pronunciat clarament i diàfanament sobre la qüestió, en una intervenció al ple municipal. Els altres alcaldes s’han excusat en la manca d’informació i en el miratge dels llocs de treball. Com pot ser aquest silenci? Doncs no cal ser Sherlock Holmes per veure quin paper està jugant amb tot això el partit dels alcaldes d’aquests pobles. Ja han mostrat la seva posició, favorable a que el projecte es faci al Baix Llobregat, en seu parlamentària. Finalment, el territori. Als anys 30, el govern de la república va encarregar la redació d’un pla urViladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

banístic de Barcelona, el van anomenar Regional Planning. Ja llavors, el redactor, Rubió i Tudorí, va posar de manifest la importància com a proveïdora d’aliments d’aquesta zona, per a la ciutat de Barcelona, i es va plantejar la necessitat de deixar-la lliure de la urbanització. Als anys seixanta, els redactors dels Plans Directors, també van plantejar la necessitat de no ocupar el Delta del Llobregat, llavors però, per a mantenir l’equilibri d’aquesta àrea i evitar un continu urbanitzat a tot el litoral català. Després va venir el Pla General Metropolità, que també va deixar lliure aquest àmbit. Finalment l’any 2010 s’aprova, en el marc de la planificació territorial, el Pla Territorial Metropolità, que qualifica aquesta zona com a espai lliure de protecció especial pel seu valor natural i agrari. I ara ve la pregunta: si al llarg de tot el segle vint i principis del vint-i-u hem cregut que valia la pena protegir aquest espai, si ha resistit, més o menys, a la voràgine urbanitzadora dels anys 50 i 60, si ha resistit l’especulació devoradora de l’època de la bombolla immobiliària, ara ens ho carregaren? Per satisfer a quins interessos? El Baix Llobregat produeix entre un 15 i un 20% de la producció d’horta a Catalunya. És pioner amb productes com les escarxofes, o les bledes. Ocupa més de mil persones, entre autònoms i assalariats. Guarda un patrimoni històric únic i irrepetible (masies, canals de reg i de drenatge...). Una manera de fer i una manera d’entendre que forma part de la idiosincràsia del territori. Un dels pocs signes d’identitat de la gent del Baix Llobregat, que ara els polítics locals i els polítics autonòmics volen vendre’s. I si com diuen les últimes informacions aparegudes a la premsa resulta que Eurovegas ja està molt a prop de Madrid, aleshores tot tornarà a començar, perquè el meló de l’ocupació del Delta ja estarà obert. Aleshores haurem d’estar a l’aguait, perquè tenim molt a prop unes infraestructres que probablement voldran crèixer. Si alguna cosa haurà tingut de positiu tot això és que molta gent ha descobert aquest patrimoni que tenim al costat de casa. Si el defensem amb convenciment ben segur que no s’hi atreviran. És hora de despertar consciències. Un amic meu avui ha creat un lema que tant de bo puguem enarborar molta gent: “Amb la gent del Baix Llobregat Eurovegas ha topat”. Montse Lligadas Sorribas

9


E

Que el tren no passi de llarg!

l passat 2 de maig, en seu parlamentària, es va aprovar una proposta de resolució que compromet al Govern de la Generalitat a estudiar la millora de la freqüència de pas a l’estació de RENFE de Viladecans. Aquest compromís ha estat possible gràcies a la iniciativa de la gent d’Esquerra d’aquesta ciutat, que vàrem presentar aquesta iniciativa al Parlament, recollint la inquietud històrica de la població viladecanenca. Aquesta fita assolida, demostra que tot i no tenir representació a l’Ajuntament de Viladecans, podem i fem molta feina per a la nostra ciutat, ja que el compromís amb la ciutadania va més enllà de disposar o no d’un seient al Ple municipal. Així doncs, el Govern format per la gent de CiU haurà d’estudiar la manera de millorar el servei de trens a la nostra ciutat, fins que les dues estacions soterrades que s’han de construir a Viladecans siguin una realitat. Aquest projecte de noves estacions fa anys que s’endarrereix, mentre que la necessitat de la gent que ha de desplaçar-se diàriament per a estudiar o treballar s’agreuja amb el pas del temps. És per això que nosaltres hem demanat aquest compromís, perquè mentre el nou projecte no sigui realitat, com a mínim hi hagi més oportunitats de servei que satisfacin millor la demanda existent. Ara toca pressionar per fer complir la paraula a l’executiu de CiU. Bàrbara Lligadas

E

l 4 de mayo se estrena en cines la película “Wilaya” y con ella queremos unirnos a la labor de comunicar la situación actual del conflicto del Sahara Occidental con el que los españoles tenemos una deuda moral desde el año 1975. “Wilaya” es una sencilla y bella historia sobre dos hermanas que se reencuentran en los campamentos saharauis. Nos cuenta cómo es la vida allí a través de Fatimetu (Nadhira Mohamed), una española de origen saharaui que se ve obligada a regresar a los campamentos tras la muerte de su madre. Fátima encontrará el “amor” de Said. Pero por encima de todo se encontrará con su hermana Hayat (Memona Mohamed), un ejemplo de superación que nos demuestra que si se quiere se puede salir adelante incluso en circunstancias tan adverViladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

Wilaya

sas, casi una metáfora de lo que pasa en los campamentos donde parece que se ha instalado la idea de que ya no se puede hacer nada y es mejor vivir dejándose llevar por las circunstancias. Memona Mohamed obtuvo el Premio a la Mejor Actriz por “Wilaya” en la pasada edición del Festival de Abu Dhabi. Rosa Mercader

10


Q

Que plourà, avui?

ue plourà, avui? és el títol del nou llibre de Jordi Mazon, on l’autor ens dóna les claus i el duro per entendre el temps atmosfèric. Jordi Mazon ens descobreix el món de la meteorologia, alhora que ens denuncia la perversió del llenguatge radiotelevisiu que confon condicions atmosfèriques amb climatologia, que sovint ens dóna informació, però ens nega el coneixement. El llibre combina el rigor amb una amenitat treballada des de l’exemple, on pot sortir el gos petit, blanc i pelut de la seva tieta Paquita per explicar-nos la gota freda, o confessar que els seus íntims el consideren un torracollons per donar peu a explicar-nos el vent de marinada i la força de Coriolis. Ens dóna explicacions plausibles dels blocs de gel que fa uns anys queien del cel. Ens recorda que els fenòmens atmosfèrics han canviat no només el paisatge sinó la nostra història. Malgrat que Felip II va dir que “Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos” la història de l’home ha estat la de conviure amb els elements, lluitar, i normalment perdre. De fet el temps atmosfèric i la meteorologia formen part directa del centre de les nostres vides, del nostre llenguatge (“Plourà aquest cap de setmana?”), de les dites, que rimen gairebé sempre com els vells anuncis. Són paraules senzilles per a veritats científicament complexes. En abril, lluvias mil o pájaros mil. A mi m’agrada molt el que m’ha ensenyat el meu pare: “Marzo ventoso, abril lluvioso, sacan a mayo florido y hermoso”, o aquell altre que em van ensenyar els pagesos empordanesos: “Cel rogent, pluja o vent” Ens parla de l’atmosfera com una de les principals culpables de la vida al nostre planeta, i de sobte entenem que l’efecte papallona, allò de que l’aleteig d’una papallona a Pequín pot causar una tempesta a Nova York, és més que una frase aparent, perquè el vent, l’aire que es mou de temperatura a temperatura, és la mare de quasi totes les batalles que es fan i es desfan en la natura, és la palanca que mou el món. Ens descobrirà que les cèl·lules no són només aquelles unitats bàsiques dels éssers vius que s’assemblen als ous de gallina, sinó que també són cicles d’aire tancat batejats amb noms anglesos. Podem aprendre a conèixer els núvols pel seu nom i a saber-ho tot dels seus enemics, els anticiciclons, veritables màquines exterminadores de núvols, siguin del color que siguin. Però sobretot recomano Que plourà, avui?, perquè sense alçar la veu, és tot un exercici de pedagogia ambiental. L’atmosfera, més concretament la troposfera, seu vitalícia dels fenòmens atmosfèrics, és la mano que mece nuestra cuna, el pájaro que da cuerda a nuestro mundo, és un sistema en contacte i relació permanent amb nosaltres, amb l’aigua, el sol, les plantes, amb l’erosió, amb la vida dels éssers vius i de les nostres pedres. Ens afecta el que fa el temps atmosfèric, però també li afecta el que fem nosaltres. Formem part del món i el món forma part de nosaltres. No estem sols i ni som ni serem mai els reis del mambo. Depenem del que passa. I una part del que passa depèn de nosaltres. No és un exercici d’humilitat per quedar bé. Quan Jordi Mazon parla de la interconnexió entre els éssers vius i l’ecosistema que compartim amb l’aire, el sol, el vent i les pluges no ho fa des del voluntarisme hippie o ecologista, sinó des de l’objectivitat de veritats científiques, de verdades como puños que no hem incorporat encara a les nostres certeses. Que plourà, avui? ens dóna respostes, però també fa preguntes. Fer-nos les preguntes és la manera de començar a trobar les respostes, no de la pluja d’avui, sinó del futur de l’endemà. José Luis Atienza

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

11


Solidança, a la Deixalleria de Viladecans

A

ra farà un any que l’empresa d’inserció “Solidança Treball” gestiona la Deixalleria de Viladecans. Per això pot ser d’interès saber què fa aquesta empresa i quina orientació té. I quins són els seus objectius principals. De fet Solidança Treball, que ha firmat un conveni amb l’Ajuntament, està a dins d’una entitat que li dóna suport: l’Associació Solidança, creada a Sant Joan Despí el juny del 1997, ara fa exactament 15 anys. Als anys vuitanta i noranta es van anar creant diverses entitats d’economia social, per tal de donar resposta a la greu crisi industrial que va patir el Baix Llobregat. Una resposta petita, és clar, però que va donar impuls a moltes iniciatives que s’han consolidat i que han pogut formar una bona xarxa –per exemple, “Roba Amiga”–, tot especialitzant-se en el camp de la recuperació. Aquest és el cas de Solidança. Situada l’entitat a l’antiga Fàbrica

del Cartró de Sant Joan Despí, ha aconseguit fer una bona gestió de més de mil tones de roba a l’any i entrar en el camp de la gestió de deixalleries. Al mateix recinte de Sant Joan Despí hi tenim una àmplia botiga on es poden trobar mobles, llibres, electrodomèstics, antigalles... i molta roba ben classificada i a punt de fer servir. Entre recollides de material, triatge, taller de reparació de contenidors “Roba Amiga”, reparació d’electrodomèstics i les mateixes deixalleries ja podem comptar amb més de cinquanta treballadors. La inserció sociolaboral és l’eix important del nostre projecte. Volem que les energies principals vagin encaminades a fer possible la incorporació al mercat laboral d’algunes persones que, per motius diversos, n’han quedat al marge. Per això comptem amb personal especialitzat en tasques d’inserció i formació, a través de les mateixes activitats: tria de la roba, planxisteria, venda i comercialització... Alguns joves que

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

vénen de Centres Especials de Formació han trobat en alguns d’aquests tallers una bona sortida formativa i professional. Però a més, hem fet un treball considerable per a mantenir i conservar el recinte patrimonial de Can Cartró, per tal que en els propers anys, pugui esdevenir un espai cultural com a mostra d’una indústria que, a través d’un ramal del Canal de la Infanta i el Salt de l’Erasme, va donar feina a treballadors que feien tres torns, i color a les indianes que també s’hi havien fabricat. Avui dóna feina a un col·lectiu ben nombrós i té empenta per obrir-se a nous reptes. El dia 20 de maig farem la quinzena jornada de Portes Obertes. Hi esteu tots convidats. Josep Maria Fisa  

12


El Mamut a la Fira Em va fer il·lusió. Primer em van posar al cartell, anunciant la mostra d’entitats, amb “new look” rejovenit i celles fashion, això sí. Vaig quedar afavorit i tunejat. I vaig veure que les entitats se sentien còmodes amb la meva presència i que m’acceptaven com un col·lega més. Després em van convidar a fer una cercavila dissabte al vespre pel mig de la Fira. Era una cercavila amb totes les entitats, vestides de gala, perquè la gent ens veiés i tingués ganes d’associar-se, que no fa mal, tot al contrari. Nois, noies, hi ha molts motius i molts pretextos per associar-nos: per aprendre, per escriure, o pintar, o fer puntes, o ballar... o reivindicar, o ajudar, o fer-nos veure, o passarnos-ho bé, però no està de moda. Estic per escriure al Pep Guardiola, a veure si a més de llevar-nos d’hora, que és un pal, ens recomana participar en la vida ciutadana que és una bona manera de conviure. Em van acompanyar, doncs, unes quantes entitats i el grup TumTum-Prat, que és una canya. Òstres, com es movia la gent! Vam acabar amb una ballada col·lectiva de Patatuf, el ball nacional de Viladecans, amb els grallers i gralleres. I vaig estar present a la meva paradeta de la Mostra, deixant-me veure i tocar per la canalla. Em fonc quan veig arribar els més petitons amb aquella cara... ai, que tendre que sóc... Vaig descobrir que per a molts nens ja sóc la seva mascota. També vaig aprofitar per presentar un àlbum que espero que us agradarà: són dibuixos dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Cal pintar-los... i saber quins són. El quadern, que es ven a cinc eurets (bé m’he de guanyar la vida, que jo menjo molt!) el podreu trobar a la llibreria Els Nou Rals. Per cert, parlant de menjar, vaig tastar la Paella Solidària: boníssima! Això sí, no em va tocar el pernil que rifaven. L’any vinent ho tornarem a provar. En fi, han estat uns dies de molta, molta animació. La crisi no podrà amb mi ni, molt menys, amb la gent de Viladecans. El Mamut Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

14


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Camallarga (Himantopus himantopus) Remolar-Filipines abril 2012 Esvelt i d’aspecte fràgil, és nombrós per totes les zones humides dels Països Catalans. Fa uns 37 cm de llargària. Es nodreix amb cucs, mol.luscs i insectes. Quan vola, les potes roses sobresurten uns 18 cm darrera la cua. El damunt és negre amb el dessota d’un blanc resplendent. Les negres ales són estretes, punxegudes i triangulars. Després de la còpula romanen uns segons fregant-se el bec... com si es fessin petons. Font: Viquipèdia.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

16


les nostres entitats

Òmnium Cultural a Viladecans

Ò

mnium Cultural a Viladecans hi és present gairebé des de fa 50 anys, quan unes viladecanenques i viladecanecs es van fer socis d’Òmnium Cultural, una entitat que ha complert 50 anys enguany. Però no ha estat fins que Òmnium ha impulsat el projecte de presència territorial que ha fet possible, el passat 1 de juny del 2011, la creació del grup local a Viladecans. Nascuda a iniciativa d’un grup de socis i persones que van organitzar la prèvia de la Festa de les Lletres Catalanes que es va celebrar el desembre del 2010 a l’Àtrium Viladecans. Des dels inicis ha estat una eina de promoció cultural a la ciutat, amb dos clars objectius: Per un costat, visualitzar la llengua, la cultura, i el país (camps d’acció de l’entitat) a la nostra ciutat i al Baix Llobregat, i per l’altre, reforçar i donar suport a les iniciatives locals que treballin per la cultura catalana a Viladecans. Des de fa més d’un any hem donat suport a la benvinguda de la flama del Canigó per Sant Joan, organitzant una concentració a la plaça de la vila en defensa del model d’immersió lingüística als centres educatius, hem donat suport al Correllengua 2011, i hem estat presents a la plaça de la vila amb el Tió de Nadal obsequiant llibres a la mainada i per Sant Jordi obsequiant revistes de Cavall Fort, a tots els nois i noies que s’acostaven al nostre estand. A més, hem organitzat el primer cicle de primavera, “Els dijous d’Òmnium”, amb tres propostes culturals:

• el mes de març: conferència al voltant de l’altra història de Catalunya a càrrec de Victor Cucurull Miralles, historiador. • el mes d’abril: un audiovisual-documental i posterior xerrada a càrrec de  Jordi Llorens i Estapé, fotògraf a Etiòpia. • el proper dijous dia 24 de maig: xerrada i projecció de tràilers de la pel·lícula “Pa negre” amb la seva productora, Isona Passola, guionista i directora de cinema, guardonada recentment amb la creu de Sant Jordi, coneguda per haver dirigit el documental “Catalunya-Espanya” (2009) i, molt especialment per haver produït al costat del director mallorquí Agustí Villaronga, la pel·lícula catalana amb més ressò de la història;

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

adaptació de la novel·la homònima d’Emili Teixidor. Pel·lícula avalada per 13 premis Gaudí, 9 premis Goya (entre els quals a la millor pel· lícula), i haver estat el film preseleccionat per l’acadèmia de cinema als premis Òscars. Us volem anticipar que estem organitzant la presentació, per part de Jordi Pujol, del tercer volum de les seves memòries, en col·laboració amb la llibreria “Els Nou Rals”. Volem manifestar-vos la nostra il·lusió i força per a continuar la nostra tasca d’estendre la cultura, la llengua i el país per tots els racons de la nostra ciutat. Podeu participar del nostre projecte cada primer dijous de mes, a les 8 del vespre, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.

Més informació a la web de l’associació www.omnium.cat I per contactar amb nosaltres viladecans@omnium.cat Per fer-te soci a https://segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_soci.html

17


Recerca històrica

El protagonisme de Josep Feliu Gusiñé a Viladecans Apunts per a la història d’un rendista i promotor urbà barceloní

E

s vivien els anys durs i foscos de la dictadura. Feia sis anys del final de la Guerra i els veïns i veïnes de Viladecans, com els de tot el país, maldaven per deslliurar-se dels anys de la gana, la repressió i l’estraperlo. En aquell context, un diumenge del mes d’octubre de l’any 1945, un cotxe arribava a Viladecans. Aturat davant la Casa de la Vila, del seu interior va baixar una persona sobre la qual molta gent havia sentit parlar en els darrers gairebé 40 anys1. Tothom sabia situar la seva imponent torre al poble, concretament al bell mig del carrer de Jaume Abril, i qui més qui menys estava al cas que era un individu amb poder, acostumat a remenar les cireres i a tenir tractes amb les altes instàncies. Es tractava del senyor Feliu, llavors recentment nomenat pel governador civil de Barcelona per a tots els afers del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat2. Com a garant de l’ordre jeràrquic dominant es disposava a presidir l’acte de traspàs de la presidència de la Comissió Gestora Municipal de mans de Nicasi Marieges cap a Francesc Domènech, tot seguint la decisió política dictada des del mateix Govern Civil. 1 AMVA (Arxiu Municipal de Viladecans), Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió de l’11 d’octubre de 1945. 2 ACBLL (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), Nomenament de Josep Feliu Gusiñé com a delegat governatiu d’aquest partit judicial, setembre de 1945.

Aquell fet de la meitat dels anys quaranta, semblava simbolitzar, i al mateix temps coronar el paper destacat que havia ostentat Josep Feliu Gusiñé a Viladecans, durant bona part del que es portava de segle. Però, qui era el personatge? Com havia arribat a acumular tant de poder? A partir de què li procedia la seva preeminència en el poble? Intentarem respondre breument en aquest article a la majoria de les preguntes. Tot plegat, a partir d’allò que ens expliquen les fonts d’arxiu consultades. En els documents d’arxiu de procedència municipal, el senyor Feliu apareix per primer cop l’any 1908. Concretament, el 10 d’agost d’aquell any, el personatge –que es declara veí de Barcelona i resident al carrer del Comerç número 24–, presentava una instància a l’ajuntament amb la qual sol· licitava el permís per urbanitzar una gran parcel·la de terra situada en el triangle aproximat que avui conformen els carrers del Sol, Jaume Abril i Sant Isidre; una zona de conreus de cereals, garrofers i oliveres coneguda llavors com el Clos d’en Malloles3. El projecte d’urbanització representava modificar en zona urbana el

tros de terra més representatiu del patrimoni que havia ostentat la família Malloles, durant bona part del segle XIX; tot un conjunt de terres que, al seu torn, havien estat en mans dels marquesos de la Manresana, durant bona part de l’època moderna4. Pel que sembla, totes les terres viladecanenques propietat del barceloní Gaietà Malloles van ser

3 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització, projecte d’urbanització dels terrenys que posseeix el Sr. José Feliu entre els carrers de les Canals i Sant Isidre (Clos d’en Malloles), 1908. La urbanització del Clos d’en Malloles, donaria lloc a la creació de la part de dalt del carrer de Pi i Margall, situada entre els carrers de Sant Isidre i l’actual del Jaume Abril.

4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió del 6 de setembre de 1930. En aquesta acta es reconeix a Josep Feliu, conjuntament amb el seu soci Lluís Camps, com a “successors legals del marquès de la Manresana”, arran de la supressió d’unes càrregues que afectaven a terres annexes a la Casa Consistorial.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

Panteó de la família d’en Josep Feliu Gusiñé, al cementiri de l’Est de Barcelona. www.cementeriodeleste.blogspot.com

18


transmeses a la família Feliu Gusiñé. En total, unes 60 mujades de conreus diversos disperses arreu del terme municipal: Torrent Ballester, Samontà del Contrabandista, Camp Malet, Vinya Gran, Samontà de la Rajoleria, les Feixes dels Salzes... 5 Un conjunt de terres, sobre el qual calgué sumar-ne altres adquirides per en Feliu entre els anys 1915 i 19316, on destacaven les de l’indret dels Reguerons on fins i tot es va construir una casa de camp coneguda com a can Feliu. Fou justament durant la segona dècada del segle XX quan es va assentar la preeminència d’aquest propietari barceloní a Viladecans. I el símbol d’aquest poder fou la construcció de la seva imponent torre –sota projecte de l’arquitecte Josep Canaleta–, del número 18 del carrer de les Canals, justament en el mateix lloc on va existir cal Malloles. La torre del senyor Feliu, construïda entre 1917 i 19237 es va convertir, per la seva alçada, en un dels edificis més identificatius del poble, fins el seu enderrocament cap als inicis de la dècada dels anys setanta. I mentre es construïa la seva torre, Josep Feliu va entrar de ple en la política local. El seu estatus de ric propietari i hisendat es va adaptar amb comoditat als vents favorables del conservadorisme catalanista de la Lliga Regionalista de Cambó i Bertran i Musitu. Tant va encaixar que fins i tot, l’any 1918, va esdevenir el president del Centre Nacionalista de Viladecans, associació sucursalista de la Lliga amb seu en el cafè de Cal Sastre8, on entre els seus membres trobaríem Bernat Vilà –alcalde entre els anys 1922-1923 i 1930-1931– o el més tard elegit alcalde republicà Llorenç Puig. L’època daurada de Josep Feliu fou però la de la dècada dels anys vint del segle passat. Un cop acumulat tot el seu patrimoni i acabada de construir la seva torre, es dedicà o bé a convertir-se en censualista de la majoria de les terres de conreu que ara conrearien pagesos locals o bé a presentar pro5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1904. La majoria d’aquestes terres comencen a tributar en la contribució de béns rústecs de Viladecans a partir de l’any 1916, segons consta en les altes de béns l’apèndix de l’amillarament de l’any anterior. És en aquest apèndix on s’informa que totes les propietats declarades provenien de l’escriptura de l’any 1908, de divisió patrimonial entre Joan i Josep Feliu Gusiñé, presumiblement germans que es repartien els béns prèviament adquirits o transmesos en herència i que havien estat propietat dels Malloles. L’escriptura va estar autoritzada pel notari de Barcelona Antoni Port i Busquets i inscrita en el registre de la Propietat de Sant Feliu de Llobregat el 22 de setembre de 1908. 6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1931. En aquest any, la propietat dels Reguerons representava el 72 % de les propietats rústegues de Josep Feliu a Viladecans. 7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències d’obres. 8 Arxiu de Govern Civil, associacionisme. Estatuts del Centre Nacionalista de Viladecans, 1918. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

Signatura de Josep Feliu Gusiñé, present a la instància de sol·licitud del projecte d’urbanització del Clos d’en Malloles, 10 d’agost de 1908. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització

jectes d’urbanització a l’ajuntament. Des de la seva mà o en associació amb altres propietaris barcelonins són els projectes més destacats dels anys 1922 i 1923: projecte de la Rajoleria –origen dels carrers de l’Onze de Setembre o Dos de Maig–, del Samontà del Contrabandista –carrers de Pere Massallach i Girona–, de la Vinya Gran –Narcís Monturiol i Lluís Companys– o de la Parellada del Bisbe –Barri de Sales–...9 La seva estrella sembla minvar durant la dècada dels anys trenta i sobretot durant la revolució del 1936, i com hem vist no es tornaria a recuperar fins l’arribada del franquisme. És això, a grans trets, el que sabem del personatge però poc o gens sabem de la persona. No sabem on ni quan va néixer, no disposem de cap fotografia, si es va casar, quina fou la seva família ni quan ni on va morir. Sí que sabem, però, que està enterrat al cementiri de l’Est de Barcelona, en un sobri panteó d’estil neoclàssic10, sense inscripcions, que l’autor d’aquestes línies va visitar no fa gaire. De vegades hi ha qui s’apropa als cementiris a la recerca de respostes sobre la trajectòria vital de personatges destacats. I en aquest procés, podríem afegir que poc s’assoleix quan poc se’n coneix. Una petita frustració de l’investigador davant una recerca apassionant que segueix ben oberta. Xavier Calderé i Bel

9 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització. 10 Veieu el bloc dedicat a aquest cementiri:

www.cementeriodeleste.blogspot.com

19


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Manuel González Fernández, dignitat indignada (1a. part)

A

quest senyor del Poblat Roca, recentment ha fet vuitanta anys. Bon coneixedor de la dimensió social de la persona, per a mi ha estat una de les millors referències, per entendre el que vol dir “consciència de classe” i “plantar cara a la injusticia”. Ell és el protagonista d’aquest relat. Jugant-se-la ben sovint, la seva vida acabarà (que trigui) havent posat el llistó de la dignitat molt pel damunt de l’immensa majoria. Havia nascut a Riotinto d’Huelva. Tenint cinc anys i fugint de la repressió de la guerra civil, la seva familia va emigrar a Azuaga de Badajoz. Als deu ja treballava al camp. Als quinze a l’exterior de les mines de plom d’aquell poble extremeny a tocar de Sierra Morena. Als dinou, marxava a Avilés d’Astúries a treballar en la construcció de la siderúrgica Ensidesa. L’any 1955, després de fer la “mili”, se’n va anar a Madrid i durant cinc anys hi treballà a la construcció. Allà es va casar amb l’Ana Sánchez Barragán. El matrimoni ve a raure a Gavà l’any 1960, i en Manolo entra a treballar a Roca Radiadors l’any 1962. S’instal·len al “Poblado” l’any 1964 i aquí hi aixequen una prole de sis fills. A dia d’avui, la parella que continua vivint al Poblat Roca replega una onzena de néts i un besnét. Fer-se valer davant d’aquells que ignoren els drets de les persones; batallar contra la por a sortir de la gàbia, a risc d’equivocar-se; denunciar i combatre tota esclavitud,

tota inhumanitat i tota desigualtat social, són aspectes del jugar-se-la per la justicia que qui l’hagi conegut haurà observat en aquest obrer andalús, extremeny, asturià, madrileny, català i d’on sigui i calgui, anomenat Manuel González Fernández. Tot plegat, valors que han donat sentit al seu viure i empenta també a qui l’hagi tingut a prop. Quan va arribar al Poblat ja duia la cantarella ben apresa i entonada de les mines de Riotinto, Azuaga i de la siderúrgia d’Avilés. La seva carrera sindical començà un cop feta coneixença, l’any 1965, d’en Paco Arias de Cornellà i altra gent de la HOAC, que li ensenyaren bones músiques. Fent-se company de lluitadors com en Plata, en Cazorla de Gavà i en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans, va derivar definitivament la seva existència vers la lluita per una vida més digna, en posar-se a cantar de manera reivindicativa contra el polsim negre i les mullenes fangoses del terra, de la secció de banyeres de Roca Radiadors. Engrescar companys a fer el mateix, a cor, per aconseguir millores per al seu entorn i pels altres, ha estat una de les constants vitals més característiques d’aquesta persona. L’any 1965, el trobem entre els habituals a la reunió dels dissabtes a la parròquia del barri Almeda de Cornellà, embrió de Comissions Obreres (CC.OO.). L’any 1966 és escollit enllaç sindical de la fàbrica Roca en les eleccions en què el moviment de CC.OO. havia decidit

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

anar a guanyar tants llocs com fos possible del sindicat vertical. Ell i en Plata són escollits també per al “Comité de Seguridad e Higiene”, i allà hi aboquen les reivindicacions més quotidianes que els serviran per apalancar reivindicacions superiors. Per aquesta raó, les topades amb la llarga “cadena de mando” dins la fàbrica anaren “in crescendo” fins arribar el dia en què el “mando” va fer l’últim intent de doblegar aquell més que torracollons de sindicalista, mirant de corrompre’l. Li passen l’encàrrec: –Manolo, el gerente te espera en su despacho. Cap allà que se’n hi va l’enllaç sindical: –Buenos días señor gerente, ¿da su permiso? –Hombre! señor González...!!, ¿cómo está usted? Pase, pase..., siéntese por favor! A continuació, monòleg intranscendent i xerradeta sobre el temps... Sense resposta... El gerent de Roca arrenca una bateria de preguntes tancades, amb especial to de veu, que només poden ser contestades positivament. –Señor González, ¿cuanto tiempo lleva trabajando en Roca?, cuatro o cinco años, ¿verdad...? Tres segons de silenci. Tiene cuatro o cinco hijos, ¿no es así...? Altres tres segons escoltant el vol de les mosques. Roca le posibilitó vivir en el Poblado, hace,

20


también, cuatro o cinco años, creo recordar...¿eh, que si? –Señor gerente, al grano por favor, ¿para qué me ha hecho llamar?, ¿que me tiene que decir?, li diu, mosquejat. –Pues sí. Vayamos al grano si... Señor González, veamos... ¿qué espera usted de Roca...? –No entiendo la pregunta... ¿Qué pretende decirme? –(Llefiscosament) Si, hombre... siempre anda usted agitando la sección i será por alguna razón... ¿Qué pretende usted?, ¿a qué aspira?... ¿quépodemos hacer por usted...? personalmente, hombre... personalmente. – Oiga señor! ¿Acaso està intentando comprar a este obrero...? Després de mirar-se fit a fit, mentre els rostres s’apropen lleugerament l’un a l’altre, durant uns pocs però eterns segons, el gerent, clavant un cop de puny damunt la taula, dels que posa a volar i fa caure a terra la meitat de les coses, crida enfurismat tot aixecant-se: –De acuerdo... Fuera!!! Váyase de aquí. Vuelva a su puesto! fuera...!! L’un quedava aïrat i roig com un tomàquet, amb la dignitat serpentejant pel terra i l’altre sortia acollonit, però necessitant obrir la porta de bat a bat. En González, definitivament, havia begut oli pel que fa a treballar a Roca Radiadors. L’any 1968, eren acomiadats el Plata i el Cazorla per haver fet aturar la fàbrica en la primera vaga de solidaritat, trenta anys després de la guerra, en favor de la Rockwell Cerdans de Gavà, que patia un injustificat i definitiu tancament. Al González li va tocar el mateix rebre un any després, el 1969, com a promotor d’un atur reclamant millores salarials i higièniques. Però la indignitat mai en té prou d’abatre dignitats i dissidents. Una vegada fet fora de la fàbrica, amb sentència d’acomiadament improcedent, Roca Radiadors pretengué fer-lo fora de la vivenda del Poblat. Havia dit jo, que a hores d’ara hi continua vivint, i això vol dir que,

en aquest afer a qui li tocà perdre fou a Roca Radiadors. La familia González guanyà el judici del desnonament que pretenia la companyia. Defensat per l’advocat Francesc Casares, el testimoni primordial fou el de mossèn Celestino Bravo Nieto que, prèviament al judici, li havia ofert el cor del temple parroquial com a lloc d’acollida temporal en cas de sentència desfavorable. Quan el jutge, al final de la sessió, li justificava la possible resolució negativa per als interessos de la familia, emparant-se en l’estricte compliment de la llei, en Manolo li engegà: –Señor juez, ¿qué clase de justicia es la que echa fuera de casa a una familia con cinco hijos, y la pone en la calle partiendo de un despido improcedente? I, tornant a mirar de fit a fit. Póngase en mi lugar al consultarlo con la almohada esta noche cuando se vaya a dormir. Després de Roca, va intentar ser empleat a la fàbrica dels Hules de Gavà i un mes després era acomiadat a resultes d’uns “informes” externs que garantien que no era un borrec. Finalment, l’any 1970, encara en temps de fort creixement econòmic, fou contractat a la fàbrica Laforsa de Cornellà de Llobregat, a tocar del barri Almeda. El cap de personal que el contractava li digué, sense embuts, que li agradava contractar gent com ell, amb cinc fills (el sisè encara no havia nascut), dit de manera com si cinc fills fossin la millor garantia de la necessària resignació a ser explotat que tot bon obrer ha d’acabar atresorant. Res de cercar el potencial humà i els recursos intangibles de tota persona, sinó, directament, pretensió d’una profitosa relació d’humiliació i vexació. El pobre ignorant, no coneixia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

en Manolo. En aquella empresa siderúrgica de més de dos-cents treballadors, s’hi trobà, entre altres destacats sindicalistes, l’Esteban Cerdán, en Francisco Gamero y en Simón Ródenas. No és d’estranyar doncs, que la feina individual i col·lectiva de formigueta, feta dia a dia, contra les dures condicions laborals de Laminados y Forjados de Hierros y Aceros S.A., que presidia Claudio Boada, culminés en la totalment exitosa vaga de 106 dies, començada l’11 de novembre de 1975. És prou sabut que la solidaritat, a raig fet, de la comarca del Baix Llobregat envers Laforsa, va atènyer el zenit del moviment obrer en temps franquista en la vaga general del gener de 1976 i ajudà en gran manera a guanyar-la, no m’hi explanaré, però fou la treballada resistència sota la consigna “O todos o ninguno” la que donà a tots una gran lliçó de dignitat. En primer lloc als que sempre esperen i creuen poder comprar-ho tot, fins i tot, éssers humans. I en segon, a tots plegats quan massa sovint afluixem el nivell d’exigència ètica, massa aviat ens resignem i abandonant tota esperança deixem de creure que el futur pot ser millor. En Manolo González Fernández s’havia afiliat al PSUC l’any 1971. El regne del “no hi ha res a fer”, cosí-germà del “tant se me’n dona”, i que a dia d’avui vol tornar a ser hegemònic, no era el seu regne. (continuarà)

21


conèixer viladecans secció a càrrec del Grup Tres Torres

Una mirada als nostres camps (1)

A

questa secció de “Conèixer Viladecans” us convida, en aquest article i en el del proper número del Punt de Trobada, a fer un recorregut pels nostres camps, és a dir, pels llocs que, fins no fa pas tant, eren el mitjà de vida de la majoria de la població. Agafarem, doncs, la carretera de la Vila i anirem cap avall. Passada la via del tren, podrem començar ja a fixar-nos, a banda i banda de la carretera, en els camps que la voregen. Barrejats amb terrenys dedicats a altres usos menys desitjables, continuen essent, però, prou atractius. Si és l’època, veurem les escarxoferes, les cols, les tomaqueres, en tot el seu esplendor. També les casetes on guardar les eines i tot el que calgui o on protegir-se del sol. I els hivernacles, una necessitat per fer els cultius més rendibles.… I com més anem recorrent tota la zona, més varietat trobarem: enciams, mongeteres, albergínies, pebrots, bledes, carbassons, cogombres (que, tot sigui dit, cap pagès no anomenarà així: en dirà pepinus), xíndries, melons… i els arbres: pereres, presseguers, pruneres, pomeres, figueres… Fa uns anys, aquest esclat d’exhuberància agrícola era sens dubte molt més potent. Però ara encara continua prou visible. Arribem a la rotonda on comença el Camí de les Filipines. Ens hi aturem un moment i mirem cap enrere, cap al nucli de la població. Segons des d’on mirem, podrem trobar-nos amb diverses perspectives, més o menys agradables. Però sempre, al fons, ens hi trobarem la muntanya de Sant Ramon. En iniciar el nostre recorregut, bé val la pena de saludar-la, aquesta muntanya. Perquè, de fet, porta segles i segles fent com d’horitzó, de teló de fons, de la vida viladecanenca. Des de 1887 amb l’ermita al

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

capdamunt, i abans sense l’ermita. Amb diversos noms al llarg de la seva història. Però que, es digués com es digués, allà ha estat sempre. Entrem, doncs, de ple, en la nostra zona agrícola. A la rotonda, tal com veníem de la carretera de la Vila, tombarem a la dreta pel Camí Ral en direcció a Gavà. I ben aviat, a l’esquerra, al costat de la planta de tractament de les escombraries, veurem que s’inicia una estreta carretera asfaltada. És el Camí dels Llanassos. Ens hi fiquem. I, ja de bon començament, veurem com ens acompanya, a la banda dreta, una corredora. Les corredores són uns canals d’aigua amples, que la canalitzen a través dels camps, juntament amb uns altres canals més estrets, els valls. Ara sí que, a banda i banda del camí, podem anar veient tota la riquesa agrícola d’aquests terrenys. Hi ha trossos abandonats, erms, perquè la feina de pagès no és una feina que trobi gaire gent disposada a continuar-la, però malgrat això, aquests camps, quan estan en el seu ple, fan goig de veure. I fan pensar, també, en la molta feina que hi ha al darrere. La feina dels pagesos d’ara, i la feina, més encara, dels que fa més de dos-cents anys van proposar-se el duríssim objectiu de convertir aquells aiguamolls insalubres, que no servien per res i que eren font de tota mena de malalties, en terrenys cultivables, en font de riquesa. És el que s’anomena la “rompuda de les marines”. Entre els segles XVIII i XIX, en efecte, els pagesos van anar canalitzant l’aigua construint les corredores i els valls, que constituïren tota una xarxa de sanejament per recollir i conduir les aigües (no només les de les pluges i de les rieres; també, a mesura que creixia la població, les aigües brutes dels usos domèstics i urbans) cap als estanys o llacunes, els

22


quals un cop plens desguassen al mar. Amb la terra extreta en fer els canals (imaginem-ho: a cops d’aixada!) aixecaren el nivell dels camps fent-los aptes per als cultius i menys propensos a les inundacions, ja que l’àmplia superfície del delta té poquíssim pendent, i afavoreix l’estancament de l’aigua de pluja recollida, per la qual cosa cal conduir-la fins al mar. I si la terra que treien no era suficient, en portaven d’altres bandes. Una feina ingent, i més quan aquells terrenys no eren seus, sinó dels hisendats que es quedaven part del fruit de tot aquell esforç. Significatiu del sentiment que això darrer provocava és l’escrit que l’ajuntament de Viladecans va publicar com a suplement del Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona el 14 de març de 1822 amb motiu d’un conflicte per la propietat del terreny on hi havia l’antiga capella de Sant Joan a la plaça de la Vila, una propietat que pretenien tant el Marquès de la Manresana, senyor de la Torre del Baró, com l’ajuntament, que volia utilitzar l’espai per a diversos serveis públics. En l’escrit, en efecte, es parla de la poca consideració que el marquès té envers el poble, i es recorda que els pagesos de Viladecans i Sant Climent “con afanes, trabajos, y fatigas imponderables, de cenagales y pantanos redujeron á cultivo, pagando al dicho marqués el diezmo, y la séptima parte de los frutos”. Amb aquesta àrdua tasca, els pagesos van aconseguir, per una banda, començar a eradicar la plaga del paludisme que les terres pantanoses provocaven de manera permanent, tot i que l’eradicació definitiva no va arribar fins entrat el segle XX. I per una altra, aconseguir que les noves terres de cultiu fossin terres de regadiu, amb l’ajuda de pous de poca profunditat i de sínies. Perquè fins llavors, tots els cultius de Viladecans eren de secà: a les terres planes eren sobretot cereals: blat, civada, ordi; mentre que més cap a muntanya hi havia molta vinya, que va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la fil·loxera –a la muntanya de Sant Ramon es poden veure en molts llocs els marges de pedra que sostenien les feixes on hi havia plantats els ceps–, si bé després en part es va recuperar. També hi havia arbres, sobretot garrofers, i també fruiters. A partir d’ara, en canvi, comencen ja els cultius d’horta que seran els que esdevindran característics de tot el territori, i que també seran, a més, molt

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012

més rendibles econòmicament. Igualment començarà l’expansió dels arbres fruiters, gràcies al fet de tenir ara molt més espai. Els cultius d’horta, però, no aconseguiran ser definitivament majoritaris fins a principis del segle XX, quan es començaran a fer pous artesians, tant a les terres altes de secà, que eren terres fèrtils i així esdevenien unes magnífiques terres de regadiu, com a les terres més baixes, que ja eren en part de regadiu, però que així tenien l’aigua més abundant i assegurada; l’aigua dels pous primer s’extreia amb bombes d’accionament manual i sínies, però ben aviat va començar a utilitzar-se el motor de benzina, que va ser ja el pas definitiu. En tot aquest procés de reconversió hortofrutícola que farà que el cereal acabi desapareixent, és prou recordat el paper que hi va tenir Joaquim Marieges, el Tomacaire, un pagès de Sant Martí de Provençals que es va establir a Viladecans i va introduir noves tècniques agrícoles que aquí eren desconegudes; li deien el Tomacaire perquè era qui aconseguia els millors tomàquets i els més primerencs. I també són recordades les aportacions de la família Gusi i dels Germans Gabrielistes, encapçalats per l’hermanu Augusto, que era francès i a qui tothom coneixia com l’“hermanu pagès”. Juntament amb les corredores, els valls i els pous, una altra peça clau per regar els camps van ser els xupets. Són unes construccions quadrangulars, que utilitzen un sistema de vasos comunicants per  distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones més altes. L’aigua passa per una canalització per sota terra, va omplint els xupets, i des de cada xupet es rega la superfície més propera. Així es pot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més fàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, i marcar també l’espai per a cada cultiu. Val a dir, però, que els xupets cada cop són menys utilitzats per regar, perquè els pagesos ara tendeixen a utilitzar mètodes més directes, com mangueres o aspersors, i per tant els xupets es van deixant abandonats i es deterioren cada cop més. No estaria gens malament recuperar-ne alguns i posar-los en algun lloc a l’abast de tothom amb una explicació d’aquesta petita gran obra d’enginyeria pagesa... En el proper número continuarem i acabarem el nostre recorregut. Josep Lligadas Vendrell

23


Viladecans punt de trobada, 055  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you