Issuu on Google+

Publicació independent d’informació i opinió

Any 5

15 de desembre de 2011

Cinquanta números Aquest que esteu llegint és el número cinquanta de la revista Viladecans Punt de Trobada. Era el juny de l’any 2007 que apareixia aquesta publicació que, dèiem llavors, volia “ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que ens preocupa, per promoure objectius i propostes que valguin la pena”. I des de llavors, mes rere mes llevat de l’agost que fem vacances, aquestes pàgines s’han anat repartint per via electrònica, gratuïtament, a molta i molta gent. Hem de dir que, els qui tirem endavant aquest projecte, n’estem molt satisfets. I, pel que ens arriba, molta altra gent que rep la publicació, també. Aquí hi pot escriure tothom, amb uns límits tècnics (els articles han de mirar de no sobrepassar les 600 paraules i ens han d’arribar com a més tard el dia 8 de cada mes), i uns altres de dignitat (ni insults, ni acusacions sense proves, ni altres coses per l’estil). I, ara que som al número 50, voldríem convidar-vos a tots perquè us animeu a enviar les vostres col·laboracions. O sigui que ja ho sabeu: animeu-vos a escriure! Estem en uns temps molt difícils, d’una crisi econòmica que fa més mal als més febles, que d’altra banda no són els que l’han provocada. Però tot i així, pensar plegats i dir el que pensem, i explicar les coses que fem, i valorar la cultura que entre tots creem, no estan en crisi. I no sols no estan en crisi, sinó que estem convençuts que potenciar coses com aquesta publicació, ajuden a empènyer per sortir-ne. A Viladecans estem vius. I Viladecans Punt de Trobada continuarà explicant-ho.

Sumari 3 5 6 7

Els llibres de l’any El seu braçalet és blanc. Montserrat Pastor Josep Eixarch en la memòria. Manuel Luengo Reconeixement a les arrels de l’Agrupació Mossèn Cinto. Joan

Bonich

8 Per Nadal, mirar la Torre Modolell. Josep Lligadas 9 La veu de la mare. José Luis Atienza 10 La bicicleta elèctrica. Marta Pombo 10 Unas pistas. David Rebollo 11 Per Nadal, el Messies de Händel, també a Viladecans. Mercè Solé 12 El Nadal en solfa: 3 concerts de Nadales a Viladecans: 13 Ni TDT ni hòsties. Josep Ginjaume 14 IV Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Vicenç Castelló 15 El Mamut de Viladecans, premi Pau Bertran i Ros. El Mamut de Viladecans

16 La mirada aguda: Becplaner. Eio Ramon 17 Les nostres entitats: L’Associació de Veïns Parc Torre Roja. 18 Histories viladecanenques. Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (4ª part). Andreu Comellas

20 Conèixer Viladecans: La plataforma Salvem el Casc Antic Jaume Lligadas

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Ginjaume Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

50

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Viladecans Punt de Trobada - NĂşm. 50 - Desembre 2011

2


Els llibres de l’any

A

quí us oferim, en acabar l’any, un recull ben interessant: els llibres publicats per gent de Viladecans durant aquest 2011. Entenent per gent de Viladecans els que hi han nascut, o hi viuen, o hi treballen. D’alguns n’hem pogut aconseguir més dades, i d’altres menys. I us els oferim sense seguir cap ordre especial.

Com veureu, hi ha llibres de totes menes i espècies. I val a dir que no hem recollit col·laboracions en reculls d’estudis, o fulletons, o altres materials que no són estrictament llibres d’autor. Però tot i així, Déu n’hi do la quantitat de producció que surt! Esperem no haver-nos-en deixat cap. I si ens n’hem deixat, en demanem disculpes.

• Jaume Lligadas Vendrell. Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell. Publicat pel Grup Tres Torres. 196 pàgines. El relat del que va significar la conflictiva distribució de l’herència de Magdalena Modolell, i en especial del seu emblemàtic palau que ara és la seu de l’ajuntament. Una història que ens presenta, de fet, i de manera molt amena, el retrat polític i religiós del complex Viladecans de principis del segle XX. • Elena Cantarell, Mireia Comas i Carme Muntaner. El llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Pagès Editors. Lleida. 447 pàgs. Un llibre d’important valor històric. Es tracta de la transcripció del llibre manuscrit en què els senyors de l’Eramprunyà anotaven tots els documents sobre temes que afectaven la baronia i els seus drets i propietats, així com també relats d’esdeveniments de l’època. • Manuel Simó. Presència mil·lenària de l’Església a Viladecans. Parròquies de Viladecans. 140 pàgs. Amb motiu del mil·lenari de Viladecans, una presentació, a grans pinzellades, de moments i històries que volen fer adonar de la importància de la presència cristiana en la vida de la ciutat. • Jordi Mazon. 100 preguntes de física: per què volen els avions de paper i per què els de debò. Cossetània Edicions. Valls. 183 pàgines. Un llibre que respon a algunes de les qüestions que l’autor ha rebut dels seus alumnes al llarg dels seus anys d’ensenyament, tant secundari com universitari. Un llibre assequible a tots els públics, amb voluntat de divulgar la cultura científica i lluitar contra algunes supersticions. • Josep Lligadas i Mercè Solé. El llibre de Nadal. Editorial CPL. Barcelona. 44 pàgines. Publicat també en castellà. Un bon regal de Nadal, per a qui vulgui conèixer el seu sentit cristià. Un llibre ben dissenyat i il·lustrat, que presenta el sentit cristià del Nadal, amb textos significatius, explicacions, resposta a preguntes concretes, reflexions, poesies, etc. • Noemí Trujillo. La muchacha de los ojos tristes. Parnass Ediciones.

Barcelona. 63 pàgines.

Una poesia pausada, observadora, melancòlica, d’una autora ja prou coneguda per les seves publicacions, i que a més ara ha estat traduïda a l’anglès als Estats Units. Una poesia de dones turmentades, adolorides pels trencaments i les absències, també del sexe. Una poesia que, malgrat el dolor, vol ser com aigua enmig del desert. • Micaela Serrano. No dejes de ser lluvia. Parnass Ediciones. Barcelona. 66 pàgines. Un llibre de poesia que tracta de les relacions humanes, de l’amor com el sentiment més gran que pot existir a la vida, com el motor del món. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

3


“No dejes de ser lluvia” vol dir, explica l’autora, “No dejes de ser vida, no dejes de amar a la vida”. • M. Ángeles Gabalda. ¡Gracias, crisis! Parnass Ediciones. Barcelona.

76 pàgines. Un relat de lluita i perseverància. La història d’un comercial que ha hagut d’anar-se adaptant a feines diverses, en una situació plena de joc brut, fins a aconseguir accedir a un treball digne.

• David Fernández. Les veus que parlen al escriure. Parnass Ediciones.

Barcelona. 106 pàgines.

Un recull de poemes on es troben somnis, records, emocions... coses que fan moure l’ànima i la ment cap al món de les arts. Són també l’ímpetu i la inspiració que romanen darrere del text creat. • Eva Díaz. Nutrición Física-Mental y Emocional. Editorial La Plana. Barcelona. L’autora vol mostrar en aquest llibre la relació que hi ha entre la nutrició i la salut psicològica i mental. Aporta una visió dels transtorns psicològics més comuns, i proposa recursos per fer-hi front a partir de l’alimentació i del que la natura ens ofereix. • Constancio Zamora i Carlos Sánchez-Batalla. Historia de Montizón. 490 pàgines. L’exregidor viladecanenc Constancio Zamora publica, en col·laboració, aquesta història del poble de Montizón, a la província de Jaén, que inclou també la història de les dues aldees que formen part del municipi, Venta de los Santos y Aldeahermosa. • Constancio Zamora, Jorge Manrique y su familia por tierras de la frontera de Castilla con Al-Andalus. També aquest mateix any, Constancio Zamora ha publicat aquesta obra que recull diversos episodis de la vida del conegut poeta del segle XV Jorge Manrique.

Pregària laica contra la crisi Amic, amiga, Vius en terra de pagesos i d’obrers, que al llarg de la història se n’han anat sortint, de totes les dificultats: veïns que defugen el paludisme del delta, pagesos que arrenquen terra i fertilitat al mar, obrers que extreuen dignitat de la dictadura, dones que desafien la seva forçada vulnerabilitat i aconsegueixen tirar endavant amb tot el que es proposen. No tinguis por. Potser ets en atur, potser els teus ingressos es redueixen, potser ja no tens papers. No formes part dels poderosos ni dels qui remenen les cireres. Però la teva força és l’esperança, la voluntat, la capacitat de lluita, la confiança en els qui són com tu. Perquè ets una persona amb infinites possibilitats, creativa, imaginativa. No ets una persona anònima entre la multitud. Tens nom i cognoms, la teva pròpia història, els teus projectes. No és cert que no hi hagi camins ni sortides. “En som molts més dels que ells volen i diuen”, diu la cançó. Doncs és veritat. Hi ha molta gent disposada a indignar-se, a comprometre’s, a pensar, a lluitar. A poc a poc forjarem un futur solidari. És el nostre desig per a tots nosaltres el 2012. Amén.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

4


El seu braçalet és blanc

S

’acabava l’estiu. En Biel va canviar el seu color bru d’haver nedat, jugat, gaudit de les vacances com qualsevol nen d´onze anys, per un de trencat, blanc, que ens posa en alerta, la pèrdua de gana, el cansament, veiem que alguna cosa no anava bé. El metge ens va dir que podia ser del creixement... Passat el setembre amb la història no resolta el diumenge 2 d´octubre l’ingressàvem a Sant Joan de Déu, i el dilluns ens donaven el diagnòstic: leucèmia aguda linfoblàstica. Sí alguna persona que em llegeix ha passat per aquesta situació ja ho sap tot, pels que tenen la sort de no saber-ho no els ho podria descriure, sols dir que tot el món s´enfonsa al teu voltant i només hi ha una pregunta als metges: El salvareu? Aleshores comença un llarg camí pel nen i la família lluitant a tort i a dret. El Biel fent-se preguntes de per què li ha tocat a ell, la família contenint les llàgrimes i animant-lo per no enfonsar-nos tots plegats. La part positiva d´aquesta situació, que s´ha de buscar, i la trobes, és: Primer, l’hospital de Sant Joan de Déu. No hi ha paraules per poder descriure el tracte, la professionalitat, amabilitat, tendresa... vers el Biel, de tot l’equip de metges, infermeres, personal de planta, voluntaris i, per què no, la Gelocatila i el seu company, pallassos de la planta vuitena que tot sovint ens feien riure de debò. I després, la sensibilització de l’escola Marta Mata, direcció, professors, personal no docent, monitores, pares i mares, AMPA, alumnes... han estat i estan al costat de la família i del nen en tot moment. També tots els amics i amigues propers a la família, serveis socials, donar-los les gràcies per fer-nos costat en aquest tràngol, dir-los que són les paraules tan sovintejades aquests dies per a nosaltres: “Pel que calgui ens teniu al costat”, les que ens enforteixen i ens ajuden a seguir. La polsera que porta el Biel a la planta vuitena és blanca. Montserrat Pastor Pujadó

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

5


Josep Eixarch en la memòria

E

l dilluns 28 de novembre de les dificultats d’estudiar-la per em vaig assabentar del la dispersió dels documents entre traspàs del mestre i amic els arxius dels diversos propietaris Josep Eixarch (Forcall, feudals que van manar a la nostra Castelló, 1915) a la ciutat de Tortojurisdicció. sa, on vivia des de feia uns quants La col·laboració amb el mestre Eianys. Malgrat que el senyor Eixarch xarch es va fer més estreta quan –jo sempre l’havia tractat així, no des de l’Arxiu Municipal se li va perquè ell fos distant ans al contraplantejar la compilació de tots els ri sinó pel respecte i admiració que seus articles i l’edició d’altres que li tenia– ja era una persona molt tenia en cartera; així naixeria el lligran, la notícia de la seva mort em bre Les arrels històriques de Viladeva colpir. Sempre se sent moltíssim cans. Segles XII-XVIII, publicat per la pèrdua d’un amic, a pesar que l’Ajuntament de Viladecans, l’any faci temps que no el veus. Josep Eixarch Frasno signant llibres, als 1989. Treballar amb ell, en la conEl vaig conèixer el setembre de 1982, Jardins de Can Modolell, el dia de la fecció d’aquell llibre, va ser gratiquan l’Ajuntament de Viladecans li presentació de Les arrels històriques de ficant per la passió i la il·lusió que Viladecans, l’11 de setembre de 1989. va atorgar la distinció de Fill Adoptransmetia en explicar-te elements tiu en virtut dels seus treballs de re- Fotografia d’Antoni Pastor Pérez, Vilade- de la història de la nostra ciutat al cans. AMVA, Fons Ajuntament de Vilacerca i difusió de la nostra història. decans mateix temps que ens encoratjava a Aquells treballs ja els coneixia, els seguir en la lluita d’anar descobrint havia llegit i estudiat. Aleshores era bocins d’història, d’història de Viun jove membre de la Comissió d’Història de Vilade- ladecans, malgrat que alguns s’entestaven a dir que no cans, engrescat en la recerca del Viladecans del segle teníem història. Els treballs del mestre Eixarch es van XIX. Coneixe’l en persona va ser una gran satisfacció. encarregar de desmentir-ho. El senyor Eixach tenia 67 anys, s’havia jubilat de pro- En Josep Eixarch, va ser contemporani d’altres estudifessor de Clàssiques i es podia dedicar més abastament osos del Delta del Llobregat: en Josep Soler Vidal de al que sempre li havia agradat, la recerca històrica. Era Gavà, en Carles Martí de sant Boi o de l’historiador per una persona menuda però de gran cor, generós, que no excel·lència de la nostra comarca, en Jaume Codina, esva tenir cap recança en posar-se a disposició de la Co- tudiós de la història del Prat, però també de l’Hospimissió d’Història amb tots els seus coneixements i per talet i de sant Boi de Llobregat. Amb ells va coincidir tot allò que fes falta. en els arxius barcelonins. Amb metodologies diferents Per als que no coneguin al mestre Eixarch, he de dir tots van voler recuperar la història d’aquests pobles que la seva relació amb Viladecans comença a principis sotmesos a jurisdiccions senyorials, oprimits per l’hode la dècada de 1950, quan estableix la seva segona re- me i condicionats per una natura tremenda que ha casidència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que racteritzat la història de les nostres poblacions al llarg s’interessa per la història de la nostra població, desco- del temps. brint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que En Josep Eixarch no només va estudiar Viladecans, estudiarà la nostra història començant a remenar papers també ho va fer amb el seu poble nadiu, Forcall, que als arxius parroquials de Sant Joan de Viladecans i Sant el va distingir amb el nomenament de Fill Predilecte, Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona l’agost de 1994, acte al qual vaig tenir el goig d’assisi al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepa- tir. Va estudiar d’una manera molt profunda molts dels ra una petita exposició sobre la història de Viladecans, pobles de la comarca dels Ports, cosa que li va valdre el amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així reconeixement dels centres d’estudis i estudiosos de la tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí muni- comarca morellana. cipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels El mestre i amic Josep Eixarch, allà on ha anat ha deianys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el resultat xat la seva empremta d’estudiós, de persona lliurada al de les seves recerques sobre la història medieval i moconeixement del territori; de ben segur, senyor Eixarch, derna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li que allí on estiguis seràs benvingut; t’estaven esperant valdrà el reconeixement del primer ajuntament demoper fer la seva història. cràtic. A hores d’ara, encara són vigents bona part dels seus treballs. En el coneixement de la història medieval Manuel Luengo Carrasco de la nostra població no hem avançat gaire. Ell ja sabia Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

6


Reconeixement a les arrels de l’Agrupació Mossèn Cinto

“L

’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer avui està de festa per un motiu molt especial: volem retre reconeixement als nostres mestres i amics d’aquest món del teatre”. Així va començar l’acte el diumenge 27 de novembre, que tingué lloc en el Centre Cultural Sant Joan. Un reconeixement a unes persones que han estat referents dins l’Agrupació. Que no han deixat mai de pertànyer com socis a Mossèn Cinto i que, amb els seus consells i el seu caliu ens han anat acompanyant en les representacions que hem fet. Ens referim a Josep Puy, Antònia Vall.llosada, Maria Vidal, Maria Bonich, Vicenç Castellano, Gori Condeminas, Conxita Fierro, Jaume Gelabert, Pepe Linares, Flora Quintín, Pepitu Sabaté, Paquita Sanchís, Carme Segura i Eugeni Solina. El sentit de l’acte, tal com allà es va explicar, era aquest: “Volem agrair a tots ells la seva tasca, moltes vegades silenciosa, a voltes sacrificada i també incompresa; però si més no, molt valuosa per tot el que han fet per l’Agrupació. Avui volem ser al vostre costat per a dir-vos: Gràcies. Gràcies per les hores que heu estat en aquesta sala, passant fred i calor; per tot el que ens heu ensenyat, que no és poc, i per tot el temps dedicat a la cultura, deixant la família, per aquest amor al teatre que ens mou a tots. Cada un de vosaltres, en la vostra tasca dins de l’Agrupació, heu creat escola, que en algun cas ha tingut continuïtat i en d’altres no tant, però que en el moment que es parla d’una feina concreta, segons la que sigui... la resposta és: Pregunteu a Tal o a Tal, que ell/ ella sap com es fa.” S’explicaren anècdotes de cada un d’ells i es van fer unes lectures dramatitzades d’obres emblemàtiques representades en aquests anys per ells i algunes cançons de sarsueles i musicals. L’acte fou clos pels parlaments del President de la entitat Xavier Mondragon i del Regidor de Cultura Jose Luis Atienza, i es va acabar amb una copa de cava i coca. Joan Bonich

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

7


Mirar Viladecans / I

L

Per Nadal, mirar la Torre Modolell

a Torre Modolell, la seu de l’Ajuntament de Viladecans, tots la tenim molt vista. Però… us heu aturat mai a mirar-la detingudament? No? Doncs segur que, si ho feu, hi trobareu un munt de belleses desconegudes. Aquests dies de Nadal poden ser una bona ocasió per fer-ho. Per situar-nos d’entrada, diguem que la Torre Modolell és un palau modernista d’estil neogòtic construït l’any 1892 per l’arquitecte figuerenc Josep Azemar per encàrrec de Magdalena Modolell i el seu marit Jaume Nogués, en la línia del que era habitual en la burgesia catalana de l’època, que afirmaven el seu estatus amb la construcció de vistoses residències. Sens dubte que en el Viladecans de finals del segle XIX, en què la majoria de cases eren baixes i molt senzilles, la construcció d’aquell palau devia causar impacte. I ara, posem-nos a mirar. La millor perspectiva la tindrem si ens situem davant de la porta del número 7 de la plaça. Doncs som-hi. El centre del palau és la torre quadrada del segle XVI, una torre de guaita edificada en el seu moment per prevenir les incursions de pirates i bandolers. Mantenint, doncs, aquesta torre central, Azemar va construir la seva obra, substituint les edificacions que abans hi havia adossades a banda i banda. Cal dir, però, que el campanar que actualment corona la torre de guaita llavors no hi era, sinó que es va construir l’any 1937, aprofitant les campanes de l’església parroquial de Sant Joan, que havia estat cremada a l’inici de la guerra civil, i que eren de propietat municipal. Mirem ara cap a l’esquerra de la torre de guaita. Hi trobem, de seguida, l’entrada principal del palau, amb un balcó-tribuna especial-

ment ornamentat, i amb unes grans finestres amb barana a cada costat. Aquesta entrada principal, que dóna pas tant a l’escala monumental que puja al primer pis com al jardí del palau, en l’actualitat habitualment està tancada. A continuació, hi veiem una segona torre, amb la qual s’acaba el palau pròpiament dit. Tant en aquesta banda esquerra com a la banda dreta i tot al llarg del carrer d’Àngel Guimerà, podem observar que els elements de suport de la façana, brancals, llindes, ampits, etc., són de pedra vermella de marès. Igualment, podem veure que Azemar també va fer servir materials i elements decoratius característics del modernisme, com són l’estuc en imitació de pedra, reixats de ferro forjat, i vitralls a les finestres. Després d’aquesta segona torre, l’edifici continua amb una façana més baixa i senzilla, construïda en una fase posterior, l’any 1899. En aquest part de l’edifici, que inicialment tingué funcions de magatzem, l’arquitecte hi va mantenir –i encara hi són ara– les voltes de la planta baixa amb els pilars de pedra vermella que les sostenien, originaris del segle XVIII, de quan

allà hi havia una fassina on es feia aiguardent. Aquesta part de l’edifici amb les voltes i els pilars de fet era més llarga, i ocupava part de l’espai que avui fa d’aparcament, com es pot comprovar si un mira la paret de ponent de l’edifici, en què es veuen els senyals de dues de les voltes i el seu pilar central. Si mirem ara cap a la dreta de la torre de guaita, trobarem en primer lloc una entrada secundària del palau, que era l’entrada dels masovers i ara és l’entrada de l’Ajuntament. Ja a la cantonada, hi tenim el balcó que dóna a la plaça i que porta gravat a sobre la data de la construcció: “Any 1892”. Si mirem més amunt encara, sota la torreta amb espiells, veurem, a la banda de la plaça, un medalló amb les inicials “MM”, de Magdalena Modolell, i a la banda del carrer Àngel Guimerà, un altre medalló amb les inicials “JN”, de Jaume Nogués, el seu marit. Seguint el carrer Àngel Guimerà, continuarem veient el mateix tipus de finestres i decoració. I, al final de l’edifici, trobem una altra entrada secundària i, a dalt, una torreta amb espiells bessona de la d’abans. Per acabar, podem aixecar els ulls a la teulada de l’edifici, i adonar-nos que també se li ha volgut donar una vistositat especial: el palau, en efecte, està cobert per teula d’estil àrab esmaltada de color negre, un altre dels elements de gust modernista que Josep Azemar va utilitzar. Josep Lligadas

L’escala monumental, un patrimoni per lluir-lo L’escala monumental que puja al primer pis és un dels elements més vistosos del palau, amb els llums de ferro forjat, les finestres neogòtiques i els seus vitralls, etc. Actualment, però, no es pot veure, perquè la porta principal del palau, que dóna pas també al jardí, està tancada. Seria important tenir aquesta porta principal oberta, i l’espai ben endreçat i ressaltat, perquè tothom pogués fruir i sentir-se orgullós d’aquest magnífic patrimoni col·lectiu.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

8


La veu de la mare (Adaptació infidel de la meva aportació a la presentació d’Òmnium, el passat 14 d’octubre. Segona i última part)

S

i la llengua neix com a part central de l’experiència vital de comunicar-se, al formar part de la relació d’una comunitat, aquest aprenentatge personal es converteix en un fet polític. La llengua es polititza, ja no és un dret sinó també una obligació. En les nacions amb estat i sense estat, la llengua és la marca de naixement, de nació, la marca de diferència. Però més enllà de textos, consignes i proclames, la llengua forma part de la vida, i com Carles Marx deia, “no és la consciència qui fa la vida, sinó la vida la que fa la consciència”. Com és la vida lingüística de la nostra gent de Viladecans? En gran part depèn de la llengua la mare, malgrat les actuals voluntarioses paternitats participatives que semblen haver perdut l’al·lèrgia als bolquers. Segons una enquesta de la Diputació de 2005, només el 16,4% tenim els dos pares catalans, el 13,6%, només un dels dos pares són d’aquí, i el 70% tots dos nascuts fora de Catalunya. El resultat és que el 66,8% dels nostres veïns no parlen mai el català, i només el 14,4% utilitzen el català com a llengua habitual. Jo, que pertanyo al 18,6% que practica el bilingüisme com a llengua habitual, però que probablement parla castellà a la intimitat, tinc un cert sidral lingüístic a casa. Jo parlo castellà amb la meva dona, que és catalanoparlant. Ella em contesta en castellà, però parla català amb les meves filles i amb la seva mare, amb qui jo parlo i em contesta en castellà. Jo parlo a les meves filles en català, però elles em contesten en castellà, però amb la meva dona parlen en català. En resum, un carinyós merder lingüístic, real como la vida misma, que provocaria infarts als tertulians d’Intereconomia i a algun jutge del Tribunal Constitucional. Aquestes dades ens donen, més enllà dels projectes nacionals o polítics de cadascú, una comunitat escindida en la seva capacitat natural de comunicació, en els seus hàbits culturals. Sense dramatitzar el fet, és una barrera que se suma a les barre-

res econòmiques i no ajuda a la barreja de gents i parles. Es comparteix la ciutat de manera diferent. Només el 20% participem de la festa major. Avui es viu al mateix carrer i es pot habitar en mons culturals diferents, depèn en part de la tele que veus, de l’emissora que escoltes. Les televisions i les ràdios proposen adhesions a universos culturals diferents. En una multiresposta de l’enquesta, TV3 quedava amb el 35% mentre Tele5 tenia un 57%, com a tele habitual de la gent de Viladecans. La immersió ha estat una gran troballa, al marge de que pugui ferir determinades sensibilitats perquè les pells lingüístiques de vegades són molt fines. Segons l’Indescat al 2001, el 60% de la gent més gran de 45 anys de Viladecans no sabia llegir el català, arribava al 70% en els més grans de 60 anys, però en la gent de menys de 24 anys, gairebé el 90% ja el saben llegir. El futur es presenta millor que el present gràcies a la palanca que representa l’ensenyament conjunt de les dues llengües, amb discriminació positiva per la llengua nascuda en aquesta terra. Però jo crec que l’avenç de la igualtat d’oportunitats lingüístiques vindrà perquè pels castellanoparlants el català sigui una llengua sabuda, però també estimada. I els enamoraments lingüístics no són fàcils. Es necessita capacitat de seducció i ganes d’enrotllar-se i de deixar-se enrotllar, sense intentar mai convertir la llengua en un tema de bons i dolents. Capacitat de seducció, haberla hayla, però hay mucha tela que cortar i molta feina per fer. José Luis Atienza

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

9


La bicicleta elèctrica, el gran vehicle oblidat en temps de crisi

E

n temps de gran crisi econòmica cal buscar més d’una solució als problemes quotidians. Per aquest motiu, és important potenciar molt més l’ús de la bicicleta com a vehicle d’ús diari per anar a treballar, estudiar, comprar, etc. Però encara falten accions que millorin la seguretat per circular i també per aparcar aquest vehicle evitant al màxim els robatoris. I l’altra gran qüestió fonamental és, sens dubte, promoure seriosament l’ús de la bicicleta elèctrica ja que permet el següent: • estalviar diners en aquests temps tan difícils ja que tenir vehicles propis com un cotxe és molt car, a part de contaminar més. Una bicicleta eléctrica és molt més econòmica a curt i a llarg termini. • millorar la salut individual i col·lectiva perquè, gràcies al mecanisme elèctric d’assistència per pedalar, moltes més persones poden utilitzarla, fent un tipus d’exercici tranquil i no cansat, absolutament necessari en una societat massa sedentària. Aquest exercici, adequat a les possibilitats de cada persona, evita moltes malalties que tenen un gran cost econòmic i també un cost en la qualitat de vida de la persona. També permet a la gent arribar als seus llocs de des-

Señor presidente: Supongo que no está en su mente hacer otra cosa que lo mismo que hacen todos, o lo que ya hicieron antes, pero déjeme que fantasee un poco. ¿Qué le parecería aparecer en los libros de historia, transcender de lo usual y hacer algo que le encumbre por encima de los mortales que nadie nunca hizo antes? Le doy unas pistas. Asegúrese de tener información experta, las mejores, y escúchelas con atención. Sea el primero en colocar las cuentas detalladas en internet, las reales. Asegúrese de exigir que todas las administraciones sigan su sistema de transparencia y el dinero que se perdía entre los “dedos” tapará todos los agujeros que tengamos. Elimine todos los puestos innecesarios, exija el cumplimiento de sus puestos al resto.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

tinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixen de ser obstacles impossibles. Per tant, queda prou clar que cal fer una aposta ben ferma per a aquest tipus de vehicle. També falta, però, més respecte i capacitat de convivència pacífica entre tots els usuaris de la via pública vagin amb bicicleta, cotxe, moto, a peu o amb el que sigui. Aquest problema de la mala educació de certes persones és a tots els nivells de la nostra societat i cal lluitar-hi contundentment en tots els àmbits on es presenta. Marta Pombo Sallés

Unas pistas Una política laboral para todos por igual, incluidos los funcionarios. Promulgue leyes actuales eliminando siempre que sea posible los huecos legales y elimine aquellas que dan privilegios a unos sobre otros. Descubra la tecnología y proponga un sistema fácil de voto a distancia y que tenga un valor del 50%, el otro 50% los votos de sus señorías. Sean consecuentes con la leyes y háganse cumplir de manera equitativa e igualitaria tanto si se trata de un ladrón de poca monta o un banquero. Ofrezcan una educación consistente y una bolsa de la compra básica razonable. Estoy seguro de que al final, estará mucho más satisfecho que de hacer lo de siempre. David Rebollo

10


Per Nadal, el Messies de Händel, també a Viladecans

É

s una tradició nadalenca europea que de mica em mica s’ha anat implantant també entre nosaltres, i que aquest any arriba a l’Àtrium de Viladecans de la mà de la Coral Cantiga i de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48. Un veritable privilegi per a la nostra ciutat. Per a qui no és especial coneixedor de la música mal anomenada “clàssica” és possible que el Messies de Händel només sigui aquell esplèndid “Al·leluia” que no deixa indiferent ningú, perquè anima fins i tot les pedres. Però el Messies és molt més que això: és allò que en diuen un “oratori”. Una obra típica del barroc (1741), que en la seva recerca constant d’espectacularitat, posa música, i una música molt teatral, encara que no es representi, a textos més o menys piadosos. Recordem que és el segle en què l’òpera pren volada i en què es produïen a Europa dos fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda, l’inici del pensament racionalista il·lustrat, i d’una altra, el ple desenvolupament, en un context pacífic, de les esglésies reformades (protestants). L’Església reformada, a Alemanya i a Anglaterra, comptava ja amb la tranquil·litat necessària, amb excel·lents músics que podien expressar-se amb més llibertat que dins l’església catòlica, i amb una certa tradició litúrgica. La primera part del segle XVIII és la de les grans obres de Bach i de Händel, –que per cert van néixer el mateix any i a Saxònia. Es tracta d’obres religioses on l’accent de la reforma es nota molt. En el cas de Bach, que en la major part de la seva vida va dependre laboralment d’esglésies luteranes, es nota en els espais de participació dels feligresos i en la simplicitat i la bellesa dels himnes luterans, sovint basats en temes populars. Händel, però, va establir-se a Londres, i va treballar al servei de la cort reial. El seu ofici era, doncs, més profà i comptava amb els millors recursos. De fet, entre les seves obres més conegudes n’hi ha una per acompanyar els focs artificials de la cort, i una altra per acompanyar el seguici reial en un viatge pel Tàmesis. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

El Messies és, doncs, un oratori religiós fet des de la cort. Parteix d’un text, de Charles Jennes, que bàsicament és un recull de fragments de la Bíblia, molt ben triats, en funció del seu sentit religiós i, sobretot, en funció de la seva bellesa poètica. El text no és gens descriptiu, en el sentit que no explica la vida de Jesús, d’altra banda ben coneguda pel públic del segle XVIII. És un text litúrgic, és a dir, algunes de les cites bíbliques s’utilitzaven com a pregària comunitària en l’església anglicana. En les seves tres parts, al·ludeix a qüestions cabdals des de la fe cristiana: • L’espera del Messies (l’Advent i el Nadal) • El patiment i la mort de Jesús, i la resurrecció (és aquí on hi ha el cèlebre Al·leluia) • El triomf sobre la mort, la vida eterna, la vida de l’Església. La música del Messies, que Händel va escriure en tres setmanes!, és senzillament fantàstica i s’adapta perfectament al text. Quan els àngels canten gairebé sents com mouen les ales. Quan, seguint el text d’Isaïes, s’alçaran les fondalades,s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall, notes com la veu del solista s’enfila amunt quan parla d’alçar-se i baixa quan arriba a les fondalades. Tota la capacitat expressiva del barroc es posa en tensió. Per això és molt important fer l’esforç d’escoltar el Messies intentant seguir-ne el text. Res més, us desitjo que hi assistiu i que en gaudiu. És a l’abast de tothom, com les que de debò són grans obres, perquè en cada moment de la vida en podeu assaborir una bellesa diferent. I acabo citant un dels textos, molt adequat per a la crisi que estem vivint, i que és tal i com comença el Messies: Consoleu, consoleu el meu poble, i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud. En temps de crisi fa de bon sentir. Tant de bo! Mercè Solé

11


El Nadal en solfa: 3 concerts de Nadales a Viladecans: 1. Dissabte 17 de desembre, a les 8

del vespre, la Coral La Lira a la parròquia de Sant Joan (Sant Joan, 16) concert de nadal

COR MONTSERRAT COR INFANTIL Escola de Música de Sant Joan de Vilatorrada Grup instrumental Direcció: Glòria Coma i Pedrals Diumenge 18 de desembre de 2011, a les 18 h Parròquia de Sant Joan Baptista de Viladecans

2. Diumenge 18 de desembre, a les 6 de la

Organitza:

tarda, la Coral i el Grup instrumental de Sant Joan de Vilatorrada també a la parròquia de Sant Joan (Sant Joan, 16)

Col·labora: Parròquia de Sant Joan Baptista Cor Som i Serem Cor & Cants

3. Divendres, 23 de desem-

bre a les 8 del vespre el Cor & Cants a la Plaça de la Vila

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

12


Ni TDT ni hòsties

H

em hagut de conèixer per la premsa que el nostre Ajuntament i en paral·lel els de Begues, Castelldefels, el Prat, Gavà, Sant Boi i Sant Climent han decidit posar punt i final al canal Delta TV... si és que mai va existir, és clar. El Consorci per a la gestió de la televisió digital local pública de la demarcació del Delta del Llobregat, ens constituït el 2007 pels anteriors municipis, es dissoldrà en breu si res no ho atura, i res no ho fa pensar. Un projecte que va néixer en vista a l’apagada analògica, abans de la crisi econòmica i amb l’objectiu de dotar el nostre territori d’una oferta de televisió pública de proximitat, de caràcter comarcal, se’n va en orris bàsicament per la impossibilitat de sostenir-se econòmicament. Per una combinació letal, diríem: unes arques municipals molt pressionades i una capacitat d’autofinançament (per publicitat) gairebé inexistent. La lògica actual ha fet inviable la materialització d’aquesta fórmula, ideada en el seu dia pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya com a solució homogènia a tot Catalunya per facilitar la migració de la televisió analògica a la digital i també per acabar amb la permanent provisionalitat en què vivien moltes televisions locals. Una via que s’ha demostrat efectiva només en determinades demarcacions i no sense dificultats. Tampoc s’han complert moltes de les expectatives que es van crear amb l’arribada de la TDT, la multiplicació Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

de canals no ha anat lligada en termes generals a un augment dels nivells de satisfacció. Més oferta no significa més qualitat: per a més indicacions facin un tomb a través del comandament a distància a qualsevol hora del dia. Mentrestant, pel camí han caigut Localia Viladecans, que va deixar d’emetre el 2009 després d’onze anys en funcionament, i actualment estan a punt de fer-ho la ràdio i la televisió municipals de l’Hospitalet de Llobregat, que es diu aviat, amb 70 treballadors al darrere. També l’Ajuntament de Gavà ha informat que el gener de 2012 deixarà d’emetre Gavà TV: la voluntat és reconvertir-la en una televisió per Internet “ajustada a les necessitats del municipi”. Tant l’Hospitalet com Gavà semblen seguir així l’exemple de Viladecans apostant per canals únicament per Internet, amb menys despeses de personal i costos més ajustats. Sense desmerèixer la potencialitat de la xarxa com a suport estratègic i de futur per a transmetre informació (ja sigui local, comarcal, nacional, estatal o internacional), és obvi i evident que encara avui hi ha una majoria de la població que no compta amb possibilitats reals d’accés a Internet, per manca de costum o manca de recursos, per molts W!ladecans i xats amb l’alcalde que s’organitzin. Avui la televisió continua essent el principal mitjà de comunicació de masses. Cap altre arriba a més d’un 90 % de les llars, mentre que Internet no arriba al 50 % (dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura a Catalunya, novembre de 2011). I aquí està el drama: veure com la crisi s’enduu per davant un dels símbols de qualitat democràtica, pluralitat i servei públic més evidents del nostre sistema com són les televisions municipals (malgrat les seves imperfeccions, que en tenen, o en tenien). Josep Ginjaume

13


IV Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà

A

quest any ha estat el GREHIC de Castelldefels qui ha organitzat la Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que es va dur a terme entre la Nova Biblioteca de Castelldefels i l’hotel Rey Don Jaime. Va ser una trobada llarga, però entretinguda i amena, amb la cirereta afegida de poder visitar i pujar a la Torre Barona situada dins del recinte de l’hotel. La jornada va començar amb una mostra de cultura popular amb Gegants, Grallers, Balls de Bastons i un pilar de quatre a càrrec de la Colla Castellera de Castelldefels, i després, un cop acabats els actes protocol·laris, es van iniciar les ponències. Les ponències, de temàtica diversa, van començar amb la presentació d’un treball conjunt sobre les fites que s’han trobat dins del perímetre de la Baronia de l’Eramprunyà; es va parlar del patrimoni mariner i de les forques de Barcelona; de l’aplec de Sant Miquel, que es va il·lustrar amb una pel· lícula d’animació que reproduïa com era el Castell d’Eramprunyà fa molts anys. També ens van ensenyar les inscultures del Montbaig –pedres amb forats que bé podrien ser megalítiques–; ens van endinsar dins l’heràldica i la vexil·lologia de la Baronia. i ens van presentar l’anàlisi econòmica de vuit pobles al voltant de Sant Boi, entre ells Viladecans, feta en el seu moment per demostrar la necessitat de construir una estació de tren a Sant Boi. Ens van fer cinc cèntims de les feines de rehabilitació de Can Roca de Baix –antiga comissaria de policia de Castelldefels–, i també del Castell d’Eramprunyà on, per cert, es fan visites guiades cada segon diumenge de mes. Viladecans ha estat qui ha tingut més representats a la Trobada. Al matí, en Jaume Lligadas del Grup

Tres Torres, ens va explicar com va anar tot allò que va passar fa deu anys, amb l’intent de remodelació del centre històric de Viladecans, l’oposició de la plataforma Salvem el Casc Antic i l’acord final proposat per un arquitecte neutral, en Salvador Matas i Dalmases. En aquest número del Punt de Trobada i en el proper, a la secció “Conèixer Viladecans”, podreu llegir aquesta explicació. A la tarda, en Xavier Calderé, ens va parlar dels documents de fitació que tenen a l’Arxiu Municipal de Viladecans –tema central de la Trobada–; en Manuel Luengo, ens va fer una xerrada sobre els elements d’interès Patrimonial del nostre poble, i la Mireia Comas, ens va explicar com el llibre de la Baronia d’Eramprunyà, de mans del seu propietari, va arribar a la Universitat de Barcelona; la seva feina de traducció i transcripció del text que, per cert, esperem que presenti a Viladecans el més aviat possible. Finalment, en Josep Mª Solías, ens va parlar de la divisió romana de Viladecans i de l’origen dels noms del nostre entorn. L’any que ve, la trobada es farà a Sant Climent, i el tema preferent serà la Pagesia. Us convidem doncs, a la 5a Trobada que es tindrà lloc el dia 17 de novembre de 2012. Vicenç Castelló Solina

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

14


El Mamut de Viladecans, premi Pau Bertran i Ros VII Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat

E

stic emocionat. El 25 de novembre vaig assistir al sopar de lliurament de la setena edició dels premis de reconeixement cultural, que concedeix el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Va ser a Martorell, a la seu de la Societat Recreativa del 1928 El Progrés. Una passada de local! I una excel·lent organització. Vam tenir teatre, música en directe i un bon sopar, que mai no està de més. Certament, vam ser una bona colla: 78 entitats van estar nominades per als premis, i d’aquestes, se’n van seleccionar 36 finalistes. De Viladecans vam estar nominats: l’Arxiu Municipal de Viladecans (per al premi Josep Maria Jujol, de Preservació del Patrimoni), el Sr. Secundí Roca (per al premi Antoni Serra i Fiter,

d’Arts Visuals) i servidor per al premi Pau Bertran i Bros de Cultura Popular. El Sr. Roca i jo vam ser finalistes. I jo vaig guanyar el premi en la meva categoria. Cosa que em va fer molt feliç. Perquè era la primera vegada que un d’aquests premis anava a Viladecans, perquè sé que les 23 entitats que m’empenyeu i la colla del Mamut us ho heu currat

Fundación Espejo 2ª HUEVADA POPULAR DE VILADECANS. PROYECTO DE ACCIÓN HUMANITARIA: MENTS A LA SORRA. “VILADECANS PEL SAHARA” Construcción de un hospital psiquiátrico en los Campos de Refugiados del RASD en el Sáhara Argelino Nuestra pequeña aportación supone una gran ayuda para ellos.

DÍA 18 DE DICIEMBRE DEL 2011 EN EL PARQUE DE TORRENTE BALLESTER, DE 10 A 15 HORAS. CONCENTRACIÓN Y EXHIBICIÓN MOTERA… JUEGOS Y CONCURSOS VARIOS PRECIOS ANTICRISIS:

molt, i perquè d’alguna forma el mamut representa tot els veïns de la nostra ciutat. I això m’anima a continuar endavant. És una bona cosa per als viladecanencs comptar amb tres entitats nominades i, encara que només n’hagi guanyat una, jo ho visc com si ho haguéssim guanyat tots tres. Amics, amigues, per molts anys!!! El Mamut de Viladecans

Per al teu (o teva) amic invisible, res millor que un mamut BEN VISIBLE! Per què no regales un mamut ben visible al teu amic o amiga invisible? Serà un regal viladecanenc baratet (3 €), per enganxar al cotxe, a la moto, a la bici o a la carpeta. Si el teu amic/ga és de viladecans, li pujarà l’autoestima. Si no, també et pot servir per lligar: primer li regales l’adhesiu, i després el/la convides a una cercavila del mamut o a la mísmissima Mamullada. I caurà als teus peus. Paraula de mamut. Pots comprar l’adhesiu a la Llibreria Els Nou Rals o a Can Batllori.

HUEVO, PAN Y REFRESCO: 2 €. 2º REFRESCO: 1 €. Viladecans Solidària!

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

15


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Becplaner (Platalea leucorodia)

Remolar-Filipines 21 de maig 2011

És un ocell gran, ja que fa entre 80 i 93 centímetres de llarg i té una envergadura alar d’entre 120 i 135 centímetres. Els becs planers deuen el seu nom a la forma del seu característic bec, òrgan molt especialitzat en la filtració de llims, on es troben els petits invertebrats dels quals s’alimenten a les zones de maresmes de zones de climes càlids i moderats. El seu règim alimentari es compon, a més, de peixos i amfibis.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

16


les nostres entitats

L’Associació de Veïns Parc Torre Roja

E

l principi d’aquesta Associació de Veïns té origen el gener del 1991, quan uns quants veïns acabats d’instal·lar al barri van veure la necessitat d’associar-se per poder arribar amb més facilitat als poders públics. El barri de la Torre Roja es va començar a urbanitzar a principi dels anys 80 Pels que siguin d’aquesta ciutat i tinguin més de 40 anys, recordaran que era una zona separada del Casc Antic per la riera i el Mas de Can Preciós (avui dia zona que es coneix més com Can Preciós, que va ser urbanitzada més tard i que pertany al Parc de la Torre Roja ), a on es venia a fer una excursió, o almenys una caminada i també a fer una paella amb els amics. Per arribar a la Torre Roja sols es podia passar per la Carretera o bé per un pont que sortia des de el carrer de les Sitges. També ho dificultava la fàbrica del Llevat, i una de productes químics. S’havia planejat per l’Ajuntament franquista com un possible Bellvitge, cases altes de més de 7 pisos com podeu veure al primer bloc de prop del Torrent d’Oliveretes. El consistori que va sortir de les primeres eleccions democràtiques, va poder parar el projecte i va reduir dos pisos d’alçada a l’actual edifici, a més de no deixar desenvolupar els que venien a continuació. Es va aprovar un nou projecte de cases unifamiliars, i alguns edificis de pisos, però no tan alts com els que al final han arribat a construir. També es van fer les Piscines Masgrau, que malauradament les incidències climàtiques van trencar, i que en haver-hi el projecte de construir un nou recinte esportiu que sembla paralitzat, i portar tres anys tancades, s´han deixat acabar de malmetre. El nou projecte ja fa més de dos o tres anys que l’estem esperant. Es farà? No es farà? Caldrà reivindicar recuperar les piscines actuals? L’ A.V.V va néixer quasi amb el barri. Una persona que tenia moltes inquietuds en aquest camp en va reunir

dues o tres més i així va començar. Es varen tramitar els estatuts, es va demanar un local a l’Ajuntament, i varen passar quasi quatre anys fins que van aconseguir els locals on ara estem, i que eren els locals provisionals de l’Institut Torre Roja. Era l’any 1995. Les persones que treballem en una Associació de Veïns, ho fem pensant en el nostre barri. Treballem voluntàriament i ho fem amb la il·lusió de tenir activitats i alguns serveis per al conjunt de persones que el formem. Als estatuts de l’A.V.V. es parla del nostre àmbit d’actuació i dels nostres objectius, a on podem distingir dos àmbits d’acció, la reivindicació veïnal per la problemàtica generada a l’entorn del Parc de la Torre Roja i per altra el foment de la convivència i la relació veïnal mitjançant la realització d’activitats i la prestació de serveis. • Pel que fa a la reivindicació veïnal, en tots aquests anys s’han plantejat davant l’ajuntament diverses qüestions: de recollida de cotxes abandonats, circulació, il·luminació, neteja, passos de vianants, sanejament i altres. També els veïns, juntament amb l’A.V.V, vàrem aconseguir que l’Ajuntament fes la rotonda de sortida pel carrer Vicent Foix a la carretera, també anys desprès treure els camions i els munts de sorra que hi havia al costat del Torrent d’Oliveretes. Vàrem pressionar i finalment es varen tancar els terrenys que estan al costat de la Seat, que eren un focus de cotxes abandonats i rates, així com la zona del carrer Vicent Foix, el qual es va netejar i es varen plantar pins. Hem denunciat reiteradament que els carrers del barri hagin derivat a ser travessies d’entrada i sortida dels cotxes cap a l’ autopista o Sant Boi.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

• Pel que fa al foment de la convivència i la relació veïnal realitzem tot un seguit d’activitats: ball de saló, ioga, puntes de coixí, manualitats infantils, gimnàstica (molt aviat) i en col· laboració amb l’escola Doctor Trueta i l’AMPA de l’escola l’Aula Informàtica oberta al barri dins el projecte “Escola oberta al barri” de l’ajuntament. A més de les festes: Revetlla de Sant Joan, Festa del Barri, Castanyada. A les tres darreres festes de barri han participats els grups de timbalers de les escoles Doctor Trueta, Pau Casals i Àngela Roca. I els serveis: Mútua Veïnal Sinera (l’últim servei per als qui ens deixen). Assegurances Atlantis i el Servei d’administració gratuït per a les comunitats del nostre barri. Actualment de l’A.V.V. ja en formen part uns 500 socis (unes 250 famílies), malgrat això i per a tota aquesta tasca seguim unes poques persones al peu del canó. Desitjaríem que algunes més ens ajudéssiu i estem oberts a la vostra col·laboració. Ens trobareu cada dilluns, de 7 a 8, al local de l’Associació (és a l’esquerra de la Torre Roja).

17


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (4ª part)

F

ent memòria dels encausats, ens podríem preguntar, com ho feia el cantant comunista americà Pete Seeger, aquell mateix any 1961, enregistrant la cançó “Where Have All the Flowers Gone” traduida aquí per “Que se n’ha fet d’aquelles flors?”. La cançó ens parla de noies que fent-ne un pom, per a nois que se’n van a fer el soldat, es plantegen un “vés a saber si tornaran”, i que un cop morts a la guerra, ens diu que de les seves tombes hi surten noves flors que serveixen per fer un nou pom. De les flors d’aquest pom de 1961, que en sé alguna cosa, us faig particep de la flaire que em deixaren. En Felipe Cruz Martinez, el del barri de la Bomba de l’Hospitalet, era membre del PSUC des d’abans de 1955, quan treballava a Can Batlló. Detingut anteriorment amb els “seixanta-quatre” de l’any 1958, un cop complerta la condemna del consell de guerra, a més a més de lluitar per sobreviure, convertí la seva vida en una lluita per dignificar i esbombar aquella vergonya urbanística, on vivia, plantada a tocar de la Gran Via. Amb aquest fi, l’any 1965 fundà la “Cooperativa de Viviendas Obreras del barrio de La Bomba” que aconseguia un primer bloc de 166 pisos a Bellvitge l’any 1969. Definitivament enderrocat el barri l’any 1977, totes les famílies restants acabaren al polígon Gornal del mateix Hospitalet. En Felipe Cruz va ser detingut i empresonat dues vegades més. L’escriptor Pepe Gutierrez-Alvarez (Memorias de un bolchevique andaluz. Editorial

El Viejo Topo), recorda haver-li vist una espantosa i vomitiva esquena llagada, tres mesos després de la detenció del maig de l’any 1968. Els interrogadors li apagaven sistemàticament totes les cigarretes a la seva esquena apallissada. Ell i la seva dona Pura Fernandez García, varen fundar l’Associació de Veïns de Bellvitge Nord, l’any 1973. La Pura, detinguda també dues vegades, aprengué a llegir i escriure a la presó i es convertí en referent de dona lluitadora. L’Ajuntament de L’Hospitalet li posà el seu nom al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del carrer Cobalt. En Zinoviev Linares Risquez, sortí de la presó de manera més altiva que mai. Havia estat l’únic condemnat a la pena que demanava el fiscal, mentre que als altres els quedava reduïda a la meitat. Sortí més comunista que ningú i menys disposat a afluixar que mai. Menys clandestí que ningú i més decidit que mai a denunciar qualsevol injusticia. Ens el podíem trobar a qualsevol lloc, i en qualsevol

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

moment, fent agitació. L’escriptor abans esmentat, el recordava polemitzant amb els trotsquistes al Centre Social de La Florida, l’any 1968. Defensor a ultrança de qualsevol tesi del “Partit”, la seva companyia, com ja havia dit, era considerada cosa perillosa fins i tot pels seus propis camarades, car, per desgràcia seva, en Creix li atorgà una categoria superior a la de “sospechoso habitual” i cada cop que venia Franco a Barcelona, o un dignatari internacional, o el governador tocava el xiulet, era reportat a Via Laietana per rebre la dosi corresponent de calbots, al voltant d’una acurada anàlisi de situació. Amb feines sempre temporals i malvivint a precari tota la vida, quan la crisi dels setanta enviava a l’atur a milers de treballadors, ell els adreçava a centenars al sindicat de CC.OO. i al despatx laboralista d’en Josep Mª Mestieri al Poblat Roca, on tingué una de les seves darreres ocupacions. De les persones que la vida les hi ha fet passar putes, per ser fidel als seus principis, dificilment se’n trobarà, a Viladecans, cap com en Zinoviev. Els antics companys, en reconeixement a la seva persona, en l’enterrament de l’any 1998, quan tenia 75 anys, li cantaren la Internacional al cementiri, mai de manera tan mal entonada, però poques vegades de manera tan emotiva. D’en Joan Masgrau Marcè, tothom en sap que va ser el primer alcalde democràticament escollit després del franquisme, l’any 1979. Però poca gent recorda que ell no era afiliat al PSUC sinó que hi figurà com a independent. Complerts els sis mesos de presó, continuà fent

18


el mateix que feia abans d’entrarhi, era botiguer de gra i productes fitosanitaris per al camp, però això sí, d’ara endavant, extremant les precaucions respecte a qualsevol activitat subversiva, mirant de semblar no fer res. En realitat però, sempre que tenia ocasió, predicava la necessitat de canvi sense revenja i trauma, acumulant en aquest sentit un bon capital politic entre força gent. És així que ajudà el PSUC a guanyar les eleccions. Sense revenja i trauma fou, també, la raó de ser com a alcalde. Filant prim, en Joan Masgrau anà a parar a la presó perquè havia estat Comissari Polític de batallò a la guerra, aconseguint exiliar-se sense ser-ne castigat. I a algú tampoc no li semblà bé l’alegria, la lleugeresa i la impunitat amb què una colla comentava les notícies del món al bar de Cal Sastre relatives a Castro, Kennedy i Fabiola... bo i fent el cafè de la tarda, davant un dels primers televisors. En els interrogatoris en Joan es mantingué ferm que ell només havia demanat l’ingrés a la maçoneria en el temps de la República, i reconegué haver fet un donatiu pro presos al Zinoviev. Per això li endossaren els sis mesos. L’alcalde Masgrau morí el 2003, als 90 anys. En Manolo Clemente Martínez va ser un dels que se’n va anar. No essent militant del Partit abans d’entrar a la presó, se’n va fer en sortir. Però, poc després d’alliberat, en una de les trobades amb en Manuel Vizcaino, arrossegant la minusvalidesa pel carrer Major, li engegà: Vizcaino, yo estoy “quemado”... no vuelvas más... tu seguridad es lo primero... Ya no tengo nada más que hacer aquí..,” i se’n tornà a Rafal, a la província d’Alacant, d’on havia vingut. Allà, sense poder ser mestre oficialment, ho va ser pels seus collons. Convertida la planta baixa de ca seva en una aula, dotzenes d’hortolans analfabets aprengueren d’ell a llegir i escriure, dotzenes de famílies li portaren els fills a classes de repàs i tots els seus nebots i nebodes el tingueren com a preceptor. Al voltant d’ell

s’organitzà el Partit Comunista a aquell poble de la Vega Baja, que l’any 1979 conformà majoria absoluta al consistori, amb la gent del PSOE, sense ell ser-ne regidor. Per iniciativa ciutadana, l’Ajuntament de Rafal, governat, a dia d’avui, pel Partit Popular, li ha posat el seu nom a un carrer, amb el subtítol de “el Maestro”. En el Punt de Trobada núm. 35, ja vaig relatar que el seu funeral i enterrament l’oficiaren tres capellans i va ser dut al cementiri carregat a les espatlles. Tenia 77 anys. Els altres dos germans Clemente, en Pepe i l’Antonio, també passaren de no ser-ne, a ser comunistes. Els germans Creix s’havien acomiadat d’en Pepe i en Manolo, en marxar cap a la Model, dient-los amb odi i mirada enfurismada: Es posible que no seais miembros del Partido... pero si sé que sois comunistas.., me lo demuestra vuestro comportamiento familiar y la manera de educar a los hijos que tenéis los Clemente. Així doncs, sortits del trull, es digueren: “Si ens hi posen, millor que hi siguem” però, centrats en responsabilitats familiars i autoformació, la seva militància clandestina no anà gaire més enllà de participar en col·lectes pro-presos, facilitar contactes dins la fàbrica Roca, a la qual l’Antonio també va anar a parar, i fer seguiment de les accions que es plantejaven. Tenien fama de bons treballadors i no els era extrany l’estajanovisme quan calia. Amdós es varen jubilar quan feren els seixanta-cinc anys, després de ser delegats sindicals de CC.OO. En Pepe, l’any 1979, formà part de la candidatura del PSUC guanyadora a les eleccions municipals. S’afiliaren, finalment, al PSUCviu, integrant d’EUiA. L’Antonio tornà al seu poble de Rafal per viure-hi, després de plegar de Roca. Ara té 77 anys. En Pepe morí el gener de l’any 2009. En tenia 85. Al lleidatà Josep Ramos Llàs, emigrant del camp català, i membre d’una familia “psuquera” de Térmens a la comarca de la Noguera, prèviament a la vinguda d’en Franco a Barcelona, l’any 1960, ja

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

li havia tocat unes setmanes de prevenció a la Model, juntament amb altres vuit companys del Prat. A resultes del Consell de Guerra que ens ocupa, no solament va quedar acomiadat de la feina, sinó que en sortir de la presó es va trobar sense sostre, desnonat per La Seda del pis on vivia des de 1958 i temporalment hagué de viure sota un porxo. En Ramos Llàs, tan aviat com tornà a posar els peus al Prat, tant aviat reemprengué la militància clandestina. De la seva mà ingressà al partit, entre d’altres, en Faustino Albadalejo que el va substituir en l’organització de La Seda, on hi destacà com a capdavanter als anys setanta. El potent PSUC dels anys cinquanta del Prat, després de moltes garrotades policials, entrà en crisi i bona part de la dècada dels seixanta fou d’estancament. L’any 1967 per raó de diferències al voltant de la Cooperativa de Vivendes, es produí una escissió (PCE-i) i en ella, juntament amb altres històrics, ens hi trobem en Ramos Llàs com a protagonista. Finalment però, a començaments dels setanta tots els fills pròdigs tornaren al PSUC. Morí l’any 2001, als 75 anys. Ja sabem què se n’ha ha fet d’aquell pom de flors, roselles en aquest cas. Evocant-los, també em ve a la memòria una cançó d’un cantant més nostrat, enregistrada en aquells mateixos anys seixanta: “Cal que neixin flors a cada instant”. Doncs això, i que no quedi cap poncella closa. Ja no sona gaire aquesta cançó d’en Llach (i altres tampoc), no sé si per considerar-la una marxa una mica pàmfila o perquè tornen a bufar vents exacerbats de “A cadascú lo seu” i “Primer els de casa”. Desconec si els encausats la coneixien gaire, però si que sé que molts dels versos eren coincidents amb els seus lemes de vida: Cal anar endavant sense perdre el pas... Enterrem la nit... enterrem la por... Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà..., etc. No estaria de més anar al YouTube i aprendre-la. Ves a saber si no trigarem gaire a tornar-la a marxar.

19


conèixer viladecans secció a càrrec del Grup Tres Torres

La plataforma Salvem el Casc Antic i la recuperació del Centre Històric (Primera part)

E

l carrer d’Àngel Guimerà, un dels més antics de la nostra ciutat, va patir una convulsió, ara fa una dècada, amb l’aprovació d’un Pla urbanístic que preveia una transformació radical de la seva imatge, ignorant el seu important valor patrimonial, identitari i sentimental. El Ple de l’Ajuntament de Viladecans havia aprovat un projecte urbanístic que preveia l’enderrocament del front de cases del carrer d’Àngel Guimerà, del número 1 a l’11, que va des de la porta del jardí de l’Ajuntament fins a gairebé a tocar del carrer de la Farina amb l’objectiu d’ampliar el mateix jardí. Dit d’una altra manera: amb aquest projecte desapareixien les cases de cal Pintor, cal Barber, cal Tòfol, cal Pepet de la Torre, cal Carcereny i cal Ginestar i amb elles també desapareixia el traçat sinuós del carrer, el seu valor històric i en conseqüència s’escapçava la seva identitat. El projecte també preveia la construcció d’un aparcament subterrani en una part del jardí i la conversió del jardí en una plaça dura. Per altra banda, amb l’enderrocament de cal Carcereny es perllongava el carrer de les Sitges fins arribar al carrer del Sol i a la banda nord d’aquest nou tram s’hi preveia la construcció de noves edificacions, en una part de les quals s’hi encabirien, en un terreny indivís, els propietaris expropiats. Els propietaris afectats van començar a rebre notificacions de l’administració municipal sobre la futura execució del Pla a l’any 1989, i és amb això que la Teresa Casadó Tugas, propietària de les cases número 5 i 7, i l’Adelina Pugès Tort propietària de la casa de ca l’Escuder, única propietat afectada del carrer del Sol, van iniciar consultes amb un advocat conegut de l’Adelina. Amb aquest primer advocat es van emprendre determinades accions legals, el resultat de les quals no va ser gens favorables als interessos dels afectats. A l’any 1997, la Teresa s’en va anar a consultar un altre despatx d’advocats amb qui van començar a parlar de la conveniència de crear una plataforma veïnal.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

Activitat al carrer

Sergi Camí Górriz era membre del grup de xanquers i d’animació “Stolabitna”, els quals tenien com a local el pis de dalt de cal Barber, al número 3 del carrer d’Àngel Guimerà; a la planta baixa d’aquesta mateixa casa hi havia la botiga de ceràmica de l’Encarni García Jiménez. La Teresa Casadó, que estava del tot decidida a lluitar per salvar casa seva, li va preguntar al Sergi sobre el funcionament d’aquestes plataformes veïnals que li havien parlat al despatx d’advocats; el Sergi li va donar totes les explicacions i al mateix temps li va oferir el seu ajut. A cavall dels anys 1998 i 1999, els veïns afectats van començar a actuar penjant pancartes als balcons de les seves cases amb eslògans com ara: “Salvem el Casc Antic”, “No a la destrucció del Casc Antic” i “Montfort tens el poder però no tens la raó”. La Teresa Casadó va pensar que s’havia d’informar a la ciutadania del Pla urbanístic que es pretenia 20


executar. Calia fer-ne difusió. És per això que va creure, al tenir la Fira de Sant Isidre a prop, que seria bo de presentar al concursexposició de fruits del camp una panera com a denúncia del que es pretenia fer al carrer d’Àngel Guimerà. Així doncs, el marit de la Teresa se’n va anar a la Cooperativa Agrària a inscriure-la per al concurs en la modalitat artística. Van començar l’elaboració de la panera construint amb marqueteria el perfil de les cases amenaçades i, entre tota la família, mantenint-ho en secret, van anar cobrint la fusta amb gra de diferents tipus i colors. La idea era fer un gegant construït amb pells d’hortalisses, al qual li sortien els diners de les butxaques, atansant-se amb actitud amenaçadora al damunt de les cases del carrer Àngel Guimerà. Amb el treball enllestit i arribat el moment de traslladar la panera fins el recinte del concurs, van decidir d’esperar-se fins a la una de la matinada per tal de ser dels últims i així passar el més desapecebuts possible. Així doncs, arribada l’hora van col·locar la panera al seu lloc i van marxar. A l’endemà es va produir l’enrenou. La Teresa Casadó explica que les autoritats municipals van exigir que es tragués aquella panera o no s’inaugurava la fira. La Cooperativa Agrària, organitzadora de l’exposició, va fer costat a la Teresa i al final van inaugurar el concurs amb l’acord que es traguessin els diners de les butxaques del gegant. La panera de denúncia que la Teresa i la seva família havien presentat a la Fira de Sant Isidre va representar un punt d’inflexió en aquell incipient moviment veïnal. El Joan Bonich Roset ho explica així: “Aquella panera va ser el detonant perquè la Plataforma comencés a funcionar. El seu impacte va fer conscienciar molta gent, el meu cunyat Anton Piqué

Pancartes als balcons

era un dels afectats i jo m’hi vaig implicar”. A partir d’aquí és quan es constitueix formalment la Plataforma Salvem el Casc Antic i comencen les reunions un cop per setmana, primer al Centre Cultural i després a cal Carcereny ja com a seu permanent de l’entitat. Van ser molts els viladecanencs que es van anar aplegant a l’entorn de la Plataforma per treballarhi o donar-hi suport, també van ser moltes les entitats que es van oferir per colaborar, com també ho van fer els partits polítics. El nucli més actiu estaria format per unes 20 o 25 persones i a les assemblees s’havia arribat fins a la vuitantena de participants. Amb la Plataforma engegada, el Sergi Camí se’n va anar a veure l’Encarni García, la ceramista de la planta baixa de cal Barber, convencent-la que s’integrés a l’organització. Ella mateixa explica que després d’acceptar l’oferiment del Sergi van nomenar-la portaveu en una assemblea a la qual ella no havia assistit. L’Encarni va proposar de compartir la responsabilitat amb l’objectiu que el càrrec fos més representatiu, i finalment es va acordar nomenar l’Encarni García i el Joan Bonich com a coportaveus de la Plataforma Salvem el Casc Antic.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011

La primera acció que es va emprendre va ser expressar públicament el rebuig al Pla cada dijous a les 7 de la tarda, primer en forma de manifestació, després en forma de concentració a la plaça de la Vila. Cal destacar la voluntat i l’esforç dels organitzadors de mantenir el caràcter pacífic de les concentracions, procurant sempre d’evitar o reconduir les actituds poc respectuoses que en alguna ocasió s’havien produït per part d’alguns dels assistents. El setembre d’aquell mateix any de 1999, la Plataforma va organitzar per la Festa Major la Festa dels Aparadors. El carrer es va convertir en una llarga sala d’exposicions amb fotografies antigues per les parets, mentre que els aparadors de les botigues i també algunes cases obertes, oferien una mostra d’elements antics com ara vestits de les àvies i diferents estris i objectes que van cridar l’atenció i la curiositat dels molts viladecanencs que es van acostar a visitar l’exposició; al mateix temps es van fer llaços verds per a la solapa: Posa’t el llaç pel Casc Antic. Jaume Lligadas Vendrell

21


Viladecans punt de trobada, 050