Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

Any 5

15 de novembre de 2011

Motius de satisfacció i de benestar Si un va qualsevol dia de festa que faci bon temps al Parc de la Marina, se’l trobarà ple de gent. Realment, és un espai que fa de bon estar, ben construït, ben cuidat, que convida a anar-hi. Segurament que seria més discutible el preu que hem pagat amb aquells immensos blocs de pisos que hi ha al costat, però el parc en si està molt bé. Si deixem el parc i ens n’anem cap al carrer de la Tecnologia, a baix de tot del barri de Sales, i travessem per sota l’autopista cap als camps, ens trobarem un munt de gent corrent, o anant en bicicleta, o passejant pels camins asfaltats de la zona. I, alhora, podrem admirar també l’exhuberància dels cultius que allà s’hi fan. Si ens n’anem just cap a l’altra banda de la ciutat, cap a muntanya, ens trobarem també tot de gent que aprofita la muntanya de Sant Ramon com a lloc d’esbarjo. I, segons com, ens trobarem amb alguna de les diverses pujades col·lectives que s’hi fan al llarg de l’any. I com aquests exemples, molts d’altres. A Viladecans tenim molts llocs dels quals els ciutadans i ciutadanes podem i sabem disfrutar. També espais més petits, però carregats de més història i significat, com la Torre Modolell i el seu jardí, que ens agradaria que estiguessin més cuidats. O la masia de Cal Menut, que podria ser un magnífic lloc de visita oberta per tenir memòria del nostre passat, i que ara més aviat ens fa por que s’acabi ensorrant. Molts llocs. Els que tenim i els que ens agradaria tenir. No està gens malament. I ara, en aquest temps de crisi, és bo recordar-ho i recordar-nos-ho. Perquè, juntament amb tota la lluita que cal fer perquè la sortida de la situació no l’hàgim de continuar pagant els que no l’hem provocada i menys encara els estrats més febles de la nostra societat, tenir tot això que tenim és sens dubte un estímul per viure. Un estímul, sí, per afrontar amb més ànim i força la crisi.

Sumari

2 Una gran festa per a celebrar un aniversari rodó. Mercè Ginés 3 Integrar i compartir la tradició. Miguel de la Rubia 4 La màgia del Circ Raluy. Josep Ginjaume 5 Òmnium Cultural es fa present a Viladecans. Agustí Martí 6 La veu de la mare. José Luis Atienza 7 No están por la labor. David Rebollo 8 Raíces de Andalucía: la exposición del Milenario. Josefa Delgado 8 Cap NO per a ningú. Càritas interparroquial de Viladecans. 9 Deixem-nos seduir per la bellesa. Mercè Solé 10 Des de Begur, una idea per a Viladecans. Josep Lligadas 11 Jo encara em permeto somniar. Bàrbara Lligadas 12 Homenatge a la dignitat política. José Luis Atienza 13 Les zones protegides s’han quedat petites. Ricard Caba 14 Què tenim? Què ens fa falta? Mercè Solé 15 La mirada aguda: Fredeluga. Eio Ramon 16 Les nostres entitats: AV del Casc Antic de Viladecans 17 Històries viladecanenques: Consell de guerra sumaríssim (3ª part). Andreu Comellas

19 Conèixer Viladecans: La font desconeguda. Jaume Lligadas

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Ginjaume Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

49

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Una gran festa per a celebrar un aniversari rodó

E

l passat 19 d’octubre es complien vint anys de la fundació d’ASDIVI i vam voler compartir el nostre aniversari amb tota la població de Viladecans el dissabte 22. Nosaltres ens sentim orgullosos de la feina feta en aquestes dues dècades d’història i volíem compartir-ho amb la resta de ciutadania. ASDIVI va començar el seu camí el 1991 per iniciativa d’una petita colla de pares molt valents, i de seguida es van aplegar més famílies i voluntaris al seu voltant, fent pinya per lluitar perquè els discapacitats fossin ciutadans de primera. Un altre dels nostres desigs era fer visibles les capacitats (de relació, de gaudi, d’estimació...) d’aquests ciutadans tan especials i sovint tan oblidats. I per últim fer patent la tasca del voluntariat que ha fet possible el manteniment de l’associació. Sense aquestes persones tan altruistes ASDIVI no existiria.

La festa es va iniciar a les 10 del matí i es va allargar fins quarts de 9 del vespre. El programa contemplava activitats molt diverses, però es podien veure dues parts ben diferenciades: • la primera meitat de la jornada de caire més infantil: xocolatada, inflables, tallers (maquillatge de cara, titelles amb material de reciclatge, pilotes antiestrès...), minijocs, pallassos, gimcana... • la segona franja horària era per a joves o adults: monòlegs, balls llatins, break dance, tallers (henna, bijuteria amb càpsules Nespresso, petanca...), discoteca mòbil, timbalada i focs artificials. També es va oferir l’oportunitat de penjar un desig a l’arbre dels desitjos i la veritat que n’hem recollit un bon munt. Alguns dels més originals són: “Deseo mucha salud para la mamá Naturaleza”, “Deseo que los niños discapacitados se diviertan toda la vida” “Deseo que se cumplan todos los buenos deseos de este árbol”... Hi havia altres serveis com el de bar, un mercat solidari (objectes de segona mà a un preu molt assequible) i un punt d’informació on es lliuraven revistes, tríptics de les activitats d’ASDIVI i programes de la festa. En aquesta última carpa es podia veure molt gràficament l’evolució de l’entitat a través dels quatre plòtters de la història de l’associació (un per cada lustre). Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

Van venir a participar de la celebració moltes entitats i els seus socis, es van viure grans retrobaments tant amb alguns nois i noies (Germán, Laura...) com amb algunes exmonitores, que ara ja porten els seus fills als actes. La residència El Tamariu del Prat de Llobregat ens van visitar al matí amb un grup i a la tarda amb un altre. Gràcies a aquesta aproximació els d’ASDIVI vam poder gaudir de la companyia del Germán i veure com se’n recordava de tothom i s’emocionava en saludar-nos. Des d’aquí volem agrair-los l’esforç per desplaçar-se i assistir-hi. Vam rebre també la visita de representants de l’Ajuntament de Viladecans. Al matí ens va acompanyar Verónica Arasil, regidora de Convivència i Ciutadania, Igualtat de gènere, Joventut i Comunitat. A la tarda José Luis Atienza, tinent d’alcalde de l’Àrea de Medi Ambient i Ciutat Sostenible i regidor de Cultura i Encarni García, regidora d’Espais Naturals i de Patrimoni Històric. I al llarg de tota la jornada també ens va acompanyar i assessorar Pili Cabezas. A tots els estem molt agraïts per l’interès i l’atenció demostrats envers les persones amb discapacitat. Ens va acompanyar el bon temps, i gràcies a això i al munt de visitants que van assistir a la festa, aquesta va ser tot un èxit. Esperem que ara tothom sigui més conscient de l’existència de la diferència, i que la vegi com un valor positiu i no com un obstacle. Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració! Mercè Ginés

2


P

Integrar i compartir la tradició a través de la cuina

odria haver estat en un altre lloc, però es que aquells bonics paisatges verds envoltats de petites i grans cases, aquest caràcter acollidor i altres encants, ens havien fet un cop més escollir les terres d’EuskalHerria per passar uns dies. I per sort vàrem poder gaudir també d’una de les expressions culturals més significatives d’aquestes terres, la gastronomia. Aquests dies d’octubre se celebraven diversos campionats en aquestes terres: per un costat a Cambo-les-bains (País Basc Francès) el dia del «Gateau Basque» amb el seu corresponent campionat de pastissos i també es celebrava el Campionat de Pintxos d’Euskadi. Aquest últim es va desenvolupar al llarg de tres dies en la bonica ciutat costanera basca. Un campionat que va ser pilotat per un presentador navarrès una mica particular, Iulian Iantzi, el fill d’un euskaldun que va emigrar als Estats Units per fer de pastor. Iulian, que va néixer allà, més tard va tornar a Lesaka (Navarra) amb els seus pares, però només coneixia dues llengües, l’anglès i l’euskera. Mala situació per a ell atès que això passava en temps de la dictadura. Segons ell va ser un moment difícil per a un nen que patiria les conseqüències d’aquells temps. Però a part d’aquesta petita historia, comentada pel mateix presentador, vull destacar que aquest Campionat va ser un bon lloc per aprendre alguns trucs de cuina, però sobretot per sorprendre’s de les innovadores i màgiques receptes que anaven explicant un a un els cuiners de fins a vuitanta bars i restaurants. Tot entorn d’un element molt significatiu i tradicional de la gastronomia basca i navarra, el pintxo. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

La pluralitat era sens dubte el signe d’identitat d’aquest moment d’aquest tipus de cuina i podíem contemplar com competien des d’una noia donostiarra, una dona d’origen senegalès fent el seu pintxo, el debat encetat per un cuiner d’una edat una mica avançada, acompanyat per dues dones marroquines, entorn del que representava el pintxo original i discutint sobre els pintxos més elaborats, i com per exemple dos nois d’origen argentí arribaven a guanyar un dels premis d’aquest campionat tan euskaldun. Però el resum pot ser que a l’entorn d’aquest destacat element cultural hi caben variacions o enriquiments tant per l’origen, la innovació o la tradició dels seus cuiners com per la diversitat d’ingredients culinaris que s’utilitzaven. Vam poder veure des del tradicional bacallà fins a un pintallavis de mantega aromatitzada amb aroma de llimona. Gaudíem veient com gaudien tots i cadascun dels cuiners i cuineres participants a l’hora de realitzar els plats i com sabien transmetre els sabors i les textures d’una forma oral i visual. Des del meu punt de vista una forma fenomenal d’integrar i compartir coneixements sobre elements culturals propis d’un poble. Després de gaudir d’aquest bon espectacle no ens faltava més que tastar, en algun d’aquells bars d’Hondarribia, algunes de les delícies que podíem haver vist en aquell campionat. Miguel de la Rubia

3


La màgia del Circ Raluy

D

el passat 20 al 23 d’octubre va recalar a Viladecans el Circ Raluy, procedent de Cambrils i de camí cap a Girona, fidel a la seva cita anual amb les fires de Sant Narcís. No és un

Més de 20 caravanes configuren el seu museu ambulant integrat per vehicles d’època elegantment decorats amb motius circenses. Veritablement en aquest cas l’espectacle és a dins i a fora de la carpa principal. Les últimes adquisicions: un camió de l’exèrcit alemany de 1951 i un altre que havia estat propietat de l’exèrcit anglès. El primer el convertiran en biblioteca. Altres són utilitzats com a cafeteria, lavabos o, fins i tot, com a estança d’hotel pensada per a aquells que vulguin apropar-se a la vida de circ durant alguns dies. El xou frega les dues hores amb pausa al mig i una quinzena de números de tècniques ben diferents: llit elàstic, trapezi, pallassos, bàscula, equilibri, bombolles de sabó... El comandant de la nau és Carles Raluy, director i presentador des de fa més de 20 anys. L’origen de tot plegat l’hem de buscar en el seu pare, Lluís Raluy: nascut a Carcassona el 1911, però criat a Sant Adrià de Besós, va esdevenir un reconegut artista Fotografia: Jordi Pinyol Fotografia: Jorge Lizana de circ (home bala, entre altres) entre els anys 30 i 60. Va ser ell qui va començar a comprar i col·leccionar carros de circ antics, ignorant que serien l’embrió de l’actual Circ Raluy, a la carretera des dels anys 70. El 1996 va obtenir el Premio Nacional del Circo que atorga el Ministeri de Cultura i el 2006 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Fins ara tenia la seu operativa a les Terres de l’Ebre, però recentment hem llegit –al diari Ara– que es traslladarà al Baix Empordà, on els seus promotors preveuen obrir una escola de circ i un museu dedicat a aquest art. En concret, al municipi de Vulpellac. Mentrestant, per als interessats que no varen ser a temps de gaudir-ne a Viladecans, sàpiguen que per Nadal seran circ qualsevol, més aviat és únic en la seva es- un any més al Moll de la Fusta de Barcelona. pècie i té una sèrie de particularitats que el També poden veure un reportatge a www. fan entranyable i interessant alhora, ja sigui viladecanstv.tv o consultar més informació amb mainada o sense. Amb més de 40 anys al seu web www.raluy.com I com a regal de d’història i un marcat caràcter familiar, un comiat, les dues instantànies que acompanyen dels seus trets més característics és l’aire antic aquest escrit i que hem baixat del portal de que respira cadascun dels seus racons, a l’estil fotografies a Internet Flickr. més clàssic. I sense rastre d’animals. Josep Ginjaume

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

4


Òmnium Cultural es fa present a Viladecans

A

l voltant d'unes 150 persones van compartir, el passat divendres 14 d'octubre, una trobada a l'Ateneu d'entitats Pablo Picasso. La secció local d'Òmnium Cultural va estar a l'alçada oferint un acte elegant, enriquidor i emotiu propi de la trajectòria que al llarg dels darrers 50 anys ha dut a terme l'entitat en el nostre país. A l'acte van estar acompanyats per la Sra. Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, i les autoritats locals. La Sra. Muriel Casals i el Sr. Carles Ruíz (alcalde de Viladecans) van donar la benvinguda a la nova secció local d'Òmnium i la van encoratjar a treballar per la cultura, la llengua, i el País, eixos principals de treball de l'entitat. Òmnium no té la intenció de substituir cap entitat ja existent sinó que pretén ser un paraigua on aixoplugar i enfortir a aquelles entitats que comparteixen i treballen per la llengua, la cultura i el país, consolidant els seus projectes conjuntament amb les noves propostes que Òmnium oferirà. Tots els assistents a l'acte eren conscients que hi ha molta feina a fer per tal que vagi augmentant la presència de la llengua i la cultura catalana entre els ciutadans del nostre municipi. A continuació i aprofitant la celebració a la ciutat del Correllengua 2011, es va dur a terme una taula rodona, amb la presència del Sr. Pep Cruanyes (Comissió de la Dignitat), de la Sra. Muriel Casals (presidenta d'Òmnium), del Sr. Cesk Freixas (jove cantautor català), i del Sr. José Luis Atienza (regidor de Cultura de l'ajuntament de Viladecans). El debat va girar al voltant de "L'estat actual de la llengua catalana al nostre país"; les diferents intervencions ens van permetre reflexionar i valorar l'important paper que tenen els ciutadans i ciutadanes catalanoparlants, per aconseguir mantenir i ampliar l'ús social de la nostra llengua. Els ponents van estar d'acord que cal continuar treballant perquè la llengua sigui l'element aglutinador i integrador dels ciutadans del nostre país. La trobada va finalitzar amb l'actuació del cantautor Cesk Freixas que va oferir el repertori del seu últim treball "La mà dels qui t'esperen". La secció local d'Òmnium Cultural té la voluntat implícita de ser present en la vida cultural de Viladecans i de la comarca a través d'accions que responguin a les directrius fixades des de la seu nacional d'Òmnium. Òmnium és una entitat en constant creixement de socis i sòcies en aquests darrers anys; la presa de Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

consciència que cal donar la paraula a la societat civil i el constant desig de poder decidir sobre quin ha de ser el futur del nostre país ha portat a Òmnium a postular-se obertament en defensa dels drets dels catalans i les catalanes. Un exemple ben clar és el constant atac polític i mediàtic a la nostra llengua i al sistema educatiu. La llengua catalana a través del model d'immersió lingüística a les escoles ha estat una peça clau per a garantir la igualtat d'oportunitats i la cohesió social en un país on la immigració ha estat molt present. Unes de les darreres accions que la secció local d'Òmnium ha dut a terme a Viladecans ha estat arran de la recent sentència del tribunal superior de justícia qüestionant el model d'immersió lingüística a les escoles; convocant una concentració davant de l'ajuntament de Viladecans amb la lectura d'un manifest d'adhesió al model educatiu actual i demanant que s'aprovés una moció en contra de la decisió del Tribunal en el ple de l'ajuntament. Són conscients que necessiten el suport i la implicació de tota la societat viladecanenca amb l'acompanyament de la seu nacional d'Òmnium Cultural i de totes les seccions locals que formen part de la Demarcació d'Òmnium Cultural al Baix Llobregat. Vosaltres podeu acompanyar als membres de la secció local de Viladecans fent-vos socis i sòcies (https:// segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_ soci.html ) i participant a les assemblees cada primer dijous de mes a les 20:00 h, a l'ateneu d'entitats Pablo Picasso, Passatge Sant Ramon, 2. Rebeu una cordial salutació de la secció local d'Òmnium Viladecans. Agustí Martí

5


La veu de la mare

(Adaptació infidel de la meva aportació a la presentació d’Òmnium, el passat 14 d’octubre. Primera part)

L

a immersió lingüística sembla una reivindicació exclusiva dels que tenen el català com a llengua materna. M’agradaria aportar una perspectiva no gaire freqüentada com és la tradició castellanoparlant, que és la meva tradició personal. Intentaré parlar honestament de la meva experiència personal, sense ocultar que jo sóc dels que se senten més còmodes parlant castellà que català, i que al primer despiste, ya estoy hablando castellano. Nascut al Raval, als dos anys vaig anar viure a l’Hospitalet, però no vaig sentir cap paraula en català fins arribar als sis anys a Viladecans i als sermons del rector Ramon Saborit, la meva immersió lingüística. Les meves primeres paraules en català –i gairebé úniques– van ser a missa, a doctrina i al “sentru”. La “Cançó de Matinada” del Serrat, i la literatura van ser com el primer petó, sense llengua, amb l’idioma adoptiu. “La pell de brau”, d’Espriu, bilingüe, va ser el meu primer llibre, i “Onades sobre una roca deserta”, del Terenci Moix, la meva primera novel·la en català, plena d’àdhucs i jovenívols, que mig vaig entendre a les palpentes. La política va ajudar, llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, els concerts del Pi de la Serra, del Llach, del Raimon. De tant en tant a les reunions del partit algú em deia i tu, perquè no parles català? I jo contestava: Yo soy charnego porque el mundo me hizo así. Però el mundo em va enviar a la mili a Saragossa quan se’m van acabar les pròrrogues. Franco havia mort un any abans, però quan apagaven el llum sonaven crits de catalanes, polacos, cabrones! Els catalans –amb una excepció, jo–, parlaven català, i els de Madrid no ho suportaven. Lo hacéis para que no os entendamos y criticarnos. Meitat per molestar, meitat per solidaritat, per primera vegada a la

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

meva vida em vaig llançar a parlar català. Tenia vint-i-set anys. El que no va poder ni el partit, ni la meva sogra, i tu per què no parles català? ho va aconseguir la incomprensió lingüística i la defensa d’un dret. Vaig parlar català, no por lo civil, sino por lo militar. La llengua és un fet fàcil però complex. La llengua materna, amb la que aprens a parlar, s’estima d’una manera íntima i gairebé instintiva. L’altra llengua, l’adquirida, no la visc com a part de la identitat política, perquè per mi és de la gent sense adjectius. Hauríem d’evitar fer de la llengua un espai d’alineament polític, perquè la llengua és de tothom. Neix de la tradició, però està viva perquè la usem per comunicar-nos. La llengua es parla perquè s’estima o perquè és útil. Com les cançons de Manel o la pel·lícula Pa Negre, que sense pretendre-ho, són una reivindicació amable de la nostra llengua, a cau d’orella, que és quan més clares i dolces sonen les paraules. Com la seixantena nit de Santa Llúcia a Viladecans, d’Òmnium, que va fer país, va fer llengua catalana, des de la cultura i la seducció. No fa gaire vaig confessar que jo –per qui la paraula és una eina molt important per fer política, per intentar explicar, i alguna vegada per intentar convèncer a qui es deixi–, visc com un problema no tenir la mateixa facilitat per al català que per al castellà. I això m’ha fet sentir, més d’una vegada, parcialment discapacitat. Més enllà de retrocessos en l’ús social del català, de tribunals suprems o constitucionals, saber català és una habilitat social imprescindible en aquest país per tenir la plenitud de drets subjectius i objectius, des d’estar en una taula rodona d’Òmnium, passar una oposició o demanar una sol·licitud de treball. Com canta el Serrat, la verdad no es triste, lo que pasa es que no tiene remedio. Sense cap accent polític, crec que la immersió lingüística ha estat una benedicció per als castellanoparlants, perquè ens ha donat més igualtat d’oportunitats. Els catalanoparlants no la necessiten tant com nosaltres. Tenen una immersió lingüística fora de tota sospita judicial: la veu de la mare. José Luis Atienza

6


No están por la labor

E

l pasado 10 de octubre, Pérez Reverte decía en su página con “licencia de corso” una serie de improperios sobre un joven que pasó como un miura, con su Seat negro azabache por su aun alerta capote, pero viendo de cerca la muerte como no la vió en peores situaciones. Excepto por su mano precisa en la elección de las letras con la que además se gana la vida, coincide mucho la crítica con la que vengo relatando desde hace ya algún tiempo en mi blog. A 600 Km de aquella curva, en Viladecans, eso pasa con más asiduidad de la que a nadie gustaría. Bajo mi balcón se pueden oír los frenazos a casi a diario, cuando otros incompetentes, seguramente compartiendo las mismas ideas que describía el Sr. Reverte, con la música demasiado alta para apercibirse de los sonidos necesarios para una conducción prudente y más velocidad que la que los idiotas creen poder manejar con seguridad. Esos Faletes que se creen conductores con pericia tan solo porque aún no han segado ninguna vida. Aún. Quedóse menos irritado por saberse muy leído Don Pérez, pero solo llamó la atención de uno. Uno que a poco le manda al otro barrio, donde todos dicen querer ir un día pero nunca nadie encuentra un buen momento para hacer el viaje. Yo prefiero quejarme a los que consienten, a los flojos que solo reaccionan cuando hay sangre en la

calzada y solo por buscar salir indemnes de eso. A los que se gastan nuestros dineros en señales horizontales que no se molestan en hacer cumplir y poco les importa. También a los que dicen ser padres de los hijos que con sus skates y sus patinetes, cruzan imprudentemente la calzada, sin asomo de conciencia y que son los que causan los chirridos de los frenazos que antes mentaba, que no ven impasibles sino que no ven, perdidos en su cháchara y su cerveza en la terraza del bar de enfrente. Uno de esos críos, fue advertido por un buen vecino sobre el peligro que corría imprudente mientras este pobre adolescente le gritaba “A muerte”, mientras surcaba con su skate el proceloso asfalto como si de un navío pirata se tratara. El padre, en el bar hacía de todo menos lo que quería aparentar que era velar por su hijo. Estúpidamente se ríen muchos de las reglas, considerándolas una limitación a las libertades sin pensar que son limitaciones a las barbaridades por un bien común. Las reglas se establecen por todos (aprenda a votar si se queja) y compromete a los ciudadanos a respetarlas y a las autoridades a hacerlas cumplir. No están por la labor ni unos ni otros. Buen juicio, cuando te fuiste si es que estuviste entre nosotros alguna vez. David Rebollo

Webs mencionadas: http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/628/el-cretino-de-la-curva/ http://noland-politicamenteincorrecto.blogspot.com/

El Mamut, finalista dels Premis de Reconeixement Cultural atorgats pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, en la categoria de Cultura Popular. També el Sr. Secundí Roca està nominat en la categoria d’Arts Visuals. El dia 25 de novembre es concediran els premis en un sopar a Martorell. Molta sort, i, en qualsevol cas, moltes gràcies per la bona feina!

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

7


Raíces de Andalucía: la exposición del Milenario

E

l pasado 9 de septiembre el Centro Cultural Raíces de Andalucía presentó una exposición dedicada al Milenario de Viladecans. La felicitación por parte de entidades catalanas nos ha llenado de satisfación y orgullo al sentirnos apreciados por los viladecanenses que un día acogieron a estas otras que sin olvidar sus raíces en otros lugares se sienten viladecanenses y dispuestos a participar en todo lo que sea bueno para una convivencia ejemplar y integradora en esta época de dificultades economicas y pérdida de   valores morales. No nos podemos rendir. Hemos de pasar por alto todo lo que no sea unión para todos los que hoy les ha tocado vivir en esta maravillosa ciudad. Josefa Delgado

CAP NO per a ningú Campanya de recollida d’aliments per Nadal

 

 

  

És el lema que Càritas utilitza per fer front a la crisi i que s’esforça per complir. Però per fer que aquest NO per a ningú sigui real i digne li fan falta recursos. Durant el 2010 Càritas va atendre 2000 veïns de Viladecans, el doble que l’any anterior, però amb els mateixos recursos del 2009. Això a la pràctica significa que els ajuts que es van distribuir van estar encara massa lluny del que a la gent li fa falta. Per això és especialment important que la campanya de recollida d’aliments a les escoles sigui eficaç, i que hi col·labori també molta altra gent. Fan falta sobretot llegums i oli, que es poden dipositar a les escoles col·laboradores abans del 2 de desembre, i a les parròquies de Viladecans durant tot l’any. Però els aliments no són pas els únics ajuts que fan falta a la gent: també cal pagar subministraments i moltes altres despeses. Per això val la pena fer-se soci de Càritas amb la quantitat que cadascú pugui aportar i fer donatius, que són desgravables a Hisenda, al seu compte. Qui hi estigui interessat, pot posar-se en contacte amb Càritas a caritasviladecans@gmail.com.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

8


Mahler 2 x 1

El Punt de Trobada i l’Ajuntament us mig conviden a un concert Com si fos un supermercat: presentant aquest full a la taquilla de l’Àtrium obtindreu dues entrades pel preu d’una (15 €, totes dues) per assistir, el diumenge 27 de novembre, a les 19 h. al concert de la quarta simfonia de Mahler en versió de cambra. Amb uns intèrprets joves i de qualitat i una solista d’excepció: Conjunt XXI! i Anna Alàs, soprano.

Deixem-nos seduir per la bellesa

E

nguany se celebra arreu del món el centenari de la mort del compositor Gustav Mahler. I Viladecans s’hi afegeix amb la interpretació de la seva quarta simfonia, en una versió que no és l’habitual, basada en la preciosa adaptació que Arnold Schönberg, un altre dels grans, grans músics del segle passat, va fer per a orquestra de cambra. Mahler és com un pou sense fons. Quan l’escoltes per primera vegada et captiva amb una música aparentment fàcil, melòdica..., que fa que persones poc avesades a la “clàssica” s’hi trobin bé amb facilitat. ¿Qui no recorda aquell adagietto de la seva cinquena simfonia com a fons de l’extraordinària pel·lícula de Visconti Mort a Venècia? Després, a mesura que hi aprofundeixes, t’adones de la seva complexitat i també de la seva connexió tant amb la cultura popular com amb la cultura centroeuropea més espessa (amb perdó dels amants de la filosofia). De fet la quarta simfonia està construïda al voltant d’un text d’un recull popular de contes i poemes. I per això inclou, en la seva darrera part (el darrer moviment, que en diuen, quan es parla d’una simfonia) música vocal. He de dir que em fa molta il·lusió que tan a prop de casa es faci un concert d’aquesta qualitat. I de l’altra em fa mitja por. Perquè la veritat és que tots ens omplim la boca parlant de les excel·lències de la cultura, però després ens costa molt dedicar-hi temps i esforç. I jo sóc la primera a reconèixer-ho. Aquest esforç que fa que les grans obres, que demanen una aproximació progressiva i reiterativa, les acabem aparcant en favor d’una tele ràpida i compulsiva. Això em fa patir. L’Àtrium és una gran, grandíssima oportunitat cultural de qualitat per a Viladecans i el delta. I a preus molt assequibles. La sensació és Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

que no l’aprofitem prou. I en època de severes retallades la millor manera de defensar la cultura és exhaurir totes les entrades, demostrar, per la via de l’assistència als espectacles culturals, que ens l’estimem i que no estem disposats a renunciar-hi. I jo encara hi afegiria un parell de coses: no és cert que la cultura en majúscules sigui elitista. No és cert avui que hi ha oportunitats com les que ens ofereix l’Àtrium, i el youtube, i els discs. Avui que l’educació s’ha fet extensible a totes les persones que viuen al nostre país. Durant segles bona part de la bellesa cultural ha estat segrestada per les elits. Ara no. Doncs disfrutem-la! Perquè la bellesa ens fa millors, més lliures, més creatius, més sensibles i ens enforteix davant les adversitats. I encara una altra cosa. Com veieu per les fotografies, Conjunt XXI! és una agrupació de músics molt joves, amb propostes intel·ligents i novedoses. Assistir a aquest concert és una bona manera de valorar la seva feina. ¿No ens queixem de les poques oportunitats que solen tenir els joves per tirar endavant? Doncs vinga, som-hi! Música, teatre, poesia. Fem-ne militància, i sobretot, sobretot, deixem-nos seduir per elles. La biblioteca ens hi ajuda amb diversos actes que ens poden apropar la programació de l’Àtrium. I recordeu que podeu fer un tastet de Mahler abans per perdre-hi la por. Si algú vol escoltar aquesta simfonia abans, que ens escrigui al Punt de Trobada (puntviladecans@ gmail.com) i l’hi enviarem per correu electrònic. Mercè Solé 9


Des de Begur, una idea per a Viladecans

V

aig ser a Begur durant el pont de Tots Sants i, rondant per allà, vaig veure una cosa que vaig pensar que podria servir per Viladecans. No és una novetat pròpia de Begur, sinó que també ho han fet en altres llocs. Però no se m’havia ocorregut que a Viladecans també es podria fer. La cosa és que, a l’hotel on estàvem allotjats, i en alguns altres edificis de la població, s’han dedicat a repicar les parets per deixar veure les pedres amb què l’edifici corresponent va ser construït. I no és que siguin pedres especialment nobles, no. Són pedres molt diverses i desiguals, i a més hi ha algun totxo incrustat. La foto que us poso és de l’habitació de l’hotel. Doncs bé. A Viladecans tenim un lloc ideal per fer una cosa així. És a les dues parets que queden de la masia de Ca l’Escuder a l’angle nord-oest del jardí de la Torre Modolell, el jardí de l’Ajuntament. Són dues parets on es barregen els dos tipus de pedra típics de les construccions antigues de Viladecans, la pedra vermella i la llicorella o pissarra. També hi ha incrustat algun totxo. I també es veuen les pedres més treballades dels arcs i els llindars de portes i finestes. Quan es refaci i rehabiliti el jardí, cosa que esperem que sigui aviat, serà molt bona cosa repicar aquelles parets i fer que quedin ben a la vista, com a memòria del que era el Viladecans antic. És una cosa ben senzilla de fer, i seria un nou petit atractiu per a la ciutat. Josep Lligadas Vendrell

Vols portar el mamut al cotxe, o a la moto, o a la bici, o a la carpeta? Doncs sí. El mamut es motoritza, com han fet altres bèsties: galls, rucs, toros... Vius a Viladecans? T’estimes Viladecans? A veure si es nota. Per tres euros pots: a) Lluir d’identitat viladecanenca (autoestima amunt!) b) Contribuir a finançar el mamut i la seva festa. c) Millorar indiscutiblement la carrosseria del teu cotxe, moto, bici o carpeta. Què més vols? Pots comprar-lo a la Llibreria Els Nou Rals, al carrer de Sant Joan, o a l’Ateneu de Cultura Popular Can Batllori.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

10


Jo encara em permeto somniar

D

ecepció, corrupció, indignació, frustració... substantius que acostumen a acompanyar les converses quan es parla de política. Qui hi surt guanyant d’aquesta visió de la política? Tothom qui vol que l’statu quo no canviï, és a dir, els partits majoritaris.

L’escenari, amb un bipartidisme estatal forçat i ranci, pot resultar desolador, però no ens hem de deixar vèncer. No hem de votar amb resignació ni hem de deixar d’exercir el nostre dret, ja que això només dóna força a aquells dos senyors amb barba que amb prou feines es diferencien, fent justícia a la cita de Fuster “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. Jo miro de ser sempre optimista i lluitar per allò en què crec, per això aniré a votar amb la il·lusió que hi hagi el màxim d’independentistes al Congrés espanyol. Perquè el meu somni és la justícia social i la llibertat nacional, perquè no hi ha res més fort que gent somniant un futur millor, perquè resignar-se és un mal negoci per als nostres fills i filles. Tu tens un somni? Imagina com seria un país on no ens haguéssim de justificar per parlar la nostra llengua, on la sanitat i l’educació pública no estiguessin en risc, on la monarquia no fos un paràsit insultant, on s’invertís més en I+D+i que en armament i guerres, on la dació de les hipoteques fossin una realitat, on l’atur no fos una amenaça constant... Només depèn de nosaltres. Per això jo votaré per la “República del sí”, jo votaré la coalició encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya. Bàrbara Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

11


V

Homenatge a la dignitat política (Miguel Núñez)

aig ser aquest 7 de novembre en l’acte “La dignitat de la política (Homenatge a Miguel Núñez)” en un Auditori Oriol Martorell ple a vessar. I realment poques vegades la dignitat de la política ha estat millor representada que en la figura del Miguel Núñez, i en l’esperit d’aquest homenatge. Miguel Núñez (1920-2008) va ser un lluitador del PSUC i del PCE, però l’acte que va obrir Jordi Pujol, potser amb la intervenció més brillant, va anar més enllà de l’aroma de nostàlgia psuquera per reivindicar una manera de fer política que trobem a faltar. Jordi Pujol va recordar també l’Antoni Gutiérrez Díaz quan es manifestaven junts “i jo li deia, Guti, no et pensis que sóc tonto, que estic aquí perquè coincidim només en unes coses, i jo sé que tu vols que sembli que això ho hem muntat nosaltres, quan en realitat sé que tot això és cosa vostra, que no m’enganyes. I és clar, quan jo veia al Miguel, Miguelito li dèiem, que era madrilenyo i parlava castellà, mai li vaig sentir una sola paraula en català, amb una pancarta que deia “Catalunya, un sol poble” pensava que endavant, que ell ho podia dir, perquè si ho deia jo, és clar, semblaria que ....” Presentat per dos periodistes, Milagros Pérez Oliva, defensora del lector de El País i Joan Busquets, del Periódico, antic director de Treball, l’homenatge va reivindicar una dignitat política que no depèn del càrrec ni del cotxe oficial, sinó de la manera de fer i de la manera de ser. Declaracions d’obrers de la Seat, de sindicalistes, d’editors,

d’arquitectes, d’adversaris polítics com el Miquel Roca. Testimonis de la regidora d’ICV Elsa Blasco, que recordava com el seu pare, Robert Blasco, militant comunista, la va invitar a acompanyar-lo a un viatge a França quan tenia set anys. Va pujar al cotxe amb els seus pares i un senyor que es deia Miguel. “Si nos para la policía, hija mía, a este señor lo hemos encontrado haciendo auto stop,” li va dir el pare. Ella era part de la coartada. “Vam arribar a l’estació de Perpinyà, vam deixar aquell senyor i vam tornar a Espanya. Aquell va ser tot el meu primer viatge a França”, va explicar l’Elsa. Torturat per la policia franquista per la seva militància comunista, va ser un mite de la resistència democràtica, un heroi del nostre temps. “Molt respectat però massa poc valorat”, va assenyalar Miquel Roca. Santiago Carrillo va ironitzar que “los políticos más influyentes y los economistas más ilustres están convirtiendo una crisis económica en una crisis crónica” i va dir que Miguel faria avui “lo que ha hecho siempre, luchar para cambiar el mundo.” Miguel Núñez, va ser diputat del Congrés. Estava en la Comissió de Sanitat i s`ho prenia tan seriosament que es pensaven que era metge. Doctor Núñez, li deien alguns parlamentaris, va explicar la Lali Vintró, que va recordar quan va defensar el 1980 apujar la pensió de 13.800 ptes a 15.300. “Deben de pensar menos en el coste del presupuesto y pensar más en la gente que tiene que pasar con la pensión mínima, en sus

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

problemas, un sano ejercicio político para sus señorías”. Va parlar una treballadora del Congrés de Diputats i va dir que una vegada li va preguntar l’edat. “Tengo sesenta años, pero en realidad son cuarenta, porque me robaron los veinte que me tiré en la cárcel”, va respondre. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? va clausurar la Maria del Mar Bonet, però la dignitat de la política ressona enmig de la campanya electoral, enmig dels vídeos prefabricats dels publicistes. La dignitat de la política que sap conjugar verbs oblidats: lluitar, escoltar, estimar, caminar, parlar, aprendre, ensenyar amb l’exemple. ¿Qué quiere esta gente?, em sembla sentir la veu del Miguel Núñez en aquesta campanya electoral. Encara que aquesta gent sigui una altra gent i no truquin de matinada. José Luis Atienza

12


Les zones protegides del Delta del Llobregat s’han quedat petites Un conjunt d’entitats (per ordre alfabètic: DEPANA, Ecologistes en acció-Les Agulles, Salvem la zona agricola, Salvem Oliveretes, SEO/BirdLife, SOS Delta y WWF) han signat l’escrit que aquí us transcric:

E

studis científics demostren que les aus del Delta del Llobregat necessiten nous espais per assegurar la seva conservació. La decisió de protegir certes zones del Delta del Llobregat no obeeix a interessos localistes sinó a l’obligat compliment d’una normativa comunitària basada en l’anomenada “Directiva d’Aus”, que és la que estableix els criteris d’inclusió d’àrees a protegir dins de les anomenades ZEPA (Zones d’Especial Protecció per a les Aus). Des dels anys 90, la Comissió Europea encarrega a SEO/BirdLife (Societat Espanyola d’Ornitologia) l’elaboració d’uns inventaris d’“àrees importants per a les aus” o IBA (acrònim anglès: Important Bird Areas) que, sota criteris científics, delimiten les zones que haurien de ser protegides. La validesa d’aquest inventari ha estat ratificada per nombroses sentències contra diferents estats de la UE per part dels tribunals europeus. En el cas del Delta del Llobregat, la delimitació data del 1992, i estableix un total de 2.200 Ha. L’inventari va ser revisat a finals dels 90, i es va mantenir la mateixa delimitació. Des del 1998, l’actual IBA del Delta del Llobregat ha sofert les greus conseqüències del “Pla d’infraestructures del Delta”. De les 2.200 Ha catalogades inicialment, 600 han desaparegut sota el formigó del Port i l’Aeroport. De les 1.600 Ha restants, gairebé un 60% (900 Ha) ja estan protegides (Remolar - Filipines, Ricarda - ca l’Arana, La Murtra, Reguerons i Can Dimoni). L’any passat es va iniciar un nou procés de revisió de les IBA de tot l’Estat. Des de les entitats del territori es va proposar una adequació de l’IBA del Delta del Llobregat, i es va aportar una ingent  quantitat de documentació científica que avala l’establiment d’una nova delimitació, excloent els terrenys destruïts i incorporant els que  actualment utilitzen les aus protegides i que es troben fora de l’anterior delimitació. Amb la nova delimitació proposada, s’exclouen les  zones que, almenys en els pròxims 100 anys, no  seran recuperables. S’afegeixen nous paratges  naturals que estan sent ocupats per un

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

nombre important d’exemplars d’aus protegides, ja  que no disposen de suficient espai vital dins dels terrenys ja protegits (de manera que es veuen obligades a  dispersar-se i buscar nous territoris). Com sempre, la natura va per davant de les prediccions humanes i, tot i els cartells que indiquen quines són les zones de nidificació, les aus, incultes, s’obstinen a ocupar territoris no protegits. És el cas de l’Illa del Molí de ca l’Arana (en la nova desembocadura del Llobregat), on l’any passat es van reproduir unes 140  parelles de gavina corsa i el 2011 l’han fet unes 380, convertint-se en una de les colònies més importants de la Mediterrània per a aquesta  espècie, que  fins fa molt poc estava en perill de extinció.  De manera que, la superfície de la nova IBA s’ha  incrementat un 60%. Això representa que les 900  Ha protegides (reserves naturals i ZEPA) tan sols cobreixen un 28% de les actuals 3.500 Ha de la nova IBA, posant de manifest la insuficiència dels espais protegits i la necessitat de salvaguardar una part d’aquests terrenys  incorporats a la nova IBA per poder complir amb  els objectius de conservació que exigeix la Unió Europea als estats membres. Per tant, des de la nostra entitat, creiem que  s’ha d’iniciar un procés de revisió de la superfície protegida del Delta del Llobregat, de manera que les  delimitacions de la ZEPA es realitzin sota criteris  científics i no sota els interessos especulatius de les diferents administracions. Ricard Caba

13


M

Què tenim? Què ens fa falta?

és o menys aquest va ser el tema de fons de la trobada que diumenge passat vam celebrar a l’associació de familiars del taller ocupacional Caviga. La Fundació Caviga depèn del Consell Comarcal del Baix LLobregat i el taller fa servei a unes 90 persones amb discapacitat psíquica que viuen majoritàriament a Castelldefels, Gavà i Viladecans. La idea va sortir d’una assemblea de l’associació, en la qual alguns pares proposaven que plantegéssim a les administracions públiques aquells recursos que vèiem necessaris per als nostres usuaris i que són inexistents a qualsevol de les tres poblacions. La proposta inicial va ser elaborar

una mena de carta als reis entre la nostra associació i el taller. A la junta ens va semblar que tot plegat havia de madurar més, que no podíem delegar en el centre una necessitat que era nostra i que per bo que sigui qui faci negociacions, si les coses no són molt assumides i treballades per tothom i convenientment argumentades no s’aconsegueixen. Això passava a principi d’any. Després, les retallades a què es veu sotmès l’Estat del Benestar ens va refermar en aquesta opinió i en la necessitat de prioritzar.

I per pensar-hi i parlar-ne vam convocar la jornada de diumenge. De fet ens va sorprendre l’èxit: convocar la gent a una reunió llarga durant tot el diumenge no sembla que hagi d’atreure gaires masses, però els professionals de Caviga ens van ajudar molt a motivar els pares. Mentre a fora plovia a bots i barrals, unes 140 persones, entre usuaris del centre, familiars, professionals de Caviga (que van treballar, i molt, desinteressadament!) i convidats, ens posàvem a la feina. Per part nostra vam procurar que la dinàmica de la reunió fos eficaç i divertida. Ens hi van ajudar, amb gran generositat, dos molt bons professionals del camp social, que es van oferir a donar-nos voluntariament un cop de mà. Quico Manyós i Anna Ramis van aconseguir crear un clima participatiu, relaxat i reflexiu. I van treballar de manera que ens van fer adonar que en les preguntes: Què tenim? Què ens fa falta?, pesa gairebé més el que tenim que el que ens falta. D’entre les conclusions cal destacar l’alta valoració que mereix el centre Caviga entre els seus usuaris i familiars, la constatació de la riquesa de la convivència entre persones amb diferents capacitats, la necessitat de sensibilitzar la població sobre aquesta riquesa, ja que la gent que no hi conviu sol percebre la discapacitat de forma negativa i sovint amb rebuig,­ la dificultat d’accés al món del treball de les persones amb discapacitat, la preocupació dels pares pel futur dels seus fills amb discapacitat i la manca d’habitatges tutelats per a aquest col·lectiu. També es

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

A dalt: amb què comptem? A baix: què ens preocupa? Aquests esquemes resumeixen la resposta a aquestes preguntes per part dels assistents.

va expressar la desconfiança en un món polític que es percep com allunyat i emmurallat. A la jornada, també hi va haver espai per a la presentació de dues entitats de lleure i suport a la integració: Asdivi, de Viladecans, i Adisga, de Gavà, a càrrec de Mercè Ginés i Pilar Pérez, les presidentes. I vam comptar amb un espectacle de dansa per part de la Fundació Psico-Art, de Barcelona, especialitzada en dansa per a persones amb discapacitat. La veritat és que era un goig veure com els nois de Psico-Art ensenyaven a fer alguns passos de dansa als de Caviga. En fi, ara ens queda posarnos les piles sobretot en dos temes: la sensibilització sobre la discapacitat i la necessitat de crear pisos tutelats que puguin acollir aquests nois i noies quan les seves famílies ja no se’n poden fer càrrec. Mercè Solé

14


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon

Fredeluga (Vanellus vanellus) El Remolar, Viladecans el 12 d’octubre de 2011. La fredeluga (Vanellus vanellus) és un ocell que s’alimenta d’invertebrats que captura al terra. Se’l sol trobar en estols, a vegades de molts exemplars, Aquest limícola presenta un llarg plomall i un plomatge blanc i verd fosc iridiscent. Al març, la majoria de fredelugues ja ha marxat cap a les seves àrees de cria del centre i el nord d’Europa. Aquest any un exemplar no va migrar i ha passat l’estiu a la Reserva. Font: Institut d’Estudis Catalans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

15


les nostres entitats

Associació de Veïns del Casc Antic de Viladecans

A

bans de res, volem agrair a Punt de Trobada, l’oportunitat que ens ofereix per ajudar-nos en la divulgació de la nostra associació. Qui som? Veïns. Veïns que compartim un mateix barri, i en conseqüència les seves necessitats, mancances i problemes. Destinem voluntàriament temps, idees i il·lusions a projectes i objectius comuns. Formen una associació absolutament oberta, democràtica, apolítica i sense ànim de lucre.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

Què fem? La principal tasca d’una associació de veïns es la millora de les condicions de vida del barri, fer propostes i reivindicacions de les necessitats que s’observen o detecten, i traslladar totes aquestes preocupacions de la comunitat als òrgans competents de l’Ajuntament. Tanmateix no tot és reivindicació, si més no, col·laborem amb la Regidoria de Districte, amb la Policia Local, amb les Agents Cíviques, i amb diferents departaments de l’Ajuntament, traslladant tota la informació que ens arriba sobre la vida del barri. Al marge de la tasca mencionada i principal, organitzem activitats diverses amb la voluntat de fer participar als veïns com la Festa del Barri a inicis de juliol, o la Pujada a Sant Ramon a l’octubre, o la xocolatada del Caga Tió. D’altres activitats són les classes de Sardanes, Balls de Saló, Pilates i Ioga. En ocasions, alguna persona ens pregunta per què li serveix estar associat a una associació veïnal, com si es tractés d’una organització que presta serveis com si fos un negoci. I aquesta no és la pregunta. La qüestió és: per què encara no ets amb nosaltres. ¿Per què no ens ajudem mútuament a millorar el barri, per què no compartim experiències, per què no organitzem activitats junts, en la mesura de les seves possibilitats? Un barri no acaba davant la porta de casa, va més enllà. Volem contagiar-vos el sentiment de pertinença al barri, les ganes de donar un cop de mà. Restem a la vostra disposició, us esperem els dimecres de 18:00 a 20:30 hores a: Passatge Sant Ramon, 2 Ateneu d’Entitats de Viladecans. www.casc-antic.entitatsviladecans.org avvcaviladecans@terra.es

16


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (3ª part)

E

n les seves memòries, Jordi Pujol ens explica, mínimament, les que li feren passar a comissaria, l’any 1960, per raó dels “fets del Palau”, abans d’anar a parar a la presó del barri de Torrero a Zaragoza: “A mi em fa com una mena de vergonya qualificar de tortura el que aquella nit vaig patir. Però, aleshores, què? Maltractaments? Haig de dir que vaig ser víctima de maltractaments? La paraula queda llavors molt curta. La paraula realment adequada és tortura. Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrera l’altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. … … Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb més càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició, que es coneix amb el nom de la cigonya, em pegaven i em feien caure a terra. M’incorporaven i em feien tornar a caure amb més bufetades a la cara i més cops de puny al cos. Doblegat a terra, m’etzibaven coces, m’arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven... El turment devia durar unes tres hores. És molt de temps. Finalment, vaig entendre que no podria aguantar. Aquells homes portaven les de guanyar i no els venia ni d’una hora ni d’un dia ni em tenien per a res. Vaig dir el nom de Francesc Pizón, l’impressor. … “Vostè sap més coses”, m’havien dit els policies quan vaig haver signat la declaració. … (L’endemà) em van tornar a cridar. Volien més noms. Els vaig dir que això era tot, Pizón i Casajuana. Em van amenaçar, van fer veure que es

disposaven a tornar-me a apallissar, em van advertir que no em trobava en les millors condicions per aguantar gaire més. Jo anava negant-ho tot, segur que els cops es reprendrien d’un moment a l’altre. Tot d’una al cap de mitja hora de forcejament verbal, em van deixar sol. Van tornar a entrar quan havien passat quinze o vint minuts. “No el creiem, però ho deixarem així”. Vaig tenir la sensació que havien fet consultes i que s’havien adonat que tenien a les mans un personatge incòmode.” Molts anys després d’aquests fets, els germans Creix continuaven tenint el mateix tracte amable envers tots el hostes de Via Laietana, sobretot amb els comunistes. Per tant, no espereu que els encausats en el Consell de Guerra de l’any següent al de Jordi Pujol tinguessin una estada massa diferent. Però sí que hi va haver matisos. Dels, diguem-ne, tertulians de Cal Sastre, el minusvàlid Manolo Clemente quasibé no fou tocat, potser perquè amb només mitja cama bona i un sol braç, amb bon criteri, algú considerà prou tortura fer-lo pujar i baixar escales. Els seus germans Pepe i Antonio, així com en Joan Masgrau, tingueren una ració de plantofades relativament petita, només eren tertulians. Els que van sortir d’allà amb la condició de militants de base del PSUC, el gec d’hòsties dels interrogatoris ja va ser considerable. I els que sortiren amb alguna responsabilitat organitzativa adjudicada o eren reincidents, com els Ramos, Cruz, Garrido i Zinoviev, el gec va ser dels que gairebé feia cantar els àngels. Com el d’en Jordi Pujol, vaja… però tres dies. CONSIDERANDO. –Que los hechos que se declaran probados en todos y cada uno de los doce Resultandos

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

constituyen un delito de Rebelión Militar, por cuanto es evidente que los procesados difundieron noticias tendenciosas con el fin de causar trastornos en el orden público interior y desprestigiar las Instituciones del Estado, habiendo conspirado y tomado parte en reuniones clandestinas con dichos fines…. F­ALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados JOSE RAMOS LLAS, FELIPE CRUZ MARTINEZ, ANTONIO GARRIDO MORENO y MANUEL LINARES RISQUEZ a la pena de DOS AÑOS DE PRISION, a los procesados SILVESTRE BAEZ RONDON y ADRIAN REAL DEL MORAL a la pena de UN AÑO DE PRISION, a los procesados JOSE VELA TERUEL y ANDRES BARROSO OLID a la de DIEZ MESES DE PRISION y a los procesados JOSE CLEMENTE MARTINEZ, MANUEL CLEMENTE MARTINEZ y JUAN MASGRAU MARCET a la de SEIS MESES Y UN DIA DE PRISION como autores todos ellos de un delito de rebelión militar, con las accesorias para todos ellos de suspensión de cargo público, profesión, oficio y derecho de sufragio durante el tiempo de condena… Som-hi doncs. Els de pena curta, cap a la quarta galeria de la Model, els de pena llarga cap a Burgos passant per Torrero. Algun dels de

17


pena llarga foren beneficiaris de menys mesos de reclussió per un dels indults que sovint es donaven en ocasió de celebracions diverses, com per exemple: Congrés Eucarístic, XXV Años de Paz, etc. Els de pena curta i reincidents, no en tingueren cap de benefici.

Vint anys enrere, en Zinoviev Linares m’explicava el seu pas per Torrero i la coincidència allà amb el President Pujol, l’anar plegats en un furgó de trasllat, etc. I la cosa, més o menys, quadra. En les seves memòries, Jordi Pujol ens diu: “Pernoctaven a Torrero, de tant en tant, presos polítics catalans de camí al penal de Burgos. La majoria eren comunistes del PSUC i, sobretot, militants de Comissions Obreres... Coneixien la meva presència entre aquelles parets i la responsabilitat sanitària que tenia encomanada i fingien que estaven malalts per poder ser visitats per mi. Els receptava una aspirina i amb aquesta excusa m’estava una estona parlant-hi. Quedava astorat de la ingenuïtat esperançada que molts d’aquells comunistes exhibien. Si els escoltaves, el Règim sempre estava a punt de caure. En recordo un que, amb tota la convicció, em va dir: “que me ha dicho mi mujer que esto de Franco está al caer”, i em va donar notícies d’una manifestació que hi havia hagut davant l’ambaixada espanyola a Copenhaguen com a prova irrefutable de la imminència. Jo pensava: “què diuen?, en quin món viuen?”, però els admirava la moral”. És prou certa la ingenuïtat esperançada de què parla el President, però també hi podria haver afegit quelcom semblant a: “… tal vegada, això de “esto de Franco está al caer” era una manera de mirar d’animar a un pres al qual també li calien ànims, perquè d’això els comunistes en tenien molta experiència”. Els que feren les llargues vacances del 61 a la Model de Barcelona, no patiren tant d’isolament. De primer perquè allà hi havia una bona colla de la seva corda i, de

segon, perquè la proximitat a casa permetia sovintejar una mica més les animades visites. Fins i tot, en el cas dels germans Clemente, van tenir la xamba de ser posats plegats a la mateixa cel·la contravenint la normativa, i així, quan era questió d’anar d’un lloc a un altre, en Pepe podia traginar en Manuel. Mirem-nos ara la qüestió des d’una altra vessant. Tots ells, menys en Manolo Clemente, eren casats. Certament, fins i tot, alguns d’ells tenien fills petits. El Pepe Clemente el que més, en tenia quatre. Així que, permeteu-me recordar el tracte a les dones com a víctimes adossades. Més d’una hagué de sentir: “Lo siento señora. Deberá ponerse a trabajar, a servir, a sembrar ajos… a lo que sea menester… No son precisamente unas vacaciones pagadas lo de su marido”. I alguna altra, quelcom semblant a: “Ho sento, senyora. No oblidi de fer arribar, encara que sigui ensabonant una mica els funcionaris, algún fuet al seu marit, perquè allà no és que donin gaire menjar, no, ni gaire bo, i és que és normal: qui no treballa, no menja”. En definitiva, en el cas d’ells es tractava de complir el que deia al rètol d’entrada a Buchenwald: “A cadascú el que és seu”, i en el cas d’elles, al d’Auschwitz: “El treball us farà lliures”. Afortunadament la solidaritat encara funcionava, sota mínims, però funcionava. Es feien col·lectes per ajudar sobretot les esposes dels presos. La gent del PSUC de la Roca s’ocupà, per exemple, de la Pura, esposa del barraquista Felipe Cruz, de La Bomba. Càritas també, en darrera instància, feia la seva funció, malgrat que s’havia de passar prèviament per la plaça de la catedral aprofitant una de les visites a la presó. Més d’una de les families d’aquests perillosos delinqüents comunistes va poder tastar el mannà caritatiu del bisbat. Tanmateix, respecte a l’estada a la presó del carrer d’Entença, val la pena explicar dues coses. La primera, que l’única visita de persona no familiar a la Model va ser la de Mn. Joaquim Palomera,

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

el fundador de l’escoltisme a Viladecans, en aquells dies ja exvicari de Sant Joan. I la segona, que aquesta visita als presos va provocar una bona enrabiada del rector Mn. Ramon Saborit quan va assabentar-se’n. És de citar l’enrabiada de Mn. Ramon, perquè la gent del PSUC sempre pensà, per indicis, però sense proves, que ell era el responsable primigeni de la detenció de tots plegats. L’enrabiada provocada per Mn. Joaquim degué ser petita al costat de la que li produiria haver de recollir, aquella matinada d’hivern, dotzenes de volants a l’atri, escales parroquials i jardí rectoral. Se suposa que una trucada, o una visita, al Governador Civil posant-lo al cas de pamfletades i de descarats tertulians sense por, va permetre als germans Creix lligar caps al voltant d’un possible rebrot comunista, interrelacionant gent de Viladecans, la Roca i la Seda del Prat. En Manuel Vizcaino, autor material de la llançada parroquial, sempre ha dit que llançar-les al jardí no va ser una provocació sinó una precipitació, fugint sense mirar. Com tampoc les de les escales, puix la tria del lloc venia determinada pel fet de ser un bon lloc de pas. D’igual manera va ser el de la triple cantonada dels carrers Sant Josep, Major i carretera vella de Gavà, punt d’entrada i sortida del poble. Molt possiblement, aquesta acció fou cosa d’en Francisco Carpio, que vivia justament davant de l’església, jornaler del pagés Joan Monmany que tenia portal i eixida en aquells dos carrers. En Carpio les degué escampar a prop del portal, aprofitant l’anada al camp. Certament, moltes de les dades d’aquesta història ja no son verificables, perquè ja només son vius, que jo sàpiga, l’Antonio Clemente i en Manuel Vizcaino, el llançador de les octavetes parroquials. I és que, la repressió franquista no t’allargava precisament la vida, i menys si no estaves disposat a “cantar”.

18


conèixer viladecans secció a càrrec del Grup Tres Torres

La font desconeguda del jardí de Magdalena Modolell

E

n l’article del mes passat parlàvem de com van decidir el matrimoni format per Magdalena Modolell i Jaume Nogués d’iniciar el període de reformes a tot el conjunt de la seva propietat, la Torre Modolell, avui seu de l’Ajuntament. També dèiem que tot el seguit de reformes es van iniciar a l’any 1887 amb la transformació de l’hort de la seva residència en un jardí de marcat caràcter romàntic tal i com s’estilava a l’època. Un jardí amb abundant aigua, berenador, camins sinuosos i plantes exòtiques, un espai discret i assossegat testimoni de la vida social de la família. Dels elements arquitectònics que es van construir amb el jardí ens en queden les escales, avui molt malmeses, de les quals ja vam parlar, també, el mes passat i de les quals novament reproduïm, en aquesta pàgina, la fotografia virtual de com eren en el seu origen. L’objectiu, però, d’aquest article és parlar d’una font desconeguda d’aquest jardí que Magdalena Modolell va fer construir en el darrer terç del segle XIX. Així doncs, i de manera que el lector pugui conèixer

la seva ubicació li direm que se situï d’esquena a la font del replà de l’escala que puja a la terrassa i comenci a caminar en línia recta fins a trobar-se amb la paret del fons, aquella on en temps pretèrits hi havia hagut el bust de José Antonio. Doncs bé, si poguéssim travessar aquesta paret i continuar caminant sense abandonar la línia recta, ens trobariem amb la font davant nostre. El fet de que la font es trobi fora de l’actual recinte municipal és degut a que la família Molins de cal Ginestar, van comprar aquest tros de jardí l’any 1920 als hereus de Magdalena Modolell. És a dir, que aquesta paret del fons que hem esmentat no existia i el jardí original s’acabava quinze metres més cap al nord. Doncs bé, la font en qüestió, com podeu veure a la fotografia, manté la mateixa línia arquitectònica que les escales, decorada amb còdols i pedra de rocalla i amb una figura que representa un querubí agafat al coll d’una oca i que en el seu temps hi havia brollat aigua pel bec. Potser que anéssim pensant a reproduir la font a l’interior del jardí, no us sembla? Jaume Lligadas Vendrell

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 49 - Novembre 2011

19

Viladecans punt de trobada, 049  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you