Issuu on Google+

Publicació independent d’informació i opinió

Any 4

15 d’abril de 2010

Una història senzilla, que no costi de llegir Ens cal disposar d’una història senzilla de Viladecans, que no costi gaire de llegir, i que pugui difondre’s àmpliament. Una història que ens apropi a la nostra realitat i que tothom s’hi pugui veure reflectit. Una història que ens ajudi a saber d’on venim, qui hem estat, qui som... Que permeti saber-ho tant als que porten unes quantes generacions aquí, com als que hi han vingut més recentment o als que hi continuen venint. Tot això ve a tomb d’un article que trobareu en aquest número, al final, dins la secció “Conèixer Viladecans”. Llegint-lo, hom s’adona de com la tenim d’oblidada la duresa de la vida d’aquest territori, i no pas fa molts segles, sinó fa, de fet, ben poc: aquest article que esmentem ens porta no més de 125 anys enrere, i provoca angúnia de veure com vivia aleshores molta gent de Viladecans. Valdria la pena tenir-ho a mà, i conèixer-ho, tot això. Com també les trifulgues político-religioses de principis del segle passat, o les lluites de l’època en què pertanyíem a Sant Climent i coses tan doloroses com enterrar un mort podien convertir-se en una tragèdia a causa de les rierades, o aquella aventura que devia ser en el seu moment la comunitat de deodates que hi hagué instal·lada a l’ermita de la Mare de Déu de Sales. Potser podria ser una de les conclusions del mil·lenari. Caldria, això sí, assegurar que aquesa història tingués un to obert, respectuós de la pluralitat de mirades, que sàpiga entendre i valorar tot allò que ha estat una riquesa del tipus que sigui, i que s’expliqui sense gaires pretensions d’erudició ni de tecnicismes. Com molt bé va assenyalar Joan Pidelaserra en l’acte inaugural del mil·lenari, no tenim una història de reis, guerrers, sants o herois, però la història que tenim ens l’estimem molt. I per poder estimar-nos-la més, val la pena que la coneguem millor.

Sumari 2

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (2). Josep Mumany

4 5 6 6

Era de noche y sin embargo llovía. Mercè Solé Què és un barri? Josep Lligadas La màgia de l’Amazònia Boliviana. María Figueras De San Miniato de Florència a Sant Joan de Viladecans. Josep Lligadas

7 Els homes de la llei. José Luis Atienza 8 Dignifiquem el Passeig del Cementiri. Jordi Flores 9 Sant Ramon, lliure d’alta tensió. Josep Ginjaume 10 Salvem el bosc de Can Seguí. Ricard Caba 11 La mirada aguda: Reserva del Remolar-Filipines. Eio Ramon 12 Les nostres entitats: Asociación Cetrera Baix Llobregat. Miguel Zambrana

13 Conèixer

Viladecans: El paludisme al Viladecans del segle XIX. Jaume Lligadas

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Ginjaume Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

32

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (2)

E

ls dies passaven i no arribaven notícies dels exploradors. Tothom estava força desanimat, però ningú no defallia; fins que no tornessin els exploradors calia mantenir viva l’esperança. El dia 4 de setembre de 2009 tothom era a la Plaça de la Vila escoltant el pregó de la Festa Major. L’alcalde, des del balcó de l’Ajuntament, demanava al vilatans i vilatanes que no s’amoïnessin si no rebíem notícies dels exploradors; que calia que aquesta festa servís per animar-nos i pensar que aviat en sabríem alguna cosa. El que no s’imaginava ningú es que les notícies arribarien aviat. Perquè, mentrestant, no molt lluny de la plaça de l’Ajuntament, la Sales, més coneguda per Saleta, tornava de la seva recerca del Mamut per les Filipines. Cansada i desanimada, per no haver trobat cap indici de la presència del Mamut, es va asseure en un banc de la plaça d’Europa per descansar les seves cames, i s’hi va estar una estona, fins que va veure que s’apropava en Sebastià, un altre dels exploradors que havien anat a cercar el Mamut:

– Ei!, Sebastià! Sóc aquí –el va cridar. En Sebastià es va apropar a la Sales: – Hola Sebastià. Què? Has trobat al Mamut? – No –va respondre desanimat en Sebastià. – On has anat? –va preguntar la Sales. – Al cantó de Gavà. – I com volies trobar un Mamut a tocar de Gavà? – I per què no? – Que no saps que els de Gavà son uns troglodites. – Uns troglodites? – Tot el que es belluga a Viladecans i se’ls hi acosta a tocar la Riera de Sant Llorenç, el reben a pedrades.1 – Ah! –va exclamar el Sebastià mentre es gratava el cap. 1 A finals dels anys 70 entre Gavà i Viladecans es feien batalles de verdures. Sovint aquestes batalles acabaven a pedrades.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010

– Mira. Si és que hi hagués hagut mai un Mamut prop de Gavà, segur que fóra ben mort i enterrat –va sentenciar convençuda la Sales. – I tu on has anat? –va dir-li en to de mofa el Sebastià– Perquè no veig que portis cap Mamut! – He estat a les Filipines va dir amb tristor la Sales. – Tu te’n fots de mi perquè he anat a Gavà i a tu no se t’acut una altra cosa que anar-lo ha buscar entre corredores d’aigua i estanys! – I per què et penses que porto les botes d’aigua? – Però no veus que allà els Mamuts no hi poden viure perquè s’enfonsarien? – Ah!!! –va cridar esverada la Sales. – Què passa? –es va preocupar el Sebastià. – Que duus una fletxa a la barretina. (Continuarà) Josep Mumany

2


mamutviladecans@gmail.com

http://elmamutdeviladecans.blogspot.com

s!

s mé

Ja

nim en te

uns

q

ts, uan

però

ens

molt alta f n en fa

Vols ser mamutaire d’honor? Vols contribuir al finançament del Mamut? Ja coneixeu el Mamut de Viladecans. És una iniciativa sorgida de diverses entitats de la ciutat per revitalitzar la Festa Major i per contribuir a la cohesió social de Viladecans. Vam triar la figura del Mamut com a element d’identitat perquè, com ja deveu saber, l’any 2008 es van trobar a la nostra ciutat unes restes de mamut d’un alt valor arqueològic. El mamut, doncs, és per a nosaltres un símbol nou, que tots els veïns i veïnes de la ciutat, de qualsevol edat i origen, podem fer-nos nostre. Ens vam estrenar en el Pregó de la Festa Major de l’any 2009 i la bona acollida de la nostra Festa ens ha portat a anar més enllà: volem un mamut en tres dimensions que pugui participar en cercaviles, visitar les entitats, enriquir el nostre patrimoni cultural i estimular la creativitat de la ciutat. Però això val diners. Les entitats que ho promovem ens hem constituït formalment com a coordinadora. Estem demanant subvencions i buscant formes d’obtenir els recursos necessaris perquè el nostre projecte es faci realitat. Som conscients que ens trobem en un any de crisi. Però també sabem que les coses que valen la pena requereixen esforç, i que entre tots és més fàcil d’assumir. Per això demanem a comerços, a entitats i també particulars, que s’animin a fer un donatiu. Nosaltres suggerim un import mínim de 50 €, que ens sembla fàcilment assumible. A canvi d’aquesta aportació, a part de la satisfacció d’haver col·laborat en un projecte engrescador i amb futur, podreu rebre un diploma que podeu penjar al vostre comerç o entitat o al menjador de casa i, a més, ens comprometem a difondre en els nostres actes el vostre nom. Per fer aquesta difusió, entre d’altres, comptem també amb aquesta revista que es distribueix per correu electrònic a unes 1.200 adreces. Estem estudiant també la possibilitat d’aconseguir que els donatius al Mamut siguin desgravables fiscalment. Per col·laborar amb nosaltres, només heu d’omplir aquesta butlleta i donar-la a algun dels membres de les entitats promotores o bé enviar-nos les vostres dades a: mamutviladecans@gmail.com. Ens posem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment.  La coordinadora d’entitats del Mamut està formada per: • Agrupació Coral La Lira de Viladecans • Agrupament Escolta i Guia Garbí de Viladecans • Agrupament Escolta l’Espiga • Agrupament Escolta Sant Joan • Amics de la Sardana de Viladecans • Associació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer • Associació de Discapacitats de Viladecans (ASDIVI) • Associació de Pares del Centre Ocupacional Caviga • Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC • Càritas Interparroquial de Viladecans • Centro Cultural Recreativo Andaluz Sierra Norte • Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa • Cor Som i Serem • Diables de Viladecans • Grup Tres Torres Viladecans • Raíces de Andalucía • Viladecans, Punt de Trobada

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

Vull contribuir al Mamut de Viladecans amb una aportació econòmica de:  50 €

 ________ €

Nom de l’entitat, comerç o persona: ________________ ______________________________________________ Domicili:_______________________________________ Telèfon

de

contacte:______________________________

Correu

electrònic:

_______________________________

Signatura: 3


Era de noche y sin embargo llovía

Q

Després de llegir l’informe del Síndic de Greuges de Viladecans

ui no s’ha sentit mai indefens davant d’alguna Administració Pública? De vegades perquè utilitzen un llenguatge jurídic i administratiu incomprensible per als simples mortals; de vegades perquè fan referència a lleis i normatives que desconeixem; de vegades perquè no rebem cap resposta a les nostres instàncies o la rebem amb molts mesos, fins i tot anys, de retard. De vegades perquè ens sentim arbitràriament tractats o interpretem el marc legal d’una altra manera, o perquè les nostres necessitats no compten amb els recursos públics que caldria, o perquè s’incompleix sistemàticament la llei. No sempre aquestes disfuncions corresponen a una malèfica voluntat política o administrativa. Senzillament, les Administracions són molt complexes, hi intervenen molts factors i moltes persones, i l’aplicació, per exemple, d’una nova normativa o l’obertura d’un nou servei topen amb efectes indesitjats o amb buits normatius. I la vida, a més, canvia molt de pressa i sorgeixen noves situacions, noves necessitats i noves dificultats, mentre que les Administracions es mouen a un ritme digne del Mamut de Viladecans en la seva època daurada.

Per abordar aquestes situacions i revisar els procediments seguits per l’Administració Pública hi ha la figura del Síndic o Síndica de Greuges. En el cas de Viladecans, deu fer uns tres anys que comptem amb Vicenç Mazón, síndic de greuges, que “controla” l’actuació municipal. Al Punt de Trobada (número 9, març 2008) li vam fer una entrevista quan ja portava un any d’actuació. Ara acaba de fer públic el seu informe de l’any 2009. Ho ha fet en primer lloc al Ple Municipal, però aquest informe ha estat enviat també a totes les entitats i es pot consultar a la web municipal.1 És encara una figura poc coneguda i, potser, infrautilitzada. Convindria, diu ell mateix, difondre molt més aquesta possibilitat. El Síndic no té poder executiu. Bàsicament escolta (que és molt!), discerneix si pot haver-hi greuge o no, i, si admet la queixa, fa una petita investigació en relació a l’expedient i informa l’interessat del resultat. A la pràctica de vegades fa el paper de mediador entre l’ajuntament i el ciutadà. Si observa males pràctiques mu1 Podeu consultar l’informe a: http://

nicipals, fa les seves recomanacions, que l’Ajuntament decideix seguir... o no. Un cop l’any presenta el seu informe, amb pèls i senyals (preservant la confidencialitat de les dades) davant del ple i el fa públic, de manera que tothom hi pot tenir accés i tothom en pot extreure les seves pròpies conclusions. La seva feina és poc agraïda i extremadament útil. A mi m’ha fet pensar en l’esforç que significa apropar-se a tantes normatives i situacions diverses, demanar comptes a l’Ajuntament (l’Ajuntament està obligat a donar-li informació en el terme de 15 dies, cosa que, pel que diu l’informe, també s’incompleix) i veure com no totes les recomanacions són acceptades. Però el síndic no és una figura ornamental. La tasca del Síndic serveix per greixar la màquina municipal i millorar-ne el funcionament en benefici dels ciutadans, perquè, com diu la Pilar Malla, Síndica de Barcelona, l’Administració tingui ànima. Doncs això. Gràcies, Vicenç Mazón, per la vostra feina.

www.sindicatura.viladecans.cat/files/2724-ficheroCat/INFORME%202009.pdf

Mercè Solé

Tres serveis municipals que no s’han de confondre A la darrera sessió del Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania, obert a la participació de tots els ciutadans que ho desitgin, es tractà de tres serveis municipals, de tasques semblants: • l’OMIC (Oficina Municipal d’Informació al Consumidor), • l’Oficina Municipal de Mediació, i • el Síndic de Greuges de Viladecans. A grans trets, i simplificant potser massa: l’OMIC s’ocupa dels conflictes entre els ciutadans i els comerços, empreses i serveis privats; l’Oficina Municipal de Mediació, dels conflictes entre veïns; la Sindicatura de Greuges municipal, dels conflictes entre els ciutadans i l’Ajuntament.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

4


Què és un barri?

A

la darrera reunió de la redacció del Punt de Trobada algú va parlar dels barris que encara quedaven al carrer del Pare Artigas. I la sorpresa va ser adonar-se que la majoria dels que eren a la reunió no van entendre què volia dir allò. Per a la majoria, un barri significava, només, una de les parts en què es divideix una vila o una ciutat: el barri de Sales, el barri de la Montserratina... O sigui que un servidor va posar-se a investigar quin era l’origen i el significat o significats de la paraula. I aquí està el resultat de la investigació. Resulta que, pel que sembla, “barri” és una paraula àrab, que vol dir “exterior”. Com tantes paraules àrabs que s’han incorporat a les nostres llengües. D’aquesta paraula en van sortir dos significats diferents: 1. Els nuclis de cases que es construïen a fora de les muralles de les ciutats. 2. El conjunt d’edificacions (estables, pallisses, etc.) que es construïen al davant de les masies, formant com un tancat. Del significat primer, amb el temps, es va anar passant al significat actualment més conegut: qualsevol nucli agrupat de cases, tant si és fora com dins de la vila o ciutat. És el significat que esmentàvem referit al barri de Sales o al de la Montserratina. I del significat segon ve aquest significat que a la reunió del Punt de Trobada no s’entenia: un barri, que inicialment són els edificis exteriors d’una masia, passa a voler dir també la porta o reixat que tanca aquests edificis i d’aquí, per extensió, la porta o reixat que tanca l’eixida de qualsevol casa pagesa, per on entraven i sortien els carros per anar al camp. Al carrer del Pare Artigas se’l va conèixer durant força temps com “el carrer dels barris”, perquè les cases pageses del carrer de la Muntanya i el carrer del Sol tenien totes la seva sortida per darrere que donava a Pare Artigas, i tot el carrer era, per tant, un seguit de barris, o sigui, de portes grans per on poguessin entrar i sortir els carros. A les fotos podeu veure alguns dels barris que encara hi queden. Josep Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

5


La màgia de l’Amazònia Boliviana

E

n nom del Centre d’Estudis Amazònics (CEAM) us vull convidar a l’exposició La màgia de l’Amazònia Boliviana: Biodiversitat i Riquesa cultural, que es va inaugurar el passat dimecres 7 d’abril a la Biblioteca de Viladecans (Avinguda de Josep Tarradellas, 16), i que estarà oberta fins al proper 28 d’abril. Es tracta d’una exposició fotogràfica que transporta al visitant a la regió amazònica de Bolívia per a aprofundir en el context geogràfic i les condicions de vida de les seves poblacions indígenes. Per a conèixer més sobre la mostra, el dilluns 19 d’abril a les 19 h es realitzarà una visita guiada per l’exposició a càrrec de Toni Madueño, llicenciat en filosofia, membre de CEAM i coordinador i coautor del llibre Paisajes y voces de Mojos, que retrata la història, la cultura i el medi natural d’aquesta regió de  Bolívia. Maria Figueras

De San Miniato de Florència a Sant Joan de Viladecans

I

sidre Dolz, en el seu llibre Un resum de la història del segle XX a Viladecans, diu que l’església de San Miniato al Monte, de Florència, és “molt semblant” a la de Sant Joan de Viladecans. Suposo que vol dir que la façana de la de Viladecans està inspirada en la de San Miniato. En tot cas, perquè compareu, i com que aquesta Setmana Santa hem estat a Florència, aquí teniu les imatges. Cal dir que l’església de San Miniato al Monte es va construir cap al segle X, i que és realment una joia. A més, està situada en un turó sobre la ciutat, i té una esplèndida vista. O sigui que, si podeu, aneu-hi... Josep Lligadas Vendrell Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

6


Estampes del segle XX/ 2

Q

ui més qui menys patia els seus sheriffs. Viladecans no s’havia destacat mai per les seves forces de l’ordre. Delegava en la Guàrdia Civil, que era més que res una força d’ocupació perquè venien en Land Rover amb cara de pocs amics des de més enllà de Can Sellarès. De Gavà. Els nostres municipals eren encara de perfil rural. Hi havia guardes de camp, com a mínim un, que anava amb bicicleta amb escopeta en bandolera. Una força repressora mòbil no motoritzada temible, perquè es deia que si t’enxampava robant fruita et premiaven amb un tret de sal al cul. Amb uniforme estava el senyor Sánchez que es va fer un fart de detenir delinqüents prematurs durant trenta segons en el Parc dels Pajaritos, acusats de disparar veces amb canute als periquitos. Els canutes eren emprenyadores armes sostenibles, que es feien amb el plomall encara verd de les canyes. Com més llargs, més allargaven, i quan era el temps, tot eren guerres d’aquelles sarbatanes mediterrànies, amb víctimes sempre lleus. Però teníem els nostres guàrdies urbanos, que dirigien el trànsit tocats amb salacot blanc com els de Barcelona, pujats en una mena de púlpit pintat a ratlles vermelles i blanques. Estava el Galiano, guàrdia de durada breu, probablement per falta de vocació i perquè feia cara de massa bon tio. Estava el Mallorquí, amb bons pulmons pel pito i millor habilitat

Els homes de la llei per aconseguir la propina revolucionària al distribuir les parades del mercadillo, i estava l’Asensio que era com una caricatura de guàrdia civil disfressat de guàrdia urbano, amb agra mala llet i grans bigotis Tejero talla XXL. Sobre ell corrien llegendes no confirmades

d e que, abans d’abraçar els hàbits municipals, quan anava al cine llençava sipis des del galliner a la closca dels de platea, i que al cementiri feia bromes de cruel gust. El que sí que està confirmat és que la seva fama va creuar fronteres municipals per la seva combinació de bigotis i esbroncada a crits a automobilistes i vianants. Per a les dones guardava un detall exquisit que era tota una demostració d’assetjament telepàtic: els hi treia repetidament la llengua grossa i vermella per sota del bigoti negre. Però aquí no sabíem el que era un sheriff fins que a mitjans dels seixanta va arribar l’Ernesto Martínez, la seva pistola i les seves xapes. No es treia mai l’uniforme, sempre en perfecte estat de revis-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

ta, i portava a la camisa unes estretes xapes rectangulars amb els colors de les banderes dels països europeus, com les dels militars a les pel·lícules. No és que fos europeista, parlava idiomes. Sobre tot l’alemany. Havia estat a la División Azul. Des del principi, amb el seu aire d’autoritat, policial por supuesto, va fer saber que a partir de llavors allí manava ell. Ràpidament es va guanyar el sobrenom de “el xapes” encara que el que triomfaria de veritat seria “el Terlenka” dedicat tant a les seves camises de Tergal blau cel com al seu tarannà tibat, autoritari i policial. Volia ser alhora el Kojak i la brigada político social de Viladecans, exhibia els seus gossos policia als quals parlava en alemany i el seu falangisme, un esport perillós que li va costar una greu ganivetada al coll en un aplec falangista a Madrid, per error, per ideologia o per deutes. Perquè el Terlenka era un morós recalcitrant a qui els comerciants no s’atrevien a embargar, ni els tribunals a suspendre. Ja començats els setanta, en el seu examen de caporal en cap, va ensenyar les seves cartes guanyadores de qualsevol oposició. “Señores del tribunal: a mi no me pregunten quien descubrió América, porque a lo mejor no lo sé. Pero pregunténme cómo defender a Franco y a España de sus enemigos y aquí están mis venas para dar hasta la última gota de mi sangre”. Evidentment, va aprovar. (Continuarà) José Luis Atienza

7


Dignifiquem el Passeig del Cementiri

A

rribar al cementiri de Viladecans ni és fàcil, ni és un passeig, més aviat és incòmode. Has d’anar esquivant forats, les voreres són estretes, els seients són enmig del passeig, i les arrels d’arbres centenaris han esquerdat i abonyegat el paviment; certament podríem suprimir del nomenclàtor de Viladecans el Passeig del Cementiri i batejar-lo amb un altre nom; proposo: Via Crucis o Via del Calvari. La finalitat d’aquest article, però, no és donar-li un altre nom, és el de dignificar aquest vial de la nostra ciutat. El passeig que ens duu al nostre cementiri, hauria de ser un camí pensat per a la gent que va a visitar els seus familiars i amics traspassats, un camí agradable, endreçat... un passeig. Ben connectat amb la resta de la ciutat, amb voreres amples i dignes de ser trepitjades pels més joves i aquells que no ho són tant –ja que la nostra gent gran és qui més visita aquest indret– amb una nova pavimentació, amb bancs instal·lats en zones que no entorpeixin el pas, amb alguna font i també amb una entrada digna al recinte; recinte, deixeum’ho dir, molt ben endreçat pel personal de l’Ajuntament que s’encarrega de mantenir-lo. Podem pensar que aquesta no és una obra prioritària, podem creure què aquest és un equipament on només hi ha una notable afluència el dia de Tots Sants, però un cementiri no és qualsevol equipament, és la memòria del poble, són els records de la gent, és pau, és silenci, és respecte, i totes aquestes sensacions i sentiments es mereixen un entorn més digne del que ara hi ha. I ara deixeu-me dignificar aquesta reflexió sobre l’entorn del nostre cementiri, amb un vers del poeta del poble, Miquel Martí i Pol. El poble ho és tot: el principi i la fi, l’amor i l’odi, la veu i el silenci, la vida i la mort. Jordi Flores i Romero

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

8


Sant Ramon, lliure d’alta tensió

E

l paisatge és un bé immaterial, un patrimoni intangible que contribueix al nostre benestar, al nivell de qualitat de vida de tots els ciutadans. Així ho recorda el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué, recentment guardonat amb el Premi Jaume I d’Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat. Gaudir d’un entorn endreçat i equilibrat hauria de ser un dret per a tothom, similar al dret a viure sense un excés de soroll o de contaminació acústica. Nombrosos estudis demostren com percebre a diari paisatges degradats té conseqüències negatives en la salut psíquica de les persones. Això succeeix especialment a les perifèries de les grans ciutats i, probablement, el Baix Llobregat en sigui un dels màxims exponents. Hi ha més depressions o crisis d’ansietat aquí que en altres zones? Probablement. Tenim el trist privilegi de viure en una comarca trinxada per una munió d’infraestructures, de xarxes de transport i serveis de tota mena que nodreixen principalment la gran capital. Paguem un car peatge en forma de les més variades dependències i, en canvi, obtenim ben poca recompensa davant tanta generositat. O almenys això em sembla. Però, no obstant això, no em resigno a pensar que no hi ha res a fer, que és “lo que hi ha”. Per exemple, Viladecans podria millorar bastant la seva imatge (de poc valor afegit, diguem-ne) si s’actués de forma decidida a la muntanya de Sant Ramon. Plantar-hi arbres ja em sembla bé, però potser abans hauríem de començar per talar els arbres elèctrics que des de fa massa temps

empastifen els turons que tenim per teló a la nostra ciutat: la llarga filera de torres i línies d’alta, mitjana o baixa tensió (als efectes, tant se val) que, sense cap mena d’harmonia ni lògica aparent en la seva ubicació ni en la seva trajectòria, es converteixen en grans estructures de ferro que s’apoderen del paisatge. Un té la sensació que la gent ni les veu, que les ha assimilat i ho troba fins i tot normal. Feu l’esforç d’imaginarvos la muntanya sense torres, el resultat és enriquidor. Cal que prenguem consciència, doncs, entre tots de la necessitat d’endreçar el territori. No cal anar fins a Osona o Girona per veure la reacció d’una part important de la població contra la línia de la Molt Alta Tensió, que les administracions s’estan plantejant soterrar com a mínim en el tram més verge que enllaça l’Empordà amb la Catalunya Nord, aprofitant les infraestructures ja existents (AP7) enlloc de trinxar l’entorn natural preservat. No cal anar tan lluny. Podem trobar un exemple d’una actuació similar, més modesta, però no menys important al poble veí. L’Ajunta-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

ment de Sant Boi va finançar el 2007 el soterrament de les torres i les línies aèries d’alta tensió que anaven de l’antiga caserna fins (més o menys) la rotonda del Rugbi, gràcies a un acord amb FECSA i a una inversió per part del consistori que ha comportat una evident millora pel barri i els carrers on transcorrien aquestes línies. Al seu lloc ara hi ha espai per a parcs i jardins. Espai net i lliure que es tradueix en millor qualitat de vida. Seria possible això aquí? Josep Ginjaume

9


D

Salvem el bosc de Can Seguí

avid Massana, regidor de medi ambient i ciutat sostenible de l’Ajuntament de Viladecans, ens va citar a membres de la Plataforma Salvem Oliveretes per explicar-nos les bondats del Pla Especial de Protecció Forestal de Viladecans (PEPFV). El Ple Municipal del novembre de 2007, va encomanar als serveis tècnics de l’ajuntament, un estudi per protegir la zona forestal de Viladecans, per mitjà d’una moció conjunta de tots els partits polítics, provocada per una denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes. (rellegiu l’article “La cara del Llop de Viladecans” http://puntviladecans.blogspot. com/2007/11/la-cara-del-llopviladecans.html) Aquest fet ha donat com a resultat aquest pla que tot i ser molt burocràtic i administratiu, vol gestionar els espais forestals de Viladecans per evitar la seva degradació i l’especulació urbanística. 

Doncs bé, tot i les bones intencions, el pla deixa sense preservar una gran part de zona forestal de Viladecans. Lògicament no ha preservat Oliveretes, actualment s’estan repartint el pastís urbanístic. Però tampoc ho han fet amb la zona de la vessant oest de la Serra de Miramar, delimitada entre Can Preses i Can Tries, just per on passa el camí del Bosc de Can Seguí, sobre l’avinguda de Miguel de Cervantes. Es tracta d’una zona natural, on el Pla General Metropolità (PGM-76), la mateixa llei pre-democràtica que va qualificar d’urbanitzable la zona d’Oliveretes, va catalogar aquests terrenys com a urbanitzables no programats. O sigui, que ja hi tornem a ser, el Pla Especial de Protecció Forestal de Viladecans no pot protegir aquest espai perquè el PGM-76 li va donar drets urbanístics. David Massana, ens va explicar que era la seva intenció preser-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

var-los però que els serveis tècnics municipals van desestimar poder aplicar el PEPFV a aquells terrenys. Qui decideix doncs sobre el nostre patrimoni natural? lleis predemocràtiques? serveis tècnics al servei del poder polític?. El Bosc de Can Segui és un espai reconegut com a patrimoni natural pel catàleg d’elements d’interès patrimonial de Viladecans, per tant no caldria gaires esforços per tal que l’equip de govern del ajuntament de Viladecans prengués les mesures necessàries per preservar aquest espai i fos inclòs dins el PEPFV.  Estigueu atents, properament iniciarem una campanya per donar a conèixer i promoure la preservació del Bosc de Can Seguí. Envieu un correu a salvemoliveretes@hotmail.com i us mantindrem informats.  Ricard Caba

10


la mirada aguda secció a càrrec d’Eio Ramon Des d’aquest mes d’abril la revista compta amb un nou col·laborador, un veí conegut per bastants de vosaltres i que té una especial habilitat pel món de la fotografia, que immortalitza sobretot –amb una agudesa envejable– la flora i la fauna del nostre terme local. Es tracta de l’Eio Ramon, a qui volem donar la benvinguda i les gràcies per la seva aportació que, esperem, contribueixi a fer que tots plegats valorem i coneguem millor el nostre patrimoni natural.

Reserva del Remolar-Filipines. 23/03/2010 L’abellera de la passió (Ophrys passionis [= O.sphegodes ssp.garganica]) Es reconeix pel seu label arrodonit, enter o trilobat, de 9 a 14 mm de llargada, de color bru porpra fosc i sovint acabat en un petit apèndix groc. El label freqüentment presenta dues banyes o geps poc desenvolupats prop de la seva base i està vorejat per una pilositat que és més notable a la part exterior de les banyes. Floreix des de mitjans de març fins a principi de maig. Eio Ramon Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

11


les nostres entitats

Falconería Asociación Cetrera Baix Llobregat

S

e podría definir a la falconería o cetrería (ambos términos son válidos) como el arte de amansar y volar libremente aves rapaces con la finalidad de cazar. Hay dos modalidades de vuelo: Bajo vuelo y Altanería, siendo esta última la modalidad reina por excelencia. Actualmente gracias a los cetreros y a sus programas de cría en cautividad, se han recuperado bastantes poblaciones de rapaces y algunas ya no están en peligro de extinción. Asimismo hay que hacer constar que la falconería en estos tiempos está creando puestos de trabajo pues es considerada como la mejor solución para ahuyentar bandadas de aves como gaviotas, patos, o palomas de los aeropuertos y vertederos de las grandes capitales y ciudades. Por lo tanto se podría afirmar que la cetrería es la forma de caza más bella y ecólogica que pueda haber. Existen datos fidedignos que demuestran que la falconería se practicaba 2.205 años antes de Cristo, siendo los árabes (Emiratos Árabes) los que mejor han sabido mantener el saber y la tradicción. Después de ésta breve exposición, diré que la Asociación Cetrera del Baix Llobregat, es reconocida y considerada por el resto del estado como la mejor de Cataluña por el empeño que pone en divulgar, defender, difundir y hacer pedagogía de lo que es y representa la falconería. Por eso

hemos sido promotores y realizadores conjuntamente con la F.C.C. del I Campionat de Falconeria a Catalunya realizado el día 25/10/09 en El Pla de Santa Maria (Tarragona). Siendo nuestros socios los dos primero campeones autonómicos de Catalunya en cada modalidad. Se puede consultar en nuestra web www. cetreriabaixllobregat.com La Asociación Cetrera del Baix Llobregat está haciendo una propuesta de futuro ya que viendo como están ocurriendo las cosas con el mundo del toro, nosotros abogamos por una cetrería suave y consecuente donde la finalidad de tener un ave, no tenga porqué ser dedicada clara o directamente a la caza sino que se puede tener un ave que practique ejercicios de vuelo y en todo caso que capture unas presas ficticias pues ya existen señuelos mécanicos fabricados para tal fin. Sé que a algunos les parecerá extraño pero creo sinceramente que si queremos conservar la cetrería tenemos que efectuar algunos cambios y conceptos para poder resistir los embates que se le vienen encima en este siglo. Por eso nuestra asociación es pionera en este menester pues pretendemos que las aves y la falconería sean comtempladas como un elemento lúdico para el hombre del siglo XXI.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

Habiendo expuesto brevemente algunos de nuestros conceptos diré que la Asociación Cetrera del Baix Llobregat fué fundada en el año 1988 siendo legalizada por la Generalitat de Catalunya con el número de registro 5716 teniendo en Viladecans su sede desde siempre. Nunca nos hemos registrado aquí como entidad pues en el pasado pedimos permiso para hacer una demostración de vuelos y como ocurre casi siempre como dice el refrán“Nadie es Profeta en su Tierra”, nos lo denegaron y asi fué como continuamos nuestro camino y afán pedagógico por otros lugares siendo nacionalmente reconocidos. Hoy aprovecho desde estas líneas para comunicar que todo nuestro esfuerzo este año está puesto en registrarnos como entidad en Viladecans para poder colaborar en el milenio de la ciudad y llevar a cabo grandes proyectos para que Viladecans a parte del prestígio que tiene, vea incrementado (valga la redundancia) dicho prestígio como ciudad. Miguel Zambrana Portales Presidente Asociación Cetrera Baix Llobregat

Asociación cetrera Baix Llobregat C/San Mariano,99 C 7º 1ª 08840 Viladecans 12


conèixer viladecans secció a càrrec del Grup Tres Torres

El paludisme al Viladecans del segle XIX

R

ecordo quan érem petits que els mosquits eren el pa de cada dia dels capvespres d’estiu. Les portes i finestres de les cases, havien d’estar forçosament protegides amb mosquiteres, que en aquells temps en dèiem “tela metàl·lica”. Més endavant la tela metàl·lica ja la van començar a fer de plàstic i aleshores en vam dir “tela metàl·lica de plàstic” i ens quedàvem tan amples. Dèiem, però, que els mosquits eren una veritable plaga que juntament amb la rendilla, insecte que ja havíem oblidat i que l’Antonyita ens l’ha recordat en el seu recent llibre-entrevista, ens robaven la tranquil·litat d’aquells mesos d’estiu. La proliferació d’aquesta mena d’insectes, com tots sabem, és propi dels territoris humits com el nostre. Ara bé, el que ja no sabem tant, és que al delta del Llobregat els mosquits, en temps pretèrits, havien estat transmissors del paludisme o malària. Aquesta malaltia que avui ens sembla tan llunyana, havia estat endèmica al nostre poble. El polític i escriptor Felip d’Hita i Morros, va donar una conferència el 22 de desembre de 1887 titulada “La agricultura en lo Pla del Llobregat”. D’aquesta conferència, en va publicar una crònica el “periodich regionalista” L’Arch de Sant Martí, aquell mateix mes de desembre. A continuació us transcrivim els paràgrafs que fan referència al paludisme, en els quals esgarrifa no-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

més de pensar com de dura havia de ser la vida dels nostres avantpassats. ‘L que sols una vegada hagi visitat qualsevol de las poblacions baixas del Plá, Prat, Viladecans, Gavá ó Castelldefels; sobre tot la darrera, devant d’aquella bona gent que l’habitan, haura reparat forzosament en son rostro macilent, esmortuit, en son abultat ventre y en sos ulls apagats; y per poch coneixement que tinga dels mals que afligeixen á la humanitat, s’haurá convensut sens necesitat de preguntarho, que las febras minan la existencia dels pobres pagesos moradors d’aquells pobles” “Pochs esforsos haurem de fer per convenceos dels fatals efectes de tan terrible malaltia: no precisa una visita detinguda á la comarca victima de aquella, n’hi ha prou que ho feu en ferrocaril; al arribar al Prat, veuren ja’ls pobres jornalers que ab sa malaltia no poden treballar, ab lo cap enbolicat y una manta al coll, ab tot y que sigui’l istiu; tenan las febras y buscant al abrich, lenitiu al fret que acompanya a sos atachs y que n’os prou a combatrer n’il calor de la estació, ni las robas que vesteixen. Fins aquí les paraules de Felip d’Hita. A continuació el cronista afegeix: Ab tot lo dit los carácters de las febras en lo Prat no son los mateixos que en Gavá y Castelldefels, ahont se manifestan d’un modo mes violent. En lo primer punt la dita malaltia no mata; abat, atropella y deixa estenuat al pacient: en Castelldefels en molts casos las febras portan la mort á las personas en que fá presa. 13


Aixis s’esplica la falta de població en aquell terme municipal que mimva cada dia y que á no tardar ha de fer que la parroquia mes antiga del Plá acabi per desapareixer.

Varis medis de sanejament del baix Llobregat, proposá com á eficasos lo senyor de Hita; primer: Prohibir l’enllotamant de las terras que solen fer los pagesos en la época mes calurosa; segon: Renovar l’aygua dels estanys de La Podrida, L’Illa, La Ricarda, la Illagarola, lo Remolá y la Murtra, fentlos passar periódicament á la mar, de lo que están á la

Viladecans, punt de trobada - Núm. 32 - Abril 2010

vora y d’ella están situadas en punt mes alt; tercer: Construcció d’un rech transversal ahont aflueixin las pluvials actualment existents y los mateixos estanys y per ella conduir las ayguas sobrants de la pluja al riu; y cuart: la aplicació dun sistema de drenatje que detallá lo senyor de Hita, empleat ab bons resultats á Fransa é Inglaterra y que segons lo conferenciant donaria bons resultats en la regió de que parlém. Jaume Lligadas Vendrell

14


Viladecans punt de trobada, 032