Page 1

Publicació independent d’informació i opinió

Any 4

15 de febrer de 2010

Per l’esperit col·lectiu i la cohesió social El passat 22 de gener es va fer la presentació pública, a la Torre del Baró, de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. A les pàgines següents trobareu la crònica de l’acte per als qui no hi vau poder ser. Però aquí, en aquesta pàgina inicial, voldríem ressaltar el fet en un aspecte que considerem altament significatiu i rellevant. I és que és nou, a Viladecans, que un conjunt d’entitats tan divers com aquest –mireu-vos la llista a la pàgina corresponent, val la pena–, s’hagin posat a treballar juntes amb les ganes amb què s’hi han posat. Per aconseguir crear un element identificador de la ciutat, el Mamut, i per reforçar, conseqüentment, la nostra cohesió social. És nova, aquesta voluntat de treball conjunt en l’estil que ara s’ha iniciat. I és, creiem, un molt bon senyal de cara al futur de Viladecans. Perquè vol dir que, cada cop més, creixen entre nosaltres les ganes de sentir-nos ciutat i de crear una xarxa social forta i viva. I això és, sens dubte, una eina imprescindible perquè tots plegats ens prenguem més seriosament la nostra vida col·lectiva i, com a conseqüència, visquem millor. I és una eina imprescindible, també, perquè ens traguem de sobre d’una vegada aquesta poca valoració de les nostres possibilitats i les nostres riqueses ciutadanes. Justament, molt pocs dies després de la presentació de la Coordinadora, es donava a l’Àtrium el tret de sortida de la celebració del Mil·lenari de Viladecans, que s’escau l’any vinent. També aquesta celebració, si es munta bé, pot ajudar en aquest mateix objectiu. Del que es tracta, en definitiva, és de fer créixer tot allò que pugui fer-nos sentir més atents i arrelats a la nostra realitat ciutadana, i més desitjosos de potenciar-la i fer-la millor per a tots els qui en formem part.

Sumari

2

Res no és impossible, tot és a les nostres mans. Josep Ginjau-

4 5 6 7 8

Viladecans, ciutat oberta. José Luis Nicolás

me

El parc de Cal Ginestar. Josep Lligadas Vendrell Els pous de vora Cal Menut. Vicenç Pugés Qui paga la crisi? Miguel de la Rubia La immigració... això que molts veuen com un problema. Albert Buigues

9 Xenofòbia versus drets de les persones. Pepi Venegas 10 Cacofonies viladecanenques. Andreu Comellas 11 Per molts anys, Viladecans!. M. Victòria Herrero 12 Tu no canviïs. Eulogi López 13 L’última baula: més enllà de la malaltia mental. Mercè Solé 13 Dagya Lachgar. Rosa Mercader 14 Conèixer Viladecans: El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia. Jaume Lligadas

16 El personatge: Josep Iturrioz, el Manquet. Josep Lligadas

Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Ginjaume Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: puntviladecans@telefonica.net El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

30

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans


Res no és impossible, tot és a les nostres mans

U

na cinquantena llarga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vegada) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques trobades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la població, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença. Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment actual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la iniciativa del Mamut, amb dramatització i estesa de pancarta incloses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços. Pel que fa a l’actualitat, els companys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i

entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, negocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb alguna aportació econòmica. Essencialment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.

La recepta de Reus i Mataró L’acte va tenir una part més instructiva, per dir-ho d’alguna manera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de primera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les festes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Salvador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

les manifestacions lúdiques i populars de les seves ciutats. Guanyabens va trencar el gel explicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclusiu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen estirats per la porxada de l’Ajuntament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró –ens explicava– té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la baixada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal artèria del nucli al ritme de pasdo-

2


ble i que ha esdevingut un dels moments més esperats. Per la seva banda, Salvador Palomar ens va recordar algunes obvietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són mediterrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comunitat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen gegants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba similituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt ar-

tesanal, com una demostració pirotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat. També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recuperant elements de la història local i també altres de nous. I és justament aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent participem d’uns rituals. En aquest context, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Tro-

baríem molts exemples de construcció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”. De la mateixa manera, va puntualitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Mamadeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”. Josep Ginjaume

Les

14 primeres entitats

Segueix les activitats del Mamut al seu blog: http//elmamutdeviladecans. blogspot.com

Aquestes són les catorze primeres entitats que formen la Coordinadora del Mamut, i que esperen anar-ne sumant moltes més. Si voleu formar-ne part, escriviu-nos al nostre correu electrònic. • Agrupament Escolta i Guia Garbí • Agrupament Coral La Lira • Associació de Pares del Centre Ocupacional Caviga • Raíces de Andalucía • Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

• Associació Viladecans Afectats de Fibromiàlgia AVAF • Amics de la Sardana de Viladecans • Agrupament Escolta L’Espiga • Cor Som i Serem • Club de Pensionistas y Jubilados Alba-rosa • Centro Cultural Recreativo Andaluz Sierra Norte • Viladecans Punt de Trobada • Diables de Viladecans • Grup Tres Torres

El correu electrònic del Mamut és: mamutviladecans@gmail.com

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

3


Viladecans, ciutat oberta

F

a 32 anys que visc a Viladecans. Recordo aquells anys amb carrers sense asfaltar, sense clavegueram, amb pous morts als edificis… No hi havia problemes de contaminació lumínica: al carrer, avui de Ferran i Clua, només hi havia una bombeta, que sortia de l’antic camp de futbol. Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Viladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chanclas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i torrenteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat. Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem estació de tren. Els governants locals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Viladecans que no tenia un ambulatori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la riera de Sant Llorenç. Era el Viladecans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic. Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien

carències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les deficiències bàsiques (asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitanta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llorenç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambulatoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure). Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres objectius: promoure pisos assequibles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats. El Pla Local d’Habitatge es va posar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament estem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot accedir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i alguns serveis. Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàrees amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econòmics i la creació de llocs de treball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natural. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els governs de progrés. Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es presentaran aviat per a la participació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Viladecans ha de ser una ciutat oberta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patrimoni en les mateixes condicions. José Luis Nicolás

4


El parc de Cal Ginestar

Q

uan jo era petit i venint de col·legi pujava pel carrer de la Muntanya, la perspectiva de tot el trajecte era la masia de Cal Ginestar. Una construcció potent, situada a una notable alçada, i marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu que allà hi vivien qui sap quins personatges sinistres. Però també hi havia un nen que, per donar-se pisto, explicava que aquella casa tan gran era casa seva. Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares. I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic. La part de bosc per la qual ara es pot passejar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst. I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom. Josep Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

5


Els pous de vora Cal Menut

S

óc un ciutadà de Viladecans preocupat per comprovar amb quina impunitat tapen, tanquen o anul·len les vies d’accés que durant molts anys hem gaudit per desplaçar-nos per les muntanyes que ens envolten. Hom pot veure el reixat o tancada amb filat realitzat en el torrent que separa dues explotacions agrícoles situades just traspassar la riera com si anessis a la masia de Cal Menut i que pertanyen al mateix amo (no sé si a un particular o a una constructora) i dóna accés a les coves on es resguardaven quan bombardejaven la masia i el camí a Sant Ramon. Acompanyo l’escrit amb la fotografia del pou a cel obert que hi havia en el camp del costat dret del torrent . El pou era vestit amb totxo i quedava al mig de tres arbres a la zona prop de la masia (actualment és tapat, suposem que respectant la normativa respecte als pous i mines). Acompanyo la fotografia del pou a cel obert que hi ha en el camp del costat esquerre del torrent i que encara té aigua. El pou és vestit amb pedra de llicorella i d’altres tipus, i data de l’època medieval. Actualment està tapat amb una xapa d’acer, sense re-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

construir l’antic canal ni el safareig. La paradoxa del bloqueig del pas pel torrent fa malpensar. Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom per si podeu ajudar a resoldre-les: Tapant el torrent al cap del temps les herbes se’l menjaran i quan arribi l’especulació del totxo podran dir que no hi era. En no passar-hi, no es pot veure el roure, creiem que és mil·lenari, de tres metres de diàmetre que ara és mort i que els responsables del patrimoni, els verds, medi ambient o rurals, ho deuen saber i esperen que els dos roures del costat de dos metres de diàmetre, també s’assequin? En no passar-hi, no buscarem el pou tapat? En no passar-hi, no veurem que el pou medieval s’ensorra a poc a poc i llavors qui se n’encarregarà de dir qui teníem un pou amb aigua? I l’última pregunta: no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre el torrent, els pous i el camí? Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa. Vicenç Pugés

6


Qui paga la crisi?

J

a tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sempre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha introduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys. Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les mateixes posicions que els feixistes del partit del Sr. Anglada. Aquests governants municipals de Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que els nouvinguts ens treuen diners públics i drets a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió com aquest segur que tindrà oïdes receptives però no hem de oblidar que és igual de fàcil de realitzar que de perillós per la convivència. La direcció de CiU que ha donat suport a aquests mandataris de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les parelles lingüístiques amb persones que han vingut de fora, però ara no tenen cap mirament de treure els mínims drets a altres persones nouvingudes pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això, només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”. En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil estat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que els números són els que són i que la demografia marca una tendència determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més tenen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de parlar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat. En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” perquè no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat. Miguel de la Rubia

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

7


La immigració... això que molts veuen com un problema

D

oncs si, la famosa proposta de l’Ajuntament de Vic de no empadronar la immigració “il· legal” (des de quan una persona és legal o no? què entenem per legalitat quan ens referim a un ésser humà? nosaltres som papers i tràmits burocràtics o som éssers emocionals i racionals? cal dir que això de racionals és una qualitat que s’està perdent cada vegada en més gent) em corromp per dins. El principal problema és que la gent, més sensible emocionalment en èpoques de crisi del capitalisme, veu la immigració com les causes de l’atur i la disminució dels serveis socials; no es plantegen si és el propi sistema i la classe dominant que el sustenta el causant de tot això, i a més a més, dels fenòmens migratoris. El fet de que les potències dels EUA, el Japó, Rússia i la UE estiguin expoliant els recursos naturals i humans de els continents africà, asiàtic i americà és la causa principal de molts fenòmens migratoris. La gent veu com a la seva terra les multinacionals s’emporten els seus recursos i els ciutadans malviuen en condici-

ons pèssimes, sobrevivint cada vegada amb menys a les seves mans, i més a les mans dels oligopolis i dels capitalistes. Aquests mateixos capitalistes tracten les persones com a mercaderies (llegiu el Capital de Marx o Treball assalariat i capital d’Engels) que no dubten en rebre en els nostres països rics quan hi fa falta mà d’obra (i és el discurs actual de la socialdemocràcia, dels “progressistes” revisionistes i del feixisme com a agent violent del capital). Però quan el capitalisme pateix una sobreacumulació de mercaderies a les quals no pot donar sortida i cau en una crisi, com ha passat en diferents èpoques, cadascuna amb les seves pròpies característiques, tracta la immigració com a mercaderia que ja no pot donar feina i que cal expulsar un altre cop als països pobres. Sovint la gent no s’adona que la immigració precisament cobreix places que cap autòcton gosaria treballar-hi (alguns es creuen massa senyorets com per a segons quines feines) i que a part que tenen condicions laborals més precàries, una part del sou va

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

al país d’origen per a mantenir la seva família. En períodes de crisi és quan la gent cau a la temptació de creure arguments xenòfobs i populistes, que busquen culpar precisament a qui pateix més les conseqüències de les crisis dels vertaders culpables. Després pretenen donar propietat privada també a la pròpia terra, quan la terra, el planeta, és de tots els que hi vivim. La solució: més despesa social i menys despesa en projectes inútils com els Jocs del 2022 o el Barça Parc i acollir i integrar la immigració que escull el nostre país per estar una mica menys explotada que en els seus països. Això és la solució actual, la solució permanent és eradicar aquest sistema esclavista, que produeix que la gent marxi de la seva llar d’origen. Albert Buigues

8


Xenofòbia versus drets de les persones

F

a uns mesos es va donar a conèixer la Llei Orgànica 2/2009, d’11 de desembre, de reforma de la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a España i la seva integració social . A aquesta Llei s’introdueix un nou article (Article 2ter. Integració dels inmigrants) en el qual es diu: “Los poderes públicos promoverán la plena integración de los extranjeros en la sociedad española, en un marco de convivencia de identidades y culturas diversas sin más límite que el respeto a la Constitución y la ley”. Sembla ser que a alguns municipis encara no ha arribat aquesta reforma, donat que encara no van pasar dos mesos que un Ajuntament del nostre país anuncia mesures que vulneren de ple aquests drets com ara : que els immigrants que es vulguin empadronar i no estiguin regularitzats tindran 3 mesos per fer-ho i si no és així no es podran empadronar i es donarà avís a la Policia respecte la seva situació irregular. Les noves mesures anunciades per l’Ajuntament de Vic respecte l’empadronament de persones estrangeres, estan redactades amb criteris clarament xenòfobs, que vulneren els drets fonamentals d’aquestes persones, ja que aparten a una part de la població de les prestacions de serveis bàsics i agreugen encara més la situació de desprotecció que pateixen les persones immigrades en situació administrativa irregular.

L’empadronament és una eina que serveix als Ajuntaments per gestionar i distribuir els recursos segons la població que té, però no per convertir-la en un filtre per acollir o rebutjar a determinat ciutadà o que serveixi com a mecanisme de control. Sense estar empadronats, les persones immigrades encara seran més discriminades i estaran més vulnerats els seus drets, donat que l’empadronament és el primer pas necessari perquè les persones nouvingudes puguin ser titulars del dret de l’acollida, segons els requisits previstos per la Llei d’acollida, i és requisit imprescindible per regularitzar la seva situació. L’ajuntament d’un municipi ha de vetllar per la igualtat i per la no discriminació dels seus ciutadans, ha de preservar la convivència, i això no s’aconsegueix amb mesures com aquestes; mesures amb les quals es discrimina una part de la població, amb les quals es fomenta la desigualtat de drets i es potencia el relacionar la immigració amb la delinqüència. Mesures que vulneren el Pacte Nacional per la Immigració aprovat el desembre del 2008 en el qual es diu que “Cap país democràtic pot condemnar a persones a no tenir drets”. Mesures “il·legals”, donat que, el dret i la obligació d’empadronament que determina l’article 15 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de Bases del Règim Local, afirma que tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment. Pepi Venegas

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

9


Cacofonies viladecanenques

L

legint el llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, més d’una vegada, aclucant els ulls, sentia la veu de la iaia que a la fi dels anys 50 em manava qualsevol cosa semblant a: “Andreu, vés a buscar ‘numeru’ per al Borrrren, vejam si li guanyes el torrrren a l’avia Toietes, i quan surtis, passa a recollir la carrrren per la vedella i el pa pel forrrren”. És a dir, recordava les paraules acabades en “rn” que a Viladecans, i a cap més lloc, es pronuncien amb estrepitosa cacofonia posant-hi tantes erres com es vulgui i un “en” final. En Manuel Tosca en el seu llibre “Viatge per la memòria”, deixà palesa la sorpresa que li reportà tal curiositat lingüística, en venir a viure entre nosaltres, i afegia: “Amb aquesta peculiaritat en el parlar es pot conèixer si una persona és de Viladecans de soca-rel”. La iaia Àngela Guitart Bosch ho deia amb absoluta naturalitat i havia nascut el 1880. Jo ho dic així, encara, i mai he escoltat cap comentari del perquè, en conseqüència, esbrinar l’origen d’aquest localisme se’m fa perdre el temps. Tots sabem que el fonema “r” és el que més tard aprenen les criatures i algunes tenen dificultats de per vida (els xinesos, tots). No és que a Viladecans es pateixi especialment aquesta dificultat (rotacisme) de fer vibrar la llengua tocant el paladar, però Déu n’hi do. Jo mateix, llegint els versos de l’Espriu: “Solitari, en la pau

del jardí dels cinc arbres, he collit al meu temps la rara rosa blanca”, penso: gràcies a Déu que les rares no eren les roges!! En canvi a en Josep Lligadas, que ho pateix una mica més que jo, li vaig llegir fa uns dies que s’imaginava que un corrector de llibres, eliminador de cacofonies, es menjava el vers. Com deia, no és que Viladecans en vingui ple, però quan abans no hi havia ni motos ni motors per ensenyar als petits a fer el soroll RRRUUMM, RRRUUMM, és possible que a algun metge se li acudís que els acabaments amb “rn” podrien ser una bona teràpia, i vet aquí una primera raó. Una segona possibilitat és que s’incorporés al llenguatge de tothom, després de tantes prèdiques terrorífiques des de dalt la trona de Sant Joan, de Mn. Andreu Samaranch per exemple, a la fi del segle XIX, que abocat al balcó i agafat amb una mà a la barana, mentre amb l’altra cercava com possar el dit a l’ull dels que tenia sota, bramava amb tota truculència sobre els feligresos la dita: Si pequeu per la carrrren anireu tots a l’inferrren, a cremar al foc eterrren, i fer companyia al príncep de l’averrren. Una tercera possibilitat, sempre hi ha una tercera, encara que sigui més remota, seria que en Robau i Donadeu (això son cognoms!), aquell membre del Gran Orient que fou diputat el 1871 a Corts Constituents pel nostre districte de Sant Feliu, delegat espanyol a la fundació de la Primera Internacional a Ginebra, amfitrió

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

de Fanelli quan vingué a Barcelona a fundar la AIT, secretari del President Figueras de la Primera República, propietari al Remolar, pare espiritual del triangle maçònic viladecanenc i de segur gran orador, en un dels seus mítings a la Vila ens esbombés: Envieu-nos al goverrren… tothom tindrà pa al forrrren i potser no us caldrà ni anar al Borrren aquest hiverrrren. Tot nen tindrà el seu quaderrrren, cap jove haurà de menester permís paterrrrn, i us prometo que, finalment… enterrarem l’inferrrrn, atrapant mimèticament el subconscient de tothom. Estimats vilatans, som a Carnestoltes. No m’ho tingueu pas massa en compte. Andreu Comellas

10


A

Per molts anys, Viladecans!

viat farà mil anys que, a l’abril del 1011, es feia esment per escrit, per primer cop, del topònim Canis Vallis que ha donat lloc al nom actual de la nostra població: Viladecans. La nombrosa assistència i la proposta participativa feta per l’ajuntament per celebrar el mil·lenari de Viladecans el 2011 poden ser un bon maridatge. El passat 26 de gener es va omplir la sala petita de l’Àtrium a la presentació de la comissió ciutadana que haurà de ser l’encarregada de concretar les activitats que es duran a terme per commemorar aquest esdeveniment. El guió de l’acte va consistir en un pròleg musical a càrrec del saxofonista viladecanenc Nando Picó, un recorregut per la història del nostre territori, dels seus pobladors i les seves activitats, des dels assentaments prehistòrics fins als nostres dies, realitzat pel tinent d’alcalde Joan Pidelaserra, un número de dansa de la ballarina local Isabel Ollé i l’exposició, per part de l’alcalde Carles Ruiz, d’allò que

l’ajuntament voldria que aquesta celebració signifiqués pel nostre municipi: un punt de referència comuna i un motiu de cohesió de la població que conforma el Viladecans d’avui. L’alcalde va expressar el desig que aquest fos un projecte que la ciutadania fes seu, amb el qual es sentís involucrada i anés més enllà d’un conjunt d’actes protocol· laris institucionals. Per fer-ho possible es va convidar els assistents que triessin i s’integressin dins els quatre grups de treball que constituiran la comissió: difusió i mobilització, continguts científics, cicle festiu i patrocini i suport. Els grups treballaran del març al juny i la presentació del programa commemoratiu acordat es farà a la Festa Major d’enguany. La idea sembla engrescadora perquè si realment es vol una ciutadania que s’identifiqui, es reconegui, s’enorgulleixi i estimi el seu territori, és requisit imprescindible que sigui coneixedora de la història que ha fet possible la realitat actual i que se

li permeti i inciti a transmetre-la als seus conciutadans i als forans. Comptar amb l’aportació de les idees d’un ampli nombre de persones de diferents tarannàs augmenta la diversitat de propostes i d’enfocaments i, segurament, ajuda a trobar solucions que facin atractives per a més gent totes les activitats que es faran. Fer una celebració purament institucional o donar-li un biaix polític determinat –el 2011 és any d’eleccions– hauria distorsionat l’essència d’aquesta commemoració: celebrar que des de fa mil anys Viladecans es va fent amb la contribució de moltes i molt diferents persones. Som-hi doncs, entre tots.

M. Victòria Herrero Garcia

La revista Delta ens ha fet arribar aquesta proposta:

Un sopar en solidaritat amb Haití El próximo 5 de Marzo, se llevará a cabo una Cena Benéfica cuyo beneficio se ingresará en la cuenta de Cruz Roja Viladecans por Haití.

previamente en el Restaurante La Clotxa o en el teléfono 93 658 08 68, dado que las plazas son limitadas rogamos a los interesados realizar las reservas lo antes posible.

Esta cena organizada por el DELTA conjuntamente con el Restaurante La Clotxa, cuenta con el patrocinio de Ayuntamiento de Viladecans, Cruz Roja, Xarxa Comercial y Gremi de Hostelería.

Desde ya agradecemos vuestra colaboración, no sólo por poder contar con vuestra asistencia, sino también en la difusión que podáis dar a esta iniciativa, en un momento en que el empobrecido país caribeño necesita más que nunca nuestra solidaridad.

Al mismo asistirán autoridades municipales, el Presidente de Cruz Roja Provincial, la Presidenta de Cruz Roja de Viladecans, y directivos de entidades de nuestra población.

Todos juntos podemos demostrar por qué Viladecans es solidario.

El costo del ticket es de 30€ y las reservas se pueden realizar

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

11


Tu no canviïs

F

a algun temps, vaig llegir un llibre molt interessant en el qual un veterà polític català, basant-se en la seva extensa experiència, feia una sèrie de reflexions sobre el món de la política que li havia tocat viure. Aquest llibre consta de dotze cartes que dirigeix al fill d’un amic seu, que casualment vol dedicarse a la política. Un dels apartats que més m’ha impactat per la seva sinceritat i claredat és el següent: “Si en el futur –li deia– ets anomenat per a un càrrec ja fos electe o de confiança, la teva vida possiblement canviarà com una mitja. Potser tindràs més ingressos, potser ocuparàs un lloc d’honor en actes oficials, potser et tocarà administrar un pressupost important, etc... Si fos així, el més important de tot es que tu no canviïs, que no et tornis un estúpid, pagat de si mateix.” “És més difícil del que sembla, i segons la meva experiència, canvia gairebé tothom. Costa molt de ser insensible als afalacs i a les prebendes, costa molt mantenir el cap fred

i no deixar-se arrossegar por un cert grau de vanitat o una certa cobdícia. Vés amb compte, amic meu.” “De bon començament, tot és nou i inconegut, tot tendeix a accentuar un cert sentit de responsabilitat. Amb el pas del temps, quan es va guanyant seguretat, tot ja sembla natural fins i tot molt més fàcil. T’adaptes, la perspectiva canvia. Comences a pensar, d’una manera més o menys inconscient, que el càrrec et ve completament a la mida, que és lògic que la gent et tracti amb deferència, que qualsevol cosa que et donin te la tens ben guanyada. Viatges, restaurants, targetes de crèdit, entrades per espectacles, telèfon mòbil, portàtil... són mínimes compensacions davant la importància de la responsabilitat que tens assumida i l’esforç personal que hi dediques.” “A poc a poc, en una mutació gairebé imperceptible, vida pública i vida privada tendeixen a confondre’s. Empesos per aquest pendent no és estrany trobar politics que demostrin tenir molt poca corda davant la més petita contrarietat i caiguin en la temptació del famós “no sabe usted con quién está hablando”.

“I és que hi ha molts politics i càrrecs de confiança que, per pocs galons que portin i oblidant que administren diner públic, tiren de veta sense cap mena de mania i mostren davant els ciutadans uns nivells d’ostentació censurables.”... Totalment actual i perfectament aplicable avui dia, aquest llibre hauria de formar part dels principals manuals de conducta tant per actuals com per futurs governants. El text està extret del llibre “Cartes a un jove polític”, Editorial Columna, autor Antoni Dalmau. Eulogi López

Conviure amb la discapacitat L’Associació de Pares del C.O. Caviga estrena aquest any diverses sessions de formació per als familiars dels nois i noies que assisteixen al taller ocupacional. S’ho han proposat com a prioritat per a l’any que comença i aniran tractant els temes que els preocupen i que ells mateixos han proposat. El primer ha estat a càrrec de Samuel Ruiz, advocat de l’associació Cordibaix, que ha tractat una de les qüestions que més preocupen: els instruments legals per garantir que en el futur, quan els pares ja no hi són, les persones amb discapacitat estiguin ben ateses i disposin de la tutela necessària. Van sortir, doncs, qüestions com el testament, la tutela, la curatela, la incapacitació, les diverses modalitats d’administració dels béns... Molt interessant. I una nombrosa assistència. Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

12


L’última baula: més enllà de la malaltia mental Un llibre excel·lent, que he llegit d’una correguda i que m’ha impactat: una família (pare i tres filles) exposa serenament la seva experiència de convivència amb una persona amb una gravíssima malaltia mental. La Montserrat va començar a mostrar símptomes de malaltia quan la més petita de les seves filles era encara un nadó. Mestra, una persona activa, amb iniciativa, amb ganes de viure, amb molts amics, comença a esquerdar-se en un procés que l’ha portada des de fa pocs anys a haver de viure en un centre especialitzat. Un procés llarg, dolorós i, com descriu la seva família, “contaminant” de les relacions i sovint poc entès per la gent que els ha envoltat. I aquest ha estat el context en què han crescut les tres noies, aquesta ha estat la mare que han conegut i la parella que el seu marit ha estimat i continua estimant. Un context que, pel que traspua el llibre, no els ha fet pas infeliços ni desesperançats ni els ha impedit tirar endavant en els seus projectes personals. Davant la malaltia s’han hagut d’esforçar per valorar les coses realment importants de la vida, per destinar els seus recursos a allò que és prioritari, per entendre’s els uns als altres, per fer participar la mare malalta de la vida de tots i evitar el seu aïllament.

De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu sobre la malaltia, sinó pel que s’intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aquestes condicions i no perdre l’esperança ni l’humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. És un despullament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l’acceptació d’aquells “brots” petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vegades és senzillament immaduresa, però sovint hem d’acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagradables, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim. El testimoni de la família Feliu aporta una gran confiança en les possibilitats que tots tenim de tirar endavant en l’adversitat. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l’estimació pot transformar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una generació rere l’altre . Us el recomano. Mercè Solé L’última baula d’una cadena. Núria, Roser, Maria i Josep Maria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009

Dagya Lachgar

L

achgar ha estado más de tres meses sin comunicación en las cárceles marroquíes, encarcelada el pasado mes de octubre tras ser detenida en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca junto con otros seis activistas defensores de los Derechos Humanos en el Sáhara Occidental y cuyo estado de salud era “muy grave”. El gobierno de Marruecos ha dejado en libertad a la activista Lachgar, era la única mujer del grupo de activistas arrestados y “se encontraba en una situación muy grave por enfermedad y por la tortura psicológica por parte de los carceleros de la prisión”, según declaró el subdelegado del Frente Polisario en Europa Press Mahamed Said Canario. El resto de los activistas siguen en las cárceles marroquíes. Rosa Mercader Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

13


conèixer viladecans secció a càrrec del Grup Tres Torres

El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia

G

rans panteons i mausoleus carregats d’obres d’art i dissenyats per prestigiosos arquitectes, no és precisament el que trobem al nostre cementiri. Aquí tot és molt senzillet, com correspon a l’origen humil de Viladecans, excepció feta dels panteons de les famílies gitanes. Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a moltes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història. Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guerra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava situat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Teresa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya. Continuem el recorregut a la recerca de les sepultures d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enterrat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aquesta última etapa democràtica. Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer capellà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desembre de 1947. Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revista, en aquest mateix número es publica una entrevista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha enterrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”. Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

El monòlit dels morts de la guerra

la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista. Tornem per on hem vingut i en el recinte del costat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràtica Josep Parellada Horta. Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de desembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges. Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epitafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldiri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga barba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113 14


La làpida del nínxol de Baldiri Miracle

del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940. Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de buidar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’estimació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat. L’epitafi diu així: TAN JOVEN Y FALLECIÓ TODO EL MUNDO LE QUERÍA Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ. VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ, SE LLAMABA JUAN BADÍA. La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi? Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosaltres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encomanen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàstima!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així. De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el responsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.

Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Esperança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon. Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat responsable del cementiri. Ves per on tornem a tenir història d’amor! Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Miernau (…) No recibió ningun sacramento.” Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàstica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem preguntat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.

La làpida de Joan Badia

I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps? En qualsevol cas, sembla que la història de la malaltia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” . Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expliqueu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o interessant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net

Jaume Lligadas Vendrell Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

15


El personatge Josep Iturrioz, el Manquet un personatge clau en el Viladecans de la república i la guerra

L

es idees polítiques de Josep Iturrioz Rebull, a qui la seva gent propera anomenava Pep i que era conegut per tothom com “el Manquet” perquè li faltaven els dits d’una mà a causa d’un accident de treball, es podrien resumir en el lema de Francesc Macià quan parlava de “la caseta i l’hortet”. És a dir, que tothom pogués tenir un treball i unes condicions de vida amables i dignes. Així ho explica el seu fill, Josep Iturrioz Vicente, amb qui parlem per conèixer més coses d’un home ben rellevant en la vida viladecanenca en els anys en què hi va estar políticament actiu, entre el 1934 i el 1939. Són molts els qui el recorden com un home d’empenta, i compromès amb la realització d’aquells ideals bàsics quan la vida política era més o menys normal, és a dir, en temps de la república, i també quan va deixar de ser-ho, és a dir, en temps de la guerra. I un home que, d’altra banda, va patir després la repressió de la dictadura, amb una condemna a mort que va acabar finalment reduïda a sis anys i mig de presó. El Manquet va néixer a Barcelona, al barri del Poble Sec, el 18 de juliol (quina data!) de 1902, fill de pare aragonès i mare del Priorat. Als nou anys ja va entrar a treballar, com era habitual en la gent senzilla d’aquella època, primer de carboner, dormint a la botiga mateixa, i després en una impremta propietat del qui més endavant seria conseller de Treball de la Generalitat republicana, Martí Barrera, un sindicalista que el va iniciar en les inquietuds sindicals i de lluita pels drets

dels treballadors i que, alhora, predicava amb l’exemple tenint assegurats els seus treballadors davant possibles accidents laborals, cosa aleshores no molt comuna. I ell, d’altra banda, va saber aprofitar també les facilitats que oferia el treball de la impremta, sempre en contacte amb llibres i publicacions, per anar-se formant, de manera sempre autodidacta. Josep Iturrioz va treballar a la impremta de Martí Barrera i al mateix temps feia hores en una altra impremta, al carrer Dos de Maig, vora l’hospital de la Creu Roja. I allà, en aquesta segona impremta, va tenir l’accident: una màquina li va enganxar el braç. Ell mateix, armat de valor, se’l va embolicar i se’n va anar a l’hospital proper on una monja, a base de cures amb sabó de sosa, va poder evitar la gangrena i va aconseguir que només perdés els dits. I gràcies a l’assegurança de l’altra impremta, va aconseguir uns quants diners que li van servir per comprar-se un terreny a Viladecans, al carrer Carles Altés cantonada Doctor Reig, perquè li havien recomanat el poble pels seus aires saludables, ja que tenia una filla que estava malament del pit. En aquella època, cap a l’any 1932, ja s’havia afiliat a Esquerra Republicana, que s’havia creat l’any abans per la confluència

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

de diversos partits i sindicats. Es va començar a fer la casa, i el 1934 hi va anar a viure. Alhora, va començar a treballar pel partit a Viladecans. I tot i que entre setmana, per raons de feina, vivia a Barcelona, ben aviat va esdevenir-ne una peça clau, el secretari. I va travar una gran amistat amb l’home més representatiu, l’alcalde Llorenç Puig. I més amistat van fer encara la seva dona, Pepita Vicente, que era de Cartagena, i la dona del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I també van crear una forta relació amb altra gent del mateix àmbit polític, especialment amb els germans Josep i Pau Ollé. I va arribar la guerra, i es van trencar tots els equilibris. I, en aquella situació, el Manquet va ser un personatge determinant perquè a Viladecans no hi haguessin les morts que hi va haver a la majoria de llocs. Així ho explica el seu fill, i així ho explica també molta de la gent que va viure aquells moments. I així ho corro-

16


bora també un fet ben significatiu: la quantitat de declaracions a favor seu que van ser enviades

als tribunals franquistes quan va ser condemnat a mort i que li van valer la commutació de la pena. El seu fill ara lamenta que, fa uns anys, cansat d’arrossegar aquesta història dolorosa, va llençar les còpies que conservava d’aquells avals: quinze o vint, creu recordar. Entre elles, la de Baldiri Miracle, el campaner, “home fort” del món catòlic viladecanenc, amb el qual s’havien tractat força durant la república –eren dos “homes forts” dels respectius àmbits–, que es conserva encara a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan. I una colla més, com per exemple del doctor Ferro, que després de la guerra va ser el cap de la Falange viladecanenca, o de l’Otelo Ricci, un veí italià molt de dretes que era el pare de Merceditas Ricci, la que després va ser mezzosoprano amb el nom artístic d’Anna Ricci. Durant la guerra, tot va ser difícil. El seu fill explica que, encara que el seu pare provenia del món sindical, no recorda que tingués gaire relació amb el sindicalisme que va fer-se fort aleshores, el de

la CNT-FAI: “Allò no s’assemblava gens, era tota una altra cosa”. I assenyala que el seu punt de referència va ser sempre l’alcalde Llorenç Puig. I al final, els últims mesos, per reforçar les coses, va acceptar d’entrar també de regidor a l’ajuntament. Ho va ser des del 10 de juny de 1938 fins a l’entrada de l’exèrcit franquista. Una altra història de la guerra és que va fer-se un refugi sota casa, per si de cas. Com que a Viladecans, entre els molts refugiats que hi van venir fugint de la zona franquista, hi havia uns quants miners asturians, els ho va encomanar. I ells contents, perquè de fer mines en sabien, mentre que la feina al camp que aquí els oferien no els resultava tan fàcil... I es va acabar la guerra. La dona i els fills es van quedar a Viladecans, i ell se’n va anar a Barcelona. No va voler fugir a França, perquè creia que amb passar una mica desapercebut ja n’hi hauria prou... Però no. Algú el va voler trobar, el va denunciar per qui sap quins crims, el van detenir l’abril de 1939, i el van condemnar a mort. La seva dona, mentrestant, mantenia la família a base d’estraperlo, portant arròs d’Amposta que a la botiga de Cal Borni li pagaven a molt bon preu; li compraven sempre, recorda el fill, encara que no sempre els en calgués. I alhora, es va dedicar a remoure cel i terra per trobar avals per al seu marit, uns avals que van fer que li commutessin la pena de mort per una de trenta anys i un dia, i que després es va convertir, com hem dit, en sis anys i mig. I a l’octubre de 1945 el Manquet va sortir de la presó.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010

A la presó Model, on s’apilotava moltíssima més gent de la que hi cabia, va aconseguir que el fessin responsable d’higiene. Entre les mesures que recorda el seu fill, hi ha la de que, en veure que les cel· les dels homosexuals eren les més netes de la presó, els va encomanar la neteja general, amb la qual cosa van deixar de ser objecte de les moltes burles i agressions que fins llavors patien. Però el moment clau va ser probablement una nit de Nadal, en què tots els guàrdies van emborratxar-se i ell es va dedicar a agafar-los les pistoles per evitar les temptacions que alguns altres presos tenien d’organitzar alguna mena de motí, que òbviament hauria acabat en tragèdia. I després va acabar defensant els guàrdies mateixos davant el director, que els volia castigar fort. Després de sortir de la presó, va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos en què recordaven les tristes històries viscudes. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. “A mi aquelles trobades d’expresos i les històries que explicaven em van deixar marcat”, recorda el fill. El metge li havia dit que es vigilés el cor, però ell deia que preferia viure fins que durés. I el 14 de novembre de 1969, dues hores després d’haver collit un parell d’enciams a l’eixida de casa seva i haver-los regalat a un veïna, va morir d’un infart. Josep Lligadas Vendrell

17

Viladecans punt de trobada, 030  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you